Festival literariDel 20 d’octubre a l’1 de novembre de 2020

La ciutat poètica

GUIA DE LECTURA La ciutat de les ànimes

Edició no venal

Primera edició: octubre de 2020Edita: Ajuntament de ManresaAmb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la Diputació de Barcelona.Selecció de textos: Jordi Estrada.

Qui ens ho havia de dir... però som aquí. De nou. Un any més. Perquè passi el que passi, per crua que sigui la realitat que ens envolta, la poesia i les paraules mantenen, impertorbables, la seva capacitat de ser nexe, connector, baula. Res ni ningú no ens pot arrabassar aquest superpoder que esperem que en aquesta catorzena edició del Tocats de Lletra brilli com mai. Obligats com estem a veure’ns i viure’ns d’una altra manera, la CIUTAT acull enguany aquest homenatge que li dediquem. Amb la presencialitat i virtualitat formant part ja del nostre present, és amb gran orgull que us presentem tants políedres al voltant d’aquest tema... El Josep Pedrals i el Llibert Fortuny amb Afecte i Vernacle; Un camí recuperat de Jaume Coll Mariné i Arnau Tordera... N’Erri de Luca, que tantes n’ha vist. I l’acte de clausura, un Ciutats i paraules que ja ho diu tot. I ens adonem que poder tornar a programar els Novíssims, el Cercatasques poètic, el País Petit... és una petita joia, uns instants preciosos per assaborir, conscients més que mai de com d’efímera i capriciosa és la vida. Si en Perucho, de qui celebrem el centenari, ens pogués veure!Companys i companyes de viatge, que n’estem, de contentes, de retrobar-nos en aquesta edició del Tocats, perquè la dificultat i la suspensió planen sobre els caps dels actes culturals. Però farem les coses bé, demostrarem que la Cultura és segura i aquests prop d’una trentena d’actes ens permetran unir-nos i compartir com mai. Gràcies de cor per fer-los possibles..

Anna Crespo i ObiolsRegidora de Cultura de l’Ajuntament de Manresa

M. Carme Ferrer i BusquetsPresidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya

La ciutat poètica

4 5

Guillem de Berguedà

Soc la guineu d’un quer alti el mestre feliç d’un saltque es trempa de baix cap dalt. Canto com un rossinyol amb l’espàrrec dins la colquan la lluna munta el sol. Soc la puça del teu llit, el calfred que et llepa el pit, el fibló del gran cabrit. Tinc més membres que una aranya,i per ceptre un llamp de banyamés constant que una muntanya. Soc la música i el ball, la font blanca de la vall, l’home amb ànima de gall! Ma espasa viva es diu Madrona: té un doble pom i la punxa rodona. Ma espasa nua és llegendàriai esqueixa els tels amb més art que un tripaire. Vella lletja o noia bufona, amb ploma dura al Cel l’enlaira. Soc en Guillem, cuadeferro, escrivia com déu i cardava com un verro.Tinc tants bastards a escala planetària que a repoblar aquest país no trigaria gaire.

Jordi Cussà

6 7

Emily Dickinson

Soc la dona al jardí tota vestida de blanc com una núvia que es lliura a la natura. Deixaré que amb prou feines es vegi el meu cor —. Soc la veu de l’arrel. Soc la veu de l’enigma. Ningú escrivia com jo el crit contingut, paraules dins de cada paraula, niu–origen, però el meu segle no em va saber estimar. Vaig decidir tancar-me a la meva cambra. Encara recordo el nom de les constel•lacions. Tinc una finestra que serà els meus ulls quan em quedi cega massa jove per morir. Parlaran de la poeta d’amors impossibles (de Samuel, Otis, Charles, o potser de Susan). Què sabran ells, del foc dels déus que em nia al cos i d’aquests versos com espases i flors i llampecs! La meva vida es va tancar dues vegades. Tenia més de mil set-cents poemes inèdits la nit lenta de primavera que vaig morir. La Terra capgirava els seus Hemisferis – Jo tocava l’Univers –.

