1

Horitzó laboralFU LL I N FOR MATI U

D E L TR E BALL AM B SU PORT

A LE S I LLE S BALEAR S

ANY 12 · NÚMERO 23 · GENER 2012

10 anys de Taula 2 Els treballadors, vides autònomes

12

ENTREVISTES Ferran Bellver,

5

Les famílies,

16

impulsor del TAS sempre col·laboradores

Grup Rotger, empresa adherida

8 Normativa 18

Teresa Font, preparadora laboral

10 10 anys de dades 19

2

El model de Treball amb Suport, amb més de vint anys des de l’inici de les primeres experiències, i, paral·lelament, la Taula per a la Inserció Laboral de Persones amb Discapacitat amb Necessitat de Suport, amb els seus deu anys de funcionament des de la seva consti·tució, han demostrat la importància que presenta per a les persones amb discapacitat l’accés a un lloc de tre·ball normalitzat i assolir unes expectatives que el més agosarat considerava una meta inassolible.

Durant tot aquest temps que la Taula porta de funci·onament podem dir que la seva finalitat i els seus ob·jectius a aconseguir sempre han estat molt clars. Entre aquests, podem anotar la consecució per a la persona amb discapacitat d’un lloc de feina integrat en el mercat laboral ordinari; promoure la in·serció social dels treballadors mitjançant la realització d’una feina, com a mitjà per a la incorporació plena de l’individu a la comuni·tat; en definitiva, millorar la qualitat de vida i la independència i autonomia de les persones amb discapacitat.

Els mèrits de la Taula van més enllà dels objectius assenyalats a la seva pàgina web (taula.treballambsuport.com) i resideixen en la capacitat per part de les entitats que la componen d’ajuntar esforços, d’economit·zar i compartir tota mena de recursos, d’ho·mogeneïtzar criteris d’actuació i d’acordar preses de decisions per tal d’evidenciar la igualtat d’oportunitats per a totes aquelles treballadores i treballadors amb discapacitat que sovint queden exclosos del mercat de treball normalitzat.

Durant els deu anys de funcionament de la Taula s’han anat succeint tot un seguit d’esdeveniments i de fets que han marcat, a cops de despesa econòmica, la sin·gladura del model de treball amb suport que fins ales·hores venien gestionant les entitats que duien a terme els serveis d’inserció. Així, dels processos d’inserció inicials (cofinançats pel programa europeu Horizon i l’Helios), hem passant per itineraris integrals d’inserció, per processos d’acompanyament personalitzats, per a acabar presumiblement en programes experimentals quan la realitat en aquest àmbit ha demostrat que l’evi·dència i l’eficàcia està en contradicció amb l’economia.

…per molts d’anys!

3

Malgrat tota aquesta conjuntura en què ens trobam i, sobretot el mercat laboral que ens espera, la Taula segueix fidel a la seva essència, la qual cosa suposa per se un autèntic valor afegit.

Han estat i són molts els professionals, les preparadores i els preparadors, així com altres persones les que, al llarg d’aquest temps, s’han anat implicant i se·gueixen implicant·se en pro de la inser·ció de persones amb discapacitat en el mercat de treball normalitzat mitjançant la metodologia supported employment. Les mateixes persones usuàries han vist com les seves expectatives s’han fet realitat i han pogut accedir a un entorn laboral i amb unes condicions semblants a la resta dels altres empleats. I, finalment, l’empre·sariat de les Illes ha comprovat com de les experiències inicials dels processos d’inserció s’ha aconseguit oferir tot un seguit d’ofertes i llocs de treball que han estat coberts de manera satisfactòria pels treballadors amb discapacitat.

La tasca que queda per fer des de la Taula és molta, atès que el llistó d’aquests deu anys ha arribat a un nivell bastant elevat. Avui per avui, i així com està la ‘crisi’ eco·nòmica o la realitat global que ens envolta cal plantejar noves perspectives i afrontar nou reptes malgrat que la finalitat sigui la que tots i totes sabem: promoure la nor·malització social de les persones amb dis·capacitat mitjançant la integració laboral al món ordinari.

4

I aquests reptes s’han d’anar acordant, pla·nificant, establint mesures concretes d’ac·tuació per tal que les entitats que la confi·guren puguin:

· Seguir aplicant i aprofundir en el model de Treball amb Suport.

· Crear un espai per als agents empresarials.

· Impulsar intercanvi d’informació, d’experiències i d’accions amb altres entitats que configuren altres xarxes d’entitats de Treball amb Suport.

· Impulsar estudis d’investigació per a la millora de la inserció laboral.

La Taula s’ha guanyat amb aquests deu anys la seva majoria d’edat. Amb la seva maduresa ha demostrat que pot ser un re·ferent clar a tenir present a l’hora de propi·ciar alternatives d’eficàcia a les polítiques d’ocupació per a les persones amb disca·pacitat a les nostres illes.

