GGiinnccaannaa ddee llaa BBoorrssaa dd’’ IInntteerrccaannvv ii LLiinnggüüíísstt iicc

La gimcana de la Borsa d’intercanvi lingüístic consisteix en una sèrie d’ac-tivitats perquè els nouvinguts a les terres catalanes, mitjançant la partici-pació en diverses propostes, coneguin la cultura del nostre país. A més, acada activitat els participants acumulen punts, de manera que la personaque n’obté més guanya el premi final. El premi del segon semestre és uncap de setmana al delta de l’Ebre.

PPrrooppeerreess aacctt ii vv ii ttaattssAnem de públic a TV3 (dimarts 8 d’abril).Visita guiada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (dissabte 19 d’abril).Anem al mercat, anem a la Boqueria! (dimarts 22 d’abril).Festa de la Primavera de la Llengua (dijous 24 d’abril).Visita guiada per la Barcelona revolucionària (dissabte 10 de maig).

PPrreemmiiEEll ccaapp ddee sseettmmaannaa ddeell 1177 ii 1188 ddee mmaaiigg aall ddeell ttaa ddee ll ’’EEbbrree

Activitat per a les persones inscrites a la Borsa d’intercanvi lingüístic. Lesplaces són limitades i les activitats són gratuïtes.

Al web www.ub.edu/sl/gimcana hi ha tota la informació sobre les sorti-des i la manera com us hi podeu inscriure.

T’agrada fer coses?T’importa el català?

Ja t’arriba per pagar la matricula?Coneixes les beques de col·laboracióamb la Xarxa de DinamitzacióLingüística de la Universitat deBarcelona? Que què fem?

Difusió d’informació i recursos lingüístics, organització i participacióen actes culturals, acollida lingüísticai cultural, elaboració de vocabularis,Borsa d’intercanvi lingüístic, partici-pació a la redacció de la revistaENXARXA’T, recollida d’informaciósociolingüística, preparació i difusióde campanyes en favor llengua.

Sí?, doncs t’interessa ser un becaride la Xarxa de DinamitzacióLingüística. Estigues atent al webdels Serveis Lingüístics:http://www.ub.edu/sl/

PRIMAVERA DE LA LLENGUA 200824 d’abril a partir de les 13 h al Campus de Mundet

La Xarxa de Dinamització Lingüística de la Universitat de Barcelona presentem la quarta edició de la Primavera de la

Llengua, una jornada lúdica orientada a sensibilitzar l’alumnat sobre la importància de l’ús del català a les universitats.

DIJOUS 24 D’ABRIL13 – 15.30 h Gran paella participativa (aprenem a fer

una paella) i clar, dinar per a tothom.

16 h Tertúlia moderada per la professora Carme

Junyent on hi participaran diversos professors que

han vingut de fora i que han adoptat el català.

17.30 h Lliurament del III Premi Universitari de

Poesia (amb la presència del poeta Joan Margarit) i

del VIII Premi Arrelats de narrativa breu.

18 h T’he somniat, Rodoreda, a càrrec de l’Aula de

Teatre de l’Associació d’investigació i experimentació

teatral de la UB.

19 h Actuació de Surfing Sirles, guanyadors del tercer

concurs de grups de música universitaris, que es va

dur a terme en el marc de la Primavera de la Llengua

de 2007.

Actuacions musicals en directe durant tota la jornada.

I nformacions

FONDÀRIA

Del Servei de Llengua Catalana als ServeisLingüístics.Joan Ramon Berengueras, Marta Juncadella,Montserrat Lleopart i Conxa Planas

La diversitat lingüística, un mosaic que s’esvaeix.Eva Monrós

Per què preservar la diversitat lingüística?Pere Comellas

QUEDEM AL BAR

Llengües al món i a la Universitat.Núria Mateu i Irene Tarrés

L’ENTREVISTA

Quatre paraules amb… Lluís López. Pep Cara

32

12

10

7

4

SUMARI -12

Primavera de 2008

Consell de Redacció (Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB): Josep Cara, Georgina Castellà, Montserrat Lleopart, Marta Gil,Jordi Matas, Núria Mateu, Núria Petit, Conxa Planas, Lourdes Rodríguez, Sara Ruiz, Mar Saavedra, Irene Tarrés, Àstrid Vidiella.Coordinació: Josep Cara.Col·laboradors d’aquest número: Joan Ramon Berengueras, Emili Boix, Josep Cara, David Casals, Gerard Corriols, Àngels Egea,Javier Escarabajal, Albert Ferrer, Antònio Garcia, Marta Gil, Eva Gomàriz, Francesc Gonzàlez, Júlia Gutiérrez, Adelina Itó, Kate Janer,Marta Juncadella, Montserrat Lleopart, Lluís López, Ramon Massana, Núria Mateu, Jaume Palau, Laura Pla, Conxa Planas, EulaliaPlanas, Lourdes Rodríguez, Sara Ruiz, Irene Tarrés.Revisió lingüística: l’Apòstrof, SCCL. Edita: Serveis Lingüístics de la UB.Disseny de la capçalera: Laura Velasco. Obra de la portada: Joan Ramon Berengueras. Disseny, edició i maquetació: l’Apòstrof, SCCL. Versió digital: http://www.ub.edu/enxarxatImprimeix: Gramagraf SCCL.DL: B-22352-02ENXARXA’T té una periodicitat semestral. Els articles de la revista Enxarxa’t reflecteixen exclusivament l’opinió de qui els signa. Per par-ticipar en el proper número o publicar una carta d’opinió, escriu-nos a enxarxat@ub.edu.Amb el suport tècnic dels Serveis Lingüístic de la UB. Amb la col·laboració del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística i del Comissionat per a Universitats iRecerca de la Generalitat de CatalunyaAmb el suport del Servei de Llengua Catalana de la UB

FORA D’HORES

Zona d’emergències culturalsUn tastet del que apunten les tendències.Gerard Corriols

AgendaOci a la ciutat.Marta Gil

Zona de músicaCant coral i associacionisme.Ramon Massana

Trepitjant la zonaMercats medievals. Lourdes Rodríguez

Zona de teatreEls titelles. Un món per descobrir.Núria Mateu

Zona de cinemaL’objecte de desig, en la nostra mirada.Laura Pla

Zona de lecturaAny Rodoreda 1908-2008. Adelina Itó

Zona d’artUna tarda amb el pintor Isidre Vicens.Irene Tarrés

CiberzonaArgumenta. Eva Gomàriz

28

26

25

24

23

22

19

18

17

Els continguts d'ENXARXA'T estan subjectes a la llicència deCreative Commons Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual. Les condicions de la llicència es troben ahttp://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.5/es.

núm. 124

El febrer de 1988, el Servei de Llengua Catalana comen-çava la seva activitat sota la direcció de M. TeresaCabré; uns mesos abans, el rector Bricall n’havia

aprovat la creació i s’havia convocat el primer concurs depersonal. Ens vam instal·lar al Pati de Ciències, en unespai amb altell que havia estat dels geòlegs, cosa que el Dr.Riba ens recordava sempre que venia a fer terminologia.Allà va començar la planificació lingüística de manerasistemàtica —per això podem parlar dels vint anys deserveis lingüístics a la UB—, però seria injust no recordarque deu anys abans, sent rector el Dr. Badia i Margarit, hiva haver la voluntat política de fer formació lingüística pera tots els col·lectius, i així naixien els cursos de català delRectorat, amb Carles Duarte al capdavant. Vet aquí elstrenta anys.

Quan vam arribar al Servei de Llengua Catalana, teníemun espai buit amb quatre taules i una màquina d’escriureelèctrica, i fèiem servir disquets flexibles; professionalmentteníem dos perfils: traductor, corrector i terminòleg, d’unabanda, i formador, d’una altra. Vam començar a treballaren la correcció i la traducció de documents institucionals,en l’elaboració dels primers criteris lingüístics i en la fixa-ció de models de documents administratius. La formació esva centrar fortament en el personal d’administració iserveis (PAS), amb cursos i recursos de llenguatge admi-nistratiu que tenien per objectiu fer del català la llenguad’ús vehicular en l’administració de la UB. El 1987 s’ha-vien dut a terme les primeres enquestes d’actituds, deconeixement i d’ús de la llengua catalana de professorat,alumnat i PAS, i es van vertebrar dos plans gestors quehavien de ser cabdals per a la normalització lingüística dela Universitat: el Pla de normalització lingüística i el Plade dinamització lingüística —marc de la Xarxa deDinamització—, inspirats tots dos en el model quebequès.Més endavant vam obrir, a l’Edifici Històric, el que havia

de ser el primer centre d’autoaprenentatge de llengua cata-lana.

La UB ja s’havia dotat d’una Comissió de PolíticaLingüística i, funcionalment, el Servei de LlenguaCatalana depenia del Vicerectorat d’Estudiants —recor-dem Miquel Caminal i Jaime Rodríguez. Durant el mandatdel rector Caparrós (1994-2001) es va crear primer unaDelegació per a Política Lingüística, amb Josep M. Pons alcapdavant, i després un Vicerectorat de Política Lingüís-tica. Llavors es va obrir el primer espai d’autoaprenentat-ge multilingüe a la Facultat d’Econòmiques i una unitat aMundet, embrió del que més endavant han estat els puntsd’atenció als usuaris, a causa de la disseminació urbanadels campus de la nostra Universitat. Aleshores tambés’aprova el Reglament d’usos lingüístics actual, s’articulal’acreditació diferida de coneixements lingüístics delprofessorat contractat i, en conseqüència, s’entra en unaetapa de formació lingüística per als docents. Els serveislingüístics de la majoria d’universitats —que ens comen-cem a coordinar entre nosaltres i amb la Xarxa Vives—somniem el multilingüisme i a la UB esbossem els primersdocuments de treball per constituir-nos com a servei multi-lingüe. Però encara havia de passar temps.

Mor sobtadament el rector Caparrós al final del curs 2000-2001. Enfoquem el Rectorat Tugores, amb Jordi Matas acàrrec del Vicerectorat, amb una clara empenta normativa:l’Estatut de la UB, que concreta els aspectes de llenguapròpia i oficial, i la provisió de places de professorat, entred’altres. També es reformen els reglaments de centre, quedonen a les comissions de dinamització de la Xarxa unanova consideració. S’incrementa rotundament la políticalingüística per a la docència, creix la implicació de la UBamb la Xarxa Vives i s’accentuen les relacions ambl’Administració, especialment amb el DURSI. No és finsara que fem realitat el servei multilingüe: integrem l’as-sessorament en anglès i castellà, i també coordinem elscentres d’autoaprenentatge multilingüe, que s’han anat

Del Servei de Llengua Catalanaals Serveis Lingüístics:

abril-08 5

obrint amb la complicitat del CRAI. També és el momentdel canvi d’espai: el 2004 deixem el Pati de Ciències, que elsúltims anys havia esdevingut tan fosc i just pel creixementque havíem tingut, i ens traslladem a Sants, on milloremsubstancialment pel que fa a metres quadrats i claror, peròperdem centralitat.

I, finalment, arribem a l’etapa actual, la del rector Rubiralta,en què es fa explícita la política de transparència informativaquant a la llengua de la docència. Es consolida el servei multi-lingüe i es perfilen clarament les tres unitats dins els nousServeis Lingüístics: Assessorament Lingüístic i Termino-logia, Formació i Documentació, i Dinamització i Sociolin-güística. Progressivament ens relacionem més i més amb lesaltres unitats de la casa i som presents a l’inici de moltesactuacions de la Universitat, cosa impensable en altre temps.Ara ens trobem també en el procés de repensar la Xarxa deDinamització, impulsat pel vicerector Matas, amb l’objectiuque els centres es facin més coresponsables de la políticalingüística de la Universitat.

Ens hem fet grans mentre la tecnologia se’ns tornavaomnipresent i ens canviava els processos: hem tingut sort

de compartir equip amb becaris i col·laboradors nous queens aporten cada dia la sintonia de la societat digital.

La formació lingüística. Si parlem de cursos de català ésencara anar una mica més enrere en el temps. És parlardels primers esforços per la normalització lingüística alpaís, concretats a la Universitat, primer, en els cursos decatalà del Rectorat i, més endavant, en els cursos del Serveide Llengua Catalana.

És parlar, en aquests trenta anys, de l’augment espectaculard’estudiants de programes d’intercanvi internacionals i del’arribada de molts estudiants del districte universitaricompartit. És parlar de l’increment d’alumnes amb coneixe-ments de diverses llengües i que deixen enrere el modeld’alumne que només en sap una. És parlar dels milers d’alum-nes que han passat per les aules, que han après català i que,des dels seus llocs d’origen, segur que ajuden a difondre’l.

És parlar de l’interès per estudiar català, en un primermoment, com a compromís social i, més endavant, per podercertificar nivells de llengua per accedir a llocs de treball del’Administració i per complementar el currículum professional.

vint anys (o trenta) de serveis lingüístics a laUniversitat de Barcelona

núm. 126

És parlar de canvis metodològics importants en l’ensenya-ment de llengües i dels canvis tecnològics que també afec-ten l’aprenentatge i, fins i tot, la vida quotidiana. Ésparlar de cursos específics, de cursos de llenguatges d’es-pecialitat, de cursos amb reconeixement de crèdits univer-sitaris. És parlar dels centres d’autoaprenentatge de llen-gües i dels recursos que, des dels Serveis Lingüístics, hemposat a l’abast dels aprenents.

