els il.lustres - la nostra terralanostraterra.es/docs/catalegilustresoblidats.pdf · la nostra...

ELS IL.LUSTRESOBLIDATS I DESCONEGUTS

D’ONTINYENT

I

La Nostra Terra, després de 25 anys treballant per la defensa, per la divulgació i per la difusió del patrimoni cultural d’Ontinyent i de la seua comarca, ha volgut commemorar aquest aniversari amb un esdeveniment tan especial com l’exposició Els Il·lustres oblidats i desconeguts d’Ontinyent I. Perquè la nostra ha estat sempre la defensa i la promoció d’un patrimoni fet per persones i per a persones, un patri-moni que té una repercussió que va des de l’àmbit local fins al més internacional, un patrimoni que està vinculat a la creació artística, literària, política o econòmica d’uns personatges claus en la vida cultural ontinyentina. Raó per la qual es pretén fer un reconeixement d’aquells noms que històricament, amb les seues obres, amb la seua actuació o amb la seua participació pública han marcat els diversos àmbits socioculturals d’Ontinyent i han enriquit el patrimoni cultural de la nostra Ciutat, i que, de manera immerescuda i injusta, han estat en un segon plànol de la nostra vida sociocultural. Fins i tot, són tants els noms que hi haurien d’aparéixer, que en aquesta ocasió hem hagut de limitar el criteri de selecció a vint-i-set personatges nascuts fins a les darreries del segle XIX, i que haurien de ser el començament d’al-tres esdeveniments similars.

La mostra està plantejada a partir de tres recursos expositius: panells explicatius amb il·lustracions i biografies, documents originals dels personatges i audicions al·lusives a alguns dels autors seleccionats: Vert, Martínez Valls, Penalba, Gomis, Rodriguez i la peça musical anònima del segle XVII que forma part del patrimoni ontinyentí, el Cant Angèlic.

És un primer pas i esperem que Els Il·lustres oblidats i desconeguts d’Ontinyent I supose el reconeixement merescut d’aquells que són una part importantíssima de la nostra història cultural.

Senyoria de Morera

FOLC DE MONTFERRERJURAT I JUSTICIA D’ONTINYENT - ¿ ? - 1420

Notari, hom honrat, prohom respectat i experimentat, a més de veritable líder de la populosa vila d’Ontinyent en els difícils moments del trànsit del Tres-cents al Quatre-cents. Va morir en 1420, defensant els drets i les llibertats de la vila. Membre d’una família de notaris possiblement d’origen occità arribada a Ontinyent cap a 1370, Mont-ferrer havia exercit diversos càrrecs en el govern de la vila: havia estat justícia i jurat en diverses ocasions (jurat en cap en 1409-1410 i justícia en 1418, almenys) síndic en diverses corts generals del regne i missatger en ambaixades davant la cort reial.

Ontinyent a principis del Quatre-cents disposava d’un extens terme que comprenia llavors també els actuals termes d’Agullent i de Fontanars dels Alforins. L’estructura del poblament era molt diferent de l’actual. En aquell moment hi havia la vila i hi eren associats diversos llocs: Agullent, l’Agrillent, l’alqueria d’en Pérez i Morera, de pobla-ció cristiana els tres primers i mixta (cristiana i sarraïna) el darrer. Tanmateix, mentre Agullent era un populós lloc o carrer de la vila, Morera era una senyoria alfonsina (és a dir, de mixt imperi o baixa jurisdicció) propietat llavors dels cavallers Serra, d’Alzira-Xàtiva. L’Agrillent era també una senyoria.

Les pretensions del senyor de Morera per ampliar les seues atribucions jurisdiccionals en detriment de la vila causarà un aferrissat conflicte entre Bertomeu Serra i el Consell ontinyentí, encapçalat per Folc de Montferrer. En el curs del contenciós, Montferrer, a qui la vila havia nomenat el seu representant plenipotenciari, serà assassinat el 1420 a la mateixa ratlla del terme, prop de l’alqueria ontinyentina de l’Agrillent (en les imme-diacions de l’actual pont de la Baronia) quan tornava de Xàtiva.

El crim es va perpetrar a hores baixes del 24 d’octubre de 1420, de manera ritual i premeditada: l’assassinat col·lectiu perpetrat per Bertomeu Serra i Jofré de Borja (el pare del futur papa Alexandre VI) ajudats pels seus tres escuders. Tots cinc s’acar-nissaren amb la víctima: les ferides eren múltiples. Es tractava de la consumació de les amenaces vessades per Serra contra els oficials municipals ontinyentins i de la continuació d’algunes accions intimidatòries ja perpetrades contra els veïns de la vila des de l’inici del contenciós. S’acusava al senyor de Morera d’haver creat un ambient de tensió per haver acollit malfactors i almogàvers a Morera. Perpetrat l’homicidi, els assassins fugiran, uns a Castella i Jofré de Borja a Itàlia. Les actuacions del go-vernador del regne, Vidal de Blanes, i el seu lloctinent a Xàtiva, Joan Rotlà, foren immediates, atesa la gravetat del cas. Les implicacions podien ser de gran magnitud, atesa la mobilització de parents i valedors feta pels homicides, que es preparaven per a una guerra privada amb la vila d’Ontinyent. Era notòria la bel·licositat amb què acostumaven a resoldre els seus conflictes els aristòcrates valencians i també ho era el poder militar de les milícies ontinyentines, avesades a defendre i a depredar les fronteres amb Castella. Les actuacions judicials seran extremadament expeditives: se succeiran els embarga-ments judicials dels béns i els escorcolls de les cases dels homicides. La vila d’Onti-nyent, la corona i la vídua de Montferrer confien en la via judicial per a la punició del crim. Serra i Borja seran sentenciats a mort pel governador del regne. Tanmateix el de-senllaç final de l’afer serà totalment favorable als assassins, que faran valdre les seues influències a la cort: Borja no dubtarà de fugir a Itàlia, al recer de l’ara influent cardenal Alfons de Borja (futur papa Calixt III) mentre que Serra aprofitaria les relacions amb la família reial. Al cap d’un temps van obtindre una remissió de la sentència.

Notario, hom honrat, prohombre respetado y experimentado, además de verdadero líder de la populosa villa de Ontinyent en los difíciles momentos del tránsito del Trescientos al Cua-trocientos. Murió en 1420, defendiendo los derechos y las libertades de la villa. Miembro de una familia de notarios posiblemente de origen occitano llegada a Ontinyent hacia 1370, Montferrer había ejercido varios cargos en el gobierno de la villa: había sido justícia y jurat en varias ocasiones (jurat en cap en 1409-1410 y justícia en 1418, por lo menos) síndico en varias cortes generales del reino y mensajero en embajadas ante la corte real.

Ontinyent a principios del Cuatrocientos disponía de un extenso término que compren-día entonces también los actuales términos de Agullent y de Fontanars dels Alforins. La estructura del poblamiento era muy diferente del actual. En aquel momento existía la villa y estaban asociados varios lugares: Agullent, el Agrillent, la alqueria de en Pérez y Morera, de población cristiana los tres primeros y mixta (cristiana y sarracena) el últi-mo. Aun así, mientras Agullent era un populoso lugar o carrer de la villa, Morera era una señoría alfonsina (es decir, de mixto imperio o baja jurisdicción) propiedad entonces de los caballeros Serra, de Alzira-Xàtiva. Agrillent era también una señoría.

Las pretensiones del señor de Morera para ampliar sus atribuciones jurisdiccionales en detrimento de la villa causará un enconado conflicto entre Bertomeu Serra y el Consejo ontinyentí, encabezado por Folc de Montferrer. En el curso del contencioso, Montferrer, a quien la villa había nombrado su representante plenipotenciario, será asesinado el año 1420 en el mismo límite del término, cerca de la alqueria ontinyentina de Agrillent (en las inmediaciones del actual puente de la Baronía) cuando volvía de Xàtiva.

El crimen se perpetró al anochecer del 24 de octubre de 1420, de manera ritual y preme-ditada: el asesinato colectivo perpetrado por Bertomeu Serra y Jofré de Borja (el padre del futuro papa Alexandre VI) ayudados por sus tres escuderos. Los cinco se ensañaron con la víctima: las heridas eran múltiples. Se trataba de la consumación de las amenazas realizadas por Serra contra los oficiales municipales ontinyentins y de la continuación de algunas acciones intimidatorias ya perpetradas contra los vecinos de la villa desde el inicio del contencioso. Se acusaba al señor de Morera de haber creado un ambiente de tensión por haber acogido malhechores y almogávares en Morera. Perpetrado el ho-micidio, los asesinos huirán, unos a Castilla y Jofré de Borja a Italia. Las actuaciones del gobernador del reino, Vidal de Blandas, y su lugarteniente en Xàtiva, Joan Rotlà, fueron inmediatas, atendida la gravedad del caso. Las implicaciones podían ser de gran magnitud, a causa de la movilización de parientes y valedores hecha por los homicidas, que se preparaban para una guerra privada con la villa de Ontinyent. Era notoria la beli-cosidad con la que acostumbraban a resolver sus conflictos los aristócratas valencianos y también lo era el poder militar de las milicias ontinyentinas, avezadas a defender las fronteras con Castilla.

Las actuaciones judiciales serán extremadamente expeditivas: se sucederán los embargos judiciales de los bienes y los cacheos de las casas de los homicidas. La villa de Ontinyent, la corona y la viuda de Montferrer confían en la vía judicial para la punición del crimen. Sierra y Borja serán sentenciados a muerte por el gobernador del reino. Aun así el desenla-ce final del asunto será totalmente favorable a los asesinos, que harán valer sus influencias en la corte: Borja no dudará en huir a Italia, al cobijo del ahora influyente cardenal Alfonso de Borja (futuro papa Calixto III) mientras que Serra aprovecharía las relaciones con la familia real. Al cabo de un tiempo obtuvieron una remisión de la sentencia.

Text: Vicent Terol i Reig. Arxiu Municipal d’Ontinyent

Arxiu Municipal d’Ontinyent, Cort del justícia 1416-1420, obligacions 1420

Detall

Presència dels Borja a Ontinyent

Imatge figurada de Folc de Montferrer

Alexander VI. Fill de Jofré de Borja

Senyoria de Morera

Llancejat prop del pont de la Baronia

Casa de Jofré de Borja. Xàtiva

Autògraf de pocs dies abans de trobar la mort a mans de Serra i Borja, a la ratlla del terme, prop de l’actual ubicació dels tallers de la Baronia.

Antic pont de la Baronia. Partida d’Agrillent. Lloc on va ser assessinat Folc de Montferrer.

JERONI CAMPÀCLERGUE i HUMANISTA

1519 - ¿ ?Gran coneixedor de les llengües clàssiques, va arribar a ser catedràtic de la Universitat de València. Se’l pot considerar un dels autors de poesia neollatina més destacats del segle XVI valencià. Es tracta d’un autor encara relativament desconegut, a causa de la confusió durant molt de temps amb un altre autor contemporani, el saragossí Jerónimo Campos, segons ha posat de relleu l’únic treball sobre la seua figura i la seua obra, de Antonio González Alba (tesi de llicenciatura, Universitat de València). Tanmateix, la seua identitat no deixa lloc al dubte: signa la seua obra fent ostentació de la seua vila natal i de la seua nacionalitat, Hieronymus Campanus Valentinus Ontinianus (Jeroni Campà, valencià d’Ontinyent). Disposem de molt escasses dades sobre la seua biogra-fia i la seua bibliografia encara està sotmesa a revisió i estudi. És autor d’una obra de poesia moral en llatí titulada Varii carminis liber unus i alguns altres poemes, un breu epigrama próleg (1554) i una poesia elogiosa de El Brocense (Francisco Sánchez de las Brozas, 1523-1600, humanista i gramàtic castellà, catedràtic de llengües clàssiques que va tindre gran influència en l’erudició i la filosofia del seu temps). Una de les escasses dades documentals de què disposem sobre el personatge és l’acta notarial de l’obtenció del grau de batxiller i mestre en Arts de 18 de juliol de 1539, que és conserva a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent. Es va examinar amb èxit davant un tri-bunal conformat per mossén Gaspar Casanova, prevere i mestre en arts; mestre Guerau Crespo i mestre Cosme Galbis, mestres en arts i medicina, tots d’Ontinyent. De la data de l’examen realitzat inferim alguna informació biogràfica: seria ja major d’edat (en cas contrari s’hi hauria especificat el contrari) i ja era clergue de Santa Maria, encara que no havia rebut els ordres. Així, doncs, hauria nascut a Ontinyent cap a 1519 i hau-ria realitzat els seus estudis a Ontinyent, la qual cosa ens parla del bon nivell assolit pels estudis llavors a la vila i d’un ben interessant grup de llatinistes. Era fill d’Arnau Campà, manyà i mestre fabricant de cardes per a la puixant manufac-tura textil de la llana ontinyentina, qui s’havia aveïnat a la vila a finals del segle XV. El seu cognom fa referència a la població d’origen de son pare, Campan (l’Alta Bigorra, Gascunya, a Occitània, actual França). Coneixem la seua activitat docent a l’Estudi General de Xàtiva. En 1545 va ser contractat pel Consell de la ciutat com a mestre de gramàtica amb un salari de 40 lliures. Tot i això, sembla que a finals d’aquell any va mar-xar de la ciutat, perquè va ser substituït per Joan Cabanilles. Tornarà en 1548 i va ser contractat de nou pel mateix salari, encara que ara s’hi es-pecifica que exerciria per un període de tres anys. Això explica que signe els Varii carmini a Xàtiva el 1550, ja que l’obra va ser realitzada durant aquest període. Gran admirador de Joan Lluís Vives, Erasme de Rotter-dam, Tomàs Moro, Nicolau de Bourbon i el Brocense, compartirà la seua inclinació per un humanisme cristià que temptarà de conciliar idees religioses i l’estudi de les lletres. Així mateix, l’orientació moral del coneixement i de l’estudi és paral·lela a la pietas litterata (pietat il·lustrada) d’Erasme o Vives, en la qual el cristianisme cobra una dimensió espiritual i interioritzada. A més, es tracta d’un partidari decidit dels nous mètodes d’ensenyament del seu temps. Es desconeix la data i lloc de la seua mort.

Gran conocedor de las lenguas clásicas, llegó a ser catedrático de la Universitat de València. Se le puede considerar uno de los autores de poesía neolatina más destaca-dos del siglo XVI valenciano. Se trata de un autor todavía relativamente desconocido, debido a la confusión durante mucho tiempo con otro autor contemporáneo, el zara-gozano Jerónimo Campos, según ha puesto de relieve el único trabajo sobre su figura y su obra, de Antonio González Alba (tesis de licenciatura, Universitat de València). Aun así, su identidad no deja lugar a la duda: firma su obra haciendo ostentación de su villa natal y de su nacionalidad, Hieronymus Campanus Valentinus Ontinianus (Jeroni Campà, valenciano de Ontinyent). Disponemos de muy escasos datos sobre su biogra-fía y su bibliografía todavía está sometida a revisión y estudio. Es autor de una obra de poesía moral en latín titulada Varii carminis liber unus y algunos otros poemas, un breve epigrama próleg (1554) y una poesía elogiosa de El Brocense (Francisco Sánchez de las Brozas, 1523-1600, humanista y gramático castellano, catedrático de lenguas clásicas que tuvo gran influencia en la erudición y la filosofía de su tiempo).

Uno de los escasos datos documentales de que disponemos sobre el personaje es el acta notarial de la obtención del grado de bachiller y maestro en Artes de 18 de julio de 1539, que es conserva al Archivo Municipal de Ontinyent. Se examinó con éxito ante un tribunal conformado por mosén Gaspar Casanova, presbítero y maestro en artes; el maestro Guerau Crespo y el maestro Cosme Galbis, maestros en artes y medicina, todos de Ontinyent. De la fecha del examen realizado inferimos alguna información biográfi-ca: sería ya mayor de edad (en caso contrario se habría especificado) y ya era clérigo de Santa María, aunque no había recibido los órdenes. Así, pues, habría nacido en Ontinyent hacia 1519 y habría realizado sus estudios en Ontinyent, lo cual nos habla del buen nivel logrado por los estudios entonces en la villa y de un muy interesante grupo de latinistas.

Era hijo de Arnau Campà, cerrajero y maestro fabricante de cardas para la pujante manufactura textil de la lana ontinyentina, quien era vecino de la villa desde finales del siglo XV. Su apellido hace referencia a la población de origen de su padre, Campan (el alto Bigorra, Gascuña, en Occitania, actual Francia).

