Església de tarragonaNúm. 282 Setembre - Octubre 2014 - Quinta època

Jaume Pujol Balcells10 anys com a Arquebisbe de Tarragona

SUMARI 282Setembre-Octubre 2014 Església

de tarragona

Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert, Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: MCS Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) Fax: 977 251 847 a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arquebisbattarragona.cat Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Subscripció anual: (6 números): 13,00 € Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,50 €

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.

EL BLOC (p. 4)No és tan fàcil, A. Coll GilabertÁlvaro del Portillo: «Sembrador de pau i d’alegria» Josep Ribot

CAPÇALERA (p. 5)Participar en la teva parròquiaÉs fer una declaració de principiDaniel Sobradillo

EFEMÈRIDE (p.6)Deu anys com a Arquebisbe

VIDA RELIGIOSA (p.8)Any de la vida consagradaPere Cardona

MUSEU BÍBLIC TARRACONENSE (p. 10)Tarragona commemora el bimil·lenari de la mort d’AugustAndreu Muñoz Melgar

ACCIÓ SOCIAL DE L’ESGLÉSIA (p. 12)Els àpats més solidaris

TARRAGONA MISSIONERA (p.18)La dimensió missionera de la nostra vida, una mirada oberta al mónJosep Bofarull Veciana

CULTURAExposició «La Seu de Tarragona i la Guerra de Successió (1700-1719)» (p. 20)Neus Sánchez Pié

El Col·legi Sant Pau de Reus celebra el 50è aniversari (p. 38)

NOTÍCIESLa comunitat dels pares Carmelites Descalços de Tarragona marxa de la ciutat (p. 20)

Professió solemne al Monestir de Santa Maria de Poblet (p. 43)

Ordenació presbiteral del P. Joan Bové Duran, c.m.f., a Valls (p. 43)

ANY JUBILAR DE SANTA TERESA (p. 24)Convidar santa Teresa a les nostres videsTeresa Ros Climent

ESTIU (p. 26)Una experiència real de Déu:el camí de Sant Jaume amb els jovesJosep Mateu

SANTA SEU (p. 29)Pau VI: La nit transfiguradaRafael Serra

REFLEXIÓ (p.31)Família cristiana, escola d’esperançaMarcel Pallejà i M. Betlem Padró

TERRA SANTA (p. 34)Uns dies a la terra de JesúsAida Solé Porta

CET (p. 36)Els bisbes de Catalunya analitzen el moment actual a la llum de l’ensenyament social de l’Església

JOVENTUT (p.41)«A Taizé m’he sentit estimada com mai a la vida»Àngela Zapata Dalmau

ARXIPRESTAT (p.42)La Mare de Déu del Remei d’Alcover estrena majòlica al Camí dels Degotalls de Montserrat

3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

No és tan fàcilDes que l’apreciat Didac Bertran em va demanar escriure un petit article a la revista, procuro no faltar al compromís. Sóc dels qui creuen en la premsa,

encara que no tant com Hegel quan deia: «La lectura del diari és l’oració del matí de l’home modern.» Si el filòsof tingués raó, potser la crisi religiosa seria una explicació que ara es venguin menys diaris.

O podria ser que els diaris no els fem prou atractius? La veritat és que fer periodisme no és tan fàcil. Clemenceau va dirigir un periòdic que és deia Justice, i deia als seus redactors: «Escriure no és tan difícil: subjecte, verb i predicat, i si voleu posar algun complement passeu abans a preguntar-me per direcció.»

Els periodistes hem d’informar, sospesar, contrastar, explicar, corregir, titular, criticar, orientar… i tenir l’objectiu de buscar i difondre la veritat. No es tan fàcil. Per això celebro l’existència de publicacions serioses com aquesta que m’invita a escriure i altres que contrasten amb tant de spam com ara volta pel món, pel món imprès i pel virtual. §

Àlvaro del Portillo (1914-1994), el tercer de vuit germans, era doctor enginyer de camins, doctor

en filosofia i lletres i en dret canònic. L’any 1946 es va establir a Roma, al costat de sant Josepmaria, servint l’Església en innombrables encàrrecs, com a consultor de diversos dicasteris de la cúria romana (religiosos, clergat, doctrina de la fe, revisió del Codi de Dret Canònic, causes dels sants, comunicacions socials, tres Sínodes de bisbes, etc.), i amb una participació activa en el Concili Vaticà II (Presbyterorum ordinis i Lumen gentium).

L’any 1935 s’incorporà a l’Opus Dei, i el 1944 va ser ordenat prevere. Durant quaranta anys va ser el principal col·laborador de sant Josepmaria, fundador de l’Opus Dei, i el seu primer successor durant dinou anys. Com a prelat va estendre la labor apostòlica

a vint nous països, va cridar al sacerdoci uns 1.000 fidels, va escriure 176 cartes pastorals, va iniciar la Universitat Pontifícia de la Santa Creu, va promoure multitud d’obres socials als cinc continents, etc.

L’any 1991 Joan Pau II li va conferir l’ordenació episcopal (l’any 1994 el Papa va pregar davant les seves restes mortals com a mostra d’amistat fraternal i d’agraïment per la seva fidelitat i amor a l’Església).

La caritat amb tothom, la sol·licitud pels fidels de l’Opus Dei, la humilitat, la prudència i la fortalesa, l’alegria i la senzillesa, l’oblit d’ell mateix i l’anhel ardent de guanyar ànimes per a Crist, juntament amb la bondat, la serenor i el bon humor que emanaven d’ell, són trets del retrat de la seva ànima.

Ha estat beatificat a Madrid, lloc on va néixer, el 27 de setembre de 2014. §

Álvaro del Portillo: «Sembrador de pau i d’alegria» Josep Ribot, pvre.

4

Capçalera

Participar en la teva parròquia és fer una declaració de principis

Daniel Sobradillo Cardona

Ecònom de l’Arquebisbat de Tarragona

El diumenge 16 de novembre l’Església diocesana celebrarà la Jornada de

Germanor. En aquesta diada tan important que recorda l’agermanament dels catòlics, es fa la col·lecta per al fons comú diocesà. Aquest fons és el que es fa càrrec de fer front a les despeses de la nostra arxidiòcesi: la retribució dels mossens, dels seglars, els ajuts per a obres i restauracions de les parròquies que ho necessiten, les aportacions a delegacions pastorals i altres institucions, obres de caritat, seminaris, despeses de funcionament, etc. Aquest fons es nodreix principalment de les aportacions que fan els declarants per mitjà de la declaració de renda. Tot i així es requereixen altres ingressos per tal de poder dur a terme la nostra activitat i fer front a tot el conjunt de despeses. Les parròquies, per exemple, amb molt d’esforç realitzen una aportació important al fons comú, fruit del compromís i de les aportacions de les comunitats que les conformen. Seguint, doncs, el principi de germanor cristiana, amb el que rebem gràcies a aquestes aportacions podem després tornar a distribuir-ho i fer-ho arribar als qui més ho necessiten. En aquest context, malgrat que representa una part molt petita del pressupost, la col·lecta de Germanor és també una aportació important al fons comú, sobretot perquè respon al compromís que tenim cadascun de nosaltres amb la nostra parròquia però especialment amb l’Església.

El lema d’aquest any ho expressa amb molta claredat: participar en la parròquia és fer una declaració de principis, com ho és ajudar els altres o marcar la creueta en la declaració de renda. Totes aquestes accions responen al compromís que hem d’assumir amb l’Església. Qui, sinó nosaltres, s’ha d’encarregar de mantenir les nostres parròquies? Tant amb aportacions desinteressades en forma de feina i temps, com amb aportacions econòmiques, hem de tenir clar que nosaltres som Església

i de nosaltres depèn que es puguin dur a terme totes les accions i activitats que amb tant d’èxit i reconeixement es realitzen a diari.

El diumenge 16 de novembre serà un bon moment per a refermar aquest compromís que no hauria de quedar tan sols en una aportació més de diumenge. Hem de treballar junts amb compromís per a incrementar els donatius per la via de la subscripció periòdica. Aquests donatius són els que ens permeten ajustar millor els pressupostos i també ofereixen una major comoditat per al donant. L’Església de Tarragona necessita el vostre ajut, però sobretot el vostre compromís econòmic. §

55

efemèride

Deu anys com a Arquebisbe

El papa Joan Pau II va nomenar-lo Arquebisbe de Tarragona, nomenament que es va fer públic el dia 15 de juny de 2004

El 19 de setembre de 2004 Mons. Jaume Pujol prenia possessió de l’arxidiòcesi de Tarragona. Des

d’aleshores han passat deu anys. És per això que en aquest número volem recordar alguns dels moments més significatius que ha viscut sent arquebisbe de Tarragona.

En aquests deu anys ha tingut l’oportunitat de fer nou visites pastorals als diferents arxiprestats, escriure set cartes pastorals, celebrar l’Any Jubilar amb motiu del 1750 aniversari del martiri de sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi (2008-2009) i l’Any sacerdotal (2010). L’any 2011 la ciutat de Tarragona li va concedir el títol de fill adoptiu, el mateix any que va pelegrinar a Turquia acompanyat d’un grup de periodistes i que acolliria prop de sis mil joves a l’arxidiòcesi camí de les JMJ de Madrid. També a finals d’any veuria la llum el seu primer llibre autobiogràfic Records i esperances. L’any següent es feia realitat el Centre Tarraconense El Seminari com un espai obert al diàleg entre fe i cultura.

La restauració de la capella del Santíssim de la Catedral i la inauguració de les obres de restauració de la Catedral en el seu conjunt, així com la inauguració del nou orgue també s’han fet en aquests darrers anys i han estat rellevants per a l’esplendor de la seu metropolitana. L’any 2013 va tenir lloc la Beatificació de l’Any de la fe, en què el Sr. Arquebisbe va apostar fermament perquè Tarragona fos la seu d’aquesta celebració.

Finalment, aquest any, ha viatjat de nou a Roma, juntament amb els bisbes de Catalunya, per a fer la segona visita ad limina del seu pontificat (la primera va ser l’any 2005), i ha inaugurat la Biblioteca del Seminari Pontifici de Tarragona i el centre pastoral i social de Kampanga a Rwanda (2014), entre d’altres. §

Fotos: MCS

Moments de l’ordenació episcopal

6

Aplec de l’Esperit a Tarragona (2007)

Visita ad limina (2014)

Oratori de Pau i Fructuós (2009)

Inauguració de l’Any Jubilar de Sant Fructuós- 2008-2009

Distinció de Fill adoptiu de Tarrragona (2011)

Inauguració del Centre Tarraconense El Seminari (2012)

Viatge a Turquia (2011)

7

ANY DE LA VIDA CONSAGRADA

L’inici d’aquest Any a l’arxidiòcesi serà el dia 29 de novembre amb una vetlla de pregària

vida religiosa

El 30 de novembre d’aquest any 2014, primer diumenge

d’Advent, s’inaugurarà l’ANY DE LA VIDA CONSAGRADA, precedit per una vetlla de pregària que se celebrarà el capvespre del dissabte dia 29.

El papa Francesc va convocar l’Any de la Vida Consagrada el 29 de novembre de 2013, al final d’una trobada amb cent vint superiors generals dels ordes i congregacions masculines.

¿Per quin motiu, el sant Pare, ha convocat aquest Any de la Vida Consagrada? Doncs, en el marc dels cinquanta anys del Concili Vaticà II, i en particular de la publicació del decret conciliar Perfectæ Caritatis, que tracta sobre la renovació adaptada de la vida religiosa.

