el tafaner

Hi ha alternativa al

model sindical actual?

Especial eleccions municipals:

Sempre la mateixa cançoneta!

Vigència de

l’anarquisme

Nuclear o futur

Islam i anarquisme

La Biblioteca Social d’Olot

Maig del 2011. Exemplar gratuït. nº 2.

Aquesta publicació, no pretén tenir una periodicitat regular. Respon únicament a les inquietuds de la gent que

la fa possible; gent amb empenta que té el detall de passar-nos articles i que no té previst res pel cap de setmana

idesprés passa això. Però sobretot respon a la dedicació i lluita per l'ideal llibertari de la CNT d'Olot ila Biblioteca

Social d’Olot i el grup anarquista “per llogar-hi cadires” secció Garrotxa (antic col·lectiu “les mans quietes!”).

Esperem que serveixi d'alguna cosa i en traieu algun profit!

“el tafaner” és editat per:

Sumari

Opinió

Món ecològic

L’apunt

Especial eleccions municipalsSempre la mateixa cançoneta!

Islam i anarquisme

Hi ha alternativa al modelsindical actual?

CNT Olot i la problemàtica de laimplantació sindical a la Garrotxa

Nuclear o futur (actualització delvell dilema socialisme o barbàrie)

Pag. 14

Pag. 16

Pag. 12

Pag. 4

Pag. 8

Reportatge Cultura

La Biblioteca Social d’OlotUna aportació innovadora a la comarca

Pag. 26

Somiatruites Pag. 20

Les altres biblioteques d’OlotBreu repàs als antecedents pel que fa a biblioteques públiques.

Pag. 28

Tintín l’ambigu. Hergé el fatxa? Pag. 30

Avancem! positivem la lluita! Pag. 21

El racó de l’artista: Azagra Pag. 29

Vigència de l’anarquisme Pag. 22

Per què li diuen rescat quan es tracta d’un segrest

Pag. 24

tafanermaig del 2011/el tafaner2

Editorial

Qui ho hauria de dir! Hem tret a laxarxa el número 2 de'l tafaner! I mi-

llor encara, aquest cop em toca a mifer l'editorial!

Ai! si em veiessin tota aquella colla deprofessors que en el millor dels cassosem tenien considerat tan inútil com laprimera o l'última llesca d'una bossa depa bimbo... Igual que Einstein a l'escola,jo també he estat un incomprès...mireu-me ara!

Mira que sempre, des de petit, a ningúli ha semblat mai bé res del que he fet,i heus-me aquí, a la cresta de l'ona! enel millor moment, en plenitud de facul-tats, agafant el camí directe cap alspremis Pulitzer!

El resum de la meva vida pel què fa ales meves iniciatives?Tot suspés; la meva mare mai ha valo-rat res del què he emprés; 35 “tacus” itinc la síndrome de Peter Pan; anar-quista; mileurista amb tot el que aixòcomporta; membre del sindicat que harebut més hòsties els últims 80 anys i es-crivint l'editorial d'una revista intermi-tent, que ni tan sols aconsegueix sortiren paper al carrer per falta de fons; i noté definit si és el portaveu de la CNTd'Olot, de la Biblioteca Social o simple-ment una afició d'un grup de redacció

que com a mi, encara no els ha pres se-riosament ningú!

Aaaaah! Això és vida! A partir d'avuiquan surti al carrer m'assenyalaran ambel dit, xiuxiuejaran al meu pas, m'aplau-diran i exclamaran “¡Aí tus huevoscapao!”, la policia municipal amb uni-forme de gala, m'obrirà pas carrermajor avall, el ball dels gegants no co-mençarà fins que jo -el gran home- es-tigui assegut al palco i al final, ara sí queho veig clar: la ciutat d'Olot, amb apor-tacions dels seus ciutadans erigirà unaestàtua al cap de munt del Firal, on joapareixeré dalt d'un carro, implacable,amb una mà agafant les regnes de laquàdriga, amb l'Estatut dels treballa-dors a l'altre i trepitjant als éssers de l' in-framón que són la patronal i elssindicalistes grocs, i així, restaré omni-present, immortal! vigilant el destí d'Oloti per extensió de la comarca els dillunsde mercat...

Aaaaah... sí... aaaaah... síííí...

Espero que sabreu apreciar el quèesteu apunt de començar a llegir... Po-bres mortals!

Editorial

A per el Pulitzer!- Roy Montana -

tafanerel tafaner/maig del 2011 3

Redacció

Amb aquesta publicació, prete-nem omplir un buit a la premsa

escrita de la Garrotxa. Donat que a la comarca hi ha và-

ries publicacions escrites, amb “el ta-faner”, no pretenem ser unapublicació més que posi l'ènfasi enl'esdeveniment localista i poc com-promès ideològicament i volemdonar sortida a assumptes no neces-sàriament sempre vinculats a l'àmbitgarrotxí però, això sí, des d'una òp-tica llibertària.

Dit això, l'objectiu primordial d'a-questa publicació, és acostar al pú-blic en general a un ideal quehistòricament ha estat molt arrelat aCatalunya i també a la Garrotxa (toti que la historiografia oficial de Cata-lunya i la comarca acostuma a pas-sar per alt aquest fet). Un ideal que

les últimes dècades ha estat injusta-ment tractat per la societat que haoblidat moltes vegades les gransaportacions que va realitzar en elpassat i, perquè no, les que pot rea-litzar en el present i futur.

En definitiva, un ideal que ara ma-teix està present en molts àmbits iprojectes de la comarca i que ja nopassa tant desapercebut com fa unsanys i que lluny d’estar resistint per nodesaparèixer, els últims anys ha co-mençat a caminar amb pas ferm.

Als llibertaris, com a tals, no se'nspot encasellar en una sèrie de clitxersabsurds. Ni som tots okupes, ni cre-mem esglésies, ni posem bombes, niaspirem a una societat on tot seràdesordre i caos. No som imbècils.

Principalment, perquè som gent“normal” i que si bé alguns podenestar en cases ocupes, no és menyscert que la majoria estem treballant

al teu costat a l'oficina o al taller. Al-guns estem a l’atur i d’altres estemcomprant a la mateixa botiga que tui passegem pels mateixos paratgesde la Garrotxa que qualsevol altre.Tenim un cotxe, una hipoteca o unlloguer. Ens costa arribar a final demes i som tan emprenedors o gan-duls com el que més. I fins hi tot a al-guns ens agrada el futbol!

Per això. Perquè som com tu ocom l'altre, aquí tens el nostre mo-dest punt de vista. I ves a saber! pot-ser llegint aquesta publicació, moltsdels que mai ho hauríeu pensat, uspodeu adonar que sou també en elfons llibertaris.

Esperem que com a mínim “el ta-faner” no us deixi indiferents.

Amb la cultura i la revolució socialcap a un món millor.

L’òptica llibertària a la garrotxina:

“el tafaner”

tafanermaig del 2011/el tafaner4

Reportatge

Especial eleccions municipals

Sempre la mateixa cançoneta!

Feliç Millet

Partint de la base que el sistema de-mocràtic de representació parlamen-taria o de delegació de responsabilitatsés injust des del moment en que s'uti-litza la llei d'Hont com a mètode per re-partir el número de diputats a cadacircumscripció, podem afirmar quel'actual model de democràcia és dis-cutible.

Vegem un exemple per tenir clar aquè ens referim:

Eleccions al Congres dels Diputatsde l'any 2008:

PSOE 11.064.524 de vots i 169 diputats

PP 10.169.973 de vots i 153 diputats

IU 963.040 vots i 2 diputats

No cal ser una llumenera per veureque als d'Izquierda Unida surten clara-ment perjudicats, cosa que evident-ment ens preocupa poc, però queserveix com a exemple il·lustratiu perdefenestrar el sistema utilitzat en l'ac-tualitat en la “festa” de la democràcia.Aquest sistema en el millor dels casosestà pensat per afavorir el bipartidisme.Tot i que la dreta més reaccionària ar-gumenta que és per afavorir als partitsnacionalistes el fet de dividir el territorien circumscripcions electorals. Analit-zem els resultat en una hipotètica únicacircumscripció:

Eleccions reals el passat 2008:PSOE 169, PP 153, CiU 11, PNV 6, ERC 3, IU 2,

BNG 2, CC-PNC 2, UPyD 1, NA-BAI 1, CA 0, EA 0

Simulació amb una sola circums-cripció amb els vots del 2008:PSOE 161, PP 147, CiU 11, PNV 4, ERC 4, IU 14,

BNG 3, CC-PNC 2, UPyD 4, NA-BAI 0, CA 0, EA 0

Els canvis entre les formacions na-

cionalistes o independentistes són mí-nims, ja que guanyen o perden dipu-

tats en petites variacions, la qual cosademostra que l'argument de la dreta és

fals.L'únic canvi significatiu es produeix

per a IU, que augmenta 12 diputats.

Si al problema del mètode utilitzat,que fins hi tot fa que un vot a la provín-cia de Barcelona valgui menys que unde la província de Girona, donat queper obtenir un diputat a Barcelonas'han de sumar molts més vots que a Gi-rona, hi afegim el dèficit democràticque hi carreguen partits que en la elec-ció interna dels seus candidats (PP ésun exemple paradigmàtic) només hi in-tervé la junta directiva i no els seus afi-liats, i a això també hi afegim que lesllistes dels candidats no són obertes id'aquesta manera no pots escollir quiet sembla més capaç, sinó al personalque t'imposen els diferents partits enordre descendent, estem davant d'unaltre Dèficit -en majúscules- de falta dedemocràcia.

I bé, no ens oblidem que durant 4anys, a la ciutadania li és pràcticamentimpossible intervenir en el dia a dia delpaís. Primer perquè els partits en majo-ria fan i desfan a conveniència seva -odels poders fàctics que els subvencio-nen, multinacionals, entitats financeres,etc.-, i segon perquè fins hi tot s'ha defer un plano per poder convocar un re-ferèndum vinculant (les consultes per laindependència són un clar exemple decom excloure l'auto-organització po-pular de qualsevol resultat vinculant) ique no sigui il·legal, que encara potsacabar a la presó simplement per volerpreguntar al poble què pensa!

Sistema d'Hont(Sistema de repartiment de diputats a l’Estat)

Votshipotètics escrutats: 99.999

4 partits: A,B,C,D

Districte fictici al que li corresponen 5 diputats

(depèn del número de població).

1. S'ordenen les candidatures de major a menor

segons el número de vots rebuts:

A= 50.000

B= 30.000

C= 17.000

D= 2.999

2. Es contabilitzen els que tenen més del 3%

(3.000 vots), els que estan per sota desaparèi-

xen.

3. Es divideixen el número de vots de cada partit

entre 1,2,3... fins al número màxim de diputats

que corresponen al districte. En aquest cas 5.

4. A cada una de les 5 xifres més grans de la

taula se li atorga un diputat, de manera que el

repartiment queda de la següent manera:

5. Si els quocients coincideixen, se li atorga el

diputat al que hagi obtingut més vots.

6. En cas d'empat de vots, el primer diputat s'as-

signa per sorteig, i els successius de manera al-

ternativa.

Quatre pinzellades bàsiques.

Crítica clàssica del sistema.


Reportatge

El municipalisme llibertari és una idead'organització política basada en

institucions assembleàries d'índole veïnalque, practicant la democràcia directa,es federarien en una confederació demunicipis o comunes lliures, sent una al-ternativa a l'Estat. Formulada a partir dela tradició localista i municipalista de l'a-narquisme, va ser esbossada contempo-ràniament per Murray Bookchin.

Principis i objectiuEstà influït per l'ecologia social i no és

només una estratègia alternativa al sindi-calisme llibertari, sinó també una crítica al'èmfasi en l'econòmic d'aquest. Pel mu-nicipalisme l'important ja no és només l'es-fera econòmica, sinó la convivència, enla qual veu o pretén el motor del canvi.En aquest sentit, el municipalisme lluitaper l'alliberament dels municipis, conver-tint-los en insubmisos al poder estatal,amb la finalitat de, arribat a un punt, l'or-ganització municipal alternativa –d'igualtall federalista- sigui un contrapoder efi-caç a l'Estat centralitzat i al sistema eco-nòmic relacionat a aquest(mercantilisme, corporativisme, etc.). Enaquest procés, els municipis llibertaris,abans d'aconseguir el canvi social glo-bal, anirien definint una nova forma devida i comunitat practicant els valors èticsi organitzatius llibertaris i redefinint, d'igualmanera, les relacions dels humans en elsecosistemes. Formarien una confedera-ció de municipalitats que acabarien re-sultant en un ruptura amb l'Estat-nació.

