Any 5 • núm. 39 • La Franja, agost i setembre de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Restauració a BonansaLa iglésia de Sant Cristòfol de Cirés-Bonansalluirà una nova imatge després d’unes obresque han durat dos anys.

RIC

AR

D S

OLA

NA

Nit literària a FragaL’escriptora saidinenca Mercè Ibarz obríel primer dels sopars amb autors organitzatper l’Institut d’Estudis del Baix Cinca.

Entrevista aMagda GodiaL’alcaldesa deMequinensapreveu el futurlaboral de lavila quan morila indústriaminera.

Act

uaci

ó de

Qui

co e

l Cèl

io a

la C

odon

yera

, din

s de

ls a

ctes

de

la 1

4a T

roba

da C

ultu

ral

CodonyeraCultural

14a TROBADA CULTURALDEL MESQUÍ-MATARRANYA

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITA:INSTITUCIÓ CULTURALDE LA FRANJAAssociació Cultural del MatarranyaC/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 11 52

A/e: associació@matarranya.comConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEAApartat de Correus 116, Fraga (Baix Cinca)

DIRECTOR:Màrio Sasot

CAP DE REDACCIÓ:Josep Galan

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

REDACCIÓ:Enric Algars, Antoni Bengochea,Lluís Rajadell i Pasqual Vidal(el Matarranya). Jaume Casas i Josep Labat (el Baix Cinca). Anna Enjuanes i Aleix Castellnou(la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Joaquim Montclús,Josep Puche, Francesc Ricart,Francesc Serès, Carles Sancho,Ramon Sistac i Carles Terès.

CORREU ELECTRÒNIC:temps@wanadoo.es

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT:974 47 19 93 / 93 805 02 70

MAQUETACIÓ:Isabel Calaf • icalaf@wanadoo.es

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Gràfiques del Matarranya, SLgrafiques@matarranya.com

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria PanadésSaragossaLibrería CàlamoPza. San Francisco, 4. Tel. 976 55 73 18TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

El problema dels residuus que deixen lesnombroses granjes de tossinos instal·lades alllarg de les nostres comarques s’ha abordat desde diferents angles i en freqüents ocasions enaquestes pàgines.

Però la situació s’està agreujant i semblaabocada a un carreró sense sortida, malgrat lespreocupacions expressades des de molts sectorssocials (sindicals, ecologistes, etc.) i els esforçosd’associacions de grangers com la de DefensaSanitària del Ramat Porcí del Baix Cinca per abuscar solucions que garantisquen la super-vivència futura del sector.

Les plantes de cogeneració de purins, desti-nades a dessecar els residus orgànics mitjançantl’ús de gas natural era un projecte llargamentacariciat pels diferents sectors productius del rami recolzat, amb un pujal de milions d’euros, perles institucions regionals, estatals i europees, noacaben de posar-se en marxa a aquesta comar-ca ni a cap altra més pel progresiu augment delpreu del gas natural.

Així es desprèn de les dades aportades a ladarrera reunió de l’Associació de Defensa Sanità-ria del Porcí del Baix Cinca. La planta cogene-radora de Torrent, ja acabada, no ha comencata funcionar, en no ser rendible per a l’empresapropietària, ENDESA, que la vol vendre a l’em-presa constructora, Ros-Roca, després d’haverinvertit centenars de milions d’euros.

La mateixa empresa va comprar uns terrenysa Saidí, per valor de quasi un milió d’euros.També hi ha un solar adquirit i preparat per a

fer-ne una altra a Bellver, on un equip de tractorsja ha nivellat el terreny. Només per les llicènciesd’obres ja s’han pagat a aquest municipi 40 milionsde les antigues pessetes.

L’esmentada associació, vistes les fortes inver-sions que havia fet l’empresa i el fort suport deles institucions autonòmiques (DGA) i els FonsEuropeus, va adquirir una flota de quatre camionsper a transportar els purins de les granges a la plan-ta de Torrent (100% subvencionats), els qualsromanen aturats des de fa dos anys i generantdespeses d’impostos de circulació, I.T.V., etc.

Aquest obscur panorama s’agreuja amb el fet,succeït aquest mateix mes de juny, del tancamentde l’única planta de cogeneració que funcionavaa la veïna comarca de la Llitera, situada a Binè-far.

No arribem a comprendre totes les causes i aesbrinar els responsables directes i indirectesd’aquesta situació. Però endevinem negligènciai manca de responsabilitat per part de les empre-ses promotores i de les institucions encarregadesde vetllar per la viabilitat dels projectes quesubvencionen.

Mentrestant, els purins van invaent amb la seuapudor els nostres territoris de forma cada vegadamés abundant i incontrolable, posant en perill lacontinuïtat del sector, importantíssim dins la nostraeconomia agrària, i la salut de terres i persones.

Cal doncs, urgentment, la intervenció decididadels responsables agraris de la nostra ComunitatAutònoma i la unió de tots els sectors del porcíper a tallar de raïl aquest greu problema.

ESTISORESMiguel Estaña

L’incert futur del porcí

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorLa coordinació i participació en la redacció d’una guia turís-

tica del Baix Cinca m’ha permès conèixer molts indrets fins aradesconeguts de la meua comarca i també m’ha confirmat algu-nes sospites prèvies sobre determinades carències quant a infra-estructures viàries i hoteleres, l’estat de conservació d’alguns

monuments i, especialment, la gran manca d’informació sobre els horaris de possibles visites ales esglésies, ermites o jaciments arqueològics. De vegades, és una autèntica aventura trobar enun lloc la persona dipositària de les claus d’un edifici d’interès o d’una ermita romànica. Tambéresulta temerari voler dinar un diumenge a segons quines viles, on els restaurants tanquen aquestdia, o fins i tot n’hi ha alguns que no tenen dies regulars d’apertura.

Hem dit més d’un camí en aquesta revista que el turisme pot arribar a ser un element clau peral desenvolupament econòmic d’aquestes comarques. Però per a això cal que les nostres autori-tats autonòmiques, locals i comarcals es posen les piles, i a més d’aconseguir inversions per amillorar l’estat de monuments i infraestructures, milloren substancialment l’aspecte informatiu ide divulgació d’una riquesa que pot proporcionar molta més riquesa.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del director

Cartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaMagda Godia Ibarz,

alcaldessa de Mequinensa

La Llitera i la Ribagorça

Tema del mes: Bandolerisme a la Franja (I)

Històries de bandits que enriquiren la mitologia popular

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

OpinióGlobus sonda per la

«blaverització» de la política lingüística a les Illes Balears

2

3

3

4

7

10

15

16

17

18

19

12

Xibecant en catalàBenvolguts,Vos demano que seguiu etiquetant les ampo-

lles i llaunes de Xibeca en català, donat que aramateix la promoció que feu del Fòrum n’ha fetdesaparèixer la majoria de text en la nostra llen-gua. El pas d’etiquetar en català ajuda a norma-litzar la nostra llengua i fa capdavantera la vostraempresa pel que fa a defensa dels valors cívics,qüestions molt importants per a la promoció delvostre producte. En cas que el vostre productefora vist contrari als valors cívics, podria perju-dicar la marca i anar a favor d’altres que empren-gueren eixe camí. A la vegada, us agrairia queféreu arribar ampolles en català a tot el dominide la llengua, especialment a la Franja de Ponent.

Natxo SorollaPena-roja

La taula redona de la CodonyeraDurant la Trobada Cultural del Matarranya

d’enguany, celebrada a la Codonyera, va tindrelloc la taula redona La nostra llengua a l’esco-la. Com estava previst, a la finalització de lesponències es va encetar un col·loqui en el trans-curs del qual diverses persones van fer ús de laparaula. Però n’hi va haver una que, amb dife-rents arguments, va negar que la llengua queparlem a la franja oriental d’Aragó fóra la cata-lana. A partir d’aquí van ser moltes les que vanaixecar la mà per a poder parlar. Algunes vantindre oportunitat de fer-ho, però altres no vanpoder exposar la seua opinió ja que, de sobte, iunilateralment, després d’un infructuós intentanterior, una de les ponents va donar per acabatl’acte amb l’excusa que s’havia fet molt tard ique no es veia cap inconvenient en poder-locontinuar en qualsevol moment.

Lamento haver de dir que la forma en quèva finalitzar el debat no em va parèixer correc-ta. No m’agrada la imatge que es va donar. Ipenso que la decisió de la ponent, d’assumirel paper de moderador, no va ser gaire afortu-nada. Si la pretesa causa per a interromprel’acte era que s’havia fet tard, crec que a moltsdels assistents no ens haguera importat prolon-gar una mica el debat per a poder escoltar lesaportacions que van quedar pendents, encaraque foren limitades a una sola intervenció perpersona i d’un únic minut.

Aquests actes s’han d’iniciar amb puntuali-tat i, tot i que no és fàcil, s’han de planificardegudament per a què les ponències s’ajustenal temps estipulat. Així aconseguirem que elsminuts destinats a la intervenció del públicsiguen respectats i que ningú es veja privat deldret a la paraula. I per a garantir que tothompuga participar en el debat –sempre que se’nrespecten les normes–, caldrà que els membresde la taula s’abstinguen de valorar la conve-niència o inconveniència de determinades inter-vencions.

Josep A. CarrégaloMont-roig

SUBSCRIU-T’HI974 47 19 9393 805 02 70

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYA

SabotatgesFa poc, tot llegint l’article

d’en Salvador Cardús «Tempsd’Adoctr inament» (Avui4/06/04), vaig topar amb unacitació que em va cridar l’aten-ció: «Les exigències desmesu-rades constitueixen una formasublim de sabotatge». La frase,del sociòleg Theodor W. Ador-no, em va fer cavil·lar en lesdiverses estrategies adoptadesa la Franja a favor del català. Hiha l’adagi «demanar l’impos-sible per assolir el possible».Un bell eslogan. Tanmateix, lameua experiència em diu quel’única manera d’«assolir elpossible» és trobar un mínimcomú denominador amb tots elfranjolins sensibles amb la cultu-ra. Tot això passa per despoli-titzar la llengua i mostrar-la comel que és: una herència valuo-síssima i una eina de futur, patri-moni de tots. M’ho ha ensenyatel meu paisatge humà –veïns iamics de Torredarques, Quere-tes i de tantes viles de la comar-ca: la dignificació de la nostrallengua només és possible si ésassumida per la majoria de lapoblació que viu al territori.

Per això em dolen tant lesexpansions d’uns pocs ques’embolcallen amb la banderade l’autenticitat, però que a l’ho-ra de la veritat l’únic que acon-segueixen és provocar rebuigen la majoria dels qui viuen alterritori. Totes les postures sónlícites –només faltaria!– però sies volen assolir uns objectiuscal tenir clar quina és la realitatque ens envolta. Que el catalàsobrevisqui a la Franja, depénexclusivament dels seus habi-tants: dels de dretes i els d’es-querres, dels que se sentenaragonesos,catalans,espanyols,mig-mig o res de res. Sinò,l’únic que farem serà sabotatge.

Carles Terès

L’E

SM

OLE

T

Tot just tocaven les quatrecampanades dels quarts quantancava el forrellat de la portade casa. Eren les dues de lamatinada del dil luns noud’agost i hauria d’anar a dormirtan suat com cansat, peròcontent. La trobada haviaacabat. Els últims cotxessortien pel carrer Major –carre-ra diem a la Codonyera–, tambéQuico el Célio, el Noi i el Mutde Ferreries i la resta de la trou-pe camí de Tortosa. El Saló del’Ajuntament va ser ple de goma gom, amb gent de totes lesedats: de la vila –per a nosal-tres és lo lloc–, de les vilesveïnes de parla catalana, delMatarranya i de més lluny. Vaarribar lo carro, lo vi de Batea,les preguntes a l’olivera, el riuple de vida i jotetes i més jote-tes. Vam xalar de valent. Gaire-bé durant tota l’actuació emdonà per pensar que els humansno estem pas ben acabats al notenir tres mans: dues per aaplaudir i la tercera per al vano.Totes les portes i finestres erenobertes, però de vent, només alpensament.

