Núm. 1.391

25 de setembre del 2018

ESPECIAL TRADUCCIÓ

SUMARI

1 Eulàlia Sariola ► La paraula sagrada

2 Francesc Parcerisas ► El grau zero de la traducció

3 Joan Fontcuberta i Gel ► Goethe no va escriure el Faust

4 Dolors Udina ► “Com més he disfrutat és traduint Virginia Woolf”

5 Joaquim Sala-Sanahuja ► “Els traductors els veus i no els veus; es fonen amb el fons”

6 Rudolf Ortega ► Elogi de la traducció

7 Joan-Lluís Lluís ► La traducció dels textos sagrats

8 Joan F. Mira ► Traductors

9 Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana ► Un dinar a Dwight amb Ted Kooser

10 Reminiscències ► Llops i homes llop, per Elias Canetti

11 Quaderns. Revista de traducció ► Sumari del núm. 25, 2018

InfoMigjorn és un butlletí setmanal que recull informacions d’actualitat sobre llengua catalana. ISSN 2462-7003 Elaborat i distribuït per la Xarxa de Mots

Subscripcions: http://migjorn.cat/alta.php Adreça de contacte: infomigjorn@migjorn.cat @InfoMigjorn

OFERTA DE SUBSCRIPCIÓ OFERTA DE SUBSCRIPCIÓ

Subscriviu-vos a InfoMigjornSubscriviu-vos a InfoMigjorn ara i us regalem un llibre a triar entre aquests: Un pam de llengua. Una tria d’articles d’InfoMigjorn; El borum i els gospins, d’Eugeni S. Reig, sobre el lèxic d’Alcoi; Control de plagues, d’Enric Gomà.

L’abonament anual (persones físiques)* són 20 euros. Empleneu aquesta butlleta i envieu-la per correu electrònic a infomigjorn@migjorn.cat o bé per correu postal a Xarxa de Mots, Travessera de Gràcia 238, baixos 1a, 08024 Barcelona.

Nom i cognoms:

Adreça electrònica:

D’on sou?

Opció A. Domiciliació bancària. IBAN (24 xifres):

Opció B. Ingrés o transferència de 20 euros a un d’aquests dos comptes:

• CaixaBank (“la Caixa”): ES31 2100 0807 7802 0113 0452

• Banc de Sabadell: ES67 0081 0077 8400 0145 6056

En fer la transferència, indiqueu el nom complet i l’e-mail on voldreu rebre els butlletins.

Opció C. Pagament per PayPal o bé amb targeta de crèdit: visiteu la pàgina http://www.migjorn.cat/okalta.html i feu clic al botó “Subscriure-s’hi”.

Per a qualsevol dubte o consulta, escriviu a infomigjorn@migjorn.cat

* Subscripcions institucionals: 50 euros, amb dret a rebre el butlletí en cinc adreces.

D’acord amb la legislació sobre protecció de dades, en subscriure-us incorporarem les vostres dades al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l’accés a les vostres dades, modificar-les o cancel·lar-les escrivint a infomigjorn@migjorn.cat.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 2

1 La paraula sagrada Eulàlia Sariola

► La paraula sagrada (il·lustració d’Eulàlia Sariola)

Segons la tradició jueva, la traducció d’un text sagrat, com tota interpretació, pot acompanyar el text original però mai substituir-lo. Si considerem que tot text és sagrat, ja hem begut oli, perquè cada llibre, segons aquesta tradició, hauria de ser imprès amb el text original. Ja es fa sovint amb la poesia, on cada mot és preciós i canviar el matís d’un de sol podria arribar a transformar tot un poe-ma. La poesia és una arma carregada de futur, com diu el poeta, i que la gent llegeixi poesia des de ben petit ajuda a tenir un bon nivell de llengua. Les cançons de bressol ja són poesia...

Ara parlem de la prosa, on la unitat, més que el mot, és la frase, per bé que en cada frase un mot també en pot canviar el significat. Som allà mateix. Com po-dem fer-ho, perquè el que l’autor ens vol explicar arribi amb tots els ets i uts al lector d’una altra cultura sense haver d’imprimir el text original, cosa força inútil i cara perquè se suposa que el lector que compra el llibre traduït no coneix la llengua original? Des que l’ofici de la traducció ha entrat a les universitats, s’han desenvolupat un munt de teories, de dilemes, i s’ha qüestionat la manera de transmetre un missatge: acostar-lo al lector, allunyant-nos del text? Respec-tar el text encara que el lector no el pugui copsar íntegrament? Conservar les referències a autors o personatges propers a la cultura original? O canviar-les per d’altres de semblants, més properes? Una de les traductores –del francès vers l’alemany– amb les quals he coincidit en una Casa del traductor, segons en quin context les canvia. Una bona opció per acostar al màxim la cultura d’origen a la d’arribada és afegir-hi, si cal, notes a peu de pàgina si els editors ho permeten, i, si no, intercalar-les al text.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 3

Agafem com a exemple un conte de Xemuel Yossef Agnon. Els seus textos tenen molts estrats –com expliquen molt bé Yitskhok Niborski i Anna Linda Callow en l’entrevista que els va fer Nurit Aviv en el film D’une langue à l’autre–: el de l’estudiant en una escola religiosa amb els textos sagrats en hebreu o arameu bíblics; el dels comentaris en hebreu i judeo-arameu del Talmud i la Mixnà; els comentaris en ídix que dialoguen i s’influeixen constantment; l’he-breu modern, que està en contacte amb cultures d’arreu; la manera com inter-cala les cites bíbliques o de la Mixnà en el text... tot plegat fa témer que és intraduïble. Però s’ha traduït a moltes llengües, i no es poden deixar perdre au-tors com aquest. Com els podem traduir? Amb una bona introducció, alguna nota afegida al text, si cal, mínima, fent servir el català adequat al seu nivell cultural i a la seva època. Segur que es perdran matisos, però haurem guanyat un autor que ens introdueix a un món nou. D’altra banda, malgrat la seva com-plexitat, a Israel Agnon es llegeix a les escoles, i fins i tot hi ha algun conte seu il·lustrat i representat per als nens. Estaria molt bé que en català es pogués fer el mateix amb la literatura tradicional catalana per a infants i joves, tot conser-vant el català i les referències culturals de l’època, com també els diferents es-trats que conté el text. Amb la dictadura es va perdre la nissaga dels excel·lents mestres i escoles de la República, i ens ha mancat la continuïtat de transmissió del llegat cultural propi per poder-lo lligar amb l’actual. Els nens rebrien aquest enllaç amb el passat, que la dictadura va desballestar, i en farien el seu coixí.

La llengua evoluciona, introdueix tota mena de barbarismes, anglicismes, castellanismes, i tots els ismes coneguts i per conèixer. S’instal·la damunt la llengua que ja tenim. Però, com s’hi instal·la? Adéu-siau! Grüetzi! ¡Adiós! És el mateix? Notes el mateix quan sents una paraula o bé l’altra? O passa com quan mastegues un bri de fonoll i sempre sempre retornes a la infantesa, al pri-mer cop que vas xuclar-ne una tija? Les paraules deixen rastre al cervell o al cos com el gust, el tacte, l’olor, el frec? Si el mot va lligat al concepte, a la imatge, al moment que s’ha dit, sí. Al mot l’acompanya el to, afectuós, irònic, sec, indiferent, agre, recriminador, alegre, greu; el moment en què es pro-nuncia, qui el diu, per què. Així, la mateixa paraula té ressonàncies diverses. Mare, mama, mamà, marona, mareta, mami, no és el mateix. D’aquí vénen els matisos. I d’aquí les controvèrsies. I la manera de fer i de ser. D’aquí també ve la influència en l’educació, dels primers anys de la vida i de l’adolescència, de les primeres experiències. En el sexe és ben sabut que la primera experiència satisfactòria compta molt per a la sexualitat futura. La vida és una, tot va lligat, no pots compartimentar els teus actes si vols gaudir-ne en plenitud. La paraula, l’actitud, el gest, la vida, van a l’una.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 4

Si hi ha un coixí prou sòlid per acollir les adquisicions noves, és a dir, si les afe-gim al coixí previ, el resultat és un enriquiment. Si les substituïm, és un empo-briment. Perquè la paraula viatja amb el concepte, o el concepte amb la parau-la; per això, si mantenim els mots vius en els contes i en la literatura, els conceptes perduraran. Ens ajudaran a comprendre qui som i on som.

Si veiem clar que en català tenim olor i pudor, ja no direm el castellanisme “ma-la olor” –ara sembla que, si dius pudor, ja fas pudor tu mateixa, és com una paraula lletja– i si sabem com hem de fer servir el verb olorar ja no direm “que bé olora”, perquè ens xerricarà. Ni direm cuna per bressol ni esgotar per exhau-rir, ni cantera per pedrera, ni sobaco per aixella, ni colleja per clatellot. Si tenim clar l’ús dels verbs pronominals, no direm se m’ha caigut per m’ha caigut, la sala s’ha quedat petita per la sala era plena de gom a gom, per exemple. I així mil-i-un exemples: a què espera? per què espera?, en braços per a coll, del castellà, o bé de l’anglès: T’estàs escoltant? per T’hi fixes en el que dius?, mou el cul! per belluga’t o aixeca el cul de la cadira!

A més a més dels pronoms febles, de la seva absència més ben dit –o de l’abús, quan no es dominen–, la traducció literal de frases fetes –una de calç i una d’a-rena per una de freda i una de calenta, o tinc un as a la màniga per tinc un roc a la faixa –quina diferència cultural, cartes i joc o el món pagès amb la faixa– la incomprensió quan dius hi tinc la mà trencada i et demanen t’has fet mal?”.

