desdèmona mai més. una cercavila comunitària per a ... · 143 desdèmona mai més, una cercavila...

Episkenion 3/4 (julio 2015)

Nunca es siempre en teatro

issn 2340–4485

Desdèmona mai més. Una cercavila comunitària per a celebrar

el Dia Internacional contra la Violència de Gènere

Inma GarínDirectora

Aquest article és una reelaboració d’un treball previ presentat al International Federation of Thea-

tre Research, Warwick Conference, 2014. En ell es relata una experiència: la d’un esdeveniment

teatral fet amb col·laboració ciutadana al poble de Rocafort (València), el 23 de novembre del

2013. D’aquesta manera contribuíem a l’onada de manifestacions de rebuig davant el nombre

de dones assessinades arreu el món en general i al nostre país en particular.

En primer lloc exposaré el context i els objectius que perseguíem en dur endavant aquest

acte. En segon lloc, assenyalaré alguns dels fets que el provocaren. En tercer lloc, mostraré la

línia del temps del procés de treball, alhora que identificaré els participants que s’afegiren a la

proposta; també faré un recorregut de la relació que vaig establir entre el personatge de Sha-

kespeare (Desdèmona, a Othello) i el tema de la violència de gènere; a continuació em remetré

als orígens del drama al País Valencià per a explicar els estrats —el ritual i matèria escènica—

que formen la base sobre la que s’alça l’esdeveniment Desdèmona mai més. Tot seguit faré una

divisió de l’acte i donaré compte de cadascuna de les parts tot caracteritzant-les. Finalment,

definiré cadascun dels elements que integraren totes aquestes parts. Tot seguit trauré conclu-

sions de la experiència viscuda.

El context

Rocafort és una població situada a uns set quilòmetres al nord de la ciutat de València.

Abans era una població agrícola, de picapedrers i d’estiueg per a la burgesia valenciana, però

ara s’ha convertit en una ciutat dormitori que proveeix de serveis als veïns.

És un poble tranquil on es viu prou bé. No hi ha a penes indústria. Està al costat de la

séquia de Montcada i de l’Horta, on creixen carxofes, ceba, cols, carabasses i tarongers, com

Inma Garín

140


és natural. Però també hi ha pinades i bosc autòcton als llocs més amagats on encara no han

arribat els adossats. El poble compta amb un nucli comercial xicotet amb un parell de carrers

on pots trobar de tot en xicotetes botigues on a més de comprar pots mantindre una conver-

sa tranquil·la amb els amos. Rocafort està travessat per xalets i urbanitzacions situades als

voltants de la part oest i nord. L’habiten unes 6.500 persones, la majoria dels quals treballen o

estudien a València.

El poble de Rocafort té moltes celebracions religioses. La majoria de les quals es concen-

tren a finals d’agost i principis de setembre: La Mare de Déu del Rosari, el Crist de la Providèn-

cia, Santa Bàrbara, Corpus Christi, etc. Com és el cas de tants pobles de l’Estat Espanyol, les

festes tradicionals de Rocafort han sobreviscut sense grans canvis fins a l’actualitat. Aquesta és

una de les raons per la qual cosa les meues companyes de l’Associació Cultural La Pedrera de

Rocafort i jo pensàvem que estaria bé la incorporació de pràctiques seculars pels carrers, pràc-

tiques que convertirien l’entorn dels carrers més antics en un escenari per a la reivindicació i la

protesta, com la que jo ideava per a celebrar el Dia Internacional contra la Violència de Gènere.

Objectius

Com és habitual en la legislatura actual, l’Associació La Pedrera col·labora amb la Regido-

ria d’Acció Social en l’organització d’alguns actes com ara el Dia Internacional contra la Violència

de Gènere o les celebracions del 8 de Març, la Setmana de la Dona.

