guia de l’itinerari geològic pel baix llobregat. · integrada en part en els municipis de...

Guia de l’Itinerari Geològic pel Baix

Llobregat.

Un viatge de més de 400 milions d’anys a tocar de Barcelona

www.itinerarisgeologics.com

Itinerari Geològic del Baix Llobregat Roberto Espinola Cazorla

2

1. INTRODUCCIÓ A LA GEOLOGIA DEL BAIX LLOBREGAT 1.1. Unitats geològiques principals El territori català, des d’un punt de vista geològic, pot ésser dividit en tres unitats geològiques principals i que alhora, esdevenen les principals unitats morfoestructurals de Catalunya. Aquestes unitats són (figura 1):

a) Serralada Pirinenca b) Sistema Mediterrani c) Depressió Geològica de l’Ebre

Fig. 1: Unitats geològiques principals de Catalunya (traça negra Baix Llobregat). A la comarca del Baix Llobregat en tenim representades dues d’aquestes unitats: la Depressió Geològica de l’Ebre (que no serà visitada, però de la qual es farà un breu esment durant el recorregut) i el Sistema Mediterrani. La Depressió Geològica de l’Ebre està situada al sector més septentrional de la comarca, està integrada en part en els municipis de Collbató, Esparreguera i Olesa de Montserrat i la formen els materials terciaris dels contraforts de la muntanya de Montserrat. Sota la denominació Sistema Mediterrani s’integren el conjunt de serralades i conques situades a la zona de llevant de Catalunya, les quals tenen una orientació aproximadament paral∙lela a la línia de costa. Així, podem diferenciar les següents unitats integrants del Sistema Mediterrani:


3

Depressió Litoral: constituïda pels materials quaternaris recents (Holocè) que formen les terrasses i Delta del Llobregat. També es podria integrar en aquesta unitat l’antic estuari del Llobregat, que arriba fins als voltants del Papiol, amb materials del Pliocè i Plistocè.

Serralada Litoral: és la unitat geològica més extensa de la comarca. Al marge dret del riu Llobregat integra tots els terrenys que afloren aproximadament entre el Delta del Llobregat i les poblacions de Castellví de Rosanes i Martorell. Al marge esquerre del riu integra els materials situats entre la Depressió Litoral i les poblacions de Molins de Rei i el Papiol. Els materials representats corresponen tant al sòcol paleozoic, amb materials cambroordovicions (esquistos i quarsites), silurians (pissarres negres), devonians (carbonats i calcosquists) i del Carbonífer (granodiorita del Papiol), com a la cobertora mesozoica, amb materials triàsics (gresos i conglomerats rogencs i calcàries blanquinoses), juràssics (calcàries i dolomies) i cretàcics (calcàries, dolomies, calcarenites i gresos).

Depressió Prelitoral: aquesta unitat integraria els terrenys compresos entre les poblacions de Castellví de Rosanes, Martorell i El Papiol, al sud, i Esparreguera i Olesa de Montserrat, al nord. Els materials pertanyen majoritàriament al Miocè (argiles, gresos i conglomerats) i en menor mesura al quaternari (terrasses del Llobregat i travertins (sobretot a l’entorn d’Esparreguera).

Serralada Litoral: aquesta unitat està constituïda per l’alineació muntanyosa situada al nord d’Olesa de Montserrat i Esparreguera i al sud de Collbató.

1.2. Principals processos geològics a Catalunya Els materials que afloren a Catalunya presenten evidències clares d’haver estat afectats pels següents processos geològics:

Orogènia Herciniana o Varisca: responsable de la formació de la Serralada Herciniana, la qual s'estenia a través d'Europa central des del sud de la Península Ibèrica fins al sud de les Illes Britàniques. Els fragments de sòcol paleozoic de Catalunya pertanyen a la Serralada Herciniana. Les fases més intenses de la deformació herciniana tenen lloc durant el Westfalià (Carbonífer superior, 318‐303 Ma). Posteriorment, en temps permians la serralada és arrasada per l’erosió formant‐se una peneplana sobre la qual es van dipositar els sediments mesozoics. Els materials paleozoics deformats durant l’orogènia Herciniana varen ser deformats per una tectònica polifàsica, es a dir, mitjançant successives fases de deformació. La primera fase de deformació és la principal i produí un plegament generalitzat i el desenvolupament d’una foliació pissarrosa molt penetrativa. Les estructures generades tenen una direcció WNW‐ESE i vergència cap al SSW. Aquesta foliació presenta una inclinació molt constant cap al NNE, paral∙lela al pla axial dels plecs sobretot en els nivells més pelítics i en ventall quan afecta a nivells més competents (gresos, calcàries, etc).


