ES JAI DE SA

BARREGUETA

I

n aquell temps que

hi havia un Rei

que parava faves,

i li queien ses baves

a dins un ribell,

hi ahvia també un homenet vei que tothom li deia es

Jai de sa barrequeta, perque vivia dins una, dalt un

turó.

Era tan malsofrit i rabiós, que ningú li poria

demanar de noves, i ses dones deien an es nins, que

ploraven:

-Si no calles, te duré an es Jai de sa barrequeta,

que fa saïm d'ets al·lots grassos i aigo-cuita de

magres.

I es nins callven, perque s'estimaven més viure

que caure en mans d'aquell jai.

Aleshores el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel

mòn.

Un capvespre, camina caminaràs, sa nit los agafa

devora sa barrequeta, veren es Jai que aplegava

quatre buscais per coure es sopar, i tengueren

aquestes:

-Alabat sia Déu.

-Per a sempre.

II

-Bon vespre que Déu mos do.

-Serà bo, si Déu ho vol.

-¿No mos daríeu posada per aquesta santa nit?

-Si vos anohortau de jeure en terra.

-Deixau córrer s'ànsia per noltros.

-Idó no en parlem pus.

El Bón Jesús i Sant Pere entraran dins sa

barraca; es jai encalentí un poc d'ecudella recaufada

que li era romasa es migdia, pòsa taula, i no traguè

més que un roegó de pa més rostit que un test de

teula.

-¿Que no hem de fe sopes? demanà el Bon Jesús.

-Ell ja ho veis; no hi ha pus pa.

-Feis sopes, no temeu, digué el Bon Jesús; i es Jai

se posa a llescar es trosset de pa d'ordi, i com més

anva, més llesques feia.

I es Jai que desiara deia:

-¡Ell el Bon Jesús mos hi dóna la maina!

El sen-demà, quant es sol començava a guiatar

pe's'entrelluu de llevant, el Bon Jesús i Sant Pere

estaven de partida.

El Bon Jesús crida es Jai i li diu:

-Vaja, padrinet, ja que mos heu tractats tan bé,

demanau un do.

-Demanu la Glori, digué tot d'una Sant Pere,

baixet baixet.

III

-No vaig de gloris, respongué es Jai. ¿Sabeu quin

do vui jo? Que qui púgiga damunt aquesta perera, no

puga davallar fins que jo ho diga.

-Concedit; demanau-ne un altre.

-Idò que ténguiga......

-Demanua la Glori, tornà dir Sant Pere, més de

mig enfadat.

-Xau-me fer, si voleu, respongué es Jai, també

fent mala cara ferm. Idò s'altre do que vui, amb

aquestes cartes no puga perdre mai.

I mostrava unes cartes amb mig dit d'engrut.

-Concedit; ¿voleu res pus? digué el Bon Jesús.

-¡Demanu la Glori, carabassenc! s'esclamà Sant

Pere, ja fora d'ell mateix.

-Si m'ho guésseu dit an açò com jo estava a la

flor del món, ja tendríeu es morros esclafats, digué es

Jai, amb sos uis que li espiretjaven. Agafa un sarró

que tenia su devora, i dirigint-se an el Bon Jesús, va

dir:

-S'altre do que vui, que qui es pòsiga dins aquest

sarró, no en puga sortir fins que jo ho diré.

-Concedit, digué el Bon Jesús.

I ell i Sant Pere prengueren est atapins, i....de

d'alla s'ès dit.

Ja feia vuitanta anys que es Jai de sa barrequeta

rossegava p'el món, i no se moria.

IV

Un demati, de cop i bolei, s'hi presenta la Mort i

li entima, sense mesclar més cerimonies:

-¡Ola! jaiet, anen amb mi.

Es Jai la se mirà un poc de dalt a baix, i diu:

-Anem! si no ès cap part dolenta.

-Feis via, feis via.

-¡Que tanta de frissor! Fins a mitja nit serà

d'avui...I escolta, ¿que no t'agraden ses peres?

-Així mateix.

-Idò puja damunt aquesta perea, i menje'n fins

que en vulgues; i jo aniré a fer sa trosselleta.

-Espediu, i farem via.

La Mort puja damunt sa parera, i menja qui

menja peres, fins que les tocà amb so dit; però, quan

volguè davallar, no pogué, pergue es Jai no se'n volia

anar amb ella, i s'estimava més capllevar per aqueix

món que morir-se; i la pobra que tirava llamps i pestes

com si tot ho hagués volgut encendre.