Les altres associacions proposen també diverses activitats. Nosaltres —les membres de

La Pedrera— volíem mostrar el nostre rebuig contra la violència de gènere i compartir aquest

141

Desdèmona mai més, una cercavila comunitària per a celebrar el

Dia Internacional contra la Violència de GènereEpiskenion 3/4 (julio 2015)

rebuig amb els conciutadans. Jo en particular volia provocar a les mentalitats més tradicionals

i obrir noves perspectives d’acció i de performance cívica, al mateix temps que em plantejava

un repte personal: seria capaç de mobilitzar vint persones del poble i fer–les participar activa-

ment? Si aconseguia aquestes vint persones la resta seria senzill.

Demanava una afirmació de confiança a les meues companyes i als Serveis d’Acció Social

de l’Ajuntament. Les vint persones llegirien poemes des dels balcons i des de l’escenari del

teatre a la Casa de Cultura. Necessitàvem gent que simpatitzara amb la causa i ens prestara

els balcons per tal de penjar una instal·lació de samarretes amb lemes feministes i volíem un

corteig de molta gent amb espelmes i cartells amb els noms de les assassinades que caminara

darrere dels personatges de ficció.

En definitiva, l’objectiu general era mobilitzar les consciències ciutadanes davant el pro-

blema de la violència de gènere, és a dir dels crims, pallisses, agressions, abusos, amenaces, i

explotació laboral i sexual de les dones amb l’objecte que aquestes tinguen més ajudes i que

s’actue des de l’Ajuntament per tal de resoldre o previndre la violència de gènere amb políti-

ques que comptaren amb més pressupost.

L’objectiu festiu era que el poble participara d’un ritual col·lectiu i que l’acte fóra gaudit

per tothom. Tal com assenyala Augusto Boal (1979) es tractava de canviar a la gent d’«espec-

tadors» passius del fenomen teatral en actors, transformadors del drama en acció. Participants

actius en una festa trista però necessària. Una festa que seria un arma contra la injustícia. Es

Inma Garín

142


tractava de conquerir els carrers per a la festa laica i reivindicativa, fomentar el pensament

crític i encoratjar la gent per millorar la situació de la dona i la seua seguretat.

Per altra banda, volíem utilitzar el teatre per a dur a terme un canvi o transformació so-

cial. Convertir una comunitat passiva i indiferent davant la injustícia en una comunitat cons-

cient del seu rol com a agent del canvi social. Sensible davant els casos d’opressió. En aquest

cas de les dones maltractades (Boal, 1998).

Els fets

És de tot punt de vista un escàndol que 400.000 dones siguen sexualment agredides cada

any al món. Que 80.000 siguen violades anualment. Que 500 es suïciden degut a la violència

de gènere.1

Aquest és un problema social que ens afecta a tots i totes. A l’Estat Espanyol 61 dones

havien estat assassinades abans del 23 de novembre del 2013. El mateix dia de l’esdeveniment

Desdèmona mai més una més va ser morta.

Al costat d’això el govern proposa una reforma de les Bases de Règim Local que suposa

per a molts municipis la pèrdua de la possibilitat de dur a terme les seues polítiques d’igualdat

i especialment d’atenció contra la violència de gènere. Les dones d’aquests municipis perdran

serveis propers a les seues residències. És un problema molt greu, però del qual no s’ha parlat

prou.

Cronologia

Desdèmona mai més tingué lloc dissabte 23 de novembre del 2013 entre les 19:00 i les 21:00

hores.

El procés que vaig seguir per a dur-lo a terme i organitzar-lo va ser el següent:

Al juliol vaig assistir al Congrés de Recerca Teatral a Barcelona: iftr 2013. El 23 de juliol

hi havia un panell que es deia Pageants of Great Women: Past and Present (Desfilada de Dones

Importants: Passat i Present). A partir de sentir a dues acadèmiques i una directora parlar de la

desfilada que es va fer a Londres al 1909 vaig constatar la connexió entre una agenda política,

en aquest cas la demanda del vot femení, i la performance. Ja Virginia Woolf a la seua novel·la

