director: Antoni Furiócap de redacció : Gustau Muñozconsell de redacció :

Neus Campillo, Ferran Garcia-Oliver, Josep-Lluís Gómez

Mompart, Manuel Guerrero, Enric Marín, Vicent Olmos, Juli Peretó, Francesc Pérez Moragón, Maria Josep Picó, Faust Ripoll, Simona Škrabec, Pau Viciano

consell assessor : Cèlia Amorós, Joan Becat,

Manuel Borja-Villel, Eudald Carbonell, Narcís Comadira,

Manuel Costa, Alfons Cucó (†), Martí Domínguez, François

Dosse, Antoni Espasa, Ramon Folch, Mario Garcia Bonafé, Salvador Giner, Josep Fontana, David Jou, John Keane, Giovanni

Levi, Isabel Martínez Benlloch, Joan Francesc Mira, Javier Muguerza, Damià Pons, Josep Ramoneda, Ferran Requejo, Vicenç Rosselló, Xavier Rubert de Ventós, Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador, Josep Maria Terricabras, Vicent Todolí, Enzo Traverso, Josep Antoni Ybarra

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTERSEGONA ÈPOCA / NÚM. 50 / TARDOR 2015

E D I T O R I A L

SI EUROPA TRONTOLLA

Durant molt de temps Europa havia estat la solució. Les insuficiències de tota mena, l’entorn opressiu, una economia estantissa, les desigualtats feridores, la mediocritat cultural, la manca de drets i de llibertat, la intolerància... tot plegat era el problema, derivat d’unes estructures socials i de poder, i d’unes mentalitats, que es veien molt difícils de canviar des de dins. I Europa apareixia naturalment com la solució. Hi havia bones raons per pensar-ho. L’Europa de la Reforma, de la Il·lustració, de la Revolució francesa, de la llibertat i la cultura, havia estat capaç de refer-se, de recuperar les seues millors tradicions, de superar la deriva suïcida de la primera meitat del segle. L’Euro-pa unida caminava a bon ritme, amb la democràcia assentada, una economia florent i un model social envejable. Era quasi un miracle.

El drama actual és que bona part del problema, tot i que plantejat certament en altres termes, continua obert, mentre que la solució, l’Europa que havia estat aspiració i mirall, tron-tolla. Cal ser conscients de la significació profunda d’aquesta eventual fallida del model europeu no tan sols per a les perifè-ries europees sinó per al món en general. Europa, tot i les seues mancances evidents, havia esdevingut un focus d’estabilitat, pluralisme, debat racional i benestar social sense parió. Europa havia après del seu passat dramàtic, havia pres consciència dels seus crims (el colonialisme, el totalitarisme, l’Holocaust), i sem-blava encaminar-se a un futur d’unió cada vegada més estreta, sobre la base d’una economia avançada i d’un Estat del benestar desenvolupat.

Però ara Europa trontolla. La construcció europea està atu-rada i al nostre voltant s’encadenen les crisis. Sovint d’un dra-matisme esfereïdor. Europa mostra obertament –i ens horrorit-za– la seua pitjor cara: la insensibilitat davant el patiment dels

Edita: Universitat de València i Edicions Tres i QuatreRedacció, administració i subscripcions:

Publicacions de la Universitat de València c/ Arts Gràfiques, 13 46010 València.

Tel.: 963 864 115 Fax: 963 864 067 a/e: lespill@uv.es http://www.uv.es/lespillDisseny gràfic: Enric Solbes Maquetació: Inmaculada Mesa Impressió: Guada Impressors, SLDistribució: Gea Llibres (961 665 256) / Gaia (965 110 516) / Midac Llibres (937 464 110) / Palma Distribucions (971 289 421)ISSN: 0210-587 X Dipòsit legal: V-2686-1979Preu d’aquest número: 9 eurosL’Espill és membre de:

CANVI DE MODEL PRODUCTIU?

altres, siguen compatriotes grecs o refugiats sirians. O les víctimes de les polítiques d’austeritat a tots els països de la Unió i especialment als del sud i l’est. Una malaltia recorre Europa, i és la disgregació del seu model polític i social d’èxit. La gestió de la crisi financera, del deute i finalment de l’euro ha estat desastrosa. La complaença amb els atacs neoliberals als valors europeus ha estat letal. La reacció da-vant la crisi dels refugiats ha estat lamentable. A Europa se li acu-mulen els problemes i no sap respondre. Alguna cosa greu falla al seu si, i ara tot són mals averanys de cara al futur més immediat. I la manca de confiança envers el futur a més llarg termini és encara pitjor, i no augura res de bo. Tot indica que anem cap a una nova crisi de l’esperit europeu.

S’imposa una pausa de reflexió i la renovació del debat sobre Europa. Lluny de ser un tema avorrit, una qüestió abstrusa o una vella discussió arxivable, és un dels debats més apassionants que po-dem convocar a hores d’ara. Ens hi juguem molt, en tots els sentits. Perquè malgrat tot, en un món assetjat per tensions de tota mena, Europa continua sent la solució.

Cinquanta números de L’Espill

Amb aquest especial sobre Europa la nostra revista arriba, en la seua segona època, al número 50. És un fet simbòlic i significatiu, perquè demostra la solidesa d’un projecte intel·lectual i cultural en el qual ens hem compromès, els qui fem aquesta revista, d’ençà ja d’uns quants anys. La segona època començà el 1999, amb el suport sem-pre efectiu, i digne del més gran reconeixement, de la Universitat de València. Són molts els temes, els autors, les propostes, els debats i els documents que han vist la llum i han passat per aquestes pàgines. Amb el vigor de sempre, L’Espill s’encamina cap a una renovació formal i de continguts que anirem perfilant en números successius. No és fàcil la vida de les revistes d’assaig i pensament, en general, i en particular en un àmbit restringit com el nostre. Però el seu paper segueix sent fonamental en la construcció d’una cultura amb cara i ulls. L’aportació de L’Espill a través de la publicació impresa i de la web (www.uv.es/lespill) manté plena vigència en un moment clau de renovació social i política, al nostre país i a tot Europa, en el qual el pensament crític esdevé indefugible.

D. M. M., Crisi a Europa (2015)

La crisi europea. europa com a idea i com a projecte, avui

1 Editorial

6 La nostra Europa Adam Zagajewski

13 Quatre notes sobre Europa Joan F. Mira

20 Entrar, sortir Antoni Mora

29 Filosofia i llibertat en un món comú Marina Garcés

40 Parlar en nom dels altres o els reptes de la representació Simona Škrabec

56 Els sons de la llengua Andrei Kurkov

63 L’espai intel·lectual europeu Antoni Martí Monterde

76 Les paradoxes de la crisi europea Enzo Traverso

82 Nord i Sud a Europa Wolf Lepenies

93 Breu història del futur europeu Robert Menasse

103 Europa, Europa Josep Maria Terricabras

S U M A R I

110 L’euro en el seu laberint Manuel Sanchis

124 Camins de la cooperació europea Estanislau Vidal-Folch

132 Les ales tallades de l’òliba grega Sebastian Landschbauer

139 Un nou impuls, però per a quina Europa? Étienne Balibar

148 Europa com a República. El relat d’Europa al segle xxi

Ulrike Guérot

166 La recerca a Catalunya en el context europeu Josep Maria Martorell i Montserrat Daban

177 Europa, l’esperança del món Francesc Xavier Grau

185 L’ecosistema comunicatiu europeu: projectes i realitats Josep Lluís Gómez Mompart

E n q uE s t a

194 Sobre el present i el futur d’Europa Adolf Beltran

D o c u m E n t s

207 Una primera nota sobre Europa (1948) Joan Fuster

215 Europa, un destí inevitable (1972) Vicent Ventura

6

Que jo sàpiga, avui dia ningú no vol morir per Europa, malgrat que, fins fa no gaire, els europeus disposats a morir per la seva pàtria, França, Alemanya o Polònia, no eren una excepció. Això vol dir que Europa és una ficció? Si ho fos, seria una ficció plena d’encís. Menys real que Déu, que la mort, la bellesa, Itàlia, Roma, la cristiandat, el bé i el mal, l’amor i l’enyorança, però més real que el socialisme, la plena ocupació, la societat sense classes o la solidaritat inter-nacional, i més versemblant que un polític visionari o que un artista filantrop.

Uns quants anys després de la caiguda de l’imperi dels Habsburg, el gran escrip- tor Hugo von Hofmannsthal –el Rimbaud austríac que somniava de ser el Goethe aus - tríac– va dir en una de les seves cartes adre- çades a Carl Jakob Burckhardt: «Meine Heimat habe ich behalten, aber Vaterland hab ich keins mehr, als Europa» (El meu país ha subsistit, però jo ja no tinc més pàtria que Europa).

En canvi, l’escriptor hongarès Sándor Márai, que només va aconseguir la fama gràcies a les traduccions pòstumes de les

La nostra Europa

seves novel·les, va escriure al seu magnífic Dietari: «Un emigrat [...] em va preguntar què hi feia vivint a Amèrica. Li vaig res-pondre: hi visc, perquè només aquí puc conservar l’esperança de continuar sent un escriptor hongarès. Sembla força estrany, però és així».

Czesław Miłosz ha donat a un dels seus llibres l’eloqüent títol de L’Europa familiar, però en la traducció a l’anglès aquest títol es va convertir en Native Realm (Reialme nadiu), i en l’edició francesa, en L’autre Europe (L’altra Europa).

La col·lecció d’assaigs de Zbigniew Her-bert titulada Un bàrbar al jardí és un himne a Europa, un himne d’amor a l’art europeu que l’autor admira a les coves de Lascaux, a les catedrals gòtiques, a la pintura italiana i a les ciutats d’Itàlia.

Què significava per a ells Europa?Hofmannsthal va ser probablement l’úl -

tim escriptor europeu que, de jove, va te- nir l’ambició d’expressar tota l’existència a través de tota la tradició; tanmateix, en una etapa posterior de la seva vida, citava de bon grat les paraules de Novalis: «L’endemà de perdre una guerra és el dia d’escriure co-mèdies». En la seva visió un xic idealitzada, l’imperi dels Habsburg era el baluard del liberalisme a Europa. Allà, la vella tradició de la cort espanyola amb els seus pintors i escriptors –Velázquez, Goya, Calderón

Aquest breu assaig sobre Europa del gran poeta polonès Adam Zagajewski que publiquem ací, amb l’amable autorització de l’autor, va aparèixer originàriament al seu llibre Poeta rozmawia z filozofem (2007).

Adam Zagajewski

7i Cervantes– s’havia trobat amb les dures influències germàniques i s’havia enriquit amb el geni italià i –així ho va formular– amb els «profunds semitons» eslaus. Per a Hofmannsthal, la transformació de la vella i majestuosa Àustria en un país petit i no desproveït de provincians anhels naciona-listes era una catàstrofe nefanda. La seva única esperança era la idea d’Europa –un espai diferent, més gran i supranacional.

Avui dia, Hofmannsthal ens miraria se - gurament amb un plaer tenyit d’enveja, però crec que estaria també força decebut. Ja tenim Europa, aquest espai supranacional, on el nacionalisme provincià ha estat amo- rosit en part i on només ens queda debatre com aprofitar-lo millor. És la nostra Eu ro - pa tan magnífica com aquella que s’aparei-xia en somnis als gegants d’antany? Hem estat capaços de conservar la força i l’esplen-dor de la tradició europea? Intentem per un instant d’imaginar-nos Hofmanns thal en- tre nosaltres: què opinaria de les discussions sobre la carn porcina o sobre les quotes de tonatge que és lícit trans portar en una di-recció o una altra? No l’exasperarien les ba-ralles verbals de Brussel·les o d’Estrasburg? Sabria reconèixer en el nostre dia a dia aquella visió d’Europa que ell abraçava en els moments de desesperació? Seria capaç d’entendre els nostres debats solemnes sobre la significança d’Europa?

Tindria dret a sentir-se decebut? I què podríem respondre-li? Potser li diríem: hi ha una diferència inevitable entre una visió i la seva posada en pràctica, així que, nano, torna als teus penosos –o bojos, com volen alguns– anys vint, torna a la teva biblioteca i deixa’ns en pau? O més aviat li diríem: sí, és cert, hem de reinventar-nos cada vegada i crear Europa de bell nou per tal que no es converteixi en un gran centre comercial?

Zbigniew Herbert, que a finals dels anys cinquanta va emergir de la brutícia i la gri-sor d’un país arruïnat pels nazis i reconstruït a corre-cuita pels arquitectes estalinistes, va experimentar una gran alegria pel fet que Siena continués existint i que els quadres de Piero della Francesca haguessin escapat als iconoclastes protestants i als incendis de múltiples guerres. Un capítol d’aquest ma-teix llibre, però, està dedicat a la descripció de la sanguinària croada contra els albigesos del sud de França. Als assaigs de Herbert, l’admiració de la bellesa no encobreix els di monis europeus. Un dels pocs aspectes positius que tenia el comunisme soviètic era l’enorme enyorança dels tresors de la cultu-ra europea que el totalitarisme despertava malgrat seu, uns tresors que contrastaven amb la seva pròpia mediocritat i crueltat.

Tornem, però, a Márai, aquell pròfug de Budapest, l’escriptor i viatger que, després de la II Guerra Mundial, va viure bàsicament a Itàlia i als Estats Units. Para-doxalment, quan va declarar que només a Amèrica podia continuar sent un escriptor hongarès, va fer un compliment a Europa: va donar testimoni de la seva intensitat, una identitat poderosa i manifesta que no es pot comparar amb l’atmosfera un xic enrarida de la cultura americana. Tot sembla indi-car que, a Amèrica, li resultava més senzill conservar la memòria de la seva infantesa hongaresa –que havia transcorregut a Cassa, avui Košice, a Eslovàquia– i recitar poesia hongaresa, que no pas a França, Itàlia o Anglaterra, perquè a Califòrnia o a Nova Jersey era més fàcil no sucumbir als encisos de les petites localitats provincianes. Potser li era d’ajuda una certa «provisionalitat» de les ciutats i dels pobles americans, com ara el fet que, si més no en teoria, moltes de les cases provincians de fusta poden ser

8carregades en qualsevol moment en un camió adaptat per a aquesta funció i tras-lladades a una adreça diferent (aleshores, sallen per les autopistes com unes goletes tristes i eixutes). Així, doncs, era més fàcil –i probablement encara ho és– continuar sent un escriptor hongarès als Estats Units que no pas a l’Europa Occidental, en part també perquè les universitats americanes (si bé he de reconèixer que no em consta que Sándor Márai hi hagués impartit mai classe) són molt més obertes i hospitalàries que les escoles europees.

Per a Leszek Kołakowski, Europa es distingeix dels altres continents, no només pel seu llegat cultural, sinó també pel fet que admet la crítica i l’autocrítica, i fins i tot encoratja els escriptors, pensadors, cien-tífics i humanistes a practicar-les. Europa sap dir penjaments d’ella mateixa (i de ve-gades en fa un gra massa). Gràcies a aquesta virtut, els seus pecats i crims (per desgràcia, nombrosos) poden ser contrarestats fins a cert punt amb la sinceritat i l’obertura intel-lectuals. Europa –segueix Kołakowski– no s’adona de com s’ha beneficiat de les ten-sions internes que s’han produït al si del cristianisme; precisament, la recerca del fràgil equilibri entre posicions teològiques extremades ha estat un model inestimable per a la dialèctica de la vida social.

Czesław Miłosz, que va escriure L’Eu-ropa familiar als anys cinquanta mentre residia a París –on, tot sigui dit, per regla general va ser considerat un indesitjable i un traïdor envers la justa causa del proletariat internacional–, freturava d’un espai lliure de la febre nacionalista i del terror d’Estat tant o més que Hugo von Hofmannsthal trenta anys enrere. I es va escarrassar tota la vida –igual que Joan Pau II ho va fer en una altra plataforma– per reclamar que

l’Europa Central i de l’Est fos tractada com a part integral d’un organisme cultural més gran, i no pas com una regió ubi leones, vasta, monòtona, regada per uns rius tètrics i deixada de la mà de Déu.

Per a Sándor Márai, l’escriptura era quelcom més que l’ambició de crear belles lletres: era la persecució de la saviesa. En tots els seus viatges i peregrinacions d’ençà que va abandonar Hongria el 1946 –a Ità-lia, a França, a Suïssa i als Estats Units–, el guiava un lema passat de moda: Europa. I, si aquest lema estava en voga, no incloïa la nostra part del continent.

Heus ací una altra cita del seu dietari, aquest cop del període de la guerra: «Du-rant molt de temps, l’habitant d’Europa podia dir amb tota la tranquil·litat del món “el meu Déu”. Després, en un to inespera-dament amenaçador, va declarar: “la meva religió”. Encara més tard, va començar a balbotejar amb una excitació malaltissa: “la meva pàtria, la meva nació”. I ara, amb els ulls injectats de sang, baladreja enfollit: “la meva raça”. I, just en aquest moment, ha deixat de ser europeu». Aquest anotació sona com el compendi més breu de la his-tòria d’Europa.

I una altra cita: «Europa és magnífica –quina llàstima que no existeixi!» També és de Márai. Tal vegada no ens sentim temptats a repetir de tant en tant la seva ex clamació?

Recordar el geni intel·lectual europeu, la memòria europea, les seves muralles antigues, les seves ruïnes pintoresques i cantar-ne les glòries és una feina fàcil i agra-dable –quin plaer ens proporciona, posem per cas, una visita als arxius napolitans de Benedetto Croce: a Nàpols, al bell mig de la ciutat vella, en uns espais lluminosos i plens de llibres, encara s’hi percep la pre-

9sència radiant del gran pensador europeu. (El turista polonès hi recordarà també amb emoció el gendre de Croce: Gustaw Herling-Grudzin@ski). Hi ha molts llocs i molts records com aquest.

Per contra, resulten molt menys edifi-cants les reflexions sobre els assoliments mo-rals del nostre petit i llest continent, la pàtria del feixisme, del nazisme, del comunisme, de l’Holocaust i del colonialisme despietat en alguns països (per limitar-nos a enumerar dimonis relativament recents). Es veu d’una hora lluny que el bé no necessàriament acompanyava els èxits espirituals europeus.

Als pecats i crims d’Europa, cal sumar- n’hi encara un: la indiferència d’Occident envers la tràgica situació de l’Europa de l’Est sota el domini soviètic abans de l’any 1989, una indiferència que no se sol portar gaire sovint a col·lació.

Els occidentals, no només miraven cap a un altre costat en l’intent de no veure com l’Est era sovietitzat (això encara s’hauria pogut entendre, és humà). El pitjor era que, des dels seus pisos confortables de París o Londres i fent cas omís de les advertències audaces de George Orwell, les persones més cultes intentaven convèncer els lectors de Varsòvia o de Praga que, comptat i debatut, malgrat les dificultats passatgeres (perquè, per una raó estranya, sempre n’hi havia, de dificultats passatgeres), el comunisme sovi-ètic era molt millor que la democràcia occi-dental. Durant la seva breu visita a Varsòvia, Jean-Paul Sartre va provar de persuadir els seus interlocutors amargats i decebuts pel socialisme que acceptessin el model soviètic com a promesa d’un futur millor.

I, tanmateix, quan Stephen Spender va arribar a Varsòvia a finals dels anys cin-quanta i va preguntar al públic format per intel·lectuals i escriptors polonesos: «Algú

de vostès és comunista?», al cap d’uns ins-tants de silenci, va sentir la resposta: «Per a això, ha fet tard, senyor».

La llista d’intel·lectuals i artistes occi-dentals que han pecat d’ingenus i ignorants és llarga i prou coneguda; fins i tot hi figura el gran teòleg suís Karl Barth (pel que sembla, Déu no s’havia pronunciat sobre temes polítics).

I encara una altra cosa: és decididament massa d’hora per oblidar la ronseria i la la- mentable indolència amb què Europa va afrontar les últimes guerres a l’ex-Iugoslà-via. Europa va fer un trist paper a Sarajevo, a Srebrenica i a altres indrets, la qual cosa no exclou que, durant aquell procés dolorós, florís l’oratòria europea i es multipliques-sin les conferències. Tot això va succeir fa només deu anys. Com podem estar segurs que, en el futur, no es repetirà la mateixa passivitat davant d’una tragèdia semblant?

De vegades, hom pot tenir la sensació que els europeus són una colla d’homes de lletres: estimen les paraules, això sí, però senten el mateix amor pels fets?

Per cert: fa molts anys, un ministre francès va preguntar amb ironia als intel-lectuals que criticaven vivament la droperia de la diplomàcia europea a Bòsnia per què no anaven a lluitar contra l’agressor com André Malraux, Nicola Chiaromonte i molts altres havien fet temps enrere durant la guerra civil espanyola.

Es va oblidar, però, de la diferència ge- neracional i del canvi d’actitud. Els que va-loren el diàleg per damunt de totes les coses i estimen la remor silenciosa dels ordina- dors portàtils estan poc disposats a defensar la democràcia en els camps de batalla. Per a això, cal ser un temerari a l’estil dels nostres avis, els escriptors aventurers de la segona generació de modernistes.

10Tot sembla indicar que Europa com a

ideal significa un espai meitat real, meitat simbòlic, lliure de febres nacionalistes i de dictadures, i forjat pels assoliments dels ar-tistes i pensadors d’una manera gairebé tan natural com els altres continents són obra de l’activitat volcànica i de la labor pacient dels oceans. Aquesta mateixa Europa, però, es complau fomentant les contradiccions i mantenint-se en un estat permanent d’am-bivalència vital. Tal vegada Europa floreix molt millor enmig de les contradiccions que les altres regions del nostre planeta? Com que no té una frontera natural a l’Est, utilitza l’esplet de les seves contradiccions internes a tall de frontera virtual.

Quan parlo d’aquest tema, he d’anar amb peus de plom: no m’agradaria que hi hagués dues o quatre Europes, tot i que, en aparença, amb una no n’hi ha prou. Ne-cessitem dualismes i tensions, paradoxes i contradiccions. No vull tampoc retornar al passat, per exemple a l’antiga controvèrsia entre el poder laic i el poder eclesiàstic que, a hores d’ara, ja existeix només a les pàgines dels manuals d’història.

Encara que, ben mirat, no hauríem d’o-blidar-la del tot, ja que va ser precisament la lluita entre el sacrum i el profanum que va donar origen a l’Europa moderna. Va guanyar la laïcitat, la qual cosa no significa que el sacrum hagi mort; continua amb vida, tot i que viu en la imaginació més que no pas a les institucions amb poder real. No és cert que, dia rere dia, neutralitzem aquesta xarxa de tensions imprescindibles entre realitats diferents o, més ben dit, en- tre diferents capes de la realitat? No és cert que ens captenim com si l’única Europa que acceptem fos l’Europa de la tecnologia i de l’economia (perquè fins tot la política en la

seva forma tradicional i ben delimitada ens sembla obsoleta)? I per ventura no necessi-tem tant Montaigne com Pascal?

Fa no gaire, a Milà –l’exemple és poc menys que còmic–, van organitzar una ex-posició futurològica on s’exhibien amb or-gull les noves tecnologies informàtiques i es proclamava el progrés infinit de la tècnica. L’exposició va ser inaugurada per Bill Gates. Els organitzadors hi van convidar també tres poetes –com és natural, els poetes van arribar quan Bill Gates i els periodistes ja havien marxat– i els van demanar que fessin algunes reflexions sobre el futur. Que jo sàpiga, els poetes van parlar essencialment sobre la mort, la imaginació i la dimensió tràgica de la vida.

Molt temo que els organitzadors no haurien estat feliços si ho haguessin sabut abans; pel que sembla, però, no en van fer cabal i, a més, els poetes no van tenir un auditori gaire nombrós.

Així i tot, aquest no deixa de ser un exemple més –per bé que caricaturesc– de la tensió que ens espera en el futur, una tensió entre els ordinadors i la imaginació, entre l’alta tecnologia i la baixa biologia.

Hi ha una definició magnífica i intri- gant de la poesia. La va formular al segle xvii el jesuïta italià Tommaso Ceva i Eugenio Montale la cita en un dels seus assaigs. Se-gons Montale, Ceva sostenia que la poesia és un somni somiat en presència de la raó. Podem fer l’intent de definir Europa inver-tint aquesta equació: Europa és una activitat racional realitzada en presència d’un som-ni. Això significa també que les activitats racionals que no estan edificades sobre cap somni degeneren i cauen en la banalitat.

Estic parlant de la dualitat, que aprecio molt, i de les tensions, però, fixeu-vos-hi

11bé, aquí em teniu: vinc d’un país on no hi ha gaires catedrals gòtiques, un país que no ha donat a Europa un Michelangelo i que, afligit per la corrupció i la indolència, encara no acaba de sortir d’una difícil fase transitòria. I, tanmateix, goso elogiar i cri-ticar la nostra bella Europa. Hi tinc dret? Sembla que aquí topem amb un altre du-alisme: la fantasia en oposició a la realitat, i que, a la meva ment, encara són ben vius els vestigis dels somnis d’un dissident sobre una Europa magnànima.

Qui és, doncs, un ciutadà europeu? Té bona memòria, recorda tot el que hi ha hagut de magnífic i d’esgarrifós a la his-tòria d’Europa. No és arrogant, perquè la quantitat d’atrocitats que s’han comès no li permet ser gaire presumptuós. Respecta els assoliments de la Il·lustració, però no oblida l’edat mitjana i el seu fervor religiós. Sap que a Europa hi ha d’haver un lloc per al pensament analític i per a la pregària, per a les ciències exactes i per a la música. No repeteix constantment que els Estats Units són un gegant militar i un pigmeu intel·lectual. Té l’esperança que el sabor del seu formatge preferit no depengui del tot de les decisions dels llumeneres de Brussel·les. No és gaire optimista pel que fa al futur de la política exterior comuna europea. I, malgrat que creu en Europa, no oblida que aquesta no deixa de ser una esbalaïdora fic-ció (com tantes altres coses que ens ajuden a viure). Estima els paisatges europeus i les caderneres que, cada primavera, refilen extasiades a totes les ciutats i a tots els po- bles, des de Portugal fins a Ucraïna (i que, qui sap?, potser canten també a Moscou). Si prové de la «vella i rica Europa», no adopta una postura condescendent en considerar que la seva condició humana

eclipsa la condició dels «nous europeus», que són molt més pobres que ell. Per contra, si ve de la «nova Europa», s’adona que, a més de privilegis, també té responsabilitats.

Llegeix poesia (o tractats filosòfics i teo-lògics, novel·les serioses, llibres d’història) i escolta música. Ha de llegir poesia perquè, des del punt de vista intel·lectual, el sis-tema democràtic resulta poc clar, no està prou definit, i no garanteix un suport es-piritual suficient. La democràcia necessita un cop de mà, una veu que arribi des d’una capa més profunda de la realitat. Perquè, si no, abandonada a la seva sort, tendeix a riure’s d’ella mateixa i a contemplar-se en el mirall deformant de les seves germanes lletges: l’absurditat i la corrupció. Així doncs, el ciutadà europeu ha de recórrer a la poesia per provar d’estintolar l’edifici inacabat de la democràcia i també per neutralitzar l’estúpida enyorança utòpica d’un sistema polític perfecte, del reialme de la perfecció absoluta.

Estic d’acord amb l’observació del poeta americà C. K. Williams, un bon amic meu, que a la Unió Europea li queda encara un problema per resoldre: ha estat edificada sobre quelcom que algú ha definit com a liberalisme de la por, el desig d’evitar, costi el que costi, la guerra, el feixisme, el na- cionalisme i altres plagues. O sigui que ha nascut gràcies a un impuls negatiu, i potser aquestes intencions lloables, aquest noble acte de castració, en minven el vigor. Potser la Unió Europea no té prou entusiasme ni prou empenta per avançar cap a l’incògnit, no té la fe cega dels pioners que anaven a la conquesta de nous territoris.

Sortosament per a la Unió, hi ha quel - com més gran que la seva estructura defi-nida per milers de pàgines de textos legisla-

12tius: hi ha l’Europa en si, l’Europa d’abans del Tractat de Maastricht, una Europa que viu als carrerons de les velles ciutats i a les ments humanes.

I si ni tan sols amb això no n’hi ha prou, si Europa tota sola no és suficient, darrere seu s’amaga el món sencer, la vida i la mort, i un futur desconegut. ❒

Traducció de Jezry Slawomirski

13

1. LA IDEA DE HUSSERL

No sé quin crèdit deu tindre ara mateix Edmund Husserl entre els professors de filosofia: quan jo estudiava la disciplina, en tenia molt. En la memòria que conserve d’aquells anys (la filosofia, en la meua his-tòria personal, és com un fons remot, no sé si sòlid o líquid), Husserl és un dels pares inevitables del pensament modern, i la fenomenologia –sempre n’hem dit «la feno-menologia de Husserl», com «la relativitat d’Einstein» o «la psicoanàlisi de Freud»– és una peça fonamental d’allò que en el nostre segle entenem encara per filosofia, i que és tan difícil d’explicar: no ho sabien els grecs, què és filosofar, i no ho sabem nosaltres, gràcies a Déu. Husserl, com a bon hereu de la tradició greco-alemanya (amb guionet) que és la gran senda de salvació dels filòsofs, s’ocupà tota la vida del coneixement, de la substància de les coses i de què vol dir ser

Joan F. Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, hel·lenista i traductor. Autor d’una vasta obra en di - versos registres, darrerament ha publicat el llibre de memòries d’infantesa El tramvia groc (Proa) i una nova edició de La nació dels valencians (Pòrtic). Una primera versió d’aquests quatre textos va aparèixer al setmanari El Temps (textos 1 i 4, maig del 1999 i juny del 2014) i al diari Avui (textos 2 i 3, maig del 2006 i juny del 2013).

persona humana. La combinació de tot això només funciona, diu ell, si hom és capaç de passar de l’aparença múltiple i diversa dels fenòmens al fons últim i comú de les essències. Pensar que la realitat està feta d’essències ja és un gran atreviment, vist com anava i com va el món dels fets socials, el món de la física d’ones i partícules, i el món d’allò que encara en diem l’ètica i els valors. En fi, Aristòtil també era un atrevit: parlava de substància i accidents, i no es pot dir que haguera estat un fracassat en la vida.

Husserl, doncs, creia en les matemàti-ques com a model, creia en les essències, i en la intuïció per entendre-les: hom no sap què és un triangle a força de prendre’n mesures empíriques, sinó pel pur pensament, i coses per un estil, no del tot desencaminades. Una cosa així devia ser també (havia de ser) el renovament de la civilització, des-prés de la I Guerra Mundial. L’experiència era la catàstrofe, l’apocalipsi, el desordre màxim, el desastre. Però la falta total de solidesa era absolutament inacceptable per un home com Husserl, teòric apassionat de les certeses humanes. I si Europa no era sòlida, el món tampoc no ho podria ser mai. Schopenhauer era un pessimista radical, Nietzche encara més, i Oswald Spengler publicava per aquelles primeres dècades del segle La decadència d’Occident. Però si ens acabem «nosaltres», degué pensar Edmund

Quatre notes sobre Europa

Joan F. Mira

14Husserl, què en quedarà de tot plegat?, què en quedarà del món civil i humà? Llavors, una revista japonesa, el títol de la qual significa justament «Renovació», li va enco-manar uns articles, i Husserl hi va escriure uns assaigs originals, on la renovació de la humanitat i de la cultura anava estretament unida a una idea d’Europa. L’argument és aquest: l’essència de la humanitat és el fet de ser individus personals i lliures, la hu-manitat resideix sobretot en la racionalitat crítica, i els actes més verdaderament hu-mans són aquells que fem amb perfecta consciència. Som més bons si sabem què és el bé, i el fem.

Molt bé, dirà el lector, però, i la idea d’Europa? Aquesta: la humanitat com a racionalitat crítica és justament una carac-terística d’Occident, una cosa inventada pels filòsofs grecs, i convertida en un com-ponent quasi definitori de la substància d’Europa. I si els grecs van descobrir aquesta racionalitat, i si nosaltres en som els hereus, i si en això consisteix la més alta expressió d’humanitat (en què si no?, en quina altra qualitat que ens separe dels no humans o menys humans?), resulta que la forma de la humanitat europea «ha de ser conside-rada la més alta des del punt de vista dels valors, la que permet a la humanitat arribar a l’estadi més elevat que li pot ser exigit en tant que tal». Etcètera. Aquestes són també les idees centrals de la cèlebre «Conferèn- cia de Viena», del maig de 1935, sota el títol de «La crisi de la humanitat europea i la filosofia» (idees que, per una mala lectura, hom ha criticat durament, i injustament, com a expressió del més reprovable «euro-centrisme»). En qualsevol cas, ser humans és ser críticament racionals (i d’ací, afegeix Husserl, deriven també les virtuts morals,

i en primer lloc la solidaritat), i això és una cosa que hem descobert i hem mirat de practicar els europeus. Un regal per al món sencer, com qui diu. La idea és bellísima: llàstima que no siga veritat. Llàstima que, després dels anys en què Husserl escrivia aquestes coses, vingué la I Guerra Mundial, vingueren Hitler i Stalin, vingué la gran barbàrie de la II Guerra, i després tantes in - finites bestieses inhumanes, ni racionals ni crítiques. Llàstima que aquesta Europa, després d’haver elaborat tan llargament la racionalitat crítica, no ha deixat mai d’a - plicar el principi contrari. A la manera bru - tal i suïcida de cada dictadura cruel que ens ha tocat a l’est, al centre i a l’oest, i a la manera estúpida dels qui cada vegada l’han justificat i encara la justificarien: imbècils de tots els països i de tots els temps, uniu-vos. Llàstima d’idea d’Europa, doncs: tan bonica que seria, si només fóra certa.

2. SOBRE ELS LÍMITS D’EUROPA Quan el maig i juny del 2005, a França i a Holanda va guanyar clarament el no en els referèndums sobre el Tractat Constitucional o Constitució europea, era curiós observar la satisfacció amb què els europeistes radi-cals d’esquerra celebraven l’èxit d’aquest no que els havien servit en safata els antieu-ropeistes radicals de dreta. I constatar que havien votat no (no a què, exactament?) trotskistes, lepenistes, idealistes, xenòfobs, socialistes, xovinistes, patriotes clàssics, co-munistes, i no se sap qui més. Resultava ben il·lustratiu llegir a continuació les anàlisis que se’n feien, d’aquest no tan barrejat i tan estrany, on afirmaven que tenien raó, totes alhora, les ideologies més rigorosament in-

15compatibles i antagòniques. Curiós, potser, però una mica lamentable, tot plegat, en dos països emblema de la moderació i de la raó il·lustrada (o això creuen ells...). En qualsevol cas, però –i d’això se’n parlà poc, o no sempre explícitament–, un dels temes subterranis, subjacents, va ser els dels límits d’Europa: fins on podia arribar, en contin-gut i en extensió, aquesta màquina, espai polític, superpaís, organisme, el que siga, que hem convingut a dir-ne Unió Europea com a sinònim implícit d’Europa. ¿Havia de tindre dimensions continentals i arribar de l’Atlàntic als Urals, tal com defensava De Gaulle? (però si hi hem d’incloure Rússia, Europa arribaria fins a Vladivostok...). I si Europa és un continent, algunes parts d’Àsia (per exemple Sibèria i Turquia) poden ser també part d’Europa? Ja sé que són preguntes de parvulari, indignes d’una persona educada, d’un simple demòcrata, d’un intel·lectual progressista. Però les pre-guntes infantils són les que més costen de respondre: què hi ha allà dalt del cel, què hi ha sota el fons de la mar, d’on vénen els Reis d’Orient? Jo per tant només puc explicar quina és l’Europa, o la part d’Europa, que considere verdaderament meua: quin és, i fins on arriba, l’espai on em trobe a casa.

Diguem que és l’Europa del gòtic, o més exactament l’Europa on a les viles i a les ciutats hi ha esglésies gòtiques, que és l’Europa a l’oest d’una ratlla sinuosa que aniria no sé si d’Hèlsinki a Bari o més o menys de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illots i excepcions als dos costats. Vull dir que quan vostés viatgen i en cada ciutat troben l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar (familiar fins i tot quan està mig coberta o coberta del tot per afegits barrocs de guix i de fusta daurada, com passa sovint

a València, o per monuments funeraris de marbre gris i negre, com passa a Suècia, a Polònia o a Flandes, o quan és aquell gòtic tan peculiar de bona part d’Itàlia...), po- den estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars algunes altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, renaixement, humanisme, alguna forma de consells urbans autònoms, asso-ciacions de mercaders (sovint els consells o les llotges eren també bells edificis gòtics), i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut una mica (o molt) de ciència natural i d’il·lustració, un poc de revolució francesa original o de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no hi caben. Quan el gòtic s’acaba, també s’acaba gairebé tot això, o més ben dit, això no ha existit mai, o no de manera significativa. A aquest costat hi ha Cracò-via, Budapest o Ljubljana, a l’altre hi ha Moscou, Bucarest o Sofia. O Istanbul, amb perdó, que també hem d’acceptar que és Europa. Però a l’altra banda de la ratlla és una altra Europa, sense gòtic i sense tot allò: ni humanisme ni una història de lli - bertats urbanes, ni ciència ni llatí, ni il·lus- tració ni enciclopèdia, i això deixa senyal.

A l’altra banda hi ha esglésies d’estil bi-zantí fosques o daurades, farcides d’icones hieràtiques que no han canviat en mil anys, hi ha tradicions ininterrompudes d’au - tocràcia, hi ha l’empremta de l’imperi tsa - rista o de l’imperi turc, i de Bòsnia a Bul-gària hi ha moltes mesquites. Jo comprenc que, per aquelles raons que en solem dir estratègiques, aquesta construcció que ara té el nom d’Unió Europea (ha tingut al-tres noms, qui sap quins en tindrà) possi -

16blement ha d’expandir-se a l’est fins a lí-mits que encara no sabem. Comprenc que és així, i que segurament no pot ser de cap altra manera. Però també entenc que això cause, a l’Europa del gòtic, més d’un moment d’incertesa, més d’una reacció de desfici o d’inquietud. Ara com ara, i fins i tot amb els membres més nous, gairebé tots els europeus de la Unió tenim gòtic a les nostres ciutats: però no els búlgars, els romanesos i els grecs (pel que fa a Grècia, on es posaren, fa vint-i-cinc segles, una part dels fonaments estètics i conceptuals de la cultura europea, no estic segur si allà la il-lusòria herència clàssica és prou per suplir o cobrir unes altres herències pesants...). Però si a l’Europa del gòtic sotmeten algun dia a referèndum l’entrada dels països de l’altre costat, de Bielorússia a Turquia i al Caucas, no tinc el mínim dubte de quin seria el resultat. Vostés i jo votaríem que sí, perquè som bons, meditem i mirem el futur, però amb tota certesa seríem minoria. De manera que encara no sabem clarament fins on arriba Europa, quins són els seus límits morals i mentals, històrics, humans, culturals, presents i futurs: i una realitat de la qual no es coneixen els límits, no se sap quina mena de realitat és. Si el límit fóra el gòtic, seria una realitat «clara i distinta», com volia Descartes. Com que ja no és així, no podem saber què és. I la indefinició no sol despertar emocions positives.

3. SOBIRANIES, EL MAPA

En un saló municipal de la ciutat de Müns-ter, el visitant pot contemplar amb calma les cares severes dels delegats i ambaixadors que hi van passar llargues setmanes i mesos

cavil·lant com arreglarien el mapa d’Euro-pa: veient les cares que fan, i la incomoditat del lloc, els problemes devien ser molt pe-luts i complexos, atés que els personatges van resistir impàvidament tant de temps asseguts al voltant d’una taula, o en cadires que semblen de cor monacal. A l’Europa de les paus i tractats de Westfàlia, d’això ja fa més de tres segles i mig, els senyors am-baixadors o els sobirans que els enviaven, cansats de tantes guerres per drets dinàstics o per religions o pel que fóra, cansats de seure en aquella sala inhòspita i severa, van decidir que els estats són els estats, les fron-teres no es toquen, i cada sobirà és sobirà en la seua sobirania. La idea, el concepte o principi, que era una novetat considerable, es va elaborar sobretot per aclarir la situació de l’Imperi Germànic, però ràpidament esdevingué una doctrina immutable. Quant a l’estabilitat que suposadament garantia el tractat, el fet és que no va durar molt: tres quarts de segle més tard, les paus i tractes d’Utrecht havien de recompondre el mapa una altra volta i redibuixar sobiranies i fronteres.

Tampoc no van durar gaire els efectes d’Utrecht, i un segle després (passat l’horror de Napoleó que, en nom de la France i de la liberté, va provocar més morts i més destros-ses que Àtila i Genghis Kan) el Congrés de Viena hagué d’arreglar-ho tot de nou, sobre la mateixa doctrina i els mateixos conceptes que els negociadors de Münster. El principi semblava seriós i perpetu: hi ha els imperis i els regnes, els principats i ducats, hi ha algu-na petita república curiosa (com ara Suïssa), però sobretot hi ha la fe en la intangibilitat de les fronteres, i en la sobirania incondi-cional de qui l’estiga exercint. Així, Europa serà estable, immutable, i els sobirans seran

17sempre intocables. És clar que els polone- sos es van quedar ben fotuts, repartits entre tres sobirans, i que tampoc no ho veien gens clar, des del principi o progressivament, molts alemanys i italians dividits en petits estats i que volien formar-ne un de sol; i ho veien cada vegada menys clar els països o pobles inclosos en un estat gran però que volien tenir-ne un de propi, com ara el txecs i els hongaresos de l’Imperi Austríac, els finesos, els estonians, letons i lituans de l’Imperi Rus, els romanesos, búlgars, grecs, albanesos i alguns altres pobles més de l’Im-peri Turc, i així fins a més de la meitat de les poblacions d’Europa.

Tant se valia: no comptava la gent, ni els pobles, comptava l’estat sobirà, la sacra-litat de la frontera, la idea que l’únic mal absolut és canviar el que hi ha (quan el que hi ha és el que convé al sobirà, és a dir a l’estat). Un resultat espectacular d’aquesta doctrina immutable, si em permeten un punt de sarcasme, és que en el curs de les dècades següents, els estats dispersos d’Ità - lia i d’Alemanya es van unificar, les fron-teres del sud-est d’Europa van anar cap ací i cap allà (més cap allà que cap ací), i un bon grapat de nous països, començant per la petita Grècia, van eixir a la llum de la independència. Allò que resulta sorprenent és que ara mateix, després d’una llarga his- tòria que la contradiu a cada pas, la doc-trina establerta en aquell saló de Münster continua immutable: la sobirania de l’estat constituït és per principi indivisible i única, i l’Estat, amb majúscula, és l’únic amo del seu territori, l’únic senyor dels seus habi-tants. I si la història d’Europa demostra que aquell principi ha sigut repetidament invalidat pels fets, llavors el que cal fer és ignorar la història.

Perquè després dels hongaresos, grecs, romanesos, etc. del segle xix, començaren a remoure’s també els eslovens, els eslovacs, els croats, i a l’altre costat del continent els flamencs, els catalans i els bascos, i alguns altres que potser s’havien espavilat massa tard, i a principis del segle xx, un país tan «oriental» com Noruega es va fer pacífica-ment independent, i un altre com Irlanda afirmà amb armes i revoltes la seua aspiració a la independència. Per arrodonir l’èxit final de l’Europa intocable de Westfàlia, d’Utrecht i del Congrés de Viena, un segle després d’aquest Congrés arribà la primera Gran Guerra. El resultat de la qual va ser un altre canvi general de fronteres, la desa-parició d’antigues sobiranies intocables, un grapat de nous estats independents, des de Finlàndia a Polònia o a Txecoslovàquia, i un nou sistema que no funcionava gens bé. I una altra Gran Guerra el 1939-45, i un altre mapa de fronteres i sobiranies que tampoc no es pogué sostenir gaire temps. Amb el resultat que, menys de cinquanta anys més tard, mig Europa començà fer-se preguntes, i a trobar-hi respostes, tranquil·les o no.

Sempre havia d’existir un estat dit Txe-coslovàquia? Iugoslàvia era un estat sòlid i perdurable? Els països bàltics havien de ser sempre part d’un imperi rus, dit ara so viètic? El Caucas i l’Àsia central també? Fins que allò que semblava immutable, va esclatar fet a trossos, incomplint un altre colp el principi del mapa intocable i de la intangibilitat dels estats sobirans. Els efectes són ben coneguts, com en qualsevol altre temps i espai de la història: pau i prospe-ritat en alguns llocs, guerra i desastre en uns altres, i noves fronteres i abundants proclamacions d’independència. De tot això, se’n deriva una sola constant: que en

18els últims tres segles no hi ha res constant en la història d’Europa, i menys que res les fronteres, el nombre i forma dels estats, i la seua distribució territorial. I que si hi ha algú que estiga fora de la història, no són els qui proposen o desitgen alguna forma d’in-dependència per al seu país que no en té, o els qui proposen redefincions territorials, sinó els que sostenen com a veritat eterna, i mantenen com a seguretat metafísica, que a Europa els estats constituïts són eterns i intocables, les ratlles del mapa immutables, i les sobiranies no divisibles, compartibles o associables per dins. Són aquests, vista la realitat dels darrers segles, els qui estan absolutament fora del curs de la història d’Europa. Cosa que no reconeixeran mai i, per això mateix, els servirà de ben poc per reduir anatemes i amenaces, i menys encara per aclarir-se la vista i les idees. Sobretot perquè Espanya i França no són història, són metafísica i teologia.

4. EUROPEUS, ANTÍGONA

«Amb Europa passa com allò que li passava a sant Agustí amb el temps: quan no es pregunta què és, se sap què és, però quan es pregunta, ja no se sap», escrivia Claudio Magris en un diari italià. Vol dir, explicava l’escriptor, que si per Europa entenem no solament una expressió geogràfica o un projecte polític, sinó també una civilit-zació, una manera de ser, una pertinença cultural, és difícil –i fins i tot també retò-ric— parlar-ne o fer-ne tema de debat: i quan «Europa» es queixa de pessimismes, depressions o ansietats, no sabem a quin psiquiatre ha de contar els seus conflictes profunds, les seues penes, ni en què pot

consistir la curació de la malalta angoixada. Acceptem, com a realitat mínima i bàsica, que aquesta Europa, o almenys la que en diem «occidental» (que, encertadament o no, suposem que vol dir sobretot «sense Rússia»), és en efecte una civilització, un espai de pertinença cultural on en gran mesura ens sentim a casa, on sentim que ens podem trobar amb un aire familiar que ens desperta només una estranyesa mínima. Europa és aquell espai on trobem esglésies i palaus, edificis històrics, catedrals, carrers i places, botigues, jardins i mercats, que, si no sempre són exactament com els del pro-pi país, sí que són familiars i pròxims. I es pot viure aquest sentit de pertinença, afirma Magris, aquest «sentir-se a casa», fins i tot fora del propi estat o de la pròpia llengua, igual com es viu l’amor per un paisatge veí o per una persona propera, o es pot contar, fer-lo sentir de manera indirecta, a través de la literatura. «Ser europeu» no és únicament un concepte, ni l’adhesió intel-lectual a un projecte, ni la fe o l’esperança en unes institucions comunes. Ser europeu és també poder passejar per Florència, París, Amsterdam o Praga, viatjar per Portugal, Normandia o Sicília, i sentir que no són ciutats ni paisatges exòtics, que poden ser llocs amb personalitat molt forta, però també són espais on ens trobem «a casa»: almenys tant com (per un viatger valencià, per exemple) puguen ser-ho Sevilla, Cas-tella o Astúries.

Es pot i es deu parlar dels problemes concrets que té avui aquesta Europa –re-cordava també Claudio Magris–, de tot allò que afavoreix o frena el procés de la seua unificació real, de les possibilitats i dificultats d’arribar algun dia, a pesar de la gravíssima crisi actual, a un verdader estat

19comú europeu. I es pot i es deu, continua, parlar de l’euro, de la desocupació, de la im-migració, o de la necessitat de lleis bàsiques comunes. Es pot parlar de tot això, i de la definició d’un projecte polític: per contra, seria arriscat voler definir amb detall una cultura europea. Però no cal, dic jo, mentre tinguem presents els trets fonamentals que en defineixen l’experiència de la «cosa pú-blica»: des de la democràcia de la polis grega fins al pensament estoic i cristià amb el seu concepte de persona, des del dret romà amb la seua tutela concreta de l’individu fins a l’humanisme que en fa la mesura de totes les coses, des del liberalisme que proclama els seus drets i llibertats intocables fins a la socialdemocràcia que es preocupa del seu exercici concret per poder viure una vida digna, al llarg de tot aquest trajecte el protagonista de la civilització europea és l’individu: aquest individu que Kant pro-clama que és un fi i no un mitjà, i que l’art i la literatura representen i exposen en la seua irrepetible i inexhaurible complexitat. A pesar d’una història violenta i turbulenta (no més que la d’altres grans espais, com els de l’Índia, la Xina o l’Islam), la civilització europea conté un gran potencial antitota-litari, conclou Magris, i és cert, i ha estat el «bressol dels drets humans» i de principis universals que van més enllà d’horitzons històricament limitats, herència potser d’a- quelles paraules d’Antígona, quan afirma que hi ha «lleis no escrites dels déus», les lleis profundes de la dignitat humana, que cap llei o decret de l’estat no pot violar. Antígona, doncs, una columna jònica, un poblet provençal, una catedral gòtica, Ver-meer, i l’Encyclopédie Française. ❒

Col·lecció Assaig

29. Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura

Comparadaantoni martí montErDE

30. Del nord i del sud. Diari d’un professor d’economiaJosEp m. JorDan

31. Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012)FrancEsc ViaDEl

32. IncitacionsEnric sòria

33. A manera de tascó. Notes sobre literatura

VicEnt alonso

34. La invenció de l’espai. Ciutat i viatge

Enric Bou

35. Mentre parlemEnric sòria

36. Vista parcialtoBiEs Grimaltos

37. La desconnexió valencianatoni mollà

38. Constel·lacions postmodernesEnric BalaGuEr

39. El far de Løndstrupantoni martí montErDE

40. La gran depuracióFrancEsc ViaDEl

41. Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005

VicEnt alonso

42. El món d’ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política

XaViEr pla (ed.)

20

Una de les criatures kafkianes més sin-gulars manifestava la seva sospita, en un informe adreçat a una acadèmia, que no s’entendria bé l’ús que feia del mot «sorti-da». No especificava si amb el terme «en - trada» preveia que la cosa pogués anar millor. Tampoc no resulta completament clara –inevitable– l’afirmació d’Anne Car-sons, quan afirma que «tota sortida és una entrada». Seria una sentència més mane-jable un cop matisada amb un «de vega-des», o que el «tot» fos substituït per un «potser». O les dues coses: podria donar-se el cas que una sortida arribés a ser alguna cosa semblant a una entrada.

Sortida de Rússia. Puixkin havia emprès un viatge a la remota frontera del sud-oest del seu expansiu país amb la finalitat, deia

Entrar, sortir

públicament, de reunir-se amb les tropes imperials de primera línia. Corria l’any 1829. Si això no colava, un altre pretext que tenia en reserva era que viatjava per reunir-se amb el seu germà, mobilitzat per l’exèrcit. Així és com el poeta s’empes-cava diferents excuses perquè sabia que, als ulls de l’autoritat, no era gens de fiar. Però la secreta intenció només la confessà a algun amic, i era tan senzilla que avui pot semblar completament inofensiva, tot i que en el seu moment no deixava de ser ben subversiva: no volia fer cap altra cosa que sortir de l’imperi rus, encara que no-més fos per una estona, per treure el cap i «respirar». Això li costà fer una barbari-tat de kilòmetres –en diligència, a cavall i fins i tot alguns trams a peu–, per al fi-nal no poder assolir l’objectiu: en arribar a Arzrum resultà que la capital de l’antic regne d’Armènia havia estat arrabassada als turcs, de manera que el pobre Puixkin seguia sentint-se ofegat, incapaç d’escapar a l’atmosfera russa.

I l’imperi rus segueix estenent-se en l’es-pai, després d’haver-se arronsat considera-blement una temporada. També és veritat que durant l’intens episodi soviètic havia resultat molt complicat sortir d’aquell sú-per Estat. Però ara, sota el nom més paï-ble de «Federació», s’ha tornat a lliurar a operacions d’extensió territorial (cultural,

Antoni Mora, «filòsof polític», especialitzat en els Drets Fonamentals i en la seva institucionalització a través de l’Ombudsman: està vinculat al Defensor del Pueblo des de fa prop de vint-i-cinc anys i fou conseller resi-dent de projectes de cooperació de la Unió Europea per instaurar i desenvolupar aquest tipus d’institució a països com Kazakhstan, Armènia o Macedònia. Formà part de l’equip editor de les obres completes d’Enrique Tierno Galván (8 volums, 2008-2012). Autor del postfaci de l’edició de butxaca de Quanta, quanta guerra..., de Mercè Rodoreda (2008). Coordinador de monografies dedicades a Maurice Blanchot, Jean-Luc Nancy i Eduard Nicol.

Antoni Mora

21militar): Crimea fa uns mesos i la guer-ra d’Ucraïna ara mateix (una guerra com moltes d’avui: cruentes, però sense una de-claració formal, i que surten als mitjans de comunicació només de tant en tant, segons no se sap quines directrius). L’annexió i la guerra es justifiquen en nom d’una condi-ció de ser «rus» (es tracta de l’ésser rus), i això tant qui empeny des de fora –envaint territori– com qui ho accepta –i lluita– des de dins. El mal –perquè es fa un mal: s’as-sassina gent a dotzenes, en el segon cas– es fa en nom d’una condició ètnica o cultu- ral. Però si es mira vers l’interior de l’estruc-tura estatal anomenada Federació de Rús-sia, resulta que uns bons milions de per- sones no són russes, segons la mateixa lògi-ca etnocultural. En realitat, la llengua russa disposa de dos termes per parlar de la con-dició de rus: qui n’és «ètnicament» (valgui això el que valgui) i qui n’és com a ciutadà, de la mateixa manera que a Kazakhstan, un territori que va pertànyer tants anys a l’imperi rus (amb diferents noms) que en realitat mai no va ser un estat independent fins ara mateix (1991), el terme kazak, quan es vol parlar amb propietat, equival a un específic grup social i cultural (i «èt-nic»), mentre que kazakhstaní es refereix a una ciutadania que inclou diferents grups, entre d’altres, precisament, uns quants mi-lions de persones russes.

Sortir d’Amèrica. Un altre imperi, una al- tra manera de ser imperial, i tota una altra vivència –i incomoditat. La d’Al Lewis, l’ac tor ianqui, més conegut per haver en-carnat l’avi Monster de la cèlebre sèrie de tv dels seixanta que no pas per la seva so- vintejada implicació en campanyes a fa-vor dels drets civils –per a l’abolició de la pena de mort, contra la criminalització

de la droga o tota mena de qüestions eco-lògiques, entre moltes altres, al llarg de la segona meitat del segle xx. Fins i tot s’ha-via atrevit a presentar-se com a candidat a governador per a l’Estat de Nova York, i jo diria que no va sortir elegit. Molt al final de la seva llarga vida, en un documental so-bre la seva persona, no per casualitat titulat Goodbye, America (estrenat pòstumament l’any 2007), explicava que quan algun compatriota li preguntava tot enfadat per què no fotia el camp del país, ja que era tan combatiu contra les seves polítiques i els seus dirigents, ell responia que ho faria molt a gust, però que abans li indiquessin sisplau en quin indret del planeta podria aixoplugar-se de l’allargada i implacable in - fluència del Departament d’Estat dels eua. Ningú no li sabia donar raons.

Sortir d’Europa. Potser hauria de resultar més fàcil, ja que el seu perímetre no sem-bla seguir creixent. O sí? (Decididament, no: Europa no ha perdut la dèria d’expan-dir-se, tot i que ara ho fa d’una altra ma-nera, davant les moltes altres que emprà al llarg dels segles; ara ho fa d’una mane-ra reconcentrada, com qui diu, dins seu.) Si s’intenta una sortida cap a l’est, potser no resulta tan fàcil determinar quan ja no s’hi és. En quin punt de l’est, que inevi-tablement encara serà Rússia, ja no serà Europa? Turquia, ja no és Europa? (la ve-lla història: quantes discussions, que avui semblen quedar molt enrere, sobre aques-ta qüestió, relacionada amb l’expectati- va de l’entrada turca a la Unió Europea); tampoc no ho són Geòrgia ni Armènia? Puixkin ho tenia ben clar: en el seu viatge cap a Armènia (ocupada pels turcs al se-gle xix, però també ara mateix, segons la zona exacta de què parlem, i segons ens ho

22expliqui qui ens hi guiï, sobretot si és un armeni), considerava que Europa acabava a mesura que el viatger, sortint de Rússia, s’endinsava per terres georgianes –«El pas-satge d’Europa a Àsia és fa més perceptible d’hora en hora: els boscos desapareixen, els turons s’aplanen, l’herba s’espesseix i la vegetació es fa més vigorosa; apareixen ocells desconeguts en els nostres boscos» (Viatge a Arzrum, 1829). Una cosa similar es pot llegir en el seu poema El presoner del Caucas: el presoner del títol és europeu per ser rus, en contrast amb els seus carce-llers georgians. Avui, en canvi, resultaria difícil trobar un ciutadà georgià que no se senti plenament europeu, i no diguem si aquest sentiment l’ha d’exhibir en presèn-cia d’un rus. Per constatar-ho només cal fer un tomb per Tbilisi i comprovar que pel carrer es poden veure tantes banderes de la Unió Europea, si és que no moltes més, com a qualsevol capital de la mateixa Unió, i això sense pertànyer-hi.

La sortida cap a l’oest no comporta-ria menys dubtes, ja que un cop superat el trasbals d’anar més enllà de Finisterre, el viatger es troba amb una frontera mòbil, car, com és sabut, el far west va ser el gran mite d’aquells intrèpids europeus esta-blerts a la nova terra que treballaven (co-lonitzaven i sovint massacraven), tot avan-çant cap a l’altra banda del continent, fins arribar al Pacífic. No feien altra cosa, ells, europeus, que eixamplar Europa en terres estranyes. I no sembla que ho hagin deixat de fer mai. Un dia es colonitzarà Mart, i tant si l’enginyeria és ianqui com russa, costarà que els habitants informats d’altres planetes no ho vegin com un acte imperi-alista netament –culturalment– europeu.

Abandonar Europa pel sud podria sem - blar més fàcil, però un cop arribats a l’al-

tra vora mediterrània caldrà seguir un bon tros, terra endins, per perdre de vista trets i vestigis que a un europeu una mica culte no li deixaran de ser molt familiars.

Greixida. L’expectativa d’una possible sortida, no d’Europa, però sí de la Unió Eu ropea (si bé caldria no confondre siste-màticament aquestes dues instàncies, hi ha una dinàmica que du a la indistinció), ha comportat, entre altres coses lletges, la crea- ció del nyap verbal Grexit, que ben cata-lanitzat, i a fi d’evitar entendre’l com un insòlit «èxit de Grècia» –o sí?: alguns ho pensen–, millor se’n podria dir «Greixida» (i «Breixida» –en traducció de Brexit– de l’altre país en posició de sortida; i ja hi ha qui s’acomoda a la idea d’una «Catalaixi-da»). Tot el que ha passat els últims mesos arran del daltabaix financer i polític grec –i, per tant, europeu– ha deixat al desco-bert una sèrie de fets, i un de no especial-ment petit és la improvisació amb què fun-ciona la política. La política en general, i l’europea molt en particular, funcionen a base d’etzibades, si bé unes vegades es no- ta més que d’altres, i últimament es nota molt. Una segona revelació podria ser l’ex-trema indigència crítica amb què s’analitza tot plegat. Columnistes consagrats, opina-dors insistents, intel·lectuals i filòsofs de variada condició i públic prestigi, han dei-xat ben palès que l’especulació banal sobre coses greus és a l’abast de qualsevol i no té cap mena de conseqüència (encara que només fos en termes de credibilitat). Així, s’ha pogut llegir amb totes les paraules i les corresponents lletres que al costat del deute econòmic i financer s’havia de pren-dre en consideració «el deute» que tenim «nosaltres» amb «els grecs» (Hi ha expres-sions que no poden ser escrites sense unes

23protectores cometes: la mínima protecció de la vergonya d’haver-les de repetir). Es tractaria d’un deute, sens dubte que mil-lenari, que es veu que tenen els europeus envers els grecs, pel fet que aquests han lle-gat coses tan monumentals com la demo-cràcia, la filosofia i la tragèdia. Tot això ha quedat escrit i guardat a les hemeroteques digitals de diaris i revistes que, això també cal tenir-ho en compte, ningú no consul-tarà mai més.

En realitat, la filosofia no la crearen exactament «els grecs» –ni, per tant, «els europeus»–, sinó una colla de bàrbars –en el sentit grec–, emigrants a terres gregues. La filosofia té l’estrany, l’estranger, l’emi-grat –el no europeu– en el seu nucli, i en la seva aspiració (la filia és europea, però no el saber que cerca, que li és aliè). Això, és clar, no implica cap «deute» envers ningú, però obliga a reflexionar una mica sobre la condició europea. La filosofia potser no sigui tant una identitat d’Europa, segons l’exagerada il·lusió de molts filòsofs (Mas-simo Cacciari: «Europa o la filosofia»), com una de les tradicions que han fet Europa. I una tradició vol dir: contraposició d’i - dees, de sistemes, de no sistemes i d’«an ti- sistemes», que conviuen al llarg del temps, contraposats, contrastats i sense resolució a la vista.

Europa estranyada, feta per l’estranger, estranya a tota identitat autoafirmada. Els filòsofs tenen tanta culpa –tant de deute– per la fabricació d’un ens sobredimensio-nat, imperiós i imperial, que val la pena esmentar el filòsof que avui ho desmen-teix, ho desmunta i va per tota una altra via: Bernhard Waldenfels. A manera d’un homenatge.

Sí que van inventar «els grecs», no diré «la» mitologia, però sí una de tan poderosa

que no ha deixat de funcionar ni per un moment al cap de tants segles, fins ara ma-teix. Una mitologia pot ser una taula de mites, però sobretot és una màquina de fer (creure en) mites, creant-ne de nous sobre motlles vells. Ara mateix, penso en el mo-nòlit –negre, llis, tot enigmàtic– del que en diuen «el Deute», que fa el paper del que abans en deien «el Capital», entitat metafísica ominosa que tot ho explica. I tanta xerrameca política amb termes polí-tics teològics mal secularitzats.

Tradicions europees, mirant de no fer trampa. I totes, realment totes, exportades arreu amb un considerable èxit. La filoso-fia, d’a cord. La democràcia (la tradició, és a dir, una colla d’idees de democràcia, no neces sà riament compatibles). La lliber- tat, la igualtat, la fraternitat. El liberalis- me, el comunis me, els seus derivats. La idea i la pràctica de la revolució; la reacció. El colo nialisme econòmic, comercial, cul-tural, lin güístic. L’extermini massiu de po- blacions senceres, des que es va pretendre descobrir tot un continent –que, òbvia-ment, ja existia– i que en realitat va ser massacrat i europeïtzat de dalt a baix, fins ara mateix. La fam –sobretot la dels altres. La seguretat social, la universalització de la sanitat i la seva generalitzada privatit-zació. Etcètera, que això només és un apunt. Cada tradició implica un costós, llarg i entortolligat procés. Hi ha una cosa molt estranya, quan en les situacions de desplaçats en massa per la guerra (ara, Sí-ria) hi ha qui brama que no és europeu no ser conseqüent amb els tractats sobre els drets humans. Una cosa és triar la tradició europea que vol cadascú, i tota una altra quedar-se com a intrínsecament europea només la que li agrada més.

24Identificació de la identitat. Si hi ha una

identitat europea, i alguna o algunes n’hi deu haver, no en serà una closa del tot –ni en si mateixa ni en oposició a altres que tampoc no poden ser-ho del tot. Una iden-titat es clou, al marge del moment de la de-funció del seu titular, quan un policia mal-carat –o molt gentil– et demana, t’orde- na: «identifiqui’s!», i treus el dni. Al marge d’aquesta mena de situacions, les identitats no acaben de ser del tot, i molt menys les que són marques col·lectives. O s’entra en discussions tramposes, com aquella de la fallida constitució europea: que si les arrels són cristianes, que si són il·lustrades. I sí, n’hi ha de cristianes, però també de jueves i de musulmanes, molt fortes i molt pro-fundes, i tortuoses, i empantanegades (una murga); i d’il·lustrades tant com de contra-il·lustrades, reaccionàries i variadament lle-fiscoses. Que «els musulmans» –sovint vo-len dir «els àrabs», però no només– siguin vistos ara mateix com els enemics d’una identitat europea, i no una més de les se-ves arrels, no només és una rotunda ter-giversació històrica, sinó un senyal de fins a quin punt la propaganda més grollera i a gran escala pot ser eficaç en un termini relativament curt (despertant, al seu torn, els dimonis més remots, allotjats en el més intrínsec de les arrels negades).

Lliçons de democràcia. Potser perquè tenien la patent de «la democràcia», va ser discutit molt discretament el fet que el go-vern grec portés a terme, el 5 de juliol de 2015, un referèndum que no complia els estàndards internacionals més elementals (precisament els que exigeix Europa fora de les seves fronteres, enviant-hi observa-dors electorals molt exigents i primmirats,

que no en deixen passar ni una –ho dic per experiència personal): ni per la preci-pitació amb què va ser cursat pel govern –un dissabte–, ratificat pel parlament –un diumenge– i celebrat tot just al cap d’una setmana després (el rècord més recent en aquesta precipitació i manca de garanties, en l’àmbit estrictament europeu, però fora del marc de la ue, el tenia la Federació de Rússia, que en dues setmanes havia convo-cat i celebrat pel seu compte i risc un refe-rèndum per sancionar la seva annexió per la força de Crimea, el 16 de març de 2014); ni per l’enrevessada, altament tècnica i de-cididament poc intel·ligible pregunta, que es referia a una documentació espessa i de difícil comprensió per a qualsevol que no estigués molt assabentat dels pressupòsits; ni, en fi, per l’insòlit fet que els termes de la cosa preguntada eren objecte de nego-ciació enmig de la mateixa campanya que demanava el sí o el no. I, com passa avui tan sovint, que la propaganda i l’eslògan es menja qualsevol indici d’argumentació, la gent concernida pel que s’havia de decidir –no només l’electorat grec, sinó com a mí-nim la resta dels ciutadans europeus– esta-va obligada a posicionar-se d’una manera peremptòria a favor o en contra de coses externes al contingut real de la decisió. I una d’aquestes coses era precisament de seguir o no a la ue.

El pitjor va ser el resultat, no perquè sortís el sí o el no, sinó perquè en la pràcti-ca el convocant trastocà tot seguit el no pel sí, com qui no fa la cosa, revelant llavors una mena de clàusula secreta de la convo-catòria –però a la vista per a molts simples lectors de diaris–: si surt l’opció que de-mano jo, faré el que vulgui. I és el que va fer. En diuen referèndum vinculant.

25A curt termini, el referèndum el gua-

nyà l’art del tripijoc, el tactisme i el discur-sejar amb dobles i triples fons, amb l’únic resultat de mantenir-se en la poltrona a qualsevol preu, que és el que es perseguia. A llarg termini va perdre la idea que si-gui possible fer polítiques diferents a les pautades pel dit neoliberalisme, tot i que verbalment és el que es combatia amb tota la maniobra. També va perdre la idea de la democràcia com a procediment polític vàlid i creïble. Europa, la seva unió –i en-cara, la mera idea d’una tal unió–, no en sortí especialment enfortida, però en que-dà pitjor parat el prestigi de l’estat nació, reduït a un drap brut anomenat senyera. I una certa política alternativa, que treia el nas per algun racó d’Europa.

Referèndums d’entrada i sortida. Sí o no, així de senzill, no cal pensar-s’ho més, i de pressa que és per avui. Així són els refe-rèndums. Com el celebrat l’any 1986 a Espanya per sortir o no de l’otan, perquè dins ja hi era. No constituí un espectacle menor que el grec de fa uns mesos. Ho re-memoro: quan el govern anterior, quatre anys enrere, decretà pel seu compte l’en-trada del país a l’aliança militar occiden-tal, el principal partit de l’oposició endegà una campanya en contra, però decidida-ment ambigua, sota el lema «D’entrada, no», i un cop conquerit el govern convocà el referèndum, amb el sobreentès que de sortida, tampoc. No és que els referèndums hagin de ser necessàriament una farsa gro-tesca, però no acaben de sortir bé del tot. És com l’atribució d’avançar les eleccions. Com que només la té una persona, sempre depèn de la seva conveniència, personal i política, que les avanci o no. Se n’haurien de treure conclusions, de coses així.

Referèndums europeus. No deixa de ser interessant constatar que dos plebiscits ce-lebrats recentment a països europeus, so-bre qüestions que no tenien la pertinença europea com a eix, hagin acabat per cen-trar-s’hi d’una manera molt decisiva (i aquí deixo de banda les qüestions deficitàries d’ambdós referèndums, el grec pels motius que ja he dit i el català perquè era un re-ferèndum imaginari, tot i que amb conse-qüències reals). La ue no passarà pels seus millors moments, però sortir-ne segueix essent un revulsiu per a una part important de la ideologització política. I també per l’altre cantó: rarament la ue s’haurà mullat tan activament en processos electorals re-gionals com en aquests dos casos.

També cal reconèixer com un element molt aclaridor, en les eleccions catalanes, el fet que una força política amb representa-ció al Parlament, augmentant-hi molt con-siderablement la seva presència, es declari obertament partidària de sortir de la ue.

Estat europeu. És molt improbable que la ue esdevingui un estat pròpiament dit, començant pel fet que ja no se’n creen, d’estats nous –i els vells perden manxa. La continuació del procés europeu necessàri-ament ha de dur a una cosa diferent que un Estat nacional (europeu) i completa-ment diferent a uns Estats Units d’Amè-rica o a una Federació de Rússia (estruc-tures molt diferents entre si i que, al seu torn, no són homologables a estats con-vencionals, per molt que s’hi assemblin en determinats aspectes).

L’ogre filantròpic. No serà un estat més, la ue, però alguns hi hem vist la sortida de qualsevol forma del carrincló nacional estatisme, la ideologia que pretén veure

26tots els perjudicis en l’estat multinacional al qual pertany, i tots els suposats avantat-ges de l’estat uninacional i immaculat. No s’adonen que un estat amb sang i fetge, óssos i vísceres, és el més perillós d’entre tots els monstres freds sobre els quals ad-vertia el profeta. L’estat sempre serà mons-truós, i com menys nacional sigui, menys monstre serà. Cada dia, al llarg dels últims trenta, quaranta anys, que s’ha rebut la notícia que en tal aspecte cada estat de la Unió havia perdut una mica de sobirania, es notava que el monstre local es llepava la pèrdua, veient-se una mica més afeblit. Però a favor d’unes altres estructures d’es-tat? Sens dubte –aquesta és la part no tan positiva de la notícia, però la disseminació del poder sempre és millor que no la con-centració.

La qüestió no és tant la tan celebrada unitat, com la pretensió d’unicitat. Tant discursejar sobre la democràcia, i tot so-vint es deixa de banda que la realitat més valuosa de la seva realitat és la convivència de minories, mentre que el govern de la majoria n’és tot just una conseqüència in-evitable. L’ontologia política, tan europea ella, és una catàstrofe per a Europa.

L’avinentesa de ser europeista. Avui hau-ria de resultar més aviat xocant. Anhelar ser allò que ja s’és, com a mínim resulta re-dundant. Una realitat política ja n’és, Eu-ropa. Altrament, desitjar-la, voler-la, «esti-mar-la», encara es fa més estrany. A l’estat, o a l’equivalent en aquests temps a un es-tat –estructures d’estat, en diuen alguns–, no se’l pot estimar. Voler un «estat propi» és l’expressió d’un desig políticament per-vers –políticament, com a mínim. Pel ma-teix fet de voler. Però també per la «pro-

pietat», sigui en el sentit de ser d’algú –el meu?–, sigui en el sentit d’adequat –a què, a la naturalesa? No cal anar gaire amarat de Kafka –però ajuda– per entendre que l’estat sempre m’és estrany, mai no és meu. I encara sort que «propi» aquí no funcioni el sentit de net, com en altres llengües veï-nes. No hi ha res de més brut que un estat, i qui digui una altra cosa no sap de què parla. O massa que ho sap.

Cofoisme europeu. El nacionalisme no és el pitjor enemic d’Europa, com diuen dis- tretament (mecànicament, avorridament) alguns ideòlegs d’aquí i d’allà, pel senzill fet que n’és un component bàsic –fins que es demostri o es faci el contrari. El nacio-nalisme dels estats és un primer fre a unes estructures estatals europees coherents, amb una sola política internacional, una sola política d’immigració, de defensa, de cobertura de drets, etc. Tampoc ajuden els nacionalismes cantonals, no estatals, de tants racons d’Europa. La ue és un procés en marxa que difícilment s’aturarà, però amb les atzagaiades nacionals de diferents bandes, uns l’estiren fort per aquí, els al-tres per allà, i no és segur, però de vegades si no tomba, sembla com si trontollés.

També hi ha un nacionalisme neta-ment europeu. En realitat, no hi ha con-tradicció: els feixismes eren molt nacio-nalistes estatals i europeus (europeistes), sense solució de continuïtat. Avui hi ha intel·lectuals que el practiquen amb tot el desvergonyiment del món. Un d’ells és Re - naud Camus, un patriota francès i euro-peu, una cosa per l’altra i l’altra per l’una. Des de fa uns anys que ha escrit una co-lla de llibres sobre el tema, dos dels quals tenen uns títols que ja ho diuen tot: La

27gran substitució (2011) i El canvi de poble (2013). La tesi bàsica és que a França i a tot Europa, des de fa unes dècades, s’està procedint a una invasió subtil dels nacio-nals per gent forana, sobretot magrebins (i, per tant, musulmans). I això amb la connivència, i de fet organització, dels go-vernants dels diferents països.

És clar que també hi ha els pensadors tòfol, que somien en la creació d’un poble europeu, com si fos l’última possibilitat d’una revolució, en les seves esmicolades ments.