Montserrat Garcia Ribas

Soneto leopardiano

Tutto è tornato uguale come quando si arrossiva per un furtivo sguardo,o si correva in massa giù al biliardo uscendo dal ginnasio venerando:la stizza del compagno miserando cui preferito fu il più gagliardo,e quell’antica fiamma di cui ardo ancora, e il cuore mai non mise al bando!Ma ci pensate, amici, che sciocchezza è il tempo, coi suoi anni mesi e giorniche sembran tanti ma li spazza via •come un fuscello la malinconiae, sorridendo, sembra che ritorni •la gioventù, con quella sua freschezza!

Raffaele Pinto

8 9

a cantar matines,tan sols un cop l’anyhi diuen la missa,quan es fa l’aplecde la rodalia,que dels franciscansva minvant la guisa.La Plana de Vicara és migpartidaper l’Eix Transversali les llargues tiresdels fils de la MAT,corona d’espines,que envolten Sant Jordii el cel esbocinen.El tuf dels purinstot ho empastifa,la font del Desmaiestà malaltissai l’aigua del Gurriamb pena camina.Naus industrialsofeguen l’ermitai el tragí constanttrenca l’harmoniad’aquell paradísque temps ha hi haviaquan jo me n’aní,d’aquell pla formiga,per veure de propl’urbs barcelonina.Vigatans, aneu-hia salvar la vidad’un lloc deliciósple de poesia,que el gran capitalen vol fer xixina.Defenseu l’espaide la pagesia

Jacint Verdaguer

La Plana de Vicja no en treu floridades que sant Francescl’amor no hi predica,l’amor de Jesús,l’amor de Maria.A on caigué el sant,prop de Poudevida,quan el pobrissóvingut de la Umbriapassava captantper la patria miai un gentil pagèsaigua li oferiaen un canteret,es troba una ermita:la de Sant Francesc,Francesc-s’hi-moria;si avui hi tornés,quin disgust tindria!No es veuen enllocels boscos d’alzinesque el van sentir dirmentre defallia:«Mon Déu i mon tot,que dolça és la vida!»;dels estols d’ocells,que li responien:«Ai dolços amors,ai flor sense espina!»,en queden ben pocs,que avui ja no hi nien,i l’aigua del pouno és cristal•lina;cap àngel d’amorhi canta i refila.Els frares no hi van

10 11

Víctor Català

De jove vestia camisa de dia,calces llargues, i una cotilla de bust de colom.Per sobre, el tapa cotilla i els enagos de color groc.També m’engabiava la cintura amb la crinolina i el refaig,pensant que un dia, un ocell s’hi obriria pas.

El meu vestit preferit era de color verd,tenia el gipó estret i la faldilla amb farbalans.Duia cintes “síguemepollo”al capell,però no va ser per elles que em seguiren els gallets,sinó per la meva ploma alada i d’alta volada.

Quan jo l’alçava, els pollastres acotaven el capper picotejar-me les paraules.Però aquesta segona pell,la del vestit que ens emmascara, no va ser suficient i me’n vaig haver d’inventar un altre.

Soc Víctor Català, una pell de serp estesa al camí ral.Pareu l’orella,que la serp és morta,però segueix xiulant.

Ariadna Torres

que entre camps plantàsuperbes masies.

Aneu-hi sovint,sols o amb la família;feu-ne un bell recerd’una Plana vivaque porti consola la vella ermita,la de Sant Francesc,company de fatigues,que si avui tornésamb mi de visitaal meu bell bressol,els dos ploraríem!

Joan Vilamala

12 13

Rainer Maria Rilke

Em dic Rainer.Així ho va voler la Lou.Els pares, la mare, de fet, m’havien posat René.M’estimà molt la Lou. I jo a ella.Al seu costat el món se’m va fer més gran.Ah! Aquell viatge a Rússia,la seva Pasqua, Tolstoi.

I, a poc a poc, també se’m va fer més gran la poesiaamagada darrere de tot:la pantera al zoo del Jardí de les Plantes,aquell poder clos dins una reixa.I la rosa, un vestit de pètals per a la llum d’un cos nu.I el galop d’un cavall alliberat de l’estaca on era lligati fent-la saltar com boja pels prats.