I an es Jai li vengué an es cap fer-la hi estar molt

de temps; i passaren anys i anys, i la mort damunt sa

perera sense pore matar ningú.

Si qualque fosser ho sap, li feia ballar s'encenai

an es Jaiet, perque la gent no es moria, i ells no

guanyaven res.

Arriba un dia que la Mort, avorrida d'estar

damunt sa perera, digué an es Jai:

V

-Amollau-me, i no vos diré res.

-¿I ho dius de bo?

-Paraula d'homo.

-Tu no éts.

-Si vos toc, que em tiren d'una passa.

-Idò, ve-te'n; i si en vols pus, de peres, ja tornarás.

-No vaig de peres, no.

I de llevò ençà, un qui no va de res, diu que no va

de peres.

La Mort, totd'una que pogué escapar-se,

¡cametes que me valguen!...a donar part an el dimoni,

que esta més cremat que un diner de mistos; que així

com ningú se moria, no entrava cap condamnat a

Infern.

Quant En Banyeta-verda sabé es pas, remant sa

coa, deia:

-¡Xe'l-me fer a compte meu, an aquest bergant!

Era un decapvespre d'hivern que no s'aturava de

brusquinetja, i es Jai s'escaufava dins sa barraca.

El Dimoni, carregat amb dues ànimes i banyat

fins a sa pell, s'hi presenta; i tengueren aquestes:

-Ola, Banyeta-verda, ¿què ès estat?

-Homo, ¿què ha d'esser estat? Jo me'n venia tot

just per dins es goret d'aci baix amb aquestes dues,

que eren d'un taverner i d'un contrabandista, i mos ha

aplegats aquesta barrumbada i som vengut a

VI

arreconar-me.

-Bé, bé; estic content. Acosta't i t'escaufaras un

poc; bé que açò es cosa que un de voltros sempre n'ès

servit.

I el Dimoni s'hi acostà.

-¿I si fèiem un escambri? li digué; i al manco un

homo mataria el temps.

-Ja ho has dit! No, i jo tenc unes cartes!....¿I què

em de jugar?

-Una ánima d'aquestes i sa teva.

-I tu, segons veig, poses tot es teu cabal am

ánimes.

-Cadascú viu amb s'art que pren.

-Vaja idó, jugarem aixi com tu has dit, s'esclamá,

perque sabia que no poria perdre; i ja ho crec que es

Jai, una darrera s'altra, gunayà an En Tibo ses dues

ànimes, que d'alegria i goig botaven.

Llavó en Coarrut digué que no era pas de

cristians no pagar-li es beure. Perque s'estornell se

feia aquesta raò:

-Per anar a sa taverna hem de passar es torrent,

que ara corre. Si en passar no tenc sort de capficar

aquest Jai dins s'aigo, estic perdut....¡perque ell ès el

reverent dimoni! A mi tot, que estic tan alerta, la m'ha

feta.

Es Jai hi convengué es so anar a pegar un glop;

VII

però tengué s'advertit de posar-se es sarró dins sa

faldriguera.

Quan foren en es torrent, En Tibo volia fer

passar es Jaiet davant; i es Jai, que li afiná la tela, va

dir amb ell mateix:

-¡No m'hauràs per aquest caire! i feù aquesta raó:

-¡Uei! estimat, tu no vas bé. Lo que et convé més,

ès posar-te dins aquest sarró, i jo et passaré a

s'esquena, i no et banyaras ni un pèl. Perque tu, avesat

a viure dins es foc, amb sa banyadura d'avui i ara que

passasses aquest torrent amb aigo fins a cinta,

perilleria aplegar una pipida que fesses cuiro; i ¡veiès

què seria el món, i sobre tot l'infern, sense tu!

Ell el Dimoni, després d'aquestes raons,

aspergiant més que un carreter, no tengué altre

remei que posar-s'hi, dins es sarró.

Per mi era arribat a ses botelles des taverner

quan se'n va dur sa seua ánima.

Totd'una que es Jai tenguè En Tibo dins es

sarró, diu: -Ja t'hi tenc,- i toca soletes cap a ca ferrer

molt a mic seu.

-Donau-me una calda an aquest sarró, diu an es

mestre, i jo tendré.

