Entrevista Carlos Fuentes «Els escriptors es queden amb el tinter ple» PÀGINA 6. Reportatge El llum dels fars Tossamunta el Centre d’Interpretació. PÀGINES 2 i 3. Reportatge El misteri de Benjamin Walter Benjamin a Portbou PÀGINES 4 i 5.

Dom

inic

al

Diumenge 9d’octubre de 2005

Diari de Girona

ReportatgeEl sabor de la pinturaEl pintor d’Arbúcies Jaume

Serra «Calçó» exposadesprés de seixanta anys

d’anonimat artístic. PÀGINES 8 i 9

L a llum dels fars ha guiat durant anys elsamants, treballadors i habituals del Me-diterrani. Les nits en alta mar no podrien

ser el que són sense els fars. És, doncs, unaeina bàsica per a marins, mariners i pesca-dors. Però el far també ha estat molt sovintpretext de romàntics relats, fons de bellesestampes i objecte d’inspiracions artístiquesdiverses. Un element amb tantes sensibili-tats mereixia un reconeixement, un apara-dor al món que mostrés la necessitat, l’es-plendor i l’ànima d’aquests balcons al mar. Iamb aquest esperit neix a Tossa el Centre d’In-terpretació dels Fars de la Mediterrània.

Un marc tan adient com el far de Tossa aculldes de fa només unes setmanes aquest mu-seu que pretén ser el primer i més destacatrefugi dels fars de la Mediterrània. Despertarels sentits, reconèixer el paper d’aquestestorres, apreciar la seva llum, i estimar la fei-na dels faroners són alguns dels objectius im-mediats del centre instal·lat a la localitat ma-rinera de la Selva. El projecte ha acceptat l’en-torn gairebé com estava. El far manté lapràctica totalitat de la seva estructura, adap-tant-se als sis espais que el Centre d’Inter-pretació ha requerit. La intervenció arqui-tectònica en les instal·lacions va prendre coma punt de partida –i segons els responsablesdel museu– algunes consideracions ètico-am-bientals que van estar considerades com aprioritàries, com ara una «política de no agres-sió arquitectònica», basada en la conserva-ció i «perfecta diferenciació entre elementsnous i antics», així com en intervencions quetinguin escàs impacte per a l’entorn. En con-junt, es van voler cercar solucions que nointerferissin en l’edifici original.

Un miler de persones van visitar el museuel dia de la seva obertura, i el degoteig de

turistes no ha cessat des de metitat de se-tembre, quan es va inaugurar. I és que el fartambé vol suposar el primer pas cap a la con-solidació de l’oferta turística i cultural de qua-litat de Tossa de Mar. O això, almenys, és elque es pretén des de l’Ajuntament i l’equippromotor del museu.

IMMERSIÓLa distribució dels espais pretén que el visi-tant acabi immers en el món dels fars, laseva història i, sobretot, el seu valor com aelement estètic, instrumental i d’importànciabàsica per a la Mediterrània. En entrar, laprimera de les sales intenta crear en el visi-tant una sensació de desorientació, de pèr-dua de la sensació de control i estabilitat. Imat-ges fosques, sons de mar, vistes marítimes ini-dentificables i fins i tot una certa sensacióde fred i olor marina.

Creat aquest ambient de confusió, un se-gon espai submergeix el visitant en un am-bient totalment contrari. L’orientació arriba dela mà de senyals de llum, imatges clares,una visió identificable de la costa i un celestrellat. La sensació creada permet introduir-se en un paisatge que, tot i ser nocturn, dónamés tranquil·litat i més seguretat. Un món nous’obre als ulls del visitants. Tant en l’anteriorsala com en aquesta les imatges d’unes pro-jeccions són les protagonistes. En aquesta oca-sió, dues pantalles intenten explicar com,on i perquè neixen i s’instal·len els fars a lescostes. La projecció fa un breu repàs de lahistòria d’aquestes torres i relata quina haestat la seva evolució. Els canvis en els apa-rells, en la manera d’utilitzar-los i, sobretot,l’aparició de les noves tecnologies i innova-dors materials aplicats als fars centren el ví-deo de la pantalla. La projecció es completa

2 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ. «TREPITJA-DA» (ANYS 70), OBRA DEL PINTOR ARBU-CIENC JAUME SERRA, «CALÇÓ», EXPOSADAAL MUSEU D’ART DE GIRONA.

9 d’octubre de 2005

2 i 3 ReportatgeLa llum dels farsEl far de Tossa s’ha convertit enel Centre d’Interpretació delsFars de la Mediterrània.

4 i 5 Reportatge Els misteris deBenjaminLa vida i la mort de WalterBenjamin resulta un misteri.

6 EntrevistaCarlos FuentesL’escriptor i pensador parla dela seva trajectòria. «Elsescriptors ens quedem amb eltinter ple».

8 i 9 ReportatgeEl sabor de la pinturaJaume Serra, «Calçó», exposadesprés de 60 anys d’anonimat.

13 GastronomiaPatrimoni jueu

14 Col.leccionismeL’Estatut d’Autonomia

SUMARI

La llum delsfars

El Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània inaugurat aTossa apropa la possibilitat de conèixer la història i l’evolució

d’aquestes construccions i dels que hi han treballat

TEXT: RAFA GARRIDO

1

amb algunes de les mítiques torres, algunsdels fars que han marcat un punt destacaten la història.

Enmig dels diferents espais del Centre d’In-terpretació apareix també l’escala que dónaaccés al propi far, a la llum que des de tempsimmemoriables va servir de guia als vaixellsque tenien i tenen en les aigües de la CostaBrava el seu lloc de pas o defeina.

El següent espai que alber-ga el far de Tossa està espe-cialment dedicat als objectes,aparells, maquinària, artefactesi eines que recorden o envol-ten el món dels fars i, sobretotdels faroners. Rellotges, dife-rents tipus de bombetes de llum, elementsidentificatius dels fars més propers i més co-neguts, llibres, mapes i maquetes de les to-rres més representatives d’aquest món en què,a aquestes alçades, el visitant ja s’hi deu tro-bar immers. El conjunt exposat en aquestasala pot donar una lleugera idea de quina ésla quotidianitat dels fars i, sobretot, quinaera la rutina dels que hi treballaven temps en-rere, quan l’alta tecnologia encara no teniatant de protagonisme com ara en el seu fun-cionament diari.

Però el centre d’aquest espai és, intencio-nadament, el faroner. En un clar esforç per

fer un reconeixement a la seva tasca, el Cen-tre d’Interpretació de Tossa projecta una pel·lí-cula que, segons els mateixos responsablesdel museu «posa l’accent en la seva expe-riència personal, en la seva vida i en l’evo-lució de la seva feina». La intenció és fer queel visitant acabi apreciant i valorant una pro-fessió que, sovint, ha estat deixada de ban-

da en pro del protagonisme dels mecanis-mes tecnològics dels nous temps.

Avançat el recorregut pel museu, un altreespai submergeix el visitant en un àmbit di-ferent. Un nou vídeo mostra com els fars iles llums marineres han estat protagonistes ipretext de les diferents formes d’expressió ar-tística. A ningú se li escapa que tant la figu-ra del far com la dels que hi han treballathan estat objecte de descripció, retrat i argu-ment en novel·les, contes, pel·lícules, histò-ries diverses, postals, fotografies, pintures,murals i documentals. La història ha fet que

els artistes hagin tingut en el món dels farsuna inspiració quasi constant i, gairebé a to-tes les èpoques, han existit autors, pintors idirectors de cinema que s’han encarregat d’im-mortalitzar escenaris i paisatges amb aquestsllums com a principals i destacats protago-nistes. En el mateix espai i la mateixa panta-lla, una altra projecció centra en el far de Tos-

sa i en tot el que l’envolta. Els pro-motors del Centre d’Interpretacióhan aprofitat per fer aquí una pro-moció del municipi. Tossa com apretext. L’oci, la cultura i la natu-ra en un vídeo promocional queinvita el turista a ampliar la sevavisita.

Per últim, el Centre acull tam-bé un petit espai didàctic molt apte per alsmés joves i els més curiosos. Els mecanis-mes de funcionament, la màgia de l’òptica,la mecànica de la senyalització marítima. Elsimpulsors del museu han pretès incloure unapetita aportació perquè els visitants puguinresoldre «d’una manera senzilla i àgil» els dub-tes i curiositats més íntimament lligats a lafigura dels fars.

El Centre d’Interpretació dels Fars de la Me-diterrània és, en definitiva, una proposta al-ternativa que s’endinsa en la màgia i l’en-cant del món mariner. Una llum per no per-dre de vista els fars.

Reportatge

3 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

Cinema, art i literaturaEl far com a pretext. Artistes de tots els gènereshan utilitzat aquests llums com a escenari oprotagonista. Una projecció reflecteix la relació.

Fotos:1Un dels aparells ques’exposen. Objecteshistòrics que mos-tren la rutina dels fa-roners al llarg de lesèpoques.2Vista exterior del farde Tossa, que acullel Centre d’Interpre-tació.3Diferents tipus dellums exposats auna de les sales.4Un visitant admiraalgunes de les re-produccions de farsque acull el museu.5Medallons identifica-tius de vaixells i mo-tius mariners. Unamostra més d’objec-tes típicament ca-racterístics dels fars.6Uns visitants atentsa una de les projec-cions d’un dels pri-mers espais delCentre.

2 3

4 5

6

Finals de setembre de1940. El pròfug alemanyWalter Benjamin traves-

sa de forma il·legal els Piri-neus, fugint del nazisme, percamins de muntanya. Els ale-manys han anorreat la re-sistència francesa i s’ha pro-duït l’impensable: Hitler pas-sejant en descapotable pelsCamps Elisis! Sembla que laWhermacht sigui invenciblei hagi de conquerir el mónsencer.

Benjamin és jueu, marxistaalemany i lliurepensador. Mas-sa títols credencials per sen-tir-se segur sota la dictadurafeixista acabada d’instal·lar perla força de les armes a la Re-pública francesa. Per això fuig.El grup clandestí arriba el 26de setembre a Portbou, a l’al-tra banda de la frontera. El po-ble que troben és molt dife-rent de l’actual. El paisatge ha-bitual són les cases destruïdespels bombardejos franquistesdurant la Guerra Civil, en partpel tristament cèlebre cuiras-sat Canarias.

La frontera entre l’Estat es-panyol i el francès fa poc queés oberta, tot just quan l’exèr-cit alemany ha arribat a Cer-vera de la Marenda. Els sol-dats de la Whermacht passe-gen pels carrers amb els seusMercedes i fent por als nenspetits amb aquelles botes al-tes, com de muntar a cavall,que duien: encara hi ha algunadult que recorda la basardaque li provocaven. Els ale-manys venen objectes confis-cats –és a dir, robats– a l’es-tat veí, a comerciants barce-lonins. Com una forma mésd’estraperlo. Queden un mi-ler escàs d’habitants, vigilatsper la IV División de Reque-tés de Navarra, que cons-trueixen nius de metrallado-res a la costa, allò que pom-posament es va anomenarlínia Gutiérrez, i els escassoshabitants que encara viuen ala vila, tenen més familiarspròfugs a l’altra banda de lafrontera, que no pas en aquest costat.

El que després ha estat considerat el pre-cursor dels moviments estètics dels anys 60del segle XX, ha estat guiat a Portbou perLisa Fitkko, membre de la resistència a Port-vendres. Benjamin demana hostalatge, jun-tament amb l’alemanya Henny Gurland i elseu fill de 16 anys, a l’hostal de França, aprop de la Rambla actual.

Està esgotat per la marxa a través de ca-mins de muntanya que s’ha vist obligat afer. Pateix del cor i necessita descansar. Li calagafar forces, perquè la seva meta és Lis-

boa, i de Lisboa, als Estats Units.L’endemà, el troben mort a la seva habi-

tació. Que va passar aquella nit? Ningú hosap amb certesa. Abans d’anar a l’hostal, elpròfug es presenta a la duana de Portbou.Allà les autoritats franquistes li comuniquenque té 24 hores per abandonar territori es-panyol. Com és possible això, si duia visatnord-americà?

Des de la trobada de Serrana Súñer, màdreta de Franco, amb Ribbentropp, ministrenazi d’Exteriors, les condicions de pas s’hanendurit. I Benjamin era un àpatrida –Berlín

li havia retirat la nacionalitat en ser jueu ifugir del país. La tornada a l’Estat francès sig-nifica la mort.

MORFINA MORTAL? Segons el llibre Para Walter Benjamin, edi-tat el 1991 per l’Associació d’Institucions Cul-turals Independents d’Alemanya (ASKI),aquesta pressió és la que va fer que es sui-cidés d’una sobredosi de morfina. Exacta-ment la mateixa morfina que emprava percombatre el dolor físic i que ja era per ell unaaddicció. Fittko assegura en les seves memò-

El 26 de setembre de 1940, arriba a Portbou, fugint del nazisme, el filòsof alemany Walter Benjamin.Menys de 24 hores després, el troben mort en estranyes circumstàncies. El misteri al voltant de laseva mort encara no s’ha aclarit. En el seixanta-cinquè aniversari de la mort de l’escriptor, Portbou

espera que la seva Fundació dinamitzi l’antic poble fronterer.

TEXT: MOISES DE PABLO

4 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005 Els misteris de

Benjamin

1

ries que la matinada del dia de la mort deBenjamin, aquest la va cridar a la seva ha-bitació i li va dir que s’havia pres morfina permatar-se, però que no digués res a ningú.

Hi ha gent que opina una altra cosa. El quellavors era un jove cambrer a la cantina del’estació, Simó Granollers, creu que va ser as-sassinat. «Vaig sentir moltes converses d’ins-pectors de policia i agents de duanes, ja quel’estació era el centre neuràlgic del poble, itothom deia que els alemanys havien mortun seu compatriota», assegura Granollers. Irecalca que no van fer cap autòpsia al cadà-ver i va ser enterrat envoltat de misteri. I pen-sin que el misteri va ser tan gran, que la iden-titat de l’apàtrida es va conèixer a Portbou10 anys després de la mort. Per si això no fospoc, els membres de la Gestapo instal·lats ala vila, despleguen aquells dies una activitatinusual. Es parla d’un sac estrany que vanpujar al maleter d’un cotxe.

MÉS MISTERISA l’Arxiu Parroquial de l’Església de SantaMaria, la mateixa església que va caient micaen mica, sense que el Bisbat o les institucionsfacin massa coses per evitar aquest trist es-pectacle, figura que l’escriptor alemany varebre l’extremunció abans de morir i ser en-terrat en un cementiri catòlic. Repassem: unjueu, marxista i lliurepensador es confessaa un capellà catòlic abans de morir? Potsersí. O potser mossèn Freixes volia que fos en-terrat en sagrat, i no com els animals, en qual-sevol lloc, fora del cementiri.

La cartera de pell que Benjamin protegiaa qualsevol preu, plena de documents, se-gurament amb la seva última obra, apareixbuida. Fitkko va ser l’encarregada de destruirels papers, o se’ls va quedar per protegir-los?Benjamin mor el dia 27, però en el registrede defuncions hi figura el 26, víctima d’unahemorràgia cerebral. Els historiadors favo-rables a l’assassinat diuen que els nazis vo-lien evitar un màrtir. Els defensors del suïci-di defensen que va ser Fitkko qui va esbor-rar les proves comprometedores. A bandaque als jutjats de Figueres, sempre han tin-gut visitants que reclamen veure la famosacartera. Siguin reals o imaginaris, els miste-ris de Benjamin encara donen molt que par-lar.

