entrevista ara 01

1
DIUMENGE, 16 DE JUNY DEL 2013 ara e 10 VIATGES LITERARIS Núria Garcia Quera ESCRIPTORA ESPECIALITZADA EN LITERATURA DE VIATGES. AUTORA DE ‘NOU VIATGE AL PIRINEU’ “ELS CAMINS VELLS SÓN L’ÚNIC PATRIMONI QUE PER SER CONSERVAT HA DE SER TREPITJAT” F a vint-i-sis anys que Núria Garcia Quera viu al Pallars. Ha escrit un munt de guies excursi- onistes de la zona. L’any 2007 va resseguir els camins per on van passar Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela cin- quanta anys enrere per fer-ne sengles llibres. Ho explica a Nou viatge al Pirineu. Com se li va acudir fer el mateix recorregut que van fer Espinàs i Cela pel Pirineu l’any 1956? No va ser una idea meva. Doncs de qui? D’una empresa de dina- mització local del Pallars, Montanyanes, que va pro- moure que els Consells Comarcals dels dos Pallars, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça s’associ- essin per tal de desestaci- onalitzar el turisme. Van fer-me l’encàrrec de fer el seu recorregut, cinquanta anys més tard. Després havia d’escriure el meu relat del viatge i les resse- nyes excursionistes. A partir d’aquí, la ruta, coneguda pel nom d’Un ramat de camins, es pro- mouria durant tot l’any. ¿I la fa força gent, ara, la ruta? Cada cop hi ha més gent que es posa en contacte amb mi perquè han llegit Nou viatge al Pirineu i decideixen dedicar uns dies de vacances a fer-ne una part. Em demanen quin tram els aconsello, si el nivell és molt exi- gent... Però de moment és un públic minoritari, entre d’altres coses per- què des de l’administració no se n’ha fet la promoció que se n’havia de fer. A veure si en prenen nota... A veure... ¿Vostè va fer exacta- ment el mateix camí que Cela i Espinàs? Ells, sempre que podien, caminaven per carretera; en canvi, jo vaig anar pels antics camins veïnals. L’any 2007, quan vaig fer la ruta, molts d’aquests camins feia poc que s’havien recuperat; els camins vells són l’únic l’Espinàs i de la seva faci- litat de paraula, va acabar fent un llibre ben diferent al de l’Espinàs. En quins aspectes ha canviat especialment el Pirineu que van conèi- xer Espinàs i Cela i el que va veure vostè? Ells van ser dels primers turistes d’aquella part del Pirineu. Van anar-hi en època franquista, en un moment en què, de turis- tes, només hi havia alguns pescadors francesos i gent benestant que anava a prendre les aigües al bal- neari de Caldes de Boí. De fet, el seu viatge té molt a veure amb la creació d’una Oficina de Turisme a la Pobla de Segur l’any 1954. Des d’aquesta ofi- cina, l’alcalde que la va impulsar, Josep Maria Boixareu, va tirar enda- vant iniciatives pioneres en el món del turisme: concursos d’eslògans i cartells, edició de postals en blanc i negre, de fulle- tons de propaganda... Boi- xareu va ser un perso- natge clau perquè el tren arribés a la Pobla l’any 1953, perquè el 1955 Franco creés per decret el Parc Nacional d’Aigües- tortes, i perquè Cela i Espinàs fessin aquest viatge. En canvi, ara, sobretot el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça viuen del turisme. El seu Pirineu, doncs, era rural, tradicio- nal i tancat, mentre que l’actual és més urbà, modern i obert al món. I vostè amb quin Piri- neu es queda? El millor moment histò- ric per viure al Pirineu és, sense cap mena de dubte, l’actual. Fins fa poc, viure-hi era molt dur. Però pel camí s’ha deixat perdre gran part de la seva cultura, i és una llàs- tima. Quan Espinàs i Cela van anar al Pirineu, gai- rebé el 100% de la pobla- ció del Pallars Sobirà es dedicava al sector pri- mari, mentre que ara només