..

ANDERSEN

CONTESPRIMERA SERIE

TRADUCCIÓ nE J. MASSO VENTOS

BARCELONA

BIBLIOTECA POPULAR DE «L'AVENÇ»

19°7

L'HANS CRISTlAN ANDERSEN

L'A ndersen 1!a neixel' el 2 d'A bril de 1805a Odensea, una de les viles més importants del'illa de Fionia.

El seu pare fou un humil sabater, i els seuspassats uns rics pagesos danesos que van tor­n,l/', se pobres, La seva mare, abans de casarse,era una pobra captaire.

En l'hermosa biografia escrita pel' ell ma­teix amb el titol de Conte de la meva vida, diuaixí parlant del seu pare:

«Ell mateix va construir-se I vetllador i elllit nupcial. Pera fer el llit va aprofitar algu­nes fustes de les que havien servit pera I tumulque va sostenir el feretre del Comte de Trampe.Encara recordo haver vist clavats en les fustesdel llit alguns bocins de baieta negra. Doncsbé: el dia 2 d'A bril de 1805, en lloc del cada­vre de l'ilustre cavaller, varen sostenir aquellesfustes un nen ple de vida i molt ploraner: erajo, Hans Cristian Andersen.»

6 ,4ndersen

Quan encara era criatura va entrm' d'apre­nent en una fabrica d'Odensea, de la qual vandespatxar-lo perquè distreia tots els companyscontant-los historietes,

Ja més gran, abardollà la seva vida tranqui­la pera anar a provar fOl'tuna a Copenhaf?ue,anant-se-n'hi tot. sol amb tret:{e escuts a la but­xaca. Allí va passar alguns anys de miseria.

Per fi, després d'haver acabat la seva car­rem universitaria, va escriure una obra titu­lada Viatge al peu del canal de Hollin, en lapunta oriental d'Amager, pera la qual no vatl'obar editor. Desenganyat, va publicar-lo pelseu compte, agotant-se aviat, començant alesho­l'es a esser conegut el seu nOl/1,

El dia 5 d'Agost de [875, després d'havel'sigut nomenat pel l'ei, en 2 d'Abril del mateixany, Comenador de l'Ordre de Darenbel'g, id'haver reunit una modesta fortuna, va morira Rolighed als 70 anys,

Les seves obres més impol'tants són: Poesies([830,', Fantasies i croquis ([83[), Croquisdeviatge i L'Improvisador, novela que obtinguégran exit i fou tl'aduida al francès ([834),Bazar d'un poeta ([842), Conte de la mevavida ([837), El Mulat, dmma ([840), Albumsense dibuixos,jantasies humoristiques ([ 840),Les flors de la felicitat, comedia ([842), i elstres volums de Contes, que han sigut traduits

Contes 7

quasi bé a totes les llellglles, En la nostm, laprimera traducció que apa/'eix formant llibrees la present,

Els seus contes han proporcionat hOl'es ale­gres a molts nells que s'han meravellat davantde centenars de persona tges fills de l'inspil'aciód'Andersen, desde ls princeps encantats de lesrondalles fantastiqllesfins els bons danesos quetal vegada ell haJlia conegut.

En moltes de ses rondalles s'hi veu sempre Igran amor pera les petites coses, pem les cosesigno1'ades de la creació, que per ell són dotadesde vida, presentant-les en ses aventures mésíntimes, S'hi nota al mateix temps un granamor també pera la natura i pera I «nostreglobe meravellós», pera dir-ho amb les seves ma­teixes paraules, i de totes ses obres sen desprènuna gran ingenuitat infantivola.

JOSEP MASSÓ 1 VENTÓS

LES CIGONYES

SOBRE l'ultima casa del poble hi haviaun niu de cigonyes. La mare s'hi

estava amb els seus quatre fillets, queaixecaven la testa i mostraven llur bécencara negre, perquè no havia tinguttemps de tornar·se roig. A alguna di.stan­cia sobre I teulat se trobava I pare-cigo­nya, dret i encarquerat, arronsant unapota pera estar a l'aguait arn b més vigi­lancia.

Haurieu dit que era de fusia, de tantimmobil que estava.

- Potser la gent s'imagina - pensa­va-que la meva muller té un ccntinelladavant del seu niu. No deuen saber quesoc el seu mari t. Deuen pensar que estic

10 Andersen

condemnat de soldat de guarda sobre lateulada. Això va molt bé.

En el carrer hi jugaven una colla decriatures. Quan varen veure les cigonyes,un d'ells, el cap.c1e colla, va posar-se acantar la vella cançó sobre la cigonya, itots ho feL:n després d'ell; però cantavenlo que ls venia a la memoria:

Cigonya, cigonya,vola vers ta casa.La muller es al niuamb tos quatre petits.El primer serà penjat,el segon serà perdut,ei tercer serà crema t,¡el quart assessinat.

- Sents lo que ls nois canten?­deien les cigonyes petites. - Diuen queserem penjats i cremats.

- No tingueu por, - deia la mare ci·gonya.-No ls escolteu. No us passarà re.

Però les criatures continuaven can­tant, senyalant amb el dit les cigonyes.

N'hi havia un, en Pere, que deia quefeien mal de burlar-se de les besties, i novolia fer com els seus companys.

Contes--------~-~---

11

La mare cigonya, mentrestant, conso­lava ls menuts.

- No n feu cas, - deia. - Mireu elvostre pare com se ten sobre una pota.

El dia següent les criatures tornarena jugar, i, veient les cigonyes, repetirenla cançó:

El primer serà penjat,el segon serà crema!. ..

- Serem penjats i cremats? - deienels menuts.

- Però, no, no, - deia la mare.­Apen-dreu de volar: jo us en ensenyaré.Baixarem a la prada i farem una visitaa les granotes, que desde I bassal ens-esaludaran tot cantant «rac, rac»; enmenjarem algunes: serà una delicia. Des­prés totes les cigonyes del país ens re­unirem pera fer les maniobres de tardor,abans de fugir vers els paísos calids.S'ha de saber volar molt: es de moltaimportancia pera nosaltres, perquè, sialguna s queda endarrera, el general lacastiga amb un cop de béc. Amb això

/2 Andel'sen

poseu molta atenció quan l'exercici co­menci.

- Això no vol dir pas-que no siguempenjats i cremats. Escolteu, mare: ja hitornen.

- Es a mi que m'heu d'escoltar i noan ells, -deia la mare-cigonya. - Des­prés de les grans maniobres emigraremcap els paisos calids, lluny, molt llunyd'aquí, per damunt de monts i forestes.Anirem a Egipte, on les cases són pun­xagudes i arriben fins als nuvols. Endiuen piramides. Són tant velles que capcigonya podria imaginar-s'ho. Hi ha tam­bé un gran riu, que desborda i calnbía Ipaís en llac, i un se passeja per allí, i s'himengen granotes.

- Oh! - deien els menuts.-Sí, es una delicia. No s fa més que

menjar en tot ci dia. Mentrestant quenosaltres serem tant feliços allà baix, aquíno hi haurà ni una fulla tendra en elsarbres. Fa tant fred, que ls n uvols segelen i cauen en petits trocets blancs.

Volia dir la neu; però no sabia expli­car-ho de cap altra manera.

Contes 13

-1 aquests nois tam bé se gelen i cauena miques? - deien els menuts.

-No; però no sen falta gaire. Scveuen obligats a tancar-se a casa llur.Vosaltres, al con trari, volareu a un pa isant hi hauran flors i un sol ben calent.

Al cap d'algun temps els petits jaforen grans pera tenir-se drets al niu imirar els voltants.

Cada dia] pare cigonya arribava, vo­lant, amb hermoses granotes, petits ser­pents i altres Ileminedures de cigonyaque podia atrapar.

Era molt divertit veure-l fer de mes­tre. Feiapetar el seu béc com una matra­ca, i els contava histories, de maresmes,naturalment.

- Vaja, ja hem de començar de volar,-va dir un dia la mare-cigonya.

1 tots els petits se posaven drets sobrela carena de la teulada, i feien tentinesuna ala sobre l'altra, i sen faltava poc si noqueien cada vegada que miraven avall.

- Mireu-me,-deia la mare;- mireucom se posa I cap i les potes: així. Aixòsí que us s~rvirà en el món.

AlIdersen

I va volar a alguna distancia.Els petits feren un salt, però, bum!

tDts varen caure.......,10 no pucvolar!-va dir un dels

menuts, tot entrant amb precaució en elseu niu. - No hi vui anar an els paísoscalids!

-.:. I doncs? Vols gelar-te aquí quanl'hivern vingui? Els nois vindran, t'aga­faran i et faran rostir. Els vaig a cridar.

-No, no!......, va dir la cigonyeta.I novament va saltar damunt la teu­

lada, com les altres.Aleshores pensa ven poder-se tenir en­

laire, però, bum! tornaven a caure, ihavien d'exercitar-se tant sols movent lesales.

Els nois passaven pel carrer, cantant:

Cigonya, cigonya, vola, vola ...

- Que hem de baixar i arrencar-losels ulls?- deia un menut.

- Deixeu-los tranq uils,- deia la ma­re. - Es a mi que heu d'escoltar-me. Esmolt més important. Un, dos, tres! Tor-

Contes IS-----------'----~----'--

nem a volar una mica més alt que lesaltres vegades. Un, dos, tres! A l'esquer­ra de la xemeneia! Ara! Està molt bé!L'ultim cop d'ala ha estat tant perfecte,que podreu venir a l'estany demà. Algu­nes famiIies de cigonyes s'hi reuneixenamb els seus menuts. De segur que sereuels més hermosos. Poseu el coll dret, quefa bé i dóna bona apariencia.

-1 no ns venjarem d'aquesta murria­lla del carrer?

- Deixeu-los estar. Nosaltres vola­rem per sobre Is nuvols i anirem al paísde les Piramides, mentres ells no tindranni una fulla verda ni una poma dolça.Que cridin tant com vulguin!

La tardor va venir. Les cigonyes co­mençaren a reunir-se pera emigrar versels paísos calents duran t l'hi vern.

- Es ara que tenim de venjar-nos!- digueren els menuts.

- Doncs bé: ara, - digué la marecigonya.-Jo conec l'estany on són depo­sitades les criatures abans de que capcigonya les reculli pera dur-les als pares.Tots els pares desitgen tenir fills, i tots

16 Andersen

els nois germanets i germanetes. Ensarribarem fins a l'estany i portarem uninfant a cada noi dels que no han cantat:els altres no 1 mereixen.

- Però, i an aqueHque va començara cantar? An aquell dolent, an aquellmurri, què li farem?

-A l'estany hi ha un infant mort ili portarem. En cambi, al bon noi quedeia: es Ull mal de burlar-se de les besties,li portarem a la vegada un germà i unagermana. Se deia Pere, he? Doncs bé: enrecord seu tots us nomenareu Pere.

Tot lo que fou dit, fou fet. Totes lespetites cigonyes van nomenar-se Pere. 1es el nom que encara tenen avui.

LA VENEDORETA DE MISTOS

FEIA un fred horrible. Nevava, i elcrepuscle s'anava acabant. Era l'ul­

tima nit de l'any, la nit de Sant Silvestre.En mig del gran fred i de la gran fos­

cor, una pobra noieta caminava sota lagran tempestat de neu amb el cap des­cobert i amb els peus nusos.

Ja havia agafat unes sabates, al sortir;però, de què podien servir·li? Eren lesgrans sabates de la seva mare, que jahavia portat altres vegades. Eren massagrans, i la nena les havia perdudes suc­cessivament totes dugues, atravessant uncarrer en el moment que passaven doscarruatges molt depressa.