LA FUNDACIÓ A L’AIREMentrestant, l’antic poble fronterer viu pen-dent d’una fundació que no arriba. Que noes fa realitat. En una panorama de crisi ge-neral, que la arribada de francesos no acon-segueix capgirar del tot. Hi ha el monumenta Benjamin, a tocar el cementiri. Fred, i, al-hora, evocador espai de ferro i tragèdia. Il’Ajuntament té un fons fotogràfic que reco-pila informacions sobre el filòsof i la vila, al’antic ajuntament. També molt degradat. Hanpassat dos anys des que es parla en ferm

de la creació de la Fundació que podria te-nir molt bé aquest emplaçament. Seria unbon centre d’estudis. Però també s’ha dit quela seu podria ser Barcelona. De moment,però, no hi ha res segur. I tothom recordala vinguda, espectacular, de l’arquitecte Nor-man Foster l’agost del 2002, impol·lut, ves-tit de blanc com la neu, passejant pel po-ble. Imaginem que va arribar en el seu avióparticular a casa nostra. Semblava que can-viaria la història. I no ha passat res. L’alcal-de, Manolo Flores (UDC), s’ha queixat amar-gament als mitjans. El projecte «ha quedatuna mica adormit», va dir a Diari de Girona,i només han rebut un avantprojecte molt sim-ple d’aquesta seu.

El poble ha celebrat, dins de les seves pos-sibilitats, el 65 aniversari de la mort de Wal-ter Benjamin, que personifica tantes morts itant de dolor anònim a cavall entre les fron-teres arbitràries que ens posem els humans.S’ha repetit l’odissea del pròfug i s’ha tea-tralitzat la seva arribada. S’ha fet una sorti-da en autobús cap a Banyuls, per fer el camídels fugitius i una ofrena floral al cementiri.Però, per Portbou, el més calent és a l’ai-güera. Potser el misteri més gran de Benja-min és que sent un filòsof tan important, elpoble on va morir per pròpia voluntat o eli-minat pels nazis, s’ha beneficiat ben poc.Queda clar també que les autoritats del nos-tre país no han sabut potenciar un perso-natge de renom internacional, que pot apor-tar un turisme diferent. Ara que es parla tantdel turisme cultural, tothom mira de reüll aCotlliure, panteó no volgut del poeta Ma-chado, i no poden evitar sentir enveja.

Reportatge

5 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

Fotos:1Extracte del Llibre deDefuncions de l’Ajun-tament de Portbou,publicat al llibre ParaWalter Benjamin.2Frontera francoes-panyola, amb soldatsalemanys fent el re-lleu davant la miradadels espanyols. Imat-ge publicada al llibrePara WalterBenjamin. 3Walter Benjamin a laseva taula de treball.4 Norman Foster, autordel monument a Wal-ter Benjamin de Port-bou, just davant del’estructura.

2

3

4

Reportatge

6 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

Política, literatura i vida es barregen enel seu enèrgic discurs i en la seva obra.Carlos Fuentes és un dels autors amb

més discursos, conferències i atents segui-dors de l’actualitat. Sovint les seves reflexionspoden escoltar-se en auditoris que ompleamb escreix.

El 7 de juliol es trobava vostè a Londresquan va haver-hi la cadena d'atemptats.Què va sentir en el moment de produir-se la notícia, abans de la posterior refle-xió? Em va trucar el meu doctor i em vadir: No vingui a veure'm perquè l'hospitalés ple de ferits. Així que la cita mèdica esva suspendre per aquest motiu tan terrible,la qual cosa demostra que el terrorisme arri-ba a vegades a casa de la manera més im-previsible.

La policia britànica va matar un immi-grant brasiler que no va respondre al seucrit, en una acció que després va ser jus-tificada i defensada per Blair i el minis-tre d'Exteriors, Jack Straw. Quina refle-xió en fa? Tirar a matar és del llunyà oest,una barbàrie. El gran dilema del moment seràmantenir els drets públics enfront de l'ame-naça terrorista. Però les solucions arribarana llarg termini i auguro una llarga època d'in-quietud.

Han trobat en els enemics de la llibertatla seva tercera gran justificació per res-tringir-la? Sí, perquè si es contesta el ter-rorisme amb més terrorisme qui se’n res-sent és la llibertat. Per això, i encara que si-gui amb algunes restriccions, cal realitzarun gran esforç per mantenir el nivell de lesllibertats públiques. El terrorisme es combatde veritat, primer, amb bons serveis d'in-tel·ligència que realitzin una tasca preventi-va. Segon, posant contra les cordes els paï-sos que donen aixopluc als terroristes.

El que sembla cada vegada més difícil ambtants murs i barreres com s'aixequen ésajudar l'altre, al que ve de fora. I sobre-tot comprendre’l. No li sembla? És unacosa que té molt a veure amb la cultura. Peròja que parlem del tema, convé recordar queno hi va haver una restricció de les lliber-tats civils als EUA durant la segona GuerraMundial. El president Roosevelt es va enca-rregar que això no passés. Ni tampoc es vanrestringir a l'Anglaterra bombardejada per l'a-viació alemanya. I no em diguin que el quevivim actualment és una amenaça major ala qual representaven Hitler i el Japó lla-vors.

Sempre és preferible una democràcia ambcorrupció a un règim autoritari corruptea l'origen? Sí, perquè hi ha més defensesen democràcia, encara que el que té de de-sitjable veritat és que no hi hagi corrupció decap tipus. El problema és que moltes vega-des es planteja la inutilitat de les ajudes aldesenvolupament a països de Llatinoamèri-ca o Àfrica perquè es tendeix a pensar queaquests diners enriquiran les butxaques detres o quatre corruptes.

Va dir l'escriptor Juan Goytisolo en l'úl-tima Fira del Llibre de Guadalajara al re-bre el premi Juan Rulfo que «malgrat l'in-faust panorama, cap a l'esperança de sal-var el món des de les arts i la cultura».Comparteix aquesta opinió? El camí dela intel·ligència és un camí ardu, difícil, sen-se resultats obvis ni immediats. No crec queun escriptor pugui detenir un terrorista, nitampoc Bush. Llavors, per què quan un rè-gim dictatorial arriba al poder el que fa pri-mer és empresonar periodistes, enviar-los acamps de concentració, cremar els seus lli-bres en fogueres, fer-los emigrar?, tan perillrepresentava Thomas Mann que va haver d'a-nar-se'n d'Alemanya?

La faula, la política i la vida es barregenen la seva obra i el seu discurs, per què?

Sempre cito Virginia Woolf quan deia que encada ésser humà hi ha setanta o vuitantatemps. Jo puc estar aquí concedint-li una en-trevista a vostè, pensant en la meva iaia, ala qual estimava molt, programant el que vaiga fer a la nit, recordant el llibre que vaig lle-gir últimament o la pel·lícula que vull anara veure demà, què sé jo. Passen tants tempspel cap d'un ésser humà en qualsevol etapade la vida que no és possible donar-li es-trictament preferència a cap. Cal deixar quees desenvolupin perquè si no els mutilaríem.I en el moment d'escriure hi ha alguns te-mes o temps que cobren major autoritat quealtres. Però això ve des de molt endins, desde molt profund.

Què significa per a vostè el compromís,quan amb l'obra que ja té a la seva es-quena podria viure en la glòria literàriasense preocupar-se d'opinar sobre tal otal acció política, sense haver de convertir-se per aquests mateixos comentaris enun personatge incòmode? Un escriptores mou sempre en la humilitat, sabent queni es va aconseguir tot el que es va voler, nies va fer tot el que es va poder. És difícil. No-més puc dir que tots ens quedem amb eltinter ple.

Un escriptor ha de ser un guia, algú queens il·lumini la raó? Això li correspon alciutadà. La responsabilitat de l'escriptor noés tan àmplia com va dir Sartre, segons elmeu entendre. La nostra responsabilitat ésfonamentalment amb el llenguatge i la ima-ginació. Però com a ciutadans podem sortiral carrer i dir, parlar i opinar. Però cal fer unaclara distinció entre ser escriptor i ciutadà.Kafka, per exemple, suposo que no va es-criure La metamorfosi pensant que era un

ciutadà txec jueu, perquè si fos d'aquesta ma-nera li hagués sortit una novel·la dolenta.

Com conjuga vostè a l'escriptor i al ciu-tadà? Assumeixo algunes opcions polítiquesperquè hi crec, però no li exigeixo a ningúque faci el mateix que jo, perquè això és elque sembla intolerable, exigir una opció po-lítica. Un pot ser molt bon escriptor i tenirconviccions polítiques molt dolentes. Perexemple, donar suport a Pinochet no li treua Borges gens ni mica la seva condició debon escriptor.

La satisfacció personal de la literatura latroba en la gestació de l'obra o en la res-posta que aquesta obté del públic? Escriureper a mi és una alegria tan gran que gaudeixode totes les parts del procés. El que entris-teix és que quan un ha publicat l'obra, se’noblida. Ja és propietat del lector. Un gran pro-blema és la tardança de les traduccions. Arri-ben a Gran Bretanya, per exemple, et pre-gunten per una obra que vas escriure fa tresanys i ja no saps de quina et parlen.

Creu que si un jove Miguel de Cervantesli portés avui un original d’«El Quixot» aun editor li publicaria l'obra? Si passaper Carmen Balcells sí. Sap que Harry Pot-ter va ser refusat per set editorials britàni-ques? I miri que és horrible aquesta novel·letaque ha convertit la seva autora en la perso-na més rica del Regne Unit, més que la Rei-na.

Està preparant una nova novel·la? D'aixòno en parlo mai. Mala sort.

Vostè és dels que escriuen cada dia? Ésclar. També escric quan conversem.

CARLOS Fuentes Escriptor

Les reflexions de l’escriptor Carlos Fuentes tenen la repercussió d’un expert. Considera que quanescriu ho fa sempre sabent que podria estar fent més. Però, sens dubte, els seus seguidors estanben satisfets de la seva feina. Va viure en primera persona els atemptats de Londres el passat 7-J

“Els escriptorsens quedem

amb el tinter ple”TEXT: MIGUEL VICENS FOTOGRAFIA: B. RAMON

“«Assumeixo

algunesopcions

polítiquesperquè hi

crec, però noli exigeixo a

ningú que faciel mateix que

jo, perquè aixòés el que em

semblaintolerable,exigir una

opció política.Un pot sermolt bon

escriptor i tenirconviccions

polítiques moltdolentes».

“

Participants de tot el món es van aple-gar, durant cinc dies a les illes Medesper concursar a un dels certàmens de

fotografia submarina amb més projecció. Peròa més de les belles i espectaculars imatgesque van resultar vencedores, els més de 400concursants veuen, en aquestes competicions,una oportunitat única per intercanviar opi-nions, redescobrir paisatges marins i desco-brir les novetats en l’alta tecnologia que elsacompanya en les seves «passejades» pels fonsdel Mediterrani.

El marc era inmillorable. Amb una llargatradició de submarinisme, les illes Medes jaestan acostumades a veure com els seus bai-xos són inspeccionats, admirats i observats,pam a pam, pels ulls de l’home. Però enaquesta ocasió, era també l’objectiu d’una cà-mera el que corria pels més espectaculars ra-cons de les aigües de la Costa Brava. El XMundial de Fotografia Submarina va reunirparticipants europeus, americans i de paï-sos tan diferents com Xile, Eslovènia, Co-rea, Rússia o Egipte.

Organitzats per equips, els fotògrafs por-ten, en certàmens com aquests, tot un se-guit d’assistents i ajudants. I és que la foto-grafia submarina requereix una preparació iun equit tècnic i humà que va més enllà dela fotografia convencional. De fet, el primerdels dies del certamen va estar dedicat a ferimmersions d’entrenament, perquè els par-ticipants poguessin reconèixer el terreny iel comportament de les aigües de l’Estartit.Els dos dies següents, els competidors vanfer ja les immersions oficials. Cada equip dis-posava de quatre immersions i quatre ro-dets de 36 fotografies. En cada immersió elsequips, formats per fotògraf i model, vantenir 90 minuts per captar les imatges, men-tre que el límit de profunditat al qual van po-der submergir-se va ser de 40 metres.

Aquesta passada ha estat la darrera de lesedicions on s’ha exigit que el material defotografia sigui analògic. Rodets i màquinesde fotografiar es canviaran a partir de l’anyvinent per formats més moderns, comple-xos i amb possibilitats diferents, basats, commarquen els nous temps, en el format digi-tal. En el X Mundial, dos italians van guan-yar la categoria general. La propera edició,està per veure. I per fotografiar.

Les Medes submarinesEl X Mundial de Fotografia Submarina es va celebrar el passat mes de setembre als baixos de les

illes Medes. L’escenari perfecte per deixar fer uns fotògrafs que, amb bombones d’aire iequipaments especials, retraten els més bells moments del fons marí de la Costa Brava.

TEXT: R.G.V. FOTOGRAFIES: TONI LEON

Reportatge

7 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

A sobre d’aquesteslínies hi ha dues deles fotografies quevan participar en elconcurs. L’especta-cularitat d’algunesde les imatges vanconvertir la competi-ció en un certamend’alt nivell. La imat-ge de més amunt ésdel fotògraf submaríAlptekin Baloglu.L’altra fotografia per-tany al conjuntd’imatges que vaprendre Rekdal Es-pen, un altre delsparticipants al certa-men en aquesta edi-ció.

Algunesimatges

«Sense pintar i sense prendre cafè, jo no viu-ria, ja m’hauria mort». Així de contundent ésJaume Serra en explicar com, als seus 92 anys,

les seves dues passions continuen mantenint-loviu. Amb una agilitat mental i física gairebé in-sultant –en el millor sentit del terme– i impròpiade la seva edat, aquest pintor de cor i de pinzellés capaç encara de transmetre amb poques pa-raules tota la passió que sent i ha sentit sempreper l’art. Ara, quan les seves obres triomfen al Mu-seu d’Art de Girona després de dècades d’estar al’ombra, Calçó –nom amb el qual és conegut alseu poble natal i amb el que signa els quadres–manté que el seu èxit no ha radicat mai a podermostrar la seva pintura, sinó a crear-la. «Jo sem-pre he pintat per mi; fa 60 anys que pinto per mi».

És curiós i emocionant veure com Jaume Serracanvia de rostre i il·lumina la seva cara en entraral seu estudi. Situada a la part de darrere del jar-dí del Cafè Torres que l’ha vist crèixer i madurar,una habitació plena de pots de pintura, pinzells ifustes serveix a aquest arbucienc de centre de tre-ball, inspiració i experimentació. Es mostra cò-mode, segur i orgullós davant els seus colors i elsseus pinzells. És el seu lloc. Hi passa hores i ho-res. «M’han de venir a buscar per anar a dinar o asopar, perquè aquí m’oblido de tot», explica.