Francesc Serra

Vicepresident de la AESE

5

Ferran Bellver, impulsor del TAS

Així ho diu i així ho creu, fermament. I des del principi, en els anys 90. La imatge que ens ha transmès Ferran Bellver al llarg d’aquesta en-trevista, és la d’algú a qui el pas dels anys no ha restat ni un punt d’energia. Introductor a nivell estatal d’aquesta manera d’inclusió laboral va ser triat el juny passat a Copenhaguen, vicepre-sident de l’EUSE (European Union of Suppor-ted Employment) durant la reunió del seu últim Consell de Direcció.

Ningú parlava del treball amb suport a Espanya fins que Ferran Bellver va començar a interes-sar-se per una nova metodologia que permetia integrar les persones amb discapacitat en em-preses ordinàries.

En primer lloc, ja que no n’havia tingut abans l’oportunitat, enhorabona per la seva elecció en l’EUSE. Quin significat té per a vostè aquest no-menament?Una satisfacció personal, més feina –bromeja–, i un càrrec des del qual poder contribuir a l’extensió i consolidació de l’ocupació amb suport. També po·dré treballar perquè sensibilitats diferents, com l’anglosaxona i la llatina estiguin més connectades i connexionades.

“El Treball amb Suport no és solament una metodologia, és un projecte de vida”

No obstant això, el desenvolupament a Europa és molt divers. Països com Alemanya o Àustria que varen començar, després ens han avançat, per exemple, en legislació…Si, la “cultura” de treball amb suport és una qüestió de sensibilitat de la societat i en això ens avantatgen. El teixit empresarial, la fiscalitat i competències dels ser·veis socials per CCAA… en fi… realitats diferents. Per això encara que estiguem integrats en organitzacions europees és important la labor que puguin exercir les diferents entitats, com en el nostre cas, les integrants de la Taula.

On era vostè a finals dels anys 80 quan teòrics como P. Wehman o Christy Lynch començaven a teoritzar sobre la importància de les neces-sitats de suport? Potser era als Estats Units? No (somriu), era aquí però llegint diferents articles i revistes especialitzades. Aquests autors varen comen·çar a recollir informació que demostrava que persones considerades no aptes per a un lloc de treball, podien exercir·lo si se’ls donava el suport que cadascun d’elles

S E M P R E P R O TA G O N I S T E S

6

necessitava. Em va interessar molt el tema i em vaig docu·mentar tant com vaig poder. Finalment vaig aconseguir organitzar des de l’IMAS, un vi·atge a Irlanda, un dels països europeus pioners en la seva introducció. Ens vàrem reunir amb C. Lynch, impulsor de la metodologia, perquè ens explicàs en viu el començament del seu projecte “Open Road”.

Què recorda d’aquells dies de principis de de-sembre de 1991?Record quan vaig conèixer Paul Wehman de la Uni·versitat de Virgínia. A ell i a C. Lynch convidats a pre·sentar el primer simposi (1). Record l’interès i la il·lusió de tots els que hi vàrem participar i el “profit” que en traguérem.Record l’interès que varen tenir llavors la que era la meva Consellera, Joana Vidal, i altres persones com Joan Verger, Joan Martorell o J. Luis de Juan, que va·ren fer possible el pas de la teoria a la pràctica, assent·ant les bases del programa.Mallorca ha estat sempre capdavantera i els seus profes·sionals un referent per a la resta de professionals. Aquest paper de lideratge a nivell nacional ens va fer celebrar també a Palma la primera assemblea fundacional de l’AESE (Asociación Española de Empleo con Apoyo).

Com era la realitat que es varen trobar llavors a Mallorca?D’una banda la situació econòmica dels anys 90 no era gaire esperançadora, amb un 21% d’atur i no hi havia, com ara, la possibilitat de realitzar un estudi de mercat

(1) Els dies 2, 3 i 4 de desembre de 1991 es va celebrar el Primer Simposi a Palma, data considerada com l’inici de la implant-ació de la metodologia Supported Employment a Espanya.

previ. D’altra banda tot el que hi havia llavors eren cen·tres ocupacionals. Havíem de convèncer que optar per aquesta línia, a priori considerada innovadora, donaria resultats positius. Era necessari també “reconvertir” els professionals d’educadors en preparadors laborals. També, explicar a l’empresariat que no era una qüestió solament de drets de la persona o de solidaritat sinó de beneficis. I finalment convèncer les famílies, exces·sivament proteccionistes en la majoria dels casos, de la importància de la seva participació en la societat dels seus fills, com una persona més, igual que la resta de ciutadans.Com gairebé tot el que és nou, al principi produí o total adhesió o rebuig. Però la nostra aposta era absoluta·ment ferma i formàvem un equip amb molt de coratge.No ens va anar tan malament: l’objectiu del primer any de programa era la inserció de 25 persones. Aconse·guirem contractes per a 18. Vàrem començar amb cinc preparadors laborals, figures fonamentals en tot aquell procés. Aprofit per recordar i agrair la seva excel·lent labor amb un paper gens fàcil.

