dijous 11 d’octubre de 2012 · número 8 - sitges film festival · 2012-10-11 · stop-motion i...

w w w. s i tg e s f i l m fe s t i v a l . c o m

Dijous 11 d’octubre de 2012 · Número 8

Pàg. 09brandon cronenberg

Pàg. 11justin dix

Pàg. 05wolf children

Pàg. 10rodrigo gudiño

2DIARI DEL FESTIVAL

Dijous 11 d’octubre 2012

TREN FANTÀSTIC!Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona (Sants) Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.

El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà.

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles

canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 75 11 / www.monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: Transports Comtal: 902 302 025

informació transPorts

Compra les teves entrades anticipa-des a través de Telentrada de Cata-lunya Caixa, per internet a (www.telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa.

PREUS (IVA inclós)8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Com-petició, Secció Oficial Fantàstic Pano-rama, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Noves Visions, Secció Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges Family, Sessions Especials6,50€: Secció Retrospectiva i Home-natges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC Curts i sessió SOFP Curts10,50€: Maratons, Programa doble i Sessions 3D12,50€: Maratons del 14 d’octubre, Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)

Localitat numerada (LN)Les sessions de tarda i nit de l’Audi-tori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per només 2€ més, no hau-ràs de córrer per aconseguir una bona localització.

ABONAMENTS FANTÀSTICS*Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%.Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’entrades als clients de Catalunya Caixa, vàlid per la compra a tra-vés de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’en-trades pels titulars del Carnet Biblio-teques, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Targeta Amiga Desigual, Club TR3SC, Club UOC, RACC Master, RAKK 4u, acreditats Special Olympics, Amics JoTMBé i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de mostrar el DNI i el seu carnet de descompte a les ta-quilles.

* Excepcions dels abonaments Fantàs-tics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de cloenda, ma-ratons del 14 d’octubre, Abonament

Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESPots comprar les teves entrades anti-cipades a través de Telentrada de Ca-talunya Caixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa.

Del 4 al 14 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ra-mon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins Retiro situades als Jardins del Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).

Comissions:Sessions d’inauguració i de cloenda: Internet, telèfon i oficines: 2€Resta d’entrades: Internet, telèfon i oficines: 1€

RECOLLIDA D’ENTRADESImprimeix les teves entrades amb el sistema Print at home de Telentrada i evita cues. Aquesta opció incorpora tres sistemes de seguretat: identificació nominativa, codi de barres i codi QR.

TAQUILLES DEL FESTIVALEs podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dal-mau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana.Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Je-sús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9h a qualsevol dels espais s’hau-ran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / caixers Catalunya Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les taquilles (segons horari).

Observacions: Forma de pagament aceptada en efectiu i targeta. Es dona-rà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda pro-hibit l’accés a la sala un cop comen-çada la sessió. Únicament es contem-plarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

Es recomana consultar la descripció de les pel·licules abans d’adquirir les entrades.

informació i Venda d’entrades

el diari del festiVal

COORDINACIÓ Violeta Kovacsics

REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex Vicente, Pau Teixidor

MAQUETACIÓ Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin, Francisco Valenciano (Estudio Fénix)

FOTòGRAFS Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols, Deamo Bros.

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

COL·LABORACIÓ Natalia Marín, Deborah Camanyes, Paco Galindo

3DIARI DEL FESTIVAL Dijous 11 d’octubre 2012

enrique cerezo reP la maria honorífica

el jurat de la crítica

Presentació dels curts anima’t

Presentació de dracula 3d a l’auditori

Pen-ek ratanaruang a la carPa fnac

roda de Premsa d’antiViral

4DIARI DEL FESTIVAL


NOVES VISIONS – NO FICCIÓPRADO 17:15

leonora carrington el juego surrealista

Ante todo, una advertencia: no hay que confundir a Leono-ra Carrington con su homónima Dora Carrington, la pintora del círculo de Bloomsbury que, du-rante los años noventa, dio lugar a una biografía protagonizada por Emma Thompson. Igual que Dora, Leonora Carrington tam-bién fue una gran artista, así como una mujer independiente y avanzada a su tiempo, pero naci-da unas décadas más tarde, en la época eduardiana en lugar de la victoriana. Mientras que Dora se quitó la vida, Leonora se aferró a ella hasta que murió el año pasa-do a los 94 años. Se consideró la muerte de la última de los surre-alistas.Leonora Carrington nació en Inglaterra, pese a que no tardó mucho en huir del estricto Lon-dres de la época, que no espe-raba que las señoritas de buena familia tuvieran inquietudes ar-tísticas. Vivió en París, donde se convirtió en la amante de Max Ernst y entró en contacto con el círculo de vanguardia liderado por André Breton. Carrington se instalaría más tarde en México, donde viviría la mayor parte de su existencia, desarrollando una pintura tan influida por los cuen-tos celtas que le contaba su niñe-ra irlandesa como por la cultura maya y azteca de su cultura de adopción. Un conjunto aliñado por su descubrimiento del movi-miento feminista en los Estados Unidos de los sesenta y setenta.El director y periodista Javier Mar-tín Domínguez, que previamen-te se encargó de un interesante documental sobre el matrimonio formado por Paul y Jane Bowles, es el responsable de este docu-mental en el que la propia Carrin-gton narra una existencia que la llevó de continente a continente. La escritora Elena Poniatowska,

que noveló su vida en el libro Le-onora, declaró en una entrevista que Carrington fue “tan única como Kahlo, pero ella no quiso la fama”.

S.O.F. PANORAMARETIRO 21:45

la cueVa El primer acto de esta pelícu-

la calca con reconocible acierto todo lo que caracteriza a las lla-madas filmaciones domésticas de viajes de amigos: hacen tonterías frente a la cámara, se sienten ob-servados y por ello obligados a ser ingeniosos (insisten en esos clásicos chistes nerviosos). Se graban a ellos mismos borrachos, escuchando hits de Revólver y esas cosas. Hasta que, como ob-serva uno de ellos, pasan de la luz a la oscuridad. “Sabéis que esta es la típica escena en la que unos tíos entran en una cueva y un psicópata se los carga a todos, ¿no?”, dice otro cuando se introducen en la cueva que da tí-tulo al filme. Llegados a este pun-to, no estamos seguros de si vais a amar a estos chicos o querréis que el hipotético psicópata acabe con ellos.Tras debutar con Niñ@s, el ba-lear Alfredo Montero se apunta a la avalancha de found-footage movies con una película que na-rra el progresivo descenso hacia la paranoia de cinco hippies a los que poco les faltará para matar-se entre ellos, después de que sus pretendidas vacaciones de placer en una isla paradisíaca se compliquen de mala manera. Un agujero entre las rocas, una cue-va que parece no tener fin, será el principio de su pesadilla. Y de

la vuestra. ¿Cuántos de ellos sal-drán con vida de allí? Se aceptan apuestas.

S.O.F. COMPETICIÓAUDITORI 15:30

a fantastic fear of eVerYthing

A Simon Pegg ja el deveu conèixer. El 1999 feia un paper secundari a Hotel Paraíso, la pel·lícula amb la que Rik Mayall i Adrian Edmonson (Els joves) pràcticament s’acomiadaven de la BBC, tot i que continuarien la seva carrera com a còmics so-bre els escenaris. Era un relleu simbòlic: els perpetradors de Salut i peles cedien la corona de l’humor british més salvatge a Pegg i Edgar Wright, que aquell mateix any estrenaven la sèrie de culte Spaced. La carrera mete-òrica de l’actor a qui J. J. Abrams va convertir en l’Scotty d’Star Trek assoleix un nou cim amb A Fantastic Fear of Everything, l’insòlit debut de Crispian Mills i Chris Hopewell, una comèdia surrealista que no us la podreu ni creure. Farcida de seqüències oníriques, fragments animats en stop-motion i un tour de force de-mencial del seu protagonista, la pel·lícula posa Pegg a la pell d’un escriptor de llibres infantils que cerca inspiració per fer el salt al cinema. Vol fer ni més ni menys que una pel·lícula sobre assas-sins en sèrie.A Fantastic Fear of Everything té tots els números per ser el film britànic més imprevisible de la temporada. Si el protagonista de

Cosmopolis té la dèria de creuar Nova York perquè li tallin els ca-bells, Pegg ha de travessar la nit londinenca fins a una bugaderia, on pretén rentar la única roba decent que té per entrevistar-se amb un agent literari. Aquesta és només una de les coses que li passaran a la pel·lícula, que a ell el tornaran literalment boig i a vosaltres us faran petar de riure.