Eren tants a la Codonyeraaqueixa nit que alguns nopogueren sopar, o ho ferenfrugalment dempeus al taulelldel bar. Fins i tot va haver-hiqui matà la gana mirant lesllums de la Torre de Vilella imenjant pa alemany, la qualcosa em produeix una mali-ciosa satisfacció, que a la vega-da em tranquil·litza quan pensoque ja queda al món menysagre pa alemany de sègol..

A la Capella de Loreto, laCoral de Beseit, sota la direc-ció de la Margarita Celma i ales set de la tarda, va omplir eltemple, el cor, l’atri, l’oïda iels sentits de bona música. Elpúblic i tots els components dela Coral aviat es van adonar

que a Loreto les cases sónmassa petites i xafogoses. Totsno hi eren a dins, alguns esquedaren a la plaça, voltada dexiprers, amb els rostres al ventde dalt que portava subtils eflu-vis, que feien recordar la canço-neta: M’agrada lo pernilmalgrat el porc i els seuspurins.

A les sis de la tarda d’aquellmateix dia, al terrat del Salóde la Cultura: dues tauletescobertes amb tela verda devellut i en Josep Galan i l’Ar-tur Quintana ens presenten laInstitució Cultural de la Fran-ja –el cuc, obert de cap, quadri-longat i allargassat (sgigràficsignat). Vam ésser al descoberta sobre d’un racó de l’anticfossar de la Codonyera. Potserque en Llorenç Velilla, notaridel segle XVI, enterrat al costat,va prendre el corresponentsapunts per a fer l’acta de lareunió. Endavant senyors Vice-president i President de l’ICF!Tot seguit en Miquel Blancpresentà el seu llibre Plantesmedicinals del Matarranya, benescrit i ben il·lustrat.

Un dia abans, és a dir, el setd’agost a les set de la tarda, enJosé Ramón Molins va presen-

tar l’exposició d’en Jesús Palla-rés,Poema fotogràfic II, on unacadira negra de Morella, en unanit de lluna nova, somia idesperta aparellada, platònica-ment enamorada entre els pètalsd’una rosa roja i uns llavissensuals i sense rostre o ambtots els rostres del món. Mésendavant, tres finestretes reco-rren els camins de la llibertat.

L’Artur Quintana m’ha ditque una bona amiga seuam’obrirà els Finestrons i fines-tretes. Tant de bo que ho fesell…!, després d’escoltar laseua presentació… a dos quartsde vuit de l ’esmentat setd’agost…

Una mica més enllà de lesvuit de la tarda començaremla taula redona sobre La nostrallengua a l’escola, amb laCarme Alcover, com a repre-sentant de la Consellera deCultura del Govern d’Aragó,Pietro Cucalón, director delCRA de Castellot, MargaritaCelma, mestra i pedagoga,Merxe L lop, pedagoga imestra, i jo mateix amb benfàcil treball de coordinació. Elsintervinents explicaren lesseues experiències i els seuspensaments i teories al voltant

14a Trobada Cultural del Mesquí i del Matarranya a la Codonyera

José Miguel Gràcia

RIC

AR

D S

OLA

NA

Xerrada sobre «La nostra llengua a l’escola»

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

de l’ensenyament del català ales escoles de la Franja, traves-sant l’àmplia distància queuneix la pràctica amb la teoria,tota una realitat traspuntada debons desigs. Després, alcol·loqui, els temes de semprei un manifest polític –no pasuna pregunta– d’un represen-tant (així m’ho va semblar) dela llengua baix-aragonesa,dialecte estrany de la serra dela Ginebrosa, que es va expres-sar en correcte català, quemalgrat ser-ho, no ho era. Esvan repartir els fulletons Dosllengües millor que una.

A les deu, el sopar de germa-nor al Bar la Plaça: cinquantacomensals, frescoreta de labomba de calor i l’escalfor del’amistat. Les paraules i elsdecibels s’anaven descontro-lant fins que van arribar elsprimers entrants. Desprésvindrien temps de calma i d’ex-citació verbal al ritme de laporta de la cuina. Un bon sopar.Fora, a la plaça, actuava un

grup de teatre de la setmanacultural del poble.

El dia sis havia arribat a laCodonyera l’exposició Desi-deri Lombarte: ataüllar el móndes del Molinar, a mans de laPepa Nogués com a les altresviles. Cap xiquet sense paper icolors. Els segadors van beureaigua de la cantrella, la falç vaplorar gotes de sang i les serpsvan zigzaguejar per l’entrada del’Ajuntament. Encara en quedauna a un racó, que no es deixaagafar.Quan dorm enroscada,dona pena, però quan s’aixecai xiscla es pot veure la seuaboca roja.

En acabar els xiquets, ungrup de persones grans, de lamà de la Pepa Nogués, vamrefer la vida i obra d’en Desi-deri.

I així, com dic, va començarla trobada cultural del Mesquíi del Matarranya de l’any 2004a la Codonyera.

Espero en gaudíssiu, els quehi vau assistir.

MOSTRA DE FINESTRES

A la Codonyera, el dia 7 d’agost d’enguany, en el marc dela 14 Trobada Cultural del Mesquí-Matarranya s’ha inauguratl’exposició «Finestrons i finestretes» de José Miguel GràciaZapater. L’exposició consta de tretze finestres salvades d’en-tre la runa de masets, pallisses i corrals abandonats del Mesquí,i que l’autor ha restaurat amb cura i respecte artesà. Aquesttreball seu de les mans s’acompanya d’una fotografia per a cadafinestra: sis d’elles, fetes fa trenta anys, incorporen a les fines-tres el temps aturat, com elles mateixes, de la cultura tradicional,mentre les altres sis, són mostres del tornado que, com el caosincert de la modernitat, va capgirar el país l’estiu de l’any passat.Una darrera finestra, sense fotografia, afegeix un aspecte musi-cal a l’exposició. Fotografies i finestres han estat la font d’ins-piració d’un poemari de tretze composicions que n’és l’expressiói el comentari. Els versos subratllen, per la tendència de l’au-tor al poema visual i al cal·ligrama, els trets plàstics i visiusdel conjunt, participant a estones de l’estil abarrocat –propitambé d’Espriu i de Lombarte– del joc de vocals i els mono-síl·labs, i no obliden, en descriure el contrast entre tradició imodernitat, el clam de la llengua:

De la llengua –encara que arrelada–Rebrots hauríem de tenir i regar.Com retorna el verd i refan la casa:Paller de la llengua, et planto jo el pal.

Tot plegat convida a la participació de l’espectador, a obrirfinestres, tancar-les, tocar i olorar-ne la fusta, observar lesfotografies, llegir o escoltar el versos, afegir estructures…

La inauguració de l’exposició va anar precedida d’una glos-sa introductòria per part d’Artur Quintana. I a continuacióJosé Miguel Gràcia i Anton Bengochea, a mesura que obrienfinestrons i finestres, anaven recitant el poema corresponent.S’ha editat un catàleg que conté totes les fotografies i poemes,i una tria de finestres. Hom projecta de dur aquesta exposició–que es pot veure a la Codonyera fins a finals de setembre– aaltres llocs de l’Aragó i a Catalunya.

Júlia LlambertAntoni Bengochea recitant poemes de José Miguel Gràcia

Actuació de la Coral de Beseit a la Capella de Loreto

RIC

AR

D S

OLA

NA

RIC

AR

D S

OLA

NA

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

Recuperació de la Santjoanada a Massalió

Pasqual Vidal

Troia, la falsaLa major part de l’espai

rural arreu del món ha desa-paregut. Només hi ha ciutats,amb les seues virtuts i defec-tes, envoltades d’una menade nebulosa periurbana sensevida. Esta és si més no l’im-pressió que transmeten elsmitjans de comunicació demasses. O algú recorda algu-na pel·lícula recent ambien-tada en un poble, o una sèriede televisió de temàtica rural–les «Crónicas de un pueblo»son quasi prehistòria televi-siva– o un best-seler prota-gonitzat per gent llauradora oun anunci televisiu campe-rol? Fa uns anys eixia per latele l’espot d’unes assegu-rances per a les collites ambuns llauradors i ramaders mésfalsos que un euro de cartró.Ara s’emeten els anuncispseudorurals d’una cadena debocateries amb l’única preten-sió d’enfotre-se’n per tota lacara. Ah, sense oblidar-me’nde l’hortolà d’una conegudamarca d’espàrrecs que té lamateixa pinta de llauradorque jo de Mazinguer-Z. Lesformes de vida més estesespel país –el camp– s’han esfu-mat dels mitjans de comuni-cació, com si foren restesarqueològiques. Fins i tot unaarxifamosa pel·lícula ambien-tada en la protohistòria comTroia s’oblida dels principalspobladors d’aquella metrò-poli, que apareix construida almig d’un ermot sense caminsni cap forma de vida ressen-yable. No hi ha horts, nicamps de blat, ni rengleresd’oliveres ni gent amb aixa-des ni animals de càrrega.Com si els troians haguerenviscut de fer la guerra i cantarals déus de l’antiquitat. Unavisió falsa de solemnitat, tanfalsa com la que transmetenels grans mitjans de comuni-cació sobre la societat actual,en donar l’esquena a tot elque passa més enllà delssuburbis de la ciutat.

Lluís Rajadell

El passat mes de juny la vilade Massalió va recuperar unatradició més, força identifica-dora del seu tarannà i moltcomú a tots els Països Cata-lans, com és la celebració de laSantjoanada.

L’encesa de les fogueres ala conca del riu per Sant Joanes va perdre cap allà als anysvint en la Dictadura de Primode Rivera, tot i que el costumd’anar a prendre la Santjoana-da al riu va continuar fins laGuerra Civil. Després d’aques-ta i durant la Dictadura de Fran-co, per prohibició, es perd total-ment

Enguany, el Club de Jóvensl’ha volguda recuperar ambtota la seua puresa i identitat.Així, va preparar tal com escostum al Matarranya, granquantitat de caragols cuinatsde diferent manera i els vanrepartir amb terrines indivi-duals per a tots els assistents ala festa, pos ja se sap, segonsla dita: «qui no minge cara-gols per Sant Joan, no tindràdiners durant tot l’any». Peracompanyar la menjada decaragols, va rostir-se pataquessenceres al caliu, plat de moltatradició a Massalió. I tanma-teix, a l’hora de repartir el cafèno hi va faltar la tradicionalcoca de Sant Joan feta ambfruita confitada.

La gent de Massalió, moltfidel a la tradició i tal com esfeia antigament, va baixar asopar al riu, sobretot les collesde mossos i mosses, tot impro-visant llargues taules amb cava-llets i taulons. Durant tot elsopar no va parar de tocar lamúsica de festa amb els alta-veus i amplificador instal·latper l’ocasió. A l’hora del repar-timent del cafè i la coca deSant Joan, cap allà a la mitja-

nit, i amb música estrident debruixes, força engrescadora, esva encendre la gran foguera ial voltant d’ella totes les fogue-retes que la rodejaven, perseguir a continuació l’encesa decoets, petards i focs d’artificiper als infants. És llavors, quanals xiquets els va arribar eldivertiment, jugar amb el foc,tot encenent fogueretes ambcanyes i brossa per la glera delriu al costat de l’aigua.

Va estar una gran festa, on laflama de les fogueres es reflec-

tia al corrent de l’aigua, i totesdos, aigua i foc s’unia per auna nit màgica plena de lanostra ident i ta t cu l tura lcol·lectiva.

