CURS PER AL PROFESSORAT DE RELIGIÓDIÒCESI DE TORTOSA

7 de juny de 2008

A. HISTÒRIA DEL BISBAT DE TORTOSAB. CATEDRAL DE SANTA MARIA

C. CANÒNICA

Mn. Josep Alanyà i Roig, canonge i arxiver diocesà

1

A. HISTÒRIA DEL BISBAT DE TORTOSA

El Bisbat de Tortosa. Bisbat (Ecclesia, Episcopatus, Sedes Episcopalis). Diòcesi (Dioecesis).

1. Definició: Circumscripció territorial eclesiàstica amb jurisdicció episcopal. El bisbe hi exerceix la potestas episcopalis: a) d’orde: ensenyar, santificar i regir el poble cristià, facultats conferides en l’ordenació episcopal; b) de jurisdicció: facultat de governar els fidels en virtut del nomenament episcopal per a una determinada diòcesi. Titular: Santa Maria.

2. Situació: Al territori dels Ilercavons, inclou la. Via Augusta o Francisca, el passadís mediterrani, dins els antiqui limites, d’acord amb els quals fou restaurat en la reconquesta cristiana al s. XII. Diòcesi sufragània de Tarragona, corresponia a la regió natural i històrica del territori dels ilercavons, estès entre el territori dels ilergets, al nord (Maials), i el dels edetans al sud (Almenara).

3. Capital (Sedes Episcopalis): Dertosa. Ciutat amb port marítim i fluvial. Òptima situació. Trànsit humà i tràfic comercial. Punt estratègic defensiu. Via de l’Ebre.

4. Influències: De Tàrraco. Caesaraugusta i Valentia.5. Orígens del cristianisme: a) Presència: s. I-III dC; b) Expansió

inicial: des del s. III. Unificació i cohesió del territori.6. Mitjan s. III: Hi ha notícia de la destrucció de Dertosa per la invasió

dels francs i alamans. Segles IV i V: Restes mínimes d’un possible temple paleocristià: columnes de pòrfir verd i granat, al claustre de la Catedral.

7. S. III-VI. Època pre-històrica i llegendària: No hi ha noticia escrita documentada. Només referències llegendàries, que han format tradició, sobre els primers bisbes tortosins: sant Ruf, fill del Cirineu i deixeble de sant Pau; Macià, Quart, Eustorqui, Exuperanci, Heròdot, Liriós, Heros i Ervici.

8. Època visigòtica. Primeries del s. VI: Tenim la primera notícia històrica del bisbat. Ursus, bisbe de Tortosa (episcopus Dertosanae Civitatis), assisteix al primer Concili Provincial Tarraconense i en signa les actes (6-XI-516). Fins a la invasió islàmica li seguiren almenys 8 bisbes que van regir la diòcesi durant el període visigòtic: Assellus (Concili III de Barcelona, 540); Maurelio (Concili de Lleida, 584); Julià, bisbe catòlic (Concili III de Toledo, 589; i de Saragossa, 592); Froïscle, bisbe arrià (convertit en el Concili III de Toledo, 589). Els dos bisbes darrers, després de la conversió del segon, governaren la diòcesi en col·laboració exemplar durant un temps (Concili de Barcelona, 599); Joan (concilis IV, V i VI de Toledo); Afrila (concilis VIII, IX i X de Toledo); Cecili (concilis XIII i XV de Toledo); Joan Involat (Concili XVI de Toledo).

2

9. Dominació musulmana (716-1148). Madina Turtuxa. Any 716: Pau forçada pactada amb els invasors pel bisbe Joan Involat hagué de pactar una pau forçada amb els invasors. Manteniment sota mínims del cristianisme, tot i que sota mínims. D’aquest període no tenim gairebé notícia. Només hi ha una petita llum, però molt significativa: la signatura del bisbe Patern “Episcopus Tortuensis” a l’acta de la consagració de la catedral romànica de Barcelona l’any 1058.

10. Reconquesta cristiana: Restauració de la seu i diòcesi pel comte Ramon Berenguer IV “in honorem Dominae nostrae Sanctae Dei Genitricis Mariae Virginis” i “secundum antiquos limites episcopatus Ecclesiae Dertusensis, quae celebris sedes fuit”.(31 de desembre de 1148). En tots els documents, la Catedral, amb la Canònica, apareix anomenada sempre Sancta Maria Dertusensis, i el bisbat, Ecclesia Sancte Marie Dertusensis.

11. Dotació: El bisbat, novament restaurat, fou dotat per Ramon Berenguer IV (1148) i per Alfons II el Cast i la reina Sança el mateix dia de la consagració de l’antiga catedral romànica (28 novembre 1178),

construïda en vint anys, segons la làpida commemorativa que s’ha conservat.

12. Regiment provisional. Primer bisbe propi. El 1151, després d’uns anys de regiment provisional de sant Oleguer i de Bernat Tort, arquebisbes de la seu metropolitana de Tarragona, comença a regir la diòcesi el bisbe Gaufred d’Avinyó, abat del monestir de Sant Ruf, qui vingué acompanyat d’un quants monjos de la canònica agustiniana per fundar la de Tortosa, quan encara hi havia dos terços del bisbat que romanien sota domini musulmà.

13. Reconquesta de València. Aquesta zona de la diòcesi serà conquerida i donada al bisbe per Jaume I, qui gaudirà d’una participació política i militar (armadura inclosa) del bisbe Ponç de Torrella (1212-1254), present a les conquestes de Morella, Peníscola, Polpís, Alcalà de Xivert, Castelló, Uixó i Almenara, on les hosts entraven victorioses al crit de “Santa Maria, Santa Maria, Santa Maria”, com ho descriu el Libre dels Feyts.

14. Canònica regular agustiniana: El 1155, el papa Adrià IV publicà la butlla per a l’edificació de la catedral, i en ella ordenava la dotació de 20 canonges regulars per a la Canònica, nombre que augmentarà durant el s. XIII, però que retornarà a la vintena des de l’any 1320. En la Canònica, de la qual conservem elements del Palau del Bisbe, el soterrani de la Casa del Prior Major, l’indret de la Pia Almoina, elements de l’antic Forn de la Canonja, el Refectori amb el seu soterrani, el Claustre i el Dormitori, els canonges regulars observaven vida monacal sota la presidència d’un prior major, que era assistit per diversos càrrecs com ara el prior claustrer, els tres ardiaques (Corbera, Culla, Borriol), l’arxiprest, el lector o teòleg de la seu, l’hospitaler, el penitencier, el precentor, el mestrescola, el tresorer, el cambrer i el dormitorer.

3

Fins al pontificat de Lluís Mercader (1514-1516), que Lleó X concedí als canonges la dispensa de viure en comunitat i el dret a posseir cases i béns propis, la comunitat agustiniana es regia per la Regula Canonicorum Sancti Augustini, pels Estatuts o Ordinacions propis i per l’anomenada Carta Cibariorum o Carta d’Àpats, que regulava el menjar i la beguda de la comunitat.