S.C. NEO CULTE FOCUSPRADO 15:15

Platillos Volantes

“Estamos escuchando / voces de otros mundos...”. Disculpadnos, es que cada vez que recordamos esta película de Óscar Aibar se nos mete en la cabeza el pegadizo tema de Los Pasos que acompa-ña sus títulos de crédito finales. En 2003, Aibar aún era tan sólo el director de Atolladero, aquél wes-tern raro en el que aparecía Iggy Pop. Hoy, tras ese caramelo incla-sificable que fue La máquina de bailar y la portentosa El gran Váz-quez, ya sabemos que este hom-bre es alguien en quien podemos confiar. Mañana nos descubrirá el que hasta la fecha es su último trabajo, la cinta de ciencia-ficción El bosc.Platillos volantes es la historia, ba-sada en hechos reales, de la amis-tad entre dos pirados de Terrassa que creían en los ovnis. Pero su verdadero tema no es tanto la búsqueda de vida más allá de las estrellas sino la búsqueda de algo en lo que creer. El sentido de la vida. Una razón para levantarse por la mañana. Suena trascen-dente, pero la película no lo es en

absoluto. Más bien al contrario: Aibar evita en todo el momento el tremendismo y la recreación histórica de baratillo para articu-lar, en clave de comedia ligera, un cuento hermoso y triste sobre la fe en tiempos oscuros. La historia transcurre en los con-vulsos años setenta españoles, que se nos muestran en todo su caótico y delirante esplendor: aquella España rota y gris, por cu-yas grietas empezaban a colarse hilillos de luz, a la espera de que el dictador tuviese la bondad de partir hacia el otro mundo. Jordi Vilches y Ángel de Andrés López están ambos estupendos inter-pretando a dos solitarios a los que lo mejor que les habrá podi-do ocurrir en la vida será cono-cerse el uno al otro. En cuanto a nosotros, los que seguimos aquí, al otro lado, viajando en tranvías y trenes, tenemos muy claro que queremos seguir escuchando vo-ces de otros mundos.

SEVEN CHANCESPRADO 19:00

blue bird Dos nens africans, Bafonkadié

i la seva germana Tené, abando-nen durant un dia el seu poble per anar a la recerca del seu ocell blau, que ha desaparegut en unes circumstàncies estranyes. El que seguirà serà un viatge oníric pels impressionants paisatges de Togo, on es creuaran amb es-perits familiars i ectoplasmes de la natura. Al final d’aquest viatge iniciàtic, tots dos tornaran a casa completament transformats.El director Gust Van den Berghe s’inspira en l’obra homònima de l’escriptor Maurice Maeterlink,


Nobel de Literatura de principis del segle passat, i en fa una adap-tació, molt lliure, a la situació social d’un continent que es re-sisteix a ser reduït als estereotips pronunciats en cadena a la ma-joria de telenotícies. La pel·lícula es projecta en el marc de Seven Chances, les set oportunitats per a veure joies seleccionades per la crítica que han estat injustament ignorades pel circuit comercial.Encara no és del domini públic, però segurament ho serà en molt pocs anys. El cinema flamenc tri-omfa en festivals d’arreu del món i promet convertir la seva regió de procedència en l’epicentre d’una agosarada experimentació que, alhora, no renuncia a ser accessi-ble a tothom. Els qui, en l’edició de l’any passat, van tenir la sort de veure Bullhead, un brillant thriller sobre el mercat negre d’hormo-nes animals que va revelar l’actor Matthias Schoenaerts (que ara protagonitza Rust and Bone amb Marion Cotillard), en poden deixar constància. I el mateix es pot dir de Cauwboy, premiada a la Berli-nale, o de The Fifth Season, que va generar sorpresa en l’última Mos-tra de Venècia.

S.O.F. PANORAMARETIRO 23:30

the last will and testament of rosalind leigh

Poques persones en el món en saben tant, d’això de fer por, com

en Rodrigo Gudiño. D’origen me-xicà i afincat al Canadà, el 1997 va fundar la revista Rue Morgue, que amb els anys es convertiria en una referència mundial a l’hora de parlar de cinema fantàstic i de ter-ror. El 2006 va realitzar el curtme-tratge The Eyes of Edward James, primera pedra d’una filmogra-fia tan breu com celebrada, que busca noves maneres d’abordar un imaginari fantàstic de regust clàssic. The Last Will and Testament of Rosalind Leigh, el seu debut en el llargmetratge, no n’és l’excep-ció: Leon Leigh, un col·leccionista d’antiguitats, ha heretat la casa de la seva mare després de què ella hagi mort en aparent suïcidi. Ha-vent perdut el contacte des de feia anys, Leon es retroba en un esce-nari de record sinistre, una llar

plena a vessar d’objectes i figures que remeten a la devoció cristiana de la seva mare. Poc a poc, una sè-rie de fenòmens estranys el duran a sospitar que a la casa hi ha algun tipus de presència.Concebut com una artesanal peça de càmera, el film desafia en tot moment les expectati-ves del públic mitjançant una original narració que es recol-za fortament en la veu en off, i que està protagonitzat per un sol personatge. O, millor dit, per dos: la casa on transcorre tota l’acció és molt més que un mer escenari, i la càmera la recorre delectant-se en les seves corbes i racons més ombrívols, dibui-xant un imaginari cristià decidi-dament inquietant.Mentre esperem que Gudiño ma-

terialitzi el seu anhelat projec-te de dirigir un remake del cult western de Joaquín Luis Romero Marchent Condenados a vivir, The Last Will and Testament of Rosaling Leigh es revela com un excel·lent tast de les possibilitats expressives del cineasta.

CASA ASIARETIRO 17.00

war of the arrows

Ambientada en 1636, en la segunda invasión de Manchu-ria sobre Corea, donde el caos hace estragos y los pueblos son atacados despiadadamente por el ejército chino, un joven, que ya de niño sufrió las consecuen-cias de una guerra, hará todo lo posible por rescatar a su herma-na que ha caído en manos del enemigo, cuando fue capturada junto a medio pueblo el día de su boda. Sus armas: la perseveran-

Amb Mamoru Hosoda po-dríem recórrer a l’estadística i recordar que el director japonès s’ha endut el guardó de la cate-goria Anima’t les dues vegades que hi ha participat. Ho va fer, el 2006, amb The Girl Who Leapt through Time i, el 2009, amb Summer Wars. Ambdues pel·lí-cules ja són clàssics moderns de l’anime. Wolf Children, la seva nova pel·lícula, és una exquisi-da peça d’animació a la manera tradicional japonesa, seguint la inevitable línia de l’estudi Ghi-bli, encara que, a hores d’ara, Hosoda ja és un nom propi re-conegut. El seu estil preciosista i, alhora, summament transpa-rent, en què combina imatges d’una gran bellesa amb una narrativa molt fluida, arriba a la seva primera maduresa amb aquest conte sobre dos nens llop que han de decidir si volen viure entre els homes o entre els llops.Wolf Children és una faula d’ini-ciació en la qual, com en els al-tres films d’Hosoda, el tema de la família hi és molt present. De

fet, el vincle entre els germans i el d’aquests amb la seva mare és el nucli de la pel·lícula. L’origen d’aquesta història és el mateix de tantes altres històries d’amor: una noia coneix un noi, s’ena-moren, es casen i tenen dos fills. Però aquest noi, el pare, era un home llop, i ara la facultat de convertir-se en llop ha passat als seus descendents. Mort el pare, la mare haurà de criar ella sola els dos nens, i decideix fer-ho al camp, en un indret apartat. Però créixer no és mai tan fàcil. Si les dues pel·lícules anteriors del director japonès tenien un ritme frenètic, aquí Hosoda aposta per un to més reposat i melancòlic, d’acord amb els idí-l·lics paisatges rurals on viuen els protagonistes.Mamoru Hosoda ha elaborat un poema encisador, en blaus i verds, que insisteix, un cop més, en la pervivència de sentiments com els que lliguen, per a tota la vida, una mare i els seus fills. Deixeu-vos portar. Deixeu que un mestre us expliqui un conte.

