Aix í

m a -

teix,

hem pogut constatar la reutilització de di-

CALIDOSCOPI CALDERÍ

Gener de 2011 nº 8

Full divulgatiu de la història, la cultura i el patrimoni de Calders

DOS “INDIANS” CALDERINS QUE FAN FORTUNA

Durant el segle XVIII l’antiga tradició de transmetre el patrimoni familiar a través del sistema hereu-pubilla va fer que molts d’aquells segons fills, o cabalers, que segles abans solament tenien la sortida de la vida militar o la religiosa, poguessin optar per orientar la seva vida, abando-nant la casa paterna, cap a l’activitat comercial o la naixent activitat in-dustrial, invertint-hi la part de la legítima que per herència els tocava. Aquest sistema va fer que es creés una influent burgesia indus-trial i comercial, amb arrels i ascendència pagesa, que, en alguns ca-sos, arriben a fer les fortunes i els creixements econòmics i socials més grans de la família. Un cas ben significatiu ho és el dels calderins Lloga-ri Serra Serramalera i el del seu nebot Llogari Serra Vilarmau, originaris del Mas Serra, de Calders, que arribaran a obtenir una gran fortuna econòmica, un gran prestigi i reconeixement social i una notable influèn-cia i incidència en les decisions econòmiques i polítiques del país Llogari Serra Serramalera. Va néixer a Calders l’any 1730. Va ser el segon fill de Joan Serra i de Margarida Serramalera. El primer fill, l’hereu, en Manel, es quedarà a la casa de Calders. Instal·lat ja a Man-resa, Llogari Serra Serramalera va esdevenir soci de “Miralda, Badia i Cia.”, una de les importants societats de l’època en la fabricació i co-mercialització de productes de seda. El 1758 Llogari Serra esdevé, a més a més de soci, cunyat de Pau Miralda, el propietari de l’empresa, en casar-se amb la seva germana Teresa Miralda. Com a important accionista i fabricant de Cal Miralda va aprofi-tar la bonança econòmica de la segona meitat del segle per fer créixer i desenvolupar notablement el negoci i, a la vegada, introduir-hi en el mateix al seu nebot, Llogari Serra Vilarmau, tercer fill del seu germà. És en aquesta època quant Llogari Serra Serramalera aconsegueix fer el salt endavant, econòmic i social, definitiu. L’any 1795, amb 65 anys d’edat i sense descendència, mort la seva dona Teresa Miralda. Immediatament es torna a casar amb Fran-cesca Farreres, del Mas Farreres de Manresa, i, tot i l’edat, va tenir 4

a més, amb fills i filles d’importants famílies industrials i burgeses de Manresa i Barcelona, multiplicant i fent créixer encara més aquella petita quantitat de diners amb que el Llogari Serra Serramalera va marxar de la casa paterna de Calders. Va morir a Manresa l’any 1811. Llogari Serra Vilarmau. Va néixer a Calders el 1773. Va ser el tercer fill de Manel Serra Seramalera, i Maria Vilarmau. Va marxar del Mas de Calders amb la part de la legítima que li pertocava i va instal·lar-se a Manresa, el 1790, al costat del seu tiet. Llogari Serra Vilarmau va ser qui va buscar i diversificar les in-versions de la fàbrica en altres activitats i, per això, va instal·lar-se, el 1802, a Veracruz, on va ser-hi durant més de 20 anys, comercialitzant productes (aiguardent, paper, teixits, sucre, tabac, etc.) entre la penínsu-la i les colònies i fent de representant i consignatari dels Miralda i d’en Serra Serramalera, i, més endavant, de tots els negocis dels diferents cabalers famíliars (Serra Farreres, Serra Bovets, Serra Serena, etc.)

Llogari Serra Vilarmau va establir una gran xarxa de coneixen-ces i influències i, en produir-se les independències de les colònies ame-ricanes, va tenir la habilitat de continuar treballant com a consignatari de vaixells anglesos, suecs o francesos a través dels quals va mantenir l’activitat habitual. Després de ser a L’Havana, va retornar a Manresa el 1832 on hi va morir solter el 1846. Va deixar llegats a més d’una vintena de familiars i nomenà marmessor de les seves propietats al seu nebot Valentí Serra Quingles, també cabaler del Mas Serra i comerciant a L’Havana, indicant-li expressament que dotés al poble de Calders dels recursos necessaris per a poder tenir regularment un “mestre de prime-res lletres”.

