DISSABTE58 6 DE DESEMBRE DEL 2014Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat

Primera fila icultNova pel·lícula dels directors de ‘Tapes’ i ‘Covards’

ANNA ABELLABARCELONA

Després de quatre setmanes i mitja de rodatge tancats amb tot l’equip a l’inevita-blement claustrofòbic in-

terior d’un vagó de tren en un plató de l’Hospitalet, on transcorre la pràc-tica totalitat d’Incidències, el nou film que torna a unir en la direcció José

pugen al trencorbacho i cruz

Barcelona. En la ficció és la nit de Cap d’Any i els passatgers –ahir rodaven Lola Dueñas, Ernesto Alterio, Toni Acosta, Núria Gago, Rubén Ochandi-ano i Miki Esparbé– arriben a la cua que els portarà a bord d’un tren d’al-ta velocitat Barcelona-Madrid, sota l’atenta supervisió del conductor –Carlos Areces–, i d’una Rossy de Pal-ma que, en una breu col·laboració es-pecial, es vesteix d’estirada i empo-lainada treballadora ferroviària amb escalfadors que revisa els bitllets. «Un tren és com la vida mateixa. Hi pot passar de tot –explica Corba-cho durant una pausa del rodatge–. I un tren que l’última nit de l’any es para enmig del no-res sense que sàpigues per què, on no hi ha cober-tura de mòbil i estàs incomunicat, pot fer perdre a qualsevol primer la paciència i després les maneres i la bona educació. Perquè llavors arri-ben els nervis i se succeeixen les si-tuacions extremes, paranoiques i di-vertides». «S’acaba l’alcohol, el menjar... una anècdota s’acaba convertint en una bola de neu. Teníem ganes de fer riure –s’hi suma Cruz, assegut al seu costat davant dels monitors en els quals visualitzen les preses–. Amb tot el que ens envolta avui dia necessitàvem una cosa més esbojar-rada i descontrolada, alliberar-nos i treure’ns de dins el dimoni amb una comèdia en un to molt diferent de l’agredolç de Tapes i del drama de Co-vards». Però és una comèdia «des de la realitat», postil·la Corbacho. EL QUE ESTÀ OCULT / Corbacho i Cruz, han treballat, carregant-lo d’humor, amb el guió de Jaime Bartolomé, que va cridar l’atenció de la productora Filmax després de guanyar el pre-mi Ciudad de Segovia. Els passat-gers del tren són gent diversa que no es coneix entre si, de diferents clas-ses socials i procedències geogràfi-ques. «Hi ha qui es pren les coses a la tremenda, altres amb ironia, hi ha qui intenta ser raonable... –conti-nua Corbacho–. Però s’acaba veient que la gent no és el que sembla i que sempre amaga coses. Ho veiem diàri-ament a les notícies, un home amb vestit i corbata i un maletí que sem-bla respectable i que no ho és en ab-solut». ¿Algun corrupte en el passatge? Aquí sembla que entra Ernesto Al-terio. «El meu paper és el d’un càr-rec polític públic que arriba amb el seu assistent i no pots evitar pensar que es paga el bitllet amb diner pú-blic. El seu ofici el força a mantenir una imatge políticament correcta però veus com això es trenca a me-sura que van passant coses i que va amb un maletí... És de rabiosa actua-litat». LA CORRUPCIÓ / «Cap pel·lícula es resis-teix a ficar pinzellades de realitat –es llança Carlos Areces, que prepara amb Álex de la Iglesia un film amb i sobre el seu admirat Raphael–. Si fa 30 anys haguessin fet una pel·li so-bre el que està passant avui a la soci-etat, amb la reducció de serveis soci-als i tanta corrupció al partit que es-

Els dos cineastes ultimen a BCN el rodatge d’‘Incidències’, una comèdia a bord d’un vagó incomunicat

carlos Areces, Ernesto Alterio, lola Dueñas, Núria Gago i Toni Acosta formen part del repartiment

Corbacho i Juan Cruz després de Ta-pes (2005) i Covards (2008), l’elenc d’una dotzena d’actors d’aquesta, se-gons els cineastes, «esbojarrada, gamberra, transgressora i salvatge» comèdia coral, sembla relaxat men-tre grava una de les primeres, i pro-bablement una de les més tranquil-les, escenes del film, per fi, en un es-pai obert, l’Estació de França de

33Núria Gago, Ernesto Alterio, Lola Dueñas i Rubén Ochandiano, entre escena i escena del rodatge d’‘Incidències’, ahir a l’Estació de França.

