www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Dossier PDF de descàrrega gratuïta | Imprimeix i difon | www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Sumari

El fin del fascismo y la ETSEBloc del Colomí Missatger

Què està en crisi?Bloc Històric per Sandro Maccarrone

Les empreses i els objectius del mil·lenniEl bloc de Jordi Ribó i Flos

La crisi econòmica i el conflicte socialBloc d'Antoni Puig Soler

El capitalisme és una estafa, la crisi és un xantatgeEL Gos Feral per Diògenes Cimarrón

Alternatives a la crisi des de ItàliaCeci n'est pas un blog per Antoni Italo

El parlament europeu tomba la directiva del temps de treballLa Ratera per Toni Barbarà

Propuestas alternativas al capitalismo financieroPunts de Vista per Àngels Castells

La Economía de Transición al Socialismo de EstadoLa Casa Europa per Carles Acózar

Els paradisos fiscals en l'ull de l'huracàBloc d'Antoni Puig Soler

China: sin problemas de liquidezen su sistema bancarioBloc del Gallo Rojo

...nacionalitzem la banca?L'Hospitalet que vols per Alfonso Salmerón

Dossier número 1

Propostes concretes per superar la crisi:

Democràcia Econòmica

Imatge de Phillipe Leroyer. http://www.flickr.com/photos/philippeleroyer/1630513190/in/set-72157605204930561/

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Sumari número 1

El fin del fascismo y la ETSEBloc del Colomí Missatger

Què està en crisi?Bloc Històric per Sandro Maccarrone

Les empreses i els objectius del mil·lenniEl bloc de Jordi Ribó i Flos

La crisi econòmica i el conflicte socialBloc d'Antoni Puig Soler

El capitalisme és una estafa, la crisi és un xantatgeEL Gos Feral per Diògenes Cimarrón

Alternatives a la crisi des de ItàliaCeci n'est pas un blog per Antoni Italo

El parlament europeu tomba la directiva del temps de treballLa Ratera per Toni Barbarà

Propuestas alternativas al capitalismo financieroPunts de Vista per Àngels Castells

La Economía de Transición al Socialismo de EstadoLa Casa Europa per Carles Acózar

Els paradisos fiscals en l'ull de l'huracàBloc d'Antoni Puig Soler

China: sin problemas de liquidezen su sistema bancarioBloc del Gallo Rojo

...nacionalitzem la banca?L'Hospitalet que vols per Alfonso Salmerón

Què és la Roigesfera?

Roigesfera és una iniciativa per agrupar en un mateix portal els continguts de la blocosfera roja catalana i contribuir a la creació d'un espai de debat i intercanvi d'experiències per a l'esquerra transformadora i progressista.

www.roigesfera.org és possible gràcies a la divulgació del fenòmen bloc i la popularització de les tècniques de subscripció de titulars (RSS, Atom, RDF,...).

Roigesfera és un portal que es nodreix de la informació procedent de desenes de blocs individuals i col·lectius o, dit d'una altra manera, un lector de titulars que enllaça els articles més recents publicats en els diversos blocs de la blocosfera roja catalana, els Moviments Socials i les principals agències alternatives de notícies de la Xarxa d'Internet.

La Redacció de Roigesfera és responsable únicament de subministrar a una aplicació informàtica les direccions RSS dels diferents blocs i portals de notícies que serveixen de font i que són els que apareixen llistats al menú "Enllaços".

Si coneixeu qualsevol bloc o pàgina web per agregar a aquest d i r e c t o r i , p o d e u e s c r i u r e ' n s a l c o r r e u e l e c t r ò n i c roigesfera@gmail.com.

Edita AgitPropLabswww.agitproplabs.blogspot.com

Sou lliure de:

• copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra• fer-ne obres derivades

Amb les condicions següents:

• Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador (però no d'una manera que suggereixi que us donen suport o rebeu suport per l'ús que feu l'obra).

• No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.• Compartir Igual. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu

obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

• Quan reutilitzeu o distribuïu l'obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l'obra.

• Alguna d'aquestes condicions pot no aplicar-se si obteniu el permís del titular dels drets d'autor.

• No hi ha res en aquesta llicència que menyscabi o restringeixi els drets morals de l'autor.

En los artículos anteriores, sobre El Manifiesto Comunista a sus 160 años, Negrín y Mayo del 68, apuntamos una síntesis histórico-económica de este período, concluyendo con un análisis de las causas y consecuencias de la crisis que entonces era futuro y hoy es ya presente.

Cris is , como todas las del capitalismo, convenientemente preparada para esqui lmar incautos y despojarles de un capital que irá a nutrir, a precio de saldo, las arcas inagotables de los mismos que organizaron, desde sus bancos, la "crisis". (Los lelos y los peperos factores de la especulación inmobiliaria, de p o c a m e m o r i a , y a n o recuerdan las acciones de Terra, y los beneficios y regalos de A z n a r a s u s a m i g o s y compañeros de pupitre, por no ir más lejos).

Y ahora los ladrones -la CEOE entre otros cárteles- pretenden quedar, una vez más, impunes ante el atraco a sociedades y estados que su actuación fraudulenta ha supuesto, supone y supondrá: ¡Fondos de inversión y planes de pensiones invertidos, por bancos como el Pastor, Sabadell, Caja Madrid, BBV, Banesto, Bancaja, Bankinter, Popular... en hipotecas subprime a m e r i c a n a s ! ) . S e r á especialmente duro para los creyentes en gurús de Harvard, Ya le , TV3 y Deus to , y en bancarios y banqueros con traje, corbata y muy poca v e r g ü e n z a , c o m o d o ñ a Esperanza Aguirre ¡que invirtió 2 0 0 m i l l o n e s d e l p u e b l o madrileño en Lehmans Brothers!. Dios no perdona a los creyentes no pensantes : ¡pobreci tos bobos!

El capo de la CEOE pide, como n o , c o n g e l a c i ó n s a l a r i a l , despido libre a la americana y "un paréntesis en el liberalismo" para que el estado se torne comunista el tiempo justo de firmar, como Juan March a Franco, un cheque en blanco a los fascistas, el último asalto a m a n o a r m a d a a l e s t a d o después de haberle despojado de todas sus joyas, incluído el oro, a precios de colegas y de rastrillo. Como si ese liberalismo no hubiera sido, precisamente, la causa de la ruina, el fraude y el robo masivo en España, USA y UK.

Premios Nobeles de economía y profesores universitarios, que no cobran del botín del amo, dicen ya que la economía liberal está muerta, y algunos lo comparan con "la caída del muro" y su efecto posterior, lo que tiene bemoles considerando que la URRS se limitó a aplicar la constitución, votar libremente la autodeterminación y aplicarla sin un muerto (como aquí). Después vino la CIA, el borracho bailón y las mafias. Ahora el capo no baila country, ha vuelto a poner firmes la tropa y el dólar se sostiene gracias al soporte de China, Rusia y Japón que, no se sabe si por los terremotos, vive temblando, con tipos de interés al 0'15%.

Forzada por sus socios europeos, que se ven venir una huelga general a lo 68x25 por haber apoyado a ingleses y yanquis en su neocolonialismo salvaje e invertido fondos públicos y pr ivados en un gar i to de l a d r o n e s , l a U S A d e b e r á apoquinar pasta para todos los masacrados, incluyendo los bancos europeos y las bolsas (o deberíamos decir bolsillos) que

lo celebran con subidas de media jornada que sirven para cazar más incautos.

E n E u r o p a , g r a c i a s a l desmantelamiento del estado l l e v a d o a c a b o p o r l o s neofascistas en los últimos años, los gobiernos no tienen apenas capacidad de maniobra. No se puede devaluar la moneda ni bajar un tipo de interés que fijan l o s f u n c i o n a r i o s d e l a s oligarquías desde el Banco Central Europeo.

Por ello han de ser profundos los c a m b i o s ( c r i s i s etimológicamente), no sólo en cuanto a un nuevo modelo económico y al control efectivo y tasado de los f lu jos de capitales, sino de las propias instituciones europeas actuales, c r e a d a s p o r l o s m i s m o s incompetentes y mafiosos que nos han conducido hasta aquí: desde Rato a Trichet, pasando por Almunia, Borrell y Solana. Desde la desaparición de la OTAN, o internacional fascista, hasta el BMI, BCE y el FMI -las Herriko Tabernas del terrorismo capitalista- o la ONU, con la imprescindible ampliación del consejo de seguridad, entre otras cosas, y la elección de un Ban-qui-porti-Kofi que no sea miembro, al menos, de la secta del fascista coreano Moon.

España saqueada

Tras la congelación salarial a los pobres de morritos González, a l i a s G a l , y e l e x p o l i o subsiguiente de Aznar, aparte la desaparición en el limbo de los g a n d u l e s d e l T r i b u n a l Constitucional que aún ha de redactar sentencia sobre aquel robo "para entrar en el euro" -no tienen tiempo, i legalizando

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: per una alternativa d’esquerres a la crisi

El fin del fascismo y la ETSEBloc del Colomí Missatgerhttp://elcolomimissatger.blogspot.com/2008/09/el-fin-del-fascismo-y-la-etse.html

20 de setembre de 2008

partidos que se enfrentan al fascismo de papá-, vinieron los 6.000.000.000 de pesetas negras que pasaron impunemente a ser inversión inmobiliaria, mientras los fascistas del PPPSOEPNVCiU miraban contentos sus bolsillos repletos de lo robado. Y Borrell, el hacendero, ¡colocó a sus a m i g o s d e l a m a f i a e n Hacienda!, para evitar que alguien honrado les pusiera a todos en chirona.

Ahora, el Zapatero del rey, no r e c u e r d a l a s r e b a j a s d e impuestos a los ricos, el fraude fiscal de 90.000 millones de euros e n e l 2 0 0 5 , G e s t c a r t e r a , Te lefónica y e l bandolero Villalonga, Iberdrola y el chorizo Pizarro, la supresión del impuesto de sociedades para que las 3300 for tunas mayores de España, de la que sólo cotizan 700, a sabiendas del gobierno d e s u s a m i g o t e s , s i g a n medrando exponencialmente a costa de lo robado a los súbditos reales y al fisco público.Y, mientras los empresarios declaran ingresos de 6.000 euros a Hacienda, los salarios, al margen de beneficios y dinero negro, se hunden y deprecian por la competencia de esclavos desesperados que se dejan explotar y asesinar en el tajo por el salario del hambre y el miedo. Y la Audiencia de togados f ranquistas condena a las v íc t imas en vez de a los asesinos, ladrones y fascistas, e m p e z a n d o p o r l o s q u e p u e b l a n l a i n d e c e n t e e i n c o m p e t e n t e j u d i c a t u r a española, dando ejemplo claro de corrupción y corporativismo nauseabundos, a los que ya nos tienen acostumbrados.

Para los que, por haber ido a Harvard o Deusto, no han leído

a Marx, Lenin o Ernesto Guevera de la Serna, hacemos una propuesta adaptable al actual m o d e l o l e g a l e u r o p e o e hispano, plausible, pragmática y ya existente, bajo diversas variantes, en otros lugares del g l o b o : l a E c o n o m í a d e Transición al Socialismo de Estado.