I és que pintar ha estat un tot a la seva vida.Assegura que no té millor manera d’expressar-se,de dir què sent i com ho sent. Els seus inicis ar-tístics es remunten 60 anys enrere. Calçó treba-llava a un cafè d’Arbúcies sense pena ni glòria.«Jo fugia, volia escapar-me de ser cafeter», relata.Va començar pintant paisatges, però aviat va des-cobrir que l’art podia aportar-li molt més que unasimple estampa estèticament agradable de mirar.La seva feina al cafè li permetia també relacionar-se amb alguns pintors que, segons assegura, «javeien que jo estava enverinat de la pintura». La

manca de satisfacció professional la suplia ambhores a l‘estudi. Aquell era el seu refugi, el seu es-pai. I encara continua sent-ho.

Mentre feia els seus primers passos en el mónde l’art, algú li va obrir els ulls. «Vaig descobrirnous camins, basats en la realitat actual. Vaig eli-minar el paisatge». A partir d’aquí va començar laproducció artística que ara es pot contemplar, finsal gener, en una exposició al Museu d’Art. Tot iaixò, la seva evolució ha estat constant. Serra as-segura que no s’ha deixat guiar mai per tendèn-cies, modes o moviments artístics. «He pintat sem-pre el que em venia de dins, el que sentia, i comho sentia».

La seva tècnica és ben senzilla. Allunyat de con-vencionalismes i tòpics que envolten en món del’art, Calçó afirma que «és molt fàcil buscar un temaper pintar. Només s’ha de mirar». Últimament, Jau-me Serra crea basant-se en un positivisme quecreu molt necessari «donat el món en què vivim».La seva darrera obra, sense anar més lluny, té coma punt de partida la saviesa i la ciència que estàa l’abast de l’home actualment. Ell mostra el qua-dre ben orgullós. Nosaltres som testimonis privi-legiats de la seva creació. Ningú més –ens asse-gura– ha vist encara la pintura acabada. Un granllibre obert deixa caure una cascada de lletres aco-lorides, sobre un fons ben negre. La Font és el seutítol. «Si la saviesa, la ciència i l’educació esti-guessin més presents en fer les coses, tot seria di-ferent en aquest món», explica mentre mostra lafusta.

Des de fa dècades pinta de la mateixa manera.Deixa fluir els seus sentiments i els plasma ambl’ajut de la pintura i uns pinzells. Tenir una granexposició a Girona no ha fet variar la seva tècni-ca ni la seva manera de veure la pintura. «Jo con-tinuo pintant per mi –insisteix–, no perquè la gentho vegi. Si a la gent li agrada, doncs perfecte, me

El sabor dela pintura

Jaume Serra té 92 anys. Mai fins ara havia pogut exposar l’obra que,durant més de 60 anys, ha estat produïnt al seu estudi d’Arbúcies. Laseva, és la història del triomf d’una feina, d’un treball, que sempre

l’ha apasionat i encara ho fa. Mai és tard si l’obra és bona.

TEXT: RAFA GARRIDO FOTOGRAFIES: MARC MARTI

8 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

Fotos:1«L’anunci», 1998. 2Jaume Serra fentunes pinzellades ala seva propera obra«Èxtasis».3Uns visitants con-templen l’obra deCalçó al Museu d’Artde Girona.4«Llapis de Colors»,anys 70.

1

2 4

3

n’alegro molt. Però pintar, pinto com ho sento,per mi». Fins que van confiar en ell uns veïnsd’Arbúcies, la seva carrera artística a les salesd’art havia estat ben curta. Només fa uns quantsanys va intentar exposar i l’experiència no va sergaire bona. Però no tenir un públic habitual nol’ha fet decaure ni un sol moment en 60 anys.Tot un èxit, ja d’entrada.

Calçó explica que si ara està exposant és, engran part, gràcies al seu fill, Salva Serra. «Ell haestat el què m’ha convençut, el que m’ha donatl’empenta». I és què al pintor arbucienc li estavapicant la curiositat. Eren ja massa anys de pro-ducció artística com per no saber si el que pin-tava era capaç d’agradar o no al gran públic.«Principalment he acceptat exposar per conèixersi s’apreciava el que jo faig per a mi, o si no valres». I sembla que la jugada ha sortit més que bé.Ell, almenys, es mostra molt satisfet amb el re-sultat. El filòsof i crític d’art Arnau Puig escriu alcatàleg editat per a l’exposició que «si se cerquésuna adjectivació qualificadora, hauríem de dirque Jaume Serra és un expressionista matèric,on els dos mots són significatius i estretamentunits». Puig conclou el seu escrit convidant a veu-re l’obra de Calçó i lloant que «les obres diuenel que es proposen comunicar».

Mentre explica com li ha sentat el salt a les sa-les d’exposicions, Calçó ens dóna l’oportunitatde veure’l en acció, creant, treballant en la queserà la seva propera obra. «Està quasi acabada.De fet, acabada d’ahir», diu, «però jo faig, desfaigi torno a fer molts cops abans de deixar un qua-dre acabat del tot». Serra pinta, però ho fa ex-perimentant. Crea una obra a partir d’un senti-ment, d’una idea, d’una expressió mínima. I pos-teriorment el quadre pateix una o mil modifica-cions, fins que l’artista considera que assoleix elseu punt òptim. «Jo pinto un quadre, el deixouna setmana i si veig que no acaba de ser el quejo volia, el torno a fer. Molt sovint passa, que noté suficient força, resulta massa poc, massa ama-nerat, o massa dispers... i el refaig de dalt a baix».«Per això pessen tant els meus quadres», senten-cia entre somriures.

Precissament aquest són alguns dels pocssomriures que dibuixa el pintor en tota la con-versa. I no perquè no sigui feliç –«sóc immensa-ment feliç pintant» assegura–, sinó perquè és in-capaç de fingir, ni un somriure ni un sentiment.Ni tan sols la petició del fotògraf perquè rigui faque varïi el seu rostre tal com el sent. En el seutreball amb els pinzells és, consegüentment,igual. Incapaç de fingir. No es veu cedint a lespressions d’un comissari d’una sala d’exposi-cions, o pintant pensant si un o altre color potagradar més al públic. No ho ha fet mai. De fet,algunes de les fustes on ell ha pintat –sobretotals seus inicis– tenen un quadre per davant i unaltre pel darrere. «Jo ho feia per mi només, sen-se cap idea de què ningú ho veiés», es justifica.

EL PINTOR GUANYA AL CAFETERLa vida de Jaume Serra ha fet que hagin estatamagades 60 anys d’obres pictòriques. Però ellmai ha deixat de considerar-se un autèntic artis-ta, un pintor. No obstant això, la pintura com-parteix cartell i posició provilegiada amb el cafèen la classeficació de les seves passions. L’oficide cafeter no l’ha portat mai a la sang, però és,encara ara, un enamorat del cafè. Durant la vi-sita que li vam fer nosaltres al seu estudi, vamtenir també l’oportunitat de compartir una tauladel seu Cafè Torres, on sempre havia treballat, ique ara porten els seus descendents. Una tassade cafè l’apompanyava mentre xerrava i recor-dava els seus inicis artístics en el món de la pin-tura.

Però entre reflexions i descripcions, JaumeSerra va tenir un moment per declarar-se un ena-morat del cafè. «El pintor va guanyar al cafeteren el seu dia, però jo sense cafè no sóc ningú»,diu contundent. A aquest arbucienc, la vella in-fusió li resulta una autèntica injecció de «vida,d’energia». I com a bon consumidor habitual decafè, té clar com s’ha de prendre. Com un ver-tader expert, assegura Serra que el cafè s’ha desentir al paladar, saber aguantar-lo a la boca, te-nir-lo saborejant a la llengua, i, a poc a poc, anarempasant-se’l amb la saliva. El pren a poc a poci, com és preceptiu entre els molt cafeters, sen-se sucre. Pur.

Tan pur pren el cafè com pura resulta la sevaobra. Exposada al Museu d’Art, molts gironins ivisitants han pogut ja gaudir de la seva pinturai els seus collages. Jaume Serra, per la seva part,no espera gaire més del futur que el que ha tin-gut fins ara: l’oportunitat de seguir pintant i do-nant sortida als seus instints, als seus sentiments,alié per complet a l’èxit o el fracàs comercial. Totun luxe.

Reportatge

9 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

Fotos:5Jaume Serra gaudintd’una de les sevespassions, el cafè. 6«La Font», 2005. Ésla seva última obraacabada.7«L’últim Senyal»,1983.8«Elvira», anys 70.9«Camí bardisser»,2005. 10«El vell carnisser»,1990.

5

6

8

7

9

10

Establimentsantics

10 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

L a història es fa ellamateixa, però a la ve-gada s’esborra de la

ment dels éssers humansamb el pas dels anys iamb molta facilitat. L’em-presa de fusteria, i tambéde mobles, Matarrodonade la Bisbal d’Empordàn’és un exemple. Se sapque Francesc Matarrodo-na i Diumenjó, que havianascut a l’any 1741, tre-ballava per un amo a Tor-roella de Montgrí, peròa l’any 1750 es va mun-tar el negoci pel seucompte. En aquells anysels fusters, entre altres fei-nes, es dedicaven, a fercaixes de morts que cons-truien en el seu taller, lestraslladaven a la casa delfinat i desprès encaixavenel cadàver. Aquesta era lapart més amargant de la feina i això expli-ca el perquè a molts fusters els confonienamb els enterradors.

A Can Matarrodona no només es dedica-ven als taüts, sinó que les seves feines prin-cipals giraven al voltant de la confecció deportes, finestres, construcció de mobles nouscasolans i reparació dels vells. Les tasquesles realitzaven tant en els masos com enles cases particulars del nucli urbà. Mentrevan estar a Torroella tots els Matarrodonasembla que també van treballar per l’esglé-sia, fent bancs i altars, així com alguns con-fessionaris.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓPosteriorment van agafar el negoci Tomás

Matarrodona i Camps, (1776-1836), i JoanMatarrodona i Estorch, que va nèixer el 1810,però no se sap la data de la seva mort. Elva seguir Marcel Matarrodona i Pi, que neixa Torroella a l’any 1863, però com que a lavila hi havia molts fusters i la competènciaera forta, es va traslladar a la Bisbal on es

va establir al carrer dels Xais, ara carrer Ca-vallers, a principis del segle XX.

Marcel Matarrodona es va casar també ala Bisbal i va seguir fent de fuster, fabricantburós i calaixeres. En aquells anys les ca-laixeres de Torroella tenien fama de moltbones i Marcel Matarrodona va traslladar laseva producció a la Bisbal. El segueix en lanissaga familiar Albert Matarrodona i Serra,que va viure 92 anys. El seu succesor vaser Alfons Matarrodona i Serra, que va te-nir dos fills, Alfons i Pere Matarrodona i Car-les. Pere Matarrodona feia de fuster, ebanistai moblista. A l’Alfons li va tocar anar al frontamb els republicans durant la Guerra Civili després les tropes de Franco el van tan-car. Va sortir de la presó per anar a fer elservei militar. Entre la guerra i la «mili» esva passar set anys perduts a l’exèrcit.

Durant la postguerra els dos germans tre-ballaven amb les fustes que reutilitzavend’unes caixes enormes en les quals es trans-portaven els tractors que provenien dels Es-tats Units. L’any 1958 Pere Matarrodona i

Carles, que sempre havia fet de fuster i eba-nista, posa una botiga de mobles de fàbri-ca a la plaça del General Mola, avui plaçade la Llibertat. Aquesta botiga va estar ubi-cada en diversos llocs diferents de la Bisbal,fins que el 1988 s’instal·la definitivament alcarrer de l’Aigueta número 33, on és ara,dins d’una casa senyorial, que havia estathabitada abans per gent molt rica i cone-guda de la població. L’empresa està dirigi-da per Ramón Matarrodona i Bruguera, queté dos fills, Gerard, que treballa a l’empre-sa i Roger, que ho fa a Barcelona.

Quant a la fusteria, aquesta continua alcostat del pont Vell, regida per Alfons Ma-tarrodona, que segueix treballant amb lesmàquines i consevant com un tresor les ve-lles eines que tant van fer servir els seusavantpassats per fabricar uns mobles, la ma-joria dels quals encara perduren avui en dia,escampats per les masies i cases de dins ifora de la comarca. Els Matarrodona tenenun lema molt certer: «Més de 225 anys to-cant fusta».

Mobles MatarrodonaLa BisbalPrimer va ser la fusteria, on es fabricaven a mà mobles d’aquells

anys (1750). Després van venir noves generacions de fusters i,finalment, des de 1958, venen mobles de fàbrica.

Història

Els antecedentsmés antics del’empresa s’hanperdut en laboira del temps,però se sapque els inicisde la fusteria iposteriormentde la botiga demobles, es vanforjar l’any 1750a Torroella deMontgrí, perpassar més tarda la Bisbal, on,després demuntar el tallerde fusteria esva ampliar a bo-tiga de mobles.Actualment fun-cionen les duesactivitats.

Origen1750FundadorFrancescMatarrodona iDiumenjóPropietari ac-tual de la boti-ga de moblesRamón Matarro-dona i BrugueraPropietaris ac-tuals de la fus-teriaAlbert Matarro-dona i Bruguerai Albert Llobe-ras i Matarrodo-naTreballadorsRègim familiar i1ActivitatVenda de mo-bles i fusteria.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

L’oest de la comarca delBaix Empordà ofereix lapossibilitat de fer una pas-

sejada en bicicleta per diversosmunicipis d’una manera sen-zilla i planera. Situant l’inici dela ruta a Rupià, vorejant Par-lavà, passant per Ultramort iFoixà i anant fins a Púbol, espot completar un itinerari benatractiu. Així, la ruta començaal castell de Rupià, on hi hal’Ajuntament. Abans, no és malaidea fer una passejada pel nu-cli més antic del municipi, quemanté racons d’una bellesa mésque destacada.

A dalt de la bicicleta ja, la rutapot començar anant des del cas-tell fins a la plaça del Bisbe. Se-guint pel mateix carrer, és re-comanable girar a l’esquerraquan el camí topa amb unagran casa. Després de passarper davant del camp de futboli creuar una riera amb la quees troba la pista, s’ha de se-guir cap a la dreta, deixant en-rere el poble i en direcció a l’ex-traradi. En arribar a una bifur-cació de camins, ésrecomanable agafar el de l’es-querre, tal i com aconsella laguia Passejades per l’Empordà.De nou a l’esquerra apareix uncamí cap a la carretera. Seguintrecte s’arriba a Parlavà.

Un cop dins el nucli del mu-nicipi, s’ha de girar a l’esquer-ra pel carrer de la Mosca, i pos-teriorment girar a la dreta perun altre carrer més petit. Aquestcamí porta fins a una cruïlla,el camí de l’esquerra del qualporta a Verges. Com és de su-posar, s’ha de seguir aquestacarretera, fins arribar a un camíque apareix a la dreta desprésd’una granja. Després, caldràdesviar-se a l’esquerra per un camí secundarien direcció a Ultramort, el proper destí dela ruta, al qual s’arriba després de creuar lacarretera.

La via que es trepitja en aquest moments’acaba en un trencadís de carrers. S’ha degirar a l’esquerra i seguidament fer-ho a ladreta per un caminet. Posteriorment, i des-prés de passar per la vora de l’església, s’hade girar a l’esquerra fins arribar de nou aun carrer asfaltat. Cal tornar girar a l’esquer-ra per acabar en la coneguda carretera dela Sala. Seguidament, la ruta continua cap ala dreta i, després de deixar enrere el MasFerrer, s’ha d’agafar el camí cap a Foixà quetrenca a l’esquerra.

Un cop la passejada hagi fet que els via-nants o ciclistes estiguin a dins de Foixà, s’ha

d’agafar un carrer a l’esquerra de les esco-les, tal i com recomana la guia abans es-mentada. Poc després, cal seguir per un noucarrer que gira a la dreta i que porta cap al’església parroquial. Continuant per aquí ma-teix, s’arriba a un encreuament, des d’on s’hade començar el camí cap a Cuells. La rutapermet ara gaudir de la masia de Can Ribotmentre es pedala fins iniciar el descens finsa la C-66. Aquest serà el camí que s’hauràde prendre per arribar a Púbol.

La part antiga del municipi és veritable-ment recomanable, per la qual cosa, no estàde més fer un volt lleuger. Agafant desprésel camí cap a Palamós, s’arriba al castell queacull la Casa Museu Gala-Salvador Dalí. L’edi-fici s’ha de rodejar pel carrer de Fora Mura-lla per acabar trencant a l’esquerra al final de

la via. Després de pedalar una estona, s’arriba a

Caçà de Perlàs. Cal seguir cap a la dreta iendinsar-se al nucli fins acabar creuant-lo. Lacarretera de la Bisbal es creua en un puntdeterminat que s’ha d’aprofitar per continuar.Poc després, apareix una bifurcació de ca-mins sense asfaltar. És recomanable seguirper la de la dreta. Pedalant una mica més,apareix un camí més ben conservat i en mi-llors condicions. En aquest punt s’ha de gi-rar a l’esquerra fins sortir a un encreuamenta la riera i continuar pel camí del mig, queés paral·lel a l’aigua corrent.

Per finalitzar, i després de passar per uncentre d’equitació, s’arriba al camí de la Font,just davant del nucli antic de Foixà. Des d’aquíés ben senzill tornar al punt d’inici.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

L’oest del Baix EmpordàUna ruta que recorre alguns dels nuclis històrics més destacats de la comarca, passant per Rupià,

Parlavà, Ultramort, Foixà i Púbol, de les quals s’envolta la Casa Museu de Salvador Dalí.

Rupià, Foixà, Untramort, Púbol

Telèfonsi adrecesd’interès

– Museu Dalí de Púbol .www.salvador-dali.org/esp/fpu-bol.htm

– Ajuntament deRupià .972 76 92 74

Avda. Sant Narcís, 32 - ent. 1r 2n. - tel. 972 23 59 39 - 17005 GIRONA

ANGLÈS

FRANCÈS

ALEMANY

CATALÀ

ESPANYOLper a estrangers

Matrícula oberta

• Cursos per a exàmens oficials• Obtenció de crèdits universitaris

• Cursos especials per a nens

Un dels atractius de les novel·les de Julio Verne,i molt especialment de la que potser és la més

popular, Vint mil llengües de viatge submarí és lagastronomia; en aquest sentit, la imaginació i cre-ativitat de l'autor francès no desmereix de la qualse li reconeix en el terreny de l'anticipació cientí-fica.

Quan, fa ja molts anys, vaig llegir per primera ve-gada aquest llibre, em va sorprendre un dels platsque componen el primer menú ofert pel capitàNemo, a bord del Nautilus, al seu hoste o preso-ner el professor Pierre Aronnax. Era «una confitu-ra d’holoturies que un malai declararia sense pa-rió en el món».

Holoturies... El cas és que em sonaven. Tenia jollavors un àlbum del que anomenàvem Història Na-tural, i allà estava l’holotúria. Era, recordo la il·lus-tració, una bestiola molt rara i d'un aspecte gensapetitós, però, segons el text, molt apreciat en al-guns països d'Àsia. Anys després vaig saber quees tractava d'un equinoderm de la classe dels ho-lotúrids, anomenat també cohombro o cogombrede mar.

Però aleshores ja sabia que, sobretot, s’anome-nava espardenya, o alpargata en castellà.

La primera vegada que les vaig tastar me les vaposar al plat un molt jove Ferran Adrià. Davant meutenia un fardell format per diversos filaments blan-quinosos, lligats amb un fi tall de cansalada. La cosatenia bona pinta... i era bastant bona; no sé, potrecordar, tant en gust com en textura, a alguna cosaque estigui entre la navalla i el calamar.

Abans, les espardenyes eren, si no unes desco-negudes, sí un «marisc» que només apreciaven elshomes del mar, especialment a Catalunya, Valèn-cia i Balears. Avui... són un producte cotitzadís-sim, és a dir, car, car al mercat en el molt impro-bable cas que un en trobi, i car als restaurants.

Abans explicàvem que es tracta d'un equinoderm;equinoderms són, també, els molt comestibleseriçons de mar i les –que jo sàpiga– incomestibles

estrelles de mar. L’holotúria atén, en el pla cientí-fic, pel nom de Stichopus regalis. És un ser bas-tant primitiu, amb una curiosa peculiaritat: quanse la molesta molt, especialment si el que molestaés un peixet paràsit que té el costum dolent d'ali-mentar-se de les gònades de l’espardenya es con-treu violentament fins al punt de llançar les sevesvísceres per la boca; no passa res, perquè les re-genera en poc temps.

És a dir, que estem davant una bestiola rara... ques'ha posat de moda i ha envaït les cartes dels res-taurants del sector més alt.

Fins i tot es prepara un aperitiu –molt «Bulli»– ambfalses espardenyes... que no té res a veure.

En fi, si aconsegueixen unes espardenyes hand'extreure, amb un ganivet ben afilat i molta curade trencar-los tan poc com es pugui, aquests fila-ments blancs de la seva part gomosa. Després calfer uns fardells amb ells, lligant cadascun amb unalàmina fina de cansalada viada, millor fumada. Unparell de cullerades d'oli en una paella... i a dau-rar els farderts per tot arreu, però sense que aga-fin molt de color; han de quedar d'un blanc menysimpol·lut que en estat natural, però poc més. I jaestà.

Després, clar, es poden posar amb moltíssimescoses, però aquesta és la recepta bàsica... amb laqual, amb bastant més facilitat, podran preparar-se unes espardenyes d'allò més falses, usant comprimera matèria uns calamars, més tirant a petits–no usin calamarsets mínims, que són més bonsd'una altra manera– que a grans.

Doncs igual: ben nets –no facin ni cas als quidefensen que no cal netejar els calamars– es ta-llen en tiretes, es fan els fardells, es lliguen ambcansalada i, vinga!, a la planxa o a la paella, sen-se deixar-los que agafin massa color.

En qualsevol cas, si caminen vostès per Catalunyai veuen en la carta d'un bon restaurant amb uncuiner del qual es fiïn un plat de espardenyes, nose’n privin; veuran com justifiquen el seu preu.

Un plat del «Nautilus»CAIUS APICIUS GASTRòNOM

12 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

De colorg r o c

amb lleu-geres to-n a l i t a t sv e r d e s ,a q u e s tcava téuna aro-ma intensi afruitatque recor-da alsraïms debona qua-

litat. Manté un fons làctic pelcontacte amb les lies durant elprocés d’envelliment a la cava.En boca és molt fi. Resulta vo-luminós i amb ampolla fina ipersistent. Està elaborat amb lesvarietats clàssiques Macabeu,Xarel·lo i Perellada, amb unapart de Chardonnay que li donaqualitat i estructura. Té un pro-cés de criança que dura uns vint-i-quatre mesos. La presentacióamb ampolla especial es com-pleta amb l’etiqueta elegant. Ésun cava recomanat com aperi-tiu i també per tot l’àpat. El ce-ller elaborador és Castell deBiart. Està situat a Vilarnadal, aprop de Peralada. Castell deBiart confia en la innovació desdel respecte a la tradició peraconseguir una qualitat òptimadels seus productes.

Gastó V

El vi

Cava

Carretera Comarcal 65, km 7,8 de Sant Feliu de Guíxols a Girona17240 Llagostera(Girona) - SPAIN - Tel./Fax 972 83 04 62www.butterfliescenter.com email: info@butterfliescenter.com

Diumengesi Festius:Tarda tancat

Si l'alimentació és una part importantde la cultura, com han posat de mani-fest els antropòlegs així com, cada cop

més, també els historiadors i altres recerca-dors, en el cas del món jueu, aquesta esde-vé un fet de cabdal importància. La religió,en efecte, com han posat de manifest an-tropòlegs com Marvin Harris i altres, té un pa-per primigeni, fonamental, en la definició delscomportaments alimentaris. Si els catalans,juntament amb la resta de llatins, mengem ba-callà –un producte llunyà, nòrdic–, és perun antic principi religiós (la Quaresma).

Per conèixer les nostres arrels, cal conèixeruna mica, doncs, el llegat jueu. De primer,perquè som fills de l'anomenada civilitzaciójudeocristiana, i segonament, pel propi lle-gat històric que ens hagin pogut deixar lescomunitats hebrees establertes als Països Ca-talans.

En els primers temps de la nostra era, elcristianisme –que ha impregnat fortament,com ja dèiem, la nostra alimentació, definintprohibicions, ritus, aliments de les festes (en-cara mengem crema o bunyols de Sant Josep,torrons de Nadal o panellets– o bunyols– deTots Sants)–, era percebut com una sectajueva més. Per cert, que els dolços que hemesmentat, podrien passar, perfectament, perconformes a la tradició hebrea i, de fet, elselaboren de forma similar. És més, els primerscristians es distingien poc dels jueus, si no eraper uns principis alimentaris estrictes, els qualstendien al vegetarianisme.

Tant en el cas jueu, com en el cristià, apartir de la interpretació dels textos bíblics ide la tradició, l'alimentació i la cuina for-men part d'un mateix corpus ritual i religiós.En el cas hebreu, això encara és més fona-mental. Dit altrament: l'alimentació és una ma-nifestació més de la religió, la qual imprimeixdirectrius a aspectes com el sacrifici dels ani-mals, els aliments prohibits, els hàbits dietè-tics i certes menges pròpies de les festivi-tats, seguides en general per tots els jueus,encara que no acudeixin a la sinagoga.

Una de les fantasies més perversament di-vertides del jueu laic Woody Allen és la vi-sió –carn de psiquiàtric– de la pròpia maredeglutint amb fruïció davant les càmeres unesenormes i evidents peces de spare ribs (cos-telles de porc), en un dels seus films méscèlebres, i els jueus, sovint, fan bromes sobrealgun d'aquests aspectes rituals de l'alimen-tació derivada de La Bíblia... O no tant: nosolament a l'estat d'Israel, sinó també als Es-tats Units, la indústria alimentària dels ali-ments casher és de primera magnitud, i moumilions. A Amèrica no hi ha supermercat onno hagi la corresponent secció d'alimentsde tota mena per a la comunitat jueva (que,sovint, són d'una qualitat superior, com hohe pogut comprovar adquirint un simple brou

concentrat de pastilla). A Catalunya mateix,aquesta indústria ja mou quantitats significa-tives –malgrat el nombre reduït de la comu-nitat hebrea– en terrenys com el de la carn iel del vi, i fins en els del dolços industrials(per al consum de les comunitats jueves d'a-rreu).

Els jueus (llevat els anomenats askenasi-tes, del centre i l'est d' Europa) i en particu-lar els sefardites i els jueus catalans, s'inclouentambé en la cultura alimentària mediterrà-nia, i així la seva presència ha estat signifi-cativa no solament a la península Ibèrica, sinótambé a Itàlia, a Occitània, als països balcà-nics, a Grècia i Turquia i fins a Egipte i elMagrib. La cuina jueva té un doble front:d'una banda, és la cuina practicada pels pro-pis judeoibèrics (judeoespanyols, com se so-len anomenar els sefardites, sefaradis o la-dinos, però també judeocatalans i judeo-portuguesos) establerts de Dubrovnik aTessalònica, o d'Istambul a Fes i Casablanca–passant per Liorna o Livorno, a la Tosca-na– i, de l'altra, en el possible influx jueu enles cultures receptores.

SEFARDITES I JUDEOCATALANSQuan parlem de sefardites (sefaradis) ens re-ferim als hebreus expulsats de bona part delsregnes de la península Ibèrica (excepte Por-tugal) el 1492 per la reina Isabel de Castella,els quals –segons algunes fonts– varen adop-

tar aquest nom genèric que apareix al llibred'Abdies a partir de la Diàspora. De Portu-gal en foren expulsats per Don Manuel el1496.

Però no s'hauria de confondre sefardita úni-cament com a parlant de judeoespanyol, jaque, per descomptat, els jueus de Catalunya(Corona d'Aragó) o els de Portugal (i Galícia)parlaven (a part de l'hebreu, en molts ca-sos) el català i el portuguès, respectivament,i estaven integrats, de forma ben brillant, enles cultures locals –com podem veure a Gi-rona mateix, centre cultural de la càbala, ambProvença, país occità–. De fet, hi ha qui sos-té –com l'historiador Eduard Feliu– que nopodem considerar sefardites els jueus cata-lanooccitans. Si de cas, cal no cometre l'a-nacronisme historicopolític de traslladar lesactuals nocions d'Espanya o França a l'EdatMitjana –o avui mateix–. Històricament, desd'un punt de vista nacional i lingüístic, hi hajueus catalans o jueus gallegoportuguesos,al costat dels judeocastellans (o espanyols, enterminologia actual),aquests més potents de-mogràficament i que, versemblantment, varenassimilar la resta. Traduint l'espai nacional icultural català, que no era (ni és) només ibèric,els jueus catalans –com la resta de catalans–es relacionaven més aviat amb els seus ger-mans occitans, i més rarament amb elscastellans (o espanyols). Provença era mésa prop de Catalunya que no pas Toledo.

Gastronomia

13 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005Per conèixer les nostres arrels, cal conèixer una mica el llegat jueu. Fruites, verdures i carns

Els antics grecs i romans tenien diver-sos plats dolços que, com en la cuinamedieval o en la xinesa actual, no es

menjaven pas al final de l'àpat o com a pos-tres, sinó que formaven part dels plats queconsideraríem salats. Els turcs varen here-tar part d'aquesta cultura culinària del mónantic a través de Bizanci: en aquest sentit,tenen raó els grecs que afirmen que ellstenen força cosa a dir pel que fa a la quali-tat, orígens i refinament de la cuina turca.Amb l'Imperi otomà, a més, el palau de Top-kapi va generar una de les escoles gas-tronòmiques més il·lustres de la història.

Els jueus sefardites, al seu torn, hereusd'una saviesa culinària no menys antiga id'una positiva adaptació a l'entorn, ens ofe-reixen aquesta recepta, procedent d'aquesta

zona d'antiga cultura hel·lènica i ara gre-ga, macedònia o turca. Codonys al forn.És una deliciosa i original manera de men-jar aquest característic producte de tardor,que ens va venir d'Àsia.

ElaboracióNetegeu els codonys, talleu-los pel llargen dos o més trossos i traieu-ne el cor. Deixeu-los en remull durant una hora o mésen un recipient amb aigua i suc de llimona. Poseu-los en un plat de forn, amb la pell cap

amunt, tireu-hi mig got de sucre i poseu-los a forn baix durant uns 30 minuts. Traieu-los, gireu-los, tireu-hi la resta del su-cre i l'aigua i torneu-los al forn, prèviamentencès, uns 25 minuts. Deixeu-los refredar.

