FULL INFORMATIU 1

FULL INFORMATIU

Número 26 centredeformacio@bgb.es Setembre 2007

ÍNDEX :

- La Transformació del Gòtic - El Racó de la Web

- ÉS-cultura:

- Sabeu On es Troba?

- Nomenclàtor

- Wasp 2007

- Sabeu On es Troba? resposta

- Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si

- Accions Formatives

- Sta. Maria del Mar

- As real as life it self

UN MAL SON :

En una d’aquestes càlides nits de la canícula estiuenca, on costa agafar el son, imaginava endormiscat, l’escena d’un futur proper.

El soroll de les noves maquines treballant per fer el pilotatge del mur de protecció que separarà els fonaments de la Sagrada Família del túnel de L’AVE, problemes de tràfic al carrer Mallorca, els cotxes embogits fent sonar la botzina m’entres la inacabable cua del bus turístic s’ho mira sense adonar-se’n de la gernació de carteristes pendents de les seves distraccions.

Tot amenitzat per els pidolaries professionals amb el seu repertori de gestos i cares que fan més agradable la cua d’entrada d’individuals a la SF, sota el sol o la pluja.

Assistint des d’un lloc de privilegi , els taxistes, que malgrat moure en tot un dia menys gent que tres autocars, disposen d’una cantonada sencera a tocar de SF, de fet si s’habilités la que tenen davant, si menys no, estarien més fresquets, a l’ombra.

Els musics, que lògicament es col·loquen en el llocs de màxima afluència turística, toquen amb amplificador contaminant acústicament. Conjuntament amb els que van disfressats, contribueixen a bloquejar el flux dels vianants de manera que no s’hi cap a les voreres. Es com anar a Ikea en dissabte.

Ara també podem gaudir del gosset musical, un autèntic embut a la confluència Mallorca / Marina. En el meu somni s’apareixia el trompetista del Park Güell per anar obsequiant-nos amb les seves belles melodies al voltant de l’església, amb la col·laboració dels que llencen els dàtils metàl·lics al aire per obtenir un preciós crec,crec,crec,crec....; de fons els seus companys, també venedors, fent vibrar harmònicament el xiulet que imita els ocells. Les voreres, sobrecarregades, han estat presses de nou per la venda ambulant i els centenars de turistes que s’aturen a mirar les paradetes. Fa anys la venda no sedentària estava prohibida si no es realitzava a més de 100m d’un comerç establert que comercialitzes els mateixos productes, si les illes de l’eixample fan 113 metres, es obvi que no es compleix aquesta normativa o bé ha canviat. Sota la coordinació d’una guàrdia urbana, que no parla idiomes i interpreta que el carril bus del carrer Marina es per passar el bus urbà i per tant no s’hi pot aturar cap autocar turístic, reduint l’espai de carrega i descarrega a un màxim de 4-5 autocars, doncs encara s’estan fent les obres del metro. Quan en una escomesa de la fortuna trobo un lloc amb les 42 persones que porto, al minut d’iniciar l’explicació, un company guia amb cinc persones inicia la seva, però utilitzant un amplificador que li permeti parlar per sobre del soroll ambient, ofegant la meva veu. Quan estava apunt de contractar els Peruans per utilitzar el seu equip d’amplificació, em vaig despertar. Afortunadament, no era més que un mal son. Doncs no hi dubte que una ciutat que arribarà als 8 milions de visitants, tard o d’hora, resoldrà el problema de la utilització de l’espai públic, no hi ha masses visitants, sinó un excés de musics, pidolaires, estàtues, venda ambulant, robatoris però sobretot una manca de dimensió en les zones de carrega i descarrega a Sagrada Família, Antoni Maura, Ramon Berenguer i Plaça Catalunya. De moment sembla que ja s’ha resolt l’aparcament al Park Güell. Gràcies

Carles Picazo, Centre de Formació BGB

FULL INFORMATIU 2

LA TRANSFORMACIÓ DEL GÒTIC II, Sagrada Família :

Aquí teniu la segona part promesa amb la transcripció de tot d’allò que va explicar en Jordi Faulí, Arquitecte director adjunt, en la nostra visita d’obra a la Sagrada Família:

L’escultor Josep Mª Subirachs ha fet tota l’explicació de la passió en els grups escultòrics de la porxada i a les portes. Al darrere de la porxada superior, que constarà de 18 columnes segons el dibuix original de Gaudí, ha executat el fris on ha escrit els noms dels patriarques i profetes. La porxada no es simètrica, mirant de front és mes ample la dreta que l’esquerra (ja dissenyada amb ordinador). L’arquitecte Mark Burry (Nova Zelanda) i la seva dona (Anglesa), treballen a Melbourne Austràlia, estan acabant de dibuixar la part dreta. Es tracta d’un tema complex pel que no hi ha un termini d’execució, doncs un cop definida la geometria, basada en el dibuix de Gaudí caldrà definir per on es tallen, per on s’uneixen, com es munten, etc. Gaudí nomes va realitzar un dibuix de la façana de la Passió en dos dimensions a escala 1:200. Els hi va dir als seus col·laboradors: “com que ja sabeu com funciona la geometria dels paraboloides i plans ja ho acabareu vosaltres, jo m’haig de concentrar en el disseny de les naus del interior”; així doncs no va arribar a fer cap maqueta. El que es fa actualment és traduir el dibuix en dos dimensions a tres dimensions i superposar el model obtingut amb l’original de Gaudí per tal de no allunyar-se de la matriu. Les columnes grises de poliuretà no les han posat per provar els materials, doncs seran construïdes en pedra, sinó per veure l’efecte. Tal com feia Gaudí es tracta de presentar els elements a l’obra abans de donar-los com a definitius.

Si bé l’objectiu prioritari és cobrir el temple, continuem treballant en altres aspectes com per exemple la porxada superior de la façana de la passió o els vitralls. Façana de la Passió

Construïda pels arquitectes Quintana, Bonet Garí, Puig Boada i Cardoner.

A totes les finestres aniran vitralls com ja tenim en el transsepte de la passió. Obra del artista Joan Vila Grau. En els vitralls inferiors es representaran el Sants i els Santuaris dels bisbats corresponents a les columnes del interior. Els finestrals superiors, les paràboles. (acaben de posar els del absis). En el gòtic el finestrals de colors més intensos son els superiors perquè es on toca més el sol, Gaudi transforma aquest criteri del gòtic. Per no emmascarar, perquè el reflex no embruti la cromàtica que ja ofereix el sostre, voltes de totxo, rajola i daurat,(simbòlicament fulles de palmera) decideix que les finestres més altes no tindran color, seran de vidre glaçat, amb textures diverses, però sense color. En Vila Grau, respectant el desig de Gaudí, les fa translúcides sense color però utilitzant la mateixa tècnica d’un vitrall, amb diferents tipus de vidres translúcids, aconseguint més harmonia en la decoració. Si mireu la part de dalt de tot del transsepte de la passió ho veureu.

El personatge de la Verònica no te cara, sembla que es perquè es tracta d’un personatge que no esta del tot clar que hagués existit històricament, no surt en els quatre evangelis. Vitralls Una manera que tenia Gaudí de definir la feina que realitzava era dir que estava transformant el gòtic. Es cert en quan a l’estructura però també es cert en quan a les formes, agafa un finestral típic del gòtic, treu les motllures, col·loca uns hiperboloides, amb el seu cercle que fa de finestra i una sèrie de línies rectes tangents al cercle que al creuar-se amb les línees de l’altre costat generen estels, formes naturalistes que no trobem en el gòtic. Si es miren les parets de costat i no de front, es veuen els relleus que en Puig Boada defineix com les “palpitacions del Gòtic”.

FULL INFORMATIU 3

El Racó de la Web :

L’edifici del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), a Tarrassa. El Vapor Aymerich, Amat i Jover, representa la millor obra arquitectònica industrial modernista del país. Dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (Sant Vicenç de Fals, 1868 - Terrassa, 1931), la fàbrica es va començar a construir a la Rambla d'Ègara el 1907 i va ser inaugurada un any i escaig més tard.

Des de primers de juliol disposa d’un nou lloc web amb la voluntat d’actuar com a portal de patrimoni industrial, val la pena donar una ullada, esta molt bé. Trobareu tota mena d’informacions del que tenim a Catalunya amb breus explicacions i també sobre el mateix edifici.

www.mnactec.cat

El Vapor està cobert per un peculiar sostre en forma de dents de serra. amb 161 voltes catalanes campaniformes, les quals s’aguanten gràcies a 300 columnes de ferro fos, que servien també com a baixants d’aigua i com a suport dels embarrats, els enginys que transmetien la força de la màquina de vapor a totes les màquines de la fàbrica.