No vull dir que la poesia curi tots els mals, però l’educació dels mestres del futur i dels nens, sí que és un ajut o un remei per construir el seu coixí lingüístic tot recu-perant les seves arrels, reprendre el fil educatiu de Ferrer i Guàrdia, de l’Escola Moderna, tornar a publicar els clàssics catalans, com El fill de l’ós i altres contes, El més petit de tots i altres contes de la Lola Anglada; reeditar també traduc-cions d’en Carner o d’en Carles Riba que ja no es troben, com En Perot l’esca-bellat, per fer un bon coixí amb la sonoritat i riquesa de la llengua de fa gairebé cent anys i perquè s’hi pugui afegir el llenguatge evolucionat del present.

Amb el cinema en versió original subtitulada, sí que actualment tenim una eina per comprendre el missatge i per aprendre la llengua. Tenim el “text sagrat” i te-nim la traducció; és una bona eina, sempre que la traducció sigui correcta.

A banda, ens podem imaginar que es traduïssin al català toooots els videojocs que ara són en castellà? Ben traduïts? Només aquest gest canviaria el futur de la nostra llengua. Que cal un gran pressupost? Fem un equip de voluntaris per posar fil a l’agulla!

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 5

2 El grau zero de la traducció Francesc Parcerisas Il·lustració d’Eulàlia Sariola

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2013)

De tant en tant m’han neguitejat les conseqüències de la traducció com a eva-poració de continguts, com a esbarriament de llengües; en especial quan la tra-ducció es produeix entre sistemes lingüístics molt diferents, amb clara prepon-derància d’un d’ells sobre l’altre. Quan els sistemes lingüístics en contacte, o les literatures, són desproporcionats, sempre hi ha un peix gran i un peix petit, i el petit sempre porta les de perdre. Els catalans coneixem la història massa bé per passar-hi pel damunt amb excessiva innocència: de vegades, infatuats i cofois, pensem que l’èxit màxim és aconseguir ser traduïts al castellà i assolir, així, un públic molt més nombrós i potser fins i tot una condició més folgada en la nostra migrada consideració d’autors d’un país petit (retornaríem a casa em-cimbellats per la fressa mediàtica d’haver fet les Amèriques!). Empesos per aquest pensament són molts els escriptors que han intentat l’aventura bilingüe, en general en una única direcció, i amb resultats migrats o inexistents. Per raons diverses ara em vénen al cap els noms de dos escriptors ben diferents, Sebastià Juan Arbó i d’Olga Xirinacs, que, en algun moment de la seva dilatada carrera, i en contextos històrics prou dissemblants, van creure que l’èxit i el re-coneixement els podia arribar gràcies al canvi de llengua.

La llista podria ser molt llarga i al costat de cada cas caldria adduir-hi, com sempre, explicacions i raons individuals. Però, en general, podem dir que el sis-tema literari més poderós al qual els escriptors han “venut” l’ànima (o el seu “geni de la llengua”) mai no els premia amb els seus grans tiratges ni amb els seus honors, i la situació més aviat recorda la frustració del dimoni que durant la nit construeix el pont del Diable, a Martorell, amb l’esperança d’aconseguir

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 6

l’ànima del primer mortal que hi passi, i que es queda amb un pam de nas quan el pastor, de bon matí, hi fa passar una cabra. En altres situacions, i també per raons ben diverses, podríem analitzar aquells escriptors que van haver d’es-criure una part substancial de la seva obra en castellà (Maragall, Pla) i van deixar per al català la part que consideraren més íntimament creadora. És cert que la consideració global d’un autor ha de tenir em compte tota la seva pro-ducció, però no ho és menys que, d’habitud, aquesta consideració està arrela-da a un únic sistema literari. Pretendre integrar Milan Kundera en la història de la literatura francesa pel fet que hagi publicat alguns títols directament en fran-cès és crear, malgrat les dèries de l’autor txec, un Janus massa descompensat.

Arribats en aquest punt de la discussió sobre la fidelitat a la llengua i sobre la pertinença de la traducció sempre poso l’exemple, al meu entendre formidable, d’un autor de l’ètnia navajo que es nega –o que, com a mínim, posa moltes pe-gues– a ser traduït a l’anglès: Rex Lee Jim. La seva argumentació bàsica –com la que trobem sempre quan ens hem d’enfrontar a aquest grau zero de la tra-ducció– és que, si hagués volgut escriure en anglès, ja ho hauria fet i que girar del navajo a l’anglès és una manera de diluir l’essència concentrada i petita de l’ampolleta màgica on viu el navajo en la gran piscina clorada de l’anglès, vessar el contingut de la tasseta del cafè ristretto en una gerra d’aigua: allò que ens quedarà del cafè original només serà, de fet, un dogma de fe. La permeabi-litat que acompanya la traducció, doncs, pot no ser positiva. Quan el seu tras-vassament comporta que la substància de l’original queda absorbida, diluïda, descafeïnada per la traducció i la deixa assecada per sempre, la traducció pot arribar a ser una eina reprovable i anorreadora.

El navajo és difícil de traduir –diu Rex Lee Jim– perquè els mots hi tenen signifi-cats diferents en contextos diferents o bé quan els pronunciem amb entonacions diverses. Per comprendre la llengua, cal absorbir la cultura, i per comprendre la cultura, cal parlar la llengua. [...] El llenguatge és allò que som, no sé molt bé com podem referir-nos a la nostra identitat si no som capaços de parlar la llengua.

En efecte, quan topem amb dues cultures en contacte molt asimètriques, la més feble sol tenir dues aspiracions oposades: d’una banda, s’escarrassa per traduir-se a la gran a fi d’intentar prosperar en el nou mitjà i, de retruc, millorar la seva posició i la seva imatge en el mitjà propi, malgrat que, d’una altra banda, també intenta enclaustrar-se per poder conservar les seves essències de forma inconta-minada, pretén, per tant, fer-se difícil i àdhuc (in)assequible. Hem de comprendre que aquestes aspiracions solen ser excloents o que tenen un encaix molt pro-blemàtic. Els escriptors gal·lesos o en gaèlic escocès tenen aquest problema amb l’anglès, els bascos i els catalans amb el castellà, els occitans i els bretons

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 7

amb els francesos, etc. La funció de la traducció, en aquestes situacions, no sols no és innocent sinó que és clarament antagònica. Hem de convenir que la traducció, pel seu paper obligat de pont, sol tenir efectes altament beneficiosos però pot tenir, també, efectes devastadors. Pot ser com l’explorador que cap-tura un exemplar únic i cobejat i el treu del seu hàbitat, provocant-li la mort. O pot ser com l’espècie invasora, depredadora, que acaba amb un entorn que fins aquell moment havia aconseguit mantenir un subtil i delicat equilibri.

Fa alguns mesos, en una conferència acadèmica, vaig escoltar que un especia-lista en occità explicava tres casos diferents de poetes occitans notables que havien adoptat posicions diferents en la seva relació amb les traduccions franceses de llur obra. Un dels poetes s’apressava a traduir la seva obra al francès, procurant que el ressò de la recepció en occità fos un valor afegit que acompanyés la traducció francesa. Les traduccions havien de quallar en fran-cès amb un pes propi que, segons se suposava, vindria reblat per la bondat de l’original occità. Un segon cas era el del poeta que, sense defugir la traducció, la considerava tan sols com una expansió natural i benvinguda del reconeixe-ment de la seva obra original occitana, tot i que no calia que es produís imme-diatament ni en paral·lel. El tercer cas semblava més radical, i s’acostava per-fectament al grau zero de la traducció enunciat als Estats Units per Rex Lee Jim. Es tracta del poeta Joan-Frederic Brun (nat a Montpeller el 1956), un autor que es nega a ser publicat en francès però que, si convé, tradueix ell mateix les seves obres a l’anglès. Per a Brun el francès és massa pròxim i fagocitaria la seva creació en occità, mentre que l’anglès és una llengua més allunyada i pot servir de «pont» per conèixer-la. Els arguments de Brun queden molt ben ex-pressats en un article que ell mateix va escriure el 2005 dedicat a un dels grans poetes occitans contemporanis, Max Rouquette. Hi diu:

Il ne faut pas se faire d’illusions sur la difficulté que représente la traduction en fran-çais d’oeuvres modernes écrites en oc. Deux langues très proches, initialement soeurs, mais véhiculant des espaces de pensée bien distincts. Qui écrit en oc au sein d’une société devenue depuis un quart de siècle farouchement francophone unilingue a choisi d’évoluer dans un autre territoire, distancié de l’espace de pensée et de sensibilité ambiant. Et ce qu’il s’efforce de dire en oc, c’est justement ce dont il sent bien qu’il ne pourrait pas l’exprimer en français. Les sensations, les émotions, le rythme de la pensée, la respiration de la phrase, tout cela est bien différent. Et l’écrivain d’oc du XXe siècle et plus encore du XXIe siècle s’inscrit passionnément dans la quête de cet ailleurs qui est en fait l’ici le plus authentique, l’ici reconquis idéalement. Revenir à la norme imposée, au prêt à penser allochtone ambiant, est en fait une acrobatie redoutable. La plupart des auteurs s’en sont mal tirés. L’exemple le plus catastrophique est Frédéric Mistral, dont la traduction

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 8

française est aussi nulle que l’original provençal est sublime. Certes, les traduc-tions de Max Rouquette faites par lui-même sont plutôt bien réussies, et l’ont fait connaître à un vaste public. Cependant, un contresens total guette le lecteur qui s’imaginerait trouver un écrivain français parmi tant d’autres, ayant seulement eu la curieuse coquetterie de passer par un jargon buissonnier inusité pour construire un texte littéraire en langue française. L’oeuvre de Max, insistons-y encore, est tout autre chose, c’est le fruit d’une vie entière d’engagement pas-sionné dans la reconquête d’une langue littéraire pleinement occitane.1