¿Quins són els objectius d’aquest Any de la vida Consagrada? Són tres. Així els exposava el cardenal Prefecte de la Congregació per als instituts de vida consagrada i societats de vida apostòlica (CIVCSVA).

El primer: Recordar amb gratitud el passat. «Reconeixem en aquests cinquanta

anys que ens separen del Concili un temps

de gràcia per a la vida consagrada, marcats

per la presència de l’Esperit Sant que ens porta a viure també les

debilitats i infidelitats com a experiència de

misericòrdia i de l’amor de Déu. Volem que aquest

any sigui una ocasió per a recordar amb memòria

agraïda aquest passat recent.»

El segon: Obrir-nos amb confiança al futur. «Som molt

conscients que el moment actual és delicat i fatigós i que

la crisi que travessa la societat o la mateixa Església toca

plenament a la vida consagrada. Però volem assumir aquesta crisi

no com una aventura de mort sinó com una ocasió favorable per al creixement en profunditat i, per tant, d’esperança, motivada per la certesa que la vida consagrada no podrà desaparèixer mai de la vida de l’Església ja que va ser volguda pel mateix Jesús com a part irremovible de la seva Església.»

P. Pere Cardona, ofmcap.Delegat diocesà per a la vida consagrada

8

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

El tercer objectiu: Viure amb passió el present. «Un moment important per evangelitzar la vocació pròpia i donar testimoniatge de la bellesa del seguiment de Crist en les múltiples formes en què es desenvolupa la nostra vida. Els consagrats recullen el testimoni que els van deixar els seu fundadors i volen despertar el món amb el seu testimoniatge profètic i la seva presència en les perifèries existencials de la pobresa i el pensament.»

També, i per tal que els objectius no quedin només en el paper, s’han programat una sèrie d’actes: celebracions, un simposi internacional, jornades d’estudi, trobada ecumènica…, que ja tenen fixades les dates. Aquest actes, en el sentit ampli de la paraula, se celebraran a Roma, també a les Esglésies locals, i, evidentment, cada orde, congregació o institut també pot programar i donar a conèixer els actes programats.

Cal afegir una altra efemèride important que precisament s’escau en aquest any: és el V Centenari del naixement de santa Teresa d’Àvila, sobre el qual també hi ha uns actes programats.

A la nostra arxidiòcesi inaugurarem l’Any de la Vida Consagrada el dissabte dia 29 de novembre, a les 8 del vespre, amb una vetlla de pregària al Monestir

de les Carmelites Descalces de Tarragona. Aquesta vetlla de pregària és oberta a tothom.

Si el primer dels objectius de l’ANY DE LA VIDA CONSAGRADA és Recordar amb gratitud el passat, hem de donar gràcies a Déu perquè dues congregacions que treballen a la nostra arxidiòcesi celebren l’aniversari de la fundació: les Germanes de la Consolació, amb dos-cents anys de vida, i les Germanetes de l’Assumpció amb cent cinquanta anys. §

9

Tarragona commemora el bimil·lenari de la mort d’August

museu bíblic tarraconense

Caius Iulius Caesar Octavianus és el nom complet de l’emperador Octavi August. Va néixer a

Roma o Velletri (ciutat del Laci) el 23 de setembre de l’any 63 aC i va morir a Nola, a prop de Nàpols, el 19 d’agost de l’any 14 dC. Més enllà de conjectures no gens fonamentades, la casuística fa que el naixement d’August coincideixi amb la festivitat de Santa Tecla i la seva mort amb la festivitat de Sant Magí.

Tarragona està commemorant, doncs, el bimil·lenari de la seva mort per raó de l’estret vincle de tan insigne personatge amb la ciutat. L’edició del Festival Tàrraco Viva de 2014 ha estat dedicada, monogràficament, a la figura de l’emperador August, i del 26 al 29 de novembre la ciutat acollirà un congrés internacional dedicat a August, en el marc de la Tàrraco Biennal, organitzat per la Fundació Privada Mútua Catalana i amb la col·laboració d’un comitè científic amb representants de diferents institucions, com l’esmentada Fundació, els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Museu d’Història de Tarragona, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Reial Societat Arqueològica Tarraconense i l’Arquebisbat de Tarragona.

Cal tenir present que la ciutat es va convertir en residència de l’emperador Octavi August entre els anys 26 i 25 aC, fet que va influir en els canvis urbanístics que la urbs va experimentar i en la devoció dels seus habitants vers la seva figura. Va ser aleshores que Tàrraco es va convertir en capital del seu conventus jurídic i de la nova província, la Hispània Citerior, de rang imperial i amb l’extensió més basta de tot l’Imperi romà. El retòric Marc Fabi Quintilià documenta que, en vida de l’emperador, a Tàrraco, es va construir una ara en el seu honor, en la qual hi va néixer un margalló. Les palmes eren

símbol de victòria, de regeneració i d’immortalitat. Quan aquest fet va arribar a coneixement d’August, va exclamar amb ironia que la ciutat devia retre pocs sacrificis en aquell altar (cf. Quintilià, Instit., 6.3.77). Un any després de la mort d’August, una ambaixada tarraconense va sol·licitar a l’emperador Tiberi permís per a bastir un temple en honor de l’emperador divinitzat (cf. Tàcit, Annals, 1, 78). Concedit el permís, la seca de Tàrraco va emetre monedes que representaven el temple amb vuit columnes de façana i amb la imatge del diví August sedent, un model escultòric inspirat en les representacions del Déu Júpiter. El nou temple va focalitzar el culte imperial de la Província i de Tàrraco i es va convertir en un exemple per a altres províncies romanes. Entre els anys 122 i 123 dC el Temple d’August va ser restaurat per l’emperador Adrià, el qual va assumir les despeses de les obres (cf. Scriptores Historiae Augustae. De Vita Hadriani, 3-4). L’esmentat temple va ser ubicat al mateix emplaçament de la catedral actual.

Proposta restitutiva de l’August de Prima Porta amb la seva policromia original, segons els restauradors Jesús Mendiola i Emma Zahonero.

Andreu Muñoz MelgarDirector del Museu BíblicTarraconense

10

La figura de l’emperador també resta vinculada a la història del cristianisme. Segons els Evangelis, Jesús de Natzaret va néixer en temps de l’emperador Octavi August i del rei Herodes el Gran (37 aC - 4 aC). El textos dels evangelistes Mateu i Lluc ho expliciten (cf. Lc 1,5; Mt 2,1; Lc 2,1-7). Així, el naixement de Jesús de Natzaret cal situar-lo en una franja entre els anys 7/6 i 4 aC. El text evangèlic, però, presenta una aparent contradicció, perquè Publius Sulpicius Quirinus va ser nomenat governador de Síria l’any 6 dC. Aquest cens es va produir uns deu anys després del naixement de Crist. Com podem explicar aquesta aparent contradicció?

És evident que l’evangelista Lluc va agrupar diversos censos provincials continuats en un de sol. El cens de Quirini seria el nom popular que va adoptar aquesta agrupació de censos. Aquest va quedar marcat de manera molt significativa en la memòria col·lectiva pel fet que va provocar una forta revolta encapçalada per Judes el Galileu. Cal tenir present també que l’evangeli de Lluc va ser redactat després de més de setanta anys del naixement de Crist. Menys probable és que Lluc es referís al cens general de ciutadans romans convocat per l’emperador August l’any 8 aC, perquè aquest no afectaria la Sagrada Família, que no gaudia de l’estatus de ciutadania romana. La qüestió fonamental és que no hi ha dubte que l’Evangeli vol accentuar la importància històrica del naixement de Crist en el context històric de l’imperi d’Octavi August.

Més enllà de la història, l’imaginari tarragoní també ha construït una pietosa llegenda que uneix l’estada de l’emperador a la ciutat amb l’edicte d’empadronament que marca el naixement de Jesucrist. La recull el bibliògraf tarragoní Josep Virgili i

Sanromà sota el títol El finestral del Mandat d’aquesta manera: «La llegenda diu que en aquells temps el mandat del Cèsar es llegí precedit del so de trompetes i tabals

des d’un dels finestrals del seu palau de Tàrraco, finestral que, per cert, es conservà fins 1813. I és que els soldats de Napoleó en evacuar la ciutat destruïren la part oriental del Palau d’August, lloc on era aquesta finestra que, curiosament, no servia per il·luminar l’estança on era, ja que des del dia que es va llegir l’edicte mai més no hi havia tornat a penetrar el sol.

Aquesta notícia de l’empadronament la va donar per primera vegada Pons d’Icart en el seu Libro de las Grandezas y Cosas Memorables de la Metropolitana, Insigne y Famosa Ciudad de Tarragona, però va ser després un bisbe de Girona qui en el seu llibre Paralipomenon va assenyalar el lloc exacte des d’on es va llegir l’edicte, que va batejar amb el nom de finestra del mandat, nom que va fer fortuna en seguir de generació en generació. Fos però on fos el lloc des d’on es va llegir aquest important document històric, precisen els autors que s’havia redactat l’any 26 anterior a l’era cristiana, però que el decret es va suspendre a causa de les

guerres i que no va entrar en vigor fins la rendició dels Càntabres i dels pobles de la Germània i de la Gàl·lia, l’any 752 de la fundació de Roma en tornar August a la capital de l’Imperi. Es diu que allí de nou es va llegir el mateix edicte que ja s’havia donat a conèixer abans a la nostra ciutat i des de la finestra del mandat» (cit.

a Virgili i Sanromà, J., Llegendes i narracions de Tarragona (1895-1993), Biblioteca Tarraconense 10, Tarragona 1994, 13). §

Torre d’accés al Fòrum Provincial, popularment coneguda com a Torre del Pretori, Palau d’August o Castell de Pilats.

L’Arc de Berà va ser erigit per Luci Licini Sura entre els anys 15 i el 5 aC i dedicat a l’emperador August.

Sesterci amb el cap d’August radiat i l’ara dedicada a l’emperador.

11

acció social de l’Església

Els àpats més solidaris

–Els menjadors socials de Reus, Montblanc i ‘Cafè i Caliu’ a Tarragona ofereixen diàriament àpats per a persones sense recursos

–A part dels aliments també se’ls ofereix acompanyament en la seva difícil situació

10.00 h.

Hora punta a Cafè i Caliu a la Casa Sant Auguri de la plaça de les Peixateries Velles

de Tarragona. Hi ha poc moviment pels carrers d’aquesta zona tot i ser dia feiner. Mentrestant, a dins la Casa, els voluntaris de Cafè i Caliu treballen sense descans, a la cuina i al menjador, per atendre les persones que han vingut a esmorzar. I en tot moment amb un somriure. «Diàriament són prop de noranta usuaris els que vénen a esmorzar totes els dies de la setmana fins les 11.30 h, quan es tanca el servei», explica el responsable d’aquest servei de Càritas Interparroquial de Tarragona, el Sr. José Ramon Bahillo. Segons Bahillo el perfil de persones és molt divers: immigrants, sense sostre, famílies afectades directament per la crisi que s’han quedat a l’atur… Darrere de cada persona hi ha un drama diferent. «A part dels voluntaris també hi ha una treballadora social de Càritas Interparroquial de Tarragona que avalua els casos personals i els ajuda en tot el que sigui possible. «Darrerament hem tingut dos casos que han aconseguit deixar les drogues. Malgrat que no acostumem a tenir bones notícies, aquesta n’és una», explica el responsable de Cafè i Caliu.

A banda de l’esmorzar també s’elabora un plat per dia (pasta, verdura…) que els usuaris poden menjar

sempre i quan ho facin al menjador, no se’l poden endur. Diàriament també s’ofereixen vint dutxes i cada persona té dret a quatre mudes per any. Abans o després d’esmorzar també es pot passar per la sala de la televisió.

