1

Comentari de text

¿COM LA CIÈNCIA I LA TECNOLOGIA AFECTEN LA VIVÈNCIA RELIGIOSA?

Ferran Muñoz Minaya Fe i Cultura Científica

La influència i la incidència de la ciència i la tecnologia sobre la vida religiosa són qüestions que acaben afectant al dia a dia de la vida de tots. El text presenta aquest tema estructurant-se en tres parts, i en cadascuna d’elles es reflexiona en torn tres punts axials: a) com la ciència atenua l'experiència religiosa, b) com la tecnologia atenua la vivència religiosa, i c) com la ciència i la tecnologia poden obrir a una experiència religiosa. Però a partir d'aquestes tres qüestions, el text també vol posar de rellevància com ciència i fe indirectament es veuen afectades l'una per l'altre. Les dues esferes, ciència i fe, no es necessiten per afirmar-se ni corroborar-se l'una a l'altre, totes dues són esferes autònomes dins els seus respectius camps, però es dóna una interacció entre elles, encara que sigui indirectament. Tan l’una com l’altre acaben incidint i afectant la visió cultural i natural que la societat es configura. Fe i ciència construeixen i donen forma a la nostra cosmovisió.

En la primera qüestió trobem l'efecte que provoca el mètode científic sobre la societat. Molta

gent encara pensa que si la ciència no pot demostrar l'existència de Déu serà perquè Aquest

no existeix. Es diposita tot el saber en el mètode científic, oblidant que hi ha d'altres sabers no

científics i que no per aquest motiu han de ser falsos. En darrer terme la ciència no pot parlar

de conceptes d'amor, de justícia, de llibertat, de bellesa, etc., conceptes més propis de sabers

humanístics i espirituals, sabers que no s’expliquen a partir de les quatre interaccions

fonamentals —força gravitatòria, força electromagnètica, forca nuclear dèbil i forta— amb les

que treballa la ciència i amb les que intenta explicar tota la realitat a la que es dedica, i no per

aquest motiu, aquests sabers més humanístics i espirituals deixen de ser veritat. La ciència no

té l'objectiu d'explicar el sentit de l'existència de l'univers, així, la religió no té l'objectiu

d'explicar de què matèria està format l'univers. Citant l'article, "la ciència no parla de Déu per

una qüestió metodològica", però aquest silenci no vol dir que el negui. La societat ha confiat

tant en el mètode científic i té aquest valor tan interioritzat, que allò que no es pugui

demostrar científicament no existeix, i a la inversa, molt sovint creiem amb fe cega el que la

ciència diu o afirma encara que no siguem capaços d'entendre-ho. Tanmateix, de vegades

sembla que la percepció i acceptació de la ciència per part de la societat, es transformi en un

fet religiós: ho crec perquè ho diu la ciència; com si es tractés gairebé d’un dogmatisme.

Aquesta concepció cientista acaba oposant-se a l’experiència religiosa. És el temps de la

racionalitat versus la raonabilitat.

Un altre aspecte on no trobem un model adequat d’integració entre ciència i fe, és el de “les

contradiccions entre els descobriments de la ciència i les interpretacions literals dels textos

sagrats”. Aquestes contradiccions encara semblen trasbalsar un conjunt de la societat que

2

s’agafa a aquesta visió distorsionada de la realitat. Avui dia no hauria de trastocar a ningú que

el Gènesi descrigui la creació del món en sis dies —almenys a cap cristià amb una formació

adequada—, o que es parli d’Adam i Eva com la parella primera —primigènia— de la

humanitat. S’ha de tenir present la distinció entre cosmologia i cosmovisió, la primera és més

pròpia de la ciència i la segona més pròpia dels relats mítics i sapiencials. El Gènesi no és un

llibre de ciència dura, és un llibre d’història bíblica que ha de ser interpretat i no llegit

literalment al peu de la lletra, ja que d’aquesta manera perdria tota la seva credibilitat —a

part, evidentment, de tota la seva sapientia— en un món on el paradigma científic té tant de

pes, i on la saviesa ha quedat relegada. Aquesta concepció de la realitat dominada pels

dictàmens de la ciència, porta com a conseqüència viure en un món desencantat i sense

misteri, en el qual només es considera com a real, la matèria, escapçant, així, l’autèntica

realitat, i reduint a una sola totes les seves dimensions. Un món materialista desposseït de

misteri i encant. Avui només s’accepta la raó científica, deixant cada vegada més de banda la

raó filosòfica, religiosa, metafísica, etc. El món va perdent sentit i guanyant significat. Part de la

culpa que es produeixi aquest desencantament del món, ha estat el descrèdit que han patit les

institucions religioses, a més del complex procés d’adaptació d’aquestes a la realitat dels

nostres temps, sense la qual es corren el risc de semblar institucions anacròniques i, per tant,

mancades de sentit. Com a contraposició a aquest descrèdit de la religió de casa nostra, en

l’actualitat s’està donant un auge de noves religiositats i espiritualitats —vingudes moltes

d’elles de fora— amb característiques de meditació orientals que tendeixen a la negació del jo,

com si es busqués defugir la insuportable responsabilitat que comporta viure en un món de

lleis indeterministes en el que la nostra llibertat d’elecció —lliure albir— suposa més que una

llibertat, una cadena.

