L‟ARIADNA I LA MODA

El primer dia de les vacances d‟estiu de l‟Ariadna és un dia genial, tot són bones

notícies per a ella, no s‟ha de llevar d‟hora per anar a l‟escola i li donen la notícia que

més esperava: s‟anirà de viatge a París a visitar la seva tieta Marta que té una botiga

de roba que és el paradís dels apassionats de la moda com ella.

La botiga és molt gran, tant que té dos pisos, el primer dedicat a tota mena de roba

urbana i els seus complements, per anar a treballar, i el segon pis dedicat a la roba de

festa i roba elegant.

El viatge a París se li fa a l‟Ariadna molt curt imaginant-se totes les coses noves que

trobarà a la botiga: pot ser trobarà una nova col·lecció de dissenys de roba o pot ser

trobarà un vestit nou per a ella o pot ser una altra cosa que li faci sentir molt guapa.

El que és segur és que els seus ulls s‟obriran com a taronges només entrar a la botiga

i sentir-se envoltada del que més li apassiona: la moda.

Com no podia d‟una altra manera, només arribar a París, l‟Ariadna el primer que fa és

córrer per veure tot el que s‟havia imaginat i també per abraçar la seva tieta. Només

veure-la ja se li escapava un gran somriure d‟alegria que és contestat per la tieta amb

una gran abraçada i un petó molt carinyós.

La trobada va ser perfecte, petons i abraçades i més petons, però el que no

s‟esperava és el que hi havia a la capsa que li va donar: no podia ser un vestit nou

perquè la capsa era massa petita, però el que es va trobar la va deixar sense paraules:

una invitació per estudiar el proper any a la millor acadèmia de moda de París i per

desprès, la promesa d‟ajudar-la a la seva botiga.

No s‟ho podia creure: el seu somni es feia realitat, estudiar i treballar en el món de la

moda. Ja solament li faltava una cosa: fer-se famosa amb els seus dissenys i viatjar

pel món per trobar la inspiració per fer nous models de les seves futures col·leccions

de roba.

Quan l‟Ariadna va tornar de vacances i es va trobar amb les seves amigues solament

els hi va poder dir una cosa: que a París es fan realitat tots els teus somnis.

Ariadna Álvarez

L‟Abril i en Marc i la càmera màgica

Hi havia una vegada uns nens que es deien Abril i Marc. En Marc tenia 9 anys i l‟Abril

en tenia 8 . Els seus pares la Carme i en Jordi van tenir varies xerrades amb ells i

deien que no podrien sortir sols al carrer fins que tinguessin mòbil oalgú per dir-li que

marxaven .L‟Abril i en Marc tenien moltes ganes d‟anar al museu per veure el vaixell

dins l‟ampolla però els pares estaven treballant i no podien anar.

En Marc que era molt entremaliat se li va ocórrer que es podrien escapar i tornar en

cinc minuts però l‟Abril no n‟estava tant segura com en Marc.Finalment en Marc va

convèncer a l‟Abril de anar sense permís. Un cop arribat al museu van començar a

buscar el vaixell dins l‟ampolla. Quan el van trobar es van posar al costat i si van fer

una foto .

Inesperadament amb el flaix de la càmera es van començar a encongir fins aventurar-

se en l‟ampolla. Eren en un vaixell on hi onejava una bandera negre amb una

calavera. Es trobaven en un vaixell pirata al mig del mar !!. El cel era ennuvolat, hi

havia tempesta i grans onades. Van començar a explorar el vaixell i es van trobar un

pirata dormint. El pirata tenia una barba negre i llarga amb un pegat al ull dret i una

dent de plata, també tenia un garfi a la mà esquerra. A la seva esquerra hi havia una

gàbia amb un corb negre dins que era gran i duia un mocador vermell al cap.

El pirata en sentir les seves passes es va despertar i el corb també. En Marc i l‟Abril

estaven molt espantats i es van posar a plorar. El pirata els hi va dir que no ploressin,

que ell no els hi volia fer mal. Els va convidar a menjar calamars i pop amb suc.

Mentre menjaven van pensar de quina manera podrien tornar a casa. El menjar era

boníssim, per beure tenien suc de coco i de pinya que havia agafat el pirata en una illa

deserta. Quan van haver dinat es van fer una fotografia tots plegats i inesperadament,

en disparar-se el flaix es van trobar un altre cop al museu. Davant el vaixell dins

l‟ampolla.

Estaven molt contents d‟haver tornat al seu mon i corrents van anar cap a casa. Els

seus pares en tornar de treballar no el havien trobat i estaven molt preocupats. Els van

explicar tota l‟història i els pares no ho creien. Sort que tenien proves. La foto que

havien fet amb el pirata era dins la càmera. Això els hi va fer aprendre que no es

podien escapar sense permís.

Martí Bastida

LA LAURA I LA MODA

Hi havia una vegada una nena que es deia Laura. Tenia dotze anys, els ulls

d‟un color blau molt bonic, els cabells rossos, cada dia portava unes arracades

diferents i li agradava molt la moda. Tenia l‟habitació molt gran i pintada de

diferents colors: rosa, blau, verd, lila, vermell,... També tenia moltes coses per

dissenyar.

Des de ben petita, somiava que seria una gran dissenyadora de moda i fins i

tot, ja tenia pensat el nom que li posaria al seu negoci: “Lau&Lau”. La seva

mare estava molt contenta amb el somni de la seva filla, però sempre li deia

que encara era massa petita per decidir-se i que podia canviar d‟opinió en

qualsevol moment.

A l‟hora del pati sempre s‟emportava una llibreta i uns colors per dibuixar els

seus models de roba. Durant les classes de mates quan s‟avorria agafava la

llibreta i acabava els dibuixos que no havia acabat al pati. Semblava que quan

dissenyava es divertia més que quan convidava a les seves amigues a casa.

Un dia a classe, mentre feia dissenys, el professor la va enganxar fent-los, i li

va demanar l‟agenda per escriure-li una nota als pares i a més a més, li va

agafar la llibreta, i no li va tornar en tota la setmana. Quan els seus pares van

veure la nota del professor, es van enfadar una mica amb ella. Però finalment

es va adonar que les mates també servien per tot, sobretot per per el món de la

moda.

Quan ja era gran el seu somni es va fer realitat, i tenia el seu negoci a diferents

ciutats del món: New York, Andorra i Barcelona. Li agradava molt la seva

feina, perquè feia la roba als famosos i perquè viatjava per tot el món. Ara la

seva mare està molt orgullosa d‟ella, i com que també li agrada molt viatjar de

vegades l‟acompanya.

Un dia es va trobar el seu professor de mates, i la va felicitar pel que havia

aconseguit. Però també li va recordar que les mates també eren importants. I al

final tots dos van començar a riure molt contents!!!

Dana Bauer

Era una tarda d‟estiu, com cada dia estava a la botiga de la meva

mare. Sempre ajudava molt i després jugava al magatzem. Però

aquell dia vaig baixar a jugar a baix, al monopoli. Va entrar una

clienta amb la seva filla i li vaig preguntar com és deia i em va

respondre:-Hola soc l‟Anna-.Em va semblar molt simpàtica, i vam

començar a jugar. De sobte va entrar un nen a la botiga corrents i

ens va tirar totes les fitxes del monopoli.-Uf quins nervis!-L‟Anna i jo

ens vam enfadar molt. Però al final el nen que semblava tant

entremaliat va resultar que era un gran expert jugant al monopoli. I

vam acabar tots tres fent una partida increïble i aprenent una pila de

coses noves. Ah! I des de aquell magnífic dia sóc súper amiga de

l‟Anna, que daixò ja fa quatre anys.

Aitana Beltran

Hi havia una vegada una noia que és deia Marina que tenia 20 anys. Ella de

petita sempre volia fer un viatge per ajudar als nens pobres però, era molt

petita, fins que un dia és va fer gran i va anar amb un grup d‟amics, que no

coneixia, però abans de fer el viatge a Marroc va quedar amb ells.

Quan van arribar van anar cap a les seves cabanes, per deixar totes les

bosses. Però tenien que anar per un camí sols, llavors és van perdre, ¡No

sabien que fer! Però al final la Marina, tenia un walkitalki, van poder

comunicar-se amb els de Marroc. Llavors al cap d‟una hora va vindre un

helicòpter per rescatar-los. Més tard van anar al poble i els i van portar tots els

materials: llapis, bolis, papers,…i menjar.

Van passat uns dies intensos, totes les persones eren molt agraïdes. Cada nit

es reunien en una rotllana i comentaven totes les activitats del dia. Havien

passat tres setmanes, i aprofitaven al màxim possible els tres últims dies!!

Estaven tant contents amb el bon ambient de tot el grup i amb lo maco que era

poder ajudar a totes aquelles persones tant necessitades, que no tenien ganes

de marxar. El dia de la tornada va ser molt trist!!

Ningú volia marxar i els nens Marroquins fins i tot alguns van plorar. A l‟avió

ningú parlava... estàvem esgotats però a la vegada molt satisfets de tot el que

havíem aprés allà. Va ser una experiència inoblidable.