Conocemos su actividad docente en el Estudi General de Xàtiva. En 1545 fue contratado por el Consejo de la ciudad como maestro de gramática con un salario de 40 libras. Aún así, parece que a finales de aquel año marchó de la ciudad, porque fue sustituido por Joan Cabanilles. Volverá en 1548 y fue contratado de nuevo por el mismo salario, aunque ahora se especifica que ejercería por un periodo de tres años. Esto explica que firmó los Varii carmini en Xàtiva en 1550, puesto que la obra fue realizada durante este pe-riodo. Gran admirador de Joan Lluís Vives, Erasmo de Rotterdam, Tomás Moro, Nicolau de Bourbon y el Brocense, compartirá su inclinación por un

humanismo cristiano que tentará de conciliar ideas religiosas y el estudio de las letras. Así mismo, la orientación moral del conocimiento y del estudio es paralela a la pietas litterata (piedad ilustrada) de Erasmo o de Vives, en la cual el cristianismo cobra una dimensión espiritual e interiorizada. Además, se trata de un partidario decidido de los nuevos métodos de enseñanza de su tiempo. Se desconoce la fecha y lugar de su muerte.


Campà va ser elogiat per Nicolás Antonio. 1617 - 1684

Citat per Escolano en les Dècades

Acta notarial de l’obtenció del grau de batxiller i mestre en Arts, 18 de juliol de 1539. Ontinyent. Arxiu Municipal d’Ontinyent

Campà impartint classes - Còdex italià

Portada dels Varii carminis liber unus. Llibre escrit per Campà, editat a València el 1551. L’únic exemplar que es coneix es conserva a

la Hispanic Society (New York, USA)

Francisco Sánchez de las Brozas,El Brocense. 1523 - 1600

Tomás Moro. 1478 - 1535

Erasmo de Rotterdam. 1466 - 1536

Joan Lluís Vives. 1492 - 1550

Nicolas Bourbon. 1503 - 1550

FRAY JUAN SANZ i CASETESCRIPTOR ESPIRITUAL

1557 - 1608Va nàixer a Ontinyent el 2 de febrer de 1557 en una família religiosa amb escassos recursos econòmics que va fer tots els esforços possi-bles per donar-li una educació cristiana.

Encara molt jove, va prendre l’hàbit carmelità en el convent de Xà-tiva. Es va llicenciar en Teologia i en llengua hebrea i va impartir els seus ensenyaments en la Universitat de València.

Encara que no va cursar estudis d’Arts, va ser un autodidacta en estes disciplines i el van nomenar professor en les Universitats de Cala-tayud i d’Onda.

Els seus germans d’orde van atribuir la perfecció de les seues pintu-res a la intervenció de Déu “y para quien nunca había executado el arte de pintar, quedó tan bien acabado que no parece posible aquello de mano que en su vida había tomado el pincel”. Va pintar un Sant Sopar en el refectori del convent d’Onda, un Jesucrist i la Mare de Déu i escenes de l’Església militant lluitant contra els heretges.

Va escriure poesies religioses i devotes en castellà titulades Abece-daris espirituals, per mitjà de les quals arribava a una oració íntima i afectiva amb Déu. Hi quedava totalment absort i sumit en una con-templació i recolliment místics que li portaven al cor “saetas amoro-sas y abrasadas en amor divino”. D´aquesta manera aconseguia tro-bar l’amor pur que consisteix a estimar Déu incondicionalment:“Oh mi Dios y bien todo!, aunque yo no tuviera dependencia de Tí, que ni me hubieras creado ni redimido ni hechos tantos beneficios como de Tu mano tengo recibidos, sólo por ser que eres te amara”. Va ser prior en el convent del Carme de València, on va morir i va ser soterrat el 26 de juny de 1608 en olor de santedat. L’arquebisbe de València, Joan de Ribera, que l’havia elogiat publicament en diverses ocasions, digué: “No puedo creer que Dios castigue tanto a Valencia, privándola de un hombre tan necesario”. La gran estima i devoció popular de la qual gaudia i l’atribició de miracles que Déu realitzava per la seua intercessió van fer que s’obrira el seu procés de beatifica-ció i de canonització.

Nació en Ontinyent el 2 de febrero de 1557 en una familia religiosa con escasos recursos económicos que hizo todos los esfuerzos posibles por darle una educación cristiana.

Aún muy joven, tomó el hábito carmelitano en el convento de Xàtiva. Se licenció en Teología y en lengua hebrea e impartió sus enseñanzas en la Universidad de Valencia.

A pesar de no cursar estudios de Artes, fue un autodidacta en estas disciplinas y fue nombrado profesor en las Universidades de Calatayud y de Onda.

Sus hermanos de orden atribuyeron la perfección de sus pinturas a la intervención de Dios “y para quien nunca había executado el arte de pintar, quedó tan bien acabado que no parece posible aquello de mano que en su vida había tomado el pincel”. Pintó una Última Cena en el refectorio del convento de Onda, un Jesucristo con la Virgen y escenas de la Iglesia militante luchando contra los herejes.

Escribió poesías religiosas y devotas en castellano tituladas Abeceda-rios espirituales, mediante los cuales llegaba a una oración íntima y afectiva con Dios. Quedava totalmente absorto y sumido en una con-templación y recogimiento místicos que le hacían llegar al corazón “saetas amorosas y abrasadas en amor divino”. De esta manera conse-guia encontrar el amor puro que consiste en amar a Dios incondicional-mente :“Oh mi Dios y bien todo!, aunque yo no tuviera dependencia de Tí, que ni me hubieras creado ni redimido ni hechos tantos beneficios como de Tu mano tengo recibidos, sólo por ser que eres te amara”.

Fue prior en el convento del Carmen de Valencia, donde murió y fue enterrado el 26 de junio de 1608 en olor de santidad. El arzobispo de Valencia, Juan de Ribera, que lo había elogiado públicamente en di-versas ocasiones, dijo de él: “No puedo creer que Dios castigue tanto a Valencia, privándola de un hombre tan necesario”. La gran estima y devoción popular y la atribición de milagros que Dios realizaba por su intercesión consiguieron que se iniciara su proceso de beatificación y de canonización.

Retrat d’un monjo carmelità. Peter Paul Rubens. 1600 aprox.

Convent de Sant Bernardí de l’Orde dels Frares Menors Descalços, coneguts com a alcantarins per la reforma de Sant Pedro de Alcántara.

Claustre del Convent del Carme a València.

Escut de l’Orde del Carme. Edició de la Universitat Pontifícia de Salamanca dels

Escrits Espirituals.Pàgina biogràfica escrita per l’Ordre del Carme.

Pàgina biogràfica sobre Fray Juan Sanz. 1679.

Convent d’Onda, lloc on va residir.Convent del Carme a València.

Làpida en la capella de Sant Josep a l’església del Carme.València.

Al·legoria a l’Abecedari de la Passió de Crist. El Patriarca Sant Joan de Ribera

San Juan de la Cruz.Santa Teresa de Jesús.

MIGUEL JUAN VIMBODÍTEÒLEG I ESCRIPTOR

SEGLE XVII

Miquel Joan Vimbodí Queralt fou escriptor, eclesiàstic, erudit i in-vestigador, la major part de lóbra del qual, quasi sempre de caràcter teològic i religiós, apareix redactada en llatí. Vicent Ximeno li dedica al seu llibre Escritores del Reyno de Valencia una amplia i documen-tada ressenya. Segons cita Viciana a Crónica de Valencia, la seua família fou una de les que van rebre propietats a Alcoi després de la conquista del Regne de València per Jaume I. Va nàixer a Ontinyent, on vi-vien els seus ascendents i cursà estudis de teologia a la Universitat de València. El célebre historiador P. Juan Mariana (1535-1624), que va veure en algun dels seus escrits enginy i eru-dició, li va remetre des de Toledo una carta on lánimava a prosse-guir els seus estudis, seguint léxemple dáltres valencians il.lustres. Després dácabar-los, va viatjar per Espanya i Itàlia, on láclamaren, ja que va mostrar, segons ens diu Ximeno, una gran destresa en la poesia i en les lletres, una gran erudició i un extraordinari enginy.

El cèlebre cardenal Agustí Espínola el va escollir com a secretari, pri-mer quan era arquebisbe de Granada, des dón va passar a lésglésia de Santiago amb el càrrec de canonge, i finalment a Roma, on va conrear lámistat dels personatges més cèlebres de la cort pontifícia. Altres cronistes i escriptors –Gil González Dávila, Vicente Blasco de Lanuza, Tomás Mayo de Vargas, Diego de Castejón y Fonseca, etc.- li van tributar merescuts elogis.

Entre les seues obres cal destacar Elogio Latino –panegíric de Sant Lluís Beltran, que va exposar a les portes del Reial Convent de Pre-dicadors de València en les festes de la seua beatificació-, Panegyri-cus beato Thomae Archiepise Valent, Epitafios, inscripciones de Luís Blasco, etc. Altres obres manuscrites foren Disertaciones Sacro His-tóricas o Discursus genealogici familiae Vimbodinarum a tempore Caroli Magni ad Nahum MCCCXXXVII, deducti de nobilus familiis Cathalanis, fruit de les seus investigacions sobre els orígens del seu cognom. Va morir a Villena.

Miquel Joan Vimbodí Queralt fue un escritor, eclesiástico, erudito e investigador, la mayor parte de cuya obra de carácter teológico y religioso, aparece redactada en latín. Vicent Ximeno le dedica en su libro Escritores del Reyno de Valencia una amplia y documentada reseña. Segun cita Viciana en Crónica de Valencia, su familia fue una de las que recibieron propiedades en Alcoy después de la conquis-

ta del Reino de Valencia por Jaume I. Nacido en Ontinyent, donde vivían sus ascendientes, cursó estudios de teología a la Universidad de Valencia. El céle-bre historiador P. Juan Mariana (1535-

1624), conocedor de su ingenio y erudición a través de sus escritos, le remitió desde Toledo una carta animándole a proseguir sus es-tudios, siguiendo el ejemplo de otros valencianos ilustres. Después de concluidos éstos viajó por España y por Italia, donde, como dice Ximeno, mostró una gran destreza en la poesía y en las letras de humanidad, por lo que era aclamado en todas partes.

El célebre cardenal Agustín Espínola lo escogió como a secretario, primero cuando era arzobispo de Granada, desde donde pasó luego a la iglesia de Santiago con el cargo de canónigo, y finalmente a Roma, donde trabó amistad con los personajes más célebres de la corte pontificia. Otros cronistas i escritores –Gil González Dávila, Vicente Blasco de Lanuza, Tomás Mayo de Vargas, Diego de Castejón y Fon-seca, etc– le tributaron merecidos elogios.

Entre sus obras destacan Elogio Latino –panegírico de San Luis Bel-trán, que expuso a las puertas del Real Convento de Predicadores de Valencia en las fiestas de la su beatificación-, Panegyricus beato Thomae Archiepise Valent, Epitafios, inscripciones de Luis Blasco, etc. Otras obras manuscritas fueron Disertaciones Sacro Históricas o Discursus genealogici familiae Vimbodinarum a tempore Caroli Magni ad Nahum MCCCXXXVII, deducti de nobilus familiis Catha-lanis, fruto de sus investigaciones sobre los orígenes de su apellido. Murió en Villena.

Text extret de lóbra dÁlfredo Bernabeu Galbis Els carrers dÓntinyent. Noms, origens i anecdotari.

Santo Tomás de Villanueva repartint almoina. Murillo. 1668.

Sant Jaume en la batalla de Clavijo. Carreño Miranda. 1606. Rimas, al fin del Patrón de España

Gregorio Mayans i Síscar

Francisco Pérez BayerJuan de Mariana S.I.

BIBLIOGRAFIA: BIBLIOGRAFIA:Ustarroz, destinatari de correspondència de Vimbodí

MIGUEL JUAN VIMBODÍ

GASPAR GUERAU DE MONTMAJORHUMANISTA

Ontinyent 1557 - Alcalá de Henares 1600

Inicia estudis de medicina, que abandona molt prompte, amb la il-lusió de graduar-se en Arts, però com procedia d’una família molt humil no tenia suficients mitjans per a costejar-se’ls. Estes circum-stàncies eren conegudes pels seus companys i gràcies a les grans facultats intel·lectuals de què estava dotat, se’l va eximir de pagar “una lliura i un sou” com a taxes habituals per a obtindre el grau de batxiller en Arts. Es va doctorar en Teologia i va arribar amb vint-i-dos anys a ocupar la càtedra de Retòrica i Oratòria en l’Estudi Ge-neral de València. Gaspar Escolano, que molt probablement el va conéixer, el descrivia com un baró d’admirable eloqüència, claredat i subtilitat d’enginy.

Encara que no han arribat a nosaltres, segons Nicolau Antoni Xime-no, és autor De arte oratoria, De causis corruptas elocuentae i va traduir al llatí l’obra de Jaume Roig L’ Espill o Llibre de les dones.

De caràcter impetuós i independent, molt crític amb els seus com-panys catedràtics de la Universitat, s’hi va enfrontar, per motius més personals que intel·lectuals, amb tot el Claustre de professors i va ser expulsat de la Universitat en diverses ocasions, però els seus reconeguts mèrits docents es van imposar i hi va ser admés i read-més en altres tantes ocasions. Prova de les seues diferències amb els companys escriu en valencià la Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a Sa Majestat del Rey Don Felip al Real de la Ciutat de València a 8 de febrer any 1586, obra en què retrata satíricament, en més de set-cents versos, a cada catedràtic i en la qual denuncia l’escàs nivell moral i intel·lectual de la Universitat de València del seu temps, cosa que li va suposar novament l’expulsió, raó per la qual va morir l’any 1600 a Alcalà de Henares, on havia continuat ensenyant en la Universidad Complutense.

Inicia estudios de medicina, que abandona muy pronto, con la ilu-sión de graduarse en Artes, pero como procedía de una familia muy humilde no tenía suficientes medios para costeárselos. Estas cir-cunstancias eran conocidas por compañeros suyos y por las grandes facultades intelectuales de que estaba dotado, se le eximió de pagar “una lliura i un sou” como tasas habituales para obtener el grado de bachiller en Artes. Se doctoró en Teología y llegó con veintidós años a ejercer la cátedra de Retórica y Oratoria en el Estudio Gene-ral de Valencia. Gaspar Escolano, que muy probablemente lo cono-ció, lo describía como un varón de admirable elocuencia, claridad y sutilidad de ingenio.

Aunque no han llegado a nosotros, según Nicolau Antoni Ximeno, es autor De arte oratoria, De causis corruptas elocuentae y tradujo al latín la obra de Jaume Roig L’Espill o Llibre de les dones.

De carácter impetuoso e independiente, muy crítico con sus compa-ñeros catedráticos de la Universidad, se enfrentó, por motivos más personales que intelectuales, con todo el Claustro de profesores y fue expulsado de la Universidad en varias ocasiones, pero sus re-conocidos méritos docentes se impusieron y fue admitido y read-mitido en otras tantas ocasiones. Prueba de sus diferencias con los compañeros escribe en valenciano Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a Sa Majestat del Rey Don Felip al Real de la Ciutat de València a 8 de febrer any 1586, obra en que retrata satíricamente, en más de setecientos versos, a cada catedrático y en la cual denuncia el escaso nivel moral e intelectual de la Universi-dad de Valencia de su tiempo, cosa que le supuso nuevamente la expulsión y por eso murió el año 1600 en Alcalá de Henares, donde había continuado enseñando en la Universidad Complutense.

Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mansa Sa Mejestad del rei Don Felip al Real de la Ciutat de València a 8

de febrer any 1586.

Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mansa Sa Mejestad del rei Don Felip al Real de la Ciutat de València a 8

de febrer any 1586.

Besant la ma a Felip II

Manuscrit de Gregorio Mayans que incloupoesies de Guerau de Montmajor

Breu descripció dels Mestres de València que no anaren a be-sar les mans a Sa Mejestad del rei D. Felip

Una edició de la Universitat de València de 1999

Universitat Literària de València Universitat d’Alcalá de Henares

JUAN SEGRIÁARQUEBISBE

¿ ? - 1578

Va nàixer en una casa situada en el mateix carrer que hui porta el seu nom. Pertany a una família il·lustre de la vila. En acabar els primers estudis que realitza a Ontinyent, ingressa primerament en la Universitat d’Alcalá d’Henares i posteriorment en la de Valladolid.

Va ocupar importants llocs de responsabilitat: Bisbe auxiliar de Va-lència, Bisbe interí d’Oriola, Bisbe de Sasser (Sardenya) i finalment Arquebisbe de Palerm i Primat de Sicília.

Preocupat pels pobres i marginats, funda una Obra Piadosa per a l’ajuda i auxili dels necessitats.

A pesar d’exercir la seua funció pastoral lluny del seu poble, no se’n va oblidar i, des d’Itàlia, va incrementar el patrimoni d’On-tinyent, va enviar exvots i relíquies que van estar exposades en dos vitrines ubicades en l’església de Santa Maria fins que van desaparéixer, com altres tants objectes valuosos, durant la Guerra Civil espanyola.

Una extensa labor pastoral li obligava a realitzar nombrosos viat-ges, en un dels quals, durant una travessia marítima, va morir en l’any 1578.

Nació en una casa situada en la misma calle que hoy lleva su nombre, miembro de una familia ilustre de la villa. Terminados los primeros estudios que realiza en Ontinyent, ingresa primeramente en la Uni-versidad de Alcalá de Henares y posteriormente en la de Valladolid.

Ejerció importantes puestos de responsabilidad: Obispo auxiliar de Valencia, Obispo interino de Orihuela, Obispo de Sasser (Cer-deña) y finalmente Arzobispo de Palermo y Primado de Sicilia.