Des dels penya-segats de Duinoem parlà un temporal.Vaig sentir el món dels àngels, terribles,més enllà de la bellesa,aquella porta que s’obre a Déu;i un crit indefugible que era del tot per mi per sempre.

I tot es va anar construint en anys de silenci,en viatges ,i en amors sempre deixats en el punt més alt i roent,abans de fer brasa, just en el momentque convidaven a romandre.

I la vida i la mort, camí obligat,i els herois impacients que volgueren fer-lo més de pressa,i els infants morts abans d’hora

cridats amb la seva ànima innocentque ens deixaren plens de dol.

Finalment,en el silenci de Muzot, la torre austera,el més a prop que hom pugui sojornar de la mort,de la mà d’ Orfeu,que tot ho feia cantari fins des del mon més sord l’escoltaven,en la soledat de Muzotallà va esclatar, el sentit, la missió,tot allò que sempre havia volgutperò que no trobava enlloc.

Tornà el crit del temporalperò jo llavors ja estava a punti, al dictat, es transformà en poesia.

Agraït i ple vaig saberque la feina era enllestida.

I tornà una rosa, ara una espina, que aturà els dies que haurien pogut romandre amb mi.I m’envià a la tomba de Raron,on em visiten poetes que ho sóni d’altres que malden per ser-ho.La seva fefa de la meva tomba un lloc sagrat.

Valentí Parcerisa

14 15

sota un pollancre clarobscur que avui no es mou,en veure’m passar morta i capbussadacamí de la glòria literària i eterna.

Jaume Bonvehí

Virginia Woolf

Emplomat en penombres flueix un riu.Esmorteït, Virgínia, és el teu reflex:cap figura és prou visible; un cosde dona sens moviment resta al fons.Ni pont ni passeres el teu riu té.Tampoc saltar per sortir-ne voldries,carregada de rocs a les butxaques,llera endins avançant en la mullena.Peus i cames enfonses en les fangosesfulles al llot de la boira espessa;en l’alcova ombrívola de les molsesdels profunds monòlegs interiors escrits.Sola i sense abraç a les fosques tremoles,igual com quan un tro després d’un llampt’emmudia, i feia caure els ploms de casa,sense cap trist tros d’espelma per cremar.Amarada, els ulls se t’enfosqueixencom si algú t’abaixés les persianesde les teves parpelles aclaparadesen el flux de la teva cambra pròpia.Tot és nu silenci, llevat l’opressiódel turment. Sents al cor el fort batecde l’última alenada, esquinçada,per deixar-te endur fins a desaparèixer.Sensació suau de dolcesa pretesa,d’una ànima de jardí enfonsaten l’herbei espigat, on els xiprers suren,on els raucs de les granotes ressonen.En un oasi de llum, boira i pau,lluny de cavil•lacions, a l’altra bandadel mirall amagat enfora del temps,on escrites sobreviuen les paraules.El meu rastre us deixo de per vida;i la meva obra, en el recambróopac de vidre, vora els estimbats còdols,que, per sempre més, en l’aigua rodolen.Compàs lent d’una marxa exempta i fúnebre,

16 17

Anna Akhmàtova

El 23 de juny de 1889 em donaren els nomsd’ Anna i Andreievna.Quan intentava publicar els meus primers versos,el pare, Andrei Antonovich,m’exigí un pseudònim per no embrutarel respectable nom de la família Gorenko , deia.Amb disset anys, sabentque era descendent de Gengis Khan per línea materna,vaig triar Akhmàtova, entre els meus cognoms tàrtars.AN NA AKH MÀ TOVAcinc As que aconseguien un efecte hipnòtic entre la gent.Molts han dit que va ésser el meu primer poema.També molts d’altres m’han anomenat:Anna de totes les Rússies.He tingut tres marits: Gumiliov, Xileiko i Punin.Amb Nikolai Stepanovitx Gumiliovens declaràrem antisimbolistesi creàrem el moviment acmeista,una poesia d’ imatges clares,de llenguatge modern i quotidià.Un dia l’afusellaren acusat deformar part d’un complot anarquista.He tingut un fill: Lev Gumiliov.Me’l van prendre, se’l van endur a Sibèria.He tingut molts amics i uns quants amants.Gairebé tots ells empresonats, exiliats,jutjats, condemnats, afusellats, poetes.Gorodetski, Mandelstam, Narbut,Zenkevich, Nedobrovo, Anrep,Arthur Lourie, Vladimir Garshin,Mikhail Zoshehenko, Heinrich Böll, Robert Frost,Alexandr Solzhenitsin, Joseph Brodsky.On son tots, ara?On som tots, ara?Què ens queda del que vàrem tenir?“M’ho varen prendre tot: Força i Amor.”Només us puc deixar paraules…

