1 1777

abril de 2014

103FULLSD’HISTÒRIA

L’Escala

LLLLAAAA IIIINNNNDDDDÚÚÚÚSSSSTTTTRRRRIIIIAAAA DDDDEEEELLLL GGGGÈÈÈÈNNNNEEEERRRREEEEDDDDEEEE PPPPUUUUNNNNTTTT AAAA LLLL’EEEESSSSCCCCAAAALLLLAAAA

PRESENTACIÓ

Les fàbriques de gènere de punti el treball de la dona a l’Escalaa la primera meitat del segle XX

Durant pràcticament un segle el soroll de màquines com telerscirculars i rectilinis o tricotoses, bobinadores o cabdelladores, re-cobridores, repassadores, overlocks i les habituals màquines decosir, es sentia a moltes cases del poble. Cognoms com Serrats,Broggi, Ximinis, Puig, Viñas, Solés o Sureda, per citar les fàbri-ques més recordades, són noms de veritables nissagues, de ge-neracions dedicades a aquest ram, que varen invertir esforç irecursos en la industrialització de la vila de l’Escala. En una po-blació majo ri tàriament pescadora, que, a principi del segle XX,era d’uns dos mil cinc cents habitants, és sorprenent haver trobatdocumentació de vint i dues fàbriques de gènere de punt, de lesquals, durant el seu apogeu, varen arribar a coexistir-ne deu, quedonaven feina a més d’un centenar de dones. Passada la GuerraCivil, només cinc fàbriques varen tornar a emprendre l’activitatfins que la competència de les grans fàbriques del Maresme, lallunyania dels centres de producció de la matèria primera i delscircuits comercials, la introducció de les fibres acríliques i l’arri-bada del turisme varen propiciar la seva decadència.

Remendar, cosir, salar, teixir... aquestes eren les ocupacions al-ternatives de les dones de l’Escala que volien cobrar un sou i nolimitar-se a la feina de casa, on, encara que treballessin, no po-dien percebre cap remuneració. Per anar a cosir o a remendarxarxa per altres, si no feien un treball qualificat, cobraven moltpoc o senzillament, no cobraven res, ja que el període d’apre-nentatge no comptava com a treball. Les que anaven a cosir, ambuna mica de sort, es podien confeccionar una peça de roba. Al-gunes dones treballaven una temporada a la fàbrica de gènere depunt i l’altra a la de salat. A algunes els agradava més el treballdel gènere de punt perquè deien que era més net, a d’altres el deles fàbriques de salaó de peix perquè es podien bellugar més i

2 1778

també cobraven més... Per a lamajoria de dones, però, la possibi-litat de guanyar un sou i algunesestar assegurades, fos en un ram ol’altre, va significar la única possi-bilitat de tenir ingressos propis i,en general, va contribuir a millorarl’economia de moltes famílies del’Escala.

Enguany que s’acompleix el 30 ani-versari del tancament de la dar rerafàbrica de gènere de punt de l’Es-cala, la del senyor Miquel Puig iComas, i deu anys que va fer dona-ció a l’ajuntament de tota la maqui-nària de la seva fàbrica, llavorssituada a la plaça Víctor Català, hempensat que era un bon moment per a recuperar la memòria i la his-tòria associada a aquesta activitat, tan important per al poble del’Escala entre final del segle XIX i l’últim quart del segle XX.

En aquest número de la revista Fulls d’Història Local presentemquatre articles: un sobre el marc general de la industrialitzaciódel gènere de punt a Catalunya, fet per Pere Vilaseca, presidentde la Fundació Jaume Vilaseca. Museu del Punt de Mataró, elsegon, sobre la història del gènere de punt a l’Escala, a partir delsdocuments dels arxius, a càrrec de Jordi Gallegos, el tercer, la his-tòria de la fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig i Comas, acàrrec de Joaquim Armengol i, finalment, el treball d’història oralfet des del Museu per Mariona Font.

Volem agrair totes les persones i institucions que han cedit docu-mentació, objectes i els seus records al Museu de l’Anxova i de laSal i a l’Arxiu Històric de l’Escala per a poder muntar l’exposició, eldocumental elaborat junt amb Canal 10 Empordà i la revista queteniu a les mans, un treball més del projecte El Fil de la Memòria.

Lurdes Boix i LlonchArxivera i directora del Museu de l’Anxova i de la Sal

1779 3

Màquina de fer punta. Foto JoanLassús. Arxiu Històric de l’Escala.

UNA ENFILADA SOBRE EL PUNTTeixir no és altra cosa que anar nuant o entrelligant fils fins a ob-tenir una peça de roba. Bàsicament trobem teixit de dos tipus: Elteixit a la plana i el gènere de punt.

Teixit a la plana:Consisteix a entrellaçar fils longitudinals (ordit)amb horitzontals (trama). Teixits normalmentsense elasticitat, cortines, mocadors, texans, ca-mises, flassades, veles, teles.. acostumen a estarfabricats amb aquest tipus de teixit.

Gènere de punt:L’origen del teixit de punt és casolà i manual. Ambun sol fil i la traça de saber tramar amb agilitat ambl’ajuda de dues agulles o un ganxet hom pot fer jer-seis de llana, mitges, mitjons, guants, barretines,bufandes... Teixits amb elasticitat que s’adapten alcos i permeten moure’s amb comoditat.

Des de l’antiguitat, el teixit de punt fouuna activitat molt lligada al sector pri-mari i molt estesa arreu. En el campper exemple, en els moments de pocaactivitat agrícola s’aprofitaven les horesper fer mitja o ganxet. Era el momentde fer la roba que ajudava a suportarla fredor dels curts dies d’hivern. Era

per tant, una feina domèstica, sense cap més finalitat que l’úspersonal i familiar. A aquesta feina hi precedia la d’aconseguir elfil, a partir del lli d’origen vegetal i sobretot de la llana extreta delpèl de les ovelles.

La mecanització del gènere de punt no fou una realitat a Europafins a finals del segle XVII. El primer teler, inventat per WiliamLee, el 1589, es va difondre a poc a poc, primer a Anglaterra iposteriorment a França, país a través del qual arribà a Catalunyade manera clandestina, ja que l’exportació d’aquests talers eraprohibida sota pena de mort.

El primer intent fou d’un mataroní, Feliu de la Penya, preocupat pelnombre d’importacions de teixit estranger que entraven al nostre

4 1780

país, però, no va aconseguir del totel seu objectiu. A Catalunya, defet, no s’expandí el teixit de puntamb teler, fins a la segona meitatdel segle XVIII.

Segons Jordi Palomer, els primerspobles i ciutats on s’introduí la fa-bricació del gènere de punt ambteler són: Barcelona (1682), Ma-taró (1765), Calella (1767) Puig-cerdà (1772), Olot i la Garrotxa(1774).

En aquell moment dues altres ma-tèries primeres esdevingueren im-portants: la seda i posteriorment elcotó. Les peces de punt realitzadesper artesans especialistes, solienfabricar-se amb seda, sobretot lesmitges, usades indistintament perdones i homes benestants. La fa-

1781 5

Tricotosa rectilínia. Foto cedida per laFundació Jaume Vilaseca.

Teler rodó. Foto cedida per laFunda ció Jaume Vilaseca.

Xerric. Foto cedida per la Funda cióJaume Vilaseca.

bricació artesanal, però continuavaessent molt important entre lesclasses populars, sobretot als poblesdel Pirineu, amb poca economia demercat.

Durant aquest període, una novamatèria primera procedent d’Amè-rica prengué cada vegada més forçaal nostre país: el cotó. “El gènere depunt de cotó, diu Miquel Puig i Rei-xach, fet mecànicament, havia en-trat, doncs, primer a Puigcerdà.Però no tardà pas massa, possible-

ment per camins propis, a fer presència a Olot (i d’aquí a altrespoblacions de la comarca), on aquesta manufactura, empesa so-bretot per operaris joves, en pocs anys trobà el context propiciper a créixer espectacularment, per davant de qualsevol altra po-blació”.

El cotó, desplaçant la seda, esdevé la fibra per excel·lència delXIX i bona part del XX. El cotó és un teixit amb unes propietatsextraordinàries: agradable al tacte, suau, transpirable, resistent ala calor i a la fricció i molt més econòmic que el fil dels capolls.

No ens ha d’estranyar, doncs, la rapida difusió de les peces depunt de cotó, empesa també per la moda del moment i la pro-gressiva mecanització, amb la introducció primer del teler circu-lar, patentat a Anglaterra el 1816. Accionat a mitjans de segle perl’energia del vapor.

Aquest tipus de teler fa-brica un teixit tubular, quecaldrà tallar i cosir peraconseguir el producteacabat, generalment robainterior: calces, calçotets,samarretes, etc.

Indústria que reeixirà aMataró i al Maresme, es-devenint-ne la capital del’Estat.

6 1782

Filosa. Foto cedida per laFundació Jaume Vilaseca.

Telers circulars. Foto cedida per la FundacióJaume Vilaseca.

El teler rectilini o tricotosa, també neix a Anglaterra, al 1857,aquesta nova màquina permeté minvar el teixit automàticament,facilitant la fabricació de jerseis i altres peces exteriors.

A Catalunya, a partir del 1870 varen mecanitzar els telers, els pri-mers telers rodons eren accionats manualment pels treballadors.

En el cas de Mataró l’arribada del vapor a la indústria, primer, i alferrocarril després, va suposar un ràpid increment de la produc-ció en general i del gènere de punt especialment.

Entrat el segle XX, en concret al 1923, com comenta MontseratLlonch, Mataró, Calella i Canet de Mar, generava el 63% de la pro-ducció del punt de tot Catalunya. Mataró multiplicava per quatrela producció que es feia a Barcelona.

És a partir d’aquest moment que la indústria del punt es concen-trà a les viles costaneres del Maresme i la seva capital, esdeve-nint l’àrea especialitzada d’aquesta branca del tèxtil de Catalunyai de tot l’Estat.

1783 7

Teixidora d’una fàbrica de Mataró. Foto cedida per la Fundació Jaume Vilaseca.

8 1784

Passada la Guerra Civil, després de diversos “estira-i-arronsa”, alsanys seixanta del segle passat, Mataró augmentà la seva pobla-ció en un 340%, només en una cinquantena d’anys. Nous ciuta-dans procedents de zones deprimides de l’Estat, trobaren aMataró, treball en el gènere de punt. Com comenta, Joan Gimé-nez Blasco, “El desarrollisme” dels anys seixanta convertí Mataróen una ciutat que passà dels 29.920 habitants l’any 1940 als101.882 habitants l’any 1990... Aquests haurien marcat l’etapad’or del punt mataroní si no hagués estat l’inici d’un declivi.”

Fou als inicis de la darrera dècada del segle XX, que l’entrada delmercat de l’orient llunyà deixà molt tocada la realitat industrialde la comarca maresmenca.

Avui es fa molt difícil competir amb els baixos costos de païsosque no tenen lleis respectuoses amb els mínims drets laborals, nimediambientals.

Fundació Jaume VilasecaMuseu del Gènere de Punt / Mataró

Sala de confecció d’una fàbrica de Mataró a mitjan segle XX. Foto cedida perla Fundació Jaume Vilaseca.

EL GÈNERE DE PUNT A L’ESCALA,SEGONS ELS DOCUMENTS

Amb motiu de celebrar-se el 30è aniversari des que va tancar ladarrera fàbrica de gènere de punt de l’Escala, la del sr. Miquel Puigi Comas, i amb la publicació que teniu a les mans, amb molt d’en-cert es culmina un primer pas en la merescuda tasca per, des delCentre d’Estudis Escalencs i el Museu de l’Anxova i de la Sal, re-cuperar, desvetllar i fer conèixer una part del Patrimoni Industrialescalenc, concretament la història de les fàbriques de gènere depunt de la vila, una temàtica mai estudiada des de la historiogra-fia local. La present publicació no és un gran compendi i treballd’investigació, però sí un primer estudi, rigorós i documentat, enel qual es combinen les dades documentals, la memòria oral i elsdocuments gràfics.

Fins a dia d’avui, les úniques informacions que s’havien publicat alrespecte havien estat l’article de Joaquim Armengol que apareguéen el llibret de la Festa Major de 19921 (reproduït en aquesta edi-ció) o les dades versades en el butlletí local L’Escalenc, ja fossin deforma testimonial o més explícitament en les valuosíssimes Con-versa amb... Caterina Ximinis i Mascarreras2 i Rafel Puig i Ximi-nis3, en l’article de 2004 respecte a la donació de la maquinària dela fàbrica per part de Miquel Puig4 o en les tres parts de l’article deRafel Puig, titulat Una indústria desapareguda5. Més recentment,però, el Museu de l’Anxova i de la Sal ha reprès la tasca amb novesentrevistes a descendents o familiars de propietaris de fàbriqueso a treballadores de les mateixes, ja sigui publicant-les al butlletíL’Escalenc o incloguent-les en la present publicació.

1785 9

1. Joaquim ARMENGOL, “La desapareguda indústria del gènere de punt a l’Escala”,a Llibre de la Festa Major de l’Escala, CER, l’Escala, agost 1992, pàgs. 83-93.2. RODOMA, “Conversa amb...Caterina Ximinis i Mascarreras”, a L’Escalenc, núm.71, abril de 1986, pàgs. 10-11.3. RODOMA, “Conversa amb...Rafel Puig i Ximinis (I)”, a L’Escalenc, núm. 222,novembre de 1998, pàgs. 10-11.4. Lurdes BOIX, “Donacions al Museu de l’Anxova i de la Sal. Recuperació de la ma-quinària de l’antiga fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig i Comas”, a L’Esca-lenc, núm. 288, juny 2004, pàg. 10.5. Rafel PUIG, “Una indústria desapareguda”, a L’Escalenc, núm. 296, gener de2005, pàg. 14; ídem, núm. 297, febrer de 2005, pàg. 7, i ídem, núm. 298, marçde 2005, pàg. 11.

Pel que fa a la meva col·laboració, en les següents línies s’abordarài es tractarà d’analitzar la història de les fàbriques de gènere de punta través dels documents, els quals no seran exempts de la corres-ponent crítica i anàlisi dels mateixos. Sense haver fet una recercaexhaustiva de fonts documentals, les dades que s’esposaran, però,són les que s’han extret de la consulta d’hemeroteques, arxius his-tòrics (siguin de titularitat municipal o provincial), arxius eclesiàstics,arxius judicials o arxius privats. En aquest darrer cas, la major partde la documentació de les fàbriques es destruí en tancar-se les ma-teixes, tot i que alguns descendents n’ha conservat i s’ha pogut re-cuperar documentació, i, de forma excepcional, es preserva gairebéla totalitat de la documentació de la fàbrica de Miquel Puig6.

És mercès al buidatge i al tractament de tota aquesta informacióque, seguidament, s’exposen les idees principals i els argumentsde la tasca per a la qual se’m va demanar la meva aportació.

ELS ANTECEDENTS

Abans de parlar pròpiament de la història de la producció de gè-nere de punt a l’Escala, el primer exercici que caldria plantejar-seés si aquests centres de producció tèxtil sorgiren del no res, comun bolet. Òbviament, la primera resposta que ens vindria al capseria que és molt difícil o quasi impossible. Per tant, quins serienels seus orígens?