Els vidres existents a les parets de l’església son definitius, tenen la funció de protegir els que es col·locaran per dintre, en color. Fixeu-vos que el suport que ja hi és, permetrà crear un doble vidre per protegir els vitralls d’un excessiu escalfament i de ser malmesos. En aquest punt sembla important ressaltar que Gaudí canvia completament l’estructura del gòtic que necessita uns contraforts per aguantar els esforços de les voltes. Construint columnes arborescents de descarrega inclinada a on va a parar tot el pes de voltes i de cobertes aconsegueix alleugerir la carrega de les parets exteriors i gracies a això pot obrir els finestrals sense cap contrafort. Mirant amb cert detall les columnes es veuen les evolucions de les formes geomètriques que comencen: per exemple, en les columnes que contacten amb les voltes, la base de la columna és un quadrat per convertir-se en cercles a dalt de tot. A la columna inferior, un rectangle evoluciona a un cercle, passant per quadrats i octàgons. Totes les columnes comencen en un polígon que es transforma en un cercle a la part superior. Un cop col·locades les campanes tubulars la Sagrada Família en convertirà en un grandíssim òrgan de pedra per a la ciutat, un carilló amb els 80 sons de les 80 campanes. Per això les torres tenen pedres inclinades en les obertures no nomes per escopir l’aigua de la pluja, sinó per difondre el so. Gaudí calcula les obertures de les finestres. Per els sons aguts obertures més petites a la part alta i sons greus obertures més grans a la part baixa. Es de destacar que les torres també estan foradades i per això el so baixa per el centre la torre per aportar sons musicals a les celebracions de l’església. Al interior hi hauran tres orgues “normals” a 45m d’alçada i dues “cantories”, escalonades per poder ordenar les veus. El cor dels adults que tindrà forma de U (1.000 persones) passant per la part interna de la Façana de la Gloria i el d’infants (300 nens) que també tindrà forma de U però contraposada, passant per el absis. Gaudí va deixar tres models per les fruites que coronen els pinacles, nespres, cireres, prunes, préssecs. Representen les bones obres inspirades per l’Esperit Sant, realitzades per el artista Japonès Etsuro Sotoo amb formigó armat i recobertes amb vidre venecià, que les impermeabilitza. Ordenades segons el curs de l’any, de la primavera a la banda del Naixement, fins a la tardor - hivern, a la banda de la Passió. Als finestrals de la nau central, els símbols de l’eucaristia, les espigues del blat (l’hòstia) i el raïm (el calze), el Cos i la Sang de Crist. El vidre que s’utilitza per recobrir els pinacles ve de la Fabrica Orsoni a Venècia.

Vila Grau, defuig la “tricromia de Gaudí” que a Mallorca emprà tres vidres superposats aconseguia una tonalitat especifica. Això comportava problemes de pes donat que el plom no resistia i es deformava. En la actualitat disposem d’una gran varietat de vidres que donen directament la tonalitat desitjada.

Ha acabat pràcticament els del transsepte del naixement (pendent de col·locar els dels finestrals laterals) i ara esta treballant en els de la capella del centre del absis. A poc a poc s’anirà avançant en tots els vitralls..

FULL INFORMATIU 4

ÉS-cultura : Col·locada a la plaça del voluntaris olímpics el Juny de 1997 Al Meu Fill Marc Llimós i Torres, Escultor: Robert Llimós

Bronze amb pintura

Nomenclàtor :

Carrer d’Alí Bei Eixample

Domènec Badia i Leblich (Barcelona 1767 - Damasc 1818). Viatger i escriptor. Explorador al servei del govern de Carles IV, disfressat amb el nom àrab d'Alí Bei-el-Abbasí i fent-se passar per descendent del Profeta, recorregué el Marroc i altres reialmes preparant projectes de penetració i escrivint els relats dels seus viatges i aventures. La invasió francesa féu que no pogués portar endavant la seva missió. Posat al servei del rei Josep fou nomenat governador de Segòvia. Com a afrancesat hagué d’emigrar i morí a Damasc.

Passatge de Bacardí, plaça Reial Baltasar de Bacardí i Tomba (Barcelona 1752 - 1822). Propietari que oferí el passatge quan es completà la plaça Reial, i que fou obert, l'any 1856, per Ramon Bacardí i Cuyàs (Barcelona 1791 - 1866). Res a veure amb el fundador de Ron Bacardi a Santiago de Cuba l’any 1862, anomenat Facund Bacardi i nascut a Vilanova i la Geltrú.