ANIMA’T AUDITORI 13:15

wolf children

6DIARI DEL FESTIVAL


cia, el valor y su poderoso arco y su gran habilidad con él. War of the Arrows tiene un ritmo en-diablado, es una trepidante cinta con altas dosis de acción, con peleas, persecuciones, y cómo no, arcos y flechas. Una vez se inicia la aventura, que no tar-da en aparecer, no cesa, no nos deja descanso y nos mantiene en una tensión constante. La pelícu-la queda a medio camino entre el drama romántico y familiar, la acción, la épica y la Historia (en mayúsculas). Es decir, esa mezcla de géneros tan habitual a la que nos tiene acostumbra-dos el cine surcoreano. Un dato para los más curiosos: War of the Arrows fue la película más taqui-llera del año 2011 en su país, solo por detrás de Transformers 3. No es de extrañar tal éxito si tene-mos en cuenta que el filme juega con elementos tan queridos por los coreanos como su propia mi-tología sobre el arco como arma y herramienta simbólica, la lu-cha constante de los coreanos contra los invasores, el sacrificio y la familia.

CineAsia

NOVES VISIONS - FICCIÓPRADO 22:45

mYsterY Després de cinc anys condem-

nat a l’ostracisme per les autori-tats xineses, que el consideraven un agent de subversió en tota re-gla, el director Lou Ye ha decidit signar l’armistici amb la censu-ra. Mystery, presentada a la sec-ció Un Certain Regard del passat Festival de Canes, adopta un per-fil menys escandalós que Spring

Fever, retrat ombrívol d’un trian-gle amorós bisexual, i que Love and Bruises, rodada durant el seu exili parisenc amb l’actor Tahar Rahim (Un profeta). Menys inte-ressat a generar estupor, però no menys subtil en la seva des-cripció de les relacions humanes i els conflictes quotidians, Lou Ye es proposa “ensenyar la vida quotidiana a la Xina d’avui”, en les seves pròpies paraules, a tra-vés d’una història inspirada en el bloc d’una jove mare de família abandonada pel seu marit que el director va trobar, per atzar, per Internet. El film descriu un matrimoni trencat després que el marit confessi el seu adulteri. Una història de descomposició sentimental que Lou Ye combi-na amb una intriga policial i un retrat de fons del país on va néi-xer, sotmès als canvis imposats per una industrialització brutal, que es reflecteix en una arquitec-tura que inspira qualsevol cosa menys ganes de comprar-se un piset a Wuhan, megalòpolis del centre del país. Un nou exemple de la bona traça del director, que segueix les misèries dels seus personatges amb càmera deli-cada i mirada benèvola, mentre fa sonar un Himne a l’alegria en cantonès que, considerant el que estem veient, sonarà, inevitable-ment, una mica irònic.

CASA ASIARETIRO 15:00

lee’s adVenture

El debate está servido: ¿Ori-gen sí u Origen no? La película de Christopher Nolan, que en su

momento generó tantos elogios como reprimendas, ahondaba con mano maestra en el mundo de los sueños. Aunque suela lle-nar sus películas de rimbomban-te parafernalia, Nolan no tiene un pelo de tonto. Gestó un filme que lograba captar la fragilidad del sueño, sus espacios cambian-tes y su intangible temporalidad. Su momento culminante discu-rría en tres capas distintas, en las que el reloj corría en diferen-tes velocidades: segundos, minu-tos, horas.Lee’s Adventure tiene más de un punto en común con la revolu-cionaria cinta de Nolan. Su pro-tagonista no es un arquitecto de sueños ajenos, sino un chico que padece un terrible desorden temporal. En su cabeza, nada tiene orden y concierto. Menos aun, cuando conozca a una chi-ca con el mismo problema que él. Ahora bien: dejemos a un lado la historia, que eso es lo de menos, y centrémonos en el portentoso universo visual que nos brinda la película. Lee’s Adventure apro-vecha la condición de su perso-naje principal para crear un en-tramado de capas temporales y de situaciones dispares. Lo hace a través de una idea brillante: la combinación entre imagen real y animación. El resultado es una cinta cargada de adrenalina, en la que la acción no conoce la pala-bra freno.

S.O.F. COMPETICIÓAUDITORI 17:45

tai chi zero Coreografiada pel gran Sam-

mo Hung i amb Tony Leung i la preciosa Shu Qi en el reparti-

ment, Tai Chi Zero és una pel·lí-cula amb vocació de convertir-se en una festa pels amants de les arts marcials, com ho van ser en edicions anteriors films com The Raid o les diverses entregues de la saga Ong Bak. Afegim-hi un tractament visual juganer i far-cit de referències a l’univers dels videojocs (una mica a la mane-ra d’Scott Pilgrim vs. The World) i l’enèrgica direcció d’Stephen Fung, que converteix la pel·lícula en un carrusel on les seqüències de lluita vénen condimentades amb esclats d’humor irreverent. El mateix argument del film us ajudarà a fer-vos a la idea de que aquesta no és una pel·lícula d’arts marcials qualsevol: el seu protagonista, interpretat pel llui-tador de wushu xinès Yuan Xiaoc-hao en el seu debut al cinema, és un guerrer que vol aprendre tai-txi per evitar que un bony gens estètic que té al cap segueixi creixent. Per demostrar als altres la seva vàlua, haurà de destruir una gegantina màquina de vapor que amenaça amb carregar-se l’ecosistema de la zona. Mentre el seu director ultima la post-producció de la seqüe-la, Tai Chi Hero, podrem gaudir a Sitges d’aquest disbarat amb atmosfera steampunk que no s’està de res per tal de dur-nos al deliri col·lectiu. Èpica i hiper-bòlica com els millors exemples del cinema d’arts marcials, Tai Chi Zero també invoca aquells films on les disciplines de llui-ta són per al protagonista una via de creixement personal i de retrobament amb ell mateix. Per a nosaltres, no obstant, la pel·lí-cula esdevindrà l’excusa idònia per descarregar tensió i allibe-rar adrenalina.

S.O.F. GALESAUDITORI 09:00, 22:15

inVasor Parecía que habían acabado

con él, pero no. Siete años ha tar-dado el barcelonés Daniel Calpar-soro en volver a ponerse manos a la obra con su nuevo artefacto. La espera ha valido la pena, por-que Invasor supone la vuelta en pleno estado de forma de uno de los cineastas más musculados del panorama nacional. Y por si fuera poco, ya está rodando su octavo largometraje, Combustión. Pero nosotros, a lo nuestro. Con un ritmo trepidante, este thriller de acción está basado en la novela del mismo nombre pu-blicada por Fernando Marías en 2004. La película cuenta la histo-ria de Pablo, un médico militar español destinado a Irak en mi-sión internacional. Allí sufre un brutal atentado que por poco aca-bará con su vida. Regresa conva-leciente a su casa con su familia, pero poco a poco irá recuperando la memoria sobre lo sucedido. Cuando Pablo vaya sabiendo la verdad, tendrá que enfrentarse al dilema de contarla y arriesgarse a perderlo todo, o callar y aceptar las presiones a las que está sien-do sometido por los altos man-dos militares. Calparsoro vuelve a realizar un filme de ambiente bé-lico después de su tímida incur-sión en el género con Guerreros. Con la aspereza y contundencia a la que nos tiene acostumbrados, y con unos personajes siempre al filo del abismo, Invasor llena la pantalla de explosiones y perse-cuciones y discurre en un Teneri-fe que está rodado como si fuera Diwaniya.


NOVES VISIONSPRADO 01:00

the truth of lie + la leggenda di kasPar hauser + al Pereira Vs. the alligator ladies

La nova pel·lícula de Roland Reber (de qui ja vam veure a Sitges 24/7 The Passion of Life) ja és a Sitges per a descol·locar a tota la comunitat cinematogrà-fica internacional. Com no po-dia ser d’una altra manera, The Truth of Lie s’emmarca en la in-dependència més radical (feta sense cap mena de subvenció ni ajuda pública) i aconsegueix uns resultats que no deixaran indiferents a ningú. Si no ens creuen, llegeixin al propi Ro-land Reber: “Mai he intentat fer una descripció real de dues dones en captivitat, sinó mostrar

la metàfora d’aquesta presó que anomenem vida”. Déu n’hi do.Per continuar amb aquesta ex-cèntrica sessió, La leggenda di Kaspar Hauser recupera el cas que va trasbalsar la societat de principis del segle XIX, quan es va trobar un nen sense so-cialitzar (i que van portar a la pantalla, sense anar més lluny, Werner Herzog o François Tru-ffaut) per fer-ne, amb tota se-guretat, la versió més delirant i surrealista de totes les que es coneixen. Un western neocre-puscular rodat en 35mm, en blanc i negre, música techno i

amb un Vincent Gallo entregat a la causa.Per tancar la sessió, tenim l’ho-nor de presentar l’última pel·lí-cula de Jess Franco. En forma de cinta demencial i marciana, Al Pereira vs. the Alligator Ladi-es només es pot entendre com un homenatge al cinema que realitzava fa trenta anys. Amb unes seqüències absolutament inconnexes, unes quantes ties en boles i un filtre oníric, el film està més a prop d’El fan-tasma de la libertad que de les pel·lícules a què ens té acostu-mats l’oncle Jess.

MIDNIGHT X-TREMERETIRO 01:15

la memoria del muerto + 13 eerie + the thomPsons

Casi todas las personas de sexo masculino que han visto American Mary te la resumirán en dos palabras: Katharine Isa-belle. Y a continuación te dirán que está increíble, refiriéndose no a la película (que es estupen-da) sino a ella, aquella jovenci-ta canadiense con curvas de la que nos enamoramos en Ginger Snaps. El maratón de esta noche nos permitirá volver a disfrutar de su presencia en pantalla en 13 Eerie, el debut de Lowell Dean, una cinta de zombies a la antigua usanza y con genero-sas dosis de gore. A la película de Dean la sigue La memoria del muerto, en la que el argentino Valentín Javier Diment plantea una inusual comedia macabra en la que el humor enfermo se da la mano con lo sobrenatural, rodada de forma deliberada-mente barroca para sumirnos en un saludable desconcierto.

La película que cierra el ma-ratón es, con seguridad, uno de los regresos más esperados por parte de los fans del género puro y duro. En 2010, Phil Altie-ri y Mitchell Flores, los Butcher Brothers, firmaban The Violent Kind, una desquiciada y setente-ra montaña rusa que confirmó que la suya era una trayectoria a seguir. Hoy veremos su últi-ma obra, The Thompsons, que se lleva a Inglaterra a la familia de psicópatas que protagonizaba su debut, The Hamiltons. Aun-que no hace falta haberla visto para disfrutar de este violentísi-mo melodrama vampírico cuya primera secuencia ya deja claro que los Butcher Brothers van muy en serio.El maratón se completa con el cortometraje documental 30 de terror, que revisita las tres dé-cadas de historia del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei.

8DIARI DEL FESTIVAL


MIDNIGHT X-TREME / CASA ASIAAUDITORI 00:45

japan madnessdead sushi + sadako 3d + gYo: tokYo fish attack

Padre, confieso que he peca-do. He estado tentado de fusilar el texto sobre Japan Madness que se publicó en estas mismas páginas el año pasado. En mi descargo, diré que no he obra-do movido por la maldad, sino por la economía de recursos. La experiencia nos dice que, por mucho que los occidentales nos estrujemos los sesos en ser per-versos y bizarros, no les llega-mos a la suela de los zapatos a los orientales. Por eso, esta ma-ratón es siempre el plato más inclasificable e insano de todo Sitges ¿Cómo inventar, enton-ces, nuevos calificativos con los que describir lo inenarrable?Dead Sushi es una de las dos bombas de neutrones (la otra es Zombie Ass: Toilet of the Dead) que Noboru Iguchi ha traído este año a su fiel cita con el Festival; un disparate en el que un sonado crea un suero que convierte el pez crudo en una mortífera máquina de ma-tar. Los postres, en forma de FX, los pone Yoshihiro Nishimura, así que ya saben por donde van los tiros.A continuación, Sadako 3D hará que nos reencontremos con una vieja amiga de larga (y algo descuidada) cabellera. Para ella no pasan los años, aunque sí es

cierto que se ha modernizado un poco, jubilando los vetustos VHS y abrazando con entusias-mo los vídeos en streaming y las tres dimensiones.El círculo se cierra con Gyo: Tokyo Fish Attack, adaptación de una de las malvadas histo-rias del genio del manga Junji

Ito, que cuenta como Japón se ve invadido por una plaga de peces con extremidades mecá-nicas. Setenta minutos de ani-mación en los que es imposible que quepa más mal rollo, idea-les para recibir el amanecer con el estómago revuelto y la mente liberada.

S.O.F. COMPETICIÓRETIRO 12:45

curts fantÀstics a comPetició (iii)

Yellow. El título lo dice todo. Apabu-llante ejercicio de estilo bru-talmente estilizado con el que a los amantes del giallo se les pondrá dura. ¡Bravo!

frost.Estamos en el futuro, en una apocalíptica nueva era glacial. Unos efectos digitales y unos decorados tan espectaculares que parecen sacados de una gran producción.

horizonte.Una estupenda producción es-pañola vestida de survival apo-calíptico con una violencia y ten-sión más que suficientes para estar compitiendo en Sitges.

ici, à minuit tot s’arrête.Si cogiéramos Esperando a Go-dot e hiciéramos un corto os-curo, filosófico y fantástico, este sería, sin duda, el ejemplo a seguir.

elefante. La factoría ESCAC vuelve a la carga con otro corto imposi-ble. Después de Cargols, ahora es el turno de Elefante. ¡Una auténtica animalada!

the captured bird.Poderoso y deslumbrante ejercicio fantástico vestido de cuento de hadas y con unos efectos digitales pocas veces vistos en el género.

as human as animal.En esta mirada melancólica y existencial de la naturaleza humana, un hombre solitario es perseguido por los recuer-dos de un pasado lleno de de-solación.

Yuri’s omen.Después de un ataque nuclear, un hombre volverá a la zona arrasada. Una paranoia con-ceptual de gran carga reflexi-va que resulta simplemente sobresaliente.


La tira De GUiLLeM DOLS

Des que va presentar Antiviral al Festival de Cannes, la premsa de mig món se li ha tirat a sobre i ja fa mesos que encadena festivals. Com ho porta?És una experiència força peculiar. Sóc una persona molt introverti-da, o sigui que no em resulta espe-cialment fàcil exposar-me en pú-blic i respondre tantes preguntes, a les quals sempre acabes donant les mateixes respostes. En tot cas, no estic en posició de queixar-me. Prefereixo això mil cops abans que el contrari, que ningú s’interessi per la meva pel·lícula i jo em quedi a casa tot sol.

La pel·lícula fa un ús espectacular dels tons blancs, els espais asèp-tics i la llum crua. Però, en aquesta societat convertida en un enorme hospital esterilitzat, els humans es tornen bojos per injectar-se virus. No és una contradicció?Els virus i les malalties ens sem-blen repulsius, però en el fons és només perquè culturalment s’ha decidit que ha de ser així. Em va semblar interessant imaginar una societat on succeís al revés, on el contagi d’un virus fos percebut com una cosa positiva. Respecte el que comenta, tot respon a una dualitat que hi ha a la pel·lícula.

Antiviral té una part molt neta i es-terilitzada, i una altra que és molt més bruta i que subratllo a través dels primers plans del cos humà. La pel·lícula contraposa les cele-brities i els humans. Els primers tenen salut eterna i són eterns, mentre que els segons són mortals i decrèpits. És com si fossin dues espècies diferents.

Ha descrit la seva pel·lícula com “una comèdia romàntica”. Entre els virus i el cos humà? Entre la gent corrent i aquestes celebrities amb qui s’obsessionen?Pensava més aviat en els dos pro-tagonistes, però aquestes lectures també m’agraden. Existeix cert ro-manticisme, o fins i tot erotisme, en la connexió entre la gent i les celebrities, tot i que no sigui cor-respost. Que si és una comèdia romàntica malsana? No pot ser-ho més que la majoria de comèdies romàntiques que es fan avui...

La pel·lícula ens parla de la conne-xió íntima, gairebé sexual, que els virus aconsegueixen crear entre dos éssers humans.L’activitat empresarial que desen-volupa la clínica de la pel·lícula consisteix en la penetració d’una cèl·lula amb una substància proce-dent d’un altre cos. Com bé dius, es tracta d’una interacció alta-ment sexual. A la pel·lícula, ho he reflectit amb plans de penetració d’una injecció sota la pell. No cal que aclareixi què representa com a metàfora [riu]. La idea de la pel-lícula se’m va ocórrer perquè vaig estar malalt i vaig començar a pen-sar en la intimitat que la persona anònima que m’havia transmès el virus compartia amb mi, sense vo-ler-ho ni saber-ho...

