El mercat,espai de convivència

El mercat,espai de convivència

Joan Manuel Cabezas López, doctor en antropologia social i coordinador d’ETNOSISTEMA-Estudis i Recerca Antropològica

Dedicat a les persones que han confiat en mi per realitzar aquest llibre, a aquelles altres que m’han donat suport i consell durant la redacció i, molt especialment, a les persones del mercat. Elles i ells han escrit aquest llibre a través de les meves mans, i m’han sotmès a un esplèndid bany de sociabilitat terapèutica que mai no oblidaré. Amb tota la meva admiració, respecte i sincera fraternitat.

© del text: Joan Manel Cabezas López de l’edició: Diputació de Barcelona de les fotografies: Eva GuillametMaig 2012

Producció: Direcció de Comunicació de la Diputació de BarcelonaDL B. 18973-2012

4

Índex

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6

Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

Per què un llibre d’antropologia sobre els mercats municipals? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8

Antropo… què? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

Un antropòleg a la plaça: de què parlarem? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

El mercat, paradigma de sociabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Interaccions entre paradistes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Interaccions entre paradistes, clients i usuaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

Confiança . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

El mercat fora del mercat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

Parlant s’entén la gent… i comunicació no verbal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

Idiomes interns del mercat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31

Identitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

El mercat: la vibració de l’espai . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

Espai i societat als mercats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

Rituals i festes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42

El mercat, un espai femení? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

Infants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46

Els mercats exteriors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

El mercat, cruïlla de camins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

Interculturalitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

Les lliçons del mercat: aprenent a viure, ensenyant a conviure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78

El sabor de la terra: denominacions d’origen i altres etiquetes de distinció . . . . . . . . . 83

5

La funció social del mercat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88

El paradista com a psicòleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88

El paradista com a gastrònom . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92

La funció simbòlica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95

Emocions i sensacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97

La reciprocitat generalitzada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

L’ànima del mercat, vista des de dins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102

El mercat definit per la gent del mercat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102

Obrint i tancant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110

Persones de la frontera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110

La màgia del mercat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116

Humor i vida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116

Creences i pensament màgic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127

Anècdotes i curiositats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133

L’antropòleg sorprès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143

A tall de conclusió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149

6

Amb aquest llibre l’Oficina de Mercats i Fires Locals de la Diputació de Barcelona fa una aproximació real i rigorosa als mercats municipals, uns equipaments públics que, a banda de ser un sector estratègic en el canal de la distribució del producte fresc als municipis de la província de Barcelona, també són un referent de les relacions socials i humanes.

Des del valor que atorga el treball d’investigació i una anàlisi en profunditat, l’antropo-logia ens ofereix l’oportunitat d’apropar-nos a aquest format comercial des d’una talaia privilegiada on, en primera persona, tenim una visió d’aquest món tan personal i intransferible.

Què passa al mercat, com és la vida quotidiana dels milers d’homes i dones que hi treballen, quina relació s’estableix entre paradistes i clientela, la seva funció social i de vertebració comunitària. En resum, emocions i sensacions que transmeten els mercats, els quals són paradigma de convivència i vida.

Jordi Subirana i OrtellsDiputat delegat de Comerç i Esports

Presentació

7

Aquest llibre vol ser una aproximació antropològica, global i sense pretensions d’es-devenir exhaustiva, que tracta de revelar de manera introductòria la lògica interna i el sistema social format pel cúmul de situacions vitals que es despleguen a les àgores interculturals que són els mercats municipals de les comarques de Barcelona.

L’obra és resultat directe, en primer lloc, d’un encàrrec dut a terme per l’Oficina de Mercats i Fires Locals de la Diputació de Barcelona, en concret la seva Àrea de Des-envolupament Econòmic i Ocupació. Sense la seva confiança en la meva persona, és evident que aquesta publicació hagués estat impossible. Com també hagués estat impossible escriure aquest llibre sense la col·laboració, explícita o implícita, directa o indirecta, de les persones que configuren aquest extraordinari espai públic que és el mercat municipal. Són aquestes persones, és a dir, venedores i venedors, personal de l’administració, clients, usuaris, són elles, sens dubte, les responsables que aquesta humil obra hagi pogut sortir a la llum.

La meva funció ha estat la de tractar de trobar un ordre en un aparent desordre, la d’endinsar-me en l’apassionant oceà ple d’energies que és tot mercat, fins i tot el més petit, i fins i tot en les hores amb menys activitat aparent. Sempre hi he trobat forces humanes que, latents o manifestades, treballen en la tasca de fer del mercat un teatre on s’esdevé, ni més ni menys, que la vida. I han estat aquestes forces les que, en dar-rera instància, han configurat les pàgines que tot just ara comencen.

Vull subratllar, sense cap ànim de conrear una falsa modèstia, que aquest llibre, més que no pas fet per mi, s’ha fet a través meu. He estat el cable, la cinta de transmissió, l’espai per on han passat les forces humanes i les accions socials. Per la meva ment i les meves mans han passat les energies que brollaven dels mercats visitats, de les persones que s’hi trobaven i que hi tenen, en major o menor mesura, un dels seus espais significatius, és a dir, territoris on poder no només proveir-se de serveis i d’ob-jectes per al consum, sinó també territoris on trobar un cert bocí de sentit a la seva vida, que no és poc.

Per tant, cal remarcar que aquesta obra és la desembocadura d’un procés que m’ha fet apropar a la vida dels mercats, copsar-ne els elements que la teixeixen contínua-ment, vehicular-los i plasmar-los de la millor manera que he pogut. Sempre ha calgut més imaginació per copsar la realitat que per ignorar-la.

El reguitzell de situacions, dinàmiques, comunicacions, intercanvis, rituals, llen-guatges, opinions, percepcions, receptes, olors, tactes, deambulacions, gestos, fór-mules, regularitats i anècdotes, sumen una realitat viva impossible de resumir, una

Introducció

8

realitat d’una riquesa inesgotable, que vibra en cada moment, sempre canviant i calidoscòpica.

Aquí tractaré de fer-vos cinc cèntims sobre tot plegat, explicant-vos la meva visió com a antropòleg sense pretendre afirmar cap veritat ni aportar cap relat tancat i definitiu. Més que no pas tractar de condensar l’extraordinària diversitat i la profunda comple-xitat de l’objecte d’aquest estudi, i presentar-vos una recepta que és certament impos-sible de mostrar en cap recipient (un llibre, en aquest cas), us n’oferiré un tast. Que vagi de gust!

Per què un llibre d’antropologia sobre els mercats municipals?

La raó fonamental per escriure un llibre sobre els mercats municipals contemplats com a àgores de comunicació social, d’intercanvi i reciprocitat, com a espais públics oberts a la ciutat i el barri on se situen, ja s’intueix, o s’explica, si es presta atenció a la frase que acabo d’escriure: els mercats són un laboratori esplèndid on poder observar, copsar, valoritzar i donar a conèixer quelcom tan important, però sovint tan menyspreat, com és la vida en societat. Ni més ni menys.

Què passa a la plaça, que és com molts clients, usuaris i paradistes anomenen els mercats? Hi passa la Vida. La vida en comú, la vida de la col·lectivitat, la vida com-plexa, plural, dinàmica, problemàtica de vegades (hi ha alguna cosa que no ho sigui?), la vida del dia a dia. El quefer quotidià. La vertadera i única realitat.

I, en tant que vida quotidiana, es tracta d’un seguit de fets, actituds i comportaments que són viscuts per les persones que els realitzen com a quelcom de sentit comú. Es fan a diari i, com tot allò que fem diàriament, no hi parem més atenció de la que cal. Ens deixem portar. Es fan gairebé fluint. Moltes coses, de fet, les fem de manera gai-rebé inconscient, i això és ben natural, ja que si no seria impossible l’articulació auto-màtica entre distints que forma la base de tota societat humana.

És aquí quan entra en escena (i mai millor dit: «escena», perquè una escena és, també, el mercat) la funció de l’antropologia. Com veurem d’aquí a poc, l’antropòloga o antro-pòleg entren en un món que han de convertir en nou, aliè, estrany, i se’l miren des de fora per tal de trobar-hi regularitats, punts comuns, singularitats, moltes de les quals no són percebudes per les persones que, diàriament, hi prenen part, senzillament perquè per a ells és alguna cosa que ni tan sols es plantegen no dur a terme.

Com he dit a molts venedors, usuaris i clients, quan entro en un mercat, en una plaça, haig de buidar-me d’idees prèvies i contemplar-ho tot amb la fascinació d’aquell que visita per primer cop una «tribu» del centre d’Àfrica. Qualsevol petit detall, gesticula-cions mínimes, rètols, fins i tot la més «banal» de les converses i l’anècdota més supo-sadament insignificant, aporten molta més informació que qualsevol estudi estadístic fred i distant. Perquè per observar la vida quotidiana als mercats cal mirar-los des de fora (de «lluny») però també des de dins, des de la proximitat, entrant no només en la densa xarxa de trajectòries dibuixades pels actors d’aquest escenari, sinó també entrant en les lògiques dels actors, en les explicacions i reflexions que elaboren.

9

Per aconseguir endinsar-me, ni que sigui lleument, en aquest escenari dels mercats, ha estat necessari, imprescindible, formar part de la convivència que s’hi forja braç a braç, compartint instants i sensacions. D’altra manera no es pot complementar amb el distanciament que requereix un estudi objectiu. I d’altra manera no es pot arribar a sentir empatia per les persones del mercat, per als actors socials que configuren la plaça.

Heus ací que arribem a una altra raó que explica el perquè d’aquest estudi: la impor-tància de subratllar i restituir la funció bàsica del mercat com a dipòsit de confiança, comunicació i, per tant, socialització. Que s’hi ofereixin productes de qualitat és quelcom que dono per descomptat. Però el que sovint s’oblida, o no es té prou en compte, és que als mercats es conrea una tasca centrada a teixir complicitats i dina-mitzar els vincles humans.

Els mercats, les places, com tot, no han de ser contemplades en si, sinó sempre en relació amb. És molt important comparar situacions i fets, i relativitzar-los. Així, com he sentit sovint, en el mercat «hi ha de tot», però… on no hi ha de tot? Al mercat no tot són flors i violes, sí, però hi ha algun lloc on tot siguin flors i violes? Rotundament no.

Només un apunt més: en l’actual societat hipertecnificada, postmoderna, plena de controls, de prohibicions, d’alarmes, de murs, d’obstacles, trobem un lloc, el mercat, que és una continuació del carrer. Un espai públic. Tothom hi pot entrar. Atenció, que aquest simple detall ja diu infinitat de coses. Al llarg del llibre tractaré de mostrar i demostrar alguns exemples d’aquesta infinitat d’implicacions. Novament dic que serà un tast. Abastar-ne totes les implicacions resulta ingenu, com a mínim de moment…

Antropo… què?

Alguns dels múltiples problemes que caracteritzen, a casa nostra, l’encara menyspreada professió d’antropòleg, s’il·lustren perfectament en els comentaris recollits a peu de carrer. En concret, destaco dues qüestions: en primer lloc, que molta gent et pregunti «ah!, i a part d’això d’antropo… tal, de què treballes?». En segon lloc que sovint hagi de donar explicacions sobre el significat de «l’antropo… d’allò». Moltes persones pensen que és alguna cosa «exòtica», o relacionada amb l’arqueologia. Els més sin-cers, són contundents: «però què carai és això de l’antropologia social?». Tractarem d’explicar què és, i ho farem sobre la base de tres definicions: dues de breus i una de més extensa. Som-hi.

Etimològicament, l’explicació és aquesta: antropologia és un vocable compost pels mots grecs anthropos (‘ésser humà’) i logos (‘discurs’, ‘estudi’); social és un terme que prové de l’arrel indoeuropea sekw (‘seguir’, ‘acompanyar’), d’on prové el mot llatí socius i d’altres com signe, associar, etc. Una definició breu i clara és, doncs, aquesta: l’an-tropologia social analitza les creences, els costums i altres hàbits apresos i adquirits per l’ésser humà com a membre de la societat.

10

L’antropologia social se situa dins de les ciències humanes i tracta d’entendre la lògica dels sistemes culturals (religions, formes de socialització, rituals, dinàmiques identità-ries, etc.). En darrera instància, l’antropologia empra alguns conceptes procedents de disciplines «veïnes» (psicologia, filosofia, sociologia, història, geografia, semiòtica…) i amb aquestes idees teixeix un prisma que serveix per llegir la societat, per destriar els seus processos, per explicar-la. I aquesta feina, centrada en l’anàlisi qualitativa (no pas quantitativa),1 empra el mètode comparatiu com a signe diferenciador respecte de les ja esmentades disciplines germanes. Es tracta d’entendre el funcionament social, de teoritzar al voltant d’aquest funcionament i d’exemplificar les dades en comparació d’altres dades extretes de cultures situades en altres llocs i temps. La base de tot plegat rau a considerar que els éssers humans (arreu i sempre) ens caracteritzem pel fet de compartir el mateix aparell psíquic i similars idees col·lectives elementals. Les formes, els mecanismes i els processos de construcció social són sempre semblants, el que succeeix és que les seves manifestacions concretes, locals, situades en deter-minats vèrtexs cronològics i espacials, són diferents. Així, tots els humans pensem de la mateixa manera, però els resultats de les elaboracions simbòliques difereixen en tant que aquestes estan exposades a circumstàncies específiques (històriques, geo-gràfiques, polítiques, econòmiques, etc.).

Un antropòleg tracta d’oferir a la societat un mirall invertit d’ella mateixa. I la millor manera de fer-ho és mitjançant dos procediments complementaris: (1) «allunyar-se» de la pròpia cultura, adoptant una mirada distant que possibiliti un cert grau d’objec-tivitat; i (2) oferir exemples comparatius de cultures «llunyanes» que il·lustrin i arrodo-neixin l’explicació. Per tant, la fita darrera cerca l’aportació d’un model coherent que sigui, alhora, explicatiu i crític, ja que posa sempre en suspens el suposat caràcter etern i natural de tota cultura.

L’evident menyspreu patit per l’antropologia en les nostres contrades obeeix a dues causes: en primer lloc, el sectarisme d’alguns àmbits acadèmics, que ha afavorit la desconnexió societat-antropòlegs. En segon lloc, trobem la raó principal: la marginació general, que ens clou en un submón estèril (presumiblement enfocat a l’estudi grotesc de pobles arcaics) i que no reconeix el rol de servei públic que potencialment atresora l’antropologia social.

Si, com ja hem dit, resulta molt valuós trobar indrets com els mercats en tant que veri-tables dipòsits de sociabilitat, de temps i de proximitat, és adient fer-hi una ullada i valoritzar (és a dir, convertir en patrimoni) tant l’indret com allò que hi passa, que són, de fet, la mateixa cosa. I què millor que emprar una ciència com l’antropologia per escrutar, radiografiar i auscultar les palpitacions i els ritmes d’un lloc com el mercat. L’antropologia té en comú amb el mercat el seu caràcter diguem-ne «artesanal», pròxim, fet a mà, atent al detall, qualitatiu, lluny de les xifres fredes.

Quan un antropòleg entra dins la plaça, o en qualsevol lloc on vulgui copsar, descriure i explicar la fesomia social que el caracteritza, ha d’utilitzar l’eina específica de l’antro-

1. L’anàlisi quantitativa es basa en xifres, en estadístiques. L’anàlisi qualitativa en narracions, explica-cions, discursos…

11

pologia, és a dir, l’etnografia. Etnografia ha estat el que he fet entrant en els mercats, xerrant amb clients, usuaris i venedors, fent entrevistes obertes, copsant l’ambient, mirant, escoltant i reflexionant sobre les implicacions de tot plegat. El mot etnografia també deriva de dues paraules gregues: ethnós, és a dir, ‘grup, associació’ i ‘grafia’, que podem traduir per ‘descripció’. L’etnografia és l’art de convertir en descripció la poesia de vitalitat que es desplega en un espai com, en el nostre cas, el mercat. Tal com raja…

Un antropòleg a la plaça: de què parlarem?

Enllaçant amb l’anterior apartat, la raresa de la meva professió, estranya i exòtica (com a mínim fins ara) no només al món del mercat sinó en tota la nostra societat, em va fer adonar que aquest qui escriu és també part del seu objecte d’estudi. M’explico: aviat em vaig adonar que jo també sóc part de les places que he etnografiat. Succeí tot just quan unes paradistes em comentaren que van estar-se una bona estona parlant de mi i de la meva condició d’antropòleg un cop havia marxat a corre-cuita a agafar un tren.

Em vaig convertir en notícia, i l’estranyesa de la meva condició, de la meva etiqueta, va aixecar un ritual en to humorístic que va contribuir a ampliar el ja de per si ampli farcell d’interaccions existent entre el personal que treballa al mercat. I des d’aquell dia vaig considerar com a part del llibre la meva interrelació personal amb el món de la plaça.

He treballat sobre una realitat que, al mateix temps, m’ha treballat, ha incidit en mi. Com tot treball antropològic, he fet una immersió en el flux de l’acció humana amb el propòsit de convertir-la en un text, en una narració que permeti manifestar el sentit que té allò que he percebut.

Les persones i els llocs amb els quals he interactuat sovint han donat resposta a la meva presència incloent-me en l’ambient, en l’atmosfera que (com veurem) embolcalla en segons quins instants i situacions el territori del mercat, de la plaça.

Per tant, aquest llibre pretén ser relativament objectiu, veient el món del mercat de fora per tal de poder copsar detalls i aspectes sovint inadvertits. Però també estarà ple de subjectivitat, ja que és l’única manera possible per arribar a ser objectiu en una ciència, l’antropologia, que estudia la conducta humana, el lloc on passa i la forma que pren.

Què mostrarà aquest llibre a les persones que estan a punt de llegir-lo? Una visió antropològica del món del mercat, en concret d’alguns mercats municipals de les comarques de Barcelona. Ras i curt. Un món que, per ser explicat amb més nitidesa, cal dividir en temes i en capítols, així com en moments concrets i en exemples en forma d’entrevistes o de situacions que atresoren una gran quantitat d’informació, tant pel que hi passa com pel que no hi passa.

Com tractarem de donar a conèixer l’experiència dins dels espais de convivència que són els mercats municipals? Per un cantó, narrarem a grans trets la nostra incursió

12

física dins d’aquestes atmosferes socials. Per un altre, en algunes ocasions efectuarem una explicació sobre els fets relatats, les seves propietats, i llurs relacions amb d’altres. Com veuran els lectors i les lectores, ben sovint el que farem serà mostrar situacions, narrar de manera naturalista escenes i moments, descriure marcs on s’inscriuen les interaccions. Cal dir, doncs, que en moltes ocasions la lectura serà com si estiguéssim veient seqüències d’un documental, com si cada paràgraf i, de vegades, cada frase, fos una imatge fílmica, una imatge cinematogràfica, amb els seus primers i segons plans, amb les cadències en el to i els gestos dels actors, amb els seus enquadra-ments. No es tracta, doncs, d’un llibre a l’ús, sinó d’un primer intent d’aproximar-nos a la vida dels mercats des d’una òptica antropològica particular que, entre altres molts referents, és deutora de l’antropòleg Erving Goffman al mateix temps que de l’escriptor Anton Txèkhov.

De quins temes parlarem? Doncs d’ambients trobats dins dels mercats i també en els mercats exteriors (els mercadillos o encants), relacions entre paradistes i entre clients i paradistes, tipus de clients (edat, procedència), funció simbòlica d’alguns productes, percepcions sobre el mercat per part de la gent del mercat, curiositats i anècdotes, relacions en clau d’humor, creences i supersticions, confiança, reciprocitat, atmosferes creades pels bars, moments que el gran públic no veu (obertura i tancament del mercat), personatges de frontera, vivències significatives, emocions, sensacions, con-verses… En definitiva: la vida al mercat. Un espai de convivència.

13

El mercat, paradigma de sociabilitat

Abans de començar aquest primer capítol, comentaré un fet que em sembla idoni perquè els lectors comencin a obrir boca, a mode d’aperitiu de sociabilitat: moltíssims venedors i dependentes m’han preguntat pel meu nom quan els he dit que estava fent un estudi sobre els mercats que prendrà la forma de llibre. El fet d’anomenar-me pel meu nom és una manera d’incloure’m en la interacció i de fer-la més propera i càlida. I haig de dir que enlloc no m’havia passat res de semblant…

Interaccions entre paradistes

La filla de la mestressa d’una peixateria li diu de lluny: «Me voy a ver a mi comadre…», referint-se a la paradista d’una botiga veïna. Responent a la meva mirada, sense que ni ella ni jo articuléssim cap paraula, la jove venedora justificà la seva frase: «Es que yo en esta parada entro como si fuese mi casa…». Tot seguit, marxà al passadís inte-rior amb el fill de la seva comare perquè, segons paraules d’aquesta última, «s’expliquin les seves coses, les seves cosetes…».

En un altre mercat observo com la venedora d’una fruiteria ha preparat curosament per a la paradista del costat una bossa farcida de carxofes pelades.

«Eva, tens uns senyors esperant!», li diu una fruitera a una paradista veïna del mateix gremi. Els clients no esperen pas i van a la botiga de la venedora que ha avisat la seva veïna. «l’Eva les té més maduretes», diu ella als clients referint-se a les peces de fruita. «Esperin, esperin un segon, que ara ve…», continua comentant la fruitera. La miro als ulls i sense preguntar-li res, em diu: «Aquest senyor és client de l’Eva, no meu. I jo això ho respecto. Tots ho respectem». Som molt lluny de la competitivitat descarnada del món situat portes enfora del mercat...

Una peixatera d’uns trenta anys reflexiona de la manera sobre les relacions humanes al mercat: «Fas una volta, saludes la fruitera, saludes l’altra… Que no hi ha feina? Doncs, a passejar s’ha dit! Parles amb una, parles amb l’altra, t’assabentes de com els va la vida… I si t’adones d’alguna cosa forta, doncs ho veus, però no en parles. T’ho quedes per a tu però no ho comentes a ningú més, no ho xives…». Un paradista l’interromp donant-li la raó, i em diu: «En eso, el mercado es como la mili. ¿Tú has hecho la mili, verdad?». «Sí…» —li responc—. «Pues aquí, como en la mili: no puede haber chivatos.»

En un altre moment, l’encarregada d’un dels bars diu en veu baixa: «Entesos, un cafè

14

amb llet». «No, no, no vull un cafè amb llet» —li dic, ingènuament—. «No és per a tu» —riu— és per a la M., no l’has sentit?». La M. és una paradista que ha fet un crit dema-nant aquest encàrrec enmig de la dolça cacofonia del mercat. No vaig sentir-lo pas, el crit, però la del bar sí que ho va fer. És qüestió de sensibilitats. I de tenir l’oïda entre-nada. Però no només per als signes sonors: segons em van comentar les paradistes que hi havia prop del bar del mercat, entre elles tenen senyals secrets per comuni-car-se.

La jove encarregada de la botiga de menuts passa per davant d’una cansaladeria, s’atura, obre la boca i els ulls, posa els braços fent nanses i pregunta a una altra jove venedora: «Ei, tú! ¿Dónde has estado?» «De baja, con una contractura» —li respon—. Mentre li explica amb detall els motius de la baixa, l’altra venedora es recolza a la parada, atenent l’explicació de la noia. Poc després, i sense deixar de parlar amb ella, demana aigua a la venedora d’una botiga de pesca salada i olives, la qual em comenta: «Molta gent em demana coses si li fa falta, no només aigua, sinó olives, bacallà per emportar-se a casa… Després el dissabte faig la repassada i m’ho paguen, cap pro-blema…».

Ja força tard, a les 3 de la tarda, amb els venedors encara recollint gènere i desmun-tant, parlo amb l’encarregat d’un bar de mercat, A., i amb el president del mercat. Tots dos interactuen amb gestos, sense paraules, per acordar fumar-se una cigarreta. «Ja no és horari de mercat’ (diu un d’ells). Per tant, ja no està prohibit fumar-hi. El mercat no és només un lloc, sinó també un lapse temporal. Tot seguit m’expliquen que, quan eren petits, dormien a les furgonetes dels seus pares, al pàrquing que hi ha sota del mercat, i demanaven a les clientes que els traguessin al porxo, per jugar. Com veiem, la capacitat socialitzadora del mercat ve de lluny.

«Fas molta amistat amb diverses parades, però no per saber quina vida fan, sinó una relació de companys…» (Dependenta xarcuteria)

«Els del gremi posem el preu en comú i si et falta algun producte, el demanes a preu de cost a una altra parada, i ja està.» (Propietari polleria)

El venedor d’una carnisseria em comenta que en cas que, per exemple, falti un xai, es demana el xai a una altra parada i se’l compra a preu de cost, no pas al preu que es ven…

«Avui al vespre organitzem un sopar a casa meva amb altres paradistes del mercat. Ens reunirem per sopar i per veure el partit del Barça!» (Paradista xarcuteria)

«La mujer de aquí enfrente es como mi segunda madre, y el pescatero de aquí al lado es como mi segundo padre. Les pido algo, tengo algún problema, y problema resu-elto.» (Venedora botiga de congelats)

Fent tanda en una peixateria, arriba un home magribí d’uns quaranta anys i, amb extrema prudència, li diu a una senyora de la seva edat: «Usted última…¿usted?», i ella contesta «sí, sí, yo…» amb un somriure correspost de manera gairebé automàtica pel noi, que fa un gest facial d’aprovació.

15

Cada divendres a les quatre de la tarda diverses venedores d’un mercat fan el que elles anomenen «l’hora de l’autobús»: xerren i interaccionen assegudes i/o dretes davant d’un banc situat prop de l’entrada principal del mercat. S’hi aplega una munió de venedores que podríem denominar intercultural si acordem que cada gremi té una forma diferent de dir, fer i pensar, és a dir, una cultura pròpia: cansaladeria, llegums, fruiteria… Tal com diu una paradista: «Hi ha gent aquí de tot el carrer i de més llocs del mercat». El carrer és, evidentment, el passadís. Es tracta de la metàfora de la plaça com a poble…

L’encarregat d’una rostisseria ens diu que fan intercanvis: «Per exemple, la del forn de pa ens porta l’esmorzar, i nosaltres els duem alguna cosa a canvi».

Una dependenta de la carnisseria demana canvi a la del forn de pa. Aquesta aprofita per encarregar-li carn que recolliran després…

Un paradista em comenta el tema de les notícies i rumors que entren al mercat i van circulant de parada en parada, fins al punt «que ja no saps si és veritat». Com la vida mateixa! També em diu que hi ha clientes que entren i els informen, per exemple, del preu dels rovellons a tal lloc de la comarca. En aquell precís moment entren dins la parada les filles de la seva germana, de 8 i 6 any: la parada és part del seu espai de jocs.

Una peixatera, L., ens fa esment d’un interessant ritual d’ajut mutu: si falta personal en una parada, la de l’altra parada va cap allà si hi ha un client esperant, el despatxa i obre la caixa per donar-li el canvi. Si abans que arribi la paradista del forn de pa hi ha algun client esperant, sempre hi ha 4 o 5 paradistes disposats a servir-los ells mateixos.

He trobat un mercat que té una parada que és una oficina d’una entitat bancària. Els seus treballadors esmorzen cada matí al bar, i el cap de l’oficina porta el pa a l’amo del bar.

A les 2 de la tarda, les noies de la peixateria fan una pausa rere l’escenari de la parada, descansant i bevent aigua mentre fan comentaris que els provoquen riallades còm-plices... Crec que estan dient alguna cosa referent a la meva persona.

Un bar del mercat reparteix loteria. El seu propietari em diu que, de vegades, juguen al cupó dels cecs, en altres ocasions a la travessa, etc. Tenen una mena de penya. Ell ho anomena així: «Son peñitas. Peñitas del mercado…».

Interaccions entre paradistes, clients i usuaris

«No vinc a comprar, vinc a parlar amb ella, i a preguntar-li com està la família…» (jove clienta referint-se a la venedora d’una fruiteria)

En un bar del mercat s’asseu una parella intercultural (catalana ella, equatorià ell), i el noi es dirigeix al cambrer dient-li: «Dame lo de siempre….». Sense dir res més, el cam-brer li serveix el dinar. No han calgut més paraules. I fixem-nos en una cosa: diu

16

«dóna’m el de sempre». Es pot intuir la proximitat de la donació, de la reciprocitat horitzontal. Una metàfora ben evident de la vinculació entre iguals que no trobem en gairebé cap altre indret ni àmbit de l’ordre de realitat que ens ha tocat viure…

En una altra plaça, observo en persona com una clienta regala panellets a les para-distes. Després de fer-los una fotografia, em diuen: «És que les clientes ens estimen molt. I nosaltres a elles…». També denotà una evident estimació el fet que una encar-regada del forn de pa amb la mà enguixada rebés preguntes constants de clients i clientes, que s’interessaven pel seu estat: «¿Qué tal la mano? ¿Mejor?», «Com estàs de la mà?». És una venedora, però també és la persona que hi ha al darrere. I es nota.

Pel que fa als regals, en un sol dia, dissabte, i en un mateix mercat, vaig presenciar in situ dos casos, separats per minuts en el temps: primer, mentre parlava amb la para-dista d’una carnisseria, una clienta va regalar-li un test amb el que deia que eren «flors de Pasqua». Tan sols mitja horeta després, una altra clienta va obsequiar les venedores d’una xarcuteria amb una planta ben formosa…

Mentre enraono amb la venedora d’una fruiteria, una clienta li porta una barra de pa i la venedora en talla un bon tros per menjar-se’l. Tot seguit, em comenta el següent: «Hi ha gent que em porta croquetes, pastissos… És un vincle com el d’un veïnat. Cli-ents i venedors ens estimem i ens necessitem». Al mateix mercat, una venedora d’una gran bacallaneria, amb immenses piques de marbre que van portar fins allà carros de cavalls fa un segle, em comenta que «de vegades algú es mareja i li donem aigua o truquem l’ambulància. Això ho fem sovint». I per què? Perquè el mercat és convivència. No importa qui siguis: el que importa és que ets allà. Al mercat no importa pas la teva identitat, sinó què fas. La teva persona, no la teva condició. No importa qui ets, sinó què et passa.

Una paradista d’una fruiteria remarca, en un moment de la conversa que mantinc amb ella, que moltes persones hi compren a diari perquè els agrada anar a relacionar-se, parlar i comunicar-se: «Existe un gran número de clientas que nos visitan los días de entre semana; pese a tener grandes frigoríficos de conservación, compran a diario. Me dicen: «Sólo compro un cuarto, así mañana tengo que volver». Una fruitera m’es-menta un valuós exemple de relació social, en aquest cas de suport: «Hace poco vino una clienta, una señora mayor, desesperada: su marido, un cliente de toda la vida que padece una demencia degenerativa, se había levantado con una agresividad a la que la mujer no podía hacer frente. Desde la tienda llamamos a una de sus hijas que, junto a la experiencia de otra clienta, informaron a la señora de los pasos a seguir para dar aviso a los servicios sociales…». Resulta significatiu que aquesta dona gran anés al mercat per resoldre aquesta greu situació. No cal dir que la raó és ben evident: allà hi podia trobar ajut immediat.

En el bar d’un mercat, la venedora d’una polleria que s’hi queda a dinar amb els que regenten el bar després del tancament està ajudant en la neteja dels aparadors i els estris de l’establiment. En aquell mateix lloc, paradistes de botigues de peix hi van a dinar, també en companyia dels treballadors del bar. «Porten pollastre, o peix, o marisc, i dinem tots junts… Ho fem ben sovint», em comenta una de les encarregades de l’es-tabliment…

17

Un venedor d’una carnisseria m’explica una interessant mostra d’interacció entre para-distes i clients: «Veus aquella senyora que m’ha saludat? Un dia li vaig dir: “hola senyora!”, i em va contestar: “¡no!, señorita”… Resulta que és monja, saps? Ara sempre li dic “hola, hermana”, i ella es posa molt contenta. Li agrada molt que li digui així». El mateix paradista afegeix després que «molta gent ve a fer un tomb pel mercat. No hi compren. Miren, parlen, fan els tombs, com qui està en un parc, o al carrer…».

Una mostra d’interacció dels usuaris amb els objectes del mercat ens l’ofereix una parella jove que demanen que li facin una foto. Somrients, cadascú d’ells agafa un llamàntol amb la seva mà i els ensenya a la càmera.

Una clienta comenta a les paradistes d’una peixateria: «Buenos días, guapas… Mira, me he dicho: voy a ver a mis amigas…».

Una clienta comenta a unes paradistes: «¿Qué hacéis, guapas?»… «mira, aquí, haci-endo el tonto», contesta una d’elles… «No digas eso… He pensado: voy a salir un rato a la calle a ver a las niñas», comenta la clienta, referint-se a les paradistes.

La paradista d’una botiga de fruita i verdura estreny la mà d’un client d’avançada edat, amb gest afectuós. Ell li diu: «dóna’m api…», «No és el temps…», contesta ella, «és igual… és per a la sopa. És per a mi, només», conclou l’usuari. Veiem com els clients expliquen per què volen els productes que consumeixen i que, adquirint-los i consu-mint-los, els serveix per afaiçonar-se. Així, una altra clienta demanà en una botiga de conserves que li facilitessin «un puñaíco de lentejas, para hacerme un platico para mí…». Hi tornarem més endavant sobre el tema de l’autogestió de la compra per part de la clientela dels mercats.

Els bancs que estan al bell mig d’un altre mercat, prop de les escales mecàniques que baixen cap al supermercat, estan sovint ocupats per persones grans que parlen entre elles i amb els clients i venedors. Prop d’allà, diverses motos automàtiques de joguina són freqüentades per nens i per les seves mares i pares, avis i àvies, veïns i veïnes, etcètera. La perruqueria d’aquell mateix mercat també acumula una gran densitat de relacions, de comunicació, d’intercanvis d’idees, frases, consells i complicitats. És un lloc de coagulació de la interacció social. En definitiva, un eix de la vida del mercat, de la vida de la col·lectivitat que s’expressa en l’espai de la plaça.

La venedora d’una cansaladeria es dirigeix a una clienta d’uns seixanta anys i li diu: «I la seva mare?...», a la qual cosa la clienta respon: «Allà, a la carnisseria…». «Ah!... és que m’ha estranyat veure-la a vostè sola…». En una altra plaça, tingué lloc l’escena següent: un cambrer equatorià li diu a un client que acaba de seure: «¿Qué pasó ayer?», «Mira, no vine, tenía comida en casa…», li contesta l’usuari. En una altra ocasió, una dependenta de la carnisseria observa amb sorpresa l’arribada d’un client, un noi jove amb gorra de beisbol blanca i arracada a l’orella, i li pregunta: «Què tal, Fran? On eres? Estaves desaparegut!...». Com veiem, la relació client-paradista és molt més que una freda transacció comercial.

Un plujós matí de tardor una clienta que havia sortit de casa seva abans que comencés a ploure a bots i barrals demana que una venedora d’una botiga d’aviram li deixi el

18

paraigua per fer el camí cap a casa seva amb els productes recentment adquirits. Cap problema: dit i fet. Sense que jo digués res, la clienta es gira mentre va paraigua en mà cap a una de les sortides, i em diu «aquí tengo muy buenos amigos, me ayudan mucho». I ben cert que és…

Un altre dia de pluja, la venedora d’una botiga d’ous em comenta que molts usuaris li deixen el paraigua dins la parada perquè els els guardin. De vegades els ha de cridar de lluny, perquè marxen i s’obliden d’agafar-lo. «És el que té el clima d’aquí», em comenta la venedora, «si fos com al País Basc, que plou tot el dia seguit… Però aquí plou i si després fa sol, la gent se n’oblida. És ben normal…» Ni que ho diguis!

La quotidianitat d’alguns actes de compra es va poder plasmar durant la meva breu conversa amb dues venedores d’una polleria: «¿Por qué has venido tan tarde hoy?», li pregunta una d’elles a una clienta, que es justifica dient que és dissabte i no ha hagut de llevar-se tant d’hora per portar els néts a l’escola. Uns segons després, l’altra para-dista es pregunta si és o no és realment dissabte, perquè «el Arturo aún no ha venido». Sense dir-li res, l’interpel·lo amb la mirada, i com si hagués sentit la meva interrogació per algun mitjà telepàtic, em diu: «Es que si viene el Arturo, es que es sábado. Él siempre viene el sábado a la hora de cerrar…». Poc després, vaig poder saber que en el parlar intern del mercat, els clients que arriben a ultimíssima hora reben un mateix nom: capazos.

Un cop el mercat està oficialment tancat, l’activitat en el seu si continua sent ben densa. I és allà on també trobem les essències del mercat. Una d’aquestes, la seva forta impregnació neutral com a personificació palpable del que és: un espai social. Un lloc on tothom pot interactuar lliurement tot i que les seves ideologies o identitats siguin tangencialment diferents o, fins i tot, incompatibles. Així, parlant amb el cam-brer itinerant d’un dels bars del mercat i amb un venedor de cupons, vaig notar, de seguida, que entre tots dos existia una relació de companyonia molt elevada. Tenien molt de feeling, com algun usuari em va comentar després referint-se a aquests dos nois. Es portaven molt bé i tenien una relació certament fluïda i positiva. Estaven al mercat. Com ja hem dit, allà, al mercat, el que importa és allò que fas i, a més, des-taca el fet que formes part d’un mateix àmbit on ningú ha de valorar un altre (en principi) per allò que és en la seva vida «fora del mercat», és a dir, en la seva vida privada. En el sentit que acabo de comentar, l’àmbit publicoprivat està nítidament gravat en les consciències de la gent del mercat. El cas d’aquests dos veritables amics i còmplices és tan paradigmàtic que crec que resulta impossible donar un exemple més clar per tal d’evidenciar el que acabo de comentar: un d’ells és militant de Democracia Nacional, un partit proper al neofeixisme, nacionalista radical espa-nyol; l’altre és una persona d’ideologia d’extrema esquerra, antifeixista militant i amb amics okupes i SHARP.2 Aquest darrer em comentà el següent: «Fora és una altra història, ell va per un cantó i jo per un altre, cadascú amb els nostres grups i tal, però

2. SHARP: Skin Heads Against Racial Prejudices (‘Caps rapats contra els prejudicis racials’). Són una comunitat social (mal anomenada tribu urbana pels amants de la morbositat periodística) nascuda a la Gran Bretanya, i formada per persones d’estètica skin, ideologia comunista i/o anarquista, i un marcat accent posat en l’antiracisme i l’antifeixisme.

19

aquí ens tenim un respecte impressionant. De vegades fem broma i tal, però ens portem molt bé, som molt col·legues. A més, tio, estem al mercat. Aquí això no importa».

Una paradista d’una fruiteria ens esmenta que un dia va venir una noia «que era testi-moni de Jehovà, una noia negra, cubana, molt simpàtica i agradable. No em va con-vèncer pas, però vam estar parlant de Déu, de la mort, de la vida… Dies després, em va demanar 50 euros perquè l’anaven a desnonar. Els hi vaig donar i me’ls retornà al cap d’una setmana». Solidaritat profunda amb persones gairebé desconegudes. Una nova lliçó del mercat.

Una usuària d’uns quaranta anys està a punt de sortir del mercat, quan una jove dependenta d’una carnisseria la saluda de manera suau, còmplice, fent gestos amb els dits de la mà esquerra. Un cop identifica la clau que transmet la venedora, la clienta dóna mitja volta i se’n va a parlar amb ella. Als pocs minuts, la dependenta atén altres usuaris i deixa d’interaccionar amb la clienta al mateix temps que aquesta, al seu torn, inicia converses amb altres usuaris que arriben en aquell moment. Aquesta escena exemplifica el triomf de l’atzar comunicacional davant de la pro-gramació eixuta de la incomunicació, la dolçor del moment viscut contra l’amargor de la robotització d’una vida que, així, no és vida, sinó una concatenació de misè-ries…

Una venedora d’un altre mercat prepara el producte a la clienta, un pollastre en con-cret, i, com sol passar en aquest parèntesi en la comunicació, la usuària justifica per què ha demanat que se li talli d’aquella manera; a la qual cosa la venedora respon: «a mí también me gusta así…». Heus aquí, novament, un exemple del fet que el mercat no és pas un lloc de mercadeig rigorós. Per això mateix resulta lògic que, popularment, hom l’anomeni la plaça. La plaça no només és el lloc on es mercadeja, sinó, sobretot, un espai de reunió per a la vida pública.

Aquesta interpretació es reforça quan observem la continuació de la mateixa escena que vam copsar en un mercat: abans de rebre el seu producte (convenientment auto-regulat per la clienta), una altra usuària, una mica més gran que ella, li posa amicalment la mà a sobre de l’espatlla, la qual cosa fa que es giri amb rapidesa, la miri, es mirin, esbossin un lleu i melós somriure, i mentre una marxa sense dir res (només amb la seva expressió ja diu mil coses), l’altra li diu: «Adiós, reina…».

En una carnisseria, dues paradistes criden a cor què vols una clienta, d’uns setanta anys, que marxava corrents per la porta principal. Resulta que havia fet un encàrrec, l’havia pagat, se l’havia deixat dins i se n’havia oblidat. Els comentaris entre la clienta, les venedores i la resta d’usuaris tracten de lubrificar el descuit de la senyora: «Tens moltes coses al cap, M., massa coses…», li diuen, «Ai, sí, i que se m’oblida tot, ja no sóc la d’abans…», contesta amb rostre alegre però amb un lleu toc de resignació. «Calli, calli, senyora M., que quien tuvo retuvo…», li diu, alçant la veu, una paradista, «Ai, filla, no sé, no sé… Gràcies, eh?... Gràcies…», respon la clienta a manera de con-clusió i reprèn la seva sortida de la plaça, amb la mirada pensativa i l’ànim alleugerit, ni que sigui momentàniament… Per a això està el mercat, entre altres moltes coses.

20

Al bell mig d’una interacció en clau de broma, una clienta diu: «Apa, marxo...» —I un dels venedors diu—: «Ja saps que t’esperem! T’esperem, sempre…». En un altre lloc i situació, un client li diu a unes venedores d’una parada de conserves: «adéu, boni-ques!..., boniques!!!», elles somriuen i li responen: «vas molt guapo, avui», i ell, amb les mans darrere l’esquena, es gira amb orgull poc dissimulat i diu un obert «grà-cies…!».

En un altre mercat veig com arriba a la fruiteria un usuari d’uns 35 anys amb evidents símptomes d’estar ben refredat. Profundament refredat. Tota un galipàndria, perquè m’entenguin. La venedora, només veure’l, li diu: «Para la tos... No. Para el costi-pado… Mira: farigola…». Minuts després s’atansa a la mateixa parada una dona d’uns seixanta anys, sord-muda, i amb ella manté la paradista una interacció de més de deu minuts, marcada per les constants gesticulacions, amb recomanacions per part de la venedora sobre els productes a triar i constants dubtes i reelaboracions del procés d’adquisició per part de la clienta. Aquesta marxa satisfeta, finalment, després que la venedora l’obsequiés amb julivert i menta. Un procés d’interacció que mostra la implicació del venedor pel que fa a adaptar-se a les característiques concretes del client i a allò que vol adquirir. Un exemple més que els usuaris s’apro-pien dels productes en una dinàmica d’afaiçonament centrada en la seva presa de decisions. I, així, compleixen la funció simbòlica,3 com més endavant tornaré a subratllar.

Ben passades les dotze del migdia, una senyora gran, molt maquillada i amb olor d’ un dens perfum, entra al bar del mercat. Es tracta de la senyora Pepita. L’encarregada del bar me la presenta tot dient: «la senyora Pepita és de la plaça». Veig que en la interacció, és tractada en tot moment de vostè per part de la persona del bar, tot i la insistència que no ho fes per part de la usuària. Resulta interessant que l’encarregada del bar combini el tracte de vostè amb paraules com «carinyo», «reina» o «guapa». I raona d’aquesta manera: «la senyora Pepita és la senyora Pepita, la conec de sempre, però li dic sempre de vostè. No em surt d’una altra manera…». Més endavant tornarem a parlar de la senyora Pepita.

Davant mateix de la porta principal del mercat, a pocs metres d’una venedora de cupons, dos homes d’uns 65 anys fan una llarga parada ritual, construint breument una mena de microsocietat. Interaccionen tot parlant, com gairebé sempre, de temes quotidians: «De lluny no hi veig gens bé… però gens! De prop sí…», diu un d’ells, que acaba de saber que té més diòptries que el darrer cop que va fer-se una revisió. «Doncs jo ja fa temps que estic com tu, i no m’acostumo a les lents de contacte, però noi…les haig de dur, perquè amb poca llum i sense lentilles, hi veig poc…», comenta l’altre tertulià. Pocs segons després, la conversa girà i se centrà en la boca: «Tinc un implant de titànio que em va costar sis-centes mil peles, tio…», comenta un d’ells davant de la cara de sorpresa de l’altre. Durant tot el diàleg entre els dos usuaris de la plaça, ambdós gesticulen amb contundència, sense deixar de tocar-se les espatlles

3. En antropologia, la funció simbòlica és la capacitat per donar significat a les coses i esdeveniments, per donar sentit a la realitat, per fer que el món sigui similar a com ens pensem que és...

21

i el pit, assentint sovint i amb força amb el cap, parlant molt a prop l’un de l’altre, aixe-cant i baixant el to de veu, donant un ritme viu a la conversa i gairebé diria que dansant tot creant figures dinàmiques en l’aire. Quan acaben de xerrar, s’acomiaden amb forts cops mutus a l’esquena i, com durant tota la conversa, el somriure domina llurs ros-tres…

A la zona de la rostisseria on serveixen vi a granel, una paradista omple una garrafa d’una clienta d’uns quaranta anys. Durant el procés, no deixen de parlar i fer broma. Després de pagar, la clienta saluda tothom i diu dos cops, la segona volta amb el to de veu més elevat: «Adéu, Montserrat!... Adéu, Montserrat!», sense deixar de cercar-la amb la mirada, fins que la venedora li retorna la salutació: «Ai! Adéu, que vagi bé…!». L’escena demostra la importància de certificar que es compleix amb el ritual de la salutació, que no és pas quelcom sobrant, sinó part fonamental per al manteniment i el reforçament del vincle social teixit en la interacció dins del mercat.

A primera hora de dissabte, una munió de gent s’acumula al forn de pa d’un mercat. Mig glaçats pel primer fred de la tardor (amb dos graus de temperatura a l’exterior), els clients guarden la tanda. Observo algunes clientes de més de setanta anys la cara de les quals contrasta amb les d’alguns homes força més joves que elles, ja que sembla com si portessin despertes fa força temps, tal és l’aspecte que fan d’ei-xerides. Dues d’elles feia temps que no es veien. Es fan dos petons, parlen del fred i poc després saluden una altra clienta de la mateixa edat. Una d’elles marxa però retorna als pocs minuts: «ai, que m’havia oblidat que avui és dissabte! Haig de comprar pa…». Un silenci final acompanyà la frase, silenci que denota el significat el·líptic que l’embolcalla, a saber: diumenge no hi ha mercat, per això cal comprar pa dissabte perquè no en falti per al dinar dominical. Quan sent la reflexió de la dona, un paradista que passava per allà fa broma i li diu: «Senyora, avui és dissabte tot el dia!». A darrera hora de dissabte, l’encarregat de la rostisseria m’atura pel passadís i em mostra una galleda plena de pomes, n’hi ha catorze en total. El miro i abans que em doni temps de preguntar-li res, em diu: «Són pomes que estan picadetes. Sempre les demano a la fruitera. El meu cavall ja té el berenar avui, es posarà con-tent!...».

Força abans d’això, a primera hora del matí, un home d’uns vuitanta anys s’asseu en una cadira prop de la carnisseria. Les dependentes em diuen que «és un amic del M.» «Ens ve a veure, no compra.» Segons em diuen, en aquell mateix lloc, on hi ha diverses cadires, i que forma una espècie d’espai de frontera, sense cap parada darrere, s’hi apleguen «els dimecres alguns avis, per fer petar la xerrada». L’home gran que estava assegut a la cadira apareix minuts després recolzat en un aparell de joc per a nens situat al costat de la porta principal del mercat. L’aparell és un cotxe petit per la part de davant del qual sobresurt el cap, immens, d’un ninot. Em sembla una escena tendra que diu molt de la llibertat existent dins del mercat per usar l’espai i fer-se’l seu. He estat a punt de fotografiar-la, però m’estimo més explicar-la. Estic segur que els lectors se la podran imaginar prou bé. Igual que es podran imaginar prou bé que, quan vaig pensar irreflexivament a fer la foto, l’home gran del qual parlo es va adonar de les meves intencions tot just quan jo treia la càmera del maletí, i aleshores em va mirar

22

amb un rostre d’una immensa afabilitat. Vaig decidir, evidentment, guardar la càmera per a millors ocasions. De vegades no paga la pena que fer una fotografia malmeti una escena tan dolça i humana.

D’altra banda, haig de dir que fruit de la relació oberta i de confiança entre venedors i clients, he presenciat in situ algun cas de «regateig» o de tracte, com passà amb N., carnissera, que just davant meu, comenta a una clienta: «Vinga, t’ho arreglo i ho deixem en 5 euros…». Just després d’això, la paradista em va mirar i, també sense esperar que jo digués res, va reblar: «Només faltaria, oi?...». Doncs això.

«Em vas donar un entrecot l’altre dia i estava boníssim», diu una clienta dirigint-se a la venedora, mentre aquesta li diu cosetes al nen que porta dins del cotxet després de saludar-la amb un contundent «Hola, guapa!!!» acompanyat d’un somriure de bat a bat. Per saludar, als mercats s’empra àmpliament l’adjectiu «guapa», «guapo», tant les dones com els homes, tot i que quan els paradistes es dirigeixen a homes solen dir «maco».

De vegades, amb clients més tímids o poc avesats, es produeixen petits malentesos. Així, és costum de la majoria de venedors saludar els usuaris que passen pel pas-sadís: «Bon diaaaa…!» va dir una fruitera, amb un to de proximitat. L’usuari va exclamar, amb cara de vergonya continguda: «No, no vull comprar res…». Potser els homes estan, o estem, menys entrenats en la comunicació social. És una hipòtesi a explorar…

El mercat també és un dipòsit de temps. Així, un paradista d’una botiga de carn està fent un breu descans al bar. Una clienta va cap a allà i, amb extrema cortesia, li diu: «Que em pots servir?». Ell comença a esgotar la consumició amb rapidesa, però ella exclama: «No corris, no corris, fes, fes…».