La primera havia passat sota la roda

2

18 Andersen

d'un cupè i havia desaparegut enganxa­da a la roda per la glaçada: era impossi­ble trobar-la. En quant a la segona, unvailet l'havia agafada i la tirava enlairetot rient, i s'allunyava cridant la nena,que de la seva sabata volia fer-ne unbreçol per quan tindria criatures.

La nena caminava, doncs, amb elspeus nusos. Els tenia vermells i blaus defred. En el seu vell davantal portavamistos i en tenia un paquet a la mà.

Va cuitar a buscar un lloc de moltapassada; però feia massa fred, i la gen tque transitava pels carrers s'allunyavarapidament, sense voler atendre l'ofertade la nena.

En tot el dia no havia pogut vendreres i ningú li havia fet la més petita al­moina. Morint de fam i de fred, conti­nuava I seu camí, la pobreta! Els borre­llons de neu queien damunt els seusllargs cabells rossos, que s destrenavenen bucles sobre les seves espatlles; peròella no hi pensava. El seu somni de Fol·bette era molt lluny, molt lluny d'allà.

Per totes les finestres brillaven els

Contes 19

llums i per tots els carrers se sentia l'olord'oca rostida. Era la nit de Sant Silves­tre, i la nena pensava que abans, quanvivia la seva avia, també havien celebratel Sant Silvestre a casa seva. Però lamort havia vingut, l'herencia havia des­aparegut, i havien deixat la gentil ca­seta, voltada d'eura, ont havien passatels bells jorns, pera habitar un recóobscur, on no sentia més que blasfemiesi imprecacions.

Va ajupir-se en un recó, entre duescases que l'una sortia més que l'altra, iva creuar els peus sota les faldilles. Commés anava més fred tenia; però no gosavaentrar a casa seva sense haver venut unfeix de mistos ni haver rebut un sou.Segurament el seu pare li pegaria.Vivien sota un teulat i el vent xiulavaen l'interior de llur cambra, malgrat elsdrapots que havien posat en les escletxesmés grosses.

Les mans de la pobra nena estaveneoram pades. Quin bé que faria l'escalford'un misto! Si ella gosés agafar-ne un,rascar-lo a la paret i escalfar-s'hi ls dits!

20 t\ndersen

A l'u!tim va agafar-ne un. Que bé quecremava! La flama, primer blava i verda,va emblanquir-se i envermellir-se succes­sivament, i envoltà I petit troç de fusta,que projectava a poca distancia una cla­ror vi va i alegra.

Men tre la nena ten ia les mans a sota Imisto, brillava com un troç de carbó,clar, ardent. Ah! La llum meravellosa!Va semblar a la nena que estava davantd'una estufa de ferro, amb brillants orna·ments de coure. El foc hi cremava ale­grament i escampava una dolça tebior.Ah! Quin bé que feia! Les manetes s'es­calfaven a la flama, i fins la que aguan­tava I misto tenia I dit xic que sembla­va bullent. Ah! Poder quedar-se aixíllargues hores, tot el temps, davant unbon foc en una nit glaçada d'hivern,quan la neu cobreix la terra i quan bufa Ivent del nord!

Ja allargava ls peus pera escalfar-sels,quan la flama s'apagà i l'estufa va des­aparèixer. Estava asseguda al carrer ambel troç de misto cremat al cap dels dits.

Va mirar-ho tota parada, no compre-

UifB

Contes 2[

nent per què I foc s'havia apagat. Després

va pensar que ls mistos els hi havien do­

nats pera vendre i que I seu pare la renya·

ria en tornant a casa seva.

Però feia tan t fred que l'obsessió va

dominar-la. Va encendre-n un altre, que

va cremar i va brillar. La llum va ilumi­

nar la paret, que devingué transparenta

com un tul. La nena va mirar dintre la

sala. La taula estava parada, amb unes

tovalles brillantes i plats de porcelana

fina. Hi havia a sobre una oca rostida,

farcida de prunes i de pomes. Però la cosa

més cxtraordinaria fou que l'oca saltà del

plat i va posar-se a caminar vers la nena

amb la forquilla i el ganivet clavats a l'es­

quena. Després ... el misto va apagar-se

i no va veure més que les parets macisses

i fredes.El somni havia fet lloc a la realitat:

en comptes de la taula ben parada, el

carrer negre i glaçat, tot blanc de neu,

el griso que bufava i els escassos passants

que s precipitaven a casa IlUf, ben calen·

tons i indiferents a la miseria de la

venedoreta.

22 Ande'rsen

La nena va encendre un tercer misto.Va veure-s transportada sota un bonicarbre de Nadal. Era més gran i més rica­ment guarnit que aquell que havia pogutveure per Nadal,.I'any passat, a casa unric negociant, a travers dels vidres de laporta. Milers de llums brillaven per lesbranques verdes, i moltes imatges colo­rides, com les que s veuen en les boti­gues, aparegueren als ulIs de la nena.Va extendre les du~s mans vers l'arbre;però I misto va apagar-se. Totes les llumsde Nadal semblava que pujaven amunt,amunt, fins a convenir-se en estrelles enel cel.

-Algú deu morir-se,-va dir la nena,puix la seva avia, la sola persona quehavia sigut bona pera ella, però queera morta feia molt temps, li havia dit:«Quan una estrella cau, una ànima volaa Déu».

Va rascar un altre misto a la paret.Una llum clara va escampar-sc al seu vol­tant, i la nena va veure molt bé Ja sevaavia que li somreia dolçament.

-Avia I-va cridar la nena.-Enduu-

Contes 23

te-men! Ja sé que desapareixeras quan elmisto s'apagarà, com l'estufa, com l'ocarostida, com l'arbre de Nadal; però no mdeixis aquí. Erem tant felices totes duesquan tu encara no te n'havies anat ambel bon Déu! En aquell temps me deiesque an iria a trobar-te al cel, si era benbona. Avia! T'ho suplico! Demana albon Déu que m deixi venir amb tu! No tdirà pas que no!

El misto s'apagà, i amb la seva llumla visió que iluminava 1rostre de la nena.

I la nena va encendre tots els mistosque quedaven en el paquet: volia retenirla seva avia. Els mistos varen fer tantaclaror, que semblava estar en ple dia.Mai la seva avia li havia aparegut tantgran i tant hermosa. Va agafar la nenaper la mà, i totes dues varen volar glorio­sament alt, molt alt. Ja no patirien maimés ni fam, ni fred, ni angoixes: estavenamb el bon Déu.

L'endemà encara la neu cobria laterra, però I sol va aixecar-se brillant iclar en el cel blau palid. Tot-hom sortiajoiós.

Andersen

A la matinada varen trobar arraulidaen un recó la nena, que tenia les galtesroges i un dolç somriure en els llavis.Havia mort gelada l'ultima nit de l'any.El dia de cap-d'any va aixecar·se sobre Icadavre de la nena, que estava assegudaamb els seus mistos, tot un paquet delsquals estava cremat. «Devia voler escal­far-se», deia la gent; però tot·hom ignora­va les meravelles que havia vist, ni en migde quines esplendors se n'havia anat ambla seva avia vers les joies de l'any nou.

LA PRINCESA l EL PESOL

U NA vegada era un princcp. Voliacasar-se amb una princesa, però

tenia d'esser una princesa perfeta i veri­table. Per això va fer un gran viatge atravers del món pera trobar-la. De prin.ceses no n faltaven, però totes tenienalgun defecte. Va tornar a casa sevadesolat.

A la nit va fer una tempesta horrible.Plovia a bots i a barrals. Va sentir-sepicar a la porta del castell. El rei, moltvellet, va anar a obrir ell mateix.

A fòra hi havia una princesa, però enquin estat l'havia posada I mal temps!L'aigua s'escorria dels seus cabells i delsseus vestits, i degotava del seu nas da-

Andersen

munt de les sabates. Va presentar-sedient que era la verdadera princesa queesperava I princep. «Es lo que veurem»,va pensar la reina mare. Va entrar a lacambra, va aixecar els matelaços del llit iva posar un pesal a sota. Va colocar des­seguida vint matelaços sobre I primer. Enaquest llit varen fer dormir la princesa.

L'endemà al matí varen preguntar-licom havia dormit.

-No he aclucat l'ull en tota la nit,­va contestar. - Estava ajeguda sobre al­guna cosa dura, i tinc blaus per tot el cos.

- Vet-aquí la verdadera i perfetaprincesa, - va dir la r<:ina. - A traversde vint matelaços ha sofert horriblementde la duresa d'un pesal.

El princep va casar-s'hi i el pesal vaser posat en un saló, ant encara s potveure, perquè ningú l'ha tocat.

Vet-aquí la meva historia, l'autenti­citat de la qual garantiso.

HISTORIA D'UNA MARE

U NA mare estava asseguda al peu delbreçol del seu fillet. Estava deses­

perada pensant que I nen se moriria.L'infant estava groc groc. Havia tancatels ulls i respirava amb pena. De tant entant s'hauria dit que respirava profon­dament, i aleshores la mare s'abocavavers ell encara més ansiosa. Va sentir·seun truc a la porta. Un home vell i pobreva entrar embolicat amb una mena demanta de cavall: no hi ha re tant calent,i sen tenia necessitat pel fred que feia.

A fóra tot era neu i gebre. El ventbufava tant, que tallava la cara.

El jaio tremolava de fred. La mareva aprofitar un moment que I seu fill

Andersen

dormia i va posar a escalfar sobre.l'estu­fa un potet de cervesa. t.l jaia s va asseu­re i va breçolar la criatura. La mare vaasseure-s aprop d'ell en una cadira mi­rant el malaltet, que respirava sempredificilment i aixecava la mà.

-Jo I conservaré, oi?-deia la mare.- Nostra Senyor no se me l'emportarà?

El jaia (que no era altre que la Mort)va fer un moviment extrany amb el cap,que lo ma teix pod ia sem blar si o no. Lamare va inclinar Ja testa sobre l pit idugues llagrimes rodolaren per les sevesgaltes. Tenia I cap feixuc: feia tres dies itres nits que no havia aclucat els ulls.Va adormir-se, però per un instant només, i va despertar-se desseguida tre­molant de fred. «Qye es això!» va cridar,mirant per tots cantons. El jaia no hiera, ni I nen tampoc. Se l'havia endut.El vell pen dol grinyolava en un recó.

«Buum!» Era un dels grossos pesosde plom que queia a terra, i desprésd'això I pendol va parar-se. La pobramare va sortir corrent i va cridar el seufill. A fòra, asseguda en mig de la neu,

Contes

hi havia una dòna vella de vestits llargsi negres.

- La Mort ha entrat a casa teva,­va dir la vella; - jo l'he vista. Se n'haanat arn b el teu fill; però corre més que Ivent i no torna mai lo que ha robat.

- Diga-m no més el camí que ha se­guit, -va dir la mare, - diga-m el camíi l'atraparé.

-Ja I sé,-va dir la vella;-peròabans de dir-tel vui que rn cantis totesles cançons que has cantat al teu fill:m'agraden molt; ja les he sentides abans.Jo soc la Nit, i he vist les teves llagrimesmentres cantaves.

- Te les cantaré totes, - va dir lamare, - però no m facis entretenir, per­què vui atrapar la Mort i tornar-li apendre 1 meu fill.

Però la Nit va quedar-se muda i im­passible. Aleshores la mare va retòrcerles mans i, feta una mar de Ilagrimes, vacantar les cançons. Hi havia més lIagri­mes que paraules.