«Et fan sentir com a casa»

L’Eva i la Beatriz són germanes i usuàries del Cafè i Caliu. Comparteixen taula amb el Matías, la parella de l’Eva. Tots tres són joves, viuen junts i cap d’ells no treballa. L’Eva està malalta i és mare de tres fills petits, i la Beatriz,

d’un infant de tres anys. No reben cap ajuda i no saben com pagaran el lloguer del pis. «Estem molt agraïts per la tasca que fa Càritas i les parròquies. No ens coneixen de res però ens acullen, t’obren les portes i et fan sentir com a casa», explica l’Eva. La Beatriz explica que el seu dia a dia consisteix a cercar feina. «Jo abans treballava, portava una vida normal, i quan veia la gent que s’estava al carrer em dolia. Ara sóc jo la que em trobo en aquesta situació i lluito cada dia per no llençar la tovallola», diu la Beatriz. Tots tres són unànimes a destacar la tasca exemplar dels voluntaris que dia rere dia els acullen al matí. La seva companyia, el seu treball i acolliment els dóna força per continuar endavant.

Cafè i Caliu va començar el servei el mes febrer de l’any 2011. Des d’aleshores s’han atès 3.236 persones i s’han servit 101.400 esmorzars

12

«Molts d’ells necessiten sentir-se escoltats»

La Paquita Díaz, col·laboradora de la Càritas parroquial de Sant Pau de Tarragona, és una de les voluntàries de Cafè i Caliu des dels inicis. Malgrat les obligacions familiars ella ve cada dijous. «És una experiència molt interessant. El pitjor que pot passar a una persona és sentir que no és res», explica. «Sempre s’ha dit que ajudant l’altre tu reps molt més, i és del tot cert. A mi m’omple molt.»

Una de les tasques que més agraden a la Paquita és escoltar i preguntar com estan. «Avui, per exemple, ha vingut un pakistanès i li he preguntat com estava perquè no l’havia vist de feia temps. M’ha dit que la seva mare havia mort i que no ha pogut anar al Pakistan. El fet que trobin una persona amb qui parlar i que els escolti és molt important per a ells.»

Cada dia, aproximadament, són nou els voluntaris que fan possible Cafè i Caliu. Tots ells tenen motivacions diferents i han arribat a aquest voluntariat per camins diversos però els uneix un mateix esperit: aportar esperança a unes vides marcades sovint per l’angoixa i el desànim.

Els aliments procedeixen del Banc d’Aliments, de la

Comunitat Europea, de forns de pa i de diverses empreses

que cada setmana fan aportacions voluntàries

13

«La situació ideal seria aquella en què no calgués l’existència dels menjadors socials»Antonio Garcia Bautista, director de Càritas Interparroquial de Reus

El primer menjador social a Reus es va obrir l’any 2009 al c/ Francesc Bartrina, i el segon l’any 2013 al barri de Sant Josep Obrer

El primer equipament va obrir portes a finals de l’any 2009 al carrer de Francesc Bartrina com a conseqüència de la voluntat que té Càritas d’acollir les persones que pateixen exclusió social.

Amb l’objectiu de dignificar aquells que són a l’últim esglaó social, i dins del procés d’acollida i acompanyament de Càritas, s’ofereixen àpats als ciutadans que per diverses situacions no poden cobrir les necessitats bàsiques.

Per tal d’adaptar-nos a la realitat canviant de la societat en què vivim, vam creure convenient obrir un segon menjador social l’octubre de 2013, però aquesta vegada a les instal·lacions de la Fundació Josep Pont i Gol, al barri Sant Josep Obrer. La decisió va ser encertada, perquè la utilització d’aquest segon servei ha anat en augment, tant en el nombre de menús servits a taula al menjador com en els entregats en carmanyoles per a ser consumits a casa. Avui hi assisteixen unes quinze persones presencialment i es reparteixen al voltant de trenta carmanyoles a diari.

Aquest estiu passat, juntament amb l’Ajuntament de Reus, hem atès vuitanta-vuit infants i les seves famílies dins del programa «Cap nen sense un plat a taula». Això ha permès atendre els nens que durant el curs escolar rebien l’ajut de la beca menjador a l’escola, i que a l’estiu perillava la seva correcta alimentació en tancar-se els col·legis per vacances.

L’atenció en els dos menjadors es fa al migdia de dilluns a divendres. Es serveix un dinar que consisteix en dos plats i postres, que pot ser consumit

presencialment o endut en carmanyola. També es lliuren entrepans per sopar i el divendres una bossa d’aliments per al cap de setmana.

El 2013 es van servir prop de 15.000 àpats en total. Veient la dinàmica que portem de gener a setembre de 2014, podem dir que aquesta xifra segurament quedarà doblada enguany, i el 2014 superarem els 30.000 menús servits a taula o entregats en carmanyola.

Cal remarcar que tota aquesta feina és possible gràcies a la col·laboració de quaranta voluntaris, empreses, ciutadans i l’Ajuntament de Reus.

Fotos: MCS

14

Però més enllà de les dades, a Càritas ens fixem que a més d’aliments també proporcionem a les famílies ateses un suport en la seva difícil situació a través d’un tracte directe i personalitzat. L’acollida i l’acompanyament dels més necessitats és el motor que ens permet continuar la nostra tasca, conscients que la situació ideal seria aquella en què no calgués l’existència dels menjadors socials

Aquest estiu passat, juntament amb l’Ajuntament de Reus, hem atès 88 infants i les seves famílies dins del programa «Cap nen sense un plat a taula»

15

Menjador social de Montblanc

«El més important de la nostra tasca com a Església recau a intentar retornar la dignitat a persones invisibles en la societat»

Judit Miguel, cuinera, i Mar Fernández, tècnica social

—Quan es va posar en funcionament el menjador?

El menjador social es va posar en funcionament l’any 1998 i s’inclou dintre del centre d’atenció diürna, on també s’ofereixen altres recursos: servei d’acollida i informació, esmorzar, dutxa, bugaderia i rober, guarda-roba (màxim tres mesos), suport emocional per intentar pal·liar la soledat i el desarrelament que pateixen les persones que arriben al menjador.

A partir del gener de l’any 2013, conjuntament amb serveis socials del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, es va iniciar un nou programa, anomenat «Carmanyola».

—A quantes persones dóna servei diàriament?

Aquest mes de setembre passat s’han preparat uns 45 menús diaris. Aproximadament se serveixen entre 4 o 6 àpats directament al menjador i 40 àpats per emportar al propi domicili. Durant el primer semestre d’aquest any, s’han servit 430 menús i s’han preparat 5.641 àpats dintre del Programa Carmanyola. Voldríem destacar que el 29% de les persones que són beneficiaries del Programa Carmanyola tenen entre 1 i 14anys.

—Quines situacions hi ha darrere les persones que demanen aquest servei?

Cada família o persona sola presenta una situació diferenciada i cal atansar-se amb cura i respecte a cada cas. La causa primera és la situació d’atur, majoritàriament, dels dos membres que componen la unitat familiar. Concretament, si observem les dades de l’any 2013, ens informen que un 84% dels participants es troben a l’atur, un 8% són persones pensionistes o jubilades i el 8% restant obtenen ingressos del treball marginal. Aquestes famílies o persones soles no tenen, o és insuficient, un suport familiar per a sostenir de forma prolongada una situació de manca d’ingressos econòmics. La

procedència geogràfica d’aquestes persones és, aproximadament, en un 85% espanyola.

—Quins reptes de futur hi veu?

Les persones que necessiten el recurs del menjador viuen situacions de pobresa severa i amb un alt risc d’exclusió social. El nostre servei cobreix aspectes bàsics de supervivència: alimentació,

Fotos: MCS

16

higiene personal i suport emocional. Sovint, només s’aconsegueix fer una tasca de contenció. Personalment, crec que el principal repte de futur radica en el canvi del concepte d’ajuda, la reflexió i anàlisi de l’impacte real de la nostra acció en aquelles persones que s’intenta incidir i en la pròpia societat. La coresponsabilitat en el servei que ofereix Càritas és fonamental per a trencar la tendència d’entendre l’ajuda com un dret sense cap responsabilitat per part del beneficiari i també, sovint, per part dels agents

de Càritas. La implicació dels mateixos participants en l’organització i funcionament del servei hauria de començar a ser prioritari en la nostra tasca de servei, entre d’altres.

—Quina valoració fan de la tasca de l’Església a nivell social?

Concretament, a la nostra comarca, no existeix cap altra entitat social que realitzi aquest servei d’atenció a les necessitats bàsiques per a les persones amb risc d’exclusió social. Personalment, el més important de la nostra tasca com a Església recau a intentar retornar la dignitat i el respecte a totes aquelles persones que s’atansen a Càritas, persones invisibles a la societat, que no són escoltades ni valorades. L’acolliment de forma oberta, sense condicionants ni exigències a aquestes persones, acompanyar-les en algun moment del seu procés vital, estar presents, sovint només amb un gest o una paraula. Aquests petits actes tenen un valor incalculable, un autèntic valor transformador.

El camí és llarg, i hi ha molts aspectes a millorar i potenciar: alguns de caire extern com incidir més en la denúncia de situacions de pobresa insostenibles, difondre més la nostra tasca, i altres d’àmbit intern, com aprendre a trencar amb els nostres prejudicis que no ens deixen acceptar i acollir l’altre com un germà, l’autoreflexió de la nostra acció, renovar l’esperit cristià en la nostra quotidianitat. El canvi cap a una societat més justa sempre comença en un mateix. §

El principal repte de futur radica en el canvi del concepte d’ajuda

17

tarragona missionera

La dimensió missionera de la nostra vida, una mirada oberta al món

Una Església que realment vulgui ser evangelitzadora

de cap manera no pot menystenir la dimensió missionera, mirada oberta i atenta a tot el món, perquè és catòlica; una mirada que és pregària, proximitat, solidaritat, comunió. En conseqüència, un grup humà que decideixi ser una comunitat cristiana de l’Església ha de plantejar pastoralment i acréixer realment la dimensió missionera com un dels seus objectius prioritaris, en el seu conjunt i en tots els seus membres. Una parròquia difícilment aconseguirà ser evangelitzadora en el seu territori i en les persones a ella encomanades si no desenvolupa la dimensió missionera. Assenyalem breument què demana l’esforç per a aconseguir aquest objectiu.

No és suficient divulgar amb interès i promptitud els molts materials gràfics que serveix la Delegació diocesana de missions i cooperació entre les Esglésies en les diverses jornades amb la bona motivació de les recaptacions econòmiques com a expressió de sensibilitat i sosteniment de les campanyes missioneres. Això comporta que han d’arribar a tots els membres de la comunitat, per ajudar-los a educar en la dimensió missionera de la seva vida cristiana.

No és suficient però també és necessari, evidentment.

No és suficient donar una mirada a les revistes missioneres, repassant les fotografies més o menys exòtiques que ens transporten a països llunyans, fent una lectura superficial d’articles que ens il·lustren sobre cultures desconegudes, afegint algun gest de generosa aportació econòmica que ens tranquil·litza dels nostres petits o grans luxes injustificats, i a vegades escandalosos. Tot això també forma part de la nostra sensibilitat missionera, com és natural.

