histÒria de la llengua -...

2n batxillerat Quadern de textos

– HISTÒRIA DE LA LLENGUA

1. Entre els anys 29 i 7 aC, el geògraf Estrabó v a escriure la seva Geografia, en la qual ens parla, entre d’altres coses, de la situació lingüística de la Península Ibèrica. Llegeix el text i contesta de quin procés parla i quins en són els senyals més evidents?

Tots els turdetans, sobretot els que viuen a les riberes del riu Betis, han adquirit completament la manera de viure dels romans, fins a oblidar l’idioma propi; a més, la majoria s’ha llatinitzat, ha acollit colons romans, i falta ben poc perquè tots esdevinguin romans. Les ciutats actualment colonitzades mostren clarament el canvi que s’ha operat en la seva constitució política.

2. Llegeix aquest text i contesta les preguntes següents:

Avui dia gairebé tothom està d’acord a acceptar que el llatí vulgar s’hauria de considerar com el vessant parlat del llatí escrit; l’oposició llatí vulgar/llatí clàssic hauria, així, d’ésser substituïda per l’oposició de llatí vulgar o parlat/llatí escrit. Amb aquestes precisions podríem definir el llatí vulgar com la llengua parlada per les capes poc o gens influïdes per l’ensenyament escolar i pels models literaris, tenint sempre presents, però, les següents precisions: a) aquesta distinció no comporta cap limitació cronològica, és a dir, que ja des del moment en què comença a existir una tradició escrita en llatí podem parlar de llatí vulgar; b) essent el llatí vulgar la variant parlada del llatí, difícilment es pot parlar mai de textos del llatí vulgar, cosa que implica una considerable dificultat a l’hora d’estudiar-lo; i c) el llatí vulgar estava format per un conjunt de fets complexos i canviants, és a dir, que, per força havia de patir, al llarg del temps, una certa evolució.

Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalana

a. Per què diem que hi ha gran dificultat per estudiar el llatí vulgar? b. Com definiries el llatí vulgar? c. Quines diferències hi havia entre el llatí vulgar i el llatí clàssic?

3. El procés de formació de les llengües romàniques a partir del llatí fou: ràpid, lent, gradual, imperceptible: els parlants no tenien consciència de parlar una llengua diferent a una altra anterior, conscient.

4. El llatí és una llengua romànica?

5. Hi ha punts de diferència entre el llatí i les llengües romàniques?

6. En quin moment històric començà el procés de fragmentació del llatí que va portar a la formació de les llengües romàniques: a. Al moment de màxima expansió de l’imperi romà b. A finals del segle V, moment d’ensorrament de l’imperi romà

7. Quins són els factors que expliquen la configuració de llengües diferents del llatí?

8. Per què s’anomenen llengües romàniques? Digues quines són?

9. Quan apareixen els textos escrits íntegrament en català?

10. Qui és el creador de la prosa catalana?


11. Relaciona les dues columnes després d’haver llegit el text:

a. Visigot b. Àrab

1. Substrat preromà c. Cèltic 2. Superstrat d. Grec 3. Adstrat e. Llengües iberes

f. Llengües franques g. Influència llengües veïnes

Els temes de substrat, superstrat i adstrat s’utilitzen el lingüística per a designar tres modalitats distintes d’influència d’una llengua en l’evolució d’una altra llengua, com a resultat dels contactes que circumstancialment poden mantenir. El llatí durant la seva expansió va entrar en contacte amb diferents llengües: en uns casos acabà essent adoptat com a llengua pròpia per un país que anteriorment se servia d’altres llengües; en altres casos, en canvi, la resistència al llatí fou prou forta per a impedir que les llengües autòctones fossin substituïdes pel llatí. És obvi que, en ambdós casos, hi hagué un període de pugna lingüística durant el qual les dues llengües tingueren un cert contacte i s’influïren mútuament. Es parla d’influència de substrat quan la llengua originària condicionà l’evolució del llatí i d’influència de superstrat quan la llengua invasora condicionà l’evolució de la llengua autòctona. El terme d’adstrat s’utilitza per a fer referència a la influència mútua entre dues llengües.

Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalana


- SOCIOLINGÜÍSTICA

1. Després de llegir aquest text, enceteu un debat sobre les qüestions que planteja:

"La sociolingüística es diferencia de la lingüística estricta perquè, en lloc d'ocupar-se de l'estructura interna d'una llengua, estudia els diversos usos socials que se'n fa. La llengua és situada així dins del marc sociocultural a què pertany. Ara bé, una comunitat lingüística no sol viure aïllada absolutament de les altres. Una de les situacions més freqüents és que la llengua pròpia d'una comunitat estiga en contacte amb una, o més d'una, llengua forastera. Les situacions així creades solien tractar-se sota el nom del bilingüisme, que podia englobar casos de trilingüisme o multilingüisme. Per això actualment es tendeix a parlar de llengües en contacte [...]."

2. Una vegada llegits aquests textos, comenteu-los en classe i contesteu les preguntes annexes:

a. Em dic Peire Bec. Vaig nàixer a Occitània. Actualment, el meu país forma part de França. Majoritàriament, es parla francés, encara que quan m'adrece als meus pares o als meus amics, ho faig en occità. Pel contrari, tant l'ensenyament com els mitjans de comunicació escrits i orals són, sobretot, en francés. Molta gent, per tant, considera l'occità com una llengua de segona categoria i poc apta per a l'ús acadèmic o institucional. Encara que us semble estrany, fa molts anys, la meua llengua era molt prestigiosa i es feia servir per escriure poesia, llibres de ciència...

b. El meu nom és John Heart. Sóc d'Irlanda. La llengua del meu país és el gaèlic o irlandés. El meu avi encara parla gaèlic, encara que no va voler ensenyar-lo al meu pare perquè pensava que l'anglés era una llengua superior. Per a ell, calia imitar les classes altes, els polítics..., que empraven l'anglés. A l'institut, estudie algunes hores el gaèlic, però no el parle. Quan el meu país s'independitzà de la Gran Bretanya, la constitució va declarar oficials el gaèlic i l'anglés, però, com que les classes altes continuaven parlant anglés, i les baixes les volien imitar, majoritàriament ensenyaven anglés als seus fills. Actualment, el govern vol ajudar a recuperar la llengua.