Aitana Beltran

LA HISTÒRIA DEL MIRICHILE!

Avui us explicaré la història real del nadal perquè alguns pensen que el Pare

Noel es el que reparteix els regals, i els reis també, però no, hi ha un altre

persona mes important i per això estic jo avui per explicar-vos la història del

Mirichile.

Hi havia una vegada en Mirichile era molt petit, tenia dos anys. Ell als nadals ni

el Pare Noel ni els Reis Mags li portaven regals, a mes a mes eren pobres i no

tenien suficients diners per a comprar menjar, ni tenien un lloc fixe per passar la

nit.

El Mirichile es va fer gran i encara no li portaven regals. Desprès d‟uns anys, el

dia de nadal es van desperta i es van trobar en un llit enorme, ple de plomes i

coixins, a la taula del menjador, que era gegant tenien tot el menjar del mon,

que els hi podria durar tota la vida, una sofà blanc que podria ocupar tota la

habitació principal, a fora una piscina que de allargada era de dos-cents metres

i de profunditat uns cinc metres al principi i cap al final uns deu metres. També

van veure una habitació que estava a sota de la piscina i et podies fer fotos,

una habitació plena de joguines, un altre amb càmeres, mòbils i televisions...

allò era un somni fet realitat!

Van passar els anys i van descobrir que aquella casa eren tots els regals de

tots els nadals des de que va néixer en Mirichile. En Mirichile va fer vint-i-dos

anys i encara vivia en aquella casa tan gran. Els seus pares van morir pocs

dies desprès de que fes vint-i-dos anys, es van morir de càncer: la seva mare

de càncer de pit i el seu pare de panxa!

El Mirichile volia fer algo important per els nens, algo que faci que estiguin

contents i així els pares no es preocuparan i així no es tindran que gastar els

diners per comprar lis regals o altres coses, i que desprès no tinguin diners per

comprar el menjar que es el que li va passar a ell abans que de que es

despertessin i es trobessin en aquella casa tan preciosa.

Va estar buscant feina però no hi havia cap que tingues que fer lo que volia.

Aquell mateix any el mes de desembre es va morir el Pare Noel, perquè es va

caure del trineu i nomes estaven el Reis Mags. Però ells estaven tan tristos de

que havia mort que no podien repartir els regals! Així que van buscar alguna

persona que volgués “ocupar” el lloc del Pare Noel i el van trobar a ell mateix,

el Mirichile.

Ell va acceptar la oferta que li van fer però ell va dir: ho faré, ocuparé el lloc del

Pare Noel però vull un altre nom perquè no li vull treure la feina i a mes a mes

el nom! I així li van posar el nom de Mixelin, i també va dir que no volia anar

amb el trineu volia anar amb algo mes modern, i va decidir un cotxe volador! Es

va passar la resta de la seva vida repartint regals als nens petits i cada cop que

passava per el costat de casa seva amb el cotxe volador se‟n recordava dels

seus pares!!

Mireia Callejón

LA VIDA D‟EN JAN-BJORN

Hi havia una vegada un nen que es deia Jan-Bjorn. Tenia 11 anys i era de

Bergen, l‟antiga capital de Noruega. Uns amics que tenia a Barcelona el van

convidar a passar uns dies a la ciutat. Un cop va arribar els va explicar moltes

coses. Quan va arribar els va dir que a Noruega benvingut es deia

VELKOMMEN.

Els seu pare es deia Orjan la seva mare Solveig. Tenia un germanet que es

deia Nils. El seu pare treballava a una empresa de petroli a mitja hora de casa

seva, fins i tot a vegades es quedava allà un parell de setmanes. La seva mare

treballava de professora, però els dies que no donava classe feia les tasques

de la casa. La seva casa era de color vermell i la dels seus veïns groga.

Els explicà que quan arribava a casa es treia les sabates, la jaqueta i el jersei.

Com que tenien calefacció donava igual anar amb samarreta. Una de les coses

que el feien més feliç era quan menjava amb la família o amb amics. A casa

seva gairebé sempre menjaven coses calentes com: peix ,carn de ren,

croquetes de vaca o pizza. Cadascú es preparava els seus entrepans.

Quan es feia de nit ajudava a la seva mare a encendre espelmes per tota la

casa, a sobre de la porta sempre tenia una espelma casi sempre encesa. Ells

tenien una relació especial amb la llum.

Una festa típica de allà es el dia 17 de maig. En aquesta data anava amb

l‟escola a Oslo i els seus pares l‟acompanyaven. La festa començava amb la

desfilada de les escoles amb fanfàrries i banderes. Després passaven per sota

de les finestres del palau reial i saludaven al rei i la reina.

Aquell dia vestien amb els seus vestits tradicionals. Després de la desfilada de

les escoles els graduats desfilaven. La festa dura tot el dia fins i tot a vegades

s‟acabava a la nit.

A l‟escola que anava en Jan-Bjorn era tant petita que a vegades hi havia

alumnes barrejats de diferents edats. A la seva classe eren 11 alumnes.

Les classes acabaven a les 14:30h. En Jian-Bjorn va explicar totes aquestes

coses als seus amics de Barcelona perquè sabessin com vivien. Els seus

amics van quedar tant contents del que van aprendre d‟aquell país que van

decidir que l‟estiu següent farien a l‟inrevés. En Joan de Barcelona viatjaria a

Noruega i explicaria als seus amics noruecs el que feia a Barcelona, les coses

que es podien visitar i el que es menjava.

Així ho van fer i avui després de 20 anys, cada estiu o bé en Joan va a

Noruega o en Jan-Bjorn ve a Barcelona. Han mantingut aquesta tradició des de

llavors.

Maria Campillo

Hi havia una vegada tres nois que eren de diferents països: un era de

Barcelona i es deia Joel, l‟altre era d‟ Itàlia i es deia Marco i l‟últim es deia Jack

i era de Mèxic. Aquests tres nois es van conèixer a una cursa de vaixells i van

ser els tres primers en creuar la meta. El primer en arribar va ser el Marco, el

segon el Joel i el tercer el Jack.

Els tres nois es veien poc, perquè vivien a diferents països, però un dia es van

trobar a Barcelona i van quedar a un bar. I van pensar: mira, ja que estem aquí

tots tres podríem anar a l‟oceà perquè com fa molt temps que no anem en

vaixell estaria bé anar un parell de mesos!!

Tot just quan el Joel va dir: podríem anar un parell de mesos, els dos van dir

Eh!! un parell de mesos a l‟oceà és molt, perquè poden haver-hi moltes

tempestes i que se‟ns enfonsi el vaixell. l Joel va estar d‟acord en que hi

anessin com a màxim un mes i els tres van dir: D‟acord!! Un mes està bé. I

llavors van decidir que estaria bé creuar l‟oceà Atlàntic, fins arribar a Amèrica.

I al cap de dos mesos van quedar de nou a Barcelona amb el menjar, el vaixell

i totes les coses que fan falta per anar a l‟oceà.

Aquests tres nois estaven molt contents i emocionats. Aquell mateix dia d‟estiu

va venir molta gent a acomiadar-se i molts familiars perquè no els veurien en

un mes. Quan s‟allunyaven de la costa van anar veient tot el perfil de la ciutat

des de el mar.

Es veien molts monuments de Barcelona com: l‟Hotel Vela, l‟Hotel Ars, La Torre

Mapfre, moltes cases i edificis i sobretot moltes mans saludant-los per

acomiadar-se.

Els primers dies de navegació van ser tranquils, fins i tot els acompanyaren els

dofins i les tortugues.

Però just després d‟aquests dies tant tranquils, estaven navegant i de sobte

s‟obre el cel i es veu un núvol gegant i molt negre. Els tres nois estaven bastant

acostumats a aquestes tempestes, però no havien vis mai una tant gran,

queien molts llamps i tronava d‟una manera que feia por!

Just ja els hi havia caigut un llamp a sobre el vaixell i ja havien patit molt, el

segon llamp va estar apunt d‟enfonsar-los, al tercer llamp se‟ls hi va enfonsar,

anava trencant el vaixell poc a poc fins que va desaparèixer el vaixell i els tres

nois es van quedar a l‟aigua nedant intentant que no ofegar-se. Just quan el

Jack i el Marco s‟anaven enfonsant, va passar un vaixell i els va salvar a tots

tres. Dins d‟aquell vaixell tant gran van anar tornant a Barcelona i quan anaven

arribant a la costa van aplaudir a tots els que anaven dins d‟aquell magnífic

vaixell inclosos els tres nois el Joel, el Marco i el Jack, a l‟arribada estaven:

amics, pares, cosins, germans... i quan van baixar del vaixell van explicar a

totes les famílies el viatge en vaixell per la part bona i la part dolenta i els pares

i germans tots contents perquè estaven tots, sans i estalvis!

Àlex Clapés

DIUMENGE 17 ALS PIRINEUS

Estimat diari, Saps què? Tinc una història per explicar-te. Doncs així va començar, un

dissabte de desembre, molt i molt fred. Els pares m'havien regalat pel meu sant un cap de

setmana a les muntanyes del Pirineus. Em va encantar tornar a esquiar. Jo, ja en sabia força,

ja que quan tenia 7 anys vaig fer un curset d'esquí a La Masella. Per cert, m'ho vaig passar

genial.