Pensava que la idea havia vin-gut d’una entrevista amb Sarah Michelle Gellar al programa de Jimmy Kimmel, on va advertir al públic que estava malalta i que si esternudava els infectaria a tots. L’audiència, sorprenentment, va aplaudir amb entusiasme.No, això és una altra cosa. Durant el rodatge, un amic em va envi-ar aquest vídeo i em vaig dir que m’havia d’afanyar, o si no Antiviral

deixaria de ser una pel·lícula de fic-ció sobre un futur pròxim i es con-vertiria en un documental sobre el present [riu].

El mateix es pot dir de la televisió nord-americana i del cicle d’in-formació contínua, que obliga a trobar titulars escandalosos i breaking news cada tres minuts. Vol ser una paròdia, però en el fons el que ensenya a la pel·lícula no sembla tan exagerat.És curiós perquè molta gent s’es-candalitza amb els programes que hem recreat a la pel·lícula. Em di-uen que és horrible, que no pot ser que els mitjans es comportin així. Però jo estic d’acord amb tu: el que ensenyo a la pel·lícula és pràctica-ment realista! La idea va ser exa-gerar-ho molt lleugerament i fer que la televisió de la pel·lícula fos només una miqueta més invasiva que la de la vida real. Vam passar molt de temps veient la progra-mació de cadenes d’informació contínua per saber fins on podíem arribar, o sigui que és cert que té una base molt realista.

He llegit que, fins als 25 anys, no va decidir que volia dedicar-se al cinema i que abans va provar moltes altres coses. És com si s’hi hagués resistit. Puc imaginar per què: en vista de qui és el seu pare, segurament és el pitjor ofici que podria haver escollit.Ja ho crec [riu]. Mira, va anar així. No sabia què fer amb la meva vida. Escrivia relats, tocava música i feia una mica de producció audiovisu-al. Però estava molt dispers i no em concentrava en res de profit. Un dia vaig entendre que el cine-ma era la forma d’expressió em permetria unir totes les meves passions. De fet, no escollir dedi-car-te a això perquè el teu pare fa la mateixa feina em pot semblar comprensible, però no és una gran raó si és el que realment vols fer.

Però sabia que s’exposava a que li fem aquesta pregunta durant la resta dels seus dies...Espero que, cap a la quarta pel·lí-cula, la gent m’ho deixi de dema-nar [riu]. De totes formes, la meva vida ja era així abans de rodar

aquesta pel·lícula. De petit, vaig tenir un monitor d’arts marcials que no deixava de dir-me: “David! David!”. És una cosa que sempre ha format part de la meva vida i que ho seguirà fent. Dedicar-me al cinema ho amplifica, però a aques-tes alçades ja hi estic acostumat.

La seva actitud crítica respecte l’obsessió pels famosos procedeix del fet d’haver conviscut amb el seu pare?Prové de la meva experiència vivint amb ell i freqüentant els actors amb qui treballa. Sempre m’ha impactat la desconnexió total entre qui són i com els perceben persones que no els coneixen personalment.

Les pel·lícules del seu pare han estat una influència? S’ha parlat molt de Videodrome i, de manera més general, hi ha semblances respecte el seu univers. És una in-fluència conscient?Sé el que vol dir, però és del tot ins-conscient. De fet, no vaig veure les seves pel·lícules fins que vaig tenir vint anys, perquè fins aleshores no eren apropiades per nens de la meva edat [riu]. I, fins i tot avui, en-cara no he vist totes les seves pel-lícules. No tinc prou distància per dir si el cinema del meu pare és una influència en el que faig. Si hi ha al-guna cosa que m’influeix, deu ser més aviat ell com a persona, el fet que sigui el meu pare, que m’hagi educat i que compartim la mateixa genètica. L’única decisió conscient que vaig adoptar al respecte va consistir en no preocupar-me per la seva filmografia i fer el que a mi em semblés interessant.

Li va semblar bé que es dediqués al cinema? Creu que li ha agradat Antiviral?Diria que sí. El meu pare mai no em va prohibir que m’hi dediqués, tot i que tampoc no m’hi va inci-tar. Em sento molt proper a ell. És curiós que cap dels dos volgués-sim ser cineastes. Tant ell com jo volíem ser escriptors. El meu pare adora la literatura i és una cosa que, clarament, m’ha transmès. En el fons, això del cinema ha estat un accident. Jo, si et dic la veritat, tampoc no sóc gaire cinèfil...

“No tinc prou distància per dir si el meu pare és una influència”

enTReVIsTa: brandon cronenberg

10DIARI DEL FESTIVAL


Lleva mucho tiempo vinculado al fantástico, a través de la revista Rue Morgue, pero The Last Will and Testament of Rosalind Leigh es su ópera prima ¿En qué momen-to le surgió el deseo de dirigir?Desde hace mucho, en realidad. Fundé la revista hace quince años, y lo cierto es que en sus ini-cios la razón de ser de la revista fue convertirse en un trampolín para saltar a la dirección. Me dio la oportunidad de ver el mundillo desde dentro, de conocer a gente como John Carpenter o Dario Ar-gento y aprender de ellos... Pero fue en 2006 cuando decidí dar el paso con The Eyes of Edward Ja-

mes. Antes de este cortometraje no había hecho nada, ni siquiera películas amateur.

En sus cortometrajes y también en The Last Will and Testament of Rosalind Leigh se detecta un regusto clásico, pero también ganas de contar las cosas de una forma distinta.El cine se asocia principalmen-te a la visión, pero también tiene mucho que ver con lo que escu-chamos o con aquello que pasa por nuestra mente, y yo quería ex-plorar también ese lado. Antes de que existiera la televisión, la gente escuchaba obras por la radio y el drama tenía lugar en sus cabezas. The Last Will and Testament of Rosa-lind Leigh es una versión cinema-tográfica de esta idea, por eso hay tantos planos de espacios vacíos.

En ese sentido, es interesante el uso que hace de la voz en off, un re-curso que suele ser muy criticado.La película trata sobre la soledad. Quería enfatizar ese sentimiento utilizando la voz de alguien a quien no vemos nunca y unirla a toda

una serie de imágenes de recuer-dos en los que no aparece nadie. Se trataba de transmitir la necesidad de querer estar con otras personas.

La sensación que deja la película es más de pena que de miedo.Muchas películas de terror quie-ren asustar por encima de cual-quier otra cosa, lo cual es genial. Pero también creo que ese miedo debe dirigirse a algún sitio. Esta historia está impregnada de tris-teza, de tragedia. En Rue Morgue aprendí que el terror es hijo de la tragedia griega y mi intención fue que eso se viera en el filme.

Otro aspecto muy llamativo del filme es la casa en que transcu-rre la acción.Cuando empecé a escribir el guión, le dije a mi productor que necesitaba localizar la casa, pues la localización podía hacer variar mucho la historia. Él vive encima de una tienda de antigüedades y el dueño le dijo que su antigua casa podía ajustarse a nuestras necesidades. Fuimos a verla y me quedé boquiabierto. Muchos de los objetos que aparecen en la película ya estaban allí, excepto las figuras de los ángeles y unos pocos detalles más.

Es muy llamativa la iconografía religiosa de la película. ¿La religión ha sido importante en su vida?Nací en México en una familia ca-tólica. Mis padres no eran fanáti-cos, pero sí tengo algunos herma-nos muy religiosos. Mi hermano mayor no aprobaba mi pasión por el terror, y eso nos acabó distan-ciando. Obviamente, algo de esto ha quedado reflejado en el filme.

En los últimos años, la religión ha ido desapareciendo del cine fan-tástico, y me parece muy sugeren-te que recuperes esa imaginería.Muchas películas de terror que ha-blan de religión tratan sobre el dia-blo. A mí me interesaba más que la historia hablase sobre Dios y aque-llo en lo que creen los personajes.

