de iiy1cmls)&1 - uab barcelona€¦ · aquest mestratge es tradueix, sobretot, en les teles...

,!W

BUTLLETÍDELS

MUSEUS D'ARTDE

IIY1CMLS)&1

JUNTA DE MUSEUS

GENER -:t932

JUNTA DE MUSEUSPRESIDENTS D'HONOR

President del Governde la Generalitat de Catalunya

-Alcalde Pr•esiclent de l'Ajuntament

PRESIDENT EFECTIU

Josep Llimona i BrugueraRepresentant de les entitats artístiques de Barcelona

VICE- PRESIDENTS

Bonaventura Gassol i RoviraConseller d'Instrucció Pública del Govern de la Generalitat

de Catalunya

Pere Comas i CalvetTinent d'Alcalde

President de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament

TRESORER

Ernest Ventós i CasadevallTinent d'Alcalde

COMPTADOR

Josep Maria Serraclara i CostaDiputat de la Generalitat

VOCALS REPRESENTANTS DE L'AJUNTAMENT

Casimir Giralt i Bu11ichTinent ¿'Alcalde

Joaquim Xirau i PalauRegidor-Sindic

Joaquim Pellicena i CamachoRegidor

Joan Baptista AtcherVocal tècnic

Ricard Opisso i SalaVocal tècnic

VOCALS REPRESENTANTSDEL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Pere Coroininas i MontanvaDiputat

Pere Comas i CalvetDiputat

Jaume Bof111 i MatasDiputat

Teresa Amatller i CrosVocal tècnic

Joan Rebull i TorrojaVocal tècnic

VOCALS REPRESENTANTS DE LES ENTITATSARTÍSTIQUES

Comte de GüellPresident de l'Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant )ordi

Félix Mestres i Borre11Director de l'Escola d'Arts i Oficis i Belles Arts

Dr. Antoni Ruliió i LluchRepresentant de l'institut d'Estudis Catalans

Alexandre Soler i MarcliRepresentant de les entitats artistiques de Barcelona

Lluís Masriera i RosésRepresentant de les entitats artistiques de Barcelona

Pere Casas i AbarcaRepresentant de les entitats artístiques de Barcelona

VOCAL HONORARI

Carles Pirozzini i MartíEx- Secretari de la junta

DIRECCIÓ - SECRETARIA - ADMINISTRACIÚ

Joaquim Folch i TorresDirector General dels Museus d'Art

Joaquim Borralleras i GrasSecretari de la )tinta

Pere Bohigas i TarraooóAdministrador General deis Museus d'Art

HORARI DELS MUSEUS BUTLLETÍ DEIS MUSEUS D'ARTMuseu DE LA CsoTADELIA. — Arqueologia i art medieval i DE BARCELONA

modern. Parc de la Ciutadella.MusnU nE BELEs-ARTS. — Att contemporani. Palau de Es cada mes.publicaBelles Arts. Passeig de Pitjades.Durant el mis de gener, tots els dies, inclús els diumenges, REotcctó : Pavelló de la junta, Plaça d'Arnes del Parc

de desi a una del mati i de tres a posta de sol, excepte els de la Ciutadella. Telèfon 13868.dilluns, destinat a festa del personal. S'exceptuen també lesfestes de carácter oficial o tradicional. En el cas que alguna DIRECTon: Joaquim Folch i Torres.d'aquestes coincideixi en dilluns, la festa del personal passasi dia segeilent. SECoETAnt DE REDACCIÓ: P. Bohigas i Tarragó.

HORARI DE LA BIBLIOTECA PRESO: Subscripció: a pessetes l'any. Número solt:(PARC DE LA CIUTADELLA) s pessetes. Número endarrerit: 3 pessetes.

Dies feiners, de deu a tina del mati, a excepció delsdilluns. Si aquest coincideix amb una festa, el tancament es Ansttntsztuctó: Indústries Grifiques Seix i Sarral Ger-traspassa al dia hábil immediat. mans, S. A. - Provença, zry - Telèfon 71671.

NÚM. 8 GENER 1932 VOLUM II

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART

DE BARCELONA .. 1

PUI3LICf1CIÚ DE LA JUNTA DE .MUSEUS(1

^

EXPOSICIÓ-HOMENATGE AENRIC GALWEY

Organitzada pel Círcol Artístic de Bar-celona, tingué lloc el passat mes de desembre,en la Sala d'Honor del Palau de Belles Arts,l'Exposició que com un homenatge pòstum havolgut dedicar la ciutat al seu malaguanyatpaisatgista. La Junta de Museus s'ha associata aquest merescut homenatge cedint la Salad'Honor del Palau de Belles Arts, contribuintaixí a honorar un artista dintre els murs delMuseu d'Art Contemporani.

També les més altes autoritats de Catalunyai del Municipi barceloní, juntament amb lesautoritats que representen l'Estat en el nostreterritori, s'han associat a aquest homenatgepòstum, fent acte de presència a la inaugurald'aquesta Exposició, en la qual hi veiéremrepresentants de les entitats artístiques i in-tellectuals i nombroses representacions del mónde les Arts i de les Lletres. A tots ells la Di-recció del Museu i la Junta del Círcol Artístic'feren els honors, acompanyant-los en la visitaa aquesta exposició d'una part de l'obra delnostre sòlid paisatgista.

Hom ha aconseguit reunir en la Sala d'Ho-nor del Museu d'Art Contemporani més d'uncentenar d'obres d'Enric Galwey, contant-hiles seves petites notes. Tot i que l'Exposicióresulta important, creiem que l'obra de Galweyho és molt més. El gran pintor de La Garrigai d'Olot, fou un treballador infatigable: laseva obra és nombrosa tant en l'aspecte dedibuixant com en el de pintor. Per tant elsorganitzadors d'aquest merescut homenatgepòstum, havien de saber escollir millor, dintrede la producció de l'artista, aquelles obresque representen fites d'una evolució i proucomplexa, sota una apariència més aviat sim-ple. Manquen també en aquesta Exposició, al-

gunes obres on l'artista desfogava les sevesinquietuds colorístiques, com en algunes no-tes on la paleta del mestre, sempre discretíssima,reflectia la joia difícil d'un Bonnard o elsroses, tornats llum, d'un Matisse. Malgrat tot,aquesta Exposició és prou important per a quèla personalitat de Galwey pugui estudiar-se endistints aspectes de la seva evolució. Per apoder-ho fer amb major rigor caldria que enel catàleg figuressin les dates en què forenpintades les teles exhibides, encara que fosd'una manera aproximada. Per altra banda,per a portar a terme pel meu compte un assaigd'ordenació cronològica de les obres exhibi-des, no posseeixo, de moment, les dades su-suficients, ni tinc prou temps per a cercar-les.Caldrà acontentar -se doncs d'estudiar les obresexhibides, basant -se gairebé exclusivament enl'instint, deixant per a més endavant l'establiruna comprovació del que anem a escriure, endades i documents que no posseïm i que ani-ran cercant-se amb el temps.

En aquesta Exposició -Homenatge al pin-tor Galwey, aixoplugada sota el sostre delMuseu, hom hi descobreix els períodes se-güents:

l• er Període en què el pintor actua sotala benefactora influència de Joaquim Vay-reda.

2. 0n Període d'influència dels «grisos»acabats d'arribar de París amb Casas y Ru-siñol. (Pedrera de Montjuïc, 189 1).

3.- Desenvolupament de la personalitat deGalwey vers un noble academicisme d'ascen-dència anglesa, amb una primera etapa de tonsprofunds i vellutats.

4." r' Epoca de dramatisme: cels ambamples cúmuls i amb el moviment tempestuósdel vent damunt dels arbres i les coses.

5. 1 Pintures de Mallorca. La paleta delmestre sembla voler deslliurar -se de l'opacitat,sense caure en colorismes químicament purs,

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ART DE BARCELONA

tan propis de la pintura mallorquino-turístico-internacional.

6. 1 Retorn als nobles temes academitzantsi dramàtics amb major sorpresa lírica i colorís-tica, sense perdre mai la densitat. Escapadescolorístiques vers el neoimpressionisme francèsvers Bonnard i sobretot adaptacions colorísti-ques del fauvismo.

Cal dir tot seguit que les classificacions sónsempre inoportunes, encara que siguin neces-sàries i que moltes vegades els temperamentstenen una riquesa tal de matisos, que llur ca-talogació es fa gairebé impossible. ¿Qui seríacapàç de classificar la nota 76 del catàleg, dela qual Galwey va fer-me un bell present?Galwey va fer-me'n present davant de la mevaadmiració, un dels dies que vaig anar al seutaller del carrer de Sant Pau per a regirar

Joaquim Vayreda, la tela que porta el nú-mero 16 de la collecció de Lluís Paluzie,i les 17 i 18 que pertanyen a Enric Arisó.Els paisatges tardorals números 16 i 18, són,ben segur, olotins. L'influència del fundadorde l'Escola Olotina hi és manifesta, però lapersonalitat de Galwey hi és també acusada.Galwey ja en aquests paisatges té una densi-tat i un esperit constructiu latent, que JoaquimVayreda, si poseí, procurà amagar amb unamena d'estrany pudor.

Potser aquests paisatges foren pintats a lavora del líric Joaquim, d'aquell que primer quecap altre sabé descriure d'una manera delica-díssima la natura privilegiada d'Olot. Fou elmateix Enric Galwey, qui va contar-me queell esdevenia vers l'any 1885 el seu deixeblevoluntari.

Sala d'Honor del Palau de Belles Arts, amb l'Exposició -Homenatgc a Galwey

aquella preciosa calaixera plena de notes direc-tes del natural com les que s'exhibeixen enaquesta Exposició-Homenatge, en els quadroscompostos, propietat de la vídua del pintorque porten els números 22 i 23 del catàleg.Tornant a la nota número 76, cal dir quela paleta de Galwey hi jugà uns grisos ger-mans dels de Degas.

Anant altra vegada a la classificació gene-ral d'aquesta Exposició, hom podria esmentarcom a magnífics exemples de I'influència de

Galwey que tants serveis va prestar-mequan vaig escriure el llibre sobre Vayreda ique tantes clarícies va donar-me sobre la per-sonalitat del gran olotí; que tantes dates vaprecisar i que tantes teles va ajudar-me a ca-talogar i a fixar cronològicament, fou qui emdictà aquest troç del meu llibre.

«Galwey esdevé el seu deixeble vers l'any1885. El pintor olotí aleshores pinta poc, peròa desgrat de tots els seus desenganys Vayredaexerceix el mestratge amb sagacitat. Ambdós

2


.,,t f l ̀ tir

1Ir

E. GALWEY (16)Col • lecció Llu(s Paluzie)

Influència de J. Vayreda

E. GALWEY (18) Influència de J. Vayreda(Col'lecció Enric Arisó)

3

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ' ART DE BARCELONA

E. G A LW EY (29) «Pedrera de Mor.tjuich», 1891(Museu d'Art Modern, Barcelona)

E . GAL `V E Y (30) «Després del temporal », 1896(Museu dAr! Modern, Barcelona)


surten a pintar a fora, corregint algunes ve-gades les teles del seu deixeble, les quals es-devenien alguna vegada fetes amb collaboració.La llarga etapa d'olotisme de Galwey, és benimportant. A vegades, mestre i deixeble pin-ten el mateix tema; així, el Camp de carba-ceres, (pàgina 83 de les reproduccions en lamonografia de Veyreda) és pintat amb idèntictallat pel seu deixeble. El mestratge de Vay-reda fou molt beneficiós per a l'obra de l'altregran paisatgista: avui, en algunes teles de Gal

-wey, malgrat i la potent personalitat del pintorsucós de La Garriga el mestratge de l'artistaolotí s'hi fa present; no és un plagi que empe-titeix la seva obra, sinó que és substància viva

nera amical: és aquesta l'única manera que te-nen d'exercir el mestratge els mestres que hosón de debò.

Aquest mestratge es tradueix, sobretot, enles teles esmentades números 16 i 18 del ca-tàleg de l'actual Exposició i en la tela núme-ro 17, que té una monocromia blava molt es-caient i que em sembla pintada en l'Estany deBanyoles.

Els paisatges tardorais números 16 i 18,tenen alhora que un vayredisme manifest, al-guna cosa que, ben segur sense consciència perpart de l'autor, els emparenta amb Sisley.Aquests paisatges de Galwey exerceixen da-munt de la meva sensibilitat una força ex-

E. GALWEY (80)

(Col'lecció de la vídua del pintor)

que el gran olotí inoculà a Galwey, per laqual cosa l'obra del paisatgista actual esdevémés important.»

En un Jocs Florals d'Olot al mestre Gal-wey li fou premiada, si mal no recordo, una

biografia del pintor Vayreda. Quan vaig ferel meu llibre sobre el pintor olotí, Galwey vadeixar-me consultar els borradors d'aquest tre-ball, en els quals el gran paisatgista que hemperdut, es feia una glòria del mestratge deVayreda.

Es clar que l'alt mestratge del pintor de lesprades olotines fou exercit sempre d'una ma-

traordinària; gosaria dir que aquest Galweyno del tot Galwey, és el que més estimo.

I és que el Galwey situat dintre l'àrea deVayreda, i, encara dintre l'àrea dels primersRusiñol i fins els Galwey vellutats a la ma-nera de la magnífica tela del Museu Des-prés del temporal (1896) , tenia cura d'unasèrie de qualitats tècniques que més tard ne-gligí. Les genialitats que s'estilaven en la nos-tra terra, feren oblidar després de principisde segle, virtuts ponderables de l'ofici, al nos-tre pintor per tants altres conceptes admirable.Els gruixos casuals, bàrbars, abunden sovint

5


en les seves teles més personals: l'època de-manava apretar fort, i al pintor ningú l'obli-gava a ésser endreçat. Hom conqueria la lli-bertat — cal dir-ho — una mica a baix preu.Per això moltes de les pintures per tants altresmotius formidables de Galwey, no resisteixenun anàlisi pictòric de la vora, com el resis-teixen, per exemple, algunes pintures de Re-noir i en canvi el resisteixen molt menys algu-nes de Pissarro. Hi hagué un moment que

mirables teles Pedrera de Montjuicli (nú-mero 29 del catàleg de l'Exposició) , que per-tany al Museu d'Art Modern, amb el nú-mero 48 que pertany a Antoni Carbonell. Enla primera, dintre l'àrea dels «grisos» parisencsportats a Barcelona per Cases i Rusiñol, Gal

-wey, sobretot en els darrers termes té unacura natural de la matèria, que posteriormentnegligeix. En la segona, en canvi, que és unaobra d'un simfonisme colorístic de primer or-

E. GALWEY (58)

(Col' lecció Dr. Eslil -las)

molts artistes de talent es feren un honor detirar al dret — i no pas com Delacroix —. Foscom fos calia arribar a l'expressió, sense pen-sar en la bellesa de la matèria. La gran tra-dició pictòrica s'havia extingit i Galwey, quehavia pintat amb una perfecció de mestre,s'havia abandonat més tard a un «metier»groller. L'època i la terra no demanaven altracosa que arribar a l'entranya del mon objectiui és innegable que Galwey hi arribava ambuna força, si bé continguda quant a concepció,descordada en canvi quant a realització. Només cal comparar tècnicament les seves ad-

dre, i que ja pertany a una de les èpoquesen què la personalitat de l'artista no vivia aprecari de ningú, la técnica és, si bé més genial,molt menys satisfactòria.

Cal mirar, doncs, desde Iluny la majoriade teles del Galwey ja format. Aleshores homrecapta sense cap mena de destorb el llen-guatge exaltat del pintor dels cels mig ennuvo-lats, que projecten les ombres dels cúmulusdinàmics damunt les ondulacions de les prades.Però aquell encís purament tècnic que propor-ciona la contemplació de la gran pintura, caldir-ho, és ben Iluny d'ací.

6


E. GALWEY (48)

(Propie(al d'Anloni Carbonell)

E. GALWEY (52)

(Propicia! de Jaume Julià)


E. GALWEY (54)

(Propicia! del Círcol Ariislic)

E. GALWEY (38)

(Col'lecciò Jacint Rifd)

8


E. GALWEY (51)

(Propietat de la Cambra de Comerç)

Però en canvi hom recapta davant dels pai-satges més galwenians, un sentor de terra nos-tra, d'aire humit i tempestejat, que ningú ambmés noblesa ha sabut dir a Catalunya.

I si Galwey tenia aquesta noblesa que avuiadmirem com una gran virtut, es pot ben dirque ho devem a la seva personalitat forta-ment academitzant. Galwey, sabia general-ment compondre els seus paisatges, tant si si-tuava a primer pla la plasticitat vellutadad'un gran arbre, per entre el teixit de lesbranques del qual insinuava mestrívolamentl'infinit, com si es complaïa mostrant -lo sensealtres elements que un primer terme humil,però sòlid.

Escau recordar ací algunes de les obres, noesmentades encara que formen conjuntamentamb les ja comentades la substància de l'ac-tual Exposició-Homenatge. Les enumeraremsense que al fer-ho suposi cap menyspreu pera la majoria de les teles exhibides, les quals sóndignes de la força del pintor que tant he esti-mat com a home i que tant estimo com artista.

Heu's ací l'enumeració que ha de comple-

mentar aquest article: poso en primer termeel substanciós i equilibrat paisatge de La Ga-rriga que té la sort de poseir Lluís Plandiurai que porta el número 41 del catàleg de l'Ex-posició. Segueixen després la tela 5 de la Cam-bra de Comerç, d'un lirisme ben robust; la54 que pertany al Círcol Artístic i que tétotes les qualitats del paisatgisme del mestre;la 58 propietat del doctor Estil•las tan típi-cament galweniana també; la número 38 dela collecció Jacint Rifà, la qual per ésser pin-tada a Mallorca és més exaltada de color; lanúmero 52, propietat de Jaume Julià, noble-ment academitzant de composició.

No vull deixar de subratllar tampoc lamajoria de petites teles que figuren en aquestaExposició i remarcar sobretot les que portenels números 70 i 80 que pertanyen a la senyoravídua del pintor.

Per a terminar, únicament em resta demanara la Junta de Museus que tingui cura d'ad-quirir altres teles de Galwey. Si bé és veritatque en el Museu el mestre hi és representatamb obres de primer ordre, cal adquirir-ne

LUTLLETI DELS MUSEUS D ART DE BARCELONA

E. GALWEY (41)(Col'lecció Lluís Plandiura)

E. GALWEY (70)

(Col'lecció vídua Galwey)


d'altres per a fer Inés gloriós el seu nom. Pot-ser convindria abans d'escollir -les fer encarauna altra Exposició, que serà precís organitzaramb un mètode més rigorós que l'actual. Laqual cosa és dita sense cap mena de blasmeper als organitzadors del present i ben merescuthomenatge, que haurà servit, si més no, per auna primera revisió de la pintura de Galweyi per a enaltir la seva personalitat.

