filosofia
TRANSCRIPT
PLATÓ. (VERITAT I PODER)
Plató discrepa amb el sofistes sobre la certesa de veritat.
Els sofistes defenen que l’únic que diferencia una opinió de altre és la seva acceptació. Es a dir que la veritat quedava reduïda a l’opinió majoritària o be a la recopilació de vots.
En canvi Plató deia que si totes les opinions valien el mateix, la definició de veritat perdia el seu propi significat. També la possibilitat d’ establir referències objectives, el significat de les paraules es indispensable per garantir l’ordre social.
Aquesta reflexió du a Plató a afirmar que existeixen; veritats independents (de la nostra opinió i la nostra existència.), veritats absolutes, universals, immutables i eternes. Aquesta afirmació és coneix com a universalisme i constitueix la tesi central que vertebren el pensament Platònic.
A RECERCA DE VALORS ESTABLES.
EL PERILL RELATIVISTA EN DEMOCRÀCIA.
Es apreciable quan un mateix acte és castigat o disculpat en funció de les lleis del moment o dels jutges que les apliquen. Els valors de la democràcia juguen un terreny en què és fàcil l’esllavissada cap al relativisme moral. Una acció segons les circumstanciés pot ser determinada bona o dolenta, segons allò que la majoria decideixi.
EL RELATIVISME SOFÍSTIC.
Els mestres sofistes de les escoles de art de l’oratòria, defensaven públicament qualsevol tesi, més tard afirmaven la tesi contraria amb la mateixa naturalitat.
Segons els sofistes, no hi ha una realitat permanent. Qualsevol realitat i afirmació es relativa a les circumstanciés. Sòcrates oposant-se a aquesta tesis, defenia que havien valors absoluts.
Plató i Sòcrates defenen la prevalença dels valors estables, universals, no han de estar sotmeses a la voluntat de la majoria. La democràcia, per Plató es demagoga, ha conduït al relaxament dels costums, a la pèrdua de cohesió social. A diferència de Sòcrates, per a Plató la veritat no depèn simplement de l’individu.
DOS NIVELLS DE REALITAT.
EL DUALISME PLATÒNIC.
Segons Parmènides només podem tenir coneixement autèntic d’ allò que és estable, d’allò que és, i no pot haver d’allò que ara és i ara no és. Per aquest motiu plató defensa una posició dualista, es a dir, l’existència de dos nivells de realitat.
Plató afirma l’existència de dos mons diferents;
Món sensible; és un món imperfecte, material i en canvi permanent que descobrim pels sentits.
1
Món intel·ligible o món de les idees; és un món immaterial, perfecte, i immutable a la qual no s’hi accedeix pels sentits sinó pel pensament.
EL MÓN SENSIBLE, UNA APROXIMACIÓ IMPERFECTA AL MÓN INTEL·LIGIBLE.
Les coses poden canviar però les definicions que utilitzem per diferenciar-les no. “una persona prima es torna grassa, però els conceptes prim i gras no”. Només l’accés a definicions immaterials ens permet definir i ordenar. La diferència entre una rodona ben feta i una de mal feta, es troba en la seva aproximació a la definició pura.
El món material no és més que una aproximació imperfecta de les definicions o idees. Per Plató el món intel·ligible es el que justifica l’ existència del món sensible i en permet el coneixement.
El món real es identificat con el mon material que podem veure i tocar. Plató accepta aquesta definició però, afirma que és una realitat de segon grau, que l’autèntica realitat és de caràcter immaterial. Te coherència, ja que cop pot predominar allò que neix i mor, canvia constantment, i es degenera amb allò que ni neix ni mor i que continuarà existint fins i tot si la realitat material desaparegués.
DOS NIVELLS DE CONEIXEMENT.
CIÈNCIA I OPINIÓ.
Ningú pot afirmar que te un coneixement cert, o que pot accedir a la autèntica realitat, mentre que no sigui capaç d’ enlairar-se per sobre del món sensible. En el millor cas tindria una opinió raonable.
L’episteme, intel·lecció o ciència és el coneixement que obtenen aquells que són capaços d’accedir al món de les idees, grau suprem de realitat.
La gnoseologia; és la teoria sobre el coneixement i es paral·lela a la seva ontologia; és la teoria de la realitat.
Plató estableix quatre nivells de realitat i els graus de coneixement corresponents;
En el món sensible hi ha els objectes materials i les seves imitacions, sobre els quals es pot tenir, respectivament, creença i imaginació.
En el món intel·ligible trobem, les realitats matemàtiques, que encara necessiten una visualització imaginària per ser enteses, a les quals correspon el pensament discursiu; a continuació les idees pures, a les quals correspon el coneixement dialèctic, la contemplació que prescindeix completament de qualsevol suport material.
2
L’ORDRE DE LA REALITAT: LA IDEA DEL BÉ.
LA JERARQUIA DE LES IDEES.