Nota: La festa no haguerapogut celebrar-se, si l’Ajunta-ment no s’hagués preocupat dedemanar els permisos corres-ponents per encendre foc alcamp, tot al·legant que es trac-tava d’una recuperació de tradi-ció secular.

PASQ

UA

L VI

DA

L

VIL

ES

I G

EN

TS

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

Èxit del VII Descens de Piragües al Cinca

Jaume Casas

El VII Descens del Riu Cincaen Piragua, que organitzen elConsell Comarcal del BaixCinca, els Ajuntaments deFraga, Torrent i Mequinensa, iel Club Capri, va tornar a serun gran èxit de participació i depúblic. Les piragües van tornara solcar el riu Cinca, el diumen-ge 22 d’agost, en els 19 kmque separen Fraga de Mequi-nensa.

Si l’any passat es batia elrècord de participació, amb 185palistes, i també el temps de laprova, en aquesta edició totsdos han quedat ultrapassats.210 participants van prendrel’eixida a Fraga, pocs minutsdesprés de dos quarts de deu delmaití. La primera piragua ambdos joves de Mequinensa, espe-cialistes en rem, arribaven alCapri a dos quarts d’una. Peròés que a dos quarts de dos ja hihavien arribat tots. Tant solsuns deu participants decidirenacabar en un dels dos puntsintermedis de recollida esta-blerts al llarg de l’itinerari.

Entre els participants, diver-sos palistes de clubs aragone-sos i catalans, com el CNHelios, el CN Barcelona o elCN Banyoles, que ja han asse-gurat que tornaran l’any queve. Amb ells, aquells quenomés veuen la piragua un copa l’any. L’empresari d’hosta-leria i la seua dona, l’adminis-tratiu, l’empleat de banca i, finsla responsable del Grup deSevillanes de la Casa d’Anda-lusia a Fraga. Tots amb l’ar-milla, la pala i la piragua aldamunt, cansats però amb lasatisfacció en el rostre d’haverarribat a bon port, «rebentatsperò contents».

«L’any que ve vindrem ambl’autocar del club», asseguravaun dels de Banyoles a Dani

Sorolla, el coordinador delServei Comarcal d’Esports delBaix Cinca. D’altres tambés’apuntaven al carro i Dani, quecomençava a preguntar-se si elriu donaria per a tanta piraguai tanta pala, perquè uns minutsabans, un altre participant del’Helios, ja li havia dit que el2005 en vindrien el doble. ElDescens del Cinca té aquestescoses. Qui ho prova, torna...iacompanyat. L’any passat vavenir fins ací un palista del CNBarcelona. Enguany hi ha tornatamb set companys més a unaprova que va començar comuna aventureta, una alternativad’oci natural per tal de comba-tre el tedi estiuenc, i que hatranscendit ja les fronteres de lacomarca i de la ComunitatAutònoma. Assobta el cas del’equip barceloní.

La prova, ràpida i sense inci-dents, tret d’un parell de bolca-des a l’eixida. A partir d’ací, laperícia i les forces de cada u vaanar situant en el tren de pira-

gües que solcà el Cinca. Cap ados quarts d’onze, els partici-pants van anar arribant al puntde proveïment a Torrent deCinca: líquids, begudes i, ésclar, meló de moro fresc.

La calor començava a atal-bar i encara quedava el mésdur. A la primeria, una zonaon el riu descendeix brusca-ment i on els participants vanhaver d’extremar la precaució,i, després, l’Aiguabarreig. ElSegre, que aguaita per l’es-querra, el llit que s’eixampla il’aigua que es frena. "És comsortir al mar, però sense ones",ens deia un català, que baixa-va amb la seua núvia. Elsdarrers quilòmetres s’endurei-xen. Les canoes van arribant,lentament, una a una. No hi hapressa ni es tracta de competir.Si, al principi, es va ràpid i béi el corrent t’acompanya, s’hade vigilar de no anar contra lespedres o els arbres. Després, ala zona de l’embassament, enno haver-hi corrent, costa més

avançar. La gent recuperaforces, ajaguts a la vora delmoll. Al final, el públic s’api-lotava a l’esperó del camp deregates i a l’embarcador. Aplau-diments i ànims. La calor nodóna treva. L’aigua fresca, elsmassatgistes i els vals per aldinar sempre resulten exqui-sits per a aquells que abatuts perl’esforç aconsegueixen recó-rrer aquest trajecte de 19 kmentre Fraga i Mequinensa. LaGuàrdia Civil, els bombers,Protecció Civil, Creu Roja, elsbussos del GEAS i fins i tot unhelicòpter vetllaren per la segu-retat dels participants i tambédel públic que, en uns tres mil,es calcula que va seguir la provaen algun moment. El dia vaacabar amb una gran revetlla iuna jornada de portes obertesa càrrec del Club Capri. Elsobjectius de fomentar el pira-güisme i promocionar turísti-cament l’enorme bellesa del’Aiguabarreig es van aconse-guir totalment.

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

TomeuEl 24 d’agost se celebra sant

Bartomeu –sant Portumeu, enla parla local–. Hi ha testimo-ni històric, escrit, que aquestsant gaudia a Fraga d’una cape-lla, el segle XVII, situada al’entrada del Barranc, avuidesapareguda. Molta gent de lavila ha dut aquest nom, perveneració del sant o per tradi-ció familiar i, fins i tot, se cele-brava la Fira de Fraga, aprofi-tant aquesta diada, en els anysde postguerra. Sovint he refle-xionat sobre el desprestigi quea nivell de l’Estat espanyol hacaigut sobre aquest nom,possi-blement a través de Bartolo,personatge emblemàtic delTBO. Amb tot, a certes zones,–les Illes Balears, per exem-ple– hi abunda: Tolo, Barto-meu,Tomeu és un antropònimben viu i portat amb orgull.

Aquest estiu, la lectura d’Asoca d’orella del Josep A.Carrégalo, on tractava, en undels capítols,el tema de la desa-parició de noms de profundaarrel nostrada em dóna baseper apuntar que, actualment,els pocs Portumeus que quedentenen tots més de 55 anys. Uncompany meu el porta, i séd’un altre que també, tot i queresideix pel Baix Segre. Potseren quedi algun més. Tot i així,un panorama negre. I, noobstant, a l’arbre mort li hanascut una branca verdeta. Lafamília Orús Berenguer habatejat el seu fill amb el nomde Tomeu. També m’apuntariaa la proposta de premiar elspares des de l’ajuntament i, entot cas, em com prometo aproposar-lo per als premis 6de novembre d’enguany, enreconeixement a l’aportaciócultural onomàstica tradicio-nal, que aquest fet ha suposat.

Josep Galan

Sopar d’autora amb Mercè IbarzS. Barquín

El passat 18 de juny, a Fraga,vam sopar amb Mercè Ibarz, enel que va ser la primera d’unseguit de trobades amb autorsde la Franja, que pretenen acos-tar la personalitat dels nostresescriptors als lectors.

Durant la tertúlia que es vaestablir a l’entorn del sopar,Mercè Ibarz va conversar ambels assistents sobre literatura iperiodisme com a gèneres dife-rents i alhora propers, i sobreel fet d’escriure a partir de lapròpia experiència i la trajectò-ria professional de l’escripto-ra. Ens va explicar que el teatreforma part dels seus somnis, ique, tal vegada, potser, qui sap,algun dia, es poden realitzar. Iés que el teatre com a gènereliterari, en convocar actors ipúblic, esdevé una forma denarrar diferent.

Mercè Ibarz, nascuda a Saidíel 1954, pertany a la primerageneració de periodistes queva sortir de la Facultat de Cièn-cies de la Informació de Barce-

lona, i que van començar atreballar en català.

La seua primera obra literà-ria, La Terra retirada, és untítol emblemàtic per al BaixCinca, ja que narra l’expe-riència d’un període recent enla vida d’aquesta comarca onels lectors de la zona trobensimilituds amb els propisrecords. La palmera de blat iA la ciutat en obres són duesobres narratives posteriors. Ha

publ icat també diversosassaigs, com el treball de tesidoctoral Buñuel documental:«Tierra sin pan» y su tiempo,el dedicat a Mercè Rodoreda,reeditat com a Mercè Rodore-da: un retrat o la Breu histò-ria d’ETA.

Quan ens vam acomiadar dela Mercè Ibarz, coneixíem unamica més la persona que hi haal darrere de les històries quenarren vides rurals i urbanes.

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca IEA, filialde l’Instituto de Estudios Altoaragoneses,convoca est concurs amb l’objectiu de fomen-tar la investigació sobre temes locals i comar-cals, amb les següents bases:

1ª El treball o estudi haurà de ser inèdit itractarà sobre qualsevol tema que tinga coma marc de referència el Baix Cinca: llengua,història, geografia, economia, etnologia, cièn-cies, etc.

2ª Es convoca una beca de 600 euros.3ª El projecte de treball a realitzar es podrà

presentar fins al 15 d’octubre de 2004 i tindràuna extensió màxima de cinc fulls mecano-grafiats a doble espai. Est projecte servirà debase al jurat per a assignar la beca.

4ª Una vegada lliurat el projecte becat,que haurà de ser abans del 15 de novembrede l’any 2005, es farà entrega de les 600euros del premi. Pat d’esta quantitat podràrebre’s abans, si es justifica la necessitat.

5ª L’extensió del treball serà flexible, senta criteri del jurat la valoració de la seua quali-tat. Haurà de presentar-se, per una part,mecanografiat a doble espai, per una sola

cara, acompanyat de les fotografies i il.lustra-cions que es crega convenient i per una altra,gravat en un CD.

6ª Tant el projecte com el treball podranredactar-se en català o en castellà.

7ª El projecte i el treball aniran identificatsamb el nom, l’adreça i el telèfon dels seusautors i s’enviaran a:

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEAApartat 11622520 Fraga (Osca)8ª El Jurat estarà format pel president de l’Ins-

titut d’Estudis del Baix Cinca i aquells profes-sionals que es crega oportú, segons el tema delsprojectes presentats, el seu nom es donarà aconèixer en el lliurament dels premis. El premies pot declarar desert. El jurat completarà alseu criteri les omissions que hi puguen haveren la redacció d’estes bases, així com els possi-bles dubtes d’interpretació.

9ª La participació implica la lliure accepta-ció d’estes bases.

10ª El treball premiat serà propietat de l’au-tor, si bé l’Institut d’Estudis del Baix Cinca elpodrà publicar. En est cas es farà en català

XVa CONVOCATÒRIA DE BEQUES D’INVESTIGACIÓ AMANDA LLEBOT DE L’INSTITUT D’ESTUDIS DEL BAIX CINCA-IEA 2004

L’H

AM

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Mequinensa 1961

A. Coso Catalán

Aquell any, un any com qualsevol altre per a la desaparegudavila de Mequinensa, la Mequinensa que té ara una part afonadadavall les aigües del pantà de Riba-roja i un altra enderrocada, enca-ra que no del tot ja que queden dempeus les escoles públiques,reconvertides en alberg i restaurant, i tres tossudes cases enmigdel ruïnós panorama que s’escampa per l’espai que mai va ser inun-dat, on hi havia l’església, inexplicablement desmuntada i destruï-da a corre-cuita. Allí, al peu de la serra del Castell, transcorria lavida dels seus habitants sense gaires sobresalts ni angoixes aparents.A deu anys vista de més que sabuda desaparició del Poble (mines,hortes, cases i carrers), el desastre no era cap tema de conversa-ció rellevant. Tothom sabia com acabaria, quin seria el fatal desen-llaç que s’havia programat per al Poble, però ningú dels que hivivíem volíem mostrar cap angoixa, ni donar cap senyal que pugésdeixar entreveure que, aquest fet, ens condicionava cap àmbitquotidià, encara que la professó la portàvem per dins.

