I ELLES,

COM

SÓN?

L’òptica femenina de Mercè Rodoreda:

Els personatges femenins com a eix central

Adriana Díaz Martín-Zamorano

4t Periodisme – 52

Periodisme Especialitzat II: Literari

Prof. David Vidal

1

Si jo no he sentit mai cap emoció

davant d’una posta de sol,

¿com puc descriure, o millor dit,

suggerir la màgia d’una posta de sol?

Mercè Rodoreda.

2

I elles, com són? L’òptica femenina de Mercè Rodoreda: Els personatges femenins com a eix

central

ÍNDEX

1. La dona escriptora.......................................................................................3

2. Quatre pinzellades a la vida de Mercè Rodoreda.......................................7

3. Breu sinopsi de les tres grans novel·les de Rodoreda..............................10

4. I elles, com són?........................................................................................12

4.1. L’Aloma...........................................................................................12

4.2. La Natàlia o Colometa....................................................................15

4.3. Teresa Goday.................................................................................18

4.4. Les dones rodorenianes.................................................................20

5. El contrapunt: els homes de Mercè Rodoreda..........................................25

5.1. L’home d’Aloma: Robert.................................................................25

5.2. Els homes de Natàlia: Quimet i Antoni...........................................25

5.3. Els homes de Teresa: Miquel Masdéu, Nicolau, Salvador Valldaura

i el notari Riera...............................................................................27

6. L’òptica femenina de Mercè Rodoreda......................................................29

7. Bibliografia.................................................................................................31

3

1. La dona escriptora

De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una

expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no

cal, especialment en moments que la persona no es creu per ningú

observada, em sembla veure-hi raigs de llum potents i reveladors, la qual

cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat

a res comparable1

Això afirmava Mercè Rodoreda als seus 26 anys sobre la facilitat i alhora

dificultat de descobrir la personalitat dels altres. Si bé, conèixer l’autora és

una tasca ambigua, a vegades s’hi veu molt i a vegades no s’hi veu gens,

com els rajos de sol s’escolen entre les fulles d’uns arbres colpejades per un

lleu vent. D’una banda, sembla que a cada ratlla que Rodoreda escriu hi hagi

una petjada de la seva personalitat, de la seva identitat com a dona. D’altra

banda, fa la impressió que l’autora mai es vol deixar mostrar del tot, com si

en aquesta actitud sempre li restés una certa protecció de l’exterior.

Mercè Rodoreda és probablement la novel·lista catalana més llegida del

segle XX així com també la que ha tingut més projecció internacional, tenint

en compte que la seva obra ha estat traduïda a una trentena d’idiomes. Però

més enllà de la seva importància com a autora en sí, el que resulta també

innegable és que Rodoreda representa una icona de la literatura femenina de

la llengua catalana, tant per la seva condició de dona com per la seva

sensibilitat a l’hora d’escriure i el tractament que fa dels personatges

femenins, protagonistes de la seva obra. Aquesta afirmació s’engloba dins

del que molts estudiosos s’han qüestionat durant anys: existeix o no una

escriptura femenina? Existeixen diferències en el tractament de personatges

quan l’autoria d’un llibre la signa un home o una dona? Pot el lector esbrinar

si hi ha masculinitat o feminitat darrere de la ploma que escriu una obra? Al

cap i a la fi, és possible una òptica femenina, una mirada de dona?

1 Mercè Rodoreda, joc de miralls: <http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/> Text extret de RODOREDA, Mercè a la revista Clarisme. 1934.

4

La història de la literatura evidencia que no ha estat fins a l’època

contemporània que les dones han pogut prendre protagonisme en

determinades activitats professionals, com ara l’escriptura. Amb especial

èmfasi fins al segle XX, la monopolització de l’home en sectors com la ciència

i la cultura, entre els quals s’inclou doncs la producció així com també la

crítica literària, han provocat no només que l’home fos gairebé sempre el

protagonista, sinó també que la perspectiva des de la qual s’observava i es

presentava el món era des de la masculina. Així ho explica María Moliner al

seu article a la revista feminista Asparkia:

Por otro lado, la inmensa mayoría de los estudiosos de la literatura

(críticos, teóricos, etc), a través de cuyos textos se nos ha enseñado esta

materia, son hombres, lo cual corrobora la idea de que la información que

recibimos acerca de la obra es parcial, puesto que está basada en una

perspectiva exclusivamente masculina.2

Tot i això, la mateixa història també ens ha mostrat que sempre hi ha

hagut excepcions, ni tot és blanc, ni tot és negre. Aquest és el cas de Virginia

Woolf (1882-1941), reconeguda escriptora britànica i una de les autores més

destacades del modernisme literari del segle XX, l’obra de la qual fou

redescoberta als anys 70 pel moviment feminista. L’assaig de Woolf A room

of one’s own (1929), on exposa les dificultats d’una dona per consagrar-se en

l’àmbit de la literatura en un món dominat pels homes, va constituir de fet un

referent pel moviment feminista.

Si ens fixem en la literatura catalana, Mercè Rodoreda sorgeix com

l’esperit de Woolf a escala local i també amb menys voluntat revolucionària.

Ara bé, cal tenir en compte que quan Rodoreda va començar a escriure, en la

dècada de 1930, les dones encara eren una excepció en la literatura com a

professió a Catalunya. Per això, algunes de les autores de finals del segle

XIX i principis del XX van haver d’usar pseudònims masculins. Un exemple

n’és Caterina Albert –escriptora de Solitud, entre d’altres-, qui va haver d’usar 2 MOLINER, Maria. Una reflexión acerca de la psiqué de la mujer contemporánea a través de la voz femenina en literatura. Las mujeres de Mercé Rodoreda. Asparkia. Investigació Feminista: 1994.

5

un nom d’home, Víctor Català, com a pseudònim per poder publicar. Així

doncs, el camí per Rodoreda dins de la publicació de llibres no va ser gens

fàcil ja que durant segles la creació artística i cultural no va poder ser

patrimoni de les dones.

Mercè Rodoreda va ser el que es denomina una ‘artista total’, dotada de

virtuts per la prosa –tant novel·les com narració breu-, però també per altres

arts com la poesia o fins i tot, la pintura. Per poder analitzar si l’obra i

l’escriptura de Rodoreda va contribuir a la construcció d’una òptica femenina,

ens fixarem en la seva tasca com a novel·lista. En primer lloc, perquè

aquesta va ser la que més va cultivar i per la que l’autora és més

reconeguda. Com afirma Rodoreda al pròleg de Mirall trencat:

Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa

quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima,

amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria

involuntària... tota una alquímia.3

En segon lloc, perquè tant per qüestió d’extensió com de treball literari, les

novel·les permeten un treball més profund de l’obra de l’escriptora. Rodoreda

va treballar en general el gènere de la novel·la psicològica, per tant, els seus

personatges estan presentats i descrits –de forma implícita i explícita- de

manera extensa i elaborada com per poder realitzat una anàlisi profunda al

respecte. A més, les protagonistes de les seves novel·les són dones i

reuneixen en general un seguit de trets i característiques que representen

com són ‘les dones de Rodoreda’. Així afirma, Joaquim Poch:

La gran capacitat de Rodoreda és fer sentir vius els seus personatges.