RAFAEL BENET

INCERTESES SOBRE LA TAU-LA DE LA DEGOLLACIÓ DESANT CUGAT O SANT MEDIATRIBUIDA A MESTRE

ALFONSO

III

Condició material de la ¡aula. — La taulaque ací estudiem mesura 164'5 cm. d'alt per133`5 cm. d'ample, i és construida en fustade perera, i en la forma que indica el cro-quis adjunt. Les quatre posts que compo-nen la taula, eren unides per travessers (A)de 0`4 cm. en quadre. En ingressar la taulaal Museu, les dites posts eren disjuntes, i afi de rejuntar-les de nou fou precís servar enel punt assenyalat amb a en el croquis elstravessers, escurçant-los en aquest punt un xic,per cada un dels caps que el tall de serrahavia determinat, a fi de fer possible el re-juntat, sense desclavar de la taula els vellstravessers. Feta aquesta operació, es rejuntarenles taules i per a mantenir -les en aquesta posició,es collocaven darrera els travessers B. Aquesttreball fou confiat i portat a cap d'una maneraperfecta pel restaurador senyor Josep Dalmau.Fora d'aquesta indicada i de l'operació desosteniment cI'alguns trossos de la pintura ques'escrostonava, cap més intervenció sofrí lataula, que conserva la seva puresa original ambalguns senyals lamentables de destrucció cau-sats pel temps els uns, i els altres pels homes.

Quant a la preparació de la taula abansd'ésser pintada, hem examinat la qüestió de-tingudament. D'aquest examen resulta que di-ferentment de moltes pintures de l'època, enquè la superficie de la taula és totalment co-berta d'una tela de lli, en la taula nostra sols

hi lia tires de tela de lli, molt prima, tapantles juntures de les posts que la composen.Aquesta tela, per causa de contracció dela fusta, en obrir-se els junts, es trencà tot alllarg d'ells, de manera que no complí la fun-ció contrarestant a què era destinada. La restade la superfície no té altra preparació que

- — --_= 8. _. . .

— '

I^lll^l'ii ^^^^!

I I^ I Î^.I' i ^ I

,i^ I II ¡i

^ Ií ÍIIII^

^ Ii III^ I Î I I I II^ ^'

i I^Î!ül. II^ II^ I! Ii I ! .l{^ ^ ^lil ^,i;'t' ^'I^ I'IÍi

. I^, I ll IIql^ q ^î^.I II II i.

^; ^^ ^ ii!lii

i I^^ II,^l^`,`, i l l^ 11Í

I I`î1111 1¡111 1I

- — .líi-=I i

I i i I

I,I

Î^,.

—= is -,

La construcció de la taula de Sant Cugat, al Museude la Ciutadella

unes capes (creiem dues) de guix amb cola,a base de les quals es salva el desnivell queen el pla superficial produïa el relleu de lestires de lli dels junts, que també són cobertespel guix de la capa més superficial. Tot plegataquest preparat forma una pel.l ícula molt pri-ma, damunt la qual va la pintura.

El procediment usat en aquesta obra és elde la pintura a l'oli. Hem examinat si hi havia(corn passa en moltes taules de la fi del se-gle xv) una preparació al tremp, perro non'hem trobat rastre, de manera que la taulaque ací estudiem és una de les obres depintura completament a l'oli més antigues d'en

-tre les que s'han trobat a Catalunya.De l'estat de conservació de la taula, en

dóna idea la fotografia del conjunt reproduïdaen aquest BUTLLETÍ (1) que mostra clara-ment els escrostonats diversos que hi ha repar-tits per la superfície de la taula i que sortosa-

i. Vegi's el nimi. 6 del BUTLLETÍ, pñgina tò.

t3UTLLETt DELS MUSEUS D ART DE BARCELONA

ment no afecten a cap punt important de lapintura. En el braç i en la barba del botxíque degolla el sant, s'hi veuen els gratats que

Detall de la taula de Sant Cugat del Vallés, alMuseu de la Ciutadella

una mà pietosament furiosa produí, venjant enla imatge del cruel personatge, la dolor ex-pressada per la imatge del sant martiritzat (1) .

Encara la taula presenta una quantitat con-siderable de petits forats produïts pels corcs,

t. Es corrent en els retaules catalans el trobar desperíectas enles imatges figurant botxins. La ira pietosa ataca als cruels perso-natges gratant i colpejant llurs rostres, mans i braços, executorsdels suplicis.

els quals, observats ja a l'hora d'adquirir lataula, foren tractats a base d'injeccions d'unlíquid insecticida. El tractament s'ha repetitcada vegada que s'ha observat que l'acció delscorcs no era finida, i especialment en aquestsdarrers anys, en què tement aquest enemic dela nostra taula, fou feta oferta a la Juntal'operació del trasllat de taula a tela, que cos-tejava generosament el nostre amic el col.lec-cionista senyor Lluís Plandiura. La Junta deMuseus es resistí a fer l'operació, car és certque bé que amb ella la pintura es salva, noés menys cert que la taula perd la seva inte-gritat corpòria, que sols en un cas de perdicióinevitable és aconsellable el sacrificar. La in-sistència en el tractament dels corcs a baseinjeccions de líquid insecticida, que el con-servador del Museu, el nostre estimat companysenyor Emili Gandia, ha practicat, podem dirque almenys per ara ha conjurat el perill, carl'examen periòdic de l'obra, no ens mostra elsrastres finíssims de pols de la fusta rosegadapels insectes, que es troben principalment enla part dorsal, quan els corcs treballen.

Iconografia. — La taula representa la de-gollació d'un sant. La figura d'aquest, nua,agenollada, lligades les mans a un tronc d'ar-bre, apareix en el centre, amh la testa nim-bada d'una aurèola en or, amb l'expressióterrible de la mort en el rostre. El botxí, ves-tint cota cenyida, calçat de sabates, coberta latesta d'un turbant, manté amb sa mà esquerra,estirant la cabellera del sant per darrera, latesta del màrtir enlaire; i amb la dreta, braçarremangat, empunya un gros coltell amb elqual degolla el sant, eixint sang abundosa dela ferida. A dreta de l'espectador, tres perso-natges, l'un vestint mantell, calçant sabates icoberta la testa amb capirot, sosté amb sa màesquerra un gros bastó, símbol de la seva auto-ritat. Mira amb indiferència l'horrible escenadel martiri i conversa amb altre personatge queapareix girat de tres quarts vers la figura delsant. Aquest segon personatge vesteix una tuni-cel.la de vellut gofrat sense mànegues i una túni-ca llarga de pell blanca surt per dessota la tu-nicella i li arriba fins als peus. Porta el cabellfrisat i cobert per una mena de boina. Es veudarrera el primer personatge descrit, la testabarbuda d'un tercer, testa nua, que semblacontemplar interessat l'escena. En la part altade la composició, dins un nimbe oval, unafigureta en actitud orant, presentada de front,

12


Detall de la degollació en la taula de Sant Cugat, del Museu de la Ciutadella


La degollació, segons la taula de Sant Cugat, del Museu de la Ciutadella

14

%%r f' t

I

,i.

^^:" lit Lf ,,,

Detall de la degollació de Santa Julita, del retaule

de Sant Quirse de Terrassa. (Museu del Seminaride Barcelona)

al costat d'altra taula representativa del mar-

tiri del sant de la dedicació del temple.Doncs som també en aquest punt davant

d'una altra incertesa, sobre la qual convé tre-ballar per a veure fins on podem aportar, sinócerteses, almenys indicis d'elles, o si més no,

el reconeixement de la manca de solució del

problema.Es clar que aquest no afecta, com cap dels

altres, a la importància artística de l'obra,però sí que afecta a les seves majors o menorsprobabilitats d'identificar -se amb un de «loscuadros» que va veure Villanueva, ço que vol


La historia del Santo Mártir, i en dir aixòtothom suposa que Villanueva vol dir SantCugat, patró del Monestir. De no ésser SantCugat, i d'ésser Sant Medí, costaria Inés decreure que la taula hagués format part de l'al-tar major del cenobi, bé que hi podria figurar

figura l'ànima del màrtir que se'n puja al cel,portada per dos àngels voladors vestits de llar-gues túniques, que sostenen sota l'oval on ésfigurada l'ànima, una a manera de tovallola.A la part baixa del quadre, a esquerra, el,mantell roig del sant, i a dreta un ca ajeguiflairant les robes del sant, amb un collar decuir gofrat. A segon terme, a mà dreta delbotxí, un cabàs d'espart contenint tres gani-vets i una corda.

L'escena es desenrotlla en un terreny planera primer terme, sense més accidents que algu-nes pedres i clivells lleugerament indicats. Unesbarzer creix al peu de soc d'arbre on éslligat el sant, entre aquest i el personatge dela túnica de pelis blanques. Més enrera, esdibuixa a esquerra del espectador un petit mon-ticle, i a dreta, devant l'esbarzer, la corbad'un altre que limita el paisatge de] fons.

En aquest es veu a mà esquerra de l'espec-tador la façana del temple de Sant Cugat delVallès, amb el cimbori i el cloquer començati les torres del recinte monàstic. A dreta, unpaisatge amb arborescències, la punta cònicad'un torrelló entre dos turons i una casa ambtres cossos d'edifici més cap a la dreta.

Tres aspectes interessants ens ofereix la re-presentació, i són: la identificació del santmàrtir, la comparació de l'edifici del Monestirtal com el representa el pintor, i el paisatge.

Identificació del sant màrtir. — Sampere iMiquel i Raimond Caselles han identificatl'escena de la taula de Sant Cugat amb lade la degollació de Sant Medí. Sampere hoafirma en els seus Cuatrecentistes, sense nisols posar la qüestió de la possibilitat de quèrepresenti el martiri de San Cugat. Casellases troba d'acord amb aquesta afirmació, per-què en la rotulació primitiva del Museu, perell redactada, posava al peu de la taula:Martiri de Sant Medí, i com a tal constaen la documentació del Museu. Obeint an'aquesta, haviem mantingut fins ara aquestainterpretació iconogràfica, que avui, desprésd'estudiades les dades que lit ha sobre el par-ticular, creiem que cal rectificar, però nod'acord amb Barraquer i Gudiol, que diuenMartiri de Sant Cugat, sinó posant Martiride Sant Cugat o de Sant Medí.

Té importància aquesta qüestió, ja que sifos realment el martiri de Sant Medí, aquestquadre podria no ésser un dels que va veureVillanueva a l'Arxiu, els quals representaven

15


dir la probabilitat d'ésser o no obra d'«unmaestro Alfonso», cosa que certament és im-portant.

Anem a examinar la qüestió: la llegenda

La degollació, segons el retaule dit dels SantsMetges de Terrassa, obra de Jaume Huguet

de Sant Medí, segons la reporta el P. Fló-rez (1) , és un episodi de la de Sant Sever,bisbe de Barcelona, el qual, fugitiu de laciutat, féu via cap el lloc dit Castre Octavià(corresponent al lloc on avui hi ha el Monestirde Sant Cugat del Vallès) , acompanyat delsseus assistents. A mig camí, per la muntanya,

trobaren un pagès cristià anomenat Medí, queestava sembrant faves en el seu camp. SantSever va explicar a Sant Medí la persecucióde cristians que hi havia en la ciutat de Bar-celona, i el previngué de què passarien els sol-dats del prefecte en sa persecució i que els di-gués que a Sant Cugat el trobarien.

En efecte, aviat passaren els soldats voraSant Medí i li demanaren si havia vist passarel bisbe fugitiu. Sant Medí els va respondreque sí, que havia passat mentre estava sembrantaquelles faves, que de miracle es veien ja cres-cudes i florides. Els soldats aleshores dema-naren a Sant Medí si ell era també cristiá, ien respondre afirmativament, l'emmenaren ambells camí de Sant Cugat, en persecució de SantScver.

En arribar a lloc, Sant Sever va saber lapresència dels soldats i s'hi presentà. Acompa-nyaven al sant bisbe quatre clergues, i tots qua-tre, i amb ells Sant Medí, foren assotats, peròveient-los constants en la fe, acordaren degollara Sant Medí i als quatre clerques en presènciade Sant Sever, per a atemoritzar així al prelati alcançar d'ell que sacrifiqués als déus pagansamb totes les ovelles del seu ramat espiritual.

Així doncs, de la llegenda resulta que SantMedí fou degollat, junt amb quatre clerguesi en presència del bisbe Sant Sever, en el ditCastre Octavià, que correspon al lloc del Mo-nestir de Sant Cugat del Vallès.

La llegenda de Sant Cugat, segons elP. Flórez (1) , comença amb la seva arribada aEspanya, procedent de l'Africa (com SantFeliu o junt amb Sant Feliu) fent de merca-der o portant mercaderies, i en cerca de lapersecució que del seu temps s'havia estès pelspobles d'Occident. Arribat ací, va vendretotes les mercaderies que portava, féu caritatsi predicà la fe. Dotat de virtuts miraculoses,guaria els malalts i treia els diables del cos.

Els pagans conegueren les glòries del sant,i el jutge, que era el procónsol Galeri, enviàels seus soldats per a apressar-lo.

Fou sotmès a diversos i cruels martiris, ide totes les proves, per miracle de Déu, sortiaen vida. Així li llevaren les entranyes, i elsbotxins tornaren orbs i el sant guarí. Desprésfou sotmès al foc, i el jutge i els botxins forencremats i el sant salvat. Per fi, ordre foudonada de què sigués decapitat. El lloc del

t. Pi.imrs. .España Sagrad. Vol. XXIX, cap. IV, pág. 6. 1. Fi,ósez. España Sagrada. Vol. XXIX, cap. VIII, puig. ;22.

16

BUTLLETí DELS MUSEUS D ART DE BARCELONA

La decapitació, segons una de les taules del retaule català o valencià de Sant Jordi, delMuseu de les Arts Decoratives de Paris

martiri fou com per a Sant Medí, el del CastreOctavià.

El P. Flórez diu que el cos del sant fouconservat a Sant Cugat del Vallès, on desdel segle ix existeix el Monestir erigit en sonhonor.

Resumides les dues llegendes de Sant Cugati Sant Medí, podem establir els fets distints dequè Sant Medí fou degollat i Sant Cugatdecapitat.

Certament, la qüestió de distingir entre elcas una degollació i una decapitació, que ensposa la identificació de la iconografia de lataula, no és, que diguéssim, molt agradable,i hom demana excusa al llegidor d'haver -lo detractar ací amb una certa minúcia i d'haver-nos d'interessar en l'examen i distinció d'aques-tes terribles operacions i dels procediments queels botxins utilitzaven per a portar-les a lapráctica, segons es veu representat en algunsretaules catalans del segle xv.

Entrant, doncs, amb un xic d'esforç o laqüestió, direm que és de tota evidència el fetde què en la taula que ací estudiem, es tractade la degollació d'un sant. L'artista l'ha re-presentada amb un realisme cru, i ha traduïten el gest del botxí i en l'expressió agònica delmártir, tota l'esgarrifança del fet terrible. Lamà del botxí arrapa la cabellera del sant i limanté la testa alta, mentre amb l'altra empunyaamb energía el coltell que talla la gorja de lavíctima, per on es dessagna.

Altres escenes de degollació representadesen retaules catalans, repeteixen l'operació enforma igual. Així tenim la de Santa Julita, enel retaule de San Quirse de Terrassa al Museudel Seminari de Barcelona, i la degollaciód'un dels Sants Metges en el retaule de SantAbdon i Sant Senén de Sant Pere de Te-rrassa.

Tota altra cosa, no menys terrible, és ladecapitació, que separa completament la testa

E


del tronc per mitjà d'un sol cop de destral oguillotina. Dues representacions de decapitacióoferim com a demostració de les diferènciesque cal establir per a ajudar a identificar laimatge representada en la taula nostra.

Tenim la primera figurada en una de lestaules del martiri de Sant Jordi, que es con-serven al Museu de les Arts Decoratives, deParís, on es veu que en la decapitació la víc-tima posava la testa damunt d'un soc de fusta,que un dels botxins collocava damunt el colluna destral d'ampla fulla i que un altre per-cudia amb una gran maça la destral, produintaixí el segament total de la testa. En altreretaule, que és el ja esmentat de Sant Abdoni Sant Senén, de Terrassa, és representadaaltra escena de decapitació, on s'observa un

perfeccionament del sistema. Com pot veure'sper la figura adjunta, ací la destral primitivave substituida per un aparell a manera deguillotina, que damunt un soc a manera depiló manté vertical una fulla tallant entre dospilars amb guies per a què aquella pugi i baixi.En son extrem superior la fulla terrible s'afuaformant un nus on percudeix la gran maçaque meneja el botxí.

Demanant perdó pels anteriors paràgrafssanguinaris, podem ara dir que l'escena de lanostra taula representa evidentment una dego-llació i no una decapitació i si les llegendesde Sant Medí i de Sant Cugat ens diuen queSant Medí fou degollat i Sant Cugat decapi-tat, ens cal deduir forçosament que el santmàrtir de la nostra taula és Sant Medí i no

La decapitació, segons el retaule dels Sants Metges de Terrassa, obra de Jaume F uguet

18


Fotografia de la sala de la casa del marquès de Monistrol, presa en començarl'enderroc del mateix, amb motiu de la reforma interior

és Sant Cugat. Heus-ací una constatació queposà encara en la incertesa un altre dels moltsaspectes que planteja l'estudi de la taula queací venim estudiant.

JOAQUIM FOLCH i TORRES

Director General deis Museus d'Art

LA SALA D' « EL VIGATÀ»»A L'ANTIGA CASA DELMARQUES DE MONISTROL

L'any 1914, en procedir -se, per causa del'obertura de la Via Laietana, a l'enderrocde la casa del marquès de Monistrol, a laRiera de Sant Joan, el Museu intervingué enla salvació d'allò que es podia salvar d'unasala pintada per «El Vigatà» que lit haviaa la dita casa.

La decoració pictórica consistia, com potveure's per les fotografies que en aquellaocasió es varen treure, en una socolada, un

ordre de columnes al damunt, flanquejant por-tes i formant plafons; un firis a manera d'en

-taulament terminant el mur, i un sostre enqua-drat per una amplíssima escòcia, lliurant -se aun pla, on s'obria un oval emmarcat d'unample bordó, al centre d'un casetonat qua-driculat. Damunt les portes venien uns quadressuperposats, amb motllura d'or.

La decoració era al tremp. El sostre i lagran escòcia, en plafonat de guix. La tèc-nica del «camafeu», imitant amb la pintura,l'arquitectura y el relleu escultòric, era apli-cada a les parts diguem-ne arquitectòniquesdel conjunt, plafonades en el sostre i en elssobre-portes per composicions pictòriques.