15. Edat mitjana. Dels bisbes medievals destaquem Ponç de Monells (1165-1193), qui completà la dotació de la Canònica, impulsà les obres de la seu i féu l’organització de la diòcesi d’acord amb la reforma gregoriana.

Arnau de Jardí (1272-1306), cap de la comissió arbitral que dictaminà sobre el Llibre de les Costums scrites de Tortosa (1272-1279), model de la

legislació europea medieval, àrbitre de la pau entre les senyories de Tortosa i els ciutadans.

Francesc de Paholac (1310-1316), de qui conservem la primera de totes les visites pastorals del bisbat.

Berenguer de Prats (1316-1340), impulsor de les obres de construcció de la catedral gòtica i del palau episcopal, iniciador, mitjançant els dominics, de l’Estudi General de Tortosa, i actiu en l’establiment de l’orde de l’Hospital de Jerusalem com a substitut de l’orde del Temple després de l’extinció d’aquest.

Tradició de la Santa Cinta: Del pontificat de Ponç de Monells hem de destacar l’origen de la tradició de la Santa Cinta, segons la qual, la nit del 24 al 25 de març, festa de l’Encarnació, de 1179, a l’hora de Matines, enmig d’una gran lluminària que omplia tot l’espai de la seu, la Verge Maria, acompanyada d’una munió d’àngels, ordenats en dos cors i amb ciris a les mans, flanquejada per sant Pere i sant Pau, hauria davallat fins a l’altar major. Aquesta hauria estat la visió d’un comensal, que tenia la convicció d’arribar tard a l’ofici. El clergue, invitat a incorporar-se al seguici amb un ciri a la mà, hauria avançat fins al presbiteri i hauria vist la Senyora vora l’altar asseguda en un tron i coronada de reina. Havent estat interrogat per ella si sabia qui era i responent amb timidesa i gran respecte que, si bé ho sospitava saber, no s’acabava de determinar, la Verge li hauria dit: “Jo sóc la Mare de Déu, a qui tu serveixes i aquests dos homes que estan al meu costat són els prínceps dels Apòstols, a la dreta sant Pere i a l’esquerra sant Pau”. El clergue va prostar-se de genolls a terra i, entre altres coses exclamà: “D’on em ve a mi, sacerdot indigne i pecador, que vivint en aquest món, mereixi de veure-us, essent vós la Reina del Cel?”. Maria li hauria dit així mateix: “Aixeca’t sense por; perquè m’has servit fidelment i constant, has merescut de veure’m en vida mortal; i perquè aquesta església està edificada a honor del meu Fill i meva, i vosaltres, els fills de Tortosa, teniu gran cura a servir-me i venerar-me, com a prova de l’amor que us tinc, us dono aquesta Cinta que porto cenyida a la cintura, feta amb les meves pròpies mans i us la lliuro damunt aquest altar. Informaràs de tot el que has vist i t’he dit al Bisbe, als clergues i a tota la ciutat. Perquè et creguin, del que s’ha esdevingut i del que t’he dit, tens per testimoni el monjo major, que és al cor i ho ha vist

4

tot”. Havent dit això la Verge, va desaparèixer la visió”. La baixada de la Verge hauria tingut lloc només quatre mesos després de la consagració de la catedral romànica, que havia estat consagrada el 28 de novembre de l’any anterior.

Aquest fragment principal del relat de la Santa Cinta va llegir-se durant segles en una de les lectures de Matines de la festa de la Mare de Déu a la catedral de Tortosa, fins a l’any 1568, quan, per disposició del concili de Trento de 1545, el papa sant Pius V manà que a tota l’Església s’observés l’ús del Breviari Romà. Val a dir que la tradició de la Santa Cinta ha marcat molt positivament la història del bisbat a través dels segles.

Cisma d’Occident (1378-1429). El bisbat de Tortosa tingué moments de protagonisme en la història de l’Església universal: el papa Benet XIII, abandonant Avinyó, establí la seu i la cort papal a Tortosa, administrà el bisbat i més tard es traslladà a Peníscola; va disposar a la nostra catedral la celebració de la Disputa de Tortosa (1413-1414), amb les 67 sessions de controvèrsia doctrinal entre els rabins jueus (Jeroni de Santa Fe) i els teòlegs cristians, dirigida per sant Vicenç Ferrer, i la publicació, en una acció de força, de la butlla Etsi doctoris gentium, exponent màxim de la repressió medieval contra els jueus; Benet XIII va tenir entrevistes, totalment infructuoses, amb el rei Ferran d’Antequera a Morella (1414) en l’intent del monarca d’acabar el Cisma; la fi del Cisma va produir-se quan, el 14 d’agost de 1429, a l’església de Sant Mateu del Maestrat, el cardenal Gil Sanxis Munyós, elegit a Peníscola successor de Benet XIII amb el nom de Climent VIII, renuncià al papat. Va rebre’n la renúncia el bisbe Ot de Montcada i de Luna (1415-1473), qui així mateix va aixecar l’excomunió i altres censures eclesiàstiques als seguidors del Papa Luna.

Concili Provincial. El 10 de setembre del mateix any, en el pontificat del bisbe Ot, s’iniciava a Tortosa el Concili Provincial, presidit pel legat de Martí V, el cardenal Pere de Foix, amb el qual es tancava definitivament la porta al Cisma i s’encetava una via nova de redreçament pastoral i de reforma eclesiàstica que, en els seus densos 20 capítols, s’anticipava a les disposicions del futur concili de Trento.

16. Renaixement i Reforma. Ja entrats al Renaixement, el bisbe de Tortosa Adrià de Florència (1516-1523), actiu contra els moviments luterans a casa nostra, també contra els agermanats de Castella i València, fou elegit papa amb el nom d’Adrià VI i mantingué el títol de bisbe de Tortosa fins a la seva mort. Fou ell qui concedí als bisbes de Tortosa el privilegi d’usar solideu cardenalici. El van seguir els bisbes reformadors de la disciplina eclesiàstica i impulsors de la construcció de nous temples d’acord amb les directrius de Trento: Jeroni de Requesens (1542-1548), qui féu imprimir a Lió a despeses pròpies, el 1547, el Breviarium secundum morem, usum ac consuetudinem insignis Cathedralis Dertusensis; Ferran de Lloaces (1553-1560); Martín de Córdoba (1560-1574); Joan Izquierdo (1574-1585), ànima de la creació dels Reials Col·legis de Sant Jaume i Sant Maties per a la instrucció dels moriscos, i

5

impulsor del nou Estudi General de Tortosa, encomanat als dominics, entre els quals destaca la figura de fra Baltasar Sorió; Pedro Manrique (1600-1611), compromés en la defensa dels moriscos de la diòcesi davant els plans de llur expulsió promoguts pel Patriarca Joan Ribera i el rei d’Espanya; i Alfonso Márquez de Prado (1612-1616), que culminà l’acció pastoral a favor dels moriscos del seu antecessor, publicà les Constitucions diocesanes i defensà la llengua catalana en la predicació; el savi Joan Baptista Cardona (1587-1589), humanista, home de confiança de Felip II i organitzador de la Biblioteca del monestir d’El Escorial; Gaspar Punter (1590-1600), mecenas de la seu i del bisbat, qui consagrà la catedral el 1597 i la dotà del magnífic cor de Cristóbal de Salamanca; durant el seu pontificat va demanar-se la secularització de la Canònica (1592), si bé no va obtenir-se fins al 1772.

