Revista del’Ateneu Popularde Ponent

Núm. 201Lleida2007

La Vall Fosca en la Cruïlla

Lleida, 2007Preu exemplar: 2,70 euros

Imprès en paper ecològic.

CONSELL DE REDACCIÓ

Direcció: Carme Pallàs.

Consell de redacció: Jaume Barrull, Joan Baró, Maria Briansó, Marga del Campo, Xavier Eritja, Àngels Grau, M. Conxa Montagud, Eva Peiró, Fina Reig, Joan Sagués.

Fotografia: Robert Ribé.

Portada: Joan Baró.

Edita: Pagès Editors, S. L. Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida.

Redacció i administració:Ateneu Popular de Ponent Pau Claris, 10 Tel. 973 24 71 72 25008 Lleida

RESSÒ DE PONENT fa constar que el contingut dels articles publicats

reflecteix únicament l’opinió de llurs signants.

Dipòsit Legal: L-674-1983Imprès a:

Arts Gràfiques Bobalà, S. L.

Membre de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal.

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Ajuntament de Lleida.

Sumari1Editorial

2El submaríNo comencem la casa per la teuladaRamon moRell

4La Vall Fosca en la cruïllaPòrticRecords dels anys 50-60 a la VallEls Pirineus, territori en venda?La nova utopia. Visió d’un fill de la Vall Fosca

18Va de llibresGuillem Viladot i l’Editorial Fonoll, contistesCRistina maRCial

20Crònica culturalUnivers ViñesmaRga del Campo andión

22Dones que fan ateneueva peiRó

24Torre de guaitaLes píndoles de la velletam. Conxa montagud

25Mots encreuatslluís Rosselló

26Tertúlia amb Imma MonsóCaRme pallàs

28De la mort, ben poca cosa en diuenàngels gRau

Jo, la revista RESSÒ de Ponent, relacionada, vinculada i, en part, representant de l’Ateneu Popular de Ponent, subscric la dita que perquè és popular és sàvia, que proclama:

“Renovar-se o morir.”

L’equip que, com a Consell de Redacció, em permet arribar a les teves mans, lector, s’ha ideat certes innovacions, atenent circumstàncies i realitats actuals.

No es proposen un canvi pel canvi, en clau activista; ni tampoc una variació a escala especulativa, com és el cas de l’evolució que pretenen imposar a la vall Fosca sinó que, d’acord amb la definició de transformació, aspiren a modificacions que no alterin en substància la base i el fons que sempre han format part del propòsit d’informar i divulgar, tot establint comunicació amb els socis i sòcies de l’Ateneu.

En aquest sentit, cal fer constar l’agraïment adreçat a totes les persones que heu col·laborat fins ara, i, alhora,

engrescar tothom a participar del projecte que, a partir d’ara, es reinicia.

Una revista, al cap i a la fi, pot esdevenir un mitjà d’interacció i una eina d’intercanvi, però encara més i, sobretot, si es tracta i transmet des de la seu d’un ateneu com el nostre.

Editorial

La Vall Fosca en la Cruïlla

2

Autor

No comencem la casa per la teuladaEstem en un estat on no només hi ha una gran ad-dicció a la norma, sinó que es creu que amb aquesta ja n’hi ha prou per solucionar les coses. Per l’efecte dominó Catalunya s’ha contagiat d’aquesta malaltia d’inflació legislativa i cada canvi de govern suposa una nova llei d’educació. Tant d’afany legislatiu no-més posa en evidència dues coses: 1) el que hem dit de tenir una fe religiosa en la norma, en la llei, es pensa que feta aquesta ja ens podem retirar a des-cansar i 2) els errors no es troben tant en la norma com en la funció. No conec a fons el món de l’ense-nyament, almenys amb la intensitat que demana una anàlisi breu, però acurada, de la seva problemàtica, tanmateix, hi ha errors de base, de funcionament, d’operativitat, de prioritat política, que condicionen del tot la posterior norma que ha de permetre acon-seguir un sector educatiu modern, on escola, pares, professors i alumnes, formin un tot i on el fracàs escolar brilli només per la seva absència.

Com que sembla que l’afany legislatiu no aconse-guirem aturar-lo, insistirem en els errors funcio-nals de tipus econòmic perquè entenem que con-dicionen que el sector no arribi a funcionar del tot correctament, malgrat que l’aparell normatiu sigui perfecte. D’entrada, de 30 països que integren l’OC-DE, Espanya només té darrere seu Japó i Turquia, és a dir dos, pel que fa a la inversió pública en en-senyament. En el període que va de 1995 al 2003 la inversió pública espanyola en percentatge del PIB va passar del 4,6% al 4,3%, quan la mitjana de l’or-ganisme internacional va passar del 5,3% al 5,5%. És a dir, no és només la ridícula atenció econòmica que rep l’ensenyament a l’Estat espanyol, sinó que,

a més, en aquests vuit anys estudiats la tendència ha estat a la baixa, en plena societat del coneixement i quan tothom està d’acord que no hi ha millor inversió que la destinada a formació i ensenya-ment, resulta que a casa nostra fem com els crancs, caminar cap endarrere. Un altre fet que posa en evidència aquest endarreriment és que en 1995, primer any de la sèrie estudiada, Espanya tenia sis països darrere seu, quatre més que al 2003, la qual cosa significa que du-rant aquest període de vuit anys països com Mèxic i Grècia van millorar molt més que nosaltres la política econòmica adrçada a ensenyament.

Un altre aspecte important i també ne-gatiu pel que fa al nostre país és el nom-bre d’estudiants. Es curiós com el tòpic que s’arrossega és que aquí hi ha massa gent que estudia i que les empreses, per exemple, tenen problemes per contrac-tar personal amb experiència. Doncs bé, el mateix informe diu que el 66% de la població inferior als 25 anys té es-tudis secundaris, és a dir batxillerat o FP, quan la mitjana de la Unió Europea (UE) és del 81%, som 16 punts per sota. Si anem pujant ens trobarem que aquí, a Espanya, prop del 70% de la població no ha entrat a la universitat quan a França el percentatge es del 24% i als EUA del 21%.

rAmon morellEconomista

Submarí

3

També suspenem si analitzem la pre-sència de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en el sistema escolar. Dels 15 països de l’OCDE sobre els quals es té informació només Mèxic presenta unes xifres més dolentes que Espanya. Nosaltres tenim més de 15 alumnes per ordinador i un gran dèficit de serveis de manteniment tècnic i manca de formació i reciclatge dels educadors.

Amb aquestes dades no ens pot estra-nyar que es parli de fracàs escolar o que els alumnes més grans de 15 anys, per exemple, i sense moure’ns del grup dels 30 països de l’OCDE, ocupin el lloc di-novè en coneixement científic, el vint-i-unè en cultura matemàtica, i el divuitè en comprensió lectora. Una altra dada apareguda recentment, en un treball pu-

blicat per Pello Salaburu, catedràtic de

la Universitat del País Basc titulat “La

universidad en la encrucijada: Europa y

Estados Unidos” la Universitat de Barce-

lona, la primera d’Espanya, apareix en el

lloc 202 entre les millors del món i l’Au-

tònoma de Madrid, la segona de l’Estat

espanyol, ocupa el lloc 301 en la matei-

xa llista.

No es tracta, doncs, de fer només lleis

i normativa nova, el sistema educatiu

espanyol ha de tenir prioritat política,

és a dir, s’ha de construir l’estructura, la

carcassa, a partir d’una política inverso-

ra que ha de fer un gir de cent vuitanta

graus. No ens comparem amb Finlàn-

dia fins que políticament l’ensenyament

aquí no tingui la mateixa jerarquia polí-

tica que allà.