Però aquell any de 1961, un personatge força peculiar, ambun capacitat d’observació excepcional, sensibilitat perceptivanotable i una gran habilitat per descriure tot allò que veia, va arri-bar a Mequinensa. Va mirar, va retratar, va prendre notes escri-tes i després de dinar, se’n va anar, sembla ser que sense parlaramb ningú. A mi, la visita, segurament se’m va passar. I si el vaigveure, segur que el vaig confondre amb un esmolet ja que el perso-

natge en qüestió viatjava amb una espècie de bicicleta que teniaincorporats un petit motor i un dipòsit de benzina a sota del mani-llar, semblant a la que portaven aquells professionals ambulantsque esmolaven ganivets i tisores i que cada dos per tres s’ins-tal·laven per cantonades i places del poble, al temps que crida-ven l’atenció dels veïns fent sonar el seu peculiar xiulet.

Aquell estiu de 1961, un polifacètic però sobretot escriptor JosepMaria Espinàs, va tenir la ocurrència o, millor dit, la gosadia deseguir tot l’Ebre, de Fontibre al mar, però sense perdre mai devista el llit del riu. Segons diu, va renunciar al cotxe perquè lescarreteres l’haurien allunyat de l’Ebre i va fer tot el recorregutamb un atrotinat Velosolex francès de quarta mà que se li espat-llava sovint i l’obligava a empènyer-lo a la recerca del mecànicmés proper.

Tota aquesta odissea, quaranta-tres anys després, Espinàs l’hanarrada i il·lustrada amb fotografies seues, en el llibre Seguinttot l’Ebre amb un primitiu Velosolex, editat a finals de l’any passat.En llegir-lo ara, m’han vingut a la memòria records del Poblede llavors, amagats al meu inconscient, quan jo tenia dotze anys.I m’ha fet mal ser conscient que ja no hi és, i en llegir la visióque té l’Espinàs quan, venint per la carretera de Maella, i desprésd’un revolt, de sobte, se li apareix lo Poble, vist des de dalt ambaquella estranya, però per a mi entranyable, perspectiva quetantes vegades havia pogut contemplar quan venia de Vallasse-rra amb mon iaio. L’Espinás la descriu així: «Mequinensa, comuna cella fosca sota un front de pedra». I també m’ha fet malquan diu: «Deixo Mequinensa pensant que, probablement, moltesd’aquestes cases, i la plaça, i els porxos, desapareixeran sota l’ai-gua».

VIII Escola d’Estiu a la Franja, a FragaJaume Casas

Fraga ha acollit el 2 i el 3 desetembre, la VIII Edició del’Escola d’Estiu a la Franja,que, en aquesta ocasió, va abor-dar el tema del Cinema, Lite-ratura i Educació, a través deponències, xerrades i tallersdiversos. Uns seixanta mestresi professors van participar enles jornades que es van desen-volupar al Palau Montcada i alCentre de Professors i Recur-sos. L’Escola d’Estiu va serinaugurada per la regidora dele-gada d’educació a l’Ajunta-ment de Fraga, Rosario Jimé-nez, en un acte en què també hiforen presents la DirectoraGeneral de Projectes Educa-tius del Govern d’Aragó,Carmen Martínez, el Cap delServei d’Ensenyament deCatalà de la Generalitat de

Catalunya, Pere Maians, i lacoordinadora del Seminari deProfessors de Català a l’Aragó,Carme Mesalles.

Entre els diferents ponentsparticipants, Joan Ferrés,professor de ComunicacióAudiovisual de la UniversitatPompeu Fabra de Barcelona,va impartir una conferènciasobre «Educar en la cultura del’espectacle» i es van succeirdiversos tallers sobre cine,animació, etc. La estudiant deComunicació AudiovisualMargarida Carnicé, feu un estu-di comparatiu entre la pelícu-la i la novela «Soldats de Sala-mina» i Ciro Ballester presentàdiverses películes premiades alFestival de Cinema Jove del’Institut Valencià de Cinema-tografia.

La VIII Escola d’Estiu a laFranja es va cloure amb unataula redona sobre «XX Anysd’ensenyament del català al ’A ragó : un abans i undesprés», en què s’analitzarenles actituds envers les llengües,el context social i la identitat,la societat i els models d’edu-cació bilingüe i plurilingüe. Hivan intervenir Àngel Huguet,

psicòleg i pedagog i expert enmultilingüisme, Cecili Lapres-ta, sociòleg, i Josep Lluís Nava-rro, mestre, per repassar l’estaten què es troba l’ensenyamentde la llengua catalana en elscentres de la zona orientald’Aragó, que el pròxim curscompleix ja vint anys des quees començà a impartir, un copfirmada la Declaració de

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1010 ENTREVISTA

La Magda Godia portal’alcaldia de la vila des del2003 data en què el PSOE lava recuperar, guanyant leseleccions. Casada i amb dosfills, mestra de professió,voreja els cinquanta anys, toti que no ho sembla. Caràcterdecidit; qui la conega bé nos’equivocaria en qualificar-lade combativa i vehement.Regidora de Cultura entre el1983 i el 1985 i a l’oposicióentre el 1995 i el 2003. Fa 13anys que es dedica a la polí-tica. Li agrada la pintura –oli, acrílic, aquarel·la…–però qualifica la lectura comla seua gran passió: porta untaller de lectura des de fa mésde 8 anys, amb l’objectiu, abanda de fomentar l’afeccióper les lletres, especialmenten llengua catalana. Per sino n’hi ha prou, forma part,com a impulsora i ajudantde direcció, de l’agrupacióteatral La Garbinada.

Pregunta. Com va la tensió,Magda? Perquè amb tot aquestsarau…

Resposta. L’anem contro-lant. Les activitats, ben racio-nalitzades, donen satisfaccions.

També busco, i trobo, espaisde relax.

P. Ser alcaldessa significagaudir del càrrec o resoldreproblemes?

R. No són conceptes incom-patibles. Es pot gaudir reso-lent problemes.

P. Hi ha problemes a Mequi-nensa?

R. N’hi ha i de grossos. Granproblema, gran satisfacció perresoldre’l. Per exemple, el casdel poblat de l ’ENHER.L’ajuntament va pactar el 1986la retrocessió dels terrenys, deles finques, que els embassa-ments no cobrissin. ENDESA–empresa matriu en l’actuali-tat de l’ENHER– els havia treta subhasta i fins i tot adjudicat.Hem establert converses amis-tosament i possiblement, quanaparega Temps de Franja, ja hihagi un conveni de cessió deterrenys, que tenim pensatdedicar a un ús ben social: unaResidència per a la TerceraEdat.

P. ENDESA és la rosa o l’es-pina?

R. Volem tenir una relacióespecial, i recalco especial,amb Endesa, que trau uns gransbeneficis del pantà. Aquestsbeneficis l’obliguen a compen-sar-nos. L’empresa, que tradi-cionalment havia estat gestio-nada des de Barcelona, ho ésara des de Saragossa. El Sr.Pizarro, president d’Ibercaja,n’és també el president. Noobstant, tots els compromisos,totes les intencions, tots elsacords a què puguem arribar elscanalitzem a través de laFundació ENDESA, quegestiona directament RodolfoMartín Villa.

P. I s’hi ha arribat a algunamena d’acord?

R. En això estem. Volem uncompromís formal d’ajuda del’empresa en temes com arainfrastructures, com ara lapotenciació de l’ús del Castell–per a jornades, trobades ograns esdeveniments…–, és adir, per a tota mena d’actesculturals. I com no, volemsuport per a engrandir les gransperspectives que tenim de cara

P. No té el polígon per oneixamplar-se…?

R. L’Ajuntament, en elmoment de la declaració deReserva Natural, estava enplenes negociacions de compraamb els propietar is delsterrenys. Comprar, allavonses,el terreny i perdre’n la meitat…això canvia les perspectives.

P. Està el tema en un carre-ró sense sortida…?

R. Tenim una subvenció delMINER de 1.740.000 Û – 290milions de pts. – que, si no enspermeten, com a soluciósalomònica, escurçar 50 m ellímit des de la vora del riu –elmés probable– voldríem utilit-zar-la en traslladar el polígonjust al damunt de l’actualemplaçament, en dos nivells,sense fer gaires desmunta-ments. Aquesta és la propostaque volem fer a Medi Ambient.

al Turisme, gràcies a l’emba-sament i l’Aiguabarreig.

P. Aquestes perspectivesinclouen més indústria? O esconformen amb Arbora?

R.Arbora dóna feina a moltsmequinensans i a molts ciuta-dans del Baix Cinca i BaixEbre. No ens conformem. A lazona de Riols hi tenim un polí-gon industrial que volemampliar. Fins ací, perfecte. Elproblema que se’ns planteja ésque l’Aiguabarreig ha passata ser de ZEPA –zona d’especialprotecció de les aus– a Reser-va Natural, en l’intent de posarfre al transvasament i de prote-gir més i millor les aus. Aques-ta declaració implica una àreade protecció de 100 metres desde la vora del riu, que al seutorn, produeix una pèrdua de 17ha de sòl industrial, un 50%del polígon.

Magda Godia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa

«S’ha de diversificar la indústria, que actualment està concentrada en Arbora»

«Volem que l’empresa

propietària ens ajude

a potenciar l’ús

cultural del Castell».

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

S’han de prendre solucionsràpidament.

P. Això només ho proposa elseu partit?

R. En això, ajuntament ipoble anem units. Hi ha unaforta sensibilització. ReservaNatural i ZEPA, sí, però nos’han de posar obstacles a laindustrialització, al desenvo-lupament.

P. No s’hagués pogut preveu-re’s aquest problema?

R. Si Medi Ambient haguésfet, fa temps, el PORN, nohagués succeït això.

P. Què és un PORN?

R. PORN són les sigles dePla d’Ordenació de RecursosNaturals, en què una zona sapquina part va dedicada aconreus, quina a ZEPA, quinaa Indústria…Mentre no exis-teix el Pla, l ’ajuntament–aquest i qualsevol altre– estroba amb la capacitat de deci-dir, amb l’autonomia, greu-ment retallada.

P. En resum.R. Crec que ho consensua-

rem tot. Però sempre amb elvist-i-plau de Saragossa, òbvia-ment. Qualsevol iniciativahaurà de rebre el vist-i-plau dela DGA.

P. Parlant de problemes: sóncompatibles la mina i el pantà?Són compatibles carbó i UnióEuropea?

R. La desaparició de la minadel carbó està al caure. L’any2006 està a la volta de la canto-nada. La mina és una paraula

actualment està concentrada en Arbora»mítica. Mequinensa vol dirmina i miners. Vol dir Carbo-nífera. Carbonífera de l’Ebre.

P. Produir carbó no és renta-ble. No és competitiu.

R. La Carbonífera de l’Ebreha presentat el gener d’enguanyun projecte de creació d’unatèrmica, petita, de 39 mega-wats, la meitat que la centrald’Escatró, que pot permetremantenir la tradició i ha aixe-cat la il·lusió dels mequinen-sans.

P. Les tèrmiques no tenengaire bona fama. I menys ambKyoto, pel mig.

R. Seria una central verda.Incorporaria les darreres tecno-logies que impedeixen expel·lirfums contaminants. Cremariaun 70 % d’escombrera (restesde carbó que sovint cremen al’aire lliure i contaminen) i un30 % de carbó: Seguiria així lamineria, eliminaria l’escom-brera, i no contaminaria, cosaque garanteix l’empresa. A LaPereda – Astúries– ja funcio-na una altra central, de la qualla de Mequinensa en seriabessona, en perfectes condi-cions.