c. Hola, em dic Maria Gutiérrez. Visc a les Filipines i parle castellà. Fa molts anys, els conqueridors espanyols ens portaren la seua llengua. Però, des que el nostre país va començar a formar part dels EUA, hi ha ben poca gent que parle castellà: solament l'utilitzem a casa, perquè la resta de coses les fem en anglés [ensenyament, mitjans de comunicació...]. Al meu país, hi ha, però, una altra llengua: el tagàlog.

d. Sóc Hans von Belle. Sóc de Bèlgica. Al meu país hi ha dues llengües oficials. D'una banda el francés, a Valònia, al sud de Bèlgica; i d'altra, el flamenc a Flandes, és a dir, a la part nord del país. A la capital, Brussel·les, ambdues llengües són oficials. La meua primera llengua és el flamenc, encara que també parle francés. A Flandes, quan em relacione amb els amics, estudie, llig la premsa, vaig al cinema... utilitze el flamenc. Tanmateix, quan vaig a Valònia, empre el francés: tothom l'utilitza. Abans les coses eren ben diferents, ja que estava molt mal vist parlar flamenc, perquè l'única llengua oficial era el francés. Afortunadament, les coses han canviat i ara hi ha més igualtat entre les dues llengües.

a) Heu reconegut alguna de les situacions descrites abans com a pròpia? b) Creieu que pot haver-hi una situació de contacte de llengües que no sigui conflictiva?


3. Per parelles, llegiu el text següent:

"Una situació de substitució lingüística comporta una actitud de rebuig de la pròpia identitat col·lectiva: és el fenomen d'autoodi o deslleialtat lingüística. L'autoodi és el sentiment d'inferioritat que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres del grup. L'actitud més simple és, naturalment, la de negar la pertinença a aquest grup. Aquesta conducta no sol ser passiva, sinó que sovint el fet d'abandonar lingüísticament el grup d'origen comporta, alhora, el sentiment d'hostilitat contra aquells que hi continuen integrats."

a) Quines raons pot tenir una persona o grup per adoptar en un moment determinat comportaments lingüístics que podríem anomenar com a propis d'un sentiment d'autoodi?

b) Coneixeu cap cas de gent que haja renegat del seu idioma, perquè considera que no és igual de vàlid que la llengua dominant?

c) En quines situacions comunicatives se sol produir? En les formals o en les informals?


RENAIXENÇA:

Bonaventura Carles Aribau

La pàtriaAdéu siau, turons, per sempre adéu siau;O serres desiguals, que allí en la pàtria miaDels núvols i del cel de lluny vos distingiaPer lo repòs etern, per lo color més blau.Adéu t, vell Montseny, que de ton alt palau,Com guarda vigilant cobert de boira i neu,Guaites per un forat la tomba del Jueu,i al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,Com conéixer pogués lo front de mos parents;Coneixia també lo so de tos torrentsCom la veu de ma mare, o de mon fill los plors.Mes, arrancat després per fats perseguidorsJa no conec ni sent com en millors vegades:Axi dárbre migrat a terres apartadesSon gust perden los fruits i son perfum les flors.

Què val que m´haja tret una enganyosa sortA veure de més prop les torres de Castella,Si el cant dels trobadors no sent la mia orella,Ni desperta en mon pit un generós record?En va a mon dolç país en ales em trasport,i veig del Llobregat la platja serpentina,Que fora de cantar en llengua llemosinaNo em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua dáquells savisQue ompliren lúnivers de llurs costums i lleis,La llengua dáquells forts que acataren los Reis,Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.Muira, muira língrat que al sonar en sos llavisPer estranya regió láccent natiu, no plora;Que al pensar en sos llars no sćonsum ni sényora,Ni cull del mur sagrat las lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,Quan del mugró matern la dolça llet bevia;En llemosí al Senyor pregava cada dia,E càntics llemosins somiava cada nit.Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,En llemosí li parl, que llengua altra no sent,i ma boca llavors no sap mentir, ni ment,Puix surten mas raons del centre de mon pit.


Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat que puga d'home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria; e pàssia per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, i a la posteritat.

1. Segons Carles Riba en aquest poema hi ha dos temes, un de general i un d'especial, de concret, dels quals diu: "el tema especial determina el moviment del general, el general cobreix l'especial i l'eleva a la dignitat de símbol". Els temes són: l'evocació de la pàtria i l'elogi de Gaspar de Remisa. Sabries dir quin és el tema general i quin l'especial?

2. El poema es pot dividir en dues parts, una estrofa d'enllaç entre elles i una conclusió final. Especifica les estrofes que corresponen a cadascun d'aquests quatre apartats (fixa't en els quatre títols possibles que figuren a 2.2).

2.2. Tria, d'entre els que trobaràs a continuació, el títol més adient per a cada apartat del poema:a) La llengua símbol de la pàtria.b) Elogi de la llengua.c) Homenatge al patró.d) Comiat i enyorança de la pàtria.

3. Quins elements i temes propis del Romanticisme i de la Renaixença apareixen en el poema.

4. Per què creus que "La pàtria" es considera símbol de l'inici de la Renaixença.

Josep Lluís Pons i Gallarza

L’olivera mallorquina

Conta’m, vella olivera, mentre sec alenant sobre la roca, noves del temps d’enrera que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me a tes nuades rels, trist d’enyorança, perquè vulles tornar-me dels béns que n’he perduts sols l’esperança.

Ton delicat fullatge, que sota lo cel blau l’embat oreja, és de la pau la imatge, de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca com cabellera d’àngel t’emmantella,

i a ta esqueixada branca falta pel vent l’arrabassada estella.

