epidemies i remeis (2015)

EPIDÈMIES I REMEIS AL MARESME

Malgrat de Mar 2014

Edita: Ajuntament de Malgrat de Mar

Coordinació de l’edició: Servei d’Arxiu MunicipalCarrer de Mar 6308380 Malgrat de Mar

Disseny i maquetació:Consell Comarcal del Maresme

Impressió: Indústria Gràfi ca Montserrat SA.

Dipòsit Legal: B 5901-2015

3

Epidèmies i remeis al Maresme

SUMARI

Ponència inaugural

Francesc Forn i Salvà La lluita contra la pesta a l’Edat Moderna. L’epidèmia de 1650

Fonts per a l’estudi

Alexandra Capdevila MuntadasEls llibres parroquials com una font d’anàlisi de la història de la medicina. Una aproximació a les causes de la defunció al Maresme als segles XVI i XVII

Pesta i religiositat

Marc Pons PratsLa religiositat popular, sosteniment individual i col·lectiu davant de la pesta i la famMuseu Arxiu Municipal i Museu Parroquial. Vilassar de Dalt

Sergi Alcalde VilàEl pas de la pesta bubònica per Canet de Mar (1649-1654) i l’origen de l’advocació a la Verge de la MisericòrdiaCentre d’Estudis Canetencs

Centres assistencials

Joaquim Graupera GrauperaPrendre les aigües en època medieval. Les visites reials a Caldes d’Estrac

Alexis Serrano MendezMetges, farmacèutics i centres assistencials a Vilassar de Mar entre els segles XIX i XXCentre d’Estudis Vilassarencs

5

33

49

61

77

89

4

VIII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme. Malgrat de Mar

Joan Bou i Jaume VellvehíL’Hospital de pobres de TorderaGrup d’Història del Casal. Mataró

Remeis

Begonya Torres GallardoEl Botiquín de Joan Antoni Fors i Cornet per a la curació i remei dels accidents i mals peremptoris més comuns dels mariners (1837)Centre d’Estudis de Sant Cebrià

Begonya Torres GallardoLa farmaciola de medicaments homeopàtics prescrita pel Dr. Raimon Comet i Fargas (1855-1919)Museu Municipal de Nàutica del Masnou

Pere Alvarado i Anna Maria AngladaJosep Caralt i Català (A) Pepet Caralt. Apunts biogràfi csContribució de Josep Caralt i Català (1892-1968) a la divulgació de les plantes remeieresVivelles, associació de cultura i entorn de Sant Genís de Palafolls

Història aplicada

Joan Piña PedemonteLa Festa dels Empestats de Malgrat i el seu rerafons documental i històricSocietat Cultural i Recreativa La Barretina Vermella

Conclusions

Alexandra Capdevila i Alexis SerranoConclusions VIII Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme. Malgrat 2014

101

111

117

123

127

143

149

5


LA LLUITA CONTRA LA PESTA A L’EDAT MODERNA. L’EPIDÈMIA DE 1650

Francesc Forn i Salvà

Demografi a a l’Edat Moderna

El règim econòmic de l’Edat Moderna presentava unes limitacions ben clares a l’hora d’aportar nous recursos quan l’augment demogràfi c trencava el fràgil equilibri entre la producció d’aliments i la població que calia mantenir. D’una banda, es donava un escassa productivitat de la terra condicionada, primer, per una climatologia imprevisible que malmetia sovint les collites i, segon, per les limitacions d’un sistema de rotació per guaret, una tecnologia primitiva que empobria progressivament la terra. De l’altra, el sistema de tinença o propietat de la terra escanyava el pagès amb una multitud d’obligacions, pagaments i impostos1: censos, delmes, parts d’esplets, parts de fruits, primícies, tasques, agraris, braçatges, foriscapis, lluïsmes...

Un creixement demogràfi c sostingut desembocava en l’aparició d’epidèmies que eliminaven en poques setmanes l’excés de població i restablien un nou equilibri que, inexorablement i de forma cíclica, es tornaria a trencar. Davant de la malaltia epidèmica poca cosa hi podia fer una medicina lligada, de forma dogmàtica, als textos d’Hipòcrates, Galè, Averrois i Avicena2. Al seu costat, trobaríem el que podríem anomenar una cultura mèdica popular, una mena de saber acumulat des de temps immemorial, en la qual coexistien l’experiència amb plantes remeieres i el tractament amb altres materials, sovint inefi caços, juntament amb nombrosos prejudicis de base màgico religiosa. La gran infl uència de la religió catòlica, omnipresent en aquestes societats, també suposava un fre a la iniciativa mèdica a l’hora d’analitzar l’etiologia de les malalties i de proposar mesures efi caces. Malgrat la llosa religiosa que atribuïa tota malaltia a un càstig diví, les societats de l’Antic Règim, no van deixar mai de lluitar contra la malaltia i hi van oposar tots els recursos humans i materials que estaven al seu abast.1 Michael W. FLINN. El sistema demografi co europeo 1500-1820. Pàg. 63. 2Coral CUADRADA. El llibre de la pesta. Pàg. 70.

6


La convivència amb la mort va ser habitual a les societats dels segles XVI, XVII i XVIII. El fossar, al centre de la població, era un record permanent d’aquella presència macabra. L’alta natalitat del període, que sovint fregava el 45 i fi ns i tot el 50 per mil, es veia dramàticament compensada per una mortalitat excessiva que podia assolir, fi ns i tot en anys d’una certa normalitat, el 40 per mil. L’aparició de la fam, a causa d’una crisi agrícola o d’un estat quasi permanent de guerra, desembocava irremeiablement en la irrupció de la malaltia i de l’epidèmia que, amb massa freqüència, fou una epidèmia de pesta bubònica.

Potser el aspecte més dramàtic d’aquella alta mortalitat fou la quantitat extraordinària de defuncions d’infants, els albats3. Els més petits eren les primeres víctimes de la fam i de les malalties. La proporció dels albats arribava al 55% respecte de la mortalitat total. Els rectors van trigar a enregistrar els albats en els llibres de defuncions qui sap si per la consciència que encara no eren persones completes. Des del moment que els trobem en els registres, la seva quantitat és espaordidora i és un refl ex molt clar del fracàs de les pràctiques mèdiques de l’època per salvar els seus infants. El cas de Francesc Gelat ens mostra que fi ns i tot una pagesia que podem qualifi car de benestant, patí el fl agell de la mortalitat infantil. El matrimoni dels Gelat va tenir nou fi lls, dels quals en van sobreviure cinc. Al seu llibre de memòries4, Francesc Gelat va anotar les dates dels naixement dels seus fi lls i les defuncions que s’anaren produint: el 7 d’agost de 1686 va néixer Susanna; el 28 de setembre de 1688 nasqué Maria Rosa; el 30 de desembre de 1690 nasqué Francisca Julita que va morir al cap d’un any i 11 mesos;el 30 de setembre de 1693, vingué al món un minyó que fou primsenyat per la llevadora abans de morir; el 25 d’octubre de 1694 va néixer Joan Baptista, que va morir al cap d’un any i sis mesos; el 7 de setembre de 1700 nasqué Julita; el 13 de juliol de 1703, va néixer Josep Joan que va morir al cap d’una setmana; el 4 de gener de 1705, nasqué Francesca i el 25 de novembre de 1708 va néixer Pau5.

Malgrat aquests trets demogràfi cs, que serien els mateixos que podríem aplicar als segles medievals, al llarg de l’Edat Moderna es varen produir dues novetats que, a la llarga, serien importants i transformarien la societat catalana. D’una banda, a partir de la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, que posà fi a la

3 Els albats corresponen a les defuncions dels infants quan encara no havien fet la primera comunió, cerimònia que es celebrava als 14 anys per als nens i als 12 anys per a les nenes.4A. SIMON. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Pàgs. 71 a 73.5 L’únic fi ll mascle que va sobreviure va seguir la carrera eclesiàstica. Vegeu A. Simon. Pàg. 59.

7


crisi remença, s’anà creant una capa de pagesos benestants que conformarien bona part de la classe dirigent a la Catalunya rural i que protagonitzarien importants canvis econòmics. De l’altra, la creació al llarg dels segles XVI i XVII de les facultats de medicina dins dels Estudis Generals a diferents ciutats catalanes, va ajudar a millorar el diagnòstic mèdic i a posar les bases per a un canvi de paradigma dins del món de la medicina ofi cial.

La fam i la malaltia

La fam era ben present a les societats de l’Antic Règim. Conseqüència directa d’unes collites dolentes i d’un estat de guerra quasi permanent, la fam revoltava les poblacions, aguditzava els enfrontaments socials i empenyia els grups socials més febles cap a accions desesperades. El mes d’abril de 1631, els habitants d’Arenys de Mar, Arenys de Munt i Canet, amb les seves barques, assaltaren la del patró Francesc Rossell, carregada de blat amb destí a Barcelona. Quan arribaren els síndics de Barcelona per recuperar el blat, el poble es va amotinar i als crits de “Via fora fam, muyran los que se volen emportar lo blat!”, van perseguir els ofi cials que s’hagueren de refugiar al campanar de l’església6. La situació es repetí a partir de 1650, en set ocasions més, en què els tres pobles “ab motí fet”, assaltaren les barques amb blat destinat a Mataró o Barcelona; les autoritats locals, impotents, es desmarcaven de la violència i afi rmaven que “ho fa lo populatxo menut per l’extrema necessitat y fam patex per no aver·i gra de blat en la present vila”7. El crit de Via fora fam!, ressonà amb insistència per la geografi a catalana.

La fam adobava el terreny però era la malaltia la que matava8. Les poblacions havien de conviure amb un gran nombre de malalties, mortals moltes d’elles per als cossos afeblits, que comprometien la qualitat de vida i comportaven sovint un fort rebuig social. La majoria de malalties provenien dels segles medievals9 sense experimentar, sobretot per als segles XVI i XVII, una disminució en la seva incidència que fes pensar en un millorament de les condicions de vida.

Entre les malalties que castigaren amb més duresa les sofertes poblacions de l’època moderna trobaríem la verola, molt estesa, contagiosa i quasi endèmica, la malària amb la seva manifestació en febres terçanes o quartanes, molt present

6Rosendo LLOBET. Motí de la fam. Arenys de Mar, 1916.7Francesc FORN. “Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi”.8Jaume DANTÍ. Las claves de la crisis del siglo XVII.9 Coral CUADRADA. El llibre de la pesta. Barcelona, 2012.

8


en zones inundades, i el tifus, amb la seva modalitat de tifus exantemàtic, que sovint fou confós amb la pesta bubònica. La manca d’higiene, una alimentació defi cient i l’esgotament físic predisposaven a l’aparició de la tuberculosi, una malaltia difícil de diagnosticar en aquells moments i que fou qualifi cada com la “gran pesta blanca”10. La lepra amb la seva forta càrrega d’exclusió social era ben present en les societats preindustrials. D’altra banda, trobaríem un gran nombre de defuncions provocades per la infecció de ferides i la seva gangrena, o bé per casos d’infecció post part, molt nombrosos a causa de la manca d’higiene i que els metges havien batejat amb el nom de mal de mare o sufocacions de mare11.

Durant l’etapa moderna, però, la malaltia més mortífera de totes continuà essent la pesta bubònica. Des de la seva irrupció violenta l’any 1348, la pesta ja no abandonà Catalunya i esdevingué una malaltia endèmica o estructural. Molts autors la consideren el principal factor de l’estancament demogràfi c europeu: als segles XVI i XVII “el factor fonamental que determinava la taxa de creixement de la població era la pesta bubònica”12. L’informe dels doctors en medicina Dimas, Vileta i Mora fet a Girona el 20 de juny de 1650, ens mostra com es percebia l’arribada del quart genet de l’Apocalipsi: “Totas las malaltias juntas no poden igualar-se a la Peste, y si sols la Peste mereix dir-se Bellum Dei perquè ella sola és la que ab breu temps no sols acaba ciutats però Regnes”13. L’epidèmia més violenta de totes fou la de 1650- 1654, qualifi cada com “la més terrible epidèmia de la història moderna catalana, comparable potser a la del 1348”14.

Un cop superat el terrible tràngol de la pesta de 1650, aquesta desaparegué del territori català de manera defi nitiva. Un episodi epidèmic de l’any 1678 afectà Barcelona i altres parts del Principat , tot i que no hi ha unanimitat a l’hora d’atribuir-lo a la pesta bubònica ja que alguns autors creuen que es tractava de tifus exantemàtic. Per últim, la pesta que prengué a Marsella l’any 1720, motivà que es posessin en marxa les mesures de prevenció per evitar el contagi. Ja fos

10Coral CUADRADA. El llibre ... Pàg. 46.11Vegeu el dictamen dels metges sobre la mort de Maria Coll. Francesc FORN. Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi. Una aproximació a l’epidèmia de pesta bubònica de 1650-1654 al terme del castell de Montpalau, al terme del castell de Palafolls i a Mataró. Pàg. 228.12 Michael W. FLINN. El sistema demogràfi co... Pàg. 86.13M. CAMPS I SURROCA i M. CAMPS I CLEMENTE. La pesta de meitats del segle XVII a Catalunya. Lleida, 198514Pierre VILAR. Catalunya dins l’Espanya Moderna. Vol. II. Barcelona: Edicions 62, 1965.

9


per aquesta raó o per altres motius, el Principat no es veié afectat per la terrible malaltia.

Ja en ple segle XVIII les anotacions d’Anton Bellsolell ens han permès conèixer una epidèmia de verola, l’any 1776, que afectà tota la comarca, escampant-se per les regions properes. Va escriure l’hereu Bellsolell que “En lo any 1776 en lo mes de octubre comensà a aver·hi varola en esta vila y durà fi ns als últims de febrer de 77, ab que moriren moltas criaturas per què fou de mala espècie. A casa y havia hun noy y huna noya que la havian de tenir, qui eran lo fi ll dit Anton y fi lla Agustina, y no la agafaren, y sobre que seguí tot lo poble. Al mateix tems se·n baixà en Arenys de Vall y matà també hun horror de criaturas, y així mateix en Mataró, St. Vicens, St. Celoni, Cardedeu y Tordera, que són los llochs se sap ha seguit fi ns ara”15.

La medicina a l’Edat Moderna

La concepció galènica de la medicina traspassà l’Edat Mitjana i perdurà, sense canvis important, al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Galè recollí la tradició 15Arxiu Patrimonial de Can Bellsolell de la Torre. Llibre de dèbits y crèdits de la Casa Bellsolell de la Torra. Full 5vº.

“El triomf de la mort” de Pieter Brueghel el Vell, pintura de l’any 1562, dóna una visió esgarrifosa de l’arribada de la pesta

10


hipocràtica i li aportà una racionalitat i una globalitat prou consistent com per fer-la perdurar als països mediterranis al llarg de més de 2000 anys, des de l’època romana fi ns a començament del segle XX.

La visió galènica del món, que era compartida per tots els estaments socials, partia de la concepció que tota la natura era composta per quatre elements: terra, aigua, aire i foc: “La región elemental es todo lo que hay criado desde el orbe de la luna hasta el centro de la tierra; todo lo cual está compuesto de cuatro cuerpos simples, que llamamos elementos, y son los siguientes: tierra, agua, aire y fuego”16. Cadascun d’aquests elements posseïa les seves qualitats, així la terra és freda i seca, l’aigua és freda i humida, l’aire és calent i humit, i el foc és calent i sec. Aquesta divisió en quatre s’anirà repetint en tots els àmbits: quatre punts cardinals, quatre vents, quatre estacions, quatre edats de l’home, quatre humors... Per a la medicina galènica, un desequilibri en algun dels quatre humors determinava el tipus de temperament humà: sanguini, malenconiós, colèric i fl egmàtic, així com les malalties a les quals la seva natura els predisposava. Altres àmbits que els doctors en medicina prenien en consideració quan es manifestava

la malaltia eren: els canvis climàtics i de l’aire en general (tempestes, trons, pluges...), l’alimentació, el treball i el descans, les secrecions i excrecions, i les passions i les emocions17.

Gravat del Lunario, un dels llibres en llengua castellana més editats de totes les èpoques

La infl uència dels astres sobre totes les facetes de la vida humana, sobre el curs dels esdeveniments o sobre l’aparició de la malaltia fou un aspecte que pocs posaren en dubte a l’Europa de l’Edat Moderna. Aquesta creença astral la veiem molt clara en cadascuna de les pàgines del Lunario, probablement un

16Jerónimo CORTÉS. El non plus ultra del Lunario y pronóstico perpetuo. Barcelona: Imprenta y librería de la Viuda e hijo de Sierra, 1760.17 Alfons ZARZOSO. L’arribada del quart genet de l’Apocalipsi. La lluita contra la pesta del segle XVII. Conferència a Malgrat de Mar, el 4 de juliol de 2014.

11


dels llibres en llengua castellana més populars de totes les èpoques i que més reedicions tingué abans del segle XX18. El Lunario, a part de ser un llibre útil als pagesos, donava molts consells per conèixer un món dominat pels astres19 i conformava una determinada visió del món on el catolicisme hi tenia un paper primordial. Segons el Lunario, en cas d’aparició de malaltia era determinant conèixer el dia de la darrera conjunció del sol amb la lluna (lluna nova): “Para el suceso de la enfermedad, se han de saber dos cosas: la primera, el propio dia que comenzó la enfermedad, o sea sintió la mala gana, y la otra el dia de la conjunción propasada”20; depenent dels dies que haguessin passat, la malaltia perduraria, o hi hauria millora, o s’esdevindria perill de mort...

El Lunario també era molt clar a l’hora de detectar els signes que anunciaven l’aparició de la pesta: “Cuando el austro (migjorn) sopla y no llueva, y ya hace frio y ya calor; comienza a llover muchas veces y luego para; señal de pestilencia y graves enfermedades (...). Cuando en el verano hiciere sequedad y en el estío muy frío y humedad (...). Pasado algun terremoto o alguna grande hambruna (...). Cuando en un mismo dia el aire se alterase muchas veces y al otro se esclareciere e hiciera frio y luego caliente (...). Cuando los animales reptiles se multiplicaren en demasía y las moscas fueren muchas y las aves nocturnas salieren de día en abundancia y espantadas, denota pestilencia”21. Tot allò que alterava el ritme normal de les cosas i trencava el fràgil equilibri entre la natura i l’existència, “els eclipsis, els cometes, els terratrèmols i les tempestes eren, doncs, fenòmens que perturbaven la puresa de l’aire i contribuïen, així, a corrompre’l”22, esdevenint una amenaça greu i un signe de l’acostament de la pitjor de les malalties. Tal com va escriure Jaume d’Agramont uns segles abans “pestilèntia és mutació contra natura de l’aire”23.

Tot i les infl uències dels astres, Astra movent homines, sed Deus astra movet24, és a dir, els astres mouen els homes però Déu mou els astres; la religió està per 18El non plus ultra del Lunario y pronóstico perpetuo, obra de Jerònimo Cortés, astròleg i matemàtic, fou editat per primera vegada a València l’any 1594. A partir d’aquí les reedicions i traduccions a altres llengües foren continuades. Fou probablement un dels pocs llibres que no podia faltar a les llars, ja fossin de treballadors de la terra, menestrals, botiguers, pagesos o doctors en medicina.19“Las estrellas mueven, incitan e inclinan a los hombres a diversos y varios efectos, causando lo mismo en todas las demàs cosas criadas de este mundo, vivientes, sensientes e insensibles”. El non plus ultra del Lumario... Pàg. 100..20El non plus ultra del Lunario... Pàg. 238.21El non plus ultra del Lunario... Pàg. 265 i 266.22Coral CUADRADA. El llibre de la pesta. Pàg. 79.23Coral CUADRADA. El llibre de la pesta. Pàg. 87.24El non plus ultra del Lunario... Pàg. 100.

12


damunt de l’astrologia i cal seguir, amb obediència i disciplina, les directrius de l’església catòlica. Entre tots els estaments de la societat hi havia la consciència ben clara que tot el que esdevenia a la natura era una manifestació de la voluntat divina. Ja fos una sequera com la viscuda 1691 causada perquè “Déu o volgué axí”25, o les tempestes i aiguats intensos de l’any 1739, “tot és un rigorós càstich de Déu Nostre Senyor”26. La malaltia era, d’acord amb aquesta concepció del món, un càstig que la divinitat enviava com a penitència dels greus pecats comesos pels homes. Tothom tenia clar que, a més de les mesures sanitàries que calia oposar a la malaltia, calia combatre-la amb altres accions adreçades al món sobrenatural, ja fossin misses, oracions o processons, per tal d’apaivagar l’enuig diví. Quan el consell de Sant Martí d’Arenys, després de cinc mesos continuats de pesta, va constatar que des del dia 29 de desembre de 1651 havia cessat lo càstich diví, acordà la celebració solemne d’un Te Deum. Per a la seva celebració van escollir el dia 2 de febrer, una diada en la qual s’ajuntaven dos fets ben especials, un de religiós i un altre d’astronòmic: d’una banda era la festivitat de la mare de Déu dels Àngels, i de l’altre, coincidia amb el noviluni, amb una lluna nova que acabava el seu cicle i n’iniciava un altre que tots desitjaven que fos una etapa de salut. La reunió de tanta gent a l’església per celebrar el Te Deum, però, va tenir uns resultats funestos ja que alguns assistents, encara infectats de la pesta, varen propiciar la seva expansió ocasionant una segon onada del contagi que provocà una mortalitat desenfrenada, molt superior a la del 165127.

Malgrat tots els condicionants que venien de dalt, existia un espai natural sobre el que hom podia incidir per modifi car el curs dels esdeveniments. Mai es va caure en un fatalisme religiós i davant de la irrupció de la malaltia, les societats van oposar en tot moment una lluita aferrissada tot i els escassos mitjans de què disposaven. Per combatre la malaltia la societat de l’Antic Règim disposava d’un triple cos de professionals: els doctors en medicina, els cirurgians i els apotecaris.

Per ordre de rellevància social, en primer lloc trobaríem els doctors en medicina. Els metges catalans s’havien format a les Facultats de Medicina dels Estudis Generals (el de Barcelona fou creat el 1559) i tenien una consideració

25Testimoni de Salvador Bellsolell, a A. SIMON. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Pàg. 117.26Testimoni de Salvador Bellsolell, a A. SIMON. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Pàg. 124.27Arxiu Parroquial d’Arenys de Munt. Llibre d’Òbits 3. Pàg. 95 vº.

13


social equivalent a la de ciutadans honrats28 Els doctors en medicina tenien com a element imprescindible del seu treball el llibre, sempre dins de la visió galènica del món, que era la seva font principal de coneixement; molts d’ells disposaven d’importants biblioteques amb producció científi ca europea, amb un pes predominant dels llibres d’anatomia29. El metge diagnosticava a partir dels símptomes del malalt, del seu relat de la malaltia i de les infl uències dels astres sobretot, com hem vist, de la lluna per, a continuació, prescriure els remeis adequats per tornar a l’equilibri humoral anterior a la malaltia. Les receptes mèdiques més freqüents eren les sagnies, les ventoses, els banys, laxants, aigües cordials,...

Els sants Metges, sant Cosme i Sant Damià, pintura del segle XVII de la capella de Can Bellsolell de la Torre

Un cop prescrit el remei, entraven en acció els cirurgians. La seva consideració social era inferior a la dels doctors en medicina ja que els cirurgians feien servir les mans per realitzar el seu ofi ci. Als cirurgians pertocava aplicar al malalt els remeis proposats pels metges: les sagnies, tractar les lesions dels membres, extirpació de tumors, cauteritzacions, ..., així com al manteniment de la higiene pel que feia a les dents, els cabells, la barba, l’oïda, els ulls30... Sovint la seva pràctica els portava a actuar sense necessitat del doctor en medicina. Els cirurgians tingueren Col·legi des de 1400 sota l’advocació de Sant Cosme i Sant 28Alfons ZARZOSO. Medicina i farmàcia. Barcelona 1700. “Més que metges: gaudints”. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2011. Pàg. 64.29Alfons ZARZOSO. Medicina i farmàcia. Barcelona 1700. “Més que metges... Pàg. 89.30Alvar MARTÍNEZ i José PARDO. Medicina i farmàcia. Barcelona 1700. “Mestres cirurgians i mestres anatòmics”. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2011.Pàg. 157.

14


Damià. El seu aprenentatge comprenia sis anys de formació teòrica i vuit anys de pràctica al costat d’un mestre aprovat31. El cirurgians o barbers eren els especialistes en portar a terme les sagnies, el remei universal aplicat en tot tipus de malalties. Per portar a terme la sagnia es feien servir llancetes per fer les incisions i, cas de tenir-ne, sangoneres; la sang era recollida en un escudella anomenada sagnadora. No només calia extreure la sang, sinó que era important la part del cos on calia sagnar: “En el cabo de la nariz está una vena que vale para detener el fl ujo de lágrimas (...) Dos venas se hallan en el prepucio, a la parte de adentro, que valen para el dolor de corazón”32.

Els apotecaris eren els encarregats de mantenir, elaborar i proporcionar els remeis receptats pels doctors en medicina, ja fossin medicaments, ungüents, píndoles, xarops... Els apotecaris tenien una formació gremial i la seva qualifi cació no depenia de les institucions universitàries33. Tenir una botiga d’apotecari constituïa un negoci amb el qual es podia assolir fortuna i distinció social; molts apotecaris rebien la distinció de magnífi c. El Col·legi d’Apotecaris va emprendre la tasca d’elaborar una farmacopea, acordada amb el Col·legi de Metges, amb les fórmules dels preparats medicinals, que servís a la tasca dels apotecaris. D’aquesta manera es va publicar a Barcelona, l’any 1511, la Concordie Apothecariorum Barchinone. La Concòrdia va ser “la primera farmacopea que es publicava a Espanya i segona en el món”34, després del Receptari Florentí, de l’any 1498. D’entre els apotecaris catalans sobresurt la nissaga dels Salvador, iniciada per Joan Salvador i Boscà, nascut a Calella el 1598 i mort a Barcelona el 1681. Els seus dos fi lls, Jeroni i Joan van traslladar el negoci a Barcelona.

Amb motiu de la defunció, el juliol de 1651, de l’apotecari Tomàs Arquer de Santa Maria d’Arenys, la seva vídua va vendre la botiga a Joan Vallalta, practicant d’apotecari. Per establir el valor de la botiga es va realitzar un inventari de tots els seus materials, portat a terme per Jeroni Salvador apotecari de Barcelona, per part de la vídua i per Bernat Roses, apotecari d’Arenys de Mar, per part del comprador35. L’inventari ens permet conèixer la gran quantitat

31Alvar MARTÍNEZ i José PARDO. Medicina i farmàcia. Barcelona 1700. “Mestres cirurgians...Pàg. 159.32El non plus ultra del Lunario... Pàg. 236.33Josep Maria CAMARASA. Medicina i farmàcia. Barcelona 1700. “Mestres cirurgians...Pàg. 117.34 Concordie Apothecariorum Barchinone. Barcinone, MDXI. Edició facsímil. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1980.35Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Onofre Just. Vol. 227. Fols. 240 a 243.

15


Gravat de la Concordia amb una representació dels sants Metges, sant Cosme i sant Damià, protectors del Col·legi d’Apotecaris des de la seva fundació

16


de materials i substàncies que omplien les botigues del apotecaris. A la del difunt Tomàs Arquer, l’inventari relaciona més de 90 pots grans de ceràmica per llavors, 51 pots confeccioners, 22 pots per píndoles, 24 caixes de fusta per herbes remeieres, 70 capses, 28 pots de vidre, 31 masses de vidre per aigües, 16 porrons de vidre per olis, 14 barrilets... La relació esmenta més de 200 substàncies diferents, entre les quals trobem: banya de cérvol, cascall, aiguamel, codonys, oli d’euforbi, aigua ros, fonoll, ametlles, camamilla, ruda, encens, arsènic blanc, opi, matafaluga, valeriana, goma d’heura, cardamom, murtra, pols de mòmia, nenúfar, ginesta, magranes, aigua de borratges, oli de saüc... La rebotiga també s’esmenta farcida d’ampolles, 44 barrilets, una cinquantena de substàncies...,i entremig de tot aquest material, una Concòrdia valenciana i una Concòrdia catalana.

En la lluita contra la malaltia cal esmentar la creació d’hospitals per atendre, bàsicament, als més pobres i desvalguts. A part del gran hospital de la Santa Creu de Barcelona que, a més de tenir cura dels barcelonins, acollia gent d’arreu del Principat, a la zona de Mataró i de la Marina de la Selva, trobem hospitals a Arenys, Canet , Calella, Malgrat, Tordera i Mataró. En la majoria de vegades trobem l’origen d’aquests hospitals en deixes testamentàries, terrenys o diners, que havien de ser destinats a la construcció d’hospitals per acollir els pobres de Crist. Aquests hospitals, tot i les defi ciències quant a higiene, manca d’atenció mèdica i escàs accés a les medicines, varen acomplir una veritable funció social.

L’estructura dels hospitals degué ser molt semblant a la que encara avui podem apreciar a l’Hospital de pobres de la Vilanova de Palafolls i que ens parla d’una visió mèdico-

espiritual per recuperar la salut: una petita capella d’una sola nau, amb l’altar a l’absis, i una petita sala adossada a la nau, que contenia els llits i altre material per acollir els malalts. Les dues claus de volta de la capella són ben explícites

La pols de momia fou un producte important per a l’elaboració de preparats medicinals

17


d’aquesta barreja hospitalària del món natural amb el món sobrenatural: una mostra el relleu dels Sants Metges, Sant Cosme i Sant Damià, l’altre amb el relleu de Sant Pere portant la clau del cel. En un món on el pes de la religió era tan important, no podem pas menystenir el consol que aportava la religió davant de la proximitat de la mort. A l’inventari de l’esmentat hospital de la Vilanova que s’efectuà el mes de març de 1653, sorprèn l’escassetat de material en la cambra dels malalts: dos llits de pilars, un llit de camp ras, tres fl assades, setze llençols, una tovallola, dues coixineres i dos eixugamans la capella, en canvi, tenia tot el material adequat per a celebrar-hi els ofi cis religiosos36.

Les creences populars complementaven aquesta estructura sanitària amb tota una colla d’elements als quals s’atribuïen propietats curatives; amulets, pedres, petites bosses amb herbes, coralls, alls, metalls... ; sovint eren elements típics de la religiositat popular: medalles, creus, estampes, rosaris, relíquies... Per a les persones del segle XVII portar a sobre un d’aquests objectes atorgava una protecció davant de la malaltia i, probablement, una mica més de confi ança en el futur.

L’epidèmia de pesta bubònica de 1650

L’arribada de la pesta. L’impacte demogràfi c

El Corpus de Sang, entre el 7 i el 9 de juny de 1640, marcà l’inici de la revolta catalana contra els exèrcits de Felip IV. A començament de 1641, Catalunya passava sota sobirania francesa i s’iniciava una guerra contra la corona espanyola, en la qual “els castellans van tractar Catalunya com a enemiga i els francesos com a estrangera”37. La guerra, dura i llarga, va devastar el Principat; la pèrdua de collites a causa del confl icte bèl·lic, abocà els catalans a patir greus situacions de fam que sovint varen desembocar en revoltes populars al crit de Via fora fam!

Als dos fl agells que patia Catalunya en aquells moments, la fam i la guerra, s’hi afegí a partir de 1650 un tercer fl agell, el més temut de tots: la pesta. La pesta, anomenada la Peyrona pels pagesos38, el quart genet de l’Apocalipsi, 36 Francesc FORN, “Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi... Pàgs. 241 i 242.37Jordi NADAL. Història de Catalunya. Vol. IV. Pàg. 63.38Antoni PLADEVALL i Antoni SIMON. Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Pàg. 107.

18


representant per “un cavall cendrós i el qui el muntava tenia per nom la Mort”39, s’ensenyoria de tota la geografi a catalana, un terreny adobat per deu anys de guerra i misèria. Llavors van poder escriure els consellers de la Vilanova de Palafolls: “Apar que la justítia divina tinga a punt las tres sagetas ab les quals en altre ocasió volgué castigar lo món ab fam, guerra y pestilèntia”40.

Les primeres notícies d’aquesta epidèmia es localitzaren l’any 1647 a Tunis i Alger. Poc després, la pesta infectava València: “A 26 de octubre de 1647 en Consell de Cent se tractà de que en València hi havia mal de pesta”41. A començament de 1650, a través de la frontera valenciana s’introduí al Principat. Lluny d’aquest focus, els mesos d’abril i maig del mateix anys, se’n formà un altre de gironí. Aquell mateix any, el mes de novembre, penetrava al vescomtat a través de Blanes i d’aquí infectà Tordera. Van escriure els domers de Tordera que “A 13 novembre 1650 morí una fi lla de na Roja, pagesa, morí empestada però fou soterrada en lo cementiri perquè no conexian lo mal, però al cap de vuit dies moriren dos altros, so és na Roja y una fadrina y aquests són enterrats ab un marge prop la casa del mas Roig de dita parròquia de Tordera. Per ésser aquella casa empestilentiada resolgué la Junta del Morbo de Tordera fos cremada, la qual cremaren als últims de novembre 1650 perquè lo mal y era .... ab la fi lla primera morí que lo portà de Blanes”42. Les primeres mesures foren clares i radicals: trencar el contacte amb els pobles veïns i cremar la casa infectada. El contagi s’aturà i el mes de desembre de 1650, els consellers de Barcelona felicitaren els jurats de Pineda i Malgrat “per lo bon orde tenen en lo de las bolletes (de sanitat) i per la bona salut hi ha”43. A mitjan de febrer de 1651, però, els rumors de pesta a Barcelona eren cada cop més insistents, fi ns al punt que Mataró tallà els contactes comercials amb la capital. Poc després es confi rmava la presència de la pesta a Barcelona.

A partir d’aquell moment l’epidèmia es propagà per tot el Principat. El mes d’abril de 1651 hi hagué confi rmació de contagi a la Batllòria; el juny del mateix any, aparegué a Malgrat de Mar, el juliol a Canet de Mar, l’agost a Sant Martí d’Arenys... Les mesures per evitar la malaltia van aconseguir frenar uns mesos la seva arribada en algunes poblacions: fi ns el gener de 1652 no entrà a Mataró i fi ns el mes de maig no infectà Santa Maria d’Arenys i Sant Esteve de Tordera. 39Apocalipsi 6:8.40Arxiu Històric Fidel Fita. Secció notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 143 bis.41Rúbriques de Bruniquer. Vol. IV. Pàg. 330.42Arxiu Parroquial de Tordera. Llibre d’Òbits 1575- 1705. Any de 1650.43A.H.M.B. Registre de Lletres Closes. Vol. 94. Fols. 56 a 58.