Foto: JoAn BAró

4

La Vall Fosca en la Cruïlla

5

Just més amunt nostre hi ha una vall que, oblidada, ha resistit verge a la des-trucció de pràcticament tot el Pirineu. Despoblada després de l’automatització de les centrals elèctriques, restava im-mòbil observant com les valls veïnes s’anaven omplint de complexos turístics i estacions d’esquí...

Ara, una inmobiliària espanyola anome-nada FADESA s’ha fixat en la vall Fosca. Han planejat construir-hi un complex únic en tot l’estat de dimensions gegan-tines que inclouria una estació d’esquí alpí, segones residències, hotels, camps de golf, sala de convencions i congres-sos, bowling, discoteca, taverna anglesa, aparcament, pista de gel, botigues d’es-ports, supermercats i quiosc, zona lúdi-ca esportiva, hípica, spa, tir amb arc...

O...

D’una altra banda es presenta la possibi-litat de donar sortida a un futur per a la vall centrat en el patrimoni natural com a font de progrés, integrador i sostenible, centrat en la gent i posant molt d’èmfasi en les economies locals de l’indret, obert al món però d’una manera mesurada i respectuosa amb el sublim marc natural que és la vall Fosca.

Quin dels dos camins triar és una decisió que ronda la ment de moltes persones.

Fadesa ja construeix, però encara falta molt perquè el projecte estigui acabat, hi ha temps per redirigir i construir un fu-tur amb consciència per a tothom, dig-nament i plenament.

Un cop d’ull a la vall Fosca i el seu mo-ment actual.

Pòrtic

FotogrAFies: JoAn BAró i AlternAtivA vAll FoscA

6

tot era molt dur (llaurar, sembrar, segar, batre, etc...), però hi estaven fets.

La vida era especialment dura per a les dones, que havien d’anar a rentar a qual-sevol època de l’any la roba a la segla, cuidar la casa, conrear un bon hort, tenir cura dels infants i dels animals de corral com les gallines, els conills o els porcs; només per a la seva subsistència. Quan hi havia matança, que sempre era a l’hi-vern, havien d’anar a netejar els menuts del porc, els menuts dels corders per elaborar la girella, un embotit típic del Pallars, i l’aigua era molt gelada, tallava com els ganivets!

immAculAdA oBiolsQuè era la vall Fosca?

A la Pobleta, quan jo era petita encara hi vivia molta gent, de forma molt diferent a com ara. Llavors vivien del seu esforç físic dur i constant, de la terra, sense fer mai un dia de festa ni de vacances. A la majoria de les cases tenien unes quan-tes vaques, eugues, cavalls, etc., més o menys segons els prats i trossos disponi-bles de cada casa per pasturar.

De les vaques se’n treia la llet i engrei-xaven els vedells per vendre’ls després. També era molt important la cria i venda d’animals de càrrega i treball pel camp, ja que fins llavors es treballava la terra amb un parell de bous, matxos, mules. Encara no hi havia maquinària agrícola i

Records dels anys 50-60

7

Era una altra època molt diferent. Lla-vors ho aprofitaven tot, poc havien de comprar tret del vi, l’oli, el cafè o l’arròs. Tampoc no hi havia bosses de plàstic ni tetrabricks. A la botiga ho venien tot a granel, ho posaven en una paperina de paper, i tothom ja anava a comprar amb el seu recipient de casa per endur-se els líquids... Els ingressos eren minsos, però això sí: mai no vam passar gana.

La base de l’alimentació sorgia del que es feia a l’hort, dels animals que criaven a l’era i dels cereals que es feien als camps: blat, ordi, civada... Aquests servien per alimentar els animals, i en el cas del blat anava a una petita mola que hi havia, al costat del riu, i que triturava el blat per convertir-lo en farina. A les cases hi ha-via forn i les dones també pastaven la fa-rina i es feien el pa per a tota la setmana.

La mola també donava llum al poble; però una llum feble, no pas com la que hi ha avui dia.

Tot era lent, no hi havia pas les presses d’avui dia, però es treballava, això sí. La gent s’aixecava molt de matí, havien de netejar els corrals de les “patanades” dels animals, tot amb una pala i màxim un carretó. Del corral anava al femer que era a l’era, a l’aire lliure, allí també s’hi abocava la brossa que es feia a casa, i més tard aquest fem serviria per abonar els camps, els prats, i els horts.

Gairebé no hi havia automòbils i no-més passava un cotxe de línia cada dia de la Pobla de Segur fins a la Central de

Cabdella, que per fer trenta quilòmetres tardava dues o tres hores. Parava a tots els pobles transportant gent i algun ani-mal petit els dies de mercat, alhora que portava la correspondència. A vegades, aquests dies de més moviment, anava tan ple que algunes persones i animals s’havien de col·locar a la part de dalt, al portaequipatges.

La gent no tenia gaires oportunitats per al lleure, només per les festes majors i les fires, de gran importància a la vall i comarques properes, que es feien a la Pobleta com a mínim tres cops a l’any.

Allò era una gran festa, punt de trobada per a molta gent, i s’hi negociava “tot”: bèsties, contractes de feina, fins i tot ca- saments... Venien uns marxants que portaven roba per a la llar i utensilis per a la cuina o estris pel camp: aixades, ai-xartells, xapos, dalles, forques, arreus, destrals per tallar la llenya...

Ah!, la llenya, per fer el menjar i escalfar-se a l’hivern, també se la feia cada casa i requeria molt d’esforç! Anar a talar els arbres, transportar la llenya amb els ani-mals, tallar-la, posar-la en aixopluc per tal que s’assequés i cremés millor. Quins canvis! No hi havia cuines ni fogons de butà. Es cuinava al foc a terra, pen-jades les olles de ferro en els cremalls, en fogons petits de carbó, i més tard en algunes cases ja van tenir cuines econò-miques, fetes de ferro, que també ana-

8

ven amb llenya, però s’hi podia cuinar diverses coses a la vegada, tenien forn i a més escalfaven l’aigua d’un petit dipòsit.

A més de les fires i festes majors, se ce-lebraven moltes festes religioses. Els Na-dals, la Setmana Santa, el patró del po-ble, el patró de les pestes... La gent era molt més creient que ara, hi havia molta devoció a la majoria de les cases. En tinc un grat record, sobretot del Nadal i la Setmana Santa amb el viacrucis, la pro-cessó, els passos, els armats i la samari-tana. El més de maig, dedicat a la Verge Maria, cada tarda anàvem a l’església, li portàvem flors i cantàvem unes boni-ques cançons amb la pràctica del rosari. Com ha canviat això també!

La canalla no teníem joguines; jugà-vem al carrer i amb capses de cartró i un cordill construïem els nostres carros, els nostres cotxes... Per Reis tan sols ens portaven mandarines, torrons, gorman-deries, i ja més tard alguna nina i cavall de cartró; no gaire més, però la il·lusió era la mateixa, això sí.

La roba, ens la feien les nostres mares. Hi havia dues modistes que ensenyaven a cosir les noies del poble i de les con-trades properes. Màquines de cosir n’hi havia ben poques. A part de les dues modistes, també hi havia altra gent que no vivia directament del camp. Hi recor-do dos sastres, dos o tres fusters, paletes, ferrers per ferrar les potes dels animals, carboners, dos botigues on venien de tot, i més tard dos pastissers. Tots aquests oficis i comerços servien per a la Pobleta i també per a tots els poblets més petits de les rodalies. La gent venien a peu dels seus pobles, a l’escola, que n’hi havia una per als nens i una per a les nenes, a comprar, a fer-se la roba, a ferrar els animals, a moldre, etc. En aquella època la Pobleta era el centre de la vall.