En el món de les idees no totes tenen la mateixa categoria. Les idees tenen un ordre, un sentit i unes relacions. Aquest ordre es anomenat Bé per Plató. EL Bé és la idea suprema que atorga realitat i sentit a la resta del món intel·ligible, i en conseqüència, al món material.
Per sota del Bé situem les idees ètiques i estàtiques, com la justícia, la veritat o la bellesa, és a dir, els grans ideals morals que donen sentit a la vida i constitueixen l’horitzó vers el qual orientem la nostra acció.
En un nivell inferior trobem els conceptes matemàtics, com el nombre, la igualtat, la circumferència i, en general, les relacions numèriques i les figures geomètriques. La seva funció és familiaritzar la ment amb les entitats abstractes i preparar-la així per a la contemplació de les idees superiors i del Bé.
Aquest Bé, però, no s’ha d’entendre com la bondat en el sentit de la moral i de les conveniències humanes, sinó com una bondat radical que consisteix en el fet que cada cosa ocupa el lloc que li pertoca, una bondat que representa l’ ordre racional. De fet serveix per demostrar que la realitat te un ordre i obeeix unes lleis, i que per això val la pena conèixer-la.º
UNA TEORIA NO EXEMPTA DE PROBLEMES.
Per donar una definició de maldat Plató acaba tenint problemes, ja que una jerarquia orientada a un Bé suprem no pot tenir característiques d’aquest estil.
REALITAT I CONEIXEMENT: LA CAVERNA.
L’ASCENS CAP AL MÓN VERIITABLE.
3
El mite de la caverna, exposat a La República sintetitza els aspectes nuclears de la teoria de les idees. La narració ens mostra uns presoners que mai no han vist mes que ombres projectades per un foc a la paret de la cova. Com es lògic, creuen que aquella es la autèntica realitat. Un d’ells es alliberat i, desprès de un gran esforç coneix la realitat del exterior i s’adona que allò que ha conegut fins ara no és més que un pàl·lid reflex d’allò que ara descobreix.
En primer lloc, el mite ens exposa la dualitat de realitats, una de les quals no és més que una imitació degradada de el altre. En segon llos, ens mostra la diferència entre el valor del coneixement corresponent a cada un d’aquets nivells de realitat. Així doncs, Plató transmet la idea que el coneixement veritable es possible, però que la seva adquisició no es un camí fàcil ni està al abast de tothom.
El presoner de la caverna descobreix progressivament les figures, el foc, la natura, el firmament. Només després d’aquest llarg entrenament estan en condicions de observar el SOL, origen i explicació de tot. Només llavors entén la realitat. Aquí es presenta la idea del Bé, de l’ ordre que fa que la realitat sigui la que és i ens ofereix a l’hora la possibilitat de conèixer-la.
Arribats aquí, Plató es pregunta que passaria si aquest mateix individu tornes al interior de la caverna per explicar als seus antics companys que mes enllà de les parets en que es troben tancats existeix una realitat infinitament mes bella i veritable que aquell món de ombres. Segurament el prendrien per boig i no li farien cas. Y si hagués insistit a que li acompanyessin podrien fins i tot matar-lo.
De fet, per mes que la imatge es pot aplicar a moltes altres situacions, no resulta difícil adonar-se del homenatge que Plató, fa al seu mestre Sòcrates amb aquesta figura del savi mort pels antics companys de captiveri.
EL DUALISME ANTROPOLÒGIC.
L’ÀNIMA I LES SEVES PARTS.
Fins ara, Plató ha sostingut l’existència de una realitat originària i immutable que dóna sentit al nostre món. Ara bé, podria passar que aquesta realitat existís, però que no disposéssim de cap facultat per descobrir-la. Per tant, si el món de les idees ha de tenir alguna influència en la vida i en l’acció humana caldrà justificar la possibilitat de accedir-hi.
Si ens preguntem com podem els humans entrar en relació amb el món immaterial de les idees, la resposta de Plató, és que ja en formem part, que una part de nosaltres es immaterial: es tracta de l’ànima. Aquesta ànima preexisteix al cos i s’uneix a ell de manera accidental. El resultat d’aquesta unió és que l’ànima, pura racionalitat en el món intel·ligible, quan es fa càrrec del cos adquireix funcions menys nobles.
Així, podem parlar de tres parts i funcions de l’ànima:
L’ ànima racional, situada al cap, és l’ànima pròpiament dita i l’encarregada de dirigir el conjunt d’acord amb la raó.
4
L’ ànima irascible, radicada al pit, és la seu de l’impuls noble, del valor, de la força de voluntat.
L’ ànima concupiscible, més lligada a la terra i al desig, te la seva seu, naturalment, al ventre.
EL COS COM A PRESÓ DE L’ ÀNIMA.
Per Plató el cos és la presó del ànima, el culpable de les seves limitacions i lligams. Els apetits corporals en esclavitzen i mentre no puguem deslliurar-nos-en, c al mantenir-los sota el control de la part racional.