4

Una segona fase de deformació (o deformacions) plega els plans axials previs i genera la formació de crenulacions i plecs amb xarnera angulosa i flancs força plans (plecs en acordió o chevrons). Aquestes estructures de segona fase tenen unes orientacions similars a les de primera deformació. Finalment, una fase de deformació (o deformacions) tardana afecta tot el conjunt anterior i generà la formació de noves crenulacions i plecs tipus kink‐band. Associat a l’orogènia Herciniana es produeix un metamorfisme regional, bàsicament de grau baix (amb algunes excepcions: Montseny, Guilleries, Cap de Creus, etc.), produït durant la fase de deformació principal i un metamorfisme de contacte associat a l’emplaçament de batòlits granítics en temps tardihercinians. A la comarca del Baix Llobregat tenim exemples d’aquestes roques ígnies a la Pedrera Berta del Papiol, així com un ampli eixam de roques hipabissals.

Orogènia Alpina: responsable de la formació dels Pirineus, així com d’altres serralades com els Alps i l’Himàlaia. Aquesta orogènia afectà els materials prèviament deformats per l’orogènia Herciniana, els materials mesozoics i part dels sediments paleògens. La deformació alpina s’estén des del Cretàcic superior fins al Miocè inferior i és la responsable de la estructura actual i dels relleus “joves” que presenten els Pirineus i en menor grau dels de les Cadenes Costaneres Catalanes. L’orogènia alpina no produeix metamorfisme.

Distensió neògena: Un cop finalitzada la compressió alpina, el context geodinàmic de l’Europa occidental passa a ser de caire distensiu, és a dir, els mecanismes de deformació estan associats a processos d’extensió cortical. Aquest període es coneix com a distensió neògena i és el responsable de l’estructuració final del terrenys de Catalunya, especialment a la banda de llevant del territori. Així, l’estructura d’aquest sector està marcada per un sistema de “horts”, o blocs aixecats i “grabbens”, o fosses, limitat per falles normals amb una orientació general ENE‐WSW. Entre els horts poden destacar el Garraf‐Montnegre (inclou Collserola), el Gaià, Bonastre i entre les fosses les depressions del Vallès Penedès, de la Cerdanya, de l’Empordà, del Rosselló, de la Selva, del Camp de Tarragona, etc).

Esquema d’un sistema de horts i grabbens


5

Aplicació del sistema de horts i grabbens al Sistema Mediterrani (original E.Roca).

A part de les unitats geològiques principals, també em fem un breu esment sobre l’anomenada Falla del Llobregat, atès que constitueix l’accident tectònic més important de la comarca. La Falla del Llobregat té una orientació NNW‐SSE que produeix un desplaçament horitzontal cap al SSE del bloc situat a l’est de la falla. A partir dels estudis estructurals realitzats, es considera que el desplaçament produït per la falla és de l‘ordre de 4‐6 kilòmetres. Aquesta falla és una antiga estructura paleògena reactivada durant la distensió neògena. A partir d’allò explicat anteriorment, els materials geològics també els podem dividir en:

Sòcol: Conjunt de roques, tant d’origen igni com sedimentari, d’edat paleozoica i, localment, tal vegada precambriana, fortament deformades i sovint metamorfitzades.

Cobertora: Conjunt de roques essencialment sedimentàries, que reposa discordantment sobre el sòcol. La cobertora es deformada es graus molt variables segons la seva situació, però no metamorfitzada, llevat, d’una estreta franja al llarg de la falla nordpirinenca.

Mapa geològic comarcal on s’indiquen les 5 principals unitats geològiques del Baix Llobregat i la Falla del Llobregat.


6

1.3. Geodiversitat al Baix Llobregat A la comarca del Baix Llobregat podem trobar‐hi:

Els tres tipus de roques segons la seva gènesis: o Roques sedimentàries: gresos, argiles, llims, conglomerats, margues, calcàries,

guixos (evaporites) al Massís del Garraf, Delta del riu Llobregat, entre d’altres. o Roques metamòrfiques: pissarres, esquistos, quarsites, lidites a la Serra de

Collserola o a Torrelles de Llobregat. o Roques magmàtiques plutòniques com la granodiorita del Papiol i hipabissals com

els pòrfirs del Turó del Telègraf.

Roques d’edats molt variades:


7

o Roques d’edat Cambroordoviciana (570 a 439 Ma): Pissarres de la Serra de Collserola, Torrelles de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Olesa de Montserrat, entre d’altres.

o Roques d’edat Siluriana (439 a 409 Ma): Pissarres negres “llicorelles” a Santa Creu d’Olorda, Molins de Rei, entre d’altres.

o Roques d’edat Devoniana (409 a 363 Ma): calcàries i pissarres a Santa Creu d’Olorda ,entre d’altres.

o Roques d’edat Triàsica (248 a 205 Ma): Gresos, conglomerats, argiles, calcàries i guixos al sector Palleja‐Cervelló‐Vallirana, sector Olesa de Montserrat‐Esparreguera‐Collbató, entre d’altres.

o Roques d’edat Juràssica (205 a 144 Ma) i Cretàcica (144 a 55 Ma): calcàries i dolomies al Massís del Garraf.

o Roques d’edat miocena (23,8 a 5,3 Ma): Gresos, conglomerats, argiles i calcàries a les zones de Castellbisbal, El Papiol o Martorell.

o Roques d’edat pliocena (5,3 a 1,7 Ma): Argiles i margues de la zona del Papiol, Molins de Rei o Sant Feliu de Llobregat.

o Roques d’edat quaternària (1,7 a 0 Ma): sediments actuals del riu Llobregat.