Els fa creïbles. Això és degut a la capacitat de penetració que tenen, la

virtut de promoure en el lector ansietats conegudes d’una o altra forma

aparent.4

3 RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Club Editor Jove: Barcelona 1984. Pròleg, p.9. 4 POCH, Joaquim. Dona i psicoanàlisi a l’obra de Mercè Rodoreda. Promociones Publicaciones Universitarias: Barcelona, 1987. P.17.

6

Les novel·les seleccionades són les seves tres obres principals: Aloma

(1938), La plaça del diamant (1962) i Mirall trencat (1974) amb les seves

protagonistes respectives, l’Aloma, la Natàlia o Colometa i Teresa Goday,

com a referents per la construcció d’una mirada femenina.

7

2. Quatre pinzellades a la vida de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer el mes d’octubre de 1908 al barri de

Sant Gervasi de Barcelona. Era la filla única d’un matrimoni que cultivava el

gust per la literatura i el teatre, així doncs va créixer en un ambient de caire

humanístic. Rodoreda fou autodidacta i va ser una gran lectora pel seu

compte, sobretot d’autors clàssics i moderns catalans com ara Llull,

Verdaguer o Maragall.

La figura del seu avi matern, Pere Gurguí, antic redactor de La

Reinaxença, va marcar en gran part la personalitat de Rodoreda. L’avi de la

petita Mercè, d’una banda, li va inculcar un profund catalanisme i estima per

la terra –posteriorment molt important per Rodoreda qui va viure a l’exili a

causa de la guerra civil-, i d’altra banda, li va encomanar una fascinació per

les flors i pel món vegetal en general –que després tindrà una permanent

simbòlica aparició en l’obra de Rodoreda-.

Només amb vint anys Rodoreda es va casar amb el seu oncle, Joan

Gurguí, qui havia emigrat a les Amèriques de ben jove a fer fortuna i havia

tornat, amb qui, al cap d’un any, al 1929, va tenir el seu únic fill, Jordi.

Un cop havia nascut el seu fill, Rodoreda va decidir buscar projeccions de

futur, per no viure dependent econòmicament i social del seu marit. Així

doncs, al 1932, l’escriptora publica la seva primera novel·la, Sóc una dona

honrada? i comença a publicar contes per diferents diaris. Pràcticament

paral·lelament, a partir de 1933, Rodoreda ingressa en el periodisme a través

de la revista Clarisme, on hi publica entrevistes a escriptors i artistes i

cròniques de viatges.

Mica en mica, Rodoreda inicia a relacionar-se amb el món de la literatura

catalana del món i els seus protagonistes, especialment del director de

l’editorial Proa i també escriptor, Joan Puig i Ferreter. Es relaciona amb

autors com Joan Oliver, Joan Prat o Armand Obiols i també amb Andreu Nin,

qui era popular per traduir obres dels russos Dostoievski i Tolstoi.

Entre 1934 i 1939, Rodoreda publica les novel·les com Del que hom no

pot fugir, Un dia en la vida d’un home i Crim, que després l’autora va rebutjar,

i mentrestant, també escriu contes setmanals als periòdics destacats de

l’època com ho eren La Publicitat, La Veu de Catalunya o Mirador. Rodoreda

8

també va començar a treballar com a correctora de català al Comissariat de

Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Al 1937, la vida de Rodoreda rep

un sotrac, quan el traductor Andreu Nin, amb qui havia mantingut una relació,

mor assassinat i decideix conseqüentment separar-se del seu marit, Joan

Gurguí.

L’única novel·la d’aquest període pre-guerra i durant la guerra civil que

l’escriptora va acceptar va ser Aloma (1938), que va rebre el premi Crexells al

1937. Tot i això, al cap de molts anys com a mostra de la seva exigència com

a autora, la va reescriure i tornar a publicar al 1969.

Al 1939, un cop finalitzada la guerra civil espanyola i iniciat el franquisme,

Mercè Rodoreda va haver d’exiliar-se juntament amb altres intel·lectuals

catalans i va deixar el seu fill al càrrec de la seva mare amb l’esperança de

tornar. Rodoreda es va exiliar a França, a Tolosa i a París, però amb l’esclat

de la Segona Guerra Mundial i l’entrada dels alemanys va haver de fugir a

peu.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, l’escriptora s’instal·la a

Limoges i al cap de poc temps a Bordeus. Durant aquest període, va treballar

de costurera per uns magatzems alhora que escrivia contes, que publica a

revistes de l’exili i que posteriorment reuneix al recull com Vint-i-dos contes,

que serà premiat al 1957 amb el premi Víctor Català. Al 1946, es trasllada de

nou a París on segueix escrivint narració breu i es dedica també a la poesia i

la pintura. Va ser probablement en aquest període també quan va escriure la

seva novel·la inacabada i publicada després de la seva mort, Isabel i Maria.

Al 1954, Rodoreda es muda a Ginebra (Suïssa), essencialment perquè el

seu amic intel·lectual Armand Obiols treballava a aquesta ciutat com a

traductor de la UNESCO. A Ginebra, envoltada de vegetació, l’autora

recupera tota la vitalitat que havia perdut en els anys de guerra i l’inspira

literàriament. D’aquesta manera, al 1960 acaba d’escriure una nova novel·la,

Colometa, que finalment es publicarà al 1962 sota el títol de La plaça del

diamant. A partir d’aquesta novel·la, Mercè Rodoreda comença a ser

reconeguda internacionalment gràcies a la traducció de la seva obra.

9

Al 1966, publica El carrer de les camèlies, que rep aquell mateix any el

premi Sant Jordi i al 1969 el premi Ramon Llull, i al 1967, Jardí vora el mar i

el recull de contes La meva Cristina i altres contes.

A partir de 1970, la seva obra es comença a traduir a cada cop llengües

més remotes com ara el japonès o el vietnamita a causa del seu èxit

internacional.

Al 1972, Rodoreda retorna a Catalunya i passa l’estiu a Romanyà de la

Selva a casa de la seva amiga Carme Manrubià. L’autora s’instal·la a la casa

de Manrubià durant sis anys fins que al 1978 ja té construïda la seva pròpia

casa a Romanyà de la Selva i ja no retorna a Ginebra. Mentrestant, al 1974

publica Mirall trencat.

Entre 1976 i l’any de la seva mort, 1983, es comencen a publicar reculls

de tota la seva obra per diverses editorials, així com també s’escriuen tesis

doctorals sobre la seva narrativa i es fan versions televisives i

cinematogràfiques de les seves novel·les més populars, Aloma i La plaça del

diamant. Malgrat això, Rodoreda no deixa de publicar: Quanta, quanta

guerra, Viatges i flors, Semblava de seda daten i Imatges d’infantesa

d’aquest període. Al 1980, a més, rep el Premi de les Lletres Catalanes i a

mode anecdòtic, és la pregonera de les Festes de la Mercè de Barcelona.