Davant aquest grau zero de la traducció que proposa Brun fóra bo interrogar-se a propòsit de tants productes literaris escrits justament amb la pretensió oposa-da: defugir qualsevol arrel, idiosincràcia o tret individual per poder arribar a ser la menja predilecta a totes les taules (i, sobretot, de tots els taulells de les llibreries), esdevenint, per aquest fet d’adotzenament catàrquic, més «univer-sals», veritables best-sellers de les sales d’espera dels dentistes. Un dels més grans poetes moderns en llengua anglesa, R.S. Thomas, va ser un defensor a ultrança del gal·lès. Amb el seu posat episcopal, la cabellera blanca i una veu rogallosa i fonda, austera, repetia que li sabia greu no saber prou gal·lès per poder-hi escriure bé, que respectava massa la llengua per utilizar-la de qualse-vol manera. El recordo xerrant distès amb el professor Ned Thomas, al bar d’un hotel d’Aberyswith, mentre lamentava amb acritud que un jove poeta gal·lès que acabava de publicar un llibre formidable, s’hagués apressat a traduir-lo a l’anglès i a fer-ne publicar la traducció de manera gairebé simultània:

S’equivoca –recordo que deia en aquella conversa R.S. Thomas–. Hauria hagut de deixar que el llibre gal·lès fes el seu recorregut i s’assentés i agafés gruix en la literatura gal·lesa contemporània. Li havia de permetre arrelar i establir els seus lligams amb la literatura anterior i amb els altres autors contemporanis. Ara, traduït a l’anglès, els anglesos que l’arribin a llegir no copsaran la impor-tància que aquesta obra té per a nosaltres, i molts gal·lesos se’l llegiran només perquè ha aconseguit ser traduït sense ni tan sols adonar-se del pes que té, del que representa dins la poesia gal·lesa actual.

Els comentaris de R. S. Thomas, advocant per aquest grau zero de la traducció (almenys de manera temporal), em retornen cada cop que entro en una llibreria catalana i veig la dèria per confondre llengües, traduccions i sistemes de refe-rència. Tinc la sensació de trobar-me en una cansaladeria de poble on tots els productes són envasats al buit i duen l’etiqueta d’alguna enorme multinacional porcina que només s’identifica amb el país perquè, sovint fins i tot amb noctur-nitat i traïdoria, ens rega els camps amb els seus aromàtics purins.

1. www.cardabelle.fr/occitan-auteurs-brun.htm [Consulta: 10 d’octubre de 2012].

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 9

3 Goethe no va escriure el Faust Joan Fontcuberta i Gel Il·lustració d’Eulàlia Sariola

Tots els colors del camaleó (Un assaig sobre traducció) (Tarragona: Arola, 2008)

No pas tal com ens ha arribat. Goethe no va escriure: «Ja us torno a veure, for-mes fonedisses! / ¿Podré fixar-vos, formes que algun temps / m’enlluernàreu? ¿I tindria ensems prou coratge?» (Proa, 1938). Aquestes paraules són d’en Jo-sep Lleonart. Tot i així, se n’atribueix la paternitat al geni de Weimar. Ell en té el copyright. Ara bé, en Lleonart té els drets d’autor del text que llegim en català. Dos autors, doncs? Sí. Citant de nou el pròleg del llibre de Paul Ricoeur abans esmentat [Sobre la traducción, Paidós, 2005, traducció i pròleg de Patricia Wil-son], direm amb la prologuista que «l’autor delega en el traductor un poder pel qual aquest està autoritzat a interpretar i reescriure el text de partida».

Quan algú, a casa nostra, cita Goethe o fa una anàlisi de l’estil o un estudi his-toricoliterari de la seva obra, se sol basar en el text d’en Lleonart. Diem llavors que també aquí es fa «traïció»? Estem massa acostumats a aquesta falsa atri-bució de la paternitat i no ens adonem que, en realitat, es tracta d’una ficció.

Tampoc Dante va escriure La divina comèdia. L’han escrita en Sagarra i en Joan Francesc Mira. I l’Andreu Febrer ja l’havia escrita el 1429 i figura com la primera traducció en vers d’aquesta obra en una llengua moderna coneguda a Europa. De la mateixa manera podríem dir que Shakespeare no va escriure el Hamlet que coneixem. Etcètera. Les obres que ens han arribat d’aquests i de molts altres autors han estat escrites per traductors. La llengua que s’hi fa ser-vir és la dels traductors, així com els recursos que hi empren, l’estil, etc. Fa gràcia –per dir alguna cosa– llegir en certes crítiques de traduccions que tal o tal autor té un llenguatge de tals i tals característiques i citen frases senceres

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 10

(no pas del text original, sinó del traduït) per il·lustrar les seves afirmacions sen-se esmentar-ne el veritable autor de l’obra que es comenta: el traductor.

Ja deia Carner que moltes literatures nacionals han començat per traduccions. I posa l’exemple de la grega. Homer va posar en grec per a l’Odissea els contes dels navegants fenicis. Amb la traducció de la Bíblia, Luter va fixar la llengua alemanya moderna. Jan Parandowski, escriptor polonès, deia en la inauguració d’un seminari de traductors a Varsòvia l’any 1955 que les literatures «massa temps aïllades, indiferents a les idees de fora i despectives envers les formes que elles no han creat, corren el risc de patir d’esclerosi; només la intervenció d’un esperit forà els pot tornar la força i reanimar-les». El professor Roman Pollak començava el seu curs d’història de la literatura amb aquestes paraules: «Els inicis de la nostra literatura, com els de la literatura llatina, estan sota el signe de les traduccions» (Citat per Karl Dedecius, Überall ist Polen, Suhrkamp, 1974). Aquest mateix professor afirmava més endavant: «Fins a la darreria del segle XVIII, per tant, durant segles sencers, la nostra literatura s’ha basat prin-cipalment en traduccions». Una idea que corrobora la poetessa Urszula Kozioł quan deia: «Sempre he afirmat que la prosa polonesa actual, l’han creada els traductors» (ibídem).

Sabia el lector que El Quijote és el llibre més vegades traduït al català? N’hi ha sis versions completes (l’última apareguda l’any 2006) i bastants més de frag-mentàries. Ho sabem gràcies a estudis com el de la Montserrat Bacardí i l’Imma Estany, El Quixot en català (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006). I és que una de les línies de recerca que van agafant cada vegada més cos actualment és la que perquireix la recepció d’un autor o d’una obra en la cultura d’arribada. Alguns exemples il·lustratius: l’estudi de La recepció de Shakespeare a Catalunya, obra de Lenke Kovàcs; Molière a Catalunya de Judit Fontcuberta; Goethe en català de Miquel Desclot; La traducció d’autors russos al segle XX de Ramon Pinyol; Romàntics i simbolistes de Joan Triadú. Al meu entendre, és una prova més que la traducció és un gènere literari i que s’ha d’estudiar dins de la literatura i la cultura a les quals es tradueix (com han fet, per exemple, Riquer, Comas i Molas a la seva Història de la Literatura Catala-na). Ja deia Octavio Paz que «la traducció és una funció especialitzada de la literatura» (citat per Albert Bensoussan, Confesiones de un traidor. Editorial Co-mares, 1992).

Malgrat tot, no fa pas tants anys que als diaris, a les revistes i als programes de ràdio i televisió s’ha començat a esmentar el nom del traductor quan es fa referència a una obra estrangera. Fins i tot (poques, però reveladores vegades)

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 11

es canvien els papers i es parla, per exemple, de l’Ulisses d’en Mallafrè o d’en Valverde, o del Hamlet d’en Sagarra. Són casos, òbviament, en què existeix més d’una traducció d’una mateixa obra. Víctor Alba («Els ‘traïdors’ traïts», Avui, 25 de gener del 2001) fa una sèrie de comentaris sobre aquesta situació que paga la pena de reproduir, ni que sigui de manera resumida:

[...] a casa nostra, avui, hi ha molts i excel·lents traductors. Però no se’ls té pas gaire en compte. Ni tan sols en les pàgines sobre llibres dels diaris –els que en tenen– i les revistes –les que en tenen–. Em sembla injust [...]. Fixeu-vos en les crítiques de llibres traduïts. En general, porten el nom de l’autor, el títol del llibre, l’editorial, a voltes el preu i rarament el nom del traductor, malgrat que aquest darrer figura en el llibre. I llegiu les crítiques d’aquests llibres. ¿Quants cops haureu trobat una referència a la feina del traductor, ni tan sols quan es tracta de llibres de traducció gairebé impossible, que, malgrat això, han sigut esplèndidament traduïts? [...] Deixem que els traductors tradueixin, i quan no traeixen, que ens ho diguin els crítics. I preguem per tal que els crítics, quan donen la seva opinió, no s’oblidin del traductor i, sobretot, que no el fiquin en el mateix sac que l’autor.

Sigui com sigui, és gràcies al traductor que una obra o un autor es dóna a conèixer fora de les seves fronteres. Saramago citava aquesta frase: «L’autor fa literatura nacional; el traductor, literatura universal». La poetessa polonesa Wisława Szymborska, premi Nobel de literatura, va agrair el guardó als seus traductors i deia que «sense la labor d’Anders Bodegard, el meu traductor al suec, no m’haurien donat el Nobel». No en va tots els aspirants a Nobel «es busquen» un bon traductor suec, perquè saben que els acadèmics d’Estocolm els llegiran preferentment en la llengua d’allà.