“El miedo debe conducir

hacia otros sentimientos”

enTReVIsTa: rodrigo gudiño ÚLTIMA SALIDA

BRIGADOON

La primera y la única vez que vi Seis mujeres para el asesino de Mario Bava fue en vídeo, en una copia que compré en el stand de Imagen DEATH en Brigadoon hará la friolera de diez años. Por entonces la pe-lícula no estaba editada en DVD y la Red no era la video-teca inabarcable que hoy es, y yo ansiaba desvirgarme con la que estaba considerada obra fundacional del giallo. Durante años creo que odié a los chicos de Imagen DEATH: el VHS que me vendieron se veía más bien difuminado, aunque lo cierto es que nunca me quejé, que podría haberlo hecho, y, con el tiempo, uno incluso acaba echando de menos la suciedad intrínseca que caracterizaba al formato (que se lo digan, si no, a los directores de V/H/S). Y lo cierto es que la labor arqueo-lógica que hacían, desenterran-do películas que entonces eran muy difíciles de ver, merece ser tenida en cuenta.Hoy es el día que Brigadoon reserva, en su totalidad, a esta productora y distribuidora to-ledana que el año pasado cum-plió veinte años de vida. Todos los colores de lo psicotrónico se darán cita a lo largo del día y de la noche en L’Escorxador, en una jornada que empezará con la proyección de Los últimos

ritos de la logia 933, un extraño documento audiovisual con el que Diego Arandojo se acerca a Aleister Crowley, y terminará, pasada la medianoche, con una adaptación teatral interactiva del juego de rol La mascarada - Mundo de las tinieblas, lo más cercano a un ritual vampírico en vivo que podréis hacer aquí en Sitges sin que tenga que in-tervenir la policía.Habrá varias sesiones de corto-metrajes, con sorteo de DVDs incluido, y la proyección de obras de naturaleza declarada-mente abyecta, como Deliriant de Miguel A. Carrión, la pelí-cula de trasplantes del festival; Azar. Los dados de Dios de Tomás García Baringo, la desgarradora historia de lo que puede llegar a ocurrir si marcas un número de teléfono o equivocado; La rebe-lión de las razas y otras fantasías ilustradas o el último corto del infatigable Julián Lara. Incluso se presenta un libro, Do Re Mi Fa Zombi (Imagen DEATH tam-bién edita libros), acompañado de un fotomontaje obra de Mar-cos DK. Parafraseando el tagline de la edición española en vídeo de Phantasma, que siempre me hizo gracia: “¡Si estas películas no les asustan, es que están uste-des muertos!”.

Toni Junyent


Va ser tècnic de robots a L’atac dels clons i La venjança dels sith. Què s’aprén treballant amb Ge-orge Lucas i com ha influït en el seu debut com a director, Crawls-pace, que presenta a Sitges?Per ser sincer, em va servir per veure fins a quin punt es malgas-ten els diners a les grans produc-cions de Hollywood. M’ha servit molt per rodar una pel·lícula low cost com la meva. Vaig desmiti-ficar la saga i vaig entendre que estava capacitat per fer qualsevol cosa que em proposés. En tot cas, hi va haver moments màgics. Per exemple, haver de presentar-li a George Lucas els primers esbos-

sos per a C3PO o veure Anthony Daniels ficar-se en la pell del robot per primer cop en trenta anys va ser realment emocionant. Va fer que em tornés a convertir en un nen de deu anys.

La seva pel·lícula sembla molt influïda per la ciència-ficció nord-americana dels vuitanta.Té tot el sentit, perquè sóc un nen dels vuitanta. Quan recordo la meva infantesa, em veig al da-vant de tot de la cua per veure Els Goonies, Cristal oscuro o La cosa. De fet, és John Carpenter qui més m’ha influït. Starman, 1997: Escape de Nueva York o El príncipe de las tinieblas estan presents a la meva pel·lícula. M’acaben de dir que Carpenter vindrà a una projecció de Crawlspace! És un somni. Espe-ro que, si algun dia em donen un premi, sigui ell qui me l’entregui. Pujaria a l’escenari amb un pòster de La cosa perquè me’l signés.

Crawlspace parteix d’un progra-ma secret en una base militar a Austràlia. Té alguna base real?He volgut escampar una llegenda

urbana respecte la base militar de Pine Gap, una base militar nord-.americana al centre d’Austràlia, al mig del no-res i a centenars de quilòmetres de qualsevol ciutat. Em va semblar l’espai ideal per ambientar-hi una pel·lícula de ciència-ficció. No crec en les teo-ries de la conspiració, però cada vegada que hi penso m’imagino túnels secrets i militars embogits. És com la base d’Area 51 als Estats Units, que també ha donat peu a moltes especulacions cinemato-gràfiques.

De fet, sembla que vulgui adaptar al context australià els patrons del cinema de gènere nord-americà.El cinema de gènere no és gaire corrent a Austràlia. Jo vaig mun-tar una empresa d’efectes espe-cials i gairebé m’arruïno perquè ningú en requeria. Però tot això comença a canviar. A Melbourne s’està desenvolupant una escena interessant, amb pel·lícules tan destacables com The Loved Ones i tot el que està produïnt Greg McLean (Red Hill). El govern ens ajuda, però no suficientment. La meva idea és anar a buscar diners als Estats Units, però se-guir rodant a Austràlia i amb ac-cents australians.

Com narrava el documental Not Quite Hollywood, a Austràlia va existir una escena molt robusta per al cinema de gènere que va desaparèixer de cop i volta. Per què?Ningú no sap explicar per què, però després de Mad Max 2, que em sembla una icona del cine postapocalíptic, es va deixar de banda el cinema de gènere. Di-ria que la indústria australiana va voler que la prenguessin més seriosament i directors com Pe-ter Weir o Jane Campion van tirar cap al drama. Suposo que no volien que ens representessin monstres i aliens. De cop i volta, es va deixar de prendre cap risc. La meva missió és invertir la ten-dència.

enTReVIsTa: justin dix

“Treballar amb George Lucas em va desmitificar Star Wars”

la columna del críticla columna del crític

Figura clave de una nueva gene-ración de directores franceses de fantástico y de terror –a la que también pertenecen, entre otros, Alexandre Bustillo, Julien Maury y Xavier Gens– el direc-tor de The Tall Man se mueve en los parámetros del cine de género pero tiene unos rasgos autorales muy marcados. Aun siendo propuestas diferencia-das, sus tres largos hasta la fe-cha se levantan sobre los mis-mos temas y, importante, están empapados de un extraño ma-lestar y una profunda tristeza. La película que presenta en Sit-ges, una lectura peculiar de la leyenda del hombre del saco, es su película más abarcable (no por ello menos interesante) al contar con una narrativa más convencional (no exenta de sorpresas) y una factura y un ritmo más comerciales. Pero tras esas maneras accesibles se esconden las ideas, algunas más contundentes que otras pero casi siempre dolorosas, que también cruzan sus ante-riores películas, El internado y Martyrs, esta última (sin estre-no comercial en España) una de las películas de los últimos años que más controversia des-pertó a su paso por el Festival. He aquí una pequeña guía de las obsesiones del autor.Uno: El martirio. Laugier llevó este tema al límite en la citada Martyrs, una película extraor-dinaria donde empujaba hasta lo indecible la violencia física y mental para reproducir el in-descriptible tormento de una mujer. Ninguna de sus otras películas llega a esos límites en la recreación del sufrimiento, pero ambas relatan también el doloroso proceso de una mujer joven intensamente atormen-tada por la vida.

Dos: La pérdida. El motor o el motivo del tormento de las protagonistas de las pelícu-las de Laugier (que suelen ser mujeres jóvenes) siempre es la pérdida de un ser querido de un modo injusto, inesperado o, como sucede en las dos úl-timas, tremendamente violen-to. La pérdida de The Tall Man entronca directamente con la de El internado: la desaparición del hijo. Y da pie a referirse a otro tema fundamental en la filmografía de Laugier, la ma-ternidad y la relativización de la consanguinidad.Tres: El dolor. Siempre está presente en sus películas. Las cubre como un manto. En El internado, era mental. En Mar-tyrs, físico y llevado hasta el paroxismo. Y en The Tall Man es una mezcla de ambas cosas. La pelea de una madre (Jessica Biel) para recuperar a su hijo desaparecido le genera huellas emocionales, lastres mentales y daños físicos, recreados estos últimos de una forma bastan-te directa para tratarse de una película con cierta voluntad co-mercial.Cuatro: El complot. Al mar-gen de si se trata o no de la representación metafórica de un estado de ánimo real y co-lectivo, las películas de Laugier siempre enfrentan a sus prota-gonistas contra un mundo que parece empeñado en hacerlas sufrir. Ellas están completa-mente solas frente a un todo sólido y brutal. Esa situación de base impulsa otras ideas tan fuertes como la conspiración, la paranoia y la convivencia con el miedo que contribuyen, obviamente, al clima turbador y enfermizo de sus películas.