ho fa el 6%. Això ha comportat una gran pèrdua de patrimoni: de tradicions, de costums, d’oficis, de paisatge, de llavors autòctones, de lèxic pallarès... Per això el 5% dels guanys de la publicació del meu llibre Nou viatge al Pirineu són per a Obrador Xisqueta, una associació sense afany de lucre que treba- lla per aconseguir que es pagui un preu just per la llana de l’ovella xisqueta i, d’aquesta manera, s’eviti la seva extinció i la dels ramaders pirinencs. patrimoni que per ser conservat ha de ser trepit- jat, i em va agradar molt poder-los trepitjar. D’altra banda, vaig passar per valls secundàries i vaig incloure-hi la vall de Boí. La meva ruta és més llarga, per això ells van estar-hi uns deu dies i jo dues setmanes. ¿Abans de fer la ruta deuria llegir amb aten- ció els llibres de Cela i Espinàs, oi? Sí, esclar. També vaig lle- gir tot el que vaig trobar d’antics viatgers que van recórrer aquestes comar- ques des del segle XVII; així, al moment d’escriure el meu relat, podia com- parar el Pirineu tal com era quan van passar-hi Cela i Espinàs, però també com era segles enrere. I què diuen d’aquestes comarques els antics viatgers? Doncs que eren absoluta- ment miserables. Expli- quen que a les cases, com que no hi havia xemeneies ni vidres, el fum de la llar de foc sortia per les fines- tres, i que arreu trobaven gent esguerrada o retar- dada. Sap si va haver-hi bona sintonia entre Cela i Espinàs a l’hora de fer el viatge al Pirineu con- juntament? Se sap que Cela era un personatge “amb caràcter”, no pre- cisament avesat a com- partir... No ho sé; suposo que sí... Entre ells es portaven onze anys. Quan van fer el viatge al Pirineu, Cela ja era un escriptor cone- gut. En canvi, l’Espi- nàs era una jove promesa i encara no havia iniciat la seva col·lecció de llibres A peu per.... El del Pirineu va ser el primer. Es nota que Espinàs estava influenciat pel Viaje a la Alcarria, de Cela, un llibre que va posar de moda els relats de viatge. Cela, al Viaje a la Alcarria, ante- rior al viatge del Pirineu, utilitza el recurs literari d’autodenominar-se “el viajero”o“el vagabundo”i parla en tercera persona, com si ell no fos qui fa el viatge. I Espinàs, al seu lli- bre del Pirineu, fa el mateix i s’autodenomina “el barceloní”. Cela, al Viaje a la Alcarria, anava acompanyat pel fotògraf austríac Karl Wlasak i la TEXT DANIEL ROMANÍ seva amiga Conchita Sti- chaner, però no els cita en cap moment. Fa veure que va sol. Al Pirineu van anar-hi quatre, però Espi- nàs també utilitza aquest recurs i simula solitud. Què la va sobtar especi- alment dels llibres de Cela i Espinàs, resultat del viatge al Pirineu que van fer? Vaig adonar-me que Cela va utilitzar el llibre d’Espinàs per recordar el viatge i escriure el seu. Ell va publicar Viaje al Piri- neo de Lérida vuit anys més tard que l’Espinàs publiqués el seu. Tot un Premi Nobel de Litera- tura –bé, aleshores encara no ho era– escrivia paràgrafs gairebé cal- cats als d’Espinàs! Quan ho vaig veure em vaig que- dar glaçada. Em va sobtar tant que vaig acabar fent el treball de final de car- rera de Filologia Catalana comparant els dos llibres, el de Cela i el d’Espinàs. I Espinàs no va acusar Cela de plagi? No, Josep Maria Espinàs, al seu llibre Relacions par- ticulars, diu que té la hipòtesi que, a Cela, el seu llibre li va servir de guió... i que no recorda que Cela prengués cap apunt durant el viatge. Però, de fet, no sé si es pot parlar de plagi. L’estil i el to de l’un i de l’altre són molt diferents, i Camilo José Cela, a partir del que va consultar al llibre de