Moltes interaccions entre paradistes i clients tenen lloc mentre els primers preparen el producte per als segons. Així, he pogut observar com un noi estranger (probable-ment alemany), després d’obrir la conversa amb un tema recorrent a l’estiu (la calor) continua parlant per tal de mantenir aquest pont d’interacció mentre la seva parella aprofita la situació per anar als lavabos del mercat amb el seu fill.

Cartutxos d’afecte

Parlant amb en J., un carnisser, passà pel passadís en David, un cambrer que fa sobretot serveis per les parades. Tots dos són catalans i parlen català, però quan enraonen en castellà, ho fan amb un accent similar a l’andalús. En aquell moment el venedor baixà al passadís a saludar el seu paisà: «Som paisans, ell i jo», em comenta el cambrer. «Fa un temps que vam dir que érem paisans i sempre ens saludem així ara. I fem això.» Aleshores, tots dos es van saludar ritualment, quatre cops, i instants després s’abraçaren amb força. Mentre estaven abraçats, el cambrer em mira i em diu: «…Nos abrazamos porque somos paisanos, y me da cartuchos de cariño. Aquestes abraçades les anomenem cartutxos de carinyo…».

23

Confiança

«El mercat crea una certa amistat, millor dit, una confiança entre clients i venedors.» (dependenta xarcuteria)

«El mercat és confiança.» (cambrera)

La confiança deriva del kred4 que es diposita en la persona que dóna quelcom, és a dir, la creença que allò que s’ofereix respondrà amb eficàcia a l’expectativa positiva que la persona receptora (client/a o usuàri/ària) hagi dipositat en aquesta persona. En aquesta persona (el venedor/a) i, per descomptat, en la institució on exerceix la seva funció social, és a dir, el mercat.

Una venedora d’una botiga de pernils em va comentar que «el mercat és un lloc on vas amb confiança. És com una botiga, però gran. És on la gent se sent més a gust…». El venedor d’una bacallaneria em comenta: «Donem molts consells als clients, és un tracte de proximitat, de confiança». Només pot derivar de la confiança el fet que molts clients deixin llistes de productes a les parades dels mercats, abans de les vuit del matí, i que després de treballar hi passin per recollir el que havien demanat… Una clienta em comenta que «aquí en el mercado te tratan bien y no te engañan… Hay confianza, y eso no tiene precio». Una carnissera del mateix mercat subratlla davant meu el següent: «Tinc més confiança amb els clients que amb molts familiars meus. M’expliquen coses personals i jo n’explico a ells».

La venedora d’una herboristeria d’un mercat em donà un contundent exemple de confiança. Segons em comentà, una joveníssima clienta va fer-li una confessió, i li digué el següent: «No se lo digas a mi madre… El otro día me acosté con una chica para probar… Pero no me gustó. Te lo digo a tí porque te conozco desde que tenía tres años…». A la seva mare la venedora la coneix des de tres anys abans, però no gosà dir-l’hi. La confiança també implica això: saber guardar secrets que poden ser incòmodes. Per això la confiança és sagrada. I no oblidem que secret i sagrat com-parteixen la mateixa arrel, que fa referència a un àmbit separat, segregat, de la resta de la realitat.

Força gent deixa bosses dins les parades de la plaça perquè els les guardin mentre continuen la compra. Però no només hi deixen bosses. De fet, una amiga d’una fruitera em diu: «És el guarda-robes, aquesta botiga… El guarda-robes!!!». La paradista d’una botiga de pastes em comenta que sovint els clients li demanen canvi, alguns fins i tot li deixen el carro de la compra davant de la parada perquè el vigili i, com acabem de dir, molts d’ells li deixen la bossa a dins per alliberar-se de pes durant el procés de compra. Al mateix mercat, la venedora d’una fruiteria li diu a una clienta filipina que s’havia descuidat part de la seva compra: «No te dejes la bolsa, cariño…».

4. Vocable que remet a una arrel indoeuropea d’on deriva el verb creure, i que fa esment a una propietat intangible que reben determinats éssers, objectes i entitats immaterials, una propietat que fa que se’ls consideri elements veritables, reals i dignes de confiança.

24

Un matí de mercat un carnisser m’explica de la manera següent per què totes les tardes hi va encara que hi hagi poca venda: «Jo, a les tardes, inverteixo en temps. Conec els clients, les seves aficions i costums. Ens coneixem més i així tenim més confiança…». En un altre lloc i hora, un carnisser em comenta que fa servei a domicili, però «en plan col·legui, no els cobro pas…». I és que en l’univers simbòlic del mercat el desinterès està recompensat.

Un plujós matí d’octubre, dijous, dia de mercat als exteriors de la plaça, s’acumulaven entre el bar i l’entrada principal un seguit de carros de la compra plens fins a dalt, amb paraigües i bosses a la vora. Ningú vigilava. Els seus propietaris estaven d’esquenes, esmorzant amb calma. Tota una mostra de confiança.

I quina és l’opinió dels mateixos protagonistes? Un venedor d’una carnisseria assenyalà que «el mercat és un comerç de confiança. Alguna dona s’ha oblidat la bossa algun cop i jo sempre els he dit: “Tranquil·la, que la trobaràs, aquí al mercat segur que la trobaràs…” I sí, la troba».

«Damos confianza a los clientes para que nos expliquen cosas», em comenta el pro-pietari d’una altra carnisseria. I, com a mostra de confiança, incideix a remarcar que té clients que són néts de clients que ell tenia fa quaranta anys. A més, assegura que hi ha persones que abans de marxar de vacances compren molt de gènere. Una para-dista d’una fruiteria va fer-me la confessió següent, la qual atresora una gran quantitat de significats, entre ells, de forma preeminent, la confiança: «Si no estoy yo en la parada está mi hermana, que es como si fuese yo…». «Quan una cosa no surt bé, el client ja sap a qui dirigir-se», em fa saber un carnisser d’una altra plaça. La paradista d’una botiga de pesca salada em comenta que moltes persones li diuen «dóna’m allò que em vas donar l’altre dia». I argumenta el següent: «Confien en nosaltres, confien en nosaltres i en el que els donem».

En un altre moment, el propietari d’una carnisseria i el president del mercat estan parlant amb mi sobre el tema de la confiança, i el carnisser diu: «Si a algú li surt malament el producte, doncs, li torno els diners i li dono un producte nou. En altres llocs si agafes un producte que no està bé, o que no t’agrada, o que creus que no està com voldries, és la teva responsabilitat. Aquí te’l donen, els el donem. Per tant, és la nostra responsabilitat. I com confien en allò que els donem, si la cosa falla, doncs hem de correspondre a la confiança…». I afegeix: «Alguns no cal que ens tornin el producte per comprovar si està malament. A mi m’ho diuen i… pam!, els en dono un de nou, i punt…». El president del mercat assenteix amb el cap, i afegeix: «Si vaig a unes grans superfícies i compro escopinyes, berberetxos, i tenen sorra, pensaré: quina merda d’escopinyes que he comprat! Però si les compro en un mercat, diré: quina merda d’escopinyes que m’han donat!». Atenció, perquè la dife-rència és fonamental si volem entendre l’ètica del mercat i les seves múltiples impli-cacions…

Una altra mostra de confiança és el gran nombre d’encàrrecs personalitzats que molts clients efectuen. Així, per exemple, vaig comprovar com un jove encarregat d’una pei-xateria tenia penjats a la parada onze papers amb encàrrecs específics de clients,

25

demanats per a quan ell anés a Blanes, de matinada, a agafar els productes. El venedor m’argumentà el següent: «La gent t’encarrega coses perquè confien que els portaràs el que estigui millor. Volen un tracte de preferència, i cal portar-los el que ells volen. El client se sent més ben tractat i, a més, la gent de seguida reconeix el peix de platja. Si veig que no hi ha relació qualitat-preu, no agafo el producte». Un bon exemple de confiança dipositada a l’hora de delegar la tria: es refien d’algú que escull el producte i que fa tot el procés, des del mar fins a la taula, ben bé… En una cansaladeria propera, el paradista em comentà que «a alguns clients els sabria despatxar sense que ni m’ho demanessin. De vegades els dic: “el de sempre?”». Un noi d’un poble proper demana comandes des de fa 29 anys. Abans ho feien els seus pares. Les inèrcies culturals generen xarxes socials de llarga durada que s’alimenten, però, de les breus i minús-cules interaccions del dia a dia.

En un altre mercat, una clienta li diu a la propietària del bar: «Te debo 32 euros, ¿eh?», i ella em mira, esbossa un lleuger somriure, i em diu: «…y yo no se lo cuento, es ella quien va sumando. Se lo fío y ya me dirá cuánto me tiene que pagar…». Poc després, una paradista dels menuts deixa diners en una bossa, dins del bar, i també hi deixa carn. Se n’oblida d’agafar-la, però la senyora del bar l’hi recorda. Una dependenta deixa el moneder guardat al bar, tots els dies, des que arriba a primera hora del matí fins que plega. En una carnisseria d’una altra plaça, una clienta que treballa al costat del mercat arriba a primera hora de la tarda i diu: «Deixo aquí la bossa, que tornaré a les set».

Els venedors i treballadors dels bars del mercat de seguida coneixen el teu nom, i se’n recorden. Personalment, hi ha gent que conec des de fa més de deu anys i que encara s’equivoquen (suposo que per manca d’interès a retenir un nom) i em diuen «Josep Manuel» o «Manel», en comptes de Joan o de Joan Manuel. Això no passa pas als mercats, perquè són un indret social on l’atenció se centra en els éssers humans con-crets, no en una nebulosa comercial impersonal.

La confiança també va de la mà d’una relació afectiva propera al que hom podria ano-menar estimació, o carinyo. Tot i que aquest darrer no sigui un terme normativament correcte en català, és àmpliament utilitzat en tots els mercats, i això em sembla un motiu més que suficient per utilitzar aquesta paraula en el llibre.

En una altra plaça, M., veterana propietària d’una parada de pesca salada, m’atura pel passadís, m’agafa del braç i em passa el seu braç per l’esquena, amb una actitud carinyosa i afable, i diu als venedors del passadís «tracteu-me bé aquest xicot, si us plau», amb el to que hom empra quan prega que es faci alguna cosa sabent que la petició serà acomplerta, i amb escreix.

Una altra mostra de confiança té lloc en un bar de mercat. Es tracta d’un usuari d’uns 55-60 anys que després de demanar una consumició pregunta al seu propietari: «On em puc rentar les mans?...». La resposta és la següent: «Al lavabo però… entri, entri, que li donaré una mica de sabó…». L’home passa rere la barra del bar i, emprant l’ai-xeta que s’usa per netejar gots i estris de cuina, es renta les mans. En pocs llocs dei-xarien fer quelcom així a algú que no coneixen en absolut...

26

Autojustificacions

Els humans, de vegades, tractem d’explicar de portes enfora les raons per les quals duem a terme una acció determinada. I només t’autojustifiques amb algú amb qui tens confiança. D’un cap a l’altre dels mercats que vaig visitar, eren molts els cli-ents que explicaven als venedors el perquè de les seves compres, una cosa que mai no farien en altres establiments comercials. Així, en una xarcuteria una clienta li va dir a la venedora: «Sí, posa’m codillos, és per fer sopa…», poc després en una carnisseria el comprador digué: «Posa’m quatre trossos de carn, és per fer a la planxa…», i un altre dia en una parada de verdures el client va comentar: «No compro més patates perquè avui no he agafat el carrito. Se m’ha passat…». Una clienta compra molts plàtans en una fruiteria i argumenta, com si calgués justifi-car-ho, que «a casa meva ja sabeu que els plàtans agraden molt…». La clienta d’una xarcuteria comenta el següent mentre el venedor li prepara allò que acaba de demanar: «Es que vienen los nietos hoy a comer, y…». En tots els casos són pensaments interns, justificacions pròpies i privades, però que als mercats surten a l’exterior perquè hi ha prou confiança. La confiança que inspira i que transpira la plaça és, en aquest sentit, una mena de clau que permet a la lògica individual deixar el seu habitacle corporal, verbalitzar-se, sortir a l’exterior i fondre’s amb l’atmosfera del mercat.

El mercat fora del mercat

El mercat no és només un espai físic, ni tan sols un lloc tancat per quatre parets, ni tampoc es tracta d’una trama formada per uns carrers i places ocupats per venedors durant les hores en què roman obert al públic. El mercat irradia fora d’ell, vessa més enllà de les seves portes, i també es veu travessat per les forces socials de la ciutat o del barri on està. El mercat fins i tot està farcit de relacions humanes teixides milers de quilòmetres enllà, en altres continents i civilitzacions.

En un mercat d’interior, els productes d’una fruiteria arriben de diversos llocs, fins i tot de Fraga (Osca), i els productes d’una peixateria arriben des de Mercabarna, però també directament des de la costa gironina. En una plaça em van fer saber que els propietaris de la parada de fruita i verdura tenien plantacions de tomàquets al Marroc, i avui en dia encara en tenen, de bledes i tomàquets.

La influència del mercat en altres esferes de la vida és una constant. Com a exemple hiperbòlic està el del casament d’una jove venedora d’una botiga de fruita i verdura. A l’església on se celebrà el ritual catòlic de l’enllaç matrimonial, el ram i l’altar no estaven confeccionats amb flors, sinó amb fruites i verdures… En el capítol dedicat a les anècdotes tornaré sobre aquest significatiu cas de fins a quin grau els mercats vessen la seva vibració fora dels edificis on s’ubiquen.

27

Productes «exòtics» al mercat

L’etimologia del mot ve del grec clàssic ex odòs (‘fora del camí’, literalment…). Per tant, «exòtic» és una cosa que se surt d’allò acostumat, d’allò al que està habituat una per-sona o, sobretot, una societat. Però la consideració literal d’exòtic sempre ha de ser provisional. Més endavant parlaré de l’origen «exòtic» de molts aliments que ara ens semblen «normals», però ara us n’avançaré una primera glopada.

Per als nostres ancestres, els tomàquets, la patata, la xocolata, i fins i tot, més anys enrere, la llimona i la taronja, van ser aliments molt exòtics, completament desconeguts a Europa, els primers, fins al segle xvi. El mateix es pot dir del tabac, el te o el cafè, que van ser molt exòtics quan van arribar a terres catalanes. I encara n’hi ha més: el préssec té el seu origen a l’actual Iran, la poma a Turquia, l’all i la ceba al centre d’Àsia. Allò exòtic, doncs, és una constat en l’esdevenir de les societats humanes, i sempre es tracta d’un qualificatiu provisional i molt relatiu. La història es repeteix: avui en dia, cada cop més persones «autòctones» consumeixen fruita considerada «exòtica», com vaig poder comprovar observant en un mercat com una dona «autòctona», «de tota la vida», comprava una immensa papaia, i no ho feia pas com qui realitza una compra excepcional, ni de bon tros.

En una altra plaça em van fer avinent que el plàtan d’una parada de fruita i verdura venia de les illes Canàries, cosa que fa temps que passa a casa nostra i no és cap novetat, i en comentar-me la procedència del mango, un fruit encara relativament exòtic (el plàtan ja fa dècades que no ho és), em va dir: «Hi ha dos tipus de mango». De seguida vaig pensar que es tractava de dues espècies, igual que dues fruiteres em van explicar la diferència entre plàtan i banana. Però no! Un dels dos tipus de mango

28

es diu «mango d’avió», segons em va comentar la venedora, i l’altre és el «mango de vaixell». Aquests últims maduren al vaixell, durant el llarg trajecte, mentre que els que arriben en avió són més cars.5

Que no es pensin les lectores i els lectors que no faré més referències als exotismes al llarg del que queda de publicació. Sinó al contrari: diguem-ne que acabo d’oferir-vos un primer mos.

El mercat al carrer i el carrer al mercat: esborrant fronteres

Abans ja he esmentat que l’ambient del mercat s’aboca portes enfora d’aquest, i ara haig de posar l’accent en el fet que els marges entre l’espai públic i la plaça són bor-rosos i porosos, si no inexistents. Sovint he observat com la suposada dualitat parada-carrer no és tal. Així, per exemple, en una plaça, una clienta va entrar sense cap mena de problema, amb total naturalitat, dins d’una parada de carn. La venedora em va dir que aquella clienta «ve cada divendres al migdia i entra aquí, agafa la comanda, i de vegades s’hi asseu…». La usuària entra en la conversa: «M’assec i parlo amb elles, que són maquíssimes i ens cuiden molt: mira, mira…», diu obrint la bossa i ensenyant-me el seu contingut, «t’hi has fixat?», afegeix. En efecte, veig com li han preparat la carn de forma sistemàtica, gairebé amb virtuosisme: en cada petit embolcall li han posat un paper enganxat on s’especifica, escrit amb bolígraf, el tipus de carn que hi ha…

Una venedora del mateix mercat confirma aquesta confusió (en el millor dels sentits) entre plaça i carrer, entre mercat i espai social: «Jo, quan vaig caminant pel carrer, no paro de saludar… Fins i tot vaig a casa de clientes, a visitar-les, a parlar amb elles… Sí o no, L.?» —pregunta la venedora a una clienta d’uns 45 anys. «Tu a casa meva pots venir quan vulguis, ja ho saps, tots els cops que vulguis venir» —li respon amb veu ferma la clienta.

En un altre mercat, els dissabtes al matí i migdia un poliesportiu veí acull diverses activitats, i es vessa, literalment, en el mercat: els homes hi esmorzen, les dones hi compren. Els seus fills hi entren abans i després de les competicions. Al mes d’abril se celebra al centre de la ciutat que acull aquell mercat una fira agrícola. En aquesta ocasió, és el mercat el que es vessa en l’espai públic: cada venedor hi posa el seu gènere. No és una festa, és un «fiestón», com em diu més d’un paradista d’aquella plaça…

Parlant s’entén la gent… i comunicació no verbal

Al bell mig d’una conversa amb la dependenta d’una botiga de pesca salada, arriba un venedor jove, la mira fixament i li diu: «¿Aún no?». «No, aún no» —respon ella—.

5. El mango cada cop és menys «exòtic». Així, al bar d’un mercat vaig observar un cartell ben gros que incloïa, sota el títol «Infusions del mercat», el producte «Te amb mango»…

29

«Vaya…» —comenta ell amb rostre de lamentació, i abans de marxar li diu, amb to fingit d’amenaça—: «Hablaré en serio contigo…». Només s’han mirat lleument, han intercanviat sobreentesos i gesticulacions que fan referència a un tema que només ells coneixen. «Él y yo nos comunicamos así, tenemos la clave…» —em diu ella—. Diverses venedores del mateix mercat empren xiulets per avisar altres venedors que tenen clients i ells són al bar o descansant a l’entrada.

Una cambrera avisa d’una altra manera un carnisser, en M., quan veu que té clientela esperant-lo i ell seu a les taules que el bar té en una de les sortides del mercat: el mira fixament tot somrient, i quan ell creua la mirada amb ella, la noia acota el cap lleuge-rament, llança també amb suavitat el cos cap a endavant, es posa una mà en l’es-quena, i amb l’altra, amb el palmell de la mà mirant cap a munt, fa els gest amb el qual de vegades s’amenaça els nens petits que se’ls donarà un copet al cul si no es porten bé…

Un client xinès compra moniatos a la fruiteria. Interacciona amb la paradista mitjançant signes amb les mans. «¿Cinco?» —diu ella, a la qual cosa ell respon afirmativament amb el cap i diu—: «Sí, sí… cinco». A l’hora de pagar observa el preu a la balança i en un tres i no res efectua el pagament. La comunicació és fluida si emissor i receptor s’hi impliquen, i si el canal per on circulen els missatges així ho permet.

En un altre mercat, un home ghanès de poc més de quaranta anys compra peix asse-nyalant-lo amb l’índex. Poc després diu un breu «dos quilos» al mateix temps que fa el signe de la victòria per indicar el número i, en marxar, diu «adéu!». Breu però pràctic. De vegades, no cal més. Als mercats, com veiem, la comunicació s’adapta a les neces-sitats específiques de cada persona: de vegades és densa, sovint es ramifica, però

30

en algunes ocasions, com aquesta, es basa en l’economia mental i verbal i no va més enllà de l’estrictament imprescindible per facilitar l’acte de l’adquisició d’un producte. També en això els mercats són tot un paradigma de flexibilitat.

Estic parlant amb la venedora d’una xarcuteria quan, de sobte, arriba un venedor amb una barra de pa a la mà, es posa davant la venedora que està xerrant amb mi, la mira amb un mig somriure, fa un pas endavant tot estenent el braç i emet un breu soroll dos cops: «xxxt!!... xxxt!!», similar al que s’emet per fer callar algú o al que fan els clients mal educats per tal de cridar l’atenció dels cambrers. Ell i la venedora somriuen de manera més oberta, i ella comença a ficar-li embotits dins l’entrepà. Per fi aconsegueixo conèixer l’objectiu del ritual: cada dia, a aquella mateixa hora, cap a les 9.10 h, un cop ell ja ha muntat la seva parada, se’n va a esmorzar al bar, i és en aquella xarcuteria on li posen l’embotit a l’entrepà. Quan marxa, el fruiter exclama: «Ja farem algun trueque!». La venedora de la xarcuteria m’aclareix el significat d’aquesta darrera fórmula ritual: «ell, a canvi de l’entrepà, ens porta el que li sembla: mango, meló petit, etc.».

En una altra xarcuteria veig com arriba un client, es posa davant la parada, mira la persona que hi està despatxant, i li diu amb to segur: «Com sempre!...». De manera implícita, amb només dos mots i una brevíssima expressió facial, està demanant que li serveixi el mateix que demana cada cop que hi va… No lluny d’allà, una pollastraire em comenta que sovint empra la comunicació no verbal amb els clients ghanesos, tot i que n’hi ha un que, curiosament (ja que sol passar a l’inrevés), només parla català, no pas castellà.

En una carnisseria d’una altra plaça esbrino que a l’estiu s’hi atansen turistes anglesos, molts dels quals, per no dir tots, demanen (literalment) «hamón ibericou», tal com expressa una dependenta abans de dir: «Ens entenem amb ells, però per senyes…».

En una botiga d’aviram d’un mercat, un venedor de la «competència», és a dir, d’una altra parada d’aviram, s’atura al bell mig del passadís, ben dret, ferm, mira la venedora amb aquell gest que només els que estan acostumats a un codi intern saben des-glossar i interpretar, i fa el gest de «cinc» amb el dits de la mà dreta ben oberts i el braç alçat. La venedora reacciona amb naturalitat. És un jeroglífic per a mi, però una gesticulació ben habitual per a ells, segons vaig poder comprovar. Durant l’intercanvi de comunicació cap dels dos ha pronunciat ni una sola paraula. Tampoc no han emès sorolls de cap mena. Involuntàriament, m’afegeixo a aquesta escena, bell exemple de llenguatge corporal, amb cara d’interrogació, doncs tot jo, de fet, dec semblar un enorme signe d’interrogació. Només em faltaria el puntet a sota dels peus. La venedora em mira, somriu, i em diu sense que jo ni tan sols obri la boca: «Ell és d’una altra polleria, s’han quedat sense guatlles i me n’ha demanat cinc caixes». Una informació condensada en un sol senyal amb un únic gest. Ben sovint és més important el que passa que no pas el que es diu.

Una cambrera del bar d’un altre mercat es dirigeix a la seva companya, una noia equa-toriana que està fent servei itinerant pel mercat, i només alçant una mica el rostre o fent dues petites gesticulacions, s’entenen de seguida… En una parada de fruita pro-pera, una senyora gran es posa davant de la noia que regenta la botiga, la mira i li diu:

31

«La vull sencera… d’allò que ja saps». Una significativa mostra de sobreentesos que denoten un ampli pòsit de sociabilitat.

Un senyor gran s’atura en sec davant d’una altra parada, una fruiteria, mira a la depen-denta, i ella li diu: «Que vols una pinya?». Ell assenteix amb el cap i diu un curt «hí» (és a dir, sí, però amb la s aspirada).

Al mercadillo o mercat extern, al migdia d’un lluminós dissabte, un paradista interactua amb una senyora romanesa que comprava acompanyada dels seus dos fills. Les ges-ticulacions amb les mans, aprovacions i correccions amb la mirada i els moviments del cap van fer que en un tres i no res s’entenguessin. Ella es fregà els dits polze i índex, en una inequívoca expressió que denota preguntar pel cost del producte en qüestió, i ell, de manera automàtica, li diu «sixteen», acompanyant el número en anglès amb els palmells de les mans oberts tres cops i el dit índex tancant la gesticulació. Resulta curiós, per cert, que persones que enraonen idiomes llatins (català i romanès) recorrin a l’anglès, quan setze i saŞezece són molt més propers. Per cert: van ser els fills de la dona els que van entendre l’expressió anglesa, tot dient en veu baixa: «SaŞezece, mama…».

Idiomes interns del mercat

En una peixateria unes clientes parlen amb aquest que escriu comentant que «això és merluça, lluç, de tota la vida, què carai palangre ni palangre…! Palangre és el que ve després, és a dir, merluça palangre…». Dins del mateix mercat, a la venedora dels

32

llegums li diuen «La dels grans». I ella accepta de bon grat el renom: «És que sóc la dels grans, noi…», em fa avinent. Altres renoms? Heus aquí una petita mostra:

– El Valencià: renom d’un paradista que treballa en una empresa amb seu a València, el soci del qual és de Vila-real.

– El Medina: paradista malagueny d’un mercat exterior.

– La Torera: paradista d’un altre mercat exterior, filla d’El Cabezón.

Cal esmentar que, en comptes de forn de pa, hi ha persones, incloent-hi les venedores, que diuen panadería, amb la e pronunciada com a vocal neutra, és a dir, tal com passa en els dialectes orientals de la llengua catalana. I també se sent, sovint, el terme toci-nería, amb la c pronunciada com una s sorda i la e, novament, com a vocal neutra.

«Com ho dius, tu, revés d’espatlla o manto de la reina?» —li pregunten a la propietària de la carnisseria, i ella respon, segura de si mateixa—: «Llata…».

Al noi encarregat de vetllar per la intendència del mercat li diuen placero (pronunciat «plasseru») en molts indrets, a l’igual que als mossos de càrrega els diuen camàlics…

Les llengües que se senten al mercat

Multitud d’accents i de llengües d’arreu del planeta es poden copsar a les nostres places. Així, una peixatera nascuda a Alcaudete (Jaén), atén els clients emprant un castellà amb accent andalús i un català amb accent de la Catalunya Vella. I canvia de registre de manera automàtica, depenent de la llengua que utilitzi el comprador. Cap problema per a ella. Al mercat, la permutació de codis és una constant quotidiana. És el lloc de l’intercanvi, en tots els sentits.

Cal subratllar, a tall de parèntesi, una dada interessant: força nens i nenes de proce-dència diversa (magribina, per exemple) parlen entre ells en català, i canvien ràpida-ment d’idioma per dirigir-se als seus parents.

Sense voler ser minuciós, puc assegurar-los que durant les meves visites als mercats vaig sentir i identificar dotzenes de llengües, entre d’altres les següents, a més del català i del castellà: rifeny (berber rifeny), darija (àrab marroquí), wòlof, haalpulaar, soninke, manding, aixanti, bassà, romanès, ucraïnès, rus, polonès, búlgar, xinès mandarí (pǔtōnghuà, en xinès), xinès wu (de la zona de Xangai), xinès min, xinès cantonès, pan-jabi, urdú, hindi, portuguès, alemany, anglès, francès, italià, neerlandès, tagàlog, etc.

Identitats

Un venedor de fruita exhibeix, ben lluent, una gran bandera del Barça. Ell és nascut a Cacín, poble situat a la Vega de Granada, i n’està molt ufanós, de la seva procedència, el que no és cap problema perquè em digui sense embuts: «Nací en Graná, pero sóc català. Sóc català…». Poc després afegí, davant la meva sorpresa: «Pero no me gustan los catalanes. Ninguno. Ni antes ni ahora». Vaig tractar d’encabir la seva afirmació

33

recorrent en tòpics antropològics (complexitat de les identitats, naturalesa contradic-tòria de la vida social, etc.), però de seguida vaig sortir de dubtes: «Ya te digo que los catalanes nunca me han gustado, para nada. Eso sí, las catalanas me gustan mucho…».

En un altre mercat vaig preguntar al propietari d’una fruiteria si ell era nascut allà, és a dir, en aquella ciutat, i em respongué el següent: «De sempre, de sempre… mira el cap, mira el cap…» —digué acotant-se lleument i assenyalant-se la testa amb el dit índex.6

Les treballadores d’una carnisseria es van sorprendre que jo les anomenés paradistes: «Així ens anomeneu?» —em van preguntar amb expressió d’estranyesa. «Sí», vaig replicar. «I com us anomeneu a vosaltres, és a dir, com us autoanomeneu?». «Nosal-tres? Venedores, és clar… Venedores…» —van contestar sense pensar-s’ho dos cops. Una altra paradista, o venedora (termes que empro com a sinònims), en aquest cas d’una drogueria, també s’identificava com a venedora més que no pas com a para-dista…

D’això es pot deduir és que mercat i paradista són paraules més institucionals, mentre que plaça i venedor/venedora són més emprades en l’àmbit popular. Per tant, mercat i plaça, paradista i venedor/a són mots intercanviables.

Com ja he dit abans, amb el nom de camàlics es coneixen els homes (nois) que fan la càrrega i descàrrega de productes. Hi ha força indrets en què la majoria són colom-bians, marroquins i brasilers. La seva identitat professional és nítida: tenen horaris, funcions i espais ben delimitats.

Pel que fa a la identitat nacional, amb motiu de la Diada de Catalunya, una parada va fer un pastís amb la senyera, brotxetes amb els colors groc i vermell, així com pizzes que també reproduïen la bandera catalana… El mercat era majoritàriament castella-noparlant, però això no fou pas un impediment per a la plasmació d’una identitat naci-onal que va més enllà d’una única llengua. En aquest sentit, una venedora d’una cansaladeria em comenta: «Jo sóc catalana, nen! Nascuda al Polígon Gornal, i a molta honra! Bueno, sóc xarneguilla…. soy charnega… ha, ha, haaaa!!!». Dues paradistes d’una peixateria posen el punt final sobre quina és la seva identitat quan em miren, s’abracen sense deixar de mirar-me a la cara i, dibuixant un gran somriure, una d’elles diu: «Som xarnegues…», mentre l’altra fa una riallada i diu: «Sí, som xarnegues…!!!». La venedora de la botiga de menuts d’un mercat metropolità afirma amb contundència: «Soy nacida aquí, mis padres no, pero yo soy de aquí. Vamos, que soy catalana…».

Un venedor d’una bacallaneria ens comenta que «aquest mercat és en un barri obrer, i als barris obrers la gent compra, perquè mengen molt. Jo he estat a mercats més pijos i m’han arribat a demanar dos bistecs ben primets per a tres persones, o dues gambes, dos musclos i arròs per a una paella…». La identitat obrera, o popular si volen, aflora en exemples com aquest. I el paradista continua el seu argument reafirmant la identitat distintiva d’aquest i altres mercats: «S’ha de procurar continuar amb la singu-laritat del mercat». Hi estic completament d’acord.

6. A les persones de Mataró, on era aquell mercat, se’ls anomena capgrossos…

34

També la identitat basada en l’edat té una certa importància: «Tenir paradistes joves, venedors joves, dóna molta vida. I veus que això no s’acabarà…», em comenta el pro-pietari d’una polleria.

Una jove fruitera, filla de pares d’Almeria, em confessa el següent: «Yo no soy de ningún sitio», poc després de dir que quan la clientela la va veure en una televisió local en un reportatge sobre la temporada de la carxofa i de la castanya, li van comentar el següent: «Que bé que parles català!». És a dir, es pensaven que no en parlava pas, de català, perquè al mercat no la sentien parlar en aquest idioma, o no se n’adonaven, tot i que ella sí que l’utilitza a bastament en la feina.

Una propietària de botiga de fruita comenta que fa més de quaranta anys que hi tre-balla, «des de que en tenia 13», i afegeix: «Jo sóc pota blava…». «Què vol dir això?» —li pregunto—. «Noi, doncs això, pota blava, 7 sóc d’aquí de tota la vida…». La mateixa venedora em comenta que de vegades diu a un noi uruguaià: «Mira, tengo naranjas de tu país, son de Uruguay». «Ah, ¿sí?… Pues ponme un quilo…» —respon ell.

En una parada de peix es dóna una circumstància certament destacable: en un moment donat, coincideixen sis persones de Benalúa de Guadix (Granada), dues d’elles són clientes, gitanes, i la resta són paradistes i una altra clienta. Li pregunto a una altra senyora gitana que les acompanya si ella també és granadina (cosa de la qual estan ben orgulloses totes sis dones, per cert), i em diu, també amb orgull: «No, jo sóc cata-lana, sóc de Tarragona però visc aquí des de fa bastants anys».

7. La denominació «pota blava» esmenta una raça de pollastres autòctona del Prat de Llobregat i, per extensió, també s’aplica als autodenominats com a autòctons de la mateixa població.

35

Els pares de la dona que regenta un dels dos bars d’un mercat són de Medina del Campo (Valladolid): «Jo sóc nascuda aquí, sóc catalana, però poso al bar l’escut del poble dels meus pares perquè ells són d’allà i, a més, hi vaig gairebé cada any des de ben petita». El seu marit, nascut a Jerez de la Frontera, em diu: «Vaig arribar aquí amb vuit anys, parlo català millor que ella, que és nascuda aquí però, quan enraona el català, ha de traduir del castellà. Sempre ha parlat castellà a casa seva, per això ella ha de traduir». El president del mateix mercat, nascut a Bilbao,8 ens explicita, a la seva manera, la capacitat que tenen els usuaris per aplicar la seva identitat al mercat i, fent-ho, canviar-lo basant-se en les seves prioritats: «Cada dos o tres anys la gent canvia la psicologia de la compra, la seva identitat a l’hora de comprar fa un canvi. I els paradistes ens hi hem d’adaptar, a remolc».

En una altra parada hi ha una dependenta equatoriana que s’identifica com a quiteña i també esmenta que és cristiana evangèlica i que acudeix cada diumenge a una església del barri barceloní d’Hostafrancs. «Quiteña o evangèlica, com s’identifica?» —li pregunto, i la seva resposta supera les expectatives—: «Aquí soy del mercado, y punto. Fuera soy quiteña, cristiana, ecuatoriana… Depende de lo que haga y de dónde esté. Y también cada día soy más catalana... és clar!».

8. Tot i que es va criar a Cantàbria i arribà a Catalunya ben jove, els seus avis eren de Santander.

36

El mercat: la vibració de l’espai

Algunes zones i alguns àmbits de les nostres societats estan configurats per territoris geomètrics, grisos, subjectes a ritmes programats i a cadències dictades per una racionalitat jeràrquica, totalitària, autoritària, utilitarista, eixuta, inerta.

En canvi, els mercats destil·len un espai farcit de moviment, una superfície vibrant, tota ella feta de les aportacions de milers d’actors socials que compleixen la seva funció en aquest teatre del món, i ho fan espontàniament, sovint sense adonar-se’n. És a dir, de la millor manera possible perquè el dinamisme sigui real i no pas un somni virtual, opac i distant.

Tot seguit efectuaré un repàs, ple de referències visuals, per tal que puguin tastar de primera mà la densa melodia cromàtica, d’un vitalisme profund, que impregna la vida dels mercats fins al moll dels seus ossos. I també farem un parell de mirades a dos sectors de la població amb notable presència en el món de la plaça: els infants i les dones.

37

Espai i societat als mercats

A les escales d’entrada d’alguns mercats hi ha sovint petits grups de persones, xerrant algunes, d’altres fumant. Són usuaris que empren l’espai del mercat per a les seves prioritats simbòliques. Com gairebé tots. El mercat no és només un lloc on trobar pro-ductes de qualitat: això ja ho hem dit abans i ho tornem a donar per suposat. La gran majoria de venedors remarquen, per exemple, que moltes persones ancianes empren l’espai del mercat però no hi compren pas, sobretot els homes grans.

Grups de jubilats, molts d’ells andalusos amb una indumentària ètnica molt similar als que vaig conèixer en altres places, deambulen per un mercat. Els que no duen bastó van amb les mans rere l’esquena. Porten un pas pausat. No tenen pressa. Xerren entre ells i miren. Miren molt. Miren l’espectacle de la vida. El mercat, en altres paraules.

Cada dia, cap a les dotze o quarts d’una del migdia, un grup de set o vuit jubilats queden a la plaça Major d’una vila de l’interior de Catalunya i inicien un itinerari cap al mercat. En paraules d’una paradista: «Arriben i fan la vuelta al ruedo, i ens saluden dient “què, pollestraire, què fem?”...».

A l’entrada del mateix mercat, allà on fa sol a primeres hores (és a dir, a llevant de l’edifici), una noia sud-americana d’uns quaranta anys descansa asseguda en un banc. Fa fred però el sol encara escalfa força a inicis de tardor. A pocs metres d’allà, set jubilats ocupen els bancs i l’espai situat més a prop de l’entrada. Tres estan asseguts a banda i banda de la porta, en silenci. Miren la gent que surt i entra. De vegades miren lluny, potser pensant. Segurament recordant, o potser rumiant en el futur, no ho sé del cert. Quatre d’ells enraonen formant dues díades, és a dir, dos grups de dues persones cadascú. De tant en tant un d’ells agafa l’avantbraç de l’altre, amb força, i apropa la boca a l’orella del company baixant sobtadament el to de veu just abans de fer mitja volta i, sense ni tan sols haver fet dues passes, tornar enrere, aixecar les espatlles amb el rostre fent l’expressió de preguntar «sí o no?», mentre l’altre assenteix amb el cap i, aleshores, sí que puc sentir amb nitidesa com el seu interlocutor li diu: «Sí, ¿verdad? ¡Pues ya está, hombre!...».

En diverses ocasions he pogut constatar que, un cop els nens estaven pujats als tre-nets, ànecs, ratolins i altres màquines automàtiques que estan situades als mercats per a ús i gaudi de la quitxalla, els pares els feien fotografies. Potser és una manera de retenir en la memòria un lloc on la canalla troba un caliu particular i un indret per aixoplugar la seva vitalitat.

Dins d’un altre mercat, una parella jove de xinesos puja la seva filla en una de les màquines per a nens que hi ha prop de la porta principal, i es fan fotografies amb ella. Els usuaris, com ho demostra aquest cas, es reapropien de l’espai del mercat, perquè està per a això: per ser usat per tothom. Sigui client, o no. La qual cosa, en la nostra societat, no deixa de ser tota una curiositat en el millor dels sentits de la paraula…

Una forma d’adaptació a l’atmosfera del mercat consisteix a canviar les conductes espacials, la proxèmia, com es diu en termes antropològics. Així, un venedor em fa saber que, pel que sembla, fa un cert temps, els magribins que esperaven la tanda del

38

peix ho feien força lluny de la parada. De mica en mica han anat arribant negroafricans, xinesos i sud-americans, tots ells amb una conducta espacial diferent, que els feia posar-se molt més a prop de la parada. Això ha fet que, a la llarga, també els magribins s’hi atansessin i canviessin la seva manera de moure’s en l’espai i de situar-s’hi. La vida social és adaptació i canvi. També als mercats, per descomptat...

La part exterior d’una altra plaça té uns bancs i un espai obert davant d’aquests, on s’asseuen persones de mitjana edat i ancians. La immensa majoria són homes. Observem una autoregulació dels horaris d’ocupació d’aquella zona: així, si bé diven-dres a la tarda s’hi reuneixen homes joves i de mitjana edat, magribins i diversos grups de nens i nenes d’entre 5 i 12 anys, jugant i parlant entre ells, el dissabte al migdia la zona era ocupada per jubilats andalusos, els quals, per exemple, parlaven dels toros, no pas dels animals, sinó del toreig, s’entén…

Al costat hi ha un institut d’educació secundària, i els alumnes entren sovint al mercat a l’hora del pati, sobretot per comprar pastes. Com diu la venedora: «Vénen quinze o vint acompanyant els tres o quatre que les compren». Per tant, fan servir l’espai del mercat com un espai més on poder articular les seves trajectòries i socialitzar-se, ja que socialitzar-se és el que fan els alumnes durant la frontera temporal del pati. I esco-llien el mercat per fer-ho. No pas per casualitat.

Un dimecres a primera hora de la tarda, en una altra plaça, cinc nois d’uns setze anys, alumnes de l’institut veí, van asseure’s breument a l’entrada del mercat que dóna a la plaça on també hi ha l’esmentat centre educatiu. Tot seguit, van fer un veritable ritual de deambulació pel mercat, una performance, és a dir, una posada en escena, més o menys premeditada o espontània que, en darrera instància, té com a objectiu visibi-

39

litzar-se en l’espai i remarcar la seva presència. És a dir, gallegen, en una paraula. La seva fita és anar a comprar a la gran superfície, però no hi van en línia recta, sinó fent trajectòria aparentment espontànies, ja que l’atzar expressa una necessitat.

Diverses persones que he entrevistat m’asseguren que la part central d’un dels mer-cats que vaig visitar, i que és on es concentren totes les peixateries, és «un mercat a part, un altre mercat». Tenen relació amb els seus venedors, evidentment, alguns fins i tot de parentiu sanguini, però és ben cert, i així ho he comprovat, que la seva morfo-logia territorial els segrega clarament de la resta del mercat, els dota d’una fesomia diferenciada, fins i tot diria que d’un ambient ben particular, al qual no només s’afegeix el color i la flaire que contorneja una atmosfera pròpia, sinó també la textura humana dels seus venedors i, fins i tot, la seva idiosincràsia. És un altre món dins del mercat, la qual cosa encara enriqueix més el conjunt del sistema social que es plasma en el seu si. Les peixateries són mercat, però a la seva manera. Són un altre mercat dins de la mateixa plaça. No pas segregat de la resta, sinó clarament imbricat i, per això mateix, ben diferenciat.

Un dijous a primera hora de la tarda un usuari d’uns vuitanta anys deambula sense presses, portant bosses de compra i menjant-se una coca. S’atura en una cantonada, es recolza, i observa, o pensa, o les dues coses. Poc després, continua passejant i, per tant, pensant. Fluint. Deixant-se anar. On millor que al mercat?

Els usuaris del mercat, a més de les deambulacions i trajectòries que, lliurement (cal remarcar-ho i valorar-ho) fan per la plaça, empren per exemple parades buides i s’hi asseuen a sobre per tal de descansar i fer petar la xerrada. Aquesta mateixa parada, també buida, va ser utilitzada en una altra ocasió per nens i nenes, mentre els seus pares i avis compraven. Però, dels infants, en parlarem amb més profunditat més endavant.

Intersticis del mercat: anatomia interna

En tots els mercats hi ha parèntesis en forma de territoris ocults, intersticials, fronte-rers, que donen l’aixopluc idoni per a la comunicació interna entre paradistes i per a les seves pauses. Es tracta de tota una anatomia interna del mercat si l’entenem com a entitat corpòria amb un metabolisme que li és propi.

Així, dins de cada illa de parades existeix un passadís que les connecta internament. Un lloc reservat per als venedors, lògicament, on alguns d’ells descansen, d’altres fumen durant uns minuts si no hi ha gaire feina, d’altres xerren entre ells o visiten altres botigues de la mateixa illa de parades, per demanar canvi, per demanar productes que els falten o simplement per parlar, sense més motiu. Si és que n’hi ha d’haver, de motius, per parlar.

I un lloc on, de vegades, aquest antropòleg entrava furtivament a esquenes dels vene-dors, oferint una visió diferent de les perspectives de les parades, és a dir, una visió des de dins, i també hi entrava per parlar amb les venedores que es prenien un breu descans.

40

Pel que m’han dit, en aquests passadissos interns celebren sants, aniversaris… «De tot» —com em comenta l’encarregada d’una drogueria—: «Fins i tot divorcis!...».

Reunions socials o microsocietats

Un home d’uns 65 anys fuma amb tranquil·litat una cigarreta mentre espera la tanda davant d’una carnisseria, just a dos pams d’un grup de tres dones gitanes de mitjana edat que enraonen entre elles en veu baixa sobre un afer domèstic de certa seriositat.

En un altre mercat es desenvolupà una llarga reunió de més de 25 minuts en un inters-tici del mercat entre dues parelles, que intercanviaren impressions sobre temes quo-tidians abans de reemprendre la compra.

Dues parelles joves es reuneixen en una cantonada d’un passadís. El fill d’una d’elles, de poc més d’un any, està assegut dins del carro de la compra, i gesticula amb cara d’agradable sorpresa la trobada amb el nounat que l’altra parella duu en un cotxet. Són aquells gestos tan difícilment descriptibles que transmeten, per part del nen, una sensació d’entusiasme davant la contemplació d’una criatura tota ella minúscula. Aquest tipus d’escenes només pot tenir lloc en una zona que sigui, com és el mercat, un dipòsit de temps i una reserva de sociabilitat.

Un altre tipus de microsocietat és la protagonitzada a l’àgora del mercat per clients joves. Així, dos nois de vint-i-pocs anys van creuar-s’hi i s’aturaren de forma automà-tica, es van saludar afectuosament i intercanviant frases durant uns segons. La inte-racció finalitzà amb una salutació consistent a agafar-se fort l’avantbraç i donar-se un parell de cops secs i breus a l’espatlla. I a continuar comprant.

Esperant la tanda

Durant les esperes regna sovint un gran silenci, un silenci que sona a paciència, que emet un lleu brunzit similar a una mescla entre resignació i expectació, aguaitant (amb serenor, gairebé sempre) que es pronunciï el número del seu tiquet i/o que hi aparegui en el rètol lluminós, senyal inequívoca que dóna pas al final de la tanda i dóna el tret de sortida al procés d’adquisició de béns.

Multitud de reunions tenen lloc als passadissos, durant l’espera de la tanda (sobretot si s’hi acumula molta gent) i a les entrades (o sortides). Així, en una ocasió van sortir de la botiga tres venedors per tal de veure un nen petit assegut al cotxet. Pocs minuts després s’hi afegí un altre cotxet, tots dos acompanyats pels pares i avis. Fins i tot les paradistes agafen en braços els nadons, fent-los tota mena de gesticulacions, les que els adults sempre fem, amb cap mena de vergonya, davant de criatures d’edats tan tendres.

A mesura que el dissabte arriba al migdia i s’encamina cap a l’hora de tancar les parades, una peixateria acumula més i més clients. La profunda diversitat de proce-

41

dències que conviuen o coexisteixen al lloc d’emplaçament del mercat s’hi veuen perfectament reflectides. Només parant una mica d’atenció, veurem com, d’entre un grup de 28 persones (22 dones, 6 homes), hi ha diversos homes magribins, un xinès i un llatinoamericà. Un sol home «autòcton» hi és present, parlant amb la seva dona amb un marcat accent andalús que ens fa posar encara més entre cometes la idea d’autòcton. De fet, a les ciutats els autòctons no existeixen. Ni a les ciutats ni enlloc. Però això és una altra història i no ens entretindrem gaire aquí.

Minuts després, arriba una jove parella magribina acompanyats d’una dona d’uns seixanta anys, segons abans que s’incorpori al grup que fa tanda una jove parella xinesa. Darrere d’ells passen dos homes gitanos, ells sí que segurament autòctons del barri. El més jove porta un xandall del Barça que llueix impecable mentre saluda una dona, també gitana, que s’ha afegit a la tanda acompanyada dels seus dos fills.

La tanda serveix com a escola de la paciència. Un dissabte al migdia, un pare i el seu fill van estar-s’hi una estona considerable. Un cop el pare rebé el producte, el fill va preguntar-li, entre esperançat i atemorit: «Ja està, ja hem acabat?», «Sí, ja està» —respongué el pare—. «Bieeeeeeeennnnnn!!!» —va exclamar el fill en veu baixa, amb alegria continguda, volent dissimular l’eufòria en un ambient adult, ell que, com resul-tava obvi, era un preadolescent que estava aprenent la difícil però fonamental tasca de saber esperar. D’assumir conscientment que, de vegades, cal ser pacient i demorar les ganes de fer coses diferents. Costa, però cal fer-ho, ja que l’existència també requereix d’esperes i de tandes. El mercat, la plaça, és una escola. Una escola de la vida.

42

Danses no assajades

No els haig de semblar exagerat si dic que resulta una veritable delícia visual contem-plar un divendres a la tarda, just després de la sortida dels nens de l’escola, la deam-bulació d’individus, parelles i grups de més de dues persones, força d’elles amb carros de la compra, algunes d’elles amb cotxets per als nadons, i totes entrecreuant-se pels carrers de la plaça amb una coordinació no assajada de moviments. Mirant el gènere, parlant amb les venedores, jugant entre ells (els infants), formant grups momentanis al mig dels passadissos, de vegades en una cantonada, sovint guardant la tanda (com acabem de veure), en molts casos aglutinant persones que hi passen i que s’aturen per parlar, engrossint la reunió en arribar, aprimant-la en marxar. Vist des de fora, tot plegat resulta una pintura en moviment, un calidoscopi, una pantalla de cinema for-mada per masses corpòries amb rostre humà que troben en el mercat el lloc privilegiat on escenificar el que, mitjançant les seves interrelacions, configuren minut a minut: la societat. Perquè la societat no existeix si no és en l’acció. Enlloc més.

I allà, al mercat, aquesta entitat voluble, invisible, abstracta, de la qual tothom parla però ningú no veu, és a dir, la societat, es pot tornar visible i podem observar-ne les constants recomposicions. Voleu veure la societat d’un barri o d’una ciutat? Aneu al mercat! Voleu entrar en el camp de magnetismes i radiacions d’un sistema social? Endinseu-vos dins de la flaire de la plaça! Necessiteu palpar i sentir la comunicació humana? No dubteu ni un segon que dins del mercat la podreu notar, la sentireu vibrar, i aquesta vibració us arribarà fins al moll de l’os.

Rituals i festes

Contràriament al que hom podria pensar, sobretot quan hi ha qui parla de la deca-dència dels mercats, he pogut percebre que, en força casos, ara es fan més rituals i festes pròpies, és a dir, no oficials, creades des de dins del mercat. Per exemple, moltes parades es disfressen pel Carnaval, cosa que no feien abans. Fins i tot alguna venedora m’ha dit que ara la gent fa més celebracions, remarcant que abans tothom feia vida (i festes) més enclotat en la seva parada.

En una cantonada força espaiosa del mercat, diversos paradistes celebren els aniver-saris d’algun d’ells amb cava, patates i diversos productes. Cada botiga n’hi posa dels seus: gambes les de la peixateria, conserves la del peix salat, etc. I també ho fan la tarda de la vigília de Nadal: «La Nit de Nadal la comencem a celebrar ja al vespre.». I cada 13 de desembre, amb motiu de l’aniversari del mercat, els venedors ofereixen un pica-pica per als clients.

La R., venedora d’una carnisseria, es casarà dissabte. I aquell dia, excepcionalment, la seva parada tancarà. El darrer cop que tancà un dissabte passà quan va néixer el seu nebot, l’O., nét dels propietaris de la botiga, els quals es van casar un dissabte a la tarda i treballaren al mercat aquell mateix dia, tot el matí. La propietària explica que, en una altra ocasió, ella i el seu germà gran van treballar un dilluns de 9 a 14 h, van

43

anar corrents cap a un jutjat a assistir al casament civil d’un altre germà, i a les 16 h ja tornaven a ser al mercat. I continua dient: «Mon germà gran tingué el primer fill i, al dia següent, va treballar. Ma mare tenia mon germà aquí, en el cotxet, les clientes de vegades l’ajudaven a calmar el nen o a donar-li el biberó».

Cada divendres a la tarda, en un racó d’un mercat, prop de la sortida que dóna al poliesportiu, al costat d’un dels bars i davant d’una parada de peix, els amics dels germans que regenten la parada que acabem de mencionar celebren el que ells ano-menen la quintada, una espècie de bingo que s’ha convertit en una mena de festivitat local del mercat, i que ja s’ha consolidat amb fermesa.

Un jove propietari de peixateria ens diu que «quan és l’aniversari d’algun paradista, obrim una ampolla de cava i vinga… ooooeeeeeehhhhh!!!». Justament el dia abans, un divendres, van celebrar l’aniversari del M., que feia uns quants dies que havia fet anys.

Els paradistes d’una xarcuteria i d’una fruiteria fan sovint barbacoes i sopars fora del mercat que, de fet, són erupcions del mercat fora dels seus límits. De vegades són sopars força grans, i les colles de gent que s’hi apleguen van canviant.

Segons ens informa la propietària d’una parada de peix, en el seu sector del mercat (el sector més petit) se celebren força els aniversaris i els sants dels paradistes, amb cava i pica-pica (si és dissabte) i amb cafè amb llet (si és entre setmana). Per als ani-versaris se solen fer regals.

Entre la immensa majoria de venedors amb qui hem parlat se celebren força els ani-versaris. De sants, però, no se’n celebren pas tants, només els més «assenyalats»,

44

com ara Mercè, Montserrat, Josep… El dia de la Mercè, la fruitera, que es diu així, va convidar a galetes les paradistes del mercat. A la propietària d’una carnisseria, també per al seu sant, una clienta li va portar un ram de roses.

Hi ha certs passadissos de mercats on es fan festes quan es jubila algú, o se celebren aniversaris: portaven un cantant amateur i li pagaven, com per exemple un noi que tocava el violí al carrer.

Un dissabte d’agost va jubilar-se un peixater, i els del gremi del peix van organitzar una veritable festa, amb cava, coca i sopar col·lectiu en un restaurant, aquella mateixa nit.

Algunes parades fan rituals diaris, com una fruiteria on cada dia van totes les vene-dores, de bon matí, a esmorzar. La consumició, com diu una jove dependenta, «la paga sempre la jefa». Ho fan sempre al mateix bar (davant del mercat) a la mateixa hora (7 del matí), hi són totes les de la parada i una noia d’una parada veïna. Aquesta mateixa jove dependenta em comenta que quan hi ha algun aniversari fan un pica-pica, amb cava, i en el que ella anomena «dies normals», de vegades hi ha alguna sorpresa en forma de granissat, gelats o entrepans.

Quan la Nina, venedora d’una carnisseria, es va casar, el dia abans els paradistes del mercat van dur a terme un veritable ritual: van encerclar-la al bell mig de l’espai del mercat, li van posar un vel de núvia, i van lligar-li unes cordes amb la inscripció: «Nina se casa». La mateixa paradista m’explica més accions en forma de ritus, com ara el que fan durant els aniversaris: «Las vecinas… Porque somos vecinas, ¿no? —diu mirant a la resta de paradistes del passadís, que assenteixen amb el cap o somriuen expressant estar-hi d’acord—. Pues eso, las vecinas cantamos todas juntas el Cum-pleaños feliz cuando es el aniversario de alguna». Una «veïna» irromp en la conversa quan pregunto si també celebren els sants, i a la resposta de la Nina, que assegura que no els celebren pas tant com els aniversaris, afegeix una reflexió significativa: «Abans celebraven els sants, però no fèiem regals, només ens donàvem cosetes, pas-tetes… Ara, no… ara… hemos frenao…» —i tanca la seva frase amb una sorollosa riallada—. Però el que no han deixat de celebrar, cada dissabte, és una mena d’espai temporal que crea un parèntesi en una jornada curulla a vessar de feina. Fan dins la parada un vermutillo (patates i refresc de cola) que crea una frontera i permet fer passar millor el dia.

Una paella improvisada

Un divendres una de les venedores més veteranes del mercat va portar una immensa paella vegetal (carxofes, coliflor, gírgoles, all tendre, espàrrecs…), i set persones de les parades en van gaudir. Es tracta d’un acte ritual improvisat, que té de vegades més força social que no pas un ritual pautat, i en aquest cas així va ser. Vaig preguntar per la raó, i de fet va ser una raó inconscient en tant que no premeditada: coincidia que, en breu, començava la temporada de la carxofa i l’all tendre. Així que ho van celebrar. I és que, ben sovint, quan els rituals surten millor és quan es fan sense voler.

45

El mercat, un espai femení?

Des d’un primer moment hom pot copsar que la immensa majoria de clients del mercat són dones. Només iniciar les meves visites a les places, una peixatera m’informà que els clients són majoritàriament dones de més de seixanta anys, i el propietari d’una carnisseria em comentà que els homes que vénen amb la llista de la compra s’hi cenyeixen escrupolosament, però que si no porten cap llista prèvia, aleshores compren el doble perquè «els homes compren més per la vista…». A l’espai del mercat on venen peix de llotja, acabat de pescar, el percentatge d’homes és relativament elevat, sobretot els divendres i dissabtes. Una encarregada d’una parada de congelats em comenta que «l’home ve poc i, quan ve, és per fer de burro de càrrega…».

La propietària d’una carnisseria, per la seva banda, em comenta que els homes van al gra a l’hora de comprar, «no rondinen, compren ràpid», i una fruiteria assenyala el següent: «L’home quan ve sol té moltes ganes de comprar de tot, i raro és que ho trobi car. La dona mira l’economia de tot el mes i si és ella qui cuina compra el just». Un peixater del mateix mercat m’indica, amb decisió i contundència, que «els homes gasten més. Per exemple, compren gambes, molt…». Comentaris similars a aquest els vam sentir a gairebé tots els mercats, i també vaig ser-ne testimoni visual, com el cas d’un matrimoni marroquí: ell va comprar força gambes i escamarlans… «Él es rico...», diu la dona. Més endavant hi tornarem quan parlem de l’humor dins de les places.

Continuant amb les suposades diferències entre homes i dones en l’ús de la plaça, el propietari d’una parada de pesca salada em comentà el següent: «Sí que hi ha dife-rències a l’hora de comprar, les dones son més estructurades i més metòdiques i els homes compren més per impuls i per caprici; es deixen aconsellar fàcilment i volen provar coses noves…». La propietària d’una polleria argumenta que «és mes fàcil vendre als homes, perquè es deixen aconsellar millor, se’n refien més». Per la seva banda, una venedora d’una fruiteria opina de la manera següent sobre la manera de comprar d’homes i dones: «Hasta hace poco los hombres eran un poco reacios a participar en la tarea de la compra. Simplemente algunos acompañaban para llevar la carga y pagar. Ahora son más partícipes y sin complejos, algunos por ocupar el tiempo libre o porque no tienen más remedio al vivir solos. Por lo general los hombres suelen ser caprichosos y sibaritas. Compran y cocinan según les apetece. Por lo contrario las mujeres suelen cocinar por la necesidad de tener que poner el plato a la hora de la comida».

I quina és l’explicació antropològica que puc aportar sobre tot plegat? Doncs que els homes van menys al mercat i no en fan l’ús sistemàtic que solen fer les dones. Aquesta excepcionalitat s’uneix a la conducta culturalment construïda d’una certa prodigalitat masculina, que compra i consumeix més i, si pot, de més qualitat. El consum de la dona és d’avituallament quotidià, el de l’home és sumptuari. Un està més vinculat a l’aprovisionament del grup familiar, l’altre a la despesa ritual pautada en el calendari (cap de setmana, festa, celebració, etc.). En antropologia aquest consum, sovint extra-limitat pel que fa als comensals que consumiran els productes, es pot observar en

46

molts pobles del món, fins i tot en moltes societats considerades primitives, com ara els indígenes de la costa occidental del Canadà. Observant els mercats podem fer, com veuen, moltes comparacions entre civilitzacions. De fet, tampoc som tan diferents. En alguns comportaments, gens ni mica.

Infants

Tot i que a casa nostra no s’ha divulgat, l’antropologia ha vingut fent patent, des de fa molts anys, que existeix un substrat comú a tota la humanitat en què les qualitats de cadascuna de les seves expressions concretes (societats, edats, gèneres) es troben presents en totes les altres, adormides (latents) o despertes (actives).

Allò que fan els infants que s’apropien dels espais del mercat és quelcom pròpiament humà: una percepció vitalista de relacions, teixits, xarxes. Un espai ple d’intensitat emocional. Un àmbit farcit de vibracions, ones, intensitats. Un lloc consagrat a la comunicació amb tot i amb tots, i a l’exercici desmesurat de la imaginació. Això és el mercat per als infants. Això i, evidentment, una escola de vida i un indret on començar a tenir cabuda en un món, el dels adults, que també és el seu món.

La cambrera del bar d’un mercat juga amb un nen d’uns dotze mesos. L’agafa en braços, l’entra dins del bar i fa que toqui la màquina del cafè, que fa sortir vapor amb el soroll tan característic, la qual cosa aixeca les rialles de la criatura. Li pregunto si es tracta del seu fill, i ella em respon, amb una vehemència mesclada amb serenor: «No, no, què va… No és fill meu! És el fill de la fruitera». Aquest és un nou exemple del que podríem anomenar parentiu social o família social. Els puc ben jurar que el tracte d’aquesta noia amb l’infant era tan proper i afectuós que vaig pensar per pur «sentit comú» que, si bé potser no era pas la seva mare, de ben segur que es tractava d’una tieta o d’un altre familiar sanguini molt proper. Això és el que la vista indicava, i la vista no estava gaire equivocada, només que en comptes de vinculacions biològiques la relació de parentiu estava basada en lligams simbòlics, que són tant o més profunds.

Estant un dissabte al matí al mercat, observo sis homes d’entre 45 i 55 anys prenent refrigeris en un dels bars d’aquest. Una nena d’uns vuit anys hi arriba, s’hi atansa i s’adhereix al grup adult masculí. I esdevé la protagonista quan explica com ha anat el partit de voleibol que tot just fa uns minuts ha disputat en un poliesportiu veí. Tots els homes l’escolten amb una gens fingida atenció i li donen l’enhorabona. El mercat és un escenari en què els nens aprofiten per remarcar que són molt més que larves d’adult.

Als infants sovint se’ls concentra en espais segregats i vigilats, no poden desplaçar-se pels espais públics amb llibertat, però res d’això passa al mercat. Allà, al mercat, he vist com els nens reprodueixen i conreen el seu amor per les cantonades, per les fron-teres, pels llocs amagats, pel plaer de deambular sense més ni més, sense objectiu instrumental, sense fita. A la plaça els nens i nenes poden desplegar el seu amor pel joc: ple de sentit, ple de significat, però sense una meta pràctica, ja que no cerca altra cosa que el joc, per al joc i des del joc. I es deixa anar.

47

Però els infants no només cerquen actes lúdics, sinó que també interactuen dins de les xarxes de reciprocitat que configuren la vida social ja des dels primers anys de la vida: donar i rebre, aquesta és la fórmula bàsica de la societat. Ells donen la seva vita-litat, la seva dolça energia, el seu ésser i presència, i en poden rebre recompenses de diversa índole, incloent la de caire material. En una xarcuteria, una dependenta jove-níssima, d’uns divuit o vint anys, agafa amb molt d’afecte, acarona i petoneja un nen d’uns dos anys. «És el fill d’ella?» —pregunto a una altra dependenta—. «No, què va! És el nen d’aquest client» —El client, un noi d’uns 35 anys, em mira amb orgull, som-rient, ja que el seu nadó és el centre d’atenció de tota la parada—. «Sempre que ve es deixa agafar per nosaltres, perquè després el jefe de la parada li dóna un trosset de pernil salat». En efecte, segons després el propietari de la botiga alça un tros de pernil, mira el nen, gesticula amb al cap mentre l’infant somriu d’orella a orella, i li dóna deli-cadament el «premi» per entrar dins de la parada i deixar-se acariciar per les vene-dores…

Alguns infants porten joguines al mercat, fins i tot un d’ells llueix, orgullós, un immens cotxe negre teledirigit. Com ja hem comentat abans, moltes nenes i nens empren els cotxes de joguina que es troben just en entrar als mercats. Alguns infants, més que jugar, s’hi asseuen i, de vegades, pensen. I miren al seu voltant.

«Hi ha molts pares i mares que porten els nens al mercat perquè hi juguin, i els vene-dors els regalen patates, olives, pernil dolç, Chupa Chups…», ens comenta la cambrera del bar. En aquells moments, arriba una venedora amb el seu nebot, de sis anys, i li diu a la cambrera que li serveixi un tallat per al nen. Vaig pensar que li posarien cafè descafeïnat, però no: el Tallat d’en J., com elles anomenaven aquesta beguda, consistia en un got dels que s’empren per posar tallats, amb aigua i sucre. «Aquest nen no patirà pas de cruiximent muscular, d’agulletes…» —vaig comentar-los—. «No, no, què va!...» —respongué rient la seva tieta.

Al bell mig de la conversa amb les venedores d’una polleria, irromp en l’escena una nena d’uns nou anys, que comença a rebre abraçades i petons per part de la propie-tària de la parada. Ràpidament vaig pensar, erròniament, que era la seva neboda. «Déu n’hi do, quina tieta tan melosa que tens, eh, guapa?» —vaig dir-li a la nena—. «No és la meva neboda, no…» —em contestà la venedora, i continuà, sense deixar de fer-li carícies a la carona mentre la noieta l’abraçava per la cintura, estrenyent-la ben fort—: «Aquesta nena és del mercat. Es diu N., i és la filla de tots. És la reina del mercat…». Novament observem el parentiu social o simbòlic. La nena és neboda d’una altra vene-dora, però ha crescut, s’ha socialitzat, al mercat. I allà se sent entre els seus parents, perquè ells en són, de parents seus. No pas de sang, cal insistir-hi, però la sang poca cosa aporta a les relacions humanes en si mateixa, per no dir que no aporta res.

Una dependenta que m’ensenya un gran peix de joguina, que es penja cap per avall i dóna voltes, em diu que als infants els agrada molt: «A la canalla els encanta aquest peix, així estan distrets mentre atenem els seus pares!».

La propietària d’una parada de fruits secs em comenta: «Siempre damos una bolsica de piñones a los pequeños. Vienen a verte para que les dés los piñones. También

48

damos nueces, almendras, cacahuetes… Y, por ejemplo, hay un niño que pasa por delante de la tienda, me saluda, y le dice a la señora que la acompaña, que es su vecina: “Mira, la meva amiga!”».

Una propietària d’una carnisseria em fa saber que «de vegades els nens demanen aigua. Aleshores faig una cosa que els encanta. Agafo una paperina, com les que uti-litzem per embolicar la carn, faig una mena de cucurutxo amb ella, l’omplo d’aigua i l’hi dono… Els fa una gràcia!!!». La mateixa venedora també els fa globets amb els guants blancs que tenen, i afegeix: «De vegades posem objectes aquí, i un cop que hi havia un burrito petitó… Doncs mira… un nen es va enamorar del burrito…. I, és clar, l’hi vam haver de donar…».

Una nena de set anys va al mercat amb la seva àvia, però té un problema: abomina l’olor a peix. Li fa un fàstic enorme, no ho suporta. Aleshores, quan l’àvia s’ha d’en-dinsar a la zona on s’allotgen les peixateries, deixa la nena al costat de la botiga d’ous, fins que acaba amb la compra del peix. La venedora que m’ho explica diu: «Ella es queda aquí, dreta, tranquil·la, i mentre espera la seva àvia doncs xerrem, m’explica coses de l’escola i tal…».

Els dissabtes són dies on els mercats, com entre setmana després de la sortida del col·le, s’inunden de nenes i nens. Infants que fan actes d’apropiació dels passadissos i les parades, que se’ls fan seus, que hi teixeixen els seus jocs. Així, de bon matí, observo dos petits vailets de tres o quatre anys, jugant ben entretinguts amb les seves joguines mentre els seus familiars, o de vegades els seus veïns, fan la compra. Un nen d’uns cinc anys passeja ufanós unes joguines acabades de comprar, en concret un paquet de plàstic transparent que permet ensenyar deu cotxes lluents. Una pollestraire li diu alguna cosa en broma i ell, després de somriure, li treu la llengua i continua la seva marxa, una marxa segura i plena d’orgull.

Una parella jove està comprant a la carnisseria de cavallí. El seu infant, d’uns tres anys, espera pacientment. Sap el que passarà després del ritual de compravenda. I així succeeix: el venedor li lliura un bon tros de fuet de carn de cavall, amb l’expressió d’alegria (gens dissimulada) subsegüent per part del nen…

Durant un llarg torn d’espera i una compra no menys llarga, tres fills d’una clienta juguen i dormisquegen en un banc de fusta situat davant de la parada. El seu pare, amb els braços creuats, és un parell de metres enrere, romanent tota l’estona dret, amb un mirada entre perduda i vigilant, sense moure’s gairebé ni un centímetre del lloc. De vegades fuma una cigarreta…

Mentre passa això, les venedors interactuen amb el fill d’una clienta, un nen de poc més d’un any. Totes riuen per la seva mirada fixa en la meva persona. Entro, doncs, en la interacció, i també intercanvio amb la criatura les típiques i tòpiques verbalit-zacions que els adults fem quan parlem amb algú que està tot just aprenent les paraules bàsiques. Uns sorolls i ganyotes que, per si mateixos, ja mereixerien un llibre a part, no sé si catalogable dins de l’apartat de comunicació humana o d’humor per a nens, perquè vegin fins a quin punt els adults som molt més ximples del que ells es pensen.

49

Al bell mig d’aquesta interacció, amb el nen cada cop més sorprès per la meva cara i la meva presència, i les paradistes i clientes encara més atentes a les seves reac-cions, se m’acut fer un gest que, com a mínim amb els meus nebots i fills d’amics i veïns sempre ha «funcionat» (és a dir, ha fet somriure la criatura a la qual l’he dirigit). Es diu «el conillet», i consisteix a mossegar-me les galtes amb força, xuclant l’aire cap a dins, de manera que la cara esdevé la meitat d’ampla, o encara menys. Un cop aconsegueixo aquesta forçada figura gestual, moc els llavis (el poc dels llavis que no han estat succionats per la dentadura) imitant el que fan els rosegadors quan ensumen una cosa. Giro la cara, imitant com puc el moviment del cap que fan els conills, i per les riallades femenines que sento intueixo que la meva expressió és motiu de gran hilaritat. Però el nen no només no ha deixat de mirar fixament la meva persona, sinó que encara s’ha posat més seriós. La cara de «conillet» no ha resultat amb ell, no li ha fet gens de gràcia, tot al contrari. En canvi, la seva mare, les clientes i les venedores riuen d’allò més, amb ganes, tant per l’expressió de sorpresa desa-gradable del nen com per la meva estranya ganyota sense resultat. L’infant marxa en braços de la seva mare, i es gira per tornar a mirar-me amb la mateixa expressió de sorpresa negativa, gairebé de por, el que fa que les venedores i les clientes riguin encara més.

La venedora d’una xarcuteria pela amb cura el fuet que està a punt de comprar una clienta acompanyada de la seva filla. La tasca requereix temps i paciència, però l’ob-jectiu fa que pagui la pena: el fuet és per fer entrepans per a les nenes i nens que aniran a la festa d’aniversari de la filla. «És que, com que són petits, millor que els sandvitxos no tinguin pell, se’ls mengen millor» —justifica la venedora—. Difícilment podríem veure un senyal similar de deferència cap als infants en un lloc on la socialització no fos el seu objectiu i la seva base de funcionament. La seva raó de ser…

L’hora de sortida d’escola omple el mercat de criatures. Però no totes acompanyades de les seves mares i/o pares. De fet, les que ja tenen una certa edat fins i tot compren, i no només gominoles o altres articles sempre relacionats amb els infants, com ara Donuts, croissants i altres menjars dolços. Un noiet d’uns deu anys, per exemple, comprava carn. Tenia apuntat en un paper el que havia d’obtenir. La funció dels infants no és pas secundària. No es recorden, lectors i lectores, dels «encàrrecs» que fèiem de petits? Era una manera d’aprendre a relacionar-se amb el món adult. Doncs el mateix passa ara als mercats. Són, naturalment, una escola de la vida. No em cansaré de repetir-ho: la vida hi passa. I s’hi presenta en societat.

En un altre lloc i ocasió, observo com força nens creuen el passadís central del mercat, agafant-lo com a drecera i sense deixar de mirar els clients i venedors. Saben que els miren. Que els mirem. I els agrada. Es visibilitzen en l’espai públic i reclamen el seu dret a formar-ne part.

També és el lloc on, atès el seu alt grau de densitat comunicativa, els infants reben recompenses simbòliques en el procés inexorable cap a la vida adulta. Així, una clienta que enraona amb una altra després d’un llarg temps en què no s’havien vist (el retro-bament és al mercat, on si no?), i assenyalant amb el dit una nena, li pregunta: «És la teva filla, oi?... Oh!!! Està altíssima!!! Déu n’hi do l’estirada que ha fet…».

50

En moltes places no és pas estrany veure la canalla dins de les parades, bé agafant productes, bé parlant amb els venedors, siguin aquests familiars sanguinis o no.

Una dona compra fruita i, mentrestant, la paradista parla amb el fill de la clienta, d’uns cinc anys, que porta diversos cromos de personatges de lluita lliure: «A tu quin t’agrada, eh? A mi m’agrada el Batista!...». El nen posa cara de sorprès, imagino que tant pels coneixements que la venedora atresora sobre aquests personatges, com, sobretot, perquè no deu estar acostumat que un adult es dirigeixi a ell com el que és, és a dir, una persona, i no una «personeta» o una «criatureta». Som al mercat, i el mercat és un laboratori de l’equitat humana. Ni més, ni menys.

Un nadó de pocs mesos congrega en una cantonada interna del mercat una orgullosa venedora, que n’és l’àvia, i cinc dependentes d’una botiga propera. Pocs després, la seva cunyada, M., surt de la parada i parla afectuosament amb un nen de dos anys i li fa un fort petó. Els nens, veritables protagonistes dels mercats o, si més no, punts de dinamització de les emocions que s’hi viuen.

La filla d’una venedora em va acompanyar a través el mercat per indicar-me on era la botiga de la seva tieta. Va respondre encantada a les ordres de la seva mare: «Acom-panya aquest noi a la parada de la tieta…». Durant el trajecte la nena, de vuit anys, va mostrar-se certament ufana i orgullosa. Es tractava d’una mena de ritual de pas cap a l’edat adulta i, al mateix temps, una demostració davant d’un foraster i davant de tota la gent de la plaça, que la seva persona era molt més que la d’una nena contingent. Una nova prova, doncs, de la funció socialitzadora del mercat.

La venedora d’una carnissera em fa saber, assenyalant una criatura: «Aquella nena entrava directa dins la botiga, agafava gominoles i m’endreçava els diners… Aquí els nens col·laboren molt: m’emboliquen la càrrega, s’ho pesen a la balança, entren i surten… i els encanta!».

Com ja hem dit abans, els infants tenen les seves lògiques, similars en totes les seves dimensions a les lògiques adultes o, si més no, amb les mateixes característiques formals. Algunes d’aquestes criatures fins i tot determinen la venda dels pares, moguts per símbols, densitats, efervescències i textures que viuen amb més proximitat que aquests cadàvers de nens que són força persones madures o adultes.

En aquest sentit, vaig comprovar un fet que val la pena comentar: a la fruiteria hi havia una gran figura del protagonista d’uns dibuixos animats, Ratatouille, que totes les nenes i nens identificaven de seguida, i que exercia una poderosa atracció. S’hi fixaven i hi anaven, arrossegant els parents. Aquests, de vegades, acabaven comprant a la parada, esperant mentre els infants tocaven el ninot de la bestiola allà exposada, par-laven sobre les seves habilitats (fent referència a la pel·lícula del mateix nom), i la con-templaven embadalits…

Un propietari d’una parada de pesca salada fa la reflexió següent sobre la funció dels infants dins dels mercats: «Normalment els nens surten contents del mercat, sobretot si són petitets. Els petits són ben tractats perquè la majoria de dependentes són mares també, i els donen pernil, galetes, olives, formatge… Així estan tranquil·lets i mengen

51

dins del cotxet». Una venedora d’una fruiteria em va explicar amb detall la seva visió sobre la funció dels infants dins del mercat, és a dir, de la plaça…: «Los niños que acompañan a la clientela sirven de un buen referente para tomar conciencia del tiempo que conservas la misma. De hecho, hay clientes que les acompañan los hijos de cuarta generación. A los niños se les llama por su nombre y a más de uno se le invita a entrar al mostrador y atender a su propia madre. Cuando son pequeños y se les ofrece cobrar, toman conciencia de lo importante que es aprender a sumar, restar, etc. Creo que a los niños que se les hace partícipes en la compra, en cierta manera se les res-ponsabiliza de su alimentación. Conocen diferentes productos desde pequeños, incluso cómo los prefieren cocinados. Los resultados son evidentes cuando de mayores siguen adquiriendo productos en la plaza».

Tal com hem dit abans, a l’hora de la sortida dels col·legis, molts mercats s’omplen de mares (i algun pare, poquets) acompanyades per la canalla. Segons una paradista, això «dóna molta vida als mercats». La immensa majoria pensen com ella.

Una dona magribina va comprar peix amb la mediació de la seva filla (d’uns dotze anys), la qual parla català. Segons ens va dir el venedor, que les coneix bé, la mare parla poc i malament el català i el castellà, i sempre va amb la nena per agilitzar la compra.

Diversos infants, la majoria d’entre sis i dotze anys, circulen en patinet pels passadissos del mercat. Les venedores els saluden i ells i elles retornen la salutació, amb expressió que denota una barreja de satisfacció, orgull i de vergonya, augmentant significativa-ment la dosi del tercer component quan més gran és l’infant…

Alguns nens que van en cotxet reben les carícies i els petons de les paradistes que surten de la botiga per saludar-los. Alguns fins i tot són agafats en braços…

Nens i nenes agafen cotxets de germans petits i també carrets d’anar a comprar. Quan es posen dins del carro, els agrada que els mirin. Saben que els miren. I saluden els venedors que els fan el compliment.

Els infants de l’escola que hi ha a tocar d’una plaça passen pel passadís del mercat, i saluden els paradistes. Quan passen amb les seves mares, saluden encara amb més orgull, perquè ells coneixen els venedors més que no pas elles. El fet que el paradista correspongui a la salutació els omple de joia. Encara més: de reconeixement. També la infància està formada per persones i, com tothom, necessiten saber que són reco-neguts i valorats. Al mercat tenen un dels llocs on això pot ocórrer. Potser per això passen pel mig en comptes de fer-ho per fora.

Els mercats exteriors

Hem decidit dedicar un apartat exclusiu als mercats exteriors perquè pensem que la seva fesomia els fa aparèixer com una part força singular del mercat o plaça. Els hem inclòs en el llibre no només perquè pensem, i l’experiència així m’ho ha fet constatar, que són part del mercat entès com un tot, sinó també perquè molts paradistes m’han

52

fet saber que donen molta vida al mercat interior i que dinamitzen molt les compres i les relacions socials en el seu si. En paraules de la venedora d’una carnisseria: «Sense el mercadillo fora, no faríem res…».

Deixant-nos portar per la flaire del mercat…

La meva visita a un dels mercats exteriors té lloc un dijous i constitueix tota una apo-teosi de la interculturalitat i de l’ocupació de l’espai social, un espai on regna el dret a la indiferència entès com la cortesia consistent a tractar als altres com a iguals amb els quals desenvolupar la comunicació lliure i horitzontal. L’àgora utòpica feta realitat, ni que sigui durant unes hores…

Convido els lectors que pugin al vehicle de tracció sanguínia que hi transità (és a dir, aquest qui escriu), i vegin, amb mi, aquest calidoscopi en moviment, farcit de textures, colors, sons i melodies en forma de mil idiomes i tonalitats.

La pluja, fina però insistent, no impedeix que els carrers estiguin plens a vessar de persones que transiten amb ritme pausat, mirant les parades situades a banda i banda, aturant-se, observant, contemplant, comparant… La densitat de persones és notable, però ningú no ensopega. Una dansa de passos no escrits i una partitura col·lectiva invisible és la que duen a terme els participants en aquesta representació sense director. Pura autoorganització del cos social, en lliure moviment. Lava en forma de masses humanes que omplen tots els racons dels espais per on circula. Magma social sorgit d’un volcà que ningú no sap realment on és, i que és obra de tothom i de ningú.

53

Les parades, d’una diversitat aclaparadora, fan de suaus dics de contenció dels rius de gent, els quals les rodegen i s’hi aboquen, com és el cas d’una clienta que recolza part del seu cos en una de les parades mentre s’emprova unes botes.

Una nova lliçó del mercat contra els defensors de l’inexistent xoc de civilitzacions: milers de persones amb diverses formes de dir, fer i pensar, s’entrecreuen, interacci-onen, es reuneixen, es disgreguen i agreguen, en un petit espai format per múltiples branques de carrers amb parades. Poc menys que sang i fetge s’esperaria en un con-text així, si aquesta idea de la incompatibilitat entre diferents fos certa. En l’ambient domina l’harmonia deutora del caos ordenat per una mà intangible, i una cohesió for-mada, paradoxalment, per la disparitat més exacerbada.

Botigues regentades per allò que els enemics de la diversitat anomenen «Els Altres» puntegen sense pausa el nostre recorregut: senegalesos, gitanos, ghanesos, marro-quins, gent de diversos llocs de la comarca, persones de pagès, sud-americans, europeus occidentals, romanesos, ucraïnesos… De sobte, ensopego amb un grupet d’estudiants francesos que porten un pas més accelerat del tàcitament pactat dins d’aquesta amalgama humana, una celeritat deguda no pas a la seva procedència gala, sinó a la seva condició d’adolescents. Tenen pressa per arribar a algun lloc. De fet, tenen pressa perquè sí, tal com els toca atesa l’edat que tenen, i està bé que sigui així. Potser no pot ser d’una altra manera…

Metres enllà, una parella de joves alemanys enraona fixant la seva atenció en una botiga de bosses, mentre el seu propietari, un gitano barceloní de mitjana edat, con-templa amb meditada calma com els usuaris fan tria dels possibles elements a adquirir. Per darrere, se senten veus amb accents andalusos, d’altres que criden les excel-lències del seu producte en un català marcadament gironí, i d’altres que parlen en veu baixa en amazic, l’idioma dels pobles berbers originaris del nord d’Àfrica.

A cobert de la pluja, dues dones hindús parlen entre elles mentre una amiga comprova la textura d’uns teixits. Al seu costat, dues senyores grans intercanvien informació sobre llur situació vital. Un parell de metres enllà, una jove llatinoamericana ajuda a caminar una anciana «autòctona». La pluja, el paraigua i l’aglomeració dificulten la tasca, però se’n surten.

Són moltes les dones llatinoamericanes que fan d’acompanyants de persones grans. Tantes que n’apareixen amb una freqüència tan gran que citar-ne cada aparició seria d’una reiteració tal que cansaria enormement els lectors. Ho esmento ara, un cop finalitzat el recorregut visual per aquest mercat exterior. Ho esmento només una vegada, però subratllant el paper social fonamental que aquestes dones llatinoameri-canes tenen. Ajuden, fan companyia, donen conversa, atenen. Hi són molt presents a tots els mercats, i són part de la seva atmosfera social.

Mercat exterior i conreu de la sociabilitat

Les parades exteriors d’un altre mercat, fixes des de fa quaranta anys, estan formades per un conglomerat heterogeni de botigues i per uns usuaris que, sobretot entre set-

54

mana, són de claríssima preponderància femenina. Sovint he comptabilitzat un 90 % de dones (la majoria de 45 a 80 anys) per un 10 % d’homes, la immensa majoria d’ells acompanyant dones.

Pels volts de les botigues exteriors, les persones es condensen formant petits grups que es reuneixen per comunicar-se sobre el més important de la vida, que sol ser una barreja de trivialitats, de banalitats i de substància real, és a dir, feina i salut. Ras i curt, arreu i sempre.

Si fóssim ocells, o estiguéssim dotats de la capacitat de volar, talment com si d’heli-còpters petits o de gegantins colibrís es tractés, veuríem com aquestes reunions formen taques al bell mig de l’espai que dóna la volta al mercat. Són taques que van canviant cada pocs minuts. Alguns marxen, d’altres s’incorporen, uns quants hi romanen. Tot plegat comença sovint amb una trobada, sempre imprevista, atzarosa i, per això, més plenament viscuda i més positivament valorada. De mica en mica s’ad-hereixen més tertulians, i d’altres abandonen l’eix dur. Finalment, com si d’un sistema viu es tractés, es va difuminant. Els elements que el formen, però, configuren d’altres noves reunions, interactuen amb paradistes i d’altres persones de l’espai del carrer que no són classificables ni com a venedors ni com a clients. Una usuària explica el casament d’una filla seva a una clienta que, recolzada a la seva parada, l’atén amb concentració. Un jove estudiant de medecina, alt i gran, entra breument en una reunió al bell mig del mercat exterior per interaccionar, ben bé sense parlar, amb les set per-sones grans que la formen. La seva àvia parla per ell…

Hi ha força venedors que són gitanos arribats de diversos punts de Catalunya. També hi ha venedors negroafricans i marroquins, i empleats romanesos, ucraïnesos, russos… Novament la interculturalitat fa la seva presència al mercat.

55

Centenars de petits coàguls de vida, microsocietats, reunions efímeres, puntejarien el terra del mercat exterior si poguéssim veure-les amb els ulls d’una au. O si, havent minvat de grandària, ens haguéssim deixat anar cap al cel, ben agafats a un globus de gas, un d’aquells que algun nen sempre perd i surt enlairant-se amunt, com si vol-gués buscar algun estel. Des d’allà, veuríem en l’espai públic del mercat com aquest compleix amb una de les seves funcions més importants i inesgotables: oferir un marc on la socialització sigui l’element dominant.

Passejant per un mercat exterior en efervescència…

M’atanso al mercat un dissabte a primera hora i, només arribar-hi, em creuo amb dos nois romanesos que parlen entre ells en veu baixa mentre darrere seu un paradista crida amb força, rítmicament, amb intenció d’atreure clientela. Al meu costat, quatre homes marroquins treuen material d’una furgoneta mentre van muntant una parada amb objectes de tota índole. Al costat d’ells, una furgoneta convertida en parada i regentada per «autòctons». Hi venen pollastres a l’ast.

Poc després vaig tenir una de les primeres impressions, fefaents, reals, que la meva persona també forma part d’aquest estudi, d’aquest llibre: la meva indumentària i actitud van fer-me visible en el pitjor dels sentits. M’explico: jo portava, com gairebé sempre, una maleta negra i un bloc de notes, i no comprava pas, ni tan sols mirava el gènere amb atenció, sinó que observava l’acció social que s’esdevenia de cap a cap del mercat exterior. Això va atreure l’atenció (negativa) d’una persona convenientment «uniformada» que era representant d’una mena d’associació de mercats exteriors i encants de la província de Barcelona, i no em va treure l’ull de sobre en tota la jornada. Tampoc no impedí pas la meva acció, i tampoc jo no vaig presentar-me com a antro-pòleg davant seu. Vaig pensar que ja m’anava bé que la situació quedés oberta, ja que és part de la informació que necessitava per al llibre: jo era un altre. Allà, el rar era jo, ni més ni menys.

A banda i banda dels carrers del mercat anaven apareixent múltiples botigues i parades, algunes minúscules, que només venien ous, d’altres de grans dimensions, com una de fruita i verdura que funcionava com a self service i el pagament de la qual es feia fent cua en tres passadissos diferents que desembocaven en tres màquines enregis-tradores manipulades, respectivament, per un noi sud-americà, un senyor d’uns sei-xanta anys amb fort deix andalús, i un altre individu de la seva mateixa edat i, en aquest cas, amb un profund accent osonenc. Els usuaris d’aquella immensa parada escollien les fruites i verdures, alguns d’ells amb meticulositat, com per exemple un grup de tres joves xinesos (dos homes i una dona) que van estar-s’hi força estona escrutant la qua-litat i/o conveniència dels melons.

En un moment donat, a pocs metres del lloc on em trobava, dues persones de vora els setanta anys van començar a triar tomàquets, colze a colze, tocant-se literalment les espatlles, i durant més de cinc minuts. Ell duia una còfia musulmana al cap, una

56

gorra blanca, ben lluent. Ella portava un collar amb una immensa creu daurada, també ben lluent. Ni l’un ni l’altre dissimulaven pas, en l’espai públic, les seves creences. Ni falta que en fa si l’espai és, realment, un espai públic. Dues persones de dues «civilit-zacions», doncs. Dues persones de dues religions, evidenciades clarament per signes externs. I cadascuna d’elles es dedicava, pacientment, a escollir tomàquets per repar-tir-los després entre els comensals (familiars o amics). Dues persones de dos «mons» diferents? Potser sí, però només en abstracte. Perquè el món, la vida, la «cultura», era aquell moment i aquella situació. El món és allà, en aquell instant, al seu mercat.

Continuo deambulant per la plaça, i em trobo amb multitud de petites reunions de persones que se saluden, força d’elles de forma afectuosa, amb petons, mitges abra-çades i un ús gens restringit del contacte corporal. La majoria no s’han vist en tota la setmana, alguns potser des de fa més temps. Es posen al dia sobre la vida. Sobre misèries i grandeses. Sobre coses petites i sobre coses més grans. Sobre minúcies que no ho són tant. Se saluden i intercanvien mots i gestos. Reprenen, gràcies al lloc que els ofereix el mercat, els seus vincles socials i afectius. Els reprenen, i de vegades els inicien. Una olor barreja de perfum de senyora i de colònia masculina rodeja les reunions. Es nota que és dissabte…: les dones, força d’elles si més no, van molt ben vestides, no és pas un dia més. I és que és dia de mercat. I això val tant per a les dones «locals», com per a les subsaharianes, magribines i poloneses que em creuo durant la trajectòria.

Pertot arreu apareixen, de tant en tant, senyors jubilats que tenen força punts en comú entre ells: molts porten bastó, fan olor a colònia masculina forta i dolça, duen pantalons de tergal i rebequetes de colors grisencs o blavosos, i la majoria porten un barret característic que em recorda el que portava el meu avi andalús quan jo era ben petit. I és que la majoria d’aquests avis són d’origen andalús, de les primeres fornades de persones immigrades a Catalunya. Un d’ells, assegut prop d’una parada de l’ONCE, comentava a d’altres «paisanos» seus: «Eso es de Juanito Valderrama, vaya que sí…». Fins i tot podria dir-se que, per inèrcia o per imitació, de manera inconscient, aquestes persones tenen una espècie de tècnica corporal pròpia, una manera de moure’s i de gesticular caracteritzada, per exemple, per un determinat balanceig a l’hora de ficar-se les mans a la butxaca. La immensa majoria d’ells no compra, sinó que empren el mercat com un mitjà per socialitzar-se: mirar i ser mirat sense que ningú et demani explicacions del perquè de la teva presència. Hi són perquè volen ser-hi, poden marxar quan els plagui, si volen, però s’estimen més caminar i seure pel mercat. És la seva opció. El mercat sempre té les portes obertes, i no diguem ja els mercats exteriors.

En un bar fronterer amb el mercat exterior, aquest s’hi vessa per uns moments, s’hi escampa i hi dibuixa part de la seva idiosincràsia, caracteritzada per no tenir cap essència, sinó ser un espai buit que està llest per omplir-se de qualsevol i amb el que sigui menester. Això sí, si bé al mercat exterior la majoria de la clientela és femenina (ben bé tres quarts, o més), el bar és masculí: alguns homes andalusos, madurs, juguen al dòmino al costat d’una taula on uns ciclistes «autòctons» de la mateixa edat agafen forces amb un parell de cerveses i algun que altre entrepà, diversos nois magribins estan asseguts en una taula prop de la porta i un senyor, també magribí, entra amb la

57

seva filla per jugar a les màquines mentre la nena pren un refresc. Darrere de la nena, mig oculta, una senyora molt gran està asseguda en una taula. Segurament estarà esperant que la seva filla acabi les compres. Està sola. Se la veu rumiar, pensativa, una mica trista.

Contrastant amb aquesta imatge, el mercat exterior continua bullint. Parades regen-tades per persones de tota procedència i condició, per gitanos de diversos indrets de Catalunya, per xinesos, per magribins, no deixen en cap moment de ser visitades pels vianants. El mercat és un sistema i, per tant, un sistema viu, on els qui s’impliquen empren mitjans per adaptar-s’hi de la millor manera possible. Així es demostra quan sentim un noi magribí d’uns quaranta anys cridant en veu alta les excel·lències de la seva fruita, i el mòdic preu que demana: «¡Hay oferta, señoraaaa! ¡99 céntimos, oigaaaaa!». La veu, el to, fins i tot la inclinació del cos, és molt similar al que des de fa anys, molts anys, fan venedors «autòctons». No ens ha d’estranyar gens. Els gestos, les paraules, les actituds i maneres de fer, totes elles circulen a través de les àgores locals que són els mercats. I es transmuten, s’intercanvien, sovint sense que en siguem conscients. Això és el que sempre ha passat. Per això el mercat és un laboratori tan idoni per veure, en petita escala, el que ha marcat el funcionament de les societats, siguin de la mida que siguin.

Una immersió en el mercadillo

La paraula «immersió» l’empro com a sinònim d’allò que en l’argot antropològic deno-minem l’entrada al terreny, l’aproximació a l’objecte d’estudi. El mercat exterior, igual que passa amb la plaça o mercat interior, s’escampa portes enfora, irradia més enllà de la seva àrea de circumscripció. Així, ja a les places, carrers i avingudes properes, diversos elements visuals ens assenyalen la dinàmica del mercadillo. Tot seguit passo a comentar-ne alguns.

Dues noies joves porten sengles bosses plenes fins a dalt de roba; una parella jove de magribins passeja mentre ella porta una bossa amb sabates acabades de comprar; dos nois romanesos porten un carro de la compra encara buit en direcció al mercat; gran quantitat de dones grans, la majoria soles, duen carros ben farcits de productes, com també ho fan, en menor nombre, dones també soles d’entre trenta-cinc i cin-quanta anys.

Aprofitant la munió de gent, un home d’uns cinquanta anys toca el violí amb l’esperança que els vianants dipositin monedes a l’estoig de l’instrument, situat al terra, davant seu. Petites reunions de persones guarneixen el carrer, són microsocietats de fins a set persones, moltes d’elles combinant adults que parlen d’afers quotidians i infants que juguen, parlen, o tracten de dissimular el seu avorriment davant d’una reunió per a ells massa llarga. Alguns grups de magribins, la majoria formats per gent jove, transita en direcció al mercat, o bé tornant-hi.

Un cop arribats al mercat exterior, la quantitat d’olors, sensacions visuals i paraules percebudes més o menys de prop o en la llunyania, a crits o en veu baixa, componen

58

una veritable poesia que s’assembla a un quadre en moviment continuat, un mosaic dinàmic dotat de so, una expressió palpable i contundent d’interculturalitat en el sentit més noble i real del terme: persones i grups, tots ells diferents, cap d’ells «normal» ni «autòcton», compartint en un mateix espai, un espai que no pertany a ningú ni és pro-pietat de cap grup.

La meva deambulació copsà aquesta simfonia el millor que va poder. Passo a relatar-la de forma naturalista, és a dir, física i visual, perquè el lector pugui pujar amb mi en el vehicle mental que, desplaçant-se de forma pendular, deixant-se anar, surant sobre l’ambient, va enregistrar en la memòria aquest espectacle de la gent.

Uns homes grans esperen, carretó en mà, als peus de les escales d’una de les entrades al mercat, mentre les seves dones compren. Al costat, un home magribí que voreja la cinquantena d’anys compra uns naps a un paradista que dóna una bossa amb alls a una dona gitana de prop de setanta anys, la qual està fent les compres tota sola. La senyora i el paradista fan broma durant la interacció mercantil. En dues parades veïnes, una de bosses i una altra de fruita, hi treballen dos nois magribins, un d’ells lluint una impecable samarreta de l’Inter de Milà. Uns metres després, una senyora gran entrega unes monedes a canvi d’una bossa amb fruites, i el venedor l’obsequia amb un soro-llós «molt bé, mestressa, vinga!!!». Davant hi ha dues parades de roba regentades per gitanos. En una hi són presents cinc membres de la família i un noi magribí amic d’un dels familiars. L’altra està dividida en dues parts, una situada a una certa distància i atesa eventualment per un dels venedors quan s’hi acumulen molts clients. En concret, s’hi desplaça per atendre tres dones equatorianes i les aconsella sobre roba i preus. Al costat, una dona magribina i la seva filla miren i toquen la roba, seleccionant allò que més els agrada, mentre a pocs centímetres un noi amb un gran crucifix al coll observa com unes dones s’emproven la roba in situ. La immensa majoria d’usuaris són dones, i els homes (marits, germans, fills, potser amics) fan d’acompanyants.

En una botiga contigua, també de roba, una parella gitana d’uns seixanta anys estan asseguts esperant amb paciència l’arribada de clients. Ell gairebé ni es mou, amb una postura ferma i altiva, i un rostre pausat, recolzant la meitat del cos en un bastó que té a la mà dreta, i recolzant l’altra mà en el genoll esquerre. Al seu costat, la seva dona esbossa un somriure i fa petites empentes al cotxet on dormisqueja llur nét.

Una mica més enllà, una paradista, també gitana, menja un entrepà amb evidents ganes. Les parades es munten a primeríssima hora: ja deu fer molta estona, doncs, que aquesta venedora no ha fet un mos. A la seva botiga s’hi acosta una dona sene-galesa, comença a mirar i a escollir roba, i intercanvia impressions amb la paradista al mateix temps que s’hi sumen tres dones magribines, dues ben jovenetes i una altra més gran. Pel meu costat passa un home, ben estirat, amb pas marcial, «impasible el ademán». Sembla que patrulli més que no pas que hi deambuli. Duu ulleres de sol, ben fosques, i un petit bigoti. A la solapa porta dos símbols franquistes…

Abandono l’escena i em submergeixo, sense voler-ho (com sempre), en un diorama vivent que emana un cromatisme paradoxal. En pocs metres quadrats, poquíssims, i en qüestió de segons, s’entrecreuen, es freguen, respiren junts, un noi magribí que

59

ajuda en una parada de sabates i que duu com a indumentària la samarreta de la selecció holandesa de futbol, un jove pare bolivià que porta el cotxet del nadó acom-panyat de dos fills, i que vesteix la samarreta del Barça. En aquell instant, caminen entre ell i els seus fills tres nens magribins, un d’ells vestit amb l’uniforme de la selecció de Jamaica… I encara hi ha qui se sorprèn de la diversitat... A aquells que se’n sor-prenen de manera negativa i la consideren «perillosa», els aconsello que vinguin al mercat i deixin els despatxos amb olor de naftalina i les gàbies daurades on no penetra ni la vida ni la realitat. Al mercat és, torno a dir-ho, on el laboratori de la futura societat plural pot copsar-se, i d’ell poden derivar-se milers de fórmules per a la convivència entre diferents.

Un cop surto de la capbussada en el maremàgnum de reminiscències futbolístiques que acabo de glossar, observo una parada de sabates, però no des de davant, ja que no hi vinc a comprar, sinó de biaix. De fet, la miro de costat, fixant-me en allò que s’esdevé darrere la parada: una dona atén la clientela i un home jeu just a sota seu, estirat entre la dona i l’aparador, adormit, nu de cintura cap amunt, vestint uns panta-lons curts de camuflatge. La jornada és llarga i cal descansar. Probablement portava despert des de les quatre de la matinada, potser des d’abans. Molts d’ells vénen de llocs tan llunyans com Ulldecona.

A poca distància, una parada de tela és atesa per un noi magribí i, darrere seu, s’hi han reunit més venedors de la mateixa botiga: una germana seva, el seu fill, i quatre dones joves que fan broma amb la dona magribina i juguen amb el nen, en un ambient que barreja cordialitat, confiança i hilaritat ben entesa. Només cal veure les expressions dels rostres i la comoditat amb què gesticulen i es mouen en l’espai compartit.

Dues noves incursions en l’oceà del mercat exterior

Recorden els lectors i lectores de quan, línies més amunt, els parlava dels avis amb indumentària ètnica típicament andalusa que he vist en diversos mercats exteriors? Doncs en un altre d’aquests mercats plens d’ebullició, en concret un dijous al migdia, vaig poder parlar amb un d’ells. Un senyor de prop de setanta-cinc anys que estava dret al costat de la parada d’espècies regentada pel seu cunyat. «Soy de Motril, en la costa de Granada, pero llevo aquí 53 años», em comenta. El seu aspecte extern està perfectament guarnit i encaixa amb l’apel·latiu de roba ètnica que acabo d’esmentar fa poc: rebeca grisa amb una camisa descordada a sota, gorret, bastó de fusta fet per ell a partir d’una branca que es va trobar en un parc urbà, collar d’or amb un voluminós rostre de Crist, també daurat.

Tot just al costat de la botiga d’espècies hi ha una parada amb embotits casolans. Novament, tradició local i tradició internacional, colze a colze. Productes de la terra, fets amb bestiar criat al territori, a tocar d’espècies de múltiples procedències: Àfrica, l’Índia, Indonèsia, Tailàndia, la Xina, Vietnam… La globalització és tan antiga com l’ésser humà. El que alguns mitjans de comunicació ens venen ara com a globalització només n’és una de les seves múltiples cares.

60

Per últim, passaré a relatar l’espectacular visió d’un altre gran mercat exterior, diferen-ciat en dos grans blocs: la part central, on sobretot es ven roba i complements, i les parades situades a les voltes que circumden la plaça. El públic és heterogeni, com no pot ser d’altra manera: dones, majoritàriament, grans, però també força homes (grans i més joves), nens amb les mares, els dos pares i/o els avis, i gent de tota procedència que circula pausadament, observa, mira, prova, toca, compara, escull… Alguns jubilats hi deambulen sense ànim de comprar, són mers usuaris de l’espai públic sense objectiu d’adquirir béns. Només hi són pel plaer de ser-hi, que ja és moltíssim.

Les parades de fruita són un conglomerat d’olors i colors d’una vivesa contundent. Han portat llurs productes del Maresme, de Santa Coloma de Farners, entre altres indrets. També s’hi serveixen productes «autòctons», de la terra, com diuen els mateixos paradistes: bolets i llegums, per exemple.

Metres enllà, un noi jove amb aspecte de bohemi, que sembla acabat de sortir del Montmartre parisenc de fa un segle, ens comenta que prové de Taradell. L’ajuden dos adolescents d’origen magribí que enraonen un català perfecte d’accent vivament oso-nenc. Al costat, una senyora solitària, amb un vestit blau-lila, ven til·la i cargols.

Continuem el trajecte. Una senyora força gran ven joguines en una parada contigua: «Ja fa 65 anys que sóc en aquesta mateixa botiga». No és pas l’única persona que fa anys i panys que forma part del paisatge del mercat exterior. De fet, de seguida ens topem amb una altra venedora que em fa el favor de mostrar-me una fotografia de l’any 1949: «Mira, mira… jo sóc aquí…», em diu.

Contrastant amb això, una parada amb objectes de tota mena és regentada per un jove senegalès, wòlof en concret, que em saluda en un català més que correcte. Com també ho fa, segons després, un venedor resident a Barcelona però que s’estima molt aquesta plaça i el seu entorn. De fet, escollí el lloc de la seva parada amb la intenció de poder veure el campanar de la vila. Hi ven cistells i cadires i, segons em diu una persona de l’ajuntament que em fa de cicerone, «aquest senyor és de Màlaga, però enraona el català millor que tu i que jo…». Cal remarcar que els cistells i les cadires són fets artesanalment, i sorprèn la qualitat del seu acabat, certament magnífica.

Continuant la nostra visita, passem per davant d’una paradista, a la qual anomenen La Torera perquè, de fet, és torera (lidia toros, per entendre’ns…), i allà hi ven una mica de tot: roba, bosses, articles de drogueria, sabates, roba per a nens, etc. En contra-posició amb aquesta varietat de productes, parlem amb un venedor que ven exclusi-vament mocadors. Resideix a Barberà del Vallès i és nascut a Andalusia. Quan li pregunto com és que ve de tan lluny, em respon sense deixar de somriure i amb uns ulls plens de calmada satisfacció: «Com aquest mercat no hi ha cap».

61

El mercat, cruïlla de camins

Interculturalitat

«El mercat és mestís… com jo!» (clienta dominicana)

La interculturalitat troba un esplèndid lloc on exhibir-se en el terreny públic del mercat municipal. Aquí parlarem de la interculturalitat com a constant antropològica, és a dir, de l’entrecreuament de diverses maneres de dir, fer i pensar, en l’àgora comuna de la plaça, del mercat. Però abans d’això farem cinc cèntims sobre la intercultura-litat dels productes que podem trobar a qualsevol mercat municipal, ja que penso que pot ser una bona manera de demostrar que la diversitat forma la base mateixa de la vida en societat i, per tant, d’una de les seves expressions més evidents: el mercat.

Per començar, veurem que els rètols de la plaça estan escrits en alfabet llatí, el qual deriva dels fenicis (originaris de l’actual Líban) a través del grec. Pertot arreu veurem vidre (parades, portes...), que és una invenció dels antics egipcis. Si al mercat hi ha parades de roba, hem de recordar que els teixits actuals deriven de les tècniques cre-ades fa milers d’anys al Pròxim Orient, lloc on també s’inventaren les cadires, les quals, ben sovint, serveixen perquè els usuaris del mercat descansin i/o prenguin un refrigeri o un cafè, beguda que fou portada pels àrabs a casa nostra des de l’Àfrica oriental. Els pantalons els van inventar els nòmades turcomongols que cavalcaven de cap a cap de les estepes de l’Àsia central, i els van crear per poder anar més còmodes a sobre dels cavalls. Les corbates són la derivació d’un mocador que portaven els sol-dats croates, d’aquí el seu nom, provinent del francès cravatte. La seda, a més, fou inventada pels xinesos.

Si parlem d’aliments, la llimona fou introduïda a Europa pels àrabs, la taronja hi arribà procedent de l’Orient Llunyà, com també ho va fer l’arròs, i la poma va arribar des de les terres de l’actual Turquia i Iran. El tomàquet prové d’Amèrica, en concret de l’actual Mèxic (el seu nom deriva de l’asteca tomatl), i no es va implantar a les nostres con-trades fins ben entrat el segle xviii. La patata, un altre aliment arribat des d’Amèrica al segle xvi, trigà més de tres-cents anys a fer-se un lloc en la nostra gastronomia, igual que la xocolata, d’origen també asteca (xocolatl). Altres productes provinents d’Amè-rica són alguns avui en dia tan quotidians i «normals» com el blat de moro, el pebre, la carabassa, i l’alvocat. El torró nadalenc deriva d’un tipus de pastís típic del nord d’Àfrica. Els Donuts són la forma actual d’una pasta dolça russa que fou comercialit-zada als Estats Units. L’hamburguesa és el nom que ara donem al filet rus. La pizza

62

fou un invent dels italoamericans9 arribats als Estats Units en el segle xix. Les primeres cerveses es van fabricar a Egipte, i el primer vi fou produït al nord de l’actual Iran.

Alguns aliments com el meló no tenen gens clar el seu origen: alguns autors el situen a l’Àsia central, d’altres a l’Àfrica, lloc del qual sí que sembla força probable que sigui originària la síndria. El kiwi, que fa trenta anys era absolutament desconegut entre nosaltres, prové d’Oceania, mentre que el iogurt, que fa un segle només s’obtenia a les farmàcies i ara és un objecte de consum massiu, fou inventat pels nòmades turcs de les estepes de Sibèria i Mongòlia. El sucre ens sembla un producte «de tota la vida», però arribà molt a poc a poc a casa nostra a partir del segle xi i fins a inicis del segle xx només es feia servir com a medecina, no pas com un aliment «normal».

La gallina (i, òbviament, el gall) té el seu origen a l’Índia, i tant el xai com la vedella foren domesticades per primer cop al Pròxim Orient. Els primers porcs domesticats van sorgir a l’actual Turquia. El gall dindi té el seu origen al continent americà. Els primers cavalls van sorgir al nord d’Amèrica, i des d’allà s’expandiren per Àsia a través de l’ac-tual estret de Bering quan aquest era un istme. També d’Àsia són originaris els faisans.

I si comprem o llegim un diari al mercat, hauríem de pensar que el paper fou inventat pels egipcis, la tinta pels xinesos i la impremta pels alemanys a través d’una tècnica que van copiar dels mateixos xinesos, els quals inventaren també la pasta (portada a Europa per Marco Polo), la porcellana i la forquilla, entre altres moltes coses més: la brúixola, la pólvora, el paraigua, el paper moneda, els xecs bancaris, les portes auto-màtiques, la corretja de transmissió, la campana, el calendari, els sismògraf, els ponts penjants, etc.

Un cop fet aquest ràpid cop d’ull a la interculturalitat material que podem trobar al mercat (el llistat podria ser molt més extens), observarem alguns exemples d’aquesta interculturalitat humana de la qual parlava tot just a l’inici d’aquest capítol.

La interculturalitat «convencional»

Cada mercat o plaça reflecteix l’ambient on es troba ubicat, i per això no és estrany que el món del mercat sigui un veritable calidoscopi intercultural, on immigrants (és a dir, nouvinguts de classe popular), estrangers (és a dir, nouvinguts comunitaris, nor-malment de classe mitjana-alta) i guiris (visitants ocasionals de les ciutats, provinents del centre i nord d’Europa i de l’Amèrica septentrional) es barregen en un garbuix de connexions i desconnexions, en un sistema, un etnosistema per ser més exactes, que configura una cultura pròpia, és a dir, una manera concreta de formalitzar les relacions socials.

9. Un breu apunt sobre la immigració, dirigit sobretot a aquells que encara la veuen com un fenomen anòmal, patològic i excepcional: la meitat de la població d’Itàlia va emigrar al llarg del segle xix, i mai més no retornaren al seu país d’origen. És a dir: cinc de cada deu italians van emigrar, la immensa ma-joria d’ells cap a l’Argentina, l’Uruguai, el Brasil i els Estats Units. Al costat d’això, l’actual immigració és gairebé anecdòtica.

63

Aquest element gasós, eteri, aquest plasma intercultural o cultura (sinònims, al meu entendre), es diposita en certs moments i llocs i ens pot mostrar la seva presència articulant-se dins de la morfologia espacial del mercat.

Així, en una de les quatre entrades principals, observo a mig matí una microsocietat, una reunió estable però improvisada, formada per tres filipins, dos homes i una dona, tots ells amb edats entre els 50 i els 55 anys. S’hi passen allà una bona estona, parlant en tagàlog, llur idioma matern.

Al costat seu, passen dos joves francesos que surten del mercat amb sengles bosses, ben farcides. Instants després, quatre adolescents procedents d’un institut proper deixen clar que és l’hora del pati i passegen per les rodalies exhibint-se al bell mig del que, conscientment o secretament, saben que és l’espai on la vida en comú es posa a la vista, s’exposa i, per tant, s’exhibeix.

En el seu transcórrer pel mercat, el grup d’adolescents es creua amb una altra colla formada per cinc francesos, un d’ells amb una càmera a les mans. Són turistes i estan atrets pel mercat. La seva manera de caminar és ben diferent de la dels pakistanesos, filipins, equatorians, magribins i subsaharians que es troben a la zona. Caminen i es mouen demostrant que estan de pas, que vénen a fer turisme. Formalment, són infi-nitament més diferents dels autòctons catalans que dels «llunyans» xinesos que com-pren al mercat. I això que, en teoria, la seva «cultura» (diguem-ne que la cultura «francesa», per anomenar-la d’alguna manera), està molt pròxima a la cultura o les cultures que se suposa que caracteritzen els catalans... Tot plegat, només en teoria, és clar.

Allà al mercat, en la densa interculturalitat de l’indret l’atzar s’afegí a una conversa amb una fruitera. Em comentava que feia uns minuts que havia marxat d’allà un client seu, un estudiant indonesi. «Ens el vam trobar per casualitat a Queenstown, Nova Zelanda, aquest estiu» —em diu ella—. Algú creu en l’atzar? Jo, cada cop menys.

En un moment donat una dependenta d’una peixateria m’ensenya un gran peix de joguina, que es penja cap per avall i dóna voltes. El propietari de la botiga el va com-prar ni més ni menys que a Las Vegas, Estats Units.

Just davant d’alguns mercats hi ha una carnisseria musulmana, halal, i en alguns casos està a pocs centenars de metres. La raó és evident: donar servei als clients musulmans que cada dia acudeixen al mercat i ocupen, com la resta d’usuaris, els espais del seu voltant.

En una sola parada, en aquesta cas una fruiteria, podem albirar una vessant de l’uni-vers intercultural que tot mercat atresora: els propietaris són d’Albox (Almeria), una de les seves filles, venedora, és nascuda a Barcelona, mentre que l’altra filla és nascuda a Jerez de la Frontera…

La propietària d’una petita polleria atén un matrimoni filipí (nascuts a l’illa de Luzón, amb el tagàlog com a llengua pròpia), i fa broma amb el seu fill, d’uns vuit anys. Primer fa broma amb els pares sobre la quantitat de pollastre que havien demanat, i després parla amb el nen: «¿Qué, tú a jugar siempre con eso, no?». «¿El qué, la consola? Sí,

64

Nintendo…» —contesta ell somrient i mirant-me també a mi—. Entro dins la conversa i li dic al noiet: «Tú hablas tagalo, ¿verdad?» —Ell contesta afirmativament amb el cap—. «Un poco» —afegeix— «y castellano, y catalán…». «Es que se puede decir que eres catalán…» —comento jo. Els seus pares afirmen amb el cap i el nen reflexiona al res-pecte—: «Sí, claro… soy catalán… también español… y del Barça, y del Barça… ¡¡¡Barça !!!», diu aixecant el puny amb energia.

Una dependenta d’una parada de cansaladeria tenia un avi madrileny, un altre d’Osuna (Sevilla) i una àvia de Molins de Rei…Una venedora d’una polleria em fa saber que és de Lubrín (Almeria), tot i que arribà amb dotze anyets… Li diuen La Pantojilla des que va explicar que va coincidir amb Isabel Pantoja. I també li diuen així perquè canta molt rebé, tot i que a mi sempre em diu que està afònica.

El propietari d’una carnisseria que regenta des de fa quaranta anys és nascut a Motril (Granada). Ell mateix em comenta que els marroquins compren sobretot peix, especi-alment a partir de la una de la tarda, quan el preu comença a baixar per esbandir el gènere. Continua comentant que els llatinoamericans compren «asados y costillas… Se las tengo adobadas». Per tant, veiem una adaptació de la parada a les noves formes de consum i, en concret, a les noves maneres de dir, fer i pensar, en aquesta cas de dir, fer i pensar l’alimentació. L’amo de la carnisseria afegeix, en aquest sentit, que els romanesos als quals atén, i que essencialment treballen de paletes, compren fins i tot peces senceres de carn. I pel que fa als subsaharians, subratlla: «El corderillo, a ellos, les encanta…». Una peixatera d’un altre mercat em va fer saber que, pel que ella veia, «el chino se tira mucho al pescado de escata…».

Abans de marxar, observo com en una parada una jove parella de peruans compren mig quilo de botifarra blanca. Se’ls veu contents i expectants. Per a ells és un menjar exòtic. De moment, és clar. L’exotisme, com tot, és qüestió de graus, d’adap-tacions i de costums… I l’exòtic, ara i sempre, és quotidià. Continuant amb el tema de l’exotisme del menjar, en un mercat ens van dir les venedores d’una fruiteria: «Sí que en tenim de fruita exòtica, i tant! Mira: mango, papaia, alvocat, phisalis [alque-quengi]… Per Nadal n’hi ha moltes més, però: guayaba [jambolà], tamarindo [tama-rinde]…».

En una botiga de fruits secs, m’ofereixen per tastar dues menges per a mi exòtiques, en tant que desconegudes fins aquell dia: anacard,10 fruit sec provinent del nord-est del Brasil, i macadàmia,11 fruit sec similar a la nou, l’avellana i l’ametlla (però amb un sabor i textura ben diferenciat), i que prové ni més ni menys que d’Austràlia.

Una polleria del mateix mercat ofereix estruç, una menja encara exòtica. Com exòti-ques (en el bon sentit del terme) van ser les cares que van posar les venedores de la

10. Al Brasil, i en portuguès en general, aquest fruit es continua dient emprant la seva denominació in-dígena, és a dir, caju.

11. Els pobles aborígens australians, que consumien aquest fruit des de fa milers d’anys, l’anomenaven, entre altres mots, gyndl o jindilli. Els europeus, però, van inventar-se un nou nom per denominar-lo, ba-sant-se en el cognom de John MacAdam, secretari de l’institut filosòfic d’Austràlia quan l’any 1856 es va crear l’actual nom internacional del fruit, és a dir, macadàmia.

65

botiga quan els vaig comentar que la gallina tenia el seu origen en l’Índia… En el mateix establiment em comenten que els xinesos demanen moltes ales i potes de pollastre.

Els propietaris d’una cansaladeria amb productes d’elaboració pròpia són de Bolsa Pintada i Torrepacheco. Allà, els sud-americans compren sobretot pernil, però pernil fumat (semblant al que jo conec com a pernil canari, i perdonin-me per la meva breu intromissió). En un parell d’ocasions hi han comprat marroquins, en concret adquirint-hi mortadel·la. Els testimonis de Jehovà demanen botifarra sense sang, escudant-se, segons argumenten, en preceptes bíblics.

Una dependenta d’una carnisseria és brasilera, del nord del país, en concret de l’Estat de Parà. «Els xinesos compren molta costella i panceta picada, molt pica-deta…. amb la pell a part, per això…», m’esmenta amb estranyesa una venedora de la carnisseria. La propietària de la veïna parada de fruits secs, per la seva banda, és de la Línea de la Concepción (Cadis), «justo enfrente de Gibraltar, al laíto…», em comenta.

La paradista d’una botiga de menuts diu que «peruans i colombians demanen llengua i cor, els agrada molt. Tenim molts clients també d’aquí, que ja venien abans que el tema dels menuts agafés vida amb els immigrants. Són clients fidels, que vénen de diverses ciutats del voltant». La mateixa venedora afegeix que «els xinesos pregunten molt, volen saber molt bé el que compren. I els gitanos compren molt bé. Aquest mercat és d’ells, de fet…».

Segons ens comenta Santiago, la persona que coordina els mercats d’una ciutat metropolitana, romanesos, ucraïnesos i búlgars «se han hecho mucho a aquí». Adap-tació social, se’n diu. I el mercat, la plaça, és el laboratori ideal per poder adaptar-se de forma més progressiva, fusionant-se de mica en mica amb aquest sistema que, a manca d’un altre nom millor, anomenem societat.

La propietària de la cansaladeria em comenta el següent: «Els meus pares són de Plasencia, Càceres. Ells van obrir una fruiteria, es van jubilar, la van traspassar al senyor que hi ha ara, i el meu germà i jo vam obrir aquesta parada».

Una carnisseria té tot anunciat en català, excepte les paraules entraña, vacío i matambre. La venedora em diu que «els russos i ucraïnesos demanen cap de porc i, molts d’ells, el tel del ventre, el tel que cobreix el ventre.».

D’altra banda, i fent un breu parèntesi, em referiré al pollastre pota blava, símbol d’origen i de distinció, i metàfora per parlar dels autòctons del municipi del Prat de Llobregat. Però, com tot, d’autòcton, en té ben poc: resulta que el pollastre pota blava sorgí d’un creuament entre el pollastre de canyar, també anomenat pollastre del Maresme (criat al sol, alimentat amb gra), i un pollastre originari de les Filipines.

Continuant amb aquest repàs al component més nítidament intercultural dels mercats, alguns paradistes em comenten quelcom que desmenteix de soca-rel un prejudici i un estereotip encara molt presents en la nostra societat: els gitanos compren millor, i compren més.

66

En una fruiteria em comenten que la gent cada cop distingeix més entre banana i plàtan, cosa que em costa força fer fins que em donen els detalls per aconseguir-ho. I afegeixen el següent: «La banana la compren els que saben que té més potassi».

En una de les peixateries, l’encarregat té un paper enganxat a la paret amb la pronun-ciació dels números en àrab.

Enraonant al voltant d’una dependenta romanesa que serveix en la seva parada de fruits secs, la propietària reflexiona el següent: «És una noia molt maca, molt. Amb la mala fama que tenen els romanesos. Si és que hi ha de tot, com a tot arreu, home. No se la mereixen aquesta mala fama, hi ha de tot, com tothom».

En una parada de bacallà i conserves, em comenta la dependenta: «Aquest matí ha vingut una clienta que és de pare japonès i de mare marroquina. Volia un tipus d’olives i el noi marroquí que anava amb ella ens ho ha traduït».

En una carnisseria indiquen que «els xinesos compren sobretot carn magra, cansa-lada, força cansalada, i peus de porc… Els peus de porc els volen tallats a trossets petits. Em diuen que a la Xina són força cars; “allí plato caro”, diuen». Mentrestant, en una bacallaneria del mateix mercat em fan saber el següent: «Hi ha una clienta paraguaiana que cada estiu s’emporta un munt de coses, les regala i reparteix quan arriba al Paraguai… I també a l’estiu hi vénen molts turistes de l’Europa Oriental…». Prop d’allà, en una peixateria, se’m comenta que «els xinesos compren més congre, galeres i llagostins. Els marroquins i africans, doncs orades, mabres, llobarros…», mentre que en una fruiteria em fan saber un exemple de comunicació intercultural errònia: «Els coreans no aprofiten pas les fulles dels porros, els xinesos sí. Fa poc els hem donat porros amb fulles a dues persones que pensàvem que eren xinesos, i ens han dit que els les traguéssim. «No sou xinesos?», els hem preguntat. I ens diuen: «No, no… som coreans».

Una tarda de finals d’agost en què molt poques parades estaven obertes (alguna pei-xateria, botigues de bacallà-conserves, fruiteria…), vaig trobar un CD de música àrab, abandonat en la part del mercat on normalment estan els encants. Pocs segons des-prés, una dona de mitjana edat, llatinoamericana, es dirigí a mi: «¿Hay alguna parada de ropa o de no alimentación abierta?» «Creo que no, señora» —vaig dir-li esbossant un mig somriure de lamentació suau, que em va ser correspost amb un gest facial similar acompanyat d’un lacònic: «Gracias».

En el bar d’un mercat hi treballen un noi i una noia equatorians. Ell exerceix de cambrer i és de Chimborazo, ella treballa de cuinera i és de la ciutat de Latacunga. En un moment donat aquest cambrer, que parla el català amb fluïdesa, comenta a un client amb cara d’evident satisfacció: «¿Viste qué partidazo hizo el Barça el otro día?». El cambrer em fa saber que els vigilants del mercat són, tots, cubans i marroquins. Metres enllà, una parada de fruita i verdura té força filipins, xinesos i sud-americans entre els seus clients. La venedora subratlla, a més, que els romanesos compren molta col i remolatxa. També recalca que rep molt usuaris que són turistes i estudiants: «Japo-nesos, europeus, africans…».

67

El propietari d’una peixateria m’assegura, per una altra banda, que «els xinesos com-pren molt de marisc viu. Sobretot bou de mar… Uuuuuffff! Bou de mar, moltíssim. De vegades el toquen per comprovar si està viu. Compren sempre, per cert, bous de mar femelles… Tenen bon gust, ha, ha, ha…!!! (…). Els marroquins compren molt peix d’es-cata, i peix blau: seitons, tonyina, etc.». La venedora de la propera botiga de menuts comenta que «els sud-americans, sobretot els equatorians, ens han salvat… També en compren força els peruans i argentins. I, mira, els senegalesos compren molta pota de vedella, els xinesos demanen talls molt petits, sobretot els que tenen restaurants, i els romanesos demanen molt callos».

En la mateixa plaça, una botiga de fruita indica en un cartell que tenen figues de Tur-quia, la qual cosa torna a mostrar la importància del component transnacional en els mercats. La venedora de la mateixa fruiteria indica que «als sud-americans els agraden moltíssim els fruits secs, més que no pas a la gent d’aquí, sobretot les avellanes i ametlles».

En una altra plaça, una carnissera assegura que «els equatorians i colombians com-pren molt peus de porc, i els marroquins, pollastre». Darrere d’ella hi ha una xarcuteria amb dues marroquines de dependentes, nascudes a Tànger i a Laraix. En altres mer-cats també vaig conèixer força dependentes del nord d’Àfrica, com per exemple una noia de Nador (Marroc), de llengua tarifit (o rifeny), així com un placero magribí. Alguns nois magribins ajuden en les fruiteries i força d’ells ho fan en els mercats exteriors de diversos indrets de les comarques de Barcelona. Un altre exemple és el d’una parada amb un venedor colombià i dues dependentes marroquines. En un mercat, dels camà-lics que hi treballen, el 90 % són sud-americans, i la resta són marroquins… Són només algunes mostres que la interculturalitat té en el mirall del mercat un lloc on reflectir-se. I és que el mercat és un espai privilegiat per facilitar la integració de tothom en una cultura pública de nova creació. Un banc de proves esplèndid que cal escor-collar amb detall des d’una visió antropològica que converteixi la seva textura en text i que doni a conèixer les seves constants.

Continuem. Segons em comenta el propietari d’una carnisseria, ells tenen molts clients argentins i han après la terminologia que utilitzen, tot i que, com és lògic, cada cop més argentins estan familiaritzats amb els noms catalans dels tipus de carn, d’aquí que quan demanen, per exemple, vacío, ell pregunti: «¿Cuál quieres, el argentino o el catalán?».12

A continuació tractaré de sistematitzar les diverses denominacions que em va fer saber el paradista, en català i en argentí:

Costella tallada de 4 dits = asado; entrama = entrañas; part de darrere de la costella, molt prima = matambre; rodó de la cuixa = pesheto; cap de mort = bola de lomo; peixet = colita de cuadril; tapa plana = cuadrada.

El mateix paradista em comenta que «els argentins fan diferent el pollastre, l’obren com una granota», i també m’esmentà un ritual culinari consistent a escalfar xai

12. El català és més petit, i es diu «el tall que es pela».

68

durant 5 o 6 hores, «durant aquesta estona es va coent…». Tota una lliçó de cuina intercultural.13

En una fruiteria situada a la mateixa plaça, la venedora comenta que hi van alguns magribins, però no gaires, així com argentins i russos (aquests, segons la paradista, «només compren col…»). En la rostisseria d’aquell mercat, dels clients nouvinguts el venedor en destaca que s’hi atansen alguns sud-americans, també xinesos que com-pren gairebé sempre vedella, i alguna noia marroquina que compra amanida de pasta. Remarca que ve força gent de procedència de l’est europeu a comprar vi a granel, que també és força consumit per ghanesos i camerunesos, els quals sovint compren pollastre. A l’obrador de la rostisseria de la mateixa plaça, preparant els productes, treballen una dona polonesa de la regió de Białystok, prop de Bielorússia, i un home marroquí. Colze a colze. Una nova defenestració de l’absurda teoria del «xoc» de civi-litzacions.

El propietari d’una peixateria situada just enfront em comenta que «els marroquins compren peix d’escata, i també els sud-americans, xinesos i africans. Però no pas els romanesos ni els russos…». Poc després passa una noia magribina i agafa de dins de la parada una bossa que havia guardat allà. Ell li diu un parell de paraules en àrab. Ha après, de fet, paraules en àrab i en xinès, la qual cosa demostra un interès real per la interculturalitat. No és pas pur efectisme: un altre dia, dues noies magribines, molt joves, de tretze a setze anys, estan comprant soles i parlen un català perfecte. Els pregunto on van néixer (són de Nador) mentre ell, que els estava posant peix a la

13. Cal afegir que una venedora va relativitzar la suposada novetat dels noms argentins per designar les parts de la carn: «A cada comunitat autònoma es diu diferent», va apuntar.

69

balança, els diu: «Safi?». Davant la meva cara de sorpresa, em comenta: «Safi? Safi es pregunta per dir “ja n’hi ha prou?”». Elles paguen i ell els dóna les gràcies en àrab: «Shukran!». Elles marxen i, girant-se somrient, diuen: «Merci!!!», que es com moltíssima gent diu «gràcies» a la comarca on està el mercat, és a dir, Osona… Minuts després, en una altra peixateria, un client magribí de mitjana edat s’acomiada amb un «Adéu!!!». El procés de mestissatge que s’ha engegat a Catalunya s’observa de manera diàfana al mercat. Essencialment, perquè és l’expressió i la continuïtat natural del que hi ha fora, el carrer, ja que, cal insistir-hi, el mercat, la plaça, és part constitutiva de l’espai social.

En una altra plaça, la venedora d’una polleria em fa saber que «els sud-americans demanen gallina. Com més gran, millor… També mengen molt d’ànec, potes de pollas-tres, i galls dindi grans, gruixuts». Com a mostra d’incorporació de nous vocabularis, comenta que els sud-americans li diuen: «Córtalo a presas», que significa a trossos. Ella ha adoptat aquesta paraula en les seves interaccions amb usuaris llatinoameri-cans. Tot és adaptació. Ara, arreu i sempre.

En una cansaladeria m’asseguren que «els ghanesos compren molts ossos d’espinada i peus de porc», mentre que, sense sortir del mateix mercat, la venedora d’un peixateria explica que «els africans compren verat i sorells grans. Els xinesos, marisc viu, sobretot bou de mar. I la majoria de magribins, peix d’escata». La propietària d’una botiga d’aviram també em diu la seva respecte a això: «Els africans compren pollastre i gallina, també els sud-americans compren força pollastre i gallina; els marroquins ous, i els xinesos ànecs i menuts. En canvi, conill només en compra gent d’aquí de la comarca.14 Precisament avui, a quarts de nou, una equatoriana me n’ha comprat quatre, de gallines. I als africans els agrada el pollastre blanquet, no pas el groguenc».

En alguns mercats existeixen peixateries «especialitzades en immigrants» (segons paraules textuals de diversos paradistes). Una d’elles està plena a vessar de persones que guarden tanda un dissabte al migdia. Més d’un 70 % són nord-africans (la gran majoria, un 80%, homes), un 20 % són subsaharians i la resta són xinesos i sud-ame-ricans. En una altra peixateria la mestressa subratlla que «els marroquins compren pell d’escata, sorells, besuc, mabre, salmonete (molls, en diem). Els africans negres com-pren peixos grans, però també amb molta espina, a més de sardina i peix blau. Els romanesos, russos i gent d’Europa Oriental, compren molta perca i salmó».

En una formatgeria del mateix mercat, em comenten que, a banda de les persones «locals», hi compren força francesos, alemanys i italians. De marroquins, relativament pocs: «…en compren sobretot els que van arribar fa temps. S’hi han acostumat». Tot és adaptació, ho diré els cops que calgui. Adaptació mútua, és clar…: vegi’s si no el comentari d’un jove propietari d’una carnisseria: «Abans teníem una dependenta que havia despatxat a Sant Cugat, i allà havia tingut molts clients argentins. Va aprendre totes les paraules que ells empren per designar la carn, i això va fer que molts argen-

14. Segons en comenta una altra paradista, «els equatorians han començat a provar el conill aquí». Per tant, per a ells és un menjar exòtic. El futur serà una combinació de gustos de les societats de proce-dència. Sempre ha estat així: el mestissatge és tan antic com la raça humana.

70

tins que, òbviament, anaven força perduts quan havien de demanar tal o tal altre tipus de carn, agraïssin molt que ella sabés els noms».

Un venedor d’una cansaladeria, per la seva banda, esmenta que «els africans no mengen gaire porc, sí molt de pollastre i gallina. Els llatinoamericans agafen trossos grans, ells mateixos s’ho tallen a la seva manera». Però en una carnisseria del mateix passadís obtinc la informació següent: «Els ghanesos demanen molts peus de porc».

A requeriment meu, la venedora d’una polleria m’indica que és nascuda en aquella ciutat, en concret al barri on és el mercat, de família d’origen andalús (pare de Triana, un barri de Sevilla, i mare de Las Cabezas de San Juan). Amb ella està un noi que l’ajuda, un amic, segons afirma ella, i ell assenteix amb el cap. Ell, M., és de Nador, de llengua i cultura rifenya (és a dir, amazic/berber rifeny). Són amics perquè es coneixen del gimnàs, en concret de les classes de taekwondo. La germana d’en M. treballa en una peixateria del mateix mercat. Segons aquesta venedora, els africans compren pollastre, gallina i xai, els sud-americans vedella, i els gitanos que estan en el mercat exterior del dissabte fan molta despesa, compren molt. Aquesta mateixa pollestraire em va comentar que amb els ghanesos i amb els xinesos sovint s’entenien només per gestos (sempre, però, amb excel·lents resultats), tot i que hi havia un noi ghanès que enraonava molt bé català. En la meva visita següent vaig tenir l’oportunitat de conèi-xer-lo i de comprovar el que em deia la dependenta. Però encara hi ha una qüestió que resulta més interessant: aquell noi estava comprant acompanyat d’un altre ghanès. En preguntar-los de quina «ètnia» eren (n’hi ha ben bé vuitanta de diferents a Ghana), el que parlava un català fabrià em va dir que era aixanti, mentre que el seu company de compres, que enraonava l’anglès a la perfecció i duia posada una samarreta de la selecció alemanya de futbol, em va dir que era fanti. Els lectors i lectores es pregun-taran: bé, és una dada, i què passa? Doncs que segons els «teòrics» del famós xoc cultural, aquells dos nois haurien d’estar barallant-se violentament, ja que es tracta de dues ètnies que durant força anys van tenir una relació de conflicte obert entre elles, i la memòria col·lectiva de totes dues encara ho té present. Però és el que sempre dic: no eren a Ghana, eren en una ciutat catalana, i al mercat. El fet de ser aixanti i fanti no era, doncs, prioritari. Potser en altres afers i moments, però no pas allà. Allà, a la plaça són clients. Són subsaharians, és clar, salta a la vista, tot i que cada cop hi ha més catalans de pell negra i, a més, com he dit, un d’ells s’expressa perfectament en català. Potser s’hi sent o s’hi sentirà. Per què no? Amb una, dues o tres identitats comple-mentàries, això no seria cap novetat en la història de la humanitat, sinó al contrari. Però al mercat, per sobre d’això, més enllà de les «identitats», són persones que fan ús d’aquell lloc amb llibertat, ja que la plaça és una expressió contundent d’espai social en el seu sentit més pur: el de la possibilitat de la coexistència.

La diversitat externa es reflecteix al mercat, perquè és una prolongació del carrer, és a dir, de l’espai públic per excel·lència. Així, passejant pels mercats, només fent un breu cop d’ull, distingeixo uns subsaharians comprant prop d’un noi estranger amb aspecte de guiri bohemi, diversos grups d’adolescents francesos pels voltants del mercat, una parella de turistes de poc més de trenta anys, mapa en mà, i dues senyores equatorianes.

71

En un dels bars d’un mercat hi va sovint una noia brasilera, en concret de Curitiba (Estat de Paraná). He comès l’errada de pensar que era russa, i me n’he adonat clara-ment per la seva cara d’indiferència barrejada amb cansament quan m’he dirigit a ella en rus. Un cop aclarida l’equivocació, m’ha assegurat que molt sovint la confonien amb russa, però també amb italiana o amb francesa. Una nova mostra que, de «races», no n’hi ha, ni n’hi ha hagut mai.

En la mateixa plaça conec una noia sud-americana, peruana, procedent de la ciutat de Trujillo, treballa a la parada del peix, els propietaris de la qual són de Cornellà, d’on arribaren fa vuit anys. Allà mateix, en una parada de fruita i verdura hi ha una depen-denta marroquina, de Rabat, i també una altra d’origen llatinoamericà. L’encarregat del bar és de Linares de la Sierra (Huelva). Conserva una casa al seu poble d’origen, i hi retornarà cada primavera quan es jubili, segons em diu.

La paradista d’una botiga de fruits secs ens ofereix una esquemàtica però interessant caracterització del tipus de clientela en relació amb l’origen d’aquesta:

«Vénen alguns hindús, però pocs. Sí que vénen sud-americans i marroquins. En l’època de la recollida del raïm (setembre, octubre), vénen força marroquins, portuguesos i africans negres, tots ells són temporers. A l’estiu vénen força clients anglesos i ale-manys amb família al poble, sobretot pels volts de la Festa Major, a finals d’agost. Carreguen molta cosa i s’ho emporten per regalar-ho a la tornada».

En una carnisseria m’informen que, a més d’autòctons, tenen clients italians, peruans i equatorians. Aquests darrers pocs cops compren vedella, segons em comenten, però sí ànec i porc. De vegades fins a 2 quilos de porc, i força panceta. També compren cansalada viada els restaurants xinesos, mentre que els negroafricans demanen sobretot pollastre. I a la verema, arriben moltes persones de Còrdova…

A primera hora de la tarda, en poca estona, gairebé al mateix temps, entren en el mercat un grup de quatre xinesos (tres dones i un noi), dos treballadors de la cons-trucció i tres parelles de joves marroquins, creuant-se amb diversos temporers subsa-harians, sobretot senegalesos, amb alguns homes hindús que compraven en solitari i amb un parell de dones filipines amb nens molt petits en braços i dins d’un carro de la compra. No lluny d’allà, quatre joves polonesos, segurament temporers, feien cua per pagar. En un petit flaix, doncs, tenim resumida la realitat intercultural que s’ex-pressa als mercats, indret privilegiat on la societat, sempre plural, es fa carn.

En una ocasió em trobava al bar d’un mercat, prenent notes, absort en l’intent d’ex-treure imatges i comentaris frescos derivats de les meves anades i tornades per la plaça, quan irromp ràpidament, amb evident alegria, un home jove, marroquí (segons em va confirmar el propietari del bar), de poc més de 35 anys, amb un nen de menys de cinc als seus braços, vestit amb l’uniforme del Reial Madrid. Posa el nen dret a sobre de la barra i li diu cridant al cambrer: «¡Mira, mira! Aquí te traigo a Van Nistel-rooy.15 ¿Qué te parece?». El cambrer respon amb un mig somriure i diu: «Uf, me da dolor de barriga ver esa samarreta…». Quan marxa l’ufanós pare, miro el cambrer i de

15. Jugador de futbol holandès que va jugar amb el Reial Madrid.

72

seguida, sense que jo li pregunti res, per la mera expressió del meu rostre, em respon: «És el marit de la pollestraire...». La pollestraire és una paradista autòctona, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, es tracta d’un matrimoni intercultural, mestís, amb un fill (de moment) madridista…

Poc abans d’aquesta escena del bar, una fruiteria del mateix mercat ens va donar una descripció força sistemàtica del consum que fan per «nacionalitats»:

«Els equatorians demanen “plátano macho” i iuca, tot i que això era abans, ara no en tenim. Els romanesos consumeixen com nosaltres, i els marroquins compren molt d’api i julivert. Ve gent gran que són anglesos, holandesos i francesos. Aquests, els fran-cesos, són molt efusius saludant! Els italians i els francesos consumeixen moltes endívies. Ah!: i a l’estiu tenim força clients de Madrid i de Saragossa. Els xinesos con-sumeixen gingebre i bolets, bolets de tota mena».

En preguntar-li sobre si ella creia que la «cultura d’origen» influenciava en el tarannà, la resposta fou clara: «No hi té res a veure, res».

L’encarregada d’una carnisseria ens reflexiona sobre la interculturalitat a la seva parada: «Els sud-americans han salvat la venda dels menuts. Abans en veníem poquíssims. Els russos compren callos, o sigui budells, per fer sopes».

Per un altre cantó, la venedora d’una cansaladeria ens feia la reflexió següent: «Els romanesos volen sang, cor, budells. Els anglesos, xoriço picant. Els xinesos, pel que sé d’altres companyes, compren sobretot peix i pollastre. Als francesos, a més del formatge, els encanta tot el que sigui artesà, d’elaboració pròpia: coses de l’obrador com xistorra, morcilla, etc. Són turistes però estan fidelitzats, cada estiu tornen. Els romanesos compren, sobretot, espinacs. I els sud-americans, doncs panceta, pinchitos, costella, i cuixes senceres».

Una noia cubana, poc després de parlar amb l’anterior paradista, va comprar mató en una parada propera. La interculturalitat, com veiem, és múltiple. La floristeria del mercat està regentada per uns nois iranians, de religió bahà’í. I una mossa del mercat és xilena.

Una carnissera, A., em comenta que, com que el dissabte hi ha mercat fora, molts gitanos que hi venen productes entren a comprar dins: «Compren de tot, i compren molt. De carn, en compren per a tota la família, fan molt de gasto». El mateix havíem sentit a altres places.

Vaig veure la mateixa carnissera amb una nena petita i sa mare pocs dies abans. Totes dues van estar tota la tarda a la parada, amb l’A. La nena entrava lliurement dins la parada, i li deia «iaia», per la qual cosa vaig intuir (equivocadament) que es tractava de la seva néta: «No, no és néta meva de sang, jo no tinc fills. Ella, sa mare i son pare han viscut a casa meva durant tres anys. Són romanesos, i els van robar, per la qual cosa els vam acollir a casa. A mi em diu iaia i al meu marit avi. I és com si fos néta nostra…». L’encarregada d’uns congelats assegura que «molts turistes vénen cada any, repe-teixen. Ve gent de càmpings de tota la comarca, estrangers i d’aquí. I els marroquins que vénen compren sobretot merluça [lluç] i pèsol».

73

Els hàbits propis dels mercats, com ara el ja esmentat costum de deixar les bosses de la compra dins d’una parada de confiança per no portar sobrecàrrega, també han estat adoptats per persones d’altres procedències. Una evident adaptació al nou medi social s’està esdevenint, com sempre ha succeït en la història de la humanitat. Això va fer, per exemple, una senyora francesa resident a una ciutat situada vint quilòmetres enllà de la que acollia la plaça (doblement «forana» o «intercultural», per tant). Així, aquesta senyora va deixar les bosses a la carnisseria de N., fent una pregunta retòrica: «¿Nos puedes guardar la compra?», al que la paradista respongué amb un «sí, sí, vale…» acompanyat per un gest d’aprovació proper al «només faltaria». I és que, segons em van comentar, cada dissabte al migdia feia el mateix acte ritualitzat…

Al mercat exterior dels dissabtes, A., un pagès autòcton que regenta una parada des de fa temps, em va comentar que prop del seu terreny els xinesos han plantat verdures «pròpies», de les seves contrades d’origen. Empra metàfores i expressions que en tot moment remarquen el caràcter llunyà i exòtic d’aquestes: «Hi han plantat carbasses estranyes, de color groc, verd i blanc, i una planta rara-rara, com una iuca, una espècie de palmereta».

En una botiga de conserves i pesca salada situada a la mateixa plaça, una venedora em fa avinent la presència de clients de moltes procedències: brasilers, francesos, alemanys, portuguesos, romanesos… «Els alemanys s’emporten olives envasades al buit», em comenta abans d’afegir que «també compren aquí xinesos que tenen res-taurants».

Enllaçant amb aquesta darrera frase, diré que la propietària d’una polleria em comentà un fet que molt bé podria haver inclòs en el capítol dedicat a les anècdotes, però que trobo adient incloure aquí perquè desfà la pretesa «veritat» segons la qual els nouvin-guts/immigrants no compren gaire: «Fa pocs dies va venir un client, xinès, i em va demanar 50 quilos d’ales de pollastre. Com ho sents: 50 quilos!».

En un altre cas, d’altra banda, s’exemplifica el present (i el futur) intercultural dels mer-cats: el propietari d’una parada de fruita i verdura és veneçolà. «I no li parlis malament de l’Hugo Chávez, que a ell li cau molt bé!», em comentà un client. No tenia pensat pas fer-ho, però és bo saber-ho.

En una carnisseria propera a la fruiteria que acabem d’esmentar, el venedor es desfà en elogis amb els argentins: «Són els que més en saben de carn, ens donen mil voltes. I són els que més gasten».

Breu parèntesi sobre la pluralitat interna dels nouvinguts

Cal tenir en compte que molt sovint es parla de marroquins, magribins, subsaharians, «negres», llatinoamericans, «llatins», «europeus de l’Est», etc., sense parar atenció que dins d’aquestes regions la diversitat interna és immensa.

Així, una cambrera del bar del Mercat Públic ens va fer saber que, dins del col·lectiu equatorià, hi havia força complexitat. Ella era de la zona de Quevedo, «entre el mar y

74

la cordillera de los Andes», però la majoria d’equatorians que compren aquí són de la ciutat de Cuenca,16 «son cuencanos», diu… Vaig preguntar-li si això volia dir que s’iden-tifiquen com a cuencanos i tenen hàbits i formes de fer diferents, per exemple en les compres que feien al mercat: «Sí, sí, tienen una manera de hacer suya, una cultura cuencana. Consumen mucha pata de ternera, la compran entera y después ellos la cortan a su estilo. También compran mucha tripa, callos, y jamón fresco».

En una carnisseria vaig conèixer una clienta que em va comentar que ella era de Rússia. Rússia, un Estat amb més de 160 llengües i etnosistemes diferents, vaig pensar. D’on exactament, seria ella? De quina identitat? «Russa, sóc russa», em res-pongué, entre convençuda i agradablement sorpresa. «I d’on, exactament?», vaig con-tinuar preguntant-li. «De l’est de Rússia», respongué. Ràpidament vaig anar representant-me el mapa de Rússia al cap, i vaig anar circulant cap a l’est a mesura que continuava la meva interrogació: «Kazan?», «Noooo… a l’est, a l’est…» (digué ella en rus mentre continuava demanant a la venedora, en un perfecte castellà, com volia que li tallessin els filets), «Ekaterinburg?», «Omsk?», «Tomsk?», «Novosibirsk?» A cadas-cuna d’aquestes preguntes seguida un «no» per part seva, mirant-me de reüll mentre continuava la compra i fent amb la mà com si tirés més cap a la dreta, és a dir, cap a orient en el mapa. «Més enllà de Sibèria?», vaig encertar a preguntar-li. «Sí, sí…» «Kha-bàrovsk, Vladivostok?», vaig dir, tot continuant la interrogació. Una rialla que barrejava cansament i ironia va travessar el seu rostre, mentre continuava interaccionant amb la paradista. «Iuzhnosakhalinsk…», em va dir en veu baixa al bell mig de la conversa amb la venedora. Reconec que només vaig copsar la segona part del mot: «Sakhalin????!!!», vaig exclamar. «Sí, sí, de la capital, Iuzhnosakhalinsk… Al nord del Japó.»

Aquesta usuària era ni més ni menys que de l’illa de Sakhalin, situada a pocs quilòme-tres de l’extrem nord del Japó, com molt bé m’apuntava ella. I estava comprant a Catalunya. Al mercat. On si no podia passar un fet semblant? On si no intercanviarien lliurement paraules i gestos persones de llocs situats a desenes de milers de quilòme-tres, i de manera fluïda?

Per si fos poc, vaig ensenyar a la usuària russa de Sakhalin, i a les venedores i usuaris que seguiren ben de prop la conversa, el llibre de butxaca que aquell dia havia dut a la meva maleta per fer més amens els meus desplaçaments en transport públic: un llibre d’Anton Txèkhov, grandíssim escriptor rus. Un llibre sobre Sakhalin. L’atzar, nova-ment, demostra que té en el mercat el seu espai predilecte on poder dansar i exercir els seus encanteris.

La interculturalitat generalitzada

Per tal d’enllaçar el que a hores d’ara molta gent anomena «interculturalitat» (és a dir, la presència de gent d’arreu del món en una mateixa ciutat o barri) amb la intercultu-ralitat com a fenomen generalitzat (present arreu i sempre en tota cultura humana),

16. Ciutat equatoriana, també coneguda com l’Atenas del Ecuador.

75

comentaré un cas que, de pas, mostra la condició migrant que, fins no fa pas gaire, era pròpia de moltes persones catalanes. En concret, una paradista d’una xarcuteria que, de petita, va viure al Brasil, on va néixer una de les seves germanes. A més, aquesta venedora té un Ganesha (divinitat hindú) a la seva parada, regal d’una clienta seva que va romandre tres mesos a l’Índia.

Una venedora em fa saber que és nascuda a Sant Josep (barri de l’Hospitalet de Llo-bregat). I subratlla amb vehemència la gran diferència cultural entre ciutats i fins i tot barris, tot i que, «objectivament», són propers en termes geogràfics i «culturals»: «Això és molt diferent, moltíssim. No té res a veure amb l’Hospitalet. La gent, la cultura, la manera de viure. És un altre món. Quan vam arribar, el meu fill gran volia marxar, deia que era com estar al Tercer Món! Però ens hem adaptat molt bé i ens encanta. Ara, jo no podria anar a viure a l’Hospitalet».

L’E. és una fruitera nascuda al barri barcelonès del Raval, i té un bagatge intercultural: el seu pare i la seva mare van néixer a Guadalajara, i els seus oncles viuen a Madrid. La miel de la Alcarria que anuncia a la seva parada és un llegat d’aquesta herència castellana. Quan estic parlant amb ella arriba una jove clienta, italiana de Puglia (sud d’Itàlia), que des de molt jove vivia a Torí i des de fa poc treballa al Raval. «¿Cómo se cocina esto? Puerros, se llaman… ¿no?», li diu a la venedora. Quan marxa, la paradista em comenta, en relació amb els estrangers, que de vegades té clients que li parlen en anglès, anglesos, dels Estats Units i alemanys, «y yo no les entiendo… no sé qué dicen… Nos entendemos por señas».

Els clients alemanys no adquireixen compulsivament salsitxes ni cerveses. De fet, les fruiteries amb les quals he parlat diuen que els alemanys sovint els demanen pinya, mango i alvocat. «La majoria d’ells són turistes, i compren fruita, molta fruita», em fan saber.

El cambrer del bar d’un mercat em diu que és nascut a Cornellà, en concret a Sant Ildefons, un lloc que, segons ells, «no té res a veure amb això. Però res». La seva com-panya de feina irromp en la conversa i afegeix: «No cal que marxis tan lluny. Jo sóc de Sant Esteve Sesrovires, que està aquí al costat, i és un altre planeta… en tot».

En un altre mercat una venedora d’una parada de fruita em respon així a la meva pre-gunta sobre el seu origen: «Sóc de Linyola, de Lleida, la Terra Ferma. Vaig venir l’any 1954, però sóc lleidatana». Un client sent la nostra conversa i diu: «Jo vaig fer la mili a Lleida, l’any 1965. Conec una monja de Bellvís, prop de Linyola». Lleida, un altre món, també. Catalana, però amb un perfil propi. Novament la interculturalitat mostra la seva ubiqüitat.