El concepte pessimista de la vida terrenal, sovint vista com un trist exili del qual només la mort ens pot alliberar. La vivència culpable del propi cos ,considerat per a molts l’origen de tot mal, ha representat un element amb molt pes en la nostra cultura.
LA REMINISCÈNCIA.
LA PARADOXA SOFÍSTICA DEL CONEIXEMENT.
Els sofistes negaven la possibilitat de coneixement. Per el sofistes no podem conèixer res nou, ja que si coneixíem una cosa no cal mes recerca i si la desconeixem no la sabrem identificar.
Plató està d’acord però no nega el coneixement. Plató afirma que l’ànima, en la seva puresa originària, coneix les idees, les veritats eternes. Malgrat això, però, sota l’ influència de la matèria, empresonada pel cos, l’anima oblida un coneixement que ja tenia abans d’unir-se al cos.
En conseqüència, conèixer, és a dir , entendre les definicions pures, no només opinar sense criteri sobre les coses canviants del món material es recordar.
CONÈIXER ES RECONEIXER.
Segons Plató, si estem ben dirigits, i aquesta es la funció de l’autèntic mestre, tenim la capacitat de trobar en nosaltres mateixos coneixements que mai, almenys en aquesta vida, ningú ens ha ensenyat.
Del procés de reconeixement en diem reminiscència.
AMOR I DIALÈCTICA.
DUES VIES PER ARRIBAR AL CONEIXEMENT.
La recuperació d’aquest coneixement que amaga la nostra ànima no es produeix de manera automàtica. Ni tothom hi pot accedir amb la mateixa facilitat. Plató en presenta dues grans vies complementaries;
La via eròtica; la via de l’ eros, és a dir, de l’ amor autèntic, es alhora el camí de la veritat i de la bondat. l’ ànima empresonada enyora la perfecció que havia conegut. L’existència es converteix per alguns en l’anhel mai satisfet de la plenitud perduda, i
5
l’amor es l’impuls que el mou a recuperar-la. Aquest camí es per els poc escollits que no han tingut prou amb la satisfacció de la matèria.
La via dialèctica; no hi prou amb l’ impetuositat del amor, també es necessària la raó. La dialèctica recorre de forma ordenada el món intel·ligible, per tal de trobar connexions lògiques, i saltant d’una idea a altre fins a entendre l’ordre que regeix la realitat, fins a entendre la idea de Bé. el dialèctic utilitza només la raó per copsar l’essència de les coses, la seva idea o definició. Per a Sòcrates la veritat està dins nostre només cal exterioritzar-la en canvi per Plató la veritat va més enllà de la nostra ment.
TOTHOM NO ÉS IGUAL.
DESIGUALS PER NATURALESA.
Per Plató ha de manar qui en sap.
Podríem pensar que qualsevol persona que aconsegueix sortir de la caverna i està ben instruïda es capaç de manar, però no es així. Plató, acaba dient que un cop entra l’ànima al cos, no totes les animes tenen la mateixa qualitat.
En la major part dels individus l’anima es veu dominada per la concupiscència, per l’arrelament a la terra. Alguns mes selectes, destacaran pel seu coratge i predisposició a la lluita. Els mes selectes gaudiran de la racionalitat, només aquets podran governar.
Imatge mítica de l’ànima
Localització anatòmica
Parts de l’ànima
Excel·lència o virtut ètica i política
Classes socials
Funció Raça mítica
Auriga Cap Racional Saviesa i prudència
Governants Dirigir
(governants)
D’or
Cavall blanc
Pit Irascible Fortalesa i coratge
Militars Protegir
(guardians)
De plata
Cavall negre
Ventre Concupiscible Temprança i moderació
Treballadors Proveir
(pagesos i artesans)
De bronze o ferro
6
EL GOVERN DELS FILÒSOFS.
LES CLASSES SOCIALS I LES SEVES FUNCIONS.
Aquesta desigualtat és un avantatge per poder ensinistrar adequadament cada persona.
La primera d’aquestes necessitats es la producció, després la protecció i defensa envers els possibles invasors. Finalment un bon govern capaç de dirigir la ciutat amb justícia.
Una persona justa és aquella en que s’harmonitzen les diferents parts de l’ ànima sota el control de la raó, anàlogament ; una societat justa és aquella en que s’harmonitzen les tres classes socials de l’ Estat, es a dir, aquella en què cadascú compleix amb la funció que li es pròpia i deixa el govern en mans dels savis.
Per a Plató hi ha una veritat universal que pocs poden conèixer i aquets son els que han de manar. I no hi ha cap qüestió discutible ni a debatre amb la majoria, ja que son cosa de savis. I això ho esmenta per la seva decepció per la democràcia que va matar al seu mestre Sòcrates.