La majoria de persones que han estudiat, investigat i treballatsobre la història de la vila, així com els lectors, aficionats i amantsde la mateixa, convindrien a opinar que l’Escala ha estat una vilamarinera que, fins l’arribada del turisme a mitjan s. XX, es va de-

10 1786

6. Gràcies a la pulcritud de Miquel Puig es conserva quasi tota la documentació de lafàbrica, des de la fundació de l’empresa el 1922 fins al seu tancament el 1984. Senseun registre i inventari detallat, a grans trets englobaria els següents tipus de docu-mentació: comptabilitat (comandes, albarans, rebuts i factures; llibres copiadors defactures i de comptabilitat; dietaris i llibretes de clients i proveïdors; factures i rebutsde matèries primeres, transports, impremta, etc.), bancària (llibretes de compte cor-rent, girs bancaris i lletres de pagament), sindical (normatives, reglaments de treball,preus del sector, preus de salaris, etc.), laboral (liquidació de salaris, nòmines i rebuts,participació en beneficis, altes i baixes de la Seguretat Social, jubilacions...), de lesadministracions (arbitris, inspeccions i actes de pagament de la Diputació de Girona;informes d’inspeccions i pagaments al Ministeri de Sanitat, i cens industrial de la de-legació provincial del Ministeri d’Indústria i Comerç), de prevenció (pòlisses, assegu-rances de la fàbrica, pòlisses de les treballadores, etc.) i correspondència.

dicar i centrar especialment a la pesca. Rafel d’Amat i de Cortada,baró de Maldà i senyor d’Albons, pels volts de 1780 escrigué que“(...) los habitants són mariners i pescadors los més (...)”7 i, en-cara, l’escriptor, viatger i magistrat de l’Audiència de BarcelonaFrancisco de Zamora, el 29 de gener de 1790, al visitar l’Escalaescrigué que “(...) hay 18 embarcaciones y 60 laúdes, pescanmucha anchoa (...)”8; per tant, si féssim un càlcul estimat, ambuna mitjana de 4 homes per llagut i 6-8 per embarcació, resulta-ria que una forquilla d’entre 340 i 390 homes de la vila (o inclúsmés i tot) es dedicaven a la pesca i a la marineria, ja que, a mésde citar l’arròs, De Zamora també escrigué que “(...) Comercianen Italia llevando vino y trayendo grano. Las mujeres cuidan dela anchoa. Hay alfolí de la sal, que la traen los napolitanos de To-rosa. Hay aduana (...)”9.

I és que, certament, també és conegut el fet que l’antiga DuanaMarítima o Alfolí de la Sal (avui edifici de titularitat municipal) fouun motor demogràfic i econòmic per a la població i fou aquest ma-teix motor el que va propiciar un intens tràfec comercial durantdècades i l’exportació de molts productes des del port escalenc.L’historiadora escalenca Marina Esteban, en el seu llibre L’Escala,un exemple de supervivència, apunta que en l’economia esca-

1787 11

Un teixidor de lli, segonsquadre a l’oli del pintorVincent Van Gogh. Núm.139, Museu Kröller-Müller,Otterlo, Països Baixos.

7. Rafael D’AMAT, Viles i ciutats de Catalunya, edició a cura de Margarida Aritzeta,Ed. Barcino, Barcelona, 1994, p. 233.8. Francisco DE ZAMORA, Diario de los viajes hechos en Catalunya, edició a curade Ramon Boixareu, Curial, Documents de Cultura, Barcelona, 1973, pàg. 361.9. Ídem.

lenca, a part del cultiu de l’arròs, fou molt important i reportàmolts beneficis el cultiu de la vinya, la producció de vi i l’elabora-ció d’aiguardent, especialment entre els s. XVII i XVIII i, en menorgrau, també durant el s. XIX10.

En l’apèndix 1 del llibre d’Esteban, que és una distribució profes-sional dels nou batejats entre 1682 i 185411, durant el primer quin-quenni (1682-1686) es documenta l’existència d’un teixidor de llicom a progenitor d’una criatura. Aquesta dada, aparentment cu-riosa i anecdòtica, va ser el cap del fil que, estirant estirant, haservit per poder oferir un panorama completament nou i desco-negut pel que fa a les manufactures tèxtils a la vila de l’Escala i perconfeccionar la llista de teixidors de lli que tot seguit es presenta12:

12 1788

10. Marina ESTEBAN, L’Escala, un exemple de supervivència, Ajuntament de l’Es-cala, Monografies locals, núm. 5, l’Escala, 2001, pàgs. 40-46.11. Ídem, pàgs. 123-130.12. La confecció de la llista ha estat possible gràcies al pacient, acurat i llarg anà-lisi i examen dels llibres de l’Arxiu Parroquial de l’Escala i d’altres parròquies giro-nines, completat amb algunes dades obtingudes dels llibres del Registre Civil delJutjat de Pau de l’Escala. Cal destacar que en el Padró de Contribució Rústica del’Escala de 1820 es documenten els noms de Joan Puig i Manel Riera com a teixi-dors, però ha estat impossible documentar-los.

Maqueta d’un teler horitzontal, com els que existiren a l’Escala. Museud’Història de Sabadell.

1789 13

El 25 d’octubre de 1765 moria el teixidor d’Antoni Bou i Fornés, un dels membresde la nissaga dels Bou teixidors. Arxiu Par roquial de St. Pere de l’Escala. Llibresd’òbits, núm. 2, 1751-1777, pàg. 125v.

Partida del matri -moni entre el joveteixidor Pau Curós iFillol i la donzellaTeresa Sastre i Mar -tinell, el 15 de ge- ner de 1769. ArxiuParroquial de St.Pere de l’Escala.Llibres de matri -monis, núm. 1.2,1682-1798, pàg.27r.

Amb l’enllaç entre Pere Curós i Gertrudis Gelada, el 10 d’octubre de 1846, s’unirendues famílies escalenques de teixidors. Arxiu Par roquial de St. Pere de l’Escala.Llibres de matrimonis, núm. 2.1, 1798-1858, pàg. 208v.

ELS BOU

Salvi Bou (l’Escala, mitjanss. XVII - 1702)

Pere Bou (l’Escala,1678 - 1743)

Joan Bou (l’Escala,1700 - 1734)

Antoni Bou i Fornés (l’Escala,1703 - 1765)

Salvador Bou i Sallés(l’Escala, 1738 - 1769)

Llorenç Bou i Sallés (l’Escala,1740 - 1799)

Josep Bou i Saguer (l’Escala,1771 - 1836)

Joaquim Bou i Duran(l’Escala, 1801 - 1884)

Josep Bou i Duran (l’Escala,1804 - 1880)

ELS CARRERAS

Joan Carreras(St. Jordi Desvalls,1637 - l’Escala, 1715)

Joan Josep Carreras(l’Escala, 1704 - 1776)

Joan Carreras i Juli(l’Escala, 1737 - 1777)

ELS CURÓS

Damià Curós (Argelaguer,2n quart s. XVII - l’Escala,ante 1682)

Rafel Curós (l’Escala,1704 - 1737)

Josep Curós i Xifre(l’Escala, 1716 - 1776)

Jaume Curós i Fillol(l’Escala, 1738 - 1815)

Pau Curós i Fillol(l’Escala, 1743 - 1821)

Rafel Curós i Pannon(l’Escala, 1761 - 1854)

Rafel Curós i Sastre(l’Escala, 1788 - 1836)

Francesc Curós i Teixidor(l’Escala, 1819 - 1901)

Pere Curós i Teixidor(l’Escala, 1822 - 1888)

Jaume Curós i Gelada(l’Escala, 1856 - 1940)

ELS CASAS

Miquel Casas i Paquina(Regencós, 1751 - l’Escala,1821)

Climent Casas i Castelló(Banyoles, 1760 - ?).Activitat a l’Escala entre1780-1800

ELS RIERA

Francesc Riera i Costabella(Ullà, 1740 - l’Escala, 1820)

ELS PERICH

Joan Perich Sastre(l’Escala, 1780 - 1845)

Joan Perich Sastre, fill(l’Escala, 1804 - 1836)

ELS BLANCH

Joaquim Blanch i Garriga(Corçà, 1770 - l’Escala,1810)

Joan Blanch i Callol(l’Escala, 1801 - 1878)

14 1790

ELS BATALLA

Francesc Batalla i Roig(la Bisbal, 1787 - l’Escala,1819)

Miquel Batalla i Simon(l’Escala, 1811 - 1888)

Antoni Batalla i Simon(l’Escala, 1817 - 1884)

ELS GELADA

Francesc Gelada i Planella(Mieres, 1759 - l’Escala,1826)

Benet Gelada i Estolt(Tossa de Mar, 1795 -l’Escala, 1852)

ELS RUENSA

Peregrí Ruensa i Pi(Torroella de Montgrí,1771 - l’Escala, 1854)

Jaume Ruensa i Curós(Torroella de Montgrí,1825 - l’Escala, 1877)

ELS QUINTANA

Gregori Quintana i Riera(Albons, 1815 - l’Escala,1876)

Jaume Quintana i Serra(Albons, 1840 - l’Escala,1898)

Francesc Quintana iCasademont (Albons, 1849- l’Escala, 1911)

A tenor de les dades anotades, es pot copsar com dues foren lesnissagues de teixidors més destacades a la nostra vila: els Bou iels Curós, aquests darrers emparentats amb els Ruensa i els Ge-lada per enllaç matrimonial d’algun dels seus membres. Per tant,si el primer nom de teixidor de lli que es documenta, el 1683, ésel de Salvi Bou i el darrer, el 1902, el de Jaume Curós i Geladaque, amb la categoria industrial de “teler de llançadora a mà ovolant” deixa de pagar la contribució industrial aquell any, sónun total de 320 anys (com a mínim) ininterromputs de presènciade teixidors de lli a la vila.

A part que en el Padrons de Cèdules Personals de 1869 i 1870 hi fi-guren com a teixidors els germans Francesc i Pere Curós i Teixidor13,segons els documents de contribució industrial, amb la referènciade “teler de llançadora a mà o volant”, hi consta Pere Curós de 1880a 1892 i, de 1892 a 1902, el seu fill Jaume Curós i Gelada14.

La producció d’aquests teixidors escalencs (completada per la delscintaires, passamaneria i confeccionadors de peces de roba blanca

1791 15

13. Arxiu Històric de l’Escala (AHE). Padrons de Cèdules Personals. Anys 1869 i1870.14. AHE. Padrons de Contribució Industrial i de Comerç. Anys 1880 a 1902.

i de lli documentats) es sumaria, doncs, a la de l’elaboració de vii, especialment, d’aiguardent durant els ss. XVII, XVIII i XIX, ob-tenint així el binomi tradicional de productes que caracteritzà elprocés de protoindustrialització que visqué Catalunya durant lescentúries esmentades, sobretot les dues primeres, un tema abas-tament tractat per la historiografia catalana15.

A més, que l’origen del gènere de punt de l’Escala derivés d’a-quest artesanal sector tèxtil es veuria avalat perquè els descen-dents d’algunes de les famílies de teixidors de lli, com els Batalla,foren els que, posteriorment, seran propietaris de tallers i fàbri-ques de gènere de punt: els Puig Solés o els Solés Batalla, entreells emparentats.

16 1792

Francesc Quintana i Casade -mont, teixidor de lli, besavi deMaria Quintana. Foto: JosepEsqui rol. AHE.

15. Ja en el 1r Congrès d’Història Moderna de Catalunya, celebrat a Barcelonaentre el 17 i el 21 de desembre de 1984, es tractà amb èmfasi la protoindustria-lització, i posteriorment, entre molts d’altres, també en feren referència: JosepMa. FRADERA, Indústria i mercat. Les bases comercials de la indústria catalanamoderna, Crítica, Barcelona, 1987; Josep FONTANA, La fi de l’antic règim i la in-dustrialització, Península, Barcelona, 1993. Al respecte, una darrera visió del fe-nomen és: Llorenç FERRER, “El creixement divers de la Catalunya del segle XVIII.Protoindustrialització”, a Catalan Historical Review, núm. 5, 2012, pàgs. 195-209.

EL GÈNERE DE PUNT A L’ESCALA

En els pocs escrits que n’havien fet referència, sempre s’haviaanotat que l’inici de la producció de peces de roba elaborades se-gons la tècnica del gènere de punt, amb la seva maquinària cor-responent, es podia situar cronològicament a inici del s. XX (entre1910-1912) i que l’iniciador fou en Josep Ximinis i Guri, conegutcom a Pepet Pata. Segons els documents de la contribució indus-trial, l’inici del gènere de punt a l’Escala caldria fer-lo retrocedirfins a les darreries del s. XIX, concretament fins el 1897. Aquellany, a més del teixidor Jaume Curós, aparegueren els noms deJaume Serrats i Ros, Lluís Serrats i Maranges, Josep Sureda i Ca-llol, i Josep Albert i Riera com a productors de gènere de punt; els3 primers tributaren per 1 teler circular i 1 de quadrat (o rectilini)moguts a mà i el darrer per 2 telers quadrats moguts a mà. Vis-tes les dades, es pot afirmar que es tractaven de petits tallers demanufactura, generalment sempre instal·lats en el mateix domi-cili dels propietaris, una tònica que es mantindrà en la majoria decasos durant molts anys.

La primera fàbrica que s’implantà, l’any 1902, fou la dels germansBroggi i Alart, la qual arribà a aglutinar 1 teler circular i 4 de rec-tilinis moguts a mà, però malauradament tancà les portes el1907. Fou a partir de llavors que començà a prendre importàncial’empresa de Josep Ximinis i Guri, fundada el 1906, i que sí bénomés treballà amb 1 teler quadrat entre 1906 i 1908, a partir de1909 ja comptà amb 4 telers quadrats, la mateixa maquinària que

1793 17

Grup de treballa -dores de la fàbricade gènere de puntde Josep Ximinis iGuri, Pepet Pata, ainici de la dècada de1920 (foto: JosepEsquirol; cedida perla família Bruguera-Batalla).

tingué fins 1923, ja que el 1924 la fàbrica patí una ampliació ipassà a tenir un total de 20 telers quadrats, encara que del 1925a 1936 es mantingué estable amb “14 telers rectilinis d’agullescreuades, moguts a mà i amb 705 cm de frontissa”.

A part dels ja citats tallers de manufactura iniciadors del gènerede punt a la vila, també n’existiren d’altres, com els de Pere Bo-fill i Molinas (entre 1899-1901), Joan Ferrer i Pou (entre 1903 i1918), Josep Callol i Serrats (entre 1914 i 1915), Josep Pascual iGarcía (entre 1916 i 1918), i Josep Masferrer i Pasques (any1924). També existiren, però, les efímeres fàbriques de Josep To-laguera i Callol, que amb 1 teler circular i 2 de quadrats mogutsa mà sols estigué activa el 1908, o la de Francesc Xavier Hospitali Solès, que obrí portes el 1923 amb 1 teler circular per passar a4 el 1924, any en que es tancà l’empresa.

L’any 1923, amb la documentació de 6 empreses del gènere depunt, és la prèvia de l’augment fins a 10 empreses que l’Escalavisqué l’any següent, el 1924, i fou entre aquests dos anys quannasqueren la majoria de “grans” fàbriques de la nostra vila. Deguta la seva importància, és prou convenient anotar les empresesdocumentades un i altre any:

1923

Francesc X. Hospital i SolésLluís Puig i SolésJuan Francisco Rodero i FariñasSalvador Sentena i SuredaJaume Sureda i TasisJosep Ximinis i Guri

18 1794

1924

Francesc X. Hospital i SolésJosep Masferrer i PasquesLluís Puig i SolésEmili Ramis i BallestaJuan Francisco Rodero i FariñasSalvador Sentena i SuredaDario Solés i BatallaJaume Sureda i TasisRamon Viñas i SabadíJosep Ximinis i Guri

L’oscil·lació d’empreses es mantingué, més o menys estable, enels 12 anys següents: 8 entre 1925 i 1928, 7 entre 1929 i 1931,6 entre 1932 i 1933, i 7 entre 1934 i 1936. Aquest període, so-bretot el de la segona meitat dels anys vint i inici dels anys 30, fouel primer gran auge i època d’or del gènere de punt de l’Escala.

