SALVADOR ESPRIUANTÍGONA

Antígona i Polinices (1825)de Jean Pierre Norblin

Salvador Espriu i Castelló(1913 - 1985)

CONTINGUTS

–Salvador Espriu. Vida i obra.................. 3

–El mite d’Antígona. Antecedents......... 10

–L’Antígona d’Espriu............................. 13

–Annexos............................................. 20

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners en 1913, de pare notari i d’una àmplia cultura, i de mare tímida, discreta i molt religiosa. La situació econòmica de la família els permeté tenir una casa d’estiueig a Arenys de Mar, d’on eren originaris. El jove Salvador era juganer i entremaliat, però de petit va agafar, amb els seus quatre germans, el xarampió; la seva cura fou molt lenta, havent de passar molt temps al llit. Dos anys més tard el seu germà gran, Francesc, va morir a un tràgic accident al port d’Arenys. Salvador Espriu a la seva biblioteca

SALVADOR ESPRIU“EL POETA DEL POBLE”

Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. Passà a ser un noi delicat, obligat a passar llargues temporades a casa. A causa d’això va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot devorava llibres d’història antiga i de temes religiosos.

L’any 1930, amb disset anys, es va matricular a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà va fer gran amistat amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. En aquell temps la vida universitària, cultural i política era molt activa i ell comença a escriure novel·les curtes i alguna obra de teatre. Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres, que feia paral·lelament, li agradaven molt més les lletres que el dret. La literatura l’enganxaria definitivament...

En 1931 va participar en un creuer d’un mes i mig per la Mediterrània, organitzat per la seva Universitat. El viatge el va acostar més als clàssics i va despertar la seva passió per Grècia i la seva mitologia i Egipte i l’egiptologia. A l'esclat de la guerra, Espriu va interrompre els seus estudis de Lletres Clàssiques, amb unes poques matèries per acabar.

Va ser mobilitzat però no el van enviar a primera línia pel seu estat de salut. Va fer de mestre. Va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn. La guerra el va fer caure en una profunda crisi espiritual; a més, aquell mateix any va morir el seu amic Rosselló-Pòrcel. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de la Catalunya somiada, en la línia dels Noucentistes, i un mes després va escriure la peça teatral Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, la qual cosa ell considerava que havia passat amb Catalunya i amb Espanya.

El seu pare va morir a 1940 i la seva notaria es va traspassar. Espriu va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. La feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps per llegir o escriure. Es va quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida".

En aquella època en què molts escriptors van passar-se al castellà, Espriu es va mantenir fidel al català. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en estar menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, crea el mite de “Sinera”. Perdudes totes les il·lusions, només l'espera la mort.

Portada del llibre d’Edicions 62 de l’ANTÍGONA de Salvador Espriu...

Entre 1947 i 1948 escriu la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un llenguatge molt ric i treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el català desapareixia. Espriu, en aquesta època, va participar en la vida cultural clandestina de la de la immediata postguerra. En 1950 mor la seva estimada mare i ho va sentir molt, n’estava molt unit. L’obra posterior sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix en una meditació sobre la mort.

Espriu es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. I de fet va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a missa a Arenys. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista, que tingué una acollida molt bona entre els joves intel·lectuals, que van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la resistència. El llibre no fou mai censurat, malgrat que contenia la frase "No pot escollir príncep qui vessa sang". El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada dels 60 li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, el poeta del poble.

Els vint anys finals de la seva vida els passa escrivint, revisant constantment les seves obres i comprometent-se amb la llibertat i contra la dictadura, cosa que va fer que li vigilessin la correspondència. Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que "buscava un català modern", lliure de mots cultes i medievalitzants. A partir de 1969 se’l va proposar per al premi Nobel de Literatura, que no li fou concedit per pressions polítiques, i el 1972 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va renunciar a la concessió de la Cruz de Alfonso X “El Sabio”.