La invasió subtil. No em pot haver sor-tit el títol de Pere Calders per casualitat. Molts professors –tan sovint, els pitjors enemics de la literatura– diuen que Cal-ders era molt graciós i molt irònic, però en molts dels seus contes feia una crítica molt dràstica de les petites misèries huma-nes, expressades en els aspectes més quoti-dians de la vida. El conegut conte que du aquest títol pot ser llegit com una carica-tura de tanta genteta que deia –i potser diu– que la seva terra havia estat envaïda per xarnegos, segons una maquinació de la dictadura. A Europa, avui, coses així se senten amb la mateixa espontaneïtat i «bona fe».

Nomenclàtor. A mitjan segle xix –no cal recordar la data del Manifest comunista– l’olla ideològica bullia sense parar, i s’in-ventava tota mena de noms per descriure allò que estava sorgint. A les revistes i pam- flets d’aquells anys es balbucejaven amb entusiasme els termes més variats: «igua-litaris», «fraternaris», «unitaris», «comuni-taris», «comunitaristes», «comunionistes» –i per què no «comunistes», deuria dir

algú que passava per allà, mig distret–, «ica rians», «racionalistes»... Avui la inven-tiva política s’ha arronsat tant que s’impo-sen expressions que tot sovint expressen una descarada adoració pel poder. Que «hegemonia» o «sobirania» –i, més esgarri- fós, «sobiranisme» (també en el vocabu-lari d’un Renaud Camus)– siguin termes d’ús polític pretesament positiu, indica força bé per on van les coses. S’hauria de modificar lleugerament l’apotegma del sibil·lí filòsof (i teòleg) polític: bona part dels conceptes polítics moderns són con-ceptes teològics mal secularitzats. La se-cularització indicava una incapacitat per tallar amb la bèstia religiosa, però a sobre fer-ho malament!

Això, quan no parlen d’intervencions militars «humanitàries». Un pàmfil il·lus-trat clama pel «mestissatge», sense adonar- se que així pressuposa el concepte de raça pura realment existent. La disbauxa és tan gran que uns terroristes assassinen uns pe riodistes i la intel·ligència benpensant s’omple la boca amb l’expressió «llibertat d’expressió».

Sense sortida. Un cert tipus de pessi-mista insisteix a dir sistemàticament que no ens en sortirem, quan de vegades el problema de veritat és sortir-se’n. La sorti-da fàcil. Que la crisi econòmica financera no té sortida?, que Europa, la ue i els seus veïns, no se’n sortirà de l’actual atzucac?, que l’euro deixarà de rutllar i caldrà tornar a les monedes nacionals? El pitjor és que uns i altres, i els de més enllà, se’n sortiran, sense cap mena de dubte, refent els camins que calgui, al cost que sigui –que sempre pagaran els mateixos: les grans masses hu-manes sense aixopluc.

28Caldria pensar que potser només es pot

parlar realment de política quan es donen situacions inicialment sense sortida. No es tracta de fer un cant a l’aporia perquè sí, però quan hi ha una sortida evident i plausible és quan no hi ha res més que administració. Confondre política i admi-nistració du –ha dut– a la sensació que sí que hi ha sortida, davant dels problemes donats, però només una, que cal aplicar mecànicament. I, a sobre, que aquest únic camí a transitar és obligatori, i ho és per a tothom. ❒

Col·lecció

Micromégas. Una història filosófica Voltaire Traducció i introducció de Martí Domínguez

Brevíssima relació de la destrucció de les Índies Bartolomé de Las Casas Traducció de Pau Viciano Estudi preliminar de Meritxell Bru Pròleg de Miquel Barceló

Contra els galileus Julià Emperador, dit l’Apòstata Traducció i introducció de Joan F. Mira

Assaigs Victor Klemperer Traducció de Marc Jiménez Introducció d’Antoni Martí Monterde

Lisboa. Llibre de navegació José Cardoso Pires Traducció i introducció de Vicent Berenguer

La lluita per la vida Charles R. Darwin / Alfred R. Wallace Traducció de Juli Peretó Introducció de Manuel Costa i Juli Peretó

En una cambra i mitja Joseph Brodsky Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company Introducció d’Antoni Munné

Juli despatxat de les portes del cel Erasme de Rotterdam Traducció i introducció d’Antoni Seva

L’esperit alemany en perill Ernst Robert Curtius Traducció de Marc Jiménez Introducció d’Antoni Marti Monterde

Assaigs d’ètica i estètica David Hume Traducció i introducció de Sergi Rosell

29

El segle xx, que és el segle de les grans guerres mundials, va finalitzar amb la ce-lebració de l’apoteosi de la globalització. Amb la caiguda del mur de Berlín i la fi de la bipolaritat política, la unificació de capitals i mercats i la unificació de les xarxes de transport i de comunicació semblaven acomplir la utopia planetària que, segons l’expressió que tan bé va analitzar Armand Mattelart en el seu llibre sobre aquesta qüestió,1 ha guiat l’imaginari i els anhels d’Occident des de fa molts segles. L’època de la imatge del món, segons la va batejar Heidegger en el seu assaig dels anys cin-quanta, semblava fer-se realitat.

Gairebé tres dècades més tard d’aquell moment de celebració, la globalització mos- tra altres rostres. La promesa de desenvo-lupament mundial s’ha esquerdat i el capi - talisme global es mostra més com una amenaça que no com una promesa. Les crisis financeres, el canvi climàtic i la crei-xent desigualtat al món són les noves cares de la globalització. I Europa, com a nucli

Marina Garcés (Barcelona, 1973), filòsofa i assagista, és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. Impulsora des del 2002 del projecte Espai en Blanc, col·labora habitualment al diari Ara. És autora, entre altres, de Filosofía inacabada (Galaxia Gutenberg, 2015) i Un mundo común (Edicions Bellaterra, 2013).

irradiador d’aquesta utopia planetària, viu amb pànic la crisi del seu benestar cultural i econòmic protegint-se darrere les seves fronteres. Són fronteres físiques, mortíferes per a aquells que les intenten travessar. Però són també fronteres culturals i conceptuals que, malgrat la llarga tradició de pensament crític que ha caracteritzat la modernitat eu - ropea, no acaben de trencar-se. Tot al con-trari. Aquest escenari involutiu planteja moltes preguntes, que han de ser contesta-des des de diferents àmbits del pensament i de l’acció. Des de la filosofia, hi ha una pregunta de fons que es planteja amb ur-gència: com s’ha relacionat la filosofia, en tant que expressió genuïna de la conscièn-cia europea i de la seva vocació universal, amb aquesta experiència defraudada de les expectatives de la globalització? Ha sabut anar a l’encontre d’una nova experiència del món o s’ha quedat, com la mateixa Euro-pa, atrinxerada? Podem parlar avui d’una filosofia mundial? En quin sentit?

L’any 1978 el filòsof francès Michel Foucault va mantenir una conversa amb un monjo budista japonès en què, entre altres coses, van abordar la decadència d’Occi-dent i la seva incapacitat per oferir nous relats i horitzons col·lectius. En aquesta conversa, Foucault planteja que la crisi de la filosofia com a motor mobilitzador d’ho - ritzons universals, és inseparable de la crisi

Filosofia i llibertat en un món comú

Marina Garcés

30de l’imperialisme, que és la forma com aquests horitzons tristament han pres for-ma. A la cruïlla d’aquesta doble crisi sorgeix una necessitat: «Si existeix alguna filosofia en el futur, haurà de néixer fora d’Euro- pa o com a conseqüència de les trobades i els xocs entre Europa i no Europa».2 En aquestes tres dècades en què hem passat de l’ordre colonial, marcadament europeu, a un ordre global multipolar, s’han donat aquestes trobades i aquests xocs filosòfics? Respondre aquesta qüestió implica fer una valoració del destí de la filosofia europea contemporània i les seves conseqüències mundials. Vivim en un món comú, però no pensem en comú. No obstant això, han sorgit, dins i fora de la mateixa Europa, formes de pensar que han començat a des-colonitzar, també, la filosofia. No es tracta de globalitzar-la seguint les dinàmiques de-predadores i homogeneïtzadores del mercat, sinó de posar-nos a l’altura de com podem expressar-nos avui filosòficament en un món tant interdependent en què la vida és, de manera immediata, un problema comú. La qüestió clau, com s’intentarà argumentar en aquestes pàgines, és com redefinir en aquesta situació compartida el concepte de llibertat, que ha estat el fil conductor de l’experiència europea de la filosofia. Com anar més enllà de les figures modernes oc-cidentals de la subjectivitat, sense renunciar a la llibertat? La resposta no és fàcil i, està clar, a la vista dels esdeveniments i de l’estat del món, que no ha estat trobada.

LA PROVINCIALITZACIÓ DE LA FILOSOFIA EUROPEA

El primer pas, en aquesta direcció, l’ha donat en aquest mateix tombant de segle el

que en diem, molt a l’engròs, el pensament postcolonial, que agrupa veus de disciplines i de rerefons culturals molt diferents, reu-nides, potser, en la possibilitat d’haver-se format i expressat en els nuclis acadèmics més importants del món, sobretot de l’àm-bit anglosaxó. Des de diferents arguments i desenvolupaments, una de les principals aportacions dels estudis postcolonials ha estat mostrar el pensament europeu com una expressió cultural local i per tant, tan particular com qualsevol altra. Recuperant l’expressió de H. G. Gadamer, aquest canvi de perspectiva és el que l’historiador i pen-sador d’origen indi Dipesh Chakrabarty ha anomenat la provincialització d’Europa. En el llibre Al margen de Europa, Chakrabarty argumenta el següent:

Provincializar Europa era precisamente des-cubrir cómo y en qué sentido las ideas euro-peas que eran universales, al mismo tiempo habían surgido de tradiciones intelectuales e históricas muy particulares [...] Consistía entonces en saber cómo el pensamiento universalista estaba ya siempre modificado por historias particulares, pudiésemos o no desentrañar tales pasados plenamente [...] Esto suponía plantear la interrogación por el modo en que el pensamiento se relacio-naba con el espacio. ¿Puede el pensamiento trascender su lugar de origen?3

Provincialitzar és descentrar i contex-tualitzar. Europa ha inventat l’universal. Però l’universal europeu és l’expressió d’una cultura local entre d’altres. Des d’aquesta constatació, no es tracta de caure en el relativisme cultural o en el culte al particu-larisme. L’important és endinsar-se en les condicions que han fet possible el miratge occidental i els seus efectes materials sobre

31el destí del planeta sencer. La filosofia és al cor d’aquest miratge i, per tant, és impossi-ble descolonitzar el món sense descolonitzar la filosofia. Europa ha fet de la seva particu-laritat un missatge universal. Per això, com diu Foucault a l’entrevista amb el monjo japonès, la crisi d’aquest missatge d’uni-versalitat no només afecta Europa sinó el món sencer. La provincialització d’Europa, si no vol caure en el mer relativisme, implica necessàriament la redefinició de l’universal des d’una perspectiva comuna i, per tant, diversa. Només així podríem arribar a parlar d’una filosofia realment mundial.

Per arribar a aquesta nova articulació entre l’universal i el particular que ja no si - gui monopolitzada per la singularitat eu-ropea, cal invertir el plantejament hegelià que en els darrers dos segles ha condicionat la comprensió de la relació entre la filosofia occidental i la història de la humanitat. Són de referència obligada, per l’empremta que han deixat, els capítols de les Lliçons sobre Història de la filosofia (1833) on Hegel sen-tencia i argumenta que la vertadera filosofia comença a Occident. Més explícitament:

No existen entre los orientales la conciencia ni la ética; todo es simplemente un orden natural en el que coexisten lo más malo y lo más noble. Consecuencia de ello es que aquí no pueda abrirse paso un verdadero conocimiento filosófico [...] Por eso hay que excluir de la historia de la filosofía lo oriental.4

La voluntat de Hegel en aquest text és neutralitzar la temptació que la filologia i les noves ciències humanes estan introduint a Europa, davant de l’accés a les grans obres d’altres cultures, especialment de les ano-menades «orientals». Enfront de posicions

com les que ja havia mantingut Leibniz dos segles abans, i que s’admiraven davant de la sofisticació filosòfica i conceptual de la cultura xinesa, o davant de la posició de Schopenhauer, que constatava la mera-vellosa coincidència entre la seva filosofia, d’arrel kantiana, i les ensenyances de la li - teratura vèdica més antiga, Hegel posa or-dre. La manera de fer-ho és delimitar els dominis de la vertadera filosofia respecte un fora i un abans: és a dir, en un punt d’origen en l’espai i en el temps. L’espai és Grècia i el temps és el de l’Atenes clàssica. Abans, hi ha altres formes de comprensió i d’experiència de la totalitat. A fora, altres experiències culturals i del sentit. Abans, doncs, una prehistòria de la filosofia, o una infància. A fora, el bressol de l’esperit que, com el sol, surt d’Orient. El criteri per demarcar aquesta vertadera història i geo-grafia filosòfiques és ben clar per a Hegel: la llibertat. Només on la llibertat de pensa-ment es fa conscient de si mateixa i només on aquesta llibertat s’expressa també com la llibertat política d’un poble, podem dir que hi ha filosofia. Aquesta és la invenció d’una cultura particular, que és portado-ra d’una experiència d’universalitat que dóna sentit a la història del conjunt de la humanitat.

Aquesta llibertat política i del pensa-ment, descoberta segons Hegel a la Grècia antiga, implica també el descobriment de la distància entre el subjecte i la seva acció sobre el món. Només en aquesta distància per mitjà de la qual neix el subjecte en la seva reflexivitat pot néixer la filosofia. Per això, en la continuïtat de l’ordre natural que a Orient ocupa el pensament, no pot haver-hi filosofia. Sense subjecte, i per tant sense llibertat, el pensament filosòfic no pot donar-se. Per tant, la filosofia o és europea o

32no és vertadera filosofia. I només la filosofia, en tant que europea, pot ser vertaderament universal.

Evidentment, aquesta argumentació de Hegel ha estat molt criticada per tots els detractors del subjecte modern, dins i fora d’Europa. Però s’ha de dir que, tot i critica-da, no ha estat del tot superada. Les crítiques han insistit en tot allò que el subjecte, des de la seva autoimposada distància, s’ha perdut o no ha pogut pensar. Alliberat de la seva continuïtat i de la immediatesa, i convertit així en una consciència enfront del món, el subjecte modern ha substancialitzat l’ésser, ha cosificat les altres consciències i ha ob-jectivat l’experiència de la natura i del propi cos. La denúncia d’aquests tres efectes i es-cissions recullen els grans eixos de la filosofia crítica de la segona part del segle xx fins avui i les apostes per anar a trobar altres formes de subjectivació i, per tant, altres formes de vida i de pensament. El que potser ha quedat més de banda, però, en aquests processos, és redefinir el concepte de llibertat. Si anul-lem la distància de la consciència, si anem a l’encontre de les continuïtats, vincles i determinacions que ens lliguen a l’ésser i les seves transformacions, si reconquerim, així, a través del cos, l’ésser sensible, què vol dir ser lliure? I què és la filosofia si no podem posar, entre les seves premis- ses, una experiència radical de la llibertat?

Rebatre Hegel no passa, només, per mostrar el caràcter provincial i per tant local de la cultura europea i els seus universals. Exigeix un esforç més, que és el de retro-bar-nos com a éssers lliures i determinats alhora. Poden ajudar-nos, en aquest sentit, les filosofies que el mateix Hegel havia deixat en el fora i abans de la vertadera filosofia? I com apropar-nos-hi sense cosi-ficar-les també?

EUROPA I LES SEVES ALTERITATS

CONSTITUTIVES

Com mostra la posició hegeliana, l’uni-versal europeu sempre deixa alguna cosa fora, abans o més enllà. Europa, com a identitat de vocació universal, incorpora doncs la partició. A diferència de l’expe-riència xinesa del món, per exemple, au-tocentrada i unitària, Europa sap la ferida del seu naixement. No només és una dona raptada, com en el mite grec. Sinó que la mateixa Grècia, com a bressol d’aquesta llibertat que invoca Hegel, se sap fruit d’un esquinçament respecte d’Orient, se sap filla d’una separació. Ho recull molt bé la tragèdia Els perses, d’Èsquil, especialment en un fragment on la reina persa, mare de Xerxes, explica el somni fatídic que acaba de tenir i on preveu la derrota dels seus. En aquest somni, la reina mare invoca les belles figures de dues germanes, ornades segons les vestimentes perses i gregues respectiva- ment. El seu fill, l’emperador, vol posar-los un jou, de gran riquesa, com si fossin els bous del seu carruatge. Mentre que l’orien- tal se n’enorgulleix, la grega es revolta i es revincla davant de l’amenaça de ser subjuga-da. Se separa amb violència del gran aparell i el fa caure. El seu gest no és només la premonició de la derrota persa davant dels grecs. És la imatge de la llibertat amb què Èsquil resumeix la condició del poble grec davant del persa, poble germà. L’alteritat que dóna naixement a la reflexivitat grega, al seu gest de llibertat, no és la trobada, cara a cara, amb una alteritat exterior i es-tranya. És l’alteritat que neix de la ruptura col·lectiva i autoconscient respecte de la servitud. No és, per tant, la contraposició entre dues identitats o essències que es

33reconeixen com a diferents, sinó un esdeve-niment per mitjà del qual Grècia se separa d’un destí imperial comú. Si el naixement de la filosofia té a veure amb aquest esde-veniment, també té a veure, doncs, amb aquesta partició. Com argumenten Deleuze i Guattari al capítol «Geofilosofia» de ¿Què és la filosofia?, la filosofia no és grega sinó que va tenir lloc a Grècia.5 És a dir, que no és l’expressió d’una essència o d’una identitat sinó l’efecte d’un esdeveniment. I aquest esdeveniment, tornant a Hegel, és la llibertat de pensament com a efecte d’una separació, de l’obertura d’una distància. En aquest sentit, Deleuze i Guattari, seguei-xen sent hegelians, malgrat ells mateixos. Com dèiem, la posició de Hegel, que ells critiquen obertament, és difícil de superar.

L’alteritat, doncs, forma part del nai-xement mateix de la consciència europea en el seu sòl grec i la impossibilitat de la paraula unitària, absolutament completa, forma part de la mateixa raó de ser de la fi- losofia. La filosofia, dèiem, neix d’una dis-tància, d’un gest de separació. I la filosofia no serà altra cosa que el moviment del concepte per dir aquesta mateixa distància. La filosofia diu, doncs, i mira de fer vivible, la impossibilitat de la unitat. Respecte a la veritat religiosa o a la veritat artística o poè- tica, la paraula filosòfica és el moviment d’un desig de saber que no pot coincidir mai amb ell mateix. D’aquí la pluralitat de veus i d’aproximacions, d’aquí el vincle de la paraula filosòfica amb la finitud, és a dir, amb la condició mortal del filòsof i amb la condició parcial de la seva veu. Però d’aquí, també, l’aspiració irrefrenable a la veritat universal i eterna com a horitzó re-gulador del moviment, sempre insuficient, del pensament. La veritat, ferida, aspira com a ideal a la reconciliació.

La llarga història de l’Europa greco-cristiana, amb totes les seves turbulències, dissidències i trencaments interns és la his-tòria d’aquest ideal i, en molts moments, de la seva imposició dins i fora del territori estrictament europeu. La modernitat, a par - tir del segle xv-xvi ve a complicar, però, aquesta experiència de l’alteritat com a partició-reconciliació, a partir d’un doble encontre: amb l’Amèrica «salvatge» i amb l’Orient «sofisticat». Des d’aquesta doble i irreversible trobada, que forma part de l’ex-periència del món com un de sol i alhora com irreductiblement divers, el pensament europeu es confronta a una alteritat auto-subsistent respecte a la qual adopta diverses estratègies: des de la negació aniquiladora fins a la idealització en l’exotisme. No és aquest el lloc on analitzar la complexitat d’aquestes relacions, que cobreixen cinc-cents anys d’història colonial i neocolonial. La bibliografia sobre el tema és immensa i rica. El que ens interessa és com ha evolu-cionat la relació amb l’alteritat filosòfica i com, avui, ens podem trobar en situació de pensar-la i de fer-ne experiència d’una altra manera.

Des d’aquest punt de vista, el gran esde-veniment de la modernitat és la descoberta del pensament oriental, tant dels llibres clàssics xinesos com de la llarga i complexa tradició de la literatura sànscrita. Si Hegel, com hem vist, ha d’elaborar un argument amb el qual defensa el caràcter exclusiva-ment europeu de la vertadera filosofia, és perquè l’Europa del seu temps no ho té tan clar. Hem fet referència a Leibniz i al seu universalisme de la raó, que abraçaria els dos pols del continent euroasiàtic, i a la co-neguda posició de Schopenhauer respecte a la filosofia índia. Però també contribueixen a obrir profunds interrogants expressions

34com la de Pascal, que va escriure «Quin dels dos és més creïble, Moisès o la Xina? No es tracta de veure això en general; us dic que hi ha amb què encegar-se i amb què il·luminar-se. Només amb aquesta paraula arruïno tots els raonaments, “Però Xina enfosqueix”, em direu. I jo responc: “Xina enfosqueix, però també hi ha en ella una claredat a trobar. Busqueu-la”».6 O Nietz-sche, que al seu assaig intempestiu dedicat precisament al seu mestre Schopenhauer es-criu el següent: «Orient i Occident són tra- ços de guix que algú dibuixa davant dels nostres ulls per riure’s de les nostres pors».7 Des d’aleshores, el dubte i el desig han anat guanyant terreny en la cultura europea, fins a convertir-se, cíclicament, en una verta-dera obsessió estètica, política o filosòfica. Quina relació tenen o poden arribar a tenir la filosofia i la no-filosofia? Encara que ac-ceptéssim la posició hegeliana, que exclou el pensament oriental antic de la vertadera fi-losofia, on pot conduir la trobada i el diàleg entre Europa i no-Europa un món comú? ¿L’únic destí de la filosofia occidental, de vocació universalista, és colonitzar les altres formes de pensament, com ho han fet els poders polítics i econòmics, o hi ha, en la partició fundacional d’Europa, una escletxa des d’on aprendre i rebre part d’aquelles experiències del sentit que s’hi van perdre?

Aquestes qüestions han donat peu, bàsi-cament, a tres tipus de respostes que, totes elles, han transformat la manera d’entendre la filosofia des d’una Europa, fins ara, en-cara relativament estable dins de les seves fronteres mentals i físiques. Les podríem sintetitzar en les tres posicions següents: la primera és l’aposta per l’alteritat radical, que situaria els pols oriental i occidental com dos universos categorials irreducti-blement diferents, com dos logos absolu-

tament heterogenis. Un dels seus màxims exponents és el sinòleg François Jullien, els llibres del qual han tingut gran ressò però també han aixecat grans polèmiques. La segona resposta és la contextualització de la filosofia dins de la diversitat d’un món intercultural, és a dir, la que fa de la filosofia una expressió culturalment diversificada, com ho és la literatura, l’arquitectura o altres pràctiques i sabers, dins d’un univers multicultural. En aquest cas, com defensen pensadors més aviat nord-americans o llati-noamericans, com Enrique Dussel, del que es tracta és de veure quin és el nucli cate-gorial mínim i fonamental de cada cultura, per tal de deixar de projectar amb violència un únic patró de pensament, l’occidental i europeu, sobre les altres cultures. Aquesta segona posició anul·la la universalitat en un concepte culturalista de la particularitat i de la diferència. Finalment, la tercera opció és la d’intentar desenvolupar un nou universa-lisme no totalitzador, capaç de reprendre la voluntat comprensiva del concepte, més en-llà dels seus contextos històrics i culturals, per a fer-ne una eina d’exploració i trans-formació de l’experiència humana en el seu conjunt, sense caure de nou en les trampes de l’universal imperialista. En aquest sentit, autors postcolonials com el mateix Dipesh Chakrabarty, que citàvem a l’inici, o el també indi H. Bhabha –en el seu llibre El lloc de la cultura– parlen d’un internacio-nalisme de la frontera, d’un pensament en moviment que, lluny de sintetitzar, seria capaç de comunicar des del desplaçament i des de la disjunció. A aquestes estratè gies, el pensador africà Achille Mmembe hi aporta la idea de la necessitat de desenvo-lupar un pensament-món que, lluny de la reconciliació de què parlava Hegel, porti a terme una pràctica d’entrellaçament oberta

35i sempre en transformació. Ja no es tracta d’una filosofia intercultural, només, sinó d’una filosofia universal entesa com una filosofia inacabada.8

EL FONS COMÚ DE L’EXPERIÈNCIA HUMANA

Precisament en l’àmbit de la sinologia fran - cesa va tenir lloc, l’any 2006, un debat que va transcendir els cercles especialitzats entre els defensors de l’alteritat radical, concretament François Jullien, i els que la posaven en qüestió, liderats per un altre sinòleg reconegut, J.-F. Billeter. Mentre que l’escola del primer s’ha basat en la premissa que hi ha logos radicalment diferents i per tant universos conceptuals que funcionen de maneres incommensurables, només aproximables per ressonància des de l’hete-rogeneïtat, la posició del segon és defensar que hi ha un fons comú de l’experiència humana que pot ser expressat des d’univer - sos filosòfics diferents. Segons Billeter no-més així és possible no caure en la trampa de justificar, per radicalment diferent, la injustícia en altres contextos històrics o culturals. Per exemple, com s’ha d’abordar la crítica a l’exercici del poder a la Xina, es pregunta Billeter, ¿com una expressió ir-reductible de la seva concepció del tot, on no hi ha espai per al subjecte individual i per tant és absurd aplicar-hi concepcions de la justícia de base occidental? ¿O des d’una concepció interhumana dels danys que provoca la submissió al poder polític i econòmic per mitjans violents i imposi-tius, sense necessitat d’apel·lar a categories exclusivament europees? En un món comú aquestes preguntes són rellevants, no només com a qüestions intel·lectuals sobre ètica o

política comparada, sinó com a problemàti-ques inevitables de la convivència mundial i de la política internacional.

Encara no sabem imaginar prou bé en què consistiria aquell debat o encontre en mans del qual Foucault posava la possibi-litat de tota filosofia futura. El que sabem és que no es pot limitar a ser plantejat com un debat intercultural i, encara menys, jus-tificador de la injustícia des de l’excusa de la incommensurabilitat de cosmovisions. La filosofia és l’elaboració d’una raó co-muna a partir de la distància que implica la llibertat de pensament. Per tant, el seu joc no és de constatar diferències culturals i respectar-les. Tampoc pot ser, però, el de continuar ignorant-les i menyspreant-les. Cal trobar un lloc, fins ara no prou transi-tat, des d’on elaborar aquest fons comú de l’experiència humana sense jerarquitzar models ni patrons de comprensió del món i de nosaltres mateixos.

Comentant el debat entre Jullien i Bi-lleter, el sinòleg Albert Galvany aporta una noció per a resoldre aquesta disjuntiva, que resulta molt interessant.9 Es tracta de la «diferència propera» o «alteritat semblant», noció que Galvany reprèn dels treballs de l’historiador de les religions Jonathan Z. Smith.10 Enfront de les posicions que ac - centuen l’anàlisi comparatiu com un ins - trument per a constatar diferències i con - traposar identitats ontològicament mono-lítiques, J. Z. Smith planteja que la noció d’alteritat no és descriptiva sinó transaccio-nal i que per tant només pot ser utilitzada allà on algun tipus de relació ja és possible. De fet, per a Galvany i Smith, la noció d’al- teritat pressuposa la relació sobre la base que qualsevol mirada ja incorpora un projecte polític i lingüístic i per tant, un judici que pot ser mobilitzat però també qüestionat.

36Lluny del reconeixement d’una diferència radicalment altra, el que obre la relació amb l’alteritat és la constatació i el possible qües-tionament, per tant, de les pròpies premis-ses, prejudicis i coordenades. Des d’aquesta possibilitat, tota alteritat, paradoxalment, té alguna cosa de propera o de semblant, és allò inversemblantment proper a partir del qual es desperta el descobriment d’afinitats insospitades. Aquesta lògica creativa i no descriptiva de l’alteritat semblant fa pensar en la manera com l’ontologia del filòsof francès Gilles Deleuze ens invita a desco-brir en la diferència no una altra identitat, idèntica a ella mateixa, sinó la possibilitat inexplorada d’una relació impensada.

Des d’aquests paradigmes, apel·lar al fons comú de l’experiència humana ja no pressuposa comptar ni amb una essència ni amb un ideal humanistes. Apunta, més aviat, a la possibilitat sempre oberta d’una pràctica i d’un llenguatge de l’afinitat, més enllà de la identitat i del reconeixement.

Des d’aquí arribem a la qüestió de la qual partíem: ¿és possible portar fins al final la crisi de la filosofia europea i les seves figures de la subjectivitat sense renunciar a la llibertat política i del pensament com a condició per a la veritat i per a la vida política? ¿I és possible fer-ho des de l’afini-tat inversemblant amb altres contextos de pensament, com l’oriental o qualsevol altra cultura no europea? Hi ha qui pensa que no: que Occident és subjectivitat política i Orient experiència del vincle còsmic. Que el primer ens fa, per bé i per mal, subjectes. I que el segon ens ofereix el benestar, però també la servitud, de participar de l’exis-tència. Des d’aquesta dualitat, Occident queda atrapat en la seva crisi i Orient en el seu univers. I tots nosaltres, en tant que

habitants d’un món comú, abocats a la possibilitat esquinçadora d’haver d’escollir entre una existència política impotent o una existència còsmica impolítica. Des d’a - questes línies finals proposo explorar un fil des d’on travessar aquesta dualitat i buscar pistes per a una redefinició ja no dual sinó paradoxal de la llibertat. És un petit expe-riment que vol respondre a la indicació de Foucault: si hi ha d’haver alguna filosofia futura, haurà de néixer de la trobada entre Europa i els seus afores, o com diria De-leuze, entre la filosofia i la no-filosofia. Un intent de superar, per tant, la persistent demarcació hegeliana dels dominis de la filosofia i la seva validesa.

LLIBERTAT EN UN MÓN COMÚ

Podríem seguir moltes pistes per a obrir el camí que volem traçar. Però d’entrada n’hi ha tres que, pel seu caràcter explícit i clara-ment intencionat són útils per a plantejar la qüestió.

La primera és l’intent de Heidegger de tornar a pensar el sentit de l’ésser des d’una crítica demolidora als límits i condicions que li ha imposat la metafísica occidental. Com és ben sabut, l’aposta filosòfica de Heidegger consisteix a mostrar els efectes co sificadors d’aquesta distància amb què neix la filosofia i que contraposa el subjecte pensant a la cosa pensada. Des d’aquest esquema, l’ésser només pot ser entès com allò que la cosa és (l’ens) i la veritat, per tant, com l’adequació entre aquesta cosa i la seva representació. La filosofia de Heidegger proposa retrobar un sentit de la veritat i de l’ésser que desfaci aquesta distància original

37per a donar-se com a espai obert de trobada amb la relació entre l’ésser i el no-ésser. Dir el món, acollir el sentit del que hi ha, és fer l’experiència de l’aparició i de la retirada. És una experiència, per tant, de l’ésser com a esdevenir i del subjecte com a existència que no està davant del món sinó que s’hi troba radicalment vinculada i exposada. Des d’aquesta aposta, Heidegger fa el seu particular viatge a Orient i busca, sobretot en el taoisme i molt concretament en Lao Tse, les paraules per dir aquesta condició de l’ésser i del no-res. Topa amb els límits de la traducció entre idiomes, conceptes i con-cepcions del món i es fa enrere, però deixa el camí assenyalat. Cal prendre’s seriosament el no-res per a poder ser, plenament, amb sentit. I cal perdre l’ambició de tenir una essència determinada, exposar-se al no-res que també som, per poder apropiar-nos, lliurement, d’una existència oberta a totes les seues possibilitats.

La segona pista està en un petit escrit de Merleau-Ponty sobre filosofia oriental dins del recull d’assajos Signes. En aquest escrit Merleau-Ponty planteja un desplaçament molt interessant respecte a la posició he-geliana sobre la delimitació de la vertadera filosofia. Per a Merleau-Ponty la frontera entre la filosofia i la no-filosofia no és la frontera que separaria Orient d’Occident, sinó que és un límit que travessa interna-ment tant l’un com l’altre, però de diferents maneres. Orient i Occident són, per tant, variants en la relació entre l’home i l’ésser, que més que ser confrontades en les seves diferències es projecten llum recíprocament si les abordem des d’aquest límit intern. Des d’aquí, diu Merleau-Ponty, és possible pensar en una «universalitat obliqua», per a la qual «la unitat de l’esperit humà ja no es

farà per reunió simple i subordinació de la no-filosofia a la filosofia vertadera. Existeix ja en les relacions laterals de cada cultura amb les altres, en les ressonàncies que una desperta en l’altre».11 Des d’aquesta latera-litat, Occident pot descobrir el que té de no-occidental. O encara més: pot retrobar les possibilitats perdudes en el moment de «fer-nos occidentals». És a dir, fer de l’alteri-tat, aquella alteritat de la germana perduda, una condició pròpia. Per a Merleau-Ponty, aquestes possibilitats perdudes tenen una qüestió filosòfica molt important en el seu centre: el que vam perdre en el gest de se-paració que ens va fer occidentals, va ser la relació amb l’ésser, és a dir, el contacte amb el que hi ha i esdevé, amb el que està sent i deixant de ser. Vam guanyar l’autocons-ciència, i amb ella la llibertat entesa com a autodeterminació, però vam quedar fora, davant, enfront d’un món convertit en una suma de coses. Aquesta és, doncs, la lliber-tat d’un subjecte en suspensió, desarrelat, indeterminat. ¿Com fer de la determinació i del vincle, del contacte amb tot allò que ens vincula i continua, la condició per a una existència lliure?

Finalment, la tercera pista la trobem en un dels darrers treballs de l’assagista fran-co-xinès François Cheng, El diàleg.12 En aquest breu escrit, Cheng explica en prime-ra persona el diàleg entre la cultura xinesa i la francesa a través de les paraules que es van tramant com un univers nou dins d’ell quan decideix quedar-se a França i fer seva la llengua francesa com a llengua per a la creació poètica. Des d’aquí extrapola, al final del llibre, quina podria ser avui la clau d’un diàleg transformador entre Orient i Occident. En la mateixa línia que Merleau-Ponty, a qui es refereix explícitament,

38Cheng apunta que el gran descobriment d’Occident és el que en diu el Dos, és a dir, la lògica dual de la qual depèn la contraposi-ció i la distància entre el subjecte i l’objecte, mentre que Orient és l’univers del Tres, és a dir de la relació mediada per un element ternari, l’alè, el medi o el cel. És a dir, la impossibilitat d’una relació un a un i, per tant, d’una existència autosuficient, d’un ésser consistent per ell mateix. El Tres és la relació dinàmica d’una polaritat els termes de la qual no són exteriors ni separables l’un de l’altre. Per tant, a Orient el subjecte sembla patir d’un dèficit de llibertat i però gaudir, en canvi, d’un vincle no perdut amb el conjunt de l’ésser. El Dos i el Tres, són antagònics?, són opcions disjuntives?, pre-gunta Cheng. O podem imaginar entre ells algun tipus d’acoblament? Seria pensable, en el món que ve, un vertader Tres sobre la base d’un vertader Dos? Aquests són els termes en què Cheng apunta a una nova experiència de la llibertat, a través de la qual Orient aprendria la possibilitat de l’auto-determinació i Occident la necessitat del vincle per a ser veritablement més lliures.

Precisament, tant Heidegger com Mer- leau-Ponty, quan no eren bons coneixe-dors, encara, de l’experiència oriental del pensament, havien plantejat aquesta para-doxa: la fragilitat del subjecte occidental ha estat el preu a pagar pel seu desig d’au- tosuficiència. La vertadera llibertat con-sisteix a apropiar-se de les determinacions que ens constitueixen i que no hem triat, així com de les possibilitats que s’hi obren, sense haver-les programat. La facticitat de l’existència, per a Heidegger, o el subjecte encarnat, per a Merleau-Ponty són les con-dicions per a repensar la llibertat després de la crisi del subjecte modern i els seus

anhels. Al final de Fenomenologia de la per- cepció Merleau-Ponty ho diu ben clar:

Què és, doncs, la llibertat? Néixer és alhora néixer del món i néixer al món. El món ja està constituït, però també no ho està mai del tot. Des de la primera relació, som sol·licitats, des de la segona, estem oberts a una infinitat de possibilitats. [...] Els nostres compromisos sostenen la nostra potència i sense potència no hi ha llibertat.13

El projecte filosòfic de Heidegger vin-culava aquesta possibilitat d’una existència més autèntica de l’ésser-en-el-món a una elecció fonamental i sense fons. L’existència havia d’escollir-se a si mateixa per deixar de ser un subjecte enfrontat i separat del món. Traslladava, doncs, a una instància sobirana, l’elecció, la superació d’una fal- sa sobirania, que era la de la substancialitat del subjecte modern. Aquest cercle va fer entrebancar el seu projecte.

Merleau-Ponty substitueix l’elecció pel compromís i, per tant, trasllada la subjec-tivitat lliure al descobriment dels vincles amb aquest món que no només no hem triat sinó que ens reclama. Aquest reclam, aquest vincle no escollit, és la base d’una potència lliure d’acció i de transformació, perquè la determinació no és determinisme, sinó relació amb l’inacabament del món. El compromís és el nom, doncs, d’aquesta noció paradoxal de llibertat en què el lligam i la decisió es troben i s’impliquen.

Gairebé un segle més tard, la situació filosòfica del nostre temps és la d’una ex-periència de la totalitat que no haguéssim pogut imaginar mai des dels esquemes historicistes d’arrel hegeliana, que narraven la lluita de la llibertat contra la necessitat i

39en feien el sentit de la història de la huma-nitat. Ara, la humanitat ja no és el sentit universal d’una història diversificada en etapes, cultures i llenguatges, sinó que s’ha fet concreta en el cos d’una espècie que ha colonitzat el planeta i està en situació de destruir-hi la vida en temps real, vivint-hi. Aquesta colonització ja no és la d’Europa sobre la resta de països, imperis i territoris, sinó que és la d’una espècie feta una, que ha fet del planeta, també, un sol ecosistema en perill. Des d’aquesta situació, la llibertat, com a possibilitat de valorar i decidir la pròpia acció, coincideix, paradoxalment, amb la necessitat, amb la necessitat més fonamental, que és la de la sobrevivència, o dit d’una altra manera, la de la vida vivible. L’exercici d’aquesta llibertat necessària ja no necessita d’un subjecte lliure o d’una cons-ciència reflexiva capaç de separar-se de la realitat objectiva. Tot al contrari: necessita d’una subjectivitat capaç de redefinir-se des dels vincles a vida o mort que el lliguen al destí dels altres i del planeta sencer. L’acte lliure més important, el compromís, depèn doncs avui d’una consciència col·lectiva de la necessitat més imperativa. Aquesta és la paradoxa del nostre temps. Aquest és el desafiament filosòfic de la nostra època i necessita d’una ontologia política capaç de pensar en relació, sense oposar-los, l’esser i el no-res. Només de l’encontre en la filosofia i la no-filosofia, entre Europa i no-Europa poden néixer els conceptes necessaris per a desenvolupar-la. ❒

1. A. Matterlart, Historia de la utopía planetaria, Barce-lona, Paidós, 2000.

2. M. Foucault, «Entretien avec des bonzes», en Dits et Écrits, 1978, vol. ii, p. 618.

3. D. Chakrabarty, Al margen de Europa, Barcelona, Tusquets, 2008, p. 21.

4. G. W. F. Hegel, Lecciones sobre la historia de la filosofía, fce, 1955, p. 95.

5. G. Deleuze, F. Guattari, ¿Qué es la filosofía?, Barcelo-na, Anagrama, 1993, p. 97.

6. B. Pascal, Pensées, frag. 672, París, Gallimard, 1977, p. 412.

7. F. Nietzsche, Schopenhauer como educador, Madrid, Biblioteca Nueva, 1990, p. 27.

8. És la idea que desenvolupo en el llibre Filosofía ina-cabada, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2015.

9. Albert Galvany, «Instrumentalització de les passions, regulació social i transcendència del poder en el Hanfeizi 韓非子», en Carles Prado-Fonts (coord.): «Orientalisme», Digithum, 10, uoc, 2008 [dossier en línia] (consulta: 28/09/15).

10. J. Z. Smith, «What a Difference a Difference Makes», en J. Neusner, E. S. Frerichs (eds.), To See Ourselves as Others See Us: Christians, Jews, «Others» in Late Antiquity, Chico (Califòrnia), Scholar Press, 1985.

11. M. Merleau-Ponty, «Partout et nulle part», en Signes, Gallimard, 1960.

12. F. Cheng, El diálogo, València, Pre-Textos, 2014.13. M. Merleau-Ponty, Phénoménologie de la perception,

París, Gallimard, 1945, pp. 517-518.

40

Intento explorar aquí una qüestió que m’inquieta profundament: Podem sentir la veu dels que no tenen veu? O com diria Gayatri Chakravorty Spivak en el seu pro-vocador assaig (1987), els subalterns poden parlar? Utilitzo la seva pregunta com el catalitzador per endinsar-me en l’espinosa qüestió de la representació. Proposo girar la seva crítica del subjecte monolític que suposadament habita Europa com un guant i dir directament que els mateixos

Parlar en nom dels altreso els reptes de la representació

procediments d’invisibilització que va denunciar Spivak s’apliquen envers els habitants europeus. Només pot esdevenir l’objecte de reflexió, com diu, «un subjecte legal del capital socialitzat, que no s’iden-tifica ni amb els obrers ni amb la patronal, però que posseeix un passaport “estable” i utilitza una moneda “convertible” o “forta” i té un accés inqüestionable als processos en curs» (p. 68).

Qui és vist i qui no, en aquest conti-nent? Només es processa la línia evoluti- va i l’expansió dels que tenen el seu relat. Cal posseir passaport estable, moneda ara ja ni tan sols convertible, sinó «única», i evidentment tenir l’accés inqüestionable a tot allò que està passant en l’arena política, econòmica i social. Cal ser-hi en el mapa. I per tenir relat, cal evidentment tenir una veu. I per tenir veu i construir un relat, cal

Simona Škrabec és doctora en Filologia, assagista i traductora. En l’actualitat, presidenta del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del pen Internacional i editora de la revista digital del pen català, Visat. És autora, entre altres, de L’atzar i la lluita (Afers) i coeditora, amb Arnau Pons, de Carrers de frontera (2007-2009). Col·labora habitualment a L’Avenç i altres mitjans.

Simona Škrabec

I spend time in the throat of an old willow tree at the end of the farmyard [...], once you squeezed in through it, you were at the heart of a different life, looking out on the familiar yard as if it were suddenly behind a pane of strangeness.

seamus Heaney, «Omphalos», 1978

Niemand verstand, dass sie nicht von etwas weggelaufen war, sondern auf etwas zu.

peter stamm, «Im Wald», 2011

41disposar d’entrada d’una identitat. I és aquí on comencem a girar en cercles perquè per ser algú cal creure que ets, abans de poder ser-ho. La identitat es construeix sempre com una tautologia (Žižek, 1993).

En l’anàlisi de la construcció de la identi-tat operem sovint amb esquemes inadaptats, envellits, sospitosos de ser caducs. L’autora de «Els subalterns poden parlar?» pot esqui-var els condicionants d’un ordre de món inqüestionable perquè mira la realitat amb uns altres esquemes, compara Europa amb models aquí inaudits. A més, les rèpliques del model europeu, exportades a indrets llunyans, reforcen els trets paradigmàtics i mostren les mancances inherents del sistema amb més nitidesa. Amb tot, la conclusió és bastant clara: el món del capitalisme madur instaura uns subjectes desarrelats, mòbils i trencats –com a norma. És això el que el sistema necessita ara. La renúncia voluntària a defensar els «interessos» per a perseguir millor la satisfacció dels «desigs», no és un gir negligible o teòric, sinó que es tracta de «continuar amb les deslocalitzacions i ajudar, sense ni adonar-se’n, a construir el nou equilibri de relacions hegemòniques» (p. 75). La filosofia del postestructuralisme francès, que és l’objectiu de la crítica de Spivak, va aportar eines molt valuoses per entendre la seducció i la falta d’esperit crític en la construcció de cohesions identità- ries. Però amb la desconstrucció – ara ja ho sabem– no n’hi ha prou, perquè el nostre món realment es fragmenta. I necessitem una raó per cohesionar-nos, per ser capaços de solidaritat, d’empatia, de compassió, de projectes a llarg termini, d’utopies. No és necessàriament una bona notícia que l’es-tat nació estigui desapareixent, ni tampoc que els «proletaris de tots els països» ja no tinguin cap raó per unir-se.

I, alhora, hem d’admetre que l’exclusió del relat sí que existeix i que cap analista pot erigir-se com a representant d’un dis-curs soterrat. Això és, simplement, ingenu i alhora nociu perquè fem transparent el mitjà a través del qual ens arriben les veus reprimides. El colpidor exemple final de Spivak, que parla d’una noia jove que no es pot suïcidar sense arriscar-se a la interpre-tació de la seva mort com el sacrifici ritual d’una esposa en dol, avisa com en són de serioses, aquestes qüestions. La marginació no sols afecta la integritat d’una persona, sinó que compromet directament la seva vida.1 Parlar en nom d’algú altre, interpretar els seus gestos, accions, desigs i necessitats conté sempre un inici d’esborrament. Spi-vak avisa que cap mitjancer mai no pot ser transparent, ni quan es tracta de representar políticament un grup de persones –Karl Marx és en aquest sentit encara insubstituï-ble per demostrar que no es pot representar una comunitat d’interessos si aquesta co-munitat no ha quallat com a tal–, ni quan es tracta de «donar» veu als individus mar-ginats. Aquest accés directe, aquesta via de parlar en nom d’algú altre sense alterar-ne el discurs no existeix. L’individu només té veu quan ocupa un espai concret, quan s’ha constituït com un subjecte i té identitat reconeguda, quan pot entrar en un diàleg. Si parla a través de filtres, si la seva realitat és explicada per algú altre, llavors estem assistint a una posada en escena. Les vides marginals ens arriben sempre a través dels reportatges d’algú altre, no és cert?

Aquests quasi trenta anys que ens sepa-ren de la reflexió de Spivak han fet madurar a Europa una altra estratègia que alesho- res bé es podia observar només en indrets llunyans. Aquella estereotipada imatge de l’Altre inadaptat, potencialment perillós

42i recognoscible a l’instant pels seus trets més visibles, semblava del tot allunyada del cor d’Europa. Ningú podia imaginar en els anys immediatament anteriors o posteriors a la caiguda del Mur de Berlín que reconstruiríem amb tanta destresa l’eterna lluita entre un sud condemnat al fracàs i un nord fantàsticament preparat per al progrés. Els anys de la Guerra Freda –es prou curiós aquest guany col·lateral dels anys de ferro– van desdibuixar els vells prejudicis, encara que fos a favor de la di-visió en dos blocs ideològics. Però ara, en aquest any 2015, tots sabem que Europa té perifèries i aquestes perifèries s’han anat dibuixant en els mapes simbòlics amb una rigidesa que fa estremir. Fa estremir sobre- tot perquè no sabem on és el centre. El centre és buit i indescriptible, un punt que no és de confluència ni pot ser-ho perquè es mou constantment i es transmuta. Els estats perifèrics, carregats de deutes a causa d’uns crèdits massa fàcils d’obtenir en el seu moment, a qui deuen, exactament, els diners? La resposta a aquesta pregunta no cal articular-la amb gaire precisió perquè els mitjans ens omplen de missatges que parlen només de perifèries desobedients, superficials, incapaces de gestionar-se, que necessiten un control més ferm.

Així, un assaig de fa tres dècades torna a recuperar l’actualitat perquè podem en-tendre millor que mai el sentit d’escoltar les veus que provenen de l’alteritat no europea i ens diuen que la nostra realitat no és inqües-tionable. El procés d’esborrament és sempre igual, sigui per construir un mur exterior, sigui per reaïllar-se dels elements nocius a l’interior: primer cal definir la diferència, després expulsar-la. Aquell que no és el mateix que nosaltres esdevé així invisible. I com que és invisible, no compta. I com

que no compta, no passa res si l’esborrem.És intens el dolor de veure aquesta

lògica posar-se en moviment de nou –puc pensar aquí des de l’afer dels izbrisani («els esborrats», l’afer més vergonyós de l’Eslo-vènia independent) fins a les més recents onades de refugiats sirians. Però convé llegir Spivak també perquè deixa clar que no és només aquest orientalisme persistent d’ex-clusió i criminalització de tota diferència el que fa les societats europees cada cop més inestables. Una societat que tendeix a un control excessiu i que es confia als braços d’aquests relats que ens fan sentir constant-ment amenaçats, esdevé ràpidament inha-bitable per als seus mateixos ciutadans. A aquest axioma, confirmat a l’Alemanya nazi i a la Bòsnia dels anys noranta d’una manera esfereïdora, cal afegir-hi una circumstància addicional. Sabem que els grups no neces-sàriament acaben creant un sentiment de pertinença, de comunitat, de llaços per- du rables, i aquesta inhabilitat per defensar di rectament els propis interessos –de tenir veu– afecta profundament la capacitat de la representativitat política. El perill, crec que enorme, s’està gestant en la zona de transició que separa els dos conceptes de la representació, que la llengua alemanya sí que distingeix, en els aiguamolls on els conceptes de vertreten (representar amb intenció de produir transformacions) i darstellen (representar com a retòrica, com a persuasió) se solapen.

De cop, tota una massa de persones ja no espera dels seus representants que siguin els seus portaveus, els defensors dels seus interessos. No pretenen que els representants siguin com nosaltres, però capaços d’anar fins allà, fins als centres del poder, i lluitar pels nostres drets. De cop, allò que és decisiu no és atènyer un

43objectiu, sinó la capacitat de proposar la possibilitat d’una identificació simbòlica. La credibilitat d’un retrat col·lectiu esdevé llavors l’ingredient principal de l’adhesió a la causa. Perquè en una societat que exi-geix de l’individu l’adaptabilitat extrema i una permeabilitat total, no hi queden gai-res lligams de classe, de grups coherents, de destins compartits.

Els desigs de tots nosaltres són dispars, no col·lideixen ni coincideixen, l’antagonis-me d’interessos és anul·lat, però amb això també la possibilitat de trobada. És indife-rent, en el fons, qui som i què necessitem exactament, perquè l’economia funciona en una escala on els individus no som més que una volva de pols.

Hi ha d’haver, doncs, una identifica-ció diferent, una identificació simbòlica. Demanem als portaveus que ens represen- tin només retòricament, és a dir, que en les se ves paraules hi apareguin exactament aquells trets que ens embelleixen i amb els quals ens volem identificar. I això és proble-màtic? Molt, moltíssim. Perquè en aquest procés de substituir la representativitat transformadora (vertreten) amb la persuasió retòrica (darstellen) s’està obrint l’escletxa que permet l’estetització de la política. Si la lluita d’un grup per assegurar-se la re-presentativitat ja no és impulsada per uns interessos concrets, per un benestar i una set de justícia, es comença a obrir aquella invisible divisió que separa la realitat de la ficció –i ja sabem que el Relat té més força que la vida quotidiana perquè el Relat és més versemblant, més fàcil de creure, més atractiu. Els líders –i no només els popu-listes– entonen cada cop més aquella cançó que atreu no per allò que promet de canvis i millores, sinó per la manera com reflecteix el rostre dels seus votants.

Les eines mecàniques d’estudiar els fets i d’obtenir dades objectives no funcionen sempre, encara que voldríem confiar que l’anàlisi freda ens pogués alliberar per sem-pre de l’obscurantisme. Però la retòrica és un joc de mans i si no sabem travessar amb la mirada les màscares que es construeixen amb les paraules, els discursos es tornen sò- lids, segurs, definitius. I no ho són pas.

ELS LÍMITS DE LA IDENTIFICACIÓ

L’estetització de la política ràpidament topa amb una paret vertical que fa impossible continuar alegrement pel mateix camí: sigui com sigui, els ideals s’han de poder definir i explicar d’una manera concreta. La lliçó del segle xx a Europa és en aquest sentit més que clara. Les utopies es converteixen en un tres i no res en els rígids sistemes totalitaris on tota desviació és castigada severament. Els somnis, un cop realitzats, poden resultar ben difícils de pair.

La utopia totalitària o totalitzadora es cobra d’entrada una víctima indiscutible-ment molesta: tot allò melancòlic ha de ser immediatament expulsat de qualsevol projecte que hagi d’assegurar la felicitat a tothom. La melangia no es l’actitud d’un individu tristoi i incapaç de gestionar la se- va vida, sinó una conseqüència de la luci-desa. Arriba un punt en què comencem a entendre que tota lluita és en va, que aquella intensitat amb la qual especialment els esperits més sensibles i racionals –sí, racionals, capaços d’argumentar i de sospe- sar, perquè irracionals són aquells que es neguen a admetre que res pugui trencar els seus somnis– arriben davant d’un abisme i han de reconèixer que la realització és

44impossible. Com més perfecte i acabat es torna el projecte d’un món nou, més fràgil esdevé l’ideal perquè la contingència sim-plement ens derrota. No podem canviar res de substancial, ni la mort, ni l’envelliment, no podem controlar ni tan sols una cosa tan banal com les condicions meteorològiques, no podem influir gaire en les actituds o la ceguesa feliç de tantes altres persones... El saber, la capacitat de perspicàcia, és un agulló clavat a la carn i cal aprendre a viure amb aquest desencís. La poesia, quan toca aquest punt de màxim dolor, aguanta la postura i la mirada, no cedeix. Però aquesta actitud no s’improvisa pas, cal desenvolupar la capacitat de suportar la consciència de la futilitat de tot esforç i admetre les limitaci-ons que més tard o més d’hora sempre ens acaben barrant el pas. No és fàcil, ni ràpid «esdevenir» un melancòlic. Bàsicament llegim i escrivim per matisar cada cop amb més detall com és possible veure l’esvoranc –i no sucumbir, no tornar-se cínic, no abaixar la guàrdia.

L’«intel·lectual descontent», com l’ha batejat Wolf Lepenies (2008), ha de ser bandejat de tota construcció ideològica amb pretensions de realitzar els desigs de tothom. Però alhora, les utopies necessiten caps pensants que puguin definir com ha de ser aquest món tan perfecte. I quan s’arriba a aquest punt en el qual un líder proposa realitzar els projectes utòpics, els poetes, o altres éssers amb capacitat d’ima-ginació, certament estan convidats a as-seure’s a la taula amb els dirigents i fer un festí. Però quan el valor que atribuïm a la cultura es substituït per aquesta disbauxa d’arguments, ja no ens estem movent dins de l’àmbit de les arts, encara que hi hagi pel·lícules, quadres, música o discursos magníficament acabats i complexos que

embruixen amb la seva bellesa i l’entusias-me que transmeten. És fàcil il·lustrar l’er-ror, o la confusió, amb l’exemple tantes vegades citat de la cinematografia de Leni Riefensthal. Sontag (1980) ha demostrat on radica el «feixisme fascinant» de les se-ves desfilades més militants, i Ian Buruma (2014) s’ha pres la molèstia de comentar críticament tota la trajectòria de l’«artista», també els documentals del món submarí que la cineasta va filmar en la seva vellesa, per demostrar l’enorme falta d’empatia que transmeten els seus documentals. L’art és utilitzable per a la política totalitzadora i utòpica, evidentment que sí. Una imatge colpidora sempre va bé si cal esborrar o difuminar els obstacles que dificulten la realització de les promeses. Un bon poeta és un dels millors companys de viatge que un cabdill es pot procurar. Però tot el que neixi en aquest matrimoni de convenièn-cia, robarà a la poesia, o a les arts, el seu ingredient principal: la capacitat de dubte. És clar que l’exemple del rol dels intel-lectuals a l’Alemanya nazi, o en el règim de Miloševic¤ a la Sèrbia dels anys noranta del segle xx, espanta, pel fet que una societat tan impregnada de cultura com ho són totes les europees hagi estat capaç de capgirar els seus valors i oblidar els preceptes més bàsics del respecte envers els homes. Però hem d’anar a pams i definir bé quines són aquelles característiques del discurs poètic que anul·len el raciocini. Hem d’analitzar amb cura com i per què ens deixem dur per aquesta facilitat d’oblit que ens és, malauradament, inherent.

I per una altra banda –encara segueixo comentant aquí l’argumentació proposada per Lepenies–, la mirada científica guia - da per la Raó i també la política d’arrel de - mocràtica es rebel·len davant de tota pro-

45jecció utòpica. La utopia, especialment ara, en aquesta llarga postguerra europea, és sospitosa d’entrada. No volem més castells en l’aire. Però també és cert que l’Europa pragmàtica té un horitzó massa estret, només pot gestionar la política del dia i encara, els errors comesos des de 1989 se’ns acumulen. Srebrenica no pot ser arxivada com un episodi produït per falta d’atenció, les barques pneumàtiques que travessen el Mediterrani ja no es poden simplement ignorar i la guerra a Síria finalment ha entrat a les consciències perquè hi arriben –a peu!– els damnificats com una riuada humana. El continent unit amb llaços po-lítics i administratius, econòmics i culturals sembla que no sigui capaç de formular plans de llarga durada i es queda sense respostes i sense estratègia en els moments més delicats i compromesos. «Falta valor per prendre decisions impopulars, però necessàries», escriu Lepenies (p. 38) i afegeix la trista constatació que la democràcia implemen-tada al llarg del continent ha provocat «el predomini de les qüestions a curt termini». Les migracions, un fenomen que no troba lloc en els esquemes rígids europeus per les mateixes raons que Spivak ha etzibat a la cara de Foucault i Deleuze, és una bona prova d’aquesta miopia: «S’ha desenvolupat una cultura universal, un estil de vida que funciona com un lubricant reductor de tensions gràcies a la seva superficialitat» (Lepenies, p. 40). La principal amenaça del món globalitzat és efectivament l’esbor-rament de les diferències, la no necessitat de la traducció en el sentit més ample: «El problema de la traducció de les cultures no es resoldrà disminuint les diferències, sinó incrementant la capacitat de comprensió de les persones» (p. 41). És difícil trobar una formulació més clara que aquesta declaració

de principis. Però, som capaços realment d’aplicar la voluntat d’incrementar la ca-pacitat de comprensió a les nostres vides quotidianes?

Sabem –a Europa no calen proves per demostrar-ho– que la utopia en un punt esdevé ingovernable. Quan els projectes que semblaven pur somni es converteixen en una idea atractiva, comencen a créixer i es retroalimenten. No és difícil que una idea acabi convertint-se en un somni totalitari que s’expandeix sense control. Si ja hem vist per un moment el binomi vertreten-darste-llen per il·lustrar les llums i ombres de la representació, ara hi podem afegir un altre pas que es produeix quan allò que ha estat posat en escena perd tot caràcter d’il·lusió i esdevé real, palpable, ferm. Allò que es creia inabastable, pot resultar efectivament possible i s’acaba realitzant: «El totalitaris-me no s’expressa (només) instituint camps, sinó destruint utòpicament la realitat», escriu François Rastier en la seva anàlisi de l’obra de Jorge Semprún. Aquesta capacitat de destrucció de la realitat a través de la utopia l’hem de tenir ben present perquè ens convé molt definir l’enorme potència que té la fascinació amb uns ideals que no cal mai posar a prova. El Relat fàcilment preval per sobre de tota realitat.

Per evitar el perill d’ossificació i de convertir la identitat en un mer reflex d’allò que voldríem ser, un retrat sense màcula, sense possibilitat de discussió, no hi ha més remei que tornar una vegada i una altra a revisar el nostre concepte de pàtria. Hem de qüestionar-nos constantment la nostra pròpia identitat, desvestir-la, desarmar-la, analitzar-la, exigir que sigui adaptable i porosa. La literatura europea, sobretot la de la postguerra, i sobretot la que és escrita pel petit exèrcit d’autors literaris desplaçats,

46els nostres Ovidis contemporanis, és una guia insubstituïble en aquest viatge cap als orígens.

El 1990, W. G. Sebald va escriure la narració «Il ritorno in patria», amb el títol en italià. Aquest simple gest de negar-se a traduir-lo a la llengua alemanya que utilit-zava obstinadament per escriure, tot i haver passat la major part de la seva vida creativa al Regne Unit, és una innegable voluntat de fer-nos pensar en la impossibilitat del retorn a casa. Sí que hi va anar, el nostre autor, a veure el poble en autobús, com ho havia fet en la seva infantesa. Va arribar cap al tard a Werfach im Allgäu i es va instal·lar al mateix lloc on havien tingut llogat el pis els seus pares. I va recordar, per exemple, la fotografia d’una nena gitana darrere d’una tanca de filferro de punxes que havia trobat en un àlbum familiar. Era una «postal» que el seu pare va enviar a casa des de la seva campanya a Polònia... Durant la curta es-tada que va fer al poble, no hi va trobar cap llar ni «els camins de còdols blancs». Abans, a l’alta muntanya, es feien servir els còdols dels rius torrencials per cobrir els viaranys costeruts i revirats, perquè els còdols sota la llum de la lluna resplendien i ajudaven a trobar el camí correcte. Aquesta transició fàcil entre els llocs coneguts és impossible un cop abandonat l’indret de la primera infantesa. Sebald va voler documentar la seva unheimatliche Heimat. Els llocs fami-liars s’han fet estranys i forans, però alhora encara preserven totes les característiques que els hi atribuíem. Allò que estremeix en aquesta barreja del conegut i l’estrany és la conclusió que som nosaltres que hem canviat, que ha canviat la nostra percepció i ja no podem entrar mai més allà on havíem viscut confiats i feliços. La diferència entre somiar i recordar, entre la veritat visceral i

la narració històrica és impossible de supe-rar, i aquesta és la lliçó que la literatura no es cansa de transmetre.

Lojze Kovac‡ic‡ en un conte seu, brevís-sim, il·lustra sense atenuants que si som honestos, cal imaginar la llar com un espai dividit per unes bretxes insalvables, que mai poden cicatritzar. La seva «Paràbola del fill bicèfal» (1993) narra a la manera dels vells contes populars la sort d’una pagesota que va parir un fill de dos caps. En Janez, el nen monstruós, es caracteritzava per una ines-gotable energia vital. Ho havia provat tot, la mare, per desembarassar-se de la criatura incòmoda, però en va, el nen va sobreviure a una nit al ras, el verí a la sopa, la caiguda del balcó... Va créixer com qualsevol altre nen, només que tenia dos caps. El cap de la dreta tenia cabells rossos i mirada dolça, el de l’esquerra era fosc i d’ulls encesos. El primer obeïa la mare en tot, mentre que l’altre es muntava festes disbauxades amb dones que desesperaven l’altre habitant del mateix cos. No cal seguir amb més detall, les diferències que separen aquest únic cos amb dos caps tan oposats són fàcilment imaginables per qualsevol europeu, a més, el conte explicat per Kovac ‡ic ‡ té evidentment molta més gràcia. Europa, més enllà de fronteres que separen els rics dels pobres, i els nostres dels forasters, també està marcada per un cisma constitutiu, definitori, sense el qual no po- dem entendre el seu passat i sobretot no podem entendre les dècades persistents de la Guerra Freda.

Els conflictes nacionals del segle xix es van transformar després de 1945 en una oposició marcadament ideològica. El gir de finitiu –segons Dan Diner (1999)– es va produir al mes de març de 1947 en fer-se pública la doctrina Truman segons la qual els Estats Units defensarien, arreu del món,

47«la llibertat». És aquí on es va començar a gestar l’oposició entre dos estils de vida ir-reconciliables. No havia d’haver-hi més op-cions que aquests dos principis, cada nació havia d’escollir entre aquesta possibilitat o l’altra. La doctrina es va definir en un sentit teològic i aquesta aplicació sense matisos es va traduir en una tensió política entre dues zones d’influència en tot el planeta. L’oposició ideològica va quedar fortament marcada i constituïda perquè es tractava de molt més que d’una simple opció política, hi havia entrat en joc la rivalitat entre els valors i la concepció mateixa de la vida. La confrontació, a més, es va universalitzar. Aquesta disputa per l’hegemonia, continua Diner, a més va coincidir amb el final dels imperis colonials, el Regne Unit va aban-donar l’Índia i França es va haver de retirar d’Indoxina i més tard, d’Algèria.

La construcció d’aquest Altre ideològi-cament condicionat va permetre preservar durant tota la postguerra la distinció de base racista entre els nostres i els altres, convertint-la en una eina útil políticament parlant, innòcua, quasi democràtica, bon-dadosa. La doctrina Truman, vista des de la perspectiva d’avui, permet comprendre perquè les exclusions de tota diferència en les societats europees s’han pogut preser-var i rebroten amb tanta intensitat amb qualsevol crisi. No hem d’oblidar que el racisme descarat dels pogroms nazis estava contaminat amb la distinció ideològica entre l’opció correcta i totes les altres, que havien de ser eliminades. La Guerra Freda va instaurar un règim de divisions rígides aparentment indolor –no provocava gai- re víctimes mortals comparat amb la de- vastació dels dotze anys del nazisme. Però després del 1945, després de la gran derrota de tots els ideals humanistes a Europa, els

mecanismes d’exclusió tanmateix no es van ni discutir. Es va parlar de víctimes i d’agressors, es van documentar detalla-dament els fets, es va voler construir una nova consciència, tot això és cert, però la pregunta «per què?» no es va obrir, com si aquest odi als qui són diferents fos inherent a l’espècie humana, com si no fos possible definir res sense definir primer el cercle que ens separa d’allò que és desconegut, bàrbar, perillós. La solució d’equilibri fràgil entre dues potències que es declaraven irrevoca-blement diferents en la seva concepció del món va deixar intacte el nucli de distinció entre els bons i els dolents, entre els nos- tres i els forasters, entre aquells que són de fiar i els que no ho són pas. Van canviar les raons i els criteris de distinció, però la lògica d’exclusió es va preservar intacta, amb ben poques objeccions en els cercles amb poder de decisió, durant més de quaranta anys.

La Guerra Freda va permetre transfor-mar el planeta en una confrontació univer-sal entre aquests dos principis. I arreu, les tensions van provocar conflictes sagnants, amb ferotges disputes sobre l’herència co-lonial. Només a Europa, tot aquest remolí va quedar com congelat. El vell continent va preservar la pau com l’ull de l’huracà on regna la calma (Diner, 1999).

L’esborrament dels matisos i la inca-pacitat d’interpretar la complexitat van quedar ben clars a la península balcànica, on va rebrotar el nacionalisme postcomu-nista més decidit, excloent i fanàtic, marcat sobretot per una ràbia envers la memòria acumulada (Bogdanovic¤, 1993). Els anys noranta del segle xx van ser destruïts i ar-rasats als Balcans, sobretot els monuments arquitectònics d’una certa complexitat i les ciutats emblemàtiques que eren conegudes per la seva barreja d’influències, les ciutats

48que s’enorgullien del seu ric llegat cultural van ser més cruelment destruïdes. Vukovar, Dubrovnik, Sarajevo eren veritables museus d’una memòria acumulada. Aquestes ciu-tats van ser destruïdes perquè testimoniaven la capacitat d’una convivència que calia negar a tot preu. Potser convé subratllar que l’odi de l’islamisme més fanàtic i militaritzat envers tot vestigi cultural segueix aquesta mateixa motivació, destruir la complexitat, destruir totes les proves que la convivència amb les diferències no és només possible, sinó que de fet és la més enriquidora.

Els quatre anys de setge de Sarajevo de-mostren quins esforços tan brutals, militars i polítics, es van concentrar en la destrucció d’aquest últim i únic enclavament. La ciutat va ser feta màrtir no per combatre-la a ella, sinó per cohesionar els atacants –aquest és el fet que fa tan «incomprensibles» les guerres que van acompanyar la desintegra-ció de la República Socialista Federativa de Iugoslàvia. No es tractava de preservar cap identitat que fos amenaçada pels altres. Per entendre el que va passar, cal invertir la lògica dels arguments: el fet d’haver aconse-guit articular i fer creïble l’amenaça d’una «contaminació» va permetre cohesionar els grups nacionals fins que es van acabar constituint, efectivament, com bàndols excloents. I és evident que a partir d’un cert moment, aquestes distincions no podien admetre cap matís.

El setge de Sarajevo va convertir a tots els que hi van quedar atrapats en dignes d’odi, sense cap distinció. I és a través d’aquest odi que els atacants es podien sentir membres d’una comunitat closa i exclusiva, sentir-se responsables d’instaurar un ordre nou, un ordre millor. Els serbis que van participar en aquest setge podien finalment superar la pròpia alienació: ma-

tant els «altres», ja no calia preguntar-se qui eren, de fet, ells i en quines característiques consistia la seva «puresa». Una ciutat que volia viure la seva existència «simple, real i concreta» va ser aniquilada perquè la ciutat mateixa era una prova de convivència i es negava obstinadament a entrar en aquesta lògica d’exclusió i de devastació (vegeu el dossier «Els néts de Iugoslàvia», L’Espill 37).

L’estiu de 2013 vaig visitar el Museu d’Història situat en una de les amples avin - gudes a la part més plana de Sarajevo. L’edi-fici, enorme, era aleshores ja pràcticament una ruïna, les escales d’accés exteriors balla-ven, al lavabo no hi havia ni una sola bom-beta que funcionés. Estava desconsolada-ment buit, els passos dels escassos visitants hi ressonaven, però al primer pis sí que hi convivien en una aparent normalitat dues exposicions, que semblaven fetes a propòsit per il·lustrar la diferència entre vertreten i darstellen, per il·lustrar les dues maneres de representació, aquest cop no pas per in - fluir decisions polítiques, sinó per inscriu-re’s en la història i tenir, o no tenir, dret de dir el seu passat. Tenir veu per explicar el passat no és pas una circumstància gaire evident, sobretot en casos tan dramàtics com un setge d’una ciutat on la pau, encara avui, se sosté en unes solucions precàries i més aviat provisionals.

La primera exposició del Museu d’His-tòria de Sarajevo consistia en uns plafons tan senzills com en una classe de col·legi, poc més que un cartó de mida gran, om-plerts amb retalls de fotos i petites explica-cions manuscrites, fetes amb retoladors de colors. Un cop començaves a llegir, el relat que aquest collage senzill feia palès era tan absorbent que ja no importava que fos ex-plicat amb un suport material tan precari. S’hi documentaven els fets estremidors d’un

49setge de 1.335 dies, però l’extraordinari d’aquesta narració era que eren narrats des de la perspectiva dels qui els havien viscut. Els accents, els detalls més ínfims, delataven que els historiadors responsables de l’expo-sició volien construir una síntesi de fets més decisius –i ho aconseguien–, però alhora aquells cartons eren plens d’uns detalls invisibles per a un observador extern. Qui decidia què incloure i què no, sabia que per entendre aquell drama, calia explicar també la quotidianitat d’una ciutat sota el setge: «El centre de l’infern es va omplir amb milers de jardins penjants de l’Edèn» es podia llegir en la descripció de les maneres enginyoses de com cultivar tomàquets a les finestres i els balcons. Crida l’atenció aquesta necessitat de buscar la complicitat de l’espectador, de fer-li saber que allò era una ciutat tan normal com qualsevol altra, no pas una zona condemnada a devastació absoluta, i per tant incomprensible.

En la mateixa sala, hi havia l’exposició basada en un programa d’investigació, finançat per la Unió Europea. Aquesta ex-posició, en canvi, disposava de pòsters ge- gants i de pantalles de televisió que trans-metien entrevistes amb les víctimes de tortures i els seus botxins. Tot era ordenat i explicat amb sensibilitat, però els relats dels que no tenen veu aquí eren transmesos amb aquell filtre indispensable per a un reportatge documental. Els protagonistes d’un passat estremidor s’havien transfor-mat en part del discurs d’algú altre que els havia gravat, retallat, muntat en una crò-nica. Els visitants podíem escoltar aquests testimonis a la manera com s’escolten les notícies diàries que arriben dels llocs de crisi, còmodament asseguts, infor-mant-nos, conscients de la distància que ens separa d’aquell patiment.

L’stenc‡as dels ciutadans de Sarajevo, que avui potser ja deu estar desmuntat, no es podia pas assumir. No era un reportatge, era un testimoni que feia aturar el pas, que obligava a voler entendre què havia passat en aquella trampa mortal. La precarietat de mitjans per fer comprendre la seva his-tòria dins d’un edifici pompós, construït en temps de bonança, que queia a trossos i que ningú no semblava tenir ganes de reconstruir –tota aquesta feblesa dels fe-bles– confirma el temor de Spivak. Costa molt que els subalterns puguin parlar, els relats de les víctimes se’ns esgrunen entre els dits. Mai hi posem prou cura per pre-servar aquests fils de veus que ens puguin dir la seva experiència directa.2 És certa-ment molt més fàcil substituir el testimoni amb un producte més ben acabat i repre-sentar els destins de les víctimes a dalt d’un escenari on ells, de fet, ja no tenen accés.

PROSOPOPEIA O LA RETÒRICA PURA

Acabo de traduir Sonnenschein de Daša Drndic ¤ –el títol original d’aquesta obra croata és una paraula alemanya, però ha estat implacablement substituït en totes les traduccions fins ara pel nom, més sugges- tiu, de Trieste, incloent-hi la meva a l’espa-nyol. Costaria un cert esforç afrontar una novel·la plena de relats que irrompen com una riuada, encara que per traduir-ne més de quatre-centes pàgines bé que es té temps de pensar què estàs fent. Però passo, per ara, de puntetes d’aquest collage històrico-ficcional i només vull plantejar una qüestió. Drndic¤ aprofita la llarga tradició de la lite-ratura iugoslava –anomeno així els textos escrits en serbocroat fins allà el 1989, per-

50què no sé com referir-m’hi, en un altre cas, a aquestes obres– de metaficció, especial- ment la tècnica magistralment desenvo-lupada per Danilo Kiš, per construir un trencaclosques on és impossible separar allò cert d’allò més que una mica inventat. Va bé, som lectors adults i entenc que és responsabilitat de cadascú de comprovar qui era exactament Kurt Franz i decidir si un personatge de la seva brutalitat podia estimar una noia jueva –certament no gaire conscient de ser-ho– mentre prestava els seus serveis a l’Adriatisches Küstenland. Aquesta regió va ser annexada al Reich després de la capitulació d’Itàlia i incloïa, per dir-ho ràpid, aquella fantàstica barreja de llengües i orígens que han convertit Tri-este en un topos que crida atenció a escala mundial i ajuda a vendre llibres destinats, suposo, a ànimes un pèl sensibles.