-Agafa per la dreta-va dir la Nit- i entra a l'ombrós abetar. Per alli he

]0 Andersen

vist desaparèixer la Mort amb el teu fill.En mig de la foresta I camí s dividia.

La mare no sabia per quin costat agafar.Allí hi havia una mata d'espines, que notenia ni flors ni fulles, perquè era a l'hi­vern. Crestalls de glaç penjaven per lesbranques..

- No has pas vist passar la Mort ambel meu fill?

-Sí,-va dir la Mata;-però no tdiré I camí que ha pres, si abans nom'has escalfat amb el teu cor. Estic gela­da; me torno tot glaç.

Va apretar la Mata contra I seu pitpera escalfar-la. Ses espines penetravena la carn i la sang regalava gotes gros­ses. Però en la mata varen néixer fullesfresques i verdes, i, malgrat la freda nitd'hivern, va cobrir-se de flors: tanta es­calfor hi feia en la sina d'aquella mareafligida. Aleshores la Mata va indicar­li I camí que havia de pendre.

Va arribar a la vora d'un llac, sobre Iqual no hi havia ni barca ni barqueta. Elllac no era prou gelat pera aguantar-la imassa pregon pera que pogués passar.lo

Contes 31

a gual. I calia atravessar-Io pera trobarel ::,eu fill! Va ajeure-s a terra pera beuretota l'aigua, cosa que era impossible perauna persona. Però la mare afligida espe­rava que succeiria un miracle.

- No, això no pot ser, - va dir elLlac. - Val més que ns posem d'acord.M'agraden les perles. Els teus ulls sónles més transparentes que he vist. Fes­los caure amb els teus plors i et portaréfins al gran invernacle on viu la Mort ion cultiva les flors i els arbres. Cadaun d'ells es una vida humana.

-Ah! Que es lo que no donaria peraanar a veure I meu fill! -va dir la mare,desconsolada.

Va llençar tantes lIagrimes, que lsseus ulls van caure al fons del llac idevingueren dugues perles precioses. Elllac aleshores va alçar-la com si estés enuna gronxadora, i d'un sol movimentlava portar fins a l'altra banda, ont hihavia una casa meravellosa d'una lIeugade llargada.

No se sabia si era una montanya, ambboscos i esplugues, o bé una construcció;

3 2 Andersen

però la mare no veia res, perq uè ls seusulls havien caigut amb els seus plors.

-On trobaré la Mort, que m'ha presel meu fill?-va dir la mare.

-Encara no ha arribat, -va dir·liuna jaieta que vetllava sobre I gran in­vernacle de la Mort. - Però com haspogut arribar fins aquí? Qui t'ha ajudat?

- Nostra Senyor, -va respondre lamare. - Ell es compassiu. Siga-ho tutambé! On trobaré I meu fill?

- Jo no I conec, - va dir la vella,­i tu no h i veus. Mol tes flors i arbress'han marcit aquesta nit. La Mort ha devenir de pressa a replantar-les. Tu sabsque cada persona té I seu arbre de vida ila seva flor que la representa aquí. Aques­tes flors no s diferencien les unes de lesaltres en apariencia, però llur cor batega.El cor dels nens també batega: busca,doncs. Potser coneixeras el del teu fill.Però, què m donaras si t dic lo que hasde fer?

- Ja no tinc res pera donar, -va dirla desgraciada mare; - però aniria pertu fins a l'altra banda de món.

Contes 33

- No puc fer-hi res, -va dir la vella;- però pots donar· me ls teus llargs ca-bells negres. Ja ho sabs que són bonics.M'agraden molt. Jo t donaré ls meus, quesón blancs: sempre es una compensació.

- Si no més vols això, - va dir lamare, - ja tels dono amb goig.

Va donar, doncs, els seus cabells ne·gres, i en canvi va rebre ls blancs de lavella.

Varen entrar en el gran invernacledela Mort, on totes les plantes creixen bar·rejades. Hi havien finissims jacintes sotacampanes de vidre, i grans i grosses peo­nies. Se veien plantes aquatiques, lesunes fresques, les altres mig malaltes;serps d'aigua s'entortolligaven entorn dellurs tiges. Aquí hi havien palmeres, al·sines, platanes; allà, julivert i farigola.Cada arbre i cada flor tenia un nom;cada un era una persona que encaravivia, l'una a la Xina, l'altra a la Groen­landia, sobre tota la terra.

Hi havia grans arbres en testos petitsque menaçaven de fer·los esclatar. Alcontrari, plantetes lletges se trobaven

3

34 Andersen

sovint en un bon terrer cobert de molçai cuidadosament llaurat.

La mare, afligida, s'aju pia a cadaplanta, fins a les més petites, escoltavabatre llur cor humà, i, entre milionsd'altres, va reconèixer el del seu fill.

- Es aquest! - va cridar la mare,extenent la mà sobre un petit crocusblau, que estava malalt i queia de costat.

- No toquis la flor, - va dir la jaia,- però queda-t aquí, i quan la Mortvindrà, car sé que ha de venir, no lideixis arrencar la planta. Amenaça-l ambarrencar tu mateixa les plantes veínes.Tindrà por, puix respon d'elles davantde Nostro Senyor i ningú pot arrencar­ne cap sense I seu permís.

Al moment un vent glacial va sentir­se. La mare cega va compendre que erala Mort que venia.

- Com has pogut trobar el camí finsaquí? - va preguntar la Mort. - Comhas pogut venir més de pressa que jo?

- Soc mare!La Mort va extendre sa blanca mà

sobre la floreta delicada, però la mare la

Contes

protegia tenint·la entre les seves mans,procurant no doblegar cap fulla. Ales­hores la Mort va bufar sobre les mansde la mare, i ella va sentir el seu buf, mésfred que 1 vent glaçat, i va haver de dei­xar anar la seva presa.

-No pots re contra mil-va dir laMort.

- Però Nostra Senyor pot algunacosa,-va respondre la mare.

- Es an ell sol que jo obeeixo. Socel seu jardiner. Agafo les seves flors i elsseus arbres i els trasplanto en el granjardí del paradís. Com creixen allà i loque ls passa, no puc dir-t'ho.

- Torna-m el meu fill! - va dir lamare, plorant i suplican t, al mateixtemps que prenia en cada mà duguesflors veínes. - En la meva desesperació,vaig a arrencar totes les teves flors.

-- No ho facis pas, - va dir la Mort.-- Dius que ets desgraciada i vols feruna altra mare tant desgraciada com tu?

- Una altra mare?- va dir la pobradòna, deixant les dugues flors.

-- Mira ls teus dos ulls, - va .dir la

Andersen

Mort. - Els he pescat en el llac, onbrillaven molt vivament. Jo no sabia quefossin els teus. Pren· los. Són encara méstransparents que abans. Mira ara enaquest pou d'aquíaprop. Jo t nomenaréles dugues flors que tu volies arrencar;veuras tot llur avenir, tota llur vida hu­mana, tot lo que tu anaves a destruir.

La mare va mirar en el pou. Va veu­re que l'una devenia com una bona obraen el món de tanta felicitat i alegria quehi havia entorn d'ella. Va veure tambéla vida de l'altra: tot eren penes, angoi­xes, miseries, desolacions.

- L'una i l'altra són la voluntat deDéu, - va dir la Mort.

-Quina es la flor de l'infortuni? Qui­na es la de la felicitat?-va preguntarla mare.

-No t'ho puc dir,-va respondre laMort. - No més has de saber que unade les flors era la del teu fill, era l'imat­ge del seu avenir.

- Quina de les flors era la del meufill? - va cridar de nou la mare. - Diga­m'ho! Si ha d'esser desgraciat, emporta-

Contes 37

tel desseguida en el reialme de Déu!Oblida les meves llagrimes! Oblida lesmeves oracionsl Oblida tot lo que hedit i fet!

La mare va creuar les mans, va caurede genolls i va suplicar:

-No m'escolteu pas, Senyor,-deia,- ni jo us imploro contra la vostra vo-luntat, que es la millor. No m'escolteupas! No m'escolteu pas!

I va inclinar el cap sobre I seu pit.Aleshores la Mort va portar el fill en

el país desconegu t del qual havia parlat.

EL VELL ACLUCA- ULLS *

N o hi ha ningú ~n el món que sapi­ga tantes histories com el vell

Acluca-ulls, que l'anomenen a Dinamar­ca. Oh! Ell sí que les explica bé!

Cap al vespre, quan els nens encaraestan asseguts a taula, el vell Acluca­ulls arriba. Puja a poc a poc les escales,sense fer soroll, perquè s treu les savates,obre les portes i xxs I tira sorra en elsulls dels infants, però tant fina, tantfina, i en tant grossa quantitat, que Is

*) Traducció exacta de l'Olle-Iuke oil danès. ACata·lunya s'anomena senyor o mossèn o sant Sonyer elpersonatge que fa adormir les criatures. A França solesser un noi, el petil marchand de sable.

Contes 39

ulls dels pobres nens ja no poden estaroberts, i així no poden veure-I: se posadarrera d'ells, els bufa I clatell i llurtesta devé feixuga.

Quan els nens dormen, el vell Acluca­ulls s'asseu apropet d'ells a sobre I llit.

Va molt ben habillat. Porta un vestitde seda del qual no podria afirmar-se Icolor, perquè, segons la posició que pren,sembla verd, vermell o blau.

Sota cada braç ei vell Acluca-ullsporta un paraigua. En un d'aquests pa­raigues hi han pintades magnifiques fi­gures: es el que extén sobre ls nens bonsminyons. Durant la nit, aquests somnienles més encan tadores histories.

En l'altre para'igua no hi ha re, i es elque extén sobre ls nens dolents, els qualsdormen amb un mal són i se despertenamb el cap pesat, sense haver somniat re.

Vaig a dir-vos com el vell Acluca·ullsva cada vespre a veure un nen que s diuIjalmar i lo que li explica.

Andersen

DILLUNS

-Atenció! -va dir el vell Acluca-ullsa Ijalmar després d'haver-lo instalat en elseu llit. - Vaig a metamorfosejar-ho totaquí.

I en un tancar i obrir d'ulls totes lesplantes dels gerros foren cambiades engrans arbres que extenien llurs branquesfins al sostre i fins a les parets. La cam­bra tenia l'aspecte d'un invernacle. Lesbranq ues eren cobertes de flors flairoses,i cada flor era més hermosa que una rosa;i, si s menjaven, s'hi trobava I gust de lesconfitures més delicades. Els fruits bri­llaven com si fossin d'or, i també penja­ven pastiços plens de raims. Era unameravella. P~ró desseguida varen sen­tir-se uns gemecs terribles, que eixiendel calaix on l'ljalmar posava ls llibresde classe.

- Què deu ser?-va dir el vell Aclu­ca-ulls, dirigint-se cap a la taula.

Va obrir el calaix. Era la piçarra quesofria! Hi havien escrit a sobre un pro-

Contes

blema d'aritmetica, ont hi havia unafai ta que donava mala sol ució. El piçarrísaltava i dançava com si fos embruixat,malgrat el cordill que I retenia a la piçar­ra. Volia rectificar el calcol, però nopodia.

Aleshores fou en la llibreta d'escriurede l'Ijalmar on varen sentir-se lamenta­cions. Feien pena de sentir-les. Sobrecada pagina hi havien, en efecte, unesgrans lletres escrites, i al costat de cadauna d'elles una de petita. Era I modeldel 'mestre. A sobre hi havien altres lle­tres que volien semblar-se al model. L'I­jaimar les havia escrites. Però s'havienescapat de la linia que ls corresponia.