MètodeEl problema que es planteja és el com

aconseguir un municipi anarquista dinsd'un sistema estatista. Això ha portat apostures que defensen la participació enles eleccions municipals a través de par-

tits polítics organitzats estructuralment mit-jançant democràcia directa que expan-deixin la seva organització al conjunt delmunicipi una vegada desbancats els par-tits burgesos. No obstant el municipalismeno s'esgota en l'estratègia electoral: al-hora planteja la via que seria l'organitza-ció social de baix a dalt, creantorganitzacions dins del municipi (de pro-ducció, de consum, ideològiques, cultu-rals, i de la resta dels serveis) que es fessinprou forts com per enderrocar el podermunicipal burgès i exigir una reapropiaciódel municipi per part de la societat, i, através de les seves organitzacions de de-mocràcia directa, definir la vida comuni-tària productiva, cultural i lúdica, entrealtres aspectes.També existeixen diferèn-cies de criteri, per exemple diversos mu-nicipalistes europeus marquen certadistància amb el que consideren de ve-gades el "parlamentarisme municipal" deBookchin, però reconeixent totes les altresimplicacions de la seva proposta, per laqual cosa prefereixen anomenar a laseva línia "municipalisme de base".

PràcticaL'actual moviment kurd relacionat

amb el Partit dels Treballadors de Kurdis-tan (PKK) està intentant de construir unasocietat civil sota principis del municipa-lisme llibertari. La seva variació ideològicareanomenada confederalisme democrà-tic es basa en un concepte publicat perAbdullah Öcalan el 2005. Diferent al queplanteja Bookchin l'organització generaldel moviment, la Koma Civakên Kurdistan(KCK), no busca l'oposició directa ambels estats-nació. Així suposen arribar a unapau estable a la regió de l'Orient mitjà.

Extret de wikipedia.

Municipalisme llibertari:

La opció polèmica dintre el món llibertari

Per saber més:

Sis tesis sobre municipalisme llibertari

Murray Bookchin

Biblioteca Social d’Olot

descarrega’l a: www.bsolot.info

16 pàgines.

tafaner6 maig del 2011/el tafaner

Xavier Arroyo Monsalve

Demo-cràcia, el poder del poble,la força de la comunitat... Pa-

raula que neix a Grècia fa més de2500 anys, i que resta en l'oblit més de2300 anys més. Que torna a sonar fados-cents anys en els parlaments deles monarquies europees, primer ambdret de vot de les oligarquies de sem-pre, després els homes, i des de no famassa les dones. Actualment faltarienque poguessin votar els immigrants, els“metecos” de l'antiga Grècia.

Tot i ser la democràcia el sistema degovern més ben valorat pel poble, ésmés aviat considerat el mal menor, jasigui en estats-república com en es-tats-monarquia. En el moviment lliber-tari no agrada utilitzar la paraulademocràcia quan s'utilitza per referir-se al model parlamentari actual,causa repugnància. La democràciaDirecta, que és la que propugna elmoviment llibertari, és la màxima aspi-ració de l'anarquisme organitzat, i defet es practica allà on hi ha un col·lec-tiu llibertari, CNT n'és un exemple. Queal sistema actual li diguin democràciaés una broma de mal gust. Més que

democràcia podríem dir que vivim enuna partitocràcia, una plutocràcia,una dictadura de les finances i políticadirigida per les elits familiars de sempre.I no són només als anarquistes que elsrepugna aquesta democràcia. Moltespersones ja s'han adonat de l'engan-yifa en què vivim, i n'és un exemple re-presentatiu el 40% d'abstenció en lamajoria d'eleccions de partits polítics.Tot i que més d'un que no vota, que nocreu en aquesta democràcia, ho faper que creu en la no-democràcia(feixisme), o simplement per desen-cant o desídia.

A Espanya, a Catalunya, i a totes lesdemocràcies capitalistes vivim el ma-teix model democràtic; la democràciarepresentativa (sigui en república omonarquia) esta basada majoritària-ment en partits polítics. La democràciarepresentativa és una forma de demo-cràcia que els anarquistes rebutgemcompletament. No acceptem repre-sentants, intermediaris, siguin personeso partits polítics que opinen i fan ennom nostre, que van de savis i ens trac-ten com imbècils ignorants i incapaçosd'organitzar-nos, sense ni consultar nifer el que l'individu o la comunitat

pensa i diu, demana, o exigeix. Quefan i desfan al seu parer, i que no espoden revocar del seu poder de re-presentació en qualsevol moment.

La democràcia representativa estàdel tot pervertida. Amb Partits políticscorromputs al servei dels capitalistes,amb sous i pensions abusius, i finan-çada amb prèstecs generosos debancs i caixes. Sectària, controladaper “barons”, o per families del poderde sempre, amb algun pària que ajudia dissimular l'elitisme. Amb un controltotal dels mitjans de comunicació iamb el Poder de mentir i obviar les no-ticies que'ls interessi, i llençar els seusdiscursos, que fa que la llibertat d'ex-pressió que diuen defensar sigui unaaltra fal·làcia. Competitius, sense unesperit públic d'unitat, fent-nos creureque han d'existir pols, i sigui impossibleel consens. Això en públc per que enprivat es posen d'acord ràpid. Es diuenrepresentatus i mai consulten el poble,en reunions privades de partit decidei-xen. I mai dimiteixen, s'apoltronen. Entot cas tenen un pacte de “cavallers”que fa que entre dreta i esquerra s'al-ternin els governs, almenys l'estatal.Mentiders professionals.

Reportatge

Democràcia directa:

La proposta anarquista.

Xè Congrés de la CNT el passat desembre del 2010 a Còrdoba.


Reportatge

Parlen de democràcia, i aquesta noexisteix ni als llocs de treball, a no serque la pantomima de les eleccions sin-dicals li diguin poder dels treballadors,però sí existeix a l'escola, però encaramés pervertida i autoritària. L'educa-ció de la democràcia directa a l'es-cola seria pura revolució, per contras'ensenya la pràctica d'una democrà-cia on el Poder sempre està en les èlits(el professorat, i en concret la direc-ció), i el poble (l'alumnat) amb una re-presentació simbolica i que maiparticipa (es que ni els delegats/desexerxeixen com a tals!).

Per contra els anarquistes creiem ipractiquem la democràcia directa,aquella en la no hi ha representants,sinó vocals del desig del col·lectiu,gran o petit. Democràcia directa ésescollir directament aquelles personesque faran una funció; ser vocals d'unadecisió presa per la comunitat ques'ha de comunicar a tercers, i si cal,coordinadors per la consecució d'unadecisió presa pel col·lectiu, personesque s'encarreguen de portar a lapràctica alguna tasca encomanadaper la comunitat, persones escollidesper una funció concreta designadapel col·lectiu i sotmesa al col·lectiu, isempre, persones que poden ser revo-cades de la seva funció en qualsevolmoment si la majoria així ho decideix.

Democràcia directa no és nomésescollir a persones i no a partits, o fer

referendums per que el poble digui sio no, es fer que totes les persones pu-guin participar activament en els tresestadis de la política; plantejar els pro-blemes, pensar i escollir les solucions, iportar-les a la pràctica.

És possible una democràca directaorganitzada al voltant de les unitatsdemocràtiques més simples ja exis-tents; les comunitats de veïns. Però lademocràcia representaiva les té domi-nades a través de les associacions deveïns, fàcilment manipulables.

Una democràcia directa, assemble-ària, de lliure participació, comunità-ria, organitzada federalment, és, ohauria de ser, una via d'acció políticapopular i veïnal, d'organització i acciódel tot afina al moviment llibertari. Ac-tualment és un àmbit important (ambimplicacions econòmiques i socials)dominat per la partitocràcia, i que noté quasi oposició pràctica i organit-zada des del moviment llibertari, en-cara menys una alternativa.

Una alternativa d'acció social peruna democràcia vertadera, la directa,seria crear una nova organització decaràcter veïnal municipal paral·lelaamb l'organització ja existent dels tre-balladors anarco-sindicalistes. On deforma anàloga el sindicat és el muni-cipi, la federació de sindicats, la fede-ració de municipis, etc. Elmunicipalisme llibertari, l'aplicació dela democràcia directa a nivell veïnal i

popular, amb contactes estrets amb elbraç sindical, pot ser una via regene-rada i actualitzada al nostres tempsd'acció revolucionària, sense haver departicipar en eleccions oficials (o coma molt participant-t'hi com a llista deveïns). Amb la pràctica d'un únic pro-grama; l'ús de la democràcia directa,amb l'objectiu d'un canvi de demo-cràcia, d'una democràcia representa-tiva a una directa, com una estrategiaper caminar cap a la revolució delpoble, i una organització social que lapugui sostenir, sense haver d'esperar aguanyar unes eleccions.

L'organització d'un moviment veïnalque practiqui la democràcia directaja és revolucionari i facilitarà la revolu-ció.

Per saber més:

El ABC del comunismo libertario

Alexander Berkman

Edita:

La Malatesta, Tierra de fuego, Utopia Libertaria

Any 2010

281 pàgines.

tafaner

Carles Santaeulària

El que ha passat a Japó a més d’un terratrèmol i untsunami d’efectes devastadors ensenya les orelles del

llop del risc que comporta la voracitat de la gran industriaenergètica capitalista. Concretament la crisi dels reactorsnuclears de Fukushima.

La civilització post-industrial és addicte a l’energia, elconsum d’energia pot ser el coll d’ampolla de la inèrcia delcreixement econòmic voraç i del consum i la obsolescèn-cia programada. A partir de l’esgotament dels hidrocar-burs, al final de la temporada de l’energia barata,sovintejaven novament les campanyes d’opinió en favorde les centrals nuclears. Es presenten com instal·lacions se-gures, netes i comparativament barates. Ben al contrari delque passa en realitat.

Tecnologia segura?El degoteig d’accidents en els que aquest al Japó

marca un punt àlgid desmenteix la seguretat d’aquestescentrals. A Japó tot fa pensar que centenars de milers depersones es veurien forçades a abandonar les seves casesa les regions properes a Fukushima i els increments d’isotopsradioactius viatjaran ben lluny i temps; pel que fa als efec-tes sobre la salut son insidiosos i majoritàriament apareixenamb posterioritat i de manera aleatòria entre la poblacióafectada, el que és una excusa perfecte per generar con-fusió de dades. Vint anys després les morts ocasionades perla radioactivitat de Txernòbil oscil·len entre dues dotzenesde persones i vuitanta mil, també milions de persones arreudel continent en pateixen efectes sobre la seva salut, de-penent de la independència del informes variats que enparlen. Els efectes de les radiacions perjudiquen de maneradesigual, sumades a altres elements ambientals i genèticspersonals. Però tots els experts reconeixen la causalitatsobre tumoracions i càncers, problemes de tiroides, neuro-lògics, immunitaris i cutanis i malformacions genètiques ques’han incrementat des de fa anys, malgrat les millores sani-tàries generals. Quina responsabilitat tindria la contamina-ció radioactiva com la de Txernòbil sobre aquestespandèmies del mon ric?. És discutible pel que fa al reparti-ment i la proporcionalitat amb altres causes com la ingestade restes d’ agroquímics alimentaris i els resultat de conta-minants i tòxics industrials escampats al medi. Coincideixenen efectes acumulatius i no immediats i en l’abandona-ment del principi de precaució pel que fa a evitar danysgeneralitzats a tercers.

Energia neta?De sempre hi ha nombroses incerteses sobre la tecnolo-

gia atòmica i problemes encara no resolts, a més de la se-guretat, com els dels residus, els costos de desmuntatge ila descontaminació de les centrals i els incidents, accidentsi riscos habituals al seu funcionament, que impliquen petiteso grans fugues radioactives que acaben a l’aigua, a l’at-mosfera, als camps del voltant o s’envolen a l’atmosfera ipersisteixen molts anys. A la majoria de casos els residus delcombustible es mantenen submergits en piscines tot espe-rant la construcció de confinament segur i permanent. Éspossible que encara es practiqui la manera salvatge dellançament a profunditats marines lluny de les aigües terri-torials sobiranes o els dipòsits incontrolats a regions africanespobres. La perillositat d’alguns components es manté mésenllà dels 20000, vint mil!, anys. Deixar aquest llegat a les ci-vilitzacions o formes de vida futures es pot dir qualsevolcosa, però en cap cas que sigui resultat d’una energianeta!.

Comparativament barata?Alguns recordem Lemòniz i us pregun-

tareu què se’n va fer d’aquella icona an-tinuclear. Era pràcticament acabada lainfraestructura i el govern va paralitzar laposada en marxa gràcies a l’oposició po-pular, i dels radicals d’eta, i amb compro-mís d’ indemnitzar els capitalistes pelsseus negocis insensats; a més hi ha uncontingent de la guàrdia civil que vigilaaquell indret. A aquest dos costos impor-tants s’hi ha d’afegir el de la moratòrianuclear que els socialistes varen fer ex-tensiva a tots els projectes i amb paga-ments indemnitzatoris a favor de les gransempreses elèctriques .

Cap altra inversió que no resulta ren-dible, per causa de la inseguretat i la im-possibilitat d’assegurar potencials danysa la població, seria impensable que elsministeris i els governs acordin el beneficiamb quotes i cànons que ens cobrencamuflats entre conceptes envitricollatsa les factures del consum.

Igualment la recerca, construcció,manteniment, seguretat i compensa-cions a les poblacions veïnes dels cemen-tiris nuclears son externalitats que nos’imputen com hauria de ser als comptes

8

Món ecològic

NUCLEAR O FUTUR (Actualització del vell dilema socialisme o barbàrie)

maig del 2011/el tafaner

Casa ecològicament sostenible

tafaner

de resultats de l’indústria nuclear. Els danys a la població, al territori a l’economia en els

casos de Txernòbil o ara a Fukushima es poden carregar,com faria qualsevol altra responsable de danys a tercers, ala comptabilitat de l’energia nuclear?. Amb aquests oblitsi mentides es pretén que la producció de les centrals nu-clears és comparativament barata. El cas més paradigmà-tic que es pot trobar d’externalització de costos ambientalsi socials. Ens pixen a la boca i hem de mirar si plou...

Els principis de precaució i la seguretat de la població ide les generacions futures no es tenen en compte pels in-teressos i la voracitat capitalista i les importants i concen-trades xifres de negoci que mou aquesta indústria, potentper doblegar els interessos polítics i crear un discurs de fal-sedats i ocultacions a la opiniió pública.

La llum del sol.El sol com a font primordial d’energia és a l’origen de

totes les formes primàries i secundàries d’energia de quedisposem. Provenen de l’energia solar de manera directeo indirecte la hidràulica: fruit dels cicle atmosfèric de l’aiguaque comença amb l’evaporació dels oceans i la evapo-transpiració de la biomassa, amb les pluges que nodreixenels rius; la eòlica que es produeix per l’escalf de les massesd’aire i els efectes Coriolis de la rotació; la biomassa resul-tant del creixement vegetal per la fotosíntesi d’energiasolar; en la forma geològica dels hidrocarburs té el mateixorigen en un passat de milions d’anys enrere, a base de se-dimentació, fermentació i pressió; l’aprofitament geotèrmics’esdevé de d’inèrcia tèrmica o de l’escalf del nucli terres-tre quan era part del mateix sol que ens marca el dia i lanit. Està clar que la transformació de les radiacions tèrmi-ques o fotoelèctriques dels raigs del dia són energia solardirecte. Fins i tot la nuclear intenta reproduir la combustióen cadena de neutrons que es produeix al nucli del sol.

Com és que, si el sol en ofereix energia en magnituds li-teralment inesgotables a escala humana, ens volen fercreure que l’aprofitament en les formes més netes, descen-tralitzades i sostenibles no és rendible?.

El problema (resposta)Fer possible un accés a la captació de l’energia, insis-

teixo sempre provinent del sol en darrer terme, equival afracturar la dependència, el monopoli, el risc de fallida,amb el que juguen els grans poders econòmics que domi-nen les nostres vides i hisendes.

Mantenir la ficció de la necessitat d’energia nuclear ésmantenir una dependència altament concentrada i mo-nopolística. Amb el seu acompanyament de línies d’altatensió amb gran despesa territorial i pèrdues superiors al50% de transport.

Si les fons energètiques poden ser descentralitzades, al’abast i disperses com l’energia eòlica i la solar fotovol-tàica, solar tèrmica, geotèrmica... que funcionen a escaladomèstica i comunitària, tard o d’hora esdevenen demo-cràtiques i autogestionàries i això seria la fi d’un negoci queel capitalisme no vol mentre pugui evitar-ho. I mentre elsconsumits ho tolerem mansament.

La ficció de la dependència de l’electricitat atòmicas’acaba si desfem el doble engany que la nuclear és ba-rata, neta i segura i que la insubmissió i la revolta popularno es possible en una societat consumista, complexa iacomplexada.

Però, com que la supervivència de la crisi ens ho exigeix,això pot canviar.

el tafaner/maig del 2011 9

Món ecològic

Casa ecològicament sostenible

tafaner10

Món ecològic


Les energies renovables aCatalunya

Actualment, la contribució de les energies re-

novables en el balanç d’energia primària a

Catalunya és reduïda. L’any 2007 el consum

total d’energies renovables en termes d'ener-

gia primària va ser de 742,5 ktep, represen-

tant el 2,8% del consum total d'energia

primària de Catalunya en aquest any (3,1%

si no es consideren els usos no energètics).

Si s'analitzen cadascuna de les fonts renova-

bles presents al nostre país es pot destacar

que:

*L’energia hidràulica és la principal font re-

novable present a Catalunya. A 31 de des-

embre de l'any 2007 la potència elèctrica

bruta instal·lada en energía hidràulica era de

2.360,6 MW, representant una producció

bruta d'energia elèctrica de 3.576,4 GWh,

equivalent a un 78,4% respecte la producció

elèctrica del conjunt de les energies renova-

bles.

*El consum de biomassa representa 236

ktep en termes d'energia primària l'any 2007,

equivalent a un 31,8% del consum total d'e-

nergies renovables. D’aquests:

oEl biogàs representa un consum de

40,8 ktep en termes d'energia primària.

oEls biocombustibles representen un

consum de 101,5 ktep en termes d'energia

primària.

oLa biomassa llenyosa representa un

consum de 93,7 ktep en termes d'energia pri-

mària.

* El consum de residus renovables va re-

presentar 134,3 ktep en termes d'energia pri-

mària l'any 2007, equivalent a un 18,1% del

consum total d'energies renovables.

* La producció bruta d'energia elèctrica

d'origen eòlic a Catalunya durant l'any 2007

va ser de 498,0 GWh, equivalent a un 1,1%

de la producció bruta total d'energia elèctrica

i un 10,9% de la producció d'origen renova-

ble.

* La producció bruta d'energia elèctrica

d'origen fotovoltaic a Catalunya durant l'any

2007 va ser de 29,7 GWh. En aquest mateix

any, la potència elèctrica bruta instal·lada a

31 de desembre era de 34,4 MW.

Font: Generalitat de Catalunya 09.11.2009


Conseqüències d'un accident pre-visible màxim a Alemanya

● Costos d'un accident previsiblemàxim a Alemanya: 5.000.000.000.000€

● Morts 14.500 immediat, 104.000consecutius

● Àrea de contaminació: 5.600Km2,

● inhabitable durant segles● Persones per evacuar: 2.900.000

[Deutsche Risikostudie, Gesellschaftfür Reaktorsicherheit, 1979 )

El risc d'un accident previsible mà-xima Europa és d'un 16%

● Cada planta d'energia nuclearestà exposada a errors humans i a di-ferènciestècniques.

● En la vida útil de 40 anys, el per-centatge d'un accident previsiblemàxim és0.1%.(Deutsche RisikostudieKernkraftwerke Phase B)

● Amb 155 plantes nuclears a Eu-ropa, el risc d'un accident previsiblemàxim és15.5%.

● Al món hi ha 440 plantes nuclears,corresponent al 44.0% d'un accident-previsible màxim a nivell mundial.

Escombraries Nuclears: problemasense solució

● La fissió Nuclear produeix escom-braries radioactives.

● El perill mortal per als éssers viusper la radioactividad dura centenarsdemilers d'anys.

● Cap país al món té solucionattècnicament el problema d'emma-gatzemarescombraries nuclears perun milió d'anys en un lloc segur.

● Les escombraries requereix vigi-lància permanent

● El transport d'escombraries és unperill i és car (Alemanya 2005: 26 mi-lions€/transport)

Reserves d'urani estan limitades

● Les reserves d'urani conegudes

(4.7 milions de tones) arriben nomésper proveirles plantes nuclears exis-tents per 65 anys sense fer-ne denoves (com l'energia fòssil).

● Els “reactors reproductors ràpids”,amb els quals es pretenia perllongartemporalment lesreserves, han fra-cassat per motius tècnics i econò-mics.

● La humanitat quedarà nomésamb les energies renovables.

L'energia nuclear no pot salvar elclima

● La mineria d'urani per a les plan-tes energètiques nuclears no estàlliure de producció deCO2.

● Si volem reemplaçar fins a l'any2050 només el 10% d'energia fòssilamb energianuclear, necessitem demanera immediata construir 1.000plantes nuclears noves.

● Resultat: La reserva d'urani per ales plantes noves és consumidatambé de formaimmediata.

L'energia nuclear crea escassosllocs de treball

● Energia nuclear és lucrativanomés per a l'operador en curt ter-mini – no per a la societat o elsusuaris;les energies renovables fomentenllocs de treball sostenibles.

● Exemple: L'any 2002 a Alemanyavan treballar en energia nuclearnomés 30.000 persones,però en ener-gies renovables 120.000 persones(53.000 en energia eòlica).

Extret de:

Ciencia…Ahora, Nº 20, setembre – octubre

2007

Món ecològic

+ Info a: anegx

http://anegxdelagarrotxa.blogspot.com/

Algunes dades sobre l’energia nuclear...

Mirant la radioactivitat a fukushima... sense comentaris....

Abdennur PradoPresident de la Junta Islámica Catalana y director

del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic.

(Sobre el meu llibre ‘El islam como

anarquismo místico’, ed. Virus 2010)

En realitzar aquesta comparacióentre l'islam i l'anarquisme, he

pretès recuperar una dimensió fona-mental a l'islam que sentim desapare-guda de l'escena, tot i ser la que mésnecessitem. Doncs, si atenem a la bio-grafia i a les paraules del Profeta, pocspoden posar en dubte que Muhàm-mad va ser un autèntic revolucionari,que va llançar un missatge igualitari,en nom dels oprimits, en contra de lesoligarquies del seu temps. Un missatgeplenament vigent, en el qual l'allibera-ment col·lectiu és inseparable de l'alli-berament individual, de la superacióde l'egoisme i el treball de poliment del'ego, perquè pugui reflectir les més no-bles qualitats. Un missatge de tornadaa la nostra naturalesa més profunda, arecuperar la puresa del bebè en unestat avançat de consciència. Unestat que passa pel lliurament incondi-cional a Al-lâh, la Realitat única de laqual tots partim i cap a la qual tots ensdirigim, i per la qual som convocats aviure en harmonia amb la resta de laCreació, com a éssers conscients de lanostra precarietat essencial de criatu-res, que reconeixen amb agraïment eldeute de la vida.

Per recuperar aquesta dimensió lli-bertària de l'islam, crec que resultasummament il·lustrativa la comparacióentre l'islam i l'anarquisme. Tenint sem-pre clar que una comparació no ésuna equivalència. No es tracta d'esta-blir una identitat forçada, sinó deposar sobre la taula una sèrie d'ele-ments comuns entre islam i anar-quisme, la proximitat del qual es faevident una vegada enunciats.Aquesta comparació ens serveix perindagar tant en la naturalesa de l'is-lam, com a tradició revelada, com enla naturalesa de l'anarquisme, com aideari polític o contrapolític sustentaten una ètica i en una visió positiva del'ésser humà i de les relacions naturals,

que inclou normes relacionades ambl'economia, tendents a aconseguiruna societat justa.

En què consisteix doncs aquestacomparació? No puc resumir el llibre,però sí m'agradaria destacar algunspunts.

En primer lloc, un fet central a l'islami a l'anarquisme, com és el rebuig de latirania i de l'autoritarisme, i una cons-ciència radical de la llibertat humana.L'anarquista ho expressa de maneranegativa: absència de govern:

“no reconec com a sobirans a

aquests poders mundans que actuen

moguts pels seus interessos personals i

les seves ànsies de domini, crec que

podem passar molt bé sense aquestes

estructures de poder”.

El musulmà ho expressa d'una altramanera: no hi ha poder excepte en Al-lâh:

“no reconec a un altre sobirà ex-

cepte a Al-lâh, Creador dels cels i la

terra, Força matriu de tot l'existent, que

no cessa de crear, que no pot ser re-

presentat i està més enllà de tot alló

que els éssers humans li atribueixen”.

Doncs això és el que significa sermusulmà: sotmetre's a la Realitatúnica, lliurar-se per força que està enl'arrel de l'existència, i no acceptarcom a absolutes cap de les seves ma-nifestacions. L'anarquista té problemesamb la paraula clau de l'islam: submis-sió, lliurament. El que no comprèn ésque, en afirmar que no se sotmet a resmés que a Al-lâh, el musulmà està pro-clamant la seva insubmissió davant elspoders d'aquest món, la seva no sub-missió a res creat.

El segon punt a destacar resulta sor-prenent: la comparació entre la críticade la religió instituïda que trobem enl'Alcorà i aquella traçada per algunsautors anarquistes. Tots els personatgesnegatius que apareixen en l'Alcorà sóngent religiosa: el Faraó, els mags, els hi-pòcrites, els asociadors… L'islam neix

com a resposta a la institucionalitzacióreaccionària de la religió, al servei delstatus quo. En aquest sentit, i per moltparadoxal que pugui semblar, el mis-satge alcorànic està més prop de lacrítica anarquista de les institucions re-ligioses que de moltes institucions ano-menades musulmanes. Doncs lanegació que fan molts ateus de la reli-gió és en realitat negació d'una religio-sitat alienant i posada al servei delpoder.