Preocupado por los pobres y marginados, funda una Obra Pía para la ayuda y auxilio de los menesterosos.

A pesar de ejercer su función pastoral lejos de su pueblo, no se olvidó de él y desde Italia, para incrementar el patrimonio de On-tinyent, envió exvotos y reliquias que estuvieron expuestas en dos vitrinas ubicadas en la iglesia de Santa María hasta su desaparici-ón, como tantos y tantos objetos valiosos, durante la Guerra Civil española.

Su extensa labor pastoral le obligaba a realizar numerosos via-jes, en uno de ellos y durante una travesía marítima, murió en el año 1578.

Pius IV va convocar a la cristiandat per que acudira a Trento i reanudar el concili.

Sant Tomás de Villanueva repartint almoina. Francisco Camilo. 1650. Sant Tomás de Villa-nueva i Juan Segriá van fundar una institució

d’assistència i auxili social i de caritat.

La vida de l’arquebisbe Segriá es correspon en els últims anys del regnat de Carles I i primers de Felip II. La seua època va estar configurada per l’aplicació pastoral i els decrets promulgats pel concili de Trento.

Puerta de las Cadenas. Segle XIV. Cate-dral d’Oriola, d’on va ser bisbe interí.

Porta romànica de la Catedral de València, d’on va ser bisbe auxiliar.

Carlos V con su perro. Tiziano. 1533Retrat de Felip II. Tiziano. 1551

Catedral de Palermo.Juan Segrià va morir en un naufragi, arrivant a Palermo. Oli de Claude-Joseph Vernet. Catedral de Sàsser. Sardenya.

GASPAR BLAI ARBUIXECHTEÒLEG i POETA

1624 - 1670

Va naixer el 5 d’octubre de 1624 a les cases de Bella, Agullent, alesho-res depenent d’Ontinyent en les qüestions civils i religioses.

Va cursar estudis en el convent de Sant Bernardí que els fran-ciscans descalços tenien a la nostra ciutat. Va aconseguir el grau de Doctor en Sagrada Teologia per la Universitat de València i, després de ser ordenat sacerdot, va tornar a Ontinyent per tal d’exercir el seu ministeri. Allí va destacar com a orador eloqüent i com a propagador de la devoció a la Immaculada. Va ser mem-bre de la Reial Congregació de Sant Felip Neri. En 1667, junt amb el llavors administrador de la Puríssima, mossén Domingo Espí, i coincidint amb l’aparició del Document Pontifici de la Concepció Immaculada de Maria, va participar en l’organització per primera vegada de l’acte dels Angelets o Cant Angèlic que, segons tradició oral i la seua similitud amb un acte sacramental, fóra introducció o un fragment d’un Misteri o Acte Sacramental d’origen franciscà, acte que en aquells anys eixia de l’ermita de la Concepció o Ermiteta.

Va escriure nombroses poesies en llengua llatina i, dotat de l’art de l’oratòria, va pronunciar nombroses homilies i sermons entre els quals destaca el seu Sermó de la Conquesta de València pronunciat, en valencià, en la catedral el 9 d’octubre de 1666.

Va morir pel juliol de 1670 i va ser soterrat en la capella de la Pu-ríssima ja que havia participat directament per tal que es construïra. També va col·laborar en el naixement de l’acte de l’Asguilando.

Nació el 5 de octubre de 1624 en las casas de Bella, Agullent, que entonces dependia de Ontinyent en lo civil y en lo religioso.

Cursó estudios en el convento de San Bernardino que los francis-canos descalzos tenían en nuestra ciudad. Consiguió el grado de Doctor en Sagrada Teología por la Universidad de Valencia i, des-pués de ser ordenado sacerdote, volvió a Ontinyent para ejercer su ministerio. Allí destacó como orador elocuente y como propagador de la devoción a la Inmaculada. Fue miembro de la Real Congrega-ción de San Felipe Neri. En 1667, junto al entonces administrador de la Purísima, mosén Domingo Espí, y coincidiendo con la apa-rición del Documento Pontificio de la Concepción Inmaculada de María, participó en la organización por primera vez del acto dels Angelets o Cant Angèlic que, según tradición oral y por su simili-tud con un acto sacramental, probablemente fuera introducción o un fragmento de un Misterio o Acto Sacramental de origen francis-cano, acto que en aquellos años salía de la ermita de la Concepción o Ermiteta. Escribió numerosas poesías en latín y, dotado del arte de la oratoria, pronunció numerosas homilías y sermones entre los que destaca su Sermó de la Conquesta de València pronunciado, en valenciano, en la catedral el 9 de octubre de 1666.

Murió en julio de 1670 y fue enterrado en la capilla de la Purísima ya que había participado directamente para que se construyera. Tam-bién colaboró en el nacimiento del acto del Asguilando.

Gaspar Blai promogué la construcció de la capella de la Puríssima. Figura de la Mare de Déu en la façana principal

renaixentista de l’Església arxiprestal de Santa Maria. Ontinyent.

Intervingué en la restauració de la imatge de la Puríssima.Imagen de la Purísima Concepción, patrona de la Villa

de Onteniente.Tomás de Rocafort. 1822. Gravat a l’aiguafort.

Col·laborador en el naixement de l’acte dels Angelets.

Fou predicador de les festes de la Puríssima.Cartell del programa de festes de 1662.

Jeroni Vilagrasa.

El Sermó de la Conquesta. Ciutat de València (1666)

Detall de la façana de l’església de l’Ermiteta,des d’on s’iniciava el cant de l’Asguilando.

Il·lustració del Sermó de la Conquesta.Sermo de la Sancta Conquista de Valencia y de la augusta espasa del

senyor Rey Don Jaume.

Cripta de l’esgésia de Santa Maria i pedra sepulcral corresponent a la sepultura de mossén Gaspar Blay Arbuixech anteriorment situada a la capella de la Puríssima.

Il·lustració del Sermó de la Conquesta.Sermo de la Sancta Conquista de Valencia y de la augusta espasa del

senyor Rey Don Jaume.

JULIO LEONARDO CAPUZESCULTOR

Ontinyent 1660 - València 1731

Provenia d’una família d’origen genovés establits a València. Naix a Ontinyent el 10 d’abril de 1660 i va ser batejat per mossén Blai Ar-buixech en l’església de Santa Maria. Passat algun temps, son pare, també escultor, va decidir instal.lar a València el seu obrador, allí van nàixer els altres dos germans, un dels quals, Raimundo, que va ingressar en l’orde franciscana, es va fer cèlebre per les seues figu-retes de marfil.

Deixeble de Churriguera, cal diferenciar tres èpoques en la seua vida artística: de la primera destaquen el Retaule i una imatge de Sant Miquel en l’església parroquial de Benigànim, desaparegudes durant la Guerra Civil (1936-1939); en una segona etapa destaca la imatge de Sant Tomás de Villanueva de l’església de Sant Salvador de Va-lència i en la tercera època, en la plenitud de les seues facultats ar-tístiques, sobreïxen les escultures de Sant Vicent Ferrer i Sant Joan, obres “lluny d’idees arcàiques però sense influències exòtiques”. Són obres també d’esta època el bust de Felip V i la imatge de la Mare de Déu del Carme, obres que es poden admirar en el Museu de Belles Arts de València.

Per als frares observants franciscans d’Ontinyent del convent de Sant Francesc i Sant Dídac va esculpir una imatge de Jesús Natzaré, també per desgràcia desapareguda en 1936.

Va morir a València als setanta-un anys.

Provenía de una familia de origen genovés establecidos en Valencia. Nace en Ontinyent el 10 de abril de 1660 y fue bautizado por mosén Blai Arbuixech en la iglesia de Santa María. Pasado algún tiempo, su padre, también escultor, decidió instalar en Valencia su obrador, allí nacieron los otros dos hermanos, uno de los cuales, Raimundo, que ingresó en la orden franciscana, se hizo célebre por sus figuritas de marfil.

Discípulo de Churriguera, hay que diferenciar tres épocas en su vida artística: de la primera destacan el Retablo y una imagen de San Mi-guel en la iglesia parroquial de Benigánim, desaparecidas durante la Guerra Civil (1936-1939); en una segunda etapa destaca la imagen de Santo Tomás de Villanueva de la iglesia de San Salvador de Valencia y en la tercera época, en la plenitud de sus facultades artísticas, so-bresalen las esculturas de San Vicente Ferrer y San Juan, obras “lejos de ideas arcaicas pero sin influencias exóticas”. Son obras también de esta época el busto de Felip V y la imagen de Nuestra Señora del Carmen, obras que pueden ser admiradas en el Museo de Bellas Artes de Valencia.

Para los frailes observantes franciscanos de Ontinyent del convento de San Francisco y San Diego esculpió una imagen de Jesús Naza-reno, también por desgracia desaparecida en 1936.

Murió en Valencia a los setenta y un años.

Informació sobre el retaule de Sant Llorenç. València.

Retaule de l’església de Sant Llorenç. València.

Casilici de l’avinguda Santos Patronos. Alzira.Original de Capuz, posteriorment restaurat.

Retaule de la Cova Santa, obra de Capuz.Altura, Castelló.

Bust de Felip V. Museu de Belles Arts. València.

Església de los Santos Juanes,amb les escultures de Capuz. València.

Església del Carme o de la Santísima Cruz.Plaça del Carme. València.

Mare de Déu del Carme. Figura central.València.

Actual imatge de Nuestro Padre Jesús que es troba a l’esglèsia de Sant Francesc

d’Ontinyent. L’anterior imatge, obra de Ca-puz, va ser destruïda en la Guerra Civil.

Detall façana de l’església del Carme.València.

ANTONIO SALVADOREl Romano

ESCULTOROntinyent 1685 - València 1766

Naix el dia 20 de febrer de 1685 i va ser batejat a l’església de Santa Maria. De la seua família tan sols coneixem el nom d’un germà clergue anomenat Lluís. Després del pas per l’escola pri-mària, cursa els primers estudis d’escultura en el taller de l’escul-tor Artigues, a Xàtiva, on demostra les seues habilitats en l’ofici. Adquirix un cert renom i és cridat per Julio Capuz al seu estudi de València.

Jove amb grans inquietuds, als dèsset anys es trasllada a Itàlia, concretament a Roma, i entra en el taller de Camillo Rusconi, es-cultor del papa Climent XII. Allí va estar durant set anys (altres biògrafs amplien la seua estada a quinze). La veritat és que en este taller adquirix molta habilitat en el seu art i arriba a fer-se famós. Allí va esculpir per al seu mestre un crucifix de fusta de boix, tan ben acabat, que va prendre el nom del taller d’on va eixir (crucifix de Rusconi).D’eixa època li ve el nom d’El Romano.

Entre les seues obres, destaquen a València una Pietat per a les Franciscanes de la Puritat, un Crist Natzaré per al convent de la Misericòrdia, un Crist mort per als Trinitaris Descalços i els seus famosos crucifixos“que los hacía como jugando”, segons Orella-na. També existien obres seues a Segorbe i a Alacant, i a Xàtiva el retaule de l’església de Santa Clara, la major part desaparegudes.

En 1716 va ser nomenat príncep del Sacre Imperi Romà, Cavaller de la Creu Daurada i comte Palatí del Palau La-teranense.

Mor a València el 22 de juliol de 1766, després de prendre l’habit franciscà i d’una llarga vida dedicada a l’escultura.

Nace el dia 20 de febrero de 1685 y fue bautizado en la iglesia de Santa María. De su familia solamente concemos el nombre de un hermano clérigo llamado Luis. Tras el paso por la escuela prima-ria, cursa los primeros estudios de escultura en el taller del escultor Artigues, en Xàtiva, donde demuestra sus habilidades en el oficio. Adquiere cierto renombre y es llamado por Julio Capuz a su estudio de Valencia.

Joven con grandes inquietudes, a los diecisiete años se traslada a Ita-lia, concretamente a Roma, y entran en el taller de Camillo Rusconi, escultor del Papa Clemente XII. Allí estuvo durante siete años (otros biógrafos amplían su estancia a quince). Lo cierto es que en este taller adquiere mucha habilidad en su arte y llega a hacerse famoso. Allí es-culpió para su maestro un crucifijo de madera de boj, tan bien acabado, que tomó el nombre del taller de donde salió (crucifico de Rusconi). De esa época le viene el nombre de El Romano.

Entre sus obras, destacan en Valencia una Piedad para las Francis-canas de la Puridad, un Jesús Nazareno para el convento de la Mi-sericordia, un Cristo muerto para los Trinitarios Descalzos y sus famosos crucifijos “que los hacía como jugando”, según Orellana. También existían obras suyas en Segorbe y en Alicante, y en Xàtiva el retablo de la Iglesia de Santa Clara, la mayor parte desaparecidas.

En 1716 fue nombrado príncipe del Sacro Imperio Romano, Caballero de la Cruz Dorada y conde Palatino del Palacio Lateranense.

Muere en Valencia el 22 de julio de 1766, después de tomar el hábito franciscano i tras una larga vida dedicada a la escultura.

Els textos biogràfics corresponen a un extracte de l’article Antonio Salvador, El Romano, un escultor del siglo XVIII, de José Ángel Gironés Muñoz.

Pila baptismal florentina de l’església de Santa Maria. Segle XVII. Ontinyent.

Portada de l’Institut Lluís Vives de València,obra d’Antonio Salvador.

Antonio Salvador va viure, fins a la seua mort, a l’antiga parròquia de San Andrés de València.

Figura de Sant Joan, obra de Rusconi,el seu mestre a Roma.

Figura de Sant Mateu, obra de Rusconi,el seu mestre a Roma.

San Francisco de Asís, obra atribuïda a Antonio Salva-dor. Archicofradía del Rosario. Murcia.

San Domingo, obra d’Antonio Salvador.Archicofradía del Rosario. Murcia.

BIBLIOGRAFIA BIBLIOGRAFIA

VICENTE RODRÍGUEZ MONLLOR

Va nàixer el 26 d’agost de 1690 i va ser batejat en l’església de Santa Maria. Els primers estudis musicals els va rebre del seu mestre, Onofre Guinovart, mestre de capella de Santa Maria d’Ontinyent.

En 1715 obtingué, per oposició, la plaça d’organista de la Catedral de València com a successor de Cabanilles. Abans d’ordenar-se sacerdot es va casar i d’este matrimoni van nàixer set fills.

Rodríguez va ser un innovador de característiques molt personals sen-se influències de països estrangers. Va introduir en la música espanyo-la, i possiblement també en l’europea, l’ús freqüent d’encreuaments ràpids de mans, la qual cosa dificultava molt la interpretació de les se-ues sonates, el que van haver de véncer Scarlatti i, anys després, Soler.

És el primer compositor valencià que escriu sonates. El quadern mu-sical d’estes obres està datat en 1744 i, presumiblement, esta fórmula musical l’emprara anteriorment en forma de sonata monotemática bi-partida.

Va escriure trenta Sonates de les quals només es conserven set, publi-cades per l’Institut de Musicologia Alfons el Magnànim de la Diputa-ció de València. En un manuscrit de Salmòdies de diversos autors, apa-reixen tretze versos per a misses i onze per a l’acabament del Glòria. En l’arxiu de la Catedral de València es conserven obres vocals, dos misses, una a deu veus i una altra a cinc, a més d’un Laudate Domi-num, a deu veus.

Nació el 26 de agosto de 1690 y fue bautizado en la iglesia de Santa Ma-ría. Los primeros estudios musicales los recibió de su maestro, Onofre Guinovart, maestro de capilla de Santa María de Ontinyent.

En 1715 obtiene, por oposición, la plaza de organista de la Catedral de Valencia como sucesor de Cabanilles. Antes de ser sacerdote estuvo ca-sado y de este matrimonio nacieron siete hijos.

Rodríguez fue un innovador de características muy personales sin in-fluencias de países extranjeros. Introdujo en la música española, y posi-blemente también en la europea, el uso frecuente de cruzamientos rápidos de manos, lo que complicaba mucho la interpretación de sus sonatas, dificultad que tuvieron que vencer Scarlatti y, años después, Soler.

Es el primer compositor valenciano que escribe sonatas. El cuaderno mu-sical de estas obras está fechado en 1744 y, presumiblemente, esta fórmu-la musical la empleara anteriormente en forma de sonata monotemática bipartida.

Escribió treinta Sonatas de las que solo se conservan siete, publicadas por el Instituto de Musicología Alfonso el Magnánimo de la Diputa-ción de Valencia. En un manuscrito de Salmodias de varios autores, aparecen trece versos para misas y once para remate del Gloria. En el archivo de la Catedral de Valencia, se conservan obras vocales, dos mi-sas, una a diez voces y otra a cinco, además de un Laudate Dominum, a diez voces.

MÚSICOntinyent 1690 - 1760

Registre de naixement de Vicente Rodríguez Monllor a la parròquia de Santa Maria. Ontinyent. Rebut signat per Rodríguez corresponent al seu salari d’organista.

Gravació en vinil editada pel Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent i La Nostra Terra. 1990.