19


La pesta s’identifi cava amb el quart genet de l’Apocalipsi. “Els quatre genets de l’Apocalipsi”, gravat d’Albrecht Durer dels anys 1497-1498

20


L’any 1652 i 1653 foren els més durs amb una elevada mortalitat que afectà per igual totes les poblacions. Sovint l’epidèmia apareixia i s’aguditzava els mesos de calor ja que la puça de la rata, l’agent més efi caç de transmissió del contagi, pot viure únicament en temperatures compreses entre els 15 i els 20 graus centígrads, i una alta humitat, entre el 90 i el 95%, condicions que es donaven als mesos d’estiu quan la xafogor era més accentuada44. Tant efi caç cam les rates per la propagació de la malaltia, però, eren els soldats que en una situació de guerra com la que es vivia, transitaven pel territori sense fre ni respecte cap a les normes sanitàries i escampaven el contagi per allà on passaven. L’any 1654, els morts per l’epidèmia es reduïren de forma dràstica, per desaparèixer del tot l’any 1655.

L’impacte demogràfi c de l’epidèmia és difícil d’avaluar ateses les circumstàncies de confusió i descontrol que la pesta ocasionà. Molts malalts que fugiren i moriren lluny de la seva població i molts del morts abarracats no deixaren constància de la seva defunció. D’altra banda, en algunes poblacions, els rectors fugiren cap a zones més segures (com fou el cas de Sant Martí d’Arenys) i el registre quedà en mans més insegures o, senzillament, no es portà. També cal tenir en compte que no s’han conservat els registres d’òbits de les morberies (com succeí a Santa Maria d’Arenys45), tot i que alguns d’aquests registres s’anotessin als llibres parroquials. La inscripció d’albats també se’n ressentí i molts dels infants morts a causa de la pesta no foren enregistrats. Un càlcul aproximat del nombre de defuncions a les diferents poblacions del vescomtat, ens porta a afi rmar que els dos terços de les defuncions produïdes durant els anys de contagi ho foren a causa de l’epidèmia., una xifra força elevada si tenim en compte que durant aquests anys el nombre de morts per causes naturals també s’incrementà notablement. Pel que fa a població global, podríem avançar que la pèrdua de població a causa de la pesta fou d’entre un 10 i un 15%46.

Malgrat aquestes dades, el fet que els morts de pesta es concentressin en uns pocs mesos produí en les poblacions afectades un gran impacte emocional i una forta sensació d’impotència i desmoralització. Al mateix temps, la constatació

44Coral CUADRADA. El llibre de la pesta. Pàg. 92.45 “Estos fulls blanchs se deixen per assentar los òbits moriren en la morberia de contagi. Any de 1653”. Arxiu Parroquial d’Arenys de Mar. Llibre d’Òbits 3. Fol. 11vº.46Francesc FORN, “Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi”. Una aproximació a l’epidèmia de pesta bubònica de 1650-1654 al terme del castell de Montpalau, al terme del castell de Palafolls i a Mataró. Pàgs. 61 a 64.

21


que l’epidèmia afectava totes les edats i fi ns i tot, contagiava de ple la classe dirigent, degué accentuar la certesa angoixant d’arribar a la fi dels temps. Els casos més extrems foren els de Mataró, amb la mort entre maig i juny de 1652, dels tres jurats i dels dotze consellers, i el de Santa Maria d’Arenys que, entre octubre i novembre de 1653 també va perdre els tres jurats47.

Les mesures per frenar el contagi

El fet que la pesta fos endèmica a la Catalunya de l’Edat Moderna va permetre que es pogués aprofi tar l’experiència acumulada de situacions anteriors i que, al primer senyal de contagi, s’apliquessin de manera immediata unes mesures molt estrictes d’aïllament de la població i de separació i tractament dels infectats.

Juntes del morbo

La primera mesura adaptada a totes les poblacions va ser la creació de les Juntes del morbo. La Junta estava formada pel Batlle del morbo i els morbers, als quals a vegades s’hi afegien el rector, el batlle i els jurats. La Junta del morbo era una magistratura municipal autònoma i posseïa la màxima autoritat durant el temps del contagi; els càrrecs eren remunerats i requerien el consentiment dels afectats. Les Juntes del portaren a terme una autèntica política sanitària per fer front al contagi. Primer es prohibia tot contacte amb les zones infectades, tant de robes, com mercaderies o persones: “De aquesta hora en avant no sie ninguma persona de qualsevol stat, grau o condició que sia, qui gos ni presumescha anar en algunes parts infectionades de dit mal de pesta, ni portar d’allí ninguna manera de robes, ni mercaderies, ni acollir en llurs cases, parlar ni conversar amb persones que vinguen de les dites parts”48.

Per tallar els contactes amb les poblacions veïnes, la Junta manava el trencament dels camins que portaven a la població, és a dir, s’hi impedia la circulació amb la col·locació de pals, troncs o creus o bé s’hi practicaven solcs profunds. Es tenia una cura especial a trencar els camins rals i les rieres. Al mateix temps, s’habilitaven altres camins que, tot vorejant el nucli urbà a una distància prudent, permetien el pas de mercaderies evitant tot tipus de contacte, van ser els camins del morbo o camins del mormo. A les principals entrades de la població es manaren fer guardes del morbo, amb ordres rigoroses de no 47Francesc FORN, “Déu Nostre Senyor....”. Pàg. 11848Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Jaume Josep Coll. Vol. 51. Fol. 203.

22


deixar entrar ningú que no anés proveït amb una butlleta de sanitat, expedida pels morbers del lloc de procedència, que garantia que la persona havia passat la quarantena i estava lliure de pesta: “A tots y sengles offi cials y guardes del morbo a qui las presents pervindran, salut. Certifi cam y fem fe com Joan Font y Bertomeu Ferrer, habitants en la vila de Blanes, lo die de air partiren d·esta vila de nostron concentiment”49. A les entrades de la població s’hi aixecaren unes barraques destinades a la quarantena dels qui volien sortir o bé, dels sospitosos que volguessin entrar i anessin desproveïts de butlleta de sanitat. Un petit forn els servia per cremar la roba dels malalts que no havien superat la purga. Els pobles amb muralla, com Mataró, o bé amb carrers i portals tapiats, com Calella o Malgrat, les guardes es realitzaven als portals d’entrada a la població. La quarantena i la concessió de butlletes de sanitat eren molt estrictes pel que feia al comerç marítim; la desconfi ança cap al transport dels vaixells va fer que se’ls impedís tocar terra, o bé, va acabar amb la crema de les mercaderies aportades per les embarcacions.

Un recurs força utilitzat per tal de proveir-se d’aliments i mercaderies al llarg de tots els mesos de contagi fou la instal·lació d’un pal a la principal via d’accés a la vila. El pal constava una biga vertical sobre la que es posava un pal horitzontal que podia girar com una ballaruga; a un extrem del pal s’hi posava un cabàs amb les provisions i a l’altre extrem un cubell amb vinagre per posar-hi les monedes en cas d’arribar a un acord, amb la qual cosa es possibilitava un intercanvi a distància, sense contacte físic.

Morberies

Per tal d’acollir els malalts de pesta i tenir-ne cura, les Juntes del morbo manaren l’habilitació de morberies o mormories, amb els serveis d’un metge i un barber. En cas de tenir hospital, aquest funcionà com a morberia, tot i que fou més freqüent la seva instal·lació fora del nucli urbà, en casals particulars o en barraques provisionals. A Mataró, la morberia fou edifi cada al mas Pongem, “scituada fora dels murs de dita vila sota lo monestir dels frares caputxins”; a Sant Martí d’Arenys es construí a la Plana d’en Bellsolell, als afores de la població; a Malgrat la morberia es bastí sobre “la arena del ma”; a Calella s’aprofi tà l’hospital de Sant Jaume; a Santa Maria d’Arenys s’ubicà ran del convent dels caputxins.... La majoria d’aquestes morberies anaren a càrrec dels frares

49Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Onofre Just. Vol. 228. Paper solt.

23


caputxins que, d’aquesta manera podien oferir el consol espiritual als pobres malalts. Prop de les morberies foren habilitats nous cementiris, el cementiris del morbo, després que s’hagués efectuat la seva benedicció per poder acollir els cossos dels empestats. A Tordera, Pere Miquel Custurer que morí de contagi fou enterrat a l’hort de cas d’en Ferrer de la Roca “vuy novament cementiri” després que el Vicari General hagués donat llicència als domers de Tordera per beneir l’hort esmentat50.

El més habitual, però, fou que els morts de pesta fossin enterrats prop del seu lloc de defunció, ja fos l’eixida o el pati de casa seva, per evitar el greu problema del seu trasllat. A les zones rurals se’ls enterrava als marges del torrent, prop de la barraca, a les arenes de la riera, a les sorres de la mar... La perillosa tasca de traslladar o d’enterrar als morts fou encomanada a l’estrat baix de la societat catalana del segle XVII, els súbdits del rei de França nouvinguts Jacques, Carolis, Reinart... S’arriscaven molt, però també s’ho feien pagar. El 30 de maig de 1652 va ser sepultat Joan Valls, pagès de Sant Esteve de Tordera, el qual havia mort “encontrat del mal contagiós (...) lo qual lo enterrà un foraster, que·n pagaren quinsa lliures d·enterrar-lo”51.

Abarracaments

Les barraques que s’aixecaven prop de les entrades de les poblacions servien per obligar a fer la quarantena als nouvinguts. El cas més freqüent d’utilització de barraques, però, fou quan la Junta del morbo s’assabentava d’un cas de contagi dins d’una llar, obligava l’abarracament de tots els membres de la família, fi ns i tot, dels visitants que poguessin haver coincidint amb el malalt. En aquests casos el tancament es produïa a la mateixa casa, que era clausurada amb la prohibició de sortir-ne o bé es traslladava els afectats a les barraques construïdes en indrets allunyats de la població. L’abarracament era una mesura molt dura que, a la pràctica, condemnava a mort a tota la família un cop els seus membres eren tancats per fer la purga durant quaranta dies, en una barraca que abans havia allotjat altres empestats on el contagi a través dels objectes o les puces era una crua i previsible realitat. En pocs dies de diferència es produïa la defunció de famílies senceres que estaven abarracades. Aquest fou el cas de l’adroguer de Mataró Esteve Mallol i Matas que, a fi nal de febrer de 1652, va morir empestat

50Arxiu Parroquial de Tordera. Llibre d’Òbits 1575- 1705. Any de 1652.51Arxiu Parroquial de Tordera. Llibre d’Òbits 1575- 1705. Any de 1652.

24


juntament amb les seves quatre fi lles Elisabet, Marianna, Maria i Francesca52. A Sant Esteve de Tordera, entre el dia 13 i el 18 d’octubre de 1652, van morir empestats Miquel Grimalt, la seva muller Caterina i tres fi lls petits que foren anotats sense nom53.

La vigilància de les barraques anava a cura d’unes persones que realitzaven les guardes de vista i que eren les encarregades de testifi car que la quarentena s’havia realitzat correctament. El cost de les guardes de vista, del menjar durant l’abarracament, i de la roba nova en cas d’haver de cremar la vella per raó del guariment de la persona, anaven a càrrec dels abarracats. Les persones amb un cert poder econòmic s’emportaven a la barraca objectes de valor (culleres o cadenetes de plata, anells o arracades d’or, diners...) per poder atendre les seves necessitats. Les famílies pobres que s’havien d’abarracar depenien de la caritat pública, o bé s’autoabarracaven en coves o barraques de vinya. Els més pobres eren rebutjats i havien de sobreviure de l’almoina i la caritat; alguns d’ells foren acollits a les morberies, la majoria, però, fugien al bosc i morien sols i abandonats. “Per los camins se trobaven moltes persones pobres que s’encontraven i caminaven tant com podien, i com no podien més, s’ajeien a un marge i allà pantejaven fi ns que morien”54.

La instal·lació de barraques comportà, en alguna ocasió, el rebuig dels pagesos que portaven les terres dels entorns. Quan els jurats de Calella juntament amb el batlle del morbo i els morbers, acordaren el 18 de juny de 1653, la construcció d’unes barraques, es trobaren amb la ferma oposició de Joan Martí i Bernardí Marc, pagesos, dient “que ni per los Jurats ni morbés lo dit Joan Martí no comportaria de que se fesen dites barraques, que antes faria baxar jent de Arbúsies, y que ab escopetades los ne trauria a dits Jurats y morbés”55.

Doctors en medicina, cirurgians i apotecaris. Purifi cacions

Des dels primers moments de contagi declarat, els jurats de les poblacions afectades acordaren la contractació dels professionals de la medicina: els doctors en medicina i el cirurgians o barbers. Primer, acordaren els serveis dels metges residents a les mateixes poblacions afectades. A Malgrat, el 26 de juny de 1651, “attès que lo die de vuy és estat declarat a esta vila haver en ella

52Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró. Llibre de Funerària, 9. 1652- 1658.53Arxiu Parroquial de Tordera. Llibre d’Òbits 1575- 1705. Any de 1652.54Miquel PARETS. Dietari d’un any de pesta. Barcelona: Eumo, 1990.55Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Jaume Falgueres. Vol. 148.

25


pestilèntia y mal contagiós y haver-se encontrats alguns de dit mal”56 acordaren la contractació del doctor en medicina Pere Miquel Domènech. A Santa Maria d’Arenys es contractà el metge Narcís Jonch.

Ja fos per la defunció dels metges o bé perquè la dura feina els sobrepassava, els consells anaren contractant altres metges que residien a les poblacions properes. El 3 de juliol de 1651, els jurat de Malgrat feren un contracte a Pere Morell, metge de Blanes. D’altra banda, a mesura que passaven les setmanes i el contagi no minvava, s’anaren imposant els metges i cirurgians d’altres nacionalitats, sobretot francesos. El mes de febrer de 1652, els jurats de Mataró feren un contracte al metge Pere Sexta, italià de Bolonya, i al cirurgià francès Mateu Lusinyà, Més tard, els morbers mataronins conduïren Josep Gimbert, doctor en medicina de Barcelona, perquè visités els malalts no contagiats57.

El metge prenent el pols al malalt. Exvot de mitjan segle XIX procedent del Santuari del Miracle, del terme de Riner. Exvots. Els miracles del Miracle. Museu diocesà i comarcal de Solsona, 2009.

A Calella, el mes d’agost de 1652, musur Bertomeu treballà com a barber a la morberia de la població. Uns mesos més tard, el febrer de 1653, els jurats de Calella acordaren fer venir musur La Rosa (Pere la Rosa)58, el qual també treballà durant l’any 1653 a la morberia de Santa Maria d’Arenys. El metge que gaudí de més fama com a guaridor dels empestats, però, fou el cirurgià Pere Parer i Labòria, musur Labòria, que fou contractat per quatre de les poblacions 56Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 143 bis.57ACA. Protocols de Mataró. Notari Joan Pongem. Vol. 1119.58 Arxiu Històric Municipal de Calella. Secció Municipal. Llibre del Consell 2. Fol. 112 vº.

26


infectades: Mataró, Arenys de Mar, Pineda i Malgrat. Pere Parer treballà a les morberies amb el compromís de “visitar, sagnar y curar los malalts y encontrats de pesta (...) y habitar en la morberia li assenyalaran”59. El seu renom també arribà a les classes benestants i el trobem visitant el Castell a Mataró, és a dir la casa d’Onofre Arnau60. Acabada l’epidèmia, el mes de gener de 1655, Pere Parer va rebre el reconeixement del deute de Magdalena Roses, una de les persones que havia guarit de la pesta, “com a paga de les visites y curations fetas per lo morbo tingué dita Madalena y dos fi lles sues que moriren encontrades, les quals visità per spai de sexanta dies”61. L’any 1665, musur Labòria residia a Begur.

La Junta del morbo o els jurats també feien un contracte amb algun adroguer per tal que els proporcionés les medicines necessàries. El contracte que el consell de Santa Maria d’Arenys va fer amb l’apotecari Joan Daviu, esmenta que “prendran de sa botiga totas las medicinas, cordials aigües y totes altres drogues y coses que menester seran per curatió dels encontrats”62. D’entre tots els productes i fórmules receptades pels metges que es trobaven a les apotecaries, destaca al Tríaga magna, un medicament per als empestats format per 59 substàncies diferents.

Com a complement de les medicaments i prevenció del contagi, els doctors en medicina aplicaven un altre remei absolutament necessari: les purifi cacions. La purifi cació pretenia eliminar de l’objecte aquella qualitat malèfi ca que transmetia el contagi. Tot havia de ser purifi cat; els cossos, la roba, els objectes, els diners, la casa, els animals... Les purifi cacions es feien amb perfums cremats en petites fogueres (fumigacions), amb rentats de vinagre o amb el foc. Quan Pau Vallmajor, pagès de Gualba, va rebre determinada quantitat de diners, deixà escrit al seu quadern que foren “sisens y plata tot passat per fl ames de foch per por de contagi”63. Quan una persona s’havia contagiat, els morbers feien portar el malalt a la morberia, els familiars eren obligats a fer quarantena i la casa havia de ser purifi cada. Els purifi cadors, que normalment eren francesos a causa del risc que comportava el fet de trastejar en una casa empestada, feien petits focs dins de les cambres en els quals eren cremats els perfums; ràpidament tancaven les cambres i sortien a l’exterior ja que l’aire esdevenia irrespirable.

59Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Onofre Just. Vol. 229. Fol. 87 vº60Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Rafel Bonamich. Vol. 64. Fols. 151 i 152.61Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Onofre Just. Vol. 52. Fol. 5.62Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Onofre Just. Vol. 229. Fol. 91 vº.63Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial Sant Celoni. Notari Salvador Feixes. Vol. 358. Fol. 133 vº.

27


És probable que puces i rates no sobrevisquessin a l’operació. Les purifi cacions eren costoses ja que els perfums eren cars i la mà d’obra feia valer el risc de contagiar-se que comportava l’operació. Quan es produïa l’abandonament total d’una població, com fou el cas de Mataró entre febrer i agost de 1652, calia purifi car totes les cases de la vila. D’altra banda, els focs al mig del carrer, de dia i de nit, tenien com a fi nalitat purifi car un aire, la corrupció del qual es manifestava amb l’aparició del contagi.

C. Remeis sobrenaturals. Impacte emocional

La societat catalana del segle XVII tenia tenia ben clar que l’escomesa del contagi era un càstig de la divinitat per tal de castigar els innombrables pecats que cada dia els homes cometien. A la documentació de l’època les referències al castig diví són constants. L’arribada de la pesta, “que nosaltres temem molt”64, afi rmaven els consellers de la Vilanova de Palafolls, era una de les tres sagetes “ab les quals en altre ocasió volgué castigar lo món ab fam, guerra y pestilèntia”65. La pesta era “el fl agell que Déu Nostre Senyor nos està castigant”66; era la manifestació més clara de la guerra de Déu, de la justícia divina que “té la spasa desambaynada contra nosaltres”67. Tots els esforços en el món natural han d’anar acompanyats d’accions davant la divinitat per tal d’aplacar la “ira” de Déu i que “vulla alsar la mà de aquest asot del contagi”68.

El contagi portava el caos i el desordre a les societats; només allò que era immutable, ja fos el fi rmament o el món celestial, serviria per recuperar el món perdut. En el món convuls de l’epidèmia, la religió, l’església catòlica i els seus representants assoliren una rellevància extraordinària per tal de tornar el món al seu equilibri a través de nombrosos actes i cerimònies que posaven de manifest el seu paper d’intermediària davant de la divinitat. Tot ajudava contra el morbo: l’oració i el pregar amb freqüència, els sermons a l’església, els ofi cis, els Te Deums, el fet de disposar d’imatges de sants, estampes o creus, resar el rosari, les confessions, l’erecció d’ermites, la promesa de vots, l’oferiment d’exvots... Les processons, amb un ritual ben establert, marcaven el camí que calia seguir per tornar a l’ordre en un món que s’enfonsava, al mateix temps que la processó mateixa era una manifestació que el caos es podia controlar.64Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 143 bis65Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 143 bis.66Arxiu Històric Fidel Fita. Esborrany d’Acords. Lligall nº1, nº 5b.67Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 143 bis.68Arxiu Històric Fidel Fita. Esborrany d’Acords. Lligall nº1, nº 5b.

28


Te Deum que es celebrà a Sant Martí d’Arenys el dia 2 de febrer de 1652. Llibre d’Òbits 3. Arxiu Parroquial d’Arenys de Munt

Tots els pobles afectats buscaren advocats i protectors entre els sants per tal que actuessin de mitjancers per tornar al favor celestial; a ells adreçaren les pregàries més sentides, els dejunis, les misses... , i els vots de vila. Al costat dels dos sants que al llarg de les epidèmies anteriors s’havien erigit com a protectors davant de la pesta, Sant Roc i Sant Sebastià, les poblacions adoptaren a través del vot de vila altres sants protectors que els deslliuressin del contagi. El vot de

29


vila es feia amb tota la solemnitat i formalitat possibles: s’acordava en reunió del consell i el notari l’assentava als seus llibres. El vot de vila era perpetu, per a sempre, i comportava dejunar la diada anterior a la festivitat del sant i celebrar aquesta festivitat com si fos festa manada, amb ofi ci i processó.

El 26 de juny de 1651, el consell general de la Vilanova de Palafolls acordà fer festa manada el dia dels màrtirs Sant Joan i Sant Pau i anar dit dia a la vila de “Pineda ab solempne profesó”: seguidament acordaren un vot de vila a Sant Roc, “fer festa manada quiscun any perpètuament lo die del gloriós Sant Roch confessor que és a setse de agost”69. A Calella, el 3 de febrer de 1652, el consell havia acordat fer un vot de vila a Sant Roc i a Sant Sebastià perpètuament. El prodigi del dia 21 d’abril del mateix any, però, va afegir la diada de l’àngel sant Rafel a les festes manades “per a sempre”. Aquell dia “los estants u habitants, estant en las barracas sentiren tocar la campana grossa de nostra isglésia, tenint persona digna de fe la clau, y no avent·i ningú dins dita isglésia, y del dia del gloriós àngel sant Rafel que fou als vint y hu de abril del present any (1652), y de dita hora que tocà la campana (...) en avant parà lo contagi dins nostra vila”70. Quedava clar que només podia haver estat l’àngel Sant Rafel qui havia tocat la campana anunciant la fi del contagi. La universitat de Sant Genís de Palafolls, l’1 de desembre de 1652, va fer vot solemne i perpetu a sant Fabià i sant Sebastià “per a que ab sa ajuda y effi càs intercessió la Divina Magestat nos ajude y·ns socorre en estas necessitats, y en particular nos done salut en aquest pobla y·ns deslliure de tant cruel càstich com és lo sa la pestilèntia”71. El consell de Santa Maria d’Arenys, el 28 de maig de 1653, instituí el vot de vila Sant Francesc de Paula i acordà celebrar el dia de la seva festa “com lo die de Nadal”, al mateix temps que acordava pintar un quadre de la fi gura d’aquest sant “y posar·lo a modo de retaule com està en lo convent del monestir d”Hostalric”, per tal que dit sant “se servesca intercedir per lo poble de la dita vila al Déu Nostre Senyor que aplaque la sua ira”72. El darrer vot de vila del qual tenim notícia fou el que realitzaren les autoritats de Sant Martí d’Arenys el 4 d’abril de 1655, a sant Martí, sant Joan Degollat i a sant Sebastià; el consell acordà que els habitants de Sant Martí dejunessin les vigílies de les festes dels dits sants “de la manera que acostuman a dejunar los dejunis de las festivitats de Nadal, Pasqual i demés festes anyals”73.69Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 143 bis.70Arxiu Històric Municipal de Calella. Secció municipal. Llibre del Consell 2. Fol. 103.71Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 144.72Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Onofre Just. Vol. 229. Fol. 92vº.73Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Onofre Just. Vol. 52. Fols. 60 vº i 61.

30


Els jurats i consellers de Mataró, després de dos mesos i mig d’haver-se efectuat l’evacuació total de la vila per la virulència del contagi, el dia 15 d’agost de 1652, després de la purifi cació de totes les cases, escolliren el 16 d’agost, diada de Sant Roc, per retornar a la vila. El retorn s’efectuà amb tota la solemnitat possible. Tot seguit, s’aplegaren a l’”offi ci de Sant Roch fan celebrar los senyors Jurats en Santa Magdalena en actió de gràcias de ser tornats a la vila per haver cessat lo contagi”74.

D’altra banda, per aconseguir el favor celestial “van ser perseguits els pobres ociosos, els homosexuals, les prostitutes, perquè la societat entenia que provocaven la còlera de Déu”75. El dia 20 de maig de 1653, la Universitat de Santa Maria d’Arenys acordà l’expulsió de les dones públiques que hi havia a la vila. L’acta de l’acord fou prou explícita: “tenint atensió al fl agell que Nostre Senyor nos està castigant (...), per los abusos que se fan de pacat públich per dones públiques y altras pacats, per so dits senyors an deliberat que d·esta ora en avant no se èntria a la vila dona que tinga fama pública, i que en fi ta vila i aga alguna dona pública se haja de traure, perquè Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi”76.

L’impacte emocional del temps del contagi fou molt fort i probablement les seves conseqüències foren més duradores en el temps que l’impacte demogràfi c o econòmic. Els efectes en l’imaginari col·lectiu de l’arribada del quart

genet de l’Apocalipsi afectaren profundament la sensibilitat dels contemporanis, modifi cant la seva visió del món i els valors socials i religiosos. La confl uència de guerra, fam i pesta enfonsaren les persones en un món de dolor, misèria i impotència. Un profund pessimisme s’implantà en l’ànim de les persones, al mateix temps que s’accentuaven els aspectes irracionals de la conducta. Quan el notari Joan Des Clapers va ser obligat a fer quarantena dins de la casa que havia anat a visitar, va escriure amb desesperació “ja que jo so tant desditxat que si las pedras me podian venir contra, ho farian”77. El notari de Sant Celoni, Salvador

74Museu Arxiu de Sant Maria. Llibres de Funerària, 9. 1652-1658.75Coral CUADRADA. El llibre de la pesta. Pàg. 158.76Arxiu Històric Fidel Fita. Esborrany d’Acords. Lligall nº 1. Nº 5 (b).77Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 144.

Estampa de Sant Roc. Sant Roc fou un dels sants més populars com a protector contra la pesta.

31


Feixes, que va viure de ple l’epidèmia de pesta, va descriure en un fragment de paper, dipositat després entre els fulls del llibre notarial, l’evolució emocional dels pobres encontrats de pesta que morien en cinc dies:

Dilluns que·s té de morir La mort l’ha assenyalatDimarts que·stà malalt Apareixen les primers símptomesDimecres que vol combregar Apareix la desesperacióDijous que l·extremauntsien Li aporten el consol espiritualDivendres li ayrà a bé morir Apareix la resignacióDissabte que·s morirà en die78

La pesta suposà un cop molt dur a la confi ança en sí mateixa que pogué tenir la societat catalana en aquells foscos anys del segle XVII. La pesta fou una barrera sempre present que frenava el desenvolupament personal i social: amb aquella cruel amenaça, sempre present, qui gosaria traspassar la barrera? Davant d’aquest enemic tan poderós, la societat s’hi enfrontà amb tots els seus recursos i, malgrat un munt d’adversitats i totes les limitacions de la medicina a l’Edat Moderna, la pesta va ser vençuda.

78Arxiu Històric Fidel Fita. Secció Notarial. Notari Joan Des Clapers. Vol. 358. Paper solt.

La crispació de la mort. Dibuix del notari Salvador Feixes, de Sant Celoni

32


Bibliografi a

CAMPS I SURROCA, M. i CAMPS I CLEMENTE, M., La pesta de meitats del segle XVII a Catalunya. Lleida, 1985.

CORTÉS, J., El non plus ultra del Lunario y pronóstico perpetuo. Barcelona: Imprenta y librería de la Viuda e hijo de Sierra, 1760.

CUADRADA, C., El llibre de la pesta. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2012.

DANTÍ, J., Las claves de la crisis del siglo XVII. Barcelona: Planeta, 1991.

FORN, F., “Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi”. Una aproximació a l’epidèmia de pesta bubònica de 1650-1654 al terme del castell de Montpalau, al terme del castell de Palafolls i a Mataró. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1993.

FLINN M. W., El sistema demográfi co europeo 1500- 1820. Barcelona: Crítica, 1989.

LLOBET, R., Motí de la fam. Arenys de Mar, 1916.

MARTÍNEZ, A. i PARDO, J., Medicina i farmàcia. Barcelona 1700. “Mestres cirurgians i mestres anatòmics”. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2011.

NADAL, J., Història de Catalunya. Vol. IV. Barcelona: Editorial Salvat, 1978.

PARETS, M., Dietari d’un any de pesta. Barcelona: Eumo, 1990

PLADEVALL, A. i SIMON, A., Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1986. Pàg. 107.

Rúbriques de Bruniquer. Vol. IV. Barcelona, 1915.

SIMON, A., Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Barcelona: Curial, 1993.

VILAR, P., Catalunya dins l’Espanya Moderna. Vol. II. Barcelona: Edicions 62, 1965.

ZARZOSO. A., Medicina i farmàcia. Barcelona 1700. “Més que metges: Gaudints”. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2011.

33


ELS LLIBRES PARROQUIALS COM UNA FONT D’ANÀLISI DE LA HISTÒRIA DE LA MEDICINA. UNA

APROXIMACIÓ A LES CAUSES DE LA MORT AL MARESME ALS SEGLES XVI I XVII

Alexandra Capdevila Muntadas

Introducció

De bell antuvi, s’ha tendit a dividir la història de la medicina catalana en dues grans etapes. La primera fase correspon als segles medievals i presenta com a fi gures capdavanteres Arnau de Vilanova i l’escola de medicina de Montpeller. Mentre que la segona s’inicia a partir de la segona meitat del segle XVIII i es perllonga fi ns a l’actualitat. Enmig d’aquests dos grans períodes se situa una llarga etapa de més de tres-cents anys en què la medicina catalana es troba immersa en una profunda decadència.

Així, en el decurs dels segles XVI i XVII, tant la medicina catalana com la castellana s’allunyen de les corrents científi ques europees representades per Vesali, Paré, Paracels, Servet i Harvey.1 Per exemple, Flandes comptava ja amb pioners de l’anatomia moderna, com Vasali i Paav, que van revolucionar la ciència mèdica i no només coneixien, sinó que també practicaven la trepanació. En canvi, en els territoris de la Península Ibèrica els metges utilitzaven encara mètodes i medicaments molt rudimentaris que es basaven en la tradició de les sangries, les purgues, els emètics preparats, els mercurials i els compostos múltiples que eren altament inefi caços, encara que no clarament perjudicials per a la salut.2 Tant és així que la cultura popular s’ha fet ressò d’aquesta precarietat de la ciència mèdica, tal com ho testimonien alguns refranys: «Sagnies, lavatives i ventoses i sempre les mateixes coses».

A tot això cal fer notar que es tracta d’un període força desconegut a causa de les escasses fonts documentals existents. Pràcticament no es disposa de 1Sallés, Lluís, Aspectes sanitaris de l’arxiu parroquial de Solsona (1565-1700), Tesi doctoral, Barcelona, 1995, pp. 20-21.2Sallés, Lluís, Aspectes sanitaris, pp. 20-21.

34


biblioteques científi ques i els pocs llibres existents presenten un baix nivell científi c. En aquest sentit, cal centrar l’anàlisi en aquelles fonts més properes al poble, com ara els arxius municipals, notarials i parroquials tal com indica Corbella.3

Precisament, els llibres parroquials han esdevingut una de les fonts més utilitzades per analitzar aquest període. Així, a partir del seu buidatge s’han pogut extreure dades interessants sobre el nivell de cobertura sanitària (presència de metges, cirurgians, apotecaris i llevadores en una determinada parròquia). Així mateix, a partir dels llibres de baptismes s’ha aprofundit en la distribució estacional de les concepcions i els naixements, la presència de parts múltiples i baptismes d’urgència, la il·legitimitat o la proporció del sexe dels nadons. Per la seva banda, els registres de defuncions han proporcionat nombrosa informació sobre les causes, la forma i l’entorn de la mort.4

Malgrat ser una documentació molt utilitzada pels historiadors, probablement hagin estat els metges els qui n’han fet un major ús per conèixer l’estat de la medicina catalana en els segles moderns. De fet, es considera que la institucionalització de la recerca sanitària a partir dels arxius parroquials va tenir lloc a l’any 1981 arran del III Congrés d’Història de la Medicina quan es va presentar el Diccionari biogràfi c de metges catalans dels professors Josep Maria Calbet i Jacint Corbella.

Tanmateix, el primer treball que pot ser considerat l’iniciador d’aquesta línia d’investigació va ser el buidatge dels arxius parroquials publicat l’any 1983 pels doctors Camps amb el títol Aspectes sanitaris de l’Arxiu de Sant Joan de Lleida en el segle XVII.5 Posteriorment, la gran majoria dels estudis realitzats han seguit aquesta línia d’investigació i han estat presentades en forma de tesi doctoral a les facultats de medicina de les universitats de Lleida i Barcelona. En aquest sentit, cal destacar com gràcies a aquestes investigacions disposem d’un ampli ventall de treballs disseminats per bona part de la geografi a catalana:

3Corbella, Jacint, «Evolució històrica de la medicina catalana» Gimbernat, núm. XXII, pp.31-60.4Guerrero, Lluís, Aspectes sanitaris de la vila de Berga (1569-1760), Tesi doctoral, Barcelona, 2006.5Camps, Manel; Camps, Manel, Aspectes sanitaris de l'Arxiu de Sant Joan de Lleida en el segle XVII, Barcelona, 1983.