Que la traducció –la bona traducció– és important, ho saben molt bé els matei-xos autors. Tant, que n’hi ha que vetllen personalment i molt de prop el procés i el resultat de la traducció de les seves obres. El cas de l’alemany Günter Grass ja és paradigmàtic. Els «seus» traductors formen un equip que, dirigit per ell, i amb la col·laboració de les respectives editorials, es reuneix abans de la publi-cació de cada nova obra en autèntics seminaris, debats i tallers. Però n’hi ha més. No fa gaires mesos els diaris i les televisions ens van fornir articles i imat-ges de l’escriptor Jaume Cabré passejant amb els seus traductors pels carrers i llocs de Barcelona que situen la seva novel·la Senyoria. Umberto Eco n’és un altre exemple. Se sap que ha vingut a Barcelona per seguir de prop les traduc-cions –catalana i espanyola– de les seves obres i que manté correspondència amb els traductors. A casa nostra en tenim d’altres de notables també: Jesús Moncada i Quim Monzó, per exemple. En el moment d’escriure aquestes línies

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 12

llegeixo que Carme Riera es reuneix amb els seus traductors en una trobada organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull. Com en el cas de Jaume Cabré el grup visita els escenaris barcelonins de la novel·la La meitat de l’ànima.

Tot això sigui dit per posar en relleu el paper del traductor dins la literatura. D’ell depèn en part la recepció, bona o no, d’una obra o d’un autor en la literatura nacional d’arribada. La bona acollida no depèn sols de les crítiques, les resse-nyes o la propaganda, sinó també d’això que avui se’n diu el «boca-orella», però que sempre ha existit. I aquesta difusió, diguem-ne «pedestre», es basa, és clar, en els gustos personals dels lectors («m’ha agradat molt»), però també en com ha estat escrita l’obra («s’entén molt bé» o «es llegeix de pressa»). El contrari també té repercussió en el volum de vendes. Opinions com ara «no s’entén», «és un català enrevessat», poden fer desistir molts de llegir-la. Darre-rament, he tingut l’ocasió, convidat pel Departament de Cultura de la Generali-tat, de presidir un parell de tertúlies sobre Stefan Zweig a dues biblioteques. La primera cosa que em va sobtar (agradablement, val a dir-ho) va ser l’interès per l’obra d’aquest autor austríac. Però la segona, no menys agradable, va ser l’ac-titud crítica de la majoria dels assistents. Eren capaços de destriar les bones traduccions de les dolentes. I les preguntes que em van fer anaven dirigides en una bona part cap a la tasca del traductor. En definitiva, em vaig trobar davant un públic més entès que molts «crítics», i no cal dir que molts estudiants.

Una traducció pot ser «dolenta» no sols per les mancances que pugui tenir: errors de comprensió, mala redacció, etc., sinó també per excés de zel. Això darrer s’esdevé de vegades en el cas de l’escriptor-traductor: pot ser que domi-ni com ningú la llengua d’arribada, però no necessàriament la de partida; pot saber redactar molt bé i dominar l’estil; el problema és que l’estil el pot dominar a ell, i al text traduït no hi veiem Dostoievski, Stendhal o Eco, sinó el senyor tal o tal, conegut per les seves novel·les o poesies. La feina del traductor és un ofici, la de l’escriptor n’és un altre. Tots pertanyen a la literatura, però són gène-res diferents. Evidentment, i per desgràcia, també es dóna el cas invers: el del traductor que no té ofici per manca de coneixement de la llengua de partida i de domini de la llengua d’arribada.

Tot plegat confirma el fet inqüestionable del paper del traductor. Perquè, és mèrit o culpa de l’autor que els lectors l’acceptin o el rebutgin? No cal dir que sí, que en té tant el mèrit com la culpa. Però només en part. En bona part. Però no en exclusiva. Perquè, per començar, una obra escrita en una altra llengua ha de semblar natural al lector de la llengua d’arribada, com si hagués estat escrita

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 13

originàriament en aquesta, la seva; no ha de semblar traducció, no ha de «gri-nyolar» (és a dir, desafinar, com quan es canta o s’interpreta música). A més a més, ha de ser intel·ligible, tant en la forma com en el contingut. Günter Grass deia una vegada als seus traductors, després d’una d’aquestes maratonianes reunions amb ell: «Jo ja he acabat el llibre, ara és vostre». Molt significatiu i intel·ligent. José Saramago assegurava: «Escriure és traduir. Sempre serà així. Encara que fem servir la nostra pròpia llengua». Ara bé, la tasca del traductor en un aspecte és més difícil que la de l’autor de l’original: el temps que cadas-cun hi ha esmerçat. Günter Grass dedicà cinc anys a la redacció d’Ein weites Feld (Una llarga història); un servidor disposà de poc més d’un any per a llegir-la, documentar-se i traduir-la.

També Borges deia als traductors: «No escriviu allò que deia, sinó allò que vo-lia dir». És la mateixa idea subjacent en l’interès d’Eco quan demanava als seus traductors de Barcelona que imitessin en català i castellà (no podien fer altra cosa, és la tàctica del camaleó) els fragments de la seva novel·la L’illa del dia abans escrits en italià antic. El traductor de l’edició catalana (Edicions Desti-no, 1994), l’Antoni Vicens, ho explica així:

AL LECTOR:

PER INTENCIÓ EXPRESSA DE L’AUTOR, ENS HA CAL- gut donar a alguns dels Passatges d’esta Obra lo stil & l’escriptu-

ra que haurien tingut si haguessin estat compostos en lo segle XVII. He pogut tenir coneixement de la Prosa & Poesia catalanes

del Barroc gràcies a les Edicions & les Recerques fetes durant estos darrers anys per los il·lustres Philòlegs Maria Mercè Miró,

Modest Prats, Albert Rossich, Mila Sagarra & altres. Naturalment, ells no tenen res a veure ab los meus

Pastixts, però los agraeixo la Bella Estona que m’han fet passar.

Lo Traductor.

La publicació d’aquesta obra precisament va donar peu a una anècdota en part curiosa i en part trista. Un llibreter me la va explicar. Resulta que un client li va demanar la novel·la en versió catalana. Va insistir que fos en català. L’endemà la hi va tornar tot enfadat dient que era escrita en un català enrevessat i inin-tel·ligible i que la hi canviés per la castellana. Havia ensopegat a la primera

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 14

pàgina amb un d’aquests fragments que imitaven la prosa del segle XVII. El lli-breter es va quedar amb les ganes de veure la cara del client en el moment d’obrir el llibre en castellà per la mateixa pàgina i trobar-se amb el mateix text en castellà barroc.

pàgina amb un d’aquests fragments que imitaven la prosa del segle XVII. El lli-breter es va quedar amb les ganes de veure la cara del client en el moment d’obrir el llibre en castellà per la mateixa pàgina i trobar-se amb el mateix text en castellà barroc.

Després de la publicació d'aquest article, va aparèixer una nova versió catalana del Faust de Goethe (Riurau Editors, 2009, trad. Jaume OrtolàDesprés de la publicació d'aquest article, va aparèixer una nova versió catalana del Faust de Goethe (Riurau Editors, 2009, trad. Jaume Ortolà), que va rebre els premis Vidal Alcover de Tarragona i el premi Qwerty de Barcelona TV. D'aques-ta versió de Goethe i d'una altra obra de Kleist, Francesc Foguet ha escrit que “han estat minuciosament traduïdes, en un vers dúctil i atractiu, per Jaume Or-tolà, en sengles versions que, bo i mantenint l’alè de l’original, flueixen magnífica-ment. Si Joan Maragall, Carles Riba, Josep Lleonart o Carme Serrallonga aixe-quessin el cap, veurien recompensat l’esforç que van esmerçar per incorporar els clàssics alemanys a les lletres catalanes” (El País, 04/03/2010). —IM

4 “Com més he disfrutat és traduint Virginia Woolf” Dolors Udina entrevistada per Anna Ballbona

El Temps, 13/08/2018

https://www.eltemps.cat/article/4829/com-mes-he-disfrutat-es-traduint-virginia-woolf

Dolors Udina (Barcelona, 1953) ha rebut en els últims mesos dos reconeixements rellevants a la seva feina com a traductora literària: el Premi Ciutat de Barcelona per la traducció d’Els dimo-nis de Loudun, d’Aldous Huxley; i la Creu de Sant Jordi per una trajectòria de més de 30 anys, que va començar el 1987 traslla-dant al català L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys. Traductora d’una bona nòmina dels més destacats autors de llengua anglesa, també és professora associada de traducció a la Facultat de

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 15

Traducció i Interpretació de la UAB, on és membre del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània.

Ara en què treballa?

Ara mateix amb un llibre d’Alice Munro, per a Club Editor. Feia quatre anys que no en fèiem res. Ara m’està interessant bastant l’Alice Munro. Em va costar d’entrar-hi. El primer llibre que vaig traduir era molt escabrós, molt cruel. Allò que dius: “Per què explica aquestes coses tan horroroses?”. M’hi he anat fent, de tant traduir-la, i em va agradar molt Estimada vida. A l’Alice Munro no li inte-ressen les vides felices perquè està convençuda que tota vida té un problema i el que li agrada estirar és el problema de cada persona. Ara m’ho estic passant bastant bé perquè tinc la impressió d’entendre el que em vol explicar. Alice Munro no s’assembla a ningú, no imita a ningú. És bastant autodidacta i a còpia d’anar escrivint, escriu el que vol. Ella diu que li agraden molt els autors del sud dels Estats Units, que és amb qui s’emmiralla però quan va començar a escriu-re no tenia ni idea de qui eren. És de les autores més difícils que m’he trobat. Entens perfectament el que t’està dient però reescriure-ho costa molt.