-Així us heu de tenir, - deia I mo­del, - una mica tombades, amb bonicstraços.

- Ja ho fariem de bona gana, - deienles lletres del nen, - però no podem:som massa febles!

- Doncs bé: us tiraré una mica de lasorra que tinc pera les criatures,-va dir­los el vell Ac! uca-ulls.

-No, noI-deien les lletres, redre-

Andersen

çant-se d'una manera que donava goig deveure.

- Cap historia, per avui! - va dir elvell. -Tinc de fer fer l'exercici a lesteves lletres. U0, dos, tres! Un, dos!

Les lletres feren l'exercici i varenacabar per ser tant dretes com el model.

No obstant, quan el vell ja era fòrai el nen va mirar les lletres de la lIi.breta,eren tant desgraciades com abans.

DIMARS

Així que l'Ijalmar va ser al llit, elvell empolsà amb la seva pols magica totsels mobles de la cambra. Tot seguit vanposar-se a parlar entre ells, a l'excepciód'una escupidora, que romangué immo­bil. Estava enfadada perquè no feien capcas d'ella, per trobar-se apartada en unrecó.

Sobre mateix de la calaixera, en ungran marc daurat, hi havia una pinturaque representava un paisatge. S'hi veiengrans arbres, flors entremig de l'herba, i

-un gran riu que, atravessant la foresta,

Contes 43

passava per davant de molts castells ifinalment se llençava al mar.

El vell va tirar una mica de pols sobrela pintura. Els aucells van posar-se a can­tar, els arbres a agitar llurs capcines, iels nuvols a fugir mentres se veien llursombres passar damunt del quadro.

Després va colocar el nen damuntles herbes altes.

El sol brillava arn b tot el seu esclat atravers de les clarianes de les branques.

L'IjaImar passà pel riu i pujà sobreuna barca que hi havia a punt. Estavapintada de vermell i de blanc. Les velessemblaven d'argent, i cignes portant co­llarets d'or al coll i una estrella blava iresplendent damunt de la testa varenendur-sel fóra del bosc verdejant, ont elsarbres parlaven de lladres i bruixes i totalió que les papellones els havien contat.

Alguns peixos de platejades escatesnedaven vora I vaixell. Els aucells, ver­mells i blaus, grans i petits, passaven agrans vols. Les mosques volaven, els bu­rinats zumzejaven; tots volien acompa­nyar l'Ijalmar i contar·li histories.

44 Andersen

Quin viatge més bonic! Tant aviatels boscos eren espessos, tan t aviat sem­blaven immensos jardins plens de sol ide flors, tant aviat entremig diell s s'aixe­caven palaus de marbre i crestall. Hihavia una princesa que s'estava al balcó.Era una nena que l'Ijalmar ja coneixiaprou: havia jugat arn b ella. Se donarenla mà, i ella va oferir-li I més bonic por­quet de sucre que cap marxant pot ven­dre. L'Ijalmar va pendre-l tot passantarn b el seu vaixell. Cada un en teniaun bocí a la boca. Ella, el més petit;l'Ijalmar el més gros. Davant de cadacastell hi havien princeps petits que feienguarda. Brandaven llurs sabres d'or illençaven a l'Ijalmar raims i soldats deplom.

Tant aviat el nen atravessava boscos,com sales, com ciutats. Passaren per at·zar per la ciutat on vivia la seva dida,que l'havia criat quan era petit i l'esti­mava molt. Li feia una salutació amb elcap i les mans, tot cantant els versosque havia compost ella mateixa:

Contes

Com m'agrada pensar en tu,oh volgut Ijalmar de cabell d'orICom te besaria tes galtes i ta bocapera provar-te I meu amori

Encara t sento dir la primera paraula.Pren·me la mà, abans de separar-nos,i que Déu te protegeixi i assisteixii et faci semblar als angels.

Al mateix temps els aucèlls cantaven,les flors dançaven sobre llurs tiges, i elsarbres vells s'inclinaven, com si peraells també I vell Acluca-ulls contés leshistories.

DIMECRES

Quin ruixat feia! L'Ijalmar podia sen·tir el soroll adormit i tot. Quan el vellAcluca·ulls va obrir una finestra, l'aiguaarribava fins a l'antpit. Hi havia un ver­dader llac al defòra, i un hermós vaixellestava parat davant de la casa.

- Vols fer un viatge amb mi, Ijalmar?-va dir el vell.-Aquesta nit anirem apaisos extrangers i estarem de tornadademà I matí.

Andersen

L'fjalmar va posar-se en un girantd'ulls els seus vestits de diumenge i vapujar al vaixell.

El mal temps havia parat. El vaixellva seguir pels carrers i va tombar perl'iglesia. Tenien davant d'ells una marimmensa. Varen vogar tant lluny queno veien gens de terra.

Varen veure un vol de cigonyes quetambé abandonaven el seu niu i fugiencap als paisos calents. Volaven l'una dar­rera l'altra, i en poc temps varen perdre-sde vista.

Però una d'elles estava tant cansada,que les seves ales apenes podien sostenir­la. Era l'ultima de la filera. No podiaseguir les altres, i a l'ultim va caure ambles ales exteses. Provava d'aixecar-se, peròtot era inutil. Volia posar les potes sobreles cordes del vaixell, però va deixar-seanar sobre la vela i va caure damunt delpont.

El gat·de-mar va agafar-la i va dur-laal galliner. Entre les gallines, els anecsi les oques, la pobra cigonya va sentir-setota confosa.

Contes 47

- I ara! Quina visita! - van dir lesgallines.

Un indiot, estarrufant-se tant compodia, va preguntar a la cigonya quiera. Els anecs se tiraren endarrera totranquejant i empenyent-se ls uns alsaltres.

- Mec, mec, mec! - cridaven.La cigonya va parlar-los de la calida

Africa, de lèS Piramides i de l'asturç,que com un ca vall selvatge corre les vas­tes planures.

Però ls anecs no comprenien re de loque ella deia. Se donaven cops els unsals altres i se preguntaven:

- Es idiota, eh? Tots tenim el mateixparer?

- Sí, es idiota! - va dir l'indiot.Aleshores la cigonya va callar pera

somniar amb la seva Africa èstimada.- Teniu unes bones potes, - va dir

l'indiot. - A quan la cana?- Mec, mec, mec! - cridaven els

anecs.Però la cigonya feia veure que no ho

sentia.

48 Andersen

- Podrieu somriure, tant mateix, ­va dir-li l'indiot,-perquè lo que us hedit era molt espiritual, encara que pot­ser èra massa profon per vós. Ah! No tél'esperit gaire dèspert! Deixem-la sola iquedem-nos amb la gent inteligent.

Va estarrufar- se de nou i els anecsrepetiren el seu mec, mec. Era horriblede sentir, però tot el corral se trobavainteressat en un grau suprem.

L'ljalmar va anar al corral, va obrirla porta i va deslliurar la cigonya, queva anar amb ell sobre I pont. Ja haviaben reposat, i amb una petita salutacióde cap va donar les gracies al seu lliber­tador. Després va extendre les ales i vavolar vers els paísos calents.

Les gallines cloq ueja ven, els anecsfeien mec, mec, i l'indiot estava vermellde rabia.

- Demà us serviran a taula, - va dirl'Ijalmar.

Aleshores va despertar-se i va veureque era en el seu llitet. Però, quinbon viatge havia fet amb el vell AC!uca­ulls I

Contes

DIJOUS

49

- E~pera-t, - va dir el vell. - Sobretot no tinguis por. Vaig a ensenyar-te unratolí. - I va ensenyar-li I bonic anima­let que tenia a la mà. - Ve per convi­dar-té a unes noces. Aquesta nit se casendos ratolins. Viuen sota l'empostiçat delrebost. Sem bla que es una casa espien.dida.

- Però, com podré passar pel foradetde l'empostiçat?--va preguntar l'ljalmar.

-Jo me n'encarrego, - va dir el vell.- Vaig a fer-te molt petit. - AI mo-ment el vell va escampar sobre l'Ijalmaralguns pessics de pols, i aquest va anartornant-se petit, fins a no ser més granque un dit.-Ara podries posar-te ls ves­tits del soldat de plom. Me penso quet'aniran bé. Fa molt bonic de portar ununiform en societat.

-Molt bé!-va cridar l'Ijalmar.En un tancar i obrir d'ulls va posar­

se tots els vestits del soldat de plom.- Vol tenir la bondat de ficar-se en

4

50 Andersen

el didal de la seva mare?-va dir el ra­tolí. - Tindré l'honor de tirar-lo.

- Estic confós de la seva amabilitat!-va. dir l'ljalmar amb cortesia.

I sen van anar cap al casament delsratolins. Van seguir primer, per sotal'empostiçat, un llarg corredor, que eralOt just prou alt pera què 1 didal poguéspassar-hi, i estava iluminat per miquetesde fusta podrida.

- Eh que es bonic? - va dir el ratolí.- Tot el corredor ha sigut fregat ambllart. Quina olor més banal

Varen arribar, per ultim, al saló ontenia lloc el casament. Hi havia all~ lessenyores rates, que enraonaven entreelles a qui més podia fer-ho. A l'esquer­ra hi havien els senyors, ques caragolavenel bigoti arn b la pota. AI mig de la sala hihavien els nuvis. Estaven asseguts da­munt d'una grossa crosta de formatge, ies feien petons davant de la gent. Allíno hi havia res prohibit, perquè erennuvis i els anaven a casar. Els hostesanaven arribant. Els nuvis s'havien colo­cat a la porta.

Contes Sl

Com el corredor, la sala havia sigutfregada arn b llart: no hi havia cap mésperfum.

A les postres van ensenyar un pesolsobre I qual una rata jove havia gravata mossegades les inicials dels nuvis, queeren els seus parents. Era una verdaderaobra d'art. Totes les rates van ser delmateix parer: que les noces havien sigutmagnifiques i que s'havien divertit molt.

L'Ijalmar va tornar a casa seva senseI)aber-li greu haver-se hagut d'empetitiri de posar-se ls vestits del soldat de plom.

DIVENDRES

- Sembla impossible! -va dir el vellAcluca-ulls. - Quanta gent! Fins vellsme demanen! Sobre tot els que han fetalgun mal. «Estimat amic, - me diuen,- no podem tancar els ulls: passem lanit cara a cara amb les nostres malesaccions, que s'asseuen vora I llit com ma­leits dimoniets i tiren sobre nosaltresgotes d'aigua bullenta. Vine! Treu-lospera que paguemd.ormir.» Ale~hores sos-

Andersen

piren profondament i hi tornen: «T'hopagarem molt bé. Té, mira ls dinerssobre la finestra I». Però no ho faig pelsdiners.

- Què farem aquesta nit? - va pre­guntar l'Ijalmar.

- Tens ganes d'anar a unes altresnoces? Són de ben diferenta manera queles d'ahir. Sabs la gran nina de la tevagermana? Aquella que sembla un home,i que per aquesta raó s diu Herman?Vol casar-se arn b la nina Berta. A més,avui fa anys.

- Sí, ja ho sé, - va dir l'Ijalmar.­Cada vegada que les seves nines estrenenun vestit, la meva germana diu que cele­bren el jorn de llur naixement i de llursnoces. Això ha passat ben bé cent ve·gades.

- Sí, però aquesta nit serà la noçacent i una, i quan s'ha arribat a la centi una s'ha de posar l'olla gran dintre laxica. Per això la festa d'aquesta nit seràmés bonica que les altres. Vine-ho aveure.