L a E T S E o E c o n o m í a d e Transición al Socialismo de Estado

Ante la t r i s te real idad de estados débiles y limitados en su á m b i t o r e g u l a d o r d e l a redistribución de la riqueza, objetivo primordial del estado democrático, por la actuación r e i t e r a d a d e u n m o d e l o económico capitalista cuya interpretación -desde Adams- se ha restringido a la capitalización de la clase capitalista y la descapitalización de las demás clases y del propio modelo estatal, cabe plantear una vía democrática de capitalización soc ia l y de retor no a los principios fundamentales de la propia esencia democrática, hoy desvirtuados.

Pues socialismo y comunismo equivalen al reparto equitativo, por el estado, de la riqueza generada entre todos los que la generan, de hecho, a la capitalización armónica de los elementos creadores de la prosperidad y riqueza, lo que sería la propia esencia del capitalismo según se entendió d e s d e l a i l u s t r a c i ó n revolucionaria del XVI I I . E l famoso Contrato Social, tan traicionado hasta la fecha.

El fascismo y sus voceros hablan h o y d e u n a C h i n a d e capitalismo salvaje, cerrando los

ojos al hecho de que, desde la base, el modelo socialista chino (o el cubano), ofrecen una a u t é n t i c a i g u a l d a d d e o p o r t u n i d a d e s p a r a l a educación que en el modelo capitalista es evidentemente imposible, inexistente y utópica. No se trata de impedir la creación de r iqueza, s ino fomentarla e incrementarla con los mejores medios, y garantizar el reparto equitativo entre los empresarios y los trabajadores, s e g ú n s u c u a l i f i c a c i ó n profesional y su dedicación y, por tanto, su participación en la productividad y los beneficios resultantes.

La capitalización de la clase trabajadora es es único medio de fac i l i ta r su p rogres ivo aumento de nivel de vida y, a la larga, la desaparición de las d i f e r e n c i a s d e c l a s e determinadas por la herencia familiar en un estado que se defina constitucionalmente democrático. Pero, hasta la fecha, sólo el Estado Socialista facilita con medios públicos la igualdad de oportunidades, d e s d e l a e d u c a c i ó n y c u a l i f i c a c i ó n c i e n t í f i c a , democrática y gratuita, hasta el acceso al capital financiero, bajo el control parlamentario de las instituciones públicas y democráticas. En el estado plutocrát ico occidental e l c a p i t a l s ó l o a v a l a l a financiación y el crédito al propio capital.

Cuando Fidel entró en Cuba e n c o n t r ó m á s d e 8 0 . 0 0 0 categorías salariales, como fruto del caos económico y las d i f e r e n c i a s d e c l a s e fomentadas desde todos los medios, s in ningún control racional ni sindical que velara

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

p o r e l c o n j u n t o d e l o s trabajadores. El Ché, Ernesto Guevara de la Serna, teorizó sobre una base de diez tipos sa lar ia les , l imi tados en su rendimiento y remuneración s e g ú n s u c u a l i f i c a c i ó n profesional, a fin de fomentar este déficit de la sociedad revolucionaria cubana que los primeros años del bloqueo llevaron a peor.

En nuest ras o l igarqu ías e l b e n e f i c i o e m p r e s a r i a l , desmedido y sin control, no g u a r d a r e l a c i ó n c o n l o s aumentos salariales, pese a que ambos son resultado de un trabajo de equipo y conjunto, de unos mismos resultados.Un beneficio que tampoco se obliga a reservar capital para los inevitables cambios a que las tecno log ías en desar ro l lo obligan, en plazos cada vez más cortos.

Cambios camuflados bajo crisis, perfectamente previstas por sus agentes, útiles para -con el unánime apoyo mediát ico necesario- hacer pagar a los trabajadores, quienes durante los beneficios se mantuvieron en l o s m i s m o s n i v e l e s d e precariedad, las deficiencias e injust icias evidentes de un modelo que, bajo el camuflaje publicitario correspondiente, asoma las orejas del fascismo imperialista de siempre.

Por ello el objetivo de la ETSE es dotar al estado y la sociedad de una alternativa democrática, respetuosa con la propiedad p r i v a d a l e g í t i m a m e n t e adquirida, que reequilibre la a c t u a l t e n d e n c i a a l a privatización, monopolización y oligarquía de los capitales en cada vez menos individuos más

poderosos, capaces de demoler economías estatales y poner en jaque sociedades enteras en un simple juego de monopoly t o t a l m e n t e i n j u s t o e i n c o n t ro l a d o p o r q u i e n e s debieran velar por ello y que, fruto de la corrupción inherente a l s i s t e m a , s e l i m i t a n a beneficiarse de él.

Estudiamos, en una primera fase, dos modelos para el desarrollo y aplicación práctica de la ETSE, las empresas de n u e v a c r e a c i ó n y l a s y a existentes.

En ambos casos, el estado propondrá, líbremente, la fusión de las contabilidades -de la e m p re s a y d e H a c i e n d a - aportando mensualmente, a través de medios electrónicos, t o d a l a f a c t u r a c i ó n , c o n t a b i l i d a d , n ó m i n a s y balances correspondientes, por lo que las empresas ahorrarían una parte considerable de sus actuales gastos y el estado controlaría más efectivamente la limpieza de la gestión.

El gobierno facilitará créditos para la creación, ampliación o renovación de empresas a i n t e r e s e s i n d i v i d u a l m e n t e estipulados con cada una, en base a los criterios de formación de éstas. Por ejemplo:

Individuo X pretende abrir comercio o industria en barrio Y. Servicios municipales le asesoran e informan de las posibilidades del negocio, en base a un estudio de mercado gratuito, por técnicos del funcionariado. Vista su viabilidad se ofrece un crédito al 2% de, pongamos, 1 0 0 . 0 0 0 € , c u a n d o e n e l mercado están al 8%.

El Estado se reserva un 6% del capital de la empresa, que ésta podrá recuperar pagando la di ferencia y sus intereses, cuando le venga bien y si lo desea.

L a e m p re s a a v a n z a p e ro precisa un aumento de capital. Las mismas condiciones. La empresa crece y el estado con ella.

La financiación estatal podría vehicularse a través de deuda pública o bonos del tesoro, especialmente destinados a ella. Asimismo, el conjunto de pymes englobadas en la ETSE podrían cotizar, a través de una empresa con mayor ía de control público como la actual Correos, en bolsa, aportando nuevos recursos garantizados por la transparencia de medios y objetivos.

Ante la planificación y licitación d e o b r a s e s t a t a l e s o municipales, se dará preferencia en las adjudicaciones a las empresas reguladas según el m o d e l o d e l a E T S E d e contabilidad concertada, ya mencionada, y de reversión proporcional de los beneficios, que ahora se expone.

La Reversión Proporcional de Beneficios (Reprobe)

¿Y los trabajadores?Pongamos la misma empresa con tres trabajadores. Cada uno r e c i b e u n s a l a r i o s e g ú n ca l i f icac ión p ro fes iona l y convenio durante el primer e j e r c i c i o . S i s e g e n e r a n beneficios -al margen de la amortización de las inversiones- el reparto de éstos, al segundo año de ant igüedad en la

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

empresa, se realizará según un cuadruple prorrateo:

- Un 30% de reserva para amortización y renovación de infraestructuras y/o maquinaria.

- Un 30% para aumentos de sa lar ios , repart ido en dos bloques (aquí el cascabel del gato) a negociar anualmente entre empresa y trabajadores-sindicatos: aumento directo salarial y/o participación en acciones de la empresa.

- Un 30% para el capital.

- Un 10% para el estado, hasta la amortización de los créditos y el retorno de las acciones a la empresa. Si la empresa desea renunciar a la recuperación de las acciones, o aplazarla, este 10% será deducido del impuesto de sociedades y otras tasas hasta compensar la cantidad ingresada por la Hacienda Pública.

La participación del Estado y los trabajadores en el capital e m p r e s a r i a l p e r m i t i r á s u participación en los consejos de administración y, por tanto, el c o n t r o l e f e c t i v o d e l a planif icación y gest ión en tiempo real.

Asimismo, la interdependencia facilitará la planificación estatal y los cambios de modelos tecnológicos o las nuevas directrices de interés general de los mercados, como las carreras universitarias o la formación profesional, en colaboración con las propias empresas, así como su reparto geográfico, d i s t r i b u c i ó n y u b i c a c i ó n , optimizando sus posibilidades de d e s a r r o l l o y e v i t a n d o l a c o n c e n t r a c i ó n e n á r e a s

privilegiadas y muchas veces desmesuradas, como ahora sucede.

Acciones y salarios o impuestos y beneficios: el reparto del capital

Para las empresas ya existentes la inclusión en la ETSE podría realizarse a través de créditos preferentes a cambio de una participación correspondiente en acciones y a la posibilidad de pagar con ellas la totalidad o una parte de los impuestos anualmente.

Cabe, asimismo, una nueva ordenación de los tramos en el i m p u e s t o d e l a r e n t a , i n c r e m e n t a n d o l o s t i p o s máximos y reduciendo los mínimos, de forma que una mayoría de la población vea aumentada su capacidad a d q u i s i t i v a d e m a n e r a inmediata, paralelamente a los s a l a r i o s e u r o p e o s , q u e mantienen distancias enormes con los españoles mientras que los precios hace tiempo que -en lo fundamental- ya son los mismos.

Es imprescindible la aplicación de una tasa que grave los movimientos especulativos de c a p i t a l - i n c l u y e n d o l a s f r a u d u l e n t a s c e s i o n e s d e acciones por comisión, stock options y ventas a la baja- y premie las inversiones estables, tanto a nivel internacional como estatal.

As imismo la ex i s tencia de paraísos fiscales en la propia CE, como Austr ia y su secreto bancario, Luxemburgo y sus i n n u m e r a b l e s p r i v i l e g i o s , Mónaco, Andorra, Vaticano, Lichtenstein, San Marino o

incluso Israel y Gran Bretaña, es un atentado d i recto a la democracia económica de los países que padecen la sangría de capitales. De hecho es la comprobación rotunda de la inex i s tenc ia de la p rop ia democracia en las oligarquías parlamentarias occidentales.

Como apéndice me parece interesante recomendaros la visión de Cuba de un grupo de sindicalistas españoles, que se encuentra en el López Bulla Blog, del viejo colega al sol.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Està el capitalisme en crisi o ho estan simplement els excessos de la seva vessant neoliberal? Si h a g u é s s i m d e r e s p o n d r e aquesta pregunta en funció del q u e p o d e m l l e g i r e n l e s principals notícies de la premsa “oficial”, optaríem segurament per la segona opció. Es tractaria d’una cr i s i causada quasi exclusivament per les ànsies d’enriquiment sense límits d’uns p o c s e s p e c u l a d o r s , q u e in tervenen en l ’economia internacional, com si es tractés d’un autèntic casino. Estaríem parlant per tant, d’un problema de dimensió ètica i no d’un col·lapse sistèmic.