La qüestió que vull obrir, i que m’in-quieta tant com la plantejada per Spivak a l’inici d’aquest assaig, és per què Daša Drndic ¤ ha decidit utilitzar el poema La terra gastada de T. S. Eliot com a leitmotiv de la seva novel·la. Es poden retallar trossets d’una obra i enganxar-los dins d’un altra sense que passi res? Què arrosseguen les obres literàries quan les citem d’una ma-nera tan explícita? I més encara, per què Eliot? I per què La terra gastada? I encara insisteixo més: la decisió de seguir la petja d’Eliot pot haver influït en l’èxit d’aquesta autora, abans completament desconeguda pel públic internacional? Tot just en aquest punt puc plantejar la pregunta decisiva: hi ha obres literàries que provoquen fascinació que encega? Per què? Què és allò, de fet, que els europeus volem oblidar?

François Rastier, un dels més impla-cables defensors de la literatura de testi-moniatge, recorda (2015) que a les veus

literàries basades en una experiència directa dels camps nazis, no se’ls acostuma admetre cap valor estètic. Aquests llibres són consi-derats «literatura» només en condicional. La novel·la ben travada i plena de detalls té una clara superioritat per sobre del tes-timoni, encara que sabem que es tracta de referents històrics sovint més que dubtosos i que, fins i tot en el cas dels escrits biogràfics –com el cas de Semprún que ell analitza–, l’experiència pot haver estat passada per densos filtres narratius per convertir-la en més assumible.

La veritat històrica es distingeix –es- criu Rastier– perquè resulta inversemblant. Aquesta, crec, és la línia que hem de seguir més atentament en aquesta indagació sobre les possibilitats de la representació retòrica. Seria massa còmode dividir les possibi-litats de transmetre l’experiència d’uns fets dolorosos entre els qui els han viscut directament –i tenen, doncs, dret d’opinar– i aquells que només els coneixen d’oïda –i han de ser exclosos de l’àmbit de la veritat perquè és impossible que la coneguin. Aquesta distinció és d’entrada barroera, però no necessàriament per això la podem esborrar. La distinció entre les veus directes dels testimonis i les dels cronistes posteriors és una distinció fàcil, útil i necessària, però no arriba tanmateix al cor del problema. La pregunta bàsica ha de ser, en canvi, desti-nada a la veritat històrica: com transmetre allò que va passar? Com evitar els filtres de conveniències? Com esquivar la necessitat d’oblit –imperiosa, no cal dir-ho? Com s’ha de fer perquè allò que sembli inversemblant pugui ser admès com a cert?

La «realitat de substitució», en paraules de Rastier, és simplement més fàcil d’assu-mir. I aquí ens podem basar en la declaració de Semprún que sense embuts reconeixia

51que era l’ús de la ficció allò que li va per-metre aconseguir que la realitat semblés real i la veritat fos versemblant. És evident, seria absurd negar-ho, que el punt de vista estètic preval sobre les garanties històriques. Què pot fer la ficció, si la característica més important de la veritat dels camps és que sembla inversemblant?, rebla el clau Fran-çois Rastier. La ficció suplanta la historia fàcilment perquè hi pot posar color al relat, pot vivificar les escenes, pot aconseguir que el testimoni esdevingui inoblidable. La característica de les novel·les que parlen sobre l’extermini és també la seva complexa estructura temporal, plena d’anticipacions i de retrospectives que permeten construir, o justificar, les amnèsies doloroses. Els relats no lineals esquiven la qüestió més inevitable per a algú a qui li ha estat privada la lliber-tat, el fet que el temps sí que és lineal. El temps no es pot pas suspendre, sobretot no en unes circumstàncies tan exasperants com l’internament en un camp nazi. La nar- ració construïda sobre l’estructura de lapses temporals alleugereix la càrrega de cons-ciència al lector, perquè no cal que l’obser-vador extern assumeixi que el temps és un fet innegable, que el temps és el veritable protagonista de tots aquests destins.

A part de l’erotització, tan present en les novel·les de falsos testimonis, Rastier sub-ratlla un altra característica de les obres que avui proliferen amb aquesta temàtica: la tendència a veure el nazisme com una qüestió impossible de comprendre del tot i a buscar llavors les respostes en el concepte esmunyedís del Mal radical. Segons Rastier, Primo Levi rebutjava fermament aquesta explicació, dient que no permetia la com-prensió de les responsabilitats històriques. I aquesta és, de fet, la pregunta absolutament decisiva: davant uns fets tan greus com

són els que es van produir durant els dotze anys del nazisme, es pot d’alguna manera esquivar la responsabilitat històrica?

Sí, sí que es pot. Els complexos meca-nismes que el pensament europeu ha desen-volupat per justificar l’exclusió dels que són diferents, fa possible no només esquivar la responsabilitat, sinó sentir-se amb el dret de fer-ho. L’accés més fàcil per comprendre aquests mecanismes és la «teoria de les dues morts» que distingeix entre «l’ésser per a la mort» –en sintagma de Heidegger–, és a dir, aquells homes que acaben la seva vida en glòria (militar) i les vides dels que no són capaços d’imprimir a l’existència cap valor superior i, per tant, no compten. I com que no compten, poden ser esborrats. És cada cop més clar que aquest mecanisme de divisió implacable entre glorificar la mort amb sentit i esborrar els éssers invisibles és el que realment guiava les mans dels criminals nazis. No pas obediència cega, no pas tampoc un Mal inexplicable que radica en l’home i el fa vil a la primera ocasió si es deixa sense control, sinó una manera de pensar el món segons la qual és possible negligir els éssers humans insignificants com si no ho fossin, d’humans.

Passem, doncs, en aquest punt, al poema èpic La terra gastada de T. S. Eliot. «Aquest llibre d’Eliot ja és tot ell, de fet, una lectura positiva (i potser no cal dir que referenci-al, en el si de la tradició poètica del segle xx) de textos i temes antics, com ara les llegendes del Graal, el llibre de Miss Jessie L. Weston, La branca daurada de Frazer, la Bíblia cristiana, Ovidi, Sant Agustí, Dant, Tristany i Isolda, Shakespeare o el Parsifal de Wagner», escriu Arnau Pons (2010), clarament per denunciar l’embadaliment amb aquest poeta i avisar-nos que som poc crítics quan el citem com una referència

52inqüestionable. Però és encara més colpidor comprovar en l’anàlisi minuciosa de Joan Ferraté (1977) que efectivament s’espera de tothom que Eliot hagi de ser assumit en la seva totalitat –malgrat els enormes dubtes que, de fet, li suscita fins i tot a Ferraté– i ser convertit en un «poeta de les citacions cultes» (Pons, 2006). Frases com «no crec que ningú arribés a pensar-se que Eliot practicava les cerimònies de la vegetació al backyard de casa seva» (p. 72), «des d’un punt de vista estrictament masculí, les do-nes, en aquest afer, no semblen tenir res a dir» (p. 84), o parlant de Filomena que és «una víctima violada, i és això el que són gairebé totes les dones del poema» (p. 84), testimonien que no és que l’autor de l’es-tudi fos cec a les problemàtiques soterrades en aquests versos, però calia simplement deixar-ho estar perquè el missatge central era més important.

I precisament el missatge central de La terra gastada (1922) és allò que hauria de suscitar més controvèrsia. És més, precisa-ment els catalans, que tenim a disposició una interpretació com la que n’ha fet Joan Ferraté, hauríem de posar-nos a pensar sobre els arguments exposats. El crític va ser un home perspicaç, llegit i preparat per aquesta empresa i va aconseguir fer visibles les línies centrals que sostenen el poema, i amb el poema, també la visió del món que Eliot defensava. S’estén així davant nostre una moral de sacrifici i d’impossibilitat de compartir res amb ningú. El llegat de la literatura universal sembla llavors un tresor que alberga només els sordmuts emocionals que no poden parlar –o millor dit, que hi han renunciat– d’allò que mou el seu desig. Tots els personatges d’Eliot ballen al voltant d’un centre intocable.

T. S. Eliot, igual com Martin Heidegger (Maldonado-Torres, 2006), és un poeta de l’ocàs. Com molts altres pensadors i autors d’aquests anys entre les dues guerres, Eliot havia percebut la crisi de valors amb tota la seva intensitat i la va fer ben visible, va do-nar veu al neguit general. Els dos, el poeta i el filòsof, aviat van aconseguir adhesions més que incondicionals, les seves tesis i la seva manera d’expressar-les encara gene-ren fervor. Els dos, Eliot i Heidegger, són oradors molt hàbils. I la resposta a aquesta crisi és en els dos casos molt semblant: cal reforçar aquells mateixos fonaments sobre els quals havia estat construïda una civilitza-ció que s’ha demostrat incapaç d’assegurar condicions dignes de vida a tothom. Eliot i Heidegger escriuen un «manifest contra la civilització moderna» (Ferraté, p. 72) i indiquen que cal reforçar les barreres, tor-nar a creure en els mites sense mastegar-los gens ni mica, deixar-se dur per la creença que Europa té un cor indestructible que ha de ser preservat al preu que sigui. Allà on Eliot escriu «red sails», Paul Celan respon com un eco «Blutsegel». I és així, sabeu, allò que impulsava les veles dels velers més veloços va ser la sang, les vides, dels qui no compten.

Ho haurem convertit tot en la matèria de Bretanya, va dir un dia Paul Celan, va dir-ho en el poema d’aquest títol. No té massa sentit repetir, o intentar afegir res, a les atentes lectures que va dedicar a aquest, i molts altres poemes de Celan, Arnau Pons. Però sí que cal advertir que entre Eliot i Celan hi ha una diferència epistemolò-gica. Segons el primer, l’individu mai pot transcendir els límits dels seu jo perquè «el desig de l’altre acaba per destruir la identitat individual» (Ferraté, p. 76) i per

53això cal constatar «el fracàs de tot intent d’assolir una comunió interpersonal» (p. 77). Darrere d’aquest aïllament en un jo que ho abraça tot –la interpretació de Joan Ferraté de tot el que la figura de Tirèsies pot arribar a significar és fascinant–, hi ha la voluntat d’evitar qualsevol confrontació. I així els vells tabús poden quedar intactes, no cal examinar res que ens pugui realment fer sentir incòmodes. Si tots som un, si el tema del poema és «l’equivalència del destí personal de tots els individus» (p. 79), el diàleg es fa no només impossible, sinó directament innecessari.

Paul Celan no és el testimoni directe de les matances. L’han tocat amb la punta dels dits, els morts que s’havia endut aquesta barbàrie, però ell no pot parlar exactament des de dins. És per això, entenc, el primer poeta plenament conscient que parla des de punt de vista de després i sap que ha de construir una nova mirada, una llengua del tot diferent, per preservar allò que fà-cilment, tan fàcilment, podria ser esborrat per les inèrcies entreteixides directament dins de l’ús irreflexiu de la llengua. Celan és la resposta a l’aporia que obre l’article de Rastier citat una mica més amunt. Què fer ara que els testimonis directes han emmu-dit i ja no podem comptar amb veus que puguin dir la seva veritat? No importa real-ment haver-ho viscut o no, el que importa és ser conscient que per rescatar aquella veritat estem lluitant contra les inèrcies de l’esborrament (que és més que l’oblit, per-què és intencionat). Necessitem vèncer la resistència a l’anàlisi, a qüestionar, a revisar els fonaments de la identitat en la qual ens inscrivim. I en aquest sentit, quan hem d’afrontar l’herència de les dues guerres del segle xx, queda clar que Europa sí que

existeix, que hi ha una manera d’actuar i de pensar europea, que aquesta manera de veure el món ens afecta a tots i que tenim la capacitat i l’obligació de repensar-la.

El temor de Celan era tota la seva vida «que l’antisemitisme no sigui, ras i curt, sinó un signe d’un mal més extens, la por que fa la finitud que està a punt d’esclafar, de manera menys visible que en els camps però amb la mateixa eficàcia, la llibertat de pensament» (Bonnefoy, 46). I la seva estratègia de fer-nos reaccionar és comple-tament oposada a l’aïllament individual i l’autosuficiència que propugnava La terra gastada. Celan s’atreveix a obrir la ferida, furgar-hi, mirar aquelles restes que la bai-xamar deixa al descobert –fer la «davallada als arenys pudents»– i afrontar allò que amagaven les aigües per on naveguen els velers amb les veles roges com la sang. Celan vol recordar i vol insistir en el record, sense deixar cap repòs ni a ell mateix, ni als que estima, ni a nosaltres, els seus lectors. Però aquesta constant confrontació amb els que som diferents –visible sobretot el seu diàleg amorós amb Ingeborg Bachmann– mostra efectivament que no és pas fàcil d’arribar a entendre’ns, a acceptar-nos, a assumir el dolor de l’altre o les seves conviccions, que no necessàriament concorden. Però sí, a diferència d’Eliot, Celan admet i promou la possibilitat de diàleg. «Mireu: jec amb ella», interpreta Pons la manera com Celan integra la relació amb una poeta alemanya en la seva lírica, que és un clam contra l’oblit de les matances dels jueus. Aquí la identitat personal no es veu destruïda en l’amor, sinó restituïda i reforçada.

L’amor no pot ser sinó l’assumpció del jo que realment és, no es pot jugar en aquest terreny des d’un amagatall tan còmode

54com dir que tots som un i que «el substrat narcisista és inherent a totes les formes del desig per l’altre» (Ferraté, p. 76). Aquest «misteri de la identitat personal» (p. 76) és un amagatall, una excusa per no afrontar la qüestió de per què, de fet, és impossible obrir-se als altres; on són els frens, què ens ho impedeixen? En aquesta paret cons- truïda dins de cadascú, en aquesta barrera de vergonyes que cal amagar, queden atra-pats també tots els altres secrets incòmodes. Celan, en canvi, pot fer l’amor amb una alemanya, pot pensar-hi alhora també en el lligam que l’uneix amb un passat lacerat, impossible de tancar. Es pot sentir l’amor, és clar que sí, en una relació entre dos éssers tan separats per esdeveniments col·lectius que els inclouen i comprometen, perquè l’amor no és l’oblit, l’amor no és estimar el que és igual, no és la felicitat a tot preu, sinó precisament la capacitat de trobada.

Els subalterns poden parlar?, preguntava Spivak el 1987. Sí que poden, però el preu és extremadament elevat, com en aquest cas d’un poeta que era massa conscient del que hi havia en joc. Per poder parlar, llavors, cal construir-se tot una llengua nova, que fa servir les mateixes paraules i s’entén, pe- rò que capgira els conceptes més bàsics per fer-nos veure que els fonaments ja no sostenen l’edifici.

En conclusió, semblem un torniquet que gira al voltant d’un punt fix sense parar, però que mai pot trencar aquesta inèrcia del moviment rotatiu... Amb aquesta imatge tan plàstica podríem descriure els proce-diments que caracteritzen el pensament europeu de la Modernitat. No hi ha manera que puguem amollar les amarres que ens mantenen fixos al mateix lloc d’ancoratge i només permeten fer giravoltes al voltant

d’un mateix eix, com un vaixell que bor-neja –agraeixo aquesta metàfora a Antoni Martí Monterde–, incapaços d’arribar al «cor de les tenebres», com diria Conrad. Europa té un problema constitutiu... Cada cop més veus des de l’extraradi –expressió contaminada evidentment amb tota la mala fe del nostre eurocentrisme habitual– ens recorden que el progrés no justifica pas tots els mitjans. És l’hora de sospesar el dolor que han provocat els ideals d’un continent massa capficat en la protecció dels seus privilegis. La Modernitat entesa com un Relat no té cap necessitat de sospesar les conseqüències dels seus valors. I aquesta Modernitat certament és capaç de generar benestar i millora de les condicions vitals, però sempre a base d’exclusions i per això ha de ser posada sota qüestió. Fermament, des de dins, hem d’obstaculitzar la fascinació pel nostre propi retrat. ❒

BIBLIOGRAFIA

Bogdanovicê, Bogdan [1993], «Les memòries enfrontades», L’Espill 37 (primavera 2011), pp. 46-52.

Bonnefoy, Yves, Allò que va alarmar Paul Celan. Traducció d’Ona Rius, Barcelona, LaBreu, 2014.

Buruma, Ian, «The Joysand Perils of Vic-timhood»; «Fascinating Narcissism: Leni Riefensthal», Theater of Cruelty, Nova York, nyrb, 2014, pp. 1-35.

CHakravorty spivak, Gayatri, «Can the Subaltern Speak?», a Cary Nelson, Lawrence Grossberg, Henri Lefevre (eds.), Marxism and Interpretation of Culture, University of Illinois Press, 1987, pp. 66-111.

55Diner, Dan, Das Jahrhundert verstehen, Múnic,

Luchterhand, 1999.Ferraté, Joan, Lectura de La terra gastada de

T. S. Eliot, Barcelona, Edicions 62, 1977.Kovac&ic&, Lojze [1993], «La paràbola del hijo

bicéfalo», Zgodbe. Antología del nuevo cuento esloveno, Madrid, Páginas de Espuma, 2009, pp. 109-114.

Lepenies, Wolf, Melancolía y utopía. Traduc-ció de Juan Gabriel López Guix, Madrid, Arcadia, 2008.

Maldonado-torres, Nelson, «Aimé Césaire y la crisis del hombre europeo», a Aimé Césaire, Discurso sobre el colonialismo, Ma-drid, Alkal, 2006.

Pons, Arnau, «Abans de l’alba. Bachmann i Celan. L’amor cortès enfront de l’extermini nazi», Segell 2 (juny 2006), pp. 101-131.

— Nissaga d’abolits, Palma, Lleonard Munta-ner, 2010.

Rastier, François, «“L’olor de la carn cre-mada”. Una reflexió sobre l’obra de Jorge Semprún», L’Espill 48 (hivern 2014/2015), pp. 18-34.

Sebald, G. W. [1990], «Il ritorno in patria», Schwindel. Gefühle, Frankfurt, Fischer, 2005, pp. 187-287.

Sonntag, Susan [1980], «Fascinante fascis-mo»; «Bajo el signo de Saturno». Traducció de Juan Utrilla Trejo, Madrid, Random House Mondadori, 2007, pp. 81-145.

Žižek, Slavoj, «Enjoy your nation as yourself!», Tarrying with the Negative, Durham, Duke up, 1993.

1. La novel·la de Peter Handke Wunscholses Unglück (1972) és una anàlisi colpidora dels efectes de l’ex- clusió al cor mateix del continent. Handke ofereix un exemple d’aquestes morts silencioses que no tenen, efectivament, cap possibilitat d’expressar el seu patiment perquè no ha estat desenvolupat cap discurs que puguin compartir. Handke havia comprès perfectament que la notícia al diari sobre el suïcidi de la seva mare no podia resumir les causes de la marginació –l’assimilació forçada de la comunitat eslovena a Caríntia i la desaparició dels rols tradicionals reservats a les dones– que la van empènyer a la desesperació. L’autor va saber fer visible aquesta mudesa que costa, literalment, la vida. I tanmateix, dècades més tard les posicions d’aquest autor a favor de les opcions polítiques més insensibles i hegemòniques també són prou conegudes. Sembla com si s’hagués espantat de les seves pròpies conclusions i hagués buscat recer en opcions més segures.

2. Un projecte realment digne d’esment per poder comprendre les motivacions en els conflictes als Balcans, basat en una pacient recerca de testimonis directes, sense filtres, és el que ha desenvolupat Mireia Sallarès, en col·laboració amb Helena Braunštajn, en el marc de bcn Producció l’any 2014. Malauradament, els resultats per ara han estat poc divulgats. Per intentar il·lustrar l’abast de la seva reflexió, cito aquí el pensament que clou l’entrevista amb Sallarès: «Sentir amor envers aquells que se’ns assemblen més, els membres de la mateixa família, nació o raça, els que tenen les mateixes idees, és arribar a l’arrel més profunda del feixisme; això no és amor». Mireia Sallarès, Like little Water in the Hand. A Project about Love: Serbia, 2014 (http://www.mireiasallares.com/).

56

Vaig entrar en contacte per primer cop amb les llengües estrangeres quan tenia set o vuit anys. En aquella època, la meva fascinació pels cactus em va portar a inscriure’m al club d’aficionats als cactus de Kíev i a començar a col·leccionar-ne i cultivar-ne de diferents tipus. De seguida vaig aprendre que tots els cactus, com les persones, tenen nom, cognom i de vega-des, igual que la gent de Rússia i Ucraïna, fins i tot patronímic. Per descomptat, tots aquests noms eren en llatí. Així doncs, el llatí botànic es va convertir en la meva

Els sons de la llengua

primera llengua estrangera, si bé mai no vaig arribar a dominar-la fins al nivell de la fluïdesa –al cap i a la fi, no hi havia ningú amb qui pogués parlar-la.

Al Kíev d’aquells temps (eren els anys setanta), hi havia una singular llibreria ano-menada «Amistat», on es podien comprar llibres publicats als països socialistes. Tenien obres de Polònia, Txecoslovàquia i Iugoslà-via. Va ser allà on vaig aconseguir els únics llibres sobre cactus que es podien trobar a Kíev, publicats a l’Alemanya de l’Est i escrits en alemany. Em vaig comprar el més bonic que vaig trobar: estava ple de fotos en color i, a sota de cadascuna, hi havia el nom del cactus en llatí, la llengua que aleshores ja no m’era desconeguda. Tota la resta estava en alemany i no ho podia llegir. És clar que volia saber què hi deia, però, no sé per què, la idea d’estudiar alemany fins a as-solir aquell nivell de comprensió no em semblava realista. I tot i així, va ser llavors, mentre contemplava aquell llibre, quan vaig entendre la importància de les llengües estrangeres. De cop i volta, vaig percebre la riquesa i la immensitat de la vida!

Poc després, em vaig adonar que les persones del meu voltant que tenien el rus o l’ucraïnès com a llengua materna també eren capaços de llegir llibres en polonès. Encara més, va resultar que a la llibreria «Amistat», on havia trobat les obres sobre

Andrei Kurkov (Búdogoix, província de Leningrad, Rússia, 1961) viu a Kíev des que tenia dos anys. Va estudiar a l’Institut Pedagògic Estatal de Llengües Estrangeres de Kíev, on l’any 1983 es va graduar com a traductor de japonès. Va autopublicar la seva primera novel·la dues setmanes abans de la caiguda de la Unió Soviètica. Des d’aleshores, n’ha escrit tretze, algunes de les quals són best-sellers a tot el món. La més coneguda és Пікнік на льоду («Pícnic sobre el gel», Death and the Penguin en la versió anglesa), que s’ha traduït a trenta-sis llengües. A més de ser el novel·lista ucraïnès més conegut internacionalment, també és un reputat periodista, guionista i comenta-rista polític. En el camp de l’activisme, va ser una de les figures públiques destacades de la revolució del Maidan de Kíev.

Aquest text el va presentar a la Trobada del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del pen Club Interna-cional a Barcelona (abril, 2015), al qual agraïm el permís per publicar-lo.

Andrei Kurkov

57cactus en alemany, la secció més popular era la de llibres en polonès. Quan un dia va aparèixer un amic meu amb un llibre en polonès sota el braç, vaig exclamar: «Com és que llegeixes això?». «Els llibres en po-lonès són molt més interessants que els lli- bres en rus!», em va contestar, i va afegir: «Per cert, molts són traduccions de l’an- glès o del francès! Estan traduïts al polo- nès, però no al rus!».

Em semblava estrany que els llibres que no es traduïen al rus ni a l’ucraïnès sí que es poguessin trobar en polonès, però aquest fet es podia deure a diversos mo-tius. Potser els censors soviètics no sabien polonès i simplement dipositaven la seva confiança en els seus col·legues de Polònia.

A mi m’agrada pensar que gràcies a la ignorància lingüística de l’elit política so - viètica, Polònia i la llengua polonesa repre-sentaven una porta al món de la literatura i la filosofia per a molts entusiastes intel-lectuals soviètics. En el meu cas, el polonès també es va convertir en la meva primera llengua estrangera «viva», tot i que encara tinc molt de respecte pel llatí i fins i tot vaig millorar-lo més tard quan estudiava a la universitat. Gràcies al polonès, durant l’època de la censura soviètica, sabia alguna cosa sobre el panorama literari dels Estats Units, França, el Canadà i l’Argentina.

En aquell temps, el meu domini del po lonès es limitava a la lectura, però quan tenia catorze o quinze anys vaig aprendre a parlar-lo i encara avui en sé. A l’època sovi-ètica, el polonès era una mena de «llengua secreta». Si parlaves polonès, volia dir que estaves interessat en el que succeïa darrere del «teló d’acer». Avui, vint-i-cinc anys des-prés que Ucraïna assolís la independència, el polonès sembla haver perdut tot el seu misteri. Ara només és un instrument que

ajuda a desenvolupar les relacions comerci-als, socials i culturals amb els nostres veïns de Polònia.

El meu domini del polonès em va fer valorar l’enriquiment personal que compor-ta el coneixement d’una llengua estrange- ra, o sigui que vaig decidir aprendre anglès, i així va començar una altra història que tindria repercussions molt profundes en la meva vida. El meu germà, que té set anys més que jo, era un dissident soviètic: no un activista, sinó un pacifista antisoviètic, com moltes persones aleshores. Llegia llibres prohibits, alguns dels quals no te-nien res a veure amb política, però també intercanviava acudits amb els amics sobre Stalin i Brežnev. Un amic seu va ser enviat a l’exili al territori polar rus. Es tractava d’un lloc extremadament remot on no hi havia ningú amb qui pogués compartir les seves idees polítiques, excepte els seus huskys i els animals salvatges. Un cop al mes, li permetien anar al poble més proper per comprar aliments i rebre el correu. Va demanar als amics que li enviessin dicciona-ris de llengües estrangeres i dedicava tot el seu temps a memoritzar-ne els continguts. Quan, al cap d’onze anys, li van permetre tornar a casa, estava convençut que sabia onze llengües estrangeres. (Val a dir que era físic nuclear i no pas lingüista!) Així que, quan li vaig comentar al meu germà que volia aprendre anglès, em va recomanar l’Evgeniy com la persona perfecta per ense-nyar-me’n. Em va caure bé des del primer moment i em va començar a ensenyar com memoritzar paraules del diccionari. A cada classe feia una petita marca en llapis al cos-tat de les paraules que jo m’havia après, de vegades dues-centes, d’altres només cent. Per descomptat, les memoritzava per ordre alfabètic: abdicate, abdication, abdominal,

58etc. Mai no vam parlar sobre gramàtica, pe- rò jo sabia que era important, de manera que intentava aprendre’n pel meu compte a banda de les «classes de diccionari». Anys més tard, aquest mètode d’aprendre anglès em va jugar una mala passada. Estudiava a l’Institut Pedagògic Estatal de Llengües Estrangeres de Kíev i, quan va arribar el primer grup d’estudiants de rus del Regne Unit, em van deixar acompanyar-los en les activitats que feien durant la seva estada, perquè el meu anglès era millor que el de la majoria d’alumnes. Recordo com vaig ser de feliç quan em vaig adonar que podia en-tendre tot el que deien i que ells em podien entendre a mi. Al cap d’uns dies, un dels estudiants del Regne Unit em va dir: «El teu domini de l’anglès és molt peculiar». Vaig notar que el seu comentari expressava més sorpresa que elogi i li vaig preguntar a què es referia. «Les paraules! Fas servir paraules molt estranyes!», em va contestar. Això em va desconcertar i, en arribar a casa a la nit, vaig agafar el diccionari que m’havia après de memòria feia uns anys i vaig examinar la portada. Per primer cop em vaig fixar en l’any de publicació: 1926! Encara avui puc recordar paraules que porten cinquanta anys en desús. Les llengües, com les perso-nes, envelleixen, canvien i, malauradament, de vegades moren. La mort d’una llengua, en certa manera, és més tràgica que la d’una persona. Significa la mort d’una nació, d’una cultura.

Quan era estudiant d’anglès, em vaig co - mençar a interessar per la traducció. L’any 1980 va arribar a Kíev la primera profes-sora convidada d’anglès, la nord-americana Mary Nichols, i va portar amb ella uns quants llibres en anglès, entre els quals hi havia algunes obres del seu amic i col-

lega Winston Weathers, professor de la Universitat d’Arizona. Em vaig llegir amb gran entusiasme els contes i les obres ra-diofòniques de Weather i de seguida vaig decidir traduir-los. El resultat va ser el meu treball de fi de carrera, amb el qual em vaig graduar a la universitat, i em van dir que estava prou bé per publicar-lo. De manera que vaig anar a veure l’editor en cap de la revista literària Vitchizna –que significa «Pàtria». Em va dir: «D’acord. Deixa-m’ho aquí». La meva llengua materna és el rus, però havia traduït els textos tant al rus com a l’ucraïnès i vaig deixar-li les dues versions. Al cap de tres o quatre setmanes, em vaig deixar caure per les oficines de la revista i l’editor en cap em va dir: «Bé, els textos són macos i no hi ha res antisoviètic, o sigui que els podem publicar». Vaig sortir de les oficines exultant i vaig començar el procés d’espera –un procés que, a la Unió Soviètica, requeria una quantitat ingent de temps. Al cap d’un any, vaig considerar que ja havia deixat passar prou temps i vaig tornar a fer una visita a l’editor, que em va dir: «Ho sento. Vaig perdre el manuscrit». En aquell moment vaig saber que la meva feina no es publicaria mai perquè no en tenia cap altra còpia. La meva vella màquina d’escriure només em permetia fer una sola còpia en paper carbó i l’havia confiat a una altra persona, que també l’havia perdut. O sigui que no hi havia manera de recuperar la meva traducció. Encara conservo els lli-bres de Winston Weathers, que mai no es va fer famós, però voldria aprofitar aquest moment per deixar clar que li vaig demanar permís per traduir els seus textos.

El meu interès per les llengües va anar creixent i la meva llibreria preferida de Kíev va passar a ser la de l’Acadèmia de Ciències,

59on una vegada vaig trobar un llibre que portava adjunt un petit disc de vinil. L’obra tractava sobre els ainus de les illes Kurils, un subgrup molt minoritari de l’ètnia ainu que vivia en aquestes illes i a l’extrem oriental de la Unió Soviètica; avui en dia encara queda població ainu a l’illa japonesa de Hokkaido, però el subgrup dels ainus de les illes Kurils està extingit. L’autor del llibre era un antropòleg de Leningrad que descrivia la història dels ainus de les illes Kurils fins a la mort del seu últim mem-bre l’any 1946; el científic havia gravat la seva veu abans que l’home expirés. Encara conservo aquell disc de vinil i l’he escoltat dotzenes de vegades, sense ser capaç de desxifrar ni una sola paraula –el llibre no en contenia cap traducció. La impressió de sentir aquella veu i saber que el que es-coltava havia desaparegut per sempre m’ha perseguit d’aleshores ençà. Quan em vaig posar a escriure la trilogia de novel·les sobre la història de la mentalitat soviètica «La geografia d’un sol tret» (que malaurada- ment no s’ha traduït al català ni a l’espa-nyol), vaig decidir crear una nació petita en pe rill d’extinció. Els vaig anomenar «els iemzis d’Urkú» i, prenent com a model els sons enregistrats en aquell disc de vinil, vaig crear la seva llengua pròpia, que vaig utilitzar a la novel·la, a la qual vaig afegir un diccionari bilingüe perquè el lector el pogués consultar. Fins i tot vaig arribar a escriure poesia en llengua iemzi d’Urkú, també acompanyada d’una traducció per al lector. Només es tractava d’un joc, i la veritat és que no em prenia l’assumpte gaire seriosament, fins que el 1990 vaig viatjar amb la meva dona al Daguestan, al nord del Caucas. De fet, volíem anar a Samar-canda, però tots els vols estaven plens, així

que vam demanar per a quina destinació quedaven seients disponibles i la resposta va ser Makhatxkalà. Sonava exòtic i jo tenia una vaga idea d’on queia, o sigui que vam comprar dos bitllets d’anada (no n’hi havia de tornada). Vam decidir visitar un poble molt especial anomenat Kubatxi. Es troba a les muntanyes, a 3.000 metres d’altitud, i és famós per la fabricació de joies. Era desembre i el gel a la carretera ens va obli-gar a desviar-nos pel camí de Derbent, una antiga ciutat a la frontera amb Azerbaidjan. El fet és que el Daguestan és un paradís per als lingüistes i, alhora, un cementiri de llengües. Cada poble de les muntanyes té la seva llengua pròpia; encara es parlen dot-zenes d’idiomes a la regió i probablement una quantitat similar ja s’han extingit. En arribar a Derbent, vam descobrir una es-plèndida ciutat emmurallada situada entre el mar i les muntanyes i habitada pels tuts, una petita nació originària de Pèrsia que, en convertir-se al judaisme, va haver de fugir de l’imperi persa i va trobar refugi al Daguestan. No tenien llengua escrita, però els soviètics els van animar a adoptar l’alfabet ciríl·lic. Un camp en què les auto-ritats soviètiques excel·lien de tant en tant era el foment de les llengües minoritàries i el suport als escriptors que les utilitzaven, sempre que això no suposés una amenaça política, per descomptat. En el cas dels tuts, en realitat els van ordenar que escollissin quin d’ells seria l’escriptor nacional en llengua tut. Van triar el cap dels inspectors tributaris, que es va posar a escriure faules que narraven les llegendes recollides en la tradició oral dels tuts. Escrivia en tut i en rus, i les versions russes es van publicar a Moscou com a traduccions de la llengua tut, per tal de demostrar el zel soviètic

60envers el multiculturalisme i el suport a les minories ètniques.

Quan finalment vam arribar a Kubatxi, al nostre amfitrió, Gadzhi Musa, li feia il·lusió portar-nos a un altre poble, ano-menat Amuzgi, a uns quatre quilòmetres de distància i accessible només per un camí estret que s’enfilava per la muntanya vorejant el precipici. Ens va explicar que havia estat una població bonica i enorme que tenia la seva pròpia llengua, però que ara estava en ruïnes i només hi vivien tres persones grans: un matrimoni i una senyora sola amb la seva cabra. En Gadzhi Musa es va oferir a portar-nos a Amuzgi, ja que de tant en tant visitava el matrimoni gran, amb el fill del qual havien estat amics abans que es matés en un accident mentre feia el servei militar. Després de recórrer a peu un camí perillós que s’enfilava per la muntanya a través de ponts de fusta que creuaven precipicis escarpats de centenars de metres de fondària, vam arribar a un encantador i pintoresc conjunt d’edificis en diferents estats de ruïna, entre els quals hi havia la mesquita que s’alçava al centre i una caseta construïda al vessant de la muntanya, des de la xemeneia de la qual sortia una columna de fum que s’elevava en l’aire immòbil. En Gadzhi Musa ens va demanar que ens es-peréssim a fora i va entrar a la casa, on es va estar prou temps com perquè comencéssim a notar el fred que feia. Quan va tornar a sortir, ens va confessar que el matrimoni gran no volia veure ningú, però se’l notava clarament avergonyit per la situació, i va decidir provar de convèncer-los un cop més que ens deixessin passar. Els seus esforços es van veure recompensats i ens van convidar a entrar a la casa d’una sola habitació, amb una estufa que també feien servir de taula,

damunt la qual hi havia carn seca, pa i una ampolla de vodka –la beguda preferida de la població local, ja que l’Alcorà prohibeix el consum de vi. Per desgràcia, aquesta preferència ha comportat que hi hagi un gran nombre de vídues entre els habitants de les muntanyes. Massa sovint, els marits beuen abans d’emprendre els camins que uneixen els pobles muntanyencs i simple-ment desapareixen engolits pels precipicis.

Vam començar a xerrar amb ells, amb en Gadzhi Musa, que com a mínim devia entendre la llengua amuzgi, fent de tra-ductor. El nostre amfitrió ens va parlar de l’altra senyora del poble, la qual, segons el seu parer, probablement moriria abans que ells. Quan ens disposàvem a menjar, la meva dona va demanar a en Gadzhi Musa que els expliqués que ella no tastaria la carn perquè era vegetariana. En Gadzhi Musa va traduir el que ella li deia, es va posar a riure en sentir la resposta de l’home gran i ens va explicar que el nostre amfitrió demanava si «vegetarià» volia dir el mateix que «homo-sexual». El vegetarianisme era un concepte que li resultava completament desconegut. Cap de les llengües del Daguestan tenia una paraula per referir-s’hi. Allà tothom menja carn i, de fet, aquest costum ve d’una cul-tura que ja no existeix. Uns anys després, quan en Gadzhi Musa ens va venir a visitar a Kíev, li vaig preguntar pel poble d’Amuzgi i els seus habitants. «Ara ja han marxat tots», em va respondre, «ja no hi ha ningú que creui aquells ponts. La gent, el poble i la llengua han mort». Aquella llengua no tenia cultura escrita i no sé si algú va pensar mai a enregistrar-la.

Potser algun dia un antropòleg lin-güístic a qui per casualitat se li donin bé aquestes coses decideix crear un «cemen-

61tiri» virtual de llengües, amb textos o mostres enregistrades. Vivim en un món en què encara moren llengües. Ningú no destina fons a projectes per enregistrar les llengües que estan a punt de morir i, d’a-questa manera, contribuir a preservar el nostre patrimoni lingüístic. O potser sí que existeix un projecte així? Sense un «museu» d’aquesta mena, les nostres vides seran menys riques. Fixem-nos en el cas de Rússia: abans s’hi parlaven més de cent vint llengües i ara no crec que n’hi hagi més de cent. Ucraïna també té una gran riquesa lingüística: oficialment, es parlen setanta-nou llengües minoritàries, però la majoria d’elles també es parlen en altres nacions més grans. Per exemple, tenim poblacions gregues al sud del país, i Mariupol, la ciutat que actualment es troba sota setge rus, està habitada per grecs ucraïnesos. El gagaús es parla a la Bessaràbia ucraïnesa, així com en una regió aïllada de Moldàvia que compta amb uns 30.000 parlants d’aquesta llengua. Una escriptora de la Bessaràbia ucraïnesa ha decidit escriure en gagaús per tal d’enfortir la tradició escrita de la llengua i animar altres intel·lectuals d’aquesta minoria a fer el mateix.

Però tornem al tema de la literatura i la traducció; quan la meva primera traducció es va perdre, em va semblar que era un senyal perquè canviés de rumb professio-nal. Sempre havia somiat convertir-me en escriptor. El 1988 vaig passar a ser membre del pen Britànic, i el 1992 la revista Index on Censorship, l’equivalent literari d’Am-nistia Internacional, va decidir publicar un fragment d’una de les meves novel·les breus, «La cançó preferida del cosmopoli-ta». I així va ser com per primera vegada vaig viure l’experiència de veure una obra

meva traduïda. En aquella època, jo no tenia ni mòbil ni Internet, o sigui que la traductora treballava totalment pel seu compte. La novel·la tracta sobre un soldat nord-americà d’origen polonès i palestí criat a Polònia, el qual protagonitza ac-cidentalment un acte d’heroisme i és re-compensat amb una estada en un complex turístic transnacional creat especialment per als herois de totes les guerres del món. El lloc s’assembla a Ialta, la ciutat costa-nera de Crimea, i, durant la seva estada, alguns dels altres herois que s’hi allotgen decideixen organitzar un cop d’estat per aconseguir quedar-se a viure per sempre al complex turístic i no haver de tornar a servir a l’exèrcit. Durant el cop d’estat, el nostre «heroi accidental» s’amaga en un celler de vi i, mentre beu, va fent brindis tot sol. En un d’ells, brinda «Per la dependència!». No vol la independència d’aquest indret idíl·lic. No ho troba realista i no vol ser-ne responsable. La meva traductora, però, ho va entendre malament i va creure que es tractava d’un error meu i que en realitat volia dir «Per la independència!», o sigui que així és com es va publicar el brindis en anglès. D’aquesta manera, la traductora va convertir el meu desertor en un aspirant a heroi. Aquesta dona, que era molt intel·ligent, mai no va arribar a ser traductora, igual que jo. En comptes d’això, va fer la carrera de dret i es va convertir en una prestigiosa advocada de Londres.

Malgrat tot, algú ha d’ocupar-se de la feina de traduir. Sense traductors, hi hauria encara menys entesa entre les nacions i encara més guerres. Al meu parer, la tasca del traductor en les relacions internacionals és «matar la por». És a dir, la seva feina consisteix a proporcionar informació que

62apaivagui els temors i afavoreixi l’entesa, de manera que tingui lloc la veritable co-municació.

La integració entre països sempre cons-ta de tres nivells, el primer dels quals és cultural. Entendre una altra cultura mata la por i permet que s’estableixin relacions comercials i, un cop prospera el comerç, es desenvolupen els lligams polítics. La traducció ocupa un lloc central en aquesta primera etapa de la convergència entre nacions. La cultura dels «altres» s’ha de fer comprensible. Estic convençut que si es traduïssin més novel·les del rus a l’ucraïnès i viceversa, la relació entre els dos països seria molt menys sagnant del que és avui. Però això és una altra història. ❒

Traducció de Maria Bosom

63

Europa necessita pensar-se. Aquesta seria la premissa inicial d’aquest article, i en seria alhora també l’eix fins al punt d’arribada: Europa necessita pensar-se en clau intel·lectual, si vol ser un espai com-partit raonable. Ara bé: abans d’intentar caracteritzar l’espai intel·lectual europeu, cal reconèixer que la nostra reflexió ha d’im-plicar també la consciència de la precària situació en què es troben els seus termes fonamentals: la idea d’Europa i la figura de l’intel·lectual.

Fa temps que Europa no sembla estar en condicions de representar els valors que se li pressuposen, i que no dóna resposta convincent al relleu en el poder mundial que es va produir, després de 1945, en favor dels Estats Units –d’altra banda, l’espai

Antoni Martí Monterde és professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i escriptor. Director del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Euro-peu, a L’Espill ha publicat diversos articles sobre Joan Fuster, Josep Pla, Walter Benjamin, o la relació entre els cafès i la literatura. Va coordinar el dossier Camp literari i espai polític a Europa (L’Espill 44). A puv ha editat els assaigs de Victor Klemperer i Ernst Robert Curtius, i ha publicat Un somni europeu. Història in tel·lectual de la Literatura Comparada (2011) i El far de Løndstrup. Assaig sobre la memoria moral dels espais (2015).

intel·lectual europeu no pot no dialogar amb l’experiència americana. Europa no es- tà a la seva pròpia altura, encara que no s’ha de caure en l’error de pensar que les ins-titucions amb seu a Brussel·les tenen el monopoli del que és o ha de ser Europa, ni confondre-s’hi, entre altres raons perquè no tots els països d’Europa formen part de la Unió Europea, alguns estan pensant abandonar-la i d’altres, profundament europeistes o, fins i tot, bressol de la seva cultura, són amenaçats amb quedar-ne fora, d’aquesta Unió. Si és així, el camí perquè torni a haver-hi més europeus fora de la ue que no dins podria conduir al ridícul, i a l’autodestrucció, el somni de Jean Monnet. Però Europa continuaria existint. En tot cas, si pensem en els darrers esdeveniments que han tingut una dimensió transfronte-rera europea, és una evidència que en els darrers mesos hem passat, per exemple, de pensar en Budapest com una capital de l’Europa dels Cafès a pensar-hi com una cruïlla de l’Europa de les Estacions de trens plens de refugiats de fora del continent, però que hi acudien, jugant-se la vida, bus-cant una esperança que, malauradament, ha estat a l’abast només dels que no s’han quedat en la immensa fosa comuna líquida que avui és la Mediterrània. I precisament aquests fets han estat l’excusa per donar per clausurat un dels avenços més importants

L’espai intel·lectual europeu

Antoni Martí Monterde

64d’aquesta Unió: la lliure circulació de perso-nes i mercaderies, que ara es podria limitar a aquestes últimes, o a tractar les persones com mercaderies.

Ara bé: ser conscient de tots aquests fets no ens hauria de fer oblidar que Europa –gràcies o malgrat les seves institucions–, en el seu conjunt, incloent-hi aquells paï- sos que no formen part de la Unió Euro- pea, viu un període de pau i estabilitat com és impossible trobar-ne en els darrers tres segles. Sense sortir del segle xx, que en molts sentits és l’origen de la forma actual d’Europa, basta pensar en els esdeveniments de 1914-1918, o de 1939-1945, o en la guerra dels Balcans, o recordar que hi ha tot un període d’història cultural anomenat la crisi de l’esperit europeu, per entendre que qualsevol afirmació que insinuï que Europa travessa el seu pitjor moment no només és falsa, també pot arribar a ser mesquina: oblida que en l’Europa en què semblava que tots els camins havien de portar a Roma hi va haver un moment en què tots els trens portaven a Auschwitz. Per això, la imatge d’uns refugiats pujant, al cor d’Europa, en un tren que no sabien on els portaria s’ha de considerar estremidora. És cert, no és un bon moment per Europa; però encara que sembli una indelicadesa dir que el pitjor ja ha passat, és cert: el pitjor va passar, i ara es tracta no només de no repetir-ho, sinó d’evitar que passi alguna cosa que s’hi as-sembli, ni que sigui remotament. Tal com plantejava Claudio Magris en un article que mai s’ha recollit en llibre, però que és l’em-brió de molts altres escrits seus, «ja gairebé no existeixen els feixismes nacionals, però pot existir un feixisme europeu. No és una bona raó per no estimar Europa i per no sentir-se europeu, de la mateixa manera que el feixisme no era una bona raó per

no estimar Itàlia o per no sentir-se italià; però també en aquesta situació la literatura diu que no, marca una diferència, se sent europea d’una altra manera».1 De fet, que Claudio Magris remeti al no de la literatura ja ens situa clarament en el terreny de la figura de l’intel·lectual europeu que reac-ciona en aquest marc.

La figura de l’intel·lectual tampoc no està en una situació gaire més galdosa; més aviat al contrari. Fa un parell d’anys vaig trobar en una llibreria de Lió un adhesiu en què una tipografia gruixuda de colors llampants cridava: Intellectuel ta mère! Da-vant un exabrupte com aquest potser algú es consolarà amb el fet que, si es parla dels intel·lectuals, encara que sigui malament, és que encara existeixen. Però és més dubtós que això impliqui el gest d’enganxar aquell adhesiu en una carpeta i sortir, amb aquesta carpeta sota el braç, al carrer. La irònica en-ganxina francesa en realitat demanava l’ad- hesió a una nova actitud envers els anome-nats, també despectivament, intelo..., una actitud que només resulta comprensible a la llum d’una certa consciència crítica de la història d’aquesta figura, que va saturar l’espai públic francès en uns anys decisius per aquest país, i amb uns referents que encara marquen clarament la seva defini ció d’intel·lectual; però també des de la cer- tesa que aquesta saturació ha estat represa en el camp francès per personatges que, lluny de ser-ne la continuació lògica, han banalitzat aquesta figura fins el punt d’ha-ver-la erosionat de manera irremeiable. Dit d’una altra manera: comprar un llibre de Bernard-Henri Lévy –per exemple sobre Sartre–, mirar de llegir-lo, sorprendre’s de la futilitat del seu contingut i tornar-lo a la llibreria reclamant la devolució dels diners, fa temps podia ser un gest irat amb la figura

65de l’intel·lectual; ara, a ningú que tingui mínimament clar el que hi ha al darrere de la noció d’intel·lectual se l’acudiria ad-quirir un llibre d’aquest autor com si fos un intel·lectual o algú que pugui ajudar a pensar aquesta figura. Dir no a la impos-tura intel·lectual, doncs, ja és una actitud intel·lectual, perquè en detectar-la, se’n distancia i es denuncia: ni que sigui amb un adhesiu trivial, però coherent, en la seva frivolitat, amb la situació intel·lectual a França. Contra el malbaratament del ca-pital simbòlic, ironia anticapitalista –però ironia, en el fons, molt intel·lectual. Ara bé: resulta una mica irresponsable pensar que, pel fet de trobar-se passejant per una ciutat universitària francesa amb aquell adhesiu en la carpeta, es pugui arribar automàticament a aquesta conclusió, i que la situació respec- te a la figura de l’intel·lectual sigui la matei-xa a tot Europa. Aquesta saturació, de fet, és un fenomen específicament francès, que no pot internacionalitzar-se tan fàcilment, ni tan sols calcant el procés pel qual, des de la seva matriu francesa, va internacionalit-zar-se la figura de l’intel·lectual tal com la coneixem avui.

La pregunta és, doncs, doble: podem pensar Europa, en termes intel·lectuals, si Europa es resisteix a ser pensada i si l’intel-lectual sembla haver deixat de ser qui assu-meix la responsabilitat del seu pensament? Totes dues coses ens han abocat a una inèrcia semblant a l’ensopiment denunciat per Husserl, en 1935, com el més greu perill que assetjava Europa. Podem parlar, en aquesta situació, d’un espai intel·lectual europeu?

La manera més fàcil i agraïda de pensar l’espai intel·lectual europeu seria resseguir els escrits dels intel·lectuals que han refle-

xionat, de manera explícita, sobre Europa. Es tracta d’una tradició rica i complexa, que inclou, només en el segle xx, noms com Paul Valéry, Eugeni d’Ors, Edmund Hus-serl, María Zambrano, Ortega y Gasset, Jan Patoc‡ka, passant per nombrosos encontres, entretiens i diàlegs més o menys institu-cionals –també més o menys interessants–, fins arribar a autors com Claudio Magris, Milan Kundera o Jorge Semprún. De ve-gades de manera imprevista, com en el cas de Joan Fuster –de qui en aquest número de L’Espill recuperem un text sobre Europa importantíssim en la seva primera formació com a assagista–, aquestes meditacions sobre Europa expliquen molt, del tarannà intel·lectual del seus autors. Caldria fer, al- gun dia, una veritable història comparada d’aquestes meditacions europees. Però, sen-se menystenir aquesta tradició –en la qual ara no podem aprofundir per raons lògiques d’espai–, cal preguntar-se també en quina mesura qualsevol intel·lectual articula sem-pre la condició internacional –europea–, de manera implícita, creant sense gairebé adonar-se’n aquest espai compartit. Hi ha algun tret, algun gest, que fa de l’activitat intel·lectual dels europeus una activitat in- trínsecament europea, encara que no mediti sobre Europa.

Des d’aquest punt de vista, la reflexió sobre l’espai intel·lectual europeu ha d’as-senyalar, necessàriament, una redundància conceptual en el seu plantejament. La dimensió internacional hauria de ser con-siderada inherent, però no sobreentesa, a la figura de l’intel·lectual; no perquè remeti al cosmopolitisme kantià o a la idea de ciu-tadania del món –tan repetida com traïda amb idealitzacions i egotismes que en el fons són profundament antiintel·lectuals–,

66sinó perquè no hi ha episodi clau de la història dels intel·lectuals que no incorpori la doble dimensió de nacionalitat i interna-cionalitat en el seu origen o en la seva re - percussió, i aquest fet és molt clarament perceptible en el context d’Europa.

Un dels exemples més evidents d’aques-ta premissa és Voltaire: no es pot pensar en les Lettres Philosophiques sense tenir present que també se les sol anomenar Lettres an-glaises, i que la crítica a la societat francesa que contenen hauria estat impensable sense l’estada a Anglaterra immediatament ante-rior a la seva redacció, a París. Tampoc es pot entendre el pensament de Voltaire sense la manera com va sentir el terratrèmol de Lisboa de 1755, que el portarà a escriure el cèlebre «Poême sur le désastre de Lis-bonne». I no cal afegir els seus serveis al rei de Prússia, les estades a Berlín, o els seus reiterats exilis a Suïssa, entre d’altres argu-ments que donen a Voltaire una dimensió inequívocament supranacional –europea. Ara bé: això no vol dir que deixi de ser francès: radicalment i críticament francès. És des de la seva posició a França que s’en-tén –i s’estén– la seva capacitat d’influència per tot l’espai lletrat europeu, i també per sobre del seu temps, la qual cosa remet tant a les qualitats de la seva obra com a la posició relativa que ocupa en una de les cristal·litzacions més importants de la mo-dernitat: la Il·lustració francesa –que fins i tot va fer oblidadissa la seva referència enciclopèdica anglesa. França és, com a mínim des de l’Enciclopedisme, i fins als anys setanta del segle passat, una profunda realització intel·lectual, i ho és també des de l’entrada «Homme de Lettres» del Dic-tionnaire philosophique portatif de Voltaire, que desborda el seu marc per a entendre’s com a definició de l’home de lletres europeu

modern, i –amb només uns pocs matisos– contemporani. I aquests trets no esborren ni la seva intervenció en l’afer Calas –del qual se’n deriva el Tractat sobre la toleràn-cia–, ni la seva posició envers la condemna del Chevalier de La Barre. Senzillament, aquests dos afers haurien pogut quedar-se en un pla local-nacional, si no fos perquè Voltaire –especialment en el primer cas– aconsegueix articular una reflexió que afecta per igual el conjunt dels seus conciutadans i el conjunt de la humanitat. Per tant, es tracta de gestos no només complementaris, sinó estretament vinculats al tipus d’inter-venció pública que les Lettres anglaises ja havien plantejat: sempre hi ha un doble moviment, nacional i supranacional, en la intervenció intel·lectual.

Aquest doble moviment inclou també la posició de lectura d’aquests escrits. Si fem extensiu al nostre context l’exemple d’internacionalitat europea de Voltaire ens trobem que el Glosari de Xènius és la rees-criptura –contra Voltaire– del Dictionnaire philosophique portatif, i que el Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, és una respos- ta a Ors –l’admirat Ors, tanmateix– amb Montaigne, Erasme, Camus (encara que sembli tan sartrià) i, sobretot, amb Voltaire, de qui va prologar la traducció catalana del Tractat sobre la tolerància, per cert. Per tant, l’intel·lectual, si més no en la forma que té des de Voltaire, no és extraterritorial; i no és només un fenomen de transcendència geopolítica, sinó que també travessa el temps. L’intel·lectual europeu és, en tot cas, algú que sap que pensa en el seu propi camp com un àmbit en el qual ha de tenir ressò tot allò que concerneixi l’espai, més ampli, que fa intel·ligible el seu pensament, i que no oblida que tot allò que susciti la reflexió en el seu camp pot i ha de tenir

67una lectura de més ampli abast, en aquest cas Europa. Per això no s’han de confondre els termes d’aquest abast: no és el mateix europeu que mundial o global. La incidència europea d’una reflexió és d’una naturalesa diferent que la incidència mundial o, més pretensiosament, universal. Aquesta inci-dència implica el retorn com a pregunta del que l’intel·lectual havia proposat com a resposta, un cop sotmesa a la prova de la seva internacionalització, i en termes euro-peus això es dóna de manera diferent, molt diferent, als mundials.

Per apreciar la doble condició nacional-internacional del debat intel·lectual n’hi ha prou amb una senzilla anàlisi de l’escena original de l’afer Dreyfus. Fins i tot en un pla aparentment nacional, el debat intel-lectual registra l’ombra silent de l’estran-geria com a clau interpretativa. El capità Alfred Dreyfus, acusat d’alta traïció per haver facilitat informació clau a l’enemic –en principi, en temps de pau–, ha de sofrir la sospita per la seva condició jueva, que l’incapacitaria per al compromís real amb la nació francesa, abocat per la seva condició a un desarrelament cosmopolita en un moment en què el terme cosmopo-litisme deixa de ser utilitzat a França com a sinònim de francès, i passa a ser emprat de manera despectiva per alguns sectors conservadors i no tan conservadors de la França de la Tercera República. Però, a més a més, Alfred Dreyfus havia nascut a Mulhaus (Alsàcia) en 1859. Des de 1871, com a conseqüència de la darrera guerra franco-prussiana, Alsàcia i part de Lorena eren territori alemany; per tant, adminis-trativament, Dreyfus ja no era francès com els altres sinó que, en la clau interpretativa de l’esclat del procés, en el fons podia ser

vist com un alemany –en definitiva, com un infiltrat en l’exèrcit francès. Així doncs, en l’origen de la figura de l’intel·lectual hi ha una crisi nacional francesa que s’inscriu en un conflicte internacional escenificat so- bre la identitat nacional-(extra)territorial-religiosa d’un sol individu. Aquest conflicte entre França i Alemanya, que ha marcat la història europea, es troba latent en la major part dels plantejaments europeus de la figu-ra de l’intel·lectual, si més no, des dels anys trenta del segle xix fins al final de la Segona Guerra Mundial. El «J’accuse!» d’Émile Zola va significar un sisme que només podia procedir de la intel·lectualització de l’espai públic reivindicant-se a si mateix. Aquesta reivindicació tenia uns efectes nacionals molt clars: alguna cosa va trencar-se, ales-hores, a França: era França mateixa, però aquest trencament ja tenia una dimensió intel·lectual o antiintel·lectual. D’aquella ruptura va sorgir el darrer gran impuls de la crítica des de la paraula escrita. Tot el que va venir després, Sartre i Camus inclo-sos, ha de mesurar-se encara amb aquella intervenció d’un escriptor –radicalment escriptor– que va recordar a l’Estat que una cosa era la legalitat d’un procés i una altra la seva legitimitat; i que si hi havia dubtes sobre la seva legitimitat era perquè la seva legalitat era més que qüestionable.

La figura de l’intel·lectual, doncs, ten-deix a la internacionalitat, fins i tot de ma - nera involuntària. Però aquesta no és pas fàcil d’assolir, i en cas de donar-se, ara no ho fa en els mateixos termes que en temps de Voltaire. Avui, qualsevol internaciona-lització de les idees es troba sotmesa a unes condicions socials de circulació infinita-ment més gran, però també molt poc clara i, alhora, plena de connotacions inesperades. La internacionalització intel·lectual ha de

68partir, com Pierre Bourdieu va saber subrat-llar tot reprenent el materialisme marxista, del fet que les idees –els llibres, els textos...– no solament no porten el seu context amb elles, sinó que creen innombrables malen - tesos en el seu passatge a través de les fronte-res nacionals. Perquè els camps intel·lectuals –com el literari, el polític, acadèmic, del poder– són, d’entrada, estatal-nacionals, i confiar en un vague internacionalisme no deixa de ser una mostra d’impostura intel-lectual. Malgrat totes les bones intencions que s’hi puguin adduir, el que en realitat s’esdevé, segons Bourdieu, és que:

Sovint es pensa que la vida intel·lectual és espontàniament internacional. No hi ha res més fals. La vida intel·lectual és el lloc, com tots els espais socials, de nacionalis-mes i d’imperialismes, i els intel·lectuals vehiculen, gairebé tant com els altres, els prejudicis, els estereotips, les idees rebu-des, representacions molt sumàries, molt elementals, que es nodreixen dels acci-dents de la vida quotidiana, de les incom-prensions, dels malentesos, de les ferides (per exemple les que poden infligir al nar-cisisme el fet de ser desconegut en un país estranger).2

En tots els països d’Europa, la definició d’intel·lectual ha partit de la seva història francesa. Però si aquesta figura encara ha tingut alguna importància més enllà de França ha estat per la seva necessitat espe-cífica en cada indret, no per la funció que desenvolupa en el context d’origen –ara com ara, gairebé irrellevant a França. Sen-se una dimensió local o nacional també en el context d’arribada, la intervenció intel·lectual queda restringida a la mateixa indefinició que l’àmbit supranacional a què

sol al·ludir-se per, precisament, mirar de donar una dimensió europea a la reflexió.

Fixem-nos, d’altra banda, que la major part de les nostres referències intel·lectuals tenen a veure amb el camp francès: no és normal, però tampoc no és estrany. Sense el J’accuse d’Émile Zola, i sense la genera-lització del terme que aquell afer significà i la polarització política al seu voltant, la figura de l’intel·lectual no tindria el rostre que li coneixem històricament, i que li re-coneixem cadascú de nosaltres –nosaltres, els no francesos– en els respectius marcs i temps. Això afecta també a un element gens secundari en el que estem plantejant: la manera com estudiem els intel·lectuals té implicacions més enllà de l’estrictament acadèmic o erudit, perquè aporta una nova consciència dels processos intel·lectuals que, d’alguna manera, inclou una mirada crítica renovada. És des d’aquesta doble consciència que Michel Trebitsch, Marie-Christine Granjon,3 i molt especialment Joseph Jurt i Christophe Charle, després de molts anys de treball, han començat a modificar el prisma de la història intel-lectual francesa, sense renunciar a aquella gènesi, per parlar d’història comparada dels intel·lectuals, que tindria com a virtut, en primer terme en clau nacional francesa, posar fi al costum acadèmic de considerar les modalitats franceses de política i de l’activitat intel·lectual com a universals; i, en segon terme, acabar amb la presa inconscient d’aquestes referències i models –simplificats– per part dels investigadors estrangers, cegament, sense qüestionar-se la seva deformació o fins i tot la reacció i refracció en el camp propi.4 Enfront d’una inèrcia històrica i intel·lectual alhora, per a Charle «la comparació té la virtut de rela-

69tivitzar tot allò que, en el si d’un sol camp nacional, sembla evident. Els intel·lectuals francesos, en nom d’una tradició de dos segles i d’un universalisme abstracte que ha servit de model en diverses parts del món, tenen tendència a caure repetidament en aquest parany etnocèntric. La comparació és un tallafocs indispensable. No només té aquesta virtut heurística. Ha de servir, també, per a defugir el parany de les falses similituds i de les falses semblances».5 I encara que Charle faci gravitar la seva reflexió sobre els investigadors, cal tenir present que l’estén també als intel·lectuals mateixos. Amb posterioritat, Giséle Sapiro6 i Anna Boschetti7 han mirat de donar cos europeu o transnacional al camp intel-lectual, tot interrogant-se sobre les con-dicions d’internacionalització dels camps en circumstàncies històriques concretes. Joseph Jurt,8 en aquest sentit, seria l’inves-tigador que més profundament ha vinculat la reflexió sobre el camp literari i intel-lectual a una cruïlla entre allò nacional i allò internacional, buscant els exemples més evidents, però també endinsant-se en d’altres menys coneguts. Finalment, cal tenir present també una alternativa a aquests models com la que significa el tre- ball de Wolf Lepenies: Qu’est-ce qu’un intellectuel européen,9 resultat d’un curs al Collège de France, en què organitza les figures de l’intel·lectual europeu a partir de la seva posició com a homes de bona consciència o com a homes que es planyen, i a partir d’aquestes posicions, aporten a Europa uns arguments i unes conseqüèn-cies diferents que, en les seves diferències, permeten reenfocar l’acció intel·lectual i el seu abast: una idea francament potent, malgrat que aparentment s’articuli sobre un eix cronològic.

Ara bé: cal subratllar que tant el llibre de Lepenies, com gran part dels altres títols esmentats i fins i tot la mateixa reflexió de Bourdieu, estan molt nítidament marcats per la tensió entre França i Alemanya; de fet, cal assenyalar també que les millors mostres de literatura comparada –especial-ment en clau intel·lectual– en Europa les estan aportant, de fa temps, els germanistes francesos,10 de la mateixa manera que en un altre moment les van aportar els romanistes alemanys –també en clau intel·lectual.11 Es tracta d’un fet que resulta profundament significatiu, i l’únic risc que comporta és crear, amb la potència del seu objecte d’es-tudi, una certa opacitat respecte d’altres re-lacions. Pràcticament des de començaments de la recepció alemanya de la Il·lustració i dels efectes de la revolució francesa, i des de la recepció a França de Herder, traduït per Edgar Quinet, les relacions intel·lectuals entre aquests dos països representen un cas d’internacionalització ineludible:12 sobretot perquè la forma que prenen els respectius camps es troba constitutivament integrada per aquesta relació i els transferts que s’hi donen. Però també perquè, precisament, el seu és el gran conflicte europeu dels darrers tres segles, i les dificultats per establir rela-cions intel·lectuals en aquest espai formen part també de la història dels conflictes entre els dos models que representen per a la resta d’Europa. Com va saber advertir Victor Klemperer, en aquest conflicte, del que es tractaria és de tenir present quin és el solatge de la racionalitat compartida, i convertir-lo en una terra ferma dels intel-lectuals d’una banda i de l’altra... del Rin. Potser per això, en un moment tan difícil com 1914, va triar com a tema de la seva tesi d’habilitació el pensament literari, po-lític i filosòfic de Montesquieu; Klemperer

70va enllestir i presentar aquest llibre en 1915, a Heidelberg, ara fa exactament un segle: en plena Guerra Gran, un gran gest intel-lectual europeu, sens dubte.

És la tensió franco-alemanya l’únic con - flicte intel·lectual que estructura l’espai europeu? I, totes les conclusions que es de- rivin, de l’estudi d’aquesta tensió, serviran tan fàcilment per il·luminar altres situa-cions semblants? Potser serien, si més no, equiparables a les que se susciten arran de la guerra freda, amb una Europa dividida. Per no referir-nos a Auschwitz com a im-peratiu intel·lectual europeu, cosa evident, però també incommensurable i, per tant, impossible de situar en el pla en què es mouen aquestes anotacions. Són les grans tensions, conflictes, relacions paritàries i inconciliables, les que han de determinar l’estructura lògica d’aquest espai?

Tornem a dir no, amb la literatura, i in - terroguem-nos sobre la diversitat geopolíti-ca d’aquest no literari i intel·lectual. En una anotació de diari datada el 6 de setembre de 1952, Joan Fuster assenyala que l’intel-lectual seria una mena de dimoni que, allà on altres atorguen un sí, ell hi oposa un no; un no intel·ligent, perquè «la fortalesa d’una cultura està en funció de la intel·ligència del dimoni. [...] Com més intel·ligent sigui el no, més intel·ligent haurà de ser el sí». Cal tenir present que aquella anotació parteix d’una anècdota en què, en una conversa amb un visitant francès a Sueca, es comenta la figura de Jean-Paul Sartre, la qual cosa el fa afegir: «I tant se me’n dóna, de moment, que el no correspongui a Sartre o que li cor-respongui el sí. L’important és el fet mateix de la contradicció –de la contradicció intel-ligent». No és d’estranyar que Fuster pren-gui aquestes distàncies amb Sartre: avui,

completament allunyats d’aquell context tan profundament marcat per l’existencia-lisme i les seves polèmiques –alguna de les quals ara podríem qualificar de politiques de clôcher de Saint-Germain des Près–, cal reconèixer que aquella va ser l’última esce-na en què una definició d’intel·lectual i les polèmiques que se’n derivaven va marcar, fins i tot de manera exagerada, la reflexió europea respecte a aquesta figura. En un cert sentit, el declivi de l’intel·lectual pot entendre’s també com un reflex internacio-nal d’una situació específicament francesa. L’important és que, en aquesta meditació fusteriana, l’aquí i ara de Fuster permetia al seu interlocutor francès, que acabava d’afirmar que Sartre era el dimoni, afegir que el problema «és que ací el dimoni no és intel·ligent».13 Potser aquesta és una de les claus que servia per explicar els contrastos entre el camp intel·lectual francès dels anys cinquanta i el seu possible equivalent en la cultura catalana del moment. Cal tenir present un fet determinant que afortunada-ment algunes nacions europees s’han pogut estalviar: el contrast entre la situació relativa del propi camp respecte als llocs centrals d’Europa on es definia la idea mateixa de camp intel·lectual. Intentar reflexionar so-bre la intel·ligència del dimoni en els anys de l’Espanya franquista –que inclou una descosmopolitització de l’espai cultural ca-talà en comparació amb la situació anterior a 1939–, implica un doble esforç: trencar de dins cap a fora l’aïllament d’un camp espe-cíficament tancat per la dictadura, i, tanma-teix, participar en la reflexió internacional amb la màxima naturalitat possible. La qual cosa, per exemple en el cas català, determina que la versió catalana de l’engagement im-pliqui un alt grau de compromís nacional –i no només antifranquista– ineludible en

71termes intel·lectuals. Un compromís que, així, s’articulava internacionalment posant en moviment la figura de l’intel·lectual en un primer camp polític nacional.

L’anècdota fusteriana, doncs, demostra que els camps nacionals són, inherentment, internacionals, però que cal ser conscient del passatge de les idees d’una banda a l’altra de les fronteres: perquè no sempre, gairebé mai, les precondicions socials en què es trobaran els conceptes s’assemblen –espe-cialment en el cas d’una dictadura respecte a una democràcia liberal– ni remotament. Per això, les reflexions de Fuster i les de Czesław Miłosz en La ment captiva com-parteixen un lligam que, afortunadament per a ells, els intel·lectuals francesos podien estalviar-se. No sol ser habitual, i per això cal remarcar-ho doblement, trobar reflexi-ons com la que Bourdieu realitza respecte a aquesta qüestió:

Per a comprendre i dominar les oposicions que amenacen amb dividir-los, els intel-lectuals dels diferents països europeus han de tenir sempre present l’estructura i la his - tòria dels poders contra els quals han d’afir-mar-se per a existir com a intel·lectuals; han, per exemple, de saber reconèixer en les declaracions dels seus interlocutors –i, so-bretot, en tot allò que aquestes declaracions puguin tenir de desconcertant o de xocant– l’efecte de la distància històrica i geogràfi-ca amb experiències de despotisme polític com el nazisme o l’estalinisme, o amb mo-viments polítics ambigus com les revoltes estudiantils del 68, o, en l’ordre dels poders interns, l’efecte de l’experiència present i passada de mons intel·lectuals sotmesos de manera molt desigual a la censura oberta o larvada de la política, o de l’economia, de la universitat o de l’acadèmia, etc.14

És a dir: que no podem pensar que tots els camps intel·lectuals –tampoc els li- teraris– compten amb les condicions amb què comptava el camp francès en els succes-sius moments analitzats per Bourdieu per establir les seves categories. Bourdieu n’és conscient, però no sempre aquesta cons-ciència acaba de ser plenament articulada, ni és fàcil fer-ho. Per això planteja tants pro-blemes parlar de camp cultural o de camp intel·lectual o literari durant el franquisme, o durant el nazisme, o l’estalinisme. De la mateixa manera que –com insisteix Fuster prenent Erasme com a punt de partida de la seva definició d’intel·lectual– sense la llibertat, com a conditio sine qua non, l’intel·lectual no pot ser, no hauríem de do- nar per fet que pugui existir un camp intel-lectual al si d’una dictadura. Cal buscar-los un altre nom, a les relacions intel·lectuals i literàries que es donen en aquests con-textos. Les asimetries entre posicions són d’una naturalesa tan abrupta que resulta impossible –o èticament inacceptable– aplicar de manera mecànica les categories d’anàlisi derivades d’un camp on sempre hi ha hagut llibertats a un en què no s’hi donen o s’hi han donat però es troben sus- peses. I si aquesta idea afecta una sola cultura, els desequilibris que planteja en l’horitzó de l’espai europeu resulten encara més evidents, si més no històricament. No cal dir, tanmateix, que actualment, aques- tes diferències en el si d’Europa ja no es donen. Per molt que no sigui el mateix es-criure a França que a Hongria, a Catalunya que a Polònia, a Alemanya que a Portugal, hi ha certs fenòmens que, afortunadament, ens els podem mirar històricament.

I, tanmateix, Fuster aconsegueix, en plena dècada dels quaranta i cinquanta, a través de Voltaire i Ors, Sartre i Camus,

72establir una relació entre la tradició intel-lectual pròpia –recordada i reivindicada– i els debats internacionals, en temps real i amb aportacions que resulten profunda-ment significatives tant en clau nacional com europea. Tota una altra cosa és la di- fusió assolida per les seves reflexions sobre Erasme, que en el seu moment va ser molt limitada; però aquí és on comença la histò-ria comparada dels intel·lectuals europeus: cal saber situar Fuster –i el seu text sobre Erasme– en la perspectiva de les relectures de la polèmica entre Sartre i Camus. Això és possible perquè, a diferència de les grans cultures europees que han arribat a con-vertir la seva centralitat simbòlica en una forma de solitud, països com Catalunya compten amb una perspectiva que, tot fent de la necessitat virtut, els permet pensar el seu lloc a Europa com a espai específic i múltiple. I aquesta es una actitud intel·lec- tual que no s’improvisa, i que depèn de la capacitat de pensar-se en una dimensió do-ble i posar en relació les reflexions que han sorgit d’altres indrets amb la pròpia tradició cultural i amb les necessitats de la societat de la qual l’intel·lectual, o l’escriptor, for-ma part. Ara: un intel·lectual hauria de ser algú que, sense renunciar a la reflexió sobre l’entorn del qual se sent coresponsable, no es limita a les que hi són possibles, segons el consens o disposicions del moment.

Catalunya és un dels pocs llocs d’Europa on no hi ha euroescepticisme; i, certament, no hi ha gaires explicacions d’això, ja que Europa, com hem vist, no ho posa gens fàcil. Ha d’haver-hi una explicació que sols podem trobar en la doble tradició, intel·lectual i literària, de la nostra cultura. Sempre hem estat immoderadament euro-peistes gràcies als nostres escriptors. Llegir

Rusiñol significa reprendre Ibsen; en llegir Maragall ens pensem amb Goethe i Nietz-sche; el Glosari de Xènius és la reescriptura, contra Voltaire, del Dictionnaire philosophi-que portatif; de Joan Fuster, entenem el Diccionari per a ociosos com una resposta a Ors amb Montaigne, Erasme i Camus, encara que sembli tan sartrià; sense Proust –i també Maurras, com en el cas d’Ors, no ho oblidem–, Josep Pla seria molt diferent, i Llorenç Villalonga potser ni existiria. Aquests escriptors, al costat dels Xammar, Gaziel, Foix, Gasch, etc., signifiquen la nostra modernitat literària i intel·lectual, i assenyalen el marc on som intel·ligibles. Cap gran escriptor català és només català. Aquesta actitud dels escriptors, desplegada en multitud de lectors –tots ells alternaven periòdics i llibres–, constitueix una de les estructures més sòlides de la nostra cultura, i de fet, són una declaració d’independència crítica i de consciència de relació crítica. Ja quan Aribau va fundar, en 1823, una revista no va dubtar a titular-la El Europeo.