El possen damunt s'encruia, quatre o cinc mossos

agafen un mai perhom, i toc va,

tum-tumtum-tum-tum-tutum; i pegaran fins que

VIII

tengueren alè.

Llavò es Jai obri es sarrò, i el Dimoni, sense voler

sebre qui l'havia encalçad, cap a l'infern! i tots los

sircumstants, fent es fetge de riaes, que deien:

-Ja tornaras, si en vols una altra.

Es Jai pegà cap a sa barraca fent aquesta raó:

-Lo que es diu ara serà ferest; ni la Mort ni el

Dimoni em diran com va la vida;....ja porà esser que

resseguem molts d'anys per aquest món!

En pasaren molts, però molts, d'anys.

Es Jai de sa barrequeta ja n'havia doblegats cent,

i cansat de viure, s'esclamà:

-¡Ja ho serà blau fester, si aço no muda!.... ¿I què

tenc d'emperiolar tants de temps pel món, jo?....No res,

anem an el cel a ceure si mos volen.

I camina caminaràs per deserts i boscs,

travessant muntayes i comellars i enfilant-se per

penyals i cucuies, arriba en el cel. Troba obert, se n'hi

entra es més descansat del món, veu el Bon-Jesús, i

se'n hi va a fer-li un xicotina.

-¡Està! digué el Rei de cels i terra.

-Aposta som vengut per estar, respongué es Jai,

i se va asseure.

Però al punt tot ho desbaratava, i sempre feia

riure la gent; i en el cel no hi havia qui s'hi oìs.

El Bon Jesús, com va veure aquest desveri,

IX

s'esclamà:

-Pere, treu defora aquest desbarat; que el cel no

és lloc de fer trifulga.

I Sant Pere entaferra clotellada an es Jai, i l'envià

a fregir ous de lloca.

-¡En el cel m'engeguen, i a l'infern me

preguen!....A l'infern m'en vaig, diguè es Jai quan va

veure que li donaven ses portes p'ets uis; i camina

caminaràs per turons, garrigues i fondals, dins una

vall fonda destrià sa boca d'una covota que feia fum

i fum.

-Ací deu esser l'infern, diguè, i s'hi acosta. Entra,

se topa amb una portassa, i toc-toc; i una veu

esquerdada que li respon:

-¿Qui ès?

-Es Jai de sa barrequeta.

-¡¡¡Posau barres, que no entr'!!!

-Si no obriu, esbuc ses portes.

I, encara no li varen haver obert, com un enfilai

de dimonis i dimonieus amb tions de foc ja s'hi varen

esser afuats.

-¡Anau alerta, que porieu cremar un homo! diguè

es Jai tot xalest, i los demanà:

-¿I l'amo vostro, a on ès?

Es dimonis, quan veren allò, tiren es tions; i entre

dents els escapaven aquestes paraules:

10

-Ell aquest bergant no ès com ets altres....¿I què

deu cerca per ací? Ets altres que venen del món,

venen més coa baixa.

Vuit dies eren passats, i es Jai de sa barrqueta

sortie d'infern.

Aquells paratges no li agradaven, i resolgué

tocar el dos altra vegada cap al cel.

Tan aviat tancaren es dimonis quant el veren

que sortia, que li enganxaran un perlleringo des

calçons; i ell tot enfadat los digué:

-¡El Dimoni qui habit amb voltros!...¿no sabreu

tenir un poc de mirament amb ses coses?....¡quin

marinatge, Senyor!...

Quant arribava an el cel, Sant Pere guaitava per

un finestró, i d'un tros enfora li digué an es Jai:

-¡Ah, traidor!....No m'enganareu, no, aquesta

vegada!....Haguésseu demanda la Glori, i vos deiceria

entrar.

-¿Isi vos donava dues ànimes?

-Ell En Pau ho diguè, que qui salvava una ànima,

feia escàpola sa seua; però...no res, aniré a

demanar-ho an el Bon Jesús, veiam què hi diu.

Poc despres es Jai de sa barrequeta anava a dur

se duea ànimes, sa des taverner i sa des

contrabandista, perque li havia concedit lo que

demanava.

11

Quan tornà, am ses dues ánimes, Sant Pere li obri,

hi entra, i encara hi és si no ha tornat sortir.