A la nit, com que a l’hivern es feia fosc tan d’hora i no hi havia televisió, la gent es reunia al voltant del foc a terra i ex-plicava llegendes, rondalles, contes, his-

9

tòries de bandolers i “coses tenebroses” que havien passat per la guerra civil. A mi, a causa d’aquestes històries de la guerra, recordo que quan sentia passar un avió de nit o matinada m’agafava por i esgarrifança.

En dèiem “anar a passar vetllada” d’aques-tes hores que passàvem a la vora del foc, i s’hi acostumava a reunir gent de dife-rents cases. A totes hi vivia molta gent en aquells temps, pares, fills, mosso, alguna criada, cabalers, joves, gendres... Allí, a l’escalf del foc, es feia vida. Als cremalls hi penjava una bona caldera, i entre ron-dalla i rondalla, anava fent xup-xup el menjar pels porcs i gallines. Encara ara en recordo l’olor!

Anys després alguns ja vam marxar a estudiar fora, ja que a l’escola del poble sols es feia primària. Així que amb nou o deu anys ens vam haver d’espavilar a seguir els estudis fora de casa, lluny de

la família, amb moltes dificultats econòmiques. Ja només tornàvem al poble per les vacances i aquesta absència va continuar quan vam ser més grans, els temps havien canviat molt i el treball als pobles no era adequat pels estudis que havíem realitzat.

Els anys seixanta i setanta van significar un perío-de de ruptura. Tothom volia anar-se’n a ciutat pen-sant que trobarien una vida més fàcil i atractiva. La forma de vida a la vall s’havia fet insuficient. Des de sempre la cria d’animals de treball havia estat la base de l’econòmia d’aquest territori, però amb l’aparició dels primers tractors i la revolució tecno-lògica al camp va venir un despoblament fortíssim i això ho va afectar tot.

Els pocs que es quedaren van intentar aixecar el país formant una cooperativa a la Pobla de Segur, imitant la pròspera comarca de l’Alt Urgell, substituint l’an-tiga font de riquesa criant animals per a la producció de llet i carn per al consum humà, però tot i així l’esforç fou insuficient, la vida agrícola i ramadera havia canviat completament i molts pobles van que-dar abandonats, els altres buits.

10

L’any 2002 es va celebrar a iniciativa de les Nacions Unides, l’Any Internacional de les Muntanyes. A l’Estat espanyol, no s’ha reflectit en cap tipus d’ini-ciativa governamental de la voluntat i el compromís que hi va haver en aquell moment de millorar el nivell de protecció de les nostres muntanyes, que va quedar reflectit en el document “La carta de les Muntanyes”. Una declaració mínima de principis on s’alerta de la necessitat de regular la gestió con-servadora d’aquestes àrees i de la recerca d’un de-senvolupament equilibrat pels seus habitants, atès que d’elles i el seu entorn depenen una multitud de serveis ambientals que són fonamentals per a tota la societat. Aquesta és l’única proposta que es va fer i encara continua sense aprovar-se.

Mentrestant, el temps passa, i la situació en aquestes zones cada vegada és més preocupant. Per compte de millorar la sensibilitat de les autoritats ambientals i dels responsables polítics respecte de les importants funcions ecològiques, socials i econòmiques que fan els sistemes naturals de les muntanyes, aquestes zo-nes són cada vegada més, i amb més freqüència, en el punt de mira de projectes d’explotació insosteni-ble dels recursos naturals i dels espais protegits, que els promotors justifiquen amb l’argument de la dina-mització econòmica de les zones rurals i la creació de nous llocs de treball.

Justament, aquí, als Pirineus tenim uns bons exemples que ho il·lustren (vall Fosca, vall de Filià, vall d’Àrreu, vall de Ruda, etc.). La pressió urbanística i es-peculadora és al darrere de la major part d’aquests projectes, que generalment estan vinculats a la creació o ampliació d’estacions d’esquí o a altres promocions esportives i recreatives pensades per a grans multituds, amb l’al·licient de l’alta qualitat paisatgística i moltes vegades a prop d’espais naturals protegits. Tot això amb l’agreujant que, en alguns casos, els interessos econòmics estan provocant i forçant canvis en la legislació ambiental d’aquests espais per així poder permetre la construcció d’aquests tipus de com-plexes.

Avui tenim sobre la taula el document de proposta de Xarxa Natura 2000 que fa el govern de la Generalitat, i aquest no recull precisament la protecció a la vall de Filià, que necessita. Un espai que en el seu moment es va incloure en el Pla d’Espais d’Interès Natural, justament per tractar-se del límit meridional a ma-jor alçada dels Pirineus centrals cata-

Els Pirineus, territori en venda?

PlAtAFormA vAll FoscA ActivA

11

12

única font d’ingressos atès que l’ocupa-ció del sòl deguda al sector immobiliari genera plusvàlues molt ràpides.

Els projectes d’aquest tipus són projectes que es generen a partir de capital extern i l’objectiu dels quals no és mai el bene-fici de la zona sinó el seu benefici, el dels inversors, en aquest cas, actualment, Fa-desa i Vallfosca Interllacs SA que va co-mençar el projecte el 1998. Tot i que des del juliol de 2001 estan aprovats els cor-responents documents de planejament per dur a terme aquest desenvolupa-ment, a hores d’ara el “Mountain Resort”, el principal actiu del qual és el camp de neu de Filià, no ha tirat endavant, però sí que, en canvi, ja s’han començat a construir diversos “resorts immobilia-ris” en diferents nuclis de la vall Fosca.

A manca d’una planificació estratègica als Pirineus que decididament apos-ti pel seu desenvolupament econòmic basat en la reestructuració del sector agrícola i ramader i l’establiment d’una base industrial adequada, així com de la potenciació dels sectors productius i de serveis en conjunt, sorgeixen projectes com aquests que no fan altra cosa que traslladar el model Costa Brava a la ser-ralada pirinenca.

I ara, recentment, el Govern de Cata-lunya ha aprovat el Pla Director de les Estacions de Muntanya 2006-2011 que té com a principal objectiu “impulsar les activitats turístiques de neu i mun-tanya, aportar un marc regulador clar i estable, ordenar els ajuts públics i millorar la competitivitat del sector”. Quan resulta que tots els camps de neu estan en una clara situació de crisi o subsisteixen amb el suport financer de l’Administració, sembla que l’Admi-nistració aposta per la continuïtat d’un model que està totalment exhaurit i que només funciona quan es relaciona direc-tament amb el creixement immobiliari. Entenem, doncs, que l’Administració

lans, ja que constitueix un nucli de gran interès bio- geogràfic amb una important presència d’espècies vegetals endèmiques, i també de varietat d’espè- cies animals de requeriments alpins i subalpins que troben aquí el límit meridional de distribució, entre elles l’ermini o la perdiu blanca.

Perquè no es recull el PEIN de Filià a la proposta de Xarxa Natura 2000?, doncs per poder tirar en-davant el desenvolupament d’un domini esquiable de 1.222 ha (447 ha esquiables) així com totes les infraestructures necessàries per realitzar la pràc-tica de l’esquí i un complex urbanístic amb camp de golf prop del nucli d’Espui. El domini esquiable comprèn la vall de Filià, la vall de Llevata i la de Rus, cosa que permet la unió amb Boí Taüll Resort i la zona urbanitzable a cota 1.300, al peu del riu Flamicell, preveu un desenvolupament residencial i hoteler amb 7.400 llits, camp de golf i tots els com-ponents ja coneguts en aquest tipus d’operacions: “Sala de convencions i congressos, bowling, disco-teca, taverna anglesa, aparcament, pista de gel, bo-tigues d’esports, supermercats i quiosc, zona lúdica esportiva, hípica, spa, tir amb arc, etc.”

Aquesta és una operació de clara especulació ur-banística que preveu un creixement absolutament desmesurat, que genera una pressió molt gran so-bre l’entorn i que té uns efectes col·laterals molt im-portants en el sentit que comporta una disminució immediata de l’espai agrari i ramader, amb la conse-qüent pèrdua de pagesos, i genera expectatives a tot el territori proper que comença a veure el sòl com a

13

deixa en mans dels promotors immobilia- ris el futur dels Pirineus, i permet fins i tot que el desenvolupament de noves estacions de muntanya o les amplia- cions d’estacions ja consolidades es pro-dueixi dins d’àrees de protecció especial.

A aquestes alçades i essent realistes, ur-geix un pla B. Intentem parar el desastre, pensem en el nostre futur: diguem què és el que necessitem i quin futur volem per a la nostra vall. Posem sobre el paper quins són els nostres problemes i carèn-

cies per resoldre, i quins són els nostres avantatges i perills, imaginem un horit-zó i que les administracions ens dotin dels mecanismes necessaris per arribar-hi. Però a poc a poc. Cuidant allò que encara ens queda com el nostre tresor més gran: valls precioses, cims, barrancs i llacs poden ser el nostre pà de demà. Desenvolupem, diversifiquem, planifi- quem les nostres activitats i la nostra economia entorn de la natura. Protegim el que és nostre per oferir-ho a tothom. Com a mínim siguem nosaltres els que decidim el futur de la vall Fosca i del seu patrimoni.

I de passada, anem pensant amb quina guarnició ens podem menjar els totxos que ja ens han servit.

Si vols col·laborar en la construcció d’un demà sostenible per a la vall Fosca, et pots posar en contacte amb nosaltres a través d’aquest mail:

vallfoscaactiva@yahoo.es

14

Vaig néixer a Lleida capital, però sóc fill de dos pa-llaresos, emigrants, que com tants altres de la seva generació van trobar un futur millor a la ciutat i allí vaig viure jo la meva infantesa i joventut, fins als divuit anys. Després me’n vaig anar a Girona a es-tudiar, ciències ambientals, i quan vaig acabar vaig passar per Barcelona, a veure què s’hi coïa; però de ben petit, de sempre, havia sentit una gran atracció pel territori de muntanya familiarment ancestral i ganes d’anar-me-n’hi a viure quan pogués.

M’hi vaig instal·lar fa uns sis anys, a la Pobleta, a la casa on ma mare va néixer i jo vaig passar tots els estius que vaig poder fins llavors. Encara hi sóc i no sóc l’únic que ha fet aquest camí de tornada, molts

altres companys de jocs estiuencs han triat aquesta mateixa opció. Les coses van a cicles. Els nostres pares hi van fer cap, però per la gent de la meva època, la ciutat, ja no és el que era i el medi rural amb tants canvis com hi ha hagut en els últims anys, torna a oferir noves possibilitats.

Sobretot fruit dels estudis realitzats, pu-java amb la idea molt clara que a la vall

La nova utopia: la visió d’un fill

de la vall Fosca

roBert BAro

15

Fosca, ateses les seves condicions ambientals, pel fet d’haver-se apartat de qualsevol tipus de progrés durant tants anys, s’hi podia fer un projecte de desenvolupa-ment global lligat al tema de la natura, de la creixent sen-sibilitat ambiental, de l’ecologia, tot plegat molt actual.

La nova utopia és que la vall Fosca es desenvolupi te-nint clar que la seva gran riquesa és l’estat de conserva-ció del seu medi i que, per tant, ho faci amb molta cura, d’una forma ben pensada, aprofitant els seus valors i potenciant-ne de nous que avui dia són a l’abast.

Que hi visqui moltíssima gent, moltíssima més que no pas ara, i que sigui gent nova de tots els colors i edats.

Que es caracteritzi com a gran novetat pel fet que no hi hagi cap bloc d’apartaments ni cases adossades. Op-tar doncs per un nou turisme, respectuós, integrat a un àmbit familar, en cases de pagès, de turisme ru-ral, en petits hotels, en les cases particulars de tothom que visqui a la vall sigui quina sigui la seva professió.

Que en la construcció d’habitatges nous es busqui man-tenir al màxim la tipologia dels antics, amb cases grans, de poble, de camp, adaptades per a l’ús que s’hi hagi d’establir, amb capacitat d’alberg i que s’incorporin al paisatge rural sense malmetre’l.

Aixi doncs, que el turisme esdevingui un gran puntal de l’economia a la vall, ben repartit i assimilat entre la població local, beneficiant-ne tothom, mantenint la fisonomia del territori, de tal innovadora manera que per si sol ja serà un gran reclam, pel fet d’aplicar-hi un model turístic nou, actual. Un lloc d’anomenada desti-nat a anar molt bé.

Una magnífica entrada al Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, amb el seu telefèric i el seu refugi-hotel a Estany Gento que estigui obert tot l’any i que serveixi com a centre d’activitats relacionades amb l’educació, amb l’alta muntanya, l’esquí, el parc.

Amb una bona xarxa de camins i pistes per on poder passejar, anar amb bicicleta, amb els cavalls, els car-ros..., passar els ramats en la seva transhumància.

On gràcies a l’ús creixent de les noves tecnologies hi hagi un alt índex de visitants de llarga durada que tro-bin en la vall un espai idoni per venir-hi a teletreballar, a temporades, a fer-hi estades llargues per a desenvo-lupar els seus projectes en un ambient de relax. On gràcies a això la relació entre visitant i amfitrió pugui esdevenir en molts casos de molta més qualitat. Un en-riquiment mutu.

16

Que hi hagi una central de reserves amb molta de-manda, i sense aglomeracions, que el nombre de població visitant s’hi mantingui tot l’any de forma estable, contínua i equilibrada.

I sobretot, molt important, que el model de desen-volupament general de la vall vagi molt més enllà del turisme.

L’agroramaderia ecològica, amb la seva indústria as-sociada, pot ser una altra clau de l’economia de la vall. Una molt bona manera de mantenir l’activitat i l’espai agrícola aprofitant aquesta creixent demanda de productes fets amb consciència ambiental, en un espai sa.

Com en el turisme, que l’activitat es trobi una mica repartida, integrada també, en aquest cas entre grans i petites explotacions, optimitzant la gestió agroam-biental de tot el territori. A part dels professionals, els pagesos i ramaders, la gent que vulgui, segur que molta, que pugui disposar d’un petit espai agríco-la, encara que testimonial, del qual cuidar-se, fruir i beneficiar-se.

Que hi hagi una cooperativa, molt útil per a tots els implicats en aquesta ecoproducció. Amb una botiga comunitària, gestionant algun petit bancs de terres, comercialitzant, distribuint, resolent tràmits co-muns, assessorant, donant-se a conèixer al mercat.

Un altre sector econòmic que es pot in-corporar a la vall és el de la indústria i l’empresa relacionada amb el desenvolu-pament sostenible. Es pot adaptar molt bé a aquesta concepció de projecte basat en una nova sensibilitat ambiental i hi pot entrar un gran ventall d’activitats diverses: consultories, energies renova-bles, educació ambiental, petites indús-tries.

Encara més important, el sector de gent que hi treballa amb l’ús de les noves tec-nologies de la informació i la comunica-ció. Un elevat gruix de la nova població vallfosquina pot ser gent que tingui en l’ordinador la seva principal eina de tre-ball, i que d’aquesta manera s’introdu-eixin a la vall diverses noves empreses i professionals que basen la seva feina en les noves tecnologies. Dissenyadors, pu-blicistes, programadors, teleoperadors, arquitectes, artistes, gestors d’informa-ció, advocats, etc.

Per completar la utopia, que la vall sigui també un gran centre d’activitat artística i cultural, en tots els àmbits possibles. Un perfecte lloc de treball i creació, per a músics, pintors, escriptors, etc. Que en moltes cases s’enfoqui el turisme des d’aquest vessant, amb espais pensats per a aquells.

També en aquesta línia, que hi hagi una població estudiant que teleestudiï, o que vagi a algun centre que s’hi pugui instal-lar, com una facultat, o bé un centre de mòduls formatius. Educació relacionada

La Seu Vella i el TuróImmaculada Lorés

L’electricitat a CatalunyaJoan Carles Alayo

Rampataplam!La guerra civil vista per un xiquet

de casa benestant

Lluís Trepat

Mel per dintreAntologia poètica comentada de

Rosa Fabregat

Mari Pau Conradó

La cuina de les figuesJosep Gómez

Josep M. Morell

www.pageseditors.comed.pages.editors@cambrescat.es

Sant Salvador, 8 - 25005 LleidaTel. 973 23 66 11 - Fax 973 24 07 95

17

amb les particularitats de la vall, que són moltes i diverses.

Que al centre de la vall hi hagi un lo-cal social i cultural, amb espais per a l’estudi, el treball, l’assaig, l’exposició, el contacte humà, amb equips tecnològics adequats, sales, etc. Un espai comú d’in-tercanvi obert les vint-i-quatre hores del dia al servei de tothom.

Amb tot plegat, es creen les condicions perquè hi hagi molt bon ambient a la vall. Gent nova, gent jove, amb volun-tat de fusionar-se amb la cultura local, d’aprendre-la. Un ambient sa i dinàmic. Perfecte per moure-s’hi molta gent, gent de diferents països, gent interessant amb ganes de fer coses noves.

Sona bé, oi? Doncs, només depèn de no-saltres.

FADESA fa temps que avança i no hi ha temps per perdre.

És possible buscar nous inversors, de-senvolupar un nou pla urbanístic, créi-xer amb consciència i sostenibilitat... o destruir la vall. Com sempre en la histo-ria de la humanitat...

Només depèn de nosaltres.

18

cristinA mArciAl

VA DE LLIBRES

Guillem Viladot i l’Editorial Fonoll,

contistes

Al conte titulat “Am-mara”, Viladot ens narra la

història de la Mari Ros, una dona resignada a pas-sar la resta de la seva vida sense gaires coses a fer. La Mari Ros s’ha contaminat de la grisor vital del seu marit, treballador de Correus, que es passa els dies endreçant cartes. Però la grisor del seu marit és ontològica, és una grisor que l’ocupa completa-ment; de fet, Viladot li ha escatimat el nom, es re-fereix a ell com “el seu marit” o com “l’oficial de Correus”. Però la Mari Ros no sempre ha estat així, la Mari Ros ha viscut, la Mari Ros va tenir una opor-tunitat de viure de manera arriscada, i ho va fer. La idea és que a la vida se’ns presenten oportunitats i hem de saber aprofitar-les. La Mari Ros, de jove, va escapar dels dictats i la voluntat del seu pare i va esdevenir artista de circ. Una artista, anomena-da Ammara, que només va poder gaudir de l’èxit i de la seva professió un sol dia. L’Ammara només va poder fer una actuació; va tenir el seu moment, va

pujar als núvols, va sentir les pessigo-lles de l’adrenalina i la ingravidesa de la llibertat... i, des d’aleshores, la seva vida ha estat ofuscada, aclaparada per aquella vivència insòlita, única, lluminosa... les antípodes del gris.

L’Editorial Fonoll va néixer a Juneda, el 1997, recollint la feina feta per l’Asso-ciació Fonoll —editors de la revista del mateix nom: Fonoll— i ha esdevingut, en molts pocs anys, un referent de cul-tura no solament a les Garrigues, sinó a totes les terres de Lleida, i de Catalunya, en general. La gent de Fonoll, com l’Am-mara del conte de Viladot, són joves, tenen ganes d’omplir la seva vida amb experiències, reptes i creacions i saben que la millor manera d’omplir-se de vida és creant vida, omplint de vida alguna

19

cosa. Crear una editorial, avui dia, equi-val a fer-se artista de circ, a agafar-se a la barra d’un trapezi i volar, a recórrer el cel d’una vela, a jugar-se la pell, els ossos i els quartos. La gent de l’Editorial Fonoll gaudeixen, però, d’una llum vi-vificant i màgica. Per sobre de la grisor trista de la desgana, per sobre del gest mecànic de les rutines, hi ha l’experièn-cia lluminosa de viure un projecte sin-gular, l’experiència lluminosa d’omplir de vida un somni.

La Mari Ros se’n va anar amb el circ Sa-markanda, va començar a treballar a la taquilla i va esperar la seva oportunitat. Un dia, quan la Sònia, la trapezista, es trobava indisposada, va tenir la seva oportunitat i va tastar la dolçor terapèu-tica i extasiant de l’èxit. Desprès, però, de tornada a casa, casada, immersa en una vida lenta d’emocions i reptes, lliurada a la desídia, no trobà cap altra ocupació que la despreocupació absoluta. Un dia, però, recordant aquella experiència fan-tàstica, va repetir el número del trapezi però a la barana del balcó de casa seva. Nua, es passejava per sobre de la barana com un miracle de la natura, com un re-gal d’equilibri libidinós, com l’aparició d’un àngel estupefaent. El poble l’acla-mà, rendit a la subversió i l’alliberament que aquell gest significava, i l’anomenà alcaldessa perpètua.

Decisió, valentia, perseverança, creure en el projecte, perdre la por i presen-tar el que hi ha. Seguir només el rumb que marca la il·lusió, el nord del pro-jecte, l’objectiu que un mateix s’ha tra-çat. L’Editorial Fonoll és jove però sap el camí i coneix les dificultats que s’han de superar. Sap que costa molt guanyar-se la fidelitat dels lectors però sap molt bé, també, els exercicis que ha de realit-zar, les piruetes que s’han de fer. No hi ha xarxa protectora i de tant en tant se l’han de jugar, però, al mateix temps, do-minen els moviments, han assajat molt, coneixen la seva feina i li mantenen un respecte reverencial.

Al conte titulat “La Secretària”, se’ns narra la història de la secretària d’una empresa que envia cartes d’amor al seu cap dos cops per setmana. És una fide-litat platònica, un amor idíl·lic que no afecta en res el desenvolupament de les tasques laborals. El seu cap no se n’apro-fita i ningú canvia l’actitud, la correcció en el tracte o els costums. Ella, però, morirà, i el cap de l’empresa, tot i tenir molta feina, no tornarà a contractar cap secretària. Així com ella li va demostrar una fidelitat incorruptible i constant, ell també mantindrà el compromís implícit de reciprocitat. Ell guardarà la seva me-mòria, el seu espai en l’oficina, el seu re-cord, com una professió d’amor, com una correspondència a l’afecte i la dedicació que ella li havia dispensat. I dos cops per setmana, encara que ella ja és mor-ta, el cap seguirà rebent cartes d’amor.

L’Editorial Fonoll comparteix aquest es-perit. L’empenta, els projectes, les idees i les il·lusions, si no compten amb el concurs serè i ordenat de la disciplina, es converteixen en focs d’encenalls, en espurnes, en possibilitats cremades a la foguera dels impulsos. La consecució d’un objectiu ambiciós demana una fei-na obstinada, constant, disciplinada... lluny dels curts terminis, dels milionaris made in Ibex 35, de l’aristocràcia del for-migó, dels individus forjats en requalifi-cacions urbanístiques i en oposicions fe-tes a mida. Només la feina serena i con-tinuada de qui estima una professió per-met que s’operi el miracle i que un dia, després de la mort, la gent que s’estima els llibres encara rebi el regal màgic que un llibre representa. L’Editorial Fonoll ha iniciat tres col·leccions: la Joan Duch, de poesia; Lo Plançó, d’estudis locals i Quaderns, de caire popular. Tres cartes enviades a la casa de la lectura per com-plaure diferents sensibilitats. L’Editorial Fonoll, amb la seva feina impecable, ga-ranteix que els lectors inquiets sempre puguin rebre una carta d’amor, un dels seus llibres.