Xavier Giol

Fernando Pessoa

Em preguntes per què em calen tants noms.Setanta-dos? Tampoc em semblen massa.No em comprenguis, sisplau. I deixa’m fer.Insisteixes? No puc dar-te raons.Per un desassossec de més abast,abeurar-me de totes les nissagues,ser navegant, poeta, oficinista,encarnar en pròpia veu milers de veus,tenir amics amb qui coexistir,sentir-ho tot, prendre altres punts de vista,-perquè sóc de la mida del que veig-,somniar prou ambicions impossibles,percebre amb compleció l’inexistent,poder més fàcilment no entendre res...I, tot i ser un privilegi dubtós, veure com moro mentre em sobrevisc.

Ton Armengol

18 19

JV Foix

De matinada pútrida tots els fanals de Sarriàhan explotat tan bon punt s’annexionava a la ciutat de Barcelona.Esquerdes fosforescents afloraven carrers amunt i carrers avallcosa que ha encegat tots els vianants cosa de no dirfent voleiar llurs capells i destenyint llurs vestits.Aleshores, Gertrudis, el meu desig de veure’t s’ha fet més i més intens i des del tramvia blau he generat noves connexions neuronals i picat de mans ensems.

Biel Barnils

Aurora Bertrana

No he tingut gaire presència als mitjans del meu país:però he escrit tant com el meu pare, i més que ell sóc gironina:vaig néixer per sant Narcís.

Si busqueu el meu esperit, el veureu al cel de Berga,protegit per les muntanyes: s’enyora encara del mari de les terres estranyes.

De menuda ja m’atreia la blavor del planisferi.Vaig prometre que duria de viatge les paraules.Primer visc, després escric.

A Barcelona me’n vaig per aprendre violoncel;a Suïssa em faig dona jazz, i em passeja en sidecar,per la neu, Monsieur Choffat.

Navego a la Polinèsia, porto collarets de flors,soc la primera cronista —i turista?— catalanadel paradís en piragua.

Visito sola el Marroc. Comparteixo el compromísde cultura i de país republicà. Després, guerra,exili, dolor, misèria.

Torno a casa, faig memòria, veig la Víctor a l’Escala.M’han oblidat, però soc lliure. No tothom pot dir el mateix:he viscut, ja puc escriure.

Miracle Sala

20 21

Màrius Torres

Ara voldria creure que del Present retorno, de la llarga agonia que es va fer eternitat. Si a la pell sento el sol, no és poc amb què em conformo, m’ obsequia la llum tanta felicitat! Vaig escriure al diari com a Gregori Sastre, i vaig tirar per metge, quelcom d’utilitat, fins que als vint-i-cinc anys, a causa d’un malastre, vaig haver d’enfrontar una altra realitat. El camí dels xiprers viscut a Puigdolena em prengué de la mà fins a treure’m la pena, quan em banyava als ulls de la dolça Mercè. Si vinc d’un llarg passeig, per la meva Mahalta faria un altre vers com qui alça la copalta. Pobre poeta líric: jo soc tot això i re.

Jaume Huch

Mercè Rodoreda

Primavera.El bosc ha estat lliuratcom a penyoraals ulls del depredador.L’arbre, ens engoleix les mansdins l’escorça.Cercle trencaton la vida ha seduït la mort.