1795 19

Algunes de les fàbriques d’aquest període, com la de Salvador Sen-tena o la de Ramon Viñas, havien nascut com a tallers de manu-factura. En el primer dels casos, el de Salvador Sentena havia obertportes el 1914 amb 1 sol teler circular, per tenir-ne 2 a partir de1924 i esdevenir fàbrica després de la guerra. Pel que fa a RamonViñas, s’inicià amb 2 telers circulars el 1924, però a partir de 1925ja esdevingué fàbrica amb 6 telers rectilinis. Dues altres fàbriquesnasqueren i desaparegueren durant aquest període: la d’Emili Ramisinicià la seva activitat el 1924 amb 6 telers circulars i féu treballarfins a 9 telers rectilinis entre 1925 i 1928, quan tancà portes, i la deJuan Francisco Rodero, que el 1923 engegà amb 3 telers circulars,per passar a 5 de circulars entre 1925-1929, 5 de circulars i 3 derectilinis el 1930, i 3 de rectilinis el 1931, quan abaixà la persiana.

No obstant això, les fàbriques de Lluís Puig, Dario Solés, JaumeSureda i la de Rafel Puig i Solés, que s’instal·là a la vila el 1934,juntament a la fàbrica de can Viñas, foren les 5 grans fàbriquesescalenques que continuaren la seva producció un cop superat elsotrac que suposà la guerra fratricida espanyola.

Cartes del propietari tèxtil Lluís Puig i Solés al comissari delegat de la Generalitatde Catalunya a Girona, Sr. Jordi Frigola, durant la Guerra Civil espanyola. ArxiuHistòric de Girona. Fons de la Comissaria Delegada de la Generalitat. Correspon-dència: D4210/1, núm. 1485, i D4268/1, núm. 1497.

Pel que fa a la Guerra Civil, també repercutí a la indústria del gè-nere de punt escalenc a diferents nivells. Setmanes després del’aixecament militar de juliol, concretament el 30 d’agost del1936, el Comitè Antifeixista escalenc ordenà la detenció i trasllatal castell de St. Ferran de Figueres de 9 veïns, destacades perso-nes conservadores i catòliques de la població, que hi romangue-ren empresonats 8 dies; 4 d’aquests veïns eren empresaris ogerents de fàbriques de gènere de punt: Dario Solés i Batalla,Rafel Puig i Solés, Josep Ximinis i Guri i Josep Sabadí i Foix16. Amés, el local de la fàbrica de Josep Ximinis fou expropiat i s’hi ins-tal·là una cooperativa de l’alimentació, de la que en fou encarre-gat Juli Molinas i Gelada, i posteriorment el local s’utilitzà com acentre de refugiats17.

Tot i que la contribució industrial no ho reflecteix, altres docu-ments demostren com, a mesura que avançà la guerra, la mancade matèries primeres motivà que les fàbriques treballessin poc ihaguessin de tancar definitivament. Sols la de Lluís Puig i Solés esbeneficià, durant un cert temps, de les comandes que li arribavende la Generalitat republicana per a subministrar peces de roba alscombatents dels fronts, encara que també tingué problemes pera cobrar i pagar les matèries primeres i les treballadores18. I en-cara, el bombardeig que patí l’Escala el 23 de gener de 1939també afectà les fàbriques, ja que una de les bombes caigué i féuensorrar completament la fàbrica de can Dario i d’altres projectilstambé afectaren parcialment la fàbrica de can Viñas.

La repressió franquista també tingué la seva víctima. L’empresariLluís Puig Solés, que alhora havia estat jutge municipal entre1934-1939, president del grup Avant (afiliat a ERC) i simpatitzantdel republicanisme d’esquerres, ingressà a la presó de Girona l’1d’agost de 1939 i, tot i que el Consell de guerra, amb data 22 defebrer de 1940, el condemnà a 12 anys de presó major per “ex-citación a la rebelión militar”, el 12 de juny de 1941 se li com-

20 1796

16. Consell de Redacció, Memòria de la Guerra Civil a l’Escala, a Camí de Ronda.L’Escala: Història, Vida i Patrimoni, núm. 1, CEDRHE, juny 2010, pàg. 4.17. Ídem.18. Segons es desprèn de dues cartes que Lluís Puig Solés dirigí al comissari de-legat de la Generalitat a Girona, el Sr. Jordi Frigola, amb dates 10 de febrer i 1 demarç de 1938. Arxiu Històric de Girona (AHG). Fons de la Comissaria Delegada dela Generalitat de Catalunya. Correspondència. D4210/1, núm. 1485, i D4268/1,núm. 1497.

mutà la pena per la de 6 anys i 1 dia, el 20 de juny obtingué lallibertat condicional i el 17 d’octubre de 1946 fou indultat i se lideclarà la llibertat definitiva19.

Després del conflicte armat, l’Escala empobrida i flagelada trobàen els salins, però també en les fàbriques de gènere de punt, unfort motor econòmic i de cert desenvolupament local. Prova d’a-quest fet és que els 3 primers alcaldes del franquisme foren pro-pietaris o gerents de fàbriques de gènere de punt: Rafel Puig iSolés (batlle de febrer a novembre de 1939), Josep Sabadí i Foix

1797 21

19. AHG. Presó de Girona. Expedient i consell de Guerra de Lluís Puig i Solés.

Anunci de la fàbrica de gènerede punt de Jaume Sureda i Tasisaparegut a la premsa barceloninal’any 1932. Diari Barcelona, 2 desetembre de 1932, pàg. 3; ceditper Josep Vilabrú i Ballester.

Anuncis de les fàbriques de gènere de punt de Jaume Sureda, Dario Solés i LluísPuig apareguts a la premsa gironina l’any 1944. Arxiu Municipal de Girona.Hemeroteca. Los Sitios, 02 de setembre de 1944, pàg. 6.

(batlle de novembre de 1939 a desembre de 1947 i Jaume Suredai Tasis (batlle de desembre de 1947 a febrer de 1961).

Va ser durant la dècada dels 40 i 50 quan la majoria de fàbriquesferen viable la instal·lació de motors de 1/2, 1 o 1’5 CV per a fer rut-llar els telers de les fàbriques, amb el consegüent augment de laproducció. D’aquesta manera, per tant, l’Escala visqué una segonaetapa de bonança i estabilitat per les fàbriques de gènere de punt,generant riquesa a la vila i oferint llocs de treball, tal com demos-tra la presència de dos propietaris de fàbriques de gènere de punt(Jaume Sureda i Dario Solés) a l’Exposició Industrial, que es cele-brà a Palamós entre final de juny i principi de juliol de 195520.

La situació econòmica i les perspectives començaren a canviar apartir de la dècada dels anys 1960 (sobretot a partir de la 2a mei-tat, amb l’arribada del turisme) i s’acusà durant tota la dècadadels anys 70. De les 6 fàbriques documentades el 1940 (les deJaume Sureda, Lluís Puig, Rafel Puig, Salvador Sentena, DarioSolés i Ramon Viñas), el 1945 tancà les portes la can Sentena. Les5 fàbriques restants es mantingueren fermes fins el 1966, quantancà la de Rafel Puig, que fou seguida el 1970 per la de canViñas. L’any 1977 plegà la de Jaume Sureda i el 1980, tot i haverdiversificat la seva producció amb elements de pelleteria,desaparegué la fàbrica de can Dario, restant sola la de MiquelPuig, que fou la darrera en tancar el 1984.

CRÍTICA I ANÀLISI DELS DOCUMENTS

Tal com s’ha pogut observar i llegir, les dades han estat obtingu-des de diferents fonts documentals, les quals tot seguit seran ana-litzades i posades en consideració.

Pel que als llibres dels arxius parroquials, són uns testimonis do-cumentals únics per a conèixer, de primera mà, els oficis de lamajoria d’escalencs des de 1682, quan es crea i s’erigeix la par -ròquia de Sant Pere de l’Escala, i, alhora, han estat el millor re-curs per a poder fixar la llista de teixidors de lli (sense descartartambé llana), tot i petites llacunes cronològiques. No obstantaixò, alhora, a part de la dificultat per llegir la lletra manuscrita

22 1798

20. Biblioteca Pública de Figueres. Hemeroteca. Ampurdán, 6 de juliol de 1955,pàg. 6.

1799 23

si no s’ha cursat paleografia, aquests mateixos testimonis pre-senten certs inconvenients: 1) els llibres són sexistes, ja que encap de les partides de naixement, enllaç matrimonial o defunciófigura la professió de les dones; 2) en qualsevol dels llibres (bap-tismes, òbits o matrimonis), a partir del 2n terç del s. XIX, i es-pecialment des de mitjan de la mateixa centúria, no hi figura laprofessió o ofici del pare, dels contraents o del difunt en cap deles entrades anotades, i 3) existeix una gran indefinició i es di-buixa una certa nebulosa en els casos que la categoria profes-sional és “treballador”, “jornaler” o “bracer”, ja que aquestesdesignacions es podrien emprar tant en un home que treballavaen l’agricultura com en un altre que feia d’ajudant en qualsevolaltre ofici artesà, doncs la professió explícita feia referència al ti-tular del taller o obrador.

Aquest mateix darrer comentari serviria per al Padrons de Cè-dules Personals, doncs es repeteix la indefinició de les catego-

24 1800

Plànol, de 1956, del nucli antic de l’Escala, amb indicació de serveis (aigua iclavegueram) i el sector industrial, especialment les fàbriques de gènere de punt.Arxiu Històric de l’Escala. Urbanisme. Pla General d’Ordenació Urbana de 1956.

1801 25

ries “treballador” i “jornaler”, fins al punt que, en el cas concretde Francesc Quintana i Casademont (1849-1911), fins al 1887figura com a treballador, a partir de 1888 com a teixidor i, unsanys després, des del 1895, torna a ser anotat com a treballa-dor. I encara, aquests padrons confirmen de forma flagrant ladiscriminació sexista ben normal en aquella societat, doncs, aexcepció de les dones de cert poder adquisitiu o vídues i cap defamília (anotades com a propietàries), cap de les dones quetreballaven als salins i, en cas que ens ocupa, a les fàbriquesde gènere de punt, no s’han pogut documentar car no hi sónanotades ni com a jornaleres, sinó que totes elles figuren ambuna designació professional que es reprodueix literalment: Susexo.

En el darrer dels casos, les dades que ofereixen els Padrons dela Matrícula Industrial i de Comerç són molt valuoses pel que faa la informació dels telers que tenia cada taller o fàbrica i per-què ens indiquen la contribució econòmica que pagaven i el queva representar en el total del seu ram i de la contribució in-dustrial i de comerç en general. Ara bé, aquests documentstambé tenen els seus inconvenients: 1) només s’anoten els te-lers (a vegades amb informació de la frontissa) i a partir de1929 i durant uns anys, les maquines per acabar teixits, peròels documents són muts respecte les bobinadores, les màqui-nes de cosir, etc.; 2) degut a la seva periodicitat anual, els pa-drons no concreten quan foren fundades i obertes les fàbriquesi tallers; 3) gràcies a la premsa o a anuaris estadístico-econò-mics, es sap que algunes fàbriques iniciaren o finalitzaren laseva activitat abans o després del que indiquen els documentsde contribució industrial, i 4) si bé és cert els documents decontribució anoten la ubicació del taller de manufactura o fà-brica, les variacions de numeració dels carrers ha esdevingutun obstacle a l’hora de poder confeccionar un plànol amb la ubi-cació de les citades empreses.

ARXIUS I HEMEROTEQUES

Arxiu Històric de l’Escala:

– Padrons de Contribució Industrial i de Comerç (1846-1984)– Padrons de Cèdules Personals (1869-1939)

Arxiu Històric de Girona:

– Fons de Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya– Fons de la Presó de Girona

Arxiu Municipal de Girona:

– Hemeroteca: Los Sitios de Gerona (1943-1987)

Arxiu Parroquial de St. Pere de l’Escala:

– Llibres de Baptismes (1682-1897)– Llibres de Matrimonis (1682-1892)– Llibres d’Òbits (1682-1872)– Llibres de Testaments (1697-1836)

Altres arxius parroquials consultats puntualment:

– Arxiu Parroquial d’Albons– Arxiu Parroquial d’Argelaguer– Arxiu Parroquial de Banyoles– Arxiu Parroquial de la Bisbal d’Empordà– Arxiu Parroquial de Corçà– Arxiu Parroquial de Mieres– Arxiu Parroquial de Regencós– Arxiu Parroquial de St. Jordi Desvalls– Arxiu Parroquial de Torroella de Montgrí– Arxiu Parroquial de Tossa de Mar– Arxiu Parroquial d’Ullà

Biblioteca Pública de Figueres:

– Hemeroteca: Ampurdán (1942-1977)

Jutjat de Pau de l’Escala. Registre Civil:

– Llibres de naixements (1890-1960)– Llibres de defuncions (1890-1960)

26 1802

BIBLIOGRAFIA

Joaquim ARMENGOL i LLACH, “La desapareguda indústria del gènere depunt a l’Escala”, a Llibre de la Festa Major de l’Escala, CER, l’Escala,agost 1992, pàgs. 83-93.

Lurdes BOIX i LLONCH, “Donacions al Museu de l’Anxova i de la Sal. Re-cuperació de la maquinària de l’antiga fàbrica de gènere de punt deMiquel Puig i Comas”, a L’Escalenc, núm. 288, juny 2004, pàg. 10.

Consell de Redacció, Memòria de la Guerra Civil a l’Escala, a Camí deRonda. L’Escala: Història, Vida i Patrimoni, núm. 1, CEDRHE, juny2010, pàg. 4.

Rafael D’AMAT i DE CORTADA, Viles i ciutats de Catalunya, edició a curade Margarida Aritzeta, Ed. Barcino, Barcelona, 1994.

Francisco DE ZAMORA i PEINADO, Diario de los viajes hechos en Cata-lunya, edició a cura de Ramon Boixareu, Curial, Documents de Cul-tura, Barcelona, 1973.

Marina ESTEBAN i SASTRE, L’Escala, un exemple de supervivència, Ajun-tament de l’Escala, Monografies locals, núm. 5, l’Escala, 2001, pàgs.40-46.

Llorenç FERRER i ALÒS, “El creixement divers de la Catalunya del segleXVIII. Protoindustrialització”, a Catalan Historical Review, núm. 5,2012, pàgs. 195-209.

Josep FONTANA, La fi de l’antic règim i la industrialització, Península, Bar-celona, 1993.

Josep Ma. FRADERA, Indústria i mercat. Les bases comercials de la in-dústria catalana moderna, Crítica, Barcelona, 1987.

Pere GUANTER i SUBIRÀ, Els alcaldes de l’Escala. 1900-1999: Entre elpoder i l’oblit, Brau edicions, Barcelona, gener 2003.

Rafel PUIG i XIMINIS, “Una indústria desapareguda (I)”, a L’Escalenc,núm. 296, gener de 2005, pàg. 14.

Rafel PUIG i XIMINIS, “Una indústria desapareguda (II)”, a L’Escalenc,núm. 297, febrer de 2005, pàg. 7.

Rafel PUIG i XIMINIS, “Una indústria desapareguda (i III)”, a L’Escalenc,núm. 298, març de 2005, pàg. 11.

RODOMA, “Conversa amb...Caterina Ximinis i Mascarreras”, a L’Escalenc,núm. 71, abril de 1986, pàgs. 10-11.