Malaltia de l’EstatFormes d’Estat
Origen Governants Característiques
Timocràcia
Degeneració de l’aristocràcia
Els homes d’acció, la classe dels militars
Es caracteritza per l’ambició de la classe militar que no mira pel bé i la felicitat comuns, sinó per la prosperitat personal
Oligarquia Degeneració de la timocràcia
La classe dels poderosos i adinerats
Es caracteritza per la cobdícia de la classe dirigent, que només busca el propi enriquiment. Aquesta classe es converteix en explotadora de les altres
Democràcia
Degeneració de l’oligarquia
El poble Es caracteritza per la llibertat i la igualtat. Això no és positiu, tal com podríem pensar, ja que tothom fa i diu el que vol. A més, els pobres s’igualen als rics, els ignorants als savis, els corruptes als virtuosos. La direcció de l’Estat no es reserva a les mans més preparades i millors.
Tirania Degeneració de la democràcia
Un líder ambiciós i carismàtic
És la degeneració política extrema, conseqüència de les baralles i guerres civils fruits de la democràcia. En aquest clima d’inestabilitat, s’alça un “salvador” que s’acaba convertint en omnipotent, corrompent i atemorint els altres
EL COMPROMÍS DEL SAVI AMB LA SOCIETAT.
7
Els savis han de governar i per Plató es una exigència. Els escollits han de posar el seu coneixement al servei de la ciutat. La disconformitat de la societat amb la veritat podia conduir a la mort del millor dels homes.
EL MITE DEL CARRO ALAT
Els mites tenen, en el pensament de Plató, el poder d’endinsar-nos en el cor d’una qüestió complexa i de difícil accés. I, certament, la qüestió de l’ànima resulta encara ara un tema complex i difícil d’estudiar. El mite del carro alat apareix en el diàleg de maduresa Fedre.
El mite compara l’ànima humana a un carro alat o “força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavallats alts” . L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un els quals és blanc, bell i bo; l’altre, negre, lleig i dolent. El cavall blanc simbolitza les tendències positives de l’home, les passions nobles com el coratge o valor, la ira, l’esperança; s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’home, els desitjos més baixos, l’instint de conservació, la sexualitat; s’acostuma a anomenar part concupiscible de l’home i està localitzada en el ventre. L’auriga simbolitza la capacitat intel•lectual de l’home o pensament, s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada en el cap.
L’ànima, simbolitzada en el carro alat, viu i es mou en el món de les idees; aquest és el seu lloc i casa seva. Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al poder propi de les ales, d’enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. Ara bé, si, altrament, els cavalls se li revolten i no sap enlairar-los, ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció.
De vegades, una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima, perdent també les ales, cau al món de les coses. Allà, “s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestres” (246a). Aquesta ànima caiguda, sense ales i empresonada en un cos terrestre, es troba estranya i fora del seu element. El seu anhel més gran és retornar al seu món original.
El retorn de l’ànima al seu món natural requereix de fer renéixer les ales. Només aquestes ales li permetran d’enlairar-se novament. Però, què fa renéixer les ales? Doncs bé, l’amor té un paper fonamental, ja que no és cap altra cosa que anhel i desig d’allò que no tenim, però que hem tingut.
8
DAVID HUME (EMPIRISTA).
ORIGEN I LÍMITS DEL CONEIXEMENT HUMÀ.
EL CONEIXEMENT PROVÉ DE L’ EXPERIÈNCIA.
L’oposició al racionalisme és l’empirisme, un corrent filosòfic Britànic. L’empirisme dona molta importància a l’ experiència. Els empiristes per antonomàsia són John Locke, George Berkeley i David Hume.
Els empiristes estan d’acord amb la tesi cartesiana que afirma que el punt de partida del coneixement són les idees, el contingut de la ment. La sensibilitat empirista es més propera a les ciències naturals que a les matemàtiques, s’ allunya del cartesianisme pel que fa a l’ origen de les idees i a la confiança que hi podem dipositar. Per els empiristes tot coneixement prové de l’ experiència.
EL REBUIG A LES IMPOSICIONS DE LA RAÓ.
Tot coneixement ha de estar en condicions d’explicar a partir de quina experiència s’ha originat. Es caracteritza per la radicalització progressiva del rebuig contra qualsevol imposició de la raó sobre allò que ens dóna l’experiència. Així dons l’experiència és alhora l’origen i el límit de tot coneixement.
El gran mèrit de l’ empirisme és el de fer evident que sovint la raó diu més del que sap. Aquest és també el seu gran llast, perquè el rebuig als dictàmens de la raó acabarà negant allò que és específic del coneixement humà; la possibilitat d’ordenar la realitat. Per això l’escocès David Hume, l’últim i el més radical dels empiristes, es veurà abocat a l’ escepticisme.
L’EXPERIÈNCIA, FONT DE TOT CONEIXEMENT.
L’ORIGEN DE LES IDEES.
Amb David Hume culmina el moviment empirista. Hereu dels plantejaments de Locke i de Berkeley, Hume és més radical i els porta fins al límit, extraient-ne aquelles conseqüències inevitables que els seus predecessors no van gosar afirmar.
Hume considera que hem de reconèixer que inicialment només sabem que algunes representacions que se’ns apareixen a la consciència son molt nítides i intenses, mentre que d’altres no ho son tant.
Les primeres son les impressions, que poden ser de sensació o de reflexió. Les segones són les idees .
El principi empirista de no admetre res que no sigui producte de la experiència, Hume estableix la norma fonamental de la seva obra, el principi de correspondència ; no hi pot haver cap altre origen per a les idees que les impressions ; a tota idea li corresponen impressions de les quals deriva.
9
Idees simples i idees complexes.
En la ment trobem idees que no reprodueixen cap impressió, això es perquè no totes les idees son simples, n’hi ha de complexes. Les idees complexes son l’agregació de en la ment de varies idees simples i que no tenen connexió directa amb cap impressió- un cavall alat per exemple. Les idees simples han de provenir per força de una impressió percebuda amb anterioritat.
Aquest supòsit serà utilitzat per Hume, en la critica a tot concepte metafísic. El resultat es fulminant un terme del qual no es pugui trobar l’experiència que l’origina no vol dir res, es buit, pura ficció encisadora.
DOS TIPUS DE CONEIXEMENT.
Tota idea ha de tenir el seu origen en impressions. Ara bé, un cop tenim idees, s’estableixen sobre elles dos tipus de coneixement;
Les relacions d’idees; és a dir, les proposicions matemàtiques i lògiques, que tenen un caràcter necessari lligat a la pròpia definició de les coses, amb independència de si aquestes existeixen o no. La negació d’aquest tipus de idees es contradictòria. Les relacions d’idees constitueixen, doncs, la màxima certesa, però no ens informen de l’existència de cap objecte, sinó només de les condicions que hauria de complir necessàriament un objecte en el cas que existís.
Les qüestions de fet; que tracten sobre allò que efectivament s’esdevé, que coneixem per experiència i no per demostració. Les afirmacions de qüestions de fet no posseeixen el caràcter necessari que distingeix les relacions d’idees: són contingents, el seu contrari es lògicament possible. L’experiència ens diu que un fet ha passat així, però bé podria haver passat d’una altra manera.
No hi ha res en el nostre coneixement fora de les relacions d’idees i qüestions de fet, originades d’una o altra manera a partir de l’experiència. El resultat serà la crítica en tota regla de la teologia i de la metafísica tradicionals.
En l’àmbit d’allò necessari delimitat per les relacions d’idees, en allò que és lògicament possible, són les qüestions de fet les que defineixen en cada moment les condicions reals de la nostra vida. Es tracta de saber què ens ensenya realment l’experència.
LA CRÍTICA A LA METAFÍSICA.
TRES CONCEPTES CABDALS DEL CONEIXEMENT.
Tres conceptes són cabdals en la fonamentació del coneixement, tant en l’àmbit quotidià com en el científic, com en el metafísic: els conceptes de definició general, de substància i de causalitat.
Hume, servint-se del seu principi de correspondència, sotmet a critica aquets grans pilars del coneixement.
10
LA CRÍTICA DE LES DEFINICIONS GENERALS.
No existeixen les representacions generals. En un sentit estricte no coneixem les definicions generals, però que la ment s’acostuma a associar a una sola paraula objectes que en algun aspecte són prou semblants per satisfer indistintament una necessitat donada.
Però, malgrat que la pràctica amb aquesta aproximació n’hi ha prou, Hume, ens recorda la possibilitat d’error que tenen totes les generalitzacions. Quan fem afirmacions sobre una suposada idea general que realment no ens és possible conèixer, estem afirmant més del que sabem.
Si l’única font del coneixement ha de ser l’experiència, el fet de compartimentar la realitat en classes pot ser útil, potser fins i tot imprescindible, però comporta la possibilitat d’ error.
LA CRÍTICA A LA IDEA DE SUBSTÀNCIA.
Tenim impressions de les qualitats de les coses (verda, dura), però no tenim impressions de les coses en si mateixes (taula).algunes d’elles apareixen simultàniament durant un cert temps, i això acostuma la nostra ment a imaginar una unió necessària entre aquestes qualitats i a evocar-les juntes amb un sol nom amb el qual la nostra ment fa present un feix de qualitats apareixen unides.
També la substància pensant.
Es produeix més estranyesa quan Hume aplica el seu principi de correspondència a la idea del jo. Berkeley ja havia posat en qüestió la substància extensa, però ningú no havia gosat fer-ho amb la substància pensant.
Descartes tenia clar que, si hi ha idees, hi ha un jo pensant. Hume vol arribar fins al final: com tota substància, la substància pensant no és més que una col·lecció d’impressions. Ningú no veu el seu jo quan mira dins seu, tan sols percep un flux d’idees. Percebem representacions mental, però no la ment en que suposadament es donen.
LA CRÍTICA DE LA IDEA DE CAUSALITAT.
