fp materials edi m09 pdf u1 pdfindex
TRANSCRIPT
Recursos i trasllat del'accidentatPatricia Turón. Adaptació de Mª Pilar Giménez i Carme Zaragoza.
Primers auxilis
Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Índex
Introducció 4
Resultats d'aprenentatge 7
1. Valoració inicial de l'assistència en urgències 9
1.1. Sistemes d'Emergència 9
1.1.1. Generalitats 9
1.1.2. Els objectius i els límits en primers auxilis 11
1.1.3. Aspectes legals de l'atenció urgent 13
1.1.4. El Sistema Sanitari Català 14
1.2. La preparació de la farmaciola 16
1.3. Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de
triatge simple
19
1.3.1. El triatge i les seves prioritats 19
1.3.2. Els tipus de triatge 20
1.3.3. El mètode SHORT 22
1.3.4. La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe 24
1.3.5. Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les
mesures d’autoprotecció personal
26
1.4. El protocol de transmissió de la informació 28
2. Fisiologia bàsica i terminologia 33
2.1. Sistema locomotor 34
2.1.1. Sistema ossi 35
2.1.2. Sistema muscular 37
2.1.3. Articulacions 39
2.2. Sistema nerviós 39
2.2.1. Cèl·lules nervioses 41
2.2.2. Sistema nerviós central 41
2.2.3. Sistema nerviós perifèric 44
2.3. Fisiologia bàsica respiratòria 46
2.3.1. Anatomia 46
2.3.2. Fisiologia respiratòria 47
2.4. Aparell cardiovascular 49
2.4.1. Anatomia de l'aparell circulatori 50
2.4.2. Fisiologia de l'aparell circulatori 53
2.5. Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen 55
2.6. Constants vitals 57
3. Aplicació de procediments de mobilització i immobilització 63
3.1. Mètodes d'immobilització 63
3.2. Mitjans improvisats o de fortuna 64
3.3. Immobilització segons la zona afectada 67
Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
3.4. Mobilització de l'accidentat 71
3.4.1. Mobilització de víctimes no traumàtiques sense ajuda de
materials
71
3.4.2. Mobilització de víctimes no traumàtiques amb ajuda de
materials
74
3.5. Posicions d'espera i trasllat de la víctima 75
3.6. Dispositius i tècniques d'immobilització i mobilització davant
d'un politraumatisme
76
3.6.1. Dispositius de mobilització i immobilització 77
3.6.2. Mobilització de la víctima traumàtica 80
3.6.3. Mobilitzacions d'emergència 81
3.6.4. Retirada del casc 82
3.6.5. Tècniques d'immobilització en la infància 83
4Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Introducció
Introducció
Les situacions d’emergència exigeixen la posada en marxa de tot un
seguit de mesures que contribueixin a evitar la mort de la persona
accidentada o les conseqüències que puguin afectar la integritat de la
seva salut.
Els serveis d’emergències sorgeixen al voltant d’aquesta necessitat amb
l’ànim de respondre a la demanda social i satisfer les necessitats de les
persones que requereixen una actuació urgent dels serveis sanitaris.
El professional que treballi en l'àmbit de la sanitat ha d’estar preparat
per participar en situacions que exigeixen una actuació immediata.
Per fer-ho cal que conegui els objectius i els límits de les actuacions,
aprengui a seguir els protocols establerts i col·labori de manera
adequada amb l’equip sanitari especialitzat tot duent a terme les
tasques que li siguin encomanades.
Les persones, en la seva contínua relació amb el medi, estan exposades
a diversos agents externs que els poden provocar diferents lesions.
Les lesions traumàtiques són les que es produeixen a conseqüència de
l’acció de distintes forces, com ara les mecàniques (un accident de cotxe,
per exemple), que produeixen una o diverses lesions al cos humà: una
hemorràgia, una cremada, fractures, politraumatismes, etc.
Les lesions més freqüents que afecten el sistema osteoarticular del cos
humà (és a dir, els ossos i les articulacions) són les fractures, els
esquinços i les luxacions.
Un altre tipus de lesions són els politraumatismes, que es diferencien
de les lesions en general de casos en què la vida pot córrer un perill greu
si no s’actua de manera immediata i correcta. Davant d’un
politraumatisme és de vital importància saber com actuar i conèixer què
és el que no s’ha de fer perquè es pot agreujar el problema.
Un cop se’n coneix la causa i la lesió és convenient que els primers
interventors estiguin ensinistrats en tècniques bàsiques
d’immobilització i mobilització.
5Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Abans de començar reflexiona sobre.....
• Quina és la teva responsabilitat en cas de trobar-te davant d’unasituació d’urgència sanitària?
La persona que es trobi davant d’una situació que requereixi la
intervenció immediata dels serveis d’atenció sanitària té una doble
responsabilitat: moral i legal.
La primera comporta l’obligació de respondre amb actes que siguin
acceptats per la pròpia consciència i pels models de conducta social.
La segona comporta l’obligació de respondre amb actes exigits i
contemplats en la legislació que estigui en vigor.
En cas de no complir amb aquestes obligacions, la reclamació pot ser de
tipus penal, civil o administrativa.
• Cal establir límits en els primers auxilis o tot s’hi val per intentarsalvar la vida de la persona?
El socorrista és la persona que s’encarrega de fer les primeres
actuacions d’atenció a la víctima abans que hi arribin els serveis
sanitaris.
Es tracta d’una figura important, perquè de la seva actuació pot
dependre la vida de la persona a la qual auxiliï.
Ha de saber reconèixer una emergència i prestar els primers auxilis
d’acord amb els protocols i les normes establertes.
Posar límits a les actuacions serà tan important com la posada en marxa
d’estratègies, perquè permetrà evitar un dany més gran, interferir en la
recuperació de la víctima i autoprotegir-se davant possibles riscos.
* Quins creus que són els dispositius o mitjans de fortuna?
Els mitjans i mètodes d’immobilització improvisats que es fan servir per
resoldre una situació d’emergència en un accident s’anomenen de
fortuna.
Els més usats són el cabestrell i la immobilització amb fèrules
improvisades, fetes amb materials que es troben al medi (casa, camp,
6Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
etc.), com ara fusta o plàstic, i que s’adapten a la zona que cal
immobilitzar i se subjecten mitjançant embenats.
7Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Resultats d'aprenentatge
Resultats d'aprenentatge
En acabar aquesta unitat l'alumne/a:
1. Realitza la valoració inicial de l'assistència en un urgència descrivint
riscos, recursos disponibles i tipus d'ajut necessari.
• Descriu el funcionament i l’estructura del sistema sanitari català.
• Identifica els fonaments i el marc legal de l’aplicació dels primers
auxilis.
• Assegura la zona segons el procediment oportú.
• Identifica els protocols de seguretat i les tècniques d’autoprotecció
en la manipulació de persones accidentades
• Detalla el contingut mínim d’una farmaciola d’urgències i les
indicacions dels productes i medicaments
• Identifica les condicions de funcionament adequades de la
ventilació-oxigenació.
• Reconeix les condiciones de funcionament adequades de l’aparell
cardiovascular.
• Descriu els procediments per identificar alteracions
neurològiques.
• Pren les constants vitals.
• Estableix les prioritats d’actuació en múltiples víctimes.
• Reconeix els objectius de la prevenció primària i secundària.
8Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2. Aplica procediments d'immobilització i mobilització seleccionant els
mitjans materials i les tècniques.
• Efectua les maniobres necessàries per accedir a la víctima.
• Identifica els mitjans materials d’immobilització i mobilització.
• Caracteritza els mètodes d’immobilització i mobilització segons
lesions potencials i circumstàncies de l’accident.
• Descriu les repercussions d’una mobilització i trasllat inadequats.
• Confecciona sistemes per a la immobilització i mobilització de
malalts o accidentats amb materials convencionals o mitjans de
fortuna.
• Aplica els fonaments de l’ergonomia en els procediments de
mobilització de víctimes.
9Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
1. Valoració inicial de l'assistència en urgències
1. Valoració inicial de l'assistència en urgències
1.1. Sistemes d'Emergència1.1. Sistemes d'Emergència
1.1.1. Generalitats1.1.1. Generalitats
Els serveis d’emergències sorgeixen per poder donar resposta a la
demanda de les situacions d’urgència i emergència que es generen en la
societat.
Estan formats per diverses institucions amb competències en sanitat
dotades de metges, infermeres i personal auxiliar sanitari capacitat per
a l’actuació en emergències i disposen de mitjans mòbils per donar
cobertura a la comunitat en la qual s’actua.Han d’estar molt coordinats
per tal d’oferir una actuació eficient.
El sistema d’emergències es defineix com el conjunt de tots els
serveis que estan integrats i coordinats per permetre assegurar
una resposta completa davant d’una situació d’emergència.
Els sistemes d’emergències es componen de:
• Serveis sanitaris.
• Ciutadans que sol·liciten l’assistència mèdica.
• Serveis de seguretat, rescat i salvament.
El sistema integral d’urgències és el que posa en marxa tots els serveis
que intervenen per auxiliar la víctima i resoldre l’incident o el succés.
L’actuació del sistema d’emergències està encaminada a aconseguir els
objectius següents:
!Urgència sanitària: problema opatologia l'evolució de la qual éslenta i no necessàriament mortal,però en la qual la víctima no ha depassar més de 6h sense que siguiatesa.
• Disminuir la mortalitat.
10Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Reduir el nombre de seqüeles greus i irreversibles.
• Disminuir la incidència de complicacions secundàries.
• Millorar el pronòstic de l’evolució de les lesions de les víctimes.
• Disminuir els temps d’hospitalització per permetre una reinserció
laboral ràpida.
• Optimitzar els recursos, tot adequant la demanda als recursos que
ofereixen les diferents institucions.
• Dur a terme una coordinació eficient.
El sistema d’emergències del nostre país s’organitza en funció de
diversos nivells assistencials:
• El nivell primari és el servei d’urgències que hi ha als centres de salut
(atenció primària). Proporciona l’assistència tant al propi centre com
al domicili si el pacient ho requereix, i presta el servei amb un
equipament bàsic.
• El nivell hospitalari rep els pacients derivats del nivell primari i/o
que ha portat el transport assistencial extrahospitalari. Disposa dels
mitjans necessaris i del personal qualificat per donar resposta a les
necessitats de la persona usuària.
Com menys se satisfacin les necessitats i les demandes dels usuaris del
nivell primari, més s’adreçaran directament al nivell hospitalari, la qual
cosa provocarà la saturació dels serveis d’urgència hospitalària.
• La xarxa de transport assistencial assegura el desplaçament dels
mitjans assistencials i el trasllat dels malalts.
Els serveis de transport varien en funció de cada comunitat autònoma,
tot i que en general es componen d’un servei de transport d’ambulàncies
que pertany al servei de salut de la comunitat autònoma competent
(números de telèfon: 112 i/o 061), els de Protecció Civil, a càrrec dels
ajuntaments, els de bombers i els de les forces i els cossos de seguretat
(policia).
També s’integren en aquesta xarxa el transport sanitari privat concertat
amb les comunitats autònomes o el de les companyies d’assegurances
mèdiques privades.
11Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
El centre coordinador: S’encarrega de centralitzar la demanda, tot
oferint la màxima accessibilitat a través d’un número únic, el 112.
!112, número únic, fàcil dememoritzar, gratuït i de respostaràpida
• Disposa de personal capacitat i de mitjans i protocols preestablerts
per analitzar la demanda i prendre decisions de manera ràpida i
uniforme, en funció de la magnitud de cada problema.
• Legalment té la responsabilitat de coordinar els diferents nivells i és
l’únic autoritzat per ordenar la intervenció dels mitjans mòbils.
• Té la possibilitat de conèixer en temps real l’estat dels recursos i la
seva capacitat d’expansió.
1.1.2. Els objectius i els límits en primers auxilis1.1.2. Els objectius i els límits en primers auxilis
Definim primers auxilis com el conjunt de mesures que realitza
l'auxiliador o socorrista en el lloc de l'accident i amb material improvisat
generalment, fins l'arribada de personal especialitzat.
El socorrista és l’encarregat d’oferir l’atenció immediata a una víctima
que presenti una malaltia sobtada o una lesió abans de l’arribada dels
serveis d’emergència. El socorrista és, per tant, la baula o anella entre la
víctima i el sistema d’emergència.
S’ha de tenir clar que el socorrista, en cap cas, reemplaça el metge, que
ha d’evitar sentir pànic i que també té l’obligació d’autoprotegir-se.
Per prestar els primers auxilis cal conèixer els objectius que s’han de
tenir en compte davant qualsevol situació d’urgència o emergència, com
ara:
• Protegir la vida.
• Evitar un dany més gran.
• Afavorir la recuperació de la víctima .
• Assegurar el trasllat de la víctima.
12Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
És convenient que davant d’una emergència tothom que hi intervé actuï
de la mateixa manera.Per això resulta del tot beneficiós tenir les
normes generals d’actuació següents:
!No fer res es refereix a actuacionsactives en la víctima. Però semprecal trucar al 112
• Reconèixer l’emergència.
• Si no se sap què fer, és millor no fer res.
• Conservar la calma per poder actuar amb serenitat i rapidesa.
• Evitar aglomeracions al voltant de l’accident i actuar amb fermesa.
• Analitzar les condiciones de l’entorn abans d’intervenir-hi dedicant
deu segons a avaluar la situació de l’escenari, observar si és segur i
valorar si hi ha cap perill per al socorrista, la víctima o terceres
persones.
• Cal evitar el sobreaccident, tot eliminant qualsevol risc susceptible de
provocar un nou accident.
• No s’ha d’allunyar del costat de la víctima. Si s’està sol, cal demanar
ajuda.
• Avisar l’assistència professional i tranquil·litzar el ferit.
• No moure innecessàriament la víctima i no administrar-li cap
medicament.
• No donar cap líquid a víctimes amb alteració del nivell de la
consciència.
• No fer comentaris sobre l’estat que presenta la víctima, tot i que
estigui inconscient.
• No lluitar contra allò impossible. Quan el socorrista ha fet durant deu
minuts la reanimació cardiopulmonar (RCP) sense obtenir-ne cap
resultat, caldrà interrompre les maniobres per recuperar la víctima.