Vàrem estar tot el dia esquiant amb els meus pares fins a les 17:00 h. Imagina’t com vàrem

acabar de cansats aquella tarda!! Quan ja estàvem al cotxe traient-nos les botes, em vaig

fixar en un cartell mig mal penjat on estaven escrites les lletres ESQUIADA DE NIT,

DIUMENGE 17 de DESEMBRE, a baix hi havien unes lletres petites però no m’hi vaig fixar

molt. Ràpidament vaig obrir el mòbil i vaig veure que érem a dia 16 de desembre. Vaig fer un

bot d’alegria que quasi caic de cul a terra. I si ara a sobre podia esquiar de nit, ja seria

excel·lent!!! Vaig anar corrents a avisar els pares .

-Mama, mama, papa, papa, acabo de veure un cartell que posava que demà hi ha esquí

nocturn. Puc anar-hi? puc anar-hi? Si us plau em faria molta il·lusió, vinga si us plau.

Els pares em van mirar, es van mirar entre ells, i em van retornar la mirada. Aleshores , va

ser la mare la que va parlar:

-Andrea, filla, ja sé que a tu t'encanten les aventures i tot el que estigui lligat amb les

experiències de nit, per les muntanyes...però no podem deixar el teu germà sol amb la

cangur; i si té gana o té pipi o qualsevol cosa.. Ho entens filleta meva?

Jo vaig girar cua cap el cotxe perquè estava més enfada que una mula. No entenia com no

em podien haver deixat. Per un cap de setmana de veníem als Pirineus. La resta del dia em

va semblar horrorosa. Pensava que ja estàvem a Barcelona.

Per la nit vaig estar reflexionant de tot el que havia passat. Llavors vaig recordar que al

cartell que vaig veure aquella tarda també posava que vindrien els monitors del curset on jo

havia esquiat de petita. Seria bastant arriscat però hi havia un 50% de que en Dídac, el meu

monitor del curset de quan era petita, també vingués a l’ esquiada. Rumiant em vaig

començar a quedar dormida pensant en el dia següent.

Ja havia arribat el moment de la veritat. Vaig pensar que si la mare es despertava de la

migdiada, i no em trobava li agafaria un atac de cor, així que vaig decidir deixar-li una nota a

la nevera dient tota la veritat i que ja sé que estaria molt enfada, però ja em coneixia. Era la

seva filla!! També vaig posar que tornaria a casa amb el autocar de La Masella

aproximadament a les 21:00 h. Per últim vaig posar que no es preocupés de res, que ho

tenia tot controlat. Així doncs, vaig agafar la meva motxilla de muntanya amb tot el material

per esquiar i vaig esperar a que vingués l’autocar a recollir-me. Era hivern, així que a les

19:00 h ja era tot fosc.

En primer lloc, em vaig trobar una nena que havíem sigut molt amigues de petites. Em va dir

que quan me’n vaig anar ella va seguir esquiant 2 anys més. Ens ho vàrem passar molt bé

juntes aquella nit. En segon lloc, vaig sentir una veu coneguda que em va dir:

-HOLA ANDREA!!!!!!!!!!QUANT DE TEMPS!!!!!!!!!!HAS CANVIAT MOLTTT!!!!!!!!!!

Aleshores vaig reconèixer la veu, era.....EN DÍDAAAAAAAC!!! Em vaig llençar a sobre d'ell, em

feia molta il·lusió tornar-lo a veure!!!!! Llavors em va preguntar si volia anar amb ell aquesta

nit. Jo contentíssima vaig respondre que si. En tercer lloc, vaig veure uns cérvols súper

bonics. Vaig poder fer unes fotos precioses. Per últim, em van convidar al sopar del club. Allà

em vaig retrobar amb molta gent de quan era petita.VA SER UNA EXPERIÈNCIA

ÚNICA!!!!!!!!!!!!

Al tornar a casa, vaig trobar-me a la mare esperant-me a la porta principal. Jo mirant al terra

cobert de neu, vaig aixecar la mirada. La mare em va mirar amb cara de desesperació.

Segurament en aquells moments va sentir que tenia una part de la culpa per no haver-me

deixat anar a esquiar de nit, perquè em va perdonar. Tot i que em va deixar anar un rotllo

impressionant, jo creia que es quedaria sense respiració. Em vaig sentir molt orgullosa del

que havia passat.

Abril Clari

UN EMBOLIC DE CONTE

Temps era temps quan els animals parlaven que hi havien set cabretes que vivien en

mig del bosc amb la seva mare. Tenien una casa molt i molt gran que sempre es

trobava neta i endreçada. Sabeu perquè?, doncs perquè les cabretes tenien un llop

que els hi netejava, endreçava i a més a més ajudava a les cabretes a vestir-se i

posar-se guapes. Aquest llop s‟assemblava a la Ventafocs.

Un dia la mare de les cabretes va anar al poble més proper a visitar a una coneguda.

Durant la visita, xerrant amb la seva amiga, es va assabentar que el porc més ric del

poble organitzava una festa per tal de poder trobar una núvia pel seu fill gran; tenia

dos fills més però encara no tenien edat per a casar-se. La mare de les cabretes va

embogir de l‟emoció. Volia que les seves filles assistissin a la festa i que una d‟elles

fos l‟escollida.

Va tornar a casa de seguida i els hi va explicar a les seves filles. Les cabretes també

van embogir i ràpidament van cridar al llop per tal que les ajudés a triar vestits,

complements i pentinats per anar a la festa. Al llop se li va girar feina.

Es va passar dues setmanes quasi bé sense dormir, ja que a més a més de mantenir

neta i endreçada la casa de les cabretes, per les nits havia de cosir, arreglar i preparar

tots els vestits i complements que les cabretes es posarien el dia de la festa.

Va arribar el gran dia i el llop va ajudar pacientment a totes les cabretes per tal que es

veiessin el més maques possible. Quan va acabar, ell es va anar a arreglar per tal

d‟anar a gaudir també de la festa. Llavors la mare cabreta li va dir que no podia anar

perquè encara havia de netejar i endreçar la casa.

El llop es va quedar molt trist i va començar a netejar i endreçar la casa. Però llavors

se li va aparèixer el Flautista de Hamelin que li va dir que com era un flautista que

podia fer màgia, li concedia un desig: el llop va desitjar el tornar-se de nou molt

salvatge. El Flautista li va concedir el desig i un cop va marxar, el llop es va treure tota

la roba que portava, es va posar a quatre potes i va sortir disparat cap al lloc on es

celebrava la festa.

Va arribar a casa del porc i mirant per la finestra va veure que es trobaven reunits tots

els personatges dels contes infantils més famosos. Com s‟ho faria per entrar dins de la

casa?. Va veure una escala i va pujar fins a la xemeneia. Es va llençar per la

xemeneia i va aparèixer dins del saló on s‟estava celebrant el ball. La primera que el

va veure va ser l‟àvia de la Caputxeta Vermella que d‟un salt es va posar al seu costat

i amb el bastó que portava li va donar uns quants cops al cap que el van fer caure a

terra. Però molt a prop de l‟àvia de la Caputxeta Vermella també s‟hi trobaven el

caçador, la Blancaneus i els set nans. Tots junts, de seguida el van agafar i el van

portar fora de la casa. Quan el llop va recuperar la consciència, el caçador i els set

nans el van amenaçar amb donar-li una nova pallissa si tornava a molestar als

convidats.

Mentrestant, la Blancaneus va parlar amb la seva madrastra i aquesta es va

encarregar de desfer l‟encanteri que havia fet el Flautista de Hamelin. Així doncs, quan

el llop marxava ja s‟havia convertit de nou amb un llop amable i servicial, disposat a

ajudar a les cabretes i la seva mare en tot allò que li demanessin.

La festa va ser un èxit i el fill gran del porc més ric de poble va conèixer a la que més

tard seria la seva esposa. Però aquesta ja és una altra història. I tot això és tan veritat

que potser mai no ha passat.

Maria Cubero

Hi havia una vegada una nena que es deia Maria, tenia 10 anys i estiuejava a

la platja, en un càmping. Un dia els seus pares van decidir que ja era gran i que

la deixaven anar a passejar per la platja sola. Quan anava per la platja va sentir

una veu que la cridava: - Nena, nena, m‟has d‟ajudar!, la Maria va començar a

buscar però no va trobar res.

Va tornar a sentir aquella veueta ,llavors va mirar a la sorra i va veure una

petxina que obria i tancava la closca. La Maria s‟hi va acostar i va veure que

era la petxina la que parlava, es va quedar molt, molt sorpresa i li va preguntar:

-Ets tu que parles? La petxina li va dir que si i li va explicar que havia vingut fins

a la platja amb un encàrrec de tots els habitants del mar: Necessitaven

urgentment que els humans deixessin de tirar residus tòxics i totes les deixalles

al fons del mar o, sinó aviat desapareixerien.