L'ljalmar va mirar sobre la taula. Hi

Contes 53

havia una caseta de nines amb les fines­tres iluminades. Davant de la porta lssoldats de plom presentaven armes. Elsnuvis estaven asseguts a terra, tots pen­satius, i miraven els voltants de la taula.

El vell Acluca-ulls, envolquellat ambel man tell negre de l'avia, va casar-los.

Aleshores van portar els presents delsnuvis. Els comestibles estaven prohibits,perquè n tenien de sobres.

- Passarem una temporada al camp,aquest istiu, o farem un viatge a l'extran­ger? - va preguntar la nuvia.

Aleshores varen consultar l'oreneta,que havia viatjat molt, i la vella gallina,que havia tingut cinc llocades.

L'oreneta va parlar de l'esplendordels paisos calents, on l'airet es tant dolçi on les montanyes brillen 'amb radiososcolors com no sen veuen enlloc més.

- Però allà no tenen cols riçades coma casa nostra, -va dir la gallina. -Jo hepassat tot un istiu al camp amb els meuspollets. Hi havia un caminal de sorraon podiem passejar i terrejar. Tambéteniem entrada en un hort plantat de

Andersen

cols riçades. Tenien un verd tant bonic!No, no s pot somniar re millor!

- Peròq ui ha vist una col ha vist lesaltres, - va dir l'oreneta. - Després, hifa molt mal temps al cam p.

- Bah! Un s'hi acostumadesseguida,- va dir la gallina.

- Però aquí hi fa fred, gela.- I bé I Es lo que s necessita per les

cols, - va dir la gallina. - Per altra part,hi fa molta calor aquí també. Fa quatreanys, varem tenir un istiu tant calentque apenes se podia respirar. Després,aquí no tenim cap animal verinós comn'hi han per tot en els paisos extrangers;no tenim lladres tampoc. Qui no troba Inostre país el més bonic de tots, es untraidor i no mereix estar· s'hi .

La gallina va llençar algunes llagri­mes i va dir:

- També he viatjat jo. Una vegadavaig fer dos lIeugues dintre un cistell. Elsviatges són desagradables.

- La gallina es una persona de seny,- va dir la nina Berta. - A mi tampocm'agrada gaire viatjar per la montanya,

Contes ss

on no s fa més que pujar i baixar. Ani~

rem no més a jugar en el caminal desorra i a passejar per entre les cols.

I varen resoldre això.

DISSABTE

- Vols contar-me una rondalla?-vadir l'Ijalmar al vell, que acabava de por­tar·lo al llit.

- Aquesta nit no tinc temps, - vadir el vell obrint el seu bonic paraigua.- Mira quin xino més hermós aquí dalt.

El paraigua semblava un gran xalxinesc, ple d'arbres blaus, ponts punxe­guts i xinets a sobre sense parar.

- Decorarem tot l'univers, -va direl vell Acluca-ulls. - Demà es dia de festa,puix es diumenge. Tinc de pujar al cam.;panar pera veure si ls petits gnoms del'iglesia han ben netejat les campanespera que tritllegin. També tinc d'anar alaplana pera veure si I vent ha tret la polsde les fulles i de l'herba. Però la mevafeina més grossa es fer baixar les estrellespera que llueixin. Les poso en el meu da-

56 Andersen

vantal, però abans les haig de numerar.També numero ls forats ont estan fica­des pera posar-les bé al seu lloc. Senseaixò no s'aguantarien i tindriem massesestrelles voladores; caurien l'una darreral'altra.

- Escolteu, - va dir un vell retratpenjat a la paret al peu de la qual erael llit del nen.-Jo soc el besavi d'a­quest nen, i us dono les gracies per leshistories que li conteu. Però no haurieude donar-li idees falses. Les estrelles nobaixen a netejar-se. Són cossos celics comla terra, i això es tot.

- Gracies, vell antepassat, - va direl vell Acluca-ulls.-Moltes gracies perla lliçó. Ets el fundador de la familia,està bé, i tens molts anys sobre la testa;però jo encara n tinc més que tu: jo socun antic déu del paganisme: els grecs iels romans me deien el déu de la sòn. Heestat en les millors cases i h i aniré sem­pre. Jo sé parlar amb un to seriós o fami­liar. Quan te toqui I torn, conta, si vols.

Aquí I vell Acluca-ulls va marxar, en­duent-sen el seu paraigua.

Contes

- I doncs? No s té I dret de donar elseu parer?-va murmurar el retrat.

AI moment l'Ijalmar va despertar-se.

DIUMENGE

- Bona nit, - va dir el vell Acluca­ulls.

L'Ijalmar va fer·li una petita salutació,va posar-se dret sobre I llit i va tombarel retrat del besavi pera que no ls poguésinterrompre com el dia abans.

-Ara explica·m una contalla. Expli­ca-m aquella d'Els cinc pesols que s'esta­ven en un cossi, o La pota de gall que feial'amor a la pota de gallina, o L'agulla deriçar, que s pensava ser una agulla de fermalla.

- No s pot abusar de les coses bones,- va dir el vell. - Ara vaig a ensenyar-teuna cosa interessant. Avui veuras el meugermà. Se diu igual que jo, però ell només fa una visita a cada persona. S'em­porta amb ell, sobre I seu cavall, aquellque ell va a veure, i li conta contes. Aixícom així no més ne sab dos: l'un es mera-

58 Andersen

vellosament hermós, el més hermós quecap persona pot somniar; l'altre, al con­trari, es tant terrible i esgarrifós que nopot escoltar-se.

Aleshores el vell va aixecar l'ljalmarfins a l'alçada de la finestra.

- Ara tu pots veure I meu germà, laMort. Mira. No es tant esgarrifós com elrepresenten en els llibres de figures, on liposen sem pre cap de mort. El seu vestit estot brocat d'argent. No es un uniformbonic? Una capa de vellut negre vogaper darrera d'ell sobre I cavall. Mira comgalopa!

L'ljalmar va veure passar, en efecte,com un remolí, l'altre vell Acluca·ulls.Duia gent de tota mena, vells i joves,so­brel seu cavall. Posava ls uns davant d'ell,els altres al darrera, però abans sem pre lspreguntava: «I el vostre llibre de conduc­ta? Què hi ha escrit?». «Un bé», respo­nien tots. «El voldria veure», replicavala Mort. 1 tenien d'ensenyar·li I llibre.

Tots els que tenien notable o bé, elsposava davant d'ell sobre I cavall i elscontava I conte hermós. Però ls que no

Contes 59

més tenien bastant bé o apropat, erenposats a la gropa i no sentien més que Iconte esgarrifós. Tremolaven, cridaven,volien sal tar a ba ix del cavall, però nopodien, hi estaven com enganxats.

- Però la Mort es un home molt her­mós, corn tu, - va dir l'Ijalmar. - No mfa gens de por.

- No tens cap raó de que ten faci,­va dir el vell. - Procura no més obteniruna bona nota.

-Ah I Vet-aquí una bona lliçó, -vamurmurar el retrat. - Sempre serveixd'alguna cosa dir lo que un pensa.

El retrat estava content.

EL COMPANY DE CAMí

EL pobre Joan eslava ben trist. El seupare estava malalt i quasi podia

dir-se en estat desesperat. Eren tols dossols en la barraq ueta.

Ja era fosc. El llum, posat sobre lataula, estava a punt d'apagar-se.

-Has sigut un bon fill, Joan, -vadir el malalt. - Que Déu t'ajudi a fer elteu camí en el món.

Va mirar-lo amb els seus ulls tran­quils, seriosos i dolços; després va respi­rar profondament i es va morir. Haurieudit que dormia.

En Joan va esclatar en plors. No tenianingú en el món, ni pare ni mare, nigermà ni germana. S'eSlava allà, de ge-

Contes 61

nollons davant del llit, besant la mà delseu pare i plorant llagrimes amargues.Però a l'ultim, el cap posat sobre la durafusta del llit, va tancar els ulls i va ador­mir-se.

Va tenir un somni meravellós: vaveure I sol i la lluna inclinar-se vers ell,i va veure I seu pare ple de sal ut, i adh ucel va sentir riure com reia sempre queestava content. Una gentil joveneta, ambuna corona d'or sobre ls hermosos i llargscabells, extenia la mà an en Joan, i elseu pare li deia: «Veus la n uvia que tdono? Es la més hermosa que hi pothaver en el món I».

En Joan va despertar-se. La tristarealitat era davant d'ell: el seu pare,mort i fred, extès sobre I llit, i ningúaprop d'ells. Pobre Joan I

Alguns dies després el mort va esserenterrat. En Joan caminava darrera lacaixa. No podria veure mai més el seubon pare, que havia estimat tant. Lisemblava que I cor se li trencava a mi­ques de tanta pena que tenia.

Els assistents varen cantar un salm.

62 Andersen

El cant era tant dolç, que les Ilagrimesda valia ren de nou dels ulls den Joan. Iaquestes Ilagrimes varen alleugerir el seudolor.

El sol brillava. joiosament sobre lsarbres verds. Semblava dir: «Mira, el celes blau. El teu pare es allà dalt mentres­tant i prega a Déu pera que desde avuitot te surti bé».

- Sempre més vui ser bo, jo també,­va dir-se en Joan,- i aniré al cel a veureel meu pare. Quina joia serà I retrobar­lo! - En Joan se veia tant feliç en aquellmoment, que va somriure pensant-hi,mentres les lIagrimes encara corrien perles seves galtes.

En els castanyers cantaven els a uce­llets, piu-piu-piu-piu, com si haguessi nassistit a l'enterrament. Sabien de certque I difunt era al cel i que tenia alesmolt més hermoses i molt més grans queles llurs, i que era feliç pa haver sigut bosobt:e la terra. En Joan va veure-Is fugirde llurs arbres verds, ben lluny, a traversl'espai, i li varen venir ganes de fugiramb ells. Però abans va fer una creu

Contes

de fusta, que volia posar a la tomba.Quan va portar·li al vespre, va veure

que la tomba estava ornada de sorra i deflors: era que alguns amics ho havien fet,puix tot·hom l'estimava molt el seu pare.

L'endemà al matí en Joan va fer unpaq uetet de les seves coses, posan t·se a lacintura tota la seva fortuna, que pujavaacinquanta escuts i algunes monedes deplata. Amb aquesta quantitat anava acórrer món.

Abans d'anar-sen va tornar al cemen­tiri, i sobre la tomba del seu pare va diruna oració, i va afegir: «Adéu, estimatpare. Jo vui ser sempre un home de bé;i sense temor pots pregar a Déu per mi».

En els camps que en Joan atravessavatotes les flors semblaven fresques i esplen~dentes als calids raigs del sol, i s'inclina­ven al buf del vent, com si haguessinvolgut dir: «Sigues benvingut entre nos­altres». En Joan va parar-se encara unaaltra vegada pera mirar l'antiga iglesiaont havia sigut batejat i aon tots els diu­menges anava amb el seu pare.

Va percebre molt amunt, per una

Andersen

espitllera del campanar, al gnom de l'i­glesia, amb el seu casquet vermell pun­xagut, el qual, amb la mà davant delsulls, evitava ls raigs del sol. En Joan vafer-li un senyal de comiat.

El gnom va agitar el seu casquet ver­mell, va posar la mà sobre I seu cor i vatirar-li petons, pera demostrar an enJoan que li endreçava les millors saluta­cions i li desitjava un feliç viatge.

En Joan pensava amb tot lo que veuriaa travers del món. Caminava, caminava,més lluny d'on mai havia estat.

No coneixia ni les ciutats que atraves­sava, ni la gent que trobava. Ja era moltlluny, a l'extranger.