Per això les al·lusions a Europa en l’actual moment polític són tan freqüents: perquè parteixen d’aquesta perspectiva en què allò propi és allò europeu i allò català n’és la concreció. Que el Parlament Euro-peu consideri la qüestió catalana com un afer intern d’un Estat, i no com una qües-tió interna europea que afecta milions de ciutadans europeus, resulta –ens resulta– incomprensible. La interiorització intel-lectual d’Europa en la cultura catalana, la consciència de pertànyer a aquest espai és tan clara que, senzillament, hauria de ser l’horitzó lògic de tot debat. La literatura ens ha donat els arguments més sòlids per-què el nostre debat sigui, alhora, nacional i europeu. Als nostres possibles intel·lectuals

73d’avui els correspon fer-se càrrec de la seva pròpia i doble tradició.

Però, insistim: és Europa un espai in-tel·lectual? De la mateixa manera que la literatura europea no és merament un pres- tatge de llibres en moltes llengües, la idea d’un espai intel·lectual europeu no és la suma d’uns noms, o la juxtaposició d’uns camps intel·lectuals nacionals. Per tal que hi hagi una literatura europea és tan important pensar tant en cada autor, cada llibre, cada llengua, com en les relacions que s’estableixen entre elles, de lector en lector, de traductor en traductor, de país en país, de manera que la literatura europea mostra que té, alhora, uns límits precisos i imprecisos. I si insistim a introduir la literatura en aquesta reflexió és pel fet que els intel·lectuals, si més no fins fa no gaire, han desenvolupat aquesta condició sobretot per escrit, i sempre s’han mostrat clarament oberts a la seva condició d’escriptors –de literats– que intervenien en l’espai públic. La vella pregunta sociològica sobre qui és l’intel·lectual i quina és la seva procedència professional ja no és vigent; però precisa-ment per això, la literatura pot subratllar una mena de condició de desinterès que li resulta imprescindible.

Potser la primera obligació d’un intel-lectual sigui dubtar de ser-ho; però la segona podria semblar-se a ser conscient que la idea d’un espai intel·lectual europeu es deu a la capacitat de posar en relació les reflexions que han sorgit d’altres indrets d’Europa amb les necessitats del propi entorn, amb la pròpia tradició literària i amb la societat de què l’intel·lectual forma part i de la qual sorgeix la seva necessitat. L’espai intel·lectual europeu podria sem-

blar-se, doncs, a la idea goethiana de la Weltliteratur, que parteix no solament de l’existència de la diversitat cultural sinó de les relacions dins d’aquesta diversitat perquè de la literatura pugui sorgir, algun dia, un avenir més pacífic. En l’ideal de la Weltliteratur, «la cosa essencial és que tinguem una ànima que estimi la veritat i que la capti allí on la trobi».15 Però de res serveix buscar la veritat i fins i tot trobar-la si no se sap com, on i per què, ha sorgit el desig de buscar-la, i a qui li l’ha de donar. En aquest punt cal recordar, amb Claudio Magris, que «un propòsit concret es desen-volupa sempre en una realitat determinada, és a dir, local, perquè altrament s’esvairia en una abstracta retòrica, com aquell qui diu estimar la humanitat però comet un abús rere un altre amb els homes, tot co-mençant pels veïns de casa seva, però no existeix perspectiva que confereixi sentit a un treball si no és la dels grans vols que indueix a sentir-se –mentre cadascú treballa en el seu barri– ciutadans de tot el país, d’Europa, del món, respecte als quals hom se sent responsable».16 Fer això, no només quan pensa o repensa Europa, o quan pensa o repensa el cosmopolitisme, sinó en cada mot, hauria de ser ineludible, per a algú que confiï avui en la paraula intel·lectual. Sobretot si, a més a més, encara té algun somni europeu. ❒

74 1. Claudio Magris, «Quegli scrittori seduti al Caffè

Europa», Corriere della Sera, 24 de setembre de 1986, p. 20.

2. Pierre Bourdieu, «Les conditions sociales de la circula-tion internationale des idées», Actes de la Recherche en Sciences Sociales, 145, desembre de 2002, pp. 3-4.

3. M. Trebitsch, M. C. Granjon, Pour une histoire com-parée des intellectuels, París, Complexe, 1998. M. Trebitsch, A. Bachoud, J. Cuesta, Les Intellectuels et l’Europe de 1945 à nos jours, París, l’Harmattan, 2009.

4. Christophe Charle, «L’Histoire comparée des intellec-tuels en Europe. Quelques points de méthode et propositions de recherche», en M. Trebitsch, M. C. Granjon, Pour une histoire comparée des intellectuels, París, Complexe, 1998, p. 44.

5. Christophe Charle, Les intellectuels en Europe au xixe siècle. Essai d’histoire comparée, París, Seuil, 1996, pp. 29-30.

6. Gisèle Sapiro (ed.), L’espace intellectuel en Europe. De la formation des États-nations à la mondialisation xix-xxi siècle, París, La Découverte, 2009.

7. Anna Boschetti (dir.), L’Espace cultural transnational, París, Nouveau Monde, 2010.

8. Joseph Jurt, Champ littéraire et nation, Freiburg, Frankreich-Zentrum der Universität Freiburg, 2007. Joseph Jurt, «Le Champ littéraire entre le national et le transnational», en Gisèle Sapiro (ed.), L’Espace intellectuel en Europe. De la formation des États-nations à la mondialisation xixe-xxie siècle, París, La Découverte, 2009.

9. W. Lepenies, Qu’est-ce qu’un intellectuel européen? Les intellectuels et la politique de l’espritdans l’histoire eurpéenne, París, Seuil-College de France, 2008.

10. Michel Espagne, Les Transferts culturels franco-alle-mands, París, puf, 1999. Michel Espagne i Mi - chael Werner (textes réunis et présentés par), Transferts. Les relations interculturelles dans l’espace franco-allemand (xviiie-xixe siècles), París, Éditions Recherche sur les Civilisations, 1988. Michel Espagne, «La Place relative du champ littéraire dans les cultures nationales. Quelques remarques à propos de l’exemple franco-allemand», en Michel Espagne i Michael Werner (dirs.), Qu’est-ce qu’une littérature nationale? Approches pour une théorie interculturelle du champ littéraire. Philologiques, III. París, Editions de la Maison des Sciences de l’Homme, 1994.

11. Penso en L’esperit alemany en perill (puv, 2014) d’Ernst Robert Curtius, en els Assaigs de Victor Klemperer (puv, 2008), per posar només dos exemples que el lector de L’Espill té molt a l’abast.

12. Michel Espagne i Michael Werner, «La construction d’une référence culturelle allemande en France: genèse et histoire (1750-1914)», Annales. Éco-nomies, Sociétés, Civilisations. 42e année, núm. 4, 1987, pp. 969-992.

13. Joan Fuster, Diari, en Obra Completa, I, Barcelona, Edicions 62/Universitat de València, 2002, p. 354.

14 Pierre Bourdieu, «Pour une internationale des inte-llectuels», Politis, 1, 1991; trad. cast. d’Alicia Gu - tiérrez en Pierre Bourdieu, Intelectuales, política y poder, Buenos Aires, Eudeba, 1999, pp. 191-192.

15. J. P. Eckermann, Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida, trad. cat. de Jaume Bofill i Ferro, Barcelona, Columna, (1994) 2000, p. 283.

16. Claudio Magris, «La scheggia e il mondo» (1997), dins Utopia e disincanto. Storie, speranze, illusioni del moderno, Milano, Garzanti, 1999, p. 68.

76

El procés d’unificació europea es troba avui en una crisi profunda, sens dubte la més greu des del seu començament, a l’inici de la dècada de 1950. Ja ningú somnia la unitat europea que, lluny d’aparèixer com una idea federadora, ha esdevingut, en el millor dels casos, una fórmula retòrica buida i, en el pitjor, objecte de burla i sarcasme. Els únics que la reivindiquen ritualment són els membres d’una classe política del tot desacreditada que no sembla tenir ja cultura ni valors. Com més branden la seua fe en Europa, més la desqualifiquen, també als ulls de la multitud d’aquells que mai havien sentit la menor simpatia per l’antieurope-isme conservador, nacionalista o xenòfob.

Aquesta crisi europea està farcida de contradiccions i paradoxes. La primera té a veure amb el fet, molt fàcil de constatar,

Les paradoxes de la crisi europea

que el vell món no ha estat mai, en el decurs de la seua història, tan unit i integrat com avui. Una vegada esvanits els clivells de la guerra freda –quan una part del continent formava part de l’«Est»–, la unitat d’Europa es presentava com una dada quasi natural. En la part occidental, el declivi de les so-biranies estatals i l’entrada en vigor de la moneda única han contribuït a acostar els modes de vida, a crear preocupacions co - munes, a esborrar prejudicis i barreres cul - turals. Per a milions de joves europeus en la vintena, les fronteres no volen dir ja gran cosa. Han estudiat en diferents països, hi han fet amics, hi viatgen tot sovint en vols low cost i n’aprenen les llengües. Els inter-canvis entre uns i altres s’intensifiquen i quan es retroben no es perceben com a es- trangers. Les diferències culturals que els caracteritzen no se’ls presenten com a obs - tacles, sinó més aviat com una font d’enri-quiment recíproc. Fet i fet, aquestes genera-cions joves han redescobert el significat més noble de la «frontera» com a lloc de trobada més que no pas de separació. L’experiència cosmopolita d’Europa, en un altre temps reservada a una elit privilegiada o –sota formes bastant menys confortables– als treballadors immigrats, és a hores d’ara un fenomen de masses. Mentre que la fi de l’ordre bipolar del segle xx ha multiplicat els focus de guerra al món, de l’ex Unió

Enzo Traverso (Gavi, Itàlia, 1957) és un dels més des-tacats historiadors de les idees del segle xx. Durant anys ha estat professor a la Universitat Jules Verne de Picardia i a la eHess (París). A hores d’ara és catedràtic d’Humanitats a la Universitat de Cornell (eua). És autor d’una extensa obra, sovint traduïda a les principals llengües. Ha publicat, entre altres, A feut et à sang. La guerre civile européene 1914-1945, La fin de la modernité juive, L’historie comme champ de bataille. Interpréter les violences du xx siècle. En català, se’n troben El totalitarisme. Història d’un debat (puv, 2002) i Els usos del passat. Història, memòria i política (puv, 2006).

Enzo Traverso

77Soviètica al món àrab –en flames des de fa un quart de segle–, la pau regna a l’Europa occidental. La idea d’una guerra franco-alemanya –n’hi hagué dues en el decurs del segle passat– és avui totalment impensable, anacrònica, semblant a la d’escriure amb ploma d’oca i tinter en l’era dels ordinadors portàtils. Dit d’una altra manera, la uni- tat d’Europa ja existeix. No té res a veure amb la retòrica cada vegada més racista i is - lamòfoba d’una Europa «judeocristiana». La unitat d’Europa existeix en el seu teixit antropològic i cultural, en les predisposici-ons mentals dels seus habitants.

Aquesta constatació, d’altra banda for ça trivial, té una conseqüència decisiva: la cri- si de l’Europa actual no és la crisi de la in- tegració supranacional de les societats que la componen. Naix, més aviat, del re - buig massiu i cada vegada més radical d’a- questes mateixes societats envers les insti-tucions polítiques europees. Es tracta d’una contradicció aguda, que sovint és amagada per la puixança dels moviments xenòfobs que reivindiquen el restabliment de les fronteres, la fi de la moneda única i la res- tauració de les sobiranies nacionals per-dudes. Aquests moviments, tanmateix, no són sinó un sismògraf d’aquesta crisi: exploten el rebuig massiu a les elits políti-ques que gestionen el continent més que no pas expressen una voluntat comparti- da de replegament nacional. L’eficàcia de què donen proves com a catalitzadors del vot de protesta no implica, en la major part dels casos, suport al seu projecte polític. Votar per ells significa abans que res votar contra la «camarilla» de Brussel·les. Vet ací la primera conclusió de la paradoxa que hem apuntat: la crisi europea és una crisi política. El discurs dominant que la presenta com una crisi econòmica –en raó dels deutes

sobirans, d’unes maquinàries productives escassament competitives, etc.– resta pre-soner, com ha remarcat Wolfgang Streeck, d’una concepció neoliberal de l’economia que elimina l’economia política, naturalitza el mercat i sotmet la societat a les seues di- nàmiques, tot considerant ineluctables els seus devastadors efectes socials.

És, doncs, cap a les elits polítiques que caldria dirigir l’esguard. La diferència que hi ha entre aquestes elits i els seus antecessors és, des d’aquest punt de vista, vertadera-ment impressionant. El contrast és tan fort que, per reacció, hom no pot sinó sentir una certa admiració per aquells vells conserva-dors que hem canonitzat com a pares espi-rituals d’Europa. No parle dels intel·lectuals que, com per exemple Altiero Spinelli, ima-ginaren una Europa federal just en el mo- ment en què el vell món s’enfonsava en la guerra. Pense més aviat en els arquitectes de les nostres institucions actuals, en els Adenauer, De Gasperi, Schuman. Tots ells havien nascut, com ha recordat recentment Susan Watkins, entorn dels anys 1880, en l’apogeu dels estats nació, i es van formar en un temps en què a Europa es circulava encara a ritme molt lent. Potser el que els aproximava era una certa idea europea de la germanitat: Adenauer havia estat alcalde de Colònia, De Gasperi havia representat la minoria italiana al Parlament de l’Imperi austro-hongarès i Schuman s’havia format a Estrasburg, a l’Alsàcia alemanya d’abans del 1914. Quan es reunien parlaven en ale-many, però compartien la concepció d’una Alemanya cosmopolita, multicultural, molt allunyada de la tradició del nacionalisme prussià i del pangermanisme. Tenien una vi- sió d’Europa i varen dissenyar-ne un recor-regut comú enmig d’un món bipolar. I te - nien també coratge, perquè es tractava de

78proposar un destí compartit a pobles que acabaven de destrossar-se entre ells. El seu projecte d’integració econòmica del conti-nent –el carbó i l’acer– tenia molt de volun-tarisme polític. El varen concebre com una primera etapa cap a la unificació política, no com un acte de submissió de les nacions als dictats dels mercats. Els últims a actuar com a homes d’Estat, per al millor i per al pitjor, foren sens dubte Kohl i Mitterrand. No eren de la mateixa pasta que els seus predecessors, però tampoc no eren simples executors dels consells d’administració dels grans bancs i de les institucions financeres internacionals.

La generació que en va prendre el relleu, a l’entrada del segle xxi, no té ni visió –es vanta de la seua manca d’idees i de valors, que considera una virtut del pragmatis- me postideològic– ni coratge. Les seues decisions estan dictades gairebé sempre pels sondeigs d’opinió. N’hi ha una munió d’e xemples, d’aquesta manca de visió i de coratge. Considerem només la qüestió de la immigració. Europa té necessitat d’im-migrants, en té necessitat per a sobreviure, per aturar el seu declivi demogràfic, per fer rutllar les seues fàbriques, laboratoris i serveis, per conservar, doncs, la seua po-tència econòmica, per pagar les pensions a una població que envelleix, per obrir-se a un món globalitzat. Tots els observadors re - peteixen aquesta constatació evident, banal, però les úniques mesures coordinades a escala continental que han estat capaços de prendre fins ara els nostres dirigents han estat el tancament de les fronteres, la militarització de les costes, l’expulsió dels sense papers, la multiplicació dels centres d’internament que funcionen com a llocs anòmics d’humiliació i de misèria. Europa considera els seus immigrants com una

amenaça. Fins al punt de refusar, en molts països, la naturalització dels «estrangers» nascuts al seu sòl i educats a les seues es-coles; fins al punt de promulgar lleis que tendeixen a estigmatitzar els seus ciutadans de religió musulmana. Aquesta manca de visió i de coratge ha fet els nostres dirigents coresponsables de la massacre que es pro-dueix tots els dies a la Mediterrània. Fins a la crisi dels refugiats de l’estiu i la tardor de 2015, les seues discussions no han girat mai al voltant de com acollir aquesta massa de persones desplaçades que fugen tot sovint de terres devastades per les nostres pròpies guerres. Tan sols es discutia sobre la manera d’aturar-ne la partença.

L’encarnació prototípica d’aquest nou personal polític sense visió ni coratge és Tony Blair, un autèntic artista de la men-tida, de l’oportunisme i del carrerisme po - lític, avui caigut en un gran descrèdit al seu mateix país però que no deixa d’estar, tothora, implicat en un munt d’empreses lucratives. És un europeista convençut –el més europeu dels líders britànics d’ençà de la postguerra– i alhora l’emblema d’una mutació. El resultat d’aquesta mutació ha estat l’autodestrucció del projecte europeu. Per una banda, ha menat les elits polítiques –tant de dreta com d’esquerra– a concebre les institucions europees merament com agències d’aplicació i d’acompanyament de les mesures dictades pels mercats, és a dir, pel capitalisme financer. Per una altra, la manca de coratge els ha dut a bloquejar qualsevol avenç en el procés de construcció política. Pensen –obnubilats per les enques-tes d’opinió i pel discurs mediàtic– que la política consisteix a afavorir l’economia de mercat, per un costat, i a picar l’ull a l’electorat de l’extrema dreta i xenòfoba, per un altre. La Unió Europea, paralitzada

79entre la impossibilitat d’un retorn als vells estats nació sobirans i la incapacitat de do- tar-se d’institucions federals, ha parit un monstre, històricament únic i sens dubte únic: la «troica», un organisme que no té ni existència juridicopolítica ni legitimitat democràtica, però que constitueix el veri-table poder al continent. L’fmi, el bce i la Comissió dicten la política als governs de la Unió, en verifiquen els resultats i decideixen els ajusts que hi cal fer. Fan i desfan go-verns, com en el cas d’Itàlia a la fi del 2011, quan Mario Monti, un home del bce i de Goldman Sachs, substituí Berlusconi. De vegades van encara més lluny, com a Grècia l’estiu passat. El poder de decidir sobre la vida i la mort dels éssers humans –que era, segons Foucault, el tret distintiu del poder sobirà clàssic–, és precisament el poder que es va arrogar la troica en la crisi grega, quan va amenaçar d’asfixiar un país tot sencer.

Ara bé, aquest poder no és emanació de cap parlament ni expressió de cap sobirania popular, ja que l’fmi no pertany a la ue i el bce és, segons els seus estatuts, una institu-ció independent. Es tracta, doncs, com han remarcat diversos observadors, d’un estat d’excepció. Però aquest estat d’excepció no té gaires coses a veure amb les dictadures que s’han succeït al llarg de la història, de l’Antiguitat al segle xx, i que, segons la teo- ria política clàssica, eren expressió d’una tendència a l’autonomia d’allò polític. En la crisi actual de la ue aquest estat d’excepció no és transitori, constitueix el mode nor-mal de funcionament de les institucions –l’excepció esdevé regla– i implica una submissió completa d’allò polític al poder de les finances. En poques paraules: un estat d’excepció que instaura una mena de dic-tadura del capitalisme financer. És aquest darrer qui fixa les regles: la troica vetlla

perquè els governs les apliquen. Així s’ha d’entendre l’ordoliberalisme del ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble: no un capitalisme sotmès a regles, sinó un capitalisme financer que dicta les seues pròpies regles, unes regles obligatòries. I qui millor que Jean-Claude Juncker podia encarnar aquest estat d’excepció financer? Juncker, durant vint anys al capdavant del Gran Ducat de Luxemburg –un Estat de sobirania fictícia, que té en la seua condició de paradís fiscal l’única raó de ser i la font de la seua prosperitat–, va fer del seu país la pàtria del capitalisme que escapa a les regles. La definició d’estat que donava Marx al segle xix –el consell d’administració de la burgesia– sembla que ha trobat avui una encarnació perfecta en la ue.

Aquest estat d’excepció financer revela una altra paradoxa que té a veure amb el paper d’Alemanya, el país que n’és el gestor principal, amb la complicitat de la major part dels governs europeus. En l’època de la guerra freda, el mite de la «Gran Alemanya» havia esdevingut un tema historiogràfic, una mena de «futur passat» evocat adés amb nostàlgia, adés amb alleujament: la grandesa demoníaca de la «potència del mig» (Mic-hael Stürmer), la Mitteleuropa somiada per Friedrich Naumann o el malson dels petits països atrapats entre Prússia i Rússia, la por dels quals a l’anihilació provocava la «his-tèria política» que va descriure de manera tan penetrant Istvan Bibó. Tanmateix, des-prés de la caiguda del mur de Berlín i de la reunificació alemanya, Alemanya retrobà de sobte el seu status de Macht der Mitte, en el cor aquesta vegada d’una ue ampliada.

En 1990 aquest retorn de la «Gran Alemanya» espantava no sols els veïns sinó també una bona part dels seus mateixos ciu-tadans. Érem a pocs anys de distància de la

80Historikerstreit –el virulent debat que havia oposat Jürgen Habermas a Ernst Nolte, el patriotisme constitucional al revisionisme històric– i en aquest context algunes grans figures intel·lectuals de l’rfa, començant per Günter Grass, demanaven el man-teniment d’un país dividit en nom de la memòria dels crims nazis. La ferida havia de romandre oberta. Els polonesos exigien, com a mesura cautelar davant l’Anschluss de l’rda, un nou tractat que reconegués les fronteres de la postguerra, la sacralització de la línia Oder-Neisse. Fou llavors que França, que des de sempre havia concebut el procés d’unificació europea com un mit-jà per neutralitzar el seu poderós veí, donà llum verda a la unitat alemanya a canvi de la instauració d’una moneda comuna. En la visió maquiavèl·lica dels énarques francesos, que Mitterrand havia fet seua, l’euro havia d’absorbir el Deutsche Mark i d’aquesta manera ofegar les vel·leïtats con- queridores d’Alemanya. La creació d’una moneda única europea sense un estat euro-peu apareixia als seus ulls com una brillant estratègia de contenció.

La poderosa onada memorial que traves-sava llavors el continent, al centre de la qual se situava el record de l’Holocaust, generava la por a un retorn del pangermanisme i, alhora, la convicció que l’únic mitjà per allunyar aquesta amenaça era l’enfortiment de les institucions europees. El dia que Ale-manya hagués renunciat al Deutsche Mark per a compartir l’euro amb els seus socis europeus –incloent-hi els països del Sud, d’Itàlia a Espanya, de Portugal a Grècia–, la por a veure un dia els tancs alemanys desplegats a Praga o Varsòvia, a París o a Milà, hauria desaparegut definitivament.

Vint-i-cinc anys després aquests temors fan somriure. Durant el quart de segle que

s’acaba d’escolar, la idea de reconstruir el Reich d’abans de la guerra no se li ha pas- sat pel cervell a cap dirigent polític ale-many. Avui en dia un gegantí memorial de l’Holocaust domina al centre de Berlín, al costat de l’antic Reichstag, i Alemanya és, sense cap mena de dubte, un dels països menys xenòfobs del continent, sense punt de comparació amb la França del Front National, la Itàlia de la Lega Nord i els seus congèneres del Regne Unit, Àustria, Bèlgica i Holanda, per no dir res dels nous països membres de la ue, entre els quals sobresurt el racisme d’estat hongarès. Allò del Volk ohne Raum ha esdevingut un mite arcaic, mentre que l’expansionisme ale-many ha trobat en l’euro l’instrument més eficaç. L’Alemanya ordoliberal no té cap necessitat d’esdevenir una potència militar per a conquistar els mercats del continent. Amb l’euro ja en té prou. Vet ací, certa-ment, la segona paradoxa d’Europa, que il·lustra una sorprenent heterogènesi dels fins: l’euro, que va nàixer per a contenir la potència alemanya, s’ha transformat en el mitjà d’aquest mateix expansionisme i, fins i tot, com es va posar de manifest en la crisi grega, en el seu símbol.

La unió monetària sense unió política està destruint la democràcia, perquè desa-credita els governs (tant de dreta com d’es- querra) obligats a l’austeritat i perquè agreu-ja les desigualtats socioeconòmiques entre els països del continent. La unió monetària –aliena a qualsevol idea democràtica de compartir recursos i mancada d’una estra-tègia per a un desenvolupament comú– ha esdevingut un mecanisme pervers que drena les riqueses dels països pobres cap als països rics. Hi ha aquí alguna cosa que recorda el colonialisme, per bé que avui no es tracta ja de saquejar les matèries primeres

81d’un país, sinó més aviat de rapinyar-lo a través de l’spread [el diferencial de tipus d’interès]. D’aquesta manera, l’economia i els bancs alemanys prosperen a costa dels països endeutats.

Aquesta heterogènesi dels fins en el procés de construcció europea no palesa tan sols la ceguesa dels qui varen concebre la unió monetària. També posa de manifest la irresponsabilitat històrica dels seus be-neficiaris. Si l’euro ha permès a Alemanya d’enriquir-se, no per això l’ha legitimat per a dirigir el continent: més aviat ha mostrat la seua incapacitat per assumir aquest paper. El nazisme, la derrota i la guerra freda extingiren les ambicions geo- polítiques d’Alemanya sense esgotar tan-mateix el seu egoisme nacional. Aquí es troba, sens dubte, una de les causes de la crisi europea, car Alemanya està condem-nada, per la seua posició geogràfica, el seu pes econòmic i demogràfic, a tenir un paper dirigent al continent. Això exigeix dels seus líders –com en el cas dels pares fundadors de la Comunitat europea– visió i coratge, i això és precisament el que es troba a faltar en l’elit política alemanya actual. Una elit que no té ni una visió con-tinental ambiciosa, ni el coratge necessari per a prendre opcions que eventualment podrien entrar en conflicte amb el seu ego-isme nacional. Jürgen Habermas ha escrit que en les negociacions durant les quals Grècia hagué de sotmetre’s al xantatge de la troica, Merkel i Schäuble aconseguiren esborrar en una sola nit l’esforç de moltes dècades esmerçat a tornar a Alemanya la seua dignitat al si de la comunitat interna-cional. Però el càstig imposat a Grècia és poca cosa al costat del colp que ha rebut la imatge i la credibilitat de la ue, si no la idea mateixa de la unitat europea. Els

líders alemanys no poden pretendre dirigir un continent de 500 milions d’habitants actuant com els representants del Bun-desbank. «Dominació sense hegemonia» (rule without hegemony), la definició en-cunyada pels historiadors per a descriure el poder colonial britànic a l’Índia, s’ajusta bastant a la posició d’Alemanya en l’Eu-ropa contemporània. Merkel i Schäuble, d’altra banda, no són cap excepció: Sigmar Gabriel i Martin Schulz els segueixen, en una relació simbiòtica amb la dreta, que és el tret característic de la socialdemocràcia alemanya d’ençà, si més no, de Gerhard Schröder. Aquell dirigent que va passar en pocs mesos de la cancelleria alemanya al consell d’administració de Gazprom.

La tragèdia europea té també a veure amb el fet que aquesta manca palesa d’he-gemonia alemanya va acompanyada de la passivitat còmplice dels altres països, co-mençant per França, que ha esdevingut una ombra de si mateixa, per no dir res d’Itàlia i d’Espanya, que semblen reivindicar el seu paper d’alumnes submisos i obedients (sense cap diferència, una vegada més, entre la dreta i l’esquerra). La paradoxa alemanya, fet i fet, no és en el fons sinó un aspecte de la contradicció indicada al començament, la de la unificació progressiva d’un continent que no es reconeix ja ni en les seues institu-cions ni en les elits polítiques que les con-trolen. És evident que aquesta contradicció no podrà ser superada amb un replegament nacional i el retorn a les antigues sobiranies. Exigeix una refundació global del projecte europeu, és a dir, la fi de l’estat d’excepció que tenim a hores d’ara. Potser la crisi gre-ga no haurà estat sinó el signe anunciador d’una mutació de molt més abast. ❒

Traducció de Gustau Muñoz

82

En el mortífer segle xx, escenari de dues guerres mundials, l’holocaust i l’amenaça d’anihilació nuclear, la caiguda del mur de Berlín fou un rar moment de felicitat. Vistos en retrospectiva, el 9 de novembre de 1989 i el 3 d’octubre de 1990 (el dia de la reunificació d’Alemanya) es fonen en un únic esdeveniment. Vint-i-cinc anys enrere, però, les coses eren més complicades.

Immediatament després del final de la Segona Guerra Mundial, l’economista alemany Wilhelm Röpke es preguntava sota quines condiciones, atesos els crims inau-dits del seu passat nazi, podria Alemanya

Nord i Sud a EuropaNoves tensions i noves oportunitats després de la caiguda del mur de Berlín

ser readmesa en la comunitat de nacions civilitzades. Röpke apuntava quatre condi-cions prèvies: Alemanya havia d’abandonar per sempre l’herència prussiana; havia d’assumir el cànon de valors occidentals, és a dir, la democràcia, l’imperi de la llei i una economia liberal de mercat; i s’havia d’organitzar com una república federal. Parlava tan sols d’Alemanya Occidental, perquè l’Est i l’Oest –aquesta era la quarta condició– havien de restar separats. Tot això ens recorda el filòsof espanyol Donoso Cor-tés, qui en el segle xix havia dit de la unitat alemanya que era «una idea condenada justamente por la razón y por la historia».

Encara no s’havia desmantellat del tot el mur de Berlín quan alguns polítics i intel·lectuals, i molt destacadament Günter Grass, advertien que la reunificació dels dos estats alemanys seria un error. La creació de l’estat nació alemany, afirmaven, havia estat el primer pas en un camí que duria a la dictadura nacionalsocialista i a l’holocaust. Una Alemanya unida esdevindria, de nou, un perill per a Europa i el món. Com a signe de penediment, Alemanya hauria de romandre dividida després de la caiguda del mur. Tan sols era acceptable, des d’un punt de vista polític i moral, una federació entre l’Est i l’Oest. Els alemanys haurien de donar-se per satisfets de trobar la seua unitat com a nació cultural, com Herder

Wolf Lepenies (1941) és sociòleg i politòleg alemany. Ha estat catedràtic de Sociologia a la Freie Universität de Berlín i president del Wissenschafstkolleg. Ha format part de l’Institute for Advanced Study de Princeton i de la Maison des Sciences de l’Homme a París. És autor d’una obra molt influent, amb títols com Die drei Kulturen. Soziologie zwischen Literatur und Wis-senschaft (1985), Aufstieg und Fall der Intellektuellen in Europa (1992), Kultur und Politik (2006) i The Se-duction of Culture in German History (2006). Aquest article correspon a la seua intervenció al simposi «25 anys després de la caiguda del Mur de Berlín: una nova oportunitat per a Europa?» celebrat a la Uni-versitat Pompeu Fabra els dies 19-21 de novembre de 2014. Agraïm a Wolf Lepenies i Marició Janué, professora del Departament d’Humanitats de la upf i coordinadora del simposi, l’amable autorització per publicar-lo.

Wolf Lepenies

83i Goethe havien proclamat al segle xix. Tanmateix, el canceller alemany no es va deixar impressionar. Menys de tres setma-nes després de la caiguda del mur, Helmut Kohl va fixar la seua estratègia per als dies i setmanes següents en un pla de deu punts que va presentar davant el Bundestag, que encara tenia la seu a Bonn. El darrer punt tenia com a enunciat simplement «La uni-tat alemanya». Avui cal bandejar qualsevol manifestació de triomfalisme, però sí que hi escau una joia tranquil·la: el procés de reunificació alemanya és una història d’èxit, si més no des d’un punt de vista intern. El que faré ací, però, és oferir una visió des de fora. ¿Quines han estat les conseqüències de la reunificació alemanya per a Europa, per a la Unió Europea i especialment per a França, el país amb el qual Alemanya ha sumat es-forços com a motor de la unificació europea?

El matí de l’endemà que caigués el mur, jo era a París. Pertot arreu es podien veure senyals que recordaven l’any 1789. Eren restes de les celebracions i festes al voltant de la Revolució Francesa que havien lluït als carrers de París des del 14 de juliol, el dia de la presa de la Bastilla feia 200 anys. Ara, però, un fet sense precedents s’havia esdevingut a l’Alemanya Oriental que feia recular a un segon pla les commemoracions de la Revolució Francesa: una revolució sense terreur. Els diaris anaven plens de re-ports de testimonis directes i de comentaris sobre els esdeveniments a Berlín. Recorde un titular: «Por als alemanys». Així, sense signe d’interrogació... Wiedervereinigung, en alemany, era la paraula clau del moment. Ningú no semblava dubtar que arribaria i que arribaria aviat. Durant molt de temps França havia acceptat la primacia econòmica alemanya dins la Unió Europea. Ara hauria d’acceptar també el lideratge polític d’una

gran Alemanya. Un polític nord-americà que parlava anglès amb un fort accent ale- many havia pronosticat que França seria la víctima de la reunificació d’Alemanya. La profecia de Kissinger havia arribat. Ben aviat la retòrica autosatisfeta dels polítics ale- manys recordaria al públic francès aquell bur- gès que havia rebut una gran herència i que li deia al fill: Parle fort, nous sommes riches!

El 9 de novembre de 1989 el canceller alemany feia una visita d’estat a Polònia. En rebre les notícies del que passava, retornà de seguida a Berlín (a Berlín Occidental, com es deia llavors), per fer-hi un discurs. Polònia veia de manera més aviat positiva la reunificació alemanya que es dibuixava en l’horitzó. Intel·lectuals polonesos in-fluents com Adam Michnik i Bronislaw Geremek, s’hi havien mostrat favorables en el passat. Només van aparèixer tensions posteriorment quan Polònia, que es consi-derava una de les potències victorioses de la Segona Guerra Mundial, no va ser invitada a participar en les negociacions «Dos-més-Quatre» que donarien llum verda al procés de reunificació. Però poc després els nervis que hi havia a Polònia es van relaxar. «Amb l’ajuda alemanya, retornarem a Europa», esdevingué un mantra de la política exterior dels polonesos.

L’acord internacional final, legalment vinculant, relatiu a la frontera entre Polònia i Alemanya encara estava obert quan caigué el mur de Berlín. Es va convertir en un tema crucial per a la política exterior francesa. A l’igual que Gran Bretanya, però una mica més discretament, França havia mirat d’obstaculitzar el procés de reunificació alemanya. I no sols era cosa de François Mitterand. El seu predecessor, Valéry Giscard d’Estaing, havia proposat que la República Democràtica Alemanya no s’unís

84a la República Federal sinó que passés a for-mar part directament de la Unió Europea com a estat sobirà. Quan es va fer evident que la reunificació era imparable, França intentà fins on va poder d’influir almenys en el procés que hi menaria, tot assumint el paper d’advocat dels interessos polonesos. França proposà que la reunificació tingués com a condició el reconeixement per part de l’rfa de l’anomenada línia Oder-Neisse com a frontera. Però Helmut Kohl s’im-posà a Mitterand. El tractat fronterer entre Alemanya i Polònia entrà en vigor el 14 de novembre de 1990, quan ja havia passat un mes llarg des de la reunificació. En l’intent de condicionar la reunificació al tractat sobre la frontera, França defen-sava els seus interessos més que no els de Polònia; tractava d’ajornar l’ampliació de la ue a l’est, Polònia inclosa, tant com fos possible. El govern polonès s’enutjà, i no poc, quan Mitterand declarà que el procés d’integració encara trigaria molts anys i que el seu resultat no es podia preveure de cap manera. Alemanya, al contrari, mirava d’accelerar el procés tant com fos possible i per això donà a Polònia alta prioritat.

França s’hi oposava. París, amb el suport vigorós de Margaret Thatcher en aquest punt, temia que una ràpida ampliació de la Unió ajornaria el necessari aprofundiment de les seues institucions clau. Un temor que retrospectivament apareix més que justificat. L’amenaça real, de tota manera, era un escenari geopolític que canviaria inevitablement la relació de forces al si de la Unió Europea. Amb la integració de més països de l’Europa central i oriental, de sobte l’Alemanya unida passaria de la perifèria al centre. No tan sols augmentaria el seu pes econòmic: ningú no podria evitar que assumís el lideratge polític de la Unió.

Per entendre el fortíssim impacte d’aquest procés, convé retornar al final de la Segona Guerra Mundial. Després de la rendició alemanya, el general De Gaulle de-clarà que la prioritat de la política alemanya en el futur havia de ser evitar el renaixement d’un estat alemany unitari. Només s’havia de permetre una federació laxa de les tres zones, ocupades pels Estats Units, el Regne Unit i França. Moltes vegades, amb el to vibrant que li era característic, De Gaulle declarà: Nous ne voulons pas de Reich! Quan es va formar el 1951 la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (ceca), De Gaulle hi va veure d’entrada una victòria per a Alemanya i una derrota per a França. A diferència del que havia passat després de la Primera Guerra Mundial, es va permetre que l’Ale-manya derrotada entrés a la Comunitat sense pagar cap mena de reparació. En can-vi, França, victoriosa i generosa –la France victorieuse et généreuse–, havia retornat el Saar a Alemanya. Fins quan, es pregunta-va De Gaulle, es donarien per satisfets els alemanys de ser «uns perdedors decents i continguts» que festejaven la benvolença d’una França que havia guanyat? Però no es feia il·lusions. El 1951 ja es queixava que els alemanys esdevenien cada vegada més segurs de si mateixos i més exigents envers els seus homòlegs europeus i, especialment, francesos. Tenia por que Alemanya infligís una derrota a França, aquesta vegada en el terreny econòmic.

De Gaulle era un visionari, però també entenia els límits que la Realpolitik imposa a qualsevol visió particular. Un cop els alemanys havien decidit que volien ser occidentaux, unir-se a l’Oest, De Gaulle estava convençut que l’Europa del futur, les nacions de la qual ja no es matarien les unes a les altres sinó que cooperarien, només po-

85dia ser construïda amb Alemanya, «aquesta nació elusiva, múltiple, desagradable». Per consegüent, era més important encara que França assegurés el seu paper de primus inter pares al continent europeu. Com De Gaulle escrigué a les seues memòries, les seues conviccions i accions polítiques estaven determinades pel que anomenava une certaine idée de la France: França només podria dur a terme el seu destí històric si mostrava ambició i grandesa, grandeur. La grandesa es mesurava sempre en comparació amb Alemanya, i sempre ensopegaria amb el desafiament del veí. Aquesta era la idea rectora de De Gaulle en la seua relació amb Alemanya, fins i tot després que aquest país s’hagués unit a «l’Oest», és a dir, que hagués esdevingut membre de la Comunitat Euro-pea. De Gaulle volia una «Europa europea», une Europe européenne. Això significava una Europa per a la qual els Estats Units no fossen un líder sinó un soci, una Europa en la qual l’amistat de França i Alemanya seria garantia de la llibertat i el progrés. De Gaulle es felicitava d’haver trobat el soci adequat per a la seua política europea en el canceller alemany Konrad Adenauer. Era important el fet que Adenauer fos un catòlic de Renània; hauria estat molt més difícil per a ell, afirmava De Gaulle, d’assolir primer la reconciliació i després l’amistat entre França i Alemanya amb un protestant prussià. D’aquesta manera, le vieux Français et l’Allemand encore plus vieux, el vell francès i l’alemany encara més vell, construïren la catedral de la unitat europea.

De Gaulle, que rarament perdia l’ocasió d’emprar un llenguatge grandiloqüent, havia comparat l’Europa que Adenauer i ell entrellucaven amb una catedral. I tanmateix advertia els seus compatriotes que no fossen massa sentimentals amb Alemanya, com

va deixar clar davant la Comissió d’Afers Exteriors de l’Assemblea Nacional francesa: «L’abraçada entre Adenauer i jo mateix a Reims –va dir– no canvia per a res el proble-ma bàsic de França: mantenir en qualsevol circumstància una asimetria política entre els dos països». Fins i tot en les converses privades amb Adenauer, De Gaulle insistia que no podia haver-hi paritat entre França i Alemanya. Derrotada en la Segona Guerra Mundial, Alemanya ja no era una gran potència i no havia de tornar a ser-ho mai més. França, en canvi, membre permanent del Consell de Seguretat de l’onu, era una gran potència i continuaria sent-ho, no en darrer terme perquè disposava d’armes atòmiques que Alemanya tenia prohibides. Era del tot lògic que aquesta doctrina de l’asimetria política dugués De Gaulle a rebutjar la idea de la Comunitat Europea de Defensa, una comunitat en la qual la França victoriosa i l’Alemanya derrotada s’hi trobarien en peu d’igualtat.

L’amistat entre Alemanya i França era indispensable per promoure la unitat d’Europa i garantir-ne la independència, tant dels Estats Units com de la Unió Soviètica. Però era essencial, i De Gaulle no es cansava d’insistir-hi, que la relació entre ambdós països es basés en el desnivell polític. França reclamaria la seua primacia entre les democràcies aplegades en la Unió Europea, i Alemanya havia d’acceptar aquesta reivindicació. En aquest sentit el «gaullisme» esdevingué una constant de la política exterior de França, més enllà de les divisòries polítiques i de partit.

I vet ací que aleshores el mur caigué, el comunisme trontollà a Europa Central i Oriental, les línies geopolítiques de poder esdevingueren borroses al continent i la

86influència política d’Alemanya augmentà considerablement, en detriment de França. En aquell moment, La Régle du Jeu, una revista que dirigia Bernard-Henri Lévy, possiblement la més influent políticament entre els intel·lectuals francesos, publicà, a tall de comentari sobre la unificació ale-manya, un article titulat «L’Empire latin». L’article es basava en un manuscrit inèdit, una mena de memoràndum que el filòsof Alexandre Kojève –que havia esdevingut un influent assessor polític– probablement havia presentat al general De Gaulle el 1945, just acabada la Segona Guerra Mun-dial. Kojève advertia que una Alemanya recuperada amenaçaria el futur paper de França a Europa. Per consegüent, França, amb Itàlia i Espanya, havia de formar un Imperi llatí que frenaria Alemanya. En-tre les mesures antialemanyes més aviat brutals que proposava Kojève hi figurava la gairebé completa desindustrialització d’Alemanya, cosa que recordava el pla que el secretari del Tresor Henry Morgenthau havia presentat al president Roosevelt. La publicació d’aquest text (que es remuntava al 1945) per primera vegada en 1990, un any després de la caiguda del mur, era un signe eloqüent de la por que suscitava en França la reunificació alemanya. El consell de redacció de La Régle du Jeu manifestava el seu disgust davant una Europa modelada per Alemanya.

D’això fa vint-i-quatre anys. Aigua passada? De cap manera. El 15 de març de 2013 el diari italià La Reppublica publicava un comentari del filòsof Giorgio Agam-ben amb el títol «Si almenys es formés un Imperi llatí a Europa», que feia al·lusió al memoràndum de Kojève del 1945. Pocs dies després, el comentari fou reproduït a Libération, el diari francès pròxim al Partit

Socialista, en una traducció que duia un títol encara més agressiu: «Que contraata-que l’Imperi llatí!» Era el moment en què la disputa entre els governs francès i ale-many sobre com s’havia de resoldre la crisi financera de la ue batia el ple. Un conflicte entre dos governs esdevenia una nova fase del conflicte Nord-Sud que ha enfrontat França i Alemanya des del començament del segle xix.

El somni dels països mediterranis de bastir una aliança ve de lluny, es remunta a l’inici del segle xix. Amb la formació d’un «bloc llatí», que posteriorment s’ampliaria amb Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica, Europa assoliria la unitat i mantindria una posició de poder al món, no en darrer terme enfront dels eua. El Mediterrani seria el centre intel·lectual i polític d’Europa. La idea de bastir un bloc llatí es mantingué viva com un somni d’intel·lectuals, però mai tingué cap possibilitat de realització com a projecte polític seriós en la segona meitat del segle xx. Des del moment que la fundació de la ceca marcà l’inici de la construcció de l’Europa unida, una coali-ció llatina ja no era una opció política al continent. Tanmateix, revifà quan es va fer evident fins a quin punt es beneficiava Alemanya de l’ampliació de la ue cap a l’est. A la qual cosa cal afegir el fracàs de l’estratègia de François Mitterand d’afeblir la influència del Bundesbank i de reduir el poder econòmic d’Alemanya mitjançant la creació de l’euro. Una estratègia fracassada, perquè ningú s’ha beneficiat –i es beneficia– més de l’euro que Alemanya.

En la cimera de Barcelona del 1995, els estats membres de la ue decidiren crear una associació amb els països no europeus de la Mediterrània. Fou el naixement del que es coneix com a «Procés de Barcelona».

87Ara bé, com que no ha tingut cap efecte, no ha aportat a França la possibilitat de formar un contrapès al sud d’Europa per compensar la creixent influència alemanya a Europa central i oriental. Així nasqué el pla de fundar una Unió Mediterrània, l’anomenada Union Méditerranéenne, que va esbossar Nicolas Sarkozy primer com a candidat presidencial en un discurs a Tou-lon i després, ja elegit president el 2007, en terra africana en un discurs a Tànger. El cervell que hi havia rere la idea de crear una Unió Mediterrània era l’estret col·laborador i conseiller de Sarkozy, Henri Guaino, nas-cut a Arles, de mare espanyola, i que sempre que pot es reivindica com a homme du midi. Guaino era un euroescèptic declarat i un crític sense contemplacions de la burocràcia de Brussel·les. Des del seu punt de vista, una Unió Mediterrània, una coalició de cultures llatines, contindria a nivell tant polític com cultural les ambicions imperials de l’angloesfera i d’Alemanya.

En una entrevista a Le Monde el 16 de febrer de 2012, Henri Guaino declarava obertament que la Unió Mediterrània era un projecte dirigit contra Alemanya, contre les Allemands, tot seguint l’estratègia de De Gaulle de mantenir la grandesa de França envers Alemanya. Sarkozy era tan imprudent que pensava que podria dur a terme el pla pel seu compte, a la Bonaparte, o com diuen els francesos, com a cavalier seul. No havia comptat amb Angela Merkel, alarmada en assabentar-se que la nova Unió estaria formada només per països mediter-ranis, funcionaria al marge de Brussel·les i per tant escaparia a la influència alemanya. Sota pressions alemanyes, la Union Médi-terranéenne canvià de nom i passà a dir-se Union pour la Méditerranée i esdevingué un projecte de la Unió Europea. Té la seu

a Barcelona, el millor lloc imaginable, però en realitat està ubicada a Brussel·les. Com a resultat, hi mana la burocràcia. La Unió pel Mediterrani no ha contribuït en res als debats sobre el difícil futur d’Europa. I, més important, no preparà la ue per a l’esclat de l’anomenada Primavera Àrab, la breu durada de la qual fou també resultat de la incapacitat d’Europa per respondre-hi de manera adequada.

Després de tot això, l’opció llatina semblava morta. Però ressuscità arran de la crisi financera al sud d’Europa. Com a resultat de la crisi i de la divergència quant a les opcions per fer-hi front, s’ha dibuixat una fraternitat llatina, s’ha esbossat una demostració de proximitat meridional que òbviament aixeca l’ànim dels qui en formen part, però que no té cap impacte polític. Una fotografia presa a la cimera de la ue a Roma el 2013 amb el trio François Hollande, Mario Monti i Mariano Rajoy mostrant complicitat i deixant de banda Angela Merkel, que hi apareix al marge, duu a pensar tot seguit en la reaparició del conflicte Nord-Sud a Europa. Fa po-ques setmanes el primer ministre francès Manuel Valls i el president del govern italià Matteo Renzi es presentaven com a campions d’una nova Aliança del Sud. Sens dubte subscriurien el dur judici d’un periodista del Washington Post que escrivia recentment: «Merkel ha esdevingut un nou Clemenceau: imposa un nou Versalles que afebleix el suport als partits democràtics i a la política democràtica majoritària», tant a França com a Itàlia (Harold Meyerson, «Economically, Germany is a threat to it-self», Washington Post, 15 d’octubre, 2014).

El conflicte Nord-Sud és una constant en la història d’Europa. L’autopercepció del sud és una combinació de confiança i

88de dubte en si mateixa, d’orgull pel passat i por davant el futur. D’una banda, la ci- vilització europea començà en el sud: les tres grans religions monoteistes, l’imperi de la llei i la filosofia occidental tenen el seu origen al Mediterrani. En paraules de Paul Valéry, el Mediterrani és una màquina de produir civilització. Els conflictes sorgeixen quan els bàrbars del nord pretenen com-partir també la civilització: «Com gosen aquests que mengen Sauerkraut passar per continuadors dels subtils atenesos?», es podia llegir en un pamflet de la Primera Guerra Mundial titulat La Culture latine. Quan el president grec Karolos Papoulias etzibà aquestes paraules contra el ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble: «Qui és el senyor Schäuble que gosa ofen-dre els grecs?», la cultura estava cridant la barbàrie a l’ordre.

Però, d’altra banda, fou el nord protes-tant el que va assentar les bases del món modern amb el procés d’industrialització. El sud fou el perdedor de la modernització. El dolor dels europeus del sud per aquest fet el compensa l’orgull per haver preservat modes de vida que han desaparegut al nord. Al sud es diu que el savoir vivre és més important que el savoir faire, el «Midi» és una categoria emocional. Una civilització sentimental troba expressió en el somieig, el far niente, la siesta, un autocontrol escàs i molta imaginació. I tot plegat enfront de la duresa, la seriositat, l’energia i la iniciativa associades al nord. Per descomptat que tot això són estereotips, però convé entendre que sovint s’invoquen amb orgull al sud i amb un sentiment de nostàlgia al nord. Els estereotips són els carreus d’una geografia moral en la qual l’adjectiu moral té menys a veure amb la moralitat que amb els mores humans, els modes de viure que els homes

consideren obvis. No tan sols diferents concepcions del món, doncs, sinó també geografies morals diferents distingeixen unes societats humanes d’unes altres. Però mentre que els estereotips són indispensa-bles en l’art i la literatura, són perillosos en l’àmbit de la política. En la Unió Europea han esdevingut una amenaça seriosa per a la seua estabilitat i probablement per a la seua supervivència. És irresponsable convertir la divergència quant a la manera de resoldre la crisi financera de la Unió en un conflicte Nord-Sud i en un xoc de mentalitats, cosa que alguns polítics tant del nord com del sud han fet. Tot plegat un expedient per desplegar una política emocional que serveix els seus interessos domèstics. La víctima n’és la idea europea. El nou conflicte Nord-Sud és una amenaça per a la Unió.

Pocs mesos després de la caiguda del mur ja era evident que la resignació fran-cesa i l’eufòria alemanya abonaven un clima polític que podria ser negatiu per al desenvolupament futur de la ue. Els francesos haurien d’haver mostrat més calma o sang froide, els alemanys s’haurien d’haver imposat més autocontenció. Al si del govern alemany ningú no s’adonà de com hauria estat d’important per al pre-sident Mitterand que el canceller l’hagués assabentat prèviament de l’estratègia que pensava seguir per aconseguir la reunifi-cació d’Alemanya. Una visita conjunta de Kohl i Mitterand a Dresden hauria estat en consonància amb l’esperit del tractat francoalemany. En canvi, s’engegà una cursa per una rda en desintegració que el canceller alemany guanyà de cap.

Tant el govern francès com l’alemany deixaven veure que les seues diferències quedaven cancel·lades rere la retòrica de

89l’amistat. Un autoengany perillós: les consultes formals continuaven, però la co-operació substancial s’afeblí cada cop més. Imaginem-nos la situació de la ue si França i Alemanya, en comptes de barallar-se sobre l’estratègia per superar la crisi financera, plantejaven un pla conjunt per donar un fort impuls al creixement econòmic alhora que es promovia la necessària disciplina en la política pressupostària. No és el cas. I això vol dir que, rere la façana, predominen els conflictes en la relació franco-alemanya. Potser ens hauríem de posar filosòfics i admetre que aquest és el curs natural de les coses. La rutinització del carisma, que Max Weber analitzà de manera tan convincent, també s’aplica a l’amistat entre nacions. Una vegada esdevé rutina, en la retòrica i en la praxi, ja no pot acomplir la seua tasca original. Després de la caiguda del mur de Berlín i dels dramàtics esdeveni-ments a Europa central i oriental, Franca i Alemanya haurien d’haver reconegut que la raison d’être de les relacions bilaterals no podia consistir per sempre en l’encís de la lloança mútua. La fixació permanent en si mateixes, el repli sur soi que Jacques Delors considerava una malaltia crònica d’Euro-pa, havia dut a la paràlisi de les relacions franco-alemanyes. A més, la generació que encara havia conegut l’odi entre els dos països està desapareixent. Per als ciutadans francesos i alemanys que lluitaren en la guerra uns contra altres, l’amistat amb l’altre fou un regal inesperat, un miracle. Per a la generació dels meus fills no és molt més que retòrica i rutina.

Avui la cohesió de la ue pateix tant per la feblesa de França com pel poder no compensat d’Alemanya, que sembla capaç d’imposar el seu evangeli de l’austeritat com l’únic credo acceptable. I tanmateix,

ningú no pot tenir més interès a retornar França al lloc que li escau que Alemanya. No em sembla que gaires polítics alemanys en siguen conscients. El perill que ja es pot percebre és que Alemanya –un país que s’estima més ensenyar que aprendre– es considere a si mateixa Praeceptor Europae i per consegüent també mestra de França.

Al setembre de 1994, quan Alemanya detenia la presidència de la ue, Wolfgang Schäuble publicà les seues «Reflexions so- bre la política europea» («Überlegungen zur europäischen Politik»). D’un costat hi havia –afirmava Schäuble– el grup sud-occidental encapçalat per França, procliu al proteccionisme, i d’un altre el grup nord-oriental, encapçalat per Alemanya, que creia en un lliure canvi sense límits sota els auspicis de la globalització. Per a França i Alemanya, afegia, era fonamental retornar a una coincidència d’interessos després de la divergència que havia deteriorat la rela-ció bilateral durant una colla d’anys. Calia trobar noves articulacions polítiques. Per a caracteritzar-les, Schäuble s’inventà el con-cepte tan famós (i alguns dirien que infame) de la «geometria variable». Dins de la ue els estats haurien de poder formar coalicions locals i defensar interessos específics sense ser acusats per això de danyar la cohesió de la Unió en el seu conjunt. Acceptar aquesta «geometria variable» tenia una condició prèvia que era cabdal: la confiança. Tan sols si hi havia confiança entre els membres de la Unió, podrien funcionar i fer un paper positiu aquestes coalicions específiques. El concepte de «geometria variable» també es podia interpretar com una via per a fer experiments polítics: provar estratègies i noves idees que la Unió com a tal (és a dir, la burocràcia de Brussel·les), massa immo-bilista, no duria mai a terme.

90Tres anys abans que Wolfgang Schäuble

publiqués les sues reflexions, la idea d’una «geometria variable» ja havia estat provada. La iniciativa havia pres un nom també procedent de la geometria: el «Triangle de Weimar». El 28 d’agost de 1991 –aniversari de Goethe– els ministres d’Exteriors de França, Alemanya i Polònia es trobaren a Weimar i decidiren d’establir l’anomenat «triàleg». Es tractava de fixar trobades i con-sultes regulars entre els tres països implicats. El Triangle de Weimar tingué un impacte important en el que es pot anomenar la política de símbols. Potser sense propo-sar-s’ho fou també un intent de superar el conflicte Nord-Sud que s’entrellucava dins la ue. Després d’aquesta iniciativa era difícil pensar que l’ingrés de Polònia a la ue estigués en perill. L’assoliment polític més important del Triangle de Weimar fou, de fet, l’acord d’associació de Polònia i altres vuit països de l’Europa central i oriental amb la Unió que es va fer efectiu el 1994. Aquesta era la condició prèvia perquè aquests països fossen admesos en la Unió, cosa que s’esdevingué després a diferents velocitats. Ara bé, en les negociacions finals d’ingrés, el Triangle de Weimar ja no va fer cap paper. Ja no despertava entusiasme. A més, dins la ue desvetllà reserves contra les anomenades aliances exclusives, que molts veien com una recialla de l’estat nació del segle xix.

Hi havia alguna cosa més. El sentiment de triomf que es difongué arran de la cai-guda del mur de Berlín i l’enfonsament del comunisme a Europea central i oriental generà la il·lusió que la confrontació entre Est i Oest era cosa del passat. «La fi de la història» era l’eslògan del moment. Ra-onablement es podia pensar que el món sencer anava cap a la democràcia, el mercat

i l’imperi de la llei. No hi havia alternatives. Rere l’esclat del nou conflicte Nord-Sud, les tensions Est-Oest romanien apaivagades. I com que sens dubte també Rússia seguiria el camí apuntat, no hi va haver cap titubeig a l’hora d’intentar estendre la ue, i si era possible l’otan, molt endins de l’esfera d’influència russa. Les conseqüències d’aquesta il·lusió són avui malauradament ben visibles. S’aproxima molt a la tragèdia política el fet que la primera acció subs-tancial del Triangle de Weimar després de 1994 acabés en un fiasco. Al febrer de 2014 els ministres d’Afers Exteriors de França, Alemanya i Polònia van negociar una solució al conflicte d’Ucraïna que passava per la formació d’un govern de transició, una reforma constitucional i eleccions al Parlament i presidencials. El compromís només durà una nit. Fou desbordat per les masses de la plaça Maidan, que ja no podia controlar ningú. El president Janukovitx fugí a Rússia i el nou conflicte Est-Oest es va agreujar fins esdevenir una guerra no declarada en la qual Vladimir Putin s’anne-xionaria Crimea i ha maldat en tot moment per la creació d’una anomenada Nova Rússia a les províncies orientals d’Ucraïna. Aquest fracàs, de tota manera, no hauria de ser obstacle per a futures iniciatives conjuntes de França, Alemanya i Polònia. Al contrari, el Triangle de Weimar hauria de tenir un paper important en la política europea, i proposar noves solucions als pro-blemes més urgents d’Europa. La qüestió seria demostrar que els procediments de resolució de problemes poden beneficiar-se del compromís d’un grup d’estats membres amb interessos nacionals clarament dife-rents. Això ajudaria a enfortir el consens al si de la ue. La Unió no té plantejada només una crisi financera, també pateix de manca

91de confiança. L’acceptació de la idea d’una «geometria variable», tolerar i fins i tot sa-ludar la formació de petites coalicions per resoldre problemes dins la ue traspassant les fronteres nacionals seria un signe de recuperació de confiança.

Tornem ara al nou conflicte Nord-Sud. La caiguda del mur i la reunificació d’Ale-manya estimularen la reaparició d’aquest conflicte i alimentaren la fatal il·lusió que el conflicte Est-Oest ja estava superat. Tots dos conflictes tenen un potencial explosiu. Seria de gran importància desactivar-ne, si més no, un. Per això reitere una proposta que vaig fer fa ja uns quants anys: organitzar un nou Pla Marshall per al Mediterrani. Aquesta proposta em va ser inspirada per la lectura (o més aviat la relectura) d’un text clau dels primers temps d’esforços vers la integració europea, que fou tota una sorpresa, no tan sols per a mi sinó per a tothom amb qui parlava sobre el passatge que citaré tot seguit.

La sorpresa es troba en la declaració oficial que va fer el primer ministre fran-cès el 9 de maig de 1950. Posteriorment fou coneguda com el «Pla Schuman». El seu nucli era la cooperació entre França i Alemanya, que havia de fer impossibles guerres futures entre els dos països perquè els seus interessos econòmics havien d’estar del tot integrats d’aquí en avant. Però el bilateralisme, afirmava Robert Schuman, no podia ser un fi en si mateix. Havia de servir als interessos europeus –i no només europeus. I llavors Schuman declarava que una Comunitat Europea caracteritzada per una estreta cooperació entre França i Ale-manya hauria de, i ara la citació és textual: «fer servir les oportunitats generades con-juntament per a dur a terme una de les seues tasques essencials, el desenvolupament

del continent africà». Aquesta formulació implicava quelcom més que la tradicional ajuda al desenvolupament. Contemplava una associació estratègica entre Europa i Àfrica. Això es va oblidar totalment, però és més important avui que mai. El pla de Nicolas Sarkozy i Henri Guaino d’una Unió Mediterrània era prematur. Hosni Mubarak (copresident amb Sarkozy), Muammar al Gadaffi i el dictador tunisià Ben Ali haurien estat membres de la Union Méditerranéenne... una idea que certament fa venir calfreds. La Primavera Àrab, en canvi, donà nou sentit al projecte. Per un temps realment breu, fins que tornà l’hivern àrab. Encara crec que val la pena sospesar si algun tipus de Pla Marshall mediterrani podria ajudar a transformar l’Europa mal-mesa en un laboratori del futur. Es tractaria d’un pacte pel creixement econòmic a llarg termini que lligaria el sud d’Europa amb, d’entrada, el nord d’Àfrica i que seria el pri- mer pas cap a una política amb cara i ulls de la Unió Europea envers Àfrica, tal i com reclamava Robert Schuman ja el 1951. És tan sols una idea, i és clar que com més hi pensem més evident es fa que parlem d’una utopia. Però vull refutar un argument que tot sovint apareix en aquest context: «Els diners no resoldran els problemes!». En primer lloc, el Pla Marshall no era només cosa de diners, implicava cooperació. No era ajuda al desenvolupament inspirada en motius humanitaris. El tret important del Pla Marshall era la decisió de fer dependre la distribució de fons de la cooperació dels països receptors: els països d’Europa occidental, vencedors i perdedors de la Segona Guerra Mundial, havien d’arribar a acords per a rebre ajuda. Així va nàixer l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (oece), que aplanà el camí cap

92al creixement i el progrés polític i econòmic conjunt d’Europa.

Una cooperació sostenible, en termes polítics i econòmics, entre els països euro-peus i africans del Mediterrani, és només un somni, un projecte utòpic? Potser sí. Però la Unió Europea hauria d’esmerçar a hores d’ara molts esforços a reparar les errades del passat. Un projecte ambiciós com un Pla Marshall per al Mediterrani podria donar un nou impuls a la Unió, i augmentar-ne la cohesió interna.

Tant el nou conflicte Nord-Sud com la reaparició del conflicte Est-Oest són con-seqüència de la caiguda del mur de Berlín i de la reunificació d’Alemanya. L’objectiu polític, vint-i-cinc anys després, hauria de ser la reunificació d’Europa. ❒

Traducció de Gustau Muñoz

93

Hegel digué una vegada: «L’home mor per costum». Per descomptat, no qüestio-nava la finitud biològica de l’ésser humà individual, sinó que es referia a l’home com a ésser polític i social. Si viu de ple en el costum de la quotidianitat i només es preocupa per la seua vida i sobretot si «fa un treball servil en el qual l’eina ha esdevingut autònoma, és a dir, una màquina», aleshores aquesta «mort per costum» pressuposa la por social i «la tremolor davant la mort so-cial». Aquesta tremolor és la darrera agitació d’un moviment històric que ara s’esgota per- què la seua intenció i necessitat, és a dir, el progrés en l’esperit de la llibertat, ha estat oblidat i el seu objectiu, incloent-hi qual-sevol etapa intermèdia o provisional, és vist com una amenaça per a allò familiar i finalment reprimit.

Aquest fragment de l’Esbós de la filosofia del dret descriu amb precisió també l’actual situació moral de la Unió Europea, en la

Robert Menasse (Viena, 1954) és escriptor i assagista austríac. Ha publicat nombrosos volums de prosa i d’assaig i ha obtingut diversos premis (com ara l’Erich-Fried l’any 2003). Autor, entre altres, de Das war Österreich. Gesammelte Essays zum Land ohne Eigenschaften (Suhrkamp).

Aquest article es va publicar originàriament a Eurozine (www.eurozine.com) el 17 de juliol de 2015. Original en alemany. © Robert Menasse © Eurozine.

qual el dret del costum vol imposar-se de nou sobre el dret dels homes, i que és en efecte una situació, perquè el procés de la unió europea s’ha aturat. L’única cosa que es mou ací és una por oberta al futur, que s’expressa com a ressentiment. On aquest ressentiment es mostra al carrer, rep també el nom de moviment, però és tan sols una necrologia caricaturesca de l’home com a zoon politikon.

I tanmateix, fa mig segle el futur era tan falaguer. La imatge del futur que varen esbossar llavors els fundadors del projecte d’unificació europea era una obra mestra de la raó pragmàtica en l’esperit de la Il-lustració. Era d’una gosadia radical, era avantguardista, però també derivat de l’ex-periència històrica i raonat amb claredat i lògica elegants. Fixava com a fil conductor de la formació de la voluntat política bàsi-cament els drets humans i, en concret, les necessitats naturals humanes de pau, segu-retat social, oportunitats vitals i possibilitat de participar en la vida de la societat. Era un projecte de vida en dignitat.

«L’obra d’unió que hem encetat i en què treballem diàriament no és una idea abstracta projectada cegament vers el futur, no és un somni boirós. És una realitat, per-què s’orienta cap a les realitats d’Europa.» Aquestes paraules de Walter Hallstein, el primer president de la Comissió Europea,

Breu història del futur europeuO per què hem de lluitar per allò que vam heretar:l’Europa de les regions

Robert Menasse

94foren pronunciades en un discurs a Roma l’any 1964, que tingué llavors un gran impacte però que avui ha caigut en l’oblit.

Llegint avui aquest discurs de Walter Hallstein i reconstruint la declarada realitat de la idea, no es pot evitar la sorpresa i una fascinació creixent. Alhora permet resseguir amb claredat els orígens de la por mortal de molts europeus davant Europa.

Quines eren llavors les «realitats d’Euro-pa»? Europa estava en runes després d’una guerra de 30 anys (1914-1945). A més, molts podien recordar encara la guerra franco-prussiana, el preludi de l’autodes- trucció europea. Els homes que ara es con- sagraven a reconstruir Europa de nou ha- vien tingut per necessitat l’experiència que no n’hi ha prou amb els tractats de pau i les aliances entre nacions per garantir la pau i l’imperi de la llei. Aquesta experiència era tan fonda que esdevenia factible l’acord al voltant de la idea que la pau duradora s’havia de guanyar d’una altra manera, totalment nova. Però, com? Els fundadors de l’obra d’unificació europea havien identificat clarament i havien donat nom a l’agressor que destruïa la infraestructura del continent, que produïa pobresa i mi-sèria que afectaria generacions senceres i que era responsable dels crims contra la humanitat més aberrants, fins arribar a Auschwitz. Aquest agressor era el nacio-nalisme, l’autoexaltació ideològica de les nacions, l’egoisme nacional, que sempre ha d’entrar en conflicte amb els interessos d’altres nacions. Aquests «interessos nacio-nals», com va escriure Jean Monnet, «no són cap altra cosa que els miops interessos econòmics de les elits nacionals, la satisfac-ció dels quals implica adscriure la pròpia població, i la població d’altres nacions, en la comptabilitat d’aquesta economia

al capítol de les pèrdues i en termes reals convertir-les en víctimes».

Assentar la pau a Europa era una pre-tensió moral que tots podien compartir. Però Jean Monnet tenia del tot clar que les crides morals i la confiança en el cansament de tanta guerra en la gent no donarien lloc a una seguretat duradora, com tampoc no ho farien nous tractats de pau entre les nacions. La idea que tenia Jean Monnet i que formulà en forma de pla juntament amb el ministre francès d’Afers Exteriors Robert Schuman, era així doncs la idea de superar el nacionalisme, en la mesura que les nacions es veurien encoratjades a la ces-sió gradual dels drets nacionals de sobirania, fins que les nacions, gairebé buides per dins i privades del seu pinyol, decaurien com a perspectiva de futur, amb la qual cosa s’hauria eliminat definitivament la base del nacionalisme. Per a aquesta comesa era necessària la fundació d’institucions su-pranacionals que pas a pas anirien fent-se càrrec de les tasques de les nacionals. Es va començar amb la creació d’una Alta Autoritat encarregada de fixar regulacions comunes per a tots els estats membres en el terreny de la producció de carbó i acer. El carbó i l’acer eren elements essencials per a usos bèl·lics i alhora productes de gran importància per a la reconstrucció i el re-llançament de l’economia. Per consegüent, crear una institució supranacional encarre-gada del control sobre aquests productes, que vetllés per una distribució justa i que fes inviable un rearmament secret, era el primer pas de l’evolució post-nacional pla-nejada. Una evolució que havia de conduir a la integració política i econòmica de les nacions europees, impedir els Sonderwege o camins a banda nacionals i finalment superar del tot les nacions.

95El nacionalisme ha destruït la cultura i la civilització europea. (Stefan Zweig)

Les nacions i les seues institucions políti- ques han demostrat definitivament que no poden satisfer l’aspiració a una pau duradora i l’imperi de la llei. (Jean Monnet)

Siga quin siga el que puguen decidir i trac-tar de dur a terme les noves institucions europees, l’objectiu és i serà la superació de les nacions i l’organització d’una Europa post-nacional. (Walter Hallstein)

Quan pense que francesos, alemanys, bel-gues, holandesos, italians i luxemburguesos seguiran un mateix conjunt de regles i per tant miraran sota una mateixa llum la pro-blemàtica que els afecta a tots, i que com a resultat d’això el capteniment dels uns amb els altres canviarà de manera fonamental, em dic a mi mateix que en les relacions entre les persones d’Europa s’ha aconseguit un progrés decisiu. (Jean Monnet)

Aquest progrés és un fet objectiu i la dinàmica del procés històric que es va en-cetar llavors ha conduit a través de molts petits passos, però conseqüents, a un pro-grés cada vegada més gran, si pensem en la desaparició de les fronteres nacionals en l’espai Schengen, la introducció de la pri-mera moneda transnacional en l’eurozona i el mercat únic, que mena a una economia europea conjunta i a l’extinció de les eco-nomies nacionals separades, cosa que tan sols els economistes i els polítics als quals assessoren encara no acaben d’entendre. I sens dubte en el balanç d’aquest procés d’integració europea figura el més llarg període de pau dels països que formen part en aquest projecte.

Alhora ha passat una cosa estranya, singular. El fonament històric racional i la perspectiva de futur del projecte europeu han estat oblidats avui pels representants polítics que en detenen la responsabilitat i per amplis sectors de l’opinió pública. Tindria avui François Hollande marge de llibertat per a repetir la frase de Mitterrand «Le nationalisme c’est la guerre»? Gosaria Angela Merkel, ni que fos en veu baixa, dir la frase de Walter Hallstein «L’objectiu és la superació de les nacions»? Tothom pot respondre adormit a la pregunta «Què és la ue?» dient que és «un projecte de pau», abans de badallar i tornar a adormir-se, però aquesta resposta és menys de mitja veritat. La veritat sencera és i serà: «L’assentament d’una pau duradora a través de la superació de les nacions i la creació d’una Europa post-nacional».

«Un projecte de pau» és menys de mitja veritat perquè no es diu amb quins mitjans pot assegurar-se la pau i d’aquesta manera s’obre de nou espai per a les il·lusions ideo-lògiques al voltant de la necessitat de la identitat nacional i la defensa dels interes- sos nacionals. La pau es dóna per suposada, com un costum; però el que es defensa és el costum, que ara es veu amenaçat. I aquest costum és sentir-se part d’una nació i poder derivar d’aquest fet la pròpia significació i el lloc d’un mateix en el món. Una de les coses que hom percep com amenaçades és la possibilitat de participació política dels ciutadans, és a dir, la democràcia, que fou concebuda com a democràcia nacional i només s’ha considerat imaginable com a tal.

Qui no pot escoltar la música, pensa que els balladors són folls.

La gent que no ha escoltat mai el sen-tit del projecte, en percep avui les conse-qüències i les considera una bogeria i una

96amenaça. I els representants polítics que detenen la responsabilitat de l’Europa po-lítica, que han estat elegits només en elec- cions nacionals, saben naturalment que per a la seua supervivència política han de comprometre’s a defensar els interessos na-cionals, o millor dit: que han de preservar amb tots els mitjans aquesta ficció, que els «interessos nacionals» siga sinònim dels interessos dels seus votants. Així apareix avui el cercle viciós d’allò que anomenem les «tendències de renacionalització» a Eu-ropa, que no vénen del marge de la dreta extrema, dels clàssic biòtops nacionalistes, sinó del centre polític, i tenen molt a veure amb una dinàmica sistèmica.

Així doncs, si es reconstrueix la idea dels pares fundadors de l’obra d’unificació euro-pea, es fa evident per què per a la majoria de la gent ha de semblar una bogeria total el que és tan sols una conclusió certament agosarada, però en el fons simplement lò-gica, de l’experiència històrica: la supera- ció dels estats nacionals, una Europa capaç de desenvolupar una organització política sense nacions. Un projecte que avui és total-ment inconcebible per a una gran majoria de persones.

Però amb allò inconcebible passa una cosa. Ningú no es podia imaginar que el mur de Berlín cauria. Encara pocs dies abans, la caiguda del mur era inconcebible i tanmateix a l’endemà va succeir. Després, era del tot impensable la implosió de la Unió Soviètica. I tanmateix es va produir. Era desitjable, formava part dels objectius programàtics declarats del món lliure, s’esmentava sempre en els discursos de diu-menge, però era del tot inimaginable que una cosa així succeís realment. L’objectiu havia passat a ser un tòpic i el tòpic havia enfosquit la imaginació política, i hom

s’havia avesat a viure en un món en el qual imperava el tòpic i no la veritable aspiració a aconseguir allò possible. I malgrat tot un dia s’esdevingué l’inconcebible. I tot i que fos també la conseqüència d’una certa di - nàmica pròpia, era el resultat d’un movi-ment polític que s’havia posat en marxa políticament i que després s’havia invocat reiteradament. Una generació de polítics que no sàpiga aprendre aquesta lliçó és una generació perduda.

Tots els arguments que encara insistei-xen en el caràcter indefugible de l’(auto)organització nacional fa temps que han es - tat refutats per la història, i per aquells que no coneixen la història, per la nostra reali- tat vital i les nostres experiències.

La nació, es diu sempre i simptomàtica-ment de manera cada vegada més agressiva, és el fonament de la identitat i forneix, sobre la base d’una cultura, història, men-talitat i llengua compartides, el mitjà per a la pertinència solidària de l’individu a un tot social.