P. S’ha parlat de pressupos-tos? De localització?

R. És una idea. Encara nohi ha projecte. La inversiópodria arribar a 10.000 milionsde pts. i les instal·lacionsanirien a terrenys de la Carbo-nífera, sense impacte visual.

P.Aquestes empreses sempreprovoquen fortes recances,insisteixo.

R. IU i el PAR s’hi oposen.Temen que acabaria sent unabocador, de pneumàtics perexemple. CCOO i UGT l’ava-len. El PSOE està a l’aguait,esperant copsar els sentimentsdel poble.

P. Sindicats, sí. Partits d’opo-sició, no…

R. Aquests últims valoren

els 100 llocs de treball que s’hicrearien. El manteniment de laConca minera. Els llocs detreball indirectes, relacionatsamb el carbó, es mantindrien…

P. L’ajuntament sembla deci-dit…

R. No hem pres posició perara. S’ha de diversificar laindústria que, actualment, estàconcentrada en Arbora. Però eltema és molt important per aMequinensa. Transcendent.Carbonífera significa Mequi-nensa.

P. Canviant de tema. El termeAiguabarreig s’ha popularitzatper tot arreu.

R. Ha estat declarat ReservaNatural. Ja n’hem parlat. Teòri-cament, la DGA hi posaràinfrastructures, personal, idiners. I, a la llarga, hi haurà unaJunta Rectora, amb participacióde tots els sectors que hi tinguininterès o es creguin implicats.En teoria i a la llarga.

P. Magda, el terme acull laconfluència més gran de totEspanya. El Cinca, l’Ebre, elSegre, els pantans de Riba-rojai de Mequinensa conformen unparadís per al Turisme.

R. Anem, a poc a poc,augmentant l’oferta turística.No fa gaire s’acaba d’inaugu-rar un hotel i, en perspectiva,tenim un projecte de complexhoteler, després de superar exte-nuants travetes dels estamentsoficials…

P. Quin grau de perspectiva?R. En fase avançada. Cons-

tarà d’un hotel, bungalows,serveis , embarcacions amotor…Suposa una inversióde 3.600.000 Û –600 milions depts.–. Estarà situat 4 km aigüesavall, al terme de l’Aubera. Apoc a poc, però amb pas ferm.

P. Algun projecte més?R. Mequinensa té tres recur-

sos naturals bàsics: el carbó,l’aigua i l’oli.

P. Ja veig per on vas. De fetno hi ha reunió d’amics de laFranja que no surti l’oli arelluir: tret de la Ribagorça, dequi desconec la producció, ambels del Matarranya sempre se’nparla. Amb els de la Llitera,discussions sobre quin és elmés bo, a Fraga hi ha un molí,a Mequinensa, un altre. Fa pocque Torrent n’ha inaugurat unaltre…una febre, vaja!

R. Una febre, cert i nosaltrosno ens quedarem darrera. Acítenim una empresa ruralanomenada Llosa Rústica,propietària d’una finca de 600ha, amb més de 800.000 olive-res, que, juntament amb la fincade Vallasserra, tenen el propò-sit de muntar un complex olier.No una simple almàssera, uncomplex, recalco: hi hauria unrestaurant, botiga, seria un…museu de l’oli, visitable i ambuna labor pedagògica per agrups turístics, estudiantils ode qualsevol mena. Implicariauns quants llocs de treball…

P. I la denominació d’ori-gen?

R. La D.O. o denominaciód’origen seria Aceites del BajoAragón. La DGA li ha conce-dit el vist-i-plau i contemplael projecte com el vaixell insíg-nia de l’oli a Aragó.

Mequinensa sempre ha sigutvaixell insígnia de moltescoses.

D. Sarrau

«Dedicarem uns

terrenys cedits per

ENDESA per a una

Residència de

la Tercera Edat».

«La declaració de

l’Aiguabarreig com a

Reserva Natural ens

ha fet perdre sol

industrial»».

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1212 EL BAIX CINCA

Felip Pitarque i Serrano

L’any 2001 es van complircent anys del naixement demossèn Felip Pitarque i Serra-no, la personalitat més impor-tant que ha donat la vila deCalaceit durant el segle XX. Elcentenari va passar sensepensa ni glòria, perquè com vadesenvolupar tota la seua acti-vitat a Tortosa, la diòcesi deSaragossa no ho ha tingutpresent i l’equip de govern del’ajuntament de Calaceit, comde cultura no van gaire sobratsi no s’assessoren de ningú,també ho va passar per alt.

Felip Pitarque va nàixer aCalaceit l’any 1901. Desprèsd’estudiar al seminari de Torto-sa, es va ordenar sacerdot l’any1927. Fou clergue de confiançadel bisbe Bilbao, rector de laparròquia del Sant Crist de lacatedral, canonge de la seuamb dignitat d’arxiprest delcapítol, i secretari de cambradel govern del bisbat. Profes-sor de Teologia, sociologia ioratòria del seminari i prior dela Santa Cinta (1955-1962).Fou també un constant acti-vista dels moviments apostò-lics i un obstinat practicant dela caritat amb una ciutat escla-fada per la guerra,amb l’orga-nització i fundació de diversesinstitucions. Destacà tambépels sermons i programes deràdio i, principalment, per lesseues publicacions sobre ladoctrina social de l’Església,molt avançades en el temps. Vapublicar manuals com LaCuestión SociaL. Solución(1947) i Curso de SociologíaPontificia (1955). Va veuretrencada la seua carrera per lamalaltia del Parkinson, queminvà les seues facultats físi-ques i el dugué a la mort l’any197l

L’ajuntament de Calaceit,la parròquia, l’església deTortosa i la de Saragossa tenenun important deute amb ell.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O

L’església de Sant Cristòfol deCirés-Bonansa lluirà a partird’ara amb renovada imatge uncop sotmesa a un procés derestauració integral que ha duratdos anys i on s’han invertit apro-ximadament 240.000 Û finançatsen un 92,78 % pel Departamentd’Obres Públiques del Governd’Aragó corrent la resta a càrrecde l’Ajuntament de Bonansa.El projecte ha estat redactat perl’arquitecte Manuel ArandaCalleja i les obres han estatexecutades per l’empresa Sega-rra.

La parroquial, d’estil romànic,data del segle XII i es trobavaen un precari estat de conser-vació fins no fa gaire temps. Ésun temple de nau única cober-ta amb volta de mig canó, orien-

tat i edificat en la part occiden-tal de l’esperó rocallós on s’alçael llogarret de Cirés, nucli depoblació amb prou feines habi-tat. Quatre capelles laterals s’hivan afegir en una reforma poste-rior. L’absis semicircular, estàconstruït amb carreus pobra-ment treballats. Als peus deltemple s’enlaira una torre depedra seca i carreus a les canto-nades també afegida amb poste-rioritat.

Les obres de restauració hanconsistit bàsicament en la reno-vació de la coberta, de la conso-lidació del terreny, la recupera-ció dels revestiments interiorsdanyats, així com en la reposi-ció del terra interior, per a laqual cosa s’hi va haver de realit-zar una prospecció arqueològi-

Restauració de la iglésia de Sant Cristòfol de Cirésde Bonansa

Elena Cebrián

ca per la possible existènciad’enterraments.

L’acte d’inauguració deltemple, que va congregar alvoltant de dos-cents veïns, va serpresidit per Marcel·lí Iglesias,que va veure culminada així unaactuació que ell mateix vaimpulsar quan encara era batllede Bonansa i va comptar a mésamb l’assistència de nombro-ses autoritats com la del presi-dent de la Diputació Provinciald’Osca, Antonio Cosculluela,que va presentar la nova carre-tera d’accés a Cirés realitzadaper l’ens provincial recentment,el President de la Comarca dela Ribagorça, Josep Franch,l’Alcalde de Bonansa, AlbertMoner, i el batlle de la veïnalocalitat de Pont de Suert,Alins.

Iglésia de Bonansa

AR

XIU

DG

A

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 13LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

TOT ENSENYANT LES DENTS

No és gaire el que el comú de la gent coneix dels poble gitanoi de la seua cultura. Estos dies, arran de la presentació d’un discde garrotins lleidatans –segons alguns indicis, l’autèntic origende la rumba catalana–, hi ha hagut a Lleida una sèrie d’activitats,i una magnífica exposició, sobre els gitanos del país. I alguna cosanova hem après, els paios. Per exemple, que la llengua indoàriaque els és pròpia (el romancib, modernament anomenat romanío romanó) es va hibridar a la península Ibèrica amb els idiomesautòctons, tot conformant així unes noves llengües criolles ambl’estructura gramatical principalment catalana, castellana, galai-coportuguesa o èuscara, però amb nombrosos trets flexius i,sobretot, vocabulari procedent del romanó. Esta llengua (o llen-gües), usada sovint crípticament i anomenada caló, i que perme-tia la intercomprensió entre els gitanos del sud-oest d’Europa, vaperdurar als Països Catalans fins a mitjans del segle XX, tot i quebona part del seu lèxic és encara ben present en el català gitano.

Els gitanos catalans han perseverat en l’ús del català com a llen-gua familiar i de relació social fins als nostres dies. Fins i tot en

Gitanos

Ramon Sistac

indrets on la supervivència d’est idioma es veu seriosamentamenaçada, com és el cas de la ciutat de Perpinyà, on constitueixenl’únic grup social que encara en manté el seu ús habitual. Mésque un cas de fidelitat lingüística gitana, hauríem de parlar benbé de la proverbial (i tòpica) infidelitat dels paios i paies agavat-xats, però aplicada ara a la llengua.

El català comú, com les altres llengües peninsulars (i tambél’occità), presenta freqüents gitanismes en el seu lèxic. A laciutat de Lleida (i a Balaguer, Tortosa, Figueres, Gràcia…), laincardinació històrica del col·lectiu gitano autòcton en la socie-tat local i en la seua activitat econòmica, cultural i lúdica, ha fetque les paraules procedents del caló siguen especialment abun-dants en el lleidatà urbà popular, cosa que segurament dóna fetant de la importància que els gitanos han tingut per a la ciutatcom del fet que no sempre les actituds discriminatòries o segre-gacionistes han prevalgut sobre les integradores.

En tot cas, hem de tindre ben present que si currelem com fanels calistros més carrinclons no palmarem lego ni dinyarempronte, sinó que privarem i li pegarem a la pillera. Encara queel menda no tinga parné (però no pas per això em dedicaré a xorrari fer el manguis, no fos cas que acabés al talego o a l’estirabel).Si no hi arribo, me’n torno al garito i sobaré al piltre fins quefaça catipén, que la vida és un garrotín. I com que sóc una micalonguis, ara piro, que tinc canguelo i no em xingareu pas.

I ara em halaré un braç de paio, que no m’agafen amb els pixatsal ventre!

El Torricó acull la 6a Mostra de Teatre de la LliteraExcepte l’apertura i clausura de la Mostra que es farà a Binèfar i Tamarit de Llitera

Anna Enjuanes

La sisena Mostra de Teatreorganitzada per la Comarca dela Llitera a través de la sevaàrea de Cultura, planteja enaquesta edició importantscanvis. El primer és que esconcentra en els dies 12,13, 14,19, 20 i 21 de novembre i quees desenvolupa en un sol muni-cipi, el Torricó. Un motiu és labona acollida que el Torricó hatingut sempre a qualsevolproposta de la Mostra.

Per aquesta edició s’ha elimi-nat la fase d’exhibició, que haestat incorporada als CircuitsCulturals Comarcals que ja s’es-tan desenvolupant per les dife-rents poblacions de la Llitera.

