Els contes de por deL' Escola del Mar

NOMES ES UN SOMNI

NOMES ES UN SOMNI

Un conte de Josep Manel Ferro

Il·lustracions d'Isabel Ferro

Hola, sóc l'Albert i aquests són els meus amicsen aquesta aventura de borratxos

Hola, jo sóc l'Alex Hola, sóc el Xavi

NOMES ES UN SOMNI

Aquella piscina era un somni. Luxe asiàtic!, va dir el meu pare. El que voliadir és que era una passada. L’Àlex, el Xavi i jo tota l’estona que ens fcàvem isortíem de l’aigua, vinga llençar-nos de cap i de peus, amb risc de trencar-nos el cervell. I això que l’aigua era ben gelada, com si fos un gelat acabatde treure del congelador.

La piscina era a la part del darrere d’un mas a prop de Sant Sadurníd’Anoia, al bell mig del Penedès. Tot al voltant, i més lluny, només es veienvinyes i més vinyes, fns a l’infnit. Érem al país del xampany, que aquí lidiuen cava. Encara que als borratxos, com ara el meu pare, la meva mare iels seus amics, els hi és ben bé igual, s’ho beuen sense dir ni piu. A mi elcava no m’agrada gens. Més aviat no m’agradava. Ara m’agrada el Perdiu,perquè és boníiiissim. Però molt perillós.

Us explicaré el perquè.

El primer dia d´estar-nos al mas, com que havíem arribat ben bé a l’horade dinar, ens el vam passar a la piscina. Però l’endemà els grans van dird’anar a veure unes caves, que són uns cellers a on es fa el cava.

- Són com si fossin unes coves.

- Doncs duré la meva lot -va fer l’Àlex.

S’havia portat una llanterna, quin paio! En Xavi i jo el guaitàrem amb elsulls clucs, plens d’enveja.

I llavors vam anar a les caves Perdiu, que deien que eren molt i molt grans,i molt velles. A la porta de les caves ens esperava un guia molt polit, ambjaqueta blava i corbata. Era calb, molt simpàtic i amb cara de bona persona.

El primer que em va cridar l’atenció va ser que les caves eren sota terra. Elsegon, que eren gegantines. Hi havia no un ni dos ni tres, sinó quatre, quatresoterranis un a sota de l’altre! Al primer soterrani tenien les màquines queposaven els taps de suro a les ampolles. I als altres tres, ampolles i mésampolles. Dintre de les ampolles era a on madurava el cava, que vol dir queli van sortint les bombolles. Nosaltres vam agafar un ascensor per baixar alquart soterrani i començar la visita.

Ja sabeu el que sempre us dic dels soterranis: No hi baixeu! Vaig apropar-me al fons de l’ascensor, a on eren els amics fent el burro (com sempre) i elshi ho vaig dir. Però s’estaven barallant com dos nens petits i no em van fercap cas. Bé, sí: es van tornar tots dos alhora i van dir-me: “¡Caguetes!”

Sí, eh? Val, val.

El quart soterrani era el més profund. Tot era superfosc. Només hi haviaunes poques bombetes penjant del sostre que feien una llum molt fuixeta.Es veu que al cava li agrada la foscor. Ostres tu, el mateix que als monstres,els zombis i tots aquells!, vaig pensar.

Per visitar les caves hi havia dos trenets. Una mena de tractoret feia delocomotora, i els vagons semblaven cotxets sense sostre, amb quatreseients cada un. El Xavi va xiuxiuejar: “ja ens han fcat als cavallets, com sifóssim nens petits”. Sí, sí… El guia ens va fer pujar en un dels trens, el vaengegar i ens va fcar a supervelocitat per entre mig dels passadissos de lescaves. Era increïble com aquell trenet, que arrossegava un munt de vagons,corria al costat de les prestatgeries del cava sense trencar ni una ampolla. Icom prenia les corbes, arrapant-s’hi, sense que cap vagó xoqués amb elles.

Iuuuuupi! L’Àlex, el Xavi i jo i, ves si no!, també el meu pare, aixecàvem lesmans enlaire com si fóssim al Dragon Khan del Port Aventura. Viscaaaa!