Joan Baptista Cabanilles. 1644 - 1712.Antecessor de Rodríguez com a organista de la

Catedral de València.

Relleu d’un àngel músic.Restes de l’antic orgue de la Catedral de València.

Relleu d’un àngel músic.Restes de l’antic orgue de la Catedral de València.

Domenico Scarlatti. 1685 - 1757.Possiblement Rodríguez va establir alguna

relació amb el mestre italià.

Catedral de València. Vista dels dos orgues.

Coberta de particella. Coberta autògrafa deRodríguez.

Gravació amb música de diversos autors entre els quals figura Vicente Rodríguez Monllor.

Universidad Católica de Valencia.


Diversos gravats dels 178 de l’Antic Testament i 78 del Nou Testament que va realitzar entre 1774 i 1778.

Estudis de Lozano per la reconstrucció del motle de l’escultura del gladiador Borghese d’Itàlia, portada per Diego Velázquez. Actualment els esbossos es troben al Museo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid.

PEDRO LOZANOGRAVADOR

Segle XVIII

Encara que no s’han trobat dades biogràfiques ni personals d’este gravador en els arxius d’Ontinyent, presumiblement desaparegudes, com tantes altres coses, durant la Guerra Civil espanyola, l’histori-ador Sarthou Carreres en la seua Geografia del Regne de València, Província de València (Tomo II) sí que el cita i considera “el grava-dor Pedro Lozano com un fill il·lustre d’Ontinyent”.

També en l’Acadèmia de Sant Carles de València podem consultar una Biografia d’arquitectes, escultors i gravadors valencians, del s. XVIII i principis del XIX dins de la Col·lecció Cervelló, en la qual s’arrepleguen dades del gravador Pedro Lozano com a autor o coautor de 178 Estampes de l’Antic Testament (1774) i 78 del Nou Testament (1778).

Va morir a Madrid a les darreries del segle XVIII.

Aunque no se han encontrado datos biográficos ni personales de este grabador en los archivos de Ontinyent, presumiblemente desapare-cidos, como tantas otras cosas, durante la Guerra Civil española, el historiador Sarthou Carreres en su Geografia del Regne de Valencia, Província de València (Tomo II) sí que lo cita y considera “al grabador Pedro Lozano como un hijo ilustre de Ontinyent”.

También en la Academia de San Carlos de Valencia podemos consul-tar una Biografía de arquitectos, escultores y grabadores valencianos, del s. XVIII y principios del XIX dentro de la Colección Cervelló, en la cual se recogen datos del grabador Pedro Lozano como autor o co-autor de 178 Estampas del Antiguo Testamento (1774) y 78 del Nuevo Testamento (1778).

Murió en Madrid a finales del siglo XVIII.


Escultura del Laocoonte que servia de model per als alumnes que estudia-ven a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid.

Diversos gravats dels 178 de l’Antic Testament i 78 del Nou Testament que va realitzar entre 1774 i 1778.

Estudis de Lozano per la reconstrucció del motle de l’escultura del gladiador Borghese d’Itàlia, portada per Diego Velázquez. Actualment els esbossos es troben al Museo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid.

GLADIADOR BORGHESESanguina sobre papelAutor: Pedro Lozano, 1757Lugar de conservación: Museo de la Real Academia de BellasArtes de San Fernando Inv. Núm. P-1536 Medidas: 76 x 54,5 cm

GLADIADOR BORGHESESanguina y lápiz sobre papelAutor: Pedro Lozano, 1757Lugar de conservación: Museo de la Real Academia deBellas Artes de San Fernando Inv. Núm. P-1535 Medidas: 76 x 54,5 cm

Acta del dia 3 de gener de 1763. Pedro Lozano es presenta a l’oposició de l’especialitat de gravat.

Portades i particheles. Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo. El Escorial. Madrid.

ONOFRE PENALBA DONATMÚSIC

Ontinyent 1701–176?

Naix el 13 de maig de 1701 i és batejat en l’església de Santa Ma-ria. Als catorze anys, escriu les seues primeres composicions. Als disset anys aconseguix per oposició la plaça de Mestre de Capella de l’església de Santa Maria i compon una nadala a la Concepció d’Ontinyent.

Autor prolífic, amb un gran nombre d’obres, al voltant d’un cente-nar, perdudes en l’actualitat la major part d’elles, altres registrades en la Real Biblioteca del monestir de San Lorenzo de El Escorial, però oblidades, entre les quals hi ha fins a quaranta: set Misses a cinc, sis i huit veus amb violins, quatre Magníficats a huit veus amb violins, dos Responsoris a quatre veus i acompanyament, tres Mise-rere a huit veus amb violins i flauta, unes Vespres a huit veus amb violins, tretze Nadales a huit veus amb violins i tres Motets a huit veus.

Dels tres motets que va compondre, cal destacar el que en 1724 va escriure expressament per als actes de la Baixada i Pujada de la Pu-ríssima al seu cambril en les festes patronals pel desembre.

El músic i franciscà P. Vicente Pérez va dir:”Sorprén que este pro-lífic i precoç compositor haja passat ignorat als historiadors d’On-tinyent.”

Nace el 13 de mayo de 1701 y es bautizado en la Iglesia de Santa María. A los catorce años, escribe sus primeras composiciones. A los diecisiete años logra por oposición la plaza de Maestro de Capilla de la Iglesia de Santa María y compone un villancico a la Concepción de Ontinyent.

Autor prolífico, con un gran número de obras, que se calculan en un centenar, perdidas en la actualidad la mayor parte de ellas, otras regis-tradas en la Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Es-corial, pero olvidadas, entre las que encontramos hasta cuarenta: siete Misas a cinco, seis y ocho voces con violines, cuatro Magníficats a ocho voces con violines, dos Responsorios a cuatro voces y acompaña-miento, tres Miserere a ocho voces con violines y flauta, unas Vísperas a ocho voces con violines, trece Villancicos a ocho voces con violines y tres Motetes a ocho voces.

De los tres motetes que compuso, cabe destacar el que en 1724 escri-bió expresamente para los actos de la Baixada i Pujada de la Purís-sima a su camarín en las fiestas patronales de diciembre.

El músico y franciscano P. Vicente Perez dijo:”Asombra que este prolífico y precoz compositor haya pasado ignorado a los historia-dores de Ontinyent.”

BIBLIOGRAFIA: Historia de la música en Onteniente. P. Vicente Pérez Jorge.

Orgue de San Miquel. Segle XVIII. Ontinyent.Actualment, per a restaurar.

Real Biblioteca del monestir de San Lorenzo de El Escorial, on es troben part de les seus obres.

Altre aspecte de la Real Biblioteca del monestir de San Lorenzo de El Escorial, on es troben mol-

tes de les obres de Penalba.

Motete: Veni Domina, Que est que progeditur.Versió de Consol Rico i Paco Tortosa.

Orgue de l’església del Patriarca, on també va ser mestre. València.

Portades i particheles. Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo. El Escorial. Madrid.

BIBLIOGRAFIA: Historia de la música en Onteniente. P. Vicente Pérez Jorge.

En 1724 Penalba va escriure un motet per la Baixada i Pujada de la Puríssima.

PARE LLUÍS GALIANA CERVERAESCRIPTOR

Ontinyent, 1740-1771

Teòleg i sobretot gran filòleg. Va nàixer el 8 de juny de 1740, fill d’un il·lustre metge del moment. Va ingressar en l’Orde dels Pre-dicadors al convent de Sant Joan i Sant Vicent d’Ontinyent, encara que també va estudiar al de València. Va viure en temps preromàn-tics: hòmens de vida delicada, amants de les arts i de les lletres i de personalitat malaltissa.

Mentres es trobava a Ontinyent, va fer el pròleg a l’obra de Fray Luis de León La perfecta casada.

A pesar de la seua curta vida, va escriure diverses obres, entre les quals hi ha alguna inèdita: un manuscrit conservat en la Universitat de València amb la signatura M-92 que porta per títol Tractatus de inscripcionibus antiquis, duobus tomis comprehensus. Cum variis scholiis, notis et animadvertionibus ad intelligenda multa veneran-dae Antiquitatis monumenta aptissimis (1758), en la qual fa una apassionada defensa de l’Antiguitat Clàssica i reuneix inscripcions antigues de tot Espanya però sobretot de la Comunitat Valenciana a més de notícies disperses que va trobar de diversos autors (Escola-no, Beuter, Morales, Aldetre, etc.)

L’obra més coneguda és Rondalla de Rondalles publicada en 1769 a València i reeditada en diverses ocasions. Va mantindre una abun-dant correspondència amb Gregorio Mayans amb qui va intercan-viar els seus coneixements i els seus dubtes filosòfics i lingüístics.

Després d’una llarga i penosa malaltia, mor als trenta-un anys en una finca que els seus pares posseïen a Ontinyent.

Teólogo y sobretodo gran filólogo. Nació el 8 de junio de 1740, hijo de un ilustre médico del momento. Ingresó en la Orden de los Predicadores en el convento de San Juan y de San Vicente de Ontinyent, aunque también estudió en el de Valencia. Vivió en tiempos prerrománticos: hombres de vida delicada, amantes de las artes y de las letras y de personalidad enfermiza.

Mientras se encontraba en Ontinyent, puso el prólogo a la obra de Fray Luis de León La perfecta casada.

A pesar de su corta vida, escribió varias obras, entre las que hay alguna inédita: un manuscrito conservado en la Universidad de Valencia con la signatura M-92 que lleva por título Tratatus de inscripcionibus antiquis, duobus tomis comprehensus. Cum va-riis scholiis, notis te animadvertionibus ad intelligenda multa venerandae Antiquitatis monumenta aptissimis (1758), en la que hace una apasionada defensa de la Antigüedad Clásica y reune inscripciones antiguas de toda España pero sobretodo de la Co-munidad Valenciana además de noticias dispersas que encontró de diversos autores (Escolano, Beuter, Morales, Aldetre, etc.)

La obra más conocida es Rondalla de rondalles publicada en 1769 en Valencia y reeditada en varias ocasiones. Mantuvo una abun-dante correspondencia con Gregorio Mayans con quien intercam-bió sus conocimientos y sus dudas filosóficas y lingüísticas.

Después de una larga y penosa enfermedad, muere a los treinta y un años en una finca que sus padres poseían en Ontinyent.

Façana de la Universitat d’Oriola

Brocal del pou del desparegut Convent dels Dominics a Ontinyent. Restaurat per Caixa Ontinyent, està ubicat a l’oficina de

l’Av. del Tèxtil, 43

Retaule del Convent de Sant Onofre a Museros. Actualment al Museu Sant Pius V

de València

Casa dels Frares, on va morir Lluís Galiana

Convent dels Predicadors a València, on va residir

Fray Luis de LeónGregorio Mayans i Siscar

Reproducció del Manuscrito inédito que se conserva en la Real Academia de la Historia

Pàgina de la primera edició de Rondalla de Ron-dalles. Any 1768

Làpida dedicada per son pare, el metge Antoni Galiana, en l’any 1768. Alqueria de Sant Francesc. Ontinyent.

ANTONI CONCA ALCARAZJESUÏTA i ESCRIPTOR


Antoni Conca naix a Ontinyent el 16 de juny de 1746. Tenia només catorze anys quan ingressa com a novici en el convent que la Companyia de Jesús tenia a Tar-ragona, on obté el noviciat i roman un any mentre estudia Humanitats amb el pare Andrés Galán com a professor. Passa tres anys a Girona estudiant filosofia i estudis bíblics amb Andrés Pastor.

En 1767 es trobava en el Col·legi Sant Pau de Va-lència estudiant el primer curs de Teologia, quan es rep l’orde de l’Expulsió dels Jesuïtes, decretada pel rei Carles III. Ha d’anar-se’n a Ferrara, on un any després és ordenat sacerdot. Roman allí amb tots els jesuïtes de la Corona d’Aragó i en 1816 és nomenat rector del famós seminari de nobles de Gènova.

Entre les seues obres destaca la Descrizione odepórica della Spag-na en la que comença explicant la situació geogràfica d’Ontinyent així com realitza una descripció de tot el patrimoni artístic de la vila, amb una relació detallada de pintures i obres d’art que llavors es conservaven en els seus temples i monestirs. També va escriure un Discorso sopra il fomento dell´industria popolare i Elogii storici del cardinale el senyor Francesco Ximenez de Cisneros e del conte de Campomanes.

Restaurada la Companyia de Jesús a Espanya, torna a València, on mor als setanta-quatre anys.

Antoni Conca nace en Ontinyent el 16 de junio de 1746. Tenía solo catorce años cuando ingresa como novicio en el convento que la Compañía de Jesús tenía en Tarragona, donde obtiene el noviciado y permanece un año estu-diando Humanidades con el padre Andrés Galán como profesor. Pasa tres años en Girona estudiando filosofía y estudios bíblicos con Andrés Pastor.

En 1767 se encontraba en el Colegio Sant Pau de Valen-cia estudiando el primer curso de Teología, cuando se recibe la orden de la expulsión de los jesuitas, decretada por el Rey Carlos III. Tiene que marcharse a Ferrara, donde un año después es ordenado sacerdote. Permanece allí con todos los jesuitas de la Corona de Aragón y en 1816 es nombrado rector del famoso seminario de nobles de Genova.

Entre sus obras destaca la Descrizione odepórica della Spagna en la que comienza explicando la situación geográfica de Ontinyent así como realiza una descripción de todo el patrimonio artístico de la vi-lla, con una relación pormenorizada de pinturas y obras de arte que por entonces se conservaban en sus templos y monasterios. También escribió un Discorso sopra il fomento dell´industria popolare y Elogii storici del cardinale don Francesco Ximenez de Cisneros e del conte de Campomanes.

Restaurada la Compañía de Jesús en España, regresa a Valencia, donde muere a los setenta y cuatro años.

BIBLIOGRAFIA:

Expulsión de los Jesuítas, en un gravat de l’época.

El papa Clemente XIV va firmar la disolució de la Companyía de

Jesús. Va morir enverinat.

Carlos III.Baix el seu regnat es va produir l’expulsió dels jesuites

d’Espanya.

El Conde de Floridablanca li va aconseguir una pensió doble en

consideració a la seua obra.

Les relacions entre Campomanes i Anto-ni Conca fòren d’un mecenatge cert però

camuflat.

Actual Universitat de Génova, antic col.legi del Je-suïtes, per concesió de la familia Balbi. Conca va ser

rector del Seminari de Nobles de Génova.

Vista de la façana posterior de Sant Carles, antic col.legi dels Jesuïtes, on va comenár els estudis Antoni Conca.

Ontinyent.

Col.legi Sant Pau a València, on es tro-bava en el moment de l’expulsió dels Je-suiïes, actual seu de l’Intitut Lluís Vives.

Sant Carles Borromeu mantingué una excelent relació amb els Jesuïtes. Esta pintura anònima es troba en la sagristia

dela Parròquia de Sant Carles, fundada pels Jesuïtes.

BARTOLOMÉ SÁIZ UREÑAPINTOR i CALCÒGRAF

Ontinyent 1754 - 1794

Va nàixer al domicili familiar del carrer Caldes, actual Cantalar de Sant Carles, el 6 de juny de 1754 i va ser batejat en l’església parroquial de Santa Maria.

Poques dades biogràfiques tenim fins que, als 21 anys, el seu nom apareix en el llistat d’alumnes matriculats en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Cursa els quatre anys que duraven els estudis fonamentals per a la seua posterior espe-cialització en gravat. S’especula sobre una formació artística an-terior a València, possiblement vinculada al taller del reconegut pintor Mariano José Maella. Sáiz va ser deixeble de Juan Bernabé Palomino, aleshores director de gravat a la Academia i de Manuel Salvador Carmona, que va substituir Bernabé en el càrrec després de la seua mort. En el gravat, es va especialitzar en la tècnica cal-ligràfica, imprescindible per a qualsevol obra gravada i de gran importància pel que fa a documents, com ara Vals Reials o bitllets de banc.

A Escenes de la brigada d’Artilleria Volant, es creu que, a més de la seua intervenció en les làmines, va gravar les lletres de la col-lecció, encara que només es té evidència de la número 750: la Ar-tilleria Volante sube a una altura para proteger el paso de un rio.

En 1788 es casa amb María Irene López Enguídanos, de fa-mília de llarga tradició artística. A l’any següent, s’inagura la Real Calcografía, com a un departament de la Imprenta Real.

Les dades sobre la seua mort són imprecises. An-tonio Correa, en el Repertorio de grabadores es-pañoles, la fixa en l’any 1794; en canvi, Fernan-do Goberna diu que Sáiz apareix com a testimoni en la boda del seu cunyat el 5 d’octubre de 1814, quan devia tenir seixanta anys.

Nació en el domicilio familiar de la calle Caldes, actual Cantalar de Sant Carles, el 6 de junio de 1754 y fue bautizado en la iglesia parroquial de Santa María.

