Ram

onBalas

ch

ESP

RIU

I BA

RCE

LON

A A

L P

RIN

CIP

I VA

SER

LAV

ÍNIA

ESPRIU IBARCELONA

AL PRINCIPI VA SER LAVÍNIA

RamonBalasch

ESPRIU IBARCELONA

AL PRINCIPI VA SER LAVÍNIA

Ramon Balasch

Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jaume Ciu-rana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Ser-rano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àn-gel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pé-rez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Director de Comunicació i Atenció Ciutadana:Marc Puig

Director d’Imatge i Serveis Editorials:José Pérez Freijo

Cap Editorial:Oriol Guiu

Producció:Maribel Baños

Textos:Salvador EspriuRamon Balasch

Concepció i selecció de continguts:Ramon Balasch i Rosa Mercader

Realització editorial:líniazero edicions

Coordinació editorial:Rosa Mercader

Disseny gràfic i maquetació:David Torrents + Silvia Míguez

Documentació fotogràfica:Clara Pena i Ana Shelly

Tractament d’imatge:Xavi Parejo

Impressió:Arts Gràfiques Orient

Edició i producció:Direcció d’Imatge i Serveis EditorialsPasseig de la Zona Franca, 6608038 Barcelona tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/barcelonallibres

Barcelona, novembre 2014© de l’edició: Ajuntament de Barcelona© dels textos i les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9850-586-3D.L. B.22246-2014

Imprès en paper ecològic

Procedència de les imatges:Arxiu Històric Fidel Fita (ahff), Arxiu His-tòric de la Universitat de Barcelona/ES CAT-AUB 01 CA Espriu Castelló, Salvador (ahub), Arxiu Municipal del Districte de l’Ei-xample (amde), Arxiu Nacional de Catalunya (anc), Serra d’Or (sdo), Biblioteca de Cata-lunya (bc), Centre de Documentació i Estu-di Salvador Espriu (cdese), Centre de Docu-mentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre (mae), Departament del Pla de la Ciutat de l’Ajuntament de Barce-lona, Espai Subirachs, Filmoteca de Catalu-nya, Films59, Fototeca.cat, Fons documen-tal Fundació Palau. Caldes d’Estrac (fdfp), Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas (iaah), Institut Cartogràfic de Catalunya (icc), La Vanguardia (lv), Ministerio de Edu-cación, Cultura y Deporte. Archivo General de la Administración (aga), Museu Nacio-nal d’Art de Catalunya (mnac), Televisió de Catalunya, Universitat Rovira i Virgili. Lle-gat Vidal Capmany (urv. Llegat Vidal-Cap-many), Banc d’imatges vegap.

Arxiu Amàlia Tineo (aat, cedit al cdese), Arxiu Bonet Espriu (ab), Arxiu Joan Fus-ter, Arxiu Martí de Riquer (amr), Arxiu Mi-quel de Palol, Arxiu Oriol Regàs (aor), Ar-xiu Ramon Balasch (arb), Frederic Ballell, Pau Barceló, Andreu Basté, Antoni Bernad, Josep Brangulí, Joan Carbonell, David Cas-tañeda, Josep Domínguez, Antoni Esplugas, Rosa Feliu, Josep Gaspar, Guillem Martí-nez, Margaret Michaelis, Harold Nebenzal, Pérez de Rozas, Lola Solà, Pep Puvill, Jo-sep M. Sagarra, Gabriel Serra, Pau Lluís Torrents, Josep M. Valeta, Rossend Vilalta.

Agraïments:Elisenda Ardèvol, Carme Arenas, Montser-rat Badal, Andreu Balius, Anna Benet, Mi-reia Bo, Isabel Bonet, Assumpta Burguès, Montserrat Caba, Núria Casas, José Ma-nuel Cazorla, Alícia Cornet, M. Josep Díaz, Rosa Domínguez, Àngels Estebán, Carmen Fernández de Diego, Cristina Gatell, Eva Gi-meno, Elisenda Marsal, Noemí Maya, Ma-ria Mena, Jaume Oriol Lladó, Miquel de Pa-lol, Hug Palou, Núria Peiris, Francesc Pérez, Sofia Picañol, Agustí Pons, Georgina Regàs, Jacqueline Rosales, Mónica Sancho, Carme Sáez, Judit Subirachs-Burgaya, Juan José Villar, Alícia Vacarizo, Isabel de Villalonga.

