Sopralluoghi in Palestina per 'Il vangelo secondo Matteo',Pier Paolo PasoliniEL CINEMA PENSA L’ART: itineraris pels processos creatius

El film en procés (I)

El cinema pensant-se: esbossant i assajant les seves possibilitats.La invenció poètica, el rigor i la curiositat teòrica acompanyenGodard i Pasolini en la seva recerca d’altres «maneres de veure»:de manera molt particular, en les seves pel·lícules d’assaig, les qualss’interroguen sobre la creació i fan emergir les matèries del cinemaque les obres «acabades» solen ocultar. Un diàleg entre dos filmsen procés, que giren al voltant de pel·lícules imaginàries, divaguensobre la preparació del rodatge o la tasca del muntatge i explorenles mateixes imatges. Lluny de la concepció industrial de lespel·lícules com a obres finites, fan l’elogi del cinema com a escripturaoberta a les vacil·lacions i temptatives.

Sopralluoghi in Palestina per ‘Il vangelo secondo Matteo’, PierPaolo Pasolini. Itàlia, 1963-64, 52 min, vídeo

Scénario du film ‘Passion’, Jean-Luc Godard. França, 1982, 54min, vídeo

XCÈNTRIC *

EL CINEMA PENSA L'ART

El film en procés I

Sopralluoghi in Palestina per ‘Il Vangelo secondo Matteo’, perPier Paolo Pasolini

Sopralluoghi in Palestina va néixer molt casualment i, de fet, jo novaig participar en les decisions de les preses de càmera ni de res.Quan vam anar a l’Orient Mitjà va venir amb nosaltres un operadorde la productora. Mai no li vaig suggerir res perquè no pensava ferservir el material per fer-ne un film, només volia una documentacióque m’ajudés per a les localitzacions i l’ambientació del Vangelo.Quan vaig tornar a Roma, el productor em va demanar que agrupésel material i li afegís un comentari per tal de poder-lo ensenyar aalguns distribuïdors i algun cap democristià perquè ajudessin elsproductors. Ni tan sols vaig controlar el muntatge. Vaig demanarque algú aplegués el material i després el vaig examinar, però vaigdeixar-ho tot tal qual, fins i tot alguns talls molt dolents que haviafet aquesta persona (que no era ni tan sols un muntador qualificat).A la sala de doblatge vaig improvisar un comentari i, d’aquestamanera, en conjunt, tot el film és bastant improvisat.

Quan vaig tornar a Tel-Aviv, naturalment, no distingia res; era denit. Tot el que veia era un aeroport i una ciutat. Vaig agafar un cotxei vaig anar cap a l’interior. Ben aviat vaig veure algunes imatgesd’un món antic que era sobretot àrab.

Primer vaig pensar que podria fer servir els rostres dels àrabs, peròaleshores, tot just després, van aparèixer els kibbutzim, els treballsde repoblació forestal, l’agricultura moderna, la indústria lleugera,etc. I em vaig adonar que tot era inútil, poques hores després d’haverarribat.

Tota la pel·lícula (Il Vangelo secondo Matteo) s’ha rodat a la Itàliameridional. Ho havia decidit abans d’anar a Palestina, cosa que vaigfer només per tenir la consciència tranquil·la.

Pier Paolo Pasolini

d’aquells i aquelles de Sauve qui peut. Vull dir que ell serà unpersonatge principal filmat de manera secundària i elles seranpersonatges secundaris filmats de manera principal. I només perrespondre a les preguntes que no deixaran de fer els qui inverteixen,banquers o actors, caldrà mostrar visualment com potser podemtrobar alguna cosa apassionant per filmar, i que no cal escriure elguió sinó filmar-ho i muntar-ho, muntar-ho per tal que es puguirodar de seguida (els darrers films de Wajda m’han produït aquestsentiment, doncs són guions sobre Polònia que llavors esdevenenun film amb els polonesos). Aquests alguns i algunes s’han mogut,es mouen i es mouran (o moriran, prenent la mort per anar a unaaltra estrella, va escriure Vincent Van Gogh al seu germà Théo VanGogh). Geogràficament, i per tant socialment, els uns envers elsaltres, com si fossin trossos de ferro que travessen correntsmagnètics (de camps de força i de feblesa). I el film és la història, lavisió d’aquesta travessia.