En una altra plaça parlo animadament al bar amb una de les peixateres, la qual és nascuda a Igualada, i fa molt poc que efectuà una migració interna cap a l’àrea metro-politana de Barcelona. Quan em comenta això, una dinàmica i simpatiquíssima cam-brera indica amb orgull: «Jo també sóc d’Igualada! Visc aquí des de fa tres anys». «I en què s’assembla Igualada a això?», pregunto jo, retòricament. «En res… En res… No s’assemblen en res...», m’assegura ella, amb gest convençut, gairebé de sentit comú, remarcant el so de la r de res… Un altre exemple de migració interna pot ser el d’un

76

carnisser d’Organyà (Alt Urgell) que viu a Esparreguera i treballa en un mercat proper. No cal anar lluny, a Sakhalin o a la Xina, per trobar interculturalitat. Sempre l’hem tingut aquí, i ara, a poc a poc, es comença a ser-ne conscients.

En un moment donat, pregunto al personal que treballa en una immensa fruiteria d’un mercat metropolità pels seus llocs de procedència: de Cornellà (en concret de Sant Ildefons, segons ella mateixa subratllà), de la Florida, de la Torrassa (ambdós, barris de l’Hospitalet) i del Guinardó (Barcelona)… A banda dels camàlics, tots ells llatinoa-mericans. La propietària del forn de pa d’aquest mateix mercat és de Sant Vicenç dels Horts. «Un altre món», afegeix… La dependenta de la mateixa parada és de Badalona, en concret del barri d’Artigues. La venedora d’una propera botiga de conserves és de Gràcia, en concret, subratlla amb orgull, «del Coll i Vallcarca». La paradista de la botiga d’ous és del Poblenou, i allà viu encara. Una venedora d’una polleria ve tots els dies des d’Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès), on resideix. No és això una interculturalitat generalitzada? Com pot algú autoproclamar-se «autòcton» al bell mig de la pluralitat exacerbada del mercat? Impossible.

Estarem d’acord que si una cultura és la forma que prenen les relacions socials, és a dir, com ja hem dit, diferents maneres de fer i de pensar, els okupes tenen una cultura que els és pròpia. Així, la interacció d’aquest col·lectiu amb el mercat també ha de ser vist dins de l’esfera de la interculturalitat.

En un altre cas, se’m va informar que una noia okupa d’una casa propera al mercat porta cada divendres (gairebé per tradició, com aquell qui diu) una carmanyola amb menjar vegetarià. Per exemple, mussaca, com vaig poder comprovar. Un plat grec, per cert...

També és interculturalitat la classe social i l’estatus social, encara que gairebé mai es consideri així. Cada classe, cada grup d’estatus, té una determinada cultura. El propi-etari d’una peixateria del mercat m’ho va deixar molt clar: «Mira, els marroquins que tenen pocs diners compren, sobretot, sorells. Els que tenen més poder adquisitiu, doncs compren orades, per exemple».

Quan el president d’un mercat ens comentà la procedència de la clientela, esmentà que la muntanya fa de frontera, i afirma que d’allà cap a l’altra banda (el Vallès Oriental) és tot ben diferent: «És un altre món». Paraules textuals.

La propietària del bar d’un altre mercat és de Roda de Ter, però és nascuda a Sevilla (hi arribà amb vuit anys). Una paradista de peix és nascuda a Ciudad Rodrigo (Sala-manca), i el propietari d’aquella parada (i president del mercat) és nascut a Las Alpu-jarras d’Almeria, a Ohanes, tot i que amb vuit anys marxà cap a Almeria ciutat. La paradista de la polleria veïna és extremenya, de Villanueva de la Serena, mentre que la xarcuteria del costat té una venedora «autòctona», però de pare de Mollet i mare d’Olost de Lluçanès: «Per tant, no sóc del nucli de la gent d’aquí de tota la vida». A més, viu a Sant Julià de Vilatorta des de fa 26 anys però «no m’hi he acabat d’integrar». La integració és més difícil del que sembla depenent de la persona i, sobretot, del context.

77

Una paradista d’una polleria ens fa saber que hi ha hàbits gastronòmics diferents en base a la procedència dins del mateix Estat espanyol: «els andalusos demanen pollastre gran, sencer, i diuen que ells ja el tallaran a casa… I els catalans (sic), doncs petxuga per arrebossar, etc. Alguns, dels que són de tota la vida, compren misèries».

La parella que són propietaris d’una parada de llegums d’una altra plaça són, tots dos, de Llorenç del Penedès (Baix Penedès), mentre que la dependenta viu a Vilafranca. Però ella i la propietària són nascudes al Papiolet, un petit poble dins del municipi de Sant Jaume dels Domenys. Una carnisseria del mateix mercat té tres paradistes, ell és nascut i resident a Gavà, una d’elles a les Roquetes (Sant Pere de Ribes) i l’altra viu a Torredembarra tot i que és de Castelldefels.

Un dissabte de mercat entro en conversa amb una encantadora parella octogenària, ella del Papiol, ell de Molins de Rei, i fa deu anys que viuen al Garraf. En preguntar-los sobre la cultura del Baix Llobregat i la del seu nou lloc de residència des de fa una dècada, em responen: «Els noms d’ocells són diferents, també en qüestió de xarcuteria hi ha molta diferència, i per exemple allà en diem un búlgar al que aquí en diuen bracet de xocolata». Tot seguit, els aclareixo que la meva pregunta anava més enllà de la cultura del mercat, que ja han deixat clar que és força diferent: jo em referia a si creien que la cultura de la seva nova zona de residència, la forma de dir, fer i pensar, era diferent de la del Baix Llobregat. La seva resposta, acompanyada de gesticulacions de forma vehement i ganyotes obrint els ulls de bat a bat, és aquesta: «Ui, és totalment diferent!!!». Per tant, no cal anar a cercar diferenciacions entre civilitzacions llunyanes com si fos la base de la interculturalitat. La interculturalitat també es dóna a escala local, i de manera tant o fins i tot més marcada que entre persones de diferents con-tinents.

Pel que fa a la suposada «problemàtica» adaptació dels nouvinguts, es mostra que, com sempre ha passat, l’arribada a un altre país implica un procés de reestructuració dels significats a través, entre altres processos, de la imitació social. I espais com els mercats són indrets idonis per catalitzar, facilitar, permetre, la integració dels altres dins d’una societat tota ella feta d’altres. Aquell que arriba d’un país distint i entra al mercat, en primer lloc reconeix molts dels trets comuns a tots els mercats del món i, en segon lloc, aprèn de seguida quina és la manera de comportar-se per resultar acceptable. I ho fa a través de l’observació del que és el seu nou paisatge humà.

Quan algú altre (és a dir, un foraster) és al mercat, l’aprofita per emprar-lo en la seva vessant d’escenari llest per a les aparicions, les exhibicions i els intercanvis de mirades, gestos i paraules. I de silencis, és clar. En un mercat, per exemple, un dia frescot (per no dir fred) de tardor, una parella del que podríem anomenar guiris (com ja sabem, normalment de pas), de més de cinquanta anys, caminaven amb pas dis-tret i mirada perduda pel bell mig de la gent. Era dissabte i la munió de persones que nodrien els carrers interns del mercat encara feia contrastar més l’aspecte d’ambdós personatges. Altius, es podria dir que estaven força satisfets amb la seva diferenci-ació. Potser no de manera planificada ni racionalitzada, segurament de forma incons-cient, però actuaven com a persones procedents d’altres latituds, més fredes i suposadament més «avançades» (ens ho han venut així, s’ho creuen i ens ho creiem,

78

mal que ens pesi). Entre autòctons i immigrants ben tapats davant les primeres esco-meses del fred, ells caminaven xino-xano amb pantalons curts, màniga curta i san-dàlies… Sandàlies sense mitjons (tot sigui dit). Ambdós deambulaven amb les mans al darrere, cosa que els conferia un excedent de distinció davant dels que compraven, passejaven i venien, és a dir, dels clients, usuaris i venedors. Una nova performance en tota la regla, aprofitant l’àgora del mercat. Però la munió de gent no estava només formada per venedors, clients, usuaris i ells dos, allà, ben orgullosos de si mateixos. No. Allà, entre la gentada, hi havia un antropòleg (aquest qui escriu) que els obser-vava i apuntava notes en un quadern. Es van fixar en mi i van aguaitar-me. Vaig fer el mateix amb ells. Durant fraccions de segon vam entrecreuar mirades. Es van adonar, per aquelles coses de la intuïció o la telepatia intercultural, que estava reco-pilant dades sobre ells. M’imagino que, per primer cop, es van sentir observats per algú que els estava estudiant o, si més no, analitzant. Van accelerar la marxa després de mirar-se entre ells i es van perdre entre la gent, no fos cas que se m’acudís con-tinuar fent una cosa que els seus compatriotes feia dotzenes d’anys que feien: estu-diant els altres, analitzant els forans, els exòtics. Novament, l’exòtic és quotidià. Aquesta és la lliçó de l’antropologia. I aquesta és, també, la lliçó dels mercats. Una altra més.

Les lliçons del mercat: aprenent a viure, ensenyant a conviure

On caram està el xoc entre cultures i entre civilitzacions?

Per activa i per passiva, tant els sectors reaccionaris com els progressistes ens venen la moto que hi ha un «xoc» entre civilitzacions, a escala mundial, que té a escala local la seva plasmació en un «xoc» entre cultures.

Els reaccionaris es basen en la idea que les cultures, religions i identitats són sempre úniques i tancades, i la seva convivència crea conflictes i problemes de base cultural. Amb aquest discurs ideològic es tracten de legitimar injustícies i jerarquies, remetent la base de tot problema a un «desacord cultural» i no pas allà on realment estan les arrels dels problemes: a les estructures socials, econòmiques i polítiques.

Els progressistes fan seu aquest discurs que equipara diferència a problema (tot i que diguin que no hi estan d’acord) quan insisteixen en la necessitat de «mestissar-nos» (com si fos difícil o requerís un esforç) i de superar les diferències com si aquestes fossin un obstacle per a la cohesió, quan no és així.

Una ullada en profunditat als mons dels mercats, amb l’eina de proximitat de l’etno-grafia i amb els ulls lliures de vels que entelin la realitat tal com es mostra en el dia a dia, és una lliçó contundent que desmenteix la perillosa idea del «xoc» entre «cultures». Un exemple el tenim en un mercat situat al barri de l’Erm de Manlleu, un barri de tra-dició immigrant, primer de persones procedents de la resta de l’Estat espanyol, dar-rerament d’altres llocs del món. El percentatge de nouvinguts és elevadíssim. Enraonant amb el president del mercat, vaig dir-li que si els que preconitzen el xoc entre cultures

79

tinguessin raó, el mercat hauria de ser una batalla campal, i no és pas així, ni de bon tros. Ell somrigué davant la meva reflexió, assentí amb el cap, i digué: «Som al bell mig, i mira…». Al bell mig, i no passa res. I si passa, no té res a veure amb el bombardeig diari de l’existència de greus problemes que ens diuen que només són atribuïbles a l’existència de «cultures» diferents.

A més, de quines «cultures» estem parlant? De la «cultura marroquina»? De Nador o de Rabat? Rifeny, àrab, taixelhit? Dona o home? Jove o gran? D’extracció rural o urbana? Amb quins estudis? Musulmà ortodox, sufí o laic? De Vilafranca del Penedès, de Manresa o de Sant Boi de Llobregat ? Existeix una «cultura d’Europa Oriental? Si un usuari té el passaport rus, vol dir que actuarà com a representant de la «cul-tura» russa, o d’alguna del centenar llarg de cultures d’aquell país? Els subsaharians, són tots d’una mateixa «cultura»? Ni tan sols podem dir això de les persones de Nigèria, on hi ha 515 idiomes diferents, ni de les del Congo, format per més de 500 grups ètnics. A més a més, la pregunta del milió és: en què influeix que una persona sigui de tal o tal altra cultura o religió en la seva pràctica social dins del mercat? Sí, hem vist com moltes persones consumeixen de tal o tal altra manera uns o altres productes en funció del seu lloc de procedència. Això és ben normal, en part perquè fa molt poc que han arribat, en part perquè no ja cada grup humà, sinó fins i tot cada persona té uns hàbits diferents i unes preferències i prioritats. És això negatiu? No: és un fet.

Però no només consumim diferent per ser d’un o altre lloc «estranger»: dins de la inexistent uniformitat catalana hi ha infinitat de grups i de persones amb els seus hàbits i costums, amb valors i formes «culturals» ben diferenciades. Igual que hom pot parlar de la «cultura xinesa», també hem vist que hi ha una gran diferència entre la cultura del Baix Llobregat i la del Garraf, i estem parlant de comarques veïnes. Paradistes de Rupit (Osona) ens han fet remarcar que el seu és un «altre món» (paraules textuals) en comparació d’un altre lloc, situat a uns 20 km en línia recta. Si els lectors i lectores miren unes pàgines abans, aquesta afirmació de ser «un altre món» fou emesa per diverses persones en parlar de les diferències culturals entre comarques, pobles i fins i tot barris. Jo mateix he pogut comprovar que cada mercat és diferent, i molt, fins i tot dos mercats distants només dos quilòmetres. Res a veure, o poc a veure, si volen.

La morfologia interna del mercat, el seu entorn, el barri i ciutat on està ubicat, el tipus de persones que hi transiten, tot això configura un paisatge i un ambient, un etnosis-tema, emprant els meus propis termes, un sistema únic i irrepetible, al qual s’adapten les persones que el formen cada dia i que el van construint sobre la marxa. Un mercat no és pas igual un dilluns al matí que un dissabte al migdia. I al llarg d’un mateix dia fa mil giragonses, mil canvis, centenars de milers de petits detalls el transformen al llarg de només una setmana. Hi trobem regularitat, ritmes i repeticions, és clar, però sempre per dotar d’una certa coherència, provisional i artificial, a la múltiple diversitat de situacions i moments que s’hi poden respirar. El mercat es respira, es veu, se sent i es palpa. És impossible saber alguna cosa de la seva mecànica interna sense res-pirar-la i sense sentir allò que realment hi passa, l’acció, l’esdeveniment.

80

Tots som diferents: la dissolució de la dualitat normals/rars

Hi ha cultures i civilitzacions? Potser sí. Però només existeixen en l’acció quotidiana. En el que té lloc en un moment donat. Una dona filipina no està al seu poblat de Min-danao o al seu barri natal de Manila, està comprant fruita en un mercat de les comar-ques de Barcelona. Un home ucraïnès no està pas a L’viv, sinó aquí, al mercat, comprant carn. Una dona senegalesa d’ètnia wòlof no és a Kaolack, sinó comprant peix a Arenys de Mar, a Igualada, a Esparreguera o al barri del Fondo, a Santa Coloma de Gramenet. Un turista anglès no és pas a Leicester, sinó comprant pernil a la plaça d’una vila penedesenca. Un adolescent magribí no és pas al Rif o a Tànger, sinó assegut a l’entrada d’un mercat vallesà esperant que els seus pares acabin de com-prar verdura. O simplement perquè vol estar allà assegut, sense més explicacions. Un antropòleg català del Garraf, jo en aquest cas, no és a Sitges, sinó fent treball de camp etnogràfic a tal o tal altra ciutat de les comarques barcelonines. Per què? Perquè l’haig de fer. Influencia la meva condició «cultural» en la meva tasca? Potser sí. I què? En què la influencia? Com? Sóc la mateixa persona quan vaig a córrer per les muntanyes del Garraf que quan prenc notes en un mercat d’alguna ciutat situada ben a propet? No. Sóc el mateix quan escric aquestes línies que quan estigui escrivint les conclusions d’aquest llibre? En absolut. Si algun dels paradistes que m’han vist entrar a la plaça afaitat, amb la camisa ben planxada i el cabell recollit amb una cueta, em veiessin un minut després de llevar-me, potser no em reconeixerien. De fet, fins i tot a mi em costa reconèixer la meva persona quan em miro al mirall a les cinc del matí, i sé que no sóc pas l’únic. Aquell del mirall sóc jo i també és un altre. Tots som «un altre», ara i sempre.

Com tothom, sóc diferent segons l’hora, el lloc, l’activitat i l’ambient on estigui. A part d’això, tinc, com tothom, un bagatge de recursos simbòlics, molts dels quals tan inte-rioritzats que han esdevingut inconscients, però que no determinen la meva acció, sinó que s’adapten a l’acció, al context, al flux dels esdeveniments.

En poques paraules, i resumint: oblidem-nos de la idea que hi ha grups i persones «normals» i d’altres que són «exòtics» o «diferents». Al mercat aprenem la lliçó que, si volem trobar diferències i rareses, no cal mirar lluny, només cal aguaitar amb atenció i adonar-se’n que, ja que tothom és diferent, ningú hauria de ser considerat com a estrany.

El mercat funciona com una escola que esborra la dualitat «normals-diferents». Com podem continuar pensant que un musulmà o un hindú o un xinès són rars, si com-provem com algunes persones «autòctones» diuen al paradista de la botiga de flors que no volen que ell els atengui «perquè no m’agrada la teva cara», o fins i tot una dona «autòctona» li digui al venedor: «tu ets la reencarnació de Satanàs...». Davant d’això, i només he posat un exemple però en poden trobar molts més en les pàgines anteriors, com podem gosar dir que hi ha «cultures» molt diferents de la nostra? La diferència, i la raresa, és a tot arreu, i dins de la cultura suposadament pròpia, encara més.

Al mercat potser hi trobarem jerarquies, i també conflictes, evidentment, però això és lògic, ja que, no em cansaré de repetir que el mercat és una continuació del carrer. I

81

al carrer, més encara que a altres llocs, hi ha de tot. De tot, en el millor dels sentits de l’expressió.

En un mercat, en concret en un dels seus bars, vaig assistir, com a participant privi-legiat, a una veritable performance intercultural… La veritat és que no sé pas on era el suposat «xoc entre civilitzacions», aquesta burda mentida, aquesta falsedat interes-sada a justificar brutalitats i injustícies. Quan hi ha persones de diversos països que conviuen i que comparteixen un espai comú, si l’atmosfera és favorable, no hi ha d’haver mai problemes. Si és desfavorable, els problemes sorgeixen entre germans i entre pares i fills, no cal atribuir-los a «diferències culturals» pretesament insalvables. Descriuré aquesta performance, aquesta escena intercultural, amb la màxima precisió i el mínim de text possible. Serà molt més entesa i viscuda pels lectors si ho faig així. Això és el que espero…

Vaig anar a un dels quatre bars del mercat, i una cambrera es dirigí a mi. Quan, des-prés de demanar una cervesa, vaig explicar els objectius de la meva visita, de seguida es generà una interacció múltiple i una expectativa comuna a totes les persones pre-sents en pocs metres quadrats.

Quatre continents gairebé colze a colze, si em permeten la metàfora: un cambrer és marroquí, de Tetuan, de llengua àrab; una cambrera, la que em serveix la beguda, és camerunesa, del sud del país, de la ciutat de Yaoundé, i de l’ètnia bassà, la mateixa que la d’Eto’o (com ella mateixa reconeix, amb una alegria ben evident); un altre cam-brer, que hi està dinant, és de l’Índia, de la regió del Punjab, i de religió Sikh; i una altra cambrera és d’Equador, de Quito, quiteña, com diu ella, d’origen quítxua, tot i que no parla l’idioma. Si a aquesta amalgama humana m’afegeixo jo, cosa que haig de fer, és a dir, català nascut a la comarca del Garraf, ara entendrem que eren quatre continents els que feien intersecció en un bar del mercat. On si no? Al mercat. Un altre cop.

Per acabar aquesta significativa trobada, i just abans de marxar, vaig dirigir-me de lluny a la noia camerunesa, d’ètnia bassà. Coneixedora de la meva condició d’antropòleg,17 no es va estranyar gens de la meva pregunta, sinó del seu contingut. M’explico: fa uns anys vaig llegir un article d’un prestigiós intel·lectual de la seva ètnia, és a dir, bassà, al qual també vaig conèixer personalment. En l’article es parlava de la institució cultural de l’Mbog, que semblava ser el «diamant» de la cultura de l’ètnia, el seu cor, la seva base, l’eix de la seva estructura. I per això vaig dir-li, ben convençut: «…Ah, per cert! L’Mbog és la base de la cultura bassà!... Oi què sí?». La cambrera camerunesa posà una cara que reflectia resignació i sorpresa. Vaig dirigir-me a la resta d’interlocutors tot insistint en el suposat caràcter fonamental de l’Mbog dins de la cultura de la seva companya de feina. Tots la vam mirar mentre ella continuava mirant-me fixament, gai-

17. Africans, llatinoamericans, persones de l’Europa Central i Oriental, i ciutadans procedents de l’Índia i del Pakistan són els que més i millor coneixen què és i què fa una persona dedicada a l’antropologia. Un ínfim percentatge d’autòctons, menys del 10 % si volen que els faciliti un percentatge, sabien què és l’antropologia. La culpa no és pas d’ells, evidentment, sinó de la fins ara nul·la funció que les institu-cions d’aquest país han atorgat i reconegut a l’antropologia. A banda d’una patètica endogàmia elitista de part de les castes acadèmiques de l’antropologia local, tot sigui dit.

82

rebé perdonant-me la vida, com si diguéssim. Als pocs segons, digué: «A mí eso me suena a chino… No sé qué es…». Tota una lliçó que més d’un i més d’una s’hauria d’apuntar: una cosa és el que pensem que són les cultures i els símbols dels nouvin-guts a Catalunya, dels immigrants, per entendre’ns, i una altra cosa és el que realment són per a ells. Fins ara, gairebé ningú s’ha preocupat (perquè no hi ha hagut voluntat de fer-ho) sobre què en pensen elles i ells. Símbols, rituals, conductes que creiem que són típiques dels altres, potser no ho són pas. La noia camerunesa afegí dues coses més a la seva resposta, mentre jo marxava per continuar la ruta amb la lliçó ben apresa: «…oye, ¿y tú cómo te llamas?», «Joan» —vaig contestar—. «Joan?» —va reblar ella, afegint—: «...los Joan no valéis pa ná…». Somrient, i acceptant de bon grat la broma (espero que fos broma…), vaig continuar el treball de camp amb la ment molt més oberta, però també força confosa. Però només de la confusió pot sorgir el coneixe-ment.

El mercat com a escola de sociabilitat

Allà, a la plaça, es veu la base de tota societat: circulació de béns, símbols i paraules. En contraposició amb l’ambient militaritzat de les grans superfícies, amb les seves alarmes i els seus controls, amb càmeres de vigilància i fredes cues on el rerefons de so està governat pels xiulets inerts i repetitius de les màquines que llegeixen els codis de barres, en contraposició amb uns llocs que són la metàfora de la societat globalit-zada en tant que gulag planetari, i també en contraposició i contrast amb molts altres espais de la nostra societat on governa la desconfiança, el tancament identitari i l’ex-clusió, el mercat se’ns presenta, a més de com una gran escola on s’aprèn a copsar

83

la dinàmica bàsica de la sociabilitat, com una metàfora no pas d’una anterior societat idíl·lica que mai no ha existit (excepte en les ments dels que la van idealitzar), sinó d’una societat en la qual regna la comunicació entre persones iguals i lliures, de les quals no importa el que són, sinó què fan.

El mercat ens ensenya no només la necessitat d’estar-junts en un ara-i-aquí, sinó també la necessitat de dependre els uns dels altres.

El mecanisme del mercat és un complex sistema que comença potser en una plantació de banana mascle en algun país tropical i que acaba quan algú adquireix el producte en una parada de, per exemple, Sant Adrià de Besòs. Pel mig, centenars de depen-dències mútues sense les quals seria impossible contemplar l’espectacle ofert, per exemple, pel mercat exterior de tal o tal altre indret.

Quina millor escola de sociabilitat, de vida en comú, de vida social on tothom ha de coordinar-se i ajudar-se mútuament, que la lliçó que cada dia ens ofereix un mercat?

El sabor de la terra: denominacions d’origen i altres etiquetes de distinció

«Ho fem tot artesanal. La qualitat que hi ha aquí no es troba en altres llocs.» (venedora d’una bacallaneria)

La vàlua social del producte fet a mà és tant o més destacable com més ens adonem que la majoria de productes que circulen ho fan d’una manera misteriosa, aliena a la nostra percepció i a l’experiència personal quotidiana.

84

Així, per exemple, observo que una carnisseria ofereix uns canelons casolans molt valorats per la clientela. En paraules de la venedora: «Fem 120 bandejas setmanals de canelons, i si em féssim el doble també les vendrien». En efecte: dissabte a les 12 del migdia ja no queda cap caneló, davant les cares de lamentació de moltes clientes que han fet tard… La mateixa venedora, davant la confirmació real de les seves paraules, afegeix que «el boca orella és el que més fa, i d’aquests canelons n’arriben fins i tot a Suïssa, tenim clients allà que ens els demanen com a pedido».

Una altra venedora de la mateixa parada ens comenta que «fem moltes coses a mà, és un producte artesanal, fet al moment». Darrere ella, un rètol petitó especifica: «Caldo casero». Sense sortir del mateix mercat, observem com una clienta demana un pro-ducte específic que li preparen expressament a la parada de cavallí. El propietari li comenta a una dependenta: «Fes-li una hamburguesa amb ceba, que ara se l’empor-tarà».

Una cansaladeria ven botifarres d’elaboració pròpia, tal com remarquen explícitament en un rètol. Al mateix mercat, la propietària d’una fruiteria ens fa saber que «si m’ho diuen d’un dia per l’altre, els preparo el menjar: pelo les carxofes, la ceba tendra, els rento els espinacs…». I continua dient: «Són tots productes del camp d’aquí, el meu marit és pagès».

En una altra botiga observem diversos rètols que remarquen el poder simbòlic de la procedència, que emana una flaire d’autenticitat i de sabor de la terra: «Jamón ibérico Guijuelo», «Jamón serrano de Teruel». Prop d’allà, una polleria subratlla a les bosses de plàstic que entreguen que tenen productes «d’elaboració pròpia». Dins de la botiga, un cartell diu: «Si vols menjar bé, vine a la polleria R.». Més mostres: «Cane-lons casolans» (rètol en una polleria); «Se preparan bandejas de embutidos y quesos»

85

(rètol xarcuteria); «Buey de Kobe (Japón). La carne más cara del mundo» (pòster, carnisseria); «Jamones de Teruel, “garantizados”» (rètol, cansaladeria); «Tenemos carne fresca bellota de Higuera la Real», «Jamón ibérico de Azuaga», i diversos rètols petits que remarquen l’origen: «…de Zamora», «…de Córdoba» (rètols d’una botiga de pernils).

Cartells ben grans destaquen en una polleria: «Pota negra penedesenca» i «Pollastre ros del Montseny». A la mateixa parada, un cartell més petit indica el següent: «Se hacen hamburguesas por encargo». El sabor de la terra i el sabor del producte casolà…

«La gent valora molt que els plàtans siguin de Canàries…, moltíssim…», em comenta la paradista d’una botiga especialitzada en plàtans i bananes.

En una carnisseria observo el rètol següent: «Ternera gallega. La carne con carne». Metres enllà, una altra carnisseria indica ben clarament en petits rètols: «Torrezno frito de Olvega». Olvega és un municipi de la província espanyola de Sòria.

Hi ha una cansaladeria que podríem qualificar com a ètnica si per ètnic entenem tot grup humà diferenciat i no només els suposadament exòtics. Faré un repàs dels petits rètols que allà figuren: «morcón blanco murciano», «morcillas de arroz de Calasparra», «morcilla malagueña», «blancos murcianos». Els blancos, s’afegeix en el mateix rètol per als no iniciats en la cuina ètnica del sud-est espanyol, consisteix en «panceta, papada, magro de cerdo, huevo, sal».

«Género directo de Badajoz», «Cordero lechal de Huelva», indiquen en grans rètols una altra parada. En una carnisseria regentada per una parella de mitjana edat hi ha exposat un gran cartell que subratlla un aquí només, fent referència a la Fundació per

86

la Vedella de Qualitat. El venedor em comenta que «cada tres mesos ve un veterinari de Girona amb un paperet per certificar el control».

En una botiga de pesca salada i conserves, observo amb atenció l’etiqueta d’un reci-pient amb olives: «Aceitunas de la abuela». La paradista em diu que són un producte nou i que té molt bona sortida. No cal dir que la nostàlgia per la proximitat i pel valor casolà està ben recollida en el nom d’aquesta nova varietat d’olives. Nova, però de l’àvia. Una paradoxa ben fàcil d’entendre: sabor de modernitat, flaire de tradició. Tra-dició i modernitat són dues cares de la mateixa cosa.

Alguna cosa semblant vam poder veure en una parada de fruits secs, on un cartell indicava el següent: «Ametlles i avellanes torrades de l’avi». La nostàlgia pel menjar casolà, de l’àvia o de l’avi, supura pertot arreu.

En un mercat exterior, una paradista crida a cor què vols: «¡Hay pimiento de Murcia!», al costat d’un rètol on especifica «Perona de Mataró». En una fruiteria del mateix mercat exterior, una jove paradista diu en veu alta: «¡Piña de Costa Rica! ¡Plátano canario!». Prop d’ella, una altra venedora de poc més de vint anys li diu a una clienta: «La cas-tanya és del Bierzo, ¿eh? Sí, del Bierzo, entre Lleó i Galícia». La clienta respon el següent: «Yo quiero que sean de allí. Eso es que son buenas».

En una altra plaça, observo com un bacallaneria exhibeix en un cartell ben gran: «Espe-cialitat en anxoves del Cantàbric». No lluny d’allà, hi ha, al bar, empanada gallega: «es casera-casera…, la fa el R., que és gallec», em comenta una cambrera. Prop d’allà, hi ha uns rètols en una peixateria: «Arròs Molí de Pals. L’Alt Empordà», i pocs metres enllà, un cartell llueix en una fruiteria el text següent: «Especialitat en fruits exòtics», que són consumits indistintament per immigrants i autòctons. Hi tenen romaní que, en

87

paraules de la venedora, «ens porta cada tarda un pagès de Llavaneres». Globalització i tradició, novament de bracet…

En una plaça de la Catalunya interior tenen un cartell ben explícit. «Tenim embotits d’Alpens.» En una parada del mercat exterior s’observa un rètol que especifica «Tomà-quets negres de Mazarrón». Canviant d’emplaçament, una altra parada porta per títol «Xais d’Olèrdola», subratllant, doncs, el caràcter de producte de la terra, en concret de l’Alt Penedès. La parada de fruita i verdura del mateix mercat també ofereix vi arte-sanal penedesenc, que les dependentes serveixen directament del barril i omplen ampolles o garrafes dels clients. A poca distància, trobo una parada que està especi-alitzada en pernils i embotits d’Extremadura, tal com recull la seva bossa: «Especialitat en embotits i pernils extremeños». Considero que el fet de posar «extremeños» i no «extremenys» és una manera de remarcar l’origen dels productes, no sé pas si cons-cientment o no. Una carnissera té com a producte específic el «Chorizo de Granada», pel que es veu amb bona recepció per part dels usuaris. Una petita parada veïna té només productes d’elaboració pròpia: cava, préssecs, carxofa i tomàquets. La seva condició de pagesos es corrobora amb la imatge, ben present, de sant Isidre.

El pollastre de pota blava, per la seva banda, és una marca genuïna (i d’origen mestís, com ja hem comentat), considerada autòctona. Només es ven per encàrrec, tret que sigui Nadal o en alguna altra data «assenyalada».

88

La funció social del mercat

El paradista com a psicòleg

Ha estat tan reiterada la metàfora psicològica a l’hora de parlar sobre una de les fun-cions socials del mercat que he decidit donar la paraula directament als venedors i a alguns clients, perquè expressin de viva veu el seu raonament al voltant d’aquesta crec que fonamental faceta de la tasca dels professionals del mercat.

Abans de passar a mostrar les principals frases que he recollit respecte a això, remarcaré que apaivagar angúnies i problemes, servir de revulsiu en tant que vàl-vula d’escapament, exercir un rol de desfogament d’energies negatives, és una funció plenament social. La psicologia, entesa com a inèrcia de les tribulacions mentals, està vinculada directament amb l’entorn de les persones, és a dir, amb la seva societat quotidiana i el sistema complex que se’n deriva. Per tant, la vessant terapèutica de la feina dels venedors és plenament social: un servei social, d’això no en tinc cap mena de dubte. I haig de confessar públicament que jo mateix he gaudit dels seus efectes de disgregació d’angúnies i de positivització del pensa-ment.

Un cop dit això, passem a relatar de manera sistemàtica algunes de les sentències més significatives que he recollit durant el meu treball de camp:

—«Somos los psicólogos. Eso es lo que somos. Hacen terapia con nosotros.» (Ve-nedor parada pesca salada)

—«Fem de psicòlegs, i la gent agraeix que sapiguem escoltar-los.» (Paradista fruits secs)

—«Fem de psicòlegs, tenim psicologia.» (Paradista polleria)

—«La gente te explica cosas, te cuenta problemas… y tú, pues les das consejos, les preguntas por su familia…» (Xarcutera)

—«Amb els clients fem psicoteràpia. Com si anessin al psicoanalista.» (Fruiter)

—«Moltes senyores grans només llevar-se vénen al mercat. És una teràpia.» (Cam-brera)

—«Nosaltres som mig psicòlegs, en realitat.» (Polleria)

—«Les persones, en comptes d’anar al psicòleg, vénen al mercat.» (Xarcutera)

—«Hay gente que compra cien gramos de jamón, cada día. Cada día. Vienen para hablar y, de paso, compran.» (Xarcutera)

—«Aquí exercim una mica de psicòlegs.» (Paradista formatgeria)

89

—«Los que estamos detrás del mostrador hacemos terapia con los clientes. Ellos ne-cesitan venir a la plaza. Es un sitio de tú a tú» (Venedora botiga de roba)

—«Els clients es deixen anar, treuen emocions, es desfoguen. És com una teràpia.» (Fruitera)

—«A mí me parece que hacen de psicólogos para algunas personas que por un mo-tivo u otro no tienen a nadie que les escuche (o eso o buscan interlocutores por doquier…), pero esa gente está por todas partes… salen de casa por la mañana y si un dependiente es amable y les sonríe un poco, en seguida te dan conversación.» (Clienta)

—«El mercat és com una teràpia.» (Parada d’ous)

—«La majoria de persones que treballen de cara al públic generalment són una mica psicòlegs, ja que el tracte va en funció de com tingui el dia tant el treballador, com el client. Jo particularment distingeixo, segons la cara que porten, com estan d’ànims.» (propietari parada de pesca salada)

—«La gent es desfoga amb tu, tant per a les alegries com les penes, sobretot quan és una bona notícia.» (Fruitera)

—«Damos consejos a la gente… mil cosas. Somos amortiguadores de los problemas que hay en las casas. Nos metemos en las casas de los demás sin querer.» (Car-nisser)

—«Aquest és un psicòleg. Vénen totes les dones grans a explicar-li les seves vides.» (Dependenta d’una polleria referint-se al propietari)

El propietari d’una carnisseria em va comentar el rol d’apaivagador de disfuncions emocionals que atresora el mercat, i va recórrer a un exemple per fer-ho: «Mira, ahir mateix van enterrar el marit d’una clienta. Saps el primer que va fer ella després de l’enterro? Doncs venir al mercat amb les seves amigues. A consolar-se. A desfogar-se. És el primer que va fer. “On si no vols que vagi”, em va dir…». El mateix venedor va afegir: «Aquí la clientela ve a passar-s’ho bé, a gaudir…».

—«Venim a xerrar, a explicar les penes i les alegries.» (Clienta)

—«Aquí al mercat m’ho passo bé. I quan em mori, que m’enterrin… Si no fos per aquests moments, no sé com acabaria.» (Clienta)

—«Tinc moltes clientes que vénen a parlar i, de pas, a comprar.» (Xarcuter)

—«Aquí fem de psicòlogues, i també de metges! Avises a la senyora tal que ha d’anar a fer-se una analítica tal dia, perquè no se’n recorda…» (Pollastraire)

—«Hay personas que vienen todos los días solo para hablar. Dan mucha vida, y tam-bién se las damos a ellos. A veces nos dicen: “¿Qué haríamos si no estuviese el mercado?”» (Xarcutera)

—«Hi ha clientes que vénen aquí només a parlar. A les set del matí algunes d’elles ja estan per aquí. Si no vénen aquí, no surten.» (Venedora botiga d’ous)

—«Somos psicólogas, hacemos de psicólogas.» (Jove paradista de carnisseria)

—«En este barrio somos los psicólogos.» (Fruiteria)

—«Aquí somos dependientas, vendedoras y psicólogas… Te tiene que gustar. Es-cuchas a las personas, y a ellas les encanta, como es normal. Hay gente mayor que

90

trae la receta del médico y nos dice: “Nena, léemelo…”. Y nosotros les recordamos cuándo tienen visita en el médico. Hace poco he dicho a un señor: “¡Eh, yayo! Que mañana tiene que ir a tal sitio”. Y después les preguntamos cómo fue la visita en el médico. Incluso le apuntamos en este calendario que tenemos aquí detrás los días en que tienen visites.» (Dependenta carnisseria)

—«El mercado es desestresante…» (Client, 50 anys)

—«La gent gran necessita aquesta estoneta. Molts no tenen altra diversió. Quan hi ha festa, alguns em diuen el dia abans: “I què faré jo si resulta que demà tanqueu?”. També els intentem donar consells sobre coses de la vida, no sé, escoltar-los i par-lar amb ells. Hi ha gent molt sola. No tenen amb qui parlar. Molts vénen cada dia, només per parlar.» (Venedora pesca salada)

—«Fem de psicòlegs, donem alguns consejillos…» (Venedora peix)

—«Hi havia una dona, que ja és morta, que venia al mercat cada dia només per par-lar amb nosaltres. Li donàvem vida, ens deia, pobreta…» (Paradista carnisseria)

—«Les persones t’expliquen problemes… i viceversa…» (Venedor peix)

—«Sabem la vida de tothom sense voler.» (Venedora carnisseria)

Estic parlant amb els venedors d’una carnisseria i arriba una clienta que, tot i la seva relativa joventut, pateix d’Alzheimer: «¿Qué me tiene tu hermano preparado el lomo?» —pregunta—. «No es viernes, T., es martes…» Segons em comenta la paradista, la mateixa clienta sovint no porta prou diners a sobre, i sempre li diuen que ja ho pagarà: «Un dia em va comprar cansalada, no va pagar, i després va venir el marit a pagar-m’ho. I li vaig dir: “No, no, no m’ho pagui, l’hi regalo”. Només faltaria, oi?... Doncs això…»

—«Aquí mucha gente viene y explica sus cosas, la gente hace servir el mercado para desahogarse. Los paradistas son psicólogos, analistas, consejeros…» (Clienta, nas-cuda a São Paulo, Brasil)

—«Hi ha molta gent gran que el que necessiten és ser escoltats.» (Venedor xarcute-ria)

—«Hi ha gent que vénen dos o tres cops al matí, de vegades fins i tot de l’altra punta de la ciutat. Els agrada molt venir, ho necessiten!» (Venedora cavallí)

—«T’expliquen la seva vida, tenen necessitat de fer-ho.» (Venedor botiga de rellotges)

—«Les iaies vénen aquí i es desfoguen… N’hi ha moltes que viuen soles» (Dependen-ta drogueria)

—«Les paradistes acaben cansadíssimes, però més per la feina d’atendre les perso-nes que els expliquen problemes, situacions difícils i desgràcies, que per la feina de despatxar. Fem feina doble… Però ens agrada i, a més, sabem a què venim. El mercat és això.» (Propietari carnisseria)

—«Aquí, de vegades, fem més de psicòleg que de paradista.» (Xarcuteria)

v«Llevamos todos demasiado estrés, y aquí pueden parar un poco.» (Encarregat del bar)

—«Aquí aprenem molta psicologia. Escoltem molts problemes, i cada cop més se-paracions, fins i tot de gent que portava molts anys casada.» (Paradista cansala-deria)

91

—«Aquesta dona té Alzheimer, i sempre pregunta el mateix. Avui ha preguntat quatre cops, i sempre li contestem, és clar!... Fixa’t: avui. M’ha dit “moreneta” i la setmana passada em va dir “rossa”. Pobreta…» (Paradista fruiteria)

En més d’una ocasió la gent del mercat, en concret els venedors, ens han fet saber que per a ells la seva feina també constitueix una mena de teràpia:

—«T’aixeques preocupada, però véns aquí, et distreus, et desfogues, i surts d’aquí com nova.» (Venedora llegums)

—«He trabajado en supermercados, de carnicera, de charcutera, y no tiene nada que ver, el trato es aquí muy próximo, todo el mundo me explica cosas, penas y ale-grías, problemas, ilusiones… Es muy bonito, a mí me gusta mucho, me quita las penas. A mí trabajar en el mercado me ha cambiado el carácter, a mejor. Desde que estoy aquí que ya no he vuelto a tener depresiones, me tomo la vida de otra forma.» (Dependenta carnisseria)

—«El mercat és com una teràpia: aquí se’m passen tots els mals.» (Venedora peixa-teria)

—«Els clients ens expliquen coses, moltes coses, i aprens de la gent…» (Paradista cavallí)

El tracte de proximitat

És una evidència que un dels elements més comuns en les percepcions dels clients dels mercats gira entorn del tracte, de l’atenció personalitzada. Així, una clienta em comentà amb tota claredat: «Valorem molt el tracte amb la gent, que ens tractin per-sonalment, amb carinyo, de prop». El paradista d’una fruiteria afegí que «la condició per despatxar és tenir un tracte personal, que la persona que compra se senti còmoda, i aconseguir un somriure seu», i el d’una cansaladeria remarcà que «a la gent li agrada el tracte personal». «La gent vol veure, tocar, comparar, triar, tenir contacte…», em diu la venedora d’una bacallaria, mentre que la clienta d’un altre mercat m’assegura que «valorem molt la familiaritat que hi ha…, l’atenció, la proximitat».

Una altra funció dels mercats és, decididament, de suport social. A Corbera de Llobregat, per exemple, hi ha un centre benèfic que acull persones que han tingut problemes (extoxicòmans, la immensa majoria), procedents de molts diversos indrets, a més de Catalunya: Madrid, les Canàries, València, Rússia, Algèria, Itàlia, França… Els dissabtes passen pels mercats a recollir embotits, carn, fruita, que els venedors els entreguen. La relació és molt bona, i en un cas concret vam poder percebre-la amb una gran nitidesa: una venedora d’una xarcuteria parlava amisto-sament amb dos membres d’aquest centre benèfic, i me’ls va presentar. Després de parlar una bona estona, van continuar el seu trajecte per la plaça. La venedora, aleshores, em comentà el següent: «Uno de ellos vino el otro día a despedirse de mí. Se iba a Madrid y antes de irse pasó por el mercado para saludar y despedirse. ¡Me dio una pena! Uf... Ni te lo imaginas… Les tengo mucho cariño, son muy buena gente…».

92

El paradista com a gastrònom

Ben sovint els venedors dels mercats no només aconsellen els clients, sinó que els ofereixen receptes, de vegades de viva veu, en algunes ocasions fins i tot fent servir paper i llapis.

Aquest costum d’oferir consells culinaris en forma de receptes constitueix una veri-table constant als mercats, i resulta un exemple diàfan tant de la confiança dipositada pel consumidor en la persona que li ofereix el producte com d’un tret distintiu de la institució del mercat que cal subratllar els cops que calgui: allà el client rep. No «agafa» res, sinó que algú li fa entrega d’alguna cosa. Aquesta és, no per casualitat, l’arrel de la paraula «recepta»: en llatí, recepta volia dir ‘la cosa rebuda’, la fórmula donada.

En un altre mercat, un client d’uns 65 anys pregunta a una carnissera: «¿Mejor le echo un poco de agua en el estofado, no?» «Sí, sí…y aceite» —contesta ella, i afegeix—: «Y vigilando, chup, chup, y bien cerrado, así se ablanda y queda la carne melosa, melosa…». Una clienta d’avançada edat hi intervé per certificar la recepta de la para-dista.

Al mateix mercat, un client explica a un carnisser per a quanta gent és la carn picada que vol comprar: «Pues con 300 gramos tienes suficiente» —li diu el paradista, i con-tinua—: «Ponle pan rallado, un poquito. Lo remenas, y venga. Lo que te doy ya lleva huevo y todo».

Una carnissera afirma que «de vegades em pregunten, per exemple, com fer el fri-candó, les mandonguilles, el rosbif, etc. I jo els dono receptes, és clar».

93

Un carnisser li comenta a un client: «És un tall de bistec que li pot donar tant com si fos un bistec. Així es gasta menys i s’ho menjarà a gust». Un paradista gastrònom i, a més, bon conseller! Tot seguit, la venedora de la parada dels fruits secs em fa saber el següent: «Hoy me han felicitado por las recetas de panellets que hemos dado. Les ha encantado».

Sara, una joveníssima clienta d’un mercat, ens comenta que «en la verdulería que voy siempre hay una señora mayor, dependienta, que siempre me explica (aunque me lo haya repetido veinte veces) que, de las cebollas tiernas, el rabo es para la tortilla de patatas y la cabeza para la ensalada. También fue ella quien me explicó que las beren-jenas necesitan ser lavadas o saladas para quitarles el gusto amargo, y una vez que compré verduras para sopa me explicó que tenía que comprar no sé qué huesos para hacer bien el cocido. También me dijo que comprase garbanzos cocidos pero que los echase al final... Sobre pescado me han explicado la receta del estofado de sepia, que si le echas el hígado de la sepia da muy buen sabor…».

«Hi ha gent que et diu “no sé què fer per menjar”» —I els diem—: «Doncs vine que t’ho explicaré… Així els traiem de l’apuro…» —em diu la venedora d’una polleria. Prop d’allà, sento una advertència amb veu afable però ferma: «No bolquis la tartaleta, que ves-sarà!» —li diu la paradista del forn de pa a una jove clienta que s’emporta pastissos. Poc després, la mateixa venedora aconsella a una usuària sobre el pa que vol com-prar:— «Això per congelar no t’ho recomano, de debò».

El propietari d’una botiga de fruits secs em comenta que aconsella els clients sobre quin producte és millor en funció de l’edat que tinguin i de perquè el vulguin adquirir: «No és el mateix un noi jove que fa molt esport que una persona gran o que algú que té un problema d’estómac o del que sigui».

94

Una paradista d’una botiga de fruita i verdura m’assegura que els que més sovint demanen receptes són homes que, per circumstàncies de la vida, viuen sols: «Fins i tot ens diuen que els ho expliquem pas a pas, incloent els minuts de cocció, etc.». Un xarcuter del mateix mercat em comenta que «hi ha moltes clientes que vénen aquí i ens demanen consell. En base al que volen, i per a quanta gent, els diem que s’em-portin això o allò. Els fem la llista de la compra i la recepta!».

Dos carnissers de dos mercats diferents reflexionen davant meu sobre llur funció com a gastrònoms: «No només és que els clients poden seleccionar productes de diverses parades, sinó que cada parada dóna unes receptes diferents» —diu un d’ells—. «A las personas jóvenes, las instruimos en cómo cocinar, les damos recetas…» —comenta l’altre.

Per una altra banda, les herboristeries dels mercats se situen, al meu parer, al bell mig del concepte del venedor psicòleg i gastrònom. Ni una cosa ni l’altra, però totes dues al mateix temps. Allà, moltes persones demanen consells, i s’hi aplega un gran nombre d’usuaris. El diàleg entre ells també incrementa les fórmules explicatives dels venedors. La màgia, l’alquímia, continua ben present en el si de la nostra societat. I així en dóna testimoni el mercat, sens dubte.

El propietari d’una xarcuteria subratlla que «als clients que no saben comprar se’ls ha de dir què i com comprar, i per què? Perquè és la nostra obligació. El mercat té tota la branca des de ben avall, passant per tots els punts del procés, fins a la venda…»

Poc després, sento com una peixatera explica detalladament una recepta a una dona octogenària: arròs amb llamàntol. Com observa el meu interès, me la repeteix a mi: «Te voy a dar la receta de pe a pa, en 20 segundos, apunta, apunta…». «Però jo no… És que estic aquí per fer un llibre…» —dic tímidament—. «Bien, vale, pero apunta la receta, si lo haces cómo te digo ya verás cómo te saldrá el bogavante, ya verás…». Em convenç i l’apunto.

Un venedor de carn aconsella un usuari d’aquesta manera: «Esta carne es muy seca para hacer fricandó…». Poc després, observa un client que dubta, davant la parada, i li diu: «Caballero, ¿qué tal? ¿No sabe qué cocinar para hoy?». «Para hoy sí, pero para mañana no» —li respon.

En una altra ocasió, una peixatera explicà a una jove clienta, amb precisió, com s’havia de preparar el llamàntol. El propietari d’una parada de pesca salada m’indica que «sempre intento de donar receptes senzilles de lo meu, o indicacions de com es té que dessalar el bacallà, perquè tinguin una major gamma de menjar que no tingui complicacions. També em pregunten molt, quan hi ha la campanya nova de l’oliva, que com es prepara per fer-li l’aliño».

Un client d’uns setanta anys, recentment enviudat, rep les instruccions de la depen-denta d’una peixateria, i fins i tot s’apunta la recepta que, sistemàticament i amb gran paciència, ella li dicta diversos cops, insistint en els aspectes més importants. No vaig encertar a copsar la totalitat de la fórmula, però espero que les persones que llegeixin el que ara ve puguin tenir una idea més o menys clara del contingut de les seves reco-

95

manacions, així com de l’esforç i del sentit de la humanitat i de la fraternitat que atre-soren com a rerefons a retenir: «¿Qué cómo vas a hacer el sofrito? Pica el pimiento verde, para empezar. (…) Cuando esté frito le añades los mejillones, antes no (…) y yo le echo Avecrem. Las gambas, échalas cuando eches el arroz, las dos cosas juntas. Y el conejo échalo antes del tomate, ¿eh?...». De vegades explica als clients com s’han de preparar els productes que hi venen.

Una dependenta d’una carnisseria aconsella a una clienta sobre quanta carn ha de comprar, quant li durarà, quants seran per menjar, etc. Entre totes dues es pot dir que arriben a un acord després de «negociar» la compra. La usuària es fa seu el producte a través dels consells de la venedora. I em diu, amb expressió de seguretat: «És que en saben molt!».

La responsable d’una parada de pesca salada ens comenta que «l’avantatge del mercat és explicar coses als clients, preguntar-los “com ho vols fer, això?”... Donar consells és el tret idiosincràtic del mercat». El venedor d’una fruiteria aconsella davant meu una clienta sobre quins tomàquets són millors, quina verdura és més gran i durarà més, etc.