El tercer aspecte clau fa referènciaa l'ètica econòmica. En aquest punt,les dites del profeta Muhammad mos-tren una autèntica consciència socialper la seva banda. De forma més pre-cisa, la consciència que és necessariregular les activitats econòmiques, evi-tar els monopolis, la usura i l'especula-ció, l'acumulació de riqueses en unespoques mans. Al mateix temps, elposar en primer pla la dignitat del tre-ball i dels treballadors, la germanorque ha de presidir les relacions socials.

Lligats a aquesta ètica econòmicai a aquesta consciència social, existei-xen altres aspectes fàcilment compa-rables amb l'anarquisme, com sónl'igualitarisme, la solidaritat i l'ajudamútua, la presa de decisions en assem-blea, l'amor al simple i l'espontani, la di-mensió ecològica, la desconfiançacap a les pretensions del saber humà,la desconfiança davant els sistemescomplexos… i la yihad, aquest esperitde combat que tant neguit causa alspoders d'aquest món.

Són molts elements de trobada,més dels que podríem imaginar a sim-ple vista, que he tractat de desenvo-lupar en aquest assaig, de formadirecta, sense massa espai per les elu-cubracions. Molts elements en comú,que justifiquen la presentació de l'islamcom una forma d'anarquisme espiri-tual o místic.

tafaner12

Islam i anarquismeL’apunt


A continuació, a petició de la redacció de “el tafaner”, Abdennur Prado fa un petit esbós relacionat amb el seu llibre “ElIslam como anarquismo místico”. Lluny de passar desapercebut dintre dels cercles llibertaris, aquest llibre editat per l'Editorial Virus sorprèn donat elsparal·lelismes que dibuixa el seu autor entre l'Islam i la ideologia anarquista, que entre altres lemes ostenta el ja de sobresconegut “ni Déu ni amo” .

El personatge


“El títol d’aquest assaig reuneix tresparaules fortes, carregades de con-notacions. Cada una d’elles ja resultadifícil de fixar, podríem dir que casi esnega a ser fixada, desitja permanèi-xer iressolta, no codificada: islam,anarquia, mística. Tres paraules in-quietants, doncs ens remeten a possi-bilitats no realitzades, a penesesboçades, o que s’esvaeixen unavegada aconseguides (…). I, malgrattot, segueixen vivint en nosaltres comuna possibilitat latent de realitzacióindividual i col·lectiva, al marge deles grans estructures de poder que es-clavitzen a l’ésser humà. Una espiri-tualitat al marge de la religióinstituida, una vida en comú almarge del Capital i de l’Estat”.

Doncs, vosaltres mateixos/es, així co-mença aquest assaig “inquietant”,una posada en relació en tornaquests conceptes que sovint se’nspresenten allunyats des de l’evidèn-cia quotidiana però que compartei-xen camps d’activitat o prespectivescomunes. Una altra iniciativa convi-dant a la gimnàstica de la “dinàmitade cervell” de Virus editorial, projectepioner i cabdal de l’edició de mate-rial crític a casa nostra.

Per saber més...

El Islam como

anarquismo místico

102 pàgines8,00 €Viruswww.viruseditorial.net/

L’apunt

“L'ALCORÀ NO DIU RES SOBREL'HOMOSEXUALITAT”

(Part d’una entrevista al periòdic

Diagonal)

Diagonal: Quin és l'estat de salut delmoviment feminista islàmic? Quinestasques exerceixes com a codirec-tor del Congrés Internacional de Fe-minisme Islàmic?

Abdennur: El feminisme islàmic ésuna realitat emergent. Ara es treba-lla en diverses adreces: re-lecturade l'Alcorà amb perspectiva de gè-nere, conscienciació i divulgacióentre les bases, reforma dels codisde família patriarcals, enfortimentde xarxes transnacionals, col·labo-ració entre feministes creients i nocreients, etc. Es tracta d'una tascaimmensa, impossible de resumiraquí. Com a codirector del Con-grés, em limito a actuar com possi-bilitador. No tractem de presentar elfeminisme islàmic com un movimentmonolític, ni corroborar la nostravisió prèvia mitjançant la seleccióoportuna de ponents, sinó de reunirdiferents perspectives i contextos.

D.: Què diu l'Alcorà de l'homosexua-litat?

A.P.: Malgrat el que es pretén, insis-teixo que l'Alcorà no diu gens sobre

l'homosexualitat... És cert que tradi-cionalment s'han interpretat els pas-satges sobre el poble de Lot comuna condemna a l'homosexualitat,però això no resisteix el més mínimaanàlisi. Primer, perquè l'Alcorà no es-menta l'amor entre dos homes, sinóla promiscuïtat sense fre i la violació.Hi ha alguns que confonen l'un ambl'un altre, però amb això tan sols de-mostren fins a quin punt els prejudi-cis heretats es projecten sobre lalectura de l'Alcorà. D'altra banda, hiha alguns versicles alcorànics quepermeten intuir una acceptació del'homosexualitat.

“Atracció i ràbia”

“Webislam és un exemple de moltesde les coses que he tractat de plas-mar en aquest llibre. No es tracta demilitància anarquista, sinó d'una co-munitat interpretativa, basada en lagermanor i en l'ajuda mútua, en laqual no existeixen jerarquies artifi-cials. Des d'aquesta plataformahem estat capaces d'elaborar undiscurs islàmic contemporani, crea-tiu i crític tant amb el poder consti-tuït com amb les estructuresreligioses conservadores. D'aquí tantl'atracció com la ràbia que ge-nera... Webislam és el marc en elqual s'ha desenvolupat la mevavisió de l'islam com a anarquismemístic”.

Font:

Periòdic Diagonal.

Abdenur Prado

tafaner14

Opinió

“L'anarcosindicalisme re-presenta una alternativa,

avui massa marginal numè-ricament, però plena de vi-

talitat si entenem peraquesta, tot allò que saprespirar i tenir vida per si

mateix.Cal reconèixer quealguna cosa “deu amagar

misteriosament” aquest sin-dicat, si malgrat tot el que

s'ha dit, ha estat capaç deresistir tant gran temporal.”

Suso Garcíamilitant de CNT Betanzos (Galiza)

La situació sindical actual:

1. Els sindicats oficials.

CCOO i UGT acaparen avui diamés del 80% de la representació sindi-cal. Cadascuna d'elles diu tenir mésd'1.000.000 d'afiliats. Pot ser cert, i potser que aquestes xifres estiguin infla-des. És el mateix. La seva força no ra-dica en el numero d'afiliats sinó en elnumero de delegats obtinguts en leseleccions sindicals. Això és el quecompta a l'hora del repartiment delbotí. Aquest pastís està absolutamentrepartit ja. Amb certa lògica, l'Estat re-parteix subvencions segons aquestarepresentativitat. I per això el 80% deles subvencions directes va per aaquestes centrals. Però mantenir les es-tructures d'aquestes macro-gestoressindicals, precisa d'una mica més queels 12 milions d'euros que reben anual-ment per aquest concepte tal com vepublicat en el BOE.

El conjunt dels seus pressupostosseria doncs la suma de les quotes dels

seus afiliats, de les subvencions direc-tes de l'estat (representativitat), i la deles comunitats autònomes, diputa-cions, ajuntaments, acords bilateralsdiversos, ETS i la no menyspreable utilit-zació de milers de metres quadrats depatrimoni sindical. A això caldriasumar-li les milers d'hores sindicals i unamica del que sempre ens oblidem ique crec és la part més important delpoder econòmic sindical: El 0,7% de lamassa salarial de tots els treballadorsd'aquest país que va destinada a cur-sos de formació. Facin comptes, surtencentenars de milions. I qui gestiona enbona part aquests cursos? Doncs això.

Si damunt li sumem la bona disposi-ció que Empreses Públiques i privadestenen per captar dirigents sindicals pera llocs directius i polítics, doncs deduïmque els sindicats són una bona pe-drera de peces per a l'estructura del'Estat i del sistema econòmic. Vegin-seentre altres, els camins del camaradaFidalgo o del seu antecessor el cama-rada Gutiérrez (ex secretaris generalsde CCOO). “Els camins del Senyor sóninescrutables”.En resum, que poc ogens es pot esperar de qui és part fo-namental del sistema, i CCOO i UGT ho


Hi ha alternativa al model sindical actualTenim alguna cosa que aportar els anarcosindicalistes a la Societat?


Opinió

són.

2. Els sindicats alternatius

Excepte al País Basc (ELA-STV i LAB)i Galícia (CIG), la resta de sindicats otenen una representació molt baixa(USO, CGT) o bé són corporatius, sec-torials o marginals. La USO no creix desde fa dècades, i només alguns sectorsde la CGT, o el SAT andalús semblenmantenir el tipus i la lluita amb dignitat.

Per molt que alguns vulguin fer lec-tures diferents, la veritat és que portemaixí des de fa 30 anys. No sembla queaquest model vagi a canviar a curt ter-mini. Com a molt, altres sindicatspoden aspirar a obtenir alguna victòrialocal o sectorial, a arribar al 10% queels permeti asseure's a negociar, peròtot això que es guanya, ho perden peruna altra banda. Molts anys d'esforç ideixant en el camí molt d'allò al queno es volia renunciar.

És possible que dels esdevenimentsrecents pogués sorgir una confluènciade sindicats d'esquerra que escinditsde les CCOO vulguin recuperar un sin-dicalisme de base i combatiu. Algunacosa semblant a com ho van fer lesmateixes CCOO als anys 70. El seugran problema és deixar a un costatels lideratges, personalismes i regnesde taifes de cadascun, moltes vega-des amagats o justificats en suposadesdiferències ideològiques o partidistes.

L'experiència ens ha ensenyat quedes de la transició el camí ha estat jus-tament el contrari. Desaparició gra-dual de sindicats d'esquerres ienfortiment del binomi CCOO i UGTque no dubten a repartir-se al 50% elsresultats electorals sense posar endubte el resultat final havent pactat nodenunciar-se mútuament en això queanomenem “joc electoral”. El bi-sindi-calisme perfecte.

3. L'anarcosindicalisme de la CNT

L'anarcosindicalisme representauna alternativa, avui massa marginalnumèricament, però plena de vitalitatsi entenem per aquesta, tot allò quesap respirar i tenir vida per si mateix.Calreconèixer que alguna cosa “deuamagar misteriosament” aquest sindi-cat, si malgrat tot el que s'ha dit, haestat capaç de resistir tant gran tem-poral. Aquest secret no pot ser en ex-clusiva el tenir una militànciaabnegada, uns altres també la tenen.Potser tingui alguna cosa que veure la

coherència entre els seus principis (elque diem ser), les seves tàctiques (elque fem) i les seves finalitats (el que so-miem). I potser també, el que no ne-cessitem massa retòrica per anomenara les coses pel seu nom.

Però els militants de la CNT nopodem abastar-ho tot, hem de triarquines són les nostres prioritats, centrar-nos en aquelles coses de les quals pu-guem recollir fruits, organitzar-nos,enfortir-nos, créixer.

Crec per tant, que la CNT, el seumodel, té futur. Necessitem que tinguifutur. La CNT té continent i contingutpropi per convertir-se en alternativa.Ningú té una recepta màgica, sola-ment el caminar, els encerts i els errorsens aniran marcant el camí. Us deixonomés unes idees de com crec quehaguéssim d'afrontar el futur, i ho faigdes de l'experiència de 30 anys de mi-litància en aquesta Organització, peròsobretot des de la senzilla visió d'un sin-dicat petit d'una localitat petita: Be-tanzos (Galícia). Un sindicat que encerta mesura s'assembla al vostre d'O-lot.

Propostes per a l'Organització i per ala Societat.

● Una organització que aspira a sereina per als treballadors no pot re-crear-se ni en les auto-marginacions nien les auto-complaences vàries. Peraixò les formes, són molt importants. Noes pot actuar des de la grandiloqüèn-cia perquè això no és creïble. I nopodem estar enganyant-nos una ve-gada i una altra. Solament la practicadel nostre model encara que sigui deforma modesta, pot ser alternativa al'estat de les coses que avui veiem.

● No és cert que el nostre model tin-gui més possibilitats a les grans ciutats.És més, en els últims anys, hem demos-trat que en les petites localitats (el Pilarde la Horadada, a Alacant; Lebrija aSevilla; Betanzos a Galícia), són algundels molts exemples que demostrenque allí on existeix un contacte directeentre militants i població, el nostre tre-ball té més sentit. Els sindicats d'aques-tes localitats són en el geogràfic el queles seccions sindicals són en l'Orgànic.Són la CNT trepitjant terra, i no simplesteories sense comparació amb la rea-litat. Els pobles són a la gent del carrerel que les fabriques són a la gent quetreballa en elles. Si no tens gent aquí,no existeixes. Però si tens gent, i fas lescoses bé, et guanyes l'adhesió de

Cándido Mendez(Badajoz, 28 de gener de 1952)

Secretari General de la UGT

Ex-diputat a les Corts Generals per Jaén pel

PSOE i figura nefasta on les hi hagi, ha signat

o acceptat disimuladament tota mena de retalla-

des en els drets laborals donada la seva dilatada

carrera com a Secretari General de la UGT durant

17 anys.

Just despres de la Vaga General del 27G del 1994

agafa el càrrec de Secretari general, començant

una carrera imparable amb el bolígraf. En el seu

haber hi té entre altres:

1993/1994. Nova reforma de l’Estatut dels Treba-

lladors. Mesures Urgents pel

Foment de la Ocupació. Legalització de les ETT.

1997. Acord Interconfederal per l’Estabilitat al Tre-

ball. Acord Interconfederal

sobre Negociació Col·lectiva. Acord sobre Cober-

tura de Buits.

2002. Nova reforma laboral per “Decretazo”.

2006. Nova reforma laboral amb l’excusa de fre-

nar la temporalitat es precaritza

la contractació indefinida.

2010. Nova reforma Laboral per “decretazo”, però

aquest cop acompanyada per la desídia “sindical”

d’UGT i CCOO a gran escala.

Acord i Reforma fins hi tot semblarien paraules

positives, però la pèrdua de drets ha estat

enorme.

Un detall...

tafaner16

Opinió


CNT Olot i la problemàtica de la

implantació sindical a la GarrotxaCNT Olot

La dificultat localista i rural.

S'ha de partir de la base, que la im-plantació sindical i la dificultat peraconseguir-la a les zones rurals no ésde cap manera comparable a la deles zones urbanes.

Aquí, a les zones rurals, com és arala comarca de la Garrotxa i més con-cretament a Olot (població amb30.000 habitants), la major part de laindústria és petita o mitjana i la idiosin-cràcia de la majoria de la poblacióautòctona tendeix al conservadurismei es redueix en moltes ocasions al co-mentari de “encara gràcies que etdonin feina”. Això ve donat perquèaquí, qui més qui menys et coneix “devista”, i destacar per motius sindicals oper extensió tenir un tarannà reivindi-catiu, en general, et pot causar pro-blemes per trobar feina més

endavant.

Això s'agreuja si el tipus de sindica-lisme que duus a terme és a diferènciadels dos altres sindicats locals (CC.OOi UGT) ofensiu i no simplement per om-plir l'expedient i ajudar a que tot con-tinuï igual que el dia anterior. Així éspracticar el model de CNT en unazona com la nostra: t'hi jugues “eltipus”. No obstant això, com exposa-rem més endavant, estem aconse-guint implantació i comencem a crearconfiança en el nostre model sindical.

Qui fomenta la desmobilització?

Tenint clar que hi ha diversos factorsmés enllà dels purament sindicals quecontribueixen a la desmobilització so-cial, el fet de que les centrals “sindi-cals” oficials (CC.OO i UGT) no posenespecial interès a les zones rurals,donat que pocs beneficis econòmicsels representa la defensa d'un sector

on a nivell comarcal pot suposar unapoblació activa d'entre 30.000 i 35.000persones, de les quals, si ens atenim ales xifres generals de l'Estat espanyol,només un 14% estarà sindicat (moltmenor a la Garrotxa, però no tenimdades oficials) i d'aquest percentatgeuna part estaran en empreses demenys de 50 treballadors, i com a con-seqüència sense poder muntar un Co-mitè d'Empresa (una de les principalsfonts de subvencions econòmiquesper als sindicats oficials), fa que aquí esdestini una mínima part dels recursostan humans com econòmics. Si a aixòhi afegim la feina que implica extirparla falsa creença de que només hi haun model sindical possible dintre la le-galitat laboral vigent -això és el de Co-mitès d'Empresa- la implantacióanarcosindical i el seu sistema de Sec-cions Sindicals és converteix en unaempresa realment difícil, que de micaen mica anem desemmascarant desde la CNT.

molts, i el respecte de tots.● Si ens alliberem de certs comple-

xos de petitesa, de certs hàbits d'autoexclusió i d'una responsabilitat de ve-gades asfixiant per la nostra Història. Siens limitem a treballar, a fer les cosestal com les entenem nosaltres. Sensefer malabarismes justificatius i anant di-rectament al gra de l'assumpte que noés un altre que donar-li als treballadorsuna eina útil per a la defensa dels dretsmés bàsics primer i de millores i con-questes en la nostra condició d'assala-riats després, llavors podremplantejar-nos més tard, anar a permetes majors com són la transformacióradical de la Societat cap a una quesigui Justa i Igualitària.

● Perquè el nostre discurs no siguiaixò, un altre discurs més, solament hiha una cosa que podem fer i no ésmés que “predicar amb l'exemple”. Lagent està farta dels polítics i tambédels sindicats als quals veuen al cap ia la fi com alguna cosa similar. La CNTquedarà exempta d'aquesta crítica sino actuem de forma diferent. Menysxerrameca i més demostració practicadel que diem.

● Els resultats del nostre treball no vin-

drà mai de les crítiques que fem a al-tres Organitzacions sobre la sevaforma d'actuar, sinó de com ho femnosaltres. En comptes de buscar acos-taments amb els més propers, sensetenir per això que renunciar al nostremodel, el “caínisme”, la falta de res-pecte a la pluralitat en les opinions,l'estar contínuament autoafirmant-secom els únics, els autèntics, són sensdubte una altra de les perdudes detemps que ens impedeixen fer el nostretreball amb honestedat. Encara avuisegueix sense entendre's que la ri-quesa de la nostra Organització resi-deix precisament en la diversitat, en lapluralitat, en el federalisme. I el tracta-ment que se li dóna per alguns a lapròpia diversitat idiomàtica és bonaprova d'això.

● Els treballadors no som ximples iposem a cadascú al lloc que es me-reix. Per desgràcia per als anarcosindi-calistes, fins avui no hem sabutdemostrar-los que la solució als proble-mes, passa irrenunciablement per quecadascú assumeixi la seva responsabi-litat. Però com que a tossuts no ensguanya ningú, seguirem una vegada iuna altra fins que tornem a ser real-ment la Confederació Natural de Tre-

balladors i de sindicats anarcosindica-listas.

● Per això ha arribat el temps de en-greixar la màquina. La propaganda,l'acció, l'exemple. És un llarg camí sí,però només avança qui dóna passos,sense por a caure. La CNT hauria d'es-tar present en tots els conflictes socialsi laborals del nostre entorn sense im-portar-nos les sigles o la procedènciadels afectats. Si alguns vénen a la CNTserà pel que fem, no pel que diguem.

● La CNT va néixer en el seu momentcom a aglutinant de tots els organis-mes obrers que rebutjaven el modeloposat, llavors la UGT. Avui actuemexactament a l'inrevés. Volem crearun model i que els altres vinguin a ell, ino construir un model amb l'aportacióde tots. Solament hauria d'unir-nos 3principis bàsics, tota començar per lateulada abans que pels fonaments.

Crec que la CNT d'Olot és un bonexemple de com fer, i no es mereixque li donem més la llauna, amb lesmeves paraules.

Salut.


De fet la desmobilització obrera, enaquestes zones rurals, augmenta si elssindicats oficials han estat els únics re-presentants “sindicals” durant més de30 anys (existeixen i existien altres sindi-cats, majoritàriament corporatius, peròel nombre d'afiliats és i era meramenttestimonial). Tal desmobilització és enpart atribuïble a conseqüència del de-legacionisme que fomenten els allibe-rats sindicals de què disposen lesesmentades centrals a Olot (tinguemen compte que el responsable de laUGT porta uns 20 anys a la poltronalocal per exemple), i això ha fet quehagi estat dur poder començar a im-plantar el model anarcosindical a ni-vell d’afiliació a fàbriques, tallers,superfícies comercials, etc.

També hem d'admetre que potseren determinats moments no hemsabut fer-nos entendre suficientment ila desmobilització obrera no és nomésatribuïble a factors externs a l'anarco-sindical. A més hi hem de sumar el fetde que l'extremada joventut i inexpe-riència dels refundadors de CNT a Olotl'any 1998 no va ajudar a que treballa-

dors que s'hi juguen el plat a taula con-fiessin en aquells joves “eixelebrats”dels inicis del nostre sindicat a Olot.

Tot i això, de mica en mica s'omplela pica i podem parlar actualmentd'un veritable inici de implantació deCNT. Tinguem en compte que ensanem acostant al centenar d'afiliatsen una població de 30.000 persones. Elpercentatge del total d'afiliació sindi-cal no és tan menyspreable com a al-guns els agradaria i si continuem fentla feina bé potser ens seguirem guan-yant la confiança de més treballa-dors/es.

La realitat de la implantació sindical aOlot i comarca.

Pel que fa a la implantació de Sec-cions Sindicals (òrgans sindicals reco-neguts per la Llei Orgànica de LlibertatSindical) als centres de treball, encaraés minoritària i es podria dir que tot justcomencem la feina en aquest as-pecte, donat que és en els últims tresanys on hem aconseguit un nivell

Opinió

Si a això hi afegim la feinaque implica extirpar la falsa

creença de que només hiha un model sindical possi-ble dintre la legalitat labo-

ral vigent -això és el deComitès d'Empresa- la im-plantació anarcosindical i

el seu sistema de SeccionsSindicals és converteix en

una empresa realment difí-cil, que de mica en micaanem desemmascarant

des de la CNT.

tafaner18

Opinió

òptim de formació sindical i laboral, laqual cosa ens permet començar acrear-ne algunes als llocs on tenimcompanys/es més preparats i no estansols enmig d'una plantilla que en lamajoria dels casos ni tan sols estan afi-liats als sindicats oficials i la seva pre-paració i coneixement sindical éspràcticament inexistent.

La qüestió és que ara ja tenim unesquantes Seccions Sindicals, les qualshan aconseguit d'una manera o altrefer una bona tasca als seus llocs d'im-plantació tal com s'ha pogut consta-tar a través dels mitjans d'informaciólocals en diverses ocasions.

Creiem que el fort desprestigi delssindicats oficials ha estat una altra deles coses que ha jugat al nostre favoren el procés de implantació i probad'això, va ser la contundent resposta icapacitat de mobilització a nivell localque vam aconseguir com a CNT elpassat 29 de setembre del 2010 a l'A-turada General convocada contra laReforma Laboral. Hem de tenir encompte que en aquell moment es vaintentar coordinar esforços ambCCOO i UGT des de la CNT, però novam rebre cap resposta per part delsdirigents d'aquestes centrals, i la sevaafiliació desconeixia la nostra iniciativasegons vam poder constatar en diver-ses ocasions (una proba més de per aquè compten amb els afiliats debase).

En resum, això va desembocar endos manifestacions paral·leles: una almatí (convocada per CCOO i UGTconjuntament) que va aplegar uns 200

manifestants, i una altra a la tarda(convocada per CNT) amb 150 mani-festants. Les xifres són petites per a lesgrans zones urbanes, però aquí aixòsurt de l'habitual.

Una opció viable.

Entenem que això dóna un clarexemple de com està la balança sin-dical en aquest moment a casa nos-tre, i cal que des de la CNT fem untreball seriós i encaminat a recuperarla consciència de classe entre els tre-balladors/es, per així poder plantejaruna opció viable en aquest futur tanfosc que se'ns està dibuixant última-ment a conseqüència de la crisi Sistè-mica i les retallades socials que aixòestà comportant.

Recuperant la consciència declasse recuperem l'esperit de lluita iamb l'anarcosindicalisme un mètoded'organització horitzontal, on cadascúprengui consciència de les seves ne-cessitats individuals i col·lectives. És aixíon la força real que rau en la classetreballadora pot començar a créixer.

Està clar, que el model sindical im-perant és incapaç de fer-hi front i alsfets ens remetem. Cal buscar altresvies de lluita i l'anarcosindicalisme estàdisponible.

Durant la manifestació del passat 29 de setembre del 2010.

Per saber més:

Democràcia y sindicalismo

de Estado.

Fernando Ventura Calderón

Ed. Fundació Anselmo Lorenzo

Madrid 2004

539 pàgines.



Opinió


Opinió

Joan Sumarca

Somiar no és cap mal. De fet si no fosper això, moltes iniciatives, victòries i

per què no derrotes, ni tan sols existirien.Amb fracàs o sense, si alguna cosa valorode la meva vida és haver nedat contra co-rrent perseguint un somni que s'esmuny, i quemalgrat tot, tan perseverant com sempre,continuo a la saga.

En moltes i repetides ocasions m'han trac-tat d'il·lús, somiatruites, o m'han dit la ja re-current i lapidària frase “quan et facisgran...”. I ja tinc una edat, eh! Bah! A lamerda!

Jo sóc tossut de mena quan crec quetinc raó. I això necessàriament no vol dir quesigui estúpid -encara que m'han dit de tot!-,tot i que a vegades he aconseguit compli-car-me la vida. El fet de donar la cara i, solo acompanyat intentar aconseguir el quècrec que és just, considero que és una de lesfacetes que em defineix com a persona , laqual cosa valoro molt tal com ja he dit an-teriorment.

