EL PAÍS DEL SILENCI

Pau Tarruell

1. L'espectacle

2. L'intèrpret

3. Inicis de la grafia musical

4. Els efectes terapèutics de la música

5. Els instruments de la sessió

6. Valors presents a l'espectacle

1. L'espectacle

L´espectacle El País del Silenci és un conte pedagògic en el qual un pastor que viu a les muntanyes en

un entorn silenciós, de pau i de vida en harmonia amb la natura, s´atansa a la vida urbana per donar fe del

silenci i de la convivència i relació d´amistat que té amb els animals que viuen en el seu entorn. El pastor ens

ensenyarà com arriba a parlar amb els animals a través del so i de la música que produeix amb instruments

construïts amb canyes i fustes del bosc.

A l´espectacle s´hi ensenyen diferents instruments de la família de vent fusta (flautes barroques:

sopranino, soprano, contralt i tenor; clarinet i saxòfon soprano), de corda (guitarra espanyola i acústica

americana) i de percussió (xinxines, picarols,maraques, esquellot). També s´hi mostra el diapasó a través del joc

d´escoltar el silenci i s´hi ensenya l´Himne de St. Joan deGuido d´Arezzo, que dóna nom a les notes de l´escala

musical.

2. L'intèrpret

Pau Tarruell és músic i actor. Toca el saxòfon, el clarinet, les flautes barroques, la guitarra, canta i

sobretot fa cantar i participar els infants. És també mestre especialista de música en diferents escoles.

Ha estat membre de grups de música clàssica (Quartet de Saxòfons de Sabadell), de música tradicional

catalana per a infants (El Galliner), de música de ball (Orquestrina La Vallesana i Iguana Pèrkins), de jazz (Big

Band del CEME) i ha participat com a músic en diferents espectacles infantils amb l´U de Cuc i el Timbal Teatre,

amb qui va realitzar diferents gires per Espanya i Alemanya. Ha col·laborat amb Joventuts Musicals de

Catalunya amb més de 200 audicions per a escolars a tot Catalunya. És membre fundador del grup Bufanúvols,

que ara està treballant amb l´espectacle Danses d´arreu del món, Danses per la pau i Núvol de danses i amb el

qual ha gravat els CD Danses per la pau i Núvol de danses,que són un recull de diferents danses d´arreu del

món. És també actor i músic dels espectacles infantils El País del Silenci, El retorn al País del Silenci, El bol de

la felicitat i El secret del pelegrí, dels quals ha realitzat nombroses actuacions per Catalunya, Madrid, Galícia,

illes Balears, Castelló de la Plana, València, Canàries i França.

3. Inicis de la grafia musical

Guido d'Arezzo i l'Origen del nom de les notes

Guido d'Arezzo (995-1.050) va ser l'abat del monestir benedictí de Pomposa, prop de Ferrara (Itàlia). Se'l

considera el fundador de l'actual sistema de notació musical, inventor del nom de les notes, de les claus i de la

pauta musical. Va ser impulsor de l'aprenentatge del solfeig per la solmització, que era un sistema de lectura de

notes basat en els tres exacords: natural (do, la), molle (fa, re) i durum (sol, mi), d'aquí el nom de solmització.

Per a facilitar-ne l'ensenyament, el monjo va idear un recurs que consistia en repertir els graus entre les falanges

dels dits (Mà de Guido).

Himne a St. Joan

El cant Gregorià

Nom del cant litúrgic que deriva d'un dels seus principals organitzadors i reformadors, St. Gregori, Papa

(590-604). És una col·lecció de melodies pròpies de l'Església Romana des dels primers segles i adoptades pel

catolicisme com a cant oficial. Es tracta de melodies a una sola veu, diatòniques, de ritme lliure (sense

compasos), amb text llatí i de poca extensió, estructurat sobre els vuit modes eclesiàstics (influenciats pels

grecs), d'orígen sinagogal i greco-bicentí. El repertori es divideix en dues grans col·leccions: gradual (música de

les parts variables i invariables de la missa per a cada dia de l'any) i Antifonari (música de les hores o oficis

litúrgics, antífones, responsoris, salms i himnes).

La Monòdia

Fins al segle XI aproximadament, sols tenim notícia que es cantava fent monòdia, és a dir: diverses veus

a l'uníson, si es cantava en grup, o bé, si el cant era interpretat per una sola veu, el solista. També alternant una

veu solista amb un grup monòdic (diàleg). Aquest estil monòdic és el que predominava, tant a les ceremònies

litúrgiques de l'Església Cristiana (principal mantenidora de la tradició musical occidental), com a d'altres

religions i pobles.

La música profana

L'època medieval és també l'escenari de l'aparició de la música "profana", és a dir, no vinculada amb la

litúrgia, especialment el text, ja que els seus girs melòdics la recorden molt; i és natural, perquè procedien d'ella.

