COM SÓC?
Sóc divertida
i molt eixerida.
Quan estic contenta
tinc bones idees,
però quan estic trista, en un racó,
deixa’m sola
i estaré millor.
Autoria: Dúnia Pérez Llopart
Escola Lavínia
Categoria A- Poesia
El drac Jordi
Hi havia una vegada un poblat molt llunyà on vivien junts dracs i humans.
Un dia va venir una cavallera que es deia Georgina. Aquesta cavallera era molt
gran i tenia molta gana així que va dir que si no li donaven menjar es menjaria
tots els dracs. Primer li varen donar animals però quan es van acabar van
decidir que farien un sorteig i al noi que li toqués seria menjat per la Georgina.
Li va tocar al príncep Merlí i molt trist va anar cap a la cova de la cavallera.
Quan aquesta estava a punt de menjar-se’l va aparèixer el drac Jordi per salvar
el Merlí.
El drac i la Georgina van fer una batalla de ball. Si guanyava en Jordi la
cavallera s’hauria de beure una apòzema que havia preparat Merlí.
Després d’un llarg combat de ball, la Georgina estava molt cansada, el drac va
continuar ballant i va guanyar.
La cavallera es va beure l’apòzema i es va tornar bona, així que tots es van fer
amics i van fer un gran ball a la cova de la Georgina.
Autoria: Amèlia Viñolo Carrera
Daniel Cohen Niñerola
Escola Ítaca
Categoria A- Prosa
No em deixis sol
En aquell vell i fred carrer solitari,
he trobat un gos extraordinari.
La seva mirada plena de tristor
és tan profunda, tan intensa,
que em duu a la foscor
i em destrossa, em posa tensa.
Se li transparenten les costelles
com si fossin anelles.
Té una dolorosa i gran ferida,
per moments sembla que se li’n la vida.
Com el van poder abandonar
si no sap més que jugar?
Me’l quedaré i mai més el deixaré!
Autoria: Laia Romagosa Bueno
Col·legi Pare Manyanet
Categoria B- Poesia
EL MEU MILLOR AMIC
Jo sóc en Marc, un nen feliç com molts d’altres. Estic molt
content perquè tinc molts amics a l’escola. Estic estudiant
Primària a una escola que m’encanta!!!! Això és una
gran sort.
Ahir la mare em va donar una notícia dolenta: “ Hem de
marxar del poble. Hauràs de canviar d’escola. El teu pare
ha aconseguit una nova feina, i per cert, molt bona. Però
hem d’anar a un altre país”
Jo no sabia què dir, no tenia paraules. Però vaig pensar
en una cosa que ha passat a la meva classe. Aquest curs
han vingut a la nostra aula un nen i dues nenes, de països
molt llunyans . I ara, estan molt contents i feliços. Potser
a mi em passarà el mateix!
Va arribar l’hora d’anar-nos . Em vaig despedir dels amics,
de la família i amb maletes i caixes i paquets, cap a
França! Després d’un llarg viatge, vam arribar al nostre
destí, un bonic poblet, situat al nord de França.
Al següent dia, ja vaig anar a l’escola. Estava emocionat
però a la vegada nerviós i amb por.
Vaig entrar a la nova escola, Caminava poc a poc. Mirava
a un costat i a l’altre. Un nen s’apropà i em va dir:
- Hola, em dic Paul! i tu, com et dius?
- Em dic Marc, -li vaig respondre( en francès, és clar).
Ell em va dir si volia ser el seu amic. No li vaig
respondre.
En aquell moment em va venir al cap una imatge.
Em recordava del nen i les dues nenes que van
arribar a l’escola a començament de curs.
Era l’hora d’entrar a la classe. Jo cap a dins .Mentre
estàvem treballant algú em va tirar una nota, que posava:
”T’espero al costat de la porteria”. Va arribar l’hora
d’esbarjo. Estava al costat de la porteria com posava a la
nota. No venia ningú. De sobte vaig sentir: Marc! Era en
Paul que em cridava. Em va dir que ell m’havia escrit la
nota.
