dossier didàctic: l'esculapi. el retorn del déu

Quadern de treball: L’Esculapi el retorn del déu

Museu d’Arqueologia de Catalunya – Barcelona Passeig Santa Madrona, 39-41, Montjuïc. 08038 Barcelona

Tel. 93 424 65 77. Fax. 93 424 56 30 [email protected]

1

DOSSIER DIDÀCTIC L’ESCULAPI. EL RETORN DEL DÉU




2

1. CONTEXTUALITZACIÓ

1.1 Introducció i justificació

Aquesta proposta didàctica ha estat creada amb motiu de la nova exposició temporal del Museu d’Arqueologia de Catalunya sobre el projecte impulsat per a la conservació-restauració de l’escultura de l’Esculapi. Us proposem venir al Museu a submergir-vos en el món grec.

Després de l’exhaustiu projecte d’estudi i restauració de la millor escultura grega trobada al nostre país, el MAC us presenta aquesta exposició, una ocasió única per gaudir d’aquesta peça singular que ha recuperat en gran part la seva imatge original i que aviat tornarà al seu emplaçament original: Empúries.

En aquest dossier, hi trobareu tota la informació sobre l’exposició i també una proposta didàctica específica per als estudiants de batxillerat d’humanitats, de llengües clàssiques i d’història de l’art.

Aquesta proposta pretén dotar l’alumnat dels coneixements necessaris perquè puguin submergir-se en el món grec i veure quin és el procés que se segueix per identificar una escultura, atribuir-la a un déu i donar-li una cronologia, alhora que es familiaritza amb el material grec. El dossier facilita suficient contingut sobre la figura de l’escultura i del món grec per als alumnes que no tinguin uns coneixements previs sobre el tema en qüestió.

1.2 Cicle per a qui està dissenyada

Els continguts i les activitats que es presenten en aquesta proposta estan pensats i dissenyats per treballar amb alumnes del batxillerat humanístic, especialment per a alumnes de llengües clàssiques i d’història de l’art.




3

1.3 Metodologia

L’organització i la planificació d’aquesta proposta didàctica, com ja hem dit anteriorment, s’estructura al voltant de l’eix temàtic de la visita a l’exposició l’Esculapi. El retorn del déu. És doncs, al voltant d’aquesta escultura que estan estructurades les activitats que es proposen a continuació: visita crítica de l’exposició, visita a les sales d’Empúries i anàlisi de les peces. Aquesta unitat es divideix en quatre blocs diferents que es poden treballar de manera independent. Partirem del bloc 1 que és l’introductori, en el qual el professor o un alumne ens situa en el temps i l’espai davant de la maqueta d’Empúries; continuarem amb el bloc 2, ja dins de l’exposició, en el qual es veuran els diferents àmbits, el bloc 3 ens proposa fer una fitxa tècnica de l’escultura de l’Esculapi i analitzar-la en profunditat i el bloc 4, aprofundir en el món grec a partir d’una selecció de peces de l’exposició permanent.

Cal dir que en cada bloc d’aquesta unitat es partirà dels conceptes més generals per arribar a aquells conceptes que són més específics i es treballaran per mitjà d’activitats dirigides, semidirigides i lliures. Alhora, s’ha proposat que l’alumnat pugui aprendre els coneixements pertinents mitjançant un seguit d’activitats molt diverses, com l’observació, la posada en comú d’hipòtesis i la defensa de tesis.

D’aquesta manera, els alumnes i les alumnes aprendran com es du a terme l’estudi en profunditat d’una escultura, com s’analitza una font,i alhora, se submergiran en el món grec i es familiaritzaran amb els materials i amb les ceràmiques.

1.4 Temporització

Aquesta proposta es pot dur a terme en dues hores al Museu. La proposta també recull la possibilitat de llegir el dossier abans i, si es vol, es pot fer un treball continuat en visites posteriors al Museu i continuar treballant-hi a l’institut. Bloc 1: Introducció: 15 minuts (lectura prèvia a l’institut)Bloc 2: Visita a l’exposició: 35 minuts




4

Bloc 3: Anàlisi de l’escultura de l’Esculapi: 15 minuts Bloc 4: Observació i anàlisi de la selecció de peces de l’exposició permanent: 30 minuts

2. CONTINGUTS

2.1 Fets i conceptes

1. Empúries, la ciutat grega2. L’arqueologia3. El procés d’investigació4. Exposició: L’Esculapi. El retorn del déu5. La mitologia grega. El panteó Olímpic 6. Els herois i els mites 7. L’escultura hel·lenística

2.2 Procediments

1. Familiaritzar-se amb el món grec, la colonització grega 2. Comprensió de l’exposició, observar les tècniques expositives 3. Analitzar i comprendre els estils escultòrics, les tècniques de talla i les eines utilitzades. 4. Observar directament les característiques externes de l’escultura antiga grega. 5. Descriure de manera oral, escrita i gràfica una escultura grega, a partir de les informacions rebudes.

2.3 Actituds, valors i normes

1. Interès i participació en les activitats proposades pel mestre2. Col·laboració, respecte i organització entre companys en les activitats col·lectives.3. Iniciativa, creativitat i autonomia en les diverses activitats proposades.4. Interès per conèixer el món antic, la nostra herència clàssica i l’arqueologia.




5

5. Valoració i respecte vers el patrimoni arqueològic.

3. OBJECTIUS DIDÀCTICS

1. Conèixer la història del món grec, d’Empúries i, especialment, la de l’escultura de l’Esculapi.2. Identificar material grec: ceràmica, joies i escultura. 3. Aprendre a analitzar una escultura, fer una anàlisi d’estil. 4. Aprendre a exposar unes idees davant d’un grup i a ressaltar en 15 minuts els trets més rellevants d’un jaciment arqueològic. 8. Descriure de manera oral, escrita, gràfica o esquemàtica l’escultura. 9 . Tenir interès pel patrimoni . 10.Promoure una actitud de respecte, col·laboració i organització entre els companys.11. Mostrar iniciativa, creativitat i autonomia en les diverses activitats proposades.

4. ACTIVITATS D’APRENENTATGE

Instruccions: El/la professor/a ha de llegir el dossier de l’Esculapi i d’Empúries abans de llegir les activitats.

BLOC 1

ACTIVITAT 1

Avaluació inicial: FEM MEMÒRIA!

Títol: Què en sabem de l’Esculapi? Durada: 15 minuts Tipologia: OralOrganització: Grup Espai: Davant de la còpia de l’escultura al vestíbul Àrees que s’hi treballen: Arqueologia, història antiga i història de l’art. Objectius didàctics: Reconèixer tot allò que saben sobre l’Esculapi, Empúries i el món grec.




6

Tasques de l’educador/a: El/la professor/a intentarà motivar els alumnes perquè participin en l’activitat i els farà preguntes amb la finalitat que s’adonin que saben molt més del que es pensen sobre els temes que estan tractant.Desenvolupament de l’activitat 1 Què en sabem de l’Esculapi?A continuació els/les alumnes participaran en una conversa col·lectiva durant la qual es farà una pluja d’idees sobre els coneixements que els alumnes tenen sobre els temes que tractaran.