Hume intenta explicar les regularitats des de les pròpies idees. La seva proposta consisteix en una mena de model mecànic en què les idees exerceixen entre si forces d’atracció i de repulsió. Semblança, contigüitat i causalitat són per el pensador escocès les lleis d’ associació que permet explicar el flux d’idees en la ment.
De les tres lleis que expliquen la successió d’idees, Hume se centra en l’ anàlisi de causalitat. Considera fonamental la relació de causa-efecte, perquè amb ella tractem d’establir una cadena que enllaci les idees actuals amb experiència prèvies i amb expectatives futures.
Nomes són significatives les idees per a les quals podem trobar un origen en les impressions. Per tant, cal cercar quines impressions van associades a la idea de causalitat.
Quan analitzem un cas qualsevol de relació causa-efecte entre dos objectes o fenòmens sempre percebem les mateixes impressions;
11
La contigüitat en l’ espai de la causa i l’efecte. La prioritat en el temps de la causa sobre l’efecte. La successió constant de causa i efecte, de tal manera que donada la causa sempre
se’n segueix l’ efecte.
Contigüitat, prioritat i successió o conjunció es tot el que observem. Ara bé, aquesta successió invariable ens fa pensar que existeix una connexió necessària, i no merament causal, entre els dos fets observats.
Conjunció no equival a connexió.
Una cosa és la conjunció constant de fets i un altre la connexió necessària entre ells. De la primera en tenim experiència, de la segona només la pressuposem.
Si la connexió entre causa i efecte fos perceptible, n’hi hauria prou amb l’ anàlisis d’un sol cas per afirmar la relació causal. Però la realitat és que amb observar una sola vegada dos fets que esdevenen conjuntament, no som capaços de dir si la conjunció s’ha produït de manera fortuïta. I si la primera vegada que fem l’ observació no percebem una connexió necessària.
Allò que la experiència no ens mostra en un fet ni ens ho pot mostrar en la repetició del fet. Només et repeteix varies vegades el mateix, però no te ensenya més.
La causalitat, una creença basada en el costum.
L’ aplicació rigorosa del principi de correspondència ens obliga a acceptar que el nostre coneixement de les relacions causals no té garanties. Ja no es que no tinguem dret a establir generalitzacions, sinó que ni en un sol cas concret podem afirmar la connexió causal. La raó no pot extreure de l’experiència la necessitat d’aquesta connexió.
Es crea un hàbit de la imaginació, quan la repetició de fets percebuts conjuntament sorgeix la unió necessària en la imaginació. És la força del costum, i no cap principi racional, allò que porta establir relacions causals.
DE LA CERTESA A LA CREENÇA.
Així doncs, la conjunció constant de esdeveniments en la ment provoca la creença que hi ha una connexió necessària. Aquesta connexió no es realment coneguda, no és una idea ”no deriva de impressions”, sinó que és un pur hàbit que ens fa tenir una creença en la inevitabilitat de la successió. Potser si connexions causals, però no podem conèixer-les, només podem creure que existeixen
Si no podem conèixer les relacions causal, ben poca cosa podem afirmar amb certesa sobre qüestions de fet.
Una filosofia que porta a l’escepticisme.
La critica de les nocions de definició genera, de substancia i de causalitat, basada en el pressupòsit de la correspondència entre impressions i idees, condueix a una posició escèptica. El esforç per eliminar tot allò que la raó pugui imposar sobre la experiència acaba impossibilitatant tot l’ exercici racional. Així, doncs, queda el coneixement reduït a un pura
12
ficció? Hume no afirma pas tant. Per a ell, el fet que no tinguem certeses metafísiques no impedeixen que puguem tenir certeses morals, es a dir conviccions probables basades en l’experiència.
De altre banda, algunes certeses son tan importants per a la subsistència humana que cap escepticisme no es capaç de fer-les trontollar, ja que no depenen de la raó sinó de poderosos automatismes naturals. Al cap i a la fi, conclou Hume , la raó no es present a totes les edats, ni es sempre prou àgil, i potser, de vegades, resulta mes eficaç l’ instint.
Hume soscava, els fonaments de la metafísica , i adopta un fenomenisme escèptic, que només ens autoritza a afirmar els fenòmens que ens mostra l’experiència. Sens dubte una actitud saludable en temps de dogmatismes, però que no podia deixar de ser rebuda amb una notable preocupació per molts dels seus contemporanis.
L’ EMOTIVISME MORAL.
UNA MORAL BASADA EN EL SENTIMENT.
Retallant encara mes les pretensions racionalistes Hume col·loca la moralitat fora dels límits de la raó. La raó s’ocupa de descriure fets i de esbrinar la veritat i la falsedat de les proposicions. La moralitat, en canvi, es responsable de l’aprovació o desaprovació de les accions. Dues persones poden coincidir plenament en la descripció d’un fet i discrepar en la valoració que en fan. La raó descriu, i la valoració moral no afegeix cap nova descripció al fet sinó que expressa allò que el fet ens fa sentir.