NotesEls podeu servir amb kaymak (nata turca)o nata corrent, però, si pot ser, de pastis-seria, com més densa i muntada millor.Aquesta deliciosa confitura se serveix coma postres però també, segons la tradicióbalcànica i jueva, a l'hora del cafè, si es pre-senta alguna visita –«kon kafe, ora de ta-dre»–, com em va dir un sefardita a Istam-bul o bé en festes i celebracions, tan im-portants en el calendari jueu.

Ingredients

● 4 codonys.● 1 got de sucre.

● 1 got petit d'ai-gua.● 1 llimona (elsuc).

Codonys al fornLa recepta

JaumeFàbrega

Patrimoni jueu

Tal com succeiex amb tots elsgrans esdeveniments, elressò mediàtic i documental

que està generant el projecte denou Estatut Català és prou impor-tant. Per a la posteritat restaran fo-tografies, declaracions, altres do-cuments sonors i visuals; en defi-nitiva, tot un abundós i valuós ma-terial que els col·leccionistes, en-tre d’altres, cuidaran de la sevaconservació.

Tot repassant els arxius a la re-cerca d’aquests vestigis docu-mentals del primer Estatut, po-dem comprovar com no hi ha tan-ta informació d’altres episodis dela nostra història, de més ante-riors, quan els actuals mitjans decomunicació no existien, llevat dela premsa escrita, i el pont per co-municar-s’hi s’establia bàsicamentmitjançant petits productes im-pressos, com ara les targetes pos-tals, els fullets, els cartells i algunsvolants.

Abans de comentar allò referital primer Estatut, el del 1932, calrecordar que ja anteriorment,hom desenvolupà un primer in-tent, quan l’Assemblea constituentde la Mancomunitat de Catalun-ya, el 25 de gener de 1918 aprovàel projecte d’Estatut d’Autonomia,al qual s’hi adheiria l’Assembleade Municipis del Principat, peròque el Govern espanyol rebutja-ria en arribar a les Corts Generals.Previament, el 9 de gener del1914, s’aprovà el primer, diguem-ne, pseudoestatut, que regulava la Mancomu-nitat, i que aquest cop sí que va ser aprovatpel Govern central, en data del 26 de març del1914. L’assemblea catalana tingué lloc el 24d’octubre de 1913, «L’hora de la Mancomuni-tat és aquesta. O ara o mai», resa una de lespostals emeses per la Societat Catalana d’Edi-cions, tot mostrant el mapa del Principat, i l’es-cut català.

Hi ha nombroses postals de clar signe cata-lanista i reivindicatiu, com una bonica sèrie enla qual nens catalans presenten a Madrid: «Vo-lém ser àrbitres de nostre administració fixantab entera llibertat contribucións é impostos yvolém, en fi, la facultat de poder contribuir àla formació de l’exercit esspanyol per medi devoluntaris ó diners, suprimint en absolut quin-tas y levas en massa y establint que la reservaregional serveixi sols a dintre Catalunya» (sic);

o aquesta altra: «Volém Corts catalanas no solspera estatuir nostre dret y lleys civils, sino totcuan se refereixi a la organitsació interior denostra terra» (sic).

Ho podem saber pels llibres d’història, i peraltres testimonis; però amb els documentsd’època a la mà, veiem com amb data del 20de juny del 1931 restà dissenyat l’avantpro-jecte de l’anomenat Estatut de Núria, el qualva haver de recórrer dos plebiscits a Catalu-nya, a més a més d’una important aportaciófemenina, doncs al no poder votar aleshoresles dones, una iniciativa d’aquestes recollí400.000 signatures per adherir-se a l’esmentatavantprojecte.

Poques setmanes abans, els esdevenimentsvindrien rodats i un rere l’altre a partir del 14d’abril del 1931, quan el president FrancescMacià proclamà la República Catalana, o Es-

tat Català, en un marc confederal ambla República espanyola, tot i que aque-lla fita es reduí posteriorment al go-vern autònom, en forma de Generali-tat de Catalunya, en ser refusada en-terament per la Constitució espanyolade llavors. Vam tenir aquest primer Es-tatut fins el 5 d’abril del 1938, quan elgeneral Franco el derogà, amb tot allòque arrossegà com la prohibició dequalsevol manifestació pública de ca-talanitat, i altres fets coneguts per tots.

S’hi donà, però, una raonable ente-sa amb els republicans castellans, id’ahí sorgirien unes eloqüents targe-tes amb les fotografies, conjuntamenti per separat, dels presidents Macià iManuel Azaña, amb el títol de l’Esta-tut de Catalunya en lloc destacat, lessenyeres catalana i espanyola, i lle-gendes com aquesta: «Visto lo decre-tado y sancionado por las Cortes, pro-múlgase la ley. Niceto Alcalá Zamora,San Sebastián, 15-9-32»; «… Ja som lliu-res! Visca Catalunya! Visca la Repúbli-ca! Francesc Macià, Barcelona, 15-9-32».

Per la seva banda, el Comissariat dePropaganda de la Generalitat de Cata-lunya arribà a emetre fins a la cloen-da de la guerra diverses series de tar-getes, com una bonica i crua col·lec-ció litografiada de deu exemplars,mostrant el mapa de l’Estat espanyol,i unes il·lustracions i textos al·lusius arellevants dates situades durant el curtperíode de vigència del nostre primerEstatut. Aquí reproduïm el text d’al-guns d’aquests petits cartells propa-gandístics: «14 abril 1931: El poble, per

mitjà del sufragi universal, declara per granmajoria, el seu sentiment republicà, bandejantde la direcció del país les castes seculars. / 19juliol 1936: Els militars espanyols, ajudats perels feixismes estrangers, s’alcen contra la Re-pública, donant al món el vergonyós especta-cle d’una nova guerra de conquista portadaper els qui tenien l’obligació de defensar elseu país contra les invasions estrangeres».

I per cloure, només una pinzellada recor-dant el segon Estatut, el del 1979, quan el cor-reu espanyol emet el 27 d’octubre sengles fa-cials dedicats als de Catalunya i d’Euskadi, nu-merats al catàlegs amb els 2546 i 2547, res-pectivament; una tirada de 12 milions per se-gell, i mostrant al disseny del nostre exemplaruna vista interior del Palau de la Generalitat,i a l’esquerra unes mans entrellaçades, la pos-tura adoptada en ballar sardanes.

Col.leccionisme

14 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

L’Estatut d’Autonomia

XavierRomero

Les postals, fullets i altres documents ens fan partícips dels projectes d’Estatut de Catalunya

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

El mal d'esquena i els problemes de co-lumna són avui una de les patologies mésfreqüents. De fet, es pot dir que per cul-

pa seva es produeixen més de dos milionsde consultes a l'any, només en l'àmbit de lamedicina general. El cost supera el mig bilióde pessetes. El problema és que a més gai-rebé sempre podria evitar-se ja que 9 de cada10 processos dolorosos d'esquena són de ti-pus mecànic o postural; és a dir, per culpanostra.

El dolor d'esquena podria considerar-se comun autèntic repte de salut. I caldria definirquins factors són els que el motiven i quinscol·lectius el pateixen amb major freqüènciaamb la finalitat de planificar una actuacióeficaç contra ells. El 80 per 100 de la pobla-ció –fixem-nos en el número: vuit de cadadeu– pateix o ha patit en algun moment dela seva vida mal d'esquena. I segons els es-pecialistes, una de cada tres persones ha de-manat alguna baixa laboral per aquest mo-tiu.

No pot oblidar-se tampoc que la invalide-sa reumàtica més freqüent a Espanya es deua l'artrosi lumbar.

El major grup de risc és la població entre30 i 50 anys. És la primera causa de dolor alnostre país. No respecta ni sexe ni professió,i el pateixen secretàries, miners, mestressesde casa i presidents de consell d'administra-ció. Els únics que se’n deslliuren són els nens.

L'esquena pot fer mal perquè les seves es-tructures òssies, musculars, articulars i ner-vioses són sensibles al dolor i perquè la sevacomplexa estructura pot ser atacada des demolts fronts. Però ha de saber-se des del prin-cipi que el 80 per 100 de les molèsties estancausades per atròfia muscular. O dit d'unaaltra manera, perquè tenim oblidats els mús-culs que intervenen en el suport i en la mo-bilitat de la columna vertebral.

Les causes més freqüents són les lesions dis-cals. Els traumes i fractures derivades delsaccidents de trànsit ocupen un segon lloc. Ten-sions musculars o l'estrenyiment del canal peron va la medul·la; o lesions del teixit ossi prò-piament dit, poden ser també motiu de do-lor.

De totes maneres cal insistir que la colum-na té una disposició, uns revolts fisiològics. Itota postura contrària que alteri aquesta dis-posició, encara que sigui momentània, pot in-cidir en el dolor.

En la vida diària incidim en postures quesón les que després ens passen factura. Peraixecar un pes no s’ha de flexionar l'esque-na. L'esquena no és una grua. Són les camesles que han de suportar el pes, no la colum-na. La raó és simple: la càrrega és igual alpes per la distància. Aixecant un pes inclinant-nos una mica per recollir-lo és forçar la si-tuació. Un pes de 20 quilos, agafat malament,fa una càrrega de 340. Si es realitza correcta-ment, és a dir, flexionant els genolls, el pesque es carrega en la columna és a penes de200.

Una de les postures que més dolors pro-voca és la d'estar assegut. Els suports delsseients no són un adorn. Han de complir lafunció de mantenir les corbes de la columnaen la seva posició correcta. Ha d'ajudar queel cos estigui recte. I si no, posar un coixí, oun suplement adequat a l'esquena. Entre l'es-quena i el suport no hi ha d'haver forat.

La taula de treball no ha de tenir calaixoscentrals que impedeixin ficar bé les camessota la taula. Perquè si no estan bé, s'obli-garà el tronc a una flexió.

Les secretàries, per exemple, que es pas-

sen hores i hores davant un teclat, han detenir això molt present. Tenim el costum quanens asseiem, de flexionar-nos cap endavantforçant la columna.

Quan calgui fer alguna cosa dret, busqui untamboret per recolzar una cama i canviï detant en tant la cama de suport.

Les taules de treball solen comprar-se perestètica o per preu, però gairebé mai per hi-giene postural.

Una taula de treball correcta ha de dispo-sar d'un seient amb respatller de manera quela meitat de l'esquena tingui suport. Els peushan d'estar a terra i la taula a l'altura delscolzes.

L'obesitat implica sempre una sobrecàrre-ga mecànica. I recordi que una bona muscu-latura en el tronc és la millor fórmula per acon-seguir una columna ben estabilitzada. Avuija es disposa de màquines que permeten unarehabilitació del desenvolupament muscular.

El nen, ja ho hem dit, no pateix realmentmal d'esquena. No obstant això, aquí ha decomençar la prevenció. Perquè és des de nenquan es comencen a adquirir hàbits posturals.

MESTRESSES I SEDENTARISMELa mestressa de casa, per les peculiaritats dela seva feina ha d'estar vigilant a les posturesque adopta. No fer el llit inclinant-se, si noflexionant els genolls. I procurar que tot es-tigui a l'altura convenient. Les post de plan-xar solen estar més baixes del que és conve-nient, cosa que força a una inclinació de l'es-quena. I no és absurd estar inclinadasimplement perquè el mànec de l'escombra

o del pal de fregar és massa curt?Els lavabos i aigüeres estan per norma ge-

neral a uns 78 centímetres d'altura. I hauriend'estar almenys a 94 amb la finalitat de noforçar les postures.

La Fundació Kovacs assenyala que entre elsfactors de risc ocupa un lloc preeminent el se-dentarisme, que dificulta el desenvolupamentossi normal de la columna i que comportapèrdua de força i resistència muscular i fa quel'esquena sigui més vulnerable a l'excés decàrrega.

L'excés de càrrega, és un factor fonamen-tal, especialment entre els més joves quan esparla de transport de material escolar. El trans-port d'un pes excessiu augmenta el risc quea l'escolar li faci mal l'esquena, encara quedepèn de la durada del transport i de la mus-culatura de l'esquena.

El mal d'esquena és més freqüent entre elsqui porten més pes, i és la quantitat de pes ino el fet de portar-lo en la motxilla el res-ponsable.

L'ús d'una motxilla –penjant-la de les duesespatlles– produeix menys deformació quel'ús d'un sistema de transport en el qual el peses pengi només d'una espatlla. El mal d'es-quena és menys freqüent entre els escolarsque disposen de taquilles al col·legi, cosa queels suposa transportar menor pes i amb me-nor freqüència.

El més aconsellable és situar la motxilla elmés avall possible, a la zona lumbar o entreels malucs i portar-la subjecta al més a proppossible del cos. Això és millor que situar lamotxilla entre els omòplats.

Salut

15 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

RamónSánchezOcaña

És un dels dolors més freqüents entre la població, però seguintels consells adequats es pot evitar tenir una esquena poc sana.

Mal d’esquena

Perquè tens clar el que desitges: SALUT PER A TU I LA TEVA FAMÍLIA. ASISA t’ofereix la xarxamés gran d’assistència sanitària privada: 16 clíniques pròpies, més de 600 centres de salut iclíniques concertades amb la tecnologia més avançada i lliure elecció de metges entre més de32.000 professionals, que vetllen per a la teva salut.

ASISA Girona. Pg. Gral. Mendoza, 1 entl. Tel. 972 20 77 58ASISA Barcelona. C/ Balmes, 125. Tel. 933 23 37 12

ASISA Lleida. Pg. de Ronda, 170 entl. Tel. 973 72 70 43ASISA Tarragona. Av. Lluís Companys, 14 C-1. Tel. 977 25 05 55

16 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005 1 2

4 5 6 7

AMB CORBESElena Miró va pre-sentar amb gran èxitla seva col·lecció de«talles grans», lluïdaper models de talla46, i pensada per«ressaltar les corbesi no amagar-les».

PACK ELÈCTRIC 2005

SOMIER ELÈCTRICTARDOR

MATALÀS BURDEOSLÀTEX 2000

OFERTALLANÇAMENT

999 €MIDES

90x190x15 cm

Per la compra d’un producte d’aquesta promoció,li regalem una participació en el núm. 24250 delsorteig de Nadal, de la Loteria Nacional, del dia22 de desembre de 2005, adquirit a l’administracióLa bruixa d’or, de Sort, Lleida.

C/ Rutlla, 11 - Tel. 972 20 34 23 - GIRONA

El blanc, el negre i els colors bàsics tornaran a ser els protagonistes de la primavera i l’estiu de l’anyvinent, si fem cas de les col·leccions que s’han vist a la Setmana de la Moda de Milan.

Territorineutral

A.E.T.

Tendències17 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

1Dolce&Gabbana .2Gianfranco Fer-re.3EmporioArmani .4Miu Miu . 5Sportmax .6Krizia .7Roberto Cavalli .8Moschino Cheapand Chic .9AlessandroDell’Acqua .10Blumarine . 11Versace .

8 9 10 11

3

Miu Miu.

Amelia Toro.

Fendi.

A què esperes, desperta’t ja i deixa’t seduirper la MOSCA de GIRONA

Gaudeix-ne bojamentportant-la en el teu vehicle

Ara a la venda miraculoses mosques de colors

La mosca de Girona

El quartet irlandès The Corrs recuperael so tradicional irlandès en el seu nouàlbum, Home, per al qual fins i tot uti-

litzen instruments ancestrals com el bodhai canten en idioma gaèlic, segons dos delsgermans, Jim i Caroline Corr (a la foto).