35


l’Alt Camp6, l’Alt Penedès7, l’Alt Urgell8, el Baix Camp9, el Baix Llobregat10, el Baix Penedès11, el Barcelonès12, la Cerdanya13, el Berguedà14, el Garraf15, la Garrotxa16, el Maresme17, Osona18, el Priorat19, la Ribera d’Ebre20, el Ripollès21,

6Sánchez, Josep Ma, Dades i esdeveniments mèdics del segle XVIII a la comarca de l’Alt Camp, Tesi doctoral, Barcelona, 1986.7Alvarez, Miquel Àngel, Aspectes sanitaris i demogràfi cs a l'antic terme de Subirats, Sant Pere de Riudebitlles i Gelida, segles XVI, XVII i XVIII, Barcelona, 1991.8Vila, Antoni, Aspectes sanitaris de l'arxiu de la parròquia de Sant Ot de la Seu d'Urgell, segles XVII i XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1996.9Lladó, Francesc Xavier, Aspectes sanitaris de l'arxiu parroquial de Sant Pere de Reus: 1588-1700, Tesi doctoral, Barcelona, 1995.10Perpinyà, Carles, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de la regió central del Baix Llobre-gat, Tesi doctoral, Barcelona, 1988.11Vicente, Antonio, Aspectos sanitarios de los archivos parroquiales de El Vendrell (Baix Pene-dès) 1580-1800, Tesi doctoral, Barcelona, 1987.12Barquinero, Margarita, Aspectos sanitarios de la Parroquia de San Justo y Pastor en el siglo XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1992. Spuch, Juan A, Aspectos sanitarios de los archivos par-roquiales de la Iglesia de San Justo y San Pastor de Barcelona, Tesi doctoral, Barcelona, 1989.13Sabaté, Núria, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de la Cerdanya, segles XVI, XVII, XVIII i XIX, Tesi doctoral, Barcelona, 1998.14Guerrero, Lluís, Aspectes sanitaris de la vila de Berga. 1569-1760, Tesi doctoral, Barcelona, 2006.15Escudé, Manuel Ma, Aspectos sanitarios del archivo de la Iglesia de San Bartolomé y Santa Tecla de Sitges en el siglo XVIII (1701-1800), Tesi doctoral, Barcelona, 1986. Lemonche, Consol, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de Vilanova i la Geltrú, S. XVI i XVII, Tesi doctoral, Barcelona, 1996.16Cahisa, Manuel, Aspectes sanitaris de l'arxiu parroquial de l'Església de Sant Esteve d'Olot: 1600-1699, Tesi doctoral, Barcelona, 1994.17Alegret, Carme, «Causes de mort, taxes de mortalitat i recull de dades de personal sanitari de l’Arxiu Parroquial de sant Esteve de Tordera. Segle XVII» Gimbernat, núm. XI, pp. 11-25. Curtó, Conrad Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de Sant Feliu de Cabrera, Sant Genís de Vi-lassar, Sant Joan de Vilassar i de la Santa Creu de Cabrils, en els segles XVI, XVII i XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1992. Ramis, Josep, Aspectes sanitaris de l'arxiu parroquial de Santa Maria de Mataró, durant els segles XVI, XVII i la primera meitat del XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1995. Trujillo-Bencomo, Neldo, Aspectos sanitarios de los archivos parroquiales de Arenys de Mar y de Arenys de Munt en el siglo XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1992.18Aldea, Juan Manuel, Aspectos sanitarios de los archivos parroquiales de santa Coloma de Cen-telles y de Sant Fruitós de Balenyà de los siglos XVI-XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1993. Vi-lardell, Miquel, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de la comarca d'Osona: el Lluçanès, segles XVI, XVII, XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1993.19Pau, Jordi, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials del Priorat: S. XVI a XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1992.20Griso, Rafael, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de la Ribera d'Ebre, segles XVII, XVIII i XIX21Grau, Josep. Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de l'antiga vegueria de Ripoll-Campde-vànol, segles XVI-XVII i XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1995. Torras, Joaquín, Aspectos sani-tarios de los archivos parroquiales del arciprestazgo de Sant Joan de les Abadesses durante los siglos XVI, XVII y XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1994.

36


el Solsonès22, el Tarragonès23, la Vall d’Aran24, el Vallès Occidental25 i el Vallès Oriental26. Ara bé, si bé presenten com a atractiu que es tracta de recerques fetes des d’un punt de vista mèdic, cal precisar, també, que en alguns casos manca la mirada de l’historiador.

Precisament, dins l’àmbit dels historiadors aquesta línia d’estudi no ha suscitat el mateix interès més enllà de les aportacions de Gual a la Conca de Barberà27, de Gual i Millàs28 pel Baix Llobregat i d’Albertí i Vergés29 per Sant Andreu de Llavaneres. Per tot plegat i tenint present la temàtica d’aquesta trobada la present comunicació se centrarà en l’anàlisi de les causes de defunció a partir del buidatge dels llibres d’òbits d’un conjunt de localitats de la comarca (Arenys de Mar, Canet de Mar i Sant Andreu de Llavaneres) i de la bibliografi a disponible a la comarca.

Així doncs, l’anàlisi de les descripcions proporcionades pels llibres de defunció sobre la causa de la mort o les circumstàncies del decés han de permetre aproximar-nos a l’estat dels coneixements mèdics del personal sanitari, així com matisar l’impacte de la pesta de mitjan segle XVII al Maresme. Malgrat els estralls que va causar aquesta terrible pandèmia, malauradament en el decurs del segle XVII es van produir altres epidèmies d’una letalitat igual o superior a la temuda pesta de mitjan segle XVII.

22Sallés, Lluís, Aspectes sanitaris.23Fernández, Luis, Aspectos sanitarios del Archivo Diocesal de la Catedral de Tarragona, S. XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1987. Grasa, José Luís, Aspectos sanitarios del Archivo diocesa-no de la catedral de Tarragona (1550-1700), Tesi doctoral, Barcelona, 1988.24Riera, Juan Carlos, Aspectos sanitarios de los archivos parroquiales del Valle de Arán, S. XVII-XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 1992.25Montañà, Daniel, Aspectes sanitaris dels arxius de les parròquies del terme i vila de Terrassa als segles XVI, XVII i XVIII : Sant Esperit-Vila de Terrassa, Sant Pere de Terrassa, Sant Quirze de Terrassa, Sant Julià d'Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Martí de Sorbert, Sant Miquel i Santa Maria de Toudell, Tesi doctoral, Barcelona, 1986.26Heimann, Miquel, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de la Vall del Tenes (Baronia de Montbui) durant els segles XVII i XVIII, Tesi doctoral, Barcelona, 2011. Toll, Josep R, Aspectes sanitaris de l'arxiu parroquial de Sant Martí de Sant Celoni, 1567-1800, Tesi doctoral, Barcelona, 1993. 27Gual, Valentí, La família moderna a la Conca de Barberà, Tarragona, 1993.28Gual, Francesc Xavier; Millas, Carles, «Les causes de la mort al Baix Llobregat al segle XVII» Materials del Baix Llobregat, núm. 3, 1997, pp.63-68; Olesa de Montserrat en època dels Austria (Demografi a i Societat), Olesa de Montserrat, 2002,29Vergés, Francesc Xavier; Albertí, Lluís, «Les causes de la mort a la parròquia de Sant Andreu de Llavaneres a l’època moderna» IX Sessió d’Estudis Mataronins, Mataró , 1993, pp.113-119.

37


Les causes de la mort

L’estudi de les causes mortis presenta una limitació important que ve donada per la mateixa font documental utilitzada. En bona mesura, cal tenir molt en compte que la fi nalitat del rector a l’hora d’emplenar les partides d’òbits no era altra que la de consignar si havia pogut administrar els sagraments de la penitència, eucaristia i unció dels malalts. En aquest sentit, no hi havia un interès en descriure la causa del traspàs com succeirà a partir de 1870 amb el registre civil.

El rector explicita la causa, la simptomatologia o les circumstàncies al voltant de les quals es va produir la mort per justifi car la seva conducta davant del malalt o el cadàver en quant a l’administració o no dels diferents sagraments. Es en aquest context cal entendre la proliferació de partides on el rector anota que el traspassat no pogué rebre els sagraments per haver perdut els sentits o la paraula o per haver mort de prompte.

Així mateix, cal partir de la base que la majoria de les observacions que puguin resultar d’interès sanitari han estat efectuades segons el criteri d’un prevere, els coneixements mèdics del qual duien ser similars als de la resta dels seus veïns.30

Un altre element a considerar és el subenregistrament dels albats, és a dir aquells infants menors de set anys que morien a la parròquia. En concret, l’anotació continuada dels albats no es va començar a generalitzar fi ns a les acaballes del segle XVII. Per tant, qualsevol estudi sobre les causes de la defunció als segles XVI i XVII ha de tenir en consideració aquesta circumstància. No es tracta d’un element menor, ja que les morts adultes seguien un patró diferent a les infantils. Mentre que les diarrees estivals infeccioses, el xarampió, l’escarlatina, la poliomelitis, la tosferina i la diftèria causaven estralls entre la població infantil, la verola, el còlera, la pesta bubònica, la febre groga i la febre tifoidea s’enduia una part important dels adults.31

Malauradament, el buidatge dels llibres de defuncions de les parròquies d’Arenys de Mar, Canet de Mar i Sant Andreu de Llavaneres i les dades disponibles sobre Cabrera, Tordera i Vilassar han permès apreciar que únicament es disposa del diagnòstic d’un 12,0% de les inscripcions. Tot i així es tracta d’una 30Curtó Soler, Conrad, Aspectes sanitaris.31Heimann Cella, Miquel, Aspectes sanitaris.

38


xifra signifi cativament superior a la consignada en altres punts de la geografi a catalana. A tall d’exemple, a Solsona es disposa d’informació sobre la causa de la mort en un 5,72% de les partides.32

Al marge de la migradesa de les dades, cal destacar una altra difi cultat que prové de la manca d’uniformitat a l’hora de classifi car l’etiologia de la mort fet que difi culta la comparabilitat dels resultats entre els diferents treballs publicats. Sorprèn aquesta manca d’homogeneïtat, ja que la totalitat d’aquests estudis corresponen a tesis doctorals desenvolupades en el si de les facultats de medicina i que han seguit la proposta metodològica dels doctors Camps.

Tenint present aquesta disparitat de criteris, a l’hora d’agrupar les causes de les morts documentades a les parròquies analitzades utilitzarem la següent classifi cació: morts violentes, naturals i sospitoses. En el decurs d’aquest apartat, exposarem quin tipus de mortalitats s’aplegaven sota cadascuna d’aquestes tipologies i presentarem alguns exemples. Precisament, l’exposició d’alguns casos concrets i l’anàlisi de la terminologia emprada ens permetran aproximar-nos a l’estat de la medicina als segles XVI i XVII a la nostra comarca.

A diferència de les morts naturals que són conseqüència d’una malaltia o d’un procés patològic intern, les defuncions violentes són aquelles en què hi intervé una causa externa tòxica o traumàtica. Aproximadament aquest tipus de defuncions representaven dos de cada deu baixes amb causa assenyalada a les parròquies d’Arenys de Mar, Canet de Mar, Cabrera, Sant Andreu de Llavaneres, Tordera i Vilassar.

Sota aquest concepte s’apleguen tot un ventall de casuístiques: les morts per armes de foc, arma blanca o mixta (arma de foc i blanca), les defuncions com a conseqüència d’un traumatisme, precipitació (esfondrament o accidents del treball), fulguració (llamp) o intoxicació (cremada). A continuació farem un breu repàs als diferents tipus de morts violentes documentades.

En primer lloc, cal destacar aquelles baixes que es produeixen com a conseqüència d’un assassinat per arma de foc, com ara escopetes o pedrenyals, o per arma blanca, com ara apunyalaments o degollaments. Per exemple, el 4 de

32Sallés Planas, Lluís, Aspectes sanitaris.

39


maig de 1625 consta una partida de defunció a la parròquia de Sant Andreu de Llavaneres d’un home que fou mort d’una escopetada.33

Al marge d’especifi car com moriren, les actes expliciten, en ocasions, quins van ser els culpables. D´aquesta dada es desprèn que els col·lectius més violents durant els segles XVI i XVII van ser els moros, els soldats i els miquelets. En aquest sentit, als llibres de defuncions sovintegen les baixes produïdes durant algun combat amb els moros, com el de 1692 en què a Arenys de Mar: «Miquel Galderich, mariner, morí a la barca tot peleant ab los moros».34

En el decurs del segle XVII, es van produir moments de màxima tensió militar entre Catalunya i la monarquia espanyola i entre Catalunya i França que han quedat recollits als llibres de defuncions en forma d’assassinats, com el d’Antoni Joan Ferrer de Sant Andreu de Llavaneres, que el 2 de juliol de 1636 va morir a escopetades pels francesos. 35 Cal mencionar, també, la participació d’alguns maresmencs en el setge de Barcelona de 1652 on hi van trobar la mort de forma violenta o bé l’enregistrament d’aquells altres, en forma d’eixida, que van defallir en la guerra a Perpinyà. En altres casos, la defunció es produeix com a conseqüència de l’esclat d’una bomba que havia d’anar dirigida a l’enemic en el transcurs d’un combat.36

Des d’un punt de vista cronològic, aquestes baixes es van concentrar en els anys 30, 40 i 50 que és justament un dels períodes més convulsos a causa dels enfrontaments entre pagesos i soldats de l’exèrcit reial, la guerra amb França abans de 1640 i la revolta dels Segadors. Tots aquests esdeveniments van comportar la destrucció de les collites, l’allotjament de tropes, la imposició de talls, la generalització dels pillatges, la fam i la propagació de la pesta.

Un segon grup de morts violentes l’integren les defuncions produïdes per naufragi. Tenint present que les localitats analitzades eren poblacions costaneres i que una part dels seus habitants es guanyaven la vida com a mariners o pescadors és de preveure que aquest tipus de defuncions siguin rellevants. Per una banda, sovintegen, a les actes de defuncions, les inscripcions de mariners ofegats fora de la localitat. Per exemple, el 1632 Joan Rocosa i un altre mariner 33Arxiu Parroquial de Sant Andreu de Llavaneres=APLL. Llibre de defuncions.34Arxiu Parroquial d’Arenys de Mar= APAM. Llibre de defuncions.35APLL. Llibre de defuncions.36«Defunció, al 30 d’agost de 1652, de Joan Cullera, mariner de dita parròquia que va morir en la torra tirant una pessa al enemic castellà se esclatà dita pessa». APAM. Llibre de defuncions.

40


van morir negats a la mar tot anant cap a Lisboa.37 Per altra, cal mencionar els efectes de les riuades i rierades que van causar estralls entre la població, com és el cas de Margarida i Magdalena Alzina, mare i fi lla de Canet de Mar, que, al 20 d´agost de 1607, foren negades en la riera de Canet.38

Finalment, un tercer tipus de morts violentes correspon a aquelles defuncions produïdes de forma accidental, com ara a causa de caigudes d’una escala, en un pou, en un cup o bóta de vi, l’esfondrament de teulades, despreniments de roques o fulguració. Cal destacar com en alguns casos es tracta d’incidents produïts en el transcurs de l’exercici professional, és a dir allò que avui denominem accidents de treball. Un bon exemple d’aquest tipus de defunció és la partida de Joan Vilar que, el 20 d’octubre de 1628, va morir ofegat dins un cup de veremar39, la de Bartomeu Mandri, que el 25 d’abril de 1675, va resultar ferit després de caure-li una roca a sobre mentre treballava a la parròquia40 i la d’un mestre de cases francès al qual li caigué a sobre una paret i la teulada al 25 de setembre de 1678.41

Les inscripcions de morts naturals constitueixen, sens dubte, les més interessants pel tema que ens ocupa. De fet, representen aproximadament la meitat de les partides de defuncions on s’explicita la causa del decés a les parròquies d’Arenys de Mar, Cabrera, Canet de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Tordera i Vilassar. Amb tot, en la majoria dels casos manca el diagnòstic i en tot cas quan hi és cal plantejar-se la seva fi abilitat. En aquells casos en què no s’ha emès un diagnòstic trobem el detall de la simptomatologia detectada en el moment del traspàs. En concret, s’assenyala que desvariejava, que no podia parlar, que va perdre els sentits o que estava fora de si. En la majoria dels casos tots els símptomes que hi apareixen són concomitants amb la mort més que la seva causa tal com remarca Salles42i, al seu torn, serveixen per justifi car l’actuació del prevere des del punt de vista de l’administració o no dels sagraments.

En aquest cas, cal distingir entre aquelles morts naturals que són de tipus epidemiològic, d’aquelles altres que no en són. En concret, cal puntualitzar que la manera de procedir del rector solia ser diferent en un i altre cas. Tot i que

37APAM. Llibre de defuncions.38Arxiu Parroquial de Canet de Mar=APCM. Llibre de defuncions.39APAM. Llibre de defuncions.40APLL. Llibre de defuncions.41APLL. Llibre de defuncions.42Sallés Planas, Lluís, Aspectes sanitaris

41


quan era fruit d’una pandèmia, inicialment, es podia tendir a amagar la causa de la mort per evitar tots els protocols que comportava des del punt de vista de l’establiment de les quarantenes en llocs inhòspits i apartats, la prohibició de practicar el comerç, l’aïllament de les zones infectades o el soterrament dels difunts en llocs apartats, a la llarga aquestes defuncions són perfectament identifi cables sota la denominació: «morí de pesta», «de malaltia corporal», «de mal contagiós», «d’un mal gra» o «mala bua». En canvi, en el cas dels òbits de tipus no epidemiològics es recorria a la descripció dels síndromes que presentava el moribund.

Pel que fa a les defuncions de tipus epidemiològic, s’observa que en la major part dels casos corresponen a brots de pesta que es van anar succeint en el decurs del segle XVII. Precisament les pandèmies més virulentes van tenir lloc a la dècada dels anys 50, així com als anys 80 i 90 del segle XVII. De fet, l’anàlisi de les crisis de mortalitat documentades al Maresme ja va evidenciar que malgrat la letalitat de la pesta de 1651-1654, la crisi més virulenta va correspondre als anys 1684-1685. Amb tot, una part important de les crisis de mortalitat d’abast general documentades al segle XVII (1651-1654, 1665-1668 i 1674-79) van correspondre a anys en què hi ha documentades baixes per malaltia corporal, contagiosa o pesta.43

Ara bé, la seva malignitat podria haver estat superior. Precisament, a causa de l’absència del rector o de la mort dels infectats en barraques apartades o a la morberia, cal considerar la possibilitat que el registre presenti llacunes importants. A tall d’exemple, en el buidatge dels llibres de defuncions d’Arenys de Mar i Arenys de Munt s’ha localitzat uns folis en blanc corresponents a l’any 1653 destinats a anotar els feligresos que moriren a la morberia. En altres casos, com a Alella hi ha una anotació que detalla els difunts que caldria incorporar al registre: «Nota de persones moriren de contagi en la parròquia present de Alella en lo present any de 1651 y en lo any 1652 y a dits los soterraren en les mateixes barraques moriren». 44

Per fer front a aquesta pandèmia els recursos mèdics eren limitats. En realitat, durant els segles moderns, el personal sanitari desconeixia que la pesta era una

43Capdevila Muntadas, Alexandra, «Les crisis de mortalitat al Maresme. Cronologia, intensitat i abast geogràfi c» III Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme. El patrimoni funerari al Maresme, Vilassar de Mar, 2010, pp. 43-64.44Capdevila Muntadas, Alexandra, «Les crisis de mortalitat».

42


malaltia bacteriana dels animals rosegadors que es podia transmetre als humans i ocasionar greus malalties i es considerava que era conseqüència d’un càstig de Déu pels pecats comesos pels homes. D’aquí la proliferació de les manifestacions religioses com a mesura preventiva. Es en aquest context que proliferen els vots a diversos sants com sant Sebastià i Sant Roc considerats advocats protectors contra la pesta, les processons, les aparicions i accions miraculoses coincidint amb el punt més crític de l’epidèmia, el toc diari de les campanes per resar, les fundacions d’ofi cis i els «Te Deum» en acció de gràcies.45

Finalment, la verola que era una malaltia infecto-contagiosa i epidèmica causada pel «Porxvirus variolae» només apareix mencionada en dues ocasions durant el segle XVII: una, al 24 de juny de 1674 al registre de defuncions de Vilassar46 i l’altra, al 5 d’abril de 1681 a Sant Andreu de Llavaneres.47

Dins el bloc de les morts naturals no epidèmiques la gran majoria corresponen a aquell tipus de defuncions que actualment denominem accidents vasculars, cerebrals o apoplexia. En aquest sentit, expressions com ara «feridura», «perdre els sentits», «ferit de gota», «perdre la paraula», «està impedit», «no tenir ús de raó» o «gastat d’enteniment» serien expressions que segons Lluís Salles corresponien a aquest tipus d’afecció.48 Per exemple, el 10 de febrer de 1673 hi ha documentada la defunció d’Àngela Iglesies que «morí en son llit de feridura sens cobrar paraula, no se li administrà sinó lo sagrament de l’extremunció».49

Des del punt de vista de la seva etiologia, Montañà considera que la feridura comportaria l’abolició brusca i simultània de totes les funcions cerebrals, sense poder aprofundir més en la causa de la mort.50 Ara bé, en l’anàlisi que fa Corbella en el seu llibre Las etapas de la Hipertensión ressalta el desconeixement que hi havia d’aquest tema a les acaballes del segle XVIII, quan el prevere Stephen Halles va demostrar canulant les caròtides d’un cavall que la sang circulava amb una pressió determinada a l’interior de les arteries. Per tant, cal considerar el

45Camps, Manel, Camps, Manel, La pesta de mitjan segle XVII a Catalunya, Lleida, 1995. Forn Salvà, Francesc, «Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi».(una aproxi-mació a l’epidèmia de pesta bubònica de 1650-1654 al terme del castell de Montpalau, al terme del castell de Palafolls i a Mataró), Mataró, 1993.46APVD. Llibre de defuncions.47APLL. Llibre de defuncions.48Sallés, Lluís, Aspectes sanitaris49APCM. Llibre de defuncions. 50Montañà, Daniel, Aspectes sanitaris

43


fet que en el decurs dels segles moderns els metges no podien imaginar que les feridures fossin ocasionades per la hipertensió arterial.51

Més controvèrsia genera la denominació «morí d’una basca» que apareix de forma recurrent als llibres de defuncions. Segons els doctors Camps, la «basca» feia referència a un fet inesperat i sobtat que conduïa a la mort ràpida.52 Per la seva banda, Roigé considera que o bé podria correspondre a allò que actualment coneixem com clínica vegetativa, o bé podria atribuir-se tant a un procés digestiu com fi ns i tot coronari.53 En aquest sentit, el diccionari ofereix diferents accepcions. Per una banda, fa esment a un episodi de nàusees. D’aquí l’expressió «tenir basques». Per altra, fa referència a un esvaniment o desmai i fi nalment encara un altre al·ludeix l’agonia de la mort.

Precisament Lluís Cerveró en el seu llibre La medicina en la literatura Valenciana del segle XVI afi rma «l’afecció capital dins aquest apartat és la pèrdua de consciència atribuïda a una alteració cardíaca» que normalment se solia expressar amb el concepte «basca».54

L’anàlisi de les partides de defuncions on consta el concepte «basca» posa de relleu que es tractava d’una mort inesperada i sobtada. Per exemple, s’esmenta la rapidesa en què es van precipitar els esdeveniments, la qual cosa va impedir que el fi nat pogués rebre els sagraments. Per exemple, Maria Àngela Illa «va morir ab una basca sense esser y a temps» al 13 de maig de 165155 i Isidre Mora, mestre de cases, va morir «de una basca o subitàniament» als 55 anys al 12 de gener de 1683.56 Finalment, en una altra partida del 14 de novembre de 1616 s’al·ludeix a les seqüeles que va comportar com és el fet de que ja no va parlar més.57

Tot i el seu caràcter excepcional, cal fer ressenya d’aquelles partides en què es fa esment a altres tipus de morts naturals. Per exemple, al llibre de defuncions

51Pau Roigé, Jordi, Aspectes sanitaris52Montañà, Daniel, Aspectes sanitaris53Pau, Jordi, Aspectes sanitaris54Cerveró, Lluís, La medicina en la literatura Valenciana del segle XVII, València, 1987. Referèn-cia extreta d’Alegret, Carme, «Causes de mort, taxes de mortalitat i recull de dades de personal sanitari de l’Arxiu Parroquial de sant Esteve de Tordera. Segle XVII» Gimbernat, XI, pp. 11-2555APLL. Llibre de defuncions.56APCM. Llibre de defuncions.57APAM. Llibre de defuncions.

44


de Sant Andreu de Llavaneres consta la mort de Ramon Fragonals que «era tocat del mal de Sant Pau»: «El 3 de desembre de 1669 es dóna eclesiàstica sepultura a un pobret que es morí a la pallisa den Catà de la vall lo qual se deia Ramon Fragonals, natural d´Argentona, lo qual era tocat del mal de Sant Pau y morí sens ningun sagrament ja que sel trobaren mort».58 En aquest cas, s’assenyala que el difunt tenia episodis d’epilèpsia. Amb tot, es desconeix si aquesta fou efectivament la causa de la seva mort.

Tot i no ser molt recurrents, cal esmentar la localització d’algunes partides en què s’assenyala la mort de parteratge. Sovint a més de la mare també defalliren els nadons. Per exemple, 12 de juliol de 1661 s’enregistra l’òbit d’un nounat de dos dies de vida i dos dies més tard s’anota el traspàs de la mare.59 Al marge de les complicacions derivades del part i de les condicions higièniques i sanitàries, cal considerar la difi cultat que comportaven els parts múltiples. En aquest sentit, cal fer esment a alguna partida de defunció de bessons i de trigèmins. Així, el 30 de gener de 1680 hi ha documentat la mort de tres nadons de poc temps de vida fi lls de Joan Morera dels Tarongers i de Maria, muller sua i que es deien Pau, Francesc i Bonaventura. 60

Finalment, un altre bloc digne de menció són aquelles defuncions provocades per l’avançada edat del fi nat. Així, Caterina Iglésies va morir, segons el rector, «de pura vellesa» al març de 1629.61 En un altre cas s’indica l’òbit d’un home que va morir, al 10 d’agost de 1669, «d’una malaltia incurable que és la vellesa».

62 En aquests casos, la defunció seria per causes naturals derivades de l’edat del fi nat.

A diferència de les naturals, les sospitoses apleguen aquelles morts que des d’un punt de vista formal susciten alguns dubtes en relació amb la seva etiologia i circumstàncies. En concret, representen tres de cada deu morts en què la causa és assenyalada a les parròquies d’Arenys de Mar, Cabrera, Canet de Mar, Sant Andreu de Llavaners i Tordera. Sota aquesta denominació trobem les morts sobtades, les persones trobades mortes, les morts a la presó o fora de la llar i les de militars sense que consti cap explicació ni diagnòstic.

58APLL: Llibre de defuncions.59APLL: Llibre de defuncions.60APLL. Llibre de defuncions.61APVD. Llibre de defuncions62APLL. Llibre de defuncions.

45


Les anomenades morts sobtades es caracteritzen per aparèixer enregistrades de forma inequívoca amb l’ús d’expressions com morí de «mort sobtada», «de repente», «de prompte» o l’ús de formules que venen a dir que no hi hagué temps d’administrar cap sagrament al moribund. Tal com ens indica Guerrero totes aquestes denominacions donen fe de la rapidesa amb què sobrevingué la mort.63 Ara bé, a diferència d’altres partides en què s’esmenta la causa o les circumstàncies que van envoltar el decés, per exemple la rapidesa de la mort després d’una ferida d’arma de foc o la mort sobtada per una «basca» o una feridura, en aquest cas únicament es ressalta la precipitació en què es va produir el traspàs sense que es pugui saber-ne res més de les circumstàncies al voltant de les quals es va produir el tràgic desenllaç.

Més enigmàtiques resulten les referències a persones trobades mortes. En aquest cas, el capellà es limita a deixar ressenya del lloc on es va trobar el difunt. En general, aquest tipus d’òbit s’associa a persones que viuen soles, a rodamons, pobres i ermitans. Per exemple, sovintegen les partides de pobres, alguns d’ells immigrants francesos, trobats morts a les pallisses, porxos de les cases de pagès o al marge d’algun camí. En aquest cas, sigui intencionadament o no el rector no fa esment a què el cadàver presenti cap senyal de violència que faci pensar en un assassinat com succeeix en les morts de tipus violent. Així, el 8 de desembre de 1598 va ser soterrat el cós d´un pobre trobat a la pallissa d´en Sala Pagès i s’indica que no va rebre cap sagrament, ja que ningú el veié morir.64 De la lectura d’aquest acta es desprèn que la causa de la mort podria ser diversa: o bé pel fred durant les gèlides nits d’hivern o bé per les complicacions derivades d’una malaltia que ja patia o bé per un accident cardiovascular.

Un altre bloc digne de menció són aquelles baixes produïdes a la presó. Ara bé, cal diferenciar aquest tipus de defuncions d’aquelles altres en què s’esmenta que morí a la presó a causa d’una «basca» o de forma violenta. Una situació semblant succeeix amb els òbits dels soldats. Al registre sovintegen les baixes de militars en què s’especifi ca que va morir víctima de contagi, d’una «basca» o com a conseqüència d’un assalt violent o de forma natural. En canvi, resulten enigmàtiques aquelles partides on únicament s’esmenta l’òbit sense que es pugui conèixer les circumstàncies en què es va produir.

Finalment cal fer esment a aquelles defuncions produïdes als hospitals. Als 63Guerrero Sala, Lluís, Aspectes sanitaris64APLL. Llibre de defuncions.

46


segles XVI o XVII aquests centres funcionaven més com unes institucions benèfi ques i caritatives que no pas com uns centres sanitaris. En aquests espais hi acostumaven a ingressar aquelles persones mancades de recursos i d’aixopluc familiar. Allà se’ls donava llit i un plat calent. La lectura dels llibres de defuncions evidencia que morien, als hospitals, els pobres, els immigrants francesos i molts dels soldats que es trobaven aquarterats a les poblacions.

Cal destacar, també, l’absència de suïcidis documentats. No es tracta d’una peculiaritat de les poblacions analitzades, ja que altres treballs també ho han constat. Aquesta absència s’explica perquè des del punt de vista de l’Església catòlica aquest tipus de decés comportava que l’individu morís en pecat mortal i per tant no pogués rebre els Sagraments i no pogués ser enterrat dins el recinte de l’església.

Després d’aquest repàs a l’etiologia de la mort, caldria refl exionar sobre la terminologia mèdica emprada. En la totalitat de les poblacions analitzades s’observa una limitada varietat d’expressions mèdiques. En aquest sentit, sovintegen les referències a la pesta («mala bua», «mal contagi» o «malaltia corporal»), a patir una «feridura», una «basca», un «mort subtada» amb totes les seves variants («subitánea», «prompte» o «repentina») i altres denominacions més originals com morir «de pura vellesa».

En el fons, el seu estudi evidencia els precaris coneixements mèdics de que es disposava en aquest període. Malgrat que el buidatge dels llibres de matrimonis de les diferents localitats del Maresme evidencia que totes disposaven com a mínim d’un doctor en medicina, un cirurgià i un apotecari,65 els recursos amb què comptaven i en conseqüència el seu prestigi va ser qüestionat si ens atenem a la cultura popular i a la visió proporcionada per la literatura de l’època.

Davant el silenci d’algunes fonts, cal buscar altres fonts alternatives. Així, metges, cirurgians, apotecaris i llevadores van ser objecte de la sàtira i el menyspreu de la cultura popular i d’alguns autors de l’època com Molière, Quevedo i Cervantes, malgrat ser aquest últim fi ll d’un cirurgià. Per exemple, a l’episodi XXV de La Hora de Todos Quevedo escriu: «Los médicos matan; son

65Capdevila Muntadas, Alexandra, «Les bases de l’especialització econòmica», Singladures. Re-vista d’història i patrimoni cultural de Vilassar de Mar i el Maresme, 2011, pp. 23-32.

47


asesinos legales».66 Igualment se’ls hi retreu que utilitzin un argot incomprensible per la resta de la població amb l’objectiu d’impressionar al malalt.

Dels cirurgians, Quevedo en fa la següent descripció: «cargados de pinzas, tientas, cauterios, tijeras, navajas, sierras, limas, tenazas y lancetones, entre ellos se oía una voz dolorosa a mis oídos que decía: Corta, arranca, abre, cierra, despedaza, pica, punza, ajigota, rebana, descarna y abrasa». 67

Segons Cervantes, si els metges destacaven per la seva ignorància i per estar mal preparats, als apotecaris se’ls retreia el seu esperit mercantil i la seva complicitat amb els metges. Es considerava que buscaven més el seu benefi ci econòmic que el benestar del pacient.68 Unes apreciacions que queden recollides en el refranyer popular amb afi rmacions del tipus: «apotecaris i taverners fan pous de diners», «on no hi ha apotecari ni metges la gent es mor de vella» i «de metge poc; d’apotecari menys, i de curander gens».69

En defi nitiva, l’anàlisi de la causa mortis a partir de la consulta dels llibres de defuncions ha permès constatar la precària situació de la medicina. Són escassos els casos en què apareix un diagnòstic sobre l’etiologia de la mort. En canvi, sovintegen les actes en què es descriu la simptomatologia que va presentar el malalt quan de fet molts d’aquests síndromes no serien més que concomitants amb la mort. D’altra banda, la repetició d’algunes expressions suscita algunes reserves al voltant de l’encert o no del rector a l’hora d’emetre un judici sobre la causa del decés.

Conclusions

Així doncs, l’estudi de l’etiologia de la mort a través de la informació extreta dels llibres de defuncions ha permès constatar una sèrie de fenòmens. En primer lloc, l’objectiu del rector a l’hora d’especifi car la causa del decés responia a unes inquietuds diferents a les que els investigadors actuals tenim quan ens endinsem en l’estudi d’aquesta font. En aquest cas, el capellà deixava ressenya

66Querillacq, René, Quevedo y los médicos: sàtira y realidad http://cvc.cervantes.es/literatura/quevedo_critica/satiras/querillacq.htm. [Consulta: 30 de setembre de 2014]67Querillacq, René, Quevedo y los médicos: sàtira y realidad http://cvc.cervantes.es/literatura/quevedo_critica/satiras/querillacq.htm. [Consulta: 30 de setembre de 2014]68Osterc, Lúdovik, «Cervantes y la medicina» Verba hispànica, VI, 1996, pp. 17-22.69http://www.elrefranyer.com/index.php?op=cercarapida&cercarapida=apotecari [Consulta 30 de setembre de 2014]

48


de la causa de la mort o de la simptomatologia que va apreciar moments abans que morís per justifi car que el fi nat no havia pogut rebre els sants sagraments. Precisament a partir de les mencions realitzades pel rector, els diferents treballs que han focalitzat la seva recerca en l’estudi de la causa mortis han anat bastint les seves anàlisis.

Un segon aspecte a ressaltar és l’absència d’un diagnòstic clar i defi nit, excepció de la pesta. De fet, en els anys més mortífers de la pesta ha estat freqüent consignar al costat de partides en què s’esmenta la mort per malaltia corporal, mal contagiós o pesta, decessos per mort natural o malaltia ordinària. En canvi, manca una terminologia clara i precisa per referir-se a determinades afeccions com les cardiovasculars en què proliferen denominacions vagues i imprecises: «feridura», «basca» i «perdre els sentits». Es troba falta, la presència de malalties de tipus respiratori (pneumònies o grips) o gàstriques. Tal vegada aquest tipus d’afeccions no impedien al moribund poder rebre els sagraments. Però també no cal perdre de vista que sovint el rector exposa un conjunt de símptomes (perdre el sentit, desvariejar) que correspondrien a l’agonia de la mort sense explicitar la causa que havia originat aquest tràgic desenllaç

En contrast amb aquesta ambigüitat, un tercer element digne de menció és el detall i precisió a l’hora d’inscriure les morts violentes. En ocasions, el rector exposa les circumstàncies prèvies a la mort i els efectes que va causar en l’estat físic del difunt en tant que va impedir que rebés els últims sagraments.