Per acabar ens van convidar a prendre una copa de cava al segon soterrani.Als nens res de res, es clar. Llavors vaig dir-li al meu pare: “Au, pare, deixa’mtastar-ne una mica. Una micaaaa!” El pare va girar el cap, per vigilar a on erala mare, i em va deixar beure un glopet. De primer em va fer una mica defàstic, però de seguida… Ostres, que bo! I ple de bombolletes que et feienpessigolles a la gola!

Pot-ser va ser el cava, el culpable del que va passar després. I el Xavi, quisi no?

Anàvem els últims i érem a punt de pujar per l’escala al primer soterrani i ala sortida de les caves, quan el Xavi es va amagar darrere unes ampolles i…Bé, oi que és molt i molt difícil, per a un nen, resistir un estímul com aquest?Més difícil que passar davant un quiosc de gelats i no ploriquejar perquèens en comprin un! De seguida l’Àlex i jo ens vam amagar també.

- Mira que n’ets! Que la pares! –va escridassar l’Àlex al Xavi.

- Que t’he dit! Tu la pares!

- Voleu fer el favor!? –vaig cridar jo també, no sé si empipat o més aviatesporuguit.

Juga que jugaràs, ens havíem anat allunyant del grup i ara no sabíem ni aon era la gent, ni cap a on anar per trobar la sortida. De sobte ens vamquedar muts del tot, com si estiguéssim veient una peli de por. I la nostraestava a punt de començar, amb tots tres de protagonistes.

Vam posar-nos a caminar per un passadís tan llarg que no es veia ons’acabava. Als costats, fcades dins els seus forats com si fossin soldats enuna desflada, es veien milers i milers d’ampolles de cava, negres i plenesde pols. Amb aquella llum tan esquifda, caminant sols i perduts pel laberintde passadissos negres, les caves ens semblaven cada vegada méstenebroses i esgarrifoses. L’Àlex va treure la seva llanterna i la va encendre,però la seva llumeta no ens va treure la por que se’ns anava fcant pelsossos. Anàvem tan junts que semblava que ens havien lligat amb una corda.Tot era ple de silenci.

- Éreu aquí!

El nostre crit es devia sentir al Japó!

Era el guia. Quina sort! O no? Ara que em fxava una mica en la seva cara,que abans em semblava tan simpàtica, m’adonava que l’home aquell duiaun posat ben sinistre.

- Au nens, seguiu-me que us portaré amb els vostres pares.

Ep! No els hi havia dit quelcom de semblant el llop a les cabretes? O eraals tres porquets? La bruixa a Hansel i Gretel, potser? Ja m’estava fent unembolic!

Vam arribar on era l’ascensor, vàrem entrar dintre i llavors el guia vaprémer el menys quatre.

- Escolti, senyor –va dir el Xavi, que no pot callar quan veu una injustícia-.Vol picar el zero, sisplau?

El guia, que s’estava davant la porta de l’ascensor donant-nos l’esquena,es va tombar i va fer:

- Nen, muts i a la gàbia!

El seu front (que li arribava fns al clatell, ja us he dit que era calb del tot)es veia ple de gotetes de suor. Somreia. Per què somreia aquell pallús? Elsseus llavis es van obrir a poc a poc i vam poder veure, terroritzats, les sevesdents grogues i brutes. I dic terroritzats no perquè fos un porc, que sí que hoera, i de mena. Si no perquè les dents dels cantons eren en punxa, com lesdel Comte Dràcula! Un vampir! Allà a baix! Estàvem perduts! Per sort, enaquell moment es van obrir les portes de l’ascensor i tots tres vam sortircorrent esperitats, l’Àlex i jo cadascú per un costat del paio, i el Xavi per sotales seves cames!

- Pareeeeee! Mareeeeee! –cridàvem.

Vam córrer fns que ens vam quedar sense oxigen als pulmons, vamtombar pel fnal d’una flera de prestatgeries d’ampolles i ens hi vamamagar. Miràvem de panteixar sense fer soroll, que és ben difícil, quanl’Àlex va dir amb un fl de veu:

- Els… vam…?

- Els vam? –va dir el Xavi, tot fcant cullerada.

- Els vampirs..., són com… els rat…?

- Com els ratolins? –va tornar-hi el Xavi.

No se’n podia estar, el nen, de fer bromes, encara que fos en ple sidral.Vaig aixecar la ma per donar-li un bon mastegot, quan l’Àlex va poderacabar la pregunta:

- … com els rat-penats?