S’actuarà de la mateixa manera quan la víctima presenta lesions com
una decapitació, l’aixafament del cap, etc.
• Mantenir la víctima en posició de seguretat fins a l’arribada dels
serveis d’emergència.
• Informar del que ha passat i de l’estat de la víctima als serveis
d’emergències.
!RCP (Reanimaciócardiopulmonar):Seguit de pautes imaniobres estandaritzades iseqüenciades, la finalitat de lesquals és substituir i restablir larespiració i la circulacióespontànies per aportar oxigen alcervell fins que arribin els mitjansavançats.
13Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
El comportament general en primers auxilis és observar, protegir,
alertar, socórrer i informar.
1.1.3. Aspectes legals de l'atenció urgent1.1.3. Aspectes legals de l'atenció urgent
És molt possible que quan anem a prestar els primers auxilis ens
preguntem: Què passa si quan atenc a una víctima aquesta es mor? Què
passa si no atenc una persona que necessita assistència urgent? S'ha de
demanar permís a la víctima abans d'ajudar-la?
Aquestes preguntes són molt importants, marquen els aspectes legals
dels primers auxilis. Hi ha tres aspectes bàsics a tenir en compte:
1. L'obligació d'actuar.
2. La necessitat d'obtenir el consentiment de la persona que hem
d'atendre.
3. La responsabilitat legal de les nostres actuacions davant d'una
intervenció.
• L'obligació d'actuar:
Tots tenim l'obligació ètica d'actuar ja que a més és un deure de
solidaritat. Aquesta obligació ètica deriva de l'obligació legal d'atendre a
totes aquelles persones que ho necessitin. És per aquest motiu que la
Llei penalitza a aquelles persones que no ajuden a qui es trobi en una
situació greu (article 195, punt 1 i punt 2).
• El consentiment de la víctima:
El socorrista té l'obligació d'ajudar una persona en perill greu, però la
víctima no està obligada a acceptar l'ajut del socorrista.
És obligatori demanar permís a la persona que ha patit un accident
abans de manipular-la o tocar-la sobretot si la nostra actuació pot
causar-li lesions o per agreujar més les que ja té. La persona pot preferir
esperar a que l'atengui directament personal qualificat. La persona que
denega l'auxili que li oferim ha de reunir els següents requisits:
!Article 195.1. El qui no socorri unavíctima que es trobi desemparada ien perill manifest i greu, quan hopugui fer sense risc propi ni detercers, ha de ser castigat amb lapena de multa de 3 a 12 mesos.
Article 195.2.Incorre en lesmateixes penes qui, impedit deprestar auxili, no demani amburgència auxili aliè.
14Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
1. Ser major d'edat.
2. Estar en plena possessió de les seves facultats mentals per tal de
poder entendre que és el que li està passant.
És fonamental que aquesta negativa es produeixi davant de testimonis o
bé fer-li signar un document.
• La responsabilitat legal
Per tant, en conclusió la regla d'or en primers auxilis és fer tan
sols allò que sabem fer i que sabem que pot ajudar la víctima. Mai
assumir riscos que no cal assumir.
1.1.4. El Sistema Sanitari Català1.1.4. El Sistema Sanitari Català
El sistema sanitari es defineix com el conjunt de recursos i serveis
públics i privats de que disposa un país per atendre les necessitats de
salut de la població.
El nostre model sanitari es va concretar el 1990 en la Llei d'Ordenació
Sanitària de Catalunya (LOSC), que creava el Servei Català de la Salut i
consolidava un sistema sanitari mixt.
Es tracta d'un model sanitari mixt, que integra en una sola xarxa
d'utilització pública tots els recursos sanitaris, siguin o no de titularitat
pública, i que recull una tradició d'entitats (mútues, fundacions,
consorcis, centres de l'Església) històricament dedicades a l'atenció de
la salut.
Aquest model d'integració es va iniciar amb la xarxa hospitalària
d'utilització pública (XHUP). Des de la XHUP el model es va estendre a
altres línies (primària, sociosanitària, salut mental) i altres serveis
sanitaris (emergències, transport sanitari).
Neix el CatSalut (Servei Català de la Salut), eix fonamental del model
sanitari català al gener de 1991. Actualment, el CatSalut és el garant de
les prestacions sanitàries de cobertura pública i el Departament de Salut
recupera la funció de planificació i avaluació i promou el projecte de
descentralització que ha permès incorporar els ajuntaments en el
govern territorial de salut.
15Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
El CatSalut compra i avalua els serveis sanitaris en funció de les
necessitats de la població tot desenvolupant, d'una banda, una gestió
integral de l'oferta i la demanda, i de l'altra, la comunicació amb la
ciutadania i la seva participació.
Organització en regions sanitàriesOrganització en regions sanitàries
El territori de Catalunya està organitzat en regions sanitàries (en la
majoria de comunitats d'Espanya s'anomenen " áreas de salud").
La regió sanitària és una àrea geogràfica considerada la unitat del
sistema sanitari. En ella es pot donar atenció sanitària completa a la
població que hi viu en aquella regió sanitària.
regions sanitàries
El territori català es divideix en set regions sanitàries, delimitades a
partir de factors geogràfics, socioeconòmics i demogràfics.
En aquest desplegament s'ha tingut també en consideració l'ordenació
comarcal del territori. Les regions sanitàries resultants d'aquesta divisió
territorial despleguen la seva activitat en els àmbits de la planificació,
de la compra de serveis, dels sistemes de gestió i de l'atenció al client.
Les regions sanitàries compten amb una dotació adequada de recursos
sanitaris d'atenció primària i d'atenció especialitzada per atendre les
necessitats de la població. Cada regió s'ordena, al seu torn, en sectors
sanitaris.
Els sectors sanitaris són l'àmbit on es desenvolupen i coordinen les
activitats de promoció de la salut, prevenció de la malaltia, salut pública
i assistència sociosanitària en el nivell d'atenció primària i de les
especialitats mèdiques. Els sectors sanitaris estan constituïts per
l'agrupació d'àrees bàsiques de salut.
L'àrea bàsica de salut (ABS) és la unitat territorial elemental a través
de la qual s'organitzen els serveis d'atenció primària de salut. Són unes
unitats territorials formades per barris o districtes a les àrees urbanes, o
per un o més municipis en l'àmbit rural.
La seva delimitació es determina en funció de factors geogràfics,
delimiten atenent factors geogràfics, socioeconòmics, demogràfics,
laborals, epidemiològics, culturals, climàtics, de vies de comunicació
16Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
homogènies, així com d’instal·lacions sanitàries existents, tot tenint en
compte l’ordenació territorial de Catalunya i en funció de l'accessibilitat
de la població als serveis i de l'eficiència en l'organització dels recursos
sanitaris.
Nivells d'assistènciaNivells d'assistència
Que hi hagi atenció sanitària completa vol dir que hi ha dos nivells
d'assistència:
• Assistència primària:És la primera assistència que rep la persona
quan té o vol prevenir algun problema de salut.
L'atenció primària està organitzada en àrees bàsiques de salut (el nom
en la majoria de comunitats espanyoles és "zona bàsica de salud" ).
L'àmbit territorial d'una àrea bàsica és molt més petit que el d'una regió
sanitària, abasta entre 5.000-10.000 habitants, exemple un barri o un
poble.És un conjunt de pobles si la població d'aquests és inferior a
aquestes xifres.
L'assistència es concreta físicament en els CAPS (centres d'atenció
primària) (a la resta d'Espanya: centros de salud). Si la població està
dispersa es poden construir diferents consultoris, on es passa visita un o
més cops per setmana.
• Assistència especialitzada: S'ocupen consultes de tipus més greus que
en els CAPS. Es duu a terme físicament en centres especialitzats i
hospitals.
1.2. La preparació de la farmaciola1.2. La preparació de la farmaciola
És imprescindible tenir una farmaciola adequada en funció de les
necessitats que puguin presentar-se en un lloc i moment determinats.
El contingut de la farmaciola variarà segons el lloc on hagi d’anar (llar,
cotxe, etc.) i la finalitat a la qual es destinarà (per exemple, un viatge).
Si la farmaciola està ben preparada pot arribar a ser de gran utilitat per
fer front a qualsevol situació d’urgència.
17Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
La farmaciola s’adaptarà a les necessitats del lloc al qual es destinarà,
però hi ha tot un seguit d’elements bàsics que han de ser presents a
totes les farmacioles, com ara materials de cura, diferents fàrmacs (per
exemple, analgèsics) i instrumental sanitari.
Per a la confecció d’una farmaciola el primer que s’ha de fer és cercar
una bossa o un maletí que pesi poc, sigui espaiós, resistent i amb nanses
perquè sigui més fàcil de transportar.
Els elements d’una farmaciola poden ser de tres tipus:
• Per a la realització d’una cura:
1. Substàncies que previnguin la infecció, com ara els antisèptics
(povidona iodada, clorhexidina, aigua oxigenada, etc.), sèrum
fisiològic, sabó neutre i alcohol de 70º per a la desinfecció del
material.
2. Gases estèrils, gases impregnades de vaselina (tul gras),
compreses, benes elàstiques i adhesives, apòsits, esparadrap i
cotó.
• Medicaments bàsics per a malalties de caràcter lleu, com ara mals de
cap, cremades, picades, diarrees, etc.:
1. Analgèsics.
2. Sèrum oral.
3. Antihistamínics.
4. Pomades per a les cremades i picades.
18Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Instrumental i elements addicionals:
1. Guants d’un sol ús.
2. Pinces.
3. Tisores.
4. Bisturí.
5. Imperdibles.
6. Termòmetre.
7. Llanterna.
8. Manta tèrmica.
A l’hora de confeccionar i d’ubicar una farmaciola cal tenir en compte
tot un seguit de consideracions perquè no es produeixin accidents per
intoxicació amb els medicaments o altres productes de la farmaciola a
conseqüència del seu mal estat o per la ingesta accidental, sobretot per
part dels nens.
Per fer-ho, cal tenir en compte les recomanacions següents:
• Col·locar la farmaciola en un lloc segur, lluny de l’abast dels nens.
• Preparar una llista del contingut i enganxar-la dins de la farmaciola.
Afegir-hi el número de telèfon d’emergències (112).
• No desar la farmaciola en llocs com ara la cuina o el bany, ja que el
seu contingut pot veure’s alterat per la humitat o pels canvis de
temperatura.
• Revisar periòdicament les dates de caducitat dels fàrmacs, pomades o
antisèptics.
• Cal desfer-se de tots els medicaments que estiguin danyats o
contaminats o aquells dels quals no pugui llegir el nom, la dosi o la
caducitat.
• Cada vegada que es faci servir l’instrumental, posteriorment haurà de
ser rentat, desinfectat, eixugat i desat de manera correcta.
19Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
1.3. Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de
triatge simple1.3. Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de triatge simple
1.3.1. El triatge i les seves prioritats1.3.1. El triatge i les seves prioritats
El triatge es defineix com el procediment destinat a obtenir una
classificació de les víctimes en unes determinades categories en
funció del pronòstic vital per, d’aquesta manera, poder
prioritzar-ne l’atenció i el tractament.
Aquestes prioritats sempre es prenen d’acord amb la relació
recursos/necessitats.
Aquests dos factors, la classificació de les víctimes i la seva avaluació,
formen part d’un mateix procés, l’acció del qual es veurà marcada en
funció del nombre de víctimes que es classificaran, la urgència vital que
mostren i els recursos disponibles al lloc on es duu a terme l’acció.
El triatge, com a mètode de classificació de víctimes, ha de seguir un
protocol compartit per tothom, tot i que hi hagi maneres diferents de
dur a terme aquesta classificació.Perquè el triatge sigui eficaç ha de ser:
• Ràpid: per regla general s’estima que per classificar les víctimes cal
dedicar un temps de:
• 30 segons per a una víctima morta.
• 1 minut per a una víctima lleu.
• 2 minuts per a una víctima greu.
• Complet: per dur a terme una correcta valoració de la víctima cal
retirar els apòsits, els embenatges, les peces de roba i, si és possible,
despullar els ferits.
• Precís i segur: els errors poden ser fatals.
Per fer un triatge de manera òptima, el responsable ha de tenir un
determinat perfil o unes determinades característiques, com ara:
• Experiència en emergències.
20Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Sentit clínic i psicosocial.
• Formació multidisciplinar.
• Qualitats personals, com ara:
• Do de comandament.
• Serenitat.
• Capacitat d’organització.
• Imaginació.
1.3.2. Els tipus de triatge1.3.2. Els tipus de triatge
Generalment, el triatge es divideix en quatre classes, en funció de la
gravetat de les lesions i de si la persona està en perill de mort o no.
La primera classe de triatgeLa primera classe de triatge
També anomenada emergència, primera categoria, extrema urgència,
etiqueta vermella o prioritat u.
A aquesta categoria pertanyen les víctimes que presenten lesions que
han de ser ateses al mateix lloc on han estat identificades i només per
resoldre les situacions que posen en perill la vida de la víctima, com ara:
!ACR: Cessament espontani, noesperat i brusc de la circulació i dela respiració, que pot ser reversiblede manera potencial si se segueixla cadena de supervivència
• Aturada cardiorespiratòria (ACR) presenciada i reversible.
• Obstrucció mecànica de la via aèria.
• Lesions penetrants al tòrax.
• Pneumotòrax a tensió.
• Xoc hipovolèmic molt sever.
• Cremades en una superfície superior al 20%.
• Enverinament per productes químics.
21Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Complicacions obstètriques actives.
La segona classe de triatgeLa segona classe de triatge
També anomenada urgent, de segona categoria, etiqueta groga, molt
greu o prioritat dos.
Les víctimes presenten lesions que poden trigar a ser ateses, en
principi, unes sis hores, la qual cosa permet traslladar la víctima a àrees
de socors.
Les lesions principals d’aquest tipus són:
• Ferides viscerals.
• Ferides toràciques sense afectació a la ventilació.
• Fractures obertes.
• Abdomen agut.
• Víctimes en coma amb traumatisme cranioencefàlic (TCE) amb
focalitat.
• Politraumatismes.
• Cremades amb lesions d’un 20%.