20

mArgA del cAmPo Andión

Univers Viñes

El músic i compositor Ricard Viñes i Roda va néixer a Lleida el 1875 i va morir a Barcelona l’any 1943, pràcticament en la misèria, tot i que en vida va ser un dels artistes més reconeguts del seu temps. La sala d’exposicions temporals del Museu Morera ha volgut homenatjar el músic i donar-li la dimensió que es mereix mostrant una exhaustiva revisió de la figura i l’obra del compositor lleidatà entre el 19 de març i el 20 de maig. “Ricard Viñes (1875-1943). El pianista de les avantguardes” repassava, a través de nou àm-bits, la figura i l’obra del músic, però també mos-trava la seva vinculació amb la literatura, la pin-tura, la religió o l’esoterisme. I ho feia mitjançant retrats i fotografies, objectes personals, partitures, cartells i els enregistraments que es van fer de les seves obres. Fins i tot es podia sentir la seva veu en un fragment radiofònic recuperat del 1938. A més, es mostrava documentació personal sobre les seves amistats (algunes, molt famoses, com per exemple,

CRÒNICA CULTURAL

Picasso) o sobre la seva relació amb la seva ciutat natal. L’exposició posava de manifest la gran varietat de personalitats que formaven part del caràcter inquiet i curiós de Viñes.

Format musicalment a Lleida, Barcelo-na i París, va dedicar-se a la composició i a la interpretació. En aquesta última faceta, com el músic de talent que era, va renovar la tècnica interpretativa del piano i va iniciar un nou format del reci-tal d’aquest instrument, transformant el llenguatge pianístic. Lleidatà universal, Viñes va ser més reconegut fora del seu país, convertint-se així en una de les fi-gures més excepcionals de l’escena mu-sical internacional de principis del segle XX. I és que Viñes va ser un renovador,

Col·lecció particular Nina Gubisch-Viñes.

Georges d’Espagnat. Retrat de Ricard Viñes, 1900-1920.

Llegat Ricard Viñes. Foto: Oriol Rosell.

21

un artista compromès amb el seu temps i amb la música que es feia llavors. Mos-tra d’això és el fet que ell va ser el res-ponsable de l’estrena d’algunes obres de compositors com Maurice Ravel, Claude Debussy o Eric Satie, als quals va conèi-xer a París i amb els quals va mantenir una estreta amistat. De fet, a París, Viñes va ser un autèntic activista cultural ja que, a més de la música, li interessava la literatura, els idiomes o la pintura. És per això que es va relacionar amb part dels noms més importants de la cultura d’aquests temps, com Isidre Nonell, Odi-lon Redon, Paul Valéry, Jean Cocteau o Pablo Picasso, entre d’altres. I els que el van conèixer el definien com captivador, divertit, agut i impulsiu. La seva defensa de la música contemporània i els esfor-ços que va dedicar a estrenar les obres de Debussy, Falla, Granados o Mompou, entre d’altres, li van atorgar el respecte dels seus col·legues fins al punt que, més de quaranta obres, entre les més famoses del segle, li van ser dedicades.

Ricard Viñes.

Foto: Oriol Rosell.

Lleida no podia deixar passar l’oportuni-tat de reivindicar la figura d’un dels llei-datans més il·lustres i, alhora, més des-coneguts al seu propi país. Així doncs, aquesta exposició, coproduïda pel Mu-seu d’Art Jaume Morera i la Fundació Caixa Catalunya, ha estat cita obligada per a tots aquells que volien conèixer la figura, la vida i l’obra de Ricard Viñes.

22

Quins són els orígens de la teva vinculació a l’Ate-neu?

El meu marit i jo vam formar part del grup de per-sones que es van entestar a crear un ateneu popular pel barri. Tot va venir després de la les reivindica-cions de la plaça del Clot i de treure el pas a nivell.

Quan et pregunten el cognom, tu matises si és amb “G” o amb “J”?

Solament quan fa falta per escriure’l.

D’on provenen els teus avantpassats?

Eren tractants d’animals i els deien “gitanos blancs”.

A part de la Farmàcia Pons has treballat en d’altres llocs?

Sí. Durant quinze anys a l’Alberg Municipal i a l’ICASS. Dels tres llocs guardo experiències i records molt bons. Sempre m’ha agradat el tracte amb la gent.

Dins l’àmbit familiar, com viviu l’Ateneu?

Molt bé. El meu marit, sempre que ha pogut, hi ha participat activament, com jo mateixa. Els fills van ser-hi de solters i continuen essent socis, hi partici-pen ells i les seves famílies. Per l’aplec, sempre que podem, hi som tots.

Quines activitats penses que s’haurien de potenciar?

El bar, encara que actualment hi ha més moviment de persones. A més, hi ha algun projecte entre mans per a la remodelació, cosa important i “les tertúlies” crec que també.

Penses que el fet d’instal·lar l’ascensor ajudarà a augmentar el nombre de so-cis?

Estic convençuda que sí. Les escales són una dificultat i són molt pesades per a la gent gran. S’han de treure aquestes bar-reres.

Quant a la biblioteca, què hauríeu de fer per donar-ne a conèixer els continguts?

La feina que fem és informatitzar tots els llibres: així tothom podria conèixer el fons que tenim. Atès que hi treballem voluntàries i una persona fixa de dilluns a divendres, anem fent el que podem, en-cara que som un bon equip que té ganes de treballar.

Quins llegats teniu?

Tenim els llegats de Josep M. de Casacu-berta, de Josep Alcobé, d’Antoni Bergós, així com també llibres de diverses enti-tats i donacions de socis.

Quan vas de viatge tens tendència a visi-tar biblioteques?

No, dono preferència a visitar monu-ments i a conèixer paisatges i costums (el temps és limitat).

Es pot establir alguna mena de relació entre el Banc del Temps i la biblioteca?

Sí, però han de ser persones a qui agradin els llibres, que els estimin i que els co-

Dones que fan ateneu

evA Peiró

Carme Giménez Jorge, un dels pals de paller femenins de l’Ateneu

23

neguin. En la nostra biblioteca hi ha una persona que ha vingut a través del Banc del Temps i puc assegurar que és una per-sona molt vàlida.

A tu, què t’agrada més: manar o creure?

Ha, ha, ha! A mi, manar no m’agrada, però creure per creure tampoc i menys encara dir “Amén”. Per manar s’han de tenir les idees molt clares. Prefereixo ser “segundona”.

Tens molts llibres a casa teva?

Sóc una persona que no va poder estu-diar, i als llibres tampoc no hi tenia gai-re afecció. Però al principi de l’Ateneu, quan la Cristina Batet, la Pilar Corellano i jo mateixa vam recollir 10 o 15 llibres de donacions per crear una biblioteca a l’Entitat, vaig començar a conèixer i esti-mar els llibres.

Què et fa sentir més feliç: un llibre, un quadre o una peça de música?

Depèn dels moments. Quan vull apren-dre, un llibre; quan vull relaxar-me, es-coltar música (és veritat que la música amanseix les feres) i quan estic contem-plativa, un quadre. Les tres coses són molt importants per a mi.

Què prefereixes llegir: prosa o poesia?

La poesia, si és entenedora i parla de sen-timents, sempre m’emociona. Però les dues coses són interessants

Digues el nom de dos llibres.

Cien años de soledad de García Márquez i Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Tots dos m’han quedat gra-vats a la memòria tot i que fa temps que els vaig llegir.

Com veuries que per Sant Jordi l’Ate-neu, a la seva parada de la plaça Sant Francesc, organitzés una lectura de poe- mes?

