1

II EL CAMI DE MARIA, LA MARE DE JESUS ================================== Entrar en relació amb una persona és sempre un contacte amb l'infinit. Tot home és sempre reflex del misteri de Déu i portador d'una missió de repercussions insondables. Josep s'enamorà de Maria i, amb aquest amor profund, va iniciar un camí nou i imprevisible. L'aventura de l'amor s'obriria a horitzons infinits: córrer la sort de Maria, la Mare de Jesús, ser el seu espòs o consort amb totes les conseqüències en la història de la salvació. Un "just" com Josep estava habituat a meditar sobre l'amor esponsalici de Déu a la "Filla de Sió": "Sento un zel ardent per Sió" (Za 8,2; So 3,14-17). Precisament l'amor matrimonial recobra la seva profunditat a la llum de l'Aliança o pacte esponsalici de Déu amb el seu poble. L'"amor etern" de Déu (Jr 31,3) és la base de l'elecció i de l'Aliança: "Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble" (Lv 26,12). Els Càntics descriuen l'amor matrimonial calcat en aquests amors de Déu: "El meu estimat és per a mi i jo per a ell" (Ct 2,16). L'amor profund, tal com ha de ser en el matrimoni, es concreta en estimar l'altre per allò que és i pot arribar a ser, amb la seva pròpia missió irrepetible, com un reflex de l'amor insondable de Déu. Josep va rebre Maria com esposa, com un do irrepetible del Senyor. El do de Maria el va ajudar a fer d'ell mateix una donació total a Déu, a l'esposa i als germans. El seu enamorament profund, a la llum de l'Aliança, era un instrument de Déu perquè es realitzés la màxima fecunditat en la història humana: la Verge Maria, Mare de Déu i de tots els homes. En aquest sentit Josep pertany al misteri de l'Encarnació. Enamorar-se de Maria per córrer esponsalíciament la seva mateixa sort, suposava entrar a les fosques dintre el misteri

2

pasqual del Crist. No hi ha maternitat ni fecunditat eclesial sense sofriment. Crist ha vençut el sofriment transformant-lo en amor i donació. El "sí" matrimonial de Josep s'obria -enllà d'un itinerari de fe obscura- a les esperances messiàniques portades a terme amb el sacrifici del "Servent" de Jahvè (Is 41ss). Josep va deixar entrar Maria, amb tot el seu misteri, en la seva vida pròpia. El camí es faria "comunió". L'existència compartida cada dia amb ella -dins una fidelitat màxima a la paraula de Déu i a l'acció de l'Esperit Sant- es convertiria en la paternitat més fecunda que ha existit en la història humana: fer possible el naixement humà del Fill de Déu com a fill de David, d'Abraham i d'Adam. Crist és el nostre germà, de la nostra pròpia carn, gràcies també a l'amor esponsalici i virginal de Josep i a la seva fidelitat als plans salvífics de Déu. Sant Josep continua essent "missatge" per a viure l'amor matrimonial i virginal. "El matrimoni i la virginitat són dues maneres d'expressar i de viure l'únic misteri de l'Aliança de Déu amb el seu poble. Quan no s'estima el matrimoni, no pot haver-hi tampoc la virginitat consagrada" (FC 16). La "comunió de vida" amb Maria (RM 45, nota 130) és ara, en el camí eclesial, una crida per a tots els seguidors de Crist que vulguin ser el "deixeble estimat". Cadascun té una missió irrepetible: la de fer néixer Crist en la comunitat eclesial i en el món, per mitjà d'una vida de santedat i d'apostolat. Josep, com a sant de carn i ossos i com a figura bíblica influeix encara en la vida de fe de cada cristià: viure en comunió de vida amb Maria, per tal d'associar-se a Crist present en la comunitat eclesial i en la humanitat. La missió de Josep és encara una pauta per a d'altres "Josep" que vulguin viure llur anonimat en un silenci fecund compartit amb Maria.

19. UNA VERGE ANOMENADA MARIA

"Al sisè més l'àngel Gabriel fou enviat per Déu a un poble de

3

la Galilea, anomenat Natzaret, a un noia verge, promesa amb un home que es deia Josep, de la casa de David, i el nom de la verge era Maria" (Lc 1,26-27)

El "nom" veritable d'una persona només el coneix Déu, perquè només ell ha cridat cada ésser a l'existència per confiar-li una missió meravellosa i irrepetible. Quan nosaltres cridem algú pel seu nom, la nostra actitud és profundament relacional, com si albiréssim i admiréssim un misteri. La persona se sent cridada, interpel.lada i estimada, com intuint una altra crida que ve de Déu Amor i que invita a fer de la vida una donació. Josep anomenava així la seva esposa estimada: "Miriam". Pronunciar aquest nom era corroborar una vida de comunió, en la qual es compartia el mateix camí històric, bo i fent que cadascun es realitzés estimant, és a dir, se sentís estimat per Déu i capacitat per a estimar-lo en ell mateix i en el proïsme. El nom de "Miriam" recordava a Josep escenes bíbliques (Nm 12 i 20; Mi 6.4). Maria, la seva esposa, formava part d'aquella figura femenina que representava tot el poble d'Israel: "la Filla de Sió". Pronunciar el nom de Maria li devia recordar els amors de Déu amb el seu Poble. Per a Josep, ella era el do de Déu.I un do així es rep tal com és, amb tot el seu misteri d'amor. Mentre Josep iniciava la seva vida de relació amb Maria, Déu ja havia començat la realització dels seus plans salvífics: la concepció del precursor del Messies (ja en el sisè mes) i, sobretot, l'anunci de l'àngel a Maria. Ja era realitat l'anunci profètic. "Alegra't, filla de Sió, crida de goig, filla de Jerusalem; ve't aquí que et ve el teu rei: un deslliurador victoriós, humil i muntat sobre un ase" (Za 9,9). Tot això passava a Natzaret, en el silenci de cada dia, mentre Josep pronunciava amorosament el nom de Miriam. Abans d'arribar a conèixer el seu misteri, aquest ja era realitat. Pronunciar el nom d'una persona sempre és començar a descórrer el vel d'un misteri, que només es farà manifest en el més enllà, quan