La capacitat de transcendència espiritual, pròpia de l’ésser humà, ha deixat de ser religiosa per

passar a ser tecnològica. L’home imagina idees impossibles que van més enllà dels límits del

seu coneixement, realitats que el transcendeixen, i busca portar-les a terme aplicant la

tecnologia: coets que viatgin a la Lluna, submarins que explorin les profunditats dels oceans,

etc.; invencions que s’han dut a terme gràcies a l’avenç tecnològic. Aquesta resulta ser la

transcendència de l’home en aquest món desencantat. Gran part de la societat veu en la

pregària quelcom anacrònic que feien tribus primitives per demanar, per exemple, que

plogués, avui tenim els canals de meteorologia, ja no fa falta pregar. Molt sovint, la pregària

s’interpreta com una superstició, com allò que ens protegeix d’un possible mal i no s’entén

com un mitjà de l’esperit cap a la transcendència. El concepte de veritat ha quedat esbiaixat

3

per la cosmovisió purament cientista, només allò que es pot observar és contemplat com a

veritat.

Vivim en ciutats tan abarrotades de tecnologia que hem trencat el lligam amb la natura,

l’home s’ha desnaturalitzat. L’humà, que forma part de la natura d’aquest món com a ésser

biològic que és, crea la cultura i aquesta passa a ser una segona naturalesa, de vagades tan

potent, que cada cop més, es deslliga de la veritable natura, allunyant de les nostres vides la

Creació i la capacitat de deixar-se penetrar per ella, de viure-la com un do. Vivim en societats

industrialitzades on el temps natural ja no existeix, ja no ens aixequem amb els primers rajos

de sol i ens acostem quan aquest es pon; ara podem viatjar en qüestió d’hores d’una punta a

l’altra del món, sense conèixer el paisatge, la gent, les costums, etc., que en una altra època

ens aniríem trobant pel camí i preparant-nos per l’arribada. La industrialització va buidar la

vida dels camp i va omplir de vida les ciutats. Avui la gent estalvia per viatjar al camp els caps

de setmana o per comprar-s’hi una casa i poder viure més a prop de la naturalesa quan es

jubilin. La ciutat tecnològica mutila la nostra capacitat de fascinació vers les meravelles de la

naturalesa, ens distreu amb el so del despertador per no deixar-nos escoltar el cant del gall. Ja

no s’escolta la veu dels campanars, les campanes ja no ens parlen, ara s’escolta el so dels

cotxes, i per la seva intensitat sabem si és o no és hora punta. La tecnologia ens distreu de la

nostra naturalesa veritable, fent que sigui més difícil trobar-nos amb nosaltres mateixos i

poder sentir que hi ha quelcom més que ens depassa. La ciutat tecnològica no calla ni de dia ni

de nit. El silenci s’ha tornat quelcom insuportable. En els camps de futbol ja no es guarda

silenci per la mort, ara, s’escolta El Cant del Ocells. El silenci ens fa mal, s’ha fet ensordidor a

les nostres oïdes, incapaços de mantenir-nos en silenci som incapaços de realitzar cap

introspecció, ni experimentar cap transcendència.

La tecnologia també ha canviat la manera de viure les malalties: alleugerint el dolor i allargant

la vida de les persones. Aquest avenç ha fet que l’home buidi de sentit la dimensió del dolor. El

dolor —tant si es vol acceptar com si no es vol— forma part de la vida, i si el neguem, la

buidem de sentit, fent que aquesta cada cop sigui menys raonable. Anant un pas més enllà, la

tecnologia també ens pot portar a grans dilemes morals, com ara la clonació humana o

l’avortament lliure dut a terme per una decisió personal de la mare. La tecnologia ha de servir

a la humanitat, i com a tal, també necessita un procés d’humanització. La tecnologia sempre

serà positiva quan serveix al benestar de les persones, quan ajuda a satisfer les necessitats

primàries —les més vitals— de la persona, però quan la tècnica és capaç d’anar més enllà, és

necessari una reflexió continua. Molta gent es pregunta fins a quin punt és moral allargar la

vida d’una persona en condicions altament llastimoses, aquesta resposta no la pot contestar la

4

ciència, en canvi, la teologia i l’ètica poden aportar molta llum a la qüestió. La religió s’enfronta

al plantejament nou d’un problema que la tecnologia ocasiona i el qual necessita d’una

reflexió. Reflexió que pot ajudar a la tecnologia a escollir la direcció del camí que ha de

prendre en el seu desenvolupament, per tal que no es deshumanitzi i serveixi realment a

l’home.

Malgrat que la societat s’hagi tornat cientista, la ciència no ha perdut la capacitat de fascinació

pel món, sinó que per a ella la vida està plena de misteri, i per això investiga, per entendre el

cosmos, per entendre l’ordre que regeix el món. La ciència queda fascinada davant la bellesa

del món: no hi ha cosmos sense ordre, i sense ordre, no hi ha bellesa. Hem d’aprendre de la

ciència, hem de mirar el món com ho fa ella, amb els seus ulls i acceptar els nostres límits.

Límits que la ciència ha acceptat i que ens obren un món indeterminat. La ciència mira a

l’univers i es fascina per la seva regularitat i mesura tan plenes de sentit, però alhora també es

deixar captivar per la seva llunyania intocable, pel seu misteri inaprehensible. Si la ciència pot

reconèixer aquest misteri inaprehensible i es deixa moure per aquest fet, ¿com és què l’home

decideix viure en un món desencantat on l’ètica màxima és no fer als demés el que no vols per

a tu?, aquest codi pel cristianisme resulta pobre i trist, l’home és capaç de molt més, és capaç

d’estimar i perdonar al proïsme i a l’enemic, perquè accepta una llei que està per sobre de tot

mal, una justícia que ens transcendeix, un misteri inaprehensible que irradia el bé als nostres

cors, sinó... no seria possible tanta bellesa.

Qüestions sobre Fe i Cultura Científica

Primera part

Diferències bàsiques entre els models cosmològics ptolemaic i copernicà.

El model cosmològic ptolemaic parteix d’una concepció geocèntrica i geoestàtica, descriu com

es veu l’univers des de la Terra. L’home és el centre de l’univers, afirmació en concordança a la

interpretació —teològica— de l’època sobre el que la Bíblia deia. La Terra roman immòbil en

un punt situat quasi en el centre de l’univers. Al voltant d’un punt situat a prop de la Terra, que

sí era el centre de l’univers, giraven els cossos celestes: el Sol, la Lluna, els planetes i les

estrelles. L’univers acaba en un límit constituït per l’esfera de les estrelles fixes. En aquesta

concepció de l’univers es dóna un món sublunar i un món translunar. El primer, que anava de

la Terra a la Lluna, era considerat imperfecte, corruptible, i els cossos estaven formats pels

quatre elements. El segon, que s’estenia des de la Lluna fins l’esfera de les estrelles fixes

5

(immòbil una respecte de les altres), era considerat immutable, perfecte (isòtrops),

incorruptible, i els seus cossos (esferes perfectes) estaven constituïts per, un cinquè element,

l’èter.

El model cosmològic copernicà, quasi heliocèntric i helioestàtic, simplifica l’explicació del

moviment dels astres que donava el model ptolemaic, en el que els astres només podien

moure’s descrivint moviments circulars —amb epicicles— i uniformes. Copèrnic estableix dos

criteris: a) el moviment de rotació de la Terra, i b) situa el Sol com a centre de l’univers —o

quasi al centre—; això simplificava l’explicació dels moviments planetaris. El Sol passava a ser

el centre immòbil de l’univers i al voltant seu giraven en òrbites circulars i amb moviment

uniforme: Mercuri, Venus, La Terra (la Lluna al voltant d’aquesta), Mart, Júpiter i Saturn.

Copèrnic admet els moviments de rotació i translació terrestre al voltant del Sol, i nega el

moviment de l’esfera de les estrelles fixes. Pel que fa a la resta, admet l’esquema ptolemaic

d’acceptació d’òrbites circulars, d’epicicles, de deferents i de distinció entre món sublunar i

translunar.

En el model copernicà l’home ja no és el centre de l’univers, aquest és desplaçat a una posició

mòbil. L’home passa a estar sotmès a la raó —al seu pensament i no al que digui la teologia—,

amb la qual, el propi home es situarà en l’ordre de l’univers. Aquest model farà que l’home,

des de la seva raó, comenci a construir hipòtesis per contrastar-les amb la natura, anant un pas

més enllà de la simple contemplació del món. Aquest canvi de paradigma començarà un

procés en el que la ciència s’allunyarà del sistema aristotèlic.

Paper que va jugar Galileu en la transició del model ptolemaic al model copernicà.

Galileu, defensant les tesis copernicanes en contra del que la Bíblia deia —de la interpretació

que feia la teologia—, va iniciar un canvi de paradigma en dir que el llenguatge bíblic no s’ha

de prendre literalment. La Bíblia fa servir un llenguatge vulgar, comprensible a tots els homes,

diferent del llenguatge científic. En el llenguatge vulgar tots podem dir, inclús Galileu, que “el

sol es mou”, però no en llenguatge científic. La Bíblia no ensenya astronomia —no ensenya

ciència—, però això no significa que allò que diu sigui fals, sinó que s’interpreta malament.

Seria incoherent pensar que la paraula revelada per Déu contradigués les lleis naturals

—físiques— creades per Ell mateix.

Per altra banda, Galileu en disposar d’un telescopi, va poder veure i observar el que ningú

abans havia pogut: que el Sol —símbol de la perfecció— tenia taques, que la superfície de la

6

Lluna era irregular, les llunes de Júpiter, etc. Amb Galileu comença l’astronomia moderna i un

canvi de paradigma, els seus descobriments astronòmics ensorraven la concepció aristotèlica.

El seu mètode científic rebutjava el criteri d’autoritat, que es basava en atorgar autoritat a una

sola persona, en aquest cas a Aristòtil. Tampoc accepta el consensus omnium, consens d’una

immensa majoria o universal. Un altre criteri és la necessitat d’observació rigorosa dels

fenòmens, amb la que també s’enfrontava l’observació experimental a l’autoritat. Un criteri

fonamental del seu mètode científic és la formulació matemàtica de les lleis, és a dir, fins que

un fenomen no ha estat expressat amb una llei matemàtica, per exemple: en una equació,

aquell fenomen no es pot considerar científicament conegut.

Galileu va jugar un paper determinant, va fer un pas més que Copèrnic, va exposar les seves

idees de manera absoluta i no hipotètica, aquesta, segurament, va ser la causa del seu judici i,

conseqüentment, de la seva condemna. Tampoc va ajudar el fet que publiqués les seves idees

en llengua vulgar i no en llatí. Copèrnic, abans que Galileu, no va ser condemnat per la seva

teoria heliocèntrica. Galileu posa en dubte la confiança del magisteri de l’Església i allunya Déu

del món: Aquest crea i deixa el món que giri sol, com si es tractés d’un rellotger; a diferència

del que diu la primera via de St. Tomàs d’Aquino (model aristotèlic) en la que Déu és força que

actua contínuament. Amb Galileu la física acaba afectant a la teologia.

Idees bàsiques i els èxits principals del model newtonià.

Newton fa dues aportacions de gran rellevància: a) el descobriment de la llei de gravitació

universal; i b) l’aplicació del mètode que va seguir: perfeccionà el mètode de Galileu i establí el

procediment metòdic de la ciència.

El mètode newtonià es basa en una síntesi d’experiència i raonament, l’empirisme s’uneix al

racionalisme, aquest sistema serà el que Kant prendrà com a model per aplicar-lo en els seus

sistemes filosòfics.

El model newtonià —amb la llei universal de gravitació— pretén derivar els fenòmens de la

naturalesa de principis mecànics —concepció mecanicista—. A partir de la formulació de les

tres lleis de la mecànica de Newton (les tres lleis del moviment: inèrcia, força, principi d’acció i

reacció) i les seves equacions deterministes —diferencials— es podria determinar totalment

l’evolució d’un sistema: coneixent l’estat dinàmic en un instant concret, les equacions

permetrien determinar l’estat en qualsevol altre moment, i si es coneix amb certesa l’estat

inicial, es podria conèixer l’estat en qualsevol instant, tan sigui, futur com passat. Però no

7

basta amb tenir equacions diferencials per fer prediccions deterministes, cal conèixer a fons el

sistema.

Aquest èxit per predir amb precisió el comportament d’objectes mecànics va aportar la

característica determinista en la visió mecanicista del món. L’èxit d’un saber epistemològic va

afectar a la interpretació d’un saber ontològic.

Però per a Newton, Déu pot realitzar miracles, aquests serien sorpreses que ha fixat des dels

orígens en el món, i que no trenquen la realitat de les lleis físiques. Actuem i fem el que fem

perquè està determinat —negació de la llibertat—, una persona prega perquè està

predeterminat, i es realitza el miracle també perquè està predeterminat. Però la realitat és que

ni amb tots els ordinadors del món podríem processar la infinitud de dades per predir el que

faríem d’aquí deu minuts.