La primera nit va tenir de dormir so­bre una garba de fenc, perquè no va tro­bar cap més llit; però era una sort, alaseva manera: el rei no tenia una cambramillor. Un camp, un torrent, una garbade fenc i el blau cel sobre I cap, hi haalguna cambra millor? El prat verd,esmaltat de flors vermelles i blanques,formava la catifa. Els sauquers i els ges­samins servien de rams de guarniment;

Contes 65

i per tocador tenia tot el torrent amb laseva aigua clara i fresca, ant els estelshi reflectien. La 11 una era com una granxinxeta que penjava del blau firmament:no hi havia por de que cremés les corti­nes: en Joan podia dormir tranquil. Eslo que va fer.

Quan va despertar·se, el sol ja eraalt, i per tot arreu els aucellets canta­ven: «Bon dia, bon dia I Encara no t'hasllevat?».

Era un diumenge. Les campanes tri­Jlejaven a tota pressa. La gent al1ava al'iglesia. En Joan va seguir-la, va cantaramb els fidels, i va escoltar la parauladivina. Li semblava que s trobava a laseva esti mada iglesia, on t havia sigu tbatejat i ont havia cantat amb el seupare.

A fòra, en el cementiri, hi havia mol·tes tombes, i sobre algunes d'ellesI'herbahavia crescut molt alta. En Joan va pen­sar llavores en la tomba del seu pare,que pot-ser estava en el mateix estat queaquelles i que ara no podia cuidar. Vaasseure-s, va arrencar l'herba, va redre-

5

66 Andersen

çar les creus que havien caigut, i vaposar a lloc les corones que I vent haviatret. Va p~nsar: «Un altre pot-ser fa lomateix per la tomba del meu pare, araque jo no puc fer-ho».

A la porta del cementiri hi havia unvell captaire que s'apoiava sobre ses cros­ses. En Joan va donar-li les monedes deplata que duia i va continuar feliç i me­ravellat el seu carni a travers del món.

Cap al vespre va fer una horrorosatempestat. En Joan va enllestir-se peratrobar un redós, però molt depressa vavenir la fosca nit.

A l'ultim va ovirar una iglesieta iso­lada sobre un puig. La porta n'era ober­ta. Va refugiar-s'hi, pensan t estar-hi finsque 1 mal temps fos passat.

«M'arrupiré en un recó, - va dir-se.- Estic mort de cansament i puc per­metre-m una mica de repòs.» Va asseu­re-s a terra, va creuar les mans i va dirl'oració del vespre. Abans d'haver-la aca­bada ja s'havia adormit, mentres la tem·pesta continuava al defòra.

Quan vadespertar·se encara era nit,

Contes

peró I mal temps havia passat i la llunabrillava a travers dels finestrals. AI migde l'iglesia hi havia una caixa oberta,amb un mort que devien haver d'enter­rar. En Joan no estava gens espantat,perquè tenia una bona conciencia i sabiaque ls morts no fan cap mal. De qui s'hade dubtar es dels vius, que estan domi­nats per l'esperit del mal, i justament dosjoves de mala casa s trobaven en aquellmoment a la vora del mort i volien treu­re-I de la caixa i tirar-lo a fóra.

-Què aneu a fer?-vadir-los en Joan.- Quin sacrilegi! Deixeu-lo dormir elseu darrer són!

-No,-van contestar;-s'h;> bur­lat de nosaltres. Ens devia diners i no havolgut pagar, i ara que ja es mort nocobrarem ni un centim. Així ns venja­rem, tirant-lo com un pobre goç a laporta de l'iglesia.

- No més tinc cinquanta escuts,­va dir en Joan; - es tot el meu patrimo­ni. Jo ls donaré de molt bona gana si mprometeu deixar en repòs aquest pobremort. Jo ja m'arreglaré sense diners.

68 Andersen

Tinc salut i ganes de treballar, i Déum'ajudarà.

- Està bé, - van dir els altres. - Sivols pagar el deute, el deixarem tranquil.

Van pendre ls diners que en Joan vadonar-los, varen riure de bona gana dela seva imbecilitat, i van anar-sen.

En Joan va tornar el cadavre a la caixa,va juntar-li les mans, i, dient-li «adéu»,va anar-sen content, a travers de la granforest.

Tot al seu voltant, allà on la llunapodia brillar, a travers dels arbres, vaveure bonics elfs que dançaven joiosa­ment. En Joan no va destorbar-los, per­què sabia que era un bon home i només els que són dolents han de témerdels elfs.

Alguns d'entre ells no eren més gransque un dit i havien aixecat els seus llargscabells rossos amb una pinta d'or. Segronxaven de dos en dos entorn de lesgatasses de rosada que hi havien sobreles fulles i sobre les altes herbes. Algunavegada la gota de rosada queia a terra, iels elfs també en mig dels brins d'herba;

Contes 69

i se sentien aleshores crits de joia i esclatsde riure, entre ls altres de la colla.

Cantaven, i en Joan coneixia ben béllurs gentils cançons: les havia apresesquan era noi.

Grans aranyes Ilampantes, amb unacorona d'argent sobre la testa, teixiend'una banda a l'altra un pont penjant,que, quan la fina rosada va posar-s'hi aldamunt, resplendia com un mirall alsraigs de la lluna.

Així varen divertir-se ls petits elfs, finsal sol ixent. Varen amagar-se aleshoresdintre ls capolls de les flors, i el vent vaenderrocar llurs ponts i llurs castells,q ue s'envolaren com llargues voladu riesde fils.

En aquell moment en Joan sortia delbosc.

Una veu forta d 'home va cridar dar­rera d'ell:

- Ep, company! Aon vas?- Món enllà,-va dir en Joan.-No

tinc pare ni mare. Soc un xicot pobre,però Déu m'ajudarà.

-Jo també corro món,-va dir el des-

Andersen

conegut.-Vols que ns fem companyia?-Amb molt gust,-va dir en Joan.I varen caminar junts.Al cap d'un quart ja s comprenien

perfectament, perquè tots dos eren bons.Però en Joan va veure que I seu com­pany estava més enterat de tot que ell.Q!!asi havia donat la volta al món i sabiaparlar de tot.

El sól era ben alt quan varen asseure-ssota un gran arbre pera esmorsar. AImateix moment van veure venir unadòna vella.

Verdaderament era molt vella. Cami­nava tota encorbada, a poian t-se sobreuna crossa. Portava a l'esquena un feixde llenya que havia recullit en el bosc.Tenia I davantal aixecat, i en Joan vaveure que n sortien tres grans bastonsde falguera o de saule.

Era a alguns passos d'ells, quan lavella va relliscar i va caure endarrera. Vallençar un gran crit. La pobra dòna s'aca­bava de trencar la cama.

En Joan hauria volgut portar-la desse­guida a casa seva, però l'extranger va

Contes

obrir el seu sac, va treure-n una capsa iva dir que tenia un ungüent que podiatornar-li la cama al seu primitiu estat;d'aquesta manera ella mateixa podriatornar a casa seva per ses propries cames.Però l'extranger demanava en canvi lstres bastons que duia en el davantal.

- Es ben pagat! - va dir la vellabrandant extranyament el cap.

Va insistir en no desfer-se dels basto­nets, però no era gens agradable quedar­se allà amb la cama trencada.

Va donar els bastonets, i, quan l'altreva haver fregat la seva cama amb l'un­güen t, la vella va aixecar-se i va anar-senmés lleugera que abans.

Verdaderament era un famós ungüenti de segur que no sen trobaria d'igual acasa de cap apotecari.

- Què n vols fer d 'aq uests bastonets?-va preguntar en Joan al seu company.

- Són bonics trocets de fusta, - vadir l'altre. - Jo ls volia posseir. Tincmanies com aquesta.

Van caminar encara molta estona.- Com se cobreix el cell-va dir en

•

72 Andersen

•

Joan, que esguardava al lluny. - Miraaq uests n uvols horri bles i negres!

- No, -va dir el seu company; -nosón nuvols: són montanyes; altes i mag­nifiques montany~s,desde on se dominenels nuvals.

Les montanyes no eren tant apropcom semblaven.

Van necessitar tot un dia pera ser-hi.Espesses forestes hi creixien, dretes, capal cel, i hi havien pedres grans com unaciutat entera.

No devia ser facil pujar per allí. Peraixò en Joan i el seu company van entraren un hostal: volien reposar i refer llursforces pera la marxa de l'endemà.

Abaix, en la gran sala de l'hostal, hihavia una nombrosa reunió. Hi haviaun home amb un teatre d'automates. Elsespectadors s'estaven asseguts al voltantpera veure la representació. A primerafila havia pres lloc un gros carnicer. Ungran bulldog, d'aire ferestec, estava aja­çat aprop d'ell i semblava amenaçara tot­hom. La funció va començar. Era unacomedia molt bonica, amb U:1 rei i una

Contes 73

reina que estaven asseguts en una cadirareial, i tenien corones d'or sobre Ja testai mantells de llargs ròssecs, insignies dellur càrrec. Bonics patges d'ulls de vidreestaven colocats aprop de les portes, ques'obrien i tancaven sense parar, fent en­trar aire fresc a la cambra. Era una co­media molt distreta, plena d'interès id'alegria.

Però així que Ja reina s'aixecavapera donar alguns passos (Déu sab lapen~ada que va venir al bulldog), comque 1 carnicer no l'aguantava, va fer unbot sobre l'escenari i va agafar a la l'einaper la seva bonica cintura. No més vasentir·se «cric, crac». Va ser terrible.

El pobre amo dels automates estavadesesperat. La reina era la més hermosade les seves figures, i el ferestec bulldogli havi a arrenca t el cap.

Però l'extranger que anava amb enJoan va dir que podia adobar-la. Vacercar en el seu sac i va untar la ninaamb l'ungüent que ja havia servit perala cama trencada de la pobra vella. Totseguit la reina va esser adobada: podia

74 Andersen

moure tots els seus membres com abans.l encara molt més: ara no tenia necessi­tat d'estirar els fils. Era com si diguessimuna persona viva, amb la sola diferenciaque no podia parlar.

El proprietari del teatre d'automatesestava content. No tenia necessitat d'esti­rar la nina: ballava tota sola. No n'hihavia cap més que pogués fer-ho.

Va venir la nit, i tota la gent de l'hos­tal va anar-sen a descansar.

De sobte van sentir-se horribles i pro­fans gemecs, que varen prolongar-se du­rant molt temps. Què podia ser? Varenaixecar-se pera mirar-ho.

L'home que havia fet la comedia vacórrer cap al seu teatre, perquè era d'allàque sortien els gemecs. Els automatesgemegaven tots barrejats, el rei, els cor­tesans, els servidors, i eren ells que ge­megaven tant lamentablement, obrint elsseus ulls de vidre i demanant esseruntats com la reina, pera tenir, com ella,la facultat de moure-s. La reina, caientde genolls i aixecant amb les mans la sevamagnifica corona d'or: - Agafeu-la!-

Contes

cridava. - Unteu el meu espòs i tota lagent de la meva cort.

El director del teatre estava ell mateixemocionat i plorava.

Va prometre al company den Joandonar·li tots els diners que faria la nitvinenta si volia untar-li no més que qua­tre o cinc de les nines més gentils. Peròl'extranger va dir que no reclamava remés que I gran sabre penjat a un costat delrei. Quan el va tenir va untar sis nines,que desseguida varen posar-se a dançari tant bé, que totes les criades i criats decarn i òssos de l'hostal varen posar-se adançar com elles. El cotxer, la cuinera,tots els criats, tots els hostes, fins la palai els molls, varen seguir l'exemple. Peròels dos u1tims varen caure a terra als pri­mers passos. En fi, va ser una nit ben di­vertida.