A l'hora que el Museu intervingué, co-mençat ja l'enderroc de la casa, arribàrem atemps de fer la fotografia del conjunt, abansque fossin retirats (suposem que pel propie-tari antic de la casa) els plafons de sobre-porta que decoraven la sala. Aquesta, entemps posterior a la decoració d'«El Vigatà»,

19


Sostre pintat per "El Viguetà" decorant la sala de la casa del marquès de Monistrol, a laRiera de Sant Joan

20


sofrí una reforma poc sortosa, consistent enla pintura dels murs entre les columnes, abase d'un tema continu fet a trepa, a lamanera de domàs. Per l'estil del tema potdeduir-se que aquesta reforma va escaure'scap a la fi del segon terç del segle xix. Noes pogué, doncs, veure si en la decoracióprimitiva i en els intercolumnis hi havia pla-fons pintats, cosa que no és de creure, i símés aviat pensar que la composició primi-tiva fou concebuda a base de murs coberts dedomàs.

En resum, que el Museu s'hagué d'acon-tentar emportant -se l'únic que era transporta-ble; ço és: el sostre que era de guix. L'es-còcia i el plafó central pintat era la partmés important que restava de l'obra, i en laqual l'estil d'«El Vigatà» es fa patent, malsigui en una de les seves pintures anés desfetesde dibuix, bé que més gracioses de color.

Aquest sostre fou exposat al Museu de laCiutadella des que hi va ingressar. Algunsretocs que s'hi feren per a tapar escrostonats

i les esquerdes inevitables que ocasionà eltrasllat, es confiaren al nostre amic, pintori escenògraf Oleguer Junyent.

A l'hora d'arrencar la pintura i davantel bell conjunt de la sala que anava a ésserdestruit, el Museu encomanà al pintor senyorVallhonrat una aquarel.la d'aquell, per a guar-dar un document com més exacte es poguésde la disposició general, dels detalls i de l'as-pecte de conjunt del decorat.

Tots aquests elements els hem tingut araa mà, amb motiu de treballar en la instal-lació del Museu de les Arts Decoratives alex-Palau reial de Pedralbes, on al costatd'una Sala d'«El Vigatà», que ja existeixallí, podrà muntar -se aquesta, bo i refent elque manca a base dels elements de què dispo-sem i dels documents recollits en el seu dia.

El pintor Francesc Pla, conegut pel sobre-nom d'«El Vigatà», va néixer a Vic, en 1743,

Altra fotografia de la sala del palau de Monistrol, presa abans de l'enderroc

21


Aquarel'la de Vallhonrat de la sala del palau de Monistrol, feta per en-càrrec de la ]unta de Museus, al moment de treure les pintures

i no sabem de la seva formació artística resque ens pugui guiar sobre els seus possiblesmestres. Es de suposar que es formaria aBarcelona entre el grup del artistes del tallerdels Muntanya, car Solarich (1) ens diu quel'ensenyament de dibuix a Vic no es va fun-dar fins molt més tard, ja que un dels pri-mers mestres de l'escola vigatana fou Qua-dres, nascut en 1771 i mort en 1854.

Cal suposar-lo format a Barcelona, i te-nint en compte el seu temps, sorprèn el seufrancesisme accentuat, si es compara amb elsitalianismes de l'escola dels Muntanya. Ar-tista de personalitat ben marcada, la fugadel seu art sorprèn entre la grisor mansa dels

L JOAQUIM SOLARICII, «Vich. Su historia, sus monumentos, sush a jos y sus gloriase; Vic, 1351,

seus coetanis. Composicionista fàcil, la notadel seu dibuix i el francesisme a la moda Iidonaren ben aviat la fama entre les senyo-ries barcelonines del temps, que es feien de-corar la casa. Els salons de la marquesa deMoià (Can Comillas) ; de la de Serra, a laRiera de Sant Joan; de can Ribera, al carrerNou de San Francesc; del Palau Episcopal;del marquès de Monistrol; i d'altres encara,foren pintats per ell.

Home de mal geni i arrauxat, s'expliquenanècdotes curioses, que han passat de gene-ració en generació entre els succesors dels queferen pintar les sales esmentades. (1) Es diu que

t. JoaoLru Forca I ' rORRL'i, (,La Sala d'El Vigata a Can Serreu,pagina artistica de „La Veu de Catalnnyaa, 6 de febrer de 1919., ' La Sala d'El Vigatá a casa del Comte de Güell,, pi Bina artistica de,,La Ven de Catalunya,,, 23 de juny de I91I.

22


Mengs en passar per Barcelona féu elogisde l'obra de l'artista que li fou mostrada ialtra dada d'interès, que ens dóna Solarich (1) ,és la de qué els detalls ornamentals ele moltesde les seves decoracions eren executats pelpintor Llucià Romeu. Morí a principis delsegle xix, sense que coneguem la data segura.

J. F. i T

LES PINTURES ROMÀNI-QUES DE SANT MIQUEL

DE CRUÏLLES

Senyor Joaquim Folch i Torres.Caríssitn amic:Amb atenció ininterrompuda i amb creixent

interès vaig llegir, en el núm. 3 del BUTLLETÍDELS MUSEUS DE BARCELONA, el vostreexcellent estudi sobre les pintures rornàniquesrecentment descobertes a Sant Miquel deCruilles. La vostra tesi, sobre les fonts d'ins-piració que serviren a l'artífex-pintor per arealitzar l'obra que li degué ésser encomana-da, és solidíssima, i la consideració que, coma cloenda, poseu en el vostre lúcid estudi res-pecte la possibilitat que el mestre pintor deI'cnzena centúria (?) tingués a la vista untros de drap oriental, creiem que no té retopi que és certa en tota la seva extensió, si femexclusió de la data del fet pictòric, que alnostre entendre s'apropa molt més a la tretzenacentúria que no pas a l'onzena, com vós mateixpodreu veure en virtut dels nous elements d'es-tudi que hem tingut la sort de poder recolliri els que, amb goig, anem a confiar-vos.

La formidable argumentació emprada en elvostre treball per a demostrar l'origen tèxtildel tema de les pintures estudiades tingué lavirtut de guanyar-nos plenament, sense ni do-nar-nos lloc a formular la més petita reserva;i tant fou així, que immediatament i amb unfort desig de reforçar-la, ens preocupàrem derecercar alguna cosa que fos decissiva i con-cloent en aquest sentit.

La idea del conflicte en què podia haver-setrobat el pintor copista davant la llegendagrega que caracteritza els tals teixits — quetant podia haver estat suprimida per comodi-

[. SOLARI<.II, Ob. Cit..

tat com estrafeta estúpidament sense saber elque es feia —, ens assaltà com un llampec.I correguerem a veure què ens deien els vos-tres gravats; sense saber pas com explicar-vosla pregona emoció que sentírem en veure queells ens parlaven clar que el conflicte s'haviaplantejat i que el pintor l'havia resolt en unaforma o altra. Perquè, en efecte: en el detall«enfrontament de lleons» que il•lustra el vostretreball (fig. 7) , entre pit i pit de lleó i justen el mateix indret on en els teixits de De'.itzi de Seigburg apareix la llegenda datatòria,es veia perfectament una cosa que té l'aparen-ç a d'una inscripció, i que ens parlava que elpintor s'havia llançat a l'aventura.

Judicant el detall d'un gran valor, ja quel'aparent llegenda tant podia ésser una còpiaservil com una invenció (i en aquest darrer casbé podia il.lustrar-nos sobre el nom del quehagués executat la pintura o bé sobre el tempsque aquesta hagués estat feta) ens decidírema esbrinar «in situ» quina era la realitat delsfets traslladant -nos a Sant Miquel, ço queefectuàrem a mitjans del passat ene; d'octu-bre, i heu-vos aquí què és el que veierenels nostres ulls i quin tia estat el fruit de lesnostres investigacions.

No una, sinó dues són les inscripcions quesense gaire esforç poden llucar-se, incises, da-munt l'acampit roig pompeià on la triple ren

-glera de lleons de la consabuda pintura ro-mànica de Sant Miquel de Cru'illes, destaca.Ambdues apareixen a un mateix nivell que ésel de la naixença de les potes dels lleons delprimer rengle. La més clara i vistent s'esténentre els pits dels lleons cinquè i sisè. La se-gona, no tan precisa, apareix entre les camesposteriors del quart lleó de la pròpia filada(figs. 1 i 2) . Ja hem dit que les lletres sónincises sobre el lliscat de guix, talment comun tret d'esgrafiat, i hom les endevina traça-des per una mà ferma, però amb eina no massaavinent. Atenyent una alçada de 15 mm. i— a part la primera, que sembla una A ini-cial — les altres pot afirmar-se que són totesminúscules, fent pensar més en l'escriptura deltretzè segle que no pas en la de l'onzè. Hemde fer confessió de la nostra incompetència ideclarar que no ens ha estat pas possible d'in-terpretar exactament cap de les dues llegen-

23


i^ar

^ ^ 11,E ^.., d

. k t ^,ry_ yTy

Fig. 1

des; però així i tot, no ens sembla pas allu-nyar-nos massa de la realitat al dir que a lamés llegible hom pot destriar dues paraules,sinó tres, d'adjuntades, de les quals les duesprimeres, o la primera, bé podrien parlar delnom del pintor, que començaria per A, i ladarrera, que positivament acaba en «tuit»,seria el verb justificador de l'acció del queallò signava. Hem d'esperar que algú mésaciençat ens treurà de dubtes i ens donarà lainterpretació exacta d'allò que les inscripcionscommemoren.

Resten, però, a l'entorn d'aquest fet algunesdeduccions, que no volem pas omitir, ja queals nostres ulls es presenten clares i transcen-dentals.