20 anys són molts i, evitant parlar de la situació actual, estam on hauríem d’estar?Hem avançat molt, però, al meu entendre, crec que no, si pens, per exemple, que la regulació via decret del treball amb suport s’ha produït quinze anys després de la posada en marxa del projecte. No, si pens, per ex·emple, que l’ocupació protegida està regulada i incen·tivada de forma estable. I no, si pens que s’incompleix el 5% de contractació que exigeix la LISMI…Però, d’altra banda, que hem avançat un poc si pens

Ferran Bellver i Francesc Serra

7

que una de les últimes tesis doctorals presentades tracta sobre els suports naturals2; si pens a més que ara se celebrarà la primera Trobada de Preparadors Laborals a Madrid. Si pens que després de la Con·venció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat i el Protocol facultatiu, aprovada el 2006 i ratificada per Espanya al desembre de 2007, anam pel bon camí… en fi que seguim treballant pel reconeixe·ment de drets i de ciutadania plena, segons la qual tota persona té dret a contribuir a la construcció de la societat. Seguesc pensant que les empreses han de ser un reflex de la societat en “proporcions naturals” i han de comptar entre els seus empleats amb persones amb alguna discapacitat.

Reptes de futur?Aconseguir que l’empresariat s’impliqui i que rebi el su·port òptim per a col·laborar en la disminució de la deso·cupació de les persones amb discapacitat per a millorar el fet que sigui un dels majors col·lectius econòmica·ment inactius. Continuar amb la labor per a no depen·dre d’una disponibilitat pressupostària, trobant una fór·mula més estable. Seguir reforçant la cooperació entre les organitzacions i les administracions públiques, per al disseny de polítiques adequades a la situació. I pot·ser incorporar a la Taula empresaris i sindicats.

Donant suport, no perds res, t’enriqueixes. És seva la frase?Segurament està posada en la meva boca, però la frase no és meva. Està dita per empresaris que han compro·vat per si mateixos els molts beneficis que s’obtenen i no només per a la persona amb discapacitat, sinó que, en general, per a les seves empreses, que veuen mil·lorat el clima de les relacions laborals i personals.

(2) Serra Buades, Francesc (2004) La presència del suport natu-ral en els processos d’inclusió laboral mitjançant el model de treball amb suport (supported employment). Universitat de les Illes Balears (http://www.tdx.cat/handle/10803/9386)

Ferran Bellver ocupa el càrrec de responsable en matèria d’accessibilitat i disseny universal en l’àmbit de la discapacitat de l’IMAS, Consell de Mallorca, càrrec que compagina amb la presi-dència de la Fundació Emplea, la presidència honorífica de l’AESE, a més de la vicepresidèn-cia de l’EUSE.

Aparentment ens sembla una persona assosse-gada que dóna confiança i imprimeix entusias-me al 100%. Defensa l’experiència del Treball amb Suport com a model integrador per excel-lència, capaç de generar autonomia i indepen-dència a la persona amb discapacitat ja que li permet potenciar les seves habilitats socials i generar una major integració i cohesió social. Defensa la prioritat i el protagonisme per a per-sones amb discapacitat en les polítiques actives d’ocupació, la necessitat de crear fórmules de formació continuada i, per damunt de tot, un nou marc normatiu. Defensa el model basat en la planificació individualitzada. I acaba dient: “defens el model de Treball amb Suport com el que és capaç d’aconseguir l’autodeterminació, és a dir «els somnis fets realitats»”.

8

Encara recorda un temps en què havien de “controlar” totes les revistes estrangeres que distribuïen a Mallorca, quan les imatges de nus procedents d’Alemanya o el Regne Unit omplien les portades i aquí se censuraven. Ens ho ha recordat, en forma d’anècdota i en una conversa afable, Francesc Civit, membre de l’equip directiu del Grup Rotger i amb més de 35 anys treballant a l’empresa. Avui ens ha explicat com varen ser els seus primers contactes amb la metodologia del treball amb suport.

Les empreses adheridesGrup Rotger, una qüestió de sensibilitat

Per a situar-nos, de quin tipus d’empresa estam parlant?D’una empresa familiar que amb el quart relleu gen·eracional s’ha convertit en un grup consolidat i referent del sector, amb vint mil lliuraments diaris a una xarxa de més de 3.000 punts de distribució. Va començar Vi·cenç Rotger com a ajudant en un quiosc del passeig del Born, el 1927. Després va saltar al món de la dis·tribució amb dos quioscs més, continuà el creixement i l’expansió, fins a arribar al que és actualment, un grup que ha sabut adaptar·se als canvis, diversificant la seva oferta. Ara, a més dels serveis de logística i retail, tre·balla el sector del gran consum, incloent l’alimentació o els productes de recàrrega (bons de transports públics, recàrregues de telefonia, etc.). Proveïm de tot o gairebé de tot a les tendes a les quals diem en el nostre argot “de conveniència”. Tot forma part, ens diu, de la “visió de futur” per la qual sempre ha apostat la companyia.