Pocos datos biográficos tenemos hasta que, a los 21 años, su nom-bre aparece en el listado de alumnos matriculados en la Real Aca-demia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Cursa los cuatro años que duraban los estudios básicos para su posterior especializa-ción en grabado. Se especula sobre una formación artística anterior en Valencia, posiblemente vinculada al taller del reconocido pintor Mariano José Maella. Sáiz fue discípulo de Juan Bernabé Palomi-no, por entonces director de grabado de la Academia y de Manuel Salvador Carmona, que sustituyó a Bernabé en el cargo después de su muerte. En el grabado, se especializó en la técnica caligráfica, imprescindible para cualquier obra grabada y de gran importancia en cuanto a documentos, como por ejemplo Vales Reales o billetes de banco.

En Escenas de la brigada de Artillería Volante, se cree que, ade-más de su intervención en las láminas, grabó las letras de la colec-ción, aunque sólo se tiene evidencia de la número 750: la Artillería Volante sube a una altura para proteger el paso de un río.

En 1788, contrae matrimonio con María Irene López Enguídanos, de familia de larga tradición artística. Al año siguiente, se inaugura la Real Calcografía, como un departamento de la Imprenta Real.

Los datos sobre su muerte son imprecisos. An-tonio Correa, en el Repertorio de grabadores españoles, la fija en 1794; en cambio, Fernando Goberna dice que Sáiz aparece como testigo en la boda de su cuñado el 5 de octubre de 1814, cuando debía de tener de sesenta años.

Cantalar de Sant Carles. Ontinyent Esglèsia de Santa María. Ontinyent

Escenas de la Brigada de la Artillería Volante

Val Reial emés en 1795

Façana de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid. Gravat.

Bartolomé Saiz també va col.labo-rar amb el gravador Tomás López

de Enguídanos

Juan Bernabé Palomino, el seu mestre

Dibuix de Bartolomé Sáiz. Llapis i tocs de clarió / paper. 536 x 372 mmCol.lecció de Dibuixos Antics de la Biblioteca de la Facultat de Belles Arts.

Universitat Complutense de Madrid

Dibuix de Bartolomé Sáiz. Sanguina i tocs de clarió / paper. 538 x 375 mmCol.lecció de Dibuixos Antics de la Biblioteca de la Facultat de Belles Arts.

Universitat Complutense de Madrid

MARIANO TORTOSA TUDELATEÒLEG


Escut del Reial Col.legi del Corpus Christi. València.

Prevere, doctor en Teologia i col·legial perpetu del Reial Col·legi del Corpus Christi de València des de 1795 fins a la seua mort. Fundador de l’arxiu de protocols notarials del Col·legi del Patriarca de València, un dels més impor-tants d’Europa.

Nascut el 2 d’agost de 1757 i batejat a Santa Maria, son pare formava part d’una de les famílies patrícies de la vila, mentre que sa mare ho era també d’una poderosa família de Bocairent. Poc després de ser ordenat prevere va passar a ser beneficiat a la església plebana de Santa Maria d’Ontinyent. Allí va poder constatar la riquesa que atresorava i no només en orfebreria i art, el seu arxiu era immens i la seua biblioteca era molt remarcable. Però, sobretot, es tractava d’un arxiu ordenat i ben gestionat per un prevere/arxiver que ob-tenia bons guanys per l’expedició de documents. Tortosa era coneixedor de primera mà del riquíssim arxiu de protocols que es conservava a la part de baix de la sagristia i de la capella de la Puríssima (vora 6.000 protocols, d’al-menys 120 notaris d’Ontinyent, del període 1428-1787, perfectament ordenats i instal·lats).

Quan va ser escollit col·legial perpetu del Col·legi del Patriarca, va fixar la seua residència al Cap i Casal, acompanyat pel seu nebot Vicent Tortosa i Cerdà. La seua activitat frenètica d’adquirir llibres notarials va començar casualment a partir de 1803, quan va constatar que els volums notarials antics eren objecte de transacció semiclandestina a la ciutat de València on eren emprats per embalar i empaquetar diverses mercaderies. La seua actuació decidida, en la qual va invertir una part considerable de la seua fortuna, va permetre salvar un patrimoni docu-mental de valor incalculable i reunir-lo en un arxiu de protocols i de diversos instruments notarials que compta amb més de 29.000 volums de més de 2.200 notaris valencians dels segles XIV al XIX.

També l’actuació del seu nebot, Vicent Tortosa i Cerdá, va ser decisiva per preservar l’obra de don Marià ja que estava decidit a preservar la unitat i integritat de l’arxiu notarial i va saber gestionar i negociar amb èxit per tal que la resta d’hereus consentiren a mantenir-lo íntegre i que continuara estant dipo-sitat al Patriarca. Ell mateix va participar a temps complet junt al seu oncle en l’ordenació i instal·lació dels llibres notarials primer en una casa adquirida ex professo i després, a partir de 1816, a l’edifici del Col·legi del Patriarca. Encara està pendent un acte de justícia com és el reconeixement de la seua figura i de la seua contribució a la ciutat de València i, sobretot, a la ciutat de la qual va ser fill.

Presbítero, doctor en Teología y colegial perpetuo del Real Colegio del Cor-pus Christi de Valencia desde 1795 hasta su muerte. Fundador del archivo de protocolos notariales del Colegio del Patriarca de Valencia, uno de los más importantes de Europa.

Nacido el 2 de agosto de 1757 y bautizado en Santa María, su padre formaba parte de una de las familias patricias de la villa, mientras que su madre lo era también de una poderosa familia de Bocairent. Al poco de ser ordenado presbí-tero pasó a ser beneficiado en la iglesia plebana de Santa María de Ontinyent. Allí pudo constatar la riqueza que atesoraba y no sólo en orfebrería y arte, su archivo era inmenso y su biblioteca era muy remarcable. Pero sobre todo, se trataba de un archivo ordenado y muy gestionado por un presbítero/archivero que obtenía buenas ganancias por la expedición de documentos. Tortosa era conocedor de primera mano del riquísimo archivo de protocolos que se conser-vaba en la parte de abajo de la sacristía y de la capilla de la Purísima (alrededor de 6.000 protocolos, de al menos 120 notarios de Ontinyent, del periodo 1428-1787, perfectamente ordenados e instalados).

Cuando es elegido colegial perpetuo del Colegio del Patriarca, fijará su residencia en el Cap i Casal, acompañado de su sobrino Vicente Torto-sa Cerdá. Su actividad frenética por adquirir libros notariales empezó casualmente a partir de 1803, cuando constató que los volúmenes nota-riales antiguos eran objeto de transacción semiclandestina en la ciudad de Valencia donde eran utilizados para embalar y empaquetar diversas mercancías. Su actuación decidida, en la cual invirtió una parte conside-rable de su fortuna, permitió salvar un patrimonio documental de valor incalculable y reunirlo en un archivo de protocolos y de varios instru-mentos notariales que cuenta con más de 29.000 volúmenes de más de 2.200 notarios valencianos de los siglos XIV al XIX.

También la actuación de su sobrino, Vicente Tortosa Cerdá, fue decisiva para preservar la obra de don Mariano ya que estaba decidido a mantener la unidad e integridad del archivo notarial y supo gestionar y negociar con éxito para que el resto de herederos consintieran en mantenerlo íntegro y que continuara estando de-positado en el Patriarca. Él mismo participó a tiempo completo junto con su tío en la ordenación y instalación de los libros notariales, primero en una casa adquirida ex professo y después, a partir de 1816, en el edificio del Colegio del Patriarca. Todavía está pendiente un acto de justicia cómo es el reconocimiento de su figura y de su contribución a la ciudad de Valencia y, sobre todo, en la ciudad natal.


Document notarial, signat a Ontinyent, de 1698. Inventari de fons notarials del Reial Col.legi del Corpus Christi. València.Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Ontinyent, batejos 1694-1710.

Biblioteca del Patriarca. València. Arxiu de Protocols Notarials al Patriarca. València.El Patriarca Ribera. Escultura de Marià Benlliure al claustre del Col.legi del Cor-pus Christi. València.

Arxiu Parroquial de Santa Maria. Ontinyent.

MANUEL FORTEA ÚBEDAORADOR SAGRAT i ESCRIPTOR ASCÈTIC

Ontinyent 1767 - Madrid 1825

Naix l’últim dia de l’any 1767. Va ingressar en l’orde dels franciscans alcantarins o descalços als 16 anys. Acabats els estudis eclesiàstics, es dedica a la predicació per a la qual cosa tenia qualitats especials.

A Castelló de la Plana, mentres va residir en el convent de Santa Bárbara, va tindre una important vida ministerial. Va ser el creador de la conducció d’aigua potable a la població. El seu sermó en ac-ció de gràcies per l’esdeveniment va tindre tanta rellevància i popularitat que va ser publicat en el diari Valencia. Va col·laborar en la construcció del Palau Arquebisbal de Castelló i va ser cronista de la Ciutat.

Va compartir les idees antifranceses derivades del 1808 ja que va viure de prop estos esdeveniments. Amb motiu de l’alliberament de València (1813), va pronunciar el gran sermó en acció de gràcies en la capella dels Desemparats.

A Madrid, és nomenat consultor i examinador en tasques sinodals i capellà penitenciari del Orato-rio del Caballero de Gracia. Va tindre una gran influència en la vida eclesiàstica i social del Ma-drid de la seua època. Una elegant dicció el va convertir en el preferit dels púlpits madrilenys. Va ser, durant diversos anys, conseller del rei Ferran VII, comte Palatí de Roma i Cavaller de l’Esperó Daurat.

Va morir a Madrid als cinquanta-set anys.

Nace el último día del año de 1767. Ingresó en la orden de los franciscanos alcantarinos o descalzos a los 16 años. Acabados los estudios eclesiásticos correspondientes, se dedica a la predicación para lo que tenía cualidades especiales.

En Castellón de la Plana, mientras residió en el convento de Santa Bárbara, tuvo una importante vida ministerial. Fue el creador de la conducción de agua potable a la población. Su sermón en acción de gracias por el acontecimiento tuvo tal relevancia y popularidad que fue publicado en el diario Valencia. Colaboró en la construcción del Palacio Arzobispal de Castellón y fue cronista de la Ciudad.

Compartió las ideas antifrancesas derivadas del 1808 ya que vivió de cerca estos acontecimientos. Con motivo de la liberación de Valencia (1813), pronunció el gran sermón en acción de gracias en la capilla de los Desamparados.

En Madrid, es nombrado consultor y examinador en tareas sinodales y capellán penitenciario del Oratorio del Caballero de Gracia. Tuvo gran in-fluencia en la vida eclesiástica y social del Madrid de su época. Su elegante dicción le convirtió en el preferido de los púlpitos madrileños. Fue durante varios años consejero del rey Fernando VII, con-de Palatino de Roma y Caballero de la Espuela Dorada.

Murió en Madrid a los cincuenta y siete años.

Escut heràldic de l’Orde de l’Esperó Daurat, un dels ordes pontificis al qual

recorrien els papes per tal d’honorar personalitats que s’agüeren distingit es-

pecialment a favor del Catolicismo.

Escut heràldic deComte Palatí de Roma

BIBLIOGRAFIA:Manuel Fortea Úbeda, testigo de una sociedad en cambio.

Arturo Llin Cháfer. Llibre de Festes de Moros i Cristians d’Ontinyent 1997.

Louis Gabriel Suchet, Mariscal de l’Imperi Francés i 1r Duc d’Albufera. Va entrar a València l’any 1812, després d’haver passat per Barcelona, Lleida, Torto-

sa i Tarragona.

Ferran VII el Deseado. Rei d’Espanya en 1808 i entre 1814 i 1833.

Retrat d’un frare franciscà anònim. 1615-17. Peter Paul Rubens.

El crit del Palleter. Joaquín Sorolla. “Un pobre palleter li declara guerra a Napoleó”.

¡Vixca Fernando sèptim y muiguen l traïdors! Claustre de la Universitat de València, on es va doctorar .

Restes del Convent dels Alcantarins a Ontinyent.

Fortea dedicà un sermó a les víctimes del Dos de Maig.El 3 de Maig de 1808 a Madrid. Francisco de Goya.

Oratori del Caballero de Gracia a Madrid, on va morir.Palau Episcopal de Castelló.

JOSÉ MELCHOR GOMISCOMPOSITOR

Ontinyent 1791 - París 1836

Va nàixer el dia de Reis de 1791. És el nostre músic més universalment conegut. En la seua família no hi havia antecedents de vocació musical perquè son pare era emblanquinador de parets, però tal vegada la llavor que deixaren els beneficiats en l’església de Santa Maria va ser la que hi va fer germinar la seua afició per la música. És en l’orgue de Santa Maria on escolta els primers acords musicals. Als nou anys entra com a infantet en la catedral de València, com a deixeble predilecte de José Pons. En l’adolescència, i amb el canvi de la veu, deixa el cor i comença a escriure cançons populars de les quals es considera una de les primeres la Cançó a uns ulls verds. Als deneu anys, escriu la primera antífona, In Caena Domini. Als vint-i-un, compon la primera marxa militar com a director de la banda d’un regiment d’artilleria de València. Poc després, se’n va a Madrid i compon el primer himne patriòtic, allí és nomenat director de la banda de música de la Milícia Nacional.

En 1820 compon l’Himne de Riego i per motius polítics s’ha d’exiliar a França, on va compondre cançons populars franceses, italianes i angleses i un mètode de solfeig. En 1823, va a Londres des d’on torna a París, on farà amistat amb Berlioz, Rossini, Boldieu, Cherubini, Martínez de la Rosa... Allí compon diverses òperes, entre les quals són les més conegu-des Le Revenant, Le Diable a Séville, La damné, Le portefaix, etc. Mor en la capital francesa d’una tisi laríngea per l’estiu de 1836, els seus funerals van ser celebrats en l’església de Notre Dame de Lorette i va ser soterrat en el cementeri de Montmartre dins de la millor tradició romàntica. El Govern francés el va condecorar amb la Legió d’Honor.

Gomis va llegar tots els seus béns al seu germà Antoni, que vivia a On-tinyent, el qual deixà al seu testament la següent clàusula, que figura ressenyada en l’acord adoptat per l’Ajuntament en la sessió celebrada el 25 d’abril de 1867: “En atención a la honra que el Ilustre Ayuntamiento de esta villa dispensó a la memoria de mi querido hermano, que falleció en París perpetuando su nombre para estímulo de la juventud estudiosa, acordando se llamara Calle de Gomis en la que nació el referido Melchor, en vez de Cases Noves, para demostrar mi gratitud dejo y lego una sola vez la cantidad de 2.000 reales de vellón para que se invierta en la re-novación de la fuente que hay entre las cuatro esquinas de la calle de Mayans, previo permiso y conformidad del M.I.Ayuntamiento, Síndico del mismo, Comisión de Fuentes y mis albaceas testamentarios”.

Nació el día de Reyes de 1791. Es nuestro músico más universalmente co-nocido. En su modesta familia no había antecedentes de vocación musical porque su padre era emblanquinador de paredes, pero tal vez la semilla que dejaran los beneficiados en la iglesia de Santa María fue la que hizo germiar su afición por la música. Es en el órgano de Santa María donde escuchó los primeros acordes musicales. A los nueve años entra como “in-fantet” en la catedral de Valencia, como discípulo predilecto de José Pons. De adolescente, y con el cambio de voz, deja el coro y empieza a escribir canciones populares de las que se considera una de las primeras la Can-ción a unos ojos verdes. A los diecinueve años, escribe la primera antífo-na, In Caena Domini. A los veintiuno, compone la primera marcha militar como director de la banda de un regimiento de artillería de Valencia. Poco después, se marcha a Madrid y compone el primer himno patriótico, allí es nombrado director de la banda de música de la Milicia Nacional.

En 1820 compone el Himno de Riego y por motivos políticos se ve obligado a exiliarse a Francia, donde compuso canciones populares francesas, italianas e inglesas y un método de solfeo. En 1823 se marcha a Londres desde donde vuelve a París, donde entabla amistad con Berlioz, Rossini, Boldieu, Cheru-bini, Martínez de la Rosa... Allí compone varias óperas, entre las cuales las más conocidas son Le Revenant, Le Diable a Séville, La damné, Le portefaix, etc. Muere en la capital francesa de una tisis laríngea en el verano de 1836, sus funerales fueron celebrados en la iglesia de Notre Dame de Lorette y fue enterrado en el cementerio de Montmartre siguiento la más pura tradición romántica. El Gobierno francés lo condecoró con la Legión de Honor.

Gomis legó todos sus bienes a su hermano Antonio, que vivía en On-tinyent, el cual dejó en su testamento la seguiente cláusula, que figura reseñada en el acuerddo adoptado por el Ayuntamiento en la sesión cele-brada el 25 de abril de 1867: “En atención a la honra que el Ilustre Ayun-tamiento de esta villa dispensó a la memoria de mi querido hermano, que falleció en París perpetuando su nombre para estímulo de la juventud es-tudiosa, acordando se llamara Calle de Gomis en la que nació el referido Melchor, en vez de Cases Noves, para demostrar mi gratitud dejo y lego una sola vez la cantidad de 2.000 reales de vellón para que se invierta en la renovación de la fuente que hay entre las cuatro esquinas de la calle de Mayans, previo permiso y conformidad del M.I.Ayuntamiento, Síndico del mismo, Comisión de Fuentes y mis albaceas testamentarios”.