Retrats de Llogari Serra Serramalera i Llogari Serra Vilarmau que es conserven a la Galeria de Benefactors de l’Hospital

de Sant Andreu, de Manresa.

fills: Llogari Serra Farreres (1797), Josep (1798), Francesc (1801) i Margarida (1803). Tots 4 fills es van casar, a més

CALIDOSCOPI CALDERÍ

ASSASSINAT DE L’ALCALDE DE CALDERS L’ANY 1875

L’agost de 1934 moria i era enterrat a Calders l’insigne mestre i literat Anton Busquets i Punset. Un any més tard, el dia 10 de novembre de 1935, l’ajuntament va procedir a do-nar el nom d’Anton Busquets i Punset al tram del carrer Man-resa que va de la Plaça fins a Cal Serra. Poc abans d’aquella festiva jornada, el periòdic giro-ní “La Veu de l’Empordà” en la seva edició del dia 2 de no-vembre de 1935 deia: “...per tal de preparar degudament l’esmentada solemnitat, s’encarregà al Mestre en Gai Saber [...] senyor Girbal i Jau-me, la redacció d’un assaig sobre la personalitat de l’insigne homenatjat...” . Aques-ta biografia, o assaig, sobre Busquets i Punset, va ser pu-blicada als Annals del Periodis-me Català, nº 19, sota el títol de “Mestre Anton Busquets o el gran lletraferit de Catalunya. Biografia confidencial”, on pot llegir-se i consultar-se. Eduard Girbal i Jaume, l’autor de la biografia, era un amic

íntim de Busquets i Punset, adscrit al grup dels escriptors ruralistes de principis del segle XX. Nascut a Girona el 1881 i mort a Barcelona el 1947 va col·laborar a “La Renaixença”, “La Ilustració Catalana” i va ser director del “Cu-Cut”. Conreà tant la poesia, com l’assaig. el teatre o la novel·la, sent especi-alment destacable la seva de-fensa dels costums de munta-nya, del seu vocabulari, del naturalisme, del pairalisme i dels drames rurals, en la línia de “L’escanyapobres” (Narcís Oller) o “Els sots ferés-tecs” (Raimon Casellas), a tra-vés de la tetralogia de narraci-ons formada per “Oratjol de la Serra”(1919), “L’estrella amb cua” (1919), “La tragèdia de Cal Pere Llarg” (1923) i “La Cuaranya” (1924), desenvolu-pades totes elles a l’espai geo-gràfic de Salo, Sant Mateu de Bages, Castelltallat, Vallmanya i Matamargó, poble on s’hi ins-tal·là i va viure-hi una llarga temporada de la seva vida.

UNA POC CONEGUDA BIOGRAFIA D’ANTON BUSQUETS

Antón Busquets i Punset

Eduard Girbal i Jaume

A les acaballes de la Tercera Guerra Carlina, el 25 de se-tembre de 1875, Calders va viure un dels fets més dramà-tics d’aquella època. El diari “El Globo” anunciava “...la muerte de José Ponsa, alcalde de Calders, la del pre-gonero y la de otro individuo. [...] Los carlistas llegaron a Moyá en bastante número

mandados por el general Ga-mundi, los cuales llevaban presos a los mencionados indivíduos. […] Marcharon en dirección al Estany y al hallar-se distantes un kilómetro de la villa de Moyá, mataron a bayonetazos al alcalde, ente-rrándolo ellos mismos en un campo […]. La casualidad de que quedase en descubierto uno de sus pies hizo que unos vecinos hallasen el cuer-po de la víctima y le dieran sagrada sepultura. De los de-más presos nada se sabe, pero se presume con todo fundamento que fueron asesi-nados. La viuda del infeliz alcalde se halla enferma de gravedad y se teme haya per-dido la razón...” El motiu d’aquest assassinat es coneixerà poc més tard. El diari “El Imparcial” donava una versió molt semblant a l’anterior però afegia més de-talls i indicava que l’alcalde calderí “...era persona de an-tecedentes liberales, muy

honrada y querida en toda la comarca” i que havia escrit un avís als liberals de Manresa advertint que prop de Calders hi havia nombrosos carlins. El missatge i els dos missatgers foren interceptats i, juntament amb l’alcalde traslladats a Moià pel capitost carlí Ga-mundi, que va fer saber al poble de Calders que els afu-sellaria com a exemple. En saber els fets “...toda la población en masa salió a interceder ante el cabecilla, pero en vano; [...]; Valentín Gros, de Calders, que tiene a tres hijos y un hermano en la facción carlista corrió a implo-rar perdón y compasión al jefe rebelde; todo fué inútil y el alcade fué asesinado a bayo-netazos […] y el pregonero y el vecino fusilados unos pa-sos mas allá”. Pocs dies més tard, la vídua de l’alcalde, que no van deixar fills, va embogir i es va traslladar a Barcelona, on va morir poc més tard completament trastornada. Pascual Gamundi i el seu Estat Major

CALIDOSCOPI CALDERÍ

LA CASETA DE CALDERS (Delta de l’Ebre. Montsià).

La barraca o caseta, feta amb fusta, fang i canya de borró , és la construcció típìca del Delta de l’Ebre

D’ARREU DEL MÓN

Situada al terme municipal de Sant Jaume d’Enveja, al Montsià, davant de l’Illa de Gràcia i proper al nucli de Balada, entre el Mas Escrivà i el de Boscassó. Es tracta d’una barraca típica utilitzada per a la gent del delta de l’Ebre que vivia i treballava en el propi indret, a manera dels masos a la Catalunya Vella, però de formes, vo-lums i materials molt més senzills. Les Barraques o Casetes són un dels sím-bols del Delta, per la seva adaptació al medi, per la seva funcionalitat i di-versitat de formes, i perquè són el tes-timoni d’un temps passat, i també el reflex de les condicions en què es va afrontar la colonització i transformació del Delta.

L’ESCULL CORAL·LÍ DE CALDERS

Fa més de 40 milions d’anys, al període Eocè Superior, el lloc on actualment hi ha el poble de Calders formava part d’una llen-ca de mar que entrava des del Cantàbric. El progressiu tanca-ment d’aquest mar interior va facilitar que es convertís en un gran llac, en una gran conca sedimentària i acabés donant lloc a l’anomenada Depressió Central Catalana. Al centre d’aquesta Depressió es van dipositar materials com les sals potàssiques (Cardona, Súria, Sallent) i als extrems els conglomerats formats per l’aport dels còdols que portaven els rius (Montserrat, Montcau, Sant Llorenç). Entre la plana i els extrems es va formar el que geològicament s’anomena For-mació Tossa. En el cas de Cal-ders, que es troba més alçat que el centre de la Depressió (on hi hauria el mar obert) i les muntanyes del Montcau-Sant Llorenç (on hi hauria la costa), es va formar un escull coral·lí, molt semblant als esculls co-ral·lins actuals. Aquesta barrera coral·lina, amb clima tropical i aigües càlides i tranquil·les, va fer créixer petits organismes vegetals i animals que són iguals als que, a dia d’avui, po-dem trobar als esculls coral·lins australians. Aquestes barreres de corall, disposades en forma de mitja lluna, en retirar-se el

va celebrar a Madrid, dos eminents geòlegs francesos van donar-ho a conèixer a la comunitat científica internaci-onal. Entre els fòssils més caracte-rístics d’aquestes calcàries noduloses hi han coralls, eri-çons de mar, briozous o mo-luscs.

mar, van transformar-se en roca calcària molt rica en fòssils, tant per quantitat com per diver-sitat. Entre els millors aflora-ments d’aquestes calcà-ries coral·lines desta-quen els del Malbalç, a a Manresa, i els de Cal-ders. Per això, ja l’any 1926, en el decurs del XIV Congrés Internacio-nal de Geologia que es

Diferents imatges de coralls i moluscs fòssils (Leiopedina, Astrocoenia, Distoma, Trigonia, etc.), tro-

bats a Calders.

CALIDOSCOPI CALDERÍ

AVUI…..AVUI…..AVUI…..AVUI….. .

La fesomia de la part del darrera de les cases de carrer Amunt continua sent força semblant a la imatge an-terior tot i que algunes cases han sofert modificacions substancials (Cal Casanova, actualment els pi-sos del Planes), altres han modifi-cats els seus volums, s’ha construït en direcció a Cal Martí i Cal Gota (carrer Montserrat) i els camps, també, han sofert canvis en els conreus i en els sistemes de recolli-da d’aigües pluvials.

PRIMERA CURSA MOTOCICLISTA A CALDERS

AHIR…..AHIR…..AHIR…..AHIR…..

El 24 d’octubre de 1914 Calders veia, amb gran expecta-ció, el pas d’una de les primeres carreres motociclistes de tot l’Estat. La “Carrera Motociclista de regularidad”, era organitzada pel Moto Club Deportivo, de Barcelona L’itinerari, amb sortida a les 7 del matí de Barcelona, passava per Alella, Granollers, La Garriga, Sant Feliu de Codines, Sant Llorenç Savall, Calders (on hi havia un control de pas), Artés, Avinyó, L’Estany i Moià, on hi arribaven a 2/4 d’1 del migdia per dinar “donde el club ha hecho arreglos y se podrá comer previo pago de un ti-quet al precio de 4 pesetas”. A les 2 del migdia la cursa tornava a Barcelona passant altra vegada per Calders, Navarcles, Talamanca, Terrassa i Sant Cugat. La velocitat mitjana que l’organització donava a les mo-tocicletes de menys de 250 cc. era de 25 km/h. mentre que les de superior cilindrada “pueden llegar hasta los 30 Km. por hora”. Van participar-hi 15 motocicletes i 10 sidecars, de les marques de més prestigi de l’època: Triumph, Douglas, Motosacoche, Zenith, etc.

La part alta de carrer Amunt (carrer Moià) en una imatge del 1916. Es pot veure en primer terme la paret de pedra seca

que separava el camí de Trullàs just en el lloc de confluencia d’aquest amb el Camí Ral de

Manresa a Vic. Es veuen, també, els darreres de Cal Paloma,, Cal Campà, Cal Caterí, Cal Ros, Cal

Cego, etc.

La Motosacoche del 1914, guanyadora de la cursa