Ciència i canvi científicFalsacionisme contra sociologisme

Ciència i canvi científic.

1. Falsacionisme (Popper)

2. Sociologisme (Kuhn)

Karl Popper Tomas S. Kuhn

Ciència i canvi científic (falsacionisme).

El falsacionisme de Popper només pot funcionar si el considerem com una mena d´ètica científica.

El lema fonamental d´aquest ètica seria: Atreveix-te a equivocar-te!

La ciència progressa perquè hi ha científics que estan disposats a buscar defectes a les teories que ells mateixos o altres han creat i a rebutjar-les si cal.

El mètode de la ciència s´ha de fonamentar més en els fracassos que en els èxits: en el profit que es pot treure dels errors.

Ciència i canvi científic (falsacionisme).

Popper s´enfronta als neoempiristes perquè creuen que el progrés científic es fonamenta en la simple acumulació d´observacions (inductivisme).

Segons Popper, aquesta creença justifica les conductes dogmàtica i conservadora entre els científics: aquests més que falsar teories i crear de noves més perfectes, el que fan és buscar més confirmacions i verificacions de les teories que ja estan acceptades.

A més, observa que pot conduir a que els científics es dediquin només a protegir i a salvar injustificadament les teories quan de forma atzarosa es descobreix alguna observació que les desautoritza a través de les anomenades hipòtesis ad-hoc, una mena de subterfugis teòrics que ajuden a explicar el que la teoria no pot explicar.

Ciència i canvi científic (falsacionisme).

Popper proposarà un seguit de condicions perquè pugui ser possible el progrés científic:

evitar les hipòtesis ad-hoc

proposar hipòtesis agossarades

sotmetre-les a proves severes

substituir les hipòtesis que hagin fracassat per aquelles hipòtesis que hagin pogut superar-les.

Karl Popper

Ciència i canvi científic.

Les teories científiques han estat comparades per aquest filòsof de la ciència a xarxes que llancem al món per tal de capturar-lo, però aquestes xarxes fins ara mai no han pogut evitar que una part important de la realitat se´ns hagi escapat.

La tasca de la ciència ha estat i ha d´estar un continu i inacabat esforç per fer, desfer i refer xarxes per tal d´obtenir aquella xarxa tan fina i amb forats tan petits que faci impossible qualsevol tipus de pèrdua de realitat.

Popper, per designar aquesta concepció progressiva de la veritat, introduirà el concepte de versemblança. Una teoria serà més versemblant que una altra si ha pogut superar experiments crucials més difícils que una altra.

Ciència i canvi científic (falsacionisme).

Activitats:

sobre un text de Carl Sagan

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2010/05/tinc-un-drac-en-el-meu-garatge.html

1- Quina estratègia segueix l´amo del garatge per tal de defensar la seva creença? Poseu quatre exemples.

2- Des del punt de vista del falsacionisme, quin defecte trobem en aquesta afirmació per a què no pugui ser considerada com a científica?

3- El fet que no hi hagi proves de la inexistència d´un drac, pot justificar la creença en la seva existència?

Ciència i canvi científic (sociologisme).

La visió particular del filòsof i historiador de la ciència nord- americà Thomas S. Kuhn (1922-1996) sobre el canvi científic està fonamentat sobre tres conceptes fonamentals:

paradigma,

anomalia i

revolució científica.

Ciència i canvi científic (sociologisme).

Un paradigma és allò que la comunitat científica diu que és ciència. Els científics a través del consens fixen els principis i els límits de l´activitat científica. El que els científics fan dins del paradigma és el que s´anomena ciència normal. La ciència normal consisteix a resoldre enigmes, és a dir, problemes que s´han de resoldre respectant els límits del paradigma vigent.

En acceptar el paradigma el científic ha de fer quadrar la seva imatge de la naturalesa i el seu instrumental experimental a la imatge que de la naturalesa imposa la ciència oficial i al instrumental considerat com l´únic vàlid per part de la comunitat científica

Thomas S. Kuhn

Ciència i canvi científic (sociologisme).

En els períodes de ciència normal els resultats de les investigacions són acumulatius i el progrés científic és molt ràpid. Però a mida que el paradigma es desenvolupa i s´aplica a problemes més complexos van sorgint dificultats que presenten una major resistència de l´esperada a ser resoltes i que generen un seguit de qüestions pendents de solució, les anomenades anomalies.

Quan les circumstàncies històriques: els factors econòmics, tecnològics o socials, fan imprescindible per a la supervivència d´una civilització la solució d´alguna anomalia, és quan es fa necessari un canvi de paradigma. A diferència de Popper, allò que mou al canvi dins l´àmbit de la ciència no és la racionalitat (l´aplicació del modus tollens), sinó la influència de factors de vegades molt allunyats del fet científic i de la lògica científica. La història de la ciència, segons Kuhn, no és més que la història dels successius canvis de paradigma

Ciència i canvi científic (sociologisme).