També és parlar dels companys que en algun moment hancol·laborat amb nosaltres en la docència o en l’elaboracióde materials, dels que encara hi col·laboren i dels que, lleide vida, ens han deixat definitivament.

I és parlar en futur de l’espai europeu universitari, delscursos amb valor de crèdits ECTS, de les habilitats trans-versals i del repte del multilingüisme a la societat i a lesuniversitats.

Parlar de cursos de llengua catalana, ja ho veieu, és parlarde moltes coses!

L’assessorament lingüístic i la terminologia. Ambl’objectiu que la llengua pròpia de la UB, el català, fos lallengua habitual dels seus documents i que, a més, tinguésqualitat, des de l’inici es van establir dos eixos de treball enmatèria d’assessorament lingüístic i terminologia.

En primer lloc, es van elaborar obres de referència i consul-ta: es van establir i publicar criteris lingüístics i d’estil(opuscles com ara Criteris lingüístics, Majúscules i minús-cules, Abreviacions, etc.), es van dissenyar models de docu-ments administratius (DAU), es va fixar la terminologiapròpia de la gestió i l’administració de la institució(Vocabularis per al PAS) i la de les diferents disciplines (elsVocabularis Bàsics per a l’Alumnat i, més tard, elsDiccionaris d’Especialitat), i es van començar a atendreconsultes lingüístiques i terminològiques puntuals.

En segon lloc, es van oferir serveis gratuïts de traducció delcastellà al català i correccions de català dels textos institu-cionals i dels relacionats amb la docència.

Amb el pas dels anys, la política de correccions i traduccionsha continuat sent la mateixa, si bé actualment, a diferènciade l’inici, hi ha més peticions de correcció que de traducció,cosa que demostra que la normalització lingüística ha anatfent el seu curs. S’ha incorporat molta tecnologia a lestasques i s’han elaborat més fonts de referència: el generadorde documents DAU 2000, els Criteris lingüístics de laUniversitat de Barcelona (CUB), la base de dades terminolò-gica UBTerm, el gestor de consultes Sens Dubte, etc.

Finalment, cal destacar que el 2006 es va iniciar una novaetapa amb l’objectiu d’oferir serveis multilingües de quali-tat. Per això, s’han establert noves llengües de treball comsón l’anglès (amb la incorporació dels professionals proce-dents del Servei d’Assessorament Lingüístic de l’EIM) i elcastellà.

La dinamització i la sociolingüística s’ha organitzaten cinc eixos: la informació sobre legislació i drets lingüís-tics; l’obtenció, el tractament i la difusió de dades sociolin-güístiques; la coordinació i l’organització d’activitats depromoció de la llengua; la difusió de serveis, de recursos id’activitats de dinamització lingüística, i l’acollida del’alumnat de fora de l’àrea lingüística catalana.

La Xarxa de Dinamització Lingüística va néixer l’any1992 amb una doble finalitat: d’una banda, la de coordinarles iniciatives sorgides dels diferents col·lectius de les facul-tats i escoles de la UB i, de l’altra, la de fer conèixer la polí-tica lingüística universitària de manera directa. Durantaquest temps, el marc normatiu ha canviat, la composiciósociolingüística de l’alumnat i del professorat també i lacomplexitat dels ensenyaments impartits a la UB haaugmentat considerablement. Malgrat això, s’ha constatatla validesa de l’estructura de coordinació de base deresponsables de centre, cosa que ha permès d’adaptar-seals canvis esmentats, a les diferències en l’organització itambé al funcionament, a l’especialitat o a les dimensionstan diferents.

Actualment, formen la Xarxa els vint centres de la UB il’Institut de Formació Contínua. Tretze d’aquests centres,des de l’any 2004, tenen constituïda una Comissió deDinamització Lingüística com a comissió delegada de laJunta de Facultat —un dels centres l’ha establerta com aòrgan col·legiat. Les comissions de dinamització estan inte-grades per representants dels tres col·lectius —professorat,alumnat i PAS— i reben l’assessorament tècnic delsServeis Lingüístics.

Les funcions de les comissions en cada un dels centres són:vetllar pels usos lingüístics; programar accions específi-ques de foment de la llengua; difondre els serveis i recur-sos lingüístics dels Serveis Lingüístics entre l’alumnat, elprofessorat i el PAS del centre; detectar necessitats especí-fiques noves, i fer propostes d’actuació.

Durant aquests anys, molts estudiants hi han col·laboratestretament per mitjà de beques de col·laboració. A totsells, els volem fer arribar un record molt afectuós.

Joan Ramon Berengueras, Marta Juncadella,Montserrat Lleopart i Conxa Planas

Serveis Lingüístics

abril-08 7

En proclamar el 2008 l’Any Internacional de lesLlengües, l’ONU posa de manifest la necessitat dedefensar i preservar les llengües del món. Si cal

defensar les llengües és certament perquè són una realitatamenaçada. Tot seguit dibuixarem un panorama generalde la diversitat lingüística del nostre planeta i dels factorsque l’amenacen o, per contra, poden ajudar a preservar-la.

No hi ha unanimitat entre els lingüistes pel que fa alnombre de llengües que es parlen al món. Algunes fontsfixen la xifra en menys de 4.000, mentre que d’altres lasituen en més de 6.000. No és una qüestió simple d’escatir.Les llengües no són entitats aïllables amb criteris objectius,encara que els parlants sovint tinguin plena convicció deparlar una llengua diferent que la parlada pels seus veïns.

Més que un trencaclosques amb les peces ben retallades,el mapa de les llengües del món és un mosaic amb traçosdifuminats. Les descripcions gramaticals dels lingüistesposen de manifest que una llengua no és homogènia en totel seu territori, sinó que canvia d’una zona a la zona conti-gua, es transforma progressivament en l’espai fins esde-venir una llengua diferent. Però el punt precís on una llen-gua x passa a ser llengua y no es pot establir. Dit d’altramanera, les fronteres entre les llengües són més difosesque no voldríem, fet que fa difícil —si no impossible— quepuguem comptar quantes llengües es parlen al món.

Moltes vegades són els governs, i no els lingüistes, els queestableixen què és una llengua independent i què sónvarietats d’una mateixa llengua. El luxemburguès il·lustracom una varietat local d’una llengua, en aquest cas l’ale-many, es constitueix com a llengua independent. Parlat aLuxemburg i a les regions de França, Bèlgica i Alemanyaque hi fan frontera, el luxemburguès és considerat unallengua diferent de l’alemany per una voluntat sociopolíti-ca, més que no pas perquè es diferenciï especialment d’al-tres varietats de l’alemany des del punt de vista gramati-cal. En el pol oposat, la variació interna de l’italià fa que unparlant de Venècia no s’entengui amb un de Nàpols,malgrat que per criteris polítics s’assumeixi que tots dosparlen la mateixa llengua.

D’altres vegades són els parlants els que emeten veredictessobre l’estatut de la seva varietat lingüística. Ja sigui peramistat o per recel històric, decideixen que allò que parlenés o no és la mateixa llengua que el que parlen en la comu-nitat de més enllà. I és que la llengua es veu tot sovint comun estendard de la identitat d’un grup.

Si hi ha desacord a l’hora de quantificar les llengües en elscasos més estudiats, com ara a Europa, imaginem que nopassarà quan ens plantegem quantes llengües es parlen enàrees geogràfiques sobre les quals encara hi ha molt desco-neixement, com Amèrica del Sud. En canvi, no hi ha

La diversitat lingüística,un mosaic que s’esvaeix*

controvèrsia en l’afirmació que la diversitat lingüísticaestà en perill i que any rere any s’extingeixen gran nombrede llengües. Les polítiques imperialistes i la globalització,entre d’altres, propicien que les comunitats de parlantsd’arreu decideixin tàcitament abandonar la pròpia llenguaen favor d’una altra de més prestigiosa o útil.

Tanmateix, sobre la quantitat de llengües amenaçades delplaneta també hi ha diverses estimacions, totes prou alar-mants (Skuttnab-Kangas 2000, Thomason 2001). Elscàlculs més optimistes afirmen que un 50% de les llengüesdel món corren perill d’extingir-se en els propers cent anys.Les previsions més pessimistes situen aquesta xifra en el90%; dit d’altra manera, només un 10% de les llengüesparlades avui tindrien la supervivència assegurada, acondició que les conjuntures no s’alterin substancialment,és clar.

En tots els continents hi ha llengües amenaçades i llengüesque s’extingeixen, però en determinades regions del món lasituació és més preocupant que en altres. Amèrica iOceania destaquen com els continents amb l’índex més altd’extinció lingüística. Tots dos continents han viscutreduccions dràstiques en el nombre de llengües d’ençà del’arribada de colonitzadors europeus. A Austràlia, perexemple, es calcula que han desaparegut unes 550 de les750 llengües que s’hi parlaven. Semblantment, al Brasilse’n parlen avui només unes 180, el 10% de les 1.200 esti-mades abans del 1492. En ambdós països la diversitatlingüística ha minvat en els darrers segles i continuaminvant a marxes forçades. En efecte, gran part de les llen-gües indígenes que encara sobreviuen a Austràlia i elBrasil es troben en avançat procés d’extinció: moltes tenennomés darrers parlants, en general menys d’una dotzenade persones d’edat avançada; la resta es parlen en comu-nitats més o menys petites sota la forta influència del’anglès i el portuguès.

Si bé és un factor important, el nombre de parlants nosempre és un bon indicador de la salut d’una llengua. Així,llengües com el quítxua, amb uns quants milions deparlants, estan clarament amenaçades, mentre que l’is-landès, amb menys de 300.000, viu en condicions òptimes.Les condicions òptimes que asseguren la vitalitat d’una llen-gua sovint són difícils de valorar. D’altra banda, no n’hi hacap que sigui clau en ella mateixa, més aviat cal que es doninen conjunció, i de vegades ni tan sols així no prevenen lamort d’una llengua. Tenen un paper rellevant en aquestsentit el suport institucional —l’oficialitat o algun reconei-xement de la llengua per part de l’Estat—, la utilitat de lallengua en l’esfera econòmica del país, l’ús en els mitjans decomunicació globals i, tan o més essencials, el sentiment defidelitat dels parlants envers la llengua pròpia i la conside-ració que en tenen com a símbol identitari.

Observant la situació lingüística d’Oceania i Amèrica, espodrien comptar amb els dits d’una mà les llengües indíge-nes que tenen a favor almenys dos d’aquests factors neces-saris per a la preservació. En primer lloc, les llengüesoficials de la gran majoria de països americans i oceànics no

són autòctones, sinó europees: hi són oficials l’anglès, elfrancès, el portuguès, el castellà i el neerlandès, a més delsamoà de Samoa, el tok pisin de Papua Nova Guinea, elguaraní de Paraguai o el papiamentu de les AntillesNeerlandeses i Aruba, entre algunes altres. La resta, o noté cap tipus de reconeixement estatal o és tot just cooficialen el seu territori.

En els darrers anys, uns quants països sud-americans handonat estatus de cooficialitat a les seves llengües indígenes,

núm. 128

tot i que es tracta d’un reconeixement més simbòlic que nopas efectiu. És el cas de Colòmbia, Perú, Bolívia, Veneçuela,i alguns països d’Amèrica Central com Haití o Nicaragua.En línies generals, les constitucions d’aquests països

proclamen com a llengua oficial l’espanyol i les llen-gües indígenes només en els territoris concrets on es

parlen. El guaraní és l’única llengua amerín-dia oficial en tot un estat, Paraguai, sense

restriccions territorials. Dèiem que elreconeixement és merament simbò-lic perquè l’ús d’aquestes llengües

en l’àmbit institucional és a lapràctica inexistent, ni tansols s’hi tradueix el text dela constitució que les “decla-ra oficials”. A Amèrica delSud la llei sol emparar lesllengües autòctones només al’ensenyament, on en teorias’haurien de promoure polí-tiques d’educació intercul-tural i bilingüe, però on enrealitat aquestes mesurestampoc no s’apliquen ambgaire consistència i l’ense-nyament de la llengua prò-pia es redueix, en el millordels casos, a unes hores declasse setmanals per alsalumnes de primària.

Tenint en compte aquestreconeixement oficial tan pocefectiu, no resulta estranyque les llengües ameríndiestampoc no es caracteritzinper la utilitat en esferes de lavida pública com l’econòmicao la laboral. El castellà aColòmbia, Veneçuela, Xile oPerú, i el portuguès a Brasil,són les úniques llengüesnecessàries per desenvoluparuna activitat laboral fora delnucli estricte de la comunitatindígena. Fins i tot dins de lacomunitat, en molts casos lallengua pròpia s’empranomés en cercles familiars od’amistat, mentre que la

llengua europea es fa imprescindible per anar al metge,treballar a les explotacions o fer qualsevol tràmit adminis-tratiu.

Quant a l’ús en el que hem anomenat mitjans de comuni-cació globals, el desequilibri lingüístic és ben visible.S’estima que el 90% de la informació disponible a Internetestà escrita en només dotze llengües. Totes les altres hi sóninexistents o hi tenen una presència poc més que testimo-nial. La mundialització representa un factor modern capaç

de donar o prendre visibilitat a les llengües del món.Malauradament, Internet reprodueix un model d’imperia-lisme lingüístic en el qual unes quantes llengües exercei-xen un gran domini sobre les altres.