Retrat de Gomis, obra de Gonzalo Salviá, a l’antic edifici delConservatori Superior de Música de València.

Gaspar Guerau de Arellano.Polític i mecenes de Gomis.

Santiago Masarnau.Compositor.

En la correspondència amb aquests dos personatges, amics de Gomis, apareixen el sentiments més íntims i més nostàlgics del nostre músic.

Prestigiosa condecoracióatorgada a José Melchor Gomis

pel govern francés.

La ploma sarcàstica de Berlioz que tant va arremetre contra Rossini, sem-pre va ser complaent amb la música

de Gomis.

Sala Ventadour, a París, on estrena “Le Diable à Seville” en 1831.

Tumba de Gomis al cementeri de Montmartre, res-taurada en 1983 per l’Ajuntament d’Ontinyent.

Font dels Voilins. Costejada per la pròpia familia desprès d’haver mort, per tal de perpetuar la seua memòria al poble

d’Ontinyent. Actualment restaurada.

Teatro Sala Favart a París. 157 del Boulevard Saint Germain. On va viure Gomis en arribar a Paris.

Le compte Julien. Una de les últimes pàgines escrites per Gomis.Biblioteca Nacional de Paris.

Hector Berlioz.Compositor.

La Legión de Honor.

MIGUEL OSCA GUERAU DE ARELLANOMAGISTRAT


Aunque no se conoce exactamente la fecha de su nacimiento, fue bautizado en Ontinyent el 11 de abril de 1795. Licenciado en De-recho, lo encontramos como juez de Primera Instancia en Elche antes de ser nombrado magistrado de la Audiencia de Albacete en 1836, como magistrado de la Audiencia de Madrid en 1843 y como Ministro del Tribunal Supremo de Justicia en 1854. En su expediente personal, figura haber sido Senador por la provincia de Valencia (legislaturas de 1841 y 1843) y Senador Vitalicio al jubilarse (1861). También fue nombrado regente de la Audiencia de Albacete (8 de abril de 1841).

El Hospital Misericordia de Transeúntes de Ontinyent, en su pri-mera función de refugio de caminantes y acogida de enfermos, fue fundado en el siglo XIV. Su primitivo edificio estaba ubicado junto al Portal de l’Àngel, en la Pujada de la Bola. Con la llegada de las Hermanas de la Caridad en 1870, su función se centró en la docencia y en ser residencia de personas mayores, con el nombre de Santo Hospital Beneficencia Nuestra Señora de los Dolores. Cuando las autoridades de Ontinyent promovieron, a imitación de Sagunto y Valencia, que el centro fuera también Casa de Be-neficencia destinada a albergar y dar ocupación a los pobres de ambos sexos y con ello acabar con la mendicidad, cabe señalar la intervención influyente y económica del Excmo. D. Miguel Osca Guerau de Arellano, que había fijado su residencia, después de jubilado, en Ontinyent. Y para que la institución tuviera edificio propio, cedió, gratuitamente, el inmueble de su propiedad situado en la calle Cruzadas nº 23 y 2.000 pesetas en efectivo, gesto de piedad y caridad por el que, a la inauguración del nuevo asilo, el 19 de marzo de 1867, se le nombró presidente de la institución y “primer bienhechor de la casa”. Tras su muerte, ocurrida en 1874, fue su esposa, María de la Concepción Laris, la que continuó ayu-dando con sus bienes a la benéfica institución.

Encara que no se sap exactament la data de naixement, va ser batejat a Ontinyent l’11 d’abril de 1795. Llicenciat en Dret, el trobem com a jutge de Primera Instància a Elx, abans de ser nomenat magistrat de l’Audiència d’Albacete en 1836, com a magistrat de l’Audiència de Madrid en 1843 i com a Ministre del Tribunal Suprem de Justícia en 1854. En el seu expedient personal, figura haver sigut Senador per la província de Valèn-cia (legislatures de 1841 i 1843) i Senador Vitalici en jubilar-se (1861). També va ser nomenat regent de l’Audiència d’Albacete (8 d’abril de 1841).

L’Hospital Misericordia de Transeuntes d’Ontinyent, en la seua primera funció de refugi de caminants i d’acolliment de malalts, va ser fundat en el segle XIV. El seu primitiu edifici estava situat al costat del Portal de l’Àngel, en la Pujada de la Bola. Amb l’arribada de les Germanes de la Caritat en 1870, la seua funció es va centrar en la docència i a ser residència de persones majors, amb el nom de Santo Hospital Beneficencia Nuestra Señora de los Dolores. Quan les autoritats d’Ontinyent van promoure, a imitació de Sagunt i València, que el centre fóra també Casa de Beneficència destinada a albergar i donar ocupació als pobres de tots dos sexes, i amb açò acabar amb la mendicitat, cal destacar la intervenció influent i econòmica de l’Excm. D. Miguel Osca Guerau de Arellano, que havia fixat la seua residència, després de jubilat, a Ontinyent, i perquè la institució tinguera edifici pro-pi, va cedir, gratuïtament, l’immoble de la seua propietat situat en el carrer Cruzadas núm. 23 i 2.000 pessetes en efectiu, gest de pietat i caritat pel qual, a la inauguració del nou asil, el 19 de març de 1867,se li va nomenar president de la institució i “pri-mer bienhechor de la casa”. Després de la seua mort, ocorreguda en 1874, va ser la seua esposa, María de la Concepción Laris, qui va continuar ajudant amb els seus béns a la benèfica institució.

D. Luis Mayans y Enríquez de Navarra, amic de Miguel Osca.

Saló de l’heretat de L’Alcúdia.Fontanars dels Alforins.

Heretat L’Alcúdia, en els Alforins, on es reunien alguns polítics liberals de la comarca.

Gomis va ser un dels il.lustres amics que visitaren L’Alcúdia, propietat de la família Osca, a la qual es

referix en la seua correspondència.

Carta autògrafa de Gomis adreçada a Miguel Osca. Arxiu Municipal d’Ontinyent.

El General Rafael de Riego Núñez. Polític liberal.

Retrat de Miguel Osca, Magistrat del Tribunal Suprem. Sala de Juntes de l’Hospital de Benificència. José Balaca. 1858

Exemplar de la Constitució espan-yola promulgada a Cadis en1812

Isabel II, reina d’Espanyade 1833 a 1868

Pintura que representa una tertúlia d’intel.lectuals liberals.

LUÍS MAYANS Y ENRÍQUEZ DE NAVARRA

Escut i placa commemorativa del nomena-ment com a fill predilecte d’Ontinyent a la façana del palau dels Mayans-Marquesos

de Montemira, en el carrer Major .

El 24 de juliol de 1805 naix a Requena, encara que la seua infantesa i joventut transcorren a Ontinyent, on residia habitualment la família. Va estudiar dret a la Universitat de València. Liberal exaltat durant els primers anys d’es-tudiant, va patir la porga de 1823 i va haver d’acabar la carrera de lleis a Alcalá de Henares. La seua vida va estar marcada per esdeveniments polítics transcendentals en la història d’Espanya com la invasió francesa, el retorn del rei Ferran VII, la implantació de l’absolutisme, el Trienni Liberal, el Bienni Progressista ... A pesar dels seus principis liberals, la seua carrera po-lítica es va desenvolupar amb idees conservadores i mo-derades, més vinculades a les seues arrels aristocràtiques. En 1830 s´incorpora al Colegio de Abogados de Madrid i durant la regència de María Cristina i amb el recolzament i protecció del també valencià Nicolás María de Gare-lly va passar de jutge de primera instància a magistrat. Elegit parlamentari entre 1837 i 1865, va ser Diputat per Ontinyent en diverses ocasions afavorint la construcció d’infraestructures a la comarca. Va ser Ministre d’Estat, Ministre de Gràcia i Justícia i President de les Corts. En 1850, com a president, es van inaugurar les obres de re-forma del nou Palau del Congrés dels Diputats, que s’ha-vien iniciat en 1843. Va contribuir de manera decisiva al desenrotllament de l’agricultura valenciana i va formar part de la comissió de redacció del Concordat signat entre l’estat espanyol i el Vaticà en 1851, que suposava la normalització de les relacions entre els dos estats, raó per la qual va obtindre la Gran Creu de Carles III concedida per Isabel II, i el títol Cavaller i Príncep romà pel papa Gregori XVII. En els últims anys de vida, va formar part de la Comissió de Notables que va preparar el text constitucional de 1876.

Va morir al setembre de 1880 i poc després va ser nome-nat fill predilecte d’Ontinyent.

El 24 de julio de 1805 nace en Requena, aunque su in-fancia y juventud transcurren en Ontinyent, donde residía habitualmente su familia. Estudió derecho en la Univer-sidad de Valencia. Liberal exaltado durante los primeros años de estudiante, sufrió la purga de 1823 y tuvo que acabar sus estudios de leyes en Alcalá de Henares. Su vida estuvo marcada por acontecimientos políticos trascendentales en la historia de España como la Invasión francesa, el retorno del rey Fernando VII, el absolutismo, el Trienio Liberal, el Bienio Progresista... A pesar de sus principios liberales, su carrera política se desarrolló con ideas conservadoras y moderadas, más vinculadas a sus raices aristocráticas. En 1830 se incorpora al Colegio de Abogados de Madrid y durante la regencia de María Cris-tina, y con el apoyo y protección del también valenciano Nicolás María de Garelly, pasó de ser juez de primera instancia a magistrado. Elegido parlamentario entre 1837 y 1865. Fue Diputado por Ontinyent en diversas ocasio-nes favoreciendo la construcción de infraestructuras en la comarca. Fue Ministro de Estado, Ministro de Gracia y Justicia y Presidente de las Cortes. En 1850, como pre-sidente, se inauguraron las obras de reforma del nuevo Palacio del Congreso de los Diputados, que se habían co-menzado en 1843. Contribuyó al desarrollo de la agricultura valenciana y formó parte de la comisión de redacción del Concordato firmado entre España y el Vaticano en 1851, que suponía la normalización de les relaciones entre los dos estados, por la cual le fue concedida la Gran Cruz de Carlos III por Isabel II, y el título de Caballero y Príncipe romano por el papa Gregorio XVII. En los últimos años de su vida, formó parte de la Comisión de Notables que prepararó el texto constitucional de 1876. Murió en septiembre de 1880 y poco después fue nom-brado hijo predilecto de Ontinyent.

POLÍTICRequena 1805 - Madrid 1880

Antic Ministeri de Gràcia i Justícia, del qual va ser ministre. MadridPalau del Congrés dels Diputats, inaugurat sota la seua presi-dència en 1850

Finca Sant Vicent. Partida La SolanaPalau dels Mayans-Marquesos de Montemira a Ontinyent.

Va impulsar els mitjans de comunicació, com el ferrocarril.

El General Ramon María Narváez y Campos, amic de Mayans.

José Campo Pérez. Marqués de Campo. Polític valencià i alcalde

de València

Biografia de Luís Mayans editada pel Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent


JOSÉ IRANZO PRESENCIA

Naix a Ontinyent en 1883, va estudiar dret a València, on estigué relacionat amb grups liberals, d’idees moderades. Gendre del polític liberal valencià Manuel Benedito. Va militar en el seu partit i fou ele-git en 1878 diputat provincial. Com a diputat a Corts, representa en dues ocasions (1881 i 1886) al districte d’Albaida, al qual pertanyia el nostre municipi. Senador en l’any 1895 i alcalde de València el 1896, càrrec que va exercir durant uns mesos.

Exercí diversos càrrecs en importants societats: rector de la Institu-ció per a l’Ensenyament de la Dona, acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, soci de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia, conseller de la sucursal del Banc d’Espanya a València, president del Círculo Liberal de Valencia i de la Junta Directiva de la província, a més d’altres càrrecs.

Durant els anys que Ontinyent pateix diverses calamitats elabora un document al govern de l’estat on exposava la difícil situació en què es trobava l’economia local i les possibles solucions per a posar-li remei. Així, va aconseguir del govern de Madrid una important subvenció que va permetre la reconstrucció de l’últim cos d’obra del campanar de l’església de Santa Maria, que des de l’any 1859 es-tava en ruïnes per l’acció d’un llamp. En esta reconstrucció el clàssic cupulí de teules de ceràmica esmaltada fou substituït per l’actual fanal de ferro colat.

Altres millores introduïdes durant el seu mananent a Corts fou la instal-lació del telègraf i la nova estació de ferrocarril.

Mor a València en 1905.

Nace en Ontinyent en 1833, estudió derecho en la Universidad de Va-lencia, donde se relacionó con grupos liberales de ideas moderadas. Yerno del político liberal valenciano Manuel Benedito. Militó en su partido y fue elegido en 1878 diputado provincial. Como diputado en las Cortes, representa en dos ocasiones (1881 y 1886) al distrito de Albaida, al cual pertenecía nuestro municipio. Senador en 1895 i alcalde de Valencia en 1896, cargo que ejerció durante unos meses.

Ejerció cargos relevantes en diversas sociedades: rector de la Institu-ción para la Enseñanza de la Mujer, académico de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, miembro de la Real Sociedad Eco-nómica de Amigos del País, Consejero de la sucursal del Banco de España en Valencia, presidente del Circulo Liberal de Valencia y de la Junta Directiva de la provincia, además de otros cargos.

Durante los años en los que Ontinyent sufre diversas calamidades elabora un documento dirigido al gobierno de la nación, donde ex-ponía la difícil situación en la que se encontraba la economía local y las posibles soluciones para ponerle remedio. Consiguió del gobierno de Madrid una importante subvención que permitió la reconstrucción del último cuerpo del campanario de la iglesia de Santa María, que

desde el año 1859 estaba en ruinas por la acción de un rayo. En esta recons-trucción se sustituyó el clásico remate de la cúpula de cerámica esmaltada por la actual linterna de hierro colado.

Otras mejoras que fueron introducidas durante su mandato en las Cortes fue la instalación del telégrafo y la nueva estación de ferrocarril.

Murió en Valencia en 1905.

POLÍTICOntinyent 1833 - València 1905

Nova estació de ferrocarril d’Ontinyent. Va aconseguir del govern de Madrid una important subvenció.

Casa de Presència. Partida de l’Ombria. Ontinyent

Arribada del telègraf a Ontinyent en l’últim terç del segle XIX.

Real Sociedad de Amigos del País de Valencia.

Publicació relacionada amb l’Institució per a l’ensenyança de la dona.

Façana de l’Ajuntament de València i principal accés a les darreries del segle XIX.

Actual fanal de ferro colat del campanar de Santa Ma-ria, que subsituí el cupulí de teules de ceràmica esmal-

tada destrossat per l’acció d’un llamp en 1859.

Fou acadèmic de la Reial Academia de Belles Arts de Sant Carles. Valaència.

Alfons XII, rei d’Espanya entre 1874 i 1885.

Fotografia de José Iranzo. Original signada per J. Derrey i cedida per la família Iranzo.

Esquela mortuòria on figuren tots els seus càrrecs.Dos bans de 1886 signats per José Iranzo com a Alcalde de València.

Nace el 3 de febrero de 1838, día de san Blas. Su gran interés y afición por la pintura ya se manifiesta en sus dibujos en la escuela primaria, en el Establecimiento de Instrucción Pública de los Escolapios, antiguo colegio de los Jesuitas al lado de San Carlos. Pasa a estudiar en la Academia de Bellas Artes de San Carlos en Valencia de la que, años después, sería nom-brado académico. Amplía sus estudios en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid de la que también posteriormente fue académico. El Rey Alfonso XII lo nombró Grabador de la Casa Real.

En 1861 se establece en París como alumno de León Cogniet y poco des-pués ingresa como ayudante, en la es-cuela de Bellas Artes, de León Gerôme de la capital francesa. Su obra se distin-gue sobretodo por pinturas de dimen-sión reducida pulcramente realizadas y de una belleza próxima a la de Fortuny “aunque con una pincelada más precio-sista” según sus críticos. Su marchante Goupil decía que “eran cuadros de ven-ta fácil, con gran éxito comercial”. No se tienen noticias de exposiciones indi-viduales o colectivas de sus obras por-que, según parece, todo lo que pintaba lo vendía rápidamente, “se lo quitaban de las manos”. Formó parte de la Es-

cuela Española de París. Participó en la Exposición Española de 1871.

La muerte le sorprendió en París cuando sólo contaba con cua-renta y un años.

AURELIO BLASCO MAYCASPINTOR, DIBUIXANT i GRAVADOR

Ontinyent 1838 - París 1879

Naix el 3 de febrer de 1838, dia de sant Blai. El seu gran inte-rés i afició per la pintura ja es manifesta en els seus dibuixos en l’escola primària, a l’Establiment d’Instrucció Pública dels Escolapis, antic col·legi dels Jesuïtes al costat de Sant Carles. Passa a estudiar Art en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Car-les a València de la qual, anys després, seria nomenat acadè-mic. Amplia els seus estudis en la Real Academia de Bellas Ar-tes de San Fernando de Madrid de la qual també posteriorment va ser acadèmic. El Rei Alfons XII el va nomenar Gravador de la Casa Reial.