A la Mostra hi podran parti-cipar tots els grups amateurs isemiprofessionals que acreditenno més de dos anys com a grup

professional i que procedeixende les comunicats autònomesd’Aragó, Catalunya, comunitatvalenciana i Illes Balears, és adir, l’antiga Corona d’Aragó.

Les companyies hauran depresentar una obra amb unaduració de entre 60 i 90 minuts;podrà ser presentada encastellà, aragonès, i català;s’haurà d’aportar el decorat i elmuntatge propi i haurà decomptar amb el permís de laSocietat General d’Autors.

Cada grup participant rebràuna subvenció de 500 euros.Totes les companyies interes-sades en participar en el certa-men podran presentar les seuespropostes abans del 4 d’octu-bre a la seu de l’àrea de Cultu-ra de la Comarca situada a laPlaça Major de Tamarit de

Llitera. La documentació ques’ha d’aportar és: sol·licitut departicipació, currículum artís-tic, exemplar o còpia integra del’obra, direcció, repartiment imuntatge, audiovisual de posa-da en escena i dossier fotogrà-fic de la posada en escena.

Premis: L’organització de lasisena Mostra de Teatre ha deci-dit augmentar per aquesta edicióla quantia del premis i s’hanestablert vuit guardons: millorgrup qualificat (1.000 euros itrofeu), millor muntatge escè-nic (600 euros i trofeu), premiespecial del públic (300 euros itrofeu), millor direcció (120euros i trofeu),millor actriu prin-cipal (120 euros i trofeu) milloractor de repartiment (80 euros itrofeu) i millor actriu de repar-timent (80 euros i trofeu).

El jurat tècnic, que determi-narà la concessió del premis,estarà constituït per quatreprofessionals del món delteatre, conjuntament amb elconseller delegat de Cultura dela Comarca de la Llitera, JosepAnton Chauvell, que actuaràde secretari.

«Hem fet un important esforçen millorar la Mostra de Teatrei estem convençuts que tots elscanvis incorporats serviran perdonar un impuls al certamen. Enaquests moments estem acabantde negociar els grups que obri-ran i tancaran la Mostra», vaassenyalar Chauvell.

Amparo Moreno i CarlesFlavià podrien ésser els enca-rregats d’obrir i tancar la sise-na Mostra de Teatre de laComarca de la Llitera.

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1414 LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

Les II Jornades del Centred’Estudis Ribagorçans, cele-brades el passat 2 i 3 de juliol,es van cloure amb un gran èxitde participació i de continguttemàtic. Sumant els dos diesla xifra d’assistents va superarels 120. S’hi van exposar elsproblemes, el punt en el qualens trobem i les solucions quepodien ser emprades tant perl’administració com per lespoblacions.

Les Jornades van ser possi-bles amb la col·aboració del’IEA (Instituto de EstudiosAltoaragoneses); l’IRM (Insti-tut Ramon Muntaner); laComarca de la Ribagorça; laMancomunitat de la Ribagorça

Or ien ta l ; l ’A jun tamentd ’Areny; i l ’Assoc iac ióRurbans-Projecte Dorve.

A l’acte inaugural van serpresents el tinent d’Alcalded’Areny, Joaquim Pallarès,l’Alcalde de Benavarri, Alfre-do Sancho, en representacióde la Comarca, el director del’IEA, Fernando Alvira, elsecretari del Centre d’EstudisRibagorçans i co-coordinadorde les Jornades, Carles Barrull,i el director de la Revista Ripa-curtia i co-coordinador de lesJornades, Oscar Jané.

En la conferència inaugural,José Luis Acín, autor denombrosos treballs sobredespoblació, es va centrar en

La despoblació a la Ribargorça:Memòria, oblit i realitat

Centre d’Estudis Ribagorçancs (CERI)

les èpoques més fortes d’emi-gració a la Ribagorça (alvoltant dels anys 63-66) iexplicà que dels 300 nuclisdeshabitats a l’Aragó, 100 sóna la Ribagorça. Assenyalà coma causes la pressió de l’admi-nistració franquista a travésdels «Planes de Desarrollo»,les preses, les reforestacions iles noves pistes obertes vancomençar a mutar el paisatgede la muntanya.

Per a contenir la sangriaemigratòria,Acín proposà queles administracions actualspotèncien els serveis mèdics iescolars i promoguen la muta-ció del modus vivendi de l’agri-cultura, tot aconseguint unaadaptació diversificada amb laindústria. Mantenir els caminstradicionals i motivar la repre-sa de feines artesanals serienaltres alternatives vàlides. «Elturisme també, però mai coma única solució, per la seva ines-tabilitat i els seus efectesboomerang negatius» –diguèAcín.

En la primera ponència deldissabte, Ramon Sistac, delCERIb, va parlar de la relacióentre zones despoblades o envia de despoblament i la llen-gua.

Lògica capitalistaFrancisco García Pascual

(UdL) va mostrar el tema de ladespoblació com una lògicaespacial del capital isme.«Després de 150 anys d’in-dustrialització, es pot dir queles causes són diverses, peròsobretot industrials i d’infras-tructures: l ’orografia demuntanya era incompatibleamb l’economia de mercat».

L’aportació de Manuel Beni-to, llicenciat en Humanitats i

Medicina, membre de l’IAA il’IEA, va apropar als assistentsa la realitat viscuda per moltesfamílies i pobles que van conèi-xer l’emigració i la conseqüentdesaparició dels pilars de latradició pirinenca com eren laCasa i l’Hereu.

D’entre les comunicacionspresentades el divendres desta-quen les de Josep Àngel Allert,agent d’Ocupació i Desenvo-lupament Local de l’Ajunta-ment de Tremp, que parlà sobreel despoblament i la regressióde la Terreta; Montse EsteveCapdevila, agent de Desenvo-lupament Local-Mancomunitatde la Ribagorça Oriental, laqual feu propostes per a dina-mitzar econòmicament aques-ta zona creant noves empresesd’oci i turisme que consolidenla població i informà de crea-ció d’una societat pública ambparticipació privada per inten-tar portar a terme aquestsobjectius.

També participaren amb lesseues comunicacions JorgeNuño Mayer, i els arquitectesdel Pont de Suert Anna Àvila,Lluís Ferrer i Mònica Nogueras.

En la primera conferènciade la tarda del dissabte, JoanManuel Soriano (UAB, geogra-fia física), va parlar de lescauses socials, polítiques ieconòmiques de la despobla-ció, atacant directament la visiódels efectes reals sobre la terrai la demografia.

La darrera conferència de lesjornades va ser en torn de l’es-criptora pallaresa Maria Barbal.Els resultats complets d’aques-tes jornades juntament ambd’altres treballs seran publi-cats en el número 2 de la Revis-ta RIPACURTIA que aparei-xerà a finals d’aquest any.

Congost de Siscar. Benavarri

ENR

IC M

AR

QU

ÉS

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 15TEMA DEL MES

Els bandolers, com a figuraromàntica, eren uns tipus quegaudien de certa simpatia popu-lar, per allò de que, suposada-ment, robaven els rics per donar-ho als pobres. Les seuesmalifetes solien acabar de formatràgica: amb morts pel camí i,al capdavall, amb la pena capi-tal per al protagonista.

L’any 1919 moria a la presóde Castelló Pasqual Andreu,altrament anomenat «el Floro»,que havia estat detingut dosanys abans. Se’l considera l’úl-tim bandoler mític aragonès.

Bandolers, bandits, salteja-dors de camins o gent que esllançava al mont, n’hi ha hagutsempre a l’Aragó. Hi ha unescaracterístiques, un caldo moltpropici perquè sorgeixinaquests personatges: una socie-tat en transformació, unes clas-ses dominants enfront els méshumils i es donen a zonesagrestes i tancades, allunyadesde les principals rutes de comu-nicació. També hi influïa lacarestia de la vida, la pujadadels preus, la fam, les malescollites i, en definitiva, la llui-ta per la subsistència. A voltes,un incident casual feia que algúes llancés al mont o al camí iamb el temps es convertís en unbandoler.

Els humils veien en aquestesfigures l’assot dels rics i sentienper ells una barreja de temor ialhora d’admiració.

El fenomen ha estat estudiati recollit en llibres, entre d’al-tres, per Rafael Andolz (Elbandido Cucaracha y Pucha-nán de Lobarre), i José Anto-nio Adell i Celedonio García(Historia de bandoleros arago-neses i Otros bandolerosaragoneses). Alguns comCucaracha i la seua banda, quecalcigaren els Monegres,formen part de l’acerb i la

cultura popular, i han estatcantats pels nous trobadorscom ara el Titiriteros de Binè-far. Fins i tot es pensa crearuna ruta de Cucaracha alspobles per on va passar de lamateixa forma que han actuata Andalusia amb d’altres cèle-bres bandolers com CurroJiménez o José María «ElTempranillo», o a Madrid ambLuis Candelas…

Bandolers franjolinsEls esmentats Adell i C.

García recullen en el seu darrerllibre, de recent publicació, unllistat de més de cinc-centsbandolers, de qui aporten unapetita nota biogràfica, i de lazona d’Aragó que recorreren.

N’aportem els noms d’al-guns l’àrea dels quals va ser, sifa o no fa, la franja orientald’Aragó.

Tasán de Santistebe, de quies dubta que fos un bandit realo només existia en la imagi-nació popular. Va existir, peròpart del que d’ell es conta esbarreja amb la llegenda.

Bandolerisme a la Franja (I) Històries de bandits que enriquiren la mitologia popular

Javier Ortega

«Conco», de nom JaimeIbarz, condemnat a pena demort i posteriorment indultatper cadena perpètua pel crim irobatori a la casa de l’advocatMariano Serrano, de Benavarri.Amb el l hi apareixen elsmembres de la seua colla, ambsemblants penes i pel mateixmotiu: Mariano Encuentra,Antonio Mateo Blanco, Joaqui-na Perisé, que era la criada del’advocat i còmplice de la seuamort, i Domingo Ferré, àlies«El Catalán». «Bondades», aFraga i poblacions dels voltants.El pregoner «Teixidó», aMequinensa. «Cassola», nascuta la població catalana de Batea,però que va dur a terme lesseues malifetes per Favara,Nonasp i Maella. «El Floro», dela Sorollera, que actuava pertot el Baix Aragó.

Joaquín Tobeño Portella, veíde Benavarri, sentenciat el 1894a pena de mort per robatori imort d’un jove de 16 anys.

Miquel Serrano Martí, àlies«El zurdo» condemnat a 20anys per crim. Es va unir als

carlins i aquests el lliuraren el1873, tot i que va aconseguirescapar-se’n. Va vagarejar perdiferents punts del Matarran-ya fins que a l’agost de 1875va ser assassinat a Maella.Manuel Cazador, de Torrentde Cinca, es va evadir de lapresó de Fraga el 16 d’agost de1906 i tenia alarmats els poblesde la ribera del Cinca. «ElSomoñi», Mateo SanjuánBlanco, també conegut com a«Moño», pagès mequinensà,va participar en un triple assas-sinat, va ser sentenciat a morti executat.

Cal anotar que les aventuresde Cucaracha no acabaven alsMonegres, ja que recorreguétambé les terres del Cinca.Traspassava en la barca queunia Albalat i Alcolea i elbarquer n’era confident. Leshistòries de la banda continuena Pueyo, Saidí i Binaced. Lateoria que sostenen els expertsés que, quan el bandit eraperseguit pels Monegres, peralleugerir la pressió, es tras-lladava a eixa altra zona.