Els Goliards

És de suposar que sempre en va existir, de música "profana", però no en tenim cap nova fins que

apareixen, cap a principis del segle XI, els goliards. Aquests són frares mendicans cultes que inventen nous

textos, que no tenen res a veure amb els de la litúrgia (amor, vi, natura, ...). Els canten en un llatí macarrònic i

ben entenador pel poble. Aquests textos es combinen amb melodies pertanyents al repertori de l'església, que

ells coneixen bé. A canvi de les seves cantades, demanen allotjament, menjar i alguna almoïna... que gasten en

tavernes i altres llocs d'esbargiment del poble.

Els trobadors i els joglars

Seguint els goliards, ja en els segles XII i XIII apareixen els trobadors i els joglars: ells són els missatgers

d'aquesta nova faceta de l'art musical, els qui obren un camí de cançons, poesies i danses per alegrar el poble i

els senyors importants... Els trobadors són els qui creen en tot el sentit de la paraula un nou personatge fins

aleshores desconegut: el compositor; mentre que el joglar, menys culte, més nómada, interpreta les creacions

dels trobadors, toca diferents instruments, bé o mig bé, sap fer jocs de mans, representa pantomimes... Així

arriba més directament al poble senzill.

Catalunya i Occitània

La florida trobadoresca té l'origen a Catalunya i Occitània. Els representants més importants d'aquest

moviment procedeixen d'aquests indrets, i sorgeixen tant de fills de nobles famílies, com d'entre gent del poble,

encara que, generalment instruïda.

Ben aviat s'hi afageixen importants trobadors d'altres indrets: Galícia, amb Martín Codax (Cantigas de Amigo);

Castella i Lleó, amb Alfons X el Savi (Cantigas de Sta. Maria). Quasi paral·lelament, a Alemanya apareixen els

"minnesanger", també trobadors (Walter der Wogelweide i altres).

Principals Trobadors

D'entre els més coneguts i més pròdigs en composicions - encara que moltes d'elles són perdudes-

tenim: Guillem de Bergadà, Ramon Vidal de Besalú, Cerverí de Girona, Berenguer de Palou, Guillem de

Cabestany, Guerau de Cabrera, Guillem de d'Aquitània comte de Poitiers, Marcabrú, Ricard Plantagenet "Cor de

Lleó" rei d'Anglaterra, Cercamón, i Guiraud de Riquier (Narbona 1.230-1.292), el qual es considerat com l'últim

representant dels trobadors.

4. Els efectes terapèutics de la Música.

La història de Saül, rei d'Israel, i David, jove virtuós de l'arpa ens servirà per il·lustrar els beneficiosos

efectes de la música sobre la ment humana.

Saül mostrava símptomes de transtorn mental; sovint tenia atacs de malenconia i també de fúria. Potser

era epilèpsia, "la malaltia sagrada dels grecs". David era un músic excel·lent. Un virtuós de l'art. Els que

envoltaven el rei ja no sabien què fer per trobar un remei a la seva malenconia, i li portaren David. Quan el rei se

sentia malament, David tocava i Saül es posava bé.

Una altra història d'aquestes característiques la trobem en la de Felip V i el castrat Farinelli. El 1.737

Farinelli estava de gira per Europa i va visitar Espanya. Va arribar a Madrid on Felip V feia setmanes que no

atenia el assumptes d´Estat, i la nació estava en una situació crítica. La reina va tenir la idea de convidar

Farinelli a cantar en una dependència situada al costat on es trobava el rei assegut, abatut, sense afaitar ni

pentinar. Quan el rei va escoltar la música desde la seva habitació, va quedar tan conmogut per la inesperada

experiència, que va sortir del seu estat letàrgic i el va fer anar a buscar per agraïr-li les seves cançons. Farinelli

va demanar-li que tornés a la vida normal i s'ocupés dels seus afers reials, a la qual cosa el monarca va accedir

inmediatament. La música, doncs, va fer que el rei sortís de la seva depressió, quan tot el que havien intentat per

animar-lo havia fracassat.

Saltiri d'arc

5. Els instruments de la sessió

La Guitarra

Respecte de l'orígen de la guitarra hi ha dues teories. La primera el considera un instrument vingut de

l'orient, que, com d'altres, fou introduït a la península Ibèrica pels àrabs. La segona teoria li assigna una

procedència grecoromana. El terme guitarra ve de l'àrab "qitara" que és una transcripció de la veu grega

"kithara".

En el segle XII tenim dos tipus de guitarres: la morisca que coincideix amb la mandola i que està

emparentada amb el llaüt, i la llatina, que té tapes planes unides mitjançant ares, amb mànec llarg i claviller

semblant del violí. De la guitarra llatina en neixen dos instruments: la "vihuela" i la "guitarra". La primera amb sis

cordes era considerada més aristocràtica; la segona amb quatre cordes era més "popular".