L'any 1979 patí un infart i la seva salut es va agreujar. A partir de l'any 1980 començà a rebre tot un seguit de distincions i honors, i continuà escrivint fins a la seva mort. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 72 anys. La capella ardent s'instal·là al Palau de la Generalitat. En un acte multitudinari, el dia 23, va ser enterrat al cementiri d‘Arenys de Mar, la seva estimada “Sinera”.

1931: El Dr. Rip1932: Laia1934: Aspectes1935: Ariadna al laberint grotesc

Miratge a Citerea1938 Letizia

FedraPetites proses blanques

1939: Antígona1943: Historia antiga1946: Cementiri de Sinera1948: Primera història d’Esther

1949: Les cançons d'Ariadna1951: Mariàngela l'herbolaria

Tres soreres1952: Anys d'aprenentatge

Les horesMrs Death

1954: El caminant i el mur1955: Final del laberint

Les horesAntígona (revisió)

1957: Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes1960: La pell de Brau

Sota la fredor parada d'aquests ulls

1963: Obra poètica: Antologia Llibre de Sinera1967: Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs1968: Aproximació, tal vegada el·líptica, a l'art de Pla Narbona

1969: Tarot per a alguna titella del teatre d'Alfanja1978: Una altra Fedra, si us plau1980: D'una vella i encerclada terra (alguns poemes seran incorporats a Per a la bona gent)1981: Les roques i el mar, el blau1984: Per a la bona gent

SALVADOR ESPRIUOBRA COMPLETA

EL MITE D’ANTÍGONA

Polinices

Antígona

Soldats de Tebes

El mite d’Antígona és una de les trames principals de la literatura clàssica, en el qual es contraposen i s’enfronten dues maneres de veure EL DEURE, per un costat el civil, amb el país i les seves lleis, i per altre costat el familiar i humà. La principal obra literària que s’hi ha basat és l’obra homònima del grec Sòfocles (442 aC), però n’hi ha hagut d’altres, com la d’Espriu (1939) o la del francès Jean Anouilh (1942) També se n’han composat òperes i ballets.

En essència, l’argument de la trama és aquest: la jove Antígona, filla d’Èdip, té dos germans: Etèocles

i Polinices, que lluiten constantment per aconseguir el tron de Tebes tot sol, ja que el comparteixen a causa d’una maledicció llençada pel seu pare Èdip, i això no satisfà cap dels dos; l’havien de compartir per torns, però en un moment donat Etèocles decideix quedar-se al poder després d’un dels seus períodes. Llavors té lloc la guerra i Polinices demana ajut a Argos, ciutat rival, i torna amb un exèrcit per reclamar allò que és seu. La guerra acaba amb la mort de tots dos en la batalla final, cadascú a mans de l’altre, tal com marcava

Antígona de F. Leighton

la profecia. Aleshores, Creont, oncle d’ambdós, esdevé rei de Tebes i dictamina que, per haver traït la seva pàtria, Polinices no serà enterrat dignament i serà deixat als afores de la ciutat a expenses dels corbs i els gossos. Cal tenir en compte que els honors fúnebres eres importantíssims per als grecs perquè en cas de no fer-los, l’ànima del difunt quedava condemnada a vagar eternament. La valenta Antígona decideix llavors enterrar el seu germà (l’altre ho havia estat ja amb tots els honors) i així es rebel·la contra el seu oncle (alhora futur sogre, perquè estava promesa amb el seu fill Hemó)

La desobediència d’Antígona li comporta ser condemnada a mort, en concret ser sepultada amb vida, però ella ho evita penjant-se. Després Hemó, en veure morta la seva promesa, intenta matar el seu pare i fracassa, suïcidant-se tot seguit, i quedant abraçat a la difunta Antígona en el seu túmul funerari. Eurídice, esposa de Creont, se suïcida també en saber que el seu fill és mort. Aquestes tràgiques morts provoquen un profund sotrac en Creont, qui finalment, massa tard ja, se n’adona del seu error: preferir mantenir la seva sobirania i el seu poder absolut enfront dels valors religiosos i familiars. La profecia que deia que Tebes seria destruïda queda, per tant, complida.