L’autor vol agrair especialment a Rosa De-lor la seva recerca al llarg d’una vida i els seus comentaris sempre oportuns. I a Rosa Mercader el seu ull clínic i la seva com-prensió infinita.

Imatge de coberta: Plànol de Barcelona, 1929. icc

Imatge de contracoberta: @Pau Barceló. asdo

Cent anys després del seu naixement, Espriu és més vigent que mai. Com a poeta satíric i com a poeta cívic, preocupat per l’esde-venidor dels catalans, Espriu torna a ser un gran referent del país. El seu compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura esdevé un model per a la societat barcelonina i catalana actuals. Aquest llibre, sumat als actes que han tingut lloc a Barcelona re-centment per commemorar l’Any Espriu, representa un merescut homenatge a la seva figura i a la seva immensa obra. M’agradaria recordar les paraules que Salvador Espriu va dir en una entrevista: «Barcelona la veig gairebé sempre amb un punt de crítica, amb un punt d’ironia i, de vegades, de sarcasme, però això no vol dir que jo, a la meva estranya manera, no estimi profunda-ment Barcelona.»L’associació d’un home de la talla de Salvador Espriu amb la ciu-tat de Barcelona és un privilegi que honora a tots els qui hi vivim. Espriu és molt més que un home de lletres extraordinari i eterna-ment modern. Forma part d’aquelles fornades de personalitats que excel·liren en tots els camps en què dedicaren les seves vides, for-jades en una Catalunya renaixent que mirava envers el futur amb fermesa, serietat, confiança i fidelitat.Si una cosa va caracteritzar el comú d’aquelles generacions va ser, sens dubte, el seu arrelament a la pàtria, i, en aquest aspecte, la figura de Salvador Espriu n’és un exemple destacat. Més enllà del seu talent innat que a còpia d’esforç va saber convertir en litera-tura, no hi ha cap dubte que el rerefons d’aquest impuls provenia —en el seu cas, de manera totalment manifesta— del compromís innegociable d’adhesió a Catalunya.La lectura d’aquest retrat de la seva vida i del món d’idees i expe-riències que l’acompanyaren de ben jove a Barcelona ens en dóna una visió ben clara.

Xavier TriasAlcalde de Barcelona

11 El meu pare no és un típic senyor de poble 17 1913-1929: Barcelona, la ciutat on vaig créixer 55 1930-1939: El mite de Lavínia 101 1940-1959: El mite de Sinera, al cor de l’Eixample de Barcelona 151 1960-1985: El comunicador, entre el crit i la Càbala

206 Epíleg216 Bibliografia i altres anotacions cronològiques220 Llegendes fotogràfiques

«Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciu-tat, una gran ciutat, sí, i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofollu-da explotació fabril i a l’exercici de l’advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixe-rida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia». «No divaguis tant», el vaig advertir. «És veritat, per-dona», va reconèixer Salom. «Miraré de cenyir-me al fil narratiu, que em duu una altra vegada a La-vínia, on vaig passar la infantesa i la joventut. Era estudiós, em voltava sempre de llibres. La gent em començava a mirar de reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavínia, tot el que podia.»

ʨ «El meu amic Salom», Ariadna al laberint grotesc, 1935

9

En plena projecció de la seva obra arreu de la península, l’Editorial Dopesa va encarregar a Maria Aurèlia Capmany el 1971 una biografia de Salvador Espriu en castellà. I el 1972 la mateixa editorial en va fer la versió catalana. A mi ja em va sobtar fa quaranta-dos anys que Espriu re-nyés severament Maria Aurèlia Capmany, per damunt de l’aparença d’amabilitat, perquè havia escrit que el pare del poeta –el notari– «no havia abandonat les seves habi-tuds d’home de poble», quan de fet des dels tretze anys s’havia educat a Barcelona, perquè la seva mare, vídua i

amb quatre fills, havia fugit d’Arenys de Mar per viure al carrer Tra-falgar, a la vora del seu oncle, bisbe de Barcelona, el famós bisbe Català, de nom complet, Jaume Català i Albosa. No he vist mai enlloc ningú que expliqui com va sobreviure aquesta família amb quatre criatures, i algunes amb estudis. Es pot suposar que l’oncle bisbe hi devia ajudar decisivament, que devia pagar els estudis i més. Sabem que el nebot-nét privilegiat –que seria el futur notari Espriu– va estudiar a la secció no eclesiàstica del Seminari Conciliar de Barcelona, que era diguem-ne gairebé l’únic Institut de l’època, potser fora de l’Institut que hi havia a la mateixa Universi-tat, que al cap dels anys seria l’Institut Jaume Balmes, on acabaria fent els exàmens el mateix Salvador Espriu, el 1929. I sabem que el nebot-nét va estudiar dret i va fer carrera com a advocat i, final-ment, com a notari.