En defi nitiva, l’anàlisi de la causa mortis a partir de la consulta dels llibres de defuncions ha permès constatar la precària situació de la medicina dels segles moderns. Són escassos els casos en què apareix un diagnòstic precís sobre l’etiologia de la mort. En canvi, sovintegen les actes en què es descriu la simptomatologia que va presentar el malalt quan de fet molts d’aquests síndromes no serien més que concomitants amb la mort. Ara bé, la reiteració d’algunes expressions («malaltia corporal» o «basca») suscita algunes suspicàcies al voltant de l’encert o no del rector a l’hora d’emetre un judici sobre el desencadenant del decés. Malgrat totes aquestes reserves, aquesta constitueix una de les fonts documentals més preuades per atansar-se a la situació de la medicina durant els segles moderns.

49


LA RELIGIOSITAT POPULAR, SOSTENIMENT INDIVIDUAL I COL·LECTIU DAVANT DE LA PESTA

I LA FAM

Marc Pons Prats

Introducció

Per a la plena comprensió d’un període econòmic és necessari ubicar aquesta etapa dins del seu context històric i és necessari analitzar-lo d’acord a les seves causes i conseqüències, independentment de si es tracta d’una etapa de bonança com si correspon a moments de depressió.

Les crisis, en si mateixes, presenten semblances i diferències, poden tenir repercussió en uns grups socials i en uns àmbits econòmics concrets o poden ser més generalitzades, però serà l’anàlisi del conjunt de tots els factors el que permetrà avaluar-ne la seva dimensió.

Un aspecte important, sobretot en aquells moments de difi cultat en el qual la crisi es fa més aguda, és que la població o el segment d’aquesta que està sofrint les mancances i penúries pugui tenir una referència de que la situació està pròxima a solucionar-se o almenys, poder percebre que hi ha algú que pot ser capaç de redreçar-la.

La mort atribuïble a la guerra genera pèrdua de població en grups molt concrets. Les grans fams acostumaven a precedir crisis de mortaldat, però la fam en si mateixa no es produïda de forma generalitzada i es focalitzava més en comunitats o àrees. Les crisis de gran mortaldat són majoritàriament atribuïbles a epidèmies. I els seus efectes i conseqüències no diferencien localitats, ni situacions geogràfi ques ni tenen en consideració l’estratigrafi a social. Eren veritables catàstrofes generals.

I és aquí, enmig de totes aquestes tessitures, on l’individu, tot i estar immers en la difi cultat, conserva l’esperança i no cau en la desesperació si pot veure-hi una sortida.

50


Encara que a dia d’avui ens pugui semblar desconcertant, durant molt de temps aquest punt de suport ha estat la religió. Dins d’una societat tecnòcrata i tecnològica com l’actual, la resposta es busca en altres camins més que en la religió, però històricament aquest era un element d’esperança i salvació.

A través de la idea de salvació física i espiritual davant de les crisis de mortaldat, aquest article vol presentar exemples quotidians i propers de referències a les advocacions religioses com a respostes a la petició d’auxili personal i col·lectiva.

La religió, i a casa nostra òbviament és la fe cristiana, confecciona un model per explicar les calamitats on els homes “pecadors” han d’expiar els pecats comesos davant dels avisos-càstigs enviats per Déu: epidèmies, terratrèmols.... Els pecats han de ser entesos com a actes col·lectius més que faltes a títol personal.

La resposta a aquestes demandes buscades a través de la religió passen per la intercessió d’un personatge “sant” a qui se li confereixen capacitats singulars per a la protecció davant d’aquella situació concreta. Són sants advocats especialitzats davant de les catàstrofes. La seva intervenció davant de Déu ha de servir per aturar aquestes calamitats que assoten la població.

La intercessió d’aquests personatges ajuden i reforcen la petició d’auxili en aquesta escala jeràrquica de homes – sants - Déu. Fins i tot, aquestes peticions d’auxili deriven en grans manifestacions de fe com són les processons, fetes en gran nombre i carregades de simbolisme, però al mateix temps, estaran vestides de fastuositat i riquesa.

Ara i aquí exemplifi carem aquesta argumentació amb unes advocacions presents i ben visibles dins del poble de Vilassar de Dalt. Responen a diferents moments històrics, els relacionem amb diferents elements de patrimoni local (patrimoni material i immaterial del municipi) i aporten resposta espiritual a problemàtiques diferents:

- Sant Roc: protecció i cura de la malaltia (pesta)- Sant Sebastià: superació de les adversitat i restabliment després del patiment

(bàsicament la pesta)- Sants Màrtirs: intercessió per la pluja (sequera i malvestats en l’agricultura

que donen magres collites)

51


Els trobem escampats dins del paisatge urbà del municipi de Vilassar de Dalt i escenifi cats constructivament de diferent forma:

- Sant Roc: una fornícula- Sant Sebastià: una capella - Sants Màrtirs: un altar dins de l’església

Sant Roc1

Sant Roc és un sant a qui se li atribueix la protecció contra la pesta per haver estat una persona bolcada en la cura dels malalts durant els seus viatges. Biogràfi cament se’l situa entre els s XIV i XV i la seva festivitat és el 16 d’agost. La seva veneració és àmpliament estesa per tot Europa. En l’àmbit comarcal, cal remarcar la festivitat al poble d’Arenys de Mar i a la capella de Sant Sebastià de Vilassar de Dalt.

L’extensió geogràfi ca de la seva veneració i la infi nitat de referències a la seva fi gura ja sigui en esglésies, capelles, altars, o en representacions artístiques d’imatges en pintures, escultures, etz, permeten fer-se una idea de la importància que prengué aquesta advocació com a recurs últim davant la malaltia i en conseqüència fer-nos adonar de les enormes desgràcies i calamitats que assotaren a la població.

La història general i la microhistòria local es troben farcides de períodes on les penúries han marcat el dia a dia de la gent. Com a exemple, citar una relació molt somera de fets: des de 1333 amb “lo mal any primer” que marca l’inici d’uns períodes de crisis generals de subsistències, passant per les pestes de 1348 i 1362 que despoblen territoris, la plaga de llagostes de 1407 o la Guerra de Remences entre els anys 1462 – 1478; es pot fer una relació de fets molt diversos que per si mateixos són greus, però on la suma de tots plegats, crea un període de 100 anys realment terribles i funestos.

Un altre esdeveniment important són els terratrèmols, especialment si se’ls presenta com a veritables càstigs divins dirigits a una societat (a uns fi dels) que la pròpia església defi nirà com a pecadors.

1Vegeu fotografi a pàgina 52

52


Si es fa la relació històrica, veiem que aquesta desesperació es fa palesa en molts àmbits socials, també en el religiós, aspecte en el que es fa èmfasi en aquest article. I és aquesta necessitat d’auxili la que acabarà transformant l’expressió de la religiositat per poder recollir les peticions de socors que s’hi dirigeixen, i seran aquestes mateixes les que acabaran també per infl uir en l’expressió religiosa de forma general, fi ns i tot en l’art, vehicle necessari per expressar-ho... però això ja és un altre tema.

Fornícula de Sant Roc al carrer Mestra Viladrosa 1-3 de Vilassar de Dalt.Autor: Marc Pons

Europa, i casa nostra no és un territori d’excepció, la virulència de la pesta (pneumònica i bubònica) tingué veritables conseqüències demogràfi ques. Està

53


documentat, per exemple, que entre els anys 1651 i 1652 hi hagué una gran mortaldat a Vilassar.

En el cas de Vilassar, la veneració de Sant Roc es troba vinculada a la capella de Sant Sebastià. A la parròquia de Sant Genís també n’hi ha una escultura. Però popularment, i en aquest treball en volem donar ressò, és la de la imatge que es troba ubicada a la fornícula de cal Baster.

La fornícula de Sant Roc es troba entre les cases números 1 i 3 del carrer Mestre Viladrosa, a l’altura del carrer Nou. Es troba a cavall de les dues fi nques, el forn de ca la Cinta (número 1 xamfrà carrer Nou) i la casa de cal Baster (número 3), però el nom se li dóna per la segona de les dues cases: la fornícula de cal Baster. El Catàleg del Patrimoni local protegeix aquest element amb un nivell C.

Arquitectònicament és una fornícula amb motllura perimetral tancada amb vidre enrasada en el pla de façana de la casa. Dos permòdols de fusta amb decoració vegetal sostenen un sòcol sortint de doble motllura que en constitueix la base. La portella de fusta pintada de blanc i d’un sol full de punt rodó resguarda la imatge de la intempèrie. La fornícula està rematada amb un llum de ganxo del qual només es conserva el suport de ferro fi xat a la paret i el ganxo pròpiament dit.

Tot el conjunt es troba a l’altura d’un primer pis, a uns 3 metres des del nivell de rasant de carrer però perfectament accessible amb una simple escala de mà des de la vorera. Al contrari d’algunes altres fornícules que són accessibles des de l’interior de la casa, aquesta ho és només des de l’exterior a través de la portella. A simple vista es poden veure les dues baldes que permeten tancar-la i obrir-la per accedir al seu interior i poder tenir-ne cura (neteja de l’espai interior i de la pròpia imatge, canviar el guarniment fl oral i les bombetes de la il·luminació interior, etz...). Tot el conjunt de fusta es troba pintat de color blanc. El seu estat de conservació general és correcte tot i que l’estat de la pintura és un xic precari.

A l’interior de la fornícula hi ha la imatge de Sant Roc. La fi gura representa un home acompanyat d’un gos. Les imatges estan ubicades sobre una petita peana o base quadrada. A la part frontal d’aquesta hi ha la inscripció identifi cant la imatge “Sant Roc”.

54


La fi gura va vestida com un viatger, com un peregrí. Es pot observar el seu barret amb la petxina al front i una nimba circular metàl·lica que li envolta el cap. Normalment se’l representa amb una nafra (ferida cutània fruit del procés de la malaltia). A la imatge veiem aquesta característica quan la fi gura ens mostra la seva cuixa esquerra tot arremangant-se el vestit.

El gos vol simbolitzar la companyia del malalt, la fi delitat de la companyia davant l’adversitat. A vegades el gos llepa la ferida com a representació del guariment. A l’interior hi ha dues lamparetes amb suport cilíndric i amb bombetes amb forma de llàgrima que recorden a dues espelmes. Són posteriors a tot el conjunt ja que l’arribada de l’electricitat és posterior a l’element. No malmeten la fi gura però no lliguen amb el conjunt.

3. Sant Sebastià2

És una advocació, com en el cas de Sant Roc, que cal vincular-la a la lluita contra la pesta. A Vilassar hi ha una capella-ermita dedica a Sant Sebastià i que ha acabat donant nom a la urbanització que l’envolta. La seva festivitat és el 20 de gener i queda just després de l’anomenada setmana dels barbuts (sants representats iconogràfi cament amb llargues barbes – Sant Pau, Sant Antoni i Sant Maur). Sant Sebastià no s’inclou com a sant barbut ja que se’l sol representar com un home jove, més aviat escanyolit i sense barba.

El martiri de Sant Sebastià evoca a la cura després de superar una calamitat. En el cas d’aquest sant, després de ser denunciat com a cristià (era militar romà) va ser condemnat a morir sota una pluja de fl etxes. No va morir i es recuperà. Al presentar-se davant de l’Emperador, morí, aquesta vegada sí, fuetejat.

La seva representació iconogràfi ca és la d’un home lligat a un arbre amb el cos ple de fl etxes, amb expressió agonitzant però sense arribar a expirar. A vegades se’l pot representar amb armadura militar recordant la seva etapa original de soldat, però la iconografi a més clàssica el presenta amb el tors nu, o nu completament, com si oferís el seu cos als seus botxins sense por de morir. Sobretot caldria pensar en el sant com la fi gura que representa la superació física d’un mal tràngol.

2Vegeu fotografi a pàgina 55

55


La capella de Sant Sebastià data de 1570-1578 i va ser restaurada pel Grup Arqueològic de Vilassar el 1960. Se la podria tipifi car com un exemple de gòtic molt tardà. Gràcies a aquests darrers treballs de restauració, es va poder refer la capella que estava en molt mal estat. La clau de volta es conserva en el Museu Parroquial de la Parròquia de Sant Genís de Vilassar i està exposada al costat de les tres claus de volta que es conserven de l’antiga església gòtica parroquial. Com a edifi ci es troba inclòs en el Catàleg del Patrimoni de Vilassar de Dalt. És un BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) i té un nivell A de protecció.

Es troba situada a dalt de la carena on limiten els termes municipals de Vilassar de Dalt i Cabrils, però dins del terme del primer. La seva ubicació fa pensar en una possible substitució d’una creu de terme per una capella. Les creus de terme solen ser creus, inicialment de fusta, que poden haver estat substituïdes per creus de pedra (Teià) i creus de ferro (creus de can Boquet i Montcabrer) que originàriament estaven descobertes. Es pot donar el cas que es cobrissin o fi ns i tot poden ser creus ubicades dins de petites edifi cacions (el Crist del Molí o la del Crist Mujal). El cas de Sant Sebastià de Vilassar podria considerar-se que és una evolució màxima d’aquest procés.

Capella de Sant Sebastià a l’avinguda de Sant Sebastià de Vilassar de Dalt. Autor: Marc Pons

56


És una ermita de petites dimensions (18.00 m de llargada i 8.85 m d’amplada) formada per una sola nau rectangular. Presenta un absis circular que es troba orientat a NO i la façana principal a SE, seguint la orientació de la cresta de la carena sobre la que està assentada. Just davant, hi ha el cementiri municipal de Vilassar de Dalt. Tots els murs són de pedra vista de factura irregular i la façana principal es troba arrebossada i pintada. Periòdicament és objecte d’actes de bandalisme en els que bàsicament es dediquen a pintar les parets amb grafi tis embrutant el conjunt.

Els murs de pedra de la nau presenten diferents contraforts que reforcen els murs laterals que sostenen la coberta i l’empenta que aquesta produeix. La coberta és de teula àrab amb carener central i de dues vessants, els pendents de les quals desaigüen paral·lelament a l’eix de la nau. En el mateix pla de façana hi ha el campanar. És molt senzill, de cadireta, que sosté una sola campana que batega de mar a muntanya mitjançant l’acció manual amb una corda. El remat del campanar és una creu de ferro.

El retaule d’estil plateresc obra de Joan Forner (escultor mataroní) datava de 1579 i amagava la sagristia. L’altar, d’obra, fou revestit l’any 1732 amb rajola de valència i daurat el 1807. El retaule estava presidit per la imatge de Sant Sebastià (talla de fusta) i fl anquejat per sant Roc i Sant Joan Baptista.

4. Sants Màrtirs3

És una advocació amb un missatge diferent als dos casos anteriors, ja que l’atribució dels copatrons de la parròquia de Sant Genís de Vilassar és, principalment, la ser protectors contra les calamitats, i especialment, la de ser portadors de pluja i per tant molt importants davant de les sequeres que assotaven les comunitats pageses. Així mateix, és una advocació que fa referència a un conjunt de màrtirs, el primer de la llista dels quals, és Sant Pere Màrtir. La capella inicial estava situada en el mur de migdia de l’antiga església gòtica, actualment, es troba a la capella del braç dret del creuer de la nova església parroquial.

El seu retaule, igual que l’original, té uns porticons que permeten seguir practicant la tradició d’obrir, però sobretot poder “ tancar” les relíquies dels

3 Vegeu fotografi a pàgina 57

57


màrtirs sards el dia 1 de maig amb el cant de les Completes dels Sants Màrtirs i que posa el punt i fi nal a la Festa Major dels Sants Màrtirs cada mes d’abril des de fa pràcticament 400 anys.

Les relíquies només estan exposades durant els dies de la Festa Major. Autor: Marc Pons

No hi ha una representació iconogràfi ca dels mateixos ja que tal i com s’ha apuntat anteriorment són un conjunt de diferents màrtirs, el primer dels quals és Sant Pere Màrtirs (festivitat del 29 d’abril). El seu símbol és una palma que ens els relaciona amb el martiri, suposada causa general i comuna de la seva mort. La seva veneració es produeix a la Festa Major del mes d’abril, en plena primavera.

Els sants van ser portats de Sardenya pel vilassarenc Salvador Riera l’any 1623. Entre el 1625 i el 1631 es construeix la capella d’estil barroc dins de l’església parroquial amb un retaule del 1634. Just acabats d’arribar, el mes de març de 1627, van ser trets en processó per la sequera que hi havia. La intercessió va ser profi tosa ja que els sants van portar una quantiosa pluja a la població.

58


Aquest fet va ser l’escena fi nal de la representació del Retaule dels Sants Màrtirs que durant molts anys es va representar al municipi.

Cloenda

Els exemples exposats volen expressar el grau de desesperació general que suposaven les calamitats de tot tipus que assotaven sense contemplacions una societat encara molt vulnerable des del punt de vista mèdic i alimentari. On els recursos bàsics podien no arribar a la població i on les malalties causaven veritables estralls demogràfi cs (s’han apuntat diferents motius que es podien donar de manera aïllada o actuar conjuntament).

Les poques eines per redreçar aquestes situacions avocaven la població a refugiar-se en la religió com a instrument últim per la salvació física i en el darrer instant, com a mínim, per aconseguir la salvació espiritual.

Les tres advocacions representen tres exemples de petició d’auxili que ens escenifi quen el panorama de desolació existent, i al mateix temps, permeten posar en relleu tres exemples diferents d’elements patrimonials de molt diferent magnitud que il·lustren una vegada més el privilegi que suposa disposar d’un llegat tan ric i extens com el nostre.

59


Bibliografi a

Catàleg del Patrimoni – Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Vilassar de Dalt. Va ser redactat l’any 1997 i pertany a la documentació de les antigues Normes Subsidiàries de 1992. Actualment va ser recollit pel redactat del POUM (2013) vigent a la localitat.

Llavors del Regne. Les capelles de carrer. Parròquia de Sant Genís. Vilassar de Dalt. 1987. Pere Benito.

Vilassar de Dalt, història gràfi ca. Domínguez – Oliva. Oikos-Tau. 1994

Petita història dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. Confraria dels Sants Màrtirs – Josep Samon. Editorial Mediterrània. 2008

61


EL PAS DE LA PESTA BUBÒNICA PER CANET DE MAR (1649-1654) I L’ORIGEN DE L’ADVOCACIÓ A LA MARE

DE DÉU DE LA MISERICÒRDIA

Sergi Alcalde i Vilà

La pesta bubònica de mitjans del segle XVII, altrament denominada pesta negra, va estendre’s com la pólvora per les comarques catalanes, sobretot pel litoral. L’origen sembla trobar-se a l’Alger (Argèlia), documentant-se ja a la península l’any 1647, concretament a Alacant. La transmissió segurament es va fer mitjançant la navegació.

D’Alacant, en poc temps passà a terres andaluses, i l’any següent ja havia contagiat regions del regne d’Aragó i Catalunya. Com és d’esperar, la plaga va anar pujant per les terres del principat, arribant a Tortosa el gener de 1650, i el febrer del mateix any a la ciutat de Tarragona. D’aquí, degut a la llarga tradició i pròsper comerç de cabotatge pels ports catalans, s’estengué a terres gironines, infectant primerament la Vall d’Aro i Sant Pere Pescador, i estenent-se per gairebé tot l’Empordà, fi ns arribar a aquell mateix any 1650 a la ciutat d’Olot i fi ns hi tot a Camprodon.

El “contagi” va anar baixant cap a terres de la Selva i del Maresme, així com de les comarques tarragonines anava pujant, encerclant com si d’unes pinces es tractés la capital catalana. A fi nals del 1651 ja s’havien donat els primers casos al Vallès Oriental i Maresme, i en poques setmanes va escapolir-se dins de Barcelona.

Aquella dècada, i agreujant la problemàtica, el nostre país patí dos grans i traumàtics esdeveniments més. Per un costat, una llarga i contínua guerra civil (Guerra dels segadors 1640-1652), amb presència permanent de soldats i destacaments a la nostra vila que, comportà inclús, el desplaçament del lloc de reunió del Consell municipal a una localització privada d’un dels seus membres, donat que la ubicació de costum, que era la Torre de Mar, havia estat ocupada per un dels destacaments de soldats. Segons una de les actes del Consell de 1649, mostra que aquells soldats s’enduien el que volien, i feien múltiples

62


maldats, dient: “Item se ha determinat i resolt que los senyors Jurats miren de cercar satisfer als que prengueren fi ada per la tropa de caballeria [que] passà a 27 de juny prop passat, deixant a són albedrio lo que’ls apetesqué fer mes convenient....”

I per altra banda, una greu sequera que va arruïnar completament la producció agrícola de la zona, especialment de cereal, produint una gran penúria alimentària, tant de la població com dels animals de treball, com cavalls i mules, doncs al no produir-se el cereal, tampoc hi havia palla per les bèsties. No és d’estranyar doncs, llegir en la majoria de les actes del Consell de la Universitat de Canet (especialment entre 1650 i principis del 1651) la necessitat de comprar el primer carregament de blat que es trobi, sigui quina sigui la seva procedència. Així trobem l’anotació “Item se ha determinat que Joan Marges vaja a Tordera per tractar un blat [que] se [ha] encomanat. Item que vaja a Barcelona Jaume Vendrell, Jurat en Cap [per] a treurer llicència per comprar blat per la Universitat i per comprar palla per la Universitat”.

Analitzant els llibres d’actes del Consell de Canet sobta observar que es comença a tractar el tema de la pesta, també dita “contagi”, a mitjans del 1649, concretament a la reunió del 20 d’agost. Doncs com es veurà més endavant el primer cas o referència de la malaltia a la nostra Vila es localitza en el testament del passamaner Joan-Pau Pirós, del 30 de juny de 1651, on s’anomena que el document és “Pres est testament en el lloch ahont esta purgant”.

Per tant és probable que aquell mateix 1649 el Consell rebés una notifi cació o ordre del Batlle de la baronia de Montpalau, en aquell moment ocupat per l’Honorable Joan Torredemer, alertant l’imminent arribada del “morbo o contagi” a la zona, i determinant que les poblacions preparessin els mecanismes oportuns per fer-li front.

Els representants de la Universitat de Canet no es van fer pregar, doncs en l’acta abans referida del 20 d’agost van acordar unànimement “... que sien elegits quatre morbés perque aquestos allanen las difi cultats [que] oferirà per rahó del morbo, als quals donan ple poder i facultat a tots junts, tres, dos o un, per allanar dites difi cultats i la guarda..... elegint morbés a Joan Pica, Cristofol Llauger, Jaume Oller i Moní i Josep Major”. Pel que sembla, i almenys en absència de cap altre acte que en faci referència, aquesta recent creada institució del “Consell del Morbo” no va haver d’actuar fi ns gairebé un any després.

63


I és que, molt possiblement, els nostres avantpassats no sabien ni que, ni com es produïa el contagi. Actualment gràcies als estudis sabem que la pesta bubònica es transmetia per la picada de les puces procedents dels rosegadors (sobretot les rates), o per alimentar-se amb la carn d’animals que tinguessin la infecció. La denominació de bubònica o negra era a causa dels bultets o fístules que es formaven en els ganglis, especialment en les zones limfàtiques (aixelles, coll i cervicals...etc), de colors ennegrits i blavosos, amb símptomes que es caracteritzaven per l’adoloriment d’aquests ganglis, febre, mal de cap i calfreds.

Les notícies que la greu malaltia s’anava apropant feien témer el pitjor, i l’amenaça que es propagués per la vila segurament va crear certa alarma social, especialment entre els càrrecs polítics, com eren els Jurats i els Consellers de la Universitat. Així, a l’acta del 28 de juliol del 1650 el Consell acorda gran nombre de decisions referents al “contagi”. Primer creu oportú bloquejar els accessos al nucli urbà, amb un intent d’evitar que el trànsit diari pel camí ral, tant en direcció a Girona com cap a Barcelona, prengui contacte i es relacioni amb els habitant de la vall. Per portar-ho a terme bloquegen els extrems de la població i modifi quen el traçat de la via, desviant-la i fent-la vorejar per d’aleshores nucli urbà. Per fer-ho es van col·locar a cada extrem de la població unes petites casetes de vigia amb guardes, amb la fi nalitat de desviar als transeünts i només deixar entrar els estadants i habitants de la Vila. L’acord diu així : “.... que se fassa una barraca al capdevall del plà y una altra a la Crehueta, per fer guarda del morbo, y sie mudat (redirigit) lo camí per la riera de Vall de Martra, i per la costa den Niella, i darrera casa den Palom i per casa de Pere Goday, per lo pas den Marges i dret a la Crehueta tapant cada un las afrontacions conforme lo camí se assenyalarà”.

La segona decisió va ser la de renovar la “Junta o Consell del Morbo”. Així, potser esperant un increment de feina, i segurament preveient una prolongada presencia de la malaltia als nostres contorns, també s’acorda la creació de dos càrrecs més, la d’administradors. Es van elegir per aquest nou càrrec a “misser Joan Pau Major, lo vell, i misser Josep Vendrell seculari”, a més s’autoritza als nous morbers “als quals o en la major part d’ells se’ls dona plens poders per determinar les coses convenients a cerca del morbo, als quals los guardas hajan de obeir i estar sota llurs ordres, sots la pena que lo Batlle los posarà”.

Per últim, i tercera decisió, s’aprecia que els mecanismes d’autoritat piramidal es comencen a evidenciar, diàriament es preveu que s’elegeixi d’un cap de la

64


guarda, càrrec rotatiu que es materialitza de la següent manera: “que vajan cinch homens de guarda cada nit de ronda, dels quals hajan d’haver un cap de casa i que antes d’anar a la guarda se hajan de presentar davant de algún dels senyors Jurats a fi de elegir un cap i los demés hajan de estar subjectes al que [se] anomenarà cap”.

Sembla desprendre’s dels texts que els membres del “Consell del Morbo” en molts dels debats i decisions tenien evidents discrepàncies, per reconduir la situació, i a mode de semblança al Consell de la Universitat de la Vila, a l’acte del 21 d’agost del 1650 s’acorda la creació de la fi gura d’un cap, el “Batlle del Morbo”. Aquest s’elegiria per sorteig entre els “Morbers”. D’aquesta manera sabem que el primer “Batlle del Morbo” de Canet va ser “misser Josep Martines”, “...tret per sort, i que ací sie batlle del morbo, feta extracció per odre del senyor Jutge”.

Es molt probable que aquell acord inicial de crear unes “barraques” o llocs de control a les entrades de la població no es va portar a terme, doncs a l’acte del 27 de novembre de 1650 tornem a trobar referències, on pel que sembla urgeix realitzar les variacions previstes al traçat del Camí ral i la creació dels petits habitacles de control. L’acte conclou afi rmant “que se dóna plens poders als senyors del morbo [per] que tanquen la vila amb lo millor modo i forma d’ells ben vista, a gastos de dita Universitat, i mudar (reconduir) los camins a ells ben vist i fer una barraca per los guardas del morbo”.

I és que el següent any 1651 ja no va començar amb bon peu, va ser el segon any de la gran sequera, i per tant d’escassetat d’aliments, sobretot per la mancança del creixement dels cereals. No és estrany que no hi hagi cap de les actes del Consell que no debatin sobre la necessitat de cercar, per les millors vies i mecanismes, el subministrament de blat a la Universitat, per la posterior distribució a la població. I com que les males notícies no solen anar soles, aquell 1651 a Canet va ser l’any de la primera dada referent a persones “contagiades”.

Inicialment les persones que tenien els símptomes eren traslladades a un indret a l’extraradi del nucli urbà i posades en “purgació”, és a dir, el que amb l’argot actual en diríem “quarantena i en observació”.

La primera dada d’un “empestat” correspon al testament del passamaner canetenc Joan-Pau Pirós, realitzat el dia 30 de juny del 1651, a la part fi nal del document, s’acostumava esmentar el lloc on es prenien les darreres voluntats

65


del testador, normalment era a la rectoria o a la casa del moribund. En aquesta ocasió s’hi pot llegir “Pres est testament en lo lloch ahont [se] estava purgant”.

Lamentablement la precarietat i desconeixement inicial van fer que molts dels malalts patissin greument fi ns aconseguir el descans de la mort. Així, la família Pirós va ser la primera damnifi cada amb el traspàs a la nostra població. El 15 de juliol del mateix any moria l’esmentat Joan-Pau Pirós, i fan constar que “morí en la purga”, i dos dies després, el 17 de juliol, traspassà la seva muller Gerònima Buscarons, amb la mateixa anotació de “morí en la purga”. Aquestes van ser les dues primeres víctimes canetenques del contagi.

L’acte del 4 de juliol del 1651 renovava el Consell de morbers, sortint elegit Batlle del morbo el “company de misser Martines, Pau Miralles sastre”, i cap de la guarda el “company del senyor doctor Vendrell, Antoni Llobet sastre”. És curiosa la lectura de l’elecció d’aquests dos nous càrrecs, en el qual hi fi gura dues vegades la denominació de “company”, segurament és tractava d’una forma de nominació intrínseca de l’escrivà, de fer constar el lloc que ocupava l’elegit en el moment de prendre l’acord. D’aquesta manera ens podem imaginar dins de la Torre o Força de Canet, amb el Consell assegut al voltant del seu perímetre circular, i que al costat del nou batlle de morbo Pau Miralles hi havia (el company) Josep Martines que deixava el càrrec, de manera doncs que, vol dir ‘en companyia de l’antic morber’.

D’aquella reunió també en podem destacar que el “contagi” ja devia haver afectat cert nombre dels veïns de la vila, doncs s’hi aprecia l’absència d’algun membre del Consell municipal, concretament un dels tres Jurats de la Vila. Podria ser per atzar però, entre els acords hi trobem una anotació que ens fa pensar que el neguit de contraure la malaltia era tal que la població evitava sortir al carrer. Així podem llegir: “Item se ha resolt que tots los de Consell [des]pres de ser convidats, per hora se atents i anar per Consell, tocada la campana i no vindrà [en] una hora [des]pres, que sien executats (multats) ab tres lliures premisiblement i dintre la hora los que falten que toquen tantes batallades com faltaran homens de Consell”. I acaben l’acta amb un crida massiva que desconcerta només de llegir-la, i manca més informació per determinar si es va fer degut a la pesta, o era per precaucions pels continus allotjaments de destacaments de soldats, el fet és que s’acorda: “Item se ha resolt que se fassa fer una crida sots la pena ben vista que los estants i habitants se previngan amb las armas i municions dins del termini als Senyors Jurats ben vist”.

66


La situació es devia complicar atès que el nombre de contagiats augmentava diàriament, i els encarregats d’actuar i dirigir la situació, és a dir, els membres del “Consell del morbo”, molt probablement per la por de contraure ells la pesta declinaven actuar com a tals. Així ho podem llegir a l’acta del Consell municipal del 10 de juliol del mateix 1651, en la qual es va trametre una denúncia desesperada a les autoritats del terme de Montapalau per l’absentisme dels responsables. Diu així: “Que se envia al senyor Jutge o Governador donant-li rahó de que los morbers i batlle de morbers elegits per lo Consell no volen exercir lo càrrec, a los que se’ls ha manat exerceixin”.

La problemàtica de negar-se a exercir el càrrec per part dels morbers va durar uns quants dies més, i no és fi ns l’acte del 13 de juliol del 1651 quan “que los morbers elegits amb la determinació feta a 4 del present i corrent mes i adiunt del Batlle de morbo sien ací confi rmats en lo dit càrrech i si no vol resisteir-se fassa diligència assistescan per medi de julivia (devia ser un poder especial) donant-los tot poder ple i facultats que a los tals morbers és acostumat donar, i que lo Batlle del morbo seguesia la determinació [que] faran los morbers i no se puga donar entrada a persona alguna que se supsita de venir d’alguna part dubtosa que los senyors morbers no i sien cridats”.

Aquesta mateixa acta també ens proporciona una dada curiosa referent al lloc de purgació, (lloc que posteriorment es convertirà en l’anomenada morberia), i al funcionament quotidià de la població canetenca en aquella circumstància. I és que aquell indret es va protegir perimetralment, a mode d’emmurallament, amb una entrada única, per tal de poder vigilar-ne tant l’accés com la sortida. Així trobem escrit: “Que sia donat un segell amb les claus, a modo de les claus de Sant Pera (es refereix a les claus parroquials) al Batlle del morbo, per a que tota y qualsevol persona que prendrà polissa de sanitat del senyor Jurat le hajan de anar a picar en casa de dit Batlle de morbo amb lo dit segell, amb ditas claus a dit y efecte que dit Batlle de morbo sàpiga la tal persona ahont anirà per a poder donar rahó als dits morbers perque quan torni se mire si va ben despedit (expedit)”. I més endavant anomena “que nos done entrada a persona alguna [que vingui] de casa den Catà i den Lligada, fi ns altra cosa sia ordenat. Item que a mossen Joan Serra cirurgià i aquella persona que són entrats avui a casa den Catà sels done purgació los dias ben vistos als senyors morbers i Batlle de morbo los aparesca deixant-ho a sa coneguda”.

67


Aquesta és la primera referència documentada dels dos llocs destinats a morberia, que serien a Can Catà, molt possiblement de les Figueres, és a dir sota mateix de l’actual Castell de Santa Florentina. I a Can Lligada que, per les nostres indagacions es trobava en la zona canetenca de la Vall de Can Figuerola. Veiem també que apareix una “polissa de sanitat”, aquest devia ser un document acreditatiu individual, d’escassos dies de validesa, en el qual un dels Jurats del Consell de morberia reconeixia l’estat de salut del sol·licitant, i s’hi feia constar que havia passat el reconeixement que demostrava la manca de símptomes de l’epidèmia. Finalment, el document es devia signar amb la marca o “Segell” corporatiu del Consell del morbo. És curiós contemplar les pautes que se seguien, mostrant una preocupació evident pel fet que els que entraven a la morberia quan sortissin poguessin contagiar a la resta de població. Per tal d’evitar-ho, recomanen que s’identifi quin al Batlle de morbo i declarin quin indret volen visitar, i de tornada, com a mesura sanitària, se’ls “miri si va ben despedit” (expedit en el sentit de degudament reconegut), és a dir, que se’ls faci un reconeixement per veure que no s’han contagiat i, si es creia oportú, com el cas del cirurgià Serra i els seus acompanyants, restessin en observació uns quants dies.

Pel que feia a les persones que tenien els símptomes confi rmats, l’organització que vetllava pel morbo, determina “que los morbers i Batlle del morbo no pugan donar purgació a persona alguna que primer non donen rahó als Jurats y Consell”. Per tant, això ens demostra que encara que hi havia un estament encarregat de les funcions i tasques referents a l’epidèmia, fi nalment qui autoritzava l’accés als llocs de purga eren els Jurats i membres del Consell de la Universitat de la vila.