Desirée de Fez

Un autor en el género



A la graella del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fan-tàstic de Catalunya sempre hi entren sorpreses de darrer mo-ment: només cal recordar quan, pocs dies abans de començar l’edició del 2003, es va confir-mar la presència de Kill Bill: Vol. 1, de Tarantino. Enguany, amb el festival pràcticament en marxa, va entrar la darrera pel·lícula de Jess Franco, Al Pereira vs. the Alli-gator Ladies, que es projectarà a la marató d’aquesta nit al Casino Prado, i que s’afegeix a les dues parts de La cripta de las condena-das, que s’han vist a Brigadoon. Parlem amb el barceloní Ferran Herranz, productor de les darre-res pel·lícules de Franco. “Quan la Lina (Romay, dona i musa del director) va morir”, explica Her-ranz, “Antonio Mayans, que va ser una de les primeres persones que va anar a atendre el Jesús, em va trucar i em va dir que el millor que li podia passar és que pogués seguir en marxa, treballant, de manera que vaig parlar amb el Je-sús i ens hi vam posar.” En aquest temps –Lina Romay va morir el mes de febrer passat–, Herranz s’ha encarregat de muntar, mà a mà amb el mateix Franco, les dues entregues de La cripta de las condenadas, i al director ma-drileny li ha donat temps també de rodar Al Pereira vs. the Alliga-tor Ladies i una seqüela, actual-ment en fase de muntatge.“És una cosa bastant demencial, amb diverses capes de narració, en

la qual s’encreuen somnis i, fins i tot, el rodatge de la mateixa pel·lí-cula”, diu Herranz tot descrivint el que podem trobar en el film de Franco. Herranz avisa que és una pel·lí-cula força diferent de les que s’han presentat a Brigadoon: “Les dues parts de La cripta són absolutament abstractes, quasi mudes, amb música de fons i al-guns parlaments estranys, mentre que Al Pereira, tot i que en alguns moments es desviï cap a territoris només visuals, és més narrativa. Franco ja havia fet set o vuit pel-lícules amb aquest personatge, i espero que en pugui fer més.” Herranz, que va embarcar-se en aquesta aventura per pura devo-ció cap a Franco, paral·lelament al seu treball a la productora Nostromo, ens revela quins po-den ser els propers passos del director de Miss Muerte: “Hi ha gent a Alemanya, que són fans del Jesús i professionals del cinema,

que volen fer alguna cosa amb ell i s’està buscant finançament. S’ha arribat a parlar de noms d’actors que no te’ls diré perquè, si després la cosa no surt, és una tonteria dir-t’ho.” Franco ja ha treballat moltes vegades al llarg de la seva trajectòria a Alemanya. Sense anar més lluny, Necronomicon, la pel·lícula de la qual Fritz Lang va dir que era “l’únic film eròtic que he vist fins al final”, es va produir en aquest país. Amb 82 anys, el rei indiscutible de l’horror eròtic europeu, amb permís de Jean Rollin, continua amb ganes d’ampliar la seva di-latada carrera. Quasi dues-cen-tes pel·lícules és una xifra gens menyspreable. Ferran Herranz ho té clar: “Mentre Franco tingui la possibilitat de continuar fent pel·lícules, la gent que l’hem aju-dat a fer les últimes aquí a Cata-lunya seguirem posant el nostre granet de sorra per ajudar a pro-duir-les.”

enTReVIsTa: ferran herranz

al Pereira Vs. the alligator ladies

NOVES VISIONS - DISCOVERYPRADO 13:15

human core

La població mundial la conformen quatre mil milions de persones d’entre vuitanta i cent anys d’edat que es man-tenen joves i saludables gràci-es al trasplantament de cèl·lu-les mare. El cent per cent de la població mundial té implantat un microprocessador cerebral que ajuda a millorar les capa-citats cognitives. La mitjana de vida de l’home és de dos-cents anys, fa cinquanta anys que ningú neix ni mor. La hu-manitat ha evolucionat fins a tal punt que ha perdut contac-te amb el seu passat biològic

i emocional, ha substituït el mitjà natural per un de tec-nològic i mecanitzat. Human Core és el nou experiment te-levisat, un programa de divul-gació científica, que té com a objectiu estudiar la psique i la conducta de l’ésser humà fosra de l’abast tecnològic. Cinc pacients classificats per la seva varietat racial seran desconnectats de la seva intel-ligència artificial i sotmesos a un aïllament sever amb la finalitat d’activar la vida in-conscient i captar les manifes-tacions d’emocions reals.


Al final de cada temporada de Buffy se desataba el apoca-lipsis, pero siempre lograban detenerlo a tiempo. El final de Angel, el spin off que prota-gonizaba el novio vampiro de Buffy, fue distinto. Esto es un spoiler, pero si a estas alturas no habéis visto la serie no creo que la veáis. El caso es que a Joss Whedon le cancelaron la serie a mitad de la quinta temporada. Obligado a cerrar todas las tramas en apenas doce episodios, nos maltrató con una remesa de capítulos desoladores que acababan en un callejón sin salida. Literal-mente. Es el callejón que hay al lado de su cuartel general. Varios de los protagonistas han muerto. Otros están ago-nizando. Sabemos que una horda de criaturas sobrena-turales está reduciendo a es-combros Los Angeles y que, esta vez, los enemigos son demasiado numerosos. No lo lograrán. Pero Angel mira a

sus amigos, por última vez, y les dice: “¡A trabajar!”. Y se va a darse de mamporros hasta que lo maten. Corte a negro y hasta nunca. Luego la serie continuó en formato de có-mic, invalidando ese desenla-ce, pero para mí ya no cuenta. Mi Apocalipsis íntimo, el de verdad, fue el despedirme de unos personajes con los que llevaba muchos años convi-viendo.

Toni Junyent

Apocalipsis íntimos

“Para mí, poder grabar el ro-daje de Prometheus fue como cumplir un sueño, el de regre-sar al universo de Alien, el oc-tavo pasajero, una película que había descubierto con tan sólo nueve años”. Esto nos lo con-taba ayer Charles de Lauzirika, quien, además de presentar su ópera prima, Crave, en la Secció Oficial Fantàstic Pano-rama Competició, nos quiso descubrir los contenidos adi-cionales de la edición Blu-Ray

de Prometheus, de los que se ha encargado. Lauzirika nos avan-zó que las más de cinco horas de extras contendrán metraje eliminado, escenas del rodaje, documentales sobre distintos aspectos de la película y varios comentarios de audio. Experi-mentado realizador de extras para DVD, Lauzirika bromeó: “no voy a hacer los extras de mi película, Crave, hay mucho ma-terial grabado, pero dejaré que lo hagan otros”.

Avui dijous 11, en el marc de les activitats que el Festival i l’Ajuntament celebren arreu del poble, es durà a terme una classe magistral gratuïta de maquillatge a l’Espai Jove.El taller, a càrrec de La Oscu-ra Ceremonia, es celebrarà a les 17:30 i proporcionarà l’oportunitat als participants d’aprendre tècniques bàsi-ques de maquillatge i mostrar el seu talent en aquest àmbit, en una sessió que pretén ser participativa i que tindrà una durada d’una hora i mitja. Després del taller es projec-tarà el film Viscositat (Willi-am Sachs, 1977), un clàssic de la sèrie B nord-americana, i es durà a terme un sorteig d’entrades per a sessions del festival.Els interessats en partici-par-hi, han d’adreçar-se a l’Espai Jove al carrer de Josep Soler i Tasis, 4C.