He sentit en moltes ocasions consells dels venedors als clients sobre la cocció de la pasta. Sovint els paradistes baixen al passadís per aconsellar els clients de forma més pròxima, i els ajuden a agafar (és a dir, a escollir) la fruita. La propietària d’una fruiteria, M., ens diu que els venedors tracten de donar solucions, d’escoltar què volen els cli-ents i de guiar-los en el consum… La paradista d’uns congelats ens fa esment de diversos serveis de suport que realitzen, més enllà del que es pot considerar com la compra-venda estricta: «Aconsellem homes vidus que no saben ni comprar. Hi ha dones grans que ens pregunten quant s’han d’emportar, perquè no se’n recorden. Per exemple, una senyora gran sempre compra 2/4 d’arròs amb truita. Sempre ens ho pregunta, perquè ja et dic que no se’n recorda».

La funció simbòlica

La compra, construcció simbòlica

Els paradistes no ofereixen un producte acabat als usuaris, sinó que els usuaris cons-trueixen la seva compra en tot moment, l’elaboren en el procés d’interacció amb el venedor. No es tracta, doncs, de la simple adquisició de mercaderies, d’un consum d’agraïment que accepta el que li donen, sinó que el client fabrica el producte que adquireix en base a la seva identitat, és a dir, en base a les seves valoracions, usos, interessos i inèrcies.

Així, una paradista d’una botiga de peix va dir-li a una usuària: «¿Le saco la cabeza y las tripas?». «No, no… Córtale la cabeza y el rabo, y ya està.» En un altre mercat, en una polleria, la clienta demanà mig conill tot especificant: «No li tallis el braç, el vull així, com està».

96

Un exemple que als mercats són els clients els que modulen la compra i els que fan seu els productes que adquireixen: al forn de pa, un client d’uns 75 anys demana pa «bien tostao, también por dentro». La paradista, un cop acomplerta la transacció, li diu: «¿Algo más, Antonio?». Anomenar algú pel nom és senyal de confiança i de bon tracte. Com dic més d’un cop, hi ha persones que em coneixen de fa molt de temps i es confonem en dir el meu nom. Senyal de poc interès. De poc interès i de poca confiança.

Ja ben tocades les 14.15 h (és a dir, quan el mercat està teòricament tancat), una clienta compra peix i demana consell sobre quin peix i sobre la quantitat per empor-tar-se. Té un dinar amb familiars arribats de la República Dominicana. És un dia especial. I al mercat ha elaborat la compra tot dialogant amb els venedors. Una compra dialògica, doncs, vinculada amb el significat que la usuària vol expressar amb aquesta en l’acte ritual del menjar. Una expressió evident de la funció simbòlica entesa com la necessitat de fer correspondre el món desitjat amb el món real, allò pensat i allò viscut.

En un altre mercat, una usuària demana un braó a un carnisser, i especifica: «No el tallis, no… així, sencer, sencer». Novament observem un autoafaiçonament en el procés d’adquisició del producte, modulat en base a la prioritat simbòlica del client… Sense sortir del mateix mercat, un xarcuter em va comentar el següent en relació amb els usuaris: «Els donem allò que volen, ens diuen què volen, com ho volen i perquè ho volen». Una cosa semblant em comentà la propietària d’una polleria: «El mercat és adaptació al que volen els clients. És venda personalitzada».

Força clients justifiquen les seves compres. Això només ho pot fer algú que regula l’adquisició de béns a través de la seva pròpia identitat. No són pas «consumidors passius». Són usuaris que s’apropien d’allò que compren en funció de les seves prio-ritats materials i simbòliques.

En una xarcuteria una clienta comenta que vol carn «que tingui una mica de greix, sinó no m’agrada». Aleshores s’inicia una cosa que he observat en tots els mercats: una interacció entre venedor i client al llarg de la qual l’usuari fabrica el seu producte en base als seus horitzons de gust i identitat. El venedor toca la carn, la clienta assenteix amb el cap o diu si li sembla més o menys tendra. Quan la carn ja ha estat posada a la balança, la clienta, després de tenir la mirada perduda de ben segur que pensant en la seva propera adquisició de productes, diu: «Me’n pots posar un altre tros, si us plau?».

En un altre mercat, la clienta d’una carnissera instrueix la venedora sobre el tipus de carn (part de l’animal i quantitat), així com sobre la quantitat de pebre, d’all i de julivert que li ha d’afegir, abans que aquesta darrera la piqui i en faci mandonguilles o, en el seu cas, pilota, tal com em comenta. Poc després, una altra clienta demana amb veu baixeta però decidida: «Un bistec per arrebossar. Finet… finet-finet».

En un forn de pa una clienta indica al paradista: «Posa’m d’aquell pa, però que estiguin acabades de fer… no, no… acabades de fer. Val, doncs m’espero…». Al mateix mercat, una clienta d’una carnisseria negocia, per dir-ho així, la compra d’un

97

entrecot de vedella: «No me pongas de esa parte, que tiene grasa… y ponme de dos dedos de gorda. ¿Pero está tierna-tierna? La quiero tierna y sabrosa, o sea que ya sabes».

En una carnisseria, una clienta escull curosament els seus productes i articula la seva compra amb gran concreció: «Córtamelo a bistecs finitos de la parte del cuello». En un moment donat, li diu a la venedora: «Tiene grasa, así no lo quiero», a la qual cosa la jove paradista respon: «No, no… esto no es grasa, es la veta, en cuanto lo haces se derrite. Es una carne muy melosa». «A ver si es verdad, mañana te lo cuento», replica la clienta. Poc després, al mateix mercat, una clienta comenta al venedor: «Ayer me comí el cabrito. Ooooh… Estaba muy bueno…».

Emocions i sensacions

«El mercat s’ha de mamar, s’ha de sentir.» (Venedor carnisseria)

L’encarregat d’una peixateria atén un home d’uns setanta anys. La meva presència fa que m’inclogui en llur conversa. El peixater parla animosament, l’usuari ho fa amb to de veu i ànim més discrets, com apaivagat. El venedor em diu: «Guaita, a ell li dic Charles Bronson, com l’actor. Oi que s’hi assembla?». El client somriu afablement i mentre comento, certament sorprès, la semblança fenotípica tot just esmentada: «Doncs sí, la veritat és que sí que s’hi assembla, té un aire, ja ho crec», observo un vernís de fel al rostre de l’interlocutor silenciós, amb rictus somrient però amb un cert pòsit que reflecteix una barreja de nostàlgia i resignació. En breus instants, com es veu en un altre capítol d’aquest llibre, la dependenta li donarà una recepta. Ell l’hi agraeix d’allò més, ja que altrament li costaria molt fer-se el dinar. És vidu des de fa poc. Ara s’entén la seva expressió de melangia.

Prop d’allà, la propietària d’una petita botiga de menuts rep afectuoses abraçades de part d’uns clients, just davant de la seva parada. Minuts després, dues usuàries, més joves, la besen amb ímpetu al mateix escenari. Ella els esmenta el perquè de la meva presència allà. Jo aprofito el canal de comunicació que ha obert per dir-li: «Senyora, com se l’estimen, eh?». I ella em respon: «És que sóc molt dolenta, molt, saps? Per això m’estimen tant…».

Prop del bar del mercat aparegué un nadó d’uns pocs mesos, potser sis o set. Va irrompre-hi, literalment, i alterà (en positiu) tota l’atmosfera del seu voltant. Usuaris i paradistes interaccionaven entre ells i amb el nadó, que va ser el centre prioritari d’atenció durant una llarga estona. Vaig passar diversos cops per aquesta àrea con-tigua al bar, i mentre de tant en tant alguns clients somreien mirant el nen i cercaven intercanvis lúdics amb ell, dues dones d’uns 55-60 anys, treballadores del bar, exercien la cura de la criatura amb una evident efusivitat, i amb orgull. L’omplien de petons i abraçades llargues, eren petons ben forts i sentits, de diversos segons de durada, tant a les galtes com als braços. Les mostres d’estimació, d’afecte, eren notables. Per pur sentit comú, vaig deduir que eren familiars directes del nen, una àvia i una tieta-àvia,

98

per exemple. No vaig errar del tot: n’eren, de parents, però no pas parents sanguinis, sinó socials: els implicats en aquesta escena pertanyen a la família de la plaça, del mercat. El nadó era el fill d’una paradista d’una botiga de peix. El seu marit, i pare de l’infant, és de la regió sèrbia de Vojvodina, en concret de la multicultural ciutat de Novi Sad. En una única seqüència de la vida quotidiana d’aquest mercat, doncs, trobem dos exemples significatius, l’un de parentiu social, l’altre d’interculturalitat. Novament, el mercat és el teatre de la vida. I se’n nodreix al mateix temps que l’avitualla contínu-ament.

A l’altre extrem del mercat, se succeeixen dues escenes de sensacions contraposades, però totes dues indicatives que el mercat és l’escena per a la comunicació i, per tant, per a les emocions i les passions. Prop de la sortida, una dona gran, d’uns vuitanta anys, plora amb força desconsol. Tres venedors la rodegen, l’abracen i l’animen. Un d’ells porta bosses amb les compres que la clienta acaba de fer. Aquest mateix para-dista s’adona que jo, entre intrigat i preocupat, m’estic fixant en l’escena. Aleshores, creua la seva mirada amb la meva i, sense dir res, m’expressa la tristesa i compassió que senten cap a aquesta dona. Una mirada profunda d’una persona que està ben acostumat a viure emocions contraposades a l’àgora del mercat. Després de més abraçades, carícies i paraules d’ànim, aquest venedor l’ajuda a baixar les escales i l’acompanya ni més ni menys que fins a casa seva. Al mateix temps que passava això, a pocs metres, s’esdevenia una escena totalment oposada: el propietari d’una peixa-teria baixa de la parada i comença a parlar amb uns usuaris (una parella magribina i la seva filla, d’uns set anys). Aquests se sorprenen perquè el venedor els parla en àrab. Segons després és la nena la que se sorprèn quan el paradista li ensenya un llamàntol viu, a pocs centímetres de la seva cara, el que fa que rigui amb una expressió que mescla estranyesa i divertiment. Un cop efectuen la compra, el procés de la qual està ple de riallades i d’intercanvi de comentaris farcits de simpatia, la nena diu «adéu» i, a l’instant, el seu pare, ben content, m’explica que «habla catalán perfecto, ella, perfecto. Castellano no, pero catalán, perfecto», a la qual cosa el venedor contesta: «El caste-llano ya lo aprenderá, eso seguro». «I tant!...», afegeixo.

He pogut comprovar les reaccions dels clients després que un mercat restés tancat durant quaranta dies per un procés de remodelació. Molts usuaris expressen que han trobat molt a faltar el mercat, i els venedors em comenten que «hi ha més alegria des que hem tornat a obrir». Alguns usuaris expressen aquest estat d’ànim: «Es respira en l’ambient que tots estem contents que hagin tornat a obrir», i fins i tot comenten direc-tament als paradistes frases com per exemple «menys mal que ja esteu aquí!». Una venedora d’una peixateria ens fa saber que «tothom ho ha trobat a faltar». El president del mercat és ben explícit: «La gent tenia mono de mercat», i una venedora em feia saber com es va sentir davant les mostres d’alegria de la clientela: «Jo ja no podia més de tantes felicitacions, vaig plorar dissabte, fent petons a la gent».

En un altre mercat, l’encarregat d’una parada de peix ens comenta que «quan hi ha hagut desgràcies, la gent s’ha unit».

Una pollestraire comenta la deambulació ritual, la «vuelta al ruedo», que diàriament fa un grup de jubilats en un mercat, i em diu amb expressió entre d’alegria i d’alleugeri-

99

ment: «Dóna vida veure’ls sempre!». La mateixa paradista em va fer saber que havia passat una forta depressió, però que no havia agafat la baixa perquè allà, al mercat, estava millor: «Els avis m’animaven, em deien “Vinga dona! Com estàs? Millor?…” Allò em va anar molt bé». Però pocs mesos després, va venir la dona d’un dels avis que més l’animaven. En veure-la sola, quan resulta que sempre venia amb ell, va pregun-tar-li per la raó: resulta que el seu marit havia mort… La reacció de la venedora va ser començar a plorar, i molt. Tant se val que estigués a la parada, no es va poder contenir. De fet, ni tan sols feia falta que es contingués. Estava al mercat… En explicar-m’ho, a la venedora se l’humitegen els ulls i em diu amb un to de sentència ferma: «Els agafes molt de carinyo… molt…».

Una senyora gran, de més de setanta-cinc anys, comença a interactuar amb una para-dista i es posa a plorar. Molt emocionada, comenta un problema de convivència veïnal. La venedora baixa de la parada i l’abraça. Un cop marxa, em diu: «Aquesta senyora sempre m’ha explicat tot el que li ha passat, tot. Jo me l’estimo molt».

La paradista d’una botiga de congelats em comenta: «Veus gent que coneixes des de fa deu o quinze anys, veus créixer els seus fills… i la vida passa. La vida va passant, i tu ho veus». Una altra venedora fa una reflexió similar: «És la vida quotidiana, que la veus passar al teu davant, perquè en un moment pot venir una senyora explicant-te que se li ha mort el marit, i tu intentar consolar-la, i dos minuts més tard venir un altre dient que ha nascut el seu primer fill, i alegrar-te per ella. I passen els anys i aquest nen el veus créixer: ara és ell que fa la compra per a la seva mare perquè ella s’ha fet gran».

Una tarda de finals de setembre vaig entrar en un mercat i, sense ni tan sols ser-ne conscient, vaig percebre una atmosfera carregada, trista. No sabia pas el motiu, que en un principi vaig atribuir a un estat d’ànim meu, interior, tot i que tampoc no tenia motius per estar desanimat més del que normalment ho estava. Però ja sabem que l’ànima de vegades no entén de motius per estar baixa d’intensitat. Mitja hora més tard les peces van encaixar: tot parlant amb una venedora sobre el tipus de clients i la fidelitat d’aquests, la seva cara va fer un ràpid canvi i un rictus d’amargor la va travessar com un llampec: «Aquest matí ha vingut una senyora molt coneguda per tots, de tota la vida. Saps que fa poc hi va haver un accident al barri del Carmel, un autobús va sortir del carrer, envaí la vorera i va matar dues persones…». «Sí, sí, quin horror, quina desgràcia… Va morir una dona de la meva edat i una nena de 10 anys» —vaig con-testar—. «Doncs aquella nena era la seva néta» —em digué la venedora. Un calfred va recórrer tot el meu cos i un pes feixuc em va fer trontollar el ventre. Em vaig quedar sense paraules, només vaig encertar a emetre un lleu sospir. La venedora va conti-nuar—: «Fa deu dies va venir a comprar amb la pobra nena». —Els ulls se li posen plo-rosos en recordar-ho, però reprèn el que estava dient—: «Aquest matí aquesta senyora ha entrat al mercat per primer cop des que va morir la seva néta, i hem sortit tots els de les parades a abraçar-la. Tots ploràvem. Ha sigut tristíssim, quina pena més gran». No sóc de llàgrima fàcil però reconec que alguna se me’n va escapar, no només per la tragèdia, sinó per la mostra d’afecte sincer del mercat, de tot el mercat, que conti-nuava sent evident observant no només la cara de la venedora, sinó també la d’altres

100

paradistes que era obvi que sabien perfectament el contingut de la nostra conversa, i que reflectien en les seves faccions, com si fossin miralls, un oceà de tristesa.

Els humans som de la matèria de què estan fets els somnis, i també els malsons. La desgràcia d’una sola usuària va inundar tot un mercat. Això diu infinitud de coses sobre la potència social de la plaça. Diu tantes coses que no es poden ni resumir, ni tan sols comentar. Convido a cadascú dels lectors a reflexionar-hi.

Però si el mercat estava tot ell imbuït per aquesta densa tristesa, de sobte aparegué una criatura, una nena de dos anys, que el dia abans havia celebrat el seu aniversari. La seva presència va fer canviar el rostre de tota la plaça. És una nena nascuda al mercat, com a aquell qui diu: hi arribà amb dues setmanes, i ha estat criada per tothom, venedors i clients. «El mercat ha fet de guarderia per a ella», ens diu una clienta. No hi ha gairebé ningú que no la conegui pel seu nom, i altres nens juguen amb ella davant la mirada atenta de la resta de persones del mercat. Ella no ho sap, però ha canviat l’ànima del mercat i l’ha acolorit amb vivacitat. Irradia alegria i n’és la seva destinació, al mateix temps. La seva innocència està farcida de les esperances d’aquells que l’acaronen. En ella, hom descobreix alguna cosa en què no es pot pensar, ni tampoc anomenar. Va molt més enllà de la raó. Està abans i després de la raó.

El dia del seu aniversari, van estar tot el matí cantant-li l’Aniversari feliç. Una clienta li va fer un pastís i, per repetir el ritual de les espelmes, que encanta a tots els infants, una altra agafà un Donuts i hi clavà dues espelmes. Davant la parada de la seva mare, una polleria, van deixar una taula que ben aviat es va omplir de joguines.

Ella, la mare, reflexiona així sobre el vincle de la seva filla amb el mercat: «Quan hem de marxar, a les vuit del vespre, plora moltíssim. Moltíssim».

La reciprocitat generalitzada

Enllaçant amb el capítol dedicat a les creences i supersticions, i que el lector trobarà més endavant en aquest mateix llibre, diré que la majoria d’objectes que componen els panteons de les parades són objectes regalats. Sant Pancraci (sant Pancraç, segons alguns venedors) no tindria força protectora si fos adquirit mitjançant compra. Te l’ha de donar algú, te l’han de regalar. El mateix passa amb les estampetes, amb les verges de tot calibre i origen, i també amb les bruixes. Així, una jove paradista ens comenta que els regalen força bruixes «per donar-nos més sort». Això obeeix a una lògica antropològica, és a dir, a una raó de fons incrustada en la condició humana i que està ben present en totes les societats, arreu i sempre, i també, com no podria ser d’una altra manera, als nostres mercats.

Una venedora d’una fruiteria m’assegura que força cops les clientes li regalen imants per a frigorífics, ja que saben que en col·lecciona, o fins i tot que li presten joies per a alguna nit, o per a uns quants dies… Alguns clients regalen coses a la paradista quan té un fill, es casa, o és el seu sant. En aquest darrer cas, he pogut observar com li han regalat una planteta.

101

Una clienta ha regalat un penjoll a la jove paradista d’una carnisseria el dia del seu sant… Aquesta mateixa venedora em comenta: «Quan és el nostre aniversari o el sant, hi ha clientes que ens truquen per felicitar-nos». La dependenta d’una polleria m’es-menta que «els nens ens porten dibuixos fets per ells, ens els regalen, i nosaltres els regalem xuxes…».

El dia de la castanyada, les paradistes regalen castanyes als usuaris. Enguany cau en divendres. En saber això, una clienta exclama tot dirigint-se a una venedora: «¿El viernes? A mí no me jodas, que yo el viernes trabajo» —i rep la resposta següent—: «Doncs te les guardarem per dilluns, que dissabte és festa, és primer de novembre».

Una venedora de la polleria ajuda a vendre a una senyora que ven loteria. Ella va en cadira de rodes, i l’ajut de la paradista li resulta bàsic. «Ella em dóna els cupons el divendres, jo els venc els dissabtes a paradistes i a clients del mercat, i després ella passa i li dono els diners. A més, així, si toca, ens toca a tots». Les venedores d’una xarcuteria em comenten, quan ja passen diversos minuts de l’hora oficial de tancament del mercat (els clients, però, continuen comprant i entrant-hi): «Guardem coses per a les companyes d’altres parades. A darrera hora els hi portem fresquetes…». El propi-etari d’una parada de pesca salada em comenta que «la gent jove és més partidària de provar nous productes o nous tipus de cuinar, i la gent amb més edat és més tra-dicional, però de cara a Nadal vénen més i compren més perquè tenen familiars o amics i sempre volen quedar bé amb productes d’un major valor afegit de qualitat». Al mercat, doncs, no només es compra per al consum propi, sinó també per compartir i per continuar practicant una reciprocitat que està en la base no només de l’intercanvi de presents, sinó que és matèria primera que funda la vida en societat i que permet que aquesta continuï existint.

102

L’ànima del mercat, vista des de dins

El mercat definit per la gent del mercat

«El mercat és el mirall de la vida.» (Venedora xarcuteria)

«El mercat és un reflex de la societat, del que és la veritat, del que no és fals. Aquí es reflecteix la realitat tal com és.» (Paradista herboristeria)

«El mercat? El mercat és el matriarcat… El matriarcat total!» (Venedores carnisseria)

«El mercat és el mercat.» (Venedora polleria)

El mercat és com la vida

—«El mercat és com la vida, i hi veus passar la vida de les persones.» (Peixatera)

—«El mercat és la vida. És la vida.» (Client)

—«El mercat és com la vida.» (Peixater)

—«El mercado es como la vida misma.» (Paradista llegums)

—«El mercat és com la vida quotidiana.» (Paradista conserves)

—«El mercat és vida.» (Cambrera)

El mercat és diferent

—«El mercat va per lliure, surt de la dinàmica de la societat.» (Peixater)

—«No sé com explicar-t’ho. El mercat és diferent. És diferent.» (Dependenta xarcu-teria)

—«El mercat és com els indis. És com si estiguéssim en una reserva. Una espècie en extinció.» (Paradista botiga de pernils)

—«Esto es otro mundo. Un ecosistema diferente.» (Propietari bar del mercat)

—«El mercat és una cosa especial. És un lloc amb unes qualitats molt diferenciades.» (Peixateria)

—«El mercat és únic, és especial.» (Polleria)

—«El mercat és un món diferent, un altre món.» (Clienta i excambrera bar del mercat)

103

—«El mercado… no se puede explicar… Es como si viviera en otro mundo, porque lo que he vivido aquí dentro, afuera no lo he vivido jamás.» (Dependenta xarcuteria, peruana)

—«El mercado es un mundo aparte.» (Client)

—«El mercado es lo desconocido. Es un mundo diferente, está en otra liga. Sólo te das cuenta de eso cuando estás dentro, cuando lo ves desde dentro, cuando lo vives… La lógica del marketing es muy diferente. Yo he estado siempre en bares, en hostelería. Al llergar aquí has de cambiar de chip, ves cómo funciona el merca-do, lo diferente que es, y entonces te adaptas.» (Cambrer)

—«El mercat és tot un món.» (Sílvia, clienta)

Teatre, escenari… i escola

—«El mercat és com un teatre. Jo em sento artista aquí. Passen moltes coses!» (Pro-pietària peixateria)

—«El mercado es un teatro, y toda la gente que estamos aquí somos un poco artis-tas…» (Dependenta carnisseria, brasilera)

—«El mercat és com un teatre. Això és l’escenari i s’ha de servir als clients en el que calgui.» (Xarcutera)

—«El mercado es como una feria.» (Dependenta formatgeria)

—«Al mercat hi ha de tot. El mercat és com un xou.» (Dependenta peixateria)

—«El mercat és un petit poble, el taulell és un teatre i aquest és el meu escenari.» (Dependenta cansaladeria)

—«El mercat és com una orquestra, i no ens cal director.» (Paradista fruits secs)

—«El mercat és com una pel·lícula.» (Paradista rostisseria)

—«Em sento com un concursant de l’Un, Dos, Tres… Te’n recordes? Els personatges van passant davant meu, i jo estic aquí, mirant l’espectacle.» (Client)

—«El mercat és com un circ. És com una muntanya russa.» (Paradista botiga de lle-gums)

—«Al mercat hi entres i els problemes els deixes fora. Com el torero que entra a la plaça, nosaltres hi entrem i posem bona cara per al que calgui.» (Polleria)

—«El mercat és la vida. I la vida és un teatre.» (Carnisser)

—«El mercat és un circ. És la vida en miniatura. Aprens a viure, és una escola, un Gran Hermano en petit.» (Propietari peixateria)

—«El mercat és com un tío vivo, amb molts colors, amunt i avall.» (Xarcuteria)

—«El mercat és com el Gran Hermano.» (Cambrera)

—«El mercat és com el col·le.» (Fill dependenta carnisseria)

—«El mercat és convivència, i és com una segona universitat. Aprens a conviure. En-senyes als fills la vida en societat.» (Paradista bacallaneria)

—«El mercat és una segona universitat. Aquí te n’assabentes de tot el necessari per a la vida.» (Fruitera)

104

Lloc de comunicació i de trobada

—«El mercat és un punt de trobada.» (Peixatera)

—«El maco que té el mercat és el contacte humà.» (Paradista polleria)

—«El mercat és part de la vida de la gent. La meva sogra viu a l’altra banda de la ciu-tat, però baixa cada dia pel tracte que rep.» (Dependenta bacallaria)

—«El mercat és el punt de trobada.» (Dependenta xarcuteria)

—«El mercat és un espai de comunicació.» (J.M., tècnic municipal)

—«El mercat és un lloc de reunió. No t’hi quedes, t’hi trobes amb la gent. És l’ànima del barri.» (Clients d’un bar del mercat)

—«El mercat és un lloc de referència.» (Peixatera)

—«El mercat és un món de comunicació.» (Cambrer)

—«Al mercat hi ha un tracte directe, de tu a tu.» (Forn de pa)

—«El mercado es un lugar de encuentro donde se interrelacionan ideas, conceptos, experiencias, necesidades, etc. personas de diferentes culturas, edades e identi-dades.» (Paradista fruiteria)

—«El mercat és un lloc de relacions, un lloc on vaig trobar gent que no coneixia. Érem un grup de quatre homes i tres dones que cada dia esmorzàvem aquí, i no ens co-neixíem de res. Fins i tot vam anar de vacances junts… El mercat és un lloc a on a la gent no els fa cosa parlar amb la gent. Tothom, els que venem, els clients… A mi el mercat m’ha servit per estar amb la gent. Estàs amb la gent. Estàs amb ells… De vegades miro la gent, en plan contemplatiu, i penso: cadascú d’ells té una his-tòria, i quina història!» (Propietari taller de rellotgeria)

105

Un poble, un barri, una comunitat… una casa

—«El mercat és el tracte amb la gent, és molt casolà.» (Clienta)

—«El mercat és com un poble.» (Propietària bacallaneria)

—«El mercat és com un barri. I, com en tot barri, hi ha una miqueta de tot» (Cambrer)

—«Per a mi la plaça és la meva segona casa.» (Dependenta polleria)

—«El mercat és com un veïnat» (Fruiteria)

—«Això és com un bloc de pisos. Hi ha de tot. Som veïns, cadascú amb el seu taran-nà.» (Propietari carnisseria)

—«Hi ha gent que aquí al mercat té una segona casa.» (Forn de pa)

—«El mercado es mi segunda casa.» (Carnissera)

—«Per mi el mercat és una feina per a les persones que els agrada el treball en con-tacte permanent amb altres persones, ja que sempre es manté una relació continu-ada i existeix una vida com si es tractés d’un poble petit.» (Paradista pesca salada)

—«El mercat és una cosa molt casolana.» (Peixatera)

—«El mercado es como mi casa. Es una comunidad» (Cambrera)

—«El mercat és com una casa, t’hi sents com a casa.» (Polleria)

—«El mercat és com un apèndix del poble. Com una d’aquelles reunions entranya-bles on surten plats bruts, però que les necessites i les enyores.» (Fruitera)

—«El mercado es como un pequeño pueblo.» (President)

—«Això és com una comunitat de veïns… Bé, però més…» (Venedor peixateria)

—«El mercat és com un poble petit.» (Fruitera)

—«Esto es como un pueblo.» (Paradista xarcuteria)

—«El mercado es como un pueblo pequeñito, una aldea.» (Paradista peixateria)

—«Això és com un poble. És un poble…» (Paradista carnisseria)

—«Això és com un poble.» (Paradista botiga ous)

—«El mercat és com un poble.» (Paradista xarcuteria)

—«El mercat me l’estimo tant o més que casa meva.» (Peixatera jubilada)

—«El mercat és un poble molt petitet.» (Venedora botiga aviram)

—«El mercat és com si fos una fàbrica, però sense disputes. Mirem d’avenir-nos. És més alegre.» (Venedora forn de pa)

El mercat és una família, o com una família... i sense jerarquies

—«El mercat és una família.» (Paradista xarcuteria)

—«Somos como una família.» (Paradista polleria)

—«El mercado es como una familia, es la verdad.» (Dependenta polleria)

—«Aquí som família…» (Paradista botiga de menuts)

—«El mercat és una família amb problemes… però a mi m’agrada molt!!» (Paradista cansaladeria)

106

—«El mercat és molt familiar. Són de la família.» (Dependenta polleria )

—«El mercat és com una família.» (Dependenta peixateria)

—«El mercat és relaxació, tranquil·litat , tracte familiar. En els moments actuals, el tracte d’aquí és encara més diferent…» (Paradista carnisseria cavallí)

—«Per a la gent que estem a dintre, el mercat és una família. Per a la gent que com-pra, és comoditat.» (xarcuter)

—«El mercat… uf, noi… Som família, aquí… Som unes famílies, aquí.» (Fruitera anci-ana)

—«Esto es una família.» (Paradista carnisseria)

—«Esto es como una gran familia, sí… Como una gran família.» (Venedora polleria)

—«Es pot dir que el mercat és com una família. Hi ha gent molt maca, molt! El tracte amb la gent és molt maco. Expliques coses, t’expliquen coses…» (Paradista fruite-ria)

—«El mercat és com una gran família. Fins i tot els del gremi ens portem molt bé en-tre nosaltres.» (Propietari polleria)

—«El mercat és com una família: anem tots a l’una.» (Venedora polleria)

—«He estat a molts forns de pa, i com aquí, enlloc… mil vegades. Som com una fa-mília.» (Dependenta forn de pa)

—«El mercat és com una gran família. I ens ajudem, sempre. Si per exemple hi ha algú que es mareja, cridem a l’ambulància i ens ocupem d’ell. Aquí ningú no està mai sol.» (Propietària xarcuteria)

—«El mercat no és que sigui com una família, és que és una família.» (Propietària xar-cuteria)

—«Això és una gran família.» (Propietari d’un bar del mercat)

—«Això és una petita família.» (Venedora conserves)

—«El mercat és una gran família.» (Paradista congelats)

—«Somos una família.» (Dependenta botiga de fruita)

—«El mercado es como una familia. Somos una família.» (Dependenta fruiteria)

—«El mercat és com una família, però molt gran…» (Propietària bar)

—«El mercat és molt familiar.» (Peixater)

—«Aquí l’ambient és més familiar.» (President mercat)

—«El mercat és molt familiar.» (Jove propietari peixateria)

—«El mercat és com si fóssim una família.» (Dependenta carnisseria)

—«Això és una família.» (Paradista botiga de menuts)

—«El mercado es muy familiar, conectas mucho con la gente.» (Propietària carnisse-ria)

—«El mercat és com una família.» (Propietari bacallaria, procedent d’Horta)

—«Esto es como una familia, por lo menos para mí.» (Propietària polleria)

—«El tracte és familiar, és com una gran família.» (Dependenta congelats)

—«El mercat és com una gran família. Així ho crec jo, com a mínim…» (Paradista em-botits)

107

—«Esto es como una família.» (Propietari xarcuteria)

—«El mercat és una família. No és com, no. És una família. Afirmatiu, no comparatiu.» (Paradista forn de pa)

—«El mercat és calidesa. Molt detallista, molt familiar.» (Xarcutera)

—«El mercado es como mi familia: todos me respetan y me tratan muy bien.» (Nàdia, dependenta polleria, marroquina)

—«El mercat és una família. Potser més que una família.» (Fruitera)

—«El mercat és com una gran família.» (Carnissera)

—«El mercado es como una família.» (Paradista llegums)

—«El mercat és una família. A més, jo sóc nascuda aquí, gairebé.» (Paradista format-geria)

—«Aquí som tots iguals, som tots el mateix. Jefes i dependents, tots iguals. Cadascú sap la posició que té, és clar, però treballant no hi ha distincions.» (Paradista formatgeria)18

De tot una mica: opinions diverses sobre el mercat

El propietari d’una peixateria s’esplaià amb ganes a l’hora d’explicar-me què era per a ell el mercat:

—«El mercat és la llum i el fanal del barri. El mercat és al barri com el carburant és al cotxe. El mercat i la ciutat són com el sol i la terra, o la terra i el sol. Si molt bo vols comprar, al mercat has d’anar. Per comprar qualitat i alegria, vine al mercat cada dia. Si salut vols tenir, al mercat has de venir!..»

—«Para mí el mercado es el lugar donde ir a comprar alimentos frescos a vendedo-res que conocen lo que te están vendiendo, con alternativas en cuanto a precios y calidad humana por parte de los dependientes. Me encanta el mercado porque siento que está vivo. Los dependientes están especializados en lo que te venden, lo que significa que conocen la procedencia de cada producto, puedes preguntar recetas y sugerencias en cuanto a la preparación... y tienes una amplia variedad en alimentos de temporada. En una frase: el mercado es el centro social por excelen-cia y de toda la vida.» (Sara, estudiant de medicina xinesa, clienta)

—«Pues la verdad es que no sabría qué decirte sobre qué es el mercado…» (Vene-dora peixateria)

—«El mercado ha existido desde toda la vida de Dios, lo que pasa es que últimamen-te es como suplementario, por desgracia. Yo, esto del mercado no lo cambio por nada del mundo. Me lo paso muy bien aquí, eso es impepinable.» (Cambrer)

18. Puc constatar que, al costat d’altres llocs i institucions de la nostra societat, la jerarquia al mercat és molt més laxa i menys rígida. I això es veu tant en la manera de treballar com en la relació entre amos i empleats, i fins i tot en fets gens banals, com que una cambrera llancés un objecte contra el president del mercat, en to de broma. Sé de molts presidents i caps d’entitats, agrupacions, associacions i admi-nistracions que mai no acceptarien en to de broma un gest així.

108

—«En el mercado hay de todo. Y lo pasamos muy bien.» (Paradista polleria, brasi-lera)

—«El mercat és una escudella de gent, un potaje on hi ha de tot.» (Propietària po-lleria)

—«El mercat és el futur.» (Paradista botiga de fruita i verdura)

—«Mi marido me dice: en el mercado estás en tu hábitat… Yo, cuando entro a comprar, me estoy siempre dos horas, dos horas de reloj.» (Dependenta peixa-teria)

—«El mercat és salut per a la panxa, per a l’estómac, per a tot… És el millor, i a més a més, de veritat.» (Propietària polleria)

—«En el mercado se aprende mucho. Muchísimo. Los del mercado saben más que Lepe.» (Vigilant i subaltern del mercat)

—«El mercat és una forma de vida.» (Cambrer jove)

—«El caliu del mercat no hi és a les botigues.» (Venedora peixateria)

—«He treballat a botigues i hi ha molta diferència.» (Dependenta carnisseria)

—«El mercat és el cor de la ciutat.» (Dependenta bacallaneria)

—«Això és com un club.» (Paradista botiga dietètica)

—«El mercat és un lloc de sensacions.» (Paradista polleria)

—«Como el ambiente de aquí no hay nada… Esto es muy bonito.» (Paradista botiga pernils)

—«Estamos en la fábrica de la alimentación. Eso es el mercado.» (Encarregat bar)

—«Si em fiqués a treballar en un altre lloc em moriria…Valoro molt el tracte amb la gent.» (Fruitera)

—«A mi em treuen de la plaça i… jo em moriria…» (Dependenta carnisseria)

—«El mercat és una comunitat de venedors. Fa anys érem com una família, ara ja no.» (Propietària carnisseria)

—«El mercat era una família abans, ara no. Ara és diferent.» (Propietària fruits secs)

—«A mí me gusta que me sirva la gente, que me lo den, no cogerlo yo… ¿me entien-des, verdad?» (Clienta 50-55 anys)

—«El mercat és el millor que m’ha pogut passar…» (Clienta)

—«Son muy simpáticos y tienen muy buenos productos.» (Clienta, 65-70 anys)

Fixem-nos que aquesta clienta prioritza la simpatia dels venedors i, a posteriori, remarca que, a més, existeix una bona qualitat dels productes. Simpatia és un mot que prové del grec syn patheia, vocable format per syn (‘junt’) i patheia (‘sentir’, ‘patir’). És a dir, la simpatia és la capacitat per sentir amb altres, per sentir conjuntament. Per compartir estats d’ànim.

Una paradista d’un forn de pa li pregunta a un client d’uns setanta anys, davant de la meva presència: «…I tu, Antoniu…? Com definiries el mercat?». La resposta de l’usuari fou en veu ben alta, ràpida i curta: «Bé!!!». Ni més, ni menys.

109

Mercat o plaça?

«50 % mercat, 50 % plaça. Se’n diu de les dues maneres.» (Paradista fruiteria)

«Amb la família, l’anomeno plaça, amb els altres, mercat.» (Fruiteria)

La del mercat és una denominació oficial o bé una denominació emprada popularment per referir-s’hi de manera formal. Així, per exemple, a Gavà molta gent parla de la plaça, però el seu president és el president del mercat. I a l’inrevés: alguns empleats d’insti-tucions oficials (ajuntaments) empren la denominació popular en referir-se als encar-regats de la intendència del mercat: els placeros (tal com hem sentit a diversos llocs).

Com a fet curiós (i significatiu) esmentaré que una usuària em va dir que «aquí en diem mercat. Plaça és com li diuen els castellans, la gent que va venir d’allà, d’Andalusia i tal». Pocs dies després, en un altre mercat, una venedora retirada, de vuitanta-cinc anys, que començà a treballar com a venedora l’any 1930 (amb set anys), i que afirmà amb contundència que ella era «catalana de soca-rel, de tota la vida», també fou con-tundent comentant que «per a nosaltres això era, és i serà la plaça. El mercat, no: la plaça». En aquest sentit, una paradista d’una bacallaneria, representant de la sisena generació de la nissaga, comenta que el seu avi sempre parlava de la plaça, no pas del mercat. I encara hi ha més coses: l’Á., paradista d’una botiga de pesca salada, em comenta que «quan la gent s’expressa en castellà normalment diuen “mercado”, però quan ho fan en català diuen “plaça”». Per tant, tot al contrari de l’opinió recollida en altres llocs. Tot és més complex del que sembla.

Veiem altres opinions en boca de venedors i clients:

—«Le llamo mercado. En mi casa, por ser de origen andaluz existe la variante mer-cao. Como voy al mercado, y es un mercado cerrado… pues le llamo mercado, pero cuando he vivido en otras ciudades donde parte del mercado eran paradas en la calle pues entonces era la plaza del mercado.» (Clienta)

—«Jo a això li dic la plaça. Això de mercat és més nou, més modern. Molta gent diu mercat i plaça, les dues coses.» (Paradista polleria )

La senyora Pepita, una vertadera persona de frontera, que fa més de seixanta anys que és al mercat (com a venedora i com a clienta), l’anomena «la plaça, la plaça de tota la vida…».

—«Esto es la plaza, no el mercado. El mercado son Los Encantes, las paradas en la calle. Esto es la plaza.» (Clienta 50-55 anys)

La venedora de la parada de fruita em comenta que ella anomena el mercat municipal amb l’apel·latiu «la plaça del mercat, per distingir-la de les altres dues places del muni-cipi, que són privades».

—«En alguns mercats la gent gran diu de forma majoritària “anar a la plaça”, i també força gent jove…» (Tècnica municipal)

—«Per a la gent, això és la plaça.» (Venedora pesca salada)

110

Obrint i tancant

El mercat, la plaça, es desperta molt d’hora, i també els seus treballadors. Moltes persones s’aixequen a la una de la matinada perquè el peix estigui ben a punt a l’hora d’obrir el mercat. En el cas dels carnissers, ben sovint a les quatre de la matinada ja estan llevats per anar a agafar el gènere.

En un mercat en el qual vaig fer treball de camp, el dia començà per a mi a les set del matí, tot compartint un cafè en un bar proper a la plaça amb les venedores de la car-nisseria, dues de les quals arriben des de ciutats situades a trenta minuts del mercat. Amb gran puntualitat, marxen del bar per anar a obrir la parada, i tal rapidesa fa que se m’avancin diversos metres com a resultat de la meva lenta reacció, poc acostumat al ritme que elles porten. I pocs segons després, entrem en un mercat amb els llums acabats d’encendre.

Tot fa olor d’inici, tot fa fragància de productes per arribar, aquí i allà els i les paradistes aixequen les persianes. La tremor que provoquen inunda de mica en mica l’ambient, com si fossin onades sonores que anticipen el començament de l’activitat diürna. Les olors de la rostisseria envaeixen les seves rodalies, la flaire de pa acabat de fer, a coca, a pastes, travessa l’altra banda del mercat. Les peixateres omplen la parada amb els productes i el gel. Hi ha poc soroll, tothom compleix el ritual d’obertura en silenci.

Les lleganyes hi són, però s’acumulen més en l’antropòleg que hi deambula que no pas en els treballadors i treballadores del mercat. En un tres i no res tot està gairebé enllestit, els moviments són més ràpids per tal de tenir preparat tot plegat amb força antelació, ja que els clients no s’esperen a l’hora oficial d’obertura. És obvi que això els paradistes ho saben, i ho tenen ben en compte. A mesura que arriba el moment en el qual, durant pocs minuts, el muntatge de tota l’estructura del mercat i els primers usuaris coincideixen en el temps i en l’espai, el ritme comença a alentir-se i tenen lloc algunes bromes i comentaris que endolceixen l’atmosfera. És dissabte, hi haurà força feina, però a la tarda i diumenge tindran un descans. És una sort de traca final de la setmana. Es nota. Hi estan avesats…

Persones de la frontera

Mentre camino per un mercat observo que una persona d’uns cinquanta-cinc anys hi circula sovint. És un home de gran alçada, barba curta i cabells grisencs. Duu una bata blava amb un pin on surt un ganivet en miniatura, ulleres subjectes amb un cordill que fan que formi una mena de collar quan no les porta posades. Conversa amb un car-nisser mentre deixa reposar els seus estris (ganivets i maquinària per afilar), i adopta un posat serè i adust, dibuixant en l’ambient una pausa en el seu recorregut laboral quotidià. Després continuarà circulant pel mercat, satisfent, amb els seus instruments, les necessitats que requereixin les parades de la plaça.

En diversos mercats he comprovat que existeixen veritables persones de frontera encarnades en diverses dones, la majoria en la maduresa o enfilant la vellesa, que fan

111

recados als venedors i les venedores. A canvi, reben alguna coseta de cada parada, «coses simbòliques, més que res per retornar el favor que ens fan», comenta una frui-tera.

En un altre mercat vaig conèixer un altre personatge de la frontera. Eren altes hores d’una tarda de dissabte: tenint en compte que el mercat tanca a les 14 h, les 16 h ja són «altes hores», si em permeten l’expressió. Em trobava xerrant amb clients i vene-dors en un dels bars del mercat. Juanma, que és com es diu aquest veritable ésser del llindar, lluïa un aparatós pin del RCD Espanyol. Com a bon exemple de persona de frontera, es pot considerar un individu de dins i fora del mercat. S’hi instal·la amb comoditat en els seus intersticis. Hi entra sense formar-ne part plenament, però tampoc no és pas un usuari com qualsevol altre, si és que es pot dir que hi hagi, en algun mercat, un usuari que sigui com qualsevol altre usuari, cosa que dubto. Al Nadal, en Juanma exerceix el rol de Pare Noel i també el de Rei Mag. La tarda del vespre de Nadal ja és pel mercat convenientment disfressat. Per Reis, una mare li demana: «¿Le puedes llevar los juguetes a mi hijo?». Un cop complerta la missió, ella li pregunta: «¿Qué te debo?», i ell respon, amb gran ironia: «Dame tu teléfono y después hablamos…». Una manera indirecta de dir-li que no cal pagar res. Som al mercat. Només aquí poden passar coses així…

Bevent una cervesa en un bar d’una altra plaça, i prenent notes en el meu quadern de camp, em trobo Manolo El Chillidos, que és com una cambrera el denomina. S’encar-rega de ficar les caixes dels Encants, és a dir, del mercat de roba que hi ha en un extrem del mercat. Un client em diu, parlant d’en Manolo: «A éste le van a hacer una tumba aquí… Siempre está aquí».

Mentre enraono amb les venedores d’una polleria, apareix en escena un home d’uns seixanta anys, venedor de cupons, clarament castigat per la vida si ens fixem en el

112

seu estat físic i en les profundes marques que el temps ha deixat en el seu rostre. Però no ens enganyem, no es tracta d’una mena de freaky, ja que no és tractat així per la gent del mercat. Una paradista em diu: «Éste nos defiende. A veces echa fuera a bor-rachos que entran aquí y nos incordian».

L’avi de la cadireta…

Alguns dies, em diuen, un senyor gran, d’uns vuitanta anys llargs, arriba a un mercat transportant una petita cadira plegable. Aleshores la desplega, s’hi asseu, i s’hi passa un parell de minuts mirant la gent. Sempre s’asseu en espais una mica grans, normal-ment davant d’alguna de les quatre entrades, o en entrecreuaments de passadissos. Va deambulant per tot el mercat, realitza el comentat ritual diversos cops, i després marxa. Un dia, en concret un divendres, cap a les cinc de la tarda, vaig poder veure’l i, així, comprovar personalment aquesta conducta. Què significa? Ell ho sabrà. O potser no ho sap. Ho fa, i punt. Ningú no l’hi impedirà. És al mercat. Un espai social. Un espai del qual ningú no és el propietari…

Pepita

La Pepita és una senyora que porta sis dècades al món del mercat, i al llarg de molts anys ha anat fent tasques diguem-ne que de subalterna oficiosa: reparteix a totes les parades un diari gratuït de distribució metropolitana, els porta cupons, fa recados (anar a la farmàcia, anar a comprar el que sigui menester, etc.). El segon dia que vaig coin-

113

cidir amb ella em va pagar la cervesa que havia pres al bar de mercat. Cada divendres porta a una venedora de cupons un entrepà casolà que fa expressament per a ella. «La venedora dels cupons viu a Barcelona, ve en tren cada divendres des d’allà, i cada divendres li porto un entrepanet i una ampolleta de cava… Jo me l’estimo molt, com si fos de la meva família», em comenta la senyora Pepita.

Mariano, el cantant del mercat…

En un dels mercats visitats vaig saber, al bell mig d’un dissabte amb la plaça plena a vessar, que per allà deambulava en Mariano, un veritable personatge de frontera que, sense formar part de l’equip de treballadors del mercat, i sense ser-ne ni tan sols client, n’era un usuari situat dins i fora del món de la plaça, en el seu marge.

En Mariano es dedica a cantar davant o al costat de les parades. De vegades dedica les seves cançons a alguna venedora. Ritualment, sempre diu buon giorno a un pei-xater. L’italià és la seva especialitat: cançó lleugera del país transalpí (Questa picolis-sima serenata…), òpera, temes musicals espanyols com ara Granada («tierra soñada por mí…», ja saben), o cançons ben nostrades, com la ubiqua Rosó («flor de la meva vida…»). I atenció, que si en Mariano sap que aquell dia és el teu aniversari, et canta un clàssic, és a dir, el Cumpleaños feliz. Tot un repertori que, si no fes aparició, de ben segur que hom trobaria a faltar.

Més persones de frontera als mercats

En un altre mercat, observo com una senyora que ven cupons de l’ONCE es passeja amunt i avall de la plaça, detalladament vestida, perfumada i maquillada. Té uns setanta anys. Ven, mira i es fa mirar. Usa l’espai per a la seva identificació com a persona. Empra el mercat per configurar la seva personalitat. I en gaudeix.

Com també gaudeix, d’una manera ben diferent, un altre venedor de cupons, de setanta-vuit anys, nascut, com ell diu amb orgull, a Jerez de la Frontera, i batejat en el mateix lloc on van batejar Lola Flores. Aquesta persona sempre té una broma a punt amb tots els venedors del mercat, i també amb mi. No deixa l’ocasió de dir-me alguna cosa ocorrent sempre que es creua amb mi pel passadís. De vegades he plorat de riure davant de les seves performances, que és com els antropòlegs anomenem les escenificacions gairebé teatrals que les persones i/o grups realitzen en l’espai públic. Pocs cops he rigut tant, i de manera tan sana, sincerament…

Una altra persona elevada a la categoria de personatge (en el millor dels sentits) és Lola, una dona catalogada pels venedors «com de la família». Cada dia hi entra a les 7.45 h. Els dissabtes porta sempre un entrepà de truita de patates a una fruitera, i els dilluns el que li porta és pa de pessic. «Si no vingués cada dia, la trobaríem molt a faltar. Sabem que són les 9 del matí no perquè mirem el rellotge, sinó perquè marxa…», reflexiona la venedora de la fruita.

114

En una altra plaça, cada dissabte, a les 14.15-14.30 h, passen persones que recullen fruita i verdura sobrant, així com peix, per als necessitats. Són d’una església evangè-lica. Vaig parlar amb el que organitzava la recol·lecta, un equatorià membre de l’es-glésia esmentada, i una persona nadiua del municipi que vivia en aquell centre d’acollida de persones amb greus dificultats econòmiques. Tota una lliçó: un «nou-vingut» exercint l’acollida a un «autòcton». El futur no pot ser altra cosa que això: ajut mutu. I el mercat ens ho demostra a diari.

Un noi okupa es posa davant d’una parada de carn i la responsable de la botiga li dóna una bossa. Em comenta que ell sol venir abans de tancar el mercat, i li dóna «un poco de recortes, de embutido…». Segons diu ella, es tracta d’una comunicació gestual: «Llega, se queda allí en la esquina de la parada, me mira, se ríe…».

L’avi del mercat

Quan encara no són les 7.45 del matí, veig com un senyor d’uns vuitanta anys llargs està assegut en una cadira propera a la carnisseria. Sembla com si hagués aparegut de sobte, caigut d’algun lloc o germinat des del terra. És allà, amb un semblant tran-quil, com si tot el que passés al seu voltant (moviment continuat d’obertura del mercat) no l’afectés. Les venedores de la carnisseria es dirigeixen a mi i em diuen: «Aquest senyor és l’avi del mercat… També li diem el abuelo… Sempre ve a la mateixa hora, tots els dies». No em puc estar de fer una foto des de lluny, però tot i que està calmat i tranquil, s’ha adonat del flaix, i em diu amb veu una mica alta: «Ahora que me has hecho la foto, ya no podrás hacer ninguna más, la cámara se te habrá quedao inser-vible». Em dirigeixo a parlar amb ell i em comenta que és nascut a Torrepacheco (Múrcia), «pero llevo en Cataluña 66 años, más años que Pujol…», la qual cosa em fa afirmar «entonces, se puede decir que es usted catalán», i ell em replica alçant la veu i obrint els ulls, amb el to d’algú que fa rectificar un altre perquè creu que no l’ha entès bé o no s’ha explicat amb claredat: «¡¡No, no!!, catalán no soy, soy murciano. Pero llevo aquí muchísimos años… Primero viví en San Roque, en Badalona, después en Sant Vicenç dels Horts, y ahora aquí desde hace seis años». Acte seguit, dirigeix la mirada cap a les paradistes de la carnisseria i diu en to alt i ferm, però amb un vernís d’ironia ben notòria: «Quiero un higadico… Si no lo tienes, lo pintas, pero yo lo quiero».