Passatge de Batlló, Eixample Batlló Germans fou una raó social representada per Jacint, Joan i Fèlix Batlló i Barrera. Després de la mort de Jacint, Joan i Fèlix Batlló iniciaren la construcció de la gran fàbrica de filats i teixits. Venuda el 1909, i posteriorment convertida en l'Escola Industrial. Si, son els que varen encarregar la Casa Batllo 1875-1877 a Emili Sala Cortes i que va ser “Gaudinitzada” el 1906.

SABEU QUE ÉS I ON ES TROBA ?

La solució la teniu a la pàgina 5 !

Marc, així es titula de forma abreviada, va ser rebut traient les ungles i va suscitar polèmica a la Vila Olímpica, una obra plena de color que el pintor Robert Llimós va dedicar a la memòria del seu fill Marc, mort en accident, d’aquí el enorme Marc, ara negre, que emmarca l’escultura. Al pit s’identifiquen els colors de la bandera republicana.

Hi ha una rèplica -titolada Thereshold- situada a la Underground Festival Plaza d’Atlanta (Estats Units), instal·lada en commemoració dels Jocs Olímpics de 1996. L’obra recull en el seu sentit del color la pluralitat dels pobles, la multiculturalitat que caracteritza aquella ciutat. Accentuant aquesta idea, i amb variants de color.

L’artista en va fer una altra per a situar-la a Barcelona, aquesta però dedicada a la memòria del seu fill. Quan l’escultura va ser inaugurada el 7 de juliol de 1997, l’arquitecte David Mackay, de l’equip Martorell, Bohigas i Mackay, que havia dut a terme el pla general de la Vila Olímpica, va protestar dient que no s’ajustava, "ni per l’estil, ni per l’escala, ni per l’emplaçament" a l’entorn de la plaça dels Voluntaris. Uns dies després de la protesta pública de Mackay, va aparèixer una carta oberta signada per una sèrie d’artistes (Frederic Amat, Xavier Corberó, Gardy-Artigas, Xavier Medina-Campeny) on defensaven Llimós i criticaven el constant protagonisme dels arquitectes a la vida cívica barcelonina. Darrere s’alineen els 172 mastelers on onejaven les 172 banderes dels països que varen acudir als Jocs Olímpics de Barcelona 92.

El cineasta nord-americà Woody Allen ha escollit la ciutat de Barcelona com a escenari de la seva última pel·lícula. Amb títol provisional i produïda per Dumaine Productions, WASP 2007 és un drama romàntic sobre dues joves americanes que visiten Barcelona per passar l’estiu. El repartiment el composen Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Rebeca Hall junt amb Javier Bardem, Zak Orth i Chris Messina. El rodatge, que s’allarga fins a finals del mes d’agost, ha visitat espais de la ciutat comtal com el Museu Picasso, la Barceloneta, el Port Olímpic, La Rambla, els exteriors de l’església de Santa Maria del Mar o la Pedrera, entre d’altres.

FULL INFORMATIU 5

GUIDO D’AREZZO I EL NOM DE LES NOTES: Do, Re, Fa, Sol, La, Si Els antics grecs solien denominar les notes amb les lletres de l’alfabet, i aquest costum ha perdurat en països de tradició anglosaxona i a Alemanya: A (la), B (si), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol). El teòric italià Guido d’Arezzo (990-1050), contemporani de l’abat Oliba, creà un mètode pedagògic que facilitava l’aprenentatge musical, i substituí el sistema alfabètic pel sil·làbic. El nom de les notes l’obtení d’un himne a Sant Joan en el què cada vers comença per una nota diferent:

Ut queant laxis Resonare fibris Mira gestorum Famuli tuorum

Solve polluti Labii reatum

Sancte Ioannes

(Perquè els teus servents puguin cantar lliurement les meravelles dels teus actes, elimina tota màcula de culpa dels seus llavis impurs, oh sant Joan!)

La primera nota, UT, va canviar de nom més endavant perquè DO es considerà més eufònic, i la darrera, SI, s’introduí el segle XIV, ja que no tenia una entonació fixa.