La realitat, però, sembla ser una altra. Tal com ens expl ica Walden Bello, “al que estem assistint és a la intensificació d ’ u n a d e l e s c r i s i s o contradiccions centrals del capitalisme global: la crisi de sobreproducció” (Todo lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero teme n o e n t e n d e r l o , www.sinpermiso.info, 5/10/2008).

L a f i n a n ç a r i t z a c i ó d e l’economia va ser una de les fórmules amb què el capital va intentar en els anys setanta del segle passat superar la saturació dels mercats i reactivar la demanda. A curt i mig termini, e l s resu l tats han estat e ls esperats, com ho demostra l ’ increment dels nivel ls de consum en els països del centre, quan en canvi el valor dels salaris reals s’ha mantingut pràcticament invariat.

Però tal com ens explica Bello, al costat de la finançarització, es v a o p t a r t a m b é p e r l a reestructuració neoliberal i per la globalització dels mercats, per tal d’incrementar la taxa de beneficis. Òbviament, l’ofensiva contra els drets dels treballadors i contra la seva participació en la renda ha provocat també la d i sm inuc ió de l seu poder adquisitiu. En aquest context, l’extensió del crèdit només ha suposat la posposició d’una nova crisi.

A l h o r a , a m e s u r a q u e a u g m e n t a v a l a desregularització del sector financer, s’amplificava també l’escletxa entre l’economia virtual dels mercats borsaris i monetaris i l’economia real de la producció de béns i serveis. Així, les crisis que s’han anat succeint en els darrers vint anys han tingut el denominador comú d’una bombolla financera que, un cop explotada, donava pas a una altra de més volàtil. A q u e s t é s u n d e l s t r e t s característics del capitalisme del segle XXI.

Tornant a la pregunta inicial, més enllà de l’interès acadèmic, la seva resposta té implicacions directes sobre l’estratègia i la política d’aliances dels i les comunistes durant el proper període. Naturalment, a més de les condicions objectives, cal tenir en compte també les subjectives. En aquest sentit no podem més que constatar una cor re lac ió de forces mol t

desfavorable per a les classes treballadores. A més, la història ens demostra la capacitat que ha tingut el capitalisme de reformular-se en moments en q u è s e ’ n p r o c l a m a v a l a defunció.

Però en qualsevol cas, qualsevol p r o g r a m a d e r e s p o s t a d’esquerres a la crisi ha de tenir per objectiu una re-identificació entre el valor nominal i el valor real dels actius financers per garantir la base material de tota riquesa. Aquest reajustament p o t t e n i r c o n s e q ü è n c i e s negatives també sobre els petits estalviadors, sobre empreses que són rendibles i sobre els treballadors i les treballadores. Per aquest motiu, cal també un reforçament de les mesures socials estructurals per pal·liar aquests efectes.

Tot plegat, es tracta d’un debat ober t , que p robab lement centrarà el proper procés congressual del PCC. En aquest d e b a t , p r o b a b l e m e n t h i apareixeran qüestions com el control dels moviments de capital, la transparència dels balanços empresarials o el control democràtic dels bancs c e n t r a l s i d e l a r e s t a d’institucions financeres. També que la Pau és un objectiu central per tal de restituir el contacte entre economia i producció. Finalment, seria interessant que se sotmetessin a debat també propostes més agosarades com ara les de l’escola Scientists for a Socialist Political Economy, que es van presentar a Caracas el passat 10 d’octubre (Programa General de Transición hacia la Economía Política del Socialismo del Siglo X X I e n A m é r i c a L a t i n a , www.rebelion.org, 11/10/2008).

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: per una alternativa d’esquerres a la crisi

Què està en crisi?Bloc Històric per Sandro Maccarronehttp://maccarrone.blogspot.com/2008/10/qu-est-en-crisi.html

25 d’octubre de 2008

Qualsevol programa de resposta d’esquerres a la crisi ha de tenir per objectiu una re-identificació entre el valor nominal i el valor real dels actius financers per garantir la base material de tota riquesa.

“...Estos no se han enterado de que Carlos Marx está muerto y enterrado."Joan Manuel Serrat - 1992, Utopía.

A finals dels 90 vam assistir a una mena d’orgia neo-liberal, per la qual, un cop anunciat el fi de la història, els grups multinacionals es van llençar sobre sectors, empreses i països i, amb el concurs de governs corromputs fins el moll de l’ós, privatitzaren i s’apoderaren de bens públics, sec to r s , recu r sos , se rv e i s , i n d ú s t r i e s e s t r a t è g i q u e s , p r o d u c c i o n s a g r í c o l e s , i empreses f inanceres i de comunicacions. El gruix de pobresa generat amb aquestes polítiques i el grau de rebuig en sectors sindicalitzats i organitzats, tant a les societats industrials del Nord econòmic com a les societats del Sud empobrit, van f o r ç a r a a d o p t a r u n s compromisos.

D’una banda, les empreses tenien necessitat de mostrar un rostre “humà” i en aquest sentit varen llançar el concepte de R e s p o n s a b i l i t a t d e l e s Corporacions, anomenada després Responsabilitat Social Corporativa (RSC) - a nosaltres ens agrada més e l ter me Responsabilitat Social de les Empreses (RSE) -. D’altra banda, els governs, pressionats per les seves societats i també amb una certa, diguem-ne mala consciència, cercaren possibles vies de consens social. Calia no mostrar certes vergonyes i, sobretot, recuperar una certa iniciativa humanista més enllà del socors humanitari.

I és així com, pels vols del 1999, el Sr. Koffi Annan proposà en el Fòrum de Davos un Pacte Mundial (Global Compact) entre les Nacions Unides i el món dels negocis, a fi i efecte de “compartir els beneficis de la globalització per part de tots els pobles del món”. Arran d’això, el juliol del 2000 els actors citats ( e m p r e s e s p r i v a d e s , organitzacions laborals i societat civil) es reuniren per posar fil a l’agulla als principis plantejats:

1. Les empreses han de donar suport i respectar la protecció dels Drets Humans F o n a m e n t a l s , r e c o n e g u t s internacionalment, dins de l’àmbit de la seva influencia.2. L e s e m p r e s e s h a n d’evitar veure’s involucrades en abusos dels Drets Humans.3. Les empreses han de r e s p e c t a r l a l l i b e r t a t d’associació i el reconeixement efectiu del dret a la negociació col•lectiva.4. Les empreses han de donar suport a l’eliminació de tota forma de treball forçat o realitzat sota coacció.5. Les empreses han de donar suport a l’eradicació del treball infantil.6. Les empreses han de donar suport a l’abolició de les pràctiques de discriminació en l’ocupació.7. Les empreses han de mantenir una política preventiva que afavoreixi el medi ambient.8. L e s e m p r e s e s h a n d’afavorir les iniciatives que p r o m o g u i n u n a m a j o r responsabilitat ambiental.9. L e s e m p r e s e s h a n d’afavorir el desenvolupament i

la difusió de les tecnologies que respecten el medi ambient.

Posteriorment, el 2004, s’afegeix un altre principi, relatiu a la governabilitat, orientat en la línia del Conveni contra la Corrupció adoptat per les Nacions Unides el 2003.

L’any 2000 es produeix també l ’ a n o m e n a d a C i m e r a d e l Mil•leni, on 189 països adopten la Declaració dels 8 Objectius d e D e s e n v o l u p a m e n t d e l Mil•lenni (ODM):

1. E rad icar la pobresa extrema i la fam.2. Aconseguir l’educació primària universal.3. Promoure la igualtat entre el gèneres i l’autonomia de la dona.4. R e d u i r l a m o r t a l i t a t infantil.5. Millorar la salut materna6. Combatre la SIDA, la malària i altres malalties greus.7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient.8. Fomentar una associació mundial pel desenvolupament.

Volem recordar que aquests objectius van ser criticats en un pr incipi per la seva poca ambició, tot i que per primera vegada es varen explicitar compromisos avaluables, com per exemple el de reduir en 2/3 parts la mortalitat infantil en menors de 5 anys per al 2015, o bé la reducció a la meitat del percentatge de persones que no tenen accés a l’aigua p o t a b l e i a s e r v e i s d e sanejament, també per al 2015. Efectivament, la novetat raïa en que, per primer cop, es fixaven objectius avaluables per poder fer-ne el seguiment, fora ja de declaracions d’intencions.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: control estatal de l'activitat empresarial

Les empreses i els objectius del mil·lenniEl bloc de Jordi Ribó i Floshttp://jordiriboflos.nireblog.com/post/2008/10/17/les-empreses-i-els-objectius-del-millenni

17 d’octubre de 2008

Algunes regulacions legals el que fan és situar la llibertat de mercat per damunt dels Drets Laborals.

La crítica principal s’estableix d’una banda en la data del termini, fixada per al 2015, i de l’altra en el fet que, des del punt de vista dels objectius, no s ’ e r a d i c a r i a l a p o b r e s a totalment. És a dir, encara que “largo me lo fiais”, com diuen els castellans, si més no hi havia un compromís mundial per reduir la pobresa. Algú li havia vist les orelles al llop, a Seattle i sobre tot a Porto Alegre: la gent començava a reaccionar i la fi de la història, o bé el paradigma que la política neo-lliberal era la única possible, començava a trontollar.

Hi ha una relació entre el Pacte Mundial i els Objectius del Mil•leni, que es pot establir, per exemple, en la connexió entre l’ objectiu 8 dels ODM i el punt 8 del Pacte Mundial. Això té lloc en aquest cas, en el si de les dues metes de l’objectiu 8, quan es parla de la cooperació amb empreses de farmàcia per a proporcionar medicaments a uns preus raonables, o de la recomanació de vetllar perquè es puguin aprofitat els beneficis de les noves tecnologies de la informació i comunicacions. Aquí, clarament es fa referència directa a les empreses, però si examinem atentament els 8 ODM i els 9 (o 10) principis del Global Compact, veurem que u n s t e m e s i d ’ a l t r e s s’interrelacionen: no es pot pensar en lluitar contra les discriminacions, per exemple i no adoptar compromisos per evitar abusos en Drets Humans, com tampoc no es pot garantir la sostenibilitat del medi ambient sense adoptar iniciatives sobre el medi ambient ni aplicar les m i l l o r e s p r e v e n t i v e s necessàries...

El món empresarial té també la seva part de Responsabilitat Social en l’assoliment dels ODM, a l’igual que els governs (els qui més) i les organitzacions laborals (els qui menys). En aquest cas no estem parlant de la RSC sinó d ’ u n c o n c e p t e d e Responsabilitat Social que ha de fer que els millors mecanismes per a la seva posada al dia siguin tant el Conveni Col•lectiu com l ’acord per f i xa r les condicions laborals amb els t r e b a l l a d o r s i e l s s e u s representants genuïns , e l s sindicats. No refusem per tant el concepte de RSE, el volem fer aplicable i controlable, i els mecanismes que tenim a l’abast són el compromís social, l’acord, i el Conveni.