La Maria va estar escoltant a la petxina i va pensar que tenia molta raó, però

que ella sola no podria ajudar-la, necessitava l‟ajuda dels seus pares. Va

marxar corrents, i molt esverada va explicar als seus pares tota la història. Els

seus pares, de seguida li van fer cas. Aquella mateixa tarda van anar a

l‟Ajuntament a parlar amb l‟alcalde, van organitzar a tota la gent del poble, entre

tots van fer unes pancartes i van fer la “Caminada per salvar el mar”.

Totes les televisions del país i les xarxes socials van fer molt de cas, la notícia

va arribar al Parlament i com que tots els polítics van veure que tenien raó van

decidir canviar les lleis dels residus tòxics. A partir d‟aquell moment ningú podia

contaminar el mar i mica en mica el fons marí es va anar recuperant.

Frida Fernández

Flix, tardor de 2014.

Com cada dia en Pol estava a l‟escola, el professor de Naturals estava

explicant les ombres de la lluna, era molt avorrit i ell no entenia gaire be res del

que explicava. En Pol, aprofitava per pensar que faria en sortir de l‟escola,

recorda aquelles tardes d‟estiu que anava a buscar al seu pare a la sortida de

la Fabrica. El timbre de l‟escola va sonar i el va despertar dels seus

pensaments, era l‟hora de sortir de l‟escola.

Aquell dia, en Pol decidí anar a la Fabrica a esperar al seu pare, quan de

repent a Flix apareix una boira densa, molt densa, pràcticament no es veia res.

En Pol continua camí de la fabrica que estava a les afores del poble. En arribar

a la porta no va veure sortir ningú, feia molt fred i en Pol va decidir entrar a la

fabrica. La boira era molt densa i els vigilants no van veure com entrava.

Ell sabia perfectament on estava situat el laboratori on treballava el seu pare,

comença a caminar i després d‟una estona se‟n adonar que s‟havia perdut, no

sabia on era. Tenia molta por i fred i se li estaven congelant les mans. Va

passar pel davant d‟uns magatzems i la porta estava oberta, no hi havia llum

però s‟estava calent. En Pol estava molt cansat i va seure a terra, estava tan

cansat que es va quedar dormit.

La Remei i en Miquel, ja tenien el sopar preparat, però en Pol encara no havia

arribat de l‟escola aquella tarda. Començaven a estar preocupats, havien trucat

a tots els amics d‟en Pol, ningú sabia on era. En Miquel va decidir sortir a

buscar-lo pel poble, segurament estaria jugant amb els gats que hi ha a la

plaça del Mercat i es va posar l‟abric, els guants i la bufanda, feia molt fred.

En Miquel portava vint minuts voltant pel poble, no hi havia ni rastre d‟en Pol,

de fet durant aquesta estona no va veure ningú pels carres del poble, així que

decidir tornar a casa seva. En sentir la porta la Remei va pensar que havien

arribat tots dos, però en veure a Miquel sol es va espantar molt.

En Miquel va trucar a la guàrdia urbana i li va dir que no es preocupes que el

buscarien. Mentrestant a la fàbrica en Pol encara estava dormin però els sorolls

de les xemeneies de la fàbrica el van despertar. Tenia fred i de sobte un ombra

s‟anava desplaçant pel magatzem i ell tenia molta por, però va decidir seguir-la,

anava per un dels carrers de la fàbrica i l‟ombra desapareix. A la casa del Pol

estan preocupats i no deixen de pensar en el seu fill.

La boira a Flix s‟aixecà, en Pol va mirar al cel i va veure les estrelles, estava

molt cansat i va tornar al magatzem i es torna a dormi. Va somniar que

estava a la classe de Naturals estudiant les ombres de la lluna, i de sobte el

desperten els sorolls de les xemeneies de la fàbrica, es pensa que ja es hora

de anar a buscar el seu pare a la feina però veu que allò es un dels carrerons

de la fàbrica.

Era mes fosc que abans i mira les estrelles, la lluna i veu que s‟està fent mes

rodona, es dona cops per veure si esta despert del tot i si esta desperta com

que no a esta atent a la classe de Naturals no sap res de les ombres de la

lluna. S‟adona que ha de començar a buscar la sortida perquè els seus pares

estaran preocupats. Va començar a caminar per un altre carreró de la fàbrica. I

torna a veure un ombra, la segueix i al final de el carreró veu una llum i ell es

pensa que es la sortida i a encertat era la sortida!!

Comença a caminar i te por, mira per tot arreu, passa per un pont i una mica

mes enllà hi ha llum ,continua caminant i de sobte... l‟agafen per darrera, era el

vigilant i van tenir una conversa:

-Pol: Quin ensurt!!

-Vigilant: Que fas aquí? Vaig a trucar als teus pares que deuen estar molt

preocupats.

Els pares van anar a la fàbrica, Remei plorava i estava enfadada alhora i tots

tres es fonen en una abraçada. La guardià urbana va anunciar al poble que ja

han trobat al Pol. I al final l‟ ombra era imaginació seva de tanta por que tenia.

Carlota Font

EL GRAN, GENIAL, FABULÓS, FANTÀSTIC I

MERAVELLÓS LLIBRE MÀGIC

En Manolito estava content, li agradava molt la muntanya i aquells dies de

vacances els passaria amb els avis a la vella casa que tenien en aquell poblet

de la Cerdanya.

El primer dia va començar nevant amb força i després d‟esmorçar pa de llenya

amb formatge de les ovelles d‟en Marcelí, l‟avi va deixar que pugés a les golfes

a remenar. Allò era tan divertit! L‟avi guardava molts tresors a les golfes! Va

començar a rebuscar entre els llibres i els objectes antics, quan de sobte, va

veure un llibre ben estrany.

- Quin llibre més estrany… I com pesa!! - va pensar.

El va mirar atentament i va descobrir que era un llibre de màgia! A la primera

pàgina estaven escrits un munt de noms que no coneixia però els dos últims

eren els noms de la mare i de l‟avi! Va baixar ràpidament les escales i va

trobar a l‟avi fent un bon foc.

- Avi, avi! És cert el què diu aquest llibre? Aquí hi diu que és de màgia!!

Però màgia de veritat o de mentida? - va preguntar en Manolito.

- Ja sabia jo que aquest dia arribaria tard o d‟hora… Manolito, vine aquí,

que t‟haig d‟explicar una història. – va contestar l‟avi amb un somriure.

L‟avi li va dir que havia arribat el moment d‟explicar-li un gran secret: Feia

molts i molts i molts anys va existir un mag molt important que va resultar ser

un rererebesavi d‟en Manolito, en Ramplinstonskyn Rumplenstinskon I. Aquest

mag va començar a escriure el llibre amb els secrets de màgia que va aprendre

i que es van transmetre de generació en generació. Cada membre va anar

incorporant al llibre tot allò nou que anava aprenent i malgrat això sempre

quedaven pàgines en blanc per afegir-hi més informació. L‟avi li va dir al

Manolito, que se‟l mirava amb la boca oberta i els ulls com a plats, que havia

arribat el dia de començar a aprendre a ser mag: havia trobat el llibre i ja tenia

10 anys. A partir d‟aquell dia, en Manolito va començar a descobrir tots els

secrets del llibre de màgia.

El primer joc que va aprendre va ser el del “El Pastor i les 5 ovelles”, que

consistia en explicar una història al públic, jugant amb monedes que van

apareixent i desapareixent, canviant d‟una mà a l‟altra. Aquest joc el va

aprendre molt fàcilment i va ser llavors quan l‟avi es va adonar que en Manolito

tenia unes qualitats extraordinàries per la màgia. El joc dels “Daus ballarins”,

que es feia en una taula amb quatre daus, que passaven d‟una banda a l‟altra

no li va suposar cap problema a aquell mag tan eixerit.

Però el joc que realment va transformar a en Manolito i el va convertir en el

mag més gran de tots els temps va ser el de “El conill surt del barret”; era un

truc molt típic però a la vegada molt divertit que en Manolito va millorar de tal

manera que podríem dir que el va transformar. Després de molt estudiar les

possibilitats del barret i de tot el que podia arribar a treure-hi, va veure que del

barret era capaç de treure un elefant! Va necessitar practicar-lo moltíssim i

demanar al zoo si li podien deixar un elefant. El zoo, el va autoritzar sota la

supervisió de l‟avi que cada dia estava més convençut que aquell nen de 10

anys, el seu nét es convertiria en un personatge de llegenda.

Un bon dia en Manolito va decidir que volia muntar un espectacle de màgia i va

demanar permís a l‟avi per fer-ho:

- D‟acord Manolito, però has d‟anar amb compte perquè els elefants són

animals molt grossos i poden arribar a fer molt de mal.

Va arribar el gran dia. En Manolito estava preparat i una mica nerviós. Va venir

molta gent a veure‟l. Després de començar amb els primers jocs, va deixar pel

final el millor de tots.

En Manolito no sabia si li sortiria bé o no. Al principi tot anava bé, però quan va

treure l‟elefant, va passar allò que l‟avi li havia dit: l‟animal es va esverar molt.