Quan, jove i vincladissa, creixies sobre el marge de la coma, xermava ta verdissa la falç del llaurador fill de Mahoma.

L’àrab i sa mainada, respirant-ne tes flors, pel maig sortien, i ta oliva escampada sos fills, per la tardor, la recollien.

Ah, quin dol! Escoltant del corn aragonès lo toc de guerra, tallà tos brots, donant empriu a l’host de la guanyada terra!


I el jorn de la conquista, ab llàgrimes del cor senyant sos passos, sense girar la vista, sortí ab l’infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren dins lo solc sarraí les brulles tendres, i els ferros enfonsaren de l’alqueria en les calentes cendres.

Com reposava a l’ombra, deslliurat lo baró dels durs arnesos, mentre els llebrers sens nombre jeien al sol, assedegats i estesos!

I de son puny volant, el manyac esparver dalt tu es posava, les ungles encreuant, i els tendres cims dels branquillons vinclava.

* Quan era una alta ermita aquest claper de trossejada runa, lo místic cenobita aquí s’agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri, mans plegades al pit, pregàries deia, i el cel, en son deliri, per lo reixat de ton ombratge veia.

* Ara aquí el temps enganya lo pastoret que embadalit s’atura i ab flabiol de canya gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l’ovella tosa ab lo clapat anyell entorn apila, la cabra delitosa tos tanys novells per rosegar s’enfila.

* Arbre amic del qui plora, dosser sagrat d’eternitat serena, jo et sento grat de l’hora que m’has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m’has donat força, tu apar que em tornes joventut perduda, com de ta eixuta escorça la saba n’ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara espolsarà el mestral ta negra oliva; res serà del que és ara; tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Joaquin Rubió i Ors

Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança a mes de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios; però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres de los demés pobles; ¿perquè puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble o imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿Perquè no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre al món amb sa tensons, sos cants de amor, sos sirventeses i ses aubadas? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de que gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans despengessin las arpes dels trobadors que han estat per tant temps oblidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sia ses forces, se compromet des de ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren. (Aquesta és la part final del pròleg, on Rubió barreja conclusions amb propostes concretes.)

1. Localitza i escriu les idees principals i secundàries del text.


2. Per què Rubió no concep la independència política? En quina situació es troba el catalanisme en aquest moment?

3. Sembla que Rubió proposa la represa d'un gènere literari. Quin és? Per què creus que tria aquest i no d'altres

4. Quines propostes concretes es fan en el text de cara a recuperar la literatura en llengua catalana

5. Quin lloc aspira a ocupar el poeta en la represa de la literatura? Que n'opines de la seva actitud en aquest aspecte?

Narcís Oller

Aquella nit havia d'ésser memorable en els annals del Liceu. Per fi, després d'haver, el bombo de la reclame, eixordat durant setmanes enteres, debutava, en el gran teatre, Masini, el tenor que qualificava d'angèlic un de sos fanàtics adoradors. Les localitats del Liceu es pagaven a preus fins llavors inusitats a Barcelona. [...]La Rambla estava animadíssima. Els passejadors es paraven, s'eixamaven, sense voler, amb el vesper negrós de curiosos que s'havia format davant el Liceu, i, tots plegats, ocupaven ja quasi l'amplada entera del passeig. Per l'empedrat d'ambdós costats s'escolaven amb estrèpit, i en corrents contraposats, dos rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent. Quatre municipals de cavall podien amb prou feines posar en ordre de desfilada el perillós garbuix que al cantó del carrer de Sant Pau formaven els cotxes en enfrenar el pas. D'un a un, anaven desgranat-se, parant davant del porxo, amarat de llum. Oberta la portella, aquells grans estoigs de laca vessaven belles fembres, agençades amb flors, sedes de colors desmaiats, velluts i pedreria enlluernadora. Homes elegants les rebien donant-los la mà, els oferien el braç, i desapareixien amb elles, xuclats, pels estrets canals de les portes d'entrada, amb sonoroses rialles i alegria als ulls. El públic de peu, que es veia amb penes i fatics per a travessar entremig de rodes i cavalls, s'empenyia per l'estreta vorera, amb perill de la vida. I els cotxes, un cop buits, anaven afilerant-se en doble renglera per les Rambles i carrers adjacents, com estranya corrua de monstruosos coleòpters que llançaven pels ulls blanca i enlluernadora llum.El gran rossinyol anava a cantar: el teatre sobreeixia, ple d'expectació. Quart i quint pis estaven, feia ja dues hores, farcits de goma gom, de gent cansada d'esperar, que suava i es fonia.Els músics joves i el diletantisme il·lustrat, exasperats per reclam, influïts per les teories wagnerianes, esperaven el tenor amb dents de llop. Cap d'ells no podia acceptar el nou corrent que posava el cantor per damunt de tots els altres elements del drama musical; cap d'ells, encara menys, no volia aplaudir en Masini, per reputació que portés de fora, sense haver-lo judicat personalment.[...]El jove Faust reté sos passos a mesura que s'atansa a l'angelical Margarida. La seràfica timidesa de l'amor pur lliga sos moviments, commou l'accent de sa veu, en entonar elPermettereste a me,mia bella damigella...I les notes ixen del cor, impregnades de sentiment; ondulen en l'aire, pures i afinades com mai no s'ha sentit: hi glateix el foc de l'amor, la temença de la castedat. Ja no és un home, és un àngel, qui canta. Hi ha en sa veu un caient dolcíssim, un sentiment de puresa en son accent, que fa somiar amb les blavors puríssimes del cel. Ella, Margarida, la simpàtica Ferni, va a respondre. Es inútil: un aplaudiment unànime, universal, ressona durant dos minuts. Sembla que el teatre ha d'esbotzar-se. Tota la ira d'abans s'és tornada admiració; la veritat ha vençut al prejudici; tots els cors s'eixamplen; milers de mans saluden el vencedor amb mocadors en l'aire. -Ja el tenim! Visca el tenor!