És la tercera o la quarta obra que tradueix d’ella, no?

Sí. Per exemple, amb Coetzee m’ha passat claríssimament. Cada vegada m’és més fàcil. Agafo un llibre del Coetzee i és com si ja el tingués a dins. La seva manera d’escriure és molt brillant. Té un anglès molt robust i senzill.

Quan va traduir La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, el 2013, va dir que havia estat com una revelació. Perquè és meravellosa. Virginia Woolf costa molt entendre què t’està dient però quan ho entens t’eleva. Tens la sensació que és literatura autèntica. I emociona bastant. Tot el que ella diu és punyent. Qualsevol llibre de la Virginia Woolf de-mana que deixis que et vagi caient a sobre. I això, en els temps que corren ho fem molt poc.

La falta de temps és un problema per a la traducció, avui dia?

Sí, sempre. La traducció són moltes hores. Jo tinc la sensació de dedicar-hi el temps que necessita. En el cas de La senyora Dalloway vaig fer-hi moltes re-passades, però moltes, moltes més de les que és normal. Té moltes capes. L’últim llibre seu que he traduït és Un esbós del passat, que és autobiogràfic, i jo l’he trobat tan preciós. Explica molt com escriu, i també la seva infantesa i el poble on vivia amb la seva família. Com més he disfrutat és traduint-la a ella. Perquè tens la sensació que estàs descobrint una manera de dir les coses. Aprens, t’ensenya.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 16

Ha traduït altres autors com Raymond Carver, Tolkien, Orwell, Jane Aus-ten, Toni Morrison, Nadine Gordimer, Margaret Atwood... Tolkien, per exemple, trobo que és dels autors que escriu millor. Tolkien i Salman Rushdie sembla que t’estiguin dictant. Que els tinguis a darrere i et diguin: enda-vant, endavant. És fàcil la translació de tan ben escrit que està. Tolkien té moltes paraules de la naturalesa. Recordo haver après moltes coses, de rierols, torrents...

La seva primera traducció va ser de Jean Rhys. En canviaria coses, avui mateix?

Aquesta la van tornar a publicar i no me la van deixar mirar i em va saber molt greu. Segur que en canviaria coses. Aquella traducció la vaig disfrutar molt. És un llibre molt bonic. Ara em fa molta il·lusió que tornaré a traduir una Jean Rhys, uns contes; és un autor que m’estimo especialment.

S’ha guanyat la vida amb traduccions literàries i fent de professora a la UAB?

Els primers quinze anys només feia traduccions, literàries i el que em queia. I em vaig guanyar la vida d’una manera molt precària. Realment, hi ha hagut moments de pànic. Des que visc amb el Toni [Toni Clapés, poeta i també tra-ductor], no, perquè som dos i és diferent. Des que vaig entrar a la Facultat, ja estic més estable. Un traductor sol, que visqui sol molts anys, acaba embogint per l’economia. És molt oscil·lant.

Aquesta precarietat ha empitjorat o s’ha atenuat? Econòmicament crec que aquests últims temps s’està millorant una mica. Hem estat 10 o 15 anys que no s’havia apujat res.

I malgrat la precarietat, es dona més valor a la feina del traductor? Sí, primer que es tradueix bastant bé, per no dir molt bé. Les traduccions han millorat moltíssim i estan fetes amb molta professionalitat. Ha canviat molt des que han sortit aquestes editorials petites. Es valora més el que fem els traduc-tors. Fas un treball més en equip. Et sents molt més ben tractat.

A la facultat veu alumnat disposat a seguir aquesta mena de treball èpic del traductor literari?

El problema és que són molt joves. N’hi ha que es veu que sí, que els agrada molt i és probable que acabin fent de traductors. Una cosa que sempre penso és que no pots començar a traduir abans dels 30 anys. És a dir, que no pots de-dicar-t’hi. Trobo que necessites una mica de currículum vital. És massa recon-centrat. Has d’haver viscut una mica per ser capaç de reinterpretar i reescriure.

Abans de la seva primera traducció, quina vida feia?

És bastant estrany perquè vaig treballar a l’alcaldia de Sitges. L’alcalde volia algú que li fes les cartes en català. No recordo ben bé com hi vaig arribar. Treballava

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 17

bastant poquet. Va ser l’últim alcalde franquista. Tenia una agència de duanes, i després, quan va deixar de ser alcalde, durant un any o dos em vaig llegir tot l’Al-cover-Moll perquè no tenia feina. Estava allà a la feina de duanes i quan ell volia una cosa en català la feia. Però, és clar, coses en català en feia més aviat poques.

bastant poquet. Va ser l’últim alcalde franquista. Tenia una agència de duanes, i després, quan va deixar de ser alcalde, durant un any o dos em vaig llegir tot l’Al-cover-Moll perquè no tenia feina. Estava allà a la feina de duanes i quan ell volia una cosa en català la feia. Però, és clar, coses en català en feia més aviat poques.

Ara s’entén que demani que no es tradueixi abans dels 30 anys... Ara s’entén que demani que no es tradueixi abans dels 30 anys... Jo crec que és important viure abans. I si no, perquè et cremes molt ràpid, com que és una feina que econòmicament costa molt que t’arribi a compensar... Jo no conec cap traductor que pel seu compte, sol, hagi pogut comprar-se un pis. N’has de tenir moltes ganes.

Jo crec que és important viure abans. I si no, perquè et cremes molt ràpid, com que és una feina que econòmicament costa molt que t’arribi a compensar... Jo no conec cap traductor que pel seu compte, sol, hagi pogut comprar-se un pis. N’has de tenir moltes ganes.

La tradició catalana de traductors està oblidada? La tradició catalana de traductors està oblidada?

És una tradició boníssima. Durant un temps hi va haver força escriptors que es de-dicaven a traduir. Però amb el franquisme es va perdre. I després el començament va ser bastant lent i dolent. Els que vam començar vam fer el que vam poder.

És una tradició boníssima. Durant un temps hi va haver força escriptors que es de-dicaven a traduir. Però amb el franquisme es va perdre. I després el començament va ser bastant lent i dolent. Els que vam començar vam fer el que vam poder.

5 Joaquim Sala-Sanahuja: “Els traductors els veus i no els veus; es fonen amb el fons” 5 Joaquim Sala-Sanahuja: “Els traductors els veus i no els veus; es fonen amb el fons” Estel Solé Fotografia de Cristina Calderer Estel Solé Fotografia de Cristina Calderer

Ara, 12/08/2018 Ara, 12/08/2018

https://www.ara.cat/cultura/traductors-veus-no-fonen-fons_0_2068593144.htmlhttps://www.ara.cat/cultura/traductors-veus-no-fonen-fons_0_2068593144.html

Joaquim Sala-Sanahuja és escriptor, tra-ductor i doctor en lletres. Actualment és professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona.

“No soc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.” Aquests versos del poema Estanc, de Fernando Pessoa, ens arriben traduïts de la mà del Joa-quim, el principal traductor al català de l’obra del poeta portuguès. També de la seva mà podem llegir en català autors com Baudelaire, Stendhal, Apollinaire, Molière, Roussel o Breton.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 18

Li demano que em defineixi amb quatre paraules les tres llengües amb les quals sol treballar. Del francès em diu: “És una gran construcció lògica molt perfecta. Molt en contacte amb les llengües del nord; però actualment presenta una polarització entre la llengua formal i la col·loquial”. Del portuguès: “És una llengua molt dolça i casolana. I alhora amb molta força retòrica, amb uns eufe-mismes refinats”. El català li sembla “una llengua molt clàssica”.

Per a ell la traducció s’assimila al teatre negre de Praga: “El traductor el veus i no el veus; es fon amb el fons”. Li demano quin grau de fidelitat ha de tenir el traductor respecte allò que tradueix: “La fidelitat és una metàfora religiosa que no convé en aquests termes; és un concepte que ve de la traducció de la Bíblia, del fet de tenir fe en un llibre”. No li molesta veure en una traducció la mà del traductor perquè considera que: “Creem una obra derivada; a partir d’un text, en fem un altre, i el fem passar com si fos original, però hi ha molta mani-pulació. La llengua original té unes marques que han de desaparèixer i adoptar les de la nova llengua, en el procés”.

Compara les obres literàries amb les màquines: “Cal analitzar com està fet un text, analitzar-ne els mecanismes, per intentar construir una nova màquina que funcioni d’una manera semblant a l’original”. Per a ell, una bona màquina, parlant en termes narratius, és aquella que produeix sentit, però no necessària-ment ha d’estar creada amb la voluntat de comunicar ni de ser entesa.

Durant els onze anys que va viure a París va estudiar amb el filòsof i lingüista Henri Meschonnic. De les seves teories comparteix la necessitat de col·locar la veu i el ritme al centre de la traducció. Em parla dels grans poetes del ritme catalans, com Sagarra, i m’explica que una vegada el poeta Palau i Fabre li va dir: “Potser en temes de llengua no soc especialment bo, però pel que fa al ritme, després de Sagarra, soc el millor”.