Ara retrocedim en el temps, fa 20 anys, quan algú del Consell de Mallorca els plantejà la pos-sibilitat d’ocupar una persona amb discapaci-tat intel·lectual en plantilla i d’una nova forma d’aconseguir-ho. I, bé?No va fer falta un gran esforç d’enteniment, ja que tant el Sr. Rotger com jo mateix érem “sensibles” al tema i el treball és un dret fonamental de les persones. D’acord amb la seva filosofia d’orientació a l’empleat i d’“extreure el millor de cada persona”, en aquesta ocasió, no havia de ser diferent. No ens preocupava tant la contractació en si mateixa com trobar el lloc de treball per al perfil de l’usuari i que pogués dur·lo a terme amb total normalitat.

Sí, però parlaven d’una nova metodologia, un figura anomenada preparador laboral, conceptes nous com el concepte “primer col·locació, desprès formació”, no?Vàrem rebre tota la informació i vàrem entendre per·fectament tot quant se’ns va explicar. És més, el pre·

S E M P R E P R O TA G O N I S T E S

9

parador laboral ens va garantir l’adaptació al lloc de treball i el manteniment d’aquest en termes de qualitat i productivitat. No teníem per què dubtar. De totes ma·neres, com en qualsevol contractació, sempre podíem tornar enrere.

En realitat, estàvem convençuts que seria bo per a tots. Realment vàrem creure que podríem fomentar la seva autonomia, la presa de decisions, les relacions d’amistat amb els companys.

D’altra banda vàrem pensar que nosaltres modifi·caríem les nostres actituds cap a les persones amb discapacitat.

Varen trobar el “lloc de feina”?Sí a Devolucions, un departament que diàriament clas·sifica i ordena les publicacions no venudes. Ara està en gran part mecanitzat però quan en Miguel s’hi va incor·porar era tot basat a recopilar i compilar i a inventariar.

Records de llavors?El magnífic tàndem que ell i el seu cap directe, Emilio (amb discapacitat auditiva) i avui jubilat, varen formar. Ell

li va ensenyar tot el que havia de fer, mètode i disciplina. El seu pare acompanyant·lo cada dia. Ara arriba sol amb metro.Tots els seus companys, un equip d’unes quinze per·sones, ajudant·li, però tractant·lo com a un més. A l’últim sopar d’empresa, prop de 400 persones, ell hi era.El preparador laboral, que venia cada dia la primera èp·oca, i després espaià les visites fins a deixar d’acudir...

Un dels seus treballadors, en Miguel, va començar el quinze d’octubre de 1991. Avui, amb quasi quaranta anys, segueix a l’empresa. En el seu expedient destaca el fet que no consten baixes laborals.

No ha tingut mai problemes per a relacionar-se, ni per a adaptar-se, la seva productivitat és alta i no té dificultats d’aprenentatge o d’autonomia personal.

L’empresa ha contractat, en diferents èpoques, fins a sis persones amb discapacitat intel·lectual, sense que això, li hagi suposat cap esforç extra o cost addicional. Més aviat ha estat tot el contrari i ens comentava el senyor Civit que sobretot han après les necessitats que té aquest col·lectiu de portar una vida plenament normalitzada.

10

Una de les anècdotes més divertides que re-corda Teresa dels seus començaments com a preparadora laboral es la d’un director d’una petita empresa familiar, d’uns 50 anys, quan la va atendre i, sense cap introducció, li va mos-trar una bandera espanyola i li va dir: “Estos son nuestros colores”.

Podem demanar-te què li vares contestar? Somriu: “Aquí venimos a hablar de trabajo, no de política”.

D’aquells primers contactes amb diferents em-preses encara ara manté relacions amb perso-nes que seguiren processos d’inserció. N’han passat prop de 20 anys.És una de les satisfaccions més grans de la meva fei·na. Tota la gent que he pogut conèixer; les persones que he estimat, els moments i les experiències bones o no tan bones compartides.

El model del TAS dóna al treballador, orientació, asses·sorament en la incorporació al lloc de feina i durant tot el procés d’aprenentatge, manteniment i seguiment. Som un entrenador de la seva activitat laboral. T’ima·gines en tots aquests anys les persones que he arribat a conèixer que veritablement he tractat? Torna a som·riure. Fins a aconseguir suport natural, estàs moltes hores amb els companys de feina. El temps crea llaços.

Això si parlam d’empreses o empresaris. I si parlam de treballadors?Els nexes són més intensos. Hi estam sempre, amb les seves famílies; els coneixem, ens adaptam a les seves necessitats durant tot el procés. És suport indi·vidualitzat.Sempre he pensat que el preparador laboral és la figura amb la qual la persona amb discapacitat se sent verita·blement còmoda. És evident que això crea vincles també.

Amb tu també retrocedim en el temps, fa 20 anys... on eres? (li mostram una fotografia de l’època)Ummm que joves... Vaig estudiar Psicologia i vaig tenir els meus primers contactes amb el món de la discapa·citat intel·lectual fent les pràctiques a Amadip. esment. L’any 90 aquesta mateixa entitat em va contractar per al programa d’ajustament sociopersonal del taller ocupa·cional. I l’any 93 em varen oferir ser preparadora laboral.