En primer lloc ens sembla que queda afer-mada fins a l'evidència la vostra tesi, i àdhucla vostra presumpció, que a Cruilles arribà untros de drap oriental dels que vós demostreuque eren tan altament estimats a casa nostra,i que, sens dubte, havien també de lluir enel seu absis alguna de les nostres fastuosesesglésies comarcals — Ripoll, Sant Pere deRoda, Sant Pere de Besalú, o potser la nostramateixa Seu de Santa Maria —. Solamentdonant això com a cert s'explica que el pintordel Monestir de Cruilles l'adoptés com a tipusde decoració de l'absis d'aquesta església ila imités amb tanta d'exactitud, que fins espreocupés de posar-hi la llegenda que ostenta-va l'original entre les potes dels lleons, per béque se li acudís de transformar-la en una altrade més intelligible i adequada.

Una altra deducció interessantíssima i in-discutible és la de què les lletres que grafiàel pintor en substitució de les gregues que te-nia a la vista, han de rememorar allò que es-tigui molt íntimament relacionat amb la pin-tura o, millor dit, amb l'artífex que li infondívida. Car si no fos així, i sols tinguessin elvalor d'un lema, havent-les'hi posades l'autornomés que per a ésser fidel a l'original (çoés: per a donar satisfacció als seus ulls avesatsa veure entre les potes dels lleons aquella de-coració escriptòrica) , ben segur que les hauriarepetides ací i allà inseguint l'eurítmia delslleons afrontats com qualsevulla altra motiudecoratiu, i sols veiem certament la inscripcióen un lloc i prou. Altrament, no ho hauria fetutilitzant una tècnica diversa de la pintura,sinó que, formant part integrant d'aquesta, elpinzell l'hauria engendrat com tota altra cosa.El canvi de tècnica indica un desig de fermés durable, si no més ostensible, la inscripció,i això concorda amb la tesi exposada, que ambella ha de rememorar-se allò que sigui moltcar al seu autor, com lio és, sens dubte, laperpetuació del seu nom, la seva filiació o al-tres circumstàncies de la seva persona.

Finalment, cal encara remarcar la impor-tància que per a la datació de la pintura téel tipus de lletra amb què apareixen resoltesles inscripcions que ens vénen ocupant. No enshern pas d'esforçar a fer ressaltar que sónaquestes lletres les que ens poden parlar del'època que la pintura va realitzar-se, més queno pas les altres que es veuen a l'arrencada

24


de la volta de l'absis dintre un fris que segu-rament donaria la volta a la totalitat de Faltar.Cert que aquestes deuen haver estat pintadespel mateix artífex, i així hem de creure-ho,però, copista ell, ningú no ens assegura queno hagués estat la seva font d'informació unmanuscrit miniaturat o simplement un còdexon la inscripció figurés amb totes les lletres.Llavors no ens reflexarien pas aquestes la datade la pintura, sinó que, evidentment, del queens parlarien seria de la data del còdex in-formador. La datació és més sòlida si hom labasa en el tipus de la lletra que endegava elpintor al peu de la seva obra, segurament arrand'enllestir -la, i ja hem dit d'aquestes lletresque més aviat ens parlen del segle tretzè quede l'onzè. Segons això, hauríem de rebaixaren alguns anys l'antiguitat que vós otorguen ales descobertes pintures, i hauríem de concedir— cosa altrament lògica i natural — que pot-ser sí que la comunitat del monestir empor-danès deixà passar algun temps sense fer resal temple i no l'embellí amb decoracions pic

-tòriques per a augmentar-ne la fastuositat, finsa forces anys després.

Apart aquestes suggestions que amb granrespecte posem a la vostra consideració, volemtrametre-us encara algunes altres observacionspersonals, relatives a les pròpies pintures unes,i més o menys relacionades amb elles, les al-tres, que ens imaginem heu de rebre amb vivasatisfacció.

Pel que fa a les primeres, vindran a ésseruna complementació de les referències que en te-

nieu per la comunicació del senyor Sutrà, i són:1. Que efectivament són tres les faixes

de lleons que han aparegut formant la deco-ració mural de la part baixa del absis de SantMiquel. La última faixa, que era de témerque no existís per haver-se desgavellat amb eltemps, ha surgit de sota d'un simple encampitde calç que la tapava. El seu estat és forçadeplorable, però hom la refà gairebé en totala seva extensió.

2." Que examinant detingudament els ves-tigis que dels cossos dels lleons resten en peu,hom pot apreciar que tots elis serien pintatsd'un color ocrós clar i que s'estilitzarien (re-cord ben evident de les imatges tèxtils origi-nàries) amb filetejats blancs que es transfor-marien en temes més o menys geomètrics endeterminats indrets del cos: articulació supe-rior de les cames, sota ventre, cabellera, etc.(on Inés clar s'endevina aquesta decoració ésen el lleó quart de la primera filada) . Tambés'endevina que es destacarien per negre, certesparts menudes com les ungles i els ulls. Aque-lles es llegeixen perfectament en totes les figu-res, mentre que aquests sols s'entreveuen, iencara no massa destacats, en un sol lleó. Nohem sapigut veure quines parts podien haverestat decorades amb tons verds segons afirmàen sa comunicació el senyor Sutrà. En canvi,llom s'adona perfectament que la tècnica deretaule de dibuixar amb l'ajuda d'un punxóla silueta de la figura, s'emprà en el nostrecas, car en alguns indrets els lleons presentenaquest sec al voltant de la seva silueta.

4 `

1

Fig. 2

25


F

p / 1

Fig. 3

3." Que sens gaire temor a equivocar-nos,ens atreviriem a dir que possiblement un altredrap divers dels de Deutz i de Seigburg deguéservir al nostre pintor català per a la re-presentació pictòrica estudiada. Fonamentemaquest criteri en certes diferències existentsentre aquells draps i la nostra pintura, bensignificatives per cert si hom té present la fide-litat copística de què donà proves el nostrepintor en altres detalls, com per exemple el dela inscripció entre cames abans comentat. Lesdiferències, realment notables, que hi consta-tem són (apart la de les proporcions generalsde la silueta del lleó — molt més allargada oaixafada en els draps retrets —) : el rematcordiforme de la cua punxa-endalt en Deutzi Seigburg i totalment oposat, o sia punxa

-caigut en el cas Cruilles. La naixença dela pròpia cua arrencant de l'extrem de l'es-quena en els dos draps orientals i fent-leo degairebé l'entrecuix en la pintura empordanesa;la localització de les ungles dins la polpa dela pota en els exemples aportats, i totalmentexterna, emergint de la silueta general aCruilles; i encara la diversa coloració de cosi cabellera, tan marcada i contrastant a Deutzi a Seigburg i totalment monocroma en lespintures estudiades, ja que no és possible desuposar que una taca de color de tal impor-tància hagués desaparegut en absolut de cadaun dels divuit lleons que s'arrengleren ben des-tacats, en l'absis del monestir empordanès.

Quant al segon ordre d'observacions que restenen que veure amb les pintures pro queassenyalen nous estudis que convindrà d'em-pendre a casa nostra, ja que, formalment, quenosaltres sapiguem, no s'es pas fet encara, esla constatació d'uns quants grafits que podenapreciarse damunt les pròpies pintures i queanem a reportar-vos amb el màxim possible declaretat.

La zona mes densa de grafits (i la califica-ció de «densa» es només que relativa) co-rrespon a la part esquerra de la pintura (cos-tat de l'Evangeli) entre els lleons segon i ter-cer de les filades 1. :' i 2.. Els altres són

esparsos, pro hem d'assenyalar els fets bensignificatius de que tots, a excepció d'un queés centrat damunt la cuixa d'un lleó són pla

-çats sobre l'acampit roig pompeià que fa defons a les consabudes figuracions zoològiques,i a una altura ben aposta per a la subscripció,com ho és la de 1 '40 a 1 '60 mts. sobre el ni-vell del trespol. Ambdós fets corroboren alnostre entendre la autenticitat del grafit carells indiquen clarament que les inscripcions fo-ren fetes amb desig de que esdevinguessin vis-tentes i de cómoda execució com escau a lanatura especial del grafit.

Anotarem les característiques de totes lesgrafies observades, deixant el desxiframent llurper a els millors preparats, i començarem pelcantó que n'està més afectat que ja hem ditera l'esquerre.

Entre els caps del primer i segon lleó de la2." filada. — Agrupació de 5 a 6 lletres d'unaaltura de uns 20 mm. de tipus més o menysuncial (fig. 3) . Les tres últimes lletres repo-sen sobre una fina ratlla horitzontal que tantpodria ésser el vestigi d'una ratlla guiadorapel que les hagués gravades com la senyal deuna abreviatura.

Ò

/a v^^ i ^^ rL/ ,

Fig. 4

Sola la panxa del segon lleó de la 1.' filada.— Llegenda escrita a dues ratlles amb lletraevidentment molt avençada de data (possi-blement del segle xvi) , i que per lo tant esgrafiaria quan el retaule major gòtic encaraexistent taparia ja les pintures romàniques queens ocupen. Mida de les lletres: 10 mm.(fig. 4) . Sembla interpretar-s'hi lo següent:«Per la novena del Roser. lo. Rg...» seguintuna mena de anotacions abreujades que fanpensar sien de moneda pagada.

En la cuixa del segon lleó de la 2." filada.—Rúbrica salomònica o llaceria formant estrellade cinc puntes d'un tamany de 30 mm. (fig. 5) .No ens ha de estranyar veure aquesta apa-rent figura geomètrica barrejada entre unesgràfies que pretenen commemorar l'estada de

26


lí`.-I

iV

Fig. 5

persones determinades en el lloc més digne del'església. Sabem que hi havia qui rubricavaen els segles xi i X[I emprant precisament aques-ta senyal anomenada «signe salomònic» (1)Anàlogament veiem entre els grafits de unes co-lumnes de Bielle, (Baixos Pirineus) l'estrellade vuit puntes com a rúbrica de un visitant (2)

Sobre l'esquena del segon lleó de la 2."filada. — Encadenament de 18 ratlles ver-ticals traspasades per altra d'horitzontalque passa pel centre llur endevinant -se queaquest travesser ha estat traçat no d'un solcop (fig. 6) .

