Els cavalls El cavall (Equus caballus[3][4]) és un mamífer ungulat (dotat de peülles), una subespècie d'una de les set espècies vivents de la família dels èquids. El cavall ha evolucionat al llarg dels últims 55-45 milions d'anys, des d'una petita criatura amb diversos dits, fins al gran animal d'un únic dit d'avui en dia. Els humans començaren a domesticar els cavalls vers el 3700 aC[5] i es creu que la seva domesticació ja era estesa el 3000 aC; l'any 2000 aC, l'ús de cavalls domesticats ja s'havia estès pel continent eurasiàtic. Tot i que la majoria de cavalls d'avui en dia estan domesticats i hi ha moltes races de cavall, encara hi ha poblacions amenaçades de cavall de Przewalski, l'únic cavall salvatge autèntic que queda, així com cavalls ferals, més comuns, que viuen en llibertat però descendeixen d'avantpassats domesticats.

Hi ha un vocabulari extens i especialitzat que es fa servir per descriure conceptes equins, que ho cobreix tot des de l'anatomia fins a les etapes de la vida, la mida, el color del pelatge, les taques, les races, la locomoció i el comportament. Els cavalls estan dissenyats anatòmicament per utilitzar la seva velocitat per fugir dels depredadors, tenen un sentit de l'equilibri ben desenvolupat i un fort instint de lluitar o fugir. Presenten una característica inusual relacionada amb aquesta necessitat de fugir dels depredadors en estat salvatge: els cavalls poden dormir tant drets com ajaguts. Les femelles, anomenades egües o eugues, porten la cria al ventre durant aproximadament 11 mesos, al final dels quals neix la cria, anomenada poltre, que és capaç de mantenir-se dempeus i córrer poc després de néixer. La majoria de cavalls domèstics comencen a ser ensinistrat amb sella o arnèsa l'edat d'entre dos i quatre

anys. Assoleixen l'adultesa als 5 anys i viuen entre 25 i 30 anys.

Les races de cavall se subdivideixen a grans trets en tres categories segons el seu temperament general: cavalls fogosos de "sang calenta", amb velocitat i resistència; cavalls de "sang freda", com ara cavalls de tir i alguns ponis, adaptats per un treball lent i dur; i els cavalls de "sang càlida", originats d'encreuaments entre cavalls de sang calenta i sang freda, sovint amb l'èmfasi en crear races per fins d'equitació, particularment a Europa. Actualment hi ha més de 300 races de cavall al món, desenvolupades per nombrosos usos diferents.

Els humans i els cavalls interactuen de moltes maneres, no només en una varietat de competicions esportives i activitats de lleure no competitives, sinó també en activitats de treball com ara la policia, l'agricultura, l'entreteniment, l'aprenentatge assistit i la teràpia. Els cavalls han estat utilitzats tradicionalment en la guerra. S'han desenvolupat una gran varietat de tècniques hípiques i conducció, utilitzant molts estils diferents d'equipament i mètodes de control. S'obtenen molts productes dels cavalls, incloent-hi carn, llet, pell, pèl, ossos i productes farmacèutics extrets de l'orina d'egües embarassades. Els humans proporcionen als cavalls domesticats aliment, aigua i refugi, així com atenció per part d'especialistes com ara veterinaris iferradors.

Segons la raça, el manteniment i el medi, els cavalls domèstics actuals tenen una longevitat de 25–30 anys. Tot i que és quelcom de rar, alguns animals superen els 40 anys i, a vegades, més. El cas verificable del cavall més vell fou Old Billy, un cavall del segle XIX que visqué fins a l'edat de 62 anys.[6] En temps moderns, Sugar Puff, que havia estat llistat al Llibre Guinness de Rècords com el poni més vell del món encara vivent, morí el 2007 a l'edat de 56 anys.[7]

Sigui quina sigui la data de naixement real d'un cavall, per la majoria de fins competitius, es considera que l'animal esdevé un any més vell l'1 de gener de cada any a l'hemisferi nord[8][9] i l'1 d'agost a l'hemisferi sud.[10] L'excepció és en l'hípica de resistència, en què l'edat mínima per competir es basa en l'edat de calendari de l'animal.[11] Es pot fer una estimació molt aproximada de l'edat d'un cavall observant-ne les dents.[9]