L'endemà al matí en Joan i el seucompany varen pendre comiat de la gentde l'hostal, i després pujaren a les altesmontanyes, atravessant grans abetars.Varen pujar tant alt, que les torres del'iglesia varen sem blar·los petites claria-

Andersen

nes vermelles, allà baix en la verdor.Veien lluny, molt lluny, a moltes mi·

lles de distancia, allà on no havien estatencara. En Joan no havia contemplat maitant belles coses del nostre globe merave·lIós. Un sol calent resplendia en l'airefresc i blau. Varen sentir els caçadorstocant alegrament el corn en les vessantsde les montanyes. Els ulls den Joans'ompliren de ¡¡agrimes, i no s va poderestar de dir: «Bon Déu! Pensar que nopugui agrair-te prou totes aquestes me­ravelles que m deixes veure en el món!»

El company també havia juntat lesmans, i,per damunt dels boscos i ciutats,mirava fit a fit el sól resplendent.

En aquell moment van sentir acordsarmoniosos sobre llurs testes, i van veureun gran cigne blanc planant per l'espai.Però de sobte I seu cant va afeblir-secada vegada més, va inclinar la testa, iva caure als seus peus: era mort.

-Oh! Les soperbes ales!-va dirl'extranger. -'- Immenses i blanques comsón, tenen un gran valor. Ja veus si hefet bé de quedar·me un sabre.

Contes 77

I d'un sol cop va tallar les dues ales,que volia guardar.

Després van caminar lleugues i lleu­gues, fins que varen tenir davant d'ellsuna gran ciutat, coronada de cent torres,que brillaven al sól com si fossin d'argent.AI mig de la ciutat hi havia un granpalau de marbre, el teulat del qual erad'or: era allà que vivia I rei.

En Joan i el seu company no vanentrar tot seguit a la ciutat. Van atu­rar-se en un hostal pera arreglar-se unamica, perquè volien fer goig pels car­rers. L'hostaler va contar-los que I reiera un bon home, que mai havia fet mala ningú; però la seva filla era una horri­ble princesa. Sens dubte era hermosa; detal manera que res semblava esser tantbonic, tant gentil ni tant graciós comella, Però això no impedia que fos unadolenta i perfidiosa bruixa i que fos res­ponsable de la mort de nombrosos i ama­bles princeps.

Havia permès a tot-hom de demanarla seva mà: princep o mendicant, tot-hompodia presentar·se: la calitat no hi feia

Andersen

res. Era necessari no més endevinar trescoses, sobre les quals ella interrogava lscompetidors. Si algú responia bé, l'espo­saria i devindria rei de tot el país a lamort del seu pare. Però quan no ho en­devinaven eren penjats o escapçats sensemisericordia. I ningú ho endevinava.

El vell rei, pare de la princesa, esta·va desesperat, però no podia oposar-se anaq uestes maleses, car havia declarat unavegada per totes que lla s ficaria en lesseves esposalles i que fes com ella volgués.

Cada vegada que un princep venia,proposant-se endevinar les preguntes dela princesa, i no n sortia, regularment erapenjat o decapitat.

El vell rei estava devegades tant cons­terna t de la desolació general, que undia sencer cada any s'arrocegava de ge­nolls amb tots els soldats, pregant la prin­cesa que s'endolcís; però ella refusavaobstinadament. Fins les dònes velles,quan prenien aigua-ardent, la tintavende negre en senyal de dol. Però tot erainutiI.

- L'horrible princesa! - va dir en

Contes 79

Joan. - Hauriem d'atipar-la de cops.­Això li faria bé. Si jo fos del rei, li esto­varia ben bé la pell!

De sobte va sen tir-se I poble que cri­dava joiosament sota les finestres. Eraque passava la princesa, i, veient-la tantguapa, el poble oblidava la seva crudel­tat i l'aclamava. Dotze donzelles d'honoramb vestits blancs i amb una tulipa d'ora la mà, cavalcaven prop d'ella sobrecavalls negres. La princesa també anavamuntada sobre un cavall blanc, cobertde diamants i de rubins. Ets seus vestitseren teixits d'or, i el seu fuet semblavaun raig de sol. La seva corona brillavasobre I seu cap com les estrelles en el cel,i el seu mantell era fet de milers d'alesde papellones. Però lo que era magnific,més que ls seus vestits, era la mateixaprincesa.

QEan la va veure en Joan va tornar·se més vermell que la sang que corre. Nopodia dir res. La princesa s'assemblava,ratlla per ratlla, a l'hermosa noia quehavia vist en somnis la nit que I seu pareva morir.

80 Andersen

Va trobar-la encantadora i no podiaestar-se de mirar-la.

-Es verdaderament impossible-vadir en Joan - que la princesa siga unabruixa cru del quefaci penjar o decapitarels que no poden resoldre les seves pre­guntes. Ja que tot-hom té I dret de dema­nar la seva mà, adhuc l'ultim mendicant,aniré al castell, puix no men podria estar.

Van provar de dissuadir-lo, dient-lique s'exposav.a segurament a la mateixasort que ls altres. El seu company tambéva voler-lo dissuadi l' del seu projecte,peró en Joan va declarar que tot an iriabé. Va donar un cop de raspall a les sevesbótes i als seus vestits, va rentar-se lacara i les mans, va pentinar-se ls bonicscabells rossos, i sen va anar tot sol a laciutat pera pujar al castell.

-Entreu,-va dir el rei quan enJoan va trucar a la porta.

En Joan va obrir, i el vell rei, ambbata i sabates brodades, va acostar-se anell. Portava la corona d'or sobre la testa,el ceptre en una mà, i el guant de justi­cia a l'altra.

Con/es 81

- Un moment, - va dir.I va posar el seu ceptre sota I braç

pera poder donar la mà an en Joan.Però tot seguit que va saber que era

un pretendent va posar-se a plorar, elceptre i el guant <li van caure a terra, iva aixugar-se ls ulls amb la seva bata.

-Atura-i!-va dir.-Serà de tu lomateix que dels altres. Vine a veure només. '

Va conduir en Joan an el jardí d'es­barjo de la princesa. Quin espectacle méshorrible! De cada arbre penjaven esque­lets de tres o quatre princeps que haviendemanat la mà de la princesa, però queno havien endevinat les preguntes.

AI buf més lleu del vent els òssos s'en­tretocaven, i els aucel1s fugien esparve­rats pera no tornar mai més an aquelljardí. Ossos humans servien de tu tors ales plantes, i caps de morts fent ganyotesservien de testos pera les flors. Un jardíben extrany pera una princesa.

- Ho veus? - va dir el rei. - Te pas­sarà lo que ha passat als altres. Renun­cía, doncs, al teu projecte, perquè 1 meu

6

82 Andersen

cor se trenca a cada nova temptativa.En Joan va besar la mà al bon rei i

va dir que tot aniria bé: tant fort eral'amor que duia a la princesa hermosa.

Al moment la filla del rei, a cavall,entrava al castell amb les dames d'honor.Van sortir pera saludar-la. Amb un gestdistingit la princesa va donar la mà anen Joan, lo que va engrandir el seuamor. No podia ser la bruixa crudel idolenta que deia I poble.

Van pujar al saló. Patges joves vanoferir·los pastes i dolços. Però I bon rei,en la seva aflicció, no va tastar re. Amés, els dolços eren massa durs. Va serconvingut que en Joan tornaria al castelll'endemà al matí. El jutge i el consell sereuniria pera veure com sortiria dels enig­mes.Si guanyava I primer dia, tornariadues vegades més; però mai cap preten­dent havia anat tant lluny: tots havienperdut la vida desde I primer dia. EnJoan no estava gens espantat d'aquestescondicions: pensava en l'hermosura il'encant de la princesa, que ocupava totsels seus pensaments. Certament Déu l'a-

Contes

judaria De quina manera? Ho ignorava,peró no volia pensar.hi. Dançava pel car­rer Major quan tornava a l'hostal ont elseu company l'esperava .. No podia acabarde descriure ls encants de la princesa.Esperava febrilment el dia següent, peratornar al castell a in ten tar la prova delsenigmes.

El seu company movia I cap i estavatot pensati u.

- T'estimo tant! - deia. - Encarapodriem viure molt temps junts i vaig aperdre-t! El meu pobre i estimat Joan!Jo prou ploraria, peró no vui torbar lajoia de l'ultima nit que passarem junts.Estiguem alegres! Estiguem molt alegres!Demà, quan tu seras fóra, ja m vagarà deplorar!

Tot seguit va saber·se a la ciutat queun nou pretendent se presentava, i tot­hom estava consternat. Van tancar elteatre; els marxants de pa de pessic vanposar llaços negres en els seus ninots depasta, i el rei i els capellans s'agenollarena l'iglesia. Prou que sabien que en Joanno seria més afortunat que ls altres!

84 Andersen

Cap al vespre I company den Joan va

donar-li un ponx i va dir joiosament:

-Vaja: bevem a la salutdelaprin­

cesa.Però tot seguit que en Joan va haver·

ne begut dos veires va venir-li tanta sòn,

que no podia tenir els ulls oberts, i va

ensopir-se. El seu company va aixecar·lo

suaument de la cadira i va posar-lo da­

munt del llit.Quan va ser negra nit, el company

va agafar les dues ales que havia tallat al

cigne i va enganxar-se-les a les espatlles,

i va posar-se a la butxaca I més gros dels

bastons que li havia donat la vella.

Va obrir la finestra, emprenent el vol

per damunt de la ciutat, dret al castell,

arreconant-se en un angol de la paret, al

peu de la finestra de la carn bra de la

princesa.La ciutat dormia en silenci. Varen

tocar tres quarts de dotze. La princesa

va obrir la finestra, vestida amb un gran

mantell blanc i amb grans ales negres, i

va empendre I vol per damunt de la ciutat

en direcció a una alta montanya. Però I

Contes 85

company den Joan, que l bastó feia Invi­sible, volà darrera d'ella, bastonejant-lafins a fer·li sang.

Així van anar creuant l'espai.El vent, ficant-se sota l mantell, va

desplegar-lo com una vela de nau, i lalluna va atravessar-Io amb els seus raigs.

- Quina pedregada! Quina pedrega-da! - deia la princesa a cada cop.

Al fi van arribar a la montanya. Ellava picar en una roca, que va rodar amb so­roll de trons, mentres la montanya s'obriai la princesa hi entrava. El company denJoan va seguir-la, sempre invisible.

Van caminar per un gran corredor,les parets del qual brillaven extranya­ment; i penjaven del sostre milers degrosses aranyes que pujaven i baixavenllençant flames.

Van arribar a una gran sala, les paretsde la qual eren d'argent i d'or i estavendecorades amb flors vermelles i blaves, igrosses com sóls; però no s'haurien pogutcullir perquè les tiges eren horribles ser­pents vermells, i adhuc les flors no erensinó les flames que sortien de la boca

86 Andersen

llur. El sostre estava tapiçat de cuqueslluentes i de rates pinyades blaves com elcel, que movien llurs llargues ales. L'im­pressió era terrorifica.

Al mig de la sala s'aixecava una cadirareial portada per quatre esquelets de ca­valls, els guarniments dels quals estavenornats de .roges aranyes fl.amejantes. Lacadira reial era feta d'un vidre blanc comla llet, i els coixins eren ratolinets negresque s mossegaven la qua l'un a l'altre. Asobre s'hi veia un dosser de terenyinacolor de rosa, plena ençà i enllà de mos­quetes verdes com esmeragdes. Sobre lacadira estava assegut un bruixot vell, queen la seva horrible testa portava una co­rona, i tenia un ceptre a la mà. Va besarel front de la princesa, va fer-la seure alseu costat sobre la cadira preciosa, i la mu­sica va començar. Grans llagostes negrestocaven l'harpa, i un mussol se picava 1ventre a tall de timbal. Era un concertben extrany!