Un xic més amunt i tocant la cua del segonlleó de la 2. a filada. — Anotació exactamentigual a l'anterior, contenint emperò només que13 ratlles en lloc de 18 (fig. 7) .

Entre les cues del segon i tercer lleó de la2." filada. — Creu de braços desiguals, doble-ment perllongat el vertical inferior, i de ta-many 18 X 38 mm. (fig. 8) . Es feta a basede dues línies paralel•les per a cada braç i elcamp o gruix de la creu (de 3 a 4 min.) sem-bla que seria decorat, o hi havia hagut el

Fig. 6 Fig. 7

desig de decorar-lo a base de petites diago-nals formant punta de diamant. La testa obraç superior sembla acabar en forma de cuad'oronella; el peu tendeix a acabar en punxa.

Entre les anques del lleons segon i tercerde la 2.° filada. — Creu anagrama del Cristde sabor marcadament cristià (fig. 9) . Es d'untamany força major que els demés grafits:80 X 50 mm. El cap superior acaba amb lacaracterística grega i dels braços en penjenles lletres X i W.

Interessa deixar consignat que en les co-

l. PUIG 1 CADAFALCU, segons comunicació de Mn. Serra i Vilaró.Vol. ix de la «.Ánfora románica».

s. P. RAYSIONo. — «Mémoire sur les inscripcions sur les co-lonnes de I'Eglise de Bielle l- (5874).

lumnes de Bielle ja esmentades, hi apareixigualment grafiat aquest anagrama.

En el pit del lleó quart de la 2.° filada. —Grafia disforge d'un ninot femení (?) amb ex-

tremitats superiors foliàcies (fig. 10) . Semblaapartar-se força dels demés grafits i podria ésserde data força més posterior.

Sobre el dors del lleó quart de la 2." filada.— Agrupament de 8 lletres de petitíssirn ta-many (4 a 6 mm.) formant, segons sembla,dues paraules (fig. 11) . Aquest grafit, apartdels dos que ja hem estudiat originals del ar-tifex autor de les pintures, és el que apareixfet amb més art. Les lletres són fines i per-fectes, i donen la idea de que l'instrument— agulla — obeïa dòcilment la mà que la

4t 111

Fig. 8 Fig. 9

emmenava. Així i tot no es fàcil de donar-liuna perfecta interpretació. Sembla com si s'hivolgues dir «Adolfus abbas».

Entre les potes dels lleons de la 1." filada

i els lleons corresponents de la 2.". — Creu deuna gran simplicitat, capsats braços i testaper insignificants travessers (fig. 12) . Mideix:45 X 80 mm.

Heu-vos aquí ara alguns suggeriments quela descoverta d'aquests grafits ens ha originat.

El primer capdal, és el de que pot cons-tituir el recull, estudi i interpretació d'aquestaespecial documentació una branca ben inte-ressant de la nostra arqueologia, o si es volde la nostra epigrafia, que no haurien dedescurar els estudiosos catalans, ja que potcontribuir en moltes ocasions a esclarir pro-blemes de datació, d'evolució lingüística, dereconstitució de monuments, etc., etc. Tenimmotius per a suposar que a Catalunya hem detrobar-nos amb molta feina a fer dintre aquestcamp inexplorat. Hi ha l'antecedent dels que

27


profusament vegé Hübner a Santa Maria deTerrassa en 1871, damunt la mensa del altarperò que no se entretingué en interpretar se-gons ell mateix confessa (1) . Sabem que en lataula del altar major de la nostra Seu n'hi hatambé un estol que hom creu poden referir-seal acte de sa consagració. Els trobem ara aCruïlles, i ja no sobre l'altar, sinó al seu en-torn, segons acabem de transcriure. ¿Perqué no han de eixir-ne més si es cerquen? Tin-gui's present que la gran majoria dels quel'infatigable Edmond Le Blant recollí i pu-Elicà en ses «Inscriptions chrétiennes de laGaule», procedeixen dels monuments dels Bai-xos Pirineus, del Llenguadoc i de la Provença,que és com dir a casa nostra. Els mateixosnoms revelen, no contactes, sinó legitimitatscatalanes: «St. Feliu d'Amont» amb «NostraSra. de la Salvetat» prop de «Millàs» ;«Montmajour»; «Minerve», prop de «SaintPons», «Bielle», etc. Vol dir això que elcostum es practicà intensament en terres cata-lanes i per consegüent que en lo més recònditde les nostres esglésies hi hem de trobaraquest testimoni ben interessant de la seva vidaancestral.

Altra qüestió interessant que de la troballaes deriva és la de la determinació del signifi-cat que els grafits de Cru'illes puguin tenir.No hem enfondit en la matèria i consegüent-ment no ens creiem autoritzats per a definirperò si prenem peu dels pacientíssims estudis quea l'altra banda del Pirineu han estat realitzatssobre tema tan interessant, be podrem afirmaramb poques probabilitats de errar, que a ex-

C^

^ 1

Fig. 10

cepció dels que ja no hem posat en llista, o siaels que suposem gravats per l'autor de la pin-tura i el que ja hem judicat pertany a unaèpoca més avençada, tots els demés tenen el

L E. HÚDNER. Insci iptiones ¡lispaniae Christianae», 1871

Fig. 12

seu origen en els romiatges que en altres tempsi amb més o menys concorrència de romeus.devien cellebrarse ací amb la finalitat d'ho-norar el monestir empordanès. Cert que duesobjeccions poden ràpidament formular-se encontra la nostra tesi, i són les de que çoque promovia els romiatges o peregrinacionseren la devoció i les virtuts miraculoses de lesrelíquies dels sants que hom venerava en certsaltars que no semblen pas existir en el nostrecas, i la de què haurien estat en major nombreles rubricacions o grafits estampats sobre delmur, si dels romiatges aquests procedissin; peròcal oposar a tals objeccions que hoin potserignora la existència de les tals relíquies o imat-ges venerandes; ( ¿qui ens diu que no fos unad'aquestes la sacra Majestad que encara hompot veure en la mateixa església ?) i que ésmolt possible que les regions intactes de mur enquè avui constatem els grafits, eren potser lesque menys en contenien, vinguent-ne molt mésafectades les que, destruides i més tard re-feccionades, es desenrrotllen a banda i bandade l'altar, força més assequible i per tant mésfàcils a la rubricació. També cal reforçaraquesta darrera argumentació fent notar queja la topografia dels grafits actualment exis-tents, marca aquesta Llei de espessiment capa les vores del altar; com també observar queés molt possible que no a tots els romeus elsfos donat el poder grafiar son nom o ana-grama damunt el mur, ja que potser sola-ment als de més significació els hi era aixòreservat, i encara se'ls hi feia indispensableper a fer-ho posseir la suficient destresa.

Si la tesi que s'apunta respongués a la ve-ritat, hom donaria una fàcil explicació als gra

-fits consistents en un enfilall de petites ratllesverticals del que abans ja hem parlat, i que no

28


vindrien a ésser altra cosa que els comptes queportarien certs romeus de les visites fetes a laesglésia de Sant Miquel; i qui sab si els sob-tats, Ileugeríssims, que hom perceb en la ratllahoritzontal que'Is travessa, coincidint amb lesratlles 6 i 12 senyalarien les mitges dotzenesde visites efectuades.

Fig. 11

La relativa escassetat de grafits existentsa Cruïlles no donen lloc a enfondir més en lamatèria. Esperem que sorgiràn altres avinen-teses que permetran estudiar aquesta nova mo-dalitat epigràfica a casa nostra.

Mentrestant ja sabem tot el que, sinó ambulls de expert, al menys amb ulls de pacientrecercador hem arribat a veure en aquesta pertants conceptes interessant església de SantMiquel.

Qualsevulla cosa més que us pugui inte-ressar sobre el que us reportem, o afer que s'hirelacioni, sabeu que podeu manar al que és bendevot amic i admirador vostre,

RAFEL MASó VALENTÍArquitecte

ALGUNS DONATIUS I DIPO-SITS ALS MUSEUS

La Junta de Museus de Barcelona lla re-but darrerament els següents donatius i dipò-sits :

Dels Hereus de la senyora Puig Abària.Retrat de tamany natural, a l'oli, de lasenyora Clotilde d'Abària, obra del pintorFrancesc Masriera (1843-1902), una de lesmés belles pintures del famós pintor i retratistabarceloní. D'ella donarem reproducció i unanota de comentari en un dels pròxims númerosdel nostre BUTLLETÍ.

Del senyor J. Miró. Retrat de nena, oli,del notable pintor Joan Brull (1863-1912),una de les més sentides de l'artista. Serà re-produïda i comentada apart en un númeropròxim.

De l'Escola d'Arts i Oficis i Belles Aris deBarcelona (Llotja) . A iniciativa del seu Di-rector, senyor Fèlix Mestres, membre de laJunta de Museus, foren posades en dipòsit ala Junta de Museus, i amb destí al nou MuseuEspecial de reproduccions que s'organitza aMontjuic, totes les reproduccions d'obres d'artguardades en els magatzems de reserva d'aquellcentre pedagògic.

Cal dir que una part important d'aquest di-pòsit ve a omplenar llacunes a les sèries d'em-motllats de la collecció dels Museus i que al-guns exemplars són notables per tractar-sed'obres poc reproduides i difícilment aborda-bles per a els eminotlladors. L'època de Lo-renzale i de Milà i Fontanals a Llotja es re-flexa en la finesa d'esperit que presidia la triadels exemplars que l'Escola de Llotja posavasota els ulls dels escolars, i és d'esmentar laqualitat d'alguns d'ells, que assenyala una per-fecció de l'ofici d'emmotllador, que seria con-venient restablir en els nostres temps d'excessivaindustrialització.