- S’hi assemblen prou –vaig presumir, perquè havia vist un vídeo d’animalsde la selva sud-americana. Així sóc jo! Encara que… Ei, un moment!

- Per què ho preguntes…?

L’Àlex va aixecar el cap i ens va ensenyar el que penjava del sostre negre:allà dalt, cap per avall, vam veure el llefscós del guia. Un fl de salivaregalimava dels seus llavis i era a punt de caure’ns a sobre. Uaaaj! Quinfàstic! I quina por!

- Uaaaaaaaaaah!

Vam tornar a córrer com boixos pels passadissos, arribàrem a on erenaparcats els trenets i vam pujar a un d’ells.

- Jo el porto!

- No, jo!

- El porto jo, que sóc qui l’ha engegat! –vaig exclamar.

I vam sortir disparats.

De seguida, darrere nostre, es va sentir el soroll del motor de l’altre trenque es posava en marxa. El guia-vampir ens empaitava!

Llavors va començar una persecució frenètica pels passadissos de lescaves. De vegades, el trenet del nostre enemic era tan a prop que la sevalocomotora fregava el darrer vagó del nostre tren, tot fent saltar espurnesquan xocaven els ferros! D’altres vegades el veiem a través de lesprestatgeries del cava, circulant per un passadís paral·lel al nostre. Quangirava per acostar-s’hi, nosaltres giràvem també. I així, a poc a poc, senseque ens adonéssim, ens anà empenyent fns a passadissos cada vegada mésestrets i foscos, que semblaven pertànyer a les caves velles.

- Que ens agafa! –xisclà el Xavi.

- Deixa’m el volant, deixa’m el volant! –exigí l’Àlex, que es pensava que eraun pilot de la fórmula 1.

Va agafar el volant i, ves per on!, vam començar a allunyar-nos del vampir.Vam agafar una corba a velocitat de vertigen i vam fcar-nos dins d’unpassadís estret, amb el sostre rodó com un túnel del metro. El nostre enemicaccelerà, es posà al costat nostre, i de sobte va saltar com un tigre sobre undels vagons de cua del nostre tren.

- Aaaaaaah! –vam cridar tots tres.

I mentre aquell maleït monstre saltava d’un seient a un altre, acostant-se-nos cada cop més i més, el Xavi i jo tractàvem de desenganxar la locomotoradels vagons.

I a la f… Cataplam, plam, pataplam! L’Àlex es va estavellar contra una paretd’ampolles, i centenars d’elles ens van caure a sobre.

Em vaig aixecar mig estabornit. L’Àlex jeia sobre el volant amb el cap plede sang. El Xavi havia caigut al terra i només se li veia la cara, perquè tot elseu cos restava amagat sota una pila d’ampolles de cava. Del guia no haviaquedat ni rastre. Tant de bo estigués també sota la muntanya d’ampolles!

Vaig començar a caminar enmig de les ombres. Havia de demanar auxili.Només jo podia salvar els meus amics. De sobte vaig sentir lluny, darreremeu, una riallada horrible que em va gelar la sang. Quin horror! Aquellmonstre sortit d’un malson havia sobreviscut a la patacada, i em venia aldarrere!

- Cames, ajudeu-me!

Vaig córrer, vaig córrer, vaig córrer… Vaig córrer desesperat. Per sort, vaigaconseguir trobar un forat al sostre que semblava pujar cap el primersoterrani. M’hi vaig abocar i… síiiii! Era un pou molt vell, per a on pujaven ibaixaven les ampolles de cava dintre d’uns grans cistells lligats a unacremallera com la d’una bici, encara que més gran, es clar. Al terra, al meucostat, es veia una capsa metàl·lica amb tot de palanques i dos botons: unde color vermell i un altre de color verd. Vaig pitjar el verd, com fan els bonsa les pelis.

Nyic! Amb un grinyol que posava els pels de punta la maquinària es vaengegar. Del pis de dalt va baixar un cistell al qual el seguien d’altres.Perfecte! Anava a fcar-m’hi, però… era ocupat! El Xavi em somreia des dedins amb els ulls clucs. Els braços i les cames li penjaven com si fossin degoma. Semblava mort del tot. Vaig començar a plorar.

El següent cistell també estava ocupat. Aquest cop era l’Àlex. Tota la sevacara era tacada de sang i per això el seu somriure, ple de dents blancs, eramés aterridor encara. També tenia tancats els ulls. També semblava difunt.