RODOMA, “Conversa amb...Rafel Puig i Ximinis (I)”, a L’Escalenc, núm.222, novembre de 1998, pàgs. 10-11.

Jordi Gallegos i CórdobaLlicenciat en Història

1803 27

28 1804

LA DESAPAREGUDA INDÚSTRIADEL GÈNERE DE PUNT*

LA FÀBRICA DE MIQUEL PUIG I COMASDes d’un primer pis, mirant per sobre el tràfec del mercat i l’ani-mació ciutadana de la plaça Víctor Català, roman mut l’únic tes-timoni que resta d’una activitat que en un temps va tenir el seupes en l’economia de la vila de l’Escala. Ens referim a la fàbrica degèneres de punt del Sr. Miquel Puig i Comas, la darrera que vaplegar el ram l’any 1984. De llavors ençà el silenci i la quietuds’han emparat de l’establiment que, això no obstant, es manté enperfecte estat de revista. Volem dir que podria tornar a rutllar enqualsevol moment gràcies a la cura que el propietari ha posat enla conservació del local i de l’utillatge. Traient les fundes de pro-tecció i reposant unes quantes corretges a les transmissions,només caldria pitjar l’interruptor perquè tot funcionés a ritme nor-mal… en l’aspecte mecànic; a tall d’explotació, actualment noseria rendible ni de bon tros. Caldria renovar tota la maquinària i

Cabdelladora de l’antiga fàbrica deMiquel Puig i Comas, a la plaça VíctorCatalà. Foto Jaume Salvat.

Suport per a màquina de gène -re de punt construït per MiquelPuig. Foto cedida per MiquelPuig Comas.

* Article publicat al llibre de la Festa Major de 1992 de l’Escala.

1805 29

ampliar força més les instal·lacions per tal que el producte po-gués sortir al mercat amb qualitat i preus competitius; encaraque, pel que fa a qualitat, segurament ens quedaríem amb lespeces confeccionades –tirant més a artesania– que servien les fa-briquetes que existiren a l’Escala.

La del senyor Puig fou fundada pel seu pare, Lluís Puig i Solés, de-vers 1919-20 i l’establí a la mateixa plaça, davant per davant d’onés l’actual (al mateix local hi hagué més tard la fusteria d’en Co-lomeda i ara, amb l’edifici enderrocat, hi ha un solar per reedifi-car); l’any 1923 la traslladà a la planta baixa de l’immoble que

Interior de la fàbrica de Miquel Puig Comas. Fotos Jaume Salvat.

30 1806

adquirí al carrer Maranges (on ara hi ha una sucursal bancàriasota el domicili de la família); novament, en la dècada dels cin-quanta, mudà l’emplaçament al que seria definitiu.

Les manufactures del gènere de punt de l’Escala foren unes quan-tes, de les quals a penes queden vestigis, exceptuant la del Sr.Puig que, òbviament, és la que tenim més a mà. Però de l’estudidel conjunt se’n podria fer un per ocupar un espai pla més extensdel que disposem en aquest llibret.

El pioner fou el senyor Josep Ximinis i Guri, que implantà la in-dústria a la vila pels volts de 1910-12. En aquella època no erautilitzada encara l’energia elèctrica com a força motriu i les mà-quines es feien funcionar manualment. Per això l’empresa del se -nyor Ximinis donà ocupació a un nombre relativament elevat depersones (de 30 a 50 dones). Però no tot es movia per obra de l’e-nergia muscular humana: també hi cooperava un ruquet collat aun mecanisme que transmetia el moviment de l’animal, que gi-rava entorn com si fos una sínia, a la maquinària.

La guerra del 1914-18 fou la causa que molts països europeusexperimentessin uns anys de dèficit de peces de vestir. Les fortesdemandes de gènere afavoriren la creació de noves empreses. Al’Escala se n’anaren muntant d’altres. Hi hagué les d’en Sentenai d’en Rodero, potser les de capacitat més reduïda, però les quecoexistiren i subsistiren més temps foren les de Pere Vinyes, Da-rius Solés, Jaume Sureda, Rafael Puig i Miquel Puig.

Explicat a l’engròs, el procés de fabricació en aquestes factoriesanava d’aquesta manera:

Dues imatges de la màquina de fer punta construïda per Miquel Puig Comas. Fotocedida per Miquel Puig Comas.

1807 31

La matèria primera arribava embalada en rotlles de 13,200 kgprocedents directament de la filatura si es tractava de cotó en cru.Si era sedalina o bé cotó especial per a altres operacions, i si pro-cedia de la tintoreria, les paques eren dividides en tres paquets de4,400 kg cadascun, després de la corresponent manipulació enl’esmentat establiment.

Les madeixes, o corones, que componien la mercaderia rebudapassaven a les bobinadores que cabdellaven el fil en unes bitllesde fusta després de donar-li la suavitat necessària per al teixitpassant-lo prèviament per uns rodets de parafina. Darreramentaquesta operació no era necessària perquè ja es rebia el fil bo-binat sobre uns rodets de cartró o de plàstic en forma de contruncat.

Preparat el fil, ja es podien col·locar les bobines a les màquines deteixir, les tricotoses rectilínies d’agulles creuades, que feien elpunt de recollida o punts diferents i també permetien de fer llis-tats horitzontals. La tela, d’unes amplades que variaven segonsl’article que hom volia fabricar, s’anava cargolant a mesura que

Exterior de la fàbrica de gènere de punt de Miquel Puig Comas. Foto Jaume Salvat.

s’anava fent en uns cilindres de la mateixa màquina situats en unpla inferior en rulls de 15, 20 o 25 m segons el gruix.

El pas següent era la confecció. Primer es revisava la tela al tau-lell vetllador a fi de separar qualsevol imperfecció, i després estallaven les peces mitjançant els patrons apropiats a cada una i ales diferents talles. Es cosien a l’overlock i per fer l’acabat passa-ven per la màquina de recobrir o de dues agulles per tal de taparcosits, clavar gomes i fer les vores; finalment, es guarnien ambribets a la màquina d’enribetar.

La producció consistia en peces de vestir interiors (especialmentsamarretes i calçotets; dels que llavors s’estilaven amb camalsfins als turmells) i exteriors, amb predomini de les interiors i delcotó. Les exteriors generalment eren d’estam i cotó, els acabatsde les quals –vores de baix, mànigues i coll– eren enllestits a lamateixa tricotosa.

Segons la temporada aquestes empreses donaven feina a un nom-bre comprès entre la mitja dotzena i la dotzena de persones ca-dascuna, gairebé tot operàries. S’hi poden afegir els treballs a preufet que s’oferien per fer a domicili, la major part labors de ganxet.

El moment de més expansió de les manufactures escalenques sem-bla que cal situar-lo entre 1928-1930. Els anys 40 també varen sermolt bons, a causa de l’altra gran conflagració del segle. Tenien unimportant mercat a tot Catalunya i s’havia treballat força per alNord peninsular i el País Valencià. De la guerra ençà s’anà reduinta Catalunya, es mantingué molts anys a Barcelona fins que, ja a lesdarreries, només comptava amb les comarques veïnes.

En unes èpoques en què no s’havia desenvolupat el transport percarretera, et tràfic que generava l’activitat es feia per mitjà delfer rocarril. La mercaderia era transportada des de les estacions deFlaçà, Sant Jordi o Camallera o hi era duta a facturar amb els au-tobusos de la companyia Ribot, Font i Artigas (avui la SARFA), oamb els camions de l’Andreu, i, més ençà, amb els de l’Esteve iels d’en Marquet.

Per quin motiu no va tenir continuïtat una indústria que ja haviaarrelat fermament i comptava amb una bona experiència? MiquelPuig ho aclareix molt bé, i el seu cosí Rafael Puig hi coincideix ple-nament: “fou a partir de la influència negativa de les grans in-dústries més modernes i competitives. També la mancad’ins tal·lacions complementàries que es trobaven precisamentagrupades en els centres tèxtils, i molt lluny de nosaltres, tals

32 1808

com la mecànica del ram, els tints, accessoris, etc. En definitiva,tot allò que dóna suport al desenvolupament d’una indústria”.

En efecte, el senyor Puig havia hagut de muntar un taller annexper tal de reparar les peces avariades, del qual resten un torn,una fresadora i una col·lecció d’eines; fins i tot s’hi havia construïtun carro per a la tricotosa que doblava la feina en fer dues pas-sades del temps que els altres, amb què venien equipades les mà-quines, només en feien una. Del senyor Jaume Sureda i Tassissabem que va assajar de tenyir a la seva fàbrica del carrer Majorper estalviar-se la incomoditat i el perjudici d’haver de fer passarel gènere per les tintoreries de Mataró. A més a més, el senyorSureda havia instal·lat amb maquinària importada d’alemanya elsistema Jacquard per a la confecció de mitjons.

Respecte a la fàbrica del senyor Rafael Puig i Ximinis, situada alcar rer d’Empúries, núm. 21, traslladada l’any 1933 des de Re-gencós on l’any 1922 l’havia fundada el seu avi matern RafaelPuig i Solés que exercia de mestre en aquella població, és de re-marcar que havia estat equipada uns quatre anys abans de tan-car (1964) amb una tricotosa circular de gran producció que podiafer gènere d’interlock amb varietat de dibuixos i colors. I tot i quehi va incidir esporàdicament i ja cap al final, no volem passar peralt les capses de cartró per a l’embalatge dels articles confeccio-nats subministrades pel taller que muntà Joaquim Valls, ja un pèlmassa tard per assortir la manufactura del gènere de punt esca-lenca.

Malgrat els esforços dels empresaris escalencs, doncs, les cir-cumstàncies, massa adverses, determinaren el final d’una activi-tat que conegué moments pròspers, però que no pogué superargaire més el mig segle de vida.

Joaquin Armengolamb l’assessorament de Miquel Puig i Rafael Puig

1809 33

34 1810

LA MEMÒRIA ORALDEL GÈNERE DE PUNT

Des del Museu de l’Anxova i de la Sal s’ha entrevistat als prota-gonistes de la indústria del gènere de punt, una indústria que vaesdevenir molt important a la vila sobretot la primera meitat delsegle XX. S’ha parlat amb els propietaris, però també amb les tre-balladores de les fàbriques. S’han extret les vivències personals is’ha pogut complementar la investigació amb documentació tra-dicional i oferir un context social i laboral, que d’altra manera noapareixeria a la documentació. De les entrevistes s’han transcritnomés fragments, per desvelar la vida quotidiana, una realitat notant allunyada del nostre present.

S’ha de tenir en compte que la memòria és fràgil, és selectiva isempre reconstrueix el passat des de la perspectiva del present,i que a vegades en un relat apareixen dades que no són exactes,que diverses persones recorden fets de manera diversa, o apare-guin contradiccions amb altres font utilitzades o que episodis apa-reguin deformats o que d’altres es silenciïn. Tots aquestsaspectes, analitzats, permeten reconstruir un context molt valuósper recuperar la història local i el coneixement de col·lectius “mar-ginals” com les dones que si només utilitzéssim els documentsescrits per documentar la seva activitat, ens oferirien una visiómolt diferent a la que va ser en realitat. Per exemple, en el casque estem tractant, segons documentació de l’Arxiu Històric del’Escala, concretament de les sèries dels Padrons de Cèdules Per-sonals, consultades per en Jordi Gallegos i comentades en el seuarticle, trobem que les dones a l’Escala es dedicaven a les “feinespròpies del seu sexe”, i no a treballar en fàbriques de gènere depunt, o fàbriques de salat o a remendar xarxes. Per conèixeraquesta realitat ens ho han hagut d’explicar elles mateixes.

A continuació es reprodueixen 12 entrevistes inèdites sobre elgènere de punt realitzades expressament pel present treball, amés d’altres aparegudes a la revista l’Escalenc1. L’ordre escollit

1. Entrevistes reproduïdes, tant de la secció Rodoma realitzades per Rosa MariaSau, Dolors Poch i Marisa Prats, com les que apareixen a l’apartat El Fil de la me-mòria, realitzades per Lurdes Boix, Montse Castaño, Tània Ors i Mariona Font.

1811 35

per aparèixer els fragments de les entrevistes és el de l’antigui-tat de les fàbriques de punt, des de la primera que en tenimconstància, creada el 1897, fins a la última, que va tancar el1984.

Volem aprofitar per agrair a totes les persones entrevistades l’a-mabilitat que han tingut obrint la porta de casa seva i compartintels records més íntims associats a aquesta desapareguda indús-tria de l’Escala. Sense elles una part de la memòria del gènere depunt s’hagués perdut irremissiblement.

Mariona Font Batlle

CARME SERRATS BRUNET

“El fill gran de Barto-meu, Miquel Serrats iPuig (1842-1921) tin-dria deu fills, dels qualsnomés en sobreviuriencinc. (...). Miquel Ser-rats va continuar el ne-goci familiar al salísituat a la banda dedarrere de la casa pa-iral, al carrer de SantPere i va fundar una fà-brica de gènere de puntque a l’Escala de prin-cipi de segle també erauna de les indústriesque absorbia més mà d’obra. L’auge del negoci fa que Miquel es-tableixi la fàbrica de gènere de punt a Barcelona on es traslladaamb els seus quatre fills solters. (...) Els dos germans un cop ca-sats (Paco i Pepe Serrats Ximinis) traslladen la fàbrica a Torroe-lla de Montgrí durant 5 anys. Després parteixen la maquinària ien Pepe s’estableix a La Bisbal on la fàbrica va continuar fins farelativament poc temps i en Paco, casat amb una barcelonina, estrasllada a Barcelona al carrer Balmes, 129.”

Extret del llibre Història del futbol a l’Escala (1912-1997).

Miquel Serrats i Puig envoltat dels seus fills:drets, la Lola, l’Adela, en Pepe i la Maria, iassegut al seu costat, en Paco. Foto cedida perCarme Serrats.

MOISÈS BROGGI VALLÈS (1908-2012)

“Després d’acabats elsestudis mercantils iaconsellats pels tutors,l’oncle Pancho i el meupare, Antoni Broggi iAlart, instal·laren unafàbrica de gènere depunt a l’Escala, en lagran casa que haviaestat de l’àvia Brugués,situada a la plaça del’Església cantonadaamb el carrer Major, onromangué l’onclePancho dirigint l’orga-nització i el funciona-ment de la indústria.Poc temps després va caure malalt d’una greu infecció intestinal enel curs de la qual va ser assíduament cuidat per Maria Guerra, fillad’un vinyater que treballava en la incipient fàbrica; després de res-tablir-se, va contraure-hi matrimoni i van tenir dos fills, Franciscoi Maria. Com sigui que la fàbrica de l’Escala no rendia prou, deci-diren traslladar-la a Barcelona, buscant una proximitat més granamb el mercat i amb les altres industries bàsiques.”

Extracte del llibre Memòries d’un cirurgià. Edicions 62 (2001).

EDUARD GIMÉNEZ FERRER, 77 anys

“La veritat és que de records familiars a L’Escala en tinc molts dela meva infància, però de la petita fàbrica de gènere de punt, tansols són verbals.

La meva família materna era coneguda per “Vinyes”, sembla acausa de les vinyes i horts que va anar adquirint a l’Escala el bes-avi Joan Ferrer Pou, procedent de Blanes, no perquè fos el seucognom. El besavi era espardenyer, persona molt emprenedora isembla que es va establir a l’Escala perquè hi va veure oportuni-tats comercials millors que a Blanes en aquell moment. A la bo-

36 1812

Els dos germans Broggi Alart, Francesc i Antoni,amb les seves dones, Maria Guerra i Elisa Vallès,i els fills del primer, Josep Lluís i Maria, l’any 1904a l’Escala. Foto Josep Esquirol. Arxiu Històric del’Escala.

tiga que va obrir alsbaixos de la casa queva comprar que do-nava a banda i bandadel carrer Enric Serra iJoan Massanet i tambéa la plaça del peix,també hi constava quehi havia una fàbrica degènere de punt. No sési tenia la fàbrica o béera soci amb un altrefabricant.