El 13 d’abril de 1983, mor Mercè Rodoreda, víctima d’un càncer i és

enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.

10

3. Breu sinopsi de les tres grans novel·les de Rodoreda Aloma (1938)

La història d’Aloma se centra en Aloma, una adolescent que viu al barri de

Sant Gervasi de Barcelona amb el seu germà i la família d’ell, on hi té un jardí

ple de flors que admira. La novel·la aborda els pensaments i sentiments de la

jove en el seu procés de creixement personal com a dona.

Entre aquesta psicologia emocional, hi destaca el primer enamorament i

conseqüent fracàs amorós d’Aloma: en Robert, el germà de la dona del germà

d’Aloma, qui havia vingut d’Amèrica a viure amb ells durant un temps.

La plaça del diamant (1962)

La plaça del diamant se centra essencialment en una Barcelona pre-

guerra, durant la guerra civil i la post-guerra. La protagonista és la Natàlia, una

jove tímida, ingènua i idealista, qui coneix una nit de ball a la Plaça del Diamant

–al barri de Gràcia- el que serà el seu futur marit, en Quimet, i pare dels seus

dos fills, la Rita i l’Antoni. En Quimet és un home autoritari que fins i tot esborra

la identitat de la Natàlia, qui va passa a dir-se Colometa. La novel·la narra en

detall com era la Barcelona de la guerra i la post-guerra i les conseqüències que

la ciutat i la seva població van patir, especialment la fam, la pobresa i la

repressió. Després de la mort d’en Quimet, la Natàlia vol acabar amb la seva

vida i dels seus fills i a la drogueria on va a comprar el salfumant coneix el que

serà el seu segon marit, l’Antoni. La vida amb l’Antoni és molt més pausada i

tranquil·la. La novel·la acaba amb el pas dels anys i el casament de la filla de la

Natàlia, la Rita.

Els coloms tenen un simbolisme especial al llarg de tota la novel·la.

Mirall trencat (1974)

La novel·la s’ambienta a la Barcelona de principis del segle XX i fins al

final de la guerra civil espanyola al voltant d’una família burgesa, els Valldaura, a

la seva torre de Sant Gervasi. De totes maneres, el temps històric no pren un

gran protagonisme al llibre, ja que és el temps subjectiu dels personatges el que

marca el pas del temps. Així, la mateixa Rodoreda parla del seu llibre:

11

Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí

de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués tot

això.5

Mirall trencat està estructurat en tres parts, que narren l’evolució de les

tres generacions de la família principal, per tant, es presenten un gran nombre

de personatges al voltant de l’arbre genealògic. Tot i això, el personatge central

de les tres parts és la Teresa Goday (senyora Valldaura), amb qui inicia la

primera part i és qui sobreviu a través dels tres blocs.

La primera part, de divuit capítols, serveix com a presentació dels

personatges i l’espai burgès en el que es desenvolupen. Els protagonistes són

Teresa Goday –qui ja havia estat casada amb un home gran que havia mort,

Nicolau- i Salvador Valldaura, qui contrauen matrimoni i tenen una filla, la Sofia.

El temps transcorre i en Salvador Valldaura mor i la Sofia contrau matrimoni amb

Eladi Farriols. La Sofia i l’Eladi tenen dos fills, en Ramon i en Jaume, i una filla

adoptiva, la Maria, d’una antiga relació secreta de l’Eladi.

La segona part té vint-i-un capítols i se centra en els sentiments i

pensaments dels personatges presentats a la primera part, en el seu món

interior. En aquest bloc, el matrimoni entre l’Eladi i la Sofia s’oxida, especialment

perquè el marit té relacions amb les minyones. A més, en Jaume mor

accidentalment i en Ramon i la Maria –que no saben que són germans de sang

per part de pare- s’atrauen. Maria en saber-ho s’acaba suïcidant. Teresa

Valldaura va envellint però segueix residint a la casa de Sant Gervasi i hi és

sempre present, en especial amb la relació amb els seus néts.

El tercer bloc consta de tretze capítols i serveix de coda per al llibre. En

aquesta darrera part, Teresa Valldaura torna a prendre el protagonisme, qui

recorda i a vegades fantasieja sobre la vida passada a la torre de Sant Gervasi.

Mirall trencat és una reflexió del pas del temps i de la vida i la mort com a

factors inevitables d’aquest transcurs.

5 RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op Cit. Pròleg, p.11.

12

4. I elles, com són?

4.1. L’Aloma

La novel·la d’Aloma comença amb una afirmació contundent per

part de la protagonista que ja deixa esbrinar trets de la personalitat

d’Aloma:

L’amor em fa fàstic!6

També a les primeres pàgines se’ns explica que el seu nom és

Aloma perquè un oncle de la seva mare ho havia volgut, qui creia que era

un nom bonic i que ‘la primera cosa que una noia necessita és un nom

bonic’. Aquest fet ja marca a la protagonista per tota la vida com a un tret

d’identitat pròpia i diferent de la resta, especialment tenint en compte que

és un nom inventat.

L’Aloma és una adolescent que viu amb el seu germà Joan, la seva

cunyada, l’Anna, i el fill d’aquests dos: en Dani. Del pare se sap que va

morir jove i de la mare no se n’aporta cap informació. L’Aloma i en Joan

tenien un altre germà, en Daniel, qui es va suïcidar amb divuit anys. Ja

des de ben a l’inici de la novel·la se’ns presenta el nou resident a la casa:

en Robert, el germà de l’Anna, que ha tornat d’Amèrica. El nivell econòmic

de tota la família és molt modest.

L’Aloma té una vida monòtona i sense esdeveniments importants i

volca la seva il·lusió en cuidar el fill del seu germà, en Dani.

Les seves dos grans passions són la lectura i les plantes del jardí. Quant

a relacions amoroses, com a representant de l’adolescència, rebutja la

possibilitat d’estimar un home, tot i que la preocupa, es presenta com una

jove soltera i insensible, però enveja qui sent l’amor, i quan Robert

apareix, tot canvia.

L’Aloma és una noia fantasiosa i creativa, qui usa la imaginació

com a escapatòria per l’entorn poc afortunat i poc bell que li ha tocat viure.

L’adolescent fa servir la seva ment tant per imaginar-se vida més enllà de

6 RODOREDA, Mercè. Aloma. Edicions 62: Barcelona, 1979. P.7.

13

la finestra de la seva habitació com per somniar amb una futura vida al

costat de Robert. La jove expressa un constant odi inexplicable per totes

les persones que l’envolten menys pel nen, se sent sola i sense cap mena

de recolzament permanent ni de fiar.

Per què no hi havia algú que l’estimés, fos qui fos, però de debò?