En Manolito volia sortir corrents, però també sabia que havia d‟acabar el joc,

així que va agafar el barret i el va posar a sobre de l‟elefant que de sobte i

davant la sorpresa del públic, va desaparèixer!. Des d‟aleshores, es va

convertir en el més gran i el més petit mag de la història de la màgia.

Erik Marin

LA GAVINA QUE NO SABIA VOLAR

Hi havia una vegada, dos gavines que es van enamorar i van tenir una gavineta

que es deia Rosa. Però no era una gavineta qualsevol, era especial per que no

sabia volar. Ningú volia parlar amb ella per que no sabia volar i tothom

pensava que era molt peculiar i ella estava molt trista. Un dia quan ja era gran

va decidir anar-se‟n de casa i els seus pares quan es van assabentar ja no

podien fer res perquè ja era massa tard; ja havia marxat i ells estaven molt

tristos per lo que havia passat.

La Rosa va anar cap a un bosc i quan va arribar lo primer que volia fer era

menjar. Mentre buscava menjar es va començar a fer de nit i tot era fosc; la

Rosa tenia por. Aleshores va buscar un lloc per dormir, va veure una petita

cova i va entrar allà dins. Era molt i molt petita però feia molta calor, aleshores

va dormir allà dins tota la nit.

Es va fer de dia i la Rosa es va llevar. Quan va sortir, davant seu hi havia una

taronja i es va menjar tota la taronja en un tres i no res. Resulta que a dalt seu

hi havia un taronger que ahir a la nit no va veure perquè era tot fosc. Va

continuar caminant i es va trobar una gavineta mascle, que es deia Lluis, i es

vàren saludar. La Rosa li va explicar el que li havia passat i el Lluis molt

preocupat li va dir que li ajudaria a aprendre a volar i ella es va posar molt

contenta.

La primera vegada que ho va intentar no li va sortir gens bé, la segona tampoc i

així van passar dues hores. La Rosa molt cansada i decebuda va dir que ella

mai podria volar i que així mai podria formar una família; aleshores es va anar.

Al dia següent el Lluís va intentar animar-la i ho va aconseguir. La Rosa va

pujar a dalt d‟un arbre i es va llençar per volar i... ho va aconseguir!! El Lluís i la

Rosa es vàren posar molt contents i es van enamorar. La Rosa li va comentar

que havia de dir-li als seus pares i que en deu minuts tornaria.

Va tornar a casa seva i els seus pares molt preocupats li van preguntar que li

havia passat. Ella els hi va explicar que va conèixer a un noi que li va ensenyar

a volar, es van enamorar i aleshores es volia anar a viure amb ell. Llavors va

tornar amb el Lluís. Després de dos o tres anys van tindre una gavineta que es

deia Mireia i que tampoc sabia volar..., però això ja es una altre història.

Un temps després de que tingués la seva filleta Mireia va tornar a visitar als

seus pares per donar-li la gran noticia i es vàren quedar molt feliços i

bocabadats. El cas es que ningú mai més es va tornar a burlar de la Rosa i

vàren viure tots feliços.

ANDREA MARTÍNEZ

Hola bon dia, som a les notícies del dissabte. Avui us parlarem d‟uns nois que

han salvat tota Amèrica .Són dos nois i dues noies, d‟entre quinze i divuit anys;

i viuen a San Salvador, a El Salvador. Van decidir viatjar a diferents llocs

d‟Amèrica (cada un triava una ciutat).

La primera va ser l‟Ariadna, va escullir Buenos Aires, Argentina. Tot i que cap

d‟ells havia estat allà, vàren veure que la gent es comportava d‟una manera

molt extranya: quan una persona es creuava amb una altra començaven a

discutir-se o a barallar-se; també, quan un estranger com podien ser ells

preguntava on era algun carrer o algun monument, ni es giraven i si alguna

vegada miraven, tornaven a fer mitja volta i seguien caminant amb cara de

pomes agres. S‟hi van quedar un parell de dies, un cop passats, van fer les

maletes i cap a l‟aeroport on s‟enlairaren amb destí a Miami, triat per en Marc.

A Miami era diferent però també extrany, la gent era molt amorosa i amable, pel

carrer no veies a cap persona caminant sola, tothom anava acompanyat i

agafat de les mans, fent-se petons i abraçades, quan alguna persona o família

es trobava amb algun amic s‟abraçaven i es feien petons com si fes quatre

anys que no es veien,...

Passats tres dies, la Núria va decidir que viatjarien cap a Washington, Estats

Units. Allí van veure coses tan extranyes o més que a les altres ciutats. Tothom

reia i era feliç, per qualsevol bajanada començaven a riure sense parar i quan

em refereixo a sense parar ho dic de veritat! Quan anaves caminant pel carrer i

miraves les cares de la gent, l‟únic que veies eren somriures. Els nois i les

noies cada vegada estaven més confusos, més extranyats i pensant que li

podia haver passat a la gent i com s‟havien començat a comportar així.

La següent ciutat era Rio de Janeiro, Brazil, triada per en Ferran, el més gran

de la colla. A Rio de Janeiro estava tot el terra dels carrers molt bruts, totes les

terrasses dels bars o restaurants amb gent menjant ‟‟com porcs„„, també hi

havia persones que anaven caminant mentre menjaven un entrepà, i aquestes

també feien marranades com tirar el que no els hi agradava de l‟entrepà al terra

i moltes coses més. En general, eren molt bruts. Els amics van pensar que li

podria haver passat a la gent. Van pensar-ho i repensar-ho fins que, a

l‟Ariadna, se li va acudir que podia ser un virus.

A continuació van intentar recordar les ciutats en que havien estat i varen

descobrir que a totes les ciutats estava l‟aire com brut, com si fos una boira

més negre. Al final van arribar a la conclusió que era culpa de la contaminació

de l‟oxigen, aleshores van pensar que podia ser un virus de contaminació.

Aquest virus s‟havia creat per culpa de les fàbriques i els cotxes. Al cap d‟una

estona els nois els hi van proposar als directors de tantes fàbriques com van

trobar, que aquestes haurien de ser elèctriques i que també fabriquessin

cotxes elèctrics..

A continuació, havien de pensar com curar del virus a tota aquella gent.

Després de pensar i pensar (aquest cop va ser en Ferran), van tenir la solución,

un antídot. Abans de que en Ferran acabés de proposar de fer l‟antídot, la

Núria, l‟Ariadna i en Marc ja corrien cap al laboratori més proper. Un cop fet

l‟antídot, i milers de còpies, les hi van portar a la gent. Ho varen fer amb avions,

per portar els medicaments a les ciutats on la gent tenia el virus de

contaminació, li van donar el virus a la gent i se‟l varen prendre. Al cap d‟un

parell de dies tota la gent es curà.

Un cop ja ho van arreglar tot, van tornar a les seves cases de San Salvador.

I així han acabat les notícies del dissabte, fins demà.

Queralt Mascort

La història d’en Pol

Hi havia una vegada un noi que es deia Pol. Des que era petit sempre li deia a

la seva mare que li agradaria arribar a ser el president del govern, perquè li

agradaria que tot el món pugues viure dignament i sense injustícies. Quan

estava estudiant la carrera de política, un dia se li va ocórrer anar a visitar al

Sr. President Artur Mas. Van estar parlant i aleshores l‟Artur li va oferir al Pol si

volia ser el president del govern. El Pol li va dir que sí, i aleshores ho va ser. A

partir d‟aquell dia el va anomenar el molt Honorable President Pol Mestre. Van

passar molts anys desprès de que fos el president, i va aconseguir millorar la

vida dels ciutadans, amb una millor sanitat, millor educació , va baixar els

impostos, va aconseguir donar feina a tothom i al final va decidir retirar-se.

Quan es va jubilar, com que era ja un avi estava pensant en que podia fer un

viatge a Hawaii i fer petites unes vacances. Doncs així ho va fer, va marxar cap

a Hawaii. Un cop allí va conèixer uns pirates molt amigables i amb els que es

trobava molt a gust. Al cap d‟uns dies li van oferir viure amb ells i s‟ho va

pensar. Va acceptar i es va passar quatre anys fent de pirata. Però un dia un

pirata amb va agafar i em va tirar a l‟aigua en mig de l‟Oceà Pacífic i es va

quedar sol com un mussol. De sobte el van recollir un vaixell que passava per

enllà i que es deia el TITANIC 2, el nou Titànic. Aquest vaixell el van construir

feia uns quants anys i era una reproducció de l‟antic Titànic. El vaixell era molt

bonic, allí dins li van deixar una habitació . Van passar els dies i sense cap

emoció però de sobte a l‟horitzó va veure una cosa que mai em podia creure!

Un drac de foc! El drac de foc que era molt amigable em va oferir si volia tornar

a casa volant amb ell. Quina emoció això si que era aventura de debò! Li va dir

que si i van emprendre l camí. Enmig del camí el drac m‟anava explicant

històries que li passaven amb la seva dona. La seva dona el tractava fatal! En

arribar a casa el drac va decidir quedar-se a viure amb el Pol ja que durant el

viatge havien fet una bonica amistat. Doncs així van passar tots els dies de la

seva vida. I el drac va viure amb el Pol i van viure feliços menjant perdius.