No és suficient establir algun tipus de correspondència amb persones vocacionades que lliuren la vida per la causa del Regne i per la propagació de l’Evangeli en països en els quals l’Església és encara jove i la seva implantació és encara tendra, tot i ser viva i fecunda. Aquesta relació estableix lligams amb aquestes persones, desvetlla en nosaltres admiració i reconeixement per una generositat tan gran a la crida del Senyor. Això també fa falta, d’una manera important, no cal dir.

No és suficient un coneixement, una preocupació i un interès real pel que

passa en el que anomenàvem Tercer Món, més enllà de les nostres fronteres, perquè aquest Tercer Món

Josep Bofarull VecianaPrevere, vicari episcopal de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès

18

C/ Mare de Déu del Claustre, 5 - 43003 - TarragonaTelèfon i Fax 977 244 474 - Mòbil 689 992 171

a/e: labotigadelacatedral@hotmail.com

Disponible el noullibre-guia de la Catedral

és entre nosaltres, és aquí a tocar, als barris de la perifèria i al casc antic de les nostres ciutats, a les cases deteriorades dels nostres

pobles… Per tant la nostra solidaritat real no pot anar més enllà oblidant

el més ençà. Solidaritat propera i llunyana, totes dues necessàries, i possibles, perquè encara som una societat opulenta. Això també és un bon senyal que anem construint camins evangèlics, no cal dir.

Per mitjà de totes aquestes accions i gestos es cultiva la dimensió missionera, essencial de tota comunitat que vulgui ser cristiana, de tota parròquia que respongui a la missió evangelitzadora. Però el que és més determinant i decisiu va més enllà de la difusió d’unes imatges de llocs estrangers i més ençà de la divulgació d’unes paraules d’un determinat argot usual. El que és realment determinant és descobrir la dimensió missionera de totes les vocacions cristianes, del matrimoni i de la família, de la vida religiosa consagrada, de la vida diaconal i

presbiteral, aquí entre nosaltres. Tots els camins cristians, quan són viscuts com a resposta a la crida de Déu, miren el món, a tots els germans en la fe, per a aprendre molt d’ells, del seu vigor, del seu entusiasme, del seu sentit de festa, de la seva proximitat a la natura, del seu respecte per les tradicions i pels ancians, de la força de la seva expansió, i també, en alguns d’ells, de la forma martirial de viure la seva fidelitat.

Nosaltres, potser és obvi afegir-ho, els podem oferir la llarga tradició eclesial dilatada en la història, les reflexions aprofundides d’alguns aspectes de la fe, una comunió real de pregària i de solidaritat, l’esforç que fem per un testimoniatge ferm i clar de l’evangeli en aquesta societat nostra, desanimada i desorientada, però malgrat tot cridada per Déu a acollir la joia de l’evangeli. Com més creixi la dimensió missionera de la nostra vida, més capaços i eficaços serem per testimoniar la bellesa i la veritat del Bon Pastor de les nostres ànimes. §

Tots els camins cristians, quan són viscuts com a resposta a la crida de Déu, miren tots els germans en la fe per a aprendre molt d’ells

19

Exposició «La Seu de Tarragona i la Guerra de Successió (1700-1719)»L’exposició es pot visitar fins al 16 de novembre de dilluns a dissabte de les 10.00 h a les 19.00 h

cultura

El passat dia 16 de setembre, a la capella de Sant Miquel de la Catedral de Tarragona, es

va inaugurar l’exposició «La Seu de Tarragona i la Guerra de Successió (1700-1719)». Amb aquesta exposició l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT) i l’Arxiu Capitular de la Catedral de Tarragona (ACT) es proposen mostrar com es van viure i seguir els esdeveniments d’aquesta guerra des de la Seu de Tarragona.

La mort del rei Carles II sense descendència va ser el detonant d’una sèrie d’esdeveniments que van anar més enllà d’un conflicte dinàstic. El desencadenament d’una guerra de successió, de tipus clàssic, va comportar exteriorment una guerra internacional, i a nivell intern un desgavell constitucional. Mentre l’arxiduc Carles era partidari de mantenir el sistema de govern gairebé «confederal» que havien mantingut els Àustries durant els segles XVI al XVII, Felip d’Anjou desitjava introduir arreu un sistema de govern centralitzat de matriu francesa, però amb la imposició de les estructures administratives i de govern de la corona de Castella. D’aquesta manera, doncs, un conflicte dinàstic esdevenia també la defensa d’un model de relació entre els diversos estats peninsulars que tenien un mateix rei. Per als catalans, la guerra significava, doncs, el manteniment o supressió d’allò que anomenaven «les llibertats i constitucions del Principat de Catalunya».

La voluntat de l’exposició no és fer un estudi de la Guerra de Successió, ni a nivell general de país ni de la ciutat de Tarragona. Allò que ens proposem és mostrar com es van viure i seguir els esdeveniments des de la Seu de Tarragona. Tenint en

compte, però, que el Capítol Catedral de Tarragona era majoritàriament austriacista, com ho fou també el seu arquebisbe Isidor Bertran i Horteu. La correspondència del canonge Bonaventura de Lanuza, representant capitular a la ciutat de Barcelona i gran austriacista, juntament amb les actes capitulars ens permeten entendre com els canonges de Tarragona van interpretar la Guerra de Successió.

L’exposició està organitzada en vuit panells estructurats en cinc apartats —La mort del rei Carles II i la proclamació de Felip V, la conquesta austriacista de Tarragona, la Tarragona austriacista, la Tarragona filipista i per últim la biografia de les autoritats eclesiàstiques principals del període—,

Fotos: MCS

Neus Sánchez Pié Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

20

en els quals es pot observar de forma cronològica l’evolució de la guerra des de l’any 1700, quan va morir el rei Carles II, fins a l’any 1719, quan l’arquebisbe Isidor Bertran i Horteu va morir a l’exili. Els textos van acompanyats de transcripcions de documents originals de l’època per tal que el visitant pugui endinsar-se en la mentalitat de l’època i fer-se una idea més acurada de com es van viure i seguir els esdeveniments de la guerra des de la Seu de Tarragona.

Els panells, dissenyats en format de dietari, compten amb el suport de dues vitrines on, a més, hi podem trobar documents originals de l’època, com les constitucions que va jurar Felip V l’any 1702 i les que també va jurar el rei Carles III l’any 1706.

També es pot veure un exemplar original del Decret de Nova Planta (1716) a més de la Butlla In excelsa sedis apostolicæ mitjançant la qual el papa Climent XI reconeixia Bertran com a arquebisbe de Tarragona malgrat les negatives de Felip V a acceptar-lo.

L’exposició restarà oberta fins al 16 de novembre de dilluns a dissabte de 10.00 h a 19.00 h. §

21

22

La comunitat dels pares Carmelites Descalços de Tarragona marxa de la ciutatL’església de la Mare de Déu del Carme continuarà mantenint el culte

notícies

Després de quatre-cents disset anys de presència a Tarragona, la comunitat dels Pares

Carmelites Descalços abandona la ciutat. El passat 14 de setembre, el Sr. Arquebisbe va presidir una solemne eucaristia amb la qual, d’una manera oficial, s’acomiadava la comunitat carmelitana.

En la seva homilia, el Sr. Arquebisbe expressava el dolor i la tristesa per la marxa dels pares Carmelites, als quals, a la vegada, va agrair l’important treball pastoral i social realitzat durant tant de temps a la ciutat. Mons. Jaume Pujol també va afegir que l’església del Carme no es tancarà i que s’està buscant una solució que permeti la continuïtat del culte. En tot cas, els pares Carmelites continuaran a Tarragona fins que uns nous responsables diocesans es facin càrrec del temple. Per la seva part, el provincial dels Carmelites a Catalunya, el P. Agustí Borrell, va agrair el suport rebut per l’orde durant la seva estada a Tarragona, recordant, també, que molts carmelites havien estudiat al Seminari del carrer de l’Assalt.

Per la seva part, el prior dels Carmelites Descalços de Tarragona, el P. Pere Martorell, ha explicat que la manca de vocacions ha obligat a prendre aquesta decisió, raó per la qual els religiosos de Tarragona es traslladaran a la Parròquia del Santuari de Santa Teresa de Lleida. «Fa uns anys, a la comunitat de Tarragona hi havia quinze religiosos. Ara només som tres.»

El P. Martorell recorda, amb emoció, els vint-i-un anys que ha estat a Tarragona. «En una primera etapa, vaig ser-hi divuit anys, durant els quals vam realitzar una important tasca social als barris de

les parcel·les Tuset, Entrevies o Salut. Als darrers anys, s’han intensificat els nostres serveis religiosos, i entre els actes més representatius cal destacar l’entronització de la imatge del Nen Jesús de Praga, acte celebrat al novembre de 2012.»

Història centenària

Han passat més de quatre-cents anys des que el 8 de març de 1597, un cop obtinguda la llicència del superior de l’orde, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Terés, concedia als Carmelites Descalços els permís eclesiàstic perquè s’establissin a la ciutat, en unes cases facilitades pel canonge Joan Roca, al carrer Descalços, a prop de l’església de Sant Llorenç. Un altre canonge, Rafael Llorenç,

destinaria 1.500 lliures per a la construcció del convent i de l’església.

El 8 de març de 1599, la comunitat dels pares Carmelites Descalços inaugurava l’església, fins que al 1835, per la desamortització de Mendizábal, el convent seria enderrocat. Finalment, el 16 de juliol de 1897, s’inaugurava l’actual església i convent, obra de l’arquitecte Pau Monguió.

Amb la marxa dels pares Carmelites Descalços de Tarragona es tanca una pàgina important de la història eclesiàstica de la ciutat, també amb una notable incidència dins els àmbits social i cultural. Durant més de quatre-cents anys, els pares Carmelites Descalços han mantingut viu a Tarragona el testimoni de santa Teresa de Jesús. A partir d’ara, l’emblemàtica església del Carme continuarà essent un referent religiós de la ciutat sota el carisma del Carmel. §

Foto: MCS

23

any jubilar

Convidar santa Teresa a les nostres videsV Centenari del naixement de santa Teresa de Jesús

Celebrar l’aniversari d’una persona que ens és propera ens introdueix en una dinàmica de

festa, d’agraïment, de reconeixement del que l’altre ens aporta i ens ajuda a ser en la vida. I ens permet cobrar consciència que les persones deixem empremta en els altres a través de les nostres relacions, de la història que construïm, de l’amor que expressem…

Celebrar el V Centenari del naixement de santa Teresa de Jesús és una oportunitat per a tota l’Església, perquè reconeixem el regal que ha significat per al món durant aquests cinc segles i perquè ens convida a viure com ella, profundament centrada i configurada per l’amistat amb Déu, en les situacions i contextos del nostre món d’avui. I tant és així que s’ha proclamat un Any Jubilar per a tota l’Església espanyola.

Teresa de Jesús ens arriba des de moltes facetes, cosa que la fa connectar amb persones de tot tipus i condició, i transcendir temps i fronteres. Com a dona en temps de Reforma, com a escriptora clàssica, com a mística i mestra de pregària, com a fundadora… Pel seu magisteri de l’experiència mereix el títol de Doctora de l’Església.

Tornar a rellegir els nostres mestres carismàtics ens fa trobar-nos amb el que és radical, amb les nostres arrels més profundes. «Poned los ojos en el centro», en Jesús (2 Moradas 2,8). Teresa és la dona que

descobreix la bellesa, la dignitat i la capacitat que hi ha en nosaltres mateixos. I ens convida a donar-li valor i a posar-la en les obres. És referència inspiradora per a l’impuls evangelitzador. Ens fa recuperar la passió per Jesús i el seu Regne, conscient que «no es tiempo de tratar con Dios negocios de poca importancia» (Camino 1,5)

Tenim el repte de disposar-nos a celebrar amb profunditat el seu llegat, d’aprofundir en la seva llum, de recrear en els nostres escenaris concrets, amb aquesta forma d’estar en la vida quotidiana que té a veure amb la determinació, amb el caminar en la veritat, amb l’obertura cap a l’altre, amb la facilitació de les condicions per a la trobada autèntica amb Déu i per al servei als germans, amb l’amplitud de mires.