L’avi “Vinyes” i famíliamarxaren cap a Figue-res, on la fàbrica vaesser bastant mésgran. La meva mare (Maria Ferrer Dubé) i germanes narraven laanècdota de fabricar els vestits de punt per els pastorets de laCatequística de Figueres, farcint les cues dels dimonis amb retallssobrants del gènere.

També contava que ella de petita seguia per la fàbrica a l’encar-regat (no recordo el seu nom), quan preparava una nova peça aun teler, o bé fent l’ajust mecànic de cargols i revisant lainstal·lació de llum. Curiosament ella va aprendre aquestes habi-litats que va conservar de gran.

Però el relat més insistent d’ella era al passar per l’Ave Maria, al’alçada del núm 32, prop de l’estret carrer d’entrada a l’actualaparcament de cotxes, que deia: aquí hi havia “la nostra fàbrica”assenyalant el pati on havia donat voltes i voltes el “Lindo” unase que accionava una sínia, transmeten el moviment per mitjàd’una corretja cap a les politges dels telers, ja que no tenienelectricitat en aquella època, al menys en aquell local. Em sem-bla recordar que la fàbrica, o el local tenia relació amb els Pata.Justament la filla del nebot d’en Pata, en Josep Ximinis Mascar-reras, la Neus Ximinis, de molt jove em va fer de cuidadora sentjo de mesos.”

1813 37

Joan Ferrer Pou, espardenyer i fabricant degènere de punt, al centre, assegut, envoltat de laseva família. El segon començant per l’esquerre,és el seu fill, Joan Ferrer Albertí, conegut com enJuanito Viñas, que va continuar amb la fàbrica aFigueres. Foto cedida per Eduard Giménez Ferrer.

MARCEL CALLOL LLUÍS, 92 anys

“Una germana de l’àvia Modesta, laDolors, es va casar amb en JosepXiminis Guri més conegut com enPata, que tenia una fàbrica de gè-nere de punt. El pare era tècnic degènere de punt i en Pata el va fersoci i li va prometre que quan esmorís la fàbrica seria seva. Estavasituada entre el carrer de la Torre.Era un edifici bastant gran i laplanta baixa servia de magatzem. Elprimer pis era tota una nau i hihavia quaranta treballadores. Alprincipi en Pata anava a comprar elgènere a Barcelona i anava a veureels clients, però quan va fer soci alpare, ell es va encarregar d’aquestafeina. Compraven grans bales decotó i de llana que portaven uns ca-mions enormes que venien de Bar-celona i les anaven enfilant almagatzem fins al sostre. Primeraquestes bales les havien de cabdellar en unes bobines de fustaamb unes màquines que en deien cabdelladores. En tenien dues ino paraven en tot el dia. Quan les bobines estaven plenes fins adalt les posaven a les màquines de teixir, que eren manuals, en-cara no n’hi havia de motor. I les dones, zim-zam..., anaven tei-xint el gènere. Després hi havia unes màquines overlock quetallaven i cosien i feien els acabats de la roba. Confeccionaven robainterior, sobretot calçotets llargs i samarretes. Després la roba laplanxaven, la posaven en grans caixes de fusta i ho enviaven onho demanaven. Tenien un gran client a Saragossa, també a Bilbao,a Sant Sebastià... per tota Espanya. El pare sortia tres mesos al’any per anar a veure els clients, no per fer-ne més. Primeraquesta feina la feia en Pata, però, quan el va fer soci, se’n va en-carregar el pare. El primer viatge hi varen anar tots dos i quanvaren anar a Madrid en Pata el va portar al Palacio Real i va ser amissa amb el rei, perquè en Pata era molt catòlic i coneixia gent

38 1814

Rafel Callol Callol, pare de MarcelCallol Lluís, fotografiat per JosepEsquirol. Foto cedida per MarcelCallol Lluís.

d’allà! Els clients prin-cipals durant uns anysvaren ser els france-sos, perquè quan vaesclatar la primeraguerra mundial, lesfàbriques estaven pa-rades. Tenien moltsde clients a Barcelonai per poder-los aten-dre hi varen obrir unasucursal, al carrer Rosde Olano, una traves-sera de Gràcia. Lla-vors la família hivàrem anar viure cincanys. Vàrem llogar gent de Barcelona i me’n recordo que hi haviamolta misèria. La fàbrica era al “sotano” i al primer pis hi havia lacuina i on vivíem. Hi treballaven unes 10 o 12 persones, teníem unviatjant que es deia Vidal i anava al Corte Inglés i a les galeries im-portants de Barcelona, però després per culpa de la competènciade preus, aquests varen anar baixant i ja no va ser rentable ivarem tornar a l’Escala. La fàbrica va anar a terra perquè es varenbarallar el pare i el tio.”

Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Novembre 2010.

PIETAT GELI PUJOL, 80 anys

“No he treballat mai en una fàbrica de gènere de punt, però lameva mare, la Maria Pujol Callol, i la seva germana Caterina,varen treballar a la fàbrica d’en Pata, en Josep Ximinis Guri, entreel carrer de la Torre i el Sant Pere. M’explicaven que era una fà-brica molt gran on hi tenien moltes màquines. La feina de la mareera polir i fer el ganxet de les samarretes.

En Pata vivia a una casa del carrer de les botigues (actual c/ Ma-ranges, 18) i el darrera donava al Pati blau. Com que a casatambé hi dóna, el recordo molt, perquè quan era petita ens ex-plicava històries. Era baixet i tenia una barba molt llarga i blanca.

1815 39

Josep Ximinis Guri, Pata, la seva dona Dolors CallolJuli i Modesta Magret Martí. Foto cedida per JoanPascual Magret.

Quan va morir, vàrem entrar a casa seva, baixant tres o quatreescalons i allà hi havia el nínxol. La seva dona, la Dolors, era unasenyora molt de missa. No varen tenir fills però tenien nebots, und’ells, en Josep Ximinis Mascarreras, és el que surt a la fotogra-fia amb les dones que treballaven a la fàbrica que guardem acasa.

A la casa del cantó d’en Pata hi havia la fàbrica de gènere de puntd’en Lluís Puig i veia les dones perquè treballaven de cara al patiblau, tot i que no sé qui eren, estem parlant d’abans i just des-prés de la guerra.”

MIQUEL PUIG COMAS, 91 anys

“El pare de jove va treballar a la fàbrica de gènere de punt del seutio, en Dario Solés. Després va decidir plantar-se pel seu compte,igual com el seu germà, en Rafel Puig Solés. També durant unsanys, vàrem tenir una merceria al carrer Maranges que la portavala mare. Això era abans de la guerra. En aquells anys es treballavamolt a la fàbrica de punt i teníem un o dos viatjants que anaven a

40 1816

Les treballadores de la fàbrica de Josep Ximinis Guri, en Pata, amb el seu nebot,en Josep Ximinis Mascarreras assegut a primer terme. La noia que apareix dretaa l’esquerra és Maria Pujol Callol, mare de la Pietat Geli Pujol. A l’última fila, i laquarta començant per l’esquerra, Caterina Pujol Callol, àvia de Rafel i JordiBruguera Batalla. Foto cedida per Pietat Geli Pujol.

tot Espanya a buscarclients. Hi havia cincfàbriques de gènerede punt a l’Escala: lad’en Dario Solés, lad’en Jaume Sureda, lad’en Pere Vinyes, ladel tio Rafelito i la delmeu pare. Cadascútenia els seus clients itots treballàvem. Des-prés de la guerra vaigcomençar a treballaraju dant al pare a lafàbrica i quan va morirjo em vaig encarregardel negoci. Fèiem sa-marretes interiors iexteriors, calçotets ijerseis. Nosal tres ser-víem a clients que te-nien botiga aFi gueres, a Girona, aBarcelona... Depenentde la temporada hitreballaven unes 10dones a la fàbrica.L’encarregada era latia Magdalena, la ger-mana de la mevamare, i recordo que hitreballava l’AmandaSala, l’Amèlia Gar-riga... a més de lameva mare i la meva germana Lolita. De maquinària teníem 10 tri-cotoses rectilínies, una overlock i diverses màquines de confecció.En un principi, hi havia dones que treballaven fent ganxet a casaseva i després el posàvem als acabats de la roba interior de donacom els cubrecorsé. També en posàvem als escots, a les cises,

1817 41

Foto de la família Puig Comas amb uns amicsfrancesos. A dalt, la segona a l'esquerra, Lolita PuigComas. A l'extrem dret, Lluís Puig Solés. Al mig, alcentre, Josep Comas Flaqué, Trenta, i Miquel PuigComas. A primer pla, la segona a l'esquerra,Magdalena Comas Batlle, Quimeta Batlle Tolaguerai Dolors Comas Batlle. Foto cedida per Miquel PuigComas.

Interior de la fàbrica de gènere de punt de MiquelPuig i Comas. Foto cedida per Miquel Puig Comas.

etc. Després, el ganxet el compràvem fet i finalment vaig inven-tar una màquina que ella sola el feia. L’engegava al matí i duranttot el dia anava treballant.

El fil per teixir ens el portaven de Mataró en gran troques. Pri-mer, el fil s’havia de bobinar a la màquina que en dèiem la bobi-nadora on posàvem el fil de la troca, aquest passava per unsdiscos de parafina i s’anava enrotllant en unes bitlles que despréses col·locaven a les tricotoses per començar a teixir. El fil parafi-nat quedava més dolç per teixir. Amb les tricotoses es podien ferdiversos punts, més tupits o més fluixos, segons el gènere que esvolia confeccionar. Quan teníem el gènere teixit es posava sobreuna taula vetlladora per comprovar que estigués bé i després estallava i es cosia amb l’overlock. El gènere de punt interior nor-malment era blanc però també fèiem samarretes exteriors de totscolors. Finalment es planxava el gènere i s’embalava per enviarals clients.

A mi el que m’agradava era la mecànica i com que les màquiness’espatllaven sovint, per fer el manteniment, tenia un taller me-cànic a la fàbrica mateix amb un torn, una fresadora, un taladrede columna i diverses eines de mà i jo mateix em feia els recan-vis i arreglava les màquines. Teníem molta feina i segons les tem-porades havíem de treballar de nit. Els horaris normalment erade vuit a una al matí, i, de dues a set de la tarda. Sovint tambéem quedava a dinar a la fàbrica i la Valentina, la meva dona, emportava el dinar.

La nostra fàbrica va ser l’última de tancar a l’Escala, quan em vaigjubilar. En vistes a la meva jubilació, quan una dona plegava ja noen contractava cap més i al final vaig estar dos o tres anys por-tant sol la fàbrica.”

Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Agost 2011.

MONTSERRAT SUREDA VILABRÚ, 88 anys

“El pare era un home de seny, dialogant i manyós i s’ho feia totell. El seu ofici era fuster i treballava amb el tiu Ramon. Era de l’A-teneu Víctor Català i amb l’Esquirol eren amics a més no poder.Només cal veure com surten disfressats dels germans Marx en un

42 1818

1819 43

Montserrat Sureda, de jove, portantmitjons de la fàbrica en una excursió alMontgrí. Foto cedida per MontserratSureda Vilabrú.

Interior de la fàbrica de Jaume SuredaTasis. Foto cedida per MontserratSureda Vilabrú.

Paper de carta amb la marcaEmporium de mitjons esportfabricats a la fàbrica deJaume Sureda Tasis, cedit perMontserrat Sureda Vilabrú.

carnaval. Va néixer el 20 d’abril de 1895. L’avi patern no sé a quèes dedicava. Tenien terres que llauraven i dels camps de blat demoro en criaven gallines. La casa pairal, era al carrer Major, 30.Era una casa molt gran i d’anomenada, i el pare va muntar, alsbaixos, la fàbrica.

El pare de jove va anar a aprendre d’ebenista a Barcelona. El títolno el va poder anar a recollir perquè va agafar el tifus. Li va pesarmolt i va guardar tota la vida la notificació. N’estava molt orgu-llós. El que va aprendre ho va aplicar a la seva vida, va fer els tau-lells, les politges de les corretges de les màquines, fins i tot va ferels mobles del menjador i de l’habitació per casar-se.

La fàbrica feia uns anys que funcionava i el pare va visitar l’ex-posició universal de Barcelona l’any 1929 i va comprar quatre mà-quines de teixir mitjons a una companyia alemanya. Eren altes,de l’alçada d’una persona, i estaven totalment pensades per fermitjons. Els que les varen venir a muntar li varen ensenyar el fun-cionament al pare i després varen desaparèixer, i el pare era l’ú-nic que sabia com anaven i si tenien alguna averia, ell se les haviad’arreglar per solucionar-ho. Va contractar l’Amparo Estraguésper vigilar-les i ella es passava la jornada laboral caminant amunti avall davant les màquines controlant que teixissin. Mentre pas-sejava cantava, perquè es cantava molt a la fàbrica; abans ladona quan treballava cantava. O bé enraonava amb la mare queera la que tallava els patrons. L’Amparo era la xicota d’en JaumeVilà i cantava les cançons de l’època, sardanes, havaneres. Se-guint la fressa de les màquines sempre quedaven acompanyadesper les dones que cantaven. Les germanes Català, la Pepita, queera cosidora, i la Rosa, que era cabdelladora, o la Feli Artigas, queera cabdelladora, ho feien molt i molt bé, fins el pare li agradavai jo m’hi acostava per escoltar-les. Que en vaig aprendre de can-çons!

Es fabricaven peces d’interior d’home i de dona, de gènere depunt com samarretes, calçotets, bragues... Es feien de cotó, ambmaterial mixte i també de llana que en dèiem estam i venia d’Aus-tràlia.

La fàbrica es va especialitzar en fer mitjons esport, teníem unamarca pròpia Mitjons Empori, i el pare va fer unes etiquetes es-

44 1820

pecials que col·locava a cada parell. Els mitjons potser no rendienper la feina que portaven i el gasto que hi havia perquè es neces-sitaven formes i planxes, se’n feien diferents números, diferentsdibuixos, i a dalt es feia una volta per aguantar-los a la cama. Lamàquina els teixia com una “butifarra”, amb la puntera i el talótot seguit i llavors s’havien de tallar, cosir o remallar els punts, elsposaven amb una forma de bota invertida calenta per agafarforma i finalment es posaven a la premsa. Era una feina laboriosai si les màquines s’espatllaven, el pare s’ho havia de fer tot sol.

El magatzem de la fàbrica el teníem a l’altra banda de carrer, onara hi ha el restaurant La Gruta. Havia sigut on el germà de lameva àvia, en Ramon Tasis Tutau hi tenia el taller de fusteria. Asobre hi vivia la Lola Broggi. El pare tenia molta relació amb elsBroggi. Quan la Lola enviava coses a la seva filla Maria, que viviaa Estats Units, el pare li fabricava les caixes i quan retornavensempre hi posaven algun regal per nosaltres.

Sempre estàvem pendents de si teníem material i a vegades nol’enviaven i les dones deixaven de treballar i quan arribava el parem’encarregava d’anar casa per casa a avisar a tothom. Recordoque la setmana abans de la Festa Major es tancava la fàbrica peraixí les dones poder fer la neteja de casa seva i fer tots els pre-paratius.