I sa rondaia ja èsta acabada.....I qui no ho vol creure,

que ho vaja En aquell temps que

hi havia un Rei

que parava faves,

i li queien ses baves

a dins un ribell,

hi ahvia també un homenet vei que tothom li deia es

Jai de sa barrequeta, perque vivia dins una, dalt un

turó.

Era tan malsofrit i rabiós, que ningú li poria

demanar de noves, i ses dones deien an es nins, que

ploraven:

-Si no calles, te duré an es Jai de sa barrequeta,

que fa saïm d'ets al·lots grassos i aigo-cuita de

magres.

I es nins callven, perque s'estimaven més viure

que caure en mans d'aquell jai.

Aleshores el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel

mòn.

Un capvespre, camina caminaràs, sa nit los agafa

devora sa barrequeta, veren es Jai que aplegava

quatre buscais per coure es sopar, i tengueren

aquestes:

-Alabat sia Déu.

12

-Per a sempre.

-Bon vespre que Déu mos do.

-Serà bo, si Déu ho vol.

-¿No mos daríeu posada per aquesta santa nit?

-Si vos anohortau de jeure en terra.

-Deixau córrer s'ànsia per noltros.

-Idó no en parlem pus.

El Bón Jesús i Sant Pere entraran dins sa

barraca; es jai encalentí un poc d'ecudella recaufada

que li era romasa es migdia, pòsa taula, i no traguè

més que un roegó de pa més rostit que un test de

teula.

-¿Que no hem de fe sopes? demanà el Bon Jesús.

-Ell ja ho veis; no hi ha pus pa.

-Feis sopes, no temeu, digué el Bon Jesús; i es Jai

se posa a llescar es trosset de pa d'ordi, i com més

anva, més llesques feia.

I es Jai que desiara deia:

-¡Ell el Bon Jesús mos hi dóna la maina!

El sen-demà, quant es sol començava a guiatar

pe's'entrelluu de llevant, el Bon Jesús i Sant Pere

estaven de partida.

El Bon Jesús crida es Jai i li diu:

-Vaja, padrinet, ja que mos heu tractats tan bé,

demanau un do.

-Demanu la Glori, digué tot d'una Sant Pere,

13

baixet baixet.

-No vaig de gloris, respongué es Jai. ¿Sabeu quin

do vui jo? Que qui púgiga damunt aquesta perera, no

puga davallar fins que jo ho diga.

-Concedit; demanau-ne un altre.

-Idò que ténguiga......

-Demanua la Glori, tornà dir Sant Pere, més de

mig enfadat.

-Xau-me fer, si voleu, respongué es Jai, també

fent mala cara ferm. Idò s'altre do que vui, amb

aquestes cartes no puga perdre mai.

I mostrava unes cartes amb mig dit d'engrut.

-Concedit; ¿voleu res pus? digué el Bon Jesús.

-¡Demanu la Glori, carabassenc! s'esclamà Sant

Pere, ja fora d'ell mateix.

-Si m'ho guésseu dit an açò com jo estava a la

flor del món, ja tendríeu es morros esclafats, digué es

Jai, amb sos uis que li espiretjaven. Agafa un sarró

que tenia su devora, i dirigint-se an el Bon Jesús, va

dir:

-S'altre do que vui, que qui es pòsiga dins aquest

sarró, no en puga sortir fins que jo ho diré.

-Concedit, digué el Bon Jesús.

I ell i Sant Pere prengueren est atapins, i....de

d'alla s'ès dit.

Ja feia vuitanta anys que es Jai de sa barrequeta

14

rossegava p'el món, i no se moria.

Un demati, de cop i bolei, s'hi presenta la Mort i

li entima, sense mesclar més cerimonies:

-¡Ola! jaiet, anen amb mi.

Es Jai la se mirà un poc de dalt a baix, i diu:

-Anem! si no ès cap part dolenta.

-Feis via, feis via.

-¡Que tanta de frissor! Fins a mitja nit serà

d'avui...I escolta, ¿que no t'agraden ses peres?

-Així mateix.

-Idò puja damunt aquesta perea, i menje'n fins

que en vulgues; i jo aniré a fer sa trosselleta.

-Espediu, i farem via.

La Mort puja damunt sa parera, i menja qui

menja peres, fins que les tocà amb so dit; però, quan

volguè davallar, no pogué, pergue es Jai no se'n volia

anar amb ella, i s'estimava més capllevar per aqueix

món que morir-se; i la pobra que tirava llamps i pestes

com si tot ho hagués volgut encendre.