Upload: nuria-garcia-quera

Post on 08-Mar-2016

217 views

Category:

Documents


3 download

DESCRIPTION

Entrevista del diari ARA a Núria Garcia Quera sobre el seu llibre "Nou viatge al Pirineu"

TRANSCRIPT

Page 1: Entrevista ara 01

DIUMENGE, 16 DE JUNY DEL 2013 arae10 VIATGES LITERARIS

Núria Garcia QueraESCRIPTORA ESPECIALITZADA EN LITERATURA DE VIATGES.AUTORA DE ‘NOU VIATGE AL PIRINEU’

“ELS CAMINS VELLS SÓNL’ÚNIC PATRIMONI QUEPER SER CONSERVATHA DE SER TREPITJAT”

Fa vint-i-sis anysque Núria GarciaQuera viu alPallars. Ha escrit

un munt de guies excursi-onistes de la zona. L’any2007 va resseguir elscamins per on van passarJosep Maria Espinàs iCamilo José Cela cin-quanta anys enrere perfer-ne sengles llibres. Hoexplica a Nou viatge alPirineu.

Com se li va acudir fer elmateix recorregut quevan fer Espinàs i Celapel Pirineu l’any 1956?No va ser una idea meva.

Doncs de qui?D’una empresa de dina-mització local del Pallars,Montanyanes, que va pro-moure que els ConsellsComarcals dels dosPallars, la Vall d’Aran il’Alta Ribagorça s’associ-essin per tal de desestaci-onalitzar el turisme. Vanfer-me l’encàrrec de fer elseu recorregut, cinquantaanys més tard. Despréshavia d’escriure el meurelat del viatge i les resse-nyes excursionistes. Apartir d’aquí, la ruta,coneguda pel nom d’Unramat de camins, es pro-mouria durant tot l’any.

¿I la fa força gent, ara,la ruta?Cada cop hi ha més gentque es posa en contacteamb mi perquè han llegitNou viatge al Pirineu idecideixen dedicar unsdies de vacances a fer-neuna part. Em demanenquin tram els aconsello,si el nivell és molt exi-gent... Però de moment ésun públic minoritari,entre d’altres coses per-què des de l’administracióno se n’ha fet la promocióque se n’havia de fer.

A veure si en prenennota...A veure...

¿Vostè va fer exacta-ment el mateix camí queCela i Espinàs?Ells, sempre que podien,caminaven per carretera;en canvi, jo vaig anar pelsantics camins veïnals.L’any 2007, quan vaig ferla ruta, molts d’aquestscamins feia poc ques’havien recuperat; elscamins vells són l’únic

l’Espinàs i de la seva faci-litat de paraula, va acabarfent un llibre ben diferental de l’Espinàs.

En quins aspectes hacanviat especialment elPirineu que van conèi-xer Espinàs i Cela i elque va veure vostè?Ells van ser dels primersturistes d’aquella part delPirineu. Van anar-hi enèpoca franquista, en unmoment en què, de turis-tes, només hi havia algunspescadors francesos i gentbenestant que anava aprendre les aigües al bal-neari de Caldes de Boí. Defet, el seu viatge té molt aveure amb la creaciód’una Oficina de Turismea la Pobla de Segur l’any1954. Des d’aquesta ofi-cina, l’alcalde que la vaimpulsar, Josep MariaBoixareu, va tirar enda-vant iniciatives pioneresen el món del turisme:concursos d’eslògans icartells, edició de postalsen blanc i negre, de fulle-tons de propaganda... Boi-xareu va ser un perso-natge clau perquè el trenarribés a la Pobla l’any1953, perquè el 1955Franco creés per decret elParc Nacional d’Aigües-tortes, i perquè Cela iEspinàs fessin aquestviatge. En canvi, ara,sobretot el Pallars Sobirà,la Vall d’Aran i l’AltaRibagorça viuen delturisme. El seu Pirineu,doncs, era rural, tradicio-nal i tancat, mentre quel’actual és més urbà,modern i obert al món.