Guido també va introduir l’ús del tetragrama o pauta de quatre línies que donà lloc al pentagrama de cinc línies que utilitzem avui. Bernat Liso

SABEU QUE ÉS I ON ES TROBA ? : Son les Les Rosetes dels tramvies. En queden moltes, sobretot a la travessera de Les Corts, al Passeig de Maragall, als carrers d'Aribau i de Muntaner. Les rosetes o rosetons són les fixacions dels cables dels tramvies a les parets de la ciutat. Es van començar a instal·lar a partir de l’any 1899 quan els tramvies de Barcelona van canviar progressivament la tracció de sang per la tracció elèctrica. Es van fer servir fins al 1971, quan va desaparèixer l’últim tramvia, dels vells queda només en funcionament el Tramvia Blau. Al llarg d’aquests vuitanta anys es van col·locar diversos models de rosetes. Les de la primera època són les més historiades.

A més dels tramvies, aquestes fixacions també les van fer servir els troleibusos, que eren els autobusos que utilitzaven el corrent elèctric. Aquests cotxes, coneguts popularment com “troles”, i els tramvies model Washington eren els vehicles més marejadors de tot el parc mòbil públic. Les fixacions s’anomenen rosetes perquè diuen que recorden, a petita escala, la forma de les rosasses de les esglésies (?). Són de ferro i es fixaven a les parets dels carrers. Quan no hi havia mur on enclavar la roseta o el propietari de la paret més propera s’hi negava en rodó, les fixacions s’aguantaven sobre pals de fusta. Entre la fixació i el cable de sustentació hi havia aïlladors de ceràmica per a evitar els curtcircuits. Els cables anaven a parar a un agafador central que era una barra de coure on es connectaven directament els tramvies. Per aquesta barra passava un corrent de 600 volts. Sempre saltaven espurnes, sobretot en el moment que els tramviaires connectaven el tròlei a les fixacions àries. Els rosetons estan col·locats a cinc o sis metres del terra, a l’alçada de l’entresòl de les cases. S’acostumava a posar una fixació cada vint-i-cinc metres, llevat de les corbes i zones de pendents pronunciats, on n’hi havia una cada vuit o deu metres.

FULL INFORMATIU 6

ACCIONS FORMATIVES

Cal reservar SEMPRE, trucant al telèfon del Centre 93.310.77.78. (Marta), Places limitades ! VISITA DEL MUSEU MARÍTIM : http://www.museumaritimbarcelona.com

Donat que últimament anem tot sovint a sopar al Museu Marítim, la Sra. Alba Espargaró (directora), ens explicarà aquells detalls atípics que ens permetran enriquir les nostres explicacions. Des de sempre han estat capdavanters en l’ús de noves tecnologies, també ens explicarà com funciona el més nou, les PDA´s. Oberta a tothom: Membres: Gratuïta ; No Membres : 10€

DIA HORA LLOC DURADA

Dimarts 06 de Novembre 16:00 Museu Marítim 01:30 Hrs.

VISITA A “LA RAJOLETA” :

Per als qui alguna vegada s’han preguntat qui, com, quan i on es van realitzar les rajoles modernistes de Domènech i Montaner i companyia, tindreu l’ocasió de respondre-hi amb una visita a l’antiga fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues.

Oberta a tothom: Membres: Gratuïta ; No Membres : 10€

DIA HORA LLOC DURADA

Dimecres 07 de Novembre

10:00h. Parada de Tramvia de Maria Cristina

2 hores aprox. total

VISITA AL NOU MUSEU DE LA MÚSICA:

Per continuar amb el tema musical, perquè no il·lustrar-ho amb el nou Museu de la Música, situat a l’Auditori, on una guia ens farà una passejada per la història i llegenda d’aquest art. A més, és dels museus que tanquen dimarts!

Oberta a tothom: Membres: Gratuïta ; No Membres : 10€

DIA HORA LLOC DURADA

Dimecres 14 de Novembre

16:20h. A l’entrada de l’Auditori 1 hora aprox.

VISITA AL NOU MUSEU OLÍMPIC I DE L’ESPORT:

Situat al costat de l’Estadi Olímpic, aquest nou museu va més enllà de la història de l’olimpisme, afegint continguts de l’esport en general. Un museu innovador que es vol interactiu i per a totes les edats. Aquest també és un dels museus que tanca dimarts!

Oberta a tothom: Membres: Gratuïta ; No Membres : 10€

DIA HORA LLOC DURADA

Dimecres 21 de Novembre

15:00h. Al mateix Museu 1 hora aprox.