Diferents tipus d’aprofitaments de recursos naturals:

o Mines neòlitiques de Can Tintoré a Gavà (variscita). o Explotacions d’argiles (Castellbisbal, El Papiol). o Explotacions de calcàries (Santa Creu d’Olorda, Pallejà – Urb. La Magina, també de

gresos). o Explotacions de granodiorita: Pedrera Berta. o Explotacions de pissarres “llicorelles”: Pedrera dels Ocells a Santa Creu d’Olorda o

Mines de Can Tintorer a Molins de Rei. o Explotacions de graves, sorres i argiles: graveres de la Colònia Sedó a Esparreguera

o les argileres del Papiol. o Explotacions metàl∙liques:

Mina La Martorellense a Martorell (plom). Mines de Rocabruna a Gavà ‐ Bruguers (ferro). Mina Berta a El Papiol (plom, zenc) Mina de La Rectoria a Begues (plom).

o Aprofitament de les aigües superficials del riu Llobregat i de les aigües

subterrànies, es especial del delta i vall baixa del riu Llobregat. 2. OBJECTIU DE L’ITINERARI


8

L’objectiu del present itinerari geològic consisteix en donar a conèixer una part de la rica geodiversitat de la comarca i posar a l’abast del públic en general els trets geològics fonamentals i més rellevants de la comarca del Baix Llobregat. Altres aspectes relacionats amb l’aprofitament de recursos naturals, des de minerals, pedreres, graveres, argileres, etc., fins a hídrics (aigües subterrànies i superficials) seran comentats al llarg del recorregut. 3. ITINERARI 3.1. Descripció La totalitat de l’itinerari es realitza per la meitat meridional de la comarca, des del Congost de Martorell fins al Delta del Llobregat. Això es degut a l’elevada geodiversitat del Baix Llobregat, que permet bastir un recorregut suficientment interessant. Així, el punt de trobada serà l’ermita de Bruguers, situada a peu de la carretera BV‐2041, que connecta Gavà amb Begues. En aquest lloc farem l’explicació inicial del recorregut on introduirem els trets principals de la geologia de Catalunya així com del Baix Llobregat i presentaren l’itinerari plantejat per aproximar‐nos al coneixement de la geologia de la comarca. L’itinerari s’ha plantejat com un viatge en el temps a través dels diferents períodes geològics representats al Baix Llobregat. Així, el recorregut s’iniciarà a les immediacions del punt de trobada, on veurem el contacte entre el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica, concretament amb el triàsic inferior (materials vermellosos de fàcies Buntsandstein). Posteriorment agafarem la carretera BV‐2041 fins al barri de La Rectoria de Begues per agafar la pista que baixa a Torrelles de Llobregat. Just en el trencall de la pista farem la segona parada en un interessant i didàctic aflorament de gresos triàsics en el que podrem observar algunes de les característiques sedimentàries d’aquest materials. La tercera parada es realitzarà a Torrelles de Llobregat on s’observarà un aflorament de materials paleozoics en el que es podran reconèixer els trets estructurals principals del sòcol hercinià i aspectes específics de deformació dúctil dels materials que l’integren. La quarta parada la farem a la Urbanització Granja Garcia (terme municipal de Cervelló). Des de Torrelles de Llobregat agafarem la BV‐2005 i anirem a buscar la carretera BV‐2002. Desprès travessarem Sant Vicenç dels Horts i Sant Andreu de la Barca i connectarem amb la N‐340. Prendrem la N‐340 en direcció Vallirana i poc després agafaren el trencall a l’esquerra que ens portarà a la Urbanització Granja Garcia. La parada consistirà en una visual sobre els materials triàsics que constitueixen els turons on s’ubica la Urbanització La Magina (terme municipal de Pallejà). El punt d’observació serà una antiga pedrera que explotava les pissarres del sòcol paleozoic. D’aquest punt també podrem observar altres punts d’interès geològic de la comarca (com els materials miocens de la Depressió Prelitoral, el Puig Madrona, entre d’altres). La cinquena parada es farà en les conegudes Escletxes del Papiol. Per arribar‐hi retornaren per la N‐340 i travessaren el riu Llobregat pel pont de Molins de Rei. Just travessar el riu agafarem a l’esquerra la carretera C‐1413a que ens portarà a la població del Papiol. La ubicació de les escletxes està ben senyalitzada a tot el municipi. En aquesta parada observarem materials