I què recordes d’aquest començament?Ho record com un temps molt guapo, molt il·lusionant. Era una feina nova, diferent.

Els preparadors laboralsS E M P R E I M P O R TA N T S

Teresa Font, primers impulsors

11

El que també record amb molt d’afecte és l’equip que aleshores formàvem. Hi havia un representant de cada entitat i vàrem ser pinya, molt implicats i molt cohesionats. Tots els que hi vàrem participar al principi tenim la mateixa sensació: segurament part de l’èxit de la implantació del model va ser motivat pel gran entusiasme que teníem tots.

Els principis varen ser diferents. De fet no fèiem la re·cerca de feina; hi havia un equip que se n’encarregava, encapçalat per Ferran Bellver i Ramon Rosselló. Ells trobaven l’empresa, després triaven l’entitat i, nosaltres, els preparadors, només fèiem la selecció del treballa·dor. Llavors tot el procés era molt més «artificial»que ara. Primer havies de demostrar o garantir, per a dir·ho d’alguna forma, que les persones amb discapacitat intel·lectual eren «vàlides» per a accedir a un lloc de fei·na. Després, el mercat laboral amb molt pocs sectors i les empreses orientades cap a la pura producció, els tipus de feina massa repetitiu, els contractes laborals, que eren gairebé sempre de formació o aprenentatge. Ni parlar en aquell temps de la responsabilitat de les empreses envers la societat. En definitiva les coses han canviat una mica.

Abans, com ara, a més de preveure les necessitats de les persones també es varen preveure les necessitats dels empresaris, així que oferíem tots el serveis per a cobrir·les i les seves preocupacions eren les mateixes d’ara: que es realitzin les tasques encomanades, que no ocasioni excessius problemes, que l’adaptació sigui relativament ràpida, que encaixi en la dinàmica de la seva organització i d’altres. Això sí, enguany ja no s’han de dedicar tan d’esforços a convèncer l’empresari que una persona amb discapacitats significatives pot ser útil a la seva empresa i enguany hi ha empreses que estan disposades a dissenyar llocs de feina adequats.

I els records continuen a Binissalem, en el que lla-vors era Buades. Va ser tot un repte aprendre tot el catàleg de peces de les diferents aixetes. L’horari d’entrada eren les sis del matí. Això també ho recorda. També recorda que hi varen inserir qua-tre persones seguides, amb la qual cosa va acabar coneixent a fons els procediments.

A Flor d’Ametler, empresa dedicada a fer colònies i sabons naturals, va empaperar tota la paret de darrere de la màquina “ensobradora”que utilitza-ven amb les instruccions de com fer-la servir. Sap els valors del segells i la diferència entre polir i esmerilar. També com ha de ser l’herba que envolta el tee de golf i no ho ha practicat mai... I així, juntament amb les persones a les quals ha donat suport, ha anat afegint un munt de coneixe-ments de caire industrial fins l’any 2006.

Encara que Teresa ja no exerceix, ens comenta que la del PL és un professió que està en alça i no solament pel creixent nombre d’insercions, sinó pels alts nivells de satisfacció que presenten tots els agents que hi estan implicats, empleats o ocupa-dors i preparadors.

12

Els treballadors: vides autònomes S E M P R E P R O TA G O N I S T E S

Viu al sud-est de Mallorca, una zona privilegiada i protegida on la sal continua essent un dels principals motius d’interès. Ens hem trobat amb ella justament al cafè lounge Llum de Sal , on si no recordem ma-lament elaboren la flor de sal de vi. Es un lloc acolli-dor i agradable, molt a prop de l’Ajuntament de Ses Salines.

Què treballes potser aquí o amb alguna cosa relacionada amb la Restauració?No, no (somriu i s’ha empegueït), però m’agrada molt aquest bar. A l’hivern vinc sovint.

Doncs ja m’explicaràs…..Treballo amb un hotel a la Colònia San Jordi.

I quina és la teva feina? Sóc cambrera de pisos.

Tot l’any? No, com quasi tothom de la hostaleria per aquí, només faig feina coincidint amb la temporada de bon temps.

Quin tipus de contracte tens? Des de l’any 98, tinc un contracte fitxe discontinu.

L’Antònia té ara 33 anys i fa 13 que treballa al mateix hotel. Fa feina des de les 8 del matí a les 15,30 hores de la tarde, té dos dies lliures. S’aixeca aviat i surt uniformada de casa seva. Arriba a la feina amb el seu propi vehicle. I això ho fa durant sis mesos seguits. Desprès descansa. Com en Toni, es una alta positiva.

T’agrada la teva feina?Estic molt contenta. M’agrada l’horari, el tipus de feina i les companyes. Mai he tingut cap problema. A més està prop de casa i gaudeixo de l’ambient que hi ha amb tant gent per allà de vacances.