I an es Jai li vengué an es cap fer-la hi estar molt

de temps; i passaren anys i anys, i la mort damunt sa

perera sense pore matar ningú.

Si qualque fosser ho sap, li feia ballar s'encenai

an es Jaiet, perque la gent no es moria, i ells no

guanyaven res.

Arriba un dia que la Mort, avorrida d'estar

15

damunt sa perera, digué an es Jai:

-Amollau-me, i no vos diré res.

-¿I ho dius de bo?

-Paraula d'homo.

-Tu no éts.

-Si vos toc, que em tiren d'una passa.

-Idò, ve-te'n; i si en vols pus, de peres, ja tornarás.

-No vaig de peres, no.

I de llevò ençà, un qui no va de res, diu que no va

de peres.

La Mort, totd'una que pogué escapar-se,

¡cametes que me valguen!...a donar part an el dimoni,

que esta més cremat que un diner de mistos; que així

com ningú se moria, no entrava cap condamnat a

Infern.

Quant En Banyeta-verda sabé es pas, remant sa

coa, deia:

-¡Xe'l-me fer a compte meu, an aquest bergant!

Era un decapvespre d'hivern que no s'aturava de

brusquinetja, i es Jai s'escaufava dins sa barraca.

El Dimoni, carregat amb dues ànimes i banyat

fins a sa pell, s'hi presenta; i tengueren aquestes:

-Ola, Banyeta-verda, ¿què ès estat?

-Homo, ¿què ha d'esser estat? Jo me'n venia tot

just per dins es goret d'aci baix amb aquestes dues,

que eren d'un taverner i d'un contrabandista, i mos ha

16

aplegats aquesta barrumbada i som vengut a

arreconar-me.

-Bé, bé; estic content. Acosta't i t'escaufaras un

poc; bé que açò es cosa que un de voltros sempre n'ès

servit.

I el Dimoni s'hi acostà.

-¿I si fèiem un escambri? li digué; i al manco un

homo mataria el temps.

-Ja ho has dit! No, i jo tenc unes cartes!....¿I què

em de jugar?

-Una ánima d'aquestes i sa teva.

-I tu, segons veig, poses tot es teu cabal am

ánimes.

-Cadascú viu amb s'art que pren.

-Vaja idó, jugarem aixi com tu has dit, s'esclamá,

perque sabia que no poria perdre; i ja ho crec que es

Jai, una darrera s'altra, gunayà an En Tibo ses dues

ànimes, que d'alegria i goig botaven.

Llavó en Coarrut digué que no era pas de

cristians no pagar-li es beure. Perque s'estornell se

feia aquesta raò:

-Per anar a sa taverna hem de passar es torrent,

que ara corre. Si en passar no tenc sort de capficar

aquest Jai dins s'aigo, estic perdut....¡perque ell ès el

reverent dimoni! A mi tot, que estic tan alerta, la m'ha

feta.

17

Es Jai hi convengué es so anar a pegar un glop;

però tengué s'advertit de posar-se es sarró dins sa

faldriguera.

Quan foren en es torrent, En Tibo volia fer

passar es Jaiet davant; i es Jai, que li afiná la tela, va

dir amb ell mateix:

-¡No m'hauràs per aquest caire! i feù aquesta raó:

-¡Uei! estimat, tu no vas bé. Lo que et convé més,

ès posar-te dins aquest sarró, i jo et passaré a

s'esquena, i no et banyaras ni un pèl. Perque tu, avesat

a viure dins es foc, amb sa banyadura d'avui i ara que

passasses aquest torrent amb aigo fins a cinta,

perilleria aplegar una pipida que fesses cuiro; i ¡veiès

què seria el món, i sobre tot l'infern, sense tu!

Ell el Dimoni, després d'aquestes raons,

aspergiant més que un carreter, no tengué altre

remei que posar-s'hi, dins es sarró.

Per mi era arribat a ses botelles des taverner

quan se'n va dur sa seua ánima.

Totd'una que es Jai tenguè En Tibo dins es

sarró, diu: -Ja t'hi tenc,- i toca soletes cap a ca ferrer

molt a mic seu.

-Donau-me una calda an aquest sarró, diu an es

mestre, i jo tendré.