La febre d'or. 1890-1892


1. Divideix aquest text en tres apartats: inici o exposició, nus i desenllaç i resumeix el contingut de cada part.

2. Oller descriu l'arribada en carruatges de part del públic i la seva entrada al Liceu. Quina impressió vol donar d'aquests personatges?

3. Ja dintre del teatre i abans de començar la representació, quin ambient hi havia entre el públic? Com va canviar aquest ambient després de sentir cantar el tenor? Quina fou la causa d'aquest canvi?

4. Sembla que Masini representava una nova forma d'entendre l'òpera. En què consistia aquest nou corrent?

5. Masini no és un personatge de ficció sinó que va existir realment. Busca dades sobre aquest tenor i situa l'escena que acabes de llegir en el seu moment històric. Saps també quina és l'òpera que cantava aquella nit?

6. Per què creus que l'òpera provocava tant apassionament entre els seus seguidors? Creus que ara la situació és similar?

"La gran sala d'espera era buida, ¡buida com sempre! Ell pobre i ella també? Ah, no! ¿Què havia somiat, Senyor? què havia somiat?" Llavors, aquell mot estrany de la Clotilde, aquella Venus ajupida, l'efeminat tocador de més endins, els desigs sensuals i tota la roentor d'un dia, reaparegueren en sa imaginació de manera tan esfereïdora, que sentí impuls de fugir.-Si vol fer l'obsequi... -digué alhora el criat obrint la gran mampara de rutilants colors."Oh no! oh no! Si hi entrava avui, ai! es perdria! Oh maleït testament!"I tot ensems, amb gran ensurt del cor, sentí la Pilar que en Marcial abandonava ràpidament son setial, i el veié aparèixer davant d'ella amb els ulls encesos d'amor, tan groc, tan ullerós, tan encorregut, com pogués estar-ho ella mateixa.Encara tremolà tota, i de nou pensà a fugir. Ja era tard. "¿Per què, ni per qui, sacrificar ja amor, fortuna, vida?" L'aparició de son ídol l'encegà, i... aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments transcendentals de la passió, llançà a la pobra dona, esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí.

Narcís Oller. Pilar Prim

1. En el fragment que acabes de llegir i que clou la novel·la, Pilar Prim es troba en el despatx de Deberga, l'home que estima i com pots veure, pateix una sèrie de vacil·lacions, però finalment sap que no podrà evitar quedar-se amb aquell home. No obstant això, es tracta d'un final obert, ja que el narrador no explicita si els dos personatges es casaran i per tant Pilar perdrà els diners de l'herència o bé es convertiran en amants i així podran gaudir del diners. Et sembla que Oller dóna prou pistes per saber quina de les dues decisions prendran? En tot cas, per què creus que va triar aquest tipus de final?

2. Com a lector prefereixes els finals oberts o t'agrada més que el narrador arrodoneixi totalment la història?

3. Encara que per respondre categòricament necessitaries haver llegit tota la novel·la, intenta explicar la personalitat de Pilar Prim a partir de la informació dels dos textos.

4. Converteix els fragments d'estil indirecte lliure en fragments d'omniscència absoluta, és a dir, imagina que tu ets el narrador que coneixes els pensaments del personatge i els expliques en tercera persona al lector. Quines diferencies notes entre el text d'Oller i el que tu has elaborat?

http://www.xtec.es/~jpallas/


Àngel Guimerà

JOSEP: Doncs l'ermità, que no pensa mal, va dir a l'amo que coneixia un minyó que és pastor, i que no s'havia mogut mai de la vora dels moltons allà pel camí de les Punxades, i que era un tros de pa. Al sentir-ho l'amo va esclafir a riure, perquè ja el coneixia an aquell beneit de pastor. Com que era d'ell lo ramat que guardava! I va dir al Tomàs que, si ell s'hi avenia, ja li feia peça. I no sé com s'ho van engiponar que, tot d'amagat, aquests dies ja la Marta l'ha vist an ell i ell ja l'ha vist a la Marta, i tot està a punt per avui. Afigureu's-e si és rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu's-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i encara mascles, que de dones... potser ni la ferum n'ha sentit, de les dones.

MANELIC: (per los que el volten): Que gent que hi al món, Mare de Déu, si sembla que siguem a Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per la porta de la cortina i torna al mig.) Vosaltres tots que contents! I jo també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que ploraria; que hi deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a germans, mal m'està el dir-ho!

Acte I, escena VIII

MARTA (plorant): Jo era una criatura quan te vaig conèixer. I no he sigut lo que he sigut per interès, que prou ho saps tu! A mi tu no em vas comprar, i an ell lo compres. A quin preu no ho sé, mes sé que el compres.SEBASTIÀ: Si no li dono res, dona. Ja està content de que el deixi viure aquí a sopluig tota la vida. Però tu no et donguis per entesa de res amb ell, que el xicot farà com si no en sapigués res de tot això, m'entens?... (Rialla a dintre dels que estan amb Manelic).(...)

SEBASTIÀ: Escolta, escolta. ¿No saps tu de cert, ben de cert, que si no entren diners a la casa les tinc totes perdudes, les hisendes? ¿No t'he dit cent vegades que no me la daran, la pubilla Sala, que no es pensin que tu i jo no som res, Marta? ¿Que no ho saps que l'oncle del mas Riutort m'ha desheretat per tu, i que si ara tu et cases tot s'arreglarà i podré treure les hipoteques i els embargs que hi ha sobre els masos i les terres? (Ella amb lo cap baix.) I, mira't: si jo no et portés tanta de voluntat, si no em tinguessis tan...teu, Marta, et diria: vés-te'n, no tornis més; casa't lluny, i enganya a un altre que t'estimi. Mes jo no ho vui, no, que ets meva, tota meva. I sempre, sempre serà meva, que jo no et deixo, Marta, que ni que em mori et deixo!

Acte II, escena VIII

MARTA (resolta): No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!

MANELIC: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s'ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan parlessis.