Quan va esclatar la guerra ell anava continuant, les dones treba-llaven igualment. Algunes fàbriques les varen col·lectivitzar peròjo no vaig veure cap home a la nostra.

El pare tenia un senyor de Barcelona que li feia de viatjant al nordd’Espanya i ell el va a acompanyar alguna vegada per conèixer elsseus clients, carregats amb unes maletes especials, plenes toteselles del que fèiem a la fàbrica. Acabada la guerra quan va volertornar-lo a acompanyar es va donar compte que com que haviapassat la guerra a la zona roja no li van voler comprar res. Va serun cop molt fort, la mare malalta i llavors amb els mitjons el parehi va perdre. A mi em va fer estudiar Tenidoria, Mecanografia,Comptabilitat, i no em va deixar fer un albarà en la vida. De jo-veneta ens feia anar a la fàbrica per aprendre com funcionavaperquè deia que si ho sabíem fer sabríem manar.

1821 45

La mare en la seva joventut era cosidora de blanc, feia camises dedormir, bruses de cintes... i ensenyava a noies que venien a casaa aprendre a cosir. La mama era bonica i tenia gust en fer-nos laroba de llana per l’hivern. I aprofitant els viatges que cada anyfèiem a Barcelona amb el papa perquè coneguéssim la capital, ensportava pertot arreu, tot i que jo ja en tenia prou amb els apara-dors. Amb la guerra, la mama va començar a trobar-se malamenti el pare la portava als millors metges de Barcelona. Per complicar-nos més la vida, varen obligar al pare a ser alcalde, sinó havia decanviar de residència i deixar la fàbrica. Va dedicar al seu pobleonze anys, durant els quals va fer doble feina, alcalde i fabricantde gènere de punt. Varen ser moments molt durs, sobretot ambles restriccions de llum que teníem. Va construir un motor per fer-les funcionar però gastava molt i feia una fressa horrorosa. El pareno tenia recursos i la seva il·lusió seguia sent, per una part cons-truir un port per als pescadors perquè no tinguessin la feina depujar les embarcacions quan feia mal temps. Jo les havia vist atocar la paret de can Trenta. Una de les coses que va fer i encaracontinua és la Festa del Vells que es celebra el dia del Carme, queva començar el 1952. No cobrava res per la seva feina i hi dedi-cava moltes hores, mentre feia la facturació de la fàbrica. Unstemps molt difícils ja que el règim franquista ens tenia el peu alcoll, de manera que fins teníem que pesar les peces per fer el preujust. Així fou com vàrem anar fent com els gratonells, enrere, en-rere... Salut i feina era el lema que miràvem de seguir.

En una cantonada de la primera sala hi havia la propaganda delsseguros “L’Abella d’Or” que des de l’any 1936 va assegurar lestreballadores. Tot està anotat en uns blocs, el nom de les treba-lladores, la seva data de naixement, la feina de feien i el que co-braven, arribant a ser 22 dones, contant les treballadores quefeien el ganxet dels “cubre-corsés” del coll i les mànigues, ja quedesprés hi posaven una cinta, feina que em deixaven fer perquèno hi havia perill i n’era llesta.”

“En Rodero, enginyer de monts i camins, va venir de Madrid perla fixació de les dunes d’Empúries. Es va comprar una casa al car-rer del Port i el seu germà i els nebots venien a estiuejar. Va obriruna fàbrica, però era innovadora, volia purificar, netejar el cotó itenyir-lo. Varen muntar un laboratori i tot, però jo ja no ho vaigveure, li havia sentit explicar al pare”

46 1822

MARIA SAGRERA COMAS, 92 anys

“Vaig anar a treballar a la fàbrica de can Jaume Sureda, canJaume de la Tasis que li dèiem, al carrer Major. A la fàbrica feiaanar una màquina de teixir, una teixidora. No anava amb elec-tricitat sinó que era manual, la feia anar amb la mà i amb el peu.A la fàbrica de punt treballàvem dretes, tot el dia. Feia les pecesde cotó, de diferents colors com el blanc, el gris clar o el beix.Després aquestes peces s’havien de tallar i cosir. Fèiem samar-retes i calçotets, roba d’interior, i també fèiem mitjons. Una deles meves feines també era posar-me en una taula on hi haviaels mitjons acabats, i els posava sobre uns ferros que tenienforma de bota de cap per avall. Aquest ferros tenien diferentsmides i eren calents, els escalfàvem amb electricitat. Els mitjonsels anava posant allà i quedaven amb la forma correcta, i des-prés els anava encapsant cada mitjó amb la seva talla. Si no elsposàvem als ferros els mitjons no s’aguantaven planers. Poquescoses més m’enrecordo. Estàvem molt per la feina i també ri-víem, coses de dones.

Vaig ser la primera de casa a anar-hi. La mare s’encuidava de lacasa i feia el menjar i quan em vaig casar, em guardava les cria-tures. Cap més germana hi va anar, que recordi, elles es varencasar i varen treballar ajudant els marits o bé estaven a casa.

Hi varen treballar moltes dones. L’horari era de vuit a dotze delmigdia i de dues a sis de la tarda, vuit hores i ens pagaven setma-nades. M’agradava molt treballar a la fàbrica i hi vaig treballar finsque varen tancar que ja era cap a principis dels anys 70. Recordoque un dia m’hi vaig emportar el meu nét, en Joan, amb el cotxeta treballar i ell va néixer el 1971. Els últims anys només érem la laRosa Esparch, la Maria Rosa Parés, la Montserrat Sureda i jo.”

MARIA ROSA PARÉS CRUSAT, 82 anys

“L’horari que fèiem era de vuit a dotze i de dues a sis de la tarda,de dilluns a divendres. El dissabte només treballàvem el matí i eldiumenge el teníem de festa. Quan plegava de la fàbrica anava acosir a ca l’Helena Mitjavila. Hi anava de dos quarts de set fins ados quarts de nou que anava a fer un volt al carrer de les botigues

1823 47

i havent sopat, tornava a anar a cosir fins cap a les dotze o la unai això ho feia sense cobrar ni cinc. M’ensenyaven a cosir i, si etfeies una peça de roba, te l’ensenyava a fer i te la feia de franc.D’anar a cosir en dèiem anar a vetllar. Quan s’acostava el dia deCorpus, hi anàvem més hores perquè era quan estrenàvem elvestit d’estiu, que ens el posàvem el diumenge i per les festesbones. Per la Festa Major, l’Helena ens regalava un vestit i perNadal una faldilla o mig vestit. Abans només estrenàvem dos otres vestits a l’any. La vigília de Nadal recordo haver vetllat fins ales 6 o les 7 del matí i quan sortíem anàvem a la perruqueria dela Maria de can Trenta a rentar-nos el cap i tampoc no havia anata dormir encara! A la perruqueria no hi anàvem massa sovint per-què ens fèiem la permanent, però per les diades tothom voliaanar més arreglat. Havia passat que quan anàvem a la primeramissa de Nadal, només de seure al banc, quedàvem adormides iquan s’acabava la missa ens despertàvem, de tant cansades comestàvem. Érem molta colla les noies que anàvem a fer la vetlla.

A la fàbrica quan hi havia feina hi treballaves i quan no n’hi haviaplegàvem, o perquè no havia arribat el cotó o bé, a vegades al’estiu, a l’agost no n’hi havia, perquè el gènero d’estiu ja tothomel tenia i pel de l’hivern encara faltava per anar-lo a comprar. I lla-vors com que era el pic que a les fàbriques de salat tenien mésfeina, anava a ca l’Oriol, al carrer Alfolí, a esganyar. També haviaanat a can Bordas al carrer del Sol. Així com anar a la fàbrica depunt m’agradava, la fàbrica de salat tot era moll, humit, fúnebre,el davantal de saca no s’assecava mai, calçada amb esclops...només hi anava a temporades, si hi hagués hagut d’anar sempre,hi hagués anat a la força.

No es pot parlar de rivalitat entre les noies que anaven a treba-llar a la fàbrica de punt i les que anaven a la fàbrica de salat, peròsí que es considerava que la feina de les fàbriques de salat eramés basta, més embrutidora. A més, allà hi havia més homes,portant el peix amunt i avall, en canvi, a la fàbrica de punt, eraun món més tancat, més recollit, on només hi havia dones, a partde l’amo de la fàbrica. No vol dir que fossin més pobres, al con-trari, potser pagaven més a la fàbrica de salat, sinó que l’enrao-nar era diferent.”

48 1824

ROSER SABADÍ SOLÉS, 75 anys

“Els avis varen començar la fàbrica de gènere de punt, situada alpis de dalt de la casa on vivíem al carrer de Gràcia, abans de laGuerra Civil. Deu ser per això que a casa tots quan enraonem cri-dem, perquè les màquines feien molta fressa i si no cridàvem noens sentíem! Vàrem començar amb gènere de punt amb duescabdelladores i cinc màquines de teixir, a més d’una màquina tu-bular que teixia els acabats de les samarretes. També hi haviaquatre o cinc cosido-res, dues repassado-res i dues overlocks. Amés quan el gènereestava acabat, el plan-xàvem per servir-lo ales botigues. La mevamare, Maria DolorsSolés Duran, era l’en-carregada de retallarels patrons i quan nohi era ho feia jo ma-teixa. Fèiem bàsica-ment roba interior comcalçotets i samarretes.El pare, Josep SabadíFoix, però, sempre es-tava a l’aguait i vaveure que es portavenun jerseis anomenatscardigans. Eren jerseisque el darrera i lesmànigues eren d’es-tam i al davant de pelli en vàrem començar afer. Així vàrem comen-çar amb la pell i vàremconfeccionar jaquetes,abrics, faldilles, panta-lons, bolsos, corbates ifins i tot unes bosses

1825 49

La família Sabadí Solés. D’esquerre a dreta i dedalt a baix. La M. Dolors, la Montserrat, la Roser,l’Assumpció i en Josep M. A primera fila: l’Ignasi,el pare Josep, en Jesús, la mare M. Dolors, laM. Mercè i l’Immaculada l’any 1955. Foto cedidaper Roser Sabadí Solés.

Dario Solés Batalla i Amparo Duran Cofí l’any1967. Foto cedida per Roser Sabadí Solés.

que en dèiem de Judes, que eren com uns moneders. A més defer les diverses talles, també confeccionàvem peces a mida. Lafàbrica, al principi portava el nom de l’avi, Dario Solés, però quanva morir la meva germana li varen canviar el nom per CreacionesMontserrat. Teníem moltes dones que venien a treballar a la fà-brica com la Maria Pujades i la seva filla Maria Poch que eren lescabdelladores. De teixidores recordo la Caterina Alemany, laRemei Crusat, la Maria Nicolau i la Maria Romero. De cosidoreseren l’Adela Sastre, l’Isabel Calvo i la Mercè Guri; la repassadoraera l’Anita Vida, entre moltes d’altres. Hi varen passar més de 50dones durant tots els anys que vàrem treballar! Distribuíem pertot Espanya, a través dels transports Esteve, que duia els paquetsa Barcelona i d’allà arreu, també a l’estranger. Teníem una granbotiga a davant de la platja, el que havia sigut el cafè de canTrenta, a més d’altres a Palamós, Platja d’Aro, Camprodon i Fi-gueres. Però quan els pares es varen fer grans ningú no ho vavoler continuar i vàrem tancar pels volts de 1975. La que ha se-guit amb la pell és la Mª Mercè que encara regenta una botiga depells a Platja d’Aro.”

Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Novembre 2011.

ADELA SASTRE GARDELLA, 83 anys

“De petita anava a aprendre de remendar a cala Miquela Bordasperò allà estaves tres anys aprenent i no et donaven cap cèntim.Només el dimarts pastava el pa i feia coca de pa amb arrop, l’en-fornava i ens en donava per berenar. La Dolors de can Dario emva venir a veure si jo volia anar a treballar a la seva fàbrica. I joben contenta vaig pensar que guanyaria algun cèntim. Treballavade dilluns a dissabte de 8 del matí fins a les 12 que anàvem adinar, i de 2/4 de 2 fins a 2/4 de sis que en sortíem i després joanava a cosir a can Marcelino Donjó a fer de sastressa fins a les9 del vespre i quan venien festes, per Nadal, la Festa Major, perCorpus, hi anava a la nit també.

Anava a fer un volt al carrer de les botigues, amont i avall, i des-prés cap a casa. I ho vaig fer fins que em vaig casar als 21 anys.

Aquesta fàbrica feia molts anys que funcionava, la mare de l’A-màlia Dubé, la Lola Frigola ja hi anava de jove. Hi treballàvem 9

50 1826

o 10 dones: La Maria Pujades, la seva filla Maria Poch Pujades, laRemei Calistra i la seva filla la Maria Rosa Parés, la Maria Romero,dona d’en Mateu, la Caterina Alemany mare d’en Dolfo Custals, laLola Frigola, l’Anita Vida, la Merceneta, l’Isabel Calvo, la Pepa Ni-colau dona d’en Papat, l’Elvireta Juli, la Mercè Guri, la CarmeFajol, la Dolors Solés Duran, filla d’en Dario, el seu home, enJosep Sabadí i en Dario Solés el propietari.

La fàbrica era al segon pis. A la planta baixa hi havia la cuina i elmenjador; al primer pis hi havia les habitacions i a la segonaplanta la fàbrica. Era un espai gran on hi havia les màquines deteixir que n’hi havia quatre de manuals, les dones treballaven dre-tes i seguien un ritme acompassat, cric-crac, cric-crac. Un d’ellsera de sedalina i el feia anar la Maria Romero. També hi havia qua-tre telers elèctrics que se n’encuidava una sola dona, normalmentla Pepa Nicolau, la dona d’en Papat o bé la Caterina Alemany.

Jo feia anar tres màquines, i no parava ni un moment: la màquinade cosir, l’overlock i la recubridora perquè els últims anys vàremfer també jerseis. Amb l’overlock cosia unint les peces del gènero.Amb aquesta màquina mai pots tenir els braços recalcats, semprehan de córrer. Finalment, polia els jerseis, sobretot els colls, ambla recobridora. Les samarretes tenien una oberta al coll, on hi po-sàvem un viu, amb una tela, que la posàvem del biaix. A les trin-xes dels calçotets també, i en dèiem, els xilladors, fet de retallsdel gènero que no havien quedat del tot bé. Era una peça enforma de quadro que es posava a l’entrecuix dels calçotets perquèno tibés. A vegades també en posàvem a les aixelles dels jerseis.

A la fàbrica fèiem roba interior sobretot de cotó o llana, com sa-marretes d’home, màniga llarga, màniga curta, gairebé totes ambuna tapeta al davant amb una punxa. Fèiem calcetes de dones, icalçotets d’home, llargs i curts. També samarretes fines de seda-lina, de dona, que anaven més arrapades, amb dues tiretes, d’unapeça, amb un pla girat a la cintura que apretava i davant del pitfeia una mostra. També fèiem samarretes fines de cotó que els hiposàvem una cinta de setí a les mànigues perquè quedessin mi-llor. Les peces eren sobretot de color cru, algunes de blanques iforça de gris clar. També de samarretes de sota en fèiem de colorblau cel.”

1827 51

MAGDALENA SUREDA PASCUAL, 89 anys

“Vaig néixer al carrer de la Poca Farina, actual 33, a la casa quel’oncle Viñas va cedir al pare, a canvi que se’n cuidés de la fàbricade gènere de punt que hi havia a sobre. Allà, a la planta baixa hiteníem la vivenda, amb l’entrada, la cuina-menjador, el safareig,una cisterna i el celler.