Aquesta afirmació és pura ficció. Si la llengua comuna fos constitutiva d’una identitat nacional comuna, aleshores Àus-tria hauria de ser part de la nació alemanya. Si ho fos la cultura històrica, aleshores l’Alta Àustria i l’Alemanya del sud serien una nació, però l’Alemanya del nord i l’Àustria occidental sens dubte no en formarien part. La història comuna? Lliguen més Àustria i Hongria que Àustria i Alemanya. La men-talitat dels individus de les grans ciutats es radicalment distinta de la mentalitat de la gent dels pobles alpins o de les planes rurals, més enllà de fronteres i llengües. Així, per a un vienès les ciutats de Bratislava, Budapest o Praga estan més a prop, quant a història de les mentalitats, i per descomptat quant a distància geogràfica, tot i que són capitals

97d’altres nacions i s’hi parla una llengua di- ferent, que per exemple Gföls, al Tirol, o Feldkirch al Vorarlberg, encara que la gent d’aquests llocs tenen el mateix passaport que els de Viena.

¿Foren els estats nacionals els que porta-ren la democràcia i l’imperi de la llei, i no- més ells poden garantir les conquistes de la Il·lustració? Aquesta afirmació no és ni tan sols una ficció de bona fe, és un deliri histò- ric. ¿Fou, per exemple, 1871 una festa ale-gre d’homes lliures que s’unien joiosament per a formar la nació alemanya? No, fou un bany de sang. I més endavant, després que s’hagueren rentat les mans brutes de sang, que hagueren penjat a l’armari la cota de malla que pudia a mort i podridura i polit el casc punxegut, potser esclatà llavors l’època daurada de la democràcia? ¿Sota l’espasa de Bismarck, sota el ruixat de bales dels grups paramilitars, enmig del terror dels assassinats polítics i de les execucions sumàries? Les lleis d’excepció, són l’ideal de l’estat de dret? En veritat, la major part de les nacions europees han viscut, fins a la creació de la Comunitat Europea, més anys en condicions d’arbitrarietat política, totalitarisme, feixisme i guerra que en una situació de sobirania democràtica lliure.

De debò les nacions promouen la comu-nitat i la unitat? Naturalment, s’hi ha d’estar d’acord... si s’és cec. Només en aquest cas es creurà en el sentit de comunitat compartit, per exemple, pels italians del nord i els del sud o en la indissoluble unitat de bascos i catalans amb la nació espanyola, per no parlar dels irlandesos, gal·lesos i escocesos que, com és ben sabut, es consideren tots de manera unànime molt contents de ser britànics.

¿La base històrica racional de la idea de nació rau en el seu desenvolupament cap a

la forma d’estat nació i cap a l’organització política del patriotisme constitucional fill de la Il·lustració? També això és clarament ficció i ceguesa. Els actuals moviments mi- gratoris mostren precisament com les na- cions es desempalleguen brutalment de per- sones que mostren tota la disposició a es-devenir patriotes constitucionals d’aquestes nacions.

I també a hores d’ara ens toca viure com de fàcilment resulta mobilitzar el res- sentiment nacionalista i l’agressió contra els altres, com ara contra «els grecs», jus-tament en una societat com l’alemanya, que es considera il·lustrada i políticament correcta. Tot quimera, tot ficció.

Podem analitzar-ho com vulguem i sempre arribarem a l’única base històrica racional de la formació de les nacions: eren –i històricament potser no podia ser al- trament– etapes intermèdies en què el pro- jecte d’unificació europea ha continuat per primera vegada de manera pacífica. Què fou, per exemple, la formació de la nació alemanya? A partir de quaranta petits estats es va crear un mercat comú amb institu- cions polítiques i regles comunes. ¿Qui vol- drà afirmar seriosament que això és el final de la història de l’organització política i social dels homes? I al contrari, ¿qui voldrà afirmar seriosament, després de l’experièn-cia històrica del nacionalisme alemany i de les dinàmiques que podem observar a hores d’ara, que s’havia domesticat definitivament el nacionalisme?

Ja l’any 1850 digué Victor Hugo que la formació de la nació francesa només podia ser un pas intermedi en la història: «Així com la Normandia, la Bretanya, Borgonya, Lorena i Alsàcia, totes les nostres províncies, s’han dissolt en França, sense perdre per això els seus propis atractius i la seua singularitat»,

98de la mateixa manera totes les regions i àmbits culturals havien de «fondre’s en una unitat superior i formar una fraternitat europea». Quan Victor Hugo va fer pública aquesta utopia, els seus contemporanis, llavors crítics reconeguts els noms dels quals avui han estat oblidats, van recomanar que el tancaren a la «torre dels bojos». A hores d’ara dirien que anés a cal psiquiatra. Les riallades foren èpiques. Vint anys després esclatà la guerra franco-prussiana. I la cosa ja no feia tanta gràcia.

Mai havia estat tan gran com avui el dis-tanciament entre els estats. Amb reglamen-tacions, mesures econòmiques, amb l’au-tarquia, es clou un estat envers els altres i cau en un isolament furiós. I alhora que es clouen, tots en són conscients, tanmateix, que l’economia europea i la política europea tenen un destí comú, que cap país no pot evadir-se d’una crisi mundial que a tots afecta tancant-se en ell mateix. [...] Les dues concepcions, nacionalisme i suprana-cionalisme, s’enfronten ara cara a cara en una pugna decisiva, i no hi ha ja manera de defugir el problema. Aviat sabrem si els estats d’Europa persisteixen en la seua animadversió econòmica i política actual o voldran resoldre finalment a través d’una unificació completa, d’una organització supraestatal, aquest conflicte que malbarata les seues energies. [...] Prolongarà Europa la seua autodestrucció o assolirà la unitat?

Això ho va escriure Stefan Zweig el 1932. Com bé sabem, van succeir amb-dues coses. La destrucció va continuar fins arribar a la destrucció total i als més grans crims contra la humanitat i després, com a conseqüència d’aquestes experiències, finalment el procés d’unió.

Podríem adduir, de Novalis endavant, desenes de citacions semblants que demos-tren que els poetes i els filòsofs, esperits lliures, sovint han pensat amb més conei-xement que els anomenats realistes, que se sentien còmodes amb el costum i el defen-saven fins i tot quan ja no era còmode, sinó letal. Això prova que allò que l’esperit del temps considerava una bogeria –o expressat més educadament, una utopia– sovint res-ponia a una raó més assentada i persistent, o en qualsevol cas a una enyorança humana més pregona, mentre que els pragmàtics sempre s’enfonsaven molt pragmàticament en el seu món, més enllà del qual no eren capaços de pensar.

I tanmateix a hores d’ara, per utòpica que puga semblar a molts la necessària ex-tinció de les nacions i la idea d’una Europa post-nacional, ja no es pot dir que això siga una utopia –perquè no és cap utopia si, com és el cas, es va realitzant d’ençà de més de seixanta anys en passos concrets en un lloc concret, que és el nostre continent. Al contrari, a la llum de l’experiència històrica i de les nostres experiències quotidianes, el que s’ha de caracteritzar com una utopia negativa és la creença segons la qual caldria salvar les nacions i que només les nacions poden garantir la llibertat, l’autodetermina-ció, l’estat de dret, la pau i la seguretat. El seu poder mòrbid, la seua agressivitat en la confrontació amb l’extinció diagnosticada és el que ha conduït a la crisi actual de la Unió Europea. Les nacions ja no funcionen, però encara no disposem d’una Europa post-nacional plenament desenvolupada. Més encara, mentrestant fins i tot ens fa por d’imaginar-la. I tanmateix és del tot evident que les condicions i el context de la nostra vida, tots els processos i desenvolupaments que hem de contribuir a configurar, per

99tal de no limitar-nos a patir-los, tots els fenòmens i problemes als quals hem de donar respostes polítiques, són des de fa molt de temps de caràcter transnacional. La cadena de creació de valor és transnacio-nal, les inversions i l’obtenció de guanys, les necessitats energètiques, els problemes de seguretat, les comunicacions, els perills associats als moderns mitjans de comuni-cació com ara el control i la vigilància, els problemes ecològics, i així successivament, res de tot això s’atura davant les fronteres nacionals, ni pot ser manegat dins de les fronteres nacionals i en el marc de la sobi-rania nacional.

Està clar, això? Doncs no. Si llegim els diaris, si llegim els posts i les cartes al di-rector de ciutadans i ciutadanes preocupats, si llegim els resultats de les enquestes sobre aquestes qüestions, comprovarem com és de forta la pulsió de morir per costum, de quina manera tan dramàtica la ceguesa de la història es presenta també com ceguesa dels contemporanis. Tot allò que preocupa i agita els ciutadans preocupats, tots els pro-blemes i conflictes que segueixen en peu i sense resoldre o que reapareixen una i altra vegada agreujats, són presentats com a pro-va que la ue no funciona, no pot funcionar, mentre que s’exigeix als governs nacionals de manera cada cop més agressiva, més radical, que reconeguen «aquesta realitat» i que defensen de manera més resolta la so-birania nacional i els anomenats interessos nacionals. I tot plegat quan resulta que és precisament aquest bloqueig nacional de la política comunitària, la constant política de gestos de cara als electorats nacionals, allò que condueix al bloqueig polític de la Unió en el seu conjunt i de cada nació dins de la Unió, a la impotència política i al recurs tan desesperat com mancat de sentit

a velles receptes la ineficàcia de les quals està més que demostrada. Aquesta estèril con-tradicció entre un desenvolupament post-nacional i la renacionalització és allò que avui anomenem crisi. I tot allò que suscita discussions cada dia més apassionades no és sinó un seguit de símptomes. O com va escriure Hegel: «El que no acaba de traves-sar el llindar és sovint el més insatisfactori».

I tanmateix és el més racional.L’evolució post-nacional és mentrestant

una realitat objectiva de caràcter global. Allò que anomenem globalització no és cap altra cosa que la despossessió gradual dels estats nacionals. Però Europa és l’únic continent on això no s’esdevé i prou, sinó que des de fa més de seixanta anys s’ha en-gegat com a procés conscient, com a decisió política que condueix per petits passos i de manera controlada a una comunitat soli-dària transnacional. Europa disposa doncs, pel que fa a la globalització, del fons més important de coneixement especialitzat. O més aviat caldria dir: tindria. Car Europa està atrapada en el bloqueig del ja no-encara no, està paralitzada entre la covardia per a assumir l’opció de prosseguir de manera conseqüent el camí encetat i la por davant les reaccions, entre l’oblit del sentit de tot i la manca d’imaginació per a copsar cap a on hauria d’anar, entre el desenvolupa-ment post-nacional i una exasperada rena-cionalització.

Aquest bloqueig només es pot trencar i la crisi només es pot resoldre si es recons-trueix la idea del projecte europeu. Cal explicar la història, que seria la «narrativa» buscada avui amb deler i que sembla que Europa no té, però que en realitat ha estat amagada, reprimida. La idea de construir el primer continent post-nacional i esdevenir així part d’una avantguarda il·lustrada al

100món seria, per a qui en tinga necessitat, tan fascinant com per a deixar de banda amb racionalitat el seu arcaic orgull nacional. Qui té el coratge de dir-se humà no voldrà sentir-se millor i més fort mitjançant una menyspreable delimitació respecte dels al-tres al si del seu grup, del seu nosaltres, no voldrà trobar en el ressentiment envers altres el seu amor propi i un fals consol per la seua pròpia misèria, qui té el coratge de dir-se home no voldrà ser manipulat políticament en nom d’una solidaritat ideològica i no escarmentar mai, no voldrà fer-se amb el tros més gran del pastís global contra altres i pensa que ja el té quan apareix en l’estadís-tica de la seua nació, no voldrà l’avantatge nacional sinó drets humans indivisibles.

El compromís de la ciutadania preocu-pada no s’hauria de traduir en una lluita sense perspectives i cada cop més agressiva per la salvació de la sobirania nacional, en el fons una cridòria de consignes nacionalistes i populistes, sinó en l’aspiració a configurar democràticament el procés post-nacional, a dur més lluny el desenvolupament de les institucions democràtiques d’Europa, a en- fortir-ne la legitimitat i a desplegar la ima - ginació de cara a la concreció d’una Repú-blica Europea.

Perquè és clar que el reconeixement, i per descomptat la pretensió que se’n deri-va, que els estats nacionals sobirans s’han d’extingir, planteja la qüestió de com s’ha de constituir i com s’ha d’organitzar políti-cament Europa després. És fascinant veure fins a quin punt la generació dels fundadors del projecte europeu va pensar d’antuvi aquestes qüestions, el grau de concreció de la seua imaginació, arrelada amb realisme en les «realitats d’Europa». Continuem lle-gint el discurs ja citat al començament de Walter Hallstein:

Com a primera realitat europea la nostra obra d’unificació contempla l’home euro-peu, l’europeu com a ésser individual, com a membre de la seua família, com a membre de la seua comunitat, de la seua regió. Per això se’ls ha conferit a les Comunitats Eu-ropees, que pretenen ordenar d’una manera nova i millor la convivència de les persones d’Europa, la responsabilitat de promoure una política regional ben entesa.

La política regional fou aviat la part nuclear dels esforços polítics de Hallstein i Monnet. Per a ells la regió era la unitat d’ad-ministració política lògica en una Europa post-nacional. La regió és realment la reali-tat que marca la mentalitat i que confereix identitat. Això en el fons ho sap tothom, com un bavarès sap que no és prussià i tots dos són alemanys només en el mapa del temps de la televisió... o, després de llegir diaris alemanys, en l’odi comú contra «els grecs». La regió ha demostrat que és l’únic continu social i cultural en una història de canvis de fronteres nacionals constants, arbitraris i atzarosos. La peculiaritat de les regions és que la seua mentalitat i la seua cultura, històricament configurada, no ha pogut ser estroncada per cap nació de la qual haja passat a formar part o en la qual haja estat obligada per la força a integrar-se. Al contrari, regions que foren dividides i repartides per l’arbitrarietat política i les guerres, que havien estat fragmentades i se - parades per fronteres nacionals arbitràries, mai han deixat de ser realment un espai cultural comú i quan les fronteres tornaren a ser poroses o directament van ser esbor-rades per la ue, han demostrat aquesta realitat molt de presa i de manera clara. A més a més, les regions europees tenen una extensió més o menys semblant i aproxima-

101dament la mateixa població. És la dimensió ideal per a una visió de conjunt i per a fer-se càrrec de la realitat immediata de la gent, per a intervenir en la vida política, és a dir, per a la desitjable participació de la ciuta-dania, per a la democràcia sota el principi de la subsidiarietat. I això és decisiu per al desenvolupament polític d’una República Europea, perquè com va dir també Walter Hallstein al seu discurs,

si volíem tan sols, amb la creació d’un mer - cat comú, alliberar forces econòmiques po- deroses i desplaçar masses de persones allà on el seu treball es transforma més de presa en guanys econòmics, hauríem oblidat jus - tament que l’home, que la persona, no és només homo oeconomicus o homo faber. Perquè no pensem que la maximització del producte interior brut siga la finalitat de les relacions humanes. Això, precisament, ens separa dels sistemes basats en la manca de llibertat.

Ara tornarem breument sobre el que era la intenció essencial, la raó de ser, el pla, la finalitat i la base racional del projecte eu-ropeu, que ja no volia europeïtzar colònies o passar per damunt dels seus competidors, que volia superar una Europa que havia es-tat disposada fins i tot a «acceptar» milions de morts a canvi de la ficció de la grandesa nacional, que «volia ser una Europa que per primera vegada en la història comen-çava a europeïtzar-se ella mateixa» (Susan Sontag). Aquesta idea, que restà inscrita com «l’Europa de les regions» també al Tractat de Lisboa, però que ha estat vista pels representants nacionals al Consell Eu - ropeu, en el millor dels casos, com una fórmula buida de contingut i no se l’han presa mai seriosament (tot i que ja sabem,

d’ençà del 1989, la força política que po- den acabar tenint les fórmules buides! Po- bres representants nacionals, en procés d’ex - tinció!), s’ha verificat clarament allà on ha tingut l’oportunitat de desplegar-se en aquest sentit. Per exemple, el Tirol del sud: el benestar del Tirol del sud i allò que fa feliços la gran majoria dels tirolesos del sud no rau evidentment en l’adscripció a la nació italiana, sinó en el fet que el Tirol del sud és una regió autònoma en una xarxa europea lliure. Naturalment hi haurà qui criticarà amb bons motius determinades coses, alguns aspectes de la vida al Tirol del sud, la qual cosa demostra tan sols que, mentre no trobem la porta d’entrada al pa-radís, la democràcia subsidiària és la pitjor fórmula de govern mai provada... tret de totes les altres, incloent-hi la democràcia nacional.

La idea de l’Europa de les regions, d’al-tra banda, seria també un principi de la Il·lustració, que així mateix ha esdevingut un formulisme tothora reverenciat, però que mai s’ha acomplert, mai s’ha acabat de realitzar: el principi de la igualtat (d’opor-tunitats). «Llibertat, igualtat, fraternitat», vet ací el tresor que vam heretar de la Re-volució Francesa i que avui mateix és el capital bàsic dels nostres esforços polítics. Malgrat que hereus cobdiciosos –i alhora tan estúpids que ni tan sols saben articular avui el concepte revolució– varen mutilar totalment la revolució en benefici propi i per a la nostra desgràcia –llibertat de qual-sevol responsabilitat social, igualtat de la mercaderia força de treball, fraternitat en els acords sobre preus–, aquesta herència de la Revolució és encara una aspiració persistent de la política il·lustrada. I mentre hi haja tanta diferència entre venir al món en una gran nació, políticament influent i

102econòmicament poderosa –o dit breument, entre nàixer a la gran Alemanya– i haver de fer la vida en una petita nació que només és mitja illa –com ara Xipre–, la idea d’igual- tat sonarà a sarcasme. Una Europa de les re- gions com la van pensar Monnet i Hallstein integraria juntament amb el progrés en la democràcia política, també l’aspiració a la igualtat. I de fet, Hallstein prosseguia així el seu discurs:

No ens podem doncs limitar a suprimir les fronteres heretades i a establir la llibertat de circulació de persones, mercaderies i capital. Cal, més aviat, que mirem d’esmenar els de-sequilibris tradicionals entre les regions i, per descomptat, els nous desequilibris que sorgiran. Altrament, entraríem en contradicció amb els objectius del Tractat de Roma, que exi-geix la reducció de la distància econòmica entre els diferents territoris, alhora que es protegeixen les seues peculiaritats culturals. La política regional de les Comunitats té com a marc d’actuació no només els terri-toris on es presenta el perill d’un sobredesen-volupament, sinó també aquells territoris que mostren un desenvolupament econò-mic feble. Així doncs, tant si fem política econòmica com si fem política social, en la nostra acció ha d’haver-hi sempre un element de política regional. La política regional ha d’impregnar, per dir-ho així, totes aquestes polítiques. Però també a l’inrevés: sempre que fem política regional el que hi ha en joc és el conjunt de la política econòmica i social europea.

No puc entendre què pot haver-hi d’errat en una comunitat solidària transna-cional en una època de globalització que no es pot aturar, però sí que s’ha de contribuir

a configurar. No puc entendre què pot ha- ver-hi d’errat en la idea d’una superació del nacionalisme després de totes les nostres experiències amb el nacionalisme. No puc entendre que els caps d’estat i de govern d’avui callen de manera tan obstinada les idees dels seus predecessors. O les han oblidat? O malentès? O s’hi oposen? Quan és el cas que podrien mostrar-los camins d’eixida de la crisi que, de cap manera, aconsegueixen dominar.

Però és clar, volen ser reelegits. En elec-cions nacionals.

I tanmateix, una cosa és segura: els es- tats nacionals desapareixeran. Com més aviat ens fem càrrec d’això, millor per al nostre futur democràtic i autodeterminat.

O tornarà a haver-hi enderrocs i cen-dres, misèria, paisatges de runes, bocs emissaris assassinats en massa, i mort també dels autors de les massacres. I ens mirarem terriblement afligits les runes fumejants i amb un murmuri direm: «Això no ha de tornar a passar mai més!».

La mort per costum que deia Hegel. ❒

Traducció de Gustau Muñoz

103

1. NECESSITAT D’EUROPA

No caldria que ho digués, però tampoc no està malament repetir-ho: no s’ha de confondre Europa amb la Unió Europea i amb les seves institucions. Hi ha països eu - ropeus que no pertanyen a la Unió, alguns que no és previsible que hi pertanyin en el futur i, dels vint-i-vuit estats que de mo-ment hi pertanyen, n’hi ha que hi tenen presències ben diferents, tant perquè han acordat clàusules d’excepció com perquè, per exemple, no pertanyen a la zona euro.

Si ens cenyim ara al que és pròpiament la Unió, el Parlament és l’únic òrgan d’àm-bit europeu elegit democràticament pels ciutadans. Aquest és un avenç considerable, encara que insuficient, perquè la Comissió Europea hauria de tenir un estatut ben diferent del que té ara si volem que es con-verteixi en l’òrgan de govern de la Unió. En tot cas, no podem pas amagar que entre els mateixos diputats europeus ha crescut molt, en els darrers anys, el nombre dels que es declaren «euroescèptics». El mal senyal no és pas que, en aquesta legislatura del 2014

Josep Maria Terricabras és catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona i diputat del Parlament Europeu (per Esquerra Republicana de Catalunya).

al 2019 hi hagi més diputats euroescèptics que mai en el Parlament Europeu, sinó que, entre els més de 500 milions d’europeus representats pels 28 estats de la Unió, n’hi hagi més que mai que facin confiança a candidats euroescèptics i que se sentin ben representats per ells.

Juntament amb aquests, també hi ha més diputats «eurocrítics» que mai. Jo m’hi compto. Som els diputats que no estem satisfets amb una certa Europa bàsicament centrada en les preocupacions dels estats que la configuren i no pas en un projecte europeu nou, que il·lusioni, encara que comporti renúncies i sacrificis als estats membres.

No es pot pas dir, doncs, que els «euro-crítics» se sumen als «euroescèptics», ben al contrari. Encara que tots ens queixem de la situació actual de la Unió Europea, mentre els euroescèptics volen menys Eu-ropa –al remat, gens d’Europa– i volen tornar al vell format de la independència dels estats, els eurocrítics saben que aquesta independència antiga ara ja és impossible, ja és pura ficció, que la dissolució del projecte europeu seria l’abandó de qualsevol projecte de progrés per als ciutadans del continent. (No oblidem, d’altra banda, que els euro-escèptics no ho semblen ser del tot, perquè resulta que estan encantats que els estats que ells representen rebin fons europeus,

Europa, Europa

Josep Maria Terricabras

104com més millor, i estan contents –sobretot que no es noti gaire– sempre que la Unió els dóna un cop de mà quan ho necessiten.)

Els eurocrítics, doncs, no volen menys Europa, sinó que en volen més, molta més, perquè saben que només una Europa més unida i més forta pot tenir un paper relle-vant ara i en el futur. Ja s’entén, doncs, que, quan els crítics de vegades mostren un cert escepticisme, no és pas perquè pensin que Europa no serveix sinó més aviat perquè sovint tenen la impressió (força fonamen-tada) que el projecte d’una Europa ben enllaçada i ben desplegada es desenvolupa d’una forma tan i tan lenta que sembla que només anirà arribant a base de molt desgast i molta pressió, però no a base de la molta il·lusió que va veure néixer el projecte eu-ropeu, il·lusió que, en els darrers anys, s’ha anat apagant.

D’altra banda, Europa ens és imprescin-dible. Sobretot pel que fa a l’economia, fins fa ben poc era el soci natural dels eua. Hi ha, però, una colla de potències emergents –de fet, ja ben emergides–, entre les quals la Xina, l’Índia o el Brasil, que han esdevingut socis tan interessants i atractius com ho ha estat Europa. Només una Unió Europea ben travada pot continuar presentant-se com una potència econòmica que s’hagi de tenir en compte. Però encara més: la Unió haurà de ser, en el futur, una referència obligada i sòlida de la defensa dels drets humans, de la dignitat del treball i dels tre-balladors, de la llibertat d’expressió, de la cultura crítica, de la capacitat d’alternatives, de la protecció del medi ambient i d’un benestar sostenible. No es pot pas dir que els països emergents tinguin aquests trets com a preocupacions prioritàries. Per això, encara que diguem que aquesta Europa no ens agrada prou, hem de dir que una

Europa ben treballada i ben evolucionada és absolutament necessària, que sense ella no seríem res o seríem, del tot, colònies.

2. DIFICULTAT D’EUROPA

La mitologia grega ens dóna diverses ver-sions de l’aparició de la figura d’Europa. Trobo, però, especialment interessant que, en les diverses figures i formes de presen-tar-la, Europa sempre aparegui com un rapte. L’Europa mitològica és raptada i traslladada a un altre lloc. Això avui em fa pensar que Europa, raptada i traslladada inicialment a Creta, va ser finalment rap-tada i traslladada a Roma el 1957, quan es van signar els tractats que donen origen a les primeres Comunitats Europees i que han portat fins a la Unió Europea.

Si Europa ha estat metafòricament rap-tada és perquè és prou bella, prou interes-sant, i perquè es pensa que es pot convertir en alguna realitat encara més interessant i bella. D’intents d’apoderar-se d’Europa per part d’algun poder en solitari n’hi ha hagut alguns. Eren intents que entenien Europa com un tot, però no com un ideal sinó més aviat com un botí.

El primer intent de fer un acord per compartir realment Europa, per fer-la accessible a molts és aquest que ara vivim i que ja ha tingut alguns resultats molt notables. El fet que nasqués per l’interès del carbó i de l’acer ja revela que es volia construir alguna cosa sòlida i forta perquè es partia de la debilitat, de la competència i de la desconfiança. Que, des de llavors, l’estratègia de confrontació, per exemple, entre Alemanya i França s’hagi traslladat al terreny econòmic i comercial, i ho hagi fet a través d’acords consensuats és ja una vic-

105tòria extraordinària del que podria arribar a ser una Europa basada més en la complicitat que no pas en la col·lisió.

Això, però, encara presenta dificultats molt importants. No solament perquè s’ha triat l’opció d’ampliar al màxim possible la Unió Europea –enriquint-la, doncs, amb més varietat, però alhora mostrant-ne més les costures i les divergències–, sinó perquè els estats participants no caminen pas ne-cessàriament cap a la mateixa meta i sovint ni tan sols han imaginat cap a quina meta volen caminar.

Per a la majoria dels 28 estats que la conformen, la Unió és avui la seva sortida, el seu refugi natural, no necessàriament un espai il·lusionant i realment transformador. Ho he dit abans en relació amb els diputats euroescèptics i ho puc adaptar al cas dels estats que han volgut lliurement formar part de la Unió Europea i que, a vegades, només ho han aconseguit dificultosament: el problema no és que aquests estats estiguin literalment conformats essent membres de la Unió, sinó que són els seus ciutadans els que s’hi han conformat, els que es confor-men amb això.

La dificultat actual d’Europa és, certa-ment, la manca d’il·lusió compartida i la manca de projecte comú. I és que els inte-ressos estatals –que a Europa s’anomenen «nacionals»– encara hi prevalen molt. L’apa-rent cessió de sobirania clàssica –exèrcit, fronteres, moneda–, no pot amagar de cap manera que els estats continuen mantenint tota la sobirania del dia a dia, perquè ningú no pot intervenir en allò que facin inter-nament les seves forces de seguretat; poden obrir i tancar les seves fronteres quan volen i –tal com estem veient contínuament– les poden envoltar de filats, reixes o murs, i tot i que ja no encunyen moneda pròpia, tenen,

en canvi, absoluta autoritat fiscal, cosa que fa impossible que el fet de compartir una moneda tingui els efectes que serien desit-jables i més aviat crea problemes.

Com que en democràcia les eleccions són essencials –encara que no siguin l’únic element essencial–, és justament a les elec-cions europees quan millor es detecta el distanciament que molts ciutadans tenen respecte al projecte europeu. A les eleccions per al mandat 2014-2019, el Principat va passar d’una participació del 37,5% a una del 47%, tot i que anteriorment la partici-pació catalana sempre havia estat entre un 4 i un 7% per darrere de l’espanyola. Que en les darreres eleccions s’hagi augmentat un 10% és una bona cosa, sobretot també perquè ha quedat per sobre de la mitjana europea. És clar que qualsevol participació que no arribi al 50% s’ha de considerar mancada. Això passa, però, perquè els ciu-tadans veuen Europa molt lluny encara que hi siguin a dins, perquè no s’identifiquen amb els ideals europeus que, al capdavall, tampoc no els queden gens clars, i perquè desconeixen les polítiques comunitàries que es van desenvolupant i que s’apliquen en els diferents països. Molts pensen que la Unió Europea els queda lluny, que les seves resolucions els afecten poc o gens. I en això s’equivoquen. Els ciutadans encara desco-neixen que entre el 70 i el 75% de les seves activitats i rutines diàries ja estan d’alguna manera regides o influïdes per directives o reglaments europeus, des de l’agricultura i la universitat fins a les comunicacions, la seguretat alimentària, la salut, el medi ambient, el món digital o l’economia, els tribunals i les forces armades. Per tant, la ue és la nova casa dels europeus i cada dia ho serà més, perquè tot just està en construcció.

106Em sembla, a més, que en l’acceptació i

comprensió d’això els estats hi ajuden ben poc, perquè, quan la legislació comunitària que apliquen és ben acollida acostumen a apropiar-se’n l’èxit, mentre que quan la legislació és més aviat restrictiva llavors en donen les culpes a Europa i als tecnòcrates europeus. Això passa més sovint en els paï-sos del sud, que veuen el nord com a oposat, tant en principis com en experiències.

Estic segur que, en això, rellegir Max Weber ens seria de molta ajuda. Perquè és cert que la moral protestant i la catòlica –encara tradicionalment, arreladament, vigents en temps de laïcitat superficial– han anat afaiçonant la població en direccions no pas ben coincidents. Mentre que la moral del nord comporta el rigor en l’ad-ministració dels béns públics i el respecte a la iniciativa privada –altrament, es perd qualsevol credibilitat i es cau en l’ostracis-me civil–, en canvi, en el camp catòlic es produeix una estranya barreja entre públic i privat que, quan és denunciada o explota s’acostuma a saldar amb excuses o amb el confessionari, sense que s’hagin de rentre altres comptes sinó aquells que déu ha de demanar algun dia als creients.

Això em sembla que ajuda a entendre un cert tarannà polític, però, és clar, no explica en cap cas –i encara menys justifica– les po- lítiques públiques europees. Una de les més devastadores ha estat la de l’austeritat imposada als comptes públics a partir del 2007-2008. Els països del sud estaven en pitjor situació i han sofert l’austeritat d’una manera més crua, d’una manera fins i tot cruel. Molts hem clamat contra l’austeri-tat que s’imposava, senzillament perquè l’austeritat no pot ser entesa com la recepta miraculosa, sobretot quan es fa servir per carregar el pes de la terrible crisi econòmica

sobre els treballadors, les classes mitjanes, les petites i mitjanes empreses, els béns i els serveis públics, però en canvi no s’actua amb la necessària contundència contra les entitats bancàries i les grans corporacions les polítiques de les quals són a la base del desencadenament de la crisi. A aquestes més aviat se les ha ajudat, mentre s’han suprimit ajuts socials, s’han tancat hospitals, s’han reduït els serveis d’ensenyament i cultura, s’han desprotegit les persones discapacita-des i s’ha afeblit la recerca. Tot això ha passat molt més en el sud que en el nord, però tot això ha acabat de perjudicar el sud en benefici, en bona part, dels bancs i de les corporacions del nord. I aquestes són políti-ques injustes que s’han de canviar. (No sóc gens partidari –per raons estrictament lin-güístiques– de protestar contra l’anome nat per molts «austericidi». Simplement per- què amb aquesta expressió volen dir el con-trari del que diuen. Els que no volen una determinada austeritat no han d’estar en contra de l’austericidi sinó a favor, perquè el que volen és la mort de l’austeritat, la seva desaparició, i això és l’austericidi, tal com el magnicidi és la liquidació del governant. Suposo que els que es queixen ho haurien de fer perquè el que s’ha produït no és aus-tericidi sinó l’esclafament del benestar, és a dir, el «benestaricidi», però també entenc que ningú no vulgui fer servir una expressió tan lletja.) Aquests darrers set o vuit anys els ciutadans europeus, sobretot els més desafavorits i les classes més mitjanes –vull dir, les més inestables– han sofert les polí-tiques de repressió econòmica i social d’una manera fortíssima en tot el continent, però sobretot en les economies més catòlicament maltractades, que són les del sud. I això no podia anar a favor d’Europa. Per això l’esperit europeista més aviat ha reculat,

107s’ha sentit traït i ha acabat en un desengany bastant profund.

El desengany de molts ciutadans per les seves experiències internes a la Unió ha estat reforçat encara per elements que podem anomenar externs i que són de gran importància. Es retreu amb raó a les institucions europees que no hagin estat capaces de reaccionar adequadament ni a la crisi dels Balcans, ni a les revoltes en el Mediterrani, ni a la situació empitjorada de l’Orient Mitjà, que ho hagin fet amb retard a la crisi d’Ucraïna, i que encara no hagin estat capaces de posar-se d’acord en un comportament comú i eficaç davant la crisi gravíssima, sagnant, inhumana, dels refugiats i immigrants que arriben a Europa amb l’esperança de rebre ajut i que, juntament amb algunes benvingudes, també es troben amb silencis, impediments i rebuigs. Cap resposta comuna, doncs, cap resposta europea. Aquesta és una nova via de desconfiança en les pròpies forces, en el futur d’Europa.

Tot això és veritat, però també és inte-ressant d’observar que la desconfiança en - vers Europa no va pas deslligada d’un mo-viment més general de desconfiança envers les polítiques dels països propis. Això es comprova constantment en el Parlament Europeu que té un comitè anomenat de Peticions i que rep autèntiques allaus de pe- ticions de ciutadans que es queixen del tracte rebut, en qualsevol àmbit, en el seu Estat, i reclamen protecció europea.

Aquest sembla ser un indici del fet que molts ciutadans encara creuen que la Unió Europea els pot ajudar quan la protecció propera, la dels seus estats està fent fallida. La llàstima és que sovint tant el Comitè de Peticions com la Comissió Europea, a qui sempre s’ha de dirigir finalment el

Comitè –perquè és la Comissió la que té, en certa manera, tasques executives i no pas el Parlament–, no siguin capaces de satisfer les demandes ciutadanes. D’una banda, per l’enorme quantitat de peticions que hi arri-ben –les provinents d’Espanya són nombro-síssimes–; de l’altra, per un funcionament molt poc àgil i poc eficaç del Comitè, que s’hauria de reformar urgentment, i encara perquè –ja ho he dit abans– molt sovint tant el Comitè com la Comissió han de reconèixer que qui té les darreres compe-tències en molts dels assumptes denunciats són els estats, i per tant, s’han de resignar a demanar la seva col·laboració o la seva bona disposició. Certament, fins que la Unió no assumeixi moltes més competències de les que té ara, no podrà aspirar a satisfer les necessitats ciutadanes i estarà condemnada a reconèixer que la Unió dels estats encara és escassa, que sovint no es tracta d’una ve-ritable unió sinó més aviat d’una conjunció o d’una juxtaposició d’estats.

3. TRANSFORMACIÓ D’EUROPA

Fins aquí he parlat de la necessitat de més Europa per a resoldre els problemes con-junts que tenim, però també de la dificultat de tenir més Europa. Calen, certament im- pulsos nous que han de venir dels estats, però també de les regions i institucions eu-ropees, de la societat civil i d’organitzacions ciutadanes de tota mena.

Em sembla que la situació actual de la política europea es podria descriure com una paradoxa històrica: d’una banda, van ser els estats els que van fer possible, des del 1957, d’imaginar una Europa unida i compartida; d’altra banda, però, ara també són els estats els que, en defensa dels seus

108interessos, posen traves a una evolució eu-ropea que podria tenir un caràcter federal o federalitzant, i que més aviat l’endarrereixen o la rebutgen, pensant sobretot en la pròpia sobirania i en els propis interessos. És per-què sembla que Europa s’està quedant a mig fer que calen els impulsos que la mobilitzin, impulsos forts que desencallin la seva lenta i embarbussada marxa endavant.

És obvi que aquests impulsos no poden dependre només de la bona voluntat, o del bon saber fer, de persones i forces polítiques renovades. El que estrictament cal és una renovació estructural i funcional de la Unió, és a dir, una renovació a fons dels tractats i de les maneres de procedir.

Comencem per la Comissió Europea. Ella forma, juntament amb el Consell Eu - ropeu dels estats i amb el Parlament Euro - peu, el trident que empeny l’acció europea. Mentre el poder recaigui tan fortament en els estats, les inèrcies seran fortes i bloque-jaran els canvis. Convé que la Comissió Eu- ropea adquireixi l’estatut de govern euro-peu i que el Consell actuï més aviat com a Senat. Això implica, és clar, que cada estat no designi el seu comissari, sinó que hi hagi una nova manera d’elegir el president de la Comissió i que aquest es guanyi el recolzament de la majoria del Parlament per a formar el seu govern de comissaris. Però això vol dir també que els escons del Par-lament Europeu no poden estar distribuïts només segons la grandària de cada país, si- nó que hi ha d’haver mecanismes de correc-ció que ajudin a polir les grans diferències de presència que hi ha ara entre els països. La introducció de «llistes transnacionals» –fins ara mateix bloquejades per alguns com a impossibles– ajudaria a entendre no solament que Europa és més que una amal-gama d’estats sinó també que els ciutadans

poden acabar votant llistes més barrejades, més transversals, menys rígides.

Si la Comissió i el Parlament obtin-guessin més poder, Europa podria guanyar proximitat amb els ciutadans. Avui en tenim indicis esperançadors. Per exemple, sembla ben clar que, a dia d’avui, tant la Comissió com el Parlament no estan a favor de mesures que són recolzades pels estats però que una gran part de la població no aplaudeix sinó que rebutja expressament. Estic pensant, com a cas simptomàtic, en la negociació que s’està fent de l’anomenat ttip (Tractat Transatlàntic de Comerç i In - versions), que és un projecte d’acord comer-cial entre els eua i la Unió Europea iniciat el 2013. Si no s’hi fan canvis absolutament essencials, la Unió Europea no pot acceptar un tractat que rebaixaria els nivells de pro-tecció dels consumidors i el grau de benes-tar i de qualitat de vida que ja és patrimoni dels europeus. I això ho haurien de poder vigilar aquells que fossin elegits pels ciuta-dans europeus, perquè no es tracta –com passa en tants altres casos– de qüestions estrictament tècniques o de negociacions administratives, sinó d’assumptes de gran rellevància política.

Són moltes les iniciatives que Europa hauria de prendre en la línia de més parti-cipació ciutadana, més transparència i més control. A part de la necessària reforma del Comitè de Peticions, al qual m’he referit anteriorment, penso ara en un altre exemple digne d’esment: es tracta de les anomenades eci (Iniciatives Ciutadanes Europees), a través de les quals els europeus poden pre-sentar un milió de signatures i fer demandes específiques a la Comissió. No només s’ha de millorar la forma d’aquestes iniciatives ciutadanes sinó que s’ha de garantir que arribin a bon port, és a dir que, quan han

109complert tots els requisits, la Comissió i el Parlament en facin cas i les implementin. No es pot demanar als ciutadans que par-ticipin i s’interessin per Europa si aquesta no és receptiva i estimuladora de les seves inquietuds, dels seus desigs i demandes.

Certament, s’ha de treballar encara molt per transformar aquesta Europa en una Europa social, interessada en el creixement i en el benestar més que no pas en l’auste-ritat a qualsevol cost; per una Europa que desplegui polítiques d’autèntica solidaritat amb aquelles regions que són, o han quedat, més desafavorides; per una Europa que res-pecti la diversitat interna, la pluralitat cul-

tural, l’expressió constant de la llibertat i dels drets humans. Aquests són els fona-ments d’una Europa federal, que no federa bancs i economies, sinó sobretot pobles i societats, respectant-ne les diferències i eliminant-ne les desigualtats.

Aquesta Europa sí que ens interessa i interessaria cada dia més els ciutadans. Per- què la Unió Europea, amb vint-i-vuit estats fins ara, i amb Catalunya i Escòcia que hi volen ser aviat, ha de ser un espai d’entesa, de convivència, de protecció i de projec-ció, per dir-ho així, ha de ser un espai de diversitat i de respecte, un espai que escalfi i que no esclafi. ❒

110

OBRINT CAMÍ CAP A LA MONEDA EUROPEA:

DEL SEGLE XIX A 1979

En qualsevol escrit sobre l’Europa monetà-ria, i en aquest també, crec que convé deixar clar de bon començament que l’encunyació i emissió de moneda és una empresa eco-nòmica amb una càrrega d’elevat contingut polític. Qualsevol moneda constitueix en si mateixa el símbol inequívoc del dret ex-clusiu i absolut del sobirà que l’emet, siga aquest una persona, una assemblea, o una institució com el Banc Central Europeu (bce). Com va advertir Jean Bodin, és el sobirà qui estableix la llei que, valga la re-dundància, dóna curs legal als diners: «El primer atribut del príncep sobirà és el poder de donar lleis a tots en general i a cadascú en

L’euro en el seu laberint

particular [...] Quant al dret d’amonedar, és de la mateixa naturalesa que la llei i només qui té el poder de fer la llei, pot donar-la-hi a les monedes» (Bodin, 1576 [2010]: 74 i 82). Així doncs, ha de quedar clar des del principi que estem parlant, primer i sobretot, de sobirania nacional i realitats polítiques, i només subsidiàriament d’as-sumptes econòmics.

Durant la segona meitat del segle xix, van ser diversos els projectes d’unificació monetària entre estats nació europeus, en-cara que sense l’aspiració de configurar una unió política. Entre ells, cal destacar la Unió Monetària Austro-Alemanya (1857-1867), la Unió Monetària Llatina (1865-1926) i la Unió Monetària Escandinava (1873-1931). En aquestes unions els estats retenien la sobirania nacional i renunciaven a qualsevol tipus d’unitat política. De fet, els projectes europeus de cooperació i d’integració mo- netària sempre van reflectir la tensió entre dos pols diferents. D’una banda, la preo-cupació de caràcter tecnicoeconòmic, es - pe cialment sentida pels banquers centrals, quant a l’estabilitat monetària i la conve-niència d’establir sistemes de pagament eficients per facilitar el comerç entre països. I, d’una altra, l’ambició, aquesta vegada de naturalesa més aviat política, per construir un projecte comú de valors polítics com-partits a través de les qüestions canviàries

Manuel Sanchis i Marco (València, 1955) és professor titular d’Economia Aplicada a la Universitat de València. Des del 1986 és economista de la Comis- sió Europea (a hores d’ara en excedència voluntà- ria). Ha estat guest scholar a la Brookings Institution (Washington) i professor a les universitats d’Amberes i Maastricht. Recentment ha publicat El fracaso de las élites. Lecciones y escarmientos de la Gran Crisis (Pasado & Presente, 2014).

L’autor vol fer constar que les opinions expressades en aquest article són les seues personals i no representen la posició oficial de la Comissió Europea o de qualsevol altra institució europea.

Manuel Sanchis

111i monetàries. De manera que aquestes unions monetàries entre estats nació es van limitar a establir acords d’estandardització econòmica descentralitzada i d’estabilitza-ció canviària. A més, en estar regides de facto per les regles del patró or i mantenir tipus de canvi fixos entre les seues monedes, a tra- vés del seu vincle amb l’or, aquestes unions van funcionar amb una certa rigidesa.

Després de les dificultats i el posterior abandonament del patró or, aquestes unions fracassaren entre finals dels anys vint i co-mençament dels anys trenta. Per contra, els acords d’estandardització i les unions monetàries intranacionals, com fou el cas de Suïssa (1848), Itàlia (1861) o Alemanya (1871-1873) van reeixir tot i que, dins de cadascuna d’aquestes nacions, les regions divergien en nivells de renda, desenvolu-pament industrial, educació i formació de la mà d’obra, capacitat logística, infraestruc-tures, etc. En el cas d’Alemanya, la unifi-cació fou molt impopular en diferents llocs del futur Reich, però la reconstrucció nacionalista posterior ha projectat una visió triomfal del procés unificador. Tanmateix, no hi ha dubte que, vist amb perspectiva històrica, la unificació monetària d’Alema-nya fou un èxit rere del qual hi havia, aquí sí, un projecte polític d’unitat nacional que li donava suport. En aquestes nacions, la unificació monetària constituí l’últim pas dels processos d’unificació política, i la moneda comuna un símbol d’identitat nacional i cohesió territorial.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial donà pas a una sèrie d’acords bilaterals de pagaments entre països europeus. Fou el que Robert Triffin anomenà «el bilateralis-me triomfant» (1943-1947), que s’acabà el 1950 amb la signatura dels acords sobre la Unió Europea de Pagaments (uep, 1950-

1958). A través de la uep es va establir un sistema multilateral intraeuropeu que va permetre donar els primers passos cap a la convertibilitat monetària a Europa. El més important, tanmateix, fou que la uep va proposar solucions monetàries compar-tides entre les nacions europees. Després vindrien els plans dels anys 1970, sobretot l’Informe Werner, que en l’àmbit institucio-nal es va concretar en els acords canviaris de l’anomenada serp europea i del mecanisme de canvis del sistema monetari europeu (sme). En tots dos casos, emperò, l’interès en l’estabilitat canviària prevalgué sobre l’ambició política de construir Europa.

EL DECENNI DAURAT

DE LES REALITZACIONS INSTITUCIONALS (1989-1998)

L’expansió econòmica de què gaudí Euro-pa en la segona meitat dels anys vuitanta va permetre d’accelerar la finalització del mercat únic, incloent-hi allò relatiu als serveis financers. A més, s’hi van suprimir els controls de capital, la qual cosa va crear problemes al funcionament normal de l’sme i va posar en qüestió la seua viabilitat. Tant el canceller Kohl com Genscher, el seu ministre d’Exteriors, van veure en les disfuncionalitats de la unió monetària una oportunitat per avançar en la construc-ció política d’Europa. A l’inici del 1988, Genscher va fer circular un escrit en favor de la unió monetària, i en el Consell Eu-ropeu de Hannover de juny va proposar la creació d’un comitè de savis amb l’encàrrec de redactar els estatuts d’un bce, que havien de ser sotmesos als governs dels estats mem-bres, a la qual cosa s’oposà el Bundesbank. Tot i això, i per a gran disgust de Nigel

112Lawson, ministre d’Hisenda britànic, Kohl va insistir personalment que aquest comitè fos presidit per Delors. La participació de Karl Otto Pöhl, llavors president del Bundesbank, va tranquil·litzar Margaret Thatcher, que estava convençuda que «la poderosa presència de Pöhl impediria al comitè arribar a cap conclusió perillosa so-bre integració monetària europea» (James, 2012: 234).

Les vuit reunions del Comitè Delors, van quedar reflectides en un informe sobre la unió econòmica i monetària (Informe Delors, 1989). La caiguda del mur de Ber-lín propicià les circumstàncies que aplana-ren el camí per a la unificació alemanya el 3 d’octubre de 1990, així com l’inici a Roma de les conferències intergovernamentals sobre la Unió Econòmica i Monetària, i sobre la Unió Política al desembre de 1990. Entre els funcionaris de la Comissió que ens ocupàvem dels assumptes monetaris i entre alguns dels funcionaris dels bancs centrals europeus amb els quals coincidíem en les reunions de Brussel·les i Basilea, la impres-sió general que teníem era que el president Delors havia seduït els banquers centrals amb la promesa que, a canvi d’aprovar la seua iniciativa i tot el procés institucional que desencadenaria, disposarien d’un banc central de major qualitat institucional, és a dir, més poderós i amb més indepen-dència que els que llavors gestionaven ells mateixos.

Tota aquesta activitat deliberativa es va plasmar en termes juridicoinstitucionals en el Tractat de Maastricht (1992), en el qual es van establir els famosos criteris de convergència, el compliment dels quals acreditava com a candidat qualsevol Estat membre que volgués formar part de la zona euro. El desembre de 2014, en una inter-

venció pública a la Universitat de València, Jürgen Kröger, antic company de la unitat d’afers monetaris de la Comissió Europea, va subratllar que «en el moment en què es discutien els criteris de Maastricht, a mitjan 1990, es pensava que la unió monetària comportaria la unió política. Una unió política que incloïa la unió fiscal. Delors, Kohl, Tietmayer, tots ho veien, almenys aquesta és la meua opinió personal, com el cor d’una unió política» (Kröger, 2014).

Encara que les realitzacions monetàries anteriors, com la serp i l’sme, s’havien ins- titucionalitzat en un esperit cooperatiu, el ben cert és que els plantejaments del Comitè Delors i del Tractat de Maastricht foren encara més ambiciosos perquè, a diferència de l’Informe Werner, «l’Informe Delors remarcava la importància d’emetre la nova moneda ràpidament. Era explícit sobre la necessitat de crear un bce i de posar en comú les reserves dels països parti-cipants. Però no va preveure la creació d’un pressupost comunitari més voluminós, un sistema de federalisme fiscal per a la unió, o qualsevol altra transferència significativa de prerrogatives fiscals des dels governs nacionals, unes propostes que havien con-tribuït a què es descartés l’Informe Werner» (Eichengreen, 2007: 352).

Així doncs, per evitar que el projecte anés de mal borràs, es va configurar una unió monetària regida per regles fiscals per a tots els seus participants amb sostres de dèficit (3%) i de deute públic (60%), i sistemes de vigilància pressupostària mul- tilateral, amb l’objectiu primer d’estabi-litzar el deute públic, per a després passar a reduir-lo. Per la seua elevada quantia, el principal problema era el deute italià, que suposava entorn de la meitat del total de la futura eurozona; no tant el deute belga

113que, encara que era elevat en percentatge del pib, representava poc en el total del grup euro. Perquè l’estoc de deute públic es reduís fins a convergir al 30% del pib europeu, es va prendre com a base per als càlculs un creixement real del 3% i un aug-ment de preus entorn del 2%. Però aquests càlculs no es van acomplir, en particular el relatiu al creixement econòmic, de manera que l’estoc de deute públic va seguir el seu camí ascendent. A això cal afegir, a partir de 2008, l’impacte de la crisi global sobre l’eu-rozona i la transformació de la crisi bancària europea en una crisi de deute. Tots aquests fets van desbaratar les bases dels càlculs ini-cials i van col·locar l’evolució del deute pú- blic dels països europeus en una situació molt compromesa, sobretot en la perifèria, que en va reclamar una reestructuració en profunditat. Tot i que l’experiència recent ens ha ensenyat que no és eficaç el funcio-nament d’una unió monetària mitjançant regles, cal valorar positivament que aques-tes mesures es prenguessen amb una clara intencionalitat política, perquè perseguien la creació d’una moneda única que reflectís una realitat supranacional de valors i signifi-cats compartits entre estats nació europeus.

INTRODUCCIÓ

DE L’EURO I AMPLIACIÓ DE LES DIVERGÈNCIES

ECONÒMIQUES (1999-2007)

L’1 de gener de 1999 assenyala la data de creació de l’euro. Va venir acompanyada d’una etapa favorable al creixement i d’una creació d’ocupació important a la ue, però sobretot a Espanya, on es va crear un de cada cinc dels llocs de treball europeus du- rant 1995-2000. En gran mesura, aquesta

recuperació econòmica es va deure a l’es-tabilitat de preus i al major control sobre les finances públiques. Però també va respondre al canvi que s’estava produint en les expectatives dels agents econòmics, que ja començaven a anticipar l’entrada a la zona euro de països com Itàlia o Espanya. A l’inici de 1996, tots dos països exhibien un diferencial de tipus d’interès entorn dels sis punts percentuals respecte del bunt alemany a deu anys, el bo de referència. A partir de març de 1996, però, els diferencials es van anar estrenyent gradualment a mesura que els països milloraven les seues xifres macro-econòmiques, i s’anava fent previsible que acomplirien els criteris de convergència ma- croeconòmica establerts en el Tractat de Maastricht (1992).

S’esperava que la introducció de l’euro enfortiria l’economia europea i el mercat únic, que tindria com a efecte una conver-gència més gran entre les economies, i que estimularia la inversió i la competitivitat de l’eurozona. Tanmateix, des de bon co - mençament l’evolució de les economies va ser divergent i els desequilibris macro-econòmics es van fer més profunds. La pertinença a una àrea monetària amb una moneda única implicava renunciar al tipus de canvi com a instrument d’ajust dels desequilibris, i obligava que les altres polí-tiques se subordinassen a aquesta restricció. Malauradament, els països de la perifèria no van complir amb aquesta obligació, van violar les regles de la bona gestió ma-croeconòmica que imposava l’eurozona, i van fixar increments salarials incompatibles amb evolucions pobres o negatives de la productivitat. Tot això es va reflectir en una ampliació del diferencial de costos laborals unitaris i de preus en relació amb els països centrals de l’eurozona, amb les

114corresponents pèrdues de competitivitat-cost i de competitivitat-preu. Durant el període 1999-2007, tant els preus relatius –mesurats pel deflactor del pib–, com els costos laborals unitaris, en tota l’economia, en relació amb el grup de països eur-13 van créixer, respectivament, de la següent manera: Espanya (16,7%, 10%); Irlanda (16,2%, 16,5%); Grècia (9,3%, 7,2%); Portugal (7,8%, 9,5%); i Itàlia (5,7%, 11,4%) (European Commission, 2007).

D’altra banda, poc temps després de la introducció de l’euro, tant l’economia francesa com sobretot l’alemanya, a causa de l’esforç econòmic que va realitzar després de la reunificació, van experimentar el que s’anomenà una pausa en el creixement. Da-vant l’estancament de les seues economies, Alemanya i França pressionaren el bce perquè apliqués una política relativament laxa de tipus d’interès. Això va permetre al segon govern del canceller Schröder gesti-onar sense ofecs financers les reformes del mercat de treball i de les pensions previstes en l’anomenada Agenda 2000. Aquella paràlisi econòmica va provocar, igual que ocorre avui a Grècia, que tant Alemanya com França augmentassen les seues xifres de dèficit i violassen els compromisos fiscals que havien signat en el Tractat de Maas-tricht. Un mal precedent que va conduir després a la revisió del Pacte d’Estabilitat i Creixement (pec), al maig de 2005, però que fou vist amb benevolència pels altres països que, complaents, esperaven ser trac-tats d’igual manera en el futur.

El que per a Alemanya era una política apropiada per superar l’aturada econòmica fou un regal enverinat per als perifèrics, que tingueren tal excés de liquiditat que, en comptes de mitigar les divergències econò-miques entre països de l’eurozona, l’euro les

exacerbà. Els tipus d’interès reals van fun-cionar de forma procíclica i van estimular la demanda interna, que ja estava en plena expansió en ser esperonada pel canvi d’ex-pectatives dels agents econòmics pel que fa al flux futur de beneficis que esperaven obtenir als països de la perifèria. Tot això va impregnar d’una generosa magnanimitat els bancs dels països del centre a l’hora de concedir, de manera irresponsable, crèdits als sectors privats i públics dels països perifèrics. D’altra banda, atès que el creixe- ment de la demanda domèstica era superior al de la producció nacional, el desequilibri de balança per compte corrent es va am-pliar, i aquesta manca d’estalvi nacional en relació amb la inversió nacional va haver de ser completada amb el finançament addicional que va proporcionar l’estalvi estranger, canalitzat a través dels bancs nacionals respectius i dels bancs dels països centrals de l’eurozona.

Durant l’estiu de 2007, la solidesa de les posicions financeres de les empreses i les fa- mílies de l’eurozona les mantingué al marge de les turbulències dels mercats financers. Un any després, però, la fallida de Lehman Brothers donà curs a la possibilitat d’una crisi sistèmica. El pànic va irrompre en les borses, els bancs van restringir el crèdit, les expectatives de les empreses i els consumi-dors es van esfondrar, i amb elles, l’activitat econòmica. Des de finals de 2008 el bce començà a refinançar més i més els bancs amb crèdits, la qual cosa permeté a l’eu-rosistema generar transferències reals de recursos, sota la forma de crèdits subsidiats, des dels països creditors als països deutors. Davant l’augment de l’aversió al risc i del risc de col·lapse dels fluxos de capitals, els principals bancs centrals mundials van adoptar mesures no convencionals a gran

115escala, que fossen efectives i ajudassen a prevenir una recessió duradora. Pel maig de 2009, el bce també va anunciar l’adopció de mesures no convencionals, i els governs de la Unió Europea van prendre mesures de re-capitalització del sector bancari i d’estímul a l’economia, mitjançant mesures fiscals i ajudes a empreses i famílies, i crearen noves institucions amb la finalitat de millorar el marc regulador i de supervisió financera.

FALLES ESTRUCTURALS EN L’ARQUITECTURA

MONETÀRIA (2007-2015)

Com sol ser habitual, la crisi bancària i fi- nancera es va transformar en una crisi de deute sobirà. Va sorgir primer a Grècia a la fi de 2009, i es va estendre després per Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia i Xipre. Fins llavors, els principals bancs de l’eurozona, sobretot alemanys i francesos, havien estat finançant l’economia grega de manera irresponsable. A l’abril de 2010, Grècia tingué serioses dificultats d’accés als mercats financers i va sol·licitar l’activació del mecanisme d’ajuda que s’havia previst a la Declaració de caps d’estat i de govern del 25 de març. El 3 de maig de 2010 la ue va concedir a Grècia un crèdit per valor de 30.000 milions d’euros a un interès punitiu del 5%, la qual cosa va obligar als pocs dies el Consell ecofin extraordinari del 9-10 de maig de 2010 a adoptar un paquet de rescat i a crear dos mecanismes temporals de finançament: el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (feef) i el Mecanisme Europeu d’Estabilització Financera (meef) (Sanchis, 2013: 85).

A aquests problemes s’hi va afegir l’es- cassa fiabilitat de les xifres de dèficit i deute que l’Estat grec va notificar a la Comissió

Europea, i que fins al 2009 van ser falsifi-cades i utilitzades en els càlculs macroeco-nòmics del pec. L’assumpte no era nou, ja era sabut que Grècia havia entrat en l’eu-rozona el 2001 quan les raons polítiques es van imposar tant als arguments de la bona economia com als dubtes raonables sobre la qualitat dels seus comptes públics, que «estaven molt estesos entre els funcionaris europeus i internacionals». L’fmi manifestà obertament els seus dubtes en un dels seus informes. Tanmateix, l’abast del desastre era desconegut i pocs ministres o funcionaris europeus van ser prou valents per airejar el seu neguit amb insistència i contrariar els seus col·legues grecs per potser unes po-ques dècimes de punt percentual. El fracàs dramàtic de la supervisió per part de les autoritats europees només fou reconegut després del fet, però el cost del fracàs va ser enorme (Pisani-Ferri, 2014: 55). Per això, és un sarcasme que el silenci negligent de les elits que llavors van propiciar aquest fracàs s’haja convertit ara en un lament hipòcrita que prepara subreptíciament l’expulsió de Grècia de l’eurozona. Sobretot perquè, quan la situació es va fer insostenible, van ser precisament els bancs alemanys els qui «van trencar el compromís, contret el 9 de maig de 2010, de mantenir en la seua cartera els bons dels països de la perifèria» (Bastasin, 2012: 245).

Durant 2010-2012, el Consell Euro-peu va entendre com una oportunitat per endurir les regles fiscals del pec el mandat del Tractat de la ue que l’obligava a donar «a la Unió els impulsos necessaris per al seu desenvolupament i [definir] les seues orientacions i prioritats polítiques generals» (Tractat de la ue, art. 15). En comptes d’impulsar una unió fiscal i política més gran, les elits europees van persistir en

116l’error de construir la unió econòmica a força de regles fiscals cada vegada més constrenyedores. De manera que al llarg del 2010, i sota l’impuls de Merkel i Sarkozy, es llançaren noves iniciatives institucionals per reforçar el bon govern de l’eurozona (Paquet de Bon Govern, Semestre Europeu, Mecanisme Europeu d’Estabilitat [mede], Pacte de l’Euro Plus i Sistema Reforçat de Supervisors Financers). Amb totes aquestes mesures s’instaurava un nou marc de super-visió econòmica i fiscal reforçada que, al setembre de 2010, va quedar recollit en sis propostes legislatives que van ser adoptades per la Comissió Europea, amb les quals es va introduir major rigidesa i automatisme en el pec, que ja s’havia reformat al maig de 2005. L’estudi del bce Reinforcing the Eco-nomic Governance in the Euro Area (2010) apuntava en la mateixa direcció, però dei-xava entreveure una profunda desconfiança sobre la voluntat de disciplina dels governs. A tot aquest embull de regles fiscals es va afegir, al març de 2012, el «compacte fiscal». Formalment denominat Tractat d’Esta-bilitat, Coordinació i Governança en la Unió Econòmica i Monetària, establia una norma d’equilibri o superàvit pressupostari, d’obligada introducció en les constitucions nacionals, que consistia en un límit inferior al 0,5% del pib de dèficit ajustat al cicle, i en l’obligació per als països amb un nivell elevat de deute públic, de reduir cada any en 1/20 el volum del seu deute que excedís el sostre del 60% del pib establert a Maas-tricht. A la vista dels pobres resultats en termes de creixement del pib que cal esperar en els propers anys, aquesta reducció de deute exigirà complir uns objectius fiscals molt ambiciosos que, en alguns casos, hau-ran de ser inferiors al 3%, i en uns altres, aconseguir fins i tot els superàvit fiscals.

Les divergències en l’eurozona seguiran augmentant i l’ajust necessari serà cada ve-gada més gran. A Espanya, els desequilibris s’estan corregint però molt lentament, i en països com Grècia i Alemanya s’agreugen. En aquesta última, s’espera que el superàvit per compte corrent continuï ampliant-se fins a assolir el 8,3% el 2015, un nivell molt superior al sostre del 6% permès en l’anomenat Procediment de Desequilibris Macroeconòmics de la ue.

Així doncs, els successius consells euro-peus de 2010-2012 van reforçar les regles fiscals del pec, anteriorment violades per França i Alemanya. D’aquesta manera, el procés institucional de presa de decisions va adquirir una complexitat encara major en quedar plasmat en un àmbit transna-cional amb diversos centres institucio-nals de decisió (Comissió Europea, bce, Consell Europeu i Parlament Europeu). Això va donar lloc a l’anomenat govern multinivell, de manera que el llançament de l’euro havia agreujat els problemes ins-titucionals en l’eurozona. Encara que en aquests consells europeus es van accelerar la constitució de fons i els mecanismes de rescat per finançar els països en dificultats, evitant així l’efecte contagi, la pressió po-lítica es va focalitzar en aquests fons i va desviar l’atenció de la naturalesa política de l’eurocrisi que subjau a les divergències en productivitat i competitivitat, i als de - sequilibris de balança de pagaments. Les elits europees es van veure forçades a actuar amb rapidesa per evitar el desastre, però les mesures jurídiques que van adoptar no van estar exemptes de càrrega política, sinó referides a unes normes fiscals que es van aplicar als països de l’eurozona menyste-nint les regles de la democràcia. La clara consciència del risc cert d’enfonsament del

117sistema va prevaler sobre els imperatius de la democràcia i la política, i va permetre que les elits trencassen el prim fil que unia la política amb el dret, deslegitimà l’ordre moral i impedí que fos més just (Sanchis, 2014: 217). En altres paraules, «les reacci-ons tecnocràtiques a la crisi preparen la fi de la democràcia, car les mesures presump-tament necessàries es legitimen apel·lant a la imminent catàstrofe, declaren il·lícita qualsevol oposició i, en aquest sentit, es governa d’una manera absolutista» (Beck, 2012: 44). Aquest nou despotisme il·lustrat ha fet possible que el joc de suma positiva de la construcció europea que havia funci-onat fins a les darreries del segle xx, s’haja transformat en un altre de suma zero que «ha encoratjat l’euro-escepticisme en tota la Unió [i] ha suscitat igualment un nou tipus d’agressivitat mútua entre les nacions europees» (Zarka, 2012: 18).

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

Un dels propòsits cabdals d’aquest article és d’analitzar els projectes d’unificació mone-tària que, en diversos contextos econòmics i polítics, han tingut lloc al llarg de la his-tòria monetària d’Europa. També volíem desvelar les disfuncionalitats produïdes per les contradiccions entre racionalitat econòmica i racionalitat política inherents a l’eurozona. L’euro va nàixer segons un disseny institucional defectuós del qual ha derivat un empobriment sever dels euro-peus, una forta degradació de la qualitat democràtica de les nostres institucions i una violació dels estàndards mínims de decència econòmica que s’haurien de donar per descomptats en les nostres societats.

Tanmateix, alguns economistes entenen la racionalitat econòmica exclusivament en termes de consistència interna d’un sistema en el qual el comportament dels agents econòmics està exclusivament guiat per l’assoliment de l’interès propi. Els qui pensen així, afirmen amb desimboltura que les seues anàlisis i decisions s’ajusten a la racionalitat econòmica, com si només n’hi hagués una. Des de la seua perspectiva, el pensament econòmic s’ha convertit en una mera prolongació de la lògica formal. Al meu entendre, es tracta més aviat d’una lògica tèrbola que duta fins a les darreres conseqüències els impedeix reconèixer que la crisi de l’eurozona és política i no econò-mica, i que han estat les reserves i els tabús polítics nacionals els que han promogut un disseny institucional de l’eurozona basat en regles fiscals que no funciona ni funcionarà.

Des del començament, l’euro va ser concebut amb una intencionalitat estric-tament política, a pesar que els seus pares eren conscients que contenia un disseny econòmic deforme. Les resistències van ser ferotges, incloses les del president del Bun-desbank Karl Otto Pöhl a la fi dels anys vuitanta i principi dels noranta. Però les elits europees es van veure forçades a triar entre el projecte que se’ls presentava en aquell moment, amb tots els seus defectes, o l’abandonament definitiu de la construcció monetària europea, i per tant, el final del projecte europeu. Es van decantar per la primera opció amb la vana esperança de deixar per a més endavant la possibilitat de completar el disseny econòmic maldes-tre i atropellat de l’euro mitjançant unes reformes institucionals imprescindibles que portarien els països de l’eurozona a una més gran unitat política, bancària i fiscal. L’últim episodi fracassat de l’enfocament economi-

118cista de l’eurozona l’hem viscut amb la crisi grega, durant la qual hem pogut comprovar fins a quin punt es tracta d’un afer polític en el qual, sota l’aparença de defensar l’efi-ciència econòmica, els drets que la justícia assegura a Europa van ser sotmesos al diktat de Merkel i als desafiaments entre Schäuble i Varoufakis (Sanchis, 2015a).

L’Europa comunitària va morir la llarga nit del 12 de juliol de 2015. Després de dis-set hores de negociació, el Consell Europeu va decretar la defunció de l’euro tal com l’havíem conegut fins llavors tot palesant la nul·la ambició de les elits per construir una eurozona política preludi d’una Europa unida. En aquella reunió els estats van pas-sar a relacionar-se com a creditors i deutors, en comptes de tractar-se com a socis d’una comunitat política singular que anomenem Europa, en el si de la qual els europeus ens tractem com a compatriotes i volem fer-nos càrrec els uns dels altres. En realitat, no ens trobem només davant un assumpte de balanços comptables, d’actius i passius, sinó enfront de responsabilitats comunes i uniformement repartides per la manera en què es van generar aquests saldos deutors i creditors. El més greu error en la crisi grega fou que el Consell Europeu es negués, al maig de 2010, a alleujar el deute, sim-plement perquè l’euroescèptica cancellera Merkel s’estimava més protegir els interes-sos dels inversors alemanys que no aplicar una quitança sobre el deute per donar oxigen a l’economia grega. I així, gairebé sense adonar-nos-en, ha anat prenent cos la vella profecia de Rueff: «Europa es farà per la moneda o no es farà», i ara podem dir, parafrasejant Palmerston, que Europa ja no té socis polítics permanents sinó interessos econòmics nacionals permanents.

Més que noves regles fiscals i de prés-tec cada vegada més dures, el bon govern de l’euro necessita l’impuls decidit dels estats fundadors de la ue per aconseguir la integració política, bancària i fiscal de l’eurozona. D’una banda, el refús de Grècia a la troica aconseguí soscavar la legitimitat de les negociacions suposadament tècni-ques de l’Eurogrup. I, d’altra banda, el Consell Europeu de l’11-12 de juliol tornà a fer evident la necessitat d’acabar amb el funcionament intergovernamental que l’in- habilita per a prendre decisions que defen-sen l’interès general d’Europa, i que a més siguen justes. No són plenament europees, en primer terme, perquè Europa solament funciona quan les decisions són fruit del compromís entre pars, que encara que no exigeixen la unanimitat requereixen el consens; i, en segon terme, perquè no im-pulsen «una unió cada vegada més estreta entre els pobles d’Europa, en la qual les decisions [siguen] preses de la forma més oberta i propera als ciutadans que siga possible» (Tractat de la ue, art. 1). Tampoc són plenament justes perquè l’exercici de la política per part del Consell Europeu no ens assegura que estiga per damunt de les elits financeres, ni protegesca certs drets mínims als ciutadans europeus, i fa bona la frase segons la qual «la política es ridiculitza a si mateixa quan es posa a moralitzar en comptes de recolzar-se en el dret coercitiu del legislador democràtic. La política, i no el capitalisme, és responsable que les coses s’orienten cap al bé comú» (Haber-mas, 2012: 95). Les elits europees es van obstinar a continuar amb la dinàmica de l’antiga troica i, des del primer moment, van evitar de totes passades involucrar el Parlament Europeu. Igual que en 2010,

119també ara s’afeblí la Comissió Europea i es bandejà el Parlament Europeu per tal que els estats membres poguessen anteposar els seus interessos nacionals als d’Europa.

EL TERCER RESCAT GREC

En els dos rescats anteriors, Grècia va rebre 240.000 milions d’euros, als quals ara caldrà afegir entre 82.000 i 86.000 milions previs-tos en el possible tercer programa de finan-çament per tres anys. A més, d’acord amb la declaració del Consell Europeu del 12 de juliol de 2015, està previst «desenvolupar un programa significativament ampliat de privatitzacions [i] es transferiran actius grecs valuosos a un fons independent que els mo-netitzarà mitjançant la privatització i per al-tres mitjans. La monetització dels actius serà una de les fonts per retornar el nou préstec del mede i generar al llarg de la vida del nou préstec del mede un total de 50.000 milions d’euros, dels quals 25.000 milions seran utilitzats per retornar la recapitalització dels bancs i d’altres actius, i el 50% dels euros restants (és a dir, el 50% de 25.000 milions d’euros) s’utilitzaran per disminuir la ràtio deute/pib, i el 50% restant s’utilitzarà per a inversions» (European Council, 2015: 4). La declaració del Consell Europeu estableix que aquest fons estarà situat a Grècia i serà gestionat per les autoritats gregues; però, també, que estarà sotmès a la supervisió de les institucions europees corresponents, i d’acord amb les institucions europees s’establirà un marc legislatiu que assegure procediments transparents i una política de venda d’actius adequada. La dificultat rau, però, en el fet que el preu dels actius susceptibles de privatització s’ha enfonsat

a causa de la recessió, la qual cosa minvarà considerablement els guanys esperats.

D’altra banda, els creditors que abans hom anomenava la troica han afegit noves limitacions a la sobirania grega en imposar al govern grec l’obligació de «consultar i acordar amb les Institucions tota la redacció preliminar de legislació en àrees rellevants amb temps suficient abans de sotmetre-les a consulta pública o al Parlament» (European Council, 2015: 5). Imposar la consulta prè-via permet als creditors estimar l’impacte pressupostari de cadascuna de les mesures que voldria prendre el govern grec, però esborra qualsevol besllum de sobirania en l’àmbit pressupostari. En deixar fins a l’úl-tima coma del programa d’ajuda sotmesa al vistiplau dels creditors, assimilen Grècia a un país sota tutela estrangera, una mena de capitulació que, amb la finalitat de man- tenir-se en l’euro, ha convertit Grècia en un protectorat monetari de l’eurozona. En rea-litat, l’abandonament de la sobirania només s’hauria de produir quan es recuperés de nou, en ser compartida amb els altres socis d’una Unió Europea constituïda d’una manera molt més federalitzant que l’actual.

Per analogia, és inevitable associar l’ac-tivitat prevista del fons de privatitzacions i les obligacions de consulta prèvia a les institucions europees amb el funcionament de la Comissió de Reparacions del Tractat de Versalles. Keynes va definir aquest tractat com una «pau cartaginesa» en quatre oca-sions al seu llibre Les conseqüències econòmi-ques de la pau, el millor segons el seu biògraf Robert Skidelsky. Es referia a la derrota que Cartago va sofrir enfront dels romans en la Tercera Guerra Púnica. Keynes va dimitir dels seus llocs en la Conferència de Pau i en el Consell Suprem Econòmic quan

120s’adonà que no podia modificar els termes en què s’estava establint la pau. Per això va voler «demostrar en aquest llibre que la pau cartaginesa no és pràcticament justa ni possible. Tot i que l’escola doctrinal de la qual prové es preocupa del factor econòmic, deixa de banda, emperò, les tendències econòmiques més profundes que han de regir en l’avenir» (Keynes 1920 [1987]: 29). En el Tractat de Versalles, la Comissió de Reparacions tenia «les facultats d’inspecció i d’execució més àmplies quant al problema de les reparacions [i es va constituir] amb la finalitat de rebre, vendre, conservar i repartir el pagament de les reparacions que faça Alemanya conforme als termes del present Tractat» (Tractat de Versalles, part viii, secció 1a, annex ii, § xii). En el Tractat de Versalles, Alemanya acceptà que els seus recursos econòmics quedarien directament afectats a les reparacions, i que el valor dels béns que es transferissen i de la utilització que se’n fes, s’acredités en el compte d’Alemanya i es deduís de les obli-gacions allí previstes (Tractat de Versalles, art. 236). Igualment, el govern alemany es va comprometre a subministrar a la Comissió «tots els informes que [pogués] necessitar sobre la situació i les operacions financeres, sobre les necessitats i la capacitat de producció i sobre els proveïments i la producció normal de matèries primeres i d’objectes manufacturats d’Alemanya i dels seus súbdits» (Tractat de Versalles, art. 240).