En 1861 s’establix a París com a alum-ne de León Cogniet i poc després in-gressa com a ajudant, en l’escola de Belles Arts, de León Gerôme de la ca-pital francesa. La seua obra es distin-gix sobretot per pintures de dimensió reduïda pulcrament realitzades i d’una bellesa pròxima a la de Fortuny “enca-ra que amb una pinzellada més preci-osista” segons els seus crítics. El seu marxant Goupil deia que “eren quadres de venda fàcil, amb gran èxit comerci-al”. No es tenen notícies d’exposicions individuals o col·lectives de les seues obres perquè, segons sembla, tot el que pintava ho venia ràpidament, “llevant-li-les de les mans”. Va formar part de l’Escola Espanyola de París. Va participar en l’Exposició Es-panyola de 1871.

La mort el va sorprendre a París quan només comptava amb quaranta-un anys.

Gravat del Entierro del Conde de Orgaz. 21,7 x 30,5. Aurelio Blasco. British Museum.

El Petimetre. 35,2x20 cm. Aurelio Blasco.

Figura natural humana. 61,4 x 47 cm. Aurelio Blasco.Segona medalla a l’École Nationale Supérieure de Beaux-arts de

Paris en 1866.

Paseando por un jardín. 15 x 25,3. Aurelio Blasco. Trabajando en el campo. 15 x 23,3. Aurelio Blasco.

Autorretrat de León Cogniet. En 1859 Blasco va ingressar al seu

taller de pintura.

Léon Gérôme (1824-1904). Pintor i escultor francés que va ser mestre

i protector d’Aurelio.

Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid.

École des Beaux-Arts. Paris.

Taller de Batignoles. Oli representant un taller de pintura de l’época, al París de 1870. Henri Fantin-Latour.Barca anclada en la playa. 15 x 25,3. Aurelio Blasco.

JOSÉ MARÍA ÚBEDA MONTÉSMÚSIC


Va viure en una època en què se sentia una necessitat de distan-ciar-se de la influència italiana. En estes circumstàncies, va apa-réixer un moviment cultural, la Renaixença, que manifestava un sentiment pels costums i pel folklore valencià i que, en el camp literari, personifiquen sobretot el poeta i escriptor Teodor Llorente i el jutge i poeta Tomás de Villarroya que van escriure en valencià; amb la incorporació de la música, este moviment fa una revalora-ció d’allò popular.

En este context, el mestre José Mª Úbeda, representa un dels mú-sics que realitzen un distanciament de la influència italiana en la segona meitat del segle XIX i que, en certa manera, “va purificar” la música religiosa. La seua música, en este sentit, la va escriure mentres era mestre de capella en el Reial Col·legi del Corpus Ch-risti de València. Va compondre moltes i importants obres d’orgue: Exercici de mecanisme orgànic, Salmòdia orgànica, Col·lecció de versos orgànics, Interludium; obres per a veus, orgue i orquestra com el Miserere, els Gojos a la Puríssima i el magnífic Cantem germans, cantem, que sol cantar-se en la Missa del Descobrir i a l’acabament de la processó del dia de la festa de la Puríssima.

Vivió en una época en la que sentía una necesidad de distanciarse de la influencia italiana. En estas circunstancias apareció un movi-miento cultural, la Renaixença, un sentimiento por las costumbres y por el folklore valenciano que, en el campo literario, se manifestó sobre todo en el poeta y escritor Teodor Llorente y en el juez y poeta Tomás de Villarroya que empezaron a escribir en valenciano; con la incorporación de la música a este movimirento, adquiere una revalorización de lo popular.

En este contexto, el maestro José Mª Úbeda, representa a uno de los músicos que realizan un distanciamiento de la influencia italiana en la segunda mitad del siglo XIX y que, en cierto modo, “purificó” la música religiosa. Su música, en este sentido, la escribió mientras era maestro de capilla en el Real Colegio del Corpus Christi de Valencia. Compuso muchas e importantes obras de órgano: Ejer-cicio de mecanismo orgánico, Salmodia orgánica, Colección de versos orgánicos, Interludium; obras para voces, órgano y orquesta como el Miserere, los Gozos a la Purísima, y el magnífico Cantem germans, cantem, que suele cantarse en la Misa del Descubrir y al final de la procesión el día de la fiesta de la Purísima.

Dos partitures originals del mestre José María Úbeda Montés, transcrites pel pare Vicente Pérez Jorge, dedicades a la Puríssima Concepció d’Ontinyent.

Capella de la Mare de Déu dels Desemparats a València. L’orgue d’aquesta va sonar en

moltes ocasions interpretat per ell.

Capella de la Companyia. Espectacular orgue que sovint ocupava el mestre Úbeda.

Vista lateral de l’antiga església de Santa Maria d’Ontinyent, on estava situat el mag-

nífic orgue del segle XVIII desaparegut en la Guerra Civil.

Úbeda va ser Mestre de Capella i Organista del Patriarca a València.

Va morir a València, mentre era organista de la Catedral.

El que queda de l’orgue de l’església de Sant Miquel d’Ontinyent, mentre s’espera la seua

restauració.

José María Úbeda Montés. Organiste i compositor. Pintura de l’Arxiu del Col.legi del Patriarca. València.

Altre lloc on es podia gaudir de la música de José María Úbeda era l’antiga Parròquia de San Andrés. València.

Salvador Giner fou director del primerConservatori de Música de València.

Quintín Matas i el mestre Úbeda foren professors de violí i orgue del primer Consarvatori de Música de València.

Fotografia d’estudi del mestre Úbeda.

Índex de partitures de José María Úbeda. Esta associació va ser fundada perJosé María Úbeda i Salvador Giner.

QUINTIN MATAS I OTSMÚSIC Albaida 1857 - Ontinyent 1883

Naix a Albaida el 31 dóctubre de 1857, de família benestant i de sòlids principis religiosos. Quan tenia tres anys, son pare, metge de professió, fixa definitivament la residència familiar a Ontinyent, on la presència de lÁcadèmia Musical i de dos agrupacions com l’Orquestra Filharmònica i la Banda de l’Il·lustríssim Ajunta-ment, proporcionaren a Matas láprenentatge de les primeres notes musicals. Tot seguit es traslladà a València on va ser alumne de Salvador Giner, compositor va-lencià molt vinculat a la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia, institució que es convertirà en protectora i mecenes del nostre jove músic. Als setze anys, li es concedida una beca per a completar la seua formació artística a Madrid, sota la direcció del mestre Jesús Monasterio, un dels millors violinistes d’Europa del moment. De fet, Matas deixà constància de la seua genialitat en aprovar, en un any, sis cursos de violí. A la capital dÉspanya, va actuar als Conciertos de Prima-vera dirigits per Barbieri, amb un gran èxit de públic, lloat per la crítica i elogiat per la resta de professors de la Escuela Nacional.

En 1875 se li atorga el Primer Premi de la Escuela Nacional, fet que el consagra com un dels gran intèrprets del moment. París, la gran capital artística del segle XIX, serà el lloc adequat per tal de perfeccionar la seua virtuosa tècnica. Com a fet anecdòtic, queden els seus recitals als carrers i cantonades amb la finalitat de recaptar fons per a repartir-los entre els més necessitats. L’any 1879 es crea al Con-servatori de València i la catedra de violí li es atorgada, motiu pel qual abandona la capital francesa, a més de buscar un clima més benigne per tal d’alleujar les dolències d’una tisi laríngia que minvava de manera ràpida i progressiva la seua salut. En 1882, el seu declivi físic i la pèrdua de la parla provoquen el seu retorn al domicili familiar, situat a la plaça de Baix o plaça nova d’Ontinyent. Conta la tradició oral que Quintín es comunicava amb els familiars que li tenien cura amb temes musicals que variaven segons el que volia expressar o, fins i tot, imitava la seua propia veu amb el violí per tal d’avisar sa mare. També conta que, en celebrar-se el mercat dels dilluns a la plaça de Baix i Matas sentir-se inspirat, tocava el violí amb tant de virtuosisme que, de sobte, parava tot el renou i l’activitat comercial, es feia un gran silenci i la gent s’amuntegava al voltant del seu balcó per escoltar les belles, dolces i melangioses melodies, transformades en gemecs, i a les quals afloraven l’amargura i la tristesa del violinista, preludi de mort.

L’inevitable desenllaç va esdevindre l’1 dágost de 1883 als vint-i-cinc anys, víc-tima de la malatia dels romàntics. Cruel final el que li tenia reservat el destí per al més digne successor de Pablo Sarasate, amb qui interptretava les mateixes peces musicals amb el teló abaixat, de manera que el públic apostava tractant d’encertar qui dels dos virtuosos executava l’obra. Amparo Ranch escriu: “La muerte cortó cruel un porvenir que se presentía triunfal, pués todos los indicios hacían pensar que el joven artísta hubiera podido llegar a ser, dadas sus cualidades y su constan-cia, nuestro Sarasate […]”. Els veïns dÓntinyent lamentaren molt la seua mort i acudiren, massivament, al seu soterrar i acompanyaren la comitiva fúnebre fins al Cementeri Vell de la població. L’Ajuntament, en sessió celebrada el mateix dia, acordà pagar una làpida funerària amb l’efígie del malaurat violinista.

Nace en Albaida el 31 de octubre de 1857, de familia acomodada y de sólidos prin-cipios religiosos. Cuando tenía tres años, su padre, médico de profesión, fija defini-tivamente la residencia familiar en Ontinyent, donde la presencia de la Academia Musical y de dos agrupaciones como la Orquesta Filarmónica y la Banda del Ilus-trísimo Ayuntamiento, proporcionaron a Matas el aprendizaje de las primeras notas musicales. Después se trasladó a Valencia donde fue alumno de Salvador Giner, com-positor valenciano muy vinculado a la Real Sociedad Económica de Amigos del País, institución que se convertirá en protectora y mecenas de nuestro joven músico. A los dieciséis años, se le concede una beca para completar su formación artística en Ma-drid, bajo la dirección del maestro Jesús Monasterio, uno de los mejores violinistas de Europa. De hecho, Matas dejó constancia de su genialidad al aprobar, en un año, seis cursos de violín. En Madrid, actuó en los Conciertos de Primavera dirigidos por Barbieri, con gran éxito de público, alabado por la crítica y elogiado por el resto de profesores de la Escuela Nacional.

En 1875, se le otorga el Primer Premio de la Escuela Nacional, hecho que lo consa-gra como uno de los grandes intérpretes del momento. París, la capital artística del siglo XIX, será el lugar adecuado para perfeccionar su virtuosa técnica. Como hecho anecdótico, quedan sus recitales en las calles y esquinas con el fin de recaudar fondos para repartirlos entre los más necesitados. En el año 1879, se crea en el Conservatorio de Valencia la cátedra de violín que le es otorgada, motivo por el cual abandona la capital francesa, además de buscar un clima más benigno para aliviar las dolencias de una tisis laríngea, que menguaba de manera rápida y progresiva su salud. En 1882, su declive físico y la pérdida del habla provocan su regreso al domicilio familiar, situado en el plaza de Baix o Plaza Nueva de Ontinyent. Cuenta la tradición oral que Quintín se comunicaba con los familiares que le cuidaban mediante temas musicales que variaban según lo que quería expresar o, incluso, imitaba su propia voz con el violín para avisar a su madre. También cuenta que, cuando se celebraba el mercado de los lunes en la plaza de Baix y Matas se sentía inspirado, tocaba el violín con tanto virtuosismo que, de repente, paraba todo el bullicio y toda actividad comercial, se hacía un gran silencio y la gente se amontonaba debajo de su balcón para escuchar las bellas, dulces y melancólicas melodías, transformadas en gemidos, y en las cuales afloraban la amargura y la tristeza del violinista, preludio de la muerte.

El inevitable desenlace aconteció el 1 de agosto de 1883 a los veinticinco años, víctima de la enfermedad de los románticos. Cruel final el que le tenía reservado el destino para el más digno sucesor de Pablo Sarasate, con quien interptretaba las mismas piezas musicales con el telón bajado, para que el público apostara tratando de acertar quién de los dos virtuosos era quien ejecutaba la obra. Amparo Ranch escribe: “La muerte cortó cruel un porvenir que se presentía triunfal, pues todos los indicios hacían pensar que el joven artísta hubiera podido llegar a ser, dadas sus cualidades y su constancia, nuestro Sarasate […]”. Los vecinos de Ontinyent lamentaron mucho su muerte y acudieron, masivamente, a su entierro acompañando el cortejo fúnebre hasta el Cementerio Viejo de la población. El Ayuntamiento, en sesión celebrada el mismo día, acordó pagar una lápida con la efigie del malogrado violinista.

Salvador Giner, el seu mestre a València

Jesús Monasterio, el seu mestre a Madrid

Sarasate i Quintin Matas actua-ren junts

Conservatori de Madrid Conservatori de París

La seua làpida al cementeri d’OntinyentAntic i desaparegut cementeri d’Ontinyent, on va ser soterrat

Plaça de Baix.El cercle indica aproximadament on estava situat

el seu domicili

Ontinyent en la seua època. Aquarel·la de Vicente Tortosa.

L’ajuda econòmica rebuda per part de la Real Sociedad Económica de Amigos del Pais de Valencia fou decisiva en

la formació acadèmica del nostre violinista.

Carta autògrafa de Quintín Matas a D. Enrique de Aguilar, president de la Real Sociedad Económica de Amigos del

Pais de Valencia.

JOSÉ NAVARRO CABANESPERIODISTA Ontinyent 1875 - València 1929

Va nàixer el 5 d’abril de 1875. Va dedicar la seua vida al periodisme, “la figura del señor Navarro Cabanes destaca en la historia del periodismo valenciano,[...] batallador entusista y periodista del “antiguo régimen”, esclavo del deber, rindiendo culto a la noticia, al tema de actualidad; siempre dispuesto a sacrificio, lleno de abnegación. Hombre ingenio-so, valenciano de corazón, de un humorismo sano”. Així s’hi referia l’article publicat al Diario de Valencia el diumenge 29 de setembre de 1929 arran de la seua mort. Era el mitjà en el qual havia treballat durant més de trenta anys, des de la seua fundació, i del qual va ser redactor en cap; a l’esmentat article queda palesa l’absoluta vocació pel treball: “Navarro sujeto en la redacción desde las siete de la noche hasta las primeras horas de la mañana del siguiente día, era verdaderamente un periodista notable. Sentía vocación de escribir, de trasladar al conoci-miento colectivo del gran público valenciano”. Abans, havia treballat en La Monarquía Federal i en La Voz de Valencia.

Home culte, senzill i modest, ja que els seus articles no figuraven en la primera plana, “espai vedat per als líders polítics”, però ell era “el que feia possible la lectura de l’editorial de cada dia”. Signava molts dels seus articles amb el pseudònim de El Beco.

Vinculat també a la Biblioteca de la Universitat de València, és l’autor de Catàleg biogràfic de la premsa valenciana, escrita en nostra llengua i publicada en València, pobles de la província i per les colònies va-lencianes de Madrid, Barcelona, Saragossa i Repúbliques americanes (1586-1927) i Apuntes bibliográficos sobre la prensa carlista i dos lli-bres sobre la història de la premsa: Prensa carlista i Prensa valenciana. Una altra obra molt important, encara que no massa ben valorada, van ser els suplements anuals dels Almanaques de Las Provincias, en els quals es pot estudiar el moviment periodístic a la València del moment (Hemeroteca Municipal de València). La seua vessant humorística més crítica la podem trobar als llibres Después de leer, Oriente i Bajonazos al idioma.

Pel que fa a la premsa d’Ontinyent, va fer una relació dels periòdics que es publicaven llavors en la ciutat: El Clariano, El Independiente (set-manari), Vida católica (quinzenal), El Fontano (es va publicar només un any), La Paz Cristiana, Semanario Católico Social, Hojitas Mías, Ontinyent (mensual) el Redil (setmanari catòlic) i la revista setmanal La Sombra.

Nació el 5 de abril de 1875. Dedicó su vida al periodismo, “la figura del señor Navarro Cabanes destaca en la historia del periodismo va-lenciano,[...] batallador entusista y periodista del “antiguo régimen”, esclavo del deber, rindiendo culto a la noticía, al tema de actualidad; siempre dispuesto a sacrificio, lleno de abnegación. Hombre ingenioso, valenciano de corazón, de un humorismo sano”. Así se refería el artí-culo publicado en el Diario de Valencia el domingo 29 de septiembre de 1929 con motivo de su muerte. Periódico en el cual había trabajado durante más de treinta años, desde su fundación, y del cual fue redactor jefe; en el mencionado artículo es evidente la absoluta vocación por el trabajo:“Navarro sujeto en la redacción desde las siete de la noche hasta las primeras horas de la mañana del siguiente día, era verdaderamente un periodista notable. Sentía vocación de escribir, de trasladar al cono-cimiento colectivo del gran público valenciano”. Antes, había trabajado en La Monarquía Federal y en La Voz de Valencia.