Em parla de les èpoques en què s’han fet “males traduccions” expressament: “I això resulta molt interessant”. “En Joaquim Folguera o en Foix traduïen deixant parts del text en francès. Perquè aleshores el francès era una llengua de pres-tigi i s’intentava afrancesar el català. Ara passa una cosa semblant amb l’an-glès”. Hi ha dues coses molt clares en la seva percepció: que, més enllà del debat de l’autoria, “l’obra traduïda és del traductor”, i que no hi ha cap plaer comparable al fet de veure que una obra, original o traduïda, funciona.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 19

6 Elogi de la traducció Rudolf Ortega Il·lustració d’Eulàlia Sariola

El País, 05/09/2018

https://cat.elpais.com/cat/2018/09/05/catalunya/1536154660_193723.html

No acabo de tenir clar si els traductors estan d’enhorabona o no, perquè el cas de la demanda de Puigdemont i companyia contra el jutge Pablo Llarena ha posat el focus, precisament, en un error de traducció, i això ha donat visibilitat a la seva tasca. D’un temps cap aquí han estat múltiples i reiterats els intents dels traductors per fer-se veure, sobretot en literatura, sempre eclipsats pels noms dels autors i sovint relegats als interiors de pàgina, i ja és prou trist que siguin els errors els que facin que se’n parli. Tothom tirant del traductor de Google i acceptant les seves ocurrències, i ara sembla que tota l’acusació so-bre Llarena pivota en un error de traducció d’un condicional al francès, del qual, un cop autoexculpada l’empresa responsable de la versió enviada a Brus-sel·les, s’ha culpat l’advocat de l’acusació, el mediàtic Gonzalo Boye. “Jo no he sigut”, han acabat dient tots.

I no, no deuen estar els traductors d’enhorabona si la visibilitat s’aconsegueix d’aquesta manera. De sempre la feina de traducció ha estat suspecta d’alguna mena de maldat, de maquinació impossible, i hom conserva el recel infundat que pel camí es perden coses. És un clàssic de l’humor el gag aquell en què

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 20

algú emet una peroració ben llarga que el traductor escurça a unes poques síl·labes, i més explícit ho proclamen els italians, que directament converteixen el traduttore en traditore. S’assumeix doncs que la traducció és una feina bas-tarda, propensa a la pífia, i fins s’entona una disculpa amb la coneguda expres-sió anglesa lost in translation, que no fa sinó recordar-nos que l’error existeix i que gairebé és una fatalitat.

Hauríem de fer com Quim Monzó a la segona part de Guadalajara, i mirar d’imaginar una continuació per a una història coneguda, en aquest cas el mite bíblic de la Torre de Babel. Els homes (i les dones, també) estan construint la torre en harmonia, tenen l’objectiu d’alçar-se fins a Déu i amb aquest propòsit s’entenen entre si amb una sola llengua, una llengua comuna. Déu, que no en tenia prou amb ser etern i omnipotent, era també recelós, i va decidir castigar-los amb la pitjor de les condemnes: la diversitat lingüística, font de tots els con-flictes. Els arquitectes de la torre van deixar d’entendre’s amb els capatassos, i aquests amb els peons, i de seguida la torre se’n va anar en orris perquè allò era un desori. Un demanava un martell, l’altre li donava una gúbia. Algú, però, havia de cosir la fractura, algú havia de salvar la humanitat de la seva pròpia destrucció, i uns quants que fins llavors es limitaven a pujar envans i amassar el morter (sense gaire traça, segur) van començar a percebre les connexions entre parles diferents i així va aparèixer una feina nova. Tot d’una eren imprescindibles per evitar la ruïna. Traduir, doncs, és tan vell com la humanitat mateixa.

El pas dels mil·lennis ha dut la humanitat a aprendre idiomes, i les noves tecno-logies ens han proveït de traductors automàtics que, més que donar solucions de traducció perfectes, proporcionen aproximacions que faciliten una compren-sió de circumstàncies sobre textos informals. Però això no significa que la feina de traducció sigui prescindible, ni supèrflua, ni es pot entendre com una fatalitat que les coses es perdin pel camí perquè aquesta feina ja ho té. El cas dels polítics catalans per Europa seguirà aportant notícies en què el procés de tra-ducció serà rellevant, com ara quan Puigdemont era a Alemanya i els terminis es dilataven perquè calia traduir tota la documentació a l’alemany. Esperem, en tot cas, que la notícia no sigui la pífia i que el traductor no sigui assenyalat com un traïdor.

Error de traducció del plet (fil de Twitter al compte de Miquel Strubell)

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 21

7 La traducció dels textos sagrats Joan-Lluís Lluís

A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 33-34 i 121-122

Bíblies cremades per cristians «En nom de Nostre Senyor e de la humil Verge Maria, mare sua. Comença lo psaltiri tret de la bíblia de stampa, la quall és estada empremptada en la ciutat de València, e fon corregida, vista e reconeguda per lo reverend mestre Jacme Borrell, mestre en sacra teologia, de l’orde de pricadors e inquisidor en lo Regne de València, e d’altres, segons en aquella se conté.» Així comença aquest saltiri (conservat a la biblioteca Mazarine de París), l’única part cone-guda del llibre més misteriós de l’edició catalana, la Bíblia valenciana, impresa l’any 1478 i cremada l’any 1483 per la Inquisició. El català havia estat la quarta llengua vulgar en què s’imprimia la Bíblia (després de l’alemany, l’italià i el neerlandès) i, com ho va escriure l’historiador Jordi Ventura (a La Bíblia valen-ciana), «la llengua catalana perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, juntament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència». La pregunta sense resposta podria ser, doncs: si la In-quisició no hagués fet desaparèixer aquesta Bíblia precisament en aquest pe-ríode crític, aquest llibre hauria pogut tenir el paper fonamental de cohesió lin-güística i de model literari que va tenir per a l’alemany en el primer cas i per a l’anglès en el segon?

El que sabem avui és que l’Església considerava com una heretgia el fet de tra-duir la Bíblia, l’única versió admesa de la qual era la versió llatina, la Vulgata (el 1490, Joan Roís de Corella va haver de fer imprimir a Venècia la seva traducció dels salms). Aquesta prohibició afectava les traduccions a l’hebreu i en llengua vernacla, ja que es considerava que aquestes dues versions podien servir als jueus per a estudis i cerimònies clandestins. Efectivament, els promotors de la Bíblia de 1478 eren en bona part jueus conversos, alguns dels quals van acabar refugiant-se a Perpinyà en un moment en què Lluís XI s’havia apoderat del Rosselló. Jordi Ventura dóna noms de persones que van morir a la foguera per haver estat trobades en possessió de textos bíblics traduïts en català: el mercader Francesc Esplugues amb la seva dona Constança, l’apotecari Joan Liminyana amb la seva mare Castellana Guioret, el llibreter Francesc Castellar, el passamaner Lluís Sanç, el mercader Dionís Moncada...

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 22

Odi als jueus, però també, encara, odi als pagans del món grecoromà, ja que el concili de Trento (acabat el 1563) va prohibir expressament l’estudi de la llen-gua grega, sospitosa de poder conduir a rebrots de ritus pagans. Lògicament, aquest concili va insistir sobre la prohibició de la possessió de la Bíblia en llen-gües hebrea i grega, tot alimentant de nou algunes fogueres amb carn de relap-se, de traductor o d’estudiós. L’Església, molt clarament, volia conservar el mo-nopoli absolut de difusió dels textos sagrats, i intentava impedir el seu accés tant per la banda erudita (hebreu i grec) com per la banda popular (llengües vernacles), malgrat les protestes d’alguns pensadors, com ara Peter Schade, de Leipzig, que va publicar el 1518 (això sí, amb el pseudònim de Petrus Mose-llanus) un Discurs sobre la necessitat d’aprendre diverses llengües, en el qual afirmava que Déu, els sants i els àngels són poliglots i que, per tant, totes les llengües podien ser mèdiums entre el creient i el Creador o els seus repre-sentants.

L’Església, però, va continuar la seva repressió, sense sospitar que el segle XVI seria el segle de l’aliança d’una nova heretgia que professaria la necessitat d’un lligam personal entre els creients i Déu i d’una tècnica que permetria la multiplicació gairebé miraculosa dels escrits i, per tant, de les traduccions. Luter i Gutenberg van obligar l’Església catòlica, in fine, a posar fi a aquesta situació de prohibició que ens sembla, avui, gairebé incomprensible i que, en el seu mo-ment, va ser cruelment mortífera.

Tres llengües gregues i alguns morts Vuit morts, setanta ferits i un sotrac polític de primera magnitud. Va ser la con-seqüència dels aldarulls de protesta contra la traducció al grec modern dels Evangelis. Sembla, avui, bastant difícil d’entendre, però potser res del que sigui grec no hauria de sorprendre’ns, i menys allà on la religió i la llengua s’aigua-barregen. Anem a pams, doncs. Era l’any 1900 i el reialme de Grècia, encara traumatitzat per les guerres d’independència contra Turquia, cercava la seva identitat en els essencialismes nacionalistes clàssics, en un cert fonamentalis-me religiós –no hi ha, a Grècia, separació entre Església ortodoxa i Estat– i en el purisme lingüístic. Es podria dir que existien tres formes de grec que com-petien entre elles: la koine, el grec antic comú, totalment caigut en desús però ensenyat com a tal i, sobretot, llengua gairebé sagrada pel fet de ser la llengua del Nou Testament; la katharevousa –«llengua purista»–, forma de grec modern molt allunyada de la llengua parlada majoritàriament però que va dominar la vida pública i l’ensenyament després de la independència, i el demòtic –«llengua del

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 23

poble»–, forma de grec modern popular, més simple, que de mica en mica s’ha anant imposant i que és avui la forma oficial.