El noi dels encàrrecs del mercat

Miguel és una persona que exerceix de noi dels encàrrecs al mercat. Va en cadira de rodes, i busca canvi, compra una bombeta, va al banc… És una d’aquelles persones de la frontera que estan dins i fora d’un sistema, en aquest cas del mercat. Persones que amb la seva presència certifiquen la continuïtat d’una institució més enllà dels canvis i del pas dels dies. Rep recompenses simbòliques a canvi de la seva feina: bacallà, menjar preparat, etc. I se sent útil, essencialment perquè n’és, d’útil. Útil per exercir aquestes petites però imprescindibles feines, i útil per pensar. Un cop t’acos-

115

tumes a la seva presència, l’assimiles directament al mercat. En forma part constitutiva. Abans que ell fos el noi dels encàrrecs n’hi havia un altre, en Galí, que va morir fa un temps… «Com se’l troba a faltar, oi? Se’l troba a faltar, a en Galí…», diu un paradista tot dirigint-se a la resta dels que estan implicats en la conversa. Els seus rostres reflec-teixen clarament que sí que se’l troba a faltar, i molt. Assenteixen amb el cap amb un gest entre trist i resignat, guarnit amb un somriure melancòlic. Segur que en aquells moments s’estan recordant del Galí. I si és així, no està pas del tot mort.

116

La màgia del mercat

Humor i vida

L’humor està molt present al món dels mercats. Molt. Moltíssim… I és una gran sort.

Per humor s’hauria d’entendre la capacitat, plenament humana, potser únicament humana, de comunicació simbòlica mitjançant paraules i/o gestos que, en darrera instància, constitueix una arma contra l’angoixa i una protecció davant de l’angúnia per la finitud de l’existència. Una eina que empra la paradoxa davant la convicció, secreta o explícita, que totes i tots tindrem el mateix final. Potser l’humor és el motor del conjunt de funcions que resisteixen la mort. La vida és tràgica: demanem que, com a mínim, no sigui avorrida.

L’humor, en aquest àmbit més diguem-ne «filosòfic» o «metafísic», és un argument emprat pels humans a l’hora de justificar que la vida val la pena ser viscuda i, si pot ser, viscuda minut a minut, amb plenitud. As mercats trobem, ben sovint, un gran combustible en forma d’humor. Com a observador extern, una de les coses que més em cridaren l’atenció de la vida quotidiana de la plaça és el seu elevat nombre de ria-llades, somriures, bromes, ironies, sarcasmes i interaccions hilarants. Això és un fet que cal remarcar en una societat com la nostra, cada cop més grisa i taciturna. El mercat contrasta, i molt, amb força d’altres indrets on la seriositat, gairebé diria que la pena, la tristesa, la seriositat lànguida, semblen la norma. Així, durant els meus des-plaçaments cap als diversos mercats que he visitat, m’he vist aclaparat per vagons de tren i de metro on semblava regnar una tristor i un desànim profundíssims.

Res a veure amb la vitalitat dionisíaca, l’alegria, de moltes situacions viscudes als mer-cats. Per contrast, això encara resulta més evident i remarcable. I potser em repeteixo, però ho tornaré a dir: als mercats, com a tot arreu, hi ha de tot. Evidentment! Però als fets em remeto: també pel que fa a l’humor els mercats són catalogables com a dipò-sits de sociabilitat.

I l’humor és molt més important i seriós del que sembla. A banda que està més que demostrat l’efecte positiu que té en l’organisme humà, l’humor és un excel·lent lubricant social, potser el millor. Ajuda a la comunicació, la integració, la convivència. Per ser efectiu, l’humor ha de ser viscut per, com a mínim, dues persones. És en l’esfera social on l’humor funciona a ple rendiment, subratllant, de manera rotunda, que els que som aquí i ara formem molt més que una mera suma d’individus. Vàlvula d’escapament, benzina contra l’angúnia, eina a utilitzar per recordar que el que ens uneix no és pas compartir un únic sentiment, sinó sentir el mateix. Que és moltíssim…

117

Vegem alguns breus exemples sobre què en diuen alguns dels protagonistes sobre aquest component dionisíac del mercat:

—«Aquí en la plaza me lo paso muy bien. Me río, me divierto…» (Paradista xarcuteria)

—«El mercat és divertit, molt divertit.» (Paradista bacallaneria)

—«Hay que ser feliz y reírse, que las penas ya vienen solas.» (Venedora botiga d’avi-ram)

—«El mercat és una alegria.» (Peixatera)

—«Hay que reírse, que después nos moriremos y no nos llevaremos nada.» (Sheila, botiga de pernils)

La meva presència, cal remarcar-ho, va galvanitzar, és a dir, va incrementar encara més, les situacions humorístiques. El fet que em passés hores i hores apuntant com-pulsivament amb el llapis en el meu quadern de notes em va convertir en part del mercat i, evidentment, en punt d’atracció. Així, en una de les places, un client es va dirigir a mi des de lluny, senyalant un paradista d’una fruiteria, i em va dir: «Jove! Apunti que aquest senyor m’estafa cada dia. Apunti, apunti!».

Minuts després, a pocs metres d’allà, una parella de xinesos, home i dona, d’uns cin-quanta anys, interaccionaven amb un carnisser. Ella començà a marxar i se separà uns metres de la parada, mentre el seu marit incrementava la intensitat de la conversa amb el carnisser. Tots dos s’adonaren de la meva presència, però continuaren discu-tint. Una discussió farcida de rialles (no pas de riallades), amb retrets constants en clau d’humor i gesticulacions exagerades, tant per part del venedor com, sobretot, per part del client:

«A ver si la carne que me das mañana es buena, porque la otra no valía nada. Tacaño, que eres un tacaño y traes siempre la más mala porque te sale barata» —deia l’usuari, inclinant-se cap al venedor, el qual somreia àmpliament mentre cridava—: «Venga, venga, aquí tienes calidad, de lo mejorcito». «¡Anda ya!» —li retreu el client—. «No te quejes, que el perejil te lo doy gratis» —respon el venedor—. «¡Normal, no te voy a pagar el perejil! ¿no?» —argumenta el client, a la qual cosa replica el paradista—: «Pues el perejil en Madrid sí que lo cobran». «¡Claro que te lo cobran a tí... porque eres feo!» —conclou l’usuari abans de marxar, mentre la seva dona no deixa de riure i em mira de tant en tant amb complicitat—. «Quin xou que heu muntat, al començament pen-sava que estàveu discutint de debò!» —vaig comentar al carnisser—. «Ui, és que ell i jo sempre estem així. Sempre estem en un tira y afloja».

En una polleria, la venedora que està preparant el gènere per a una clienta li pregunta: «¿Quieres la cresta?» —I rep aquesta resposta—: «¿Para qué? ¿Para disfrazarme?».

El propietari d’una xarcuteria atén una clienta i li diu: «Rosa, ¿es para ti, no? Bueno, pues entonces te pongo el más malo».

Mentre entrevistava les venedores d’una xarcuteria, arriba un senyor gran, s’atura de sobte davant de la parada, i diu amb la vehemència d’algú que anuncia una cosa important: «La una y cuarto». Paradistes, clients i jo mateix ens mirem mútuament i encerto a dir: «La una y cuarto, y sereno…», tractant de fer una gràcia parafrasejant

118

les frases dels antics serenos. Vaig aconseguir aixecar somriures i alguna riallada, tot i que tampoc va ser una ocurrència gaire divertida. Més divertida fou l’explicació que donà el client per justificar la seva frase, aparentment mancada de sentit: «Es que como ellas dicen que yo siempre vengo tarde… Pues hoy no, hoy no vengo tarde.». I una de les venedores em comenta: «És veritat, ell sempre arriba a les dues i pico, i quan el veiem sempre diem, “guaita, ja és l’hora de plegar”».

El venedor d’una peixateria interacciona amb una usuària de procedència magribina, jove, amb un infant al cotxet: «¿Sabes qué?, te haré una letra, ya me la pagarás a plazos», ella somriu amb ganes, mentre que ell surt de la parada, li dóna un copet afectuós a l’esquena i li diu coses al nadó.

El president d’un mercat em comenta una hilarant situació viscuda feia poc amb un noi d’onze o dotze anys que li digué: «Dice mi padre que me dés seis monaguillos». «¿Qué?» —replicà ell—. «¿Cómo que monaguillos? ¿No será que quiere seis cape-llanes?» —A la qual cosa el noiet respongué amb gest despreocupat, com si no anés amb ell—: «Bueno, sí, eso, eso que tú has dicho, sí». Mentre se m’explicava aquesta anècdota, estava esperant el dinar i prenia apunts en el quadern de notes. Em van servir uns callos, i un dels venedors em va dir, en evident to de broma: «Uy, ¿vas a comerte eso? ¡Pero si cuando yo empecé a trabajar ya estaban aquí esos callos!».

«Aquí t’ho passes de conya, no t’avorreixes gens, no!», em comenta el cambrer del bar d’un mercat després d’imitar el famós ball de John Travolta amb Uma Thurman a la pel·lícula Pulp Fiction. En aquell moment, un client que marxa m’estreny amb força l’espatlla, em pica l’ullet, i li diu al cambrer: «Eres más feo que pegarle a un padre con la escobilla del wáter». El cambrer anava a replicar-li però es va contagiar de les meves riallades, igual que algunes clientes pròximes al lloc on passà l’escena, i tot plegat es diluí de la millor manera possible: rient.

Un altre contagi de riallades fou provocat, involuntàriament, per la venedora d’una polleria. Una clienta la saludà dient-li chati. Jo estava a menys d’un metre de la vene-dora, prenent notes en el meu quadern (per variar), i vaig sentir perfectament com ella deia per a si mateixa, en veu baixa: «¿Chati? Chati, me llama… ¿Chati yo? ¡Pero si hay una lluvia de gafas y me las quedo todas!...». Un cop s’adonà que jo havia sentit la seva reflexió, i mentre em veia rient amb ganes (atraient l’atenció de les clientes, que des-coneixien la raó de la meva hilaritat), em va dir, seriosa però, en el fons, divertida: «Pero… ¿no ves la nariz que tengo, la tocha que tengo?... Y la tía va y me llama chati».

Minuts després, mentre estic en una altra zona del mercat, la mateixa paradista passa per darrera meu i m’estira el cabell, que porto recollit amb una cua. Quan m’adono que ha estat ella, la persegueixo en broma per fer-li el mateix, i ella accelera la marxa. Ha entrat en un lloc que interpreto (sense reflexionar) que és un habitacle on hi ha una petita font on els paradistes renten els estris. Però no! Es tracta d’un mercat molt gran, i tot i que el lloc on estava s’assemblava molt al que comento, em trobava precisament a la banda oposada. Resulta que la venedora a la qual perseguia ha entrat al lavabo de dones, i pel passadís hi ha diverses venedores que entren i surten. Per sort, m’adono a temps del meu error, tot i que no el suficient, ja que una d’elles em reconeix i, estra-

119

nyada i sorpresa per la meva presència, diu en veu alta: «Anda!... Què fa aquí el del llibre?».

Estic parlant amb la venedora d’una parada de fruita i passa per davant una paradista dels Encants del mercat. Alçant la veu, li diu: «Hola, Huevo Kinder!!!». La fruitera, des-prés d’unes mil·lèsimes de segon, respon amb un somriure de bat a bat i posant-se els punys als malucs: «Hola, Kinder Joy!!!». Sense que jo obrís la boca (la meva cara mostrava plenament les ganes de saber el perquè de tot plegat), em va explicar el següent: «Sempre ens saludem així… Tot ve del fet que ens dèiem huevo una a l’altra, perquè totes dues ens diem Eva…». Curiosa transformació, d’Eva a huevo...

Una paradista peixateria li diu a un usuari que passa per davant: «Adiós Paco, her-moso… Te acompaño en el sentimiento…», a la qual cosa el client respon fent que no amb el cap: «Mira que eres mala…».

Un client li diu a una fruitera, amb gest de seriositat fingida: «Nena, ponme meloco-tones de Calandria». —Ella el corregeix—: «Serà de Calanda». —I ell contesta, posant-se ben ferm i amb el cap alçat—: «Serán de donde yo diga… Y ponme también hígados» —va dir el client tot assenyalant les figues.

En una carnisseria, una clienta fa broma amb el venedor: «Mira, és que el meu marit vol el tall de la carn així de finet, què hi farem…». «Res, si em tallo pagarà ell l’assegu-rança.» Riuen tots dos, i el paradista continua parlant: «Bé, bé… el que calgui dona, el que calgui…».

La dependenta d’una drogueria em comenta, tot rient: «Mira, aquí sempre intentem estar bé i si, a més, hi ha poca feina, com un dimarts a la tarda, doncs ja saps… se li ha de donar a la sin hueso, que diuen… Ha, ha, haaaa!!!».

Parlant amb les joves venedores d’una fruiteria, una d’elles saluda una clienta d’uns setanta anys: «Què passa, guapa?». —I la resposta de la clienta, fingint seriositat, és contundent—: «A mí no me pasa ná… ¿qué me tiene que pasar?». Aleshores la senyora em mira i somriu, tot fent-me l’ullet i continuant la conversa en to teatralment seriós amb la venedora. Uns segons més tard, la propietària de la parada li diu a una de les venedores, fent referència a la meva persona: «Ei, no me lo asustes…¿eh? No me lo asustes…». La meva cara indica ingenuïtat, pel que veig. I potser no van errades… Miro una altra paradista i, sense que jo li pregunti res, em comenta: «Hay días en que este mercado parece el camarote de los hermanos Marx. Te ríes mucho aquí, mucho…».

Minuts després, tot parlant amb el venedor d’una xarcuteria, una dona amb marcat accent gallec li demanà un producte tot justificant (com sol passar) la seva compra: «Es que me voy a Mataró en tren, y así por el camino me como el queso, que tengo un hambre». «Perfecto, señora, ahora mismo se lo corto, mire, mire…» —contesta el venedor—. «Hay que bien, qué maravilloso…» —diu ella—. «¡Bah! no es para tanto, ya le digo. Eso es que me ha pillado usted en un buen día, aún no he hablado con mi suegra».

Un venedor d’una bacallaneria surt i, passant entre mig dels clients, arriba al bar de davant i agafa una tapa mirant al cambrer. No cal dir res, està ben clar que, quan calgui,

120

l’hi pagarà. El paradista bufa la tapa mentre torna a la botiga, i el cambrer li diu: «No bufis, que no està calenta!». «Ja ho sé que no està calenta, la tapa!», diu el venedor detenint la seva marxa i girant-se cap a la barra. I afegeix: «Bufo per treure-li la pols que té!». Els clients dels voltants es fan mirades còmplices, tot rient, i el cambrer es gira fent que no amb el cap i accionant la màquina del cafè. Tots continuen les activi-tats després d’aquest parèntesi.

En una peixateria, la paradista, ben ufana, ensenya una immens lluç a una jove clienta. No es diuen res l’una a l’altra, però és evident que la venedora li mostra aquesta gegan-tina menja perquè la usuària reflexioni sobre la possibilitat d’adquirir-la. No reflexiona gairebé ni mig segon, i diu amb to d’obvietat: «Sí, home! Ni que fóssim dotze per dinar!...».

El propietari d’una xarcuteria em comenta que «el mercado es lo mejor que hay. Aquí nos reimos, aquí hay ambiente». Un parell d’hores després, passa pel passadís on estic parlant amb dues venedores, i una d’aquestes li diu: «Eh, que tienes allí a una señora esperando…», referint-se a fetl que, en efecte, una senyora d’uns setanta anys estava a peu dret davant de la seva parada. «No, no, no es una señora… Es mi madre…» Davant les riallades dels presents per les connotacions inconscients de la frase, ell somrigué i digué: «La tengo de guardiana mientras voy al lavabo. Me hace de guar-diana».

Una veterana venedora de pollastre de la que ja hem parlat breument abans, nascuda a Almeria i denominada per les seves veïnes com La Pantojilla exclama al bell mig d’una conversa que mantinc en una carnisseria propera: «Rosa, mira… ¡Julián Muñoz!». Els lectors s’hauran pogut imaginar que qui havia arribat a la parada era el marit de la venedora, és a dir, de La Pantojilla. La hilaritat fou general entre tots els que estàvem implicats en la conversa, i la cara d’estupefacció de l’home era ben evident, ja que no entenia ni el qualificatiu rebut ni, encara menys, les riallades de persones que, com jo, ell no havia vist en la seva vida. No les havia vist, però som al mercat. Per tant, no importa gens. De fet, un cop recobrat el gest normalitzat després d’estar diversos segons amb la boca oberta, dret i immòbil com un estaquirot, en Julián Muñoz es va dirigir a mi dient: «Ojalá fuese Julián Muñoz…». La seva cara era de resignació. Exercint d’antropòleg, vaig preguntar-li pel seu lloc d’origen, ja que el seu accent era marcada-ment andalús: «Yo soy de Cazorla, pero llevo aquí más años que la puerta del mer-cado…». Segons després, més aviat mil·lèsimes de segons després, una paradista entrà en la conversa reprenent la sentència que ell havia proclamat poc abans: «¿Pero que dices? ¿Cómo que ojalá fueses Julián Muñoz? ¿Te gustaría estar en la cárcel?». Aleshores es dirigí a la venedora mirant-me també a mi amb ràpides rotacions del coll, i tot agafant-me amb força del braç (amb molta força), va deixar anar la frase següent abans de marxar fent un petó a l’aire dirigit a la seva dona i a la resta de la concur-rència: «De la cárcel se sale, de la miseria no…».

Una venedora d’una botiga de pollastre fa referència a una veïna d’una xarcuteria pro-pera, i m’esmenta que li ha posat un renom: «Yo la llamo Charo Tous… La Tous, la llamo yo…». «Y eso de Tous, ¿por qué?» —pregunto jo, estranyat—. «Porque es un poco pija». Quan anoto el que em comenta en el quadern, la mateixa paradista crida

121

ben fort Wachifori!, dirigint-se a una altra venedora. És el seu crit de guerra. Un mot que no vol dir res i, per tant, pot dir qualsevol cosa. De fet, quan li pregunto què vol dir aquesta paraula, la seva resposta fou contundent: «¿Que qué es wachifori? Pues eso: wachifori…». Més clar, l’aigua.

Segons després, una altra venedora passa per davant de la parada i em diu, tot asse-nyalant una de les dues dependentes de la pollestraire: «Ésta es mala». La resposta de l’acusada fou contundent: «Qué va. Yo soy la reina del mercado». «Baixa, modesta, baixa», li dic, certament atrapat dins la interacció sarcàstica tot i que em trobo recolzat en una parada propera, la propietària de la qual tracta de parlar amb una de les vene-dores de la polleria, que ha baixat un moment al passadís. Per tractar d’obrir la con-versa, li posa la mà a l’espatlla, cosa que fa que l’altra venedora es giri com un llamp. Tot seguit actua com si estigués enfadada (teatralment, és clar), i li dóna un fort cop al palmell de la mà tot dient: «Tú y yo hemos partido peras». Davant les meves mostres d’hilaritat se’m queda mirant, ben seriosa, i em diu: «Y tú, menos reirte». Aleshores se li acudeix ficar-me de ple en la performance satírica, per a major vergonya meva: «Mira, aquesta tarda a les set arriba el peix de platja, com cada divendres. I es posa tot a petar, és un espectacle. Vine tu i fes un strip tease, estarà molt bé». Novament la sang em pujà a les orelles mentre em trobava submergit en l’atmosfera irònica que jo mateix, inconscientment, havia contribuït a formar.

Una venedora transita pel passadís i camina davant de la parada dels menuts, on despatxa una noia jove, a la qual deixa anar la perla següent: «¡¡Pero qué fea que eres…!!». L’altra es gira, somriu amb cara de sorpresa, i li diu: «¿Qué dices? ¿Te has mirado al espejo?». Acte seguit, fa l’ullet a les clientes i continua servint… Amb aquesta simple conversa al bell mig d’un dissabte ple de feina, totes dues venedores han remarcat el seu vincle social. Una breu conversa, sarcàstica, amb «insults» irò-nics, posa un parèntesi en un matí d’activitat frenètica. I totes dues ho agraeixen…

Alguna cosa semblant passa en un altre moment i dia, quan una peixatera crida: «¿Quién es ahora?», i un dependent que passa per davant exclama: «¡¡¡Yo, yo…!!!». La venedora riu tot fingint que està enfadada, i li diu: «La leche que has mamao… ya te vale». La funció d’aquest breu acte de comunicació és, per als dos venedors, reafirmar que estan allà, que hi són presents, que el lligam continua. Per als clients, representa la confirmació que són al mercat, on l’ètica que regna és fluida i oberta.

Sense deixar l’àmbit de les peixateries, en una altra es produeix una interacció distesa entre una venedora i una clienta, gitana i paisana seva (de Granada, en concret). Quan la paradista retorna el canvi i la clienta està a punt d’agafar-lo, li tanca la mà, estre-nyent-la amb força, i l’hi reté tot estirant-la cap a dins de la botiga. Tothom riu, i entre riallades, la clienta encerta a dir: «No me líes, no me líes…». Tothom es relaxa. I es nota…

Una peixatera d’uns seixanta anys em mira i exclama en veu forta, perquè tothom la pugui sentir: «Tú solo hablas con las pescateras jóvenes…». Faig un gest de desapro-vació, somrient, i dient: «Dona, això no és cert… el que passa és que la majoria són molt joves, però parlo amb totes vosaltres». Ella fa que no amb el cap mentre posa el

122

peix a la balança, i insisteix: «Que no me vas a convencer, tengo muchos tiros dados». Clientes i paradistes irrompen en grans riallades i acoto el cap, vençut per la ràpida dialèctica de la venedora. Qualsevol cosa que digui serà en va.

Un client pregunta una peixatera: «¿Hay navajas?». És tard, el client n’és conscient, i per això la seva pregunta ha estat gairebé retòrica, en veu baixa i tement una resposta negativa. I així és. Però no obté un «no» eixut, sinó una resposta millor: «Pues no, ya se han acabado... Hoy en vez de navajas vas a tener que usar un cuchillo… Pero mira, hay cañaíllas…».

En una altra peixateria, una venedora fa broma amb un client, i li diu un preu molt més alt del que marca realment la balança. La relació irònica va in crescendo, i augmentar a mesura que s’incrementen les riallades de la resta de la clientela, les mentides pie-toses de les venedores, i la irritació fingida del client. És com una espiral que no deixa de pujar i d’acumular hilaritat al seu voltant. Tot plegat acaba amb crits afectuosos i amb un bon desplegament d’adrenalina per part de tothom. Alguna clienta llagrimeja pel riure sostingut durant tants segons. Risoteràpia, en diuen d’això. La millor medecina.

El propietari d’una botiga de pesca salada m’esmentà una nota d’humor diguem-ne que fortament dionisíaca, regada amb licor, per entendre’ns: «Fa tres anys, un Nadal, ens vam ajuntar a l’hora de plegar unes quinze persones al bar del mercat, i devien ser sobre les 15 hores quan vam arribar-hi. Vam sortir cap a casa a les 20 h amb un pelo-tazo de cal Déu…». I és que al Nadal, tot s’hi val, oi?

Una parella de magribins, d’uns seixanta anys, estan triant peix. Ell comença a dir-li a la venedora que li posi gambes, escamarlans i cigales, tot assenyalant-les. Un cop a la balança, la venedora diu: «¿Ya está?», i ell respon alçant el palmell de la mà cap a dalt en inequívoc senyal que en volia més, tot retorçant el cos movent-se cap a un cantó, posant-se les mans rere l’esquena en gest de satisfacció, i amb un gens dissi-mulat somriure. Com que estic a pocs metres i teòricament immers en la mateixa interacció, em mira de reüll i em pica l’ullet en clara expressió de complicitat. La seva dona el mira de lluny, i la paradista intervé en la comunicació no verbal amb la frase següent: «Tranquila, mujer, que paga él…». Hi ha somriures generalitzats dels tres pro-tagonistes de l’escena i també de clients que són a prop. Ell no diu res, acota el cap i fa un somriure irònic, mentre la seva dona, a distància, li diu a la paradista (i, indirec-tament, a tothom que era present en aquesta escena): «Él tiene mucho dinero, es rico… ¿No ves lo gordo que está?..».

En una parada de carn, una clienta fa el gest de dir que pari a la venedora que li posa el gènere a la balança, tot dient. «Ya está, niña…», a la qual cosa la paradista respon: «Ay… repíteme eso de niña, que me gusta mucho».

Segons em van comentar les paradistes, quan fan sortejos «el primer número que sempre agafen és el 69. Sempre…». Em pregunto per què deu ser.

Són les 14.40 h i encara hi ha gent comprant peix. Gairebé tres quarts d’hora abans qualsevol gran superfície ja estaria tancada… Comento aquesta evidència i, un cop al bar, a punt que el rellotge senyali les tres de la tarda, em diu un client d’uns 65 anys:

123

«Mira la hora que es…Al final nos vamos a quedar encerrados aquí», i esclata a riure, bé, esclatem tots dos a riure, mirant l’encarregat del bar que, pendent de la conversa, ens diu: «Uy, aún falta para cerrar, no os quedaréis aquí encerrados, no. Además, si os quedáis aquí encerrados todo el fin de semana, el lunes ya no quedará whisky». I no va del tot desencaminat, sincerament.

En una polleria, mentre estic prenent notes, observo de reüll com les dues depen-dentes fan broma entre elles aprofitant que, apropant-se l’hora del tancament, no hi ha clientela. Fingeixen una petita agressió mútua i es donen petits copets a les coste-lles, saltant. «Ep!», els dic unint-me a l’escena fent, també, broma, «no us baralleu, que ho escriuré al llibre!». Totes dues riuen, i em comenten que en moments de pausa fins i tot es mosseguen mútuament per fer-se la punyeta, «però ho fem en plan conya, ens portem molt bé, com germanes…» i, un cop dit això, s’abracen ben fort sense deixar de mirar-me.

Minuts després, mentre parlo amb els propietaris del bar, una dependenta d’una car-nisseria esbronca un noi que està dinant a la barra. Li recrimina que comenci a baixar ja el gènere, que és tard, i que és un gandul. Resulta que aquest noi és el seu cap, el seu jefe, com ella em fa saber. Al mercat hi ha algunes jerarquies (i a on no?), però molt laminades per relacions horitzontals que, com passa en aquest cas, travessen i arti-culen les vinculacions més verticals.

En el mateix bar, en un altre dia i moment, una de les cambreres em va mencionar la M., la noia encarregada del forn de pa, i digué el següent: «La M. és molt de la broma, molt… És molt de mercat».

Després que hagués fet una foto a unes paradistes, una clienta em mira, em pica l’ullet i diu en veu ben alta, assegurant-se que la sentirà tothom: «¿No se te ha roto la cámara cuando has hecho la foto?». Poc després, passa un usuari d’uns setanta anys per davant de la carnisseria i, sense comprar cap producte, comença a fer broma amb les paradistes.

Un client també d’una certa edat passa per davant d’una peixateria i diu en veu alta i en to ascendent: «Què tal estan les nenes…?», i una de les venedores diu, tot gesti-culant movent les espatlles i el cap i posant-se la mà a la cintura. «Ui! Quina alegria sentir això!»

S’atansen a una carnisseria una dona d’uns quaranta anys acompanyada de la seva filla, una nena de deu anys, callada, pacient i una mica tímida. Són de Barcelona i sempre vénen al mercat a comprar quan pugen el cap de setmana. I em comenta: «Són molt simpàtiques, sempre ho són, no només perquè estiguis tu aquí fent això del llibre, eh? Són genials… Sempre riem, sempre!». Aleshores miro la seva filla i li pre-gunto: »Tu també rius?», i em diu, amb somriure vergonyós i a mitja veu, mentre es recolza a la parada, posa un peu a sobre de l’altre i rota la seva pelvis sense parar: «És clar…». Una mica després, un client, andalús, amb barret i bastó, ben viu en el caminar, reparteix caramels entre les dependentes. En adonar-se que no perdo detall de l’es-cena, me n’ofereix. Com que declino (educadament) d’agafar-ne cap, em diu: «¡Peor pa ti!», davant les riallades de les clientes que estaven al nostre voltant.

124

L’encarregat de la rostisseria entra dins de la parada del forn de pa i fa broma amb una venedora de mitjana edat, agafant-la per les espatlles i sacsejant-la mentre fa una veu com d’estar recriminant-li alguna cosa mentre ella riu amb ganes, amb un riure que sembla que li surti directament de la panxa.

El noi marroquí que treballa a la mateixa rostisseria ha fet una pausa i s’està menjant un entrepà. Al passadís, just a l’altra banda del vidre que rodeja l’obrador de la rostis-seria, passa un senyor d’uns vuitanta anys, de cabell blanc, d’esquena arquejada però cames força àgils i moviments ràpids. Pica al vidre i fa broma amb el noi que és a dins, sense parlar, només gesticulant, fent com si mengés i assenyalant l’entrepà. Els dos somriuen i se saluden. Aquest home gran apareix en una altra part d’aquest llibre: és el que demana pollastre a l’ast cada dissabte des de fa 23 anys… Quan estava espe-rant que li donessin el de sempre (i mai millor dit), va fer broma amb el paradista i amb un altre senyor gran de la seva edat, amb el qual va dur a terme davant meu una veri-table performance consistent a simular que estaven esbatussant-se entre ells, amb crits de fingida seriositat i amenaces purament efectistes: «Que et va parir…! Et fotré una hòstia que veuràs!».

En una altra mercat, una paradista d’una polleria comença a criticar la d’una botiga de conserves situada a pocs metres: «Cállate mangasverdes, marisabidilla, que lo sabes todo…». En una altra plaça, vaig sentir el següent en llavis d’un carnisser: «Nena, como este chico lo apunta todo en la libreta, dile que para ti estar en el mercado es como tener un orgasmo. Venga, díselo…».

En un mercat exterior, un paradista magribí ofereix figues de moro a una clienta andalusa, comentant-li alguna cosa, i ella diu en veu alta: «Sí, sé lo que es, higos chumbos, ya lo sé». El venedor respongué somrient fent un gest que reproduïa ine-quívocament, però sense ésser massa explícit, l’acte d’anar de ventre, al mateix temps que assenyalava amb els dits les figues i feia que no amb el cap. És obvi que feia referència a llurs propietats beneficioses contra les diarrees, però no va con-vèncer pas la clienta perquè n’adquirís. Bon senyal, pel que fa a la salut intestinal de la senyora.

En una altra plaça, una noia de la parada de les pastes em fa saber les contínues rela-cions de broma amb la parada que té a pocs metres: «Fem molta broma amb la dels llegums, perquè som veïnes i som de la broma, ja m’entens. Ens diem “bruixa!!!” quan passem pel davant». Més tard, també fa declaracions en to de broma dirigint-se als clients: «Aquí a Vilafranca són més pesats… Arriben per la porta i ja t’estan atxut-xant…».

Després de fer una fotografia on també ha sortit un senyor gran, aquest em mira, es dirigeix a la dependenta marroquina de la fruiteria i li diu: «Pásame un cuchillo…» amb to d’indignació clarament fingida, seguit d’un dissimulat somriure correspost per la dependenta i per aquest que escriu. En una altra ocasió, m’adono que l’encarregat d’un bar de mercat parla sovint amb els clients sobre el menjar que serveix, i també ho fa en aquest cas amb una venedora, la qual respon així a una frase que no he reeixit a sentir del tot bé: «Ai, això no m’ho has dit abans!», i ell contraataca tot dient: «Pues

125

t’ho dic ara!: parezco vuestro padre y vuestra madre juntos…», i un cop dit això, em llança una mirada còmplice.

En un altre mercat, A. el del bar, com molts anomenen l’encarregat de l’establiment, es dirigí en to burlesc a un client, dient «aquí en el mercado dejan entrar a cualquiera». El client li dirigí una mirada d’ira fingida, que fou corresposta amb un «a mí no me mires mal que te pego un puñetazo que te enderezo pronto…», frase davant la qual el client reaccionà recolzant-se a la barra i aixecant el puny en actitud falsament amenaçant que desembocà en un somriure i generà les riallades d’altres usuaris del bar. Segons després, un client molt alt i de notable força física (si més no, a simple vista) s’acosta a la barra sense dir res, mirant fixament a l’encarregat i allargant-li la mà. En estrè-nyer-la, aquest estira amb força i l’altre correspon amb una estirada similar. Un altre cop es tracta d’una gesticulació humorística que lubrica la vinculació entre els pre-sents.

Novament en un bar del mercat sóc testimoni d’una altra conversa irònica. El cambrer interactua amb un venedor que hi pren una cervesa: «¡¡Cómo sois los maños!! ¡Desde que habéis hecho la Expo no sé lo que os creéis!». Tot just dir la frase, el cambrer mira un altre client del bar, també paradista, i li pica l’ullet, amb un somriure dissimulat rere un rostre suposadament indignat… Acte seguit, un client interactua amb el cam-brer, també en to humorístic tot i que la situació no és massa positiva en el cas del client: «Estoy en el paro, pero, ¿sabes qué? Espero que no me llamen hasta después del verano». El cambrer li respon: «Qué morro que tienes…», a la qual cosa el client respon: «¡Sí!... y tanto», al mateix temps que arqueja el cos a l’hora de canviar de cama per recolzar-se a la barra del bar, en un gest que denota despreocupació i resignació.

Aquestes converses confirmen que el bar és emprat pels paradistes com un lloc de recés, darrere del teló de l’escenari del mercat. Un lloc on descansar, agafar forces, relacionar-se amb altres venedors i clients.

Poc després, en el mateix establiment, una persona gran amb aspecte demacrat marxa del bar un cop s’ha pres la consumició, excusant-se que no té diners per pagar. El cambrer li diu, amb una expressió de cansament i de resignació, que és el tretzè cop que deixa de pagar. Amb entonació sarcàstica i fent una lleu ganyota d’aprovació, el client marxa tot dient: «Buen número…».

Guantánamo és «pastel»19

D., el cambrer d’un bar del mercat, i un dels tres treballadors que efectua serveis ambulants als paradistes, m’explicà amb un profund to de broma i emprant una tècnica corporal plena de detalls, el suposat maltractament psicològic, o mobbing, al qual el

19. En el llenguatge emprat per molts joves catalans, pastel fa referència a quelcom inconsistent, des-cafeïnat, fluix, sense substància…

126

sotmetien els propietaris del bar on treballava. Tot i que D. es dirigia a mi, l’auditori era molt més ampli, i incloïa venedors veïns, usuaris, clients del bar i… els seus dos pro-pietaris:

«Això de Guantánamo és pastel al costat del que em fan aquests dos (fa un gest amb el cap assenyalant cap a la barra del bar). No te’n riguis, no… va en sèrio. Guantánamo és pastel, pastel, tio… Ja et dic: a mi m’envien a Guantánamo i em semblaria un bal-neari…». Els seus dos jefes (com ell els anomena) se’l miren i em miren. Ella, amb un somriure de resignació teatralitzada. Ell, somrient àmpliament, movent el cap de dalt a baix i dient en veu baixa: «Ja et val, ja et val…». Molt a prop meu escolta les disqui-sicions d’en D. un venedor de cupons amb qui té una empatia notòria. El venedor riu sorollosament mentre el sent, i també riu amb força cada cop que sent les meves riallades. Precisament la relació positiva d’aquest venedor de cupons i aquest cambrer representa de forma paradigmàtica un fet constatable: el mercat és un lloc neutre d’encontre i d’interacció entre persones no només tangencialment diferents, sinó incompatibles. En un altre apartat del llibre n’he parlat amb més profunditat, incidint en el fet que, dins del mercat, són amics íntims tot i que les seves ideologies siguin completament oposades.

Afegiré, per acabar aquesta mostra d’humor, una descripció de les gesticulacions d’en D., ja que ajudarà els lectors a conèixer millor la forma com aquest va expressar les seves paraules: movia els malucs de forma ràpida al mateix temps que girava la cintura mirant a diversos llocs (a interlocutors i a usuaris que transitaven per allà), rotant el coll de forma brusca cap a les quatre direccions, amb aixecaments i abaixaments de cap, arquejant les celles sense deixar de tenir un mig somriure a la cara. I, per acabar, abans de continuar portant safates plenes de productes per als venedors del mercat, passà pel meu costat i em digué gairebé a cau d’orella: «Aquí al mercat estem sempre fent broma, ja ho veus… I noi, si no fos per aquestes coses, la feina i la vida serien difícils de portar, no? Doncs això».

Rodolfo Chikilicuatre, el conill del Play Boy i altres disfresses

La cambrera del bar d’un mercat va ser disfressada per diverses venedores durant el Carnaval passat. La traça de les dependentes fou realment destacable, ja que tenint en compte la fotografia que em van mostrar, la cambrera semblava talment el doble del famós Rodolfo Chikilicuatre. Minuts després, vaig comentar-li: «Realmente, estabas clavada al Chikilicuatre, ¿eh?». La cambrera posà una cara que denotava una mescla de sorpresa i vergonya: «¿Quién te ha enseñado las fotos…?» —em preguntà, un xic enervada però amb un evident grau d’exageració sarcàstica. No vaig contestar, tot i que al meu rostre s’evidenciava, com si fos un mirall, qui havia estat—. «Ay… la madre que las parió».

Qui no va fingir indignar-se pas, sinó que estava ben orgullós de la seva caracterització, fou el propietari d’un altre bar, un home proper a la seixantena d’anys i que em con-fessà que es va disfressar de conill… «conill del Play Boy», va especificar. Vaig poder

127

veure fotografies d’una disfressa de Carnaval que van posar-se dos paradistes, tots dos de poc més de cinquanta anys, un molt alt i prim, l’altre menys alt i bastant refet: anaven disfressats de nens petits, vestits només amb bolquers, i portant una pilota immensa. Observant les fotografies és fàcil imaginar-se la reacció de la gent en veure’ls en directe.

Creences i pensament màgic

Sant Pancraç (i sant Isidre)

Omnipresent en la immensa majoria de parades, sant Pancraç (també anomenat sant Pancraci per alguns venedors i clients) és la divinitat protectora del mercat. Si més no, el sant propici en el qual creuen la majoria, ni que sigui de manera indirecta: «Sóc ateu, però… ja m’entens...». Aquest fou el comentari del propietari d’un bar en ser preguntat sobre per què tenia allà una estàtua amb aquest beat. «Sant Pancraç? Jo no hi crec en això!!!» Fou el comentari que em féu arribar alguna venedora. I dic alguna, doncs, tot i l’estereotip que la dona és més religiosa que l’home, als mercats els pocs casos de persones que no creuen pas en l’eficàcia simbòlica d’aquest sant són, sobretot, de gènere femení. Així, tot parlant amb la paradista d’una bacallaneria, li pregunto per què no tenen pas un sant Pancraç: «la veritat és que no en tenim de sant Pancraç… No, no… No ho sé, el perquè, no sé… no ens ha donat mai per fer això».

Un altre exemple: «No creo en estas cosas. Aún así, conservo un San Pancracio que me regaló una clienta en la inaguración de mi parada», em va dir una paradista fruitera.

128

Novament veiem que algunes persones no hi creuen, però, per si de cas, el tenen allà. En la línia, ben present en tota societat humana, del «sóc ateu, gràcies a Déu», o el de «no sóc supersticiós perquè dóna mala sort». O el savi adagi gallec del no crec en meigas però d’haver-ne, n’hi ha… El que resulta evident és que moltes persones es pensen que funciona (és a dir, que dóna sort en el comerç) fins i tot si no creus en aquest sant.

Una venedora d’una xarcuteria també es va declarar atea: «Jo sóc atea», digué, «però total, són coses que em regalen de cor i que donen bones vibracions i sort». En concret, el seu panteó, que és fruit dels regals entregats pels clients, està format per una divinitat hindú, una verge i, evidentment, sant Pancraç. «I per què té un sant Pancraç?», vaig preguntar-li. «El sant Pancraç? Noi, s’ha de tenir! S’ha de tenir», em respongué.

«El San Pancracio es para que no me falte el curro», reflexionà un carnisser davant la meva pregunta. El mateix venedor em comentà tot seguit que «desde hace por lo menos trece años que viene siempre un cura viejecito, que tiene más años ya que Matusalén. Va pasando por las paradas y yo siempre le compro un almanaque con la imagen de la Virgen. Cada año. Y me va bien».

Una venedora d’una botiga de fruita em comenta: «Tenim sant Isidre, perquè és el patró dels pagesos, i sant Pancraci, perquè no ens falti treball». En un altre mercat, una paradista, també fruitera, em diu que «el sant Pancraç és perquè doni feina, feina per a tots».

«Se me rompen los San Pancraç… Tengo mala suerte». Així raonava una paradista sobre les seves contínues trencadisses de sants benèfics… En una altra plaça, una fruiteria, els amos de la qual són de Jaén, té un veritable panteó: sant Pancraç (al qual canvien sovint el julivert), la Virgen del Carmen i la Moreneta.

La veterana propietària d’una peixateria realitza un ritual diari només obrir la parada, a primeríssima hora del matí: canvia el julivert al seu sant Pancraç, i n’hi posa de fresc. Una altra peixatera de la mateixa plaça em comenta que li posen julivert «només quan ens en recordem», i argumenta una raó per tenir el sant Pancraç dins la parada: «Per a mi que és que em dóna bona sort, o algo així». Sense sortir d’aquell mercat, una venedora d’una carnisseria m’indica que el sant Pancraç el posa al costat de la caixa, apuntant la mà cap a la caixa. «De vegades el castiguem», em diu al mateix temps que el posa d’esquena a la paret com a demostració. «I per què el castigueu?», pregunto jo, a la qual cosa ella respon: «Que per què? Doncs perquè no entren diners. I ales-hores cal fer alguna cosa».

En una altra ocasió em vaig trobar amb un fet similar: un paradista d’una botiga d’em-botits em comentà que tenia el sant Pancraç castigat, sense julivert i sense la mone-deta. «Per dolent!», em va argumentar. Una fruitera em comenta que té un sant Pancraç i una Verge Maria, però guardats a l’armari. Per què? Doncs per que sí, senzillament… Prop d’allà, en una botiga de llegums, em comenten les venedores que tenen el julivert i la moneda (de vint-i-cinc pessetes, amb el foradet) guardats per a quan els regalin el sant Pancraç: «Abans en teníem un, però ens el van robar», em comenten.

129

Altres venedores i venedors també tenen el sant Pancraç guardat. L’important és tenir-lo, tot i que no estigui a la vista… Així, una paradista d’una carnisseria em va fer saber el següent: «El sant Pancraç l’he tingut molts anys i ara el tinc a casa amb un ral de 25 cèntims a la mà».

La propietària d’una gran fruiteria em va dir: «El sant Pancraç el tenim guardat!». «Caram, quina confiança, no? El sant Pancraç» —vaig dir-li, en to de broma—. «Con-fiança? I tant. De tota la vida que el coneixem…», em respongué ella.

En una parada contigua, la propietària em respongué a la meva pregunta de per què tenia exposat un sant Pancraç així: «Aquest és aquí des d’abans que arribés jo! No el treu ningú a aquest».

Un bar del mercat té un altre petit panteó: dos budes, un sant Pancraç, una Mare de Déu de Lurdes. «Tots són regals i, alguns, estan beneïts i tot», em comenta el cam-brer.

En una altra plaça vaig comentar a les venedores de la parada de fruits secs: «Vaja, veig que no teniu cap sant Pancraç, però sí una foto ben gran del Richard Gere». La venedora va moure tot el cos cap a enrere, aixecant el cap, obrint els braços amb els palmells de les mans cap a munt i posant els ulls com a plats com a senyal d’estar opinant sobre alguna cosa irrefutable, al mateix temps que deia, en veu baixa però amb una contundència com la que només pot sortir d’algú que pensa que ha fet una cosa per pur sentit comú: «…Hombreeeeeeeeee…».

130

Altres sants, verges, panteons i… bruixes

En un bar del mercat, la propietària, una noia colombiana de Bogotà, hi té en un raconet, en la part alta de la paret, una benedicció portada des de Colòmbia mateix. Hi figura el rostre de Jesucrist i unes paraules que, simbòlicament, aporten aquest pòsit sagrat que tot acte de benedicció implica. Un client que està dinant al bar em comenta que el que està escrit en aquell text és molt valuós: «L’has de llegir, l’has de llegir. És molt bonic el que posa allà, és preciós».

Altres divinitats que hem pogut trobar als mercats són la Virgen de las Angustias (Gra-nada) i la Mare de Déu de Lurdes: «Tinc la Verge de Lurdes amb aigua beneïda. Una clienta la va portar de França», ens comenta la paradista d’una botiga d’aviram.

La Mare de Déu de Montserrat també és present a diverses parades, i força apreciada. A tall d’exemple, una dona que regenta el bar d’un mercat va extraviar una talla de la Mare de Déu de Montserrat que feien vint anys que era al bar. El seu neguit evidenciava la potència simbòlica d’aquesta figura.

El futbol és una nova forma de religió, i com a antropòleg no en tinc cap dubte d’això. Els mercats confirmen aquesta percepció. Així, un dibuix amb la cara de Samuel Eto’o presideix una parada de fruites. És una mena de substitut de sant Pancraç, ja que la propietària argumenta que no és pas creient. I quan dic substitut ho dic en termes simbòlics, no pas futbolístics, és clar. En un altre mercat, una bandera del Barça pre-sidia la parada com si d’un altar laic es tractés.

Flors blanques

Una parada mostra unes flors ben blanques, i ben visibles, al costat del sant Pancraç. Segons la venedora, aquestes flors donen bona sort. És a dir, reforcen la potència benefactora del sant dels paradistes per excel·lència.

Tot junt, per si de cas

En diverses botigues vam poder contemplar veritables altars sincrètics, on diversos objectes d’arrel sagrada compartien l’espai dedicat a acumular les energies propicia-tòries de la bona fortuna.

En una xarcuteria vaig veure un petit panteó situat a dalt, en un extrem de la parada: la Mare de Déu del Pilar, julivert i una cabeça d’all, sencera. Preguntat el venedor sobre la raó d’aquest panteó, em contestà de la manera següent: «Aquí poso tot el que em diuen que posi. L’important és que diuen que dóna bona sort. I jo ho poso, per si de cas».

La influència oriental també es deixa notar en el cas de diverses parades que incor-poren els Budes com a objectes amb potencialitat simbòlica, de vegades formant part dels altars interculturals acabats d’esmentar.

131

Bruixes

En molts llocs hem trobat bruixes, associades a la bona sort, segons han justificat les persones que les havien erigit en semidivinitats benefactores. Moltes d’aquestes per-sones empren el diminutiu «bruixeta», segurament per suavitzar l’evident to negatiu que en la nostra cultura ha tingut i encara té el mot «bruixa».

Tòtems

Figures totèmiques, amb forma d’animals, es troben força esteses per moltes parades dels mercats. Diríem que són objectes propiciatoris de bona sort i, al mateix temps, símbols d’identificació de la botiga. Tòtems, en sentit antropològic. Tot i que hem de dir que en una parada, la venedora desmentí que fos així, amb to fins i tot una mica brusc: «Aquests ninots no són el que tu dius, això de tòtems. Els fico aquí perquè la canalla estigui distreta mentre els seus pares fan la compra».

En alguns casos hem trobat figures d’elefants incorporades en l’imaginari magicoreli-giós de les parades no pas com a tòtems (evidentment, no crec que ningú gosi ven-dre’n, d’elefants), sinó com a animals que vehiculen la fortuna. Una creença cada cop més arrelada popularment i que demostra la gran capacitat d’inventiva de les societats humanes, sempre amatents a trobar i forjar noves maneres de fer coherent el món viscut i pensat, ni que sigui, sempre, de manera fràgil i provisional.

132

El pensament màgic, és a dir, humà

Dir que una acció, pensament o situació són màgiques implica, sovint, una espècie de desacreditació. La màgia és vista, amb massa freqüència, com el domini d’allò extraordinari, sobrenatural, fantasmagòric, fruit de creences «primitives», inferior a la religió, irracional i supersticiós, associat a les «ciències ocultes» i al món d’allò miste-riós... I res està més lluny de la veritat.

Al mercat (en tant que metàfora de la societat), trobem màgia pertot arreu. Màgia en el sentit més noble i correcte del terme, tal com l’empra l’antropologia, és a dir: la capacitat, purament humana, de plantejar-se les relacions entre les persones i el món a través de símbols. Això és la màgia, ni més ni menys. La força del símbol, el poder del pensament, la potència del consens social. Una actitud de la ment davant de les coses, una actitud profundament racional, gens estúpida, que s’esforça a ordenar la realitat i entendre-la com alguna cosa que pot tenir una mínima coherència en el ter-reny del pensament.

Amb la màgia, el desig es torna realitat i la mútua confiança que un fet és real i cert fa que se’l tracti com a tal. Així, si al mercat un client indica al venedor que el bacallà que li va donar el dia abans estava massa salat, el paradista li donarà un altre bacallà o li retornarà els diners.

Això, de fet, ho he pogut copsar a molts mercats. En un, preguntant al paradista si li havien portat el bacallà per comprovar que realment estava molt salat, la resposta va ser: «No cal, si ell m’ho diu és perquè és així, me’l crec, me l’haig de creure». El meca-nisme és purament màgic: el simbolisme de la paraula donada és suficient com per aconseguir obrar un canvi en el món de les coses. Una fórmula, una espècie de sor-tilegi, en aquest cas una queixa d’un client, és suficient com per crear moviments en el món palpable, tangible, físic.