L’oncle del meu pare,en Pere Viñas, era unsenyor ric que teniauna confiteria a Bar-celona i va posar unafàbrica de gènere depunt, al carrer de laPoca Farina, per in-vertir. Com que elmeu pare no se’npodia cuidar, perquèja remenava peix, vadelegar en la mevamare, la Maria Pas-cual Callol, que va ferd’encarregada de lafàbrica. Era un local gran, a sobre d’on nosaltres vivíem. Hi haviaun gran taulell llarg on es tallaven les peces. També hi havia untaulell baix on es repassava el gènere. Tenien dugues màquinescabdelladores, sis o set màquines de teixir, una màquina de cosir,la recobridora, l’overlock,... Primer s’havia de cabdellar el fil i des-prés teixir. Les dones repassaven el gènere i si hi havia un puntescapat, el collien. Llavors, la mare tallava el gènere amb l’hec-hura que havia de tenir. L’Overlock ajuntava les peces i cosia elscostats i les mànigues i la resta de la peça la cosien a màquina.Després la recobridora aplanava les costures de l’overlock. Erenunes quinze treballadores. Recordo que hi havia la Rita Sorribes,la Siseta Ayats, la Gràcia Poch i la Soledat Juli, que era la que feiaanar la cabdelladora, posava les troques de fil. Fèiem sobretotroba interior, samarretes d’home amb màniga llarga, mànigacurta, sense mànigues, calces, calçotets llargs, calçotets curts...El nostre mercat era Barcelona. També veníem a pobles de per

52 1828

Magdalena Sureda amb els seus pares, en CarlesSureda i la Maria Pascual Callol. Foto cedida perMagdalena Sureda Pascual.

aquí al voltant. Hi havia gent, per exemple l’àvia dels Puignau,comprava molta roba interior, a la fàbrica i llavors anaven cami-nant a Albons o Viladamat, amb farcells a l’esquena, i venien laroba interior i es guanyaven la vida aixís. Passada la guerra, la fà-brica de gènere de punt, encara funcionava. Al morir la mare lafàbrica es va tancar.”

Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Setembre 2013.

SERAFINA BATALLA PAGÈS, 86 anys

“Tinc pocs estudis, als 9 anys vaig anar a treballar a la fàbrica degènere de punt de can Pere Viñas, on l’encarregada era la MariaPascual Callol, que era una bellíssima persona. Primer, quan vaigcomençar, cabdellava. la màquina tenia sis debanells i havia depassar el fils per diversos llocs i cabedellar-lo en bitlles. Si hi haviaun burellot, el fil es trencava i llavonses havia de refer-lo ambcura perquè no es notés quan teixien les peces a les màquines deteixir. Vaig cabdellar dos o tres anys i després ja em varen posaren una màquina de teixir. Anava a tant la peça, i jo, com que eramolt moguda, em guanyava molt bé la vida. Lla meva mare es-tava molt contenta. Llavors varen treure les màquines de teixir amà i les varen posar a motor i jo havia de vigilar tres màquines.Aquesta feina trobava que era molt avorrida, això d’estar noméscontrolant quan la peça tocava a terra i tornant a col·locar una denova, els vaig dir que volia anar a la seva fàbrica de salat.

S’entrava a la fàbrica pel carrer Brut o Poca farina. A la plantabaixa hi havia la vivenda. Es pujava unes escales i la fàbrica eraal primer pis. La cabdelladora era una màquina alta de sis deba-nells. Les dones que teixíem érem: la Pepita, la mare de la donad’en Cervantes, la Salvadora Sastre, la Mercè Planellas, que vateixir poc temps perquè tenia una màquina amb agulles molt finesi que se li trencaven molt sovint, no es podia anar ràpid ambaquella màquina. Entrant a la fàbrica hi havia les cosidores comla Ciseta Ayats, l’overlock la feia la Rita Surribas. També hi haviauna recobridora. Teixíem gènere de punt de cotó, de tots colors.Fèiem sobretot cubres o visos, samarretes d’home, calçotetsd’home, i sobretot bragues que a mi m’agradava molt fer-ne per-què en feia molta avia, i al cap de setmana m’anava bé.”

1829 53

CATERINA XIMINIS MASCARRERAS (l’Escala, 1898-1996)

“El pare era mestre ili van donar una plaçaa Regencós i, perquèel pare no quedés sol,ens vam establir aRegencós. Allà vaminstal·lar la primerafàbrica. Vam comen-çar amb tres màqui-nes, que ens haviaposat el meu oncle,en Ximinis, que teniala fàbrica de gènerede punt més gran deles que hi havia al’Escala. Eren només les màquines més imprescindibles, la cab-delladora, que anava a mà, més ben dit, tot era a mà, per bobi-nar s’havia de fer rodar un volant. No hi havia pas motors. Lesmàquines de teixir també anaven a mà. Però més tard, a Regen-cós mateix, ja vam posar motors i llavors va ser diferent... Varemagafar tres noies de les anaven a treballar el suro, i ens vam feruna bona clientela a la comarca. (...) Passats deu anys el pare esva jubilar i vam tornar a l’Escala, ens vam fer aquesta casa onestem ara. Als baixos hi teníem la fàbrica. La primera treballa-dora que vam tenir va ser la Maria Solé; també van ser de les pri-meres, l’Adela Esquerrà, que era molt jove, la Francesca d’enMarcos, la Magdalena Juli, aquestes quatre van venir des que vamcomençar fins que vam plegar. També va venir molt l’Anita d’enVirgilio.

A l’Escala vam començar l’any 1923 i vam acabar l’any 1969,quan va morir en Rafel.

Feiem de tot: cubres, bragues, jerseis, pijames, etc., potser vamser els que ens vam modernitzar més, perquè vam començar acomprar gènere fet i maquinària moderna. Tant treballàvem ambblanc com amb colors, tot molt ben fet, d’artesania. Fins i totvàrem fer bruses de dona, de sedalina. Teníem una clientela

54 1830

Rafel Puig Solés i Caterina Ximinis Mascarreras.Foto cedida per Jesús Puig Ximinis.

molt bona. Hi treballàvem tots era una empresa familiar. Prime-rament, els acabats amb ganxet els feien a fora de casa, la Sra.Miquela, les Sres. Dubé..., però això, era la principi, més tard jaho fèiem tot a màquina. Veníem per tota la comarca. Teníemviatjants, fins i tot al Nord. El nom de l’empresa era Rafel Puig,el nom del meu home. De les antigues fàbriques, la més antigaera la de l’oncle Ximinis, era gran, tenia vint o trenta treballa-dors, al carrer de la Torre. També hi havia la de l’oncle DarioSolés, que la tenia juntament amb en Lluís Puig, però més tardes van separar i van anar cada u pel seu cantó. També hi haviala d’en Jaume Sureda i més tard la de la Sra. Teresina, al carrerde Gràcia. Les fàbriques van plegar perquè va venir un temps enquè tot es va modernitzar i el peix gros es va menjar el petit...i tothom va anar plegant. Nosaltres anàvem fent, fins que vamorir el meu marit.

No recordo massa els preus, més endavant em penso que veníemels jerseis a 25 o a 50 pessetes. Jo no m’encarregava pas delspreus, tallava, cosia, junt amb les treballadores i no pas només aestones, sinó que feia tot el jornal. Els patrons els feia tots jo,tenia una fusta que em posava a la falda, per no estar tanta es-tona dreta, i allà ja hi tenia totes les mides dibuixades, ho teniatot senyalat, i amb l’ajuda del centímetre ho tallava.

No teníem botiga. Teníem bons clients com en Miquel Sabadí, elsastre d’Albons... ells ens venien el gènere de punt per tot arreu,així és que a casa, només veníem als amics i veïns, res d’impor-tància.

L’horari que fèiem a la fàbrica eren les vuit hores reglamentàries.(...) Abans, a la fàbrica de l’oncle Ximinis, recordo que comença-ven a les sis del matí i plegaven a les set del vespre, i guanyaven(ho sé perquè hi vaig anar una temporada ja que els meves ami-gues també hi anaven) un ral o 35 cèntims al dia. A les 12 ana-ven a dinar, a la una hi tornaven i al es quatre tenien mitja horaper berenar.”

Entrevista Rodoma, L’Escalenc. Abril 1986.

1831 55

RAFEL PUIG XIMINIS (Regencós, 1924-L’Escala, 1969)

“Un germà del meu avi, per part de mare, tenia una fàbrica degènere de punt aquí a l’Escala força important, amb una qua-rantena de treballadores. Cada treballadora feia anar una mà-quina manualment i per bobinar el fil tenien un ase que feinaanar una sínia ja que aleshores no hi havia electricitat. Aquestafàbrica en deien can Ximinis o can Pata ja que l’oncle era cone-gut per aquest motiu. I va ser aquest oncle qui va proporcionarals pares unes màquines de tricotar i de cosir a crèdit i van co-mençar a fer gènere de punt a Regencós amb algunes noies quetreballaven per ells. El pare feia de viatjant i també treballava ala fàbrica. Els diumenges anava al mercat de Palafrugell i demica en mica va anar fent una clientela. Cap a l’any 1930 vanedificar aquesta casa del carrer Empúries i els baixos els varenhabilitar per instal·lar-hi la fàbrica. Aleshores es van traslladar al’Escala perquè l’avi ja s’havia jubilat de mestre. Jo tenia uns 8

56 1832

Col·legi Ave Maria, construït per Josep Ximinis Guri. Foto: Josep Esquirol. ArxiuHistòric de l’Escala.

o 9 anys. Fins l’any 1936, que va esclatar la Guerra Civil, teníemde 8 a 10 treballadores i les màquines no eren de tricotar ma-nuals, anaven amb electricitat.

Fèiem gènere de punt exterior (jerseis) i també interior de se-nyora, samarretes de màniga llarga i sobretot els cèlebres calço-tets de bomber. La gent anava molt abrigada, s’ha de tenir encompte que a les cases no hi havia el confort d’ara.

L’oncle de la meva mare (en Pata) estava molt ben situat i va ferconstruir els col·legis de l’Ave Maria que feien cantonada ambSanta Màxima. Hi havia solament 3 aules i tenia un pati que arri-bava fins a can Fumadó. Jo vaig anar a aquestes escoles fins el ju-liol del 1936 que va ser quan es van inaugurar les escoles queencara tenim.

La fàbrica amb la guerra va haver de tancar com totes les altresde l’Escala ja que en no haver-hi matèries primeres, no hi haviacotó. Van aguantar fins el 1937.

Quan va acabar la guerra, aleshores amb penes i treballs van in-tentar tornar a posar en funcionament la fàbrica i afortunadamentles vendes anaven molt bé ja que escassejava tot i si en fabrica-ves 10 te’n demanaven 20. A partir de l’any 1940 vam intentarmecanitzar-nos una mica més, teníem 6 màquines de confecció,una overlock, una altra feia els acabats zig-zags...

El meu germà i jo sortíem a viatjar per la província per mirar devendre els nostres productes. Amb el temps va arriar la indus-trialització del gènere de punt i nosaltres vam intentar posar-nosmés al dia, vam comprar una màquina circular que ella sola eracapaç de produir més peces que totes les fàbriques de l’Escalajuntes. Però tot i això no hi havia res a fer. Llocs com Mataró, Oloti voltants de Barcelona hi havia fàbriques on una sola dona eracapaç de produir més que 10 fàbriques com la nostra. I, finalmenta mitjans dels anys 60, ho vam haver de deixar ja que no podíemcompetir.”

Entrevista Rodoma. L’Escalenc. Novembre 1998.

1833 57

58 1834

FELICITAT ARTIGAS FERRER, 85 anys

“Als 14 anys vaigplegar d’estudiar peranar a treballar iguanyar algun cèn-tim, a la fàbrica degènere de punt decan Jaume Sureda,al carrer Enric Serra.Érem 10 o 15 donestreballant-hi. Tei-xíem samarretes decanalé, calçotets,calçotets de bom-bero, bragues, bra-gues reixades...Lafeina de la cabdella-dora era fer els cabdells. Per fer-ho es necessitava el debanell.Antigament, era una fusta amb canyes que servia per fer el cab-dell manualment. T’asseies en una cadira davant del debanell,hi posaves la troca plena de fil i a mà anaves cabdellant. Elspescadors també tenien debanells i els feien servir per armarles armallades. A la fàbrica el debanell de la màquina cabdella-dora ja era mecanitzat, per tant el fil s’enrotllava sol a la bitllai només s’havia de vigilar que no s’enredés. Aquesta bitlla plenade fil que en sortia, es passava a la màquina de teixir.. Quanvaig fer els 19 anys em vaig casar, amb en Rafel Puig, i vaiganar a treballar a la fàbrica de la seva família. Després, quanvaig tenir els fills, recordo que me’ls enduia amb una cofa a lafàbrica i aquell zim-zam els adormia. A mi la feina m’agradavamolt! Amb el temps vàrem comprar una màquina, que en deienOverlock, per combinar els fils de colors i feien unes samarre-tes molt boniques. De fàbriques de gènere de punt en recordocinc: can Ximinis, que va ser la primera que es va fundar, alcarrer la Torre, can Dario Solés, al carrer de Gràcia, can Pere Vi-nyes, al carrer Poca Farina, can Jaume Sureda, al carrer EnricSerra, can Lluís Puig, al carrer Maranges i can Rafel Puig al car-

En Rafel Puig Ximinis i la Felicitat Artigas Ferrer ambels tres fills del matrimoni: en Joan Lluís, l’Esta -nislau i la Neus. Foto cedida per Felicitat ArtigasFerrer.

rer Empúries. Totes varen funcionar des de principi del segle XXi fins els anys 60 aproximadament, que va començar a venir totallò acrílic tan barato i la fàbrica ja no va ser rendible.”

Entrevista El fil de la memòria. L’Escalenc. Gener 2011.

JESÚS PUIG XIMINIS, 77 anys

“L’oncle de la mare, en Josep Ximinis Guri, va tenir una fàbricai els pares, suposo aprofitant alguna màquina, varen muntar lafàbrica de gènere de punt, primer a Regencós, on l’avi era mes-tre. Cap a l’any 1930 varen tornar a l’Escala i com que devienhaver guanyat algun diner es varen construir la casa al carrerEmpúries, 21 i la fàbrica, la varen traslladar a la planta baixa, ala que s’entrava pel carrer Calvari. Era petita d’uns 60 metresquadrats. Els homes del poble anaven en marc i les dones a lesfàbriques de gènere de punt o de salat. Les fàbriques eren peti-tes, molt familiars. Hi treballaven poques dones. La mare mar-cava i tallava els patrons, esmotxava i després cosien el gènereamb les màquines de cosir i l’overlock. Hi havia màquines trico-toses que eren les que teixien, que ja començaven a anar amotor, elèctric de molts pocs cavalls, un únic teler a mà que feiaanar la Maria Solés. A les tricotoses elèctriques, que n’hi haviaquatre, les fèiem anar el meu germà Rafel i jo. La cabdelladora,la Magdalena Juli i cosint a màquina i l’overlock l’Adela Escarrài la Miquela Brugués. Compràvem el cotó a viatjants com en Mas,que vivia a l’Escala ens portava mostres, triàvem el que volíemi ens el feien arribar.

Quan el gènere estava acabat, es planxava, es plegava i el posà-vem amb capses, per dotzenes o mitja dotzena la capsa. Fèiem elpaquet el precintàvem i el lligàvem amb cordill i hi posàvem l’a-dreça, l’etiqueta i ho portàvem a transports Esteve. La marca decasa era Rafel Puig, el nom del pare. Els clients eren botiguers deBarcelona, de Figueres i aquí a l’Escala veníem sobretot a canNyau, a can Miquel Sabadí, que el negoci l’havia començat l’àvia,la Lola Alzina, que anava a vendre a peu als masos i que desprésvaren posar botiga al carrer Canyet i més tard la varen traslladaral carrer de Gràcia. També comprava el Sastre d’Albons, en PuigGiralt...