Masterclass: Prometheus y los

filmes de Ridley Scott

Maquillatge per als

més joves



Programacióavui - DijouS 11

Última Projecció Programació subjecta a canvis. es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:45 RETIROtulPaFederico Zampaglione. Itàlia, 2012. 90’

09:00 AUDITORIinVasorDaniel Calparsoro. Espanya, 2012. 99’

09:00 PRADOPietÀKim Ki-duk. Corea del Sud, 2012. 104’

10:45 RETIROthe weightJeon Kyu-hwan. Corea del Sud, 2012. 107’

11:00 AUDITORIsinisterScott Derrickson, 110. EUA, 2012. 110’

11:00 PRADOthe curse. 7’mekong hotelApichatpong Weerasethakul. Tailàndia, Regne Unit, 2012. 57’hengeHajime Ohata. Japó, 2012. 54’

12:45 RETIROCURTS FANTÀSTICS A COMPETICIÓ (III)

13:15 AUDITORIwolf childrenMamoru Hosoda. Japó, 2012. 117’

13:15 PRADOhuman core (llarg)Manfre, Iker Iturria. 84’

15:00 RETIROlee’s adVentureFrant Gwo, Yang Li. Xina, 2012. 91’

15:15 PRADOPlatillos VolantesÓscar Aibar. Espanya, 2003. 102’

15:30 AUDITORIa fantastic fear of eVerYthingCrispian Mills, Chris Hopewell. Regne Unit, 2012. 100’

17:00 RETIROwar of the arrowsKim Han-min. Corea del Sud, 2011. 122’

17:15 PRADOleonora carrington. el juego surrealistaJavier Martín-Domínguez. Espanya, 2012. 80’

17:45 AUDITORItai chi zeroStephen Fung. Xina, 2012. 98’

19:00 PRADOblue birdGust Van den Berghe. Bèlgica, 2011. 86’

19:45 RETIROberberian sound studioPeter Strickland. Regne Unit, 2012. 92’

20:00 AUDITORIthe tall manPascal Laugier. Canadà, EUA, 2012. 106’

20:45 PRADOPostcards from the zooEdwin. Xina, 2012. 96’

21:45 RETIROla cueVaAlfredo Montero. Espanya, 2012. 76’

22:15 AUDITORIinVasorDaniel Calparsoro. Espanya, 2012. 99’

22:45 PRADOla hija. 5’mYsterYLou Ye. Xina, França, 2012. 110’

23:30 RETIROthe last will and testament of rosalind leighRodrigo Gudiño. Canadà, 2012. 81’

00:45 AUDITORIMARATÓ JAPAN MADNESSdead sushiNoboru Iguchi. Japó, 2012. 91’sadako 3dTsutomu Hanabusa. Japó, 2012. 97’gYo: tokYo fish attack Takayuki Hirao. Japó, 2012. 70’

01:00 PRADOthe truth of lieRoland Reber. Alemanya, 2011. 89’la leggenda di kasPar hauserDavide Manuli. Itàlia, 2012. 95’al Pereira Vs the alligator ladiesJess Franco. Espanya, 2012. 81’

01:15 RETIROMARATÓ TERRORtrash30 de terror. 5’la memoria del muertoValentín Javier Diment. Argentina 2012. 89’13 eerieLowell Dean. Canadà 2011. 86’the thomPsonsThe Butcher Brothers. EUA, 2012. 83’

ESPAI FNAC12:30 FABRICANT SERIE B. AMB SEBASTIÁN DEL AMO, MYLES KANE I JOSH KOURY 16:00 RESENTACIÓ DEL LLIBRE “ALIEN, EL OCTAVO PASAJERO”. AMB JORDI OJEDA I ÁNGEL SALA

18:00 MEMENTO MORI. AMB JOHN TORRES 19:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: “LO MACABRO DEL AMOR” . AMB LA PRESÈNCIA DE L’ AUTOR

BRIGADOON15:00 IMAGEN D.E.A.T.H. LOS ÚLTIMOS RITOS DE LA LOGIA

15:55 ESPECIAL SERIE B CORTOMETRAJES CLM

17:15 DELIRIANT

18:00 RETROSPECTIVA CORTOMETRAJES CLM

20:45 PRESENTACIÓN DEL LIBRO DOREMIFAZOMBI

21:30 AZAR, LOS DADOS DE DIOS

22:30 HECHO EN CASTILLA LA MANCHA

00:15 LA MASCARADA-VAMPIROS DE TOLEDO

El Festival no comparteix necessàriament les opinions expresades pels diferents autors

d’aquesta publicació.


ProgramacióDEMÀ - DivEnDRES 12

Última Projecció Programació subjecta a canvis. es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:30 AUDITORIel boscÓscar Aibar. Espanya, 2012. 98’

08:30 RETIROahí Va el diabloAdrián García Bogliano. Mèxic, EUA, 2012. 97’

09:45 PRADOnight on the galactic railroadSugii Gisaburó. Japó, 1985. 107’

10:30 AUDITORIhotel transilVaniaGenndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’

10:30 RETIROfriends: naki on the monster islandTakashi Yamazaki, Ryuichi Yagi. Japó, 2011. 135’

12:00 PRADOada. 10’la tierra seca. 18’la extensión del cieloKarlos Alaustrey. Espanya, 2012. 100’

12:15 AUDITORIseVen PsYchoPathsMartin McDonagh. EUA, Regne Unit, 2011. 110’

13:00 RETIROwrongQuentin Dupieux. França, 2012. 94’

14:00 PRADOnightbreed - the cabal cutClive Barker. EUA, 1990. 144’

14:15 AUDITORIthe abcs of deathVaris autors. EUA, 2012. 129’

14:45 RETIROchildren who chase lost VoicesMakoto Shinkai. Japó, 2011. 116’

16:15 PRADOl’home PrecísAntoni Padrós. Espanya, 2012. 31’swedenborgAntoni Padrós. Espanya, 1971. 35’

16:45 AUDITORIhotel transilVaniaGenndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’

17:00 RETIROrurouni kenshin Keishi Otomo. Japó, 2012. 134’

17:45 PRADOwarriorO’Connor. EUA, 2011. 140’

18:45 AUDITORIseVen PsYchoPathsMartin McDonagh. EUA, Regne Unit, 2011. 110’

19:30 RETIROdragonPeter Ho-sun Chan. Hong Kong, Xina, 2010. 97’

20:30 PRADOthe curse. 7’mekong hotelApichatpong Weerasethakul. Tailàndia, Regne Unit, 2012. 57’hengeHajime Ohata. Japó, 2012. 54’

21:00 AUDITORIel boscÓscar Aibar. Espanya, 2012. 98’

21:30 RETIROtower blockJames Nunn, Ronnie Thompson. Regne Unit, 2012. 87’

22:45 PRADOPietÀKim Ki-duk. Corea del Sud, 2012. 104’

23:00 AUDITORIsinisterScott Derrickson. EUA, 2012. 110’

23:15 RETIROahí Va el diabloAdrián García Bogliano. Mèxic, EUA, 2012. 97’

01:15 AUDITORILA NIT + ZOMBIfist of jesus. 15’haPPY birthdaY mr. zombie. 7’cockneYs Vs zombiesMatthias Hoene. Regne Unit, 2012. 87’zombie ass: toilet of the deadNoboru Iguchi. Japó, 2011. 84’

outPost: black sunSteve Barker. Regne Unit, 2012. 96’

01:15 RETIROMARATÓ BRUTALfemme fatales: extracurricular actiVities. 30’tulPaFederico Zampaglione. Itàlia, 2012. 90’grabbersJon Wright. Regne Unit, Irlanda, 2012. 94’no one liVesRyûhei Kitamura. EUA, 2012. 84’loVelY mollYEduardo Sánchez. EUA, 2011. 99’

01:00 PRADO100 años nikkatsuassault! jack the riPPerYasuharu Hasebe. Japó, 1976. 72’star of daVid: beautY huntingNorifumi Suzuki. Japó, 1979. 100’master of the flYing guillotineJimmy Wang Yu. Taiwan, Hong Kong, 1976. 85’

ESPAI FNAC13:00 “L’APOCALIPSI JA ESTÀ AQUÍ”. FIRMA D’AUTÒGRAFS AMB CARLOS SISI I ELIO QUIROGA 17:00 EL BOSC: DE LA NOVEL·LA AL CINEMA. AMB LA PRESÈNCIA D’ALBERT SÁNCHEZ-PIÑOL I ÓSCAR AIBAR.

BRIGADOON11:00 ESTRENA BRIGADOONZOMVIDEO

13:00 NEOCULTE FOCUSTHE RETURN OF THE LIVING DEAD

14:45 ESTRENA DOCUMENTALMORE BRAINS! A RETURN OF THE LIVING DEAD

17:00 ESTRENA DOCUMENTALL’ULTIM REFUGI + BÚNKER Z

17:00 SIGNATURA “ANTOLOGÍA ZOMBIE Y RECETAS ZOMBIES”

18:00 PRESENTACIÓN DEL LIBRO THE ZOMBOOK

19:00 PRESENTACIÓN EDICIONES MINOTAUROEL APOCALIPSIS YA ESTÁ AQUÍ

20:00 CICLE THE ASYLUM-15 ANIVERSARIABRAHAM LINCOLN VS. ZOMBIES

22:00 ESTRENA BRIGADOONA LITTLE BIT ZOMBIE

00:00 ESTRENA BRIGADOONOSOMBIE THE AXIS OF EVIL DEAD

dijous 11 d’octubre de 2012 · número 8 - sitges film festival · 2012-10-11 · stop-motion i...

Documents