De jove va anar a l’escola del seu poble. Porta audí-fon des de els 10 anys.Viu amb la seva mare. Parla molt sovint de la seva neboda i d’ altres nins…. Li encantan els infants, ens comenta. Entre els seus entreteniments està el punt. “Fa randa”: teixeix bufandes, capells i altres peces de colors vius. Com a tots els joves de la seva edat li encanta la música i la tecnologia. Porta una Blackberry de nova generació, aparell que ha produir una verita-ble revolució en el col·lectiu jove amb discapacitat auditiva.

Antònia Bonet

13

En Lluís treballa a Eivissa. És auxiliar de jardineria a la Policlínica Nuestra Señora del Rosario, empresa privada del Grup Policlínica, que l’any 2009 va celebrar el seu 40è aniversari.

Cada dia fa un trajecte de 20 minuts amb autobús d’anada i tornada a la feina. Pateix un retard mental lleuger. Viu amb son pare. Té 26 anys.

Ha superat els moments difícils, que no han estat pocs, sobretot perquè li costa acceptar les indicacions dels seus caps. Amb un suport intensiu, sobretot al principi, ha aconseguit desenvolupar la seva feina perfectament i portar una vida laboral normalitzada. Tot gràcies a la feina de la la seva preparadora laboral. Ha estat ella la que ha parlat amb ell. Aquest és el contingut de la conversa:

Quant de temps fa que estas treballant a la clínica i quina jornada fas?Fa uns 4 anys i treball de dilluns a divendres de 8.00 a 12.00 h.

Quina és la feina que realitzes diàriament?Al matí, a primera hora, agran els patis de fora de la clínica, llev les fulles i la porqueria que hi ha i m’atur quinze minuts per berenar. Després em pos a carregar les màquines amb aigua, col·loc les llaunes a la nevera del bar i faig tots els encàrrecs que em manen. I si queda brutícia, acab de recollir.

Et va costar molt aprendre a fer bé la teva feina?La veritat és que no. Vaig aprendre bastant ràpid, no em va costar gaire.

Creus que et va ajudar que la preparadora laboral et fes el suport quan vas començar la feina?Sí. Em va ajudar a aprendre la feina de manera molt més ràpida.

Quins problemes has tingut a la teva feina durant aquest temps i com els has resolt? He tingut problemes amb la cap i amb l’encarregada del bar, perquè em diuen que no duc bé l’uniforme o que no agran bé. Vaig tenir un problema veritablement important quan els vaig contestar malament i aixecar la veu. Ho vaig resoldre demanant perdó i fent les coses bé. Desprès n’Eva va parlar amb la meva cap i amb mi i estava damunt perquè agranàs bé. Ara ja no tinc problemes perquè ja faig bé la meva feina i ja no m’enfad.

Creus que la preparadora laboral t’ajuda quan tens problemes a la feina?Sí. Al principi em molestava perquè no m’agradava que em miràs, però crec que sí que m’ajuda, sobretot perquè parla amb mi, amb la meva cap i amb el meu pare.

Luis Giráldez

14

Es declara un entusiasta del futbol i del Barça. No és estrany, doncs, que treballi en alguna cosa relacionada amb l’esport. Ens crida l’atenció el seu bilingüisme i la facilitat per passar d’un idioma a l’altre, a preguntes nostres o a comentaris del preparador laboral que ens acompanya. Sap que el format és l’entrevista i diu que està un poc nerviós, però res ho evidencia.

Quina edat tens i on treballes?Tenc 40 anys i treball a les instal·lacions esportives de la UIB de Palma.

Toni Navío

Quina és la relació amb els teus companys de feina i amb els teus caps?Amb els companys… regular, amb uns bé i amb altres malament. Amb la cap més o menys bé, encara que de vegades no m’agrada quan em mana coses, però entenc que m’ho ha de demanar perquè a ella també l’hi diuen.

Quines coses són les que més t’agraden de la teva feina i quines són les que menys?El que més m’agrada és tallar cartons, netejar els contenidors i el pàrquing i posar les botelles d’aigua. El que menys m’agrada és revisar que el pati estigui net i netejar la terrassa del bar.

Finalment, com et veus en el futur? T’agradaria seguir treballant aquí?Sí, m’agradaria seguir treballant aquí, hi estic a gust. A més, tampoc no hi ha feina en altres llocs. Avui dia

és molt difícil trobar una feina.

Des de quan? Hi duc onze anys.

I quina és la teva funció diària? El manteniment de les pistes de tennis i les de futbol.

Pots ampliar-nos una mica més la informació? En començar la meva ocupació era de “pistero”: em cuidava de les pistes de tennis que eren de terra batu-da. Havia de regar i repassar les línies cada hora. Era una feina molt delicada i d’especial atenció i cura.

De quantes pistes parlam?De quatre, encara que temps després es varen subs-tituir per unes de ciment. El manteniment era més fàcil, però varen ampliar al doble el total de pistes.

Quin tipus de contracte tens?Des de març del 2001, contracte indefinit.

És fill únic, criat sol per la seva mare. Des de molt jove tenia molt clar que havia de col·laborar a casa.

