CRISTINA KAUFMANN,A LA RECERCA DE L’ESSENCIAL

Teresa Guardans

PRESENTACIÓ .....................................................................................................................

1. UNA VIDA EN UN MÓN EN TRANSFORMACIÓ .........................................................1.1. La vocació d’una jove europea .....................................................................1.2. Maduració i renovació ....................................................................................1.3. Tornar a les fonts .............................................................................................1.4. «Retorn a les fonts»... A quines? ..................................................................1.5. Tenint cura de la comunitat ............................................................................1.6. «Procurin recomençar sempre cap a millor» ..............................................1.7. A la intempèrie .................................................................................................1.8. Un ric magisteri ...............................................................................................

2. MESTRATGE ESPIRITUAL: UNA PETITA SELECCIÓ .................................................

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ......................................................................................

NOTES ..................................................................................................................................

855

17

3

21

14

29

121110

18

30

Teresa Guardans és doctora en Humanitats i professora del CETR (www.cetr.net). El seuúltim títol publicat és: La verdad del silencio: por los caminos del asombro (Herder, 2010).

Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • Tel: 93317 23 38 • Fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L.• ISSN: en tràmit • ISBN: 84-9730-285-0 • Depòsit Legal: B-4.226-12 • Febrer 2012La Fundació Lluís Espinal li comunica que les vostres dades estan registrades a un fitxer de nom BDGA-CIJ, titularitat de la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que us propor-cionem i per mantenir-vos informat de les nostres activitats. Podeu exercir els drets d’accés, rectificació,cancel·lació i oposició dirigint-vos per escrit a Barcelona, c/ Roger de Llúria 13.

La idea d’aquest quadern va sorgir del seminari «El llenguatge dels místics» quees va realitzar a Cristianisme i Justícia durant el curs 2010-2011. Una partd’aquest seminari es dedicà a presentar l’espiritualitat de la religiosa carmelitaCristina Kaufmann. Tot i que la col·lecció EIDES estigui centrada gairebé exclu-sivament en l’espiritualitat ignasiana, hem cregut que podria ser de gran interèsdonar a conèixer el testimoni i l’obra d'aquesta mística del nostre temps.

3

PRESENTACIÓ

Davant la proposta de dur a terme un seminari sobre Cristina Kauf-mann (1939-2006), carmelita descalça, vaig dubtar uns dies abansd’atrevir-me a acceptar. Havia llegit algun text seu, l’havia tractat unamica, sabia alguna cosa de les dificultats a les quals havia hagut de ferfront; una gran persona, ben segur, però... L’experiència vital d’aquellamonja, les seves lluites, els seus esforços ens podien oferir algunacosa viva, a mi, a la “gent del carrer”, avui?Mentre hi donava voltes i fullejava els materials que tenia a mà, em vaigtrobar davant l’últim correu electrònic que va enviar a les seves germa-nes de la comunitat de Mataró, pocs dies abans de notar-se al coll elprimer indici del càncer que li causaria la mort cinc setmanes després.Un text breu que ens mostra una dona que, com una esponja, no perdcap ocasió per deixar-se penetrar per la vida i treure’n coneixement:l’estella de ferro que treu de la mà del camioner –mans joves i enduri-des que li parlen de les feines d’uns i altres perquè tot funcioni comcal–; la factura del lampista i la consciència dels neguits econòmics dela gent; el curs que prepara; l’informàtic que en un tres i no res li resolun problema i amablement s’ofereix a configurar-li la connexió d’ADSL;els primers jacints en flor; una llar de foc ben escombrada i amb la lle-nya a punt per al vespre i que s’encén durant la seva absència...: «emfa pensar en aquelles situacions en les quals tot sembla apagat, sensevida, sense possibilitats i, quan menys t’ho esperes, apareix una espur-na des de no se sap on i fa revifar el foc... En resum, un dia ple d’en-senyaments. Tot plegat, res, només una petita aportació per a la recre-ació. Una forta abraçada per a cadascuna de vosaltres, Cristina».«Tot plegat, res.» Simplicitat, obertura, receptivitat, lucidesa, atencióplena, amor, agraïment, sinceritat..., aquest és el perfum que desprènaquell missatge. Tota una lliçó. Ella, des del monestir de Mataró, primer,des de la seva vida eremítica a Espinelves després, més real, mésautèntica, tocant més de peus a terra, que molts dels que passem els

4

nostres dies al bell mig del formiguer social, potser massa protegitsdarrere els nostres propis murs.Sense donar-hi més voltes em vaig posar a la feina, i em vaig deixarguiar pels escrits de qui havia estat capaç de transformar el seu cor, laseva ment i els seus ulls fins a penetrar en les realitats d’aquella mane-ra: capaç d’abraçar i llegir el llibre de la vida descobrint en cada detallla “Presència” sempre present.Acostar-nos a Cristina Kaufmann ens brinda l’oportunitat de ser testi-monis dels vents de canvi que cristal·litzaren en el Concili Vaticà II. Deles esperances i dels reptes, de les dificultats que se’n seguirien.Testimonis d’un esforç de renovació, concretat en un orde religiós –labranca femenina del Carmel–, en la vida d’una comunitat –el Monestirde Mataró– i en l’experiència de la persona sobre la qual va recaure undestacat paper de portaveu. Alhora ens permet assaborir el seu mes-tratge espiritual, paraules que neixen d’un itinerari de recerca, d’unaprogressiva nuesa, de l’experiència valenta i que –com tot procésautèntic– traspassa les condicions concretes en les quals s’origina:recerca d’absolut d’una dona –i hem de subratllar, com veurem, la sevacondició femenina–, d’una dona compromesa amb un entorn concreten uns temps de profunda i accelerada transformació.Aquestes pàgines no volen ser més que una tria representativa de tex-tos de la germana Cristina, a partir de la ja força extensa bibliografiaque tenim a l’abast; una petita mostra com a convit a continuar apro-fundint en els seus escrits. La primera part consisteix en un esbós bio-gràfic que és, alhora, la “biografia” d’una institució en transformació,acompanyada de les reflexions de Kaufmann sobre la necessitat derenovació de les formes religioses. Seguidament, deixem pas a textosen els quals ens parla del sentit del treball interior, de l’espiritualitat...Dos grans apartats que corresponen, en certa manera, al “movimentdoble” que caracteritza el seu caminar. L’any 2000, la Cristina diu a lesseves germanes:

«Crec que el moment present exigeix un moviment doble: en pri-mer lloc, sortir d’una instal·lació en estructures d’aïllament peraprendre a viure a la intempèrie de la pluralitat i el desarrelamentde seguretats penúltimes; i, en segon lloc, entrar dins nostre, enel nostre centre més profund, penetrar en el “castell interior”...»

Aquest doble esforç, que va marcar la seva vida, la converteix en fontde saviesa per a tots nosaltres.

1.1. La vocació d’una jove europeaChristine Kaufmann neix a Baden (Suïs-sa) el 1939, i ingressa al Carmel deMataró el 1964, en ple Concili Vaticà II(1962-1965), on adoptarà el nom deCristina Maria de la Divina Gràcia.

Què és el que porta aquella jove eu-ropea fins a un monestir de clausura aEspanya, “a la fi del món” –si ho miremdes de la perspectiva d’una família suïs-sa–, en aquells anys seixanta en elsquals la immigració espanyola es fa sen-tir amb força a Europa, i a Suïssa moltespecialment? Una pregunta que li vanplantejar sovint i a la qual responia fentreferència a dos fets: l’impacte d’unaMaterDolorosa del Greco, que va veureal voltant dels onze anys a classe (quin

era aquell país del qual podia sortir unaimatge com aquella?); i una representa-ció teatral del Diàleg de Carmelites deBernanos, presenciada als catorze anys:

«Una representació de l’obra al tea-tre de la meva ciutat natal va pene-trar de ple en el que jo sentia coml’experiència més important de lameva vida fins llavors, als catorzeanys, saber que hi havia una manerade mirar que feia transparent tota larealitat: mirar-saber-estimar com aitinerari de l’ésser, que Déu és Déud’amor, amb qui es pot viure ambpassió i fascinació, i intimitat, totauna vida. I que aquest amor passavapel cor humà, el meu i els dels altres,però que això no acabava aquí, que

5

1. UNA VIDA EN UN MÓN EN TRANSFORMACIÓ

«La meva vida de carmelita ha estat sempre, des del primer dia, mar-cada per la categoria de “canvi”, de desarrelament, de tensió entre elvell i el nou, entre el que és essencial i el que és accidental. La fe en lavocació, la certesa que el camí de Teresa de Jesús era també un camíper a mi, no m’ha abandonat mai.»1

era possible quedar-se com atrapadaper aquest foc.» (FdP, 20)2

«Tanmateix, l’experiència del Car-mel a través Bernanos no em vaacostar a la institució, a la realitathistòrica, ni al que després vaig co-nèixer com l’obra de santa Teresa.Però sí vaig comprendre que aques-ta forma era la que corresponia a allòque jo portava dins, sense saber benbé d’on em venia aquesta certesa. Lavida d’Edith Stein, la carmelita jue-va assassinada a Auschwitz, em vaportar més cap a la realitat concreta.Va fer que busqués les obres de san-ta Teresa i llegís amb atenció aque-lla Vida que va suposar per a la filò-sofa alemanya la descoberta del seupropi camí dins del cristianisme. Elque vaig entendre clarament era queel Carmel em permetia viure l’abso-lut de l’amor de Déu amb una fas-cinant radicalitat, en comunió ambpersones que l’havien viscut abansque jo. Coincidia amb Teresa de Je-sús en el fet que no es tractava d’unafugida absurda del món, sinó que laclausura comportava la paradoxad’una llibertat i una passió més en-llà de tots els murs i de tots els dog-mes, una realitat que sobrepassavaqualsevol concepte d’institució od’ideologia tancades sobre si matei-xes.» (FdP, 22)

Una visió d’Espanya i del Carmelidealitzada i desencarnada, dirà anysmés tard, però que la van impactar ambprou força com per mantenir viu l’an-hel. Teresa de Jesús i Edith Stein, els dosmodels que l’acompanyaran sempremés, la mare i la germana: dues dones

d’empenta, de fondària, lúcides, ambcap i amb cor. El 1959, un cop finalit-zats els estudis de puericultura, viatja aBarcelona, a casa d’una família, per fer-se càrrec de les criatures durant gairebéun any. Aviat comença a aprendre cata-là i castellà. De nou a Baden treballaràa la maternitat i col·laborarà amb unaparròquia ensenyant alemany als immi-grants espanyols. Durant els tres anyssegüents fa diverses estades a Barcelo-na, i viu sempre amb la mateixa família.Una germana seva recorda que estavaben convençuda que la Cristina es casa-ria amb un espanyol. Mentrestant, ellaes debat entre el desig d’una vida “nor-mal” i una crida interior que no s’apa-ga. Des del 1962, arrela amb força laidea de fer-se carmelita descalça a Es-panya. Escriu a uns quants monestirs; elnovembre del 1963 visita el de la Imma-culada Concepció, a Mataró, i ho veuclar. Hi demana l’admissió. Torna aSuïssa per tancar temes i acomiadar-sedels seus. El març de 1964 ingressa almonestir de Mataró, una decisió difícilde pair pels seus pares i germans, que apartir d’aleshores no deixen de visitar-la cada any, i passen uns dies de vacan-ces a pocs quilòmetres de Mataró, en unhotel de Caldes d’Estrac.

«Què és el que vaig trobar, el 1964,en entrar al Carmel? Em vaig trobaramb la realitat. Havia imaginat al-guna cosa sense cos, sense història,sense realisme. Em trobava amb mimateixa. Ara hi havia la comunitat,les germanes, els costums, la manerade vestir, de menjar, les mentalitats,la litúrgia. [...] Tot allò que noméstenia formes imaginàries adquiriacos, so, color, i jo afrontava el repte

6

d’integrar-ho en la meva pròpia ex-periència i vocació. [...] D’aquellsprimers anys al Carmel, el més im-portant per a mi va ser l’experiènciade l’absolut de Déu viscut en la con-tingència d’una vida diària d’allòmés petita i vulgar. [...] En la crisi vaquedar en peu la inefable veritat dela crida de Déu i la consciènciad’aquesta crida, però va ser necessa-ri encarnar-la en una realitat que notenia res a veure amb la descripcióque fa Bernanos de la vida d’una co-munitat carmelita.» (FdP, 23)

L’adaptació a la nova vida no va sergens fàcil. En parla a la seva conferèn-cia a l’Assemblea de la Federació deCarmelites Descalces d’Aragó i Valèn-cia, el 2005,3 una intervenció en la qualva voler reflexionar a partir de l’expe-riència viscuda com a carmelita durantquaranta anys. La dona madura, que potmirar enrere amb perspectiva, distin-geix entre el xoc cultural entre la Suïssanatal i Espanya, i el que era obligar la vi-da espiritual a quedar presonera d’unesformes fossilitzades i obsoletes:

«El meu idealisme desencarnats’anava esvaint durant un aprenen-tatge i un noviciat que ho abraça tot,cos, història, cor, esperit. Recordocom les “terribles nits fosques” queem van provocar tot això em llança-ven cada vegada més vers el centredel meu únic desig: seguir Déu en lacrida que m’havia dirigit i acollir elseu amor en la forma que Ell m’anésensenyant. No comprendre, no sin-tonitzar interiorment amb aquestscostums i formes de viure em sem-blava que era part del misteri de Déu

mateix. Avui sé que en tot allò hi ha-via una profunda equivocació. Era lasacralització d’una manera de viure.El que sí formava part del misteri deDéu per a mi va ser aprendre a viu-re aquella situació amb obertura te-ologal, fe, esperança i amor. Déu noho volia, ni ho permetia, però em sal-vava, m’alliberava en tot allò. [...]Tot això va ser possible gràcies algran amor afectiu i real que em vandemostrar totes les germanes des delprimer moment i sobretot la que erallavors priora i mestra de novícies.»(FdP, 168-169)

La priora era la Mare Carmela (1909-1997), una dona franca, intel·ligent,enèrgica, cordial, pacient, magnànima,a la qual la Cristina, i tota la comunitatde Mataró, no deixen de referir-se ambagraïment i amor filial. Malgrat el rigord’aquells temps, “sentíem llibertat entot el nostre ésser”, la Mare Carmelafeia possible que s’hi respirés “obertu-ra, visiblement i en veritat”; l’ambientera humà. La relació amb cada una d’e-lles era estreta. Les germanes recordenels temps difícils d’adaptació de laCristina, que va arribar a emmalaltir i vahaver de passar llargues temporades derepòs absolut.4 Una “crisi” que va durargairebé tres anys i que va superar ambel suport i la confiança plenes de laMare Carmela.

«En aquesta primera etapa, en laqual la comunitat encara vivia total-ment ancorada a les tradicions “pe-rennes” de feia 400 anys, la superfí-cie de la vida ja s’anava arrissant perl’alè de l’Esperit Sant durant elConcili, com s’arrissa la superfície

7

d’un llac amb el ventijol abans quees formi una tempesta de tramunta-na. [...] La renovació conciliar vaobrir al meu interior el pont entre elque havia viscut abans de ser car-melita i el que s’havia de desplegarmés i més a l’Església i també a lesnostres comunitats. Vaig començar aadonar-me que la diferència entre lacultura en la qual vaig néixer i créi-xer i la que regnava en la comunitatpodia ser superada, que ambduescultures es podien trobar i, més en-cara, es podien enriquir mútua-ment.» (FdP, 169)

L’abisme insalvable és el que es ge-nera entre formes vives i formes mortes,entre formes connectades a la vida, a larealitat, i formes estèrils. Si la vida in-terior pot arrelar-se en cultura viva,sigui la que sigui, l’enriquiment mutudonarà fruits malgrat les dificultats in-herents a tot transplantament.

És possible que el fet de viure undesarrelament per partida doble –el cul-tural i l’institucional– afavorís la capa-citat de discriminació de la germanaCristina, la mirada que sap distingir, enel que és ancestral, els instruments alservei de la vida i la fixació a unes for-mes innecessàries i contraproduents.Per posar un exemple significatiu, n’hiha prou de pensar en el tracte atorgat ales Escriptures. En l’etapa de “pre-re-novació”, les monges (talment en elstemps de santa Teresa) no tenien accésdirecte a la Bíblia (els frares, sí). LaCristina prové de l’Europa de la Re-forma, d’una terra de convivència de co-munitats protestants i catòliques –senseoblidar una significativa presència jue-

va–; un ambient en el qual la lectura dela Bíblia era a la base de l’espiritualitat.Ella mateixa als catorze anys l’havia lle-gida de cap a peus. Com podia no dub-tar del sense sentit d’unes normes queimpedien la formació de les dones, i queperpetuaven temors i menyspreus?

L’esforç de concreció del “retorn al’essencial” preconitzat pel Concili nai-xia de la vida interior de les comunitats,certament, però aquesta es basteix ambel bagatge que aporta cadascú a la vidacomunitària. No podria ser el mateixl’ambient que es respira en una comu-nitat en la qual la majoria dels seusmembres són fills i filles d’entorns àm-pliament agrícoles, en els quals el pes dela religiositat encara es fa sentir ambforça..., i el que es respira allà on la gentprové majoritàriament d’uns entorns ur-bans fortament laïcitzats i plurals. Hi haalguna cosa de tot això en el difícil pro-cés postconciliar que es va viure en elCarmel i que va desembocar en l’escis-sió.

1.2. Maduració i renovacióEl 1968, la germana Cristina fa la pro-fessió solemne i dos anys després és ele-gida sotspriora i mestra de novícies. El1973 serà elegida priora, i renovada enel càrrec tres triennis més (fins al 1986),el màxim possible, amb dispensa inclo-sa; i torna a ser reelegida el 1989, ambrenovacions fins al juliol de 2001. Elquadre cronològic que adjuntem al finald’aquest capítol permet fer-se una idearàpida del curs dels esdeveniments, elsde l’orde i els personals. Les disposi-cions conciliars animen a l’aggiorna-mento dels ordes religiosos, a revisar les

8

formes de vida convidant a un «retorn ales fonts»; tota la seva vida de carmeli-ta –dirà– «estaria marcada pel “canvi”,per la tensió entre l’essencial i l’acci-dental».

«No sé si l’encerto quan dic que enles nostres comunitats el movimentva començar gràcies a aquella fraseconsoladora i animadora del docu-ment Perfectae Caritatis, “tornar ales fonts”. Em semblava que aques-ta invitació tenia tots els avantatgesde ser un estímul per a la fidelitat alcarisma de cada orde però sostenint-se en un coneixement més profundde l’orde en qüestió. Tot i això, do-nava peu a interpretacions oposades:simplement retrocedir vers el que vi-vien i feien els fundadors, o bé sor-tir a trobar aquests fundadors en elseu temps i aprendre així com haví-em de sortir nosaltres a la trobada delnostre moment històric i viure el ca-risma primigeni en aquest moment.»(FdP, 173)

Clavar-se en les formes de vida delsegle XVI o abordar el present des de l’es-perit fundacional... Per entendre bél’abast del conflicte viscut al Carmeli l’esperit de cada un dels posiciona-ments, recordem quines són les “fonts”del Carmel.

Des de com a mínim el segle IX aCel Mont Carmel, a Palestina (Israel), haestat lloc sagrat per a diverses tradicionsreligioses; espai de vida per a buscadorssolitaris i petites comunitats. Des del se-gle IV la muntanya acull també eremi-tes cristians; una tradició renovada alsegle XII, al final de la tercera croada,quan alguns devots calabresos, pere-

grins o croats, decideixen quedar-s’hi.Aquella comunitat d’eremites del Car-mel, de “carmelites”, va rebre el reco-neixement per part de Roma i va adoptarunes regles de vida que van passar permés d’una redacció. La versió de 1247és la que en el futur serà considerada comla Regla Primitiva. El text, firmat perAlbert, patriarca de Jerusalem, recull envint-i-quatre breus punts (tot plegat noocupa més de dos/tres fulls, per dir-hofàcil) unes orientacions per als eremitesque viuen a la muntanya sota la seva ju-risdicció. El primer punt és l’enunciat, iels tres següents la síntesi de l’essènciadel text:

«2. En molts llocs i de moltes mane-res els sants Pares varen establir compot viure cadascú en obsequi de Je-sucrist, sigui quin sigui l’orde al qualpertanyi o la forma de vida religiosaque hagi triat, i servir-lo fidelmentamb cor pur i bona consciència. 3.Però com que ens demaneu que usdonem una fórmula de vida adequa-da al vostre projecte comú i a la qualhaureu de ser fidels en el futur. 4. Or-denem, en primer lloc, que tingueuper Prior a un d’entre vosaltres...»

Elecció del prior, viure en el lloc queconvingui, sense propietats personals,menjar en comú, frugalitat, castedat,treballar, cultivar el silenci, pregària,servir..., unes orientacions bàsiques perfacilitar l’actitud essencial: “viure enobsequi de Jesucrist”. Uns anys desprésl’orde carmelita s’expandeix per Europai tot i que, en part, conserven l’estil ere-mític i el valor del silenci característicsde la muntanya sagrada, incorporenl’apostolat actiu propi dels ordes men-

9

dicants que floreixen amb força en unaEuropa ferida per les desigualtats i lamisèria.

Hi havia dones eremites al montCarmel? Se sap de la presència de con-templatives als deserts de Síria, Egipte,Palestina, Turquia..., des del segle III.Són les Ammes, les mares del desert.Però no n’hi ha constància al Carmel. LaRegla Primitiva és una regla escrita perhomes i per a homes. Tanmateix, hi hanotícia d’unes “beates carmelites” a Ità-lia, a finals del segle XIII, quan el movi-ment arrela a Europa; i que el 1452es produeix l’aprovació oficial d’unaregla per a monges carmelites, i s’esta-bleix per a elles la clausura, com eraobligat per a qualsevol comunitat feme-nina. A Espanya els primers monestirsserien el d’Écija (1450) i l’Encarnaciód’Àvila (1515), on entraria Teresa deJesús el 1535: uns murs sovint imposatsa filles de famílies benestants, que pro-curaven sobreviure al confinament elmillor possible.

1.3. Tornar a les fontsTeresa de Jesús funda el primer mones-tir “reformat” el 1562, el de San José, aÀvila, no tant com a resposta a l’am-bient de relaxació de l’Encarnació –di-rà la Cristina– que com a renovació delcarisma contemplatiu del Carmel. El1567 veuran la llum les primeres Cons-titucions:

«La Santa és conscient que la normaque ha de regir la nova família fun-dada per ella és la Regla Primitivade l’orde del Carmel, que és una me-na de pomell de textos bíblics que

centren tota la vida del Carmel en unpunt: “viure en obsequi de Jesu-crist”. Com ho entenia ella per a lesseves filles, és el que exposa en elCamí de Perfecció. I resumint aques-ta doctrina en forma de Constitu-cions per donar fermesa jurídica alseu carisma, redacta unes poquesnormes que serveixin de columnavertebral jurídica.

Són d’un estil molt senzill, curt, moltmés espirituals que les nombrosesprescripcions de les antigues Cons-titucions que es guardaven a l’En-carnació sense guardar-les. Quan esduia a terme la redacció definitiva deles lleis, la Santa insisteix amb ve-hemència, en el seu epistolari amb elP. Gracián i d’altres, que aquesteshavien de ser essencials, gens carre-goses, que n’hi havia prou amb guar-dar la regla. I ella confessa que “nopudo acabar con ello”, ja que els fra-res carmelites no estaven en condi-cions d’entendre el geni d’aquestadona que coneixia prou bé com n’erade nefast sentir-se esclafat per un cú-mul de pesades lleis que no deixenrespirar les ànimes. I ella, en ser do-na, no podia intervenir directamenten la redacció i havia de deixaraquesta tasca en mans del Capítoldels frares. Ella duia a terme una me-na d’enquesta entre les germanes idesprés ho comunicava al P. Graciánperquè aquest portés tot allò al Ca-pítol.» (FdP, 91-92)5

No només no hi podia intervenirdirectament sinó que el 1581, un anyabans de morir, va haver de veure comes modificaven les Constitucions per re-

10

forçar-ne els aspectes normatius i jeràr-quics.

«Teresa acull a la Regla l’estil ere-mític de la vida contemplativa:“l’estil que pretenem portar no és nosolament el de ser monges, sinó el deser ermitanes” (C 13,6). Llavors ellali posa el seu segell peculiar, justa-ment obligada per la llei de clausu-ra, per la tutela a la qual està subjec-ta una dona en l’Església del seutemps. El lloc solitari del MontCarmel on els ermitans erigeixen lesseves cel·les al voltant de l’oratoricomú es converteix en un monestiron cada monja té la seva cel·la en elmateix edifici i totes juntes quedenenvoltades pel mur de la clausura.»(FdP, 209-210)6

1.4. «Retorn a les fonts»...A quines?A la Regla Primitiva? A les Constitu-cions de 1567? A les de 1581? A unesConstitucions marcades per la condicióde la dona a l’Església i a la societat delsegle XVI, o a sortir a l’encontre del ca-risma primigeni des del propi temps his-tòric? En aquell període postconciliar estreballa per unes Declaracions inspira-des en la Regla i en les Constitucions desanta Teresa, les de 1567, per repensar-les amb el reconeixement de les mongescom a dones amb plenes capacitats, queno necessiten viure supeditades a la tu-tela masculina; amb dret a la formació,a la paraula, a prendre decisions; pen-sant en la clausura al servei de la vidainterior i no com a resultat de pors i des-confiances. Comencen a desaparèixer

les reixes amb punxes, les litúrgiess’obren a una participació més gran,s’afavoreix la pregària personal, s’alleu-gereixen i simplifiquen els hàbits,s’obren les possibilitats de formació...Però no tots els monestirs pensen igual.Un grup de Carmels, majoritàriamentespanyols, són del parer que unes Cons-titucions inspirades per l’Esperit Santno necessiten actualització de cap mena;que són atemporals i que les modernit-zacions responen a un desig de minvarl’exigència de la vida carmelita. Des-taquen en aquest moviment “tradiciona-lista” els noms de la Madre Maravillas(1891-1974), fundadora de nombrososmonestirs, i el del Carmel de La Alde-huela (Getafe), on va morir. La MadreMaravillas va ser canonitzada el 2003.

El Prepòsit general de l’orde, F. Mo-nahan, escolta –província per provín-cia– les delegades de totes les carmeli-tes descalces del món, i en recull elssuggeriments de cara a l’elaboraciód’unes noves constitucions. L’any 1975es reuneix amb la delegació catalana. Elresultat de les consultes són les Decla-racions a les Constitucions “primiti-ves” de santa Teresa per les CarmelitesDescalces que s’aproven l’any 1977 adexperimentum per cinc anys. Cinc anysdesprés, el 1982, des de Roma s’enviaun qüestionari per valorar l’assaig dut aterme. Després de dos anys i mig de si-lenci, el novembre de 1984, tots elsCarmels reben una carta signada pelcardenal Casaroli, secretari d’Estat delVaticà, que anuncia la redacció d’unesnoves Constitucions sota la presidènciade la Sagrada Congregació, i posa aixípunt final al procés de reflexió endegat.7

El cop va ser dur. Segueixen anys de11

“tensions fecundes”, de confrontació ide debat, però també d’intrigues i d’ene-mistats. Finalment, «després d’anys desofriment, treballs i esforços per cami-nar juntes en la diversitat, es va con-solidar la divisió de l’orde amb la pro-mulgació de les Constitucions pelsmonestirs de Carmelites Descalces, el 8de desembre de 1990, pel Papa Joan PauII. Varen ser acceptades per només 123comunitats de monges carmelites de di-versos països. I el 17 de setembre de1991, la Seu Apostòlica va aprovar lesConstitucions segons les disposicionsdel Concili Vaticà II. Les 763 comuni-tats restants s’acolliren a aquest noutext.»8

1.5. Tenint cura de la comunitat

En tot aquell procés la Comunitat deMataró, i la Cristina en especial, no vanpoder-se estalviar ser el blanc de durescrítiques. Les reflexions del claretià S.M. Alonso donen idea de per on anavenels trets:

«Conec algunes crítiques que se lihan fet a la Cristina i al seu estimatMonestir de Mataró. I he de confes-sar que sempre em van semblar i emsegueixen semblant tristes, perquèles considero sense fonament. Su-posar en la Cristina algun desig deprotagonisme o una intenció de “re-formar” el Carmel, canviant o modi-ficant la seva veritable identitat ca-rismàtica en l’Església, o alguns delselements essencials que la integren,i no, més aviat, voler decididamenttornar a l’essencial i, des d’aquest“nucli” irrenunciable, interpretar i

viure tota la resta, “amb prudència icoratge a la vegada, amb fidelitati creativitat”, és no solament un gra-víssim judici temerari, sinó una gra-víssima falsedat. [...] En tot cas, laCristina no hauria jutjat mai ningúamb tanta duresa ni ni l’hauria “des-qualificat” amb tan poca compren-sió i caritat. I, menys encara, en nomde la fidelitat. [...] En ella no hi vahaver mai cap gest o paraula de re-bel·lia. Però tampoc no va viure enla cega submissió. Va saber ser fideli obedient sense trair la seva pròpiaconsciència i la total fidelitat a Déu,com a “filla de l’Església”. [...] Quans’estava vivint encara aquesta ma-teixa dolorosa situació em deia desde Mataró: “De moment hem fet elque hem pogut amb els nostres mit-jans. La resta ho deixem en mans deDéu. I ‘confiem i esperem contra to-ta esperança’. Sento que, enmig detot, creix en mi el desig de la pau iel silenci interiors. Déu és el més im-portant; tota la resta, lleis, intrigues,lluites, etc., queden tant a la perifè-ria...”»9

Les seves germanes subratllen aquestpoc desig de protagonisme, la responsa-bilitat i l’esperit de servei amb els qualsla Cristina va desenvolupar la tasca pera la qual havia estat elegida. Les líniessegüents ens permeten veure com es vi-via tot això des de la comunitat:

«Estimava molt la comunitat, no vafer res sense ella. Actuava semprecomptant amb ella i totes juntesprosseguíem el camí de renovacióassenyalat pel Concili Vaticà II.Apreníem a escoltar-nos, ampliant la

12

nostra mirada vers tota l’Església,vers a tota la humanitat, no nomésmirant el nostre petit recinte. En unafany de recerca dels camins perapropar-nos a l’ideal que ens traçasanta Teresa ens vam proposar seruna comunitat viva, evangèlica, con-vocada per l’amor de Jesús, al serveide la seva Església i dels germans,en la contemplació i la senzillesa.Durant aquests anys ens vàrem de-dicar plenament a l’estudi, a la refle-xió i a l’aprofundiment del carismateresià per a una adequada renova-ció de la vida carmelitana a la llumdel Concili.

L’objectiu principal de la mare Cris-tina en la seva tasca de mare i guiade les germanes, seguint el ritme ini-ciat per la mare Carmela, va ser ofe-rir a la comunitat una sòlida forma-ció permanent per tal de fer créixercada germana en llibertat, responsa-ble de la seva pròpia vocació.»10

La formació va ser una de les sevespreocupacions permanents. Fins alesho-res el saber travessava amb comptago-tes els murs de les clausures, “racionat”segons el parer dels responsables mas-culins. Emparada per l’exemple de Te-resa d’Àvila i Edith Stein, la Cristina hoté clar: l’opció contemplativa no pot sersinònim d’obscurantisme i ignorància.L’estudi ha de poder alimentar la vidainterior de les monges, elles han de po-der tenir les mateixes oportunitats deformació que els frares. Cal superar desde les arrels un model que supedita lesdones als homes. Ni discriminació, nidependència: reciprocitat, coresponsa-bilitat...

«La presa de consciència de la nos-tra dignitat de dona va creixent molten moltes de nosaltres. Sovint es veualimentada per la presència de donesjoves en les nostres comunitats quetenen d’això una experiència més vi-va i directa de la que, possiblement,puguem tenir les més grans. [...] Elflux i reflux d’experiències i d’ense-nyaments entre germans i germanesdel mateix orde, ha de ser veritable-ment recíproc. [...] La lectura de labella carta de Joan Pau II [...] em fallegir aquest nou “començar” queens inculca la Santa Mare, “ahoracomenzamos y procuren ir comen-zando siempre de bien enmejor”, desd’una nova llibertat evangèlica,des d’una nova fraternitat o “sorori-tat” dintre de l’orde, des d’una crea-tivitat amable i delicada, però no peraixò menys determinada i intel·li-gent, perseverant i pacient.»11

Sense pretensions de reformadora,de ben segur, però és evident que la co-munitat de Mataró, amb la Cristina alcapdavant, van ser un referent vivifica-dor del moviment de renovació.

La reflexió a l’interior de les comu-nitats va de la mà del desig i la necessi-tat d’establir canals permanents de co-municació amb els altres monestirs.A poc a poc es va consolidant un procésfederatiu. Al 1987 la mare Cristina ésconvidada a assistir a l’assemblea de lafederació alemanya; en una trobada enla qual participen la presidenta de la fe-deració alemanya, la de la holandesa i laCristina en nom del monestir de Mataró,es constitueix l’Euro-Team (1989). Mésendavant s’hi sumaran les presidentes

13

de les federacions de Gran Bretanya iFrança. La dinàmica federativa a Cata-lunya estava engegada des del 1979 pe-rò no reben l’aprovació fins al 1993,moment en el qual quedarà constituïdala Federació de Santa Maria de Mont-serrat de les Carmelites Descalces deCatalunya i Balears que segueixen lesConstitucions de 1991. La mare Cristinan’és elegida presidenta.

Són anys intensos d’intercanvi, debastir una dinàmica nova. El 1999 viat-ja a Xile convidada per l’assemblea fe-deral xilena; el 2005 als Estats Units.Participa en congressos, atén demandesde conferències, cursos, jornades de re-flexió..., que provenen tant del món aca-dèmic com d’altres ordes i institucionsreligioses. I amb el pas dels anys –ambels ulls oberts a la imparable transfor-mació de les realitats humanes–, unaconvicció es fa més i més palesa: cal re-començar, ja no n’hi ha prou amb rees-criure unes Constitucions, cal recollir lallavor de la contemplació i plantar-la denou, a la intempèrie del segle XXI, dei-xant enrere les antigues estructures.

1.6. «Procurin recomençar semprecap a millor»

A l’octubre del 2000, a la Trobada depresidentes federals amb el pare generalCamilo Maccise, la mare Cristina s’ex-pressa d’aquesta manera12:

«Moltes energies d’aquests anys leshem dedicat a la tasca de respondrela crida que l’Església féu a travésdel Concili per renovar el nostre or-de, les nostres comunitats. Tots sa-bem que han sigut anys de tensions

fecundes [...] però també de doloro-ses divisions. [...] Fa temps que sen-to dins meu que aquest temps decontrovèrsia, de lluita, ha acabat iem sento convidada a una nova eta-pa, a concentrar tots els meus esfor-ços i el meu interès a encarnar avui,aquí, en el marc real que Déu em dó-na per realitzar la meva vocació, elcarisma de santa Teresa i sant Joan.Estic convençuda que en una èpocaconcreta, la que va des de la funda-ció de San José d’Àvila l’any 1562fins avui, està concloent per a moltscarmels a Europa, i potser a tot elmón occidental en general. [...]Des de les primeres vegades que es-coltava la lectura de la Regla al re-fectori em va cridar poderosamentl’atenció la frase “viure en obsequide Jesucrist”. Segueixo pensant queaquí està condensat tot el contingutde la Regla i encara tot el contin-gut de la nostra vocació com a cris-tians i carmelites. Avui aquesta fraseem convida a contemplar tot el pa-norama interior de la meva vida coma carmelita, la meva vida “en obse-qui de Jesucrist”, la vida des d’Ell iamb Ell i per a Ell i per a tots. Empregunto si donem massa fàcilmentper suposat aquest viure en obsequide Jesucrist. El primer, l’essencial,l’únic necessari és això. Per a mi,això és la vida mística. És un entrarmés i més en el misteri de l’Amor deDéu en Crist, el misteri de la mevapròpia vocació, la meva vida real, laque ha transcorregut durant 36 anysal Carmel. [...] Ens hem acostumat alfet que el que va ser una norma devida per als homes del segle XIII a

14

Palestina i el que va ser una legisla-ció constitucional per a les dones delsegle XVI a Espanya poden ser tam-bé normes de vida per als homes i lesdones dels segles XX i XXI. No sé sien les nostres comunitats hem expe-rimentat una autèntica admiració da-vant la “creació” de Teresa a partirdel text primitiu. Hi ha coincidènciaen l’essencial de tota vida contem-plativa, però res més.

[…] Aquest ideal eremític que laSanta va viure traduït a la maneraque podia en el seu temps ha de serel nostre ideal avui, traduint-lo a lanostra realitat. Els elements culturalsdel temps de la Santa no són nomésles reixes, els hàbits, els horaris, elstreballs i les cerimònies. Ho sónigualment la visió que regnava enaquella societat i aquella Esglésiasobre la realitat de ser dona. [...]Obrir els ulls a horitzons nous i re-conèixer avui la vigència del caris-ma, que hi ha a la Regla i actualitzaten el seu temps per la Santa i que araens toca a nosaltres transmetre viu afutures generacions de l’Església.»

La Cristina posa de relleu l’esforç fetdurant trenta anys de procés de renova-ció; però sent que ha arribat el momentd’aprofundir en l’ideal eremític:

«Em sembla que si estem atentes ala realitat que ens envolta, des del’experiència interior viva, mística,llavors és quan anem caminant i pas-sant d’una forma a una altra de viure,d’unes estructures a unes altres, noper amor al canvi sinó per una neces-sitat interior, perquè l’Esperit mateixens hi condueix i ens hi porta. [...]

Crec que el moment present exigeixa les nostres comunitats un doblemoviment: primer, “sortir” d’unainstal·lació en estructures d’aïlla-ment (clausura física mal interpre-tada i clausura en sistemes de pen-sament) per aprendre a viure a laintempèrie de la pluralitat i el des-arrelament de seguretats penúltimes,i en segon lloc, “entrar” dins de nos-altres mateixes, en el més profundcentre del nostre “castell interior”.No crec en canvis estructurals ex-terns que s’acontentin a modificarels hàbits i els “hàbits”, a construiredificis moderns i funcionals, a ad-quirir algunes idees noves i formes“modernes” de viure en comunitat.Això no pot renovar les persones, nopot respondre al que l’Esperit ensdemana. Però sí crec en la força dela vida interior, en la font inestron-cable de vida nova que brolla en ca-da persona que és l’Esperit de Jesús(cf. Jn 4,37-39). Podem ser fontsd’aigua viva per a qui vulgui desco-brir la seva pròpia set.

La Regla com a document de l’O-rient Mitjà, lloc on conflueix el nai-xement de diferents religions, és peravui i conté per avui, potser d’unaforma implícita, una crida a l’ecu-menisme, al diàleg interreligiós.[...] L’hospitalitat espiritual i física,l’acollida sense pretextos, l’amistatoferta en llibertat i respecte, la com-prensió cordial de les inquietuds demolts, el testimoni sobri i serè de lanostra alegria, la permanència calla-da al nostre lloc, són dons que po-dem oferir i compartir. Però, sobre-tot, hauríem d’aportar el nostre ésser

15

amb tot el que això significa i que nosé explicar gaire bé, ho intueixo i hopercebo des de la Paraula que m’ha-bita, en la qual sóc i estic.[…] Per aquí van els meus pensa-ments quan considero quin és el pos-sible paper de les nostres comunitatsen el futur. No em preocupa nomésla manca de vocacions, l’envelli-ment físic de les comunitats; la crisiés més fonda. És qüestió de redes-cobrir les arrels i enfonsar-les en laterra que Déu ens dóna, ara i aquí.“ahora comenzamos y procuren ircomenzando siempre de bien en me-jor” (Fundaciones: 29,32). Crec queens urgeix, en el moment present,entrar en la dinàmica de la fundado-ra que no dóna mai la seva obra peracabada perquè la vida que li bull perdins és l’amor i l’amor no s’acabamai.» (FdP, 209-224)

Tot seguit veurem que quan pronun-cia aquestes paraules ella és a punt defer un pas important, encarnant la sevavocació en una nova forma de vida. Peròabans de reprendre el fil biogràfic, sen-tim-la cinc anys després, a la seva in-tervenció davant de l’Assemblea de laFederació d’Aragó i València (febrer2005),13 aprofundint sobre aquesta in-tuïció:

«L’etapa de renovació conciliar quea moltes de nosaltres ens va arribaren els nostres anys de joventut a l’or-de es pot considerar com acabadaamb la declaració de les novesConstitucions de 1991. I tot final, to-ta meta, és sempre un nou punt departida. [...] Em sembla importantque nosaltres, avui, sapiguem reco-

nèixer l’accent de risc que és inhe-rent a la vocació cristiana i teresianai, al mateix temps, ens sentim ferma-ment arrelades en el nostre ésser demonges, habitants del silenci i la so-litud. La intempèrie actual és la nos-tra “clausura”, el risc i la pobresa deforces són els murs que ens prote-geixen contra la mediocritat, l’opa-citat i la vanitat. [...] No hem depreguntar tant fins a on hem d’adap-tar-nos, forçades per la situació, perrespondre al moment històric queens toca viure, sinó fins a on podemanar en la nostra recerca per trobarel nostre lloc en el món, per poderviure el regal de la nostra vocacióavui, que sigui una vivència que ensconstrueixi com a persones i que es-tigui al servei dels altres. [...]

Estic convençuda que hem de sortirde les nostres estructures de vida co-munitària. Tot els pes de la clausuramaterial com l’hem anat vivint subs-tancialment fins avui i la seguim vi-vint en molts aspectes ja no té el mo-nopoli de ser l’única forma de vidacomunitària que salvaguardi i ali-menti la pregària interior, l’amistatamb Déu i entres nosaltres. Segueixoafirmant que hem d’obrir-nos a unadiversitat en la comunió. En una fe-deració han de poder cabre diferentsformes de comunitat. La federaciómateixa ha de ser més i més una au-tèntica comunitat de comunitats.»

I posa una sèrie d’exemples: petitescomunitats de tres o quatre germanes albell mig de les ciutats, com espais depregària compartida amb la gent; casesde caràcter eremític, cases en comunió

16

amb altres ordes contemplatives, la pos-sibilitat d’unir-se a la vida contemplati-va per períodes de temps limitat... Quanla Cristina pronunciava aquestes parau-les sabia de què parlava: feia quatre anysque “practicava” el viure el carisma te-resià trencant amb el model de la clau-sura.

1.7. A la intempèrie«Passar d’una forma de viure a una al-tra, no per amor al canvi, sinó per neces-sitat interior», deia a l’assemblea, a finalsd’octubre del 2000. Dos mesos després,el 13 de desembre, convocava a les ger-manes a Capítol conventual per expo-sar-los que des de feia uns mesos sentiala crida d’una vida més eremítica, demés solitud. Els parla del regal d’una“nova vocació”:

«Jo no em sento amb vocació de fun-dadora, ho dic un cop més. Però, sí,em sento amb el regal que Déu m’hafet de viure el carisma de santa Tere-sa amb unes formes diferents de lesque he viscut fins ara, si la comunitatho veu bé. [...] I la meva relació ambla comunitat? Un cop més us vull dirque la meva disposició és de totalobediència, de servei, de lliurament,en la mesura que la comunitat ho con-sideri útil, tenint en compte aquestnou estil de vida que portaria.»14

«No ho entenc com per un temps li-mitat, però tampoc sé si serà per sem-pre»... Si les germanes hi estan d’acord,proposa avaluar l’experiència passat unany. «La notícia va caure com una bom-ba», escriuen les germanes. Desprésd’un intens procés de reflexió i valora-

ció, el 25 de març del 2001 la comuni-tat hi dóna el seu consentiment. Es con-creta la marxa per a finals d’octubre, aljuliol acabava el trienni com a priora. LaCristina viurà en el “paller” rehabilitatdel Mas Tortadés, a les Guilleries. El 12d’abril era Dijous Sant. Seguint el cos-tum, la priora renta els peus a les ger-manes, serveix la taula i diu unes pa-raules. Aquell any el to, l’ambient, eracom de comiat:

«Avui aquest moment em semblaque està impregnat d’una càrrega pe-culiar per a mi, és com si s’anticipésel moment de deixar ja el servei depriora que he intentat dur a terme du-rant molts anys amb fidelitat al ma-nament que Jesús ens dóna avui: “Sijo, el Mestre, el Senyor, us he rentatels peus, també vosaltres us heu derentar els peus les unes a les altres.”[...] He sabut fer feliç a cadascunaamb la meva presència d’amiga, degermana, de mare que estima ser-vint? Senyor, tu ho saps... Ara emsento preparada per la teva gràcia pertornar a la filera de la comunitat. Co-mençar així una nova etapa de la me-va vida, l’última, la del retorn a Déu.Vull servir-vos en cada germana...»

En aquell moment en una revisiómèdica se li detecta un melanoma que,degudament tractat, no serà obstacle perseguir endavant amb el projecte. Que-darà només modificat el pla de visites,ja que haurà de passar per Mataró cadaquinze dies per una revisió. El 30 d’oc-tubre comença, doncs, aquesta nova eta-pa de vida i pregària en solitud, acom-panyada de la immersió en la natura: «lapluja, la neu, el fred, el sol, el cant dels

17

ocells, aquest ambient li entrava per totsels porus», el tracte simple i solidari dela gent dels voltants... Prepara alguncurs, xerrades, articles, fa traduccions...Dos anys i mig després es trasllada nogaire lluny, prop d’Espinelves, a una ca-sa una mica més gran, que va poder sercasa d’acollida per períodes de recés deles germanes de la comunitat i de la fe-deració. Intensifica la seva activitat par-ticipant en congressos, acompanyantexercicis espirituals o impartint cursos.Però el 18 de març del 2006 es nota unbony al coll; se’n va a Mataró: càncerlimfàtic. El procés serà molt ràpid, laCristina perd forces dia a dia, no responal tractament. Arriba Setmana Santa.Els seus germans vénen des de Suïssa.Dimarts de Pasqua, la Cristina s’estàapagant: «Voldria dir-vos una paraula acada una... No puc, no tinc forces...Només tinc una paraula a dir-vos: “Déués amor”»... Mor aquell vespre, el 18d’abril.

1.8. Un ric magisteriFins aquí, podríem dir, l’esbós d’una vi-da i d’un període de renovació d’un or-de, el seu estimat Carmel. Una vida ambun ric itinerari interior del que se’n des-prèn tot un mestratge del que n’oferiremalgunes pinzellades a les pàgines se-güents. Un itinerari que ella, a l’assem-blea del 2005 a la qual ja hem fet refe-rència, sintetitza amb l’ajut d’unaimatge:

«M’he sentit moltes vegades comqui està lligada, molt segura a unacorda elàstica i es llença des d’unprecipici, sabent del cert que torna-

rà fins al seu punt d’origen, un puntfermament ancorat, i per això mateixpot avançar sense por vers profun-ditats desconegudes o llunyanies in-explorades. Durant els anys de ple-na efervescència del nostre orde,quan tot semblava que pogués tenirun futur immediat gloriós i ple dellum mística, quan em semblava quede totes les parts confluïen signes del’“imminent arribada del Regnede Déu” per a les carmelites, aques-ta sensació de poder-me llençar sen-se por creava en mi un sentimentd’immensa gratitud i també de ge-nerositat, de deixar-me “utilitzar”per Déu de la manera que ell vol-gués. [...] Quan tota aquesta visiós’anava transformant en un paisatgede boira espessa, de camins barrats,de turbulències en la navegació, lamateixa imatge em servia per nodeixar-me vèncer pel desànim, lapor o la desconfiança vers mi matei-xa i el que havia fet.

Des d’allà és fàcil per a mi llegir laposterior inclinació vers una vidaeremítica, la solitud en la qual araem situo com si la corda elàsticas’hagués contret en el punt d’anco-ratge i allà estic. Hi ha moments dela meva vida actual en els quals viscla gran alegria de sentir-me unidaa totes les germanes de la meva co-munitat, federació i més enllà, coml’arrel està unida a les branques, lesfulles i les flors i sense elles no tin-dria sentit ser arrel. Altres vegadesse m’obre l’horitzó més enllà de lacircumstància de ser carmelita, depertànyer a un orde i em sembla quetoco la nua realitat de l’existència

18

humana, una qualsevol, que viu da-vant Déu i des de Déu i pendentd’Ell, sense més ornaments, ni con-sagracions ni regles, simplement in-corporada a Crist, vivint el misterisense mesura de l’encarnació en unsilenci existencial teixit d’insignifi-cança i d’agraïment, de pobresa i deserena alegria. La pregària, el silen-ci, la feina d’escriure, el treball ma-nual i l’atenció a les germanes quecomparteixen alguns dies amb mi,les caminades pel bosc en un am-bient sobri, bell en la seva modèstia,em van transformant per dins. Vaigcaminant, encara que ja tingui 65anys fets, vers el meu veritable és-ser, la meva veritat que aflora ambllibertat. [...] El procés d’autoconei-xement no ha conclòs. Comprencara millor que abans el que diu laSanta: que el propi coneixement nopot faltar mai. [...]

La imatge de Déu s’ha anat trans-formant i continua transformant-se.[...] La lenta transformació d’aque-lla imatge en el Déu-Abba-Mare deJesús suposa per a mi un morir i re-néixer que inclou dolor i goig, espe-rança i desànim, perplexitat i lliber-tat. És una purificació de tota la vidaanterior, de les profunditats del meuésser que no havia experimentatabans. La purificació de la imatge deDéu, de mi mateixa i de les rela-cions, se m’havia fet més necessària,més actual que mai. La lectura delsSants Pares se’m fa una vegada mésnova, i al mateix temps comprencmillor que també ells només són elsmestres, que el que em toca fer a mino ho fan ells per mi, ni tan sols si

em sabés els seus textos de memòria.L’actitud d’aprendre és essencial. Ésuna forma d’humilitat que ara com-prenc millor que anys enrere.»15

S’aprèn dels mestres, però el camíde nuesa ningú no el pot fer per altri; ca-mí de novetat en novetat, endinsant-sesempre més i més en el desconegut...Primer va ser posar-se al servei de la re-novació de l’orde; després, la recerca del’essencial més enllà de models i de for-mes, perquè només en “l’essencial” hipot haver un oferiment d’experiència vi-va i vivificadora per als homes i donesdel segle XXI. Passi el que passi amb elsordes, amb les institucions. La seva mi-rada i el seu cor ja són en un altre lloc,entre la gent, a la intempèrie, més enllàdels murs, més enllà dels resguards.Mirant de desfer qualsevol obstacle quepugui enfosquir la “transparència”; es-devenir ofrena: fer-se transparent, ferpresent el Misteri.

Valguin el record i les belles parau-les d’algú que passava temporades a Es-pinelves –Roser Bofill–, per poder-nosimaginar una mica la Cristina d’aques-ta “última etapa”, per calibrar la fondàriai el sabor de veritat del seu caminar:

«Quan arribàvem a missa els diu-menges, la trobàvem a l’esglésiapregant. Era una companyia silen-ciosa que ens donava la benvinguda.Acostumava a llegir l’epístola. Alta,amb uns texans clars i un jersei grui-xut, amb la seva toca marró, llegiaamb veu suau i pausada. La seva pre-sència inundava de llum l’església.Tan serena, tan digna, tan senzilla.En acabar la missa, com a comiat,sempre ens somrèiem com si fóssim

19

amigues de tota la vida. [...] Recordoque la Cristina parlava en les sevesxerrades i escrivia sobre la “trans-parència”. Així era el seu somriure:transparent. La seva vida: transpa-rent. No calia parlar, només respon-dre a aquell somriure amb un altresomriure confiat i agrair-li aquellamirada. [...] Escrivint avui aquesteslínies, he llegit un petit poema seu:

La meva vocació consisteixen transparentaren la major vulgaritatd’una existència humanael gloriós misteride la vocacióa què Déu ens ha cridatEn CRIST = Cristina (1982)

[...] Quan em van demanar aquestescrit, vaig confessar que jo nomésconeixia el seu somriure. El seusomriure, tan eloqüent, que és unamostra de com estimar sense fer resque, aparentment, transcendeixi dela vida normal. Però és un somriureque transparenta la profunditat delseu amor a Déu i a tothom. Era unamística amb els ulls oberts. Somreiaals arbres, a les flors, als camins, ales muntanyes, als núvols, als po-bres, als rics, als malalts, als que nosaben per on van. A aquesta multi-tud d’éssers que som tots nosaltres,que busquem només això, un som-riure que ens porti amb alegria al corde Déu.»16

20

21

Ser plenament el que veritablementsom. Transparència i realització huma-na plena: els dos pilars de l’espirituali-tat per la Cristina, dos conceptes queesdevenen un de sol. Perquè el Misteri,o l’Absolut, o la Plenitud, el Déu Pare-Mare, l’Amor, el Si matern..., tot ho és,és en tot, la realitat és Una: Presènciainfinita. Percebre-ho i transparentar-ho,aquesta és la tasca. Tasca d’amor, amora Aquell que es fa present, amor als al-tres. L’espiritualitat: obrir els ulls, noposar impediments a la manifestació,fer-se transparent.

El camí de transparència és camí deprogressiva nuesa, retirant els vels, elsobstacles que interposa el jo (amb les se-ves pors, desigs, anhels...); però no és

mutilació, no és negar la pròpia realitat.Al contrari. Ser plenament la dona, l’ho-me, la persona jove o gran, que som. LaPresència no es deixa veure en fantas-mes; és en l’especificitat de cada exis-tència on el Misteri inefable mostra elstrets del seu rostre infinit i inexhaurible.També en la feminitat:

«El rostre femení de Déu és la grà-cia. [...] La gràcia és transparència.Sobrepassa, depassa, supera allò quees pot percebre amb els sentits, obrea horitzons infinits. La gràcia ésobertura: lliure i espontània, joiosa,atorgada amb alegria. La dona viu enella aquest saber-se oberta, aquestamanera d’existir que s’assembla a un

2. MESTRATGE ESPIRITUAL: UNA PETITA SELECCIÓ

En una xerrada sobre santa Teresa, o sobre sant Joan, en un curs, enuna conferència, el missatge de la germana-mare Cristina és insistent:«La vida espiritual no és un mantell que et poses pel damunt, o unamelodia que acompanya la vida, sinó que brolla i s’alimenta en la vidamateixa i necessita uns fonaments humans.»17

22

fluir, a un moviment misteriós que lafa percebre’s com una font que té elseu origen en el misteri i que s’es-campa voltant-se cap el misteri.»18

En la insistència de la Cristina en elreconeixement i potenciació de la femi-nitat hi ha més que una reivindicaciójusta i saludable d’uns drets, d’una ma-joria d’edat. Són molts segles de mes-tratge espiritual en paraula d’home; finsi tot les excepcions (el geni d’una Teresade Jesús) van ser filtrades pels criterismasculins del moment. I la realitzacióplena –l’espiritualitat– fructifica en lescondicions de la pròpia natura. La qualcosa implica conèixer-les i aprendre aposar-hi paraules, ja que només allò quesabem anomenar i explicar pren forma,adquireix existència. Cal espolsar-se lamandra, els dubtes i les pors i fer un pasendavant: esforçar-se a generar discurs,a comunicar des de la peculiaritat feme-nina; comunicar per compartir experièn-cia viva –presència activa de l’Amor, delMisteri– que no vol reservar-se per a simateixa.

Qui té una llàntia encesa sap que hade posar-la damunt la taula, molt espe-cialment al servei dels buscadors; delsbuscadors de la veritat, creients o nocreients, ja que en el seu itinerari vitalla Cristina va poder constatar que l’ex-periència espiritual traspassa les fronte-res de les formes considerades pròpia-ment religioses. Veurem com en unaprimera etapa, la percepció del “misteriinfinit” és concebuda com d’un ordrediferent al de l’experiència “religiosa”(és a dir, “cristiana”): la viu com “espi-ritualitat natural” al marge o anterior ala fe cristiana. Però a mesura que es va

«anar endinsant en el misteri de l’en-carnació», «hi ha una trobada entreaquesta fe i l’experiència “espiritual”»,19

natural. Vida interior que desborda lesconcretes formes simbòliques religiosesque l’han vehiculada, al mateix tempsque vivifica unes formes concretesd’apuntar a l’experiència transcendentque cap paraula no pot fixar.

De tot això parla i escriu la Cristina.És el que viu. I ho transmet amb llen-guatges i matisos diferents segons quel’interlocutor siguin les seves germanes,altres comunitats religioses o els alum-nes d’una facultat; o que s’expressi enun poema. Però mai abaixa el llistó.Com dèiem a la introducció, la petita se-lecció que en podem oferir aquí no potni vol ser més que un tast, un convit auna lectura més extensa.

* * *

El meu cor de dona:ciutat on habitael destí de tota donamisteri d’amor,oberta, sense muralles,és de Déu tota ella.

(Fragment d’Offrande, 1991)20

*

Venim del Misteri, vers ell ens dirigimi som nosaltres mateixos misteri. Podemdir-ho amb el nostre llenguatge: Qui ésDéu? El que l’home troba quan surt desi mateix. I qui és l’home? El que Déuesdevé quan surt de si mateix.21

Misteri té a veure amb foscor, amb eltranscendir de la raó. És una realitat queno encaixa amb el que normalment per-

23

cebem com a realitat, però que està pre-sent en la vida per poc que la visquemconscientment. La vida mateixa és elmisteri. [...] Deixar que se’ns afini l’es-perit, l’instrument de relació amb Déu-Amor, “aprimant-lo” per tal de percebreDéu en tot. Si “afinem” la nostra capa-citat de percepció del misteri, aconse-guim trobar Déu en tot i transcendiml’aparent contradicció entre Déu i lacreació.22

*

Què és l’experiència de Déu? Es pot ex-perimentar Déu? En alemany la parau-laErfahrung, erfahren, expressa un mo-viment sobre rodes, penetrar en un país,en un territori, sobre rodes. És com si fespatent d’alguna manera que l’experièn-cia no és posseir allò que s’experimen-ta, sinó que la realitat s’obre a nosaltres,se’ns dóna perquè ens hi endinsem, noper apropiar-nos-en, sinó per conèixer-la. El paisatge que travessem en cotxeno es mou, no ens l’enduem, però po-dem lliurar-nos-hi, quedar-nos amb laseva bellesa i el seu dolor, amb el mis-satge que ens ofereix. Podem escoltar laseva melodia, la seva paraula històricai actual, podem penetrar en el cor de laseva gent, quedant-nos amb ells. Tot ai-xò pot arribar a transformar-nos perdins, pot influir en el curs de la nostravida i obrir-nos a horitzons insospitats,però el paisatge segueix allí, íntegre, in-esgotable en els seus misteris i missat-ges per a qui els vulgui “experimentar”(erfahren). Déu és aquest paisatge en elqual ens endinsem al llarg de la vida,el travessem com es travessa un camp,una regió, un país. Déu no ens entregael seu misteri, però ens deixa que tran-

sitem per ell, ens embolcalla en el seumisteri i, en alguns instants eterns, ensfa percebre la seva melodia feta de pa-raula i de vent, en la nuesa. Tota la nos-tra vida és com un viatge a través delcamp de Déu.23

*

Voldria saber descriure ara què entencjo per interioritat, partint d’allò que pucexperimentar com a dona cristiana icom a carmelita. Si hagués de dir-hoamb una definició o amb una expressiócurta, lapidària, diria que la interioritatés la viva consciència que tot està dinsde l’Absolut, de Déu, de l’Amor, de laVida. La interioritat no és el lloc on joem retiro per decisió pròpia, sinó ado-nar-me que jo estic dintre d’Algú. [...]La interioritat és consubstancial al’existència. No és quelcom estàtic, si-nó dinàmic, la constant força centrípetacap a l’Absolut. La consciència d’estar“dintre” de Déu, que tot està dintre deDéu; descobrir aquesta consciència igaudir-la és, per a mi, ser una personainterioritzada. Em sembla que tothom téla possibilitat de descobrir la seva inte-rioritat, de desxifrar-la i, coneixent-la,estimar-la i viure des d’ella.

[...] Viure o recobrar la interioritat no ésaltra cosa que viure, cada vegada mésconscientment, aquesta veritat. Recobrarla interioritat és recobrar la veritat d’unmateix: formem part d’un tot, de l’Únic,de la Realitat. Avui s’escriu molt sobreaixò: les noves ofertes d’espiritualitat il’antiga saviesa de la humanitat ens hotestimonien, i la nostra època està asse-degada d’escoltar aquest testimoniatgeper aprendre, de nou, a ser humans.

24

[...] Per arribar a la mística cristiana emsembla important compartir el que ensuneix amb tots els ésser humans, que lamística no és camí de cultiu de la inte-rioritat sinó que és la vida d’aquesta. Obé, entès en un sentit molt ampli, potsertransreligiós: la mística ÉS la interiori-tat. Estar dintre de la Realitat, de l’Ab-solut com a part, és la unió a la qual es-tà orientat tot ésser.24

*

Ser espirituals avui, ja sigui com a mon-ja, com a cristià compromès, com a per-sona humana que busca el camí essen-cial d’arribar a ser allò que ja és –la seva“humanització” (Menschwerdung): es-devenir allò que ja s’és: persona huma-na– vol dir aprofundir en les actituds bà-siques d’humilitat, d’escolta interior, deservei, d’espera, d’admiració i d’agraï-ment, de pobresa alliberadora, d’ado-ració. Pel cristià significa mirar ambCrist allò que ell mira amb amor i ten-dresa: el Pare i els germans, i tot allòcreat.25

*

Transparència. En una ocasió la Cristinarecorda el pes que tingueren una sèriede persones (en la infància i joventut)pel seu itinerari espiritual: «Eren perso-nes en les quals veia que allò interior de-terminava el seu exterior. Feien visiblela presència del misteri personal». D’unmestre de l’escola:

«Sempre feia ressaltar allò que nocompta, allò amagat, allò menyspre-at per les multituds, allò que és unmissatge d’un món invisible, espiri-tual. Concretament, no se m’ha es-

borrat mai amb quina tendresa i ve-neració ens explicava la història deVincent Van Gogh, l’obscuritat de laseva vida i la llum de les seves obresque eren expressió d’allò transcen-dent que viu en l’home. [...] Total-ment al marge de la religió o de la fecristiana, aquesta persona em vaobrir la capacitat de veure “a través”de la realitat i descobrir l’esperit, laRealitat absoluta en allò insignifi-cant per a una mirada superficial iegoista. El fet que aquest ensenya-ment em vingués sovint a través depersones no creients ha donat a lameva espiritualitat, des del principi,una dimensió universal. Ja no empodia imaginar una frontera entreallò que veia en aquestes persones iel que jo entenia com a missatge del’Evangeli.

[...] Dels factors anteriors, decisiusen la meva joventut es va despren-dre aquesta experiència fonamental:veure a través de les coses. Percebrela realitat com a transparent. Pensoque és un dels regals que he rebut deDéu. Recordo un dia de primavera,devia tenir dotze anys, vaig mirar, du-rant la classe d’alemany, cap al turóque tancava l’horitzó sobre el ponentde la petita ciutat, i vaig comprendrede sobte que tot allò que veia era no-més una primera realitat: que hi ha-via un missatge, una revelació en totque transcendia allò que podien cap-tar els meus ulls, i que la vida, la vi-da, s’obria dintre meu i al meu vol-tant més enllà de les teulades, delbosc i del turó, més enllà dels nú-vols. No era, en principi, una expe-riència religiosa; però em va ajudar

25

a comprendre que la fe, Déu, Jesús,l’Evangeli tenien a veure amb latransparència de tot. Que les perso-nes eren habitades, igual que aquellinstant davant la finestra de l’escola,d’un misteri infinit, que es podia mi-rar a través d’elles fins a un secretindret on hi havia Déu, l’amor, allòbonic i gran que em semblava queho omplia tot.»26

*

Intentaré parlar [...] des de la meva prò-pia experiència al llarg dels 36 anys quefa que estic en una comunitat contem-plativa teresiana [octubre del 2000]. Elritme en la pregària, en la solitud i con-vivència, a la feina i la formació per-sonal, substancialment igual al llargd’aquest temps, deixa la seva emprem-ta en la persona que s’hi lliura. Jo diriaque una es va fent cada cop més simple.Mantinc la meva opinió que aquest es-til de vida és capaç de fer de tu el milloro el pitjor. Hi ha una simplificació queallibera de tot el que és accessori i in-necessari, però també hi pot haver unempobriment que deixa a la persona enun buit que no li permet caminar capendavant i ofusca tota visió creativa defutur. [...] Els desitjos secundaris em-pal·lideixen, perden força, tot i que con-tinuen existint i en un moment determi-nat poden esvalotar la psicologia; però,en general, el cor es va quedant amb«una sola cosa necessària»: l’amor, lapenetració cordial de la realitat que in-forma la meva vida i és la meva vida.L’amor va adquirint el rostre de la mi-sericòrdia vers mi mateixa. Vaig fent lespaus amb la meva pobresa que creix da-vant la meva mirada interior sense in-

quietar-me. Crec que ara sé qui sóc per-què la mirada de Déu reposa sobre meui m’il·lumina amb una inexplicable ale-gria, callada i confiada. El seu amor ésflama de vida jove dins meu. [...] La pa-raula se simplifica, gairebé diria quesense adonar-me’n. Al mateix temps,visc una estranya, misteriosa tensió en-tre l’assossec del jo enamorat que vol re-servar-se les «coses secretes que passenentre l’ànima i Déu» i la creixent ober-tura per parlar-ne quan em sento convi-dada a fer-ho. Tot el que intento dir hapassat per aquesta íntima contradicciómeva. M’ha resultat terriblement difícilfer tota aquesta exposició. (Parlar ambdiscreció i amb senzillesa del que és lapròpia vida, allò que ara mateix experi-mento en una etapa de renaixement iflorida, m’ha suposat una autèntica cri-si de confiança en mi mateixa: seré ca-paç d’arribar als oients, interessaràaquest balbuceig, es correspon amb elque se m’ha demanat? Fins que va arri-bar la llum de l’única seguretat: que Déuho pot aprofitar per a algun bé.)

M’experimento ara com més unificadaper dins, la simplificació té a veure tam-bé amb la pregària silenciosa: una solaparaula –TU– em sustenta. S’expressaen el desig d’una litúrgia sòbria en pa-raules i gestos tot i que plena de símbolsi de melodia, de llum. Em sembla queels sentits corporals i interiors aguditzenla seva capacitat profunda de percepcióde la transparència de tot. Un raig de solsobre les lloses de la cel·la pot suggerirun cant de presència de l’Estimat. Latrobada amb algú desconegut dóna alesal cor i l’omple amb el pes d’un amorentranyable i de solidaritat soferta. Unarecreació amb les germanes deixa en la

26

pell de l’ànima la certesa que Déu ésenmig dels que es reuneixen en l’amor,de voluntat i de sentiment. [...] Desd’aquesta vivència interior contemplo larealitat de la vida del Carmel, avui, decamí cap al Tercer Mil·lenni.27

*

El silenci és com la mare, l’úter de lapersona, ja que només des d’ell rep vi-da que és comunicació. [...] Aquest fo-namental silenci que porta en si la sole-dat de la persona i que la fa ser ellamateixa, és la font i la condició absolu-ta perquè visqui i es deixi fecundar peraltres formes de silenci, totes elles nas-cudes d’aquest fons únic de la persona.Des d’allà cobra o recupera una aptitudde percebre el missatge de tot el que l’en-volta: la capacitat d’escoltar, escoltar elsilenci del mar, de les muntanyes, d’unaflor, del vent i dels núvols, la seva mi-rada i la seva oïda es fan permeables alsilenci sonor de la naturalesa, portada ala seva més alta expressió en el germà.Així descobreix el ritme entre el silencii la paraula, entre solitud i comunió enl’univers on ella existeix i en l’universque ella mateixa és.28

*

Mientras cojo la tilanacen y muerenfragmentos de poesíaalgo se vacíala hermana se llevagruñendo el cestoy con él lo que habíade añoranza y compañíay aprendo esto:ser obedienteal silencio y a la melodía

ser simplementealguienque coge tila.(Estiu del 1978)

*

MAÑANA DE ENERO

La noche colgó su collaren el almendrocuando mi almase asomó a la ventanaotra mañanallora la auroratanta bellezasolano puede ser(Gener del 1990)

*

En el cor de la quotidianitat, que somnosaltres mateixos i que realitzem en elnostre fer diari, està la capacitat detransparència, per veure la Font i Origende tota claredat. [...] Hem de redescobriri reeducar la nostra capacitat d’admira-ció, “l’espanta’m”de santa Teresa. Lamàxima admiració davant la Presènciadel Misteri en tot el creat i en nosaltresmateixos, l’admiració davant les cosesmés petites i vulgars de la vida de cadadia, l’admiració que torna transparent iens torna transparents a la llum de Déu.[...] L’experiència de l’admiració éspossible precisament quan acceptemhumilment la vulgaritat del quotidià, lavivim amb amor, els ulls fixos en el des-tí últim. [...] Quotidianitat, transparèn-cia, contemplació són, doncs, altrespunts entre els infinits que constitueixenla circumferència de la nostra existènciasencera, punts que a la vegada són par-

27

tida i arribada. Des del centre de l’esfe-ra “diamant” amb la qual comparà san-ta Teresa la persona humana, irradiallum divina, la gràcia ens fa “veure”,i ens ofereix el diàleg amb Déu. I aques-ta experiència de la presència de Déu enl’ànima, que ens ve donada des de dalt,s’agermana amb la nostra capacitatd’admiració que s’eleva des del quoti-dià i ens fa viure i gaudir la transparèn-cia del viure diari amb les seves petitesvulgaritats i ferides.

Si d’alguna manera estem ferits de “fla-ma d’amor viva” en el nostre “centremés profund”, vers aquest centre ens gi-rem i avancem en la nostra pregària, enel nostre estupor emmudit, en el nostredesig d’amor i d’estimar. Llavors la pre-gària, la contemplació és un “espant”benaurat que penetra, vivifica i glorifi-ca la quotidianitat –sense que això facique li tregui res d’allò humiliant i dolo-rós que comporta– i la transforma en

pantalla finíssima d’una trobada antici-pada amb Déu. I només si acceptemamb humilitat i concreció el quotidiàque se’ns presenta en el canvi i la mo-notonia diaris, en les “hores estel·lars” ien les ferides de cada instant, si creixemen la consciència del propi buit, seremfocus de transparència divina en un mónque sembla enfosquir-se més i més enun mar de llums/espectres, fets pel nos-tre orgull, la nostra insolidaritat i el nos-tre desamor.29

*

INTERROGACIÓÉs l’orgull,és la vanitat,és l’ambició,és el poder,és la porel que em fa tremolar?És la meva nuesa.(Maig del 1986)

28

Síntesi cronològica

1939 19 d’octubre. Neix a Baden (Suïssa alemanya), la segona de set fills. Acaba un Secretariat que noli agrada i a continuació estudia Puericultura a Friburg.

1959-60 Viatja a Barcelona per ocupar-se de les criatures d’una família (deu mesos). Torna a Baden, tre-balla a la maternitat. Col·labora en l’atenció d’immigrants espanyols ensenyant-los alemany.

1959-63 Alterna les estades entre Suïssa i Barcelona. Visita el monestir de Mataró i demana ser-hi accep-tada.

1962-65 Concili Vaticà II.

1964 7 de març, entra al Monestir de la Immaculada Concepció, a Mataró.

1968 6 d’octubre. Professió solemne.

1970 Elegida sotspriora. Mestra de novícies.

1973-86 13 d’agost del 1973. Elegida priora per primera vegada. Serà reelegida tres triennis més (fins al1986).

1974 4-8 de novembre, Àvila: participa en unes jornades sobre la vida monàstica femenina, organitza-des per la Conferència Episcopal Espanyola.

1975 Novembre, a Barcelona, assisteix a la reunió convocada pel Pare General del Carmel, F. Mona-han, per escoltar les carmelites de Catalunya i els seus suggeriments per a la redacció de les no-ves Constitucions.

1977 S’aproven ad experimentum, per cinc anys, les Declaracions a les Constitucions “primitives” desanta Teresa per les Carmelites Descalces.

1978-2005 Joan Pau II és elegit Papa.

1982 Qüestionari a tots els Carmels per valorar l’experiment.

1984 Maig: entrevistada per Mercedes Milà al programa Buenas Noches, de TVE, amb motiu d’una sèrietelevisiva sobre santa Teresa. Gran repercussió de l’entrevista.Novembre: carta des de Roma als Carmels anunciant que es redactaran noves Constitucions.Malestar, debats, reflexions, tensions...

1989 Reelegida priora; i renovacions en el càrrec fins al juliol del 2001.

1990-91 L’escissió. 8 de desembre del 1990: Roma promulga les Constitucions pels monestirs de Carme-lites Descalces. Acceptades per 123 comunitats.17 de setembre del 1991, Roma aprova les Cons-titucions segons les disposicions del Concili Vaticà II. Les altres 763 comunitats acullen el nou text.

1987-... Activitat federativa. Euro-Team (1991) de federacions europees. 1993: reconeixement de la Fede-ració de monestirs del Carmel de Catalunya i Balears. Elegida primera presidenta federal. Re-elegida el 1996. 1995: convocada pel pare general Maccise per dibuixar el pla de formació de lesmonges (set dones i tres homes representants d’Europa). 1999: convidada a Xile a l’assemblea deCarmels llatinoamericans.

2000 13 de desembre. Capítol conventual en el qual planteja el desig de seguir la crida d’una vida méseremítica «seguint el camí com a carmelita». Acceptació per part de la comunitat.

2001 Finals d’octubre. Inici de la vida eremítica al paller de Can Tortadés (a les Guilleries).

2004 Trasllat a Can Serrabassa (Espinelves), amb més capacitat per a l’acolliment. Conferències, cur-sos, jornades (Congrés Internacional de Mística a Münsterschwarzach, Alemanya, 2003). Lleida:Congrés sobre Edith Stein. Fundació Joan Maragall, Aula d’Humanitats Pompeu Fabra, Girona...Acompanya exercicis i jornades d’espiritualitat de clarisses, benetes, maristes, etc. El 2005 és con-vidada per la Federació de Carmels als Estats Units.)

2006 18 de març: primer símptoma del càncer limfàtic. Mor al monestir de Mataró el 18 d’abril, dimartsde Pasquas.

29

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

Reculls

KAUFMANN, Cristina; La fascinación de una presencia: hacia una experiencia sana deDios. Madrid: Espiritualidad, 2007, 239 pàg.KAUFMANN, Cristina; La Transparència de l’Invisible. Barcelona: Claret, 2007, 2 vol.KAUFMANN, Cristina; El rostro femenino de Dios. Bilbao: Desclée de Brouwer, 1997, 204 pàg.KAUFMANN, Cristina; «...Aunque de noche»: poesia des del Carmel. Mataró: Monestir dela Immaculada, 1989.

Estudis

COMUNITAT DEL CARMEL DE MATARÓ; Christine Kaufmann, Cristina Maria de la DivinaGràcia. Mataró: Monestir de la Immaculada, 2007. 127 pàg.DIVERSOS AUTORS; Cristina Kaufmann en perspectiva. Madrid: Espiritualidad, 2011, 224pàg. (La primera edició d’aquest recull d’articles va ser el monogràfic de la Revista deEspiritualidad, núm. 272-273, juliol-desembre del 2009.)MENDIOLA, José Mª; «En el monasterio de las Carmelitas Descalzas de Mataró». En: Enbusca de la experiencia de Dios. Barcelona: Obelisco, 1988. pàg. 95-122.GRANÉ, Francesc (dir.); Cristina Kaufmann: re-crear soledats. DVD. Eulogos Media,2007.

La col·lecció EIDES va publicar, l’any 2002, un quadern de CristinaKaufmann titulat: El llenguatge dels místics. Santa Teresa de Jesús. Espot llegir i descarregar a www.cristianismeijusticia.net.

30

1. CARMELITES DESCALCES, «Aproximación a labiografía de Christine Kaufmann», dins: Re-vista de Espiritualidad, núm. 272-273 (2009),pàg. 354.

2. «La tradición contemplativa en el Carmelo».Conferència al Seminari d’Història de les Re-ligions, Universitat Pompeu Fabra, octubre del2000, publicada a: CRISTINA KAUFMANN. Lafascinación de una presencia. Madrid, Espiri-tualidad, 2007, pàg. 13-43 (a partir d’ara: FdP).

3. «Compartir, reflexionar, dialogar», dins: KAUF-MANN, La fascinación..., pàg. 167-201.

4. COMUNITAT DEL CARMEL DE MATARÓ, ChristineKaufmann. Mataró, 2007, pàg. 42-43.

5. «Santa Teresa de Jesús: experiència i vida».Conferència. Barcelona, Escola Ignasiana,2000.

6. Intervenció a l’Encontre de presidentes federalsde l’Orde i del P. General C. Maccise, Sara-gossa, 2000.

7. Vegeu la descripció de tot aquest difícil procésa: COMUNITAT DEL CARMEL DE MATARÓ, Chris-tine Kaufmann. Mataró, 2007, pàg. 69-72.

8. Ibid. pàg. 71. Per veure el contrast entre amb-dues opcions és interessant consultar, perexemple, la web: http://carmelitasdescalzas1990.blogspot.com/

9. Severino-María ALONSO, «El sentido de lagracia. Pequeña biografía interior de Cristi-na Kaufmann», dins: DIVERSOS AUTORS, Cris-tina Kaufmann en perspectiva. Madrid,Espiritualidad, 2009, pàg. 390-391.

10. CARMELITES DESCALCES, «Aproximación a labiografía de Christine Kaufmann», dins: Ibíd.,pàg. 355.

11. «Reflexió sobre la carta del papa Joan Pau II ales dones» (1995), dins: Cristina KAUFMANN;La Transparència de l’Invisible, Barcelona,Claret, 2007, v.1, pàg. 435-436.

12. Selecció de «La Regla carmelitana: nuevasperspectivas». Conferència pronunciada a laTrobada de presidentes federals OCD i elP. general Camilo Maccise (Saragossa, 28-31

d’octubre del 2000), dins: KAUFMANN, La fas-cinación..., pàg. 203-224.

13. «Compartir, reflexionar, dialogar». Conferèn-cia pronunciada davant de l’Assemblea de laFederació de Carmelites Descalces d’Aragó iValència (7-12 de febrer del 2005), dins:KAUFMANN, La fascinación..., pàg. 167-201.

14. COMUNITAT DEL CARMEL DE MATARÓ. ChristineKaufmann (2007), pàg. 84; i també les pàg.83-117, tot el tercer apartat del llibre («Vidaeremítica. Enfermedad. Muerte»), per saber-ne més d’aquests darrers anys.

15. KAUFMANN, La fascinación..., pàg. 171-173.16. ROSER BOFILL, «El diálogo de la sonrisa», dins:

DIVERSOS AUTORS, Cristina... 2009, pàg. 337-340.

17. Conferència sobre santa Teresa (2000), dins:KAUFMANN, La fascinación..., pàg. 101.

18. CRISTINA KAUFMANN, El rostro femenino deDios. Bilbao, 1997, pàg. 38-39.

19. Ibídem, pàg. 31.20. Els diversos poemes citats els trobareu a: CAR-

MELITES DESCALCES DE MATARÓ, «Vida espiri-tual y poesía en Cristina Kaufmann», dins:DIVERSOS AUTORS, Cristina Kaufmann en...,pàg. 491-533.

21. Als Germans de les Escoles Cristianes, 1998,dins: KAUFMANN, La Transparència..., v.1,pàg. 175.

22. «Joan de la Creu, avui. Camí de retrobamentamb el misteri». Conferència, I Congrés d’es-piritualitat, Lleida, 1991, Dins: KAUFMANN,La fascinación..., pàg. 121-139. I també encatalà a Joan de la Creu, avui (actes del con-grés, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,1992, Col·l. Saurí, 108).

23. «La experiencia de Dios en Edith Stein».Conferència, Lleida, 2003. Dins: KAUFMANN,La fascinación..., pàg. 151.

24. «Interioritat i mística cristiana». Article publi-cat a la revista Sal Terrae, gener del 2003.Dins: KAUFMANN, La transparència..., v.1,pàg. 87-97.

NOTES

25. Als Germans de les Escoles Cristianes. Febrerdel 1998. Dins: KAUFMANN, La transparèn-cia..., v.1, pàg. 55.

26. «Com s’ha forjat la meva espiritualitat?».Conferència. Germanes de la Caritat. Sence-lles (Mallorca, 2004). Dins: KAUFMANN, Latransparència...,, v. I, pàg. 29-30.

27. «La tradición contemplativa en el Carmelo».Conferència. Seminari: Teoria i pràctica de lameditació a Orient i a Occident. UPF, octubre

del 2000. Dins: KAUFMANN, La fascinación...,pàg. 40-43.

28. De la veu silencio en el Diccionario Teológicode la Vida consagrada. Publicaciones Clare-tianas, 1989. Dins: KAUFMANN, El rostro...,pàg. 95.

29. «Cotidianidad, transparencia, contemplación».Publicat a El Ciervo, núm. 405 (novembre del1984), Dins: KAUFMANN, El rostro..., Bilbao,1997, pàg. 146-151.

31