Andrea, Sharon, Caroline i Jim, després dela mort de la seva mare el 1999, van recu-perar una llibreta en la qual ella anotavatotes les cançons que havia anat interpretantdurant 25 anys al costat del cap de família,quan eren músics semiprofessionals, i va seral costat del pare amb qui The Corrs van anarelegint el repertori per a aquest Home (DRO).

Home és un títol «que resumeix els senti-ments que desperten cançons com aques-tes» en els germans Corr, «sentiments que fanolor de llar i tradició», va comentar Jim.

Després de la publicació l'any passat deBorrowed Heaven, del qual ells prefereixendir que «més que rocker, era guitarrer», te-nien la «necessitat de retornar a la músicatradicional irlandesa, als sons celtes i a la ve-gada més similars» als del seu àlbum de de-but, Forgiven not forgotten (1996), amb elqual van arrasar en vendes en països comIrlanda, Austràlia, Espanya, Dinamarca, Reg-ne Unit i Nova Zelanda.

«L'àlbum té un clar component de nostàl-gia», assegura Jim, que té «molt clar que noés un disc comercial», sinó l'àlbum que sem-pre havien «somiat tenir, per demostrar» queeren «capaços de fer alguna cosa així».

Caroline va ser la responsable del projec-te i Andre, Sharon i Jim de seguida van mos-trar la seva total aprovació. I va ser a casade Caroline –d'aquí també el títol– on vanrepassar «tema per tema al piano» i van se-

leccionar aquelles peces que podrien anarmillor amb ells.

Després van assajar durant tres setmanesi van gravar, juntament amb el productor Mit-chell Froom a Londres, tres preses de ca-dascun dels dotze talls, per quedar-se ambel millor. «Està gravat en directe amb or-questra i amb instruments, i pensat per a l'es-cenari», tot i que encara no saben el tipus deconcert que volen fer per a la pròxima gira,«potser alguna cosa així com un d'aquestsque ara s’anomenen desendollats (unplug-ged) i per al qual només es necessita el bà-sic».

«Va ser un procés divertit, perquè vam des-cobrir noves sonoritats i instrumentacions»,apunta Jim. A The Corrs no els preocupa quel'idioma gaèlic d'algunes de les cançons elsimpedeixi arribar al gran públic. «La músicaquan està feta amb passió traspassa fronte-res. El fet important és que encara que nos'entengui la lletra, amb la melodia trans-metis emocions», assegura Caroline.

Després de l'èxit de Forgiven not forgot-ten, The Corrs van arribar al cim de l'èxitamb Talk on corners el 1997, fins i tot vanarribar a tocar amb els Rolling Stones. El 1999van gravar un MTV Unplugged, al qual se-guirien Blue (2000), un grans èxits i Borro-wed Heaven (2004).

Amb Home saben que exploren «nous te-rritoris», per això esperen que els seus se-guidors segueixin «apostant» per la seva mú-sica i alhora creuen que arribaran a un al-tre «tipus de públic més interessat en lamúsica celta tradicional». «Fins i tot algunsdescobriran l'enorme sensualitat de la mú-sica irlandesa», adverteix Caroline.

Música

18 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

El retorn del sogaèlic

Amb un clar retorn als seus orígens musicals, The Corrs acabende publicar el seu nou àlbum amb el nom de «Home», que fa

referència a les reminiscències gaèliques de la seva mare

Bandes sonores

Novetats

EmbrujadaDiversosColumbia-Sony Music Soundstrax

La directoraNora Ephronsempre ha donatmolta importàn-cia a les bandessonores de lesseves pel·lícules–Tienes un e-mail, Algo pararecordar,...–. Defet, seleccionapersonalment les

cançons que en formen part i busca que entron-quin amb l’argument del film. Per il·lustrar musi-calment la seva última pel·lícula, basada en lapopular sèrie nord-americana dels anys 50, NoraEphron combina temes d’estils diferents però ambel mateix denominador comú: parlen de bruixeso de màgia. El soundtrack recupera el clàssic deSteve Lawrence que porta el mateix títol de la pel·lí-cula i inclou peces d’Ella Fitzerald, Frank Sinatra,Louis Amstrong, per partida doble –sol o amb BingCrosby cantant I Love You Samantha–, The Poli-ce i Natalie Cole. El grup de San Francisco Per-sephone’s Bees posa la nota moderna a la ban-da sonora amb el seu èxit City of Love. Lluís Poch

Kiko Veneno:«El Hombre...»

El músic giro-ní establert aSevilla KikoVeneno aca-ba de publi-car el seutretzè disc, ElHombre Invi-sible, editatper la sevadiscogràfica,Elemúsica, idistribuït perV2, en unacord que,segons va dir,li permet «arasentir-me pro-pietari de lameva músi-ca». El Hom-bre Invisible, títol que fa referència «als superhe-rois de sempre», no a la seva última etapa artís-tica, marcada pel seu anonimat, i que permet«diverses interpretacions», es va gravar a la sevacasa sevillana durant un any, coproduït al costatdel guitarrista Charlie Cepeda, i va comptar ambla participació de la seva banda de directe, LosNotas del Retumbe, i les col·laboracions de Jack-son Browne, Pau Donés, Raimundo Amador, Jor-ge Drexler, Joe Dworniak, José Caraoscura, AlbaMolina, Antonio Smash o Glen Nightingale.

Sergio Dalma: «Todo lo que...»Dues cançons escrites per l'argentí Coti i un duetamb Zucchero són tres dels temes de Todo lo quequieres, el nou disc de Sergio Dalma que arasurt i que el cantant ha definit com «una coctele-ra, plena de pesos pesants, amb pinzellades depop, rock i funk». Sergio Dalma afirma que l'haelaborat «amb plena llibertat» i que a més de ser«el més rebel, també és el més fidel als meus di-rectes».

Sorkun: «Duna» La cantant basca Sorkun, coneguda per la sevaparticipació en les últimes gires i discos de Fer-mín Muguruza, ha publicat el seu segon disc, Duna.Considerada una de les veus joves més desta-cades d'Euskadi, Duna és el seu segon treball soladesprés de la dissolució de Kashbad.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Alivio deluto JoaquínSabina2 ▲ Have a niceday Bon Jovi3 ▼ B.S.O. Pa-sión de Gavila-nes Diversos4 ▼ AutomaticimperfectionMarlango5 ▼ FeelingOBK

REGNE UNIT

1 = Piece by pie-ce Katie Melua2 ▲ Life in aslow motion Da-vid Gray3 ▲ Back toBedlam JamesBlunt4 ▼ Catching ta-les Jaime Cullum5 = Eye to thetelescope KtTunstall

ESTATS UNITS

1 = Ten thou-sand fists Dis-turbed 2 ▲ Have a niceday Bon Jovi3 ▲ Late regis-tration KanyeWest4 ▲ So ama-zing: An all-startribute to LutherVandross Diver-sos5 ▼ Guilty plea-sures BarbaraStreisand

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: EFE/VICTOR LERENA

11:14. Destino fatal

Director: Greg Marcks.Intèrprets: Hilary Swank, Ra-chael Leigh Cook, Colin Hanks.Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.Una de les sorpreses de latemporada. Marcks, tambéautor del guió, firma un cu-riós thriller coral en què lesvides d’uns desarrelats del’Amèrica Profunda confluei-xen a l’hora que marca el tí-

tol. El repartiment inclou, entre d’altres, Ben Fos-ter, Barbara Hershey i Patrick Swayze P. P.

One last dance

Director: Lisa Niemi.Intèrprets: Patrick Swayze,Lisa Niemi. Distribuïdora: Filmax.Durada: 105 minuts.Patrick Swayze prova de re-cuperar la glòria perduda(tot i que com a secundariestà tenint una carrera prouaprofitable) amb aquestdrama escrit i dirigit per laseva dona a la vida real.

Els protagonistes del film volen representarl’obra pòstuma del director artístic de la sevacompanyia de ball. Per passar l’estona . P. P.

Ladrones de mentes

Director: David Carson.Intèrprets: Wesley Snipes,Jacqueline Obradors. Distribuïdora: Filmax.Durada: 95 minuts.Una de les nombroses sè-ries B que Snipes ha prota-gonitzat durant els últimsanys entre Blade i Blade.Es tracta d’un thriller mode-radament entretingut sobreun policia enverinat que ini-

cia una cursa a contrarrellotge per trobar un an-tídot. Podria ser pitjor. P. P.

Serà, no hi ha dubte, un dels títols es-trella de l’any que ve, però abans nos’ha pogut realitzar ha passat per més

aventures de les que probablement viuràel seu protagonista. És Mission: ImpossibleIII, projecte que ha tingut, juntament ambSuperman returns, una de les preproduc-cions més conflictives del Hollywood ac-tual. Tot va començar –perquè així comen-cen aquestes coses, pels diners– quan la se-gona entrega, dirigida per John Woo, varecaptar més de 200 milions de dòlars no-més als Estats Units. Tom Cruise, estrella iproductor, va anunciar que hi hauria ter-cera part i que, seguint l’estela de les se-ves predecessores, el director seria de re-nom (el de la primera, cal recordar-ho, erani més ni menys que Brian De Palma). I aquís’inicia l’espiralde despropòsits.Cruise volia Da-vid Fincher, quefins i tot va arri-bar a treballar enun guió i va pre-sentar un pla derodatge. Peròquan semblava que les coses rutllaven, lafilmació –que sempre depenia de l’atapeï-da agenda de Cruise– es va demorar i Fin-cher va preferir dedicar-se a projectes méspersonals. L’actor i productor no va perdreel temps; en dos dies ja hi havia substitut,Joe Carnahan, que acabava de recollir unescrítiques més que notables amb Narc, pro-duïda, precisament, per Cruise. Carnahanva anar encara més lluny que Fincher i vacontractar un esplèndid repartiment que in-cloïa, entre molts altres, Scarlett Johans-son, Carrie-Anne Moss i Kenneth Branagh.Però aleshores va aparèixer Spielberg amb

La guerra dels móns i Cruise no va tenir ma-nies a ajornar el rodatge sis mesos. Carna-han, fart de l’espera, va desertar i els intèr-prets, pendents d’altres compromisos, tam-bé.

Però Cruise no és un dels homes méspoderosos de la indústria per casualitat.Veient que, al pas que anava, es podia con-vertir en un títol maleït –i caríssim– abansmateix de l’estrena, va decidir posar-lo a lesexitoses i qualificades mans de J. J. Abrams,el pare de sèries televisives tan solvents comFelicity, Alias i Perdidos. Cruise no nomésli va donar carta blanca fer reescriure el guió–Abrams el firma en solitari- i fitxar el seupropi equip (la música, com no, serà delseu inseparable Michael Giacchino), sinóque li va donar plens poders amb el re-

partiment. Així, Mission: Impossible III comp-tarà, a banda dels imprescindibles Cruise iVing Rhames amb Philip Seymour Hoffman,Michelle Monaghan, Laurence Fishburne,Billy Crudup, la televisiva Keri Russell (des-coberta per Abrams a Felicity), Maggie Q iJonathan Rhys-Meyers. De l’argument nose’n sap res de res i només ha transcendituna única fotografia del rodatge. Un secre-tisme, de fet, comprensible: amb aquest film,Cruise tindrà ocasió de comprovar si els seusexcessos cienciològics i la mediatitzada re-lació amb Katie Holmes li passen factura ales taquilles.

Ethan Hunt ja té

trilogiaJ. J. Abrams, creador de fenòmens televisius com «Alias» o«Perdidos», és el guionista i director de la tercera part de

«Mission: Impossible», envoltada d’un gran secretisme

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema

19 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

Bandes sonores

Los 4 FantàsticosDiversosWind Up/Epic

De formaparal·lela al CDque conté la par-titura original deJohn Ottman, s’hapublicat aquestàlbum. Reuneixles cançons es-crites expressa-ment per al film oinspirades enaquesta enèsima

adaptació a la gran pantalla d’un còmic de la fac-toria Mervel. Everything burns, que interpretenen forma de duet Anastacia i l’exlíder d’Evanes-cence, Ben Moody, és el tema estrella. El CDtambé inclou cançons noves de Velvet Revolver,Chingy, Joss Stone, Sum 41, Simple Plan, RyanCabrera i els japonesos Orange Range. A més,aquesta banda sonora suposa el debut discogràficde dos nous grups: Loser, del guitarrista de Ma-rilyn Manson, John 5; i T.F.F., integrat per mem-bres de Jet i dels Datsuns, entre altres. Finalmenthi trobem un tema que no surt al film però que elgrup Taking Back Sunday ha creat expressamentper al videojoc inspirat en la pel·lícula. Lluís Poch

Tom Cruise, de nou en accióL’actor no ha volgut donar cap detall sobre

l’argument, que l’emparella amb actrius comMichelle Monaghan o la televisiva Keri Russell

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Ja en el palau contemplem algunes dependències,amb fotografies, documents i objectes de l’època,

pertanyents a l’Emperadriu i al Kàiser. Després vamrealitzar la visita als preciosos jardins del palau, on escontemplen meravelloses vistes de l’illa i s’admiren està-tues, erigides en honor a Aquil·les, així com el Jardíd’Estàtues de les Muses.

En acabar aquesta visita, ens vam dirigir a Paleo-kastritsa, un dels llocs més famosos i bonics de l’illa,coneguda com la Capri de Grècia. Vam veure tambéel monestir de la Verge, situat a dalt de tot d’un turó,amb meravelloses vistes de la badia de Georgeous.Aquest monestir bizantí conté una bonica col·lecciód’icones i altres relíquies, en la seva capella i en elseu museu.

Posteriorment ens dirigim a la platja de Paleokas-tritsa, una de les més famoses de l’illa, on destaca elcolor i la netedat de les aigües. Aquí vam disposar detemps lliure per descansar, gaudir d’un bany i esmor-zar, per lliure, a les terrasses i tavernes, situades alcostat de la platja.

Després d’haver gaudit de la platja, vam agafar no-vament l’autobús, per dirigir-nos en aquesta ocasió ala ciutat de Corfú. L’autobús ens va deixa en la famo-

sa Plaza Espinada, enfront de la Fortaleza Veneciana,on vam començar la nostra visita, a peu, pel centrehistòric de la ciutat.

Passant pel vell camp de cricket, vam veure el pa-lau de Sant Jordi i Sant Miquel i la platja del Listón, ambels seus característics arcs.

Vam visitar Espiridon, patró de l’illa, on vam obser-var les característiques principals de l’església ortodo-xa grega.

Després de tenir temps lliure per passejar pels seuscarrerons, gaudir de les seves terrasses i realitzar com-pres en els seus típics comerços, vam tornar al port ial vaixell.

Tot va estar bé.Després de sopar vam veure l’espectacle d’humor i

alguns vam jugar a la ruleta, encara que era necessa-ri contemplar les estrelles i moure’s per les diferentsdependències del vaixell, parlant amb la gent.

Vull posar de relleu que l’atenció del cambrers delvaixell per als passatgers va ser exquisita i molt pro-fessional.

Un record per a ells, per al capità, oficials i tripula-ció del RG Blue Star-Blue Dream.

S’ho mereixen.

Doncs miri, el doctor Leta-mendi una vegada em va

comentar que... –el metge nova poder acabar la frase.

-Vostè va conèixer el doctorLetamendi!?

-I tant! Vaig ser alumne seuquan era estudiant a Barcelona.

-És cert que no parava maiquiet?

-Li puc ben jurar que sí! Eraun home que sempre barrina-va, quan no escrivia se’l podiaveure dibuixant i fins i tot com-ponia música! Un personatgeextraordinari, el doctor Leta-mendi!

Celestino Roig Prats va néi-xer a Sant Feliu de Guíxols elsis d’abril de 1855. Després defer els estudis de Primària vatraslladar-se a Figueres, per cur-sar el Batxillerat a la capital em-pordanesa, que va acabar el1870.

Tot seguit va decidir estudiarmedicina, per això va ingres-sar a la Universitat de Barcelo-na. Durant aquells anys, vaaconseguir entrar com alumneintern de l’hospital de la SantaCreu, on va estar en contacteamb el multifacètic doctor Jo-sep de Letamendi, que a mésde ser un metge reputat, tam-bé va destacar com a filòsofof,compositor i pintor, convertint-se en un dels personatges méspopulars de la Catalunya de lametitat del segle XIX.

Celestino Roig Prats no es vapoder llicenciar fins al novem-bre del 1881, entre altres raonsperquè va haver de fer el ser-vei militar, que va complir tre-ballant com a sanitari en di-versos hospitals.

Una vegada va haver acon-seguit el títol, aquest jove met-ge de Sant Feliu de Guíxols vaobrir consulta a un poble dela demarcació de Lleida ano-menat Albesa, però només s’hiva estar un any, perquè el 1882–quan tenia vint-i-nou anys– vatornar a terres gironines. Con-cretament es va instal·lar aAnglès.

Celestino Roig Prats ja no esva moure mai més d’aquella lo-calitat on va exercir la medici-na gairebé fins al final del seusdies.

En aquells temps, els metgeseren una de les personalitatsmés destacades dels municipisi ciutats.

Tenien molta influència enla opinió dels seus conciutadansi molt sovint solien formar partdel teixit associatiu de la po-blació. El doctor Roig no va seruna excepció: al llarg de la sevaetapa a Anglès va ser caporaldel sometent, soci de la CreuRoja i metge municipal. D’al-tra banda va ser un dels primersa formar part del Col·legi deMetges de la Província de Gi-rona.

Celestino Roig Prats va mo-rir el nou de maig de 1921 alsseixanta-sis anys a causa d’unaembòlia cerebral.

Lectures

20 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Crònica d’un creuer (IV)

CelestinoRoig Prats

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Estimem el nostre present, i pel general anhe-lem un futur ple a vessar de fets beneficiosos

per a la nostra persona però i el passat, fins aquin punt ens marca o ens hauria de servir com apunt de referència? O cal renunciar-hi i no fer-semala sang? O si més no, no els devem quelcomals nostres avantpassats? La memòria? La tradició?...

Parlem-ne.En l’àmbit terapèutic resulta prou recomanable

valorar d’una forma compensada els períodes tem-porals; així doncs, s’acostuma a atorgar una con-siderable importància al present entenent-lo coma fruit del passat i, alhora, com a llavor per al fu-tur.

El demà que desitgem pot arribar si els següentsdos factors coexisteixen, si luciditat convergeix ambpuixança. És a dir, si la força interior va ben diri-gida, si va en la direcció adequada, molt fortes hau-rien de ser les ràfegues de la vida que ens apar-tessin d’aquella il·lusió, d’aquella fita tan anhela-da.

Avui doncs ens cal lucidesa, claredat mental acom-panyada de força, de perseverança.. però per ob-tenir aquests elements de forma vàlida, de formacorrecta ens resulta imprescindible l’ajustamentamb nosaltres mateixos: ens cal sentir-nos còmo-des en el nostre present tot havent digerit i assa-borit el passat amb els seus sabors dolços i tam-bé amb la seva agror.

Si el nostre passat esdevingués més importantque el present, tal com succeeix en les personesancorades en ell, ens podríem trobar que certa aci-desa resta de forma tan constant dins la personaque, metafòricament parlant, se li omple la bocad’acritud i consegüentment l’aparell digestiu ves-sa àcid, amargor... dolor intern. Si ens trobéssimaparcats a la faceta dolça del passat, si ens sentís-sim enganxats en aquell ahir tan melangiós i delque n’estem tan agraïts que el continuem fent, men-talment, avui també ens trobaríem encallats, ensabocaríem inexorablement a l’estancament i res-tar estancats no és evolucionar, no és madurar.Quan restem massa estona, massa temps damuntd’un material vell, aquest es va degradant, mal-menant fins que s’obren un seguit de fissures queens porten a l’esfondrada...

El pòsit del passat és bo, doncs, fins a un certpunt, si resulta massa espès ens enterboleix lavida...?

I pel que fa a les tradicions... Es pot entendrecom a tradició la transmissió –sovint, de pares afills- de coneixements, de creences, de pràcti-ques, de costums ,etc. I jo em pregunto, fins a quinpunt una tradició té un grau de validesa tan ele-vat que ja s’assegura per si sola la pròpia super-vivència canviant la seva denominació, deixant l’as-pecte tradicional per passar a veritat inqüestiona-ble, a principi d’actuació etern...?

La nostra societat no perdria res si, de tant entant, es personalitzés i avalués la seva realitat en

funció dels paràmetres temporals esmentats finsal moment.

Cal reflexionar entorn de les nostres tradicionsja que els temps canvien. El que valia fa cinquan-ta anys pot continuar essent tant o més vàlid peròsi no ho valorem correm el risc que estiguem de-senfocant la nostra realitat tot basant-la en parà-metres obsolets, probablement ja equivocats.

Si meditem amb respecte a l’entorn del conceptetradició potser podrem entreveure que no cal anarreproduint tots els esquemes mentals que se’ns hanllegat sinó que probablement en certs aspectes elque ens prevaldrà més seran un conjunt de sedi-ments psicològics, socials, culturals que erigeixenla nostra base personal, allò, tot sovint, tan im-perceptible però al mateix temps tan palès.

Podríem posar molts exemples a fi de constatarque encallar-nos en certs mimetismes tradicionalsno ens fa evolucionar.

Posem pel cas la dona que per tradició era lamestressa de la llar, o aquell home que per tradi-ció fa hereu al fill mascle i no pas pubilla a la fi-lla gran, o aquell altre que se’n fot dels que res-pectem els drets dels animals, o aquella a qui lifa por la democràcia i troba a faltar un pare polí-tic que la condueixi pel bon camí, o aquella quedefuig la revisió anual del ginecòleg per allò delpecaminós que fou, o aquell que, acostumat a om-plir de fum les estances, no se’n sap avenir que,a la feina, això se li acaba.

Tots aquests elements exposats ens poden fer ru-miar i encara en trobaríem més, cert?

La qüestió és que em centraré en el darrer ex-ponent ja que el tema del tabac està força calent.

La tradició ens ha portat a fumar i ser fumejatspel del cantó. La tradició del fum a la vora ensapropa al tema càncer i les autoritats sanitàries ensavisen que cal canviar, modificar certes actitudsamb la finalitat de millorar la nostra qualitat devida. Em pregunto si, –en l’àmbit personal, so-cial, empresarial– s’està portant a terme una re-flexió i una previsió amb relació al fet d’haver dedeixar de fumar a la feina.

Realment, la nostra societat moltes vegades noreacciona fins que es troba la problemàtica da-vant del nas. Corre el mes d’octubre i al principid’any els fumadors hauran de deixar de ser-ho enhorari laboral. Tant si sota el consum del tabac hireposa una senzilla addicció, com si hi rau algu-na altra qüestió més de caire personal, cal refle-xionar i fer front a la situació en què es trobaràl’empresariat i el treballador afectat.

Cal preveure en el tema de la salut. Cal analit-zar què amaga la cigarreta i afrontar l’addició ambl’ajut de professionals seriosos, constatats i si potser amb referències per part de qui ha aconseguitalliberar-se d’aquesta malsana tradició.

*Nota: l’autora vol deixar clar que no es dedicaa l’àmbit del tabaquisme.

Respecte i ReflexióISABEL COCH

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

El Suplement» complirà 18 tempora-des en antena i és tot un referenten l'oferta radiofònica. Es tracta d’una

mena de «Gent del Barri» però en ràdio?Potser sí. Diguem que El Suplement té el seuespai, com aquell comerç que té el seu pú-blic i que intenta donar el millor servei. Siho comparem amb el negoci del pa, que ésd'on jo provinc, es tracta que hi hagi un paben fet, amb qualitat i ben presentat.

I amb una clientela que és la del poblede tota la vida? Sí, i que vénen, et saludeni segueixen la teva evolució. Que si els vaagradar molt la xapata i que si un altre diaaquell pa de pagès amb les quatre barres eramolt maco! El bon servei que dóna continuï-tat i clientela. També és molt important la con-fiança de la direcció.

El pa deu ser molt bo perquè l'èxit del pro-grama és incontestable. «El complot delsoients» podria ser un dels pilars perquè«El suplement» vagi tan bé? Oh i tant! És lacolumna vertebral, el punt de referència delprograma perquè ajunta l'activitat formativaamb la participació de la gent, el servei d'en-treteniment amb el protagonisme de l'oient iaixò agrada.

És una manera de fer país? També!

Com és que va introduir la figura d'un im-migrant? Per la necessitat d'aportar el nos-tre granet de sorra i contribuir a facilitar laintegració d'aquestes persones que vénen ambtota la dignitat del món a buscar una millo-ra. De la mateixa manera que nosaltres hemhagut de passar per això, ara som nosaltresque hem de fer el millor perquè se sentinbé. Hem de donar-los a conèixer. Demostrarque podem tenir un país ben normal en aquestsentit és importantíssim.

El seu programa és d'aquells que engan-xen. La seva personalitat i la seva especialmanera de fer creu que són la cola? Hiha molts factors. En aquest cas, el conductorés la part més visible, la seva veu i la sevapersonalitat. Però suma-ho tot: un estil moltde la terra; un equip divers amb gent que con-necta molt amb aquesta sensibilitat; i laconstància de ser-hi cada cap de setmana.

Una de les característiques que agradenmés del seu programa és aquest to tan pro-per. Com és que estableix una unió tan ín-tima amb l’oient? Fent una cosa que t'agra-da. Si el que està de cara al públic no hi posail·lusió i no té paraules amables allò no aniràbé. Suposo que el primer és tenir-ne ganes,que t'agradi la feina és el més important.

Així podem dir que el Xavier Solà que sen-tim a la ràdio és el Xavier Solà autèntic?Si més no ho intenta, intenta ser autèntic, noenganyar i vendre coses que no les cregui.

És dur estar de tan bon rotllo els diu-menges al matí? És menys dur que per a lagent que fa una feina que no li agrada. Si

t'agrada, et surt de dins una força fins i toten aquells moments en què no tindries ga-nes de fer res. Mirem de ser útils i transme-tre alegria a aquella gent que, des de la inti-mitat de casa seva, poden estar passant mo-ments delicats. Des de la ràdio pots ser ungran alicient i una gran companyia. La ràdios'estima i és important poder estar allà comuna de les peces que fa que se segueixi es-timant.

L’originalitat d'«El suplement» hi és fins itot en els regals (centres de fruita, platesde pastissets...). Creu que els oients n'es-tem farts dels típics lots de llibres? Sí, sem-bla que t'ho venguin a pes. El nostre objec-tiu és buscar coses que si en donessim centperdrien la gràcia però si només te'n donendos té més encant. Es tracta d'estimar les co-

ses. Estima-les ambtots els sentits, esti-ma, fes-ho amb goigi amb joia. Tranquil,potser no agradaràperò no t'equivocaràsperquè això no fallamai.

Quan fa vacances,escull substitutscom la Txe Aranaque ho fan molt bé.No li fa por que liacabin prenent ellloc? Al contrari. Amés, hauré de ser joqui comenci a cedirla plaça a altra gentigual que jo la vaigagrair molt en el seumoment.

Si no presentés «Elsuplement», quinprograma li agra-daria conduir? M'a-gradaria molt pre-sentar un programadespertador. Si volset dono la primícia!Proposaria que es di-gués Qui matina fafarina.

La tradició fami-liar... (Riu). Sí! M'agradaria acompanyar lagent que es lleva d'hora amb el referent quetens un dia per davant, que has de prepararde la millor manera i amb il·lusió les horesque s'acosten.

Com ho porta això que una altra catala-na, Àngels Barceló, li faci la competèn-cia a la Ser? Molt bé, home! Tenim una granamistat perquè vam coincidir molts anys a Ca-talunya Ràdio. És magnífic tenir l'Àngels per-què dóna categoria al cap de setmana i mi-llora la competitivitat d'una manera elegant.

Per acabar, expliqui'm un acudit d'aquellsdels seus. Sabies que l'Arnold Schwarzeneggervol ser genoll?

Per què? Perquè en Silvester És Taló...

Televisió

21 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

TEXT: CRISTINA VALENTÍ FOTOGRAFIA: ARXIU CATALUNYA RÀDIO

XAVIER Solà Periodista

“Estima ambtots els sentits!”

El periodista baixempordanès Xavier Solà farà 18 anys que està al capdavant d’«El suplement». Elprograma dels caps de setmana al matí de Catalunya Ràdio és, per a ell, com una fleca on elproducte és el pa –que ha de ser de qualitat– i els compradors habituals, els seus fidels oients.

TRACTAMENTS POC INVASIUSDE LA PRÒSTATA

• Làser KTP (llum verda) en creixement benigne• Braquiteràpia en càncer de pròstata

INSTITUTO MÉDICO TECNOLÓGICO C/ Escorial, 171 - 08024 Barcelona - www.urovirtual.net - Tel. 93 285 33 99

Dilluns 10 d’octubre22 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2005

Els més vistosdel 28 de setembre al 4d’octubre

Catalunya

AídaDiumenge, 2 d’octu-bre, Tele 5. 912.000espectadors(31’9%).

VentdelplàDimarts, 4 d’octubre,TV3. 909.000 espec-tadors (32’1%).

Caçadors de boletsDilluns 3 d’octubre,TV3. 876.000 espec-tadors (31’8%).

R.Madrid - Olympia-kosDimecres 28 de se-tembre, TVE-1.875.000 espectadors(33’6%).

Operación TriunfoDijous 29 de setem-bre, Tele 5. 834.000espectadors(36’7%).

VentdelplàDilluns 3 d’octubre,TV3. 794.000 espec-tadors (26’6%).

Espanya

R.Madrid - Olympia-kosDimecres 28 de se-tembre, TVE-1.6.111.000 especta-dors (39’8%).

Operación TriunfoDijous 29 de setem-bre, Tele 5.5.609.000 especta-dors (37’7%).

AídaDiumenge 2 d’octu-bre, Tele 5.5.496.000 especta-dors (31’9%).

Hospital CentralDimecres 28 de se-tembre, Tele 5.4.958.000 especta-dors (31’2%).

Cuéntame...Dijous 29 de setem-bre, TVE-1.4.778.000 especta-dors (27’3%).

Mira quién baila Dilluns 3 d’octubre,TVE-1. 4.691.000 es-pectadors (28’4%).