Quan el sol es ponia, es clausurava el nucli urbà pel temor que de nit, els forasters incontrolats poguessin introduir el contagi i es propagués més ràpidament. Això devia desesperar als inexperts Jurats i Consellers, perquè acaben aquella acta dient “Que en servei horari de la nit nos puga acollir persona alguna, ni obrir las portas, que vinga de fora, ço és forasters que si són de la vila sen done rahó acceptant-ne los que vindran de treballar de sas propietats”.

Els llocs d’afi nament de malalts devien tenir unes condicions pèssimes. La solució portada a terme passava per l’aprofi tament de les antigues masies de Can Catà i Can Lligada per reconvertir-les en hospitals improvisats on probablement els familiars subministraven regularment queviures o elements d’avituallament

68


com roba i llençols. Com que el més mínim contacte dels malalts amb gent inexperta podia comportar una propagació exponencial de la pesta, com a forma de precaució a l’acte del 16 de juliol del 1651, el Consell aprova “que se elegiran quatre persones per guarda en las casas den Lligada pagés i den Catà pagès,..... pagadas del cost de la Vila, comensant-se lo dia d’avui endavant fi ns i tant se sia determinat altra cosa”.

Amb d’alts i baixos, la situació es va reconduir. Si observem el llibre d’òbits de 1651 només localitzarem tres baixes pel “contagi”, el matrimoni Pirós-Buscarons ja esmentat, i Joan Lligada pagès, molt possiblement el propietari del Mas Lligada, reconvertit en un hospital de campanya improvisat. Lligada va ser enterrat al cementiri de l’església parroquial de Canet el 27 de novembre. En la seva partida de defunció apareix la breu referència: “morí de contagi”.

De la poca mortalitat del 1651, passem al 1652 quan, les defuncions a causa de l’epidèmia ja comencen a ser considerables. De les tres víctimes del 1651 (totes majors d’edat) passem a les 48 del 1652, de les quals 12 eren menors de 13 anys i 36 majors d’edat. L’any següent encara va ser pitjor, podríem anomenar-lo com “el nefast 1653”. Aquest any, els òbits s’incrementen desorbitadament, assolint una xifra total de 137 morts, dels quals 60 van ser infants i 77 adults. En aquest període, a diferència dels primers temps en què els òbits se centraven més en persones residents a la perifèria de la vila, afectant sobretot a la pagesia, a partir d’aleshores la pesta no va fer distincions, les víctimes eren tant treballadors per compte propi i bracers, botiguers, mercaders i fi ns hi tot algun dels membres del Consell Municipal.

La primera acta amb presència de la pesta de l’any 1652, correspon a la del 18 de gener, quan es renova la Junta o Consell del morbo. Com que hi havia dos indrets destinats a morberia, es van elegir dos Batlles de morbo, un per cada recinte. Sortiren elegits el sastre Antoni Llobet i Antoni Antich i Goday que era pescador. Donant-los-hi “plens poders de fer lo que a ells ben vist los serà, en tot lo que tocarà en coses del morbo, tant de mar com de terra...”.

No sabem perquè, però uns quants mesos després, en l’acta del 21 d’abril, “se ha fet altra elecció de morbers”, de la qual d’entre els nous membres del Consell del morbo en resultaren elegits Salvador Roig pescador i en Barthomeu Clausell.

69


Segons es desprèn de la seqüència de les actes, la comissió del Consell del morbo es renovava periòdicament, i ‘el càrrec’ només durava tres mesos. Potser això era degut a les circumstàncies de l’epidèmia i es tractava d’una imposició dels propis Consellers per evitar un risc prolongat, degut al tracte continuat amb les persones de major risc que eren les que servien a les morberies (cirurgians, frares, cuineres..etc). El fet és que, en l’acta del 14 de juliol, es torna a renovar el Consell de morbo, i foren elegits Salvador Alió i Bernat Misser.

Com que l’any avançava, i les baixes cada vegada eren més considerables, el Consell de la Vila, i amb un intent d’evitar el possible contagi durant les reunions, acorda realitzar les sessions en un indret divers de la Torre del Consell. L’edifi cació obligava estar afi nats en una estança, plegats els uns i els altres, i es va cercar la solució de celebrar les actes a l’aire lliure, i en un espai de dimensions considerables, més que per higiene que encara no es coneixia per superstició, atès que hom pensava que el pas de l’aire dispersava les “miasmes” i el contagi no era tan fàcil. Així doncs, s’acorda realitzar les trobades a “l’era del Mas Cabanyes”, coincidint amb el fet que Jaume Cabanyes era el Jurat en Cap de la Vila. D’aquesta manera, a partir d‘aleshores, en les següents actes i reunions del Consell al inici quan es descriu el lloc on es reuneixen anomenen: “Convocat i congregat lo Consell de la Vila de Canet en la era del senyor Jurat Cabanyes, per no poder-se ajuntar ahont se acostuma de ajuntar-se per respecte del contagi...”

Així a l’acta del 24 de novembre del 1652, la primera realitzada a l’era del Mas Cabanyes, es renova la junta del Consell del morbo, sortint batlles Jaume Macià major i Miquel Batlle. Atorgant-los com era costum les facultats per a exercir els seus càrrecs i demanant-los que conduïssin “al metge i cirurgià per lo contagi de dita Vila quant a ells los serà ben vist i per fer purifi car les cases d’ells ben vist, i per donar recapta a totes les cases [que] estaran amb necessitats, i per conduir purifi cadors i per fer enterrar los que moriran...”. Per tant aquestes ratlles ens indiquen que la pesta s’havia introduït en moltes de les cases de la població, i això implicava la purgació dels caps de casa afectats, amb la repercussió d’incapacitat de treballar les terres o realitzar els ofi cis, que era el sostén diari de les famílies. Les purifi cacions es realitzaven amb “purifi cadors”, que no eren altra cosa que encensers rudimentaris, on s’hi cremaven plantes aromàtiques i cordes ensofrades. L’enterrament dels morts era una altra problemàtica, moltes vegades perquè els propis enterradors ja havien

70


mort a causa de la pesta, o perquè, per por al contagi, es negaven a recollir les víctimes: de fet aquesta era una funció d’alt risc. El cas és que, moltes vegades era la pròpia família qui s’havia de fer càrrec personalment de sebollir el parent mort. Així ho trobem en l’òbit d’Esteve Janer, bracer de 55 anys, celebrat el dia 14 de novembre de 1652, on es descriu: “mort per sospita de contagi, i per dit efecte lo enterraren de nit los de casa sua”.

Les properes reunions del Consell municipal es faran amb la manca de quòrum del Consell. Molts dels membres declinen l’assistència a les reunions per por que algun dels presents pogués estar malalt. Així s’inicia l’acte dient: “la menor part del Consell per no poder ajuntar el número, sent per causa del contagi...”. Davant l’absentisme, el Consell ha de buscar el nombre d’assistents entre altres elements de la població. Així a l’acta del 27 de novembre hi assisteixen “las personas següents: misser Jaume Major batlle de morbo, Jaume Vendrell morber, Jaume Torró i Pere Soler”. En quant a la negació d’assistència, la Universitat de la vila no té altre alternativa que denunciar els absentistes públicament. Amb decisió unànime de tots els presents determinen que: “se prenga numero (nota) de los que han faltat a dita congregació i los que són preses les veus en casa dels de Consell amb companyia del senyor Jurat Cabanyes i de l’escrivà baix infrascrit [Pau Golard], són los següents: Jaume Major Sala, Pere Bertran, Barthomeu Cruanyes, Salvador Ferrer clavari i Salvador Roig pescador”.

És curiós destacar que aquesta acta és la última del 1652, i la següent correspon al 2 de març de 1653. Per tant, el Consell de la Vila, va estar més de cinc mesos sense reunir-se. Coincideix aquest temps amb el canvi d’any, i tal i com ja s’ha comentat anteriorment, a l’augment considerable del contagi i mortalitat de 1653. La por de les persones a contraure la malaltia devia ser tal que fi ns i tot evitaven transitar pels carrers, i això va obligar a aturar el sistema corporatiu municipal.

L’acta del 2 de març del 1653 és breu i senzilla, tracta de la manca de blat i de la necessitat de mantenir als contagiats isolats, controlant l’entrada i sortida dels recintes, permetent l’accés únicament a les persones autoritzades prèviament pels Jurats de la Vila, el Batlle del morbo o els morbers.

El manteniment i pagament dels sous dels treballadors, el subministrament de provisions, i el cost de les obres realitzades als indrets de les morberies, anaven a càrrec de la Vila i com és pot entendre fàcilment, els recursos no abundaven

71


massa. Amb un intent desesperat per buscar liquiditat, el Consell reunit el 9 de març determina que “vaja Joan Fabregas a Hostalrich per suplicar al senyor Governador que decreta fi ns a sis mil lliures per les necessitats que ofereix a esta nostra vila pel contagi”. Pel contingut de les actes posteriors deduïm que, malauradament, el viatge de Joan Fàbregas a la capital del Vescomtat de Cabrera va ser infructífera i van haver se buscar la tradicional solució dels crèdits a particulars. Així es desprèn del contingut d’alguna de les actes que, el canetenc Jaume Macià, havia assumit a compta seu el cost d’alguna de les derrames. Per tant, la Vila quedava en deute amb el benefactor i a les reunions hi surt “que miren lo compte del senyor Macià, per lo que té gastat per la morberia i salaris del doctor i cirurgià....”. I en altre acta es fa esment: “Que es pagui al senyor Jaume Macià un compte del que ha gastat dit senyor per la morberia, doctor en medicina, cirurgià i fossers.... lo qual compte suma mil trescentes i quinze lliures i sis sous”.

Degut a que en moltes famílies els caps de casa havien estat víctimes de l’epidèmia, o bé estaven enclaustrats a les morberies, altrament anomenades també Misericòrdies, feia que per poder portar aliment a les llars, les mares i criatures d’escassa edat havien de fer-se càrrec dels treballs del camp. Això comportava una precarietat de la salut dels joves, amb la conseqüent reducció de les defenses corporals, i l’augment de probabilitat d’infectar-se. El Consell en l’acta del 29 d’abril del 1653 no dubta en determinar “que’s torna la guarda del morbo conforme anava antes, i per la Creueta i al Pla no pugan enviar [als] minyons ni [a les] dones i això en pena de trenta lliures”.

Degut al gran nombre de contagis i defuncions, sembla que es va decidir reestructurar les dues morberies, i unir-les en un únic indret al voltant de l’antic temple parroquial, aleshores denominada com a l’església vella. Aquest recinte es trobava al cap de munt de la població, entre la zona urbana i les masies que iniciaren el primer veral habitat de la Vall. Per a poder-ho habilitar es van haver de incautar algunes cases de l’entorn per tal de destinar-les a dependències. D’aquesta manera, el metge, el cirurgià, cuineres, frares i capellans i d’altre personal podien dedicar-se a la seva tasca sense moure’s d’aquell enclavament. Les víctimes també eren enterrades en el mateix indret atès que, a l’entorn de primitiva l’església parroquial encara subsistia l’antic cementiri de la vila. En alguns dels testament i actes notarials referents a empestats, trobem que s’especifi ca que les seva roba es troba al forn, és a dir, destinades a ser cremades. Això signifi ca que els elements sanitaris havien comprès que una de les causes

72


del contagi era la reutilització de la mateixa roba dels empestats ( sobretot si aquesta contenia alguna puça) tant per part dels membres sobrevivents de la mateixa família, com pel mercat de roba de segona mà, molt habitual des d’època medieval. No podem confi rmar-ho amb certesa, però no és estrany que prop d’aquella morberia, (a l’entorn del noviciat dels Missioners del Sagrat Cor popularment denominat com“els Padres”), hi havia el forn per a la cocció de ceràmica dels Goday, i es probable que s’utilitzés per a cremar de les robes dels contagiats.

Si analitzem el llibre d’òbits d’aquell 1653, ens adonarem que a partir de l’últim terç de l’any, el nombre baixes comença a disminuir, per tant ens fa pensar que l’epidèmia, encara que no resolta ni solventada mèdicament, començava a remetre. Aquest fet ve reforçat per l’acord pres en l’acta del 22 de juny del 1653 on s’anomena que “es fassa judicar per sos homens experts los danys se han donat a la casa de Joan Nogueras que la Vila lo havia presa per morberia”. Lamentablement els repunts devien ser constants, perquè les propietats del pobre Nogueras van tornar a ser punt de mira del Consell, així a l’acta del 20 d’agost del mateix any es determina: “que es prengui la casa de Joan Nogueras i Plana, i la de Bernat Farran per morberia”, ampliant-se també el nombre de morbers, passant de tres a quatre.

En aquella mateixa reunió també es pactà la vinguda de dos pares caputxins per tenir cura espiritual i administrar els sagraments i necessitats als malats confi nats. Hem pogut identifi car a diversos clergues que van assistir als infectats, cal destacar doncs: fra Felip del Bonsuccés, fra Narcís Arderol, i els seglars Gabriel Bosch, Joan Cases, Miquel Moragues, August Font, Miquel Vilar, Benet Caudell, Joan Queixant, Salvador Albrich, Barthomeu Vila, el Dr. Josep Gimbert i Mns. Barthomeu Subrià que, tot hi que era rector de Sant Salvador de Breda vivia a Canet arran de la repressió de la postguerra dels Segadors. L’acta també apunta la necessitat de llogar dues persones per fer de fossers i enterrar als difunts del indret.

Com es pot suposar, les decisions del Consell moltes vegades no tenien l’aprovació de tots els seus membres. La decisió de la unifi cació en una única morberia tenia algun detractor, podem apreciar una nota al marge de l’acta on apareix: “Jaume Paratge és de contra parer en rahó de fer la morberia a la montanya”.

73


La malaltia fi nalment va minvar, l’últim òbit relacionat amb els contagis d’aquest tràgic trienni va ser premonitòriament el 30 de desembre del 1653, quan es van celebrar els ofi cis de la jove donzella Eulàlia Ferrer, que traspassà a l’edat de 18 anys. A partir d’aleshores, en els següents anys apareix algun òbit puntual, però molt dilatadament fi ns al 1690.

L’any 1654 va començar amb millors expectatives, aquell any no hi va haver cap víctima per la malaltia. La morberia seguia funcionant, però cada vegada amb menys malalts. Al gener de 1654, el Consell de la Vila es va reunir per renovar l’organització del morbo. En aquella ocasió van elegir morbers: Barthomeu Cruanyes i Casalins, Pere Pujades, Antoni Parera ferrer i Joan Plana teixidor, i Batlle del morbo Josep Martines.

L’última acta on es parla de l’epidèmia és la del 20 de juliol del 1654, en aquella reunió celebrada a casa del conseller Jaume Macià, no pel perill del contagi, sinó perquè la Torre del Consell estava ocupada per un destacament militar. Les decisions d’aquesta trobada refl ecteixen la renovació del Consell del morbo, elegint com a Batlle a Joan Marges, i un acord quelcom singular, la de “poder donar refresc amb alguns soldats de passatge i donar-los alguna cosa per fer-los passar...”. Això ens mostra que, malgrat que la població havia patit en els últims anys una greu epidèmia, les collites havien estat nefastes i la societat es trobava anímicament destrossada, les guerres continuaven, els destacaments passaven contínuament, fent com es pot imaginar de les seves, i les disposicions militars no miraven ni tenien present el patiment que això comportava als civils.

A fi nals d’any, a l’església parroquial de Canet es va celebrar un solemne “Te Deum”, en acció de gràcies per la desaparició de la malaltia, amb assistència de tota la població i el clergat local, format pel Rector Mn. Pujades, Mn. Major, Mn. Vrió, Mn. Misser, Mn. Taradell, Mn. Francesch Vendrell i Mns. Barthomeu Roig. Hi mancaren Mn. Salavador Goday i el rector de Breda Mn. Barthomeu Subirà que no havien sobreviscut a l’epidèmia.

El tràgic pas de la pesta per Canet, entre 1651 i 1653 va deixar un total de 188 víctimes mortals, de les quals 72 van ser infants i 116 majors d’edat. Aquesta va ser una suma esgarrifosa que, forçosament hauria d’infl uir i molt fortament en tots els actes socials, econòmics i sobretot religiosos dels propers anys de la població i no sabrem mai les persones afectades que per sort van poder

74


sobreviure a l’epidèmia, ni els estralls de damnifi cats familiars com per exemple el cas dels germans Miquel i Lluís Buscarons i Rocosa, d’onze i quatre anys respectivament, que van veure com l’any 1653 morien a causa del “contagi” els seus pares Gabriel i Marianna, i després de diversos actes notarials els donaven a càrrec dels seus oncles materns Miquel i Josep Rocosa, pagesos, de la veïna població de Sant Iscle de Vallalta.

De ben segur que, passat els anys, el vell fossar de l’antiga església s’havia de convertir en un camí de pelegrinatge i visita a tots els difunts enterrats durant el terrible contagi, i segurament també aniria creixent progressivament la devoció vers la vella església. Si tenim present que, aquelles morberies també es solien anomenar Misericòrdies, doncs, fi nalment aquesta atenció, era l’únic a que podien aspirar els contagiats. Trobem casos semblants a Barcelona, on encara resta dempeus la Casa de Misericòrdia, o la de la capital osonenca, aquesta última per a realitzar serveis socials encarats a la dona.

Per tant no és estrany que, aquella capella que per molts va servir d’assistència espiritual a la Misericòrdia (morberia) de Canet es convertís en poques dècades en la “capella o església de la Misericòrdia”. Aquest fet, lligat a la llegenda oral on es narra que l’ermità del moment, que es deia Geroni Saladriga, durant aquella greu plaga infecciosa va demanar pietat davant l’antiga i alhora petita imatge d’una Verge del Roser, que estava col·locada en un retaule a la nau lateral del temple. Segons sembla aquesta imploració es va realitzar a fi nals de l’any 1654, per tant coincidint amb el declivi de la malaltia. La superstició popular va començar a venerar aquella Verge que, per denominació de lloc es va convertir en “la Mare de Déu de la Misericòrdia”. Aquest és l’origen de l’advocació mariana de la nostra població.

Així, no va passar gaire temps perquè es donés el primer document que es refereix a “nostra Sra de Misericòrdia”. El trobem en un codicil testamentari del 20 de setembre de 1663, en el qual Maria Ferrer, viuda del fuster Salvador Vendrell disposa: “Vull i mano que en continent seguit mon òbit a llohor y gloria del meu sufragi y repòs de la mia ànima y altres de que jo tinch obligació, las quals estaran detengudes a les penas del purgatori me sian celebradas deu missas a nostra Senyora de Misericòrdia”. A partir d’aquest moment, el mot Misericòrdia, i la referència a la imatge de la Mare de Déu i a l’indret, comencen a sorgir i a fer-se quotidianes en el vocabulari i documentació de la població.

75


El fervor popular vers aquella petita imatge va fer decidir al Consell en acta del 28 d’abril de 1703, i després de la pertinent autorització de l’Excel·lentissim Marquès d’Aytona, Senyor del terme de Montpalau, a “prendre, elegir i deputar a Maria Santíssima de Misericòrdia per protectora y advocada”, convertint-la així en la patrona de la població, i obligant-se anualment a realitzar-li un “Vot de poble”.

Dos segles i mig després, passades dues guerres civils, una nova imatge, i amb molt afany del rector del moment, l’any 1957, va arribar el Decret Pontifi ci on se li concedia el títol de Patrona del Maresme.

Litografi a de Canet del 1818 presidida per la Verge de la Misericòrdia. al cap demunt de la població s’aprecia el primer temple parroquial després convertit en ermita

76


Bibliografi a

Segle XVII, esclat de devoció a Maria Misericòrdia – Antoni Cruanyes – “El Sot de l’Aubó” nº 18, any 2006.

Buidatge de les actes referents al morbo del llibre del Consell Municipal de Canet de Mar – Francesc Verdura.

Estudis sobre el mot Misericòrdia – Francesc Verdura - “El Sot de l’Aubó” nº 32, any 2010.

Imatge de l’antiga Torre de Mar, seu del

Consell Municipal de Canet coincidint

amb el pas de la pesta bubònica per la

població

77


«PRENDRE LES AIGÜES EN ÈPOCA MEDIEVAL. LES VISITES REIALS A CALDES D’ESTRAC»

Joaquim Graupera Graupera

Els orígens de l’hospital de Caldes d’Estrac

Al Maresme a Caldes d’Estrac, existia des del s. XIII, una casa de repòs i hospital regentada en el seu inici per monjos hospitalers de l’orde de Sant Joan de Déu.1 L’edifi ci construït a partir del 1230, pertanyia al terme del Castell de Mataró, i depenia directament a nivell eclesiàstic de la Seu de Barcelona. Les primeres notícies de l’església de Santa Maria de Caldes, arrenquen en l’any 1219, quan es trobada, segons la llegenda per uns bous que pasturaven, una imatge d’una Verge sota el Puig de Caldes. Aquest fet i l’existència en l’indret de fonts termals curatives ja conegudes des d’època romana, porten Pere Grony i altres nobles a fundar-hi un monestir hospitaler. Acte seguit apareixen documentalment tot una sèrie de donacions per dotar al monestir de propietats.

Així, el 15 d’agost del 1219, Pere de Montenegrino (Montnegre) dóna a Santa Maria i a l’hospital que es construeix a Caldes tot el que hi té. També, el 5 de març del mateix any, Guillem d’Umbert i Ses Agudes (senyor del castell de Montpalau) dóna a l’hospital les seves possessions de la zona. Saura, esposa de Bernat de Carianyo fa donació a l’hospital de tot el que tenen en lliure alou i a perpetuïtat el 15 de març del 1219. El 9 de juliol de 1219, Guillelma

de Castroveteri (Castellvell) i el seu fi ll Guillem de Montecatero (Montcada) donen les seves possessions al podi de Caldes. Durant els anys següents les 1Graupera, 1995

Edifi ci de les termes (Caldes d’Estrac).Fotografi a del complex dels banys públics. L’edifi ci de l’Ajuntament era on estaven situats els banys en època medieval. [Fot. J. Graupera]

78


donacions continuen, Guillem d’Horta (18/VIII/1219), Guillem de Palaciolo (Palafolls) (29/VIII/1219), Raimon de Plicamanibus (Plegamans) (2/III/1220) Ponç de Montpalau (12/III/1221) i Guillem Subirà (14/I/1224).2

A part d’aquestes donacions, sembla ser, que les possessions de la capella-hospital, també es van incrementar per compres, així Pere Grony compra a Raimon Guitard, dona i fi ll, unes terres de Llavaneres per 6 diners de plata.3 El 4 de setembre del 1230 el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, i el seu capítol, atenen l’oferiment que des de feia temps havia fet el noble i militar Pere Grony, ciutadà de Barcelona, per a la construcció d’un hospital i autoritzen a començar la construcció i a “fer de nou” l’església dedicada a la Mare de Déu, a Sant Miquel Arcàngel i a Sant Pere i dotar-la dels béns propis per a la “recepció de pobres”.4 Sembla ser que Pere Grony, havia comprat inicialment alguns terrenys prop de l’església de Caldes, en el terme del Castell de Mataró, sota la jurisdicció eclesiàstica de les parròquies de Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Caldes (avui de Montalt). El capítol, com hem dit, va autoritzar la construcció de la nova capella de Caldes amb un hospital i la va fer dependre directament de la Seu de Barcelona, escapant-se de la jurisdicció eclesiàstica de les parròquies anteriorment esmentades. A nivell jurisdiccional, es convertiria en una quadra de la demarcació del Castell de Mataró.5 S’especifi ca també que aquesta capella-hospital havia d’estar regentada pel propi Pere Grony de per vida, en qualitat de prior de la comunitat. Els càrrecs de rector de la parròquia i l’elecció d’altres clergues serien proposats per Pere Grony i aprovats pel bisbe directament. Un cop mort aquest, l’elecció es faria igual a càrrec del rector, amb el consens dels frares del lloc, abans de la presentació el candidat al bisbe. Els pactes amb la catedral, també contemplaven el permís per a l’enterrament en el cementiri de Caldes dels parroquians que vivien en els alous de l’església-hospital, malgrat habitessin en territori de les parròquies de Llavaneres o Montalt.6 El 21 de juny del 1240, apareix en la documentació com a rector de Santa Maria de Caldes un nou rector, Francesc de Vilaplana, cavaller i militar, fet que fa suposar que Pere Grony ja havia mort.7

2SALARICH,1882, p. 37-40. A part de citar els documents sense dir-ne la procedència, reprodueix integrament en l'apèndix B (p. 155-158) el document del 9-VII-1219.3SALARICH,1882, p.40-41. També cita una compra de terres a Berenguer Vicens, mare i germana sense explicitar l'indret on es localitzen ni la quantitat de diners. Salarich explica que el docu-ment d'aquest últim es troba en mans del notari d'Arenys Feliu Baralt i Sellès).4ACB.- Speculum Offi cialatus, fol.225. PUIG PUIG, 1929, apèndix documental.5PONS, 1984, vol.III, doc.1, p.120-121.6ACB.- Dotaliarum, vol.VII, fol.174.7SALARICH,1882, p.42.

79


Prendre les aigües en època medieval. El termalisme medieval a Caldes d’Estrac

A l’època medieval, com a l’època romana, es varen continuar utilitzant els espais termals per a un ús terapèutic. L’origen d’aquesta funcionalitat de l’aigua es deu a Hipòcrates. En el seu Tractat sobre aires, aigües i llocs, fa referència a les aigües minerals, establint-ne el seu ús per a sanar pulmonies, dolors de costat, febres i convulsions i indicant-ne les seves contraindicacions. Després es troben clars testimonis de l’ús dels banys calents en els antics escriptors grecs com Sòcrates, Plató i Aristòtil. L’escola hipocràtica sostenia que la malaltia era el resultat d’un desequilibri al cos dels quatre humors, uns fl uids que en bona salut es trobaven naturalment en una proporció igual. Quan els quatre humors (la sang, la bilis negra, la bilis groga i la fl egma) es desequilibraven (“discràsia” o mala mescla), l’individu emmalaltia i romania malalt fi ns que es recuperava l’equilibri. La teràpia hipocràtica es concentrava a restaurar aquest equilibri. En general, la medicina hipocràtica era molt gentil amb el pacient; el tractament era suau i destacava la importància de mantenir el client net i estèril. Per exemple, només es feia servir aigua neta o vi per a les ferides, tot i que un tractament sec era preferible. A vegades, es feien servir liniments balsàmics. Després d’Hipòcrates, el següent metge de rellevància fou Galè, un grec que visqué entre els anys 129 i 200. Galè va perpetuar la medicina hipocràtica, expandint-la en totes les direccions. A l’edat mitjana, els àrabs adoptaren els mètodes hipocràtics a nivell mèdic.

A l’igual que en els banys àrabs, hi ha edifi cis termals solament documentats que no han arribat a nosaltres, com els banys d’Arles del Tec a Amélie-les-Bains (Vallespir). A la Cerdanya en tenim de documentats a Font-Romeu, Llo, Dorres (les Escaldes) i a Sant Thomas-les Bains, prop de Montlluís, i, també en el Pirineu, a les Escaldes d’Engordany, a Andorra. Els més coneguts, però, pertanyen a poblacions amb un origen romà que ja aprofi taven l’ús terapèutic de l’aigua calenta que brollava del subsòl. En tots els casos, van reutilitzar estructures romanes antigues després d’una època d’abandonament. L’auge d’aquests espais termals coincideix en tots ells a la baixa edat mitjana i en aquests vells espais enrunats s’hi van bastir edifi cis hospitalaris. A Catalunya els tenim documentats a Aqua Voconiae (Caldes de Malavella), Aqua Calidae (Caldes de Montbui) i Caldes d’Staracho (Caldes d’Estrac).

80


Els banys de Caldes d’Estrac utilitzen les aigües granítiques, ferruginoses i clorades sòdiques que brollen del subsòl amb una temperatura aproximada de 38,8 ºC a 41,0 ºC i amb importants qualitats curatives. Provenen del massís granític del Maresme i arriben al centre de la vila gràcies a una galeria subterrània de 22,9 metres de llargada. Són apropiades en els casos de tensions i contractures musculars i amb propietats sedants o antiinfl amatòries. També estan especialment indicades per a les afeccions cutànies, respiratòries, circulatòries i pels reumatismes crònics.

El 1343 ja consta l’existència d’una casa de banys, independent de l’hospital, propietat de la ciutat de Barcelona i el 1396 el Consell de Cent barceloní va donar permís per a construir-hi un nou edifi ci, fet que coneixem pel registre de dos pagaments, l’un de 100 lliures i l’altre de 300 sous respectivament.8 Posteriorment, a l’any 1394, en un decret reial9 es documenta un greu estat de deteriorament de l’edifi ci de l’hospital, els banys i la font d’aigua calenta. La font era utilitzada per activitats allunyades de la funció guaridora i s’acusa que els veïns del poble de que “ameren publicament canem, oli, buyden e laven ventres e budeyls de porchs, de moltons, cabrits, anyells e d’altres animals, remullen e laven bugades e altres draps e coses sutzes dins la dita font o aljup o ix la dita aigua”. Malgrat tot l’aigua seguia sent utilitzada pel banys de malalts, els quals “...ignorants les dites sutzures se banyen en la dita aygua corrupta e ensutzeida, axi com deurien cobrar garió e sanitat de llurs malalties aquells les multipliquen”. Per això, el rei Joan II va publicar unes fortes multes i penes de presó per els que no respectessin la utilitat guaridora de les aigües termals.

El 23 de febrer de 1396, el rector Francesc Faber va vendre la quadra de Caldes a la ciutat de Barcelona. La venda incloïa a banda de la jurisdicció, els drets dels banys d’aigua calenta. Sabem, a partir d’aquesta venda, que la casa dels banys estava situada prop de l’església de caldes “...alienare balnea iuxta dictam vestram ecclesiam constituta vocata banys de caules desterach antiquitus hedefi cata...“. 10 A partir d’aquest moment, Caldes d’Estrac es constituïa en Carrer de Barcelona a l’igual que Tàrrega, Vilagrassa, Terrassa, Sabadell i Montcada. Aquests llocs serien governats per un sol procurador representant el Consell de Cent fi ns el 8 d’agost de 1454 que es va crear el càrrec de saigh i corredor del lloc de Caldes. 11

8AHCB: Llibre de deliberacions del consell. CARRERAS, 1893 b p.107-108; BATLLE, 1985, p. 67.9ACA: Registre de Cancelleria Reial, 1927, fol.180 v. BATLLE, 1985, p.169-171.10AHCB: Tertius liber vermilius, fol.276. Document transcrit a CARRERAS, 1893, p. 96-98.11CARRERAS, 1893, p. 99.

81


Les termes consistien en un edifi ci de planta baixa amb una sèrie de piscines separades per un passadís, el qual es trobava situat en el lloc on actualment hi ha l’edifi ci de l’ajuntament. Tenim constància de l’engrandiment d’aquest primitiu edifi ci en diferents moments. L’any 1766, el rector Francesc Sanz va construir 8 banys més dels que existien, quatre a cada costat del corredor. De la mateixa manera, l’any 1794 per causa d’haver baixat el nivell de les aigües van instal·lar una bomba. Cinc anys més tard, es van construir 4 banyeres més baixes. L’edifi ci actual dels banys, al costat de l’antic, va ser construït de nou l’any 1819.

Les estades reials a Caldes d’Estrac per benefi ciar-se de les seves qualitats curatives

Tenim notícia de l’interès pels banys de diversos comtes-reis de la Corona d’Aragó. El primer en fer-hi estada va ser el rei Jaume II. Entre l’octubre de 1318 i el març de 1319, aquest monarca va contraure la malaltia del paludisme. 12 La malaltia li sobrevingué a Figueres mentre es traslladava a Perpinyà, fet que el va portar a donar mitja volta i tornar a Barcelona. Segons s’expressa en una carta al seu cosí Sanç de Mallorca es queixava de febres altes que el tenien retingut al llit amb tal gravetat que li van fer témer per la seva vida.13 Tot indica que la malaltia no va ser l’única causa de l’agreujament de l’estat de salut del rei. També va infl uir l’estat de depressió que estava patint, causat per diverses raons. Per una banda, la desavinença conjugal amb la seva dona Maria de Xipre o Maria de Lusignan ( 1279 - 1319 ), 14 fet agreujat per un escàndol palatí causat per motius del servei i que portaren a reformar tota la cort palatina de la reina amb depuració dels càrrecs principals. Per altra banda, l’actitud de l’infant Jaume, príncep hereu de la corona, que refusava el matrimoni de

12En l’antiguitat rebia el nom de febre romana i hi ha qui la considera una de les raons del declivi de l’Imperi romà. S’anomena malària (de l’italià malària o aire dolent) o també paludisme (del llatí palus, llacuna) degut a que es transmet per una picada de mosquit. Els símptomes més clàssics són febre, calfreds, vòmits, sudoració profusa, dolors musculars i mal de cap. Són atacs cíclics que duren de 6 a 12 hores i es poden produir cada 48 o cada 72 . Durant un examen físic, es detecten alteracions al fetge (hepatomegàlia) i a la melsa (esplenomegàlia). Una de les seqüeles més greus del paludisme és l’anèmia. La infecció per Plasmodium falciparum és la més greu i més freqüent (terçana maligna), i pot produir icterícia, trastorns de la coagulació, xoc, insufi ciència renal, diarrea, encefalopatia aguda i coma. 13MARTÍNEZ, 1991, p.137.14Maria de Lusignan (1279 – 1322) va ser la segona esposa de Jaume II i era coneguda també com a Maria de Xipre. Era fi lla del rei de Xipre Hug III i d’Isabel d’Ibelin. Es va casar per poders amb Jaume II l’any 1315 a Nicòsia (Xipre) i pel desembre del mateix any amb cerimònia solemne a Girona.

82


convinença amb Leonor, fi lla del rei Ferran IV de Castella. El 18 d’octubre de 1319 es va celebrar a Gandesa l’estrany casament de l’Infant, conegut com “la farsa de Gandesa” ja que el casament es va celebrar i tot seguit l’Infant Reial va abandonar Gandesa i va demanar poc temps després l’anul·lació del matrimoni, i la renuncia dels seus drets successoris, ingressant a l’orde de Sant Joan de Jerusalem (22 de desembre de 1319) i a l’any següent (19 de maig de 1320) a la de Montesa residint com a monjo en el monestir de Santes Creus. Aquestes desavinences van distanciar-lo del seu pare provocant que ni tan sols el visités durant la malaltia. 15 En tercer lloc, també va infl uir negativament en l’estat anímic del monarca, el deteriorament de les relacions diplomàtiques amb el regne de Granada arran de la mort de Pere de Castella, marit de la seva fi lla la infanta Maria.

