Els cràters de la Lluna —Beppina! Què fas ahí tant de temps que no vens? Però la Beppina no sentia a son pare. Era una nit d'hivern rigorós, feia un fred glacial i el cel estava ras com un camp de blat acabat de segar. Absorta a través de la finestra, la Beppina mirava el cel. Els seus petits ulls verds melicotó, segrestats pel que contemplava, vagaven en les negrors nocturnes. Una infinitud d'estrelles penjades al firmament refulgien des de distàncies quimèriques, encatifant-lo com un mant d'extensions oníriques. En aquell instant per ella no hi havia cap diferència entre el món dels somnis i el que contemplava astorada al davant. La seua vista inspeccionava el cel amb olfacte de gos rastrejador, sense que cap detall, per petit que aquest fóra, se li passara per alt. —Beppina! Vols venir a taula? Fa ja una estona que t'estem esperant!

Els dies passaren i la Beppina, com cada nit, s'apropava a la finestra de la seua habitació amb tossudiment de formiga. Allà, com si d'un detectiu del cel es tractara, es bolcava en cos i ànima a la contemplació d'una simfonia virtuosa i única, en busca de regularitats o patrons que li donaren sentit a aquell misteriós món: amb la pràctica i una observació crítica i experimentada, podia notar els canvis que es produïen d'una nit a la següent. Deixava que el seu esguard s'elevara i que volara fins a altures on només la imaginació sabia arribar, bé que per ella entre imaginació i acció no hi havia més diferència que aquella que els adults a poc a poc s'encarregarien d'interposar. El significat d'impossible li era estrany, què volia dir impossible? Tot era possible per a un nen, aquell mot no pertanyia al seu llenguatge; allò era sols un terme impropi per ella, vacu, imprecís, que a força de sentir-lo repetir al grans amb obsessió malaltissa acabaria per contaminar també els seus actes. I és que aquella finestra, per ella, era al capdavall la porta d'entrada a un món desconegut i ple d'interrogants; com una persistent gota d'aigua invisible, el pas del temps desfeia sense pietat les construccions que s'havia fet de la realitat: tots els mons amb què havia crescut des de petita s'ensorraven irremissiblement amb cada dia que passava, però ella, conduïda a la finestra per una força atàvica, s'aferrava amb candor infantil a un que per ella era immutable. En les espessors de la nit, el món finestra enfora es mantenia igual que el primer dia, com si tot el que s'esdevinguera amb els altres mons no li afectara el més mínim. La nit, amb les seues ombres i les seues llums, li oferia una certesa, una seguretat que allò continuaria com ho havia conegut des del dia en que aquella llum de la Lluna la corprengué per sempre més.

Una nit d'aquell hivern tingué lloc un petit incident que la va fer diferent a les anteriors. La Beppina i els seus pares sopaven com cada nit a prop de la llar de foc; les flames en combustió donaven escalfor al menjador, alhora que servien d'objecte d'entreteniment per la Beppina, que se les mirava amb la mateixa curiositat amb què ullava el cel nocturn; en un cert moment, asseguts a la taula, es produí un buit en la conversació que els pares estaven tenint; la Beppina, amb to de veu indiferent i alhora informatiu, com el que dóna una notícia que per ell no té més importància, aprofità per dir: — La Lluna té taques negres i grises... — Aquestes taques es diuen cràters, Beppina —va dir la mare amb to instructiu. — Cràters? I per què té cràters? — Doncs perquè fa molt de temps uns meteorits, que són unes roques molt grans que van movent-se per l'espai, van xocar contra la Lluna i van formar aquests forats enormes que són els cràters, comprens? La Beppina restà en silenci una estona, amb el nas lleument enrogit per l'escalfor de la llar de foc, la vista perduda en un altre món. Passat uns instants, amb veu contrariada, com si el que acabava d'explicar la mare no li acabara de convèncer, digué: —I la Terra...no té cràters? Perquè jo no els veig... La mare fità el pare intencionadament, com convidant-lo a que li responguera. Aquest somrigué tímidament a la mare i respongué:

— Beppina, a vegades les coses no són el que semblen...en realitat la Terra sí que té cràters, el que passa és que no es veuen, estan com amagats...— Amagats? On?— Doncs no ho sé, però amagats...mira, la Terra té una atmosfera, que és com una espècie de

capa que els protegeix...però la Lluna no en té, i això fa que tu puguis veure a simple vista els impactes dels meteorits sobre la superfície...en la Terra, com que hi ha atmosfera, això ha fet que hi hagi oceans, núvols, vents, huracans...els impactes dels meteorits del passat estan potser enmig del desert coberts de terra, i per això no es veuen, o sota vegetació que ha crescut, potser s'ha format dins d'ells una selva plena de arbres i plantes, o boscos molt densos...per això no els podem veure com a la Lluna, comprens? La nena romangué capficada, pensarosa, callada, com no acabant de creure's el que el pare li deia. Aquest buscà la mirada de la mare, i passat un moment aquesta afegí:— Mira, Beppina, els cràters de la Lluna són...són un poc com les marques que la vida va

deixant en les persones...— en sentir allò, el pare fità la mare amb els ulls com a taronges, com si aquesta s'haguera begut l'enteniment — veritat que si caus i et fas mal et surt una ferida? I que aquesta ferida fa que aparegui una cicatriu? Doncs aquesta marca, aquesta cicatriu, seria com un cràter...— la mare ullà el pare, que la observava entre incrèdul i sorprés; molt pagada per la metàfora que li havia acabat de sortir, i animada amb la idea que havia tingut prosseguí —: totes les persones tenen caigudes, i per tant marques i cicatrius al llarg de les seues vides...algunes es recuperen d'elles i s'esborren, i això fa que des de fora, com que el que mira no sap on es van fer, no les veu, com passa amb els cràters de la Terra, que no és que no hi siguin, però el que no els coneix i no els ha vist mai no els sap trobar, perquè estan com amagats, comprens?...— la mare llambregà el pare de forma temptativa, amb tensió pel moment —, però d'altres, perquè la caiguda ha sigut molt molt forta, o perquè potser els passa com a la Lluna, que no tenen atmosfera i no poden ocultar els impactes, doncs portaran les marques, els cràters, sempre damunt i se'ls veurà, encara que siguin petits...hi ha persones que semblen haver perdut tota mena d'atmosfera, o sigui, de paciència, d'il·lusió, de sentit per les coses, pareixen un rosari de cràters en dansa, amb cares de funeral tot el sant dia, lamentant-se per una cosa o altra...i també hi ha d'altres que en tenim potser molts més i que no se'ns hi veu cap... La petita Beppina tornà a evadir-se temporalment de la taula, com processant en tota la seua profunditat l'explicació que acabava de rebre de la mare. La nena posava carusses durant els segons que durà el silenci, com ajudant-se així a pair millor el que havia absorbit. Durant l'estona que la Beppina restà callada, els progenitors desplegaren tot un compendi de comunicació no verbal entre ells: el pare pareixia qüestionar-li a la mare que la filla poguera entendre la metàfora, i aquesta es defensava com volent-li dir que què volia que fera. Per fi, uns segons més tard, davant l'esguard expectant dels pares, la Beppina trencà les seues cavil·lacions. Amb cara estranyada, com si hi haguera alguna falla que no li quadrava en tot el que havia sentit, la mare romangué de pedra i el pare hagué de contenir el riure quan la filla retrucà:— Però, mami...hi ha una cosa que no entenc...si això que dius és així...com pot ser que tinguis

atmosfera i que tot el temps t'estiguis queixant?