11.30

16.45

K3Viatges al voltant del mónLa tribu dels Hamer tenen costums ben cu-riosos. Els etíops de les terres altes es mi-ren els seus compatriotes del sud una micade reüll, però no han fet mai res per portar-los cap al camí de la «civilització». Els Ha-mer no tenen escoles, ni hospitals ni carre-teres. Va ser difícil trobar-los, però la troba-da va valer la pena.

TVE-1Los PlateadosUna nova telenovel·la per a les tardes d’en-tre setmana. La jove Camila Castañeda vaamb la seva família, en tren, cap a la man-sió del seu promès, Emilio Gallardo, un homeric i madur, violent i faldiller. El tren és assaltatper uns bandolers anomenats Los Platea-dos. Camila s’enamora automàticament delcap dels bandolers. Tot i això, l’endemà escasa amb Emilio.

33AntoniaTragicomèdia amb aires de conte de fadesi obert esperit feminista, encara que no cauen tendenciositats ni vindicacions agressi-ves. Manté un to agredolç al llarg d’una histò-ria-nissaga que cobreix 50 anys de vida iquatre generacions. Escrita per la seva re-alitzadora, Marleen Gorris, peca de certa po-bresa de recursos, com ratifica l’excessivautilització de la veu en off, però no li mancaencant i està molt ben interpretada.

La 2IntermezzoHolger Brandt, un violinista de fama inter-nacional, casat, s’enamora d’Anita, la joveprofessora de piano de la seva filla petita.Aquest sentiment és correspost per ella, iHolger decideix abandonar la seva família.Anita deixa la seva carrera per acompan-yar Holger en una gira per diversos països.Però els dubtes dels dos ensombreixen laseva relació. Ingrid Bergman protagonitzaaquesta pel·lícula sueca del 1936, que tresanys més tard va tenir una versió nord-ame-ricana amb la mateixa actriu.

33El llibre de la selvaLa famosa història de Rudyard Kipling so-bre el nen criat pels llops en plena selva comun més de la manada, en honor ara de l’ales-hores popularíssim Sabu, que dóna vida aMowgli. Tot un clàssic del cine d’aventures.

Dimarts 11 d’octubre

09.30

14.00

22.00

00.50

22.40

23.30

23.30

01.10

K3Rutes de l’artNàpols pot arribar a ser una ciutat angoixant.El trànsit és caòtic i els carteristes molt ac-tius, però el que no se li pot negar és queés una ciutat plena d’encant i bellesa. Visi-tant les esglésies es fa palès que l’art de laciutat té dos grans temes principals: el nai-xement i la mort de Crist. El programa visitales mostres més representatives de l’art alspalaus, capelles, esglésies, teatres, jardinsi castells.

Antena 3Los SimpsonDos episodis ja emesos, corresponents ala cinquena temporada. Al primer, A Bart leregalan un elefante, el membre més trape-lla de la família guanya un curiós premi enun concurs de ràdio; mentre que en El he-redero de Burns el vell milionari decideix es-collir un hereu entre tots els nens de Spring-field.

Tele 5Motivos personalesVirginia s’enfronta a un últim obstacle quela separa d’Ángeles Martorell: algú l’ha se-grestat i demana un elevat rescat per ella,sabent que és imprescindible per a Virginia.Alhora, Natalia ha d’impedir que es produeixiaquest intercanvi, ja que sap que quan l’as-sassina tingui Martorell, la matarà. Però compodrà evitar-ho si la persona en la que mésconfia és l’assassina? Virginia, per la sevabanda, tampoc ho tindrà fàcil per enganyarNatalia i la policia.

TV3Sis a traïcióUna nova edició d’aquest concurs en quèsis participants intenten enganyar els altresi, alhora, esbrinar les mentides que els altresintenten fer passar per veritats. La sang fre-da, la capacitat de convèncer els altres il’art en dir mentides i de trair els companyssón les claus per fer-se amb el premi de50.000 euros.

33El príncipe de Central ParkUn noi es disposa a buscar la seva mare.Després d’acampar a Central Park, troba unacolla de gent que encara té més necessi-tats que ell. Amb Kathleen Turner, Danny Aie-llo i Harvey Keitel.

Dimecres 12 d’octubre

08.40

15.30

33Donats per desaparegutsL’any 1875, poc abans de la Revolució Fran-cesa, el rei Lluís XVI va posar en marxa la-ventura marítima més ambiciosa del se-gle: una expedició que hauria d’obrir novesrutes comercials. Tres anys després de l’ini-ci del viatge, els dos vaixells francesos vandesaparèixer en algun indret al sud de l’oceàPacífic. A bord hi havia 200 persones, en-tre científics, oficials i mariners.

Tele 5La máscara del faraónAdaptació de la novel·la d’Arthur Bernède.L’encant de la història original desapareixen un metratge àton i pueril, rematadamentepidèrmic i amb uns intèrprets que no escreuen el que estan fent. Un desastre.

K3Nascuts entre animals salvatgesEn un extrem del desert de Kalahari, a Na-míbia, una família ha transformat la sevagranja en una Arca de Noè. Hi viuen 20 espè-cies d’animals carnívors que són orfes, es-tan ferits o corren perill. Han aconseguit cre-ar un petit món on els lleopards, les hie-nes, els babuins, els gossos salvatges i elsguepards (a la foto) viuen en pau.

TVE-1Dónde esté el dineroComèdia policíaca que vol ser clàssica iresulta mediocre i anacrònica. Ni tan solsfunciona el contrast entre un tardorenc PaulNewman i la tèrbola Linda Fiorentino.

Antena 3San Marino - EspanyaLa selecció estatal visita el camp de la ven-tafocs del seu grup amb la intenció d’acon-seguir una golejada que li permeti la clas-sificació per al Mundial 2006.

TVE-1Deuda de sangreThriller on l’irrefutable talent narratiu de ClintEastwood és incapaç de superar una tramaabsurda i estereotipada, que s’apropa a lamoda dels psycho killer i inclou una histò-ria d’amor ridícula.

TVE-1Sota sospitaUn de tants remakes americans de films eu-ropeus, en aquest cas del francès Garde àvue. La història enfronta un policia negre aun milionari blanc, acusat de la violació i l’as-sassinat d’una noia. Convencional i tram-posa.

20.30

16.00

22.00

23.50

15.30

LA FUSTA I REVESTIMENTS SENSE MANTENIMENTCENTRAL: WERZALIT IBÈRICA. Plaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00DISTRIBUÏDOR EXCLUSIU DE GIRONA: TRADECAT INNOVA. C/ Caldes de Montbui, 110 - 17003 GIRONA - Tel. 872 08 15 50 - Fax 972 48 55 32 - info@tradecatinnova.com - www.tradecatinnova.com

DISTRIBUÏDOR EXCLUSIU DE GIRONA Tradecat Innova

Guia TV

23 DominicalDiumenge 9d’octubre del 2005

Recomanem

El Señor delos anillos:las dostorres

Dilluns 10Antena 321.30hEstricta continua-ció de la primerapart de l’esplèn-dida trilogia queadapta l’obra deTolkien. Boromirha mort, Gandalfha desaparegut ila resta de la co-munitat es veuobligada a dividir-se en tres grups.Però la dissolucióno ha fet minvarla fermesa de apdels seus inte-grants. Frodo iSam descobrei-xen que Gollumels segueix: lacriatura els pro-met guiar-los finsa Mordor.

Any2002.PaísEUA.DirectorPeter Jackson.IntèrpretsElijah Wood,Billy Boid, IanMcKellen, LivTyler, Viggo Mor-tensen.

Divendres 14 d’octubre

17.05

21.30

22.15

22.20

22.45

00.00

K3PinguEn Pingu ha sortit a jugar amb la barca. Però...què li passa, a la barca? Per què s’enfon-sa? Sort que en Pingu és a temps de sal-var-la. Bé, fins que arriba un moment queno hi és temps... i la perd.

TV3Lo CartanyàArriba en Quimet, un cosí d’en Cartanyà, peranunciar que es casa. La sorpresa encaraés més gran quan els presenta la seva pa-rella, un home. Davant la situació, tothomintenta mostrar-se natural, encara que enCartanyà es passa una mica, amb tanta na-turalitat...

Tele 5Especial O.T.Sí, el concurs ja s’ha acabat, però si se lipot treure més suc... per què no exprémer-lo fins a l’última gota? Jesús Vázquez se n’en-carrega.

TV3L’habitació del pànicThriller claustrofòbic i angoixant, encara quepoc verosímil. La trama enfronta una dona ila seva filla contra tres lladres que assaltenla seva casa buscant una cosa molt con-creta... Elles es refugien a l’habitació delpànic, una cambra molt moderna equipa-da com a refugi en cas d’un atac, i on éspràcticament impossible entrar.

La 2Los novios búlgarosEloy de la Iglesia va tornar amb tota la força,quinze anys després de La estanquera deVallecas (que s’emetrà a continuació), ambun film que va rodar com va voler. Encaraque el resultat no és objectivament bo, sí queés molt recomanable la seva visió, lluny delcinema políticament correcte. La pel·lículase centra en el món homosexual.

33Ninja ScrollUna pel·lícula manga que se situa en el Japófeudal immediatament posterior a la guerracivil. El país tremola ara davant una terribleamenaça: el Shogun de les tenebres, un exèr-cit de criatures demoníaques. Jubei, un llen-gendari samurai, està disposat a acabar ambels dimonis de Kimon costi el què costi.

Dijous 13 d’octubre

16.30

09.30K3Els llops de la plujaA la costa central de la Colúmbia Britànica,al Canadà, hi ha un paisatge dominat permuntanyes envoltades de boires, boscosfrondosos i marees. Allà hi viu un llop estranyi remarcable, de color vermellós, i que viutant al bosc com a l’aigua: és conegut comel llop de la pluja.

Antena 3Pasión de gavilanesSegueixen les trames d’aquesta sèrie queha enganxat milions d’espectadors. Les pe-ripècies dels germans Reyes han tornat aposar de moda les telenovel·les sudameri-canes.

K3Caçadors de dracsEstrena d’una coproducció francocana-denca, amb continguts que tenen gran sen-tit de l’humor. Va dirigida a nens i nenes d’en-tre vuit i onze anys, però pot agradar tam-bé els adolescents pels seus tocs irreverents.The Cure ha escrit i cantat la cançó d’en-trada de la sèrie, protagonitzada per doscaçadors i un gos-drac blau.

Tele 5Operación TriunfoHa arribat l’hora de la veritat: el públic deci-dirà quin dels tres finalistes es proclama guan-yador d’aquesta quarta edició del concursmusical, que Tele 5 ha recuperat i rellançatamb gran èxit. Operación Triunfo torna a serun fenomen social.

La 2Recursos humanosDrama social ubicat a l’interior d’una fàbri-ca francesa. Protagonitzen la història un joveuniversitari, que arriba a la fàbrica per tre-ballar al departament de recursos humans,i el pare del noi, que és un treballador delcentre. Tot i els seus defectes i límits, ésuna pel·lícula molt estimable i notablementcompromesa amb una sèrie de realitats nomassa comunes a les pantalles cinema-togràfiques.

33TerritorisQuè són les pors? Per què cada persona téunes pors diferents de les dels altres? Hi hadenominadors comuns en la por? I tòpics?El programa vol il·lustrar aquestes pregun-tes, i ho fa amb un seguit de curtmetratges,videocreacions, net art, animació...

Dissabte 15 d’octubre

09.25

16.00

00.35

01.00

03.00

22.00

TV3Els investigadors dels contesEl conte dels Tres Porquets ha començatmolt malament. És tot un misteri, però la casafeta de totxos s’ha esfondrat. Els veïns diuenque van sentir els porquets discutint-se. Peròtambé han vist el llop rondant pel barri... ien una casa de palla, els porquets no esta-ran segurs!

TVE-1Mientras dormíasEnèssima –i més aviat avorrida– versió de Labella dorment, ara amb l’objectiu de pro-mocionar Sandra Bullock. L’actriu dóna vidaa una solitària taquillera del Metro. Hi ha al-gunes escenes aprofitables i esplèndids ac-tors secundaris (Peter Boyle, Jack Warden,Glynis Johns), però tot això es perd en unconjunt sense cap personalitat ni riquesa ar-gumental.

Antena 3Hook, el capitàn GarfioSoporífera variant de l’encantador mite dePeter Pan, on les constants de l’original esdesfiguren per entonar un sensibler cant almodel més purità de família nordamericana.Vist per Spielberg, Peter Pan és un típic ad-vocat que passa dels 40 i que aprendrà adedicar més temps a la família després derescatar els seus fills del poder de Hook.

La 2La noche temáticaEspanya ocupa un dels primers llocs de laUE en consum de cocaïna i haixix. Una qües-tió preocupant perquè la droga arruïna vi-des i famílies. El programa entra en el com-plicat món de la drogoaddicció per conéi-xer diversos punts de vista d’un problemade difícil solució. Ho fa a través del docu-mental Ni locas ni terroristas (00.45) centraten les mares gallegues que van plantar caraal narcotràfic; i de la pel·lícula Sweet sixte-en (01.45) dirigida per Ken Loach.

Antena 3El rectorTítol reaccionari per excel·lència que exaltatots els tòpics imaginables de les pel·lícu-les sobre delinqüència juvenil. Destaca unaestructura propera al western.

TVE-1Gran Premi d’Austràlia de MotociclismeDes del circuit de Phillip Island, una novaprova del Campionat del Món de Velocitat ien la que el català Dani Pedrosa podria pro-clamar-se campió del món de 250 cc.

18.00

22.00

22.35

00.20

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu controld’ansietat. Des de l’abril de 2005 també els ofereixen les seves instal·lacions a Sant Feliu de Guíxols.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli.A través d’un mètode completa-ment natural utilitzat a França des defa quinze anys en més de 55 centres ibasat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el so-brepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Giro-na,al carrer Pare Maria Claret,142n 2a, des de l’abril de 2005 també elsofereixen les seves instal·lacions aSant Feliu de Guíxols,carrer SantAntoni 13,2n B,cantonada carrerMajor, on Patricia Ribera i el seu equipja han solucionat el problema de so-brepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òrgani regulem el funcionalment de tot l’or-ganisme mitjançant aquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell,el cabell, lesungles,la persona dorm millor,es nor-malitzen els paràmetres de colesteroli de glucosa, si estan alterats, i en elscasos de menopausa es redueixen no-tablement les sufocacions,així com elsdolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix;tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sem-pre seguit d’una fase de mantenimentde 3 setmanes, que tenen com a fina-litat estabilitzar el pes adquirit. Fina-litzat el procés, vostè podrà tornar amenjar normalment sense guanyarpes.

És un tractament que poden seguir

dones (fins i tot aquelles que es tro-ben en període postpart –sempre iquan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la seva au-toestima,el benestar general i el con-trol d’ansietat.Per a Holovital, el mésimportant és la salut de la persona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors.Les nos-tres tècniques són saludables.Ajudema portar un control sobre el cos, i, elque és més important,a trobar-se més

dinàmic i amb més ganes de viu-re.

Holovital té les seves instal·la-cions situades al c/ Pare MariaClaret, 14 2n 2a.Aquesta és unabona opció per a aquelles perso-nes que es vulguin aprimar sensepassar-ho malament ni patir gana,i a la vegada gaudir d’un bon estatde salut i optimisme.

APRIMAMENT