L’aprovació i la descripció morals no son fets sinó sentiments que els fets desvetllen en nosaltres en la mesura en que els associem a allò que ens resulta agradable o desagradable, útil o perniciós. El sentiment, doncs, és per a Hume, el fonament de la moral, i la utilitat en es el fi. El paper de la raó es totalment secundari i subordinat el sentiment que guia l’acció.
L’ ètica de Hume pot ser qualificada de emotivista. Les ètiques de caràcter racionalista pretenen que la raó pot descobrir allò que esta bé; segons Hume, la única funció possible de la raó es descriure relacions de idees o qüestions de fet. Però, el que hi ha i el que hauria de haver, entre l’esser i el deure, no hi cap pont que la raó pugui recorre, i saltar aquesta distancia es un error tant greu com freqüent.
Mai el que hi ha justifica per si sol el que hi ha d’haver. La raó pot descobrir cadenes d’actes que solen tenir unes o altres conseqüències, pot mostrar-nos on es probable que anem a parar si actuem d’una manera determinada, però el fet que aquest resultat final ens sembli desitjable o rebutjable depèn, per a Hume, de un sentiment inherent a la nostra naturalesa.
HUME COM A ANTECEDENT DE L’ÚTILITARISME.
Hume assentava la moralitat sobre la utilitat, es a dir sobre els sentiments que desperten en nosaltres els fets que ens resultin útils, aquells que augmenten la satisfacció general del nostre desig. I es també, per a ell, la utilitat el fonament de la vida social.
13
Aquest filòsof defensa que ha de ser la utilitat conjunta, presidida per una capacitat de simpatia entre les persones i d’interès pel benestar general, allò que dirigeixi la vida social, com defensaran J.BENTHAM i J.STAURT MILL.
Hume insisteix un i altre vegada en la critica de qualsevol coneixement que ultrapassi l’experiència. Per això rebutja la idea d’un hipotètic estat de natura i parteix de la societat considerada com un fet. En oposició a la teoria del contracte social, per a Hume la legitimitat del poder no depèn del seu origen sinó de la seva acceptació mentre resulti beneficiós.
14
JOHN STUAR MILL(L’UTILITARISME).
EL PRINCIPI D’UTILITAT.
LA FELICITAT MÉS GRAN PER EL NOMBRE MÉS GRAN.
Per més que ja David Hume s’hagués referit a la utilitat com a fonament de la construcció social, és Jeremy BENTHAM, el primer en defensar de manera sistemàtica el principi d’utilitat i qui va fer famosa la sentència la felicitat més gran per el nombre més gran com criteri suprem de la moralitat i de la política. El bé de la comunitat ha de ser el criteri que guiï el legislador.
James Mill va compartir ferventment l’esperit reformador de les idees de Bentham. Va ser, però el seu fill J.S.Mill qui va establir la formulació mes reflexiva i matisada de l’ utilitarisme, un corrent que s’ha convertit en la referència, encara avui vigent, del que molts consideren la filosofia de la democràcia.
Mill, associa el bé moral amb la felicitat. Abans d’extreure’n les conseqüències, però, li sembla imprescindible fonamentar aquest principi bàsic, atès que són molts els que no hi estan d’acord.
La fonamentació del principi d’utilitat.
Una ètica basada en el deure no necessita plantejar-se per què cal fer allò que cal, simplement es el nostre deure. Però una ètica basada en la utilitat sí que ha d’explicar per què cal fer allò que ens fa més feliços. Al capdavall, molts amb Kant al capdavant separen completament aquestes idees i fins i tot ens recorden que sovint deure i felicitat són termes oposats.
Mill respon que tot el que desitgem els humans està orientat a la construcció de la felicitat, i que no cal cap altre argument per provar que la felicitat és desitjable.
El contingut de la felicitat.
No sembla despropòsit associar el bé moral amb la felicitat dels homes i les dones. Els problemes sorgeixen quan la felicitat s’associa al plaer.
Existeix una jerarquia de plaers i el retret de Mill a Bertham es que cal tenir present la qualitat tant com la quantitat.
Des d’un punt de vista qualitatiu existeixen plaers superiors(intel·lectuals) i plaers inferiors(corporals), i només en el cas que aquets darrers se subordinin als primers podrem aspirar a una felicitat que sigui digna de la nostra condició d’essers humans.
LA CONSTRUCCIÓ DEL SENTIMENT MORAL.
LA SOCIABILITAT, FONAMENT DE LA MORAL.
Segons Mill, existeix en nosaltres un sentiment natural de pertinença al col·lectiu social. Sobre aquest sentiment, l’educació ha de construir el sentiment moral.
15
Com Hobbes, i Locke, Mill manté que la defensa egoista de l’interès de tots respon al propi interès. Però a mes d’aquesta defensa egoista de l’interès general, Mill afirma que el sentiment favorable al bé dels altres també és dins nostre.