MARTA: Doncs allà dalt; i ara mateix!

MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

Acte III, escena XI

MARTA: Sí, sí! Anem's-en, anem's-en!...MANELIC (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas.) Fora tothom! Aparteu's-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!(Ho va repetint cridant mentres s'allunya) Àngel Guimerà. Terra Baixa 1897.

http://www.uoc.es/lletra/noms/aguimera/index.html


1. Quina és la caracterització que es fa de Manelic per boca de Josep i del mateix Manelic en les escenes III i VI de l'acte I?

2. Resumeix els fets de la vida de Marta i Sebastià que ells mateixos donen a conèixer en l'escena VIII de l'acte I.Quina és l'actitud i els desitjos que mostra l'un envers l'altre en aquesta escena?

3. Explica la visió de la "terra baixa" i de la "terra alta" que es dedueix del diàleg de la Marta i Manelic en les escenes de l'acte II i III que acabes de llegir.

4. En la seva darrera intervenció, Manelic al·ludeix a la mort del llop, que no és sinó Sebastià. Creus que es reflecteix un canvi en el caràcter i l'actitud de Manelic en els actes II i III respecte al I? Encara que tens poc material per decidir-ho, en quins aspectes concretaries el canvi?

- MODERNISME

Santiago Rusiñol

És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples


per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena. Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894.

1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

Modernistes Societat

poesia

boira

sentit comú

art comerç

"pervindre"

somni

don Quixots

simbolistes

amor a la província (Catalunya, etc.)

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

5. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?

6. Després d'assabentar-vos de la història del "cau Ferrat", organitzeu-hi una visita per tal d'acostar-vos a l'esperit de l'època.

Jaume Brossa

«L’excessiu culte al passat que s’apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D’una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l’anima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se’n va fer un conreu d’hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès. [...]


A èpoques noves, formes d’art noves. El fonament de la cultura d’una generació ha de reposar sobre lo bo de l’anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne casí començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l’obra d’art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre d’ell per millorar-lo. Les anteriors generacions. què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques. I a fi que no es qualifiqui de lleugera aquesta asserció, direm que a les noves generacions catalanes se’ls imposa una tasca que per la grandesa que enclou hauria d’alentar-nos cegament a sa realització [...]. [...] és la reforma lingüística, que ha d’acabar amb l’anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari.» Jaume BROSSA: “Viure del passat”, L’Avenç, 2a època. IV, núm. 9.

1. De quina època literària et sembla que parla Brossa al principi d’aquest fragment? Fixa’t que no en critica el catalanisme ni el regionalisme, sinó el tractament que n’havien fet els escriptors anteriors.

2. Podríem dir que partim d’una concepció del passat en què tot era “dolent” i d’una visió futura en què tot serà “bo” artísticament parlant? Com ens ho fa entendre Brossa?

3. Quina importància dóna Brossa a la reforma lingüística?

Joan Maragall

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,avançant d'esma pel camí de l'aigua,se'n ve la vaca tota sola. És cega.D'un cop de roc llançat amb massa traça,el vailet va buidar-li un ull, i en l'altrese li ha posat un tel: la vaca és cega.Ve a abeurar-se a la font com ans solia,mes no amb el posat ferm d'altres vegadesni amb ses companyes, no: ve tota sola.Ses companyes, pels cingles, per les comes,pel silenci dels prats i en la ribera,fan dringar l'esquellot mentre pasturenl'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.Topa de morro en l'esmolada picai recula afrontada... Però torna,i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.Beu poc, sens gaire set. Després aixecaal cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpellejadamunt les mortes nines, i se'n tornaorfe de llum sota del sol que crema,vacil.lant pels camins inoblidables,brandant lànguidament la llarga cua.

Oda a espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana: parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en aquesta llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista.


Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran: vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l’atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla.

On són els barcos. – On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, – no tens ningú. Espanya, Espanya, – retorna en tu, arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plor et torni fecunda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre en els teus fills? Adéu, Espanya!

1. L’Oda a Espanya s’emmarca de ple en la tendència regeneracionista. Justifica aquesta afirmació. Explica també els fets històrics als qual es refereix el poeta.

2. Com interpretes la darrera estrofa del poema?

Santiago Rusiñol

«—Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres, a l’escriptori. Hi eres només que per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adona’t del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i me n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. [...] Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poder dir res més... que es tingui d’apuntar en l’auca. Tot lo que havia callat a la vida, ho havia dit en dos moments. Cinquanta anys de sembradura li havien florit en els llavis. Cinc generacions d’homes pràctics el feien parlar al peu de la mort, i moria sense dolor, sense llum i sense tenebres; moria ni jove ni vell, amb el cap ni calent ni fred, amb els ulls no mirant enlloc, amb el pensament ensopit i amb la mirada confosa. Moria a dintre d’uns llimbs i un cop mort encara era tebi. L’endemà hi va haver l’enterro. —No havia fet mal a ningú -va dir un. —Ni n’havia fet ni en podia fer -va dir un altre. I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar davant d’una estàtua i va pensar: “Jo en faré”. I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: “En faré perquè ell paga el marbre’.» Santiago Rusiñol: L’auca del senyor Esteve.


Aquest text correspon al final de la versió novel·lística de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.

1. Quina classe social del final del XlX et sembla que representa el senyor Esteve, que “havia anat fent diners” tota la vida? Per què?

2. Creus que Rusiñol critica aquesta classe social? Per què?

3. En Ramonet, trencant la tradició familiar de cinc generacions, vol ser escultor. Què simbolitza aquest personatge?

4. Comenta l’últim pensament d’en Ramonet a la novel·la i relaciona’l amb la idea d’artista modernista pur que va voler representar Santiago Rusiñol.