Petits gnoms negres, amb un foc·fo­llet sobre la testa, dançaven una ronda ala sala.

Contes

El company den Joan, sempre invisi­ble, va colocar·se darrera la cadira peraveure·ho i sentir·ho tot.

Els cortesans que aleshores entravensemblaven elegants i graciosos, però, sisels mirava bé, se veia lo que eren real·ment: manecs d'escombres, coronats deulls de col, que I bruixot havia animat icobert amb vestits brodats. Tot això nocontribuía res a l'assumpte: era no méspera l'aparat.

Va haver-hi un xic de dança; desprésla princesa va explicar al bruixot que seli havia presentat un nou pretendent.

- Què li haurem de preguntar demàquan vingui al castell?

- Escolta,-va dir el bruixot,-convéque jo t digui alguna cosa: escull un ob­jecte ben senzill. Així, ben segur que nohi pensarà. Una de les teves botines, perexemple. No ho endevinarà pas. Fes liesbocinar la testa, però no t'oblidis deportar·me ls seus ulls, perquè seran elmeu dinar.

La princesa féu una profol1da reve­rencia, prometent no descuidar-sen. El

88 AnJersen

bruixot tornà a obrir la montanya, i ell&s'entornà, tot volant, al castell. Però Icompany den Joan va seguir-la, fuete­jant-la com a l'anada, però tant fort, queella gemegava profondament sota aquellapedregada implacable. Ella entrà ambgran volada a la seva cambra, aont elcompany den Joan va deixar-la pera tor­nar a l'hostal.

En Joan encara dormia.L'endemà, de bon matí, tot seguit

que en Joan va despertar-se, el seu com­pany va llevar-se també, i va contar-lique a la nit havia tingut un somni ex­trany sobre la princesa i les seves botines,i per això li aconsellava de respondre,quan ella li preguntés en què pensava,« botina».

-Tant té que respongui això comuna altra cosa,-va dir en Joan.-Talvegada lo que tu has somniat es la veri­tat, perquè no puc creure que Déu m'a­bandoni. Anem. Es precís que t diguiadéu, perquè si no ho endevinó no tveuré mai més.

Van abraçar-se, i en Joan sen va anar

Contes 8[)

cap al castell. Tota la sala era plena degent. Els jutges estaven colocats sobre uncadafalc, el ca p en fonsa t en grans coixi nsde plomes, probablement perquè teniende reflexionar mol t.

El vell rei va aixecar-se aixugant-se lsulls, i després va entrar la princesa.

Era encara més encisadora q ne la vi­gilia, i va saludar graciosament a tota Jacompanyia. En Joan va donar-li la mà,dient-li: - Bon dia.

Era arribat el moment d'endevinarlo que ella havia pensa t.

La princesa mirava en Joan amb bene­volença; però quan va sentir la sola pa­raula botina, va tornar-se blanca com elguix, posant-se a tremolar tota ella. Peròno hi havia res a fer: ho havia endevi­nat. Visca! El vell rei estava tant content,que va fer una tam borella; tot-hom va pi­car de mans per en Joan i per ell. La pri­mera prova havia anat bé.

El com pany den Joan va com parèixerradiant quan va saber que tot havia anatbé. En Joan va juntar-li les mans, donantgracies a Déu, amb l'ajuda del qual cer-

90 Andersen

tament triomfaria les dugues altres ve·gades.

L'endemà havia de tornar a fer-se laprova. A la nit va passar lo mateix que Idia abans. Quan en Joan va estar ador­mit, el seu company va volar vers laprincesa. Va bastonejar-la molt més quela primera vegada, perquè havia agafatdos bastons en lloc d'un. Ningú va veu­re·1 i va sen tir-ho tot. La princesa teniade pensar amb els seus guants.

Va explicar.ho an en Joan, semprecom un somni. En Joan va poder-hoendevinar tam bé aq uesta vegada, i tot elcastell estava ple de joia. Tota la cortsaltava d'alegria, com havia fet el rei faprimera vegada. Però la princesa estavasobre un canapè i no volia dir cap pa­raula.

Faltava la tercera prova. Si en Joanl'endevinava, tindria la mà de l'hermosapri ncesa i heredaria tot el reialme a lamort del rei; si s'equivocava, perdria lavida i el bruixot devoraria ls seus herma­sos ulls blaus.

A la nit en Joan va ficar-se al llit, i,

Contes 91

feta la seva oraclO, va adormir-se moltserè. Per la seva part, el seu company vaenganxar les ales a les seves espatlles, vacenyir.se a un costat el sabre, va agafareIs tres bastons i va volar vers el castell.

Feia una nit negra com gola de Hop.La tempesta arrencava les teules delsteulats, i els arbres del jardí, dels qualspenjaven els esquelets, s'ajeien com ro­serars a l'impuls del vent. Els llampecsse succeíen sense interrupció; i els tronsesclataven l'un darrera l'altre, fent unsoroll de rodes continuat. La finestra vaobrir-se i la princesa va empendre I vol.Estava palida com una morta, però vasomriure veient la tempesta. Aquestasemblava que no era pas tant furiosa perella. El seu mantell blanc va desplegar-seenlaire com una vela de vaixell.

El company va fuetejar-la tant fortamb els seus tres bastons que la sang vacórrer per terra. Era de creure que novolaria pas fins a la mon tanya.

Però a l'ultim va arribar·hi.- Pedrega i fa tempesta! -va dir

ella. - No havia vist mai un temps així!

Andersen

l va explicar al bru ixot que en Joanhavia en~evinat igualment la segonavegada. Si ho endevinava l'enderrJf\, hau­ria guanyat la partida i ella no podriatornar a veure I bruixbt a la montanya;no podrien fer mai més el seu sabbatacostumat, i ella n'estava tota descon­solada.

- No ho endevinarà pas, - va dir elbruixot. - Ja trobaré alguna cosa en laqual no podrà pensar, sinó es un brui­xot més fort que jo. Però mentrestantestiguem alegres.

Va agafar les dues mans de la prin­cesa pera barrejar-se a la sardana delspetits gnoms i dels foc-follets. Les ara­nyes vermelles se balancejaven joiosa­ment en direcció a les parets, i les florsde foc llençaven flames. El mussol toca­va I timbal i les llagostes negres l'harpa.Era un ball ben extrany.

Després d'haver ballar molta estona,la princesa va tornar al castell perquèl'haurien buscada. El bruixot va dir quel'aniria a acompanyar pera disfrutar permés temps de la seva companyia.

Contes 93

Van volar en mig de la tempesta, i elcompany den Joan va batre amb els seustres bastons sobre les espatlles llurs.

Mai el bruixot havia aguantat sem­blant pedregada. Davant del castell vapendre comiat de la princesa, afegint:

- Pensa amb el meu cap.Peró I company ho va entendre.Així que la princesa va entrar a la

seva cambra, el company va agafar elbruixot per la barba quan se n'anava, iamb el sabre va tallar-li la seva horribletesta fins a les espatlles. Va llençar el seucos als peixos de l'estany, va rentar elcap a l'aigua, i després va embolicar·loamb un mocador de seda, enduent·seI aI'hostal. Després va ficar-se al llit.

L'endemà al matí va donar el moca­dor an en Joan, dient-li que no havia defer sinó obrir·lo quan la princesa li pre­guntés en què havia pensat.

La gran sala del castell estava plenade gom a gom de cortesans. Els cance­llers seien en llur cadafaic, la testa enfon·sada en llurs coixins. El rei s'havia posatvestits nous, la seva corona d'or, i havia

94 Andérsen

agafat el seu ceptre; tenia un aire vera­ment majestuós. Però la princesa estavapalida i habillada amb un vestit negrecom pera un enterrament.

- En què hepensat?- va preguntaran en Joan.

Ell va desfer el mocaòor de seda.Tot·hom va tenir un surt davant d'aquellhorrible espectacle; però la princesa esta·va immobil com una estatua i no deia re.A l'ultim va aixecar-se i va donar la màan en Joan, perquè ho havia endevinat.No va mirar a ningú, però va dir-li enveu baixa:

- Ets el meu amo, ara. Aquest vespreles noces.

- Ben dit! - va dir el vell rei. - Sí:aquesta nit les noces.

Tot-hom cridava «Visca!». La musicamilitar recorria Is carrers, totes les cam­panes repicaven, les venedores havientret les glaces de dol dels seus pans depessic; tot era joia.

Van fer rostir tres bous farcits d'anecsi de pollastres i els van posar a la plaçadel mercat, pera que tot-hom pogués

Contes 95

pendre-n un tall. Les fonts rajaven tot eldia un vi deliciós, i quan anaven a com­prar un llonguet a cal fleq uer rebien pertorna sis grans coques i un pastiç deraims.

A la nit tota la ciutat va estar illumi­nada. Els soldats feien salva amb elscanons, i els nois tiraven coets. Se vamenjar, se va beure, i va saltar-se en elcastell. Però la princesa sempre erabruixa i no s preocupava den Joan. Elseu company va adonar-sen. Li va donartres plomes de cigne i una ampolla quecontenia algunes gotes d'un líquid rosat.

- Aquesta nit - va dir - posarasaprop del llit una gran banyera plenad'aigua. Quan la princesa voldrà ficar­se al llit, empenya.l lleugerament, demanera que caigui a l'aigua. Has de ti­rar·li tres vegades, però es precís tirar-hiprimer les plomes i les gotes. Desprésd'aquest bany, el seu poder magic hauràdesaparegut i t'estimarà amb tot el cor.

En Joan va fer tot lo que l'altre lihavia aconsellat. La princesa cridavaben fort quan ell va tirar·la a l'aigua.

96 Andersen

Semblava un gran cigne negre d'ullsllampegants. Quan va reaparèixer persegona vegada a la S\l perficie, el cigneera blanc, excepció feta d'un anell negreque tenia en el coll.

En Joan va endreçar una oració aDéu, i, quan la princesa fou tirada a l'ai­gua per tercera vegada, va transformar-seimmediatament en la noia més encanta­dora. Era més hermosa que abans i vadonar les gracies amb les llàgrimes alsulls.

L'endemà al matí I vell rei va entraramb tota la cort, i tot el dia va passar envisites i felicitacions.

L'ultim que va comparèixer fou elcompany den Joan. Duia I bastó a la mài el sac de viatge a l'esquena. En Joanva abraçar-lo rcpetides vegades i va pre­gar.lo que s quedés.

- T'ho suplico, -li deia en Joan.­Jo t dec tota la meva felicitat.

Però I company va mourc I cap i vadir arn b veu dolça i tendra:

- No. El meu temps ha finit. No méshe fct que pagar un deute. Te recordes

Contes 97

d'aquell mort que gent dolenta voliaultratjar-li I cos? Vas donar tot lo quetenies perquè pogués estar en repòs a laseva tomba. AqueU mort era jo.

1 va desaparèixer.Les noces van durar un mes. En Joan

i la princesa estaven plens de tendresal'un per l'altre. El vell rei va viure enca­ra molts dies ple de joia; vapodersom­l'i ure als seus nets i fer-los saltar sobre lsgenolls, tot divertint-los amb el seuceptre.

Després d'ell en Joan va ser rei detot el reialme.

BibIiOl«a cia LItía

7