Sancions internes i externes.
Per a Mill tot sentiment moral és adquirit, aquest sentiment moral, un cop establert, esdevé una interiorització de la vigilància, una sanció interna de la conducta. Per més que el sentiment moral sigui la seva validació última, la força de qualsevol norma té molt a veure amb l’existència d’una sanció externa, amb l’esperança del favor i el temor al disgust del prïsme o del Legislador de l’univers.
L’associació entre el bé i el plaer.
Mill recorre a la tesis de l’associacionisme segons el qual les associacions d’idees poden explicar els fenòmens de la ment. Insisteix en la necessitat d’establir un lligam entre el bé i el plaer. A copià d’associar-los podem establir un lligam entre virtut i felicitat. D’aquesta manera la voluntat ja no actuarà moguda pel desig, sinó per la influència del nou hàbit que fa que ens sentim bé quan actuem bé.
SOBRE LA LLIBERTAT.
EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT INDIVIDUAL.
Sancions internes i externes. Individu i societat. Mill a advocat pel bé comú com a criteri moral, i ha afirmat que aquest principi es de la naturalesa humana, o arribarà a ser-ne si encara no n’és, i contribuirà de manera fonamental a la felicitat individual.
La confluència del bé individual amb el bé comú produeix friccions. Per això, la vida en societat fa necessari establir regulacions sobre la conducta individual. Ara bé, si la lluita pel bé comú és una de les passions de Mill, l’altra és la defensa de la individualitat.
Mill hi exposa que la societat, quan la direcció interna no és suficient per controlar la conducta del seus membres, recorre a la pressió de la opinió pública i a la força de la llei.
La regla és clara: un col·lectiu només pot limitar la llibertat individual per protegir-se, per evitar que aquest individu faci mal als altre.
CONTRA LA DICTÀDURA DE LES MAJORIES.
Mill és conscient que, fins i tot en un règim democràtic, convé no abaixar la guàrdia en la defensa dels drets individuals, perquè la majoria poden sucumbir el desig d’oprimir les minories.
Aquesta pressió pot provenir de l’acció de govern. Per, això, Mill reivindica la necessitat democràtica de limitar el poder dels governants, per mes que aquesta hagin sorgit de la representació popular i obeeixin el dictat del partit més nombrós. No s’ha de confondre la democràcia amb la tirania de la majoria.
16
El fet que reflexioni sobre la necessitat de protegir-se de la tirania de les opinions predominants. Es tracta d’evitar que, amb l’excusa de ser majoritari, s’acabi imposant a tothom un pensament uniformitzador en qüestions ideològiques, culturals o religioses. La democràcia que defensa Mill ha de ser compatible amb el respecte de les llibertats individuals i dels drets de les minories.
Igualtat no equival a uniformitat.
Mill defensava la felicitat més gran per el nombre més gran, però qui redueixi aquesta idea a pura aritmètica estarà oblidant que l’ individualitat és el contrapunt necessari que dona al lema de Mill es seu autèntic sentit.
La individualitat segueix sent una peça clau, fins i tot pensant en el bé comú. Mill defensa una igualtat que no homogeneïtza, sinó que potencia la llibertat individual. Mill insisteix que cal afavorir la diversitat de formes de vida. Així doncs, per a ell l’ afirmació individual és un dels ingredients bàsics del progrés personal i social.
El paper de les elits.
Mill rebutja l’equiparació de la democràcia amb la dictadura de la majoria. Tmpoc no ignora un altre perill de la defensa igualitària dels drets; que el govern de la majoria esdevingui el govern de la mediocritat.
Per més problemàtica que pugui resultar la concreció pràctica de la proposta, Mill reivindica el paper directiu, o si mes no orientador, de les minories amb més aptituds.
Aquestes minories, però , no han de cercar la seva perpetuació com a elit, ni han de intentar reduir la presència de la individualitat, que és l’anima de la societat.
L’IDEAL DEL LLIBERALISME.
Dret a ser igualment lliures. Dret a tenir formació que ens ho permeti. Dret a créixer coma persones. Aquestes son les claus de la felicitat mes elevada a la que hem de tendir, la mes gran per el nombre mes gran.
Però la felicitat, de fet la mateixa vida humana, només es factible en una societat organitzada. No hi ha d’haver contradicció entre les exigències individuals i les socials. Només un Estat que afavoreixi la llibertat individual pot realment esdevenir fort i valuós. Partint de les seves inquietuds socials, el pensament de Mill, representa la teorització més acurada del liberalisme: a la igualtat des de la llibertat.
Es possible preguntar-se si la proposta es factible, es a dir, si els menys afortunats tenen realment alguna possibilitat d’accedir a la igualtat sense que calgui sotmetre la llibertat dels més afavorits a unes restriccions que van mes enllà dels límits acceptats per Mill. Karl Marx invertirà els termes de la teorització de Mill, a la llibertat des de la igualtat.
17
18