L’ANTÍGONA D’ESPRIU

Salvador Espriu escriu la seva versió del mite d’Antígona en només una setmana, immediatament després d’acabada la Guerra Civil, a 1939. És tota una resposta al resultat de la mateixa, a la derrota de la societat civil catalana. L’autor realitza una adaptació en què la variant principal és la lectura política que li dóna, per sobre de la reflexió clàssica dels actes humans i com afecten la societat, i que representa un ressorgir de la consciència col·lectiva catalana.

Es tracta d’una obra molt simbòlica en la qual no és tan important l’evolució psicològica dels personatges com el que representen en l’acció, tant les actituds com les qualitats humanes: el poder, la raó, la voluntat, la venjança, la noblesa, l’odi, el sacrifici, etc.

Espriu simplifica la trama; prescindeix de certs personatges, se n’inventa alguns i se centra en d’altres que l’ajuden a transmetre allò que vol deixar clar, motiu pel qual l’escriu. L’obra és crucial, a més, perquè a través de la seva versió del mite clàssic, l’autor basteix un discurs de resistència, cívic i polític, adreçat a la col·lectivitat, al poble català que ha quedat orfe de país i de referents en 1939. L’obra, per tant, serà clau en l’obra posterior d’Espriu i marcarà de manera definitiva tota la literatura catalana de la postguerra. Altrament, com veurem tot seguit, els personatges són tots ells arquetips, tal i com ho eren a les obres clàssiques; per tant, a cadascun d’ells li correspondrà, a part d’un protagonisme en el desenvolupament de la trama, unes característiques i un perfil molt marcats. Són, doncs, models positius i negatius.

Màscares de teatre clàssic, amb què sortien antigament els actors a escena

Al mite clàssic es presenta el mateix problema però Espriu el reprèn tot actua-litzant-lo. Per al poder tirànic, en aquest cas per a Creont, és crucial honorar els ven-cedors (a l’obra, simbòlicament, els nacio-nals) i esborrar per complet la memòria dels vençuts (a l’obra són, simbòlicament, els republicans) i per això la iniciativa d’Antígona (a l’obra, simbòlicament, l’espe-rit català de resistència, de justícia i de seny) Els personatges, doncs, com a qual-sevol obra de teatre, interactuaran uns per facilitar els propòsits de la protagonista, altres per impedir-l’hi.

El tema principal que es tracta a l’obra i que a Espriu li interessa més que cap altre, donada la comparança del mite amb la situació catalana i per extensió espanyola de postguerra, és que els vençuts també tenen dret a ser honorats, i no només els vencedors. Tothom, doncs, hauria de tenir els mateixos drets.

ELS PERSONATGES

ANTÍGONA: germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, filla d’Èdip i Iocasta. És valenta, noble, moralment superior a la resta, i amb un sentit extrem de la responsabilitat i dels valors de la família i el deure. Està contra tota classe d’injustícies. Està disposada a sacrificar-se pel seu poble perquè amb ella finalitzi la maledicció que pesa sobre Tebes. Representa a l’obra els valors positius, eterns i inalterables de Catalunya.

ISMENE: germana d’Antígona i els altres dos. És indecisa i oblidadissa; representa, doncs, el dubte i la inacció, ja que és incapaç d’imitar l’actuació de la germana. Representa la por d’actuar dels que callen i deixen fer. CREONT: germà de Iocasta i oncle d’Antígona. Busca regnar per tots els mitjans, i no dubta a provocar el combat entre els dos nebots que es disputen el tron perquè morin i quedar-s’hi ell. És astut, fred i calculador. Busca constantment l’opinió adulant dels seus consellers, i sempre imposa la seva voluntat. Representa el poder absolut que no dubta en condemnar la seva neboda a mort. Espriu, a l’obra, l’identifica clarament amb Franco.

EURÍDICE: esposa de Creont, és un personatge neutre, encara que és més negatiu que no pas positiu; és, doncs “digna” muller seva. També es mostra com intuïtiva, poc temorosa dels déus i en certa manera estulta i nècia. Fa, a més, de punt d’equilibri entre els personatges d’Euriganeia i Astimedusa.