!A partir del segon triatge lesvíctimes poden esperar a serateses un periode de temps d'unessis hores
La tercera classe de triatgeLa tercera classe de triatge
També anomenada no urgent, tercera categoria, etiqueta verda, menys
greu o prioritat tres.
Les víctimes poden trigar a ser ateses en terminis superiors a sis hores,
sense presentar risc de mort.
Les lesions més representatives d’aquest tipus són:
• Lesions cerebrals que necessiten descompressió.
• Ferides musculars i fractures d’ossos llargs.
22Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Contusions toràciques.
• Polifractures i fractures d’ossos curts.
• Luxacions.
La quarta classe de triatgeLa quarta classe de triatge
També anomenada no assistència, quarta categoria, etiqueta negra/gris,
morts o prioritat quatre.
Les víctimes presenten lesions com ara: ACR no presenciada, TCE amb
sortida de massa encefàlica i destrucció multiorgànica.
En aquesta categoria de triatge ja no es pot fer res per salvar la vida de
la víctima, per tant, serà el grup amb menys prioritat d’atenció.
1.3.3. El mètode SHORT1.3.3. El mètode SHORT
El mètode SHORT s’utilitza per a la identificació i la classificació de les
víctimes.
Per fer-ho, es faran servir unes targetes que han de reunir tot un seguit
de característiques:
• Ser tan visibles com sigui possible.
• Que no es deteriorin amb el temps.
• Tinguin espai per poder transmetre la informació.
És molt difícil establir unes normes estandarditzades sobre com fer el
triatge, ja que variarà en funció del tipus i la magnitud del succés, del
nombre i l’estat de les víctimes, dels recursos assistencials i de les
característiques geogràfiques.
De fet, hi ha aproximadament uns 120 mètodes i models de triatge. El
més senzill d’utilitzar per al personal no sanitari, com és el cas dels
primers interventors, és el mètode SHORT.
A partir d’una sèrie de preguntes sobre la víctima, se’n pot determinar
l’estat de salut i la gravetat que suposen les lesions:
23Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Preguntes ordenades per ordre de relació a fer a la víctima per a determinar l'estat de salut i lagravetat de les lesiones
Preguntes Respostes Color de les Targetes
1. Pot caminar? Si Targeta verda
2. Parla sense dificultat iobeeix ordres senzilles?
Si Targeta groga
3. Respira? (Signes decirculació?)
SiNo
Targeta vermellaTargeta negra
24Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
1.3.4. La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe1.3.4. La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe
Quan es produeix una catàstrofe el problema més gran amb el qual es
troben els serveis d’emergències és l’absència d’infraestructures
convencionals.
En aquests casos cal desplegar una àrea assistencial de manera
immediata sobre espais concrets, independentment de les condicions
mediambientals.
Per això, cal delimitar la zona de la catàstrofe en tres àrees:
• salvament.
• socors.
• àrea de base o estacionament.
Amb la delimitació d’aquestes tres àrees serà més factible dur a terme la
classificació de les víctimes, així com la preparació i l’evacuació.
Un element primordial és l’hospital de campanya o PMA que es munta
en la zona en què hi ha hagut la catàstrofe.
L'àrea de salvamentL'àrea de salvament
És la zona on s’ha produït el succés i on es duu a terme la recerca i el
salvament de les víctimes.
Els serveis mèdics només entraran en escena en aquesta àrea quan la
seva assistència i el seu suport siguin necessaris en els rescats
complicats, essent els encarregats del rescat els serveis especials com
ara el cos de bombers.
L’àrea de socorsL’àrea de socors
Està situada a les immediacions de l’àrea de salvament i és el lloc on es
concentraran els ferits (per això també s’anomena «niu de ferits») i se’n
farà el triatge.
Els serveis sanitaris desenvolupen la seva activitat en aquesta àrea.
25Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
L’àrea de salvament està formada per:
• L’àrea de classificació, on es fa el triatge de les víctimes.
• La cleda o el lloc on es porten els ferits il·lesos, un cop classificats.
• L’espai per socórrer, el punt mèdic avançat (PMA) o hospital de
campanya.
• El lloc de càrrega d’ambulàncies.
L'hospital de campanya o punt mèdic avançat (PMA):
Està constituït per diversos elements assistencials que permeten donar
un suport mèdic avançat imprescindible a múltiples víctimes,
estabilitzant-les perquè puguin suportar el transport.
Hi ha diferents tipus de formacions sanitàries que poden constituir-se
com a PMA. La més efectiva és una tenda de desplegament ràpid sobre
la qual se situen els elements d’atenció mèdica urgent, en general
medicació, serumteràpia, material d’immobilització, senyalització i
transport.
El seu disseny presenta algunes característiques, com ara una bona
identificació, una bona accessibilitat, amb entrades fàcils i la possibilitat
de distribuir les víctimes per criteris de gravetat.
Si no es disposa d’aquesta tenda, pot formar-se un PMA mitjançant
l’aproximació de diversos vehicles especialitzats en l’atenció a pacients
en estat crític (UVI mòbils), tot deixant el transport de les víctimes per
a les ambulàncies convencionals.
Les principals funcions del PMA són:
• El control del transport de les víctimes des de l’àrea de salvament
fins al PMA. Aquest primer transport d’evacuació de les víctimes es
coneix com a primera roda d’evacuació.
• El triatge, que correspon a la selecció i classificació primera de les
víctimes.
• L’assistència, reanimació i estabilització de les víctimes.
26Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• L’inici de la roda d’evacuació cap al PMA. També s’anomena segonaroda d’evacuació.
• Un cop carregat el pacient al mitjà de transport adient, se’ltraslladarà a l’hospital indicat pel centre coordinador. És
l’anomenada tercera roda d’evacuació.
L’àrea de base o estacionamentL’àrea de base o estacionament
És l’àrea on es concentren tots els elements de suport. És la zona
destinada, per exemple, a l’aparcament d’ambulàncies en espera.
1.3.5. Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les mesures
d’autoprotecció personal1.3.5. Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les mesures d’autoprotecció personal
Mantenir la seguretat a l’escenari de l’accident forma part de la primera
baula de la cadena de la vida en primers auxilis.
Per proporcionar seguretat caldrà adoptar les mesures següents:
• Determinar possibles riscos existents a l’escenari.
• Fer una avaluació dinàmica de l’escenari.
• Evitar entrar en contacte amb sang, secrecions, fluids biològics i
materials contaminats o desconeguts.
• Fer servir mesures d’autoprotecció personal, com ara mascaretes per
fer la maniobra de ventilació a la RCP bàsica, així com guants d’un sol
ús.
• Rentar-se les mans amb aigua i sabó si es produeix el contacte amb
secrecions o fluids.
!Cadena de vida en primers auxilis:quatre baules o anelles quegaranteixen la supervivència de lavíctima.La primera baula o anellaés la seguretat de l'escenari del'accident.
El material tècnic sanitari emprat en els casos d’emergències ha de
presentar les característiques següents:
• ser fiable i amb alta definició.
• poder utilitzar-se en diferents classes d’ambulància o transport
sanitari sense perdre’n la funcionalitat o l’autonomia.
27Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• ser fàcils de transportar.
• poder funcionar sense un suport fix, mitjançant bateries
recarregables.
• senzills quant a l’ús, maneig i funcionament.
• amb una bona relació cost-benefici.
• amb la possibilitat d’adaptar-se a diferents situacions i condicions de
treball diverses.
• color adequat tant per raons de seguretat com per despertar actituds
psicològiques d’alerta. Normalment es fa servir el color taronja fortperquè és més fàcil d’identificar quan les condicions d’il·luminació
són dolentes, a més de ser el color que més ressalta quan les
condicions són bones.
Els mètodes i els materials que protegiran la zona de l’accident són els
següents: el material d’alarma, el material d’aproximació, l’uniforme
d’alta seguretat, el material de seguretat, el material d’aïllament i el
material d’il·luminació.
• El material d’alarma es fa servir tant per identificar el lloc del succés
com per activar el sistema d’emergències. Tenen com a funció activar
el sistema d’emergències, canalitzar la intervenció i identificar el
succés. Ex: telefon convencional o punt d'alarma i el nº d'emergències
112
• Els materials d’aproximació són els que permeten apropar-se al lloc
de l’accident amb el mínim risc possible. Per fer-ho s’usa una
indumentària adequada i materials de seguretat.
• L’uniforme d’alta seguretat és una indumentària especial que
compleix unes correctes mesures de seguretat per al personal
involucrat en una operació de rescat i salvament, tot garantint la
protecció corporal en cas de risc. L’uniforme s’ha d’adaptar a les
condicions de treball, a la meteorologia i a l’entorn i ser prou
identificable en condicions adverses (color visible, cintes i armilles
reflectants, cascos de colors reflectants, calçat adient)
28Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• El material de seguretat és el material necessari per controlar els
riscos sobreafegits a la zona del sinistre. Evita nous accidents i
proporciona seguretat a l’equip mèdic, a la víctima i als equips de
suport: els extintors, les caretes antigàs, la roba especial, els guants
aïllants i les botes aïllants.
• El material d’aïllament és el material necessari per acotar i
senyalitzar el lloc del sinistre.Així es prevenen nous accidents
sobreafegits. Considerem:
• Megafonia.
• Cintes d’aïllament.
• Pivots reflectors.
• Malla elàstica.
• Tanques metàl·liques.
• Triangles reflectors.
• El material d’il·luminació és el material necessari per oferir una
assistència mèdica eficaç en condicions deficitàries de llum.
1.4. El protocol de transmissió de la informació1.4. El protocol de transmissió de la informació
Davant de qualsevol situació d’emergència cal seguir un protocol de
transmissió d’informació que va des de l’activació del servei
d’emergències mèdiques (SEM),112, fins a la recepció de la víctima a
l’hospital de referència.
Aquest protocol és un procés dinàmic en el qual intervenen quatre
factors:
• La notificació de la trucada sanitària al 112.
• La recepció de la trucada al centre coordinador (112).
• La posada en marxa del dispositiu d’atenció.
• La recepció de la víctima a l’hospital de referència.
29Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
La notificació de la trucada sanitàriaLa notificació de la trucada sanitària
Un cop es detecta o es presencia una situació d’emergència es procedirà
a fer una trucada per donar-ne compte.
La trucada pot ser feta per:
• La víctima o testimonis.
• Institucions no sanitàries (cossos i forces de seguretat, bombers, Creu
Roja).
• Serveis sanitaris.
La informació que cal donar quan es fa una trucada sanitària és la
següent:
• De què es tracta?: Circumstàncies i tipus d'accident.
• On ha tingut lloc?: Lloc exacte de l’accident.
• Qui n’ha resultat afectat?: Estat i nombre de víctimes.
• Hi ha riscos?: Riscos d’incendis, productes químics, etc.
La recepció de la trucada al centre coordinador (112)La recepció de la trucada al centre coordinador (112)
Un cop s’ha detectat la situació d’emergència, es posarà en marxa tot un
dispositiu per atendre les víctimes. Aquest dispositiu consta de diversos
passos:
1. La recepció de la trucada sol·licitant assistència sanitària :El
teleoperador, com a primer interventor del sistema sanitari,
s’ocuparà del problema. Primer, tractarà d’identificar la necessitat
real del demandant. Per fer-ho, el teleoperador cal que tingui certes
habilitats comunicatives per ser capaç de captar o «traduir» la
necessitat real que presenta el demandant.
2. El tractament de la informació i el seguiment:S’acostumen a fer
servir uns criteris de classificació prèviament establerts (protocols,
arbres de decisió, etc.). Finalment, la informació analitzada pel metge
coordinador determinarà el tipus d’assistència.
30Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
3. La mobilització dels recursos necessaris:Un cop determinat el tipus
d’assistència, es procedirà a mobilitzar els recursos necessaris per
atendre la situació d’emergència, tant sanitaris com no sanitaris
(ambulància convencional, UVI mòbil, derivació al centre de salut
més proper, etc.). Sempre s’assignarà el recurs més adient, atenent
als criteris de rapidesa i eficiència, ja que en el cas de les
emergències les distàncies es mesuren en temps i no pas en
quilòmetres.
4. La coordinació de l’assistència mèdica urgent: Un cop ja s’ha
comunicat a l’equip d’assistència concret que vagi al lloc del succés,
aquest equip haurà informar al centre coordinador del temps
previsible d’arribada, de la situació del trànsit o d’altres dades
d’interès. L’equip que hi intervé, en arribar al lloc del succés, ha de
tenir tota la informació sobre el cas que està a punt d’atendre. Els
equips d’assistència estan formats per un metge, un infermer, untècnic i el conductor. Un membre de l’equip informarà al centre
coordinador sobre el lloc exacte del succés, el nombre de víctimes, si
cal sol·licitar o no ajuda als bombers o a la policia, etc.
5. La distribució de les víctimes entre els centres hospitalaris:La
distribució de les víctimes entre els diversos centres hospitalaris es
farà en funció del nombre de víctimes i del tipus de lesions quepresentin.
6. El contacte amb els hospitals receptors:S’intentarà contactar amb elscentres sanitaris receptors de les víctimes de la situació d’emergència
per informar-los de les lesions que presenten i del seu estat de salut
en general.
La posada en marxa del dispositiu d’atencióLa posada en marxa del dispositiu d’atenció
Tant les institucions no sanitàries com els serveis sanitaris exerceixen
un paper molt important a l’hora de posar en marxa el dispositiu
d’atenció en situacions d’emergència:
31Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
1. Posada en marxa del dispositiu per part de les institucions nosanitàries: Les institucions no sanitàries col·laboraran en la situació
d’emergència de diferents maneres, com ara:
• La protecció de la zona on s’ha produït l’incident.
• La senyalització, vigilància i control del trànsit.
• Facilitar l’accés als serveis sanitaris.
• La supervisió i el control del compliment de les normes legals
establertes.
2. Posada en marxa del dispositiu per part dels serveis sanitaris: Els
serveis sanitaris, per la seva banda, són els encarregats d’atendre les
víctimes d’acord amb un determinat protocol que consta de diversos
punts:
• L’aproximació al lloc de l’accident pel camí més segur, ràpid i curt,
en aquest ordre.
• La composició del lloc d’assistència.