9

continentals d’edat miocena i caràcter argilós i unes calcàries esculloses sobre les que se desenvolupen les escletxes. La sisena parada es farà al Polígon Industrial Can Cases del Riu (terme municipal de Castellbisbal), concretament en el Turó de la Gatxarela. Cal tornar a agafar la carretera C‐1413a en direcció Rubí i travessar la riera de Rubí en el primer trencall a l’esquerra. Un cop a l’altra banda de la riera ens troben les indicacions per accedir al citat Polígon. En aquest indret observarem el contacte discordant entre els materials rogencs del Miocè i el terrenys grisos del Pliocè. En aquesta parada es farà un breu esment sobre l’anomenada crisis salina de Messinià i de les seves repercussions paleogeogràfiques i ambientals. La darrera parada es farà a la zona del Puig d’Olorda. Des de la parada anterior cal desfer camí i retornar a Molins de Rei per la C‐1413a i desprès agafar la carretera BV‐1468 en direcció Sant Bartomeu de la Quadra i Santa Creu d’Olorda En aquesta parada final es pretén:

Mostrar la estructura dels materials del límit Silurià ‐ Devonià mitjançant escates cavalcants

Observació de fòssils característics d’aquest període. Mostrar exemples de restauració de pedreres discutibles (Pedrera dels Ocells i Pedrera

Vella).

Tenir una vista panoràmica general del sector meridional del Baix Llobregat per on s’ha fet l’itinerari.

Punt de trobada


10

El punt de trobada serà l’ermita de Brugers. Parada 1. Transit entre el sòcol paleozoic i la cobertora triàsica En aquesta parada s’observarà el transit entre els materials del sòcol paleozoic i els sediments de la cobertora d’edat Triàsic inferior en el Massís del Garraf, el qual forma part del “horst” del Garraf‐Montnegre. Des de l’ermita de Brugers agafarem la carretera BV‐2041 en direcció Gavà i a uns 900 metres hi ha una zona a mà dreta on es pot deixar el cotxe. Des d’aquest punt surt una pista (amb cadena) que connecta amb les urbanitzacions La Sentiu i Ca n’Espinós. L’aflorament que ens interessa està situat a peu de la citada pista, a uns 600 m del lloc on s’han deixat els cotxes. El contacte no s’observa de forma directa, ja que la vegetació el tapa, però en pocs metres caminant es produeix el trànsit entre ambdós materials. Els materials del paleozoic es troben deformats per un espectacular i vistós plec, en el qual hi podrem posar la mà a sobre de la seva xarnera (figura 1).

Figura 1: Materials paleozoics replegats. Pocs metres després del plec el talús del camí comença a mostrar tonalitats vermelloses fins que ens endinsem en els materials detrítics del Triàsic inferior en fàcies Buntsandstein (figura 2).


11

Figura 2: Gresos i conglomerats en fàcies Buntsandstein. Al Massís del Garraf la cobertora triàsica es troba en contacte amb el sòcol paleozoic mitjançant una discordança angular. Una discordança angular és un tipus de discontinuïtat estratigràfica on els materials situats a sota i a sobre de la superfície de contacte tenen inclinacions diferents. En aquest cas, la superfície de contacte entre ambdós grups de materials és un superfície erosiva. En el cas que ens ocupa, els materials paleozoics deformats a l’orogènia Herciniana varen ser erosionat, formant‐se una superfície d’erosió, a sobre de la qual es van dipositar els materials del Buntsandstein (figura 3).

Figura 3: Croquis explicatiu d’una discordança angular.


12

Per discontinuïtat estratigràfica s’entén un falta de registre sedimentari que pot ser deguda a no deposició o a erosió i que té com a conseqüència una manca de continuïtat en el registre estratigràfic. Des de la pista que porta a l’aflorament visitat es té una magnífica vista del Roc del Migdia, mola formada per gresos i conglomerats amb bons exemples d’erosió eòlica (tafoni), figura 4.

Figura 4: Erosió eòlica al Roc del Migdia. Cal afegir finalment que els materials de la cobertora mesozoica del Massís del Garraf constitueixen una sèrie homoclinal que s’enfonsa cap al SW.


13

Parada 2. Estructures sedimentàries a La Rectoria (Begues) Es tracta d’un aflorament de gresos vermellosos del Triàsic inferior en fàcies Buntsandstein on es poden observar uns magnífics exemples de laminació encreuada (figura 5).

Figura 5: Exemples de laminació encreuada en gresos. Les làmines que observen corresponen a l’estructura interna de dunes o “ripples”. Els ripples es formen per l’acció d’una làmina d’aigua (o el vent) sobre els sediments en unes condicions de baix règim hidrodinàmic. La forma de les làmines pot ser de 2 tipus: planar i en cullera, i depèn del tipus de ripple que les va originar (figura 6).