CAP A UN FUTUR POLÈMIC

No sabem quin serà a termini mitjà el resultat final de la crisi grega, però el ben cert és que l’amenaça d’Alemanya d’ex-

pulsar temporalment Grècia de l’euro va suposar un canvi en el règim polític (a policy regime change) per a la zona euro, del qual els mercats financers en van prendre bona nota. D’altra banda, l’fmi s’ha negat a finançar Grècia si no reestructura el seu deute, la qual cosa podria retardar l’ajuda fins a 2016. Això obligarà els altres dos membres de l’antiga troica, el bce i la Comissió Europea, a suportar en solitari la càrrega financera del rescat, i farà molt difí-cil arribar a acords. Així doncs, la cancellera Merkel faria bé d’escoltar atentament les opinions de l’fmi, atès que la seua retirada afegiria pressió a les negociacions, encara que, ben mirat, no hauria de constituir un obstacle insuperable perquè, al cap i a la fi, Alemanya i França estarien finançant el rescat dels seus propis bancs nacionals.

La situació segueix sent, doncs, molt inestable i funciona d’acord amb una lògica tèrbola que, ara com ara, té com a prioritat evitar una eixida desordenada de Grècia pels efectes desestabilitzadors que podria tenir sobre els països prestadors. França, per exemple, hauria perdut molt probablement la meitat dels seus 42.000 milions d’euros prestats. Però, si alguna cosa quedà clara fou que la proposta de Grexit de Wolfgang Schäuble, ministre alemany d’Economia, no era una argúcia negociadora. En una entrevista de mitjan juliol de 2015 a Der Spiegel, palesava que l’afer estava lluny de quedar resolt quan va manifestar: «per damunt de tot, tanmateix, la pregunta és: quina és la millor solució a llarg termini per a Europa?»; i més endavant hi tornava: «la pregunta rellevant és: com podem tro-bar una solució sostenible a llarg termini? [...] estem veient en aquests moments que la unió monetària sense unió política no

121pot funcionar sense complicacions. És per això que hem d’avançar cap a l’establiment d’una unió política, per exemple, reforçant la Comissió Europea i el Parlament Euro-peu» (Spiegel on line International, 2015).

Tot això és just el contrari del que Ale-manya ha estat fent des de 2010, la qual cosa posa en dubte les declaracions de Schäuble, que més aviat semblen indicar un desig de netejar l’eurozona per deixar-la lliure de complicacions. O dit d’una altra manera, evitar avui una eixida desordenada de Grècia, però també la d’altres països que en el futur podrien seguir-la, per tal de bandejar les fortes turbulències econò-miques que es produirien durant el període de transició fins a la nova eurozona sense Grècia. I alhora preparar el terreny i les institucions per a permetre, a llarg termini, una eixida ordenada i sense ensurts de l’eurozona de qualsevol país que, com ara Grècia, no complesca o no puga complir amb les condicions draconianes que se’n deriven per a romandre en l’euro. No és l’única opinió política d’alt nivell, també l’exconseller del bce, Lorenzo Bini-Smaghi, opina que la sortida de Grècia de l’euro enfortiria la moneda única a mitjà termini.

En un context com l’actual, la pregun- ta obligada consisteix a saber si a mitjà i llarg termini l’euro arribaria sa i estalvi, és a dir, en la seua composició actual de paï-sos membres, a la futura unió política que anuncia Schäuble. A la vista de les seues declaracions, sembla que la pretensió d’Ale-manya consisteix a seguir aplicant rígida-ment les regles fiscals als altres –quan ella les va violar en el passat, quan es va veure en un compromís– amb independència del sofri-ment quotidià que provoquen als ciutadans europeus afectats. I, tot plegat, malgrat que

les polítiques d’austeritat són receptades per institucions d’escassa legitimitat política, com l’Eurogrup, acaben en grans fracassos (Grècia) o destrossen l’Estat de benestar (Espanya, Portugal, Irlanda i Xipre). Si la cosa és així, veurem sortir l’un darrere l’altre tots els països membres de l’eurozona, com va ocórrer al segle xix amb el patró or –i, més recentment, amb el Sistema Mone-tari Europeu– fins que va quedar reduït a l’antiga zona marc en la qual no figurava França. La raó és ben senzilla, tal com hem vist al principi, i és que qualsevol projecte d’integració monetària a Europa es mou entre dos pols diferents: el tecnicoeconòmic que busca l’estabilitat canviària, i el poli-ticoeconòmic que persegueix un disseny institucional adreçat a construir l’Europa política de valors compartits. L’enfoca-ment que preval avui és el primer, és a dir, l’estabilitat canviària que, gràcies a la mo-neda única, impossibilita les devaluacions competitives per tal que no distorsionen ni esmicolen el mercat únic, i no danyen Alemanya ni d’altres països amb superàvit per compte corrent.

El sistema actual no funciona ni fun-cionarà amb regles fiscals i sense l’ambició política de crear Europa. L’anunci d’un dis- seny institucional que faça possible una ei-xida ordenada de l’euro preocupa a tots en la mesura que sembla amagar el desig de no seguir el camí de la unió política i fiscal, i d’assenyalar França com a últim destinatari de futurs plans d’ajust. Potser en part per aquesta raó, França s’ha apressat a eixir del seu univers sobirà i ha llançat propostes polítiques com les següents: govern econò-mic i parlament comuns per als països de l’eurozona, fons monetari europeu d’inter-venció ràpida i de solidaritat, salaris mínims

122equiparables per evitar el dúmping social, impost de societats per evitar el dúmping fiscal, assegurança europea complemen-tària de desocupació i unió bancària més efectiva que l’actual per evitar la fuita de capitals (una mesura, aquesta darrera, a la qual tant es va oposar, amb bastant d’èxit, el ministre alemany d’Economia Wolfgang Schäuble). Tard o d’hora aquestes inicia-tives desembocaran en un nou Tractat de la ue o en una revisió dels actuals, amb el seu corresponent referèndum. Serà una nova oportunitat per a l’extrema dreta i els euroescèptics que tornarà a obrir la Capsa de Pandora en diversos països, però sobretot a França, Holanda i Finlàndia.

Vull acabar amb dues reflexions sobre Alemanya. La primera és que Alemanya ha sigut l’estat nació que més s’ha beneficiat del funcionament de la moneda única. Això no ha impedit que la seua economia haja mostrat seriosos desequilibris ni que haja violat sovint les regles fiscals de Ma-astricht en deute i dèficit, encara que ai- xò últim en menor mesura. Al llarg del se- gle xx, Alemanya no ha sigut tan sols un dels estats més endeutats, sinó dels que més sovint han violat els seus compromi-sos financers, incloses les indemnitzacions a Grècia derivades de l’ocupació alemanya durant les dues guerres mundials. A hores d’ara també viola el sostre de superàvit per compte corrent permès pel Procediment de Desequilibris Macroeconòmics de la ue, que és del 6% del pib. El 2014, Alemanya va registrar un superàvit del 7,6% i podria ascendir fins al 8,3% i 8,2% en 2015 i 2016, respectivament, tot i les dificultats conjunturals del seu sector exportador. Però exhibir un supe-ràvit per compte corrent crònic ni és bo

per a l’eurozona, ni encara menys per a Alemanya mateixa.

La segona reflexió és que enfront del mètode intergovernamental tan estimat per l’euroescèptica cancellera Merkel, els eu-ropeus necessitem el lideratge d’Alemanya dins del mètode comunitari que privilegia el compromís i el consens (Sanchis, 2015b). Ens cal una Alemanya europea que no faça por als socis, aquella per la qual Thomas Mann esperonava a lluitar els estudiants a Hamburg el 1953, i que es reflecteix en les paraules d’un gran polític europeu:

La unitat d’Europa no és una obsessió d’algunes persones o països a costa d’uns altres [...] No podem oblidar mai que no hi ha alternativa. Europa és una qüestió de guerra i pau [...] La nostra meta ha de ser un sistema unificat, democràtic, proper al ciutadà i basat en un Govern federal. Una Europa unida en la qual es retroben els Estats membres, les regions, i els ciutadans. Per a això volem lluitar junts. Hi ha molt en joc. Es tracta del nostre futur, que per a tots nosaltres es diu Europa. (El País, 2014)

Són paraules del nostre compatriota europeu alemany Helmut Kohl, un gran canceller europeista. ❒

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

bastasin, Carlo (2012): Saving Europe. How National Politics Nearly Destroyed the Euro, Washington, D.C., Brookings Institution Press.

beck, Ulrich (2012): Una Europa alemana, trad. d’A. Valero Martín, Barcelona, Paidós.

123bodin, Jean (1576 [2010]): Los seis libros de la

República, Madrid, Tecnos.spiegel on line international (2015):

«Spiegel Interview with Wolfgang Schäuble: ‘There Is No German Dominance’», Spiegel on line International, 17 de juliol.

el país (2014): «Helmut Kohl: “Europa es una cuestión de supervivencia”», El País, 9 de novembre.

european central bank (2010): Reinforcing the Economic Governance in the Euro Area, Frankfurt am Main, European Central Bank, 10 de juny.

european commission (2007): Price and Cost Competitiveness. Quarterly data on price and cost competitiveness of the European Union and its Member States, Brussel·les, Direcció General d’Afers Econòmics i Fi-nancers, vol. 2.

european council (2015): «Euro Summit Statement», SN 4070/15, Brussel·les, Con-sell Europeu, 12 de juliol.

eicHengreen, Barry (2007): The European Economy since 1945, Princeton-Oxford, Princeton University Press.

Habermas, Jürgen (2012): La constitución de Europa, trad. de J. Aguirre Román, E. Mendieta, M. Herrero, F. J. Hernández i Dobon, B. Herzog, J. M. Carabante Muntada, i J. C. Cano Montejano, Madrid, Trotta, 125 pp.

informe delors (1989): Informe sobre la unión económica y monetaria en la Comu-nidad Europea, Luxemburg, Comité per a l’Estudi de la Unió Econòmica i Monetària, juny.

keynes, John Maynard (1920 [1987]): Las consecuencias económicas de la paz, Barce-lona, Grijalbo.

kröger, Jürgen (2014): «Challenges related to the functioning of emu», València, Uni-versitat de València, mimeo.

James, Harold (2012): Making the European Monetary Union. The role of the Committee of Central Banks Governors and the Origins of the European Central Bank, Cambridge, The Belknap Press of the Harvard Univer-sity Press.

pisani-ferry, Jean (2014): The Euro Crisis and Its Aftermath, Nova York, Oxford Uni-versity Press.

sancHis, Manuel (2013): The Economics of the Monetary Union and the Eurozone Crisis, Heidelberg, Springer Brief in Economics, Springer.

— (2014): El fracaso de las élites. Lecciones y escarmientos de la Gran Crisis, Barcelona, Pasado & Presente.

— (2015a): «El giro copernicano del euro», El País, 30 de juny.

— (2015b): «Réquiem por la idea de Europa», El País, 23 de juliol.

instituto ibero-americano de derecHo comparado (1920): El Tratado de Versalles de 1919 y sus antecedentes, Madrid, Publi-caciones del Instituto Ibero-Americano de Derecho Comparado.

unió europea (2013): Tratado de la Unión Europea, Madrid, Tecnos.

Zarka, Yves Charles (2012): Refaire l’Europe. Avec Jürgen Habermas, París, puf.

124

LA COOPERACIÓ EUROPEA

Europa és cooperació. La Comissió Eu-ropea no cessa de repetir-ho amb tot de mitjans, fins i tot de gran difusió –com ara la pel·lícula de dibuixos animats per al gran públic que es projecta aquests mesos a l’estand de la Comissió a l’Exposició Universal Milano 2015 i que il·lustra una història de cooperació europea. Hi insisteix també quan s’adreça a responsables de pro-jectes, entitats i institucions, mitjançant els programes i línies de subvenció europees, bàsicament per a projectes de cooperació, cosa que vol dir que els projectes han de ser compartits per uns quants socis, que els han de concebre i desenvolupar conjunta-ment, perquè siguin susceptibles d’entrar en els programes.

Però és que la cooperació travessa tam-bé, per exemple, i de cap a cap i apassiona-dament, les famoses Memòries de Jean Monnet, pare fundador d’Europa, que fan

Camins de la cooperació europea

entenedora l’aventura dels inicis en temps procel·losos. També és molt clar el concepte de cooperació en l’anomenada Declaració Schuman de 1950 –que va instituir el dia d’Europa el 9 de maig–, quan diu que «Europa no es farà pas d’un cop, ni en una construcció de conjunt: es farà mitjançant realitzacions concretes, que creïn de primer una solidaritat de fet». Eren els inicis de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Tot i els gran canvis institucionals que hi ha hagut d’aleshores ençà, la creació d’una «solidaritat de fet» en moltes polítiques continua essent un objectiu per assolir encara avui dia.

Aquesta equació Europa = cooperació és evident també quan un esdevé partícip dels debats dels grups de treball del Consell, allà on entorn d’una taula, en les diverses ins-tàncies de responsabilitat, els representants dels 28 estats membres de la Unió prenen les decisions tot adoptant una posició comuna, durant aquell trajecte que habitu-alment es denomina procés ascendent. En aquest procés, doncs, és recomanable seguir les regles de cooperació: donar un cop de mà sistemàticament a tothom sempre que es pugui, especialment als que passen per un mal moment; posar-se en situació de fer avançar la posició comuna, treballant en un sentit federador, més enllà d’assolir el propi i específic interès; evitar de plan-

Estanislau Vidal-Folch és alt funcionari i expert en temes europeus amb una llarga trajectòria. Ha exercit, entre altres, els càrrecs de responsable de Relacions Euro-pees al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2004-2008) i de conseller d’Assumptes Autonòmics de la Representació Permanent d’Espa-nya davant la Unió Europea (2008-2014).

Estanislau Vidal-Folch

125tar-se i quedar-se aïllat, i no fer-ho mai en solitari llevat que no quedi més remei i hi hagi garanties de treure’n profit. Ja veiem, doncs, que la noció de cooperació no és una noció simple i que té les seves complexitats, perquè els projectes necessiten el seu punt de maduresa per reeixir i la predisposició de tots els socis, ja siguin estats membres en una institució decisòria o gestors d’un pro-jecte conjunt seleccionat en un programa.

Els socis que participen en projectes em-marcats en programes europeus tenen clar aquest concepte, perquè els projectes que finança la Unió Europea són multilaterals la major part de les vegades, projectes de cooperació amb socis de diferents estats membres. I els socis saben que el finança-ment no es destina a projectes «nacionals», sinó europeus, de cooperació.

D’altres actors, com ara els governs de les comunitats autònomes, poden dubtar de la lògica de la cooperació. Com a tals, probablement, aquests governs no estiguin en les condicions ideals per pensar-hi com solen pensar-hi les institucions perquè en faltar-los els òrgans administratius típics (l’òrgan crea la funció) els és més difícil tenir incorporada l’agenda europea al cor de l’agenda autonòmica. Els hi ajudaria tenir un cos d’especialistes en polítiques europees dins els departaments del Govern que en siguin responsables, que les coneguin, inter-pretin, valorin i les duguin a terme –un Mr. Europe a cada departament, diguem-ne. A les capitals dels estats, segurament per les obligacions intrínseques a la seva condició, tenen un paper institucional, estan integrats dins l’estructura organitzativa de forma sistemàtica; a cada ministeri, hi ha el que equivaldria a un subdirector general que se’n fa càrrec, un especialista en la matèria, amb el seu equip.

«DINERS D’EUROPA»

Tothom sap que el finançament d’Europa és i ha estat molt important. Estem fa-miliaritzats més que mai amb conceptes econòmics a causa de la crisi. Fem servir paraules com deute sobirà, bons europeus, prima de risc, rescat financer. N’hi hauria prou, anant més enrere, amb treure a col-lació la famosa frase thatcheriana «I want my money back», associada al xec britànic, o bé, en el seu temps, els esforços de Fe-lipe González per aconseguir els fons de cohesió i els efectes que van tenir. O, per què no?, les grans batalles per aconseguir seus d’agències europees. Però si baixem al nivell, diguem-ne, d’un departament o conselleria d’una comunitat autònoma, és gran la temptació d’engegar una maquinà-ria exclusivament destinada a aconseguir «diners d’Europa» de les convocatòries dels programes europeus formulant això com una política. Es tractaria de buscar recursos a Europa. I especialment en èpoques de res-tricció pressupostària, recursos per al sector corresponent del departament autonòmic, per als seus actors, les seves entitats i empre-ses i, fins i tot, per al departament mateix. L’obtenció d’aquests «diners d’Europa», però, no pot ser el centre de l’estratègia, sinó en tot cas, una part d’una estratègia po-lítica integrada o un indicador, un de més, per valorar ex post els resultats. Convindria, doncs, estar-se de fer d’Europa un vedellet daurat. Al capdavall, restringir l’estratègia europea a aconseguir «diners d’Europa», dels programes europeus, vol dir desatendre el sentit polític de la construcció europea i, potser, sense voler-ho, maldar per una mena de despolitització, d’una pèrdua de sentit.

El que és necessari, per tant, és construir bons projectes de cooperació, innovadors,

126«amb valor afegit europeu», és a dir, amb prou socis (administracions, entitats, ins-titucions, etc.), validar les pròpies propos- tes amb l’aquiescència del soci, validar les propostes del soci amb la pròpia aquiescèn-cia, construir projectes consistents, com- partits, amb socis acreditats i fiables. El co-finançament europeu, aleshores, serà atès, si tot va com cal, perquè Europa busca aquesta mena de projectes i aquesta mena de cooperació.

Em sembla interessant l’anàlisi de Jo sé Ignacio Torreblanca, en el seu llibre ¿Quién gobierna en Europa? (2014), sobre la ciu-tadania espanyola: el que anomena «una despolitització pràcticament completa de tot allò relacionat amb Europa», i l’ob-servació que hi ha «molt baixos nivells d’informació i coneixement de l’opinió pública espanyola sobre el funcionament real de la ue». L’autor situa en l’èxit eco-nòmic de l’aportació dels fons europeus per aixecar el pib espanyol la desatenció a fer una política europea, que tindria el seu reflex en els pobres debats europeus que hi ha en les campanyes electorals per designar els representants al Parlament Europeu.

Fóra d’interès d’avaluar si aquesta des-politització de què parla Torreblanca afecta els governs mateixos, quan rebutgen la política per convertir-se en cercadors de «diners d’Europa», en fund-raisers. Potser perceberen aquesta despolitització al carrer, i potser a la premsa, i la van prendre com a punt de partida? El que segur que no es pot argumentar és que les comunitats autònomes no tenen competències en polítiques europees, perquè hi ha un bloc de competències constitucional que ben clarament s’han d’exercir a nivell europeu. Hi ha la funció; hi pot haver l’òrgan.

La renúncia a fer política pública eu-ropea comporta un estretament del marge de decisió i d’influència i, al capdavall, una renúncia en l’àmbit de sobirania en matèria de política europea. Sobtaria que es produís això, per exemple, a Catalunya, just quan hi ha una gran demanda de sobirania i, no pas de petita, sinó plena. Potser caldria revisar quins són els postulats ideològics o bé quina concepció de l’Estat pot haver-hi, darrera d’una eventual renúncia com aques-ta. Dins l’àmbit de decisió d’Europa, en què tradicionalment la complexitat de la presa de decisions –del poder– es representa com un triangle de decisió (Comissió-Consell-Parlament), una reducció de la política a l’obtenció de recursos dels programes comunitaris implicaria una desconeixença de com funciona el poder a Europa.

EL CAMP D’ACCIÓ DELS GOVERNS AUTONÒMICS

Atès que el punt de vista d’aquest article és allò que existeix, caldria interrogar-se per certes modalitats d’intervenció dels execu-tius de les comunitats autònomes per veure com poden influir en aquest club d’estats que és Europa. Deixem de banda, expres-sament, l’acció directa davant la Comissió Europea, oberta com està i com se sap a la interlocució amb tota mena d’agents (les comunitats autònomes de forma especial, ja que participen als comitès de seguiment d’aplicació de polítiques «de la Comissió», per dir-ho curt) o bé, igualment, el joc parlamentari. A l’àmbit estatal, ja sabem que a manca d’una eventual reforma del Senat en sentit territorial, en l’ordre de la política interna de l’Estat la intervenció es

127fa ja sigui de forma bilateral a les comissions Estat/Comunitat Autònoma o de forma multilateral a través de les conferències sec - torials, presidides per l’Administració Ge-neral de l’Estat. La veu de tots la recull qui representarà el conjunt d’Espanya al Con-sell, davant la Comissió i del Parlament Eu - ropeu, ja sigui Govern central (general-ment) o comunitats autònomes (simbòli-cament). De tota manera, com també passa a Europa, hi ha tant el nivell formal com l’informal de la presa de decisions. Un nivell informal –per simplificar i mirar de fer més entenedor el procediment– en què es prenen moltes decisions i, un de formal, en què de vegades es formalitzen o s’esceni-fiquen els acords i s’adopten decisions, tant les preses abans als passadissos, de manera informal, com les que es plantegen i resolen a les reunions oficials.

Les comunitats autònomes participen directament al Consell (de ministres) des del 2004, a través d’un sistema complex, rotatori –per semestres, seguint les presi-dències del Consell– de les comunitats en determinades formacions ministerials del Consell. Es tracta d’un esquema clàssic de poders verticals, però que en aquest àmbit s’exerceixen, pel que fa a les comu-nitats autònomes, de manera cooperativa, si se n’aplica la norma i l’esperit. En la le- gislatura anterior, hi havia en marxa un timidíssim procés de debat sobre si calia ampliar (a altres formacions ministerials) o bé aprofundir aquesta participació. En aquesta legislatura, no hi ha hagut ni tan sols reunions per debatre. Un anomenat Pla anual datat el 2010 dorm el son del just.

Les comunitats autònomes participen també directament, des del 1992, en el Comitè de les Regions, que és un òrgan

consultiu: un altre món; només el citaria ara recollint la proposta de Jean-Pierre Gouzy a la seva Histoire de l’Europe (2009), en la qual advoca, esmentant determinades regions amb poder legislatiu, per un futur Comitè de les Regions amb poder decisori, perquè esdevingui una institució.

A l’interior d’Espanya, la citada partici-pació autonòmica al Consell de Ministres de la ue, se segueix i s’organitza a través de l’anomenada Conferència per a Assumptes Relacionats amb la Unió Europea (carue), on totes les comunitats autònomes tenen el seu representant d’assumptes europeus. Han passat prou anys, deu concretament, per poder fer-ne un balanç oficial, que no existeix, per bé que sí n’hi ha una certa literatura. Ja l’any 2008 el Consell d’Estat en un informe (útil més enllà del punt de vista adoptat) va cridar l’atenció sobre la necessitat d’introduir flexibilitat en el model i els períodes de representació, de donar més apoderament a les comunitats autònomes en diferents assumptes i, fins i tot, de traçar el perfil adequat dels assis-tents per part d’aquestes a les reunions. La cooperació a 17+1 (ccaa+age) al si de la Conferència es bastant difícil, entre altres coses perquè sovint els actors no hi com- parteixen objectius i també per la dificul-tat de separar els problemes tècnics dels polítics. Però, per posar un exemple d’un punt de la reforma pendent que és del tot evident: per quins set sous encara les comu-nitats autònomes sense costa, sense mar, per exemple, participen als consells de Pesca en nom de totes les comunitats autònomes? El manteniment d’una cooperació a 17 en la Conferència de Pesca no és més que una mostra de la falta d’adequació del model a la realitat perquè la cooperació funcioni.

128Quan una comunitat autònoma té la res-ponsabilitat sobre el seu semestre pesquer i no té costa, habitualment es produeix una cessió del mandat, normalment a una comunitat autònoma del mateix color polí-tic. És prou conegut, per posar un exemple comparatiu, que els responsables de pesca a Bèlgica són els flamencs, no pas els va- lons (que no tenen costa), et pour cause! Tot plegat, es podria deixar caure de passada que l’impuls inicial del Govern espanyol a la cooperació en època del ministre Jordi Sevilla (vegeu Vertebrando España, 2008) ha anat decandint. Dins la lògica del sistema, si hi hagués una voluntat d’aprofundir-hi, caldria flexibilitzar-lo, dotar-lo d’asimetries i reforçar la Conferència amb una secretaria forta, amb la participació de funcionaris autonòmics. La feblesa de la institució la fa poc apta per a defensar com cal l’interès general de la cooperació i l’interès específic d’algunes comunitats autònomes.

ESTRATÈGIES D’ENTITATS I INSTITUCIONS

El treball de cooperació d’entitats i institu-cions també construeix Europa. Es pot dur a terme per mitjà de projectes i socis espe-cífics per desenvolupar una acció concreta i comuna. Però també es pot fer sobre una base estable per afinitats a través de xarxes sectorials. Un dels exemples històrics dels anys noranta del seguiment d’una estratègia d’aquestes característiques ha estat el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, amb seu a Terrassa, quan n’era director Eu-sebi Casanelles i gerent Jaume Matamala. Van saber posar la cooperació al nucli del treball diari, constituint una xarxa d’arque-ologia industrial i situant-se al cor d’aquesta

a partir de posar-hi la seu de la secretaria de la xarxa al museu mateix. Els projectes euro-peus, tant industrials com de recerca i cultu-ra, sorgien amb facilitat a través del contacte amb els mateixos membres de la xarxa, la fiabilitat dels quals ja era coneguda pel fet de formar part d’una cooperació horitzontal estable. El museu ha treballat sobretot en la línia de la cooperació transnacional, bé que a partir del 2004 va encetar una línia transfronterera, euroregional, en el marc de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània a l’època en que aquesta estratègia –ella mateixa de cooperació política general entre Catalunya, Migdia-Pirineus, Lleguadoc-Rosselló, Illes Balears i, molt al principi, Aragó– va tenir un impuls fort, durant un trienni, entre el 2004 i el 2007, un període extraordinària-ment ric en propostes, iniciatives i realitza-cions. Amb la col·laboració i el suport d’una decidida secretaria d’Euroregió, el grup de cultura va apostar per desenvolupar una estratègia amb tres potes: un grup de treball institucional, força proactiu, dels departaments de Cultura dels governs amb lideratge català; un mitjà de comunicació, la pàgina web de cultura, que va anar a més fins entrat l’any 2008; una línia comuna de subvencions a projectes euroregionals, amb una trobada anual d’actors euroregionals i infinitat de complicitats. Als que vam tre-ballar-hi des de dins en el seu impuls, ens va costar de pair que una comunitat autònoma com Aragó se’n quedés al marge a causa d’una picabaralla puntual (la disputa pels béns de la Franja). És clar que sense Aragó, l’estratègia geopolítica de tenir una zona de centralitat amb els eixos dels Pirineus i la Mediterrània, compensadora de conegudes tendències centrípetes, perdia força objecti-va. Així i tot, encara es va caminar dos anys amb bastant determinació.

129Entre els projectes de cooperació trans-

fronterera més d’una vegada s’ha esmentat com un con d’èxit Escena transfronterera, del festival Temporada Alta i el Théatre de l’Archipel de Perpinyà, un projecte desta-cat per l’elevada suma del cofinançament europeu en el seu camp, que va ascendir a 9 milions d’euros dins del programa de cooperació transfronterera França-Espanya-Andorra. El projecte té el seu inici en la voluntat de l’Ajuntament de Perpinyà de buscar finançament per al teatre, ja dis-senyat per Jean Nouvel, a la Generalitat de Catalunya. Aleshores el conseller Joan Manuel Tresserras ens va demanar de con - tribuir-hi amb el nostre coneixement d’Eu - ropa. Vam dissenyar al nostre torn un pro-jecte de cooperació amb un soci factible i aquest el vam trobar en Temporada Alta (Salt i Girona) i, més concretament, en el seu factòtum Salvador Sunyer, director d’un festival prestigiós de l’escena europea i internacional. Amb ell vam lligar els grans trets del projecte per part catalana a la de-legació que la Generalitat té al carrer de la Fusteria núm. 1 davant els representants de la Prefectura i l’Ajuntament de Perpinyà. Ara, caldria veure si la programació del Teatre de l’Archipel no és el d’una típica «escena francesa». Si això fos així, alguna cosa no hauria acabat d’anar del tot bé en l’esperit de la cooperació.

De projectes de cooperació amb recor-regut, n’hi ha en potència un gavadal, com el que podrien lligar els nostres museus d’història amb la Casa d’Història d’Europa (promoguda pel Parlament Europeu) o la relació dels nostres museus marítims amb la Direcció General del Mar de la Comissió Europea. Està clar que més enllà de la con-cepció tradicional del poder vertical o de la més vindicada ara, horitzontal, hi ha un

marge d’actuació al voltant de les institu-cions, enmig del magma que es forma entre Comissió, Parlament i Consell on l’actor que fa un seguiment de les polítiques pú-bliques amb la voluntat d’associar-se, també pot construir Europa costat per costat de les institucions amb un finançament més ampli i adequat.

És possible fer política europea des d’una ciutat? La ciutat de Barcelona n’ha fet específicament, i voldria singularitzar, com a exemple, el camp de l’arquitectura. Si com diu Llàtzer Moix la transformació urbana i arquitectònica ha estat el principal fet cultural a la Barcelona dels anys vuitanta, del 1986 ençà el Premi Mies van der Rohe d’Arquitectura Contemporània-Premi de la Unió Europea s’ha projectat com un referent en la promoció de l’arquitectura de qualitat a Europa. L’any 1986 –amb una feliç coincidència i un extraordinari maridatge– fou, a més de l’any de consti-tució del premi, sobretot l’any de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea. Una simbòlica unió entre arquitectura i Euro-pa que Barcelona ha sabut orientar amb encert en diverses etapes però que encara té molt de recorregut, atesa la desigual relació de cada un dels 28 estats membres amb l’arquitectura com a disciplina i com a cultura, o en la seva eventual formulació d’una política. Entre altres coses perquè actualment l’estatus del Premi es renova periòdicament per una licitació que és molt difícil que la ciutat pugui perdre després de 32 anys de ser-ne l’organitzadora, però que demana en qualsevol cas per a la seva continuïtat una actitud proactiva. És molt diferent ser organitzador d’un premi d’ar-quitectura de la Comissió que ser un actor europeu, un soci fiable que té Europa al cap i vol contribuir a construir aquest projecte

130des d’un sector específic. Fet i fet, hi ha un llarg recorregut de cooperació possible a través de la participació de la Fundació en els programes culturals de periodicitat semestral de les presidències de torn del Consell, com ara la luxemburguesa, aquest semestre, o l’holandesa, el primer semestre de l’any vinent. Es pot contribuir a treballs semblants que diferents presidències han fet al llarg del temps i, fins i tot, la que amb una aposta més forta, va fer la presidència fran-cesa (2008) amb les seves Conclusions ad hoc. També hi ha camp per córrer en l’apro-fundiment, més enllà de jurats i experteses, a les associacions professionals europees per a l’arrelament del Premi i fer-ne de la seva història un debat sobre l’arquitectura, com a cert grau s’ha fet a Porto no fa gaire. Un primer pas és ja fet amb la visita que vam fer a la presidència luxemburguesa enguany i amb la presentació del Premi al Comitè d’Assumptes Culturals del Consell el 7 de juliol d’aquest any després d’haver posat en marxa un projecte de diplomàcia cultural en el que es podria considerar una operació dins el marc de l’anomenada mul-tilevel governance de diverses institucions a Brussel·les.

UNA POLÍTICA DE PERSONAL DE LES ADMINISTRACIONS

PER A BRUSSEL·LES

Per tirar endavant una estratègia de coo-peració europea en l’àmbit de l’adminis-tració, és necessari disposar d’unes unitats i d’uns equips que la desenvolupin. Si a l’inici de l’article m’he referit als equips als departaments de les administracions autonòmiques, voldria acabar amb alguns

elements sobre els equips destacats a la capital d’Europa i sobre la relació entre funció pública europea i funció pública dels estats membres.

La distància amb la capital d’Europa i l’especificitat i especialització que re que- reix la política europea i les seves formes d’intervenció –en les quals destaquen, a nivell personal, les relacions públiques en entorns multilingües, la capacitat per con-duir negociacions i l’habilitat per aconse-guir consensos– demanen tenir una antena a Brussel·les. Aquestes antenes, oficines, delegacions, missions, ambaixades, fan un paper de defensa dels interessos estatals a Europa i poden fer un bon paper de defensa dels interessos regionals. Les regions euro-pees fa molt que ho han entès i n’hi ha més de 300 que hi tenen la seva representació. Per això, sigui dit de passada, de Brussel·les estant, sobtava tant l’operació mediàtica a Espanya, durant el primer decenni del 2000, contra el que anomenaven despecti-vament «ambaixadetes» de les comunitats autònomes. Els models de les missions de les administracions públiques a Brussel·les són diversos. Les representacions perma-nents dels 28 estats membres s’organitzen a través d’un equip d’alts funcionaris de l’Administració, amb coneixement del que és la funció publica i de les polítiques específiques, que estan períodes de pocs anys a la delegació i tenen una relació or-gànica amb els ministeris que els desplacen a Brussel·les, la qual retroalimenta allò que s’ha anomenat la «funció europea» amb el contacte amb els equips ministerials i amb les unitats específiques de política europea de cada ministeri. A l’altre extrem de l’or-ganització, hi ha la presència mínima que hi tenen algunes regions, amb un sol re-

131presentant, o ja en casos testimonials, amb organitzacions sustentades fins i tot per estudiants en pràctiques sense experiència prèvia en l’administració. Entremig hi ha models mixtos, amb més continuïtat dels treballadors, perquè no deixa de ser cert que el punt de partida per a una comu-nitat autònoma en aquest camp ha de ser dimensionar la seva «antena» d’acord amb les seves competències, interessos i, per què no?, d’acord amb la seva visió.

Els estats membres i algunes regions europees tenen una estratègia de promoció de funcionaris nacionals a les institucions i organismes consultius. La tenen perquè amb ells se sol mantenir un contacte que pot facilitar les relacions amb l’adminis-tració europea quan cal prendre posició, resoldre conflictes o defensar els propis interessos, sens perjudici de la neutralitat deguda. Alguns països solen ser considerats traçuts i seriosos en aquestes polítiques, com ho poden ser els britànics. D’altres no llueixen tant en aquest camp. Si hem de fer una llambregada a les comunitats autònomes, enllà d’una valoració global, la jubilació de les fornades que entraren amb l’ingrés el 1986, molt nodrides com sol ser en el moment de l’entrada d’un nou Estat, posa sobre la taula la necessitat de renovació. Però hi ha altres opcions que els estats i algunes regions treballen especialment, entre les quals l’anomenada «d’experts nacionals destacats», que cada vegada prenen més importància a la Co-missió Europea: són funcionaris estatals o regionals que s’estan un temps (de 2 a 6 anys) treballant per a la Comissió o el Consell. En el camp de les regions europees, es pot posar l’exemple del Land de Baden-Würtenberg, que malda cada any per

tenir de 4 a 6 funcionaris en determinades polítiques. En el conjunt d’Espanya, totes les administracions sumades, però amb un fort component de l’Administració General de l’Estat, comptaven el 2014 amb 150 experts nacionals destacats, si fa no fa la xifra habitual de cada any. A final de l’any, Catalunya no n’hi tenia cap, una dada que demostra la dificultat d’aquestes polítiques de personal.

En conclusió, l’Europa que sorgeix de les institucions és cooperació, funciona cooperativament i es construeix des de la cooperació. També és així quan les entitats i institucions es relacionen amb l’adminis-tració europea. ❒

132

Jannis ja no sap què més fer. Simple-ment no pot més. Jannis té ja dos treballs. Malgrat això, no pot mantenir la família, la dona i el seu fillet. I encara, la situació de Jannis és bona. El seu germà Christos ja ha marxat del país. Malgrat haver estu-diat dues carreres no trobava treball. Ara: Jannis encara està millor que Jorgos, el seu veí, i Katerina, la seua nóvia. Jorgos és a l’atur des de fa cinc anys. Al principi, encara rebia el subsidi d’atur, 200 euros al mes. Durant un any. Després, res més. No res. Ni un cèntim. Ni seguretat social. Al principi, la seua família va fer el que podia per ajudar-lo. Així ho fan moltes famílies gregues ara mateix. Però després de tres anys, les reserves s’havien esgotat i gairebé ningú, en una família extensa, tenia ja feina. Per sobreviure d’alguna manera, Katerina es dedica a fer cantonades. De cada client rep cinc euros. Com a màxim. I no és l’única.

L’oncle de Jorgos es va suïcidar l’hivern passat, perquè ja no ho suportava més. Li havien dit que era «ja massa vell» per al mer-cat laboral i per tant impossible de col·locar.

Les ales tallades de l’òliba grega

Tampoc no és l’únic. Mirant-ho bé, cap d’ells no és l’únic. Milions comparteixen el seu destí. Un de cada quatre grecs és a l’atur. N’hi ha un nombre més gran que té feina, però amb un sou del qual no pot viure una família. Qui no té feina, pot comptar du-rant un màxim d’un any amb un ajut estatal amb el qual, tanmateix, no hi ha manera de sobreviure. Qui vol continuar viu, necessita un pla B. Pot adoptar diferents formes. Per exemple, la prostitució, que amb la crisi ha augmentat un 1.500 per cent. O un d’aquests treballs en què es guanya de 100 a 150 euros al mes, a jornada completa. O l’emigració. Tota una generació qualifica-da professionalment ha hagut de deixar, fugint-ne, un país que no volia deixar. I no és gens estrany. Tal com estan les coses, en una entrevista de treball convé silenciar les millors referències del currículum per a tenir una mínima oportunitat d’aconseguir la col·locació, ja que l’empresari hauria de pagar més als més ben formats.

A més dels problemes econòmics, Vaso, la nora de Jannis, pateix un càncer, però és afortunada enmig de la dissort. El metge fa més cas del jurament hipocràtic que no de les ordres rebudes. Tot i que Vaso no pot pagar-se els medicaments i, com milions de grecs, no té assegurança mèdica, ell no l’abandona i ha trobat un camí per procu-rar-li pastilles regularment. Tampoc no és

Sebastian Landschbauer (Graz, Àustria, 1988) ha estu-diat traducció i interpretació amb l’espanyol i l’àrab com a llengües estrangeres i l’alemany com a llengua materna; ha après el grec per interès personal per la cultura i la societat gregues. És traductor, intèrpret i professor.

Sebastian Landschbauer

133l’únic que actua així. Nombrosos metges treballen tant com cal per ajudar persones que cauen pels forats de la xarxa sanitària pública. Tot i que, més que de xarxa, cal-dria parlar de les cordes que en queden, desfeta com està. En qualsevol cas, hi ha innombrables metges que treballen volun-tàriament dia i nit de franc per fer minvar com poden aquest patiment immens. No és prou, perquè la situació és dramàtica: fins i tot encara que estiga assegurada –i l’assegurança obligatòria no és gens barata–, quan una persona necessita ajuda mèdica d’una certa importància, no té més remei que posar algun diner extra damunt la taula del metge. A més d’això, ja hi manquen les coses més elementals: pot passar que una persona haja de comprar l’instrumental ne-cessari abans d’una intervenció quirúrgica, o que l’haja de pagar in situ. Als hospitals públics, ja ni tan sols hi ha mitjans per a desinfectants o sabó. Per tant, qui depèn d’un tractament val més que hi vaja ben proveït. Per exemple, de roba de llit, ja que tampoc no sol haver-n’hi. Però fins i tot anant-hi tan preparat, pot passar que algú, per falta de llits, haja de compartir el d’un desconegut, també malalt.

Es podria continuar explicant llarga-ment la història de Jannis, de la seua fa-mília i dels seus coneguts; encara que siga inventada, el contingut respon a la trista realitat. Cada component d’aquesta barreja d’ingredients repugnants procedeix de la vida real. És feta per corroborar –qui ho llegirà ja ho sap– que la situació a Grècia és, de fa anys, absolutament catastròfica. S’hi troben tragèdies humanes a cada can-tonada, sobretot a les ciutats. La pobresa, la desesperació i la malaltia regnen al país. I no sembla que s’esvairan aviat i tornarà la llibertat. Aquella llibertat tan important

per als grecs que n’han fet lema nacional –«llibertat o mort»– i que apareix simbolit-zada en el nombre de franges de la bandera grega: ελευθερία, llibertat. Però les ales de l’òliba grega han estat tallades. I amb això, li han arrabassat la seua llibertat. Perquè sense ales no pot caçar ni alimentar-se pel seu compte. Des de fora, van determinar què havia de succeir i què no. Quines despeses eren necessàries i quines prescindibles. És del tot lògic que, en aquest càlcul, no s’haja tocat el pressupost militar, el més alt d’Eu-ropa en relació amb el nombre d’habitants: 10.000.000.000 d’euros. Al capdavall, era primordial, d’entrada, que Grècia comprés nous submarins alemanys en plena crisi. I en segon lloc, el país té una funció gens menyspreable com a baluard enfront de tot el que s’esdevé a l’Orient Pròxim. En can- vi, on sempre és fàcil fer estalvis és en sous i pensions. I encara, infraestructures o ter- ritori resulten d’allò més adequat com a for-ma de pagament. Per exemple, una enorme mina d’or, per un milió d’euros. I també són benvingudes platges com a moneda de canvi. I, si resultaren vertaders els informes sobre enormes reserves de petroli davant les costes gregues –cosa que els experts asseguren–, qualsevol pot imaginar-se qui se’n beneficiarà més i qui no en traurà ni el mínim profit.

Paral·lelament, a la resta d’Europa es pre senta «el grec» amb una imatge tipifi-cada de sospitós. «El grec» no apareix com a potencialment perillós –com ara «l’àrab» o «el musulmà» en general–, però és un malfeiner. Al capdavall, Grècia és un país bonic, amb molt de sol i mar. I ouzo. I mussaca. Nosaltres –austríacs, per exem-ple– fins i tot paguem per fer-hi vacances. Per tant, les coses no poden anar-hi tan malament. Siga com siga, «el grec» es

134passa el dia sencer gitat o assegut, avorrit i sense fer res a la seua botiga o davant de la taverna. No és «emprenedor». No crea empreses de telèfons mòbils. En comptes d’això s’estima més anar de festa o al cafè. Es limita a esperar els milers i milers de milions que els bons contribuents de països europeus més aplicats i treballadors envien cap a l’Egeu per un desmesurat amor al proïsme. Però, un moment! Si es miren les estadístiques, les persones que tenen treball a Grècia treballen clarament (!) prou més hores l’any que a la majoria dels altres països industrialitzats del món; incloent-hi els Estats Units d’Amèrica, el Japó, Espanya, Alemanya o Àustria. També és important tenir present que de tots aquests diners que s’han tret de les arques estatals sota es- lògans grandiloqüents com ara «Ajuda per a Grècia», o «Paquets de rescat», només una part ínfima n’ha arribat a les perso- nes que viuen a Grècia. Perquè si el país hagués rebut realment la suma astronòmica de més de 230.000 milions, la situació a Grècia seria ben diferent. Suposem que el país hagués rebut aquests diners directa-ment: com s’explicaria que el deute estatal grec el 2009, és a dir, abans de la crisi, no arribava a 300.000 milions d’euros i que ara supere els 316.000 milions? Per tant, el que s’hi ha rescatat, en cap moment no ha estat Grècia i els seus ciutadans, sinó els bancs. A costa de les persones. I ara resulta ridícul, a més, que els partits conservadors de tota mena de països –és a dir, tots els que donen suport al sistema econòmic ac- tual– s’acaloren pel fet que, malgrat el go- vern de l’esquerrà Syriza, no hi ha hagut millores sinó fins i tot un empitjorament de la situació. És com si a algú li lliguessen les mans a l’esquena per a llançar-li ous, a fi de retraure-li a continuació no haver-ne agafat

cap. Sobretot es passa discretament per alt el fet que generacions senceres de polítics grecs, membres de partits germans d’aque-lles formacions conservadores europees, han agafat durant anys un ou rere l’altre per esclafar-los tot seguit, deliberadament, a martellades.

Però deixem la situació actual. Cal re - tenir el següent: a Grècia «es tracten» les malalties –pobresa, patiment i desesperan-ça– retallant serveis socials, malvenent part del territori i retallant els pressupostos dels serveis mèdics. El que m’importa ací no és comentar com s’ha arribat a aquesta situació, que sens dubte obeeix a raons més complexes de les que intenten fer-nos creure. El que em preocupa és què es fa per resoldre-la. Com s’intenta ajudar les per-sones més durament afectades ara mateix? La resposta és: de cap manera. Per més que dolga, en la nostra societat, pel que es veu, les necessitats econòmiques compten molt més que altres coses molt més importants. Faig referència sobretot a valors i béns que –encara que sone sentimental– estan molt per damunt de cap consideració financera. Senzillament, valen molt més que tots els diners del món.

Un exemple en seria la dignitat de l’ésser humà. Encara que tots els economistes que vulgueu afirmaven: «Si privem la persona X de la dignitat humana, això aportarà un profit Y», mai hi hauria un benefici finan- cer prou gran per poder justificar una con-ducta així. El mateix val per a moltes altres qüestions. Com ara la llibertat –i amb això no em referesc a la llibertat de poder com-prar cada dia sabates o pantalons nous–, la solidaritat, i sobretot la humanitat i la justícia. Vull il·lustrar-ho amb un exemple: sens dubte, abreujar tots els procediments judicials de manera que només es dedi-

135quen quatre hores com a màxim a cada cas estalviaria despeses. Seguint la mateixa lògica, també es podrien abolir totes les instàncies judicials superiors i, en casos en què la pena no arribés als deu anys de presó, recórrer a jurats populars en comptes de jutges professionals. Però serà evident per a tothom que el cost moral d’aquesta mena de mesures d’estalvi seria moltíssimes vegades més alt que el profit econòmic que se’n podria traure. Per què ho comprenem en aquesta hipòtesi i en unes altres no? Fa pocs mesos vaig llegir en un periòdic que la violència en les famílies crea anualment uns danys econòmics d’X milers d’euros, com si aquests milers, o si es vol aquests milions, fossen el problema. Com si no en patissen unes persones innocents. Com si el conjunt de la societat no es degradés amb això. Un altre exemple actual: gent sense sostre i sol·licitants d’asil. Si fins fa poc, dissortadament, la gent sense sostre passa-va en la nostra societat, i sobretot per als conservadors, per ser escòria que embrutava la imatge de les ciutats, ara aquesta visió negativa es projecta especialment sobre els sol·licitants d’asil. Perquè ja teníem prou despesa a causa dels uns, ara no podrem també alimentar, a més, els altres, que són estrangers. I és comprensible. Al cap i a la fi nosaltres mateixos a penes en tenim prou. Estem ben lluny d’una sobreproducció. Perquè no se’ns acut de produir molts més productes dels que podem consumir per a destruir, tot seguit, el que ja no volem, perquè estem del tot saturats. O sí? Doncs, sí. Ben mirat, fem exactament això.

Per fer-nos càrrec una mica millor de tot plegat, imaginem la següent situació: ens trobem en una illa solitària, lluny de tota mena de civilització. Hi ha dos grups: mentre que el grup on vivim nosaltres,

que consta de quaranta persones, es dedica a l’agricultura, l’altre grup en té vint, viu a l’altra banda de l’illa i s’alimenta sobretot de la pesca. Suposem que, a causa de circums-tàncies desconegudes, la quantitat de peixos al voltant de l’illa minva i el grup especia-litzat en la pesca ja fa anys que no ha pogut fer bones captures. Per poder continuar menjant, aquesta gent de tant en tant ens ve a veure i pregunten si no els podem donar res de la nostra collita. Quan podran pescar més, ens ho retornaran, diuen. Nosaltres hi consentim. Això dura ja uns quants anys. Què fem? Tenim prou aliments per menjar nosaltres i també el segon grup; per què no hauríem d’ajudar-los, doncs? Perquè tal vegada no podran compensar aquest deu-te, podria objectar algú. D’acord. És ben possible. Tot això, en l’illa, encara es podria regular fàcilment –per mitjà d’altres serveis d’ajuda–, però si el que topen són dues economies nacionals, aquella objecció pot tenir més valor. Ara bé, quina és l’alter- nativa? Quedem-nos encara una estona a la nostra illa. Si ara actuàvem a l’estil de la troica, nosaltres diríem a l’altre grup, al cap d’un temps, que havien de menjar menys, i prou. Que ja els havíem donat bastant. Que, a més d’això, reclamàvem una de les seues set cases per a nosaltres. I, damunt, els obligaríem a vendre’ns dues de les seues barques de pesca, cosa que encara tindria unes conseqüències més devastadores. Si no ho feien, enguany ja no els donaríem ni una part de la collita. Els efectes, en aquest cas, resulten obvis. La família que vivia en aquella casa, ara ha de viure junt amb una altra, cosa que provocarà tensions dins del grup. A més, no tindran prou per a menjar i això augmentarà el malestar i perjudicarà de manera permanent la relació amb el nostre grup. Perquè també nosaltres ens

136sentirem incòmodes, sabent a cada menjada que a uns centenars de metres més enllà hi ha gent que també voldrien menjar. I nosaltres tenim tant de menjar, que fins i tot en llancem als ocells després dels nos-tres àpats i, complint els rituals, n’oferim als nostres déus. Però el pitjor de tot seria que, actuant així, faríem que aquella gent depengués permanentment de nosaltres: si la pesca amb quatre barques ja no aportava prou aliment i per això el segon grup ha arribat a aquesta situació, què passarà quan només en tinguen dues? Encara serà pitjor, és clar. I quines en serien les conseqüèn- cies? L’any vinent, el nostre grup potser els exigiria una altra barca, o fins i tot dues, si ells mentrestant se n’havien construït de noves. El mateix val per a les cases. En po- ques paraules: d’aquesta manera, es pot per- judicar una societat a llarg termini, en pro- duir un desequilibri, o en aprofitar un de-sequilibri preexistent. I exactament aquest és el cas de Grècia. Però no és un cas únic. Ben mirat, afecta quasi tot el nostre món. I la pregunta és sempre la mateixa: com es maneja una situació així? S’intenta desfer aquest desequilibri que pot arribar a les injustícies més terribles –encara que siga a poc a poc– o no s’intenta? Nosaltres no ho intentem. No ho fem ni dins dels nostres països, ni dins d’Europa i molt menys a escala global.

Però sembla que el principi de l’explo-tació i de la desigualtat està tan arrelat en el nostre pensament que ni ens adonem de quina és la nostra situació. Només ara, quan centenars de milers han emprès el camí al nostre paradís, comencem a entendre que una bona part del que considerem com a necessitats urgents en realitat no és més que pur luxe. Com també és luxe el simple fet de poder-nos plantejar aquesta mena

de qüestions. Però encara no hem acabat d’entendre el nostre veritable problema. O simplement no el volem entendre. El cas és que només actuem contra els traficants d’immigrants i indirectament també contra els fugitius, però no contra la causa de la seua fugida. És completament lògic que la gent vulga marxar de regions on regna la guerra, la misèria o les dues coses alhora. Dins d’un marc més restringit, això val també per als estats més pobres de la Unió Europea, com per exemple Bulgària o ara Grècia, que perden generacions senceres de ciutadans ben formats, que emigren a països més rics perquè als seus no tenen fu- tur digne. En un marc més ampli, el ma- teix és aplicable als estats d’arreu del món destruïts per les bombes, o explotats i duts a la misèria, els habitants dels quals, comprensiblement, malden per trobar condicions de vida més dignes. Però nos-altres pensem que n’hi hauria prou posant a aquestes persones el segell de «fugitius econòmics» per justificar-ne la reexpedició cap a la seua misèria. Ara, si ens permetem escoltar el nostre interior, ni tan sols podem tranquil·litzar la pròpia consciència. És clar que molts no volen escoltar, ni veure. I quan no es veuen, les coses afecten molt menys. Si el grup té fam a la mateixa illa on vivim, sens dubte és diferent que quan algú ens conta que en un lloc més allunyat hi ha persones a qui els va malament. Per no haver de veure massa coses, ara es posa tot l’afany a lluitar contra el símptoma de la fugida, a alçar quilòmetres i quilòmetres de murs i tanques de filferro, a enfortir les anomenades unitats de protecció fronterera i a prendre mesures rígides contra l’aparent arrel de tot aquest mal, és a dir, els traficants d’immigrants. En canvi, encara ningú no ha tingut la idea d’exigir rebaixar les despeses

137globals d’armament de manera que es puga fomentar la pau i unes condicions de vida més dignes en aquells països. Amb aquests diners, d’altra banda, es podrien finançar recursos sanitaris i mèdics, educació, ali-mentació i un sostre per a cada persona del món, ja siga a Alemanya, a Grècia, a Zimbabwe o a Sierra Leone. Si creiem el que diu el secretari general de l’onu, Ban Ki-Moon, fins i tot es podrien aprofitar per a aturar el canvi climàtic. Però no, els diners naturalment tenen millor destinació invertits en armes. I això ens retorna a la pregunta sobre el valor de les coses. Un sis-tema global de salut pública digne d’aquest nom, com també aigua potable per a cada ésser humà i un entorn pacífic haurien de ser més valuosos que tots els diners del món. Perquè això són valors autèntics; al contrari d’aquells de què es parla tan sovint en la política. Se’ns presenten com a valors que cal protegir a qualsevol preu el fet de portar o no un mocador al cap, la castedat abans del matrimoni, l’ús o no de determinada vestimenta típica d’un lloc i altres futilitats. Alhora, els qui parlen d’això contribueixen a la persistència d’aquest sistema –és a dir, aquell que proporciona als famolencs un garrot en comptes d’un tros de pa– i amb això esclafen els valors autèntics.

El pa és també el pont que ens retorna al punt d’eixida d’aquest assaig: Grècia. Però crec que l’excurs ha estat necessari perquè Grècia, com qualsevol país del món, no forma un sistema tancat en si mateix. De la mateixa manera que tampoc la Unió Europea no és un sistema tancat. Sóc del parer que no es pot tractar seriosament cap tema important de l’àmbit polític o social sense referir-se també a una gran quantitat d’altres camps temàtics. I aquest és un altre aspecte que dissortadament s’ignora: la ne-

cessitat de crear xarxes d’idees i d’accions. Com en el cas del mercat laboral, en què se’ns diu que hi ha massa poc treball per a tantes persones –un sarcasme evident si ens imaginem aquesta paradoxa en l’exemple de l’illa. La conseqüència és que moltes perso-nes es queden sense treball i són desplaçades al marge de la societat com a aturades. En comptes de buscar una veritable solució a aquesta situació –per exemple, amb la distribució del treball existent, operació que faria minvar la càrrega laboral i d’estrès alhora que reduiria la taxa d’atur–, s’exigeix una vegada i una altra retardar l’edat de jubilació i augmentar la càrrega laboral –en el sentit de més hores treballades per setmana–, i això malgrat el nombre de problemes psíquics causats per l’estrès, que augmenta de manera alarmant. Ho dic com una simple nota al marge. Tornem a Grècia. I tornem al pa. Quan ens conten que una persona a Europa s’alegra per un tros de pa fins al punt de plorar, espontàniament ens ve al cap la crisi econòmica anterior a la darrera Guerra Mundial, o encara temps més allunyats. Jo no hauria imaginat mai que això podria passar en un país de la Unió Europea. Però és així. Quan un va a un restaurant en una de les grans ciutats gregues, com ara Atenes o Tessalònica, cada vegada és més freqüent que persones desesperades s’acosten a la taula demanant ajuda. Són grecs, persones que s’alegren si els dónes algun diner o restes de menjar. Aquesta alegria per un tros de pa dur és molt vergonyosa per a qualsevol que encara mantinga una resta d’humanitat i de dig-nitat. Per a qualsevol persona que no tinga el cor empedreït encara.

El que passa a Grècia –no sols, però tam- bé allí– és un crim. És un assassinat. Que-den soterrades famílies, esperances, despre-

138ocupació, llibertat, gust per la vida i éssers humans. Els que diuen que el que passa a Grècia té a veure amb la justícia, haurien de plantejar-se seriosament quin concepte tenen de la justícia. ¿Pot ser just que passen fam xiquets que no tenen absolutament res a veure amb l’endeutament? ¿Pot ser just que uns éssers humans hagen de morir perquè no tenen diners per a tractaments mèdics costosos, mentre aquells que ja abans de la crisi s’omplien les butxaques de diners, a hores d’ara ja els han dut a l’estran-ger i continuen vivint com si no passés res? ¿Quan s’acabarà amb l’abús que significa que persones innocents hagen d’expiar, i a un cost altíssim, pecats comesos per uns altres? En les guerres passa exactament això. Però nosaltres no canviem la manera de pensar. Ho acceptem simplement com a normal. Seguint la dita que això sempre

ha estat així i que no es pot canviar el món. Però no hi estic d’acord. Sí que es podria canviar el món. El que passa és que no es vol fer. També podríem alimentar l’òliba grega durant prou temps perquè li tornas-sen a créixer les ales, de manera que pogués tornar a enlairar-se i alimentar-se pel seu compte. Però, en lloc d’això, se li retallen les ales cada vegada més. Fa molt de temps que s’ha ultrapassat el punt en què les ti-sores només tallaven plomes i cada vegada els talls s’endinsen més en la carn de l’òliba.

Solitària, seu ara al capdamunt del seu arbre abandonat. Avergonyida i furiosa. Depenent de si l’alimenten. Encara somnia sovint en quan podia volar. Però aquest record va tornant-se més pàl·lid cada dia. Tant de bo que no s’esvaesca! ❒

Traducció de Heike van Lawick i Francesc Pérez i Moragón

139

Europa ha mort. Visca Europa? En un any en què estaven convocades eleccions al Parlament Europeu (que per primera vegada havia de tenir la capacitat d’elegir el president de la Comissió), les paradoxes i les incerteses de la construcció europea no han desaparegut, ni molt menys, dels titulars de premsa.

D’una banda hi ha les veus de Cassandra que anuncien l’amenaça de paràlisi i disso-lució, per tal com cap de les receptes aplica-des ha resolt la contradicció inherent a una construcció política el principi de la qual implica l’antagonisme entre els interessos dels seus membres. La recessió a hores d’ara és permanent; han crescut les desigualtats entre nacions, generacions i classes socials; el sistema polític està bloquejat; i les pobla-cions manifesten una animadversió radical

Étienne Balibar (Avallon, França, 1942) és filòsof i pen-sador polític. Fou deixeble de Louis Altusser a l’École Normale Supérieur de París, i coautor de Per llegir El Capital. Ha estat professor a la Univesitat París X i a la Universitat de Califòrnia. Autor, entre altres, de Nosaltres, ciutadans d’Europa? i de Raça, nació i classe (amb Immanuel Wallerstein). Aquest article aparegué originalment a Belgrade Journal of Media and Communications, 6 (2014) i també a Eurozine (11 de febrer de 2015). Original en francès traduït per Anidjar. © Étienne Balibar / Belgrade Journal of Media and Communications © Eurozine.

envers les institucions europees, envers la construcció europea com a tal.

D’una altra, els qui assumeixen el mè-tode Coué d’autosuggestió s’afanyen a des- tacar qualsevol signe «no negatiu» per tal d’assegurar que, una vegada més, el pro-jecte europeu avança amb les crisis i es re - llança, tot posant els interessos generals per damunt de les divergències. La feblesa d’aquesta mena d’afirmacions rau, sens dubte, en el fet que, ben mirat, tots els sig-nes invocats (la unió bancària, per exemple) són mesures a mitges, iniciatives que com-porten innovació però alhora limitacions.

No es pot titllar de ridícules aquesta mena d’afirmacions per una raó de neces-sitat: les economies d’Europa són massa interdependents, les societats europees es - tan massa lligades per mecanismes comuns. Hi ha molts motius per a témer, en con-seqüència, la catàstrofe que significaria un desballestament de la Unió. Però aquest argument en basa en el supòsit que en història i en política la continuïtat guanya sempre, la qual cosa implicaria a més que la crisi és merament conjuntural.

Així doncs, aquests arguments s’anul·len els uns als altres i només poden conduir a disputes retòriques. El que hi manca és pro-funditat històrica, que permetria entendre la naturalesa de la «gran crisi» actual amb la perspectiva d’un procés que dura cinquanta

Un nou impuls, però per a quina Europa?

Étienne Balibar

140anys. El que cal és una anàlisi més exigent de les contradiccions que podem copsar d’aquesta manera al cor de la construcció institucional, i particularment pel que fa a la confusió i el solapament d’estratègies polítiques i lògica econòmica. Finalment, convé fer una avaluació més radical dels canvis que ja s’han esdevingut en el nivell de la distribució de poders i de la definició dels actors, l’espai de confrontació entre projectes alternatius. No podré esgotar, òbviament, totes aquestes qüestions, però tractaré d’esbossar el que em semblen les tres principals dimensions d’anàlisi de la crisi i de la seua resolució en un sentit o en un altre.

La primera dimensió té a veure amb la història. Sense la història difícilment po - dríem entendre que la transformació d’Eu-ropa en un sistema postnacional es corres-pon amb les tendències actuals, que no es poden reduir a un «projecte» o a un «pla». Tampoc podríem entendre per què la seua forma i el seu resultat són tan incerts. Hem d’insistir en dos fets, un que és ben conegut pels historiadors i un altre que sol ser escas-sament atès en els debats entre partidaris i detractors del federalisme, sobretot quan no van més enllà del debat sobre l’arquitectura jurídica d’Europa.

La història de la construcció europea és suficientment prolongada per haver passat per moltes fases i etapes diferents, totes lli- gades a les transformacions que ha conegut el «sistema món».1 Convé identificar la co- herència que pot haver-hi entre les succes-sives extensions del sistema europeu i la creixent complexitat de les institucions que n’asseguren la integritat alhora que gestio-nen un equilibri inestable entre la sobirania

nacional i la governança comuna. Hom pot identificar raonablement tres etapes: la pri-mera, de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (ceca) a l’endemà dels esdeveniments de 1968 i la crisi del petroli (sense oblidar el colp de gràcia de Richard Nixon al sistema de Bretton Woods);2 la segona etapa, dels primers anys setanta a la caiguda de la Unió Soviètica i la reunificació alemanya el 1990; finalment, la tercera etapa, de l’ampliació a l’Est a la crisi generada per la punxada de la bombolla especulativa als Estats Units el 2007 i, a Europa, per la fallida de Grècia que fou evitada en el darrer moment, en condicions ben conegudes, el 2010.

És el moment actual el començament d’una nova fase? Crec que sí, tot i que les tensions que podem observar són tan sols la conseqüència d’una entrada forçada en la globalització, que ha dominat la política de la Unió al llarg de vint anys, o potser per una raó molt concreta: les tensions nacionals i socials han arribat a un punt de ruptura. Ha començat un nou període d’incertesa i fluctuacions i, amb aquest, l’adveniment d’una nova cruïlla els termes de la qual són imprevisibles.

D’ací la importància del segon punt, perquè és un error creure que l’evolució de la construcció europea segueix un camí lineal les úniques variables del qual serien l’avanç o el retard en relació amb un «pro- jecte». Ben al contrari, cada etapa ha im-plicat un conflicte entre diversos camins possibles.

La primera etapa, després de 1945, forma part del context de la Guerra Freda, i també de la reconstrucció dels sistemes industrials i la institució de règims de seguretat social a Europa occidental. Hi havia una forta tensió entre la integració

141en l’esfera d’influència nord-americana i la cerca d’un renaixement geopolític i geo - econòmic d’Europa (que anava de la mà, de fet, amb la millora del model social europeu). Aquest segon factor, en un marc capitalista, òbviament, és el que en la pràc-tica hi va prevaler.

El mateix val per a l’etapa més recent, però amb un resultat invers, que no ha tin-gut com a eix l’hegemonia nord-americana, avui en declivi, sinó la incorporació al capi-tal financer globalitzat. La partida decisiva es va jugar a Alemanya, on el canceller Schröder (1998-2005) va optar finalment per la competitivitat industrial sobre la base de salaris baixos.

La qüestió clau és entendre com es van decidir aquestes opcions, com funcionaven; com es va transformar l’equilibri de forces en la fase intermèdia, la de l’eix franco-alemany i la «Gran Comissió» presidida per Jacques Delors (1985-1995). Fou en aquest moment que va aparèixer el projecte d’un avanç conjunt, supranacional, amb la cre-ació d’una moneda comuna i el desplega-ment de l’«Europa social», que teòricament havien de ser pilars del «gran mercat». Ja sabem que la primera ha passat a ser la ins- titució central de la Unió (encara que al-guns estats membres no hi participen), mentre que la segona s’ha reduït a acordar alguns ajustaments formals en matèria de legislació laboral. Necessitem una història detallada d’aquest tombant, que revelaria les responsabilitats individuals, però tam- bé les causes polítiques objectives, entre les quals cal no oblidar –a més de les pressions neoliberals– la incapacitat dels sindicats eu - ropeus de fer valer el seu pes en les deci - sions comunitàries. Els sindicats estan mas-sa condicionats pel provincialisme de les

seues seccions i pel desequilibri de forces, en un temps de deslocalitzacions. Aquesta és una lliçó important de cara al futur.

La construcció europea sempre té al-ter natives, però la possibilitat de fer-les operatives és contingent: depèn de forces i projectes que no sempre són a l’abast.

La segona dimensió és l’economia. Ara bé, cal entendre l’economia en conjunt, incloent-hi per tant totes les seues determi-nacions. Això vol dir, d’entrada, que no hi ha economia al marge d’una dimensió social o de les opcions que hom pot fer a favor o en contra de determinades estructures de desigualtat o de certes inversions, a favor o en contra de determinades relacions socials al món dels negocis o pel que fa al consum, a favor o en contra de la protecció dels tre- balladors i la seua qualificació enfront de les extravagàncies de la flexibilitat. Per con-següent, no hi ha separació entre economia i política: perquè no es pot definir cap política al marge de les restriccions econò-miques –una cosa que ningú voldrà admetre fàcilment– però també perquè no hi ha economia que no siga alhora un conjunt de decisions o d’opcions (col·lectives) i el resul- tat d’una determinada correlació de forces.

Aquesta és la realitat que nega tothora el discurs neoliberal en nom de la idea que «no hi ha alternativa» a les exigències del benefici financer. Però aquest discurs és pre-cisament un instrument de la correlació de forces. Poc després que fos operatiu gràcies a la pressió dels mercats, a la conversió dels governs a les «polítiques d’oferta» i a l’acció concertada de la Comissió Europea, ja en podem veure els efectes. Han dut la societat europea a la vora d’una explosió, han menat la població a la desesperació, sense aportar

142cap millora real a l’economia en l’aspecte de la competència internacional.

Mirarem de guanyar precisió. Una de les fonts de benefici per al capital a l’Europa d’avui ha pres una forma particular, allò que alguns marxistes anomenen «acumulació per despossessió», tot i que els recursos a què hom recorre ara no són ja els tradicio-nals «béns comuns» o la propietat indivi-dual.3 Es tracta més aviat d’un conjunt de drets i prestacions lligades als serveis públics que conformen la «propietat social».4

Des de les darreries del segle xix, la lluita de classes i la política social havien aportat a les classes treballadores un nivell de vida que se situava per damunt del mínim definit per una «competència lliure i sense traves», i això implicava una certa limitació de les desigualtats socials. Avui assistim a un doble moviment en direcció oposada en nom de la competitivitat i del control del deute públic. Cal reduir els salaris reals del treball i fer-los precaris per tal de ser més «competitius», alhora que el desenvolupament del consum de masses segueix sobre la base del poder adquisitiu dels assalariats o, més aviat, de la seua ca-pacitat d’endeutament. Hom pot imaginar fàcilment les estratègies de «delimitació», els mecanismes de diferenciació social o ge-neracional que permeten ajornar l’explosió de la contradicció que hi ha entre objectius tan incompatibles. En darrer terme, aquesta contradicció no pot sinó agreujar-se, sense parlar dels riscos sistèmics que implica una economia basada en el deute.

La integració europea està orientada, d’aquesta manera, cap a un neoliberalisme quasi-constitucional, amb una conseqüèn-cia ulterior: que soscava les seues bases polí-tiques i morals. La possibilitat de superar els

antagonismes històrics en una construcció postnacional on la sobirania seria comparti-da, pressuposava la convergència tendencial dels estats, des de la triple perspectiva de la complementarietat de les capacitats, l’har-monització dels recursos i el reconeixement mutu dels drets. Però el triomf del principi de competència ha generat un agreujament constant de les disparitats. En comptes d’un codesenvolupament de les regions d’Euro-pa, el que veiem és una polarització que s’ha aguditzat enormement arran de la crisi. La distribució de les capacitats industrials, de les oportunitats d’èxit, dels recursos educa-tius, és cada vegada més desigual. De fet, si considerem la trajectòria del continent en el seu conjunt d’ençà de 1945 podrem concloure que una gran divisòria entre Nord i Sud ha substituït ara la divisòria Est-Oest. I tot i que aquesta separació no es materialitza en un mur, sí que comporta una absorció unilateral de recursos.

Quin paper fa Alemanya en aquest sis- tema basat en el desenvolupament desigual? Era fàcil preveure que la unificació, després de mig segle de divisió, conduiria a un ressorgiment del nacionalisme. Igualment previsible era la reconstitució d’una Mit-teleuropa, on empreses i subcontractistes alemanys es beneficiarien a cor què vols dels recursos que oferia una força de treball «de salaris baixos i capacitats tècniques altes», i que això generaria un avantatge competitiu en relació amb altres països europeus.5 El que s’hauria d’haver evitat és que aquests dos factors es transformaren en hegemonia política (bé que «a contracor», com s’ha posat de moda dir).6

Per la posició central que Alemanya ha reeixit a ocupar, pot fer servir els recursos de l’economia europea, o fins i tot les seues

143febleses (com ara la possibilitat d’obtenir finançament a tipus negatius als mercats fi- nancers, que són compensats pels alts tipus aplicats a altres països), alhora que l’especia-lització de la indústria alemanya es veu afa-vorida en l’exportació fora d’Europa. Ale-manya es troba doncs –provisionalment– en el punt en què es concentren els avan-tatges nacionals del desenvolupament desi- gual. Sobretot perquè s’ha implicat –re-lativament– menys que altres (França, en particular) en la finançarització de tipus neoliberal.7

Però l’efecte d’hegemonia té altres ra-ons, que van de la manca de mecanismes de deliberació, d’elaboració col·lectiva de les polítiques econòmiques «comunes», a l’estupidesa de les actituds defensives d’altres governs (el francès, particularment, que no es compromet mai a impulsar fórmules alter-natives de desplegament de les institucions supranacionals). El resultat de tot plegat és que aquesta hegemonia agreuja la divisòria entre «l’Europa dels rics» i «l’Europa dels pobres». És a hores d’ara una part dels obsta-cles estructurals a la construcció europea. La voluntat que hom sol atribuir a la cancellera Merkel de «reviscolar Europa» no alterarà gens ni mica aquesta situació. La «qüestió alemanya» d’Europa ha vingut per estar-se.

I tanmateix, des de la perspectiva de la ideologia i els objectius del neoliberalisme, la situació actual és una mica paradoxal. En un moment en què podem observar replan-tejaments, en què els economistes de l’fmi se sumen a la crítica de l’austeritat –que genera recessió i augmenta la insolvència dels països endeutats– tot fa pensar que Europa, com a unitat econòmica, és la regió del món menys procliu a una reactivació de l’economia. No hi ha explicació sen-

zilla d’aquesta paradoxa, certament, però podem adduir-hi unes quantes causes de caire ideològic.

Algunes tenen a veure amb la projecció sobre la moneda única del model propi de l’ordoliberalisme d’independència abso-luta del Banc Central en relació amb els objectius de la política econòmica «real». D’altres tenen a veure amb una mena de mala consciència de les classes dirigents europees, les quals, després d’haver fet més concessions que altres a les polítiques d’ins-piració keynesiana, ara veuen qualsevol in-tent de reactivar l’economia pel costat de la demanda i la millora dels nivells de vida de les classes populars com un perill mortal de retorn a la lògica del capitalisme «social».

Finalment, crec que no hem de descartar un altre tipus de càlcul, més sinistre, exem-plificat en l’entestament amb què s’han dut a terme el desballestament i la colonització de l’economia grega sota el pretext de les «reformes estructurals». La idea és que per molt negatives que puguen ser les conse-qüències de l’austeritat i el monetarisme per a la prosperitat general, tanmateix creen les condicions per a un augment dels beneficis, si més no en el cas de determinades inver-sions (de capital): aquelles que, «europees» o no, ja s’han desterritorialitzat en gran mesura i poden deslocalitzar instantània-ment les seues activitats i traslladar-les d’un emplaçament a un altre. Per descomptat, aquest càlcul sols és políticament viable mentre la «destrucció creativa» no afecte massa profundament el vincle social i la cohesió de les nacions dominants, una cosa que de cap manera està garantida.

Aplicat a Europa, el projecte neoliberal no mena a la transformació del seu objecte: tendeix a la seua desaparició.

144El que s’ha dit ja explica el fet que les

diverses dimensions de la crisi es combinen de manera que van conduint la construcció europea a un punt d’inflexió que esbossa en la pràctica una nova fase, però d’acord amb orientacions que són radicalment incompa-tibles les unes amb les altres. Tanmateix, ni la cristal·lització del conflicte ni l’evolució d’aquest és possible fora d’un espai polític de confrontació i de representació. Una cosa i l’altra depenen clarament de la mane-ra com es resoldrà el doble problema de la legitimitat i de la democràcia. Aquesta és la tercera dimensió sobre la qual vull insistir. Com abordar-la de manera realista?

Cal, d’entrada, defugir el fals debat entre els discursos «sobiranistes» i «federa-listes», que realment es basa en una oposició entre dues situacions igualment imaginàri-es: d’una banda, la idea de les comunitats nacionals, i quasinaturals, a les quals sempre seria possible retornar per tal de fonamentar la legitimitat de les institucions en l’expres-sió de la voluntat general. D’una altra, la idea d’un virtual demos europeu, el qual se suposa que està cridat a constituir-se i a ex - pressar-se per si mateix pel fet que n’hi ha una estructura representativa d’àmbit supranacional.

La primera idea no tan sols fa abstracció de les condicions sota les quals la sobira-nia nacional tradueix la capacitat (de la majoria de la població) per a influir en les decisions dels governs. També fomenta la ficció d’una legitimitat inalterada de l’estat nació com l’únic marc dins del qual els ciutadans poden fer valer els seus drets. A la inversa, la segona idea es tanca en una visió procedimental de la legitimitat. No qüestiona els processos polítics que han conferit efectivament a la representació

democràtica la seua funció constitutiva en la història dels estats nació.

Cal tenir present el fet que, per inco-herent que puga semblar, el sistema polític europeu és ja un sistema mixt, en el qual existeixen molts nivells de responsabilitat i autoritat. És molt més federal del que percep la majoria dels ciutadans, però tam- bé menys democràtic del que diu que és, per tal com la divisió de poder entre les instàncies comunitàries i nacionals per-met a cadascuna d’elles organitzar la seua irresponsabilitat i bloqueja la formació de contrapoders.

Aquest sistema no ha estat mai estable, però la crisi actual l’ha desestabilitzat encara més, amb l’aparició al seu si d’una institució quasi sobirana: el Banc Central «indepen-dent», localitzat en la intersecció entre les finances públiques dels estats i els mercats financers internacionals. L’ascens del banc a un paper estel·lar no reflecteix simple-ment el poder de la tecnocràcia, ni és una conseqüència de l’assalt del capital privat. És més aviat un intent de «revolució des de dalt» en una època en què el poder polític ja no està separat del poder econòmic i, sobretot, del poder financer.8 La qüestió és si pot assolir un nou règim de sobirania i quines alternatives s’hi poden oposar.

D’ací la segona confusió que cal es-clarir, que té a veure amb la relació entre legitimitat i democràcia. Si ens atenim a una definició realista, no ideològica, de la legitimitat dels sistemes polítics, no es pot pretendre que l’única legitimitat efectiva siga la derivada dels procediments demo-cràtics: la història demostra el contrari. Sabem que en situacions dites excepcionals, estructures autoritàries de diversos tipus reclamen i obtenen tot sovint la delegació

145de poders de les poblacions, amb o sense procediment constitucional. Tanmateix, el que crida l’atenció de la situació actual és que la urgència de frenar els atacs especu-latius contra la moneda única i la necessitat associada d’una instància capaç de regular un sistema financer que feia aigües, no han aportat cap nova legitimitat de la Comissió de Brussel·les. Consegüentment, enfront de les iniciatives «extraordinàries» del Banc Central Europeu (bce) i del seu president, els governs i els caps d’estat han pogut presentar-se com els únics guardians de la sobirania popular i del dret dels pobles a l’autodeterminació. La democràcia s’ha vist escurçada des dels dos caps i el sistema polític en conjunt ha fet un pas cap a la «desdemocratització».

L’experiència fa ben convenient una mirada retrospectiva cap als mecanismes històrics i les causes que privilegiaven els estats nació en termes de legitimació del poder. Algunes d’aquestes causes, per sim-plificar, tenen a veure amb la força afectiva de la ideologia nacional o nacionalista, en particular –tot i que no exclusivament– en societats que han forjat la seua cons-ciència col·lectiva en la resistència als suc - cessius imperialismes que pretenien la des-trucció de la seua identitat i la supressió de la seua història.

Però si mirem enrere, hi ha un altre factor que ha assolit una significació es-tratègica i que mostra per què la forma nació no disposa d’una capacitat absoluta de legitimació i per què la legitimació de- mocràtica de l’estat nació és contingent i depèn de les condicions econòmiques i socials, i no només de les formes del pro-cediment representatiu o de la idea de la «sobirania del poble». Aquest factor és,

sobretot als països de l’Europa occidental, la transformació que va suposar el pas de l’estat «vigilant nocturn» a l’estat del ben-estar, que va prendre la forma d’un estat nacional del benestar, on la conquista de drets socials estava estretament relacionada amb la reestructuració periòdica de la perti-nença nacional (el cas de l’època posterior a les dues guerres mundials i, a França, de les guerres colonials).9 Això explica per què la gran massa dels ciutadans ha vist en la nació l’únic marc per al reconeixement i la integració en la comunitat i per què aquesta dimensió cívica de la nacionalitat s’ha erosionat (o es resol en un «populisme» basat en l’expulsió dels estrangers) quan l’estat comença, de fet, a funcionar no com un contenidor de la ciutadania social, sinó més aviat com un espectador impotent de la seua degradació, o fins i tot com un instrument actiu de la seua desconstrucció.

A l’Europa d’avui, així doncs, la crisi de legitimació democràtica rau en el fet que els estats nacionals no tenen els mitjans ni la voluntat per a defensar o renovar el «contracte social», així com en el fet que les instàncies de la Unió Europea no estan pre-disposades a cercar les formes i el contingut d’una ciutadania social d’un nivell més alt. Tanmateix, potser un dia es veuran forçades a fer-ho per la insurrecció de les poblacions o per una sobtada presa de consciència dels perills morals i polítics als qual s’exposa Europa amb la combinació d’una dictadura «per dalt» a mans dels mercats financers i un greu malcontentament antipolític «per baix» arran de la precarització de les condi-cions de vida, el menyspreu pel treball i el saqueig de les perspectives de futur.

Però la descripció d’aquest impasse in-clou també algunes lliçons, tot i que gens

146concloents, pel que fa a la possible via d’ei - xida. Malgrat les dificultats del temps pre - sent i la frustració que provoquen les oportunitats perdudes, cal confiar que el pessimisme de l’experiència no esgotarà totalment els recursos de la imaginació, que també es nodreix d’una millor comprensió dels fets. La introducció d’elements de-mocràtics en les institucions comunitàries ja seria, com a tal, un contrapès davant la «revolució conservadora» en marxa.10 Però això per si sol no defineix una política. Allò rellevant són les prioritats d’Europa, si posa o no l’accent en l’ocupació, la inserció so- cial de les generacions joves, la reducció de les desigualtats i la distribució equitativa de la fiscalitat aplicada als beneficis finan-cers. Un impuls d’aquesta mena només és possible si els moviments socials o els «indignats» morals s’enforteixen, més enllà de les fronteres nacionals, si són capaços de reconstruir una dialèctica de poder i opo-sició en el conjunt de la societat europea. La «contrademocràcia» ha de venir al rescat de la democràcia.11

La legitimitat de la construcció europea no s’aconsegueix per decret. Tampoc es pot inventar a cop d’arguments jurídics. Només pot ser el resultat tendencial d’un procés a través del qual Europa esdevindria el tema i el marc dels conflictes socials, ideològics, emocionals, en una paraula: polítics, que afecten el seu futur. Paradoxalment, Eu-ropa esdevindrà una construcció política duradora quan serà qüestionada –fins i tot en termes violents– no en nom d’un passat que ha deixat de banda, sinó en nom d’un present en què actua com a factor de divisió i d’un futur que pot obrir o tancar. Una Europa governable seria sens dubte una Europa democràtica, no oligàrquica o

tecnocràtica. Però una Europa democràtica no és l’expressió d’un demos abstracte: és una Europa en la qual les lluites populars es multipliquen i esdevenen un obstacle a la confiscació del poder de decisió.

Resistir a la desdemocratització no és suficient per a cristal·litzar un lideratge històric, però és condició necessària per a «refer Europa».

La crisi europea actual, que pot ser de-finida clarament com a existencial perquè confronta els seus ciutadans amb eleccions radicals, i en darrer terme amb la qüestió de «ser o no ser», té una de les seues arrels en el fet que les institucions i els poders hi han patit un desequilibri sistemàtic, han treballat contra la possibilitat que els pobles participaren en la seua pròpia història. Però la crisi s’ha precipitat també pel fet que les institucions europees han deixat de fun- cionar, deliberadament, com a espai de so - lidaritat entre els seus membres, d’inicia-tiva davant els riscos de la globalització. Més aviat han esdevingut un instrument de penetració de la competència mundial en el cor de l’espai europeu, prohibint les transferències entre territoris i descoratjant les empreses comunes, rebutjant qualsevol harmonització «des de dalt» dels drets i els nivells de vida, i convertint cada estat en depredador potencial dels seus veïns.

Només es pot sortir d’aquesta espiral au-todestructiva substituint una competència per una altra: substituint la competència en salaris, per exemple, en fiscalitat i en tipus d’interès aplicats al deute, per la compe-tència en el terreny de la devaluació, com han proposat alguns partidaris del retorn a les monedes nacionals.12 Només podrem sortir-ne per la via de la invenció i la de-

147fensa tenaç d’una altra Europa distinta de l’Europa dels banquers, dels tecnòcrates i dels aprofitats de la política. Una Europa de conflictes entre models antitètics de so- cietat, no entre nacions en cerca de les seues identitats perdudes. Una Europa de justícia global, capaç d’inventar i de pro-posar al món estratègies revolucionàries de desenvolupament i formes més àmplies de participació col·lectiva, però capaç també d’assumir i d’adaptar a les seues condicions aquestes estratègies i formes de participació si es dóna el cas que han estat formulades en altres parts del món. Una Europa dels pobles, és a dir, del poble i dels ciutadans que la construeixen. ❒

Traducció de Jaume Soler

1. Immanuel Wallerstein, World-Systems Analysis: An Introduction, Durkham, Yale Unibersity Press, 2004.

2. En el sistema de Bretton Woods (1946-1971) el dòlar nord-americà estava indexat a l’or, mentre que altres monedes estaven indexades al dòlar. L’agost del 1971 el president Nixon decidí abolir la convertibilitat del dòlar en or.

3. David Harvey, The New Imperialism, Oxford, Oxford University Press, 2003.

4. Robert Castel i Claudine Haroche, Propriété privée, propriété sociale, propriété de soi, París, Fayard, 2001.

5. Pierre-Noel Giraud, L’Inégalité du monde. Economie du monde contémporain, París, Gallimard, 1996.

6. «Europe’s Reluctant Hegemon», The Economist, 15 de juny, 2013.

7. Gérard Dumenil i Dominique Lévy, La grande bi-furcation. En finir avec le néolibéralisme, París, La Découverte, 2014.

8. Étienne Balibar, «Union européenne: la révolution par en haut?», Libération, 21 de novembre, 2011.

9. E. Balibar, Equaliberty: Political Essays, trad. James Ingram, Durham, Duke University Press, 2014.

10. Jürgen Habermas, The Crisis of the European Union: A Response, trad. Ciaran Cronin, Cambridge, Polity Press, 2012.

11. Pierre Rosanvallon, Counter-Democracy: Politics in an Age of Distrust, trad. Arthur Goldhammer, Cambridge, Cambridge University Press, 2008.

12. Vegeu, per exemple, Jacques Sapir, Faut-il sortir de l’euro?, París, Seuil, 2012.

148

Els Estats Units d’Europa: això era ahir. Una República Europea: això és el demà. En aquest article em propose d’esbossar un enfocament del tot nou sobre com veure i mirar Europa. L’objectiu és de reflexionar sobre la possibilitat d’una utopia europea al segle xxi, que no siga ja la idea d’uns Estats Units d’Europa, sinó la d’una Re-pública Europea. És a dir, la proposta d’un nou relat.

Aquest no és un text estàndard sobre Europa, les seues institucions i l’eurocrisi, aquella mena d’articles sovint tan avorrits, tècnics, poc entenedors o força eixuts. Ací parlarem bàsicament de l’emancipació d’Europa. D’una República Europea, i també de la llibertat, d’un ampli ventall de qüestions i –last but not least– de la dona!

Europa com a RepúblicaEl relat d’Europa al segle xxi

EL PROBLEMA EUROPEU

El símbol d’Europa, de la Unió Europea, el símbol de les 12 estrelles grogues sobre un fons atzur, aquest símbol ja no funciona. Aquest símbol ha esdevingut el de la tec-nocràcia, un sistema dirigit per titellaires,1 un mercat sense un estat al darrere, una moneda europea sense una democràcia europea. Aquesta imatge del titellaire que mou els fils d’amagat no la prenc de cap populista abrandat, sinó que és la imatge triada pel més famós filòsof alemany viu, Jürgen Habermas, per a la coberta del seu darrer llibre, The Lure of Technocracy.2

Vivim en un sistema formal europeu de governança que ha perdut, però, la funció essencial de tot sistema polític, que és pro-veir el bé públic. Els mots clau amb què s’està negociant l’eurocrisi són: governança, federació, integració, reformes estructurals, creixement, competitivitat, subsidiarietat. Cap d’aquests mots és clar, cap d’aquests mots té caliu, cap d’aquests mots dóna lloc a una visió per a Europa o aplega els seus ciutadans rere un bé comú i una finalitat comuna, perquè tots són simplement prin-cipis formals de tipus organitzatiu.

El sistema que existeix a la ue és l’en-carnació de la postdemocràcia o, com va dir Colin Crouch, «Sempre podràs votar, però no tens elecció». Tothom que s’opose

Ulrike Guérot és politòloga alemanya, professora a la Universitat Europea de Viadrina. Ha estat directora de la seu a Berlín del Consell Europeu de Relacions Exteriors (2007-2013). El 2014 fundà, amb Victoria Kupsch, l’European Democracy Lab, integrat a la European School of Governance (Berlín), amb l’ob-jectiu central de promoure la democràcia europea, el desenvolupament d’una res publica europaea. Aquest article és una versió adaptada de la seua iuntervenció a la conferència re : publica (Berlín, maig 2015), en alemany. Aparegué en anglès (trad. de Sylee Gore) a openDemocracy (29 de juny, 2015), i posteriorment a Eurozine (10 de juliol, 2015). © Ulrike Guérot © Eurozine (www.eurozine.com).

Ulrike Guérot

149a la política actual de la ue, per consegüent, ha d’oposar-se també al sistema mateix. Això és exactament el que s’ha demostrat a Grècia: són «les institucions de la troica» versus el poble grec. Ens hem perdut tant en el nostre camí cap a Europa que ara ens trobem davant un dilema, en un atzucac: amb les condicions democràtiques actuals, el sistema europeu no pot generar les solu-cions que caldria per tal que la unió mo-netària funcionés en un sentit democràtic i social per a tots.

D’alguna manera, ningú de nosaltres pot imaginar un futur sense Europa, perquè tots vivim junts al mateix continent, però d’alguna manera aquesta Europa, aquesta ue, ha arribat a la fi. Està esgotada, és in-capaç de reforma i ja no és capaç d’assolir un suport majoritari. Un model polític agonitza. Un model contra el qual alguns protesten ara de manera estentòria.

Als tres estats membres més grans, Alemanya, França i Gran Bretanya, hi ha més gent contra la idea d’uns Estats Units d’Europa que no a favor.3 Menys del 50% dels ciutadans europeus es mostren satis-fets amb la democràcia europea tal com funciona actualment.4 Això demostra que la idea d’uns Estats Units d’Europa ja no té validesa política. De fet, ens planteja la qüestió de què cal fer en aquest moment quasi-hegelià en el qual un sistema s’ha esgotat però, alhora, no té capacitat per a reformar-se a si mateix, congelat com està en un estat de xoc populista.

L’economista francès Thomas Piketty opinava, en una entrevista recent a Der Spiegel Online: «Hem creat un monstre».5 Un monstre perquè és un sistema polític en el qual separem l’estat i el mercat seguint les directrius del Tractat de Maastricht de 1992, un sistema en què les decisions sobre

la moneda i l’economia es prenen a nivell europeu però les relatives a la política fiscal i la política social resten en la major part a les mans dels governs nacionals. Això no pot funcionar.

«Els temps en què allò vell no acaba de morir i allò nou encara no ha sorgit són temps de monstres», va dir el filòsof italià Antonio Gramsci. Unes paraules que són del tot escaients ací. Aquesta és exactament la situació que tenim a Europa, a la ue, avui: la vella Europa no acaba de morir i la nova encara no es pot desplegar. Euro-pa es troba presonera d’una contradicció improductiva.6 Deixem el projecte polític europeu als estats nació, però és que preci-sament aquests estats nació són incapaços de crear Europa. Com va dir el recentment desaparegut Ulrich Beck: «Mentre deixem l’autoritat sobre la integració europea en mans dels estats mateixos, Europa no podrà existir».7

Dit de manera més precisa: el paper del Consell Europeu en el sistema de go-vernança de la ue és un obstacle sistemàtic de cara a trobar solucions europees.8 Els costos de les solucions harmonitzades es nacionalitzen. La solució europea no fun-ciona perquè hom invoca els «interessos nacionals» respectius.

Em referiré ara un moment a Grècia, i ja sé que és un tema sobre el qual s’han dit moltes coses, però és de la màxima im-portància perquè és vergonyós veure com el discurs al voltant de tota la qüestió ha pres tonalitats tan xovinistes. Hi ha rumors que apunten que un «Grexit» està damunt la taula i fins i tot els mercats financers ja han descomptat aquesta possibilitat. Quan escric aquestes ratlles al final de juny de 2015 tornem a anar d’una «cimera de crisi» a un altre «pla de rescat», sense veure

150mai la fi d’aquesta discussió desastrosa i distorsionada, ni cap signe de projecte per a Europa en les negociacions. Unes negociacions que són circulars perquè no tenen un punt focal, al qual Europa hauria d’encaminar-se. Un cop més Grècia sembla que va de cap a la fallida i és fàcil –massa fàcil– carregar-li tota la responsabilitat al govern grec.

Aquest argument duu amb facilitat la resta d’estats membres a actuar passivament i desvia l’atenció de les errades comeses, de les connexions simbiòtiques entre els països de l’eurozona i de problemes estructurals dels quals no es pot culpar específicament Grècia.

Tanmateix, en el debat actual la im-minent fallida nacional de Grècia i la seua eixida potencial de l’euro es presenta com un problema purament nacional, la qual cosa –parlant en termes econòmics– no té cap rigor. Avui es reconeix àmpliament que la ue i l’fmi han comés errades greus.

En particular, economistes de tot el món coincideixen a considerar que la política d’austeritat imposada a Grècia pels seus creditors ha fet, en darrer terme, més mal que bé.9 No és aquest lloc per a tornar sobre els molts aspectes d’aquest debat econòmic. L’important és percebre com es descabdella aquesta discussió en el context europeu: hi ha una forta tendència a nacionalitzar els problemes, a assenyalar amb el dit i blasmar l’altre, a dividir Europa en Nord i Sud. Fet i fet, no ens sentim com una comunitat que continuarà junta passe el que passe. Això no és el símptoma d’un problema, això és el problema d’Europa!

El mateix passa amb la discussió sobre els refugiats a la Mediterrània: si un cap de govern –no diré de quin país– pot tornar d’una reunió del Consell Europeu on s’ha

tractat del rescat d’aquests refugiats a la Mediterrània i anunciar en la televisió nacional: «He deixat clar a la ue que no vindran més refugiats al nostre país», Europa esdevé una paròdia grotesca de si mateixa. Però així estan les coses, ara com ara. L’Europa actual és gairebé una perver-sió dels valors que realment ha defensat Europa i pels quals la ue va rebre el Premi Nobel de la Pau: llibertat, democràcia i una economia social de mercat. Com a resultat de tot plegat, Europa s’enfronta a la seua negació: si renuncia obertament als seus valors, Europa no pot existir. Europa no funciona o almenys no com a tal. És hora, doncs, de capgirar Europa, de posar-la dreta i recordar què se suposava originàriament que havia de ser.

Fa ja molt de temps, el 1964, Walter Hallstein, el primer president de la Comis-sió Europea, digué: «L’objectiu d’Europa és i ha de ser prevaler sobre les nacions individuals i organitzar una Europa postna-cional». Avui, a l’inici del segle xxi, és hora de recordar això una vegada més. La idea fundacional de la ue és on es troba també el futur d’Europa.10 Abans que comenceu a pensar que jo vull «més Europa» i «més integració», deixaré ben clar que això és exactament el que no vull. M’agradaria veure una Europa vertaderament distinta, no més del mateix.

Però sobretot m’agradaria superar aquesta mena de discursos embullats amb els quals sembla que sempre es debat sobre la ue i els seus estats membres en termes verticals: més poder per a Europa o més poder per a les nacions individuals, més atribucions per al Parlament Europeu o més per al Bundestag alemany. M’agra-daria, en canvi, remarcar que tots som Europa. La clau avui no és més integració,

151perquè Europa ja està quasi totalment integrada en termes de política econò-mica i monetària. La integració europea és una fórmula d’ahir; la de demà es diu democràcia europea. El problema és que la integració política i social no han anat al mateix ritme que la integració econòmica, i ara hi ha una escletxa que les separa de la unitat econòmica d’Europa.

La qüestió clau avui és, doncs, construir una democràcia europea transnacional que vaja més enllà dels estats nació, si és el cas que coincidim a no voler revertir l’euro, però també si no tenim cap desig de viure, com ara, en «un temps de monstres».

LA REALITAT EUROPEA I EL DISCURS:

ESTATS MASCULINS I DONES REPUBLICANES

Les fronteres van i vénen, però Europa roman. L’Estat, el Leviatan masculí, els Estats Units d’Europa, això és passat, segle xx. «Les fronteres són tan anys 80» fou un eslògan que el Partit Pirata va fer servir en els seus cartells per a les eleccions europees de 2014. La visió d’Europa al segle xxi que volem oferir és la d’una República Europea. Al segle xxi el projecte europeu s’ha de concebre a partir d’un nou concepte i per això –nomen est omen– necessita també un nou nom. Com que una imatge val per mil paraules, faré una breu incursió en la història de l’art i la història cultural i ens aturarem en algunes imatges que hom troba fàcilment quan cerquem Europa en la xarxa: la història de l’art, en particular, conté un relat meravellosament poderós d’Europa que convé explorar.

Arnold Böcklin, Llibertat (1891). Tempera i oli sobre fusta, 96 x 96 cm. Forma part de l’exposició Europa: el Futur de la Història a la Kunsthaus de Zuric (oberta fins al 6 de setembre de 2015); quadre cedit per la Nationalgalerie, Berlín. (Foto: Kunsthaus Zürich. Font: Kunsthaus Zürich)

La primera és una imatge amb una gran riquesa de significats. És una representació de la llibertat pintada per Arnold Böcklin el 1891. Es veu clarament que la llibertat és una dona revestida amb totes les insígnies del poder: en un braç l’àliga, encarnació del poder al món i animal heràldic encara present en moltes banderes, en l’altre una branca de palmera, representativa de la res publica christiana. Aquesta planta sempre verda és expressió de l’omnipotència divina. La imatge és rodona: la llibertat mana al món. Recolzada serenament sobre una roca, envoltada de núvols, el seu regne és infinit i governa a través i més enllà de fronteres i nacions.

Al cap porta –i això és significatiu pel que veurem més endavant– un capell roig, el barret vermell de la Revolució Francesa. Pintat el 1891, aquest capell és el símbol de la revolta contra les autoritats. És el capell

152republicà d’un poble sobirà. Aquest capell és part d’una tradició de segles: és el barret frigi. Les amazones, que el duien quan der-rotaren l’exèrcit traci, l’utilitzaven. Aquest capell simbolitza –i això pot fer riure– uns testicles de brau, que hom mostrava origi-nàriament enganxats en una mena d’anella al cap com a signe de poder.

Aquest quadre de Böcklin que represen-ta la «Llibertat» no s’assembla gens ni mica a l’estat monolític representat en forma d’un home, poderós, proveït de corona, ceptre i espasa... l’estat nacional monolític que por-ta a hores d’ara a la ruptura, que impedeix que Europa arribe a ser. Ho tornaré a dir: la dona d’Europa, aquesta dona amb què Böcklin representava la llibertat, ha estat abduïda pel brau masculí. Les arts ens mos-tren també que Marianne, la capdavantera republicana de la Revolució Francesa, era una dona. També duia el barret vermell.

(masculí): tres imatges expressives que ens diuen que Europa és una dona, la república és una dona i la llibertat és una dona.

«La República Europea en construcció» significa, en altres paraules, l’enderroca-ment del Leviatan masculí, l’estat nació. Europa és llibertat, emancipació de l’estat nació. Europa només serà democràtica, lliure i possible si és una República.

Fem una comparació interessant amb imatges de l’Europa actual.

Llibertat encapçalant el poble, 1830. Oli sobre llenç, 260 × 324 cm. Louvre. (Font: Wikimedia)

Una dona, la llibertat, el barret vermell –com a símbols d’emancipació de l’auto-ritat i símbols de la república– s’oposen a l’estat (nació), a les fronteres i al poder

Foto de família, 20 de març de 2014. (Foto: president del Consell Europeu. Font: Flickr)

Com es pot comprovar, els homes dominen el discurs sobre Europa. Podem veure-ho, això, en la foto de família. Això és el que trobem a tot arreu en les discussions sobre Europa: al Banc Central Europeu, al Consell Europeu, a les tertúlies televisives, al Tribunal Constitucional alemany de Karlsruhe o a les reunions de l’Ecofin arran de la crisi grega: només homes! Homes, la majoria advocats o economistes, i la majoria ja de certa edat, són els únics que «parlen sobre» Europa i que «prenen decisions» a Europa, i en conseqüència la discussió gira al voltant de fronteres i interessos nacionals. La cara femenina, sense fronteres, republi-cana, social i jove d’Europa no hi apareix de cap manera.

Però Europa és també això, i podeu riure:

153

Conchita Wurst al Parlament Europeu, 8 d’octubre 2014. (Foto: Unió Europea 2014-Parlament Europeu. Font: Flickr)

Conchita Wurst. Al Festival d’Eurovisió de 2014, Conchita Wurst robà el cor de milions d’espectadors amb la cançó «Rise like a Phoenix». Conchita Wurst és Europa. Molta gent va sentir clarament que els hi estava parlant, a ells, i la van veure com un símbol d’Europa. Ens en podem sentir orgullosos: només a Europa hauria possible la victòria de Conchita al món d’avui. És molt difícil imaginar una cosa així a la Xina o a Rússia, ni tan sols als Estats Units. Què significa això per a Europa al segle xxi? I

ja que hi som, per fer un pas més, passem de Conchita Wurst a la Mona Lisa de Le-onardo Da Vinci.

Al seu brillant assaig de 1910, Sigmund Freud explica que la Mona Lisa reflecteix l’homosexualitat (assumida) de Leonardo i diu que la Mona Lisa és percebuda tan bella, tan formosa, per tanta gent justament perquè si la mires bé, no pots saber del cert si és un home... o una dona: és la unitat d’home i dona.11

Cal incloure, així doncs, la cara feme-nina, la cara republicana i social en el relat europeu: Europa és una entitat política enllà de les fronteres i això és exactament el que vol dir el terme república: d’ençà de l’edat mitjana una república és l’encarnació d’una comunitat i un sistema legal trans-nacionals.12

Més encara: si mirem les primeres presentacions d’Europa en un mapa en la història –Europa com a res publica europaea com a successió de la res publica christiana– això és el que veiem:

154Aquest mapa és del 1537 i mostra un

cos de dona sota el qual i en el qual totes i cada una de les monarquies o «nacions» (no existien llavors) o regions o pobles o grups ètnics trobaven el lloc natural i orgànic. El simbolisme d’aquest mapa ens explica que tothom hi té lloc i espai –i fins i tot una funció específica– en el cos orgànic d’Europa: Espanya (aleshores la monarquia dels Habsburg) és el cap, França el pit, Alemanya el cor, el Danubi l’artèria aorta, etc. Només podien viure juntes: no hi ha cap sense pit, cor sense cap, etc. Per al Regne Unit d’avui –que es baralla amb un foraviat i estúpid debat sobre el «Brexit»– el missat-ge simbòlic és: juntament amb Dinamarca, el Regne Unit d’avui (abans Anglaterra) constitueix el braç esquerre, el qual –per sobre de tot– sosté el ceptre del món. Si talles el braç, Europa resta amputada, però el braç esquerre morirà: un braç no pot viure tot sol.

Tenir un lloc orgànic a Europa és una cosa molt diferent dels discursos actuals que parlen de «la pèrdua de la identitat» dins d’Europa. Pense que ens ha de tornar a inspirar el missatge que ens transmet la nostra memòria col·lectiva, històrica i emo-cional, continguda en mapes com aquest. Podem veure també que Galítsia és una de les entitats que viu sota el llarg, ampli i lleuger vestit d’Europa, de la mateixa ma-nera que Ucraïna avui. Veiem també que Europa acaba al Bòsfor, el que pot explicar algun aspecte dels problemes actuals amb la candidatura de Turquia a l’ingrés en la ue.

El mapa ens transmet altres missatges. És d’una època en què la gent encara sabia llegir les imatges, perquè la majoria eren analfabets. És important que Europa hi apareix com una dona, amb un vestit llarg, ampli i lleuger. L’al·legoria ofereix protec-

ció, seguretat, fertilitat, nutrició i, last but not least, bellesa. Res de tot això es pot trobar a la ue (masculina) d’avui. És temps de construir el futur a partir de la història.

Finalment, la imatge ens diu que totes les regions, tots els pobles d’Europa –Gàl-lia, Teutònia, Escòcia, Venècia, Catalània, Bulgària, Grècia– poden ser-hi tal com són, com necessitem que siguen, i no cal que es fiquen en una «espiral» cap a una federació d’estats nació, un Enheitsbrei que no fa el pes a ningú i que s’assemblaria a una mena de puré de patates, amb la Unió Europea al capdamunt, que privaria a tothom d’iden-titat i competències.

Lluny d’això, el mapa ens diu que ningú no ha de perdre la identitat dins d’Europa, sinó contribuir amb la seua identitat a la res publica europaea, al bé comú europeu, que se’ns presenta –i això és en termes sim-bòlics de la màxima importància– com un cos comú. Com es pot veure, aquest mapa resol, per exemple, la qüestió escocesa o catalana i les fa irrellevants: totes dues –i altres– podrien viure còmodament sota la teulada de la res publica europaea, una Re-pública Europea que garantiria la igualtat legal de tots els ciutadans, i així no estaríem embolicats en disputes sobre nacions i sub - sidiarietat. Europa és una teulada legal co-muna i sota aquesta teulada tots els pobles són autònoms.

EUROPA COM A REPÚBLICA I EL PRINCIPI

DE LA IGUALTAT POLÍTICA

Les fronteres nacionals van i vénen. Són bàsicament un artefacte històric fet per l’home, una ficció, mentre que les regions són la realitat autèntica i el Heimat de la

155gent.13 Val la pena recordar ara que fins al voltant del 1880 Europa era un espai amb moltes menys fronteres que avui i es podia viatjar de París a Sant Petersburg sense passaport.

Ara eliminem de nou fronteres: la zona Schengen i l’euro són exemples de l’esforç actual per suprimir les fronteres a Europa. Però sembla que no volem abandonar al- tres fronteres nacionals, molt més impor- tants, que van contra Europa i que afec- ten administracions, qüestions socials o fiscalitat. Unes fronteres que fan inviable el sorgiment –i l’emancipació– d’una veri-table entitat europea.

En posaré alguns exemples. Perquè el Leviatan nacional encara posa de genolls Europa en alguns casos. El primer és la localització dels més grans districtes in-dustrials (o clusters) a Europa. Si en fem un mapa, no costa gaire adonar-se que no estan organitzats «nacionalment».14 Tot i que hi ha districtes industrials transnacionals, el que hi ha sobretot és una gran desigualtat entre el centre i la perifèria d’Europa. I una gran desigualtat entre àrees urbanes i rurals. Això passa a tota la ue, fins i tot a Alema-nya. I, en realitat, significa una cosa: encara dissenyem les polítiques de la ue a partir de fronteres nacionals que fa ja bastant de temps que van desaparèixer pel que fa a la indústria i les cadenes d’oferta.

Per exemple: un automòbil alemany, d’alemany en té ben poc: té seients de pell que es fan a Itàlia, pneumàtics de França o cargols d’Eslovènia, però així i tot s’acaba incloent en les exportacions alemanyes. D’aquesta manera, economies nacionals com la d’Eslovènia depenen fortament de la cadena d’oferta alemanya i en aquest sentit ja no són economies nacionals au-tònomes.15

Això és, de nou, el que m’interessa des-tacar sobretot: mesurem a nivell nacional elements que ja no es poden mesurar a nivell nacional, com ara la productivitat, les exportacions, etc. No té gaire sentit l’estadística nacional d’exportacions dins d’una zona monetària: no mesurem les diferències quant a exportacions entre els Länder alemanys de Hessen i Schleswig-Holstein, per exemple.

Més encara: es permet que els estats membres entren en competència els uns amb els altres. En comptes de veure Europa com una única gran economia consorciada amb un compte únic que inclou totes les nacions, posem els estats –i per extensió els seus ciutadans– en situació de competir els uns amb els altres. I així, operem al si d’una cadena d’oferta amb criteris socials diferents, fiscalitat desigual, salaris distints i drets socials variables. En efecte, els darrers anys, Alemanya, en particular, ha danyat altres economies per mantenir deliberada-ment baixos els salaris.16 En essència, la ue actual ofereix igualtat per als mercats o les empreses, però no per als ciutadans. Això podria canviar; més encara, ha de canviar necessàriament: qualsevol entitat política ha d’assegurar la igualtat política de la seua població, mentre que les empreses estan per a competir. Aquest és el seu paper. Els ciutadans, en canvi, no estan per a competir els uns amb els altres sobre la base de règims fiscals o socials diferents. Els estats no són afavoridors de les empreses, sinó que han de protegir els ciutadans. Aquest és el seu paper original.

Bàsicament hem canviat la competèn-cia en el mercat per la competència entre ciutadans, perquè permetem el mercadeig fiscal i salarial en favor de les empreses al si de la ue. A més, mentre que se suposa que

156Alemanya paga a tothom, a Europa, d’acord amb un discurs distorsionat, els números ens expliquen una cosa totalment dife- rent: Alemanya ha contribuït àmpliament als desequilibris macroeconòmics de l’eu-rozona a través de polítiques de «trepitjar el veí» i de dúmping salarial, alhora que ha tret grans beneficis del mercat únic europeu,17 l’euro i fins i tot l’eurocrisi, in-cloent-hi almenys 30.000 milions d’euros pels interessos negatius dels tipus d’interès dels seus bons, per exemple.18 Però el model alemany no funciona a la resta d’Europa!19 I el paper dominant d’Alemanya al si del sistema de govern econòmic d’Europa no funciona tampoc.

Al capdavall, tampoc no funciona a la mateixa Alemanya, perquè si bé com a país «fa caixa» amb tots aquests guanys estadís-tics derivats del mercat únic i l’euro, aquests guanys no es distribueixen de manera equi-tativa entre els ciutadans alemanys (i no diguem entre els ciutadans de l’eurozona), la qual cosa explica per què els contribuents alemanys normals i corrents es consideren «sobrecarregats» i veuen excessiu mostrar-se solidaris ara amb Grècia: senzillament, no és veritat que tots els alemanys s’hagen beneficiat de l’euro. Ni de bon tros.20

Com a resultat d’aquest acostament de tipus nacionalista a la política de la ue, s’està pervertint efectivament la funció pro-tectora de l’estat cap als seus ciutadans: els estats membres de la ue participen a hores d’ara en una «cursa cap al fons». I això em fa recordar aquell anunci del conill i les piles Duracell: Alemanya és avui el conill amb la bateria més potent, però a costa dels països veïns.

Les entitats polítiques haurien de garan-tir drets iguals als seus ciutadans, qüestió sobre la qual tornarem més endavant.

Tenen, efectivament, la responsabilitat de vetllar pels seus ciutadans més que no per l’estat dels seus mercats. Però en el sistema ue passa tot el contrari: els estats de la ue inciten a la competició entre els seus ciuta-dans part tal d’aconseguir la millor posició possible de les seues indústries. Això no se-ria possible al si d’una democràcia nacional. Els drets civils i socials varien d’un país a un altre a Europa, i concretament a l’euro-zona. Aquestes diferències quant a drets civils i socials són un obstacle en el camí d’una entitat política anomenada Europa. Europa, doncs, necessita un moviment d’emancipació.

L’estructura plena de mancances de la governança europea, encara determina-da per fronteres nacionals on no hauria d’haver-n’hi, afecta gairebé totes les àrees d’acció de la ue i sovint fa inviable que els resultats de les bones polítiques arriben als ciutadans. Considerem –segon exemple– el mercat europeu de l’energia. En el darrer període, s’ha incentivat l’energia sostenible a través de subvencions, que varien segons països. No obstant això, les xarxes elèctri-ques continuen sent regulades a nivell na- cional.21 Què passa amb la unió energètica? Si Portugal té un excedent d’energia genera-da de manera sostenible, aquesta energia no pot arribar a la xarxa francesa, per exemple, perquè les companyies franceses d’energia fan lobby rere la posició francesa al Con-sell Europeu. A hores d’ara Alemanya ha descobert que el seu famós Energiewende, la transició cap a les energies renovables, no-més pot funcionar si té abast europeu. Però la decisió de dur endavant l’Energiewende la prengué Alemanya unilateralment.

Exemple número tres: la prevista unió dels mercats de capitals. La idea és mobi-litzar diners privats i fons d’inversió per a

157promoure inversions. En el Llibre Verd de la Comissió Europea es fixen tota mena d’incentius per a invertir en empreses pe-tites o mitjanes mirant d’atreure inversors a través, per exemple, d’exempcions fiscals. Però això, una vegada més, varia de país a país. Una unió de capitals basada en incen-tius fiscals que canvien de país a país és una contradictio in adjecto. El problema real per a la inversió en districtes industrials transnacionals en regions frontereres és la legislació nacional sobre fallides, perquè l’inversor no sap quina legislació s’hi apli - caria. En comptes d’abordar de cara aquest problema, per la via d’harmonitzar o desen-volupar una llei comuna de fallides d’em-preses, la ue defuig la retòrica formal sobre les reformes estructurals i les dificultats creditícies. La ue s’espavila molt a l’hora de no parlar sobre l’Elefant que té al davant.

Exemple número quatre: l’Europa di - gi tal. Tothom sap –i ara ho demostren tam- bé els estudis del Deutsche Bank– que una provisió deficient de banda ampla és un obstacle decisiu per al creixement de les àrees rurals. Per això tenim ara el projecte de la «unió digital» que malda per promoure, amb molt d’interès, un comissari europeu que és alemany. Tanmateix, el finançament i la infraestructura d’aquest projecte resten en gran mesura en mans dels governs nacio-nals, que sovint no tenen fons suficients per dur-lo endavant. Les grans xarxes del segle passat com les telecomunicacions, l’electricitat, etc., que foren llavors la base del creixement, es varen desenvolupar com a monopolis estatals.22 Avui, en canvi, es vol que aquestes xarxes siguen forces di-rigides pel mercat o pels consumidors. El problema és que a hores d’ara les zones rurals estan despoblades. No hi ha mercats ni consumidors. Per això la fórmula màgica

per a qualsevol cosa a Europa –allò de les «reformes estructurals»– no té gaire sentit: on no hi ha res, no es pot reformar res.

En canvi, la ue –perquè no és un «es- tat»– no té permès d’utilitzar «els seus diners» –i menys encara crèdits– per a pro-veir les zones rurals amb la infraestructura adequada. Però el mercat no ho farà: no val la pena construir xarxes de banda ampla a Amrum o a Ardèche. I així perdem pels dos costats: ni tenim Internet europeu d’escala global sobre la base de les normes europees, ni donem suport a aquestes zones rurals. Aquest sembla que és el model per a molts polítics de la ue.

Per aquest camí les diferències entre re- gions acaben inscrites en marbre, especial-ment les diferències entre àrees rurals i àrees urbanes, com a resultat de les polítiques na- cionals, i aquestes diferències plantejaran sens dubte moltes dificultats en termes po- lítics. La crisi social actual és una crisi en- tre centres urbans i àrees rurals, però cal subratllar que és el populisme allò que està soscavant el desplegament d’Europa. A tot arreu d’Europa, el suport als moviments populistes, sobretot a les zones rurals, es-devé un problema. Com a conseqüència d’aquesta crisi social rural tenim ara una crisi electoral europea. N’hi ha prou amb fer el mapa del suport al Front National, a França, per adonar-nos de seguida que és particularment fort a les àrees rurals amb taxes altes d’atur. La correlació és directa. El mapa mostra que l’atur és gairebé igual al vot al fn.

Mirem ara el Regne Unit. Són les re-gions septentrionals –i rurals– les que es mostren proclius a votar per l’ukip. La poca indústria que hi perviu, tanmateix, depèn molt del mercat únic europeu (no en termes absoluts, però sí relatius). Dit

158d’una altra manera: el vot a l’ukip per-judicaria particularment aquestes regions desindustrialitzades del nord d’Anglaterra, les mateixes regions on els votants trien l’ukip.23 Aquesta crisi social en gran part rural que contemplem avui, es reproduirà demà a escala europea!

Ens aporten res les estratègies nacionals per abordar aquests problemes? Crec que no. Considerem de nou les àrees rurals i urbanes: la crisi social que té avui com a escenari les àrees rurals és la crisi populista, i per tant d’escala europea, de demà. L’estat ha de donar suport a aquestes regions a tot arreu d’Europa, especialment en matèria d’infraestructures.

Com apuntava més amunt, les «refor-mes estructurals» no hi ajudaran gaire. Dels 60.000 milions d’euros destinats a combatre l’atur juvenil, només se n’han fet servir 25.000 perquè aquestes regions rurals no tenen infraestructura, no tenen petites i mitjanes empreses, i per tant no ofereixen treball als joves. Estem destru-int el mode de vida rural, en comptes de promoure més estils de vida descentralit-zats. O bé deixem aquestes regions en un estat de devastació i les «nodrim» a escala europea a través de la redistribució fiscal des de les regions urbanes / industrials a les rurals, i llavors esdevindrien reserva per a l’oci, o bé les reconstruïm. Aquesta és l’alternativa, no les polítiques de perfil nacional a l’eurozona.

El que cal fer a Europa són dues coses: assumir la funció protectora de l’estat i as-segurar que tots els ciutadans europeus po- dran sempre confiar en el principi d’igual-tat. Això és la teulada europea de la res publice europae segons el mapa del 1537. A sota d’aquesta teulada hem de tornar a fer regions plenes de vitalitat i àmpliament

autònomes, com a via per a refer allò que Pierre Rosanvallon, el gran sociòleg francès, anomenava els «cossos socials».24

De passada, això donaria una resposta a l’altra macrotendència que es detecta a Eu ropa, que són les ciutats i àrees metro-politanes que volen ser més independents. Aquestes ciutats, juntament amb les regions rurals, podrien trobar lloc sota el nou abilla-ment d’Europa, un abillament modern, del segle xxi, que es resumeix en la «Network Europe 21». Aquesta Europa és plana, es mou en vehicles elèctrics, usa energies locals, viu en una economia compartida i fa servir l’Internet de les coses. I d’aquesta manera esdevé de nou una avantguarda global que prefigura la futura governança dual global-local que necessita el món, en comptes dels estats nació.25 Aquesta Europa seria també slow food, faria per evitar el can-vi climàtic, reactivaria la memòria agrícola regional, en comptes de continuar amb la política agrària europea a gran escala, que té els perversos efectes que ja coneixem, ací i a l’Àfrica (i que, entre moltes altres causes i factors, és també una de les causes de la fam i del problema dels refugiats en aquest continent).

I finalment, aquesta idea o projecte seria compatible amb la macrotendència –o el ressorgiment– del pensament republicà i del pensament genossenschatflich,26 és a dir, cooperatiu, que aparegué a principis del segle xx i que, per cert, fou promogut bà-sicament a través dels «bancs cooperatius» (caixes d’estalvi a Espanya, Crédit Agricole a França, Raiffeisenbanken i Sparkassen a Àustria i Alemanya). Aquesta escola de pen - sament fou a tot arreu la columna vertebral de les indústries locals. No cal dir que les polítiques actuals de la ue, pel que fa a la unió bancària per exemple, són diametral-

159ment oposades a aquesta escola de pensa-ment: promouen una política favorable i les estructures adients quan es tracta dels grans bancs, però no si es tracta de les caixes d’es-talvi. Mentrestant, sovintegen les queixes per la restricció del crèdit a les àrees rurals.

Així doncs, l’Europa del futur hauria de tenir dues coses: una teulada legal comuna que oferiria igualtat política a tots els seus ciutadans; i regions i àrees metropolitanes autònomes. Això no significa igualació per avall. Quan parle del principi de la igualtat política, faig referència a tres elements:

- Igualtat en el dret de vot- Igualtat en els impostos que paguen

els ciutadans (impost sobre la renda, impost sobre el patrimoni)

- Igualtat d’accés a les prestacions socials

La Revolució Francesa promogué la igualtat de tots els ciutadans europeus més enllà de les classes. Avui la revolució –pací-fica!– dels esperits a Europa ha d’assegurar la igualtat més enllà dels estats nació.

A Alemanya, per exemple, d’on sóc jo, les condicions de vida varien àmpliament entre Munic (al sud) i Rügen (al nord) o el Saarland (a l’oest) però, tot i això, els ciu-tadans tenen exactament el mateix vot a les eleccions al Bundestag, estan sotmesos a les mateixes obligacions fiscals i tenen un accés igual a les prestacions socials. Els tipus aplicats als impostos sobre el comerç local i les empreses són variables i asseguren un equilibri entre regions. Això podria funcionar també a Europa. Per consegüent, no parlem d’un anivellament entre regions diferents i no parlem de cap igualitarisme social. Parlem del principi de la igualtat política, en absència del qual és inimagina-ble una entitat política duradora. Aquesta

manera de fer sembla inconcebible a hores d’ara a Europa. Però també semblava in-concebible per als territoris alemanys en l’època de la Confederació Alemanya del 1868: «Per Déu, un sistema d’assegurances socials alemany uniforme, mai de la vida!», era el crit de protesta en aquella època.

I llavors aparegué Bismarck. I funcionà. Ningú pot preveure què serà concebible o què es podrà aconseguir a nivell europeu a llarg termini. Més encara, tot plegat no és cap fantasia utòpica: fa ja un cert temps que es duen a terme a Brussel·les delibe-racions al voltant de la implantació d’una assegurança d’atur europea compartida, per exemple.27 O dit altrament, sense el principi bàsic de la igualtat política no podrem for-jar una entitat política duradora a Europa, començant per l’eurozona. Potser ja és hora, doncs, que realment mirem d’entendre aquest estat de coses!

La bona notícia és que la gran majoria dels ciutadans europeus han assumit fa ja molt de temps el principi de la igualtat po- lítica. Segons un estudi sociològic, el con-cepte de la igualtat política –amb èmfasi en els beneficis socials– fa temps que és acceptat per cosa de dos terços dels ciuta-dans europeus.28 La població general sem-bla avançar-se en aquest aspecte a les elits polítiques, que a hores d’ara malden per respondre, i ja els costa, davant la pressió populista. És una vergonya que cap partit polític a Europa no haja plantejat fins ara com a objectiu explícit la igualtat política. Dit d’una altra manera: el problema avui a Europa no són els ciutadans, sinó les elits nacionals, per la seua manca de coratge i de voluntat política!

D’altra banda, la dinàmica generacio-nal en el debat europeu és astoradora. En essència, la majoria dels barons blancs

160vells no són capaços ni tan sols d’imaginar l’Europa en la quals els joves europeus ja estan vivint a hores d’ara. Què oferim a la generació jove, que ja viu en una Europa que Brussel·les no vol crear oficialment?

La normalitat és, fa ja molt de temps, una dona jove que ha treballat a Anglaterra els darrers tres anys, que té ciutadania ale-manya i que conviu amb el seu nóvio danès, al qual havia conegut quan feia els estudis universitaris a Holanda. I tots dos s’han apanyat molt bé per adaptar-se a aquesta vida. Aleshores tenen ganes de tenir un fill. Després de decidir deixar Anglaterra i con-siderar breument d’anar a Alemanya per estar amb la família d’ella, tots dos s’ho re - pensen i s’estimen més d’anar a Dinamar-ca i criar allà junts el seu fill. Fins ara tot molt romàntic. Però heu pensat quants problemes planteja tot això de cara a les prestacions socials? Després de prolongades discussions amb les autoritats, finalment va quedar clar que la dona havia perdut tots els seus drets a prestacions socials a Anglaterra –que s’havia guanyat cotitzant al sistema anglès– en el moment en què es va registrar com a aturada a Alemanya. Hauria d’haver estat treballant i haver cotitzat a la seguretat social almenys tres anys a Alemanya per aconseguir que els seus drets a prestacions socials fossen transferits. És absurd. Però com a futura mare de nacionalitat alema-nya tampoc no tenia dret a les prestacions de la seguretat social alemanya si vivia a Dinamarca, i només podia reclamar les prestacions daneses si havia estat cotitzant a la seguretat social de Dinamarca durant almenys 13 setmanes abans de donar a llum. Segur que és això el que volem? I re-petesc, què oferim a aquesta generació més jove que ja viu en una Europa que sembla que no volem crear?

UNA EUROPA REGIONAL I REPUBLICANA:

DESCENTRALITZADA, I AMB UN PARLAMENTARISME

EUROPEU TRANSNACIONAL DIFERENT

Com seria l’Euro-Unió si fèiem un pas en - davant i la transformàvem en una Repúbli-ca Europea constituïda per regions i àrees metropolitanes? Quines peces hi trobaríem, si fèiem un cop d’ull? Us acompanyaré ara a un breu passeig per l’eurozona, que podria esdevenir l’Euro-Unió i després la República Europea. De passada, diré que he tractat amb més detall aquesta qüestió al «Manifest per la fundació d’una República Europea» que vaig fer públic juntament amb l’escriptor austríac Robert Menasse el 2013, i que acaba de ser inclòs al catàleg de la Kunsthaus de Zuric, que acull a hores d’ara una exposició sobre Europa.29

Per començar, ens hem d’adonar que la sobirania no rau en els estats sinó en els ciutadans europeus en el seu conjunt. La inexistència d’un demos europeu, tot so-vint remarcada en els debats (penseu en el Tribunal Constitucional Federal ale-many, per exemple), ja no és veritat. Si podem desconstruir el terme «sobirania» i redescobrir la sobirania com a concepte individual,30 ens adonarem que som de fet ciutadans en un doble sentit: som ciuta-dans de la ue i ciutadans del nostre estat. Ens adonaríem també, així ho espere, que l’autoritat d’aquests estats recolza totalment en una sobirania que prèviament hem de-legat nosaltres. Sobre aquesta base podem concebre un nou tipus de cos polític a Europa. En altres paraules: encara que el Regne Unit com a país podria sortir de la ue, els escocesos –i tots els altres ciutadans

161britànics– hi romandrien com a ciutadans individuals de la ue.

Però comencem a l’eurozona, que és l’àrea més heterogènia en termes econòmics i la que necessita amb més urgència que la moneda comú estiga encastada dintre d’una democràcia europea comuna. L’eurozona –el nucli de la República Europea– la in-tegren avui 19 països, però moltes nacions, com ara Polònia, es podrien afegir aviat a l’euro. El disseny d’un nou sistema parla-mentari europeu seria llavors possible a l’eu - rozona. I no estic pensant en taxes més al tes de participació31 o en una democràcia ple-biscitària, sinó més aviat en un sistema de-mocràtic sota el signe del principi de la di- visió de poders de Montesquieu: un po- der legislatiu europeu que controlaria un executiu europeu. Un Parlament de l’Eu-rozona amb sufragi igual –una persona, un vot– que comptaria amb poders legislatius plens. La democràcia tal com la coneixem!

En aquest sentit va la proposta con-ceptual, de caire experimental, que desen-volupa Jürgen Habermas sobre la «doble sobirania»,32 en la qual el poder constitutiu estaria en mans de la totalitat dels ciutadans ue, per una banda, i de les nacions europe-es, per una altra. Això equival a aixecar els ciutadans ue a una posició d’igual sobirania que els estats nació d’Europa. La democrà-cia i els estats nació es dissociarien en la me-sura que volgueren els ciutadans europeus, com a ciutadans de la ue, ser parcialment sobirans per si mateixos. Mantindrien així una relació igual i heteràrquica amb els es-tats nació sobirans en la comunitat europea.

El Parlament Europeu tindria compe-tència per promoure projectes de llei, és a dir, tindria plens poders d’iniciativa legis-lativa, i aprovaria també els pressupostos. Per consegüent, el «procediment legislatiu

ordenat» que exigeix l’aprovació de les dues cambres del Parlament, s’estendria a totes les àrees polítiques. Això significaria que el Consell Europeu –l’assemblea de caps d’es-tat o de govern que fins ara ha gaudit només d’un estatus semiconstitutiu– s’hauria de transformar en un Consell de Ministres que s’ampliaria fins esdevenir una segona cambra del Parlament. I finalment la Co-missió hauria d’assumir les funcions d’un govern que seria responsable tant davant el Consell com del Parlament.33

Però amb el temps es podria anar més enllà, en la mesura que la Network Europe 21 té dos nivells: una teulada europea repu-blicana i les ciutats i regions independents. Europa podria seguir també el model nord-americà i juntament amb un Parlament Eu-ropeu proporcional hi hauria un Congrés Europeu integrat per dos senadors per regió o àrea metropolitana, i cada regió o àrea metropolitana tindria un governador. Això seria compatible amb l’elecció directa d’un president europeu, que no és cap utopia, sinó que ja apareix en molts programes de partits europeus a hores d’ara, i que seria un exercici de gran abast de construcció d’identitat per als ciutadans europeus al segle xxi.

L’Europa que dibuixem ja no s’organit-za, doncs, a nivell nacional. Està descentra-litzada, però interconnectada: digitalment, a través de la tecnologia de la informació i les comunicacions, el transport i l’electrici-tat. Disposa d’una infraestructura desenvo-lupada i promoguda de manera uniforme per la ue. Les regions rurals esdevindrien de nou «nodes socials», es clouria l’escletxa que les separa de les regions urbanes en expansió i ja no serien postergades. Unes regions rurals abans desolades esdevindri-en economies locals o regionals amb una

162bona infraestructura rural que farien servir fonts d’energia locals i tindrien el suport de bancs locals. Les regions i les ciutats serien l’espina dorsal d’un sistema nerviós de noves polítiques, descentralitzades, de creixement i de districtes o clusters indus-trials. Aquesta nova xarxa dóna suport a altres objectius de desenvolupament, com ara la producció descentralitzada d’energia, l’ús de vehicles elèctrics a escala regional, el desenvolupament rural sostenible, i les estructures agràries regionals. La nova estruc - tura descentralitzada de la Network Europe 21, que connectarà les àrees rurals amb una xarxa de ciutats, ja no s’haurà d’organitzar necessàriament a nivell nacional; les regions i les ciutats s’aplegaran mitjançant una de-mocràcia transnacional i a partir d’una base legal comuna, la de la República Europea.

En aquesta Europa, les regions i les ciu- tats estaran sota el gran paraigües de la Re-pública Europea que representa Europa en l’escena internacional (en política exterior, medi ambient, comerç, ciberespai, etc.), i que servirà per mantenir unida l’entitat eu- ropea des de dins, garantint drets polítics i socials iguals als seus ciutadans: dret de vot igual, fiscalitat igual, drets socials (que vol dir atenció de salut i assegurança d’atur eu-ropees) vàlids arreu d’Europa. Els necessaris amortidors i la competència entre regions vindran de l’ús dels impostos regionals.

Com a resultat, els estats nació no seran necessàriament pilars constitucionals del projecte «Europa segle 21». En comptes d’ai - xò, el projecte Network Europe 21 es basa - rà en les regions, i permetrà que aquestes es mantinguen unides i amb una àmplia au - tonomia. Això té repercussió en els movi-ments regionals actuals que expressen la seua protesta contra el poder de l’estat na - ció, com a Escòcia o Catalunya, per exem -

ple. Seria una situació win-win per a Eu-ropa: la possibilitat d’actuar de cara enfora com una única entitat alhora que, cap a dins, esdevé molt més propera als seus ciutadans.

CONCLUSIÓ

Em sembla molt pertinent en aquest punt la frase d’Albert Einstein: «Cap idea és bona si no és considerada d’entrada com una idea completament il·lusòria». O dit altrament: la utopia ideal és un dret humà. Com va dir una vegada Theodor Adorno: «Com que allò que existeix no és tot el que és, allò existent pot canviar».34 Ara més que mai la nostra responsabilitat és canviar Europa. Per tal com Europa no ha esgotat totes les op-cions i processos societaris, sempre podrà ser transformada i configurada pels ciutadans.

La pregunta que us fareu tal vegada és: i com es va de A a B? És una bona pregunta. Perquè, de fet, a hores d’ara ara sembla que no volem anar de A a B, i la República Europea no és tema de debat a la taula de negociacions de la ue. És una qüestió per a la qual no tinc resposta ara com ara. I tanmateix ens podem permetre pensar so-bre el futur que ens agradaria, més encara, cal que ho fem. Ens podem permetre, per primer cop, desenvolupar una idea clara del tipus d’entitat política que voldríem crear a Europa. De fet, és fins i tot el nostre deure desenvolupar un relat convincent per a Europa. I confiar que, si esdevé popular, aconseguirà una certa influència política.

La idea d’Europa concebuda per gent com Richard Coudenhove-Kalergi o Aris-tide Briand en la dècada de 1920 no es va fer vertaderament realitat fins a la dècada de 1950. La unió monetària trigà trenta anys

163per anar del Pla Werner a l’euro. De vega-des les coses bones necessiten temps i fins i tot un catalitzador històric, i l’organització d’una democràcia europea és naturalment una qüestió complexa i difícil. Segurament ens caldrà mig segle per aconseguir-la. Però és bo disposar d’una brúixola: sense un ob-jectiu clar, Europa i la ue continuaran fent un trajecte circular, com fan ara.

La Network Europe 21, una República Europea integrada per xarxes de regions i ciutats no existeix però és imaginable. El concepte de República ha estat el principi fonamental de l’ordre polític en la història de les idees a Europa d’ençà de Plató. És compatible amb totes les tradicions políti-ques i llengües d’Europa, de Polònia a Ità- lia. La idea de República és emotiva, perquè apel·la al bé públic. El pas següent és, ales-hores, simplement una qüestió de prendre consciència del fet que com a ciutadans eu-ropeus emancipats, amb veu, el nou ordre polític europeu estarà sempre en les nostres mans, perquè som sobirans.

És fàcil, això? No gens. Com podrem aconseguir una burocràcia comuna i pro-tegir les minories dels petits territoris –com ara Malta– que difícilment tornarien a veu- re’s representats al Parlament Europeu? És possible aconseguir aquest nivell d’arbi-tratge polític entre regions i ciutats molt di - ferents? I què passa amb l’estira i arronsa en- tre el centre i la perifèria pel que fa al fi nan- çament? Com s’hauria de trobar un equi-libri entre les preferències socials? Existeix l’esfera pública europea? I què farem, quant a la llengua? Podem trobar una solució en la tecnologia? Les sessions del Parlament Europeu via I-Translate, ens ho podem ima-ginar? Els discursos fets a Brussel·les emesos en directe a través de les televisions nacio-nals en l’idioma de cada país? Els acadèmics

encara es mostren escèptics quant a això.35 Tanmateix, sembla que a l’Índia funciona una democràcia multilingüe, un país que és pobre i té una alta taxa d’analfabetisme. I Europa no hauria de tenir una democràcia multilingüe? Res no és fàcil. Però desxifrar l’euro i desentranyar Europa tampoc és una tasca planera. I no volem viure en un monstre. Al capdavall, no tenim cap més alternativa que construir una democràcia europea. Yes we can. I si volem, podem.

D’altra banda, cal tenir present el món cap al qual anem lliscant. La mena de gent que el governaria si Marine Le Pen acaba manant a França, i Jobbik arriba al poder a Hongria; si es permet que els populistes continuen atiant el conflicte i l’estupidesa, si aconsegueixen batre el ple. Llavors, des-prés de la revolució neoliberal podria venir una revolució de la vigilància, determinada per la por, inspirada en una idea foraviada de la seguretat. És moment d’evocar Karl Popper i la seua preocupació per la societat oberta i els seus enemics. Un món en el qual tornem a ser enemics els uns dels altres, dividits segons criteris nacionals i, a més, tan preocupats pels problemes propis que ens oblidem que el món allà fora continua girant, cada vegada més de presa; un món en el qual, en un futur gens distant, potser que ja no tinguem un paper tan destacat: només som el 7% de la població mundial. Quina altra cosa podríem fer, en veritat, sinó dedicar totes les nostres energies a crear, per fi, una entitat política europea que funcione?

Aquells de vosaltres que potser heu començat tot just ara a interessar-vos per Europa, els qui tot just heu comprès que la qüestió d’Europa és la vostra qüestió també, la qüestió de tothom, heu de retenir de tot el que s’ha dit aquesta sentència: si

164no volem abandonar el nostre continent a la deixadesa política, hem de reconstruir Europa, capgirar-la, i fer-la apta per al se- gle xxi.

Hem de (re)construir-la sobre la base del principi d’igualtat política de tots els ciutadans europeus. Posem l’accent, per consegüent, en la necessitat de fer valer el principi d’igualtat política. Aquest és el moviment d’emancipació que Europa ha d’assumir. Aquesta és la tasca europea per al segle xxi, un pas endavant en la confi-guració de Network Europe 21.

No cal fer-ho tot d’una i ara mateix. Però hem de fer un primer pas per escapar del cercle viciós en què ens trobem. El pri-mer pas és posar el nostre propòsit, la nostra aspiració, sobre el paper com una exigència. La primera presentació d’Europa en un mapa data, com ja he dit, del 1537. L’any 2037 aquest mapa haurà fet 500 anys. Això ens deixa un marge de trenta anys per fixar una Network Europe 21 republicana i per orientar Europa cap a un futur comú per a tots els europeus sobre una base diferent de la que tenim a hores d’ara.

Visca la República Europea! La Repú-blica Europea està en construcció! ❒

Traducció de Jaume Soler

1. Cerstin Gammelin i Raimund Löw, Europas Strippen-zieher: Wer in Brüssel wirklich regiert, Econ, 2014.

2. Jürgen Habermas, The Lure of Technocracy, John Wiley & Sons, 2013.

3. Vegeu: www.zeit.de/politik/2011-09/umfrage-vereinigte-staaten-von-europa/.

4. Vegeu: de.statista.com/statistik/daten/studie/153857/umfrage/zufriedenheit-mit-der-demokratie-in- der-eu/.

5. Thomas Piketty, entrevista, «We have created a monster», Spiegel Online (15 de març, 2015), www.spiegel.de/international/europe/thomas-piketty-interview-about-the-european-financial-crisis-a-1022629.html/.

6. Robert Menasse, Reden wir über Europa, Suhrkamp, 2014.

7. Ulrich Beck, German Europe, Polity Press, 2014. 8. Hi ha molta literatura política sobre aquesta qüestió,

especialment i sobretot: Wolfgang Streeck, Buying Time, Verso Books, 2014. Vegeu també Claus Offe, Europe Entrapped, Polity Press, 2015 (un tast del qual es pot trobar a: www.eurozine.com/articles/2013-02-06-offe-en.html); Hauke Brunk-horst, Das doppelte Gesicht Europas, Suhrkamp, 2014. Vegeu, així mateix, per exemple, Chantal Mouffe o Colin Crouch (sobre postdemocràcia), que han escrit amb molt de detall sobre la de-mocràcia buidada per dins, tecnocràtica, de la ue. També tenen gran interès els nombrosos articles de Joseph Stiglitz (www.socialeurope.eu/author/joseph-stiglitz/), Paul Krugman (www.social europe.eu/author/paul-krugman/) i molts, molts altres sobre aquest tema al web sobre l’Europa So- cial (www.socialeurope.eu), les publicacions de la Fundació Friedrich Ebert (www.fes.de/de/aktuell-das-labyrinth-der-griechenlandkrise/), o les nombroses publicacions de Christian Odentahl al web del Center for European Reform, Londres (www.cer.org.uk/personnel/christian-odendahl).

9. Olivier Blanchard, de l’fmi, ja ho reconeixia en un estudi de principi del 2013. Vegeu: Manuel Müller, «Nur ein griechisches Problem?», Der (europäische) Föderalist (26 d’abril, 2015), www.foederalist.eu/2015/04/griechenland-fehler-eu-eurokrise.html. Müller hi presenta una bona panoràmica del debat polític i econòmic al voltant de Grècia.

10. Al llarg de l’estiu del 2015 s’ha presentat a la Kunst-haus de Zuric una magnífica exposició sobre Europa amb el títol: «Europa: el futur del passat». Vegeu: www.kunsthaus.ch/en/exhibitions/.

16511. Sigmund Freud, Eine Kindheitserinnerung des Leonar-

do Da Vinci, 1910.12. Karsten Nowrot, Das Republikprinzip in der Rechtsord-

nungengemeinschaft, Jus Publicum, Mohr Siebeck, 2014.

13. Menasse, Reden wir, cit.14. Vegeu Dimitris Ballas, Danny Dorling i Benjamin

Hennig, The Social Atlas of Europe, Policy Press, 2014.

15. Zoltàn Pogátsa, «Hungary: From star transition student to backsliding member state», Journal of Contemporary European Research 5, núm. 4 (2009): 597.

16. Es poden trobar molts articles sobre aquesta qüestió a: www.nachdenkseiten.de/?p=15990#h08, vegeu particularment els de Harald Schumann publicats a Der Tagesspiegel.

17. Un estudi McKinsey del 2012 calcula que els guanys de deu anys de vigència de l’euro entre 2002 i 2012 foren equivalents a una suma agregada de 300.000 milions, dels quals 160.000 milions correspongue-ren a Alemanya.

18. Se’n poden trobar dades detallades a Siegried Schie-der, «Zwischen Führungsanspruch und Wirk-lichkeit: Deutschlands Rolle in der Eurozone», Leviathan 3 (2014): 363-397.

19. Més sobre tot això a les publicacions de Christian Odentahl que hom trobarà a: www.cer.org.uk/personnel/christian-odendahl; per a una perspec-tiva francesa, vegeu el llibre de Guillaume Duval Made in Germany: Le mythe du model allemand, Seuil, 2014; i per a una perspectiva italiana, Angelo Bolaffi, Il cuoro tedesco, Donzelli, 2013.

20. Schieder, «Zwischen Führungsanspruch und Wirk-lichkeit», cit.

21. Deutsche Bank Research, «Progress needs broadband: Private investment requires more government stimuli», 27 d’agost de 2014 (en línia).

22. Per aquesta raó la dgb [Confederació Alemanya de Sindicats] recomana un Pla Marshall per a Euro-pa: www.dgb.de/themen/++co++985b632e-407 e-11e2-b652-00188b4dc422.

23. Sobre la divergència rural-urbana al Regne Unit, vegeu: www.cer.org.uk/publications/archive/policy-brief/2015/disunited-kingdom-why-% E2%80%98brexit%E2%80%99-endangers-britain%E2%80%99s-poorer-reg.

24. Pierre Rosanvallon, The Society of Equals, Harvard University Press, 2012.

25. Jeremy Rifkin, The Zero Marginal Cost Society: The Internet of Things, the Collaborative Commons, and the Eclipse of Capitalism, Palgrave Macmillan, 2014.

26. Menasse, Reden wir, cit. 27. Sebastian Dullien, «Eine Arbeitslosenversicherung

für die Eurozone», swp-Studien 1 (febrer, 2008); el darrer comissari d’Afers Socials, Andor Lásló, va elaborar plans per a una assegurança d’atur europea: www.spiegel.de/wirtschaft/soziales/eu-kommissar-andor-fordert-europaeische-arbeitslosenversicher-ung-a-974964.html/.

28. Jürgen Gerhards i Volker Lengfels, European Citizen-ship and Social Integration in the European Union, Taylor & Francis Ltd., 2015; sobre aquesta qüestió vegeu també Martin Heidenreich, Krise der eu-ropäischen Vergesellschaftung, Springer, 2014.

29. Ulrike Guérot i Robert Menasse, «Manifest für die Begründung einer Europäischen Republik», 23 de març de 2013, Die Presse: diepresse.com/home/presseamsonntag/1379843/Manifest-fur-die-Begrundung-einer-Europaeischen-Republik; vegeu així mateix: Kunsthaus Zurich, Europe - The Future of the Past, www.kunsthaus.ch/en/exhibitions/.

30. Cf. els escrits de Jean Bodin (Les six livres de la Ré-publique, 1576) i del jurista austríac Hans Kelsen (1881-1973).

31. «La forma o l’òrgan segueix la funció»: la participació formal no fa la democràcia. Desenvolupe més àmpliament aquest argument a «Was ist heute Demokratie?», 12 de juny de 2015.

32. A Leviathan 42, núm. 4 (2014).33. Aquestes reformes, dit siga de passada, foren també

proposades recentment per l’anomenat Grup Spi-nelli en relació amb una nova Constitució de la ue. La idea seria de dur la democràcia de l’eurozona més a prop del principi de separació de poders de Montesquieu, una idea també present, no ho oblidem, a l’Informe Westerwelle sobre el futur de la ue, de setembre de 2012, i fins i tot abans, al document Schäuble-Lamers sobre la «Kerneuropa» (el nucli d’Europa) de 1994.

34. Theodor Adorno, Dialèctica negativa, 1966.35. Fritz Scharpf, «Das Dilemma der supranationalen

Demokratie», a Leviathan 1/2015; Martin Höpner, «Der Integrationistische Fehlschluss», a Leviathan 1/2015; i Streeck, Buying Time, cit.

166

EL SISTEMA CATALÀ DE RECERCA, UNA ANOMALIA

POSITIVA I RELLEVANT

El sistema de recerca de Catalunya és un dels més productius i reeixits d’Europa. Ca-talunya ocupa la segona posició de la Unió Europea en ajuts del Consell Europeu de Recerca per població. Si es plasma aquesta dada en un mapa (vegeu fig. 1), s’observa cla - rament que Catalunya apareix com una anomalia –positiva– en el conjunt europeu, anomalia entesa com la manifestació d’una irregularitat respecte a l’entorn. I Catalunya

La recerca a Catalunya en el context europeuL’exit d’una anomalia feta model

destaca del seu entorn, els països del sud d’Europa, i molt especialment de la resta de l’Estat espanyol, pel que fa a indicadors d’èxit del sistema de recerca i innovació.

Josep Maria Martorell i Rodon, físic i doctor en Engi-nyeria Informàtica, és director general de Recerca del Govern de la Generalitat (Departament d’Economia i Coneixement). Anteriorment, ha estat director de programes de la Fundació Politècnica de Catalunya (upc) des del 2008, i director de l’Oficina de Recerca i Innovació de la url. En l’àmbit docent, ha estat professor de l’Escola d’Enginyeria La Salle (url) i actualment ho és al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (upc).

Montserrat Daban i Marín, biòloga, doctora en Biologia Molecular per la upc, màster en Comunicació Cien-tífica per la UPF, ha dedicat molts anys a la recerca en l’àmbit de la bioquímica i la biologia molecular. Des del 2011 és assessora a la Secretaria d’Universitats i Recerca. Abans va ser responsable de Comunicació i Relacions Internacionals a Biocat (Bioregió de Catalunya).

Josep M. Martorell i RodonMontserrat Daban i Marín

Figura 1. Amb 24 guardons del Consell Europeu de Recerca (erc), Cataluya ocupa la segona posición de la Unió Europea i la quarta de l’Espai Europeu de Recerca (era) en ajuts de l’erc per población. Elaboració: Secretaria d’Universitats i recerca a par- tir de dades erc, Eurostat, Idescat, darreres dis po-nibles a octubre de 2015). A la figura, en negre, els països que tenen més de 20 ajuts per milió d’habi-tants.

Encara més, és una anomalia (també, positiva) el fet que Catalunya s’hagi desmar-cat de la resta de l’Estat pel que fa a política científica i priorització del coneixement. Des de fa d’uns 30 a 40 anys s’ha estat bastint el sistema de primer nivell que té avui Catalunya en l’àmbit del coneixement,

167i s’ha fet en la majoria de casos, cercant de superar algunes de les estrictes limitacions del sistema estatal.

Per què és tan rellevant aquest assoli-ment? S’ha demostrat a bastament que l’r+d va de la mà del benestar i el creixement econòmic. No podem aspirar a tenir una economia basada en el coneixement si no és sobre la base d’un sistema potent en aquest aspecte. Tres reflexions sobre això: 1) a l’informe que va publicar el 2012 l’Institut Milken (think tank econòmic dels Estats Units que valora anualment polítiques i creixement dels estats nord-americans),1

s’hi deia que, de manera aclaparadora, la ciència i la tecnologia van ser el motor de la recuperació econòmica a la majoria d’estats del país; 2) a escala europea, es comprova que els països que més aposten per la innovació, amb polítiques efectives, mantenen els nivells d’atur menors (figura 2); 3) no hi ha cap país fort en innovació que no tingui un sistema potent de recerca. Per tant, d’entrada, ens convé una cièn-cia forta, i la tenim. Gràcies a l’esforç de moltes persones i a aquest comportament «anòmal» del nostre sistema respecte a altres sistemes del seu entorn.

Figura 2. Gràfic que mostra la taxa d’atur (en %) front a l’index d’innovació calculat en el Innovation Union Scoreboard (ius) de la ce de 2013. En el gràfic apareixen els 17 pïsos i la mitjana de Unió Europea (eu), en els que la correlació és més marcada: Grècia (el), Espanya (es), Portugal (pt), Xipre (cy), Itàlia (it), Irlanda (ie), França (fr), Eslovènia (ee), Estònia (si), Regne Unit (uk), Bèlgica (be), Països Baixos (nl), Luxem-burg (lu), Finlàndia (fi), Dinamarca (dk), Alemanya (de) i Suècia (se). Font: elaboració pròpia a partir de dades Eurostat i ius. Catalunya, amb un atur del 23% el 2013 i un índex d’innovació de 0,49, calculat a partir de l’informe Regional Innovation Scoreboard de 2014, s’indica amb un marcador circular negre. El conjuntr de l’Estat espanyol amb un marcador romboïdal i la mitjana de la ue amb un de triangular.

30

25

20

15

10

5

00,3 0,35 0,4 0,45 0,5 0,55 0,6 0,65 0,7 0,75 0,8

aturs vs. índex d’innovació

168COM S’HA ASSOLIT AQUEST

ESTATUS DE LIDERATGE

Les bases de la política científica catalana es van establir fa gairebé 40 anys, sobre els fonaments d’un sistema universitari que s’a- nava consolidant i que guanyava potència.