17. Barroc: Devoció i Política. El bisbe teòleg Lluís de Tena (1616-1622) fou el gran promotor de la devoció a la Santa Cinta i en féu capgirar el sentit devocional mitjançant un procés interessant de personalització teològica en virtut del qual la Santa Cinta de la Mare de Déu, aquell objecte de 12 pams de llargària que guardava la sagristia de la seu i es portava a les parteres, va donar pas a la Mare de Déu de la Cinta, a honor de la qual va projectar l’obra de la Capella que avui admirem i donà el reliquiari major, avui desaparegut.

Durant tot el període barroc, els prelats tortosins van orientar la pastoral diocesana cap a la devoció a la Mare de Déu i als sants, a la pràctica sacramental i a les tradicions religioses populars (esglésies, santuaris, ermites, calvaris, rogatives, processons, rosaris, novenaris, etc.) volent fer front als nous aires que arribaven a Espanya des de l’Europa il·lustrada i racionalista i amb forta influència del protestantisme. Fou aquest, en molts de segles, el període de major construcció d’esglésies noves, totes d’estil barroc, algunes monumentals, que venien a substituir temples ja molt antics, sovint ruïnosos i sempre insuficients per al gran nombre de feligresos que volien omplir-les, fruit del gran augment demogràfic del segle XVIII, temps també de bonança econòmica que permetia emprendre obres tan grans.

18. Les guerres dels Segadors i de Succesió. Políticament, la ciutat de Tortosa i les parròquies de la diòcesi van patir les conseqüències de l’aixecament del Principat contra Felip IV, la guerra dels Segadors, en la qual van confrontar-se les famílies fidels als drets del Principat i les seguidores del rei espanyol, al capdavant de les quals hi hagué el bisbe Joan Baptista Veschi (1639-1648), teòleg franciscà i gran devot de la Puríssima Concepció, a qui va dedicar el Reial Monestir de la Puríssima Concepció Victòria en compliment de la promesa feta si les armes espanyoles guanyaven a les catalanes i franceses. Semblantment va ocórrer en la guerra de Successió, després de la qual, i amb el Decret de Nova Planta, va produir-se una creixent castellanització en la pràctica lingüística de l’església contra la qual hi hagué la reacció del clergat, que defensava el català en la predicació i en la catequesi.

6

19. Els primers sants. Durant els segles XVI, XVII i XVIII brillaren com estels de santedat, a la nostra diòcesi, fra Salvador Pladevall, menoret del convent d’Horta (1520-1567), amb fama de taumaturg; fra Jacint Orfanell, de La Jana, missioner al Japó (1578-1622), fra Pere Màrtir Sans, d’Ascó, missioner a la Xina, i Francesc Gil de Federich, de Tortosa (1702-1745), al Vietnam.

20. S. XIX. Tradició versus Modernitat. Arribats al segle XIX, la guerra del Francès aportà desgràcia i ruïna a la diòcesi, destrucció documental, especialment la de la Cúria diocesana que es guardava al Palau Episcopal, edifici que va ser convertit en caserna, com ja ho havia estat en les guerres anteriors dels Segadors i de Successió. La guerra del Francès provocà com a conseqüència una marcada divisió dels pobles i també del clergat en tradicionalistes i liberals, sovint anomenats afrancesats, entre els quals Manuel Crozat, arxiprest de Morella, una divisió que el bisbe Manuel Ros de Medrano (1815-1821), reconegut com l’Apòstol de la Caritat per haver donat la vida en servei dels malalts de febre groga, gallec i home de confiança de Ferran VII, contrari a la lletra i a l’esperit de la Constitució de Cadis (1812), no pogué acabar ni tan sols disminuir. Amb aital divisió i l’opció declaradament apostòlica del bisbe Víctor Damián Sáez, el seu successor (1824-1839), Tortosa i els Ports de Morella i, amb ells, la resta del bisbat esdevingueren l’escenari de les guerres carlines, (1a: 1832-1839; 2a: 1847-1860; 3a: 1873-1875) al front de les quals destacà el capitost tortosí Ramon Cabrera i Griñó, qui havia estat clergue tonsurat i alumne del Seminari Conciliar. Les revolucions polítiques, accions i reaccions, que van produir-se durant el s. XIX, especialment la Gloriosa o Septembrina de 1868, on sempre hi havia, en un dels pols, una marcada actitud antireligiosa i anticlerical sovint violenta, contra la qual sorgiren veus i accions en defensa dels drets de Déu i de l’Església en el món de la formació del clergat i en el de la instrucció i atenció sanitària del poble. Desamortització i secularització de religiosos (Mendizábal, 1835-1837, i Madoz (1855).

21. Els sants del s. XIX: Educació i Caritat. Destaquen el beat Manuel Domingo i Sol (1836-1909), fundador de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans dedicada a la formació del clergat (1883); sant Enric d’Ossó i Cervelló (1840-1896), fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús (1876), dedicada a l’ensenyament; i santa Maria Rosa Molas i Vallvé (1815-1876), fundadora de les Germanes de la Caritat-Germanes de la Consolació, dedicades a l’ensenyament i a l’atenció als malalts.

22. Anys 1900-1939. Acció Catòlica, laicisme i revolució. Martiri de persones i coses. Amb l’arribada del s. XX, el trontollament de la monarquia i la inestabilitat creixent dels seus governs, el refús i prohibició de la llengua catalana al bisbat pels bisbes Pedro Rocamora i Félix Bilbao, l’establiment de l’Acció Catòlica en detriment de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, tímidament present en alguns pobles catalans del bisbat per

7

l’impuls de clergues que, com Mn. Rafel Escudé, giraven dins l’esfera d’influència dels preveres Tomàs Bellpuig i Joan B. Manyà, la situació social, política i religiosa va complicar-se cada cop més.

La Dictadura de Primo de Rivera agreujà encara més les coses i tot va precipitar-se cap a la caiguda de la Monarquia i la instauració de la Segona República Espanyola (1931), d’identitat laica, que amb les seves lleis xocà amb els bisbes i la Conferència de Metropolitans, tot i el reconeixement de la legitimitat del règim per part de l’Església espanyola i dels bisbes de les diòcesis de Catalunya, encapçalats per l’arquebisbe i primat de Tarragona Francesc d’A. Vidal i Barraquer.

Les coses anaven a pitjor de dia en dia fins que, amb l’aixecament militar del general Francisco Franco el 18 de juliol de 1936 i l’inici de la guerra civil, va esclatar l’odi i va desfermar-se una terrible persecució religiosa contra les persones i les coses, estimulada pels vells fantasmes antireligiosos i anticlericals que revelaven l’Espanya més negra.