• L’aïllament del lloc i la informació al centre coordinador sobre:
• Les dimensions del sinistre.
• El nombre de víctimes.
• Els riscos afegits.
• Les necessitat de reforços.
• Els accessos.
• L’avaluació, diagnòstic i tractament in situ de la víctima o
víctimes.
• L’estabilització i l’evacuació de les víctimes de la manera més
adequada i amb els mitjans necessaris a un hospital de
referència.
32Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
La recepció de la víctima a l’hospital de referènciaLa recepció de la víctima a l’hospital de referència
Un cop la víctima hagi estat traslladada a un hospital de referència, es
procedirà de la manera següent:
• Acollida.
• Diagnòstic.
• Tractaments.
33Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2. Fisiologia bàsica i terminologia
2. Fisiologia bàsica i terminologia
El cos humà presenta una organització basada en diferents nivells
estructurals.Així podem parlar de:
• Organització a nivell bioquímic.
• Organització a nivell cel.lular.
• Teixits.
• Òrgans.
• Sistemes.
• Aparells.
• L'organització a nivell bioquímic. Fa referència a tots aquells
compostos químics que es troben dins de la cèl.lula i que són
essencials per a la vida. Estem parlant de l'aigua, els hidrats de
carboni, els greixos o lípids, les proteïnes i els àcids nucleics -ADN i
ARN-.
• Organització a nivell cel.lular, és a dir, la cèl.lula: és la unitat
anatòmica i funcional més petita amb la capacitat de reproduir-se,
alimentar-se i relacionar-se. Hi ha diferents tipus de cèl.lules. La seva
variació rau amb la seva forma i grandària.
• Teixits:són un conjunt de cèl.lules amb característiques similars que
porten a terme una funció comuna. Dins del cos humà trobem
diferents tipus de teixits: Teixit epitelial, Teixit conjuntiu, Teixitmuscular i Teixit nerviós.
• Òrgans: són estructures que estan formades per teixits diferents que
porten a terme de manera conjunta una funció. Exemple: el fetge.
• Sistemes: són estructures que estan formades per òrgans amb una
funció similar. El sistema esquelètic n'és un exemple.
• Aparells:estan formats per òrgans diferents però la seva actuació éscoordinada per portar a terme una o més funcions. Exemple: Aparell
respiratori.
34Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Per a situar-los cal tenir unes referències espacials que determinin la
posició dels teixits, òrgans, aparells i sistemes.
Aquestes referències espacials ens les donen les cavitats corporals, les
posicions anatòmiques i els plànols de referència.
Cavitat corporal: espais que té el cos humà i que en el seu interior hi ha
els òrgans interns.Exemple: cavitat abdominal.
Posicions anatòmiques: ens donen els punts de referència sigui quina
sigui la posició adoptada quan volem descriure quelcom del cos humà.
Ens seran molt útils per a comprendre les diferents posicions a col.locar
a la persona davant d'una situació d'urgència.
Els conceptes direccionals que s'utilitzen són:
• Anterior o ventral: Davant, en front de.
• Posterior o dorsal: Darrera, per darrere de.
• Lateral esquerra o dreta: De costat esquerra/dret
• Superior, cranial o cefàlica: Cap el cap, més amunt, per sobre de.
• Inferior o caudal: Cap els peus, més avall, per sota de.
• Medial o interna: Cap a la línia mitja del cos/d'una estructura
• Proximal: Més a prop del tronc, o bé més a prop del punt d'origen
d'una estructura.
• Distal: Allunyat o més lluny del tronc, o bé més lluny del punt
d'origen d'una estructura.
• Superficial/Profunda: Més a prop/allunyada de la superfície corporal.
Plànols de referència: són seccions imaginàries del cos humà fets
mitjançant una sèrie de talls.
2.1. Sistema locomotor2.1. Sistema locomotor
El conjunt d' ossos i músculs del nostre cos constitueix el sistema
locomotor que ens proporciona suport i moviment.
35Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
L’esquelet, format pels ossos, és la part passiva d’aquest conjunt mentre
que la musculatura n’és l’activa.
Alguns ossos contenen i protegeixen òrgans importants com l’encèfal,
els pulmons i el cor.
Els lligaments uneixen els ossos entre si, a nivell de les articulacions.
Els tendons uneixen els ossos amb el múscul.
El moviment del cos és resultat de la força que els músculs fan
sobre els ossos quan el sistema nerviós els envia estímuls que els
fan moure.
2.1.1. Sistema ossi2.1.1. Sistema ossi
Els ossos estan constituïts per cèl•lules riques en sals minerals (de calci
i fòsfor principalment) que els proporcionen duresa i resistència.
EsqueletEsquelet
El formen més de dos-cents ossos que desenvolupen una sèrie de
funcions:
• Donen suport al cos.
• Participen en el moviment gràcies a la inserció dels músculs amb els
ossos, a través dels tendons que actuen com a palanca permetent el
moviment del cos.
• Protegeixen els òrgans vitals (encèfal, medul•la espinal, cor...).
• Intervenen en el metabolisme del calci regulant-ne la concentració en
sang (calcèmia) ja que en les seves estructures s’hi emmagatzema
calci i d’altres minerals com el fòsfor, el magnesi i el fluor.
• Les cèl•lules de l’interior dels ossos participen en la formació de
cèl•lules sanguínies.
36Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Parts de l'esqueletParts de l'esquelet
Crani: Protegeix l’encèfal i la part superior de la columna vertebral així
com totes les estructures facials (ulls, nas, boca...). Està format per
diversos ossos. En alguns d’ells hi ha unes cavitats buides (sins) que el
fan més lleuger. Els ossos de la part superior constitueixen una
estructura semblant a una capsa (volta cranial). D’altres formen cavitats
arrodonides (òrbites oculars). L’únic os mòbil és la mandíbula.
Columna vertebral: Sosté el crani, protegeix la medul•la espinal,
ajudant a suportar el pes del cos i donant flexibilitat al tronc. Formada
per 33 ossos irregulars, les vèrtebres. Entre les vèrtebres hi ha un disc
de cartílag que afavoreix la flexibilitat i atenua els cops.
Hi ha 7 vèrtebres cervicals, les dues primeres vèrtebres diferents de la
resta:
• Atles,la primera vèrtebra, encaixa perfectament amb la base del crani
i permet inclinar-lo endavant i endarrere (com quan diem sí).
• L’Axis, la segona vèrtebra disposa d’una projecció que encaixa a
l’escotadura de l’atles permetent que el cap es pugui moure d’una
banda a l’altra (com quan diem no).
Disposem de 12 vèrtebres dorsals, en les quals s’insereixen les costelles
que formen la caixa toràcica, 5 vèrtebres lumbars, 5 al sacre i 4 al còccix,
fusionades entre si en els dos darrers casos. Entre les vertebres hi
trobem un disc de cartílag, disc intervertebral, que permet la flexibilitat
de la columna i les protegeix de sotracs.
Extremitats: Són els ossos dels braços i de les cames. N’hi trobem de
llargs (cúbit, radi i húmer per al braç i tíbia, peroné i fèmur per a la
cama) i de curts com els que formen les falanges dels dits o el carp i
metacarp (canell i palmell de la mà) i tars i metatars (del peu).
En els ossos curts no predomina cap dimensió, són més esfèrics. Els
ossos del carp (canell) i metacarp ens permeten comprovar-ho.
En els ossos llargs (fèmur, húmer, cúbit, radi...) la longitud és superior a
l’amplada i al gruix. Constituïts per:
37Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Diàfisi: cos o part central de l’os tubular, amb una cavitat central o
medul•lar també anomenada medul•la òssia.
• Epífisi: cada un dels extrems, proximal o distal (més proper o més
allunyat al tronc, respectivament), generalment ample i voluminós
que facilita l’articulació amb altres ossos.
• Metàfisi: Entre la epífisi i la diàfisi, zona de creixement durant el
desenvolupament de l’os.
2.1.2. Sistema muscular2.1.2. Sistema muscular
Els músculs estan formats per teixit muscular que s'insereixen en els
ossos. Amb la seva contracció mouen els ossos.
Tot i que hi ha diferents tipus de teixit muscular -estriat i llis-, és
l'estriat el que s'insereix als ossos a través dels tendons.
Així el múscul té un origen que és a on comença o s'inicia -l'os que
menys es mou- i un lloc per finalitzar o inserció -l'os que realment
porta a terme el moviment-. El múscul s'insereix en l'os
mitjançant el tendó.
Les funcions del sistema muscular són:
El tendó és un cordó fibrós deteixit conjuntiu
1. Moviment.
2. Manteniment de la postura.
3. Producció de calor.
Hi ha diferents grups musculars:
• Músculs del cap i del coll, com per exemple
l'esternocleoideomastoideo.
38Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Músculs que mouen les extremitats superiors, com el tríceps
braquial.
• Músculs del tronc, que són aquells que estan situats a l'abdomen com
per exemple el recte anterior major de l'abdomen i els músculs
respiratoris com els intercostals.
• Músculs que mouen les extremitats inferiors, com el gluti.
39Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2.1.3. Articulacions2.1.3. Articulacions
Són els punts on els ossos s’uneixen. Podem trobar:
• Articulacions Immòbils:Els extrems dels ossos estan soldats i no
presenten moviment entre si. S’anomenen sutures. Ex: les del crani i
la pelvis.
• Articulacions Mòbils: Els extrems dels ossos s’uneixen a lligaments
que formen una càpsula que envolta l’articulació, càpsula articular.
La coberta de la càpsula, membrana sinovial, segrega un líquid, líquidsinovial, que lubrica l’articulació.
2.2. Sistema nerviós2.2. Sistema nerviós
El sistema nerviós constitueix una complexa xarxa d’estructures
interelacionades , responsable d’afavorir i controlar totes les funcions i
accions corporals destinades a mantenir l’equilibri intern del propi
organisme i la seva adaptació al medi ambient.
El sistema nerviós central s’encarrega d’elaborar les directrius de les
funcions corporals.
40Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
El sistema nerviós perifèric recull la informació necessària sobre el
medi extern i intern i també duu a terme les accions indispensables per
a efectuar les modificacions necessàries.
Totes les accions del sistema nerviós es realitzen amb la generació
d’impulsos nerviosos que es transmeten d’unes estructures a unes
altres a través de les neurones.
Els òrgans del sistema nerviós són l’encèfal i la medul·la espinal, i els
nombrosos nervis que estan distribuïts per tot el cos.
Es divideix en:
• Sistema nerviós central o SNC
• Sistema nerviós perifèric o SNP.
• Dins del SNP hi ha una subdivisió:
1. Sistema nerviós autònom o SNA, format per les estructures que
regulen les funcions automàtiques o involuntàries.
2. Sistema nerviós somàtic, format per les estructures que regulen
les funcions voluntàries.
El sistema nerviós central està protegit i aïllat per unes capes de teixit
no nerviós, anomenades meninges, entre les quals passa un fluid que
esmorteix els moviments sobtats del cos, anomenat líquid
cefalo-raquidi.
A l’interior de l’encèfal hi ha unes cavitats on s’elabora la major part
d’aquest líquid i que n’estan plenes, anomenades ventricles. Les
meninges es componen de tres capes diferents que són anomenades, de
dins a fora, piamàter, aracnoide i duramater.
41Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2.2.1. Cèl·lules nervioses2.2.1. Cèl·lules nervioses
Es poden dividir en:
• Neurones: són les principals cèl•lules del sistema nerviós; en l’ésser
humà, hi ha uns 16.000 milions de neurones repartides en les
diverses parts del sistema nerviós; són les cèl•lules que
desencadenen i transmeten els impulsos nerviosos. Encara que hi ha
moltes varietats, totes les neurones consten d'un Cos i unes
prolongacions: dendrita i axò.
• Cèl•lules de glia: formen l’estructura dels òrgans nerviosos; tenen
funció de sosteniment i aïllament de les neurones, també de
protecció i nutrició neuronals.
2.2.2. Sistema nerviós central2.2.2. Sistema nerviós central
Constituït per l’encèfal i la medul•la espinal, és la part del sistema
nerviós que controla l’activitat general del cos.
Regula el funcionament dels diversos òrgans i aparells del cos, i s’hi
localitzen les funcions psíquiques superiors pròpies de l’ésser humà.
• Encèfal: cervell ,cerebel i tija encefàlica
• Medul•la espinal
EncèfalEncèfal
És la part més complexa del sistema nerviós, és el centre de control de
l’organisme.
L'encèfal té la funció de controlar tot l’organisme i tots els
pensaments i sentiments de la persona.
Rep informació de totes les parts del cos, la processa i envia missatges
als músculs indicant com han d’actuar.
42Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Cada àrea de l’encèfal té una funció concreta; ara bé totes elles estan
connectades per mitjà d’un sistema de comunicacions força complicat i
actuen juntes per controlar el comportament.
CervellCervell
És la part més alta del sistema nerviós i la de més massa. Pesa uns
1350g i conté 100.000 milions de neurones.
Està situat en les parts anteriors i mitjana del crani, i s’adapta a la
forma interna de la cavitat cranial.
La part més externa és l’escorça cerebral, que constitueix la substància
grisa formada per cossos de neurones.
Sota l’escorça hi ha la substància blanca formada pels axons de les
neurones; destaca el cos callós, làmina blanca i espessa en forma de falç
invertida, constituïda per nombroses fibres que passen d’un hemisferi
cerebral a l’altre.
La seva superfície no és llisa, té petites rugositats que s’anomenen
circumval•lacions; també té cissures ,entre les que destaquen les
cissures de Silvio i Rolando.
Està dividit incompletament per una escletxa, en dues parts,
anomenades hemisferis cranials. En els hemisferis es distingeixen unes
zones anomenades lòbuls, que duen el nom de l’os amb el que
contacten.
La seva funció és controlar tota l’activitat de l’organisme i ordenar
el funcionament i la conducta humana. És l’òrgan de les facultats
intel•lectuals: atenció, memòria.
43Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
CerebelCerebel
Massa situada sota el cervell, darrera la tija encefàlica.
És més petit que el cervell pesa uns 120g.Vist des de la part superior té
forma de papallona, amb les ales obertes.
Es compon de dues porcions laterals, els hemisferis cerebel.losos i una
part central, el vermis.