Anna tenia en Dani, en Joan. Ella no tenia ningú. Robert se

n’aniria... Estava tan avorrida que s’anava enrabiant.7

L’Aloma no té amigues, ella tria la reclusió a la seva pròpia casa i

no vol sortir d’aquest estat de solitud que la corromp per dins, és una

persona introvertida. L’amor tan fort que sent per Robert la fa patir

constantment, però es guarda els sentiments per a ella mateixa i té una

recorrent a donar-se les culpes de tot a ella mateixa. Un exemple és quan

Aloma perd la virginitat amb Robert se sent tan culpable que sent

vergonya d’ella mateixa:

Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin. És com si acabés

de sortir d’una mena de mort.8

Tot i que els sentiments acaben tenint una gran importància per

Aloma, la raó regna i guia les seves decisions. Des de la primera cita amb

en Robert, ella no para de reflexionar sobre l’efecte que podran tenir les

seves paraules i accions, li resulta difícil deixar-se portar per les intuïcions

del moment i això la limita en les relacions amoroses. És per això que

quan experimenta sentiments irracionals cap a en Robert, com ara la

gelosia, Aloma mai sap com reaccionar al respecte, en part perquè li és

desconegut i en part perquè se sent descontrolada, se sent boja:

7 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P. 67-68. 8 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P. 76.

14

‘Ves-te’n...! Quin fàstic, l’amor...!’ Li va venir un mareig. Cada

vegada se sentia més presonera, més dominada.... Mig boja de

desesperació.9

L’Aloma combina estats d’eufòria pura amb èpoques de desengany

i tristesa pura, és una persona d’emocions molt intenses i profundes.

Quan la seva relació amb en Robert prospera, se sent a dalt d’un núvol i

quan no funciona o quan en Dani, afectat per una malalta, mor s’ensorra

en les més negres tenebres. Així veiem un dels moments d’alegria

d’Aloma:

Es sentia feliç i no sabia per què. “Què tinc avui que ahir no

tingués?” Potser l’estimaven tots: el nen i els altres. La vida era

bonica i no sabia com esbravar aquella alegria que li devia venir

del sol, de l’aire, d’aquelles parets lletges, però tan seves.10

De totes maneres, les situacions adverses enforteixen Aloma i tot i

ser només una adolescent és qui s’ha d’encarregar a la casa de cuidar

moralment l’Anna, entristida per la mort de Dani, i també de provar de

buscar diners d’on sigui quan el seu germà Joan travessa moments

econòmics greus.

Aquest entorn negre i cru també fa trontollar la seva relació amb en

Robert i al final de la novel·la quan ell li comunica el seu desig de tornar a

Amèrica, ella treu forces i li pregunta si es casaria amb ella i ell esquiva la

pregunta. Aloma se sent trencada i destrossada per dins, però no vol

demostrar-ho a en Robert i li ensenya només la indiferència que és

totalment falsa. Amb la marxa de Robert, Aloma torna a sentir-se

indefensa:

Li va semblar que mai més tindria força per somriure. La seva

desesperació creixia amb la soledat... Hauria cridat que tornés, li 9 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.107. 10 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.60.

15

hauria explicat bé com era: ni tan indiferent ni tan dolenta. Una

criatura. Li hauria dit que potser amb els anys seria una dona com

les altres, prou abnegada per fer-lo feliç, més serena...11

Aloma, que està embarassada d’en Robert sense confessar-li-ho,

tot i la desolació, comença a sentir que el seu futur fill és la seva única

il·lusió, en part per superar la mort del seu nebot Dani. Aloma es planteja

el suïcidi, es vol auto-proclamar derrotada per la vida i per les condicions

adverses, però decideix treure força pel seu fill i tirar endavant:

Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta. Una veu

petita diria: ‘Mare...’12

4.2. La Natàlia o Colometa

La Natàlia és una jove que viu amb el seu pare, que és casat amb

una altra des que la seva mare va morir. Quan inicia la novel·la, Natàlia és

la promesa d’en Pere, però una nit a la Festa Major de Gràcia coneix en

Quimet, qui al cap d’un any es convertirà en el seu marit. En Quimet treu

la identitat real de la Natàlia de manera simbòlica i li du sempre Colometa:

Me’l vaig mirar molt amoïnada i li vaig dir que em deia Natàlia i

quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només

em podia dir un nom: Colometa.13

Ja fins i tot des de l’idil·li amorós pre-casament, en Quimet es

mostra autoritari i gelós amb Natàlia i ella reacciona com a dona submisa,

qui obeeix tot el que ell li diu, tot i que ella n’estigui descontenta. Aquesta

actitud pren cert sentit en el context en el que s’emmarca la Natàlia on la

dona no tenia ni veu ni vot:

11 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P. 120. 12 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.126. 13 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Club Editor: Barcelona, 1962. P.18.

16

Enraonaven com si jo no hi fos. La meva mare no m’havia parlat

mai dels homes.14

Però en Quimet sempre sap com recuperar la confiança de la

Colometa i ella mai li retreu cap mena d’actitud. Sense capacitat de

reacció, la Colometa aprèn a comportar-se com una dona introvertida i

poruga en una vida de parella suposadament feliç, però ell l’esbufega

constantment sense motiu i ella n’és conscient però no fa res per

modificar-ho:

I el mal humor queia damunt meu. I quan estava de mal humor

sortia allò de, Colometa no badis, Colometa has fet un nyap,

Colometa vine, Colometa vés... I vinga a obrir-me els calaixos i

tirar-me per terra el que hi havia dins... Estava enrabiat perquè jo

no estava enrabiada amb el senyor que l’havia escanyat. I com que

no em volia enrabiar, el vaig deixar sol...15

La Colometa i en Quimet tenen dos fills, l’Antoni i la Rita, però els

dos són fills actius i conflictius i compliquen l’angoixa constant de la mare,

juntament amb la instal·lació d’un colomar al terrat de casa seva en

constant moviment. Precisament amb l’establiment del colomar, en

Quimet s’hi obsessiona i s’hi dedica sense repòs, però els coloms acaben

portant més problemes i descontrol a la llar que felicitat. De fet, per a

Natàlia, els coloms s’acaben convertint en el símbol de la intranquil·litat de

la seva vida i, en funció de com actuen els coloms, el lector coneix com és

l’estat d’ànim de la protagonista:

Només sentia papurreig de coloms. Em matava netejant coloms.

Tota jo feia pudor de coloms... els somniava... el papurreig dels

14 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. P.364. 15 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. P.393.