15

d’un treballador que fa la seva feina de forma autò-noma, té una situació laboral estable i ja no necessita suport del programa.

Es considera una persona afortunada. “Vull aquesta com a mínim com fins ara i sobretot tenir salut.” En canvi, ens explica que sí que li agradaria, i molt, que milloràs l’educació de la gent en general i que s’acabàs amb el rebuig social que, segons ell, existeix encara en la soci-etat balear.

Feia temps, recentment acabada la seva adolescèn-cia, que cercava un treball sense trobar-ne, fins que va entrar en contacte amb amadip·esment i amb el seu Servei d’Orientació Laboral.

Què recordes d’aquell temps?Idò… que em sentia malament… perquè no trobava cap ocupació, i a més no sabia molt bé què havia de fer per a trobar-ne, fins que a Mater em varen informar de què podia fer.

Va tenir una formació remunerada i va aconseguir un diploma de manteniment de piscina. Va treballar prop d’un any en una brigada de jardineria.Ara fa una feina que li agrada i valora molt el treball en equip. Es porta bé amb els seus companys. Respec-ta el seu encarregat. En l’ambient laboral també ha trobat els seu amics. El seu horari és de 8:00 a 15:00h de dilluns a divendres i de 8:00 a 12:00 h els dissabtes. Un bon horari, li coment: “Sí, la veritat és que sí, encara que per a arribar puntual, que ho som, he d’agafar diversos auto-busos i m’aixec d’hora, devers les sis i mitja del matí...”

On vius? Al Rafal.

Té 40 anys, té parella i, de moment, no té fills, encara que ens explica que és per una qüestió econòmica, ja que estan hipotecats amb l’habitatge.

Recorda amb molt afecte el seu preparador laboral, en Pere, i ens explica que al principi el veia cada quin-ze dies, després cada mes, després cada dos mesos…. En Toni és un exemple de sortida positiva, és a dir, la

La conclusió a la qual arribam després d’aquestes petites entrevistes és que la integra-ció laboral en un entorn normalitzat forma part fonamental de la integració social de les persones discapacitades i que augmenten con-siderablement les seves expectatives de futur, tant en quantitat com en qualitat. La maduresa i la confiança en ells mateixos que han demos-trat han anat paral·leles al seu desenvolupa-ment professional.

Tal vegada els seus horitzons laborals no eren tan lluny.

16

L’encantadora família Santoyo Sánchez ens ha atès a la sala de ca seva, a Palma. Des del seu Jaén natal varen arribar amb no poques il·lusions i quatre fills a l’illa de Mallorca. El major, discapacitat intel·lectual, va ser un dels primers treballadors inserit al mercat labo·ral ordinari des de l’IMAS. De llavors ençà han passat vint anys; manté el seu contracte, si bé amb diferents ocupacions i horaris a la mateixa empresa. Reconeixen que les coses han canviat molt però tant abans com ara l’agraïment és el sentiment que més han expressat.

La conversa es produeix a tres bandes, ja que Manuela, la germana que el segueix, també vol donar·nos la seva opinió. Es reconeix a si mateixa com la més “dura” de la família. No debades pensa que l’excessiva protecció paternal potser limiti les possibilitats del seu germà.

Mil gràcies. Això va ser el primer que va pensar i que va dir María quan la varen cridar per a la primera en·trevista, on les converses havien de girar sobre la possible feina per al seu fill. Tenia clar llavors i, ara molt més, atesa la progressió, que era una clara opor·tunitat per a millorar la qualitat de vida del seu fill i, ja de pas, la de tota la família. Sentir·se 100% capacitat. Sempre va pensar que volia i podia treballar. I si n’hi havia algun dubte, el fet de saber que hi havia una persona a prop, amb atenció i seguiment individua·litzat, que el motivaria i estimularia, que permanent·ment estaria en contacte amb ell, amb la família i amb l’empresa, que s’anticiparia i cobriria totes les seves necessitats d’aprenentatge, que gestionaria possibles crisis...

Les famílies S E M P R E I M P O R TA N T S

Els Santoyo-Sánchez, contents de col·laborar

17

María ens recorda que era un nin inquiet i una mica entremaliat. El pare assenteix amb el cap. Ara, d’adult, és responsable, formal, molt treballador, ordenat, fins i tot meticulós i, en opinió de tots dos, un poc tímid. De més jove va passar per diversos centres ocupacionals. L’autobús el recollia i el deixava en un punt pròxim a casa. Recorden amb especial afecte Lucía, la monitora que li va ensenyar el trajecte, l’horari, i què havia de fer fins que passassin a cercar·lo, o quan el deixaven l’horabaixa. En els centres va aprendre a cuinar, a parar i llevar la taula, a confeccionar artesania amb diversos materials. Però amb la feina va arribar la responsabili·tat, la possibilitat real d’aprendre una tasca o un ofici, la superació d’adversitats, l’opció per a desenvolupar totes les seves habilitats, incloent·hi les socials, el sa·lari... En definitiva, creixement personal.