4

la fe es convertirà en visió. En el "rostre" de Déu i en el "nom" de Jesús descobrirem les faccions i el nom de qualsevol germà que hàgim trobat en aquesta vida terrenal.

20. ESPOS DE MARIA

"Josep era l'espòs de Maria, de la qual va nixer Jesús, anomenat el Crist" (Mt 1,16; cf. Mt 1,18; Lc 1,27)

Ser espòs de Maria no era fruit d'una disquisició teòrica sobre el matrimoni, sinó d'una crida o declaració d'amor a través dels signes senzills de la vida de cada dia. Déu se'ns fa trobadís per mitjà de persones que ens estimen. L'amistat profunda o l'amor esponsalici és imatge de l'amor de Déu (Gn 1,27). "El matrimoni i la virginitat són dues maneres d'expressar i de viure l'únic misteri de l'aliança de Déu amb el seu poble" (FC 16). Josep va esposar-se amb Maria com a fruit d'un amor que és trobament personal per tal de córrer la mateixa sort en el caminar històric. L'ésser humà es realitza sentint-se estimat i capacitat per a estimar. L'amor matrimonial de Josep i Maria era obert a aquestes grans realitats creades per Déu: l'amor d'intimitat i la prolongació del propi ésser. La fe cristiana ensenyaria que aquesta intimitat i fecunditat tenen diverses possibilitats, sempre en tant que esposori amb Crist amagat sota signes eclesials: en el sagrament del matrimoni i en la virginitat (FC 16). Josep en tenia prou de viure la sorpresa de cada dia il.luminada per la paraula de Déu, que té virtualitats infinites. Josep i Maria compartien junts la meditació de la paraula (Lc 2,33.51) i la celebració de les festes com un record actualitzat i vivencial dels fets salvífics del passat. L'amor d'esposori els feia aprofundir l'amor de Déu de l'Aliança en l'èxode, en l'entrada a la terra santa, en l'exili, en la restauració, etc. Els llibres de la Llei i dels profetes, així com els llibres sapiencials -especialment els salms- els feien vibrar

5

a l'uníson amb les esperances messiàniques. L'amor matrimonial descrit en els Càntics es presentava com un reflex de l'amor d'aliança de Déu amb el seu poble: "Obre'm, germana meva, amiga meva, coloma meva, immaculada meva" (Ct 5,2); "jo soc per al meu estimat i el meu estimat és per a mi" (Ct 6,3). Maria era la "dona forta", que s'ocupava amb goig en el servei de la llar (Pr 30,10ss). L'amor -com a reflex de Déu- s'obre sempre a l'infinit. Compartir la pròpia existència en esposori -com entre Josep i Maria- sempre suposa deixar un espai obert a la sorpresa de Déu Amor. Quan Déu es manifesta -també en la meditació compartida de la paraula-, sembla com si callés o fos absent. Es perquè ell és totalment "altre", més enllà dels nostres plans i també més enllà dels seus dons. Els qui estimen de debò experimenten sovint que el silenci és més eloqüent que les paraules. De vegades aquest silenci els fa sofrir a tots dos, però de mica en mica es va manifestant com un silenci de donació més perfecta. Estimar és respectar el misteri de l'altre, admirar, callar, servir, cercar el bé dels altres sense condicionants i sense buscar-se un mateix. La vida matrimonial cristiana i la vida de virginitat són una escola d'aquest amor veritable, que és el més fecund i que dóna sentit a l'existència.

21. DAVANT EL MISTERI DE MARIA

I fou així com Jesucrist va venir al món: Maria la seva Mare, estant promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que havia concebut de l'Esperit Sant" (Mt 1,18)

Les sorpreses de Déu són així. Els nostres plans sembla que s'enrunen, quan, de fet, Déu ens vol transformar en