La Teresa del segle XVI també té quelcom a dir-nos avui. Ens interpel·la sobre quina experiència

de Déu estem vivint i transmetent. Com ella, ens trobem en «tiempos recios» i en moments de reforma social i eclesial. Es feria en veure com vivien els cristians el testimoniatge de Jesús, «no sé de

Teresa Ros Climent, stj

24

qué nos espantamos, pues los que tienen que ser los dechados tienen tan borrada la labor…» (Vida 7,5), que veient-se tan limitada per les estructures de la seva època i lligada pel fet de ser dona es determina a «hacer lo poquito que es en mi» y a «procurar que estas poquitas que están aquí hiciesen lo mismo» (Camino 1,2). Sap per experiència que «una que comienza despierta a las demás» (6 Moradas, 6, 12).

L’experiència de Déu la compromet i la mobilitza fins al punt que li és força transformant. El «¡Oh, quién diese voces por Él para decir cuán fiel sois a vuestros amigos!» (Vida 25, 17) es converteix en necessitat de ser veu dels qui no tenen veu, anunci i denúncia. Veu de dona que ens apropa una especial sensibilitat per donar la paraula a aquells a qui no estem escoltant… En definitiva, la veu de Jesús i de la humanitat de Jesús. I a aquesta escolta ens convida a tots.

La família carmelitanaLa llavor teresiana a la nostra arxidiòcesi té arrels profundes. La presència de l’Orde del Carmel compta amb un recorregut de quatre-cents anys. I la família carmelitana s’ha desplegat a través de diferents congregacions religioses: les Carmelites Descalces, les Carmelites Missioneres, les Carmelites Missioneres Teresianes, les Carmelites Tereses de Sant Josep, les Carmelites de la Caritat-Vedruna, que són presència apostòlica a Tarragona, Santa Coloma de Queralt, les Borges del Camp, el Vendrell, Coma-ruga, Valls, Reus, Constantí, l’Espluga de Francolí i Falset.

La Companyia de Santa Teresa de Jesús, més coneguda com «les Teresianes» exemplifica una forma de pertinença carismàtica, espiritual, però no institucional ni jurídica, a la gran família teresiana eclesial. Sant Enric d’Ossó, el seu fundador, comprèn Teresa per damunt de les barreres d’espai i temps i fa d’ella, i de la seva proposta evangelitzadora, una lectura específica. Accentua la dimensió apostòlica, activa i femenina, que té com a font l’experiència espiritual. És la gran negociadora dels interessos de Jesús. La treu del claustre i desenvolupa i explicita la missió apostòlica activa i l’espiritualitat apostòlica.

Enric d’Ossó va ser l’apòstol teresià del segle XIX. Incultura en el seu segle i en la seva realitat catalana l’espiritualitat teresiana. Popularitza els seus escrits, la fa accessible a la gent, especialment a la dona, i sap

traduir al llenguatge corrent i a la vida senzilla de cada dia l’experiència i la doctrina teresiana. Rellegeix i adapta la pedagogia teresiana de l’oració, aposta per la força del laïcat, germen transformador de la societat, a l’estil de Teresa de Jesús, i desplega la dimensió educativa del teresià amb la fundació de la Companyia de Santa Teresa, que neix aquí mateix, a Tarragona, l’any 1876.

El somni de Teresa i el somni d’Enric continuen vius. Ens passen el relleu. Per això ens diu santa Teresa que «somos cimiento de los que están por venir» ja que «está claro que los que vienen no se acuerdan tanto de los que ha muchos años que pasaron, como de los que ven presentes» (Fundaciones 4,6).

No es tracta de rescatar suggeriments ni exigències del passat. És, amb paraules del P. Tomás Álvarez, ocd, «l’hora pastoral del nou Centenari», que necessita persones que afrontin l’empresa pastoral teresiana no com una tasca més de l’agenda pròpia, sinó com una oportunitat carismàtica explosiva, convençuts que la persona de la Santa és, més que un punt de referència, un focus de foc dins la gran llar de l’Església.

Que continuï sent far a la nostra terra i a la nostra Església. Convidem Teresa a les nostres vides. §

Teresa és la dona que descobreix la bellesa, la dignitat i la capacitat que hi ha en nosaltres mateixos

25

Una experiència real de Déu: el camí de Sant Jaume amb els joves

estiu

Molts de nosaltres hem fet sols o acompanyats algun tram del Camí de Sant Jaume, i segurament

hem experimentat que és un camí que ens empeny cap al nostre interior, a trobar-nos amb Déu, ens tornem pelegrins que anhelem arribar allà on és Déu. Aquest estiu moltes de les nostres diòcesis de Catalunya hem fet amb els joves de les nostres parròquies una part del Camí, i ha estat un autèntic regal del Senyor per a ells i per a nosaltres.

En la societat d’avui, on arrela amb força el desig i el gust de caminar, per motius de salut, de diversió, de cultura, etc., el Camí de Sant Jaume se’ns ofereix com una oportunitat única, descobrint, però, que és un camí diferent, que forma part dels camins traçats per Déu: com el camí d’Abraham cap a la Terra Promesa, el camí del Poble d’Israel pel desert, el camí de Jesús en el seu ministeri, el camí dels deixebles per anunciar la joia del Ressuscitat, etc. Són camins que Déu traça per trobar-nos amb ell i amb nosaltres mateixos: el camí del cor.

Aquest camí et fa deixar el pare i la mare, la casa, les ocupacions habituals, els amics, tot fent un vot de confiança, ja que allò que es trobarà en gran part és desconegut, però quelcom en el teu interior et diu que valdrà la pena. Pelegrinar vol dir sortir de casa teva, sortir de tu mateix per anar a l’encontre de quelcom nou que ha d’omplir el teu cor, anar a l’encontre de l’Altre. Per aquest motiu el Camí de Sant Jaume sempre és el mateix, però alhora sempre és nou, perquè no és només un camí exterior, sinó sobretot interior, on Déu fa camí al teu costat.

Certament que molts dels joves que hi han participat hi van anar empesos per motius i circumstàncies diverses; altres, més conscients del que anaven a fer, altres potser més moguts per passar-ho bé i experimentar quelcom nou… Sigui com sigui, però, tots han sentit que el Camí els marcava, que el Camí era sobretot un camí interior, que ells no feien el Camí sinó que el Camí els anava «fent» a ells, que el Camí ha canviat quelcom en ells…

Josep Mateuprevere i delegat diocesà de pastoral de joventut

26

Aquest és el do del Camí, et fa experimentar, et fa transcendir, et permet experimentar una triple obertura: a Déu, als altres i a un mateix.

Encontre amb Déu: acostumats a viure el ritme quotidià de l’institut, dels amics, de la societat o de la família, en què molt sovint s’intenta apartar el rostre de Déu, el Camí ha estat una oportunitat per a fer una experiència real de trobada amb Déu; i això és la vivència de la fe: trobada personal amb el Senyor. La pregària del matí i del vespre, els moments de silenci, la contemplació de la bellesa de la natura, les celebracions de l’eucaristia d’etapa… disposen

i preparen el cor per sortir d’un mateix per transcendir, fins al punt que més d’un jove deia: «¿Per què no fem aquestes pregàries quan arribem a casa?»

Va ser una experiència plena de la presència de Déu que omplia el seu cor; una purificació interior que visibilitza el rostre de Déu, descobrint que Déu és aquell que camina sempre amb tu. Allò que procurem a les parròquies, a la catequesi, als grups de joves, allà es viu amb total naturalitat i senzillesa.

Encontre amb els altres: massa vegades acostumats a establir relacions via Whatsapp, Facebook o Twitter, relacions que molt sovint queden amb l’anècdota, el passar-ho bé i amb allò que és superficial, en fer el Camí es descobreix una obertura sincera vers l’altre, vers l’amic, vers els pares, vers el mossèn, vers el catequista… El Camí regala moments on compartir en profunditat, on ajudar i animar l’altre en la dificultat, on caminar llargues hores possibilitant obrir el cor sense complexos ni estereotips, on omplir les passes d’un silenci ple amb el qui tens al costat. Tot això teixeix i et fa valorar l’autèntic do de l’amistat, de l’amor gratuït i entregat, tot descobrint tants dons que Déu et fa en les persones amb les quals convius en

el dia a dia.

Encontre amb un mateix: vivint la quotidianitat de manera accelerada, amb múltiples ocupacions, distraccions, diversions… a vegades et queda poc espai per al repòs del cor, per a endinsar-te en la riquesa del teu interior, per a descobrir-te a tu tal com ets en les teves riqueses i en la teva pobresa, per a ser conscient de les teves ferides i pors, per a sentir que el teu cor anhela quelcom que ompli de veritat la teva vida. El Camí et presenta al teu davant el camí de la teva vida, et fa interpel·lar qui ets tu i cap on vols anar,

27

posa a la llum allò que havies volgut amagar. El Camí també esdevé un camí cap a tu mateix, a vegades el més desconegut, i t’esperona a viure amb més profunditat i plenitud.

El Camí de Sant Jaume esdevé, per tant, una riquesa que deixa petjada en el cor del pelegrí, i aquest do tan gran no el pot fer ningú més que Déu. En aquests moments vius realment que el ministeri del prevere és ser instrument, on tan sols se’t demana acompanyar el jove a l’encontre de Déu, caminar al seu davant, ajudar-lo a fer aquesta experiència real que pot transformar el camí de la seva vida. I allí se’t fa possible, és un regal molt gran per al teu ministeri, a vegades acostumat a picar pedra pensant que per molta pedra que piquem no arrela la fe, pensant que el joves no anhelen l’amor de Déu. El Camí et dóna l’oportunitat de descobrir i sentir que el jove que el fa realment necessita l’encontre amb Déu, i és una experiència real que el transforma.

Però el pelegrinatge no acaba a Santiago, ans al contrari, el Camí no ha arribat a la seva meta, el Camí ha de continuar amb més força en retornar a casa, sens dubte que de manera diferent. I aleshores sorgeix la pregunta: ¿Què podem fer per a perllongar aquesta experiència de Camí en les nostres comunitats? ¿Com podem oferir espais reals de pregària, de silenci, d’encontre amb el Senyor? ¿Com podem ajudar a aprofundir aquest camí a l’interior de cada jove? ¿Com podem fer viure el pelegrinatge a casa i a la seva realitat perquè esdevinguin autèntics testimonis de Jesús?

Són preguntes que inunden el cor i la ment, preguntes que t’ajuden a apropar-te als joves, preguntes que donen vida al teu ministeri de servei, preguntes que interpel·len el teu treball pastoral per intentar fer-lo nou cada dia, preguntes que omplen la teva pregària amb el rostre de cada jove. En definitiva són moltes preguntes que certament no he aconseguit respondre del tot, però que m’estimulen a intentar fer camí amb els joves cap a Déu, que donen aire nou al meu ministeri, que em fa renovar la crida del Senyor a anunciar la joia de la fe, i que m’obren a la confiança en Déu: Ell, que ha possibilitat que els joves es trobin realment amb ell a Santiago, ens ajudarà a continuar fent el Camí amb ell, tot creixent en el pelegrinatge cap al seu cor, per continuar obrint-se a Déu, als altres i a un mateix.