Entre Actes (1941) parla d’una desfilada organitzada per una activista probablement inspirada

en l’actriu i directora feminista Edith Craig (1869–1947), filla de l’actriu Ellen Terry i germana

d’Edward Gordon Graig. Va dirigir A Pageant of Great Women, una peça que va escriure amb

l’actor Cicely Hamilton i que es va representar per tota Anglaterra amb molt d’èxit. «A Page-

ant of Great Women» estava inspirada en les moralitats medievals.2 D’aquesta manera arri-

1. Observatorio contra la violencia de género online: http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Temas/Violencia

%2Ddomestica%2Dy%2Dde%2Dgenero, consultat 15 de juliol de 2014.

2. http://en.wikipedia.org/wiki/Edith_Craig, consultat 15 de juliol de 2014.

143



bem al 2011 quan la directora escocesa Anna Birch fa una recuperació d’aquesta defilada a la

ciutat de Hull (Anglaterra) el 2011: A Pageant of Great Women, per a un congrés a la universitat

de Hull, Regne Unit, per a celebrar el centenari de The Pioneer Players, la companyia d’Edith

Craig amb una pel·lícula i un dvd.3 Aquesta performance o representació confronta i comprén

la història feminista. La performance és una memòria viva per on desfilen les dones cèlebres

de la història del Regne Unit.

Aquestes intervencions van generar al meu cap unes idees relatives a l’ocupació dels car-

rers, i a la visibilització d’un problema luctuós del qual ningú no en vol sentir parlar.

A l’agost després de parlar i exposar les meues idees a les meues companyes de La Pedre-

ra, vaig fer una xicoteta recerca sobre violència de gènere. No volia fer un acte que ofenguera

ningú. Havia de remodelar les meues idees inicials. També vaig parlar amb dues advocades

i d’altres persones que em van ajudar a enfocar la qüestió. D’aquesta manera, a poc a poc, la

idea es va anar concretitzant en la forma que va agafar després.

Al setembre vaig buscar suport institucional i voluntaris. A continuació vaig començar a

dissenyar la producció. Els músics, els ballarins, recitadors, etc.

A l’octubre, després de diverses reunions infructuoses, quan semblava que es tractava

d’una empresa imposssible, ja tenia vint persones per a recitar els poemes i ja estava feta la tria

dels textos; vaig fer tres grups d’assaig, i finalment vaig trobar tres llocs per assajar.

Al novembre tot anava com havia d’anar; vam continuar amb els assajos i vam pintar les

samarretes per a la instal·lació als carrers, i vaig dissenyar també uns pòsters, la publicitat i

vaig parlar amb la resta dels col·laboradors.

3. http://www.rcs.ac.uk/staff/birch_anna/, consultat 15 de juliol de 2014.

Inma Garín

144


La gent

Aquesta idea mai no haguera vist la llum de no ser per tota una sèrie de gent que es va

afegir a la proposta amb entusiasme i generositat. En primer lloc, les meues companys de La

Pedrera i l’artista plàstica Rosa Peralta, que ja havia col·laborat amb mi com a escenògrafa en

vàries produccions, com ara Prohibida la reproducción, Eva i Clara o Perlas sobre la frente.

En segon lloc, els recitadors de poesia, entre els quals hi havia alguns ja molt avesats a

recitar en altres actes i d’altres s’atrevien per primera volta a pujar a un balcó o a l’escenari i

exposar-se al pànic escènic. Tots deixaren altres activitats i vingueren puntualment a assajar els

seus poemes. Eren ciutadans del poble. Alguns formaven part del grup de teatre local, altres eren

de l’Associació de Veïns Antonio Machado o Republicans de Rocafort, amb qui jo ja havia col·laborat

en altres recitals. Altres eren gent nova que atraguda pel tema que ens convocava o per la força

de la poesia s’hi afegiren entusiasmats.