I vostè amb quin Piri-neu es queda?El millor moment histò-ric per viure al Pirineu és,sense cap mena de dubte,l’actual. Fins fa poc,viure-hi era molt dur.Però pel camí s’ha deixatperdre gran part de laseva cultura, i és una llàs-tima. Quan Espinàs i Celavan anar al Pirineu, gai-rebé el 100% de la pobla-ció del Pallars Sobirà esdedicava al sector pri-mari, mentre que aranomés ho fa el 6%. Aixòha comportat una granpèrdua de patrimoni: detradicions, de costums,d’oficis, de paisatge, dellavors autòctones, delèxic pallarès... Per això el5% dels guanys de lapublicació del meu llibreNou viatge al Pirineu sónper a Obrador Xisqueta,una associació senseafany de lucre que treba-lla per aconseguir que espagui un preu just per lallana de l’ovella xisquetai, d’aquesta manera,s’eviti la seva extinció i ladels ramaders pirinencs.

patrimoni que per serconservat ha de ser trepit-jat, i em va agradar moltpoder-los trepitjar.D’altra banda, vaig passarper valls secundàries ivaig incloure-hi la vall deBoí. La meva ruta és mésllarga, per això ells vanestar-hi uns deu dies i jodues setmanes.

¿Abans de fer la rutadeuria llegir amb aten-ció els llibres de Cela iEspinàs, oi?Sí, esclar. També vaig lle-gir tot el que vaig trobard’antics viatgers que vanrecórrer aquestes comar-ques des del segle XVII;així, al moment d’escriureel meu relat, podia com-parar el Pirineu tal comera quan van passar-hiCela i Espinàs, peròtambé com era seglesenrere.

I què diuen d’aquestescomarques els anticsviatgers?Doncs que eren absoluta-ment miserables. Expli-quen que a les cases, comque no hi havia xemeneiesni vidres, el fum de la llarde foc sortia per les fines-tres, i que arreu trobavengent esguerrada o retar-dada.

Sap si va haver-hi bonasintonia entre Cela iEspinàs a l’hora de fer elviatge al Pirineu con-juntament? Se sap queCela era un personatge“amb caràcter”, no pre-cisament avesat a com-partir...No ho sé; suposo que sí...Entre ells es portavenonze anys. Quan van fer elviatge al Pirineu, Cela jaera un escriptor cone-gut. En canvi, l’Espi-nàs era una jovepromesa i encarano havia iniciat laseva col·lecció dellibres A peu per....El del Pirineu va serel primer. Es notaque Espinàs estavainfluenciat pel Viaje a la

Alcarria, de Cela, un llibreque va posar de moda elsrelats de viatge. Cela, alViaje a la Alcarria, ante-rior al viatge del Pirineu,utilitza el recurs literarid’autodenominar-se “elviajero” o “el vagabundo” iparla en tercera persona,com si ell no fos qui fa elviatge. I Espinàs, al seu lli-bre del Pirineu, fa elmateix i s’autodenomina“el barceloní”. Cela, alViaje a la Alcarria, anavaacompanyat pel fotògrafaustríac Karl Wlasak i la

TEXTDANIEL ROMANÍ

seva amiga Conchita Sti-chaner, però no els cita encap moment. Fa veureque va sol. Al Pirineu vananar-hi quatre, però Espi-nàs també utilitza aquestrecurs i simula solitud.

Què la va sobtar especi-alment dels llibres deCela i Espinàs, resultatdel viatge al Pirineu quevan fer?Vaig adonar-me que Celava utilitzar el llibred’Espinàs per recordar elviatge i escriure el seu. Ellva publicar Viaje al Piri-neo de Lérida vuit anysmés tard que l’Espinàspubliqués el seu. Tot unPremi Nobel de Litera-tura –bé, aleshores encara

no ho era– escriviaparàgrafs gairebé cal-

cats als d’Espinàs! Quanho vaig veure em vaig que-dar glaçada. Em va sobtartant que vaig acabar fentel treball de final de car-rera de Filologia Catalanacomparant els dos llibres,el de Cela i el d’Espinàs.

I Espinàs no va acusarCela de plagi?No, Josep Maria Espinàs,al seu llibre Relacions par-ticulars, diu que té lahipòtesi que, a Cela, el seullibre li va servir de guió...i que no recorda que Celaprengués cap apuntdurant el viatge. Però, defet, no sé si es pot parlarde plagi. L’estil i el to del’un i de l’altre són moltdiferents, i Camilo JoséCela, a partir del que vaconsultar al llibre de