«Jean-Luc Godard par Jean-Luc Godard». Tome I. Cahiers ducinéma, 1985.

P ro g ra m a d o rs : N ú r i a A i d e l m a n i G o n za l o d e L u c a s

Scénario du film 'Passion', Jean-Luc Godard

Sopralluoghi in Palestina per 'Il vangelo secondo Matteo',Pier Paolo Pasolini

Godard, per Pasolini

Godard té una idea mítica del cinema, i des del moment en què fa«cinema sobre el cinema» fa «mite sobre el mite», és cert. [...] Godardem tracta de buròcrata (de creador de «normes»), a mi, que en canvisóc un simple analista (diletant), cercador objectiu de normesexistents. Malgrat això, la realitat és que el «creador» de normes (i,per tant, el «buròcrata») és ell. De fet, fent cinema sobre el cinema,en cadascun dels seus films, Godard ha instituït necessàriamentuna sèrie d’instruments estilístics, formals i... gramaticals per talde fer aquesta operació «metalingüística» de reflexió del cinemasobre el mateix cinema. I per què ha arribat a ser així? PerquèGodard és en el fons un assagista de mena (o, per dir-ho millor, unmoralista típic de la cultura francesa): l’encontre entre l’investigadorlingüístic ignorant (més enllà, facciosament hostil a qualsevol formade coneixement) i el moralista de fons no podia fer que la invencióde noves normes no fos normativa. El moralista és sempre preceptiui, encara que sigui de manera adorable, terrorista. Les proves? Doncsbé, almenys la meitat del nou cinema de tot el món és godardià, ésa dir, obeeix a regles, segueix normes que va establir Godard, per bé

que sense intenció normativa. A tot el món, ho repeteixo. Signede la seva importància, miraculosa, però també de la seva«autoritat», de la qual ell, de fet, home deliciós —fraternal i nopaternal— es defèn fins i tot amb ràbia, ingènua.

En conclusió: tots els films de Godard, com es veu, són «contesphilosophiques», el pensament filosòfic dels quals és essencialmentlingüístic.

Pier Paolo Pasolini, Premessa, prefaci del llibre de Jean-Luc GodardIl cinema è il cinema, edició italiana de Jean-Luc Godard per Jean-Luc Godard.

Passion. Primers elements, per Jean-Luc Godard

Primers elements escrits (en un aeroport tancat per la neu, quecau amb passió) a petició de Hanna Schygulla per al film titulatprovisionalment “Passion”.

On passa això: en alguna part entre l’estómac i els pulmons, i tambédarrere de l’estació. Entre l’estómac (on s’allotja l’amor, segons lesexperiències de JLG) i els pulmons (on s’allotja l’amor, segonsCharlotte Rittenmeyer a “Les palmeres salvatges”, de Faulkner).Així doncs, aquest lloc és l’interior d’algú. Hi haurà tres vegadesalgú. Tres personatges, com es diu en els ambients ben informatsde la indústria del cinema. Diguem ABC, si fos Euclides, i XYZ, sifos Conan Doyle o Chandler. Es tracta d’Y, una suïssa alemanya,o una alemanya d’aquesta regió. Z, una francosuïssa, una fronterera,entre Annemasse i Ginebra, i X, un estranger, americà, francès opolonès, ni refugiat ni immigrant, ni cap de les dues coses alhora.Caldrà sens dubte un X’, alhora semblant i oposat a X, és a dir,diferent però en situacions semblants, o semblant però ensituacions diferents (és massa d’hora per dir-ho mitjançantl’escriptura, doncs cal veure com no es diu als ambients autoritzatsde l’art cinematogràfic).

I això passa «darrere de l’estació», que podria ser un altre títol peral film. Allà on les persones arriben i també marxen, dirà en undiàleg Y o Z a X, i X respondrà que no, que les persones tan solsarriben. Però també se’n van, a vegades, continuarà ella. No, nomésarriben, dirà ell. Filmarem aquests tres alguns i algunes a la inversa