dossier 1 - l'audiovisual

IES SABADELL – MÚSICA. 2r. 2008-2009. 3r trimestre

L’AUDIOVISUAL COM A MITJÀ D’EXPRESSIÓ Gèneres audiovisuals: -L’entrevista i l’enquesta -El debat i la taula rodona -Un noticiari -El reportatge -El documental -Publicitat -Videoclip -Dramatitzacions i espectacles -Videoanimació -Cinema Formes narratives i expressives (plans) Amb imatges es pot manifestar una idea, un contingut, expressar-se i narrar. Per això, és necessari l’ús dels plans. De la mateixa manera que un conjunt de lletres formen una paraula, un conjunt de paraules una frase i un conjunt de frases un text; podríem suggerir que un pla seria la paraula, la presa l’equivalent de la frase, un conjunt de preses, una seqüència, i un conjunt de seqüències una pel·lícula. La presa és el que es grava des que es prem el botó rec en la càmera fins que es torna a prémer per parar de gravar. Cerqueu a internet imatges que serveixin d’exemples de cada pla. Consulta la classificació següent. Tipus de plans. Una classificació molt senzilla és aquella en la qual es considera el cos humà sencer com a mesura. • PG: pla general. Vista general del decorat amb o sense persones. • PS: pla sencer. El cos humà complet. • PM: pla mitjà. Mig cos humà. • PP: primer pla. Rostre humà. • PD: pla de detall. Un tros del ram de flors. També es poden classificar segons el valor expressiu dels plans Plans llargs: són descriptius i ambientals Plans mitjans: són narratius/expressius Plans curts: són expressius/dramàtics


A quin tipus de pla correspondria cadascuna d’aquestes frases? • Aquest edifici és la nostra escola ………….........................… • En Joan escriu una carta …………......................................… • Aquests som el grup-classe de 2n …………........................… • Aquesta persona té una ferida al genoll ………...............…… • La Marta porta un xandall ………........................….............…


Espai per a enganxar les imatges trobades a internet (ESCRIU-HI TAMBÉ ELS SEUS TIPUS DE PLANS)


EL NAIXEMENT DEL CINEMA El cinema és un art modern; de fet, és un dels arts més moderns que coneixem. Se situa la seva data de naixement el 1895, quan els germans francesos Auguste i Louis Lumière van patentar un aparell anomenat cinematògraf. El cinematògraf El cinematògraf era un aparell que permetia enregistrar i projectar imatges en moviment. El fet és que per aquells temps a diversos indrets del planeta van sortir invents similars, com el cinetoscopi de Thomas A. Edison que permetia veure imatges en moviment però només de manera individual. El cinema “mut” Un escriptor rus, Màxim Gorki, va escriure el 1896 un article en el qual narra les impressions que van causar-li la primera vegada que va veure una filmació al al cafè Aumont de París, on es mostraven els primers films de la història rodats pels germans Lumière. Abans de llegir, però, convé que sàpigues que aquests primers films duraven només un o dos minuts, que era la màxima durada que permetia el rotllo de la pel·lícula.

“La sala a les fosques, una imatge grisenca apareix a la pantalla, com l’ombra empal·lidida d’un gravat dolent. Un carrer de París. S’hi reconeixen, en una immobilitat petrificada, cotxes, edificis, persones en diferents posicions. Tot és gris, fins i tot el cel. Aquesta imatge trivial no desperta cap curiositat entre el públic, el qual ja ha vist representats un munt de vegades els carrers parisencs. Però de sobte, en una estranya vacil·lació tot s’anima. Els cotxes es posen en marxa i, amenaçadors, avancen directes cap a l’espectador assegut en la foscor. Al fons apareixen siluetes indistintes, que creixen a mesura que avancen. Davant, uns nens juguen amb un gos, els vianants creuen el carrer zigzaguejant entre els vehicles, els ciclistes passen i tornen a passar. Tot és pura vida, urgència, moviment. Tot es mou i després s’esvaeix. Però aquesta activitat es perd en un silenci estrany; no se sent ni el brogit dels carrers, ni el ressò de les passes, ni el de les converses.”


QÜESTIONARI sobre el text de M. Gorki

1) Per què diu que una imatge congelada no sorprenia el públic del cafè Aumont?

2) Què és el que sí sorprenia el públic d’aquella època?

3) Imagina que fas un viatge en el temps i et situes al cafè Aumont. Què et sorprendria en veure el film? Comenta quins són els elements que faltaven en els primers films dels germans Lumière

4) Quina és la reacció del públic de la sala quan veu que se’ls apropen els cotxes? Per què creus que reaccionaven així?

5) Digues com classificaries els primers films dels germans Lumière, com documentals (reflecteixen la realitat) o ficció (recreen un món imaginari)? Per què?

6) Busca l’origen de la paraula “cinema” i explica què significa.


WEBGRAFIA del naixement de la CINEMATOGRAFIA

http://www.institut-lumiere.org/francais/films/1seance/accueil.html Mira alguns dels films dels germans Lumière. Fes-ne el resum d’almenys un d’ells i comenta la impressió que t’ha fet. http://www.precinemahistory.net/1895.htm Observa, en l’apartat dels germans Lumière, unes fotografies del seu cinematògraf i el film animat Sortie des usines Lumière a Lyon. Pàgina sobre el naixement del cinema. http://www.xtec.es/~xripoll/ecine2.htm

Resum i comentari d’un film Lumière


El film mut i en blanc i negre: EL MAQUINISTA DE LA

GENERAL, de Buster Keaton

CARTELL, ANUNCI i FOTOGRAMES DEL FILM EL MAQUINISTA DE LA GENERAL


SINOPSI: EL MAQUINISTA DE LA GENERAL, de Buster Keaton

Johnny Gray és maquinista en un estat del Sud i té dos grans amors: una noia, Annabelle Lee, i una locomotora, La General. En esclatar la uerra de secessió, Johnny tracta d'allistar, però l'exèrcit considera que serà més útil treballant a la rereguarda. Tanmateix, Annabelle creu que no va a lluitar perquè és un covard i, per això, decideix rebutjar-lo. El maquinista només podrà demostrar el seu autèntic valor quan un comando nordista infiltrat rere les línies confederades li robi "La General" i rapte a Annabelle. Johnny no dubtarà un segon a pujar a una altra locomotora i perseguir els ianquis per recuperar els seus dos estimades.

Busca a internet imatges d’ EL MAQUINISTA DE LA GENERAL, enganxa-les aquí, i exposa el tipus de pla amb el qual

s’ha construit la imatge


WEBGRAFIA del film El maquinsta de la general, de Buster Keaton

http://es.wikipedia.org/wiki/El_maquinista_de_La_General http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:The_General Pel·lícula completa online http://www.archive.org/details/The_General_Buster_Keaton http://ia360921.us.archive.org/3/items/The_General_Buster_Keaton/The_General.mpeg

Desprès escull una seqüència del film i comenta’l des del punt

de vista del llenguatge a través dels plans

Descripció de la seqüència: Anàlisi de la seqüèmcia:


El cinema sonor La música i el so als inicis del cinema El so que feia la màquina a la sala de projecció era prou empipador com per ser camuflat amb el so d’una música. Normalment era el so d’un piano el que acompanyava aquestes sessions. Per als músics això va significar una nova feina. A més d’acompanyar la projecció del film, també tocaven durant la filmació per tal d’ambientar els actors. La manca de so va ser notada com una mancança ja als inicis del cinema. És per això que sovint a les projeccions hi havia un narrador que explicava, reproduïa els diàlegs i acompanyava les imatges amb tota mena de sons. El naixement del cinema sonor Així que la tècnica ho va permetre va sorgir el cinema sonor. En els seus inicis, l’any 1926, el procediment era força rudimentari: s’enregistrava en un cilindre la banda sonora en sincronia amb la pel·lícula i a l’hora de reproduir el film es reproduïa simultàniament el so amb l’ajut d’un gramòfon. No costa gaire imaginar els problemes que això podia comportar: A mesura que el film perdia fotogrames (la qual cosa passava sovint) ja no avançava en sincronia amb el disc. A pesar d’això, el cinema sonor es va convertir en un èxit. La primera pel·lícula parlada El cantor de jazz (The jazz singer, Alan Crosland, 1927) va tenir una gran expectació i el 1928 tots els estudis es van haver d’adaptar a la nova manera de fer cinema. Els actors van haver d’aprendre a parlar clar i bé perquè se’ls entengués, i els directors van haver de canviar la manera de narrar les coses (guió i muntatge). Alguns actors i directors no van superar el canvi i van haver d’abandonar el cinema. N’hi va haver d’altres, però, que van incorporar el sonor sense abandonar del tot el cinema mut, com és el cas de Charlie Chaplin.


Charlie Chaplin Charlie Chaplin, en un film mut (The Kid,1921) i en un de sonor (The Great Dictator, 1940)

Cartell i fotografia de l’estrena de The Jazz Singer (1927)


Banda sonora original: Cantant sota la pluja Quan sents l’expressió banda sonora, de ben segur que la relaciones amb la música d‘una pel·lícula. Ara bé, aquesta expressió, en sentit ampli, es refereix a la confluència de tres elements sonors: la paraula, la música i el so. Per tal que la convivència d’aquests tres elements sigui possible, cal controlar molt bé les intensitats i les presències d’aquests tres elements. S’anomena banda perquè finalment es va aconseguir situar el senyal del so en una estreta banda ubicada al marge lateral del cel·luloide. Amb aquest avenç tècnic es va solucionar el problema de la sincronització entre imatge i so. Tot això surt a la pel.lícula Cantant sota la pluja. 1. Mira la pel·lícula Cantant sota la pluja (Singin’ in the rain, Stanley Donen, 1952). a) Realitza una fitxa tècnica del film. b) Digues a quin gènere cinematogràfic pertany: aventures, suspens, comèdia, musical, etc. c) En quin any se situa la història? d) Comenta quina feina fa Cosmo Brown durant l’etapa del cinema mut. e) Comenta quina mena de classes reben els actors quan apareix el cinema sonor. f) Explica quines dificultats tenen a l’hora d’enregistrar una escena amb so. g) Explica quins accidents passen durant la preestrena d’El Cavaller duelista.


Respostes al qüestionari sobre Cantant sota la pluja:


Semicorxeres de pel·l-icula: El bo, el lleig i el dolent, música d’Ennio Morricone Ennio Morricone (Roma,1928) és un dels compositors cinematogràfics més importants de la història, gràcies sobretot a la música dels anomenats spaghetti western, un particular subgénere dels films de l’oest americà (Western), que va estar de moda an les dècades dels 70 i 80, pero también gracias a las belles melodías de Díes del cel, La missió o Cinema Paradiso. El bo, el lleig i el dolent (1966) és un d’aquests spaghetti western, dirigit per Sergio Leone (1929-1989), l’antic company de col.legi de Morricone amb qui més tard col.laboraria en quasi totes les seves pel.lícules. Pots escoltar aquesta coneguda música a la web El Poder de la Palabra, en la següent adreça: http://www.epdlp.com/compbso.php?id=658 comenta alguns espectes d’aquesta audició

1. Pica l’esquema rítmic del tema principal d’aquesta peça sobre un instrument de membrana o sobre una taula, amb l’ordre de mans indicat.

2. Busca les notes d’aquesta peça

dossier 1 - l'audiovisual

Documents