«Jo envio davant teu el teu missatger perquè et prepari el camí. És la veu d’un que crida en el desert: prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mc 1,2-3) §

28

Pau VI: La nit transfigurada

santa seu

Eren tres quarts de

deu de la nit, del sis d’agost de l’any 1978, quan Joan M. Montini, Papa Pau VI, moria a Castegandolfo. Mentre agonitzava deia, una i altra vegada la primera

invocació del Pare nostre: Pater noster qui est in caelis. En el moment de la seva mort el vell rellotge despertador que l’havia acompanyat des de jove s’aturà inexplicablement. El temps dels homes havia passat per a ell i entrava en el temps (que no és temps) de Déu Trinitat. La seva nit havia esdevingut finalment una nit transfigurada. Una nit que emplenà el seu cor i el seu pontificat. Una nit il·luminada només per la fe, la sola fe i la seva confiança en el Pare del cel.

El bon Papa Pau va ser hereu del gran Concili Ecumènic Vaticà II. No li fou pas fàcil conduir des de la càtedra de Pare la recepció i l’aplicació del Concili. En visqué tota l’alegria, però en visqué tot el sofriment. Més quan el seu amor a l’Església era immens i la seva sensibilitat espiritual i estètica extraordinària. Patí la intolerància tant dels conservadors com dels progressistes. Els primers l’acusaven d’haver destruït la tradició litúrgica i els altres per les seves posicions morals en l’encíclica Humanae Vitae, en la qual assegurava que el lloc on neix la vida és l’abraçada més íntima dels esposos, en l’exercici d’una paternitat responsable. Pau VI, l’home del diàleg en l’Església, va haver de patir la intolerància dels uns i dels altres. Una intolerància que amaga una arrogància espiritual i, en el fons,

una manca d’amor a Jesús i a la comunió eclesial. La capacitat del diàleg de Pau VI era gran com el seu cor; diàleg amb les Esglésies de l’Orient, el seu encontre amb el Patriarca Atenàgores; diàleg amb el món, la seva presència amb el cèlebre discurs a la ONU i manifestats en tants altres esdeveniments del seu pontificat.

La incomprensió, les divisions ideològiques dins l’Església, les secularitzacions de milers de sacerdots de després del Concili li fou un immens sofriment. Els darrers anys de la vida feia cara de Getsemaní i l’artrosi se li havia posat en totes les articulacions. L’assassinat del seu amic Aldo Moro li fou una espasa a l’ànima i la darrera purificació. El Papa Pau VI deixà a l’Església –en uns temps realment esquerps– uns gestos admirables, ara profètics. I un magisteri que enriqueix la doctrina de l’Església, com és ara l’ Evangelii nuntiandi. El Papa Pau VI era un home bo i savi, humanista i d’una gran finor espiritual. El seu testament espiritual, un dels textos majors de l’espiritualitat cristina, expressa el seu intens amor a l’Església. §

Rafael Serra, pvre.Delegat diocesà de Litúrgia i director del Secretariat diocesà de Relacions interconfessionals

29

Església de tarragona

Sistemes de subscripció:1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau, 2 43003 Tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Nom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

Telèfon: e-mail:Població:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència d.c Número de compta o llibreta

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

A I L E R U A F G J LS P U T R Q X B M S KA C O R N E L I A M NM D G O F J X Z C V AI Ç P G I U Y O T F UG U N A M A L S E D GD S Q C M I U I P L UO D F I B G H M X Y SN S X A Z E R T I U TI O B P S A J U L I AG H J L K M V X E Z LT A G N E S E U F A B

AureliAugustal

AgnèsBabiló

CornèliaFèlixJúlia

RogaciàMigdoni

passatempsTroba el nom d’aquests personatges que apareixen a la representació de la Passió de Sant Fructuós

30

Família cristiana, escola d’esperança

reflexió

A partir del Sínode dels bisbes, el primer convocat pel papa Francesc, que ha tingut lloc a Roma

entre els dies 5 i 19 d’octubre amb el tema «Els desafiaments pastorals sobre la família en el context de l’evangelització», permeteu-nos que us oferim un seguit de reflexions al voltant de la família cristiana i l’esperança.

La família cristiana és Església domèstica que evangelitza, prega i comparteix la Paraula de Déu

Partint de l’Evangeli de Lluc, en el capítol 2 —«Així que van complir tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L’infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i la gràcia de Déu estava sobre ell»—, entenem que la família cristiana és una comunitat de fe, esperança i caritat, virtuts teologals de l’Església. Per això l’anomenem Església domèstica, és a dir, Església de la llar, de la domus en llatí. La família que posa Jesús en el seu centre com a model cabdal de vida és una autèntica Església que comparteix l’obra creadora de Déu donant vida i educant els seus fills.

La família cristiana esdevé missionera perquè vol que les persones que viuen fora del seu nucli experimentin Déu d’una manera senzilla però fonamental en la nostra fe: que coneguin Déu essent imatge i testimonis del seu amor. En aquest temps de nova evangelització, hem de pensar que cal que la família, a més de ser evangelitzada, també evangelitzi en l’àmbit social on es mou i s’implica. El papa Francesc afirma: «La vocació de la família ha de ser el lloc natiu de convivència en l’amor, cèl·lula originària de la societat, transmissora de vida i Església domèstica on es forja i es viu la fe. Una família evangelitzada és un valuós agent d’evangelització, especialment irradiant les meravelles que Déu ha obrat en ella.»

Marcel Pallejà i M. Betlem PadróResponsables diocesans de la preparació per al matrimoni CPM

i membres de la Delegació diocesana de pastoral familiar

31

Per enfortir aquesta vocació missionera, la família cristiana ha de sentir-se cridada a la pregària, perquè mitjançant l’oració es viu amb plenitud la unió de tots els membres amb Déu i els valors transmesos pel seu Fill. L’arquebisbe Bruno Forte, secretari de l’Assemblea General Extraordinària del Sínode dels Bisbes, parla de la pregària d’una manera molt bella quan afirma: «Pregant, s’aprèn a pregar, i es tasten els fruits de l’Esperit que fan que la vida sigui veritable i bella: “Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” (Ga 5,22). Pregant hom esdevé amor, i la vida adquireix el sentit i la bellesa per a la qual ha estat volguda per Déu. Pregant, s’adverteix més i més la urgència de portar l’Evangeli a tothom, fins als confins de la terra. Pregant, es descobreixen els dons infinits de l’Estimat i s’aprèn cada vegada més a donar gràcies a ell en tota cosa. Pregant, es viu. Pregant, s’estima. Pregant, es lloa. I la lloança és la joia i la pau més gran del nostre cor inquiet, en el temps i per l’eternitat. Així doncs, si hagués de desitjar-te el do més bell, si volgués demanar-lo per a tu a Déu, no dubtaria a demanar-li el do de la pregària.»

I també és necessari que en la família cristiana es parli i es comenti la Paraula de Déu, ja que si ell sovinteja en els fets i, sobretot, en les tertúlies familiars, tot allò que els membres facin en el seu dia a dia estarà amarat dels valors evangèlics i, sobretot, estarà amarat del seu Amor. El bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sebastià Taltavull, autor dels llibres d’homilies La crida de la Paraula, diu, sobre la Sagrada Família: «La Paraula de Déu ens proposa introduir en la nostra llar aquelles actituds evangèliques que condueixen a una vida de família viscuda en el Senyor: “sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència” (de la carta als Colossencs). Aquest és el programa del cristià, el programa de Jesús.»

La família cristiana educa en la fe

En el si de la família, els pares i les mares, a través de l’educació cristiana, ajudem que els nostres fills descobreixin Jesús i l’alegria del do de la fe, i es formin per a viure segons l’Evangeli, contribuint d’aquesta forma al creixement de l’Església. I això no només ho fem els pares i mares, perquè, gràcies a Déu, els avis hi tenen molt a dir i, sobretot, molt a oferir en aquesta educació dels seus néts

continuant, també, amb l’educació dels seus propis fills esdevinguts pares. Quin meravellós paper juguen els avis i àvies en l’educació cristiana familiar! Els pares i mares cristians, els avis i àvies també ho són, hem d’acompanyar els nostres fills en el camí maduratiu de la seva personalitat des d’un punt de vista humà, cristià i també eclesial, i en això som insubstituïbles. La família cristiana té, doncs, una gran responsabilitat a l’hora de transmetre l’Evangeli no només de paraula, sinó sobretot donant testimoni de vida per esdevenir una veritable escola de valors i virtuts. L’arquebisbe Bruno Forte, ja citat anteriorment, ha definit la família, en els documents previs del Sínode d’octubre, com «l’escola més rica de la humanitat», agafant paraules de la constitució Gaudium et spes, document fruit del Concili Vaticà II.

Ara bé, quan les famílies cristianes hem d’escollir escola per als nostres fills, cal que apostem per la que més fidelment segueixi la línia educativa que hem iniciat a casa. I fins i tot, quan confiem aquesta tasca

a escoles d’ideari i projecte educatiu cristià, mai no hem de deixar d’exercir de principals models i transmissors de la fe. En aquest sentit, com hem dit abans, els avis i les àvies són també una gran

referència moral i espiritual per als seus néts, de valor inestimable.

Juanjo Fernández Sola, professor, conferenciant, autor de llibres per pregar amb els fills i bon amic del món educatiu i pastoral, ha publicat, aquest estiu, articles interessantíssims en el setmanari Catalunya Cristiana sota el títol genèric «Estiu en família: manual d’instruccions», que, en cinc ocasions, ha tractat la temàtica dels avis i les àvies en el si de la família cristiana. En un d’aquests articles, titulat «Pregar amb els néts sí que és sembrar!», Juanjo diu: «Avis i àvies, si aquest estiu els vostres néts —de qualsevol edat— passen més temps amb vosaltres, no dubteu mai a oferir-los el regal de la vostra fe, viscuda amb joia en família: […] Sigueu, això sí, prudents i no els aclapareu, però no us n’amagueu mai: sou els seus avis, els avis que creuen en Déu!» I continua dient: «A la Paràbola del Sembrador els vostres néts potser seran marge del camí, o terreny pedregós, o terra bona i fèrtil… però vosaltres sou sembradors! Confieu en la qualitat de la llavor, i en el fet que l’escampeu amb tota la força del vostre amor: no hi ha llum, aigua ni adob millor!»

És necessari que en la família cristiana es parli i es comenti la Paraula de Déu

32

Ens encoratja molt que el papa Francesc ens convidi a viure l’Evangeli de la forma més humana i alegre possible. En una carta del passat mes de febrer, adreçada a les famílies, diu: «En el vostre camí familiar, vosaltres compartiu tants moments inoblidables: els àpats, el descans, les feines de casa, la diversió, la pregària, les excursions i peregrinacions, la solidaritat amb els necessitats… Això no obstant, si falta l’amor, manca l’alegria, i l’amor autèntic ens el dóna Jesús: ell ens ofereix la seva Paraula, que il·lumina el nostre camí, ens dóna el Pa de vida, que ens sosté en les fatigues de cada dia.»

El nostre arquebisbe Jaume Pujol, en el Full Dominical del proppassat 24 d’agost, diu: «Un cristià autèntic és un sembrador d’esperança en el món. No és un posseïdor de la veritat de la llei que, com els antics escribes i fariseus censurats per Crist, miren els altres per damunt l’espatlla. Ni algú que es vanagloria de fer les coses bé, com aquell home que es posava al primer banc de la sinagoga i es lloava a ell mateix i menyspreava el publicà, en lloc de retre glòria a Déu i veure amb ulls d’amor el germà. Això seria una caricatura de cristià, i com que ens n’han fet tantes, les coneixem de memòria. Sembradors d’esperança. Això hem de ser, conscients que som humils jornalers i que la llavor que escampem és divina.»