El 1900, doncs, la reina Olga va decidir fer traduir el Nou Testament, que exis-tia només en grec antic, en katharevousa. L’oposició de l’Església va ser imme-diata, ja que es considerava que aquesta traducció equivalia a «una renúncia a l’herència sagrada de Grècia». Va caldre tot el pes de l’autoritat reial per fer acceptar l’oportunitat d’una tal traducció que, de totes maneres, romania incom-prensible per a la gran majoria del poble. Encoratjat per l’exemple de la reina, un escriptor, Alexandros Pallis, va decidir traduir el Nou Testament també en demòtic. I va provocar un terratrèmol. Acusat d’haver traït, blasfemat, insultat tant Grècia com la religió, Pallis, amenaçat de mort, va haver de fer-se discret. Havia estat prou astut, però, per entendre que el govern no gosaria condemnar la seva traducció sense condemnar de retop la traducció anterior de la reina Olga. Una part de l’Església ortodoxa també va intuir aquest problema i va in-tentar mantenir una certa neutralitat, sense gaire èxit, ja que aviat els estu-diants van manifestar-se, cada vegada més nombrosos i indignats, reclamant l’excomunicació de tots els traductors dels Evangelis. I, el 8 de novembre de 1900, la confrontació entre manifestants i policia va degenerar, i va provocar vuit morts i la dimissió del primer ministre.

Unes setmanes més tard, la jerarquia ortodoxa va publicar un decret d’excomu-nicació de qualsevol persona que vengués o llegís els textos traduïts. Aquesta excomunicació no esmentava els traductors ni els seus comanditaris, perme-tent així a la reina Olga de sortir més o menys indemne d’aquest afer. Durant el segle XX, aquest tema va perdre importància i la qüestió lingüística a Grècia va centrar-se en l’enfrontament entre llengua purista i llengua popular, amb la vic-tòria final, pel que sembla, d’aquesta darrera. Aquesta baralla, també bastant violenta, va fer passar a un segon terme la qüestió de la traducció de textos sa-grats. O potser no tant, ja que la Constitució grega, que data del 1975, diu que «el text de les Santes Escriptures ha de quedar inalterat. La seva traducció ofi-cial en qualsevol altra forma lingüística sense autorització del Patriarca queda formalment prohibida».

► Postgrau ofert pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València: EXPERT UNIVERSITARI EN SOCIOLINGÜÍSTICA I PLANIFICACIÓ LINGÜÍSTICA, 1a edició, octubre 2018-març 2019

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 24

8 Traductors 8 Traductors Joan F. Mira Joan F. Mira

Suplement Quadern d’El País, edició de València, 30/04/2009 Suplement Quadern d’El País, edició de València, 30/04/2009

Traductors de clàssics pròxims o remots, traductors de gran li-teratura, traductors de filosofia, d’història i de ciència social. Traductors, i això és important, a un “català matisadament va-lencià”, tal com jo precisava en la presentació de la Divina Co-mèdia, i com va recollir Vicent Alonso en els seus Assaigs de Montaigne. Estem aportant a la llengua comuna un gruix de traduccions ben important i ben notable, que no sé si “allà” –vull dir a Barcelona, a Catalunya– saben apreciar i acollir com cal, però em sembla que sí. En poques setmanes m’han arribat a les mans el Faust de Goethe traduït per Jaume Ortolà, i el Michael Kohlhaas de Kleist en versió del mateix autor. Ningú havia tornat a traduir el Faust de l’edició de Lleonart el 1938, en plena guerra. Dante, Montaigne i Goethe, traduïts per valencians, no és poca cosa. I m’ha arribat una edició preciosa, bilingüe japonés-català (català valencianíssim) dels Viaranys d’Oku, del clàssic del segle XVII Basho Matsuo: el traductor amaga el propi nom, i no el diré, però és de Castelló i va ser alumne meu. I Guillem Calaforra traduint del polonés Czeslaw Milosz, de l’alemany Max Weber, i una història (molt francesa) de la filosofia medieval. Gustau Muñoz tra-duint Adorno i Theodor Herzl. I la vintena llarga d’autors de la col·lecció “Brevia-ris”, Pico della Mirandola, Diderot, Sartre, Klemperer, Cardoso Pires, Darwin. Fa molts i molts anys, a primers dels setanta, Eliseu Climent va impulsar uns “Quaderns de 3i4” que degueren ser la primera iniciativa valenciana per incor-porar els gran noms del pensament crític contemporani, Gombrich, Habermas, Althusser, Lukács i companyia, inclòs el xinés Lu Hsun. Hi vam col·laborar tra-ductors valencians inexperts com Salvador Jàfer o com jo mateix, i la petita col-lecció va morir de mort natural. Però era ja un anunci. Hem fet algunes coses respectables, els autors i editors valencians, i aquesta n’és una, no la menys important. Hem fet allò que cal fer, i ho fem encara. Si als polítics valencians, i als qui els voten massivament, no els importa la llengua del país, ni Goethe, ni Montaigne ni Dante, a nosaltres, traductors, sí que ens importa. Molt.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 25

9 Un dinar a Dwight amb Ted Kooser Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

Núvol, 25/04/2017

https://www.nuvol.com/entrevistes/un-dinar-a-dwight-amb-ted-kooser/

Aquesta és una petita crònica de dos traductors de versos que van a conèixer el poeta que han traduït. Els traductors són els signants d’aquest relat. El resultat de la feina de traducció compartida és el recull L’ocell matiner i altres poemes, que la casa pollencina El Gall Editor acaba de publicar. I el poeta és Ted Kooser, nascut el 1939 a Ames, Iowa. No se’ns ocorre millor manera de presentar-lo que convidant-vos a llegir els seus poemes de treballada transparència. Aportarem, però, dos cèntims de currículum: Ted Kooser va ser el Poet Laureate de la Biblio-teca del Congrés dels Estats Units de 2004 a 2006 i, entre molts altres guardons, va rebre el Pulitzer de poesia l’any 2005 amb Delights and Shadows, un recull que ha venut, poca broma, més de 100.000 exemplars.

L’escenari d’aquesta crònica són els estats d’Iowa i Nebraska, al Midwest. Iowa és el lloc de naixement i procedència del poeta, i l’estat per on transcorre bona part del nostre trajecte. Ens trobem amb ell, però, a Nebraska, l’estat on Kooser viu des del seu temps d’estudiant d’institut. Un i l’altre són el que se’n diu flyover states, part del tros de país que molts nord-americans veuen només des de la finestreta de l’avió que els du des la Costa Est a Califòrnia o viceversa. Som al Corn Belt, el cinturó del blat de moro (ara segat), i som a la part septentrional de les Grans Planes. Per aquí pasturaven els grans ramats de bisons. Aquí vi-vien, per exemple, els sioux i els lakotes. I colons d’origen suec, alemany, da-nès, bohemi... Si volguéssim recórrer a l’etiqueta tòpica de l’Amèrica Profunda, moltes de les coses que trobem pel camí (tipus humans, estacions de servei, grans rètols publicitaris, granges i graners, senyals) ens donarien la raó. Terri-tori Trump? La consulta als resultats diu que sí, però tot amaga diverses capes, com aprendrem aviat.

Sortim de Chicago, on un de nosaltres fa una estada d’investigació i l’altre una visita de vacances de Pasqua. Ens acompanya Alba Girons, lectora de català a la Universitat de Chicago i convertida a la devoció kooseriana. Són vint hores de cotxe, anar i tornar, que inclouen el pas dels rius Mississippí i Missouri i dues nits d’un motel de carretera que, com tantes altres coses aquí, ja havíem vist a les pel·lícules.

Ted Kooser viu des de fa dècades a Garland, un poblet de dos-cents habitants a la regió dels Bohemian Alps, coneguda així per l’origen txec i alemany de

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 26

molts dels seus pobladors. Els turons suaus no acaben de merèixer l’adjectiu alpí, però donen al paisatge una amenitat diferent a l’horitzontalitat per on hem conduït durant hores. Kooser ens ha citat al migdia a Dwight, un altre poblet de dues-cents ànimes, on té un estudi

molts dels seus pobladors. Els turons suaus no acaben de merèixer l’adjectiu alpí, però donen al paisatge una amenitat diferent a l’horitzontalitat per on hem conduït durant hores. Kooser ens ha citat al migdia a Dwight, un altre poblet de dues-cents ànimes, on té un estudi que fa servir per escriure, llegir i pintar. Just al davant hi ha aparcat el seu pick-up, que té més de vint anys “però funciona bé”. Els seixanta metres quadrats del local, una antiga botiga, són un bon resum de l’univers de Kooser: llibres de poesia, fotografies de família en blanc i negre, un cavallet amb pintures, vells objectes de la vida rural a la regió, tot endreçat amb la mateixa condícia que respiren els seus poemes. En un dels vidres exte-riors hi ha el rètol amb què ens havia dit que identificaríem el lloc. S’hi llegeix “Poetry made and repaired”: paraules clares amb un toc d’humor.

A prop de l’estudi del poeta hi ha un cafè que té una certa notorietat a Nebraska perquè ofereix especialitats de cuina txeca. Kooser volia que hi dinàssim, però avui és Dilluns de Pasqua i està tancat. Conduïm junts fins a Brainard, un altre dels poblets escampats per l’àrea, a un cafè amb plat del dia on la parròquia exclusivament masculina gira el cap quan ens veu entrar, una escena que també tenim vista.