ASTIMEDUSA: és una de les dues nodrisses dels quatre fills d’Èdip i Iocasta. Representa l’esperit positiu, l’optimisme, i és incrèdula davant dels mals averanys de Tirèsias. Confia en la salvació de la ciutat fins al final.

EURIGANEIA: és l’altra nodrissa de la casa reial i representa l’esperit negatiu, el pessimisme. En té motius: ha perdut els seus fills a la guerra i per això no espera ja res bo de ningú. A més, el dolor li fa perdre la memòria.

TIRÈSIAS: és un vell cec que fa d’endeví. Per a ell, sempre és de nit i de nit fa les seves prediccions més exactes. Com és intel·ligent, sovint fa prediccions que agraden als poderosos, la qual cosa li fa gaudir d’un cert estatus però també fa que molts dubten de les seves visions. Tanmateix, és un personatge angoixat per les circumstàncies i es mostra indefens, ja que depèn dels demés perquè el guiïn. No s’implica en els fets que passen per por a la reacció del poderós Creont.

EUMOLP: és un esclau deforme que fa de bufó a la cort i que, curiosament, és l’única ajuda de què disposa Antígona per dur endavant els seus plans. Ningú no el respecta, tret d’Antígona, així que l’ajuda perquè ella sempre l’ha tractat amb consideració. Sap que pot costar-li la vida, però prefereix la mort a seguir sent esclau sota els designis d’un rei tirà. A l’obra Espriu l’identifica amb els que ho tenen tot perdut, excepte la dignitat. Espriu, a més, parla per boca d’Eumolp i s’hi identifica molt. Ve a ser un alter ego seu. No apareixia al mite original ni a l’obra de Sòfocles, és invenció d’Espriu.

EL LÚCID CONSELLER: personatge també inventat per l’autor i introduït a l’última versió revisada, representa el punt de vista d’Espriu vint-i-cinc anys després d’acabada l’obra, quan ha sobradament comprovat l’evolució i la consolidació del règim franquista. L’adjectiu “lúcid” és irònic. El personatge, com el seu autor, dubta, és crític i es distancia clarament dels personatges.

EL PRÒLEG: veu introductòria, presenta l’acció i els personatges i ens aporta els antecedents necessaris per entendre-ho tot plegat.

ALTRES: apareixen altres personatges menors (consellers, soldats, etc.) que tenen importància en la trama però no tant per a allò que Espriu busca.

ESTRUCTURA, TEMPS I ESPAI DE L’OBRA

PREFACI: va ser escrit l’any 1947 però no va ser publicat fins 1955. Revisat l’any 1964 i 1967. En ell mostra, de manera essencial, el seu desig que el poble no estigui dividit entre vencedors i vençuts. Mostra també la humilitat del savi i cita altra versió de l’obra, la de Jean Anouilh, així com el seu amor per la cultura i la literatura clàssiques i per la pau, la justícia i la reconciliació.

PRIMER ACTE: després del pròleg, en el qual se’ns explica els antecedents de l’acció que tindrà lloc, aquesta comença de tarda, dins del palau reial de Tebes, abans de l’atac a la ciutat en el qual s’enfrontaran els dos germans

SEGON ACTE: l’acció té lloc de nit, als afores de la ciutat, on jeu el cos sense vida de Polinices i on Antígona desafia la llei civil. Ajudada d’Eumolp i sota la mirada i els advertiments de Tirèsies, intenta donar sepultura al seu germà.

TERCER ACTE: l’acció té lloc de nou a l’interior del palau de Tebes, a la matinada, on es resol la trama i Antígona és condemnada. Els personatges tornen al lloc inicial, en un conscient moviment cíclic.

A N N E X O S

Entrevista a Salvador Espriu feta per Joaquim Maria Puyal a TVE-Catalunya (1984)http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/voste-pregunta-amb-salvador-espriu/707618/

Pàgina de Lletra-UOC sobre Salvador Espriu:http://www.escriptors.cat/autors/esprius/

Treball d’alumnes sobre Antígona i la Guerra Civilhttp://femliteratura.posterous.com/la-guerra-civil-a-antigona-treball-de-meritxe