Què s’entén com a caos determinista

El determinisme no implica predictibilitat. Això afecta a la mecànica clàssica, als sistemes

dinàmics i a la teoria d’equacions diferencials (anteriorment comentades respecte Newton)

que resultarien ser sistemes molt sensibles a les pertorbacions. Aquestes pertorbacions

modifiquen la trajectòria futura i fan que a la pràctica sigui impossible de predir l’evolució

d’aquesta —evolució futura del sistema—, fent-la gairebé indiferenciable de l’atzar, encara

que el resultat —l’evolució— sigui totalment determinista.

De què està format l’univers?

El contingut de l’univers està format: per un 4% de matèria normal (àtoms) més radiació (llum)

que coneixem; i un 96% que no coneixem: 26% de matèria fosca (atractiva) i un 70% energia

fosca.

Abans de la formació de les estrelles l’univers estava constituït d’un 75% d’hidrogen, d’un 24%

d’heli i d’un 1% d’altres elements. Hi ha hipòtesis científiques que suposen que en l’origen de

l’univers existia igual proporció de matèria com d’antimatèria (antipartícules).

Segona part

Quin és el vostre grau d’interès per la ciència? Quins són els temes que més us interessen?

Un grau intermedi. De jovenet, amb 10 anys, vaig estar estalviant, durant més d’un any,

dinerets que anaven caient en les meves mans per comprar-me un telescopi que veia cada dia

8

a l’aparador d’una botiga de càmeres fotogràfiques, quan el vaig tenir no vaig poder entendre

res del que veia i em vaig desanimar, a la postra és el que em continua passant, m’interessa

molt l’antropologia evolucionista però em trastoca el fet que la ment humana pugui ser

producte de l’evolució de la matèria, no arribo a assimilar que la ment immaterial —i

l’esperit—estigui supeditada a la matèria física.

L’èxit de la ciència en la descripció i la transformació del món, us suposa o ha suposat algun

problema en la vostra vivència religiosa?

Sí. La primera vegada va ser a l’escola quan a classe de religió ens van explicar el relat d’Adam i

Eva —i la Creació— i a classe de ciències naturals ens van explicar la prehistòria i l’evolució.

No vaig saber com interpretar-ho i la mestra em va dir que n’hi havia persones que creien en

Adam i Eva com una explicació i d’altres creien en la paleontologia —paleoantropologia— com

una altra explicació. Una segona vegada, ja més gran, quan em plantejava sobre

l’homosexualitat qüestions com ara: si era natural (genètica) o adquirida conductualment

(cultural) o una malaltia psíquica, etc. Pensava que sii Déu havia establert de forma natural que

dos homes s’enamoressin i estimessin... no podia entendre com això podia estar mal vist per

l’Església. Però el problema va arribar quan vaig sentir que un genetista, crec que era Dean

Hammer, havia localitzat el gen de l’homosexualitat. Si l’homosexualitat era determinada

genèticament, ¿per què els homosexuals —les seves pràctiques sexuals— havien d’estar mal

vistes per la moral catòlica? ¿A qui perjudica o fa mal que dos homes s’estimin entre ells?

Com considereu la raó; com una casualitat biològica, com un do de Déu, com un element de

fons de l’univers?

Com ja he explicat en una qüestió anterior, se’m fa difícil que la raó humana sigui

conseqüència d’una causalitat biològica. Considero que en l’univers hi ha una raó que l’ordena

però que no és pròpia, sinó que ha estat donada per Déu com un do.

Què és el que més agraïu a la ciència o la tecnologia? Què és el que més us neguiteja de la

ciència o la tecnologia?

El que més agraeixo: la bicicleta i la televisió; a més d’allò evident que tothom agraeix: la

penicil·lina i tots els avenços mèdics que ens ajuden a tenir millor qualitat de vida. La bicicleta

perquè és una manera romàntica d’entendre el món, ja que és el mitjà de transport que ens

permet viatjar distàncies considerables respectant els ritmes i el temps naturals, a més de ser

respectuós amb el medi ambient. Allà on, viatjant per terra, no es pugui arribar en bicicleta, no

val la pena anar-hi. La televisió va ser i continua sent, un mitjà potentíssim de comunicació

9

que ha revolucionat el món. Valoro més la televisió que internet pels aspectes negatius que té

aquest últim.

El que més em neguiteja de la ciència i de la tecnologia: el seu poder de destrucció, la capacitat

que té de destruir la vida, el món i la bellesa.