Ho veuria bé, ja que aquest dia es fan di-verses activitats al carrer i aquesta no es fa. Seria bonic i adient a la diada.

T’agradaria dedicar més temps a l’Ate-neu?

M’agradaria, però tot ha de tenir una me-sura.

24

Les píndoles de la velleta

Vaig anar a comprar a la meva farmàcia habitual. Davant meu, una dona molt gran, d’aspecte sen-zill i alhora senyorívol, demanava unes píndoles per alleugerir el mal de gola; la farmacèutica li’n va mostrar unes que costaven 4 euros i escaig. La se-nyora, amb gest una mica avergonyit, li va explicar que per a ella, vídua amb una pensió justeta, eren un pèl cares i que ja s’arreglaria amb els caramelets balsàmics que tenia a casa. A continuació va sortir de l’establiment, amb aspecte tristoi però digne.

En quedar-nos soles, la jove farmacèutica i jo ens vam mirar amb un esguard còmplice i vam comen-tar que és una immoralitat que proliferin, a casa nostra, pensions tan minses i que, alhora, els me-dicaments no subvencionats per la Seguretat Social siguin, cada vegada, més cars. Els medicaments i quasi tot, és clar, i a benefici dels de sempre.

Sovint parlem, i fins i tot fem quelcom en pro dels anomenats països del Tercer Món, un gest que ens honora. Però massa sovint també oblidem les mi-sèries que tenim a prop, aquesta pobresa silent que pateixen, majoritàriament, dones grans. Persones que per pudor no demanaran mai ajut a ningú ni a cap entitat benèfica, ni organitzaran manifestacions reivindicatives i sorolloses, per la qual cosa tampoc arribaran a molestar suficientment els que tenen el poder polític, que continuaran “passant” de l’as-sumpte.

De tant en tant ens assabentem que s’ha trobat, mort

i abandonat, un vell o una vella. Ancians que, probablement, patien desnutrició, però que quasi amb tota seguretat tenien fam de companyia i escalf humà.

Els que no pateixen privacions rondi-nen per qüestions que fan riure. Perquè no han tingut prou neu per esquiar, o perquè no han aconseguit plaça en un hotel de la platja, o perquè el veí té un cotxe més luxós, o perquè la veïna ves-teix marques més cares... Quina tragè-dia, valga’m Déu! I mentrestant, ignoren olímpicament que la senyora que viu, o malviu, al pis de sota, no es pot com-prar unes senzilles píndoles per al mal de gola.

Encara ara em penedeixo de no haver reaccionat a temps i de no haver com-prat unes pastilles a la velleta; procuraré aprendre la lliçó per si em trobo en una situació similar. Alhora, però, demano i exigeixo a les autoritats competents (o potser caldria dir incompetents) que deixin de banda les despeses inneces-sàries i fàtues, i prioritzin aquests casos dramàtics, cada dia més freqüents.

I encara ens creiem persones civilitza-des, progressistes, ètiques i, fins i tot, bons cristians!

mAriA conxA montAgudTorre de guaita

25

MOTS ENCREUATS lluís roselló

VERTICALSA les portes de Balaguer. Es 1. troba en el nucli i en el cito-plasma de les cèl·lules.

Iran, Corea del Nord... tots el 2. volen enriquir. Que no té sinó un eix.

Els anglesos escriuen així la 3. seva capital. Més aviat és an-tiga.

Desig sexual intens o quan les 4. hormones s’esvaloten. Comu-nitat europea. Mascle de l’oca o llengua provençal.

Començament de tot benefici. 5. Vagarosa. Compta de 3 en 3.

Do antic. Dues d’iguals. Coní-6. fera. Doncs ara ja en són tres d’iguals.

Petit Estat de l’Europa occi-7. dental. Prefix de nou.

Cinquanta dos. Encarcarat. 8. Hortalissa amb connotacions fàl·liques que ha perdut la a. La Carme sense el gos.

Palíndrom que si el mates et fa 9. passar la gana. Oxigen. Inves-teixis de la dignitat sobirana.

Reduiria a fil, un teixit. Com-10. post binari de bor i un metall que ja no és bo. Els atletes co-mencen així.

Moneda valenciana d’or. Pot 11. introduir o extreure substàn-cies líquides de l’organisme. Ens cal per respirar.

A les portes d’Andorra. Con-12. sonant. Zero. Pretèrit perfet de dar. En castellà es diu així el germà gran d’en Moisès.

Gos. Casualitat. Botiga de roba 13. al carrer Major (de Lleida).

Als xafarders 14. els agrada po-sar-lo pertot arreu. Gastada per l’ús. Diuen que són les empreses sense ànima.

HORITZONTALSButlletí informatiu de l’Ateneu. Jaqueta masculina d’etiqueta.1.

Rosada. Protecció, empar. Prefix que significa “contra”.2.

Se’n menjava a la mili i ara a Ponts entre Carnaval i Setmana Santa. Si ho fas al llit és que 3. no tens el seny complit. La primera de totes.

Indüit. És necessari. Del dret, pronom reflexiu a l’inrevés conec.4.

Ocurrència cíclica de fenomens biològics. Soroll de motor. S’ha de prémer per engegar 5. l’aparell.

Zero. Amb la a al davant, ió negatiu. Rònec, erm. Coure però no pas al foc.6.

Així vas neixer. Hàbil. Aquests componien i cantaven poesies a l’antiga grecia.7.

Abans de les dues. Peix gran i perillos, sense cap ni peus. Cent. Una cosa poc corrent.8.

Un de famós és el CRIC (si no ho saps pregunta-ho al teu fill/a). No sap alguna cosa. Inicials 9. de cotxe diesel.

Individu preromà establert a la part central de Catalunya. Fruita relacionada amb la lluna. 10. La primera de totes.

Forma prefixada per denominar el múltiple d’una activitat equivalent a un trilió de vegades. 11. Riure comença així. Nitrogen. El Greco va fer famós aquest comte en una pintura.

Tres vegades un. No té principi ni fi. En un cert sentit, nom bíblic femení, també en venen 12. a les pastisseries.

Fer pudor la boca. ...et labora.13.

Ha posat la capa de vernís damunt l’imprès. I tenim el mal costum de dir-ne “rato”.14.

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

HORITZONTALS

1. BULLBULL. Frac; 2. Rou. Tuïció. An; 3. Ranxo. Xiular. A; 4. Inducte. Cal. Es; 5. Bioritme. R. On; 6. O. Nio. Broix. Cu; 7. Un. Astut. Aedes; 8. Una. Aur. C. Rara; 9. Circ. Ignori. Td; 10. Lacetà. Pruna. A; 11. Exa. R. N. Orgaz; 12. III. Etern. Aras; 13. Cacostomia. Ora; 14. Lacat. Estona.

VERTICALS

1. B. Ribonucleic; 2. Urani. Uniaxial; 3. London. Arcaica; 4. Luxúria. Ce. Oc; 5. B. Ociosa. Tresa; 6. Ut. TT. Tuia. TTT; 7. Luxemburg. Neo; 8. LII. Ert. Np. Rme; 9. Cuc. O. Coronis; 10. Filaria. Rur. At; 11. Roal. Xeringa. O; 12. A. R. O. Da. Aarón; 13. Ca. Encert. Zara; 14. Nas. Usada. Sa.

PensamentsLa veritable amistat arriba quan el silenci entre dos sembla amè. ErasmE dE róttErdam

La felicitat és com la boira lleugera, quan som a dins no la veiem. amado NErvo

L’amor no té cura, però és l’únic remei per a tots els mals. LEoNard CohEN

No hi ha un camí per a la pau, la pau és el camí. GaNdhi

SOLUCIÓ DE L’ENCREUAT

26

Hi ha estones que es fan inoblidables. És el cas de la tarda compartida amb Imma Monsó, a propòsit de la seva novel·la, titulada Un home de paraula. Així que establim l’acord de tertúlia, les veus ressonen tot fent teixit de conversa. Els sons de complicitat, fan que l’intercanvi d’idees resulti ric i porti a un camí compartit que contribueix a eixamplar aquells horitzons que van més enllà del fer de cada dia.