FERRAN SENDRA

33José Corbacho i Juan Cruz, novament tàndem directiu, ahir.

FERRAN SENDRA

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

LLL

espectacles 6 DE DESEMBRE DEL 2014 59DISSABTE

tà en el poder, no ens ho hauríem cregut. I a sobre ens volen fer sentir culpables dient que hem gastat més del que teníem i que som els respon-sables de la crisi quan som els que més hi hem perdut. Realment dub-tes que hi hagi algun polític interes-sat només a millorar la forma de vi-da de la gent». EL COSTAT FOSC / A Incidències, la trama afecta de forma coral tots els perso-natges. «La vida sempre dóna opor-tunitats per treure el pitjor de tu i ai-xò els passa a ells en aquest tren», re-vela Cruz. «Deixem que aflori la cara B, la bèstia, el costat fosc que cada un porta a dins –afegeix misteriós Cor-bacho–. L’espectador es pot sentir identificat amb qualsevol dels perso-natges i plantejar-se què faria si a ell li passés el mateix». Encara que «el que és important és com reaccionen els personatges», els dos cineastes es van empassar un munt de pel·lícules que transcorren en un tren com El maquinista de la ge-neral, Els germans Marx a l’Oest, El pu-ente de Casandra o Estranys en un tren. L’estrena d’Incidències, en què també participen Aida Folch, Roberto La-mo i, en un altre paper breu, Imanol Arias, està prevista per a l’últim tri-mestre del 2015. Queden tres dies de rodatge. S’haurà d’esperar per veure si tots els personatges del tren arri-ben a menjar-se el raïm. H

ESTRENA AL TEATRE GOYA

Nombroses obres aborden el debat entre la independència de l’art en-front de la política. Ronald Harwo-od, guanyador d’un Oscar pel guió d’El pianista, aprofundeix en aquest etern debat a Prendre partit. Aques-ta cèlebre obra ambientada a l’Ale-manya de 1946, a partir d’avui al Teatre Goya, s’inspira en un cas re-al: el judici al director musical Wil-helm Furtwängler, director de la Filharmònica de Berlín. El controvertit mestre va ser acu-sat de col·laborar amb el nazisme. «No es va poder demostrar res con-tra ell en el judici però l’ombra del dubte va planar fins al final de la se-va existència», va assenyalar ahir Josep Maria Pou, que a més d’inter-pretar el famós mestre dirigeix el muntatge. El seu oponent en esce-na és Andrés Herrera, actor que en-carna Steve Arnold, responsable de l’exèrcit nord-americà encar-regat d’interrogar-lo a ell i a altres per buscar proves de culpabilitat. «El text és una gran obra de fuste-ria teatral», comenta Pou, que espe-ra atraure, també, el públic melò-man ja que la música és una altra gran protagonista a Prendre partit. Arnold, un nord-americà de classe mitjana que abans d’entrar a l’exèr-cit era inspector d’assegurances, no ha anat mai a un concert. Per mesu-

rar-se amb Furtwängler haurà d’en-trar en el seu món i sentir obres de Beethoven, Wagner, Bruckner, dis-cos que la seva enigmàtica secretària (Anna Alarcón) li proporcionarà. «To-tes les obres que se senten en el mun-tatge són gravacions de Furtwängler amb la Filharmònica de Berlín», expli-ca Pou. Dos testimonis interpretats, una dona que ha perdut el seu ma-rit (Tamara Sachs) i un músic de l’or-questra (Pepo Blasco) i un jove tinent nord-americà jueu d’origen alemany

MARTA CERVERABARCELONA

Músic sota sospitaJosep Maria Pou interpreta a ‘Prendre partit’ el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, acusat de col·laborar amb els nazis

va ajudar diversos col·legues jueus a fugir del país», comenta Pou. «L’enfrontament del meu perso-natge amb Furtwängler és un tour de force meravellós», diu Andrés Herre-ra, que es va incorporar tard als assa-jos després de la renúncia al paper de Joel Joan. «He assajat i estudiat el text alhora. Ha sigut dur però ha val-gut la pena», diu. «El meu personat-ge és meravellós i treballar amb Pou és com assistir a una classe magis-tral cada dia». Encara que Arnold no pot trobar les proves suficients, sí que posa en dubte la implicació mo-ral d’un prestigiós músic que en lloc de deixar en evidència el poder va preferir la connivència amb ell. Furtwängler va estar al capda-vant de la Filharmònica de Berlín entre 1922 i 1945. Durant una època la va simultaniejar amb el Festival de Bayreuth i la Staatsoper de Berlín. Després del procés de desnazifica-ció el 1952 va tornar a agafar les reg-nes de la seva orquestra fins a la seva mort, el 1954. «Furtwängler va nave-gar sempre entre dues aigües», ex-plica Pou, fascinat amb aquest mú-sic considerat per molts com el mi-llor director que ha existit. ¿És possible mantenir la indepen-dència artística i liderar l’orquestra que representa la joia de la corona cultural del nazisme? El públic de-cidirà i prendrà partit quan s’encen-guin els llums al final de la funció. H