- NOUCENTISME

Josep Carner

La bella dama del tramvia A Emili Vallès

Si ran de la parada veieu el "tram" passartot ple de "smarts" o gent de la pescateria,

sota un gran feix de plomes eternament hi ha la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;sa gorja mal coberta la voluptat exhala;

deurà parlar, quan parli, melodiosament: és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinitdins el brogit del tròlei i de la baluerna,

i es decandeix llavores la flama del sentit.Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,val més que amb sa llegenda s'allunyi

benaurada;si gaire l'escatíem, no fora tanmateix

com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…la nostra maniobra subtil resulta vana-,

o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avallo bé de dispesera tot d'una pren la fila.Anem a peu, poetes, car la beutat defall

en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.

Totes les esperances de l'avenir són com la bella dama del tramvia.

La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.Ara que són al llit, els besa el solellet.Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant? -Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbadai sempre sec, i envejo les nores treballant,i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps floritni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremoleni em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:-Oh ma vida, mos peus són balbsi sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollidaque es torna groga i vella i encara fa perfum

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:el fred ens fa temença, la negra nit horror,criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa. Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

.


Eugeni D'Ors

«Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tomada bella aparença i gai instant. Res no hi ha comparable a aquesta influència, La influència. l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes. sinó tota la meva terra, amb les seves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de romanticisme. a salvar-se de mentides i captar-hi estil i normes de bellesa i ben viure, i tots abjuressin davant d’ella dels errors passats, i els ciutadans, els poetes, els artistes, els arquitectes, els polítics, els negociants, els mestres d’estudi sabessin, d’aquest punt endavant, infondre una mica de l’esperit de tan escaienta i profunda ensenyança a llur acció i llurs obres! » Eugeni d’Ors: La Ben Plantada

1. Cada vegada que Xènius escriu “la Ben Plantada” posa-hi “el Noucentisme”. Quina conclusió n’extreus?

2. Subratlla tots els mots que es poden reduir als mots clau del Noucentisme. Són conceptes positius o negatius?

3. A què es refereix Eugeni d’Ors quan parla dels “errors passats”?

4. Explica com han de ser les accions i les obres dels ciutadans, dels poetes, dels artistes...

- ESCOLA MALLORQUINA

Joan AlcoverDesolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sense entranyes, que de la soca resta; cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca; sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

La relíquia

Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut... Beneïda l'hora que m'ha duit aquí. La font que no vessa, la font que no plora me fa plorar a mi. Sembla que era ahir que dins el misteri de l'ombra florida, tombats a la molsa, passàvem les hores millors de la vida. De l'aigua sentíem la música dolça; dintre la piscina guaitàvem els peixos, collíem poncelles, caçàvem bestioles, i ens fèiem esqueixos muntant a la branca de les atzeroles. Ningú sap com era que entre l'esponera de l'hort senyorívol, fent-lo més ombrívol,


creixia la rama d'antiga olivera. Arbre centenari, amorós pontava la soca torçuda, perquè sense ajuda poguéssim pujar-hi. Al forc de la branca senyora i majora penjàvem la corda de l'engronsadora, i, venta qui venta, folgàvem i rèiem fins que la vesprada la llum esvaïa de l'hora roenta, de l'hora encantada. Somni semblaria el temps que ha volat de la vida mia, sense les ferides que al cor ha deixat; sense les ferides que es tornen a obrir quan veig que no vessa ni canta ni plora la font del jardí. Trenta anys de ma vida volaren depressa, i encara no manca, penjat a la branca, un tros de la corda de l'engronsadora, com trista penyora, despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut.

La balanguera

La balanguera fila, fila, la balanguera filarà. (Cançó popular)

Com una parca bé cavil·la,teixint la tela per demà. La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera guaita les ombres de l’avior, i de la nova primavera sap on s’amaga la llavor. Sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. La balaanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons; veu com davallen a les fosses els que ara viuen d’il·lusions, els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar. La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Bellugant l’aspi el fil cabdella, i de la pàtria la visió fa bategar son cor de vella sota la sarja del gipó. Dins la profunda nit tranquil·la destria l’auba qui vendrà. La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances tix la senyera del jovent, com qui fa un vel de nuviances amb cabelleres d’or i argent de la infantesa qui s’enfila, de la vellura qui se’n va. La balanguera fila, fila, la balanguera filarà. La balanguera misteriosa, com una aranya d’art sutil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil.

La relíquia:1. Fes l’estudi de la mètrica del poema: quin tipus de versos hi ha? Quin tipus d’estrofa formen?

2. Interpreta el poema a partir de les desgràcies familiars que va viure Joan Alcover. Et sembla que és una al·legoria tot el poema?

3. Explica les metàfores que fan referència al sofriment del poeta. Per exemple, quin significat té “jardí desolat”?


Miquel Costa i Llobera El pi de formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àquila marina, o del voltor que puja sent l'ala gegantina remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espola damunt les nuvolades sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... O vida, o noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boiradai arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,i tes cançons tranquil·les aniran per la ventadacom l'au dels temporals.


1. Et sembla un poema romàntic? Per què?

2. Fes l’estudi mètric del poema: tipus de versos i estrofes. Relaciona la mètrica amb el contingut del poema.

3. Busca les figures retòriques i explica-les.

4. Què simbolitza el pi per al poeta? Com es relaciona amb el sentiment que inspira el paisatge a l’autor?

Cançó de na Ruixa-mantells

Passant gemegosa com fa la gavina que volta riberes i torna a voltar, anava la boja del Camp de Marina vorera de mar.

Descalça i coberta de roba esquinçada, corria salvatge, botant pels esculls; i encara era bella sa testa colrada, la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia les nines, corones se feia de lliris de mar, i arreu enfilava cornets i petxines per fer-se'n collar.

Així tota sola, ran ran de les ones, ja en temps de bonança, ja en temps de maror, anava la trista cantant per estones l'estranya cançó.

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara des que hi té l'estatge l'amor que em fugí. No tinc en la terra ni pare ni mare, més ell és aquí!

Un temps jo li deia: pagès te voldria, pagès, anc que fosses pastor o roter; i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia d'airós mariner.