A final de 1.600 prevaleix el nom i l'ús de la guitarra i es comença a perfeccionar la tècnica, s'abandona

l'ús del plectre i es perfecciona la tècnica del puntejat amb els dits cosa que afavoreix el joc polifònic. Durant el

S. XVIII i XIX una sèrie de grans guitarristes com F. Sor, D. Aguado i F. Tàrrega, formen deixebles com Llobet,

Fortea i Pujol que han continuat la seva escola.

Característiques:

La guitarra s'afina per quartes excepte entre la segona i la tercera que hi ha una tercera. Les seves

cordes són d'agut a greu; Mi, Si, Sol, Re, La, Mi.

La guitarra és un instrument de corda pinçada. A diferència dels instruments de corda fregada que tenen

el diapasó llis, la guitarra té trast en el mànec que marquen els semitons. Les partitures per a guitarra estan

escrites amb les claus de sol i de fa.

Cuatro venezolano

El Clarinet

El clarinet pertany a la família de vent-fusta. Hi podem distingir les parts següents:

L'embocadura és de fusta o de vidre. Se li fixa una canya mitjançant un cèrcol metal·lic. Quan no es fa

servir el clarinet , l'embocadura es protegeix amb un caputxó també de metall.

La canya té un paper molt important perquè és el cos que inicia la vibració i fa vibrar la columna d'aire

compresa des del tub. La punta és molt prima i els bons clarinetistes han de provar moltes canyes per trobar les

més adequades. A més, les han de canviar sovint perquè quan s'han fet servir algunes vegades ja no vibren tan

bé com al començament.

En la posició de tocar, la canya es recolza sobre el llavi inferior de l'intèrpret. La qualitat del so, la

intensitat, es modifiquen variant la pressió sobre la canya, entrant més o menys l'embocadura dins la boca. La

llengua juga un paper important en l'articulació.

El tub és cilíndric i tancat, quelcom que dóna unes característiques especials al so. En general els altres

instruments de vent de l'orquestra (oboè, corn anglès, trompa, etc.) tenen el tub cònic. La campana o pavelló

ajuda a projectar el so.

El saxòfon

El saxòfon té característiques que l'apropen a diferents instruments. Forma una família de set

components: sopranino, soprano, alt tenor, baríton, baix i contrabaix. Els més usats són els tres del mig, alt,

tenor i baríton.

La seva embocadura és de llengüeta simble batent com el clarinet. El cos és un tub molt ample, de

perforació cònica com l'oboè. El mecanisme i la digitació presenten analogies amb l'oboè i amb el sistema

Boëhm de la fllauta travessera. Material: Cos de metall. Tot i així, se l'associa a la família dels instruments de

vent fusta per les seves característiques. Passa el mateix amb la flauta travessera moderna, que és de metall,

però per les seves característiques i la seva història se la inclou en la família de la fusta.

saxòfon alt saxòfon soprano

La flauta de bec

Flautes tenor, contralt, soprano i sopranino

És un tub cònic obert pels dos extrems. L'extrem superior (per on es bufa) està semiobturat per una peça

que es diu bloc que forma un canal molt estret per on passa l'aire que bufem dirigit al bisell. En xocar l'aire a

pressió amb el bisell es produeix el so. La part de l'aire que surt a l'exterior ja ha fet la seva feina; ha produït el

so. L'aire que segueix cap a dins del tub servirà per fer les notes obrint i tancant els forats.

Les flautes de bec són molt antigues, ja existien fa més de dos mil anys. Els grecs les utilitzaven per

acompanyar les cançons i els poemes que recitaven al teatre. La flauta de bec dels grecs es deia Aulos.

La flauta de bec té una família de cinc membres, de la més aguda a la més greu s'anomenen així:

sopranino, soprano, contralt, tenor i baixa. Les més utilitzades són generalment les de tesitura mitjana com la

soprano i la contralt.

6. Valors presents a l'espectacle

Descoberta del món interior

Aprendre a escoltar el silenci

Rere el conte hi ha la intenció de despertar el món interior de l'infant i la seva percepció del món

invisible. L'origen de la música occidental és l'excusa per fer endinsar l'infant en la capacitat d'escolta, a partir de

l'audició interior. Al llarg de l'espectacle es descobreix el llenguatge dels ocells i es gaudeix de la senzillesa del

seu missatge. El públic entra en una dimensió nova i antiga alhora, que recorda d'on venim i on anem.

Durant els vint-i-cinc anys de l'espectacle, hem anat constatant que els infants són molt sensibles al món

espiritual, si se'ls explica amb el seu propi llenguatge.

Venim del silenci i al silenci tornem. Per això, quan en silenci estem, recordem d'on venim i enyorem a on anem.1

1 Pau Tarruell. Frase amb què acaba l'espectacle.