14

Figura 6: Esquema d’un tren de ripples i laminació associada (a dalt), ripples fòssils (al centre a la dreta), trens de ripples superposats amb contactes erosius (al centre a l’esquerra) i tipus de laminació i ripples que les generen.


15

En aquest aflorament també hi podem observar taques de reducció de forma circular (figures 7 i 8). Aquestes estructures es formen per un procés redox que implica la reducció del Fe3+ a Fe2+ i l’oxidació de matèria orgànica. En algunes d’aquestes formes, a la seva part central es pot observar un nucli carbonós, indicatiu de l’existència de matèria orgànica (una arrel, una branca, etc).

Figura 7: Taques de reducció.

Figura 8: Taques de reducció amb nucli carbonós (no correspon al present aflorament).


16

Els materials en fàcies Buntsandstein de la vora oriental del Massís del Garraf es varen formar en un ambient deposicional de plana al∙luvial amb influència eòlica (retreballament de la càrrega sedimentària) en clima àrid a semiàrid. Així, en aquest període un sistema fluvial drenava uns paleorelleus, al peu dels quals s’anaven dipositant els sediments erosionats mitjançant un sistema de ventalls al∙luvials. A les zones més properes als relleus (zones proximal) els dipòsits corresponem majoritàriament a sediments grollers (conglomerats) i a mida que ens allunyen dels relleus, els sediments són més fins (gresos i argiles), figura 9.

Figura 9: Diferents esquemes de ventall al∙luvial amb indicació d’augment de mida de gra dels sediments cap a les zones properes als relleus erosionats.


17

Parada 3. Paleozoic plegat a Torrelles de Llobregat. Des de la parada anterior hem de continuar la pista en direcció Torrelles de Llobregat. L’aflorament que ens interessa es troba situat al costat del dipòsit d’aigua de Can Coll. En aquest aflorament podrem observar un espectacular exemple de deformació dúctil de les roques del sòcol paleozoic, així com algun contacte de caire mecànic (figures 10, 11 i 12).

Figura 11: Interpretació d’un sector de l’aflorament

Figura 12: Interpretació d’un sector de l’aflorament Fig. 10 : Vista general de l’aflorament (pàgina següent).

Itinerari G

eològic d

el Baix Llo

bregat

Roberto

Espinola C

azorla

18


19

Si baixen la nostra escala d’estudi i observació, ens adonarem de l’existència d’un seguit d’estructures de deformació menors molt interessants. Per exemple, hi podem trobar esquerdes d’extensió en xarneres de plecs desenvolupats en roques competents com els gresos (figura 13).

Figura 13: Exemples d’esquerdes d’extensió reblertes de quars en xarneres de plecs en gresos i mecanisme de formació.


20

També trobem una foliació de pla axial molt evident i que es manifesta principalment en els nivells més pelítics (figura 14)

Figura 14: Exemple de foliació de pla axial. Aquesta estructura es forma a partir de l’orientació dels filosilicats de forma perpendicular als màxims esforços, és a dir, paral∙lelament al pla axial dels plecs. Els filosilicats són minerals amb una estructura cristal∙lina formada per la superposició de capes planes d’àtoms (biotita, moscovita, clorita, etc), veure figures 15 a 17.


21

Figura 15: Esquema dels elements geomètrics principals d’un plec.

Figura 16: Orientació preferent dels filosilicats generant un pla de debilitat paral∙lel al pla axial. D’aquesta manera, les roques que han sofert plegaments intensos presenten una zona de debilitat estructural paral∙lela al pla axial dels plecs. Aquesta zona de debilitat s’anomena pla d’esquistositat o foliació, a favor de la qual es trenquen les llesques de pissarra i d’altres roques.

Figura 17: Generació d’esquistositat de pla axial.


22

Així, els plans d’esquistositat es manifestem com a estructures planars paral∙leles al pla axial dels plecs. No obstant, la diferent competència dels materials fa que els plans d’esquistositat variïn la seva orientació com es reconeix clarament en els gresos (figura 18)

Figura 18: Variació de l’orientació del pla d’esquistositat en funció de la competència dels materials. També podem trobar plecs amb engruiximent de l’espessor de les capes a la zona de xarnera i aprimament a la zona dels flancs (figura 19). Aquest tipus de ple es formen per aixafament intens de plecs isòpacs (amb gruix de les capes constant).

Figura 19: Engruiximent de l’espessor de les capes a les xarneres i aprimament als flancs per aixafament.


23

Parada 4. Sèrie triàsica de Pallejà L’objectiu d’aquesta parada es realitzar una vista panoràmica de la sèrie triàsica que aflora entre les poblacions de Pallejà i La Palma de Cervelló. Un bon lloc per fer les visuals el troben a l’altra banda de la riera de Cervelló, concretament des de la Urbanització Granja Garcia. El punt d’observació es troba situat en el que sembla una petita cantera abandonada on s’aprofitaven les pissarres de sòcol. Des d’aquest punt i mirant cap al nord veurem un aflorament de gresos vermellosos en fàcies Buntsandstein i una barra de calcàries blanquinoses en fàcies Muschelkalk amb una antena a sobre (figura 20).

Figura 20: Vista de la cobertora triàsica a Pallejà. El contacte entre la cobertora i sòcol es per discordança angular i entre el Buntsandstein i el Muschelkalk és per un contacte estratigràfic normal (amb continuïtat estratigràfica). La sèrie triàsica dels Països Catalans està formada pel denominat Trias germànic, ja que està constituït per una successió d’unitats litològiques o litofàcies semblant a la del Triàsic del centre i nord d’Alemanya. Així, el nom de Triàsic prové de les 3 litofàcies d’aquest període, que de base a sostre són: Buntsandstein, Muschelkalk i Keuper.

Buntsandstein: format bàsicament per roques detrítiques (conglomerats, gresos i argiles) vermelloses.

Muschelkalk inferior (M1): format bàsicament per calcàries i dolomies.


24

Muschelkalk mig (M2): format per gresos, lutites i evaporites i presenta una coloració vermellosa característica.

Muschelkalk superior (M3): format per calcàries i margues.

Keuper: format per calcàries, lutites i evaporites. Aquest conjunt de litofàcies, és a dir, grup de materials amb caràcter litoestratigràfic, però no cronoestratigràfic (són unitats litològiques heteròcrones) es varen dipositar en extenses plataformes en el marge continental de l’oest de l’antic oceà Tetis en ambients sedimentaris de transició i marins soms (figura 21).

Figura 21: Paleogeografia del Triàsic (220 Ma) i situació aproximada de la vora W del Tetis.


25

El cicle Triàsic és indicatiu dels anomenats cicles eustàtics, és a dir, de variació del nivell del mar al llarg del temps geològic. Així, quan el mar envaeix terra ferma em parlem de transgressions marines i quan es retira, de regressions. Un exemple de transgressió es produeix quan a sobre de sediments continentals (cas del Buntsandstein) i troben dipòsits marins (cas del M1). Un exemple de regressió es produeix quan els sediments continentals es dipositen a sobre dels marins (figura 22).

Figura 22: Columna estratigràfica tipus del Triàsic de la Serralada Costanera Catalana amb indicacions dels cicles transgressius i regressius.


26

Des d’aquest mateix punt tenim vistes sobre altres punts d’interès (figura 23).

Figura 23: Vistes de la Depressió de l’Ebre (La mola), de la Depressió del Vallès (Depressió Prelitoral), dels sediments del Pliocè i del sòcol paleozoic (Puig Madrona, 341 m.s.n.m.)


27

Parada 5. Les escletxes del Papiol En aquesta parada podrem observar l’únic registre existent al Baix Llobregat de les successions marines esculloses coral∙lines i algals del Miocè mitjà de la fossa del Vallès Penedès (figura 24). El seu interès geològic rau en aquest fet i en l’existència, dins de la successió al∙luvial recoberta per les fàcies marines, d’una localitat de mamífers fòssils.

Figura 24: Exemple d’escletxa afectant les calcàries esculloses. Les calcàries sobre les que se desenvolupen les escletxes es varen formar durant un cicle transgressiu que va permetre la formació d’un escull sobre un conjunt de sediments lutítics vermellosos d’origen continental. Cal dir que són aquestes mateixes calcàries sobre les que es va bastir el Castell del Papiol, observable des de les parts més elevades de les escletxes. Els materials vermellosos sobre els que es va desenvolupar l’escull corresponen a dipòsits de ventall al∙luvial adossats als relleus del Tibidado ‐ Collserola, que durant aquesta època constituïen un marge de conca. La presència de clastes de materials triàsics en aquests sediments indica que durant part del Miocè a la zona de Collserola restava part de cobertora mesozoica. Durant el Miocè mitjà la conca va ser envaïda per una important transgressió (Transgressió Languiana), fet que va possibilitat la sedimentació de les calcàries esculloses de les escletxes (figura 25).


28

Fig. 25: Transgressió languiana (blau) que va possibilitar la formació de les calcàries esculloses de les escletxes i posterior progradació dels ventalls al∙luvials (vermell). Les escletxes es varen formar per processos de desestabilització associades als nivells lutítics sobre els que es recolzen les calcàries (figura 26).

Figura 26: Esquema indicatiu del procés de formació de les escletxes per desestabilització dels materials de base (original de Mata Perello i Ferran Climent, 2010). Un altre aspecte important és la presència d’un important jaciment de mamífers fòssils en els sediments vermellosos subjacents a les calcàries i que han subministrat una fauna de rosegadors i d’altres vertebrats (cèrvids, proboscidis, etc.) que ha permès fer datacions molt precises d’aquests dipòsits.


29

Parada 6. Superfície erosiva messiniana a Castellbisbal En la present parada tindrem l’oportunitat d’observar la discordança angular entre els materials vermellosos del Miocè i els sediments grisos del Pliocè (figures 27 i 28).

Figura 27: Discordança messiniana al Turó de la Gatxarela.

Figura 28: Discordança messiniana a la trinxera de la RENFE (Pla d’en Canyet).


30

La separació entre tos dos tipus de materials correspon a la superfície d’erosió associada a la regressió del Messinià, ocorreguda fa uns 7 Ma per la desconnexió de la Mediterrània i l’Atlàntic (tancament de l’Estret de Gibraltar) i conseqüent assecament de la conca. Aquest fet va suposar l’exposició dels materials miocens i la seva erosió, així com la deposició d’importants gruixos de sal a la conca (figura 29).

Figura 29: Paleogeografia durant la regressió messiniana.


31

Posteriorment, un cop restablerta la connexió amb l’Atlàntic es produeix l’ompliment de la conca i la recuperació del nivell del mar, fins i tot uns 100 metres per sobre del nivell actual. És l’anomenada Transgressió pliocena. Aquest fet provocà l’entrada del mar cap a terra ferma i la vall baixa del Llobregat, prèviament desenvolupada durant l’etapa regressiva, esdevé un estuari. Associada a aquesta transgressió es produeix la deposició dels sediments pliocens sobre el paleorelleu messinià, que a la zona de Castellbisbal fossilitzen el Miocè (basculat prèviament), però que a la zona del Papiol, Molin de Rei i Sant Feliu de Llobregat reposen directament sobre el sòcol paleozoic (figura 30).

Figura 30: Paleogeografia durant la transgressió pliocena. A la zona del Turó de la Gatxarela i en contacte directe sobre els dipòsits rogencs del Miocè troben un nivell de graves fluvials que enregistren l’existència d’un antic curs fluvial anterior al màxim transgressiu, el Paleollobregat. A sobre de les graves trobem materials més fins (argiles, margues i sorres blavoses) dipositades en ambients marins d’estuari i albufera.


32

Parada 7. Pedreres del Puig d’Olorda Parada 7a. Pedrera dels Ocells Aquests és el nom que rep una antiga explotació de pissarres negres restaurada per al seu aprofitament com a georecurs (Figura 31).

Figura 31: Vista de les pissarres negres de la Pedrera dels Ocells. S’observa una antiga boca de mina que evidencia les antigues labors subterrànies. Les pissarres negres, localment anomenades llicorelles, han sigut tradicionalment atribuides al Silurià. Es tracta de sediments d’origen marí que s’estenen per gran part d’Europa occidental i que s’interpreten com a diposits pelàgics formats durant un perìode de nivell del mar elevat. El color fosc és degut a l’elevat contingut en matèria orgànica (fins al 10%). El seu origen cal buscar‐lo en la fauna que habitava els mars silurians i que en dipositar‐se en un ambient anòxic (pobre o sense oxigen) es van conservar. La hipòtesi del medi anòxic es corroborada per la presència de sulfurs de ferro (pirita i marcassita) entre els sediments grafitosos de les pissarres. A sobre de les pissarres negres es pot observar un gran nombre de crostes i eflorescències de tonalitats vermelloses, groguenques, ataronjades, blanquinoses i verdoses. Aquestes crostes estan formades per minerals secundaris, és a dir, formats a partir de l’alteració de minerals previs. Els minerals previs son els sulfurs de ferro que contenen les pissarres negres, els quals són oxidats per les aigües meteòriques (de pluja) generant aigües àcides amb elevat poder solubilitzador de metalls. Finalemnt, aquestes aigües carregades de metalls precipiten diferents tipus de minerals secundaris (sulfats de ferro i d’altres metalls) formant les crostes i eflorescències que veiem al front de la pedrera.


33

Recuperació de la Pedrera del Ocells En un primer intent la pedrera va ser condicionada com a auditori, però una esllavisada de grans blocs de roca va fer desestimar la idea. Finalment es va decidir implementar una zona d’observació de la natura mitjançant (figura 32) la construcció d’un seguit de petites basses d’aigua (8 en total) per facilitar la instal∙lació de fauna (any 1995).

Figura 32: Drenatge àcid a les basses de la Pedrera dles Ocells. Aprofitament de les pissarres negres Aquestes pissarres, també anomenades pissarres ampelítiques han estat utilitzades tradicionalment per la pagesia mediterrània per millorar la fertilitat dels sòls de conreus ja que com a conseqüència de l’oxidació dels sulfurs de ferro que contenen, acidifiquen el terreny i aporten ferro, element essencial per a l bon desenvolupament dels cultius. Quan les pissarres negres tenen un alt contingut en matèria orgànica s’anomenen pisssarres bituminoses i, per destil∙lació, deixen anar un producte espès i viscós semblant al petroli que s’ha fet servir a manera de combustible. Altre ús d’aquestes pissarres va ser el de pigment. Un cop molta la roca lap ols obtinguda s’ha utilitzat per enfosquir pintures, rajoles ciemnts i pedra artificial. Aquestes explotacions varem romandre actives fins a la dècada dels 50 del segle XX.