L’Església de Tortosa va perdre gairebé tot el patrimoni religiós de les parròquies, seminari i convents i molta part del de la catedral, i van morir assassinats 294 dels 516 sacerdots diocesans del clergat secular, a més de molts dels religiosos, segons el còmput de Mn. Garcia Sancho, i alguns laics. Mons. Antonio Montero en compta 311. En percentatge, la de Tortosa fou la tercera diòcesi més castigada en pèrdua de vides humanes (61,9%), darrere la de Barbastre (87,8%) i Lleida (65,8 %).

23. Postguerra i reconstrucció. Tota la tasca dels bisbes Fèlix Bilbao (1925-1943) i Manuel Moll (1943-1968) des del 1939 al 1968 respectivament, i la dels catòlics del bisbat, no fou altra que la reconstrucció espiritual, moral i material de les parròquies i de la diòcesi amb una inversió personal i econòmica molt forta, una gran part de la qual el bisbe Moll l’esmerçà en la construcció del gran Seminari Diocesà de l’Assumpció.

24. Trencament de la diòcesi (1956 i 1960). En els anys de la postguerra civil, en virtut de la vigència del Concordat de 1953, la diòcesi patí el trauma de dues segregacions parcials, la tercera de les quals la més dolorosa pel fons i per la forma. El 1956, va perdre els pobles de l’arxiprestat de Calaceit, al Baix Aragó, i la parròquia de Maials, al Segrià; i, el 1960, sota el pontificat de Joan XXIII, amb tres anys de retard del que hi havia previst, determinat pel papa Pius XII, foren desmembrats de Tortosa cinc arxiprestats situats a la província de Castelló: Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena del Cid i Albocàsser.

A les darreries del pontificat del bisbe Moll, el papa Joan XXIII convocà el Concili Vaticà II (1962), que va continuar Pau VI i va cloure el 1965.

Si els bisbes Bilbao i Moll hagueren de dedicar tots els esforços a l’opus restaurationis o recreationis (infraestructures), els seus successors, Ricard M. Carles (Sínode Diocesà, 1984-1988); creació de parròquies) Lluís Martínez Sistach i Mons. Xavier Salinas, enmig d’un món dominat per la globalització,

8

força secularitzat, marcat per un laicisme creixent i l’escassesa de vocacions, han pogut dedicar-se a l’opus ornatus, com diria sant Tomàs d’Aquino, i a l’aplicació pastoral del concili Vaticà II, la gran esperança per a l’església diocesana, que, en el pontificat del bisbe Carles, va celebrar el Sínode Diocesà (1984-1988) per a l’aplicació dels decrets conciliars a la diòcesi.

25. Situació actual de la diòcesi. La diòcesi passà dels 8.709 km2 a una superfície de 6.450 i actualment té una població d’uns 250.000 habitants. Està dividida en 3 zones pastorals (Nord, Centre i Sud) i 7 arxiprestats (Ribera d’Ebre-Priorat, Terra Alta, Baix Ebre, Delta-Litoral, Montsià-La Tinença, Els Ports-Maestrat i Baix Maestrat). Les parròquies, totes territorials, són 141, 70 de les quals servides per un rector que hi resideix, les altres 71 són servides per preveres des d’altres parròquies.

Els preveres incardinats a la diòcesi són 133. Hi ha 2 diaques permanents. Hi ha establertes 3 comunitats religioses masculines, amb 11 religiosos, i 1 institut de vida secular masculí amb 4 preveres. Les comunitats religioses femenines són 30: 10 de vida contemplativa, amb 86 religioses; i 20 de vida activa, amb 187 religioses.

Pastoral Social: Càritas; Delegació de Pastoral de Migracions; Delegació de Pastoral de la Salut: Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes i Fraternitat Cristiana de Malalts.

Moviments laicals: Acció Catòlica general d’Adults; Moviment de Professors Cristians; Grups de Vida Creixent; Grups de Renovació Carismàtica Catòlica; ServeiDiocesà Prema-trimonial; Associació de Viudes; Equips de la Mare de Déu; Moviment de Joves Cristians; Servei Diocesà de Colònies i Esplai; Escola de l’Esplai de Tortosa; MID; COM; MTA; Delegació d’Animació per a la Pregària; Adoració Nocturna; Apostolat de l’Oració; Grups d’Oració i Amistat; Unió Nacional de Reparadores Eucarístiques.

9

B. CATEDRAL BASÍLICA DE SANTA MARIA

1. Catedral (Ecclesia Cathedralis). L’església catedral és l’Església Mare -Alma Mater- de totes les esglésies parroquials i conventuals deel bisbat. És el temple o edifici sagrat, on té la seu o càtedra el bisbe de la iòcesi. per això s’anomena Seu (Sedes Episcopi) i Catedral (Cathedra Episcopi). És alhora la casa de Déu i de l’assemblea o comunitat de cristians (Domus Dei et domus Ecclesiae). Té com a titular Santa Maria de les Estrelles i la festa de la dedicació és el 8 de juny, data de la consagració pel bisbe Gaspar Punter (1597).

La catedral de Tortosa té, per privilegi apostòlic (Breu “Illustriores inter Sacras aedes” de Benet XV, 25 juliol 1919), el títol de Basílica Major, propi de les esglésies més insignes de la Cristiandat. És un gran edifici d’estil gòtic de planta basilical de tres naus (central: 23,93 m alt; laterals: 15,70 m), amb absis i girola o deambulatori (3.500 m2).

Hi distingim el Presbiteri, lloc reservat per al cor dels canonges i per als celebrants dels oficis, i les naus, reservades per als fidels participants en els oficis sagrats. Les naus tenen cinc trams. Els contraforts amb arcs boterells que donen suport exterior als arcs de creueria de les naus i girola són emprats per a la construcció de les 16 capelles que s’obren a ambdues naus laterals (10,45 m alt) i a l’absis. A la planta baixa del que havien de ser els dos campanars de la façana -el del Baptisteri i el del Rellotge- (s. XVII-XVIII) hi ha altres dues capelles, ja d’època barroca: la de sant Francesc Gil de Federich i el Baptisteri, que, presidit pel Ciri Pasqual, mostra la pila baptismal del Papa Luna, una font procedent del castell de Peníscola.

A les dues primeres capelles de la dreta de l’absis s’obren els accessos a la Sagristia Major (s. XVIII) i a la Capella del Sagrari (s. XIX), seu de la parròquia del Sant Crist de la Catedral. L’accés a la catedral és doble: per la façana principal, de tres portes (. XVII-XVIII), i pel claustre (s. XIII), des de la Porta del Palau i des de la de l’Olivera (s. XVIII).

A l’exterior, vista des del castell de la Suda, la catedral mostra, com una gran nau, les grans cobertes que es despleguen a tres nivells: la superior, corresponent a la nau central; la intermèdia corresponent a la girola i naus laterals; i la tercera, corresponent a les capelles de l’absis i naus laterals. Les torretes dels contraforts, inacabes, els arcs boterells de l’absis i els contraforts massissos dels murs laterals confereixen al conjunt una gran esbeltesa.

2. Elements litúrgics més significatius:2.1. Càtedra. Presideix, amb l’altar, la catedral. Hi seu només el Bisbe i

és el símbol del seu magisteri ordinari i de la fidelitat de tots els diocesans al successor dels apòstols. Una cadena de fins a 77 bisbes, comptats els dels primers temps, s’han succeït en la càtedra de la seu tortosina.

10

2.2. Altar major. Lloc del sacrifici eucarístic i principal del culte diví. Símbol del mateix Crist: “Altare Sanctae Ecclesiae ipse est Christus”. La mesa és una gran llosa de pedra que reposa damunt cinc columnes. La central, més gran, guarda les relíquies que hi foren dipositades el dia de la consagració, feta l’any 1441 pel bisbe Bernat d’Oliver en absència del bisbe titular Ot de Montcada. L’altar està centrat al presbiteri, sota la clau major (2,5 diàmetre i 8 tones de pes) representant la Coronació de Maria per Jesucrist (potser obra de Pere de Moragues) davant la Càtedra del Bisbe i flanquejada pels bancs del Cor dels Canonges, on els capitulars canten les hores canòniques (Matines, Laudes, Hores menors -Tèrcia, Sexta i Nona-, Vespres i Completes). L’antic cor, obra de Cristóbal de Salamanca (1588-1593), era instal·lat al bell mig de la nau central de la catedral. Ara està a l’antic dormitori canonical.

2.3. La creu amb Crist Crucificat. Presideix la catedral des del presbiteri, visible als celebrants i al poble.

2.4. Retaule políptic de Santa Maria de les Estrelles. Datat des de 1351. Estil gòtic. Obra de fusta ricament daurada i policromada, concebuda a manera de conjunt harmònic d’orfebreria. Autor ignot. Cos central, presidit per la Verge, dividit en dos carrers per banda i aquests en tres registres cadascun. Cossos laterals, dividits en dos carrers per banda i aquests també en tres registres cadascun. S’hi representen escenes de la vida de Jesucrist i de la seva Mare, narrades als Evangelis canònics, des de la Infantesa fins al Judici Final, i algunes altres extretes dels Evangelis apòcrifs.

2.5. Ambons i Trones. Llocs des d’on es fa la proclamació de la Paraula de Déu. Ambons de ferro forjat (s. XX). Trones de pedra esculturades amb els Evangelistes i Sants Pares de l’Església i l’heràldica dels Soldevila (s. XVI).

2.6. Sagrari o Reserva del Santíssim Sagrament. Lloc on es guarda l’Eucaristia per a la comunió dels malalts i per a ser visitada pels fidels en actitud d’adoració i pregària. El sagrari és a l’altar de la capella del Sant Crist, adjacent a la Catedral, amb la qual hi ha comunicació directa.

3. Capelles laterals. Són 18 i el Baptisteri. Originàriament, cada capella tenia el seu altar i retaule, dedicats a un titular propi, que ha quedat representat a la clau major de cada capella. En el decurs dels segles s’ha produït el canvi d’alguns dels titulars. Cada capella era la seu d’un o més beneficis eclesiàstics, que servien els canonges o els comensals de la catedral. El benefici tenia un titular (misteri de Crist o de Maria, o un sant), un fundador, una dotació econòmica i unes obligacions o càrregues que havia de complir el beneficiat. Havent quedat abandonada la concelebració eucarística a l’Església catòlica des del s. XIV, i prohibida fins al Concili Vaticà II, els preveres celebraven la missa als altars respectius. És així que a cada capella s’hi celebrava missa diàriament.

11

4. Capella de la Santa Cinta (s. XVII-XIX)4.1. Construcció. La capella és projectada l’any 1621, però les obres no

s’inicien fins al 1672 a càrrec de l’arquitecte Diego Martínez, autor de la Capella dels Desemparats de València. El 1711 es pavimenta el terra de la capella. El 1715, Dionís Vidal comença a pintar les voltes, obra que continuarà a la seva mort el seu deixeble Josep Medina. El 1725, les voltes i la cúpula ja són acabades de pintar, moment en què la relíquia és traslladada a la capella i s’hi celebra la primera missa. Les obres, però, segueixen en el sector de transició entre la capella i el cos de la catedral i, el 1741, són enderrocats l’arc i el contraarc d’aquest sector i es construeix un arc nou tot de jaspi, sobre les columnes que el sostenen, que són del mateix material.

4.2. La capella. La capella de la Cinta és un edifici de planta rectangular, amb nau dividida en dos trams, transepte de braços curts i absis també rectangular. L’alçat. sense finestres, és articulat per pilastres de jaspi sobre alt basament, de fust estriat i capitell compost de bronze daurat. Un ample i dinàmic entaulament, també de jaspi, marca el pas a les voltes, que són de mig punt a la nau i a l’absis, mentre que el creuer és cobert amb una cúpula monumental sobre petxines. Els arcs de mig punt, com el paviment, dibuixen formes geomètriques en taracea combinant elements de jaspi i de marbre.

El cos central de l’altar éstà ocupat per un nínxol entre columnes, amb frontó superior semicircular, que conté l’urna i el reliquiari de la Santa Cinta, obrats a mitjan segle XVIII. El nínxol ve emmarcat per dues grans columnes de jaspi i capitell daurat, que sostenen un entaulament similar al de la resta de la capella. El sector central desapareix per encabir un grup escultòric en marbre que representa el descens de la Verge portant la Santa Cinta entre àngels i núvols, similar als relleus de la basílica del Pilar de Saragossa, obra de José Ramírez. A banda i banda de les columnes d’emmarcament hi ha les escultures en marbre de Sant Pere i Sant Pau.

4.2. Retaule i pintures. El cos de la capella s’acaba cap al 1754, any en què s’encarrega al pintor Tomàs Bayerri la pintura mural del remat superior del frontal. A partir de l’any següent el Capítol orienta tots els esforços a la fabricació d’un altar definitiu per substituir el provisional i s’encarreguen diversos projectes per fer-se ara en fusta ara en jaspi i marbres. Un dels artistes acadèmics consultats és Josep Tomàs, escultor d’Orpesa, autor de l’obra escultòrica en pedra de les façanes de Batea i Alcalà de Xivert, qui aconsella la fabricació de l’altar en jaspi i marbre. Tanmateix, l’altar nou no es construeix fins al 1822, data en què és aprovat el projecte, i s’inaugura l’any 1825.

La capella s’enriqueix amb grans pintures murals que representen el cicle iconogràfic de la Verge de la Cinta. Al primer tram de la nau es troben als murs dos llenços a l’oli pintats per Vicente López, pintor de cambra de Ferran VII: l’Anunciació i l’Adoració dels pastors, còpies de Mengs. La volta mostra la Glorificació de la Verge, escena que presencien embres de l’estament eclesiàstic de la ciutat a una banda i de l’estament civil a l’altra.

12

Aquest fresc és obra de Pasqual Neltespera (s. XVIII). El fresc del segon tram representa la Verge desfent-se de la Santa Cinta. Dos medallons laterals representen el pont de barques de Tortosa i l’interior de la catedral. Als murs trobem la Presentació de Jesús al temple i l’Adoració dels mags, de J. Dolz.