Iniciem la xerrada partint de la imatge que ella crea en el seu llibre i en el seu “home de paraula”: el cistell d’ous. En paraules de l’autora, se’ns ofereix la visualització d’una Imma caminant per un sembrat de flors silvestres, amb els ous a la faldilla buscant un lloc on posar-los tots. Tots iguals, però diferents, cadascun constituent d’un univers a la recerca d’un mateix cistell per a tots. Aquest cistell va ser el “seu home de paraula”, el Cometa.

Ens captiva quan ens presenta la perplexitat com a motor enfront del dolor. L’espurna que fa que es trobi el to de l’escriptura li ve provocada per l’estra-nyesa que a l’Imma li resulta una mica còmica en el sentit de toc irònic sobre la vida i sobre totes les co-ses. Les preguntes resulten molt enriquidores quant al que proposen com a respostes. Resulta un tema de fons el fet d’haver viscut un amor apassionat i alhora el plantejament d’un interrogant en el sentit

Tertúlia amb

Imma Monsó

d’inquietar-se per saber si es podrà so-breviure al dolor que provoca la mort.

Quant a l’estructura, resulta molt agrada-ble el fet que es tingui tant en compte el lector. Se l’avisa així que s’estableix l’al-ternança de capítols A i B, és a dir en ter-cera i primera persona, respectivament. El respecte ve donat, fins i tot, pel consell de la novel·lista de poder obviar o esco-llir els fragments, a voluntat de cadas-cú i atenent les diverses circumstàncies.

La creadora afirma: “Nosaltres «literalit-zàvem» molt la vida.” Fa referència al fet de posar noms. A nosaltres, com a lectores, ens han seduït per la idea inherent de lli-bertat que contenen: Cometa, Lot, Píulix.

Estem d’acord, amb ella, que la paraula pot ser utilitzada com a arma poderosís-sima per conjurar l’enyor de la mort. En aquest sentit, la filla li demanava a crits que li fes un pare de paraules. I a fe, que la relació de la nena amb la mort és amis-tosa. Des que el pare ha deixat de viure a fora, viu profundament a dins d’una forma clara, amorosa i alhora realista.

cArme PAllàs

27

L’home, que posseïa la frescor d’un co-mençament del món, és considerat per l’autora com un mestre de la vida. Un mestre que, com més donava, més li sobrava. Un interlocutor de luxe que proposava de perdre memòria a fi de po-der inaugurar relacions, oferint sempre noves possibilitats. Segons ell, hi ha els efectes beneficiosos d’un cert oblit, ja que permeten donar noves oportunitats cada vegada, aconseguint que es des-pengin les etiquetes. Un home, amb una vida digna de ser viscuda. L’únic que li importava era tenir una coherència ab-soluta, sense estar supeditat a l’opinió dels coneguts i mostrant-se primmirat amb els desconeguts. Amb el fort era insolent si convenia, però la debilitat el desarmava.

Dins d’una de les descripcions del llibre, l’autora afirma en tercera persona: “De les coses que li havia ensenyat, algunes li sortien cada cop millor. Altres no les va aprendre. Altres no li van sortir bé fins que ell no va ser al seu cos-tat.” Afegeix que tot plegat va resultar ser un llegat de lligams, ofert amb balsà-mica tendresa.

Com a grans temes que sorgeixen al llarg de la novel·la, podríem esmentar els següents: el tedi, el carisma o poder, la imprevisibilitat, el contrast entre veus i imatges, la solitud de l’escriptor...

Finalment, comentem la diferència que Imma Monsó estableix entre diari i novel-la. Si bé defineix diari com a crònica que mira de copiar la vida, considera que la novel·la es fa per destil·lar la vida. En el cas del llibre que comentem, convenim que és com la destil·lació de la crònica.

L’expressió ajuda i serveix sempre per superar dificultats, però cal que vagi acompanyada d’un treball. Al cap i a la fi allò que gratifica és el fet de curar i elaborar el material. El fet de voler-ho transmetre ens en fa partícips els lectors i receptors.

Gràcies, Imma, per la teva gentilesa i la teva obra!

28

De la mort, ben poca cosa ens diuen

Em va sorprendre gratament el llibre de l’Imma Monsó Un home de paraula i dic gratament perquè avui i tal com funcionen les coses, difícilment troba-rem algun text o crònica referides a la mort, i no és el fet de morir, que tots sabem que un dia o altre ho farem, sinó la forma d’expressar un sentiment que sembla talment adormit en les persones d’avui.

En les escoles ensenyen assignatures per formar els alumnes, la seva educació correspondria als pares i familiars per al seu desenvolupament en la vida i en la universitat s’acaba tot un procés de coneixements i s’hauria d’aprofitar al màxim totes aquestes experi-ències per afrontar la vida.

Els mitjans de comunicació ens atabalen, hem de ser dels primers en tot: idiomes, esports selectes, màr- queting, música, rendiment en la feina, i en llibres hem d’estar sempre en l’última publicació mediàti-ca, no cal llegir tot el que es publica, n’hi ha prou amb llegir el que tothom vol que llegim.

De la mort ben poca cosa ens diuen.

Moltes persones s’operen per ser més agradables a ells mateixos i a la vista dels altres: les orelles, el nas... Les arrugues —a certes edats ja no són be-lles—, els pits —són un bon reclam— i sobretot els llavis. Els senyors, ben depilats, alts, guapos, amb molt de cabell o ben pelats —depèn del moment i de la moda—, amb músculs i ben atletes i moltes més collonades que deixo d’enumerar.

De la mort ben poca cosa ens diuen.

La mainada, que veu a la televisió la gran majo-ria de programes porqueria —segons les enques- tes ningú no es mira aquests rotllos— però hi són, i nenes i nens, volen ser artistes, o can-tants o bé models, i els papes i mames es delei-xen per veure’ls en la pantalleta disfressats i pin-tats com mones de Pasqua, imitant els seus ídols.

De la mort ben poca cosa ens diuen.

Tenim sort que l’Imma Monsó, en aquest llibre Un home de paraula, ens en parla i ens explica el dia a dia de la vida d’una parella, des del començament més o menys, fins a la mort del “Cometa” i, a partir d’aquest fet, ens parla de la mort.

La importància que té per la dona i la seva filla. aquesta mort inesperada i no menys dolguda fa que hagi de passar un temps per poder absorbir tots els esdeve-niments i trobar la part positiva d’aquesta absència i recordar l’home, el pare, l’amic. Ens en parla com si encara fos entremig d’elles dues, perquè per elles —mare i filla— no ha mort, els ha deixat tantes vivències extraordinàries un home tan normal —que no vulgar— que no té res a veure amb les rucades d’ara. Per això és filòsof i elles no cauen en el parany d’oblidar-lo. Tot el que deia i feia omple la casa: ell ho faria així —pensa la dona— al pare li agradaria això que faig —pen-sa la filla— i entre elles dues hi ha una complicitat que les fa fortes. No temen la mort, perquè les persones morim física-ment, però mentre hi hagi qui ens recordi no morirem. Reis, filòsofs, músics, arqui-tectes, metges, pintors... La història n’es-tà plena i cada generació els estudia per les seves obres. Aquests, no moren mai.

Mentrestant el “Cometa” es troba entre els vius, l’Imma amb el seu llibre ho ha fet possible.

De la mort, ella sí que ens en parla.

Gràcies, Imma.

àngels grAu