ACTIVITAT 2

Títol: Empúries. La porta d’entrada a la Península Ibèrica” Durada: 15 minuts Tipologia: OralOrganització: Grup Espai: Davant de la maqueta d’Empúries Àrees que s’hi treballen: Arqueologia, història antiga i història de l’art.Objectius didàctics: Presentar la ciutat d’EmpúriesTasques de l’educador/a: El grup fa la introducció i destaca la informació més rellevant sobre Empúries. (Cal que l’alumnat llegeixi el dossier d’Empúries abans de començar l’activitat per familiaritzar-se del jaciment).

BLOC 2

ACTIVITAT 1

Títol: Visita a l’exposició Durada: 40 minuts Tipologia: Observació, contemplació i interpretació Organització: Grup Espai: Exposició Àrees que es treballen: Arqueologia, història antiga i història de l’art.




7

Objectius didàctics: Entendre l’exposició i analitzar els elements expositius d’una manera crítica Tasques de l’educador/a: El/la professor/a ha de conduir el grup pels diferents àmbits. Ha de fer que els/les alumnes es fixin en les peces exposades a les vitrines. Analitzar cada element escultòric exposat que va ser trobat amb l’Esculapi. Fer una fitxa d’anàlisi de cada una de les peces que es van trobar amb l’Esculapi: el fragment d’urpa, l’esfinx, els peus, la serp, l’escultura i el cap d’Apol·lo o d’Afrodita. Analitzar cada peça i extreure’n la màxima informació possible sobre el significat de cada una sense saber-ne més informació que la peça que tenen davant. Posar-ho en comú: la simbologia de la serp (en quins déus apareix aquest animal i la seva simbologia), els peus amb les sandàlies (quines característiques tenen, com estan tallats, com anirien inserits a l’escultura i què es dedueix de la talla, com va cenyit el peu a la sandàlia, típicament helenística i exclusivament per imatges femenines). El tipus de vestit que duia el personatge, fins als peus, obliga que els peus, al contrari que els de l’Esculapi, s’hi insereixin frontalment). Arribats a aquest punt el professor/professora introdueix alguna de la informació del dossier (paràgraf: Arguments a favor de l’’Esculapi i de Serapis, pàg. 33) que tracta de quins personatges podien acompanyar en el culte a Serapis. Tal i com s’explica al dossier adjunt de l’exposició al culte de Serapis estava relacionat el culte: la deessa Isis, l’Apol·lo/Harpòcrates i l’Agathos Daimon, o esperit benefactor, que sovint era representat en forma de serp. Desenvolupament de l’activitat: El/la professor/a pot anar introduint en petites dosis informació i reconduint la conversa perquè els alumnes treguin conclusions i valorin els arguments a favor d’un déu o de l’altre en base a les restes escultòriques trobades i l’aspecte del déu.




8

BLOC 3

ACTIVITAT 1

Títol: Anàlisi de l’Esculapi Durada: 15 minuts Tipologia: Oral Organització: Grup Espai: Exposició Àrees que es treballen: Arqueologia, història antiga i història de l’art.Objectius didàctics:Tasques de l’educador/a: Guiar l’anàlisi de l’escultura i assegurar-se que entre tots es fa una anàlisi completa de la peça.Desenvolupament de l’activitat: El/la professor/a inicia als alumnes en l’anàlisi de l’obra establint quatre passos claus: situació de l’obra en general, l’anàlisi formal, la interpretació del conjunt amb relació al context i una conclusió final. Per analitzar el primer dels punts es disposa d’informació al dossier 1 i 2, sobre l’exposició i sobre Empúries. El sistema de passos per fer l’anàlisi formal, és el que facin servir habitualment a la classe d’història de l’art. Es pot començar per identificar l’escultura, tot dient que representa (home, dona, de quina edat) i quins atributs o elements porta (la presència de la barba, el tractament del tors, ens indica que és un home adult...). El professor/la professora fa observar la postura dels braços, els detalls dels encaixos de l’escultura, (consultar l’apartat Com es va fer l’Esculapi, pàg. 31) el tractament de l’anatomia i el vestit que du. Han d’observar la postura, intuir quin objecte podria dur a la mà, observar els altres serapis i asclepis situats a la sortida de l’exposició i comparar tots els atributs. Han de fixar-se en com estan tractades les sandàlies i comparar amb les altres sandàlies que han vist abans exposades. Finalment, entre tots, fan les conclusions.




9

BLOC 4

ACTIVITAT 1

Títol: Exposició permanent Durada: 20 minuts Tipologia: Oral Organització: Grup Espai: Exposició permanent Àrees que es treballen: Arqueologia, història antiga i història de l’art.Objectius didàctics:Tasques de l’educador/a: Guiar els/les alumnes fins a les peces i ajudar-los a fer-ne l’anàlisi. Cal preguntar a l’alumnat quina informació poden extreure de cada peça i veure quin tipus d’informació ens facilita: econòmica, cultural o política, i extreure’n conclusions.

Desenvolupament de l’activitat: El/la professor/a localitza les peces a la sala d’Empúries i a l’Hemeroteca. A partir de la informació que hi ha al dossier, planteja a l’alumnat l’anàlisi de cadascuna d’aquestes peces.Primer s’observa la peça, se n’especifica la funció i la informació que ens aporta de caire econòmic, polític i estilístic. El mateix procés es fa servir en totes les peces seleccionades.




10

CARTA COMERCIAL

A l’Hemeroteca, en una vitrina hi ha una làmina de plom amb una cartel·la explicativa. Es pot observar la peça i debatre en grup la informació que s’extreu d’aquest tipus de document i, a l’aula, fer la traducció del text amb l’ajuda de la informació que s’hi adjunta.

Làmina de plom amb incisions, trobada a l’interior d’una habitació de la Neàpolis durant la campanya de l’any 1985. La forma original del document era rectangular i estava enrotllada. Presenta la part central del document ben conservada encara que té malmesos els costats dret i esquerre, cosa que en dificulta la lectura. Es conserven catorze línies escrites en un alfabet jònic arcaic –la parla de l’àrea de Focea-, amb presència d’eolismes. Es tracta d’un document privat de caràcter comercial, en el qual una persona encarrega la compra i el transport d’unes mercaderies a una altra. Cal destacar que s’hi esmenten els emporitans, una ciutat que és probablement Sagunt (Saiganthe) i un personatge ibèric (Basped). Aquest document té una enorme rellevància per al coneixement dels mecanismes comercials de l’època. A més, té un interès excepcional pel fet que és un document de gran vàlua per al coneixement de la paleografia de la llengua jònica de l’època arcaica i la seva influència sobre l’alfabet ibèric.




11




12

MIRALL DEL JUDICI DE PARIS

A la sala d’Empúries XIV, vitrina 6 estant 1, es pot observar el mirall de bronze d’Empúries. Es pot observar la peça i reflexionar sobre què ens indica la presència d’aquest objecte de luxe trobat a Empúries de procedència etrusca. Els alumnes haurien de parlar de la importància del comerç d’objectes de luxe, del guarniment personal i la indumentària. Debatre en grup la informació que s’extreu d’aquestes peces. Preguntar als alumnes quines són les deesses representades a partir dels seus atributs.

Antigament els miralls eren de metall brunyit i estaven decorats amb gravats. Aquest mirall de bronze va ser trobat a la ciutat grega d’Empúries. Segurament era obra d’un taller etrusc. Paris era el fill del rei de Troia, Príam. Quan la seva mare estava embarassada va tenir un somni que va ser interpretat com un mal auguri per a la ciutat. És per això que quan va néixer Paris va ser abandonat i va viure com un pastor. En unes proves celebrades a Troia, Príam el va reconèixer com a fill seu.