On, doncs, millor que en família es viu i es sembra l’esperança! Per tant, les famílies cristianes som veritables escoles d’esperança perquè aquesta, ben amanida amb l’alegria de l’Evangeli, està arrelada al cor dels qui creiem en Crist fet present a la nostra llar. §

Lámina SAGRADO CORAZON_encarte_ctp_Maquetación 1 06/05/2014 15:38 Página 1

Entronitzi a casa sevael Sagrat Cor de Jesús

S.O.S. Família li enviarà gratuïtament aquesta bonica làmina (29 x 17 cm) i una explicació de com i per què fer-ho. Una de les promeses del Sagrat Cor és aquesta: «Beneiré les cases en què estigui exposada i sigui venerada la imatge del meu Sagrat Cor»

Demaneu-la avui mateix! Telèfon: 91 552 7823A/e: sosfamilia@sosfamilia.esWeb: www.sosfamilia.esCorreu postal: Pl. Reyes Magos,2 -1ºB 28007 MADRID

Quina família no necessita avui la protecció del Sagrat Cor de Jesús?

33

terra santa

Aquest estiu he tingut la gran sort d’anar uns dies a Terra Santa, amb les Parròquies de

Riudoms i Vinyols i els Arcs, i certament ha estat una experiència inoblidable.

Fa nou anys hi vaig anar per primera vegada, però l’impacte espiritual i emocional que reps és tan gran, que amb un sol cop no el pots arribar a copsar. Reps tanta informació, veus tants llocs, diverses cultures i religions que conviuen, maneres de fer tan diferents… que realment costa de pair i marxar amb una idea clara. Així doncs, quan aquest any se’m va presentar aquesta nova oportunitat no en vaig dubtar: repetia! Certament, i com bé sabem, les condicions no eren les més idònies; però això no em va fer tirar endarrere, ja que penso que és una experiència vital que tot cristià hauria de poder realitzar. Així, poder posar una imatge en els diferents episodis de la vida de Jesús ajuda a entendre

més bé allò que professem.

Un dels dies més intensos va ser justament el primer. Durant aquest dia vam estar a Jerusalem i vam visitar molts dels llocs on es desenvolupen episodis de la vida de Jesús. M’agradaria destacar l’hort del Getsemaní i la Basílica de l’Agonia. Trobar-te en el lloc on Jesús anava a pregar, recordar els seus últims moments abans que els soldats romans el detinguessin per crucificar-lo és una sensació, un sentiment indescriptible. Certament va ser un dels moments més significatius per a mi. Però aquest dia només feia que iniciar-se.

El viacrucis també va ser un moment important del dia. Aquest es realitza enmig del barri musulmà, amb les anades i vingudes de la gent, els mercats i la cridòria. Jesús com nosaltres, deuria portar la creu envoltat d’aquest rebombori. Algú podria pensar que no és un clima on s’hi pugui tenir un cert recolliment,

Uns dies a la terra de Jesús

Aida Solé Porta Jove de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra

34

és fàcil distreure’t. Tanmateix, una vegada et submergeixes en el patiment de Jesús i les reflexions pròpies del viacrucis ho pots viure intensament.

Posteriorment vam poder estar també a la Basílica del Sant Sepulcre, al Calvari i a la Tomba. La Setmana Santa viscuda en un sol dia. Molts sentiments a flor de pell. Sovint pot ser difícil imaginar-se com deuria ser exactament en aquell temps, tantes revoltes i noves construccions ho alteren; però sempre queda quelcom que t’ajuda a entendre-ho, que t’ajuda a visualitzar més clarament els esdeveniments i que sobretot et canvia la idea predeterminada amb què hi anaves.

Un altre dia que m’agradaria destacar és el de Betlem, la Gruta de la Nativitat de Jesús. Una estrella és la que marca el lloc del naixement de Jesús. És fàcil imaginar-se allí mateix com deuria passar: Jesús a la menjadora, Josep i Maria al costat, els reis adorant-lo, els pastors… un pessebre creat en la imaginació en tota regla.

Recordava de feia nou anys l’Església de les Benaurances, situada al mig de la muntanya,

envoltada d’un espai natural ben cuidat, amb el Llac de Tiberíades davant; una imatge idíl·lica, que transmetia

una gran serenor. I aquest cop aquesta sensació de pau i de tranquil·litat es repetia mentre anàvem llegint les benaurances.

M’agradaria destacar un moment més, la visita a Cafarnaüm. Aquí hi trobem situades les restes de la casa de Pere, que es conserven encara avui dia, en bon estat. I ho destaco perquè sant Pere és el titular de la meva parròquia de Torredembarra. Per tant, és significatiu veure i trepitjar el seu punt de partida.

Podria parlar de molts altres llocs: Sant Pere in Gallicantu, l’església de la Dormició, l’eucaristia de bon matí al Calvari, el passeig en barca i el bany al llac de Tiberíades, el mont Tabor, el bany al mar Mort, l’església de la Visitació… tots ells plens de sentiments, pregàries, emocions…

Acabo convidant a tothom a viure una experiència com

aquesta, en què tornes renovat i enfortit en la fe. Sens dubte no tornes indiferent. Quelcom en tu ha canviat. §

Posar una imatge en els diferents episodis de la vida de Jesús ajuda a entendre més bé allò que professem

35

CET

Els bisbes de Catalunya analitzen el moment actual a la llum de l’ensenyament social de l’Església

Els dies 2 i 3 d’octubre de 2014 va tenir lloc la reunió n. 212 de la Conferència Episcopal

Tarraconense (CET), a l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona.

Fruit d’aquesta reunió els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya van fer pública la següent nota.

En el moment que està vivint el nostre país, els Bisbes de les Diòcesis amb seu a Catalunya exhortem els catòlics i tots aquells que vulguin escoltar-nos, a examinar acuradament, a la llum de l’ensenyament social de l’Església, i a decidir amb responsabilitat com complir, si se’ns requereix, amb els nostres deures cívics i democràtics. I alhora fem una crida al diàleg, a la prudència, i a tenir presents els principis fonamentals que són els del bé comú i el respecte a les persones.

Tenim el deure de parlar perquè els catòlics formem part d’aquest poble que tant estimem, i com ens ha

recordat recentment el papa Francesc, «ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans» (Evangelii Gaudium n. 183).

El manament nou de l’amor que Jesús ens ha deixat, comporta estimar totes les persones i també les realitats socials. Els cristians del nostre país ens reconeixem i ens refermem en la tradició ininterrompuda de fidelitat a la llengua, a la cultura, i a les institucions pròpies de Catalunya. Per això estem cridats a ser ciutadans que contribueixin positivament al bé comú i que s’esforcin sempre a considerar els altres homes i dones d’arreu com a veritables germans. Estem cridats a promoure la pau, el respecte a les persones, el desenvolupament humà integral i els drets humans, així com a tenir una cura especial pels més pobres i els més febles de la societat.

Fotos: MCS

36

També en aquest moment històric volem recordar la importància dels drets de totes les persones i dels pobles, la llibertat de consciència i el dret a creure i practicar la pròpia fe. Aquestes llibertats són tan importants com fràgils, tal com s’ha demostrat amb massa freqüència al llarg de la història. Aquestes llibertats són absolutament essencials per a una societat democràtica moderna i cal vetllar per tal que no siguin limitades ni a Catalunya, ni a l’Estat Espanyol ni en el context europeu.

Els Bisbes de Catalunya, l’any 1985 als inicis de la recuperació democràtica, en el document Arrels cristianes de Catalunya, que es féu seu el Concili Provincial Tarraconense de 1995, constataven la realitat nacional de Catalunya amb més de mil anys d’història, i demanaven que se li apliqués la doctrina del Magisteri eclesial sobre nacionalitats i minories nacionals.

I l’any 2011 escrivíem aquest text que en les circumstàncies actuals manté plena vigència: «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està

íntimament vinculat a la seva capacitat per a integrar la diversitat que la configura» (Al servei del nostre poble n. 5).

Els laics cristians han d’estar molt presents en la societat, comprometent-se en el camp de la política, la cultura, l’economia, etc., perquè res no és aliè a una Església que vol ser «experta en humanitat», com afirmà profèticament el Papa Pau VIè. Tots els cristians tenim el deure d’aportar els continguts i els valors de l’Evangeli a les realitats temporals de la societat per tal que creixi la justícia, la fraternitat, la solidaritat, la gratuïtat. Si bé això és sempre necessari, ho és molt més en aquest temps en què encara ens toca viure les greus conseqüències d’una crisi econòmica que afecta durament gran part de la nostra societat.

Desitgem que tots els catòlics segueixin participant positivament i activament en la vida pública, que fomentin el diàleg i l’entesa, i garanteixin que el missatge cristià i els seus valors impregnin la societat, en benefici de tothom.

El nostre país en aquest moment de la seva història ha de poder comptar amb la nostra oració perseverant i fidel. Per això exhortem a pregar per

la pàtria, perquè Déu faci «que amb la prudència dels governants i l’honradesa dels ciutadans, es mantingui ferma la concòrdia i la justícia, i que tinguem un progrés constant en la pau» (Missal Romà, pàg. 885). Així ho supliquem en la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, demanant a Santa Maria que «tregui de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunti tots els seus fills amb cor de germans».

Barcelona, 3 d’octubre de 2014 §

37

cultura

El Col·legi Sant Pau de Reus celebra el 50è aniversariRecentment s’ha publicat el llibre ‘Construint futur. 50è aniversari del Col·legi Sant Pau’

Fa cinquanta anys, a Reus, es feia realitat un projecte

social i educatiu de la mà de l’Arquebisbat: la posada en marxa del Col·legi Sant Pau de Reus. Des de l’any 2006 aquesta escola forma part de la xarxa educativa diocesana, juntament amb cinc centres educatius més de l’arxidiòcesi, gestionada per la Fundació Sant Fructuós, que impulsa l’acció pedagògica, educativa i pastoral de l’Escola.

Són diversos els actes que s’han programat per a commemorar aquest aniversari: el disseny d’un nou logotip, conferències amb les famílies, eucaristia d’acció de gràcies, un sopar de germanor, la inauguració d’una exposició i l’edició d’un llibre que es va presentar el dilluns dia 22 de setembre a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus.

Aquest llibre d’aniversari pretén, tant des del punt de vista històric com des del fictici, mostrar la tasca de moltes persones que, al llarg d’aquests 50 anys d’existència, han contribuït amb el seu treball i esforç a fer del Col·legi Sant Pau en particular i de les escoles diocesanes en general, un referent educatiu a Reus i el Baix Camp.Fotos: MCS

38

Els autors d’aquest llibre són Xavier Cortés Nadal, llicenciat en Geografia i Història i en Ciències Religioses, i professor d’ESO i Batxillerat al Col·legi Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat i al Col·legi de la Mercè de Martorell, i Teresa Solé Tomàs, llicenciada en Geografia i Història i diplomada en Ciències Religioses. Treballa com a professora al Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona i al Col·legi Mare de Déu de la Serra de Montblanc. Conversem amb ells.

—Com els arriba la proposta d’escriure aquest llibre?