En aquest punt de crisi de paradigma, apareix un període en què conviuen models diferents de ciència i enfrontaments teòrics entre grups de científics. Mentre una part d´ells continuarà fidel a l´antic paradigma, altres començaran a formular noves teories per intentar resoldre les anomalies importants. Aquesta situació conflictiva s´acabarà quan un d´aquest grups imposi les seves idees sobre els altres. Això serà possible quan aquestes teories puguin estructurar-se coherentment en una teoria més general capaç de resoldre aquestes anomalies, aleshores es podrà parlar d´un paradigma alternatiu que substituirà a l´anterior. Això és l´inici d´una revolució científica.

Una revolució científica és la substitució d´un paradigma establert per un altre i suposa no tan sols el canvi de mètodes i objectius per uns altres molt diferents dins l´àmbit científic, sinó que normalment també suposa una nova concepció del món, amb repercussions ideològiques importants.

Ciència i canvi científic (punts de fricció)

Falsacionisme de Popper El concepte de ciència normal de

Kuhn ofereix una visió rutinària i per tant no ideal del que hauria de ser la tasca d´un científic: refutar, falsar les teories.

Sociologisme de Kuhn Si s´acceptés amb radicalitat el

falsacionisme de Popper no hi hauria ni un moment de calma en l´activitat científica. La història demostra que els períodes de ciència normal superen els períodes crítics o revolucionaris on els científics en general es preocupen més de verificar les teories, és a dir, acumular experiències favorables al paradigma, que no pas de refutar-les.

Ciència i canvi científic (punts de fricció)

Falsacionisme de Popper El canvi científic té un fonament

racional: el modus tollens, una llei lògica, dirigeix la substitució d´una teoria per una altra (logicisme).

Sociologisme de Kuhn Motivacions econòmiques,

psicològiques i sociològiques des del punt de vista històric han tingut més pes en el canvi científic que l´obediència estricta a una simple llei lògica (sociologisme).

Ciència i canvi científic (punts de fricció)

Falsacionisme de Popper La ciència progressa gràcies als

errors.

Teories equivocades són subtituïdes per altres de més versemblants.

Sociologisme de Kuhn El falsacionisme identifica error a

anomalia. Un error pot ser també un simple enigma, és a dir, un problema solucionable pel mateix paradigma.

A més, només algunes anomalies i només en determinades circumstàncies poden generar una revolució científica.

Ciència i canvi científic (punts de fricció)

Falsacionisme de Popper El canvi científic dibuixa una línia

progressiva en què teories més versemblants substitueixen a teories menys versemblants.

El concepte d´incommensurabilitat, defensat per Kuhn, deixa oberta la porta al relativisme dins l´àmbit de la ciència.

Sociologisme de Kuhn No hi ha raons suficients per creure

que el canvi científic segueixi una línia progressiva cap a una veritat última definitiva, ja que el concepte de veritat és redefinit per cada paradigma que triomfa.

No es pot dir que un paradigma sigui millor que l´altre, cadascun respon a situacions històriques particulars i només des d´aquesta perspectiva pot valorar-se. Els diferents paradigmes, per tant, són incommensurables.

Ciència i canvi científic (aplicació)

Aliança entre Església i Universitats (ambdues institucions representen la comunitat científica, defineixen el que és ciència normal i controlen i determinen l´exercici científic)

Fonts de coneixement: la Bíblia, l´autoritat d´alguns filòsofs (sobretot Aristòtil) i les experiències directes (a ull nu)

No accepten la validesa de les observacions obtingudes amb l´ajut d´aparells creats per l´ ésser humà (per exemple, el telescopi)

Quan hi hagi un conflicte entre dues teories, s´acceptarà aquella que estigui més pròxima als ensenyaments de les Sagrades Escriptures (la veritat divina és la veritat absoluta)

ParadigmaAristotèlic-ptolemaic

Aristòtil

Ptolomeu

Ciència i canvi científic (aplicació)

Principis astronòmics:1. Univers tancat, finit i esfèric

2. La Terra immòbil en el centre de l´univers (geoestaticisme i geocentrisme). Només un centre.

3. Una esfera gegant d´estels fixes tanca l´univers i arrossega en el seu moviment circular uniforme les set esferes de la Lluna, el Sol i els cinc planetes coneguts: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn.

4. Moviment esferic. Ús d’epicicles per solucionar dificultats en el moviment erràtic dels planetes.

5. Univers dividit en dues regions:

5.1. sublunar: el domini dels homes, imperfecte, moviments sobtats i rectilinis, realitats sotmeses a la generació i la corrupció

5.2. supralunar: el domini de la divinitat, perfecte, incorruptible, inalterable, moviments circulars i uniformes, realitats immutables amb superfícies llises i etèries

ParadigmaAristotèlic-ptolemaic

Ciència i canvi científic (aplicació)

Aportacions religioses:

Sota la Terra es troba l´infern

Sobre l´esfera dels estels fixos, hi ha dos cels, el dels esperits (on viuen els àngels i on es troba el paradís) i l´anomenat Cel dels cels, on habita Déu pare.