Definim una primera etapa, entre la dè-cada dels 80 del segle passat i un moment que podríem situar una mica abans de l’any 2000. Es dibuixa una etapa marcada per la consolidació de la democràcia a l’Estat espanyol i l’avenç en el nostre autogovern. Catalunya va centrar els seus esforços a es- tendre i garantir l’accés universal a la for- mació superior per a tota la població, construint o restablint les universitats arreu del territori. No oblidem que, malgrat els orígens medievals de les nostres universi-tats (les bases de la Universitat de Lleida, la 15a universitat més antiga del món, es remunten al segle xiii), l’any 1714 Felip V va abolir les universitats catalanes, i no va ser fins al segle xix que Barcelona va recu-perar la seva, la més gran de les 12 que ara configuren el mapa universitari del país. El conjunt d’aquest sistema universitari gaudeix a hores d’ara d’una qualitat molt elevada i hi estudien 230.000 alumnes de tot tipus (cicles, graus i màsters, presencials i a distància).

Després, devers l’any 2000, el mapa d’u niversitats ja es trobava completat amb 7 institucions públiques distribuïdes per tot el territori, i ja podíem dir que el sistema universitari era accessible a tota la població. Això no vol dir que no s’hagi continuat treballant per fer créixer el percentatge de població amb accés a educació superior. De fet, un dels indicadors que la Unió Europea té en compte en la seva estratègia Europa 2020 és el percentatge de la població de

30 a 34 anys amb estudis de nivell terciari. D’aquell any 2000 que podríem marcar com a inici d’aquesta segona etapa, fins arribar al 2014, a Catalunya la xifra ha pas- sat de 29,8% a 47,0%, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol ha crescut del 29,2% al 42,4%. La dada actual per al conjunt de la ue és igual a la de Catalunya el 2002 i l’Estat el 2005 (aproximadament 37%). Per tant, podem dir que no s’ha deixat de banda aquell primer repte que es va posar el país en aquest àmbit. Però calia treballar en més direccions.

L’any 2000, les universitats catalanes es trobaven regulades sota una llei d’universi-tats de l’any 1983: l’lru (Llei de Reforma Universitària). Les regulacions eren massa rígides per satisfer les necessitats i els reptes del sistema en aquell moment. Per posar un parell d’exemples, tot el professorat era funcionari, subjecte a rígides regulacions burocràtiques. I, de manera molt destaca-ble, la ja reconeguda endogàmia dins les universitats espanyoles era molt elevada. De fet, l’any 2001, el percentatge de can-didats externs que obtenien una plaça fixa als Estats Units, Regne Unit i França era de 93%, 83% i 50% respectivament, mentre que a Espanya només un 5% dels candidats venien de fora de la universitat en qüestió.2

Les següents lleis d’Universitats aprova-des a nivell de l’Estat, les de 2001 i 2007, tot i introduir canvis menors, no van aju-dar a la millora global de la situació. Per tant, calia treballar cap a una universitat més oberta, internacionalitzada i enfocada globalment a la recerca. Era evident que el sistema posseïa un cert grau de qualitat, però no tenia una alta competitivitat in-ternacional en el seu conjunt. Per exemple, teníem una presència discreta als Programes Europeus, amb retorns baixos i pocs grups

169internacionalitzats treballant en projectes transnacionals. A nivell organitzatiu, el sis - tema posseïa uns pocs centres, una vintena, amb titularitat del Consell Superior d’In-vestigacions Científiques i no disposava encara de grans instal·lacions de recerca. Així que per impulsar l’enfocament global del sistema a la recerca calia disposar de fons, i desenvolupar capacitats pròpies, fins al límit que la regulació permetés.

De nou, no vol dir que no es fes recer-ca al país. Al contrari, hi havia una llarga tradició. Com a curiositat històrica, els pri mers registres sobre el tema al nostre ter- ritori es remunten al segle ix, i ja l’any 1511 els apotecaris barcelonins van editar una obra de gran valor científic i històric: la Concòrdia dels Apotecaris de Barcelona,3 llibre excepcional que va homologar totes les fórmules elaborades a la ciutat de Bar-celona i un dels treballs més valuosos de la farmàcia europea (la primera farmacopea editada a la Península i la segona de tot el món). Dit d’una altra manera, els barcelo-nins van ser els primers ciutadans de la Pe-nínsula Ibèrica i dels primers de tot Europa amb accés a una medicació homologada. Però creiem que val la pena emfasitzar que l’any 2000 el Govern es va marcar com a prioritat impulsar l’excel·lència científica. I vam posar en marxa accions que ens han ajudat, en 15 anys, a assolir el nivell actual.

Si parlem d’accions concretes, comen-cem per l’any 2001, quan una nova llei es-panyola d’universitats, la lou (Ley Orgáni-ca de Universidades) va introduir algunes millores que ens van permetre impulsar un nou model contractual a Catalunya, el programa Serra Húnter. Catalunya va aprovar a partir d’aquí la seva pròpia llei d’Universitats, la luc (Llei d’Universitats de Catalunya). Tots dos factors van perme-

tre no només el model contractual propi, sinó també impulsar un model més enllà del funcionarial, amb categories pròpies i amb desvinculació de professorat. Així, s’activaven aspectes com les avaluacions, l’impuls a la internacionalització, i es va facilitar la creació, per primer cop a l’Estat, d’una agència d’avaluació de la qualitat universitària, l’aqu.4 Per tant, de nou una anomalia en l’entorn de l’Estat: Catalunya va començar a desenvolupar la seva carrera acadèmica pròpia.

Però per a promoure l’excel·lència en recerca calia impactar sobre la governança i l’atracció de talent. Malgrat les reformes que vam poder fer en el sistema universitari, sempre dins de l’estricte marc estatal, no es va aconseguir canviar el model de gover-nança. Per tant, a Catalunya es va decidir llavors crear un sistema propi de centres de recerca, dins dels campus de les universitats però alliberats de les estrictes governances d’aquestes. Això és molt rellevant, i ho il·lustraré amb un exemple: recentment, a causa de la crisi, el Govern espanyol (via el Ministeri d’Hisenda) va decidir per decret quants professors podien contractar les universitats (amb una anomenada «taxa de reposició» a nivells ridículs). Aquest fet, que resultaria aberrant en altres països europeus, va tenir lloc a Espanya amb un impacte considerable sobre la comunitat acadèmica. Per això, és important disposar d’un model com el dels centres cerca, amb governances flexibles, enfocats a la l’excel-lència i la internacionalització, amb políti-ques de contractació de talent internacional totalment autònomes i fórmules privades de contractació, que van permetre superar aquests obstacles. També cal destacar els consells assessors formats per experts inter-nacionals, la direcció científica contractada

170per processos internacionals i una avaluació periòdica de missió i acompliment, d’acord amb estàndards internacionals. De fet, els centres segueixen una doble avaluació: interna, pel seu comitè assessor internacio-nal, i externa, per encàrrec del Govern de la Generalitat i seguint l’acord que recull sobre això el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (pnri).5 Aquest sistema no funcionarial no és en absolut el que regeix les contractacions al csic espanyol (50% de funcionaris) o el cnrs francès (75% de funcionaris).6

Així mateix, per impulsar l’atracció de talent internacional es va posar en marxa un programa propi, també allunyat de les limitacions imposades pel model funcio-narial propi de l’Estat espanyol, amb la intenció d’impactar tant en universitats com en centres de recerca. Parlem d’icrea (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), un programa amb un model de governança únic en l’entorn (independèn-cia institucional i autonomia de gestió). El programa aplica un procés obert, amb crides internacionals i selecció per panells d’experts internacionals. Els investigadors, contractats per icrea, seleccionen el seu destí. Alhora, segueixen una doble avalu-ació: per part de llur institució de destí i per la pròpia institució que els contracta, icrea. Per tant, de nou una anomalia res-pecte a l’entorn.

Ambdues anomalies (els sistemes cerca i icrea) van ser iniciades per una mateixa persona, que va ser entre 2000 i 2003 conseller del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (dursi), el professor Andreu Mas-Colell. I l’objectiu va ser impulsar la competitivitat del siste-ma d’r+d català. Per què? Per competir de veritat a nivell europeu. Calia promoure la

participació de grups catalans en progra- mes competitius internacionals i garantir una continuïtat en les estratègies i les po- lítiques científiques, i es van aconseguir totes dues coses.

Finalment, per acabar de bastir el sis-tema, calia apostar per grans instal·lacions científiques i tecnològiques singulars al sud d’Europa: els dos grans exponents en són el Barcelona Supercomputing Centre (bsc), el Sincrotró alba. Junt amb el Centre Naci-onal d’Anàlisi Genòmica (cnag) i la resta d’instal·lacions singulars, es configura un sistema d’infraestructures de recerca que ens permet a hores d’ara participar en els principals programes i projectes interna-cionals, ocupant sovint llocs destacats als consorcis impulsors.

En conclusió, comptabilitzem actual- ment un conjunt de dotze universitats, acompanyades per una seixantena de cen-tres de recerca (entre cerca i csic) i de tot un entorn d’hospitals universitaris, grans infraestructures, centres tecnològics i parcs científics. Un hàbitat científic que aplega al voltant de 45.000 persones, incloent-hi 25.000 investigadors, tant del sector públic com del privat, i que representen l’1,3% de la població activa.

Per tancar aquesta llarga referència a la segona etapa en què dividim el nostre relat de com s’ha bastit el sistema català d’r+d+i, cal recordar que, a nivell compe-tencial, el nostre és un sistema híbrid, on la col·laboració i les sinergies són excel·lents entre centres i grups de recerca, però amb una limitada capacitat de ser gestionat en la seva totalitat d’acord amb el model català. De fet, és interessant veure quins són els èxits d’aquest model nostre, i fer un exercici d’extrapolació per pensar quins serien els re-sultats si es pogués estendre a tot el sistema.

171Revisem algunes dades sobre:

1) El sistema universitari. Les 7 uni-versitats públiques no deixen d’escalar posicions en els rànquings internacionals. Justament aquest 2015 tenim, per primera vegada, 5 universitats en el rànquing global Times Higher Education7 i 3 d’elles en el top 200 mundial (ub, uab i upf). Si mirem en el context espanyol i europeu, aquestes tres universitats encapçalen per quarta edició consecutiva les 3 primeres posicions estatals i mantenim respecte l’any passat 3 universitats al top 100. Citem aquest perquè és el darrer rànquing universitari publicat. Però si mirem el Times Higher Education de les 100 millors universitats del món de menys de 50 anys,8 en tenim 4 (3 d’elles a Barcelona, la segona ciutat del món, després de Hong Kong, amb més universitats en aquest rànquing). I una altra dada: el nombre més elevat d’universitats entre les millors 50 del món de menys de

50 anys, segons el rànquing de Xangai (qs top 50 under 50),9 per milió d’habitants, de tot Europa, el deté Catalunya, amb gairebé set vegades més que la resta de l’Estat.

2) Els recursos humans. El sistema produeix uns 1.800 doctors l’any (un 40% més que el 2002), i la seva ocupació actual és propera al 95%.10 La població ocupada en activitats d’r+d ha crescut del 0,9% de 2002 a l’1,5% de 2012. I el nivell d’interna-cionalització dels estudiants i investigadors és molt elevat: un 35% dels estudiants de doctorat, un 30% dels postdoctorals i un 60% dels investigadors icrea procedeixen d’altres països.

3) L’eficiència global del sistema. El nostre sistema es mostra més eficient com més competitiva és la convocatòria (figura 3) La majoria d’indicadors ens donen re-sultats entre un 50% i un 100% més del que seria esperable per quota de població a Europa (figura 4). També en aquest sentit som una anomalia a l’Estat espanyol.

Figura 3. Com més competitiva és una convocatòria o una actuació, més destaca Catalunya del conjunt de l’Estat. Dades: Mineco, Consell Europeu de Recerca, Idescat, cdti, agaur i [R. Méndez; E. Suñen, L. Rovira]

Acreditacions Maria de Maeztu

Ajuts erc (2007-2014)

Acreditacions Severo Ochoa

Accions estratètiques en Salut Carlos III (2000-2012)

Fons FP7 (2007-2013)

Acreditacions en recerca hospitalària Carlos III

Publicacions científiques (2005-2010)

Fons del PN I+D+i (2008-2012)

Població

0,0% 10,0% 20,0% 30,0% 40,0% 50,0% 60,0% 70,0%

66,0%

55,0%

45,0%

31,4%

29,5%

27,8%

27,0%

20,4%

15,9%

pes de catalunya en el conJunt de l’estat

172

Així, en els programes competitius eu - ropeus, hem captat vora 1.000 milions d’euros del setè Programa Marc (vora 30 vegades els fons atrets en el tercer programa, els anys 1990 a 1994, mentre que en el mateix període els fons del programa han crescut set cops i l’Estat espanyol en el seu conjunt ha multiplicat la captació per 13).

Per tant, hem estat capaços entre tots de bastir un sistema molt més eficient que els de l’entorn, vistos en conjunt.

El 2014, primer any del nou programa Horitzó 2020, vam captar a Catalunya 110 milions d’euros, un 3% del total europeu (amb 1,2 de la població de l’Espai Europeu de Recerca) i un 31,4% de l’Estat espanyol

Universitats Joves QS 2014

Universitats Joves THE 2014

Ajuts ERC (2007-2014)

Publicacions

Fons H2020 (2014)

Fons FP7 (2007-2013)

Població

0,0% 2,0% 4,0% 6,0% 8,0% 10,0% 12,0% 14,0% 16,0%

1,5%

pes de catalunya en el conJunt de la ue

2,2%

3,0%

3,0%

3,6%

8,3%

15,0%

Figura 4: Competitivitat de Catalunya en el conjunt de la ue, mesurada per:• Rànquing QS 2014: Les 50 millors universitats del món de menys de 50 anys. La dada del 15% correspon

al percentatge d’universitats catalanes dins la llista d’europees que apareixen en aquest rànquing mundial de les 50 millors universitats joves. Font: Secretaria d’Universitats i Recerca 2015.

• Rànquing THE 2014: Les 100 millors universitats del món de menys de 50 anys. La dada del 8,3% correspon al percentatge d’universitats catalanes dins la llista d’europees que apareixen en aquest rànquing mundial de les 100 millors universitats joves. Font: Secretaria d’Universitats i Recerca 2015.

• Ajuts ERC: Dada que correspon al nombre de premiats pel Consell Europeu de Recerca en totes les seves convocatòries (2007-2014, un total de 20 convocatòries diferents) respecte al total de l’espai Europeu de Recerca (Unió Europea + països associats). A destacar que la taxa d’èxit en aquestes convocatòries és del 10% `percentatge de sol·licituds que obtenen el guardó), de les més exigents d’Europa. Font: agaur a partir del Consell Europeu de Recerca 2015.

• Publicacions científiques: Darrera dada de 2010. Dades Thompson Reuters. Pes de les publicacions signades en revistes científiques per investigadors que treballen a institucions catalanes, respecte al total d’Eu-ropa. Font: Secretaria d’Universitats i recerca 2015 a partir de Rovira, Mendez, Suñen amb dades Thompson Reuters.

• Fons captats del 7è Programa Marc: Percentatge de fons captats per Catalunya entre 2007 i 2013, dins del setè programa marc Darrera dada proporcionada per acció a partir de dades cdti. Desembre 2014.

• Fons captats del Programa Horitzó 2020: Percentatge de fons captats per Catalunya el 2014, dins del vuitè programa marc (H2020) Darrera dada proporcionada per agaur i acció a partir de dades cdti i erc. Abril 2015.

• Població: Pes de la població de Catalunya dins la ue, dades Idescat 2014.

173(el doble del que tocaria per població). Però, respecte al percentatge d’investigadors espanyols i europeus que té Catalunya, que és la dada que ens permet comparar eficiències de sistemes, veiem que amb un 20% dels investigadors espanyols captem el 20% del Plan Nacional i el 51% dels ajuts del Consell Europeu de Recerca, la convocatòria competitiva més restrictiva de la Unió Europea (només l’obtenen un 10% dels candidats). I amb un 1% dels investigadors de la ue 28 obtenim el 3% dels ajuts del Programa Marc que capten el conjunt dels estats membres.

4) Els pics d’excel·lència del sistema. Que el sistema en el seu conjunt és un pol d’atracció de talent és indiscutible, però hi ha uns pics d’excel·lència que es mani-festen en l’assoliment de posicions molt destacades en els rànquings mundials d’ins - titucions científiques. Per exemple, el Cen-tre de Regulació Genòmica (crg) ocupa la 9a posició en el rànquing dels millors 100 centres biomèdics del món, segons el llistat Scimago de les millors institucions de 2014.11 El mateix llistat serveix a la So-cietat Max Plank per elaborar un rànquing d’excel·lència, segons el qual l’Institut Català d’Investigacions Químiques (iciq) ha estat la primera institució del món en química els anys 2013 i 2014, i l’icfo el primer en física el 2013 i el quart el 2014. També icrea apareix en els primers llocs, i és la primera en química en un dels indi-cadors bibliomètrics del mateix rànquing.

5) Les publicacions. Els investigadors que treballen a Catalunya publiquen a ni-vells comparables als de països europeus lí- ders en recerca. Per exemple, els articles a Nature & Science entre els anys 2008 i 2012 per milió d’habitants és similar a Israel i 5

vegades superior al valor de l’Estat espanyol excloent Catalunya.12

Si mirem tots aquests resultats, podem dir que han estat assolits els objectius mar-cats l’any 2000, d’enfocar el conjunt del sistema, fins on ha estat possible (i més i tot) cap a la recerca i l’excel·lència.

Finalment, ens trobem iniciant una etapa amb una prioritat que es fa evident i peremptòria en política científica. Fins ara, s’ha fet, de manera provada una bona feina, gràcies al gran esforç de milers de persones del sistema, i malgrat les dificultats per tots conegudes. Però el repte havia estat posar en marxa accions que impactessin en el model d’r+d i en el d’Ensenyament Superior. Ara, el repte és consolidar la qualitat del sistema i ser capaços de transformar aquest conei-xement en beneficis socials i creixement econòmic. Per tant, el repte és situar la recerca al nucli del model econòmic, i això implica necessàriament polítiques pròpies d’un estat.

Que en aquest punt del relat fem èmfasi en què, en aquesta tercera etapa, el Govern prioritza la transferència de coneixement no vol dir, en cap cas, que no s’hagi treballat en aquesta línia per part de les institucions. Actualment, el volum global de la col·la-boració entre l’acadèmia i les empreses –que es pugui considerar transferència de conei-xement– i prenent el conjunt dels agents, és d’uns 200 milions d’euros anuals. I, per tipologia d’agents, es veu un paper central per part de les universitats, a les quals s’han anat afegint els darrers anys amb molta força els centres cerca. Per tant, davant de les capacitats dels agents del nostre sistema, l’estratègia que estem impulsant s’enfoca a potenciar tres línies principals: capacita-

174ció (del talent), facilitació (legal i fiscal) i finançament (incentivació de la inversió). S’estan articulant força instruments d’acord amb el nostre marge d’acció, tot i que ara els límits són més difícils de superar, idea que desenvoluparé més endavant.

Si ens fixem en tres accions de govern posades en marxa recentment, tenim el Pro-grama de Doctorats Industrials, que dóna resposta al repte d’incidir en la capacitació del talent per transferir la tecnologia i el coneixement al teixit industrial. El pro-grama ha permès ja posar en marxa més de 150 projectes amb la participació de 120 empreses, des de start ups fins a empreses grans. El passat mes de juliol va llegir la tesi el primer doctorand industrial del país.

En segon lloc, millores fiscals: a la Llei de Mesures que acompanyen els Pressu-postos de 2014 s’han introduït desgrava-cions més elevades (50%) per a inversions de business angels a start-ups de l’àmbit acadèmic.

I, finalment, el programa «Indústria del Coneixement», que en la línia d’estimular la generació d’empreses de base científica a partir del coneixement i d’incentivar la inversió, ha de mobilitzar fins a 30 M€ en 5 anys per a les diverses etapes de desen-volupament d’un projecte, des de la idea fins al mercat.

Totes les accions posades en marxa en aquesta etapa definitiva per consolidar l’im puls del coneixement cap al mercat es dirigeixen a alinear la nostra política per als propers 10 anys amb l’europea. De moment, mitjançant els instruments de la ris3, però també seguint l’aposta per un model que impulsa la captació competitiva (només cal veure l’impacte de les nostres polítiques en els fons captats del Programa

Marc), i implementant mesures que ens permetin millorar els indicadors amb els quals Europa valora el nivell d’innovació de les regions.

No obstant, com dèiem abans, els límits del model estatal són aquí més difícils de superar. I permeteu-nos ara referir-nos a la situació política actual de Catalunya, que pot ser una oportunitat per assolir reptes més alts en generació de creixement a partir del coneixement. Per fer el següent pas, cal un canvi substancial, cal disposar de capacitat normativa fiscal, de la capacitat de regular operacions de crèdit, de regular de mecanismes de capital risc i àngels in-versors, cal tenir capacitat per incidir en la regulació laboral i en el sistema de gover-nança, cal poder ser presents als organismes internacionals... Aquest punts fan precisa una acció política només possible esdeve-nint un estat.

COM ENCAIXA AQUEST MODEL «ANÒMAL»

DINS D’EUROPA?

Europa pot presumir d’un paper històric com a generadora de coneixement i origen de l’Acadèmia. Però alhora ha de lamentar una pèrdua de protagonisme en algunes de les principals revolucions del segle xx vinculades al progrés del coneixement. A Lisboa, l’any 2000, i a Barcelona el 2002, es va apostar per dissenyar una nova estratègia de competitivitat basada en una millora dels esforços en r+d. D’aquí sorgeix l’anomenat Espai Europeu de Recerca (era), al qual fem referència sovint en comparar-nos amb altres estats. Malgrat tot, sembla que els ob-jectius a nivell europeu estan sent difícils de

175complir. Per diverses raons, però en citarem tres: 1) la competició global amb territoris que aposten fortament per la base científica i el seu retorn econòmic (Japó, Corea del Sud, Estats Units...); 2) conjuntural, cau-sada per una crisi davant la qual els països europeus no reaccionen com un de sol; i 3) estructural: la recerca europea és la suma de les accions dels estats i la governança europea i les seves polítiques mostren grans desigualtats entre estats membres. Aquí és on Catalunya, possiblement, es comporta més com els països del nord d’Europa que no del Sud.

De fet, es parla sovint d’una barrera nord-sud i del seu impacte sobre els nivells d’innovació dels països i les seves políti- ques facilitadores. Un estudi de 2014 so- bre transferència de coneixement a la ue,13 mostra una forta correlació entre com funciona la innovació en un estat i les polítiques facilitadores de transferència de tecnologia.

Dins la ue, un dels estats que en di-versos estudis manté l’etiqueta de millor comportament pel que fa a la innovació és Suècia (sovint, per sota de Suïssa, estat associat). Si s’utilitza l’informe de referèn-cia, l’ius (Innovation Union Scoreboard, 2015), es veu que l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea. És més, ha baixat dues posicions respecte a la que ocupava el 2014 (de 12è a 10è per darrere, l’han superat Portugal i Malta). Esmentem els casos espanyol i suec perquè, a diferèn-cia de Suècia, Espanya no sembla poder implementar les recomanacions europees per millorar la competitivitat en recerca i innovació, que es resumeixen en aconseguir un major equilibri en instruments capacita-dors, fomentar l’activitat empresarial i mi-

llorar els indicadors de resultats (coneguts com outputs i que inclouen la introducció d’elements impulsors de la innovació a les empreses, entre altres). És difícil compa-rar-se amb Suècia sense sortir mal parat en aquest àmbit. Però amb quatre idees podem veure que el nostre model vol tendir més cap al suec que cap a l’espanyol. Si bé les seves fortaleses són una elevada inversió en r+d, cal destacar una sòlida base científica, transparència, baixa burocratització, gran flexibilitat i autonomia en el seu model de sistema de recerca, mesures que afavoreixen la mobilitat entre acadèmia i indústria, etc.

També la Unió Europea emet els seus diagnòstics sobre les regions europees, en els quals es veu Catalunya com una localització atractiva al talent, amb una xarxa desenvo-lupada d’infraestructures de recerca, i una economia oberta al coneixement. Millora-ríem molt si aconseguíssim incrementar la participació privada en la despesa en r+d+i, però això, com hem vist abans, topa amb unes polítiques d’estat on ara mateix ens és difícil incidir. Fa uns anys la Generalitat va demanar informes experts a l’ocde sobre el nostre sistema d’universitats i d’innovació. El resultat va ser que Catalunya havia de mantenir el compromís polític, l’atractiu de l’entorn, el nivell d’excel·lència dels seus investigadors i la seva xarxa de centres cerca.14

Dèiem que Espanya sembla no poder implementar les recomanacions d’Europa que, sota petició, va rebre l’any 2014 de l’erac (Comité Assessor de l’Espai Euro-peu de Recerca, antigament conegut com crest). Aquestes coincidien amb les reco-manacions que va fer el 2010 i 2011 l’ocde a Catalunya (si més no, per a aquelles parts del sistema encara sota model estatal), i a

176grans trets amb el model català. En espe- cial, voldríem esmentar tres recomanacions: 1) dur a terme una reforma institucional, per a dotar els organismes públics de recerca d’un major grau d’autonomia i flexibilitat; 2) desistir del model funcionarial pel que fa a la carrera dels investigadors; 3) distribuir els recursos de manera competitiva. Aquest informe va ser presentat fa més d’un any i no s’ha iniciat cap acció en aquesta línia des de l’Estat. En canvi, en aquest temps a Catalunya s’ha avançat i ens hem enfrontat als reptes que ens planteja aquesta etapa enfocada a fer del coneixement motor de creixement. Una variable més d’aquesta anomalia que és el nostre sistema en el seu entorn més proper. ❒

1. K. Klowden, M. Wolfe, State Technology and Science Index, Washington, dc, Milken Institute, 2012.

2. Arcadio Navarro, Ana Rivero, 200: «High rate of inbreeding in Spanish universities», Nature 410 (6824).

3. http://www.bib.ub.edu/fileadmin/bibs/farmacia/concordia.pdf.

4. Que avaluava, entre altres aspectes, el nivell mínim del professorat per ser contractat a la Universitat. Abans d’això, a les universitats es podia contractar només per oposició pública, com en l’administra-ció.

5. Signat el 2008 per tots els agents del sistema i la pràctica totalitat dels partits polítics.

6. http://esmateria.com/2013/07/09/por-que-espana-si-puede-absorber-mas-cientificos/.

7. https://www.timeshighereducation.com/world-university-rankings/.

8. https://www.timeshighereducation.co.uk/world-university-rankings/2014/one-hundred-under-fifty#!/page/0/length/25/.

9. http://www.topuniversities.com/top-50-under-50/.10. Informe aqu http://www.aqu.cat/doc/doc_1214

8511_1.pdf.11. Scimago Institutions (http://www.scimagoir.com/),

2014.12. http://bac.fundaciorecerca.cat/nature_science/.13. C. Morehouse, «Europe needs a talent offensive»,

a M. McTernan (ed.), Making progressive politics work, a handbook of ideas, Londres, Policy Network, 2014, pp. 139-141.

14. Reviews on Higher Education in Regional and City Development: Catalonia, Spain, París, oecd Pu-blishing, 2010; Reviews of Regional Innovation: Catalonia, Spain, París, oecd Publishing, 2011.

177

LA INSOSTENIBILITAT DEL MÓN ACTUAL

(EL MÓN NO SE’N SURT)

Res més complex d’analitzar que la globa-litat del món, inaprehensible. I tanmateix és indispensable que l’anàlisi es pugui fer, perquè només una visió global prou com-prensiva i compartida pot trobar el camí de sortida del laberint en el qual la humanitat s’ha anat endinsant i que, des de la petita escala individual i local de cada poble que la conforma no es pot arribar a copsar. Un laberint que constitueix una trapa per a ca- dascun dels pobles de la Terra, en la mesura que tots depenen d’uns recursos que ja avui són insuficients per a tots i que se seguei-xen emprant de la manera que cada poble creu que té dret a emprar. La humanitat es troba atrapada per una gran paradoxa: la glocalització.

Global i local. Glocalització no és pas un terme nou; segons un dels primers teòrics de la globalització, el sociòleg Roland Ro-bertson, els termes glocal i glocalització van sorgir fa gairebé trenta anys, encunyats per economistes, especialment del Japó, un país

Francesc Xavier Grau i Vidal és professor de Mecànica de Fluids a la Universitat Rovira i Virgili, de la qual fou rector en el període 2006-2014.

que sempre ha cultivat la seva significació espaciocultural. Avui és també, ell mateix, un terme global. Representa un fenomen que no ha parat d’estendre’s a tots els àmbits de l’activitat humana: la interacció entre la visió i l’impacte global i el local de qualsevol de les activitats humanes. I és que, malgrat l’absoluta globalització de la comunicació, la competència econòmica mundial emfa-titza, de fet, la importància del lloc, la pro-ximitat i la singularitat. D’aquesta manera la localització i la globalització esdevenen fenòmens complementaris. Les petites regions perden el caràcter «provincià» i es converteixen en plataformes de llançament cap a la competició global.

La globalització, ja gairebé total, porta a la localització! I a un retorn a la importància de les ciutats i les seves regions d’influència. Les ciutats, fonament i origen de les soci-etats democràtiques. La cita d’un clàssic permet agafar una mica de perspectiva:

La nostra forma de govern no ha d’envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d’altres. De nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans, no d’uns pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la conside-ració de què gaudeix cada ciutadà en alguna

Europa, l’esperança del món

Francesc Xavier Grau

178cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer un servei a l’Estat, no li és destorb la seva obscura condició social. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública, i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret, que no perjudica, però dol. Sense molèstia en les nostres relacions privades, per respecte complim amb exactitud les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les lleis, principalment les establertes per a protegir els qui sofreixen injustícia i les no escrites, la transgressió de les quals porta al menyspreu general.1

Qui no es voldria veure encara més ple-nament identificat amb aquest text? Segu-rament compartit com ideal de ciutadania i de democràcia, que encara cal perseguir avui en dia, és un petit extracte, tot just tres versicles, de l’oració fúnebre pels caiguts en el primer any de la guerra entre Atenes i Esparta, l’hivern del 431 abans de Crist, que Tucídides posà en boca de Pèricles, i representa un originalíssim exemple de consciència ciutadana i un model de refle-xió política encoratjada per una confiança optimista en les possibilitats de l’home i en el progrés de la cultura humana. Però la democràcia i la pàtria de què parla Tucí-dides és la de la ciutat d’Atenes. I és que el concepte de ciutadania neix, naturalment, a la ciutat. Avui la humanitat entra en una època en la qual els estats nació comencen a perdre sentit i, davant la immensitat global, emergeixen les ciutats i les regions.

Tony Judt, en un dels seus darrers lli-bres, i segurament a tall de comiat, fa una reflexió pessimista sobre el món i els efectes

de la globalització, a partir del títol mateix Ill Fares the Land, traduït explícitament en català com El món no se’n surt. Però la globalització és quelcom d’inevitable i con-substancial a la idea de desenvolupament humà en un món finit: tard o d’hora s’havia d’arribar a poder connectar tots els punts de la Terra i, per tant, interrelacionar totes les activitats humanes.

L’evolució de l’actual estat de les coses a nivell mundial, no ja només en termes materials, sinó també polítics, és literalment insostenible. Materialment, la Terra és avui insostenible: la petjada ecològica de la hu-manitat ja és superior a 1, s’avalua en 1,5: cal més d’una Terra per poder seguir vivint com ho fem avui, la qual cosa vol dir que el global de l’activitat descansa en un fons de recursos que existeix, però que s’esgotarà abans de poder reposar-lo. Aquest valor d’1,5 és la mitjana mundial; regionalment, els valors són molt diferents. La petjada dels europeus occidentals és superior a 3; és a dir, si tota la humanitat visqués com Europa avui, caldrien més de 3 terres per a proveir tots els recursos necessaris. Ja fa temps que el món viu amb ple coneixement d’aquesta realitat, però segueix endavant, amb in-consciència o irresponsabilitat, atès que el problema l’heretaran les generacions futures. Però encara que no hi hagués la perspectiva d’una limitació material tan clara, la situació seria igualment insostenible perquè la injus-tícia sempre és insostenible a llarg termini, i a curt només es pot mantenir per la força, com ho està sent avui en dia, ja sigui la dels drons, la de les fulles d’afaitar a les tanques de Ceuta i Melilla o la dels exèrcits a una banda i l’altra del canal de la Mànega. És que hi ha algú avui que, seriosament i sense que li caigui la cara de vergonya, pugui defensar la superioritat dels drets d’algun poble?

179La Declaració Universal dels Drets Hu -

mans, la que es podria considerar «la pri-mera Constitució Mundial», comença amb dos articles que poden semblar una obvietat (les grans veritats sempre ho són):

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se frater-nalment els uns amb els altres.

Tothom té tots els drets i llibertats pro-clamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

Són, efectivament, grans veritats, indis-cutibles seriosament parlant, però insoste-niblement discutides en la pràctica diària. Amb limitacions ben definides per l’accés a aquests drets, que es mantenen precisament a través de les sobiranies nacionals.

El món global necessita i arribarà a te- nir un govern mundial, democràtic, que in- trodueixi i faci complir regles de joc que possibilitin el compliment universal de la Declaració i modulin l’actual imperi dels interessos econòmics supranacionals, al qual responen defensivament els compara-tivament petits estats nació. Fa uns anys, el 2008, a l’inici de l’actual crisi, va semblar que el llavors president de França, Nicolas Sarkozy, hi feia un primer intent seriós en una reunió del G20, que va ser avortat pels eua i la Xina: reclamava l’establiment de limitacions comunes al flux de capitals, segurament des de la frustració de constatar que tota una gran França era incapaç de no estar subjecta a onades econòmiques que la superaven. Com que és l’únic resultat possi-ble, cal treballar per aconseguir-ho. Això no

vol dir aixecar d’un dia per l’altre totes les fronteres i actuals limitacions a la mobilitat de les persones, que les confinen i limiten les seves capacitats de desenvolupament humà, perquè, com també recorda Judt que ja deia John Maynard Keynes, forma part de la sostenibilitat el que la transició sigui admissible.

És en aquesta difícil estratègia on s’equi-voquen, i s’enfonsen sense adonar-se’n, els estats europeus, tots ells petits a nivell mundial. També s’ha pogut observar amb tot el que es porta de segle, i des de finals de l’anterior, una dinàmica defensiva a ni-vell dels estats-nació, amb manifestacions de vot popular tendents a tancar fronteres per mantenir la que, efectivament, és una situació objectiva de privilegi. Cap dels estats europeus –ni Alemanya– té la dimen-sió suficient, ni econòmica, ni tecnològica ni humana, per representar i fer prevaler enfront de la resta del Món els interessos de la seva societat.

Mentre no es defineix o s’avança en aquesta idea de Govern Mundial, el món ja s’està organitzant a la manera descrita per Orwell: s’estan definint grans blocs regionals d’interès econòmic i dimensió d’actuació mundial. I en aquesta dinàmi-ca, a Europa li costa prendre la iniciativa, malgrat tot el seu lideratge conceptual. És l’actual tragèdia d’Europa: constitueix un model per al món de com pot evolucionar una societat basada en la idea de l’accés universal al benestar i al mateix temps no acaba de quallar políticament, quan sí que ho estan fent altres grans blocs que, pre-cisament, no tenen tanta preocupació per l’equitat i la justícia social. A mitjà termini, cal definir políticament aquesta gran regió europea, paradigma de societat justa, que basa la seva sostenibilitat en la cohesió so-

180cial i el desenvolupament intel·ligent. Això també vol dir, amb efectes pràctics, treballar intensament per resoldre el problema de la sostenibilitat material que s’esmentava abans, a través de ser capaços de canviar el paradigma energètic. Efectivament, la dis- ponibilitat generalitzada d’energia és l’ele - ment clau i, en aquest sentit, l’aposta pel Reactor Termonuclear Experimental In-ternacional, l’iter, per a la ubicació del qual s’havia postulat Vandellós, és la gran esperança d’una font d’energia potenci-alment sense límits que podria permetre multiplicar la capacitat del planeta de pro-veir recursos i, per tant, de poder estendre el model de societat europeu.

Quan la generació dels actuals dirigents es trobava a la seva infantesa, sentia parlar gairebé a diari de Bernadette Devlin, Gol-da Meir, Lyndon B. Johnson o el Foreign Office, i de tots els conflictes armats que hi havia al darrere. Quaranta o cinquanta anys més tard, Israel i Palestina es mantenen, tristament i vergonyosa, en el primer pla de l’actualitat, s’ha canviat Vietnam per Síria, Irak o l’Estat Islàmic, i conflictes més pro-pers com el d’Irlanda del Nord per d’altres tant o més aguts i preocupants a la civilitza-da Europa, com ara l’actual a Ucraïna. No sembla que s’hagi millorat gaire, i menys si es recopila tot el que s’ha pogut veure al llarg de tots aquests anys. La diferència amb quaranta anys enrere és que avui, per damunt de tots aquests conflictes intensos i sagnants, existeix una dinàmica mundial que supera la capacitat de direcció i decisió de cap govern, per poderós que sigui: la dinàmica econòmica dels capitals financers, moguts exclusivament per la maximització del lucre immediat, el qual és un motiu legítim amb l’actual l’estat de les coses.

Que els focs locals, per intensos que siguin, no impedeixin de veure l’evolució global: el model que representa Europa és l’excepció en el món; la norma, la gran majoria i creixent, segueix el model que il-lustren els brics (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-Àfrica, conjuntament, el 42% de la població mundial). Un model que no és esperançador des de la perspectiva de la persecució de l’equitat i la justícia al món i, per tant, insostenible per al món a termini mitjà.

EUROPA COM A MODEL

Des del fraccionament en petitíssimes uni-tats de pocs milions d’habitants, immerses en el joc de la competència global, no hi ha cap capacitat d’incidir en l’esbojarrada dinàmica global. Només una actuació conjunta prou sostinguda es pot fer notar. A llarg termini, potser de l’ordre d’uns quants decennis o fins i tot un segle, serà indefugible l’esmentat Govern Mundial sobre la base de l’aplicació de la Declara-ció Universal dels Drets Humans. Abans, però, i per a fer-ho possible, cal començar per imaginar-lo, concebre’l, i després recla-mar-lo com a societat.

Si la dinàmica enfebrada de compe-tència de petits estats nació o de regions, sota un domini de fluxos de capital su-pranacionals fa avançar la humanitat cap una situació d’insostenibilitat aguda, que pot desembocar en cataclisme per una lluita violenta per uns recursos escassos o pel manteniment de privilegis, cal agafar consciència de la necessitat d’un canvi global de manera de fer que permeti un desenvolupament més harmònic, menys

181injust. Cal poder transitar de la dinàmica actual d’increment constant de les diferèn-cies entre els més rics i els més pobres, cap a un creixement global més equilibrat. I això requereix, sens dubte, d’actuació glo- bal executiva. Requereix, finalment, d’al-gun mecanisme de redistribució mundial de riquesa, semblant al que Europa va concebre per a la seva comparativament pe- tita escala amb els fons de cohesió. És pos - sible d’imaginar el que es pot fer pel de-senvolupament cohesionat del món, si una petita part de tots els impostos que ja paguen els ciutadans fos administrada globalment? Res d’aproximacions volun-taristes, benintencionades o afeccionades, res de caritat: la definició, el sosteniment i l’administració d’uns serveis públics bàsics de nivell mundial, naturalment amb tots els controls propis d’una societat democràtica.

Cal ser conscient del nivell d’utopia que això incorpora i ser capaços d’identificar les grans i complexes dificultats a vèncer, però no sembla que hi hagi alternativa: sense un cert nivell de govern executiu mundial, els mecanismes de la globalització porten indefectiblement a la supremacia del model de societat representat pel que avui són les societats dels brics. Entre aquestes dificultats hi ha, per exemple, la definició de l’ús de la força, de tots, per a defensar i fer valer els drets elementals dels humans: un govern mundial també hauria de fer servir la força! «Només hi ha un camí vers la seguretat i la pau, el camí de l’organit-zació supranacional», defensava Einstein. El concepte de govern universal va ser per a ell un concepte redemptor, després d’haver vist la capacitat destructora de les armes que havia contribuït a crear. Aquest govern universal, basat en una constitució

formulada sense ambigüitats i reconeguda per tots els governs, hauria de tenir capa-citat real i poder executiu (també afirmava que l’autoritat moral no és pas el mitjà més adequat per mantenir la pau).

Mentrestant, a mitjà termini, cal tre-ballar per a consolidar una regió basada en un model de societat justa, cohesionada i sostenible, que tingui prou dimensió humana i econòmica per a tenir capacitat d’influència al món, i aquesta és inequívo-cament Europa, l’esperança del món.

En aquest projecte, els actuals estats nació europeus són una cotilla i una barrera a l’evolució necessària; són els que ens por-ten en la direcció contrària a la que caldria seguir, volent mantenir-se identitàriament en l’escenari mundial, repenjats a Europa però sense deixar-la desenvolupar, quan cap d’ells és viable com a societat com-pletament autònoma. Cal que molta de la seva presumpta capacitat de decisió, tota la que fa referència a les decisions d’abast mundial i bona part de la que correspon a polítiques de cohesió, sigui transferida a un eventual Govern europeu, i la resta cal que sigui administrada per unitats nacionals coherents i d’entitat suficient. En aquest sentit és interessant recordar una publica-ció relativament recent, de 2003 –abans de l’actual crisi–, dels professors Spaloare i Alesina, de Tufts i Harvard respectiva-ment, titulada «La mida de les nacions», en la qual, a través d’instruments d’anàlisi econòmica, donen dimensió a aquest tipus d’unitats i prediuen una evolució cap a una major integració a gran escala i una major descentralització cap a unitats culturalment homogènies. Un altre cop pot sonar a uto-pia des de la tristor de les preocupacions que ens dóna la petita política nacional,

182però pot representar també l’únic escenari esperançador possible: la d’una Europa de les regions, constituïda com a Estat per a tot allò que implica actuació i relació d’escala mundial, i descentralitzada pel que signi-fica d’atenció directa als seus ciutadans (els serveis públics essencials: salut, educació i atenció social), i deixar per a l’estudi de la Història els actuals estats, si més no els de mida i inhomogeneïtat cultural més gran.

En la dinàmica de globalització-localit-zació, sota la macroestructura regional, el món s’està clusteritzant en grans àrees d’ac-tivitat socioeconòmica de dimensions que oscil·len en el rang d’1 a 10 milions d’ha-bitants. En aquesta direcció, per exemple, hi actua encertadament la nova iniciativa europea de promoure el desenvolupament harmònic, intel·ligent i cohesionat a tra-vés d’un programa de desenvolupament regional (ris3), que implica activament les gairebé 280 regions europees.

L’EUROPA DEL CONEIXEMENT. EUROPA I LES SEVES

UNIVERSITATS

Europa com a concepte de model de socie-tat emprat més amunt, no és exactament coincident amb el total de països del con-tinent europeu. La idea d’Europa està més aviat representada pel que constitueix la Unió Europea (ue), avui integrada per 28 estats que reuneixen la gran majoria d’euro-peus, més de 500 milions de ciutadans. La ue, el germen del que haurien d’esdevenir els Estats Units Europeus, és molt diversa socioeconòmicament i alhora molt coherent culturalment. Conjuntament té un pib més gran que el dels eua (el país amb pib més

elevat) i el pib/càpita dels 28 països oscil·la entre el de Luxemburg (el més gran del món, amb més de 100.000$), i el de Bulgà-ria (amb prop de 8.000$). 15 dels 28 països es troben entre els 30 primers del món en índexs de desenvolupament humà. Global-ment, són els 500 milions d’habitants que més bé viuen del planeta, en un sentit més ampli que el merament econòmic.

L’any 2000 la ue es va voler definir, amb l’estratègia de Lisboa, com l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econò-micament de manera sostenible amb més i millors ocupacions i amb major cohesió social. La declaració de Lisboa es va con-cretar dos anys més tard, a Barcelona, amb indicadors macroscòpics que convé seguir tenint presents: 3% del pib en investigació (1% públic i 2% privat), 2% en Educació Superior.

Avui, 15 anys després, amb l’horitzó del 2020, Europa parla de creixement intel-ligent, sostenible i integrador, en una idea que reuneix competitivitat pròpia, cohesió social i respecte pel planeta. I per assolir aquests objectius globals se’n marca cinc de molt concrets i operatius:

1. Ocupació per al 75% de les persones de 20 a 64 anys

2. Inversió del 3% del pib de la ue en r+d

3. Reducció d’un 20% en les emissions de gasos d’efecte hivernacle (o un 30% si es donen les condicions) res- pecte als nivells de 1990; ús d’un 20% d’energies renovables i augment del 20% en l’eficiència energètica.

4. Reduir les taxes d’abandonament es - colar prematur per sota del 10% i

183assolir que almenys un 40% de les persones de 30 a 34 anys d’edat completin estudis de nivell terciari.

5. Reduir almenys en 20 milions el nombre de persones en situació o risc de pobresa i exclusió social.

Són objectius clars, mesurables i as-solibles pels europeus però que, sobretot, ensenyen un camí al món. Incorporen els elements essencials de consciència de la insostenibilitat del model actual, de neces-sitat de desenvolupament amb respecte al planeta i sobre una base de cohesió social. No per atzar, sinó perquè la dinàmica de competència mundial està basada avui en dia en el domini del coneixement, en aquests cinc objectius s’hi identifica un paper destacat del sistema de coneixement, i particularment del sistema universitari, que és directament protagonista en dos d’ells: en la investigació (es manté l’objectiu, per a tots els estats membres, d’un 3% d’inversió en r+d) i en la formació superior (que ha d’arribar a un 40% de cada cohort), enca-ra que indirectament la universitat es pot sentir concernida en tots.

En aquests moments són molt encertats els tres adjectius clau utilitzats per descriure H2020: intel·ligent, sostenible, integrador. Sintetitza molt bé com Europa es mostra com a model a un món que, com va dir Tony Judt en la seva obra pòstuma, va pel mal camí. I les universitats ocupen un lloc central en aquest model, a la base de la hipòtesi de la societat del coneixement: el valor afegit de l’impacte econòmic, social i cultural de les universitats és el que permet sostenir-les a un nivell competitiu global.

Les universitats, totes, atenen a inte-ressos i demandes molt diversos. Les apel-

lacions a les responsabilitats globals, en pro d’un bé comú de la humanitat, tenen cert caràcter retòric, de molta menor entitat i pes en l’agenda universitària que les que corresponen a interessos més directament relacionats amb una certa idea de bé co - mú nacional, regional o local. Aquests in- teressos locals estan més relacionats amb la riquesa, el benestar i la competitivitat: ocu- par les primeres posicions mundials en pib/càpita és exigent i requereix sobretot inver-sió en coneixement que pugui revertir en innovació. Els desafiaments globals tenen més a veure amb grans reptes de la humani-tat, la majoria dels quals cauen lluny; només el de la sostenibilitat energètica global entra directament dins els objectius més locals, com es posa de manifest en els objectius d’Europa 2020.

Europa 2020 posa conceptualment les universitats en el nucli de l’estratègia del seu propi desenvolupament. En una visió més global també és així, encara que no existeixi cap estructura supranacional que defineixi estratègies globals, més allà dels acords internacionals entre estats. Com s’ha dit més amunt, cal que es desenvolupi d’alguna manera aquesta estructura, però mentrestant, les universitats tenen un pa- per clau: són les institucions que tenen el coneixement i la capacitat de fer compa-tible l’atenció als desafiaments globals, als reptes de la humanitat, amb les exigències de les societats locals per a contribuir a increments de la competitivitat. En última instància, la posició adequada per a les universitats és la d’un compromís complet: Les universitats han de ser institucions clau a nivell regional. Han de buscar el desenvolupament de la societat immediata a través de la docència, la recerca i la trans-

184ferència de coneixement, i involucrar-se en l’establiment de l’estratègia regional en col·laboració amb les autoritats locals, els agents socials i representants cívics.

Però també han d’aspirar a ser institu-cions compromeses a nivell mundial que eduquen ciutadans de ment oberta, crítics i compromesos ells mateixos, i que mit-jançant la seva activitat de recerca ajuden també a definir línies d’acció mundials que condueixin a un món més just i sostenible.

Europa, amb un model de societat basat en la justícia social i en el respecte als drets de la humanitat i profundament demo-cràtica, proposa el millor camí disponible a la resta del món. Cal que ella mateixa s’ho acabi de creure i avanci decididament cap a la seva plena identificació política. Ho necessitem tots, els ciutadans d’uns estats que ja no tenen plena sobirania real i que estan subjectes a forces globals que els ultrapassen, els ciutadans europeus que ho són però no ho acaben de ser, amb el dèficit democràtic que aquesta indefinició comporta, i tots els habitants de la Terra, que necessiten del lideratge d’Europa per a contrarestar les tendències dominants que condueixen a societats poc o gens basades en la justícia social i que són, per tant, insostenibles a llarg termini. I en aquest camí, les universitats europees hi tenen un paper rellevant. ❒

1. tucídides, Història de la guerra del Peloponès, ii, xxxvii, 1-3. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1954.

Pensar la nostra actualitat. Joan Fuster i la filosofia Neus Campillo (ed.)

Joan Fuster i l’analisi de la realitat social Gustau Muñoz (ed.)

Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster Carme Gregori Soldevila

Joan Fuster i la música J. Iborra, J. B. Llinares, X. Planas, V. Torrent, R. Xambó

De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster Pau Viciano

Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari Vicent Simbor

Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster Josep Iborra

Els discursos de la ciència. Joan Fuster i la democratització del coneixement Joan Borja i Sanz

Sobre Nosaltres, els valencians Ferran Carbó, F. Pérez i Moragón (eds.)

Fuster, una declinació personal Josep Iborra

Prosa i creació literària en Joan Fuster F. Ardolino, E. Balaguer, A. Esteve, J. V. Garcia Raffi, N. Pellicer

Joan Fuster, llibre a llibre. Diccionari bibliogràfic Salvador Ortells Miralles (coord.)

185

Les idees sobre un espai de comunicació comú a Europa han tingut diferents projec-tes interessants, com veurem: un ja desapare-gut després d’uns anys de funcionament i la resta, que romanen des dels inicis. Tot amb tot, però, és molt difícil la construcció d’un ecosistema comunicatiu plural, coherent i alhora equilibrat, per múltiples raons: per la diversitat de llengües i cultures; pel pro - tagonisme dels estats nació, en pugna ma-terial i simbòlica sovint contra altres estats i amb les nacionalitats internes, tots alhora intentant aprofitar-se de la seva posició i ex - pressant les seves identitats; pel pes decisiu dels lobbys de telecomunicació, arrengle-rats amb els grans grups mediàtics i con-glomerats de comunicació dominants; i, finalment, per la varietat de sistemes comu-nicatius. Tanmateix, sense una aposta de ci - siva almenys de regenerar o rehabilitar l’ac-tual ecosistema comunicatiu europeu, el de l’Europa social, com a lloc de trobada in-tercultural, democràtic i cívic dels pobles que componen el continent, serà poc viable esdevenir una veritable societat paneuropea.

Josep Lluís Gómez Mompart és catedràtic de Periodisme a la Universitat de València. El seu últim llibre, com a editor amb Enrique Bordería i Francesc A. Martínez, és El humor frente al poder. Prensa humorística, cultura política y poderes fácticos en España (1927-1987), Madrid, Biblioteca Nueva, 2015.

INICIATIVES SOBRE I DE COMUNICACIÓ

Gairebé tots els projectes paneuropeus de comunicació són posteriors a l’Acta Única Europea de 1986, llevat –per descomptat– del Festival de la Cançó d’Eurovisió que va començar a retransmetre’s el 1956. Per la qual cosa, és el programa televisiu més antic del món i justament per això el 2015 ha rebut el rècord Guinness com a competició musical televisiva més longeva, i també per la seva gran audiència, estimada entre 100 i 600 milions d’espectadors internaci-onals cada edició.

El mateix any de l’Acta Única va aparèi-xer la revista científica European Journal of Communication, editada per Sage Publica-tions, i que publica trimestralment recerca i assaig teòric sobre qüestions de mitjans de comunicació referits al nostre continent. No és estrany que fos un projecte pioner, atès que els docents i investigadors universitaris són els professionals més preocupats pel coneixement i la investigació de la cultura, paraula sinònima en bona part de comuni-cació com acostuma a ser entesa, entre d’al- tres, pels estudis culturals. En les pàgines d’aquesta prestigiosa revista es troben excel-lents aportacions culturals-comunicatives escrites en general pels millors equips de recerca en aquest camp d’Europa.

L’ecosistema comunicatiu europeu:projectes i realitats

Josep Lluís Gómez Mompart

186El 1990 va aparèixer el setmanari brità-

nic The European, fundat pel ja desapare- gut magnat de la premsa Robert Maxwell. Amb la llegenda «Europe’s first national newspaper», tenia la pretensió de conformar un públic lector interessat preferentment pels temes econòmics, però també polítics i socioculturals, del que seria la Unió Eu-ropea (ue) a partir de 1992. Tot semblava albirar que després de l’Acta Única, la caiguda del mur de Berlín i la posterior reunificació d’Alemanya, les elits europees tindrien necessitat d’un periòdic –que en els millors moments va arribar tirar 100.000 exemplars– que informés i opinés sobre els temes comuns. Mentre es va publicar, era fàcil veure en els aeroports europeus execu- tius de diferents nacionalitats comprant i llegint, a més del seu diari nacional habi-tual, The European. Però no va reeixir i al desembre de 1998 va desaparèixer.

Paral·lelament, els grans periòdics de referència com també les principals emis - sores de ràdio i cadenes de televisió van co-mençar a dedicar espais i seccions especials als temes de la ue, ampliant en bastants casos el nombre de corresponsals en les dues capitals amb institucions comunità-ries: Brussel·les i Estrasburg. D’aleshores ençà, entre funcionaris, periodistes i pro-fessionals implicats de diferent manera en els assumptes de la Unió Europea s’ha anat creant una comunitat que parla de les coses que els hi són pròpies per raons de feina amb un argot que per a la resta de ciutadans és excessivament administratiu o burocràtic. Aquesta mena de tribu comuni-tària, amb les seves xarxes d’interessos, de vegades contradictoris, no obstant, no és particularment conseqüència del paper que hi han jugat els mitjans de comunicació, sinó fruit de l’entramat de relacions labo-

rals, polítiques i econòmiques derivades de la lògica institucional europea.

Només parcialment algunes pel·lícules han retratat la tribu comunitària, si des-comptem els documentals i reportatges informatius que en algun moment han vol - gut explicar el rerefons de les institucions europees. El cinema de creació i la produc-ció audiovisual compta des de 1988 amb eurimages, com a fons de suport a la producció audiovisual i, des de 1991, amb el programa media per impulsar la indús-tria dels continguts. De tots dos projectes s’han beneficiat infinitat de produccions, a més de donar suport a tallers educatius i de formació, als mercats del sector i a quasi un centenar de festivals. Gràcies a aquests importants programes, bona part de la indústria audiovisual europea no només ha resistit la gegantina competència nord-americana, sobretot de Hollywood, sinó que ha pogut preservar uns estils originals basats en una qualitat formal i estètica no tòpica dels gèneres encotillats.

En el camp de la televisió, el 1992 un consorci públic franco-alemany –amb seus a Estrasburg i Baden-Baden– va posar en marxa arte, cadena que s’ha caracteritzat per una programació de gran qualitat i originalitat en temes relacionats amb l’art i la cultura. Algunes de les seves interessants produccions es veuen de vegades als països europeus a través de cadenes nacionals, sobretot públiques, tot evidenciant que la televisió també, com determinat cinema, pot esdevenir art sense renunciar a un cert espectacle.

També aquell mateix any, es va crear l’Observatori Europeu de l’Audiovisual (oea), que forma part del Consell d’Europa a Estrasburg. Es tracta d’una organitza-ció de servei públic per tal de recopilar i

187distribuir informació sobre la indústria audiovisual a Europa. L’Observatori té com a objectiu principal promoure una major transparència i una millor comprensió de les formes en què les indústries audiovisuals es desenvolupen en funció d’Europa, tant des del punt de vista econòmic com jurídic. A més, proporciona informació sobre els diferents mercats audiovisuals a Europa i el seu finançament. També analitza i informa sobre les qüestions jurídiques que afecten els diferents sectors de la indústria audiovisual. Les activitats de l’oea són finançades per contribucions directes dels estats membres i la Unió Europea, representada per la Comis-sió Europea, i en part a través dels ingressos per la venda dels seus productes i serveis.

ELS INFORMATIUS D’EURONEWS

El projecte informatiu europeu més ambi-ciós, anomenat Euronews, va néixer el 1993, del consorci de dotze cadenes de televisió públiques a través de la socemie (Societé Opératice de la Chaîne Européenne Multi-lingue d’Information Euronews). A la seu, a Lió –després d’haver-hi aspirat també València–, un bon grapat de periodistes de diferents països, competents en francès i anglès, a més de la seva llengua, van posar en marxa aquesta cadena de 24 hores tot notícies. Inicialment en cinc llengües (an-glès, francès, alemany, espanyol i italià), a les quals s’han anat afegint el portuguès (1999), el rus (2001), l’àrab (2008), el turc i el persa (2010) i l’ucraïnès (2011). Durant les dècades de 1990 i 2000, La 2 de tve replicava el senyal en espanyol a diferents hores, però el 2008 tve va abandonar la seva participació en el consorci per raons

del greu dèficit econòmic acumulat. A tra-vés d’algunes plataformes de pagament, pe - rò, es possible veure Euronews a Espanya.

Les notícies a Euronews són un indici de les diferents tradicions periodístiques en l’espai europeu. Una mateixa informació en aquest canal pot presentar petites di-ferències de versió i/o enfocament amb el mateix temps i les mateixes imatges, encara que amb pocs canvis d’editatge, segons la llengua i el periodista que l’elabori, i sense que el tema afecti especialment el país del professional que la relata (Machill, 1997). Per exemple, en la introducció anglesa o alemanya es posa l’accent en el qui o en el què, mentre que la francesa pot arrencar amb una petita història i, en l’espanyola o la italiana, pot començar amb una frase valorativa o un judici. Tot i que amb els anys, aquestes diferències han tendit a mi - nimitzar-se –no tant per voler imposar un estil únic com per la disminució dels pro - fessionals i l’ampliació de les versions lin-güístiques d’Euronews–, s’ha de tenir pre-sent que la varietat dels receptors implica adreçar-s’hi amb una certa singularitat per tal d’aconseguir la major eficàcia comuni-cativa; és a dir, l’interès de l’audiència.

És evident que els múltiples interessos de les diferents audiències europees de te-levisió són prou amplis. I no només per raons d’estatus sociocultural o d’orientació iedologicopolítica, sinó pels diferents siste-mes mediàtics a Europa i per les diferents tradicions periodístiques. La globalització informativa, malgrat que ha estandarditzat unes modalitats informatives, no ha anul·lat les singularitats periodístiques que cada país ha anat construint en els diferents mitjans de masses. Fins i tot en la televisió, que pel que fa als informatius utilitza un tipus de telenotícies canònic arreu del món, el

188tractament de les notícies és en cada país hereu de la seva tradició periodística, fruit dels costums, les rutines i les modalitats reeixides que han anat arrelant en l’acte d’aparaular (amb sons i imatges) la realitat.

Les grans tradicions periodístiques eu - ropees són quatre (britànica, germànica, lla - tina i nord-europea), i depenen de múl-tiples factors: de la idiosincràsia i/o de l’especificitat cultural; de l’evolució de la llengua; dels costums narratius (escrits o orals); de la influència literària; dels gène-res dominants; del desenvolupament de l’objecte i del fenomen periodístic; de la moralitat civicoreligiosa; dels corrents de pensament amb prou pes; del paper de l’es- tat; de l’ordenament jurídic i del sistema comunicatiu. Pel que fa als sistemes co-municatius, es poden agrupar bàsicament en tres models, com han estudiat Daniel Hallin i Paolo Mancini (2008): el model pluralista polaritzat (o del Mediterrani), el model democràtic corporatiu (o del centre i del nord d’Europa) i el model liberal (o de l’Atlàntic Nord). Per tant, no es pot parlar d’un model periodístic europeu, perquè no existeix un únic model; hi ha diferèn-cies importants entre els diferents models nacionals i fins i tot dins d’un mateix estat nació trobem diferències, encara que molt menys acusades (pensem, per exemple, entre la variant madrilenya i la catalana). Amb tot, hi ha trets particulars comuns en el periodisme professional en molts països de l’Europa continental, com ara la influ-ència literària o la tradició de la crònica.

PREMSA DE REFERÈNCIA

És clar que The European no va esdevenir un periòdic de referència dominant, tot i

tenir un bon cos de redactors majoritària-ment especialistes, alguns columnistes de renom, i elaborar informes i anàlisis sol-vents. En altres paraules, no va aconseguir una funció i reconeixement similar al que té Le Monde diplomatique en el terreny de la política internacional. Per diverses raons: no era un periòdic especialitzat, sinó un de generalista sobre la ue; no era un periòdic internacional, sinó transnacional; des del principi va haver de competir amb els grans rotatius nacionals (The Times, The Guar-dian, Il Corriere della Sera, La Repubblica, Le Figaro, Le Monde, Neue Zürcher Zei-tung, El País, La Vanguardia, Frankfurter Allegemeine Zeitung, Süddeutsche Zeitung, Diario de Noticias, Público, The Financial Times, etc.) o amb els setmanaris més prestigiosos (Le Nouvel Observateur, Der Spiegel, Die Zeit, The Economist, Cambio 16, L’Espresso, etc.) i, finalment, als pocs anys de la seva existència va trobar-se amb el desplegament d’Internet.

En definitiva, The European, encara que formalment contava amb actius relativa-ment semblants a molts d’aquells mitjans ja consolidats, era massa a-nacional (una virtut poc apreciada). En conseqüència, malgrat un cert biaix anglès, no responia a cap idiosincràsia periodística i tampoc va poder conformar allò que ha caracteritzat els mitjans de referència abans esmentats, una speech community. Una comunitat al voltant d’un discurs ple de referències prò-pies, d’implícits comuns, de connota cions històriques, de mites acceptats o d’ima- ginaris compartits. O sigui, l’objectiu de The European per ser un organitzador social d’una ciutadania europea transna-cional xocava sovint –més enllà dels ne-gocis personals o empresarials del seus lectors– amb les percepcions nacionals i

189els interessos estatals de la seva audiència, de manera semblant als que expressen els ministres europeus de torn en la majoria de les cimeres de la ue. Al cap i a la fi, perquè un periòdic de referència és més que un mitjà notarial dels fets, és també un referent d’identitat, un mitjà instrumentalitzador d’idees i creences, i un mitjà que proposa una lectura determinada de la realitat social per legitimar-la.

El fracàs comunicatiu de The European al costat del relatiu èxit d’Euronews –o en altres terrenys menys comparables, els encerts dels programes eurimages i media o del canal arte– és comprensible, perquè la lògica de la premsa escrita és intel·lectualment més complexa. Sempre és més complicada la persuasió verbal que la seducció audiovisual, encara que la premsa i la televisió vulguin apostar més per la matriu narrativa «racional-iluminista» que per la «simbòlico-dramàtica», en termes de Guillermo Sunkel (1985). Euronews, llevat d’algunes seccions o programes especials, és una finestra amable de la ue, emmarcada i per tant també orientada en la ue, que sense ser oficialista vol tenir una mirada no descaradament compromesa i que, sempre que pot, defuig aquells enfocaments que poden resultar molt conflictius per a la ue i si és possible també per als països que en formen part. D’altra banda, alguns repor-tatges culturals o socials quasi sempre estan fets amb una cura especial i sovint en un to positiu i simpàtic.

Innocentment, hom podria pensar que, a grans trets, l’estil Euronews seria l’ideal per construir un espai comú de comuni-cació (socio)políticament correcte. Però la dura realitat ni es pot amagar ni emmasca-rar ni endolcir per no molestar a ningú, ja que si ho féssim així trairíem els principis

bàsics del periodisme de qualitat (Gómez Mompart et al., 2013). No obstant això, entre aquest model presumptament neutre i l’habitual dels mitjans de comunicació dels diferents països de la ue –amb les importants diferències entre mitjans de referència populars, públics i privats, o sen- sacionalistes i grocs– no és fàcil trobar un tarannà informatiu que sigui beneficiós per a la ciutadania. Quasi tan difícil com els intents de trobar un equilibri entre les històries globals d’Europa dels últims anys i les històries nacionals, fins i tot les més rigoroses. Nogensmenys, en conjunt, els mitjans de comunicació de masses són un bon mostrari –amb les exageracions, omissions i falsedats que abunden– de com som les societats europees, de com ens volem veure, de com veiem els veïns, de les percepcions que utilitzem, dels estereotips amb els quals qualifiquem els altres, de les nostres dèries, o de les poques grandeses i de les moltes febleses.

GRUPS I CONGLOMERATS DOMINANTS

A diferència de la premsa, la ràdio i la te - levisió a Europa van desenvolupar-se durant molts anys sobretot amb caràcter públic, sustentades en gran part pels cri-teris que emanen de l’estat del benestar, sense oblidar la competència estatal sobre l’espai radioelèctric. Malgrat la coexistèn-cia amb empreses privades, la importàn- cia dels ens públics audiovisuals ha estat molt gran des d’un punt de vista cultural, ja que gràcies a les emissores i cadenes públiques bona parts de les arts (música, teatre, dansa, cinema, arquitectura) i la cultura (literatura, exposicions, esports,

190divulgació científica, gastrono mia) es van democratitzar amb bons programes i també amb col·laboracions en múlti-ples produccions de qualitat. Una altra cosa seria la informació, en la qual la temptació de les autoritats per orientar o utilitzar els mitjans públics al seu favor –en graus diferents segons països, sistemes me-diàtics, èpoques i governs– ha estat quasi sempre una constant. Aquesta intromis- sió, però, és similar i fins i tot moltes ve-gades menor que la dels mitjans privats, els quals depenen de tota mena d’interes- sos. En les principals corporacions au-diovisuals públiques de les democràcies europees més consolidades gairebé mai s’han donat episodis d’informació groga (aquella que inventa notícies, presenta fal- ses proves o conspira), mentre que d’a - questa pràctica espúria molt pocs mitjans privats serien els que no n’hagin fet ús en diferents moments.

Tanmateix, a partir dels anys vuitanta del segle passat, l’anomenada desregulació o liberalització del mercat audiovisual va obrir l’accés als operadors privats, tot proli-ferant cadenes de televisió que competeixen obertament amb les públiques, i fins i tot privatitzant-ne algunes, com el cas de tf1 (1987), la primera televisió francesa. Les conseqüències d’aquest procés van ser: la desestabilització de la televisió pública per l’incentiu a la televisió comercial privada, que ha generat la competència entre pú-bliques i privades; la flexibilització de la regulació de la publicitat o en algun cas la seva supressió, com a tve amb el govern de Zapatero; la implantació d’un model, la televisió de pagament (per exemple, Canal+ France, 1984); i, finalment, el naixement d’emissores i canals especialitzats. En con-

junt, aquest procés, causat per les fortes pressions dels lobbys del sector amb la con-nivència dels partits conservadors i liberals, va suposar –especialment en la televisió– el trànsit del monopoli públic a un oligopoli dels grans grups mediàtics o conglomerats de comunicació: Springer (Axel Springer ag), Beterlsman ag, Vivendi, Lagardère, News Corporation, rcs Media Group i Fininvest. En el cas espanyol, a més dels dos últims esmentats, amb aliances locals, s’hi han d’afegir Prisa, Planeta, el Grup Zeta i el Grup Godó.

A l’última dècada del segle passat, Eu-ropa va passar de tenir cent canals privats d’àmbit nacional o regional a mil, és a dir, una mitjana de cent nous canals cada any. I després de l’apagada analògica del 2012 i arran de la implantació de les tdt, la proliferació de cadenes encara ha augmen-tat més. Les empreses s’han transformat de monomèdies en multimèdies amb un grau molt alt de convergència, la qual cosa permet empaquetar i distribuir els mateixos continguts mitjançant una varietat de pla-taformes. Actualment tenim una quantitat extraordinària de plataformes amb infinitat de canals especialitzats, amb una àmplia diversitat i formes d’accés –que impliquen una progressiva fragmentació de les audi-ències–, que suposen una aparent tv a la carta i indueixen una sensació de llibertat d’opcions inabastable. En realitat, és quasi un miratge, perquè hi ha una gran redun-dància de continguts, majoritàriament en mans de pocs grups o conglomerats, tots els quals tenen com a premissa –suposada-ment– divertir-nos individualment fins a morir, com va dir el 1986 el pedagog Neil Postman (1990), per tal de guanyar diners i tenir-nos plenament entretinguts.

191Davant les circumstàncies descrites,

la literatura comunitària sona a música celestial:

Els serveis de comunicació audiovisual són tant serveis culturals com serveis econòmics. La seva importància [és] cada vegada major per a les societats i la democràcia –sobretot per garantir la llibertat de la informació, la diversitat d’opinió i el pluralisme dels mit-jans de comunicació–, així com per a l’edu-cació i la cultura (Unió Europea, 2007).

UNA POLÍTICA DE COMUNICACIÓ

Ja en el segle xxi han aparegut els dos dar-rers projectes integradors europeus: un de caràcter investigador i un altre de mediàtic.

El 2005 es va fundar ecrea (European Communication Research and Education Association) com una associació d’investi-gadors en el camp de la comunicació en la qual s’integren no només investigadors sinó també moltes de les associacions estatals de recerca –com és el cas de l’aeic (Asociación Española de Investigación de la Comuni-cación, nascuda el 2008)–, o nacionals o regionals –com la Societat Catalana de Comunicació (1985)–,1 o temàtiques –com l’Asociación de Historiadores de la Comu-nicación (1992) o la Sociedad Española de Periodística (1989). El segon congrés d’ecrea es va celebrar a Barcelona el 2008.

I, finalment, el 2008 es va constituir l’European Radio Network, com una xarxa d’emissores privades i públiques per infor-mar sobre Europa. Va començar emetent en freqüència modulada i Internet en deu idiomes i amb uns vint milions d’oients a Europa i trenta milions arreu del món.

Davant dels canvis tecnològics de les dues darreres dècades, els quals impliquen la transició de les societats de cultura i comunicació de masses a les societats de la informació i del coneixement, un cert pessimisme s’ha estès arreu. Molts pensen que als estats del nostre continent i a la Unió Europea se’ls ha escapat la possibilitat de fer polítiques de comunicació socials, preocupats i atrapats per l’economia, arran de la progressiva pèrdua de la iniciativa de les polítiques públiques de comunicació i el creixent pes del protagonisme dels con-glomerats privats (de mitjans i operadors de telecomunicacions) que condicionen i cada vegada més marquen quasi totes les comunicacions i els seus productes. Per això, Jesús Martín Barbero (2001: 70) es planteja: «¿Els queda sentit a les polítiques de comunicació? Sí –afirma–, a condició que superin la vella concepció excloent d’allò nacional i n’assumeixin que el seu espai real és més ample i complex: el de la diversitat de les cultures i comunitats dins de la nació i el de la construcció de l’espai cultural llatinoamericà». En el nostre cas, l’espai cultural europeu.

Així doncs, les polítiques de comu-nicació paneuropees han de ser sobretot polítiques culturals, han d’abastar tant allò públic com allò privat i han de projectar-se especialment sobre l’educació. En defini-tiva, haurien de servir alhora per contri-buir a una informació paneuropea cívica, solidària, no androcèntrica ni xenòfoba i reequilibradora, si allò a què aspirem és a la construcció d’un espai de comunicació conjunt democràtic, progressista i equita-tiu. Per descomptat, cal valorar prou posi-tivament la majoria dels projectes de caire mediàtic i de la comunicació paneuropeus explicats, però igualment s’ha de reconèixer

192el paper de molts mitjans privats o comuni-taris, regionals i de proximitat, que aporten elements singulars en la bona direcció de la innovació social. Tots junts, però, encara tenen una influència o impacte insuficient. Perquè el rumb dominant dels megamerca-ders alienadors de la comunicació, en tant que mediatitzadors culturals hegemònics de minses satisfaccions i al remat sovint frus-trants, no pot ara per ara deparar-nos un creixement humà interessant i engrescador per als ciutadans en el sentit que acostuma a raonar l’historiador i antropòleg Eudald Carbonell (2001). ❒

REFERÈNCIES

carbonell, E. i R. sala (2001): Encara no som humans, Barcelona, Empúries.

gómeZ mompart, J. L.; J. F. gutiérreZ loZano, D. palau sampio (2013): La calidad periodística. Teorías, investigaciones y sugerencias profesionales, Barcelona, Castelló i València, uab, uJi, upf i uv, col. Aldea Global, 26.

Hallin, D. C.; P. mancini (2008): Sistemas mediáticos comparados. Tres modelos de re-lación entre los medios de comunicación y la política, Barcelona, Hacer.

macHill, M. (1997): «La multidimensionali-dad de un laboratorio europeo periodístico: Euronews», Anàlisi. Quaderns de comunica-ció i cultura, núm. 20, pp. 37-59.

matín barbero, J. (2001): «De las políticas de comunicación a la reimaginación de la política», Nueva Sociedad, núm. 175 (setembre-octubre), pp. 70-84.

1. El 15 d’octubre de 2015, la scc –filial de l’Institut d’Estudis Catalans, però que abasta tots el territo-ris de parla catalana, encara que majoritàriament implantada al Principat– va celebrar per primera vegada en la seva història una jornada científica i de presentació de l’entitat al País Valencià, amb la presència de la junta, presidida pel Dr. Jordi Berrio, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

postman, N. (1990): Divertim-nos fins a morir. El discurs públic en l’època del «show business», Badalona, Llibres de l’Índex.

sunkel, G. (1985): Razón y pasión en la prensa popular. Un estudio sobre la cultura popular, cultura de masas y cultura política, Santiago de Chile, ilet.

unió europea (2007): Dictamen del Parla-ment Europeu de 13/12/2006, Posició Co-muna del Consell de 15/10/2007 i Decisió del Parlament Europeu de 29/11/2007, «DOUE» núm. 332 (18 de desembre), pp. 27-45, DOUE-L-2007-82344.