Finalment, consideracions com el prestigi o el sentimentd’identitat de grup a través de la llengua són les més difí-cils de valorar. No se’n poden donar xifres ni percentatges,però intervenen en la conservació d’una llengua fins i totamb més força que els factors descrits fins ara. És sabutque les llengües viuen si els parlants les empren en el dia adia i les transmeten als infants. Així, moltes llengüesameríndies, per continuar amb els exemples de més amunt,sobreviuen encara avui perquè per als seus parlants sónimprescindibles. Ho són per mantenir-se com a grup dife-renciat enfront de la identitat nacional imposada, perconservar el vincle amb els avantpassats, per preservaruna estructura social estable i, en fi, per transmetre unacultura ancestral a les noves generacions. I ho són malgratel baix nombre de parlants, la no-oficialitat i la necessitatde conèixer la llengua nacional. Ara bé, si es podran mante-nir així durant gaires dècades és més difícil de predir, jaque el prestigi es perd, tal com ha passat amb tantes itantes llengües que ja només són parlades pels membresadults de les comunitats.

En resum, hem vist que es fa difícil quantificar la diversi-tat lingüística del món, a causa de la manca de fronteresclares entre les llengües. Les xifres oscil·len segons qui icom les intenti fixar. Però en una cosa no hi ha dubte possi-ble: la diversitat lingüística decreix progressivament isense treva, de manera que el mosaic de llengües del mónesdevé com més va més homogeni.

Eva Monrós MarínDepartament de Lingüística General

ReferènciesLECLERC, J. L’aménagement linguistique dans le monde.Quebec: TLFQ, Université Laval, 2007. Edició en línia a<http://www.tlfq.ulaval.ca/AXL/index.shtml> (consulta: febrer de 2008).

Linguamón/Casa de les Llengües. <http://www.linguamon.cat> (consulta: febrer de 2008).

SKUTTNAB-KANGAS, T. Linguistic Genocide in Education - orWorldwide Diversity and Human Rights? Lawrence ErlbaumAssociates, 2000.

THOMASON, S.G. Language Contact. An Introduction.Edinburgh University Press, 2001.

* Aquest treball s’ha beneficiat de la subvenció al projecte de recer-ca HUM2006-09478, “La diversidad lingüística en Cataluña: guíapara materiales de acogida”, del Ministeri de Ciència i Tecnologia.

abril-08 9

núm. 1210

El professor Jesús Tuson diu sovint que no és pas lapreservació de la diversitat lingüística el que cal argu-mentar. En tot cas al contrari: si algú pretén fer-la

minvar, ens n’hauria d’explicar molt i molt bé les raons,entre altres coses perquè la variació és del tot intrínseca alllenguatge humà. Tanmateix, cal reconèixer que vivim enuna certa tradició babèlica. En abstracte, sembla més racio-nal, més econòmic i més eficient que tothom parli la matei-xa llengua. Potser d’aquesta manera tots els pobles de laterra s’entendrien millor i serien capaços de bastir granstorres que s’enfilessin fins al cel. Sabem que això no és així,però de fet no acabem de resignar-nos-hi. D’altra banda, sónafirmacions abstractes, perquè també és veritat que en gene-ral els defensors de la uniformització gairebé mai estandisposats a sacrificar la seva llengua com a contribució: alcontrari, normalment la proposen com a candidata a llenguauniversal.

Naturalment, un projecte que es basa a demanar un sacri-fici als altres que un mateix no està disposat a fer (per moltque invoqui el bé comú) no és èticament acceptable. Lalingüística ens diu que totes les parles humanes són mani-festacions acabades de la facultat del llenguatge, que no hiha cap indici que ens pugui permetre situar-les en unaescala evolutiva. Si hi ha hagut llengües primitives o rudi-mentàries, van desaparèixer juntament amb l’espècie queles usava. Igual com podem afirmar que totes les personessón iguals (i això no treu que hi hagi enormes desigualtats,però no estan causades per cap intrínseca raó biològica,sinó per una organització social que les permet i potencia),també podem dir que ho són totes les llengües. Per tant, sivolguéssim establir una sola llengua per a tothom (o ungrapadet), no tindríem elements lingüístics que ens ajudes-sin a triar la millor opció: qualsevol serviria. Aleshores, perquè, per exemple, l’anglès o l’espanyol o el xinès? No pasper raons lingüístiques racionals.

Cada llengua és una llengua universal en potència.Cadascuna —també les que no s’han escrit mai, que són lamajoria— es podria convertir en la llengua de tots, perquè éscapaç de contenir totes les possibilitats de representació i de

comunicació de tota la humanitat. Però, al mateix temps,cada llengua és també una manifestació singular i específicade la capacitat del llenguatge, així com un receptacle deconeixement i d’experiència, i potser fins i tot l’expressiód’una determinada manera d’ordenar el món, una gran einaadaptativa. Només per això permetre que en desapareguin,que es deixin d’usar, és un malbaratament enorme. I peraconseguir què?

A vegades els parlants de llengües molt esteses ens volenconvèncer que les llengües petites són com presons, espaislimitadors, i que deixar-les enrere i adoptar-ne una de moltparlada és un alliberament. La història ens mostra sovintque això no és veritat. En primer lloc, per entendre tot allòque diu algú no cal renunciar a la pròpia manera de dir-ho:les llengües són acumulables, es poden aprendre i no esprenen el lloc les unes a les altres. D’altra banda, són traduï-bles, no es tracta de compartiments estancs, ben al contrari,sempre hi ha hagut grans transvasaments. Però a més hi hamolta gent que després de fer el pas d’interrompre la trans-missió generacional i impedir que els seus fills aprenguin lapròpia manera de parlar, descobreixen que això no els serveixper res.

La substitució lingüística no compleix el que promet. Per simateixa, no dóna a les persones cap ciutadania plena ni obreenormes expectatives socials, econòmiques o polítiques. Ésevident que adoptar la llengua hegemònica d’una comunitatno només és positiu i útil, sinó gairebé imprescindible i a lallarga inevitable. Però això no vol dir que calgui renunciar ala pròpia llengua. De què els ha servit, als descendents delsesclaus africans deportats a Amèrica, haver adoptat (perforça, sense cap opció) com a llengua única l’anglès, elfrancès, l’espanyol o el portuguès? Els ha igualat amb elsseus conciutadans blancs? Els ha permès agafar l’ascensorsocial? Els ha alliberat d’alguna manera? Més encara: laintrínseca tendència a la variació que té el llenguatge humàels ha portat a vegades a desenvolupar variants d’aquestesllengües. Invariablement aquesta mena de parles, versionsmés o menys pròximes de l’única llengua a què van teniraccés, s’han considerat espúries, ignorants, deficitàries, inca-

Per què preservar ladiversitat lingüística?

abril-08 11

paces, incultes, impures, inservibles. Igual que històricamentse n’ha considerat el castellà andí o el francès africà. Si parlesquítxua o manding t’acusen de barbotejar, però ningú no potavaluar la teva habilitat verbal. Si et passes al castellà o al’anglès, sí que et faran veure que no el parles bé, que tensaccent o que fas servir paraules i estructures rares, perquè elpoden comparar amb un model idealitzat i grafocèntric quesovint tampoc no fan servir.

Suposem que la substitució lingüística es consuma. Els fills jano saben quítxua. Només castellà. Però l’han après en unentorn marcat per la variació i l’han adquirit amb uns tretsdiferencials. Els continuaran assenyalant com a malsparlants, rústics, ignorants i tota la resta. Ara ja notenen un refugi lingüístic propi. Si s’arriben acreure que això és cert, s’han convertit engent que s’autoconsideren no-parlants, oparlants deficients. Ja no és que no sàpi-guen parlar en castellà, sinó que estanconvençuts que no saben parlar.

Però suposem encara més. Els fills han estatexposats a un model pròxim a l’estàndard.Parlen un castellà homologat, de Valladolid (no el dela ciutat de debò, sinó el que els prejudicis lingüístics hanidealitzat). Però conserven una cara andina, un color depell, unes faccions, tot un fenotip que en denuncia l’origen. Jasón ciutadans alliberats de l’obscurantisme gràcies a la subs-titució? Gaudeixen d’una consideració social elevada? Tenenaccés a feines ben pagades? Probablement no. I per si això fospoc, a Language and Etnicity (pàg. 187-188), Fought explicaun experiment dut a terme per determinar de quina maneraels prejudicis poden afectar fins i tot l’audició. Diferentsgrups veuen en un enregistrament de vídeo una persona queparla. La veu és sempre la mateixa, però les cares canvien:són diferents actors doblats amb la mateixa banda sonora.Aquests actors tenen faccions diferents: asiàtiques, africanes,caucàsiques, etc. Doncs bé, una part dels oients els sentenaccents diferents, segons la cara que fan.

Com fugir de la discriminació lingüística si l’accent no és nitan sols en la producció del qui parla, sinó en el cap del quiescolta? Com garantir que la renúncia a la pròpia llengua pertal de no enterbolir gens ni mica la dominant servirà per serconsiderat realment com “un dels nostres”? Sembla que no éspossible. De manera que la substitució no ha servit per res.Aquells que “presenten el reconeixement de la diferència nocom un dret, sinó com a potencial font d’estigmatització,segregació i rebuig social i que, alhora, reivindiquen homoge-neïtzar sobre els cànons i les formes de la majoria amb la fina-litat d’igualar en drets” (com denuncia Luisa Martín Rojo a¿Asimilar o integrar?, pàg. 33) no compleixen.

En canvi la reivindicació de la diversitat, l’acceptació i la cele-bració d’aquest fet, sí que seria un camí integrador. Allà ones valora la diferència, hi cap tothom, perquè no hi hafactor d’exclusió. Curiosament, aquesta posició es revelamés difícil des d’una llengua dominant, amb gran difusió icontinuïtat assegurada. A aquells que adopten el castellà ol’anglès (tan si renuncien a la pròpia llengua com si també

la conserven) ni tan sols els ho agraeixen: es veu com unacosa normal, exigible. Ben diferent és el cas del català.Aquells que adopten el català, o a vegades senzillamentn’adopten alguna fórmula de cortesia, algun gest d’apropa-ment, una salutació o unes frases, desperten admiració,reconeixement, fins i tot entusiasme. En aquest cas, si nofos per la terrible discriminació que a vegades això generaen altres àmbits, seria interessant per a aquestes personesdisposar d’un fenotip diferenciat, tenir ulls asiàtics o la pellfosca: l’evidència d’un origen llunyà és el que desperta

aquesta admiració i aquest agraïment encombinació amb l’ús del català. Potser

els seria també útil conservar accentestranger, per tal de no ser confosos

amb catalanoparlants de tota lavida i per tant perdre aquest

plus emotiu.

Aquesta tensió de les llen-gües que no estan seguresdel seu futur no és, doncs,

sempre negativa. Certamentprovoca desassossec, però alho-

ra esdevé una garantia de preser-vació, no només d’elles mateixes, sinó

de tota una manera de veure les llengüesque fa possible la diversitat, un estímul

contra l’homogeneïtzació.

La diversitat lingüística és un cúmul de coneixement, unpatrimoni enorme. És també una garantia de diversitatcultural, un fre a la aculturació massiva. No és de capmanera una font de conflicte (com diu la lingüista M.Carme Junyent, la diferència no és mai un problema: ho ésla intolerància a aquesta diferència). De fet, la diferència, simés no en alguna mesura, és inevitable. Les personessempre han trobat maneres d’entendre’s per sobre de labarrera lingüística, però en canvi aquest enteniment no haestat mai impediment per matar-se.

A més, la diversitat lingüística també és un jaciment, unrecurs natural. Mentre encara existeixi la podem explotar,i esperem que altres explotin el que nosaltres també hiaportem. Altre cop M. Carme Junyent ho explica en poquesparaules: “Volem realment un país [podríem dir, un món]construït sobre la negació de les llengües dels seus ciuta-dans? Perquè el que aquestes llengües ens ofereixen sóntantes formes de coneixement, tantes formes de represen-tar el món, i tantes formes d’explicar-lo que la sevadestrucció ens desautoritzaria com a societat d’acollida [ocom a societat, sense adjectius] que pretén que tots elsseus ciutadans hi puguin participar en igualtat de condi-cions. Si rebutgem el que altres hi poden aportar no podemesperar que comparteixin els nostres projectes i els nostresdesitjos”.

Pere ComellasSecció de Gallec i Portuguès

Departament de Filologia Romànica

Es diu que hi ha unes tres milllengües al món. Ara bé,Chomsky recomana anar ambcompte a l’hora de quantificarles llengües, ja que n’hi podriahaver moltes més i les quetenim són les que s’han arribata desenvolupar i les que s’hanconservat. Què en penseu, dela posició proteccionista quepretén preservar les llengüesexistents?

Emili: Cal defensar-les perquè sónuna visió del món. És un tòpic, però éscert, ja que representen una manerapeculiar d’entendre la vida i les cultu-res. Per tant, la defensa és un principigairebé científic i, diria, moral, perquèrepresenten un tret únic de la manerade viure d’una comunitat humana.

Eulàlia: És cert que les llengües sónmolt difícils de quantificar. Has dit3.000, oi? Però es diu també que n’hiha fins a 6.000. Estic completament afavor de les mesures proteccionistes,perquè, si no, en un món tan global hiha llengües que ho tenen molt difícil

per sobreviure; per tant, cal que elsestats i els governs posin mesuresproteccionistes. Ja es diu que anemcap a una desertització lingüística, enun futur no gaire llunyà.