(Sergi Torrecilla) completen el repar-timent de l’obra. El de Furtwängler és l’únic perso-natge basat en un ésser real. «Era una persona ambigua, altiva, distant, un divo», explica Pou, que ha llegit di-versos llibres sobre ell, ha escoltat la seva música i ha vist documentals per preparar el paper. Pou recorda que, malgrat relacionar-se amb l’elit nazi i ser el director d’orquestra fa-vorit de Hilter, Furtwängler se les va empescar per evitar saludar amb el braç alçat. «També és conegut que

«Treballar amb Pou és com assistir cada dia a una classe magistral», diu Andrés Herrera

33 Duel interpretatiu 8 Josep Maria Pou, esquerra, i Andrés Herrera, en una imatge promocional de l’obra.

DAVID RUANO

C om un desafiament al rit-me frenètic de les coses, aquests dies s’ha fet públic

el retrat de la família reial espanyo-la que Antonio López ha trigat 20 anys a pintar. Va començar-lo el 1994, a partir d’una fotografia del 1992, i durant dues dècades l’ha anat retocant, dia sí dia no, fins que li han dit prou. Segur que ha dedi-cat centenars d’hores a refer detalls que l’ull no expert no notarà, però que per ell eren imprescindibles per poder avançar. I segur també que més d’un espectador, quan el vegi, dirà que és tan realista «que sembla una foto». A banda del preciosisme en l’es-til, però, el que em fascina és que, quan treballava en el quadre, Ló-pez vivia ancorat en el passat. Vi-via 22 anys enrere, exactament en el moment fotogràfic en què es va fer la foto. Mentre pintava, podrí-em dir, López s’hi ha fet vell. Em pregunto si, durant aquests anys de creació, López ha refrenat més d’un cop l’impuls de canviar radi-calment el quadre, d’envellir tam-

bé els personatges. Quan la infanta Elena es va separar de Marichalar, per exemple, o quan tenien lloc els destrets judicials de la infanta Cris-tina i les relliscades de Joan Carles, ¿li van venir ganes d’afegir-hi al-gun detall, algun gest en els rostres --de sorpresa o de ràbia-- que antici-pés el seu futur convuls? Objectivament cal suposar que no, esclar, però en el fons és l’es-pectador –els ulls que miren– qui té l’última paraula. Recordo quan Lucian Freud va presentar el re-trat, molt més petit, que va fer de la reina Isabel d’Anglaterra, entre el 2000 i el 2001. La Reina va posar davant del pintor en dues sessions d’una hora i després ell va estar re-tocant el quadre durant més d’un any. Per Freud era un retrat fidelís-sim, però la societat britànica més tradicional se li va tirar a sobre. Li van dir que era cruel, que l’havia pintat enfadada i amb aires d’ho-me transvestit. No crec que sigui el cas d’Antonio López: el retrat de la família reial agradarà molt, el com-pararan amb Velázquez. Potser mo-tivarà comentaris crítics sobre la fa-mília reial d’avui, però no la de 20 anys enrere, quan estaven de moda les faldilles amples i Espanya cor-ria ingènua cap al desastre. H

La calma d’Antonio López

JORDI

Puntí

Quan pintava el quadro de la família reial, l’artista vivia ancorat en el passat

deesi

‘TAPES’ (2005) J Aquesta història costumista i agredolça de vides creuades, rodada a l’Hospitalet, al voltant d’un bar de barri, l’amo del qual se separa de la dona, va ser el primer cop que José Corbacho i Juan Cruz afrontaven junts el rodatge d’un llargmetratge.

TÀNDEM DIRECTIU

FILMOGRAFIA

‘COVARDS’ (2008) J La denúncia de l’assetjament escolar va tornar a reunir en aquest drama Corbacho i Cruz darrere de la càmera. Els protagonistes són dos xavals de secundària, un és la víctima, l’altre veu que assetjar-lo el fa popular.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.