El pare pensa que les pensions són “justes” i que el fu·tur, quan ells no hi siguin, els preocupa, si bé té clar que el seu fill ha cotitzat tot aquest temps i que rebrà pres·tacions al final de la seva vida laboral com qualsevol.

La seva germana, Manuela, apunta que quan ells no hi siguin la resta de la família sí que hi serà.

Però insisteix que és molt important que aconsegueixi ser tan autònom com sigui pos·sible en tots els àmbits de la seva vida, com ho fa a la feina.

Durant un temps va compaginar la feina amb l’atletisme. Corria maratons, que li han proporcionat viatges i moltes recompenses

en forma de trofeus. La seva família va ser un dels seus millors fans i exhibeixen amb orgull les copes al menjador. Ara, amb 43 anys, horari partit i quatre desplaçaments diaris des de ca seva al seu lloc de feina no li queda tant de temps per a practicar·lo. Els caps de setmana compartia amb la família l’estada a la casa de camp que tenen. Des de fa alguns anys diu que ja és adult i que no hi vol anar. I ells respec·ten la seva decisió. El seu temps d’oci, el dedica a veure cinema, al qual és molt aficionat, i a planejar com seran les seves vacances el proper estiu. Ens ho diu superentusiasmat: “Aniré de creuer a Grècia; vull veure l’Acròpoli “.

La informació, l’assessorament, l’orientació i el su·port durant tot el procés, les entrevistes individuals i amb l’empresa, feren que fos relativament fàcil i, quan se’ls demana si tornarien a prendre la mateixa decisió de llavors, la resposta sense cap gènere de dubtes és sí.

18

TIPUS DE CONTRACTE INCENTIUS

CONTRACTE INDEFINITMínim 3 anys

• Subvenció· Homes amb discapacitat general = 4.000€

· Dones amb discapacitat general = 4.400€

· Homes amb especials dificultats d’accés al mercat de treball (discapacitat severa) = 8.000€

· Dones amb especials dificultats d’accés al mercat de treball (discapacitat severa)= 8.400€

• Deducció de 6.000€ en l’impost de societats

• Subvenció de fins a 1.800€ per adaptació del lloc de feina, sempre que el contracte sigui

igual o superior a 12 mesos

• Bonificació de les quotes de la Seguretat Social:

En general

Discapacitat severa1

Homes <45 anys

375€/mes·4500€/any

425€/mes·5100€/any

Dones <45 anys

445€/mes·5350€/any

495€/mes·5950€/any

>45 anys

475€/mes ·5700€/any

525€/mes·6300€/any

A temps parcial les bonificacions es reduiran en proporció + 30 punts

CONTRACTE TEMPORAL DE FOMENT DE L’OCUPACIÓMínim 12 mesos, màxim 3 anys (fins a dues pròrrogues de 12 mesos com a mínim)

• Subvenció de fins a 1.800€ per adaptación del lloc de feina, sempre que el contracte sigui

igual o superior a 12 mesos

• Bonificació de les quotes empresarials de la Seguretat Social:

En general

Discapacitat severa1

Homes <45 anys

291€/mes·3500€/any

341€/mes·4100€/any

Homes >45 anys i dones <45 anys

341€/mes·4100€/any

391€/mes·4700€/any

Dones >45 anys

391€/mes·4700€/any

441€/mes·5300€/any

A temps parcial les bonificacions es reduiran en proporció + 30 punts

CONTRACTE DE FORMACIÓ Mínim 12 mesos, màxim 2 ó 3·4 anys segons conveni (fins a dues pròrrogues de 6 mesos com a mínim)

• Bonificació del 100% si el treballador és desocupat inscrit demandant de feina abans de

16/08/2011 i l’empresa és de menys 250 treballadors (75% si és de 250 o més)

• Bonificació del 50% si el treballador té entre 16 i 20 anys

• Subvenció de fins a 1.800€ per adaptación del lloc de feina, sempre que el contracte sigui

igual a superior a 12 mesos

1 Discapacitat psíquica/mental igual o superior al 33% Discapacitat física/sensorial igual o superior al 65%

Contractació de persones amb discapacitat al mercat ordinari

N O R M AT I V A

19

INDICADOR TOTAL 2011

Persones ateses 1395

Persones inserides 714

Contractes indefinits 298

Empreses col·laboradores 410

Font: Memòria anual de la Taula

10 anys: 2001-2011

L E S D A D E S

Horitzó Laboral. Full informatiu del treball amb suport de les Illes Balears

Edició: Taula per a la inserció laboral de les persones amb discapacitat amb necessitat de suport

Entitats al Consell de redacció: ASPAS, INTRESS, Coordinadora, SOIB, IMAS, amadip.esment, Ajuntament de Palma, Gira·sol, Es Garrover, Consell Insular de Menorca, Estel de Llevant, Associació Endavant, ISLA, Consell d’Eivissa, Fundació Menorca, Aproscom.

Redacció i disseny: labodoni.com

Impressió: amadip·esment

Dipòsit legal: PM·1773·1997