Júlia: Estic d’acord que hi hagi mesu-res proteccionistes, perquè les llengüessón un element de riquesa culturalimportantíssim i un tret d’identitat enaquest món global, on les més domi-nants poden portar a fer-ne desaparèi-xer altres de més minoritàries o ambuna presència internacional reduïda.

Laura: També hi estic d’acord. Lallengua és molt important per a unapersona, tant pel que fa a la identitatindividual com col·lectiva. A través dela relació de la identitat amb l’alteri-tat d’altres llengües es pot crear undiàleg molt fructífer. La globalització,que és inevitable, provoca alhora undoble moviment: per una banda, estendeix a buscar la uniformitat perfacilitar la comunicació, però, per l’al-tra, hem de potenciar les identitatsculturals i lingüístiques per crearaquest diàleg.

Eulàlia: Hi ha un doble repte que hade ser compatible. És inevitable quetendim cap a una uniformitat i que,per tant, haguem de buscar llengüespont, però també s’ha de preservar lariquesa que significa el patrimonilingüístic.

Pep: Les mesures proteccionistes,com dius, les fan les administracions,els estats... i, és clar, el poder políticque hi ha al darrere de cada llenguajuga un paper molt important. Llavorspotser els estats haurien de tenir clarel tema del multilingüisme.

A Europa, concretament, s’hananat uniformitzant les llengüesper un procés d’estandarditza-ció, com per exemple a Itàlia, ode domini, com passa ara ambl’anglès. El poder i l’economiajuguen un paper determinanten la vida d’una llengua?

Júlia: Quan un estat controla unterritori en el qual hi ha més d’unallengua, ha de ser conscient dels dife-

núm. 1212

Llengües al món i a laUniversitatHavíem de fer aquest “Quedem al bar” al bonic jardí de l’Edifici Històricde la UB. El temps, però, no acompanya; fa una mica de fred i plovis-queja. L’Emili Boix, ens salva, proposant-nos d’anar al departament.Finalment, allà fem la tertúlia. Som la Irene Tarrés, estudiant deFilologia; la Marta Gil, estudiant de Filosofia, i la Núria Mateu, estudiantde Psicologia, totes tres becàries de la Xarxa de DinamitzacióLingüística; també la Laura Pla, estudiant de Teoria de la Literatura iLiteratura Comparada; la Júlia Gutiérrez, estudiant d’Història de l’Art;l’Emili Boix, professor del Departament de Filologia Catalana; l'EulàliaPlanas i el Pep Cara dels Serveis Lingüístics.

abril-08 13rents fenòmens que hi ha i de la rique-sa cultural que allò suposa i, en conse-qüència, protegir-les i preservar-lestotes de manera igualitària. Enprocessos d’estandardització, com elque comentaves d’Itàlia, necessaris encerta conjuntura, no han tingut encompte de manera més o menys inten-cionada els dialectes, perquè de vega-des per tal de preservar una llengua esfa una estandardització molt estricta is’obliden les particularitats que sónles pròpies d’una zona o d’una altra.

Laura: De vegades, però, també potsignificar el procés de dignificació d’unallengua. No parlo contra els dialectes,però per tal de dignificar una llengua devegades cal uniformitzar, i per exemplea Itàlia es va haver d’acotar una mica.Es tracta del doble moviment quedèiem abans. Per una banda, hi ha elprocés de normalització d’una llengua i.per l’altra, cal tenir en compte lesdiferències, les variants.

Irene: Però això també té a veure ambla quantificació que abans s’ha comen-tat. És a dir, què s’entén com a llengua;

una cosa és la funció comunicativa o elvessant pràctic pel qual s’estandarditzauna llengua i una altra la llengua enella mateixa. De fet, la diferència entrellengua i dialecte la fem nosaltres.

Eulàlia: Sí, és una convenció, un fetarbitrari. És important, però, que lesllengües, per tal que puguin sobreviure,tinguin un espai públic. Al contrarid’això, un dels símptomes de la desapa-rició és el procés d’atomització, és a dirla llengua que es va tancant en elsespais privats i la qual els mateixosparlants ja no reconeixen com a pròpia.Hi ha també un perill en la manipulaciód’aquest aspecte de les variants; perexemple, a l’Estat francès mai no li hainteressat de reconèixer l’existència del’occità i el que ha fet precisament ésfixar-se en les variants: parlen delllemosí, del provençal, etc. perquè ésuna manera de disgregar-lo i bandejar-ne l’existència com a llengua.

Júlia: Darrere d’això hi ha una inten-ció política molt concreta. Tornant alcas d’Itàlia, en aquell moment sí queva tenir molt de sentit l’estandardit-

zació, perquè es buscava una unifica-ció del territori i és lògic que esbusqués una llengua única. Però ara, acomençament del segle XXI, això té unsentit relatiu. Busquem allò global,però alhora un retorn a allò particulari trobo que els dialectes ara podenjugar aquest paper.

Emili: Cal dir que, en el cas italià, lamajoria de la població va valorarl’aprenentatge de l’italià basada en lavarietat toscana com un fet positiu,perquè anava lligat a la idea positivade la unificació italiana. Cada zona delmón ha viscut aquests processos demanera diferent i a Itàlia s’ha vistcom un procés de modernització, delqual n’han pagat un preu, evident-ment, ja que s’han perdut varietatsdialectals: el piemontès, el venecià, elsard... Per tant hi ha un doble joc: perun cantó, mantenir la diversitat i,alhora, tenir llengües d’intercomuni-cació. Per exemple, un metge voldràsaber les novetats que van aparèixerahir al vespre sobre el càncer depàncrees i les bases de dades enaquests moments majoritàriament

núm. 1214

són en anglès. La qüestió és com es faaquest joc de tal manera que el fet quehi hagi una llengua franca no siguiamb el preu de perdre les altres llen-gües.

Eulàlia: Sembla que és inevitable quehi hagi unes llengües de comunicacióinternacional i que per raons històri-ques i socials el paper de l’anglès ja ésindiscutible.

Pep: Bé, per raons de poder i econò-miques. Les raons són clares i espoden saber.

Actualment es dóna moltaimportància al multilingüisme,especialment en l’àmbit acadè-mic. Què pesa més a labalança, en aquest fenomenque pot incloure causes socio-culturals, intel·lectuals i econò-miques, entre d’altres?

Eulàlia: Que creix la mobilitat inter-nacional. Els programes d’intercanvi,com l’Erasmus i Sèneca, d’algunamanera també ajuden al fet queparlem de multilingüisme.

Emili: El problema que veig d’aques-ta visió del multilingüisme és que totse centri en l’anglès. D’entradasembla que hem d’acceptar l’anglès,que és fruit d’una dominació del mónanglosaxó, primer per part de GranBretanya i després dels Estats Units, ique té privilegi especial relacionatamb el poder econòmic. Però alhora ami em sabria greu que solamentaprenguéssim una sola tercera llenguai m’agradaria que tothom poguésoptar a una quarta llengua, ja sigui elxinès, l’alemany, el francès o el portu-guès, tot i que evidentment això supo-saria un cost pel sistema educatiu,que ja té prou feina ensenyant bél’anglès. És clar que el meu punt devista és el d’un filòleg i precisamentperquè m’estimo les paraules nom’agradaria la visió d’un món centratexclusivament en una llengua o massatancat en ell mateix. En el cas del’anglès funciona com un món autosu-ficient que tradueix molt poc des d’al-tres llengües i en canvi nosaltres, lacultura catalana, per exemple, tra-duïm molt.

Júlia: Hi estic d’acord. La raó d’unapresència més gran de determinadesllengües en l’àmbit acadèmic és princi-palment pragmàtica; l’idioma és unaeina que et permet accedir a un volumd’informació. Per altra banda, és clar, hiha gent que estudia llengües per unaqüestió intel·lectual d’obrir la ment id’ampliar camps de coneixement.

Laura: Hi ha poca gent que s’acosti auna llengua d’una manera amateur,del qui estima la llengua, sinó que éshabitual trobar aquesta posturapragmàtica. Actualment l’anglès ésútil dins la societat, com ho haviaestat temps enrere el francès, que aras’està quedant en un segon terme.

Eulàlia: Fa poc un lingüista comenta-va que era convenient aprendre unad’aquestes llengües de relació interna-cional, però també parlava de la possi-bilitat que cadascun dels individustingués una llengua adoptiva escollidalliurement per raons personals i nopas pragmàtiques, la qual cosa seriaun element equilibrador en l’aprenen-tatge de llengües.

Laura: Goethe deia que si no coneixesaltres llengües no saps res de la tevapròpia. Com més llengües saps mésse’t desperta la curiositat i més aprensde la teva pròpia. En relació amb el fetde la traducció que abans s’ha comen-tat, hi ha països i nacions poc potents,per exemple des d’un punt de vistaeconòmic, però que precisament sónpotents en l’àmbit literari perquè hannecessitat nodrir-se d’altres literatu-res. En canvi en el cas de França, perexemple, no hi va haver durant molttemps aquesta necessitat de diàleg.

Júlia: Això que deia l’Eulàlia sobreles llengües adoptives ho trobo moltinteressant, perquè quan algú aprènuna quarta llengua, a part de l’anglès,normalment escull el francès, l’ale-many, l’italià… però no sol anar mésenllà d’unes cinc o sis llengües, la qualcosa sobta, tenint en compte que n’hiha més de tres mil al món.

Irene: També depèn de quin àmbitestiguem parlant, com ara que ensreferim a l’acadèmic, o si adoptem unpunt de vista occidental. Hi ha moltesllengües que queden fora d’aquesta

part del món, que desconeixem i quebandegem per moviments de poder.Abans parlàvem de la riquesa en si deles llengües, però fins i tot dins delsàmbits propis del coneixement tenimen compte l’economia. Per exemple, escreen programes d’intercanvi coml’Erasmus, però normalment dinsd’Europa o dins del “món occidental” inosaltres mateixos deixem de banda elconeixement d’una gran part del món.

Darrerament a la premsa hemllegit que el Comissionat per aUniversitats i Recerca ha reco-manat a les universitats quealmenys una desena part delscrèdits dels estudis de grau escursin en una tercera llengua,que per a la immensa majoriadels estudiants és l’anglès.Veieu possible que els alumnesen sortir de la Universitattinguin un bon domini del’anglès a part del català i elcastellà? Aquesta tercera llen-gua ha de ser l’anglès?

Emili: Em preocupa com es fa aixòdes del sistema d’ensenyament engeneral. En l’àmbit universitari ara esvol instaurar a corre-cuita un deu percent de crèdits obligatoris en anglès,però fins ara bona part de l’ensenya-ment d’anglès a primària i a secundà-ria ha estat molt deficitari. I a méshem anat tard, ja que des dels anysvuitanta se sabia, a partir d’experièn-cies al País Basc i a Madrid, que es

abril-08 15

podia ensenyar anglès molt d’hora i encanvi aquí ara volem recuperar elterreny perdut. Potser el que es podriafer és un pla de xoc a secundària ambassignatures en anglès.

Eulàlia: Tinc la sensació que es volcomençar la casa per la teulada ambaquesta estratègia del deu per cent,quan potser s’hauria de reforçar mésl’ensenyament de l’anglès a primària ia secundària.

Pep: De fet el Comissionat parla derecomanar el fet de cursar aquest per-centatge en una tercera llengua.

Júlia: En articles de diari i perInternet he llegit que la consellerad’Universitats afirmava que realmentseria obligatori a partir del 2010cursar aquest deu per cent en anglès,o sigui que a partir del 2014 tots elsllicenciats ja hauran fet aquestaproporció.

Emili: Doncs les acadèmies de llen-gües deuen estar encantadíssimes.

Laura: El problema és que el nivelld’anglès a secundària és nefast. És uncastell de cartes, ja que darrered’aquest missatge bonic l’estratègiano és factible en el fons i caldria apun-talar-la des del principi. A més, no séfins a quin punt els professors estaranpreparats per impartir les classes. Peraltra banda, en determinades assigna-tures el fet d’impartir-se en anglès potprovocar també que baixi el nivell dels

continguts. Potser el més convenientseria aprendre la llengua en una assig-natura de llengua anglesa i no tantcom a llengua vehicular i, si de cas,exigir més a nivell de màster, que jan’hi ha de multilingües.

Eulàlia: Hi haurà molts problemesperquè els professors puguin impartirles seves assignatures en anglès. Quiho pot fer, això?

Emili: Sí, això suposa una doblepreparació de cara als professors.

Júlia: Des del punt de vista de l’alum-nat, la nostra generació i les quevénen al darrere no estem prou prepa-rats per seguir les classes en anglès.L’anglès que s’ensenya a escola és unanglès d’ús quotidià i en aquest cas, ala universitat, necessitarem un anglèsespecialitzat. Llavors, seria molt mésadequat que hi hagués a cada carrerauna assignatura d’anglès aplicat aaquella disciplina concreta que no pasfer assignatures curriculars en anglès.

Laura: Sí, en algunes carreres ja es fa,com per exemple a Periodisme o aBiblioteconomia i Documentació. Però,com a conseqüència d’aquest doblemoviment del multilingüisme, esdóna molta importància a l’anglès i devegades s’oblida la pròpia llengua. Hoestic observant, per exemple, fent elCAP a secundària, on s’ha reduït unahora de català i de castellà al batxille-rat i, en canvi, el nivell dels estu-diants és molt baix.