Li vaig preguntar:
- Què vols? Per que m’has cridat?- Vull presentar-te a
alguns amics, em va respondre . Aquest és en Francesc, el
Lukas i la Lua. Són els meus millors amics. Volem que
juguis amb nosaltres.
- I a quin joc jugarem?- Vaig preguntar.
És un joc molt divertit. Es diu Color Tocat. Jo el
desconeixia. El que para diu un color i la resta han de
tocar-lo .Em va explicar, en un perfecte francès .
Va començar el joc i la va parar en Paul Va dir: blau, rosa,
groc. I va” pillar” la Lua. Aquesta nena no era molt
ràpida. I així vam anar jugant, fins que ...
Es va acabar el pati i tots van anar a classe. Em sentia
content. El primer dia d’escola ja vaig conèixer quatre
possibles amics: el Lukas, la Lua, el Francesc i, el millor de
tots, en Paul.
Vaig estar un moment callat, de sobte vaig dir:
Paul, per què em tractes tan bé?
- Mira Marc,- em digué amb un to de veu fluixet. Jo
també vaig venir d’un paí llunyà. I recordo que vaig
trobar un nen que m’ ajudà a entrar al col·le.
Quan vaig arribar a casa vaig explicar als pares com
m’havia anat a l’escola.
La nova escola m’agradava. Cada dia estava millor Vaig
fer molts més amics .
A classe treballava bé. Tenia una mica més de treball que
els altres companys. Necessitava aprendre bé la seva
llengua per poder treballar i entendre molt bé tot allò
que em deien i poder parlar. I... Ho vaig aconseguir!!!
Autoria: Berta López Husillos
Escola Les Corts
Categoria B- Prosa
Lego Pirates, els amics de Sant Jordi Fa dos anys es barallaven per un cofre d’un tresor cinc pirates de Lego, Sant Jordi i
un dragó. Sant Jordi al dragó va despistar i als pirates va parlar:
Tranquils, home! Jo he robat molts cofres per la gent bona.
Li va donar al capità i... amics per sempre!!!
Autoria: Carles Franco De Juan
Escola Ítaca
Categoria B- Accèssit Prosa
AVI, RECORDES…? Avi, recordes aquelles tardes
en què les hores passaven
i els minuts volaven,
en què ningú ens deia què fer?
Només tu i jo sols…
Dibuixant camins:
especials, genials, màgics, bonics, meravellosos.
Però, avi, per què te’n vas anar?
Per què em vas deixar…?
Saps, avi?, els camis són diferents, s’han descolorit.
I els mocadors m’eixuguen les llàgrimes.
Però amb el temps
es van pintant dintre el meu cor,
com tu i jo fèiem.
COLOR PASTEL
Autoria: Sara Martínez Reina
Escola Thau Barcelona
Categoria C- Poesia
L’Eli, l’elefant diferent
Hi havia una vegada un elefant que es deia Eli. A diferència dels seus amics,
no era gaire forçut, tampoc no tenia gaire traça a l’hora de fer esport. Vivia feliç
amb la seva família d’elefants dins de l’extensa sabana africana.
Com que no era gaire forçut ni resistent, no caminava tan ràpid com els altres
elefants, i això feia que, de tant en tant, la resta l’hagués d’anar esperant . Tots
els elefants de la seva edat jugaven a aixecar arbres, roques o coses que
pesaven molt. L’Eli no volia jugar a aquests jocs, perquè eren de força. Ell
preferia jugar a jocs més tranquils, però els altres elefants deien que aquells
jocs eren massa avorrits. Així que, sempre que jugaven a jocs d’aixecar coses
o de córrer, l’Eli s’asseia al costat d’un arbre i sentia el cant dels ocellets.