El total dels exemplars ingressats és de 186.De l'Associació de Pessebristes de Barce-

lona. La benemèrita Associació de Pessebris-tes de Barcelona, a la qual es deu el reviscola -ment de la bella tradició pessebrística catalana,ha donat a la Junta de Museus una colleccióde tots els tipus de medalla encunyats per lamateixa i destinades als concursos que anual-ment celebra a Barcelona. El projecte de lamedalla fou executat en relleu, d'una maneraperfecta, per l'escultor senyor Parera.

Les categories de la medalla, totes presentsen el donatiu, són: or, argent, coure i alumini.

Del Collegi de Farmacèutics de Barcelona.Una de les notes més interessants del PobleEspanyol de Montju'ic, durant la passada Ex-posició, fou la farmàcia antiga, organitzadapel Col.legi de Farmacèutics de Barcelona, abase d'elements dispersos d'antigues farmàciesde la nostra ciutat, corresponents, quant a èpo-ca, i en sa majoria, al segle xviii.

El conjunt reunit era d'importància des deldoble punt de vista artístic i de caràcter, iconstituïa a la vista del públic una reconstruc-ció perfecta d'una oficina farmacèutica del se-gle xviii, salvant -se amb ella una imatge delpassat que fatalment seria perduda si els mu-seus, complint la llur missió, no la sabessinguardar.

El CoFlegi de Farmacèutics de Barcelona,

29


amb bon encert, acaba de confiar a la JuntadP Museus aquesta missió de guardadora, en-tregànt-li la dita farmàcia en dipòsit.

La Junta de Museus, agraint aquesta con-fiança, es proposa guardar aquell bell conjuntdins el Poble Espanyol, que ha passat ja alseu càrrec, considerant la dita installació comla primera del Museu d'Art Popular hispànicque tracta d'establir en el dit lloc.

En un dels propers números del nostreBUTLLETÍ donarem més àmplia informaciósobre aquest interessant dipòsit.

De la Comissió Liquidadora de l'ExposicióInternacional de Barcelona. Per disposició delsenyor President de la Comissió Liquidadorade l'Exposició Internacional, senyor LluísCompanys, i del seu delegat el tinent d'Alcal-de senyor Ernest Ventós, tresorer de la nostrainstitució, ha estat entregada en dipòsit a laJunta de Museus, la Biblioteca Artística for-mada per la Secció Artística de les Oficinesde Montjuic durant el període organitzadorde la dita Exposició.

Limitant -nos ací a constatar el fet del di-pòsit que ve a engrossir considerablement elfons de la nostra Biblioteca Especial d'Art id'Arqueologia, donaren compte del mateix,amb tot detall, en un dels nostres pròxims nú-meros.

L'ingrés dels dits llibres ve a determinar unaquantitat de repetits que seran destinats acambalatges amb altres llibres d'art, alguns delsquals han estat ja contractats en principi, i ladecisió del quals serà sotmesa a aprovació dela Junta.

Del senyor Josep Clavería la Junta ha rebuten donatiu una collecció de noranta nou mo-nedes espanyoles del segle XIX.

Del senyor Ramon Maní, la Junta ha re-but en donatiu algunes monedes antigues i unfranc francès en argent, amb senyal de fosa,trobat entre les runes de l'incendi del vellteatre de 1'Opera de París.

De la senyora Josepa Russell, donatiu d'untub per a posar agulles, en vori, d'època isa-belina, una cotilla femenina de la mateixaèpoca, amb destí a la Secció d'Indumentària,i un barrilet encenser de banya.

Dcl senyor Roc Vergés. Donatiu d'un anellromà amb camafeu, també romà, que figurà enla Secció Antiga de la passada Exposició.

La Junta de Museus agraeix als donadorsla llur generositat, i en regraciar-los, posa

com exemple el seu gest a la consideració delsciutadans, als quals recomana que tinguin pre-sent l'existència del museus de la ciutat comlloc on poden ésser guardades a perpetuitatobres d'art i objectes d'interès artístic, per mo-destos que siguin, salvant-los així en moltscasos en l'avenir d'una segura destrucció odesaparició.

UN LLIBRE SOBRE RAMONCASAS

El Círcol Artístic de Barcelona, que pre-sideix el nostre distingit amic senyor PereCasas Abarca, va organitzar temps enrera,formant part de les seves constants i encerta-des activitats, una Exposició-Homenatge a l'in-signe artista català Ramon Casas, premi me-rescudíssim a la vàlua i la proporció de la sevaobra.

Conseqüència i testimoni preuat d'aquellacte ha estat un llibre del prestigiós crític d'artsenyor Josep M. Jordà, que acaba de publicarla Llibreria Catalònia sota el títol RamonCasas, pintor.

Cal fer esment en aquestes pàgines de l'obrade Jordà, en primer lloc, perquè constitueixuna evocació justíssima del món de l'art acasa nostra en el moment en què va aparèixerla pintura de Ramon Casas; perquè és un es-tudi perfecte de la personalitat del nostre granartista, majorment demostrada en el mateixllibre amb les quaranta quatre reproduccionsescollides per Domènec Carles; i, finalment,perquè està escrit amb una agilitat literària poccomú en treballs d'aquesta naturalesa.

I cal esmentar -lo també i recomanar-lo atots els aficionats a les nostres coses d'art, per-què d'ell es despren la importància que té pera un moment de l'evolució de la pintura ca-talana moderna l'esforç que amb lloable es-pontaneïtat va fer Casas junt amb Rusiíïol,per a introduir a Catalunya heroicament, desa-fiant l'ambient i les tendències dominants, unamodalitat que després ha estat seguida ambsingular fortuna pels seus nombrosos seguidors.

El Museu d'Art Contemporani, que demésd'algunes notables obres de pintura de RamonCasas compta amb la copiosa collecció delsfamoses retrats executats per l'artista, que ellmateix va donar al Museu, s'associa al tributque aquest llibre representa.

30

lo E 11 EFIA 8 (A1 A L

PINTURA DECORATIVA

Mallorca, 255Telèfon 70702

Liii'ic '1'ar•ragó\ow Ic

FUSTEREspecialitzaten treballs per aMuseus i Exposicions

EMBALATGE 1 TRANSPORT DE TOTAMENA D'OBJECTES D'ART

Consell de Cent, núm. 283

Telèfon 14345 BARCELONA

La 1'IIIac/Iteca

MARCS 1 GRAVATS

Gaspar EsmatjesActualment importantíssima Exposició deis

millors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Telèf. 13704BARCELONA

REPRODUCCIONS D'ARTESCULTÒRIC

AMB DIVERSOS TOTA MENAMATERIALS DE PATINES

IAIi %, %. A.Passeig de Gràcia, 68 - Telèf. 77832

BARCELONA

I:^ 1, l:lI1ENVA1,11:1A\11

ANTIGUITATS

`^r---w.^_cIII^

Plaça de Macià, 10( Abans Plaça Reiji )

BARCELONA

.1oo:ai. Ihi: ®IptetsMESTRE EBENISTA1 TAPISSER DECORADOR

MOBLES 1 OBJECTES D'ART1 DE FANTASIA

••

ESTUDI, TALLERS 1 EXPOSICIÓ:

Passeig de Gràcia, n.° 36Telèfon 16825

PINTURA... PAPER...

AL.

DECORACIÓ .. .

C40It10MM®1AN

TELÈFON N.° 73252

TRAVESSIA DE SANT ANTONI, 331 CARRER DE ASTÚRIES, 14

BARCELONA- VIIIÈ

ti ál S il ® Gil Igret^.e®

S-A

BOQUERIA, n.° 2(cantonada Rambla )

Telèfon 16647

2

SASTRERIA 1 CAMISERIASecció especial per a confecció

d'uniformes de tota mena

La vida ¡ l'obrade N111e1' 1Rov i rosa

per

FELIU ELIES

Amb 43 grans làmines en fototípia,4 d'elles en colors, i 27 il•lustracions,també en fototipia, intercalades en

el text, que conté ademés el

Catàleg de l'obra del granescenògraf

EDICIÓ LIMITADA, D'EXEMPLARS NUMERATS

Treballs fotogràfics— CLIXÉS =REPRODUCCIONSAMPLIACIONS

E c t„r c 1.GCFHIa ..S

Demani's a les bones llibreries de Catalunyao bé ais editors

I. G. SEIX 1 BARRAL GERMANS, S. A.Provença, 219 - BARCELONA

Teodor Bonaplata, n.° 5, 1.er

Telèfon 35861

Filla de R. VírgiliMUNTATGE D'EXPOSI-CIONS, TRANSPORT 1

SEGUR D'OBRES

EM BALATGE

D'OBJECTES D'ART 1

MOBLES DE LUXE

CASA FUNDADAL'ANY 1880

Tallers, n.° 66 : BARCELONA : Telèfon 15276

&'rishiflerhì I:atainiiaVIDRIERES ARTÍSTIQUES GRAN PREMI

1 DE TOTES CLASSES Bá eslona, ' 1929 ^onol

3i.

Central: Ronda de Sant Antoni, 56Telèfon n.° 22035

1. U. SEIX I BARRAL GERMS., S. A. - PROVENÇAL 219 - BARCELONA

de iiy1cmls)&1 - uab barcelona€¦ · aquest mestratge es tradueix, sobretot, en les teles...

Documents