Teresa Solé (T.S.). El curs passat el Francesc Ortiz, director de la Fundació Sant Fructuós, em va proposar el repte de fer aquest llibre conjunt amb el Xavier Cortés per a commemorar el 50è aniversari del Col·legi Sant Pau de Reus. El llibre consta de dues parts ben diferenciades: la històrica, que ha fet el Xavier, i la meva, que és una novel·la que té com a escenari aquesta escola.

Xavier Cortés (X.C.) En el meu cas, a través d’una mestra del Col·legi, la Merche, amb la qual hi ha una amistat sorgida a redós de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona, vaig conèixer la celebració dels 50 anys. A través d’ella vaig contactar amb el director del centre, el Sr. Antoni Montserrat.

—Què pretén aquest llibre? Quin és el missatge que ha d’arribar al lector que tingui aquest llibre a les seves mans?

T.S.: Jo penso que la pretensió del llibre és donar a conèixer, sobretot en la part històrica, la gran labor, moltes vegades desconeguda, de les escoles diocesanes des de fa 50 anys. Crec que el missatge és precisament aquest, reconèixer i donar a conèixer la importantíssima feina que han fet i fan les escoles de l’Arquebisbat i la seva transcendència dins la nostra societat.

X.C.: Primerament, compartir amb la ciutat de Reus l’alegria que suposa per a la comunitat educativa del Col·legi Sant Pau dir que fa 50 anys que es treballa per educar infants d’aquesta ciutat, des d’una visió cristiana i com a servei de l’Església diocesana. Segon, fer memòria d’un munt d’il·lusions, projectes i reptes que s’han produït al llarg d’aquests 50 anys. I tercer, donar les gràcies a les famílies que han confiat els seus fills al Col·legi, als mestres que hi han dedicat tantes hores, a les parròquies de Reus, a les autoritats educatives, als col·laboradors… per haver fet possible avui celebrar aquest aniversari. I el que és més important, fer saber que el Col·legi Sant Pau té una oferta diocesana d’educació moderna i integradora.

39

—Ens remuntem a 50 anys enrere. En quin context educatiu i eclesial va néixer el Col·legi Sant Pau de Reus?

X.C.: A la primera part del llibre s’intenta presentar de manera breu el que va ser una gran tasca de l’Església arxidiocesana a la ciutat de Reus. El Sant Pau és l’únic testimoni actiu d’aquesta importantíssima i alhora desconeguda per a molts, inicial tasca educativa a la ciutat de Reus. Les comunitats cristianes de llavors, sense oblidar-nos de quina era la mentalitat de l’època, van intentar aplicar els principis de la doctrina social catòlica al repte que els suposava l’arribada de grans fluxos migratoris de diverses regions d’Espanya i la problemàtica generada per la manca de places escolars, i per això a la ciutat de Reus, a través del Patronato Diocesano de Enseñanza Primaria impulsat per l’Arquebisbat i del Patronato de Suburbios San Pablo de Tarragona y Reus, aquesta segona institució amb la col·laboració de l’Administració educativa, es pot dir que gairebé totes les parròquies de Reus van fundar i mantenir una escola parroquial.

—Què ha aportat, segons el seu parer, l’escola i la comunitat educativa a la societat, particularment a la ciutat de Reus?

T.S.: Està clar que ha aportat els indiscutibles

avantatges d’una educació cristiana amb tot el que això suposa, tant a nivell personal com a nivell social, perquè està fonamentada en uns valors que sempre són beneficiosos i estan orientats al bé comú, i això transcendeix a molts àmbits de la societat.

X.C.: Primerament, i partint del context en què va néixer el centre, la possibilitat que més de tres generacions de reusencs rebessin i rebin una formació integral en el marc d’un projecte diocesà d’escola; un projecte que vol posar a l’abast de tothom el millor tant a nivell humà com pedagògic i material. I és important tenir en compte això en el moment en què el Col·legi va ser fundat i el servei que va donar i continua donant tant al barri com a la ciutat. §

40

joventut

«A Taizé m’he sentit estimada com mai a la vida»

Taizé ha estat la millor experiència de la meva vida. Ho dic així directament sense dubtar i ho

dic de cor. Era la primera vegada que hi anava, i tot i haver escoltat moltes persones parlar-ne, no m’ho havia imaginat tan extraordinari. Em va sorprendre moltíssim i per això he arribat a la conclusió que per entendre el viatge a Taizé s’ha de viure.

Allí tothom és amable, et somriu i t’ajuda en tot el que necessitis. És igual la procedència, la llengua o la cultura. Tots prediquen el mateix: el llenguatge de l’amor, l’estimació i el respecte. El missatge de Déu.

Tanmateix la manera de mirar als ulls de la gent em va enamorar. Passaven pel meu costat i tot i no conèixer-me de res em somreien. Si demanava ajuda es giraven de seguida i m’oferien molt generosament el que els demanés. Això em va sobtar molt perquè estic acostumada a anar pel carrer i que la gent em trepitgi i passi de llarg. Per això aquesta sensació de pau, tranquil·litat i fraternitat em va commoure per dins.

També em va impressionar la llibertat de la comunitat i l’eficàcia amb què es duien a terme totes les tasques sense necessitat d’exercir un control sobre les persones que les feien. La gent sabia quina feina tenia i era responsable d’anar-hi a l’hora que li tocava.

Per altra banda a Taizé la música té una gran importància. Forma part de totes les pregàries, a les misses, a l’Oyak, a les habitacions i a cada racó del poble.

Com que la música és una part fonamental de la

meva vida, el fet de poder cantar en tot moment em va permetre connectar amb Déu d’una manera molt especial. Per aquest motiu vaig triar com a feina cantar al cor. Des d’allà sentia les veus angelicals dels cantants i dels monjos i a cada pregària em donava la sensació que sortia volant cap al cel i em perdia entre les melodies celestials. Sentia que tot el que abans em preocupava desapareixia de cop per donar pas a un únic sentiment. L’amor.

Em vaig sentir estimada com mai a la vida. Molts dies plorava de felicitat sentint tants cors bategar i cantar en la mateixa llengua. Tant era l’idioma, totes les notes i cadascuna de les síl·labes desprenien amor.

A més a Taizé he fet grans amics. Els meus companys del grup de reflexió, els mossens que ens acompanyaven, amistats de tot Catalunya i de diferents països del món… Totes elles són amistats forjades amb uns valors determinats i amb gran respecte, amb qui he compartit moments de rialles i balls a l’Oyak, cançons amb la guitarra

i l’ukulele, maneres de pensar, preocupacions… També he compartit les meves pors i els meus dubtes i de totes aquestes persones n’he après alguna cosa que em serveix ara i em servirà en un futur.

Ara m’adono que el fet de tenir només una cullera, no disposar de tovallons o no tenir taules no és tan important. De fet amb tot l’amor i l’amistat que vaig experimentar allí em sentia la persona més rica del món. Des del primer dia en totes i cadascuna de les pregàries no vaig parar de donar les gràcies. Gràcies, Jesús; gràcies, Déu, per haver-me portat a Taizé. Ja no em sento sola i sé que no m’hi tornaré a sentir mai més. §

Àngela Zapata Dalmau Jove de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell

41

arxiprestat

La Mare de Déu del Remei d’Alcover estrena majòlica al Camí dels Degotalls de Montserrat Aquest any es compleix el 25è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu

El romiatge que totes les parròquies de l’arxiprestat de l’Alt Camp fan anualment a Montserrat ha tingut aquest any un element de celebració afegit. Pel fet d’haver-se complert els vint-i-cinc anys de la coronació de la imatge de la Mare de Déu del Remei, el passat dissabte 4 d’octubre es va beneir la majòlica que s’ha col·locat al camí dels degotalls de les muntanyes de Montserrat, ben a prop del monestir que custodia la patrona de Catalunya.

Les prop de quatre-centes persones que hi van participar van iniciar el camí des de la plaça dels Apòstols amb el rés del rosari, tot apropant-se a la imatge de la Mare de Déu del Remei, camí enllà. En acabar, el pare abat de Montserrat va beneir l’obra pictòrica que des d’ara s’ajunta a tantes i tantes devocions marianes catalanes que ja són presents en aquest ombrívol i silenciós indret montserratí.

L’any 1989, és a dir fa vint-i-cinc anys, l’arquebisbe Ramon Torrella va presidir la coronació de la Mare de Déu del Remei. Ja des d’aleshores, cada deu anys, la imatge és baixada a la vila d’Alcover en les festes decennals –la primera baixada va ser presidida pel bisbe Joan Martí i Alanis–, però en aquesta ocasió s’ha volgut recordar l’efemèride i celebrar els vint-i-cinc anys donant aquest especial sentit al pelegrinatge, que també va incloure la participació en l’eucaristia conventual, una salutació del pare abat, del cant de la salve i un dinar amb sobretaula festiva.

El lema d’aquest any —«Fill, aquí tens la teva mare»— s’ha tornat ofrena col·lectiva de totes les persones que senten una especial devoció a la Mare de Déu del Remei, en qui, com canten en els seus goigs, tothom troba albergueria. §

42

notíciesProfessió solemne al Monestir de Santa Maria de Poblet

El dia 20 d’agost, solemnitat de sant Bernat de Claravall, abat, fra Bernat Folcrà i fra Borja Peyra van fer la professió solemne. En aquest dia tan

important per a ells van estar ben acompanyats de la seva comunitat, que els ha acollit definitivament com a membres de ple dret, i dels seus familiars i amics, que, en gran nombre, van omplir l’església abacial de Poblet de cants i pregàries.

El P. Josep Alegre, abat de Poblet, en l’homilia, va posar sant Bernat com a model tant per al monjo cistercenc com a per a tota la societat. Abans de la litúrgia eucarística va tenir lloc el lliurament de la cogulla. Mentre els la imposaven el pare Abat va pronunciar aquestes paraules: «Que el Senyor et revesteixi de l’home nou, just i veritablement sant, que Déu creà a imatge seva; i això que nosaltres fem exteriorment, que ho realitzi interiorment el do de l’Esperit Sant.» Acabada la celebració, els dos nous professos van poder compartir amb la comunitat, els familiars i els amics un petit refrigeri on van ser felicitats. §

Ordenació presbiteral del P. Joan Bové Duran, c.m.f., a Valls

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va conferir l’orde del presbiterat, el dissabte dia 6 de setembre, al jove

claretià Joan Bové a l’església parroquial de la Mare de Déu del Lledó de Valls.

A la celebració hi va ser present el P. Màxim Muñoz, superior provincial dels Missioners Claretians de Catalunya; el P. Joan Font, rector de la Parròquia de la Mare de Déu del Lledó; la comunitat de pares Missioners Claretians, i el rector de la Parròquia de Sant Joan de Valls i arxiprest de l’Alt Camp, Mn. Josep Bofarull, entre d’altres.

El Sr. Arquebisbe, en l’homilia, va glossar la vocació del P. Joan Bové. «Sobre les teves espatlles recaurà, doncs, la responsabilitat de l’atenció pastoral. En primer lloc, dels teus germans de Congregació i de tots els homes i dones, ja que el sacerdoci ministerial, per la seva naturalesa, constitueix un ministeri públic en l’Església. […] Has de ser conscient que el sacerdot no ha de posar límits a la seva dedicació al ministeri. Com Crist, que ha donat la vida per nosaltres, també el sacerdot està cridat a lliurar-se amb generositat total. Has de tenir un zel apostòlic sense fronteres, una caritat pastoral que cremi fins al més íntim del teu ésser», va dir.

Esdevingut membre de l’orde dels preveres, va ser revestit pel P. Joan Soler, del Casal Claret de Vic, i pel P. Provincial de Santiago, amb l’estola i la casulla. §

43