A poc a poc va anar descobrint que li agradaven molt les cançons que
cantaven els ocells i va decidir que ell també volia cantar. Potser seria el primer
elefant cantant del món! Va explicar a tota la seva família la idea d’aprendre a
cantar, però tothom li deia que era una pèrdua de temps i que es dediqués a
una altra cosa, com fer esport. Tot i així, l’Eli volia aprendre a cantar i, amb
l’ajut dels ocells amics seus, en va aprendre molt.
Un bon dia, el seu pare li va dir que havien convidat tot el ramat a celebrar el
vuitantè aniversari d’en Will, l’elefant més savi i vell de tots. Quan va arribar el
gran dia, tothom estava tan content que no podien fer silenci per escoltar el
discurs d’en Will. El discurs va durar molt i va ser massa ensopit, però per sort,
quan es va acabar va començar la festa dels elefants.
Tothom s’ho estava passant súper bé a la festa, però l’Eli creia que faltava
alguna cosa. Sense pensar-hi dos cops va pujar a l’escenari que havien posat
enmig de la sabana i... va començar a cantar.
De sobte, tots van callar i van mirar molt sorpresos l’Eli. No s’ho podien creure!
Aquella veu era meravellosa i dolça com un caramel de sucre. Tots els elefants
es van posar a ballar la seva cançó molt animats i contents. La festa va ser un
èxit absolut! Fins i tot, en Will li va donar les gràcies per haver cantat a la seva
festa amb aquella veu tan increïble.
El seu pare n’estava molt orgullós, perquè havia ensenyat que els elefants
també poden cantar i ser músics fantàstics. I el més important, que tots els
elefants tenen dues grans orelles per escoltar!
Autoria: Aina Sunyer Planas
Escola Ítaca
Categoria C- Prosa
La xarxa daurada
Mariner d'aigua salada
cavalcava ones amb sa barca:
-aniré fins on el món s'acabi,
aniré fins on el sol s'amagui.
Recollia el seu filat
sota la llum de la lluna,
quan sentí el cant argentat
d'una sirena de pell bruna.
-Teixiràs una xarxa daurada
feta d'or, mar i llum trenats,
l'acabaràs en una setmana
si per mi vols ser estimat.
Mariner passà les nits en vela
entrellaçant el seu futur,
i a cada nus que feia
es tornava més impur.
Quan la xarxa veié la sirena
desféu els delicats fils d'or,
formant una gàbia daurada
on tancà el seu fals amor...
...mans de seda es movien fent tempestes...
Mariner d'aigua salada
s'enfonsà en el mar amb la seva gàbia:
-Aniré fins on la immensitat s'acabi,
aniré fins on l'obscuritat s'amagui.
Autoria: Lluna Huguet Otón
Institut Les Corts
Categoria D- Poesia
EL PRESONER
Desemparat, en una terra hostil, camina sense saber on anar. Ha deixat enrere
les muntanyes verdes i els llacs pintats de blau. Ja feia temps que havia
empresonat la seva bondat i havia deixat anar, com si d’una boira es tractés, la
seva pròpia malícia. Això havia transcorregut quan la seva innocència encara
embolcallava la seva ànima. Ara fuig.
Al davant, només pot veure una tempesta de sorra, que cada cop esta més a
prop. L’home, continua caminant, sobre el terra sec i esquerdat. S’atura, i
descansa sobre un bloc de pedra. Plora, desesperat, ningú el pot ajudar. Plora,
amb ràbia, sense saber del tot per què. S’agenolla al terra, pensant en totes
aquelles coses que podria haver fet. Crida, crida al vent. L’aire fred, ple de
records malignes, bufa en contra seu. La veu, de totes aquelles persones
ferides per la seva incansable malícia, és un soroll continu al seu cap.
Decideix continuar cap endavant. Es posa dempeus i mira a l’horitzó. Travessa
el desèrtic paisatge i arriba fins a un terreny muntanyós. Allà troba una cova i
sense pensar-s’ho dues vegades, entra al seu interior. Camina entre les
humides parets, i d’aquesta manera, es troba en una ampla gruta. Al bell mig
d’aquesta, hi ha un llac daurat. S’aproxima al llac amb la intenció de beure
aigua. Aquest desig, però, no és compleix. L’aigua reflecteix el seu propi rostre
i, amb horror, s’adona del monstre en què s’ha convertit. Espantat per la seva
pròpia ànima, surt corrents d’aquella concavitat.
Més tard, escala la muntanya i arriba fins a un cim pelat. Sent un soroll agut
que arriba des del cel. Aixeca el cap i s’adona d’on prové el soroll. Un núvol
negre, format per enormes voltors, l’envolta. Les aus li xuclen la seva
esperança i li roben els petits records feliços, que encara conservava a la
memòria. S’arrossega i rodola per la falda del cim.
No té forces, però encara li queda un record feliç al cap. Un record, que ni tan
sols els voltors li han pogut prendre. Un record que li permet fer els passos
finals. Aquests passos es fan interminables. El temps s’allarga i es torna
insuportable. Arriba un moment que el seu ritme, a l’hora de caminar,
disminueix i les seves cames li pesen. Els seus peus nus estan lligats per una
cadena que ha forjat, ell mateix, al cap dels anys. És presoner del seu destí,
i a la vegada, fugitiu del seu passat.
Vol continuar cap endavant però les seves cames es frenen de cop. El seu cos
perd l’equilibri i s’esfondra contra el terra. Una tempesta de sorra esclata al seu
cap damunt. La sorra li colpeja la cara i la hi esmicola, com si de porcellana es
tractés, les ganes de viure. Mentre la veritat en forma de tempesta l’ataca, veu
l’última sortida que pot triar. Un precipici negre, com la gola d’un llop,
resplendeix enmig de la catàstrofe. Aprofita les últimes energies per
arrossegar-se fins a la gola. Fa l’últim moviment i desapareix en la foscor. A la
vora del forat només ha quedat una caixa tancada amb clau, que guarda i
guardarà per sempre el seu orgull.
Autoria: Albert Folch Caspel
Institut Ausiàs March
Categoria D- Prosa
Divina creació pecadora
En temps remots un ésser diví va crear el que avui coneixem pel foc, l’aigua, la
terra i el vent. Aquests quatre elements van formar part de la complexa essència
de l’antic ésser, i a l’hora de desprendre-se’n del noümen d’aquest van encarnar
dos atributs cadascú dels quals posseïa l’ésser suprem: innocència i puresa,
l’aigua; saviesa i força, la terra; justícia i transparència, l’aire; i finalment,
perversió i avarícia, el foc.
Però aquest és només l’inici d’interminables llegendes contades sota l’infinit
firmament d’estels en obscures nits...
L’aigua innocent lliscava plàcida i serena
sobre la fèrtil terra la qual eternament acaronava,
xiuxiuejant secrets lúgubres plens de veritat
de l’últim germà fet de fatalitat.
Crack, el so de fràgils ossos trencant-se.
Crack, el so de la vida desfent-se.
El vent que estava perpètuament escoltant
des de l’interior es cobrirà de gelades,
ja que el foc llunyà de l’escena es trobava mirant
i el primer, coneixedor de tots els secrets és.
Crack, el so d’una estampida formant-se.
Crack, el so de la ràbia creant-se.
L’aigua sense immutar-se de l’intrús
exclamava l’avarícia de la qual el foc era esclau,
raó per la qual destruís perennement la pau
i la terra donava un seductor gris confús.
Crack, el so d’exhalacions furioses respirant-se.
Crack, el so de peus cansats arrossegant-se.
El foc, incapaç de controlar la seva natura,
cremarà tot el que el seu pas trobarà
instaurant el desequilibri, l’odi i la violència
desembocant-se les guerres sense prudència.
Crack, el so de mortals armes xocant-se.
Crack, el so del fred gel cremant-se.
La terra amb el seu ample i ferm ventre
ple d’eons de saviesa coneixia la resposta,
no hi hauria pau mentre existís espectre
el qual tingués perversa ànima infinita.
Crack, el so de l’esperit corrompent-se
Crack, el so de pecats cometent-se.
El vent justicier i transparent reflexionava,
mentre tocava amb els dits flexibles les ruïnes,
imperis arrasats, cossos sagnats, nacions destruïdes:
conseqüències que l’avarícia sempre comportava.
Crack, el so de les il·lusions esborrant-se.
Crack, el so de l’harmonia barallant-se.
Els quatre elements mai no tastarien la pau,
mai no delectarien les seves boques
el sabor de l’exquisida tranquil·litat
mentre l’indomable s’intentés dominar.
Autoria: Liz Maria Pérez Morán
Col·legi Sant Ramon Sagrat-Cor
Categoria E- Poesia
UNA SETMANA, UN MALSON CONSTANT
Dilluns 20 de març: Ja fa més d’un any que no sabem res del pare. Se’l van
emportar junt amb molts altres homes coneguts i veïns, per a lluitar a les files
de l’exèrcit del país, contra la rebel·lió que l’està dessagnant. Obligat, com tots,
a lluitar en una guerra aliena. Estarà a Iraq, o a Síria... En veritat no ho sé.
Lluitant contra el mal que ha caigut com la nit en el nostre dia.
Dimarts 21 de març: No deixo de tindre esperança, això es l’últim que s’ha de
perdre. Però ja fa més de sis mesos que un llarg i cruent setge va caure sobre
la meva ciutat natal, Mossul. Ens han abandonat aquí, a la nostra sort. Com a
formigues dins un formiguer el qual un nen ha tapat amb una pedra, i es veuen
obligades a quedar-se allà, sense poder escapar.
Dimecres 22 de març: Avui a les 7:17 hi ha hagut un bombardeig. Els avions
bombarders, com s’hi fossi un estol d’ocells en migració, ens han bombardejat.
El meu edifici no s’ha ensorrat, però està molt malmès. Tots els bombardeigs
des de fa un temps són a les 7:17, l’hora en que el nostre rellotge es va quedar
sense pila. Ja no en queden.
Dijous 23 de març: No tornaré a dormir! Penso amb forta convicció cada cop
que he d’anar al llit. Mentre dormo no se el que està passant. Poden està caient
bombes com gotes de pluja i destruir encara més el que queda de la meva
vida. O pot tornar el pare després d’un any i dir-me que tot anirà bé. Tantes
coses que se’n poden anar a norris per la son.
Divendres 24 de març: La fi s’apropa, això està clar. Cada cop som menys. Tan
sols reflexos del que fórem en el passat. Estem acusats per molts grups, rival
entres si, però que alhora han decidit que un dels seus objectius ha de ser venir
a per nosaltres. Tota la seva lluita es bassa en el fonament de que ho fan per
nosaltres, però tot això ho fan per ells. Ens fiquen en una guerra absurda que
ens humilia i degrada com a humans, només pel seu propi benefici.
Dissabte 25 de març: Feia un més que no veiem a l’Abdalá. Avui l’han trobat
sota la pila de maons, fusta i ciment en que s’ha convertit la que abans va ser
l’escola del barri. Això són ara les nostres tombes. Res de taüts de fusta. Tres
metres de runes sense que ningú ho sàpiga.
Diumenge 26 de març: Avui s’obre una nova esperança per a nosaltres. Ens
han alliberat. Això ens han explicat uns homes, estrangers. Parlen que una
divisió dels cascos blaus de l’ONU, que es dedica a ajudar en l’establiment de
la pau, segons ens han dit, ha obert un corredor humanitari dins la ciutat per a
alliberar-nos. Vam sortir temorosos, doncs poden ser enemics disfressats,
enganyant-nos per sortir i després massacrar-nos. Arrossegant amb nosaltres
les poques pertinences que ens queden: quatre fotos i poca cosa més. Aquesta
terra ja no es la que ens va veure néixer. Ens hem de marxar. Ser com un dels
milers que han fugit per la guerra, camí de l‘exili forçós. En algun lloc ens
acolliran.
Autoria: Roger Abadías Arenlíbia
Col·legi Maristes Sants Les Corts
Categoria E- Prosa
MENTRE HI HAGI UN MISTERI PER A L’HOME
M’exalta Centaurea cyanus i m’enamora Die Blaue Blume
Transeünt que t’obres pas en la foscúria,
brandant el seny com torxa fulgurant
i furtes pams d’obaga a la boscúria
on tots els homes orbs erren, palpant:
avança vers l’ignot per redimir-nos
d’aquest castic injust i original
que ens corca el cos, malalt, fins a podrir-nos
i ens lleva el vida i mort que és natural.
Repara en el poeta compassiu:
com tu, guarda els mortals, perduts i a cegues;
tots dos teniu aquest poder longànime.
Mes, ai!, científic, no siguis altiu,
car ell és l’albatros, tu t’arrossegues;
que tu pots guarir el cos i ell salva l’ànima.
Autoria: Bernat García Adán
Institut Les Corts
Categoria F- Poesia
Ocells de fang, de Zelig
Els crancs van tornar a la platja impulsats per les últimes onades de la nit. Eren
de color vermell i els seus ulls, més foscos que abans d’anar-se’n. Ho havia vist
centenars de vegades, però sempre el deixava sense paraules. Quant
trepitjaren la sorra, van escampar-se ràpidament en direcció a tots els racons
de l’illa. A alguns, els grans de sorra se’ls hi enganxaven a les potes humides
fent-los caure, provocant accidents en cadena i breus embussos. Mai donaven
l’esquena al mar en caminar, com si tinguessin por de ser ofegats pel rumor de
les onades que portava l’escuma. Aquella estampida silenciosa aviat va
desaparèixer entre el frissar de les palmeres. De sobte, la lluna s’esmunyí en
l’horitzó, i poc a poc el sol va començar a regar l’illa amb feixos de llum. Podia
sentir com la vida es despertava, era un càlid ensurt que agitava la son de tots
els éssers d’aquell bocí de terra. També sentia les gavines planejant sobre els
corrents tropicals, els micos grimpant al cor del bosc, les foques que cantaven
a les agulles de roca o les sargantanes emergint de la terra. L’home no creia
que el ritme del dia trenqués el silenci nocturn, sinó més aviat que l’interrompia
per unes hores. No es podia entendre l’un sense l’altre, eren dos fets germans
que es succeïen per preservar-se mútuament, sense saber mai qui va ser
primer. L’home no entenia de diners i edificis. Tampoc en sabia res del soroll i
les armes que esclataven lluny. Havia crescut envoltat de l’olor de la terra fèrtil,
del sabor dels fruits més inabastables i del so de fons dels dofins quan es
capbussaven a la mar. Es referia a la mar com una dona, una dona irascible i
gentil alhora, que emmudia sota la superfície i tronava sobre l’espuma quan
esclatava la tempesta. Tan sols les gotes de la seva essència protegien les
algues, els peixos i les balenes de l’atreviment dels homes.
Des del cim del turó tot semblava més fàcil que a la mar. El pas del temps era
plàcid, amb hiverns grisos sense neu i estius llargs. L’home va tornar a casa
seva pel camí dels camps i va veure papallones i libèl·lules al cor de cada flor.
Va recollir unes quantes flors per plantar-les al seu petit jardí. Al llindar del bosc
tot era estrany. Les herbes creixien sense pressa i amb ordre i els arbres eren
clars i elegants. Més enllà, el desordre dels matolls salvatges i els arbres de
copes indistingibles s’estenia sobre un terra de fulles seques i fruits madurs. El
cel esdevenia un record, i sempre era una alegria veure que no havia
desaparegut en sortir-ne. La seva cabana tenia tot el que era necessari i res
més. Era vella, molt vella i de fusta. La porta va grinyolar quan es va obrir. A
l’interior tot era fosc. Deixà les flors sobre la tauleta i sortí a omplir una gerra
d’aigua. Va posar les flors al costat de la finestra, procurant que estiguessin al
sol. Ja era migdia i encara hi havia molt per fer. Després de fer un glop d’aigua,
l’home va rossegar la poma a mig menjar que portava al sarró i respirà a fons.
Es sentia recuperat i preparat per entrar al bosc. Un vent suau s’aixecava des
de l’est, empenyia el penell de ferro i s’emportava tot el silenci que tant
s’esforçava per mantenir. Potser era millor així. A dins de la cabanya tot era al
seu lloc: la tauleta de nit, una prestatgeria en una cantonada, un llit petit cobert
amb llençols de pell i una cadira tan vella com l’home. Agafà un sac de cuir de
la cadira i ple d’emoció, es va endinsar al bosc. Els seus peus nuus no feien
nosa entre les falgueres. Els brots més alts creixien a banda i banda del camí,
gairebé invisible, i els ocells xiulaven a tot arreu. L’home sabia per on anava,
mai s’havia perdut. Els seus ulls estaven tancats en tot moment, només sentia
el ressò de les onades contra la roca i les riallades dels micos entre les
branques. La vida al bosc era profunda i tèrbola, amb límits indefinits. Per això
va decidir construir el seu refugi al llindar, allà on podia escoltar la música de
les fulles sense pertorbar-la en cap moment. Amb tot, ja gairebé hi era. El bosc
s’havia esvaït en obrir els ulls, i una explanada de roca erma s’obria fins els
penya-segats. Va caminar fins la vora d’una pedra enorme i s’ajupí per agafar
el que buscava. El seu petit tresor i la primera raó de cada dia. Les foques se’l
miraven curioses des del peu de les agulles. Nedaven en espiral i en totes
direccions, però sempre sense desviar els ulls. Sabia que darrere d’aquells
discos de foscor, cadascuna guardava un secret, un secret que el mar
s’emportaria. L’home va agafar el seu sac, se’l va carregar a l’esquena i inicià
el camí de tornada. No podia perdre temps. Va sacsejar el sac, deixant caure el
que hi havia dins, i començà a donar-li forma. Les seves mans treballaven de
pressa, embrutant-se fins les mànigues. L’argila s’esmicolava i es reunia amb
força, creant un cos terrós d’infinita bellesa. Va repetir el procés sis vegades,
només sis vegades i va posar el ocells al sac. Immediatament va córrer cap a la
platja i les disposà sobre la sorra, una al costat de l’altre, mirant cap a la mar.
Ja era fosc, havia arribat al moment. L’home va pujar al turó amb el front perlat
per la suor, i esperà el senyal amb el cor encongit. Aleshores, una balena
blanca va emergir de les aigües, i la seva pell humida va reflectir la llum de la
lluna plena. De sobte, els ocells de fang van començar a agitar-se fins aixecar
el vol cap a la nit, seguint la estela escumosa de la balena. La mar va retornar
els crancs a la platja, que en la seva inquietud, encara es preguntaven com
havien escapat de les onades, una nit més. Satisfet, l’home va somriure en la
foscor, però ningú no ho va veure. A poc a poc, el vell va tornar cap a la seva
cabana amb el cant de la balena nívia capbussat en l’aire i el bressol nocturn
de les marees sobre l’esquena dels crancs.