Yolanda Esteve

22 23

Joaquim Amat-Piniella:

Tu que t’atures davant la pedraque em recorda, contempla el paisatgeque l’envolta, del blau d’aquest celomple’t, admira la serraladapulcra que domina l’horitzó:és la terra on vaig néixer, la terrad’on vaig ser expulsat dues vegades.El feixisme no tolera l’homeque somia ni l’au que s’enlaira.Vaig conèixer el fred de la intempèriecom a derrotat, vaig sobreviureals camps de la mort com a despulla.Només el record del meu indreti de la dona que ara és la polsde la meva pols van mantenir-medempeus. El dolor dels meus companysesdevingué l’autèntica pàtria.Vianant, prega per tots ells; jo,aquí, sota el cel de la infantesa,disposo de la pau que em van prendre.

Abraham Mohino

Pere Calders

No soc part d’una invasió subtil ni vaig néixer a la Xina,fou a Barcelona mentre el Titànic, súmmum de l’enginyeria,tocava fons com una closca buida de petxina. Em dic Pere, i dos cognoms més, Calders i Rossinyol,fill de Vicenç i de Teresa, que em llegaren dues passions,les lletres i les arts gràfiques, per córrer món i volar sol. Determinants anys 30. Can Mauri, Escola Mossèn Cinto, la Llotja, en Tísner, compromís polític, sindicat de dibuixants, periodisme,la Mercè, primera esposa, el fill Joan, el temps fa niu en un rellotge! La guerra ho desendreçà tot. Camins de sang pel Terol polsós.Vaig tirar només un tret. Al punt de mira, desafiant, una llaunava continuar intacta. Quina fila i quin mèrit més galdós! Perduda la batalla, Rossinyol que vas a França i més lluny després,23 anys a Mèxic, a vessar d’enyorança. Divorci i nova represa,amb la Rosa que l’amor s’hi posa, i al món tres Calders més. Fins que el 62 toquem els dos, roda el món i torna al borncap a la casella de sortida... familiar, laboral i literàriadesconegut a casa, sort de l’Antaviana de Dagoll Dagom! Després d’una jubilació prolífica, acaba aquesta trajectòria airada.Ros com sempre, sense el pes de la carn i deslligat de mans, des del 21 juliol del 94 m’estic al cel, on passo una llarga temporada.

Joan Pinyol

24 25

Màrius Sampere

Encara serà veritat, allò que vaig escriure:que algun dia tornaria a ser en Màrius.No ho deia pas seriosament, sinó pel girque em demanava el poema. Però ara veig, des del llit de mort, legions de siluetes que em venen a rebre avançant per un úter calcat al de la mare. Encara hi ets a temps –m’alerta Déu des de fora–, desvia’t, no tornis a buscar-me el cos, que m’hi avicio i altra feina tinc jo! Per què no proves de no ser poeta, ni músic ni fotògraf? Ser un colom negre, posem, et juro que et mantindré els ulls blaus i transparents.Però jo li dic que no, que ja m’està bé repetir-me. Tot igual, no en va sóc nascut al carrer de la Igualtat.Després, sentir el Besòs, i no parar d’escriurei descobrir dins d’aquest verb les últimes cinc lletres, que fan riure. El mateix gos, el mateix germà, i la dona nua que jo oblidava vuit hores cada nitper assajar la mort i despertar prop seu.

Cèlia Sànchez-Mustich

Salvador Espriu

Un vell de la parròquia de Sineraque no es volia morir de cap manera. Els difunts del cementiri,que li deien de venir-hi,ja dubtaven si n’era… si no n’era.

Miquel Desclot

26 27

José Ángel Valente

Sobre aquest món absurd, em manifesto.No busco còmplices, ni lloances,ni caps que assenteixinamb la condescendenciade qui tot li és aliè.Però existeix en mi una nosaque fermenta versos.I soc partidari de la vida,ara que ja noméspuc parlar de la mort.Que em representin els meus textosi tots els meus errors.