1835 59

Ens vàrem voler modernitzar i a Olot vàrem comprar una màquinacircular que teixia molt ràpid. Era un altre concepte de fàbrica,diferent de les que hi havia a l’Escala, més semblant al que feiena Mataró o Olot. Però eren els últims anys i hi va haver crisis, novàrem poder competir i vàrem plegar.”

MAGDALENA JULI ROSÉS, 86 anys

“Als catorze anys vaig anar a treballar a la fàbrica de peix d’en Su-nyer al carrer del Port, però a l’hivern hi havia poca feina i a miem convenia treballar, i als setze anys vaig anar a treballar a lafàbrica de gènere de punt d’en Rafel Puig on vaig fer de cabde-lladora. Les troques les posàvem en un debanell i el fil s’anavaenrotllant en unes bitlles per després teixir. Quan el fil es trencavas’havia de tornar a fer el nus que era com una baga on es posavael fil pel mig i s’estirava els dos caps un per cada banda perquèel nus no es desfés. Quan la bitlla era plena les posàvem a lesmàquines de teixir.

El fil l’enviaven de Barcelona quan n’hi havia. Al principi d’acabar-se la guerra no arribaven barcos de cotó i d’estam a Barcelona itampoc no en teníem nosaltres. A més quan en teníem, el fil eradolent i es trencava molt sovint i estava ben avorrida. Hi vaig tre-ballar durant 22 anys fins que vaig quedar en estat del meu pri-mer fill, el 1966.

La fàbrica era a peu pla i s’entrava pel carrer Calvari. Entrant a màdreta hi havia la cabdelladora, i la mà esquerra hi havia un taulerllarg on les dones que cosien, també la Maria Solés que teixia amà. També hi havia la Francisca Andreu que quan es va casar vamarxar cap a València. Enfront a la porta hi havia la taula on plan-xava el gènero. Altres dones que també hi treballaven era l’AdelaEscarrà, la Clarita Oliveras, Montserrat Bruguera...

Començàvem a treballar a les 8 fins a les 12 i després de 2 a 6.Molts dies em quedava una hora o hora i mitja més per ajudar afer pedidos, a planxar gènero i preparar capses per enviar els pa-quets.

60 1836

Fèiem samarretes imperi, màniga llarga, màniga curta, calçotetsllargs, curts... roba interior d’home i de dona. Però durant unatemporada també vàrem fer vestits de senyora de dos peces, queeren marrons i amb un fil daurat. Va durar poc. També fèiem jer-seis a ratlles i amb unes mostres que posàvem sobre el jersei, elshi passàvem la planxa i quedàven uns dibuixos gravats, de colorblanc o blau marí, i feien formes de barcos, ninots, timó debarco...

El jefe tenia dies que a vegades cridava i jo li deia: no cridi quem’espanta, que agafaré la porta i marxaré i després es cal-mava. Llavons l’avi es va jubilar i hi vaig treballar molt poc.Quan varen tenir el primer fill, l’Estanis em deien: Madalenate’l puc baixar i jo l’asseia amb una cadira i m’ajudava a es-córrer el gènero que havia quedat malament per aprofitar el filper fer el ganxet amb el que políem les mànigues i els colls.L’asseia amb una cadira i m’aguantava el ganxet i treballàvemjunts. També passàvem una cinta pel ganxet i quedava lligatamb un llaç.”

ADELA ESCARRÀ RIBAS, 79 anys

“Vaig néixer en una mas entre Torroella i l’Estartit, al mas Cassà,el 1935. Als tretze anys vaig començar a anar a la fàbrica perquèem va fer il·lusió anar-hi. Em varen dir que no em podien asse-gurar, que era massa petita, però jo volia treballar. La mare tam-poc ho volia, però a mi m’agradava molt guanyar diners. Amb elprimer sou vaig comprar una nina grossa, una Peparra, i una cis-telleta de costura, amb agulles, estisores.. per la meva germanaLluïsa, que era més petita. A la mare li va fer molta il·lusió per-què si no hagués estat per mi aquell any no hagués tingut reis.La meva germana més gran, la Maria, va treballar a la fàbricad’en Lluís Puig, l’altre cunyat. Ella era teixidora. Jo cosia amb l’o-verlock, una màquina que de seguida ho tenia tot cosit i tallat.Em va agradar molt aquella feina i hi vaig treballar durant ca-torze anys.”

1837 61

CLARITA OLIVERAS ARTIGAS, 83 anys

“Quan vaig començar a treballar a la fàbrica d’en Rafel Puig tenia17 o 18 anys i la meva feina era fer de repassadora. Quan sortiala peça dels telers vigilava que no hi hagués un punt escapat,també quan el gènere estava acabat a punt d’encapsar. Hi vaigtreballar cinc o sis anys.

Cada dissabte cobràvem, ens feia entrar una a una al despatx i re-cordo que un dia en Rafel, l’amo, em va dir: “des d’avui, un altredia podràs cobrar de la vellesa, perquè avui fa 1.035 dies que tre-balles a casa”. Vaig estar molt contenta, penseu que sempre ensasseguraven a les treballadores.

Era una feina i una distracció. Aquell temps les noies també po-dien anar a les fàbriques d’anxova però era una feina un xic em-pipadora, era més net el gènere de punt. Una vegada que hi vahaver molt de peix vaig anar a can Sunyer, a casa els parents, aesganyar, però no em va agradar i només hi vaig anar aquell dia.

Al principi del turisme vàrem obrir una merceria, ca la Clarita, iveníem també gènere de punt de can Miquel Puig, però no en ve-níem gaire, ja havien sortit nous materials que tenien més de-manda. Llavors moltes fàbriques varen tancar.”

MONTSERRAT BRUGUERA SUREDA, 77 anys

“La Caterina Ximinis va venir a casa a veure si volia anar a la fà-brica d’en Rafel Puig, i hi vaig anar i hi vaig estar molt bé. Hi vaigtreballar cap a 7 anys, des dels setze anys fins que vaig quedarembarassada del nen petit i no em trobava bé. Com que a casatothom treballava, vaig decidir quedar-me a cuidar dels nens i ferles feines de la casa. A la fàbrica feia anar la màquina de cabde-llar i havia de preparar el fil per a tota les màquines de teixir, tantper la manual, com per les elèctriques.

62 1838

Preparava la troca, l’esparpillava bé i passava el fil per diferentsllocs fins que s’enrotllava a les bitlles. El fil es petava molt sovint.S’havia d’estar molt atent perquè de seguida em venien a buscarfil per teixir, en Jesús Puig i en Rafel, que teixien amb màquinesde motor i la Maria Solés amb la manual.

Quan anava a cosir sí que es parlava, però a la fàbrica no parlà-vem gaire, hi havia molta serietat. A més, la meva feina, eradreta, d’esquenes a totes les altres dones i tot sovint el fil es tren-cava i no tenia temps per res. Estaven molt contents amb mi, per-què jo sola feia anar una cabdelladora que normalment la feienanar dues dones. Quan acabava de treballar a la fàbrica anava acosir al vespre per fer-me la roba de casa a ca la Maria Brugués.El meu home, Arturo Romero, va arribar a principi dels anys 60de Còrdoba i treballava de mosso al mas Vilanera. Quan ensvàrem casar, vàrem anar a viure a casa dels meus pares. Treba-llar a la fàbrica de gènere de punt em va servir per poder comprarla roba i els mobles de la nostra habitació pel casament que emfeia molta i molta il·lusió. La meva amiga, la Maria Colomer, quanva veure l’habitació tan bonica va exclamar: sembla una habita-ció de rics!”

1839 63

64 1840

LLISTA DE LES TREBALLADORES DE LES FÀBRIQUESDE GÈNERE DE PUNT DE L’ESCALA

(l’ordre segons el registre de matrícules industrials)

Fàbrica de gènere de punt de Josep Ximinis Guri(1906-1936)

– Maria Pujol Callol repassadora– Caterina Pujol Callol teixidora– Caterina Ximinis Mascarreras

Fàbrica de gènere de punt de Lluís Puig Solés,després Miquel Puig Comas (1922-1984)

– Francisca Andreu Coloma cabdelladora– Josep Pi Frigola cabdelladora– Anna Sureda González cosidora– Maria Dolors Roura Baró teixidora– Catalina Alemany Franquesa teixidora– Teresa Sastre Martinoy teixidora– Josefa Torres Pascual teixidora– Benita Sastre Suñé cosidora– Josefa Lloveras Rigau cosidora– Maria Escarrà Ribas teixidora– Anna Molinas Puig teixidora– Neus Solés Poch cabdelladora– Amanda Sala Sabaté repassadora– Carme Sagrera Comas cabdelladora– Isabel Bronsoms Aleñà cabdelladora– Josefa Ros Juncà cabdelladora– Anna Maria Casanova Sureda cosidora– Amèlia Garriga

Propietaris: Lluís Puig Solés, Miquel Puig ComasFamiliars que hi treballaven: Dolors Comas Batlle, MagdalenaComas Batlle i Lolita Puig Comas

1841 65

Fàbrica de gènere de punt de Juan Francisco RoderoFariñas (1923-1931)

– Caterina Batalla Poch teixidora

Fàbrica de gènere de punt de Jaume Sureda Tasis(1923-1977)

– Cecília Mateu Busquets teixidora– Lídia Mas Serret teixidora– Catalina Figueras Farrés teixidora– Martina Casas Callol teixidora– Anita Deulofeu Farriol teixidora– Joaquima Ribas Alemany teixidora– Pepita Català Portell confecció– Maria Fabrech Fabregas cabdelladora– Amparo Estragués Poch teixidora– Maria Casas Callol confecció– Lola Frou Junqué cabdelladora– Raimunda Botella Montseny confecció– Felicitat Brugués Artigas confecció– Amparo Estragués Busquets teixidora– Catalina Torrent Rostey confecció– Anita Curós Curós confecció– Teresa Callol Oliveras confecció– Herminia Oliver Massó cabdelladora– Rosa Ribas Alemany teixidora– Maria Sagrera Comas confecció i teixidora– Catalina Sureda Tasis cabdelladora– Salvadora Sala Granés confecció– Teresa Oliveras Artigas confecció– Maria Casadevall Muriscot confecció– Catalina Artigas Farrés confecció– Rosa Esparch Callol confecció– Rosa Català Portell confecció– Franca Jacinto Temenios confecció– Felicitat Artigas Farrés teixidora– Maria Reca Balaguer confecció– Catalina Figueras Farrés confecció

Propietari: Jaume Sureda TasisFamiliars que hi treballaven: Clara Vilabrú i Montserrat Sureda Vilabrú

Fàbrica de gènere de punt de Dario Solés Batalla,després confeccions Montserrat (1924-1979)

La fàbrica ja treballava el 1917 encara que no consti al llibre dematrícules industrials.

– Magdalena Comas Batlle– Dolors Frigola teixidora– Maria Pujades cabdelladora– Maria Poch Pujades cabdelladora– Remei Crusat Roca teixidora– Maria Rosa Parés Crusat cosidora– Caterina Alemany teixidora– Mare d’en Dolfo Custals teixidora– Anita Vida cosidora– Merceneta cosidora– Isabel Calvo cosidora– Maria Nicolau teixidora– Elvireta Juli cosidora– Mercè Guri cosidora– Carme Fajol cosidora– Adela Sastre Gardella cosidora

Propietaris: Dario Solés BatallaFamiliars que hi treballaven: Amparo Duran Cofí, Lluís Puig Solés,Rafel Puig Solés, Dolors Solés Duran, Josep Sabadí Foix, RoserSabadí Solés

Fàbrica de can Viñas (1924-1970)

– Rita Sorribes– Ciseta Ayats– Gràcia Poch– Soledat Juli– Serafina Batalla Pagès teixidora– Salvadora Sastre– Mercè Planellas– Maria Pedrero

Propietari: Ramón Viñas SabadíFamiliars que hi treballaven: Maria Pascual Viñas i Magdalena Su-reda Pascual

66 1842

1843 67

Fàbrica de gènere de punt de Rafel Puig Solés(1934-1966)

– Clarita Oliveras Artigas cosidora– Magdalena Juli Rosés cabdelladora– Adela Escarrà Ribas cosidora– Montserrat Bruguera Sureda cabdelladora– Maria Solés teixidora– Francisca Andreu– Miquela Brugués

Propietaris: Rafel Puig SolésFamiliars que hi treballaven: Caterina Ximinis Mascarreras, RafelPuig Ximinis, Jesús Puig Ximinis, Felicitat Artigas Ferrer

Ajudeu-nos a completar la llista. Si coneixeu algú més que hi vatreballar no dubteu a posar-vos en contacte amb el Museu de l’An-xova i de la Sal de l’Escala. Gràcies!!

UBICACIONS TALLERS MANUFACTURAI FÀBRIQUES GÈNERE DE PUNT

1- Jaume Serrats i Ros carrer Empúries, 24 (1897-1901)

2- Lluís Serrats i Maranges carrer Pintor Joan Massanet, 8 (1897-1899)

3- Josep Sureda i Callol carrer Sant Pere, 4 (1897-1900)carrer Sant Pere, 23 (1901-1907)

4- Josep Albert i Riera carrer Sant Pere, 17 (1897-1901)

5- Pere Bofill i Molinas carrer Sant Pere, 2 (1899-1901)

6- Francesc Broggi i Alart carrer Enric Serra, 38 (1902-1907)(Germans Broggi Alart)

7- Josep Ferrer i Pou carrer Enric Serra, 8 (1903-1918)

8- Josep Ximinis i Guri carrer de la Torre, 59-61 (1906-1936)

9- Josep Tolaguera i Callol carrer de Gràcia, 25 (1908)

10- Salvador Sentena i Sureda carrer de Gràcia, 26 (1914-1945)

11- Josep Callol i Serrats carrer Sant Pere, 1 (1914-1915)

68 1844

12- Josep Pascual i García carrer Santa Màxima, 7 (1916-1918)

13- Francesc X. Hospital i Solés carrer del Port, 39 (1923-1924)

14- Lluís Puig i Solés carrer Maranges, 16 (1923-1948)Miquel Puig i Comas plaça Víctor Català, 4 (1949-1984)

15- Juan Fco. Rodero i Fariñas carrer del Port, 48 (1923-1931)

16- Jaume Sureda i Tasis carrer Enric Serra, 28 (1923-1977)

17- Josep Masferrer i Pasques passeig Lluís Albert, 6 (1924)

18- Emili Ramis i Ballesta carrer Bonaire, 1 (1924-1928)

19- Dario Solés i Batalla carrer de Gràcia, 25 (1924-1979)Ma. Dolors Solés i Duran carrer de Gràcia, 18 (1964)

20- Ramon Viñas i Sabadí carrer Empúries, 26-28 (1924-1970)Pere / Teresa Viñas i Solà

21- Rafel Puig i Solés carrer Empúries, 21 (1934-1966)Rafel Puig i Ximinis

22- Joan Tallada i Mascarós carrer de la Torre, 59-61 (1942-1943)

1845 69

70 1846

Plànol de les ubicacions de les fàbriquesde gènere de punt a l’Escala.Plànol fet per Gerard Martínez.(Veure numeració a la pàgina anterior).

1847 71

72 1848

Pregó humorístic de la Festa del Pilar de l’any 1918. Donat per Montserrat SuredaVilabrú a l’Arxiu Històric de l’Escala. En el text fa referència a la fàbrica de gènerede punt de Salvador Sentena.