Hombre culto, sencillo y modesto, ya que sus artículos no figuraban en la primera página, “espacio acotado para los líderes políticos”, pero él era “el que hacía posible la lectura de la editorial de cada día”, firmaba muchos de sus artículos con el pseudónimo de El Beco.

Vinculado también a la Biblioteca de la Universitat de València, es el autor de Catàleg biogràfic de la premsa valenciana, escrita en nos-tra llengua i publicada en València, pobles de la província i per les colònies valencianes de Madrid, Barcelona, Saragossa i Repúbliques americanes (1586-1927) i Apuntes bibliográficos sobre la prensa car-lista y dos libros sobre la historia de la prensa: Prensa carlista y Prensa valenciana. Otra obra muy importante, aunque no demasiado valorada, fueron los suplementos anuales de los Almanaques de Las Provincias, en los cuales se puede estudiar el movimiento periodístico en la Va-lencia del momento (Hemeroteca Municipal de Valencia). Su vertiente humorística más crítica la podemos encontrar en los libros Después de leer, Oriente y Bajonazos al idioma.

Respecto de la prensa de la época en Ontinyent, hizo una relación de los periódicos que se publicaban en aquel momento en la ciudad: El Clariano, El Independiente (semanario), Vida católica (quincenal), El Fontano (se publicó sólo un año), Paz Cristiana, Semanario Católico Social, Hojitas Mías, Ontinyent (mensual) El Redil (semanario católi-co) y la revista semanal La Sombra.

Quatre capçaleres de publicacions d’Ontinyent.José Navarro Cabanes

JUAN BAUTISTA VERT CARBONELLCOMPOSITOR Ontinyent 1890 - Madrid 1931

Fill de Juan Bautista Vert i de Milagros Carbonell Esteve, era encara un xiquet quan va ser introduït en la música per son pare. Prompte la família es va traslladar de Carcaixent a Ontinyent, on va començar els seus estudis musicals amb Enrique Ca-sanova, director de la banda local i organista de l’església parroquial. Després, va continuar els de piano, harmonia i composició amb Manuel Ferrando en el Colegio La Concepción, on va cursar al mateix temps batxillerat. Als catorze anys, ja domi-nava el violí i el piano i va ser concertino de la llavors nodrida i notable orquestra local. Malgrat el seu caràcter tímid i retret, era l’atractiu musical dels casinos de la Sociedad de Festeros i el Círculo Industrial. Després de la mort de Ferrando en 1908, es va matricular en el Conservatori de València, on el mestre Emilio Vega, amb el qual amb el temps mantindria una estreta amistat, va encertar a enfocar la inclinació lírica del seu alumne.

A partir de 1911, es va traslladar a Madrid i va estudiar en el Real Conservatori, on va obtenir el premi d’honor en Harmonia i Composició, encara que no es con-serva en la biblioteca del centre cap obra seua. En 1916 va contraure matrimoni en l’església de Sant Andrés amb Maria Dolores Ortega. En 1917 va estrenar la seua primera obra en el Teatro de la Zarzuela: Las virgenes paganas. Després va com-pondre El versalles madrileño, amb llibret de García Álvarez i Muñoz Seca, que es va estrenar en el Teatre Apolo de Madrid. Entre aquestes dues obres van convéncer el compositor Reveriano Soutullo de treballar amb Vert en favor del gènere líric, i així, ambdós van decidir unir les seues inspiracions. La seua producció comuna va ser nombrosa -31 sarsueles- i constitueix l’última gran associació d’autors de la història del gènere. La parella va oferir el seu primer treball el 17 de maig de 1919 en el Teatro Apolo: la sarsuela El capricho de una reina, amb lletra d’Antonio Paso y Vidal. El seu primer gran èxit ve de la mà de La leyenda del Beso en 1924. El 26 d’octubre es va estrenar en el teatre de La Latina de Madrid La del soto del parral, i l’obra va tenir tant d’èxit que el 15 de desembre d’aquell any es representarà també en el Apolo durant una llarga temporada. El 9 de març de 1928 aconseguiran un nou èxit amb El último romantico.

Ontinyent va organitzar diversos homenatges a Juan Vert, entre el quals va ser el més important el que s’hi va realitzar el 3 de juny de1928. La Companyia Valen-ciana del Teatre Ruzafa va representar La leyenda del beso sota la direcció de Ra-món Sancho i Vert va accedir a dirigir algunes parts. L’acte va adquirir el caràcter d’esdeveniment regional i segons el mateix compositor: “La prensa de Madrid y Valencia se ha ocupado con mucha extensión del homenaje y mis buenos amigos de aquí participan exaltadamente de mi emoción y agradecimiento” (carta de Vert, 12-V-1928, adreçada a Manuel Mompó, llavors alcalde d’Ontinyent).

Madrid li va retre homenatge en 1930 i el dial 16 de febrer de 1931, mentre escrivia La maja serrana, va morir sobtadament en el seu pis madrileny del carrer Trafalgar, 17, als quaranta anys. Soutullo, commogut davant l’absència del seu col·laborador, va renunciar a veure acabada la que poguera haver estat la darrera obra d’ambdós.

Hijo de Juan Bautista Vert y de Milagros Carbonell Esteve, todavía era un niño cuando fue introducido en la música por su padre. Pronto, la familia se trasladó de Carcaixent a Ontinyent, donde empezó sus estudios musicales con Enrique Casano-va, director de la banda local y organista de la iglesia parroquial. Luego, continuó los de piano, armonía y composición con Manuel Ferrando en el Colegio La Con-cepción, donde cursó al mismo tiempo bachillerato. A los catorce años ya dominaba el violín y el piano y fue concertino de la entonces nutrida y notable orquesta local. A pesar de su carácter tímido y retraído, era el atractivo musical de los casinos de la Sociedad de Festeros y el Círculo Industrial. Tras la muerte de Ferrando en 1908, se matriculó en el Conservatorio de Valencia, donde el maestro Emilio Vega, con quien con el tiempo mantendría una estrecha amistad, acertó a enfocar la inclina-ción lírica de su alumno.

A partir de 1911, se trasladó a Madrid y estudió en el Real Conservatorio, donde obtuvo el premio de honor en Armonía y Composición, aunque no se conserva en la biblioteca del centro ninguna obra suya. En 1916 contrajo matrimonio en la iglesia de San Andrés con María Dolores Ortega. En 1917, estrenó su primera obra en el Teatro de la Zarzuela: Las vírgenes paganas. Después compuso El versalles madri-leño, con libreto de García Álvarez y Muñoz Seca, que se estrenó en el teatro Apolo de Madrid. Entre estas dos obras convencieron al compositor Reveriano Soutullo de trabajar con Vert en favor del género lírico, y así ambos decidieron unir sus inspiraciones. Su producción en común fue numerosa -31 zarzuelas- y constituye la última gran asociación de autores de la historia del género. La pareja ofreció su primer trabajo el 17 de mayo de 1919 en el Teatro Apolo: la zarzuela El capricho de una reina, con letra de Antonio Paso y Vidal. Su primer gran éxito viene de la mano de La leyenda del Beso en 1924. El 26 de octubre se estrenó en el teatro de La latina de Madrid La del soto del parral, y la obra tuvo tal éxito que el 15 de diciembre del mismo año se representará también en el Apolo durante una larga temporada. El 9 de marzo de 1928 cosechan un nuevo éxito con El último romántico.

Ontinyent realizó diversos homenajes a Juan Vert, entre los que destaca el que tuvo lugar el 3 de junio de1928. La Compañía Valenciana del Teatro Ruzafa representó La leyenda del beso bajo la dirección de Ramón Sancho y Vert accedió a dirigir números sueltos. El acto adquirió el carácter de acontecimiento regional y según el propio compositor: “La prensa de Madrid y Valencia se ha ocupado con mucha ex-tensión del homenaje y mis buenos amigos de aquí participan exaltadamente de mi emoción y agradecimiento” (carta de Vert, 12-V-1928, dirigida a Manuel Mompó, entonces alcalde de Ontinyent).

Madrid le rindió un homenaje en 1930 y el día 16 de febrero de 1931, mientras escribía La maja serrana, murió repentinamente en su piso madrileño de la calle Trafalgar, 17, a los cuarenta años. Soutullo, conmovido ante la ausencia de su co-laborador, renunció a ver terminada la que pudiera haber sido la obra postrera de ambos.

Les més famoses figures han interpretat les seues romances de sarsuela.

Partitura. Partitura.

Escenografia de Miquel Xirgu per a “La del soto del parral”.

Juan Vert en el homenatge que li va dedicar la ciutat d’Ontinyent.Balneari La Salut.

La leyenda del beso . Cartell anunciador d’unarepresentació actual d’aquesta obra en Veneçuela.

La leyenda del beso, un dels éxits més importants de Soutullo i Vert. Disc

de vinil.

La sarsuela La del soto del parral en una representació al Teatro Municipal de Temuco. Chile.

El último romántico. Disc de vinil.

Teatro de la Zarzuela, escenari dels seus èxits.

La del soto del parral. Disc de vinil.

Reveriano Soutullo i Juan Bautista Vert.

RAFAEL MARTÍNEZ VALLSCOMPOSITOR

Ontinyent 1895 - Barcelona 1946

Rafael Martínez Valls va nàixer a Ontinyent el 12 d’octubre de 1895 i fou batejat en l’església de Sant Carles. Va estudiar els cinc primers cursos de Batxillerat al Col·legi de la Concepción on va rebre les lliçons de música, piano i harmonia de D. Manuel Fernando. Es trasllada a València a estudiar medicina on va ser Director de la Banda Artística durant tres anys. El 1915 abandona aquests estudis i es traslladà a Madrid per a seguir la seua vocació musical. Ací va exercir el càrrec de mestre concertador i organista del Teatro Real.

El 1917 es traslladà a Barcelona com a director de la Sala Aeolian, on tocava l’orgue i preparava les cèlebres Tardes Musicals. Va exercir durant set anys el càrrec d’organista i mestre de Capella de la parròquia de Sant Josep Oriol. En aquesta època estrenà la seua primera obra teatral, La Mosquetera, al Teatre Tívoli, amb èxit sense precedents per a l’època, i en 1923 Así canta mi amor i La Ventera de Ansó, escrites per a Emili Vendrell. El 16 d’abril de 1926 estrenà en el Teatre Nou la seua obra més famosa Cançó d’amor i de guerra que va tindre tant d’èxit que es va representar, alhora, en quatre teatres de Barcelona i després per tot Catalunya. Es va traduir al castellà, l’’talià i l’anglès i es va representar a tot l’estat espanyol i també a Buenos Aires i a París, fins a comptabilitzar més de deu mil representacions. Estrenà també El perdón del Rey i moltes altres peces. Va se col·laborador de la revista Xirivari i les seues composicions van ser molt famoses i alguns deis seus quadres van ser escrits per Josep Maria de Sagarra (el més famós va ser Marxa himne a Barcelona). Progressivament va estrenar Entre naranjos, La legió d’honor, L’àliga roja (amb Lluís Llimona), Fray Jerónimo (amb Marcos Redondo), La duquesita, Soy una mujer fatal, Rosaleda, La tribu, Boris de Eukalia.

Va deixar algunes obres pòstumes considerades com les millors de la seua producció, com La curandera, amb lletra de Fernández de Sevilla i La Sobe-rana amb lletra de Vicente Forcada i Carmen Cervera. Així mateix, va con-rear el teatre infantil amb Quimet I Rei de Xauxa, La volta al món en patinet, La princeseta de les trenes d’or. Bandes sonores per a pel·lícules Marijuana, La tonta del bote, Un marido barato, a més de diverses obres religioses, totes elles de la seua primera etapa de músic, la major part perdudes a hores d’ara, Canto a la Virgen de los Desamparados, Gozos de San Carlos Borromeo, Gozos al Santísimo Cristo de la Agonía, etc.

A Ontinyent també se’l recorda especialment per ser l’autor dels himnes d’Ontinyent, del Crist i de la Puríssima. Va morir a Barcelona el 27 de de-sembre de 1946.

Rafael Martínez Valls nació en Ontinyent el 12 de octubre de 1895 y fue bau-tizado en la iglesia de Sant Carles. Estudió los cinco primeros cursos de Ba-chillerato en el Colegio La Concepción donde recibió las primeras lecciones de música, piano y armonía de D. Manuel Fernando. Se traslada a Valencia a estudiar medicina donde fue director de la Banda Artística durante tres años. El 1915 abandona estos estudios y se traslada a Madrid para seguir su voca-ción musical. Aquí ejerció el cargo de maestro concertador y organista del Teatro Real.

El 1917 se trasladó a Barcelona como director de la sala Aeolian, donde to-caba el órgano y preparaba las célebres Tardes Musicales. Ejerció durante siete años el cargo de organista y maestro de Capilla de la parroquia de Sant Josep Oriol. En esta época estrenó su primera obra teatral, La Mosquetera, en el Teatro Tívoli, con éxito sin precedentes para la época, y en 1923 Así canta mí amor y La Ventera de Ansó, escritas por Emili Vendrell. El 16 de abril de 1926 estrenó en el Teatro Nuevo su obra más famosa Cançó d’amor i de guerra que tuvo tanto de éxito que se representó, a la vez, en cuatro teatros de Barcelona y después en toda Cataluña. Se tradujo al castellano, al italiano y al inglés y se representó en todo el estado español y también en Buenos Aires y en París, hasta contabilizar más de diez mil representaciones. Estrenó también El perdón del Rey y otras muchas piezas. Fue colaborador de la revista Xirivari y sus composiciones fueron muy famosas y algunos de sus cuadros fueron escritos por Josep Maria de Sagarra (el más famoso fue Marcha himno a Barcelona). También estrenó Entre naranjos, La legió d’honor, L’àliga roja (con Lluís Llimona), Fray Jerónimo (con Marcos Redondo), La duquesita, Soy una mujer fatal, Rosaleda, La tribu, Boris de Eukalia.

Dejó algunas obras póstumas consideradas como las mejores de su produc-ción, como La curandera, con letra de Fernández de Sevilla y La Soberana con letra de Vicente Forcada y Carmen Cervera. Así mismo, cultivó el teatro infantil con Quimet I Rei de Xauxa, La volta al món en patinet, La princeseta de les trenes d’or. Bandas sonoras para las películas Marijuana, La tonta del bote, Un marido barato, además de varias obras religiosas, todas ellas de su primera etapa de músico, la mayor parte perdidas, Canto a la Virgen de los Desamparados, Gozos de San Carlos Borromeo, Gozos al Santísimo Cristo de la Agonía, etc.

En Ontinyent también se le recuerda, especialmente, por ser el autor de los himnos de Ontinyent, del Cristo y de la Purísima. Murió en Barcelona el 27 de diciembre de 1946.

Primera pàgina de la partitura de l’Himne al Santíssim Crist de l’AgoniaPrimera pàgina de la partitura de l’Himne a la Puríssima

Portada del disc de vinil de la sar-suela Cançó d’amor i de guerra

Primera gravació de Cançó d’amor i de guerra en support de pedra

Rafael Martínez Valls

Última gravació de Cançó d’amor i de guerra en CD

Portada del disc de vinil de la sarsuela La legió d’honor

Quadre commemoratiu del centanari del seu naixement, amb fotografia, partitura dels primers compasos de l’Himne a Ontinyent i agraïment de la familia.

Arxiu Municipal d’Ontinyent.

Representació actual de Cançó d’amor i de guerra a Mallorca.

El Teatre Tívoli i l’antic Teatre Apolo, dos escenaris de Barcelona, testimonis de les representacions de les seus sarsueles Cementeri de Montjuïc, on està soterrat.

Exposició Els il.lustres desconeguts i oblidats d’Ontinyent amb motiu del 25 aniversari de l’associació cultural La Nostra Terra.

© CAIXA ONTINYENT 2010© LA NOSTRA TERRA 2010

Comissari: Francisco Galiana Gisbert

Coordinador exposició i catàleg: Jaime Bernabeu Galbis

Textos: Francisco Galiana Gisbert, Vicent Terol i Reig, José Ángel Gironés Muñoz, J. Saúl Gandía Montés i Manolo Requena Collado.

Correcció lingüística: Manolo Requena Collado i J. Saúl Gandía Montés

Portada: Jaime Bernabeu Galbis

Agraïments: Caixa Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, Arxiu Municipal d’Ontinyent, Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM), Encarte Impresión Digital, Eduardo y Rafael Bernabeu Galbis, José Luís García Vidal, José Luís Torró Micó, Rafael Solaz Albert, Fernando Lliso Bartual, Enrique Martí Torró i Ignasi Gironés Sarrió.

Edició: CAIXA D’ESTALVIS D’ONTINYENT. OBRA SOCIAL Plaça Sant Domingo, 24 - 46870 ONTINYENT

Maquetació i impressió: ENCARTE IMPRESIÓN DIGITAL (BERETI, S.A.) www.encarte.es

I.S.B.N.: 978-84-95102-65-2

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda o transmessa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.

crè

dit

s

els il.lustres - la nostra terralanostraterra.es/docs/catalegilustresoblidats.pdf · la nostra...

Documents