10 DOM

opinión

‘BRIDEZILLAS’

ISABEL COIXET

Mi herMOsa lavanDería

directora de cine

la película La boda de mi mejor amiga, a la que acudí esperando lo peor, resultó ser una comedia bastante ácida (y magníficamente interpretada por un plantel de actrices fantásticas, una de ellas la guionista del fil-me) sobre el absurdo, humillante y caro espectáculo al que voluntariamente se someten millones de mujeres en el mundo en el día de su boda. La película es diver-tida, cínica y hasta autocrítica: en ningún momento se justifica la insania de todo el proceso. Otras películas se han basado en la misma trama (La boda de Rachel, La boda de mi mejor amigo, Novia a la fuga, Un día de boda...), pero ninguna se acerca a las cotas de mala uva de esta.

Nunca dejará de fascinarme (con el tipo de fascinación por el horror que suscitan los documentales del National Geographic sobre el despeña-miento de bandadas de bisontes) todo el melodrama y la parafernalia que rodea a estas ceremonias del apareamiento: los inena-rrables trajes blancos modelo tarta de nata, el pastel de boda, las listas de regalos, los horribles trajes de las damas de honor (en el caso de Estados Unidos; recemos para que aquí no llegue esa funesta moda), la histeria de la novia, tirar el ramo, los interminables banquetes, la floreciente industria de los planificado-res de bodas, las tremendas despedidas de soltera/o.

nunca me parece más justificada la bomba de neu-trones que cuando veo a esas bandadas de inglesas completamente borrachas por las calles de nuestras ciudades con antenas en la cabeza hechas de pollas de plástico y cantando canciones de las Spice Girls. Aun-que imagino que la única manera que algunas muje-

res encuentran de sobrellevar los fastos de la boda es sumergirse en jarras de sangría barata.

el reality Bridezillas es sumamente revelador a este res-pecto. Muestra, sin ocultar momentos que deberían avergonzar a las futuras esposas, la realidad del proce-so de una boda y lo que las mujeres (al menos todas las novias que aparecen en el programa) quieren de él: fastidiar a sus amigas solteras, sentirse las absolutas

protagonistas por un día en sus vidas y gastarse el dinero que no tienen, no necesariamente en este orden.

La s bodas de príncipes, como las últimas en Inglate-rra o Mónaco, son seguidas por millo-nes de espectadores y venden auténticas fortunas en recuer-dos de todo tipo. La boda de Kim

Kardashian –una especie de multicelebrity de figura voluptuosa que se hizo famosa por un vídeo explícita-mente sexual grabado por uno de sus exnovios, tiene reality propio y se gana la vida prestando su cara y su culo a diversas marcas comerciales– ha sido trending topic en Twitter durante días, ha ocupado la porta-da de revistas de medio mundo, incluso en lugares donde no saben quiénes son ni Kim Kardashian ni sus hermanas. Y ha costado diez millones de dólares, casi tanto como la ceremonia de cuento de hadas con castillo italiano incluido de Tom Cruise y Katie Hol-mes hace cinco años. Sin ir más lejos, nuestro país ha vivido momentos de tensión máxima alrededor de la boda de la duquesa de Alba, otra prueba más de que las mujeres podemos llegar a los 85 años tropezando con las mismas piedras. Rocas, incluso.

La bobal es, después de la tempranillo, la variedad tinta más plantada en la Penín-sula. Resulta sorpren-dente que, con 90.000 hectáreas de viñas, el 99% se destine a vinos de cupaje, sencillos y enfocados a la expor-tación a bajo precio. La Malkerida 2010 es la reivindicación de la bobal del joven y premiado sumiller londinense Bruno Murciano. Originario de Caudete de las Fuen-tes (Valencia), animó a David Sampedro y convencieron a un viticultor para que les dejara elaborar una viña de 8 hectáreas y 80 años de edad. La primera añada es una delicia perfumada, con sutiles frutas rojas y una boca ligera y pla-centera. – quim vila

el vinoBOBAL

Tel: +44 796 684 2290 PVP: 7,10 €

10 DOM

opinió

‘BRIDEZILLAS’

ISABEL COIXET

la Meva preciOsa bugaDeria

directora de cine

la pel·lícula La boda de mi mejor amiga, que vaig anar a veure esperant el pitjor, va resultar ser una comèdia bastant àcida (i magníficament interpretada per un planter d’actrius fantàstiques, una d’elles la guionista del film) sobre l’absurd, humiliant i car espectacle al qual voluntàriament se sotmeten milions de dones al món el dia del seu casament. La pel·lícula és divertida, cínica i fins i tot autocrítica: en cap moment es justi-fica la insània de tot el procés. Altres pel·lícules s’han basat en la mateixa trama (La boda de la Rachel, La boda del meu millor amic, Novia a la fuga, Un día de boda...), però cap s’acosta a les cotes de mala llet d’aquesta.

No deixarà de fas-cinar-me mai (amb el tipus de fascinació per l’horror que susciten els documentals del National Geographic sobre l’estimbada de bandades de bisons) tot el melodrama i la parafernàlia que envolten aquestes cerimònies de l’aparellament: els inenar-rables vestits blancs model pastís de nata, el pastís de casament, les llistes de regals, els horribles vestits de les dames d’honor (en el cas dels Estats Units; resem perquè aquí no arribi aquesta funesta moda), la histèria de la núvia, tirar el ram, els interminables banquets, la pròspera indústria dels planificadors de casaments, els terribles comiats de soltera/er.

Mai em sembla més justificada la bomba de neutrons que quan veig aquelles bandades d’angleses com-pletament borratxes pels carrers de les nostres ciu-tats amb antenes al cap fetes de polles de plàstic i cantant cançons de les Spice Girls. Encara que imagino que l’única manera que algunes dones tro-

ben de suportar els fastos del casament és submer-gir-se en gerres de sangria barata.

el reality Bridezillas és summament revelador en aquest sentit. Mostra, sense amagar moments que haurien d’avergonyir les futures esposes, la realitat del procés d’un casament i el que les dones (almenys totes les núvies que apareixen al programa) volen d’ell: fasti-guejar les seves amigues solteres, sentir-se les absolu-

tes protagonistes per un dia a la seva vida i gastar-se els diners que no tenen, no necessàriament en aquest ordre.

Els casaments de prínceps, com els últims a Anglaterra o Mònaco , s ón seguits per mili-ons d’espectadors i venen autèntiques fortunes en records de tota mena. El casament de Kim

Kardashian –una espècie de multicelebrity de figura voluptuosa que es va fer famosa per un vídeo explí-citament sexual gravat per un dels seus exnòvios, té reality propi i es guanya la vida prestant la seva cara i el seu cul a diverses marques comercials– ha estat trending topic a Twitter durant dies, ha ocupat la portada de revistes de mig món, fins i tot en llocs on no saben qui són ni Kim Kardashian ni les seves germanes. I ha costat deu milions de dòlars, gairebé tant com la cerimònia de conte de fades amb castell italià inclòs de Tom Cruise i Katie Holmes fa cinc anys. Sense anar més lluny, el nostre país ha viscut moments de tensió màxima al voltant del casament de la duquessa d’Alba, una altra prova més que les dones podem arribar als 85 anys ensopegant amb les mateixes pedres. Roques, fins i tot.

La bobal és, després de la tempranillo, la varietat negra més plantada a la Penínsu-la. Resulta sorprenent que, amb 90.000 hec-tàrees de vinyes, el 99% es destini a vins de cupatge, senzills i enfocats a l’expor-tació a baix preu. La Malkerida 2010 és la reivindicació de la bobal del jove i premiat sommelier londinenc Bruno Murciano. Origi-nari de Caudete de las Fuentes (València), va animar David Sampe-dro i van convèncer un viticultor perquè els deixés elaborar una vinya de 8 hectàrees i 80 anys d’edat. La primera anyada és una delícia perfumada, amb subtils fruites vermelles i una boca lleugera i plaent. – quim vila

el viBOBAL

Tel.: +44 796 684 2290 PVP: 7,10 €