Enea, Sandra, Alex, Rubén i Pablo 4to B Els membres del nostre grup hem creat un conte que explica els valors que hem triat. Son aquestos;

L’amistat. (L’hem escollida, perquè es com una segona família, però aquesta la pots elegir tu.)

L’amor. (Son les persones, que et fan ser millor persona) Llibertat. (Dret que tenen totes les persones, però que no tothom te al seu alcans)

Redactar una mena de faula amb els tres valors anteriors.

INJUSTA VIDA

No sabia com reaccionar... Quan vaig entrar a casa després d’haver pogut aconseguir un poc

de menjar i vaig vore a la meu home ras del terra prop del cos de la meua filla, sols vaig poder

cridar. No sabia com reaccionar, vaig tirar tot el poc menjar a terra.

Ningú podia imaginar com em vaig sentir aquell dia, aquell 5 de Gener 1942. Jo soc jueva i ara

mateixa estic en el camp de concentració de Auswitch. No crec que vaja a eixir de ací, ningú ix

d’ací per això ara que puc, encara que tinga els meus dies contats, vaig a escriure la meva

història; Tal vegada, algú la trobe...

Ja no em queda res, ni amistat, ja que una de les persones en que més confiava em va

traicionar; ni amor, perquè varen assassinar a les persones que mes estimava; ni molt menys

llibertat, des de que em varen tancar ací dins...

Em dic Sarah, tinc 32 anys. La meua xiqueta Jane, tenia 6 anys quan va morir i el meu home

Geert, 34. Teníem una vida que molts desitjarien, amb un bon treball i amb una xiqueta

magnífica; Però el nostre infern va començar a principis de 1940, des de que Hitler va prohibir

fer coses als jueus que altres persones d’altra religió si podien. Des de aquell any, vàrem tindre

que començar a amagar-nos per tot arreu, no podíem eixir en certes hores del dia i per

exemple no podíem agafar els serveis públics, eixir sense l’estrella de jueu o fer sorolls a casa a

partir de les 8 de la nit. Per exemple, la meua xiqueta em preguntava en moltes ocasions

perquè vàrem tindre que canviar-la de col·legi, perquè no podia anar amb les seues amigues

que no portaven estrella. Jo que li podia contestar? Ningú sabia perquè ens feien eixes coses, a

voltes pensàvem que ens tractaven com animals...

Vivia en Alemanya però vaig viatjar tant o millor dit, fugir tant que vaig acabar a París. En

dos anys no vaig tenir res de felicitat, i molt menys teníem llibertat. Encara que, fugir em va

donar la facilitat de estar mes prop de la meua família i encara que tots els moments eren molt

roïns, passava molts moments molt bons, que per a nosaltres, eren molt agraïts.

Tots els meus secrets i els meus amagatalls els sabia Claudia, la meua millor amiga alemanya.

Però no sabia que m’havia traicionat en tot moment... Tots dos anys, ella va saber tot,

m’enviava cartes on ens trobàvem, em duia menjar en les ocasions amb mes perilloses per eixir

i fins i tot em va deixar estar uns dies en s’ha casa. Jo no sabia que ella contactava sempre amb

alemanys i que ens anaven a fer una emboscada. Aquell dia que em va dir que podíem passar

molts dies al soterrani de la seva casa i que a voltes podríem la meua xiqueta i jo anar a llocs

no molt llunys però amb roba nova i sense la estrella, varem posar-nos com xiquetes plenes

d’alegria. Aquells dies després de dos anys, varen transcórrer per fi, molt feliços.

Fins que, es clar, es va acabar la felicitat el dia en que Claudia va tindre’s que anar a Berlín a

per unes coses del seu difunt home. Nosaltres vam acceptar sense dubtar-ho. A fi i al cap, que

anava a passar? Mai em podria haver imaginat que aquella amiga meua, aquella amiga de

l’infància em va arravatar a les persones que més estimava al mon. Com pot canviar la vida en

un obrir i tancar d’ulls? Vore a aquelles persones feliços al fi, acomiadar-me amb un bes per a

que jo anara a per un poc de menjar i obrir la porta i vore-los al sòl amb un bassal de sang i

mirant-me amb cares de por. No vaig poder enterrar-los dignament, no vaig poder acomiadar-

me d’ells ni podré anar a posar-li flors cada matí...

Estic plorant, es clar, si escric aquestes línies, recorde el que va passar.

No puc amb el meu cos, es una sensació de mala gana, ganes de no existir, tristesa i moltíssim

dolor al meu cor. Com si una part de mi ja no està ni estarà mai mes. Encara que no estan

amb mi, en aquesta hipòcrita societat, jo els sento ací amb mi, al meu costat a cada hora, a

cada minut, a cada segon. M’ajuden a seguir existint perquè la veritat, ells em donen força.

Jo vaig arribar ací, a aquest camp de concentració unes hores després de la mort de la meua

família. Supose que algú va cridar als alemanys i van dir que encara seguia viva... Qui sap?

L’únic que m’enrecorde es que no vaig poder fer res. Em varen agafar i em varen pujar a un

tren amb moltíssims jueus. A voltes, alguns volien fugir del tren però els alemanys sempre els

descobrien i paraven el tren. Es feien cerques de mes de 3 hores però sempre acabava amb

molts dispars. Fins i tot, algunes voltes, com hi havia moltes persones als vagons, baixaven a

moltes persones i les liquidaven. Altres persones, van morir al tren de set, fam o fred, ja que no

ens donaven menjar ni beguda, ni tampoc mantes per a tapar-nos als 4 dies de recorregut, per

les vies de Polònia.

Encara que el meu dolor es insuportable, done gracies a deu perquè no s’hagin portat a la

meua filla a un camp de concentració per experimentar amb ella.

Jo soc la 122.609.939 persona que passa per aquest camp de concentració. He vist a moltes

persones i molts xiquets morir; estic en els ossos de no poder menjar; m’han rapat els cabells;

m’han fet treballar per a la meua mort; m’han apallissat mes que en la meua vida i es riuen de

nosaltres a totes hores; però el que més mal em fa es que duc un pijama pudorós blau usat per

moltíssimes persones que han sigut assassinades per culpa d’una sola persona, Adolf Hitler.

Cada matí em desperte sobretot amb les pallisses dels nazis però això no em fa mal, em fa mal

que per culpa de Claudia estic ací, sense la meua família, completament sola i sense cap

llibertat. Espere que ella em recorde, pense en mi, que es senta mal i culpable d’aquest mal que

tinc jo d’aquesta traïció, perquè al fi i al cap, ella te una gran part de culpa.

Tinc que deixar d’escriure ja. Ara estic escoltant les sirenes de la meua zona, me’n tinc que

anar. D’ací una estona, si tinc temps, tornaré a seguir contant la meua història i els meus dies

ací.

Jane; Geert, estic segura de que prompte estaré amb vosaltres per sempre.

Tinc fred... Tinc por.

Sarah Kàiser. Sarah Kàiser va ser assassinada aquella mateixa vesprada a una càmera de gas amb més de 200 dones i xiquets, sense una vida amb felicitat.