ParadigmaAristotèlic-ptolemaic

Ciència i canvi científic (aplicació)

ParadigmaAristotèlic-ptolemaic

Activitat:

Qüestionari:

1- Quines serien les anomalies que Galileu assenyalà amb les seves observacions en el cel? Per què no es podien considerar com a enigmes?

2- Quines creieu que serien els arguments més forts de la comunitat científica del seu temps per tal de no acceptar les observacions de Galileu? Per què les seves afirmacions varen ser considerades com a heretgia?

3- “Segons Aristòtil, la velocitat de caiguda d´un cos era proporcional al seu pes”. Galileu demostrà que no era certa aquesta teoria. Com creus que ho va fer? Dissenya els passos que seguí per falsar la teoria aristotèlica. (Mètode hipotèticodeductiu)

4- En quin sentit podem dir que un paradigma científic és un apriori? Per què el plantejament de Kuhn del problema del canvi científic és relativista? (2 punts)

Un nou paradigma.

CopèrnicSistema heliocèntric

Un nou paradigma

Galileu Galilei Telescopi de Galileu Observacions de la lluna

Un nou paradigma

Diàlegs sobre els dos sistemes del mónTaques sobre la superfície del sol Fases de la lluna

Un nou paradigma

Satèl·lits de Júpiter

Condemna de Galileu

Un nou paradigma

Kepler Òrbites el·líptiques

Un nou paradigmaTextos per comentar:

TEXT 2: Lewis Wolpert, La naturaleza no natural de la ciencia, Págs.. 114-115

... el pensament científic està condicionat per les idees vigents en cada moment històric i sovint extreu conceptes de la Tecnologia dominant. La creativitat científica està modelada per molts factors no estrictament científics. No es pot negar que l´autoritat, la moda, el conservadorisme i potser el prestigi personal desenvolupin importants papers en l´èxit d´una determinada idea científica. (...) Tanmateix, en últim extrem, tots aquests factors no serviran de res si la teoria no manté la necessària correspondència amb la Naturalesa. Si no s´ajusta a les proves, si és internament coherent, si no proporciona una explicació adequada, cap d´aquests elements ni tots els altres factors socials no serviran de res: fracassarà.

TEXT 1: Carl Sagan, El mundo y sus demonios, pàg. 38La ciència avança amb els errors i els va eliminant d´un en un. Arriba contínuament a conclusions falses, però les formula hipotèticament. Planteja hipòtesis que puguin refutar-se, Confronta una successió d´hipòtesis alternatives mitjançant experiments i observacions. La ciència camina a les palpentes i titubejant cap a una més gran comprensió. En efecte, quan descarta una hipòtesis científica trontollen els sentiments de propietat, però s´ha de reconèixer que aquest tipus de refutació és l´element central de l´empresa científica.

La pseudociència en canvi és just tot el contrari. Les hipòtesis solen formular-se de manera que siguin invulnerables a qualsevol prova que ofereixi una possibilitat de refutació, per la qual cosa en principi no poden ser invalidades. Els seus practicants es mostren cautes i a la defensiva. S´oposen a l´escrutini escèptic. Quan les hipòtesis dels pseudocientífics no aconsegueixen l´acceptació dels científics s´al·leguen conspiracions per suprimir-les.

Un nou paradigmaTextos per comentar:

TEXT 4: Thomas S. Kuhn, La estructura de las revoluciones científicas

Tot i examinant el registre de la investigació passada, des de la talaia de la historiografia contemporània, l´historiador de la ciència pot sentir-se temptat a proclamar que quan canvien els paradigmes, el món canvia amb ells. (...) Els canvis de paradigmes fan que els científics vegin el món de la investigació que li és propi de manera diferent.

TEXT 3: Mario Bunge, La ciència, el seu mètode i la seva filosofia

Si un coneixement fàctic no és refutable en principi, aleshores no pertany a la ciència sinó a algun altre camp (...) Sempre és possible que pugui sorgir una nova situació (noves informacions o nous treballs teòrics) en què les nostres idees, per fermament establertes que semblin, resultin inadequades en algun sentit. La ciència manca d´axiomes evidents; fins i tot, els principis més generals i segurs són postulats que poden ser corregits o reemplaçats. Com a conseqüència del caràcter hipotètic dels enunciats de lleis i de la naturalesa perfectible de les dades empíriques, la ciència no és un sistema dogmàtic i tancat sinó controvertit i obert. O més aviat, la ciència és oberta com a sistema perquè és fal·lible i per tant capaç de progressar

Un nou paradigma

http://metode.cat/Revistes/Monografics/La-mirada-de-Galileu/Galileu-i-el-telescopi

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/02/els-neutrins-i-el-falsacionisme-de.html

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/10/blog-post.html

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2011/09/el-telescopi-de-galileu.html

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2011/03/la-revolta-kuhniana-contra-el-castell.html

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2011/02/lenorme-asimetria-entre-la-demostracio.html

Textos per ampliar coneixements: