EL PUNTDIVENDRES, 7 DE GENER DEL 201142 | Cultura i Espectacles |

Unes cent mil personesvan emprendre el camí del’exili amb la caiguda deCatalunya l’hivern de1939. No hi ha distincióentre homes i dones, enaquesta xifra aproxima-da, però és evident que, dedones, n’hi havia, i algunesde prou significades dinsla cultura del país, com araMercè Rodoreda, AnnaMurià, Margarida Xirgu,Victoria Kent, Teresa Pà-mies, Irene Polo, Frederi-ca Montseny o Aurora Ber-trana. A Marta Pessarro-dona, però, li fa l’efecte,encara que no disposi dedades fiables, que la pro-porció de dones que vanquedar-se i van patir l’ano-menat exili interior va sertambé considerable, i entot cas superior a la delshomes que van trobar-seen la mateixa circumstàn-

cia. Roser Matheu, RosaLeveroni, Hermínia Grauo Rosa Maria Arquimbauen són algunes, com tam-bé la novel·lista i críticad’art Elvira Augusta Lewi,activíssima durant elsanys trenta, de qui es perdcompletament el rastre apartir del 39.

Però potser l’exemplemés flagrant de silencia-ment és el de la il·lustrado-ra Lola Anglada, que tot ihaver estat autora del con-te El més petit de tots, elgran èxit popular de la Re-pública, festivament anti-feixista, amb l’entradadels franquistes va decidirquedar-se a casa, tancadaamb pany i clau, abans depoder treure tímidamentel nas tan tard com el1947. Molt temps després,en una entrevista, la dibui-xant explicaria que es vaveure en aquella penosa si-tuació a causa d’un expe-dient policial instruït a pe-

tició, traïcions inexplica-bles, d’un col·lega seu, eltambé il·lustrador Opisso.

Modernes i exclosesD’aquestes dues formes dedesterrament, entre el ca-mí cap a la frontera i la re-clusió forçada, tracta elnou llibre de la poeta, assa-gista i traductora MartaPessarrodona (Terrassa,1941), L’exili violeta (Me-teora), un estudi escritamb passió militant, ambcausticitat i ironia sovint,volgudament sense capneutralitat, sobre les in-tel·lectuals catalanes quees van exiliar, fugint oamagant-se, aquell cru hi-vern de 1939. El treball ésfruit d’una intensa recopi-lació de material iniciadamentre Pessarrodona pre-parava la biografia MercèRodoreda i el seu temps(2005), que l’autora haaprofitat per anar desgra-nant en dos llibres més,

Donasses (2006), miscel-lània d’algunes de les figu-res femenines més relle-vants de la cultura catala-na de la modernitat, iFrança 1939: la culturacatalana exiliada ( 2010),un altre assaig sobre l’exi-li, aquí, sense particulari-tats de gènere. L’exili vio-leta és doncs el resultatd’una laboriosa investiga-ció que permet a Pessarro-dona resseguir els destinsde les “modernes”, aquellestil de dona sorgit del li-beralisme dels anys trentaabans de ser substituït perla “niña” del nacionalcato-licisme, i en el qual s’inclo-uen intel·lectuals prou co-negudes, com Rodoreda oBertrana, però tambémoltes altres de poc estu-diades, com la pintora Ro-ser Bru, la dramaturga

Carme Montoriol i la nar-radora i primeríssima tra-ductora de Joyce Maria Te-resa Vernet, tan margina-da en la postguerra, quediuen que la van trobar alseu pis quan feia dies queera morta.

Pessarrodona té tambéla deferència de posar enprimer pla l’activitat d’al-gunes dones enfosquidesper la preeminència delspares, els marits o elsamants. És el cas de Cle-mentina Arderiu o MercèDevesa, les dones de Car-les Riba i Josep M. de Sa-garra, totes dues poetes, ide Maria Antònia Freixes,secretària d’Antoni M.Sbert, o de la traductoraHermínia Grau Aymà, ca-sada amb Agustí DuranSanpere i gran amiga deLluís Nicolau d’Olwer. De

totes se’n ressegueix la pe-ripècia, a través de cartes,memòries i documents di-versos, pel Mas Perxésd’Agullana, pels campsd’internament, per les re-sidències d’acollida de To-losa o Montpeller, pel cas-tell de Roissy-en-Brie, perles oficines d’expedició depassaports, pel laberintdemencial de la Generali-tat dispersada i de les pas-sions humanes aguditza-des en la penúria i el perill(hi va haver adulteris imaldiences i enveges). Perno perdre’s enmig de talabundància de dades, Pes-sarrodona ha incorporaten apèndix les fitxes bio-gràfiques de les principalspersones citades i un pràc-tic diccionari per immer-gir-se en les institucions iels escenaris de l’època. !

Marta Pessarrodona ressegueix el destíde les intel·lectuals que el 1939 vanpassar la ratlla o van ser silenciades

Eva VàzquezBARCELONA

L’altrecolor del’exili

Marta Pessarrodona, el maig passat a la seva residència de Sant Cugat. ! ORIOL DURAN

mb la seva primerapel·lícula, Pagafan-tas, Borja Cobeaga

va voler fer un gir de 180graus a la comèdia espa-nyola: manifest generacio-nal sense cap tipus de

A

malenconia, aquell treballpodria considerar-se l’al-tra cara de, per exemple,Todas las canciones ha-blan de mí, de Jonás True-ba, on el fet de créixer es-tà relacionat amb el dolor ila maduració personal. Elspersonatges de Cobeaga,en canvi, s’assemblen mésals d’algunes comèdiesnord-americanes recents,

en el sentit que el seu pe-terpanisme és una menade defensa contra el mónexterior. Doncs bé, això ésel que posa en evidència elseu segon film, No contro-les, on la comèdia sofisti-cada es dóna la mà ambuna certa actitud gamber-ra, absurda, que prové so-bretot del personatge in-terpretat per Julián López,

alhora Sancho Panza delprotagonista –que vol re-cuperar la seva xicota enuna esbojarrada nit deCap d’Any– i mirall defor-mat on es reflecteixen lesseves misèries.

El problema de Cobea-ga, que no ha solucionat aNo controles, és que sem-pre sembla necessitarmolts elements per fer una

comèdia. I de vegadesaquests materials prove-nen d’una certa tradició es-panyola no gaire distingida,on el traç gruixut i la super-ficialitat de la broma fàcilvan per sobre de la cons-trucció i el ritme. D’aquestamanera, No controles, pa-radoxalment, funciona mésquan es lliura a l’anarquiaque quan vol estructurar

una comèdia romàntica.Manca l’equilibri, la mesu-ra, allò que en diuen el ti-ming, que Cobeaga cercadesesperadament però no-més pot aconseguir en al-gunes escenes concretes.Sigui com sigui, li hauremde seguir la pista: té em-penta, idees i dots innega-bles per a la creació depersonatges.

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Críticacinema

A la recerca d’un estilNo controlesDir.: Borja Cobeaga. Int.: UnaxUgalde, Julián López.Espanya, 2010

Carlos Losilla