Emili: A mi aquestes deficiències emfan mal socialment. El dia trenta-u dejuliol els vols cap a Irlanda i cap aAnglaterra van plens de nens que vana fer allí les colònies i que evident-ment no són dels barris obrers, i pertant aquesta qüestió lingüística tambécrea una desigualtat social.

Eulàlia: I a més, com dèiem, a l’esco-la s’ensenya molt malament l’anglès.El meu fill fa cinc anys que n’estudia ino sap construir una frase, perquè anyrere any aprenen els colors i algunacançoneta.

Irene: També hi ha la qüestió de lafinalitat per la qual s’aprèn una llen-gua. En algunes carreres, com perexemple a Filosofia, potser té més im-portància l’alemany i no pas l’anglès.

Marta: Sí, però com que la finalitatúltima acaba sent pragmàtica, i podrí-em dir fins i tot materialista, enfocadaa la recerca laboral, és normal quel’anglès hagi tingut aquesta primaciatambé en disciplines com la Filosofia.

Laura: Fins i tot jo que estic estu-diant aquí a la Facultat de Filologia,on hi ha un interès per les llengües engeneral, també trobes postures d’a-quest tipus i s’està perdent l’amor ales llengües com a tal.

Emili: Un punt relacionat amb aixòseria com es poden aprofitar les llen-gües que ja tenim a casa. El grup de laCarme Junyent ha calculat que aCatalunya hi ha unes dues-centescinquanta llengües, i de fet encara lesestan comptant. No sé com es podriafer didàcticament, però seria interes-sant aprofitar l’àrab, el haussa, l’ur-dú... A part de respectar-les, que ésobvi, potser també serien útils dins delsistema educatiu i socialment. Ladiversitat la tenim.

Irene: I ara és el moment de fer algu-na cosa ja que estan arribant moltsnens de diferents països a les escoles.

Pep: També és una qüestió de diners.Com diu l’Emili, amb l’anglès s’arribamolt tard i ja es coneixien els mètodesdes de fa temps.

núm. 1216

Creieu, per tant, suficient laformació lingüística —mésenllà del català i del castellà—al primer i segon cicle de l’en-senyament per tal de fer possi-ble la formació i aquestesnoves exigències lingüístiquesa la Universitat?

Eulàlia: A mi em sembla totalmentdeficitària la formació lingüística aprimària i a secundària. Cal invertirmolts recursos econòmics i humans.

Pep: Xoca una mica, doncs, que araparlin d’aquestes estratègies quandesprés d’haver estat anys aprenentanglès o francès a l’escola no puguisni indicar a algú on és la parada delbus.

Laura: A més els nois i noies tenenuna espècie d’aversió a les llengües,pel que he pogut observar a l’institut.Per una banda, se’ls exigeix unacompetència a l’hora de fer textos encatalà i en castellà, tant orals comescrits, en totes les assignatures, peròles faltes només compten en les assig-natures de llengua, que acaben sentaixí les més temudes. Però, és clar, lallengua és transversal.

Emili: És greu això que dius, i m’afec-ta com a professor de Filologia, el fetque el català sigui una assignaturaconflictiva. L’has de fer estimar, lallengua.

Laura: A la selectivitat també lesfaltes només compten a les assignatu-res de català i de castellà. Però tot iaixò, com he dit, el nivell C de catalàque els estudiants tenen automàtica-ment en acabar l’ESO, no és el nivellreal, ja que normalment és més baix.Hi ha un problema en el sistema.

Júlia: És fonamental també un canvide visió, perquè en general no es dónagaire importància a les assignatures dellengua. Per exemple la formació que hetingut en llengües ha estat molt desi-gual i depenia més de la responsabilitatamb què el professor es prenia l’assig-natura que impartia que dels recursosdels quals disposava.

Pep: De vegades sembla que l’educacióes mig aguanti per l’esforç humà dedeterminats professors que hi deixen lapell.

Laura: I sobretot pel que fa a la partd’humanitats, que sempre sembla quecalgui justificar-ne l’existència com si estractés d’un vestigi petit que s’haguésde defensar. Davant d’aquest fet de lareducció horària de català i castellà albatxillerat, al qual paral·lelament esmantindran les tres hores d’anglès, unprofessor em deia irònicament: “Elmillor que li podria passar al català ésque es convertís en llengua estrange-ra”.

I, per últim, la competèncialingüística a la Universitat no ésuna qüestió que afecti solamentl’alumnat. Creieu que el profes-sorat està preparat per donarclasses en diferents llengües?Veieu fàcil la capacitaciód’aquest professorat?

Emili: Aquest semestre he estat alum-ne del primer curs per fer docència enanglès. Érem un grup petit de gairebédeu professors de diverses facultats. Lagent ha començat el curs sabent moltd’anglès escrit, ja que normalment elsprofessors ja publiquen en revistesinternacionals, i es tractava de tenireines per la docència. Jo sóc optimista.Serà un procés lent, però crec que una

bona part del professorat estarà moti-vada, també en part perquè cada vega-da tenim més alumnes estrangers.

Marta: També a mesura que arribinprofessors més joves seguraments’anirà implantant aquesta dinàmica.

Júlia: Sí, perquè encara hi ha moltsprofessors que van estudiar el francèscom a tercera llengua.

Emili: En el meu cas la vida m’haportat a aprendre l’anglès, però enrealitat sóc esperantista; si hagués detriar una llengua triaria una llenguaneutra, que no fos de ningú. Abans de laSegona Guerra Mundial tenia una certapotència aquest moviment i aquí hihavia molts grups, però jo crec que eltriomf d’Estats Units, que ja succeïa al’imperi britànic, va portar al dominimilitar i econòmic anglosaxó. I a aquestfet s’hi ha sumat l’extensió de la llen-gua anglesa a molts territoris: Austrà-lia, l’Índia, Sud-àfrica, etc.

D’altra banda, el que a mi no m’agra-daria és que l’anglès s’ultrapassés; comdiu l’Albert Bastardes, professor d’aquíi bon amic, el problema és en la dosi.L’anglès no ha d’ocupar espais decomunicació interna de les societats i,per tant, el català ha de continuartenint funcions exclusives. Per exempli-ficar-ho, explicaré un fet que em vapassar, a tall d’anècdota, amb la com-panyia Ryanair; fa poc vaig escriure enaquesta companyia aèria ubicada aGirona per queixar-me per una qüestióde l’anul·lació d’un bitllet i em vancontestar en anglès. En aquest cas ladosi és excessiva ja que una llengua estàtraspassant els límits d’una altra llen-gua, que és la pròpia del territori. Elcatalà ha de tenir assegurats els espaisnormals com qualsevol altra llengua delmón.

Júlia: Crec que hem de tenir bastantclar si una llengua és llengua pont i queaquesta és precisament la seva funció.La llengua d’aquí és el català i ha detenir la resta de funcions que li corres-ponen.

Núria Mateu Estudiant de Psicologia

Irene Tarrés Estudiant de Filologia Catalana

La cultura ens la trobem en el dia adia, per tot arreu, i és un factor de

qualitat i de diferenciació en aquestmón massa estandarditzat. Els esta-ments polítics, així com els econòmics,ho han entès i estan abocant energiesde tota mena. Tanmateix, tot elsesforços que s’hi esmercen no repercu-teixen equitativament en la majoria deles persones i, si ho fa, és en qualitatde consumidores i no pas de creadoresde cultura.

Estem delegant la creació i l’expressiócultural a un grapat d’oportunistes(gurús de la tribu urbana dels incondi-cionals modernets) que s’han auto-atorgat la veritat absoluta i la posses-sió d’algun do superior de la resta delsmortals. D’altra banda, aquesta pràc-tica elitista emfatitza la desvinculaciósocial i educativa de la cultura, par-cel·lant-la i reduint-la, en comptesd’expandir i enfortir aquest vincle queara és més necessari que mai.

Les polítiques culturals haurien devetllar per tal que la cultura fos tambéuna eina d’intervenció social, i no tansols de difusió artística. Així doncs,amb els pressupostos públics s’hauriade potenciar el desenvolupament crea-tiu de tota la societat, així com les apti-tuds de cada individu, democratitzantla cultura mitjançant l’acció socioedu-cativa. Cal impulsar unes bones pràcti-ques que exerceixin de referent pergarantir a tothom l’exercici de la lli-bertat de pensament i expressió, que

promoguin la participació, la formaciói la realització de projectes destinats aafavorir la societat. És a dir, cal esti-mular totes les forces vives de la soli-daritat, l’expressió i el creixement per-sonal mitjançant la cultura.

L’actual realitat social de Catalunya ésmolt complexa. Existeix, larvada, l’a-menaça d’una possible dualització, iaixò ens obliga a adreçar-nos a fer unús cada cop més social de la cultura. Ésper això, que fóra bo interpretar elcontext sociocultural des d’una pers-pectiva holística i un enfocament eco-sistèmic, entenent un sistema com unconjunt d’elements en relació. El sen-tit comú indica que cal propiciar elretorn del pèndol cap a tesis de proxi-mitat com les que l’animació sociocul-tural ja va liderar al nostre país des-prés de la transició i encetar un decrei-xement de l’especulació i el “tot s’hival” en nom de la cultura.

Es detecta un tímid apropament de lacultura vers la societat civil, i un dis-tanciament excloent que l’entén com aelement de distinció social i elevaciópersonal. L’expressivitat cultural estàen deute amb la ciutadania, i cal queara siguem els ciutadans de peu quidecidim com ens pot beneficiar a totala comunitat.

Existeixen propostes que malgrat notenir un gran prestigi científic, gaudei-xen d’una bona salut emergent i són al’abast de totes les persones interessa-

des a ser creadores i protagonistes dela cultura. D’una banda, trobem lesd’ús terapèutic, com ara: la drama-teràpia, la dansa moviment teràpia, laclownteràpia, la risoteràpia, la musico-teràpia o l’artteràpia. I de l’altra, lesexpressions de caire social i participa-tiu com ara el teatre social, els movi-ments contraculturals, el desenvolu-pament cultural comunitari, les cultu-res juvenils, els plans educatius d’en-torn, etc. Són disciplines de novaimplantació que encara no gaudeixendel reconeixement que els pertoca,però s’estan demostrant els resultatsbeneficioses de la seva pràctica.

Aquestes tendències que s’apuntenhan d’esdevenir en estratègies d’em-poderament i emfatitzar així, ladimensió social i terapèutica de la cul-tura, dibuixant tímidament l’horitzóde la utòpica democràcia cultural.

Gerard Corriols Estudiant del màster oficial

d’Educació de Persones Adultes

Zona d’emergències culturals

Un tastet del queapunten les tendències

KA

TE J

AN

ER

núm. 1218

Oci a la ciutat

Agenda cultural

Tokio Monogatari / Contes deTòquio Filmoteca de Barcelona, av. de Sarrià, 33.Data: 09.04.2008 Hora: 17.00Yasujiro Ozu, 1953. Japó. 136’Un matrimoni ja gran decideix visitar elsseus fills a Tòquio i comproven amb tris-tesa que només resulten una càrrega pera ells. “Un viatge que té com a objectiula reunificació d’una família es conver-teix, en canvi, en el detonant que obrefissures irreparables i mostra duesconcepcions de l’existència humanadiametralment oposades” (Esteve Riam-bau). Aquest és el film més famós d’Ozu.

Persona Filmoteca de Barcelona, av. de Sarrià, 33.Data: 30.04.2008 Hora: 17.00Ingmar Bergman, 1966. Suècia. 80’El film conta la relació que s’estableixentre una famosa actriu de teatre que haperdut la paraula, sense cap motiu físicaparent, enmig de l’escenari, i la infer-mera que la cuida, una dona que nopara de xerrar. “Avui tinc la sensació queamb Persona —com més tard amb Critsi murmuris— he arribat al límit de lesmeves possibilitats. Que, amb plenallibertat, he vorejat aquells secrets senseparaules que només la cinematografia éscapaç de fer sortir a la llum” (IngmarBergman).

Full Metal Jacket / La jaquetametàl·lica Filmoteca de Barcelona, av. de Sarrià, 33.Data: 14.05.2008 Hora: 17.00 Stanley Kubrick, 1987. EUA. 116’És una aportació de Kubrick al tema dela guerra del Vietnam, en la mateixa líniaantibel·licista ja marcada a Paths ofGlory. Des de la preparació dels futurssoldats —quasi un film dins el film— finsal seu “bateig de foc” en el camp debatalla, el film intenta tan sols “mostrar”uns fets que es condemnen tots sols.

CinemaArtChaplin en imatgesCaixaFòrum, av. Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona.Fins al 27.04.2008 Dll-dg de 10 a 20 h. Ds fins a les 22 h.Entrada lliureAl voltant de dos-cents cinquanta documents, molts d’ells inèdits i la majo-ria procedents dels arxius familiars configuren la primera exposició al nostrepaís dedicada a Charles Chaplin. L’exposició mostra la vida del genial artis-ta, tant en el vessant d’actor com de figura pública, des de la creació delpersonatge de Charlot fins al final de la seva carrera.

Alice Creischer: obres i col·laboracionsMACBAFins al 10.05.2008D’11 a 19.30 h. Ds, de 10 a 20 h. Dg i fest. de 10 a 15 h.Exposició de dibuixos, instal·lacions, vídeos i collages, articles i textos de l’artis-ta. La berlinesa investiga, a través de les seves obres, les relacions entre la polí-tica oficial, les grans empreses corporatives financeres i bancàries i la cultura,que acaba esdevenint alienant i manipuladora. La seva és una proposta críticaque es val del recurs de la ironia per fer-se efectiva.

Va de viBanys Vells, 16. Metro: Jaume I.Ampolla de vi: des d’11 fins a 615 euros. · Copa de vi: des d’1,50 fins a 9,75 euros.Combinats: 6 euros.Dg-dj de 18 a 2 h. Dv-ds de 18 a 20 h.El local té zona de fumadors.També s’hi poden menjar embotits i pernils, tant catalans com ibèrics, i més d’unacinquantena de formatges nacionals i estrangers.

MudanzasVidrieria, 15. Metro: Barceloneta.Combinats: 5 euros. · Canyes: 2,20 euros.Dg-dj de 10 a 2.30 h. Dv i ds de 10 a 3 h. El local té zona de fumadors.Deu el seu nom a l’antiga casa de mudances Vicens Vives. De dia, per prendre-hicafès i entrepans freds o calents i, de nit, per anar a prendre-hi unes copes. La sevaclientela és d’allò més heterogènia i l’ambient agradable i familiar. La músicatambé és molt variada. De dia, jazz i més tard, pop, reggae i house.

ZentrausRambla del Raval, 41. Metro: Paral·lel.Menú migdia: 8,75 euros. · Preu aproximat per persona: 22 euros.Dg-dj de 12 h a 2.30 h. Dv i ds de 12 a 3 h.Restaurant de cuina internacional i bar de copes. Els àpats també poden ser pergrups o per emportar. El bar és d’ambientació sofisticada i avantguardista i s’hi potescoltar música electrònica, a més de poder escollir entre una gran varietat decòctels i combinats.

Locals

Marta GilEstudiant de Filosofia

abril-08 19

Des de temps immemorials la músicai les persones han estat unides per

una força estranya i profunda. Diuen quetal vegada sigui la música el mirall del’ànima humana —de les seves grandesesi misèries—, i si és l’art la més bellaforma d’expressió humana, la música éssens dubte la més profunda de les arts,omnipresent en tots els temps i tots elspobles. I quan són veus que s’uneixen i esfonen en un sol cant, en un tot comú,llavors sentim el cant —coral— d’unpoble o comunitat, una preciosa i commo-vedora comunió, com la dels que alcencastells al cel, o la dels patumaires enmigde la plaça. És el sentiment de comunitatque expressa el cant dels esclaus negres ales plantacions, el dels creients de les reli-gions i sectes més diverses en entonar elsseus cants, és el dels revolucionaris quecanten A les barricades, La Marsellesa,La Internacional, L’Himne de Riego, eldels nacionalistes que canten Els sega-dors...

Sigui com sigui, el cant coral al nostrepaís ha arribat fins als nostres dies, i ésmolta la gent que forma part de les asso-ciacions corals que hi ha arreu del terri-tori, una vasta xarxa associacionista queté les arrels a mitjan segle XIX. Eren elsdies grisos i optimistes de la rosa de foc,dels ateneus i els cors de treballadors quecantaven a un nou món sota la batuta delmestre Clavé, patriarca del cant coralpopular a Catalunya1. Eren els CorsClavé, que van popularitzar el cant coralal nostre país. Arreu apareixien associa-cions corals, alguna prou potent pererigir-se un temple propi: fa cent anys ipocs dies l’Orfeó Català inaugurava elseu Palau de la Música Catalana.

Però a la majoria d’agrupacions coralsprima l’amor al cant coral, sense tantagrandiloqüència. Ressona en el meurecord una cançó desenfadada que deia,“cantem perquè volem”: totes aquestesassociacions són plenes de gent que

canta perquè vol i en té ganes, perquè lisurt de dins i perquè sí. Són gent pròxi-ma que cerca alguna estona a la sevavida per trobar-se amb altres persones icantar: amics, companys, familiars,coneguts i saludats, ens fan veure lamagnitud de la presència del cant coral acasa nostra. A la nostra mateixa univer-sitat hi ha el Cor de la UB i altres cors enalgunes facultats, amb presència de gentde totes les edats i procedències.

Em deia l’Heura Marçal, contralt al corde la universitat, que el més importantés que t’agradi cantar i fer-ho amb altragent, aquest sentir-te part d’un projec-te comú, la idea de compartir —enaquest cas, les veus. Segurament lesmotivacions són sempre similars, i ésque, certament, el cant coral té enessència elements prou interessantscom aquest unir-se en un projectecomú, o la seva importància per a lesminories, “perquè serveix sovint com ainstrument per a la identitat cultural iper a la preservació d’una cultura id’una llengua”.2 Hi ha projectes on elcant coral s’utilitza per a la integracióde minories culturals o per promoure eldiàleg interreligiós o intercultural ifomentar així la tolerància entre lesreligions i cultures. És una via, unaporta oberta que ens deixa el cant coralper a la integració i la cohesió social,

perquè quan les veus s’uneixen les fron-teres i les diferències s’esfondren, i totsi cadascú dels membres del cor quedenja per sempre units per lligams incom-prensibles però més forts que la sang.

I si ara que llegeixes això és un vesprede divendres i el pes de la ciutat t’aixa-fa, potser quan baixis a agafar el metroo els ferrocarrils a la plaça de Catalunyaet deixaràs seduir per les veus delscantants de l’Institut de Gospel deBarcelona, i seràs tu, avui, un altrebadoc embadalit que escapa de les pres-ses de la vida urbana. I potser demàseràs tu qui ens espanti els fantasmesamb el teu cant, en un carrer, escenario potser al cor de la nostra universitat,que està obert a tothom.

<http://cor-ub-ghif.blogspot.com/>

Ramon MassanaEstudiant d'Antropologia Social i

Cultural

1. Aquest personatge va donar peu a la tesi

doctoral del professor Jaume Carbonell, del

Departament d’Història de l’Art de la nostra

universitat: Josep Anselm Clavé i les societats

corals a Catalunya (1850-1874).

2. Conclusions a la Reunió d’Experts de Cant

Coral del Mediterrani. Barcelona, 2006.

Zona de música

Cant coral i associacionisme

núm. 1220

S’acosta l’estiu i, amb ell, l’època deles fires i els mercats medievals, ja

que és en aquesta època quan més enpodem visitar a Catalunya. Són espaison podem trobar tota una sèrie d’activi-tats, espectacles i gastronomia ambien-tats en l’època medieval.

És una sensació molt agradable passejarper un carrer d’algun petit poble o d’al-guna petita ciutat i trobar-se gent vesti-da amb robes de l’època i que et diguinfrases com: “Fes ton ofici, que tot l’altreés vici”, com si realment haguessis fet unsalt en el temps i estiguéssim vivint endirecte l’edat mitjana.

Els carrers guarnits, escenificacions iespectacles que ens fan posar en situa-ció i sentir-nos part de la història,mostres dels oficis més antics (comara terrissaires, picapedrers, ciste-llers, llauners, etc.), productes artesa-nals, menjars de l’època, música me-

dieval, cercaviles, etc. Aquestes sónalgunes de les coses que podríemtrobar en un mercat medieval; enalguns, fins i tot podem trobar activi-tats com tir amb arc. Ara bé, per moltque intenti explicar com és un mercatmedieval, la veritat és que s’ha deviure, s’ha de sentir.

Un dels mercats medievals més conegutés el de Vic, fet que reflecteix com n’erad’important aquesta ciutat durantl’època de l’edat mitjana. Hi podemtrobar els venedors al carrer vestits del’època, els petits carrers plens de para-detes amb menjars tradicionals, espec-tacles i actuacions a la plaça Major,carruatges i moltes més coses fascinats.Tot i amb això, haurem d’esperar unamica més per veure’l aquest, ja que és almes de desembre.

Lourdes RodríguezEstudiant d’Empresarials

Mercats medievals

Trepitjant la zona

ww

w.u

b.e

du/

xdl/

din

lin

Aquest estiu podrem visitar aquestsmercats i fires medievals:

Setmana MedievalMontblanc (Conca de Barberà)Del 18 al 27 d’abril

Mercat MedievalBagà (Berguedà)Del 17 al 20 de juliol

Mercat Medieval i ArtesanalPalau-Solità i Plegamans (Vallès Occidental)28 i 29 d’abril

Mercat MedievalGuimerà (Urgell) 11 i 12 d’agost

Mercat Medieval dels CanongesLa Seu d’Urgell 7 i 8 de juny

abril-08 21

Senyores i senyors!Nens i nenes!Petits i grans!La Fira de Teatre de Titelles de Lleidaja s’acosta!

Si encara no coneixeu la ciutat deLleida i us ve de gust anar-hi; o si,

per contra, en sou habituals tran-seünts, però encara no heu descobertl’activitat que us proposem a continua-ció... aquest és un dels moments en quèla capital de la Terraferma llueix més.Els racons més emblemàtics —la plaçade la Paeria, la plaça de la Catedral, elpati de l’IEI i un llarg etcètera— s’om-plen de petits personatges que arribend’arreu del món, i també de casa nostra.

Els uns amb fils que els doten de mobi-litat, els altres han nascut d’una barre-ja d’andròmines reciclades, n’hi ha quecontinuen sent humils peces de robaque cobren vida, altres són ginys ques’adapten al cos humà convertint-lo entitella... Tots ells ens expliquen histò-ries meravelloses, fantàstiques... ensconviden a entrar al món màgic de laimaginació sense límits.

Cada d’any la celebració d’aquest esde-veniment correspon al primer cap desetmana de maig. El temps acompanya,doncs, a gaudir dels espectacles a l’airelliure, ja que queden enrere el fred i laboira que regnen a Ponent durant l’hi-vern; i alhora encara no ha arribat la

intensa calor d’estiu, pròpia també de lazona. Enguany, el 19è ja, a més, coinci-deix amb el pont. Per tant no teniuexcusa! Són quatre dies els que podeutriar d’anar-hi: 1, 2, 3 i 4 de maig.

Durant els dies esmentats tot s’ompliràde colors, il·lusions... Si considereu queja heu crescut massa per anar a veureespectacles d’aquest tipus, desenga-nyeu-vos, despulleu-vos de prejudicis iatreviu-vos a endinsar-vos en un mónque no coneix edats. Si observeu lescares de la canalla davant de les actua-cions de les companyies titellaires usadonareu que no s’estranyen si seieu alseu costat. I encara més, si apreneud’ells, els imiteu i us deixeu endur perl’espectacle, en gaudireu com no havíeuimaginat. De totes maneres al progra-ma de la Fira podeu trobar els especta-cles classificats en infantils, familiars,juvenils i adults; que us permetrantenir un criteri d’elecció amb anteriori-tat. Altrament, és important remarcarque la majoria d’espectacles sóngratuïts, tret d’alguns que es fan enespais tancats, com el teatre municipal,i són de pagament... però no patiu, elspreus s’adapten a totes les butxaques.

La Fira està organitzada des delcomençament pel Centre de Titelles deLleida, una entitat amb una trajectòriasòlida, que compta amb una dilatadaexperiència en aquest món, i que tédiversos espectacles de facturaciópròpia que mantenen en escena duranttot l’any per diferents indrets.

El Centre de Titelles planteja aquestesdeveniment com una plataforma demercat per als titellaires, un espai enquè les companyies es mostrin davantde futurs programadors, de tal maneraque el món del teatre de titelles no deixide girar. El Centre té uns criteris clars iexigents a l’hora d’escollir les compa-nyies participants, cosa que repercuteix

en l’altra vessant de la Fira, la lúdica, jaque això ens possibilita als espectadorsamants dels titelles d’assistir a muntat-ges de gran qualitat.

Per una altra banda, i paral·lelament ala programació, trobem un seguit d’ac-tivitats que la complementen. Si ensfixem en els aparadors del centre de laciutat veurem una exposició de titellesque l’alumnat de diferents escoles hacreat especialment per a l’ocasió.

A la mateixa zona, podrem fer un tombper la fira d’artesans de titelles, i endur-nos a casa un d’aquests personatgesque, de ben segur, ens hauran fet passaruna bona estona. I alhora, des de lesdarreres edicions, s’ha posat en marxaun concurs fotogràfic.

Si amb tot això se us ha fet la bocaaigua, he aconseguit el meu propòsit.Per tant no espereu més! Connecteu-vos al web de la Fira de Titelles perpoder seguir de prop totes les novetats:www.firatitelles.com

Núria MateuEstudiant de psicològia

Els titelles. Un món per descobrir

Zona de teatre

núm. 1222

El desig es conjuga amb lamirada. Allò que ens

agrada és dins nostre, com aidea, i es materialitza en unobjecte determinat, seguintun moviment intern i no pasun d’extern, provinent del’objecte de desig. Així doncs,la nostra mirada és l’encarre-gada d’articular el nostredesig, i ho fa d’una manerametonímica, o sigui, lliscantpels objectes en què ha foca-litzat la visió, definint i contornejantl’ombra d’allò que ja corre per lesseves venes, de vegades enganyant-se id’altres tan sols cedint espai al jocaleatori. És en el subjecte de desig ones genera l’objecte. Ara us deveupreguntar, i per què tot aquest discurssobre l’objecte i el subjecte de desig enun article sobre cinema? Doncs és,precisament, perquè el cinema és l’artde la mirada, l’art que ha posat enpràctica aquesta fascinació enversl’objecte.