Tal com hem dit, la malaltia li comportà la idea de la fi propera de la seva vida, i això el va portar al mes de novembre de 1318 a subscriure les últimes disposicions, on especifi cava la forma de satisfer els deutes contrets preveient la venda de joies i béns mobles per manca de diners.16 Malgrat la gravetat de la malaltia, el rei Jaume II no va morir i en arribar la primavera va observar una substancial millora, tot i que en una carta al seu segon fi ll i successor Alfons, datada a Tarragona el 2 de març del 1320, admetia que encara no estava curat del tot.17 Jaume viuria i regnaria encara uns 10 anys més. La reina també va sofrir d’un delicat estat de salut, ja que consta que, el 17 de setembre de 1318, ella també patia fortes febres. El febrer de 1319 la reina estava encara convalescent a Tortosa 18 i els metges li van aconsellar de prendre els banys a Caldes d’ Estrac. Segons una carta datada a Barcelona el 29 de març del 1319, el rei la va autoritzar a traslladar-se a Caldes d’Estrac seguint el consell dels doctors.19 També coneixem que Jaume II ja havia estat anteriorment a Caldes d’Estrac, gràcies a una carta signada per ell des d’aquest lloc el 22 d’agost de 1312 i

15MARTÍNEZ, 1991, p.137-139.16ACA: Registre de Cancelleria Reial, 280, fol.58. Les disposicions testamentàries es troben àmpliament documentades i analitzades a Martínez, 1948, p. 256 i també a MARTÍNEZ, 1991, p.138.17ACA: Registre de Cancelleria Reial, 246, doc. 4. MARTÍNEZ, 1948, doc. 317, p.236.18MARTÍNEZ, 1948, p. 255.19“Ilustri domine Marie, Dei Gratia Aragonum Regine, Karissime coniugi nostre. Tacobus, per eadem etc. Salutem et intime dileccionis afecctum.Recepta littera vestra per quam nobissigni-fi catis pro salute persone vostre intendere veure ad balnea Calidarum, vobis respondens quod placed nobis quod ex quo invenistis de consilio fi sicorum dicta balnea que vobis utilia, ad bal-nea ipsa accedatis et quecumque alia faciatis saluti vostre utilia. Data barchinone, IV Kalendas aprilis. Anno Domini M.CCC, nonodecimo”. ACA: Registre de Cancelleria Reial, 245, fol. 108. Publicada a MARTÍNEZ, 1948, vol. II, doc 277, p. 197.

83


dirigida al tresorer reial Pere March donant ordres de separar el personal que va venir de Castella amb la infanta Leonor dels restants servidors de la casa d’ella.20

En agraïment als serveis prestats per l’hospital de Caldes d’Estrac, el 18 d’agost de 1319, es va fer donació d’una capa de cor a aquest temple-hospital segons consta en la relació d’entrades i sortides d’objectes artístics de la cambra reial: “...ecclesie sancte Marie Balneorum Calidarum d’Estarach, prope mare, unam capam de coro de purpra, cum signis aquilarum et avium, forratam de panno croceo”. 21 Segurament, la durada de la malaltia i la incomoditat de perllongar l’estada a Caldes van portar que es prenguessin mesures per condicionar algunes estances del Palau Reial de Barcelona per tal que la reina en pogués passar els símptomes amb més lleugeresa. Aquestes reformes que van consistir en la construcció d’uns banys en el palau es va encarregar al mestre de cases Pere Muntanyol. Les obres devien presentar certes difi cultats ja que hi ha partides pressupostàries posteriors que indiquen que l’espai va patir forces reformes més endavant. A indicacions dels metges, l’aigua utilitzada pels banys era portada de Caldes d’Estrac. Pere Muntanyol també va tapar les goteres “en lo terrat sobre la cambra de la senyora, ja que’s plovia“ i va intervenir en algunes reformes a la cuina i en un safareig. 22 Sembla que la cura no tingué un efecte guaridor sufi cient ja que sabem que la malaltia es va agreujar fi ns la mort de la reina el setembre de 1322.23

L’estada dels reis a Caldes es realitzava en una casa pròpia anomenada la “Casa del Rei”. Ens testa la seva existència un decret a favor de Caldes d’Estrac signat l’11 de juliol de 1394 en temps del regnat de Joan II. Aquest document descriu que els monarques de la corona catalanoaragonesa tenien una residència pròpia a Caldes per tal de residir-hi en les seves estades al balneari. Joan II ens ho descriu d’aquest manera “...per lo qual rao nostres predecessors de gloriosa memoria havents gran afeccio al be que a la cosa publica pervenia per virtut de la dita aygua-faherent construir vora de la dita font o aljup on ix la dita aygua, una casa apellada vuy Cambra del Rey on ells e lurs successors en cas de necessitat e en altra manera poguessen estar o habitar, la qual vuy per

20ACA: Registre de Cancelleria Reial, 251, fol.60. Publicada a MARTÍNEZ, 1948, i traduïda a BATLLE, 1985, p.171-172.21MARTINEZ – VILAR, 1953-1954.22ACA: Llibres de Tresoreria de la Reina Maria de Lusignan (1319-22) folis XVI- XC. MARTÍ-NEZ, 1948, p. 263.23MC VAUGHT, 1993, p. 146.

84


concessio nostra te e posseeix lo feel scriva nostre Berenguer Carrera...”. 24 No hi ha certesa d’on estava situada la Casa del Rei de Caldes, però una tradició popular la situa en la casa núm.5 del carrer Baixada de l’església. En aquesta casa, solament es pot observar en l’actualitat, una sèrie de portals i fi nestrals gòtics en la façana.

Un altre rei que va fer estada a Caldes d’Estrac va ser Alfons III el Benigne (1299 -1336) que va visitar els banys un any abans de la seva mort el 1335 realitzant diverses estades; al febrer, a l’abril i fi nalment la darrera al mes de juny. La raó inicial va ser la prescripció mèdica per haver contret una dolença al peu per la llarga duració d’un viatge des de València a Barcelona. Sembla que va sortir de València a principis de juny per dirigir-se a Barcelona, a on hi va arribar aproximadament en una data propera al 10 de juny. El dia 19 d’aquest mes ja sojornava a Caldes d’Estrac, perquè emet un document en aquesta població. El dia 21 de juny apareixen noves disposicions emeses des de Barcelona però el 26 de juny tornen a ser redactades i signades des de Caldes (Calidarum Destarach). A partir del 27 de juny i fi ns al 6 de juliol són datats des de Badalona i els restants fi ns a la seva mort el 24 de gener del 1336 des de Barcelona.25

24ACA: Registre de Cancelleria Reial, 1927, fol. 180 v. Publicada i traduïda a BATLLE, 1985, p.169-171.25ACA. Reg.536, fol.33-34 a MC VAUGHT, 1993, p. 1; MIRET, 1909, p.123. Agraeixo la notícia d’aquest fet a A. Viñalonga.

Casa del Rei (Caldes d’Estrac)Façana de l’anomenada Casa del Rei, actualment carrer de l’església número 5. Encara conserva un portal i un fi nestral gòtics.

Casa del Rei (Caldes d’Estrac)Detall d ela fi nestra gòtica de la Casa del Rei.[Fot. J. Graupera]

85


Bibliografi a

BATLLE, Albert (1985). Caldes de Estrach o Caldetes. Un vell plet. Caldes d’Estrac: Ajunt. de Caldes; Caixa Estalvis Laietana.

CARRERAS CANDI, Francesc (1893). Caldetes o l’antigua quadra d’Estrach (Notas históricas). Barcelona: L’Avenç.

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (1995). “Un capitell romànic d’infl uència rossellonesa a Caldes d’Estrac (Maresme)” a Lambard. Estudis d’art medieval. Volum. VII (1993-94). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. P. 81-88.

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2000).“Caldes d’Estrac a l’època medieval” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm. 50 (febrer, 2000), pàg.12-16

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2008) [Consulta en línia]. “Un capitell romànic a Caldes d’Estrac” a Maresme Medieval. Bloc d’en Quim Graupera, (dissabte, 19 d’abril de 2008). http://quimgraupera.blogspot.com.es/2008/04/un-capitell-romnic-caldes-destrac.html. [Consulta el 04 d’octubre de 2014]

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2008) [Consulta en línia]. “Apel·les Mestres un dibuixant del patrimoni medieval de Caldes d’Estrac” a Maresme Medieval. Bloc d’en Quim Graupera, (dissabte, 8 novembre de 2008). http://quimgraupera.blogspot.com.es/2008/11/apelles-mestres-un-dibuixant-del.html. [Consulta el 04 d’octubre de 2014]

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2009) [Consulta en línia]. “Joaquim Salarich (1816-1884), historiador de la Caldes d’Estrac medieval” a Maresme Medieval. Bloc d’en Quim Graupera, (divendres, 2 octubre de 2009). http://quimgraupera.blospot.com.es/2009/10/joaquim-salarich-1816-1884-historiadors.html.[Consulta el 04 d’octubre de 2014]

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2010) [Consulta en línia]. “Conferència sobre el tema “El rei Martí i els banys” a l’Institut d’Estudis Catalans” a Maresme Medieval. Bloc d’en Quim Graupera, (diumenge, 14 febrer de 2010). http://quimgraupera.blospot.com.es/2010/02/conferencia-sobre-el-tema-el-rei-marti.html. [Consulta el 04 d’octubre de 2014]

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2010). “Martí l’Humà i els banys. El termalisme a Catalunya durant l’edat mitjana” a Lambard. Estudis d’art medieval. Volum XXI (2009- 2010). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic. Pàgs.79-97

86


GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011). “Els monestirs del Baix Maresme. Una visió de conjunt.” a Els monestirs medievals. IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Revista Felibrejada, núm. 93 (2011). Grup d’Història del Casal. Mataró.

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2014) [Consulta en línia]. “L’estada del rei Jaume II a Caldes d’Estrac (1318-1319)” a Maresme Medieval. Bloc d’en Quim Graupera, (dissabte, 15 març de 2014) . http://quimgraupera.blospot.com.es/2014/03/lestada-del-rei-jaume-ii-caldes-destrac.html. [Consulta el 04 d’octubre de 2014]

HUMET, Maria Victòria (2006). Aigua termal i aigua de mar a Caldes d’Estrac, Caldes d’Estrac, Caldes d’Estrac : Ajuntament de Caldes d’Estrac. (Aquae Calda,3).

MARTÍNEZ FERRANDO, J.Ernesto (1948). Jaime II de Aragón. Su vida familiar. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Cinetífi cas. Escula de Estudios Medievales. (Estudios, IX).

MARTÍNEZ FERRANDO, J.Ernesto (1991). “Jaume II” a Història de Catalunya. Biografi es catalanes. Vol. 6: Els descendents de Pere el Gran. Barcelona: Ed. Vicens Vives – El Observador. P.137-139

MARTINEZ FERRANDO,J.; VILAR BONET,M. (1953-1954). “La Cámara Real en el Reinado de Jaime II(1291-1327). Relaciones de entradas y salidas de objectos artísticos” a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol.XI ( 1953-1954), p.144.

MC VAUGH, Michael R. (1993). Medicine before the plage. Practitioners and their patients in the crown of Aragon (1285-1345). Cambridge: Cambridge University Press.

MIRET i SANS, Joaquim (1909). “Itinerario del rey Alfonso III de Catalunya IV de Aragón, el conquistador de Cerdeña” a Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras, núm. 9 (1909)

PUIG PUIG, Sebastià (1929). Episcopologio de la Sede Barcinonense. Apuntes para la historia de la iglesia de Barcelona y de sus prelados. Barcelona: Biblioteca Balmes.

PONS i GURI, Josep Maria (1984). “Jurisdiccions compartides a la Catalunya baix-medieval”. Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Barcelona: Noguera, vol.III, p.120-121. Doc.1.

87


SALARICH, Joaquim (1882). Apuntes para la història de Caldas de Estrach (vulgo) Caldetas. Barcelona: La Renaixensa.

89


METGES, FARMACÈUTICS I CENTRES ASSISTENCIALS A VILASSAR DE MAR ENTRE ELS SEGLES XIX I XX

Alexis Serrano Méndez

Metges

Diversos metges han deixat petja a Vilassar de Mar. En ressenyarem dos que han deixat una petjada palpable a peu de carrer, un Josep Masriera al qual el poble dedicà un carrer i l’altre el Dr. Jaume Casas al qual s’erigí un monòlit de remembrança.

Josep Masriera i Soqué nasqué a Barcelona el 1855 essent fi ll del doctor en Medicina Josep Masriera Font de Premià de Dalt i de Madrona Soqué Porredon d’Alella. Estudià a la Universitat de Barcelona i l’any 1873 obtingué el títol de doctor en Medicina i Cirurgia per La universitat de Montpeller. S’establí a Vilassar de Mar on s’esposà amb Felipa Guardiola Comas el 1879. El 1880 marxà a Xile i s’establí com a metge a les mines de Carbó de Lota, allà es doctorà en farmàcia l’any 1881. Amb la seva esposa tingué nou fi lls dels quals, quatre es dedicaren a la medicina. Josep s’establí a Premià de Mar, Felip i Guillem a Vilassar de Mar i Emili a Vilassar de Dalt.

Fundà amb Mn. Carles Bartrina la Benefi cència Parroquial de Vilassar de Mar i fou nomenat cavaller de primera classe de l’Orde Militar amb el distintiu blanc de la Reina Regent Maria Cristina. Va rebre diverses condecoracions com ara la Medalla d’argent de que li atorgà el president del Consell de Ministres, Antoni Maura amb motiu del centenari de les Armes del Bruc (1908), també José Canalejas el condecorà amb la medalla d’argent amb motiu del primer centenari del Setge de Girona (1910). Li concediren també la medalla de plata de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags. Fou jutge de pau de Vilassar de Mar entre 1897 i 1901, alcalde entre 1890 i 1893 i regidor entre 1893 i 1897. Al Cos de Sometents Armats de Catalunya va ocupar diversos càrrecs, primer caporal del districte de Vilassar, després Sotscaporal del Partit Judicial de Mataró i el 1915 fou ascendit a Caporal del Partit.

90


El 1917 el ple de l’ajuntament acordà que a un carrer obert durant l’alcaldia del Dr. Masriera se li donés el seu nom. Fins aleshores hom coneixia aquell carrer com “Nou de Sant Francisco” perquè unia la Plaça de l’Era amb el Carrer de Sant Francesc.1

El Doctor Jaume Casas treballà al servei del Casal de Curació durant la part central del segle XX. Per la seva bonhomia i el tracte que donava als pacients aviat fou una persona molt estimada. Per causa del grat record per la seva competència mèdica i la seva humanitat, a la darreria dels anys setanta la Junta del Casal de Curació tingué a bé d’erigir el monòlit en record i homenatge del metge al bell mig del pati davanter de l’hospital.

El monòlit de granit és d’autor desconegut i duu la inscripció incisa en un rebaix de la part baixa del fust i un medalló de bronze amb l’efígie de l’homenatjat. La inscripció diu “Vilassar de mar – al Doctor – Jaume Casas – 1913 – 1977” El monòlit té una alçada d’uns 2 metres i una amplada d’un metre aproximadament i data de l’any 1978.

Farmacèutics

Com és ben sabut, els apotecaris han estat sempre tot un referent social des del seu naixement a la baixa Edat Mitjana. Els hereus dels apotecaris i dels especiers, els farmacèutics, són el nexe d’unió entre la medicina de consulta i la salut dels ciutadans del carrer. Per prescripció legal havien de comptar amb estudis reconeguts, fet que els conferia un grau intel·lectual destacat en el si de la societat agropecuària i marinera que els envoltava. A Vilassar de Mar el primer apotecari del que es té constància fou Genís Graupera que inaugurà el primer establiment per l’elaboració de les receptes mèdiques al carrer d’en Roig. Genís Graupera va ser un dels protagonistes de la segregació municipal de Vilassar de Mar ja que en les reunions que aplegaven els obrers de l’església de Sant Joan i en les que formaven part les dues comissions de pagesos i matriculats de mar que havien d’aconseguir l’emancipació parroquial i municipal sempre hi fi gurava el boticari Graupera juntament amb la capellania de Sant Joan. Això succeí a la segona meitat del segle XVIII, però l’apotecaria dels Graupera perviuria en

1Bas, Damià: Carrers i Gent de Vilassar de Mar. Pp. 112-115.

91


el temps fi ns ben entrat el segle XIX, ja que el seu fi ll també anomenat Genís Graupera exercí d’apotecari a la mateixa casa paterna.2

A la primera meitat del segle XIX dos farmacèutics més obriren botiga al nostre poble. Aquests boticaris foren d’una banda Francesc Colom, més conegut com a Senyor Francisco i de l’altra Ramon Coromines conegut com Senyor Ramon. Ambdós apotecaris foren poc o molt coetanis i per les mateixes dates inauguraren llurs farmàcies. El primer, que havia estat dependent del predit Graupera ho va fer al carrer d’Anselm Clavé, llavors carrer de l’Era, mentre que el segon, provinent de l’Ametlla del Vallès, en un primer moment s’instal·là a Can Nadal, al costat de la torre de guaita, per després ubicar la seva farmàcia defi nitiva a l’antiga plaça vella, actual plaça de l’Era.

Cap a fi nals de segle XIX i a cavall dels primers anys dels segle XX, hi hagué tres farmacèutics més a Vilassar de Mar. Aquests apotecaris foren: Celestí Tosquelles que tingué dues farmàcies una al carrer de Sant Roc i l’altra al carrer de Montserrat; Francesc Sangles que tenia la botiga al carrer de Sant Joan i Alexandre de Bouffard que tenia l’apotecaria al carrer de Montserrat. Aquests tres establiments tingueren una molt curta durada i al tombant del nou segle van desaparèixer.

La farmàcia, seguint l’evolució dels progressos de la medicina, ha anat canviant molt al llarg dels darrers tres segles. Si bé en un principi aquesta disciplina es basava bàsicament en els remeis fets de components vegetals fet que requeria als farmacèutics una bona formació en botànica, amb els anys, els avenços de la química en matèria curativa feren canviar el perfi l acadèmic dels professionals de la farmacopea.

Les farmàcies tradicionals eren llocs on s’atenien les primeres cures dels ferits que ho requerien i on s’elaboraven els específi cs seguint les receptes de prescripció mèdica. Tots els farmacèutics tenien el seu “vademecum” on a còpia d’anys anaven anotant les seves pròpies fórmules que a voltes rebien en nom o el sobrenom del pacient que les havia popularitzat. El diàleg fl uid entre metges i farmacèutics era vital en l’evolució dels seus pacients. Aquesta comunicació

2Serrano Méndez, Alexis: Vilassar de Mar 1784 un abans i un després. Conferència llegida per l’historiador Alexis Serrano Méndez amb motiu del 225 aniversari de la Reial Provisió de Carles III de Borbó per a la constitució del municipi de Vilassar de Mar. Ed. Centre d’Estudis Vilassa-rencs i Ajuntament de Vilassar de Mar. (2009). Pg. 33.

92


tenia lloc normalment a les rebotigues de les farmàcies entre morters, matraços, provetes, fl ascons i el sempre present microscopi de lents d’augment. En paral·lel a aquestes xerrades nasqueren altres tertúlies de caire regular amb botiguers, artesans, pescadors i pagesos on la veu del docte farmacèutic pontifi cava “excatedra”. Fruit d’aquestes tertúlies fou la revista “Noes” que s’edità entre 1916 i 1918 a l’abric de la rebotiga de la Farmàcia Almera.

A la mort sense descendència masculina dels dos apotecaris que hi havia al municipi, Francesc Colom i Ramon Coromines, un altre apotecari vilassarenc, Pere Almera i Comes, comprà el patrimoni de les velles farmàcies. L’any 1873 comprà la de Ramon Coromines i l’any 1896 la de Francesc Colom. Almera als volts del començament del segle XX, per mitjà de compra també esdevingué el propietari de les farmàcies de Francesc Sangles i d’Alexandre Bouffard, per tal de tenir el “monopoli” local. Pere Almera tenia una visió molt avançada del que suposava el negoci farmacèutic, posseïa també una farmàcia a Barcelona per mitjà de la qual embarcava al continent americà grans quantitats del seu xarop gelatinós de clorosfat-càlcic, un reconstituent ossi de la seva pròpia invenció que va tenir molt succés a l’època. S’enunciava als diaris així:

No más debilidad. El jarabe Almera de Clorosfato Calcico Gelatinoso, es el remedio más seguro para curar la DEBILIDAD, fortifi ca á los niños débiles (de carnes fl ojas) y á las personas debilitdas por la edad, el trabajo y los excesos.

Almera, que fou molt hàbil en la comercialització del seu producte l’arribà

a exportar a Amèrica. També edità targetons (cromos) a mode de prospecte on sindicava que es podia consumir també amb creosota de faig pura, o amb creosota de faig i codeïna o bàlsam de Tolú, o colomb, o amb bromoform i heroïna o amb brea creosotada i bàlsam de Tolú3. Fou precisament la combinació del Xarop Almera amb bàlsam de Tolú i hidrat de cloral el que va permetre a Dr. Pau Teixidor i Tarrida aplicar aquest xarop contra la Tos Ferina.4

3Segons el Boletín Bibliográfi co de la Reial Academia de Medicina, La recepta del Xarop Almera (Fué) empleada con éxito por los doctores Esquerdo, Tolosa, Labra, F. Vidal Solares, Samada, Bigas, Vintró, F. Castells, Badó, Casadeváll, Viader, Grabit, Segarra, Fonolleda, Boadas.4Calbet i Camarassa, Josep M. i Fontañà i Butchaca, Daniel: Metges i farmaceutics catalanistes (1880-1906).pg. 181.

93


L’any 1883 publicà un llibret de 47 pàgines en el que desglossava les virtuts del seu producte que li havia reportat alguns premis com el de l’Exposició Nacional de Madrid on presentà 19 xarops5 i la Regional de Vilanova i la Geltrú6.

Al marge de la farmàcia, Almera col·laborarà amb el farmacèutic terrassenc Bonaventura de Castellet que tenia la seva apotecaria a Argentona. Els dos muntaren un viver de ceps americans però sembla ser que el negoci no acabà bé7. Bonaventura de Castellet seguí sol la seva aventura vitivinícola i fou condecorat per Alfons XII per la seva aferrissada defensa en la introducció de ceps americans en la lluita científi ca contra la plaga de la fi l·loxera.

El darrer farmacèutic històric que s’establí a Vilassar de Mar fou Manel Roca Guàrdia, que aconseguí trencar el monopoli d’Almera, quan instal·là l’any 1904 la seva botiga d’específi cs al carrer del Carme. L’any 1952, el seu fi ll Manel Roca Marsal traslladà el negoci al carrer de Montserrat, just a la cantonada amb la carretera de Cabrils.

Si Almera havia assolit certa notorietat amb el seu xarop gelatinós de clorosfat-càlcic Manel Roca Guàrdia intentà el mateix amb un producte de la seva invenció, la Fierrodosa que a la premsa de l’epoca es venia així:

Mujeres que sufrís durante el periodo, tomad Fierrodosa (nombre registrado) Roca Guardia. Y el mes siguiente lo pasaréis bien. 8

Sembla ser però que la Fierrodosa de Roca Guàrdia no assolí ni de bon tros l’anomenada ni la trajectòria del versàtil xarop Almera.

5Ruíz Giménez, Ma Teresa: La exposición farmacéutica nacional de 1882, organizada por el co-legio de farmaceuticos de Madrid y la fabricación industrial del medicamento. Pp. 150 i 151. (1990). ...ALMERA Y COMAS, Pedro Farmacéutico residente en San Juan de Vilasar. Expone diecinueve jarabes compuestos, según Fernández Izquierdo151“enteramente nuevos como hasta el día no han presentado los extranjeros, ya para llenar las exigencias de los franceses, (...) ya para obtener el consumo de España”. Estos jarabes se citan en el folleto “La medicación fosforo cálcica” (Barcelona, 1882) del cual hace mención Fernández Izquierdo y en el que se alude: al gran valor de esta medicación, debido a la escasa cantidad de fosfatos que proporciona la alimentación.sus ventajas.las enfermedades en que estan indicadas, y sus compuestos.así como algunos casos prácticos de curación...6 Almera, Pedro: La medicacion fósforo-cálcica de Almera: Jarabe Almera de clorofosfato cálci-co gelatinoso, premiado en la Exposición farmacéutica Nacional de Madrid y en la regional de Villanueva y Geltrú. (1883).7Lladó, Josep: La fi l·loxera i Bonaventura Castellet. Revista Fonts. Novembre 2004. pg 11-13.8Mundo gráfi co. 21-8-1912.

94


Els centres assistencials

El grip espanyol que segons alguns fou la pandèmia més gran de la història motivà la fundació del Casal de Curació de Vilassar de Mar. L’epidèmia de grip va començar el 1917 i el 1918 havia causat d’entre cinquanta i cent milions de morts en tot el món en menys de dos anys. Aquesta epidèmia, coneguda internacionalment com el grip espanyol, fou anomenada així pel fet que la va patir el mateix rei Alfons XIII així com també més de la meitat de la població de Madrid... La coincidència cronològica de l’epidèmia amb el desenllaç de la I Guerra Mundial contribuí a la seva ràpida propagació ja que els soldats que tornaven del front afavoriren l’expansió dels virus.

El segon atac de l’epidèmia va arribar en un mal moment. Tot just acabava la

Primera Guerra Mundial i centenars de milers de soldats van començar a tornar a casa. Amb ells sovint viatjava el virus del grip, que ràpidament es propagava per les seves ciutats natals. La Gran Bretanya va ser un dels països que es va contagiar d’aquesta manera. Es calcula que un terç de la població va contraure la malaltia i que entre un 10 i un 20 per cent dels malalts van morir. L’impacte d’aquella terrible pandèmia alhora va impulsar la creació del Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions, ancestre de l’OMS i, a casa nostra, la creació d’algunes cases d’acollida de malalts i hospitals com fou el cas del Casal del Curació.

El 20 de febrer de 1918 l’ajuntament va acordar obrir una col·lecta per subscripció popular per tal de recollir els diners necessaris poder de convertir l’antic edifi ci del Col·legi Nàutic i Mercantil dels Monjo en hospital provisional. Mentre seguiren els tràmits per constituir l’hospital provisional, la virulència de l’epidèmia va remetre no sense deixar un important cost humà a la vila. Aquell tràgic esdeveniment feu palès que la vila no estava pas preparada episodis com aquell i és per això que Maria Vidal i Casacuberta, fi lla del industrial manresà amb colònia tèxtil a Puig-reig i esposa de l’industrial cotoner Lluís Jover, dama de cultura i pietat, decidí crear un “Hospital i casa de Salut” amb fons propis juntament amb els procedents de la col·lecta popular. Així doncs els esposos Jover Vidal aquell mateix any 1918 compraren uns terrenys a Ponent del Carrer de Sant Genís, iniciaren les obres i incentivaren la creació d’una junta que assumís la gestió del nou hospital. El 10 de gener de 1919 es creà la Junta del Patronat del Casal de Curació. La col·lecta popular seguí en paral·lel a l’inici de les obres i a fi nals de febrer de 1920 fi guraven 326 donants i l’import recaptat assolit fi ns aleshores 38.106,30 pessetes.

95


L’11 de juliol de 1920 els Jover Vidal signaren la cessió dels terrenys i de les instal·lacions a la dita junta i el 8 d’agost s’inaugurà el centre hospitalari com recorda la placa que hi ha al vestíbul principal.9

L’edifi ci resultant és encara avui utilitzat amb fi nalitats assistencials tot i que és reservat per la gent gran. Amb posterioritat a la seva inauguració i en successives reformes s’han construït, unes sales de vetlla dedicades als serveis funeraris de la vila, una sala polivalent comunitària per els residents i a la part posterior s’hi alçà un Centre d’Atenció Primària (CAP) que duu el Nom de Dr. Bruguera Masriera.

De la part antiga de l’edifi ci formalment podem dir que el seu estil és equilibrat

i pot inscriure’s dins els paràmetres del noucentisme, tot i que en alguns aspectes denota referències modernistes, com el coronament ondulant de la façana i dels cossos annexes. La premsa de l’època subratllava que:

... Se trata de un edifi cio construido exclusivamente para hospital, con todos los adelantos modernos, con absoluto confort y hasta con lujo. Situado entre la montaña y el mar, reúne todas las condiciones de un verdadero Sanatorio. Los humildes que, por desgracia de su enfermedad, tengan la surte de ir a para a aquella Santa Casa, no tendrán nada que envidiar a los poderoso ni en comodidades, ni en atenciones....

En remembrança de l’acte d’altruisme el 14 de juliol el ple de l’ajuntament decidí posar el nom de la benefactora a l’ampliació del carrer de Sant Genís del tram compres entre el carrer de Buenos Aires fi ns la via Octaviana (aleshores Torrent d’en Pinyàs), que en un tram transcorre davant del Casal de Curació.

El matrimoni Jover Vidal estiuejava a Vilassar de Mar i a Camprodon i no només deixà un hospital a Vilassar de Mar, també és fruit de la seva vocació altruista la fundació del Sant Hospital de Camprodon. Per la seva obra, l’orde de Benefi cència la condecorà amb la medalla de l’orde i li donà el títol de “Molt Il·lustre Senyora”.10

9 J.H.S Mercès als caritatius sentiments de la virtuosa dama Na Maria Vidal i Casacuberta de Jover, s’aixecà aquest Casal del qual en féu entrega al Patronat per a la seva direcció i adminis-tració, el dia 11 de juliol de 1920, essent ofi cialment inaugurat el dia 8 d’agost del mateix any. – A:MDG.10Bas, Damià: Carrers i Gent de Vilassar de Mar. Pp. 171-175.

96


L’altre centre que en diríem assistencial és el Casal dels Desvalguts fundat l’any 1908 i que tenia les seves instal·lacions entre els carrers de la Mare Caterina Corominas i del Roser. Més que un centre de convalescència per malalts era més aviat un hospici on es donava acollida a gent gran que vivia en soledat i sense recursos així com també impedits físics i en alguna ocasió malats mentals. Ateses les defi ciències del sistema aquest centre atès per monges es cuidada sobretot de lluitar contra la malnutrició i en alguns casos s’encarregaven de fer cures pal·liatives. A la dècada dels anys 70 del segle XX un seguit de prohoms encapçalats per Lluís Font i Vila el refundaren i el convertiren en la Casa Pairal. La nova junta aconseguí fi nançament i modernitzà les instal·lacions per convertir-lo en un geriàtric on preferentment s’hi havia d’acomodar ancians de la localitat. Anys més tard s’aprengué una nova remodelació.

97


El laboratori de Pere Almera Comas als volts dels anys vint amb tota la plantilla al complet a la taula on elaboraven el seu xarop gelatinós de clorosfat-càlcic, el famós Xarop Almera. S’hi poden veure, a part del personal que hi treballava, algunes de les ampolles del reconstituent ossi, així com part dels curiosos instruments que empraven en llur fabricació.

98


La rebotiga de la Farmàcia Almera, cap a inicis del segle vint, en una de les cèlebres tertúlies de savis. Juntament amb el farmacèutic Pere Almera, hi ha el Dr. Masriera, el Dr. Manuel de Chia i el Dr. Francesc Martín; el senyor del darrera era un dependent de la farmàcia probablement en Josep Ballart conegut com “Josepet de la farmàcia”.

99


A dalt, a la dreta, la façana de la Farmàcia Roca quan encara era al carrer del Carme l’any 1950. A dalt a l’esquerra, façana de la Farmàcia Almera a la plaça Vella actual plaça de l’Era.

El Casal de Curació en una imatge de fi nals dels anys trenta.

101


L’HOSPITAL DELS POBRES DE TORDERA

Joan Bou i PlaJaume Vellvehí i Altimira

Hospitals de pobres

A l’Edat Mitjana, els hospitals eren institucions amb un caràcter no només mèdic sinó també, i per damunt de tot, assistencial a fi d’acollir a tot tipus de persones necessitades, pobres i malalts, naturals de la vila o forans. Els hospitals donaven refugi a pelegrins i soldats ferits i a tota mena de passavolants sense recursos, actuant també d’hospici eventual acollint a infants abandonats. De fet però, pobres i malalts es un mateix concepte donat que en la societat medieval la malaltia era una de les formes que prenia la pobresa. Entre les classes benestants, generalment, en posar-se malalts es rebia l’assistència mèdica en el propi domicili.

Els hospitals van néixer en els moments de bonança econòmica a partir de llegats testamentaris i vinculats inicialment a institucions religioses. Més endavant, al llarg del segle XV, es van anar secularitzant passant a ser una iniciativa més de caràcter civil, com ara l’Hospital de pobres de Malgrat instituït a partir de la deixa testamentària d’Hug Descolomer el 1441, o quedant-ne sota el control amb els governs municipals com el de Mataró que ja al segle XVI l’òrgan que s’encarregava de nomenar els administradors era el Consell de la Vila.

Els edifi cis hospitalaris de les poblacions petites, generalment, consistien en una casa que acostumava a tenir dues zones diferenciades, una per a homes i una altra per a dones, podien tenir cuina i altres dependències i disposaven d’una capella annexa per a l’assistència espiritual i en alguns casos un petit cementiri propi. Tenia cura de l’edifi ci un administrador, l’hospitaler, que sovint era un matrimoni que hi residia. Quant a la seva capacitat dependrà de la població a la

102


que doni servei, per exemple al segle XVI l’Hospital de pobres de Mataró tenia vuit llits1 i, com veurem, el de Tordera en tenia tres al segle XVIII.

L’economia dels hospitals es recolzava en censals, deixes testamentàries i almoines. Però generalment la seva situació econòmica era força complicada. Per aquest motiu s’anaren creant altres formes d’obtenir recursos a partir de l’obtenció de privilegis que asseguraven uns ingressos a partir del control i monopoli de certes activitats. Per exemple, l’Hospital de pobres de Mataró el 1585 obtenia del rei Felip II el privilegi d’heretar els béns i possessions d’aquells que hi morissin sense hereus i sense haver fet testament. O bé la celebració de rifes a favor de l’hospital. Per exemple l’any 1510, el lloctinent del rei Ferran el Catòlic va concedir a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona la llicència per a poder fer sortejos de joies i, més endavant, ja al segle XIX, s’organitzarien tómboles benèfi ques.

Sense exercir-ne el monopoli els administradors dels hospitals també organitzaven activitats de lleure a benefi ci de la institució. Així, a principis del segle XIX, l’Hospital de pobres d’Arenys organitzava balls públics i cobrava 2 quartos per cada ballador2. Si que, en canvi, l’Hospital de Mataró va obtenir el privilegi reial per al monopoli del joc de billar, iniciant els tràmits el 1802 tot dient: “la privativa para tener Juego de villar abierto en una de sus casas, e invertir su producto en la manutención de los pobres enfermos”3.