Per fora té substància grisa i en l’interior blanca; aquesta presenta
forma arborescent per el que s’anomena arbre de la vida.
A través de les seves connexions, el cerebel supervisa l’activitat
nerviosa de l’organisme, controla l’equilibri i el to muscular, i
coordina els moviments voluntaris. La seva funció és controlar
principalment la coordinació, ajustament i la suavitat dels
moviments.
Tija encefàlicaTija encefàlica
També denominada tronc cerebral. És la part del sistema nerviós que hi
ha entre el cervell i la medul•la espinal.
44Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Les fibres que surten del cervell s’uneixen a dos troncs gruixuts
corresponents cadascun d’ells a un hemisferi, que constitueixen els
peduncles cerebrals. Els dos peduncles s’ajunten i formen la
protuberància anular o pont de Varoli. La protuberància es continua
amb el bulb raquidi, zona de pas entre l’encèfal i la medul•la espinal
La seva funció és regular el funcionament del cor i dels músculs
respiratoris, a més dels moviments de la masticació, tos,
esternuts. Per això una lesió en la tija produeix una mort
instantània per parada cardio-respiratòria irreversible.
Mèdul·la espinalMèdul·la espinal
El tronc encefàlic continua cap avall amb la medul•la espinal,( la part
inferior del sistema nerviós central), continguda en el conducte format
per la columna vertebral, d’on surten els nervis que recullen la
sensibilitat i regulen la contracció muscular.
La seva funció és portar els senyals de l’encèfal al sistema nerviós
perifèric.
2.2.3. Sistema nerviós perifèric2.2.3. Sistema nerviós perifèric
És la part del sistema nerviós formada pels nervis i ganglis nerviosos
que es troben fora de l’encèfal i la medul•la espinal.
Només hi ha una dotzena de nervis a cada costat del cos que emergeixen
directament del cervell o del tronc encefàlic, els parells cranials. Són
molt més nombrosos els nervis raquidis, és a dir els que surten de la
medul•la espinal.
A mesura que s’allunyen de la medul•la espinal, els nervis es van
ramificant i donen lloc a nervis de diàmetre menor que innerven els
òrgans, la pell i els músculs.
En la pell, els nervis acaben amb unes ramificacions fines d’estructura
especial que es situen en diversos nivells del la pell i constitueixen els
receptors que detecten el tacte, dolor, la pressió, el fred i l’escalfor.
També hi ha terminacions sensitives als músculs i òrgans interns que
en detecten l’estat.
45Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
A més de les terminacions sensitives, els nervis tenen terminacions
motores que transmeten els impulsos que provoquen la contracció
muscular.
Tots els músculs, tant els de l’aparell locomotor com els dels
òrgans interns, són innervats per terminacions nervioses
formades per fibres nervioses que s’interconnecten amb les
musculars.
La part del sistema nerviós que innerva els òrgans interns és
anomenada sistema nerviós autònom o vegetatiu i està parcialment
separada de la resta del sistema nerviós.
Sistema nerviós autònomSistema nerviós autònom
Regula el funcionament dels òrgans interns, de manera involuntària i
inconscient. Fisiològicament podem classificar el sistema nerviós
autònom en:
• Sistema simpàtic: prepara el cos per una situació de alerta o estrès.
• Sistema parasimpàtic: prepara el cos per una situació tranquil•la o de
relax.
Efectes dels sistemes simpàtic i parasimpàtic:
Organ Efectes Simpàtics Efectes Parasimpàtics
Pupil·la de l’ull Dilatació Contracció
Glàndul.les salivals Disminueix la secreció Augment la secreció
Glàndules sudoríferes Augment de la secreció Disminució de la secreció
Ritme cardíac Acceleració Alentiment
Vasos coronaris Dilatació Contracció
Bronquis Dilatació Constricció
Peristaltisme intestinal Disminució Augment
46Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2.3. Fisiologia bàsica respiratòria2.3. Fisiologia bàsica respiratòria
La respiració és el procés d’intercanvi d’oxigen i diòxid de carboni entre
l’organisme i el medi ambient.
L’oxigen és imprescindible per a que les cèl•lules del cos humà puguin
obtenir energia.
En inspirar aire, omplim els pulmons d’oxigen, i expulsem el diòxid de
carboni residual en expirar.
En un home els pulmons poden arribar a contenir uns 6 litres i en una
dona uns 4 litres.
2.3.1. Anatomia2.3.1. Anatomia
Es poden dividir en:
1. Vies respiratòries superiors:
• Fosses nasals
• Faringe
• Laringe
2. Vies respiratòries inferiors:
• Tràquea
• Bronquis
• Pulmons
Faringe: és un òrgan comú als aparells respiratori i digestiu. Connecta
la cavitat nasal i la boca amb la laringe, per la part anterior i amb
l’esòfag per la part posterior. Permet el pas de l’aire i dels aliments.
Laringe :és un tub de 5 cm de llargària que comunica la faringe amb la
tràquea. Compleix tres funcions importants:
47Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Permet el pas de l’aire.
• Dirigeix els aliments cap a l’esòfag durant la deglució (l’epiglotis
cobreix l’obertura laríngea).
• Permet la fonació.
Tràquea: és un conducte format per anells cartilaginosos que la
mantenen oberta i li confereixen fortalesa. La seva funció és transportar
l’aire des de la laringe fins als pulmons durant la respiració.
Pulmons : són dos òrgans esponjosos connectats amb la tràquea a través
de dos conductes anomenats bronquis. A l'interior dels pulmons els
bronquis es ramifiquen fins a formar l’arbre bronquial que consisteix en
una xarxa de conductes cada cop més estrets. Finalment aquests
conductes desemboquen en els alvèols.
Els alvèols són dilatacions esfèriques que es troben al final dels
bronquíols i que tenen la funció vital de subministrar oxigen a la sang i
d’eliminar-ne el diòxid de carboni residual. Els alvèols s’agrupen en
forma de raïm formant el que s’anomena sac alveolar.
2.3.2. Fisiologia respiratòria2.3.2. Fisiologia respiratòria
El procés que permet mobilitzar l’aire des de l’exterior fins a l’interior
dels alvèols s’anomena ventilació pulmonar i consta de dos moviments:
la inspiració i l’expiració.
48Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
L’aire entra i surt a causa de les diferències de pressió entre els
pulmons i l’aire ambiental. Quan la pressió als pulmons és menor que a
l’ambient, l’aire entra; quan és major, l’aire surt. La pressió interior es
modifica gràcies a l’acció dels músculs respiratoris: el diafragma i els
músculs intercostals.
La contracció del diafragma i els músculs intercostals permeten
l’eixamplament de la caixa toràcica. Això produeix una disminució de la
pressió a l’interior dels pulmons i, per tant, que entri l’aire.
Inspiració
La relaxació del diafragma i dels músculs intercostals disminueixen el
volum de la caixa toràcica, augmenten la pressió a l’interior dels
pulmons i, per tant, l’aire surt.
Les costelles permeten que l’organisme inspiri grans quantitats d’aire.
Els músculs intercostals externs eleven les costelles cap amunt i cap
enfora, augmentant la capacitat pulmonar i la disminueix, movent les
costelles cap avall i cap endins.
49Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Acció costellesExpiració
L’intercanvi de gasos es produeix entre els alvèols pulmonars i la sang
dels capil•lars pulmonars a través d’un procés de difusió simple que no
requereix despesa energètica:
• El diòxid de carboni de la sang capil•lar passa als alvèols.
• L’oxigen dels alvèols passa a la sang capil•lar.
La sang rica amb diòxid de carboni procedent de la respiració cel•lular,
retorna al cor per a ser impulsada en direcció als pulmons a on
s’oxigenarà de nou.
La respiració es produeix de forma automàtica i rítmica. És controlada
per un grup de cèl•lules nervioses del cervell, anomenat centre
respiratori, situat a la tija encefàlica; respon als canvis del nivell
sanguini de diòxid de carboni estimulant els músculs intercostals i el
diafragma.
2.4. Aparell cardiovascular2.4. Aparell cardiovascular
L’aparell cardiovascular és l’encarregat de transportar, a través de la
sang, les substàncies nutritives i l’oxigen a totes les cèl•lules, així com
les substàncies de rebuig per a ser expulsades de l’organisme
posteriorment.
50Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Compren la sang, els òrgans encarregats de la circulació de la sang, on
cal destacar el cor i els vasos sanguinis, i també s’inclou normalment el
sistema limfàtic.
2.4.1. Anatomia de l'aparell circulatori2.4.1. Anatomia de l'aparell circulatori
CorCor
El cor és un òrgan buit, de parets musculars gruixudes, que es troba a
l’interior de la cavitat toràcica. Està situat en el centre del pit, entre els
pulmons i sobre el diafragma.
Internament, tot i que es tracta d’un òrgan buit, el cor és travessat per
dos envans de teixit muscular i membranós, perpendiculars entre si,
que formen quatre compartiments o cavitats cardíaques: dos superiors o
aurícules i dos inferiors o ventricles.
Les aurícules reben la sang del sistema venós, la passen als
ventricles i des d’aquí surt pel sistema arterial.
Cor dret: L’aurícula dreta rep la sang que prové de tot el cos. Aquesta
sang és baixa en oxigen. Des de l’aurícula dreta passa al ventricle dret, i
des de aquí és enviada als pulmons.
Cor esquerre: L’aurícula esquerra rep sang oxigenada procedent dels
pulmons. El ventricle esquerre envia la sang oxigenada per l’artèria
aorta per a distribuir-la per tot el cos.
51Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
El cor està format per tres capes de teixits, que de dins cap enfora són
l’endocardi, el miocardi i el pericardi:
• Endocardi és una capa prima de teixit epitelial, que cobreix l’interior
de les cavitats cardíaques, incloses totes les vàlvules
• Miocardi constitueix la capa intermèdia del cor formada bàsicament
per fibres musculars. Constitueix la major part de les parets del cor, i
es distribueix àmpliament per les quatre cavitats. El gruix d’aquesta
capa és superior a les parets dels ventricles, especialment a les de
l’esquerre.
• Pericardi constitueix la capa més externa del cor. És com un sac
doble, de teixit fibrós i serós, que envolta el miocardi i el trajecte
inicial de l’aorta i les artèries pulmonars.
52Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Vasos sanguinisVasos sanguinis
Els vasos sanguinis són conductes tubulars, d’un diàmetre variable que
oscil•la entre algunes mil•lèsimes de mil•límetre i alguns centímetres,
la funció dels qual és transportar i distribuir la sang des del cor cap als
teixits i des dels teixits cap al cor. Segons la funció i les característiques
morfològiques, es diferencien tres tipus de vasos sanguinis: les artèries,
els capil•lars i les venes.
• Artèries: s’encarreguen de dur la sang des del cor fins als teixits de
tot l’organisme.
• Capil•lars: són els vasos sanguinis més petits.Els capil•lars
constitueixen el punt d’unió entre els vasos arterials i els venosos. La
funció dels capil•lars és fer possible l’ intercanvi metabòlic entre la
sang i els teixits.
• Venes: duen la sang des dels capil•lars fins al cor. Moltes venes tenen
a l’interior un nombre variable de vàlvules, les vàlvules venoses; la
funció de les quals és assegurar que la sang circuli en el mateix sentit
del cor i impedir-ne el reflux en sentit contrari.
Els grans vasos tenen en comú que els seus punts d’origen (en el cas de
les artèries) i els seus punts finals (en el cas de les venes) es situen en
les cavitats cardíaques.
• Artèria aorta: és l’artèria més voluminosa de l’organisme. Circula la
sang oxigenada que surt del ventricle esquerre i es dirigeix cap als
teixits.
• Vena cava inferior: rep la sang procedent de la meitat inferior de
l’organisme. A continuació penetra en la cavitat toràcica i finalment
ateny l’aurícula dreta.
53Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Vena cava superior: porta al cor la sang procedent de la meitat
superior de l’organisme.
• Tronc arterial pulmonar: du la sang que surt del ventricle dret en
direcció als pulmons. Es bifurca en dues branques: l’artèria pulmonar
dreta i l’artèria pulmonar esquerra.
• Venes pulmonars: duen la sang oxigenada des dels pulmons fins a
l’aurícula esquerra.
2.4.2. Fisiologia de l'aparell circulatori2.4.2. Fisiologia de l'aparell circulatori
El múscul cardíac té capacitat de contreure’s de forma automàtica. Les
contraccions rítmiques i continues del cor fan que funcioni com una
bomba que impulsa la sang cap a tot l’organisme.
L’automatisme cardíac és degut a la propietat d’aquest òrgan de produir
un impuls elèctric propi d’una manera automàtica i rítmica, gràcies a un
sistema de conducció elèctrica localitzat al miocardi .
Cada batec del cor comporta una seqüència d’esdeveniments que en
conjunt formen el cicle cardíac, el qual consta principalment de tres
etapes:
1. Diàstole: les parets de les aurícules i els ventricles es relaxen i
s’omplen de sang procedents de les venes. La sang que es troba a les
artèries no retrocedeix gràcies a que les vàlvules semilunars (vàlvula
aòrtica i vàlvula pulmonar) estan tancades. Aquesta fase dura
aproximadament 0,35 segons.
54Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2. Sístole auricular: les parets de les aurícules es contreuen i la sang
passa als ventricles. Aquesta fase dura aproximadament 0,15 segons.
3. Sístole ventricular: les parets dels ventricles es contrauen i la sang
del ventricle esquerre passa a l’artèria aorta cap a la resta del cos, i la
sang del ventricle dret passa a l’artèria pulmonar cap als pulmons.
Aquesta fase dura aproximadament 0,3 segons.
Dins del cos humà la sang es mou per un circuit tancat que recorre
contínuament. Aquest circuit es pot dividir en dos parts: circuit sistèmic
o major i circuit pulmonar o menor.