6

instruments seus. Déu continua tenint la iniciativa sobre la creació i la història. Però, precisament per això, ha volgut tenir necessitat de la nostra col.laboració lliure per a renovar la creació. Després de l'Anunciació, Maria havia passat tres mesos a casa d'Isabel. Quan va néixer Joan Baptita, Maria va tornar "a casa seva" (Lc 1,56). Sense haver tingut relacions matrimonials amb Josep, Maria estava encinta. Nosaltres ara ja sabem per què: "Per obra de l'Esperit Sant" (Mt 1,1). El matrimoni tenia dues fases: els esposoris (abans de conviure) i les núpcies o el casament (quan s'iniciava la convivència). A Josep només li constava la santedat de Maria i el fet de la seva maternitat sense haver conviscut amb ella. El silenci de Maria és tan misteriós com l'acció divina que la va fer mare. Les paraules humanes no haurien pogut explicar la realitat. Les obres de Déu, per ser obres del seu amor i del seu Esperit Sant, reclamen silenci, adoració, admiració, col.laboració senzilla... Déu és sempre sorprenent, més enllà de les nostres explicacions. Quan ell vol, manifesta la seva obra com a seva. Llavors ens fa veure que també era nostra, fruit de l'amor de Déu i del nostre amor sofrent. L'amor veritable respecta el misteri de la persona estimada, sense voler controlar-lo ni manipular-lo. Maria sabia que Josep havia de complir una missió. Ella també havia de respectar el misteri de Josep, sense autodefenses i sense cremar etapes. Per això continuava mostrant-se tal com era: esposa amant i estimada de Josep, i, precisament per això, fidel als plans de Déu. Mostrant-se així, amb tota la seva realitat integral, era la millor ajuda perquè Josep també s'obrís a la novetat sorprenent de Déu fet home. El misteri de cada persona es respecta quan la deixem ser ella mateixa, amb les seves diferències. La convivència humana es fa constructiva quan respecta el misteri de l'home com el reflex del misteri de Déu. Només aquesta realitat és creativa i fecunda, transcendeix el temps i passa a la vida eterna.

7

22. CAMINAR A LES FOSQUES

"Josep, el seu espòs, que era just, i per altra banda no la volia infamar, resolgué de repudiar-la secretament" (Mt 1,19)

Davant un problema que sembla insoluble, sempre hi pot haver una solució a la llum de la fe: encarar-se amb la realitat estimant, "dient la veritat en la caritat" (Ef 4,15). La llum principal ja la tenim, si ens obrim als plans de Déu: sempre es pot fer allò que és millor. Que nosaltres la passem magra o que el problema de superfície continuï sense solució, és cosa que ja no té tanta importància. El camí de sant Josep, com el nostre, era un itinerari de fe. De moment, no es veien enlloc els privilegis. Allò que es veia clar, enmig de l'obscuritat i el dolor, era que Déu continuava estimant-lo -també per mitjà de l'amor incomparable de la seva esposa Maria. Oblidant-se d'ell mateix, encertaria la solució pràctica i deixaria en mans de Déu la solució definitiva. El "just" de l'Antic Testament vivia sempre pendent de la presència i de la paraula de Déu. "El just viu de la fe" (Ha 2,4). No cal inculpar ningú ni creure's imprescindible. Josep en tenia prou de viure "vora l'aigua" de la voluntat de Déu (Ps 1,3). Tot passa menys l'amor veritable. Tot té valor relatiu, si ens ho mirem a la llum dels plans insondables de Déu. Josep va respectar el camí i la fama de Maria, perquè no es buscava ell mateix. L'amor profund és així. Els signes pobres de l'Església són portadors de Crist, però continuen essent signes pobres que fan patir. Perquè Crist es formi en el cor de cada creient i de cada comunitat, cal el dolor de l'apòstol (Ga 4,19). Sofrir per l'Església o de l'Església, estimant-la més profundament, és el camí de la maternitat eclesial. A nosaltres el sofriment no ens vindrà de la innocència d'algú com Maria, sinó també a través dels defectes i

8

els malentesos dels germans. La maternitat fecunda de l'Església necessita la fidelitat dolorosa del creient i l'apòstol. En aquests casos cal deixar de banda el nerviosisme, el descoratjament, la crítica sornaguera, l'agressivitat..., perquè també el sant necessita purificació. L'Església i tota la humanitat necessiten encara la serenitat de sant Josep o d'altres "Josep"...

23. LA LLUM DE DALT

"Mentre s'ho estava pensant, se li aparegué en somni un àngel del Senyor, i li digué: Josep, fill de David, no temis de prendre Maria, la teva muller; el que ha estat engendrat en ella és certament obra de l'Esperit Sant" (Mt 1,20; cf. Lc 1,35)

A nosaltres ens sembla que la llum del Senyor sempre arriba massa tard, després d'haver-nos fet passar males estones i carrerons foscos. En realitat, la llum és sempre present, però ha de purificar-nos la vista per fer-nos conscients de la veritat divina sobre les coses: "En la vostra llum veiem la llum" (Ps 35,10). A Josep se li esvaïren tots els dubtes, per bé que el calvari contimnuaria per altres camins. L'Esperit Sant havia obrat en la Verge Maria l'Encarnació del Verb. Jesús, el "Salvador", era "Déu en nosaltres", l'Emmanuel, segons la profecia d'Isaïes (Is 7,14; Mt 1,21-23). "Sant Josep és el més pur dels homes. En les seves mans l'Esperit Sant mira segura l'esposa pura" (beat Domingo i Sol). Josep fou saludat per l'àngel com a "fill de David". No era un adorn literari, sinó una missió compromesa. Gràcies a Josep, Jesús (nascut de la Verge Maria) arrela en la línia dels Patriarques, dels quals havia de descendir el Messies i als quals s'havien fet les promeses salvífiques.

9

El misteri de Maria s'anava aclarint. La seva esposa estimada era la veritable Filla de Sió (So 7,14), "la dona", de la qual havia de néixer el Messies (Gn 3,15), la mare del "Déu en nosaltres" (Is 7,14). Amb tot això, Maria no deixava de ser senzilla, humil i treballadora. Ara Josep comprenia millor el silenci de Maria. El seu amor, el de Maria i el de Josep,s'havia enfortit amb la prova. I era un amor que s'obria a la salvació de tots els homes. La capacitat de silenci i de sofriment s'havia convertit en capacitat d'estimar amb més profunditat.

24. CORRER LA SORT DE MARIA

"Així que Josep s'hagué despertat, féu el que l'àngel del Senyor li havia manat i prengué a casa seva la seva muller" (Mt 1,24)

Fou de debò un desvetllament total i tonificant. Mentre dormia, en un somni, Josep va rebre l'explicació de l'àngel. Els dubtes eren ara un malson ja esvaït i una tempestat que acabava en bonança. Les persones que han après a sofrir estimant són les úniques que poden sembrar la serenitat en el cor dels altres. Rebre Maria com esposa es pot entendre com la celebració de la segona part del casament (les núpcies), quan els esposos hebreus començaven a conviure. Però també pot ser el fet simple d'allunyar tot dubte i decidir-se a compartir la vida amb Maria esponsalíciament. L'alegria de la vida matrimonial es renovava sense haver traït l'amor. Josep ja podia mirar i estimar Maria com la seva esposa veritable, fidel i amant. Els textos de l'Escriptura sobre l'amor matrimonial tornarien a ressonar en el seu cor amb una llum i un escalf nous. L'alegria de Josep era tan desinteressada com veritable era el seu amor. Era feliç perquè Maria era la Mare del Messies, formosa amb la formosor de Déu i fidel a la seva crida,

10

verge i mare per sempre. Com Maria, Josep comprenia millor l'amor esponsalici entre Déu i el seu poble, personificat en la Filla de Sió. "Tindré un gran goig en Jahvè, la meva ànima farà festa en el meu Déu. Perquè m'haurà posat els vestits de la victòria, m'haurà embolcat amb el mantell de la deslliurança, com la núvia s'abilla amb els seus joiells" (Is 61,10). I amb Maria aprenia el sentit profund d'una crida amorosa que es perdia enllà dels segles: "Escolta, filla, estigues atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare; el rei està corprès de la teva bellesa" (Ps 44,11-12). Tots els creients són cridats a compartir l'existència amb Maria per servir el Crist amagat en els germans i en la comunitat eclesial. Aquesta "comunió de vida" amb Maria és un amor veritable, perquè és trobar goig en allò que Déu ha fet en ella: és la Mare de Déu, la plena de gràcia, la sempre Verge, l'associada al Redemptor, la Mare de tots els homes redimits per Crist, el Tipus o la personificació de la comunitat eclesial en tant que nou Poble de Déu. Josep és un bon model i una ajuda per a aquesta relació o "devoció" mariana, fins a deixar-la entrar "en tot l'espai de la seva vida interior, és a dir, en el "jo" humà i cristià" (RM 45).

25. LA CASA DE MARIA I JOSEP

"Maria es quedà amb ella (Isabel) uns tres mesos i se'n tornà després a casa seva" (Lc 1,56)

Avui encara podem veure a Natzaret una caseta anomenada "la casa de Maria". Hi hagué culte cristià durant el segle I. Un petit grafit d'aquest segle diu: "Ave Maria". L'evangeli de Lluc només ens diu que Maria, després de la visita a la seva cosina Isabel, "se'n tornà a casa seva" (Lc 1,56). La caseta de Natzaret, amb els seus detalls pobres, era tota ella escalf de llar. Conviure en la mateixa casa

11

significaria, per a Josep i Maria, "comunió de vida". No calen moltes coses per ser feliç, quan l'amor és viu. Nosaltres hem creat necessitats artificials, sense les quals ens sembla impos-sible de ser feliços i amb les quals tampoc no aconseguim la veritable felicitat. El goig veritable només existeix quan un se sent estimat i es decideix a estimar fent la vida feliç als altres. Totes les casetes de Natzaret eren semblants: moltes eren adossades a la muntanya i així estalviaven una paret. El fet d'haver-hi una sola habitació a la casa feia possible una con-vivència més intensa. Estores que servien de llit durant la nit, gerres, fogonets, una petita pedra de molí, un llum d'oli... i poca cosa més. El veritable tresor de Maria i Josep era esperar el naixement de Jesús. Amb aquest tresor amagat ja podien ser feliços. Tota la resta tan sols tenia valor de missatge i de servei. El nostre habitatge i el nostre treball són una escola per viure l'"aquí" i l'"ara" de les nostres circumstàncies, on tot es fa missatge de Déu Amor. Per tal de sentir-se estimat per Déu i amb capacitat d'estimar-lo, n'hi ha prou de deixar brotar unes flors... La vida és bella perquè Déu és bo. Amb aquesta pau al cor, els germans es veuen com una fesomia concreta de Déu Amor. 26. UNA HISTORIA COMPARTIDA

"Per aquells dies sortí un edicte de César August que es fes el cens de tot el món... I tothom anava a empadronar-se , cadascú a la seva població. També Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que era de la casa i família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva esposa, que estava encinta" (Lc 2,1-5)

12

Els mesos de convivència a Natzaret van passar de pressa. Aquella pau va ser interrompuda amb una altra sorpresa: l'ordre de marxar. L'edicte de l'autoritat romana va fer desplaçar inesperadament Josep i Maria cap a Betlem, la ciutat dels seus avantpassats. Les motivacions polítiques d'aquella ordre (com de moltes altres) desconeixien la realitat salvífica que s'anava realitzant. Migració, pobresa, aventura, inseguretat..., tot era providencial. Betlem, "casa del pa", es convertiria en la casa del "pa de vida... per la vida del món" (Jo 6,48.51). Aquella decisió política, potser nascuda del caprici i de l'abús, esconvertiria en instrument de la providència divina per a la justícia i la pau de tots els homes (Lc 2,14). Tanmateix, per a aconseguir-ho, calia el sofriment de l'innocent. Compartir la vida amb Maria comportava aquesta aventura de viure a la sorpresa de Déu. Amb Maria era més fàcil d'anar vivint els esdeveniments amb amor: deixar Natzaret i suportar les incomoditats del viatge, la manca d'alberg a Betlem, la pobresa d'una establa... Així col.laboraven, amb la seva pròpia existència, a fer que el Crist aparegués com "pa menjat" per tots, sense tenir res més que ell mateix per a donar-se totalment. Aquest és l'estil d'estimar que té Déu. El Senyor invita els seus a compartir la seva mateixa sort. "No és ric el qui té, sinó el qui dóna, el qui és capaç de donar-se" (RD 5). Descobrir i servir Crist amagat sota els signes pobres del germà que pateix, pressuposa una actitud de pobresa com la de Maria i Josep: pobresa en el cor, que viu només a la llum de la contemplació de la paraula de Déu, i pobresa de la vida, que es fa do de si mateix perquè els altres se sentin estimats per Déu i pels germans. Aquesta pobresa s'aprèn a l'escola del "Magníficat", és a dir, a l'escola de la vida meditada amb Josep i Maria.

27. UNA BENEDICCIO EN FAMILIA

13

"Simeó els beneí i digué a Maria, la seva Mare: Mira, aquest

és destinat a ser causa que molts caiguin o s'aixequin a Israel, i com a senyera que trobarà contradicció" (Lc 2,34).

Josep i Maria vivien en comú els goigs, els sofriments i les esperances. I ara, amb l'infant Jesús als braços. Hi hagué moments de soledat, com l'arribada a Betlem, i moments de companyia agradable, com la vinguda dels pastors i els mags. Però ara la vida ja només tenia un sentit i una paraula: Jesús. Efectivament, Josep i Maria vivien per ell, i en ell trobaven el fonament de l'amor mutu i la raó de ser de l'existència. La presentació de Jesús al temple fou una benedicció comuna, per a Josep i Maria, de part de Simeó, "home just i temorós de Déu" (Lc 2,25). Simeó desconeixia els detalls de la Sagrada Família, però sintonitzava amb la seva fe i les seves esperances messiàniques. Per a Simeó, com per a Josep i Maria, Jesús era l'únic tresor, que calia compartir amb tota la humanitat: "Llum que il.luminarà les nacions" (Lc 2, 32). Trobar el Salvador era l'única il.lusió de la seva vida. Per això el va trobar als braços de Josep i de Maria. Qui cerca Jesús sense succedanis,el troba tard o d'hora. Qui sap sofrir esperant i estimant, es fa sembrador de la pau i de la benedicció de Déu. Maria havia estat elegida Mare de Crist, el Salvador. En Maria, cada creient troba un signe fort de la seva elecció en Crist (Ef 1,3-4). Ella ha estat estimada perquè tots ens sentim estimats per Déu. Viure amb Maria té com objectiu descobrir l'amor tendre i maternal de Déu, que "va estimar tant el món, que li donà el seu Fill unigènit" (Jo 3,16). Pensant i estimant Jesús com Maria i amb ella, cadascú descobreix la seva missió en l'Església i en el món.

14

28. EXILIATS AMB CRIST

"Un àngel del Senyor s'aparegué en un somni a Josep, i li digué: Lleva't, pren l'infant i la seva mare, i fuig cap a Egipte. i queda't allà fins que jo t'ho digui; que Herodes buscarà l'infant per matar-lo" (Mt 2,13)

La vida de la Sagrada Família va transcórrer de sorpresa en sorpresa. Altra vegada van haver de deixar-ho tot per seguir la sort del nen sense terme fix i sense seguretats humanes. No n'hi havia prou amb la presència de Crist? L'amor de Maria i la seva presència activa i atenta van fer possible de convertir el viatge i l'exili en el goig de seguir Crist en tot i per sempre. Sant Mateu (Mt 2,15) descriu l'escena a la llum de les profecies messiàniques: "Quan Israel era noi, el vaig estimar, i d'Egipte vaig cridar el meu fill" (Os 11,1). A Maria i a Josep els vindria a la memòria aquest text profètic i també la història de Josep, fill de Jacob. La història sempre la dirigeix Déu. I ho fa amb un amor tan gran que deixa intacta la llibertat de l'home i ho encamina tot cap a la salvació. Les migracions són un fenomen de totes les poques històriques. El camí cap a Egipte era una ruta de mercaders, de guerrers i d'exiliats. Els capricis cruels d'Herodes es repeteixen contínuament en cada època. Però el que cal és aprendre a viure la vida a la llum de la fe en Crist, que fa florir en el cor l'esperança i l'amor. Sofrint s'aprèn a comprendre els qui sofreixen: "No maltractaràs l'estranger ni l'oprimiràs, perquè tu també vas ser estranger a la terra d'Egipte" (Ex 22,11; Dt 23,7). Cal saborejar el dolor i transformar-lo en amor, per tal de poder ajudar després els qui sofreixen marginació i soledat. En l'experiència de Déu, que es deixa sentir en els moments de tribualció, es forja la capacitat d'escoltar, d'admirar i d'intuir, perquè Jesús també és present en l'exili, en el dolor i

15

en el rostre de cada marginat. L'anonimat de la vida de moltes persones, que viuen i sofreixen estimant, és un retall de la vida de Jesús.

29. ALTRE COP A NATZARET

"Lleva't, pren l'infant i la seva mare, i torna a la terra d'Israel, perquè són morts els qui maquinaven contra la vida de l'infant. Ell es llevà, prengué l'infant i la seva mare, i entrà novament a la terra d'Israel... Es retirà a la regió de Galilea i se n'anà a viure a un poble anomenat Natzaret, perquè es complís l'oracle dels profetes: Li diran Natzarè" (Mt 2,20-23)

Retornar a la pàtria després de l'exili era un do de Déu. El camí era quasi el mateix que van seguir els israelites en sortir d'Egipte. Venien a la memòria els salms d'alliberament: "Un cep vau portar d'Egipte per plantar-lo" (Ps 79,9); "li he tret el pes de les espatlles" (Ps 80,7); "quan els fills d'Israel sortiren d'Egipte, quan se n'anaren del poble estranger, la terra de Judà fou el seu santuari, el país d'Israel, la seva possessió" (Ps 113,1-2); "quan el Senyor féu tornar els captius de Sió, ho crèiem un somni; la nostra boca s'omplí d'alegria, de crits i de rialles" (Ps 125,1-2). Tornar a Palestina era una crida amorosa de Déu, com quan en els Càntics l'espòs crida l'estimada. La terra santa era símbol del trobament amb Déu. Maria i Josep vivien pendents de Jesús. Llur alegria era molt gran en poder retornar amb Jesús a la terra on Déu havia fet vibrar el seu poble amb les esperances messiàniques. Jesús és el "Natzaré", és a dir, "un tany ("neser") de les arrels" del seu poble, segons la profecia d'Isaïes: "Sortirà un tany de la soca de Jesè, brotarà un plançò de les seves arrels. L'Esperit de Javhè reposarà sobre ell" (Is 11,1-2).

16

Jesús era plenament inserit a la història del seu poble. Josep i Maria havien de córrer la seva mateixa sort en el silenci de cada dia i en l'obscuritat de la fe. La vida és bella quan es viu activament "abandonat" a les mans de Déu. Tots els creients, com Josep, han de conviure amb Maria per aprendre d'ella a "abandonar-se en la veritat del Déu vivent" (RM 14), amb "una obertura total a la persona de Crist, a tota la seva obra i missió" (RM 39). Quan un arriba novament al seu "Natzaret", després d'una llarga absència, les coses petites i ordinàries recuperen la seva llum i la seva transcendència. Allí Josep havia estrenat el seu amor esponsalici amb Maria, que el féu entrar en la gran aventura de la salvació. Déu continua parlant en les circumstàncies de cadascú. No cal que ens escapem: en tenim prou de continuar senzillament, convençuts de ser estimats i elegits de Crist, i decidits a estimar-lo i a fer-lo estimar. De les amargors del nostre Natzaret, no en podem donar la culpa a ningú, perquè és la gràcia de Déu la qui esquinça dolorosament el núvol abans de mostrar-se com a llum.

30. LA VIDA ES FA PASQUA

"Els seus pares anaven cada any a Jerusalem per la festa de Pasqua" (Lc 2,41).

La vida es fa camí de Pasqua: "pas" cap a quelcom definitiu. Aparentment tot "passa". Només Jesús salva tot allò que passa, perquè ho fa "passar" a vida eterna. El "pas" (phase, pasqua) de l'àngel durant l'"èxode" d'Egipte, es va fer alliberament gràcies a l'Anyell "pasqual". Les presses no serveixen de gaire res. El que cal és viure el present passatger tan senzillament, que un dia "passi" a ser present etern en Déu Amor. Allò que es transforma en amor i donació resta per sempre, per tal com ho salva el Senyor fent-ho

17

passar a la vida eterna. Josep i Maria pujaven cada any a Jerusalem per celebrar la festa de la Pasqua (la cena en què es manjava l'Anyell pasqual). A partir d'aquesta anada o amb vista a ella, tota la vida es feia pelegrinatge vers la ciutat santa. Anar a la Pasqua amb l'infant Jesús era quelcom totalment nou que no se sabien explicar, perquè la fe, profunda i obscura, els feia intuir que l'Anyell pasqual era ell. Els dies de Natzaret, com els dies de viatge i de peregrinació vers la festa, se'ls convertien en "pas" vers elsdesignis salvífics de Déu sobre el seu poble i sobre tota la humanitat. Tots els pelegrins que es dirigien a Jerusalem ocupaven les hores de camí cantant els salms graduals (Ps 119-135), que descriuen els perills i les alegries d'un viatge cap a Déu. L'arribada a Jerusalem, a la vista del temple, es convertia en goig desbordant: "Que n'és d'amable el vostre temple, Jahvè dels exèrcits! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris de Jahvè. Ple de joia i amb tot el cor, aclamo el Déu que m'és vida... Feliç el qui viu a casa vostra lloant-vos cada dia!" (Ps 83,1-5). Devia ser bonic de sentir recitar aquests salms a l'uníson amb la veu de Jesús, Maria i Josep. Les altres festes de l'any (festa de Pentecosta, dels Tabernacles, de la Dedicació, etc.), ja tenien gust de Pasqua. Semblava com si tot s'orientés cap a Jesús, el Messies. Car era ell el qui assumia la peregrinació de tot el poble vers el trobament definitiu amb Déu (Jo 1,14). El Verb encarnat para la seva tenda de caminant (shekinah), com el protagonista de la història de cada ésser humà, per tal de fer-la "passar" al manament de l'amor i al trobament amb Déu Amor. La vida es torna festa, convivència i descans a través d'un treball transformat en donació. El grinyol de la pedra del molí, mentre converteix el blat en farina, és un "pas" cap a l'àpat del "pa de vida". El treball dels creients que volen ser com Josep, es converteix en Eucaristia (Jesús, "pa de vida") per a ells i per a tots els germans.

18

31. DOLOR I RECERCA EN COMU

"L'infant Jesús es quedà a Jerusalem sense que se

n'adonessin els seus pares. Creguts que era a la caravana, arribaren al terme de la jornada i el buscaven entre els parents i coneguts. Com que no el trobaren se'n tornaren a Jerusalem a buscar-lo" (Lc 2,43-45)

La pèrdua de Jesús al temple era quelcom imprevisible, totalment inesperat. El camí, la celebració de la Pasqua i la primera etapa del retorn havien estat una festa alegre, sobretot per la presència de Jesús. Josep i Maria vivien sols per ell i per a ell. L'absència es féu dolor de nit obscura, sense cap espurna de llum. Van desfer el camí i van cercar Jesús sense repòs durant tres dies, "amb ànsia" (Lc 2,48). El dolor i la recerca compartida consolidaven l'amor entre Maria i Josep. Cadascun pensava en el dolor de l'altre. A Josep, l'amor esponsalici li feia pensar: Com podria viure Maria sense la presència de Jesús? Recordaria les paraules misterioses de Simeó, pronunciades dotze anys abans: "Una espasa travessarà la teva ànima" (Lc 2,35). Les profecies deixaven entreveure el dolor de la Filla de Sió: "Els ulls se'm consumeixen de llàgrimes... Els camins de Sió estan de dol... Oh vosaltres, els qui passeu pel camí, mireu si hi ha un dolor semblant al meu dolor!" (Lm 2,4.12). Jesús era present sense deixar-se veure. El dolor i la recerca en comunió dels germans és un signe de la presència del Senyor (Mt 18,20). El dolor neix de l'amor. La recerca només és possible quan és el mateix Crist el qui l'alimenta en el cor. Sofrim i cerquem perquè estimem. L'aventura de ser "els pares" de Jesús implicava sintonia amb els plans salvífics de Déu. Tot "creient" és "familiar" de Crist i amb ell corre la sort assenyalada per la paraula i la

19

voluntat de Déu (Lc 8,21; Mc 3,35). El dolor es fa fecund quan es transforma en amor.

32. UNA ETAPA DEL TROBAMENT

"Al cap de tres dies el trobaren al temple, assegut al mig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel.ligència i de les seves respostes. En veure'l, es quedaren sorpresos, i la seva mare li digué: Fill, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo t'estem buscant amb ànsia" (Lc 2,46-48)

L'encontre es va fer esperar dolorosament. Però, quan a l'últim es produí, deixà de nou la vida en suspens: "No sabíeu que jo m'he d'ocupar de les coses (o he d'estar a la casa) del meu Pare?" (Lc 2,49). Era una etapa més de la convivència amb Crist, pastada de presència i d'absència, de paraula i de silenci. Qualsevol trobament amb el Crist es converteix en un punt de partença per a iniciar de nou una recerca més profunda del seu misteri messiànic. La visibilitat terrenal de Jesús no podia expressar prou tota la seva realitat de perfecte Déu i perfecte home. Els dons de Déu no són Déu, sinó una escola per anar avançant vers un trobament definitiu. Als ulls de Josep, Maria apareixia més profundament com la portadora de Jesús per a tots els homes: "Canta i alegra't, filla de Sió, perquè jo vindré per residir enmig teu" (Za 2,14). Maria i Josep van respectar el misteri de Jesús i la missió de ser servidors peculiars dels seus plans salvífics. La recerca dolorosa de Maria i de Josep es converteix en personificació de la set de Déu que hi ha en tot cor humà. I llur trobament amb el Crist és un signe d'esperança per a tots els homes que busquen

20

Déu sincerament. Els plans salvífics de Déu ("les coses del Pare") es concreten en l'encarnació del Verb fins a les últimes conseqüències. Tota la creació i tota la història reben aquesta visita del Senyor de tot el creat. Jesús és el temple veritable, l'altar, la víctima i el sacerdot. El seu camí passa per la immolació en mans de la providència del Pare. Jesús és plenament de Maria i de Josep, en tant que també ells -com tota l'Església- són cridats a formar part del seu misteri. La vocació de cada creient transcendeix els llaços de la sang (familiars i sociològics), perquè és una opció fonamental pel Crist. La inserció en el misteri de Crist salva transcendint tots els valors culturals, socials i familiars. L'home, reordenant la seva escala de valors segons l'amor, recobra en Crist la seva identitat integral i el seu rostre primitiu d'imatge de Déu.

33. VIDA DE FAMILIA

"Jesús progressava en enteniment, creixia, i augmentava en gràcia davant Déu i davant els homes" (Lc 2,52)

Sant Lluc ens ha deixat unes breus pinzellades sobre la vida de la Sagrada Família a Natzaret, centrada en l'existència de Jesús: convivència, educació, treball... (Lc 2,40.51-52; 4,16ss). Eren els anys de la infantesa i de la joventut de Jesús, obert sempre a la sorpresa de la vida com una manifestació de la voluntat del Pare. Jesús va educar-se en aquella vida de família, serena i activa (Lc 4,16). L'amor entre Josep i Maria, i el respecte senzill i profund al misteri de Jesús, eren la base de la seva educació humana, cultural, social i religiosa. No es tractava tan sols d'aprendre a parlar, a caminar, a llegir i a treballar, sinó principalment d'obrir-se serenament a la vida amb actes i

21

actituds semblants als dels seus pares. La manera de relacionar-se amb les persones i amb l'ambient, que és la base de tota cultura, Jesús la va aprendre del comportament profundament humà de Josep i de Maria. Jesús va expressar la seva obertura total al Pare amb fórmules, actes i sentiments calcats de la pietat de Josep i de Maria. En tot aquest procés d'educació, l'amor mutu entre Josep i Maria va deixar-hi una empremta inesborrable. L'amor veritable no consisteix a possessionar-se de l'altre, sinó a fer una donació continuada de la pròpia existència. D'aquí naixia la serenitat alegre de sentir-se estimat i de poder estimar sense subterfugis ni recels. Créixer harmoniosament en la comunitat -familiar i eclesial- pressuposa un ambient de sacrifici i de donació. En la família de Natzaret s'hi veu l'ideal de família com a "comunitat íntima de vida i d'amor" (GS 48), que té "la missió de custodiar, revelar i comunicar l'amor, com un reflex de l'amor de Déu i de l'amor de Crist a la seva esposa l'Església" (FC 17).

34. LES PROFECIES SOBRE MARIA

"La verge concebrà i donarà a llum un fill, i li posarà Emmanuel" (Is 7,14; Mt 1,23).

"Posaré una enemistat entre tu i la dona, i entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà el cap" (Gn 3,15)

Josep va anar aprenent el misteri de Maria en la senzillesa de cada dia i a la llum de la paraula de Déu, reflexionada també en els fets de la vida de Jesús. Enllà de tot l'any, els textos bíblics adquirien una llum nova. Maria era senzillament oberta a Déu, i doncs a Jesús i a Josep, en la vida de cada dia. Com repercutirien en l'enteniment i en el cor de Josep els textos del protoevangeli (Gn 3,15) i la profecia d'Isaïes sobre l'Emmanuel? L'àngel l'havia ajudat a comprendre allò que era més

22

fonamental: Maria havia concebut per obra de l'Esperit Sant el Salvador i Emmanuel anunciat pels profetes. El mateix Esperit que inspirà els textos sagrats i va fer mare la Verge Maria guiava la vida de Josep, com també ara guia la vida de tota l'Església i de cada creient. A nosaltres ens sembla que el "saber" consisteix en fórmules més o menys científiques i literàries. De fet, la saviesa que Déu comunica als fidels és feta d'adoració, d'admiració i de silenci. Es una mena d'intució que deixa la impressió de no saber res, però que alhora omple el cor de goig davant les meravelles insondables de l'amor de Déu manifestat enel Crist (Ef 3,9). Josep, "sabent" molt més del que nosaltres "sabem" ara, es quedava amb la impressió humil i alegre que el misteri de Maria -en el misteri de Jesús- era infinitament superior als seus pensaments, sentiments i paraules. Cabalment per aquest saber humil -que és més profund que el nostre- Josep podia viure la vida senzillament, estimant amb naturalitat Jesús i Maria, i podia sentir-se estimat per ells en les coses petites de cadadia. L'actitud de Josep és una pauta sempre actual per a aprendre a viure el misteri de l'Església com a transparència i instrument de Jesús en la comunitat humana. En l'Església es descobreix el misteri perenne de Maria Mare de Jesús. I en Maria, que és tipus i Mare de l'Església, descobrim el misteri de la mateixa Església (cf. LG 63). L'amor a Maria ha orientat els sants cap a l'amor incondicional a l'Església, també en els moments de sofriment i quan es presenta amb signes pobres al marge del poder i de la moda. Així Crist ha volgut prolongar-se en el temps i en l'espai, i l'actitud de fe de Josep és sempre una pauta per a descobrir i viure el Crist amagat en els signes pobres de Maria i de l'Església.