Sònia Moya

Maria Mercè Marçal

La meva divisa és el cosi la vida i l’amor.I la paraula surt del fangi de la sang i la suor.I si la divisa se’m fa tripleés per aquest dolortrinitari, com una llosa.Prò el pes se’m fa saói em torno tota lluita lleui ferma i que té pori en la nit abraço el dia.I és el cranc, amb candor,qui em fina, plena i viva.I del mal i el dolorfaig vianda i paro la taulaper a fer-hi l’amor.

Gerard Cisneros

28 29

Leopoldo Panero

Gel als cabells, artèries de llauna,de tan densa la nina dels ullsés plàstic. Metacrilat a les ungles.Corrupta, la carn habita en un abocador d’escòries,pou d’herbes, pedres, fang i petroli.Emmudeix l’home,el món és a les fosques,enravenat per titelles precises,immunes a la fe,habitants del parèntesi tecnològic,guerrers de la fi del món,combatents de la possibilitat.

Impecable rèplica de ninotsd’un més enllà aterridor massa proper,terra promesa de muralles toveshissades amb sang i paraules buides.Dormen amb els ulls oberts,s’alimenten de l’alè dels quiun dia van ser humans.No hi ha reflexos en el seu laberíntic univers,tot esdevé un miratge on els jos i el tu,es bressolen.

Androides que ignoren la història del mónquan va ser món.L’absència de por no els fa més forts, creu-me.Desoeix les sirenes,desperta del càstig,busca el baf al mirall,deixa que l’esperit de Blancaneut’enteli l’ànima,troba la rialla als revolts de la memòria.Alia’t a la imperfecció,queden pocs rebels,s’oculten en la grisor rònega de les cavernes,on encara s’arrela l’esperança silent.Enfronta’t a l’exactitud, ja saps;la norma destrueix les ànimes,

Lucia Berlín

Lucia, Lucia, Lucia … Sentiu com em criden els meus tres marits?En Buddy, l’últim, m’invoca amb el saxo: amb ell vaig ser feliç, però només a estones, quan sortia de l’heroïna per estar amb nosaltres, els meus quatre fills i jo. Als trenta anys vaig abandonar-lo i vaig dir-me: prou de matrimonis. Vaig agafar els nens i me’ls vaig endur per Amèrica, entre palmeres i carolines. No em va costar, soc nòmada per naturalesa: vaig néixer a Alaska, i a Xile, l’Aly Khan, un príncep, em va encendre el meu primer cigarret, vaig estudiar a Albuquerque, Nou Mèxic... He viscut a tants llocs que fa por. Llegiu els meus relats i em coneixereu. Potser direu, com han dit anys després de la meva mort, que sóc Carver i Kerouak en femení, que adorava Txékhov i William Carlos Williams,que no em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides,com feia amb els meus fills, cada nit, quan els explicava una aventura.Et va passar de veritat? Em demanaven. I jo els responia: el que comp-ta és la història. Vaig treballar d’infermera, telefonista, dona de fer feines, professora...Havia de mantenir la meva família de cinc, o sis, si hi compto l’ampolla de whisky,que vaig canviar, els darrers temps, per una d’oxigen.Vaig ser alta, bonica, però també asimètrica. Tenia l’esquena torta, i una mare difícil.El pare un dia em va dir que el meu millor professor era el cor.Vaig escriure perquè em donava la llibertat de fer ploure quan volgués,bellugar les paraules a ritme de jazz i tornar a les suaus onades del record.El dia del meu 68è aniversari, a Los Àngeles, vaig quedar sense alè.

Miracle Sala

30 31

En record de Josep Maria Benet i Jornet

Jo, que soc vell, cada matívaig a fer l’hora de patia la plaça dels til•lers.Hi esmorzo…Hi trobo els meus contemporanis,cadascú amo i senyordel paper que ha de jugar.Hi ha qui riu i es cura...qui passa les adversitats com pot…qui ha emprès una aventura esperançada…qui fa silenci...El Gerard, amatent, és qui gestiona el petit barpendent de qui arriba, de qui s’espera,de qui se’n va… de qui arriba...Un pare, enquadernador de llibres,i una filla s’hi vénen a trobar.Boi parlant, mirem la gent que passa...que un dia ja no passa…i se’ns fa estrany...El temps, que marca el pas…Observa atentament el personal,‘És d’aquests vímets que se’n fan cistells’,diu l’enquadernador; pensa en els llibres,en els bons llibres.‘Sort hagi qui s’estimi aquest silencide la paraula escrita…’Aquest matí, la conversa s’enfilapel record...i el record necessita dir algun nom.‘Josep Maria Benet i Jornetés un dramaturg de raça, oi?’,deixa anar de sobte l’home.Sap el que diu.Fa temps que demostra afecte a la personai que en parla convençut;més, encara, des que, malaguanyat,va emprendre el llarg viatge a l’infinit