17

coloms em seguia i se’m ficava al mig del cervell com un

borinot.16

Però tot aquest patiment són sentiments que la Natàlia es guarda

sempre per a ella mateixa i mai comparteix amb ningú més que amb la

senyora Enriqueta. Poc a poc però, la Colometa va despertant i va

decidint canviar la seva actitud submisa fins el punt de voler acabar amb

els coloms –simbòlicament, els problemes-. De fet, el que destaca de

l’actitud de la Colometa és que al llarg de la novel·la passa de ser

conformista a ser una dona amb voluntat de canvi, amb voluntat d’afrontar

les adversitats de cara i sentir-se capaç de fer-ho. La mort d’en Quimet al

front durant la guerra civil, torna a esfondrar la Colometa, qui torna provar

de revifar-se amb pensaments positius:

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola. Colometa... Amb

la cara com una taca blanca damunt el negre del dol... Amunt,

Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de

la pena del món, Colometa.17

Aquest intent d’auto-convicció resulta sense èxit i la Colometa es

planteja un suïcidi col·lectiu i els seus fills. En aquesta situació, coneix

Antoni, l’adroguer, qui serà el seu futur marit. L’Antoni retorna l’alegria i

l’estabilitat a la casa. D’aquesta manera, la Natàlia s’adona que té

capacitat, com a dona, de modificar el passat i de fer front a una nova

vida:

Tot era igual però tot era bonic. Eren uns coloms que no

empastifaven, que no s’espuçaven, que només volaven aire

amunt com àngels de Déu.18

16 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. P.432-433. 17 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. 478-479. 18 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. 501.

18

Els anys van passant i la novel·la narra com la filla de Colometa, la

Rita, es casa, i com la mare recupera la felicitat que havia tingut de jove

quan ballava a la Festa Major i res la preocupava. La mateixa nit del

casament de la seva filla, la Natàlia surt de casa amb un ganivet i torna a

la Plaça del Diamant on fa un crit que representa la catarsi dels seus

sentiments, que simbolitza l’alliberament de tota la pressió que s’havia

empassat i que no havia afrontat. D’aquesta manera, al final de la

novel·la, veiem la Natàlia com una dona ferma i forta, que ha sabut

desencadenar-se del passat i que té un nou camí per endavant per viure.

4.3. Teresa Goday

Teresa Goday és filla d’una família humil, d’una peixatera de la

Boqueria i d’un maquinista de tren mort en un accident. De jove, Teresa

festeja amb un fanaler, en Miquel Masdéu, amb qui té un fill, en Jesús,

però en Miquel és casat i, per tant, la relació no prospera. Al cap de poc,

la mare de Teresa també mor. És aleshores quan un dia passejant per

davant del Liceu, coneix en Nicolau, un home gran i molt adinerat, qui

s’enamora momentàniament de la bellesa i el carisma físic de Teresa i li

proposa matrimoni. Com Teresa tampoc té res a perdre i necessita diners

es casa amb Nicolau i reuneix estratègicament una quantitat de diners

suficient perquè en Miquel Masdéu pugui mantenir el seu fill Jesús. Amb

els anys, a causa de l’edat, Nicolau mor i la Teresa hereta tota la seva

fortuna i passa així a ser una jove burgesa i amb un futur per davant. En

aquest context, coneixerà Salvador Valldaura, un diplomàtic, intel·ligent i

assenyat, qui de nou quedarà enlluernat per la bellesa de Teresa li

proposa matrimoni i es casa per segona vegada. La relació prospera, se’n

va a viure a una torre a Sant Gervasi i tenen una filla: Sofia, amb qui mai

s’hi avindrà gaire. Amb el temps, la comunicació entre Teresa i Salvador

es limita exclusivament a la cordialitat. Pel context de l’època, Teresa se

sotmet a les decisions de l’home de la casa, especialment en qüestions

econòmiques, però alhora la Teresa és una dona amb molta personalitat.

L’espectacular físic de Teresa i la seva especial capacitat d’encisar

els homes sempre li serveix per aconseguir allò que vol. Per això, quan en

19

Salvador pensa a vendre una finca que tenen, d’amagat, la Teresa va a

visitar el notari que els hi porta les comptes, el notari Riera, amb qui

acabarà tenint un idil·li apassionat, perquè convenci el seu marit de que

no la vengui. Aquests són els arguments aparentment dòcils, però de

dona captivadora que la Teresa usa per convèncer el notari Riera:

Jo no sé manar ni demanar, sempre acabo cedint i fent tot allò que

el meu marit creu convenient que faci. (...) Mirà el notari als ulls.

‘Necessito un aliat poderós i he pensat que aquest aliat podria

ser vostè’.19

Teresa és una dona poderosa que sap assolir els objectius que es

marca. Cada petit moviment, cada gest, cada paraula en l’actitud de

Teresa significa implícitament un pas més enllà per demostrar el seu

poder com a dona, però ho fa sempre de manera subtil i delicada per no

semblar que sobrepassa els límits, sempre amb intel·ligència al darrere.

Podria semblar que Teresa és una dona rebuscada o ambiciosa, però és

tot el contrari, al cap i a la fi, sempre amaga bones intencions i no té

dolenteria, però sí que sap com usar el seu carisma personal. Teresa és l’encarregada de buscar un noi per casar la seva filla, la

Sofia, i li troba l’Eladi Farriols, que treballa en una important botiga de

roba de senyores. En Salvador Valldaura mor d’una malaltia, l’Eladi i la

Sofia es casen i es muden a la torre de Sant Gervasi de la Teresa. Del

matrimoni sorgeixen dos fills naturals, en Jaume i en Ramon, i també

cuiden de la Maria, filla il·legítima de l’Eladi. Quan la Teresa es fa gran, la vídua Valldaura pateix una paràlisi a

les cames i decideix viure reclosa a la seva cambra de la torre. Arrel de la

seva paràlisi, també deixa de veure’s amb el notari Riera, ja no sent amb

ganes d’estimar. Teresa Goday no perd la il·lusió de viure, rep

constantment visites d’amics amb qui enraona a la seva cambra, però és

una persona orgullosa i presumida i prefereix que la societat la recordi

19 RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op. Cit. P.230.

20

com el que va ser i no com el que és amb l’edat. Així ho reflecteix aquesta

frase que admet la protagonista:

Abans d’embenar-me les cames, més m’estimo no caminar.20

Teresa es converteix amb el temps en una observadora del seu

voltant i de tots els afers i tensions que experimenta la vida familiar de la

Sofia i l’Eladi. Teresa ha estat acostumada a ser admirada per tothom i

l’edat i la paràlisi la fan sentir-se culpable a ella mateixa de que els seus

anys de glòria i joventut s’hagin acabat. Amb tot, acceptar-ho i fer front a

la realitat en certa manera, decideix abandonar la seva vida a la torre i el

seu jardí que tant estima, i se’n va a viure fora de la casa en un pis

modest. Tota l’etapa prèvia a la mort de Teresa, ella reflexiona

constantment sobre la vida que ha viscut i recorda els seus anys de

joventut amb una agredolça malenconia:

Per què havia de fer-se-li present a les seves belleses aquell

bocí de joventut que havia colgat en el més profund de la seva

ànima com si no fos ella que l’hagués viscut?21

Teresa Goday mor volent-se cobrir la cara amb el vano perquè les

parets no la vegin morir, perquè les parets no vegin aquella dona esvelta

i ferma esfondrar-se com a humana.

4.4. Les dones rodoredianes

Com hem vist, cadascuna de les protagonistes de les tres grans

novel·les de Mercè Rodoreda presenten unes particularitats concretes

marcades pel seu context i especialment pel seu entorn. Tot i això, també

és cert que, en la seva complexitat, totes comparteixen un perfil de dona

similar, de dona rodorediana.

20 RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op. Cit. P.182. 21 RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op. Cit. P.374.

21

En primer lloc, veiem que l’Aloma, la Natàlia i la Teresa són dones

profundes amb un complex món interior. Així ho detalla Carles Orts en

el seu article sobre la psicologia dels personatges de Rodoreda:

La novel·la psicològica suposa una forta innovació en la

novel·lística del segle XX, ja que construeix mons interiors

complexos que s'amaguen darrere de fets quotidians. La trama

senzilla imperant en la major part dels relats rodoredians esdevé

així una carassa perfecta per tal de fer- hi descripcions

psicològiques minucioses.22

Són persones reflexives de mena i contemplen l’espai i les

persones que les envolten amb atenció, intentant entendre no només

què succeeix, sinó també perquè les coses són com són. Totes

comparteixen a més uns pensaments intensos i dubitatius que les

preocupen, a vegades les permeten gaudir i altres vegades les angoixen,

però res és lleu a la ment de l’Aloma, ni de Natàlia, ni de Teresa. De la

mateixa manera que pensen, senten amb intensitat, tant les emocions

positives com les negatives, senten l’amor, la vitalitat, la por, la decepció

i l l’enyor de manera sincera i pura. Aquesta intensitat de pensaments i

sentiments les porta a haver de superar alts i baixos freqüents, en

qualitat de persones humanes, i a l’hora a qüestionar-se constantment

les seves pròpies actituds i les dels altres. Però el que explica aquest

comportament, és que les tres busquen a la vida, una cerca constant

d’identitat, de llibertat pròpia, de solitud permesa, i al cap i a la fi, una

cerca d’equilibri vital, que elles mateixes són conscients que, per la

seva personalitat, mai podran assolir, però tot i això no s’hi neguen.

En segon lloc, les dones rodoredianes troben un cert gaudi en l’aïllament social, en els seus propis espais personals. L’Aloma té la

22 CORTÉS ORTS, Carles. El retrat psicològic dels personatges femenins de Mercè Rodoreda, a Des femmes: regards catalans / sous la direction de Montserrat Prudon-Moral. Saint-Denis: Université Paris 8-Vincennes-Saint-Denis, 2006.

22

seva habitació i la casa en general, la Natàlia té la seva casa i la Teresa

té la seva cambra a la torre quan és gran. Les tres, marcades pel seu

complex món interior, aprenen a fer una recreació de la realitat externa a

través del microcosmos intern, i per tant, conceben la casa, el seu espai,

com un refugi, com un lloc on, quan són soles, res dolent no pot colpejar

la calma. Així parla Aloma de la seva residència:

Però era la seva casa i estava segura que no podria viure en

una altra. Hi havia nascut i s’hi havia fet gran; havia passat tota la

vida entre aquelles parets.23

Aquesta actitud en part els ve per la seva interiorització dels sentiments. Tant l’Aloma com la Natàlia són persones molt introvertides,

que gairebé no es relacionen amb l’entorn social, i a la Teresa el temps i

guardant els secrets familiars que guarda l’acaben tornant així també.

Tot i això, les tres tenen precisament una altra dona que actua, en

major o menor mesura, com a confident de les seves preocupacions

vitals. L’Aloma té l’Anna, la dona del seu germà, que tot i que no li caigui

en simpatia, sovint li acaba confessant part dels seus sentiments; la

Natàlia té la senyora Enriqueta, una dona gran i sàvia que sempre sap

com actuar; i la Teresa té l’Armanda, la minyona de tota la vida de la

torre a qui li acaba relatant tot el seu passat i les infidelitats. Aquestes

confidents li donen precisament el toc de realisme a l’actitud de les

dones rodoredianes, ja que el cas que no fossin presents i es guardessin

totes les impressions per a elles, acabarien esclatant d’una manera o

altra i la seva interiorització dels sentiments acabaria sent insostenible.

Així veiem com parla Natàlia de la seva relació amb el seu pare a l’inici

La plaça del diamant:

A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em

feien por perquè no sabia si eren meves.24

23 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. 24 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op. Cit. P.28.

23

En tercer lloc, les tres són dones capaces, pensants i amb una

personalitat definida, ja sigui des del principi o al llarg de la novel·la.

Tenint en compte el context social que les tres viuen, on la dona

ocupava sempre un segon plat i mai prenien protagonisme, les tres

dones experimenten una voluntat de canvi en aquest sentit. En el cas de

la Teresa resulta evident que la seva actitud ferma i proactiva és present

en ella des del principi de la novel·la, però en el cas de l’Aloma i la

Colometa es tracta més d’un procés. A l’Aloma, les circumstàncies

adverses a la família i la consciència de tenir un fill, la fan passar de ser

una adolescent a una jove forta, qui tot i pensar en el suïcidi, vol

enfrontar-se a la realitat i tirar endavant la seva vida. A la Natàlia, la

relació amb en Quimet, els fills entremaliats i el colomar la desgasten,

però amb l’Antoni recobra la salut mental i acaba sent ella mateixa qui

decideix fer una catarsi a través d’un crit que l’allibera definitivament de

tot el seu passat. L’Aloma, la Colometa i la Teresa aprenen a fer-se

valentes i a combatre tot allò que els hi ve per davant i mentre sovint el

seu entorn mor, elles aprenen a ressuscitar i a sobreviure i viure en la

mesura possible la resta del camí.

En quart lloc, l’Aloma, la Natàlia i la Teresa són dones amb una

especial vinculació a la idea de relacions sexuals i de maternitat, en

certa manera per representar com eren aquestes relacions a la dona de

l’època. En el cas d’Aloma, al principi rebutja l’amor i tot el que això

implica. El dia que manté per primer cop relacions sexuals amb en

Robert se n’avergonyeix i al final de la novel·la quan està embarassada,

opina que el fill implicarà una desaparició de la seva identitat:

Era una noia... Només té importància el fill, sempre ha estat

així: neixen i ho esborren tot. Jo ja no sóc ningú. El veuré créixer i

jo em quedaré enrere, apagada...25

25 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.124.

24

En el cas de la Natàlia, es mostra pudorosa amb les relacions

sexuals amb en Quimet i hi té cert respecte i en cap moment,les gaudeix.

Precisament, per això, quan s’assabenta que l’Antoni va quedar ferit

després de la guerra i no pot mantenir relacions sexuals implica per la

Colometa una alegria més que una decepció. A més, mai concep els seus

fills com una il·lusió, sinó el contrari un entrebanc per la seva estabilitat

com a persona. Així explica Colometa la seva conversa amb la seva

amiga Julieta sobre tenir un fill:

Va dir que la gent només pensa en la criatura i que ningú no es

recorda de la mare.26

En el cas de la Teresa, ella només gaudeix de les relacions sexuals

quan són sense compromís, com és amb el seu amor de joventut, en

Miquel Masdéu, i amb el seu amant, el notari Riera. Amb els seus marits,

en Nicolau i en Salvador Valldaura, la cordialitat de la relació sempre

acaba trencant el seu desig com a dona en les relacions sexuals.

A més, la relació de la Teresa amb la seva filla Sofia és sempre

freda i poc avinguda. No només per la personalitat esquerpa de la Sofia,

sinó que a la Teresa, la seva filla no li desperta cap sentiment maternal.

Finalment, i especialment aquest resulta el tret més autobiogràfic

clar de l’autora, totes les dones rodoredianes mantenen una forta

connexió amb el món vegetal. El jardí, les plantes i les flors no només

apareixen constantment en el fil narrador, sinó que sovint tenen un

simbolisme rellevant per a les protagonistes. Per citar alguns

exemples, la il·lusió vital de l’Aloma juntament amb el seu nebot Dani és

el seu jardí i les plantes que pot veure des de la finestra de la seva

habitació o les violetes apareixen constantment com a leit motiv a la vida

de Teresa Goday, així com la seva joia preferida era un fermall d’un ram

de flors o procura que el jardí de la seva torre estigui sempre ben cuidat.

26 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op. Cit. P. 397.

25

5. El contrapunt: els homes de Mercè Rodoreda 5.1. L’home d’Aloma: Robert

Robert és el primer amor d’Aloma. Es trasllada d’Amèrica a casa de

la seva germana, l’Anna, i així entra en contacte amb l’Aloma, però se’n

desconeixen els motius de la vinguda i de la nova marxa, tot i que al final

sí que es revela que està embolicat en algun conflicte amorós al continent

que ha deixat enrere i al que retorna.

Tot el que el lector coneix de Robert és a través dels ulls d’Aloma.

Així aquest pren una connotació positiva o negativa en funció dels

sentiments de la protagonista cap a ell. D’una banda, sabem que l’aspecte

físic de Robert fa goig i que és un home despert i espavilat, que ha sabut

fer camí a la vida. D’altra banda, a través de la percepció d’Aloma de la

seva relació, el lector té la impressió que Robert utilitza l’Aloma i realment

es comporta de manera egoista i ambigua. Així ho afirma Joaquim Poch

en el seu estudi de l’obra de Rodoreda:

Sembla que Robert no pretengui més que la instrumentalització

d’Aloma per al seu plaer; però tot això ho sent així Aloma perquè

d’en Robert no en sabem res; les seves emocions, el seu món

interior... són desconeguts.27

A la pràctica, la relació entre Robert i Aloma tot i ser intensa, no és

sana, ja que aporta més patiment a la protagonista que felicitat, i s’acaba

convertint en penosa i dolorosa. Robert significa per a Aloma aquella

persona que a ella li agradaria que fos Robert, aquella persona que ha

idealitzat en la seva fantasia, però que en realitat no és.

5.2. Els homes de Natàlia: Quimet i Antoni

Dos homes de personalitats oposades ocupen la vida matrimonial

de la Natàlia: en Quimet i l’Antoni.

D’una banda, en Quimet que la Natàlia coneix de jove és un home

eixerit, inquiet i juganer, personalitat que contrasta amb l’actitud retreta 27 POCH, Joaquim. Op. Cit. P.57.

26

de la protagonista. Ja des del principi és en Quimet qui pren la iniciativa i

es proposa festejar la Natàlia, tot i que ella ja sigui promesa amb en

Pere. En Quimet és també un jove emprenedor, qui té fal·lera per iniciar

negocis, tot i que a la pràctica mai li resultin del tot exitosos.

Amb el temps, la personalitat d’en Quimet anirà tenint cada cop una

connotació més negativa fins a transformar-se en una persona autoritària,

dominant i descontrolada. Aquest tarannà es veurà clarament reflectit de

manera perjudicial amb la relació amb la Natàlia, a qui constantment li

demostra gelosia i una actitud agressiva. D’aquesta manera, la relació

entre la Colometa i en Quimet és de submissió i de despersonalització –

fins el punt que ell li canvia el nom a ella- i totalment desequilibrada, però

la protagonista ho veu en certa manera de manera positiva, ja que se sent

dependent i unida a algú. Colometa sap que la relació amb en Quimet no

és saludable, però pren una actitud passiva i es deixa portar per les

circumstàncies.

Per contra, l’Antoni és un adroguer, ferit a la guerra –la Colometa

l’anomena ‘el meu esguerradet’- i condemnat així a no poder tenir

relacions sexuals. L’Antoni és un home que posseeix un cor pur i bones

intencions i significa per a la Colometa el retorn de la pau i l’estabilitat vital

així com la recuperació de la pròpia identitat. Irònicament, Natàlia coneix

l’Antoni a l’adrogueria quan va a comprar salfumant per suïcidar-se i

aquell dia ell li ofereix feina i també el futur al seu costat. Així ho explica

Joaquim Poch:

Hi va a cercar la mort, el salfumant, i hi troba l’amor, l’ajudat

desinteressat i una feina que li permet viure i alimentar els seus

fills.28

La relació entre la Natàlia i l’Antoni no té cap mena de passió ni

sentiment d’amor sincer, més aviat es tracta d’una relació de persones

grans que busquen companyia mútua, però amb el pas del temps la

28 POCH, Joaquim. Op. Cit. P.111.

27

protagonista acaba sentint apreci i estima per la bonança de l’Antoni. En

paraules de Poch:

Quan la novel·la conclou, sembla que Natàlia pot realment agrair a

l’Antoni el que ha fet per ella i també sentir quelcom d’amor cap a

ell. 29

5.3. Els homes de Teresa: Miquel Masdéu, Nicolau Rovira, Salvador Valldaura i Amadeu Riera

A causa de la seva excepcional bellesa, Teresa Goday és la dona

rodorediana que pràcticament sempre serà envoltada d’homes. Nicolau

Rovira i Salvador Valldaura seran el seu primer i segon marit

respectivament, mentre que Miquel Masdéu i Amadeu Riera són idil·lis

amorosos.

En Miquel Masdéu és la primera relació que se’ns detalla de Teresa

Goday. Masdéu era un fanaler que tenia parella, però que tot i així

festeja la Teresa un temps quan ella encara viu amb la seva mare. La

relació és breu ja que en Miquel es casa i deixa enrere la Teresa, però

ella queda embarassada d’ell i amb el temps acabarà donant a llum a en

Jesús. Quan la Teresa, un cop ja casada amb en Nicolau reuneix

suficients diners, els envia a en Miquel perquè pugui fer-se càrrec d’en

Jesús, però ella n’és la padrina. La relació entre Teresa i Miquel

simbolitza el primer idil·li de joventut, humil i innocent.