La superfície de la cúpula s’organitza en segments diferenciats, separats per arquitectures simulades. Les pintures s’atribueixen a Dionís Vidal. S’hi representen personatges femenins de l’Antic Testament, prefiguracions de la Verge Maria: Rebeca afavorint Jacob; Raquel apaivagant el seu pare Laban; Maria alliberant el seu germà Moisès de les torrenteres del riu Nil; Dèbora dirigint el poble d’Israel contra els cananeus; Jahel matant el general Sísara; Abigaïl desarmant la còlera de David i salvant de la mort el seu espòs Nabal; Judith tallant el cap a Holofernes; i Esther implorant d’Asuero la derogació de l’edicte d’Aman per alliberar el seu poble de la mort. Les petxines mostren Moisès, Isaïes, Jeremies i Ezequiel amb sengles filacteris que mostren frases en llatí de llurs profecies.

Els llenços que emmarquen les portes del transepte representen diversos episodis de la història de la Santa Cinta: la curació del bisbe de Tortosa Silvestre García Escalona; l’oferiment de la Santa Cinta als reis d’Espanya, a la cort; el miracle de la campana de Villar de Cañas; i la presentació de la Santa Cinta a una dona en el moment del part.

5. Construcció de la catedral. 5.1. Etapa inicial (1340-1425): Contractació del mestre Bernat

d’Alguaire, pedrapiquer d’Orta de Sant Joan, i formació del model de la nova catedral. Aprovació pel Bisbe i el Capítol. Obres d’excavació i d’enderroc parcial de l’antiga catedral romànica, que continuava en servei mentre es construïa la catedral gòtica i era una bona bastida per a la nova edificació.

Col·locació de la primera pedra pel bisbe Bernat Oliver i pel Capítol el 21 de maig de 1347. La Pesta Negra de 1348, amb els seus rebrots posteriors, frena el ritme de construcció previst i fins i tot paralitza les obres per insuficiència de recursos econòmics, situació que es repetirà altres vegades per la mateixa causa i per causes bèl·liques, com la guerra dels Dos Peres (1356-1375), que en paralitzà la construcció entre 1350 i 1375.

Des d’aquesta data es van reprendre les obres gràcies a una conjuntura econòmica favorable i a la iniciativa del bisbe Guillem de Torrelles (1369-1379). En aquest temps i fins al primer quart del s. XV es van aixecar les nou capelles radials de la capçalera. D’aquest temps (entre 1375 i 1382) és una segona traça de la planta de la catedral, feta per Antoni Guarc, on es veu la solució actual de capelles radials intercomunicades, una de les originalitats de l’edifici.

5.2. Segona etapa (1426-1500): Sota el mestratge de Pasqual de Xulbi i el seu fill Joan, va construir-se la girola de la seu nova, va enderrocar-se la capçalera de la seu romànica, va edificar-se el sector central del presbiteri i va cobrir-se amb el tancament de la volta i la col·locació de la clau major enmig

13

d’una gran festa religiosa i cívica (1439-1440). El 12 d’abril de 1441, va fer-se la consagració de l’altar major i el pol·líptic de la Verge de les Estrelles, procedent de l’antiga catedral, hi fou posat per presidir el presbiteri. Durant la segona meitat del s. XV s’acabà de construir el primer tram de les naus.

5.3. Tercera etapa (1501-1600): Durant aquest segle, tot i no disposar-se de donacions i llegats testamentaris suficients i ser difícil per al Capítol la consecució de fonts de finançament regulars, van aixecar-se el segon i tercer trams de les naus després d’una paralització d’obra a la primera meitat de segle. La concessió de 400 lliures del rei Felip II estimulà el Capítol i les obres van reiniciar-se i seguiren fins a l’aixecament dels pilars i arcs de volta que havien de lligar el tercer tram de les naus amb el quart i últim. Hi contribuí de forma important el bisbe Martín de Córdoba y Mendoza, que hi aportà 500 lliures per a la capella del Nom de Jesús i el tram corresponent de la nau. N’era mestre major Martín García de Mendoza.

5.4. Quarta etapa (1600-1800): En aquesta etapa constructiva de la catedral, després d’un alentiment de les obres als inicis del s. XVII i durant la guerra dels Segadors, van aixecar-se el quart tram de les naus, d’estil gòtic, amb introducció de l’estili el primer cos de la façana principal, que, segons projecte monumental del mestre major Martí d’Avària, havia de fer-se a manera d’un gran retaule de pedra, dividida en cinc carrers corresponents a les tres naus i capelles perimetrals, i dos cossos o nivells superposats, dividits per una entaulament ample i potent, per damunt dels quals s’havien d’enlairar els cossos superiors de les dues torres de secció quadrangular i, al bell mig, un gran àngel custodi en equilibri brandint una bandera al vent. El conjunt arquitectònic, inacabat, fou dissenyat amb una rica decoració centrada en els emmarcaments de les obertures i fornícules i en la col·locació de fins a 12 escultures de gran tamany -els 12 apòstols- al cos superior- i de 4 sants flanquejant la imatge de la Mare de Déu de la porta major , al cos inferior. De la façana, el mestre major Antoni Ferrer, el 1755, en formà un altre disseny amb variacions al segons cos i torres respecte al d’Avària.

Van cobrir-se les naus amb teulada àrab, la nau central a dos vessants, per impedir les filtracions d’aigua.1 Va acabar-se l’obra de la capella de la Santa Cinta, començada en el darrer quart del s. XVII, per la qual cosa restaren inacabats els dos campanars i el cos superior de la façana; i, en el darrer quart del s. XVIII, el mestre Francesc Melet va construir la sagristia major després d’enderrocar l’antiga sagristia gòtica del s. XV i una part important de la casa d l’Ardiaca de Corbera.

5.5. Cinquena i darrera etapa (1801-1850): Entrat el segle XIX, va fer-se la darrera obra important de la catedral, la capella del Santíssim Sagrament, obra d’inspiració classicista bastida entre 1829 i 1844 a despeses del bisbe Víctor Damián Sáez. L’altar és presidit per una bella imatge del 1 Aquesta teulada fou eliminada els anys 1997-1999, quan foren consolidades les cobertes de la catedral, refetes amb lloses i proveïdes d’un sistema adient de drenatge d’aigües.

14

Crucifix, de l’escultor Damià Campeny. La seva construcció implicà l’enderroc de la sala capitular gòtica i d’una part important del dormitori canonical que era al damunt.

5.6. La catedral en el darrer segle i mig (1850-2008): En el darrer quart del s. XIX, el cor canonical, que ocupava el centre de la nau major, fou afectat per algunes modificacions derivades del canvi de gust: la reixa de jaspi que havia fet construir el bisbe Punter per tancar l’espai davanter fou enderrocada per posar-hi una reixa de ferro més senzilla, i el mur del reracor fou remodelat en treure’n les capelletes devocionals que hi havia. Així mateix, el 1870, va refer-se amb ciment el paviment de les capelles perimetrals i dels tres primers trams de les naus laterals. Dos anys abans, el 1868, les arqueries del claustre van tancar-se amb reixes de ferro i es va refer el pou central.

En la revolució iconoclasta de 1936 la catedral patí alguns danys i va perdre, posat a mans del comité revolucionari de Tortosa sota el pretext de salvar-lo, el seu important tresor d’orfebreria, una part del qual pogué ser recuperat abans de ser traslladat a França. Avui s’exposa a la canònica i serveix per al culte de la catedral. Els fons de l’Arxiu Capitular, així com els retaules de la catedral, van ser salvats gràcies a la intervenció del govern de la Generalitat de Catalunya.

La guerra civil de 1936-1939 deixà a la catedral les petges de la destrucció, especialment els estralls causats per una bomba d’aviació que afectà la volta del tercer tram de l’edifici, parcialment ensorrada, que va malmetre parcialment el cadirat del cor i que deixà els senyals de la metralla als arcs i murs de la nau. L’any 1944, la Dirección General de Regiones Devastadas la va reconstruir. Fou aleshores que va desmuntar-se el cadirat de Cristóbal de Salamanca, instal·lat al dormitori canonical, i la façana de l’orgue (s. XVII) construït a despeses del bisbe Sever Tomàs Auter.

En la dècada dels anys seixanta va fer-se l’enderroc de les cases enganxades a l’absis de la catedral, que impedien la vista de la corona absidal, i es va revaloritzar el pany exterior del mur lateral nord de la seu en ser rebaixat considerablement el sector del carrer Costa dels Capellans, situat entre la catedral i l’edifici que fou Hospital de Santa Maria, institució depenent del Capítol.

Es darrers anys del s. XX i primers del s. XXI han estat dedicats a la restauració de la catedral i de la canònica, comptant amb les subvencions i ajuts de l’Estat espanyol (Pla de Catedrals) i de la Generalitat de Catalunya. Així, el 1992 es va fer la neteja l’interior de la catedral; el 1997, la restauració de la capella de la Santa Cinta; els anys 1997-1999, la restauració de les cobertes i la consolidació i restauració del claustre (1999-2000) i, fins al 2008, amb l’elaboració del Pla Director de la Catedral per l’arquitecte major de la catedral, Josep Lluís i Ginovart, la consolidació, recuperació i restauració dels espais de la canònica (antic palau del Prior Major, galeries subterrànies del claustre, soterranis A i B de la canònica, espai

15

de la Pia Amoina, refectori i dormitori canonicals, Aula Maior, biblioteca medieval, arxiu capitular i sala capitular moderna); i la instal·lació de la xarxa elèctrica i dels elements de videovigilància i seguretat.

En algunes de les estances de la canònica, avui restaurades, ha estat instal·lada l’Exposició Permanent Sancta Maria Dertosae, que mostra als visitants els fons més representatius de la catedral amb finalitat catequètica i cultural: Epigrafia, Escultura, Pintura, Tapissos, Aixovars Episcopals, Mobiliari, Elements Arquitectònics, Ceràmica, Indumentària, Còdexs i Pergamins de la Biblioteca Capitular i Orfebreria (s. X-XX).

16

C. CANÒNICA DE SANTA MARIA

1. La Canònica (Canonica aedes) és el conjunt de dependències adjacents a la catedral destinades a la residència, activitats i vida comuna dels canonges i altres clergues dedicats al culte litúrgic solemne de la seu. S’anomena Canònica -la Canonja- pels canonges (canonici) o Capítol de canonges (Capitulum canonicorum) que hi habitaven fent vida de comunitat d’acord amb una regla o cànon (regula) de vida comuna, que a Tortosa era la Regla de Sant Agustí. D’aquí prové la denominació de Canonges regulars de Sant Agustí i Canònica agustiniana.

2. Fundació. Els primers canonges vinguts a Tortosa després de la dominació sarraïna procedien de la Canònica agustiniana de sant Ruf d’Avinyó, avui una ruïna. Vingueren amb Gaufred, abat d’aquella canònica, nou canonges. Ells van fundar i construir la primera canònica al costat de la catedral romànica, amb el Palau del Bisbe, la Casa del Prior Major i les estances comunitàries: Claustre, Aula Capitular, Capella Canonical, Aula Major, Biblioteca i Arxiu Capitular, Pia Almoina, Refectori, Dormitori i l’Hospital, aquest fora de les estances comunes. La canònica i l’hospital, com a edificacions vives i en ús, hagueren de ser reformats, restaurats i ampliats sobretot arran de la construcció de la catedral gòtica.

3. Càrrecs, funcions i organització del capítol. Els canonges servien el culte litúrgic de la catedral, ajudaven al bisbe com a consellers i col·legi de consultors i fins al s. XV, en temps del papa Benet XIII i Cisma d’Occident, d’entre ells sortia elegida per a bisbe de Tortosa la persona que el Capítol escollia i que, presentada al papa, aquest nomenava. Des del temps del Cisma, com a mesura de precaució i per tal d’assegurar-se’n la fidelitat, el papa es reservava, a més del nomenament, l’elecció de les persones per als bisbats que restaven vacants. Aquesta pràctica canònica dura encara avui.

El primer capítol de canonges estava format pels càrrecs, més tard anomenats dignitats, d’Ardiaca, originàriament clergue secular, Prior, Sagristà, Cambrer, Infermer i Hospitaler, aquests canonges regulars, i tres més fins a nou capitulars. Al principi les rendes del Bisbe i del Capítol eren posades en comú, però per a una millor administració, una segona ordinació capitular en disposà la divisió meitat per meitat i d’aquí va originar-se la distinció de la Mensa Episcopalis i de la Mensa Canonicalis.

Durant l’edat mitjana el capítol de canonges, que en virtut de la constitució de Berenguer de Prats, de 1320, augmentà en nombre de membres fins a 20, estava format per les dignitats (dignitates), que tenien precedència amb jurisdicció en el fur extern -l’Ardiaca- o en l’intern -l’Arxiprest; els personats (personatus), que només gaudien de precedència; els oficis (officia), que tenien responsabilitat en l’administració i servei dels afers eclesiàstics sense precedència ni jurisdicció -el Teòleg o lector de la seu- o amb jurisdicció en el fur intern -el Rector de la catedral i el Penitencier; les

17

canongies simples (canonicatus simplices), amb dedicació al servei del cor i de l’altar; i els beneficis (beneficia inferiora), que cuidaven d’ajudar al capítol de canonges.

Les dignitats eren el Degà (decanus), anomenat antigament Prior o Prior Major, la primera dignitat o seu després de la del bisbe en les canòniques regulars (prima sedes post episcopalem); el Prior Claustral (prior claustralis), superior del capítol regular; l’Arxiprest (archipresbyter), rector de la catedral; l’Ardiaca (archidiaconus), la primera dignitat després del bisbe en les canòniques seculars, cap del capítol, vicari nat del bisbe, jutge, visitador del bisbat amb jurisdicció rodinària en el fur extern i administrador dels béns eclesiàstics; el Precentor o Cabiscol (praecentor), moderador del cor i Mestrescola (scholasticus), que tenia també al seu càrrec la direcció de l’escola catedralícia; el Sotscantor o Soxantre (succentor), substituït a Tortosa per l’ardiaconat de Borriol; el Tresorer o Sagristà (thesaurarius, sacrista), custodi dels vasos sagrats i del tresor de la catedral; el Cambrer (camerarius), encarregat del vestuari i alimentació dels canonges en les canòniques regulars; el Dormitorer (dormitorarius), que tenia cura del dormitori i altres dependències de la canònica; l’Infermer (infirmarius), que cuidava dels capitulars malalts, substituït a Tortosa per l’ardiaconat de Corbera; i l’Hospitaler (hospitalarius), que cuidava de l’administració de l’hospital de pobres i pelegrins de Santa Maria.

Del servei a la canònica i a l’escola catedralícia provenen els llibres i còdexs que formen la rica Biblioteca Capitular i els pergamins, cartularis, protocols i altres documents que guarda l’Arxiu Capitular. Alguns dels llibres i còdexs foren donats per bisbes, canonges i altres clergues en donació inter vivos o llegats en testament.

4. Secularització de la canònica. La canònica de Tortosa va secularitzar-se, a petició dels propis capitulars de 1599, el 1772 per butlla del papa Climent XIV i d’acord amb la secularització general de les canòniques agustinianes promoguda per la Santa Seu des de 1592. Des d’aleshores, tot i mantenint els actes capitulars comuns -servei del culte litúrgic i del cor, sessions capitulars i altres actes-, els canonges abandonaren la vida comuna i passaren a residir a les diferents cases de les dignitats i altres canongies que hi havia al redós de la catedral, entre aquesta, la plaça de l’Olivera i el carre de la Croera, en el que avui és la plaça de Palau i carrer de Taules Velles.

Des de l’edat mitjana i fins a la desamortització de béns eclesiàstics (1835-1845), completaven la canònica les edificacions dels serveis complementaris que el capìtol posseïa i administrava a la ciutat de Tortosa, com el forn de la Canonja, la carnissseria i diversos magatzems, estables, molins i altres propietats rústiques i urbanes que, amb les possessions que tenien repartides per tota la diòcesi, constituïen tot el seu patrimoni immoble.

En la regulació que féu dels capítols catedrals el concordat de 1851 establert entre el papa Pius IX i la reina Isabel II quedà determinat que la

18

catedral de Tortosa havia de tenir 16 canonges i 12 beneficiats, amb una dotació de 12.000 rals cada capitular i 6.000 cada beneficiat. El capítol, des d’aleshores, ha estat format pel Degà, 4 dignitats (Arxiprest, Ardiaca, Xantre i Mestrescola), 4 canongies d’ofici (Magistral, Doctoral, Lectoral i Penitencier) i 7 canongies de gràcia.

Amb la promulgació del Codi de Dret Canònic de Joan Pau II de 1983 la institució capitular ha restat debilitada, quedant reduïda a una funció exclusivament cultual després de perdre les funcions de consell i ajut al bisbe en el govern de la diòcesi i de suplència en el govern en la situació de seu vacant en beenfici del consell presbiteral i del col·legi de consultors. Hom n’ha simplificat també l’estructura orgànica en desaparèixer la distinció de dignitats i canongies i s’ha reservat al bisbe la facultat de conferir totes i cadascuna de les canongies de la seu.

BIBLIOGRAFIA

AA. VV., La catedral de Tortosa, Diputació de Tarragona, Tortosa, 1990.

AA. VV., Fidei speculum. Art litúrgic de la diòcesi de Tortosa, Bisbat de Tortosa-Fundació “la Caixa”, Tortosa, 2000.

AA. VV., Lux Dertosae. La devoció a la Santa Cinta (1178-1617-2004). Tortosa, 2004.

ALANYÀ I ROIG, Josep, Notícia de la seu i Capítol de Tortosa a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segles XIV-XV), dins “Anuario de Estudios Medievales”, 28 (1988), pp. 567-618.

--, El Seminari Diocesà de Tortosa, Bisbat de Tortosa, 2001.--, Culte a la Puríssima al bisbat de Tortosa. S. XIII-XXI, Capítol Catedral de

Tortosa, 2007.--, La Santa Cinta, tresor del bisbat de Tortosa, dins Ramon MIRAVALL

(coord.), “Lux Dertosae”, Tortosa, 2004, pp. 59-71.--, La religiositat popular al bisbat de Tortosa, dins Teòfil PITARCH I VIVES

(coord.), “Fraternitas saecularis. Vallibona/ Pena-roja de Tastavins”, Diputació de Castelló, Castelló, 2005, pp. 97-122.

--, La Carta Cibariorum o Llibre de les Viandes de la Canònica de Tortosa (1350), dins “Acta historica et archaeologica mediaevalia”, 26 (2005), pp.429-484.

ALMUNI I BALADA, Victòria, La catedral de Tortosa als segles del gòtic, 2 vols., Onada Edicions, Benicarló, 2007.

ALMUNI I BALADA, Victòria i LLUÍS I GINOVART, Josep, Catedral de Tortosa.Guia històrica i descriptiva, Tortosa, 2000.

BARRAL I ALTET, X., “La catedral de Tortosa”, dins Les catedrals de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1994, pp. 187-203.

19

BATALLA, Salvador (coord.), Guía para visitar los santuarios marianos de Cataluña, Ediciones Encuentro, Barcelona, 1988.

BAYERRI BERTOMEU, Enrique, Historia de Tortosa y su comarca, 9 vols., Tortosa, 1933-1989.

CAMÓS, Narciso, Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, Barcelona, 1657.

CLARÀ, J. i ALÀRCIA, M. A., La reixa de l‘Altar Major de la Catedral de Tortosa, dins “D’Art”, 14 (març de 1988), pp. 181-192.

JOVER I FLIX, Mariano, Tortosa. Testimonio histórico-gráfico, Cooperativa Gráfica Dertosense, Tortosa, 1978.

JOVER I FLIX, Mariano, La Santa Cinta de Tortosa, Cooperativa Gráfica Dertosense, Tortosa, 1978.

MARTORELL, Francisco, Historia de la antigua Hibera, con la milagrosa descensión de la Madre de Dios a su santo Templo, y la dádiva de la santa Cinta, dada por su sagrada mano..., Tortosa, 1627.

MASSIP, Jesús, El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936, Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003.

MATAMOROS, José, La catedral de Tortosa, Editorial Católica, Tortosa, 1932.

MILIÁN BOIX, Manuel, Inventario Monumental Dertosense, 2 vols. Text mecanografiat. Arxiu Històric Diocesà de Tortosa, 1935.

MIRAVALL I DOLZ, Ramon, Tortosa. Guia general, Editorial Dertosa, Tortosa, 1983.

MIRAVALL I DOLZ, Ramon, Corpus epigràfic dertosense, Barcelona, 2003.MOREIRA, Joan, Del folklore tortosí, Tortosa, 1934.MUÑOZ SEBASTIÀ, J. H. i ROVIRA GÓMEZ, S., Art i artistes a Tortosa

durant l’època Moderna, Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa, 1999.

O’CALLAGHAN, Ramon, Episcopologio de la Santa Iglesia de Tortosa, Tortosa, 1898.

--, Anales de Tortosa, 4 vols., Tortosa, 1886-1888. RIPOLLÉS AMELA, Antonio, Tortosa monumental. Catedral, Castell de la

Suda, Imprenta Querol, Tortosa, 1999.

20

21