34

Parada 7b. Pedrera de la Trituradora Amb aquest nom es coneix l’antic front de pedrera situat per sota de la cinta transportadora de l’antiga instal∙lació industrial. L’aflorament està constituït majoritàriament per calcàries de la Formació La Creu, sobre les quals se superposen un conjunt de materials més tous formats per calcàries amb intercalacions margoses i pissarroses pertanyents a la Formació Olorda (figura 33).

Figura 33: Vista del front de la Pedrera de la Trituradora. Les calcàries de la Formació La Creu es presenten plegades i amb diferents contactes mecànics. Els materials de la Formació Olorda presenten una deformació més acusada, amb bons exemples d’estructures relacionades amb els plans d’encavalcament, per exemple, rampes (figura 34).

Figura. 34: Esquema d’un encavalcament de desenganxament. Rampa de bloc inferior Les rampes es defineixen per les zones on les capes són tallades per l’encavalcament. Així, serien rampa de bloc inferior el segment A‐B i de bloc superior A1‐B1. Els replans són les zones on les capes i l’encavalcament són paral∙lels: replà de bloc inferior segment A1‐A i replà de bloc superior segment B1‐A.


35

Parada 7c. Pedrera Vella de Can Farrés A l’antiga pedrera de Can Farrés s’explotaven les calcàries del transit Silurià ‐ Devonià. A l’actual front de pedrera abandonat es pot observar un espectacular aflorament de tectònica d’apilament d’escates cavalcants amb els seus plecs associats, produïda durant l’orogènica Herciniana. La sèrie estratigràfica implicada en les escates cavalcants està formada per dues formacions: Formació La Creu i Formació Olorda (Figura 35).

La Formació La Creu està formada per un paquet de calcàries noduloses massives d’una potencia de 30 a 40 metres formades sota un règim de sedimentació lent en condicions pelàgiques (mar obert) i baixa aportació de sediments terrígens (sorres, argiles, etc). La Formació La Creu presenta un abundant contingut fòssil que es fa ben palès en els afloraments d’aquestes calcàries a l’entorn de la propera masia de Can Farrés. Així, podem trobar restes de crinoïdeus, ortoceràtids (cefalòpodes de conquilla recta), conodonts, ostràcodes i bivalves. Entre aquests, podem destacar per la seva abundància les tiges de crinoïdeu i les seccions còniques de les conquilles dels ortoceràtids (figures 36a i 36b). A les pissarres negres són molt abundants els graptòlits, organismes marins colonials extingits al Carbonífer Superior (figura 37). La Formació Olorda està formada per una alternança de de nivells calcaris amb margues i pissarres dipositats en condicions pelàgiques. Aquesta formació ha estat subdividida en diferents membres segons la seva litologia i contingut fòssil. Altres aspectes que es podrien destacar seria la presència d’òxids de ferro que podrien arribar a formar nòduls. Aquets nòduls es formen a la superfície del estrats i s’han interpretat com a formats durant períodes d’interrupció de la sedimentació durant els quals la superfície del sediment quedava en contacte prolongat amb l’aigua marina i era encrostada per òxids de ferro i manganès, i de vegades acompanyats per fosfats. Aquestes superfícies s’anomenen fons endurits (hard grounds) i solen presentar perforacions realitzades per organismes com els mol∙luscs. Avui dia aquests nòduls els troben molt rovellats donant sobre les calcàries blanquinoses una mena de pigallat (figura 36). També es poden trobar molts estilòlits, és a dir, estructures de pressió ‐ dissolució (figura 37). Figura 35: Columna estratigràfica paleozoic de Collserola.


36

Fig. 36a: Reconstrucció d’un ortoceràtid i exemplar fòssil a la Formació La Creu


37

Fig. 36b: Reconstrucció d’un crinoïdeu i exemplar fòssil a la Formació La Creu. Figura 37. Exemplars de graptòlits a les pissarres negres.

Figura 38: Pigallat de nòduls ferruginosos sobre la superfície d’un estrat de calcària de la Formació La Creu. També s’observa una secció d’ortoceràtid recristal∙litzada.


38

Figura 39: Exemple d’estructures de pressió – dissolució a les calcàries de la Formació La Creu. Els estilòlits venen realçats per argiles vermelloses que són residus no solubles. Al mig bloc diagrama on es mostra la morfologia tridimensional d’aquestes estructures (en realitat són superfícies). A baix es mostren diferents seccions que es poden trobar.

guia de l’itinerari geològic pel baix llobregat. · integrada en part en els municipis de...

Documents