En Nicolau Rovira és un home gran i molt adinerat, qui s’enamora a

primera vista de la Teresa. Aviat es casen, però es tracta una relació

essencialment d’interès. El senyor Rovira fa sempre el que vol la Teresa,

la tracta amb amabilitat i la delecta amb regals ostentosos –com l’agulla

de brillants del ram de flors-, però l’estima i la comunicació entre el

matrimoni és pràcticament nul·la. De fet, dormen en habitacions

separades. De totes maneres, en Nicolau simbolitza per a la Teresa la

sortida de la misèria i la presa de consciència de poder explotar el seu

carisma personal com a dona. 29 POCH, Joaquim. Op. Cit. P.112.

28

En Salvador Valldaura és un diplomàtic, ben plantat i amb una

bona vida burgesa. Teresa usa les seves armes de seducció per

conquistar-lo i ell ràpidament se n’enamora. Al principi, la relació és

fructífera i viva, però amb el matrimoni i els fills, Salvador i Teresa es

distancien. D’aquesta manera, el seu matrimoni es converteix en una

relació esmorteïda i avocada al silenci i l’avorriment. Tot i això, ambdós

guarden dins seus el bon record del que va ser el seu idil·li.

Finalment, l’Amadeu Riera és el notari de la família i a més un bon

amic de Salvador Valldaura. L’idil·li amorós entre Teresa i el notari Riera

s’inicia quan ella, casada amb en Salvador, el visita per fer que convenci

el senyor Valldaura de no vendre una finca. Es presenta a en Salvador

com una pobra dama qui ja no sent passió pel seu marit i amb necessitat

d’un home poderós com el notari Riera per fer-li costat per aconseguir els

seus propòsits. Amadeu Riera, també feliçment casat, respon als encants

de la Teresa i comencen una relació secreta basada essencialment en

l’excitació sexual i l’atracció física mútua. La relació amb el notari Riera

reforça en Teresa el seu paper com a dona omnipotent, capaç

d’aconseguir tot allò que es proposa i això li dóna vida.

Al cap i a la fi, cap de les múltiples relacions de Teresa resulta ser

l’amor pur i real que en realitat ella hagués desitjat, però totes tenen una

especial representació simbòlica per construir qui és Teresa Goday.

29

6. L’òptica femenina de Mercè Rodoreda

Aloma va pensar que no sabia què dir, que parlava només per quedar bé.

“T’he estimat.” Ella també; perquè no sabia res de la vida. “És com si

s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense

saber què és estimar.”30

Aquestes paraules d’Aloma transpiren clarament la mirada d’una dona i ho

fan perquè Mercè Rodoreda s’esmerça, voluntàriament o involuntària, perquè

així sigui. Cada actitud, cada gest, cada paraula de les dones rodoredianes

compten i conformen part d’una òptica de sentiments i de pensaments

experimentats per una dona, l’autora. Si bé Mercè Rodoreda ha negat sovint

l’existència d’un alter ego literari en les seves novel·les, també és cert que totes i

cadascuna d’elles recull trets de l’escriptora i, al cap i a la fi, de la majoria de

dones.

Les dones esdevenen la introducció, el desenvolupament i el desenllaç de

tot fil narrador de les novel·les de Mercè Rodoreda. Veiem la successió dels fets

des dels ulls subjectius d’Aloma, de la Colometa i de la Teresa. Coneixem què

pensen i què senten respecte en Robert, en Quimet, l’Antoni, en Masdéu, en

Nicolau, en Valldaura i el notari Riera, però desconeixem el que aquests home

senten realment cap a les protagonistes. Aloma, Natàlia i Teresa són

representacions diferents de dones que Rodoreda hagués desitjat que ni hagués

hagut més com elles a la seva època. Són dones que estan sempre a l’alçada de

les circumstàncies, dones que lluiten i que busquen sortida. Les dones

rodoredianes, d’una banda, són dones que senten desengany, alegria, patiment,

dones que senten la vida. I d’altra banda, dones que pensen, reflexionen i usen

la seva capacitat de raó per encarar les circumstàncies.

De qualsevol manera, l’òptica masculina o femenina no va evidentment

lligada amb la qualitat literària. Però de la mateixa forma que, a la vida real, en

general, no valorem igual els fets els homes que les dones, tot i que puguem ser

éssers empàtics, tampoc valoren igual en literatura, Gabriel García Márquez,

30 RODOREDA, Mercè. Aloma. Op.Cit.

30

Ernest Hemingway o Baltasar Porcel ni Virginia Woolf, Montserrat Roig o Mercè

Rodoreda. L’òptica d’una dona en literatura, de la mateixa manera que la d’un

home, tindrà sempre aquells punts en què el lector aturarà la lectura, mirarà un

punt fix, reflexionarà i es dirà: ‘Això ho ha escrit una dona’.

31

7. Bibliografia

Llibres

o POCH, Joaquim. Dona i psicoanàlisi a l’obra de Mercè Rodoreda.

Promociones Publicaciones Universitarias: Barcelona, 1987. o REAL MERCADAL, Neus. Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Barcelona, 2005. (Només

per a part d’Aloma).

o RODOREDA, Mercè. Aloma. Edicions 62: Barcelona, 1979. o RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Club Editor: Barcelona,

1962. o RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Club Editor Jove: Barcelona

1984.

Articles i entrevistes

o CORTÉS ORTS, Carles. El retrat psicològic dels personatges

femenins de Mercè Rodoreda, a Des femmes: regards catalans /

sous la direction de Montserrat Prudon-Moral. Saint-Denis:

Université Paris 8-Vincennes-Saint-Denis, 2006.

o CORTÉS ORTS, Carles. La superació del pas del temps en els

personatges de Mercè Rodoreda (alguns paral·lels amb l’obra de

Virginia Woolf, Marcel Proust i Thomas Mann), a Miscel·lània

Giuseppe Tavani, Associació Internacional de la Literatura i la

Llengua Catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de

Montserrat, 2002. [Recurs online].

o OLLER, Dolors. L’entrevista que mai no va sortir. Suplement de La

Vanguardia Cultura y Arte. 2 de juliol 1991. Entrevista a Mercè

Rodoreda pòstuma.

o MOLINER, Maria. Una reflexión acerca de la psiqué de la mujer

contemporánea a través de la voz femenina en literatura. Las

mujeres de Mercé Rodoreda. Asparkia. Investigació Feminista:

1994.

32

Pàgines webs

o Any Rodoreda (1908-2008). <http://www.anyrodoreda.cat/>

o Fundació Mercè Rodoreda. Institut d’Estudis Catalans.

<http://www.mercerodoreda.cat/>

o Mercè Rodoreda. Associació d’Escriptors de les Lletres Catalanes.

<http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/>

o Mercè Rodoreda, joc de miralls:

<http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/>