En un capítol anterior parlem de la importància de la confiança, de la creença que allò que et donen i/o allò que et diuen és realment cert, perquè aquell qui t’ho dóna i/o qui t’ho diu té un aura de legitimitat: «Te’ls pots creure, perquè s’hi t’ho diu, per alguna cosa serà», deia un client a un altre en una carnisseria quan el venedor l’aconsellava sobre la tria de la peça de vedella. Aquell paradista tenia crèdit, per la qual cosa se suposa que un pot considerar que és eficaç en allò pel que està acreditat. La creença mútua en aquest fet és fonamental. I el primer a creure-ho i a aplicar-ho ha de ser la persona en la qual s’han dipositat aquestes virtuts màgiques gràcies a les quals la paraula que expressa és considerada com a vàlida i pertinent.

Retornant al «nostre» sant Pancraç, tot i que es tracta d’un símbol religiós també té aplicacions màgiques, en aquest cas en un altre tipus de màgia: la destinada a propi-ciar que el desig i la realitat coincideixin.

Així, estant en el bar d’un mercat, vaig parlar sobre la potencial acció benèfica de sant Pancraç amb un home que treballa per a l’ONCE tant dins del mercat com als carrers de la ciutat (poc abans l’havia vist en una avinguda propera):

133

«Jo el vaig posar [a sant Pancraç] dins d’un got cap per avall perquè no pescava. Cada nit anava a pescar, i res. Però vaig fer això, i aleshores vaig pescar. Com ho sents! I jo sóc ateu, però…»

En un dels mercats de les comarques barcelonines, per cert, no existeix la parada amb el número 13. La decisió es va prendre als anys trenta i continua ben present. Vaig preguntar el perquè d’aquest fet, que no he trobat a cap altre mercat. Les respostes eren diverses, però sempre molt curtes, i anaven des de mirades còmplices sense verbalitzar i exclamacions com «tu mateix!!!», fins a (molt sovint) expressions ben con-tundents com ara «perquè no, aquell número no». I davant la meva insistència, pregun-tant la raó concreta, la lògica darrera que s’hi amagava, la resposta era una reiteració amb un to de veu més elevat: «perquè no». En comentar-los que un altre mercat que acabava de visitar tenia tretze parades, ni més ni menys, una expressió de sorpresa i d’incredulitat es dibuixava en els seus rostres, sovint fent que no amb el cap.

Per acabar, i connectat amb la frase que inicia aquest capítol, una jove paradista es va mostrar molt escèptica sobre els efectes beneficiosos de tenir una figura o estam-peta de sant Pancraç: «Yo no creo en estas cosas, me parece bien que lo hagan los demás, pero yo estas supersticiones no me las creo». De seguida que va acabar de dir la frase, vaig preguntar-li per què tenia una ferradura a sobre de la balança on pesaven la carn. La seva cara va denotar sorpresa i una certa reserva, com qui acaben d’enxampar in fraganti mentre fa una petita barrabassada. La seva resposta, guarnida amb un somriure tímid, va ser aquesta: «Por si acaso…».

Anècdotes i curiositats

«¡Hombre! ¡El niño de la cámara…!» (Comentari del cambrer d’un bar en veure’m entrar al mercat, com sempre, amb el bloc de notes i la càmera fotogràfica lligada a la meva mà dreta.)

Anècdota i curiositat són sinònims. La primera paraula ve del grec anekdotés, i es pot traduir per ‘inaudit’. Seria una curiositat inèdita. Curiositat, per cert, implica estranyesa però també interès per alguna cosa poc habitual. Una curiositat «a seques» seria una anècdota que es pot repetir de manera més o menys regular. Tot plegat, però, farà que parlem per igual d’anècdotes i de curiositats.

Atenció perquè aquest apartat no és un capítol «sobrant» del llibre, ni de bon tros. Una anècdota pot donar moltíssimes més pistes sobre les característiques del funciona-ment d’una societat i d’una institució social (el mercat, en el nostre cas) que no pas hores i hores d’estèrils enquestes que no diuen mai ben bé res, a part de percentatges i formatgets de colors mostrant quin ics per cent diu tal o tal altra cosa, sense saber el perquè la diuen, on la diuen, com la diuen i quina lògica interna fa que es digui això i no altra cosa, i quins components tàcits estructuren el sistema de realitat que jau per sota de tot plegat.

Una anècdota pot semblar supèrflua i superficial, però mai no ho és pas. És a la superfície on podem trobar les pistes que ens portin als racons profunds dels fenò-

134

mens socials. I si una anècdota ho fos, de supèrflua, cal tenir ben present que l’ésser humà és l’únic animal per al qual allò superflu és necessari. Potser l’anècdota és el llenguatge més lliure, menys encotillat i més disponible per intentar esbrinar i conèixer el secret de les coses. A l’inici del llibre ja he deixat ben clar el gran deute que tinc amb Anton Txèkhov, la seva notable influència en aquesta obra i, en aquest sentit, haig de subratllar que, tal com el mateix Txèkhov va deixar molt clar, deixant aflorar allò superficial descobrirem l’interior, allò que potser no es diu, el conjunt de relacions que s’hi amaga.

De fet, una anècdota o curiositat és com una mena de cucanya dins de la qual estan continguts elements gens trivials que donen llum sobre multitud de fets, explicitats o no, de conductes, conscients o no, de valors, significats, i un llarg etcètera. Una anèc-dota és una regal que ens porta una cosa anomenada atzar, i que fem petar a cops amb un bastó anomenat intuïció.

De vegades es pot preguntar per anècdotes i fer que la gent les recordi. De vegades, la memòria les fa surar sense esforçar-s’hi. Sovint, però, les anècdotes brollen soles, com guèisers que ningú no espera que esclatin. I la seva brillantor il·lustra moltes més dades de les que el judici racional tradicional i el càlcul utilitari puguin ni tan sols sos-pitar.

Famosos locals… i internacionals

En un dels mercats, una immensa foto mostra un conegut actor català, Sergi López, fent promoció dels mercats municipals de la ciutat. I, en l’àmbit acústic, les venedores d’un passadís del mercat m’obsequien amb una cançó d’elogi del mercat, composta per un altre famós, Toni Albà… Antonio Canales passa sovint per un dels mercats que vaig visitar, perquè té un apartament en una localitat propera. Cada cop que arriba crea un reguitzell d’interaccions al seu voltant. Un parell de paradistes em diuen, amb un orgull ben evident: «Va dir que li agradava venir al mercat perquè el tracten molt bé».

Jordi Pujol hi va de tant en tant (viu en un poble pròxim) a una altra plaça, i els seus masovers hi van sovint a comprar-hi menjar. Luis García, jugador de l’Espanyol, també hi va força dissabtes al migdia, amb la seva dona…

Al setembre del 2004, l’actor nord-americà Harrison Ford (molt conegut com a prota-gonista de la nissaga cinematogràfica d’Indiana Jones) va visitar un dels mercats, durant uns minuts, i hi comprà uns espaguetis picants que, d’aleshores ençà, han estat rebatejats com els espaguetis d’Indiana Jones.

Un altre famós internacional que visità el mateix mercat fou Noah Gordon, notable escriptor nord-americà que sembla que era (potser encara ho és) un client d’una car-nisseria de la plaça.

135

«Posa’m olives que no portin preservatius»

La frase que obre aquest apartat la pronuncià en veu alta una senyora gran, «la típica Teresina», segons em van comentar, soltera, professora d’anglès en una escola reli-giosa. Tant de bo va ser el seu nivell d’anglès que la va fer incórrer en un simpàtic error motivat pel que en lingüística s’anomenen els «falsos amics», és a dir, paraules que són molt semblants o idèntiques en dos idiomes, però que no signifiquen el mateix. Volia demanar olives sense conservants, que en anglès es diuen preservatives. La hilaritat va recórrer tota la parada, exceptuant la senyora, que acabà vermella com un pebrot.

Jardineres per emportar

A les escales d’entrada hi ha unes jardineres. Sembla que algunes van desaparèixer, i es va saber que van ser sostretes (per no dir robades…) per dones grans. Una d’aquestes dones va ser sorpresa in fraganti mentre s’enduia una planta. La paradista que la va aturar m’ho explica així: «Ja estàvem tancant el mercat i veig una senyora amb una jardinera en braços. Vaig dir-li, “però senyora, què fa?”, i saps què em va respondre?: “és que aquest cactus no el tinc”».

Manies, neures i altres afers

Una altra paradista m’esmenta un cas certament patològic: «Hi ha gent, en concret un senyor, que fa 14 anys seguits que ve a la meva parada només a preguntar pel preu del conill… I mai en compra».

Un divendres a la tarda entrà al mercat un conegut regidor, líder d’un partit xenòfob fundat per ell mateix a Osona. Hi era acompanyant la seva dona en les compres, com feien molts altres homes aquella tarda. Tot comprant en una polleria, començà a escri-dassar la seva dona adduint que estava gastant massa diners. L’escridassada va ser tallada en sec per la propietària de la polleria: «¡Oye, tú, en mi parada no se grita a las mujeres!, tú ya no vuelves más aquí».

Davant d’una gran parada de fruita hi havia una altra parada, però buida, i més petita. L’havien decorat amb múltiples guarniments, colors, i objectes de tota mena. D’ales-hores ençà, els usuaris del mercat empren aquell nou enclavament de territorialització com a eix d’identificació en les seves apropiacions de l’espai. «La parada del teatre», li diuen ara. «Al costat del teatre», comenten entre els clients per posicionar en l’espai allò del que estan parlant. Un interessant exemple, doncs, tant de topogènesi (és a dir, de creació d’un nou lloc) com d’autoregulació interna dels diversos mòbils estètics que vehiculen el dia a dia de la vida dins del mercat.

El vespre de la castanyada (i de Halloween), amb tot ben guarnit amb elements tètrics, estic prenent una copa al bar del mercat mentre, com és habitual, prenc notes al qua-

136

dern. En això que se m’acut fer una fotografia, la qual cosa, com sol passar, aixecà l’atenció de la clientela que omplia el local. Mig mil·lèsima de segon després se sortir el flaix disparat per la meva càmera, caigué al terra, sorollosament, un enorme pòster situat en una paret dins de la barra, on estaven apuntats els números d’un sorteig del mercat. «Què has fet? Tio, has fet caure el pòster?», em preguntà el cambrer mentre reia, igual que també reia la majoria dels assistents davant d’aquest fet, m’imagino que casual. Casualitat?... O no...

Telepatia intercultural

Enraonant amb dues dependentes d’una fruiteria, miro de biaix la parada de davant, centrada en productes de menuts (despojos, en castellà), i em crida l’atenció que hi hagi uns budells (callos) de color grisenc tirant a negre al costat d’uns altres ben blancs. No li dono més importància a la meva disquisició cromàtica, la qual atribueixo a la meva evident manca de traça en les compres quotidianes i en coneixements gastro-nòmics. Instants després, però, s’esdevingué un primer cas del que anomeno «tele-patia intercultural». Telepatia, perquè considero que és obvi que els humans som com una mena de petites emissores de ràdio les ones de les quals sovint s’entrecreuen. I intercultural, perquè per molt diferents i aparentment incommensurables que siguin les «cultures» i les «civilitzacions»», totes les persones compartim el mateix aparell psíquic, és a dir, la mateixa capacitat de sintonització, d’emissió i de recepció. I així succeí. Com deia, segons després de la meva reflexió interna sobre els contrastos cromàtics dels budells, una clienta xinesa va preguntar-li al propietari de la parada el següent: «¿Por qué unos callos son como negros y los de al lado son claros?» «Porque unos están blanqueados y otros no…», contestà el paradista amb el rostre reflectint un cert sentit comú.

De vegades, més que de telepatia podríem parlar, per així dir-ho, d’un intercanvi d’ones de comunicació intercultural. Això també em succeí en un mercat (on si no?), en con-cret al seu bar. Estava ensenyant una imatge de Ganesha, un déu hindú, imatge que sempre porto al telèfon mòbil i a la meva cartera. Jo, un català del Garraf, «autòcton», confessava i confesso la meva devoció per aquesta divinitat pertanyent al plural món de les creences de la Sanatana Dharma, i que a Occident anomenem hinduisme. A pocs metres, un indi del Punjab, cambrer d’un bar del mercat, demanava allioli per complementar el seu dinar. Les paraules allioli i Ganesha van ser pronunciades al mateix temps. I mentre ensenyava la imatge a la meva interlocutora, veia amb la cueta de l’ull com el noi indi se servia l’allioli. Tots dos ens vam girar i ens vam mirar durant un parell de segons. Vam somriure. No calia dir molta cosa més. Fou un somriure còmplice, tots dos estàvem pensant el mateix. Minuts després, vaig passar per davant d’ell i li vaig dir, barrejant català, castellà, anglès i hindi: «Quina performance intercul-tural que hem fet abans, eh? I sense voler!», a la qual cosa ell em respongué, amb mirada pausada: «Aquí, al mercat, sempre hi ha interculturalitat… Namasté…!». «Namaste!», vaig respondre. Namasté és una salutació, àmpliament emprada a tot l’Índia, tant per dir ‘hola’ com per dir ‘adéu’, i significa ‘adoració’ (namas), ‘a tu’ (te).

137

Dies després, el cambrer indi del Punjab i el cambrer marroquí de Tetuan estaven par-lant amb una noia d’una parada, que havia vingut a agafar un cafè amb llet. En un moment de la conversa, vaig sentir com ella, amb cara de sorpresa, li deia al noi indi: «Pero… ¿no eres como él, tú?». Es referia al fet que ella pensava que tots dos eren marroquins. Davant l’evidència de l’error, ella es va disculpar tot dient, amb expressió relaxada: «És que només vinc a treballar els dissabtes».

Confusions i… gran empatia

La propietària d’una parada em va fer esment dels comentaris que van fer uns nois durant una visita d’una escola de la localitat. Tot assenyalant una pota de xai, un li va dir a un altre: «Ven, ven… mira qué pata de pollo más grande…».

Durant una visita escolar, els infants van posar-se al voltant d’una parada de menuts, com hipnotitzats per les «estranyes» formes que hi havien exposades. El venedor va agafar unes turmes de bou i va dir als nens: «Què creieu què és això?». Un noi va con-testar, amb gairebé total convicció: «Són ulls…». La reacció del paradista fou de sor-presa, emetent un contundent: «Ulls? Això són els collons del toro!...». La professora, ben vermella i superada per les circumstàncies, va emetre un so gutural similar a una frase i van marxar tots entre sorpresos i riallers.

S., una jove clienta, ens esmenta una altra anècdota amb la confusió com a rerefons: «Una vez era sábado por la tarde, tenía prisa y necesitaba un montón de limas. Sólo había una parada abierta de verduras así que fuí allí y me atendió un chico que creo que es italiano. Bueno, el precio al final era de 2,60 euros, pero como el chico tenía acento diferente entendí doce euros, y empecé a buscar monedas como una loca… El chico me miró un poco estupefacto sin saber por qué seguía buscando monedas, y cuando se dió cuenta de lo sucedido me preguntó que cómo era que estaba dispu-esta a pagar 12 eurazos por unas pocas limas.»

D’altra banda, una paradista en comentà que un senyor de mitjana edat va assaben-tar-se de quina part de l’animal eren les turmes. Quant la paradista va tallar-les, el client, pres per un exagerat atac d’empatia, va agafar-se els testicles amb expressió de dolor i exclamà un sentit «…Ai !!!».

El xinès de París

En una bacallaneria va tenir lloc una anècdota que considero certament significativa: «Aquest matí ha vingut un xinès de París a comprar olives. N’ha comprat moltes per emportar-se-les allà. Li hem donat per provar i li han agradat molt, moltíssim. Venia acompanyat per xinesos d’aquí, que li traduïen el que li dèiem…»

Tu el que vols és desempallegar-te de les espinaques, llesta!...

Una paradista d’una botiga de fruita i verdura es va trobar un dia una escèptica i jove

138

clienta: «Ella me pidió consejo sobre la cantidad de espinacas a comprar para una cena de cuatro personas. Noblemente le contesto que medio quilo por persona. A lo que me replica “tú lo que quieres es terminar las espinacas, qué lista, con medio quilo tengo de sobres”. Un prejucio más sobre las vendedoras de mercado: quien haya cocinado alguna vez espinacas de sobra sabe que merman, ya que un 80% es agua. Mi último consejo fue que conservara a la vista el teléfono de Telepizza». Fins i tot per a això donen bons consells al mercat…

Ni papa…

La venedora de la parada de menuts ens comenta que hi ha una clienta francesa que hi va a comprar dos cops per setmana. I sempre hi compra una llengua de vedella: «Siempre compra lengua, cada vez que viene se lleva una. No tiene ni papa de hablar catalán ni castellano, y yo de francés, pues igual, ni idea. Nos entendemos por señas».

Ram, ram, ram…

Ha esdevingut un ritual tradicional que tot novell que visita un dels mercats que he pogut visitar faci una mena de salutació en to de broma davant del cambrer d’un dels bars. La invenció d’aquesta simpàtica ritualització és, precisament, obra i gràcia (mai millor dit!) del cambrer d’un altre bar del mercat. Servidor de vostès era, evidentment, un novell… «Tu ets antropòleg, sí, però novato també», em va comentar el cambrer que em convidà a acompanyar-lo per fer aquest ritual mentre em guiava per dins de la plaça en direcció a l’espai on tot nouvingut al mercat havia de dir el nom del cambrer en veu alta i alçant els dos braços per sobre del cap, com fan els jugadors de futbol en treure una sacada de banda, alçar la veu dient: «Ram, ram, ram!!!», mentre movia tres cops els braços cap a endavant com si llancés una esfèrica cap al cambrer. Aquest cambrer, «coneixent el percal», com em va dir després, posà cara de resignació, inclinà l’esquena i el cap cap enrere, i amb tota la sinceritat del món expel·lí la frase següent amb un to entre cansat i divertit: «Un altre cop!?».

Comprant cebes mentre la dona està malaltona

Unes paradistes d’una fruiteria del mercat em van comentar que una clienta habitual va agafar la grip i el seu marit, que coincidia que tenia vacances, va veure’s obligat a exercir de procurador d’aliments i d’anar al mercat a obtenir-los. Elles m’ho relataren així:

—«L’home no havia comprat mai, i portava una llista amb els productes. Quan arriba ens diu que la seva dona està al llit amb febre, i que li donem el que té apuntat. Ho llegim i li diem: “cebes? Però quines cebes?”. Ell es va posar seriós i va dir: “jo què sé, cebes, les cebes normals”. La meva germana li digué que n’hi ha de molts tipus: “Però quines vol? De Figueres? Fortes? Dolces? Tendres?”».

139

Molt abans que la jove venedora acabés de relatar les possibles varietats a escollir, l’home va aixecar sobtadament el braç dret en senyal de cansament i de rebuig, donà mitja volta i marxà… Sembla que va dir: «¡Anda ya…!».

50 petxugues, per si de cas

Un mercat va romandre tancat sis setmanes per reformes. Just el dia abans d’aquest tancament, una clienta va demanar cinquanta pits de pollastre per tenir-ne suficient durant aquest mes i mig de clausura forçosa de la plaça. El raonament que va donar per justificar-se fou aquest: «És que com aquí no les trobaré enlloc».

Un home entrajat força tímid

Una altra anècdota amb client masculí ocorregué en una botiga de fruita: «Arribà un home entrajao, ja m’entens, impecable, entrajat i tal. Molt tímid. Va demanar enciam, va dir: “Quiero una lechuga”. Aleshores la venedora va preguntar-li: “¿Se la pelo?”. L’home es va posar vermell com un tomàquet i va marxar».

Una botiga dual

En un dels mercats, vaig trobar una interessant distribució dins d’una parada on tre-ballaven tres membres d’una mateixa família. Estava dividida en dues parts, formant una dualitat. La polleria, regentada per la dona i la filla, els fruits secs, per l’home.

Els kiwis… tot un món!

La pronunciació popular del ja cada cop menys exòtic kiwi és digna d’ésser ressenyada per la varietat de registres sentits per aquest antropòleg:

«Quatre kivis…», demanà una usuària d’un mercat exterior. «Dame fifís», digué una altra, tot assenyalant els kiwis.

En una altra plaça, una fruitera em comenta que hi ha gent que els anomena kivis (tot un clàssic, com veurem) i també güigüis i wikis. Les denominacions anaven des dels wikis, fins als kivis, passant per la curiosa paraula kwivis…

Una altra paradista em comentà que hi ha qui els anomena guíwis, i també he sentit kilinwis en aquell mercat.

En algunes places és certament sorprenent la gran varietat lèxica que he trobat pel que fa als kiwis: wikis, bibis, kivis, vikis, wiskis..., em comenten que han sentit més d’un cop unes joves paradistes. En alguna ocasió els els demanen dient que volen «esa fruta que es redonda, como un huevo oscuro con pelos».

140

Breu parèntesi en aquesta crec que divertida incursió en el món dels kiwis: aquestes mateixes venedores em comenten que alguna clienta diu mondarina en comptes de mandarina. I per què? Doncs perquè «son fáciles de mondar…». Pura lògica. Com també és lògic el comentari d’una clienta quan preguntà a la venedora: «Nena ¿esta qué fruta es?» «Esto es mango», respongué la paradista. «¿Mango? ¿Pero mango de qué?», va contestar la clienta.

En una altra fruiteria, a més dels ja comentats wiskis i kivis, he copsat una altra paraula per referir-se a aquest fruita: wiwis. En una altra parada, m’esmenten diverses variants del terme kiwi, totes similars a les ja esmentades, amb excepció d’una veritable perla: «Li diuen wiskis, wikis, kivis... i fins i tot algú els diu pingüinos, per la «güi» que hi ha al mig, suposo», em diu una fruitera. La imaginació dels usuaris a l’hora de parlar dels ja famosos kiwis és certament digna de rellevància.

Continuant amb la denominació dels kiwis, cal dir que les dependentes d’una altra botiga van afegir-ne més, algunes repetides, d’altres de ben originals. En llavis d’una venedora de fruita: «L’anomenen wikis, kivis… i també de vegades diuen eso peludo, ese huevo con pelos o eso peludo que va bien para ir de vientre». A altres mercats hi ha gent que anomena els kiwis amb l’apel·latiu, ja comentat, de wiskis, i l’omnipresent kivis.

Com a colofó, mentre parlava sobre els mots populars del kiwi, un client d’avançada edat que passà per allà i sentí la nostra conversa, em cridà l’atenció, s’aturà al mig del passadís ben dret i ferm, i amb total convicció va dir-me: «Saps com es diuen? Es diuen kwiwis. Apunta, apunta! Kwiwis és com es diuen».

Plou, fa sol… Com veuen la influència del temps al mercat

L’ambivalència amb el temps és present, com no, al món dels mercats. Així, la vene-dora d’una carnisseria de cavallí afirmà ben segura: «Si plou, ve més gent». Feia només uns dies que el venedor d’una carnisseria en deia el contrari: «Si plou hi ha menys moviment… treuen menjar del congelador i no entren a comprar. Ja ho diu la dita: carrers mullats, calaixos eixuts…». I el venedor d’una carnisseria situada justament enfront de l’anterior: «Si fa sol, sobretot els caps de setmana, la gent marxa i compra molt menys».

La majoria de paradistes reconeixen la situació paradoxal d’un dia de pluja: de vegades fa que la gent abandoni altres menesters i s’aixoplugui al mercat, altres cops resta clientela. Tot depèn de molts factors. Per tant, un altre cop, mai no plou ni plourà al gust de tothom.

Un raig destructor

«Durant una tempesta, va caure un llamp en un pilar de pedra de dalt de tot de la teulada, i va trencar tota una parada sencera. Déu n’hi do, quina por! No va passar

141

res de sang, per lo que podia haver sigut, perquè eren les 10 del matí!» (Propietària polleria)

Donant consells

Una paradista de la carnisseria, resident a Ripoll però nascuda a Barcelona, em fa saber que ella ha vist com en alguns mercats els avis que s’asseuen prop de les parades mirant com la gent compra, de vegades deien: «Niña, no compres esa carne, que no tiene buena pinta».

Un altar per menjar-se’l

Com ja hem dit fa diversos capítols, una paradista de fruita i verdura ens va comentar que el seu casament tingué un saborós altar i un ram de la núvia. Saborosos tots dos, ja que no van ser confeccionats amb flors, sinó amb fruita i verdura. I amb una precisió i detall realment primorosos…

Hàbits especials

L’encarregat de la rostisseria ens esmenta dues curiositats significatives pel que fa als hàbits dels clients:

—«Hi ha un client que sempre compra el mateix cada dissabte: pollastre a l’ast. I això des de fa 23 anys…»

—«Un altre client ens demana, cada dia, cada dia, sopa d’arròs amb cua de baca-llà.»

Haig de dir que vaig coincidir amb el client que compra sempre pollastre a l’ast cada dissabte, un home de prop de vuitanta anys. Explicà així aquesta «curiositat», que per a ell no era pas estranya, sinó ben lògica: «Visc sol des de fa temps i tinc les coses molt programades. Penso: quin dia és avui? Ah, dissabte? Doncs menjo això».

Perruqueria

El fet de trobar una perruqueria com a parada d’un mercat és un fet anecdòtic, però una anècdota, com ja he comentat, pot dir moltes coses i tenir força implicacions. Entre altres coses, connota que a la plaça s’hi poden aplegar oficis i tècniques ben diferents, la qual cosa la converteix en una àgora diversificada. A això cal afegir que, conscient de la meva sorpresa, la responsable de la parada m’indiqués que «una per-ruqueria aquí potser no té molt a veure…», cosa que vaig desmentir basant-me en la reflexió que acabo d’apuntar en l’anterior frase. I tant que hi té a veure. De fet, ella és la presidenta de la junta del mercat.

142

Per a gustos, colors

L’encarregada dels congelats té davant seu una gran parada d’olives i conserves. Ella té veritable fòbia a les olives. Estem davant del que molts acadèmics denominarien incompetència intercultural? Probablement sí. Però ella aguanta estoicament, tot i el profund fàstic que sent…

Una carnissera, per la seva banda, ens fa esment d’uns gustos si més no diguem-ne que curiosos:

—«Yo tenía una clienta que le compraba al marido las criadillas de cordero, porque decía que le encantaban y, en cambio, al perro le compraba solomillo de ternera, que obviamente tambien le encantaba».

Escena ocorreguda en una parada de carn: arriba un matrimoni de jubilats, i ella diu en to elevat però distès:

—«A ver: ¿quién es la jefa o el jefe aquí? Necesito carne de vaca, si hace falta os dejo dinero en fondo y me la traéis otro día… No es para comer, es para ponérsela de cataplasma en el pecho a una persona enferma…»

Un venedor em comenta que té un parell de clients marroquins que són clients de carn de porc, sobretot de pernil: «No qualsevol pernil, no. Pernil de bellota és el que demanen... El primer cop que m’ho va demanar em va estranyar, i aleshores els ho vaig preguntar, tot i que després mai més li he preguntat, és clar. Vaig dir-li: “com és que compres porc?”, i saps què em va dir: “joder, porque está muy Bueno”. Una altra clienta, marroquina, compra tot tipus de pernil, també de bellota, i pernil dolç, però del bo, del bo bo, no creguis. Sap el que compra».

La Sibèria

Un dels passadissos d’un mercat, el que dóna a la banda oest d’aquest, és conegut com la Sibèria. El que els tècnics dels mercats anomenen una zona freda (poc fre-qüentada per clients), enfront de les zones calentes (àrees amb gran densitat d’usuaris). Dos tipus d’explicacions donen compte d’aquest misteriós «buit» de la Sibèria.

Per un cantó, està l’explicació mitològica, simbòlica. Segons sembla, aquella zona estava al costat del Camp de la Sang, una àrea on eren executats els presoners. En concret, al segle xix van ser afusellats insurgents carlistes. Per això poca gent hi pas-sava, temerosos d’una zona on força persones van ser despreses violentament de llurs vides. I, de manera potser inconscient, aquest prevenció a transitar per allà, aquesta evitació de l’àrea, va continuar fins a data d’avui…

Per altra banda, una explicació morfològica, material. La zona de la qual parlem és a la part oposada de l’entrada principal i, a més, per accedir-hi directament del carrer cal fer-ho pujant unes escales, la qual cosa és en si un handicap per a força persones però, sobretot, per a la gent gran. Totes aquestes dues raons conflueixen en una: des

143

del punt de vista arquitectònic i d’accessibilitat, aquella àrea ha restat marginal i això explica la seva baixa densitat d’usuaris.

Jo sóc partidari d’una explicació intermèdia que sumi totes dues, la mitològica i la material. La inèrcia provocada per la primera en la pràctica col·lectiva ha alimentat la segona i ha reforçat el caràcter fred d’aquell espai. Això sí, des que han posat pei-xateries a la zona de la Sibèria, la gent hi va més, ja que és una mena d’eix d’activació dels usuaris.

Altres anècdotes

Preguntat per les anècdotes més destacables que recorda, un paradista d’una botiga de pesca salada m’esmentà les següents…: «Al principi d’obrir el mercat va venir el Justo Molinero a patrocinar un chopped. Era un divendres a la tarda i el mercat i vol-tants es van col·lapsar. Va ser gairebé un perill de la gent que es va acumular. En una altra ocasió es va presentar la policia i el va desallotjar per amenaça de bomba».

Segons em van comentar diverses venedores, tot els dies entra un senyor al mercat, al matí, i crida amb força: «Bon dia!!! ¡¡¡Buenos días!!!», mirant a banda i banda. «Si no li dius res, s’enfada», em comenta la cambrera del bar.

Ens comenta la propietària d’una botiga de fruita i verdura que, en una visita escolar al mercat, van demanar als infants que dibuixessin verdures: «..i pintaven plats de puré i pollastres a l’ast».

Un venedor d’una polleria atén una clienta que li demana que talli un pollastre per aprofitar-lo per a diversos usos: «Talla el pit per arrebossar, les aletes, per fer-les amb ceba, treu-me la carcassa per fer-ne croquetes i…». Aleshores, el paradista l’inter-rompé, somrient però emprant una veu contundent: «Senyora, escolti… Vostè no vol un pollastre, vostè vol un elefant!»

L’antropòleg sorprès

He titulat aquesta secció d’aquesta manera perquè, de tant en tant, m’he vist sorprès per situacions i actituds, i això a causa, per una banda, de la meva concentració en la tasca de recollir fets, paraules i accions, cosa que provocava en mi, ben sovint, un estat diguem-ne que d’absorció mental, és a dir, em convertia en un despistat per a altres menesters. Un altre factor que explica el títol d’aquest apartat fou el xoc cultural que vaig experimentar davant de conductes força diferents de les que sovint he tingut la sort (més aviat la desgràcia) d’experimentar en altres indrets.

Fou un dia que apuntava notes compulsivament en el quadern de camp quan em vaig adonar de, en efecte, jo era part d’aquest llibre i que, en moltes ocasions, la meva tasca de presa d’anotacions em feia estar tan profundament ficat en la seva redacció que per uns segons m’oblidava del que passava davant meu. Estava en un bar del

144

mercat, i vessava en el bloc les sensacions, converses i fets que acabava de copsar. De sobte, sonà sorollosament una campana. Sorollosament per a mi, ja que la tenia a menys de mig metre del timpà. Algú havia deixat propina i el cambrer la va fer sonar per celebrar acústicament aquesta bona nova. De seguida, per via auditiva, vaig des-pertar a la vida real, i el cambrer i jo vam creuar-nos les mirades amb un deix de com-plicitat i de perdó mutu. Aleshores, i sense que aquest que escriu preguntés res, el cambrer va justificar el perquè del seu gest, del ritual que acabava de complir i, amb veu pausada, em va dir: «La tradició…».

També em va sorprendre, mentre prenia notes davant d’una cansaladeria, trobar-me a mig mil·límetre de la meva boca un tros d’aliment que no vaig poder identificar, i que m’oferia una usuària amiga dels venedors, amb el seu vistiplau. Resulta que allò que m’oferia tan de prop eren llardons, una menja derivada del porc que, sincerament, mai no havia tastat. La meva sensació d’estranyesa davant una novetat culinària com aquesta es pot definir com allò que els antropòlegs anomenem neofòbia, és a dir, por o, millor dit, prevenció prudent davant la ingestió d’una cosa que no sabem ni què és ni quina textura té ni encara menys a què dimonis té gust.

Haig de dir que la seva posterior ingesta (un cop el vaig agafar jo amb les mans, ja que sóc una mica bastant escrupolós) va produir en mi una sensació oposada: la neofília, és a dir, el gust per allò nou. Poc després, un usuari del mercat em va dir que en aque-lles contrades els nens, gairebé just després de deixar de prendre llet materna, ja en mengen, de llardons.

Enllaçant amb l’anterior anècdota, haig de dir que, sense forçar gens ni mica el destí (si és que existeix el destí), només deixant-me portar per les brises que bufen des de les quatre cantonades dels mercats, brises inadvertides però precisament per això molt eficients, he copsat anècdotes que incideixen en el caràcter de la coparticipació (és a dir, de simpatia en el sentit abans esmentat del mot: sentir junts) i en la seva desembocadura: l’esperit del do. La donació sense contrapartida. I tot plegat, com millor es copsen les realitats: deixant-s’hi surar, fluint-hi. Com un putxinel·la manipulat per mans desconegudes i intangibles. M’explicaré tot relatant els exemples que he recollit d’aquest fet. Crec que serà la millor manera de fer-ho, i espero que els lectors i lectores estiguin d’acord amb la meva apreciació. Allà va:

En una fruiteria, la meva vena antropològica va fer-me preguntar a la paradista per una per a mi interessant i curiosa mostra d’element híbrid: una verdura denominada escalunya,20 amb un gust intermedi entre l’all i la ceba. Els objectes híbrids són ele-ments fronterers que permeten a les persones i col·lectivitats pensar la paradoxa i articular les classificacions més enllà del dualisme.

Tot aquest «rotllo» és el que jo estava explicant a M., la venedora ara esmentada, i en això que veig com agafa una bossa d’escalunyes i me la dóna: «Té, per a tu», em va dir allargant la mà. Ràpidament vaig notar com em pujava la sang al cap i vaig exclamar

20. Planta originària, com la ceba i l’all, d’Àsia central. El seu nom prové de la ciutat d’Ashkelon, situada a l’actual Estat d’Israel.

145

quequejant: «No, no, no, dona. T’ho preguntava com a antropòleg de forma paral·lela, etc., etc., bla, bla, bla…». Ella continuava amb el braç allargat, em sentia però crec que no feia gens de cas de la meva laberíntica dissertació, ja que esbossava un somriure irònic similar al que hom fa quan un nen tracta d’explicar allò inexplicable que acaba de fer. I m’interrompé: «Vinga, va, té, per a tu». Poc després de prendre la bossa amb una mà vaig fer el gest d’agafar amb l’altra mà els diners que portava a la butxaca. Ella va mirar-me, va tancar els ulls amb expressió d’indiferència, i marxà pausadament a l’altra banda de la parada. La vaig perseguir tot dient «quant és, quant et dec?», i només em va dir, girant lleument la cara: «Reeeeeees… ja t’he dit que són per a tu, ja em diràs què et semblen».

En una altra plaça, en concret al mercat exterior de dijous, estava entrevistant les venedores d’una immensa parada de fruita. Al bell mig de la conversa, una d’elles agafa una mandarina i em diu: «Què en vols?». «No, no, gràcies…». Ella insistí però el meu rebuig era sincer. Em feia vergonya rebutjar-ho, ja que era tota una mostra de calidesa envers la meva persona, però en aquest cas la raó era contundent: mai menjo res dolç, o agre, poc abans de dinar. I és que un també té les seves manies.

En un altre mercat em trobava entrevistant el propietari d’una xarcuteria. Ell responia pacientment les meves preguntes mentre tallava, amb exquisida cura, un pernil ben formós. No sóc vegetarià però tampoc sóc un entusiasta de la carn, el pernil o els embotits. Això sí: la flaire que emetia el pernil era enlluernador. Enmig de la conversa vaig dir amb to admiratiu: «Petit parèntesi: quina olor que fa aquest pernil, quina mera-vella!!!». Em va mirar amb un mig somriure, va continuar la seva tasca i jo la meva, és a dir, preguntar. De reüll, mentre apuntava amb rapidesa al bloc de notes el que ell m’estava explicant, vaig veure com agafava un plat petit i hi anava deixant làmines de pernil. Em vaig recordar de l’anècdota de les escalunyes i no vaig errar pas en com-parar-la amb el que tot just estava a punt de passar. «Vinga, té», em va dir oferint-me el plat. Novament em va tremolar la veu quan vaig dir «no, però de debò que no cal, en sèrio, em sap greu…», i ell em respongué amb cara de perplexitat mesclada amb ironia: «El què t’ha de saber greu? Si fan bona olor, encara tenen millor gust, ja veuràs».

Una altra anècdota s’esdevingué quan ja s’ensumava, a finals de setembre, les flaires de la festa major de la vila on era el mercat. Per incrementar encara més aquesta olor de festa, el president del mercat estava repartint entre els paradistes mocadors com-memoratius d’aquella festivitat local, perquè el lluïssin durant els dies següents. Se’m va ocórrer lloar la iniciativa en veu alta. Acte seguit, el president anà cap a mi i, sense pronunciar cap paraula però amb una cara alegre que ho deia tot, va estrendre la mà i em donar un mocador. Encerto a dir un «home, no calia, em sap greu…», a la qual cosa respon: «Què t’ha de saber greu?», mentre continua amb el mateix gest al qual afegeix un vernís d’ironia.

En una xarcuteria d’una altra plaça, mentre feia preguntes al venedor, aquest tallava magistralment un salmó fumat: «Déu n’hi do… com és que et surten tots els talls iguals?... Tela…», vaig comentar-li. «Bah… el salmó ja arriba pretallat, no té mèrit», em va respondre. Encara vaig posar cara de més sorprès, però la seva ràpida mirada sar-càstica em va fer entendre que havia fet broma. Sense haver après la lliçó d’altres

146

mercats, se’m va escapar una frase que em va sortir de dins de l’ànima (o de l’estómac, per ser més fidels a la veritat): «Uf, quina pinta que té…». No van passar ni cinc segons fins que em va oferir un bon tall perquè el tastés. Novament, un gest d’entre avergo-nyiment i alegria dissimulada va recórrer el meu rostre: «No cal, home, no ho deia per a això…». «Té, té… ja veuràs…», insistí ell. «Excel·lent», vaig encertar a dir amb la boca mig plena. «Està fumat d’aquesta mateixa nit», em va respondre mentre continuava meticulós, amb la seva tasca, abans de continuar responent a les meves preguntes.

En el mateix mercat, lloar les excel·lències dels fruits secs (sobretot sent un amant de fer fúting i travesses de muntanya), em va «costar» una altra situació semblant, un xic violenta per a mi, però distesa per a la venedora. Quan aquest qui escriu estava apu-rant un quintet de cervesa en un dels bars del mercat, la propietària de la parada de fruits secs em va deixar una bossa ben plena d’aquestes delicioses menges. La meva cara de sorpresa, on gairebé es podia llegir escrit al meu front un no calia, dona, es va veure corresposta amb una picada d’ulls per part d’ella, i una senzilla frase: «Ja veuràs com n’estan de bons, noi… A més, no voldràs beure’t la cervesa sola, no?».

Pocs metres d’allà, però en un altre dia i hora, estava conversant animosament amb un grup d’usuaris en un bar del mercat. Tots ells homes, la majoria menors de cin-quanta anys, i alguns d’ells més joves que jo, és a dir, superant per poc la trentena. Les bromes eren continuades, i de tant en tant alguns paradistes i clients interaccio-naven breument amb els tertulians. Si haguéssim vist l’escena penjats a les bastides de ferro del sostre del mercat, la imatge s’assemblaria a una taca densa d’hiperactivitat social a la qual els àtoms que circulaven pels entorns s’hi afegien de manera rítmica, tot plegat com una nebulosa arran de terra, plena de vida. En aquestes que un venedor s’apropà a bon ritme per la meva esquena. El veia venir amb la cueta de l’ull, o potser l’intuïa, com si m’haguessin posat una lent al clatell. Venia cada cop més disparat. Portava una croqueta a la mà esquerra. L’obrí. Amb el dit índex de la mà dreta agafà un bon bocí de la substància amb la qual estava farcida. Em vaig témer el pitjor (ara m’explicaré), però el paradista continuà la seva marxa amb celeritat i introduí el con-tingut de mitja croqueta en la boca d’un dels implicats en la minitertúlia improvisada. Cal dir que l’usuari es va sorprendre, tal com la seva cara i sobretot els seus ulls van encarregar-se de demostrar amb nitidesa, però no va fer cap mena de gest de repudi de la menja, al contrari, la boca l’obrí potser no de bat a bat, però sí amb ganes i amb gana. El paradista continuà la seva marxa i la hilaritat va recórrer el grup de conversa com aquelles onades que la gent fa als estadis de futbol de tant en tant, sense que ningú les forci.

Les meves riallades, a més, estaven carregades d’alleugeriment: sense arribar a extrems neuròtics, sóc força escrupolós amb el tema del menjar. Si hagués sigut jo el destinatari de l’espontània acció del paradista, és probable que els tertulians haguessin contemplat la patètica i gens edificant imatge d’un antropòleg vomitant al costat de la barra del bar.

Estic dinant en un bar d’una altra plaça i el president del mercat m’ofereix un tros de capellà o mòllera, un peix semblant al bacallà. Amb timidesa accepto l’oferiment, és clar. Però encara n’hi ha més: d’una parada propera m’ofereixen foie gras amb una

147

llesqueta de pa. No puc dir que no! M’he vist absorbit per la reciprocitat generalitzada que impregna el mercat. M’ha vençut, i per això haig d’hissar simbòlicament la bandera blanca de rendició.

Estic prenent notes al meu quadern de camp tot observant l’acció i els comentaris que es donen al voltant d’una xarcuteria del mercat. Aleshores, sento una conversa de la qual m’adono, als pocs instants, que en jo sóc el protagonista. El venedor es dirigeix a una parella de clients, però parla sobre la meva persona: «Mira aquest, el de la lli-breta, sí sí… aquest és un pillo. Està per aquí donant voltes i jo ja sé per què…». Ales-hores, mentre jo miro amb cara d’estupefacció o, més aviat, de sorpresa, em diu: «Té, per a tu!», i m’ofereix un bon tros de formatge, una de les meves debilitats gastronò-miques. Segurament, la meva segona gran debilitat, darrere d’una que tot seguit els lectors i lectores coneixeran. En aquest cas, tot i que també se’m van pujar els colors i em va sortir la típica suor freda que provoca tota situació inesperada, no vaig dubtar gaire a agafar l’esplèndida menja.

En una altra ocasió, em trobava parlant amb una simpàtica peixatera i les seves no menys simpàtiques clientes. Al bell mig de les meves anotacions al quadern de camp, la meva vista no va poder pas apartar-se d’unes esplèndides gambes (la meva perdició, ho reconec). Vaig tractar de mossegar-me la llengua i continuar sent una esponja que s’apoderava dels comentaris i sensacions del meu voltant i em deixaven ben moll d’aquesta sociabilitat exacerbada que caracteritza el mercat. No vaig poder… I vaig acabar dient: «Uf, mare meva, quina pinta que tenen aquestes gambes… Me’n menjaria cinquanta i encara en voldria més». Mil·lèsimes de segons després, la propietària de la peixateria, amb cara de determinació (és a dir, no pas en broma), em digué: «Agafa’n! agafa’n algunes i te les menges, vinga». Em va saber greu però aquest cop vaig rebutjar l’oferiment. Em va saber greu per dos motius: per un cantó, podia semblar descortès i desconsiderat davant d’un regal així, però la vergonya professional em va vèncer de forma aclaparadora; per una altra banda, la raó que declinés l’oferiment era que em semblava un premi excessiu a la meva mera presència allà, atès el caràcter gairebé sagrat que aquells crustacis tenen per a mi. Pernil, escalunyes, salmó, fruits secs, fins i tot una croqueta, eren regals que podia acceptar amb avergonyiment, però entrava dins del joc de les meves patinades com a antropòleg sorprès. Ara bé: les gambes ja són, per a mi, una menja de primera. No podia pas haver acceptat una delícia tan sublim.

D’aleshores ençà, he tractat d’aturar la meva verborrea quan he observat el bon aspecte que feia la carn de cavall, i que em feia recordar quan, de ben petit, en men-java per, segons em deien, créixer més fort, com també passava amb els menuts (cervell, turmes, etc.). M’he aturat per no veure’m en aquesta situació, per a mi, incò-moda, però no pas per als paradistes. Ells de ben segur que ho troben normal. És el seu món, i allà la reciprocitat és molt més conreada que en altres esferes socials, com ja he comentat amb anterioritat.

Per donar suport a això que acabo de comentar, una mostra significativa: he intentat posar a prova la darrera frase de l’anterior paràgraf, i per fer-ho he fet comentaris simi-lars en grans superfícies, a les quals només entro per comprar ampolles de whisky i/o

148

alguna beguda energètica. Per molt que llancés lloances sobre l’aspecte de l’hambur-guesa o dels tomàquets, i per molt que els digués que estava fent un llibre sobre ells (una mentida pietosa), els asseguro que ningú no em va oferir ni tan sols un bocí de julivert. Curiosament, i significativament, l’únic lloc on m’ha passat una anècdota similar ha estat en una botiga de queviures regentada per uns hindús, un basar, com se sol anomenar. Segurament perquè el basar és l’establiment més similar a la plaça. I cal dir que en absolut li fa la competència al mercat, tal com han demostrat estudis com el que un tècnic de comerç va fer-me el favor de mostrar-me. Les coses, com són.

149

A tall de conclusió

El mercat és un exemple paradigmàtic de la idea de protoplasma social: t’uneix el fet d’estar junts, de suar junts, de sentir junts. No implica compartir un mateix sentiment, sinó una mateixa sensació. Els que hi són presents estan units sense que hi hagi una raó transcendent ni una explicació racional. La comunicació és el que els combrega. La sensibilitat, ben bé tàctil, els posa en comú. Ningú no deixa de ser qui és, ni tan sols se suggereix aquesta possibilitat. La complementarietat radica, precisament, en la profunda diferenciació dels seus components humans. Fins i tot, com hem vist, poden ser antagònics i incompatibles. Tant se val! És el mercat.

El mercat és, sobretot, una coalició, la qual és una estructura molt més altament sofis-ticada que una competició, ja que requereix la possibilitat que els seus elements es comuniquin els uns amb els altres. Més que astúcia, el mercat és intel·ligència.

De vegades he llegit llibres suposadament científics, acadèmics, però que només volen saber què és el joc de la societat, sense dir res ni conèixer res dels jugadors, és a dir, dels actors socials, en el nostre cas de les persones del mercat.

Només deambulant pels mercats, integrant-se en les seves atmosferes, compartint vida amb la seva gent, es pot arribar a percebre amb una certa nitidesa l’argamassa que el modela.

Ben sovint he practicat dins dels mercats el que en antropologia se sol anomenar l’observació flotant: m’he deixat anar i he deixat que el mercat entrés dins del meu ésser, per dir-ho d’una manera poètica, si m’ho permeten. I recorrent els seus passa-dissos, he pres consciència de la seva forma.

De fet, la consciència és un incident de la locomoció. I passejant descobreixes moltes més coses que no pas articulant fredes i estructurades estadístiques, o creant mètodes que tracten de quantificar un objecte ja de per si impossible de sotmetre a les xifres: la vida en societat.

Al llarg de les meves visites als mercats he pogut comprovar que el mer fet de caminar és, en si mateix, una pràctica cultural i una acció social, ja que reafirma la seva orien-tació en funció de les conductes i trajectòries de la resta de persones que conviuen en el mateix espai. Una dansa sense director, com he suggerit abans. Un ballet amb coreografies orquestrades de manera aparentment espontània, i que són l’expressió visual d’un espai, l’espai del mercat, que és, al mateix temps, un laboratori de la soci-etat i un àmbit diferenciat de la immensa majoria dels espais que avui en dia consti-tueixen la vida social. Tot està relacionat, tot està connectat d’alguna o altra manera.

150

No existeix la possibilitat d’existència separada: i allà hi ha el mercat per recordar-ho. Cada dia.

Acabo el llibre recordant als lectors i lectores que jo sóc una part de tot allò que he trobat als mercats, i que els éssers humans continuarem explicant-nos els uns als altres històries inèdites que sempre seran les mateixes. Arreu i en totes les èpoques…

El mercat confirma que la possibilitat d’un sentit comú no pot derivar-se de la similitud o de la naturalesa compartida pels éssers humans que habiten un espai, sinó del fet que, més enllà de les diferències entre ells i de la seva immensa diversitat, tots estan orientats per l’interès per un mateix objecte, una mateixa fita, una mateixa activitat. I ho fan compartint sensacions, a flor de pell.

D’això es deriva, com a desembocadura, l’evidència que el mercat és un espai de convivència. El títol d’aquest llibre, de fet. El mercat com a immensa màquina de con-viure, una màquina sense mecànic, que funciona per ella mateixa. De tant en tant se la pot engreixar, però en si ja disposa dels mecanismes propis de lubrificació. S’auto-alimenta i s’avitualla de la seva composició segmentària on cadascuna de les parts es regula mútuament gràcies a les seves diferències. Al mercat, fins i tot allò incompatible té una funció i un lloc que configura un sistema viu. Cal tornar a subratllar-ho.

No seria el mercat la metàfora de la societat a la qual alguns o molts aspiraríem, i que encara està molt lluny de fer-se carn entre nosaltres? Deixo la pregunta a l’aire. Que cadascú la contesti segons els seus propis paràmetres. Jo tinc clara la resposta. I potser per això acabaré aquest llibre subratllant que, tot i que finalitza ara, que hauria de ser l’inici de molts més estudis que aprofundissin, des de l’òptica antropològica, en les línies que he tractat de dibuixar i en els camps que he intentat esbandir.

Sincerament, crec que aquest petit llibre podria i hauria de ser el primer intent de copsar des de dins i des de fora, de prop i de lluny, a través del treball etnogràfic, mit-jançant una òptica antropològica, el colossal espai de convivència, el magnífic cali-doscopi intercultural, el contundent exemple de sociabilitat, que era, és i hauria de continuar sent, amb més força i vigor, el mercat. O la plaça. Tant se val com l’ano-menem si amb la paraula que emprem ens referim exactament al mateix. Ni més, ni menys…