No pretenc anar per la vida de “caba-llero andante”, però el què és just, és just.

Arribat a aquest punt de convenciment,i amb descendència en la qual meravellar-me observant-la, ara tinc l'aspiració de trans-

metre-li un bocí d'aquest neguit per tocar,perseguir, mirar allò que no està permès. Noparlo d'ideologies ni mals hàbits o tics per-sonals, sinó de l'arrel mateixa de l'assumpte:transmetre l'amor per un mateix.

Calers! calers no crec que en transmetigaires, però d'amor propi... ui! d'amor propi!

Si tens amor propi, et respectes a tu ma-teix i això en aquesta vida és important. Nosempre és fàcil , a vegades és extremada-ment difícil. Tan ,que fins hi tot ho has de dei-xar... fins que se't torna a posar la mateixaceba al cap ,és clar!

Saber si això m'ha servit per ser millor per-sona no ho sé, però m'agrada pensar que sí.En una societat opressiva com la que vivimo més aviat sobrevivim, l'amor propi i el noamagar el cap sota l'ala crec que més aviatet fa millor persona.

Ep! i no confonguem amor propi amb unego desmesurat. Evidentment tot té el seucostat dolent i tal com li va passar a DarthVader es pot caure al costat fosc de laforça. Oh i tant!

Tot això és positiu si s'administra bé i unbon dia pots trobar-te al nano mirant lalluna, asseure't amb ell i dir-li: veus la lluna?Doncs... no ens aturaran!

Somiatruites


Opinió

Grup anarquista X llogar-hi cadires

Lluny de voler crear escola i serposseïdors de la veritat absoluta,

observem amb mals ulls el que algunscompanys idolatren o admiren: la vio-lència al carrer en qualsevol menad'agitació o protesta social.

Aquests companys, majoritaria-ment provinents dels sectors insurrec-cionalistes de l'anarquisme, que tot iser minoritaris pel que fa a Catalunya,aconsegueixen enfonsar qualsevol ini-ciativa seriosa que la resta del movi-ment anarquista o reivindicatiu engeneral aconseguim dur a terme. Sónl'excusa perfecte perquè els mitjans decomunicació de masses, controlatsper les oligarquies de sempre, denostinla idea anarquista, apareixent aquestacom quelcom desastrós buit de pro-postes, sense capacitat organitzativacoherent i útil.

Aquests companys, en algunscasos per conviccions ideològiques,però en molts altres per poc més queper saciar el seu ego personal i poderexplicar batalletes, sobretot si aconse-gueixen l'estupidesa de cremar uncotxe de la policia i sortir a la foto del'endemà trencant aparadors d'enti-tats bancàries, immobiliàries i un llargetc. de paràsits i explotadors socials,no se'n donen compte o els importapoc que el moviment llibertari en ge-neral continuï indefinidament minoritariper tal de poder dormir tranquils quanarribin a casa amb la “feina” feta.Estan condemnant al moviment lliber-tari a la marginalitat permanent, i sorthem tingut últimament les diferents or-ganitzacions i iniciatives llibertàries depoder avançar significativament mal-grat l'actuació deplorable d'alguns.

Els importa una merda si als demés-tot i compartint molts punts de vista,objectius i finalitats amb ells- , ens hacostat hores , dies o anys construirquelcom amb un relatiu èxit. Tard o d'-hora, quan veuen l'oportunitat de ca-muflar-se enmig d'una protesta (i nosabem quasi mai si són companys opolicia provocant el fatal episodi),com la del passat 29 de setembre aBarcelona o la de torn, decideixen uni-lateralment transformar un acte orga-nitzat per altres entitats en una batallacampal al carrer, tot en ares del sacro-sant insurreccionalisme i la puresa d'i-dees, incapaç de coordinar-se mésenllà de petits grupúsculs, que detes-

ten qualsevol intent organitzatiu dellarg abast, però que s'aprofiten d'ellper fer-se sentir i sortir a la foto, donantcarnassa als mass media.

Estem a favor de que l'anarquismedeixi dogmatismes i tics del XIX i de laprimera meitat del XX, que en poc ores ajuden a revitalitzar un anarquismeper al segle XXI. Estem a favor de noassenyalar amb el dit iniciatives d'altresque es proclamen anarquistes i que enpoc o res compartim els mètodes queutilitzen per a una finalitat comuna,però n'estem tips de no dir res quanalgú no deixa d'aixafar la guitarra sis-temàticament sense tenir cap plante-jament de llarg abast i a qui pocpreocupa si som 4 o 10, que farà exac-tament el mateix. Es pensen que ambla lluita al carrer d'una minoria crema-ran o aixafaran el que realment s'hau-ria d'anorrear del poder establert? Perfer marxar calent al llit a un antidisturbiso buscar feina als vidriaires o a la bri-gada municipal, no anem enlloc com-panys! La vostra actitud egoista,simplista i d'autocomplaença és es-pantosa.

Un dia, si aconseguim ser un altrecop una ideologia de masses, potser síque ens haurem de plantejar dur al-guna acció contundent, perquè lla-vors alguna possibilitat tindrem i noserem incompresos per la majoria dela població. Tots sabem, que un règimexplotador no s'aparta si no se l'em-peny per a desgràcia de tots i totes.Però companys, la lluita ara no és la del'aldarull esporàdic i estèril. La lluita araés fer-nos entendre i escoltar. És nete-jar la societat de prejudicis i informa-cions falses sobre l'anarquisme i tot elquè l'envolta. L'anarquisme és solidari-

tat, suport mutu, organització i la mésalta expressió de l'ordre i per sobre detot llibertat. Intentem positivar les acti-tuds i no deixem brollar incontrolada-ment una ràbia que si bé està`plenament o moralment justificada,en aquest moment és un pal a lesrodes dels interessos llibertaris.

Anem tots/es a una. Deixeu d'en-fonsar la feina de tots i totes!

Avancem! positivem la lluita!

Per saber més:

Errico Malatesta y la violencia revolucionaria

Alfredo M. Bonanno.

El Bardo ediciones, Barcelona 2010

50 pàgines.


Opinió

Fernando Ventura

Aquest article ja l'he llegit en altres oca-sions, als setanta, als vuitanta, als nor-

anta, amb el canvi de segle… Que ens seguimfent la pregunta sobre la nostra vigència, és a dir,que ens preguntem si posseïm vigor, força, activi-

tat, capacitat política creadora per influir en la vidaquotidiana i per transformar el món, és quelcomcuriós. Per ventura podem dubtar d'això? Aixíque sí: els anarquistes estem vigents. Explicaré el

com, al meu entendre.

Hi ha dues maneres mitjançant les quals l'a-narquisme està present en la vida social. Unad'elles, és a través dels pobles que situen l'anar-quisme en el candeler, en adoptar els seus prin-cipis antiautoritaris, i emprar els seus mètodesdirectes i participatius en les seves activitatscol·lectives. Ho contemplem en moviments demasses (gestats lentament) que duen a termeocupacions de terres, lluites contra el deute,contra la pobresa, contra els abusos del poder,protestes que esclaten quan menys s'ho esperaun i que passen a la primera plana de les pàgi-

nes dels periòdics. Hem pogut contemplar-los aAmèrica Llatina: Veneçuela, Bolívia, Equador,Guatemala, Mèxic, Tunísia… En diversos païsosl'acció de poblacions a través d'organitzacionssindicals, de barri, estudiantils, ha portat a la pi-cota a governs tradicionals, han trencat xarxescaciquils…, i han encimbellat al poder a nousactors. Normalment els anarquistes, en aquestsmoviments, són una petita minoria, i els revolto-sos que empren els nostres procediments i lesnostres paraules subversives, ni tan sols sabenque estiguin expressant els seus desitjos mitjan-çant activitats que formen part de la cultura delsanarquistes.

La segona manera mitjançant la qual l'anar-quisme té vigència al món (vigor, força, eficàciaa l'hora de dur a terme els seus plans), és mitjan-çant la presència activa i nombrosa d'anarquis-tes, organitzats de manera formal o informal. AXile, a Grècia, a Espanya, Argentina, a EE.UU…,en desenes de països, si s'ha de jutjar per l'activi-tat i les notícies que es reben de per allí i peraquí, es formen grups, s'entaulen discussions, i l'a-narquista forma part dels processos socials.

Vigència de l'anarquisme:un gran moviment basat en la Unió i la Solidaritat, per canviar

el món.

Vigència de l'anarquisme:un gran moviment basat en la Unió i la Solidaritat, per canviar

el món.

Un procés social, per dir-ho d'algunamanera, és un conjunt d'esdeveni-ments que porten al poble a organit-zar-se per afrontar manques opressions, que no obtenen alleujamenta través dels draps calents del sistema.Procés social que s'estigui gestant enaquests moments, és, per nomenar-neun, el del deute, que en un temps in-determinat portarà a milions de perso-nes a deure quantitats de dinersimpossibles de pagar, no solament abancs i a l'Estat, sinó també a gransempreses, a constructores, a compan-yies, a universitats, a clíniques i hospi-tals, a tot un seguit de institucions quevan anar donant crèdit a gent sensediners a canvi de serveis, de productesde consum, o simplement de menjar.Arribarà el moment, en què s'aconse-gueixi la “massa crítica d'ofenses”, és adir, un cúmul de danys que fan que,sense saber ni com ni per què, s'agluti-nin petites organitzacions en barris, es-coles, fàbriques, cantonades, tot això

s'expandeixi, i milers de persones escla-tin, deixin de buscar-se la vida indivi-dualment, i comencin a murmurar ales places, a caminar pels carrers ambun cabreig que t'hi cagues, i a bolcarles furgonetes dels antidisturbis. I si noés pel deute, serà per la pujada depreus de l'energia i del menjar, seràper la destrucció dels sistemes de se-guretat social i pensions, serà per al-guna cosa o per tot. Els capitalistestenen tants fronts oberts, tantes con-tradiccions, tal muntanya de proble-mes insalvables, que no saben comcarall sortir dels garbulls en els quals ellsmateixos es fiquen. De moment, surtendel pas a força de robar-nos, no sola-ment la producció present, sinó fins itot la futura que encara no existeix.Però això no es podrà sostenir de ma-nera indefinida.

Així que els anarquistes tenim perdavant una alegre tasca que escome-tre, la mateixa que els nostres prede-cessors al segle XX, a Argentina, aEspanya, a Mèxic, a Rússia…, quanvan ser els àcrates, no els que es vanveure arrossegats per la voràgine delsesdeveniments, sinó els subjectes quevan estructurar sindicats, organitza-cions de defensa, veïnals, estudiantils,els que els van donar cos, estatuts, fi-nalitats revolucionàries, principis eman-cipadors, caràcter de classe, imaneres d'actuació llibertaris, als pro-cessos socials que els van tocar en labatalla. Nosaltres hem de participar enla que se'ns ve al damunt (molt més dela que ja tenim damunt), no com a ac-tors secundaris arrossegats pel poble,sinó com a protagonistes.L'anarquismevigent, és a dir, l'anarquisme que pos-seeix vigor, força, raons, eficàcia enl'acció, és el que es reivindica: som lli-bertaris, som els i les anarquistes, elsque volem la no-dominació, els quedefensem la llibertat i la igualtat, elsque practiquem l'ajuda mútua i l'acciódirecta, federals, independents, con-traris a tot poder i autoritat. Aquesta ésla nostra inspiració, la nostra marca, elnostre senyal d'identitat, la nostra basecomuna. Tots i totes, anem a ocuparun lloc en la lluita social, el que vul-guem, aquell pel qual estem més ca-pacitats, i una vegada en ell, no ensfaran retrocedir ni un pas, al contrari:anem a menjar-los terreny als arquistes,al patronariat, als del partit de l'ordre… Iquan estiguin aquests cabrons ambl'aigua al coll i ens demanin treva…,més dur els donarem.

Quines són les línies d'actuació del'anarquisme? L'anarquisme vigent, mi-

litant, forma part, s'uneix, constitueix,pren posicions en el procés social. Ésara el moment de donar prioritat a l'or-ganització. Organització per obtenir lamàxima eficàcia en relació a la nostraforça potencial. Per obtenir recursosamb els quals enfrontar-nos a la inevi-table repressió selectiva. Per elaborardefenses ideològiques que permetinentendre aquest món. Per crear orga-nismes de classe que depassin les de-fenses del sistema… I qui diuorganització, diu propaganda, diu for-mació, diu xarxes de proveïment, dedistribució, de consum, gent prepa-rada en tots els àmbits. Això és organit-zar-se.Clar, hi haurà qui pensi en llegiraixò, que hem anat de derrota en de-rrota (diuen) tots aquests anys, i quecada vegada que aixequem cap,algú arriba i ens trepitja el coll. Que sidetencions, que si multes, que si judicis,que si assassinats, o que si disputes bi-zantines, cada vegada que comen-cem a créixer, alguna cosa ve i ensfastigueja l'invent… Doncs pensem:també hem fet coses bones, tambéens han sortit coses bé. I encara queno es vegi a les clares, gens es perd entermes d'energia. Aquesta força quehem posat a moure's en els anys pre-cedents, està circulant, penetra a totarreu, i de no existir, el discurs hegemò-nic seria tan insuportable, que no hihauria espai ni per queixar-se.Una qua-litat d'aquest Sistema, és que aconse-gueix fer veure als dominats, quequalsevol alternativa a Ell és inviable,impossible, absurda; que els dissidentsque es rendeixen i s'integren són trac-tats amb noblesa: tres menjars diaris iquanta cervesa puguin engolir. Ens in-tenten menjar la moral, dient-nos queno som, res, que som una ínfima mino-ria, que som febles, que hem fracassat.I què els responem nosaltres?