MIQ

UEL

EST

AÑ

A

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

Presentat a Fraga el número 18 de la col·lecció «Rutas CAI»

Una guia per a conèixer la història i els indrets del Baix Cinca

Marià Àlvarez

Corre, Correllengua!Marta Canales. Casal Jaume I de Fraga

El passat 19 d’agost tinguélloc al Palau Montcada deFraga l’acte de presentació dela Guia de Fraga y el BajoCinca, pertanyent a la col·lecció

«Rutas CAI por Aragón»,ed i tada per l ’ empresaPRAMES i coordinada perMàrio Sasot. L’acte comptàamb la presència d’aquest, delpresident de PRAMES, JoséRamón Morandeira; del presi-dent de la comarca, EvaristoCabitañ, del conseller de Turis-me de Fraga i del cap de l’ObraSocial de la CAI, FranciscoRío.

Sasot parlà dels diferentscontinguts que abasta la Giua,la qual es pot adquirir per cinceuros als quioscos i llibreries.Després d’una extensa icompleta introducció al medinatural i geològic de la comar-ca, elaborada pel biòleg fraga-tí David Badia, i una altracentrada en el medi humà

(història, cultura, economia,etc.), a càrrec d’Elena Cebrian,el llibre ofereix un conjunt denou itineraris al llarg de lacomarca, uns de caire urbà id’altres pels entorns naturalsdels termes municipals, a peuo en BTT.

La guia també inclou unaacurada ressenya de les tradi-cions festives i culturals de lacomarca, de la gastronomia idels artesans que encara mante-nen la seua activitat.

En la redacció dels itinerarishan participat, a més del coor-dinador i els introductorsesmentats, Valerià Labara,autor del circuit que inclou elspobles de Candasnos, Ballo-var i Ontiñena, i EnriquetaGonzález, responsable dels

recorreguts per l’entorn arque-ològic i el casc antic de Fraga.

Alguns dels nombrososassistents a l’acte, on predo-minaven els saidinencs i elssocis de l’IEBC criticaren queel discurs del coordinador de laguia i director d’aquesta revis-ta el fes exclusivament encastellà, tret de la salutació il’acomiadament. Malgrat això,Sasot suggerí la possiblilitatde traduïr al català les guies deles comarques catalanoparlantsi el repte va ser acollit positi-vament pe l ge ren t dePRAMES, Modesto Pascau, elqual es va comprometre a xifrareconòmicament la iniciativa itransmetre-la als directius deCAI per que analitzen la seuaviabilitat.

L’arribada de la bucòlica idolça tardor té, a les terres deparla catalana, un contrapuntlúdic, festiu i reivindicatiu: elCorrellengua. Aquesta activitatcultural és un acte consolidat amolts pobles de la Franja, iserà, a partir d’enguany, un nouprojecte amb compromís defutur en altres.

El Correllengua s’inicià aOrganyà el 4 de setembre iacabarà el 6 de novembre aPerpinyà, assenyalant el 9 d’oc-tubre a València.

A nivell genèric del Corre-llengua, cal esmentar els ajun-taments i consells comarcalsque donen suport a aquestainiciativa mitjançant una mocióde suport al Correllengua.Enguany superarem els 200 enslocals implicats.

Juntament amb la flama, l’al-tre element identificador és la

lectura del manifest. A la Fran-ja, els continguts del manifestfaran referència als 20 anys dela Declaració de Mequinensai de l’ensenyament de la nostrallengua, i a la necessitat del’oficialitat del català.

Els municipis que partici-pen en la campanya són: Bena-varri, Castellonroi, Tamarit, ElCampell, El Torricó, Albelda,Torrent de Cinca, Fraga, Fava-raç Nonasp, Arenys de Lledói Calaceit. A excepció de Cala-ceit, a la resta de pobles hicol·laboren els diferents ajun-taments i les entitats i asso-ciacions culturals, d’àmbitcomarcal o local, és a dir: Insti-tució Cultural de la Franja(Centre d’Estudis Ribagorçans,Consells Locals de la Franja,Institut d’Estudis del BaixCinca i Associació Cultural delMatarranya), Associació

Amics de Nonasp, AssociacióCultural «Lo Galeró» d’Arenysde Lledó, diferents Associa-cions de Dones i AMPASlocals.

Les dates dels diferents actesa la Franja comencen l’11 desetembre a Favara i Nonasp, el18 de setembre a Arenys deLledó i Castellonroi, el 2 d’oc-tubre a Tamarit, el Campell, elTorricó i Albelda, el 9 d’octu-bre a Benavarri, el 16 d’octu-bre a Calaceit, i el 23 d’octu-bre a Torrent i Fraga. Cal dirque hi ha més ajuntaments queencara no han confirmat la sevaparticipació.

En aquesta edició, Caste-llonroi serà el Correllenguamés destacat, car coincideixamb la III Trobada de Caste-llons: això és una trobadabianual d’agermanament detots els municipis que compar-

teixen el topònim Castelló(Castelló de la Ribera, de laPlana, Rugat, d’Empúries, deFarfanya, Castellonet de laConquesta i Castellonroi).Aquesta trobada ocuparà tot elcap de setmana del 18 i 19 desetembre amb activitats cultu-rals, musicals i esportives.

Per a més informació sobreel Correllengua 2004:

www.acpv.netwww.correllengua.org

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Tornar a casa?

Esteve Betrià

En l’anterior crònica manifestava la satisfacció que m’haviaproduït l’extens espai dedicat en el número 37 de Temps deFranja a la memòria i l’obra del pintor mequinensà MiquelIbarz. De tot el que s’hi deia hi havia una cosa –el titular de porta-da– que no acabava d’entendre (ja em perdonareu, car director):«Miquel Ibarz torna a casa». Si es té en compte que l’espurnaque havia motivat el titular era l’exposició que de l’obra del pintormequinensà s’ha pogut veure del 20 d’abril al 20 de juny al MuseuCamón Aznar d’Ibercaja, al carrer Espoz y Mina de Saragossa,es podria pensar que la capital d’Aragó havia estat la casa deMiquel Ibarz. Però realment ¿és sa casa Saragossa, una ciutatsense cap mena d’incidència en la biografia de Miquel Ibarz, capi-tal d’un Aragó que va ignorar en vida l’obra d’aquest pintor mequi-nensanobarceloní? Com a mostra de l’escàs interès per ressal-tar l’aragonesitat, ni que siga d’origen, d’en Miquel Ibarz noméscal consultar la Gran Enciclopedia Aragonesa: no hi trobareu capreferència a l’artista. No cal dir que una breu biografia del nostreartista es troba ja en la primera edició, impresa en vida de MiquelIbarz, de la Gran Enciclopèdia Catalana. Trobo que està bé donar

a conèixer l’obra d’un artista com Miquel Ibarz, a Saragossa oa on siga, però em costa pensar que la ciutat del cerç siga sa casa,una ciutat que molt possiblement mai no va visitar sinó fos pera resoldre algun afer administratiu.

Aquesta sensació de, per dir-ho així, ‘apropiació indeguda’ ésla mateixa que sempre he tingut respecte a la figura de PauGargallo i Catalan, escultor maellà amb escasses, per no dirnul·les, relacions vitals amb Saragossa. Malgrat l’absència de rela-cions amb la capital d’Aragó, el museu que porta el seu nom –bé,que porta el nom de Pablo Gargallo– el trobem a Saragossa, a laplaça San Felipe, i l’IES Pablo Gargallo també a Saragossa. Nocal dir que la Gran Enciclopedia Aragonesa dedica força espaia l’obra i la personalitat de Pau/Pablo Gargallo.

Tant Miquel Ibarz com Pau Gargallo tingueren trajectòriesvitals semblants: trasllat en plena infantesa a Barcelona, forma-ció acadèmica en escoles de belles arts de Barcelona, projeccióen els cercles artístics barcelonins, mort en localitats catalanes–a Barcelona Ibarz, a Reus Gargallo–, etc. Però tant l’un coml’altre nasqueren en localitats de l’extrem oriental de la provín-cia de Saragossa, i amb això sembla que ja hi ha prou per a consi-derar que ca seua és la ciutat que fa capital administrativa delsseus pobles d’origen. No ho entenc, esclar que si això significaque llurs obres siguen més valorades i difoses ja m’està bé.

Ah, només apuntar que a ca seua, a Maella vull dir, hi ha l’avin-guda de Pablo Gargallo (abans del Generalísimo), mentre que aMequinensa no hi ha cap via urbana amb el nom de Miquel Ibarz.

Ester Campos Basols, directora del taller de boixets de Fraga«Aquesta trobada a la capital del Baix Cinca agermana Aragó i Catalunya»

D. Sarrau

El diumenge més pròxim ala gran diada de Sant Jordi, desde fa una desena d’anys, laplaça gran de Fraga, el Cegon-yer, s’omple de conciutadans ide visitants, entre els quals endestaca una bigarrada gentadaque passa el matí fent encaix deboixets i celebra una novatrobada. Un equip de dones –laIrene Puig, la Nati Guardiola,la Pil i Chiné, la VirgíniaGrifoll… etc.– encapçalat perl’Ester Campos Basols aple-guen unes 800 persones afec-cionades a l’encaix, als boixetsi gaudeixen de l’ambient de laciutat i de les atencions delsseus ciutadans. Són gent quevénen de tot el Baix Cinca,dels voltants de la comarca, detot l’Aragó i de Catalunya,principalment. No en falta quiprocedeix d’Andorra, de la Seu

d’Urgell, d’Andalusia, del PaísBasc, de tot arreu. I això hoorganitza l’Ester CamposBasols, fragatina, casada, ambdos fills, i el seu Taller de Boli-llos –de boixets, diu ella que hasentit dir a algun vell de Fraga.La fama de l’Ester, fa uns anys,va saltar als diaris quan es vaproclamar campiona d’Aragói de Catalunya, dins la catego-ria d’aire comprimit, en elsrespectius campionats de tir.Campiona dos anys seguits,per equips, a Mèxic: unpalmarès insuperable.

Superada aquella fase, l’afec-ció que havia agafat d’unamestra –Dª Amalia– als boixetsla va induir a crear el Taller i desd’allavonses que és l’alma materque manté esplendorosamentaquest art. Els CEIP MiguelServet i San José de Calasanz

CRÒNIQUES TAGARINES

reben el seu ensenyament. ElCentre de Dia i les Ames de

Casa la reclamen i ella disfrutaimpartint el seu magisteri.

Núm. 39. Agost i setembre de 2004 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

De debò que ho intento. No has de parlar de llengua, em dici em pessigo deu camins a cada galta abans de començar un arti-cle. Que ho fagen els altres. Tu, no, que no et toca. Però resul-ta que hi ha dies que necessites pensar en el fet de la llenguaperquè t’hi fan pensar.

Em reprimiré –i vosaltres, hipotètics lectors, n’eixireu guan-yant– i només em referiré a uns pocs fets, o com se li haja dedir, que m’han espentejat a parlar del català. Hi vaig.

No la conec gaire, però he vist exemplars de La Crónica delBajo Cinca i sempre em crida l’atenció: el contingut i les formesem provoquen tristor. Ara, em referixco al núm. 44, d’abril. Latristor no em ve per la portada on m’informo que Fraga ja té ofici-na del govern aragonès (què hi farem) no, això no és tristor…Aquesta sensació l’he tingut mirant els titulars i els peus de lesfotos de l’interior. Potser algú pensa que ja es fa prou per la nostrallengua, incorporant-hi paraules «nostres», barrejades, amb l’al-ta literatura castellana que conreen els esforçats reporters. A mim’entristeix veure paraules com «les dones», la repetida «falde-ta», «los palitrocs», «els vencills»,… que fan com de «floreros»,sí, com per fer bonic i deixar contenta l’afició, una afició tan pocexigent que per exemple podria demanar d’escriure boixets i nohaver de llegir allò horrible dels «bolillos»…. Trist i lleig. Nomésuna petita alegria: Jaume Casas explica en castellà (vaja!) quela secció de bàsquet de la Penya Fragatina, afiliada a la federa-ció catalana, ha organitzat una fase final de bàsquet infantil.Viscael bàsquet!