1. Circuit sistèmic o major: la sang oxigenada que es troba a l’interior de
l’aurícula esquerra passa al ventricle esquerre; en ésser impulsada
cap a l’aorta, corre per les artèries del circuit sistèmic fins a arribar
als teixits de l’organisme, en els capil•lars dels quals realitza els
intercanvis metabòlics. La sang desoxigenada, a través de les venes,
torna al cor, on, per les venes caves, entra a l’aurícula dreta
2. Circuit pulmonar o menor: de l'aurícula dreta passa al ventricle dret;
en ésser impulsada cap al tronc arterial pulmonar, corre per les
artèries del circuit menor, fins als capil•lars pulmonars, on s’oxigena;
d'allí, circula per les venes pulmonars fins a l’aurícula esquerra, i
torna a iniciar el recorregut.
55Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2.5. Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen2.5. Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen
El nen, al llarg de les seves distintes etapes, anirà fent tot un seguit de
canvis anatòmics i fisiològics que cal tenir en compte a l’hora de
proporcionar els primers auxilis, ja que no és el mateix tenir cura d’un
nadó que d’un nen de vuit anys.
La majoria d’urgències pediàtriques provenen de problemes
respiratoris, neurològics i circulatoris perquè són els sistemes més
vulnerables i els que estan en ple desenvolupament.
Convé saber diferenciar en tot moment quan es tracta d’un problema
patològic i quan és un procés normal relacionat amb les característiques
anatomofisiològiques que experimenta el nen al llarg de la seva etapa
evolutiva.
Les característiques anatòmiques i fisiològiques del nen que s’han de
tenir en compte a l’hora de proporcionar els primers auxilis són:
• El cap dels nens és proporcionalment més gran respecte del cos, la
qual cosa fa que siguin més vulnerables als traumatismes, ja que són
més inestables.
• La tràquea no té consistència cartilaginosa, motiu pel qual, en obrir la
via aèria i fer hiperextensió del coll, es pot tancar la llum de la
tràquea.
• L’esquelet d’un nen suporta una força més gran que el de l’adult
abans de fracturar-se.
• La musculatura del coll és més dèbil, i més vulnerable a les lesions
cervicals.
• L’abdomen del nen és més gran que el tòrax, en proporció.
• L’elasticitat i la flexibilitat dels teixits en l’edat infantil permeten
que, en cas de patir un traumatisme, es malmetin els teixits sense
presentar lesions externes aparents.
• El diàmetre de les vies respiratòries és menor, la qual cosa fa que la
resistència a l’entrada d’aire sigui més gran. La freqüència
respiratòria d’un nen és normalment alta (entre 40-60 respiracions
per minut o rpm).
56Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• El nombre d’alvèols pulmonars és entre 12 i 15 vegades menor que en
l’adult.
• El cor infantil presenta menys massa muscular i, per tant, menys
força de contracció cardíaca. Davant de qualsevol situació que
provoqui sobrecàrrega cardiovascular es produirà una insuficiència
cardíaca.
• La freqüència cardíaca en repòs és més alta que la de l’adult (entre
120-140 batecs per minut o bpm) i la saturació d’oxigen sobrepassa el
90%.
• L’organisme infantil respon malament davant l’administració
d’alguns fàrmacs per la manca de maduresa dels seus òrgans.
• La grandària corporal en l’edat infantil és petita, la qual cosa
determina que en poca superfície hi hagi un gran nombre d’òrgans.
Davant d’un impacte, pot produir-se un major nombre de lesions.
• El sistema nerviós central encara no està format del tot i aquest fet
afectarà totes les funcions de l’organisme.
Els paràmetres normals de cada etapa de l’edat infantil són els que es
mostren en la taula següent:
Nadó • Freqüència cardíaca (FC): 120-160 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 40-60 rpm.• Temperatura rectal: 37 ºC (rectal).• Tensió arterial (TA): 70/50 (+- 10/10) mmHg.• Glucèmia > 30 mg/dl (taló).• Saturació d’oxigen > 90%.
Lactant (< 1 any) • Freqüència cardíaca (FC): 100-120 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 20-25 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 80 mmHg.
Primera infància (1 a 3 anys) • Freqüència cardíaca (FC): 90-100 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 18-25 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 90 mmHg.
Preescolar (4 a 6 anys) • Freqüència cardíaca (FC): 80-100 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 15-20 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 90 mmHg.
Escolar (7 a 14 anys) • Freqüència cardíaca (FC): 60-80 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 10-25 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 100 mmHg.
57Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2.6. Constants vitals2.6. Constants vitals
Les constants vitals són aquelles mesures que determinen l'estat de les
funcions bàsiques del cos humà.
Els tres signes vitals que cal mesurar són:
1. La temperatura corporal.
2. La pressió arterial.
3. La respiració.
4. La valoració neurològica
Temperatura corporalTemperatura corporal
Es defineix la temperatura corporal com la quantitat de calor mesurada
en graus centígrads que dóna informació sobre l'equilibri entre la calor
produïda pel cos i la calor perduda.
L'hipotàlem és el centre regulador de la temperatura corporal.
Hi ha una sèrie de factors que modifiquen la temperatura:
1. L'edat.
2. El sexe.
3. L'exercici.
4. L'hora del dia.
5. Els estats emocionals.
Es considera que la temperatura és normal quan oscil.la entre 36ºC a
37ºC
Es considera que hi ha una alteració en els seus valors quan:
1. Hi ha una disminució de la temperatura corporal a 35ºC: Hipotèrmia.
58Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2. Un augment de la temperatura per sobre dels valors considerats com
a normals: Hipertèrmia.
• Augment entre 37,1ºC i 37,9ºC: Febrícula.
• Augment entre 38ºC i 39ºC: Febre.
• Augment superior a 39ºC: Pirèxia
També es pot classificar la hipertèrmia en funció de la seva intensitat
com:
• Temperatura subfebril: entre 37,5ºC i 37,9ºC.
• Febre moderada: entre 38 I 39ºC.
• Febre alta: entre 39 i 40,5ºC.
• Febre molt alta: més de 40,5ºC.
Per mesurar la temperatura fins fa poc temps s'utilitzava el termòmetre
de mercuri, ja que era considerat com un dels instruments més fiables.
Però a partir de l'any 2004 han estat retirats del mercat pels riscos que
comporta la seva fragilitat i el risc de contaminació.
Actualment s'utilitzen els termòmetres electrònics digitals i els
d'infrarojos que poden ser òtics o cutanis.
Les zones d'aplicació dels termòmetres variaran en funció del tipus de
termòmetre que s'utilitzi, però les més freqüents són:
1. Oral. El resultat de la mesura serà 0,5ºC més respecte a la
temperatura axil.lar.
2. Rectal. El resultat de la mesura serà 0,5ºC més respecte a la
temperatura axil.lar i cutània.
3. Axil·lar.
4. Timpànica. El resultat de la mesura serà 0,5ºC més respecte a la
temperatura axil.lar i cutània.
5. Cutània.
59Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
La pressió arterialLa pressió arterial
Es defineix com la pressió que produeix la sang en passar per una
artèria.
En mesurar amb l'esfigmomanòmetre la pressió arterial el que fem és
enregistrar dues xifres:
1. Pressió arterial sistòlica. El seu valor dóna informació sobre la força
que fa el ventricle esquerre quan envia la sang cap a l'aorta -sístole-.
Aquest valor rep el nom de pressió màxima; el seu valor normal
oscil.la entre 120 a 140 mm Hg.
2. Pressió arterial mínima. El seu valor dóna informació sobre el grau
de relaxació dels ventricles i per tant del grau de pressió que
s'exerceix sobre les artèries -diàstole-. Aquest valor rep el nom de
pressió mínima; el seu valor normal oscil.la entre 70 a 90 mm Hg.
Els factors que la modifiquen són:
• L'edat.
• L'esforç físic.
• L'estrès.
• Les emocions.
• Els canvis de postura.
• El sexe.
• La hipertensió: És molt freqüent a la nostra societat i és un factor de
risc de malalties cardíaques, cerebrals i renals. Es considera que
l'usuari té hipertensió arterial quan en diferents mesures fetes en
repòs la pressió sistòlica (màxima) està per sobre de 140 mmHg i 160mmHg en persones més grans de 50 anys i la pressió diastòlica(mínima) és superior a 90 mmHg i 95 mmHg en persones més grans
de 50 anys.
• La hipotensió. Es considera que l'usuari presenta una hipotensió
quan el valor obtingut en la pressió arterial sistòlica (màxima) està
per sota de 80 mmHg i la pressió diastòlica (mínima) de 40 mmHg a 20mmHg.
60Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
En estats febrils, desnutrició, xocs, hemorràgies massives, deshidratació
i cremades extenses es pot donar alteració de la pressió arterial.
La respiracióLa respiració
La respiració s’observa per l’elevació i descens de la caixa toràcica.
S'ha d'observar la freqüència, intensitat i dolor que comporta
• Freqüència: És el nombre de vegades que una persona inspira cada
minut.El nombre normal de respiracions en l’adult oscil·la entre 12 a
16 inspiracions per minut. Amb l’exercici augmenta en proporció a
l’esforç.
En els nounats i nens, aquesta augmenta (als 12 anys ja és molt similar
a la de l'adult) mentre que en la gent gran disminueix a causa dels
canvis fisiològics.
• Intensitat:Quantitat d'aire mobilitzada en cada inspiració i expiració.
• Dolor: Indica una lesió en l'aparell respiratori, fractures, ferides....
Diferents alteracions de la respiració que es poden trobar són:
1. Taquipnea: És una alteració de la freqüència respiratòria, presenta
més de 24 respiracions per minut. Apareix amb la febre, exercici,
ansietat, por, anèmies, xoc, pneumònies, insuficiència respiratòria, …
2. Bradipnea. És una alteració de la freqüència respiratòria, presenta
menys de 10 respiracions per minut. Apareix amb els tumors
cerebrals, depressió del centre respiratori per consum de narcòtics
(morfina), …
3. Apnea. És una alteració de la freqüència respiratòria, en la que hi ha
una absència transitòria de respiració.
4. Dispnea. És una respiració forçada i dificultosa. Sensació de manca
d’aire.
5. Singlot. És una alteració del so dels moviments respiratoris.
61Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
L'exploració neurològicaL'exploració neurològica
En aquest apartat es desenvoluparà tot el que es refereix a l'alteració de
la consciència.
La consciència és l'estat en què l'individu s'adona de sí mateix i de
l'entorn que l'envolta, està en ple ús dels seus sentits i de les seves
facultats.
El nivell de consciència es pot veure alterat per diverses causes. En
funció de l'origen, de la durada del quadre i dels símptomes, l'actuació a
portar a terme serà una o una altra.
Les principals alteracions de la consciència van des de la lipotímia fins
el coma.
Per tal de valorar el nivell de consciència que presenta una persona,
s'utilitza el codi AVDN:
• A: La persona està alerta (ulls oberts de forma espontània, contesta a
les preguntes).
• V: Verbal (contesta després d'escridassar-la i sacsejar-li les espatlles)
• D: Dolor (només respon davant d'un estímul dolorós).
• N: No hi ha resposta (nivell de consciencia alterat, pot estar en
aturada cardiorespiratòria).
També s'han de valorar les pupil.les, perquè donen informació de l'estat
cerebral de la persona usuària.
Les pupil·les canvien de grandària tot depenent de la quantitat d'oxigen
que arriba al cervell, en funció de l'existència de traumatismes cranials,
ingestió de fàrmacs, drogues....
També, cal explorar la sensibilitat i la motricitat de les extremitats. Això
proporcionarà informació sobre si hi ha alteracions del sistema nerviós
perifèric (medul·la espinal).
62Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
La simetria de les pupil·les
63Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
3. Aplicació de procediments de mobilització iimmobilització
3. Aplicació de procediments de mobilització i immobilització
3.1. Mètodes d'immobilització3.1. Mètodes d'immobilització
Davant d’un accident amb lesió dels teixits durs generalment no es
disposa de mitjans professionals per a la immobilització, motiu pel qual
cal improvisar mitjans i mètodes adequats per immobilitzar la
víctima.És el que es coneix com a mètode de fortuna i són els que fan
servir materials de l’entorn, com ara mocadors, diaris, llistons, etc., tot
aplicant les tècniques bàsiques.
L’objectiu de la immobilització és impedir el moviment i, d’aquesta
manera, alleugerir el dolor, reduir el risc de xoc i evitar
complicacions.
Les actuacions descrites per a aquests casos tenen com a objectiu
prestar els primers auxilis com a primers interventors fins que la
víctima rebi el tractament definitiu per part de professionals qualificats.
Per immobilitzar cal actuar de la manera següent:
!Valoraciósecundària:quan ja s'hacompletat lavaloracióprimària es fala valoraciósecundària;això suposaesbrinar què hasucceït(historial) irealitzar unexamen físic.
!Valoració primària: avaluar l'estatde salut de la víctima i localitzarels perills per a la seva vida queexigeixin primers auxilis
1. Si hi ha perill, cal apartar la víctima del lloc de l’accident.
64Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2. Fer una valoració primària per conèixer l’estat de la víctima, ja que a
conseqüència d’hemorràgies o pel dolor hi pot haver pèrdua de la
consciència.
3. Valoració secundària per veure quin tipus de lesió presenta.
4. Comprovar la sensibilitat de la zona que s’ha d’immobilitzar. També
és convenient comprovar la coloració de la pell i la temperatura. Si la
víctima porta les sabates posades, no se li han de treure perquè se li
poden causar més lesions de les que presenta.
5. Davant la presència de símptomes greus com ara dificultat
respiratòria, hemorràgies, cremades, etc., caldrà atendre’lsprioritàriament abans d’immobilitzar.
6. Immobilitzar la zona afectada, tot subjectant-la amb les mans per
evitar que cedeixi amb l’ajuda de la pròpia víctima o d’un altre
auxiliador.
7. Si hi ha ferides o altres lesions, cobrir-les prèviament amb apòsits
estèrils.
8. Immobilitzar la zona tal com estigui.
9. Immobilitzar per sota i per sobre de l’articulació afectada.
10. No fer embenats massa ajustats.
11. Anar comprovant els polsos perifèrics de la zona immobilitzada.
12. Fer servir una fèrula adequada a la grandària de la zona afectada.
Cal sospitar que la víctima presenta una lesió (fractura, luxació) al
membre superior quan, a més de deformitat i altres símptomes
esmentats anteriorment, s'observi que s'aguanta el braç amb el
braç sa.