S'utilitza la terminologia següent per referir-se a cavalls de diferents edats:

Poltre o pollí: un cavall jove de qualsevol sexe. A vegades, un poltre que encara és alletat rep el nom de pollí i un que ja ha estat deslletat s'anomena weanling.[12] La majoria de poltres domesticats són deslletats a entre cinc i set mesos d'edat, tot i que se'ls pot deslletar a l'edat de quatre mesos sense efectes adversos.[13]

Sobreany: un cavall de qualsevol sexe i d'entre un i dos anys.En anglès Yearling[14]

Terçó: un cavall entre dos i tres anys.[15]

Semental,estaló o llavorer: un mascle no castrat destinat a la cria.[16] Un mascle no castrat en general rep el nom de cavall sencer.[15]

En l'àmbit de les curses de cavalls, la terminologia pot ser diferent.[17]

Els sentints me importants:

La vista:

Els cavalls tenen una vista molt bona però diferent de la dels humans. Els seus ulls són els més grossos de tots els mamífers terrestres [18] i estan situats als costats del cap.[19] Això els permet gaudir d'un camp de visió d'uns 350

graus (65 dels quals són de visió binocular i la resta, uns 285, de visió monocular).[20][18]

La seva visió nocturna és excel·lent.[21][22] Pel que fa als colors la seva vista és dicromàtica. Els cavalls perceben una gamma de grisos que, fora d'algunes parelles de colors, els permet de constrastar la major part d'imatges.[23]

Finalment, dos punts de la vista relacionats amb els pelatges : 1.Els cavalls pigats homozigòtics (appaloosa LpLp) tenen ceguesa nocturna. 2.La dilució argentada pot anar associada a un defecte ocular característic amb molta més feqüencia que en altres pelatges.

L’oïda:

Pot afirmar-se que l'oïda dels cavalls és millor que la dels humans. A més, poden orientar les orelles girant-les fins a 180 graus de forma independent, per a concentrar la seva antenció auditiva sense necessitat de moure el cap.

El camp de freqüències audibles dels humans és d'aproximadament 20 Hz-20.000Hz. Els cavalls sembla que s'aproximen molt als humans pel que fa a les baixes freqüències. Però en les freqüències altes la seva audició és molt millor (d'aproximadament fins a 30.000 Hz).[24][25][26][27]

L'oïda dels cavalls és més sensible que la dels humans. Això vol dir que poden escoltar sorolls d'una intensitat més baixa que la que necessiten les persones. (Amb una doble vessant pràctica: un cavall es pot espantar amb sorolls que el seu genet no pot sentir però, a la vegada, el genet pot donar ordres sonores de molt baixa intensitat). En alguns casos pot ser aconsellable usar taps especials en les orelles del cavall, que impedeixin o minvin la seva capacitat d'audició.

Sembla demostrat que els cavalls poden sentir algunes vibracions transmeses pel sol a través dels seus peus.[28][29] Les vibracions són inaudibles per a les orelles (perquè no van per l'aire) però es transmeten millor per terra i d'allí passen a les potes fins a l'oïda interna del cavall.

Els cavalls amb dificultats auditives exigeixen una atenció particular. Hi ha molts cavalls completament sords que poden dur una vida normal i són útils al cent per cent. Hi ha una varietat de cavalls tacats, els "tacats-esquitxats" ("splashed white"), que són sords en un percentatge bastant alt. Se sap que si no hi ha pigment en una part de l'oïda interna, el cavall és sord. En els cavalls tacats, les taques blanques éstan formades per pèls blancs que creixen sobre una zona de pell rosada (sense pigment). Quan un ull o una orella és dins o a tocar d'una taca blanca, pot ser que no tingui piment la part de l'oïda interna esmentada.

Hi ha hagut casos de "sabotatge" per culpa dels ultrasons en curses de cavalls. Un "fusell d'ultrasons" va provocar l'espantada i caiguda d'un cavall que liderava una cursa.