Paris era l’home més bell de la seva època. A la boda de Peleo i Tetis, va haver d’escollir per encàrrec de Zeus la més bella entre Hera, Atena i Afrodita. Les tres candidates li van prometre obsequis si sortien escollides i ell va triar Afrodita, que li va oferir l’amor d’Helena, esposa del rei Menelau. Aquest fet va motivar l’expedició grega contra Troia, on eren els dos amants. Els grecs van anar a Troia dirigits per Agamèmnon, rei de Micenes, que volia defensar l’honor del seu germà Menelau i recuperar la seva dona Helena.




13

CAP D’APOL·LO – CAP D’AFRODITA

A la sala d’Empúries, sala XIV, vitrina 6, estant 1, es pot observar una còpia del cap escultòric (l’original és a l’exposició).Se’n pot fer analitzar als alumnes el pentinat que duu, que és una trena cap enrere i també com estan tractats els seus trets facials. Es pot debatre en grup quins eren els ideals de bellesa grega, fent èmfasi en l’ideal de bellesa masculina. Apuntar quins serien els atributs que duria si es tractés d’Apol·lo i quins si es tractés d’Afrodita.

Cap d’escultura feta de marbre de Paros amb pentinat amb trena ampla que li surt del front i que li emmarca la cara, i una cua, habitual en escultures d’Apol·lo. Va ser trobada a la zona dels temples de la Neàpoli d’Empúries l’any 1909, a la part davantera de l’edifici que avui es considera temple d’Aclepi. Va ser identificada en un primer moment per l’excavador E. Gandia com una estatueta de Venus. Des d’aquell moment es va identificar amb Afrodita i es va atribuir a Praxíteles, encara que ja l’any 1948 A. García y Bellido pensava que era una obra hel·lenística o romana. L’autor Schröder recentment ha proposat que es tracta d’una escultura d’Apol·lo, de la qual també formaven part un plint amb cames i pilastra fragmentats, trobats també a Empúries. Segons l’autor seria una variant tardanohel·lenística del tipus Apol·lo Liceu del segle II a C.




14

ÀMFORA AMB INSCRIPCIÓ

A la sala d’Empúries XIV, vitrina 4, es pot apreciar una ceràmica, amb una inscripció. Cal que els alumnes parlin de quin tipus d’informació es pot extreure’n d’aquesta peça, a partir del producte que transportava i el lloc d’origen del producte.

Coll d’àmfora feta a torn on apareix una estampilla que diu MAGON. Aquest nom cèlebre en la historia cartaginesa ens evidencia les relacions comercials amb els cartaginesos. Cronologia II-I aC.




15

Selecció bibliogràfica

Història

Cabanes, Pierre Atlas histórico de la Grecia clásica.Madrid: Acento, cop. 2002

Camp, John M. El Mundo de los antiguos griegos: nuevo y contrastado estudio de la antigua Grecia.Blume: Barcelona, 2004

El Mundo mediterráneo en la Edad Antigua. Madrid: Siglo XXI, 2002

Farman, John La Superbreu història de l'Antiga Grècia.Barcelona: Molino, 2000

Gómez Espelosín, Francisco J. Historia de Grecia Antigua. Tres Cantos: Akal, cop. 2001

La Grecia clásica: 500-323 a.C. Barcelona: Crítica, cop. 2002

Montanelli, Indro Historia de los griegos. Barcelona: Plaza & Janés, 2001

Art

Antigua Grecia: del arte como armonía, a la angustia del desencanto. Madrid: Electa, cop. 2001

Antigüedad clásica. Barcelona: Gallach, cop. 1997

Charbonneaux, Jean Grecia helenística: (330-50 a. de J. C.). Madrid: Aguilar, 1971

Elvira, Miguel Ángel Arte clásico. Madrid: Historia 16, 1996

Pollitt, J. J. El Arte helenístico. Madrid: Nerea, 1998

Rodenwaldt, Gerhardt El Arte clásico: Grecia y Roma.Barcelona: Labor, 1933

Salis, Arnold von El Arte de los griegos. Madrid: Revista de Occidente, 1926




16

Escultura

Boardman, John Escultura griega: el período clásico.Barcelona: Destino, 1999

Carpenter, Thomas H. Arte y mito en la Antigua Grecia.Barcelona: Destino, 2001

García Sánchez, Laura Escultura y pintura griega.Barcelona: Parramón, 2001

Mitologia

García Gual, Carlos Introducción a la mitología griega.Madrid: Alianza, 2007

Graves, Robert Los Mitos griegos.Barcelona: Ariel, 2005

Grimal, Pierre La Mitologia grega. Barcelona: Edicions de 1984, 2000

Schwab, Gustav Dioses y héroes de la Grecia Antigua.Barcelona Juventud 2005

DVD’S

L'Acròpolis: la imatge pública de l'estat. Barcelona: Áncora, cop. 1988

Arte griego. Madrid: Ediciones del Prado, cop. 1994

Museo Británico; Bild-Kunst RM Arts. Madrid: Espasa, cop. 2003

Grecia, el esplendor de la Grecia clásica. Madrid: Crin, 2004




17

Pel·lícules cinematogràfiques

‘Edipo, el hijo de la fortuna', de Pier Paolo Pasolini

'Alejandro El Magno', de Robert Rossen

'El león de Esparta', de Rudolph Maté

'Helena de Troya', de Robert Wise

'Jasón y los argonautas', de Don Caffey

'La batalla del maratón', de Jacques Tourneur

'Las troyanas', de Michael Cacoyannis

'Ulises', de Mario Camerini




18

BLOC 1. Dossier 1

EmpúriesLa fundació d’Empúries (Emporion en grec), la principal

ciutat grega a Catalunya va ser fruit de la segona onada de colonitzacions. Des de l’any 1908, s’hi porten a terme treballs d’excavació que han permès obtenir moltes dades sobre la vida quotidiana en una colònia. El director d’aquestes primeres excavacions va ser Josep Puig i Cadafalch, important arquitecte modernista a Catalunya.

Els fundadors d’Emporion van ser els habitants de la polis de Focea, que arribaren cap el 600 aC a la costa de França on van fundar Massàlia (Marsella). Uns anys més tard i des de Massàlia, alguns navegants van travessar el cap de Creus, que constituïa un obstacle geogràfic perillós per als vaixells de l’època. Un cop superat el pas, el golf de Roses i el port natural d’Empúries eren un enclavament privilegiat per aturar-s’hi.

El lloc on s’assentarien provisionalment els foceus havia de ser un lloc de fàcil defensa i arran de mar per si havien de fugir ràpidament d’algun atac dels indígenes. En aquesta època, la costa emporitana no tenia el mateix aspecte que té actualment, ja que bona part de la zona era plena de terres pantanoses i aiguamolls i, molt a prop , hi havia diversos turonets adequats perquè s’hi establissin grups humans. El lloc ideal en aquest cas no es trobava a terra ferma sinó que era la petita península que hi havia a la costa davant l’antiga desembocadura del riu Fluvià. Aquí s’obria una badia natural que podia servir com a port, on els vaixells podien fondejar i hi havia molts aqüífers. Actualment ja no és península i correspon al petit poble de St. Martí d’Empúries. A aquest primer assentament, se li donà el nom de Palaiapolis (ciutat antiga), fundat aproximadament l’any 580-560 aC.

Els grecs, però, no estaven sols en aquesta península. Els vestigis arqueològics trobats a les excavacions mostren l’ocupació del territori. Aquestes restes es remunten a l’edat de ferro i corresponen a un assentament indígena. La presència d’aquests dos establiments demostren la bona convivència que hi havia entre els ibers i els grecs en aquestes contrades.

Emporion, com el seu nom indica (mercat, en grec), neix com a factoria a redós del seu port comercial i d’escala. En un




19

principi era un lloc de descans i aprovisionament per als foceus de Massàlia per explorar la costa d’Ibèria. Les relacions comercials que s’establien amb els ibers que vivien en aquesta zona es basaven en el que s’ha anomenat “comerç mut”. Consistia en un intercanvi mitjançant el qual els grecs deixaven els seus productes en un lloc ben visible i es retiraven. Els ibers miraven les mercaderies i després de valorar-les, hi deixaven una sèrie de productes propis que consideraven equivalents. Si els grecs hi estaven d’acord s’emportaven els productes ibers i així tancaven el tracte.

A partir d’aquesta convivència pacífica, des del primer assentament de la Palaiapolis es construeix una nova ciutat a la costa. La fundació de la Neapolis (ciutat nova) segons Estrabó va ser vers l’any 550 aC. Estava situada prop d’un assentament iber, i es va organitzar en funció del port i adaptada a l’orografia del terreny, seguint l’esquema de la polis grega. La disposició urbanística d’Emporion segueix el disseny hipodàmic, segons el qual els carrers són paral·lels de nord a sud i es creuen perpendicularment.

Aquesta ciutat va anar creixent i transformant-se al llarg de quasi 700 anys d’història. De les estructures d’aquestes primeres èpoques, no se’n sap gaire cosa perquè estan sota les estructures del s. II aC. Una muralla delimitava la ciutat, que va viure diferents ampliacions on van quedar integrats, en diferents barris, els nuclis de població indígena. La talaia, situada a la part més alta, feia les funcions de control del territori. Molt a prop, hi havia un dipòsit pel qual es filtrava l’aigua de la ciutat. La manca d’aigua constituïa un dels problemes principals d’Emporion, i és la causa de la presència de moltes cisternes als edificis públics i a les cases particulars.

La plaça central o àgora era el punt on confluïen els dos principals carrers, envoltats de botigues, que delimitaven l’espai més important i actiu de la ciutat. Allí, els grecs solien reunir-se per parlar dels assumptes de la ciutat i comprar-hi. A l’àgora d’Emporion , hi havia una gran zona porticada que era un edifici comercial anomenat stoa, uns porxos formats per dues fileres de 12 columnes cadascun i per nou àmbits rectangulars on hi havia els principals edificis públics i estàtues de divinitats i magistrats.

Emporion es governava d’una manera autònoma per una oligarquia formada pels primers colons i els seus descendents. A més dels vincles afectius que la unien amb la metròpolis, el culte religiós també s’havia importat des de Grècia. Però si bé al principi els foceus implanten el culte a Àrtemis Efèsia, a partir




20

dels segles V-IV aC es ret culte a Asclepi, déu de la medicina. Asclepi era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònides, però va ser criat pel centaure Quiró, del qual va aprendre medicina. Amb la sang de Medusa, que tenia el poder de guarir les malalties, Asclepi podia ressuscitar els morts. Però Zeus, que veia com l’equilibri del món estava en perill, el va fulminar amb un llamp i el va pujar a l’Olimp, on es va convertir en la divinitat de la medicina. Els seus atributs són unes serps entrelligades en un bastó, unes pinyes o el llorer. El santuari d’Asclepi era la zona religiosa més important de la ciutat i funcionava com un centre terapeuticoreligiós. En aquest santuari es va localitzar l’any 1909 una estàtua de marbre, que és una de les peces més destacades de la col·lecció del Museu. Els vestigis del temple es remunten a principi del s. IV aC , i s’hi podia accedir per una escala, situada a la part del davant, avui desapareguda. Completava el recinte un altar i construccions relacionades amb l’aigua com un pou per contenir-hi les serps sagrades consagrades a aquest déu, i la cisterna que proporcionava l’aigua per a les pràctiques curatives dels malalts que visitaven el santuari. Als Asclepions o temples dedicats a Asclepi, els malalts hi feien uns rituals que implicaven un dejuni, una purificació mitjançant l’aigua i una ofrena o sacrifici. Posteriorment, s’hi feia la incubació, per mitjà de la qual el malalt, que passava la nit a l’Abaton, rebia la visita d’Asclepi. Posteriorment, els sacerdots elaboraven un beuratge que guaria els malalts. A canvi, aquests malalts oferien a la divinitat un regle en forma d’exvot de bronze o altres productes, que garantien el comerç de la ciutat.

Dossier: Món grec Schola Didàctica Activa Serveis Educatius 2007




21

BLOC 2. Dossier 2

L’ESCULAPI, EL RETORN DEL DÉU

“Era com si en aparença em toqués […] una espècie d'impressió que era allà en persona; estaves entre el somni i la vigília, volies obrir els ulls, però temies que el déu s'enretirés massa aviat; escoltaves i senties coses, de vegades com en somnis, d'altres com a la vida en vigília; se't posaven els pèls de punta, ploraves i et senties feliç, el cor s'inflava, però no pas de vanaglòria. Quin ésser humà podria expressar amb paraules aquesta experiència? Però qualsevol que hi hagi passat compartirà el meu coneixement i reconeixerà aquest estat de l'esperit.”

Publius Aelius Arístides Orador, sofista i malalt crònic grec devot d’Esculapi 117-181 dC

ÀMBIT 1. L’ARREL GREGA DE CATALUNYA

Empúries assolí el seu darrer moment d’esplendor en els tres primers segles de presència romana. Eclipsada per les noves ciutats de Gerunda i Barcino, Empúries, al segle III, ja no era gaire més que un camp de ruïnes.

Al llarg del temps, s’anà perdent la memòria i el record de la ciutat que fou la porta d’entrada de la cultura grega i romana a la Península Ibèrica. A la darreria del s. XIX, Empúries esdevingué el camp d’operacions dels cercadors d’antiguitats de la rodalia.

Paral·lelament, a Grècia es produïa un moment d’esplendor quant a la recerca arqueològica, amb les grans excavacions de l’Acròpoli d’Atenes, Corint, Delfos, Epidaure, Micenes, Tirint, Troia, Argos, Eleusis, Olímpia, Samotràcia, Cnossos i Faistos.. El lligam català amb el poble grec es veié reforçat per la simpatia i la solidaritat que despertà el seu moviment d’independència.




22

El 1906 s’inicià a Catalunya el corrent regeneracionista del noucentisme. La intel·lectualitat prengué consciència de l’arrel hel·lènica de la cultura catalana, i dirigí l’atenció cap a l’arqueologia del món clàssic, i especialment vers Empúries. El 1907 es fundà l'Institut d'Estudis Catalans, que inicialment només acollia la Secció Historicoarqueològica. Vinculada a aquest institut, la Junta de Museus de Barcelona va elaborar el seu projecte d’excavació sistemàtica de les ruïnes, com ho feien les empreses arqueològiques en terres gregues, segons la proposta del seu fundador i president, Josep Puig i Cadafalch. El projecte tingué l'oposició del primer secretari de l'IEC, Josep Pijoan, partidari de destinar els diners a l'adquisició d'obres d'art i antiguitats.

Els treballs s’iniciaren el 1908 i l’any següent es produí l’espectacular troballa de l’escultura clàssica d’una divinitat masculina, que va tenir una gran repercussió pública.

L’OBLIT D’EMPÚRIES

(1)El record de la situació de l'antiga Empúries es perdé i durant molt de temps es pensà que la ciutat potser estava situada sota Castelló d'Empúries. El coneixement que se'n tenia es basava en les fonts clàssiques i en els treballs d’alguns erudits, barrejats amb llegendes populars. A principi del s. XIX es publicaren les primeres monografies serioses sobre la ciutat.

(2)A mitjan del s. XIX, la Comissió Provincial de Monuments de Girona hi féu excavacions a la recerca d'objectes antics. S'hi trobaren peces molt interessants, com el magnífic sarcòfag de les estacions. Malgrat tot, les excavacions no continuaren. La Comissió anava comprant objectes arqueològics recuperats per la gent de l'Escala, alguns dels quals eren de gran qualitat artística, com el cap de bronze d’una dama romana d'època flàvia.




23

L’HEL·LENISME CATALÀ

L’interès entusiàstic per la llengua i la cultura gregues, conegut amb els noms d'hel·lenisme o filhel·lenisme, aparegué a Anglaterra i a Alemanya al segle XVIII i creixé al llarg del XIX, arran de l'emancipació grega del domini otomà. La Grècia clàssica esdevingué tot un referent, que arribà a la màxima expressió amb la restauració dels Jocs Olímpics el 1896. L’hel·lenisme català se situà dins d’aquest corrent i es reforçà políticament per la solidaritat amb la causa del poble grec.

COMENCEN LES EXCAVACIONS D’EMPÚRIES

(1) A començament del s. XX, després de molts anys de desídia i d'espoliació, naixé el primer projecte de recerca d’Empúries. La primera referència, n'és la convocatòria d’una reunió de la Junta de Museus de Barcelona, signada per Puig i Cadafalch. L’objectiu de la qual era aconseguir una assignació per sufragar les primeres excavacions i adquirir els terrenys on es farien.

(2) La Comissió encarregà la direcció dels treballs a Josep Puig i Cadafalch, la supervisió científica al doctor Manuel Cazurro i l’execució a Emili Gandia, que durant més de vint anys escrigué el seu Diari , un testimoni excepcional sobre les excavacions, que impulsaren notablement el coneixement sobre Empúries.

LA TROBALLA DE L’ESCULAPI

La segona campanya d’excavacions estava destinada a la ciutat grega. La quantitat assignada fou de 8.774,11 pessetes, i en el seu decurs s’hi feren descobertes espectaculars. El 25 d’octubre de 1909, en una de les cisternes, tingué lloc la troballa del tors de l’estàtua d’Esculapi, i més tard, de diverses restes escultòriques. Deu dies després, n’apareixia la part inferior. La repercussió pública fou molt important i l’excavació sistemàtica del jaciment continuà endavant, reforçada per aquest decisiu impuls.




24

ÀMBIT 2. LA DESCOBERTA DEL DÉU

”... se montaron las dos piezas para ver si realmente ajustaban como anteriormente queda anotado, dando por resultado que las dos piezas se ajustaban i formaban ésta la estatua y clasificándola ser la de Esculapio de época griega...”

Diari d’Emili Gandia, 9 de setembre de 1909

“El Asklepios d’Emporion anirà, per tant, a ocupar un lloc important entre les més insignes escultures de l’art grec, tan immortal com el món sagrat de la religió antiga. Ell se citarà eternament al costat dels marbres del Partenó, prop de l’Hermes de Praxíteles, de la Venus de Milo, de la Victòria de Peonios a Olímpia i del més jove de tots, l‘efeb de Marató.”

Alexandros Philadelpheus, Èfor de les antiguitats de l'Àtica i una de les màximes autoritats de tots els temps en arqueologia grega.

ESCULAPI?

El 25 d’octubre de 1909 es trobà a Empúries el bust de la que està considerada, encara avui, la millor escultura grega de la Mediterrània occidental, col·locat bocaterrosa dins d'una cisterna. El 5 de novembre es trobà la resta de l'estàtua tombada dins el temple que Puig anomenà M. L’atribució a Esculapi, déu de la medicina, fou generalment acceptada per la presència de fragments d'una serp, encara que ja en aquell moment s’esmentaren altres possibilitats com ara Júpiter o Serapis.




25

L’ESCULAPI NO ES TROBÀ SOL

Juntament amb l’estàtua de l'Esculapi, s’hi trobaren altres peces de marbre, certament menys espectaculars, que han donat lloc a diverses interpretacions. La troballa va tenir lloc a la part meridional de la ciutat, en un àrea coneguda com “la zona dels temples”.

EMPÚRIES, COLÒNIA GREGA

Els estudis estilístics no foren unànimes a l’hora de datar l’escultura, però les dades arqueològiques mostraven que l’estàtua estigué present a Empúries, com a mínim, a partir del segle II aC. En aquell moment, Empúries era una colònia grega, una ciutat enriquida gràcies al seu paper comercial de redistribució de tota mena de productes, especialment vi i vaixella, que arribaven d’Itàlia. Afirmava la seva identitat amb la construcció d'una estoa, un mercat porticat, seguint un model atenenc. Roma dominava el Mediterrani i Emporion era una ciutat aliada amb Roma. Ambdues treien profit comercial i econòmic d’aquesta situació.

ÀMBIT 3. INCÒGNITES A L’ENTORN DE L’ESCULAPI

L’any 2006, després de gairebé 100 anys de la seva descoberta, l’Esculapi necessitava una restauració, i amb aquest objectiu nasqué el Projecte Esculapi.

El Projecte Esculapi ens havia de permetre restaurar l’excepcional escultura amb el màxim rigor possible i, a la vegada, constituïa una oportunitat única per documentar l’estàtua des d’una perspectiva científica i així poder-ne obtenir el màxim d’informació.




26

Per la seva singularitat, l’Esculapi ha generat molts dubtes entre els investigadors, qüestions que els arqueòlegs han argumentat en un sentit o en un altre al llarg de tot aquest temps:

1. Esculapi o Serapis? Encara que en el moment de la descoberta hi hagué una certa polèmica, l’opinió es decantà vers la identificació de l’estàtua com a Esculapi gràcies als treballs de Ramon Caselles. Al llarg dels anys, però, s’han apuntat altres possibles atribucions sobre l’escultura, com la d’Agathós Daimon o la de Serapis, déu oracular, curatiu i patró de la navegació.

2. CronologiaEls estudis estilístics de la peça no han estat unànimes. En algun moment es proposà que l’escultura correspongués a l’època romana. En l’altre extrem, també s’atribuí al segle V aC.

3. On i com s’havia fet l’escultura? El fet d’aparèixer en dos blocs diferents també féu notar les diferències estilístiques entre ells. Aviat es va suggerir que fossin procedents de dos tallers diferents o bé de mans diferents d’un mateix taller.

4. Quan i per què fou tombada i ocultada? Malauradament, les tècniques d'excavació de l'època no permeteren obtenir dades per respondre aquesta pregunta. Pot ser que l'ocultessin els seus darrers fidels, o pot ser que fossin les ires dels primers cristians. No ho sabrem mai.

ÀMBIT 4. EL PROJECTE ESCULAPI

El 20 d’abril de 2006, amb totes les mesures de seguretat necessàries, l’Esculapi fou traslladat al MNAC. El Departament de Restauració d’aquesta institució es féu càrrec de l'execució tècnica del Projecte. Un equip científic format per tècnics de tots dos museus i una comissió d’especialistes, han seguit puntualment el procés i n'han anat marcant les pautes.




27

La restauració d’una obra d’art ha de partir d’un coneixement exhaustiu i aprofundit de la seva realitat material. El ProjecteEsculapi ha emprat les metodologies d’anàlisi actuals més adients. La digitalització en 3D de tot el conjunt de peces que formen l’escultura ha permès obtenir un registre fidel del seu estat i, a la vegada, ha estat una eina insubstituïble per aprofundir en el seu coneixement formal.

Després de diverses valoracions, l’equip científic decidí recuperar l'última imatge que, d’acord amb els coneixements actuals, es creu que tingué l’escultura a l’antiguitat. Això ha suposat la restitució d’uns 85 fragments que s’havien recuperat durant les excavacions, i una decisió arriscada: tornar a col·locar els braços a l’Esculapi.

ELS ESTUDIS

(1) L’estudi dels diferents tipus de marbres utilitzats per a l’execució de l’escultura es complementà amb una sèrie d’anàlisis no destructives dels recobriments i de les substàncies que s’han anat dipositant sobre la superfície del marbre al llarg dels anys.

(2) La gammagrafia permeté localitzar els perns metàl·lics utilitzats durant les intervencions del passat, tant a la figura de l’Esculapi i als seus braços com a la serp.

(3) La fotografia de fluorescència ultraviolada ens permeté percebre els diferents productes afegits sobre l’Esculapi, que són invisibles amb llum natural.

(4) La digitalització en 3D facilità l’obtenció d’un registre fidel de l’estat de conservació actual de l’escultura i una documentació excepcional de gran qualitat per aprofundir en el seu coneixement formal.

LA INTERVENCIÓ

(1) Es plantejà una intervenció de conservació-restauració que consistí en la neteja del conjunt i en la restitució d’uns 85 petits fragments que s’havien recuperat durant les excavacions al




28

jaciment emporità i que es guardaven a la reserves del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona i a Empúries.

(2) Amb la col·locació dels braços, l’Esculapi ha recuperat l’última imatge que l’escultura tingué antigament. El sistema de fixació dels braços és reversible i està mecanitzat en acer inoxidable.

ÀMBIT 5. EL QUE ARA SABEM DE L’ESCULAPI

Gràcies al Projecte Esculapi disposem de moltes més dades per aprofundir en l’estudi de l’escultura i de la seva creació. Es necessitarà, però, un cert temps per analitzar tota la documentació que se n’ha generat. De moment, aquest és un resum de l’estat actual de la qüestió:

L’escultura és una obra grega del s. II aC, que arribà a Empúries sortida d’algun taller de la Mediterrània oriental, possiblement de l'illa de Delos. Es manufacturà en peces, que foren fabricades independentment i que acabaren conformant una sola escultura. Això explicaria la seva tipologia única i les diferències entre la part del bust i la de la indumentària, diferències que són també causades per la qualitat dels dos marbres diferents que es van fer servir: el de l’illa de Paros (Cíclades) per al tors i el marbre del Pentèlic (Àtica) per a la vestimenta.

1. L’ÈPOCA DE L’ESCULAPI

Tant la cronologia d’època romana com la del s. V aC han estat descartades. Els investigadors, després de diverses temptatives, han acotat la datació dintre del darrer quart del segle II aC, tal com evidencien les dades arqueològiques, en un moment de renovació important de la ciutat grega. La peça fou elaborada per artesans experts, possiblement a l’illa de Delos. Adequadament embalada, fou transportada a Empúries per via marítima.




29

2. COM ES VA FER L’ESCULAPI

La gran facilitat que ofereix la realitat virtual per canviar l’orientació i la il·luminació de l’escultura, ha permès fer un estudi exhaustiu de les eines que es van utilitzar per a la seva execució. S’han pogut mesurar les amplades de les marques que van deixar al marbre i, fins i tot en alguns casos, comptar-ne les dents.

Així es va fer l’Esculapi:

Tot va començar amb l’obtenció a la pedrera dels blocs de marbre i el seu transport al taller. Després, l’escultor dibuixà els contorns de la figura a les cares principals del bloc i començà a eliminar-ne amb un punxó tot el marbre sobrant, probablement fins a pocs mil·límetres de la superfície definitiva. A continuació, amb l’escarpa plana modelà el marbre i li donà la forma definitiva. Per al treball realista dels plecs del vestit, utilitzà el trepant. A continuació, amb raspes o escofines va acabar d’eliminar bona part de les marques que hi deixaren les eines de talla. Finalment féu el poliment de les parts corresponents a la carn, superfícies que l’escultor considerà que havien de tenir un acabat més fi.

L’encaix de les dues pecesPer encaixar les dues parts principals que formen la figura (bust i cos), l’escultor o els escultors donaren una forma cònica tant al mascle com a la caixa, de manera que el problema es reduïa a ajustar el contacte de la línia de la corona exterior que, a més, coincideix amb la banda diagonal dels plecs del vestit, on era més fàcil amagar la junta d’unió. És molt probable que aquesta feina es fes a força de petits retocs, tot aixecant i abaixant el bust moltes vegades per anar-ho ajustant.

L’Esculapi anava pintat? Encara que normalment les escultures clàssiques anaven pintades, pel que fa a l’Esculapi només hi hem trobat l’evidència d’una petitíssima taca de lapislàtzuli a la sandàlia. És tracta d’un pigment blau, un dels més cars que s’utilitzaven a l’antiguitat. En qualsevol cas, no és suficient per arribar a cap conclusió definitiva.




30

ELS MARBRES DE L’ESCULAPI

S’han identificat bàsicament aquests dos tipus de marbres grecs, encara que s’hi han trobat també fragments fets amb pedres tan variades com l’alabastre egipci.

Marbre de Paros Utilitzat per al tors. És el més cèlebre dels marbres antics. Es va fer servir per a escultures tan emblemàtiques com la Venus de Milo. S’obtenia de l’illa grega de Paros, situada entre Turquia i Grècia. Capta molt bé tots els detalls i amb el temps adquireix una pàtina groguenca, que li dóna un aspecte molt càlid a

contrallum. Per això era habitual fer-ho servir per a les parts nues de les estàtues. Actualment està exhaurit.

Marbre PentèlicUtilitzat per a la vestimenta. És originari del mont Pentèlic, situat prop d’Atenes. Va ser un dels materials utilitzats per edificar els temples i les imatges del Partenó. Per la seva opacitat, era molt apreciat per esculpir les parts vestides de les estàtues.

______________________________

ESCULAPI... O SERAPIS?

“Jo vaig tenir així la visió d'una llum, vinguda d'Isis, i d'altres manifestacions impronunciables que tenien relació amb la meva salut. La mateixa nit, Serapis se m’aparegué al mateix temps que Asclepi, tots dos d'una bellesa i una talla admirables, i que d'alguna manera s'assemblaven [...]”

Publius Aelius Arístides Orador, sofista i malalt crònic grec 117-181 dC




31

No hi ha unanimitat sobre el fet de si l’escultura representa el déu Asclepi o el déu Serapis. Alguns investigadors defensen que, fins i tot, podria tractar-se d’un sincretisme, una mena de barreja entre aquests dos déus, ambdós vinculats a la salut i a la protecció. Atès que no en tenim cap certesa, el continuarem anomenant com és universalment conegut, l’Esculapi d’Empúries.

Arguments a favor d’Esculapi:

L’estàtua es trobà juntament amb les restes d’una serp, un element característic de la iconografia d’aquest déu. Encara que l’Esculapi d’Empúries no s’ajusta estrictament als models més difosos d’Asclepi, en té molts trets similars, tant pel que fa al cap com al cos, per això en el seu moment es va classificar com a Esculapi “tipus Empúries”. L'àrea dels temples on fou trobat té al seu costat nord un pou sagrat, un bany ritual i un àbaton, un porxo per al repòs dels fidels malalts, com és habitual als santuaris d'Asclepi.

Arguments a favor de Serapis:

1. La imatge actual de l’escultura, un cop descartat que tingués un bàcul amb una serp roscada, recorda altres imatges d’aquesta divinitat.

2. La resta d'imatges trobades juntament amb l’escultura podrien estar vinculades a aquest culte: la deessa Isis, l'Apòl·lo/Harpòcrates i l’Agathos Daimon, o esperit benefactor, que sovint era representat en forma de serp.

3. La troballa molt pròxima d’una inscripció amb la dedicatòria d’estàtues i d’un pòrtic a Serapis, encara que és unes dècades posterior a l'escultura, constitueix un argument més en aquest sentit.

I tu , a qui creus que s'assembla?




32

ÀMBIT 6. L’ESCULAPI D’EMPÚRIES

“Era com si en aparença em toqués […] una espècie d'impressió que era allà en persona; estaves entre el somni i la vigília, volies obrir els ulls, però temies que el déu s'enretirés massa aviat; escoltaves i senties coses, de vegades com en somnis, d'altres com a la vida en vigília; se't posaven els pèls de punta, ploraves i et senties feliç, el cor s'inflava, però no pas de vanaglòria. Quin ésser humà podria expressar amb paraules aquesta experiència? Però qualsevol que hi hagi passat compartirà el meu coneixement i reconeixerà aquest estat de l'esperit.”

Publius Aelius Arístides Orador, sofista i malalt crònic grec devot d’Esculapi 117-181 dC

ÀMBIT 7. EPÍLEG

Des del moment que començaren les excavacions a Empúries el 1908, any rere any s’hi ha excavat sistemàticament. Tot i això, encara resten més de tres quartes parts de la ciutat per descobrir.

Quants altres “esculapis” es deuen amagar sota la sorra d’Empúries?

Quines respostes i quines preguntes sobre les arrels clàssiques de la nostra cultura?

Resulta fàcil imaginar-se allò que va sentir Emili Gandia quan el veié per primera vegada el 25 d’octubre de 1909.

Avui, el repte és llegar aquest patrimoni a les generacions futures en les millors condicions possibles. Aquest ha estat sempre un dels objectius del Museu d'Arqueologia de Catalunya i




33

l’esperit que ha impulsat la tasca dels professionals que han fet possible el Projecte Esculapi.

ELS ESTUDIS

(1) L’estudi dels diferents tipus de marbres utilitzats per a l’execució de l’escultura es complementà amb una sèrie d’anàlisis no destructives dels recobriments i de les substàncies que s’han anat dipositant sobre la superfície del marbre al llarg dels anys.

Per determinar els diferents tipus de marbre amb què va estar feta l’escultura, se’n van extreure petites mostres. Es va reduir el seu gruix fins a obtenir-ne làmines molt fines, pràcticament transparents, que es van estudiar amb un microscopi de llum polaritzada.

(2) La gammagrafia és una tècnica radiogràfica especialment indicada per a l’estudi d’objectes gruixuts, com ara la pedra, ja que les partícules gamma tenen una gran energia i, per tant, un poder de penetració molt més elevat que els raigs X.

L’estudi a través de gammagrafies permeté localitzar entre d’altra informació, els perns metàl·lics utilitzats durant les intervencions del passat, tant a la figura de l’Esculapi i als seus braços com a la serp.

(3) Per a l’estudi dels materials dipositats a la superfície es va fer servir la fotografia de fluorescència ultraviolada, una tècnica física i òptica gràcies a la qual s’obtenen imatges que serien invisibles o quasi imperceptibles amb llum natural.

(4) La digitalització en 3D facilità l’obtenció d’un registre fidel de l’estat de conservació actual de l’escultura i una documentació excepcional de gran qualitat per aprofundir en el seu coneixement formal.

Les diferents parts es van escanejar per separat i es van muntar virtualment sense els riscos que comporta la manipulació dels pesants blocs originals. A més, va ser una eina fonamental per estudiar i valorar a priori el resultat de les intervencions que s’hi




34

havien de dur a terme més endavant, com ara la reintegració de fragments o la fixació dels braços.

LA INTERVENCIÓ

(1) Es plantejà una intervenció de conservació-restauració que consistí en la neteja del conjunt i en la restitució d’uns 85 petits fragments que s’havien recuperat durant les excavacions al jaciment emporità i que es guardaven a les reserves del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona i a Empúries.

Durant setmanes es va anar provant l’encaix dels diferent fragments. La seva restitució ha possibilitat la recuperació de pràcticament tres de les quatre arestes verticals que té l’escultura. Un altre fragment reubicat a la mà dreta ha permès recuperar la posició original del polze.

(2) Amb tota la informació obtinguda en la fase d’estudi prèvia i després de diverses valoracions, l’equip científic va decidir recuperar l’última imatge que es creu que va tenir l’escultura a l’antiguitat.

Calia, per tant, tornar a col·locar els braços que fins ara s’havien exposat per separat. Amb aquesta finalitat, es van estudiar els encaixos per comprovar la seva pertinença a la figura. Per al disseny del sistema de fixació es van fer servir seccions de l’escultura virtual i es van fer maquetes de fusta per assegurar-ne el funcionament. El sistema de fixació és totalment reversible i està mecanitzat en acer inoxidable.




35

BLOC 3. Dossier 3

La mitologia i els déus grecs i romans Un tret fonamental de la religió grega va ser el politeisme. Però al mateix temps suposava un ordre jeràrquic entre les divinitats que el formaven. A la Grècia històrica aquest panteó es formava al voltant de Zeus i la seva família olímpica. No se sap però si sempre va ser així, ja que es té constància que a les zones mediterrànies orientals va haver-hi un culte a divinitats femenines.

L’origen de la religió grega sembla que prové d’una simbiosi entre els déus indoeuropeus i els déus mediterranis. Els déus indoeuropeus són el pare Zeus, déu del cel, les tempestes, armat amb els trons, la mateixa figura que el romà Júpiter. La seva esposa Hera, en llatí Juno, el seu fill Ares, déu de la guerra i el seu germà Posidó, déu del mar i dels terratrèmols. I també Hades sobirà dels morts i del país de les ombres. Altres figures no tan rellevants són el Sol Helios i l’Aurora (Eos) de clar origen indoeuropeu. També són molt importants el gran nombre de figures femenines com Deméter, Atenea, Artemis, Afrodita, Hestia i Hécate. Com que a Grècia no hi havia cap classe sacerdotal que mantingués cap dogma, els pensadors posteriors, poetes, artistes, filòsofs, entre d’altres, modificaren els mites segons els seus ideals politicosocials, estètics, religiosos i personals. Els romans van tenir una bona disposició per acollir déus estrangers i van assimilar molt ràpidament quasi tots els déus grecs.

Al costat dels déus, també es retia culte als herois o semidéus, als quals, se’ls retia homenatge a les seves tombes o en ritus cerimonials que rememoraven les seves gestes. Eren fills de déus i mortals que havien deixat petjada per les seves accions com a civilitzadors o guerrers. Van inspirar la literatura, la poesia i les arts.A més, també hi havia un culte als déus locals. Cada ciutat tenia els seus déus locals, al quals, se’ls oferia un culte a part que el que es retia als grans déus. Així Atenea era la deessa per excel·lència d’Atenes, Hera d’Argos i Posidó de Corint, entre d’altres. Els grecs antics eren molt religiosos. Tenien nombrosos




36

déus i a la seva vida quotidiana celebraven les seves festes i actes públics amb cerimònies religioses. La religió grega era molt present a la vida quotidiana de la gent. Es manifestava als cultes de la ciutat, a les festes, als rituals diversos i a les ofrenes. Dels ritus s’encarregaven els sacerdots. Els mites eren narrats per tothom però els que ho feien millor eren els poetes inspirats per les muses.

Hesíode, a la seva Teogonia, ens explica que abans de la creació del món només existia el Caos, del qual prové Uranos (el Cel) i Gea (la Terra). Entre els seus fills destaca Cronos (Saturn) i Rea (Cíbele). Cronos, després de destronar el seu pare, va apoderar-se de l’autoritat divina i per mantenir el poder va devorar els seus fills. Però Rea va salvar Zeus, que va desposseir el seu pare suprem, i va convertir-se en el sobirà de l’Olimp. No arriba a vint el nombre de déus suprems, dels quals dotze formen el Panteó Olímpic. Però grecs i romans també retien culte a altres divinitats secundàries, semidéus, herois i personatges divinitzats.

El mite serveix de base per construir models de comportament socialment aprovats. Déus i herois encarnen la perfecció física i intel·lectual per excel·lència, són portadors d’aquesta ariesteiaque s’entén com a virtut i les seves accions estan sempre regides per aquest esperit agonal. Déus com Zeus, Posidó, Atena o Apol·lo requereixen també la seva part de timé o estimació i per això, i en honor seu, se celebren les competicions esportives. Herois com Aquil·les, el millor dels guerrers que van combatre a Troia, i que va triar la mort però també la glòria d’una vida excel·lent, o com Heràcles, qui amb el seu esforç i habilitat va lliurar el món de calamitats i monstres i va obtenir com a recompensa un lloc a l’Olimp i la fama immortal.

Fernández, A., Llorens, M., Ortega, R. i Roig, J. Occident.Història de les civilitzacions i de l’art. Editorial Vicens-Vives. Barcelona,1982.




37

ELS DÉUS I ELS SEUS ATRIBUTS

NOM GREC NOM LLATÍ IDENTITAT I SÍMBOLS

ATRIBUTS

Zeus Júpiter Poder suprem sobre els déus i els homes

Àguila, centre i llamp

Hera Juno Esposa de Zeus.Matrimoni

Paó reial i diadema

Atena Minerva Nascuda del cap de Zeus. Saviesa art i oficis, victòria a la guerra

Òliba, olivera, casc, escut.

Apol·lo Apol·lo Bessó d’Artemis. Bellesa física i belles arts

Lira, fletxes, llorer sol.

Àrtemis Diana Castedat i caça Arc, buirac, lluna creixent.

Hermes Mercuri Missatger dels déus i de les ànimes.Comerç i eloqüència

Sandàlies i barret alats, caduceu.

Hefest Vulcà Marit d’Afrodita. Foc, metall

Martell, tenalles, enclusa.

Ares Mart Amant d’Afrodita. Guerra

Casc, armes

Afrodita Venus Segons una versió va néixer de l’escuma del mar

Petxina, coloma, poma

Deméter Ceres Agricultura. Fecunditat, amor maternal

Espigues de blat i falç

Posidó Neptú Marit d’Amfitrite. Mar i

Trident, cavall




38

terratrèmols Hades Plutó Reialme dels

mortsGos Cèrber, tron

ALTRES DÉUS IMPORTANTS

Hèstia Vesta Llar familiar Flama Dionís Bacus Nascut de la

cuixa de Zeus. Vi i alegria

Vinya, tirs i pantera

Asclepi Esculapi Fill d’Apol·lo. Medicina

Serp i bastó

Persèfone Prosèrpina Filla de Démeter.Mort,renovació

Plantes

BLOC 3. Dossier 4

Introducció. L’art hel·lenístic. L’expansió de les modes L’escultura en el seu temps i el seu context

Els esdeveniments polítics del període d’Alexandre Magne van tenir una gran repercussió en totes les arts. L’aparició de nous centres de poder va fer que les grans ciutats poguessin destinar riqueses a la construcció de temples. Així sorgeixen importants centres artístics i culturals i es creen escoles en ciutats com Alexandria, Rodes, Pèrgam i Antioquia. S’intensifica la febre constructiva de grans temples, grups escultòrics i rics treballs d’orfebreria. El món escultòric també rep aquesta influència amb una tendència cap a temes dramàtics. D’aquesta època són els relleus del fris de Gigantomaquia del gran altar de Pèrgam. Hi ha una preocupació per reflectir-hi els sentiments. Praxíteles és un dels escultors que marcaran l’ideal de bellesa femenina, més humana que durant el període clàssic, com la Venus de Milo. Hi ha un gust pels nus femenins. El tractament de les robes és també significatiu, cosa que crearà un gran moviment i molta teatralitat, com el grup del Laocoonte, la Victòria de Samotràcia. Els mateixos efectes que es poden veure reflectits a l’escultura també es reflecteixen a les altres arts.




39

La influència de la cultura grega a les poblacions de la costa Mediterrània de la Península Ibèrica, que comença de fer-se notar durant el segle VI aC, ha deixat també les seves empremtes a Empúries, primer en forma de ceràmica, i després, a final del segle VI, per l’impuls de construir la Neàpolis.

No obstant això, passarien alguns segles més fins que, a partir del segle II aC, s’inicia una transformació fonamental del nucli urbà de la ciutat amb la construcció de nous edificis públics i privats, places, muralles i temples d’un format més monumental que abans. Sembla que hi va haver en aquest moment, per part dels ciutadans d’Empúries, una voluntat política decisiva de canviar l’aspecte de la ciutat, i adaptar-lo a la coine, al gust generalitzat, del món hel·lenístic. A la monumentalització de l’arquitectura urbana emporitana correspondria una decoració artística més luxosa dels edificis amb pintures parietals, relleus i estàtues que, dissortadament, en el cas d’Empúries no s’ha conservat prou bé.

García, C., Lucas, J.M. i Morales C. GRIEGO. Santillana Bachillerato. Madrid, 1997.

Guia de l’exposició: L’Esculapi. El retorn del déu. Barcelona, 2007.

Serveis Educatius Museu d’Arqueologia de Catalunya Barcelona, novembre 2007

dossier didàctic: l'esculapi. el retorn del déu

Documents