Pol Mestre

VIATGE AL FUTUR

En una tarda d‟estiu, un grup de nenes de 10 anys estant passant una

magnífica tarda a casa la Martina. De sobte, la Gemma proposa anar

d‟excursió a la muntanya, totes s‟animen i comencen a planificar al dia. Quan

arriba el dia el grup d‟amigues comencen a passejar entre arbres i de cop i

volta a la Maria li entra la gana, decideixen seure en unes roques a esmorzar.

La Martina reparteix els entrepans que ha fet i la Sara serveix un suc de

préssec deliciós. Després de menjar, les noies continuen el camí per la

muntanya escoltant els sorolls de la naturalesa fins que… arriben al cim i es

troben una pedra amb un símbol dibuixat. Es queden observant-lo una estona

però no estan tranquil·les ja que senten uns sorolls estranys. La Gemma és tan

poruga que sense voler toca amb el peu la pedra i de sobte surt una màquina

grandiosa amb una plataforma.

Les noies decideixen pujar-hi a sobre i la màquina les envia al futur, 20

anys endavant on viuen aventures emocionants. Les quatre amigues han

acabat els estudis i viuen juntes en un pis molt gran amb terrassa. La Martina i

la Gemma són famoses perquè són models, treballen en una agència on les

criden per fer pel·lícules, la Sara i la Maria són periodistes i els hi fan

reportatges. Sempre que poden viatgen juntes, ja han visitat: París, Londres,

Nova York i Florència.

Passat un més les amigues tornen a la muntanya i al mateix cim troben

una altre pedra amb al mateix símbol. La trepitgen i tornen a pujar a la

plataforma fins que es troben a la normalitat de sempre. Han visitat

experiències que en un futur els encantaria que passessin.

Martina Miralles

Una excursió emocionant!

L‟Àlex i el Dídac són dos germans bessons que acaben de fer els dotze anys.

Ahir van anar d‟excursió amb els seus pares a un famós pic de la serralada del

Montseny. Feia molt fred, tot i que el sol escalfava bastant.

De bon matí ja es van posar a caminar pel bosc amb les seves motxilles ben

plenes de menjar, begudes i d‟altres provisions. A mig matí van fer una

paradeta i es van asseure a unes roques per esmorzar; l‟ Àlex portava un

entrepà de pernil salat i un suc de taronja i el Dídac unes galetes amb xocolata

i una ampolla d‟aigua. Mentre menjaven van veure que pràcticament al costat

d‟on estaven hi havia un terreny pla i van pensar que podien jugar una estona a

futbol, doncs la pilota sempre anava amb ells a tot arreu. Era la seva passió ja

des de ben petits.

Van demanar permís als seus pares i van començar a jugar un partit. De tant

en tant, anaven fent petites estones de descans per menjar algun dels

caramels que havien recollit durant la cavalcada de reis. La veritat és que eren

tous i bons, n‟hi havia de tots els gustos i en tenien una bossa plena cadascun.

En un moment del partit en Dídac va xutar la pilota molt fort i va anar a parar a

un camí amb molta pendent. Van començar a córrer cap avall darrere la pilota.

L‟Àlex va xocar amb unes roques però per sort no es va fer res. Com que feia

molta baixada, per molt que corrien no l‟atrapaven i va arribar un moment en

que la van perdre de vista i no la van veure més.

Van intentar tornar pel mateix camí, però després de caminar una bona estona

es van adonar de que estaven perduts; van seguir caminant a veure si hi havia

sort i aquell camí els tornava amb els seus pares, fins que van topar amb una

masia que semblava abandonada.; van trucar a la porta, que de fet estava mig

oberta i al no contestar ningú van entrar-hi.. Era una masia gran de dues

plantes: a la planta baixa hi havia una cuina-menjador, dos lavabos i a la part

de dalt quatre habitacions, cadascuna amb un lavabo; això sí, devia fer temps

que ningú l‟habitava, doncs tot estava una mica brut. Van passar la nit allà,

amb molta por i amb l‟esperança de que els seus pares els trobessin ben aviat.

L‟ endemà els pares dels bessons i els seus amics van seguir buscant-los; ja

ho havien estat fent part del dia anterior i bona part d‟ aquella nit i estaven molt

preocupats al no trobar-los. De sobte, van veure uns papers de caramels per

terra que eren com els de la cavalcada de reis a la que havien anat dies enrere

amb els seus fills. Van pensar que si els seguien potser els trobarien. I així va

ser, els van anar seguint i finalment van arribar a la masia i van retrobar-se tots.

Es van fer unes abraçades ben fortes i molts petons. Encara una mica

espantats, L‟Àlex i el Dídac, així com també els seus amics, van tornar cadascú

cap a casa seva i van prometre als seus pares que no s‟allunyarien mai més

tant per una pilota.

Marc Pallés

L’AVENTURA DELS TRES REIS

Sabeu quina relació tenen els tres Reis Mags? Voleu que us ho expliqui? Eren

tres germans que cada 5 de gener es retrobaven per repartir regals a els nens.

El lloc de la trobada era la plaça d‟Orient de Barcelona a les deu de la nit. Un

any, Melcior, Gaspar i Baltasar, que era com es deien els tres germans, se‟n

van a anar a viure cadascú a la seva nova casa. En Baltasar va anar a

Canàries i ell sempre anava a la platja i com feia molta calor i molt sol es va

posar molt morenet. A en Gaspar, li va tocar la loteria i clar sempre anava amb

el seu Mercedes i vivia a una casa molt luxosa i al tindre tants diners es

cuidava molt, és a dir que el seu temps el dedicava anar al barber, a un spa ,

etc,.... En Melcior se`n va anar a viure a l‟Antàrtida i com ja sabeu allà fa molt

de fred i per això el seu color de pell era molt blanquet.

Com feien cada any, la nit del 5 de gener van quedar a la plaça d‟Orient de

Barcelona.Havien canviat tan fisicament que no es van reconèixer.Cadascú

estava esperant a una cantonada de la plaça. Passava el temps, quasi les onze

i encara no s‟havien retrobat. En Gaspar estava molt enfadat per el retard dels

seus germans i estava a punt de marxar quan va notar que a la butxaca de la

capa portava el seu telefon mòbil. Va decidir enviar-lis un missatge per saber

on estaven. De seguida va rebre resposta del Melcior on posava: “jo ja estic a

la plaça. I tu?”. De nou va rebre un clin-clin:”, era del Baltasar: “Sóc a la plaça, i

tu.” El Gaspar va dir : “jo també hi soc i no us veig. Hi ha dos homes més però

no sou vosaltres.Quedem al mig de la plaça.”

Finalment es van retrobar. Estaven tots molt sorpresos perque havien canviat

molt.Cadascú va començar a explicar la seva història, és a dir, tots els canvis

que havien fet, els llocs on havien anat, on estaven visquen... Cap d‟ells pensat

que era la nit de reis i que els nens estaven esperant els seus regals.

Els tres germans estaven molt il.lusionats amb les seves històries: El Gaspar va

explicar que li havia tocat molts diners al sorteig de la loteria i que havia

comprat una castell molt gran a les afores de Barcelona, i que tenia gats i

gossos.

Melcior va explicar que vivia a l‟Antartida a una petita cabana i que disfrutava

de la natura. El seu temps el dedicava a esquiar i a ver fer travesses per la

muntanya.

En Baltasar va marxar a les Canàries on era propietari de un xiringuito a la

platja més gran de l‟illa.Tenia molta feina perque hi havia molts turistes

alemanys i suïssos. Havia après a fer coctels i s‟havia guanyat molta fama. A la

plaça hi havia un rellotge, i en aquells moments van sonar quatre campanes.

De cop i volta, els reis es van quedar en silenci i van obrir els seus ulls com a

plats perque es van adonar de l‟hora i que encara no havien començat a

repartir els regals. Veien l‟hora i la poca estona que quedava perque els nens

es despertessin, van decidir que aquest any la repartició dels regals no la farien

els tres junts. Cadascú va fer una part de la ciutat i que després a l‟hora

d‟esmorzar tornarien a quedar a la plaça per seguir explicant-se les seves

aventures. Van començar a repartir els regals per les cases per a tots els nens,

i gràcies a que s‟havien organitzat d‟aquella manera van arribar a temps!!

Joan París

Una botiga molt avorrida

En Marc és un noi amb el cabell castany, els ulls verds i un nas ple de petites pigues.