En el context actual, hi ha grans dificultats per a poder avançar en la direcció correcta a l’hora de mirar d’assolir els ODM i fer que el món empresarial sigui més responsable. No voldríem fer ni tant sols una comparativa en les xifres de pobresa i misèria que, lluny de disminuir, estan augmentant, i diem això perquè considerem que passar de guanyar un dòlar al dia a guanyar-ne dos no disminueix la pobresa ni absoluta ni relativa. I aquest augment es produeix no només en els països empobrits, sinó també en els països de l’OCDE o del club G7/G8.

Però és que a més, algunes regulacions legals el que fan és situar la llibertat de mercat per damunt dels Drets Laborals. Per exemple, el Dret Comunitari considera el dret a l’exercici de mesures de conflicte col•lectiu com a “mer mitjà i instrument p e r a l a p r o t e c c i ó d e l t r e b a l l a d o r ” i p e r t a n t , reconèixer el conflicte com un

element jurisprudencial o de prevalència es converteix en un atemptat contra les llibertats fonamentals de les empreses, de manera que les mesures passen a ser incompatibles amb el propi Dret Comunitari. Per tant, els drets econòmics de les empreses estan per sobre dels drets individuals i col•lectius dels treballadors Moltes sentències e s t a n a c t u a n t a i x í , i p e r exemple, sota aquests principis la Carta Social Europea es converteix avui dia en paper mullat, i en el sí de la Unió Europea s’han et caure el c o n t r a c t e s o c i a l , d o n c s atempta contra les “llibertats fonamentals”... de les empreses, és clar!

A més veiem com, d’un cantó, e l s immigrants a l ’Eu ropa suposadament civilitzada, la de la UE, són tractats com a delinqüents i confinats en camps de concentració (doncs això i no cap altra cosa és la directiva que nosaltres anomenem de la vergonya). També veiem com els treballadors, d’altra banda, sota el subterfugi de l’acord voluntari, allarguen la seva jornada laboral fins a les 65 hores setmanals, empitjorant les condicions de tothom i relegant el paper dels sindicats i la negociació col•lectiva a un no-r e s . D a v a n t d e a q u e s t e s qüestions, les preguntes que aleshores ens fem són les següents: És això responsabilitat social? Servirà això per a que en els llocs on hi ha misèria es mil lorin les condicions? Les empreses, renunciaran per humanisme a aplicar aquestes directives? Ho sentim, però s’ha a c a b a t e l c o n t i n g e n t d’ingenuïtat, acumulada o sobrevinguda.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Prosseguim doncs, i anem a veure quina resposta estan donant e l s EUA a la c r i s i f i n a n c e r a . M o l t f à c i l : pr ivat i tzació dels guanys i socialització de les pèrdues, es a di r, dels benef ic i s en fem sacrosanta propietat privada, i de les pèrdues en fen socialisme, com ara en aquell joc de baldufa en que surt l’opció “todos ponen menos usted”. I és que si no es fa així, d’on sortiran els milers i milers de milions de dòlars que calen per redreçar l’activitat dels bancs americans? Deixaran els EUA de destinar les monstruositats de diners que inverte ixen en armament? Deixaran de seguir patrocinant econòmicament operacions militars com ara la Guerra d’Iraq o el Pla Colòmbia? I deixaran de finançar la nova edició de la Flota del Pacífic?... A més, seguiran els treballadors nord-americans sense Seguretat Social Pública? I continuaran minvant els magres programes socials als EUA?... El que segur que augmentarà és el nombre de persones que veuran com perden el seu apartament, la seva feina, o les dues coses alhora.

Però ja que hem parlat de Colòmbia, són molts els grups mu l t inac iona l s amer icans , europeus o llatinoamericans embolicats en xarxes obscures amb l ’ob ject iu d ’e l im inar sindicalistes en aquell país, ja s i g u i d i r e c t a m e n t o p e r encàrrec. Quins esforços fan les empreses, sobretot l’oligarquia financera, a encobrir les xarxes d’economia criminal vinculades a l t r à f i c d e p e r s o n e s , armaments, drogues, etc.? On és la transparència bancària? O millor dit ¿no serà que per tal d’amagar aquestes xarxes,

d ’ e v a d i r i m p o s t o s i d e malbaratar recursos públics o privats (tots ells generats amb l ’ e s f o r ç d e l a c l a s s e treballadora) els secrets en els grans comptes dels paradisos fiscals continuen existint?

Parlem ara, però, d’algunes empreses espanyo les . Per exemple, ens ve a la memòria el cas d’Eroski, una empresa que signa acords de comerç just: Què bonic! Venen productes segellats per FAIRTRADE que, diuen, garanteix l’acompliment de les normatives internacionals de Comerç Just. I que fan a Espanya? Doncs entre d’altres coses, mantenir un percentatge de falsos autònoms molt gran, p recar i t zar les condic ions contractuals dels treballadors, tenir en el seu si un gran nombre de convenis diferents - donat que és un grup d’empreses molt g r a n - i i m p e d i r q u e e l s representants dels treballadors es coordinin ni tan sols per a fer pol í t iques de salut laboral conjuntes, contràriament al que d i u l a l l e i . . . E s a i x ò Responsabilitat Social?

Un altre cas és Telefònica, la fundació de la qual té un p r o j e c t e a n o m e n a t “ P R O NIÑO”, segons el qual lluiten suposadament contra el treball infantil. Però el que Telefónica no diu és com es va apoderar d e l a e m p r e s a n a c i o n a l peruana de telecomunicacions, i alhora oculta que el que primerament va fer, com la m a j o r i a d ’ e m p r e s e s multinacionals espanyoles al P e r ú , v a s e r a n u l • l a r l a personalitat jurídica del sindicat, eliminar el conveni col•lectiu i intentar acomiadar a més de la meitat dels treballadors, entre ells tota la direcció del sindicat.

H i h a u n i n f o r m e d e l a C o n f e d e r a c i ó n G e n e r a l deTrabajadores Peruanos, on s’explica la gran i costosa lluita que els treballadors peruans es van veure obligats a realitzar per tal de conservar les seves conquestes... I diem de nou: És això Responsabilitat Social?

I parlem també de governs: n o m é s q u a t r e p a ï s o s compleixen el compromís del 0 , 7% : Suèc ia , Luxembur g , Holanda i Dinamarca. El govern espanyol, per boca del seu president José Luis Rodríguez Zapatero, fa una cosa bona, que és explicar que la crisi no ha de ser obstacle a l’hora de complir els compromisos de desenvolupament. Diu, a més, que els països han de complir amb l’objectiu del 0,7% per a cooperació internacional, i que Espanya ho farà al final de la legislatura. Molt bé, desitgem que aquestes bones intencions s igu in més sò l ides que e l compromís amb l’Estatut de C a t a l u n y a i e l f a m ó s “Apoyaré...”, Però en canvi es nega les Comunitats Autònomes a administrar una part d’aquest 0,7% dels impostos estatals (IRPF) destinat a cooperació.

En canvi, veiem com el govern de Bolívia ha estat capaç de donar coneixements de lectura al 73% de la seva població, i que aviat aquest país es podrà considerar com a territori lliure d’analfabetisme. També veiem com aquest mateix país ha aconseguit que la mortalitat infantil baixi un 43% en els tres darrers anys, i com un altre país de la regió, el Brasil, amb el seu programa ONUSIDA, ha fet disminuir la mortalitat de la SIDA en un 73% gràcies a un servei universal de t ractament. I

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

finalment veiem com Veneçuela assegura el servei d’aigua potable i sanejament al 93% de la seva població... I es que quan hi ha voluntat política dels governs i pressió de la societat civil es poden aconseguir grans fites.

Avui estem lluny d’aconseguir els ODM i les empreses encara més l l u n y d e s e r s o c i a l m e n t responsables: una cinquena part de la població mundial viu en extrema pobresa, i només unes 2000 empreses formen part de la xarxa d’empreses socialment responsables... I encara moltes d’aquestes empreses duen a terme auditories pagades per elles mateixes o com a mínim no contrastades.

Aquesta és una de les raons de la lluita del moviment sindical i n t e r n a c i o n a l i d e l a C o n f e d e r a c i ó S i n d i c a l Internacional per al 7 d’octubre i , més en l là , de totes les persones i organitzacions que volem un altre món, que no només es possible, sinó que és també imprescindible.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

La crisi actual no és únicament una crisi financera. Combina diferents elements (socials, a l i m e n t a r i s , e n e r g è t i c s , ambientals,...) que hem de prendre' ls com un conjunt d'aspectes vinculats entre ells. Només d 'aques ta manera podrem entendre-la en la seva totalitat.

A la base hi trobem moltes transformacions de l'estructura s o c i a l i d e l ' a rq u i t e c t u r a financera que han prosperat durant les últimes dècades.

Precisament per això aquesta crisi té la particularitat de ser la primera gran crisi econòmica significativa i d'abast mundial de l’època de la globalització neoliberal.

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

E n e l p r i m e r g r u p d e l e s transformacions cal incloure el deteriorament de les condicions laborals. Això ha generat una distribució més injusta de les rendes, en detriment de les rendes del treball.

L'increment de les rendes del capital, a través de les seves diferents formes, ha premès a l i m e n t a r e l s c a p i t a l s especulatius.

La globalització neoliberal ha obl igat als camperols més vulnerables, sobretot als països empobrits, a abandonar els seus

cultius i aliments bàsics per conrear altres cultius dedicats a l'exportació.

Avui, pobles sencers es veuen condemnats a la fam com a conseqüència de les maniobres especulatives i de les polítiques de les mult inacionals, que controlen els processos de distribució.

L A T R A N S F O R M A C I Ó D E L'ARQUITECTURA FINANCERA

E l s e g o n g r u p d e transformacions inclou, entre d 'a l t res esdeveniments , la concentració desmesurada de poder en mans d'institucions i entitats financeres.

La possibilitat de crear nous productes f inancers cada vegada mes complexos i sofisticats aprofitant la innovació tecnològica i la manca de regulació ha premés escalar esglaons cada cop més alts i p e r i l l o s o s e n l a c u r s a especulativa.

LA COBERTURA DEL DISCURS IDEOLÓGIC NEOLIBERAL

Aquestes transformacions han progressat de la mà d'un discurs ideològic que s'ha instal•lat als mitjans de comunicació i en alguns ambients acadèmics, i q u e h a c o n d i c i o n a l l e s actuacions dels partits polítics majoritaris i dels governs.

S'ha avalat la idea errònia que la desregulació era necessària i beneficiosa i s'ha intentat fer c r e u r e q u e e l s d i n e r s desvinculats de l'esfera de la producció i de l’activitat laboral p o d i e n c r e a r, d e f o r m a autònoma, més diners.

ELS PRIMERS EFECTES VISIBLES DE LA CRISI

Ara la crisi ja es manifesta de manera oberta: les borses viuen jornades de pànic, algunes de les grans entitats financeres a c u m u l e n p è r d u e s multimilionàries a conseqüència de la seva activitat especulativa desenfrenada..., i una part dels dipòsits dels bancs trontollen.