has estat a un instant de perdre la teva.

Uneix-te als ultrahomes,deformes,els que penen i riuen alhora,puja a la nòria,desarticulada, vella, imprecisa,humanament imperfecta.Deslliga’t dels programes,no et deixis acariciar per màquines.Que no et facin, fes-te.Sigues el sublim instant,l’aclucada d’ulls, tu.Al final...tot s’esvairà com llàgrimes en la pluja.

Zulima Martínez

32 33

‘misèries tot plegat…’‘escriure, escriure… humilment, escriure, escriure…’‘i així va passar el tempsque em va ser donat a la terra…Cau el teló...’No em costa imaginar que ell ha tornaten companyia de tots els afectes…Roman, encara.Mot a mot, ha deixat rastre… Al pensament, paraules nues.

Francesc Castells

l’abril de dos-mil-vint.L’enyorat i el seu somriure...el somriure d’aquells ulls...‘El movia el goig d’explicar històries’, fa notar,‘de tot el que es troba pel camí…’‘Les seves obres -com ho puc dir?- tenen ànima, són vives,reflecteixen el dolor i la meravella d’existir,els desitjos i les pors dels seus congèneres,...que som nosaltres’...I té raó.El cas és que la tria ens duu des d’ara,reculant, fins aquell temps desolat,fosc, de plom… de quan els infants berenàvem a les fosquesun bocí de pa trist i xocolata... L’endemà, com tots els dies,ens agafarà fent i desfent...M’he llevat aviat i a la placetano hi ha gent encara,només una persona que jo no conec‘Bon dia’ ‘Bon dia’,m’assec i espero...La vista se me’n vapel carreró del magraner en silenci, solitari...Hi paro esment...L’airet suau ens duu una veu… ‘l’única cosa que et queda és triar un joc’...em sembla entendre… ‘s’alça el teló’...La seva veu... d’enllà dels límits…se sent, amb sàvia pausa, la seva veu…‘llegir, llegir, llegir… fam de lectura…’‘aprendre a escriure…’ ‘marcar el camí de la paraula viva…’com una lletania‘som els nascuts després, aquells a quiBertolt Brecht, consternat, s’adreça encara…’‘misèries…’‘ens voldran sempre amb la por al cos…’

34

Autobiografia

Partícula que orbitaen una nau d’exquisida bellesa.En cada aspecte,un holograma d’Univers,l’harmonia del canvii el fràgil equilibri.Vida-mort que es revela.

II

A dintre, un corque és el mateix que tots els cors.Un cos que és un miracle,i en ell mateix,l’innominable més enllàde la creença.

A fora, la mirada creadora.

III

Un codi que s’escriu a si mateix,multiplicar-se la matèria,percebre les visions cocreadoresi ser l’instant de llum i obscuritat.

Deixar emergir, deixar decaurei reconèixer la unitat.

Laia Noguera i Clofent

Imat

ge de

porta

da: A

nna C

ayue

la

OrgAntIzen:AMPANS - Biblioteca Ateneu Les Bases - Biblioteca del Casino de Manresa - Centre Cultural el Casino - Casal Familiar Recreatiu - Centre de Normalització Lingüística Montserrat - Cine Club Manresa - Demarcació de la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes de Catalunya - Foto Art Manresa - Llibreria Papasseit - Llibreria Parcir - Òmnium Bages-Moianès - PEN Català - Teatre Kursaal de Manresa

OrgAnItzA I COOrDInA:

Celebrem l’Any:

Amb el supOrt De: