1

Turisme, paisatge i ordenació del territori

Joan Nogué

Director de l‟Observatori del Paisatge de Catalunya (www.catpaisatge.net) i Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona

L‟any 2004 va ser un any intens, a Catalunya, pel que fa a la reflexió a l‟entorn de les relacions entre paisatge, turisme i ordenació del territori. Potser han sentit a parlar del Debat Costa Brava i, probablement encara més, del Congrés de Turisme de Catalunya, que va tenir la seva primera sessió, a Tarragona, aquell 2004, arran de la presentació dels treballs de la ponència dedicada al tema “Paisatge, turisme i ordenació

del territori”. Vaig tenir el plaer –i la responsabilitat- de dirigir aquella ponència i de presentar-ne els primers resultats a Tarragona i, tres mesos més tard, pel desembre, a Girona, en les sessions de clausura de l‟esmentat Congrés. Voldria ressaltar el fet que, en la cloenda final del Congrés, el propi sector votava

afirmativament, com a una de les quatre grans conclusions finals, la següent, de gran rellevància pel tema que avui em pertoca de plantejar-los:

“Cal ordenar el paisatge tenint en compte que és un valor fonamental per a l‟activitat turística”, conclusió de la qual es derivaven dues propostes d‟actuació concretes, que reprodueixo literalment:

. “Cal impulsar el planejament urbanístic de caràcter supramunicipal i l‟elaboració de plans directors i de paisatge entesos com a documents adjunts als plans territorials parcials” i

. “Cal incloure el territori i el paisatge en els sistemes de gestió de la qualitat turística”. Ambdues propostes partien de la següent argumentació:

“És arribada l‟hora de considerar el territori i el paisatge com un dels indicadors més rellevants a tenir en compte en els sistemes de mesura de la qualitat turística d‟una determinada destinació. I, per això mateix,

és pertinent impulsar totes les accions necessàries per conscienciar el sector turístic que el territori en general i el paisatge en particular són uns recursos turístics de primer ordre”

Que jo recordi, per primera vegada el propi sector havia arribat en aquesta temàtica a una conclusió de consens i a unes propostes d‟actuació realment esperançadores. Un any més tard, el 2005, el Parlament de

Catalunya aprovava la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya, que recollia indirectament la filosofia que hi havia al darrere del que el sector turístic reclamava. Més tard, el Pla

Estratègic de Turisme de Catalunya incloïa el paisatge com a un dels seus eixos d‟actuació i tinc constància que la nova Direcció General de Turisme s‟està prenent aquesta dimensió molt seriosament. Què està

passant? Una cosa molt simple, però d‟enorme importància: hi ha un acord cada cop més unànime en el fet que moltes de les polítiques turístiques més reeixides i amb plenes garanties de pervivència en el futur giren a l‟entorn de polítiques de promoció i preservació del paisatge (ja sigui natural, rural o urbà), com a element articulador, com a veritable pal de paller de polítiques més sectorials de promoció turística. Per a la pròpia supervivència del sector és imprescindible una nova cultura de l‟ordenació del territori basada en

la gestió prudent i sostenible dels recursos naturals, en un tractament nou i imaginatiu del sòl no urbanitzable i del paisatge en el seu conjunt i en una nova forma de govern i de gestió del territori basada en el diàleg i la concertació. Per garantir de cara al futur la vocació turística d‟un determinat territori, cal una cultura territorial que cregui realment que el paisatge és un recurs patrimonial i turístic de primer

ordre, i que actuï en conseqüència.

2

El paisatge, un escenari natural mediatitzat per la cultura, és un recurs patrimonial d‟una vàlua

excepcional, perquè transmet de manera fidedigna la cultura i el passat d‟un indret, la seva identitat territorial. I si això és així arreu, molt més ho és encara en les àrees turístiques, perquè l‟experiència

turística és, fonamentalment, una experiència geogràfica.

Agafem una definició de turisme estàndard, convencional, gairebé de diccionari: el turisme entès com el complex conjunt de relacions i de fenòmens que es desprenen dels desplaçaments i de les estades

temporals en un lloc determinat per part de persones que procedeixen d‟un altre lloc i que viatgen per motius d‟oci o de plaer. És una definició clara, acceptada internacionalment. Podríem aportar moltes altres definicions, fins i tot més sofisticades, però sempre arribaríem al mateix punt: la raó de ser del

turisme, allò que caracteritza el fenomen turístic és, senzillament, el desplaçament voluntari de la gent d‟un lloc a l‟altre de l‟espai geogràfic.

Persones que viuen quotidianament en un lloc, que s‟identifiquen amb aquest lloc, es desplacen una o

diverses vegades l‟any cap a un altre lloc. Paisatges quotidians, carregats de símbols culturals que recorden la pertinença a una determinada col·lectivitat, són substituïts de cop i volta per d‟altres paisatges amb un clima, una vegetació, un color, una llum, fins i tot una olor, probablement molt diferents. Traspassar els

límits de l‟espai conegut no ha estat mai, històricament, un acte corrent: ho comença a ser ara, per primera vegada en la història de la humanitat. El corrent era moure‟s en un espai carregat de llocs familiars, de

símbols culturals socialment compartits impresos en el paisatge. Vet aquí el dualisme ancestral entre espai quotidià i no quotidià, entre espai conegut i espai desconegut, entre espai utilitzat i espai no utilitzat; un

dualisme tan propi del viatger romàntic com del turista contemporani de sol i platja. En realitat, l‟únic que varia és la intensitat de l‟experiència, perquè en ambdós casos l‟experiència continua essent,

fonamentalment, geogràfica. Fer turisme implica, abans que res, canviar de lloc. I una de les variables que millor indiquen al turista aquest canvi de lloc tan desitjat és, precisament, el paisatge. El paisatge és, certament, un indicador privilegiat i un dels més utilitzats per mostrar al turista que està realment

canviant de lloc pel que hem argumentat fa un moment: perquè el paisatge és un producte de la societat i de la cultura que viu en aquest lloc.

El paisatge és, doncs, un recurs turístic de primer ordre i, òbviament, per això mateix és el principal

atractiu de moltes destinacions turístiques. Als Països Catalans, com a la resta d‟Europa, el paisatge ja va ser una peça clau en l‟emergència, fa prop de cent anys, d‟espais turístics avui plenament consolidats, com la façana litoral o el Pirineus, que es varen posar de moda, precisament, per la seva qualitat paisatgística,

evocada per una elit cultural, intel·lectual i literària que se‟n va fer ressò. Per posar només un cas, que conec molt de prop, la pròpia denominació „Costa Brava‟, utilitzada per primera vegada per Ferran Agulló

el 1908, té una dimensió paisatgística explícita, en referir-se amb aquest nom al tram de costa gironina feréstec, intacte, inaccessible, saltejat d‟alts espadats i cales solitàries, que òbviament no incloïa

originàriament tot el litoral gironí, però al qual progressivament es farà referència amb aquesta mateixa denominació. La bellesa del paisatge de la Costa Brava serà el principal atractiu que atraurà a la zona

personalitats del món polític, cultural, social i artístic de les primeres dècades del segle XX, com Salvador Dalí, Picasso, Eugeni d‟Ors, Francesc Cambó i desenes d‟altres.

Quelcom similar succeí als Pirineus i a diverses comarques prepirinenques. Per posar un altre exemple qualsevol, els estiuejants arribaren a Camprodon al llarg de la segona meitat del segle XIX de la mà del

Doctor Robert i d‟altres distingits barcelonins, que posaren de moda la zona per la qualitat dels seus paisatges i la suavitat del seu clima estiuenc i deixaren al Passeig de Maristany una empremta

arquitectònica i urbanística ben reeixida. La vall de Camprodon era la “Suïssa dels barcelonins” en paraules de Carles Bosch de la Trinxeria, curiosa comparació que s‟aplicarà també a d‟altres contrades

3

muntanyenques catalanes. El model suís s‟havia convertit ja, en l‟època, en un model a seguir i a imitar. El

1868 Víctor Balaguer l‟aplicarà a la Cerdanya, el 1883 Josep Pleyan de Porta l‟utilitzarà per descriure la Vall d‟Aran, el 1890 Dolors Moncerdà de Macià se servirà de la mateixa imatge per cantar les belleses de l‟estany de Banyoles i el 1908 mossèn Gelabert anirà més enllà i posarà el títol Guia ilustrada d‟Olot y ses

valls. La petita Suissa Catalana al seu conegut itinerari turístic de la comarca d‟Olot.

Els exemples són a vessar i ens porten tots a la mateixa conclusió: el paisatge va ser de bon principi el principal atractiu de molts espais turístics. I si ho va ser a principis de segle, molt més ho serà ara i en el

futur, escassos com anem de paisatges originals, autèntics, encara no homogeneïtzats. El turisme -el turisme de qualitat (que, per cert, no és sempre sinònim de turisme amb elevada capacitat adquisitiva)-, aquell que és sostenible i durador en el temps, fuig dels paisatges mediocres, malmesos i homogeneïtzats com del dimoni. No en vol saber res. Busca paisatges originals, autèntics, estèticament agradables, ben

cuidats.

Ho advertia fa més de setanta anys, el 1932, Antoni Muntanyola, en un llibret premonitori titulat Organització Turística de Catalunya, una autèntica proposta d‟una política de turisme sensata i

respectuosa per a Catalunya. Hi llegim:

“El confort higiènic, el respecte al caràcter i el sentiment de l‟equilibri i bon gust en les instal·lacions i edificacions públiques i privades no són ja solament símptomes de cultura, sinó uns imperatius de

civilització. Tots els països capdavanters curen especialment d‟aquests interessos amb mires que sigui respectada la tradició i l‟harmonia” (p.33).

El llibre és ple de referències a les Illes i a alguns dels seus pensadors més notables en aquest terreny, com Joan Alcover, de qui Muntanyola cita un paràgraf que em sembla especialment oportú:

“Realcem amb la pulcritud i condícia, la discreció, l‟amenitat del tracte i l‟esmalt de la cultura, els atractius naturals de la nostra terra. No tractem de modificar radicalment les nostres habituds... no pretenguem entrar de cop i a costa de violències a la hig-lif de les poblacions de moda. Tan absurd seria l‟afany de

transformació portat a l‟extrem de renegar dels nostres usos i elements naturals, arruïnant tot allò que caracteritza la nostra vida, com el pseudotradicionalisme, entestat a conservar-ho tot sense fer distinció

del bo i del dolent. Interessa als pobles, com als individus, ésser ells mateixos, I sense deixar d‟ésser, créixer i perfeccionar-se” (p.138).

Coincidiran amb mi que no sempre aquest ha estat el camí seguit a Catalunya. Hem assistit a una

profunda transformació dels nostres paisatges, més aviat maldestra, amb poca sensibilitat, i no només en àrees turístiques. Si el paisatge és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d‟urbanitat d‟un país, hem d‟admetre que Catalunya no ha estat a l‟alçada de les circumstàncies. La

situació, però, està canviant. No només comptem amb els instruments de protecció, gestió i ordenació imprescindibles per no repetir els errors del passat, sinó que la pròpia ciutadania és cada cop més conscient de la necessitat d‟aprendre a conviure amb els valors del paisatge. Lentament i discreta,

comença a fer forat la idea –encertada- que un paisatge atractiu, afable i harmoniós genera una agradable sensació de benestar, que augmenta notablement la qualitat de vida de la ciutadania, tal com defensa el

Conveni europeu del paisatge. No n‟hi ha prou, però, amb „endreçar‟ només uns quants paisatges, posem per cas els turístics. No n‟hi ha

prou, senzillament, perquè el turisme abasta avui tot el territori, fins i tot les àrees no suposadament turístiques, les que no viuen pròpiament del turisme. A les nostres latituds, el mapa turístic de qualsevol

regió, país o estat és un mapa de cartografia dinàmica i de geometria cada com més variable. A Catalunya,

4

per exemple, és veritat que el turisme es concentra, fonamentalment, en unes quantes zones i, en general, de manera estacional, però ja no podem afirmar, com potser sí ho podríem haver fet fa uns anys, que les regions turístiques catalanes –allí on es practica el turisme- són unes i només aquestes i tampoc podríem delimitar-ne amb total precisió els seus límits. El mapa turístic de Catalunya s‟estira i s‟arronsa com un xiclet, en funció, també, de l‟encara no resolta problemàtica de l‟estacionalitat. Des d‟un punt de vista

territorial, Catalunya, com a destinació turística, ha de ser entesa com a un únic sistema, integrant, alhora, d‟un gran sistema turístic europeu-mediterrani nord-occidental. A l‟interior del sistema català

s‟entreveuen diferents sistemes territorials turístics que haurien de ser caracteritzats. Es tracta de sistemes territorials amb una estructura cel·lular, és a dir amb un nucli central consolidat (sobretot en termes de capacitat d‟allotjament i d‟equipaments diversos) i unes membranes de geometria variable. Cadascun

d‟aquests sistemes territorials està constituït per peces diverses que, tot i formar part d‟un sistema únic, no sempre comparteixen la mateixa dinàmica ni la mateixa lògica territorial. El turista es mou i es trasllada

per tot el territori i és aquest –i no només el turístic- el que és objecte de la seva percepció. És per això que sempre he pensat que no n‟hi ha prou amb dissenyar una política turística sectorial, al

marge d‟una política més àmplia. En tant que fer turisme és una experiència geogràfica i en tant que, cada cop més, abasta el conjunt del territori (i més en un país tan petit com el nostre), les polítiques turístiques han d‟estar inserides en polítiques territorials més àmplies. D‟aquí el lligam paisatge-turisme-ordenació del territori, que dóna títol a aquesta contribució. I d‟aquí el meu ferm convenciment que un instrument tan potent i únic a l‟Estat espanyol com són els catàlegs de paisatge de Catalunya pot ser enormement útil

a l‟hora d‟implementar polítiques de paisatge d‟incidència en el sector turístic. Els catàlegs de paisatge de Catalunya són definits en la Llei ja al·ludida més amunt com “els documents de caràcter descriptiu i prospectiu que determinen la tipologia dels paisatges de Catalunya, n‟identifiquen els valors i l‟estat de conservació i proposen els objectius de qualitat que han de complir.” Es tracta, per tant,

d‟una eina extremadament útil per a la implementació de polítiques de paisatge en el planejament territorial a través de la integració d‟objectius de qualitat paisatgística i amb la complicitat i participació

activa dels agents socials que intervenen en el territori. Precisament perquè són concebuts com unes eines molt adequades per ordenar i gestionar el paisatge des de la perspectiva del planejament territorial, el seu abast geogràfic es correspon amb el de cadascun dels set àmbits d‟aplicació dels plans territorials parcials

de Catalunya, és a dir Alt Pirineus i Aran, Comarques centrals, Camp de Tarragona, Terres de Lleida, Regió metropolitana de Barcelona, Comarques gironines i Terres de l‟Ebre. I el més important: sense

excloure ni un racó del territori. En efecte, els catàlegs abasten el conjunt del territori català i no només els seus espais singulars o excepcionals. No ignoren cap part del territori, per més banal, marginal o degradada que sigui. De fet, en última instància, és en aquests espais malmesos i abandonats on més

necessàries són les polítiques de paisatge actives. Convé ressaltar, per altra banda, que els catàlegs parteixen d‟una visió integral del paisatge, prenent els

components naturals i culturals conjuntament, mai per separat. En línia amb l‟esmentat Conveni europeu, el paisatge s‟entén en els catàlegs com una àrea tal com és percebuda per la població, el caràcter de la qual és el resultat de la interacció dinàmica de factors naturals (com el relleu, la hidrologia, la flora o la fauna) i humans (com les activitats econòmiques o el patrimoni històric). El paisatge es concep, al mateix temps,

com una realitat física i la representació que ens en fem. És la fesomia d‟un territori amb tots els seus elements naturals i antròpics i també els sentiments i les emocions que desperten en el moment de contemplar-los. Aquest enfocament multidimensional del paisatge permet detectar-ne la seva gran

multiplicitat de valors, ja siguin ecològics, històrics, culturals, estètics o simbòlics. La Llei del paisatge estableix quins han de ser els continguts mínims que incorporen els set catàlegs de

paisatge: a) L‟inventari dels valors paisatgístics presents a la seva àrea.

b) L‟enumeració de les activitats i els processos que incideixen o han incidit de manera més notòria en la configuració actual del paisatge

5

c) L‟assenyalament dels principals recorreguts i espais des dels quals es percep el paisatge.

d) La delimitació de les unitats de paisatge, enteses com a àrees estructuralment, funcionalment i/o visualment coherents sobre les quals pot recaure un règim diferenciat de

protecció, gestió o ordenació. e) La definició dels objectius de qualitat paisatgística per a cada unitat de paisatge. Aquests

objectius han d‟expressar les aspiracions de la col·lectivitat pel que fa a les característiques paisatgístiques del seu entorn.

f) La proposta de mesures i accions necessàries per assolir els objectius de qualitat paisatgística.

No costa gaire imaginar les enormes potencialitats que, de cara al sector turístic, tenen aquests apartats

dels catàlegs, junt amb d‟altres de complementaris en els quals no entrem per manca d‟espai. Els catàlegs ofereixen al sector un ventall enorme de possibilitats, en un país que és, sense cap mena de dubte i per

sobre de tot, un país de paisatges. En efecte, si en algun lloc pren una significació especial que l‟arrel de la paraula paisatge sigui precisament „país‟, aquest és Catalunya. La seva orografia, variabilitat climàtica,

ecosistemes naturals, llegat històric i patrimoni cultural expliquen la gran riquesa de paisatges. Així, doncs, ho tenim tot a les nostres mans: la matèria primera (la diversitat de paisatges), els

instruments d‟ordenació de caràcter paisatgístic (els catàlegs de paisatge) i la voluntat del sector o, si més no, de la part més conscienciada del sector, expressada clarament en aquell Congrés del 2004 amb el qual

iniciava aquest text. Ja no podem errar. Ja no tenim excuses.