3.2. Mitjans improvisats o de fortuna3.2. Mitjans improvisats o de fortuna
El cabestrellEl cabestrell
S’utilitza per a la immobilització del membre superior amb l’ajuda d’un
mocador, tot fent servir el cos de la víctima com a suport de la
65Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
immobilització.
Hi ha dues tècniques per preparar un cabestrell:
1. Per a lesions de canell i braç:
• Demanar a la víctima que s’aguanti el braç afectat i el creui per
sobre el pit.
• Col·locar-lo de tal manera que el canell quedi lleugerament elevat
respecte del colze. Si és necessari, ajudar la víctima a fer la
maniobra.
• Fer un triangle amb el mocador i introduir-ne la punta pel buit que
hi ha a sota del colze (entre el braç i el pit, a l’altura d’aquest
darrer). El mocador estarà dividit en dues parts: la part de dalt,
que va des del braç afectat al coll de la víctima, deixant caure la
punta cap a la part del darrere de l’esquena, i la part de baix, que
actuarà com a base, tot subjectant el braç des del colze fins als
artells de la mà.
• Fer un nus als extrems del mocador en un lateral del coll, i no pas
damunt la columna perquè resulta molt incòmode.
• La part sobrant del mocador de la zona del colze es retorcerà i
s’introduirà per dins, sense estrènyer, perquè el colze quedi ben
subjecte. Si no es disposa d’un mocador, també es pot fer un
cabestrell amb l’ajut d’un jersei o amb la mateixa roba del lesionat,
tot doblegant-la sobre si mateix i botonant- la.
2. Per mantenir elevat el braç en cas d’hemorràgia o cremades:es fa
servir per controlar el sagnat davant d’una hemorràgia,disminuir la
inflamació que es produeix en cas de cremada i per immobilitzar el
pit en les fractures de costella.La tècnica és pràcticament igual que
l’anterior, amb la diferència que la mà i l’avantbraç s’aixequen més i
la punta dels dits es queda a l’altura de l’espatlla contrària.
66Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Les fèrulesLes fèrules
Són elements rígids que serveixen com a suport de la immobilització.
N’hi ha de diversos tipus: per a la fixació d’un membre lesionat amb un
altre de sa (per exemple, la sindactília); la utilització d’un periòdic a
mode de fèrula; i la utilització de llistons.
Per fer servir les fèrules cal tenir en compte que, quan se’n col·loqui
una, ha d’abastar les articulacions que estiguin per sobre i per sota de la
fractura.
Quan s’emprin materials rígids per a la immobilització, caldrà
encoixinar-los tot fent servir tovalloles, cotó, etc. per evitar lesionar les
articulacions. D’igual manera, cal protegir les prominències òssies i les
zones de pressió (aixelles, engonals, etc.).
Al mercat hi ha mitjans tècnics d’immobilització que són emprats pel
personal sanitari qualificat. Són els següents:
• Fèrules rígides no deformables: són de materials durs com ara fusta,
metall o plàstic i necessiten un embenat de cotó per enconxar-les.
Poden ser de mides diferents.
• Fèrules rígides deformables: s’utilitzen materials com ara cartró,
plàstic o alumini. Permeten mobilitzacions més funcionals.
• Fèrules flexibles: estan fetes de materials com ara benes, coixins,
mocadors o fèrules inflables.
• Fèrules de tracció.
67Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
3.3. Immobilització segons la zona afectada3.3. Immobilització segons la zona afectada
Poden fer-se dos tipus d’immobilitzacions: mitjançant un embenat i
mitjançant un embenat més una fèrula immobilitzada del membre
afectat.
Els objectius dels embenats són:
• Subjectar apòsits i tapar ferides.
• Fixar una fèrula.
• Realitzar compressió en una zona per tal de reduir l’edema i afavorir
el retorn venós
• Mantenir una articulació en una posició determinada
• Immobilitzar o limitar la mobilitat de la zona lesionada
L’embenat amb fèrulaL’embenat amb fèrula
En funció de la zona que s’ha d’immobilitzar es poden realitzar diferents
embenats amb fèrula:
Fractura de mà Es farà servir com a fèrula un rotlle de gasa o deperiòdic a la cavitat palmar, perquè laimmobilització es faci de manera anatòmica.
Fractura de dits S’usaran fèrules d’alumini, coixinets i,posteriorment, es fixaran amb un embenatrecurrent.La sindactília, que consisteix a fixar el dit lesionatsobre un altre de sa. Es fixarà per sobre i persota amb esparadrap, tot deixant lliurel’articulació dels dits.
Fractura de canell S’immobilitzarà mitjançant l’ús de fèrules rígideso pneumàtiques deixant lliure la zona distal delsdits per evitar la formació d’edemes.
Fractura d’avantbraç Primer s’encanyarà l’avantbraç amb l’ajut defèrules rígides (llistons) i, posteriorment, escol·locarà en un cabestrell.
Fractura d’húmer Si no es pot flexionar el colze, s’hi col·locarà unafèrula rígida amb el braç estirat.
Fractura d’espatlla Es col·loca el braç en cabestrell i es reforça ambun embenat triangular al voltant del cos.
Fractura/luxació de maluc S’immobilitza, tal com estigui, el membre fracturatamb l’ajut de coixins, mantes, etc.
68Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Fractura de mà Es farà servir com a fèrula un rotlle de gasa o deperiòdic a la cavitat palmar, perquè laimmobilització es faci de manera anatòmica.
Fractura de fèmur S’immobilitza amb una fèrula rígida.Immobilització, juntament amb l’altre fèmur noafectat, que servirà de fèrula.
Fractura de genoll S’immobilitzarà la cama sencera des del malucfins al turmell mitjançant una fèrula llarga.
Fractura de cama S’immobilitza des del peu fins a la part superiorde la cuixa.
Fractura/luxació de turmell S’immobilitza des del peu fins a sota del genoll,col·locant el peu a 90º.
S'ha de tenir en compte que no es poden fer embenats molt
ajustats, i que cal adaptar la fèrula a la grandària de la zona
afectada
L’embenat simpleL’embenat simple
S’usen les benes per immobilitzar diverses parts del cos.Hi ha diferents
tipus de benes:
• Bena de gasa:Dóna compressió a l’embenat i fixa apòsits.
• Bena de Crepe:Dóna compressió a l’embenat i afavoreix el retorn
venós.
• Bena elàstica:Dóna compressió. hi ha de diferents tipus de
compressió.
• Bena de cotó:Protector cutani i d’eminències òssies.
• Bena adhesiva:Limita el moviment i dóna compressió a l’embenat.
• Bena tubular: hi ha de diferents materials: Cotó(protector
cutani);Tubular elàstica(afavoreix el retorn venós);Mallaelàstica(subjecta apòsits).
Procediment general:
• Retirar la roba, joies, rellotge...
• Protegir la pell, les ferides i les prominències òssies si precisa.
69Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Iniciar l’embenat amb 2 voltes circulars per fixar la bena des de la
part distal de la zona afectada.
• Realitzar l’embenat d’esquerre a dreta amb el rotlle de la bena a la
part superior.
• No desenrotllar la bena excessivament.
• Aplicar una tensió uniforme a cada volta per repartir la pressió.
• Acabar l’embenat amb 2 voltes circulars.
• Fixar amb esparadrap o bé nuant els extrems.
• En cas d’embenar una articulació, es farà en la posició més funcional
( cama: estirada; braç: flexionat).
• Vigilar les possibles complicacions:Embenat amb massa compressió(
dolor, cianosi, edema, coïssor), Embenat incorrecte o membre poc
elevat (edema)
Hi ha diversos tipus i mides d’embenats, i se’n farà servir l’un o l’altre
segons la part del cos que es vulgui embenar i la lesió que cal tractar. Els
més freqüents són:
70Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Embenat circularCada volta de la bena cobreix l’anterior. Es faservir per inici i final d'embenats; subjecciód'apòsits i per tapar ferides.
Embenat de colzeEs col·loca el braç en angle recte i s’inicia des del'avantbraç passant pel colze fins el braç.Éshabitual fer voltes d'espiga amb bena de crepe
Embenat de genoll
Es col·loca la cama estirada(posició funcional) is’inicia des de la cama passant pel genoll fins a lacuixa.És habitual fer voltes d'espiga amb bena decrepe
Embenat de la mà
Es comença amb dues voltes circulars al canellpassant per la mà fent voltes en vuit ; s'acabaamb dues voltes circulars al canell.És habitualusar bena de crepe o gasa
71Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Embenat circularCada volta de la bena cobreix l’anterior. Es faservir per inici i final d'embenats; subjecciód'apòsits i per tapar ferides.
Embenat triangular
És un embenat que consisteix a fer un triangleamb un mocador gran i col·locar-lo al voltant deltòrax per aconseguir una millorimmobilització.S'anomena també contraxarpa
Per una major comprensió d'aquests continguts, visualitzau el següent
vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=3KBPjj8xaBI
3.4. Mobilització de l'accidentat3.4. Mobilització de l'accidentat
És important remarcar que no s’ha de mobilitzar una víctima que pateix
un traumatisme fins que els serveis d’emergència arribin al lloc de
l’accident. En general, aquests serveis seran els encarregats de fer
aquestes mobilitzacions, tot i que hi poden haver excepcions, com ara
quan hi ha perill per a la víctima o el rescatador.
Només s'ha de moure la víctima si hi ha perill per a ella o per el
rescatador
!Aquestes tècniques no s'han defer servir mai si la víctima presentaun plitraumatisme, sinó únicamentamb accidentats ambtraumatismes de caràcter lleu imalalts sobtats
No s’ha de moure la víctima fins que:
• No s’hagin immobilitzat totes les fractures (tret de lesions medul·lars
i traumatismes cranioencefàlics).
• La víctima estigui estabilitzada (control d’hemorràgies, etc.).
3.4.1. Mobilització de víctimes no traumàtiques sense ajuda de
materials3.4.1. Mobilització de víctimes no traumàtiques sense ajuda de materials
Aquestes tècniques es faran servir per desplaçar l’accidentat en
distàncies curtes.Podem diferenciar:
72Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Mobilització amb un rescatadorMobilització amb un rescatador
En funció de si la víctima col·labora o no, es poden fer diversos tipus de
mobilitzacions.
En el cas de víctima col·laboradora:
• Acompanyament preventiu: la tècnica consisteix a passar el braç per
sota l’aixella de la víctima, subjectar-lo per sobre del canell per evitar
el desplaçament i mantenir la tensió al braç per si patís una pèrdua
d’equilibri.
• En crossa per sobre de l’espatlla del rescatador: s’ha de col·locar un
dels braços de la víctima al voltant del coll del rescatador, subjectant
el canell de la víctima per evitar que s’esmunyi. Es passarà el braç del
rescatador que estigui lliure al voltant de la cintura, agafant-se al
cinturó o els pantalons de la víctima. S’ha de mantenir tens el punt
d’agafada per evitar caigudes davant d’una possible pèrdua de
consciència.
• Als braços: aquesta tècnica es fa servir amb víctimes que presenten
una disminució del nivell de consciència, el pes de les quals pot
suportar-lo el rescatador. Consisteix a subjectar la víctima per
l’esquena i pels genolls, el rescatador ha de flexionar les cames i
mantenir l’esquena recta per evitar lesions per càrrega.
• Damunt l’esquena o a collibè: aquesta tècnica és igual que l’anterior,
però amb la diferència que la càrrega es reparteix.
En el cas de víctima no col·laboradora:
• Arrossegament axil·lar: el rescatador flexiona els genolls i manté
l’esquena recta. Tot seguit, es passaran els braços del rescatador per
sota les aixelles de la víctima i se subjectaran els canells per evitar
desplaçaments. Finalment, el rescatador intentarà fer servir el seu
propi cos per realitzar la tracció.
• Arrossegament pels peus: si no és possible fer la tècnica anterior, es
col·locarà la víctima panxa enlaire, amb els braços entrellaçats.
Posteriorment, se la subjectarà per sobre dels turmells i es farà la
tracció fent servir el propi cos.
73Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Arrossegament pels canells: cal lligar els canells de la víctima amb un
mocador ample i passar les seves mans sobre el coll del rescatador,
que es col·locarà a cavall sobre la víctima i es mourà a quatre grapes.
No es pot utilitzar amb persones obeses.
• Mètode del bomber: consisteix a col·locar-se al davant de la víctima,
flexionar l’esquena, agafar el canell de la víctima i estirar-la per
centrar-la damunt l’esquena del rescatador. L’altra mà es passarà al
voltant de la cuixa de la víctima, entre les cames, carregant el pes
sobre l’esquena. Finalment, el rescatador es posarà dempeus, tot
aixecant la víctima i deixant el pes equilibrat damunt de les seves
espatlles. La mà que queda lliure servirà de suport al rescatador per
elevar-se.
Mobilització amb dos o més rescatadorsMobilització amb dos o més rescatadors
En funció de si la víctima col·labora o no, es poden fer servir diferents
tècniques per a la mobilització:
• Amb crossa.
• Cadira de la reina: amb dues, tres o quatre mans.
• Per les extremitats: requereix la intervenció de dos rescatadors. Un
es col·loca als peus de la víctima i l’altre al cap. El rescatador situat
als peus subjectarà els peus de la víctima amb els seus per evitar
esmunyiments. Tot seguit, flexionarà els genolls i agafarà els canells
de la víctima per estirar-la. Mentrestant, el rescatador situat a la part
del cap controlarà el tronc i el cap de la víctima, mentre el seu
company l’aixeca. També subjectarà la víctima per les aixelles,
controlant-li els canells. El rescatador situat als peus es col·locarà
donant-li l’esquena a la víctima i al seu company i aguantarà la
víctima per la part de dins dels genolls. Per aixecar la víctima, ho
faran tots dos al mateix temps, a l’ordre del rescatador situat a la part
del cap.
74Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
3.4.2. Mobilització de víctimes no traumàtiques amb ajuda de
materials3.4.2. Mobilització de víctimes no traumàtiques amb ajuda de materials
Els materials que es poden fer servir són: el llençol i la cadira.
Mobilització amb llençolMobilització amb llençol
Per mobilitzar una víctima amb l’ajuda d’un llençol es procedirà de la
manera següent:
• Col·locar la víctima damunt d’un llençol.