El possen damunt s'encruia, quatre o cinc mossos

agafen un mai perhom, i toc va,

18

tum-tumtum-tum-tum-tutum; i pegaran fins que

tengueren alè.

Llavò es Jai obri es sarrò, i el Dimoni, sense voler

sebre qui l'havia encalçad, cap a l'infern! i tots los

sircumstants, fent es fetge de riaes, que deien:

-Ja tornaras, si en vols una altra.

Es Jai pegà cap a sa barraca fent aquesta raó:

-Lo que es diu ara serà ferest; ni la Mort ni el

Dimoni em diran com va la vida;....ja porà esser que

resseguem molts d'anys per aquest món!

En pasaren molts, però molts, d'anys.

Es Jai de sa barrequeta ja n'havia doblegats cent,

i cansat de viure, s'esclamà:

-¡Ja ho serà blau fester, si aço no muda!.... ¿I què

tenc d'emperiolar tants de temps pel món, jo?....No res,

anem an el cel a ceure si mos volen.

I camina caminaràs per deserts i boscs,

travessant muntayes i comellars i enfilant-se per

penyals i cucuies, arriba en el cel. Troba obert, se n'hi

entra es més descansat del món, veu el Bon-Jesús, i

se'n hi va a fer-li un xicotina.

-¡Està! digué el Rei de cels i terra.

-Aposta som vengut per estar, respongué es Jai,

i se va asseure.

Però al punt tot ho desbaratava, i sempre feia

riure la gent; i en el cel no hi havia qui s'hi oìs.

19

El Bon Jesús, com va veure aquest desveri,

s'esclamà:

-Pere, treu defora aquest desbarat; que el cel no

és lloc de fer trifulga.

I Sant Pere entaferra clotellada an es Jai, i l'envià

a fregir ous de lloca.

-¡En el cel m'engeguen, i a l'infern me

preguen!....A l'infern m'en vaig, diguè es Jai quan va

veure que li donaven ses portes p'ets uis; i camina

caminaràs per turons, garrigues i fondals, dins una

vall fonda destrià sa boca d'una covota que feia fum

i fum.

-Ací deu esser l'infern, diguè, i s'hi acosta. Entra,

se topa amb una portassa, i toc-toc; i una veu

esquerdada que li respon:

-¿Qui ès?

-Es Jai de sa barrequeta.

-¡¡¡Posau barres, que no entr'!!!

-Si no obriu, esbuc ses portes.

I, encara no li varen haver obert, com un enfilai

de dimonis i dimonieus amb tions de foc ja s'hi varen

esser afuats.

-¡Anau alerta, que porieu cremar un homo! diguè

es Jai tot xalest, i los demanà:

-¿I l'amo vostro, a on ès?

Es dimonis, quan veren allò, tiren es tions; i entre

20

dents els escapaven aquestes paraules:

-Ell aquest bergant no ès com ets altres....¿I què

deu cerca per ací? Ets altres que venen del món,

venen més coa baixa.

Vuit dies eren passats, i es Jai de sa barrqueta

sortie d'infern.

Aquells paratges no li agradaven, i resolgué

tocar el dos altra vegada cap al cel.

Tan aviat tancaren es dimonis quant el veren

que sortia, que li enganxaran un perlleringo des

calçons; i ell tot enfadat los digué:

-¡El Dimoni qui habit amb voltros!...¿no sabreu

tenir un poc de mirament amb ses coses?....¡quin

marinatge, Senyor!...

Quant arribava an el cel, Sant Pere guaitava per

un finestró, i d'un tros enfora li digué an es Jai:

-¡Ah, traidor!....No m'enganareu, no, aquesta

vegada!....Haguésseu demanda la Glori, i vos deiceria

entrar.

-¿Isi vos donava dues ànimes?

-Ell En Pau ho diguè, que qui salvava una ànima,

feia escàpola sa seua; però...no res, aniré a

demanar-ho an el Bon Jesús, veiam què hi diu.

Poc despres es Jai de sa barrequeta anava a dur

se duea ànimes, sa des taverner i sa des

contrabandista, perque li havia concedit lo que

21

demanava.

Quan tornà, am ses dues ánimes, Sant Pere li obri,

hi entra, i encara hi és si no ha tornat sortir.

I sa rondaia ja èsta acabada.....I qui no ho vol

creure, quea cercar.