Que són ells els que han fracassat.Ells van prometre benestar, felicitat, ri-quesa per a tots, i han creat un sistemademencial. Ells són els que no són re-presentatius, ells són l'ínfima minoria, elsque manen, els que s'enriqueixen, ellssón els febles i per això han d'emprarla crueltat i la violència per sostenir elsseus privilegis. Nosaltres, en canvi, somforts i majoritaris formant part del pro-cés social que empra l'autogestió il'acció directa. Nosaltres som represen-tatius, perquè ens representem a no-saltres mateixos. Som el que volem ser,tenim sentiments comuns, aspiracionscol·lectives. Nosaltres som els anarquis-tes, un gran moviment basat en la Uniói en la Solidaritat, en la llibertat i la nodominació, per canviar el món.


Opinió


Opinió

Xavier Diez

Ara fa tot just un any, les autori-tats monetàries europees inter-

vingueren l’economia de Grècia.Posteriorment, aquesta modalitatd’immiscir-se en les sobiranies dels es-tats s’amplià a Irlanda i Portugal. Men-trestant, la rumorologia de la premsaeconòmica apuntava directament auna sort similar per al cas espanyol. I,segons expliquen alguns eurodiputatsque paren orelles pels passadissos deBrusel·les, si aquesta encara no s’haproduït és pel principi “too big to fail”,massa massa monetària (la hispànica)per caure, és a dir, el risc d’un terratrè-mol econòmic arreu del continent.

Aquesta intervenció va agafar elnom de “rescat”. Tècnicament par-lant, es produeix quan el deute públicde cada estat fa que sigui d’impossi-ble retorn, i consisteix en un préstec dedivises a l’estat intervingut, a canvid’un seguit de draconianes mesureseconòmiques. Molt resumidament, elBanc Central Europeu deixa diners, a

interessos elevats, per tal de pagar elscreditors privats, a canvi de dràstiquesretallades en despesa social, desba-llestament de l’estat del benestar, des-regulació laboral, reformes involutivesen el sistema de pensions, acomiada-ment de funcionaris i grans onades pri-vatitzadores.

No cal tenir un màster en econòmi-ques per adonar-se que la recepta nofunciona. O pitjor encara, que això éscom extreure un ronyó per curar un re-fredat. De fet, el passat 5 de maig esva celebrar a Atenes una reunió se-creta en què es plantejava la sortidade Grècia del sistema europeu (és adir, que abandonés l’Euro). El juny de2010, en la trobada a Sitges del clubBilderberg, sembla que es plantejà lacontinuïtat de la moneda única euro-pea en un context en què els governsnacionals no disposen de la força ni lavoluntat de controlar uns assalvatjatsespeculadors financers. El cert és que,malauradament, aquesta políticad’especulació amb el deute públic,que apareix com una mena de tsu-

Per què li diuen rescat quan es tracta d’un segrest


Opinió

nami econòmic en les tèrboles aigüesde la tempesta econòmica mundial,sembla una oportunitat-excusa per im-posar una agenda de reformes eco-nòmiques cada vegada menysoculta.

El problema d’aquests “rescats”, ésque no són cap novetat. Malaurada-ment, hi ha precedents. Els historiadorsconeixem les causes, la crònica de lesaplicacions i les conseqüències. Pocsperiodistes, tanmateix, recorden quela incipient articulació institucional delsestats africans dels seixanta, quan elcontinent emergia de la descolonitza-ció, fou avortada, els seixanta, peldeute públic i les reformes a què vaobligar el Fons Monetari Internacional.Algú poc sospitós de revolucionaricom el premi Nobel d’Economia, Jo-seph Stiglitz, vicepresident al llarg delsvuitanta i noranta del Banc Mundial,confessava, no sense un sentiment devergonya, les absurdes mesures impo-sades als governs africans, que, mésobeir interessos inconfessables, sovinteren fruit de la retòrica neoliberal delsqui ostenten el monopoli del pensa-ment econòmic. Les conseqüències:una fallida econòmica, administrativa,social i moral que llasta el futur de 800milions de persones ancorades en lapobresa.

El cas de Llatinoamèrica, dels se-tanta als noranta, més ben conegut,resulta encara més dramàtic. NaomiKlein, a la seva “Doctrina del Xoc” re-cull amb exactitud l’esclat de dictadu-res militars, orquestrades des de WallStreet i l’escola d’Economistes de Chi-cago, que empenyé als governs delcon sud a desballestar les institucionsestatals, rebaixar impostos a les gransfortunes, endeutar-se esbojarrada-ment, i privatitzar fins les tapes de lesclavegueres. El resultat: un deute ex-tern impossible de pagar. Tanmateix, ifins a finals del segle passat, els go-verns es van entestar a pagar undeute injust i absurd, tot fent cauredramàticament els nivells de vida. Elcas d’Equador, per posar un exemple,implicà que el propi govern, impulsà ala seva pròpia població a emigrar al’estranger amb l’objectiu de captardivises. Es diu que la meitat de la po-blació entre 20 i 40 anys acabà treba-llant en els sectors més precaris del’economia europea i nord-ameri-cana. Si fessim un símil amb la històriaantiga, aquest fet recorda a la ma-nera amb què l’Imperi Romà, exigiacentenars de milers d’esclaus per alseu sistema productiu com a tribut als

pobles conquerits. En el cas de l’Ar-gentina menemista, quan s’albirava lafallida de liquiditat que portava al “co-rralito” de 2001, en el moment en quèl’economia queia en caiguda lliure, els“experts” obligaren el govern a retallardramàticament la despesa pública afi de pagar un deute impagable a in-teressos de dos dígits. Un economistaféu una metàfora molt il·lustrativa. L’a-vió perd alçada, i per evitar que s’es-tavelli, el pilot apaga un dels motors. Elcert és que Amèrica Llatina nomésse’n va sortir en el moment en quèdeixà de pagar i féu tot el contrari delque manaven “els mercats”. Per aixòtenen tanta mala fama Correa, Chá-vez i els Kirschner.

El que es planteja amb els païsosdel sud d’Europa, és exactament elmateix que fracassà en altres regionsdel món. Per tant, és obvi que noméshi ha dues possibles hipòtesis per aaquesta obstinada ànsia per aplicarpolítiques desacreditades. La primera,que els economistes influents són estú-pids. La segona, que l’objectiu no és“rescatar”, sinó “segrestar”. És evidentque, malgrat que bona part de les ins-titucions econòmiques europees estandirigides per una mena de “talibans”neoliberals, la segona hipòtesi és lamés versemblant. Atacar una econo-mia genera un increment de l’interèsa pagar (Grècia, Portugal i Irlandaoscil·len entre un 7-9% anual). I els po-lítics asseguren que cada estat priva-titzarà, si s’escau, a tots els seusciutadans a fi de pagar a gent que nosap fer amb els seus diners.

Orwell ja ens va advertir de la ma-nipulació del llenguatge com a instru-ment del poder. Els anomenats“rescats”, no són altra cosa que “se-grests” d’una societat per part d’unsindividus que no són “els mercats”, sinógent amb noms i cognoms (per cert,sovint d’heràldica hispànica comBotín, González o Brufau). És evidentque, en casos com aquests, potser calaplicar “solucions islandeses”. O re-plantejar de quina manera la societates defensa contra l’atac de pirates,encara que aquests es vesteixin d’Ar-mani.

El que es plantejaamb els països del

sud d’Europa, ésexactament el mateixque fracassà en altres

regions del món.


Biblioteca Social d’Olot

La Biblioteca Social d’Olot és un pro-jecte cultural impulsat des d’el Sindi-

cat d’Oficis Varis de la CNT-AIT d’Olot.

La intenció originària d’aquest pro-jecte era tenir ben catalogats i orde-nats els llibres de la biblioteca d’unamanera més àgil i dinàmica peròaquesta idea inicial s’ha ampliat perencabir també una biblioteca digitalamb un miler de llibres principalmentd’autors llibertaris i de les ciències (an-tropòlegs, filòsofs…) i finalment hauràservit també per anar editant -de mo-ment en format PDF- totes les traduc-cions i edicions pròpies que anem fentúltimament.

L’espai físic de la biblioteca es troba ala seu del sindicat a la Plaça CinemaColon d’Olot i en ella hi podreu trobaruns 1.100 volums aproximadament onhi predomina la temàtica obrera, so-cial, històrica i cultural. És ,per tant, unabiblioteca especialitzada en allò quemés ens interessa i creiem que pot seruna bona aportació en l’oferta biblio-gràfica per a la comarca, la dels mo-viments socials; ja que lluny d’entrar en“competència” amb la Biblioteca Mu-nicipal d’Olot (Marià Vayreda), ofereixmaterial sobre una temàtica de laqual aquesta última no n’està espe-cialment dotada i d'aquesta manerales dues biblioteques entenem que escomplementen mutuament.

La Biblioteca Social d’Olot és oberta aque tothom pugui fer-se’n soci o sòciai disposar dels seus fons, retirar llibres enpréstec o utilitzar el servei d’internetgratuït en els horaris habituals en quèel local es troba obert, els dilluns, di-marts i dimecres de 19 a 21 hores.

Paral·lelament a l'espai físic de la Bi-blioteca, se n'ha creat un altre de digi-

tal per fer més còmode la consulta delquè ofereix la BSO i la difusió de les ac-tivitats que duem a terme des de lamateixa, apropant a través de lesnoves tecnologies les nostres iniciativesa les cases de tots/es els interessats enel tema.

En aquesta webhttp://www.bsolot.info/ podeu consul-tar tots els fons de la Biblioteca orga-nitzats per temàtiques o directament sipreferiu buscar per autor o títol d’unaobra podeu utilitzar el cercador peranar directe al gra.

A més, en l’apartat Biblioteca Digitalclicant sobre l’apartat de llibres en PDFse us desplega un menú amb les lletresde l’abecedari amb els llibres ordenatspel cognom de l’autor. També podeuutilitzar el cercador si ja teniu clar quèesteu buscant.

En les dues opcions que us acabem demencionar (biblioteca física o digital),a la web hi ha la possibilitat de desarun comentari a cada llibre que hàgiupogut llegir, de manera que aquestaweb de la BSO pugui millorar com aguia tan per a lectors novells com aveterans.

A l’apartat de material propi anirempenjant aquelles traduccions i edicionsque impulsem des d’aquesta Biblio-teca (“el tafaner” inclós). Bàsicamenttraduccions al català de llibres o fulle-tons prou coneguts per tothom, donatel dèficit d’edicions en català d’obresdels llibertaris més clàssics intentaremposar-hi remei aportant el nostre gra-net de sorra. Actualment, amb la tec-nologia disponible, no hi ha cap menad’excusa més que la mandra per tra-duir aquests llibres i posar-los a disposi-ció de la gent, si més no, en formatdigital fins que es disposi dels recursoseconòmics necessaris per editar-los.

La Biblioteca Social d’Olotés oberta a que tothom

pugui fer-se’n soci o sòcia idisposar dels seus fons, reti-rar llibres en préstec o utilit-

zar el servei d’internetgratuït en els horaris habi-

tuals en què el local estroba obert, els dilluns, di-

marts i dimecres de 19 a 21hores.

La Biblioteca Social d’Olot:

Una aportació cultural innovadora a la comarca.

Cultura


Cultura

De moment ja hem traduït el llibreAnarcosindicalisme Bàsic (està en pro-cés d'actualització la versió digital, jaque han estat presos nous acords en eldarrer Congrés de CNT) i ha estat edi-tat en paper pels companys d’El GrilloLibertario, també s’ha editat en formatdigital un interessant debat que es vadonar per tal de crear una Plataformaper una Unió General d’Anarquistes,que en l'actualitat es objecte de revi-sió i debat sobretot al creixents cerclesllibertaris de llatinoamèrica, les 6 tesissobre el municipalisme llibertari de Mu-rray Bookchin, la conferència Anar-quisme i Sindicalisme pronunciada perSalvador Seguí, un recull de escritsbreus de Mikhaïl Bakunin i ja que s'a-propen les eleccions municipals unclàssic de Ricardo Mella: “La llei del nú-mero”, que com a crítica contundent

al sistema “democràtic” no ha perdutvigència tot i haver passat tans anysde la seva primera edició. Tots ellspodeu trobar-los a l’apartat de mate-rial propi.