FULL INFORMATIU 7

AS REAL AS LIFE IT SELF :

Al iniciar la vista amb un Private i dir que aquí parlem català, el marit li aclaria a la dona, “si ese dialecto que hablan los separatistas”... Paciència

Fa pocs dies em va tocar un servei que consistia a dur un grupet francès des de l’hotel NH

CONSTANZA, darrere l’illa diagonal, fins al Xalet, fent una petita panoràmica d’una horeta que incloïa el bo i millor de Gaudí: la Sagrada Família, la Pedrera i la Casa Batlló. Un cop donada la benvinguda i explicat el restaurant i el recorregut, vaig dedicar bona part del trajecte a explicar vida i miracles de Gaudí i l’origen de la Sagrada Família. Passa l’estona, baixem Lepant, pugem Marina, i quan passem per l’absis, un client il·luminat em pregunta, en explicar que Gaudí és enterrat a la cripta: "Mais c'était qui, Gaudí?"… Si és que no escolten Bernat Liso

Si algú de vosaltres no desitja rebre aquest Full Informatiu, si us plau envieu-nos un E-Mail amb la paraula BAIXA al assumpte al centredeformacio@bgb.es, gràcies.

Sta Mª del MAR :

El Edu de Ciempies ens facilita aquest fragment del text, en el que Frederic Mares, (El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades), ens relata el incendi de l’església.

Me marcho corriendo hacia el barrio de la Ribera; al entrar en la calle Platería, ya veo las llamas que salen por el rosetón central y de sus campanarios, convertidos en chimenea, los penachos de humo… Mirones, muchos mirones contemplan el espectáculo, frente a la puerta del Borne. Algunos, los menos, cada vez que se saca una imagen para arrojarla al fuego, exclaman en una ostentosa risotada histérica, acompañada de un palmoteo estúpido. Los más, silenciosos, humillados, despavoridos de terror, impávidos ante tanto sacrilegio, parece como si estuvieran presentes en un velatorio de difuntos.

Me marcho horrorizado, cuando un amigo, con quien tropiezo, me cuenta: Acabo de hablar con el jefazo del grupo de incendiarios para ver de convencerles, de que se salvara la imagen de San Alejo del escultor Agustín Pujol, obra del siglo XVII, para llevarla al museo. Y el incendiario me pregunta: ¿Quién es este Alejo y este Pujol?, no los conozco… Pero todo fue inútil, sacaron la estatua y entre risas y aplausos fue arrojada al fuego… Lo más triste es que de todos los mirones sólo dos pretendieron ayudarme, los demás, por temor o, por lo que fuera, se hicieron el sordo.

La obra de desagravio de restauración del templo del barrio de la Ribera, iba a dar comienzo: era el 20 de julio de 1938, o sea, dos años después, exactos de su profanación e incendio. La Generalitat votó una cantidad para empezar las obras de limpieza y desescombro y adecentamiento, y estaba dispuesta a dar cuantas facilidades se creyera conveniente. Al día siguiente… hicimos la primera visita de reconocimiento del templo. Y en plena visita las sirenas dan la señal de alarma, de bombardeo. ¡Bien empezamos, me dije!

Nuestra primera impresión no podía ser más desoladora, ni más deprimente. No quedaban rastro de los 34 altares laterales. Todo había quedado reducido a cenizas. Las tumbas del subsuelo de la iglesia, en número de más de cien, profanadas; los sarcófagos de algunas capillas, destruidos; las lápidas picoteadas bárbaramente. ¡Oh, la manía de los tesoros ocultos! El fuego que invadiera el templo debió de ser pavoroso, terrible, por cuanto las llamas alcanzaron los puntos más altos de la bóveda, las claves, los aristones de las ojivas, las columnas, frisos y capiteles; por todos lados huellas indelebles del fuego implacable. La piedra de Montjuïc de gran resistencia a través de los años, tiene su punto débil en el fuego que la hace estallar como si hubiese recibido el disparo de una bala.

Gran parte de la nave central del templo se hallaba llena de montones de escombros: restos de madera chamuscados y ceniza del órgano, tribuna real y sitiales del coro quemados, y por todo su derredor más montones de desperdicios como latas de conservas, botellas, cacerolas y platos rotos, papeles grasientos, estropajos, en fin, los objetos más inmundos se encontraban allí; la abundancia de excremento humano, hacía suponer que aquello había sido refugio de gente nómada, desarraigada. El espectáculo no podía ser más desolador y decepcionante para quienes conocíamos la historia del templo, su grandeza pretérita.