El meu pare no és un típic senyor de poble

11

En aparèixer l’edició catalana, Dopesa publica com a notes a peu de pàgina una sèrie de rectificacions escrites pel mateix Espriu. La causa primera del disgust d’Espriu eren aquestes paraules de Ma-ria Aurèlia: «En realitat, els Espriu no van viure a Arenys. Després del periple obligat, Francesc Espriu, notari, arriba a Barcelona i la família s’instal·la al carrer de Llúria (de Làuria, com diuen els bar-celonins).» El biografiat precisa: «No em sembla exacte això de “periple obli-gat”. Als trenta-set o trenta-vuit anys, el meu pare, durant sis o set anys (ja abans de casar-se), notari de Santa Coloma, va guanyar per oposició directa (no entre notaris) una plaça única (la sola que hi havia en concurs) de notari a Barcelona. En Vidal Alcover sap bé prou què vol dir això. El tribunal era presidit per Joaquim Dual-de, catedràtic de Dret Civil a la Universitat de Barcelona i, després, ministre. Aleshores el meu pare no el coneixia ni de vista. Després varen ser molt amics.»La biògrafa afegeix: «La casa està situada al costat del famós res-taurant El Canari de la Garriga enfront del fastuós Hotel Ritz. És un barri ocupat per la notable burgesia barcelonina, a la dreta de l’Eixample, amb les seves façanes pintoresques i algun palauet de-cimonònic. Però els Espriu s’adhereixen escassament a la vida ciu-tadana, a la seva política, a la seva sociabilitat. Francesc Espriu, el notari que aviat adquireix un sòlid prestigi, no abandona les seves habituds d’home de poble. [I en aquest punt el fill escriptor s’en-cén.] La seva vida social es centra aviat a la tertúlia, que perdu-ra durant un llarg temps al Círcol Eqüestre, a l’hora del cafè, i que es trasllada durant els temps tempestuosos de la guerra, mentre l’edifici del club ha quedat convertit en local del PSUC, a la casa del notari, al carrer de la Diputació 304. L’atzar de la guerra porta la tertúlia a la casa, però, de fet, Francesc Espriu l’ha presidida per dret propi, perquè posseeix l’art de la conversa, la curiositat ines-troncable, el respecte per l’opinió aliena, el gust de l’oposició i de la dialèctica. D’ell podria dir el seu fill que “dominava l’art, tan si-nerenc, de vivificar el que contava”.»Espriu li salta a la jugular, a la Maria Aurèlia, i la repassa d’aques-ta manera tan entranyable:«Això no és exacte (i no ho dic com pots comprendre, per cap mena de “tiferia”). El meu pare a Barcelona coneixia i tractava tothom, i tothom el coneixia. La meva mare, en canvi, era com jo. El meu pare no era un típic “senyor de poble”. Quan estudiava dret, tota la seva família –mare i germans– vivia Barcelona. El meu pare, a més era nebot-nét –i predilecte– del Bisbe de Barcelona– aleshores i ja d’abans de l’exposició del 88 i fins al 99, quan el meu pare tenia vint-i-quatre anys. El Bisbe seixanta-sis o seixanta-set, només –Dr.

12

Català, prestigiosíssim i respectadíssim fins pels republicans. En plena guerra civil en Joan Sacs (Feliu Elias, “Apa”) va dedicar dos o tres articles elogiosíssims al Dr. Català. A més, el meu pare havia viscut llargues temporades a Madrid (on va conèixer, per exemple, en Portela Valladares) i se sabia de memòria el Museu del Prado. Això no és ser un “típic senyor de poble”. Encara que el meu pare no va ser tampoc un “cosmopolita”, un dels seus avis, però, s’ha-via educat a Sant Petersburg. Tots aquests “ambients” eren a casa una tradició “viva”. La meva “literatura” no s’explica sense tot això. És clar que no et dic que ho esmenis. Però val la pena, em sembla, que jo t’ho recordi.»

Aquest llibre vol contribuir a proclamar la barcelonitat del notari Francesc de Paula Espriu i Torres i la del seu fill Salvador Espriu i Castelló, dos perfectes urbanites que van demostrar sempre un amor enorme a la ciutat. I tota la seva vida i tota la seva obra no s’entenen sense Barcelona. És més: la mirada barcelonocèntrica és indispensable per entendre el laberint espriuà, la seva escala ca-balística. El poder de suggestió de la literatura és més fort que tot. El seu poder és tan fort que ara la ciutat de Barcelona, conscient de la seva capitalitat, vol recordar que al principi va ser Lavínia, el mite de Lavínia que va precedir la creació del mite de Sinera, en realitat un dels exponents més grans del patrimoni cultural de la ciutat de Barcelona. Espriu, un dels més grans escriptors barcelo-nins de tots els temps.

13

01 El primer domicili dels Espriu a Barcelona va ser al carrer Roger de Llúria 23. Vivien al principal, a l’edifici on hi havia l’ales-hores famós restaurant El Canari de la Garriga, just davant del que seria més tard l’Hotel Ritz.

02 Pocs mesos després es traslladen a Pau Claris 19.

03 A Roger de Llúria 48 hi van viure poc temps.

04 Finalment, la família Espriu es trasllada al principal de Diputació 304, un edifici situat entre Bruc i Girona, al costat de mar.

05 Els germans Espriu assisteixen a l’Escola Montessori (1916/1917), a l’anomenada Escola dels Nens, que depenia de la Diputació i estava al carrer Aribau 155.

06 Després, els germans Espriu estudien a l’Escola Alemanya, on feien les classes en alemany o en castellà. Era a l’actual carrer Moià.

07 Finalment, Josep i Salvador Espriu assistei-xen a l’escola laica Sant Lluís Gonzaga, al carrer Bonavista 2, de Gràcia, i les filles –Maria Isabel i Maria LLuïsa– al Col·legi Sagrat Cor al carrer Dipu-tació 326.

08 Entre 1927 i 1929, Salvador Espriu s’examina a l’Instituto Provincial de Enseñanza Secundaria de Barcelona, al carrer Diputació, entre Balmes i Aribau. Obtindrà el títol de batxiller el 1930 amb la nota màxima i matrícula d’honor.

08

06

05

0403

0102

07

1913-1929Barcelona, la ciutaton vaig créixer

El domicili de l’àvia Isabel al carrer TrafalgarL’itinerari de la família Espriu-Torres per Barcelona cartografia el mapa del creixement de la ciutat. Isabel Torres Català –1838-1918, vídua, la mare del notari i àvia paterna de Salvador Espriu– amb els quatre fills havia decidit abandonar Arenys de Mar i anar a viure al carrer Trafalgar, el límit entre Ciutat Vella i l’Eixample.Tal com el notari Espriu recorda a les seves memòries: «Tractant d’allu-nyar el meu germà Fidel dels inconvenients de la vida de dispeser, i potser un xic motivada per l’atracció que sobre tothom exercia l’Expo-sició Universal, la mare va decidir traslladar-se a Barcelona, i així va llogar un piset al carrer de Trafalgar, davant per davant de l’hort d’En Favà. L’Exposició, realment, va constituir un esdeveniment esplen-dorós.» L’hort d’En Favà estava situat on ara hi ha el carrer Ortigosa. Quan el 1915, el seu fill, Francesc de Paula Espriu Torres, guanya les oposicions a notari de Barcelona i desembarca al cap i casal, elegeix un carrer a la vora de la casa de la mare, de l’àvia que en-

cara veurà durant tres anys créixer els néts al carrer Roger de Llúria 23: els tres germans que havien nascut a Santa Coloma de Farners: Francesc (1911), Salvador (1913) i Josep (1914). Aquesta adreça era tan sols a tres o quatre carrers d’on la família del notari Espriu havia viscut des de 1888.Per tant, Salvador Espriu viurà la infantesa i la joven-tut al cor de l’Eixample, al carrer diputació 304 fins al

1

17

1940, i de 1940 fins a la mort el 1985 al passeig de Gràcia, emble-ma de la puixant burgesia barcelonina i referent de la vocació cos-mopolita de la ciutat.

Els quatre domicilis: del carrer Llúria al carrer DiputacióEl retorn del notari Espriu a Barcelona coincideix amb els inicis de la Primera Guerra Mundial, en un clima propici per als grans ne-gocis i una etapa de transformació, lluita política i esplendor de la ciutat. És el moment dels primers passos de la Mancomunitat de Catalunya que troba en el notari un fervent catalanista.El primer domicili va ser, doncs, al carrer Roger de Llúria 23. Vivi-en al principal, a l’edifici on hi havia l’aleshores famós restaurant El Canari de la Garriga, davant del que seria l’Hotel Ritz. Poc des-prés es van traslladar al carrer de Claris 19, entre Casp i la Gran Via, pujant, a mà esquerra. Al cap d’un temps van tornar al carrer de Llúria, al número 48, cantonada Diputació. Aquí és on va mo-rir la petita Maria Isabel, amb set anys, i hi van residir poc temps. Finalment, la família Espriu es trasllada al principal del carrer Di-putació 304, un edifici situat entre Bruc i Girona, al costat de mar, on viuran fins a la mort del notari, el 1940. Segons Josep Espriu era «un pis enorme. El pare en pagava mil pessetes cada mes. Era una bogeria! Tant és així, que el propietari li va rebaixar mil pesse-tes i, de dotze mil l’any, va passar a pagar-ne onze, és a dir, ens va regalar un mes. Una veritable fortuna». Aquest pis era la residèn-cia familiar i la notaria.

Les malalties i les morts de Maria Isabel i FrancescEl 1922, els cinc germans Espriu agafen alhora el xarampió. Tots s’acabaran curant menys la Maria Isabel, que contreu una corea in-fecciosa –la malaltia de Huntington o mal de Sant Vito– i mor l’1 de gener de 1924. A en Salvador, a nou anys, se li declara un empiema i s’ha d’ope-rar; estarà al llit durant tres anys, del 1922 al 1924, i es dispara la precocitat lectora d’aquell nen que llegeix al llit, per exemple, els cinquanta volums de la Història Universal d’Onken, una mena d’en-ciclopèdia que, segons el seu germà Josep, se sabia gairebé de me-mòria. «Durant aquests tres anys jo llegia terriblement, molt més del que hauria estat natural. El meu pare era molt ampli, liberal, i em va deixar llegir tot el que vaig voler... Vaig arribar a llegir la Bí-blia de cap a cap, el Quixot, etc.» Els seus estudis, com es veurà més endavant, resulten alhora entrebancats i potenciats per aques-ta circumstància.Durant la llarga malaltia Salvador i els seus germans juguen moltes hores amb els teatrins de joguina fets per Seix i Barral, que tenia

18

una col·lecció amplíssima d’obres per representar, i estaven molt ben impresos. Aquest tipus de teatrins havien estat escola de nom-brosos creadors arreu del món, de músics com Andrew Lloyd Web-ber o Richard Strauss, pintors com Frida Kahlo o Picasso, cineastes com Orson Wells, Laurence Olivier o Ingmar Bergman, i escriptors com Andersen, Lewis Carroll, Oscar Wilde, Ibsen, Jane Austen, Goe-the, Stevenson o Dickens. Així, forçat al silenci, com era habitual en els afectats per la tuberculosi, el nen Espriu s’aferra als perso-natges shakespearians i «jugava amb soldats, amb el cèlebre tea-tre que feia Seix i Barral» sobre una tauleta de llit.Els metges van recomanar Viladrau perquè els aires del Montseny es consideraven els més propicis per a la salut del nen malalt. Els germans Espriu sempre recordaran Viladrau com el seu paradís par-ticular, una illa urbanita, barcelonina, al cor del Montseny, la mun-tanya d’ametistes, segons els versos gòtics de Guerau de Liost. El centre d’aquell món és la finca de Can Ganyota, una torre noucen-tista de Puig i Cadafalch, adquirida pel notari Espriu el 1924. Vi-ladrau esdevé el lloc ideal i l’excusa perfecta per a la realització personal de l’afició de la mare Escolàstica Castelló al cultiu de les flors i l’experiència rural d’uns nens de ciutat, «nens de casa bona», com escriurà el mateix Espriu.El juliol de 1926, Francesc, el germà gran, cau en unes obres del port d’Arenys de Mar, l’operen, no li fan bé les cures i se li infecta la sang; mor el 8 de setembre. Dels cinc germans en queden tres: Salvador, Josep i Maria Lluïsa. Les dues morts afecten profunda-ment la família.

Els anys de triomf del pareFrancesc de P. Espriu i Torres guanya per oposició directa la plaça de notari a Barcelona quan tenia trenta-vuit anys i en poc temps as-soleix un gran prestigi professional, i una alta posició social i eco-nòmica a la Barcelona de l’època, que el fill evoca com «els anys de triomf del meu pare». Aquest barcelonisme, aquesta barcelonitat, es remunta cronològica-ment a l’Exposició Universal de 1888, quan la família Espriu-Torres es va traslladar d’Arenys de Mar a Barcelona, i s’accentua si s’apro-fundeix en les seves vinculacions escolars, universitàries, socials, culturals i polítiques. En aquest sentit, la lectura de les Memòri-es del notari Espriu ens facilita les claus dels seus punts de vista i dels de la seva època per identificar algunes de les coordenades que van marcar la infantesa i l’adolescència del seu fill escriptor. En aquestes Memòries el notari es refereix al pes del republicanisme federal hispànic, la restauració borbònica sota l’alternança de con-servadors i liberals, les lluites obreres amb l’auge de l’anarquisme,

19

contraposades a l’eclosió de l’Exposició Universal, del catalanisme i del modernisme. L’evocació del període tràgic per a Espanya amb la pèrdua el 1898 de Cuba i Filipines, la introducció de la jornada de vuit hores i la lectura de Karl Marx o dels seus resumidors tam-bé aporta una sèrie de pistes. Tot això desemboca culturalment en la implantació del noucentisme durant el primer terç del segle xx i políticament en la primera dictadura de Primo de Rivera i, d’una o altra manera, aquests fets apareixeran més tard a l’obra del seu fill escriptor. El notari dóna les seves opinions –tremebundes– sobre els profes-sors de la universitat, així com sobre els companys que es manifes-taven i sobre la policia que els reprimia. Sobta veure-hi reflectida la seva «vida a ciutat», de la universitat «al port, al parc, Rambla amunt i Rambla avall, a vegades al Cafè Gambrinus de la Rambla de Santa Mònica i els passeigs pel carrer Fernando on, ple de gom a gom, de sis a nou del vespre, s’hi deixava veure la gent fina de Barcelona».S’oposava a les principals obres del modernisme com el Palau de la Música Catalana, i a les del Passeig de Gràcia i a alguns monu-ments com el de Colom, el de Pitarra, el d’Anselm Clavé i fins al del Dr. Robert. Era un home interessat pel teatre, els espectacles i els artistes que desfilaven pel Principal, el Líric, el Novetats, El Dora-do i, és clar, pel Liceu, on va arribar a tenir llotja i una tertúlia. «En aquella època, a més del teatre i els toros i alguna cursa de cavalls que amb més o menys esplendor i ridícul es celebrava cada any, fre-qüentàvem el Frontón Barcelonés», que va prendre un gran impuls.La posició del notari li permet pujar i baixar per l’escala social amb comoditat i conèixer de primera mà un gran nombre de personali-tats de tots els àmbits polítics, econòmics i culturals. Espriu repetirà tota la vida que el seu pare era un home de quatre tertúlies: Círcu-lo Ecuestre, Pinacoteca, Liceu i la de casa seva. Home d’incansable curiositat intel·lectual i de grans dots de conversa, es feia amb tot-hom i de tothom aprenia. I va traspassar als seus fills aquest amor per l’art de la conversa i de les idees.

L’Espriu adolescent, precoç creador de narratives urbanes És en aquest entorn de precocitat i de conversa permanent que cal situar dos fets «urbans» característics dels Espriu que, si no, resul-tarien inexplicables. El primer fet és la incorporació de la tertúlia a la vida familiar i el protagonisme del fill en les tertúlies del pare: els tertulians veuen com un mocós setciències opina amb encert i els corregeix sobre la marxa, per exemple, parlant de novetats com Proust o Freud. El segon fet és el caràcter entusiasta, tolerant, inci-tador, omnicomprensiu i triomfador del pare, sotmès a la dialèctica imperant entre els adlàters de modernistes i noucentistes.

20

Per al mateix pare devia resultar increïble que el seu fill de quinze anys li ensenyés els originals, el 1928, d’Israel. Bocetos bíblicos, escrit en el castellà obligatori de la dictadura de Primo de Rivera. El notari, orgullós de la gesta del seu fill, el fa imprimir el 1929 i el regala a totes les seves amistats. Aquí cal afegir-hi aquest as-pecte singular dels coneixements enciclopèdics sobre història del nen Espriu, com també un profund coneixement de la Bíblia i, se-gons verifica Rosa Delor, un precocíssim coneixement de la Càbala. Enmig d’aquests pensaments que es vivien a totes les institucions de la ciutat de Barcelona, l’11 de juliol de 1930, l’endemà de fer dis-set anys, el jove Espriu veu com se li atorga el Premi extraordinari en el grau de batxiller de lletres. Per tant, podrà ingressar a la Uni-versitat de Barcelona a la tardor de 1930, on es matricula a l’octubre a la Facultat de Dret i a la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia. S’especialitzarà en Lletres Clàssiques.

21

Jo veig sempre Lavínia amb un punt de crítica, d’ironia, de vegades de sarcasme, però això no vol dir que, a la meva estranya manera, no estimi profundament Barcelona.

ʨ Entrevista publicada a La Vanguardia, 29 de gener de 198522

Pla

ça d

e C

atal

uny

a am

b l’

inic

i del

pas

seig

de

Grà

cia.

1929

-1933. a

fb

23

navegant que apareix a Laia amb el nom de Vallalta i que serveix per crear Sa-lom, l’alter ego de Salvador Espriu –Molas al revés– i el «filòsof Moles». Segons Josep Espriu, «la meva mare, ja de gran i prop de morir-se, explicava la terrible anècdota que ella només havia passat

sense dol tres anys de la seva vida. Primer, amb els germans que es morien, amb els pares que es mo-rien; després, amb els fills que se li van morir, el noi gran i la noia gran, el ma-rit... De l’un a l’altre anava empalmant el seu dol. Això marca una persona, i en la meva mare va influir molt.»

Escolàstica Castelló i Moles neix a Arenys de Mar el 1879, filla de Nicolau Castelló i Vila, que n’havia estat alcal-de, i néta d’un pastisser del mateix nom, cèlebre per les seves «ametlles d’Arenys». També era néta d’Esteve Moles i Bargués, un gran

La f

amília

. La

mar

e

24

Segons el seu fill Salvador, Escolàstica Castelló era una dona «extraordinària», «reservada, silenciosa, amable, distingida, pes-simista, d’un ànim com el carbó, en absolut valenta», «administradora experta» i «catòlica practicant». «La mare vetllava, mentre en va tenir la responsabili-

tat, el nostre compliment religiós –recordava el seu fill Josep–. Ho feia amb una absoluta espontaneïtat. El pare, en atenció a ella, era estricte en el compliment amb l’Església. Defugia, però, les pràctiques religio-ses que ell considerava su-pèrflues, el que en podríem dir devocions pietoses.

A casa, del tema religiós, jo n’havia sentit parlar ben poc: hi havia, sí, un absolut respecte del sentiment religiós, es manifestés com es manifestés, i una notable tendència a la intimitat d’aquest sentiment.»

«Tenia unes mans precioses. Com les recordo! Es deia Escolàstica Castelló i Molas. Jo crec que te-nia una gran personalitat, amb un exquisit sentit de la discreció i de la prudència. Era una persona més aviat callada, amb una enorme capacitat de comprendre i d’estimar, i un profund sentit reli-giós de la vida.»

ʨ Converses amb Josep Espriu, 2004

La meva mare, en la claredat de la raó, era d’una rigorosa i no gens hipòcrita ortodòxia catòlica ro-mana, però calvinista en els abismes del subcons-cient. I em temo que jo he heretat una considerable porció d’aquella seva fosca.

ʨ «D’un sol diagnòstic que en la meva vida he fet», 1982, Proses disperses, dins Prosa narrativa, 2013

25

nom escrit en una fusteta i recordo que un d’ells portava el nom d’en Fran-cesc Costa, aquell amic de casa, gran violinista i força bohemi, que havia corregut molt de món», recordava Josep Espriu, i deia: «Tot aquell indret on ara hi ha la plaça Francesc Macià, a Barcelona, aleshores era

despoblat i eren camps de cultiu i horts, i precisament allà hi havia un famós conreador de roses que es deia Batlle. A Can Batlle, el meu pare s’hi deixava els estalvis, comprant rosers cada setmana per a la meva mare, abans de pujar a Viladrau.»

Escolàstica Castelló es va dedicar plena-ment a l’educació dels cinc fills i la seva gran passió era el conreu dels 2.000 rosers a la finca de Viladrau. Hi tenia un do especial i en feia col·lecció de totes les menes i varietats. «Cada roser tenia un

La f

amília

. La

mar

e

26