En preparació tenim vàries traduc-cions més de clàssics com Piotr Kropot-kin, amb el seu ja conegut “Laconquesta del pa” i un altre recent-ment publicat per la FAL (FundacióAnselmo Lorenzo) i escrit/actualitzatper Fernando Ventura: “Anarquismobàsico”.

I com no podia ser d'altra manera,estem valorant la possibilitat d'editaren paper una història del movimentobrer a la comarca de la Garrotxa,però de moment no hi ha res definitiu,s'està estudiant el projecte i esperemque més aviat que tard sigui una reali-

tat a l'abast dels nostres veïns i veïnes.Si voleu col·laborar aportant materialque tingueu, traduint textos al catalào de qualsevol altra manera poseu-vosen contacte amb nosaltres per correu-e o passant pel local.

Més informació:

Direcció:

Plç cinema Colon,4 d’Olot

e-mail:

[email protected]

web:

http://www.bsolot.info/


Cultura

L'any 1915 el responsable d'Ins-trucció Pública de la Manco-

munitat de Catalunya Eugeni d'Ors,posteriorment intel·lectual alineatamb el règim criminal de Franco, vaoferir la possibilitat a les localitatsque ho demanessin de poder crearbiblioteques. Ben aviat, un grupd'intel·lectuals olotins van iniciar lesgestions per sol·licitar-la, no senseuna certa oposició dels sectors méstradicionals i l'Església.

Finalment la Biblioteca Populard'Olot es va posar en funcionamentel 22 de setembre de l'any 1918 i laseva primera directora fou DolorsHostench, deixeble d'Eugeni d'Ors.

L'any 1919 s'inaugura una salade conferències a la mateixa biblio-teca on s'hi celebren nombrosesactivitats culturals, incloent tambéanys més tard, cap a la dècadadels anys 30 la festa del Llibre.

Durant la Segona República i so-bretot durant la Guerra Civil aug-menten amb força els lectors de labiblioteca, degut probablement ala popularització de la cultura enaquest període i a les activitats cul-turals que es fomentaven als poblesi ciutats de la rereguarda i fins i total front-. El Consell de l'Escola NovaUnificada, encarregada de posarla cultura a l'abast de tothom, foucreat el juliol del 1936 i JoaquimGuillén, de la CNT, n'era el membrede control a Olot.

Amb l'arribada del franquisme,la directora de la Biblioteca Popu-lar, Maria Font, és sancionada ambl'acomiadament i la impossibilitatde sol·licitar feina a Catalunya i

l'auxiliar Júlia Martinà és traslladadaa Barcelona com a càstig.

A més, nombrosos llibres són“depurats” sota la supervisió delnou rector de la ciutat Mossèn Bu-tinyà que no s'atura a les bibliote-ques públiques i fa confiscar moltesbiblioteques d'entitats o particularsanant a parar la majoria a les trin-xadores de la paperera de SantJoan les Fonts i fins i tot alguna comla del Centre Obrer sembla que vaacabar nedant al Fluvià. Per aca-bar-ho de rematar, el préstec de lli-bres deixa de ser gratuït.

El nou règim, acaba amb qual-sevol activitat cultural a la ciutatque no siguin les seves pròpies -si ésque pot anomenar-se cultural qual-sevol cosa que pugui sortir del fran-quisme- i és que ja se sap que lacultura popular i les dictadures nos'avenen precisament massa.

La Biblioteca Popular i la munici-pal es fusionen l'any 1987 i la novaentitat passa a anomenar-se tal icom la coneixem avui en dia, Biblio-teca Marià Vayreda, en un edifici alcentre d'Olot i amb molta concu-rrència, fet que ha portat a planifi-car-ne la seva ampliació en elmateix lloc o el seu trasllat a un llocon pugui créixer.

* Informació extreta de l'article Llibres i lec-

tors a la biblioteca d'Olot de Jordi Canal i Morell,

publicat a la revista de Girona.

Les altres biblioteques d’Olot.*Breu repàs als antecedents pel que fa a biblioteques públiques.

El Consell de l'Escola Nova Unifi-cada, encarregada de posar lacultura a l'abast de tothom, fou

creat el juliol del 1936 i JoaquimGuillén, de la CNT, n'era el membre

de control a Olot.


Cultura

El racó de l’artista.En aquest número col·labora:


Cultura

Tintín l’ambigu. Hergé el fatxa?

Marcel S.C.

Georges Remi, més conegut perHergé. Aquest és l'autor dels

còmics de Tintín, coneguts mundial-ment i punt de partida d'una indústriade merchandising enorme.

Als inicis de la seva carrera Hergéva ser promocionat per un abad peri-llosíssim d'extrema dreta, Wallez. Wa-llez era un antisemita militant,admirador de Mussolini, que creia enun curiós ideal que consistia a unificarBèlgica amb la catòlica Renània. Fins itot va concitar el matrimoni d'Hergéamb la que seria la seva dona fins al1975, Germaine Kieckiens, secretàriade l’abad i reconeguda feixista.

I és que Tintin va néixer a les pàgi-nes de la publicació Le XXème Siècle peradoctrinar contra el comunisme als in-fants belgues. En la seva primera obraTintín va al país dels soviets, on descriu elsbolxevics com uns monstres. Evident-ment no es pot generalitzar i està clarque nosaltres el anarquistes no tenim

especial amistat amb els bolxevicsdegut a la seva tendència a aniquilaranarquistes (verificable històricamenta Rússia, Ucraïna, Catalunya i a la restade l'estat espanyol, etc.), però eviden-ciant això simplement volem dir que jatenia un punt de vista polític que en elseu cas es pot identificar amb l'ex-trema dreta de l'època.

L'enviliment progressa i sota l'ocu-pació alemanya durant la segonaguerra mundial (1939-45) Hergé esmou amb molta comoditat i és dibui-xant d'un periòdic ( Le Soir ) amb vinye-tes destinades al públic infantil. El 1942apareix L'estrella misteriosa , d'un filona-zisme claríssim. El dolent és un jueuamericà de Nova York, un tal Blumens-tein. A L'estrella misteriosa la imatge delsjueus és tan penosa i estereotipadacom la dels africans a Tintín al Congo(1931), que darrerament està essentportat als tribunals per racista i contenirmés imatges estereotipades segura-ment degut a a la mentalitat colonia-lista de l'època a Bèlgica que enaquell moment era qui espoliava i ani-quilava el Congo . Blumenstein, el do-

lent de l'Estrella misteriosa, té la típicaimatge física del que els nazis conside-raven un jueu model. I davant de l'ex-pectativa de la fi del món, en aquestcòmic, un jueu li diu a un altre: "Esplèn-did! Així ja no haurem de pagar mésfactures!"

Tornant a Tintín al Congo, tothom potobservar entre les seves pàgines coml'Home blanc ensarrona als dolentsbruixots negres i els “negrets” bonstenen la mentalitat d'un ésser estúpido com a molt d'un nen de 5 anys. Elsdeixa com uns ximplets que necessitende l'ajut del civilitzat Tintín.

En altres còmics de l'autor, s'hi hahagut de fer vàries intervencions estè-tiques, substituïnt personatges secun-daris que fan de malvats, on se'ls buidadel seu estereotipat aspecte i tambéde la seva vestimenta, per no tornar acaure sota el pes de les crítiques mésque merescudes per la seva reincidèn-cia.

Durant la guerra, Tintín no viatja azones en conflicte bèl·lic com a Tintín al

país de l'or negre, on apareix l'exèrcit bri-


Cultura

tànic a Palestina lluitant contra l'Irgún.D'això Hergé s'en guarda prou, peròapareixen títols com El secret de l'Unicorn(1943) i El tresor de Rackham el roig (1944),que situen a Tintín en una recerca ge-neològica, que podria guardar certesconnexions amb la ideologia nazidonat que aquests àlbums apareixenen aquelles dates de guerra mundial.

En cert moment un cop finalitzada laguerra, Hergé es va penedir del seupassat i va manifestar que: "Per aquellaèpoca jo era un estúpid". Va passar perun petit purgatori, degut a que a Bèl-gica era suficientment sabuda la sevaideologia i fins hi tot militants de la resis-tència Belga haurien volgut matar-loper col·laboracionista.

Certament això s'hauria de tenir encompte, i fins hi tot hi ha algun episodianterior a la segona guerra mundial onun dels seus grans amics a la vida realés un Xinès ( Tchang Tchong-Jen ) quesurt representat a El Lotus Blau i a Tintín al

Tibet: el petit i inseparable amic de TintínTxang.

En aquesta obra està més docu-mentat segurament degut a l'assessora-ment del seu amic xinés, que li narrà lescircumstàncies en que vivia o sobreviviael poble Xinès sota l'ocupació Japo-nesa d'aquells anys.

George Remí (Hergé) potser va can-viar... o no? Hergé mai abandonà l'es-tereotip (el pèrfid oriental de dents deconill, el sibilí jueu, el dictador llatí co-rrupte i suat,etc.) però tot això amb iro-nia i amb certa distància.

Fins i tot, quan el fanàtic Wallez surtde presó és acollit a chez Hergé, que elcuidarà fins a la seva mort.

Això indica agraïment o amistat perqui el va ajudar a sobresortir en els seusinicis, o una reafirmació ideològica?

Jo em decantaria per la primeraopció. Prefereixo ser positiu, tothom espot equivocar a la vida. És més, el El cep-

tre d'Ottokar (1939) alguns la considerenuna crítica al nazisme... ves a saber! Jom'ho vaig passar bé de petit llegint enTintín i amb això és amb el que emquedo.

- Sadoul: S'ha dit i repetit moltes vegades que vostè era racista. Aquest ésel moment de puntualitzar les coses; què té vostè que al·legar en la seva de-fensa? Què contesta quan el tracten de racista?

- Hergé: Contesto que totes les opinions són lliures, fins i tot la de pretendreque jo sóc racista. Però, bé, endavant! Hi ha hagut Tintín en el Congo, ho re-conec. Era el 1930. Jo no coneixia d'aquest país més que el que la gent ex-plicava en aquella època: "Els negres són uns nens grans... Tenen sort quenosaltres estiguem allà", etc. I jo vaig dibuixar a aquests africans amb aquestscriteris, amb el més pur paternalisme, que era el de l'època a Bèlgica. Percontra, més tard, en Estoc de coc - i fins i tot si es parla en "negrito"- em semblaque Tintín dóna prova del seu antirracisme, no és cert?...

És com amb els gitanos de les joies. L'actitud de Tintín i la del capità Had-dock són idèntiques, prenen la seva defensa en contra de tots els prejudicis.Únicament en Estoc de coc, veient als negres destinats a l'esclavitud i a unsàrabs negrers, faig també racisme, però contra els àrabs aquesta vegada!No s'acabarà mai!... Pel Congo, a l'igual com a Tintín al país dels soviets, vaocórrer que jo estava imbuït dels prejudicis de l'ambient burgès en el qualvivia. De fet, els Soviets i el Congo han estat uns pecats de joventut. No ésque jo renegui d'ells. Però, en fi, si hagués de tornar-los a fer, estic segur queels faria completament diferents. A més, de totes maneres misericòrdia perals pecats!.. .I observi que ja en Tintín a Amèrica jo evidenciava el poderblanc, la finança blanca explotant als indis. Per ser un "racista", em semblaque jo no ocultava les meves simpaties! I els meus xinesos del lotus Blau? Re-cordi les vileses que els blancs els feien sofrir... No intento excusar-me; confessoque els meus llibres de joventut eren típics de la mentalitat burgesa belga dellavors: eren uns llibres "belgacans"!...

Extret de "Converses amb Hergé" de Numan Sadoul

El detall.

En El Lotus Rosa s'incloïa un relatde ficció sobre Tintín dotze anys

després de la mort d'Hergé el 1983,en la qual presentava a un Tintin de-primit després de la mort de Milú, a uncapità Haddock amb problemes d'al-coholisme i al Professor Tornassol in-gressat en un psiquiàtric, Tintin tornaal treball de reporter però només elcontracten en una revista rosa, en-cara que això li serveix per infiltrar-seen les clavegueres de Hollywood enun reportatge importantíssim. L'obraestava acompanyada per il·lustra-cions de Ricard Castells i HernándezLandazábal.

La Societat Moulinsart, que té elsdrets de Tintin, va demanar la seva re-tirada immediata que va aconseguirpoc després. Tot i això, DePonent,editora del Lotus rosa va lluitar per tor-nar-lo editar i ho va aconseguir, peròal final qui ostenta els drets de tintin,la Societat Moulintsart, va obligar aque només es venguessin fins a fina-litzar els exemplars existents i no es pu-bliqués més, ja que consideraven quepervertia l'essència de Tintin.

Un pur acte de censura més.

el tafaner

Documents