La seva germana, la Sara, el primer que se li veu i amb el que es caracteritza, és el

seu cabell rinxolat com un muntanya russa. Els seus ulls són de color marró i té un nas

petitet i una boca també petita amb uns llavis molt carnosos. Ells dos són molt

amables i bones persones però, normalment, s‟enfaden entre ells i es comencen a

pegar. Els seus pares estaven farts de sempre estar solucionant problemes i cada nit,

abans de dormir, desitjaven que algun dia es comportessin com es tindrien que

comportar dos germans. A pesar de les seves discussions, tenien una cosa en comú:

odiaven les botigues de roba. Sempre que anaven a alguna botiga acabaven enfadats

i no paraven de queixar-se, i clar, els seus pares al final ja no podien més. Però un dia

això va canviar i ara us ho explicaré. Com cada dissabte al matí, es van aixecar, van

dir-lis bon dia als pares i després anaven al menjador, on engegaven el televisor i

veien alguna sèrie. Van passar-se una hora fent el gandul fins que els seus pares van

cridar-los dos vegades per esmorzar. Quan estaven a taula, parlaven de temes

diversos fins que el Marc va preguntar:- Pares, Pares! On anirem avui? – Al Corte

Francès! – Va respondre la mare d‟en Marc. Però ja saps que tinc al·lèrgia a aquest

lloc! – Va exclamar el Marc que ja començava a desesperar-se. Marc, no et queixis

que jo se que tu saps que aniràs a comprar de totes les maneres! – Va dir la mare

pujant el to de veu. I després d‟això, el Marc es va anar a la seva habitació a punt de

desmaiar-se. Al cap d‟una hora ja estaven al cotxe amb un silenci molt profund fins

que van arribar al aparcament. El Marc i la Sara, no paraven de pensar amb el dia que

els esperava. Quan ja estaven comprant, els pares estaven molt ocupats mirant roba i

agafant-la mentre el Marc i la Sara els seguien amb cara avorrida. Passaven les hores

i al final van anar a fer un descans per menjar. “per fi!!!”, pensaven els pobres nens. Al

final del dia, quan ja estaven a punt de marxar, van passar pel costat de la secció de

joguines i el Marc i la Sara es van quedar mirant-se‟ls i en un moment de distracció, es

van perdre sense donar-se‟n conte. I per rematar el cop, van anunciar pels megàfons

que ja era hora de tancar i es tenien que anar! Quan van sortir van agafar el cotxe i

van anar molt ràpid a comissaria per denunciar-ho.

El Marc i la Sara, amb els nervis no es van adonar de el que havien dit pels megàfons.

Passaven les hores, es començava a fer fosc i estaven cada cop més espantats, fins

que de cop van començar a escoltar música. Venia de la secció de joguines però no

sabien que era. Anaven ajupits per sota de la roba per si de cas i... el que acabaven de

veure era increïble! Estava tot ple de ninos i altres joguines ballant i parlant per els

estants! De l‟ensurt, la Sara va fer un crit i ella es va convertir en el punt d‟atenció de

totes les joguines. Allò es va omplir de preguntes, qui sou? Què feu aquí?... El Marc i

la Sara els van dir que no els volien fer res i que són dos nens que no tindrien que

estar allà. Després de totes aquelles respostes, les joguines els van rebre molt bé. Les

joguines els van explicar una història. Fa molt i molt de temps, això era una botiga

normal i corrent fins que una nit una màgia estranya es va colar a l‟edifici, i des de

aquell moment cada nit els objectes de la botiga cobren vida. A cada secció passen

coses diferents. Després d‟aquella història les joguines els van proposar una visita

guiada per la botiga i les seves seccions. Els nens van acceptar i es van posar en

marxa. Mentre caminaven, els tres ninos es van presentar, l‟astronauta de joguina es

deia Neil, el cotxet que els portava es deia Txu-Txu i la ballarina es deia Mia. –

Nosaltres encara no ho hem explorat tot i avui anirem als llocs desconeguts –Va

explicar-lis el Txu-Txu. –Ja hem arribat a la secció d‟esports. –Va dir el Neil –Aquí hi

ha tota mena d‟esports. De sobte es va sentir un soroll molt fort, com el d‟una onada. I,

efectivament, va aparèixer una onada gegant! Ràpidament van agafar una tabla de

surf que estava penjada i amb prou feines es van estirar ben agafats. Tots van pensar

el mateix: Ràpid hem de trobar una solució! I el Marc, en aquell moment es va impulsar

amb una barra de ferro i van sortir de l‟onada. Ràpidament es van pujar al Txu-Txu i

van tornar a la secció de joguines. Allà, com que era molt tard, es van posar a dormir

tots. El Marc i la Sara es van fer com una mena de llit amb roba de la secció del costat,

la secció de samarretes per dona. Van dormir una estona fins que una llum els va

despertar. Eren els guàrdies que va enviar la policia per la denuncia dels seus pares.

Ells els van guiar fins la sortida i van trucar als seus pares per anunciar-lis que els

havien trobat. Quan es van trobar els dos nens i els seus pares es van donar una

abraçada molt forta i se‟n van anar a casa. Des de aquella aventura, el Marc i la Sara

van prometre no enfadar-se més i a no separar-se mai dels pares, i així ha sigut.

Marc Peralta

L’ULL DEL DIMONI

Fa molt i molt de temps a l’antic Egipte, els egipcis vam fabricar un

diamant poderós. Tothom el buscava perquè donava poder i tresor.

Aleshores, els egipcis van enviar el diamant a un lloc ocult amb vaixell.

Durant el trajecte els bandits van enfonsar el vaixell. Com a venjança, els

egipcis van maleir el diamant perquè ningú trobés mai el tresor. Sols una

persona de bon cor podria saber el secret.

Al cap d’uns anys, un esclau d’Egipte va trobar el diamant per causalitat.

Gràcies al diamant va trobar el tresor i va deixar de ser esclau per sempre.

David Pérez

EL BASSAL MISTERIÓS

Hi havia una vegada una nena que es deia Marta. Un dia, la Marta, anava caminant

pel carrer. Era un dia de pluja i la Marta no parava de trepitjar bassals. La Marta va

saltar sobre un bassal molt gran en el que hi havien bombolles al mig, i de sobte es va

adonar de que no podia respirar, va esternudar i va pensar que moriria, però de sobte

es va trobar dins d‟un submarí i va poder respirar. LIavors va veure un pop gegant, va

mirar la pantalla del submarí, i va comprendre que estava a molta profunditat de la

superfície del mar. La Marta es va espantar molt, però no sabia com aturar-lo. El

submarí va arribar a un punt en el que feia molta calor. La Marta estava adormida,

però es va despertar de cop quan va notar que l‟ambient era tan calent que no podia

gairebè ni respirar, estava al centre de la Terra!. De sobte va veure que a la pantalla

va sortir un home que va dir a la Marta que premés el botó en el que hi havia una

fletxa cap amunt. La Marta va fer cas a l‟home de la pantalla, encara que no el

conexia, va clicar el botó, i de sobte es va trobar a la superfície del mar. Quan va sortir

del submarí, la Marta va intentar trobar alguna casa però no va tenir sort. Estava al mig

del mar, només es veia una illa. L‟illa era molt petita, no tenia molts arbres ni fruits. La

Marta va deixar el submarí al costat de l‟illa, i va començar a pensar en fer-se una

casa, conrear la terra i en cuinar aliments, però es va adonar de que no tenia molta

fusta, arbres ni fruits. Llavors va entreveure una cosa gran i extranya entremig de dos

arbres. Va anar a comprobar el que era, i de sobte se li va engegar un gran somriure a

la cara. Era un globus! Llavors va tenir una idea. El mes passat va veure un

documental de com volar en globus, ella va estar molt atenta, així que va començar a

preparar-ho tot per començar a volar. Quan ho va acabar tot va dir:-He tingut una sort

d‟haver vist com fer volar un globus el mes passat!- Llavors, la Marta va empendre el

vol tota contenta de tornar a Barcelona, a casa seva. El que creia ella era que tardaría

unes cinc setmanes en tornar a casa seva. Però, un dia la Marta es va adonar mirant

el mapa, de que es va desviar perquè el vent bufava molt fort. A la Marta se li va caure

l‟ànima als peus, però no va perdre l‟esperança i es va posar enseguida a desplaçar el

globus cap a l‟altra banda. Es va menjar una poma per recuperar forces, i va

aconseguir aterrar! Però no sabia on estava. Va preguntar a a un home on estaven, i

l‟home va respondre a Russia i que es deia Michel Strogoff i que havia de portar un

missatge molt important al germà del rei Tzar. La Marta va dir que no tenia casa, i

l‟home l‟hi va dir que es podia quedar a casa seva, però no per molt de temps, perquè

començaria el viatge i ella també podría acompanyar-lo si volia. La nena va dir que

volia anar amb ell perquè no es volia quedar sola. Quan va arribar el dia del viatge van

fer les maletes però Michel no es trobava bé, i van decidir que aniria la Marta sola. El

rei Tzar va enviar a Marta als Estats Units per donar-li un missatge molt important al

seu germà Tzal. Quan va arribar als Estats Units, molts periodistes l‟esperaven a la

Casa Blanca però no va voler parlar. Quan la Marta l‟hi va donar el missatge al rei

Tzal, el rei l‟hi va donar les gràcies i la Marta s‟en va anar molt ràpid perque no l‟hi

gravessin es periodistas, però encara hi havien més periodistes i la van veure tots,

però no va dir res. L‟empaitaven amb els micròfons, càmeres i amb el soroll: Marta,

Marta, Marta! Llavors es va amagar darrere d‟un arbust, va tancar els ulls, i quan els

va obrir es va trobar a casa seva i la seva mare la estava despertant. Llavors va dir

que havia sigut el millor somni de la seva vida.