Una altra anècdota que és a punt d’esdevenir catagoria i, quisap si aviat, sense possibilitat de retorn, és la conversa que unpot sentir arreu dels nostres carrers i botigues –la meua perlaés d’una tocineria. Una jaia ben jove, que reconec d’una famí-lia de sempre de Fraga, parla al seu nétet en castellà –de fet elxafa, el castellà. Com pot ser!, m’exclamo i pregunto: com ésaixò? –És que son pare és foraster, em diuen les dones, amb lanaturalitat més natural. És a dir que allò natural i sagrat de la’llengua materna’ comença a no ser cert en els nostres pobles.Fixeu-vos si és perillós això que acabo d’escriure i que ja sé queno és original; amb tot, un servidor, per exemple, ja ho feia notarl’any 1983.

Com si m’hagués llegit, el doctor Joan Solà acabava el seu arti-cle del Suplement de Cultura de l’Avui (6.05.2004) escandalit-zat en haver estat replicat per un xiquet en un carreró de Fraga:«A mi no me hables en catalán, eh!», diu que li va etzibar comuna autèntica coça aquell carnús que, sense saber-ho, manifes-tava un símptoma evident d’una malaltia degenerativa que afec-ta una població i un país sencer. Quin horror!!

Ara anava a continuar amb la història de l’Institut RamonLlull, que coincideix amb l’etapa de la cursa del reconeixementdel català a Europa, on pareix que ha arribat amb el controltancat; o bé recordant les impagables paraules de monsieurFreche, el President de la regió Midi-Pyrennés, catalogant de patoisel català. No!, prou!

Bé, sí, encara l’última: us explico l’última anècdota. No, no,aquesta no, que no ens toca a nosaltres perquè l’he sentida a unvalencià parlant a la ràdio, exultant perquè el València ha guan-yat la lliga de futbol. El hooligan en qüestió, en ser abordat perCatalunya Ràdio, després de parlar sempre en español, s’haacomiadat explicant que no parlava en valencià perquè feia «depueblo». No, això no ens afecta a nosaltres, perquè no somvalencians o siga que deixaré dit que no la posen, aquesta anèc-dota… O potser es tracta d’una categoria?

L’anècdota i la categoria

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

O, més aviat, una de calen-ta i dos de fredes, perquècomençàvem l’estiu amb labona notícia de l’obertura al’Alguer d’una escola quetindrà el català com a llenguavehicular. L’escola, que s’ano-menarà La Costura (per allòd’anar a costura), és fruit d’unacord entre el municipi de l’Al-guer i les conselleries d’Edu-cació i de Presidència de laGeneralitat de Catalunya. Lesclasses començaran el cursvinent amb una desena d’alum-nes de P3 i amb la intenciód’ampliar l’escola en un curscada nou any escolar. Els volseconòmics des de Girona a

Una de freda i una de calentaCarme Messeguer

l’Alguer, està fent el miracleque successives lleis d’àmbitregional (1997) o estatal (1999)per a la protecció de les llen-gües minoritzades no han acon-seguit. Fins ara, l’ensenyamentdel català a l’Alguer arribava al75% de l’alumnat entre 3 i 13anys a raó d’una hora setmanalen el marc del projecte Palom-ba. Actualment diuen entendreel català a l’Alguer unes 20.000persones (la meitat de la pobla-ció), de les quals només 4.000el parlen habitualment.

Les dos de fredes ens arribendes de les Illes i des del PaísValencià. A Mallorca, l’Ajun-tament de Palma (PP) aprova-va ampliar a obres en llengua

castellana la convocatòria delspremis Ciutat de Palma, certa-men literari que des de 1979s’atorgava únicament a obresliteràries en català. Els argu-ments recollits en el manifestde l’Asociación Hispana deEscritores de Baleares hanprevalgut sobre les reivindica-cions de l’Associació d’Es-criptors en Llengua Catalana,el PEN Català i l’Obra Cultu-ral Balear.

D’altra banda, ens assa-bentàvem d’una nova tracaprocedent del País Valencià –latendència pirotècnica valen-ciana fa estar sempre amb l’aial cor–: el govern valencià(també PP) aprovava els nous

estatuts de la Universitat deValència, en què (sempred’acord amb l’Estat d’Auto-nomia –tot s’ha de dir–, peròignorant autoritats acadèmi-ques com l’Institut Interuni-versitari de Filologia Valen-ciana, l’Institut d’EstudisCatalans o la mateixa RealAcademia Española) consagrala denominació exclusiva devalencià per a la llengua quecompartim.

Després d’eixos efectes desauna finesa, no ens ha d’es-tranyar que la nostra llenguaagafe una calipàndria que ladeixe estesa al llit. I, mentres-tant, a l’Aragó (PSOE!) seguimsense Llei de llengües.

Núm. 39. Agost i setembre de 2004TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Globus sonda per a la «blaverització» de la política lingüística a les Illes Balears

Bernat Joan i Marí

Des que Jaume Matas vaaccedir a la presidència delgovern de les Illes Balears, fruitd’una ajustada victòria, amb lamajoria absoluta depenent d’unúnic diputat, s’han anat desgra-nant senyals de «blaverització»en la política lingüística de lesnostres illes. Ja durant lacampanya electoral, el PP haviadescarregat bona part de la seuaartilleria pesada en el tema dela llengua, a fi i efecte de buscarel vot dels sectors espanyolis-tes més radicals a travésd’aquest tema tan sensible.L’especial sensibilitat al voltantde la qüestió lingüística esdevia, en bona part, al fet quedurant el govern del Pacte deProgrés, amb la política lingüís-tica en mans del PSM, s’ha-vien fet, per primera vegada,algunes actuacions efectives enla direcció adequada per a lanormalitat lingüística. Es podiacriticar que s’havien mostratsovint actituds porugues, o quees feien renúncies en relació aallò que hi havia programat,però havíem tengut uns gover-nan ts que , com d i r íemcol·loquialment, per primer copen tota la transició, «s’hocreien» i estaven pel redreça-ment lingüístic i nacional delnostre país. Tota una novetat,després d’anys de govern de ladreta regional espanyola.

Al llarg de la pre-campanyai campanya per a les eleccionsmunicipals i autonòmiques,doncs, el PP va mostrar-se afavor del «bilingüisme» (entèscom a possibilitat que els unilin-gües continuïn sent-ho i els cata-lanoparlants siguem bilingües a

la força), en contra de les «impo-sicions» lingüístiques (oblidantque la llengua «imposada» ambvehemència i força durant seglesha estat l’espanyol), i tot l’etcè-tera que aquestes propostessolen comportar.

En principi, les declaracionsbilingüistes es correspondrienamb una mena de vidalqua-drisme a la balear, si no fos quesolen anar companyades ambreferències a la defensa de les«modalitats insulars de la llen-gua catalana», com si la llen-gua no meresqués una defensaen el seu conjunt, sinó nomésen els trets dialectals propis deles Illes. Es tractaria, doncs,d’una mena de combinacióentre el bilingüisme asimètriccom a projecte de «mort dolça»per al català i d’un «secessio-nisme light» que reconeix launitat de la llengua però que endiscuteix aferrissadament elmodel d’ús públic.

Tot plegat es va concretarben recentment amb les decla-racions del conseller d’Educa-ció i Cultura del govern de lesilles Balears, Francesc Fiol,que deixà anar –sense que exis-teixi cap document escritrespecte a tot això– les següentspropostes: a) que els pares imares puguin escollir llenguade l’ensenyament per als seusfills; b) que es pugui escollir lallengua –d’entre les duesoficials, naturalment– en quèhom vol que siguin alfabetitzatsels propis fills; c) que es refor-cin les «modalitats insulars»de la llengua catalana; d) quesi un centre vol impartir més delcinquanta per cent de l’activi-

tat acadèmica en llengua cata-lana s’hagi de fer un referèn-dum entre els pares i mares; e)que l’autoritat normativa per ala llengua catalana no residei-xi en la Universitat de les IllesBalears, sinó en l’Institut d’Es-tudis Baleàrics.

Particularment, entenc quees tracta d’un globus sonda. Elgovern baleàric del PP hi estàmolt avesat a aquest tipus d’ac-tuació: aquestes propostes, enmolts casos, no arribaran apublicar-se negre sobre blancen el butlletí oficial de la comu-nitat autònoma, però serviranper «fer bullir l’olla» en tempspre-electoral. Estic igualmentconvençut que, si no fóssim ales portes de les eleccions gene-rals espanyoles, tampoc nos’hauria produït tot aquestrebombori. S’ha produït,emperò, una reacció conside-rable, des de diversos sectorseducatius, culturals i políticsde les Illes Balears i Pitiüses.

En relació al fet que pares imares puguin escollir llenguad’alfabetització o d’ensenya-ment per als fills, s’ha apuntatque suposa una regressió enrelació a la declaració que «elcatalà és la llengua vehicular del’ensenyament» (declaracióvigent en l’últim decret prepa-rat pel propi Francesc Fiol).Així mateix, s’apunta el perillde divisió civil que podriaprovocar el fet d’existir dobleslínies dins l’àmbit educatiu.

I, si els pares i mares podienescollir llengua d’ensenyamentper a llurs fills i filles, quinsentit tendria la proposta derealitzar referèndums per poder

ensenyar més del cinquanta percent en llengua catalana.Deixant de banda el fet que elcriminòleg Fiol s’ha passat pelfolre, amb aquesta proposta, ladenostació dels referèndumsfeta pel govern espanyol, delseu propi partit: a veure si elsdirectors de centres d’ensen-yament illencs es veuran en lamateixa apurada situació queAtutxa o Ibarretxe!

Quant a la defensa de les«modalitats» i al traspàs de l’au-toritat normativa a l’Institutd’Estudis Baleàrics, només unaconsderació elemental: no potser més que un globus sonda i,a més, un farol de mal jugadorde pòcker. Resulta que és l’Es-tatut d’Autonomia la llei queestableix en qui recau l’autori-tat normativa, i l’Estatut esta-bleix que li correspon a laUniversitat de les Illes Balears,que, seguint criteris exclusiva-ment científics, adopta lanormativa establerta per l’Ins-titut d’Estudis Catalans. Percanviar aquesta disposició,doncs, s’hauria de modificar nores menys que l’Estatut d’Au-tonomia. Assortadament, perreformar l’Estatut es necessi-ten dos terços dels diputats delParlament de les Illes Balears.En Matas, ara com ara, nomésen té la meitat més un. Per tant,una cosa és allò que li agrada-ria fer, al govern del PP, i unaaltra de ben diferent allò quepot fer, en les condicionsactuals. Naturalment, el rectorde la UIB, Avel·lí Blasco, s’haapressat a manifestar que, sensecanvi d’estatut, no hi ha canvid’autoritat normativa.

Any 5 • núm. 39 • La Franja, agost i setembre de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Restauració a BonansaLa iglésia de Sant Cristòfol de Cirés-Bonansalluirà una nova imatge després d’unes obresque han durat dos anys.

RIC

AR

D S

OLA

NA

Nit literària a FragaL’escriptora saidinenca Mercè Ibarz obríel primer dels sopars amb autors organitzatper l’Institut d’Estudis del Baix Cinca.

Entrevista aMagda GodiaL’alcaldesa deMequinensapreveu el futurlaboral de lavila quan morila indústriaminera.

Act

uaci

ó de

Qui

co e

l Cèl

io a

la C

odon

yera

, din

s de

ls a

ctes

de

la 1

4a T

roba

da C

ultu

ral

CodonyeraCultural

14a TROBADA CULTURALDEL MESQUÍ-MATARRANYA