cs 14-cbinterior

CAMINO DE SANTIAGO

Abril-maig 2014

CAMINOVASCO INTERIOR

TÍTOL V xcdfgr

2014 - CAMINO VASCO INTERIOR 2014 - CAMINO VASCO INTERIOR

SANTO DOMINGO DE LA CALZADA

LA PUEBLA DE ARGANZÓN

VITORIA-GASTEIZ

SALVATIERRA-AGURAIN

ZEGAMA

Hernani

Tolosa

IrunHARO

ANDOAIN

La preparació ha estat llarga però desacurada. No començo a parlar-ne fins a finals de gener o febrer. En JL ha de valorar el calendari i, quan finalment es decideix, ja som a darrers de març. I diu que no pot venir.

M’he plantejat diferents camins -portuguès, arago-nès, basc interior...- i finalment em decideixo pel CAMINO VASCO INTERIOR (CVI= 106, dirien els ro-mans).

Les causes de l’elecció són que té la mida justa (7-9 dies), sembla assequible tot i alguns desnivells... i és fàcil arribar i tornar dels extrems. Accedir a Irun és més fàcil que anar a Somport; tornar de St. Do-mingo és més senzill que tornar des d’algun punt entre Lisboa o Porto.

Ni JL ni altres possibles acompanyants. Quedo jo sol. Doncs endavant. Cal encaixar la data entre set-mana santa i els compromisos laborals de maig. Hi ha sort i queda una setmana a l’entorn del primer de maig. El sindicat em perdonarà.

M’ho prenc amb molta calma. Massa. Vaig deixant coses per lligar. Al final cometo alguns errors ton-tos, com ara no prendre un portamines com cada any o deixar-me el gorro d’hivern.

Surto el divendres al matí amb tot l’equip cap a la feina, no hi haurà temps per passar per casa a reco-llir. M’adono que tinc fred al clatell: porta’m el gorro a l’estació si em véns a acomiadar.

Puntualment a les 15:30 tocades surt el tren. M’ha tocat taula (bé) i passadís (malament). Em poso a la finestra i la noia (Saragossa-Pamplona) no hi té inconvenient (es passa el temps amb la tablet i el mòbil, mirant una pel·lícula).

El viatge no es fa excessivament llarg tot i la dieta de cervesa (2,40 euros i calenta!), els bocates i ave-llanes que jo porto. Primeres notes, primeres fotos.

Reconèixer els paisatges mentre és possible, gau-dir dels nous (els Monegros no són el mateix ara a la tarda que a l’alba, com l’any passat).

Truco a l’alberg d’Irun. Respon una senyora, em que diu que no pot reservar-me plaça, però que em posarà amb els catalans...(del Prat de Llobregat). La senyora no ha entès que truco des de Saragos-sa. Quan arribo, tres hores més tard, s’excusa: ha donat el llit a altres i m’ofereix el soterrani (si em sembla bé; no té altra cosa). L’alberg és aprop de l’estació: quan arribo a la cantonada ja es veuen caminaires a la porta i em criden: és aquí, escales amunt.

2 32 3

0

5

10

20

15

30

25

2014 - CAMINO VASCO INTERIOR

JORNADA DIA

La diana es produeix a ritme lent, fins a un punt d’inflexió on tot es precipita: llums, moviment, mot-xilles, bastons. El primer en aixecar-se és l’home que tantes ganes tenia de tancar els llums al vespre anterior. Neguitós ve a demanar-me que l’hi obri la porta: la clau l’hi va demanar l’alberguera per do-nar-me-la a mi, que era dels darrers d’arribar.

La infermera, la brasilera i algun altre encara dor-men. Un cop recollit tot i la motxilla feta pujo al pis: avui hi ha desdejuni d’alberg (l’únic en tot el camí). A l’entorn d’una taula gran ens anem acomodant a mesura que queden llocs: pa de barra, melmelada Lidl, llet i cafè (sí, aquell líquid negre molt calent que sol tacar la llet). I sucre per si algú en vol. En el fons va molt bé que a l’alberg t’ofereixin aquest àpat calent abans de marxar. No sempre pots sortir a caminar amb un mínim escalf ni trobar un bar o cafeteria on fer el mateix costi el que costi.

Tot i un mapa d’Irun on s’explica per sobre com sortir-ne, jo segueixo els catalans de lluny amb la confiança estúpida de trobar un senyal o una marca que aclareixi la separació dels camins NORTE i IN-TERIOR. Quan me n’adono he fet un o dos km i sóc fora d’Irun pel camí equivocat.

Aquest any porto tecnologia per primer cop, però no l’he provat mai sobre el terreny. Google Earth, Maps,... i a Dropbox els tracks de les diferents eta-pes. No puc combinar-ho tot en una sola app i els he d’usar a l’hora. Evidentment -per això sóc un home!- res de tornar enrere. Intento fer una dre-cera: carretera amb trànsit, afegim-hi unes obres, zona urbana i més obres amb carrers tallats amb tanques on dono voltes i més voltes. Al final he de saltar com un lladre per marges i tanques. Costa re-conèixer el terreny entre l’ortofoto i el terreny real, tan modificat. I de sobte la fletxa. Eureka, ja hi sóc. Cap més problema d’itinerari en hores. Ara els pro-blemes seran diferents.

El cel és gris i comença a gotejar. I després plou, ara si ara no. El relleu comença a ser complicat: tot el matí a base de moltes i fortes pujades i baixades, vinga creuar serres i rieres perpendiculars al Can-tàbric. Molts trams de pista còmode (si descomp-tem el relleu), però també camins decents i corriols infectes, autèntics pedregars.

Primera gran novetat: després de setmanes de dubtes entre tres parells de sabates, les escolli-

06:55. Sortida IRUN

DIA 26 abril (DS)JORNADA 1

13:40. Astigarraga (cim)

HernaniDinar

des (unes Asics comodíssimes de les que estava enamorat...) han perdut el do de la impermeabilitat, l’eficàcia del GORETEX. Al primer pas per l’herba molla he quedat amb els peus xops. I així per tota la setmana. I la pluja hi ha ajudat quan ha calgut.

Vaig endinsant-me en el país, deixant enrere la ciu-tat i entrant en un món rural, molt periurbà, on hi ha un aparent però estrany equilibri entre cases de re-sidents que treballen a ciutat i cert aire de pagesia. Les ovelles -quasi l’únic bestiar visible- semblen fer més de tallagespa i animal de companyia que de negoci ramader. El paisatge està esquitxat de ca-ses, una aquí, dues allà. Molts camins són asfaltats per moure’s en cotxe, units per algun corriol que fa drecera.

La previsió diu que no hi ha res, cap zona de ser-veis o poble, fins passat Astigarraga. Ni tan sols un aixopluc per poder esmorzar protegit de la plu-ja alternant. De sobte, entre un grup de cases, en una intersecció, dos paios xerren a la porta d’una casa. Quasi cap senyal ho indica, però pregunto si és un bar. Em responen que si. Aquí l’euskera do-mina com a llengua quotidiana i comuna. Jo he de defensar-me en llengua imperial. Entro en una sala rectangular, gran, amb una barra al costat fosc i una columna al mig. L’aspecte és com si fos de fa 40 anys. Algun estri, fotografies i calendaris seriosos sobre la paret. Demano si em poden fer un entrepà, ja que no hi ha res a la vista. “Queso, chorizo,...”. Oferta curta i obtinguda amb dificultat. I una llauna de cervesa (en previsió que “una cerveza” sempre és un quinto). El tipus jove, parsimoniós, em ser-veix una birra de marca desconeguda (enllaunada a Madrid) i un tros de barra de pa mediocre amb dos talls de formatges del gruix d’una sola de sabata nova. El formatge extraordinari. Si coneguessin el pa amb tomàquet...! Després el tallat me’l fa l’avi (demanar sacarina em fa sentir ridícul). I seguir.

Més i més puja i baixa. Algunes baixades són de vertigen i cal fer-les amb molt de compte. Al fons d’una vall una vaca crida amb desesperació dintre d’una nau de granja. Un pagès passa amb un 4x4 arrossegant un neumàtic molt gros, sembla que per aplanar i obrir camí en alguns trams no asfaltats.

Aquí hi ha més ramaderia. Cal creuar alguns tan-cats, passant sobre la tanca. Estan molt bé, són se-gurs i pràctics, però són un perill si patines, i pots caure de cul i rodalies sobre el filat espinós. SEGUEIX

4 5

CONTINUACIÓ JORNADA


40

30

35

45

50

60

55

Una parada per descansar i beure sota uns arbres en un seient de troncs aprofitant que no plou . Fang, bassals, asfalt, terra. Una hora més tard arribo a un aparcament sota un turó. El camí puja al cim entre boires on anuncien una ermita. Arrisco i passo de llarg: segueixo per la pista; efectivament el camí torna a baixar. Era Santiagomendi (alberg que jo suposava a baix).

La baixada a Astigarraga és un calvari: llarga, cons-tant, molt pendent. Eterna fins al pla. Allà, on no hi havia d’haver res, ara és ple de blocs de pisos nous i gent. Pregunto per Astigarraga a un home gran assegut en una terrassa de bar: ja m’he pas-sat. Sembla caminant, però és del lloc. Xerrem. Amb bona voluntat intenta trobar-me un lloc per dormir. I truca (amb el meu mòbil) a un hostal. Oye, soy Eu-sebio: El de la Dolores, si!

Res, no hi ha ni un forat als dos hostals que coneix. Llavors maleeix el festival ese de Hernani, el culpa-ble del problema. Hernani no té alberg, i els hostals són plens: hi ha una fira de productes de la terra i altres coses i els firaires omplen els allotjaments. Cal dinar com sigui i seguir 10 km més fins a An-doain. A Hernani se sent la música de la fira a la meva dreta i es veu moviment festiu.

L’experiència em diu que no tempti al destí i si tro-bo un lloc per menjar l’agafi. Hi ha una taverna -tot són tavernes (taberna)- amb taules buides i pintxos a la barra. Tres pintxos i una canya. Descobreixo que les canyes, aquí, són més grans que les cerve-ses. M’afilio al gremi de la canya. Un altre pinxo i una altra canya. Després de reconstruir-me -motxi-lla, capelina, barret- torno a caminar. Mentre dinava ha plogut. Tardarà poc a tornar-hi.

Creuo una plaça, ara amb les parades tancades. “Lord del Formatge”, diu una. Els pocs firaires que queden es fan bromes mentre recullen i tanquen, també han de dinar.

Aquí -en algun punt d’Hernani- surt una variant del camí, de la que no he trobat massa informació. Si que queda clar que té menys serveis i és més fe-réstega. Les condicions del moment no permeten ni plantejar-me-la. En tot cas no n’he vist ni rastre enlloc. És la variant que passa a tocar de Loyola. Jo sempre he estat d’Elgorriaga (un poble navarrès).

Aixoplugat sota l’autovia, confirmo que, com a mí-nim, no m’he equivocat; vaig per bon camí. Trobo un camí de riu, una artèria de mobilitat esplèndida que marxa amunt. Ja en parlarem.

Andoain17:00. Alberg municipal

Plou. No pararà fins a Andoain; 10 km de pluja per havent dinat van bé. Tot i que aquest tram és un camí de colesterol i moltes altres utilitats, ni l’hora ni el temps fan que hi hagi gent. Un parell de joves, que caminen amb molt poca cosa, venen de baixa-da. Paro a xerrar-hi un moment i un em demana si puc parlar-li en anglès. I jo que els feia bascos! Són dos israelians que venen de Santo Domingo i volen anar a dormir a Santiagomendi. No els queda res!

El camí desfila entre el riu i els polígons, general-ment endreçat. En els punts on es produeix el salt de terme, el canvi de municipi, és on solen haver-hi més problemes. Mala senyalització, diferents estats de les infraestructures, etc. El de sempre. A An-doain ha deixat de ploure. Jo ja vaig xop fins ben amunt. He hagut d’anar traslladant el mòbil i la car-tera a butxaques i llocs més protegits, ja que els pantalons no garanteixen la seguretat hídrica que el mòbil i els bitllets mereixen.

Evidentment, a l’alberg no m’esperava ningú. Un cartell a la porta diu que al carrer d’Extremadura hi ha la policia local, on donen les claus. Un mal croquis ho explica. Els carrers son irregulars, a voltes amb escales. A la fi ho trobo. Em donen les claus després d’omplir fitxa i segellar la credencial. Demà al marxar he de tornar-les.

Sóc sol a l’alberg. Tota una escola d’infants per a mi sol. Els llits a l’aula de les nenes. Els serveis escales amunt, al sector dels nens. I dic nens per-què els urinaris de dalt eren allà a baix, a un pam del terra. I cada cop que calia, apa, escales amunt i escales avall, obrir i tancar la porta amb la clau. I apuntar bé.

El poble era mort, poca gent al carrer. Un bar obert, tranquil, amb un grup que sembla de vídues (sis dones i un home) fent-la petar i esperant per bere-nar una truita de patates (horrorosa si era com la meva) i una copa de crianza. Una parella gran seu sola ran del vidre en una altra taula. Ell xafardejant i criticant-ho tot. Ella donant-li la raó sempre. La de segles que deu fer que dura la cosa.

El carrer era inhòspit, podia ploure a qualsevol mo-ment. Portava molts km a coll i un fart de pujar i bai-xar. Qualsevol se’n va a passejar. Pregunto si tenen infusions rares: un roiboos. I més tard un pintxo de truita de patates -ja ho he dit, horrorosa- i una canya.

En un moment que no plou fotografio i passejo per les voreres mòbils del carrer i retorno a l’alberg. Comprovo que la roba molla s’eixuga, constato que l’estufa no va; escales amunt, escales avall, llegir i planificar la jornada següent. I ja fa dos dies que solament menjo entrepans i pintxos.

6 7

0

5

10

20

15

30

25


7:45 CafèTot i matinar acabo marxant tard. Cal recollir tota la roba finalment eixuta, tancar totes les portes de l’alberg. Cal portar les claus a la policia local: no els trobo! Ara! Comentar-los que l’estufa no funciona. Avui, dia de sort: trobo un bar. Alguns ja esmorzen: torrades, cafè amb llet. Jo també. Un savi local posa al corrent a les cambreres sobre interessantíssims temes musicals de dècades pretèrites.

La sortida d’Andoain és agradable, fresqueja, però l’amenaça de la pluja és present. Ha plogut fins fa poc. Es veu gent, poca, que surt a caminar. Passo per l’aiguabarreig del Leizaran i l’Oria. Aquest és el riu que ordena la vall que vaig seguir ahir des d’Hernani i que seguiré avui fins dalt.

Un cop fora d’Andoain es creua el riu. Seguirem la major part del temps pel marge esquerre. El recor-regut no és especialment maco ni interessant ja que es barregen zones industrials i urbanes amb camps i petits boscos. I el riu, present tot el temps. Dóna la sensació que en altre temps es passava per Adu-na (pujant i baixant), però ara ens ho estalvien: se segueix la carretera, prop del riu i amb poc pendent.

A Villabona aquest cap de setmana tenen circ: ca-valls i camells prenen la fresca ran de carpa, sota un sol feble i incipient. Al lleó de l’anunci no se’l sent. Potser no n’hi ha. Recupero el riu i amunt.

Aquí s’inicia un camí peatonal maco ran de riu. De fet ran de via, ja que la segueix fidelment. El trànsit pel camí és quasi nul. El sol no acaba de triomfar. Gent, sola o en petits grups camina amunt i avall. Pràcticament ningú saluda, i tots van amb el parai-gües, com qui porta la black berry (la de veritat, la bola negra), esclavitzats pel déu de la pluja.

Avui he de felicitar les Montserrat. No puc obli-dar-ho tot i que no solc saber mai a quin dia visc. Passo una hora o més buscant un lloc del camí on hi hagi un grup harmònic i atractiu de flors naturals. Res de res. Ha arribat la primavera, però encara no és efectiva. Arreu hi ha flors, quatre flors. Abunden unes margarides molt menudes i diverses flors gro-gues. Però res de grups guapos i xulos, conjunts harmònics. Acabo fent la foto d’unes flors de par-terre en una rotonda: aquestes si que fan goig, però no són ben naturals. Hauran de fer el fet. Que bé que va això del mòbil: foto, tramesa i missió acom-plida. Aquest any no quedaré malament. Segur?

Andoain

DIA 27 d’abril (DG)JORNADA 2 A l’alçada d’Irura el sol va agafant força. Passat

Anoeta un punt de dubte en el camí. Un Home em crida perquè no el perdi. Els que han fet Camino un cop o un altre es revelen. La resta segueixen muts i solitaris el seu propi camí.

A Tolosa ja fa un bon sol. Són les 10:00 i caldria anar per esmorzar. Quan em decideixo -una pastis-seria i cafeteria- em diuen que allà d’entrepans no en fan, que si vull esmorzar decentment que vagi un parell de carrer més endins.

Em decideixo per un bar, d’aspecte tranquil, amb poca gent. Demano si em poden fer un entrepà. Cla-ro que sí, acaba de llegar la cocinera! Em consulta les mides. És oriental, potser no acaba d’entendre’m bé. O no m’he explicat. M’assec, demano una canya i a esperar. Passa la cuinera cap al carrer i torna al cap de poc amb una peça de pernil envasada al buit. I poc després apareix l’entrepà: un panet minúscul amb uns talls de pernil dintre. Comento a la cam-brera (és qui mana) sense cap intenció concreta, que me l’esperava més gran. Esto es un pintxo! qué quieres, un bocadillo? Pues que te haga un bocadi-llo, claro. Ningun problema! Als pocs minuts apa-reix el bocata. Llamp! Quin canvi. Ara potser massa. El pa és tou, sense tomàquet, clar. El pernil és bo. La gana no falta. Al final, amb l’ajuda d’una segona canya tot passa. I un tallat. Carretera i manta.

El camí recupera el riu tot creuant Tolosa. Passo ran de la plaça de braus on fan algun festorro: mú-sica tradicional i gent entrant i sortint. Ran de plaça es creua el pont i canvio de marge. Un passeig ran de riu. Ja als afores, un petit parc o zona de lleure, entre art i esbarjo, amb troncs d’arbres pintats fent formes diverses, molts en forma de llapis de color.

Aquí comença un nou tram de camí de riu. A aques-tes hores molt transitat. Molt ben condicionat, agra-dable i còmode. El riu canta a sota, a la dreta, la carretera a sobre, a l’esquerra, ni se sent. És creuen carreteres, ponts i viaductes, però el camí segueix amunt amb molta gent: l’autentic camí multifuncio-nal al servei dels ciutadans. Gulas del Norte a l’altra riba.

Canvi de marge de riu, creuar Alegia i seguir. Aquí canvia el panorama. El camí passa d’anar enganxat al riu a la carretera. La carretera també és especial: els festius passa a ser una carretera per a ciclistes de 8 a 15. Estols de ciclistes, amunt i avall. La resta de dies deuen haver d’anar pel la via peatonal.

Deixem la carretera per creuar Oriar, que està de festa, com a tot arreu. I mal senyalitzat, i un altre caminant que em guia. I tornem a la carretera. Itsa-sondo.

Tolosa

Aduna

Ordizia

Esmorzar

14:00SEGUEIX

8 9

CONTINUACIÓ JORNADA


40

30

35

45

50

60

55

Segura17:00. Alberg municipal

ZEGAMA

Beasain 14:35 - 16:20 Dinar

Ordizia ja és una població més gran. L’ambient fes-tiu és present als carrers: pintxos, vermuts i vins. Sense notar el canvi ja trobo Beasain, bon lloc i bona hora per pensar en dinar.

Taberna. Això és tot el que es veu. Ni un restaurant, i ja començo a estar tip de pintxos i entrepans. Fa més de 48 hores que no menjo altre cosa. Finalment em decideixo, abans que s’acabi el poble. Entro al primer bar i pregunto a la noia si es pot menjar algo que no siguin entrepans i pintxos, un plat normal. Ja surt l’amo a preguntar què passa. Jo, recordant altres moments de risc dic que res, que si puc men-jar alguna cosa. Te va bien un poco de lomo, unos huevos i unos pimientos? I tant! De fet jo voldria un menú, però qui s’atreveix a queixar-se! Li comento a la noia com desitjo arribar a la Rioja per prendre una menestra o unes verdures. No pica, no en de-uen tenir.

Mentre m’espero em porten una tapeta (costilla gui-sada) i més tard, quan ja m’estic menjant el llom, una llesca de pa amb dos talls de formatge del país. Li explico que no, que gràcies, que no puc més. Me l’embolica amb alumini i per més tard. Farà servei. Molt amics, ens acomiadem amb foto i tot. Oblit: no vaig segellar la credencial.

A la sortida del poble hi ha un monument del Memo-rial Democràtic (o equivalent) amb record i llistat de les víctimes de Franco -locals i forànies- mortes en aquella zona durant la guerra i la postguerra.

A l’altre banda del riu hi ha una mena de parc amb edificis antics, tradicionals. Al creuar el pont s’arri-ba a l’alberg. L’alberguer és a fora, fent el cigarret amb un amic. Segello. Sento no poder quedar-me. M’explica que queden setze km per Segura. QUÈ? No eren set? Aquí resulta que hi ha dues opcions, la de muntanya (16 km, llarga i ves a saber quin relleu i quin terra!), i la curta, suau i urbanita. Porto 30 km. No estic per bromes ni per sorpreses.

Segueixo el camí-vorera ran de carretera. En algun punt es perd la senyalització. Tiro d’intuïció i al cap d’una hora i mitja arribo a Segura. L’alberg es-perat.

Pregunto pel poble on és l’alberg. Ningú en sap res, no m’aclareixen on és. Pregunto a un grup de nois -entre 10 i 15 anys- i de cop un d’ells em pregunta: Que ets català?. Si! I tu? No, però el meu pare és del Prat de Llobregat. El felicito per tenir la sort de conèixer l’euskera, el català, el castellà i, possible-ment alguna altra llengua. M’acompanya fins aprop de l’alberg i adéu i gràcies. I l’alberg? Cap rètol. A la fi una reixa, una mena de convent o caseta

anglesa amb jardí. Tancat i barrat. Passen unes dones i torno a preguntar. Debe de estar cerrado. Un home en bermudes texanes obre la porta d’un garatge, el mossèn! Confirma que està tancat i que la única solució és el turisme rural del poble o anar directament a Zegama, demanar la clau al bar no-sé-quantos i anar a l’alberg municipal. Les dones m’animen, elles van de colesterol i faran quasi tot el camí, anada i tornada. Les acompanyo.

El darrer km l’he de fer tot sol. Ni rastre de bar, però quan entro al nucli hi ha dos o tres bars, cap el buscat. A la fi, a la plaça, l’últim, el bar! També allotjament i restaurant. Estan enfeinadíssims amb el menjador ple de gent: encara van pels xupitos i els cafès. Fa una calor terrible, una xafogor insu-portable. Després d’un temps que em sembla etern m’atenen d’una revolada: las sábanas, son tres eu-ros, vaya al fronton, siga a la derecha, un edificio grande... No he entès res. Seguirem preguntant. I tant si he de preguntar! Finalment el trobo, camu-flat darrere un poliesportiu i tancat amb una porta de garatge. De fet és un accés a un poliesportiu. Provo una clau, entra però no obre. L’altre no en-tra. Tornem-hi amb la primera. Impossible. Surto al carrer. Busco, miro, res. Ha de ser això! Torno a barallar-me amb les claus i res. Provo per un accés per l’altre cantó. Tampoc. Desesperat truco al bar. M’engeguen de males maneres, que hi vagi d’aquí a una hora, que tenen feina.

Ara si que no se pas què fer. Desesperat pregunto a una parella que baixa del cotxe si hi ha policia local. No. Ell analitza el problema, decideix tornar a pro-var-ho, m’acompanya i desencadena el meu major ridícul: amb cert esforç, obre el cadenat. Tot rau en que jo ja devia estar massa esgotat i poc hàbil. Els anys i els km.

Aquí és on han vingut a dormir les canadenques i han tornat els llençols i les claus mentre jo esperava al bar. És una gran sala poliesportiva poc endreça-da, amb quatre lliteres en un racó. Els lavabos són a baix, passant per una escala exterior i creuant tot un pati cobert però obert per un extrem. Lavabos de nois i de noies. Nets. Dutxa oberta, de poliesportiu, amb una aigua esplèndida, càlida i abundant. Ara bé, l’excursioneta per a cada esdeveniment corpo-ral o neteja promet una nit moguda.

Com nou, però cansat, vaig a passejar pel poble: directe al bar de la competència. Cal hidratar-se: ai-gua i cervesa (deuen pensar que estic boig). Primer contacte amb les canadenques: xerrem una estona.

Prenc quatre notes, truco a casa, responc les ru-cades del mòbil... I sopar: evidentment, un pinxo. Toca anar a dormir d’hora, descansar i recuperar.

10 11

0

5

10

20

15

30

25


7:40 sortida

DIA 28 d’abril (DL)JORNADA 3

Cal tancar-ho tot. Acomiadar-se dels lavabos de baix i de la sala-dormitori de dalt. Tancar la porta del carrer i dur la clau al bar (deje las llaves en el buzón de debajo!). I a fer el cafetonet i la pasta al bar d’ahir, que són més bona gent.

Ha plogut i tot és moll. Hi ha prou llum com per sortir i iniciar la pujada, que promet ser forta. San Adrián 6,4 km (7,3 segons Google Earth). La cosa promet. Comença suaument, pel fons d’una vall saltant so-bre el rierol. Plafons turístics, baranes, ponts vells i canalitzacions abandonades. Finalment es creua la carretera i s’agafa una pista asfaltada. Per sort no posa el pendent: faria mal només de veure.

Amb una hora de camí (8:40) he fet solament 2,5 km, i 280 m de desnivell. En deuen quedar cinc-cents. Plovineja i la boira ronda arreu. A les 9:40 encara falten 2,3 km, i el desnivell superat és de 750 m. Hem fet el més difícil? Possiblement, però ara la pluja ho empitjora.

El camí es divideix i la senyalització no en diu res. Passo per un refugi, i seguint els senyals vaig a re-trobar l’altre camí: una drecera. Mai arriba el túnel. Però arriba un pla, i m’endinso en una fageda fan-tasmagòrica amb la boira i els vells arbres coberts de molsa. Em recorda les històries de bruixes (de-ien els cristians) que narra Toti Martinez de Lezea en algunes de les seves novel·les. I el túnel també és un lloc important en aquelles històries de màgia, superstició i lluita entre cultures. Creuar la fageda és el més interessant de l’esforç, tot i que les mar-ques de trànsit als camins fa pensar que altres no pateixen pas tant.

Finalment la boira ja ho cobreix quasi tot. Plou amb ganes, entro en zona alta, ja sense arbres. Arribo a la capella, que té una caseta adossada. Amb di-ficultat s’endevina el forat negre del túnel a l’altre cantó de la vall. Caldrà baixar una mica i pujar un altre cop: allò sembla un castell càtar! Cal saltar una tanca, amb filat espinós. El prat està amarat i quan arribo a la zona sense herba les roques llises patinen i exigeixen cura, atenció i bona vista.

I pujada, amunt, fins al túnel. Un mur, amb una por-ta tapa l’entrada, i dintre hi ha restes d’edificaci-ons, amb signes d’excavació (arqueològica?). I una capella; no podia faltar. Hi ha unes goteres al bell mig del cau natural i passa un aire fred que entra per l’altre extrem. Vaig ben moll. Intento eixugar-me

ZEGAMA

una mica, menjar, descansar (encara queda puja-da? Sí). L’aturada ha de ser curta: no espero ningú i fa fred: no cal encantar-se.

Cal tornar-se a posar la roba molla (barret, capelina, jersei) i anar per feina. Per sortir cal ajupir-se, el forat té el sostre baix. Tot és roca; el terra rellisca i el camí és pèssim. Aquest forat deu ser una mena de sima. Un cop a fora es veu algun altre punt pro-per on el terra té aspecte de filtre, d’embut, per on l’aigua deu circular amb facilitat i la pedra obtura parcialment el forat. A cada cantó de túnel, però so-bre tot aquí, es troben restes dels vells camins (ro-mans, medievals, ...), ja que això era un dels passo naturals de la zona càntabra cap a la Castella orien-tal. Els faigs tornen a dominar el territori.

I quan arribo finalment al canvi de vessant una se-nyalització de senders diversos posa a prova el cri-teri dels caminants. No sé on deu anar l’altre (Estí-baliz?; de fet hi ha marques de Camino cap als dos costats). Prenc el correcte... segons les previsions. Fageda avall, amb forts pendents, se succeeixen corriols arriscats (mullena, fang, més fang, aigua, terra molt irregular), camins, pistes, fins arribar al pla ja amb roures coberts de líquens.

Cap al final de la baixada una curta variant del camí deixa la pista i s’endinsa pel bosc per un corriol complementat amb construccions de fusta (ponts, passeres), que el fan assequible a tota mena de vi-sitants, que permeten superar la mullena i el fang generalitzats.

Al pla apareixen interseccions amb un GR i el camí Ignasià, amb els que comparteix recorregut uns breu trajecte. Apareix un sol tímid. Vaques que pas-turen i una sobtada sensació molt forta de calma, de placidesa molt especial mentre la boira va desa-pareixent i el sol dóna llums estranyes. Zalduondo és un veïnat tranquil, sense altra cosa que cases aïllades de poble generalment molt arreglades: se-gones residències o gent que treballa a ciutat.

La carretera, de molt poc trànsit i planera, porta a Ordoñana (poble petit) i a Salvatierra-Agurain. A la fi un poble amb cara i ulls. Un carrer longitudinal el travessa: placetes, restaurants, serveis... Una quin-zena de Harleys aparcades sota un porxo. Al cap d’avall del carrer un home se m’acosta: el cicero-ne salvador. Em posa en contacte amb l’alberguer, amb qui quedo per després de dinar. I m’aconsella on menjar, a ca el José Mari, el Gordo (devia ser l’avi!). Finalment un dinar com cal. Dels millors de tot el camí.

Trucar a l’alberguer, quedar, allotjar-me. Bugada. Una altra gran dutxa. Tarda gris. Trobada al poble. Sopar al José Mari.

10:40. Descans Túnel de San Adrián

Coll

Zalduondo

Ordoñana

AGURAIN / SALVA-TIERRA14:20

12 13

0

5

10

20

15

30

25


6:40 sortida

DIA 29 d’abril (DM)JORNADA 4

L’alberg és a la sortida del poble, en una gran avin-guda anomenada calle de los Fueros. Ahir, en ar-ribar a Salvatierra buscava el carrer. Pel nom pen-sava que seria un carrer cèntric. Doncs no. És una avinguda, com una carretera de sortida del poble, ja als afores. En aquesta zona exterior del poble hi ha la zona esportiva, la caseta de la Creu Roja, la benzinera. L’altre cantó del carrer és ple de blocs de pisos.

Per iniciar el dia passo per la benzinera, a vegades hi ha un petit bar. No tenen cafè, però m’informa la noia d’un bar amagat a l’altre cantó del carrer. La cosa va bé.

A mesura que s’aixeca el dia el sol va fent acte de presència, deixo els polígons i entro al camp obert, pla, agradable i còmode. Plaer de caminar. Són els millors km del dia: la fresca, el sol a l’espatlla, la meva ombra allargada que em precedeix, silenci (trencat pel la carretera bastant llunyana a la dre-ta i algun tren a l’esquerra), cereals, faves (moltes faves!), boscos a l’horitzó... una taula de surf de nyigui-nyogui ran de carretera, cargols (molts car-gols sempre creuant el camí; suicides!), flors... La calma abans de la tempesta.

Passo un primer boldró de cases (Gazeo) i una rec-ta tant o més plàcida em porta a Ezkerekotxa, poble un xic però més gran. Ran d’església una curiosa casa de dominguero-motero: tot són motius de mo-tard en l’entorn de la casa de poble. Cases xalet a banda i banda i un caserío al final, gran, amb gats i gossos. Un cadell és darrere sa mare, en un racó. No farem bones relacions.

La resta del camí és planer, còmode, amb sol mode-rat (això creia jo! He acabat tot socarrimat de cap i de cara). Pel camí es troben infraestructures inver-semblants: un gran pas de vianants (escales, ram-pes, ponts...) sobre la via en mig d’una plana on no hi ha res més que uns sembrats i un petit bosc.

Més enllà el camí creua una carretera que mena a Alegria. El nom ja convida a anar-hi. Doncs no. És, ben segur, l’únic lloc en tot el camí del dia on un pot (podria) trobar un bar per esmorzar decentment. Desviar-se no implicaria pas tanta distància. Un somnia, imagina, malpensa, idealitza, que a Alegria hi haurà molt del que suggereix: farres, guateques, orgies, poden batejar els nens amb gintònic i mol-tes coses més, però no hi passa el CVI! Deu ser per

allò de ser tractats de pelegrins: la mortificació. Tot el camí esperant de trobar un lloc on menjar. Res.

Paro passat Estíbaliz (que queda a la dreta, en un turó, lluny del poble) i pregunto a una dona del po-ble, ja desesperat, si hi ha un bar. No. Esmorzo, assegut a la vorera: una galeta grossa i un grapat d’avellanes. Em fan companyia uns nans de jardí i quatre gats que em vigilen. Són blancs i rossos, escanyolits. Trago d’aigua i a seguir.

A Argandoña s’agafa la carretera vella i després la nova fins Askarza. Bastant trànsit en el llarg tram que se segueix (2,5 km). Canvi de carretera fins aga-far un camí. Un es pregunta per què la volta; s’intu-eix un tomb innecessari; vist sobre la cartografia la diferència és mínima i el trajecte és més còmode i segur. Passo ran d’un camp d’aeromodelisme. Vola una avioneta. Després un jet. Impossible fer-los una fotografia decent, es comporten com el ocells. El soroll és tan ben imitat com el propi aparell.

Es veu des de fa estona la capital basca darrere uns turons. Els edificis grans sobresurten -gris, ver-mell, gris,...- per sobre de la carena. El camí porta a Arkaia. Veïnat que té un a església, unes ruïnes de banys romans plenes d’herbes i una bellíssima i interessant bolera popular, que trobo oberta i a la que faig foto. No crec que el tomb per Arkaia sigui per la bolera. Sobtadament em fiquen per un corri-ol, passo ran d’un rierol, sota uns ponts i entro en una zona d’expansió urbana en actiu: gran quantitat de carrers, avingudes, edificis, paletes, tot en obres i creixent! Impossible comprendre com pensen om-plir-ho; tampoc és que es noti un impuls reproduc-tiu per sobre de l’habitual o esperable.

Com sempre, entrar a ciutat es fa pesat i llarg. Faig ús de la tecnologia i em guio entre carrers i avingu-des fins el carrer de las Cuchillerías, ja al nucli an-tic, on hi ha l’alberg de Gasteiz. Esplèndid. Modèlic.

Fitxar a l’alberg i després una dutxa magnífica. Sur-to i passejo; un petit tomb per conèixer l’entorn. On dinar? Desconec la ciutat i no tinc referències. Des-prés de dubtes i mirar aquí i allà, dino en un restau-rant a l’atzar. El Siete (7). Diuen que l’he encertat.

A la taula del costat Fermín s’acaba un menú del dia. És un home molt gran, molt alt, cec, orgullós, de caràcter dur, client de cada dia. La cambrera el tracta amb afecte i cordialitat.

La tarda no és acollidora: pluja, sol, vent,... una mica de tot. Tomb urbà. Descobertes i descansos.

Sopar al Sagartoki. Pintxos, però memorables i vol-guts.

Estíbaliz

Vitòria-GASTEIZ

AGURAIN / SALVA-TIERRA

Gazeo

Ezkerekotxa

Ctra. d’Alegria

Burgelu

Aeromodelisme

Askarza

Arkaia

Argandoña

14 15

0

5

10

20

15

30

25


6:40 sortida

DIA 30 d’abril (DX)JORNADA 5

Amb la conya de ja trobaré un bar més endavant, no trobo on prendre el cafè matinal. A més em perdo, passejant per tota la Bonanova de Gasteiz, Mendi-zarroza i el seu Pedralbes. A la fi trobo el camí i una zona de creixement urbà amb els carrers posats. Les cases, xalets o blocs, queden per al futur: mig o llarg termini.

A la vista del que m’espera decideixo esmorzar: Ga-leta, avellanes i xocolata amb fragments de taronja, assegut en banc, en ple desert proto-urbà. Aprop passa una carretera i els conductors em mirem dubtant si sóc caminant o mendicant.

Disposat a no trobar res fins al final deixo la ciutat (o el que en queda). El camí m’apropa a la carretera on hi ha una benzinera i, just abans, un restaurant tancat. Per si de cas miro a la banda de la carre-tera: Abierto. Les finestres tancades. Provo d’obrir i la porta cedeix. Saludo, demano si em poden fer un cafè i m’excuso: acabo de menjar. Compro una ampolla d’aigua a preu de regal. Xerrem. És un bici-grino. Ha fet fragments de Camino i considera que als ciclistes se’ls maltracta bastant. Xerrem i inter-canviem experiències. Buen camino.

Segueixo. Plana fins a Subijana i, llavors, comença la pujada. És un dejà vu del Monte del Perdón (entre Pamplona i Puente la Reina). Una pujada de cert pes però decent (si exceptuem el fang) fins a un coll on comença una baixada quasi recta, dreta i pedrego-sa. Trobo un monticle de pedres, entre les quals hi ha algun fòssil discret, senyals diverses (senders, CVI, Caminos Naturales), i un bosc mediocre que es va espessint. Prop de la carena hi ha algun em-bolic de senders i, passat un pla, la carena defini-tiva, amb el sol com a convidat. La plana s’obre da-vant dels nassos i la baixada convida a trencar-se alguna cosa important. Me l’agafo amb molta parsi-mònia, buscant fòssils (risc de distreure’m i acabar malament), però amb la lentitud que convé.

Villanueva de Oca és petit i sense interès, tot i que arriba la furgoneta del repartiment del pa, fent so-nar la botzina diferents vegades. Cal prendre la in-transitada carretera i tirar avall fins passar sota la N-I i tombar cap a la Puebla de Arganzón. Sóc al condado de Treviño, a la província de Burgos (per ara, crec que volen eliminar tal rucada administra-tiva).

A la rotonda d’entrada des de la carretera -com a

tots els pobles de Burgos- hi ha un plafó informatiu del Camino: un planell del poble, pictogrames dels serveis, informació sobre el següent poble, etc.

Entre altres coses, indica on és l’alberg. La placa la deuen haver fer alguns savis de Burgos. L’alberg no ha estat mai allà.

El poble, per a més similituds, em recorda molt Pu-ente la Reina, però el riu i el pont estan canviats de lloc i no es poden comparar. Pel carrer em trobo un home que qualificaria, com a mínim, d’estrany. Em diu moltes coses. Entenc que és l’alberguer i que ara ve, que va a deixar unes coses a casa.

Jo, decidit i informat, creuo el poble fins a l’alberg. No el trobo. Pregunto. No en saben pas res. Allà mai hi ha hagut un alberg. Vuelva al pueblo i pregunte en el bar de la plaza. Allà a la porta hi ha el Vicente que em mira sorneguer (no recordo qui em va donar el nom). Seu tranquil, s’espera, m’espera. Al veu-re’m somriu, sempre somriu, amb un somriure bur-leta que incomoda però que no mostra cap malicia. Xerra bastant, però costa horrors entendre alguna paraula.

Es tracta de seguir-lo, esforçar-se en escoltar i veu-re què pesques. Em porta carrer enllà, en direcció perpendicular al carrer principal. Arribem a l’al-berg, me l’ensenya. Puc triar llit, i m’indica on ha dormit una libanesa, cosa que entenc gràcies a que em mostra el full de registre: Lebanon. Allà em que-do, sol un altre cop. Avui se suposa apareixeran les canadenques, cap al tard, com sempre.

Bona dutxa, bugada de les dues mudes per poder acabar la setmana i pregar que hi hagi sort i s’eixu-gui. Tota la tarda amenaça pluja, fins a darrera hora. Llavors fa un sol ben maco.

Vaig a dinar al restaurant de la carretera (són dos, no sé quin m’aconsellava Vicente). En tot cas no m’agrada. El Ministerio els ha fet una bona putada. Els han fet una esplèndida variant per fora, però la carretera N-I vella ha quedat, amb totes les barreres i impediments que es van anar acumulant per ga-rantir la seguretat mentre el trànsit es complicava a la N-I. Ara és un desert, sense cotxes, ple de tan-ques, barreres, passos a desnivell per a vianants. Anar del poble als restaurants no val la pena. Sobre tot després d’haver-los tastat.

Tarda vetllant per la roba estesa. Estones de sol, passeig per zona de riu darrere el poble, que apro-fito per dibuixar. Cap a les 6 trobo les canadenques dinat al bar. Xerrada. Més tard prenc algo per so-par (uns calamars a la romana de pot que pregonen com a chocos). Cervesa tostada molt bona. Vida de poble al bar.


Vitòria-GASTEIZ

Gometxa

Subijana de Álava

coll-carena

Villanueva de Oca

Gometxa

16 17

0

5

10

20

15

30

25


6:40 sortidaBBBBBBB

DIA 1 de maig (DJ)JORNADA 6

Inici prometedor. La previsió que el forn obre a les 6:00 és falsa. Quan hi arribo a les 6:45, encara és fosc, està tancat. Hi ha una noia dintre: Lo siento, me tienen prohibido abrir antes de las siete. Res, a caminar en dejú. Cauen gotes, el cel és negre de núvols. A l’aixopluc de la parada del bus em poso la capelina i a caminar. S’ha acabat la pluja.

Primer tram per la N-I vella, està deserta: quina sen-sació d’abandonament. El camí segueix de lluny la nova N-I de la que se senten els camions i es veuen encara els llums. S’acaba el pla i emprenc la pujada a Burgueta: nom molt adequat, és un veïnat ple de cases d’aspecte xalet senyorial recentment cons-truït. Molta noblesa, cap persona pels carrers. Ni un gat. A la plaça paro per esmorzar i prenc les pas-tilles de primera hora, un trago d’aigua i a seguir. Curt tram de paisatges agraris plans i sense addi-tius, muntanyes baixes, núvols foscos i poblets a la llunyania. Algun camp de colza trenca l’avorrit verd continu. A la dreta, invisible, queda la vall amb la carretera i el riu Zadorra, afluent de l’Ebre.

S’acaba la plana alta i baixo a Estavillo, petit poble que no es creua, solament passo per l’extrem infe-rior. S’arriba al pla. Primers senyals de civilització: un peatge a l’autopista; passem de l’Espanya real (Burgos) al País Basc.

Al cap de poc el camino es divideix: cap a la dreta el Camino de Bayona, que va a Miranda d’Ebre i Bur-gos. A l’esquerra el meu (CVI), cap a Haro i Santo Domingo (queden 41 km). Quedarà pendent aquest curt tram a Burgos per una altra ocasió.

La plana esdevé ondulada, amb pujades i baixades que permeten perdre de vista el món. A cada vall els camps preciosos de cereal primaveral, els pocs camins que els creuen, el cel gris i encapotat, l’ab-soluta solitud, el silenci, el camí. Jo.

Més enllà dels puja i baixa una plana més gran em mostra Berantevila, un poble petit, solitari, prome-tedor. El camí no mostra, a priori, per on hi arribaré. Les diferents opcions que prometen baixar al poble van fracassant. Al final una sola opció, per la dreta, per la punta oest. El camí passa de llarg. M’hi nego. Ara és el moment d’un cafè, un descans. Dos-cents metres; no vull anar més enllà. Al darrer moment hi ha sort, un bar discret i amagat. A aquestes altu-res un tallat és suficient. I tornem a la carretera per prendre un camí de pujada. Un home que pregunta

si vaig a Santiago; el decebo: acabo en Santo Do-mingo.

Cal superar una altra pujada. Des del cim s’endevi-na Miranda d’Ebro a la dreta. Cal baixar a una altre cop avall fins a Zambrana, poble discret, ja al pla, del qual solament observo el cementiri. Encara no ha tret el nas el sol: segueix tapat. Fa estona que se senten trets; entenc que sigui dia de caça d’algu-na cosa, però no comprenc com poden sonar tants trets. Serà alguna altra cosa?

Aquí em trobo, un altre cop, amb els Caminos Na-turales (Ministerio de Medio Ambiente): el Camino del Ebro, que tants cops he desitjat fer des del Del-ta fins a Fontibre (tot arribarà!). Compartirem camí fins a Haro.

El camí passa ara ran de carretera, molt transitada de cotxes, és primer de maig. A la zona de Yeseri-as, on hi ha el trencall cap a Salinillas de Buradón, comença una nova pujada que promet ser forta. Jo he allargat la jornada (prevista a Briñas, ara fins a Haro) i tinc pensat saltar-me la pujada. Seguiré per la carretera, ran de la N-I. De fet faig una trampa (?) dirien els puristes, i passo per un lloc asfaltat (pe-cat senderista), però no em sento culpable de res. La sorpresa apareix quan la carretera entra en un túnel. Vaig preparat (porto un llum frontal) i sembla que el túnel té un xic de marge lateral. Però això no evita certa sensació de risc. Un pensament em ve al cap: sempre hi ha hagut el túnel? Possiblement hi ha una carretera vella per fora. Canvio de marge, passo al cantó del riu i busco: allà hi ha asfalt.

Salto la tanca (la bionda), i baixo per un talús de pendent relativa ple d’herbes altes. I trobo la car-retera vella. M’assalta el silenci, la solitud. Som jo, el riu i les parets de pedra. La carretera voreja un congost espectacular. Roques verticals, altíssimes, coronades a l’altre cantó per l’ermita de san Feli-ces. Sóc sota la Concha de Haro. Posaré imatge de Google Earth per mostrar-ho. Jo, des de baix no ho percebo. El voltors sí. Volen sobre meu, com a Lum-bier i altres llocs, diuen que és una zona habitual. A la carretera vella, tan deixada, amb alguna esllavis-sada, esquerdes i herbes, no hi ha passat mai més cap cotxe! Al costat el riu i, el tren de mercaderies a l’altra banda.

De retorn a la carretera arribo a la rotonda, on con-flueix el camí deixat i l’entrada a Briñas. De Briñas a Haro hi ha un preciós camí fluvial ample, plàcid, còmode, fins al pont de Briñas. Creuo el pont i el camí perd l’encant, fins a Haro. Com que és festa, les bodegues són plenes de visites. Un cop a Haro truco a l’alberguer, busco l’alberg. Faré vida festiva a Haro.


HARO

Burgueta

Estavillo

Berantevilla

Zambrana

Inici drecera

Final drecera -rotonda

Briñas

18 19

0

5

10

20

15

30

25


11:15. Bus

DIA 2 de maig (DV)JORNADA 7

Com deia Antonio (l’alberguer de guàrdia a Haro) passada una pujada inicial, tot és pla. Es tarda un xic a arribar a la pujada; després hi ha una petita vall entre mig. I tota la resta, efectivament, és pla.

Surto d’Haro negre nit, més d’hora que mai. Hi hau-rà un bar? Els visibles i els vistos ahir no, però en trobo un ben a prop. Cafè i pasta, les pastilles bà-siques i al carrer. Carretera fins passat el Parque Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, Bur-gos, 14 de març de 1928 – Shaktoolik, Alaska (USA), 14 de març de 1980).

Cap al nord, al meu darrere, hi ha unes bones nu-volades, per davant és tapat, però no sembla gran cosa, i alguna clariana. Entro definitivament en l’àmbit de la vinya, tot i que aquí deu ser el límit occidental de la Rioja.

Poc abans de Zarratón, mentre baixo a una petita vall, un arc de Sant Martí penja sobre l’horitzó -so-bre Santo Domingo-, com si fos la bandera d’arriba-da. Entre tanta meditació transcendental m’atrapa la pluja que ve de darrere, però allà mateix s’acaba. Per ara. Com tants poblets, res de res; una tossa immensa amb campanar i quatre cases. Camí en-llà, de tant en tant es veu alguna clapa assolellada, però en general està tot tapat.

A Madrid de los Trillos, a l’alçada de Cidamón, uns gossos estacats i xics borden i salten, mentre un altre plenament dominguero vol fer-la més sonada. Surten els habituals amos que ronden per allà a co-municar-me que no hace nada. Sabessin la gràcia que em fan a aquestes alçades.

Finalment prop de Bañares surto a la carretera i apareix el sol, escanyolit darrere els núvols. Cal creuar el poble, allargassat, metre la carretera tom-ba a la dreta. Ni rastre de cap bar. Finalment veig un carter repartint. Com aquest no ho sàpiga anem bé. Allá, en la tienda. Tiene que subir un piso. Pregunto a la botiguera i m’envia cap a dalt per la porta del costat. El bar és immens, una gran sala, antiga i quasi sense taules, amb una llarga barra i finestres a cada extrem. Una noia morena surt de darrere. En-trem en la negociació de què hi ha (res a la vista) i de què podria haver-hi. Imaginació no massa, bona voluntat si. Acabem amb un original acord: truita de xoriço. Ja se sap, els xoriços solen destacar pel ous que tenen. Una canya de cervesa i més tard un tallat.

Més enllà d’aquestes normalitats, la noia es passa el temps fregant els mobles. Tot lluu com una pate-na.

Darrere la barra hi ha un espai dedicat als herois de l’amo. On altres tindrien Franco o algun sant, aquests hi tenen el Che, Fidel i un desconegut (pot ser José Antonio? Massa contrast, no?), També hi ha una frase sense signar: ¿De qué te sirve tener di-nero, trabajo y estabilidad, si con eso no consigues la felicidad? Més tard treu el cap l’amo (?), explica que és de Tolosa i que d’aquí a pocs dies obren un bar nou a baix al carrer i que tancaran aquest. Xerro amb la noia, que té cara d’immigrant. És romanesa; ara resulta que també hi ha romaneses morenes! Jo la feia d’algun racó d’Amèrica. Abaix hi ha el fill (segur!). També morè, també neteja: frega el terra.

Reprenc el camí, perdent-me entre els diferents carrers de la sortida per fotografiar l’església. Tot i l’espai, és tan voluminosa que no em cap a la foto.

A la fi la fletxa groga del carall, i uns revolts fins enfilar la recta un cop passat un túnel sota el tren. Dues dones surten a caminar; m’avança un paio a pas fort. S’aniran perdent pel camí. Cereals, horts familiars, colza i algun conreu desconegut, voregen el camí. Es posa a ploure. Surt el sol. Torna a plou-re. Sol. Núvol.

Finalment arribo a Santo Domingo de la Calzada (SDC). I la calçada és plena de pelegrins procedents d’Azofra, pel camí francès.

Està núvol. Podria tornar a ploure. Un cop aquí, no vull encantar-me fins saber els horaris dels busos. Pregunto a un paleta per l’estació i m’indica on és. Hi ha un bon tros. Quan arribo (11:15 h) veig que no hi ha finestra de venda a la glorieta de vidre que fa d’estació. Hi ha un conductor que puja al seu bus i li pregunto per si hi ha algun bus cap a Logronyo. El de atrás, que sale ahora. Cony! Corro cap allà. Està arrencant, ja porta un parell de metres de marxa. S’atura, carrego motxilla al maleter i cap a Logro-nyo! Quina xamba!

Ran de carretera fan una autovia, tot en obres. Pas-sem per pobles que poc o molt conec de quan vaig fer el Francès: Azofra (aprop), Nájera, Navarrete. Veig -ara de dia- l’embassament de la Grajera. Final-ment Logronyo; gran tomb per carrers i avingudes fins a l’estació de busos.

Prop de l’estació de busos hi ha la de trens. En un moment em bescanvien el bitllet del diumenge per un d’avui per les 14:30. Canvi a Saragossa i a les 7 a Barcelona. Tinc dues hores per perdre. Fi de trajecte.

SANTO DOMINGO DE LA CALZADA

HARO

Zarratón

Bañares

6:40 sortidaBBBBBBB

20 21


El Camino Vasco Interior (CVI) el vaig conèixer a partir del llibre EL GRAN CAMINANTE, d’Antxon González Gabarain, Bolitx, un basc que resumeix les seves anades i vingudes pels camins de Santiago en un relat lineal explicant el seu darrer viatge de casa seva a San-tiago. Va morir als pocs dies d’acabar-ne la redacció. El llibre me’l va fer conèixer en CG i me’l va trametre per missatger (19 €) el pare de l’autor. És el millor dels quatre o cinc que he llegit d’aquest estil.

http://www.diariovasco.com/v/20121218/costa-urola/emocion-flor-piel-presentacion-20121218.html

http://historiadeguipuzcoa.blogspot.com.es/2007/08/san-adrian-la-boca-del-tiem-po.html

EL CAMINO VASCO INTERIOR: BOLITX I EL TÚNELKM (Kari i May). Són canadenques. Van sortir d’Irun un parell de dies abans que jo. Professores de llen-gua/es a algun lloc del Canadà, prop d’Ottawa. Par-ticipen en activitats de formació en llengües de les que es fan als estius, on s’ensenya anglès (i altres llengües?) a joves (estudiants) i adults (general-ment professors) d’altres països que van al Canadà a fer una estada. Ja m’imagino que deu ser assequi-ble a tothom, cursos populars. I així va la cosa.

Les conec a Zegama. Mentre jo, mig mort, espero ser atès en aquell antre de xafogor del bar i res-taurant Ostatu, elles apareixen per darrere: vénen a tornar les claus, no es volen quedar a l’“alberg” municipal. Més tard les trobaré al bar, i farem la pri-mera xerrada. M’expliquen que han rebutjat el poli-esportiu: We are pilgrims, not homeless people, es justifica K.

L’etapa del dia següent ens ha de dur a Salvatierra-Agurain. Me les trobo cap a les sis de la tarda, di-nant al restaurant José Mari.Tampoc van a l’alberg (aquest cop està prou bé!). Dormen al mateix José Mari, que té de tot. Els pregunto com els ha anat el dia. Han sortit en mig de la pluja i la boira. Han pu-jat fins la capella a 500 m del túnel de San Adrián... i llavors, en una cruïlla han trobat una “ecs” (em costa entendre a M, fins que hi caic: un pas barrat) i han seguit per l’altre camí. Hores després han ar-ribat a Zegama, d’on havien sortit a les 8 del matí. Han agafat un taxi i cap a Agurain, on les trobo jo fent un sopar-dinar i reduint al record un entrecot del menú de la casa com el que jo ja he oblidat. Ens acomiadem i ja ens veurem demà a Vitòria.

Arriben a l’alberg de Vitòria prop de les sis de la tarda. M’ho comenta la recepcionista de l’alberg. Decideixo esperar-les i aprofito per descansar al vestíbul. Cap a les set no han baixat. Sento que puc fer-me el pesat i no m’agrada. Decideixo oblidar-les i anar-me’n jo sol a sopar. És molt trist menjar sol. Torno enrere i demano a quina habitació són. Tru-co i me les trobo apunt de sortir. Els proposo que m’acompanyin al Sagartoki a fer un pintxos. Hi es-tan d’acord, però han de passar a fer un parell de coses abans.

1) La farmàcia. K té problemes als peus, alguna but-llofa... una llaga de collons! El farmacèutic, jove i angloparlant, la tracta meravellosament.

2) K vol veure un movie star. M i jo pensem en Sean Connery o algú per l’estil. Finalment, caiem en l’er-ror: MOVISTAR. K ve sovint a Espanya. Ja ha fet deu camins (entre llargs i curts) i té un telèfon per quan ve a Celtibèria. Fa vuit mesos del darrer cop i ha d’actualitzar la targeta del telèfon. Trobem, final-

KM ment una botiga Movistar. Hi ha cua llarga. Decidei-xen que elles es queden i que jo vagi per les meves. Ja vindran quan acabin.

Torno a ser on era: sol; al final he d’anar al Sagar-toki sol. Apareixen al bar quan jo ja en surto, ja he sopat. Tornem a entrar. Es partiran un menú de pint-xos.

Donem un petit tomb per la ciutat vella de camí cap a l’alberg. Juguen a pujar a les voreres mecàni-ques... Demà serà un altre dia.

La Puebla de Arganzón. És el darrer lloc on és pre-vist coincidir. Com és habitual, també apareixen tard i me les trobo dinant a mitja tarda al bar. Tenen prou sort, no han anat al restaurant. Mentre acaben de dinar sec amb elles i prenc un gelat. Després xerrem una estona, sopo unes rabes (res, uns cala-mars a la romana!).

M s’acaba de jubilar. El camino és un auto regal de jubilació. I parlem de llengües, entre altres moltes coses. Era professora d’anglès, alemany, francès i àrab. M’explica i insisteix que el valenciano és una llengua diferent del català -suposo que ho ha après dels seus exquisits alumnes- i jo intento, no sé pas amb quina dosi d’èxit, explicar-li algo d’història i de lògica lingüística, si més no crear-li algun dubte. I que ho estudiï quan arribi a casa. Al final, fins i tot, m’ensenyen fotos dels néts.

Tenen previst arribar a Santo Domingo el dissabte. Han quedat allà amb algunes professores de llengua espanyoles (de Madrid), amigues de les estades al Canadà. Serà alguna d’aquestes la valencianista?

Ens acomiadem, fem la foto i adéu per sempre. Demà van a Briñas i jo a Haro, per avançar camí.

L’endemà a les sis apareixen a l’alberg d’Haro, amb les amigues. Aquestes simpàtiques madrilenyes se les emporten primer a l’hospital d’urgències, ja que M porta coixa des de que va caure el primer dia i després de vins per Haro.

Preparar l’equipatge exigeix cura. Cada any, per prendre notes o dibuixar, prenc, com a mínim, un portamines o un llapis. Aquest any m’havia comprat un retolador permanent. Error. Massa gruixut i tra-vessava el paper.

No duia res més, i vaig demanar a la mare rossa d’Irun (que era la de la meva taula al tren) si me’n podien deixar, canviar o vendre un. La bona dona em va regalar un boli de propaganda que duia, el qual va fer la seva feina durant tres o quatre dies

OBLITS I RECONEIXEMENTS(un altre cop el 50%, ara de temps), fins que va fa-llar. Les més sinceres gràcies.

Mentre dinava a Salvatierra va fallar. El xicot del restaurant, en veure que m’hi barallava, em va re-galar el seu (el de prendre les comandes), que va acabar el viatge.

En les condicions que estava era molt difícil fer-se amb qualsevol cosa. Fins i tot un llapis. Gràcies a tots.

22 23


la pista coberta de moqueta. Serveis al pis de sota, nets i amb bona dutxa, amb un vestidor-bany de do-nes i un d’homes.

SALVATIERRA. Antiga casa de la Creu Roja (CR), amb bany, cuina-menjador, habitació amb lliteres i garatge per a l’ambulància. Aquest està tancat, i la creu de la paret exterior l’han pintat per sobre per que no es vegi... del tot. Matalassos a prova de soldats de CR, folrats amb impermeable. Cuina sense rentadora però amb rentaplats (ja se sap, els soldats). I l’encarregat-alberguer, que insisteix: el albergue está muy bien, para passar una noche. El que passa és que els caminants han de passar mol-tes nits, una darrera l’altra, en albergs. Sí, aquest està bé per un dia. Però falten estenedors (els sol-dats devien portar la roba a netejar a casa), té so-mier de ganxos, el gran perill per als caps,... Bibli-oteca, amb llibres de restes de sèrie, per a soldats.

VITORIA-GASTEIZ. Alberg de la Catedral. Lluny de la catedral. Nou de trinca en un edifici vell, modern, habitacions de poques lliteres, amb armaris i bany a cada habitació. I tot modern a l’estil dels hotels, amb targeta-clau per a tot. I llençols nets, però en-congits (coses del cotó). T’has de fer el llit, pots prescindir del sac. Sales comunes, wifi, cuina in-dustrial a prova de manasses, etc. I molt ben situat dins del nucli antic.

LA PUEBLA DE ARGANZÓN. Casa del mestre, a to-car de l’escola, amb un petit pati i un parc al cos-tat. Cuina-menjador, doble bany a baix i la resta de cambres repletes de llits i lliteres, com més millor. La netedat suficient de cuina i bany contrasta amb el descuidat estat dels llits matalassos. Estenedor exterior. Solament hi ha una clau lligada a un clauer molt gros, que se sol deixar sota l’estora per si han d’entrar els altres. Alcatraz. Tot a prova de lladres.

HARO. Un xalet als afores del nucli antic, ara dintre de la ciutat moderna. Sala d’estar-menjador, cuina. Bany a cada planta, lliteres arreglades, tot net i po-lit. Algun criteri massa original i poc encertat, com tapiar els peus de les lliteres, per raons d’intimitat; ara no es pot penjar roba per eixugar. El respon-sable principal, quan va de Camino (ara està fent el Portuguès), dorm d’hotel. Mai entendrà algunes necessitats dels caminants als l’albergs, com em reconeix Antonio, l’alberguer de guàrdia.

El CVI és un camí curt, que fa de pont entre els ca-mins del Norte i el Francès. Els caminants que co-mencen a Irun, o els que hi arriben venint de Fran-ça, a Irun han de triar. Sembla ser que abans solien escollir el Francès, per major seguretat.

El CVI té uns 200 km, però ja comença a haver-hi variants. La informació, però, és escassa i fragmen-tada i la senyalització xunga. Els serveis...

Tot i la seva poca llargada, el CVI és una bona i variada mostra dels camins que conformen la cada vegada més gran xarxa de Caminos de Santiago. Ho és físicament, com a camí (amplades, desnivells, textures) i també com a mostrari d’albergs.

CAMINO VASCO INTERIOR (CVI)

ELS ALBERGSAl CVI hi ha tota mena d’albergs, prou curiosos i variats com per dedicar-los una pàgina.

Irun. Dels dos que hi ha solament conec el del car-rer Berroa, proper a l’estació. És en un pis i no vaig veure’n les instal·lacions. Solament el menjador i la cuina al matí. És l’únic on ofereixen al caminant la possibilitat de prendre alguna cosa abans de mar-xar (i tothom ho aprofita): cafè, llet, llesques de pa amb mantega i melmelada.

Quan vaig arribar era ple. Jo vaig dormir al soterra-ni, una mena de garatge al qual s’entra per una por-ta metàl·lica des del carrer, tot baixant uns graons. Entre estanteries plenes de material de lampisteria hi ha 9 lliteres còmodes, baixes però segures. L’es-pai és desangelat, però té el seu lavabo i un urinari darrere, un paravent, i un quartet amb una tassa de wàter. Una estufa sorollosa acompanya als sorolls que produeixen els baixants al llarg de la nit i el clinc-clonc de les escales de pujar al llit de dalt que no estan fixades.

ANDOAIN. Escola de nens i nenes tancada, a la planta baixa d’un bloc de pisos. A l’aula de les ne-nes hi ha 8 llits, protegits amb plàstics (de poc ús, vaja). Serveis al pis de dalt, a l’ala dels nens, amb una dutxa bona (nova) i la resta d’instal·lacions de quan allò era una escola. Destacar els urinaris po-sats a l’alçada de primer de bàsica.

ZEGAMA. Alberg municipal. En un racó de la im-mensa sala del poliesportiu hi ha quatre lliteres. La pista és multiusos, i la sala té de tot a l’entorn de

24 25


El Xokoa és un bar que no fa molt que ha obert. Al STREET VIEW encara surt la imatge del Delize, amb el cartell se traspasa penjat al vidre.

Tip de no veure cap restaurant pròpiament i cap lloc on parlessin de menú -sembla que allà tot es mou a base de pintxos!-, acabo al Xokoa. Vaig de dret a la noia i li pregunto si es pot dinar, menjar algo que no sigui a base de pa. Surt de darrere la barra un paio amb un to autoritari: Què passa aquí? Hòstia! Jo ja anava manso, però encara m’hi poso més si peri-lla el menjar. Pregunto que si tenen algun menú o puc menjar res, més enllà dels pintxos i els bocates habituals. Te hago unos filetes de lomo con un par de huevos y pimientos? Firmo. Firmaria qualsevol cosa. Doncs, apa, a seure i endavant. Demano una canya. Al cap d’un moment em porta una tapa de costella guisada (no sé com, però exquisida. M’ho va explicar, però no estava per orgues). I després arriba el plat.

Mentre m’esperava la noia em pregunta d’on sóc: catalán, de Barcelona. M’explica que disposen de “pantumaca”, tot gràcies a unes catalanes que fa quinze dies van passar i els van explicar la recepta. Fins i tot els van escriure pa amb tomàquet en un paper, però ells ho han adaptat, i ho tenen a la pis-sarra-paret on tenen les propostes per als clients.

Ells són ITZIAR (de Vitoria) i RAMON. Una mostra de l’encant i saber fer que solen tenir la gent dels locals de per allà. Després del llom i els ous no te-nia gana per a més. No volia postres, pues toma un poco de queso, em diu en Ramon. I Em porta dos talls de formatge amb una mica de pa. Impossible. Pués te lo llevas. I me l’embolica amb Albal.

Agraït i ja relaxat, els dic que es posin guapos, que els faré una foto. I tant, que si van posar bé! I més. I em va explicar coses sobre les fotos i els dibuixos de les parets del fons. Disseny del bo, diuen. Fa poc que han obert. Molta sort.

XOKOA. Nafarroa etorbidea, 16. BEASAIN.

Va costar menjar bé. El divendres, el dia d’anar cap a Irun, tot el dia a base d’entrepans. El dissab-te pintxos. I el diumenge començava amb pintxo i, en queixar-me, me’l canvien per un bocata de dos pams. Ja n’estava tip de pa -mai amb tomàquet, sempre tirant a sec-, tenia unes ganes boges de fer un menú normal. I enyorava arribar a la Rioja per poder prendre una menestra. Perquè per aquí -de fet per tot arreu- quan no tenen un menú a la vista tot ho arreglen amb pintxos, bocates, xoriço o llo-millo i, sobretot, ous. Ous ferrats o truites, tant li fa. Sembla una regla universal espanyola arreglar els problemes amb ous.

El Xokoa de Beasain va ser un punt d’inflexió. A partir de llavors, el concepte bar-restaurant es nor-malitza, i poc o molt, un àpat normal -primer plat, segon plat, postres- l’he pogut fer cada dia. A Sal-vatierra, fins i tot, dos cops. I quan he anat de pint-xos ho he fet per gust.

A la Txanton Taberna de Zegama les truites i els seus pintxos eren molt millors, que els de la cafete-ria d’Andoain (ni tinc el nom ni l’he trobat; sort per ells), una de les pitjors truites que mai he provat.

A Salvatierra-Agurain la casa del José Mari (que ves a saber per què li diuen el Gordo; devia ser el pare o l’avi). El millor àpat de tots, possiblement per ser el primer pròpiament dit.

A Vitoria Restaurante el 7. El contacte via BCN tam-bé me’l recomanava.

Bar Ansotegi. Puebla de Arganzón. No cal anar a l’aventura i creuar la N-I vella i abandonada i totes les seves barreres i veure si el bo és l’un o l’altre o cap (Km 333 o bé la Legua). Ara bé, no demaneu els chocos, que us portaran calamars a la romana.

Haro. Insuperable en dies festius. El Bar restaurant Obarenes és un bon lloc. A aquest local, amb nom de muntanyes, hi vaig dinar molt bé. No puc recu-perar el nom de la taverna on vaig sopar un parell de pintxos i un vi. Un amic m’ha parlat del Terete, el qual vaig veure i em va fer dubtar, però era el primer que vaig trobar... i mai agafo el primer, si puc.

Portava mesos pensant que quan arribés a Logro-nyo em sobrarien 3 o 4 hores i que me n’aniria al Portalón a fer com fa set anys: verduretes, entre-cot i tres xocolates regat tot amb D.O. Rioja. Però d’entrecots ja en duia alguns i no tenia pas tant de temps. Vaig prendre un entrepà de calamars horro-rós en un bar prop de l’estació i dues canyes (aquí ja són més petites!). La necessitat d’entrecot ja es-tava satisfeta.

EL QUE HEM MENJAT Restaurante - Zumitza - JatetxeaKale Nagusia Kalea, 5020120 Hernani. Gipuzkoa

Bar ObarenesPlaza de la Paz, Haro La Rioja

La batalla del vino es una Fiesta de Interés Turístico Nacional, que se desarro-lla anualmente durante la mañana del 29 de junio, festividad de San Pedro, en la ciudad de Haro (La Rioja) España.Consiste en remojar con vino tinto a otros partici-pantes hasta quedar com-pletamente morados y ti-ene lugar a unos 6 km al norte de la localidad de Haro, en el paraje de los Riscos de Bilibio, situa-do junto al lugar conocido como Las Conchas, por el que el Ebro hace su entra-da en La Rioja. (Wikipe-dia).

Restaurante el SieteCuchillería Aiztogile Kalea, 301001 VITORIA-GASTEIZ, ARABA

José MariHostal - RestauranteCalle / númeroMayor. 73 C. P. 01200 Salvatierra ARABATelèfon 945300042

26 27


Primera nit: Irun. En arribar al soterrani de l’alberg, amb les seves 9 lliteres, les parets plenes de pres-tatges amb canonades i material de lampisteria, la cabina del wc i el paravent de l’urinari i el lavabo m’he de decidir a escollir una llitera entre les bui-des. A la zona del racó del fons hi ha força gent. A la de l’entrada són tres (un per llitera) ocupant la part baixa. A la del mig hi ha una sola noia enfei-nada amb el mòbil. Una morenassa, jove, totalment equipada d’esportista, amb més aspecte de córrer que de caminar. Dubto, però és la millor opció. El dilema ara és dalt o baix. La llitera és molt baixa (em queda a l’alçada de l’espatlla) i no s’hi pot seu-re. Si són baixes se sol tocar i picar de cap a dalt. Si la base és fusta o llistons, passa, però si és un somier dels d’abans, amb ganxos, allà hi deixes la pell del crani. És de fusta, s’hi pot estar: s’hi cap si no tens cap. Millor; pujar i baixar té els seus incon-venients. No ve més gent darrere meu: tota per mi.

Santa aixeca el cap, contempla els meus dubtes, i guarda el mòbil. S’inicia un diàleg veïnal natural. És Infermera, de Santander. Ha fet petits trams aleato-ris de Camino amb amics. I vol provar que tal li va sola. Feina a espantar mosques, tindrà! Li comento que no se sol anar mai sol, però que si vol estar aï-llada segur que podrà. No, no és això el que busca. Simplement no anar en un grup definit prèviament. No ha pas de patir si va pel camí del Norte. Desafor-tunadament hi va.

M’explica que acaba de tornar de passar un mes de pràctiques d’infermeria a Barcelona. Li pregunto què tal li ha anat i si s’ha sentit rara, mal tractada, en algun moment. Està encantada, vol tornar quan pugui...

Prepareu-vos que no se sap mai ni el dia ni l’hora.

SANTA

Aquest medicament de venda lliure me l’ha introdu-ït en JL. Ara, si cal, també jo el faig servir: un al dia, a primera hora.

M’explica Kari que elles fan el mateix, i que al Cana-dà solament venen el de 200 mg. Ella, cada cop que passa per Celtibèria o que algú ve o va, es fa portar Ibuprofeno de 600 mg cap a Ottawa. Pot ser que no el venguin més barat per internet? Clar que si a les farmàcies la tracten com a Vitoria, segur que ve per repetir.

Però remenant trobo a Internet: ...un estudio mu-estra que una dosis más baja alivia más rápido el dolor leve y moderado. Reconanen 400 mg.

IBUPROFENO

Trobar-me dos israelians en direcció contrària em va sorprendre. Sobre tot per que si ningú va, com carai aquells vénen?

De què m’estranyo? Jo mateix des de fa temps predico el dret a venir en lloc d’anar. Anar de pe-legrinatge a Santiago? O venir de Santiago (de la penombra del Botafumeiro i les supersticions clàs-siques) a la llum i al saber de les universitats euro-pees? En dic el Camí de la Llum.

Per què la gent va i no torna mai? Segur que n’hi ha que ho fan, però deuen ser molt difícils de detectar: solament es coincideix una nit a l’alberg. I qui sap si algú va o ve a part de l’alberguer? Al Camino no recordo haver-me creuat mai amb ningú.

Quina cara -posició, reacció- posarien els que fan les estadístiques, els que controlen (o volen contro-lar!) el cotarro si la majoria de gent comencés a fer el camí en sentit invers?

De fet, abans el negoci devia funcionar en els dos sentits, no crec que hi haguessin vols medievals de tornada, ni tan sols trens.

Aquella part de la neurona que sempre vol fer una mica la punyeta a l’establishment pensa sovint en que un dia... Ho faré venint.

ANAR O VENIR

http://www.sagartoki.com/sagartoki/noticias.html

Conocido por sus numerosos premios, entre ellos el de mejor barra de España según la guía "Lo mejor de la Gastronomía", el Sagartoki ofrece algo completa-mente diferente; una combinación perfecta entre el picoteo de tapas y pintxos de autor con los sabores tradicionales de la brasa. Todo, bajo la premisa de las mejores materias primas y la constante evoluci-òn, innovación y creación de nuevos productos.

Em van avisar des de Barcelona. Has d’anar al Sagar-toki. A més, em van anar explicant tot el que havia de prendre: txacolí de Guetaria (no n’hi havia), els pintxos d’ou ferrat, truita (qualsevol),...

A aquests llocs no s’hi pot anar sol. Vaig esperar a l’al-berg per anar-hi amb les canadenques. Llavors van que-dar-se a Movistar a fer una gestió que no va ser. Vaig acabar anant-hi sol (per consell d’elles, que tenien cua per a estona!).

Hi vaig anar cap a quarts de vuit. Una hora tranquil·la, amb poca gent. Vaig trobar un forat a la punta de la bar-ra. El lloc impressiona, amb les tapes en urnes de vidre, com les exposicions de joies. Clar que, llavors, mires els detalls i toques de peus a terra: la pissarra, l’extintor,...

Quan ja duia dos pintxos i una copa veig l’oferta a la pissarra: menú 5 pintxos + bebida = 10,80 €. M’acullo al menú; un menú i una copa extra. Les tapes són extra-ordinàries, val la pena.

Quan jo ja sortia em trobo amb elles, que arribaven de-cebudes del tracte rebut a Movistar i sense solució al problema. Insisteixo en que provin els pintxos. Al final es repartiran un menú i una beguda extra entre les dues. Calia veure la seva cara de gust i sorpresa al prendre el pintxo de patata i ou ferrat.

SAGARTOKI, Calle del Prado. Vitoria.

28 29


La meva història personal no m’ha fet amic dels ani-mals. Una greu malaltia infantil me’ls ha fet mirar sempre amb certa recança. Ara puc mantenir una bona relació amb un animal, sempre que no faci molt l’animal ni sigui massa de dretes.

Deixo a banda els ocells: són uns cabronassos. Quan aconsegueixes tenir tot l’equip a punt s’en-volen. M’he aficionat a la fotografia de gats. Tots. Sempre. Ells són independents i jo, aquí, també. Sí, sí. Aquest any hi he afegit els cargols.

En canvi amb el gossos la cosa sol ser més irregu-lar. Xerro amb ells -com qui xiuxiueja als cavalls a cau d’orella- quan els trobo lligats o darrere d’una tanca. Procuro calmar-los (evidentment sense èxit).

Ocasionalment se’n troba algun que calla o crida molt poc. Amable i silenciós. El gos perfecte. Amb tot, sempre actuo com ens deien al col·legi de la infantesa: res de contacte físic.

L’experiència de Ezkerekotxa no ha contribuït pre-cisament a millorar les coses. Un cadell és darrere sa mare, en un racó. Mentre el miro la mare borda i el cadell desapareix, té la lliçó apresa. La gossa s’aixeca i m’amenaça, sobtadament... surt esperi-tada cap a mi. O s’ha trencat la cadena o està sol-ta. La cadena, d’uns dos metres, resta lligada a un tronc o un tub, però pot arrossegar-ho. Ve de dret a mi, m’amenaça (m’ataca?). Se situa a un metre de mi. Em lladra i m’ensenya la dentadura amb tot el to amenaçador possible. Jo porto la motxilla lligada, i el bastó estacat darrere. No em puc defensar. Ves a saber, potser això em va salvar de mals majors.

A mesura que passa el temps ho vaig acceptant: crec que, realment, la gossa solament volia amena-çar-me, defensar el seu cadell. En tot cas, jo, allà, em vaig sentir atacat, i l’acolloniment va durar-me dies. Els altres gossos a la seva. I l’amo absent. Marxo. A uns 50 m em giro, per si li puc fer una foto per tal de memoritzar (més?) el fet. Des de darre-re d’unes andròmines el gos em vigila i, davant el meu dubte, torna a l’atac. Giro cua, marxo decidit però calmat (sense córrer, però per cames). Prova superada. Adrenalina a tope. Ja lluny m’aturo, em trec roba d’abric (ja fa prou calor) i una pedra de la sabata. Alguna cosa dec haver après. Amb tot, costa discernir entre el respecte i la distància, entre l’afecte i la por, entre territori i maternitat.

GATS I GOSSOS

De tant en tant un es troba catalans. Solen abundar, també al Camino. Clar que, estadísticament, solen procedir de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Però algun cop n’apareixen d’altres, que són de poble. I d’alguna manera, sempre se’m fan més propers: Vic, Puig-reig, Olot, Reus, ... Ser de poble dóna una altra qualitat, ni millor ni pitjor, però si diferent.

A part d’un breu intercanvi de paraules no vaig poder anar més enllà. La parla entre ells els devia delatar: catalans. I aquell accent... Una parella (es-peculo) i una dona. Un breu diàleg. A cada frase s’acota més el punt del Mapa: catalans, Osona, Vic, Vinyoles (d’Orís)! Jo ja no puc afinar més.

Marxaven a sopar, amb la seva clau i la seva gana. Jo ja havia sopat i no vaig afegir-me al grup. Ara els coneixeria, seríem amics de FB i compartiríem coses per Internet i un record més acurat.

A canvi, vaig conèixer la Santa, vaig passejar pel carrer amb el raspall de dents en marxa (a l’alberg dormien! No vull prendre el protagonisme a les ca-nonades), vaig ficar-me al llit d’hora... I quan ja tots dormíem (aparentment) van arribar i, fent el menor soroll possible (o quasi), es van repartir entre dues lliteres un xic més enllà.

VINYOLES D’ORÍS

Surto de Barcelona el divendres, en tren, després de la feina, a les 15:30. La sort (el venedor!) m’ha adjudicat un seient amb taula (només dues a cada com-partiment). Vaig sol fins a Tarragona. A l’andana de l’estació del Camp de Tar-ragona hi ha molta gent. Entre el moviment veig per uns segons el fulgor d’una cabellera pèl-roja. En uns segons s’obre la porta del compartiment i comença a entrar gent, majoritàriament jove. Percebo una discussió entre ells, un cert embolic que no segueixo. M’adono que parlen en euskera i no els puc seguir.

Resulta que són dos grups. Dues mares amb tres preadolescents (que seuen a la taula del meu costat -quatre- i una mare a la meva) i un grup indeterminat de monitors/es i adolescents/es que havien “reservat” taula i no tenen més que un seient a l’altre extrem del compartiment. Tots són d’Irun i han passat uns dies de la setmana de vacances escolars a Port Aventura.

Com que la solitària neurona masculina que ocupa el meu crani ha d’anar fent via i mantenir-se activa, ràpidament he detectat alguns aspecte destacats en-tre la concurrència. Podria dir, per exemple, collons quins culs! En algo cal fixar-se, no? El relatiu moviment del grup més gran, que queda al meu darre-re a l’altre cantó del compartiment, em permet detectar esplèndids exemples del que en general s’entendria per un bon cul -ara parlo d’eròtica (masclista? hormones!)-. A les taules s’hi han quedat les dues mares, crec que germanes: la pèl-roja i la rossa (amb cara de Gerard Depardiueu; versió femenina, clar!). Què destacar? Doncs no pas el pèl roig descuidat i escabellat, sinó les dimen-sions dels culs, que tripliquen les mides de la talla mitjana de l’altre grup. Cinc hores amb vuit culs bascos, i me’n correspon el 50%. En volum.

En tot cas, la relació va ser perfecta i amical durant tot el viatge. Crec que la dona pèl-roja, fa 20 anys, podia causar estralls, que amb el temps s’han reduït (en aparença) a un nano i una noia preadolescents que plàcidament fan braça-lets tot el viatge.

Les fotografies que mostro no tenen res a veure amb el que acabo d’explicar, són un acompanyament buscat per poder escriure aquestes quatre ratlles. Cal reconèixer, però, la dificultat de la caça fotogràfica furtiva (i no solament de culs), tant per la necessària discreció com per la mobilitat dels ens fotografi-ats.

Passats els dies, encara veig basques pels carrers.

OCHO CULOS VASCOS

30 31

2014 - CAMINO VASCO INTERIOR 2014 - CAMINO VASCO INTERIOR32 33

2014 - CAMINO VASCO INTERIOR 2014 - CAMINO VASCO INTERIOR34 35

CAMINOVASCO INTERIOR

Abril-maig 2014

cs 14-cbinterior

Documents