• Introduir les mans de la víctima dins dels pantalons o cinturó, per
evitar que pengin.
• Fer un rodet amb els laterals del llençol per aconseguir un ajust més
gran i usar els laterals com a agafadors per al transport.
• Elevar la víctima entre sis, a l’ordre de qui estigui situat al costat del
cap de la víctima.
Mobilització amb una cadiraMobilització amb una cadira
Per mobilitzar una víctima amb l’ajuda d’una cadira es procedirà de la
manera següent:
• Es necessiten dues persones.
• Una persona se situarà al costat del cap de la víctima, inclinant cap a
ell la cadira perquè el seu company pugui agafar la part distal de les
potes.
• Cal començar el descens de la víctima per l’escala, situant-se en el
sentit de la marxa.
• S’ha de subjectar la víctima amb un llençol col·locat de manera
transversal, tot tapant primer el braç no lesionat i després el de la
lesió o el que tingui un catèter venós perifèric. Així s’aconseguirà que
pengin els braços o que la víctima s’agafi a l’escala.
75Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
3.5. Posicions d'espera i trasllat de la víctima3.5. Posicions d'espera i trasllat de la víctima
El trasllat de la víctima sempre el farà personal especialitzat i en un
mitjà de transport adequat per fer-ho.
Únicament faran el trasllat les persones que presten els primers
auxilis en situacions molt concretes i excepcionals, quan corri un
perill greu la vida de la víctima i s’hi estigui obligat.
Les posicions d'espera més generals són:
Decúbit supí
La víctima està ajaguda panxa enlaire, amb elsmembres alineats amb el cos. Posició indicadaper a la realització d’una reanimaciócardiopulmonar (RCP) i en casos de víctimesamb politraumatismes.
Decúbit pron
Bocaterrosa.No es fa servir gaire, només per a situacions oncalgui valorar lesions de la cara dorsal de lavíctima. Mai es farà servir en cas depolitraumatismes.
Decúbit lateral
El cos descansa damunt d’un dels laterals. Si ésuna víctima amb politraumatisme es farà en bloc.Indicada davant la presència de vòmits i percol·locar la víctima a la llitera.
Posició antiàlgica
Posició lateral de seguretat (PLS).Decúbit lateral, amb modificacions per mantenirla via aèria permeable. Indicada per a víctimesinconscients no traumatològiques, amb constantsvitals estables.
Posició de Fowler o semiassegutSuport elevat a 45º. Indicat per a víctimes ambdificultat respiratòria.
Posició de Semifowler
Suport a 30º.Indicat en casos de traumatisme cranioencefàlic(TCE) sense lesió medul·lar,ja que disminueix la pressió intracranialocasionada per la inflamació cerebral.
Posició de Fowler elevat
Suport a 90º.Indicat en cas de dispnea o ortopnea perinsuficiència cardíaca o edema agutde pulmó, en què a més serà convenient deixarles cames penjant.
76Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Decúbit supí
La víctima està ajaguda panxa enlaire, amb elsmembres alineats amb el cos. Posició indicadaper a la realització d’una reanimaciócardiopulmonar (RCP) i en casos de víctimesamb politraumatismes.
Posició Trendelemburg
És la mateixa posició que en decúbit supí, peròamb el cap més baix que els peus.Indicada per a víctimes amb hipotensió itraumatisme que no presentin TCE.
Posició d’antitrendelemburg
Decúbit supí, però amb el cap més elevat que elspeus. Sempre amb el cosalineat.Indicada per a víctimes amb politraumatisme iamb augment de la pressióintracranial.
Posició mixta
Posició de Trendelemburg, més posició lateral deseguretat (PLS).Indicada per a víctimes inconscients i ambhipotensió.
Posició de la dona embarassadaPosició lateral esquerra desplaçant l’úter cap alcostat dret perquè el fetusno comprimeixi la vena cava de la mare.
3.6. Dispositius i tècniques d'immobilització i mobilització davant d'un
politraumatisme3.6. Dispositius i tècniques d'immobilització i mobilització davant d'un politraumatisme
A l'estat espanyol, els accidents de trànsit i en menor mesura els
accidents laborals, són la tercera causa de mort a conseqüència d'un
traumatisme de gran impacte. Els politraumatismes són els
traumatismes més greus que hi ha. A diferència dels altres, poden posar
en perill la vida de la víctima.
Per això davant aquests accidents és tan important saber com actuar i
què és el que no s'ha de fer per agreujar més la situació.
Politraumatitzat: aquella víctima que pateix de manera simultània
un o diversos traumatismes que posen en perill seriós la seva vida,
ja que en qualsevol moment pot fallar qualsevol dels òrgans o
sistemes vitals. Les lesions més freqüents en aquests casos són les
lesions medul·lars i traumatismes cranioencefàlics.
Tota víctima que ha patit un politraumatisme serà considerada com a
lesionat medul·lar fins que es demostri el contrari, motiu pel qual haurà
de ser immobilitzada, des del primer moment, des de l'inici de
l'assistència, mitjançant els diversos dispositius existents, com ara
collars cervicals, immobilitzador cervical, etc.
77Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
Un cop immobilitzada, es procedirà a mobilitzar la víctima tenint
sempre en compte que la mobilització fins a un centre hospitalari la farà
personal qualificat. Tot i així, també poden salvar-se vides si com a
primer interventor s’està entrenat en tècniques de mobilització davant
de determinades urgències.
3.6.1. Dispositius de mobilització i immobilització3.6.1. Dispositius de mobilització i immobilització
Són dispositius que permeten mobilitzar en condicions òptimes,
assegurant primer la immobilització de la víctima mitjançant la
realització de les tècniques bàsiques de rescat.
Aquest tipus de dispositius són emprats per personal qualificat, però
resulta convenient conèixer-los per si de cas es pot prestar ajuda,
sempre sota la supervisió i les ordres de personal qualificat.
Collar cervical: És el primer dispositiu immobilitzador. Evita la
flexoextensió de les cervicals, però no pas els moviments laterals (per
als quals es faran servir altres dispositius). N’hi ha de diversos tipus: bla,
semirígid i rígid (per si hi ha traumatismes cervicals). Està indicat en:
• Víctimes inconscients, amb lesions que afectin zones situades per
sobre de les clavícules.
• Dolor cervical espontani o a la palpació.
• Trauma múltiple.
• Accident a alta velocitat.
• Sospita de l’existència d’una lesió a la columna cervical.
Immobilitzador cervical o dama d’Elx:
• Assegura completament la immobilització correcta del coll,
complementant el collar cervical.
• Presenta ajustos amb veta adherent (velcro) que en faciliten la
col·locació.
• S’ajusta fàcilment a una llitera, la qual cosa permet subjectar el cap i
el coll de la víctima.
78Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
• Aquest dispositiu pot improvisar-se mitjançant sacs de sorra o mantes
plegades i enrotllades a banda i banda del cap, unides entre si
mitjançant un embenat.
Taula espinal:
• Dispositiu d’immobilització de la columna, complementari al collar
cervical, per assegurar una immobilització flexoextensora. No
assegura la immobilització lateral.
• Es fa servir per a l’extracció de víctimes d’un vehicle o de qualsevol
altre lloc.
• Es col·loca a l’esquena de l’accidentat i es complementa amb unes
corretges de subjecció. D’aquesta manera es forma un únic bloc amb
la taula.
• Cal un ensinistrament per al seu ús.
• N’hi ha de dos tipus: curta i llarga.
Fèrula espinal o dispositiu d’estricament de Kendrich:
• Sistema d’immobilització.
• Utilitzat principalment per a l’extracció de les víctimes del lloc on
estan atrapades, com ara un vehicle, un pou, etc.
• Consisteix en tota una sèrie de corretges que es col·loquen al cap, al
tronc i als engonals. Presenta un conjunt de nanses per poder
agafar-lo i mobilitzar la víctima un cop hagi estat ben col·locada.
Llitera de cullera o pales: Serveix per mobilitzar la víctima.
• Sistema de mobilització.
• Formada per dues pales simètriques articulades a la part inferior per
ajustar-se a l’altura de la víctima, i que s’uneixen entre si a través
d’uns ancoratges de tancament ràpid, complementant-se amb
corretges de subjecció.
79Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
80Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
3.6.2. Mobilització de la víctima traumàtica3.6.2. Mobilització de la víctima traumàtica
La mobilització de la víctima traumàtica es farà servir quan calgui
mobilitzar una víctima i no es disposi de mitjans materials per
transportar-la fins a un lloc segur.
L’objectiu serà el control cervical i de les extremitats, per la qual cosa
són necessaris diversos rescatadors, com a mínim cinc persones. Una
persona serà l’encarregada del control cervical i la resta introduirà els
braços per sota del cos de la víctima a nivell dorsal, sacrolumbar i a les
extremitats inferiors (cuixes i panxells).
Tot seguit, els rescatadors col·locaran el genoll més proper al cap de la
víctima elevat, per posteriorment, a l’ordre del rescatador situat al cap,
pujar la víctima suaument, fins que descansi sobre el genoll elevat.
Posteriorment, a l’ordre del rescatador situat al cap de la víctima, els
rescatadors rotaran els braços cap al pit per fixar la víctima contra el pit
81Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
dels rescatadors. D’aquesta manera s’aconseguirà una subjecció més
gran de la víctima.
Per últim, a l’ordre del rescatador del cap, es posaran tots dempeus
controlant en tot moment l’alineació corporal. Es traslladarà la víctima
al lloc escollit, mitjançant un desplaçament lent i curós, per dipositar-la
novament al terra emprant el mateix procediment, però a la inversa.
3.6.3. Mobilitzacions d'emergència3.6.3. Mobilitzacions d'emergència
Les mobilitzacions d’emergència es fan servir sense l’ajuda de
dispositius d’immobilització.
Estan únicament indicades en situacions en què el mitjà posa en
perill la víctima (incendi, tiroteig, etc.) o el rescatador, i/o quan la
situació clínica de la víctima no admet pèrdua de temps.
Maniobra de Rauttek es fa servir per a l’extracció de la víctima d’un
vehicle, tot protegint-li la columna vertebral:
1. Cal comprovar si la víctima té els peus lliures o atrapats amb els
pedals del vehicle. Si és així, alliberar-los-en.
2. Es fa amb un únic rescatador, que s’apropa a la víctima des d’un
lateral.
3. Passar els braços per sota de les aixelles de la víctima i amb la mà
propera a la porta, subjectar-li la mandíbula, a la vegada que es recolza
la cara en la de la víctima.
4. Amb la mà més allunyada, s’agafarà l’avantbraç proper a la porta de la
víctima.
5. Col·locar la víctima recolzada contra el pit del rescatador, tot exercint
un triple suport: occipital amb l’espatlla del rescatador, mentonià i
biaxial.
6. Mobilitzar la víctima amb cura i mantenir l’eix cap-coll-tronc.
82Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
7. Per extreure la víctima del vehicle, cal recolzar l’esquena per sobre de
la cama del rescatador i anar baixant-la al terra de mica en mica. Tot
seguit, canviar la subjecció de l’avantbraç per la subjecció del coll, fins a
la col·locació del collar cervical i dipositeu la víctima al terra.
Tècnica del pont holandès es fa servir com a mobilització ràpida
d’emergència, mitjançant un aixecament en bloc, per col·locar la víctima
a la llitera:
1. Col·locar la víctima en decúbit supí i amb els braços entrecreuats.
2. Són necessaris quatre rescatadors: un controlarà el cap de la víctima,
l’altre la zona dels peus (subjectant-la pels panxells) i els altres dos se
situaran de manera que la víctima resti entre els seus peus.
Posteriorment, subjectaran la víctima un pel cap i l’altre per les
espatlles. A l’ordre del rescatador que està situat al cap, faran un
mínim aixecament, mentre que un cinquè rescatador introdueix la
llitera o taula.
3.6.4. Retirada del casc3.6.4. Retirada del casc
La retirada del casc només es fa en el cas de víctimes amb risc
vital evident (inconscients, que no respiren o que presenten
vòmits).
Per poder fer aquesta tècnica són necessàries dues persones
ensinistrades en el procediment:
1. Rescatador 1: donarà estabilitat manual tot col·locant els avantbraços
i les mans a banda i banda del casc. A continuació, amb els dits situats
al maxil·lar inferior de la víctima, farà una tracció cervical perquè
quan treguin la corretja s’eviti l’esmunyiment o la caiguda del cap.
83Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat
2. Rescatador 2: retirarà la corretja del casc, mentre que el seu company
manté l’estabilització manual.
3. Rescatador 2: col·locarà una mà a l’angle de la mandíbula, amb el
polze a una banda i l’índex i el dit del mig a l’altra, recolzant aquest
braç damunt del pit de la víctima. Amb l’altra mà exercirà pressió
sobre la zona occipital, descansant el braç al terra per aconseguir una
resistència i comoditat més grans. D’aquesta manera s’aconseguirà
un control cervical.
4. Rescatador 1: començarà la retirada el casc, evitant rotacions,
estirant les tires de la corretja cap enfora, evitant les orelles i el nas, i
fent petites angulacions. Quan estigui a punt per treure per complet
el casc, avisarà el rescatador 2 per assegurar un major control de la
zona cervical, per evitar que el cap caigui cap endarrere.
5. Un cop s’ha tret el casc, el rescatador 1 col·locarà les mans a ambdós
costats del cap de la víctima a l’altura de les orelles, fent una tracció
cervical. Mentrestant el rescatador 2 s’encarrega de la col·locació del
collar cervical, si n’hi ha. Si no fos així, es farà la tracció manual fins a
l’arribada dels equips d’emergència. Serà convenient assegurar la
immobilització cervical amb altres complements (dama d’Elx), ja que
tan sols amb el collar cervical no n’hi ha prou.
3.6.5. Tècniques d'immobilització en la infància3.6.5. Tècniques d'immobilització en la infància
En l'àmbit de la infància s'utilitzen també els anomenats mètodes de
fortuna i són els que fan servir materials de l'entorn, com ara mocadors,
diaris, llistons, etc. tot aplicant tècniques bàsiques que ja s'han descrit
anteriorment.