A l c o s t a t d ’ a q u e s t s esdeveniments que ens poden semblar llunyans, n'hi ha d’altres que perjudiquen de forma directa i latent les classes t rebal ladores , f ru i t de les febleses del nost re model productiu que ha anat creixent en els últims anys i que ens fa molt vulnerables davant la crisi. Pensem en la disminució de l'ocupació, l’increment dels preus, la pujada dels tipus d’interès de les hipoteques i d'altres crèdits d’interès variable, o la congelació de crèdit nou a persones i empreses.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: drets laborals

La crisi econòmica i el conflicte social. Bloc d'Antoni Puig Solerhttp://apuigsole.blogspot.com/2008/11/la-crisi-econmica-i-el-conflicte-social.html

4 de novembre de 2008

Els treballadors no s'han de veure sotmesos a un nou deteriorament de la seva situació perquè els opulents puguin seguir distribuint bons beneficis. El manteniment i millora del poder adquisitiu i les clàusules de revisió salarial han de ser considerats com a mesures d’emergència.

U N N E O L I B E R A L I S M E A L A DEFENSIVA?

A conseqüència del dany que la crisi ha generat i del que g e n e r à p r o p e r a m e n t , e l neoliberalisme s'ha situat en una posició aparentment defensiva.

La cançó de la no intervenció d e s a f i n a . A r a e l s E s t a t s intervenen aportant fons nets als bancs, adquirint una part dels p r o d u c t e s f i n a n c e r s contaminats o de difícil liquiditat i nacionalitzant els bancs amb més problemes.

Tot això no ens ha de fer creure que el neoliberal isme està enfonsat.

No ens pot passar per alt que el nivell actual d'intervenció de l'Estat, juntament amb el dels bancs centrals, pot acabar apuntalant una distribució de la riquesa que ha demostrat ser profundament injusta i desigual.

Les nacionalitzacions dutes a terme son parcials i temporals. De fet, s'hauria de parlar d'una privatització de fons públics. Si no ho impedim, duraran el temps que els bancs necessiten per a reestructurar-se, reflotar i restaurar beneficis. Després tornaran al sector privat.

CRISI I REIVINDICACIÓ LABORAL

Si la classe obrera no intervé de manera activa i eficient, el capital reorganitzarà de nou les coses a la seva manera. Les classes dominants faran tot el que estigui al seu abast per desplegar els efectes de la crisi sobre les classes treballadores.

Pe r a i xò fo r mu lem le s s i s propostes següents:

1. Distribució més equitativa de la riquesa. Els treballadors no s'han de veure sotmesos a un nou deteriorament de la seva situació perquè els opulents puguin seguir distribuint bons beneficis. El manteniment i millora del poder adquisitiu i les clàusules de revisió salarial han de ser considerats com a mesures d’emergència.

2. Creació d'un sector financer públic. Els diners procedents dels diversos racons del planeta no s'han d'utilitzar com si no hagués passat res. Seria massa fàcil per als bancs i altres institucions financeres, el fet que els Estats es fessin càrrec de les seves pèrdues quan tenen dificultats, mentre que els que disposen d'una situació més o menys sanejada poden continuar gaudint dels seus beneficis i, al contrari, anar de compres.

3. Ordenació de l 'activitat econòmica i f inancera. La cançó de l'autoregulació s'ha d'acabar. La regulació no pot ser superficial. S'ha de dur a terme des dels Estats nacionals, des de la Unió Europea i des de I'ONU. Això ha d'anar lligat a la idea del control democràtic. Els treballadors han de tenir eines per poder esbrinar on va a parar el diner públic i per conèixer com es genera i com es distribueix el valor afegit de les empreses. S'ha de posar fre als moviments de capitals i ais mecanismes financers que han demostrat ser nocius, tals com els procediments opacs i els m e r c a t s d e d e r i v a t s . E l s paradisos fiscals s'han de tancar.

4. Un sistema productiu més racional, d'una banda, que augmenti la productivitat, no per la intensificació del treball,

sinó mitjançant la reducció de treball socialment innecessari, i invertint en recerca, innovació i formació, i, d'altra banda, que sigui capaç de reduir el consum dels productes nocius per al medi ambient i de fomentar les energ ies renovables . A ixò permetria disposar de més temps lliure, de més i millors serveis públics i de millor poder adquisitiu individual.

5. Enfortiment de l'Estat del benestar. S'han de recuperar les polítiques fiscals progressives i garantir un nivell de protecció social ampli i que vegada permeti socórrer aquells sectors més vulnerables i millorar les polítiques publiques.

6. Modificar l'actual model de globalització neoliberal sense regles i sense drets per tal de garantir el treball decent, el desenvolupament sostenible i la universalització dels principis i drets fonamentals del treball. El comerç internacional pot tenir un paper positiu. Però no ha de ser un fi en si mateixa, sinó un sistema d’intercanvi just que ajudi a eradicar les desigualtats i la pobresa.

Nota. Aquest escrit acabo de presentar - lo en fo r ma de resolució en el Congrés de la Unión Intercomarcal de CC.OO de Tarragona. Ha estat aprovat per unanimitat.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

"Quan prestessis diners a un del meu poble, al pobre que està amb tu, no et portarás amb ell com llogrer, ni li imposaràs usura."Èxode 22:25

Durant molt segles, l'esglèsia catòlica va condemnar com a pecat la usura, perquè així ho fa obertament Jesús, protagonista dels quatre evangelis ortodoxos. El fet de deixar diners a canvi de que siguin retornats amb un interès afegit, era considerat un enriquiment innoble, descrita c o m u n a b ú s , v a s e r condemnada específicament pels Concilis de Nicea (any 325), de Cartago (345), Aix (789), Letran (1179) i Lió (1274). El Concili de Viena, el 1311, va i m p o s a r l ' e x c o m u n i ó d e q u a l s e v o l g o v e r n a n t q u e legalitzés la usura en el seu territori. L'esglèsia Catòlica va definir la usura com "el lucre o interès que es pretén obtenir per l ' ú s d ' u n a c o s a f u n g i b l e , infructífera, sense treball, cost, ni perill de cap mena". El papa Benedicte XIV va definir-la el 1 7 4 5 c o m " e l p e c a t d e pretendre rebre en virtut i raó del préstec més d'allò del que s'ha donat". Amb rigorositat, no serà fins als anys 30 del segle XX que l'esglèsia culminarà el seu procés de despenalització de la usura. De fet, també és errònia la visió tradicional de que el judaisme era com a religió molt

més oberta que l 'E sg lès ia Catòlica en aquest sentit: l'Antic Te s t a m e n t e s t à f a r c i t d e condemnes a la usura que es poden llegir a Èxode, 22, 25; Levític, 25, 35-37; Deuteronomi, 23, 20 o Lucas 6, 35.

L a u s u r a s e g u e i x s e n t menyspreable, abús, mofa i escarni cruel del privilegiat sobre el desposseït, un robatori amb agreujants de coacció violenta, lluny de tota cosa que pugui anomenar-se ètica i molt difícil de jus t i f icar a l cos tat de qualsevol ideologia o moral mínimament humanista. Que el s i s t e m a c a p i t a l i s t a q u e empresona avui el món tingui com a base la usura, és només una mostra de la gran involució mental que ha estat capaç de fer-nos el consumisme. La usura és el mateix cor podrit del sistema, el crèdit és l'essència de l'esclavitud moderna, l'interès és la principal amenaça de la

civilització.

E l s qu i defensen la usu ra mencionen sempre el risc del prestador a que li sigui retornat, però qualsevol nen és capaç d'adonar-se que el fet d'afegir interès a qualsevol crèdit no disminueix el r isc que una persona no pugui retornar-lo, sinó que, en tot cas, l'augmenta. És la mateixa mentira antiga que utilitzen els empresaris quan ens ploren dels r iscos que comporta la seva activitat i, ment res tant , amb act i tud repugnant es desentenen de la seguretat dels obrers que moren diàriament i emmalalteixen en els seus llocs de treball. Un no s 'adona f ins on és capaç d'arribar el deliri del liberalisme econòmic fins que no comprèn de manera clara que és ridícul justificar l'interès i la usura per l'existència de la inflació, perquè és precisament l'interès el que genera la inflació, el constant creixement de la tassa de benefici, el lucre inesgotable, o c o m s ' h a d i t s e m p r e : l a plusvàlua.

Al cap i a la fi, el capitalisme és això: una estafa generalitzada. Un despòtic enginy on cada engranatge és un deute, la deshumanitzada maquinària del robatori i la mentida, un pervers s istema esclavista que ens converteix a tots en miserables còmplices del benefici, un verí que ens corromp des de la in fància i que contamina tòxicament tots els aspectes de les nostres vides. L'estafa és constant i en tots els àmbits, ens e s t a f e n e n e l t r e b a l l , esclavitzant-nos per un salari, ens estafen al mercat, en el consum d'una manera insultant, amb publicitat enganyosa i

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: control sobre el crèdit

El capitalisme és una estafa, la crisi és un xantatgeEL Gos Feral per Diògenes Cimarrónhttp://elgosferal.blogspot.com/2008/11/el-capitalisme-s-una-estafa-la-crisi-s.html

14 de novembre de 2008

Al cap i a la fi, el capitalisme és això: una estafa generalitzada. Un despòtic enginy on cada engranatge és un deute, la deshumanitzada maquinària del robatori i la mentida, un pervers sistema esclavista que ens converteix a tots en miserables còmplices del benefici, un verí que ens corromp des de la infància i que contamina tòxicament tots els aspectes de les nostres vides.

descarada, amb envasos que emmascaren el contingut dels productes que comprem, amb un bombardeig ininterromput d'ofertes comercials que viola e l s nos t re s d re t s humans , assetjant-nos fins a casa nostra amb trucades a totes hores, desproveïts de tot dret a la intimitat, armats d'una brutal impunitat que sobrepassa les tristes lleis dels inútils governs (la llei de protecció de dades, la de seguretat en el treball,... són veritable paper mullat o les principals empreses d'aquest país delinqueixen obertament a la llum del dia?). Els usurers, aquesta subespècie de paràsits ps icòt ics sense capac i tat d'empatia... Són veritablement p e r v e r s o s e n i n t e n c i o n s i m a n e r e s . D e s p ò t i c s i p l o r a m i q u e s , l i b e r a l s o socialfeixistes en funció dels fluxos. La solució a la crisi provocada pel lliure mercat és per a ells més lliure mercat! La solució als problemes que originat la privatització de les empreses públiques, és per a ells privatitzar les que encara no són p r i v a d e s ! L a s o l u c i ó a l s problemes que ha creat el descontrol de les empreses privades, és per a ells que hi hagi més control, però per part d'empreses privades! Sense cap m e n a d e v e r g o n y a , e n s conviden a suicidar-nos per a al seu benefici!

La crisi. La crisi és només l'última volta del cicle de l 'estafa capitalista. La crisi és el xantatge p e r f e c t e , u n m o n s t r e incontrolable que es deixa notar a t o t a r r e u e n f o r m a d'escassetat i misèria. La fase darrera d'acumulació de capital que comença amb la propietat privada i que s'estén a través de la usura. La crisi és la mentida

que mata generacions, el símptoma cíclic d'una malaltia anomenada capitalisme. La crisi é s la i l · l u s ió co l · l ec t i va i conduïda que per met a l s empresaris augmentar l'atur i la pobresa per tal d'assegurar mà d'obra barata. La crisi és la ficció televisada que permet al poder financer consolidar encara més el seu poder hegemònic, el seu monopol i absolut sobre la humanitat. La crisi evidencia el veritable fonament de la nostra societat contemporània: una g u e r r a a m o r t e n t r e e l s treballadors i la classe financera. Els treballadors, tot de sobte, ens adonem amb cruesa de la nostra condició d'esclaus. Som colpejats amb violència per una maquinària terrorífica de deutes, atur, problemes administratius i burocràtics que evidencien que tot allò que havíem volgut creure per comoditat és fals i que la nostra existència física es t r o b a e n s i m a t e i x a amenaçada. I aquesta batalla, n o h a f e t r e s m é s q u e començar.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Quan s'analitza el paper que juga el moviment obrer a d'altres països s'ha de ser especialment curós en no caure en l'error de voler copiar-ne el guió. Aquesta cura parteix de la constatació que cada nació té un procés històric diferent, i a més compta amb una sèrie de particularitats, que fan que estratègies positives en un pais puguin ser negatives e n u n a l t r e . A q u e s t a consideració és, potser, encarà més necessaria quan el pais que s'analitza és Itàlia, un pais governat per la Dreta més ext rema de la UE-15 i on l'Esquerra Transformadora s'ha quedat a l marge del seu Parlament.

Diuen que l'amor és cec -afirmació qué és l'enèssima constatació que les qui śon cegues són en real itat les persones, doncs demostren la seva ceguera en molts altre àmbits de la seva activitat humana més enllà de l'amor, com sinó s'explica un món governat per la injústicia i la guerra?- i Itàlia enamora -el l ec to r o lec to ra a tenta i poss ib lement i r r i tada pe l s comentaris entre guions notarà la contradicció que suposa el raonament amb l'incís anterior -, és per això que crec que l'experiència italiana ha de ser un exemple per a nosaltres.

El CGIL (sindicat majoritari d ' I tà l ia) convoca als i les treballadores italianes a una vaga general el proper 12 de desembre sota el lema "Contra la crisi, més treball, més salaris, m é s p e n s i o n s , m é s d re t s " recordant als seus afil iats i afiliades la necessitat d'estar "menys a les seus i més al carrer" per tal de fer arribar a cada c i u t a d à i c i u t a d a n a l e s alternatives del sindicat front les solucions del seu govern. I quines són les alternatives que proposa la CGIL?

"Sosteniment a l'ocupació, als treballadors precaris, el crèdit, i n v e r s i o n s p ú b l i q u e s e n infraestructures i en plans per la construcció social encarades a la mil lora de les perifer ies urbanes i a la conversió d'edificis en equipaments públics, com ara escoles. Accés al crèdit per a petites i mitjanes empreses, reforçament de l 'estat de benestar i de les politiques de cohesió social i d'acollida per als migrants".

Mesures totes elles necessàries a Catalunya i l'Estat Espanyol.

Des de l'esquerra hem de donar una resposta coordinada a la c r i s i , q u e i n c o r p o r i l e s m o b i l i t z a c i o n s d e l s i l e s treballadores de les empreses amb acomiadaments, i per tant els principals sindicats.

El darrer dissabte, poc més de 4000 persones ens manifestàvem a Barce lona. La Joventut Comunista hi érem, però faltava CCOO, que tanta feina està fent a nivell d'empresa, i la coal ició ICV-EUiA. Els i les comunistes tenim una -altra- tasca pendent.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: lluita sindical

Alternatives a la crisi des de ItàliaCeci n'est pas un blog per Antoni Italohttp://antoniitalo.blogspot.com/2008/12/alternatives-la-crisi-des-de-itlia.html

2 de desembre de 2008

"Sosteniment a l'ocupació, als treballadors precaris, el crèdit, inversions públiques en infraestructures i en plans per la construcció social encarades a la millora de les periferies urbanes i a la conversió d'edificis en equipaments públics, com ara escoles. Accés al crèdit per a petites i mitjanes empreses, reforçament de l'estat de benestar i de les politiques de cohesió social i d'acollida per als migrants".

Els i les euro parlamentaris/es s’han pronunciat de forma a c l a p a r a d o r a c o n t r a l a Directiva del Consell de Ministres de Trebal l de la U.E. que proposava, ja en segona lectura ( havia estat rebutjada fa tres anys) l’aprovació de la Directiva europea coneguda com de les 65 hores o de la contractació ”opt out”. De fet s’han votat diverses esmenes, 41 en total, que en rebre suports de majories absolutes bloquejaven de fet el text proposat a instància de populars, de Regne Unit, països de l’Est i sobretot dels Ministres de treball dels països de la UE. Calien 393 vots del total de 785 parlamentaris/es per assolir majoris suficients de bloqueig, i de fet en diverses esmenes s’han superat els 500 vots, un èxit e s p e c t a c u l a r q u e o f e re i x interpretacions ben sucoses doncs posa en evidència que molts/es eurodiputats/des han votat contra els seus respectius Governs i contra les posicions dels seus Grups europeus. Un triomf decisiu contra aquesta pretensió que com ja hem vingut denunciant suposava un re t rocés h i s tò r ic per a la regulació laboral i per a les conquestes guanyades pel moviment obrer i la lluita sindical en els darrers segles. A la fi una demostració incontrovertible de la perversió intrínseca d’ una directiva ultra neoliberal que volia anar en sentit estrictament oposat a les aspiracions dels treballadors/es europeus/es de r e g u l a c i ó l a b o r a l , s a l u t i seguretat al treball, benestar social, o apropament a la

reducció de jornada (cap i fins a les 35 hores com proposem nosaltres al GUE /EVN).

Era el gravíssim perill de la desregulació que permetria treballar més de les 48 hores actuals (40 a Espanya), i fins a les 65, o més. Era la regressió de comptabil i tzar còmputs de càlcul a 12 mesos en lloc de setmanals. O era la instauració definitiva i legal de la figura de les “opt out”, nom que es dona a l a p o s s i b i l i t a t d’autosubcontratacció a nivells d’esclavisme , directament patró- treballador/a i al marge de qua l sevo l regu lac ió o conveni. Era el retorn al segle XIX.

Cal explicar com en aquesta ocasió s’han sumat interessos, per altra banda contradictoris. La qual cosa ha permès l’èxit assolit. Han esta els poderosos “lobbys” de la medicina i els professionals de la salut o d’emergències varies els qui han pressionat amb tota energia i eficàcia als seus polítics propers inclosos els conservadors del Partit Popular o Liberal Europeu. Les agressions que recollia el text en el sent it del temps de

guàrdies mediques de fins a 75 hores, la desaparició d’obligació d e l t e m p s d e d e s c a n s compensatori post- servei, o la consideració com a temps- no treballat d’ aquells que (tot i presents al lloc de feina) no fossin d’activitat assistencial, e r e n d e t a l i m p a c t e i repercussions sobre l’actuació dels metges i del personal d’emergència que realment ens abocaven a un escenari d’alt risc en qualitat i seguretat per als pacients receptors de les seves atencions, a més d’insuportables p e r a l s t r e b a l l a d o r s o professionals. Una mica en broma però molt en rigor i en serio podem dir que aquest cop, i sense precedents històrics, la “Classe” mèdica ( essència del corporativisme) i la Classe obrera s’ha aliat i han assolit un gran victòria en comú.

Ara la situació és de respir momentani doncs s’entra en una fase de tramitació que permet durant 90 dies un període de “conciliació” entre Parlament i Consell. Si passat aquest termini no hi ha acord, i f o r a u n a b r u t a l i t a t antidemocràtica que el pogués haver -hi, vista la massiva posició dels euro par lamentar is/es electes a tots els Estats de la UE- 27, el text decau. Ara cal garantir que en efecte a la fi d’aquest primer trimestre de 2009 ( amb presidència de torn Txeca !) la directiva del temps d’explotació es desintegra en la nit de la historia.

Això tampoc vol dir que ningú pugui aturar la lluita, doncs els neoliberals i protocapitalistes tornaran a noves càrregues i nous assalts contra els drets dels treballadors, els drets socials i democràtics de la ciutadania

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: institucions europees

El parlament europeu tomba la directiva del tempsde treballLa Ratera per Toni Barbarà http://bloclaratera.blogspot.com/2008/12/el-parlament-europeu-tomba-la-directiva.html

17 de desembre de 2008

Ara cal garantir que en efecte a la fi d’aquest primer trimestre de 2009 ( amb presidència de torn Txeca !) la directiva del temps d’explotació es desintegra en la nit de la historia.

europea. Peró sí serà ben cert q u e a q u e s t a v i c t ò r i a parlamentaria parcial a escala europea representa un nou referent de la necessitat i utilitat d’articular i coordinar les nostres lluites per l’Altra Europa, la dels pobles, els drets i la ciutadania. La lluita continua, desprès dels NO constitucionals a França o a Holanda, i del NO a Irlanda al neoliberal Tractat de Lisboa tot i que ara volen forçar a tornar a votar per capgirar la voluntat del poble irlandès. La propera campanya a les convocades eleccions europees de juny de 2009 seran una excel•lent ocasió per aprofundir la nostra lluita per la Europa de la pau, la democràcia, els drets humans i democràtics, els drets socials i econòmics, els servis públics, la sostenibilitat i la solidaritat, tal i com volem.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Imatge de Phillipe Leroyer. http://www.flickr.com/photos/philippeleroyer/1630513190/in/set-72157605204930561/

Los Economistas Europeos por u n a P o l í t i c a E c o n ó m i c a Alternativa han elaborado el Euromemorandum 2008 con el análisis de la situación en la U n i ó n E u r o p e a , l a c r i s i s económica y unas propuestas de alternativa. Me limitaré ahora a reseñar a lgunas de sus alternativas a la crisis financiera.De forma resumida, dicen: "La transformación democrática de la economía exigirá enfrentarse a la enorme concentración de p o d e r e n m a n o s d e l a s empresas g igantes . En un escenario alternativo, no debe emplearse el crédito para conseguir beneficios financieros a corto plazo sino para impulsar la inversión productiva hasta conseguir el pleno empleo y trabajo digno y contribuir a la lucha contra la pobreza y la exclusión. Por lo que a la transformación democrática de las finanzas europeas se refiere, deben hacerse políticas de mayor alcance que transformen e l s i s tema f inanciero y lo i n t e g r e n a u n m a r c o d e desarrollo económico y social democráticamente controlado.