Entre els privilegis més reeixits, hi ha el del monopoli de les funcions de teatre atorgat per Felip II a l’Hospital de la Santa Creu al segle XVI. Aquesta capacitat de decisió sobre les companyies que actuaven i els drets econòmics que se’n derivaven, sovint portà a la construcció d’un teatre propi de l’hospital. Aquests són els casos dels hospitals d’Arenys i Mataró.

El 1821 els administradors del Sant Hospital de Pobres de la Vila d’Arenys de Mar decidiren organitzar representacions teatrals a fi d’obtenir recursos

1Cal tenir en compte que, per a discernir la capacitat dels establiments, a banda dels llits els hospitals també disposarien de màrfegues on estatjar als necessitats, com també és el cas del de Mataró. Vegeu LLOVET, Joaquim: Mataró dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Caixa Laietana. Mataró, 2000, p. 125.2PONS I GURI, Josep Maria: “Els inicis del Teatre Principal d’Arenys de Mar.” a Quaderns d’Estu-dis Arenyencs, núm. 8, desembre, Ajuntament d’Arenys de Mar, 2000, p. 6.3ESPRIU I FERNÁNDEZ, Carme: “Oci a Mataró: saraus, comèdies i comediants a fi nals del segle XVIII”, VI Sessió d'Estudis Mataronins, Museu-Arxiu de Santa Maria – Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 1989, p.83.

103


econòmics per a la institució. Amb aquesta intenció, van acordar l’arrendament d’un teatre que s’havia muntat a principis de segle en un magatzem. Poc després i davant l’èxit, l’Ajuntament i els administradors de l’Hospital acordaren construir un nou teatre adquirint dues cases al costat mateix del Hospital, que s’inauguraria el 1828 amb el nom de Teatre Principal4.

Per la seva banda, la Junta de Caritat de Mataró empesa per la necessitat de buscar recursos econòmics per als pobres, va construir un petit teatre en l’edifi ci de la Fleca municipal, on es representaren de forma esporàdica obres de caràcter religiós. Durant la primera dècada del segle, l’Hospital de Mataró subsistia gràcies als ingressos aconseguits a través del teatre. El 1815, els administradors de la institució decideixen obrir-ne un de nou en el mateix edifi ci de l’hospital habilitant-hi una sala. El 1832 però, l’Hospital inaugurà un nou teatre amb el nom de Teatre Principal construït de bell nou5.

Al tombant del segle XIX, aquestes velles institucions d’origen medieval donaran pas a un nou concepte hospitalari que progressivament generarà les modernes institucions hospitalàries fi ns avui.

L’hospital dels pobres de Tordera

La vila de Tordera disposava d’un hospital dels pobres, el qual apareix documentat a partir del segle XV. Les primeres referències atribuïdes a una organització de tipus sanitari daten del 29 de desembre de 1441, en el testament d’Hug Descolomer, que trobant-se detingut per malaltia a Tordera, ordena que amb els seus béns es compri un pati per a edifi car o bé una casa ja edifi cada, a Vilanova de Palafolls, avui Malgrat de mar, assortint-la de llits, mobles i rendes necessàries per a servir d’hospital.

Entre els anys 1500 i 1512 s’esmenta la voluntat de construir un nou hospital dels pobres, localitzat a l’actual carrer de Sant Ramon. A fi nals del segle XV s’autoritza poder recaptar almoines, i apareixen donacions en diversos testaments. El dia 20 d’abril de 1512, el Bisbe de Girona atorga una lletra de

4VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume: "El teatre del segle XIX al Maresme. Teatres, companyies, actors i circuits teatrals (1859-1895)" XXII Sessió d’Estudis Mataronins. Museu-Arxiu de Santa Maria – Patronat Municipal de Cultura, Mataró 2006, p. 163-184.5VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume: "Aproximació a la història del teatre català a Mataró", XXI Sessió d'Estudis Mataronins, Museu Arxiu de Santa Maria - Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2004, p. 157-172.

104


qüistació, per tant l’autorització per poder captar donatius i almoines destinades al nou equipament sanitari. Normalment, les lletres de qüistació es vinculen amb la fundació dels hospitals. A l’1 de febrer de 1552 es dóna llicència per construir una capella dedicada a Santa Maria del Roser al costat de l’hospital dels pobres. Anteriorment, la marededéu es situava a l’interior de l’església parroquial de Sant Esteve de Tordera.

El creixement demogràfi c sostingut de la població i la fl uència de trànsit per la vila són dos dels condicionats que fan que aquestes instal·lacions sanitàries quedin petites i obsoletes. Així doncs, a fi nals del segle XVI es prepara el trasllat a una construcció més àmplia, situada a l’actual carrer de Sant Antoni. Aquest nou espai sanitari s’ubicarà en unes cases comprades per l’administrador de l’hospital dels pobres i els regidors de la universitat a l’any 1593. El nou hospital es situà en un lloc transitat, dins del nucli urbà hi descorria el camí ral d’Hostalric a Blanes, carrers Ferrers i de Sant Antoni, conegut també com el de l’hospital. El 1603, a causa de l’anterior trasllat, la capella de santa Maria del Roser es clausurà, la verge es retorna a la parròquia, i la capella passa a ser dedicada a Santa Ramon.

Segons Bernat March de Jalpí (1645) l’edifi ci del nou hospital estava composat per dues plantes, i no només era utilitzat per acollir malalts i pobres sinó que també s’hi albergava algun pelegrí. Una centúria més tard, concretament el 1772, els membre de la universitat afi rmen que les funcions de dit hospital eren sustentar als pobres malalts de la vila i el seu terme durant la seva malaltia. Aquesta organització era dirigida per un administrador, elegit anualment per els regidors de la universitat i pels representants de la parròquia. Aquest encarregat residia en el propi edifi ci, a la primera planta i realitzava tot tipus d’activitat relacionada amb l’hospital, des de l’abastiment d’aliments o tenir cura dels malalts. En el segle XVIII es documenta l’existència d’un metge i d’un cirurgià. El 19 de febrer de 1702 es constata una permutació d’un cós de terra, localitzat entre la capella de Sant Antoni i l’hospital dels pobres de Tordera. Lloc on anteriorment, amb el consentiment del seu propietari, ja havien construït una cuina nova per l’hospital.

Es fi nançava bàsicament per mitjà de censals. Existeix el benefi ci de Sant

Antoni, datat de mitjans del segle XVII i segons el Bisbe Lorenzana aquest benefi ci aportava uns rèdits de 6 lliures. També es rebien almoines o donacions. El batlle Joan Thió cita, al 1772, que l’hospital tenia un capital de 2.581 lliures i

105


uns rèdits de 56 lliures procedents de censals. Tot indica que aquest equipament era petit i tenia pocs ingressats, així doncs el Bisbe Lorenzana, a la visita pastoral del 1775, esmenta que l’hospital dels pobres de Tordera era una casa amb tres llits.

Francisco Zamora, a fi nals del segle XVIII, comenta: “El hospital es un edifi cio miserable, con doscientas libras de renta. Los administradores son los regidores. Este punto necessita arreglo general”. Finalment el 1792 s’escullen dos administradors per fer reformes a l’edifi ci. Poc desprès es declararà com a hospital civil. En el 1868, l’Ajuntament afi rma: “En el caso de Tordera ya existe un Hospital de Pobres, consignando las partidas en la Benefi cencia Municipal. Por otra parte hay establecidos en el mismo dos médicos y un cirujano, dos farmacéuticos con Botica abierta al público, que están bien servidas, particularmente a los pobres a los cuales se asiste gratuitamente per los facultativos municipales, sin mediar contrato, sino convencionalmente de palabra”.

Segons un informe sense datar que s’acompanya d’un croquis conservat a l’Arxiu Municipal, l’edifi ci destinat a hospital tenia dos cossos diferenciats, un de planta i pis amb una sala d’uns 18 m2 per planta i un baix dividit en dos espais diferenciats que també sumarien uns 18 m2.

Al primer terç del segle XX, l’hospital actuava com a preventori municipal i asil. Les instal·lacions que van ser reformades el 1960, estaran vinculades al món sanitari fi ns el darrer quart del segle passat. Als anys setanta, part de l’edifi ci de l’antic hospital dels pobres es converteix en Croquis que acompanya l’informe conservat a l’Arxiu

Municipal

106


centre cultural. S’hi ubicà la Biblioteca Municipal i locals de determinades associacions, com la Nostra Dansa, Club Filatèlic Tordera, Caps de família de Tordera o el Club d’Escacs Tordera

Capella de Sant Antoni i de l’antic hospital dels pobres de Tordera. Any 1942 Autor: JM Pons Guri. L’Abans, recull gràfi c de Tordera (1870-1979) Arxiu Històric Fidel Fita. (Arenys de Mar)

La Capella de Sant Antoni

El nou hospital dels pobres de Tordera tenia una capella pròpia dedicada a Sant Antoni, datada a la primera meitat del segle XVII i situada al costat d’aquesta institució. Els administradors de l’hospital van comprar la casa del costat al 1637. El 1645 ja apareix documentada la capella. Sant Antoni tenia tots els ornaments necessaris per celebrar-hi missa, exceptuant el calze. El 13 de setembre de 1700 Christofol Pagés, domer de la església parroquial de Sant Esteve de Tordera escriu: “En la vila de Tordera hi ha moltes Esglésies (...), com Sant Antoni, la cual es la Esglesia del Hospital,...”

A la visita pastoral del 1729 s’anota que a Sant Antoni es celebra missa setmanalment. Segons el Bisbe Tomàs Lorenzana (1775) en aquesta església hi havia un altar, vi i altres coses. El 1836 les tropes isabelines ocupen l’església de Sant Esteve i Sant Antoni actuarà com a parròquia.

107


La capella també està vinculada amb l’activitat política local. Durant l’Alta Edat mitjana, Tordera era una zona independent encara que sense constituir terme de castell. Temps després, aquest territori fou conegut com a batllia de Tordera. La jurisdicció, composada per dues parròquies, Sant Esteve de Tordera i Sant Cebrià de Fogars, no disposava d’una organització de regisme local i conservava un sistema de consell general obert i multitudinari. Políticament era representada per un batlle i disposava de membres del consell de la universitat, sense tenir un caràcter hereditari. Primerament, els llocs habituals de la reunió de la universitat eren la porxada o l’interior de l’església de Sant Esteve. La capella de l’hospital dels pobres, també fou sala de reunions del Comú del poble al segle XVIII.

Durant la Gran guerra, el 1793, la capella de Sant Antoni va ser una presó. En el segle XX el seus usos estan vinculats amb activitats de parròquia. Per exemple s’hi reunien membres d’Acció Catòlica, per fer-hi teatre o altres activitats recreatives.

Epidèmies

Durant el segle XVII es registren set crisis de mortalitat a Tordera, una de les més importants fou originada per l’epidèmia de pesta, que també va arribar a la població i sembla ser que la primera afectació es va produir en el mas Roig. La primera víctima fou una de les fi lles del mas que morí el 23 de novembre del 1650 i en tractar-se del primer cas

Fotografi a dels anys seixanta, on s’aprecien les reformes realitzades el 1960. Autor Blas Sabater. L’Abans, recull gràfi c de Tordera (1870-1979). Fons: Lluís Josep Sabater Albertí

108


fou enterrada en el cementiri parroquial. La seguirien però la mare i una germana que en desvetllar l’alarma foren enterrades en el propi mas i, per resolució de les autoritats sanitàries, el mas fou cremat. L’epidèmia però va estendre’s afectant fi ns a 60 persones, la darrera de les quals fou un home que va morir el mes de desembre de 1653.

Ja al segle XIX, l’agost de 1854, en motiu de l’epidèmia de còlera declarada a Barcelona, no es deixava entrar a la vila a ningú procedent de Barcelona i Mataró sense que passés una quarantena al Mas Borra, situat a l’entrada del poble, lloc on s’obligava als viatgers a canviar els cavalls per evitar que els substituïssin en el poble.

109


Bibliografi a

Bou Pla, Joan. L’Abans, Recull gràfi c de Tordera (1870-1979). Editorial Efadós. 2013

Bou Pla, Joan. “Tordera, evolució territorial (segles x-xxi)”. Premi Sant Jordi de Recerca/Investiga ció 2011 atorgat per l’Ajuntament de Tordera.

Grup d’Estudisi Treballs Locals. Història gràfi ca de Tordera. (1880- 1980). Tordera: Ajuntament de Tordera, 1992.

Romaguera Serra, Jordi. La vila antiga de Tordera (s. xvi al xvii). Tordera: Punto Rojo Libros, 2012.

Vendrell Fàbregas, Salvador. Tor dera, arrels d’un poble. Blanes. 1988.

111


EL BOTIQUÍN DE JOAN ANTONI FORS I CORNET PER A LA CURACIÓ I REMEI DELS ACCIDENTS I MALS PEREMPTORIS MÉS

COMUNS DELS MARINERS (1837)

Begonya Torres Gallardo

A l’arxiu del Centre d’Estudis de Sant Cebrià (CESC) es conserva un exemplar de l’obra Régimen y modo de gobernarse los que dirijan los medicamentos que se incluyen en el Botiquín que son los más precisos para la curación y remedio de los accidentes y males perentorios más comunes a que pueden estar sujetos los marinos (Barcelona, Imprenta de Gaspar Bajada de la Cárcel, 1837) de Joan Antoni Fors i Cornet (fi g. 1).

Fig. 1. Portada Fig. 2. Relació dels medicaments i útils

112


El llibre, un petit manual de 15x10 cm i 17 pàgines, s’inicia amb la “relación de medicamentos y útiles”1 que ha de contenir una farmaciola (fi g. 2). Es presenten un total de 21 medicaments i cinc útils, entre ells una cullera que servirà com a mesura tal com indica el propi autor en la “NOTA” al fi nal de la pàgina: “Para determinar la cantidad de los medicamentos he hecho uso de la cucharada, que es la capacidad de una cuchara regular del tamaño de las de plata que se regula por media onza, y del vaso regular que se reputa por seis onzas, dos vasos equivaldrán à una libra.”

L’obra se centra en explicar el règim d’aplicació d’aquests medicaments i útils per a guarir les malalties més comunes entre els mariners (fi g. 3). Entre elles hi trobem còlics, febres, refredat, mal de coll, fl atulències, dolor reumàtic, borratxeres, mal de queixals, cremades, furóncols, fractures, cops, ferides per instruments tallants i punxants, i ferides per armes de foc.

Fig. 3. Índex de les malalties Fig. 4. Com guarir ferides per arma de foc

1Al llarg del treball es presenta la transcripció literal de diferents fragments del Botiquín i del Prontuario Médico escrits per Fors i Cornet. En tots els casos s’ha mantingut la grafi a original utilitzada per l’autor.

113


La fi g. 4 mostra la pàgina 16 del llibre on s’explica com procedir davant d’una ferida d’arma de foc. Com es pot observar, l’autor parla d’un dels medicaments “Bálsamo de Malats” que es correspon, com indica, al fàrmac número 13 de la seva llista de remeis.

Al fi nal d’aquesta pàgina 16 l’autor incorpora una “ADVERTENCIA” on posa de manifest la seva intenció al fer l’obra: “Como haya hecho esta corta instrucción ò régimen para gentes que no tienen motivo de conocer la medicina, me he valido de un lenguage inteligible en esta clase, y en los términos tecnicos de la facultad de los que estàn mas al corriente” (fi g. 4).

Fors i Cornet publicà en 1834 una obra molt més extensa (la primera edició constava de 90 pàgines) titulada Prontuario Médico. El Botiquin, publicat tres anys després, és un resum molt més petit i manejable el que el feia més útil pels mariners durant el seus viatges.

Hem pogut consultar la tercera edició del Pontuaro Médico de Fors, publicada el 1850, en la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional de España (http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/1831771). Aquesta edició, “correjida y considerablemente aumentada” del Prontuario constava de 287 pàgines i en ella Fors especifi ca de manera més detallada a qui es dirigeix la seva obra: “Siendo los BOTIQUINES la cajas portátiles provistas de los medicamentos y útiles mas precisos para cuando ocurra alguna pronta necesidad, regularmente se usa de ellos, ya en el trecho de una navegacion larga, ya en el viaje á despoblado ó ya fi nalmente en parte donde se hallen distantes los profesores del arte de curar, debiendo ser de mucho provecho, á los navegantes, cuerpos militares ambulantes, casas solares, gente del campo que distan de poblado, y aun á los mismos médicos y cirujanos para aquellos casos de precision que no dan lugar ni tiempo como me lo ha demostrado la esperiencia infi nitas veces”.

Aquest tipus d’obres eren freqüents i feien la funció de manuals de primers auxilis per ser utilitzats, com ja ens indica Fors i Cornet, per persones no expertes en medicina o farmàcia tant de vaixells de guerra com mercants i també per a persones que vivien en llocs allunyats.

Aquests manuals podien acompanyar farmacioles físiques que contenien el medicaments i materials que s’hi aconsellaven. Així en la portada del Botiquín, es pot llegir: “Botiquines provistos y arreglados con la mayor perfección. En la

114


ofi cina de Farmacia de D. Juan Antonio Fors y Cornet, calle de la Espaseria nº 15. Barcelona” (fi g. 1).

En la tercera edició del Prontuario, Fors no només explica els medicaments que ha de contenir la farmaciola, sinó que en aquest cas en que recomana 48 remeis i 13 útils, indica també quina distribució han de tenir dintre de la farmaciola per a accedir-hi més ràpidament en cas d’una urgència i per a la seva millor conservació: “El botiquín se dividirá en tres partes, la primera que es la que se presenta a la vista cuando se abre contendrá treinta y tres botes con medicamentos que conforme á su estado y circunstancias deberán ser de diferente tamaño ecsactamente tapados, numerados y rotulados; la segunda constará de ocho secciones en las que se incluirán los ungüentos, emplastos, trapos, vendas, hilas, balanzas con sus pesos y demas instrumentos prenotados; y la tercera tendrá tambien otras tantas secciones en que estarán las fl ores, yerbas y semillas que se espresan, dando al botiquín la forma y capacidad que mejor acomode y convenga”.

Com es pot llegir a la porta del Botiquín, Fors i Cornet tenia una farmàcia a Barcelona on s’hi traslladà l’any 1821. Abans va tenir una apotecaria a Canet de Mar, com consta en el seu fulletó propagandístic “REMEDIO VERMIFUGO del Licenciado D. Juan Antonio Fors y Comet, Boticario de la Villa de Canét de Mar”. No s’especifi ca la data d’impressió i no s’ha pogut determinar documentalment el temps en que Fors va estar establert a aquesta localitat (Jordi i González, 1996).

Cercant informació sobre Joan Antoni Fors i Cornet, hem pogut comprovar que la seva obra més coneguda és el Prontuario Médico, la primera edició del qual s’anuncià a la premsa del moment. Així per exemple, en El Vapor : periódico político, literario y mercatil de Cataluña, de 26 de juny de 1834, s’anuncia a la pàgina 4 aquest llibre i s’especifi ca on es pot adquirir: “Véndese en la librería de Gorchs, bajada de la Cárcel”. A part de la informació trobada sobre el Prontuario, hem trobat només una referència al fulletó editat a Canet de Mar en el treball de Ramón Jordi i González de 1996 publicat a la revista Gimbernat. No hem trobat cap referència al Botiquín, ni tampoc cap còpia d’aquesta obra (en format paper o digital) excepte la conservada el CESC. Això ens fa pensar que hi ha d’haver molt pocs exemplars del Botiquín, el que fa de l’exemplar que es conserva al nostre arxiu una obra encara més valuosa.

115


Desconeixem l’ús que es va donar al Botiquin però potser va ser utilitzat per algun mariner del nostre poble o de poblacions properes, tal com Fors i Cornet proposava en el títol de l’obra. Tampoc podem descartar que fou utilitzat per persones que vivien en algun mas aïllat. En el S. XIX l’accés a la medicina no era universal i moltes vegades l’única informació de la que es disposava per mirar de guarir les malalties era la que procedia d’obres com el Botiquín del Dr. Joan Antoni Fors i Cornet.

116


Bibliografi a

Fors y Cornet, J.A. (1850). Prontuario Médico con relación á los medicamentos más esenciales y precisos que debe contener un botiquín, para su uso en las enfermedades perentorias mas comunes tanto internas como internas. Tratado Útil a toda clase de personas, y muy particularmente á los marinos, cuerpos militares en campaña, y jente del campo distantes del médico, cirujano y farmacéutico. Tercera edición. Barcelona: Imprenta barcelonesa de José Ribet.

Jordi i González, R. (1996). Un fulletó propagandístic i una hipòtesi per a un millor coneixement de la difusió de medicaments secrets i Fantasiosos. Gimbernat. 25, 131-139.

Vapor, El. Año 2, no. 078 (26 jun. 1834). Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). Ateneu Barcelonès; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; Biblioteca de Catalunya. URL: http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/vapor/id/401/show/400

117


LA FARMACIOLA DE MEDICAMENTS HOMEOPÀTICS PRESCRITA PEL DR. RAIMON COMET I FARGAS

(1855-1919)

Begonya Torres Gallardo

Al Museu Municipal de Nàutica del Masnou es conserva una farmaciola de medicaments homeopàtics donació del Sr. Pere Bertran Torner.

Es tracta d’una farmaciola portàtil en forma d’estoig (fi g. 1).

Fig. 1. Farmaciola plegada en forma d’estoig

Fig. 2. Farmaciola oberta per a veure el seu contingut

118


Contenia originàriament dotze petits fl ascons cada un d’ells amb una especialitat farmacèutica. En l’actualitat es conserven deu d’aquests fl ascons. Tots porten una etiqueta amb el nom imprès del medicament homeopàtic del seu interior; els medicaments són els originals (fi g. 2).

A la part interior de la solapa de la farmaciola és troba escrit en lletres daurades el següent text: “Dr. Willmar Schwabe. Homõopathische Central-Apotheke. LEIPZIG” (fi g. 3).

Fig. 3. Inscripció de la solapa a la part interior

L’empresa Schwabe Pharmaceuticals fou fundada pel Dr. Willmar Schwabe l’any 1866 a Leipzig i l’any 1898, obrí la seva primera sucursal fora d’Alemanya a la ciutat d’Amsterdam. Des dels seus orígens l’empresa s’ha dedicat a la manufactura de medicaments homeopàtics a partir d’extracte de plantes exportant-los arreu del món, activitat que continua duent a terme en l’actualitat com es pot llegir a la seva pàgina web (fi g. 4).

La fi g. 5 mostra un anunci d’aquesta companyia a la revista homeopàtica Revista de Medicina Pura. Com es pot llegir a l’anunci aparegut l’any 1904 (any de fundació d’aquesta revista) la “Farmacia Central Homeopática del Dr. Willmar Schwabe” era “El mayor y más acreditado establecimiento del Globo” i, entre altres especialitats, tenia un “Gran surtido de botiquines, carteras, botiquines veterinarios, farmacias completas para médicos, farmacéuticos y hospitales.”

119


Fig, 4. Detall de la pàgina web de Schwabe Pharmaceuticals.

Fig. 5. Anunci a la Revista de Medicina Pura

Junt a la farmaciola es conserva una targeta un consta el nom dels dotze medicaments que contenia. A una banda de la targeta està el nom del “Dr. Coment Fargas” i d’un dels medicaments (fi g. 6). A l’altre costat trobem el nom dels altres onze productes (fi g. 7). En tots els casos es detalla, junt al nom del medicament, la seva indicació o indicacions i la posologia.

Fig. 6. Anvers de la targeta Fig. 7. Revers de la targeta

Com es pot veure a la fi g. 7, el nom d’un dels medicaments va ser taxat i segurament fou substituït pel medicament que es troba indicat en l’anvers de la targeta (fi g. 6) on també consta el nom del “Dr. Comet Fargas”. També hi podem llegir “N. 2.”, el que possiblement indica que aquest medicament va ser escrit posteriorment a la resta del llistat.

120


A la fi g. 8 es mostra el nom dels medicaments receptats, junt a la seva/es indicació/ons i posologia.

Fig. 8. Transcripció del text de la targeta

Fig. 9. Es mostren els fl ascons i la seva etiqueta amb el nom del fàrmac

121


En la següent imatge (fi g. 9) es mostren els deu fl ascons que es conserven i en ells podem veure l’etiqueta original en la que consta el nom del medicament que contenen. Els noms es corresponen amb els escrit pel Dr. Comet en la seva recepta. Només trobem alguna diferència en la grafi a de les etiquetes, com en el cas de “Bryonia”, “Belladonna” i “Ignatia”. També trobem diferències en el cas del “Mercurius”, que en el fl ascó s’especifi ca es tracta de “Mercurius sol.” (Mercurius Solubilis) i en el “Rhus”, on s’especifi ca que és “Rhus toxic.” (Rhus Toxicodendron). En el cas de l’”Hepar”, a l’etiqueta consta el seu nom complet: “Hepar sulph.” (Hepar Sulphur).

Com podem veure a la fi g. 7, el medicament tatxat a la targeta és la “Pulsatilla”, indicada segons Bruckner (1906) en casos de desajustaments menstruals: “En los casos ligeros; la menstruación es escasa, de sangre pálida, con fuertes dolores, náuseas, vómitos, diarrea; estado moral de tristeza, llanto, gemidos, suspiros, y gran impresionabilidad para todo.” En la recepta, encara que està tatxat, es pot llegir “desarreglos menstruales”. El fet que s’eliminés aquest medicament, ens fa pensar que la farmaciola estava pensada per a un entorn exclusivament masculí, potser per a la tripulació d’algun vaixell.

El Dr. Raimon Comet i Fargas (1855-1919) fou un important metge homeòpata que tenia consultori a Barcelona. Segons Calbet i Corbella (1981), es llicencià en medicina a Barcelona als vint-i-un anys i es decantà cap a l’homeopatia arran de la curació de la seva muller per aquest mètode. A partir de l’any 1890 escriu diferents articles científi cs i llibres sobre aquesta temàtica. Entre d’altres publicacions, fou el fundador i director de la Revista de Medicina Pura, on vèiem anteriorment que s’anunciava l’empresa del Dr. Willmar Schwabe.

Tot ens indica que fou el propi Dr. Comet qui va escriure el text manuscrit a la targeta amb el llistat de medicaments i les seves especifi cacions. Per aquest fet, podem datar la farmaciola cap a fi nals del segle XIX o principis del XX.

Desconeixem quina funció concreta va tenir aquesta farmaciola però és molt possible que estigués pensada per ser duta en algun vaixell, fent la funció de farmaciola de primers auxilis.

122


Bibliografi a

Bruckner, Th. (1906). Medicina homeopática domestica. Quinta edición. Traducida al español, corregida y aumentada por el Dr. Paz Álvarez, de Madrid. Leipzig: Dr. Willmar Schwabe.

Calbet i Camarasa, J.M. i Corbella i Corbella, J. (1981). Diccionari biogràfi c de metges catalans. Primer volum A-E. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana i Seminari Pere Mata Universitat de Barcelona.

Dr. Willmar Schwabe Pharmaceuticals. URL: http://www.schwabepharma.com/international/

Hering, C. (1883/2004). The homeopathic domestic physician. New Delhi: B. Jain Publishers (P) Ltd.

Revista de Medicina Pura. De utilidad no sólo para la clase médica, si que también para los profanos. Año. 1. Núm. 1. 1904.

123


JOSEP CARALT I CATALÀ (A) PEPET CARALT. APUNTS BIOGRÀFICS

Anna Maria Anglada i Mas

A fi nals del s. XIX la vila de Malgrat veu néixer, el dia 4 de juny de 1892 a Josep Caralt i Català. La seva mort es produiria el 24 de novembre de 1968, deixant un llegat molt interessant i necessari per a la preservació de la memòria història de Malgrat de Mar. El seu testimoni és imprescindible per a confi gurar un context local que determini la identitat malgratenca.

En Pepet Caralt va nodrir-se de la història del nostre poble de mans dels seus familiars i de persones d’avançada d’edat del municipi mitjançant la transmissió oral. Amb tot i això, el seu interès històric el va conduir, també, a completar el seu coneixement fent recerca a fonts documentals històriques, de les quals en els seus textos publicats a la premsa en trobem la transcripció.

Josep Caralt treballant a la fàbrica de l’Aigua l’any 1953AMMM Fons Antoni Poch. Ref. 507.100_11106

124


Un personatge polifacètic, realment tossut i alhora que rebel, conservador. La passió per la terra, la llengua, la història, el poble, les costums i la seva gent, les herbes remeieres i la botànica en general, tot això acompanyat d’un gran servei desinteressat a la divulgació de les múltiples afi cions que va conrear, són el resultat del valor del seu llegat, divers però efi cient, que confi gura un cúmul d’informació que va condensar i compartir amb el pas del temps. Tota aquesta ciència i història que va recopilar, la feia extensiva mitjançant el canal de premsa local la Voz de Malgrat, on anava publicant articles divulgatius des de l’any 1953 fi ns al 1968, data de la seva mort. També va fer articles sobre Malgrat a diversos programes de la Festa Major de Sant Roc i la de Sant Nicolau.

Caràtula del primer número de la revista Voz de Malgrat, editada de 1953 a 1968

Les diferents facetes que l’honoren, per la seva dedicació a la vila, i que demostren la seva capacitat cognoscitiva, són un paradigma que refl ecteix, en certa manera, l’esperit dels folkloristes que, a fi nals del s. XIX i primeries del s. XX, varen ampliar el foment de la creació literària i la pràctica de l’excursionisme. En aquesta faceta de l’erudició local cal situar Caralt en un eix fonamental que fa possible la comprensió històrica, antropològica i sociològica de la nostra població.

Caralt col·laborà, intensament i de manera fructífera, amb Coromines fent aportacions toponímiques durant la visita del fi lòleg al turó del castell de Malgrat, l’any 1964, i posteriorment en un intercanvi de correspondència:

125


“En la detinguda i ben informada enq[uesta] de l’Onomasticon Cataloniae, jo mateix, l’any 1954, vaig poder-hi veure encara algunes ruïnes al cim del turonet: amb la guia de l’amic i savi malgratenc, Josep Carlat(sic) i Català”1

Els relats més plausibles i divulgadors de la història de Malgrat que Caralt va escriure per a la Voz de Malgrat, són una eina molt efi caç que va permetre, en el seu dia i també en el d’avui i posteriors, una mostra de la seva capacitat de memòria i transmissió de les costums, anècdotes, personatges, noms i motius, cognoms de malgratencs, transcripció de documents, etc.

La seva afi ció a la botànica, les herbes i plantes remeieres el va conduir a cultivar-se en aquest àmbit, fi ns aconseguir que molts malgratencs anaven a casa seva a buscar-hi herbes i consell per a remeis. Aquest era un servei més que un negoci, ja que oferia les herbes sense remuneració econòmica a canvi. La seva capacitat estava en un nivell intel·lectual que el permetia parlar de farmacèutics i de metges, tot explicant alguns detalls compartits amb ells, com és el cas, de la cita sobre la tesi del farmacèutic Antoni Badia, fi ll de Malgrat.2

Entre d’altres facetes a destacar de Caralt fou el seu reconeixement públic, com si d’una autoritat moral es tractés, quan a l’empresa Textil Maristany, S.A.(a) Fàbrica de l’Aigua, on treballava a la secció de recanvis, l’honoraven en compartir la taula presidencial. Tenia un lloc privilegiat, entre els amos i el rector, signifi catiu de la importància i rellevància de la seva persona. La seva entrada a les festes celebrades per aquesta empresa sempre eren fruit d’una gran ovació, on el silenci s’apoderava del local per escoltar les seves paraules:

“La entrada de Pepet Caralt en el Salón, fué algo apoteósico. Aplausos y vivas llenaron los ámbitos de la sala. Fué requerido a sentarse a la derecha de doña Paquita. A petición de la concurrencia explicó el secreto del licor que él fabrica, siendo su oratoria adornada con fi nos ribetes humorísticos, propios del momento y del acto que se celebrava”3

1COROMINES, Joan. OnomasticonCataloniae, V, p 152. Vegeu entrada “Malgrat”, on es relata la visita amb Josep Caralt. Cal tenir present que hi ha un error a l’any i que el correcte és 1964.2X. [Pseudònim Josep Caralt]. “Plantes remeieres que creixen en el terme de Malgrat i encon-torns” VIII. Voz de Malgrat, 35, 1955, p 2. 3Cronista. Voz de Malgrat, 35, 1955, p 4.

126


El seu coneixement de les herbes i plantes va propiciar l’elaboració d’un licor d’herbes molt popular que, degudament envasat, anava dins les paneres de nadal que l’empresa regalava als treballadors.

El reconeixement de la fi gura de Caralt, amb una tasca en pro del poble de Malgrat, és encara desconeguda per a molts malgratencs. Moltes de les seves facetes encara resten per a documentar degudament. Serveixin doncs aquestes ratlles per a començar a tenir-les presents.

127


CONTRIBUCIÓ DE JOSEP CARALT I CATALÀ (1892-1968) A LA DIVULGACIÓ DE LES PLANTES REMEIERES.

Pere Alvarado i Crosas, Anna Maria Anglada i Mas

Josep Caralt i Català va néixer a Malgrat de Mar el 4 de juny de 1892 i va morir-hi el 24 de novembre de 1968. “Va ser un obrer exemplar, un fervorós botànic, un gran enamorat de la nostra vila i un gran amic de tothom” tal i com recull l’article de Joaquim Colomé “A la bona memòria d’en Josep Caralt i Català”, publicat a la revista Voz de Malgrat de novembre de 1968.

També afi rma que “la seva modèstia era proverbial (...) En les seves col·laboracions constants al nostre periòdic, no trobareu mai el seu nom. Els seus nombrosos treballs no porten altra signatura que una incògnita X. (...) Ha prodigat els seus articles sobre les plantes remeieres de la nostra comarca, que coneixia prodigiosament, i sobre temes de la nostra història i del nostre folklore amb una dedicació entusiasta. Sentia l’imperatiu de deixar constància de moltes coses que els anys esborren”.

Va canalitzar la tasca de divulgació a Voz de Malgrat mitjançant el pseudònim X, i entre d’altres, dels seus escrits es desprèn que va participar activament en la recuperació de l’ermita de Sant Pere de Vivelles.

Es coneix la relació de Josep Caralt i Català amb les plantes remeieres per dues fonts: en primer lloc, la publicació Bon humor informa que l’any 1926 estava programada una conferència sobre herboristeria, a càrrec de Caralt, a Sant Pere de Vivelles; en segon lloc, hi ha la relació d’articles botànics publicats a la revistaVoz de Malgrat (1953-1961).

Caralt i Sant Pere de Vivelles

El breu text anònim publicat a la revista Bon humor de 21 de febrer de 1926 es troba a la pàgina 6:

128


“Sant Pere de Vivelles. Tindrà lloc una festa religiosa a la tarda. Després el nostre infatigable amic en Josep Caralt donarà una conferència a l’aire lliure sobre herboristeria. Innegablement el lloc no pot ésser més oportú pel tema”

Del contingut de la conferència sobre herboristeria no en tenim coneixement, tot i que és possible que hi hagi alguna nota de l’autor entre els seus papers.