Mentre els cistells, amb els meus amics dins, fregaven el terra i s’enflavencap a dalt del pou, arrossegats per la cremallera, va arribar el cistell següent.Era buit! Vaig muntar-hi d’un salt i vaig començar a pujar pel pou. Em vavenir al cap una peli de l’Oest que havia vist a la tele amb el meu pare, que liagraden força las pelis d’indis i cowboys. Es deia “Sol davant del perill”.“M’heu deixat tot sol, amics” vaig pensar. “Sou uns traïdors”.

El meu cistell va arribar al tercer soterrani. Vaig donar una ullada al meuvoltant: no es veia a ningú. Només passadissos i més passadissos ambprestatgeries plenes d’ampolles que es perdien en la distància. Vaig pujar alsegon soterrani: ja m’apropava! Una miqueta més, un pis més, i m’hauriasalvat.

Llavors va ser quan hi vaig caure! Qui havia fcat els meus amics dintre elscistells? I per què no m’havia adonat abans? A mig camí del primersoterrani, i de la sortida, ja no em vaig poder estar i vaig mirar cap amunt. Iallà era ell, abocat al pou del cistells com si fos el seu pou dels desitjos,somrient d’orella a orella. Aquell vampir sempre somreia! Allà tothomsomreia! Doncs jo no veia a on era la gracieta.

Mentre la cremallera arrossegava el meu cistell i m’apropava a ell senseremei, el monstre va esclatar a riure:

- Ha, ha, ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha!

Per sort, en aquell moment vaig tenir una idea lluminosa, mai més ben dit:la llanterna de l’Àlex! Era la meva darrera esperança! Vaig veure el cistelldel Xavi que passava davant dels meus ulls i s’enfonsava cap a lesprofunditats de les caves. Vaig posar-me dret i em vaig preparar: ja arribavael cistell que portava l’Àlex. Em vaig llençar al buit com si fos el Tarzan i vaigaterrar sobre el meu amic. El cistell va trontollar perillosament. Nyiiiiic! Vaigprendre-li la llanterna de la butxaca, vaig tornar a saltar cap a l’altre costat, ivaig caure dins d’un cistell buit que pujava cap a la sortida.

Nyiiic! Nyic-nyic! M’apropava. Nyioc! Dos metres. Nyic! Els meus ulls i elsdel vampir es van trobar: va treure la llengua i es va llepar els llavis. Horror!Nyyyyic! Un metre! El vampir es va ajupir i obrí els braços per rebre’m i laboca per mossegar-me. Aiaiaiai… I llavors vaig encendre la lot i li vaigenfocar tota la llum als ulls. Als vampirs no els hi agrada gens, la llum! Au,tota per tu! Ell es va tapar els ulls amb les mans, va ensopegar i va caure alpou.

Aaaaaarrrrrrggggg!

Vaig llençar-me fora del cistell com un llamp. Del fons del pou va arribarun daltabaix de cops i ampolles trencades: Patapam, pam, patapam! Clinc,clonc! Ah…! Quin soroll tan deliciós.

Encara que… No podia perdre ni un segon! Havia de salvar els meus amics.Nyic, nyic! Arribava un cistell. Vaig prémer el botó vermell que hi haviasobre una columna de fusta, al costat del pou, la cremallera es va aturar, ivaig arrossegar al Xavi fora del cistell. Botó verd. Nyiiic, nyioc! Següentcistell. Vaig aturar la màquina un altre cop, vaig agafar l’Àlex com vaig poderi el vaig treure també a fora. M’ho semblava, o somreia més que abans?

I, de sobte, vaig sentir l’aleteig. Un rat-penat gran com un voltor i mésnegre que un cel sense lluna sortí volant del pou! Oh, no! Oh, no!Nooooooooooooooooo!

- Albert! Albert!

Era la mare! Salvat!

Em vaig aixecar. Ostres! Era al meu llit, a la meva habitació, a casa meva! Lameva mare m’abraçava i em deia “Albert, Albert, només és un somni!”

- Ho he somiat tot?

I llavors vaig tombar el cap i vaig veure, sobre la tauleta de nit, la llanterna.Vaig començar a tremolar. I si no havia estat un somni?

- Avui, quan arribis a escola, li tornes a l’Àlex –va dir la mare.

Juro que mai, mai més, tastaré el cava.

FI