En un primer nivel de medidas inmediatas debe asegurarse el funcionamiento regular del sistema de pagos, la provisión a la economía del suficiente crédito, y asegurar los depósitos y ahorros de las personas. Los estados deberían absorber p a r t e s i m p o r t a n t e d e l o s principales bancos de su país,

creando con ello una base fuerte y permanente de banca pública o semipública sobre la que deberían ejercer un control eficiente a fin de asegurar el cumplimiento de las funciones básicas del sistema financiero. Para ello es preciso más que un cambio de propiedad privada a pública: es preciso un cambio en el marco regulador de los b a n c o s y l o s m e r c a d o s financieros.

El segundo nivel de reforma del mercado f inanc iero debe prohibir en la UE de forma permanente las prácticas más peligrosas que han acelerado y exacerbado la reciente burbuja y el crack financiero.

El tercer nivel consiste en una revisión completa de las normas en las que operan tanto el sistema bancario como los m e r c a d o s d e c a p i t a l e s europeos, incrementando la transparencia y estableciendo un registro de créditos europeo. El carácter general de la crisis bancaria sugiere que la mejor p e r s p e c t i v a p a r a h a c e r reformas sostenibles es una sólida base de bancos del estado democrát icamente controlados, lo que refuerza la propuesta de nacionalización y control democrático de una parte importante del sector bancario. En relación a los m e r c a d o s d e c a p i t a l e s europeos, debería disminuir el v o l umen y v e l oc i da d de l

comercio de los mercados secundarios de valores de todas clases, y, entre otras medidas, establecer Impuestos sobre las transacciones financieras en todas las transacciones de monedas y títulos de Bolsa. El objetivo de estos impuestos es básicamente hacer menos atractiva la especulación a corto plazo; por tanto, el tipo del i m p u e s t o d e b e s e r suf ic ientemente a l to para conseguir su objetivo, y podría modificarse en respuesta a circunstancias cambiantes. D e b e n r e e s t r u c t u r a r s e igualmente las agencias de valoración, que deberían operar bajo la supervis ión de las autoridades públicas, con una separación estricta entre los aspectos de valoración y consultoría; con este fin las agencias de valoración no deberían cobrar de las firmas que valoran sino de un fondo al que deberían contribuir las mismas empresas valoradas.

El cuarto nivel de reformas tiene que ver con las raíces de la crisis financiera, con un cambio en la redistribución de la renta y la riqueza y una distribución más igualitaria. Es preciso frenar la tendencia privatizadora de los sistemas de seguridad social y apoyar por el contrario los sistemas públicos de reparto sobre los que los mercados financieros no pueden influir.Estas propuestas van más allá de las políticas específicas para los mercados financieros y forman parte de una agenda m á s a m p l i a d e p o l í t i c a económica, democrática, por el pleno empleo, la cohesión social y la reestructuración ecológica. No sería el fin del capitalismo, pero podría ser el fin del capitalismo financiero.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: fiscalitat

Propuestas alternativas al capitalismo financieroPunts de Vista per Àngels Castellshttp://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/01/11/propuestas-alternativas-al-capitalismo-financiero

11 de gener de 2009

El carácter general de la crisis bancaria sugiere que la mejor perspectiva para hacer reformas sostenibles es u n a s ó l i d a b a s e d e b a n c o s d e l e s t a d o democráticamente controlados, lo que refuerza la propuesta de nacionalización y control democrático de una parte importante del sector bancario.

En una auténtica democracia la libertad de empresa y el acceso al capital han de ser, ambos, derechos elementales, por lo que es precisa una banca pública que cuide y estimule la innovación empresarial, con financiación y control públicos.

En las oligarquías plutocráticas occ identa les e l benef ic io empresarial, desmedido y sin control, no guarda relación con los aumentos salariales, pese a que ambos son, como mínimo, resultado de un trabajo de equipo y conjunto, de unos mismos resultados.

Un beneficio que tampoco se obliga a reservar capital para los inevitables cambios a que las tecno log ías en desar ro l lo obligan, en plazos cada vez más cortos, no superiores al lustro en la actualidad.

Cambios camuf lados bajo "crisis", perfectamente previstas por sus agentes, útiles para -con el unánime apoyo mediático necesario- hacer pagar a los trabajadores, quienes durante los beneficios se mantuvieron en l o s m i s m o s n i v e l e s d e precariedad, las deficiencias e injust icias evidentes de un modelo que, bajo el camuflaje publicitario correspondiente, asoma las orejas del caciquismo y las plutocracias imperialistas de siempre.

El objetivo de la Economía de Transición al Socialismo de Estado es dotar a la sociedad d e u n a a l t e r n a t i v a

democrática, respetuosa con la p r o p i e d a d p r i v a d a legítimamente adquirida, que reequilibre la actual tendencia a l a p r i v a t i z a c i ó n , monopolización y oligarquía de los capitales en cada vez menos indiv iduos más poderosos, c a p a c e s d e d e m o l e r economías estatales y poner en jaque sociedades enteras desde sus paraísos fiscales, en un simple juego de monopoly t o t a l m e n t e i n j u s t o e i n c o n t ro l a d o p o r q u i e n e s debieran velar por ello y que, fruto de la corrupción inherente a l s i s t e m a p l u t o c r á t i c o c a p i t a l i s t a , s e l i m i t a n a beneficiarse de él.

El primer paso es la referida creación de una banca pública que nunca debiera haberse desmantelado, siguiendo los intereses de los que ahora nos quieren salvar de la crisis con que ellos (Aznar y amigos) se han enriquecido (y siguen) a costa de expoliar el país y confundir el estado de derecho con la política de ladrones de la derecha.

Y, al mismo tiempo, proceder a l a s o c i a l i z a c i ó n y d e m o c r a t i z a c i ó n d e l a s empresas; en una primera fase, con dos modelos para e l desarrollo y aplicación práctica de la ETSE: las empresas de n u e v a c r e a c i ó n y l a s y a existentes.

En ambos casos, el estado propondrá, l íb remente, la opción de una fusión de las

contabilidades -de la empresa y d e H a c i e n d a - a p o r t a n d o mensualmente, a través de medios electrónicos, toda la facturación, contabi l idad, n ó m i n a s y b a l a n c e s correspondientes, por lo que las empresas ahorrarían una parte considerable de sus actuales gastos y el estado controlaría más efectivamente la limpieza de la gestión.

El gobierno facilitará créditos, desde entidades e instituciones de dominio y control público provistas de funcionarios de carrera, para la creación, ampliación o renovación de e m p r e s a s , a i n t e r e s e s individualmente estipulados con cada una, en base a los criterios de formación de éstas, como el capital aportado por las partes o el número de empleados y su i n f l u e n c i a e n e l t e j i d o económico local.

P o r e j e m p l o : I n d i v i d u o X pretende abrir comercio o industria en barrio Y.

Servicios municipales (o, en su d e f e c t o , c o m a r c a l e s o autonómicos) le asesoran e informan de las posibilidades del negocio, en base a un estudio de mercado gratu i to, por técnicos del funcionariado. Vista su viabil idad se ofrece un crédito al 2% de, pongamos, 1 0 0 . 0 0 0 € , c u a n d o e n e l mercado están al 8%.

El Estado se reserva un 6% del capital de la empresa en acciones, que ésta podrá r e c u p e r a r p a g a n d o l a di ferencia y sus intereses, cuando le venga bien y si lo desea.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: intervencionisme de l'Estat

La Economía de Transición al Socialismo de Estado (ETSE)La Casa Europa per Carles Acózarhttp://lacasaeuropa.blogspot.com/2009/02/contra-el-caciquismo-fascista.html

10 de febrer de 2009

La participación del Estado y los trabajadores en el capital empresarial permitirá su participación en los consejos de administración y, por tanto, el control efectivo de la planificación y gestión en tiempo real.

L a e m p re s a a v a n z a p e ro precisa un aumento de capital. Las mismas condiciones. La empresa crece y el estado con ella.La financiación estatal podría vehicularse a través de deuda pública o bonos del tesoro, especialmente destinados a ella. Asimismo, el conjunto de pymes englobadas en la ETSE podrían cotizar, a través de una empresa con mayor ía de control público como la actual Correos, en bolsa, aportando nuevos recursos garantizados por la transparencia de medios y objetivos.

Ante la planificación y licitación de obras públicas, estatales a municipales, se dará preferencia en las adjudicaciones a las empresas reguladas según el m o d e l o d e l a E T S E y d e contabilidad concertada, ya mencionada, y de reversión proporcional de los beneficios, que ahora se expone.

La Reversión Proporcional de Beneficios (Reprobe):

Acciones+salarios = impuestos+invers ión = benef ic io del capital:

El triple reparto del capital y de la reinversión.

¿Y los trabajadores?Pongamos la misma empresa con diez trabajadores. Cada uno recibe un salario según ca l i f icac ión p ro fes iona l y convenio durante el primer e j e r c i c i o . S i s e g e n e r a n beneficios, el reparto de éstos, al segundo año de antigüedad en la empresa, se realizará según un cuadruple prorrateo:

- Un 20 a 30% de reserva para amortización y renovación de infraestructuras y/o maquinaria (según ramo productivo).

- Un 30% para aumentos de sa lar ios , repart ido en dos bloques (aquí el cascabel del gato) a negociar anualmente entre empresa y trabajadores-sindicatos: aumento directo salarial y/o participación en acciones de la empresa.

- Un 30% para el capital , también, según períodos de mayor a menor liquidez y riesgo, en capital monetario+acciones. En todo caso la proporción e n t r e p a g o m o n e t a r i o y acciones será la misma para ambas partes.

- Un 10 a 20% para el estado, hasta la amortización de los créditos y el retorno de las acciones a la empresa. Si la empresa desea renunciar a la recuperación de las acciones, o aplazarla, este 10% podría ser deducido de otras tasas, hasta c o m p e n s a r l a c a n t i d a d ingresada por la Hacienda Pública.

La participación del Estado y los trabajadores en el capital e m p r e s a r i a l p e r m i t i r á s u participación en los consejos de administración y, por tanto, el c o n t r o l e f e c t i v o d e l a planif icación y gest ión en tiempo real.

Asimismo, la interdependencia facilitará la planificación estatal y los cambios de modelos tecnológicos o las nuevas directrices de interés general de los mercados, como las carreras universitarias o la formación profesional, en colaboración con las propias empresas, así

como su reparto geográfico, d i s t r i b u c i ó n y u b i c a c i ó n , optimizando sus posibilidades de d e s a r r o l l o y e v i t a n d o l a c o n c e n t r a c i ó n e n á r e a s privilegiadas y muchas veces desmesuradas, como ahora sucede.

Para las empresas ya existentes la inclusión en la ETSE podría realizarse a través de créditos preferentes a cambio de una participación correspondiente en acciones y a la posibilidad de pagar con ellas la totalidad o una parte de los impuestos anualmente.

Cabe, asimismo, una nueva ordenación de los tramos en el i m p u e s t o d e l a r e n t a , i n c r e m e n t a n d o l o s t i p o s máximos y reduciendo los mínimos, de forma que una mayoría de la población vea aumentada su capacidad a d q u i s i t i v a d e m a n e r a inmediata, paralelamente a los s a l a r i o s e u r o p e o s , q u e mantienen distancias enormes con los españoles mientras que los precios hace tiempo que -en lo fundamental- ya son los mismos.

Es imprescindible la aplicación de una tasa que grave los movimientos especulativos de c a p i t a l - i n c l u y e n d o l a s f r a u d u l e n t a s c e s i o n e s d e acciones por comisión, stock options y ventas a la baja- y premie las inversiones estables, tanto a nivel internacional como estatal.

As imismo la ex i s tencia de paraísos fiscales en la propia CE, como Austr ia y su secreto bancario, Luxemburgo y sus i n n u m e r a b l e s p r i v i l e g i o s , Mónaco, Andorra, Vaticano,

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Lichtenstein, San Marino o incluso Israel y Gran Bretaña, es un atentado d i recto a la democracia económica de los países que padecen la sangría de capitales. De hecho, es la comprobación rotunda de la inex i s tenc ia de la p rop ia democracia en las oligarquías parlamentarias occidentales. Sin su eliminación es utópico pensar siquiera en un control efectivo de la especulación financiera. Ni siquiera los estados pueden individualmente competir ni enfrentarse a la piratería y las mafias internacionales. Sólo e l i m i n a n d o s u s c e n t r o s operacionales y recuperando los capitales expoliados podrá eliminarse este cáncer criminal e inmoral.

Control o caos, democracia global o estados fascistas y po l ic ia les que garant icen únicamente los privilegios de los o l i g a r c a s , n o h a y o t r a a l t e r n a t i v a n i j u s t a n i democrática. La apuesta está sobre la mesa, y jugamos todos.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Imatge de Phillipe Leroyer. http://www.flickr.com/photos/philippeleroyer/1630513190/in/set-72157605204930561/

www.roigesfera.org

Una bona part dels governants dels països rics, han triat com una de les seves prioritats la lluita contra els paradisos fiscals. Aquest serà, segurament, un dels vaixel ls insígnia de la propera reunió de G20.

Sembla que els mateixos que durant anys han volgut tancar els ulls, s'estan adonant ara que la despesa pública ha de créixer . Per aquesta raó, ja no poden permetre's el luxe de prescindi r d’una part dels ingressos recaptats amb els impostos perquè alguns dels que haurien de pagar-los, fugen amb els seus capitals cap a a l t res te r r i to r i s . E s t racta, certament, d'una fugida que ú n i c a m e n t e m p r e n e n l e s persones que són suficientment r iques i que d i sposen de l'assessorament fiscal necessari per a desplaçar els seus diners d'un lloc a l’altre.

Per contra, a la majoria de la població, i d'una manera molt e s p e c i a l a l a c l a s s e treballadora, no li queda altre remei que satisfer de manera p u n t u a l t o t e s l e s s e v e s obligacions amb la hisenda pública.

L'existència dels paradisos fiscals ha servit en els últims anys, per a justificar les baixades d'impostos als més r ics. Es teoritzava, cínicament, que era una bona manera d'evitar que els grans

beneficis es materialitzessin fora del país: "Si la quantitat que han de pagar els rics no són molt gruixudes, poden estar disposat a fer-les efectives. En el cas contrari, optaran per l'evasió", se'ns venia a dir.

La classe treballadora està interessada en acabar amb aquest tipus de paradisos, com a mínim per tres raons:

1) Perquè provoquen, com ja hem vis t , la pèrdua d'uns ingressos fiscals que permetrien dur a terme millors polítiques públiques.

2) Perquè creen més inestabilitat f i n a n c e r a a l p r o p i c i a r e l descont ro l , la cor rupció i l'opacitat a nivell internacional.

3) I perquè augmenten les desigualtats beneficiant als més rics i a les grans empreses.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: control del paradisos fiscals

Els paradisos fiscals en l'ull de l'huracàBloc d'Antoni Puig Solerhttp://apuigsole.blogspot.com/2009/02/els-paradisos-fiscals-en-lull-de.html

29 de febrer de 2009

L'existència dels paradisos fiscals ha servit en els últims anys, per a justificar les baixades d'impostos als més rics. Es teoritzava, cínicament, que era una bona manera d'evitar que els grans beneficis es materialitzessin fora del país: "Si la quantitat que han de pagar els rics no són molt gruixudes, poden estar disposat a fer-les efectives. En el cas contrari, optaran per l'evasió", se'ns venia a dir.

A pesar de que el norte de China está afrontando su más severa sequía en cincuenta años, que cientos de empresas están cerrando sus fábricas en el centro industrial de Guangdong (sur-este de China), y que la t a s a d e d e s e m p l e o s e encuentra en aumento, el sistema bancario chino da señales de optimismo ante los crecientes efectos adversos de l a c r i s i s e c o n ó m i c a internacional. A diferencia de lo que está sucediendo en otros países, el sistema financiero chino no afronta un problema de liquidez. Como muestra de ello, el valor de los créditos otorgados fue mayor en 1279.2 mil millones de yuanes en enero de 2009 con relación a enero de 2008.

¿ C ó m o p u e d e e l s i s t e m a financiero chino lograr esto, en plena crisis de liquidez a nivel mundial? Por dos motivos. El primero, porque el gobierno posee injerencia directa en los bancos de mayor importancia, además de designar a su director. El segundo, porque la deuda doméstica ha venido disminuyendo en relación con el P B I e n l o s ú l t i m o s a ñ o s . Actualmente el ratio de créditos sobre depósitos se encuentra en 65%, lo cual es bajo con relación al estándar internacional [1]. A su vez, el paquete de estímulo e c o n ó m i c o q u e l a n z ó e l gobierno el año pasado ha

originado que el préstamo a mediano y largo plazo se incremente, dado que el los bancos deben financiar el 70% de dicho paquete, y el gobierno solamente el 30% restante. Una parte de dichos proyectos ya se e n c u e n t r a e n e j e c u c i ó n . A d e m á s , e l M 2 [ 2 ] , o t r o indicador de liquidez, alcanzó en diciembre los 47.5 trillones de yuanes, 1.1% mayor con relación a diciembre de 2007.

Debido a ello, el gobierno debe enfocar sus esfuerzos en impulsar la demanda interna, puesto que, a pesar de la abundante liquidez del sistema, el sector i n d u s t r i a l s e e n c u e n t r a estancado y con un sobre stock

de productos. Sin ello, lo más probable es que China no pueda mantener el 9.0% de crecimiento alcanzado durante el año 2008 y que la tasa de desempleo llegue a niveles que no se puedan manejar, creando inestabilidad social.

[1]http://www.economist.com/f i n a n c e / d i s p l a y S t o r y . c f m ?story_id=13145849&source=hptex t f e a t u r e . C r é d i t o s s o b r e depósitos, o loan-to-deposit ratio: El valor de los créditos otorgados por los bancos dividido sobre el valor de los depósitos recibidos.[2] M2 = moneda en circulación + depós i tos en ahor ros + depósitos a plazo

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: sistema monetari

China: sin problemas de liquidez en su sistema bancarioBloc del Gallo Rojohttp://grojo.blogspot.com/2009/03/china-sin-problemas-de-liquidez-en-su.html

10 de març de 2009

¿Cómo puede el sistema financiero chino lograr esto, en plena crisis de liquidez a nivel mundial? Por dos motivos. El primero, porque el gobierno posee injerencia directa en los bancos de mayor importancia, además de designar a su director. El segundo, porque la deuda doméstica ha venido disminuyendo en relación con el PBI en los últimos años.

La meva avaluació de la manifestació de l'altre dia no passaria d'un aprovat justet. Va ser molt discreta. No va arribar molt més enllà dels cercles sindicals i polítics. No està malament per començar, com deia l'altre dia un company, però va ser del tot insuficient. Un símptoma que diu molt de l'estat de l'esquerra social i politica al nostre país.

Ahir vaig passar el dia amb la família i vaig poder comprovar com, una setmana més, la crisi c o n t i n u a i m p r e g n a n t l e s sobretaules dels diumenges familiars. Algun nou amic o familiar acomiadat...algun altre comerç que ha hagut de t a n c a r , e l n e g u i t i l a desconfiança eren plenament presents, encara que no van ser o b s t a c l e p e r p a s s a r u n a agradable tarda solejada al camp.

Més tard, en arribar a casa, vaig llegir a El País un article de Paul Krugman, premi Nobel de Literatura en el que apostava,

s e n s e e m b u t s , p e r l a nacionalització de la banca als Estats Units. Un article que r e c o m a n o , q u e a p u n t a reflexions molt rigoroses i alguns camins per sortir de la crisi i em va fer ref lexionar sobre la manca de reacció que trobo a casa nostra.

Q u a n a l a r e s t a d e l e s economies del nostre entorn, comencen a sentir-se propostes molt grosses i profundes, aquí no hem passat dels retrets al debat polític dels dos principals partits. (segurament perquè tots dos coincideixen en el fons) Només IU-EUIA, ha apostat clarament per la creació d'una banca pública que garanteixi el crèdit a les famílies i a la petita i mitjana empresa i ha obert la porta a la nacionalització en condicionar la concessió de fons a la banca, a l'exigència d'un control directe de l'Estat.

I així ens va...,per això trobo a faltar una resposta social i política més contundent a la proposta de congelació salarial que ha fet la patronal i el president Montilla. Quan la patronal estigui disposada a par lar de congelació dels beneficis i de les primes i bonus d e l s c o n s e l l e r s d e l e g a t s , aleshores, parlarem nosaltres dels salaris. O no?

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

Democràcia Econòmica: control del sistema bancari

...nacionalitzem la banca?L'Hospitalet que vols per Alfonso Salmerónhttp://alfonso-lhquetuvols.blogspot.com/2009/03/nacionalitzem-la-banca.html

16 de març de 2009

Vaig llegir a El País un article de Paul Krugman, premi Nobel de Literatura en el que apostava, sense embuts, per la nacionalització de la banca als Estats Units. Un article que recomano, que apunta reflexions molt rigoroses i alguns camins per sortir de la crisi i em va fer reflexionar sobre la manca de reacció que trobo a casa nostra.

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

http://www.youtube.com/roigesfera

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

http://inici.roigesfera.org/2006/12/uneix-te-la-roigesfera.html

www.roigesfera.org | roigesfera@gmail.com | número 1 | 2009

www.roigesfera.org

Sou lliure de:

• copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra

• fer-ne obres derivades

Amb les condicions següents:

• Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador (però no d'una manera que suggereixi que us donen suport o rebeu suport per l'ús que feu l'obra).

• No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.

• Compartir Igual. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

• Quan reutilitzeu o distribuïu l'obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l'obra.

• Alguna d'aquestes condicions pot no aplicar-se si obteniu el permís del titular dels drets d'autor.

• No hi ha res en aquesta llicència que menyscabi o restringeixi els drets morals de l'autor.