La relació de Caralt amb l’espai de Sant Pere de Vivelles la documentarà el mateix autor en articles que publicarà més endavant a Voz de Malgrat, (febrer de 1962, pàgines 6 i 7, març 1967 pàg. 9 i juny 1967 pàg. 2) en els quals explica les visites que feien a Sant Pere de Vivelles juntament amb Mn. Fèlix Paradeda, que van culminar amb les obres de restauració de la capella a càrrec del Bisbat, i les posteriors celebracions anuals. Tenim constància de la celebració de l’any 1925 per l’escrit que es conserva a l’Arxiu Municipal de Pineda de Mar, (AMPM-Bans i edictes, 1925) i que reproduïm a continuació

129


“Diumenge prop vinent dia 5 de Juriol, aplec de la Capella de San Pere de Vivellas, Terme Municipal de Palafolls, es tirarà a la Rodella, ab als premis de Xais, Gallines, Pollastres y Cunills, segons lo arreglament, hores de tiro, de las nou del mati, á las vuit menos cuart de la Tarda”.

El nucli fundacional de Vivelles, també ha realitzat activitats similars a la conferència sobre herboristeria. L’any 2010 es va organitzar a Sant Genís un taller d’herbes i remeis casolans el 21 de novembre. El va impartir el malgratenc Albert Turné, enginyer tècnic agrícola, que és en certa manera hereu del llegat de Caralt, i a qui cal agrair en aquest text la seva generositat. Aquesta, juntament amb els tallers d’elaboració de ratafi a, han estat les activitats de Vivelles més relacionades amb les herbes remeieres.

Articles botànics publicats a Voz de Malgrat, entre els anys 1953 i 1961.

La segona font que informa sobre la relació de Caralt amb les plantes remeieres són els articles botànics publicats a la revista de la delegació local de FET JONS Voz de Malgrat, amb el pseudònim “X.” als que s’atribueix la seva autoria. Hi ha tres tipus d’articles de temàtica botànica: “Plantas de Navidad”, (2 articles), “Plantes remeieres que creixen en el terme de Malgrat i encontorns”(32 articles) i 4 monogràfi cs dedicats al cirerer, la tomaquera, el pi i el cep.

Els més rellevants en nombre són els de les plantes remeieres, que en 32 articles parla de les propietats medicinals de 162 plantes, entre les que hi ha

- plantes herbàcies i llenyoses, incloent arbustos i arbres - plantes conreades i silvestres (de ribera, d’alzinar...)- i també plantes autòctones i al·lòctones.

Per tant, els fi ls conductors entre totes les espècies que apareixen esmentades en aquests articles són les seves propietats remeieres i la seva capacitat de créixer a Malgrat i rodalies (tant espontàniament com conreades). Així fa fi txes resumides de plantes tan diferents com el serber, la noguera, el til·ler, el romaní, el camedrís, la romanderola, el llúpol, la bleda o el blat de moro.

130


La informació de cada fi txa s’estructura de la següent manera:Nom: científi c i vulgar (en català i castellà) i família

Propietats i descripció (sovint molt esquemàtiques)

Usos com a planta remeiera i indicacions per a la seva preparació (infusió, decocció, emplastre, cataplasma, pomada...).

Llocs on es pot trobar (en general i sovint indicant localitzacions concretes a l’entorn de Malgrat: Turons de Can Palomeres, la riera, carretera de Sant Genís, aulets... etc.)

Fitxa del Camedrís, dins l’article “Pantes remeieres que creixen en el terme de Malgrat i encontorns”, núm. 5, publicat a Voz de Malgrat de 1 d’agost de 1955, pàgina. 4

Aquells que desitgin aprofundir en els continguts concrets de cada fi txa, podran fer-ho amb l’ajut de la taula que recull el buidat de cada article i les espècies que s’hi esmenten, que s’adjunta amb aquest text.

Però atès que l’anàlisi detallat de 32 articles amb referències de més de 160 espècies supera els objectius d’aquesta comunicació, se centrarà el focus en les plantes incloses en una recepta tradicional: la recepta de ratafi a servada per la Marina Gibert.

Aquesta elecció es justifi ca - perquè, a través d’articles a Voz de Malgrat, és coneguda també l’activitat de

Caralt com a elaborador de Ratafi es i altres licors- perquè les ratafi es solen incloure herbes medicinals entre els seus ingredients, i- perquè, com s’ha esmentat, el taller de ratafi a és una de les activitats de

Vivelles més consolidades a Sant Genís

131


Recepta de ratafi a de Marina Gibert

132


La recepta de Marina Gibert es transcriu a continuació:“Ratafi a: 23 nueces del mes de Junio (verdes); 3 hojas de nogal; Hierba de mals estranys; rumaní; cumí; puriol; camamilla; tumí; camelís; herbas de san Antoni; hojas de limonero; hojas de Naranjo; maria luisa; menta; malcuratge; tarongina; raventarola; ruda (molt poc) perque amarga; 2 l Anís seco, 10 l coñac 16º, 3 l coñac escarchat, 2 l jarabe poncem, 3 l rom escarchat; 45 dias a sol i serena mejor 60 dies”

Pel que fa a les espècies de la recepta de ratafi a de Can Gibert, s’identifi quen clarament les següents plantes d’entre les esmentades en els articles de Caralt:

- noguera (nueces del mes de Junio (verdes) i hojas de nogal), art. 26- romaní, art. 2- poniol, art. 4, (poliol)- camamilla, art. 14- camelís, art. 5 (camedris), - maria lluïsa, art. 4- menta, art. 17 (madrastra), - tarongina, art. 3- raventarola, art 6 (rementerola, remendola) - i ruda, art. 12

No es troben en la llista, o no s’identifi quen clarament, l’herba de mals estranys, el comí, el “tumí”, l’herba de Sant Antoni, les fulles de llimoner i de taronger, el malcuratge i el poncem.

Si s’accepta la unitat de la llengua en els països catalans, es pot emprar l’herbari digital de les illes balears (http://herbarivirtual.uib.es) per veure a quines espècies es poden referir aquestes plantes que no es troben a primer cop d’ull en els articles de Caralt, que trobareua la pàgina següent.

La combinació de l’herbari digital i les fi txes de Caralt permet seleccionar Mercurialis annua com a “malcuratge”a l’hora de preparar la recepta. També permet seleccionar la cerverola, Agrimonia eupatoria L. subsp. eupatoria,com a herba de Sant Antoni o de mals estranys, però quedaria per resoldre la “sinonímia” de cerverola/Herba de Sant Antoni/Herba de mals estranys (segons l’herbari digital, hi ha 5 candidates, i la única citada per Caralt és l’Agrimonia).

133


Recepta Herbari digital Fitxes Caralt

Herba de mals estranys

Jasonia tuberosa (L.) DC.Agrimonia eupatoria L. subsp. eupatoria

NOCerverola (art.1)

Comí (Cuminum cyminum) NO NOTumí (timó? Farigola?) NO (timó i farigola SÍ) NO (farigola SÍ)Herba de Sant Antoni Sideritis hirsuta L. subsp.

hirsutaAgrimonia eupatoria L. subsp. eupatoriaStachys recta L.

NO

Cerverola (art.1)NO

Taronger Citrus sinensis (L.) Osbeck NOLlimoner Citrus limon (L.) Burm. f. NOMalcuratge Mercurialis ambigua L.

Mercurialis annua L.NOMercaroles o mercoratge (art.14)

Poncem(Citrus medica) NO NO

També quedaria per resoldre el Tumí. S’ha realitzat consulta al TERMCAT (a quina espècie botànica correspon el nom tumí), que ha estat resposta confi rmant que “el nom tumí és probablement una variant popular (que no entraria dins les formes admeses per la normativa lingüística), formada a partir de timó, possiblement a través d’alguna forma intermèdia com timonet o timolet.”.

Respecte a l’espècie botànica a que podria correspondre, el Termcat indica que “segons les dades del llibre recentment publicat Noms de plantes. Corpus de fi tonímia catalana (les quals encara no es difonen pel web del TERMCAT) hi ha fi ns a 19 tàxons botànics diferents per als quals hem documentat el nom timó (un dels quals és Thymus vulgaris).” D’acord amb les fi txes de Caralt, aquesta espècie és la farigola, que fi gura habitualment en les receptes de ratafi a. En la recepta no hi ha cap altre nom que pugi designar la farigola, de manera que es pot considerar com l’elecció més ajustada.

Les altres espècies que no apareixen a les fi txes de Caralt són els cítrics, que no ofereixen cap dubte: llimona, taronja i poncem i fi nalment el comí.

Respecte al terme “cumí”, podria fer referència a l’anís i no al comí. Però cal tenir present que l’anís ja és present en la recepta de la Marina Gibert (com

134


a licor), i que el comí apareix com ingredient en vàries receptes de ratafi a del llibre de Jaume Fàbrega “El llibre de la ratafi a” i en una recepta d’anís dolç d’Arenys de Mar que Pep Quintana i Riera cita al llibre “La ratafi a dels raiers, història d’un licor pirinenc”.

Conclusions

Els articles de plantes remeieres publicats per Josep Caralt són útils per poder identifi car les plantes esmentades en les receptes només pel seu nom vulgar, ja que inclouen els noms científi cs juntament amb els noms en català en l’àmbit local.

Probablement, les notes i el fons de documents de Caralt ajudarien a ampliar aquesta informació i a resoldre l’aparent ambigüitat esmentada, i de ben segur millorarien el contingut de les fi txes publicades que podem consultar avui en dia.

135


Bibliografi a

ANÒNIM (1926). A la revista Bon humor, setmanari literari festiu (Malgrat de Mar), 21 de febrer de 1926. Any I núm.2, pàgina 6.

COLOMÉ ALSINA, JOAQUIM (1968). “A la bona memòria d’en Josep Caralt i Català”, a la revista Voz de Malgrat, novembre de 1968, any XV, núm. 172, pàg 8.

FÀBREGA, JAUME (2001).“El llibre de la ratafi a. Ratafi es i licors d’herbes de tot el món”. Valls. Cossetània Edicions.

QUINTANA I RIERA, PEP (2011). “La ratafi a dels raiers. Història d’un licor pirinenc. Receptari de cuina i de licors”. Tremp. Garsineu edicions.

VALLÈS, JOAN (dir.) (2014). “Noms de plantes: Corpus de fi tonímia catalana” [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia (Diccionaris en Línia) http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/

X [pseudònim Josep Caralt] (1962). “Parlant de Mn. Fèlix (d’una anada al Castell de Palafolls)” a la revista Voz de Malgrat, febrer de 1962, any X, núm 100, pàgs 6 i 7.

X [pseudònim Josep Caralt] (1967). “D’una visita a la Capella de Sant Pere de Vivelles, i a les Roques d’en Vinyals” a la revista Voz de Malgrat, març de 1967, any XV, núm 159, pàg 9.

X [pseudònim Josep Caralt] (1967).“Recordant” a la revista Voz de Malgrat, juny de 1967, any XV, núm 162, pàg 2.

Els articles de Voz de Malgrat i d’altres revistes els podeu consultar al web de l’Ajuntament de Malgrat http://www.ajmalgrat.cat/temes/arxiu-municipal/consulta-de-documents/premsa-1915-1975

L’herbari virtual del Mediterrani Occidental a: http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/index.html. Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Universitat de València. Consultat 20/10/14

136


Taula d’espècies esmentades als articles atribuïts a Josep Caralt publicats a la revista Voz de Malgrat entre els anys 1953 i 1961*

Títol article ContingutPlantas de Navidad

BRUSCO. Ruscus aculeatus. Galzerà, Gazerans. Boix mascle. Cirerer de Betlem

Plantas de Navidad (cont) ACEBO. Ilex aquifolium. Grèvol. Boix grèvol

Plantes remeieres que creixen en el terme de Malgrat i encontorns. 001

CENTAURA. Erythrea centauriumHERBA DE SAN FRANCESC. Herniaria glabraCERVEROLA. Agrimonia eupatoriaSANG-NUA. Equisetum arvense


ROMANÍ. Ros-marinus offi cinalisHISOP. Hissopus offi cinalisHERBA PASSARELLA. Spergula riarubraVALERIANA. Valeriana offi cinalis


TARONGINA. Melisa offi cinalisFLOR DE ST JOAN. Hipericum perfaratumMORELLA. Parietaria difussaSANGUINÀRIA. Paronychia argenteaPASSA-CAMINS. Polygonum avicularePAMPINELLA. Poterium sanguisorbaMALRUBI. Marrubium vulgare


TRIPÓ. Verbascum sinuatumTÈ BORD. Chonopodium ambrosioidesREPELASSA, LLEPASSA. Lappa majorNEPTA. Nepeta catariaMARIA LLUÏSA. Aloysa citriadoraPOLIOL. Mentha pulegium

137


Títol article Contingut


PLANTATGE. Planta gomayorHERBA SABONERA (Sabó de gitano). Saponaria offi cinalisTOMANÍ (Cap d'ase). Lavandul stoechasFONOLL. Foeniculum vulgareCAMEDRIS. Tencrium camedrysHERBA CERVERA (de la cervesa). Humulus lupulusVERGELAGA. Portulaca oleracea


MURTRA. Myrtus CommunisLITRA, SALICÀRIA. Lythrum salicariaCAIXALS DE VELLA. Tribulus terrestrisESPINACAL. Eryngium campestreREMENTEROLA, REMENDOLA. Calamintha offi cinalisHERBA DE REMUG.Tanacetum vulgare


BOTRIS. Chenopodium botrysHERBA ST ROBERT. Geranium robertianumLLADONER. Celtis AustralisCILANTRE, CILIÀNDRIA. Coriandrum sativumGINJOLER. Ziziphus vulgarisPITA, ATZAVARA. Agave americanaBROIDA, CORDIAL. Artemisa abrotarum


BOSSA DE PASTOR, FORMATGETS. Capsella bursa-pastorisDENTS DE LLEÓ, PIXALLITS. Taraxacum offi cinaleTRABALERA, HERBA DEL DIABETES. Centaura caleitrapo-aspera


APIT. Apium graveolensHERBA DE LA MÀRIUGA, HERBA FELERA. Aristoloquia rotundaOLIVARDA. Inula viscosa

138




PARADELLA. Rumex patientiaFALSIA. Adianthum capillus venerisPOLIPODI, Herba verolera. Polipodium vulgareAGRELLETA, Pà de cu-cut. Oxalis AcetosellaARREL D'ALA. Inula heleniumDAURADELLA. Ceterach offi cinarum


ESCOPETES. Phitolaca decandraDULCAMARE. Dr. SardàMORELLA VERA. Solanum nigrumARTEMISIA GLUTINOSA. Herba del Sant SepulcreORENGA. Origanum vulgarisHERBA CAIXALERA O de la MARE DE DÉU. Hyoscya musalbu

Plantes remeieres que creixen en el terme de Malgrat i encontorns. 012.

RUDA. Ruta graveolensXICOIRA.VIOLA DE BRUIXA VINEA PERVINEA. Vinea majorCALABRUNA. Psoralea bituminosaVIOLA D'OLOR. Viola odorataBORRAJA, BORRANIA. Borrago offi cinalis


PENSAMENT BOSCÀ. Viola tricolor var ArvensisLLENGUA BOVINA. Anchusa itàlicaLLENGUA VIPERINA. Echium vulgarePÈLS o BARBES DE CAPUTXÍ. Cuscuta europeaLLENGUA DE GOS. Cynoglossum offi cinaleTEI. Dafne gnidiumCORRETJOLA GROSSA. Calystegia sepium


DONZELL. Artemisia absinthiumMERCAROLES, MERCORATGE. Mercurialis annuaCAMAMILLA. Matricaria chamomillaCANYA. Arundo donaxVIOLA DE PASTOR. Linaria vulgaris

139




GINESTA. Sportium junceumORTIGA (Jueus). Urtica ureusORTIGA BLANCA. Lamium albumPEBRE D'AIGUA. Polygonum hidropiperFUMISTERRE, COLOMINA. Fumaria offi cinalisOLUR, OM. Ulmus campestris


BRUNEL·LA (herba de la pulmonia). Brunel·la vulgarisTÀRREC, CRESTA DE GALL. Salvia pratensisESCABIOSA. Sucoisa pratensisHERBA BLAVA, HERBA DE LA TOS. Polygala vulgarisREPUNXÓ. Campanula rapunculusSEMPREVIVES, PERPETUES. Helichrysum stoechas


BLAUETS. Centaurea cyanusORELLA DE RATA. Herba cansera. Hieracium pilosellaALOC. Vitex agnus-castusSAÜC. Sambucus nigraMADRASTRA. Mentha rotundifoliaALFÀBREGA. Ocymum basilicum


EBULS. Sambucus ebulusLLADERN. Ramnus alaternusESPINAVESSA. Paliurus australisARANYONER, ARS NEGRE. Prunus spinosaTIL·LA, TELL. Tilia sylvestris


FREIXER. Fraxinus excelsiorHERBA TALPERA. Datura stramoniumESPARRAGUERA, ESPÀRREC. Asparagus offi cinalisHERBA DE L'ARANYA. Euphorbia peplisHERBA DE L'ALEGRIA O DE FER VENIR LLET. Euphorbia chamasyceMARESELVA, XUCLAMEL, LLIGABOSC. Lonicera caprifolium

140




BARRETETS. Umbilicus pendulinusESBARZER, ROMAGUERA. Rubus thyrsoideusARBOÇ. Arbutus unedoMAGRANER. Punica granatumBOVA, BOGA. Thyrpa latifollaPOTA DE CAVALL NEGRE. Petasitas fragans


CÀDAC. Juniperus oxycedrusMALRUBI BORD o PUDENT. Ballota nigrumVINCETOXI. Vincetoxi cumoffi cinaleARIJOL. Smila xasperaXIPRÉ. Cupresus sempervirensSERBER. Sorbus domesticus


IVA ARTÈTICA. Teucrium chamepithysBRUC. Erica vulgarisBRUTÒNICA. Betonica offi cinalisLLEVAMANS, GROGUETS. Calendula arvensisCREIXENS. Nasturtiu moffi cinale


JULIVERT. Petrose linumsativumMILL DEL SOL, HERBA DE LA PEDRA. Lithos permum offi cinaleERISSIM. Sisymbrium offi cinaleLLOR, LLORER. Laurus nobilis


VERN, VERNA. Alisus glutinosaCOSCONILLA. Picridium vulgareMÀSTECS. Chondrilla junceaLLETZÓ. SonchusTRIFOLI o TRÈBOL OLORÓS. Melilotus offi cinalisGALZERÀ, GAZERANS. Ruscus aculeatus


CORNS, OCELLETS. Aquilegia vulgarisGESSAMÍ, LLESSAMÍ. Jasminum offi cinaleLLIRI MARCORI. Lilium martagonCARD DE MARIA, MARIANUS. Sylibum marianum

141


Títol article ContingutPlantes remeieres que creixen en el terme de Malgrat i encontorns. 026.

EUCALIPTUS. Eucalyptus globulusNOGUERA. Juglans regia


MARDUIX. Origanum majoranaPERER. Pyrus communisROLDÓ. Coriaria myrtifoliaGALZERÀ, BOIX MARÍ. Ruscus aculeatus


BLEDA. Beta vulgarisMADUIXER. Fragaria vescaCOGOMBRE BORD. Eccballium elatherium


ESPUNYIDELLA GROGA. Galium verumBLAT DE MORO. Zea maysMALVÍ. Althea offi cinalisCLAVELLINA. Dianthus caryophyllus


PRESSEGUER. Persica vulgarisFARIGOLA. Thimus vulgarisSAFRÀ. Crocus sativusLLIRI DE LA MARE DE DÉU. Convallari amajalis


ALFALS. Medicago sativaCARXOFERA. Cynara scolymusCIRERER. Cerazus aviumCODONYER. Cydonia vulgaris


PASTANAGA. Daucus carotaVIOLER GROC. Cheiranthus cheiriFIGUERA DE MORO. Opuntia vulgarisFAVERA. Faba vulgaris

*Taula confeccionada per Anna Maria Anglada

143


LA FESTA DELS EMPESTATS DE MALGRAT I EL SEU REREFONS DOCUMENTAL I HISTÒRIC

Joan Piña Pedemonte

Introducció

Entenem, i utilitzem, normalment la recerca amb una fi nalitat de difusió, i fi ns aquí no generem debat, però com s’esdevé aquesta difusió sí que pot generar punts de realització diferents.

El primer que ens vindrà al cap serà el format “publicació”: una recerca que dóna bons fruits i es publica per donar a conèixer a altres interessats un procés d’investigació i conclusions. Doncs el nostre cas no és el present, la recerca històrica no va esdevenir publicació sinó un acte festiu, un format menys habitual per donar forma a una investigació de fons patrimonials.

Orígens de la Festa dels Empestats

La Festa dels Empestats neix, com tantes altres festes amb rerefons històric, en un context de llarga efervescència d’aquests actes. De mica en mica tots els pobles han anat creant les seves festes històriques: medievals, pirates, bandolers, modernistes, etc. Malgrat no comptava amb cap i tampoc semblava interessat en plantejar-se un canvi.

És en una reunió de treball relacionada amb un llibre de fotografi a antiga publicat el febrer del 2009 (“L’Abans” de l’editorial Efadós), per tenir una referència cronològica, on Núria Arís, Sònia Garangou i Joan Piña discuteixen sobre el perquè Malgrat no té una festa de caràcter històric i quina seria la millor opció en cas de tenir-la. El consens va ser clar: no tenim festa d’aquest tipus perquè ningú ha donat l’empenta a fer treball col·lectiu entre entitats, i si haguéssim de fer-ne alguna seria sobre la pesta bubònica.

El tema era clar, volíem que fos original i ben documentat al nostre poble, a més vinculat a la identitat del poble. Complíem els requisits: en aquell moment

144


no existia cap altre festa dedicada a la pesta bubònica, es conserva molta documentació del període i de com van viure l’epidèmia tant els malgratencs com la resta d’Europa, i tocava de ple la identitat del poble: Sant Roc, patró de Malgrat, té aquest títol per haver estat l’intercessor en els precs dels malgratencs que van viure l’epidèmia (formalitzat en un vot de vila dedicat a ell i als sants germans romans Joan i Pau el 26 de juny de 1651).

Tot i això la idea va quedar en suspensió esperant un moment propici o una

voluntat ferma de creure-hi i tirar-la endavant.

Organització de l’acte

Passats quatre anys, els tres autors realitzen una trobada sense cap altre motivació que actualitzar-se de l’estat dels altres dos i explicar les novetats en la vida pròpia. Apareix, de nou, el tema de la Festa dels Empestats (nom que ja rebé en el primer moment d’invenció), i aquesta vegada es vol portar a la realitat.

Detallo aquest procés, informació en primer moment banal, però que refl ecteix com de senzill és fer aquest primer pas que normalment genera més temor.

A principis del 2012, en una reunió d’avaluació de la passada Festa Major, el tema es planteja a les entitats assistents. Totes van veure amb bons ulls el projecte, bé, però això no era l’únic que ens interessava als impulsors: volíem que s’impliquessin, crear un grup d’entitats que generessin les inèrcies per impulsar un projecte que ja naixia com a gran, dens i complicat, però amb una perspectiva d’èxit força segura. Per sort, moltes van ser les que es van pujar al carro.

Ja hi havia un grup de gent implicada en el projecte, ara només calia engrescar els que consideréssim imprescindibles per fer el que consideràvem principal, que era la visita guiada dramatitzada. Va ser fàcil unir els actors, grups de cant, dansa, guies, etc. al projecte, i poca gent hi havia que no es veiés en cor o no trobés el seu encaix en l’organització.

Així doncs se’ns plantejava la situació ideal per aquell Sant Roc 2012 realitzar la, fi ns el moment només imaginada, Festa dels Empestats.

145


Realització de l’acte

Per poder portar a terme el planejat no teníem prou amb els recursos humans, per sort, com ja he dit, abundants. Tampoc ens en faltaven d’econòmics, vam plantejar la festa de tal forma que remenant els armaris de casa, els fons de les entitats, treball voluntari i poca cosa més1, vam tenir tot el que necessitàvem. El que ens feia falta i amb urgència era un context històric per ambientar i situar els guions.

Aquí pren protagonisme la tasca de l’investigador. Val a dir que la comissió històrica d’aquesta festa és la que s’encarrega de marcar les directrius. Considerem important que siguin persones amb un profund coneixement de l’art, la música, la vida quotidiana, la història, etc., els que marquin per on ha d’anar el contingut i, per conseqüència, l’esdevenir de l’acte. Aquesta és la principal mostra de la importància que el patrimoni històric pren en la realització de la Festa dels Empestats.

La comissió històrica tria el tema de cada any (els remeis i la sanitat, els poders civils, els poders religiosos, etc.), ja que per una qüestió de renovació cada any es canvia el subtema de les jornades, sempre, però, mantenint com a tema principal la pesta bubònica. I també és aquesta comissió la que s’encarrega de fer el primer pas: documentar el fet que es triï a desenvolupar.

Per realitzar aquesta tasca es recorre als fons documentals originals i a les obres editades. Començant pel primer grup hem trobat el principal punt de suport en l’Arxiu Fidel Fita d’Arenys de Mar i els seus fons notarials, i en l’Arxiu Diocesà de Girona i els seus fons de llibres sagramentals entre altres. En el cas d’obres editades tenim la sort de tocar un tema profusament tractat i estudiat, nosaltres hem posat el nostre puntal en un llibre de referència en la historiografi a local, que és “La vila de Malgrat i sos contorns” (1915) de Mn. Fèlix Paradeda i en “Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi: una aproximació a l’epidèmia de pesta bubònica de 1650-1654 al terme del castell de Montpalau, al terme del castell de Palafolls i a Mataró” (1993) de Francesc Forn i Salvà.

1En realitat, l’única despesa que es va tenir el primer any van ser 9,60€ per comprar torxes i oli de cremar. L’aperitiu fi nal dels assistents va anar a càrrec de l’Ajuntament de Malgrat (concretament del Centre Cívic i de Malgrat Turisme).

146


Són altres les obres que per força o per casualitat venen a parar a les nostres mans i les afegim al repertori de documentació. Considerem aquesta la tasca principal, ja que serà la que defi nirà l’acte com a de qualitat o no, sempre entès amb l’objectiu de fer una festa didàctica amb l’aspecte lúdic en segon lloc

Un cop complert aquest primer pas de documentació ja es va poder procedir amb els següents: fer els guions, buscar vestuari, buscar les persones que fessin falta, preparar decorats, i una llarga llista que no entraré a desenvolupar per no ser el tema central de la present ponència.

Compliment d’objectius

Una part important de tots els projectes és valorar els objectius complerts

En el nostre cas, el principal era incidir en la identitat dels malgratencs: crear una festa que donés potència cultural i patrimonial al nostre poble de tal manera que els habitants descobrissin en el seu passat històric elements importants i defi nidors del seu context present.

Comprovem que ho hem aconseguit per un seguit de factors comprovables:- El creixement i afi liació en quan a persones organitzadores: cada cop són

més persones i entitats que col·laboren i formen part de la realització dels actes.- Creixement de públic: tot i augmentar les entrades disponibles cada any

(limitades pel fet de ser grups guiats i la voluntat de mantenir una bona qualitat de la visita) no es dóna a l’abast i sempre hi ha qui no es pot inscriure, de la mateixa manera hi ha públic fi del d’assistència habitual.

- Descoberta de la història local i universal: els assistents aprenen com vivien els malgratencs del moment i com va infl uenciar aquesta epidèmia a l’esdevenir de la societat europea.

- Difusió del fet històric: pocs malgratencs no han sentit a parlar de la festa, i per tant, pocs són els que desconeixen el seu èxit i la seva motivació. Podem dir que Malgrat és un dels pobles en que els seus habitants millor coneixen aquest fet històric!

- L’acceptació local: els habitants de Malgrat ja perceben la festa com quelcom important en el poble i amb un valor potencial, això implica l’acceptació i estima d’aquest acte.

147


Visió de futur

L’acte que va néixer com una visita guiada nocturna dramatitzada ha anat derivant en això i més coses: conferències, rua festiva, exposicions, etc. Així doncs l’acte es va consolidant i creixent, prenent contingut i força sense mai perdre de vista els objectius de qualitat didàctica, d’aquí que no es traspassi la barrera per a convertir-se en “només una festa”.

Es percep que al tractar-se d’un acte original i vinculat al poble els habitants el recolzen i s’hi senten representats. Això implica una afectació directe a la identitat local, que es veu créixer gràcies a aquest tipus d’actes que et descobreixen la història més propera (geogràfi cament parlant).

Al comptar cada any amb més organitzadors i assistents es preveu un futur per la Festa dels Empestats, i esperem que cada any sigui una mica millor.

149


CONCLUSIONS VIII TROBADA D’ENTITATS DE RECERCA LOCAL I COMARCAL DEL MARESME

MALGRAT 2014

Es comenta en primer lloc que la IX Trobada d’entitats de recerca local i comarcal serà a l’abril i que tindrà lloc a Canet de Mar i que el Centre d’Estudis Canetencs serà el centre amfi trió. Es justifi ca el canvi de data respecte a la data tradicional i s’especifi ca que la temàtica serà “Torres de guaita, sistemes de defensa i arquitectura militar al Maresme”.

Bloc Pesta: En la ponència inaugural, Francesc Forn ha refl exionat de com obraven les comunitats maresmenques davant dels contagis de pesta, de com s’organitzaven per mitjà de la intuïtivitat atès que els coneixements mèdics eren més aviat escassos i les condicions higièniques eren més aviat precàries. De quin era l’impacte que causava l’assot de la pesta a les localitats on aquesta es feia present i de quines mesures adoptaven les juntes del morbo per tractar els empestats i els seus béns. De com afavorien els exèrcits en la seva propagació. Malgrat els grans percentatges de defuncions ocasionats per la pesta i la gran desbandada que suposava l’arribada d’aquesta hi havia grans bris d’esperança i espais per la caritat entre els membres de la comunitat i de suport mutu. També es comenta la important tasca dels frares caputxins que des dels convents com el de Mataró i Arenys foren els principals agents sanitaris de l’època a la comarca.

Alexandra Capdevila tractant de les fonts confi rma com eren d’escadusseres les dades que s’hi referien i de com els registres parroquials són de les poques fonts que es poden fer servir ja que els registres de les morberies no s’han conservat. A més, Capdevila subratlla les mancances de les fonts parroquials ja que molt sovint no s’expliciten les causes dels òbits i com altrament quan aquestes són escrites a voltes s’empraven termes poc precisos en relació a la malaltia del decés.

Bloc Pesta i religiositat: Marc Pons i Sergi Alcalde coincideixen amb el ponent de com era d’important davant la pesta el remei espiritual gairebé tant com el remei assistencial. Sergi Alcalde a més aprofi ta la seva intervenció per explicar la gènesi del santuari de la Misericòrdia i la veneració de la Mare de Déu que

150


amb el temps esdevingué la patrona de la comarca. Es tracten també diverses advocacions relacionades amb els episodis de pesta (Sant Roc, Sant Sebastià, La Mare de Deu de la Misericòrdia).

Ambdós comunicants coincideixen amb el ponent que a voltes les mesures espirituals (precs, vots de poble, cerimònies, processons...) no aconseguien els resultats esperats i com sovint no només succeïa això sinó que gràcies a les concentracions de persones afavorien la propagació del contagi. També es comenta com la superstició a voltes genera efectes perjudicials com ho era per exemple la persecució i matança de gats que eren i són els naturals depredadors de les rates que duien la puça de la pesta.

Bloc Centres Assistencials: La comunicació d’en Joaquim Graupera mostra la continuïtat de la pràctica del termalisme a l’època medieval. Una tradició que arrencava de l’època romana. Analitza el tipus d’aigua, mostra quina era la temperatura idònia i les seves funcions terapèutiques. Fruit del prestigi i el renom que van tenir les aigües de Caldes d’Estrac van ser diversos els monarques de la corona d’Aragó que van fer estada a la població per prendre les aigües. En aquest sentit, mostra quins van ser aquests reis i com a singularitat parla de l’existència d’un habitatge conegut com a casa pròpia del rei destinada a allotjar els monarques

La segona comunicació dins aquest àmbit és la d’Alexis Serrano. Es tracta d’un treball a mig camí entre l’estudi del personal sanitari de Vilassar de Mar i els seus centres assistencials. Pel que fa al primer exposa les xarxes de sociabilitat entreteixides dins d’aquest col·lectiu professional. Un bon exemple són les reunions que tenien lloc a la rebotiga de les farmàcies i com a contrapunt destaca la “disputa” existent entre les farmàcies Almera i Roca. En el cas dels centres assistencials, la comunicació se centra en dos casos concrets: el casal de curació que es podria defi nir com una mena “d’hospitalet” i l’Asil destinat a donar aixopluc als sectors més vulnerables de la societat, el casal dels Desvalguts. Finalment tanca aquest bloc temàtic el treball de Joan Bou i Jaume Vellvehí sobre l’hospital de pobres de Tordera.

En el bloc de Remeis: Begonya Torres ens presenta dues comunicacions. En la primera dóna a conèixer un llibret inèdit de 1897 que probablement aniria adreçat als mariners de vaixells de guerra. Per tant, una de les seves singularitats és que no està destinat al personal sanitari. Es tracta d’un recull de protocols mèdics

151


on s’exposa la forma de procedir en cada cas. La segona se centra en l’estudi d’una farmaciola de medicaments homeopàtics. Exposa el llistat de productes consignats, la seva posologia i utilitat. Finalment la tercera comunicació de Pere Alvarado i Anna Maria Anglada mostra la fi gura de Pepet Caralt i la seva contribució a la divulgació de les plantes remeieres.

Bloc Història Aplicada: el darrer bloc temàtic d’aquesta trobada el conforma la comunicació de Joan Piña. En aquest cas s’explica l’origen de la festa dels empestats de Malgrat de Mar. Una de les singularitats d’aquest treball és donar a conèixer una de les moltes utilitats que té la recerca. Més enllà de la difusió mitjançant publicacions, n’hi ha una altra de més lúdica com és la recreació d’una festa a partir de la informació proporcionada per les fonts primàries. Es tracta d’una forma de fer arribar un episodi del nostre passat, la terrible pesta de mitjan segle XVII, al gran públic.

En defi nitiva, els resultats d’aquesta trobada mostren la pluralitat d’aportacions que es poden fer des de la història de la medicina. Tot i el predomini de la pesta com a tema preferent d’estudi cal destacar la diversitat d’aportacions des del camp de les fonts d’estudi, els centres assistencials, els remeis i la història aplicada.

Alexandra Capdevila i Alexis Serrano

epidemies i remeis (2015)

Documents