Havíem promès a Kooser que l’objectiu de la visita no era fer-li una entrevista, de manera que no detallarem la conversa. Vam par-lar de projectes literaris, de pre-mis, de literatura infantil, del seu país i del nostre, de política (“Em fa ràbia pensar que potser, a la meva edat, aquest serà l’últim president que veuré”)... Natural-ment, li vam explicar coses de la llengua llunyana a la qual l’hem traduït. La conversa va transcór-rer en un ambient serè marcat per una atenció que va un pas més enllà de l’amabilitat. Jubilat, Kooser no para de treballar (es-criu cada dia, fa classes d’escrip-tura creativa a la Universitat de

► Ted Kooser al mig, al costat de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 27

Nebraska, manté el projecte American Life in Poetry, amb tres milions de subscriptors arreu del món) i es mira el món amb una mirada afectuosa que també adreça als tres visitants de l’altra banda de l’oceà. No ha estat mai a Europa: “Sóc molt mal viatger”. Això no obstant, durant els dos anys que va ser Poet Laureate ens conta que va haver de fer més de dos-cents actes per tot el país. Però ell és d’aquí, i aquí tenia ganes de tornar. “Als Estats Units,” explica, “alguns troben que dir d’un autor que és regional és un insult. A mi no m’ofèn en absolut.” Des de Nebraska, i parlant de Nebraska i d’Iowa, Kooser fa poesia per a lectors d’allà on sigui. O aquesta sensació tenim els convidats a la seva taula.

Dues hores després de la trobada, després de deixar-lo al seu estudi, els tres expedicionaris fem un cafè llarg i tranquil a Lincoln, la capital de l’estat. “Saps com estàs després d’haver vist una pel·lícula que t’ha agradat tant? Doncs estic així”, diu l’Alba. Ens esperen deu hores de cotxe. Les entretindrem xerrant de tantes coses, i també jugant a traduir, a sis mans aquesta vegada, algun dels poemes de la plaquette d’inèdits que Kooser ens tenia preparada i signada quan vam arribar a Dwight. Un dels poemes, “Meteor Shower” ve a dir això:

Pluja d’estels

Just abans de la sortida del sol vaig comptar nou estels fugaços que esgarrapaven el cel, només esgarrapades petites com les que faria un gat jugant amb una pilota, un gran gat negre i una pilota immensa que guspireja, amb tot i amb tots nosaltres a dintre.

Ted Kooser, At Home. Poems (2016)

Vegeu també “Calat i neguit: la traducció de Beowulf”, de Seamus Heaney (traducció de Jaume Subirana) (Saltana, revista de literatura i traducció)

► Maria Aurèlia Capmany i la traducció. A propòsit de la seva traducció i edició inèdita del “Decameró”. 2 d’octubre a les 19h, Ateneu Barcelonès

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 28

REMINISCÈNCIES

10 Llops i homes llop Elias Canetti

La llengua salvada. Crònica d’una adolescència (Barcelona: Proa, 1985), traducció de Carme Gala

El Danubi és molt ample en el seu curs inferior, a Bulgària. Giurgiu, la ciutat que era davant per davant [de Rustschuk o Ruse], pertanyia a Romania. D’aquí havia vingut, així ho deien, la dida que em va criar amb la seva llet. Era una pagesa forta, sana; va criar al mateix temps el seu propi fill, el qual havia dut amb ella. Sempre vaig sentir a dir lloances d’ella i, malgrat que no la pugui recordar, és per ella que la paraula «romanesa» ha conservat en mi una ressonància, un caliu. [...]

De tots els contes que vaig sentir, tan sols en tinc memòria dels que tractaven d’homes llop i vampirs. Potser no en van explicar d’altres. No puc tenir cap llibre de contes balcànics a les mans sense reconèixer-ne algun a l’acte. Els tinc presents amb tota mena de detalls, però no en l’idioma en què els vaig sentir. Els vaig sentir en búlgar, però els conec en alemany; aquesta misteriosa traducció és potser el més notable que puc relatar de la meva adolescència i, com que el destí idiomàtic de la majoria d’infants transcorre de diferent manera, potser hauria de dir-ne alguna cosa.

Els meus pares parlaven alemany entre ells, de què no podia entendre res. Amb nosaltres, els nens, i amb tots els parents i amics, parlaven espanyol. En realitat, aquest era el llenguatge familiar, per descomptat un espanyol antic [judeocastellà]; més endavant també el vaig sentir parlar sovint i no l’he desaprès mai. Les pagesetes que vivien a casa només parlaven búlgar i crec que sobretot va ser amb elles amb qui el vaig aprendre. Però vaig deixar Rustschuk a sis anys sense haver anat mai a una escola búlgara i aviat el vaig oblidar totalment. Tots els fets d’aquests primers anys s’esdevingueren en espanyol o en búlgar. Després, la major part se m’ha traduït a l’alemany. Només els fets especialment dramàtics, com ara les morts o assassinats i els sobresalts més terribles, han restat en el seu espanyol original, però molt precís i inesborrable. Tota la resta, és a dir, la major part dels casos, i molt especialment tot el que vaig sentir en búlgar, com ara els contes, ho tinc al cap en alemany.

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 29

No puc dir exactament com va ocórrer. No sé en quin instant ni en quina avinentesa es va traduir això o allò. No me n’he ocupat mai; potser temia destruir, a causa d’una anàlisi metòdica basada en principis rigorosos, el més valuós que conservo a la memòria. Només puc dir una cosa amb seguretat: tinc presents els fets d’aquells anys amb tota la seva força i frescor –m’he sustentat d’ells més de seixanta anys–, però la majoria estan lligats a unes paraules que en aquell temps jo no coneixia encara. Ara em sembla natural escriure-ho, i no em fa pas l’efecte que, en fer-ho, canviï o alteri res. No és com la traducció literària d’un llibre d’una llengua a l’altra; és una traducció que s’ha produït en l’inconscient i, ja que aquest mot ha perdut la seva expressivitat per un excés d’ús i el defujo, d’altra banda, com aquell qui fuig de la pesta, tant de bo se’m disculpi d’utilitzar-lo en aquest únic cas.

11 Quaderns. Revista de Traducció

Sumari del número 25 (2018)

Consulteu aquí el sumari complet, amb accés als articles en PDF

Quaderns. Revista de Traducció: 20 anys, 25 números! (Montserrat Bacardí)

DOSSIER. JANE AUSTEN, DOS-CENTS ANYS DESPRÉS

Presentació (Francesc Parcerisas)

David Owen. The European Reception of Jane Austen’s Works

Victòria Alsina i Keith. Jane Austen en català

Judit Fontcuberta. Eulàlia Presas, traductora de Pride and Prejudice

Josep Marco Borillo. Els patrons sintàctics en les novel·les de Jane Austen tra-duïdes per Jordi Arbonès

Teresa Julio. Irene Polo, traductora de Pride and Prejudice. Una història d’ad-versitats

Maria Dolors Ventós. L’aventura de Mansfield Park

Xavier Pàmies. Seny i sentiment, de Jane Austen. La traducció d’una novel·la de dos segles enrere

Dolors Udina. Compte amb els desmais!

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 30

Alba Dedeu Surribas. Cavallers refinats i grangers cavallerosos: sobre la tra-ducció d’una discussió moral a Emma, de Jane Austen

Maria Barbal. Jane Austen (1775-1817). Una visió des de dues perspectives emparentades

ARTICLES

Rexina Rodríguez Vega. Autotraducción y biliterariedad en el espacio ibérico. El caso gallego

Rainier Grutman. Autotraducción, autoría y autopromoción en el Siglo de Oro: las posturas de Juan de Mariana y Bernardino Gómez Miedes

Manel Vila-Vidal. Poesia i diàleg: les traduccions de Todesfuge, de Paul Celan

Victòria Alsina Keith; Marcello Giugliano. Llengua, identitat i traducció: Trans-lations de Brian Friel en català

Tian MI. Marcela de Juan: los inicios de los trasvases culturales entre China y España en el siglo XX

Guadalupe Soriano Barabino. La formación del traductor jurídico: análisis de la competencia traductora en traducción jurídica y propuesta de programa formativo

María Magdalena Fernández Pérez; Carmen Toledano Buendía. Contextualis-ation in telephone interpreting

Bruno Echauri Galván. Understanding la Salud Mental: Traducción de materia-les informativos en base a las necesidades de la comunidad hispana en EE. UU.

EXPERIÈNCIES

Anna Aguilar-Amat; Miquel Edo; Blai Guarné. Fortaleses i febleses del Treball de Final de Grau a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona: epistemologia, heteroglòssia, visibilitat

Bárbara Cerrato Rodríguez. Entrevista a Sara Cavarero, traductora de L’últim patriarca de Najat El Hachmi al italiano

RESSENYES

Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (cur.). Traducció i franquisme. (Jaume Coll Mariné)

Castro, Olga; Ergun, Emek (ed.). Feminist Translation Studies. (Caterina Riba)

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 31

Godayol, Pilar. Tres escritoras censuradas: Simone de Beauvoir, Betty Friedan y Mary McCarthy. (Tamara Andrés Padín)

Lafarga, Francisco; Pegenaute, Luis (eds.). Autores traductores en la España del siglo XIX. (Juan Ramírez-Arlandi)

Montero Domínguez, Xoán (ed.). El doblaje. Nuevas vías de investigación. (Gaila Calvo González)

Lafarga, Francisco; Fillière, Carole; García Garrosa, María Jesús; Zaro, Juan Jesús. Pensar la traducción en la España del siglo XIX. (Marina Alonso)

Vidal Claramonte, Mª Carmen África. «Dile que le he escrito un blues». Del texto como partitura a la partitura como traducción en la literatura latinoameri-cana. (Anna Dot)

Gallego-Hernández, Daniel. New Insights into Corpora and Translation. (Patri-cia Rodríguez-Inés)

Vázquez y del Árbol, Esther. Traducción judicial y policial (inglés < > español) y Derecho Comparado. Court and Police Translation (English < > Spanish) and Comparative Law. (Francisco Godoy Tena)

► Les frases de Minimàlia a Twitter i a Instagram. Aquesta és de L’últim mono (Club Editor, 2015)

InfoMigjorn 1.391 – 25/09/2018 32