Hi havia d’altres que no llegien però que portaven cartells amb els noms de les assassina-

des o espelmes enceses, donant un aire ritual i màgic a la processó en una nit hivernal. També

comptavem amb tres músics: un tabalet i una dolçaina que vingueren del poble veí de Gode-

lla, i una marimba, col·laboració de la Banda Municipal.

A més a més, dues poetes (Nora Albert i Iris Zavala) m’enviaren els seus poemes per a

ser llegits juntament amb els altres poemes que jo havia triat fins a un total de vint de diverses

nacionalitats i èpoques.

145



Tinguérem la sort de comptar amb l’esciptora feminista i senadora na Carmen Alborch,

que va obrir l’acte al carrer just davant de l’Edifici d’Acció Social, on hi havia penjada una gran

pancarta encarregada ex professo. També va assistir l’alcaldessa de Rocafort, n’Amparo San-

pedro, i la regidora d’Acció Social, na Conca Bernat. Finalment, gaudírem de la col·laboració

de les coreografies de dues companyies de ball i dansa: la de Rubén Peinado, de tangos i la

National Coreographic de dansa contemporànea.

Desdèmona i la violència de gènere

No tothom coneix Desdèmona, el personatge d’Othello, la tragèdia shakespeareana. Jo

vaig tindre la sort de treballar una escena d’aquest paper i poder entendre els sentiments d’una

dona que perd la credibilitat del seu marit. Es tracta d’un personatge tendre, una joveneta, a

penes eixida de casa de son pare, el Duc Brabantio, caiguda en desgràcia per l’encesa imagina-

ció del seu home, el tinent de l’exèrcit, Othello. Desdèmona és una joveneta eixerida que ha

rebutjat la protecció de son pare per a fugir amb el seu amant, un desconegut, un baró d’una

raça proscrita, amb qui fugirà i es casarà d’amagades.

La situació dramàtica planteja un conflicte clàssic i repetit fins a la sacietat. La relació

desigual entre els dos sexes. La relació de poder i la força física del baró envers la feblesa de

la constitució femenina. De seguida ella serà acusada pel seu marit: «ets una puta». I aquesta

acusació serà la seua sentència de mort. El raonament criminal sempre és el mateix, abans i

ara: T’estime, però tu m’has traït, per tant t’odie, i, com ets meua, et mate, però como jo no

sóc ningú sense tu, jo em mate tembé.

Estrats de què es compon

Com he esmentat abans, al Congrés Internacional firt/iftr vaig presentar una xicoteta

comunicació amb el títol «Desdèmona never again: A Street Community Project to Celebrate

the International Day agains Gender Violence». Aquell any, el tema del congrés era Teatre i

Estratificació (Theatre and Stratification), utilitzant la metàfora geològica per la qual en les

ciències socials i polítiques es pot parlar de posició i ordre, de trencament, de fragments i de

tradicions copresents.

De la mateixa manera l’esdeveniment Desdèmona mai més es pot contemplar com una

sèrie d’estructures superposades, de fragments que es juxtaposen, d’entorns habituals que es

colonitzen i de capes que prenen sentit en relació a d’altres.

Així, els orígens de la performance o cercavila poètica reivindicativa poden trobar-se en el

drama i el teatre medieval, origen de les nostres festes tradicionals, però també en un poema

d’Emily Dickinson (712) Because I could not stop for Death… en el qual la mort és un cavaller amb

copalta que viatja en un carruatge arrossegat per quatre cavalls. El carruatge s’atura a la porta

de la casa de la poeta i la porta a la eternitat. Es un poema suggerent amb un itinerari. Aquest

Inma Garín

146


itinerari es va transformar en l’itinerari que vam fer des de l’Edifici d’Acció Social, passant pel

Carrer Santa Mònica, Carrer Santa Bàrbara, Carrer Major fins a la Casa del Cultura on és el

teatre. Un voluntari feia el personatge de La Mort. Duia una dalla i anava vestit amb una llarga

capa negra a sobre el tratge negre. Era impressionant: la persona que feia el personatge és un

home gran, alt i prim, perfecte per a simbolitzar aquest personatge de La Mort, elegant i es-

garrifós alhora. Del seu braç una xica joveneta i més aviat baixeta, simbolitzava Desdèmona,

amb una camisa de dormir blanca fins als peus i una rosa negra a la mà. Tos dos caminaven

lentament i cobrien el rostre amb màscares, element que encara els feia més enigmàtics i mis-

teriosos.

Respecte a les relacions que es poden establir entre Desdèmona i el teatre medieval i

renaixentista podríem dir que es troben d’una banda en els aspectes plàstics de la processó

(també les espelmes), i per l’altra en la configuració mental de l’espectador-participant en la

cerimònia, per a qui és corrent veure tots els anys la Processó del Corpus i la Duta de Sant

Agustí, Santa Bàrbara o el Crist de la Providència.

Per altra banda, en quant als aspectes plàstics, tenim també el referent de les Danses de

macabre o Danses de la mort, que escenifiquen el poder de la mort que a tots ens iguala quan ens

arriba el moment (Lázaro Carreter, 1986). Totes les dones podem ser en un principi víctimes de

la violència masclista, independentment de la raça o condició social, encara que no és aquest

el lloc per a parlar d’aquestes manifestacions populars que encara avui en dia es poden reviure

en algunes localitats mediterrànies.

147



Sens dubte, l’atmosfera fúnebre, les espelmes, el silenci o la música de dol del tabalet i

dolçaina ens recorden també a les nostres manifestacions populars, tant del Corpus Christi,

com a aspectes del Misteri d’Elx, on són els aficionats els mateixos actors que interpreten el

Misteri i on els aspectes sacres estan relacionats amb la mort de la Mare de Déu .

La seua mort i soterrament es pot equiparar a la mort de Desdèmona, que ha mort per a

que no hagen de morir més dones a causa de la violència de gènere. Tot separant la finalitat

religiosa de la sociopolítica i feminista, el respecte que demostra l’actitud dels participants

davant la representació i l’efecte de les paraules dels poemes llegits enllacen ambdós estats

elevats de la consciència. Manifesten tanmateix el poder del teatre o de l’esdeveniment para-

teatral, o performance, en aquest cas, per a aconseguir una implicació emocional dels especta-

dors-participants. Una experiència espiritual i política reivindicativa alhora, ja que els sentits

dels participants es veuen alterats per l’acció verbal i l’estímul visual i auditiu (la plàstica, i la

música com també per la congregació de persones convocades).

En definitiva, ritual, acció re-

ivindicativa política, i provocació

encara que allò polític s’entenga

més com una postura de trenca-

ment i repte que com una postura

ideológica o dogmàtica.

Finalment, les desfilades de

les sufragistes angleses i nordame-

ricanes abans de la primera Guerra

Mundial demanant el vot (Atkinson,

1996), van ser un precedent a tenir

en compte. Aquestes desfilades mul-

titudinàries demostraren el poder de

les dones i de la desfilada en el carrer

en la lluita per una causa comuna. Si

aquestes desfilades havien funcionat

per a conscienciar als ciutadans de la

importància de concedir el vot a les

dones, per què no hauria de funcio-

nar per a demanar més sensibilitat

davant el problema de la violència

de gènere?

Inma Garín

148


La cercavila Desdèmona mai més es va organitzar en dues parts. Una a l’aire lliure, als car-

rers, l’altra dins el teatre de la Casa de Cultura. Desdèmona mai més no limita el seu àmbit

d’actuació a l’interior del teatre.

La primera part és el recorregut o processó: de fet tot el poble esdevé l’escenari per al pas-

seig de La Mort amb Desdèmona precedida pels músics i acompanyada per tots els ciutadans

que hi assistiren. L’acte va començar al carrer del Convent amb unes paraules de la senadora

na Carmen Alborch, que centraren el problema de la violència de gènere amb tota la seua

gravetat, tot indicant els camins a seguir des de la cultura política progressista.

De seguida el tabalet i la dolçaina entonaren les primeres notes i encaminaren els seus

passos fins al primer balcó on s’aturaren per a escoltar el primer poema, Cante Hondo d’Anto-

nio Machado, un poeta que va viure a Rocafort i del qual se n’han fet recitals. A aquest poema

li va seguir Y aun así yo me levanto, de la poeta afronorteamericana Maia Angelou, reconeguda

arreu el món com a escriptora de biografies novel·lades i pel seu activisme enfront de la vio-

lència de gènere i a favor dels drets de les dones.

Després de llegir en altres balcons Dona, de Miguel Alonso, Contribución a la estadística, de

Wislawa Szymbroska i Implacable, de Juana de Ibarbourou, la comitiva va entrar al teatre de la

Casa de Cultura, on va començar la segona part.

La segona part, dins la sala de

teatre, va començar amb uns tris-

tes tangos de la Companyia Rubén

Peinado amb quatre ballarins (Tango

por una cabeza i La Comparsita) amb

la temàtica acordada i vestits de ne-

gre. Després van començar la resta

de les lectures poètiques: Ayer murió

una paloma, de Iris Zavala, Insomne,

de Julia de Burgos, Despecho, de Jua-

na de Ibarbourou, Otra mujer llora,

de Wallace Stevens, Una mujer debe tener, de Maya Angelou, Mi hijo ha crecido este verano, de

Chona Madera, Destino, de Angela Figueira Aymerich, A un hombre, també de Chona Madera,

Si’splau no obris la porta, de Nora Albert, Uno no se atreve a nombrar la soledad i La muerte es como

el insecto, de Emily Dickinson, Muerte en el olvido, de A. González, i, per a terminar National

Coreographic amb una coreografia sobre violència de gènere i tres monòlegs: Pasos apresurados

iv, de Dacia Maraini i altres dos dramatitzats per mi mateixa a partir de testimonis de dones

en xarxa que havien sigut maltractades.

Tancàrem l’acte amb la lectura d’un manifest llegit per l’alcaldesa i uns agraïments per

part meua a tots els que havien contribuït a l’esdeveniment.

149



Conclusió

Esdeveniments performatius, com ara Desdèmona mai més tenen la capacitat de connectar

aspectes estètics amb assumptes polítics rellevants.

Les comunitats locals s’impliquen emocionalment amb temes globals, com es el cas de la

violència de gènere.

A més a més aquestes accions, com passa sempre que fem servir espais urbans fora de les

activitats quotidianes que els son pròpies, alteren la rutina. Desencadenen moltíssima curiosi-

tat i certa tensió entre la majoria dels vianants. Desdèmona mai més i especialment la instal·lació

de samarretes reivindicatives i de protesta als balcons dels carrers principals del poble durant

tota la setmana, amb lemes com «No més pallisses!», «Jo sóc meva», «No calles, denuncia!»,

«Ni esclava ni sumisa», etc., desorientava els veïns, els feia fer-se preguntes i xiuxiuexar entre

ells. Els tornava una miqueta més vulnerables o permeables o sensibles, ja que la seua quoti-

dianitat es mostrava trasbalsada per aquest fet extraordinari.

Això va crear una gran expectació per al dia de la cercavila.

Per altra banda, entre organitzadors, músics actors, i voluntaris es va desenvolupar una

certa complicitat, una mena de sentit de vincle amb la comunitat local. Aquest sentit de la cosa

comuna, d’una empresa que es fa entre tots es manté en la memòria d’aquells que han viscut

aquesta experiència.

Finalment, aquesta performance va crear coneixement nou a partir de l’experiència de fer

visible la violència de gènere d’una manera tan clara i evident. De la mateixa manera que les

dones que havien perdut els seus fills van aconseguir cridar l’atenció i conscienciar del proble-

ma amb el seu silenci i la seua presència corporal (Taylor, 1997, 1998, 2003).

Inma Garín

150


Jugant amb el silenci, la música, la dansa, la poesia, el blanc i el negre, els elements atmos-

fèrics, com ara el vent i la temperatura, i sobretot i especialment els rostres seriosos i preocu-

pats, les presències, les persones, la forma plàstica i singular d’aquest esdeveniment teatral tan

peculiar es desenrotlla i camina cap a la seua fi.

Mai no m’he sentit més satisfeta de treballar amb els ciutadans de Rocafort, d’estimular-

los a la participació, a descobrir el poder del teatre i la performance pública, de descobrir el

teatre dintre d’ells mateixos. De descobrir la força de la gent quan treballa junta impulsada per

una acció compartida. Més que teatre polític es tracta del teatre com a política (Boal, 1998).

Per a concluoure, tornem al personatge shakespeareà, a Desdèmona, la qual ens mira

sense mirar-nos des dels annals de la història literària. Desdèmona ara ací som, són totes les

que havent professat l’amor romàntic mai no parlàrem en defensa pròpia.

Subordinades als pares, als marits, als seus caps, a l’ordre patriarcal…

Desdèmona no podia imaginar que Maia Angelou, violada pel padrastre, escriuria molts

anys després:

M’aixeco

De les coves de la vergonya de la història

D’un passat arrelat en la pena

M’aixeco

Deixant enrere nits de terror, de por

M’aixeco

…

Referències

Atkinson, Diane (1996), The Suffraggettes, London, Museum of London.

Birch, Ann (2013), A Pageant of Great Women: Past and Present, Barcelona, iftr. Barcelona, Juliol

2013.

BoAl, Augusto (1979), Theatre of the Oppressed, London, Pluto Press.

Legislative Theatre (1998), London, Routledge.

c.g.p.j. Observatorio contra la violencia de género online, http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/

Temas/Violencia%2Ddomestica%2Dy%2Dde%2Dgenero (consulta 15/07/2014).

c.g.p.j., http://www.observatorioviolencia.org/noticias.php?id=2832

http://politica.elpais.com/politica/2013/12/04/actualidad/1386184107_688211.html (consulta

15/07/2014)

QuirAnte sAntAcruz, Luis, Del teatro del Misteri al misterio del teatro, online, http://books.

google.es/books?id=B7LoQvi4cR8C&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_su

mmary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false (consultat el 15/07/2014).

lázAro cArreter, Fernando (1981), Teatro Medieval, Madrid, Castalia.

151



tAylor, Diana i Marcela fuentes, Estudios avanzados de performance, online: Fondo de Cultura

Económica,

http://www.celarg.org/int/archivos/taylor_estudios_avanzados_de_performance.pdf

tAylor, Diana (2003), The Archive and the Repertoire: Performing Cultural Memory in the Americas,

Durham, Duke University Press, Forthcoming.

ddAA (1998), «Making a Spectacle: The Mothers of Plaza De Mayo.» Dins: Radical Street Thea-

tre, Editor Jan cohen-cruz, London, Routledge.

ddAA (1997), «Performing Motherhood: The Madres De La Plaza De Mayo.» Dins; The Politics

of Motherhood: Activist Voices from Left to Right, Eds. Annelise orleck, Alexis jetter i

Diana tAylor. University Press of England. Tambien online:

http://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=zEf7gO6yEXkC&oi=fnd&pg=PR11&dq=

The+Politics+of+Motherhood:+Activists+from+Left+to+Right+(University+Pre

ss+of+England,+1997)&ots=4cFgXODn-V&sig=FPD7C6RRWQr6FuRfW-TGu-

YN_jOw#v=onepage&q=The%20Politics%20of%20Motherhood%3A%20Ac-

tivists%20from%20Left%20to%20Right%20(University%20Press%20of%20

England%2C%201997)&f=false (consulta 7/11/2014)

desdèmona mai més. una cercavila comunitària per a ... · 143 desdèmona mai més, una cercavila...

Documents