Bé prou li diria cançons la sirena quan ell a la lluna sortia a pescar: per això ma finestra deixava sens pena, sortint a la mar.

La mar el volia, jamai assaciada de vides, fortunes, tresors i vaixells; i d'ell va fer presa dins forta ventada Na Ruixa-mantells.

Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes, que allà a les grans coves, endins, té l'hostal amb arcs i figures, amb llits i banyeres de nacre i coral.

Per bous de sa guarda dins fondes estables allà té Na Ruixa clapats vellsmarins; si vol per son carro cavalls incansables, allà té delfins.

Quan surt, va vestida de seda blavosa, amb totes les tintes del cel i la mar, i blanc com la cresta de l'ona escumosa son vel fa volar.

De l'arc que entre núvols promet la bonança, la faixa ella imita per fer son cinyell... Mes ai del qui rema, quan ella li llança son ample mantell!

Perdut és el nàufrag quan ella el socorre i el pren entre els signes del vel florejat... La roca feresta serà ja la torre on quedi encantat.

Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit, on ell cosa humana no veu ja ni sent. Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria de l'encantament!" ................................................................

Així tota sola, ran ran de les ones, ja en temps de bonança, ja en temps de maror, anava la trista cantant per estones l'estranya cançó.

Un vespre d'oratge finí son desvari: son cos a una cala sortí l'endemà; i en platja arenosa, redòs solitari, qualcú l'enterrà.


No té ja sa tomba la creu d'olivera, mes lliris de platja bé en té cada estiu, i sols ja hi senyala sa petja lleugera l'aucell fugitiu...

- AVANTGUARDES

Joan Salvat Papasseit

Mester d’amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d’amar no comporta mesura. Deixa’t besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada; deixa’t besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l’oreig en ta galta? Deixa’t besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa’t besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada.

Com sé que es besa de Joan Salvat-Papasseit

MARSEILLE PORT D'AMOUR

NOTRE DAME DE LA GAR DE PRIEZ POUR NOUS

RESA UNA NOIA EN MON BATELL:«oh viens tout près de moi puis pose avec émoi tes lèvres sur ma bouche - dans un baiser farouche je serai toute à toi!»

SOTA LES VELES LA CAPTINDRÉ

Com sé que es besa la besaré

marineret qui no vigila -- corsari ve i li pren l'aimia --si no li duia cap cançó-- corsari ve i li pren l'amor

J. V Foix

És quan plou que ballo solVestit d’algues, or i escata,Hi ha un pany de mar al revoltI un tros de cel escarlata,Un ocell fa un giravoltI treu branques una mata,El casalot del pirataÉs un ample girasol.És quan plou que ballo solVestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepicAl bassal de sota l’era,Em vesteixo d’home anticI empaito la masovera,I entre pineda i garricPlanto la meva bandera;Amb una agulla saqueraMato el monstre que no dic.És quan ric que em veig gepicAl bassal de sota l’era.


És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,Amb perles a cada màVisc al cor d’una petxina,Só la font del comellarI el jaç de la salvatgina,–O la lluna que s’afinaEn morir carena enllà.És quan dormo que hi veig clarFoll d’una dolça metzina.

* Imatges Avantguardes

MANIFEST DADA. Francis Picabia

Els cubistes volen cobrir DADA de neu: us semblarà increïble però és així, volen buidar de neu la seva pipa per tapar DADA.N'estàs segur?Del tot, els fets han estat revelats per boques grotesques.Creuen que DADA pot impedir que practiquin el seu odiós comerç: Vendre l'art molt car.L'art és més car que la llonganissa, més car que les dones, més car que qualsevol altra cosa.L'art és visible com Déu! (Vegeu Sant-Sulpici).L'art és un producte farmacèutic per a imbècils.Les taules giren gràcies a l'esperit: els quadres i les altres obres d'art són com taules caixa-fortes, l'esperit és dins i cada cop esdevé més genial segons els preus de les galeries d'art.Comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, estimats amics.Als marxants no els agrada la pintura, ells coneixen el misteri de l'esperit...Compreu reproduccions d'autògrafs.I no sigueu esnobs, no sereu pas menys intel·ligents perquè el veí posseeixi alguna cosa semblant a la vostra.Més cagarades de mosca a les parets.Sempre n'hi haurà, és evident, però no pas tantes.Dada cada cop serà més i més detestat i els seus passis li permetran de tallar les processons tot cantant "Vicens Poupoule", quin sacrilegi!!!El cubisme representa la carestia d'idees.Han cubicat els quadres dels primitius, les escultures negres, els violins, les guitarres, els diaris il·lustrats, la merda i els perfils de les notes joves, ara s'ha de cubicar el diner!!!DADA no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic digui: "No comprenem res, res, res.""Els Dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res."

Que no sap res, res, res, res.

"391", París, núm. 12, març de 1920

MANIFEST DEL SENYOR ANTIPIRINA. Tristan Tzara

DADA és la nostra intensitat: que erigeix les baionetes sense conseqüència al cap sumaral del nadó alemany; DADA és la vida sense pantafles ni paral·les; que està en contra i a favor de la unitat i decididament en contra del futur; sabem de manera sensata que els nostres cervells es convertiran en coixins blanquinosos, que el nostre antidogmatisme és tan exclusivista com el funcionari i que no


som lliures i cridarem llibertat.DADA roman dintre del marc de les debilitats europees, és una porqueria com totes les altres, però d'ara en endavant volem apallissar-nos en diversos colors per ornar el jardí zoològic de l'art de totes les banderes dels consolats.Nosaltres som directors de circ i escarnim entre els vents de les fires, entre els convents les prostitucions, els teatres, les realitats, els sentiments, els restaurants, ui, ohoh, bang, bang.Nosaltres declarem que el cotxe és un sentiment que ens ha mimat més del que calia en les lentituds de les seves abstraccions, com els transatlàntics, els sorolls i les idees. Amb tot, nosaltres exterioritzem la facilitat, cerquem l'essència central i ens sentim contents si podem ocultar-la; no volem comptar les finestres de l'èlite meravellosa, perquè DADA no existeix per a ningú i volem que tothom ho estengui. És aquí, us ho asseguro, on és el balcó de Dada. Des d'on un pot sentir marxes militars i descendir tallant l'aire com un serafí en un bany popular, per orinar i comprendre la paràbola.DADA no és follia ni saviesa, ni ironia, mira'm, gentil burgès.L'art és un joc color d'avellana, els nens construïen els mots que tenen repic al final, després ploraven i cridaven l'estrofa, i li posaven els peücs de les nines, i l'estrofa es va tornar reina per morir una mica i la reina es va convertir en balena i els nens corrien i es van quedar sense sopar.I després van venir els grans ambaixadors dels sentiments que van exclamar històricament, a cor:

Psicologia, Psicologia, ehehCiència, Ciència, CiènciaVisca FrançaNo som naïfSom successiusSom exclusiusNo som simplesi sabem discutir bé sobre la intel·ligència.

Però nosaltres, DADA, no compartim llur opinió, perquè l'art no és una cosa seriosa, us ho asseguro, i si mostrem el crim per dir doctament ventilador, és per afalagar-los, estimats oients, us estimo tant, us ho asseguro i us adoro.

Dins Sept manifestes Dada, 1924

MANIFEST DEL FUTURISME DE FILIPPO TOMASSO MARINETTI

• 1. Volem cantar l'amor al perill, el costum a l'energia i a la temeritat. • 2. El valor, l'audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia. • 3. La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres

volem exaltar el moviment agressiu, l'insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop de puny.

• 4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la victòria de Samotràcia.

• 5. Nosaltres volem alabar l'home que s'agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita

• 6. Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d'augmentar l'entusiàstic fervor dels elements primordials.

• 7. No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra. La poesia ha d'ésser concebuda com un assalt violent contra les forces desconegudes, per reduir-les a postrar-se davant l'home.


• 8. Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles...! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l'Impossible? El Temps i l'Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent.

• 9. Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme i el patriotisme el gest destructor dels llibertaris , els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona.

• 10. Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària.

• 11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó, a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

• 12. És des d'Itàlia que nosaltres llancem al món aquest nostre manifest de violència atropelladora i incendiària, amb el qual fundem avui el "Futurisme", perquè volem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d'arqueòlegs de cicerons i d'antiquaris.

• 13. Ja durant massa temps Itàlia ha estat un mercat de drapaires. Nosaltres volem alliberar-la dels innombrables museus que la cobreixen tota de cementiris innombrables.

“Le Figaro", 20 de febrer de 1909

PRIMER MANIFEST DEL SURREALISME. André Breton.

(Fragment)

Creiem tant en la vida, en la vida en el seu aspecte més precari, en la vida real, naturalment, que finalment aquesta fe acaba per desaparèixer. L'home, l'etern somniador, malcontent cada dia més de la seva sort, examina amb dolor els objectes que li han ensenyat a emprar, i que ha obtingut a través de la seva indiferència o del seu interès, gairebé sempre a través del seu interès, ja que ha consentit de sotmetre's al treball o, al menys, no s'ha negat a aprofitar la seva sort (allò que ell anomena la seva sort!). Quan arriba aquest moment, l'home és profundament modest: sap com són les dones que ha posseït, en quines aventures risibles s'ha ficat; la seva riquesa i la seva pobresa ja no li importen, i en aquest aspecte l'home torna a ser com un nadó; i pel que fa a l'aprovació de la seva consciència moral, reconec que l'home pot prescindir-ne sense massa dificultats. Si li queda una mica de lucidesa, no té altre remei que mirar enrere, cap a la seva infantesa que sempre li semblarà meravellosa, encara que les atencions dels seus educadors la hi hagin destrossada. Durant la infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora; l'home fa seva aquesta il·lusió; només li interessa la facilitat momentània, extremada, que ofereixen totes les coses. Cada matí, els nens inicien llur camí sense inquietuds. Tot és a l'abast, les pitjors circumstàncies materials sembles excel·lents. Tant si fa sol com si és fosc, sempre continuarem endavant, però, per aquest camí no ens adormirem.


- ANYS 20-30

Carles Riba

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany, i la seva pau no es mudava; i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre estima, com les parts iguals d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat, insaciable que és, ens lleva fins l’esperança, casta penyora de la treva que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena: que deixa els rems i, ajagut dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut, s’abandona a una aigua serena.

Bartomeu Rossello PorcelA mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells campsi duren aquelles arbredesi damunt del mateix atzures retallen les meves muntanyes.Allí les pedres invoquen semprela pluja difícil, la pluja blavaque ve de tu, cadena clara,serra, plaer, claror meva!Sóc avar de la llum que em resta dins els ullsi que em fa tremolar quan et recordo!Ara els jardins hi són com músiquesi em torben, em fatiguen com en un tedi lent.El cor de la tardor ja s'hi marceix,concertat amb fumeres delicades.I les herbes es cremen a turonsde cacera, entre somnis de setembrei boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,com en la nit les flames a la fosca.

Pere QuartCorrandes d'exili

Una nit de lluna plenatramuntàrem la carena,lentament, sense dir res...Si la lluna feia el pletambé el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanyade pell bruna i aire greu(com una Mare de Déuque han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,que l'ensagna, que l'esguerra.Abans de passar la ratlla,m'ajec i beso la terrai l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixíel dia de ma partidamitja vida condormida;l'altra meitat vingué amb miper no deixar-me sense vida.

Avui en terres de Françai demà més lluny potser,no em moriré d'enyorançaans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallèstres turons fan una serra,quatre pins un bosc espès,cinc quarteres massa terra.«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,l'ermita dalt del pujol;i a la plana un tenderolque batega com una ala.

Una esperança desfeta,una recança infinita,i una pàtria tan petitaque la somio completa.

histÒria de la llengua -...

Documents