Tant el cinema com la fotografia repre-senten imatges creades des d’un puntde vista determinat, des d’una miradadeterminada. Nosaltres, com a espec-tadors, quedem encisats per aquestamirada que ens ofereix el cinema, peraquesta finestra oberta al món per onnosaltres, com a voyeurs, podem mirar.

L’articulació de l’objecte de desig através de la mirada em serveix perparlar d’una pel·lícula on hi ha unclaríssim doble moviment de creacióde l’objecte de desig: un d’interior,posat en pràctica pels mateixos perso-natges, i un d’exterior, posada en fun-cionament a través de la càmera, laqual funciona com a creadora d’unamirada desitjant, el forat del pany peron se’ns permet mirar. La pel·lícula aquè em refereixo és In the mood for

love (2001), dirigida per Wong Kar-Wai. No es tracta pas d’una històriad’amor convencional; el mateix direc-tor diu que no volia filmar unapel·lícula sobre l’assumpte amorós jaque hauria estat massa avorrit, massaprevisible i tan sols hi hauria hagutdos finals previsibles: o marxen juntso cadascú torna a fer la seva vida. Elque de veritat li interessava mostrarera la manera de comportar-se de lagent i com es relacionaven entre ellsen les circumstàncies d’aquesta histò-ria, la manera com guarden i compar-teixen secrets1. La pel·lícula està roda-da des del punt de vista dels veïns, jaque quan ets veí sempre hi ha algunacosa que no pots veure i t’has d’imagi-nar. L’alta densitat de l’espai s’aconse-gueix mitjançant la utilització d’objec-tes que s’interposen entre la càmera ila imatge, obstaculitzant la visió total, id’aquesta manera s’aconsegueix crearun vincle més estret entre el públic i elsprotagonistes de la història. La posadaen escena es basa en movimentsmínims i curts, aconseguint altra vega-da una certa distància entre el públic ila història, com si estiguéssim darrered’alguna cosa, espiant.

In the mood for love és també unapel·lícula sobre la nostàlgia de lamemòria, d’un passat d’una ciutat,d’una època i d’un “possible” amor.

L’època que rememora WongKar-Wai és la del Hong Kongde principis dels anys seixan-ta, moment que el mateixdirector va viure. Així doncs,l’entorn és el que crea lahistòria, en certa manera, i lamanera de rodar vol donarun paper rellevant a aquestentorn per tal de demostrarque la història d’amor delsprotagonistes no és l’únicacosa important en el món.

Es tracta d’una història plena detensió i carregada de probabilitats, enla qual l’exercici serà més aviat imagi-nar i interpretar i no pas un simpledeixar-se guiar per un guió acotat i peruns plans i seqüències explicatives.Tant si ens deixem portar per la fasci-nació de la imatge i la música d’aques-ta pel·lícula, com si ens decantem mésper formular una teoria hipotèticasobre el perquè de la renúncia delspersonatges a viure una històriad’amor, sempre estarem gaudint d’unaobra mestra que no ens deixarà maiindiferents. I com les paraules queacaben la pel·lícula, “El seu record ensmirarà a través d’un cristall cobert depols. Ja sabem que el passat és allò quees pot veure, però no tocar. I tot allòque es veu és borrós i confús”.

Laura Pla AumatellEstudiant de Teoria de la Literatura i

Literatura Comparada

1.KAR-WAI, Wong. “Entrevista amb el direc-tor”, a HEREDERO, Carlos F. La herida del tiem-po: el cine de Wong Kar-Wai, Valladolid:Semana Internacional de Cine de Valladolid,2002, pàg. 227.

L’objecte de desig, en la nostramirada

Zona de cinema

abril-08 23

En els darrers temps han sorgit infi-nitat de celebracions i centenaris, i,

precisament aquest any més que altreshi ha una data a celebrar pels aficionatsa la literatura catalana: som davant del’any Rodoreda, perquè es commemorael centenari del seu naixement. I és enmotiu d’aquesta efemèride que laFundació Mercè Rodoreda (Institutd’Estudis Catalans), la Institució de lesLletres Catalanes i l’Institut RamonLlull consideren cabdal la celebraciód’aquest Any Rodoreda.

Probablement tothom sàpiga de quiestem parlant, i pels qui no ho sabennomés es pot dir que està consideradauna de les escriptores més importantsde la narrativa catalana contemporà-nia i també amb una gran trans-cendència en l’àmbit internacional. Ésper això que la seva obra ha estattraduïda a gairebé una trentena d’idio-mes i en destaquen títols tan conegutscom La plaça del Diamant o Miralltrencat. També sobresurten altresobres com Aloma, El carrer de lesCamèlies, Jardí vora el mar, Quanta,quanta guerra..., Vint-i-dos contes, Lameva Cristina i altres contes, Semblavade seda i altres contes i Viatges i flors.

En vista a la celebració d’aquestaefemèride s’ha programat tota unasèrie d’activitats tan diverses comexposicions, rutes literàries, especta-cles, activitats educatives... que esduran a terme al llarg de tota la geogra-fia catalana. Es tracta de difondre aescala universal la seva figura i la sevaobra. També hi ha l’objectiu de poderajudar a la internacionalització de lallengua i la cultura catalana perquè nohem d’oblidar que la genial escriptoraés fruit de la seva vida personal i de lasituació enormement convulsa social-ment que li va tocar viure, com laGuerra Civil, la dictadura, l’exili...

Algunes de les seves obres han ultra-passat el paper de la novel·la i s’hanconvertit en pel·lícules o obres deteatre, com per exemple La plaça delDiamant —qui no ha sentit parlar maide la Colometa!. La pel·lícula i la recentestrenada obra de teatre no han fetmés que engrandir el mite que ja de persi era gran, però a la vegada han plas-mat visualment les aventures quegeneracions de catalans i lectors s’ha-vien imaginat al seu cap. També altresobres com Mirall trencat s’han pogutveure per televisió en espectacularsmuntatges ambientats en l’època.

En la societat actual tendim a valorarles persones i l’obra quan els autors jano hi són i no poden ser partícipsd’aquest reconeixement. A Mercè Ro-doreda també li va passar una cosasimilar, perquè ha estat amb el pas deltemps que se l’ha reconeguda encaramés. Precisament la celebració del’Any Rodoreda s’entén com un granreconeixement més a la seva obra i alpaper que va tenir, al llarg de totes lescircumstàncies que va viure, dins de lasocietat i la cultura catalanes. No espot més que reconèixer i celebrar queMercè Rodoreda s’ha convertit en unclàssic i un referent de la narrativacatalana, com així ho demostra el fet

que algunes de les seves obres siguin delectura obligatòria durant etapa educa-tiva.

En aquest punt, només em quedaemplaçar-vos a tots i a cada un devosaltres a la lectura, perquè amb lalectura aconseguim obrir la ment iviure en espais i vides diferents.També, la gent que no coneix MercèRodoreda, us animem a llegir les sevesobres o a participar en alguna de lesmúltiples activitats que es duran aterme al llarg de tot l’any per saber-nemés. Els qui ja la coneixeu, aquest és elmoment ideal per descobrir MercèRodoreda com a persona, en les dife-rents exposicions o bé en la participacióen una ruta literària, per exemple.Podeu consultar un calendari amb lesactivitats previstes i en les poblacionsque es duran a terme, així que no hi haexcusa per quedar-vos tot l’any sensevisitar ni formar part de cap de lesmúltiples activitats que s’aniran cele-brant.

Per a més informació, consulteu:www.anyrodoreda.cat

Adelina ItóEstudiant de Bibloteconomia

Any Rodoreda 1908-2008

Zona de lectura

núm. 1224

Diuen que els impressionistestemien el negre; no el pintaven

perquè per a ells no existia en la reali-tat. N’hi ha força, de negre, als quadresd’Isidre Vicens. El que no hi ha, encanvi, són ombres, penso, mentrem’enfilo pels carrers empedrats del’antic call jueu de Girona. Ara, als seusnoranta anys, retorna als colors prima-ris de Montfullà, “sense grisos”, quesón els dels seus orígens vitals i artís-tics. “Em torna a venir la manera depintar que jo feia al principi”, diu,mentre m’ensenya el quadre en quèestà treballant al seu estudi. Enretirael cavallet perquè el sol de la tarda queentra a les golfes de l’hotel Bellmirallno malmeti la pintura encara fresca.

La passió de la pintura li ve de petit:“És el que sóc”, diu senzillament. Alssis anys va agafar el tifus i durant els sismesos posteriors de convalescència s’i-maginava figures estranyes tot mirantles bigues del sostre del llit estant.Més tard, quan va sentir parlar perprimer cop d’Amèrica, un continentseparat pel mar que tampoc no haviavist mai, s’estava hores i hores con-templant els núvols on esperavaveure-hi algun vaixell. Era un nen bai-xet i prim, introvertit i observador queva decidir abandonar el col·legi quan,als vuit anys, va arribar a casa amb lamà inflada el primer i únic dia que elmestre el va castigar. Es va quedar acasa, a pagès, on “era completamentlliure” i en aquell entorn natural vaaprendre primer a dibuixar que a es-criure.

Als tretze anys va començar a treballara la fàbrica, on aprofitava els momentslliures per omplir amb traços de llapisracons de paret i caixes de cartró. Aixòva cridar l’atenció d’un altre treballa-dor, que pintava, i el va dur amb el mes-tre Aguilera perquè li donés classes.Amb ell va aprendre molt, sobretotdibuix, durant els següents cinc anys.També va començar a anar a la biblio-teca de Salt, on va llegir tota mena de

llibres i fullejava revistes franceses queno entenia però que contenien repro-duccions de pintures dels impressionis-tes francesos, dels expressionistes ale-manys i de l’anglès Turner, entre d’al-tres, que el van impactar.

Isidre Vicens té molta memòria i s’es-plaia parlant dels anys d’infantesa. Elseu primer record es remunta al diaque va néixer el seu germà petit, quan

Zona d’art

Una tarda amb el pintorIsidre Vicens

L’art no expressa el que és visible,més aviat fa visible

KLEE

abril-08 25

ell tenia dos anys i deu mesos i veia perprimer cop la neu. Sembla que tinguiels records ordenats en un fil que vadescabdellant entre anècdotes i refle-xions. Asseguts al sofà, de cara als seusquadres, anem bevent aigua durantl’entrevista, ell perquè se li asseca lagola “de tant xerrar” i jo per acompa-nyar-lo. L’habitació es va tornant ver-mella per la llum del sol cada cop mésbaix i se senten tocar sis vegades lescampanes de la catedral quan se m’aca-ba la cinta de la gravadora. A partird’aquest moment començo a transcriu-re frases ràpides a la llibreta i la mira-da de Vicens, ara més relaxada, es vaallunyant, potser cap a algun dels seusespais pictòrics.

Més que per etapes l’obra d’IsidreVicens es podria ordenar en espaistemàtics que corresponen a llocs realson ha estat. “Només puc pintar el quehe vist i sentit” i per això ha anat a bus-car les imatges que l’atreien. No hi hafigures humanes a les seves pinturessinó la petjada de l’home en el paisatge.La guerra va ser també un espai, impo-sat, del qual no li és gens fàcil parlar.Només tenia dinou anys quan el vanmobilitzar, “era un noi molt sensibleque rumiava molt i que no m’haviabarallat mai amb ningú”. El 1939,quan es retirava la seva brigada alfront de Terol, hi va haver una granmatança al pas entre dues muntanyesperò ell va sobreviure gràcies a l’es-tratègia que havia après a l’escolad’instrucció militar d’enfilar-se daltd’una de les muntanyes. “Per un recpetit em vaig escapar entre les línies dela trinxera i vaig córrer mentre sentiaels soldats d’en Franco que sopaven icantaven a pocs metres, fins que vaigarribar, encara de nit, a la carretera.Vaig entrar a una barraca on hi haviaun noi molt espantat, plorant. Vammarxar junts quan clarejava però jasentíem els tancs de lluny que s’apro-paven. Ens van agafar però, encarasort!, sense el fusell a la mà perquè sinója ens hagueren mort”.

Després de la batalla de Terol, però, elvan tenir per mort durant dinou mesosi la seva mare el va plorar. Mentrestant,l’enviaven al camp de concentració de

Bilbao, després a Màlaga i d’aquí a lapresó de Girona, d’on en va sortir el1943 sense haver estat mai jutjat.Durant aquests quatre anys va fermolts dibuixos a llapis que se li queda-ven quan ingressava a cada presó,excepte els que va fer en una llibretaque es va poder amagar a la roba. Estracta, potser, de l’únic espai de l’obrad’Isidre Vicens on la figura humanan’és la protagonista, tot i que “no dibui-xava la part tràgica sinó la psicològica”.

“Em vaig refer a Montfullà. Durant totun any només vaig menjar coses bulli-des. I al cap de nou mesos d’haver arri-bat vaig fer un quadre que, crec, és elmillor que he fet mai”. Es va reincorpo-rar al seu art i va substituir el carbó pelcolor. El 1954 va començar a donar clas-ses de pintura però “el món havia can-viat, jo ho intuïa, i aquí no hi havia capllibre per ensenyar pedagogia de la pin-tura”. El 1956 va decidir anar-se’n aParís on “se’m va obrir el món. Vivia enun hotel barat, llegia i aprenia molt.Només al primer any vaig fer trenta-cinc quadres i dibuixos a pilons”.

Se li humitegen els ulls quan recorda laprimera vegada que va ser davant d’unquadre de Van Gogh i es va atrevir atocar-lo una mica, emocionat. “En VanGogh el comprenc ben bé; és mentidaque fos boig. Va passar molta gana i esperd el sentit quan passes gana.Recordo que una vegada menjant sopade pa a la presó em vaig pensar que elpa era carn i estava convençut que enmenjava, de carn. Neuròtic sí que hoestava. Però la pintura de Van Gogh téun sentit religiós que fa que, en unacòpia de qualsevol dels seus quadres, esperdi la part espiritual”. Hi ha tambémisticisme en els ocres dels camps llau-rats de Castella i de Los Monegros o ales estepes blavoses de Las Alpujarrasandaluses que pinta Vicens. La terra esmenja el cel com si la realitat mésimmediata s’imposés a l’horitzó. “Elmisticisme que he pintat als quadres vede mi i no té res a veure amb la religió.Tinc una tendència pels paisatgesdesèrtics. Encara que sempre m’ha que-dat la recança de no haver-hi anat m’a-trau el desert i la classe de vitalitat quehi ha”.

Des que es va instal·lar definitivamenta Girona, tot i que a Catalunya ha tro-bat també motius pictòrics, no ha dei-xat de buscar aquest desert en altrespaisatges d’Espanya. “M’han interes-sat molt Los Monegros. He sentit a lapell els colors cendra d’aquests llocs. Almatí m’emportava tres pomes, dos plà-tans i una ampolla d’aigua i no tornavafins al vespre. M’asseia allà, escoltavaels ocells, les serps, les rates... Hi hamolta vida que no veus si no et pares aescoltar-la. Hi ha un moment que elpaisatge, durant cinc minuts, és unameravella: el vent, els núvols quecorren, la terra quieta... i quasi sents lafressa de la terra”. La terra tambéparla de les condicions de l’home que hiviu. Els camps llaurats o les cases de LaChanca, a Almeria, suggereixen l’hu-manisme d’una mirada que reposa enuns colors i en fa uns altres. Són comles marques de guix fetes per nens a lesportes tancades o com els arbres cre-mats, una petjada més del temps.

“La pintura, l’has d’estimar”, conclou.“Els expressionistes no respectaven lainterrelació que hi ha en el color. I elsimpressionistes tampoc l’estimaven deltot, el color, ja que no utilitzaven elnegre. La pintura, si l’estimes i la com-prens, és com fer un petó natural a unanoia. Si no saps la teoria dels colors, elscolors se’t resisteixen; però quan laconeixes sembla que el color vinguiamb tu. Jo he estudiat molt la teoriadel color, però continua sent un miste-ri”.

Quan surto de la casa d’Isidre Vicens jaés fosc. El color del cel ha canviat enpoques hores. Miro amunt i penso en lapor dels impressionistes i en la ideasubjectivista de Klee. Potser el fet queexisteixi o no un determinat color a lanatura és irrellevant si la nostra pròpiamirada intuïtiva acaba interpretant larealitat. Vicens, que ha dedicat la vidaa l’art, no ha deixat de cercar l’expres-sió d’aquest misteri. Baixo les escalesdel Carrer de la Força mentre sonenvuit campanades. És negra nit.

Irene TarrésEstudiant de Filologia

Què és Argumenta?

Argumenta és una eina multimèdiaper a l’aprenentatge autònom delcatalà de l’alumnat universitari. Estàformada per dos productes digitalsmodulars: d’una banda, un recurs deconsulta virtual sobre com produirtextos —escrits i orals— acadèmics iprofessionals competents i, de l’altra,un producte formatiu de nou serveislingüístics universitaris —universitatsde Barcelona, Autònoma de Barcelona,Politècnica de Catalunya, Pompeu Fa-bra, de Girona, de Lleida, Rovira iVirgili, Oberta de Catalunya i de Vic—que es basa en les línies pedagògiquespròpies d’aquest context.

Per a què serveix?

Amb Argumenta, l’alumnat té a l’abastuna ajuda doble. En primer lloc, mate-rial per elaborar escrits i discursos rigo-rosos des del punt de vista lingüístic,adequats a qualsevol situació comunica-tiva dins de l’àmbit universitari o pro-fessional. En segon lloc, un mitjà perconscienciar-se sobre la situació socio-lingüística catalana, en general, i uni-

versitària, en particular, i prendre-hiactituds conseqüents per actuar respec-te de la diversitat lingüística en lessituacions quotidianes de la vida acadè-mica.

Com s’hi accedeix?

Tot i que el projecte Argumenta es vadissenyar al Servei de Llengües de laUAB, juntament amb el Servei deLlengües i Terminologia de la UPC,actualment s’hi pot accedir des de qual-sevol dels nou serveis lingüístics univer-sitaris que l’han creat. Per exemple, s’hipot entrar des de la pàgina web delsServeis Lingüístics de la Universitat deBarcelona, (www.ub.edu/sl/argumenta).

Com s’hi navega?

Navegar per Argumenta és senzill i espot fer de manera intuïtiva. Percomençar, en la pàgina d’inici cal triaruna de les dues opcions: o bé veure elmaterial d’una manera més acadèmica idirecta —amb una entrada per a cadacontingut en format HTML— o béd’una manera més interactiva i visual

—per mitjà d’un còmic format per 24vinyetes en format flash.

Quins en són els continguts?

Sigui quina sigui l’opció de navegaciótriada, Argumenta té un total de 24apartats —apunts, resum, fitxa, lecturaràpida, exposició oral, examen, carpetad’aprenentatge, argumentació, hipòte-sis, prevenció del plagi, diccionaris,terminologia, correcció i traducció, llen-gua virtual, producció de textos, resse-nya, pòster, article, informe, redacció dewebs, currículum, entrevista de feina,tria de llengües i acollida lingüística—que inclouen exemples, ampliació decontinguts, recursos bibliogràfics,fitxers d’àudio i transcripcions. A més,també es preveu la possibilitat d’impri-mir tots els continguts, fet que permettreballar-hi sense connexió.

Quines visions de futur té?

Tot i que actualment Argumenta ja ésun producte tancat, se’n preveu unaactualització constant d’acord ambdiversos aspectes, com ara els suggeri-ments de les persones usuàries —que espoden fer per mitjà de l’adreça decontacte i l’enquesta de valoració delproducte que hi ha en la pàgina web— ila vigència del material que s’hi incorpo-ra. A més, l’equip formatiu apunta cap areptes varis, entre els quals hi ha lalectura plurilingüe en castellà i anglès,entre altres llengües, de part del mate-rial amb l’objectiu de reflectir i natura-litzar l’experiència lectora multilingüe aquè està exposat l’alumnat universitari,o l’especialització lingüística de cadadisciplina o gènere universitaris.

Eva Gomàriz Estudiant del doctorat

en Llenguatge i Variació

núm. 1226

Ciberzona

ARGUMENTAub.edu/sl/argumenta

abril-08 27

I nformacions

Els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelonahan editat el Vocabulari de belles arts, dins la col·lec-ció de Vocabularis Universitaris de la Xarxa Vivesd’Universitats.

L’obra conté 948 entrades en català amb equivalènciesen castellà i anglès, i recull termes de tres disciplines:pintura, escultura i gravat.

L’edició ha estat coordinada per la Comissió deDinamització Lingüística de la Facultat de Belles Arts,

presidida actualmentper Miquel Planas.La selecció termi-nològica i la revisióconceptual l’handuta a terme els pro-fessors Gerard Sala,Eduard Serra,Francesc Orenes,Eugènia Agustí i EloiPuig. La revisió lin-güística ha anat acàrrec dels ServeisLingüístics de la UB.

hhttttpp

::////

wwww

ww..uu

bb..eedd

uu//ssll

//ccaa

//ffll

//eess

ttiiuu//

�лагодаря Университетскому �азговорнику,изданному �арселонским Университетом, всете, кто приезжает к нам впервые, получитнеобходимое количество выражений и лексики,которые помогут им в общении с людьми,чтобы проживание и контакт с разнымисферами университетской жизни былинаиболее удобными и простыми с первойминуты.

Quines llengües has estudiat alllarg de la teva vida?Doncs durant l’ensenyament primarivaig estudiar francès i vaig veure quem’agradava molt i que m’anava bé.Aleshores, a 14 anys, vaig sentir a parlard’una llengua internacional neutral desdel punt de vista polític que es diu espe-ranto i me’n vaig comprar un diccionaride butxaca, que anava fullejant. Al cap depoc temps em vaig assabentar que propde casa feien un curs gratuït d’esperantoi vaig començar a aprendre’l com a llen-gua que prescindeix dels factors polítics oeconòmics pels quals s’imposa una llen-gua en les comunicacions internacionals ique fomenta la fraternitat entre elséssers humans i respecta la seva llenguamaterna. Després, en el primer curs delbatxillerat, vaig començar a estudiaranglès i, a més, en el segon curs vaigentrar en contacte amb el llatí i em vaigadonar que no era una llengua tancomplicada com m’havien dit. En eltercer curs del batxillerat vaig començara estudiar el grec clàssic. Val a dir que emva agradar molt l’estudi d’aquestes duesllengües antigues, amb l’afegit de conèi-xer les cultures on van sorgir. A la UBvaig fer filologia catalana. Quan vaigacabar la carrera, m’hauria agradat estu-diar una altra filologia, però finalmentvaig decidir anar a l’Escola Oficiald’Idiomes Barcelona Drassanes (EOIBD)i tastar-hi idiomes diferents, ja que tinc lateoria que les llengües són una creaciótan meravellosa que no hi ha ningú quepugui dir que domina completament unallengua; per tant, prefereixo sentir-meimpotent en unes quantes llengües aestudiar-ne només una i sentir-me impo-tent en aquesta única llengua. Així, vaigcomençar a estudiar el basc l’any 1993 al’EOIBD.

Quin criteri has seguit a l’hora detriar les llengües que has estu-diat?Triava llengües de grups lingüístics dife-rents per no tenir-hi interferències. L’anysegüent d’haver començat a aprendrebasc, em vaig matricular d’alemany; elsegüent, d’àrab, i l’altre, de rus, de mane-ra que em dedicava a quatre idiomes bendiferents. A mesura que acabava el darrercurs d’un idioma, en començava d’altres,però en aquest cas llengües romàniques:l’italià, el francès i el portuguès. Pel que faa aquestes tres llengües, hi tenia algunesinterferències divertides; però, de fet, hitrobava més avantatges que no pas incon-venients, ja que tenia més referències ipodia deduir moltes paraules d’origenromànic. Altres llengües que també heestudiat a l’EOIBD i que encara no heacabat per motius laborals són el grecmodern i el neerlandès. També he assistita cursos introductoris de romanès enaquesta mateixa escola; de suec, a l’Escolad’Idiomes Moderns de la UB, i de finès, alCentre Cultural Nòrdic. He tastat unamínima part de la diversitat lingüística,poc més d’una dotzena de llengües, però almón n’hi ha més de 6.000...

Has passat la vida a l’escola d’idio-mes...Sí, 12 anys, del 1993 al 2005. Durantaquest període vaig decidir treballar alsmatins amb horari intensiu, de maneraque a les tardes sempre anava a escola i, amés, amb molta disciplina, ja que teniaclasses fins a les nou del vespre i després acasa, d’onze a una de la nit, feia els deures.

Què t’ha animat a aprendretantes llengües?Doncs he tingut la sort de trobar unaactivitat que m’agrada i per a la qual tincuna certa facilitat. A més, m’ho passomolt bé comparant paraules i estructuresgramaticals, imaginant l’origen dels motsi entrant en contacte amb la culturapròpia de cada llengua, per exemple:escoltant música de qualitat (pop, rock,etcètera) que no sigui cantada en anglès.

Per què vas començar a estudiarbasc?Perquè a la facultat vaig cursar duesassignatures optatives d’aquesta llenguai em va interessar molt el fet d’estudiaruna llengua que forma part de la riquesalingüística de la península Ibèrica i que ésla més antiga d’Europa, d’origen desco-negut i amb una sintaxi completamentdiferent de la romànica. Per a mi, estu-diar una llengua tan antiga, difícil i dife-rent és un desafiament intel·lectual.

Ara treballes al matí i a la tarda:continues l’aprenentatge?Sí, intento llegir premsa en altres idio-mes i mirar programes informatius encanals internacionals per satèl·lit. Sim’interessa una notícia d’àmbit interna-cional, busco un canal del país on s’haproduït i intento entendre el que endiuen els locutors nadius.

Moltes gràcies Lluís.Gràcies a vosaltres.

Quatre paraules amb… LLUÍS LÓPEZ FRUCTUOSOEl Lluís ha col·laborat durant molt de temps amb elsServeis Lingüístics. És corrector, traductor, terminòleg imoltes coses més. Actualment treballa al Servei Lingüísticde la Confederació de Comerç de Catalunya i al setmanariEl Triangle. Tanmateix, la relació del Lluís amb les llengüesva molt més enllà de la feina. En aquest número de larevista, aprofitant que enguany se celebra l’AnyInternacional de les Llengües, hem volgut tractar de ladiversitat lingüística, del multilingüisme, i per tot plegathem cregut interessant parlar amb el nostre amic Lluís.