Júlia Roig

UNA GRAN AVENTURA A VENE CIA

Hola de nou amics meus!

Sóc la Gemma i fa pocs dies vaig rebre una carta de… les Rialleres!

Què? No sabeu qui són les Rialleres? Elles són unes amigues que sempre viuen

aventures excepcionals i fantàstiques per arreu del món. Elles es diuen les Rialleres

perquè les cinc amigues tenen una cosa en comú: les rialles. A la Paula, li agafa el riure

perquè si, la Valèria, riu per tot, l’Ona, sempre està amb un somriure als llavis encara

que estigui molt enfadada, la Laura, va contenta per a tot arreu i va cantant tooooota

l’estona l’himne de l’alegria i, finalment, la Joana, que quan li diuen una cosa, la fa amb

un somriure.

Doncs, com us anava dient, vaig rebre una carta de les meves amigues. Aquella carta

venia de Venècia. La carta deia:

-Estimada Gemma, aquests últims dies que hem estat a Venècia ens ha passat una

aventura molt emocionant. Si vols saber com continua, truca’ns. Ja saps el nostre

telèfon.

Esperem ansioses la teva trucada. Fins aviat, les Rialleres.

Molt nerviosa, vaig trucar al número de la Valèria, i una veu coneguda va exclamar:

-Gemma!- .

De seguida em varen començar a narrar la història, però per això, havíem de rebobinar

uns quants dies abans...

Tot va començar així, quan la Joana va guanyar un premi per anar a Venècia amb

quatre noies d’acompanyament i, evidentment ens va triar a nosaltres, perquè així,

podríem estar totes les Rialleres juntes. Varem anar a Venècia amb avió però l’arribada

no va ser del tot normal. Tres senyors amb un “passamuntanyes” se’ns van tirar a

sobre. L’Ona, sense voler, li va arrencar un trosset de la camisa d’un d’ells, i un

tatuatge reconegut se li va parar davant dels ulls. L’home, que s’havia adonat que li

havien descobert el tatuatge, se’n va anar aterrit. Ara ja era massa tard per tapar-s’ho,

perquè la Paula li havia fotografiat el braç. Durant la resta del dia, a part d’instal·lar-se

a l’hotel, van buscar a Internet la imatge que havien descobert. A la Laura, que li

sonava molt aquell símbol, de seguida va exclamar:

-Noies, que no us n’heu adonat? Aquest és el símbol de la nostra universitat! Més d’un

dia li he vist a la... directora!

Varen buscar informació. Segons Internet, la directora formava part d’un grup

d’individus que volien fer fora als alumnes més bons. Aquell grup es deia Marimbol.

Allò significava dues coses; una de bona, i l’altre de dolenta. La bona, era que, si ens

volia fer fora, era perquè érem bones alumnes, però el pitjor era que ens farien mal.

La Joana, que era una experta en Internet, va instal·lar-se un”GPS” al seu telèfon, i una

veueta femenina, va dir:

-Digue’m on vols que et porti.-La Joana va dir que volia anar on es trobaven aquell grup

de Marimbol.

El telèfon va se un guia fantàstic. Varen arribar al seu destí, i no s’esperaven que fos

una fàbrica vella i plena d’esquerdes. La Paula i la Laura varen pujar al sostre i poc

després van dir a les seves amigues que pugessin. En una pantalla que es veia des de

dalt hi havia unes imatges d’elles cinc i de quatre alumnes més. Varen trucar a la

policia, i quan ja era allà va entrar per sorpresa a la fàbrica i van arrestar els membres

del grup.

Ara, la universitat ja té una nova directora, quin descans!!

Gemma Segú

LES PERLES MÀGIQUES

En un país molt llunyà, vivien dos nens anomenats Lluís i Mireia. Cada dia

anaven a veure a la seva àvia Maria per fer-li companyia. Són dos nens

ben educats i espabilats que els hi encanta viatgar i conèixer coses noves,

però desde molt petits volien saber el secret de la seva àvia : El de les

perles màgiques.

Un dia de plè estiu, els nens no li vàren parar d'insistir a l'àvia de que ja

era hora de saber el secret. Tot seguit l'àvia anava escoltant als nens

però es va cansar i els hi va dir el secret. Quan els nens es van enterar

de que les perles tenien poders màgics, es van quedar bocabadats. Si les

ficaves en un recipient amb aigua sortien unes fades i venia la

primavera, però hi havia un problema. Els malvats i terrorífics Damián i

Cochiloko, si veien aquelles perles els hi ficaven uns polvos i les fades

que sortien es convertíen en els seus esclaus.

Els nens van voler veure les perles però en el mateix moment va arribar

en Toni, l'avi dels nens. L'àvia li va dir que els nens volien veure les

perles i que ja els hi havia explicat el secret. En Toni li va respondre que

no se li acudeixi ensenyar les perles als nens.

Finalment, la Maria els hi va ensenyar però tenia una mica de por de

que vinguessin els malvats. Estava intriduïnt els polvos i justament en

aquell moment van aparèixer aquelles bèsties.

Rapidament, les bèsties van actuar i varen marxar amb tot el poder.

Tots estaven molt tristos per el que havia passat. El pitjor de tot era que

totes aquelles fades eren les que convertien l'hivern en primavera, però

ja no hi eren. Mai més tornaria la primavera a tot el món. De cop i volta,

van sentir un soroll molt estrany. Es van girar i van veure una llum. Era

una petita fada que es va escapar. Els nens i l'àvia van somriure i l'avi se

la va mirar de reull com si estigués enfadat. La fada els hi va dir on era

l'amagatall d'en Damián i d'en Cochiloko i van anar a rescatar les fades.

Ja hi eren. Van haver de passar per moltíssims obstacles, però van

aconseguir agafar les perles a temps.

Maria Vives

UN PASSADÍS FANTÀSTIC

Hi havia una vegada un nen que es deia Jordi Garcia i tenia 9 anys vivia a

Garriguella al Alt Empordà amb la seva mare Marta, el seu pare Joan, el seu

germà petit Oriol i el seu gos Sitx.

Anava a un col·legi del poble del costat perquè Garrriguella no tenia col·legi i

el seu millor amic es deia Marc, també era de Garriguella.

Un dia el Jordi i el Marc quan tornaven a dos quarts de dues a casa per

dinar, al carrer major van sentir unes veus molt estranyes a la paret, però no

van fer cas.

En Jordi quan va arribar a casa no hi havia ningú, el pare estava treballant i

la mare estava amb l‟Oriol al col·legi fent una tutoria amb la mestra.

Al cap d‟una estona va arribar la mare i l‟Oriol, el Jordi li va dir a la mare que

havia sentit unes veus molt estranyes, però no li feia cas.

El dia següent era festa i el Jordi, el Sitx i el Marc van quedar amb el Pep i la

Júlia per anar on havien sentit veus, s‟hi van acostar i cada vegada se sentia

més fort fins que al final van caure a un passadís fantàstic, la veu era d‟un

robot. Quan van mirar l‟hora el rellotge s‟havia parat, van caminar deu minuts

fins que van veure una mica de llum, van anar corrents i era una màquina

que et podia portar a on volguessis i ells van escollir anar a milers de llocs

com Barcelona Nova York, Madrid, Florència, París...

Quan van sortir de la màquina, van caminar deu minuts més fins que van

arribar on havien entrat i quan van sortir era la mateixa hora a la que havien

entrat al passadís.

I quan li va dir la mare el que havia passat no s‟ho creia, però sort que el Pep

tenia una càmera de fotos i va poder fer alguna foto.

Al dia següent li van explicar a tota la classe que havien anat a moltes ciutats

i el Pep per sort havia portat la càmera i hi van voler anar. Un dia que era

festa van anar amb tota la classe al passadís i s‟ho van passar genial

Xabier Vila

Aquesta historia que us explicaré avui es interesant a la vegada que extranya espero que Us

agradi!!

Va passat fa molts però que molts anys abans de que els dinosaures existissin va haver una

edat que es deia al cel que hi havia tot com: plantilles voladores també allà era la pau i no la

guerra... va haver un dia que dos científics molts llestos el mes llets podia mirar el de a baix, el

que podia mirar el mon de a baix es deia Plofil i el altre que es deia Irrofil ell en comparació en

l’altre ell podia mirar les coses normals: com es fa, perquè es fa així un dia al Plofil li va dir al

Irrofil per que no construir un maquina del temps i anar al mon de a baix després de dos anys

van aconseguir construir-la van baixar i es van quedar amb una cara de sorpresos perquè allà

era tot molt però que molt vell comparat amb el mon de a dalt: allà estaven maltractant a una

persona.

Doncs van dir perquè no que dar-nos en este mon per construir una gran part de lo que hi ha

allà a dalt asi que es van posar a construir tot el que li donaven els materials. Van poder

construir: taules, cadires, ordinadors ... després van descobrir que eren molt mes junts que

separats al final es van unir i va acabar sen els reis dels dos mons i van contribuir molt mes de

lo eix pensaven que contribuirien.

Yeray Souto